Tornar a l'atles

Tres llits (calle dels)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 3 · pàgs. 246–258

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

És a dir, dels tres llits.

Llegir l’original en castellà

Es decir, délas tres camas.

Aquest carrer, que abans comunicava del carrer d'Escudellers Blancs amb el del Vidre, avui surt del primer per anar a desembocar a la plaça Reial, que, en construir-se, va prendre gran part del terreny abans ocupat pel del Vidre.

Llegir l’original en castellà

Esta calle, que antes comunicaba de la de Escudillers blandís con la del Vidrio, hoy parte de la primera para ir á desembocar en la plaza Real, que, al construirse, tomó gran parte del terreno antes ocupado por la del Vidrio.

Primitivament es va anomenar dels Còdols, o sigui de les Pedres; però amb el temps va prendre la denominació que avui conserva encara.

Llegir l’original en castellà

Primitivamente se llamó deis Códols, ó sea de los Cantos; pero andando el tiempo tomó la denominación que hoy conserva todavía.

De què prové aquest nom?

Llegir l’original en castellà

¿De qué proviene este nombre?

El voler esbrinar el seu origen ha donat lloc a una polèmica entre dos escriptors catalans, coneguts ambdós i reputats pels seus estudis històrics, els senyors D. Antoni de Bofarull, autor de la Guia Cicerone de Barcelona, i D. Andreu Avel·lí Pí i Arimón, autor de Barcelona antiga i moderna.

Llegir l’original en castellà

El querer averiguar su origen ha dado lugar á una polémica entre dos escritores catalanes, conocidos ambos y reputados por sus estudios históricos, los señores D. Antonio de Bofarull, autor del Gnía Cicerone de Barcelona, y D. Andrés Avelino Pí y Arimón, autor de Barcelona antigua y moderna.

Sense ànim algun de terciar nosaltres en aquesta polèmica, només consignarem el que l'un i l'altre de tots dos escriptors diu en suport de la seva opinió respectiva.

Llegir l’original en castellà

Sin ánimo alguno de terciar nosotros en esta polémica, vamos sólo á consignar lo que uno y otro de ambos escritores dice en apoyo de su opinión respectiva.

Bofarull, en la seva primera edició de la Guia, recordant els bordells o lupanars públics, que antigament tenia Barcelona com moltes altres ciutats de Llevant, i la institució de la qual protegia llavors el govern per una mira higiènica i favorable als bons costums de la ciutat, va dir:

Llegir l’original en castellà

Bofarull, en su primera edición de la Guía, recordando los burdeles ó lupanares públicos, que antiguamente tenía Barcelona como muchas otras ciudades de Levante, y cuya institución protegía entonces el gobierno por una mira higiénica y favorable a las buenas costumbres de la ciudad, dijo:

«Un dels bordells que es coneixia era al carrer anomenat llavors de Viladalls que, segons confrontació, devia ser el carrer dels Tres Llits (tres llits, nom prou significatiu). Formava el bordell cantonada amb el carrer de Na Guindar, que seria el tros que va des del de Raurich al d'Escudillers, i confrontava per una altra banda amb el dels Vidriers (Vidre).»

Llegir l’original en castellà

«Uno de los burdeles que se conocía era en la calle llamada entonces de Viladalls que, según confrontación, debía ser la calle deis Tres Hits (tres camas, nombre bastante significativo). Formaba el burdel esquina con la calle de Na Guindar, que sería el trozo que va desde la den Raurich á la de Escudillers, y lindaba por otra parte con la deis Vidriers (Vidre).»

Pí i Arimón, en la seva Barcelona antiga i moderna, va contestar a aquestes línies dient:

Llegir l’original en castellà

Pí y Arimón^ en su Barcelona antigua y moderna j contestó á estas líneas diciendo:

«Certament va existir en altre temps un bordell al carrer anomenat llavors de Viladalls; però aquest era el que avui dia es coneix pel nom del Vidre, i no el dels Tres Llits, que aleshores es denominava dels Còdols. Així, doncs, per més significatiu que sembli el seu nom, i per més que la seva proximitat al carrer del Vidre pugui fer-ho sospitar, no cap concedir que hi hagués en dita època l'esmentada casa pública al carrer dels Tres Llits. Aquest nom deriva, pel que sembla, d'una circumstància molt diferent. Es diu que en una de les seves cases, que seria sens dubte la d'alguna de les seves cantonades, hi havia tres llits en tres aposents diferents, cadascun dels quals pertanyia a una parròquia diversa de les altres, a saber: un a la del Pi, un altre a la de Sant Jaume i un altre a la de Sant Miquel. Aquesta particularitat, que no era rara en l'antiga demarcació de les parròquies, i de la qual es podrien afegir exemples d'una casa del carrer d'Escudillers i d'una altra del carrer de la Riera de Sant Joan, va induir la gent a anomenar la que ens ocupa dels Tres Llits, donant a l'oblit la seva denominació primitiva.»

Llegir l’original en castellà

«Ciertamente existió en otro tiempo un burdel en la calle llamada entonces de Viladalls; pero ésta era la que hoy día se conoce por el nombre del Vidrio^ y no la deis Tres Hits, que á la sazón denominábase deis Códols. Así, pues, por más significativo que parezca su nombre, y por más que su cercanía á la calle del Vidrio pueda hacerlo sospechar, no cabe conceder que hubiese en dicha época la mencionada casa pública en la calle de Tres Hits, liste nombre deriva, al parecer, de una circunstancia muy distinta. Dícese que en una de sus casas, que sería sin duda la de alguna de sus esquinas, había tres camas en tres aposentos diferentes, cada una de las cuales pertenecía á una parroquia diversa de la de las demás, á saber: una á la del Pino, otra á la de San Jaime y otra á la de San Miguel. Esta particularidad, que no era rara en la antigua demarcación de las parroquias, y de que podrían añadirse ejemplos de una casa de la calle de Esciidillers y de otra de la calle de la Riera de San Juan, indujo al vulgo á nombrar la que nos ocupa deis Tres Hits, dando al olvido su denominación primitiva.»

Aquestes línies van ser contestades per Bofarull en la seva segona edició de la Guia Cicerone, amb la nota següent:

Llegir l’original en castellà

Estas líneas fueron contestadas por Bofarull en su segunda edición de la Guia Cicerone, con la nota siguiente:

«L'autor del Barcelona antigua y moderna nega que el carrer de Viladalls, amb el seu bordell, pugui haver estat el dels Tres Llits; i rebutjant el significatiu que em va poder semblar aquest nom, renta la taca que la meva notícia imposés a aquella, dient: que s'anomenaria dels Tres Llits, perquè en una de les seves cases, que seria sens dubte la d'alguna de les seves cantonades, hi havia tres llits en tres aposents diferents, cadascun dels quals pertanyia a una parròquia diversa de les altres, etc.

Llegir l’original en castellà

«El autor del Barcelona antigua y moderna niega ^ue la calle de Viladalls, con su burdel, pueda haber sido la deis Tres Hits; y rechazando lo significativo que me pudo parecer este nombre, lava el borrón que mi noticia impusiera á aquélla, diciendo: que se llamaría í/^/s Tres Hits, porque en una de sus casas, que sería sin duda la de alguna de sus esquinas, había tres camas en tres aposentos diferentes, cada una de las cuales pertenecía á una parroquia diversa de las demás, etc.

«Recordi primer dit senyor que, en indicar l'equivalència dels dos carrers, no va ser de manera absoluta sinó com a càlcul probable o deducció, tan fort, en tot cas, com l'etimologia de les tres parròquies, ja que si l'apliqués el crític amb seguretat (com hauria pogut ser en altres punts de Barcelona, més propis que aquest), no empraria el es diu i sens dubte.

Llegir l’original en castellà

«Recuerde primero dicho señor que, al indicar la equivalencia de las dos calles, no fué absolutamente y así como cálculo probable ó deducción, tan fuerte, en todo caso, como la etimología de las tres parroquias, pues á aplicarla el crítico con seguridad (como pudiera haber sido en otros puntos de Barcelona, más propios que éste), no emplearía el dicese y sin duda.

))Pel que fa al significat del nom, li recordaré també que més d'una vegada, com ell ho haurà vist, s'empra com a sinònim de bordells o lupanars la paraula jaços, que és com si diguéssim llits, que en català, en terme menys vulgar, es diu encara llits, i així res no tindria d'estrany que amb Tres Llits, o tres llits, es volgués indicar un bordell amb tres jaços; si bé en aquesta part és lliure cadascú d'interpretar al seu mode, mentre insisteixo en el mateix parer de trobar significatiu el nom de Tres Llits, com ho són per a mi els d'altres carrers veïns a aquest, a saber: el de la Lleona (potser lenona o alcavota), el de Na Quintar i el de l'anomenada abans de Na Peyrotona, noms ambdós de dones, l'ofici de les quals potser no fos molt desconegut als qui habitaven prop del bordell de Viladalls.

Llegir l’original en castellà

))Por lo que toca al significado del nombre, le recordaré también que más de una vez, como él lo habrá visto, se emplea como sinónimo de burdeles ó lupanares la palabra jasos, que es como si dijéramos camas, que en catalán, en término menos vulgar, se llama todavía Hits, y así nada tendría de extraño que con Tres Hits, ó tres camas, se quisiese indicar un burdel con tres jasos; si bien en esta parte es libre cada cual de interpretar á su modo, mientras insisto en el mismo parecer de hallar significativa la denominación de Tres Hits, como lo son para mí las de otras calles vecinas á ésta, á saber: la de la Lleona (tal vez lenona ó alcavota), la de Na Quintar y la de la llamada antes de Na Peyrotona, nombres ambos de mujeres, cuyo oficio quizá no fuese muy desconocido á los que habitaban cerca el burdel de Viladalls.

»Pel que fa a confrontacions, per acreditar que aquest carrer pogués ser el dels Tres Llits, he de manifestar: que en escriptures de compravenda de cases que donen a l'actual carrer del Vidre i al d'Escudillers blanchs (autoritzades pel notari J. F. Verneda el 1702), he vist esmentar el carrer de Na Quintar o Guindar com a sinònim dels Escudillers blancs, i després dels

Llegir l’original en castellà

»Por lo que toca á confrontaciones, para acreditar que esta calle pudiese ser la deis Tres Hits, debo manifestar: que en escrituras de compras de casas que dan á 1^ actual calle del Vidrio y á la de Escudillers blanchs (autorizadas por el escribano J. F. Verneda en 1702), he visto mencionar la calle de Na Quintar ó Guindar como sinónimo deis EscudiHers blandís, y después de los

indicats límits el següent: « ab occidente in qua

Llegir l’original en castellà

indicados límites el siguiente: « ab occidente in qua

parte est dicta exita sive hortus aun dicto vico de Viladalls

Llegir l’original en castellà

parte est dicta exita sive hortus aun dicto vico de Viladalls

prope dictnin vicum del vidre » I si es calcula, és la

Llegir l’original en castellà

prope dictnin vicum del vidre » Y si se calcula, es la

primer carrer que tenen dites cases, cap a Occident, la dels Tres Llits; a més de que seria fora de cos-tum fer confrontar un edifici amb un carrer que estigui a l'altra banda d'un intermedi, com era el del Vidre, a suposar que el de Viladalls estigués més enllà d'aquest; amb aquesta dada tan certa no ha de sorprendre l'admissió per part meva de l'equivalència dels dos carrers.

Llegir l’original en castellà

primera calle que tienen dichas casas, hacia Occidente, la deis Tres Hits; además de que sería fuera de eoslumbre hacer lindar un edificio con una calle que esté á la otra parte de una intermedia, cual era la del Vidre, á suponer que la de Viladalls estuviese más allá de ésta; con cuyo dato tan cierto no deberá extrañarse la admisión por mi parte de la equivalencia de las dos calles.

«Però per obrar amb la franquesa digna d'escriptors, i lluny d'obstinar-me a fer triomfar la meva raó, després d'investigar prou en escriptures i fogatges, declararé: que el nom de Viladalls, encara que s'apliqués a un carrer, era el d'un bordell, com es pot acreditar; i fins i tot donat el cas que aquest fos més cap al mur, podria succeir molt bé, com succeeix en molts altres carrers de Barcelona, que un portés el nom d'un objecte, tot i tenir-lo una mica apartat; o més aviat, i és el més probable, que el dels Tres Llits fos continuació de l'altre, com ho era el de Quiniana al del Vidre, i s'anomenaven indistintament, ja que no pot dubtar-se que en tal punt de la ciutat és on hi ha hagut més variació i confusió de noms; cosa que es veu en les abans esmentades escriptures i en les de les cases que va posseir al segle passat un tal Joli i Garrigó, en les quals el d'Escudillers blancs o Ollers se suposa en tres punts diferents, i es fa igual o sinònim tan aviat del de Na Quintar, com del del Vidre i fins i tot del de Còdols; al pas que no s'esmenten ja altres que han existit per allà, com la referida de Na Peyrotona, la de Redat, la del Pont nou, la de Calderers i altres que se citen en documents anteriors de tres segles, relatius a llocs de prostitució.

Llegir l’original en castellà

«Pero para obrar con la franqueza digna de escritores, y lejos de empeñarme en hacer triunfar mi razón, después de investigar lo suficiente en escrituras y fogatges, declararé: que el nombre de Viladalls, aun cuando se aplicara á una calle, era el de un burdel, como se puede acreditar; y aun dado el caso que éste fuese más hacia el muro, podría suceder muy bien, como sucede en otras muchas calles de Barcelona, que una llevase el nombre de un objeto, á pesar de tenerlo un poco apartado; ó más bien, y es lo más probable, que la deis Tres Hits fuese continuación de la otra, como lo era la de Quiniana át la del Vidre, y se nombraban indistintamente, pues no puede dudarse que en tal punto de la ciudad es donde ha habido más variación y confusión de nombres; lo que se ve en las antes citadas escrituras y en las de las casas que poseyó en el siglo pasado un tal Joli y Garrigó, en las que la de Escudillers blandís ú Ollers se supone en tres puntos diferentes, y se hace igual ó sinónimo tan pronto de la á^Na Quintar, como de la del Vidre y hasta de la de Códols; al paso que no se mencionan ya otras que han existido por allí, como la referida de Na Peyrotona, la áeRedat, la del Pont non, la de Calderers y otras que se citan en documentos anteriores de tres siglos, relativos á lugares de prostitución.

«Finalment, citaré, encara que ho sento, com a última prova, un original document, pel qual no s'aclareix l'existència del bordell al carrer dels Tres Llits; però, en canvi, prova que tot aquell barri era un focus d'escàndols i totes les seves cases altres tants lupanars, i és una confirmació feta pel rei Joan II de la facultat donada als habitants, (en vicis deis Vedries e den Raurich et in illis etiam duobus vicis qiii ingrcssum suiíni hahent in vico pr edicto deis Vedries et egressiun ad victmi del Pont non,)) pel rei Pere IV el 1390, perquè no permetin que hi hagi prostitutes al barri, i en tal cas puguin apoderar-se dels seus mobles i altres objectes i llençar-los al carrer; la qual confirmació es fa per evitar de nou el mal que s'havia fet major, ja que llavors les males femelles no només habitaven a les seves cases, sinó que a més s'albergaven a les dels particulars; cosa que expressa amb aquestes paraules: a Aliqíii paiici ab honesta condicione dif formes sutunf oventes inhibi Ínter ditm sive continué incolatnni ad gulosa pabida in domos siias meretrices publicas invitant et receptan ac eis cediint ut inhibi veneris scenosa solada contractentur , alii vero habitaciones et hospicia propria aliis meretricibiis non ita publicis licet eanmifedi ei contimiati actus non miiltiim distent a pretensis avidi vilis liicri sepe condncere non verentíír,9 etc.

Llegir l’original en castellà

«Finalmente, citaré, aunque lo siento, como última prueba, un original documento, por el que no se aclara la existencia del burdel en la calle de Tres Hits; pero, en cambio, prueba que todo aquel barrio era un foco de escándalos y todas sus casas otros tantos lupanares, y es una confirmación hecha por el rey D. Juan II de la facultad dadaá los habitantes, (ñn vicis deis Vedries e den Raurich et in illis etiam duobus vicis qiii ingrcssum suiíni hahent in vico pr edicto deis Vedries et egressiun ad victmi del Pont non,)) por el rey D. Pedro IV en i3go, para que no permitan que haya prostitutas en el barrio, y en tal caso puedan apoderarse de sus muebles y demás objetos y arrojarlos á la calle; cuya confirmación se hace para evitar de nuevo el mal que se había hecho mayor, pues entonces las malas hembras no sólo habitaban en sus casas, si que además se albergaban en las de los particulares; lo que expresa con estas palabras: a Aliqíii paiici ab honesta condicione dif formes sutunf oventes inhibi Ínter ditm sive continué incolatnni ad gulosa pabida in domos siias meretrices publicas invitant et receptan ac eis cediint ut inhibi veneris scenosa solada contractentur , alii vero habitaciones et hospicia propria aliis meretricibiis non ita publicis licet eanmifedi ei contimiati actus non miiltiim distent a pretensis avidi vilis liicri sepe condncere non verentíír,9 etc.

»Seria una gran casualitat que, tan deshonrades com estaven els dos carrers referits de Raurich i del Vidre, quedés cabalment salva i il·lesa la dels Tres Llits que comunicava amb tots dos; a més a més, que un dels altres dos que s'anomenen, i que tenien la seva entrada en l'últim citat, qui dubta que havia de ser el que ha estat objecte d'aquestes explicacions?

Llegir l’original en castellà

»Gran casualidad sería que, tan deshonradas como estaban las dos calles referidas de Raurich y del Vidre, quedase cabalmente salva é ilesa la deis Tres Hits que comunicaba con ambas; además de que una de las otras dos que se nombran, y que tenían ingresum sntim en la última citada, ¿quién duda que había de ser la que ha sido objeto de estas explicaciones?

»Aquesta nota s'ha fixat purament com a defensa, malgrat no estar fonamentada en dades la correcció del crític.»

Llegir l’original en castellà

»Esta nota se ha fijado puramente como defensa, sin embargo de no estar fundada en datos la corrección del crítico.»

Amb motiu dels carrers de què s'acaba de parlar i de la polèmica de què s'acaba de donar notícia, ens sembla ocasió oportuna per donar algunes notícies curioses sobre els antics bordells i llocs de prostitució.

Llegir l’original en castellà

Con motivo de las calles de que se acaba de hablar y de la polémina de que se acaba de dar cuenta, nos parece ocasión oportuna para dar algunas noticias curiosas sobre los antiguos burdeles y lugares de prostitución.

ELS CARRERS DE BARCELONA 25 I

Llegir l’original en castellà

LAS CALLES DE BARCELONA 25 I

Barcelona, com moltes ciutats importants, els tenia públics, protegits pel govern.

Llegir l’original en castellà

Barcelona, como muchas ciudades importantes, los tenia públicos, protegidos por el gobierno.

Eren coneguts, tolerats i, més que tolerats, protegits, des d'abans de 1400.

Llegir l’original en castellà

Eran conocidos, tolerados y, más que tolerados, protegidos, desde antes de 1400.

A aquestes cases públiques se les denominava comunament Burdells i entre la gent Bon-lloch. Les prostitutes eren anomenades avols fembres, dones errades, dones de partit o fembres bordalleres.

Llegir l’original en castellà

Se denominaba á estas casas públicas comunmente Biirdclly y entre el vulgo Bon-lloch. Las prostitutas eran llamadas avoh fciiibrus, dones crmdes, dones de partit ó fenibras bordallcras.

Diverses disposicions es troben sobre aquestes dones i aquests llocs.

Llegir l’original en castellà

Varias disposiciones se encuentran sobre estas mujeres y estos lugares.

El 1446 es troba un edicte manant que dites dones quedin tancades als seus bordells els dies de Setmana Santa, guardades pels caps de guaita.

Llegir l’original en castellà

En 1446 se halla un edicto mandando que dichas mujeres queden encerradas en sus burdeles los días de Semana Santa, guardadas por los caps de giiaytes.

El 1452 el rei D. Alfons V va concedir privilegi a un anomenat Simó Sala perquè pogués establir de nou un bordell o lupanar públic al carrer anomenat del Canyet i a les cases de la seva propietat, que d'antic servien ja ad usum meretricale, facultant-lo perquè pogués tancar el carrer que formaria l'edifici amb portes als extrems, i prevenint-lo que deixés aquestes obertes a l'hora de costum perquè les dones poguessin entrar amb tota cautela.

Llegir l’original en castellà

En 1452 el rey D. Alfonso V concedió privilegio á un llamado Simón Sala para que pudiera establecer de nuevo un burdel ó lupanar público en la calle llamada del Canyet y en las casas de su propiedad, que de antiguo servían ya ad iisiim ineretricale, facultándole para que pudiese cerrar la calle que formara el edificio con puertas á los extremos, y previniéndole que dejara éstas abiertas á la hora de costumbre para que las mujeres pudieran entrar con toda cautela.

A la Rúbrica de Bruniquer, tom II, pàg. 247, es troba una nota que així diu traduïda al castellà:

Llegir l’original en castellà

En la Rúbrica de Bruniqugr, tomo II, pág. 247, se halla una nota que asi dice traducida al castellano:

«A 26 de juliol i a 6 d'octubre de 1452 els propietaris de les cases del carrer del Bordell demanaven rescabalament de danys i perjudicis pels que se'ls havien causat tancant el portal que sortia a la muralla de la Rambla.))

Llegir l’original en castellà

«A 26 de Julio y á 6 de Octubre de 1452 los dueños de las casas de la calle del Bordell pedían resarcimiento de daños y perjuicios por los que se les habían causado ^cerrando el portal que salía á la muralla de la Rambla,))

El 1458 es va concedir també privilegi a un anomenat Joan de Santa Fe perquè pogués obrir un bordell públic al costat del portal de la Drassana o de Trentaclaus, al lloc situat entre mur i mur,

Llegir l’original en castellà

En 1458 se concedió también privilegio á un llamado Juan de Santa Fe para que pudiera abrir un burdel público junto al portal de la Dressana ó de Trentaclaus, en el lugar situado entre mur y mur,

A mitjans del segle xvi existien diversos bordells en aquesta ciutat.

Llegir l’original en castellà

A mediados del siglo xvi existían varios burdeles en esta ciudad.

252 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

252 VÍCTOR BALAGURR

Es té notícia, entre altres, del ja citat existent al carrer de Viladalls, del que hi havia al de Trentaclaus, d'un altre que estava al carrer anomenat Volta d'en Torra, i d'un situat al costat de la Baixada de Canaletes i que es va manar traslladar a un altre punt pel fet d'haver-se decidit aixecar-hi l'edifici de la nova Universitat. «A 22 de gener de 1569 en Trentanari — diu Bruniquer, — se presenta suplicado de Dona Hieronima Tiurell demanant esmena dels danys perquè la ciutat havia mudat la casa pública de les dones errades que estava a la Rambla en altre lloc, per causa del nou Estudi general.»

Llegir l’original en castellà

Se tiene noticia, entre otros, del ya citado existente en la calle de Viladalls, del que había en la de Trentaclaus, de otro que estaba en la calle llamada Volta den Torra, y de uno situado junto á la Bajada de Canaletas y que se mandó trasladar á otro punto con objeto de haberse decidido levantar allí el edificio de la nueva Universidad. nA 22 Janer de 1569 en Trentanari — dice Bruniquer, — se presenta suplicado de Dona Hieronima Tiirell demanant smena deis danys perqué la ciutat había inndat la casa pública de las donas erradas que estaba en la Rambla en altre loch, per cansa del iioií Studi general.»

En alguns països se senyalaven tals establiments amb un prepuci gravat sobre la porta, la qual cosa tenia origen en els costums romans. Nosaltres mateixos hem vist a les Arenes o amfiteatre romà de Nimes senyalat amb un Príap el lloc que estava reservat en els espectacles per a les cortesanes. Però no sembla que semblant signe s'hagués mai usat en els bordells de la nostra ciutat, els quals, al dir d'alguns, es coneixien només per una exòtica cara que a vegades volia ser de Medusa i altres d'home, en la qual es distingia una expressió, si no voluptuosa, almenys bàquica i de forma monstruosa. Encara existeix alguna d'aquestes cares en certs carrers.

Llegir l’original en castellà

En algunos países se señalaban tales establecimientos con un prepucio grabado sobre la puerta, lo cual tenía origen en las costumbres romanas. Nosotros mismos hemos visto en las Arenas ó anfiteatro romano de Nimes señalado con un Príapo el sitio que estaba reservado en los espectáculos para las cortesanas. Pero no parece que semejante signo se hubiese nunca usado en los burdeles de nuestra ciudad, los cuales, al decir de algunos, se conocían sólo por una exótica cara que á veces quería ser de Medusa y otras de horgbre, en la que se distinguía una expresión, si no voluptuosa, al menos báquica y de forma monstruosa. Todavía existe alguna de estas caras en ciertas calles.

Cal consignar també una altra dada, i era el costum que s'observava amb les dones públiques o dones bordelleres a Setmana Santa. Durant aquesta setmana, l'autoritat les manava tancar al convent de les Egipcíaques, d'on no sortien fins a Pasqua. En semblant reclusió romanien durant tota aquella setmana, sota la cura i vigilància del seu cap de guaita o guaita (cap de vigilància), que era el cap del bordell, a qui abonava per això el Municipi la suma de 7 lliures, 11 sous barcelonins.

Llegir l’original en castellà

Hay que consignar también otro dato, y era la costumbre que se observaba con las mujeres públicas ó mujeres bordeleras en Semana Santa. Durante la misma, la autoridad las mandaba encerrar en el coiívento de las Egipciacas, de donde no salían hasta la Pascua. En semejante reclusión permanecían durante toda aquella semana, bajo el cuidado y vigilancia de su cap de guaytes ó gitayte (cabo de vigilancia), que era el jefe del burdel, á quien abonaba por ello el Municipio la suma de 7 libras, 11 sueldos barceloneses.

Al segle xviii les dones mundanes es presenta- ELS CARRERS DE BARCELONA 253

Llegir l’original en castellà

En el siglo xviii las mujeres mundanas se presenta- LAS CAr.LES DE BARCELONA 253

ban descaradament, ostentant gran luxe en el vestir, la qual cosa va fer que es publiquessin diverses disposicions encaminades a posar fre als seus excessos. Fr. Antoni Arbiol, en una obra que va publicar el 1726 amb el títol d'Estrados de la lujuria, deia parlant del vestit de les dones públiques:

Llegir l’original en castellà

ban descaradamente, ostentando grande lujo en el vestir, lo cual hizo que se publicasen varias disposiciones encaminadas á poner freno á sus excesos. Fr. Antonio Arbiol, en una obra que publicó en 1726 con el título de Estrados de la lujuria^ decía hablando del traje de las mujeres públicas:

«No reprenem els honestos i decents adorns, sinó els vestits indecents, escandalosos i profans que usen algunes dones perdudes d'aquest segle maligne, amb

Llegir l’original en castellà

«Xo reprendemos los honestos y decentes adornos, sino los trajes torpes, escandalosos y profanos que usan algunas mujeres perdidas de este siglo maligno, con

que perden les ànimes i abrasen el món. Veiem

Llegir l’original en castellà

que pierden á las almas y abrasan al mundo Vemos

a cada pas pels carrers unes dones indecents i deshonestes, i tan escandalosament vestides, que són la ruïna del poble cristià. Aquestes maleïdes i diabòliques dones, amb les seves cues i sabates de taló i de punta, que semblen els peus amb què pinten l'enemic, i amb els seus escandalosos adorns, arrosseguen a l'infern innombrables. Amb la provocativa nuesa dels seus pits, mostrant el coll, la gola, les espatlles, l'esquena i els braços, es fan mestres d'indecència i de lascívia. La cua llarga, la basquina curta, el cap aixecat, s'assemblen a les verinoses serps.

Llegir l’original en castellà

á cada paso por las calles unas mujeres torpes y deshonestas, y tan escandalosamente vestidas, que son la ruina del pueblo cristiano. Estas malditas y diabólicas mujeres, con sus colas y zapatos de tacón y de punta, que parecen á los pies con que pintan al enemigo, y con sus escandalosos adornos, arrebatan al infierno á innumerables. Con la provocativa desnudez de sus pechos, mostrando la cerviz, garganta, hombros, espaldas y brazos, se hacen maestras de torpeza y de lascivia. La cola larga, la basquina corta, la cabeza levantada, parecen á las venenosas culebras.»

Per a completar aquestes dades, només ens falta donar a conèixer als nostres lectors les interessants notícies que ens ha facilitat el nostre estimat amic, el cèlebre cronista de València D. Vicente Boix. Aquestes notícies es refereixen a les cases públiques i dones bordeleres de València; però com aleshores València i Barcelona eren dues ciutats germanes, regides per idèntiques lleis i costums, formant ambdues part de la nacionalitat coneguda per la Corona d’Aragó, és fàcil de comprendre quina poca diferència hi hauria entre els costums valencians i els barcelonins, tocant a l’assumpte de què ens ocupem.

Llegir l’original en castellà

Para completar estos datos, sólo nos falta dar á conocer á nuestros lectores las interesantes noticias que nos ha facilitado nuestro querido amigo, el célebre cronista de Valencia D. Vicente Ploix. Refiérense estas noticias á las casas públicas y mujeres bordeleras de Valencia; pero como entonces Valencia y Barcelona eran dos ciudades hermanas, regidas por idénticas leyes y costumbres, formando ambas partes de la nacionalidad conocida por la Corona de Aragón, fácil es de comprender qué poca diferencia habría entre las costumbres valencianas y las barcelonesas, tocante al asunto de que nos ocupamos.

Diu així Boix en els apunts que ens ha facilitat: «BoRDELLET DELS NEGRES (carrer del). — Anomenaven així un barri situat darrere de la Universitat i del col·legi de Sant Tomàs. Amb aquest nom el designa una providència de l'Almotacén de 26 d'abril de 1659, i en una altra de 21 de febrer de 1628. També es denomina d'aquesta manera en una escriptura davant Crispín Pérez de 20 de juliol de 1628; en una altra davant Antonio Juan Sagrera de 13 de febrer de 1559, i en una altra davant Miguel de Fuentes de 26 de febrer de 1660. Aquest barri ha estat per molts temps i encara ara objecte constant de suspicàcia, tant pel nom com perquè generalment s'hi allotgen dones de vida poc exemplar. Per a aquestes va existir el barri cèlebre del Partit, situat a la part oposada de la capital, i, per consegüent, res tenia en comú amb la famosa mancebia el barri anomenat el Bordellet. Amb la finalitat d'evitar escàndols es va manar ja el 21 d'agost de 1564 tapiar un carreró, que anava des del carrer de l'Hospital de pobres estudiants fins al de Robiols, al costat de la casa del marquès de Mirasol. L'ordre diu així: «Un carreró que està a la parròquia de Sant Andreu al mig del carrer que va de l'Estudi general a la casa de la Soletat antiga, on antigament s'acostumava a jugar a la Rigla, que solia ser de mossèn Lluís Carbonell, quondam Cavaller, per on es va avui a la placeta vul-

Llegir l’original en castellà

Dice así Boix en los apuntes que nos ha facilitado: «BoRDELLET DELS NEGRES (calle del). — Llamaban así un barrio situado á espaldas de la Universidad y del colegio de Santo Tomás. Con este nombre lo designa una providencia del Almotacén de 26 de Abril de lóSg, y en otra de 21 de Febrero de 1628. También se denomina de este modo en una escritura ante Crispín Pérez de 20 de Julio de 1628; en otra ante Antonio Juan Sagrera de i3 de Febrero de i55g, y en otra ante Miguel de Fuentes de 26 de Febrero de 1660. Este barrio ha sido por muchos tiempos 3^ aun ahora objeto constante de suspicacia, tanto por el nombre cuanto porque generalmente se albergan en su interior mujeres de vida poco ejemplar. Para éstas existió el barrio célebre del Partit, situado en la parte opuesta de la capital, y, por consiguiente, nada tenía de común con la famosa mancebía el barrio apodado el Bordellet. Con el fin de evitar escándalos se mandó ya en 21 de Agosto de 1564 tapiar un callejón, que corría desde la calle del Hospital de pobres estudiantes hasta la de Rnhiols, al lado de la casa del marques de Mirasol. La orden dice así: «Un carrero »)que está en la parroquia de Sent Andreu al mig del »)carrer que va del Studi general á la casa de la Soletat wantiga, hon antigament se acostumaba de jugar á la wRigla, que soliaesserde mosen Luis Carbonell, quon- ))dam Cavaller, per lo cual se va hui á la placeta vul-

garment dita del Trabuquet enfronta la eixida del

Llegir l’original en castellà

wgarment dita del Trabuquet enfronta la exidadel-

dit carreró que dona a la plaça del Trabuquet amb ca-

Llegir l’original en castellà

»dit carrero que dona en la pla9a del Trabuquet ab ca-

»)ses de Juan Bas i amb la dita placeta del Trabuquet.

Llegir l’original en castellà

»)ses de Juan Bas y ab la dita placeta del Trabuquet.

»Per això proveeixen per al benefici comú que dit carrer »sia tancat a una part i l'altra.»

Llegir l’original en castellà

»Per 90 provehixen per lo benefici comu que dit carrero »sia tancat á la una part y la altra.»

Partit (El). — Hem arribat al fi al coneixement de la cèlebre Mancebia de València, de la qual m'he ocupat en diferents obres, i sobretot en El encubierto de Valencia, on he donat detalls curiosos sobre la seva organització. Concretant, emperò, les notícies a la topografia d'aquest barri, tan notable en altres tem-ps, és d'advertir que constituïa una pobla, separada de la ciutat, denominant-la del Partit o de les dones del Partit (Partit), segons el llenguatge de Cervantes, admès també en la llengua italiana, com ho indica Silvestre de Rovigo, comentant Juvenal (sàtira 2a, ver. 66): «La diffcrcnza ira il vestir delle viairone, c qucllo dellc dunne dapariito.» Comprenia el Partit (o Lupanar) tot el territori que es va anomenar la Pobla i després Pobla Vella, segons consta per escriptura davant Juan José Just el 22 d'octubre de 1596, i una altra davant Pedro Juan Gasull Solórzano el 14 de maig de 1633, per la qual va comprar el convent del Carme d'aquesta ciutat un tros d'hort, en el qual existien encara moltes casetes de les que havien servit per a tan indecent comerç, i les esmenta aquesta escriptura com «asiias et positas in parrochia Sanctcc Crucis, olim et aniiquitus divce Catherince martyris in partita nunciipatci tempore antiquo La Pobla Vella in Liipanario pra^sentis civitatis, in vicoque majori ipsins Ltipanarii, lentas stib directo Dominio, etc.» — «Situades i posades en la parroquial de Santa Creu, abans de molt antic de Santa Caterina màrtir, en el territori anomenat en temps antic La Pobla Vella, en el Lupanar de la present ciutat i en el carrer Major del mateix Lupanar, tingudes al domini directe, etc.» Una escriptura davant Basilio Rambla l'11 de maig de 1676 i un privilegi de Joan II de 1453, l'anomenen Lupanar o casa pública, «doco público vocato vidgariter La Pobla, sive Líípenar,» Una altra escriptura davant Martín Esparnuy el 10 de maig de 1666 l'anomena la Pobla Nova, sent per consegüent el més antic el de Pobla, com ho expressa una deliberació de 7 de les calendes de desembre de 1340.

Llegir l’original en castellà

wPartit (El). — Hemos llegado al fin al conocimento de la célebre Mancebía de Valencia, de la que me he ocupado en diferentes obras, y sobre todo en El encubierto de Valencia, donde he dado detalles curiosos acerca de su organización. Concretando, empero, las noticias á la topografía de este barrio, tan notable en otros tiempos, es de advertir que constituía una puebla, separada de la ciudad, denominándola del Partido ó de las mujeres del Partido (Partit), según el lenguaje de Cervantes, admitido también en la lengua italiana, como lo indica Silvestre de Rovigo, comentando á Juvenal (sátira 2.% ver. 66): vLa diffcrcnza ira il vestir delle viairone, c qucllo dellc dunne dapariito. » Comprendía el Partit (ó Lupanar) todo el territorio que se llamó la Pobla y después Pobla Vella, según consta por escritura ante Juan José Just en 22 de Octubre de 1596, y otra ante Pedro Juan Gasull Solórzano de 14 de Mayo de i633, por la cual compró el convento del Carmen de esta ciudad un pedazo de huerto, en el que existían aún muchas casitas de las que habían servido para tan torpe comercio, y las menciona dicha escritura como asiias et positas in parrochia Sanctcc Crucis, olim et aniiquitus divce Catherince martyris in partita nunciipatci tempore antiquo La Pobla Vella in Liipanario pra^sentis civitatis, in vicoque majori ipsins Ltipanarii, lentas stib directo Dominio, etc.» — «Situadas y puestas en la parroquial de Santa Cruz, antes de muy antiguo de Santa Catalina mártir, en el territorio llamado en tiempo antiguo La Pobla Vella, en el Lupanar de la presente ciudad y en la calle Mayor del mismo Lupanar, tenidas al dominio directo, etc.» Una escritura ante Basiho Rambla de 11 de Mayo de 1676 y un privilegio de Juan II de 1453, le llaman Lupanar ó casa pilblica, <doco público vocato vidgariter La Pobla, sive Líípenar,r> Otra escritura ante Martín Esparnuy de 10 de Mayo de 1666 le llama la Pobla Nova, siendo por consiguiente el más antiguo el de Pobla, como lo expresa una deliberación de 7 de las calendas de Diciembre de 1340.

• De vegades es denominava també el Bordellet, perquè així es deia la persona que va deixar la primera casa, amb l'objecte de tancar en un punt totes les dones desgraciades que rodessin en el fang del vici, evitant la seva presència en diferents punts de la capital. Des de llavors, i seguint els costums de Roma imperial, s'havia d'escriure damunt de la porta de la caseta el nom de la jove que l'habitava, com es desprèn que feien els romans, seguint els comentaristes de l'Ase d'Or d'Apuleu. Per evitar sinistres interpretacions, cal afegir que hi va haver a València diferents persones notables del cognom Bordell, com es troben en documents oficials de 1383, 1389 i 1350; i tanmateix, ha servit aquest nom per indicar aquests llocs immunds de la corrupció, oblidant-se la malícia de la primera denominació del Partit. Quan la comunitat del Carme va comprar el terreny de què s'ha parlat, ja no existia realment el Lupanar; però malgrat això es manaren demolir les últimes casetes, obrint un espaiós hort que, amb el que es va anomenar de Torralba, constituïen gairebé tot el Lupanar. La primera possessió que comprà el citat convent pertanyia a una dona anomenada Maria Auget o Auchet, cap de les altres que en aquella època poblaven el Lupanar; però que després es va retirar, fent oblidar els seus extraviaments amb una vida exemplar.

Llegir l’original en castellà

• Alguna vez se denominó también el Bordellet, porque así se llamaba la persona que dejó la primera casa, con el objeto de encerrar en un punto todas las mujeres desgraciadas que rodaran en el cieno del vicio, evitando SU presencia en diferentes puntos de la capital. Desde entonces, y siguiendo las costumbres de Roma imperial, debía escribirse encima de la puerta de la casita el nombre de la joven que la habitaba, como se desprende hacían los romanos, siguiendo á los comentadores del Asno de Oro de Apuleyo. Para evitar siniestras interpretaciones, cumple añadir que hubo en Valencia diferentes personas notables del apellido Bordell, como se encuentran en documentos oficiales de i383, 1389 y 1350; y sin embargo, ha servido este nombre para indicar esos lugares inmundos de la corrupción, olvidándose la malicia de la primera denominación del Partit. Cuando la comunidad del Carmen compró el terreno de que se ha hecho mérito, ya no existía realmente el Lupanar; pero á pesar de eso se mandaron demoler las últimas casitas, abriendo un espacioso huerto que, con el que se llamó de Torralba, constituían casi todo el Lupanar. La primera posesión que compró el citado convento pertenecía á una mujer llamada María Auget ó Auchet, cabeza de las demás que en aquella época poblaban el Lupanar; pero que después se retiró, haciendo olvidar sus extravíos con una vida ejemplar.

«S'ha fet creure vulgarment que Sant Vicent Ferrer, ja que no podia tallar el mal, el va perseguir fins a cert punt; i això és una calúmnia, que rebutgen les notícies oficials. Molt abans del naixement del sant, i pels anys 1350, existia ja el Lupanar, ja que en la citada deliberació de 7 de desembre d'aquest any se l'anomena el Bordell, imposant penes pecuniàries i de fuetades a les dones perdudes que es trobessin fora del Partit, segons s'havia manat el 25 de novembre de 1340. No es cregui per això que era fàcil i a totes hores expedit l'ingrés a la Mancebia de València, ni que a tota classe de persones se'ls permetia l'entrada. En primer lloc, tot el recinte de la Mancebia estava tancat ELS CARRERS DE BARCELONA 257

Llegir l’original en castellà

«Se ha hecho creer vulgarmente que San Vicente Ferrer, ya que no podía cortar el mal, lo persiguió hasta cierto punto; y esto es una calumnia, que rechazan las noticias oficiales. Mucho antes del nacimiento del santo, y por los años i35o, existía ya el Lupanar, pues en la citada deliberación de 7 de Diciembre de este año se le llama el Bordell, imponiendo penas pecuniarias y de azotes á las mujeres perdidas que se encontraran fuera del Partit, según se había mandado en 25 de Noviembre de 1340. No se crea por eso que era fácil y á todas horas expedito el ingreso en la Mancebía de Valencia, ni que á toda clase de personas se les permitía la entrada. En primer lugar, todo el recinto de la Mancebía estaba ce- LAS CALLtS DE BARCKLON'A 257

per una paret elevada, que no era possible escalar fàcilment, i la seva vigilància corresponia immediatament a la jurisdicció del Justícia criminal, i a més es feia responsable a un encarregat del barri anomenat Rei Arlot, els deures del qual consistien a presidir les dones pecadrius i portar-les i concertar-les els homes i exigir tribut i penes d'aquelles. Cap dona podia entrar a la Mancebia sense el permís previ del Justícia i coneixement de causa, i amb aprovació del marit, si era casada, o dels pares o tutors, si era soltera, havent de fer constar a més que havia complert ja vint anys, com ho expressa una deliberació del Consell general de 24 de juliol de 1565.

Llegir l’original en castellà

rrado por una pared elevada, que no era posible escalar fácilmente, y su vigilancia correspondía inmediatamente á la jurisdicción del Justicia criminal, y además se hacía responsable á un encargado del barrio llamado Rey Arlot, cuyos deberes consistían en presidir d les dones pecadritis c portarles y concertarles ah los homes y exigir tribuí y penes de aquelles. Ninguna mujer podía entrar en la Mancebía sin el permiso previo del Justicia y conocimiento de causa, y con aprobación del marido, si era casada, ó de los padres ó tutores, si era soltera, debiendo hacer constar además que había cumplido ya veinte años, como lo expresa una deliberación del Consejo general de 24 de Julio de i565.

»A l'anar-se'n el sol es tancava el barri, verificant abans un escrupolós reconeixement, per saber si quedaven dins persones estranyes. Anualment, i sempre que les circumstàncies ho exigien, eren reconegudes totes les dones del Partit pels metges i cirurgians, segons ho prova una deliberació de 7 de juny de 1577 i una altra de 26 de gener de 1595, en la qual consta que totes les setmanes es verificava aquest reconeixement, abonant a Juan Bautista Sandoval 24 lliures anuals per aquesta feina facultativa.

Llegir l’original en castellà

»A1 anochecer se cerraba el barrio, verificando antes un escrupuloso reconocimiento, para saber si quedaban dentro personas extrañas. Anualmente, y siempre que las circunstancias lo exigían, eran reconocidas todas las mujeres del Partit por los médicos y cirujanos, según lo prueba una deliberación de 7 de Jui;iio de i5yy y otra de 26 de Enero de iSqS, en la que consta que todas las semanas se verificaba este reconocimiento, abonando á Juan Bautista Sandoval 24 libras anuales por este trabajo facultativo.

» Des del Dimecres Sant al Dissabte Sant i en algunes festivitats de la Mare de Déu es conduïa a totes les mancebes al convent de «les Repenedides» o de Sant Gregori, i també a la confraria dels tallants a la plaça de Pellicers, o a l'ermita de Santa Llúcia, a fi d'amonestar-les i conduir-les al bon camí. La seva manutenció anava a càrrec de la ciutat, com en altres ho prova una deliberació de 15 de febrer de 1659,

Llegir l’original en castellà

» Desde el Miércoles al Sábado Santos y en algunas festividades de la Virgen se conducía á todas las mancebas al convento de «les Repenedides» ó de San Gregorio, y también á la cofradía de los cortantes en la plaza de Pellicers, ó á la ermita de Santa Lucía, á fin de amonestarlas y conducirlas al buen camino. Su manutención corría á cargo de la ciudad, como en otras lo prueba una deliberación de i5 de Febrero de i65g,

«Es distingien també per un vestit particular, i

Llegir l’original en castellà

«Distinguíanse también por un traje particular, y

així es va manar en una ordenació de 1424 que la ramera

Llegir l’original en castellà

asi se mandó en una ordinación de 1424 que la ramera

no anés per la ciutat amb mantell o altre abric, ni hi hagi

Llegir l’original en castellà

no fuese por la ciudad con manto ú otro abrigal, ne hay

tantpoc fos o presumisca anar per la ciutat, sens la dita

Llegir l’original en castellà

fantpoc f^os ó presumisca anar per la ciiitat, sens la dita

TOMO XXII 17 258 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

TóMO XXII 17 2c8 VÍCTOR BALAGUER

tovallola, ni gos vestir-se, ni portar cap vestidura adornada al voltant després de baix, o altres pells o cendal, etc. Segons una constitució sinodal del Sr. Ayala, cap podia romandre més de dos anys a la Mancebia. Per un privilegi de 16 de juny de 1469 va manar el rei D. Joan que les dones del Partit acompanyessin en la processó fúnebre en què la confraria dels Innocents o dels Desemparats portava els ossos dels ajusticiats, el dia de Sant Maties, com es va dir en una altra part, tenint per objecte moure l'ànim d'aquelles desgraciades amb un espectacle tan trist com imponent. Si alguna es casava, la ciutat solia pagar-li 10 lliures per ajudar al dot, com s'expressa en una deliberació de 1660, concedint la citada quantitat a un francès anomenat Manuel de Cerla, per haver-se casat amb María de Mendoza, dona de cadira, segons l'expressió de l'acta. En temps de pesta solia destinar-se aquest barri per a lloc de convalescència, com va succeir el 1647; i es va tancar per sempre el 1677, de manera que el 1681 es trobava destruït ja aquest barri, ja que es va disposar aixecar allí el magatzem o dipòsit de pólvora.»

Llegir l’original en castellà

toballóla, nec gos vestirse, ni portar ninguna vestidura orlada en torn después de vaix, ó altres pells ó cendal, etc. Según una constitución sinodal del Sr. Ayala, ninguna podía permanecer más de dos años en la Mancebía. Por un privilegio de i6 de Junio de 1469 mandó el rey D. Juan que las mujeres del Partit acompañasen en la procesión fúnebre en que la cofradía de los Inocentes ó de los Desamparados llevábalos huesos de los ajusticiados, el día de San Matías, como se dijo en otra parte, teniendo por objeto mover el ánimo de aquellas desgraciadas con un espectáculo tan triste como imponente. Si alguna se casaba, la ciudad solía pagarle 10 libras para ayudar al dote, como se expresa en una deliberación de 1660, concediendo la citada cantidad á un francés llamado Manuel de Cerla, por haberse casado con María de Mendoza, dona de cadira, según la expresión del acta. En tiempo de peste solía destinarse este barrio para lugar de convalecencia, como sucedió en 1647; Y se cerró para siempre en 1677, de modo que en 1681 se hallaba destruido ya. este barrio, pues se dispuso levantar allí el almacén ó depósito de pólvora.»

Fi de l’entrada original