^^>^. y^ I ^t% í^f . VVHITEHIU k. ^ iCOLL. .♦.líjíe'íí'í^;^'^ ,, ^..teofA. % -ÜS.V"'' OBRES DE VÍCTOR BALAGUER De les Acadèmies Espanyola i de la Història ELS CARRERS DE BARCELONA EL 1865 (COMPLEMENT DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA) LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR (TRADICIONS, CANTS, HISTÒRIES, LLEGENDES) TOM III D'AQUESTA OBRA I XXII DE LA COL·LECCIÓ El producte íntegre d'aquesta obra es destina al sosteniment i foment de la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú MADRID IMPREMTA I FONDRIA DE M. TELLO IMPRESSOR DE CAMBRA DE S. M. Don Evaristo, 8 1888 OBRES DE VÍCTOR BALAGUER TOM XXII DE LA COL·LECCIÓ I TERCER DELS CARRERS DE BARCELONA (complement de la història de CATALUNYA) LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR OBRES DE L'AUTOR PUBLICADES EN AQUESTA COL·LECCIÓ. Poesies catalanes. (El llibre de l'amor. — El llibre de la fe, — El llibre de la pàtria, — Eridànies. — Lluny de la meva terra. — Darreres poesies.) — Un tom, que forma l'I de la col·lecció, 6 pessetes. Tragèdies. Original català i traducció castellana. {La mort d'Anníbal. — Coriolà, — L'ombra de Cèsar. — La festa de Tibul, — La mort de Neró, — Safo. — La tragèdia de Llívia. — L'última hora de Cristòfor Colom, — Les esposalles de la morta, — El guant del degollat. — El comte de Foix, — Raig de lluna.) — Un tom (II de la col·lecció), 8 pessetes. Els Trobadors. La seva història literària i política. — Quatre toms (III, IV, V i VI de la col·lecció), 30 pessetes. Discursos acadèmics i memòries literàries. (Discursos i dictàmens llegits a les Acadèmies i als Jocs Florals, — La cort literària d'Alfons d'Aragó. — Un ministeri d'Instrucció pública. — Fundació de la Biblioteca de Vilanova i la Geltrú. — Cartes literàries. — El poeta Cabanyes. — Idees i apunts, etc., etc.) — Un tom (VII de la col·lecció), 7 pessetes 50 cèntims. El Monestir de Pedra. — Les llegendes de Montserrat.— Les coves de Montserrat. — Un tom (VIII de la col·lecció), 7 pessetes 50 cèntims. Història de Catalunya. — Toms primer a onzè d'aquesta obra, i IX a XIX de la col·lecció, a 10 pessetes cadascun, 110 pessetes. Els carrers de Barcelona (complement de la Història de Catalunya).— Tres toms (XX, XXI i XXII de la col·lecció), 30 pessetes. Al Ministeri d'Ultramar.— Dos toms (XXIII i XXIV de la col·lecció). (Aquesta col·lecció és propietat de la Junta de la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú, a la qual ha cedit l'autor la propietat, a fi de sostenir aquell Institut amb el producte de les obres.) VÍCTOR BALAGUER DE LES Reials Acadèmies Espanyola i de la Història ELS CARRERS DE BARCELONA EL 1865 (COMPLEMENT DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA) LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR (tradicions, cants, històries, llegendes) TOM TERCER MADRID IMPREMTA I FONDRIA DE MANUEL TELLO IMPRESSOR DE CAMBRA DE S. M. Don Evaristo, 8 1888 R RAFAEL (carrer de Sant). Existeixen dos d'aquest mateix nom. L'una és al barri de la Barceloneta i condueix des del del Cementiri a la platja. L'altra és a la ciutat i és la que travessa del de Robador al de la Cadena, Ni de l'una ni de l'altra hem trobat res a dir. RAMBLA (carrer o passeig de la). Fou anomenada antigament, en diferents èpoques, Riera de Cogodell o del Codolell, den Malla, den Bonanat, den Pomet, den Pons i Cap de Creus, La Rambla és el carrer-passeig que s'estén des del peu del fort de les Drassanes fins a l'entrada del passeig de Gràcia, i que ara precisament s'està perllongant seguint l'eixample de la ciutat. Es divideix en diversos trossos o seccions, de què detalladament ens ocuparem, fent-ho primer en general. Abans de tancar-se la ciutat amb la última línia de muralles que ha estat enderrocada el 1854, passava pel lloc que avui ocupa aquest passeig, la rambla, és a dir, la llera del torrent conegut per la Riera d'en Malla i també del Cogodell. La rambla d'aquesta riera, a la qual avui se li ha donat una altra direcció, baixava per on co- o VÍCTOR BALAGUER comença avui el passeig de Gràcia i seguia llepant el peu de les antigues muralles, fins a anar a desembocar al mar, on, encara, l'espai que es descobreix entre les cases de la Rambla i la muntanya de Montjuïc és anomenat pels mariners i pescadors del país Fraic de Cogodell. Al pas recollia les aigües que afluïen per les rieres del Pi, d'en Prim i de Valldoncella, que avui són altres tants carrers. Més tard, el curs o torrent de la Rambla fou convertit en una ampla claveguera. Encara subsisteix subterrània i s'estén d'un extrem a l'altre, passant a prop dels teatres Liceu i Santa Creu. No fou construïda pels romans en temps dels Escipions, com asseguren autors antics i moderns que en parlen, si més no en gran part, sinó pels naturals mateixos en aixecar o reedificar la muralla d'aquella part. «En 1364, diu Bruniquer, se féu la gran claveguera de la Rambla.» És admirable la magnificència d'aquesta obra, fabricada amb pedres de carreu, i tan alta i ampla, que es pot recórrer a cavall una gran part del seu tram. Avui és la Rambla un bonic passeig adornat de bells arbres que, separant la ciutat nova de l'antiga, es divideix en quatre trossos aïllats, de cadascun dels quals parlarem. Segons sembla, fins a principis del segle passat no començaren a plantar-se arbres a la Rambla. Així es dedueix de les notes que vam prendre nosaltres mateixos fa un temps a l'arxiu municipal, i de les quals, per satisfer la curiositat dels lectors, anem a donar un extracte. En Consell de Cent celebrat el 15 de Febrer de 1701, es tractà de la conservació dels arbres que acabaven de ser plantats a la Rambla, comissionant per a això els senyors consellers. ELS CARRERS DE BARCELONA 7 En sessió del mateix Consell celebrada el 12 de juliol de 1703, es va llegir un dictamen redactat per una junta nomenada a l'efecte, en el qual es proposaven els mitjans i es feia notar la utilitat que reportaria de conduir l'aigua del rec comtal a la Rambla per regar els arbres. El Consell va decidir realitzar i dur a terme aquesta conducció d'aigua en la manera i forma que proposava aquest dictamen. En sessió del mateix Consell celebrada el 25 d'agost de 1706, es disposà que tornessin a plantar-se arbres a la Rambla, a causa d'haver-se destruït i tallat els que allí hi havia per exigències i necessitats del setge que la ciutat acabava de patir. En sessió celebrada pel mateix Consell el 10 de febrer de 1707, es va donar compte d'haver-se passat a comprar i plantar 205 arbres, que eren els que faltaven a la Rambla, Des de llavors, encara que renovat diverses vegades, ha continuat sempre l'arbrat en el punt de què parlem. RAMBLA DE SANTA MÒNICA. Així fou anomenat el primer tros de la Rambla, que ocupa des de les Drassanes fins a la plaça del Teatre, a causa d'aixecar-se en aquell punt el convent de pares agustins descalços, fundat per la religió el 1618. Els agustins ocuparen primerament l'ermita de Sant Bertran, on s'establiren el citat any; però havent-los concedit els consellers el permís per fundar un convent més còmode i més capaç, posaren el 16 de juny de 1626 la primera pedra de l'actual església, que fou dedicada a Santa Mònica. El 6 d'agost de 1634, encara que l'obra no estava conclosa encara, se celebrà la primera missa a la capella de Nostra Senyora de la Novena, la qual, diuen, no fou fes- 8 VÍCTOR BALAGUER tiva com sembla natural i coherent, sinó de difunts, en sufragi de l'ànima de Maria Riquelusa, cèlebre actriu que, segons indicis, havia costejat la construcció d'aquesta capella. Hi ha qui atribueix a aquesta circumstància el fet que els actors semblen haver escollit sempre aquest temple per celebrar les seves funcions religioses; però és de creure que això rau en ser l'església més propera al Teatre Principal i el trobar-se aquest edifici comprès en la seva parròquia. Es guarden en aquesta església algunes bones relíquies. Les pintures de la seva capella major són obra de J. Juncosa, així com el quadre de Santa Mònica ho és de Francesc Guirro de Barcelona. La Santa Mònica que hi ha sobre la portada és obra de l'escultor Sala. L'arranjament del 25 de Setembre de 1835 constituí aquesta església en parroquial de Sant Josep. En la resta del convent hi resideixen avui les oficines de l'Administració militar. L'edifici que més crida l'atenció en aquest tros de Rambla és el de les Drassanes o de la Drassana. Per parlar-ne cedirem la paraula al cronista Pi, que ha fet la següent descripció: «Pels noms d'Aradgana, Aragana, Darsanale, Draciana o JCergana, derivats de dàrsena, veu alterada de la llengua àrab, que significa la part d'un port disposada artificialment per a la conservació de les embarcacions desarmades, la seva carena i habilitació, fou conegut en diverses èpoques, des del temps de Jaume I d'Aragó fins al segle passat, l'arsenal o principal drassana de la reial marina, situat al lloc on avui es troben el fort i casernes compresos sota la denominació de Drassanes, al SO. de Barcelona. Entengui's, doncs, que en parlar d'aquest ELS CARRERS DE BARCELONA 9 arsenal o drassana, no ens referim als edificis actuals, ja que es calcula que d'aquests els més antics compten tot just quatre segles i mig d'existència. » Difícil, si no impossible, seria determinar qui va posar els fonaments del primitiu edifici de l'Atarassana, ja que cap instrument ens ho declara d'una manera decisiva, i només pot treure's per conjectura més o menys probable. Prou fonamentada ens sembla la de Capmany, qui sobre aquest punt escriu el següent: «Pel que sembla, segons s'ha pogut rastrejar, la primitiva fundació de les Drassanes de Barcelona s'ha de fixar cap als primers anys del regnat de Jaume I, en el qual temps començà a fomentar-se la marina reial d'Aragó i la construcció d'embarcacions de rems a la referida ciutat, on ha continuat fins a principis d'aquest segle (el xviii), així per l'abundància i qualitat de les fustes i proporció de tots els altres aprests navals que oferia Catalunya, com per la comoditat dels obrers de què abundava la capital: així que, per aquestes circumstàncies, fou sempre la principal drassana de les galeres de la reial armada 1.» «Sigui com sigui, un document fefaent ens testifica l'existència de l'arsenal abans de 1243, i és la reial cèdula de l'anomenat D. Jaume I expedida en aquest any, en què es va arreglar la demarcació de la platja o ribera del mar de Barcelona, assenyalant els paratges destinats per a la drassana i per a l'extensió dels edificis que d'ara endavant es fabriquessin, i es va prefixar per límit a la banda d'Occident l'Atarassana en el mateix lloc que avui ocupa 2. També se la menciona, amb el nom 1 A. de Capmany i de Mompalau, Memoria histórica sobre la marina y comercio de la antigua ciudad de Barcelona: Madrid, 1779, tom I, pàg. 29. 2 ne de caítero ab «Arazana,» quaí est versus occasum I o VÍCTOR BALAGUER de Daraciana, en la mateixa situació, en el decret expedit el 1255 pel batlle reial de Barcelona a instància del magistrat municipal, assenyalant lloc convenient als qui exercien l'ofici de batidors i tintorers de fustanies o cotònies per causa de la molèstia que donaven als veïns. Ramon Muntaner, cronista dels reis d'Aragó, escriu que D. Pere III, en els preparatius del formidable armament que pels anys de 1281 prevenia per a la invasió del regne de Sicília, va recórrer a les Drassanes de Barcelona, Tortosa i València, com als tres departaments que havien de subministrar la gent, els bucs i els aprestos. ))Encara que no ens hagi arribat la notícia de la primitiva forma i disposició d'aquest arsenal, el cert és que està ben esbrinada la seva existència al segle XIII. Ignorem, és veritat, el temps precís del seu establiment; però sempre ens queda un punt fix d'on fer partir la seva història. És així mateix indubtable que al segle XIV es va efectuar en ell una renovació o ampliació, conforme ho acredita una concòrdia ajustada el 9 de juny de 1378 entre D. Pere IV i Barcelona sobre aquella obra, que es va prestar a costejar i dirigir el magistrat municipal en virtut de diverses gràcies i privilegis que el rei li dispensava. Entre els deu capítols de què consta la concòrdia, s'expressa: que la ciutat ofereix per mera liberalitat, en benefici de la causa pública i utilitat comuna del sobirà i dels seus regnes, 10.000 florins d'or d'Aragó 1, amb la condició que per part del rei s'hi afegeixin almenys 7.000 2, suma total que s'havia considerat ne- 1 Vos, vehent en aqüestes coses gran profit á vos, Senyor, é á tota la cosa pública, vos otorga en ajuda de la dita obra graciosament é no per deute, decem mil le ílorins d' or d' Aragó. 2 Axí pero é no en altre manera, que vos, Senyor, de present atorguéts á la dita obra de la vostra Dara^ana almenys set milla florins d' or. ELS CARRERS DE BARCELONA II cessària per emmurallar, fortificar i defensar amb el seu fossat les Drassanes per la banda que mira a Montjuïc, conforme a l'obra que ja es trobava començada. A més, per a resguard i conservació de les galeres que estaven aleshores exposades a la inclemència del temporal, i per al corresponent aixopluc de la drassana i dels treballadors, la ciutat va atorgar teular la fàbrica i cobrir-la d'estany, sostenint-la amb pilars i arcs de carreuat, a la manera que s'havia començat en temps de Pere III (abans de l'any 1284); i per a la conservació d'aquesta coberta es van assignar 1.000 sous anuals de dotació a l'alcaid de les Drassanes: 600 que li lliurava la ciutat i 400 que va resoldre afegir el sobirà. Es va tractar així mateix, com a cosa precisa, de la construcció de magatzems per a guardar les armes, aparells i altres pertrets de les esquadres subtils, i de la fàbrica d'oficines per a les tasques dels remolars, cuirassers i altres artífexs de l'arsenal. I encara que aquest establiment era per al servei de la reial marina, la ciutat va ajustar aleshores el permís de construir i guardar-hi les galeres i altres bastiments de guerra. » Per una altra concòrdia sobre diferents punts ajustada el 14 de març de 1390 entre Joan I i Barcelona, venim a col·legir que cap a aquella època l'obra de les Drassanes no estava encara conclosa. En el primer article d'aquella es tracta de l'ampliació i augment de l'indicat edifici, de manera que s'hi poguessin guardar i aixoplugar almenys fins a 30 galeres amb tots els seus pertrets; com igualment de construir en el seu àmbit, a més dels edificis i oficines necessàries, un palau per a habitació del rei i la seva família. En recompensa d'això el monarca va fer per la seva part cessió perpètua a la ciutat de tot el que li pertanyia per drets de llicències de les naus que es despatxaven en el seu port per a Síria i Egipte, i de les que arriba- 12 VÍCTOR BALAGUER ban a ell de retorn d'aquell viatge, conforme a un altre conveni ajustat el 1378 entre el seu magistrat i Don Pere IV. En virtut d'aquesta concessió, Barcelona havia de recaptar aquests emoluments i invertir-los en les obres de la memorada Drassana, tant per als repars i conservació de la seva fàbrica, com de les galeres reials, els seus aparells i altres pertrets. Es creu que després de la citada concòrdia quedaria acabada l'obra, mas no s'han trobat vestigis d'haver-se edificat el palau que en ella s'esmenta: tal vegada no va poder tenir efecte per causes que al present no ens és donat aclarir. )) Emperò abans de procedir endavant en la història que ens ocupa, entenem que serà ben rebuda del lector, pel seu enllaç amb aquest assumpte, una senzilla relació inèdita 1 de cert cerimonial que en aquells dies s'usava en els casos de construcció d'una esquadra, no menys curiosa per la seva matèria que per la seva antiguitat, el context de la qual l'erudit Capmany tradueix literalment en castellà d'aquesta manera: «El rei Alfons arribà de Nàpols a Barcelona; i d'allí a poc temps, el 21 de desembre de 1423, el dit alt senyor rei i els consellers Felip Perrera, Galceran Carbó, Bernat Serra, Guillem de Soler i Baltasar de Gualbes posaren i fixaren a la Drassana del mar quilles per a 12 galeres, això és, el senyor rei per a sis i els consellers per a unes altres sis; però només es prosseguí aleshores la construcció de dues d'elles, que quedaren acabades a finals de juliol de 1424. Els mestres constructors d'aquelles dues foren Arnau Romeu i Bernat de Lloberas, i els dos mestres cala- I S'extreu d'un llibre manuscrit estès per Francesc Vilar, secretari del Racional de l'Ajuntament de Barcelona des de l'any 1585, que es conserva a l'arxiu de dita ciutat amb aquest títol: Llibre de coses memorables y assenyalades succehides en Barcelona y altres parís, etc. — (Nota de Capmany.) ELS CARRERS DE BARCELONA 13 iates Bernardo Muy i Pere Massanet. El diumenge 13 d'agost d'aquest any foren beneïdes, i en aquesta funció hi va ser present el dit senyor rei D. Alfons amb els consellers, i el senyor bisbe de Girona, qui va celebrar la missa i va beneir les referides galeres; i Pere Parrí, mariner, va cridar la bona paraula: Déu les mantingui per lluitar contra turcs i francesos, i van respondre tots els circumstants: Així sigui. El manuscrit que conté el relat d'aquest fet, refereix alhora la circumstància d'haver els consellers donat en l'acte de fixar les indicades quilles cadascú el primer cop de martell a la seva galera. Amb aquest motiu observa l'escriptor abans citat que aquests actes bé podien ser cerimònies en la seva execució; però el seu esperit, dirigit tot a honorar i animar la marina, havia de produir els saludables efectes de la seva lloable institució; no sent altre el mitjà que a la Xina practica tots els anys l'emperador en l'obertura de les terres, guiant amb la seva pròpia mà l'arada, per donar foment i apreci a l'agricultura, la qual alta estimació és segurament en aquell imperi l'efecte d'una pura cerimònia. » Reprenguem però el fil del nostre discurs, i diguem que han arribat fins a nosaltres algunes obres de l'Atarassana, fabricades en aquells dies de prosperitat per a la marina de la nostra pàtria. Són sens dubte les més notables en la seva classe per la seva antiga, però vasta, elegant i sòlida construcció, els varadors que es veuen perfectament per la part de mar. Consisteixen en uns arcs elevats sobre pilastres, de bella proporció, que formen nou naus, els vessants dels sostres de les quals són guiats amb molt d'encert fora de l'edifici. Per haver-se donat posteriorment a aquest aplicació diversa, es van tapiar dits arcs; però en el de centre, que és molt més alt que els altres, es va col·locar un gran escut de les armes reials. Sota del mateix se con- 14 VÍCTOR BALAGUER serven encara les parets del bon dic que tenia l'arsenal. «A més de l'establiment de l'Atarassana, hi havia un altre paratge destinat per a la construcció naval o varador comú en el punt on avui es troba la plaça anomenada de Sant Sebastià, o dels Encants, dins l'àrea que descriuen el costat esquerre de l'edifici que fou convent de Sant Sebastià, el front dels arcs dels Encants, els carrers de la Fusteria i Hostal del Sol, la plaça del Correu Vell al peu del mur del primer recinte, la placeta i carrer del Regomir travessant el carrer Ample, i arribant pel de Marquet fins al lloc que avui ocupa la muralla de Mar. Va subsistir dit varador fins a l'any 1553, en què va començar a tancar-se amb aquella la part de la platja d'aquesta ciutat. » En destinar-se els arsenals de Cartagena, de la Carraca i del Ferrol per construir els bucs de guerra de la nació, es va donar un nou ús a les Drassanes de Barcelona. Es van habilitar els seus edificis per al servei de la Maestrança d'artilleria, que segueix actualment en possessió d'ells, i van quedar dividits en sis parts els arcs del varador, aplicades a les dependències i treballs del ram. La primera divisió serveix per a les oficines de compte i raó del departament i direcció de la Maestranza, arxiu i biblioteca del cos. La segona per al forn i tallers de fosa de canons, en què actualment no es treballa, i un laboratori de mixtos. La tercera és un espaiós magatzem de fustes, en els seus intercolumnis hi cap un recanvi de materials de construcció per a molt llarg període. La quarta és un taller general de fustes capaç per contenir 30 tallers particulars de fusteria, 40 de carreteria, i en aquesta proporció dels altres oficis de l'arma, a saber: torner, tonellers, serradors, caixers i guarnicioners. La cinquena ELS CARRERS DE BARCELONA I5 és el taller general del ferro: comprèn 31 forges fixes i un taller de llanterner. La sisena consta de dos pisos: en el primer o baix hi ha diferents magatzems d'efectes de fusta i ferro usat; en l'alt es troben una sala d'armes amb armaris correguts, ben tancats i condicionats, que poden contenir 30.000 fusells, i una altra de menor contigua, disposada pel mateix estil, destinada per guardar pistoles, armes blanques, etc. Arrambades a la Maestranza hi ha les oficines de la comandància del cos d'enginyers. » A principis del segle passat es va erigir una capella dins del recinte de Drassanes, sota el terraplè de la bateria de les salves. Estava principalment dedicada al servei religiós de l'establiment; i encara es veu a la paret del seu costat esquerre una làpida que expressa que la sagrada congregació d'immunitats, amb consentiment de Sa Santedat, per decret donat a Roma el 27 de gener de 1731, va declarar que dita capella no gaudís d'immunitat, sense perjudici de les persones que en ella s'haguessin refugiat fins a l'1 de maig de l'indicat any, en què es va posar la primera declaració. Avui dia està convertida en pavelló d'un porter. » A finals del mateix segle es van edificar en l'espaiós àmbit de Drassanes dos magnífics quarters d'infanteria i cavalleria, enmig dels quals es va formar una plaça rectangular de 110 vares castellanes de llarg i 50 d'ample, on en època més recent es van construir una font i abeurador proveïts de l'aigua que va cedir aleshores l'Ajuntament de Barcelona. En la línia de la indicada capella, prop de la porta d'ingrés, es va construir no fa molt una casa per a l'habitació del governador, i a l'esquena d'aquesta una altra per al seu ajudant. A l'angle oriental de Drassanes, entre la seva estacada i la rampa de la muralla del Mar, es 16 VÍCTOR BALAGUER va obrir el 1849 la Porta de la Pau, que condueix a l'embarcador que acaba de construir-se en aquell lloc.» Veiem, doncs, per aquest relat, que les Drassanes de Barcelona, destinades en el seu principi per a varador de la marina reial, van passar després a servir de quarter, sota el qual únic aspecte les han considerat quants han escrit d'elles en els temps moderns. No era, en efecte, sinó un recinte militar aïllat i ben flanquejat per baluards i emplaçaments de la muralla de la plaça, tancat cap a aquesta per un mur que només el posava a l'abric d'un cop de mà, i amb algunes peces d'artilleria per defensar el port, a semblança de les col·locades a la bateria de l'extrem del moll del mateix a la Llanterna. Però no fa molt de temps que les Drassanes han vingut a constituir un altre dels forts de la plaça de Barcelona. Quan a conseqüència dels últims disturbis polítics de què fatalment ha estat teatre aquesta ciutat, es va estimar necessari posar tota la línia de la muralla en peu de defensa, es va fortificar, sent capità general el baró de Meer, la plataforma de l'antiga torre de les Pussas amb una bateria coberta dirigida a la població. Així que els edificis militars que avui componen les Drassanes, estan units per dos mitjans baluards amb el recinte exterior, un dels quals enfoca la Rambla i l'altre l'avinguda d'aquesta a la porta de Santa Madrona. A la part de la muralla del Mar hi ha una bateria a barbeta i un sortint unit amb el mig baluard d'aquest costat. Es van disposar a més les ales dels edificis que enfoquen l'esmentat passeig i muralla per rebre l'artilleria, reemplaçant les finestres amb troneres tancades per pals. De manera que en cert mode es pot dir que en els nostres dies s'ha posat en planta el projecte que a principis del segle anterior concebés Felip V. Quatre batallons, quan més, és la força que es LES CARRERS DE BARCELONA I 7 quartera a Drassanes. Sol haver-hi també un esquadró; i en el quarter anomenat de Santa Madrona, a la part superior d'aquest fort, s'allotja el regiment d'artilleria del primer departament i. Davant del fort de Drassanes s'aixeca l'edifici del Banc de Barcelona^ el qual ocupa provisionalment la meitat del solar que pertanyia a la fàbrica on el cos d'artilleria fonia els canons valent-se del personal de la Maestranza. L'establiment de la fosa va ser creat per Felip V el 1715, i els canons que es van fabricar aquell any portaven el següent rètol: Violati fulmina Regís Philippiis Qiiintus Hispaniancm Rex Pius et Clemens. Barchinone 171 5. En l'any 1858 es va aixecar la part de l'edifici que constitueix el Banc, conservant poc menys que intact el cos baix, que no deixava de ser un peu molt forçat per a l'arquitecte, a qui es va encarregar l'estudi i direcció de les obres. Les dues façanes que presenta* aquest edifici estan molt ben caracteritzades i conserven el tipus grecoromà dels bons temps. Enmig de la seva senzillesa estan cridant l'atenció dels intel·ligents per la bona disposició de les seves parts, hàbil motllura i marcades proporcions pel que fa a allò que podia permetre l'observança del programa. Aquest edifici és un altre dels que fan honor a l'arquitecte acadèmic D. José Oriol Mestres. Les figures i altres objectes que formen el grup en marbre i en bronze daurat, sobre la porta principal, són obra dels coneguts i intel·ligents escultors catalans D. Venancio i D. Agapito Vallmitjana, que han 1 Avui ja no existeixen les Drassanes. Es va començar a enderrocar aquesta fortalesa quan la revolució de 1868, havent signat l'autor d'aquest llibre l'ordre del seu enderroc com a president que era aleshores de la Diputació de Barcelona i vicepresident de la Junta Suprema. TOMO xxn 2 1 8 VÍCTOR BALAGUER sabut crear-se amb aquestes i altres notables obres una envejable reputació. De l'edifici antic hi ha un record que no s'ha d'oblidar. L'any 1758 es va fondre en ell la campana major de la Catedral d'aquesta ciutat anomenada Tomasa, el pes de la qual és de 80 quintars, sortint perfecta en la primera fosa. RAMBLA DELS CAPUTXINS. També s'anomena aquest tros Rambla del Centre i dels teatres, per estar situat a un dels seus extrems el Teatre Principal i a l'altre extrem el del Liceu. D'aquest hem parlat en fer-ho de la plaça de la Boqueria; d'aquell parlarem quan ho fem de la del Teatre, Rep el nom de Caputxins per existir abans en aquesta Rambla aquell convent, del qual s'ha parlat també. (V. carrer de Ferran VIL) Aquest tros de Rambla és el més concorregut, i en dies assenyalats punt de reunió de l'elegància barcelonina. En els estius, per la nit, es converteix en un veritable saló, acudint-hi en gran multitud les dames i cavallers per asseure's i conversar sota els seus arbres. En aquest punt es troben també les principals fondes i els principals cafès de Barcelona. Existien antigament al lloc de què parlem dos edificis religiosos: el col·legi de Sant Àngel màrtir, de carmelites calçats, fundat per la religió el 1593, i el de Sant Pere Nolasc, de pares mercedaris, fundat pel P. Fr. Dalmau Serra el 1643. El primer d'aquests dos, després d'haver estat en aquests últims temps residència i oficines del cap polític o governa- ELS CARRERS DE BARCELONA I9 dor civil, és avui caserna de la Guàrdia Civil. El segon està avui ocupat per la fonda d'Orient. RAMBLA DE SANT JOSEP i. Ocupa des de la plaça de la Boqueria fins al començament de la Rambla dels Estudis, i es va anomenar així per aixecar-se-hi el convent de Sant Josep, enderrocat avui i ocupat per la plaça-mercat de què s'ha fet esment en parlar de la plaça de Sant Josep. Aquesta Rambla acostuma a ser concorreguda per la societat barcelonina durant els mesos d'estiu al matí, particularment els diumenges, perquè en ella hi ha el mercat de les flors. Són dignes de cridar l'atenció les pintures al fresc de la casa que fa cantonada amb la Portaferrissa i les d'una altra que està, sortint d'aquest carrer, a l'esquerra. Les de la primera figuren passatges de la història romana i quadres mitològics; les de la segona es redueixen a un quadre d'assumpte al·legòric. Davant d'aquesta casa es veu un bonic edifici anomenat el Palau de la Virreina. Pertanyia aquest edifici a la vídua de cert personatge que va ser virrei del Perú, i és digne de fixar l'atenció del viatger, no només pel seu exterior, sinó pel magnífic museu que en ell conserva el fill de D. Josep Carreras d'Argelich, que el va formar. El vestíbul que comunica amb la plaça-mercat de Sant Josep es troba convertit en un passatge, en el qual es venen una infinitat d'objectes. D'ell arrenquen dues sumptuoses escales que s'uneixen al centre de la casa. Tota aquesta és un museu. Les seves grandioses sales i galeries estan atapeïdes d'innumerables joies, sent un gran dipòsit de riqueses artístiques, científiques i bibliogràfi- 1 Avui, 1888, s'anomena Rambla de les flors. 20 VÍCTOR BALAGUER cas. En la bella col·lecció de pintures, composta de 370 quadres, uns a l'oli, altres al pastel i els altres a l'aiguada i en miniatura, n'hi ha de Murillo, Velázquez. Van Dyck, el Tiziano, Mena, Viladomat i altres diversos; 11 pintures de Rafael, i una del seu deixeble Julio Romano. En gravats hi ha 563 làmines col·locades en quadres, obres dels cèlebres Edelink, Porporatti, Morjhen, Campanella i altres. Destaca sobre tots un quadre pintat sobre taula amb ornaments de relleu, bellíssim pel sentiment i expressió dels seus personatges, potser un dels més interessants per a l'estudi de la pintura. En escultura hi ha sis estàtues de marbre i diversos busts, dos d'ells deguts a Alonso Cano i Amadeo. La biblioteca, que és important, conté 14.000 volums. També hi ha un monetari. RAMBLA DELS ESTUDIS. A l'extrem d'aquesta Rambla, i on comença avui el tros que vulgarment s'anomena Canaletes, va estar l'antic edifici dels Estudis o Universitat de Barcelona. A instàncies dels consellers, que venien ja reclamant la instal·lació de càtedres o estudis públics des del 1310, va instituir el rei Martí d'Aragó la Universitat de Barcelona, que abans havia estat a Lleida, i en ella el Col·legi de medicina i després el d'arts, sent aprovat per Benet XIII a Avinyó. El 3 de setembre de 1450 va adquirir dita Universitat més forma i extensió per privilegi del rei Alfons V, segons ja queda dit a les pàgines d'aquesta mateixa obra, anomenant-se des de llavors Universitat i Estudi general de totes arts i ciències, i adquirint tots els privilegis generals de les universitats de ELS CARRERS DE BARCELONA 21 Lleida, Perpinyà i Tolosa, la qual cosa va ser aprovada pel papa Nicolau V. El 1536 es va tractar d'aixecar un edifici que fos propi per a Universitat, amb totes les comoditats possibles, i el 18 d'octubre del mateix es va donar principi a l'obra. L'edifici era senzill, però grandiós i capaç. El 1717, Felip V va traslladar la Universitat a Cervera, i aquest edifici va ser aleshores destinat a caserna de tropa, ocupant-lo el cos d'artilleria, fins que el 1843 va ser enderrocat amb l'objecte d'obrir-se el portell que per aquella part tenia la muralla. Aquest portell, anomenat d'Isabel II, va ser enderrocat al seu torn el 1854 quan van caure les muralles de Barcelona, i en el seu lloc s'estén avui el tros de Rambla que s'anomena de Canaletes. Hi ha en el tros de Rambla que ens ocupa diversos edificis dignes d'especial esment. Un d'ells és la casa-palau dels marquesos de Moya, les pintures al fresc de les quals són dignes de notar, així com també la bonica galeria de columnes que dona al jardí. Davant d'aquesta casa hi ha l'església de Betlem, que té la seva principal entrada al carrer del Carme, i de la qual hem parlat. Al costat de l'església hi ha el Seminari conciliar i episcopal, que fou erigit el 1595. És dependent del bisbe: s'hi ensenyen diverses ciències i altres estudis preparatoris, i té exercicis literaris públics anuals. Existeix en aquest establiment una biblioteca pública, de la qual forma part una altra biblioteca exclusivament catalana, fundada pel bisbe Torres Amat. Es troben en aquest Seminari deu quadres de la vida de Sant Tomàs, dos pintats per Viladomat i els restants pel seu fill. 22 VÍCTOR BALAGUER Immediat a aquest edifici hi ha el de l'Acadèmia de ciències naturals i arts, anomenat Col·legi de Cordeltes. En el primer pis hi ha el Museu d'història natural, la secretaria, la sala de juntes i el saló de sessions. En el segon pis hi ha les classes gratuïtes que sosté l'Acadèmia, i són: les de Matemàtiques, Mecànica, Geometria descriptiva, Astronomia, Geografia, i elements de Cronologia, Mineralogia i Geologia, Treball de mines, Zoologia i Taxidèrmia. Aquesta Acadèmia va ser creada el 1764. En el local que avui ocupa hi havia abans l'Imperial i Reial Seminari de nobles, fundat el 1538 per D. Joan de Cordellas, de nobilíssima família catalana. L'erecció d'aquest Seminari va precedir, doncs, al d'igual classe de Madrid, que va ser fundat el 1725 per Felip V. Felip II va donar al de Barcelona els títols d'Imperial i Reial. El 1662 va ser cedit a la Companyia de Jesús, al càrrec de la qual va estar fins a la seva extinció. S'exigia per a l'admissió d'alumnes l'exhibició de les proves de noblesa. L'ensenyament era a poca diferència el mateix que es dóna avui dia; però hi havia a més classes de Música, d'Esgrima, de Ball i de Declamació, de les quals donaven els deixebles acadèmies o funcions públiques al teatre del col·legi. És gran el nombre de barons il·lustres, la celebritat dels quals consta en la història, que van rebre en aquest Seminari la primera instrucció. Es compten entre ells el pontífex Gregori XV i els cardenals Joan Doria, Eduard Farnese i Octavi Aguaviva; arquebisbes, bisbes, abats, prebendats, consellers, regents d'Audiència i magistrats, oficials d'alta graduació a l'exèrcit, etc. En aquest edifici hi ha un petit jardí. ELS CARRERS DE BARCELONA 23 RAMBLA DE CANALETES. És el tros de Rambla que segueix, anomenat així perquè al costat seu s'elevava la torre de Canaletes, que formava part de la fortificació de Barcelona i havia estat presó militar. En ella va estar pres el cronista Feliu de la Penya el 1704, com a acusat de conspirar contra Felip V en favor de l'arxiduc Carles, que després va ser efectivament aclamat pels catalans. RAMBLA D'ISABEL II. S'anomenarà així, segons està disposat, la que ha començat a obrir-se, seguint la de Canaletes, en direcció a l'eixample. Ha d'arribar fins al carrer de Còrsega, veient-se travessada per les de Ronda, Corts, Diputació, Consell de Cent, Aragó, València, Mallorca, Provença i Rosselló. RAMELLERES (carrer de les). És la que des de la plaça del Bon Succés va als Tallers. Antigament es va anomenar del Xuclà, En ella hi ha la Casa provincial de maternitat i expòsits, que va ser instal·lada el 1853, època en la qual hi van ser traslladats els expòsits que existien a l'Hospital de la Santa Creu i no havien complert set anys d'edat. Té una junta de govern, i a més la junta de dames hi exerceix la seva intervenció. L'assistència està a càrrec de les germanes de la caritat. 24 VÍCTOR BALAGUER RAMON (arc o carrer de l'arc de Sant). Des del Call condueix al de Sant Domènec. Se li va donar aquest nom en record i glòria de Sant Ramon o Raimon de Penyafort. Aquest distingit i eminent home era natural de Barcelona, de la il·lustre família d'aquest nom, la casa pairal de la qual va ser més tard el convent de dominics anomenat de Sant Ramon, al territori de Vilafranca del Penedès. Va ser canonge de Barcelona, i després religiós dominic i tercer general i reformador de l'orde. Va ser també confessor del rei Jaume I i va rebutjar l'arquebisbat de Tarragona, el de Braga i el bisbat de Barcelona. Era home eminent i va deixar escrites diverses obres. Quan va ser canonitzat, en començar el segle xvii, es van fer tan grans i solemnes festes a Barcelona, que la seva memòria va durar llargs anys i viu encara, prolongat el seu eco per un volum del P. Rebullosa, que en va fer una detallada descripció. Existeixen altres dos carrers del mateix nom. Un s'obre en el del comte de l'Assalt i va a morir en el de Sant Pau. Va ser obert aquest carrer, igual que el seu immediat el de Sant Oleguer, entre els mesos d'agost i setembre de 1791. L'altre és a la Barceloneta, tenint la seva entrada en el del Cementiri i la seva sortida a la platja. RAÜRICH (carrer den). Es titulava en un altre temps de Na Bordonera, nom de dona potser molt conegut algun dia entre els llibertins. ELS CARRERS DE BARCELONA 2^ El carrer anomenat de Na Bordonera i avui den Raurich està immediat al del Vidre o dels Vidriers, on antigament hi havia un bordell o lupanar públic, segons veurem en parlar-ne. En certa època aquests carrers i els antics eren un centre de dones de mala vida i les seves cases un focus d'escàndols. Existeix un curiós document, citat per Bofarull, segons el qual el rei D. Joan II dona facultat als habitants in vicis dels Vedriés e den Raurich et in illis etiam duobus vicis qui ingressum suum habent in vico predicto dels Vedriés et egressum ad vicum del Pont nou, confirmant-los cert privilegi mateix donat ja el 1390 pel rei D. Pere IV, perquè no permetin que hi hagi prostitutes al barri, podent en tal cas apoderar-se dels seus mobles i altres objectes i llançar-los al carrer; confirmació de privilegi que es fa per evitar de nou el mal que s'havia fet més gran, ja que aleshores les dones públiques habitaven no només en els lupanars públics, sinó en cases particulars: aliqui pauci ad honesta conditione difformes suum forentes inhibi interdum sive continue incolatum ad gulosa pabula in domos suas meretrices publicas invitant et receptant ac eis cedunt ut inhibi veneris scenosa solacia contractentur; alii vero habitaciones et hospitia propria aliis meretricibus non ita publicis licet earum fedi et continuati actus non multum distent a pretensis avidi vilis lucri sepe conducere non verentur, etc. Per aquest document es prova també que ja en l'època del rei D. Joan II el carrer de Na Bordonera havia abandonat el seu nom per prendre el den Raurich, que sembla ser de família. Aquest carrer és el que creua del de Ferran VII al d'Escudillers Blancs. 26 VÍCTOR BALAGUER REIAL (plaça). El terreny ocupat per aquesta plaça va pertànyer un dia al convent que va ser de Caputxins, del qual s'ha parlat amb referència al carrer de Ferran VIL Durant el govern constitucional de 1820 a 1824, aquest convent va ser completament enderrocat a conseqüència de la cessió que amb decret del 5 de Maig de 1822 van fer les Corts a l'Ajuntament de Barcelona per obrir una plaça que s'havia de denominar dels Herois espanyols. El 1824 es va tornar a edificar el convent en el mateix terreny, encara que donant-li forma diversa; i extingides el 1835 les ordres regulars, el Cos municipal va reclamar del govern superior la confirmació del que anteriorment s'havia acordat per les Corts. S'accedí a la instància del Municipi barceloní per reial ordre del 15 de Març de 1848. Va desaparèixer llavors el Teatre Nou que s'havia aixecat en aquell lloc, en ser per segona vegada enderrocat el convent, i el Municipi va resoldre construir en dit terreny una plaça amb pòrtics, a aquest efecte va obrir un concurs el 2 de maig de 1848 convidant a tots els arquitectes espanyols a fi que presentessin projectes basats a tenor del programa a l'efecte publicat. Dinou van ser els projectes presentats, dels quals van sortir premiats tres, guanyant el primer i la medalla d'or oferta l'arquitecte D. Francisco Daniel Molina; el primer accèssit i una medalla de plata el mateix arquitecte, i el segon accèssit amb una altra medalla de plata l'arquitecte D. José Oriol Mestres. Immediatament, i superant no poques dificultats que es presentaren i que entorpiren per algun temps ELS CARRERS DE BARCELONA 1r po les obres, es va començar la plaça en qüestió, verificant la cerimònia de posar la primera pedra el 10 d'octubre de 1848, aniversari de la reina, el cap superior polític interí president de l'Ajuntament, acompanyat del capità general de l'exèrcit i Principat, el regent i ministres de l'Audiència, Diputació i Consell provincial, altres autoritats oficials de la marina, corporacions, etc. També el 19 de novembre de 1850, en celebració de ser el sant de donya Isabel II, es va posar la primera pedra del monument que s'havia d'erigir al centre de l'anomenada des de llavors Plaça Reial, i que havia de ser dedicat, segons el projecte premiat, al rei D. Ferran el Catòlic. La plaça que ens ocupa mesura 55 metres en el seu costat menor i 83 en el seu major, sense comptar els pòrtics, l'amplada dels quals és de 5 metres 50 centímetres. Les luxoses botigues i cafès que l'envolten; l'esplèndida il·luminació dels fanals, que corresponen un en cada centre d'arc, i la decoració uniforme en totes les seves parts, són un al·licient viu i permanent que converteix aquell local en un agradable passeig tant de nit com de dia. Els carrers que conflueixen a aquesta plaça són sis, distingint-se el de Colom, que comunica directament amb la Rambla, corrent en ambdues voreres els pòrtics en tota l'extensió del carrer. El passatge de Madoz, que es troba tancat pels pòrtics de la plaça i pels tres arcs del carrer de Ferran VII, crida l'atenció per ser espaiós, còmode i ben decorat. El passatge de Bacardí, obra així mateix de l'arquitecte Molina, que és de propietat particular, fou el primer que es va construir a Barcelona: està cobert de vidres, i la seva rica ornamentació i la uniformitat de les luxoses botigues que tanca, són altres tants accessoris que contribueixen a cridar l'atenció d'aquell recinte. Les restan- 28 VÍCTOR BALAGUER ts avingudes són únicament produïdes pels diferents carrers que ja existien abans de la formació de la Plaça Reial i exceptuant només el de Zurbano, que ha estat obert posteriorment. La decoració de la Plaça Reial consisteix en un ordre de pilastres de les proporcions del corinti, aixecades sobre el pòrtic que serveix de primer cos i forma el seu basament. Dit ordre arquitectònic abraça dos pisos, els balcons dels quals, sortints uns i encastats altres en el mur de la façana, formen un conjunt agradable i variat. Sobre el cornisament que corona l'ordre d'arquitectura en tota l'extensió de la plaça, s'aixeca un àtic que constitueix un tercer pis amb finestres. El pòrtic només s'interromp per l'entrada del carrer de Colom, que, com s'ha dit, té la seva sortida al passeig de la Rambla, en els angles del qual ressalten dos cossos avançats que canvien la monotonia i donen varietat al conjunt. Segons el programa publicat per l'Ajuntament, els que hi concorressin, a més de la memòria facultativa i econòmica amb què havien d'acompanyar els plànols al concurs, estaven obligats a entregar així mateix el projecte d'un monument per ser col·locat al centre de la plaça, prenent l'assumpte d'un fet històric, el qual havia de donar nom a la mateixa plaça. Es prevenia així mateix que s'indiqués un mètode per a la il·luminació per mitjà del gas, així com la distribució d'un passeig i jardí que ocupés tot l'àmbit lliure i sense edificar. L'arquitecte premiat havia concebut per a aquest monument la idea de recordar el regnat dels monarques catòlics i la unió d'Aragó amb Castella. A tenor d'això, es va donar a la plaça el nom de Reial o també dels Reis Catòlics, o millor encara de Ferran el Catòlic, com l'anomenen alguns, i el monument consisteix en un basament de marbre portoro, ELS CARRERS DE BARCELONA 29 precedit d'una petita escalinata que l'envolta, en el qual han de col·locar-se vuit escuts de les principals províncies dels dos regnes units. S'eleva sobre aquest un pedestal de marbre blanc, ricament cisellades les seves motllures, sobre el qual han de ressaltar els baixos relleus següents: a la cara principal, o sigui la que mira a la Rambla, l'escut d'armes dels dos regnes units; i a la seva cara oposada, o sigui la que dóna front a la que fou carrer del Vidre, dos heralds donant-se les mans i enarborant amb l'altra un penó en el qual destaquin els escuts d'armes d'Aragó i Castella, significant-se la unió o enllaç dels dos monarques, i llegint-se als seus peus el Tanto monta, famós lema de l'època, inventat per significar que tant muntava Isabel com Ferran. El tercer baix relleu, que correspon al costat de la plaça que limita amb els edificis del carrer d'Escudellers, ha de representar l'acte de presentar-se Colom davant dels Reis Catòlics; i el del costat oposat, Boabdil lliurant als mateixos monarques les claus de la vençuda ciutat de Granada. Aquest monument, del qual avui no existeix més que la base i pedestal sense els relleus, ha de ser coronat per l'estàtua en bronze de Ferran el Catòlic a cavall. El jardí, que en forma d'hipòdrom rodeja el monument, tancat per una elegant reixa, interrompuda per rics canelobres i gerros, es troba dissenyat amb la creu d'Isabel la Catòlica. Un passeig amb seients de marbre blanc i el seu arbrat respectiu formen el complement de l'obra, proporcionant un conjunt amè i agradable. Carrer de Rech. Hi ha més d'un carrer amb aquest nom. L'anomenada del Rech i vulgarment de l'hora del 30 VÍCTOR BALAGUER Rech. Abans duia la denominació dels Molins de mar i perquè hi havia alguns molins. Quan es va formar en el glacis de la Ciutadella l'anomenat Passeig Nou o de Sant Joan, començat el 1796 i conclòs el 1801, es van construir així mateix les cases d'una botiga i d'un pis, en tot uniformes, que constitueixen la vorera dreta d'aquest carrer, el nom del qual és degut a la circumstància d'haver estat aixecades aquelles sobre el Rech o Séquia. Es van edificar a càrrec de la Junta de Beneficència aleshores establerta, que les anava rifant a mesura que acabaven de rebre l'última mà. Els censos que rendien s'aplicaven a la conservació, ornat i millores de l'esmentat passeig. L'anomenada de Davant lo Rech. S'entra pel carrer de l'Esplanada i se surt a la plaça de la Duana. Una altra amb el mateix nom de Devant lo Rech, que és la que des de la Baixada de Sant Pere va a les Balses de Sant Pere, I per fi, la titulada del Rec Comtal, que s'anomena així perquè hi passa per sota el Rec o Séquia Comtal, que ingressa a la ciutat pel baluard de Sant Pere. És la que, tenint la seva entrada a la Plaça de Sant Pere, va a sortir davant la Porta Nova. Antigament va dur el nom dels Tints, perquè hi havia diversos establiments on es preparaven els tints. RELLOTGE (passatge del). Fa molt poc temps que ha estat obert aquest passatge, el qual va des del carrer d'Escudellers al de Còdols. En el lloc on s'aixeca ha existit fins fa dos anys encara una antiquíssima casa, que se suposava ser l'habitada un dia pel cèlebre almirall Roger de ELS CARRERS DE BARCELONA. 3I Laúria, sense que a propòsit d'això es tingués més dada que la de la tradició. Aquesta casa va ser enderrocada recentment, i en el seu lloc es va construir un bell edifici amb el passatge que ens ocupa, i que es va anomenar del Rellotge, sens dubte per cert rellotger que en ell va obrir botiga i que va tenir la curiositat de fixar a la porta un gran rellotge, on es marca l'hora de les primeres capitals del món. REGOMIR (plaça del). Encara el poble l'anomena del Correu Vell per haver-hi estat durant cert temps la Casa de Correus. Els carrers que aflueixen a aquesta plaça són els de la Cometa, Ciutat, Triomf i Regomir. Diuen la tradició i les cròniques que, quan Lluís el Piadós, l'any 804, es va apoderar de Barcelona, expulsant-ne els moros, va fer presoner el cap de les forces que guarnien la ciutat, anomenat per les cròniques rei Gamir. Segons asseveren uns, el titulat rei Gamir va ser tancat en un castell que se suposa haver existit al començar la baixada del Regomir, mentre que els seus antics vassalls ocupaven un barri o carrer especial, que per aquesta circumstància es va anomenar dels Sarrahins, apartat enterament de la resta de la població. (Vegeu el que sobre això diem en tractar del carrer de la Fusteria.) Manescal, en el sermó del rei D. Jaume, i Francisco Calza, en la seva Catalunya, no fan menció del castell que, diuen, era palau del rei Gamir, sinó de les cases en què, després de reconquerida Barcelona, li va permetre viure Lluís el Piadós; cases situades aleshores, segons el dictamen de Calza, fora dels seus murs, i dins d'ells segons Manescal. Tanmateix, ambdós escriptors 32 VÍCTOR BALAGUER convenen que aquest carrer fou per això anomenat del Re- <^omir, del rei Gamir. Diago el denomina del Regumir. Pujades el nomena com els primers. «En el llibre primer de les Antiguitats de l'arxiu de la Catedral de Barcelona, diu aquest cronista, es troba commemoració d'aquesta força o castell del Regomir; que en raó de l'habitació del rei Gamir, per tradició antiquada ens queda el nom del rei en tot aquell veïnat i carrer anomenat del Regomir, com qui diu del rei Gomir. I dins dels murs de la ciutat vella, abans d'arribar al mur antic i arc, sota del qual està la capella del sant màrtir Cristòfol, en una cantonada surt cap a fora sobre el carrer un colós o cap d'un home que anomenen del rei Gamir. » Impugna aquests escrits Pere Marca en la seva Marca hispànica i pretén que aquest carrer no va prendre el seu nom del rei Gamir, sinó d'un governador de la província Tarraconense, que va manar abans de la conquesta dels àrabs, això és, en temps del visigot Wamba. A aquesta opinió s'adhereix Pi, manifestant que li sembla més raonable que la d'aquells autors, per quant no se sap que hi hagués mai a Barcelona rei moro algun, i per consegüent el tal Gamir, sobre l'existència del qual es volen aferrar els parers anteriors. Efectivament, no hi ha notícia de cap nom de Gamir, ni menys de cap rei, en la història de Barcelona. Gamir deu ser una corrupció del nom d'algun cap moro, en corrompre els quals no anaven certament molt escassos els nostres antics cronistes. Actualment, a l'entrada d'una casa nova de la vorera esquerra del carrer de la Ciutat, que fa cantonada amb el de la Cometa, es veu encastat a la paret el colós o cap que esmenta Pujades, i sota d'ell una inscripció tallada en marbre blanc, que diu així: 1 I ELS CARRERS DE BARCELONA 33 «Cap traslladat a aquesta nova casa el 1844, de la cantonada de la demolida, en què estava, per a permanència de l'antiguitat que ofereix, recordant, segons tradició, la del cap de les tropes mores que ocupaven aquesta ciutat a la seva entrada en ella del rei Lluís el Piadós.)) Sobre aquest cap i el que representa, els autors estan en desacord. Si bé hi ha qui creu que és d'un àrab, altres diuen que més aviat sembla ser d'un franc o català. De totes maneres, no s'ha pogut esbrinar la raó de trobar-se aquest cap a la cantonada del carrer. És digne d'elogi el zel del propietari de la casa en conservar aquesta antigalla, ja que potser a la seva conservació es deurà algun dia l'esbrinament del fet 1. REGOMIR (baixada del). És la via que enllaça la plaça del mateix nom amb el carrer Ample. Es va anomenar en un altre temps den Palma, nom de família. Abans cridava l'atenció en aquest carrer la casa anomenada de Dusay, la qual tenia un bonic pati, fabricat per Damià Forment a principis del segle xvi. Era aquest pati de dos pisos, sent les columnes del primer jòniques i les del segon corínties, ressaltant en els pedestals baixos relleus de trofeus romans, primorosament esculpits. Fa alguns anys va ser enderrocat aquest edifici, admiració de l'artista i del viatger. S'havien allotjat en aquesta casa diversos personatges cèlebres a qui la casualitat, la guerra o la política van portar a Barcelona en diverses ocasions. El 1629 hi van viure dos consellers o jurats de València, vinguts en ambaixada d'aquella ciutat. Expliquen els nostres I Avui el cap i la làpida són al Museu de Vilanova i la Geltrú. TOM XXII 3 34 VÍCTOR BALAGUER dietaris que els consellers de Barcelona van sortir a rebre'ls fins a l'anomenada Creu Coberta, i els van acompanyar en la seva entrada a la ciutat caminant a la seva esquerra, atesa la seva qualitat d'estrangers. Els van proporcionar allotjament a la citada casa, i l'endemà els van enviar, segons costum de l'època, un regal de quatre sartes de volateria, dues càrregues de farina, tres de vi blanc i negre, quatre de civada i ordi, una de cabrits, sis torxes i un gran nombre de paquets d'espelmes de cera. Des de temps immemorial existia una capelleta consagrada a Sant Cristòfol sobre l'arc que hi havia al carrer que ens ocupem, corresponent aquest arc, segons diversos autors, a la porta del Sud de la muralla primitiva. El 1503 va ser substituïda per una altra de majors dimensions en el mateix lloc, en la qual el ciutadà barceloní Joan Benet Coll va fer cisellar per devoció un retaule amb una pintura de la imatge del sant titular. El 5 de juliol de 1505 el vicari general de la diòcesi va donar permís per celebrar-hi anualment una missa el dia de la seva festivitat. Quan més endavant es van edificar habitacions particulars a sobre de l'arc referit, es va construir una nova capella al nivell del paviment del carrer, perforant el gruix del mur que encara hi ha allà. Formada ja la volta, el 8 d'agost de 1530 l'arquebisbe de Tessàlia D. Joan Miralles, auxiliar del de Barcelona, va beneir la primera pedra. Es trobava aleshores la ciutat afligida per un contagi, i de la circumstància d'haver assistit a la cerimònia un conseller i un obrer de la mateixa, infereixen prudentment alguns que l'obra d'aquesta capella de Sant Cristòfol va ser un vot cívic per implorar la protecció del sant contra el terrible flagell. I ELS CARRERS DE BARCELONA 35 Els habitants del carrer del Regomir i dels immediats celebren cada any amb senzills festeigs el dia de Sant Cristòfol. En enderrocar fa dos anys les dues antiquíssimes torres que per molts segles havien existit al costat de l'arc de Sant Cristòfol a la baixada del Regomir, es va descobrir, encastat en els gruixuts carreus de la dreta, un tros de façana, pel que sembla romana, compost de dos arcs o obertures rodones, partides per una pilastra estriada amb un capitell corinti tosc, i una ampla cornisa en el marge superior de la qual, i verticalment sobre la pilastra, treia el cap una figureta d'adorn, com de lleó o d'home, bastant grollera. Per damunt de la cornisa s'alçaven uns dos metres de paret feta de petits carreus ajustats amb molta regularitat, oferint un caràcter de construcció summament original. L'altura d'aquest fragment des del carrer era d'uns vuit metres; però faltant més de la meitat inferior dels arcs i la base en què havien de recolzar-se, és versemblant que la planta de l'edifici estaria si més no a tres metres del pis actual. Aquest curiosíssim descobriment ha fet que es desvetllessin diversos errors, ja que d'entrada es va considerar ja insostenible l'opinió establerta per la majoria dels cronistes locals, que les torres enderrocades fossin romanes i que formessin el darrer límit de la ciutat per aquell costat, l'entrada meridional de la qual defensaven, segons l'autor de Barcelona antigua y moderna, qui les inclou en el suposat primer recinte. «Situat l'edifici més enllà d'aquest primer recinte — diu un autor ocupant-se de la important troballa de què parlem, — i amb un nivell molt inferior al de les torres, mal podien elles constituir la porta romana ni demarcar el prístí vallat; i com el caràcter d'aquesta 36 VÍCTOR BALAGUER fàbrica argumenta una morada no vulgar, s'ha de presumir que destacaria en un bon carrer, i per consegüent el rodearia un altre major caseriu. Ja el Sr. Fernández, amb alguns crítics apreciables, 'ha anunciat que la Barcelona imperial va ser molt més vasta del que generalment se suposa, estenent-se per la part Sud i Oest cap a la marina, hortes de Sant Bertran i glacis immediats a la porta de Sant Pau, on en diverses ocasions s'han descobert vestigis d'antiga població.» L'autor a què ens referim conclou les seves observacions amb aquestes línies, en les quals hi ha per cert un amarg fons de raó i de veritat: «Com a mostra dels edificis civils, públics o privats d'aquella època, no és menys interessant el descobert, ja que cap en teníem de la seva classe, ni n'hi ha que sapiguem a Tarragona, Empúries, Itàlica, Évora ni a cap altra població antiga de les conservades a la nostra Península. wEs diu si tindria relació amb el preciós mosaic trobat entre les ruïnes del Palau i guardat ara al saló de Sant Jordi, en el qual cas l'un s'il·lustraria per l'altre; però no creiem fonamentada aquesta hipòtesi, atesa la distància en la col·locació de tots dos, i la quasi certesa d'haver existit en el propi lloc altres habitatges de la mateixa o d'anteriors èpoques. wSigui com sigui, el fragment en qüestió és no menys curiós que digne d'estudi; i ja que una casualitat el va preservar tan prodigiosament, bé es podria haver donat més importància de la que aparentment ha merescut. Al nostre entendre, s'hauria de conservar religiosament, si no en el seu lloc natural, traslladant-lo a on li té assenyalat, això és, al museu de Sant Joan, del qual n'hauria estat la millor gala; tanmateix, amb sentiment el veiem desaparèixer rere les línies d'una nova ELS CARRERS DE BARCELONA 37 obra, per caure segurament a impulsos de la piqueta demolidora, que tantes riqueses monumentals ha destruït en els nostres dies.» En veritat, no sabem explicar-nos aquesta indiferència per les coses antigues, que tants dubtes resolen, que tant d'interès envolten, que tant de valor representen en l'ordre científic, artístic i arqueològic, en el de la història, dels antecedents, del prestigi i fins i tot de les glòries de la localitat. — Que això succeeixi en una miserable aldea, encara es concep; però de cap manera en una capital il·lustrada, que justament s'enorgulleix del seu passat, i en la qual abunden corporacions tan sàvies com patriòtiques, i persones tan erudites com amants del seu antic i merescut renom. REMEDI (carrer de l'Arc del). Des de la de la Boqueria condueix a la de Ferran VII. Se l'apel·là en altre temps den Sanahuja; però va prendre el nom actual, abandonant l'antic, així que a l'església de la Trinitat, avui parròquia de Sant Jaume, va ser erigida la capella de Nostra Senyora del Remei, la porta de la qual està situada davant d'aquest carrer. REQUESENS (carrer de). De la de la Cendra condueix a la del Príncep de Viana. Recorda el nom de la família il·lustre dels Requesens, que ha tingut homes famosos, i més particularment el d'un membre d'aquesta família, D. Lluís de Requesens, a qui la va dedicar l'Ajuntament constitucional de Barcelona per acord de 19 de gener de 1849. D. Lluís de Requesens, que va exercir amb lluïment els més alts càrrecs de la milícia i diplomàcia 38 VÍCTOR HALAGUE R espanyoles, es va trobar a la memorable batalla naval de Lepant, de la qual s'ha parlat ja a les pàgines d'aquesta obra, distingint-se-hi de manera que el seu nom quedarà eternament gravat com un dels herois d'aquella jornada cèlebre. Són diversos, d'altra banda, els Requesens famosos en els annals de la nostra història, ja sigui que hagin figurat en les lletres, en les armes, en l'església o en la diplomàcia. A l'església anomenada del Palau, on es venera la Verge de la Victòria — per suposar-se que la imatge és la mateixa que portava D. Joan d'Àustria a la galera capitana quan la batalla de Lepant, — hi ha enterrats diversos personatges de la família dels Zúñiga i Requesens, a la qual un dia va pertànyer l'edifici del Palau: D. Joan de Zúñiga i Requesens, que va manar reedificar la capella; Fra Jeroni de Requesens, bisbe de Tortosa, i altres. Els nostres annals literaris ens parlen també d'un antic poeta anomenat Lluís de Requesens, del qual tenim poques, però bones poesies. Una d'elles, conservada pel Cançoner de París, comença amb aquestes belles estrofes: No vull anar en loch hon dones sian Car si jo hi vaig cove queure pensar É cascun jorn me farto de plorar Esmaginant ios temps com se cambian. E plauriem de punt en punt morir Com ve que pens que la quem senyoreia Per res al mon no puch fer que la veia É per co plor jamengant é sospir. Tornada. Ulls falaguers mal haya qui mal mir Com jo nous veig de que muyr d'enveja Mes vostre amor així 'm capitaneja Que munqueus vers tostemps vos vull servir. ELS CARRERS DE BARCELONA 39 REI (plaça del). Es troba situada entre la baixada de la Presó i l'església i exconvent de Santa Clara, i s'hi entra pels carrers de Santa Clara i Brocaters i la baixada de la Presó, Es anomenada del Rei des de molt antic, perquè hi havia en ella el palau dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó, edifici que va servir últimament per a convent de monges clarisses, l'església de les quals subsisteix encara. Per evocar els records d'aquesta plaça, comencem per parlar del palau antic. Existia en el punt avui ocupat per l'església de Santa Clara i capella de Santa Àgata, des d'on s'estenia al lloc en què després es va alçar l'edifici de la Inquisició, i cap a l'actual carrer de la Tapineria. Se suposa fundadament que el seu origen remunta al temps d'Ataülf, primer rei dels visigots a Espanya, qui, a parer d'alguns, va manar aixecar la seva primera fàbrica quan a principis del segle V va elegir Barcelona per a la seva cort. Va passar després a ser palau dels comtes de Barcelona, i estava en aquell moment adherit a un dels seus angles, per la part de la baixada de la Canonja, l'hospital titulat de Santa Creu i Santa Eulàlia, erigit, com ja sabem, per la pietat cristiana d'un cavaller anomenat Guitard. Es deia aquest palau Major per ser el principal que habitaven els comtes-reis, i en raó d'haver-ne d'altres secundaris, tant en el recinte de la ciutat com extramurs. També era el més antic. En una real provisió de D. Joan I, data del 27 de gener de 1387, es diu: Nostri antiquioris palatii Barcinonce; en un despatx del mateix rei, del 4 de febrer de 1396, i en 40 VÍCTOR BALAGUER un altre de D. Martí, del 20 de març de 1405, s'hi troba escrit: Nostri majoris palatii civitatis BaixinoncB, La seva entrada principal es trobava a la plaça del Rei, entre la de la capella reial i la sala anomenada del Tinell o Ambaixadors, a la part superior de la graderia, per la qual es puja avui a l'església de Santa Clara. Els seus jardins s'estenien pel terreny, en el qual es van aixecar posteriorment les cases de la plaça de l'Oli i part del carrer de la Bòria, i era porta de sortida a ells un arc que encara es veu al carrer de la Tapineria, servint avui d'habitació i taller a una sabateria. Encara es distingeixen en aquest arc dos escuts amb les armes reials. Sobre ell hi havia un mirador que dominava l'espaiós pla que s'estén a les portes de la ciutat comtal. L'edifici que ens ocupa reunia totes les circumstàncies que en aquells temps podien fer grata als monarques la seva estada en ell; i si es considera a més la seva posició en un dels punts més alts de la ciutat, en la cimera del mont Taber, i la robustesa mural de gran part de la seva paret exterior, que era la muralla del primer recinte, així semblava per dins un sumptuós palau, com per fora un fort castell. La part més antiga del palau primitiu, que és la que ja ha desaparegut, formava un cos gairebé quadrat amb pati al centre i claustre al seu voltant. La galeria que avui serveix de campanar era un mirador, des del qual els comtes-reis podien passejar la seva mirada sobre la vasta extensió del mar i la plana. Hem citat la sala del Tinell. En ella era on els monarques celebraven els seus actes i funcions reials, on juraven les constitucions i llibertats del poble, on rebien les ambaixades d'altres nacions, on reunien les seves assemblees, on es casaven i on, finalment, se'ls col·locava de cos present, i ELS CARRERS DE BARCELONA 4I per espai de nou dies, després de morts i amb la més gran pompa i aparat fúnebre. Segons se suposa per autoritzats escriptors, quan, més tard, part del palau comtal va ser destinat per a habitació del virrei de Catalunya i oficines de l'antic Consell criminal del Principat, la gran sala del Tinell o d'Ambaixadors es va cedir als escrivans d'aquest Consell, que es reunien cada dia en ella i en determinada hora per tractar els seus negocis, per la qual raó va començar a anomenar-se vulgarment dita sala del Gorgoll o Borboll, a conseqüència del continu murmuri que en ella es percebia. Avui el Tinell o Borboll, es digui com es digui, és l'església de religioses benedictines de Santa Clara, de què després parlarem. Per un pont de pedra derruït en els nostres dies, que feia comunicar aquest palau amb l'església Catedral pel costat dret de la porta de la mateixa anomenada de Sant Ibo, passava la família reial a una tribuna del temple per sentir els divins oficis. El capítol havia permès la seva construcció al rei D. Martí a causa de les malalties que l'afectaven, i malgrat tenir el palau la seva magnífica capella amb el títol de Santa Maria, que encara existeix ara amb el de Santa Àgata, i de la qual després ens ocuparem també. A instàncies de Sant Ramon de Penyafort, va ser el palau major, o una part d'ell almenys, cedit pel rei D. Jaume als inquisidors, que podien habitar-lo durant l'absència del rei, és a dir, quan aquest marxava a alguna conquesta; però, en temps dels Reis Catòlics, unit ja Aragó amb Castella, es va cedir l'edifici enterament al ja aleshores constituït tribunal de la Inquisició, el qual va fixar en ell la seva residència, deixant, tanmateix, una part per a arxiu reial i una altra per al mestre racional. Aquesta cessió va haver de limitar-se posteriorment, ja que ja pel privilegi de D. Joan II 42 VÍCTOR BALAGUER podien habitar-hi les religioses del monestir de Pedralbes, en cas o sospita de guerra; i en un altre reial privilegi de confirmació, expedit a la vila de Montsó el 23 de desembre de 1552, es llegeix que podien dites monges en els referits casos entrar a Barcelona i morar al palau que elegissin, advertint que si donaven la preferència al major, l'inquisidor general havia de sortir d'ell, sota gravíssimes penes i la multa de 1.000 florins d'or d'Aragó, si els posava impediment. El 1545 es va arranjar una part del palau perquè s'hi pogués establir l'Audiència amb dues sales; i el 1549 es va disposar també una habitació per al virrei i altres peces per a oficines i arxiu, per haver-se deliberat així a les Corts de Montsó d'aquell any; manant-se també que el lloctinent general i els ministres de l'Audiència s'ajuntessin i tinguessin en ell el seu consell civil i criminal, i haguessin d'habitar-lo els escrivans, porters i agutzils del tribunal. Per a aquesta ampliació, els diputats de Catalunya van comprar les cases immediates a la sala gran, on actuaven els escrivans, sota la qual i en els aposents, fins al carrer anomenat avui de Santa Clara, va tenir el mestre racional el seu tribunal i dependències. En compliment del capítol 18 de les Corts celebrades a Montsó l'any 1585, per a la conservació dels processos civils i criminals, en una peça situada sobre les dues referides sales de l'Audiència es va establir l'arxiu reial, que és el que actualment es titula de la Corona d'Aragó. Aquest arxiu va ser traslladat el 1766 a l'edifici que aleshores era de la reial Audiència i abans havia estat palau de la Diputació catalana. Avui, segons ja s'ha dit en parlar del carrer dels Comtes de Barcelona, aquest arxiu ha tornat a l'antic palau reial, per a la qual cosa es va habilitar una part de l'edifici fa pocs anys. ELS CARRERS DE BARCELONA 43 L'any 1656 els virreis van deixar aquesta casa per fixar la seva residència a la sala d'armes de la ciutat habilitada a l'efecte per a palau. (V. plaça de Palau.) El 1716 el rei va cedir el que ens ocupa per a monestir de les monges clarisses, en indemnització d'haver-se enderrocat el que tenien en aixecar-se la Ciutadella. Les religioses van prendre possessió d'ell el 29 de juliol de 1789, després d'haver-se traslladat la reial Audiència a la casa de la Diputació. Per reial decret de 22 d'octubre de 1789 es va concedir una de les sales del mateix edifici a l'Acadèmia de medicina i cirurgia, que durant molts anys va celebrar en ella les seves sessions, fins que va venir a perdre-la el 1820, el dia en què va ser envaït el local que ocupava el tribunal de la Inquisició. L'una i l'altra van ser en gran part derruïdes el 1828, per haver el reial patrimoni alienat el terreny a favor de diversos particulars, que van edificar les cases que donen al carrer de la Tapineria i a la baixada de la Canonja. Sense perjudici de tornar a ocupar-nos d'aquest palau per evocar alguns records històrics que el seu sol aspecte porta a la memòria, diguem alguna cosa de les dues capelles que avui existeixen en ell. Santa Clara, que era abadessa del monestir de Sant Damià de la ciutat d'Assís de la província d'Úmbria a Itàlia, va enviar a Barcelona les seves dues nebodes Sor Inés Peranda i Sor Clara d'Assís per fundar un altre de la mateixa regla, que era la de Sant Francesc. Es conta que les dues religioses van venir per mar en una barqueta sense veles, rems ni timó, i que van aportar a l'arenal que està cap a la part de l'actual Ciutadella. Atretes per la novetat i caràcter miraculós del succés, va acudir molta gent a aquell lloc, i havent anat també el bisbe de Barcelona D. Berenguer 44 VÍCTOR BALAGUER de Palou, les dues monges li van manifestar l'objecte que les conduïa. El prelat els va assenyalar llavors per a la seva estada una antiga capella i ermitori consagrat a Sant Antoni Abat, que per aquells temps es trobava a la part oriental de la porta de Mar; però ben aviat aquell local va ser insuficient. Cada dia augmentava el nombre de les verges que es retiraven a aquell sagrat asil per dedicar-se a les pietoses tasques del seu institut; i coneixent el bisbe que era ja d'absoluta necessitat donar-los edifici més capaç i còmode, va emprendre fer edificar un a les seves despeses i amb almoines públiques, a 4 de les calendes d'abril de 1233. D. Jaume I d'Aragó, veient que continuava augmentant cada dia el nombre de les religioses, els va fer donació de molt terreny al voltant de l'edifici, i fins i tot va manar aixecar el 1249 un convent molt més capaç i sumptuós, del qual formava part, segons sentir d'alguns, l'actual torre de la Ciutadella, que suposen era el seu campanar. Catorze religioses del monestir de Santa Clara van passar al de Pedralbes, que el 1325 havia fundat Elisenda de Montcada, quarta esposa del rei D. Jaume II d'Aragó, i al qual, mort aquest, es va retirar també ella mateixa el 2 de novembre de 1327. S'ignora a punt fix quan van deixar la seva antiga regla de Sant Francesc d'Assís les monges de Santa Clara, per entrar en la de Sant Benet; però l'autor a qui hem consultat per als anteriors apunts suposa que va ser per l'any 1515. Assetjada Barcelona el 1713 pels exèrcits del rei D. Felip V, les religioses van haver d'evacuar el monestir a causa de la seva proximitat a la muralla, sent aquell edifici un dels que més va patir els estralls del setge, a causa d'una bretxa que es va obrir al costat d'ell; de manera que quan la plaça va sucumbir, gairebé no era sinó ELS CARRERS DE BARCELONA 45 un munt d'enderrocs. Van quedar, tanmateix, en peu algunes capelles, i encara que les monges desitjaven traslladar-se a la seva antiga residència, el govern els ho va prohibir per estar comprès l'edifici en l'espaiosa àrea dels que havien d'enderrocar-se per aixecar la Ciutadella. Les religioses van elevar llavors diverses instàncies perquè se'ls concedís un altre convent on recollir-se, fins que, per fi, el 1716 el monarca els va cedir l'antic palau reial, del qual van prendre possessió el 9 d'abril de 1718. Establerta la clausura, i havent-se retirat a ella el 9 de juliol següent, el rei, a precs seus, els va cedir també la seva antiga sala d'ambaixadors anomenada de Borboll, en la qual van fer construir l'església, que va ser beneïda el 21 de març de 1724. L'antepenúltima capella en la part de l'Evangeli està dedicada a Nostra Senyora de les Mercès, com a record històric d'haver tingut lloc en aquest edifici l'aparició de la Santíssima Verge al rei D. Jaume el Conqueridor, que l'habitava el 2 d'agost de 1218. Sota l'ara del retaule d'aquesta capella hi ha les relíquies de Sant Benet màrtir, portades de les catacumbes de Roma. En una de les tribunes corregudes més immediates al presbiteri, en la part de l'Epístola, hi ha custodiades les fundadores Sor Inés i Sor Clara, els cossos de les quals es conserven encara incorruptes i poden veure's per una reixa que hi ha a la tribuna de la música. Després de l'any 1835, el convent es va destinar successivament per a diversos usos, encara que el temple va continuar sempre obert. Avui tornen a estar establertes en ell les religioses, que patrocinen l'ensenyament gratuït de nenes. En un racó de la plaça del Rei es veu ara, silen- 46 VÍCTOR BALAGUER ciosa i solitària, l'antiga capella reial, anomenada vulgarment de Santa Àgata. És una de les restes més elegants dels principis del gènere gòtic, i es distingeix, sobretot, pel seu esvelt campanar, que remata en forma de corona comtal. El 1844, compresa aquesta capella en la llei de desamortització, va haver de vendre's en pública subhasta; però l'Acadèmia de Belles Lletres va acudir a temps, fent valer raons històriques perquè fos exceptuada dels béns que havien de vendre's. En la sol·licitud que amb aquest motiu va presentar a l'Excmo. Ajuntament, es llegia la següent descripció de la capella que ens ocupa: «Consta d'una nau elegantíssima en el gènere gòtic, les esveltes arcades de la qual sostenen una coberta enteixinada i embellida amb les armes de la casa comtal de Guifré. Les seves dues parets laterals estan perforades per dues estretes escales, que vénen a obrir-se davant del presbiteri. El seu campanar, a més d'airós, té finestres geminades partides per una prima columna, i el remat dentellat amb una petita creu en cada dentelló, la qual cosa li dóna certa semblança de diadema. Com a capella reial, formava part del palau dels antics comtes de Barcelona i reis d'Aragó. La reina i les dames baixaven a la nau per una de les escales esmentades, i el rei i els cavallers per l'altra, al pas que la reial família junta ho feia per la porta que s'obria a l'extrem sota la tribuna. La fàbrica actual és de principis del segle xiii, bé que ja abans hi va haver allí mateix capella. Entre les persones principals que en ella van rebre el baptisme, es compta el rei D. Alfons el Cast, que va néixer en aquest reial palau el 4 d'abril de 1152. Va ser la cerimònia molt concorreguda i festejada, ja que el nounat satisfeia en aquella època crítica les esperances d'Aragó i Catalunya, les possessions de les quals va unir i va transmetre unides als seus descen- ELS CARRERS DE BARCELONA 4.7 dents. La pica de marbre blanc en què es va subministrar el baptisme a molts dels nostres comtes, reis i prínceps es va traslladar a la parròquia de Santa Anna, en la qual es conserva.» Entre altres dels records d'aquesta capella, hi ha el d'haver-se fundat en ella dues ordres militars: la de Montesa el 1319 pel rei D. Jaume II, i la de Sant Jordi d'Alfama per D. Pere d'Aragó el Catòlic. En la nostra època, la capella reial ha estat destinada a diversos objectes, havent servit d'impremta per a un diari, de teatre, de magatzem de fustes, i últimament de taller dels distingits escultors catalans Srs. Vallmitjana germans. La comissió de monuments es va encarregar per fi de la seva restauració, que va ser confiada al zel intel·ligent de l'arquitecte D. Elies Rogent. En el moment en què aquestes línies s'escriuen s'ignora encara si aquesta capella, acabada la seva completa restauració, s'obrirà al culte com pretenen uns, o es destinarà per a panteó d'homes cèlebres catalans com voldrien altres. Parlem ara dels records del palau. Són tants, que escrivint la història d'aquest edifici s'escriuria naturalment la de Barcelona i dels seus comtes. Ens limitarem, doncs, a evocar només una certa classe de records. La sala d'ambaixadors, o sigui el Tinell, ha estat en diverses èpoques teatre d'imponents cerimònies i d'esplèndids actes. En ella han tingut lloc alguns juraments cèlebres: el que va prestar el 29 de març de 1344 el rei Pere IV el Cerimoniós per a si i els seus successors, davant de totes les autoritats així municipals com reials de la ciutat, tenint per principal objecte no restituir 48 VÍCTOR BALAGUER mai els estats del rei de Mallorca ni dividir el comtat, de manera que haguessin d'estar sempre units a Aragó i a Catalunya, Mallorca, Rosselló i Cerdanya. El que va prestar el novembre de 1472 el rei Joan II, perdonant no només les persones i béns dels vassalls que amb tanta justícia s'havien declarat contra ell, sinó també fins i tot les mateixes actes del govern que, durant la guerra, havia imperat a Barcelona. Es conta que el rei va anar a aquest jurament en carruatge triomfal tirat per quatre cavalls blancs, i assegut a la cadira de plata que serveix de peu a la custòdia de la Seu, venint de Pedralbes, que va ser on va signar aquella capitulació, segons la qual Joan, sent vencedor, va entrar a Barcelona com a vençut. El que el 17 de desembre de 1461 va prestar Ferran com a primogènit d'Aragó, per mort de Carles, i el que més tard va prestar com a rei el 1479. El que el 1464 va prestar el condestable de Portugal, prenent els títols de rei d'Aragó i Sicília i comte de Barcelona. Segons refereix l'autor del Cicerone de Barcelona, la cerimònia es feia al palau de la manera següent: es col·locava la cort a banda i banda del tron, i al centre de la sala hi havia tots els cavallers de la ciutat, precedits pels consellers, als quals prestava jurament el rei, assegut al seu tribunal o cadira reial, vestit amb una roba talar i col·locada la seva espasa entre les cames, de manera que l'empunyadura de la creu vingués a l'alçada del pit. En aquest palau va rebre un dia el rei Pere IV el cap de Bernat de Cabrera, el seu primer ministre i conseller, a qui havia fet degollar públicament a Saragossa. El cap va venir dins d'una caixa i va ser enviat per la reina. Entre les ambaixades que els comtes-reis van rebre ELS CARRERS DE BARCELONA 49 al Tinell hi ha particular memòria de la que va ser enviada de Granada el 1492 als Reis Catòlics. Els ambaixadors eren Mahoma Balexcar, Lussa Mora, Auleasti i Algudix. Ferran i Isabel els van rebre envoltats de la seva cort, amb luxe i esplendor, i desplegant gran fast i magnificència. També en el propi lloc van rebre els mateixos Reis Catòlics Cristòfor Colom quan, de retorn de la seva primera expedició a Amèrica, va venir a oferir-los un nou món. En aquest palau va morir, el 23 de setembre de 1461, el malaguanyat Carles, príncep de Viana, de qui a grans trets hem contat ja les tristes aventures. El cos del príncep, tan estimat pels catalans, va ser embalsamat; el van vestir amb un gipó de damasc carmesí, un birret violat i un ropó de vellut negre, sense oblidar la seva espasa, que també van tancar al taüt, col·locant-lo després al Tinell, que va estar adornat amb gran luxe, i en el qual van cantar contínuament, col·locats al voltant del fèretre, tots els frares de la Mercè. L'enterrament del príncep de Viana va ser una cosa notable i que ha deixat un record imborrable en les pàgines de la història. Fins i tot les monges van sortir de la seva clausura per veure'l, i acompanyaven el fèretre pels carrers de Barcelona més de 15.000 persones. El dia 7 de desembre de 1492 va tenir lloc a les escales del palau de què parlem un succés del qual és oportú aquí fer memòria. Feia dos mesos que havien arribat a Barcelona els Reis Catòlics Ferran d'Aragó i Isabel de Castella. Subsistia encara per aquell temps el lloable costum que un dia a la setmana, que era generalment el divendres, el rei exercia una de les més belles prerrogatives de la Corona: la de concórrer a un lloc públic per administrar justícia al seu poble, TOM XXII 4 50 VÍCTOR BALAGUER atendre a les necessitats dels ciutadans, proveir sobre les seves demandes i fallar en les seves querelles. Seguint aquesta pràctica, Ferran havia passat tot el matí amb els jutges en l'audiència pública, que la tenia al palau, i acabada aquesta, sortia de la sala acompanyat de molts cavallers i personatges principals, discutint amb alguns del seu Consell i oficials de justícia com podien posar-se en pau certs bàndols que per aleshores tenien revoltat el Principat, quan un home, que es trobava amagat darrere la porta de la capella reial, es va presentar de cop en un gest frenètic davant la comitiva règia; es va obrir ràpidament pas entre ella, i acostant-se al rei, li va donar furiosament a la gola amb un ganivet que a la mà portava. La sang va començar a brollar en abundància de la ferida, i el rei va trontollar i fins i tot hi ha qui assegura que va caure a terra. Es diu que, en el moment de ferir, l'assassí va cridar: Retorna'm la corona, que és meva! Tots els qui es trobaven al voltant del monarca, es van precipitar sobre l'agressor, del qual es van apoderar Alfons d'Hoyos i altres, i l'haguessin cosit a punyalades si el rei no hagués cridat que s'aturessin. Malgrat aquest mandat, va rebre tres estocades. L'assassí era un pagès anomenat Joan, del poble de Cañamás, dels coneguts al país per pagesos de remença. Gairebé tots els autors estan d'acord en dir que era un boig, alguns diuen escapat de l'hospital, que tenia la mania de creure's rei. Es va divulgar al punt la notícia del succés, i Barcelona sencera es va enfurismar i volia prendre venjança en el seu autor com en els qui amb molt danyós intent l'haguessin potser incitat; de manera que el rei va poder ben bé convèncer-se de la lleialtat del poble, i que aquell acte infame no era efecte de maquinació contra ell dirigida. ELS CARRERS DE BARCELONA 51 Ferran, embenada la ferida amb un mocador, va acabar de pujar fins al final de l'escalinata, des d'on hi ha qui diu que es va girar cap al poble per dir que perdonava l'assassí. Malgrat tot no va poder contenir-se el monarca, a qui sens dubte se li va representar en aquell moment tot l'entusiasme que el poble de Barcelona havia tingut un dia pel seu germà el príncep de Viana, i es conta que dirigint-se al conseller en cap Pere Bussot, que anava a la seva dreta, li va dir com en to de retret: — Ja veus el que em donen en aquesta terra en venir a visitar-la. Gran contestació va donar a aquestes paraules el conseller. — Senyor — li va contestar, — el que en aquesta terra donen els bojos, ho donen en aquella d'on veniu els assenyats, els infants reials, els germans. Al·ludia Bussot al fratricidi comès en Pere el Cruel pel seu germà el comte de Trastàmara. El rei va penetrar al palau, continuant afablement la seva conversa amb el conseller i altres circumstants, i va cavalcar poc després per la ciutat per esvair els temors que tenien desassossegades les gents. El 13 immediat va ser ajusticiat l'assassí, i això contradiu evidentment el relat que es fa, així pel que fa al perdó del rei com al seu estat d'alienació. No sembla probable ni l'un ni l'altre. El suplici a què el reu va ser condemnat és horrible, i fa espant només la lectura del fet. Heus aquí com es refereix breument el succés en un manuscrit que vam tenir ocasió de fullejar a l'arxiu Moner de Fonz, del qual ja s'ha parlat altres vegades en el curs d'aquesta obra: A 7 de desembre de 1492 succeí en la present ciutat un cas molt desastrat, que fou una ganivetada que el rei Don Fernando rebé baixant de la sala del Palau Reial on ha' 52 VÍCTOR BALAGUER havia tingut audiència, la qual li pegà Joan Canyamars, home foll natural de la vila de Canyamars prop de Mataró, del que després, no obstant que el dit senyor rei l'havia perdonat, se li féu la sentència següent, ço és que el posaren en una carreta amarrat en un pal i a la plaça del Blat Vell li llevaren un puny i al Born l'altre, i aquí morí. A la plaça de Sant Jaume li llevaren el nas, un ull i una cama. A la plaça Nova una cuixa. A la plaça de Santa Anna l'altra cama i cuixa, i el dugueren pel carrer de Sant Pere del Portal Nou, i pel camí l'esquarteraren, i fora el Portal Nou fou posat foc a la carreta i de tot fet cendra. Pel que fa al rei, degué quedar molt complagut, segons sembla, de les simpaties que llavors va rebre del poble de Barcelona. En una carta escrita de puny i lletra per la reina Isabel al seu confessor Fra Ferran de Talavera, que es trobava aleshores a Granada, es donen amb referència a la ferida del monarca els següents curiosos detalls: « Va ser la ferida tan gran, segons diu el doctor Guadalupe, que jo no vaig tenir cor per a veure-la tan llarga i tan fonda, que de fonda entrava quatre dits, i de llarga, cosa que em tremola el cor en dir-ho, que a qualsevol espantaria la seva grandesa, quant més en qui era. Però Déu ho va fer amb tanta misericòrdia, que sembla que es va mesurar el lloc per on podia ser sense perill, i va salvar totes les cordes i l'os del clatell, i tot el perillós. De manera que de seguida es va veure que no era perillosa; però després de la rampa i la por de la sang, ens va posar en perill: i al setè dia va venir tal accident, del qual també us vaig escriure jo ja sense angoixa, però crec que molt atabalada de no dormir. I després al setè dia va venir tal accident de febre, i de tal manera, que aquest va ser el major tràngol de tots els que vam passar, i això va durar un dia i una nit: de ELS CARRERS DE BARCELONA 53 que no diré jo el que va dir Sant Gregori en l'ofici de Dissabte Sant; mas que fou nit de l'infern; que creieu, pare, que mai tal fou vist en tota la gent ni en tots aquests dies, que ni els oficials feien els seus oficis, ni persona parlava una amb altra: tots en romeries i en processons i almoines; i més pressa de confessar que mai fou en Setmana Santa; i tot això sense amonestació de ningú. Les esglésies i monestirs de continu sense cessar de nit i de dia, 10 i 12 clergues i frares resant: no es pot dir el que passava. Va voler Déu per la seva bondat haver misericòrdia de tots: de manera que quan Herrera va partir que portava una altra carta meva, ja Sa Senyoria estava molt bo, com ell haurà dit, i després ençà ho està sempre (moltes gràcies i lloances al nostre Senyor): de manera que ja ell s'aixeca i camina aquí fora, i demà, plaent a Déu, cavalcarà per la ciutat a una altra casa on ens mudem. Ha estat tant el plaer de veure'l aixecat, quanta fou la tristesa: de manera que a tots ens ha ressuscitat. Pel que fa a la plaça del Rei, poc hi ha a dir. Durant algun temps es van fer en ella les execucions públiques, i també en ella va celebrar la Inquisició alguns autos de fe. Avui s'eleva en el seu centre una font monumental, que més té forma de panteó que d'una altra cosa. RIERA ALTA DEN PRIM (carrer de la). La seva entrada és a la del Carme. Comunica amb l'eixample. Se sap per tradició que a finals del segle xii existia als voltants del lloc que ocupa avui aquest carrer 54 VÍCTOR BALAGUER una gran casa o diverses casetes propietat d'un Pere Prim, la qual aquest i la seva esposa van cedir perquè en ella es donés aixopluc i remei a malalts pobres. Això va ser abans que existís l'Hospital de Santa Creu. Vora aquestes cases passava una riera que anava a desaiguar a la del Cogodell, avui Rambla, i d'aquí vingué sens dubte el nom de Riera d'en Prim. RIERA BAIXA DEN PRIM (carrer de la). De la del Carme va a parar a la de l'Hospital. És una veritable continuació del carrer anterior. CARRER DE LA RIERA DEL PI. De la plaça de la Boqueria condueix a la plaça del Pi. Per fer-se bé càrrec el lector del nom de Riera que porten els diversos carrers de què parlem, és oportú donar algunes explicacions, seguint els autors que, com Pí, han fet profunds estudis sobre Barcelona. A pesar de tot el que des de l'origen de la nostra ciutat s'han anat elevant les terres que envoltaven el mont Tàber, encara es percep distintament en l'actualitat l'ascens al punt culminant, conforme hem tractat de notar en parlar del carrer del Paradís. Això s'observarà fàcilment només transitant per les baixades de la Presó, Cassador, Viladecols, Regomir, Pulan, Sant Miquel, Cali, etc. El turó en qüestió formava en l'antiguitat, com ara, un quadrilàter irregular, el costat major del qual es dirigeix de N.NO. a S.SE., partint del principi del carrer del Bisbe i termi- ELS CARRERS DE BARCELONA $$ nant en l'arc de Sant Cristòfol, en la del Regomir, i mesura 536 vares, i el menor va de S.SO. a N.NE., és a saber, des del carrer del Cali fins a la plaça de l'Àngel i té 360 vares. Les aigües del Mediterrani, seguint una marxa inversa de les de l'Oceà, es van anar retirant a poc a poc d'aquestes platges, i van abandonar, per consegüent, els plans que envoltaven el Tàber. Aquest curs retrògrad va donar marge a la fundació dels pobles circumveïns en terres fins aleshores submergides, i al mateix s'ha d'atribuir el benefici de les contigües al turó que ens ocupa. Retirades les aigües, els terrenys van quedar convertits en pantans, els quals van ser assecats més tard per l'evaporació, per les arenes procedents del Besòs i Llobregat, arenes que encara ara exigeixen la contínua neteja del port, i per les arrossegades per les aigües pluvials que, descendint de les muntanyes barrejades amb terres aluminoses i altres, les van convertir després en fèrtils camps coberts d'una exuberant vegetació, pròpia per al pasturatge dels ramats. Un testimoni de l'exactitud d'aquest parer ens queda en els noms de dos carrers, un a cada costat de la ciutat, Boria i Bocana, ambdós corrupció del vocable català Boeria, corresponent al castellà Boyal, que s'aplica a les deveses o prats que són a propòsit o estan destinats en particular per al bestiar boví. Però ben aviat es va sentir la necessitat de reunir totes les aigües pluvials i donar-los una direcció precisa, ja que de cap manera podien convenir als primers habitants les repetides i devastadores inundacions. Per tant, aquelles van ser encaminades a dos torrents o cursos generals. Les que descendien del Tibidabo i Collserola i dels termes de Bellesguard i Sant Gervasi, entraven per on avui està situada la porta d'Isabel II, a la Rambla, formant la major ^ 56 VÍCTOR BALAGUER part de l'anomenada Riera de Malla o del Cogodell o Cagadell, la qual rebia les de la Riera del Pi, que ingressaven pel lloc on es trobava la porta de l'Àngel i seguien la plaça de Santa Anna. Desguassaven també a la Rambla les que venien de la part de Sarrià, que passaven immediates a l'antic i ja derruït monestir de Valldoncella, extramurs; arribaven a Barcelona i discorrien pels carrers de Sant Antoni i Hospital, construïts posteriorment sobre la nomenada Riera de Valldoncella. A aquesta s'agregaven primer les Rieres de Prim alta i baixa, i després la Riereta i la de Sant Pau. Les aigües despreses de Gràcia i Caputxins vells s'acumulaven en el torrent de l'Olla i s'introduïen en el Torrent de Junqueres i Riera de Sant Joan, ara carrers d'aquests noms. Més tard aquells dos llits o torrents van ser convertits en dos grans clavegueres. La de la Rambla, que encara subsisteix subterrània, s'estén des de la porta d'Isabel II fins a Drassanes, passant a prop dels teatres Liceu i de Santa Creu. Segons el parer de l'autor que en aquest moment seguim, no va ser construïda pels romans, en temps dels Escipions, com han afirmat escriptors antics i moderns que n'han parlat, sinó molt posteriorment, el 1364, pels mateixos naturals en alçar la muralla d'aquella part. Sigui com sigui, és admirable la magnificència de l'indicada obra, ja que està tota fabricada amb pedres de tall; i és tan alta i ampla, que es pot recórrer a cavall una gran part del seu tram. La segona pren origen al carrer de Junqueres, segueix la Riera de Sant Joan, carrer de Graciamat, plaça de l'Oli i carrer d'aquesta, de Mercaders, Bòria, plaça de la Llana, en el qual lloc, passant per sota de les cases intermèdies als carrers de Corders i Boquer, es dirigeix pel d'Assaonadors, fins a morir a la Sèquia Comtal, al Molí de la Sal. ELS CARRERS DE BARCELONA 57 Carrer de la Riera de Sant Joan. Va de la de Gràciamart als Arcs de Junqueres. Han existit en aquest carrer, i alguns existeixen encara, diversos edificis, sobre els quals hi ha alguna cosa a dir. En entrar en aquest carrer, a la dreta, on es veu un nou edifici que ocupa la cantonada dreta de les Magdalenes, número 41, es divisava fa pocs anys un altre de remota antiguitat, com ho acreditaven els seus paredons i la manera singular com es trobaven emmerletats. Era el palau anomenat de Valldaura, que en temps dels comtes de Barcelona estava fora de les muralles. A més dels seus palaus urbans, tenien els comtes altres llocs d'esbarjo extramurs, com eren el castrum o castell del Port, situat al peu de Montjuïc; el palau de Bellesguard (Bella vista), les restes del qual es veuen encara a l'extrem del poble de Sant Gervasi, al peu del Tibidabo, i la casa de camp o palau de Valldaura, de la qual anem a ocupar-nos. Col·locat aquest palau en la vall que formaria la plana que mediava entre la petita muntanya del monestir de Sant Pere i la prominència que ocupava la ciutat antiga, dominant una espaiosa vall oberta i amena, la vegetació i l'aire apacible de la qual brindaven amb l'encant i salubritat de la mansió camperola, no és estrany que fos conegut pels naturals del país amb el nom de vall de l'aura, és a dir, Vall d'aura. Res queda d'aquell regi edifici. Les restes que es veien fa alguns anys, abans de construir l'edifici modern que avui s'alça en aquell lloc, podien donar una aproximada idea de la seva antiga grandiositat, encara que fos la major part d'aquestes restes d'obres posteriors a l'època dels comtes. 58 VÍCTOR BALAGUER El palau, pel que es pot jutjar, estava fortificat, segons ho demostraven encara alguns dels seus merlets amb espitlleres per a la ballesteria, i ajudava a provar la seva remota antiguitat cert vestigi que, a més de la torre, s'ostentava en la paret de la dreta, penetrant al carrer de les Magdalenes: tal era una bonica i pura finestra bizantina, que seguia prestant servei de tal en la primera casa del carrer indicat. En la mateixa es conservava cert enreixat que donava sota d'una antiga escala i en ombrívol lloc, on es deia que havia estat tancat el penitent Fra Joan Garí. De boca en boca va aquesta original tradició, que no deixa de tenir certa poesia i cert sabor que la fan agradable, encara que no sigui realment més que un conte. Vet aquí, en breu resum: Era Joan Garí, la nació i pares del qual s'ignoren, un ermità que a finals del segle ix feia aspra penitència en les soledats de la muntanya de Montserrat, en una cova situada en un alt prop de l'actual monestir. Per aquell temps, una filla de Guifré el Pilós anomenada Riquilda o Rechildis, i després Maria, d'edat de dotze anys, estava posseïda del dimoni, el qual, en les diverses vegades que se li va exorcisar, va dir que no sortiria del cos de la donzella sinó per manament de Garí, en la companyia del qual aquesta havia de romandre per espai de nou dies. La va conduir allí l'afligit pare; i havent-la lliurat del maligne esperit una fervorosa oració de l'anacoreta, la va deixar a la seva cova i va baixar al veí poble de Monistrol a esperar el terme previngut. Resolta tenia Satanàs la pèrdua de l'ermità i la jove: va encendre en el pit del primer un foc devorador mai sentit, que va enardir desitjos impurs, fins al punt d'abusar del car depòsit que a la seva cura ELS CARRERS DE BARCELONA 59 li havia confiat el comte. La confusió, la vergonya, el temor van venir després de l'acció nefanda; l'àngel rèprobe va voler coronar la seva obra, i va armar la dreta del pecador amb l'arma mortífera que va posar sagnant fi a la vida de la infanta. Tot just l'anacoreta havia tirat l'últim grapat de terra sobre l'exànime cos en la tomba que li havia obert en el seu boig frenesí, imaginant que una simple capa de pols bastava a ocultar eternament el seu delicte als ulls dels homes, quan el Senyor, que vetllava per la seva salvació, li va inspirar tan profund i veraç penediment, que abandonant a l'instant el seu retir, famolenc, sedegós, negat en llàgrimes, va arribar a Roma, va besar compungit les plantes del Summe Pontífex i va confessar el seu pecat. El va absoldre d'ell el Pastor dels fidels, imposant-li la penitència que tornés a la seva cova a gates, nu, sense menjar altra cosa que herbes, ni mai aixecar el rostre al cel, i que anés d'aquesta manera fins a rebre l'avís del perdó del Jutge Suprem per boca d'un tendre nen que li manés aixecar-se. Així va tornar i va estar Garí en el seu retir el llarg període de set anys, fins que va ocórrer que, fent Guifré una batuda per Montserrat, els seus monters van trobar a la cova el penitent, i prenent-lo per una bèstia fera mai vista, tan demudat estava el seu semblant i tan cobert de pèl tot el seu cos, li van lligar una corda al coll, i presentat al comte com a singular raresa, el van conduir a Valldaura. Se celebrava cert dia al palau de Valldaura un esplèndid banquet en celebració d'haver tres mesos abans parit un fill la comtessa Winidilda; i per augment de la festa i del goig van pregar els cavallers i barons principals a Guifré que manés venir la fera que guardava sota l'escala del palau, ja que a tots els agradaria veure animal tan peregrí. Els va complaure el comte, i divertint-se ells amb el salvatge 6o VÍCTOR BALAGUER a qui van donar a rosegar alguns ossos, l'infant Miró, nen de tres mesos, que estava en braços de la seva dida, li va dirigir de sobte aquestes paraules: — «Aixeca't, Joan Garí, que Déu ja t'ha perdonat.» Ho va fer així l'anacoreta, es va tirar als peus de Guifré, va declarar la veritat i va designar el lloc on estava enterrada Riquilda. Va marxar llavors el comte amb els seus i l'anacoreta a Montserrat, a fi de traslladar el cadàver de la seva filla a la Catedral d'aquesta ciutat; però inexplicable va ser l'astorament de tots quan en desenterrar-la la van trobar viva, excepte, diu Pujades, que en el coll es veia una ratlla com d'un fil de seda de grana que semblava assenyalar el lloc del ganivet quan va ser degollada. Llavors la morta viva, diu la llegenda, va tornar als braços del seu pare; però ben aviat es va apartar d'ells per fundar un monestir de monges a la muntanya cèlebre de Catalunya. Es guardaven en dit palau de Valldaura, com a record d'aquesta tradició, dues mal treballades estàtues de fusta, representant la una a la dida tenint en braços el nen, i l'altra a Garí amb el seu llarg i espès pèl, juntes les mans i alçant els ulls al cel en actitud de donar gràcies al Déu misericordiós per haver-lo perdonat. L'antiguitat d'aquestes figures és molt menys remota que la del fet que se suposa, encara que són molt antigues, i avui dia es guarden al museu d'antiguitats de Sant Joan, del qual es parlarà després. Per decret expedit en aquesta ciutat a 6 de les calendes de juliol de 1168, D. Alfons II d'Aragó va cedir el palau de Valldaura als pares Bernards del monestir de Santes Creus, els quals hi van establir la seva procuradoria i van edificar una capella en l'oratori. Al extingir-se les ordres religioses, aquest palau va ser ELS CARRERS DE BARCELONA 61 alienat, i avui s'alça en el seu terreny una casa particular. Parlem ara de l'edifici que ha donat nom al carrer. Amb aprovació del rei i beneplàcit del bisbe de Barcelona, els cavallers del reial i militar orde de Sant Joan de Jerusalem, avui de Malta, van fundar cap a l'any 1205 la seva casa o comanda amb la seva església, llavors extramurs de la ciutat per la part del Nord, en el qual lloc, segons la rodalia del monestir de Sant Pere de les Puelles, existia el 1215 l'anomenat Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que posteriorment van passar a ocupar els comanadors d'aquell orde. Aquests mateixos, en compliment d'un acord de l'assemblea general celebrada a 11 de les calendes d'agost de 1250, van fundar així mateix el convent de religioses de Nostra Senyora de l'Alguaire, prop de Lleida; però el 1669, a causa de l'antiguitat que tenia l'edifici d'Alguaire i per proporcionar a les monges una estada més còmoda, el gran mestre va disposar que fossin traslladades a Barcelona, com ho van efectuar el 9 d'abril del propi any, cedint-se'ls el convent o casa de la Comanda, sita a la Riera de Sant Joan, on van residir fins a la supressió dels regulars, havent tornat a ell últimament. Res té de particular l'església del monestir, que està contigua. És d'una sola nau, i són de notar les pintures de l'altar major, així com un magnífic panteó de marbre de Venècia, on va ser enterrat el 1734 Fra D. Josep de Villalonga i Saportella, gran prior de l'orde a Catalunya, sobre el qual sepulcre està representat de cos sencer amb vestit de guerra. També en aquesta església està sepultat, bé que s'ignora en quin punt, aquell independent i fidel diputat- 62 VÍCTOR BALAGUER català D. Pau Claris, zelós sostenidor de les llibertats pàtries, del qual hem fet esment en parlar del nou carrer que porta el seu nom. El convent, després del 1835, va ser destinat a diversos usos, havent estat cedit finalment a l'Acadèmia de Bones Lletres i Societat Econòmica d'amics del país per celebrar-hi les seves sessions, així com també una Biblioteca pública i Museu. En el dia han tornat al convent les monges, i l'Acadèmia de Bones Lletres ha anat a refugiar-se en una sala de l'Ateneu català, mentre que la Societat d'amics del país ha trobat asil al segon pis del palau de la Diputació. Només queden al convent la Biblioteca provincial i universitària, i als seus baixos o planta baixa el Museu d'antiguitats. La Biblioteca és rica en 50.000 volums procedents la major part dels convents suprimits, i conté una infinitat de preciositats literàries en tots els rams, especialment en història i belles lletres, abundant, pel que fa a la primera, en antiguitats, viatges, cròniques i annals, i distingint-se pel que fa a belles lletres per reunir la major part d'autors clàssics de l'antiguitat i de l'època moderna, especialment les obres dels espanyols que tant van il·lustrar el segle d'August i el setzè. Es troba també un nombre suficient de diccionaris i gramàtiques de les llengües vives i mortes, sobretot un de deu idiomes, que contribueix considerablement a la riquesa literària d'aquest ram. Es troba també enriquida amb una porció de manuscrits en pergamí, relatius a diferents objectes dels segles xiii, xiv i xv, adornats molts d'ells amb dibuixos i colors de mèrit exquisit. Hi ha a més una recopilació de totes les edicions del segle xv, època preciosa, de la qual data el gir que van prendre les ciències i la civi- ELS CARRERS DE BARCELONA 63 lització dels pobles amb la invenció de la impremta. No hi ha dubte que la Biblioteca de la Universitat i província de Barcelona és una de les més precioses i riques d'Espanya. Consta el local que ocupa de 13 sales espaioses, clares i ben ventilades, cinc de les quals, que són les més grans i més regulars, s'estenen per tota la longitud del frontis de l'edifici. Pel que fa al Museu d'antiguitats, està a càrrec d'una comissió especial nomenada pel govern a fi de recollir totes les preciositats antigues que es troben a Barcelona i la resta de la província. L'Acadèmia de Bones Lletres havia creat també per a igual objecte una altra comissió; però es van unir ambdues, i al seu zel es deu la importància i riquesa que dit establiment va adquirint dia a dia. Tot i que són molts, i alguns molt notables i importants, els objectes recollits fins ara, no és aquest lloc apropiat per detallar-los. Només, perquè es pugui formar una senzilla idea de l'estat en què es troba el Museu, donarem una nota del nombre de peces o objectes que fins fa un o dos anys s'havien recollit. Al claustre es troba el següent: Trenta-una làpides romanes, una mole hebrea trobada a Montjuïc, 12 busts romans, 2 estàtues romanes o de construcció, 14 peces o fragments que pertanyen a diferents ordres, 24 peces entre capitells, escudets i relleus, en general petits i gòtics, uns trossos d'àmfora i 2 figures de fusta, representant Garí i la dida de Miró. Al costat de la línia de columnes del corredor de la dreta, al mateix claustre, es troben 14 peces, entre elles alguns escuts d'armes (del Renaixement cap avall), i diversos trossos de cornisa romana, etc.; i enganxades a la paret, 30 làpides sepulcrals i memorables, la major part gòtiques i les de- 64 VÍCTOR BALAGUER més de després del Renaixement. A l'estança interior que segueix al claustre es troben 29 sepulcres gòtics, entre els quals hi ha el bell de Sant Ramon de Penyafort; 3 sarcòfags romans i una planxa romana; la part superior o tapa d'un sepulcre, formada per una figura de frare, també de mida natural, sense cap, pertanyent al sepulcre de Sant Ramon; una madona de marbre amb el seu nen, sencera; 6 gàrgoles de pedra, figurant una un home amb un pal a la mà, l'altra un lleó i les altres àguiles de diferents formes i a caprici; una santa de pedra pintada, sobre un escut d'armes on hi ha un gos i un lleó coronat, sencera, i un sant àngel amb vestit talar, amb els braços trencats, de mida natural i amb dues figuretes, una sencera, al peu. A la cambreta interior de la dreta es troba un sepulcre gòtic, una làpida gòtica de sepulcre, una caixa de fusta d'una mòmia egípcia, 9 busts romans o de construcció romana, 6 sense cap; 8 caps romans, una columna i peu de pica romana, 10 medallons romans, una columneta i un capitell romà, un relleu gòtic, diversos trossos solts, romans, i una cadira incrustada de nacre. Finalment, al fosc corredor de l'esquerra es troba un ample escut de després del Renaixement, gairebé modern, i diversos trossos d'urnes, làpides, estàtues, relleus, capitells, etc. Al costat de la porta principal s'han encastat novament algunes restes, escuts i inscripcions, pertanyents als portals de la ciutat que es van conservar fins fa poc. Existeix també al carrer de què parlem l'església i convent de religioses de Sant Agustí, sota l'advocació de Santa Maria Magdalena. Cap classe d'adorn es veu a la façana de la ELS CARRERS DE BARCELONA 65 església, com no sigui una senzillíssima ogiva a la porta principal, i una rosassa gòtica que, malgrat trobar-se davant la nau de l'església, no comunica llum a cap indret. Sobre la porta lateral es veu una figura amb hàbit de penitència. Res de particular ofereix l'interior del temple. Hi ha així mateix en aquest carrer la petita església de Santa Marta, damunt la porta de la qual es veu, de pedra, la imatge de la santa. La forma d'aquest temple, tant interior com exterior; és força elegant; però res de particular ofereix per cridar l'atenció del viatger i de l'anticuari. Ja només ens queda dir que al llarg d'aquest carrer passa la claveguera de què hem parlat, que molts suposen romana, per la qual pot transitar còmodament un genet muntat a cavall. En una casa prop de Santa Marta i en alguns dels carrers més veïns, es conserven restes de vítors universitaris. RIERETA (carrer de la). Creua de la de la Cera a la de Sant Pau. Antigament es deia Carrera de la Cadena. Consta en documents particulars que un dia vam tenir ocasió de fullejar, que a principis del segle xvii, posseïa en aquest carrer una casa i una horta cert cavaller francès anomenat Nicolau de Renault. Dels citats documents resulta que allà pels anys 1616 va deixar de saber-se notícies del propietari, havent vingut a Barcelona tres anys més tard per vendre la casa uns parents seus, per qui es va saber que aquell havia mort a Itàlia. Ara bé, hi ha precisament un Nicolau de Renault TOM XXII 5 66 VÍCTOR BALAGUER que figura en primera línia en una certa conjuració espanyola contra la república de Venècia precisament en aquella mateixa època. Era aquest el mateix propietari d'una casa del carrer de la Riereta? Tot indueix a creure-ho així, ja que concorden amb això nom, cognom i data de la seva desaparició. De tota manera, això ens proporciona ocasió de relatar uns successos tan curiosos com importants, que no són certament molt coneguts, i sobre els quals hem trobat interessants detalls en una obreta que va escriure sobre aquest assumpte Cèsar Vichard, abat de Saint-Real. CONJURACIÓ DELS ESPANYOLS CONTRA LA REPÚBLICA DE VENÈCIA EN 1618. Les diferències que existien entre el papa Pau V i la república de Venècia, havien acabat per mediació de França, amb gran ressentiment de part d'Espanya. Aquesta nació, que s'havia declarat a favor del Papa, i que li havia ofert sotmetre els venecians amb les armes a la mà, es va ressentir que s'hagués fet el tractat sense la seva participació, i més gran va ser encara el seu enuig quan va poder convèncer-se que era la república la que no havia volgut la seva mediació. El Senat venecià no va voler entrar en tractes més que amb l'expressa condició que els espanyols no havien de mediar per a res en l'assumpte, pretenent que no podien ser àrbitres després d'haver demostrat tanta parcialitat. A aquest motiu d'enuig contra Venècia es van unir altres, i així Felip III com el seu favorit el duc de Lerma desitjaven venjar-se dels venecians i buscaven un mitjà hàbil per a això, quan un ambaixador que tenien a Itàlia es va encarregar de l'empresa. ELS CARRERS DE BARCELONA ^"J Era D. Alfonso de la Cueva, marquès de Bedmar, ambaixador d'Espanya a Venècia, «un dels més poderosos genis, diu Saint-Real, i un dels més perillosos esperits que hagi mai produït Espanya.» Era, en efecte, el marquès de Bedmar home de gran talent, de gran intrepidesa, i als seus coneixements profunds reunia una gran facilitat de parlar i escriure d'una manera summament agradable, un instint meravellós per conèixer els homes, uns modals d'alta societat que sabien atraure's les voluntats més rebels, i admirables dots i qualitats d'home estudiós i pràctic. Els ambaixadors d'Espanya estaven aleshores en possessió de governar les corts a què eren enviats, i el marquès de Bedmar havia estat escollit per a Venècia, ja des de l'any 1607, com per al més difícil dels càrrecs a l'estranger. El govern espanyol estava tan content d'ell, que encara que l'hagués volgut tenir a Madrid, no es resolia a cridar-lo després de sis anys. Aquesta llarga permanència a Venècia li va donar temps per estudiar a fons la república, descobrir els seus més secrets ressorts, trobar el seu costat fort i el seu costat feble, els seus avantatges i els seus defectes. Va calcular, doncs, que, en l'estat en què es trobava Venècia, en guerra aleshores amb la casa d'Àustria, no seria impossible fer-se'n amo per un cop de mà. La seva campanya havia esgotat les seves armes, i més encara el nombre d'homes capaços de portar-les; però com que mai les seves esquadres havien estat tan puixants, mai tampoc el Senat s'havia cregut més fort i més temible. No obstant això, aquesta flota temible no podia allunyar-se de la costa d'Ístria, que era el teatre de la guerra. L'exèrcit de terra no estava més pròxi- 68 VÍCTOR BALAGUER m, i res hi havia a Venècia que pogués oposar-se a un desembarcament sobtat d'espanyols. Perquè aquest desembarcament pogués fer-se amb tota seguretat, el marquès de Bedmar va idear apoderar-se dels llocs principals, com la plaça de Sant Marc i l'arsenal; i com que això hagués estat molt difícil d'executar estant la ciutat tranquil·la, va jutjar apropiat encendre foc, arribat el moment, a certs punts, a fi d'introduir el desordre i facilitar el seu pla. Per portar endavant la seva idea, el marquès de Bedmar va trobar mitjà d'atraure's alguns senadors tan pobres de béns de fortuna com d'enginy, a alguns descontents, a alguns nobles, a diverses persones, en fi, a qui no escassejava els regals, els diners i les atencions. Des d'aquell moment no hi va haver deliberació al Senat que fos secreta per a l'ambaixador d'Espanya; estava advertit de totes les resolucions i acords que es prenien, i els generals de l'arxiduc d'Àustria, amb qui estava d'acord, sabien pel seu conducte totes les notícies referents a la guerra abans que els de la república rebessin les seves instruccions. Amb aquestes intel·ligències, li calia a l'ambaixador un nombre considerable d'homes d'armes per a triomfar en la seva empresa; però, com que hi havia un fort exèrcit espanyol a Llombardia, estava segur de no mancar d'homes, mentre hi hagués a Milà un governador capaç de comprendre el seu pla. Amb aquest objecte va escriure a Madrid perquè fos nomenat governador de Milà el seu particular amic D. Pedro de Toledo, marquès de Villafranca, i així es va fer, accedint als desitjos del marquès de Bedmar. Aquest, quan D. Pedro va prendre possessió del seu càrrec a Milà, li va comunicar el projecte per conducte d'un emissari segur, preguntant-li si podia comptar amb 1.500 homes escollits quan fos el moment. Encantat D. Pedro de la grandiosi- ELS CARRERS DE BARCELONA 69 de la empresa, va resoldre secundar-la amb totes les seves forces, i va assegurar la seva cooperació i auxili a l'ambaixador espanyol. El marquès necessitava tenir a prop seu un home amb qui pogués comptar del tot, a qui pogués encarregar comissions perilloses, a qui, finalment, arribat el cas, pogués posar al capdavant d'una força d'homes decidits i arriscats. La casualitat li va servir admirablement en això, ja que li va proporcionar ocasió de conèixer a casa de l'ambaixador de França un cavaller francès anomenat Nicolau de Renault, home de valor i de talent, que s'havia refugiat a Venècia per motius que mai no s'han pogut saber. Renault va entrar de ple en els plans del marquès, i es va disposar a auxiliar-lo. També es va guanyar l'ambaixador un capità corsari, normand de nació, anomenat Santiago, i pel seu conducte a altres diversos homes en qui podia confiar. El duc d'Osuna, virrei de Nàpols, estava així mateix en el secret, i d'acord per a tot amb el marquès de Bedmar. Per espai de sis mesos es van anar avançant els treballs, guanyant voluntats, organitzant companyies de gent d'armes, i convertint-se la casa de l'ambaixador d'Espanya en un veritable arsenal, ja que allà es guardaven les armes que havien de repartir-se als conjurats en arribar el dia. Va arribar en això el moment que el marquès va jutjar oportú per realitzar el pla. El dux Donato acabava de morir, i es va nomenar en el seu lloc a Antoni Priuli, que en aquell moment es trobava a Friül per al servei de la república. El general de mar va rebre ordre d'anar a buscar-lo amb l'esquadra. El gran canceller i els secretaris d'Estat havien de partir per portar-li la diadema ducal acompanyats de dotze dels principals senadors que. 70 VÍCTOR BALAGUER com a ambaixadors de la república, havien de fer-se a la mar, cadascun en un bergantí armat i adornat magníficament, amb un seguici superb. El mateix Senat, en cos, havia de sortir a rebre el nou dux mar endins, en el Bucentauro, per acompanyar-lo a la ciutat amb gran cerimònia. Com que rarament succeïa que es trobessin fora aquells que eren elegits dux de Venècia, aquesta circumstància feia que per aquella vegada molta gent es disposés a abandonar la ciutat per anar a veure les cerimònies. Així, doncs, el marquès de Bedmar va creure aquell el moment oportú per a l'execució del seu pla, i, donant disposicions a Renault i al corsari Santiago perquè tinguessin a punt la gent d'antemà alistada, va enviar a dir al duc d'Osuna i al duc de Milà que embarquessin els seus homes i es dirigissin a Venècia. Tot seguit, no quedant més per arreglar que l'ordre d'execució, el marquès de Bedmar, Renault i el capità corsari van convenir de comú acord en el pla següent: «En arribar la nit del dia designat, tots aquells que formaven part dels 1.000 homes que es tenien alistats i estaven sense armes, anirien a armar-se amb les que l'ambaixador tenia a casa seva. Cinc-cents s'havien de situar a la plaça de Sant Marc amb el capità Santiago. La major part dels altres 500 havia d'anar amb Renault a apoderar-se de l'Arsenal; als restants se'ls donava l'encàrrec d'embargar quantes barques i góndoles trobessin al pont de Rialto per anar amb elles a buscar altres 1.000 homes previnguts al lazaret. «Si alguna cosa arribava a descobrir-se i no arribaven a temps aquests 1.000 homes, el capità s'havia de fortificar a la plaça de Sant Marc, Renault apoderar-se com pogués de l'Arsenal, i tot seguit disparar dos canons que havien de servir de senyal a les naus del duc d'Osu- ELS CARRERS DE BARCELONA 71 na, a punt per entrar a Venècia. Els espanyols que arribarien amb elles suplirien la falta dels 1.000 homes del lazaret. «Si les góndoles podien efectuar tranquil·lament el seu viatge sense ser descobertes, portant els 1.000 homes que eren de les tropes de Lievestein, les quals encara estaven al lazaret, aleshores el capità corsari havia de prendre 500 amb els altres 500 que ja tenia, i formar-los en batalla a la plaça. Tot seguit, deixant-los sota el comandament d'un segon, havia de dirigir-se amb 200 al palau ducal per a apoderar-se'n, i sobretot de la sala d'armes, a fi de proveir-ne aquells dels seus que no les tinguessin i impedir als enemics que en fessin ús. »L'altra gent estava destinada a apoderar-se de certs punts i de les esglésies per impedir que es toqués a sometent. » S'havien d'ocupar totes les boques de carrer que conduïen a la plaça amb fortes guàrdies, posant peces d'artilleria en cadascuna d'elles; sent necessari per a això que, mentre no arribessin els canons de l'Arsenal, s'apoderessin dels de la casa del Consell dels Deu, que estava propera. ))En tots els punts de què s'apoderessin s'havia de passar a degolla a tots els que es trobessin allà, i durant aquestes diferents execucions al voltant de la plaça, el segon del capità romandria sempre en batalla al mig d'ella amb la resta de les tropes. Totes aquestes coses havien de fer-se amb el menor rumor possible. ))Tot seguit s'havia de començar a batre la porta de l'Arsenal, i al primer rumor, vuit conjurats que estaven dins havien de calar foc a l'edifici per quatre angles, llançant-se sobre els caps principals i matant-los a punyalades. Immediatament volarien a reunir-se amb Renault; acabarien de degollar la guarnició, i 72 VÍCTOR BALAGUER els soldats, amos ja de l'Arsenal, conduirien l'artilleria a tots els llocs on fos necessària, com Arena de Mari, el Fontengo de Tedeschi, els magatzems de sal, el pont del Rialto i altres llocs eminents, des dels quals es pogués destruir la ciutat en cas de resistència. ))Al mateix temps que Renault s'apoderés de l'Arsenal, el capità forçaria la presó de Sant Marc i armaria els presos. S'havia d'assassinar els principals senadors, i gent apostada aniria a calar foc en més de quaranta punts de la ciutat, els més allunyats que fos possible un de l'altre, a fi que fos major la confusió. »Quant als espanyols del duc d'Osuna, ja estava convingut que, al senyal donat, anirien a desembarcar a la plaça de Sant Marc, repartint-se tot seguit pels barris de la ciutat sota el comandament de vuit dels conjurats, als quals es donarien instruccions per separat. ))No s'havia de donar més crit que el de Llibertat, i després d'executat tot això, es permetria el saqueig.» Tal era el pla traçat per l'ambaixador d'Espanya, d'acord amb Renault i el capità, segons explica Saint-Real. Segons sembla, la flota enviada pel duc d'Osuna va trobar dificultats per arribar al punt que se li havia designat, i va ser necessari que tornés al port. El marquès de Bedmar va ser advertit a temps, i veient que no podia pertorbar la festa que es preparava a Venècia, hi va assistir desplegant gran luxe i magnificència, i saludant, en nom d'Espanya, el nou dux. Al sortir de l'Audiència amb aquest, va enviar a buscar Renault i el capità, començant per sotmetre'ls la qüestió de si s'havia d'abandonar tot, ja que no ELS CARRERS DE BARCELONA 73 havia pogut arribar a temps la flota de desembarcament. Els dos conjurats van respondre que, no solament eren de contrari avís, sinó que els seus mateixos companys estaven tots disposats a dur a terme l'empresa, quan s'oferís una nova ocasió. L'ambaixador, que només tremolant els havia fet la pregunta, els va abraçar llavors amb llàgrimes de goig, i els va dir, amb una vehemència que hagués tranquil·litzat els cors més febles i inspirat la intrepidesa i l'audàcia als esperits més atordits, que els grans revessos eren accidents naturals en les grans empreses, i que hi havia tanta més glòria en prosseguir una obra quantes més contrarietats trobava en la seva execució. Tot seguit va ser resolt entre el marquès i els seus dos confidents que s'ajornaria l'execució del pla fins a la festa de l'Ascensió, que no estava llunyana i era la major solemnitat de Venècia. Així es va convenir, i va arribar per fi el dia designat. Des del diumenge que precedeix l'Ascensió fins a la Pasqua de Pentecosta hi havia a Venècia aleshores una de les fires més cèlebres del món. La gran afluència de negociants encara facilitava la sorpresa de la ciutat, ja que això va donar peu als 1.000 soldats per penetrar-hi entre els mercaders, allotjant-se sense ser notats. La flota del duc d'Osuna, advertida d'antemà, va arribar sense cap accident a sis milles de Venècia. Anava dividida en dues, que marxaven una mica allunyades l'una de l'altra per no inspirar sospites. La major estava composta de barques com les dels pescadors, i la resta consistia en bergantins semblants als dels corsaris. La vigília del dia en la nit del qual havia d'esclatar el moviment, del qual no havien arribat a tenir ni tan 74 VÍCTOR BALAGUER sols el menor indici les autoritats venecianes, Renault i el capità van creure convenient reunir els altres caps del complot per última vegada, a fi de donar a cadascun les instruccions. L'assemblea dels conjurats va tenir lloc a casa d'una cortesana grega, dona de peregrina bellesa i de singular talent, en la qual el capità i Renault tenien completa confiança. Renault va fer un discurs als seus companys, posant-los de manifest l'estat de les coses, les forces de la república, les seves pròpies, la disposició de la ciutat i de la flota, els preparatius del governador de Milà i del virrei de Nàpols, les armes i les provisions de guerra que hi havia al palau de l'ambaixador d'Espanya, les intel·ligències que tenia entre el Senat i entre els nobles, i, en fi, el coneixement exacte que s'havia pres de tot el que podia ser necessari saber. Renault va acabar de parlar, sent aplaudit per tots. No obstant això, com que mentre parlava havia observat les fesomies de tots els qui l'escoltaven, va creure notar que un dels conjurats anomenat Jaffier, gran amic del capità, havia passat de cop d'una atenció extrema a una inquietud que s'esforçava en va per ocultar. Jaffier havia experimentat aquest canvi en parlar Renault del saqueig a què seria lliurada Venècia. Va donar Renault part de la seva observació al capità, que es va riure a primera vista, però que després, havent observat atentament Jaffier, va estar gairebé d'acord amb ell. Renault, que coneixia perfectament les relacions i els enllaços necessaris que hi ha entre els moviments més secrets de l'ànima i les demostracions exteriors més lleugeres, impossibles d'ocultar quan es té l'esperit agitat, havent examinat detinguda- ELS CARRERS DE BARCELONA 75 ment Jaffier, va creure que havia de declarar al capità que no creia que fos un home segur. El capità, que coneixia Jaffier per un dels homes més valerosos del món, va acusar aquest judici d'aventurat; però Renault, obstinat a justificar la seva sospita, va explicar tan durament les raons que tenia, que si el capità no va participar-ne, almenys va haver de confessar que Jaffier mereixia ser observat. Va manifestar, no obstant això, a Renault que, encara que Jaffier dubtés, cosa que no podia creure, no li quedava temps suficient fins a la nit del dia següent per deliberar amb si mateix si havia de vendre'ls i resoldre's a fer-ho, i que per això mateix era un perill que s'havia de córrer de grat o per força. A això va replicar Renault que hi havia un mitjà segur de no exposar-se, i era aquest mitjà el de punyalar Jaffier; però el capità no es va decidir a matar per una simple sospita un dels seus millors amics. Renault havia encertat. Jaffier no era el mateix home. La descripció que aquell havia fet en la seva arenga de la nit del saqueig, el va omplir d'horror; la seva ànima es va commoure a l'espectacle que es va oferir a la seva imaginació, de palaus derruïts, esglésies incendiades, dones deshonrades, nens i vells assassinats sense pietat, i en arribar el matí del dia destinat a esclatar la conjuració, es va presentar a Bartolomé Comino, secretari del Consell dels Deu, dient-li que tenia alguna cosa molt urgent a revelar i molt important per a la salut de l'Estat, però que abans volia que el dux i el Consell li concedissin una gràcia, comprometent-se pels juraments més sagrats a complir-la; que aquesta gràcia era la vida de 22 persones que ell anomenaria, fos quin fos el crim per elles comès; però que no es cregués arrencar-li el seu secret pels turments, sense atorgar-la, perquè no existien turments prou ho- ^6 VÍCTOR BALAGUER rribles per fer-li desplegar els llavis. Els Deu foren congregats al moment, i enviaren a demanar al dux la paraula que Jaffier demanava. No va vacil·lar a donar-la, igual que ells, i llavors Jaffier va descobrir tota la vasta trama. Tan horrible i tan meravellosa els va semblar la cosa, que vacil·laven a donar-li crèdit. No obstant això, van anar a assegurar-se d'algunes proves que els donés Jaffier, i es van convèncer que havia dit la veritat. El primer de tot, van prendre l'acord de registrar la casa de la cortesana grega on hi havia amagats vuit dels conjurats; però aquests, advertits a temps, es van escapar amb la cortesana. Tot seguit es va donar ordre de visitar la casa dels ambaixadors de França i d'Espanya. El francès hi va accedir, i es van detenir al seu palau Nicolau de Renault i dos conjurats més. L'espanyol es va negar que la seva casa fos registrada; va al·legar els privilegis del seu càrrec, i va protestar amb fúria contra la violència que se li feia, quan va veure que s'entrava a la força. A l'ambaixada espanyola es van trobar més de 500 armes, 60 petards i una quantitat increïble de pólvora, de focs d'artifici i altres coses semblants. Es va fer de tot un inventari exacte, i el marquès va assistir a l'acte burlant-se. Durant tot aquell dia i nit, que havia de ser la del moviment, van continuar detenint-se les persones compromeses, i a la matinada següent es va reunir el Senat per jutjar. El marquès de Bedmar va demanar audiència, i se li va concedir només per curiositat. El rumor de la conspiració ja s'havia escampat per la ciutat, produint un espant i una alarma inexplicables. El poble, en saber que principalment era cosa de l'ambaixador d'Espanya, s'havia amotinat al voltant del palau del marquès de Bedmar, al qual es disposava a calar foc, quan arri- ELS CARRERS DE BARCELONA 77 baren els comissionats encarregats de conduir el ministre a l'Audiència. El poble es va afalagar amb l'esperança que el Senat faria un càstig exemplar, i per això mateix el va deixar sortir acompanyant-lo només amb crits, xiulets i injúries. Havent entrat l'ambaixador a la sala del Senat, va començar a queixar-se amargament de la violència comesa a casa seva contra el dret de gents, i va acompanyar les seves queixes amb amenaces tan terribles i tan cruels de venjança, que la major part dels senadors van quedar consternats, tement que aquell home no tingués encara algun recurs ignorat per dur a bon terme la seva empresa. El dux li va contestar que se li donaria satisfacció de l'ultratge quan ell l'hagués donat dels preparatius de guerra que a casa seva s'havien trobat. A això va replicar l'ambaixador que totes les armes i provisions que tenia a casa seva no estaven sinó en dipòsit, ja que les havia d'enviar a Nàpols i al Tirol, com havia fet altres vegades. Les paraules que van intercanviar el dux i l'ambaixador es van anar agrejant per moments, i el ministre espanyol va acabar per sortir de la sala fent responsables el dux i el Senat de Venècia de les conseqüències a què la seva conducta donaria lloc. Mentrestant, el poble omplia la plaça, disposat a llançar-se sobre l'ambaixador tan bon punt aparegués; però se'l va fer sortir per una porta excusada i va ser conduït, amb bona escorta, a un vaixell disposat a fer-se a la vela. El Senat, a pesar de la promesa feta a Jaffier, no va tenir consideracions, i la seva justícia va ser ràpida i terrible. Nicolau de Renault, que s'entestava a negar-ho tot i que deia no conèixer ni tan sols l'ambaixador espanyol, fou aplicat al turment; però els més atroços dolors 78 VÍCTOR BALAGUER no van poder fer desplegar els seus llavis. Va romandre ferm en el turment, com ferm havia romàs en el seu primer interrogatori. Se li va prometre perdonar-li la vida i fins i tot recompensar-lo si confessava, però inútilment; i després d'haver estat turmentat de totes maneres, va ser mort a l'interior de la seva presó i penjat dels peus en públic, com a traïdor. El capità corsari Santiago i fins a 300 persones més van ser també condemnades a mort. Jaffier, desesperat, es va queixar amargament que no se li hagués complert la paraula que se li havia donat; però es va intentar calmar-lo, oferint-li diners i una feina. Es va negar a acceptar ni l'un ni l'altre; es va obstinar a demanar inútilment la vida dels seus compatriotes, i va sortir, en fi, de Venècia inconsolable i desesperat. Tanmateix, desitjós de venjar-se dels venecians, va prendre part en una nova conspiració; però descobert, va ser dut a Venècia i condemnat a mort. Pel que fa al marquès de Bedmar, fou enviat per Espanya de primer ministre a Flandes, i, alguns anys més tard, Roma li envià el capel de cardenal. RIPOLL (carrer d'en). Del carrer de la Tapineria va al del Governador. El tros d'aquest carrer des del seu principi fins a la cantonada del carrer del Bou, s'anomenava antigament dels Sellers, per viure-hi els que exercien aquest ofici i feien aquest comerç. Va haver-hi en aquest carrer, a principis del segle xv, l'edifici que servia per a Universitat o Estudi general, el qual estava situat davant l'arc o volta de Misser Ferrer. Pel que fa al nom que avui porta, és el d'una família catalana. És un cognom que figura brillantment en la història de les armes i de les lletres. ELS CARRERS DE BARCELONA 79 En els nostres annals literaris figuren diversos notables personatges d'aquest cognom. D. Antoni de Ripoll. Vivia al segle xvii, era cèlebre jurisconsult, fou molts anys catedràtic de lleis a la Universitat d'Osca, i després, per espai de setze anys, jutge general de Catalunya. Va escriure diverses obres, i alguna en llatí. Fra Francesc Ripoll, del mateix segle, franciscà, excel·lent teòleg, per molts anys predicador general de la Terra Santa. Pere Ripoll, que va escriure importants treballs sobre canals de reg i una notable memòria evidenciant les utilitats que havien de resultar del reg dels camps d'Urgell. Fra Tomàs Ripoll, general de l'orde de Predicadors, al qual deuen bastant les lletres catalanes. Jaume Ripoll Vilamejor, mort a mitjans d'aquest segle, poeta cèlebre i peritíssim en la interpretació de còdexs antics. ROBADOR (carrer d'en). Travessa del de l'Hospital al de Sant Pau. Sembla que és un nom propi el que porta. No trobem res a dir d'aquest carrer. El gran edifici que es veu formant cantonada amb el de Sant Pau, és la Casa Galera o Penitenciaria de dones, de la qual ja s'ha donat una idea en fer-ho del carrer de Sant Pau, ROCA (carrer d'en). Té la seva entrada al de la Portaferrissa i la seva sortida al de la Riera del Pi. Es sap que antigament tenia un arc i es deia 80 VÍCTOR BALAGUER la Volta d'en Queralt, cognom cèlebre de família catalana. S'ignora quan i per què va ser canviat el seu nom pel de Roca, que el porten diverses famílies catalanes. En la història de les nostres lletres figuren: Antich Roca, metge molt cèlebre, que fou catedràtic de medicina a Barcelona, poeta català i llatí i autor de diverses obres. Vivia al segle xvi. Esteve Roca, autor d'una Aritmètica. Pere Roca, traductor de les obres de Boccaccio. Tomàs Roca, autor de diverses obres i tractats de medicina. ROCAFORT (carrer de). Formarà part de la nova Barcelona, anant des del de Còrsega al d'Enna, i veient-se creuat pel del Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació i Corts, Recordarà el nom de Rocafort un dels cèlebres caps de l'expedició de catalans i aragonesos a Orient. Vegeu sobre aquest cabdill el que diem a continuació. ROGER DE FLOR (carrer de). També forma part de l'eixample. Comença al de Còrsega i acabarà a la Barceloneta, travessant el terreny ocupat avui per la Ciutadella, i creuat pels carrers de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Corts, Casp, Ausiàs March, Alí Bei, Vilanova, Pallars, Pujades, Llull, Manso, Gualdràs i Villena. Famós i cèlebre és el nom de Roger de Flor, i \ ELS CARRERS DE BARCELONA 8l no s'estranyarà, per cert, que es recordi la seva glòria batejant amb ell el d'un carrer. La història de Roger de Flor ompliria un volum; però nosaltres no farem aquí més que copiar el que, escrit a la lleugera, publicàrem un dia a les pàgines de la Revista de Catalunya, relativament a l'heroi de què es tracta, a Berenguer d'Entença, a Rocafort i als altres cabdills d'una expedició, que és una veritable epopeia. EXPEDICIÓ DE CATALANS I ARAGONESOS A ORIENT. I. «(On van aquestes gents? — A Grècia. — Com a pelegrins, potser, voldran visitar els camps de Salamina, els plans de Marató, el congost de les Termòpiles, i evocar-hi les ombres dels antics hel·lens? — No: poc els importa la glòria antiga, perquè tenen set de noves glòries i trepitjaran els sepulcres de Milcíades, Temístocles i Leònides, sense recordar tan sols els noms dels herois que allí es tanquen. — Llavors, a què van, doncs? — Van a socórrer, en nombre de 8.000 homes escassos, una nació que en algun dia va desbaratar sense auxili aliè els exèrcits més nombrosos que ha tingut el món, i volen abatre l'orgull del turc que la subjuga, perquè ja no és la Grècia heroica, sinó un poble degenerat, que toca a la seva ruïna per no recobrar-se sinó al cap de cinc segles ben complerts. Sense més seguretat que la que podrien tenir els herois fabulosos d'Ariosto, emprenen una empresa en el suport de la qual no han de comptar més que amb el seu valor audaç en demasia, o per dir-ho millor, massa temerari.» » Aquestes són les belles frases amb què un malaguanyat TOM XXII 6 82 VÍCTOR BALAGUER escriptor català encapçala la introducció al clàssic llibre escrit per D. Francisco de Moncada sobre l'expedició de catalans i aragonesos contra turcs i grecs. Acabada la guerra de Sicília, la pau va deixar sense feina alguns milers de catalans i aragonesos, gairebé tots almogàvers, que no podien acomodar-se fàcilment a l'oci i a la mandra. Tota aquella gent batalladora, mal avinguda amb la pau, que no oferia cap esdevenidor als seus desitjos bel·licosos, cobejosa de la guerra, que era el seu element natural, va començar a passejar al seu voltant mirades d'inquietud, buscant en el món un lloc sobre el qual poder descarregar com un núvol. »Un home aventurer i emprenedor, destinat a deixar de si llarga memòria, els procurà ocasió de satisfer els seus desitjos. Era un home en la flor de la seva edat, d'aspecte terrible, ràpid en els seus impulsos, ardent en les seves accions. Roger de Flor, tal era el seu nom, havia nascut a Bríndisi i era fill d'un dels més ardents partidaris de Conradí el Degollat. En la seva joventut s'havia fet templer; però el jove era massa entremaliat i turbulent per a frare, fins i tot per a frare guerrer, i se'l va veure el millor dia penjar, com qui diu, els seus hàbits, i abandonar el Temple per fer-se corsari. «Poques vegades s'haurà vist un capità corsari més galant ni més esplèndid. Amics o enemics, tots els que queien en el seu poder tenien salves les seves vides i naus, com no desdenyessin pagar-li un tribut amb què ajudar a sostenir a l'antic templer el seu faust i luxe, la seva generositat i boato. Roger de Flor era pirata per donar-se I D. Jaume Tió en la seva introducció a l'obra de Montcada. Les fonts principals per a tots els successos que aquí es refereixen estan en la crònica de Muntaner, en l'obra de Montcada i en els llibres dels historiadors grecs Pachymeres i Nicèfor Gregoras. ELS CARRERS DE BARCELONA 83 vida de príncep. Amb els seus companys d'aventura es presentà al duc de Calàbria a oferir-li els seus serveis, que no acceptà; i dolgut amb aquest desaire, anà a brindar amb el seu auxili al rei D. Frederic de Sicília, que comprengué de seguida tot el partit que podia treure d'aquell home i dels seus intrèpids companys. Eminents foren els auxilis que prestà aleshores a la causa de Sicília, assolint, segons es diu, el títol de vicealmirall; però després de signada la pau, no només quedà sense ocupació, sinó precisat a absentar-se de Sicília, ja que el Papa volia apoderar-se de la seva persona per castigar-lo com a templari desertor. » Es conta que D. Frederic no volgué entregar Roger, com se li exigia, i que fins li indicà el mitjà de salvar-se dels seus enemics anant a combatre a terres llunyanes, per a la qual cosa li féu notar que l'Orient oferia aleshores magnífic teatre als seus desitjos de glòria, d'ambició i de riquesa. En efecte; l'imperi grec, apocat i feble, es veia aleshores envaït pels turcs, que ansiaven assentar els seus reials a la mateixa Constantinoble. Amb aquella invasió de bàrbars, l'emperador Andrònic sentia trontollar el seu tron i es veia a la vora d'un abisme. Roger de Flor aprofità aquesta conjuntura. Envià-li una ambaixada oferint-li els seus serveis i els dels 8.000 almogàvers, als quals la pau havia deixat sense ocupació, i Andrònic, a qui la necessitat havia obligat a servir-se d'auxiliars estrangers, aprofità aquesta ocasió com caiguda del cel, i envià missatgers proveïts amb les seves bulles d'or per prendre al seu servei Roger i els seus. Prometé honrar-lo a ell amb el títol i dignitat de megaduc i donar-li a més en matrimoni la seva neboda Maria, filla d'Azan; als qui anessin amb ell els oferí el sou més brillant i tot el que fos necessari per a la guerra, ja que no podia comptar amb els grecs que s'havien dispersat 84 VÍCTOR BALAGUER a Occident, buscant en l'esclavitud l'únic mitjà d'existència. «Vuit mil homes es van disposar a seguir Roger de Flor, a qui van elegir com a cabdill i general, tot i estar dividides les opinions entre ell, Berenguer d'Entença, Ferran Jiménez d'Arenós i Berenguer de Rocafort, que també van ser cabdills de les tropes expedicionàries. A més d'aquests cabdills, es van oferir a Roger i es van disposar a partir amb ell en qualitat de caps, Pere i Sanç de Ros (Aros i Oros segons alguns), Ferran Abones (altres l'anomenen Aunes), Corberan de Lehet (altres l'anomenen Corbolan d'Alet), Garcia de Bergua, Martí Logran, Garcia Palacín, Guillem de Siscar, Guillem Pérez de Caldés, Ferran Gómez, Ximeno d'Àlvaro i altres, entre ells Ramon Muntaner, que va ser el cronista de la jornada i que hi va prendre una part assenyalada. Tot es va disposar per a la marxa. El rei D. Frederic va armar deu galeres i dues grans naus de transport plenes de provisions i vitualles, i les va posar a disposició de Roger de Flor, que ja en tenia altres tantes. La flota expedicionària va partir de Messina fent vela cap a Constantinoble, on va arribar pel setembre de 1303. Berenguer d'Entença, a qui les cròniques presenten com un germà d'armes de Roger de Flor i diuen que hi estava íntimament unit, es va quedar a Sicília per aplegar noves tropes amb què anar a reforçar més endavant el cos principal manat per Roger. El mateix va fer Berenguer de Rocafort. Amb joia i agasall foren rebuts a Constantinoble els expedicionaris. La seva arribada fou una solemnitat per a l'imperi. És fama que no es cansava l'emperador d'admirar aquells homes torrats pel sol dels combats, amb el seu estrany vestit, el seu aguerrit continent, la seva militar desimboltura i el seu marcial des- ELS CARRERS DE BARCELONA S' embaràs. Andrònic, en la seva compromesa situació i en la seva impotència per a resistir els turcs, mirava aquells guerrers com a quelcom més que uns aliats: com uns salvadors. La host fou acantonada al barri anomenat de Blanquernes, distribuint-se-li queviures i vi per via d'agasall, amb la paga de quatre mesos; però eren hostes tan inquiets i turbulents els almogàvers, que no trigaren a convertir Constantinoble en un teatre de sagnants escenes. El cas passà com segueix: els genovesos residents a Constantinoble per motiu del seu comerç van veure, pel que sembla amb desagrat, l'arribada dels almogàvers, i estaven disposats a manifestar-los d'una o altra manera la seva antipatia. Un genovès es va burlar cert dia de l'aspecte salvatge i el vestit descurat d'un almogàver; però com aquesta gent muntanyenca i terrible suportava poques bromes, l'ofès va venjar de seguida en l'ofensor el seu atreviment estenent-lo mort als seus peus. Immediatament es va generalitzar la baralla. Van córrer els genovesos cridant a les armes; van acudir els almogàvers llançant els seus salvatges crits de guerra, i el combat es va entaular, combat encarnissat que hauria tingut funestíssimes conseqüències, ja que anaven ja els almogàvers a passar a sac i foc el barri habitat pels genovesos, si ràpidament no hagués acudit Roger de Flor a calmar la còlera i a contenir l'ímpetu dels seus. Aquesta és la versió que fan del fet, com a més probable, Montcada i Romey, seguint en part Muntaner. Paquimeres diu que la baralla fou promoguda a causa d'haver demanat els genovesos a Roger la devolució de certa quantitat que li havien prestat a Sicília per proveir les despeses de l'empresa. L'emperador Andrònic no desitjava altra cosa que agasallar i honrar els seus nous aliats. A tenor dels 86 VÍCTOR BALAGUER tractes, Roger de Flor fou nomenat megaduc, que era la quarta dignitat de l'imperi de Bizanci, sent la primera la de sebastocràtor, la segona la de cèsar i la tercera la de protovestiari. Obtingué també la mà de Maria, neboda de l'emperador, filla de la germana d'aquest, Irene, i d'Azan, rei dels búlgars. Es diu que Maria era una hermosa i gentil donzella, que tenia només setze anys. Foren celebrades les noces amb gran cordialitat i algaravia, no venint a torbar-les més que el referit incident de genovesos i almogàvers. Acabats els desposoris, Roger de Flor, unit ja a l'imperi grec pels llaços de la sang i pels de l'ambició, decidí sense pèrdua de temps començar la seva campanya contra els turcs. La necessitat de començar la guerra es feia sentir d'una manera apressant. Els turcs estaven superbs d'insolència i orgull, i feien ploure sobre l'imperi tota classe de calamitats. Fins a les portes mateixes de Constantinoble portaven les seves corregudes. Tot era dol, horror, consternació i espant en el pobre regne d'Andrònic. Mai no fosquejava sense que els bàrbars haguessin assetjat algun poble i l'haguessin entrat a sac, passant a ganivet a tots els qui queien a les seves mans. Un rastre de sang i foc anunciava el pas dels turcs a través de les fèrtils planes de l'imperi grec. » Fugint la matança i l'extermini, els pagesos s'havien refugiat a les ciutats, omplint els carrers de rostres pàl·lids i cossos exànimes, agrupant-se en els habitatges massa estrets per contenir un augment tal de població. Aleshores, com si Déu no hagués enviat encara prou proves als súbdits d'Andrònic, els envià la fam i la pesta, i aquests dos terribles flagells caigueren com una pluja de foc sobre poblacions senceres. Els carrers estaven plens de cadàvers, els temples de gent, les ELS CARRERS DE BARCELONA 87 cases de víctimes. Negres dies de dol corregueren aleshores per a l'imperi. Els bàrbars s'havien fet amos de les més fèrtils contrades i hi havien passat talant-les; les ciutats més populoses quedaven ermes i desertes; moltes poblacions havien estat lliurades a les flames i eren només un munt de runes. Tirans eren els turcs amb el país que conquerien. Feien dels homes els seus esclaus i de les dones les seves concubines. Només un braç de mar d'una llegua d'amplada els arribà a separar de Constantinoble. El dia que tinguessin naus, tirarien Andrònic del seu tron. )'Tal era l'apurada i extrema situació de l'imperi, quan l'animós Roger de Flor sortí de la capital al capdavant de la seva host, portant també amb si un cos de grecs manat per Marulli i un altre d'alans al comandament del seu cap George. L'almirall era l'aragonès Ferran Abones. Embarcà l'exèrcit en els navilis i galeres de la seva armada, i travessant el mar de Propòntida, anomenat avui de Màrmara, prengué terra la gent al cap d'Artaci, que Muntaner anomena Artaki, no lluny de les ruïnes de la famosa Cízic. ))En arribar a Artaci, sabé Roger que els turcs estaven a prop i tenien el seu campament a dues llegües. S'afanyà a desembarcar la gent, i havent enviat a reconèixer el camp, esperà que fos fosc per millor dur a terme el seu pla. Volia caure sobre els enemics tan bon punt com fos de dia i aprofitar l'ocasió de trobar-los descuidats. Així succeí, i coronà la sort amb l'èxit més feliç l'audàcia del valent cabdill. Guiaven Roger de Flor i Marulli l'avantguarda, composta tota de cavalleria, portant només dos estendards, l'un amb les armes d'Andrònic i l'altre amb les de Roger. Seguia la infanteria en un sol esquadró, al comandament de Corbolan d'Alet, que era el se- 88 VÍCTOR BALAGUER nescal de l'exèrcit, i a l'ombra de dues banderes, una amb les armes del rei d'Aragó D. Jaume i l'altra amb les del de Sicília D. Frederic, ja que entre les condicions que per part dels catalans es proposaren a l'emperador — i cosa és digna de nota, — fou una de les primeres la que estiguessin en plena llibertat de portar per guia i per senyera els blasons dels seus respectius reis i països; perquè, com ha dit Moncada, volien que a on arribessin les seves armes, arribés la memòria i autoritat dels seus reis, i perquè les armes d'Aragó les tenien per invencibles. wCom una tempesta caigueren els almogàvers sobre els desprevinguts turcs a l'albada, llançant els seus salvatges crits d'Aur! Aur! Desperta ferro! El ferro despertà, i també els turcs a tan estrany clamor; però estaven assetjats per totes bandes i no hi havia manera d'escapar. S'armaren a tota pressa, i es disposaren al combat; però la seva valenta resistència només serví per augmentar la glòria dels almogàvers. Les ascones d'aquests tingueren llarga feina. Aquella primera victòria fou completa: 3.000 genets i 2.000 infants de l'exèrcit turc quedaren al camp, i trencada i desbandada aquella host poques hores abans tan poderosa, havent deixat molts presoners i gran nombre de dones i nens en poder del vencedor. ))Després del saqueig del campament turc, retornà el megaduc a Artaci, i posà en notícia de l'emperador tan esplèndida jornada, enviant a Constantinoble com a prova les galeres plenes d'esclaus de tots dos sexes, de riqueses i joies. Tot seguit, per haver entrat amb molt de rigor l'hivern, i d'acord i consell dels seus capitans, resolgué hivernar a Cízic, a on manà Andrònic que amb molta diligència es portessin per mar els queviures necessaris per a la host. ELS CARRERS DE BARCELONA 89 i a on anà a reunir-se amb el seu espòs la jove megaduquessa Maria, per amb les seves amoroses cures poder-li fer grats els sinsabors del campament. ))Pel que fa a l'almirall Ferran Abones, rebé l'ordre de portar a hivernar l'armada a l'illa de Quios, port segur i veí de les costes enemigues. II. )>Per més que Muntaner intenti ocultar-ho, cal donar algun crèdit als historiadors grecs Nicèfor i Pachymeres, quan, si bé amb exageració de segur, ens pinten amb ombrívols colors l'estada dels nostres a Cízic. Ens parlen dels seus excessos, desordres i desenfrenament, i ens diuen que per no haver pogut reprimir-los amb la seva autoritat i consell, i per no haver volgut fer-se'n còmplice continuant a les seves files, va buscar ocasió d'apartar-se dels seus el bon cavaller Ferran Jiménez d'Arenós. El fet de la separació de Jiménez és exacte. Desavingut amb el megaduc Roger per la causa que li atribueixen els historiadors grecs, o per qualsevol altra, va abandonar els reals amb les seves gents i alguns més que el volgueren seguir, i es va fer a la mar amb les seves naus en direcció a Sicília; però, tanmateix, va aportar a Atenes i es va allistar al servei del duc d'aquest estat, fins que més endavant, com trobarem, noves ocurrències el van fer tornar a ajuntar-se amb els seus paisans. »)La victòria assolida per Roger va produir un resultat fatal, i va ser que es posés sinistrament gelós el sebastocràtor Miquel, que no va poder veure amb bons ulls que al megaduc li hagués bastat arribar a Cízic per vèncer, quan ell havia anat abans allà amb una poderosa host només per patir una desfeta rere una altra. Aquesta VÍCTOR BALAGUER és, si més no, la causa a què atribueix Muntaner el mortal encon que des d'aleshores va abrigar al seu cor Kir Miquel, com l'anomena, contra Roger i la seva gent; encon que va haver de portar funestes conseqüències, encon que els historiadors bizantins atribueixen al mal tractament dels seus vassalls de Cízic per part dels catalans; sent, però, més probable en aquest punt l'opinió del cronista català per ser més lògica i vàlida. ))En obrir-se el temps, pel mes de març de 1304, el megaduc i la seva esposa van passar a Constantinoble, i havent obtingut d'Andrònic els diners i les ordres que necessitava, va tornar Roger a reunir-se amb els seus, havent deixat Maria a la capital. Muntaner conta que al seu retorn a Cízic, el megaduc va satisfer als hostes que havien tingut fins aleshores soldats a casa tot el que havien gastat en mantenir-los, i no va voler que se'ls descomptés del seu sou. Els van quedar d'aquesta manera lliures els diners de les quatre pagues, que després se'ls van donar, i prenent Roger els seus llibres de les racions i comptes, on constaven les despeses excessives que els soldats havien fet, els va manar cremar a la plaça pública de Cízic, sent molt lloada per tots semblant liberalitat. «Tots estaven ja a punt per sortir a campanya i fixat el dia 9 d'abril per al de la marxa, quan va esclatar una sagnant discòrdia amb els alans, com havia esclatat a Constantinoble amb els genovesos. Almogàvers i alans van tenir un xoc en què van morir gran nombre dels últims, comptant-se entre els morts el fill del seu capità George. Roger, que no solament no va contenir aquella vegada els seus, sinó que fins i tot sembla que els va impulsar a la contesa, va voler amb diners aplacar George per la mort del seu fill; però George va menysprear els diners, i com diu amb bella frase Moncada, al greuge del fill mort s'hi va afegir l'afren- I ELS CARRERS DE BARCELONA QI ta de l'oferiment. Des d'aquell dia va tenir Roger un altre mortal enemic. ))Aquest succés va retardar fins a primers de Maig la partida de l'host. Va sortir per fi aquesta de Cízic per Anatòlia en nombre de 6.000 homes amb nom de catalans, 1.000 alans i les companyies de grecs al comandament de Marulli, però obeint tots a Roger com a principal i superior cabdill. » Ateses les condicions d'una ressenya d'aquesta classe, no és possible seguir pas a pas l'homèrica marxa d'aquell grapat d'homes. Es va internar Roger pel regne d'Anatòlia; va ocupar Germe i Geliana; va arribar a Filadèlfia, on va vèncer en renyida batalla un exèrcit turc de 12.000 infants i 8.000 genets; va fer una incursió per la part de Kulla; va entrar triomfant a Nicea; va alçar la seva bandera als torreons de la més gran de les Magnesies gregues; va passejar victoriós el país quallat de ciutats, on és fama que es trobaven les set esglésies cristianes de l'Apocalipsi; es va fer obrir les portes d'aquella famosíssima Efes de la Diana antiga; va travessar la comarca de Cària i tot aquell immens espai de províncies que estan entre Armènia i el mar Egeu, fent fugir davant seu com un grup de milans desbandats les hosts dels turcs, i va acabar, finalment, per despertar els adormits ecos del mont Taure amb els seus udols de guerra i els seus crits de victòria, ja que assenyaladíssima la va assolir la seva host a les faldes d'esmentat mont. És sorprenent una sèrie tan continuada de gestes, i no és estrany per això mateix que es devorin les pàgines que ens parlen d'aquesta expedició amb el mateix afany amb què es devoren les de la Ilíada. «Els exèrcits més grans de les croades, ha dit Ortiz de la Vega, no van fer el que llavors aquest grapat de catalans, que semblaven submergits en la vasta regió de l'Àsia. Cada g2 VÍCTOR BALAGUER pas que donaven els catalans era sobre els enderrocs d'algun poble famós: el riu Hermes, la Lídia, l'antiga Sardes, Esmirna, Pèrgam, Tyrreum, Efes, Antioquia, Apamea, Colosses i altres ciutats, semblaven estremir-se en les seves ruïnes sentint que per allà anaven homes.» »En una de les seves batalles contra els turcs va tenir Roger el desconsol de perdre un dels seus més valents companys, Corbolà d'Alet, que era senescal de l'exèrcit, i home a qui professava particular afecte i singular estimació. Va morir en el combat de Tyrreum o Tiria d'una fletxada al cap. » A Efes es va incorporar a l'host Berenguer de Rocafort, que venia de Sicília manant un cos de 1.000 almogàvers i 200 genets. A la seva arribada a Constantinoble, l'emperador li va donar ordre d'anar a ajuntar-se amb Roger; va arribar a Quios en el moment en què l'almirall Abones s'anava a fer a la vela amb la seva armada per a Ania, i van arribar junts a aquesta ciutat, des d'on va enviar a participar la seva arribada a Roger. Aquest va comissionar Ramon Muntaner perquè anés a saludar el nouvingut. Muntaner, amb només 20 cavalls i alguna gent pràctica perquè el guiessin per camins extraviats, va travessar tota la comarca que s'estén entre Efes i Ania, havent d'obrir-se pas moltes vegades amb l'espasa, i va arribar finalment sa a aquesta última ciutat, d'on va regressar a Efes amb Rocafort i la seva host. Li va ser donat llavors a Berenguer de Rocafort l'ocupació de senescal, vacant per la mort de Corbolan d'Alet. ))Vuit dies es van detenir els nostres al peu del mont Taure, i en el mateix lloc on el 15 d'Agost van vèncer 30.000 homes, 10.000 d'ells genets. Tan assenyalat va ser el triomf i tants els botins, que van ser pocs els vencedors per recollir la f ELS CARRERS DE BARCELONA 93 presa. En embocar aquell temut desfilader que separa l'Anatòlia de l'Armènia, i al qual es dóna vulgarment el nom de Porta de Ferro, Roger es va aturar com recelós de seguir endavant i internar-se en un país desconegut, mancat de guies i gent pràctica en la terra. I com al mateix temps ja entrava amb rigor inusitat l'hivern, es va decidir a tornar amb el seu exèrcit a les províncies marítimes. En aquesta retirada diuen els historiadors bizantins que els nostres van fer més mal a les ciutats d'Àsia que els turcs enemics del nom cristià; i a això s'oposa Montcada que, si bé devien ser alguns els danys, no tant com aquells els encareixen. Fins i tot donant per cert tot el que es diu i suposa, no s'amengua la brillantor de les victòries; perquè, com ha dit l'autor citat, «quin exèrcit s'ha vist que donés exemple de moderació i temprança, i més el que cobra molt tard les seves pagues?» » Gloriós el nom de Roger, volà en ales de la fama, sent terror dels turcs i nunci de victòria; però com més creixia en els camps de batalla el valent cabdill, més envejosos i enemics es feia a la cort. Es diu que el mateix emperador Andrònic començà a retirar-li la seva confiança i a alimentar sospites, a les quals donaven pàbul amb les seves intrigues els genovesos de Constantinoble, el seu fill Miquel, i George, el general dels alans. Roger es trobava assetjant Magnèsia, que se li havia rebel·lat apoderant-se de la major part de les seves riqueses i tresor, quan li arribà un despatx d'Andrònic manant-li que, deixant el setge d'aquella ciutat, anés a ajuntar-se amb Miquel, el seu fill, per socórrer el príncep de Bulgària, cunyat de Roger, contra qui s'havia aixecat un oncle seu amenaçant-lo amb apoderar-se dels seus estats. Hi ha qui creu que aquest aixecament fou fingit per 94 VÍCTOR BALAGUER Andrònic, a fi de donar alguna raó aparent per treure els nostres d'Àsia. » Va embarcar l'exèrcit en les galeres i navilis de la seva armada, diu Moncada, i seguint l'ordre que tenien de l'emperador Andrònic, van travessar l'estret i van desembarcar tota la gent a Tràcia Quersonès, prenent com a plaça d'armes i principal cap dels seus allotjaments a Gal·lípoli, ciutat en aquell temps considerada la més principal de la província, posada gairebé a la boca de l'estret que mira al Nord. Allotjada l'host a Gal·lípoli, Roger va passar a Constantinoble amb quatre galeres i amb part de la infanteria més escollida per veure's amb l'emperador, de qui havia de rebre diners per a la paga general. III. Mentre Roger de Flor perdia el temps a Constantinoble, sol·licitant en va els diners que no se li donaven, va arribar de Sicília Berenguer d'Entença amb 300 genets almogàvers. Roger es va alegrar molt de tenir el d'Entença en la seva companyia, ja que hi havia entre els dos estretes relacions d'amistat, i el primer confessava lleialment deure moltes obligacions al segon, ja que a ell era deutor del començament de la seva fortuna. Amb l'arribada de Berenguer d'Entença, i per ser qui era, de tan principal llinatge i alcurnia, es va acordar donar-li el títol i honors de megaduc, concedint-se els de cèsar a Roger de Flor. La nova distinció donada a aquest va produir una gran impressió en l'ànim dels seus enemics, que van creure descobrir en el cabdill d'Occident intencions d'acabar amb els Paleòlegs i expulsar-los del seu tron imperial. ))Els almogàvers no van tardar a notar aquesta mala disposició d'ànim en els grecs. Una circumstància ELS CARRERS DE BARCELONA 95 acabà de fer-los-ho comprendre tot. En rebre de l'emperador la paga convinguda i per tant de temps retardada, van trobar que s'havia alterat el valor de la moneda, de manera que de 24 parts, les 15 eren d'aliatge i només 9 d'or. Van rugir de còlera, però Roger va aconseguir calmar-los abandonant-los els seus propis tresors amb les joies de la seva esposa Maria perquè es cobressin. Roger de Flor estava irritat; Berenguer d'Entença va llançar al mar les seves insígnies de megaduc; els aliats estaven furiosos, i el tron dels Paleòlegs es va estremir al crit de còlera que va llançar tota aquella multitud amuntegada sota el penó de les barres de Catalunya i les àguiles de Sicília. ))La insolència dels soldats, l'enveja dels grecs, la instància del fill van canviar l'amor i afició que Andrònic tenia a les nostres coses en odi mortal; i així es va determinar entre l'emperador i el seu fill donar aparent i honrosa satisfacció als catalans, i ocultament traçar la seva perdició i ruïna.» En aquestes paraules s'expressa Moncada parlant del concert que llavors es va fer. Aquest va ser donar l'emperador Andrònic les províncies d'Àsia en feu als rics-homes i cavallers catalans i aragonesos, amb obligació que sempre que fossin cridats i requerits per ell o pels seus successors, acudissin a servir-lo a la seva costa, i que l'emperador no estigués obligat a donar després de la conclusió d'aquest tracte sou a la gent de guerra: només els havia de socórrer cada any amb 30.000 escuts, i amb 120.000 modis de blat, donant-los els diners de les pagues endarrerides fins al dia d'aquest concert. » Amb aquest tracte, diu Moncada, les nostres coses van quedar, pel que sembla, en suma grandesa, perquè els catalans es van veure senyors de totes les províncies d'Àsia, tant per donar-les-hi l'emperador en pagament dels seus serveis, com perquè les van guanyar amb les armes i van alliberar de la ser- 96 VÍCTOR BALAGUER •vitud dels turcs; títols que qualsevol d'ells era prou per a donar-los el dret i senyoria de totes elles. Aquesta fou una de les coses més assenyalades d'aquesta expedició, i que més pot il·lustrar la nació catalana i aragonesa; ja que quan els romans, vençut Mitridates, van guanyar l'Àsia, van assolir una de les majors glòries, i el que el valor de tants famosos capitans i exèrcits va conquerir en molts anys, ho van adquirir els nostres en menys de dos, i si amb enganys i traïcions no els haguessin aturat la fortuna, haurien quedat absoluts senyors i prínceps d'Àsia, i potser, si s'haguessin conservat, haurien aturat els turcs en els seus principis, i no se'ls hauria donat lloc a dilatar ni engrandir els límits immensos de l'imperi que posseeixen. » Mentre que per aquest temps anaven els catalans plens d'esperança, encara que sempre una mica recelosos, va arribar l'època de partir de Grècia per continuar la guerra, i va decidir Roger anar a veure's amb Miquel Paleòleg, per donar-li raó del que s'havia tractat amb el seu pare en matèria de guerra. Els caps i cabdills de la host van procurar dissuadir-lo d'aquell viatge, tement algun funest resultat i recelant de la doble cara i mala fe de Miquel. La seva esposa Maria que, com a educada al palau imperial, coneixia bé a fons les perfídies cortesanes, va procurar també amb súpliques i llàgrimes dissuadir-lo d'aquella temerària empresa; però Roger ho va desatendre tot, i portat pel seu fatal destí va passar a Adrianòpolis, on era Kyr Miquel. » Va quedar a Gal·lípoli per capità i comandant de la host Berenguer d'Entença, i per senescal Berenguer de Rocafort, i va marxar Roger amb 300 cavalls i 1.000 infants, segons Muntaner; amb 200 genets, segons Nicèfor, i solament amb 150 homes escollits, si s'ha de creure a Pachymeres. Quant a Maria, acomiadant-se d'aquell espòs a qui ja no havia de tornar a veure mai més, ELS CARRERS DE BARCELONA 97 no va voler quedar-se a Gal·lípoli, i va passar a Constantinoble acompanyada de quatre galeres al comandament de l'almirall Abones. Segons l'historiador grec Pachymeres, Roger va arribar a Adrianòpolis el 28 de Març de 1305, però difereixen en aquesta data altres historiadors. «Rebut pel pèrfid Miquel amb la major distinció i mostres del més acendrat afecte, va allunyar Roger qualsevol sospita que pogués abrigar en el seu ànim, i després d'haver romàs confiadament alguns dies a Adrianòpolis, va acceptar una invitació a la qual el van convidar Kyr Miquel i la seva esposa. Alegre i tranquil·lament menjava amb ells el Cèsar en una habitació del seu palau, quan de sobte, obrint-se de bat a bat les portes, van donar pas a una munió d'alans capitanejats per George, que es van llançar sobre Roger, i després de moltes ferides, li van tallar el cap a presència de Miquel i de la seva dona, i sense que aquests tractessin de destorbar aquell crim de traïció i d'hospitalitat. ))Aquesta és la relació de la mort de Roger de Flor, feta per Muntaner, i acceptada per Moncada, que afegeix alguns detalls. Varien, tanmateix, en les seves versions els historiadors bizantins. «Nicèfor és molt succint: diu que Roger va ser mort davant del palau imperial, al costat d'alguns que l'acompanyaven, pels soldats de Miquel. Pachymeres és més detallat: explica que els alans estaven furiosament previnguts contra Roger pel seu general George, el fill del qual havia estat mort a Cízic per ordre d'aquell, i buscaven una ocasió per venjar el seu cap. «La van trobar, afegeix el citat historiador, en el moment d'entrar Roger sol a l'aposent de l'emperadriu, després d'haver deixat fora les seves guardes. Quan travessava el llindar de la porta, George el va travessar amb la seva espasa, com si volgués anar a buscar en el seu cos la sang del seu fill injustament vessada. A l'ins- TOM XXII 7 98 VÍCTOR BALAGUER tant va caure mort aquell bàrbar injust i insolent, però ardent i intrèpid.» Pachymeres tracta d'excusar Miquel, i diu amb grans protestes que no va tenir participació alguna en aquell crim, comès només pels alans en nom d'una venjança personal. »La mort de Roger va ser com un senyal d'extermini. Tots els almogàvers que hi havia a Adrianòpolis van ser sorpresos i passats a ganivet, salvant-se només tres que van fer una resistència desesperada i heroica. Muntaner ens ha conservat els noms d'aquests tres herois, que van ser Ramon Alquier, de Castelló d'Empúries; Guillem de Tous i Berenguer de Roudor, que era de les ribes del Llobregat. Els de Constantinoble van imitar els d'Adrianòpolis, matant tots els catalans i aragonesos que hi havia, i pereixent entre ells Ferran Abones, l'almirall, i tres ambaixadors que havia enviat Berenguer d'Entença a Constantinoble per demanar el que se'ls devia, anomenats Roderic Pérez de Santa Creu, Arnau de Montcortès i Ferrer de Torrelles. Les aldees van seguir l'exemple de les ciutats. Durant una porció de dies tot va ser matança i sang; els grecs es van convertir en tigres carnissers envers els seus aliats, a qui per estar desprevinguts van poder gairebé assassinar a cor que vols. »Però, en canvi, qui seria capaç de pintar el que va succeir a Gal·lípoli, encara que Muntaner ho calli, quan el cos principal de la host va veure arribar un grapat dels seus germans escapats a la matança i va saber la sort que havia correspost a l'infortunat Roger de Flor?... El dolor els va exaltar, els va cegar la còlera, els va arrabassar el desig de represàlies. Es van escampar pels carrers com una bandada de tigres fugitius dels boscos; i donant clamors espantosos, exhalant crits de ràbia i de venjança, rugint d'ira i desesperació, van degollar ELS CARRERS DE BARCELONA 99 nens, dones, joves i vells, i van passar a ganivet tot el que portava el nom grec a Gal·lípoli i els seus voltants. Tot seguit, embriagats per aquella orgia de sang, es van arremolinar furiosos al costat de la casa en què vivia Berenguer d'Entença, i li van demanar a crits marxar contra Constantinoble i venjar Roger. ))Una mica devia calmar l'agitació febril dels nostres en veure que l'enemic, amb gran cop de gent, es va acostar a Gal·lípoli, posant-se gairebé sobre les seves muralles. Andrònic i Miquel, tement, naturalment, que els nostres no intentessin alguna incursió, van aplegar fins al nombre de 30.000 infants i 14.000 cavalls entre les tres nacions de turcoples, alans i grecs, i van enviar a posar setge a Gal·lípoli. Els catalans i aragonesos van fortificar la plaça, que tenien lliure per la part de mar; i celebrat consell de capitans, es va resoldre enviar a Constantinoble una ambaixada, amb l'encàrrec de dir a l'emperador que es separaven i apartaven del seu servei, acusant-lo d'haver faltat a la fe jurada i reptant-lo perquè cent a cent, o deu a deu, conforme a l'ús d'aquells temps, combatessin en satisfacció del seu greuge i de la mort afrentosa donada a traïció a Roger de Flor i als seus. «Van ser nomenats ambaixadors un cavaller català anomenat Siscar; un cabdill, el nom del qual era Pere López; dos caps almogàvers i dos còmitres, els quals van sortir en una barca de vint rems que no va trigar a arribar a Constantinoble. Un cop allà, el català Siscar, cap de l'ambaixada, va complir el seu encàrrec: va reptar l'emperador; el va acusar de bastardia i de manca de fe, i va pregonar que deu contra deu i cent contra cent estaven llestos els almogàvers a provar que malvada i a traïció s'havia fet assassinar a Roger; que Andrònic havia disposat incursions contra la host- 100 VÍCTOR BALAGUER sense previ desafiament, i que, per tot el dit, des d'aquell dia es desentenien de la seva persona. wAquest gosat i valent repte d'un grapat d'homes a tot un imperi, va fer profunda sensació a Constantinoble. Devia, segurament, semblar heroic aquell valor a tota prova, i l'abnegació admirable, sobretot, amb què sis homes sols es feien portadors d'aquest repte i es presentaven enmig dels seus enemics, arriscant tots els perills, disposats a morir si convenia. Així, malauradament, va succeir. Com podien esperar alliberar-se els sis audaços ambaixadors, quan encara formiguejaven les mans dels assassins; quan encara bullien en els seus pits la sanya i la còlera; quan ben es podria dir que ja, a força de beure sang de catalans i aragonesos, els més tímids s'havien tornat lleons, succeint el que amb aquell rei de les balades escoceses que tots volien matar, perquè sabien que només el fet de tragar una gota de la seva sang donava valor etern al cor covard i convertia en tigre el xai? «Acabada la seva missió, els ambaixadors, demanant que se'ls donés seguretat per al seu retorn a Gal·lípoli, van partir acompanyats d'un comissari imperial, i hi ha encara qui diu que d'una escorta; però arribats al poble de Rodosto, per ordre del mateix comissari que els acompanyava van ser presos i esquarterats com a vils animals en les carnisseries públiques del lloc. ))Es diu que en aquell intermig van tenir notícia els de Gal·lípoli que navegava per aquells mars, amb 10 galeres del rei de Sicília, D. Sanç, fill natural de Pere el Gran i germà, per consegüent, de D. Frederic. Berenguer d'Entença i els altres capitans van enviar tot seguit a suplicar-li que fos a Gal·lípoli a prendre'ls els homenatges i juraments de fidelitat pel rei de Sicília. Va acudir D. Sanç, i se'l va rebre amb goig ELS CARRERS DE BARCELONA 101 i grans demostracions d'alegria. Va rebre el jurament de fidelitat en nom del rei D. Frederic un cavaller de la seva casa, que es deia Garcia López de Lobera i seguia les banderes de Berenguer d'Entença, i juntament el van elegir per ambaixador al rei junt amb Ramon de Copons i Ramon Marquet, que Moncada creu fill de l'almirall d'aquest nom que va figurar en l'època de D. Pere. Els ambaixadors portaven l'encàrrec de donar llarga relació a D. Frederic de l'estat en què es trobaven els de Gal·lípoli, demanant-li que els auxiliés, ja que en això s'interessava l'augment i grandesa de la seva casa, ja que li obrien aquella porta per ocupar l'imperi d'orient. «Quan aquests enviats van partir, D. Sanç va oferir seguir i acompanyar Berenguer d'Entença en la jornada que tenia disposada; però ja sigui per preocupar-lo els seus propis intents, o per desconfiar de l'èxit dels seus compatricis, aviat es va desavenir amb els caps. Se'l va reconvenir llavors i se li va recordar el compromís de la seva paraula; però va contestar que hi havia pau entre Andrònic i Frederic, i que sense expressa ordre d'aquest no havia d'ocupar les seves galeres en dany d'un príncep amic. ))D. Sanç va partir, doncs, i Berenguer d'Entença es va disposar a obrir la campanya. Va embarcar en 5 galeres, 2 llenys de rems i 16 barques, 800 infants i 50 cavalls, i va sortir de Gal·lípoli, deixant en aquesta ciutat per governador de la mateixa a Ramon Muntaner, i per cap superior de la host a Berenguer de Rocafort. » Com que la jornada que acometia Berenguer d'Entença no era per cobdícia, sinó per venjança, se'l va veure tallar les aigües amb les tallants proes de la seva petita flota i arribar a l'illa de Màrmara, la Propòntida dels antics, per convertir-la en un toll de sang, on es van reflectir les flames dels seus pobles incendiats. Amb la mateixa promptitud i rigor va tornar Berenguer sobre la costa. 102 VÍCTOR BALAGUER i després d'haver apresat algunes naus va acometre la important i rica ciutat d'Heraclea, entrant-la a viva força amb poca pèrdua dels seus. Heraclea va ser passada a sac, a ganivet i a foc. Era una terrible i desesperada venjança la que prenien catalans i aragonesos. » Va tenir Andrònic avís de la pèrdua d'Heraclea, quan jutjava els catalans fugitius i camí de Sicília, i va enviar a corre-cuita, amb la major host que va poder reunir, al seu fill Calo Joan, a fi d'aturar els danys que Berenguer d'Entença feia en aquella costa, que anomenaven els grecs de Natura. » Al costat del Pont Regi, diu Moncada, va saber Berenguer que Calo Joan venia, i el nombre i la qualitat de les seves forces; i encara que en el primer es va jutjar per molt inferior, en el segon li va semblar que avantatjava al seu enemic, i així va resoldre de treure la seva gent a terra i rebre a Calo Joan, que avisat també per corredors, com Berenguer amb la seva gent, havia posat el peu a terra, va apressar el camí tement que no es retiressin, perquè ningú pogués creure que rics i plens de botí volguessin els nostres aventurar-se no sent forçats. Van arribar amb igual ànim a envestir-se els esquadrons, i en breu espai es va mostrar clarament que el valor és el que dóna les victòries, i no la multitud; perquè els nostres van quedar victoriosos sent pocs, i els grecs desfets i degollats sent molts. Calo Joan va escapar amb vida i va arribar a Constantinoble destrossat. ))Amb ell va entrar el terror a la ciutat. Andrònic va donar ordre perquè a tota pressa s'armés el veïnat, tement veure aparèixer d'un moment a un altre a les portes de Constantinoble a Berenguer d'Entença, que deixava un rastre de sang al seu camí, vorejat per poblacions lliurades a les flames; a Berenguer d'Entença, que passava com un núvol prenyat de sang i foc per sobre camps i ciutats. ELS CARRERS DE BARCELONA 103 Ja tot estava disposat per seguir endavant; ja amb tan feliç començament i en ales de la victòria havien resolt els nostres d'atacar els vaixells que estaven ancorats als ports i riberes de Constantinoble i cremar les seves drassanes, quan va entrar a la Propòntida o mar de Màrmara una esquadra genovesa, que hi ha qui diu que portava l'ordre secreta de venjar la derrota patida pels seus poc temps abans a Constantinoble a mans dels catalans. La componien 18 galeres i la manava Odoardo de Oria. «Els genovesos s'acostaren als nostres com de pau, i el seu almirall convidà a menjar a Berenguer d'Entença, que acceptà el convit i passà a la galera capitana genovesa, sense la menor ombra de recel i sense ni tan sols somiar que el d'Oria pogués faltar a la fe d'hoste i de cavaller. Tanmateix, així que Oria tingué Berenguer a la seva galera, manà detenir-lo i així mateix els que anaven amb ell, alhora que donava ordre per envoltar i atacar les cinc galeres catalanes. Més que un atac, fou una sorpresa. Com podien els descuidats tripulants imaginar tal deslleialtat i perfídia? »No obstant això, l'almirall genovès amb les seves 18 naus i tripulacions infinitament superiors en nombre, va trobar a les cinc galeres catalanes una resistència desesperada. Va ser precís que morissin 200 genovesos abans d'apoderar-se de quatre de les galeres. La cinquena va ser la que més va donar que fer. La manava el català Berenguer de Villamarí. Es va defensar amb una energia i un valor admirables, amb un tesó i una resistència heroiques, sola contra les 18 galeres enemigues que la combatien per tot arreu, i després de morir en la lluita 300 genovesos, van haver de sucumbir tots els que formaven la tripulació de la nostra galera un a un, amb el seu valerós capità al davant, fins a no quedar 104 VÍCTOR BALAGUER ningú sobre la coberta que pogués tirar una ascona o empunyar una espasa, perquè aconseguissin apoderar-se d'ella les gents genoveses. »Aquesta és la versió que fa del fet Muntaner i que accepten amb poques variants Moncada, Romey, Ortiz de la Vega i altres historiadors. Pachymeres ho explica de manera diferent. En primer lloc, aquest autor, segons la traducció de Cousin i reproducció de Buchón, col·loca el fet al maig de 1307, i es desprèn del seu relat que els genovesos, d'acord amb l'emperador, van atacar en lluita oberta els catalans, que van haver de sucumbir al nombre, rendint-se Berenguer d'Entença al general de la host enemiga, apoderant-se els genovesos de totes les nostres galeres, excepte una que es va salvar. »Quina d'aquestes dues versions és l'exacta, no li és possible a l'autor d'aquestes línies esbrinar-ho. wDesprés d'haver estat fet presoner pels genovesos, Berenguer va ser portat a Trebisonda, on ells tenien factoria. L'emperador Andrònic va oferir donar-los 25.000 escuts si li entregaven el seu presoner; però ells es van negar. També van negar el rescat als catalans de Gal·lípoli, que van enviar en una fragata a Ramon Muntaner amb l'encàrrec de demanar a Odoardo d'Oria que els donés la persona de Berenguer mitjançant una certa quantitat. Tot va ser inútil. El noble presoner va ser portat a Gènova. IV. » Després de la pèrdua de Berenguer d'Entença i de la seva host, víctimes de la traïció genovesa, segons sembla, van quedar els nostres reduïts a només 1.200 infants i 200 cavalls, força a la veritat tan insignificant, que semblava increïble que pogués resistir per mol- ELS CARRERS DE BARCELONA 105 t temps a les hosts de l'imperi. No obstant això, no es van desanimar per això, i decidint en consell de capitans que valia més morir amb honor que viure sense ell, es va donar ordre de barrenar i enfonsar les galeres i vaixells que hi havia al port, noble i heroica acció que més tard va tenir potser present Hernán Cortés en manar que fossin lliurades les seves naus a les flames. Tallada així la retirada per mar, ja no els quedava efectivament altre recurs que vèncer o morir. Berenguer de Rocafort va ser elegit com a cabdill principal d'aquell grapat d'herois: se li van donar 12 consellers pel parer dels quals es governés; es va manar gravar un segell per als despatxos i patents amb la imatge de Sant Jordi i el lema: Segell de l'host dels francs que regnen a Tràcia i Macedònia, no posant-hi nom de catalans, per ser el de francs més universal i el que indistintament es donava a tots els llatins a l'imperi grec, i es van fer quatre banderes, amb les armes d'Aragó i de Sicília les dues primeres, i amb les imatges de Sant Pere i de Sant Jordi les dues restants. »Mentrestant, l'exèrcit grec, creient ja. que n'hi havia prou només amb presentar-se per a desbaratar aquella petita host, va avançar contra Gal·lípoli. Berenguer de Rocafort va sortir al capdavant del seu grapat d'herois contra l'enemic, i va assolir una esplèndida victòria. Si haguéssim de creure a Muntaner, la crònica del qual té de vegades totes les traces d'un llibre de cavalleries, aquesta batalla hagués estat per als catalans i aragonesos no només un dels seus millors triomfs, sinó també un dels més grans que mai va veure el món: 20.000 infants i 6.000 genets van morir a mans dels nostres, segons aquell cronista, sense haver aquests tingut més pèrdua que la d'un cavaller i dos peons. El fet no és I06 VÍCTOR BALAGUER creïble, i menys contat per Muntaner, com no ho és tampoc el que només tinguessin els grecs la pèrdua de 200 homes, al dir de Pachymeres. Els resultats proven que la victòria fou important: ni tant com l'exagera Muntaner, ni tan poc com l'empetiteix Pachymeres. ))El fill de l'emperador, Kyr Miquel, va aplegar en breu temps un altre exèrcit, que aquesta vegada pujava a 100.000 infants i 17.000 cavalls, manada l'avantguarda pel propi Miquel. Els catalans no van esperar que arribés a ells el centre, sinó que fent una marxa ràpida, es van llançar sobre l'avantguarda enemiga, que estava acampada prop de la ciutat d'Apros, provant novament que el valor, millor que el nombre, és l'àrbitre de les batalles. Els va costar, no obstant això, aquesta victòria molt més feina que l'anterior. La cavalleria de Tràcia i Macedònia va sostenir per llarg temps l'honor de la refrega, impedint avançar als nostres; i el mateix emperador jove va fer esforços sobrehumans per evitar l'afronta d'una derrota, arribant fins al punt de lluitar cos a cos amb un mariner català anomenat Berenguer, que el va ferir al rostre després d'haver-li mort el cavall i fet trossos l'escut amb la seva maça. wEls grecs van fugir de nou davant aquells homes, a qui semblava protegir el cel, i els almogàvers, que sorpresos per la nit van acampar al lloc de la batalla, van poder veure a les matinades de l'endemà com de considerable havia estat la seva victòria pel nombre de cadàvers que sembraven el camp. Nicèfor afirma que ja per aquesta època els turcs havien format aliança amb els catalans, vist que aquests havien tornat les seves armes contra els grecs, i diu que a la batalla d'Apros va lluitar sota les nostres banderes un cos de turcs. La vencedora host es va apo- ELS CARRERS DE BARCELONA IO7 deró fàcilment de la ciutat d'Apros l'endemà del triomf. » Diuen les històries que després d'aquest triomf van quedar tan aterrats els grecs i tan amos del país els nostres, que discorrien per totes les províncies a llur arbitri, talant, saquejant, venjant-se, portant el terror en el seu nom i la mort en el seu aspecte. Però el que es va elegir pels catalans per a teatre de sagnants represàlies va ser el poble de Rodosto, on els seus ambaixadors, amb el valerós Siscar al capdavant, havien estat víctimes de la traïció i mala fe, sucumbint inhumanament esquarterats. Van entrar en aquesta població per escalada i la van ocupar sense resistència, però no va bastar això a contenir la seva crueltat. Tal devia ser i tan terrible i mortal la seva venjança, que tinc llegit en Moncada que de resultes d'això, encara molt temps després, la maledicció més enèrgica que en aquells països es podia tirar contra un enemic, era la d'exclamar: Així la venjança [dels catalans caigui sobre el seu cap, wMentre eren tan rumorosament venjades les víctimes de Rodosto i entraven els catalans a Pàcia, ciutat veïna, guanyada amb la mateixa facilitat i amb igual rigor tractada, tenia lloc a Adrianòpolis un fet, la certesa del qual no pot posar-se en dubte quan ho explica el grec Pachymeres a impulsos de la seva admiració. Heus aquí les seves pròpies paraules: «Seixanta catalans havien quedat presoners a Adrianòpolis quan el cèsar Roger de Flor va ser assassinat en aquesta ciutat. Havent, doncs, arribat a notícia dels presoners el rumor de la derrota del jove emperador a Apros, van conspirar per aconseguir la seva llibertat; i havent trencat les seves cadenes van pujar dalt de tot de la torre, des d'on van emprendre a pedregades contra els habitants d'Adrianòpolis, que en tenir notícia del succeït es van arremolinar al costat de la torre per to- I08 VÍCTOR BALAGUER mar-la. Van ser inútils quants esforços van intentar fer els presos, i si bé alguns es van lliurar, altres van preferir morir abans que tornar a caure en mans dels seus enemics. Els veïns d'Adrianòpolis, units als soldats de la guarnició, veient que no podien entrar a la torre per la desesperada resistència que els oposaven els catalans, van decidir lliurar-la a les flames; però tota la violència del foc no va ser suficient a acovardir els defensors. Primerament van intentar apagar l'incendi, i quan van veure que els era impossible, es van abraçar uns a altres donant-se l'últim adéu; es van fortificar fent el senyal de la creu, i es van tirar despullats enmig de les flames. Dos germans, però que ho eren encara més de cor que de cos, abraçant-se estretament, es van precipitar a un temps mateix des del punt més elevat, morint de la caiguda. Abans, però, de tirar-se, van veure un jove company seu que estava suspès davant el precipici i l'incendi, i que més aviat semblava disposat a sotmetre's a una deshonrosa esclavitud que a patir tan cruel gènere de mort. El van tirar ells al foc, i van creure així salvar-lo perdent-lo. Heus aquí la cruel extremitat a què la seva desesperació els va portar.» ))Mentre així anaven els catalans victoriosos, sent tal el poder que tenien que es pensava ja en acostar-se a Constantinoble, va arribar a Gal·lípoli amb alguna gent de reforç aquell Ferran Jiménez d'Arenós, un dels més principals capitans aragonesos que van formar part de la primera expedició, i que pel que s'ha dit en un altre lloc s'havia apartat de l'host, anant a oferir els seus serveis al duc d'Atenes. Ferran Jiménez, que acudia amb una galera i 80 homes en auxili dels seus companys, va ser rebut amb goig i se li va donar de seguida a manar un cos, amb el qual va fer veritables proeses. ELS CARRERS DE BARCELONA 109 Va aplegar 300 infants i 60 cavalls, i amb ells es va endinsar terra endins, portant el terror fins a les portes mateixes de Constantinoble, des dels murs de la qual es diu que l'emperador Andrònic va veure com passava a sac i foc els voltants de la ciutat i pobles de les rodalies. Ben és veritat que va marxar contra ell una forta divisió de l'enemic; però la va escometre i vèncer, malgrat ser en major nombre. Triomfant i carregat de botí, va anar a ajuntar-se amb Rocafort a Paccia, on aquest últim acabava d'arribar després d'haver recorregut la terra fins a Ròdope. » Mal s'avenia Jiménez d'Arenós amb el caràcter despòtic i dominant de Rocafort. Així és que, per trobar ocasió propícia per apartar-se del seu costat i no haver de sotmetre's a qui per noblesa de sang era inferior, va intentar amb alguns del seu partit la conquesta de Madyto (que altres anomenen Mòdic), i això amb tan poca gent, que els seus mateixos companys ho tenien per temeritat i bogeria. Tanmateix, no per això va desistir el cavaller aragonès, i l'èxit va coronar els seus esforços. La ciutat de Madyto, amb el seu fort castell, va caure en el seu poder per assalt i sorpresa, segons Muntaner; per capitulació i vençuts els assetjats per la fam, segons Pachymeres. Sembla que el setge de la plaça va durar vuit mesos. Després de guanyada, Jiménez d'Arenós hi va deixar el seu presidi, i la host catalano-aragonesa es va dividir en tres cossos, guarnicionant quatre places sota el comandament de tres respectius caps. La divisió de Rocafort va ocupar Rodosto i Pàcia (que altres anomenen Pànido); la de Jiménez d'Arenós, Madyto, i Ramon Muntaner, amb menys gent, i més fidel, de segur, com a soldat valent que com a cronista historiador, es va quedar governant la ciutat de Gal·lípoli. Durant algun temps van ser el flagell i el terror d'aquelles províncies, tenint subjectes els seus naturals, no VÍCTOR BALAGUER fins que Rocafort i Jiménez van tornar a unir-se, projectant una expedició a l'interior de Tràcia. La van dur a terme; van passejar triomfants el país, marcant les seves empremtes els pobles incendiats i negats en sang, i van tornar carregats de riquíssims espolis, amb quatre galeres que abans els havien pertangut per ser les que van prendre els grecs a Constantinoble quan la mort de Ferran Abones, i que van trobar Jiménez i Rocafort al port de Stenayre (altres anomenen Estanyara), poble a la ribera del mar de Pont, que va ser guanyat a viva força pels nostres. Amb aquestes quatre galeres, plenes de joies i presoners, van passar els dos cabdills pel canal de Constantinoble, creuant així en triomf a la vista de l'aterrada capital. ))Mentre això succeïa, un cavaller principal de Salònica, anomenat Jordi de Cristòpolis, que passava amb 80 cavalls a Constantinoble, va creure ser una bona ocasió d'intentar un cop de mà contra Gal·lípoli, per tenir notícia que estava amb poca gent guarnida. Va errar, però, l'intent, que en va tenir notícia Muntaner i va frustrar el seu pla, sortint contra ell i embestint-lo. Només 14 genets manava el cronista-soldat, al dir seu, i li van bastar per tancar contra els 80 de Cristòpolis i fer-lo retrocedir amb pèrdua de 36 dels seus, morts o presoners. El mateix vencedor ens explica aquesta victòria; i doncs no hi ha altre testimoni que el seu, com ell la refereix la repeteixen tots. » Havent tornat ja Rocafort i Jiménez de la seva venturosa excursió, van saber que els alans, és a dir, els que més havien contribuït a la mort de Roger de Flor, tornaven a les seves terres cansats dels treballs i fatigues de la guerra. Va semblar als nostres que no era bé que en pau i tranquil·litat tornessin els qui tanta sang dels seus companys havien fet vessar, ELS CARRERS DE BARCELONA III i van decidir sortir-los a l'encontre. Hi va haver consell de capitans a Pàcia, i es va resoldre reunir totes les forces per a aquesta jornada, desemparant Pàcia, Rodosto i Madyto, i quedant a Gal·lípoli les dones i tresors amb només una guarnició de 200 infants i 20 cavalls, al comandament i govern de Muntaner, a qui es va oferir un cinquè del terç de la presa i un altre per a la seva gent. Més de 2.000 dones es van tancar a Gal·lípoli, i per això diu Muntaner a la seva crònica: Romanguí mal acompanyat d'hòmens i ben acompanyat de fembres. » Jordi, cap dels alans i matador de Roger de Flor, portava 6.000 infants, 3.000 cavalls i una multitud de nens i dones, i estava a dotze jornades de distància. Els catalans van fer unes marxes ràpides, i van descobrir l'enemic abans que passés el mont Hemo. Els historiadors diuen que el combat va ser terrible i espantós, desastrosa la batalla. Van oferir una resistència desesperada els alans, que lluitaven per defensar les seves dones, els seus fills i les riqueses que havien adquirit al servei de l'imperi. D'altra cosa, però, no els va servir el valor i l'esforç que de fer més gloriosa la seva derrota. La mortaldat que van fer els nostres en els enemics va ser molta; el botí que van recollir immens. Dels primers que van perir a mans dels almogàvers va ser Jordi, en la mort del qual van venjar així la del seu valent cabdill Roger. És de referir un fet que tingué lloc en aquesta jornada, i que com a notable conten les històries. En veure la batalla perduda i ja les armes catalanes propietàries del camp, un jove i valent massageta, que s'havia batut bizarrament, corregué presurós a les tendes que començaven ja a saquejar els nostres, i traient d'una d'elles una dona tan jove com hermosa, esposa seva o estimada, la col·locà sobre un cavall i ell en 112 VÍCTOR BALAGUER un altre, prenent el camí del mont. Tres almogàvers, que es deien Guillem Bellver, Arnau Miró i Berenguer Ventayola, van tirar a córrer darrere dels fugitius, moguts per la bellesa meravellosa d'aquella dona. El mesageta, per escapar dels qui el seguien, esperonava amb la punta del seu alfange el cavall de la seva dona, animant-lo al mateix temps amb veus; però no van tardar la calor i la fatiga a rendir el pobre animal, que es va deixar caure amb la seva preciosa càrrega. Ja era impossible escapar. Ben bé podria haver-ho fet el mesageta, abandonant la bella a la seva sort; però lluny d'això es va acostar a la dona, amb qui es va abraçar estretament i amorosament, acomiadant-se d'ella amb llàgrimes i besades, i tot seguit, fent dos passos enrere, va brandir l'alfange i li va tallar d'una ganivetada el cap. També aleshores encara podria haver escapat, però no satisfeia ja la seva fuga a la seva passió d'amant: calia disputar el cadàver com havia tractat de salvar el cos. Al peu del cadàver va esperar els tres agressors, i amb l'alfange tenyit en la sang de la bella li va llevar el braç i la vida a Guillem Bellver, el primer que es va acostar, girant-se tot seguit contra Miró i Ventayola, amb els quals va lluitar desesperadament, donant i rebent ganivetades al costat del cadàver de la seva estimada, fins que va caure sobre el mateix dessagnat i exhalant l'últim alè. ))Mentre es consagrava aquella famosa jornada als manes i memòria de Roger de Flor, Gal·lípoli, la ciutat que Muntaner s'havia encarregat de defensar amb una host de dones, es veia atacada per una armada de genovesos, que a això es van llançar moguts per les promeses d'Andrònic i del seu fill Miquel. Els genovesos, al comandament de Spínola, van desembarcar i van fer un assalt a la plaça, però infructuosament, ja que van trobar brava i tenaç resistència. Muntaner guar- ELS CARRERS DE BARCELONA 113 nia les muralles de Gal·lípoli amb les seves 2.000 dones, a les quals va donar armadures i a cada 10, com a cap, un mercader català, i amb la poca gent d'armes de què podia disposar va fer diverses sortides, obtenint un èxit felicíssim. Com a valent soldat i com a bon capità es va portar en aquell tràngol Muntaner. Spínola i els seus van haver de reembarcar-se més que de pressa, deixant alfombrats de cadàvers els voltants de la plaça, i perdent en la refrega un dels seus més famosos capitans, anomenat Antoni Bocanegra, que no va voler rendir-se a Muntaner, el qual l'instava per això, desitjós de no haver d'acabar amb un valent. » La defensa de Gal·lípoli és una bella pàgina d'aquella epopeia amb què s'enriqueix la nostra història, deguda al valor heroic d'un grapat d'homes, que si tals fets haguessin acomès en època de remota antiguitat, s'haguessin relegat a les meravelles de la faula, o s'hagués fet passar als seus autors per semideus. » L'expedició de Llevant és la nostra Ilíada. Només que encara li falta el seu Homer. V. » Amb tan repetides victòries i tan continuades gestes, la fama dels catalans va créixer extraordinàriament, i no és d'estranyar que acudissin tots a servir sota les seves banderes, i que turcs i turcoples s'afanyessin a allistar-se com a aliats de la host per participar de la seva glòria i del seu profit. Fins a arribar a aquest punt no parlen els nostres autors d'haver-se unit a les nostres banderes els turcs i després els turcoples, que estaven al servei dels grecs, si bé els autors d'aquesta última nació, com ja s'ha fet observar, volen que això hagués succeït abans. » Un altre reforç va tenir aleshores la host: va ser el que TOM XXII 8 114 VÍCTOR BALAGUER li va portar Berenguer d'Entença, lliure ja de la seva presó, gràcies a la intervenció generosa del monarca aragonès D. Jaume II. Berenguer d'Entença, tot just havent trencat els seus grillons, no va pensar en res més que en facilitar socors als catalans de Gal·lípoli i tornar a compartir amb ells la seva glòria i els seus perills; i havent fracassat diversos dels seus projectes i veient irrealitzables de moment les seves esperances, es va venir a Catalunya; va vendre part del seu patrimoni; va ajuntar 5oo homes, gent tota de valor i decidida, i va partir per portar aquest reforç als seus companys i germans de Gal·lípoli. )) Així que a aquest punt va arribar, va voler posar-se al capdavant de la host com a superior cabdill i continuar l'acompliment del càrrec que tenia abans que els genovesos el prenguessin; però en la seva absència, amb les seves victòries havia crescut Rocafort en ambició, i li va contestar que allà no hi havia per a ell més comandament que el de la gent que portava amb si. Hi va haver amb aquest motiu grans divisions en els ànims, i es van establir la desunió i la discòrdia en la host, quedant dividida en dos bàndols, un dels quals tenia per cap a Berenguer de Rocafort, i un altre a Berenguer d'Entença, havent-se sotmès a aquest darrer Jiménez d'Arenós i Ramon Muntaner, per jutjar-lo com a ric-home de major autoritat que Rocafort, simple cavaller. » Per les concòrdies que es van fer, mediant Ramon Muntaner, que es va prendre molta pena i feina per a la conciliació, va semblar quedar tot en pau de moment, si bé els recels, l'enemistat i l'odi d'ambdós bàndols feien presagiar un pròxim trencament. Berenguer d'Entença amb la seva divisió va anar a posar setge a Megarix, i Rocafort amb la seva, de la qual formaven part turcs i turcoples, va assetjar la plaça d'Ainé (que altres anomenen Nona), distant 60 milles de Gal·lípoli i 30 de Megarix. ELS CARRERS DE BARCELONA II5 » En tal estat les coses, va arribar a Gal·lípoli amb quatre galeres l'infant D. Ferran, fill del rei de Mallorca, a qui el seu cosí el rei de Sicília D. Frederic enviava a aquelles terres com a lloctinent seu, perquè en el seu nom manés aquella gent i dirigís aquella conquesta. En arribar D. Ferran a Gal·lípoli va ser reconegut com a cap superior i lloctinent del rei de Sicília per la parcialitat d'Entença i Jiménez d'Arenós. Rocafort es va veure contrariat en els seus plans i projectes; però va buscar en la seva ment els mitjans d'acabar amb aquell obstacle poderós, i va trobar per a això enginyosa traça. »Rocafort no ignorava la cavalleresca lleialtat de Don Ferran al seu cosí el rei de Sicília, i sabia també que els tractes fets amb aquest li impedien governar a Romania d'una altra manera que com a lloctinent del monarca sicilià. Decidit a valer-se d'això, va aconseguir persuadir els caps i principals capitans del seu bàndol que per als progressos de les seves conquestes els seria molt més avantatjós tenir entre ells un rei que els governés i dirigís i mirés com a pròpies les terres que es guanyessin, que no pas dependre d'un monarca com el de Sicília, el qual, per estar tan distant, ni veuria les accions dels que es distingissin per recompensar-les, ni procuraria promptes ajudes a immediates necessitats, ni miraria, finalment, aquelles possessions, per estar tan llunyanes, amb el zel, la sol·licitud i la cura que aquell que les considerés com el seu únic o principal patrimoni. Els caps i cabdills van caure a la xarxa que l'astut Rocafort els tendia; i com que aquest els va proposar que elegissin, a conseqüència de les seves idees, per rei a D. Ferran, van determinar aclamar-lo i li van oferir la corona. D. Ferran es va negar a admetre, no volent faltar ni un punt a la confiança que en ell havia dipositat el seu cosí i als compromisos amb aquest con- Il6 VÍCTOR BALAGUER tret. Ja ho sabia Rocafort i amb això comptava. Va saber llavors manejar tan bé el negoci, que el seu bàndol, disgustat en gran part i esperant que al capdavall es resoldria a acceptar el ceptre, va refusar donar el bastó de comandament a l'infant, que ja s'hagués tornat a Sicília, si les pregàries i instàncies d'Entenza i de Jiménez no l'haguessin detingut. »A tot això, ja havien caigut en poder dels nostres les poblacions de Megarix i Ainé; però se sentia al camp gran manca de vitualles per estar tot talat i destruït deu jornades al voltant de Gal·lípoli. Hi va haver amb aquest motiu consell de capitans, i es va resoldre abandonar aquella terra per dirigir-se a prendre possessió del regne de Salònica, decidint-se pel moment a acometre i prendre la ciutat de Cristòpol, posada als confins de Tràcia i Macedònia, ciutat que tenia l'entrada de les dues províncies fàcil, la retirada segura i les ajudes de mar expedites. Es va ordenar que Ramon Muntaner, amb 24 veles de què constava l'armada, portés les dones, nens i vells per mar a la ciutat de Cristòpol, després d'haver arrasat el castell de Gal·lípoli, el de Madytos i els altres de què érem allà amos. Pel que fa a la host, i per evitar en el camí els perills de la unió de tots dos bàndols, es va decidir que la gent de Rocafort, composta gairebé tota d'almogàvers, turcs i turcoples, marxaria una jornada davant, de manera que al camp que hagués abandonat al matí arribaria a la tarda Entenza amb els seus. D'aquesta última divisió formaven part l'infant D. Fernando i Jiménez d'Arenos. ))Així van travessar una llarga extensió del país, i ja es trobaven a dues jornades de Cristòpol, quan va esdevenir un matí que, per haver-se retardat l'host de Rocafort i haver-se llevat molt d'hora la d'Entença a causa de les calorades, les dues divisions es van trobar. ELS CARRERS DE BARCELONA II7 Els de Rocafort es van creure hostigats i perseguits, i una veu maliciosa va cridar de sobte entre ells: — «A les armes! a les armes! que aquí hi ha la gent d'Entenza i de Jiménez que ve a matar-nos. » No va caler més. Aquest crit, repetit de fila en fila, exaspera els ànims. Les dues hosts es precipiten una sobre l'altra. Ve Berenguer d'Entenza sense armadura i amb només una azcona montera a la mà per a sossegar i posar pau entre els combatents; però en veure'l, es van tirar sobre ell Gilabert de Rocafort i Dalmau de Sant Martí, germà i oncle de Berenguer, i el travessen amb les seves llances al mateix temps que dels seus llavis sortien aquestes paraules: — «Què ve a ser això, amics?» ») Es va trabar llavors un combat encarnissat sobre el cadàver d'Entenza; combat que només va poder calmar l'autoritat de l'infant D. Fernando, presentant-se al camp armat de totes armes i amb la seva maça a la mà. Van quedar morts al camp 150 cavallers i 500 infants, la major part de les companyies de Berenguer d'Entenza i Jiménez d'Arenos. Va ser aquesta desgraciada refrega el fi de tots aquells odis i desavinences. ))Així va morir traïdorament i alevosament Berenguer d'Entença, arrogant i noble figura d'aquella cavalleresca expedició. Berenguer, d'il·lustre i preclara nissaga, de merescuda fama pels seus heroics serveis a Catalunya i a Sicília, d'ànim alçat a altes empreses, era, a dir dels historiadors, animós i valent enmig dels majors perills, fort en els treballs, constant en les determinacions, sofert en l'adversitat, i estimat per les seves altes virtuts de prínceps naturals i estranys. «Fernan Jiménez d'Arenos, tement igual sort que el seu desgraciat company, va abandonar el camp de batalla quan va veure l'estrall que feien en els del seu bàndol els de Rocafort, i dirigint-se al lloc més proper Il8 VÍCTOR BALAGUER es va lliurar en mans dels grecs, sent molt ben rebut per Andrònic, que el va casar amb la seva neta Teodora, elevant-lo a la dignitat de megaduc de l'imperi. Pachymero explica que Jiménez va arribar a caure en mans de Rocafort durant la refrega, i que va poder escapar-se de la seva presó passant-se llavors als grecs, amb els quals, segons aquest autor, estava en connivència des de molt abans, ja que estava concertat que entraria al servei de l'emperador abans de l'arribada de Berenguer d'Entença, variant només de resolució quan aquest il·lustre cabdill va desembarcar a Gal·lípoli. «Disgustat també l'infant D. Ferran amb la mort de Berenguer d'Entença, abraçat amb el cadàver del qual es diu que va vessar abundants llàgrimes, va decidir abandonar el camp, després d'haver tornat a requerir a Rocafort que el reconegués com a lloctinent del rei D. Frederic i haver-se negat a això aquell capità. Van encertar a presentar-se llavors, no lluny del camp on havia tingut lloc la refrega, les quatre galeres amb què l'infant havia anat a Gal·lípoli, manades pels cavallers Dalmau Serrà i Jaume Despalau, de Barcelona, i s'hi va embarcar, navegant cap a l'illa de Tars, i deixant Rocafort absolut senyor i amo de tot. ))A Tars es va trobar l'infant amb D. Ramon Muntaner, a qui va explicar el cas, i qui, irritat i gelós al seu torn de Rocafort, va decidir també abandonar la companyia i tornar a Sicília amb D. Fernando. Muntaner va prendre aquesta resolució amb molt de gust, ha dit Moncada, perquè ja estava ric i temia Rocafort, encara que fos el seu amic. Abans, però, de partir, el cronista-soldat va anar al camp de Rocafort a donar compte i raó als capitans del que se li havia encarregat, que era la major part de les seves hisendes, i totes les seves dones i fills. ELS CARRERS DE BARCELONA II9 «Reunit consell general així que va arribar Muntaner, aquest va fer lliurament dels llibres i del segell de l'exèrcit, i va aconseguir que es donés seguretat a les dones, fills i hisendes dels del bàndol de Berenguer d'Entença i Fernan Jiménez d'Arenos, perquè se'ls deixés en llibertat d'anar amb el que era seu allà on els convingués. A tots els que no van voler quedar-se amb Rocafort ni anar a reunir-se amb Jiménez, se'ls van facilitar barques armades que els van conduir a Negrepont. Muntaner, que, segons sembla, era realment molt estimat, sent universalment volgut pel seu caràcter bondadós i conciliador, va ser instat a quedar-se, fent-se-li magnífiques ofertes; però ja estava resolt a partir i ho va efectuar, anant a reunir-se amb D. Ferran, que prosseguia esperant-lo a Tars. Però D. Ferran era jove, diu Muntaner en la seva crònica, i és dolent anar amb prínceps joves i de sang generosa, que enlloc veuen perills, i prenen per covardia la prudència. Va voler aturar-se a Negrepont, on a l'anada havia estat molt festejat, i s'hi va trobar amb una flota veneciana, en la qual anava el cavaller francès Tebaldo de Cipoy, encarregat, segons sembla, d'anar a proposar a l'host catalana que reconegués per monarca a aquell Carles de Valois, que primerament havia pres el títol de rei d'Aragó en nom del Papa, després el de rei de Sicília, i que aspirava aleshores a ser emperador de Constantinoble, aconseguint només ser únicament el rei del vent, com diu Muntaner. Amb prou feines va posar l'infant Don Ferran peu a terra, quan les 10 galeres venecianes van caure sobre les de l'infant i el baixell de Muntaner, que van saquejar, apoderant-se de les moltes riqueses que portava i matant 40 homes de la tripulació que van voler defensar-se. Pel que fa a l'infant, Muntaner i els altres que amb ells havien desembarcat 120 VÍCTOR BALAGUER quedaren presos, sent enviat el primer amb vuit cavallers i quatre escuders a la ciutat d'Atenes, el senyor de la qual el va manar captiu i amb moltes guardes a Tebes. ROIG (Carrer den). Travessa del carrer del Carme al de l'Hospital. En lo antic va ser coneguda per diversos noms. Es va dir primerament den Picalqués, que era també el d'un carrer veí; després den Piijal; després den Pascnal, i per fi va prendre el nom den Roig, que conserva encara. Recorden tots aquests noms tants de famílies catalanes, propietàries sens dubte de terrenys situats al carrer. A la Rubrica de Bruniquer vam llegir un cop, i vam copiar, la següent nota relativa al carrer de què parlem: El 25 de febrer de 1617, els obrers concediren llicència a Doña Margarida de Plassa, monja carmelita calçada, de poder tancar pels dos caps el carrer dit vulgarment d'en Picalqués, que és al Raval i travessa del carrer del Roig a la riera d'en Prim, a efecte de fer i construir en aquest lloc un col·legi o monestir de donzelles recollides. Va viure per molt temps en aquest carrer, cantonada amb el de l'Hospital, D. Manuel Torrents i Serramalera, que fa pocs anys va morir a París durant un dels seus viatges. Va ser diputat provincial de Barcelona en diferents ocasions, i era persona molt coneguda i molt estimada en els cercles barcelonins. Home de superior talent i de vasta erudició, no era conegut com a literat, tot i ser-ho i molt profund. Tenia escrites diverses obres que, si no ELS CARRERS DE BARCELONA 121 menten les nostres notícies, va manar cremar abans de morir, i era autor d'una col·lecció notabilíssima de poesies que havia escrit en francès, idioma del qual era profund coneixedor. Aquestes poesies van ser també cremades o han desaparegut. Nosaltres recordem haver llegit algunes, i conservem especial memòria, en particular, d'una que va dirigir a la vila de Moya, la seva pàtria, notable pel seu sentiment, per la seva malenconia i per la valentia dels seus pensaments. En aquesta composició l'autor donava compte de les seves impressions en arribar a Moya per primera vegada després de trenta anys d'absència. La vila presentava una nova fesomia: els seus pares havien mort, mort també molts dels seus parents i amics, una sola germana que li quedava s'havia fet monja, no trobava els llocs on s'havia escolat la seva infància, no existia ja la llar paterna, i això donava assumpte al poeta per a una magnífica tirada de versos que acabaven amb el següent, que recordem per la impressió profunda que ens va fer la seva lectura: Moya »' est plus pour moi que un vaste cimetiere, ROSA (Carrer de la). És un carreró que creua des del carrer den Còdols al de la Cambassa. Quan es veu tan estret, angost i brut, es pregunta un si és per ironia que se li va donar el nom de la Rosa. Evidentment no pot ser per altra causa. ROSARI (Carrer del). Creua del carrer Ample als Encants, 122 VÍCTOR BALAGUER Segons sembla, el veritable nom d'aquest carrer és el de la taverna del Rosari. Li donà aquest nom una antiga i famosa taverna que hi havia, on es veia un petit oratori amb la imatge de Nostra Senyora del Roser, envoltada de gerres de flors. El costum de tenir una capella amb la imatge de la Verge o d'un sant, existia antigament en quasi totes les cases de Barcelona, molt especial i assenyaladament a les botigues dels menestrals. Potser no hi havia una sola, per reduïda que fos, on no hi figurés en el lloc més visible de la botiga una capelleta de més o menys luxe, segons les possibilitats del propietari, amb la imatge del sant sota la protecció del qual estava la casa. En els dies de la festa del sant i en els que ho eren de festa per a la família, s'encenien llums a la capella, es renovaven les flors dels seus gerros i es resava devotament el rosari en caure la tarda. Encara queden a Barcelona, encara que rares, algunes antigues botigues on es veu la capelleta amb el sant patró de la casa. ROSELLÓ (carrer del). Un altre dels que han de constituir la nova Barcelona. Travessarà tota la ciutat d'un extrem a l'altre, des del carrer de la Marina al del Llobregat. Qualsevol que estigui assabentat solament una mica de la història de Catalunya, comprendrà fàcilment la raó que vam tenir en aconsellar a l'Exc. Ajuntament que li donés aquest nom. Segons se suposa, el comtat de Rosselló va ser instituït per Carlemany en l'època en què aquest príncep, volent oposar una barrera permanent a les invasions sempre amenaçadores dels moros, va dividir les ELS CARRERS DE BARCELONA 123 marques d'Espanya en diferents comtats, sempre promptes a resistir les forces de l'islamisme i a oposar-se als seus progressos. L'època dels comtes del Rosselló és aquella en què aquest país va ser més infeliç. D'una banda, les invasions dels sarraïns i dels normands passaven a sang i foc les seves viles i camps, convertint en ruïnes dues de les seves principals ciutats, Ruscino i Ilibens, tan notables per la seva antiguitat com pels seus records històrics; d'altra banda, les rivalitats dels petits caps feudals, posant incessantment les armes a les seves mans, feien que fossin tan grans els desordres i desolacions, que hi va haver necessitat d'una intervenció de nobles i eclesiàstics. Les primeres constitucions de pau i treva, designades sota el nom de Treiiga Dei, treva de Déu, van ser decretades en els dos concilis que es van celebrar a Toluges, prop de Perpinyà. La població de Ruscino havia donat origen a un petit barri conegut amb el nom de Vila Perpiniani. Engrandint-se a poc a poc, aquesta localitat va rebre en el seu recinte una col·legiata fundada per un comte de Rosselló, un hospital erigit per un altre comte i els elements d'una ciutat destinada a ser cèlebre algun dia. El seu últim comte va confirmar a aquesta ciutat les lleis i costums basades sobre els drets que acordaven a les poblacions les institucions romanes, i Perpinyà, des d'aquell moment, va marxar a grans passos pel camí del progrés. En morir sense posteritat l'últim comte, va llegar els seus dominis al rei d'Aragó, i el Rosselló va sentir ben aviat els efectes saludables de la poderosa mà que tenia les regnes d'aquell regne. Sota aquest nou règim, la província va arribar a un gran estat de prosperitat i riquesa pel comerç i la indústria manufacturera, tant com per les lletres. Familiaritzats els reis d' 124 VÍCTOR BALAGUER Aragó, comtes de Barcelona, amb la poesia, encoratjaven la ciència del Gay Saber, i el Rosselló va comptar entre els seus fills alguns trobadors, el nom dels quals ha romàs justament cèlebre. Però mentre que, gràcies a institucions lliures i benèfiques, els rossellonesos gaudien d'un estat de prosperitat, negres núvols precursors de borrasques començaven a condensar-se sobre el seu cap. Un rei conqueridor, un dels més grans prínceps que hagin il·lustrat la seva època, Jaume, el primer d'aquest nom, havia agregat a la seva corona d'Aragó el regne de València i les illes Balears, els territoris de les quals va arrencar espasa en mà del poder dels moros. Pare d'una nombrosa família, Jaume va voler deixar una corona a cadascun dels seus fills, i aixecar en els seus estats quatre trons al mateix temps; però les desgràcies que va experimentar aquest príncep a la seva llar domèstica van reduir la seva família, i els quatre trons es van fondre en dos: Pere va tenir l'Aragó, València i Catalunya; Jaume les illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya i alguns dominis escampats pel Llenguadoc. El major d'aquests dos fills es va titular rei de la Corona d'Aragó; el menor rei de Mallorca. Partida d'aquesta manera la unitat de la monarquia aragonesa, els dos germans van arribar a ser dos rivals i ben aviat dos enemics. Recolzat en raons polítiques, el rei d'Aragó va voler imposar el seu senyoriu feudal al posseïdor dels fragments desmembrats dels estats del seu pare, i Jaume, a qui el seu pare havia deixat una corona lliure i independent, s'hi oposava. Per a D. Pere, el Rosselló era el sentinella avançat de la Corona d'Aragó, que no podia tenir seguretat no tenint-la en la submissió d'aquell comtat, i per això mateix l'eterna màxima de salus populi suprema lex ELS CARRERS DE BARCELONA 1 25 esto va tancar aquella vegada els ulls a la justícia, i la política va complir els seus designis. La violència exercida amb el rei de Mallorca, obligant-lo a reconèixer-se súbdit del seu germà gran, va fer de D. Jaume un enemic del seu propi germà, disposat a venjar-se si se li oferia una ocasió propícia. L'ocasió no va tardar a presentar-se. Quan el rei d'Aragó va ser privat de la seva corona per una decisió pontifícia, i el rei de França Felip l'Atrevit encarregat d'arrancar-la-hi per col·locar-la sobre el cap del seu segon fill, D. Jaume de Mallorca, comte del Rosselló, va abraçar la causa del francès. Conegut és el resultat que va tenir la guerra que el rei de França va declarar al d'Aragó. Detingut als seus primers passos a l'Empordà, Felip, després d'haver perdut les tres quartes parts del seu immens exèrcit, devorat per un espantós tifus, i víctima ell mateix de l'epidèmia, va anar a morir a Perpinyà, devent només a la magnanimitat del monarca que volia despullar el trist consol de no morir en país estranger; però, abans de morir, el príncep francès va tenir el dolor de veure destrossar, al seu pas pels Pirineus, la resta dels soldats que l'epidèmia havia respectat al campament. Només un reduït nombre de combatents va poder escapar al ferro dels almogavers, agrupant-se sota l'oriflama que protegia la litera del monarca moribund, emparada per un salconduit del rei trobador, a qui la Santa Seu, amb superb menyspreu, havia qualificat de feble canya, sent així que va ser l'alzina corpulenta contra la qual van anar a estavellar-se tots els esforços de la croada llençada contra ell i. D. Pere no va voler deixar impune la felonia del seu ger- 1 Fleury. 126 VÍCTOR BALAGUER mà. D. Jaume fou desposseït de la diadema, que no se li va retornar fins més tard, gràcies a les perseverants instàncies del Papa i dels reis de França i de Sicília. Tres reis successivament van portar la corona de Mallorca i del comtat de Rosselló. L'últim, Jaume II, després d'haver intentat sostreure's al senyoriu del rei d'Aragó el seu cunyat, va perdre la seva corona després de cinc anys d'una guerra terrible i desastrosa per al Rosselló. Aquest comtat i les Balears van ser llavors units a la Corona d'Aragó per D. Pere anomenat el Cerimoniós i també el del Punyal. D. Pere, hàbil polític, va fer ploure els favors sobre els rossellonesos en general i sobre els de Perpinyà en particular, per captar-se la seva voluntat i simpaties. Els va associar a la legislació catalana, els va admetre a les Corts de Catalunya, va fundar a Perpinyà una universitat sota la planta de la de Tolosa, va afavorir en aquell país la navegació d'Ultramar, comprenent expressament el Rosselló en els seus dos cèlebres edictes relatius als vaixells que podien fer escala en terres del Soldà, i va fer reviure a Perpinyà el comerç i la indústria manufacturera, fatalment compromesos per les vicissituds de la guerra. Des de llavors el Rosselló va prosseguir formant part de la Corona d'Aragó, adherit particularment a Catalunya, la llengua mateixa de la qual tenia, i amb la qual formava cos de nació. Quan D. Joan II, successor d'Alfons el Savi, va pujar al tron, a mitjans del segle xv, van tornar per al Rosselló els dies de calamitat i dol. Ens són conegudes les causes per les quals Catalunya sencera es va aixecar contra D. Joan II. Aquest es va dirigir aleshores al rei de França Lluís XI per obtenir suport; però, abans de donar-li'l, el monarca francès va demanar ELS CARRERS DE BARCELONA 127 garanties. D. Joan li va abandonar, per contracte sinal·lagmàtic, els dos comtats de Rosselló i de Cerdanya. Per una i altra part havia presidit la mala fe a la redacció del contracte, i el resultat va ser quedar els contractants mortalment enemistats. Reconciliat Don Joan amb Catalunya, va voler tornar a recobrar el Rosselló, que es va negar a cedir-li Lluís XI, i durant alguns anys va tenir lloc en aquella comarca una veritable guerra d'extermini. Finalment, el Rosselló va tornar a formar part de la monarquia aragonesa, que, amb el casament de Ferran el Catòlic i d'Isabel la Catòlica, es va unir a la Corona de Castella. Només en temps de Felip IV, després de la guerra d'aquest rei amb els catalans, el Rosselló va ser cedit a la França pel tractat del Bidasoa. Tal és, en breu resum, la història d'una província que durant segles formà part de la nació catalana. No és, doncs, d'estranyar que, en record, s'hagi posat el seu nom a un carrer. Encara avui mateix el Rosselló tot conserva la seva fesomia catalana. Catalans són els records de la seva història, catalans els seus principals monuments, catalans els noms de les seves viles i ciutats, catalana és la llengua que parlen els seus habitants, catalanes són les danses a què el poble es lliura en els dies de festa. No sembla sinó que el francès és estrany al Rosselló. ROXDA (carrer de). Un altre dels de l'eixample. És un carrer, espècie de bulevard, que fa la volta a l'antiga Barcelona, partint del passeig de Sant Joan i anant a acabar en el que ara són hortes de Sant Bertran. 128 VÍCTOR BALAGUER Desembocaran en aquest carrer de circumval·lació les principals de l'antiga i nova ciutat. Té ja construïts avui molts i bells edificis particulars; s'estan acabant les obres de la nova Universitat, i és de creure que aviat començaran en ella les de l'Institut, ja que la Diputació té ja adquirit el terreny i fets els estudis. La nova Universitat de Barcelona estarà situada en aquest carrer de Ronda, a la part O. de la ciutat, a l'angle sortint, ex-baluard dels Tallers, havent-se aprofitat part dels antics fossos per a soterranis de l'edifici, de manera que el vèrtex de l'angle de l'esmentat baluard coincideix amb el centre de l'eix de la nova Universitat, en el museu de la qual es conserva la pedra commemorativa que allí es va trobar. La façana principal que mira al SE. limita amb el carrer de les Corts, i té 130 metres de longitud quan les laterals tenen 83 metres cadascuna. La superfície edificada és de 10.729 metres amb tres grans patis: un central, obert per la part posterior, i dos laterals porticats. A més hi ha sis patis de llum i ventilació. Està destinat aquest edifici a l'ensenyament de les cinc facultats de Dret, Lletres, Ciències, Medicina i Farmàcia, reunint a més l'Escola industrial superior, la professional de Belles Arts i la Biblioteca universitària i provincial. Col·locada al centre de la façana principal, hi ha una triple porta que condueix a un doble vestíbul de 87 metres de llarg per 16 metres d'amplada, trobant-se a mà dreta la secretaria general i l'escala noble, que es desenvolupa en un rectangle de 24 metres de llarg per 12 d'amplada. Al davant hi ha un pòrtic que mira al pati central posterior, que enllaça alhora els claustres dels cossos laterals. A la part de la ELS CARRERS DE BARCELONA I29 dreta hi ha les facultats de Dret, Lletres i l'Escola industrial superior, i a la de l'esquerra les de Medicina, Farmàcia i Ciències. A la planta baixa hi ha 22 càtedres, 10 laboratoris i 12 gabinets per al material de les classes experimentals, deganats, sales de professors i d'exàmens, amb els altres accessoris propis de l'establiment. Al pis noble destaca en primer terme el saló de graus, tant per la seva magnificència com per la seva preferent situació: té 32 metres de llarg per 16 d'amplada i altres 16 d'alçada, servint-li d'entrada una doble galeria correguda, que es desenvolupa per ambdues cares del cos central. A més hi ha en aquest pis el despatx i habitació del rector, la biblioteca i museus d'història natural, de belles arts i indústria. La part SE. del pis segon l'ocuparà l'Escola professional de Belles Arts, i la NE. servirà d'habitació als dependents que per reglament la tenen en l'edifici. Als angles de la façana principal hi ha dos observatoris, i en cadascun d'ells tres departaments útils. A la part central de la mateixa façana hi ha una altra torre per col·locar un rellotge elèctric, regulador de tots els de l'establiment. La façana principal té cinc parts: una central, les portes de la qual, en nombre de tres, donen ingrés al vestíbul. El segon cos acusa la portada de saló de graus, la massa del qual domina la construcció per la seva severa magnificència; al centre hi ha l'escut reial d'Espanya, i lateralment dos grans medallons amb els busts de D. Alfons V d'Aragó, fundador de la primitiva Universitat, en l'un, i el de la reina Doña Isabel II en l'altre, com ho recorden les inscripcions que hi ha al costat de l'escala principal, que és de marbre, il·luminada per mitjà de vidres de colors. TOM XXII g I^O VÍCTOR BALAGUER Immediat a ella hi ha el saló de graus, el paviment del qual és de marbre, i el sostre artesonat i enriquit amb florons i pintures; el conjunt és abarquillat perquè sigui acústic; el tron i dosser, col·locats a la part principal, són de marbre blanc, de caràcter permanent. A les parets hi ha d'haver vuit grans quadres dels principals fets històrics que recorden les glòries de la pàtria i tinguin relació amb la Universitat de Barcelona, i els busts de les nostres principals ciutats universitàries. En aquest saló de graus es col·locarà un altar amb la imatge de la Puríssima Concepció per als actes religiosos. Els sostres dels altres salons han de ser també artesonats. Aquest sumptuós edifici, que honrarà no només a Barcelona, sinó a Espanya, manca de rival a la Península i n'hi haurà pocs que l'igualin a Europa. Costarà uns dos milions de rals. L'autor i director de l'obra és el conegut i reputat arquitecte D. Elies Rogent. Actualment, segons ja hem vist a les pàgines d'aquesta mateixa obra, la Universitat, juntament amb l'Institut provincial, ocupen l'ex-convent del Carme. L'estat ruïnós d'aquest edifici per una banda, i. per altra el desenvolupament i increment que en tots els rams de l'administració pública va adquirint la província, van fer pensar al govern en un nou emplaçament per a la Universitat, col·locant-la en lloc oportú i en terrenys propis de l'Estat pertanyents a les derruïdes muralles, fosses i glacis, quedant al seu favor la superfície que actualment ocupen la Universitat i Institut. Però com que el govern no podia entrar en el ple gaudi de tota la localitat sense indemnitzar a la província la part que pertany a l'Institut, va proposar a la Diputació provincial la cessió al seu favor de l'edifici ELS CARRERS DE BARCELONA I3I de Sant Sebastià o bé fer-li entrega de 160.000 escuts, quantitat que es va calcular ser el valor de la part que posseeix en el citat ex-convent del Carme. La Diputació va rebutjar la primera de les proposicions, no només per no reunir l'edifici de Sant Sebastià condicions a propòsit, sinó també per la seva escassa superfície, tota vegada que al nou Institut s'havia d'agregar el Col·legi d'interns i Escola Normal, optant la Diputació, per això mateix, per la suma oferta de 160.000 escuts. Aquesta zelosa corporació, que no estalvia mitjans per dur a terme una obra la importància de la qual és notòria, està gestionant des de l'any 1863 l'adquisició de tres illes de l'eixample (carrer de Ronda) pertanyents a l'Estat, assenyalades en el plànol aprovat amb els números 50, 62 i 53, oferint satisfer el seu import segons el valor resultant de la taxació verificada per la Hisenda pública, sense haver aconseguit fins al present altre resultat que la declaració d'utilitat pública de tot l'espai comprès en les tres illes citades. No obstant això, amb el desig de donar començament a les obres tot just adquirida la localitat i veure com més aviat millor realitzat el nou Institut, va encarregar la formació dels plànols al distingit arquitecte de província D. Francesc Daniel Molina, el qual, sense perdre temps, es va ocupar d'aquest interessant treball, que no pot ultimar-se sense la seguretat de ser efectiva dita cessió per part del govern. L'esmentat edifici s'ha d'emplaçar a les illes 50, 52 i 53 del pla d'eixample aprovat, que limiten pel N. amb el carrer d'Ausiàs March, pel S. amb el carrer de Ronda, per l'E. amb el del Bruch i per l'O. amb el de Bailèn. Però com que l'edifici en la seva totalitat haurà de reunir el triple caràcter d'Institut de segon ensenyament, Col·legi per a interns i Escola Normal, s'ha procurat que la seva disposició correspongui 132 VÍCTOR BALAGUER als serveis peculiars a cada establiment, separant-los del central que constitueix l'Institut. La façana principal, que mira a l'espaiós carrer de Ronda, mesura 30 metres d'amplada i es troba precedida d'un gran jardí tancat per una vistosa reixa, en el punt de la qual es col·loquen els pavellons que hauran d'ocupar els porters encarregats de la vigilància. La part de l'edifici que constitueix l'Institut s'ha dividit en tres seccions: a la central corresponen totes les dependències oficials, com saló de graus, secretaria, arxiu, sales de juntes i de descans per als catedràtics, escales principals, etc., etc., l'obra de les quals abraça tota l'alçada de l'edifici. En ambdós costats laterals, simètricament col·locades, es troben les càtedres amb els seus accessoris, ocupant els baixos, i el primer pis es destina per a museus i altres oficis annexos. Els alumnes es trobaran completament separats segons siguin les classes a què pertanyin. Cada secció contindrà cinc aules convenientment separades, precedides totes d'un ample pati tancat amb pòrtics que facilitin l'entrada independent a cada escola. El decorat de la façana principal correspon a l'ordre grec, i el cos central estarà precedit d'un grandiós pòrtic amb el seu vestíbul: per a complement de la decoració es col·loquen diverses estàtues, destacant entre elles principalment, en diversos grups, la Física i la Química, la Història i la Filosofia, la Història Natural, etc., etc. La decoració interior de l'edifici correspon al mateix ordre, i en la seva ornamentació principal ressalten els busts dels personatges més cèlebres en arts, oficis, ciències, literatura, etc. L'Escola Normal, decorada amb el mateix tipus arquitectònic, conté cinc càtedres amb totes les dependències que el seu institut reclama, i al Col·legi d'interns hi haurà plaça per a 200 pensionistes. ELS CARRERS DE BARCELONA 133 ROSICH (carrer den). Creua del de la Plateria al dels Banys Vells Ha tingut diferents noms. Primerament es va titular den Guillem de la Cerca, després den Senmanat i després den Cata. Tots aquests noms al·ludien sens dubte a personatges o famílies que tenien propietats en aquest carrer. Va prendre més tard la denominació dels Mirallers, per haver-se establert en ella alguns dels que exercien aquesta indústria. Per fi, sense que sapiguem en quina època, va canviar aquest nom pel de Rosich, que és cognom prou comú a Catalunya. RULL (carrer den). « Travessa del carrer dels Obradors al de Còdols. Porta un nom de família catalana, propietària potser de terrenys al lloc que ocupa. SABATERET (carrer del). És a dir, del Sabateret, Antigament es deia den Guixé, La seva entrada és al carrer de Flassaders i la seva sortida al del Rec, Res trobem que dir relativament a aquest carrer, ignorant per complet de què pot provenir el nom que porta. 134 VÍCTOR BALAGUER SACII (carrer del). És a dir, del Sac, Es troba al carrer de Ripoll i no té sortida. Els francesos anomenen cul-de-sac un carreró sense sortida, i el mateix es diu també en català. Evidentment, aquest és l'origen del seu nom. SADURNÍ (carrer den). Creua del del Beat Oriol al de Sant Rafael, Porta aquest carrer el nom d'una família catalana. Molts, vulgarment, l'anomenen de Sant Sadurní, confonent-la amb una altra així titulada que estava situada entre el cementiri de la parròquia de Sant Pere i les cases situades davant d'aquesta església, però que va desaparèixer en verificar-se l'enderroc de l'esmentat cementiri per donar major extensió a l'actual plaça de Sant Pere. El desaparegut carrer de Sant Sadurní era un record consagrat al sant a qui en aquells voltants mateixos va manar aixecar una capella Lluís el Piadós, quan s'havia apoderat de Barcelona, segons ja hem vist en parlar de Sant Pere de les Puelles, Sant Sadurní és el Sant Saturnino dels castellans, el Sant Saturnin dels francesos i Sant Sernin dels tolosans. Cap a l'any 250 de la nostra era, set bisbes van anar a predicar el cristianisme a les províncies meridionals de França. Un dels més cèlebres va ser Sant Saturní, anomenat pels de Tolosa Sant Sernin, el qual va patir el martiri en aquesta última ciutat. El van lligar pels peus a un brau salvatge, que ben aviat l'havia fet a trossos i que no es va aturar sinó en arribar als sepulcres aixecats al llarg del carrer d'Aginnum. L'endemà a la nit, dues donzelles cristianes van amortallar ELS CARRERS DE BARCELONA 135 i van enterrar, en el lloc mateix on va ser trobat, el mutilat cadàver del cristià apòstol. Avui s'eleva la sumptuosa església de Sant Sernin de Tolosa sobre aquella tomba, acuradament oculta al principi, però freqüentada en secret pels fidels, fins al dia en què el cristianisme triomfant hi va construir un oratori, transformat més tard en l'opulent i magnífica basílica que amb admiració van a visitar avui els estrangers. SAGRISTAIUS (carrer dels). Creua des del de Capellans al de Ripoll. En una casa d'aquest carrer va viure per algun temps un famós pintor italià, que va haver d'emigrar del seu país en època en què els austríacs eren amos del regne Llombard-Vènet. El proscrit, en els seus ratos perduts, es va entretenir a pintar al fresc una de les sales de la casa, representant el Fòrum de Roma i l'escena del sacrifici de Curci, i al peu del seu quadre va escriure aquestes filosòfiques línies: «Qui desitgi la glòria, ha d'esperar-se a trobar en el seu camí l'abisme obert de la mort. Aquest abisme no s'omple ni es colma amb terra; tampoc amb or: només s'omple amb si mateix: cal tirar-se-hi perquè es tanqui. Quan Roma naixent amenaçava de ser enfonsada per la boca de l'abisme inesperadament obert al Fòrum, Curci s'hi va tirar completament armat, i la sort va ser vençuda. No va gaudir del seu heroisme, però el premi del martiri és la fe que el demana. Sabia que la seva memòria, com una estàtua imperecedora, romandria dreta sobre la seva tomba. Roma, si hagués viscut, l'hagués sens dubte lapidat; quan va ser mort es va coronar la seva imatge de flors i llorer.» Avui ja no existeixen la llegenda, la pintura i creiem 136 VÍCTOR BALAGUER que tampoc la casa, ja que ha estat restaurada o reconstruïda. SAL (carrer de la). A la Barceloneta. La seva entrada és al carrer de Ginebra i la seva sortida al de Sant Ferran. Deu, sens dubte, el seu nom a l'existència en altre temps d'algun establiment per a confeccionar la sal amb l'aigua de mar. SALABARDEXYA (carrer de l'arc den). És un carrer sense sortida que es troba al de Santa Anna. Sembla portar un nom propi, recordant potser, com tants altres, el d'algun propietari dels seus terrenys. SALVADORS (carrer dels). L'entrada és al carrer de la Cera; la seva sortida al de Sant Antoni Abat. L'Excm. Ajuntament de Barcelona va acordar, en sessió del 18 de gener de 1849, donar a aquest carrer, nou de construcció, el nom preclar dels Salvador, distingits naturalistes catalans, que pels seus estudis i talents van merèixer grans mostres d'apreci per part dels savis nacionals i estrangers. Per aquell cognom són coneguts principalment quatre, a saber: Joan Salvador; Jaume, fill d'aquest, a qui el famós botànic Tournefort va anomenar el Fènix de Catalunya, i Joan i Josep, fills de Jaume. El Dr. D. Joan Salvador i Boscà, primer dels quatre d'aquest cognom i família, va néixer el 6 de gener de 1598 a Calella. Va estudiar la farmàcia a Barcelona, va ser un gran botànic i va recórrer Espanya a la recerca de plantes, donant-se a conèixer a molts savis estrangers, amb els quals va tenir estretes relacions. ELS CARRERS DE BARCELONA 137 Jaume Salvador i Pedrol, fill de Joan, el Salvador per excel·lència, i a qui Tournefort va anomenar el Fènix del seu país, va néixer a Barcelona el 20 de juliol de 1649. Era un home de vastos coneixements, molt reputat i tingut en gran consideració pels savis estrangers de la seva època. No es va limitar a l'estudi de la natura i les belles lletres, sinó que també posseïa grans coneixements d'economia i bon govern; de manera que, amb general aplaudiment, va exercir l'ofici de conseller, per al qual va ser elegit el 30 de novembre de 1697, en les circumstàncies més crítiques, amb motiu del famós setge de la ciutat, havent fet assenyalats serveis a favor dels seus conciutadans pel respecte i bon nom que s'havia guanyat de nacionals i estrangers. Joan Salvador, fill de Jaume, va néixer a Barcelona el desembre de 1683. Va herboritzar amb el seu pare diverses vegades per tota Catalunya i els Pirineus, i va fer diversos viatges a Itàlia i França, països en els quals es va donar a conèixer com a profund naturalista. Josep Salvador, germà de l'anterior, va fer els seus estudis a Montpeller, i va ser digne del nom i de la reputació de la seva família. Els Salvador, amb un desinterès poc comú, van estar sempre disposats a comunicar les seves pròpies observacions i subministrar tota mena de notícies a aquells que les demanaven, i d'aquí el no veure obres publicades que circulin sota el seu nom. Al seu zel, a la seva laboriositat, a la seva ciència es va deure la creació del Museu Salvador, important monument que està dividit en les 12 seccions següents: I."" Una preciosa biblioteca d'història natural. 2/ Una col·lecció d'importants manuscrits històrics i científics. 3.'^ Una gran col·lecció de medalles i monedes. 4.^ Una col·lecció ordenada, segons el mètode de 1^8 VÍCTOR BALAGUER Gibour, de tots els cossos simples amb aplicació a la farmàcia i a les arts. 5/ Una altra de mineralogia. 6/ Col·lecció geognòstica de petrefactes terrestres i marítims. 7.* Una col·lecció de marbres, jaspes i altres pedres. 8.*^ Una col·lecció de peixos dissecats i insectes. 9.^ Col·lecció d'objectes arqueològics. 10. Col·lecció d'armes antigues. 11. Col·lecció d'obres d'enginy i curiositat. 12. L'herbari dels Salvador, que és sota tots conceptes i per moltes raons importantíssim. La Municipalitat barcelonina va interpretar perfectament el desig de l'opinió pública posant el nom de Salvadors a un carrer per a perpètua memòria. SANTO CRISTO (carrer de l'arc del). Està en el de la Platería i no té sortida. Existeix relativament a aquest carrer una tradició, que s'assembla en alguna cosa a la del Crist de la Vega, tan meravellosament contada pel nostre gran poeta Zorrilla. En una època, que la tradició no assenyala sinó com a molt antiga, existia en aquest carrer una capelleta amb un Sant Crist, que és sens dubte el que li va donar el nom que porta encara. Un dia cert personatge, que tampoc anomena la tradició, anava a embarcar-se per passar a l'estranger fugint de la persecució de la justícia, ja que havia estat condemnat a mort. Anava a posar el peu a la llanxa que l'havia de conduir al vaixell salvador, quan va ser descobert pels agutzils que anaven a la seva recerca i trepitjant-li els talons. El reu, veient-se perdut, va començar a córrer ficant- ELS CARRERS DE BARCELONA I 39 se altra vegada a la ciutat i dirigint-se cap al carrer de la Plateria, amb la intenció sens dubte de refugiar-se en alguna casa amiga o en algun temple. Però, en arribar prop de l'arc de què parlem, els seus perseguidors ja el tenien tan a l'abast, que gairebé no havien de fer altra cosa sinó allargar el braç per agafar-lo. Llavors el perseguit es va tirar als peus del Sant Crist que hi havia a la capelleta de l'arc, cridant amb angoixós accent: — Jesús, Déu meu, emparau-me! Apenes acabava de pronunciar aquestes paraules, quan la imatge, com si tingués vida, va desprendre un dels seus braços de la creu i el va estendre en direcció dels perseguidors, els quals, malgrat ser dia clar, es van trobar de cop submergits enmig de les més profundes tenebres, sense poder avançar un pas, i estenent les mans i braços al buit per orientar-se i no ensopegar amb algun objecte. Aquesta profunda foscor només va durar l'espai de dos o tres minuts per als agutzils. Van tornar els seus ulls a veure la llum del dia, es van dissipar sobtadament les ombres; però ja el braç de la imatge havia recobrat la seva anterior posició i el reu havia desaparegut, com si la terra se l'hagués empassat. La tradició explica que mai es va saber què havia estat del personatge, salvat així miraculosament de mans dels seus perseguidors. El conte podrà no ser cert, però és bell. SANTO CRISTO (carrer del). A la Tapineria, amb sortida a la Riera de Sant Joan, hi ha un altre carrer d'aquest mateix nom, que vulgarment, per distingir-lo de l'anterior, és anomenat del Sant Crist de la Tapineria. 140 VÍCTOR BALAGUER Ignorem si deu el seu nom a una capelleta amb la imatge de Jesús crucificat, que hi ha en ella. SAN CLIMENT (carrer de). És un carrer sense sortida que hi ha al de la Platería, Molts són els que en parlar d'aquest carrer l'anomenen de Sant Climent; però la veritat és que no recorda el nom del sant, sinó el d'una de les diverses famílies d'aquest cognom, i encara millor el d'un individu de la família, ja que el cert és que el seu veritable nom és carrer de Nicolau de Sant Climent. Aquest cognom es conserva encara en diverses famílies de Catalunya, i s'anomena així un poble a tres llegües de Barcelona, prop del Llobregat. El nom de Sant Climent figura repetidament en els nostres annals de glòria i en la llista dels consellers de Barcelona. Abans de tenir aquest carrer el nom que avui porta, es va denominar primer den Sentmanat i després den Cornety que són també cognoms de família. SANT SEBASTIÀ (plaça de). Es troba situada entre els arcs dels Encants i la muralla del Mar, i hi desemboquen els carrers d'Isabel II, Consolat, Fusiería, Merced i Baix Muralla. El lloc on avui es troba aquesta plaça era abans la drassana comuna per a la construcció naval mercant, la qual s'estenia pels carrers immediats fins al del Regomir i baixada de Viladecols. Als porxos o arcs anomenats abans en idioma del país Voltas den GiiaüCf probablement de 7 Guaite (del sentinella, del vigia), i avui arcs dels Encants, tenien els seus tallers els fusters. ELS CARRERS DE BARCELONA I4I Es donava llavors a aquesta plaça o a aquesta vasta extensió de terreny el nom del Dressenal, Al principi del segle xvi es va començar a murar la ciutat cap a la part del port, amb la qual cosa aquesta plaça va quedar, com qui diu, tancada, i es va denominar del Vi (del vi), per ser el lloc destinat per a mercat del vi. Més tard s'hi va construir una font, sobre la qual es va col·locar una estàtua de l'Àngel de la guarda, i va prendre llavors el nom de la plaça de la Font de l'Àngel (de la font de l'Àngel). No obstant això, la gent del poble la denominava de Sant Sebastià, a causa del convent que s'hi va aixecar, i aquest és el nom que li ha quedat. Efectivament, allí s'alça l'edifici anomenat de Sant Sebastià, l'origen del qual direm en poques línies. El 1466, el Consell de Cent va deliberar que es guardés la festa de Sant Sebastià per causa de les terribles epidèmies que amb freqüència aleshores envaïen Barcelona, i el 1506 va renovar els seus vots, determinant a més l'erecció d'una església al gloriós màrtir, la qual es va concloure poc temps després, segons es desprèn de la següent nota que copiem d'un dietari existent a l'arxiu que el Sr. Moner posseeix al poble de Fonz: En aquest any de 1506 hi hagué pestilència en la present ciutat de Barcelona, per la qual cosa se funda l'església de Sant Sebastià en lo lloc on avui està, i s'acaba l'any 1507, essent consellers els davall escrits, els quals estan pintats en lo retaule de dita església. Dionís Miquel, ciutadà. Guillem Ramon Soler, cavaller, Joan Destorrent, ciutadà. Joan Ribas, mercader. Lluís o Carles Mir, notari. 142 VÍCTOR BALAGUER Vegem ara com i quan van passar a ocupar aquesta església i a construir l'edifici contigu els clergues regulars menors. Aquests van venir a Barcelona pels anys de 1631 per a implantar el seu institut, i el 16 de juny de l'any següent van obtenir el permís per a edificar un convent dins de l'àrea parroquial de Sant Just i Sant Pastor, la qual cosa no va arribar a verificar-se. Van servir a l'Hospital de la Misericòrdia fins que van sol·licitar nou permís el 22 d'agost de 1636, concedint-se'ls aleshores un local a propòsit al carrer de l'Oliver del Pla de Llny, al barri de la Ribera. Van tenir per aquell mateix temps diversos debats amb els religiosos agustins i la comunitat de preveres de Santa Maria del Mar, i es van veure precisats a abandonar aquesta ciutat; però van regressar el 1652, erigint en el lloc que abans se'ls havia concedit una església amb el seu convent, sota l'advocació de l'Esperit Sant. El 1715, comprès aquest edifici entre els que havien de demoler-se per a la construcció de la Ciutadella, van ser desallotjats d'ell, i els va indemnitzar Felip V cedint-los el 1719 l'església de Sant Sebastià, al costat de la qual van fer aixecar el convent que encara avui existeix i en el qual van residir fins al 25 de juliol de 1835. Va ser després aquest convent destinat a diversos usos, i avui s'hi troben establertes les Escoles Superior Industrial i la de Nàutica. Té al seu interior un pati amb columnes, part del pòrtic del qual s'ha convertit en laboratoris de química, trobant-se transformades en càtedres les dependències immediates. L'església, que no ha perdut la seva forma gòtica, serveix avui de classe i de laboratori. Allà es troba tot el necessari per a la branca de tintoreria i estampats, arts cera- ELS CARRERS DE BARCELONA 1 43 miques i química orgànica, etc. En les antigues capelles hi ha els productes i mostraris. Res de particular ofereixen els aposents del primer pis, com no sigui el gabinet de física, proveït d'interessants instruments, i la biblioteca d'obres industrials, nacionals i estrangeres, la secretaria i altres dependències. Al segon pis hi ha el reduït museu de màquines i la classe de teoria i pràctica del teixit amb les seves mostres, telers i altres aparells, i la classe de taquigrafia. Algunes de les sales de l'últim pis estan destinades al dibuix industrial i a la formació de projectes de fàbriques. una part d'aquest edifici, que comprèn una porció del segon pis i el pavelló més immediat a la muralla del Mar, l'ocupa l'Escola de Nàutica. En els seus salons hi ha models de bucs amb tot el seu velam i arboladura per a la maniobra, i un museu nàutic-geogràfic de tot el que poden necessitar els alumnes. Al pavelló esmentat hi ha un observatori astronòmic proveït dels instruments necessaris. L'Escola de Nàutica té la seva entrada pel carrer de Capmany. Part del seu primer pis l'ocupa la Sanitat del port. Gran nombre dels ensenyaments que formen avui part de la carrera d'enginyers industrials, el títol del qual es dóna en aquesta Escola, eren classes gratuïtes que va sostenir la Junta de Comerç fins a l'any 1851. Tals eren: La de Nàutica, que es va erigir el 1769; la de Química, el 1803; la de Taquigrafia, el 1805; la de Física experimental, el 1814; la de Càlcul i partida doble, el 1815; la d'Agricultura, el 1817; la de Matemàtiques, el 1819; les dels idiomes francès i italià, el 1824; la d'idioma anglès, el 1826; la de Maquinària, el 1831; la de Dibuix lineal, el 1841, i la de Dret mercantil, el 1845. — Fins al 1851 les matrícules van ser gratuïtes, admetent-se un indefinit nombre d'oients, i a I Víctor Balaguer els deixebles que feien exàmens públics se'ls donava un premi en metàl·lic, medalles de plata o alguna obra científica. L'esmentada Junta ha pensionat un gran nombre d'artistes i alumnes sobresortints de diferents classes per anar a perfeccionar-se en diverses parts d'Europa. Aquesta Escola es troba en l'actualitat agregada a la Universitat Literària. SECA (carrer de la). La seva entrada és pel carrer de les Mosques i la seva sortida per la de la Civera. . Seca, que sona igual en castellà, significa la casa destinada públicament per fondre, fabricar i encunyar la moneda. Segons sembla, la paraula Seca o Ceca és àrab, significant en aquell idioma casa de moneda. A Barcelona existeix des de remots segles. Seria cosa curiosa per cert fer la història d'aquesta casa i de les vicissituds de la moneda a Barcelona. Pel que pugui servir a alguns estudis d'aquesta classe, heus aquí unes notes curioses que en un altre temps vam extreure dels papers que es conserven a l'arxiu municipal i guardàvem entre els nostres manuscrits: «Al Consell de Cent celebrat el 28 de març de 1703 es va donar compte d'haver rebut un bitllet del virrei comte de Palma, en el qual manifestava estar esperant dins de pocs dies, per compte de la hisenda reial, la quantitat de 200.000 rals de vuit, i admetent que com que convenia al servei reial que aquesta partida no sortís del Principat i fos convertida en reialets, invitava la ciutat a comprar aquells, segons s'havia fet en altres ocasions. El Consell va nomenar una Junta a la qual va sotmetre aquest assumpte perquè donés el seu dictamen, i el 31 del mateix mes i any, sentit el parer ELS CARRERS DE BARCELONA I45 de la Junta nomenada, va determinar enviar una ambaixada al senyor comte de Palma, representant-li la impossibilitat en què es trobava la ciutat i la seva manca de mitjans per poder comprar, com hagués desitjat, la indicada suma de 200.000 rals. — »El dia 8 d'abril de 1708 el virrei comte de Palma va enviar a buscar el conseller quart, i li va manifestar que tenia en el seu poder 70.000 unces de plata per beneficiar en pro del servei reial, per la qual cosa estimaria la ciutat que la prengués: li va contestar el conseller que era impossible, i aleshores el comte de Palma va dir que si la ciutat no podia comprar dita partida de plata, seria precís passar a fabricar amb ella reials de dos per tal que no sortís dita plata del Principat. El conseller quart va reunir l'endemà 9 d'abril el Consell de Cent perquè deliberés sobre l'ocorregut, i el Consell va decidir que passés una Comissió del seu si a dir i a representar al capità general el viu sentiment que tenia aquesta ciutat en no poder condescendir a la seva demanda, per manca de mitjans, com tampoc en permetre que es passés a fabricar reials de dos, ja per considerar que era en descrèdit de S. M., com també en perjudici dels seus fidels vassalls. — »El 27 d'abril de 1705 el Consell de Cent, d'acord amb el capità general D. Francisco de Velasco i a instàncies d'aquest va decidir nomenar una Junta perquè proposés els mitjans que s'havien de prendre a fi d'impedir l'abús que es feia retallant els reials de vuit, deixant-ne alguns reduïts gairebé a reials de quatre. — »Consta en dietari de l'any 1705 que el 17 de juliol va passar el síndic a veure S. E. el capità general, manifestant-li com havia observat la ciutat que en els reialets que s'acabaven de fabricar a la seca de Barcelona s'havia gravat el nom del rei dient Fe- TOMO xxn 10 1^6 VÍCTOR BALAGUER lipe V, cosa no acostumada, ja que en la Corona d'Aragó era només Felip IV, i així havia de dir. En conseqüència, la ciutat demanava que es tornessin a encunyar dits reialets, posant en la llegenda o bé Felip IV o bé Felip, sense expressar quart ni cinquè. El capità general es va excusar dient que no li era possible, a causa que devia efectuar immediatament alguns pagaments amb dita moneda. — El 19 d'aquest mes, segons també consta en dietari, el síndic va tornar al palau de S. E. per parlar-li del mateix assumpte. — »En dietari de 1706, i en la pàgina corresponent al dia 26 de novembre, consta una exposició (assenyalada amb el núm. 77) elevada a S. M. D. Carles III d'Àustria per la ciutat, demanant-li que li permetés fabricar monedes. — ))El Consell de Cent va decidir el 13 de febrer de 1706, segons es desprèn de l'acta de la sessió d'aquell dia, fabricar reialets de plata fins a la quantitat de 300.000 lliures. — ))En sessió celebrada pel Consell de Cent el 5 de juny de 1706, es va llegir una disposició presa per S. M., qui, en virtut de tenir a les seves arques una gran porció de plata, havia manat fabricar amb ella reialets de moneda usual. — El 13 del mateix mes de juny es va llegir al Consell de Cent una carta de S. M. referent al mateix punt. — ))El 6 de setembre d'aquell any va donar permís el Consell de Cent al capità general del Principat per passar a fabricar una partida de reialets de plata, conforme es pot veure extensament en el tom d'acords corresponent a 1706. — »El 12 de març de 1707 es va llegir en sessió del Consell de Cent una carta de S. M. datada a València, manifestant la seva resolució sobre que en el Principat passessin com a moneda corrent les monedes d'or, ELS CARRERS DE BARCELONA I47 cruzats i mig cruzats de Portugal. — En sessió pel Consell de Cent celebrada el 16 del mateix mes es va decidir accedir al demanat per S. M., en atenció a haver manifestat una Junta d'intel·ligents que d'admetre dites monedes no se'n seguia cap perjudici a la població. — i)El 25 d'abril d'aquell any es va llegir una carta de S. M. al Consell de Cent, per mitjà de la qual manifestava haver resolt, en benefici del comerç i de les públiques necessitats, que s'admetés al Principat el dobló de dos escuts d'or per quatre pesos cadascun, conforme era corrent a Aragó, València i Castella. — En sessió del dia 29 del mateix mes, el Consell de Cent, sentit el parer de persones intel·ligents, va decidir fer una representació a S. M., fent-li veure els inconvenients i perjudicis que resultarien d'admetre el dobló d'or amb l'augment que proposava, esperant, per tant, que es donaria per satisfet amb tal representació i no permetria semblant augment. Aquesta representació consta en el dietari i en la pàgina corresponent al divendres 6 de maig, que va ser el dia en què els consellers van passar a posar-la a les mans de S. M. — El 21 de maig del mateix any es va assabentar el Consell d'una altra carta de S. M. en què satisfeia les objeccions i inconvenients presentats per a l'admissió del dobló d'or, i en conseqüència va decidir el Consell admetre'l, segons es pot veure en l'acta de la sessió d'aquell dia. — ))El 25 de maig d'aquell any, el Consell de Cent es va assabentar d'una carta de S. M. i d'un reial decret en ella adjunt, sobre el valor que s'havia de donar a les monedes de Portugal. — ))En dietari de 1707 consta que el dijous 25 de juliol d'aquell any van rebre els consellers un bitllet del secretari de S. M., per mitjà del qual participa 148 VÍCTOR BALAGUER que, desitjant el rei posar al corrent la fàbrica de reials de dos de molinet, i trobant-se la ciutat amb tots els instruments que per practicar-ho eren necessaris, es servís disposar que es lliuressin al mestre major de la Casa de la Moneda. — ))En sessió del Consell de Cent celebrada el 21 de juliol d'aquell any es va llegir un billet del secretari de S. M., participant haver disposat el rei la creació d'una Junta composta dels seus ministres i dels individus que nomenessin els tres Comuns, per tractar de reprimir i acabar amb l'abús introduït de retallar els reials de vuit, perjudicant el comerç i el bé públic i particular. — En sessió del Consell de Cent celebrada el 16 d'agost d'aquell any, es va llegir una carta de S. M. pel que fa a aquest mateix punt. — El 30 d'agost d'aquell any es va posar en el dietari, on es pot veure, una còpia de la nota d'objeccions que s'oferien en practicar el demanat per S. M. — Durant el mes de setembre es van elevar a S. M. per part de la ciutat diverses representacions relatives a aquest assumpte, les quals consten en dietari unes i altres en el tom d'acords d'aquell any. — ))El 18 de setembre del mateix any es va assabentar el Consell de Cent d'una carta de S. M. proposant fabricar moneda de coure, donant-li cert valor per la quantitat que semblés precisa. — El 22 del mateix mes es va tornar a tractar del mateix assumpte, a conseqüència d'una nova carta de S. M. — El 27 del mateix mes es va assabentar el Consell d'una altra carta de S. M. pel que fa al mateix assumpte. — L'11 d'octubre d'aquell any el Consell de Cent es va assabentar d'una carta de S. M. referent al mateix assumpte. — »Es llegeix en el dietari de 1708 que el dijous 9 de febrer es va posar a les mans de S. M. una representació sobre resellat de monedes i salaris dels oficials de la I ELS CARRERS DE BARCELONA 149 Seca. — El 23 del mateix mes es va llegir al Consell de Cent una carta de S. M. contestant a la dita representació i fixant qui eren els que havien de tenir salari. — ))En sessió de l'11 de març de 1708 es va assabentar el Consell de Cent d'una carta de S. M., en la qual deia haver resolt que cada dobló dels que fins aleshores havien tingut valor de 55 rals d'ardits, tingués el valor de quatre pesos escuts de plata. — »El 25 d'abril d'aquell any es va llegir en sessió del Consell de Cent una carta de S. M., per mitjà de la qual manifestava haver decidit la fabricació de 200.000 marcs de moneda de coure de dinerets. — El 5 de maig va disposar el Consell que s'obrissin conferències entre els tres Comuns a causa de certes objeccions que s'oferien per accedir al resolt per S. M. respecte a la fabricació dels esmentats 200.000 marcs de moneda de coure. — ))El 7 de març de 1709 el Consell es va assabentar d'una carta de S. M., per la qual demanava es passés a la fabricació de 100.000 marcs de dinerets. — En la mateixa sessió va acordar el Consell obrir conferències amb els altres Comuns sobre el proposat per S. M.» SELLENT (carrer den). És un nom de família, igual que el que portava anteriorment quan es deia den Castelld. Creua des del carrer del Bou al de Capellans, SEMOLERAS (carrer de les). Una altra de les que res tampoc trobem a dir. Creua de la plaça de la Llana a la d'Isabel II. 150 VÍCTOR BALAGUER SEPÚLVEDA (carrer de). Una de les de l'eixample. Des del del Llobregat anirà a parar al de Ronda, creuat pels de Tarragona, Llansa, Vilamarí, Entença, Rocafort, Calàbria, Viladomat, Borrell, Urgell, Villarroel, Casanovas, Muntaner i Aribau. El nom que porta recorda el de D. Francesc Sepúlveda, que ha estat dues vegades distintes governador civil de Barcelona. Agraït el Cos municipal a aquest senyor governador, que va prestar notables serveis a la ciutat, va posar el seu nom a un carrer quan es va tractar de donar-lo als que s'obririen a l'eixample, per ser en aquella ocasió la primera autoritat civil de Barcelona. SERRA (carrer den). Del de la Rosa va a desembocar a l'Ample. Antigament portava el nom den Striich. Tant aquest com el que avui té recorden cognoms de famílies. El de Serra és, sobretot, molt comú i generalitzat a Catalunya. Existeix un altre carrer que es diu den Serra xich, el qual creua de la plaça de Sant Agustí el vell a la de Marquilles. SEVERO (carrer de Sant). És la que es dirigeix de la del Bisbe a la baixada de Santa Eulàlia, Barcelona té la glòria de ser pàtria de diversos adalils de la religió cristiana, entre els quals cal recordar, ja que és impossible anomenar-los a tots, als san- ( ELS CARRERS DE BARCELONA I5I ts Simplici, els dos Severos, Pacià, Aeci, Ramon de Penyafort, Sabí, Olegari, Teodosi, Luci, Ramon Abad, el beat Josep Oriol, i les santes Leda, Semproniana, Eulàlia, Juliana i Maria de Cervelló, anomenada vulgarment del Socors. Sant Sever i Santa Eulàlia són els dos patrons d'aquesta ciutat, les imatges de les quals va manar el Cos municipal col·locar a la primitiva façana del Consistori. Sever va néixer de família il·lustre, havent-li dedicat els seus pares a l'estudi de les lletres. Des de jove va abraçar l'estat eclesiàstic, distingint-se molt per la seva doctrina i el candor dels seus costums. Quan va vacar la seu episcopal de Barcelona, va ser elevat a ella per elecció del clero i del poble. En aquest elevat ministeri va revelar grans dots, i les seves predicacions eren incessants per induir el poble a conservar la fe, com el millor escut per als temps difícils que podien sobrevenir. Efectivament, poc va trigar a aparèixer a Barcelona el procònsol Dacià, a qui estava destinat vessar a torrents la sang dels fidels cristians. Sever va ser una de les víctimes per Dacià assenyalades al martiri i a la mort, i, perseguit, va sortir de Barcelona dirigint-se al Vallès i al lloc anomenat llavors Castrum o castell Octavià, avui Sant Cugat. Es conta que a meitat de camí va trobar un pagès anomenat Hemeteri, que estava treballant al camp, i explicant-li el que li succeïa, li va advertir que si per allà encertaven a passar els ministres del procònsol en la seva cerca, els digués que en aquell poble el trobarien, ja que resolt estava a vessar la seva sang per Jesucrist. No van trigar realment a arribar els perseguidors del bisbe, i Hemeteri, segons les instruccions rebudes, els va referir que per allà havia passat el que buscaven, explicant-los la meravella d'haver ja crescut les 152 VÍCTOR BALAGUER faves que estava precisament sembrant en el moment de passar el fugitiu. Com Hemeteri va declarar que també era cristià, se l'emportaren amb ells els soldats, i en arribar al castell Octavià se'ls va presentar Sever amb quatre sacerdots que l'acompanyaven. Conduïts tots junts a Barcelona, van ser els sis fuetejats públicament, i després degollats els sacerdots i Hemeteri en presència del bisbe, per tal d'obligar-lo amb semblant espectacle a reconèixer els déus falsos. No van poder trencar la seva fe, i llavors, veient que no aconseguien res, li van clavar al cap, segons alguns, un clau; segons altres, tres i fins a divuit, en el qual martiri va lliurar la seva ànima al Creador. El nom d'aquest venerable màrtir és el que recorda el carrer de què parlem. Davant d'aquest carrer hi ha una porta de la catedral que es titula de Sant Sever. En aquesta porta, penjant d'un robust clau, al costat de l'arc que dóna entrada al claustre, es veu una corda de cànem que, segons es diu, formava part del dogal d'un ajusticiat. Havent-se trencat en l'acte de l'execució, i havent estat perdonat el reu, aquest va presentar com a record d'agraïment dita corda, que va ser penjada en aquell lloc per no haver estat admesa a l'interior del temple. A la Barceloneta hi ha un carrer que es titula també de Sant Sever. Des del del Cementiri condueix a la platja. SEVILLA (carrer de). Es troba també a la Barceloneta. La seva entrada és al carrer de Santa Bàrbara i la seva sortida a la platja. Se li va donar aquest nom en record de la ciutat de Se- ELS CARRERS DE BARCELONA I53 villa, població amb la qual, des de data molt remota, ha estat la nostra unida en íntimes relacions comercials. SICÍLIA (carrer de). A l'Eixample. Està traçada des de la de Còrsega a la de Viena, havent de travessar tot el terreny que ocupa avui la Ciutadella, i ha de veure's creuada pels carrers de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Corts, Casp, Ausiàs March, Alí-Bey, Vilanova, Pallas, Pujades, Llull, Manso i Gualdràs. Sabut és de quina manera brillant figuren els catalans a Sicília. Llargament en parlen les històries. Després que els sicilians haguessin llançat del seu país els francesos per mitjà d'aquella terrible i sagnant revolució, que ha deixat en la història el nom de Les vespres sicilianes, D. Pere d'Aragó es va cenyir al front la corona de Sicília. Llarg seria referir aquí, ja que donaria matèria, per a moltes pàgines, la història dels successos de Sicília en què van prendre activa part els reis i els súbdits de la Corona d'Aragó. Per memòria d'aquesta època brillant de la història de Catalunya, s'ha donat al carrer de què parlem el nom de Sicília, SIDER (carrer de). Se la coneix vulgarment com de l'arc d'en Sider, nom d'una família que posseïa terrenys al lloc que ocupa el carrer. Antigament es deia d'en Quadradas, que és també cognom català. Condueix del carrer Mercaders al de les Semoleres. 154 VÍCTOR BALAGUER SANT SILVESTRE (carrer de). Comença al de Mercaders i desemboca a la plaça d'Isabel II. Potser el nom que porta es deu a haver existit en ella alguna capella dedicada a Sant Silvestre. SIMÓN OLLER (carrer de). Condueix de l'Ample al de Baix Muralla. Es va anomenar primitivament de la Carnisseria den Sorts, segons es veu per la següent nota que copiem de la Rubrica de Bruniquer: «A 25 de jfaner fou comensat á clóiirer ab parets de través lo carrer nomenat sota las torras, perqué lo rey compra mollas casas de dit carrer y las casas que obrian al carrer den Simón Oller per ajustarías d la casa que lo rey había comprada d Bonanat de Coll. Lo dit carrer sota las torras se deya lo carrer de Viladalls, y lo de Simón Oller era lo de la Carnicería den Sorts. » Per què va prendre aquest carrer el nom de Simón Oller i qui era aquest personatge, no hem pogut esbrinar-ho. En un dietari vam llegir cert cop les següents línies: «A 21 de juny de 1358 va ser ofegat a la mar, per sentència del rei, Ramon Marquet; i segons es deia va ser per la mort de Ramon de Sant Vicens, assassinat a la casa de March Castanyer, al carrer de Simón Oller, del qual assassinat era còmplice dit Ramon Marquet. » No sabem en aquest assumpte més que el que acaba de llegir-se, i ens falten dades per poder apreciar els successos. Només farem notar als lectors que aquest sagnant drama, contat breument i en dues línies pel dietari, passava en temps de D. Pere IV, el dels ELS CARRERS DE BARCELONA I55 terribles i misterioses justícies; el del Punyal, com l'anomenaven els catalans. Però si res no sabem del fet, alguna cosa podem dir del March Castanyer que se cita, o d'un dels seus ascendents almenys. I val la pena que diguem alguna cosa, ja que es tracta d'un noble cor sortit de les classes servils, i que al segle xiii, en un racó dels Pirineus orientals, va fundar una mena de lloc d'asil, on, per espai de més de deu anys, centenars de proscrits van poder refugiar-se, fugint les tiranies feudals del regne de la Corona d'Aragó i del comtat de Tolosa. Fins a quin punt és exacte el que anem a narrar no ho garantim sinó sota la fe de Joan Michel, que ho explica a la seva crònica, i de C. Leynadier, que ho va aprofitar per fer una novel·la. Nosaltres explicarem els successos despullant-los de tot el que ens sembla tenir caràcter novel·lesc. MARCH DEL CASTANYER. I. Sense drets civils de cap classe, tenint a penes la qualitat d'homes, robats, saquejats, torturats, oprimits per les tiranies locals, tal era, poc més o menys, l'estat normal dels serfs sota el règim feudal. En aquesta completa manca del que, així per al físic com per al moral, constitueix l'home social, no els quedava a aquells desgraciats més que llàgrimes als ulls i odi al cor. A poc a poc aquest odi i aquestes llàgrimes, barrejats a una mica d'aquesta energia feroç que sembla apoderar-se dels cors ulcerats, es van convertir en un desig insaciable de venjança. Aquesta venjança va esclatar i va ser terrible. Cada si- 156 VÍCTOR BALAGUER gle, cada país van tenir la seva, i totes tenen el mateix caràcter. A les valls del nostre Canigó existeix memòria d'una llegenda tradicional, que potser s'ha anat desnaturalitzant en passar de segle en segle i de boca en boca, però que recorda les peripècies terribles d'un d'aquests drames populars. Entre Molitj i Vinçà, llocs que avui formen part del Rosselló i per tant de França, s'alçava el castell de Folch o Fulco de Graves, posat com un niu d'àguila sobre una roca altíssima, i que només a penes per un dels seus costats era accessible. Com totes les habitacions d'aquest gènere al segle XIII, que és al qual ens remuntem, era una pesada massa de pedra, on tot s'havia sacrificat a la defensa i res a la comoditat. Torre de l'homenatge, torrelles a les cantonades, pont llevadís amb cadenes de ferro, muralles, fossats, sageteres, merlets, subterranis, res faltava del que caracteritzava aquestes ombrívoles morades feudals. Tenia el senyor de Graves una filla anomenada Faneta, educada amb cert caràcter d'independència i donada a jocs virils. Era d'ardent imaginació i li agradava muntar a cavall, anar de caça, manejar les armes com els homes. Amb aquest gust exclusiu pels exercicis violents, Faneta era superbiosa, altiva, inflexible, irascible. Tenia a més en el seu caràcter alguna cosa d'indisciplinable i de salvatge, reunint tots els instints vehements d'una naturalesa inculta i totes les nobles qualitats d'un cor generós. Al mateix temps, en una cabana veïna al castell vivia un jove serf, fill de serfs, anomenat March. March havia estat el company d'infància de Faneta, de la qual la mare de March havia estat dida. Els dos joves havien crescut i s'havien educat junts, ELS CARRERS DE BARCELONA I57 permanecent d'aquesta manera l'estopa al costat del foc, fins a arribar el dia en què el foc va agafar l'estopa. II. Un dia, en un d'aquests moments d'expansió que tenen tots els cors en instants donats i en circumstàncies especials, Faneta havia dit ingenuament a March: — March, jo crec que t'estimo. — I també jo crec estimar-vos, — havia contestat sense vacil·lar el jove serf. Però, al mateix temps, March es va quedar silenciós. Li va semblar que en el fons del seu cor sentia encendre's una altra passió, que no era l'amor, però de la qual l'amor era el mòbil. Va recordar que alguns dies abans, havent trencat una tassa al castell, la castellana l'havia brutalment amenaçat amb l'enuig del senyor de Graves, que, segons ella va dir, podia exercir sobre ell tota l'extensió dels seus drets. Era recordar-li que el seu senyor i amo podia disposar de la seva vida, segons el seu lliure arbitri. Aquesta amenaça havia exasperat l'ànima de March, que semblava no esperar més que l'ocasió d'un ultraig per desplegar la terrible energia de què el dotava la naturalesa. El pobre jove, entregat a aquestes reflexions, es deia a si mateix: «Jo no sóc res a la terra. Estimo aquesta dona, i el seu pare pot fer-me matar com a un vil animal, valent-se per a això del pretext d'aquest mateix amor. Tanmateix, sento bategar en aquest pit de serf un cor que no estaria mal col·locat en el d'un noble. La meva naturalesa és la mateixa que la d'aquests nobles orgullosos que em menyspreen. Pel dret de la naturalesa s' 158 VÍCTOR BALAGUER arroguen el d'oprimir altres homes els seus iguals Però, ¿d'on i de qui tenen aquest espantós privilegi? Jo concebo que un lleó esquinci i destrossi un tímid cérvol, perquè el lleó té urpes; però cap home ve al món millor armat que un altre, i la força i el valor són igualment propietat de tothom. ¿Qui, doncs, ha pogut dictar un contracte tan horrible? ¿Què pot tenir de sant un pacte en què l'un és no més que el tamboret i l'altre el peu que el tira? Només per una cosa poden romandre els serfs subjectes als senyors per la covardia. Ah, si tots se m'assemblessin! Trencant els nostres ferros sobre els cranis dels nostres senyors o aprenent a morir, seríem ben aviat el que no som: homes, tenint una família nostra, fills nostres, casa nostra; i quan estiméssim una dona no tindríem por de la vergonya si es dignava abaixar-se fins a nosaltres, ni de la forca si gosàvem nosaltres elevar-nos fins a ella.» Aquestes i altres semblants eren les reflexions que es feia March; i quan d'elles va donar part a Faneta, parlant-li amb tot l'enèrgic sentiment d'una ànima ulcerada i amb el veritable accent del cor. Faneta, que ja s'havia acostumat a pensar com March, sense considerar ni tan sols que la diferència de condicions feia en ella estranys semblants pensaments, li va tendir la mà i li va dir: — Tenen raó, March. Si fos jo serf, em rebel·laria. Aquestes poques paraules, dites amb l'expressió generosa de l'ànima independent i altiva de la jove, van ser un nou fibló per a March. Molt sovint fins aquell moment s'havia sentit impressionat per la iniquitat que pesava sobre la gent de la seva casta, però mai no havia pensat a venjar-les. Calia per a això una de ELS CARRERS DE BARCELONA I 59 aquestes paraules que obren al pensament una via nova en un d'aquests moments d'exaltació en què està disposat a rebre la impressió de les passions bones o dolentes. La reflexió de Faneta i la confessió que havia produït aquella escena, eren suficients per posar a March en aquesta disposició d'esperit: així és que, apoderant-se amb frenesí de la mà que Faneta li tendia, — Faneta — li va dir, — acabeu de disposar de la meva vida. Vull, tinc el dret, i tindré el valor de trencar el jou de la servitud, de ser l'igual i l'enemic de tot aquell que pretengui subjugar-me. El nostre Déu, el meu senyor Jesucrist, que ha estat el venjador del dèbil i de l'oprimit, beneirà de segur els esforços que faci qualsevol home per recobrar la seva independència. I agenollant-se als peus de Faneta, va afegir amb accent inspirat: — Faneta, i vós, senyor meu Jesucrist, sigueu testimoni que sacsejo per sempre la pols de la servitud. Davant d'Aquell que va baixar al món per ensenyar als homes que hi ha un Déu i un pare per a tots; davant d'aquella que, per la confessió del seu amor, acaba d'engrandir-me als meus propis ulls provant-me que un serf pot ser un home, davant dels dos juro que viuré lliure o sabré morir. III. Aquest és l'origen que la novel·la dóna a la rebel·lió de March, i així explica la manera com es va decidir a posar-se al capdavant dels Blancs. La crònica no esbrina l'origen de la rebel·lió, i ens el presenta ja rebel i cap temible de l'associació. A la vessant septentrional dels Pirineus orientals existien llavors unes bandes de pagesos armats 1 6o VÍCTOR BALAGUER que havia aixecat l'opressió dels nobles i que devien succeir-se, durant segles, sota diverses denominacions. Es designava als de què ara parlem amb el nom de Blancs, perquè anaven tots uniformement vestits, per sobre dels seus vestits, amb una camisa que servia per fer-los reconèixer entre ells, impedint que se'ls confongués amb altres. Els Blancs eren associacions de pagesos o serfs, que en aparença res tenien de fix ni de permanent, però que en realitat sempre subsistien en el cor d'una província o d'una comarca. Només apareixien de nit. De dia, cada associat tornava a la seva feina, arrossegant amb aparença de resignació la cadena que la força havia lligat al seu coll, sense que ningú pogués sospitar que en aquell cos encorbat sobre la terra bategués un cor sempre en rebel·lió oberta contra l'estat social d'aleshores. A un senyal donat, cadascú deixava els instruments de la seva feina, i empunyant la destral d'armes o la torxa incendiària, es reunia a altres grups, formaven junts bandes, i es llançaven sobre les terres o els castells dels nobles, portant per tot arreu la devastació, l'incendi i la mort. Al sortir el dia, no quedaven d'aquestes terribles excursions nocturnes més empremtes que les cendres o els enderrocs. Era com un furios huracà que, desencadenat durant la nit, es desvaneix amb l'aurora matinal. March es va afiliar a una d'aquestes bandes. El seu cor estava tan ple d'odi i de venjança; la seva boca expressava amb tanta energia els sentiments dominants en el seu cor, que en pocs dies va adquirir una influència notable. Va ser nomenat per unanimitat cap de la més formidable d'aquelles bandes. Acostumava aquesta banda a reunir-se al peu d'un castanyer. Allà arengava March als seus, d'allà partien ELS CARRERS DE BARCELONA 161 per les seves expedicions nocturnes, allà repartien el botí, allà celebraven els seus consells i assemblees. D'això va provenir que se l'anomenés March del Castanyer, nom que després havia de conservar la seva posteritat com a cognom. Ben aviat es va fer temible el nom de March del Castanyer. Mai, en cap ocasió, un altre cap de bandolers ha obtingut més celebritat ni ha causat amb el seu sol nom més espant. Era l'esglai i el terror de valls i muntanyes. IV. La part novel·lesca de la llegenda refereix amb ombrívols colors una visita que, al principi del seu mandat, va fer March a una bruixa molt anomenada al país. Cal tenir en compte que March, temerari i temible en els combats com ningú ho havia estat abans que ell, acabava de ser nomenat cap de diverses bandes de Blancs, voluntàriament reunides sota les seves ordres. Tenia ja gairebé a la seva disposició un exèrcit. Certa nit, segons expliquen, va somiar que una serp s'havia enroscat al seu cap. En aquella època els somnis representaven un gran paper en la vida, i per poc que oferissin alguna particularitat extraordinària, s'afanyaven a anar a consultar i a demanar l'explicació a algun endeví. March, l'endemà d'haver tingut aquest somni, va reunir els seus companys sota el castanyer tradicional, i després d'haver-los explicat el seu somni, els va parlar d'aquesta o semblant manera: — Germans i companys, ja heu trencat els vostres grillons; però això no n'hi ha prou: falta ara que conquesteu els drets a la llibertat. Passeu la vista al vostre voltant: la natura és apacible, les flors són boniques, l'aire és pur, el cel brillant, els ocells ha- TOM XXII II 102 VÍCTOR BALAGUER Troben la tranquil·litat i la calma en els seus nius entre les branques, els peixos mateixos al fons de les aigües tenen llibertat i descans: tot és lliure a la natura. Per què, doncs, no ho ha de ser també l'home? Tots teniu dret a ser lliures, i al vostre braç i al vostre valor cal confiar la conquesta d'aquest dret. El meu somni d'aquesta nit ha d'indicar-nos alguna cosa d'això. Anem, doncs, a consultar la bruixa de la muntanya, i ella ens ho explicarà. La proposta de March havia estat un tribut a l'espècie de culte que els Blancs tenien per la bruixa, i, acceptada amb entusiasme, el cap i sis dels seus van partir en direcció a la cova on aquesta vivia, oculta entre els barrancs i fragositats de la muntanya. Oiguem com el llegendista refereix la visita dels Blancs a la cova de la bruixa. Es trobava aquesta, diu, en l'acte de procedir a les seves evocacions, quan es van presentar March i els seus companys a la porta de la gruta. Tot just els va divisar la bruixa, va exclamar amb veu terrible: — Potències infernals, i vosaltres, espectres errants entre les tenebres de la nit eterna, acudiu, i que pereixin aquests estrangers si aquí els porta una intenció culpable! Així va dir, i dibuixant ràpidament tres cercles a l'aire amb la seva vareta màgica, va proferir paraules inintel·ligibles. A l'acte es va sentir un soroll sord, i la terra va semblar tremolar i estremir-se sota les plantes dels nouvinguts, com si es disposés a obrir-se per a engolir-los. Però March, sense immutar-se, va avançar alguns passos, i dipositant als peus de la bruixa diversos presents que havia portat expressament, li va dir: — Venim només per consultar-vos, oh temible maga! i res no teniu a témer de nosaltres. Som fills del poble rebel·lats contra els seus senyors, que venim a preguntar-vos si coronarà la victòria els nostres esforços. ELS CARRERS DE BARCELONA 163 Tot seguit va passar a explicar-li breument el somni que havia tingut la nit anterior. La bruixa va romandre uns moments silenciosa i com absorta en les seves meditacions; però de sobte, i per un canvi ràpid, va passar sobtadament del silenci al deliri. Els seus cabells flotant en desordre sobre les seves espatlles nues i sobre el seu front, la seva capa negra tirada cap enrere, els seus grans ulls rodant dins les seves òrbites amb increïble volubilitat, donaven a la seva fesomia, jove encara i bella, cert caràcter sobrehumà. Amb mà febril va empunyar la seva vareta màgica, i després d'haver-la fet girar per damunt del seu cap amb la rapidesa del llamp, va traçar amb ella un cercle a terra, i amb veu sombria va murmurar algunes paraules en sons i accents desconeguts. A l'acte va tornar a estremir-se la terra, va xiular el vent d'una manera lúgubre, el foc de la llar que estava apagat es va encendre per si sol, i núvols de flames i de dens fum es van llançar a l'espai. Li va semblar a March que entre aquells dens núvols de fum passaven ombres fantàstiques, visions rares, i començava a fixar-s'hi per assabentar-se, quan, sobtadament com havia aparegut, tot va desaparèixer. Va cessar el vent de xiular, la terra d'estremir-se, es va apagar el foc, i la bruixa embolicant-se el cap amb la seva capa, va obrir un llibre misteriós on es trobaven traçats caràcters màgics, va alçar la seva vareta amb la qual va assotar l'aire, la terra i el llibre, i amb veu inspirada va deixar sentir una mena d'oracle, que pot traduir-se d'aquesta manera: La serp que al front s'enroscarà La força del guerrer indicarà. Sota la planta dels guerrers la terra tremolarà; El fum dels castells la llum apagarà; A rius i a torrents la sang correrà; De bell mig de les ruïnes la llibertat naixerà. 164 VÍCTOR BALAGUER Quan March a la tomba estarà I viu d'ella sortirà, Correu tots a les armes i De sobte la Sibil·la es va interrompre, com si un poder superior li hagués segellat els llavis. Va afegir pocs moments després amb veu misteriosa: — Res més em és permès de revelar-vos. Sortiu, sortiu d'aquí! Ni heu de interrogar-me més, ni heu de tornar a visitar-me. I en dir aquestes paraules, va desaparèixer. Per fosc que semblés l'oracle, March i els seus van semblar quedar satisfets. Des d'aquell dia, el prestigi de March va augmentar entre la seva gent, i va arribar amb el temps a ser tan gran i extraordinari, que amb una paraula, amb una ordre, amb un senyal podia reunir sota el seu comandament totes les bandes de Blancs que aleshores assolaven el principat de Catalunya i el comtat de Tolosa. V. March no havia deixat mai de estar en intel·ligència amb Faneta, i es conta que més d'una vegada s'havien vist i parlat de nit en el mateix castell de Graves, on tenia el mitjà d'introduir-se quan volia el terrible cap dels Blancs. Llavors, aquell home davant del qual tremolaven tots els qui l'envoltaven, al sol nom del qual s'estremien de terror els habitants de llunyanes comarques, queia als peus de la seva adorada implorant submís una paraula d'amor i tremolant de tots els seus membres en veure dibuixar-se un núvol de dolor o d'ira en el semblant de la volguda del seu cor. Una nit, Faneta va revelar al seu estimat que el seu pare havia disposat de la seva mà, demanada pel senyor d'un ELS CARRERS DE BARCELONA 165 castell veí. L'enllaç s'havia de fer abans d'un mes. March va jurar que això no succeiria i que a la terra no hi havia poder suficient per arrencar Faneta dels seus braços. Va decidir, doncs, d'acord amb ella, apel·lar a un rapte, i heus aquí com aquest va tenir lloc. A la petita vila d'Auleta s'havia de celebrar amb gran solemnitat una festa, a la qual havien estat convidades la castellana de Graves i la seva filla. No van deixar ambdues d'assistir. Celebrada la funció religiosa al temple, la gent es va agrupar a la plaça per presenciar les danses. La plaça estava vistosament decorada amb garlandes, flors, arbusts i domassos, i sota una mena de dosser s'havia reservat el lloc d'honor per a la castellana de Graves i per a Faneta. El ball estava en la seva major animació, i Faneta havia pres també part en ell, quan la gent que era a la plaça va començar a mirar-se i agrupar-se amb terror, mentre que de boca en boca circulava la frase: — Els Blancs! Aquí hi són els Blancs! Efectivament, una banda de Blancs tenia envoltat el poble, del qual ningú no podia escapar-se. La consternació, la confusió, la por es van apoderar de tots, i mentre alguns corrien a buscar les seves armes per defensar-se, les dones fugien d'un costat a l'altre. Enmig d'aquesta confusió, una partida de Blancs es va presentar a la plaça, manada per un cap que muntava un fogós cavall. Era March. En veure'l, Faneta va aparentar desmaiar-se, i llavors March, apoderant-se d'ella i aixecant-la en els seus braços com si fos una ploma, la va muntar a la gropa del seu cavall, que va sortir disparat amb la seva doble càrrega. Els Blancs van desaparèixer darrere del seu cap, sense que I 66 VÍCTOR BALAGUER res hagués de patir de la seva visita el poble d'Auleta. Més tard es va saber que March del Castany havia fet de Faneta la seva esposa, i que amb ella vivia feliç i content a la seva república de Loch-Franch. VI. En efecte: feia ja alguns mesos que March, cada vegada més temut i cada vegada també més poderós, havia aconseguit formar-se una mena de petita sobirania en un radi de diverses llegües, comprenent la part mitjana dels Pirineus Orientals. La dificultat d'expulsar-lo d'aquelles muntanyes, juntament amb la seva bravura i la seva intrepidesa, havia en certa manera donat consistència a la seva usurpació, i els seus dos poderosos veïns, els comtes de Barcelona i de Tolosa, satisfets en el fons de veure aquesta gran onada de rebel·lió confinada en la part més aspra dels Pirineus, no pensaven per el moment en intentar res contra ell. Veient, a més, que les bandes del terrible March cessaven en les seves devastacions començant un període de repòs, després d'haver-se partit les terres dels nobles que havien exterminat, s'havien tàcitament resignat a una mena de pau. No era més que una pau fictícia, és veritat; però, en fi, era una pau. Corrien aleshores els primers anys del segle xiii. March s'havia casat amb Faneta, i la seva primera cura, quan per aquest enllaç va arribar a ser senyor del domini on havia nascut serf, va ser reedificar el castell, convertint-lo en una veritable fortalesa, i fent-lo la seu d'una mena de regne en benefici dels qui havien seguit la seva sort i també de tots aquells que volien refugiar-se allí per viure a l'abric de les exaccions feudals. ELS CARRERS DE BARCELONA 1 67 Sota la denominació d'un home que tan bé sabia defensar els seus, i al voltant d'un castell que era inexpugnable per la seva posició, no va trigar a elevar-se un poble bastant important, que va arribar a ser la capital de la petita sobirania que el serf rebel havia aconseguit crear. La població va anar augmentant amb tanta més rapidesa quant els seus habitants gaudien allí de garanties i privilegis que no trobaven en cap altre lloc. En efecte, el primer acte de March va ser proclamar una mena de constitució, per la qual abolia l'esclavitud en el seu domini, constituint a manera d'una organització lliure que va fer donar al poble el nom de Loch-Franch (lloc franc). Encara es veuen les restes en un punt dels Pirineus Orientals que porta el nom corromput de Ginclá (lloc de franquícia). Heus aquí, d'altra banda, el pacte o la carta per la qual es regia la nova república, i el text de la qual ens ha estat conservat pel savi comanador de la Història del Llenguadoc, És tant més interessant aquest document des del punt de vista històric, quant, per primera vegada, el principi democràtic es col·loca en situació ofensiva i defensiva cara a cara amb el principi opressor. I és tant més curiós, quant és un dels esglaons d'aquells moviments ofensius que van esclatar en els segles següents contra aquell últim principi i d'on segles més tard havien de sortir l'emancipació del món i la llibertat moderna. Heus aquí aquest pacte, que porta en el text el títol de Soladitium (solidaritat). «Els associats, després d'haver jurat sobre les santes relíquies observar la seva confederació i guardar-se una fidelitat recíproca, han convingut el següent; » Primerament prometen fer en el lloc que estarà designat a l'efecte, la inhumació d'aquell dels seus l68 VÍCTOR BALAGUER associats que arribi a morir, contribuir a les despeses dels funerals i seguir el seu comboi. ))Tothom que falti a aquest deure queda condemnat a pagar una mesura de mel. ))Es comprometen tot seguit a socórrer-se i protegir-se mútuament. Si el perill és molt fort, haurà de ser previngut el magistrat; i si descuida la protecció de la persona en perill, serà condemnat a pagar una lliura. ))Si un confederat és mort, el seu assassí pagarà una lliura. Si es nega, i es troba en situació de pagar, serà processat, però si és pobre, la societat contribuirà a pagar, en la proporció convinguda, la multa a què hagi estat condemnat. »Si un associat cometés un crim voluntari i sense haver estat ofès, serà condemnat a la multa en el cas que la víctima no formés part de l'associació; però si la víctima fos membre d'aquesta i el crim hagués estat comès injustament, pagarà llavors una doble multa, una als parents del difunt, una altra a la societat, de la qual perdrà els avantatges. En aquest cas, tots els associats es comprometen, sota pena de la multa d'una lliura, a mai beure ni menjar amb el culpable, excepte en presència del magistrat o del bisbe » Seguien a continuació altres reglaments per protegir els contractants contra tota violència o per venjar-los de les que es cometessin, i, en fi, els reglaments dels drets dels associats, no dels drets polítics — ja que a això no s'havia arribat encara, — sinó dels simples drets de l'aire, de l'aigua, del que la naturalesa dóna gratuïtament a tots els animals i que els opressors de llavors refusaven als serfs. Per insuficient que pugui semblar en els nostres dies semblant confederació, omplia fins a cert punt el buit de la unió civil que existia poc o que no exis- ELS CARRERS DE BARCELONA I 69 tia, particularment en certs punts. Procurava almenys als individus quelcom d'aquesta seguretat que el seu aïllament, la seva debilitat, la seva innocència i les lleis no estaven en situació de garantir-los. Tot això podia ser just, però era de molt mal exemple als ulls dels nobles i del clergat, constituint per això mateix un gran crim per a March del Castanyer. Els nobles li retreien no només el seu naixement servil, sinó també l'haver-se elevat al seu nivell i l'haver assegurat als fugitius un racó de terra on estaven lliures de les seves tiranies; i pel que fa al clergat, no podia perdonar-li el que en el territori de Loch-Franch trobessin acollida i seguretat tots els que eren perseguits com a heretges. Ja es comprendrà el difícil que devia ser per a March escapar a aquesta doble animositat del clergat i de la noblesa. Per espai de molts anys es va lliurar de les seves insídies, però al capdavall va haver de sucumbir. Ja veurem com. VII. Va tenir March ocasió de prestar un servei al comte de Tolosa, llançant dels seus dominis una banda de merodejadors que els devastava. El comte, reconegut, el va convidar a passar a la seva cort per donar-li personalment les gràcies. La invitació estava concebuda en els termes més satisfactoris per a March. El comte de Tolosa, aquell alt i poderós senyor sobirà de tot el migdia de França, des del Roine als Pirineus, tractava ja el serf d'igual a igual, i res pot donar una idea més alta del terror que havia arribat a inspirar March i del prestigi adquirit pel seu nom, que veure una potència de gran raça estendre així la mà al que abans era un serf i que devia la seva elevació a un cop de fortuna. I 70 VÍCTOR BALAGUER March no va vacil·lar a acceptar una invitació feta de tan galant manera, i amb tota confiança es va dirigir a Tolosa. Per aquella vegada no es va haver de penedir. El comte el va rebre amb marcada distinció, i li va fer un dinar d'aparat que amb tota minúcia descriu Leynadier. Diu que al voltant de la gran sala en la qual s'havia posat la taula, es veien 100 joves de condició servil, alineades com les columnes d'un temple, immòbils com elles. Cadascuna portava sobre el cap un got de matèria preciosa, del qual s'escapava una flama vermella o groga o blava, o d'un altre color. Aquesta forma d'il·luminació, que els croats havien portat d'Orient, estava aleshores molt de moda.. Al centre de la taula s'alçava una torre amb els seus murs i merlets, en forma de colosal ramell. Pronunciat el Benedicite pel capellà del comte, va començar el dinar, servint-se'n una infinitat de plats, fins a arribar el moment en què la taula va gemegar sota el pes dels senglars rostits, de les llebres i dels cérvols, que la servitud va col·locar simètricament sobre ella en profusió extraordinària. Es disposaven els convidats a fer honor als plats, quan en el cim de la torre que estava damunt de la taula va aparèixer un nan que, agitant una bandera i fent sonar un corn per reclamar l'atenció, va declamar amb veu forta i sonora els següents versos: Picatz sobre rot De tal é d'estot, É se mai y a Retournatz pica. E envoutatge formel Di sennor di castel i. Entreu al rostit de punta i de tall, i si en queda més torneu a la càrrega. És el desig formal del senyor del castell. ELS CARRERS DE BARCELONA T7I Dit això, va saludar respectuosament i va desaparèixer. Abans de terminar el dinar, quan es va arribar a les postres, un trobador, acompanyant-se amb la seva cítara va cantar el sirventès següent: Be mi play lo doux tcms de pascor Qui fai fuelhos e Hors venir, E play mi quan aug la bandor Deis auzels que fon relentir Lor chant per lo boscatge, E play mi cuant vey sus etz pratz Tendos ¿ pavellós fermatz, E play m'en mon coratge Quan vey per campanhas rengatz Cavaliers ah caváis armatz. Atropi mi play un bon senhor Quan es primiers á Tenvazir Ah caval armat, ses temoc,' C'aissi fai los siens enhardits, Ah valent vassallatge, E quan el es el camp intratz Quascus deu esser assermatz E segr'e d'agradatge, Car nulus hum non es ren prezats So que á manhs colps pris á donnatz l'. Amb gran aplaudiment i entusiasme va ser rebut el cant del trobador, i així va acabar el convit. Em plau el dolç temps de primavera que fa néixer les fulles i les flors; em plau sentir com s'agita el brancatge amb els ocells que fan ressonar els seus cants pel bosc; em plau quan veig estesos pels camps les tendes i pavellons; però el que fa bategar el meu cor és veure estendre's en línia de batalla els cavallers armats a cavall. El que també em plau és un valent senyor quan és el primer en l'atac, llançant-se amb el seu cavall enmig del perill; és el mitjà d'encoratjar els seus cap a les valeroses proeses. Quan ell entra en campanya, tots han d'afanyar-se a seguir-lo de bon grat, perquè cap home és com ha de ser si no ha donat i ha rebut estocades. 1^2 VÍCTOR BALAGUER VIH. Mentrestant que March, una mica estrany a aquell luxe regi, s'atordia més que els altres amb l'embriaguesa d'aquella desordenada alegria, els seus enemics s'aprofitaven de la seva absència de Graves per perdre'l. A més de les revoltes dels serfs contra els senyors, de les quals March era en aquest país la més brillant expressió, les municipalitats del Migdia havien, un temps abans, lluitat contra la feudalitat del Nord. La lluita, política al principi, havia acabat per prendre un caràcter religiós, i es va predicar una croada contra els albigesos, als quals es va perseguir d'una manera implacable. Alguns dels ardents apòstols d'aquella doctrina reapareixien tan aviat en un punt, tan aviat en un altre, i, recentment, un havia predicat en els dominis de March, havent ressonat a la llunyania el seu sermó com una campana d'alarma. Un legat del Papa es va aprofitar d'aquella circumstància i va manar fixar un decret pel qual els dominis de March eren posats en entredit fins que fossin purificats d'heretges. El decret es va publicar durant l'absència de March, i durant la mateixa també una banda de merodejadors, que es deien croats i que eren protegits pel clergat, va entrar a sang i foc la república de Loch-Franch. Van fer precisament el que anys abans havien fet els croats a Besiers, on, en nom de la religió i en nom de Déu, es va degollar sense pietat a tots els habitants. Grans van ser la còlera i el disgust de March del Castanyer. Arribat gairebé al resultat a què aspirava per una increïble sèrie de triomfs, s'havia vist arran- ELS CARRERS DE BARCELONA I 73 car en un dia, per una infame maquinació, el fruit de deu anys de treballs, de lluites i de combats. Va tornar, doncs, a empunyar l'espasa i va començar una nova campanya; però, malauradament, va trobar un país esgotat. A més la guerra que se li feia era en nom de la religió, i se'l perseguia com un dia als albigesos. Des de dalt dels púlpits els sacerdots predicaven contra ell i contra els seus; des de dalt de les seves seus els legats del Papa i els bisbes llançaven contra ell les terribles excomunions i els airats anatemes de l'Església. March no tenia prou tropes per fer front a totes les forces contra ell desencadenades; però es trobava al mig d'un triple recinte de muntanyes, habitades per un poble valent, al qual, amb una paraula, podia retornar tota la ferotge energia de què ja abans havia donat prova. Aquesta paraula era la de llibertat. March la va pronunciar. El crit de llibertat va ressonar per primera vegada aleshores, a principis del segle xiii, a les gorges dels Pirineus. Cridant de totes bandes els serfs a les armes, els va anomenar homens de la deslliurança, és a dir, com avui es podria dir, soldats de la llibertat. La guerra va recrudir, més forta i més terrible que mai, però va començar amb mal èxit per a March. Els seus tres principals lloctinents havien rebut d'ell el comandament de tres castells, el setge dels quals només hauria bastat per esgotar la paciència de l'enemic. Però amb prou feines aquests capitans van veure des de dalt dels seus murs la butlla d'excomunió, portada al front de l'exèrcit enemic sobre una creu, amb el seu Crist cobert amb un vel negre, es van afanyar a capitular, temorosos del càstig amb què en nom de Déu se'ls amenaçava. 174 VÍCTOR BA LAGUER ba, i van obrir així amb l'entrega dels castells els camins que conduïen al castell on es mantenia fort el defensor dels drets i de les llibertats de tots. Després de diversos combats i de moltes traïcions, tot just li va quedar a March un grapat d'homes. Es va defensar com un lleó acorralat, però va acabar per sucumbir. En un terrible i últim combat, defensant-se sol contra una porció d'enemics, va caure a terra travessat de mortals ferides. Així va morir March del Castanyer, cabdill de la llibertat al segle xiii. IX. Desnaturalitzant el fet, la tradició l'ha perpetuat per mitjà d'una llegenda i d'una festa que, segons sembla, se celebra encara en aquelles muntanyes. Als Pirineus orientals, entre Molitj i el pont Nantilia, hi ha un torrent sec la major part de l'any. A les seves ribes, d'una ariditat desconsoladora, la mirada amb prou feines hi troba algunes plantes o alguns arbustos en què fixar-se. Al costat d'aquest torrent, a l'abric d'una immensa roca nua de tota vegetació, s'eleva una petita capelleta, coronada per una creu, resguardada per una reixa de ferro. Un dia, un sol dia a l'any, aquest lloc tan desert i tan salvatge es veu poblat per una multitud alegre i animada. Des del primer raig de sol acudeixen allí joves, vells, dones i nens, venint dels pobles veïns, proveïts tots de les seves corresponents provisions per passar el dia. El salvatge so de la cornamusa, tan en harmonia amb aquella naturalesa aspra, ressona aleshores en aquelles boques, els ecos de les quals torba només de tant en tant el crit de l'àguila perduda en l'espai. ELS CARRERS DE BARCELONA I75 Els joves i les donzelles es disposen a ballar el que en tot aquell país s'anomena les danses catalanes. Mentre comença a deixar sentir els seus estranys, però superbs sons, l'instrument tradicional que coneixem amb el nom de gralla, dones i homes canten un cor que, pròpiament, hauria de ser cantat només per dones, dividides en dues seccions i cantant cada secció en tocar-li el torn. Heus aquí aquest cor, que no és sinó una altra de tantes cançons populars del nostre país, que és veritablement ric en cançons d'aquesta classe. Gran servei ha de prestar a les lletres catalanes el que algun dia publiqui l'abundant i selecta col·lecció de les nostres cançons i romanços populars. Per fortuna, ja hi ha qui va recollint aquests cants i disposant-los per a la seva publicació. Diu així la cançó o el cor de què parlem: LES DONZELLES. A la plassa hi ha bailadas, Mare, déixami ana, Que jo que son boniqueta Bailador ne tiovarai. LES MARES Per fer com la Pepa, Que son bel galán, Mentres que dansava La monta á caball. La sella n'es verda, Lo caball n'es blanch. Pels carrers d'Auleta Se'n va tot ploran. — ¿De qué ploras, Pepa, De qué ploras tant? — Mon pare y ma mare, ¡Cuánt ells ho sabrán! Crida van la Pepa. 1^6 VÍCTOR BALAGUER No la trovarán. Ne son gents sentidas, D'assó morirán. LES DONZELLES. Si es moren que es moren, Els enterraran. Les campanes grosses Bé en tocaran: També les petites En repicaran. Les tombes són noves, Les estrenaran. Hi ha més de cent anys Que un lleó irat És aquí restat. Ens ha deslliurat I als cors és restat i. Després d'aquestes últimes paraules d'homenatge al màrtir de la llibertat, la història del qual s'acaba de relatar, tot canvia d'aspecte. La gralla toca un aire més alegre, més embriagador. Es forma el rotllo, i la dansa, començada amb monotonia, acaba amb gran animació. La tradició vol que aquesta festa, espècie de romeria, 1 Les donzelles. — A la plaça hi ha danses. Mare, deixeu-me anar, que jo, que sóc bonica, trobaré ballador. Les Mares. — Per fer com la Pepa, a qui el seu gentil galant, mentre que ballava, la va muntar a cavall. La sella era verda i el cavall blanc. Pels carrers d'Auleta se'n va plorant. — Per què plores, Pepa? per què plores tant? — Quan el meu pare i la meva mare ho sàpiguen, cridaran la Pepa i no la trobaran. Són gent tan sensible, que d'això moriran. Les donzelles. — Si moren, que es morin! Ja els enterraran. Les campanes grans per ells tocaran, i també les petites repicaran. Les tombes són noves, les estrenaran. Fa més de cent anys que un lleó airat aquí va quedar. Ens va alliberar, i els nostres cors guarden la seva memòria. ELS CARRERS DE BARCELONA 177 ria a la capelleta indicada, tingui lloc al lloc on aquella suposa que va morir un lleó que havia estat enviat per Déu per exterminar les bandades d'animals ferotges que desolaven el país; però, prossegueix dient la tradició, un dia totes les feres es van unir caient sobre el lleó, al qual van devorar. Si cal donar algun crèdit, despullant-la de certs detalls purament novel·lescos, a la història de March del Castanyer, el lleó de la tradició no és altre que el cabdill de Lloch-Franch. SIRÍS (carrer de l'arc d'en). Creua des del del Comte de l'Assalt al de Trentaclaus. Antigament es titulava de les Barallas, és a dir, de les Renyines. És el nom que li va donar el poble quan hi havia encara poques cases per aquells voltants; quan estava allò molt despoblat, i quan, per raó d'aquesta mateixa soledat, era aquest carrer el terreny on anaven a dirimir les seves querelles a cops de puny i a pals els homes del baix poble. Normalment es dona a aquest carrer el nom de Cires; però nosaltres l'hem vist escrit com Sirés en documents antics. Sembla que és nom de família catalana el que porta, encara que també podria ser una corrupció de Sirercys, cirerers. SITJAS (carrer de les). Del de Tallers condueix a la plaça del Bon Succés. Sitja equival en castellà a silo, lloc subterrani i eixut on es guarda el blat. Encara es distingeixen en l'empedrat d'aquest carrer, o si més no es dis- TOMO XXII 12 178 VÍCTOR BALAGUER tingien fa pocs anys, les boques de les sitges que estaven en ús a principis d'aquest segle. Després de construïdes, el carrer de què parlem va prendre la denominació que té avui dia, abandonant el seu nom antic, que era el de Massaguer, pertanyent de segur a alguna família catalana, en terrenys de la propietat de la qual s'obriria el carrer. OMBRA (carrer de la). Condueix del de Flassaders al de Corretjer. Per què se li va donar aquest nom? No encertem la causa. Se li va donar sens dubte el de l'Ombra, com s'hagués pogut donar el de la Llum, sense més raó que la lògica del perquè sí. SOMBRERERS (carrer dels). És a dir, dels Sombrerers. De la Plateria va a la plaça de Montcada. Gairebé tot aquest carrer va ser habitat llargs anys fins a principis d'aquest segle per sombrerers, el nom del qual va venir a prendre definitivament, abandonant el que abans portava. Per a la policia general de l'ofici de sombrerers no es van fer estatuts fins al 1545; però l'exercici de l'art s'ha de considerar establert a Barcelona des de principis del segle xiv o finals de l'anterior. Abans de dir-se com avui dia, aquest carrer va portar el nom de Roídos, que és de família, havent estat denominat primitivament d'Amalrich. Recordaria aquest nom d'Amalrich el d'aquell funestament cèlebre bisbe de Narbona, que tant va figurar en la croada contra els albigesos? De totes maneres, això ens ofereix ocasió per, encara- ELS CARRERS DE DARCELONA IJg que sigui molt summàriament, donar una idea als nostres lectors de qui va ser Amalrich i de qui van ser els albigesos, als quals hem fet al·lusió a les pàgines anteriors. De moment hem de dir que Arnaldo d'Amalrich, segons Amat, era oriünd de la noble família dels vescomtes de Narbona. «A les actes de Poblet, afegeix, on es veu ser català, apareix prior el 1192, i després tot seguit abat del mateix monestir; va ser successivament dissetè abat del Cister i general de tota l'orde. Va assistir al concili del Laterà de 1215, va ser inquisidor a Llenguadoc contra els albigesos, i com a llegat del Papa va manar la croada que es va enviar contra aquells albigesos.» Ara bé, aquest Arnaldo d'Amalrich és el que les cròniques de Provença coneixen sota el nom d'Arnaud Amaury. I dit això, anem a la història. Cal començar per tenir en compte que, des de l'any 1078, diversos estats dels comtats de Provença, de Forcalquier, del Venassin, del vescomtat de Marsella, del principat d'Orange, del Delfinat, del ducat de Savoia, feus abans del regne d'Arles, aprofitant-se d'una excomunió llançada pel Papa contra l'emperador, van començar a llançar les primeres llavors de llibertat i a sacsejar el jou de l'esclavitud sota el qual estaven abans. Veritat és que les grans ciutats del Migdia mai van estar completament subjugades pel règim feudal. L'esperit de la llibertat, ofegat per la tirania, es va despertar al segle XII. No contents amb desempallegar-se del despotisme dels senyors, els pobles van acabar per adoptar en alguns llocs institucions més o menys republicanes. Marsella, Arles, i sobretot Avinyó, van ser les ciutats que es van posar l8o VÍCTOR BALAGUER al capdavant d'aquest moviment, que va arribar a ser una gran revolució; època memorable que per desgràcia ens és poc coneguda, per manca d'historiadors especials. En aquesta aspiració del Migdia a la llibertat i a la independència, cal buscar el secret d'aquella terrible guerra contra els albigesos; guerra que, per més que es vulgui dir el contrari, va tenir un caràcter polític molt pronunciat; guerra que no va ser altra cosa que una sagnant lluita de la civilització del Migdia amb la tirania del Nord. Per poder fer-se càrrec d'aquella època, és necessari comprendre bé l'esperit de la societat meridional abans i durant les croades contra els albigesos. Així és com es pot tenir una idea d'aquella guerra sanguinària, el desenllaç de la qual va ser la submissió definitiva de la raça visigoda per la nació franca i la ruïna de tota una civilització per aquella lliga poderosa que per espai de vint anys es va desencadenar contra la nacionalitat provençal, combatent-la amb les armes de la religió. Dos trets ben distints marquen aquella època. Hi ha, per de pronto, i no pot ni s'ha de negar, un principi religiós; però hi ha també un principi polític. L'expressió de tots dos sentiments es dibuixa clara, perfecta, ostensible. No dóna lloc a dubte per a qualsevol que es prengui la feina de fixar-s'hi. Pel que fa al punt de vista religiós, ens n'abstindrem tant com ens sigui possible en aquesta breu ressenya: ja que si per una banda és matèria vidriosa i delicada, per l'altra no ens creiem amb la suficient competència per discutir semblants coses. Per tocar certs punts cal tenir competència i autoritat. A més, les lleis vigents al nostre país sobre impremta, que és forçós respectar, no deixen llibertat per abordar de front certes qüestions. ELS CARRERS DE BARCELONA lOI Farem, tanmateix, una confessió, ingènua i espontàniament. La il·lustració del poble, els seus costums, els seus hàbits, el seu esperit mateix, no consentien de segur que deixés d'imperar el catolicisme, font d'amor, de pau i de joia per a aquella societat. Havia de redundar en un gran bé i en una gran felicitat per al poble l'extirpació de l'heretgia naixent; però l'Església, que és tota unció, tota pau, tota dolçor, tota fraternitat, hauria pogut valer-se d'altres mitjans per aconseguir el seu objecte. Sobretot, la causa política havia de ser separada de la causa religiosa; sobretot, l'Església no hauria d'haver donat suport amb les armes poderoses de la religió a les armes iniques de la raça del Nord, perquè Mai, mai la llum va néixer al Nord. Va ser en nom de Déu, en nom de l'Església, sobretot, que les nacions es van alçar compactes per marxar a aquella guerra d'extermini. Per això mateix, segons ja han fet observar altres autors, se la veu impregnada de l'esperit de venjança mesquina i fanàtica que distingia aleshores el clergat; la cavalleria de l'Edat Mitjana era bel·licosa i opressora, però no tenia la crueltat del raonament. Dues races d'homes es van trobar cara a cara en aquella lluita sagnant: les enemistats, els odis, les repugnàncies que existien entre elles, i de què les cròniques ens donen expressiva idea, van contribuir no poc sens dubte als excessos que es cometien després de les batalles. Els provençals i els francesos no podien sofrir-se ni tolerar-se quan es trobaven en els tornejos, en els palaus, en les croades, que en va van voler agrupar-los a tots sota una mateixa bandera; ni els enllaços que es van efectuar entre les altes cases senyorials d'ambdues ribes del Loira, van poder extin- I 182 VÍCTOR BALAGUER gir del tot aquelles antigues i tradicionals antipaties. Encara avui mateix queda alguna cosa d'això, segons l'autor ha tingut ocasió de veure de prop, i sempre quedarà, mentre malauradament, així a França com a Espanya, el Nord vulgui imposar la seva llei. L'ambició, la cobdícia, la rapinya, diguem la paraula, van entrar per molt en la idea dels barons que es van afanyar a allistar-se sota les banderes de l'Església. Les belles i riques terres de Provença oferien una seductora presa als pobres cavallers del centre de França, que cremaven en desitjos de canviar les seves antigues torres mig derruïdes i els seus decrèpits castells per les immenses i opulentes castellanies del Migdia. No s'ha d'oblidar una cosa essencialíssima en la guerra de què parlem; guerra a la qual, repetim, s'ha volgut donar només un caràcter religiós, procurant separar hàbilment tot el molt que va tenir de política. Els historiadors cortesans del poder han ocultat sempre la meitat de les coses, si més no. Al costat de les violències del clergat, apareix una resistència organitzada contra ell, un principi d'emancipació intel·lectual. Nosaltres creiem sincerament, i no vacil·lem a afirmar, que si la reforma predicada pels albigesos va arribar a ser una causa nacional, es va deure sola i purament a la persecució d'odi i d'extermini predicada i portada a terme pel clergat. Sempre, en totes les èpoques i en totes les coses del món, les mateixes causes han produït els mateixos efectes. Per sagrada que sigui una causa, si s'apel·la a la força, la força fa víctimes, les víctimes es converteixen en màrtirs, els màrtirs inspiren llàstima, la llàstima promou la reacció, i la reacció acaba per repel·lir la força amb la força. Sembla com que Déu ha volgut, amb la lògica indeclinable que hi ha en la raó ELS CARRERS DE BARCELONA 183 de ser de les mateixes coses, posar un fre als homes que per la seva posició mateixa i per l'apassionat de la flaquesa humana podrien abusar de la santedat d'una causa, fent-la servir per a mires i interessos aliens a ella. No cal buscar altre origen a la causa que va fer que la reforma dels albigesos s'estengués com un reguer de pólvora inflamada per tot el Migdia, fent que aquest s'armés, més que per defensar aquella, per venjar les víctimes; més que per protegir l'heretgia, per defensar i conquerir la llibertat política; més que per sostenir la novetat d'una doctrina religiosa, per resistir a la invasió opressora i combatre en favor de la independència contra la tirania. Si els senyors territorials van adoptar la reforma albigesa, va ser perquè els donava una independència que abans no tenien, alliberant-los de la subjecció al Papa; si els pobles de la llengua d'Oc la van adoptar, va ser perquè responia a les seves necessitats, perquè satisfeia les seves aspiracions, perquè els alliberava d'un clergat que s'oposava a les seves franquícies locals i als seus interessos materials. Així, doncs, les pretensions polítiques del clergat, en lloc de servir al seu triomf, van precipitar la marxa de les innovacions religioses. L'heretgia no era cosa nova al Llenguadoc, on des dels primers segles s'havia anat reproduint sota una o altra forma, amb un o altre nom, i sempre barrejada amb alguna cosa de sentiment polític, com a cosa natural al caràcter d'independència i de llibertat que ha dominat constantment al Migdia. Pels anys de 1147 va tornar a propagar-se de nou, i amb certa insistència, pul·lulant diverses sectes, que després van venir a confondre's totes sota el nom d'albigesos, pel fet que, segons sembla, va ser a Albi ' 184 VÍCTOR BALAGUER on van començar a fer-se les predicacions més fervoroses de la nova doctrina. Els albigesos predicaven singularment, valent-se d'això com d'una arma, contra el luxe i la impuresa dels prelats i clergues, els costums desordenats dels quals aleshores, en general, no deixaven efectivament de prestar abundant matèria als discursos dels innovadors. Pel que fa a la doctrina que proclamaven, ja s'ha dit el més pertinent al cas. Els heretges van arribar a ser tan nombrosos, que el 1178 Ramon V de Tolosa, catòlic ardent, veient la infinitat de nobles que havien abraçat les noves opinions, va escriure al rei de França perquè «l'ajudés a exterminar els enemics de Jesucrist.» El seu fill Ramon VI, que el va succeir el 1194, no va manifestar el mateix horror per les doctrines que l'Església havia condemnat, i es va sospitar aviat que les afavoria. L'exemple d'emancipació que la província aquella podia donar a l'univers catòlic, va ocupar vivament el pontífex Alexandre III, que va encarregar a diversos bisbes la predicació evangèlica al país. Poquíssim resultat va haver de donar aquesta missió; però no per això es va renunciar a l'esperança de domar l'heretgia. Tan aviat com la tiara va cenyir el front d'Innocenci III, aquell Papa de geni vast i audaç va comprendre el perill que amenaçava la supremacia romana, i va ordenar als prínceps, comtes i barons que assistissin als seus llegats, i als pobles que s'armessin contra els heretges. Els albigesos, segons sembla, eren de costums evangèlics i purs, i atacaven a tot preu els principis de la disciplina romana i els abusos d'un poder insaciable. Potser per això les persecucions dirigides contra ells són les més implacables de què fa menció la història. Innocenci III, amb el seu esperit veritablement superior, va comprendre tot el perill que existia ELS CARRERS DE BARCELONA 185 per al poder papal en deixar arrelar aquelles innovacions, en deixar desplegar les seves ales a la civilització del Migdia, i va decidir extirpar l'heretgia amb el ferro i amb la flama, enfonsar-la sota les ruïnes del poder que l'emparava. El 1198 ja havia enviat al Llenguadoc dos monjos del Cister, les predicacions dels quals van ser inútils. El 1203 en va enviar dos més, Raoul i Pere de Castelnau, amb el títol de llegats i amb amplis poders. Pere de Castelnau era una espècie de fanàtic sincer, violent i intransigent. Ambdós llegats no van obtenir dels magistrats de Tolosa ni dels oficials del comte més que promeses, i l'únic fruit de les seves amenaces va ser que els predicadors heterodoxos, en lloc de predicar a la llum del dia, celebressin les seves assemblees entre les ombres de la nit; però van donar informes contra una certa part del clergat, van depor o suspendre tots els bisbes sospitosos de connivència o de tebior, i els van reemplaçar per sacerdots de zel ardent i intransigent. No va trigar el Papa a enviar-los de reforç el mateix abat del Cister, l'Arnaldo de Amalrich, el nom del qual, citat per incidència, ha donat lloc a aquesta relació. «Arnaldo de Amalrich, és l'historiador Henri Martin qui parla, era un d'aquests flagells de Déu que la La Providència envia en les seves jornades de còlera Aquest home tenia, sota el seu hàbit de monjo, el geni destructor dels Genserics i dels Àtila.» Ben aviat se'ls va unir també un quart apòstol, que com ells s'havia fet monjo del Cister després d'haver estat per llarg temps trobador i d'haver-se fet cèlebre amb les seves cançons amoroses. Es deia Fulco o Foulquet. Els llegats van deposar el bisbe de Tolosa, i en el seu lloc van nomenar Foulquet. Van ser així mateix auxiliats per Sant Domènec, el 1 86 VÍCTOR BALAGUER qual va recórrer el país de la llengua d'Oc, com a predicador, abans d'imaginar i organitzar la institució que va fer cèlebre el seu nom. Domènec apareix als ulls de la posteritat atònita com un contrast estrany d'humilitat i de crueltat religiosa. «Quan es llegeix la vida d'aquest monjo cèlebre, ha dit un autor; quan s'estudien les seves obres, ens sembla estar perpetuament assistint a una d'aquestes sessions del tribunal de la fe on es condemnava bonament una víctima per la seva salvació, i on es tractava de provar-li que només per al seu bé i felicitat se l'enviava a la foguera.» Tots els esforços d'aquests llegats no van produir més que resultats lents i incerts. El violent mode de procedir de Foulquet, l'antic trobador, només va aconseguir fer-lo odiós a les seves ovelles. Els magistrats de Tolosa, els senyors dels castells i, sobretot, el comte, quan es veien vivament apremiats pels llegats, protestaven de la seva ortodoxia i prometien exterminar els dissidents; però no feien res. El comte manifestava evident repugnància a ser el perseguidor i el botxí dels seus súbdits. Ramon es preparava aleshores per a una guerra. Pere de Castelnau li va requerir perquè oblidés la seva querella i s'ocupés només dels interessos de l'Església. El comte es va negar, i el llegat aleshores el va excomunicar, ratificant el Papa la sentència per mitjà d'una lletra apostòlica en què prodigava els càrrecs contra el comte. Va consentir per fi Ramon en fer la pau, però procurava guanyar temps. Llavors Pere de Castelnau va esclatar en imprecacions, i Ramon, exasperat, en amenaces. En aquells moments un oficial del comte, que es va trabar de paraules amb el llegat, el va travessar de part a part amb la seva espasa, deixant-lo cadàver. L'ocasió, llarg temps esperada, es presentà per fi: s'imputà a Ramon VI, malgrat les seves protes- ELS CARRERS DE BARCELONA I §7 tes, la responsabilitat del crim, i Innocenci III va resoldre fer predicar contra els heretges una croada en els mateixos termes i amb els mateixos mitjans que per a les grans expedicions contra els infidels. Ramon, excomunicat de nou, va ser per la seva ordre anatematitzat en totes les esglésies. «Som-hi, soldats de Crist!», venia a dir el Papa. «Extermineu la impietat per tots els mitjans que Déu us ha revelat. Esteneu ben lluny el vostre braç, i combatiu amb mà vigorosa els sectaris de l'heretgia, fent-los una guerra encara més ruda que als sarraïns, ja que són pitjors. Pel que fa al comte Ramon, encara que invoqui el nom de Déu i ofereixi donar satisfacció a Nos i a l'Església, no desistiu per això de fer pesar sobre ell el pes de l'opressió que per la seva conducta mereix. Expulseu-los, a ell i als seus partidaris, dels seus castells i terres, a fi que els catòlics ortodoxos puguin establir-se en tots els dominis dels heretges.» No era això predicar l'extermini? A l'al·locució del Papa els oradors albigesos van contestar amb terribles sermons. Un d'ells, prenent com a text les paraules d'Ezequiel: Espasa, espasa, surt de la beina i templa els teus fils per matar, es va expressar amb aquestes fulminants paraules: «La Santa Seu s'ha convertit en un centre d'infecció, en un lloc de prostitució. Els papes impius han fet de la casa de Jesucrist una caverna de lladres, d'on els tigres amb mitra i l'ànima de fang surten per devorar. El ferro i la flama és el que s'ha d'oposar a semblants miserables, les robes blanques dels quals, semblants als marbres de les tombes, no serveixen més que per ocultar podridura i infecció. »Què més espereu ja per decidir-vos entre Jesucrist i Satanàs? Mireu els vostres botxins, mireu com 1 88 VÍCTOR BALAGUER avancen! Han abandonat ja les paraules meloses amb què volien adormir-vos, i han esquinçat ja el vel que els cobria. Sota els seus llavis hipòcrites es veuen les seves dents de tigre. Es divisen les seves urpes de voltors a través dels seus vestits de púrpura i de les seves capes sacerdotals. Aquestes columnes de l'infern són els homes de sang i de rapinya: els fills de Déu es coneixen pels seus sofriments. Allà on hi ha les víctimes i els màrtirs, allà hi ha els justos. «Ha arribat ja el moment en què el gra ha de ser separat de la palla. Siguem tots soldats, en el perill comú. Déu ho vol; Déu estarà amb nosaltres. Armem-nos, marxem i colpegem sense descans per tot arreu on hi hagi màrtirs a venjar i botxins a castigar. » Espasa, .espasa, surt de la beina i templa el teu fil per matar. » No era això predicar la carnisseria i la venjança? Predicada la croada per l'Església, Felip August, al parlament de Villeneuve-le-Roy, va donar llicència als seus barons i els va permetre anar contra els heretges per secundar l'Església. Els barons francs es van afanyar a empunyar les armes. Els caps principals que van prendre la creu, van ser Eudes, duc de Borgonya; el comte de Nevers, el de Saint-Paul, el de Bar-sur-Seine, diversos arquebisbes i bisbes, altres cavallers, i el comte Simó de Montfort. El comte de Montfort, el nom del qual havia de fer-se per sempre cèlebre en la guerra contra els albigesos, havia estat un dels campions més audaços de la croada de 1201, havent seguit els francesos al setge de Zara. En l'atac de Constantinoble, Montfort es va separar dels croats i va passar al servei del rei d'Hongria, i després se'n va anar a Palestina, on va lluitar cinc anys contra els infidels. Va arribar a França, de re- ELS CARRERS DE BARCELONA 189 torn de la seva llarga peregrinació a Ultramar, sense haver pogut adquirir ni feu ni comtat, ja que totes les terres més riques de Palestina es trobaven aleshores en poder dels sarraïns. Es va afanyar, doncs, a acceptar un lloc de capità en la nova croada, que podia afegir a la seva petita baronia de Montfort d'Amaury, entre París i Chartres, les fèrtils campanyes de la Provença. De tots els punts de França havien acudit cavallers per allistar-se sota les banderes de la creu i caure com voltors sobre la presa que els oferia el Migdia. Felip August va enviar 15.000 homes d'armes. Tots portaven creus als cascos per distingir-se dels croats d'Ultramar, que les portaven a les seves corasses. Quan el comte Ramon va saber el gran aixecament de gent que es feia a tota França contra ell, va començar a preparar els seus mitjans de defensa; però els seus intents bèl·lics no van durar gaire temps. A la vista d'aquells formidables preparatius dels francs, va perdre la serenitat, faltant-li l'alt esperit, la força moral i la decisió que haguessin pogut, o salvar-lo, o fer-lo sucumbir amb honor. Es va il·lusionar amb l'esperança que podria calmar els qui havien resolt la seva pèrdua i que d'antuvi es repartien els seus botins. Va negociar, va suplicar, es va humiliar de diverses maneres, va devorar mil afrentes, i els seus enemics es van aprofitar de la seva debilitat per treure-li un a un tots els seus recursos i per destruir els seus suports a fi d'anihilar-lo per complet. Miló, legat de la Santa Seu, el va requerir perquè comparegués davant un concili de bisbes reunit a València de Provença. Va accedir el comte, i en presència dels prelats i del poble reunits es va començar a deliberar. Va prendre Miló la paraula i va dir: — Ramon, promets obeir fidelment les meves or- IgO VÍCTOR BALAGUER dres? Vols posar a les meves mans, en penyora, set dels teus castells? — Sí, senyor legat, — va respondre el comte. Llavors Miló, dirigint-se als cònsols i magistrats d'Avinyó, Sant Geli, Nimes i altres poblacions, allà presents, els va preguntar: — Esteu disposats a desobeir Ramon, si deixa de complir el que acaba de prometre? Els ciutadans van contestar amb aclamacions, i el comte va llegir la fórmula del jurament. «En el mes de Juny de l'any 1209, jo, Ramon, per la gràcia de Déu duc de Narbona, comte de Tolosa, marquès de Provença, em poso jo i els meus castells, a saber, Oppede, Montferrant, Beaumes, Mornás, Roquemaure, Fourges, Fanjaux, sota la misericòrdia de Déu i sota el poder absolut de l'Església romana, del Papa, i de vós, Sr. Miló, legat de la Santa Seu apostòlica, per servir de fiança amb motiu dels articles pels quals sóc excomunicat: confesso des d'ara mantenir aquests castells en poder de l'Església romana i del Papa, prometent confiar-los a qui vulgueu, i obligar, conforme ordeneu, els castellans i habitants al jurament de guardar-los exactament tot el temps que estaran en poder de l'Església, no obstant la fidelitat que em deuen.» Després d'aquest jurament, el legat Miló va enviar a prendre possessió dels castells donats en garantia, i només llavors va ser admès el comte Ramon a l'absolució. El 22 de Juny el legat, en companyia de molts bisbes, es va situar al vestíbul de l'església de Sant Geli, on s'havia aixecat un altar ple de relíquies. El comte Ramon va avançar cap al santuari. Anava nu fins a la cintura, i portava lligada al coll una corda, els dos caps de la qual sostenien dos bisbes ELS CARRERS DE BARCELONA I9I com els d'una bèstia de càrrega. Llavors, prenent el comte la paraula, es va expressar així davant tota l'assemblea amb accent commogut: «A l'any dotze del pontificat de mon senyor el papa Innocenci III, jo, Ramon, en presència de les santes relíquies, de l'Eucaristia i de la vera creu, juro obeir totes les ordres del Papa i les que vós em doneu, Sr. Miló, pel que fa a cadascun dels articles pels quals he estat excomunicat. Prometo donar explicacions de bona fe sobre tots els punts dels quals he estat acusat, i particularment sobre el que es diu de no haver jo mantingut el jurament que havia prestat d'expulsar els heretges i d'haver-los afavorit; sobre el que es diu d'haver jo sostingut bandes de merodejadors, mesnades o companyies de lladres, i confiat a jueus càrrecs públics; sobre el que es diu d'haver jo robat el domini de la Santa Església, fortificant els monestirs com a llocs de defensa, i expulsat de la seva seu el bisbe de Carpentras, al qual m'obligo a pagar una indemnització de 1.800 sous raymodins; sobre el que se sospita d'haver jo pres part en l'assassinat del legat de la Santa Seu, Pere de Castelnau; sobre el que es diu d'haver jo empresonat el bisbe de Vaison i haver-me apoderat del seu palau. Si falto al que dic, consento que els castells donats en garantia quedin propietat de l'Església, i que aleshores els meus súbdits siguin absolts del jurament de fidelitat.» Pronunciades aquestes paraules pel comte, el legat Miló es va expressar en aquests termes: «Comte Ramon, jo et mano restablir el bisbe de Carpentras en tots els drets que té dins i fora de la seva diòcesi; restituir així mateix totes les propietats de l'església de Vaison, etc. I vós, Guillem de Baucio, príncep d'Orange, Gui- ig2 VÍCTOR BALAGUER llerm d'Arnaud, Ramon d'Agout, Bertran de Laudún, Bernat d'Andusa, senyor d'Uzes i senyor de Lunel, aquí presents, presteu tots el mateix jurament?» I tots van contestar: — Ho jurem. Llavors va començar la cerimònia de reconciliació. El legat va fer posar una estola, en lloc d'una corda, al coll del comte de Tolosa, i havent-la agafat pels dos caps, el va introduir al santuari assotant-lo amb unes disciplines. El comte tenia el rostre encès de vergonya. Per fi, el legat li va donar l'absolució. La multitud era tan gran a l'església, que va caldre fer sortir el comte Ramon, ple de sang, per un subterrani que sortia al camp, després d'haver passat davant del sepulcre de Pere de Castelnau com en expiació del crim del qual se l'acusava. El legat va reunir una assemblea l'endemà, i noves condicions van ser imposades al comte Ramon, qui va acceptar tot el que se li va exigir. Se li va fer prometre i jurar sobre els sants Evangelis que quan els prínceps francs arribessin als seus estats, els obeiria puntualment, tant pel que respectés la seva pròpia seguretat, com per les altres coses que jutgessin oportú recomanar-li per a la seva utilitat o per a la de tot l'exèrcit de Déu. D'aquesta manera, el comte de Tolosa fins i tot es comprometia a prendre les armes contra els seus propis súbdits. «És de creure, diu un historiador provençal, que si tant es va humiliar va ser només per dissipar la tempesta i allunyar l'exèrcit amenaçador que avançava contra les poblacions del Migdia.» El vescomte de Besiers, de més resolució i més viril caràcter que el comte de Tolosa, no va voler cedir ELS CARRERS DR BARCELONA I 93 ni prestar-se a aquelles humiliacions, i contra ell es va dirigir la ira dels qui es deien missatgers de Déu. Els habitants de les petites poblacions i de les cases de camp s'havien refugiat tots a Besiers, heretges o catòlics, ja que l'exèrcit dels croats era tan temible per a uns com per a altres. Els caps de la croada van enviar a la ciutat el mateix bisbe de Besiers, el qual va reunir els habitants a l'església catedral de Sant Nazari, i, representant-los el greu perill en què es trobaven, els va aconsellar que rendissin la ciutat al legat, posant a les seves mans els heretges que ell, bisbe, coneixia perfectament, i els noms dels quals havia posat per escrit. Tots unànimement es van negar. — Venerable pare — li va dir un dels cònsols, — tots som cristians i al nostre voltant només veiem germans. El bisbe se'n va anar amb aquesta resposta al camp, i els croats van deliberar sobre la classe de càstig que s'hauria d'imposar a la ciutat rebel. Va ser resolt l'extermini. Alguns cavallers van demanar gràcia en favor dels catòlics; però el legat Arnau d'Amaurich, abat del Cister, va decidir la qüestió dient: — Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus. Es van acostar els croats a la ciutat, i els de Besiers van sortir a trobar-los, amb més bravura certament que prudència. Van ser rebutjats, i els enemics van entrar rere ells a la ciutat. «Tots els que van poder, diu un cronista, es van retirar a l'església de la Magdalena. Els capellans (canonges) d'aquesta església van fer sonar les campanes fins que tothom va ser mort. Tots van ser passats a degolla, homes i dones, i ni un sol no es va salvar. Mai no s'ha vist ni sentit cosa semblant. Saquejada la TOMO XXII 13 194 VÍCTOR BALAGUER ciutat, la van lliurar al foc i tot va ser devastat o cremat de manera que no va quedar ànima vivent. El cronista Aubri o Alberich de Troisfontaines pretén que els morts van ser 60.000, i d'ells 7.000 almenys a l'església de la Magdalena. El contemporani Bernat Isthier de Llemotges diu que només van ser 38.000. Arnaldo d'Amalric, en la seva carta donant compte de la victòria del Papa, confessa 20.000.» Les poblacions es van exasperar llavors. Hi va haver un crit d'indignació general contra el domini dels homes de França. Narbona va haver de rendir-se i, per una traïció inconcebible del llegat, el vescomte de Besiers es va veure obligat a capitular a Carcassona. El 22 d'agost, Simó de Montfort es feia proclamar vescomte de Besiers i Carcassona, i Arnaldo d'Amalric arquebisbe i duc de Narbona. Ramon de Tolosa va veure llavors que encara estava més amenaçat que abans. Les exigències dels llegats van anar creixent, cada cop més imperioses i més dures. Ramon i els magistrats de Tolosa van rebre ordre de lliurar, amb cossos i béns, tots els sospitosos d'heretgia. Els magistrats van contestar noblement que no hi havia heretges a Tolosa. Llavors el llegat del Papa va excomunicar de nou el comte i va posar entredit a la ciutat. Es va humiliar de nou Ramon, va partir cap a Roma, va veure el Papa, va ser enviat davant un concili, i per tals afrentes va haver de passar, que la força del seu dolor li va retornar la seva perduda energia. Però llavors va poder comptar amb l'auxili de D. Pere II anomenat el Catòlic, rei de la Corona d'Aragó. En la nostra Història de Catalunya hem referit ja tot el que toca al nostre príncep. Per això només direm aquí alguna cosa en dues línies. El rei d'Aragó va intervenir, però ni els llegats ni el ELS CARRERS DE BARCELONA 195 Papa van voler escoltar-lo. Llavors va passar els Pirineus amb un exèrcit i es va unir al comte de Tolosa. Va tenir lloc la famosa batalla de Muret. En ella va morir D. Pere d'Aragó; en ella va sucumbir la causa de la nacionalitat meridional. Tots els castells i ciutats es van omplir de dol, perquè el patriotisme havia arribat al seu últim grau d'exaltació. L'Església va posar mà sobre les poblacions del comte. El bisbe de Foulquet va regressar a Tolosa, d'on havia estat expulsat, i Ramon, després d'haver abandonat el palau dels seus pares per ocupar la casa d'un ciutadà, va passar a Catalunya i a Aragó, d'on després va anar a Anglaterra i a Itàlia. Simó de Montfort va ser nomenat comte de Tolosa. El Nord triomfava. La dominació de Montfort sobre el Llenguadoc semblava assegurada. Totes les grans ciutats reconeixien la seva bandera; els castells més forts obeïen als seus homes d'armes; una nova feudalitat posava sota la seva autoritat més de 150 cavallers; el comte Ramon i el seu fill s'havien vist obligats a abandonar el seu patrimoni; tot el clergat afavoria els nous posseïdors; es predicava l'obediència als francs com un dogma, i l'odi als comtes desterrats com un article de fe religiosa. Contra tantes causes que afavorien als invasors del Migdia, creixia i es fortificava, tanmateix, aquest gran poder al qual res resisteix: l'opinió pública. Els francesos, amos per les armes, eren considerats com els opressors del país, com a injustos conqueridors que havien expulsat la família nacional dels comtes de Tolosa; les antipaties de raça es manifestaven en tota la seva força; el provençal només obeïa per força al seu superior d'origen franc, i sospirava sense cessar per la seva independència. Els capítols, jurats, ma- ig6 VÍCTOR BALAGUER gistrats, municipals, els castlans que havien conservat els seus dominis, el poble tot, en una paraula, s'indignava contra aquella autoritat nova, oposada als seus costums i als seus hàbits. En aquestes circumstàncies, Ramon i el seu fill van partir de Gènova i van desembarcar a Marsella. Aquesta antiga ciutat no pertanyia aleshores a cap senyor i es governava per si pròpia. La república de Marsella va abraçar amb ardor i entusiasme la causa dels dos Ramons. El mateix va fer Avinyó. El comtat i marquesat de Provença tot sencer va prendre les armes, i va tornar a començar la guerra, que va durar prolongats anys, amb diverses alternatives i amb episodis veritablement èpics. La nacionalitat del Migdia va lluitar amb les armes de l'entusiasme i de la desesperació; però s'havia perdut al principi el moment més favorable. Els homes del Nord ja havien vist les belles i florents comarques del Migdia; ja havien posat un peu en elles, i no estaven disposats a abandonar la seva presa. Des de llavors fins avui, que segueix desgraciadament el mateix, el Nord, amb rars i marcats intervals, ha pesat sempre amb tota la seva càrrega de ferro i d'opressió sobre el Migdia. Diguem ara, en conclusió, algunes paraules sobre Arnaldo d'Amalric, del qual ens hem hagut d'oblidar per seguir el curs de la relació. Després que va haver ocupat la seu de Narbona, Amalric va passar a Espanya i va prendre part en la cèlebre batalla de Las Navas de Tolosa, de la qual va escriure en llatí un relat o relació com a testimoni ocular. Conclosa aquella guerra i batuts els moros, Amalric va tornar a la seva diòcesi de Narbona, que va voler canviar en principat acudint per a això al Papa. Venia ja des del principi titulant-se duc i príncep de Nar- ELS CARRERS DE BARCELONA I97 bona. Tanmateix, s'hi va oposar resoltament Simó de Montfort, i d'aquí van resultar grans rivalitats i profundes querelles entre els dos antics caps de la croada, units estretament quan es tractava d'anar contra els anomenats heretges, dividits per complet quan es va tractar de repartir-se els béns d'aquells heretges. En aquesta ocasió, el soldat va triomfar sobre el prelat. En 1216, Simó de Montfort va rebre de mans del rei de França, Felip August, la investidura del ducat de Narbona, al mateix temps que la del comtat de Tolosa, i llavors Amalric, furiós i venjatiu, va abandonar el seu partit pel del desterrat comte de Tolosa. L'home que tant havia predicat contra els heretges; el que havia pronunciat en el setge de Besiers les terribles paraules de "Mateu-los a tots, que ja Déu coneixerà els seus"; el que havia, en nom de Déu i del Papa, excomunicat el comte de Tolosa, va acabar per servir la causa dels heretges, només perquè el triomf contra ells no li havia servit més que per fer-se príncep de l'Església, quan ell volia, a més d'aquest, un altre principat. Torres Amat ens diu que Amalric va morir el 1224, i que el seu cos va ser traslladat al Cister. El mateix Amat tanca les poques línies biogràfiques que consagra a Amalric dient: "Alguns historiadors no han deixat de pintar-lo com molt amic de l'ostentació i mancat de mansuetud." IQS VÍCTOR BALAGUER T TALLERS (carrer dels). Condueix de la Rambla de Canaletes o dels Estudis a la nova plaça de la Universitat. Alguns pronuncien corruptament carrer d'Ostallers; però el veritable nom és el que li donem nosaltres. Taller en idioma genuí català significa carnisser, i recorda per això mateix aquest carrer el nom de l'ofici que exercien alguns dels seus habitants. Hi ha qui assegura que es troben notícies d'aquest carrer des de l'any 1320, i que llavors se la coneixia pel mateix nom que ara, originat de les carnisseries que s'hi trobaven establertes; però llavors naturalment devia existir el carrer extramurs. També hi ha qui diu que el 16 de les calendes d'octubre de 1326, D. Pere IV d'Aragó va confirmar a Pere de Bosset, que representava els habitants del carrer dels Teyers, per un altre nom el Colomer d'en Claramunt, la sentència que va dictar el batlle de Barcelona, ordenant que totes les meretrius i dones públiques que habitaven en aquest carrer i els seus voltants fossin expulsades. Sabut és, doncs d'ells ja hem parlat, que als voltants del carrer dels Tallers, al costat de la baixada de Canaletes, existia antigament un bordell o lupanar, que va ser retirat d'allà i traslladat a un altre lloc, quan en la segona meitat del segle XVI es va aixecar en aquell punt l'edifici de la Universitat. Encara és conegut vulgarment aquell lloc amb el nom de pati del bordell. ELS CARRERS DE BARCELONA IQQ A l'extrem d'aquest carrer, al costat de la plaça de la nova Universitat, hi ha l'Hospital militar de Catalunya. Té sales llargues, dividides en infermeries, segons les afeccions mèdiques i quirúrgiques; quadres especials per a les malalties de la vista, les venèries, la sarna, les veroles i tota dolença contagiosa. L'edifici es divideix en baixos, primer, segon i tercer pis, i els diversos departaments estan distribuïts de la forma següent: Als baixos, o sigui al voltant del pati porticat, que es troba al centre de l'edifici, hi ha l'església i estan establertes les oficines de comptadoria, farmàcia, magatzems, rebost, cuina, sala de banys i roberia. Als tres pisos alts hi ha 16 sales per a malalts, contenint a més el segon pis la sala de juntes i dormitori dels de guarda, on es troben també tots els aparells necessaris per a la curació diària dels malalts. Aquest local és capaç per a 680 llits. L'església no és molt antiga, ja que els sacerdots seculars de la congregació de Sant Vicenç de Paül, que van romandre en aquesta església i convent fins al 1824, no es van establir a Barcelona fins al 1704. El 1824 va servir aquest edifici per a fàbrica de tabacs, traslladant-se els sacerdots al nou edifici del carrer d'Amàlia, que avui serveix de presons nacionals. En una casa d'aquest carrer es va tramar una de les conspiracions diverses que van tenir lloc a Barcelona, a principis d'aquest segle, quan els francesos n'estaven en possessió. Els valents patriotes catalans es reunien sigil·losament per la nit, aprofitant la foscor, a la casa de què parlem, i allà van tramar la seva conspiració per fer fora els francesos. No van poder aconseguir-ho i van fracassar en la seva empresa, com ja havien fracassat altres vegades iguals intents. Els nostres lectors ja estan assabentats d'aquell trist 200 VÍCTOR BALAGUER període per la relació que hem fet de l'altra temptativa amb el mateix objecte, que va haver de costar la vida al P. Gallifa i als seus companys. Per falta de dades en el moment d'escriure aquestes línies, no podem fer el relat de la conspiració patriòtica que recorda la casa a què fem referència. Ens veiem precisats solament a consignar el record. TAMBORETS (carrer de l'arc dels). De l'Esparteria conduïa a la plaça del Born. Va tenir aquest carrer diferents noms. Primerament es va denominar den Colles, nom de família. Va prendre després el del Tamborinet, és a dir, del Tamborí; després el d'Arc de Santa Eulàlia, a causa d'una capelleta amb la imatge de la patrona de Barcelona, que es va construir en l'arc, i més tard va ser anomenada Volta i Barra deis aucells, és a dir, Arc i Perxa dels ocells. Aquest últim nom el va prendre de ser ella el lloc destinat per a la venda de tota classe de volateria. Aucell vol dir au, ocell i etc., i Barra, en el sentit que aquí s'usa, equival a alcàndara, veu de falconeria que significa la perxa o vara on es posen els falcons i altres aus de volateria. Amb el temps va abandonar també aquest nom i es va titular llavors dels Tamborets, Per què? Això és el que no hem sabut esbrinar. Tamborets, en català, pot significar, al mateix temps que tamborins petits, tamborets (seients). TAMARIT (carrer de). Un altre dels de l'eixample. Segons està traçat en el plànol, haurà d'anar a desembocar a la de Ronda. ELS CARRERS DE BARCELONA 201 Aconsellem a l'Excm. Ajuntament que li donés aquest nom en record del cèlebre diputat del Braç militar que tant va figurar en l'alçament de Catalunya de 1640. Tamarit és una de les més arrogants figures d'aquella època memorable. Hem parlat d'ell en diferents paratges d'aquesta mateixa obra i en altres, i per això mateix només reproduirem aquí el que amb referència a ell, i a cert succés en què va prendre part, vam escriure en una obreta lleugera i poc coneguda: "Era l'època en què Catalunya estava en armes contra Felip IV. A la veu del bon patrici Pau Claris, que havia ressonat en totes les orelles com l'eco d'un clarí de batalla, els catalans havien acudit a les armes. )>El marquès dels Vélez, general de les tropes del rei, havia traspassat el Coll de Balaguer, i després d'apoderar-se de Tarragona s'encaminava amb tot el seu exèrcit cap a Barcelona, focus i centre de la revolució. Barcelona va voler aturar el pas al triomfant general de Felip, i va triar per a això Martorell, la clau del Llobregat. La Diputació va treballar, doncs, incansablement en aixecar sometents, als quals es donava per punt de reunió aquesta vila, acudint amb summa brevetat, diu Meló, gent de Vic, de Manresa, de Ripoll, Granollers, Vallès, Hostalric, Mataró, etc., etc. «Comprenent que Martorell devia ser el seu antemural i el seu baluard de defensa, Barcelona va fer tots els esforços que pot imaginar l'art de la guerra per conservar aquesta vila, a la qual va enviar el Dr. Ferran, oïdor eclesiàstic, que si era en efecte un ardent i entusiasta patrici, era en canvi un home de molt curts abasts en la ciència militar. A continuació de Ferran van anar terços aguerrits amb capitans experts, combois de queviures i municions, i en una paraula, tot el que podia ser necessari. 202. VÍCTOR BALAGUER «Martorell va ser, doncs, fortificada i posada en estat de defensa, no deixant de ser estrany el cas, ja que aquesta vila era propietat del mateix marquès dels Vélez a qui es disposava a resistir amb tot acarnissament. ))L'exèrcit castellà va prosseguir avançant; es va apoderar de Vilafranca del Penedès, i va prendre per assalt, després d'una enèrgica resistència per part dels seus defensors, la població de Sant Sadurní d'Anoia. Cingit amb aquests llorers es va presentar el marquès davant Martorell, la seva pròpia vila, el govern militar de la qual acabava de ser encarregat al diputat D. Francesc Tamarit, el qual, per ser insuficient la guarnició, va demanar nous auxilis a Barcelona. Aquesta, que havia esgotat tots els seus recursos, i l'esperança de la qual consistia en defensar el pas de Martorell, jutjant ser aquella la veritable defensa i fortificació seva, va fer un esforç suprem, i en nom de la pàtria va cridar a les armes a tots els que se sentissin amb força per sostenir-ne una. Va ajuntar, doncs, en breu terme un terç de 3.000 homes; però la major part eren frares, capellans, vells i estudiants, els quals, amb més patriotisme que suficiència, s'havien presentat a empunyar una arma al crit suprem de la pàtria en perill. ))El marquès dels Vélez, per atacar a Martorell, va disposar que el seu exèrcit es dividís en dos, anant l'un a prendre la volta i a atacar per un costat a la vila, mentre que l'altre l'atacava també per l'altre, tancant-la així entre dos focs. »Disposat així tot, va avançar contra Martorell alhora que els assetjats van sentir amb gran assombrament les trompetes contràries per l'esquena. Dur va ser l'atac, però bé i valerosament sostingut, tenint lloc una lluita acarnissada, un combat a ultrança sense misericòrdia i sense quarter. «Tamarit va veure que tots els esforços que es fessin serien ELS CARRERS DE BARCELONA 203 inútils, i que allà hi anaven a morir sense fruit totes aquelles forces, esperança de la pàtria, que podien encara servir de molt a Barcelona. Va reunir, doncs, consell de capitans, i es va decidir emprendre la retirada a la capital. Coneixent l'enemic l'intent, es va oposar a això amb tots els seus recursos; però els terços catalans van burlar amb el seu valor tots els seus esforços, sostinguts d'altra banda pels que havien quedat a Martorell a parar l'empenta del gruix de l'exèrcit enemic, no vacil·lant en sacrificar-se gustosament en ares de la pàtria, ja que allà la millor esperança que tenien era la de morir combatent i matant. »Finalment, Martorell va ser pres, i heus aquí com Meló, testimoni ocular, en fa la descripció: «Allí, »diu, es va satisfer la venjança d'uns per la resistència d'altres, com »si la defensa fos culpa; la fúria no perdonava »edat ni sexe: a tots els va igualar la crueltat en una mateixa »misèria. L'entrada a Martorell va costar la vida d'alguns »soldats i oficials, i entre ells la mort més sentida va ser la de D. José de Saravia, cavaller de l'hàbit »de Santiago, tinent de mestre de camp general i l'«home més pràctic en papers i despatx d'un exèrcit »que cap altre. Dels catalans van faltar més de 1.000 homes entre infants i cavalls lleugers. Per la »mateixa raó que el Vélez esperava d'aquell lloc més »obediència, va permetre que allí l'estrall fos major.» Tal va ser l'atac de Martorell, víctima de la seva fidelitat a la causa catalana. El marquès dels Vélez es va aturar tot un dia en aquella propietat seva, com per plorar, diu Meló, les ruïnes del seu Martorell, i de seguida va seguir a Barcelona. Tanmateix, no va passar gaire temps sense que la mateixa vila veiés tornar, trencat, desbandat, fugitiu i malmès, aquell exèrcit puixant i aquell general orgullós, que pel mateix que esperava de Martorell més 204 VÍCTOR BALAGUER obediència, va permetre que fos allí major l'estrall. Tota la supèrbia del castellà havia caigut a les portes de Barcelona, destrossada la seva host pels valents defensors d'aquesta ciutat i del seu castell de Montjuïc. TANTARANTAKA (carrer de). Va de la del Rec a la plaça de Sant Agustí Vell. Abans de ser enderrocat el barri de la Ribera i construïda la Ciutadella, aquest carrer tenia més extensió que la que avui té. Amb el den que la fan precedir alguns en escriure el seu nom podria recordar un cognom; però més aviat creiem nosaltres que és el seu nom un de tants altres vulgars i xocarrers, usats principalment pel poble baix. TARRAGONA (carrer de). Estarà a l'eixample, tenint com a laterals i contigües les del Llobregat i Llansa. Fàcilment es comprendrà per què aconsellem que se li donés aquest nom, sent acceptat pel Municipi. Tarragona és una de les ciutats que existeixen a Espanya de més il·lustre passat, de més nobles glòries, de més grans records. A l'època dels romans era la capital i va donar nom a la immensa part de la nació que es va dir la Hispània tarraconense. En la nostra època, en el nostre mateix segle, es va fer cèlebre per la seva resistència als francesos i per l'horrible matança de patriotes que en ella van cometre els soldats de Napoleó. Llarg seria escriure la història de Tarragona. Es necessitarien volums. ELS CARRERS DE BARCELONA 205 Guarda encara aquesta ciutat il·lustre, a més del record imperible de les seves glòries, vestigis admirables de les seves grandeses monumentals, que els savis i els estrangers vénen a estudiar. TAIMAS (carrer de les). De la de Sant Olaguer o Olegari va a parar a l'eixample. Es va anomenar de les Tapias per les que abans la limitaven a un i altre costat. Segons sembla, es perllongava llavors fins a arribar a la Rambla, sortint a l'esquerra de l'edifici que va ser primer col·legi de pares carmelites i avui és caserna de la Guàrdia civil. TAPINERÍA (carrer de la). Comença a la de Ripoll i va a desembocar a la plaça de l'Àngel. Antigament es deia de la Xapineria o de la Chapinería, i tant el nom que porta com el que portava recorda l'ofici dels que generalment l'habitaven, a saber, tapiners o chapiners i sabaters. Les veus catalanes xapí i tapi equivalen a les castellanes chapín i tapín, i, per consegüent, Xapineria i Tapineria corresponen a chapinería i tapinería, o sigui l'ofici de chapinero i el lloc o botiga on es fabriquen i venen chapins. Els xapins eren un calçat propi de senyores de distinció, amb tres o quatre soles de suro, i servien per a resguardar-se de la humitat i fer més gran l'estatura de les dones, segons es veu en el tractat Contra la demasía de vestir y calzar, escrit pel primer arquebisbe de Granada, Hernando de Talavera. Sembla que algunes eren tan extremades en usar soles de 206 VÍCTOR BALAGUER suro, que, com diu un autor coetani, en portaven tretze per dotzena. El costum exigia a Espanya que les donzelles portessin sabatilles o calçat lleuger i baix, no posant-se xapins fins al dia de casar-se. D'aquí va venir el proverbi passar de sabatilles a xapins, és a dir, passar de donzella o soltera a casada. En aquest carrer es veu encara conservat el frontis d'una de les portes de l'antic palau major dels comtes de Barcelona. Aquesta porta, que, com hem dit en un altre lloc, era la que donava sortida als espaiosos jardins del palau, està convertida avui en sabateria. TARASCÓ (carrer de). Travessa del carrer de Graciamat al de Mercaders. Primitivament es va dir d'en Roca i després d'en Mèlicol, noms de família ambdós, prenent per fi amb el temps el que avui conserva. És també aquest un cognom? Més aviat creiem que pugui provenir de tarasca o recordar la llegenda que va donar nom a la vila provençal de Tarascon (en català Tarascó). Segons una pietosa tradició, Santa Marta, germana de Maria Magdalena, va anar a fixar-se amb la seva criada Marcel·la a les ribes del Roine, donant a conèixer a aquells habitants la religió cristiana. «Ara bé, diu el llegendista, hi havia aleshores a la vora del Roine un drac furiós, gruixut com un toro, amb el cap com un lleó, les crineres com un ase, les dents com espases, l'esquena tallant com una falç, la cua del color de la víbora. Caminava amb sis peus, de forma humana, i estava cobert d'una escata com una tortuga, sent tan fastigós- ELS CARRERS DE BARCELONA 207 que li deien ordinàriament Tarasca, la qual cosa vol dir lleig i deforme.» Aquest monstre antediluvià, sempre segons la llegenda, devorava les bèsties, els animals salvatges i amb preferència els éssers humans. El poble va demanar amb gran instància a Santa Marta que els lliurés d'aquell monstre, i, moguda dels seus precs, Santa Marta es va dirigir a un bosc que es deia Nerloc, és a dir, Bosc Negre, cau del monstre, i el va ruixar amb aigua beneita. A la primera gota, el monstre va començar a estremir-se en violentes convulsions i a fer esgarrifosos rugits; a la segona, va caure a terra; a la tercera, Santa Marta el va lligar amb un cinturó, o, segons altres, amb la seva lliga, i el va lliurar al poble, que de seguida el va matar. Tal és la llegenda cristiana que es refereix, i que, com tantes altres d'un gènere igual, no és sinó l'al·legoria del cristianisme domant el monstre de la idolatria i de la barbàrie. Tal és també l'origen del nom donat a la bella vila de Tarascó, que està situada a Provença, a les ribes del Roine, lloc deliciós i pintoresc que l'autor d'aquestes línies ha tingut ocasió de visitar molt sovint, i on precisament escriu avui aquestes línies. Tarascó té, entre altres coses notables, el castell del rei Rene o Renat i l'església de Santa Marta. Avui dia les sumptuoses galeries d'aquell castell-palau i les seves espaioses sales, que tantes corts d'amor van presenciar i tants certàmens del gai saber presidits pel bon rei, serveixen de presó i de caserna per a la tropa. L'església va ser construïda a finals del segle xii sobre les ruïnes d'un temple romà. És creença general, entre els habitants de Tarascó, que Santa Marta va morir en aquella vila, i que les seves restes van ser depo- 208 VÍCTOR BALAGUER sitades en una gruta que va ser convertida en capella. Aquesta capella subterrània, incrustada de marbre negre, existeix encara a l'església, i en ella hi ha la tomba de la santa. Tarascó, en memòria de la seva llibertat per Santa Marta, celebra cada any la que es diu festa de la tarasca. Consisteix aquesta festa, una de les més populars de Provença, en dues processons solemnes que tenen lloc la primera el segon diumenge després de la Pasqua de Pentecosta, i l'altra el dia de la festa de Santa Marta. En la primera, la tarasca està representada d'una manera furiosa i fent caure amb la seva enorme cua a tots aquells a qui una indiscreta curiositat impel·leix a acostar-se; en la segona està, per contra, tranquil·la, conduïda per una donzella vestida de blanc, que la porta lligada i la fa seguir. Aquesta festa va ser arranjada pel mateix rei Rene, que la va dirigir i presidir el 1469. La primera jornada és la més curiosa. Al sortir de l'església de Santa Marta, la processó es posa en marxa. Primerament avancen, en dos files, els tarascaires o cavallers de la Tarasca: són 30 poc més o menys i van precedits del seu cap, que porta el bastó de comandament, i seguits de la seva bandera, en el llenç de la qual està representada la tarasca: llueixen en els seus vestits la seda i el brodat; en la seva banda porten la imatge de la tarasca: els seus colors són vermell i blanc. A continuació dels cavallers de la Tarasca va la música, composta de tamborils i flabiols, pertanyent a la confraria dels vinaters o viticultors, que van tots amb els seus estris de treball o portant ceps, carbasses, barrils, etc. Van seguits de quatre homes, dos dels quals porten el barril, o millor la bota coneguda amb el nom de Bouto-embriagou (bota de l'embriaguesa). ELS CARRERS DE BARCELONA 209 mentre que els altres dos porten grans barres sobre les espatlles. Després d'ells marxa una altra bandera, i segueixen els jardiners i hortolans, portant tota mena de plantes i verdures, un amb una col monstruosa, un altre amb carxofes, aquell amb un gran ram de flors, aquest amb una cistella plena de verdures diverses. Alguns porten a la mà regadores i els instruments propis per al cultiu, i els que marxen darrere sostenen una gegantesca garlanda de branques de boix. n. continuació dels hortolans van els pastors, amb el bordó a la mà; els pagesos, els carreters, etc. un segon grup de tambors i flabiols tanca la marxa del seguici. Ben aviat el crit tradicional de ¡La gadotí! ¡la tarascón! anuncia la proximitat de la tarasca, que no triga a entrar a la plaça de la Magdalena, on la bulliciosa multitud la crida a grans veus. Al seu aspecte redoblen les aclamacions i la cridòria. Les mares mostren als seus fills aquell animal extraordinari, massa informe, abrigada per una espècie de corassa, de sota la qual surt un cap de drac que llença foc pel nas. Alguns tarascaires, ocults a les entranyes de la tarasca, tenen cura d'anar alimentant aquella bufada infernal amb els seus coets; altres, empenyent el monstre, li donen una agilitat extraordinària; però cal guardar-se de la seva formidable cua, espècie de llarga biga que es mou en tots sentits, i que més d'una vegada ha trencat cames i braços. Mentre que la tarasca descansa de la seva primera sortida, els individus del seguici executen diversos jocs a la plaça, i creixen el tumult, les rialles, la confusió, el desordre, la cridòria. És una espècie d'embriaguesa de tot el poble. TOM XXJI 14 210 VÍCTOR BALAGUER Un episodi rar ve de sobte a canviar la faç de la festa. Nostra Senyora dels Pastors es presenta sobtadament per assistir a la festa, acompanyada de la confraria de pastors. Nostra Senyora cavalca sobre l'animal que va tenir l'honor de servir de cavalcadura a la Santa Família en la seva fugida a Egipte. És una jove donzella, amb el rostre ple de candor i de noblesa, la que representa Nostra Senyora. Seguint la Verge va el nen Jesús, amb la diadema al front i la creu a la mà, portat a coll d'un robust personatge que representa Sant Cristòfol, patró dels mossos de corda. El nen, diu un cronista, se serveix de la creu per beneir els fidels; però Sant Cristòfol es comporta com un veritable sant d'avantsala: armat d'una escombra, que acaba amb un gran manyoc d'ortigues, i, amb el pretext de netejar el carrer per a la seva divina càrrega, l'emprèn amb les cames dels transeünts. Les queixes i lamentacions dels pacients, així com les riallades dels espectadors, es perden entre la música sorollosa dels tamborins i pífans que precedeixen el nen del somriure celestial i el sant del mal humor. Al nen Jesús succeeix un carro triomfal, tirat per mules. És el carro dels jardiners. De sobte les mules parteixen al galop. Pobres d'aquells que es troben al pas! No és que només corrin el perill de ser atropellats, sinó que els jardiners, que porten amb si les seves bombes i regadores, fan caure per tot arreu una espècie de pluja d'huracà. Ben aviat un altre carro en forma de barca, conegut amb el nom de L'esturgeon, assenyala la presència dels mariners del Roine a la festa. Llança un diluvi d'aigua. Després de l'huracà terrestre, la tromba marítima. La festa acaba amb jocs, amb danses, amb repartiment de pans i de flors. ELS CARRERS DE BARCELONA 211 . TAROXJETA (carrer de la). Creua del carrer del Pom d'Or al d'Abaixadors. Taronjeta és el diminutiu de taronja, per la qual cosa equival al nom naranjita, diminutiu de naranja. És tot quant se'ns ocorre dir sobre aquest carrer. TARROS (carrer den). Del de Carders condueix al de Gombau. Antigament es va anomenar den Gràcia primer, i després de Sant Narcís. Hi havia en aquest carrer una casa pertanyent a una família opulenta, un dels individus de la qual va deixar en morir un llegat perquè es construís en aquesta casa una capelleta a Sant Narcís i perquè cada any, el dia del sant, es donés una almoina a tots els pobres de la parròquia o del barri. Sembla que la voluntat del difunt es va dur a terme per espai d'alguns anys, i això potser va fer donar temporalment el nom de Sant Narcís al carrer. Quant al den Tarros que avui porta, si no és un nom vulgar, potser sigui un cognom de família. TAXER (carrer de l'arc den). Uneix el de Corretjer amb el d'Assahonadors. Tres noms ha tingut aquest carrer, i els tres de família catalana, recordant potser a propietaris en ella. Primerament es va dir d'en Llobet, després d'en Corretger i per fi d'en Taxer, En la història de les lletres catalanes figuren alguns Llobet. Al segle xi vivia ja un Llobet o Lupetus, natural • 212 VÍCTOR BALAGUER de Barcelona, varó molt docte i eminent, principalment en matemàtiques i astrologia. Se sap que va tenir estretes relacions i íntima amistat amb aquell cèlebre Gerbert, que després va ser Papa amb el nom de Silvestre II. Només es té notícia d'una de les seves obres, que és un llibre d'astrologia que de l'àrab va traduir al llatí per a estudi del seu amic el summe pontífex Gerbert. Bernat Josep Llobet era un notari de Castelló d'Empúries, home molt versat en la història catalana, que va escriure i publicar un Epitome de la casa de Cardona amb la genealogia i descendència d'aquesta casa. Es té notícia també d'un Francesc Llobet Mas i Navarro, que va ser prior de Meià i després abat de Gerri. Se li va atribuir un volum de poesies que va quedar manuscrit i s'ha perdut, i algunes altres obres. Hi va haver així mateix un altre Lubetus o Lupetus, Joan Llobet, natural de Barcelona, ardent i entusiasta propagador de la doctrina de Ramon Llull. Va morir a Mallorca el 1460, i sobre el seu sepulcre es van posar els següents versos: Terrea Joaunis tenet hic lapis ossa Liibeti Arte mira Liillii nodosa enigmata solvit Hac eadem inonstrante polo Christumque Deumque Aique docens liberam conceptam crimine Aíaírem Luit ad extremum solvens quodcumqiie tribiitum Quem nos, o Siiperi! et janí coelestibus iillis Debentem simiis tiianí jam sancta precamiir O Pater omnipotens ciim sanctis vivat amene. De Llobet i Vallosera, contemporani nostre, gran erudit i escriptor conegut, ja hem parlat en un altre lloc d'aquesta mateixa obra. TEATRE (plaça del). És la que es troba a la Rambla, davant del teatre anomenat Principal o de Santa Creu, entre el tros de la ELS CARRERS DE BARCELONA 2I3 Rambla dit de Santa Mònica i el de Caputxins o del Centre. Hi surten els carrers d'Escudellers, Ginjol i Tren- taclaiis. Segons notícies que hem pogut adquirir, per eixamplar aquesta plaça es va destruir un carrer que es deia de la Muralla Vella, i abans s'havia denominat del Joch de la Rutila. Formaven part d'aquest carrer, quan encara estava dempeus, el mur antic de la ciutat i la línia de cases que es veu avui a la plaça, des de la cantonada del carrer d'Escudillers, darrere la font, fins a la de Ginjol. També en construir-se les cases d'aquesta plaça, immediates a l'altra cantonada del carrer d'Escudillers, va desaparèixer un altre carrer denominat del Laurel. El que hi ha de notable en aquesta plaça és el teatre, del qual ens ocuparem, encara que no amb tot el deteniment i els detalls que haguéssim volgut i pensàvem fer en començar aquesta obra. Aquest teatre deu el seu origen al privilegi que el 1579 va concedir Felip II a l'Hospital general de Barcelona per fer funcions de música i declamació, amb el dret de concedir permís, mitjançant alguna retribució, a les companyies o persones que el sol·licitessin per executar aquella classe de funcions. Segons les dades que hem pogut proporcionar-nos, el primer teatre que aleshores es va edificar al lloc on s'aixeca l'actual, era de fusta, i en ell van començar immediatament les representacions dramàtiques. Hem trobat que l'any 1591 el bisbe de Barcelona, D. Juan Dimas Loris, va manar publicar un edicte contra les farses i comèdies que en aquest teatre es representaven, particularment contra aquelles peces dramàtiques que recordaven fets i passatges de la Sa- 214 VÍCTOR BALAGUEK Sagrada Escriptura i vides de sants. Així deia aquest edicte, que per casualitat vam tenir ocasió de veure no fa molt de temps, en el seu article segon: «ítem, diem i manam a tots i qualssevol representants o farsants, així homes com dones, tant dels qui de present es troben en la present ciutat i diòcesi, com als qui per ventura hi arribaran, que sota pena de deu lliures moneda barcelonesa, per cada un i cadascuna vegada que faran el contrari, no gaudeixin ni presumeixin, en cap temps, dies ni llocs de la present ciutat i diòcesi, representar farses, comèdies o representacions de la Sagrada Escriptura, vides de Sants ni Santes, o altres vulgarment dites al DIVÍ.» De res van haver de servir sens dubte els edictes del bisbe, ja que sembla que les farses i comèdies sobre assumptes religiosos van prosseguir representant-se cada vegada amb més boga, motiu pel qual el referit prelat va tornar a publicar un altre edicte el 1597, sense que pel que sembla se'n fes més cas que del primer. En aquest mateix any de 1597 trobem en un dietari que els consellers van manar enderrocar el teatre de fusta que, sense el seu beneplàcit, els canonges administradors de l'Hospital tenien, d'acord amb els còmics, a la casa i hort davant la porta dels Ollers (Escudillers). Tanmateix, no degueren trigar a arreglar-se els canonges amb els consellers, ja que consta que precisament el mateix any de 1597 l'Hospital va manar construir un grandiós teatre de pedra, per reemplaçar el demolit de fusta, començant a usar del privilegi que el rei Felip li havia concedit, no sense que els consellers intentessin disputar-li'l més endavant. L'edifici aixecat va durar molt poc, ja que, a causa, sens dubte, de la seva mala construcció, va amenaçar ben aviat ruïna i fins i tot va arribar a caure, manant aleshores el ELS CARRERS DE BARCELONA 215 Hospital edificar-ne un altre de nou i millor. Així consta en l'obra que el 1618 va publicar a Barcelona el doctor en ambdós drets D. Fructuós Bisbe i Vidal amb el títol de Tractat de les comèdies, en el qual es declaren si són lícites, i si parlant en tot rigor serà pecat mortal el representar-les, el veure-les i el consentir-les. Efectivament, es llegeix en aquesta obra, pàg. 99, que l'Hospital «havia tingut cabal, no només per edificar un teatre tan costós com va fer a la Rambla, però encara per tornar-lo a edificar segona vegada, per haver-se'n caigut en acabar-se d'edificar la primera.» Entre altres curiositats dignes de ser apuntades, que relativament a aquest teatre hem trobat registrant papers i llibres, és una d'elles la que pels anys 1670 hi havia a Barcelona una companyia de còmics que cridava molt l'atenció i atreia gran concurs, distingint-se singularment l'actriu Damiana López.- Havia vingut aquesta a Barcelona amb la companyia del seu germà Adrià López. Es conta que era una noia gallarda, notable actriu i digna de memòria per les seves habilitats còmiques. Feia amb gran aplaudiment les primeres dames, i amb tant de fervor els autos sacramentals, que això li va inspirar la idea de retirar-se del teatre, vivint després a Barcelona, no només virtuosa, sinó evangèlicament, sense reservar cosa alguna d'un dia per a un altre sinó el seu sosteniment, ni per al de la seva germana Beatriu López, ni per al d'una esclava, que no volia separar-se d'ella encara que li donava llibertat. «Tenia una cunyada, diu un cronista seu, el marit de la qual obtenia a la cort cert càrrec molt visible, i aquesta li enviava alguns ajuts; i quan va morir li va deixar 500 ducats amb ordre que li'ls anés subministrant el llicenciat Penñarroya, perquè temien que, segons era la seva caritat, ella els donaria d'una vegada als pobres.» Heus aquí una altra dada curiosa: 216 VÍCTOR BALAGUER El 19 de Juliol de 1685, amb motiu de representar-se al teatre una comèdia que tenia per títol El golf de les sirenes, hi va haver un altercat entre els consellers i els jutges de l'Audiència, a causa d'haver-se fet servir per a les tramoies de la representació dels llocs que uns i altres acostumaven a ocupar en les funcions. En un dietari català, que existeix a l'arxiu de Moner de Fonz, altres vegades citat, es conta el fet en els termes següents: ))El dia 19 de juliol de 1685 els comediants van representar una comèdia que era el títol d'ella El golf de les SIRENES; i per ocasió de les tramoies que s'havien de fer en ella van ocupar la llotja dels senyors jutges de la reial Audiència i dels senyors consellers, i aquests senyors jutges es van fer fer un catafalç a manera de corredor que tenia tot el davant de les llotges que estan a l'entrant del corral; i havent-lo fet fer sens consentiment de la ciutat, i havent pres el lloc que dita ciutat havia de veure dita comèdia, sobre això es va tenir alguna discussió entre la ciutat i dits senyors del consell, i s'ajusta que es partís el lloc fent una escala a cada cap per pujar-hi, i els senyors del consell van donar la mà dreta a la ciutat.)) El rei Felip V, per cèdula real de 19 de Setembre de 1725, va manar que no es permetessin les comèdies públiques en aquesta ciutat sinó de la manera que s'expressa en dita cèdula, per la qual cosa es prevenia: (' 1.° Que les comèdies fossin vistes, llegides, examinades i aprovades primer per l'ordinari, perquè així s'evitin i no es representin les que tinguessin alguna cosa contrària a la decència i modèstia cristiana. ^ »2.' Que es prengui notícia individual de l'autor i representants que porta amb si, així homes com dones, amb tota distinció. »3." Que en el concurs se separin les dones dels homes, de manera que, fins i tot per entrar i sortir de la ELS CARRERS DE BARCELONA 217 casa de comèdies, no entrin ni surtin els homes per la porta per on entren i surten les dones. ))4." Que els comediants pugin i baixin al tablat per part excusada, per evitar turbació i guardar decència; i on els farsants són, no entri dona ni home, sinó els de la farsa, i estaran lliures per als seus vestuaris i tramoies, etc. ))5/^ Que pel cercle del tablat es posi una post, perquè no es registrin entrades, sortides, ni peus de les comedianes. ))6." Que el primer banc del concurs es posi una vara retirat del tablat. ))jy Que no entrin dones a vendre fruita, ni aigua, ni altres gèneres a la casa de comèdies, sinó que això es faci per algun home modest i des de dalt del tablat, com en l'antic, o per alguns mossos de molt curta edat. ))8." Que a l'autor de les comèdies se li faci saber per la justícia no permeti que entrin homes al vestuari, de qualsevol estat i condició que siguin. wg." Se li previngui a l'alcalde que els dies que assisteix al pati de les dones, no dugui amb ell més acompanyament que el d'un escrivà i dos porters; i cap altre hi entri amb ell, de qualsevol condició que sigui. ))io. Que a ningú se li permeti parar-se ni acostar-se a les portes per on entren i surten les dones. »ii. Que a l'hivern la comèdia es comenci a dos quarts de tres de la tarda i a l'estiu a les quatre. 12. Que els balls i sainets que es representin o cantin siguin honestos, i que això es vigili molt. 13. Que si calgués que la dona representés paper d'home, surti amb basquina que cobreixi fins a la sabata o l'empenya del peu. » 14. Que no es permetin homes i dones junts als aposents, encara que siguin propis.» 2l8 VÍCTOR BALAGUER L'any 1750 es va cantar per primera vegada l'òpera italiana en aquest teatre; però aquest gènere de composicions no era desconegut dels barcelonins, ja que trobem que, a principis del segle, per solemnitzar les noces de Carles d'Àustria, l'arxiduc, amb Cristina de Brunswich, proclamats reis pels catalans, la ciutat els va obsequiar amb una funció d'òpera que es va executar al saló de la casa Llotja. Tanmateix, pel que fa al teatre, sembla que no hi va haver òpera fins a l'any 1750, i una de les primeres companyies que va tenir Barcelona es componia dels següents artistes, amb els següents sous: Antonio Tossi, que guanyava 280 duros per temporada; Ángel Baldi, 207; Mariana i Teresa Tomba, 875; Jaime Panatti, 800; Adrianna i el seu germà, 700; Gaspar Angelini, 190; Rosa Testa, 350; M. Cochi, 250, i N. Antonucchi, 540; el total dels quals ascendia a 4.192 duros. En dit any es van representar amb predilecció les òperes següents: L'amor constant, Les dues comtesses. El desertor francès, El comte de bon humor. El matrimoni per engany. La princesa fingida, El retorn d'un calandrí. Sembla que hi havia tornat a haver disputes entre els consellers i l'Administració de l'Hospital, relativament al privilegi concedit per Felip II, i per sentència de 25 de Gener de 1771 el Consell de Castella va confirmar a l'Hospital dit privilegi. El 1787 aquest teatre va patir un horrorós incendi que el va reduir a cendres; però trobem que immediatament l'Hospital va donar ordre de construir-ne un altre de més grandiós al mateix lloc, el qual ja va poder obrir-se al públic en el decurs de l'any següent, 1788. Es va invertir en la seva reconstrucció la suma d'un milió de rals, i el 4 de novembre, dia del sant del monarca regnant, es va executar la ELS CARRERS DE BARCELONA 2ig primera funció amb tota la magnificència que permetia el gust de l'època. Bastús ens dóna les notícies següents relatives al nostre teatre: «Segons es llegeix al Viatge entretingut de l'hàbil i enginyós còmic o representant Agustí de Rojas, el primer que a Espanya va posar cartells — manuscrits se suposa — per anunciar les comèdies i els altres espectacles teatrals i l'hora de la seva representació, va ser el famós actor Cosme de Oviedo, natural de Granada, com vam tenir ocasió de recordar-ho al Curs de declamació I. »El teatre principal de Barcelona va començar el primer l'any 1827 a posar diàriament impresos els cartells i els noms o títols de les comèdies, òperes, balls i sainets que s'havien d'executar a la tarda o nit del mateix dia. I) Fins aleshores només estava impresa l'orla del cartell i certes clàusules generals; però manuscrits els títols de les peces que havien de representar-se, igual que l'hora en què començaria la funció. »D'avisos que tenim a la vista de finals del segle passat — dijous 18 de juliol de 1793, — resulten dues coses notables. Primera, que la funció al teatre de Barcelona començava molt d'hora: a les cinc de la tarda les comèdies i a les sis les òperes, al juliol. I segona, que s'anunciava tots els dies el producte de l'entrada del dia anterior. ))L'esmentat anunci exposa que l'entrada del 17 de juliol de 1793 va ser de 614 reals, que a la veritat sembla molt mesquina; sent així que l'anunci no ho era, com jutjaran els seus lectors. Diu així: «Teatre. Avui a les cinc es representarà per la com- 1 Tercera edició. Mañero, editor: Barcelona, 1855. 220 VÍCTOR BALAGUER companyia espanyola la comèdia intitulada Contra la major maldat el triomf de la innocència, La perla d'Anglaterra i Pelegrina Doctora, amb el corresponent teatre, sainet i tonadilla, i la ballarina nova en lloc de la «anglesa, amb el seu company, ballarà el bolero, donant-hi fi. ))L'entrada d'ahir va ser de 614 reals de billó.» La façana del teatre era d'arquitectura pobra, i el 1847 va quedar conclosa la que avui té, començada dos anys abans. Al cos central hi ha tres portes que condueixen al vestíbul, i entre els arcs d'aquestes portes es veuen els retrats de Máiquez, Prieto, Malibrán, García i Caillón. Al replà del primer pis hi ha altres busts col·locats damunt de columnes truncades, i són els de Lope de Vega, Calderón, García (el rector de Vallfogona) i Requeno. El vestíbul és de forma octogonal, i hi desemboquen per dos punts diferents l'escala principal de les llotges i el corredor del pis baix. L'interior forma una corba perfecta, cosa que facilita que tots els espectadors puguin gaudir de la funció. Té quatre pisos: el primer i el segon es componen únicament de llotges; el tercer té llunetes a la primera fila i bancs correguts a les dues restants, i al quart, anomenat vulgarment la cazuela, només hi ha bancs. Hi ha a més un amfiteatre al pis principal. Al pati hi ha 17 files de butaques, 4 de llunetes, i llotges als costats. Caben en aquest teatre de 1.500 a 2.000 persones. Al segon pis hi ha el saló de descans, amb grans finestrals a la Rambla. La seva forma és octògona, com la del vestíbul, sobre el qual està situat, i l'il·lumina una gran aranya. La porta de la dreta comunica amb l'Administració, i la de l'esquerra amb els salons de l'elegant Casino barceloní. ELS CARRERS DE BARCELONA 221 Quan en els nostres temps es va obrir el Gran Teatre del Liceu, del qual hem parlat en fer-ho de la plaça de la Boqueria, aquest que ens ocupem ara va prendre el nom de Principal per raó de la seva antiguitat. Alguns l'anomenen de Santa Creu per ser propietat de l'Hospital. Durant l'any actual, 1866, l'Administració de l'Hospital, que va a càrrec de dos regidors delegats del Municipi i dos més del Capítol eclesiàstic, ha restaurat tot l'interior del teatre, fent-hi importants millores, que han costat uns 15.000 duros. La sala d'espectacles, que, com queda dit, és bastant capaç i adequada per la seva traça perquè els espectadors puguin veure bé des de qualsevol punt, era, tanmateix, molt baixa de sostre, i desproporcionada l'elevació de l'embocadura de l'escenari; cosa que unit al vetust de l'ornamentació i de les localitats i a l'escassetat de l'enllumenat, donava al conjunt un aspecte mesquí i poc simètric, a part de ser incòmoda i insalubre la permanència per moltes hores en dita sala, sobretot en dies de gran concurrència, a causa d'estar molt ofegada i mancar de suficient ventilació. No només s'han corregit tots aquests defectes, sinó que s'han introduït altres reformes, que col·loquen aquest teatre a l'alçada dels millor muntats d'Europa. El sostre de la sala s'ha aixecat cosa d'un metre i mig, rebaixant al mateix temps més d'un metre l'embocadura de l'escenari, amb la qual cosa, guanyant en comoditat les localitats del quart pis, resulta molt més proporcionat i esvelt el conjunt, i la sala mateixa sembla més gran que abans. S'ha eixamplat uns 40 centímetres la galeria correguda o amfiteatre del primer pis, i s'ha rebaixat considerablement el 222 VÍCTOR BALAGUER paviment de la platea, posant-hi a sobre un entarimat de fusta, amb la qual cosa el local ha adquirit millors condicions acústiques. S'ha suprimit l'antiga aranya o llum, substituint-la per elegants canelobres daurats, que entre tots compten 170 cremadors de gas, el doble de llums dels que abans componien l'enllumenat. S'han fet nous tots els seients, augmentant el nombre de localitats de pagament, i reemplaçant les velles i dures butaques per còmodes butaques, folrades de vellut carmesí, cadascuna de les quals ha costat 150 rals. S'ha decorat de nou tot l'àmbit interior: els ampits de llotges i galeries de blanc or, per l'adornista català Sr. Pozo, i el fons d'aquelles de color carmesí, empaperant-se a més els corredors alts i revocant els del pis baix. Completen la part d'ornamentació un nou teló de boca i les pintures del sostre, que són obres ambdues executades a Madrid pel pintor Sr. Ferri. Tota la resta ha estat treballada a Barcelona i per artistes o industrials catalans. A part de les millores indicades, cal fer especial menció de les que es refereixen a la neteja i ventilació, dutes a terme amb coneixement dels principis físics i higiènics: amb subjecció a aquests principis s'han construït de nou els lavabos que serveixen per al públic, i altres dins molt curiosos, amb taulells de marbre, per als actors, dotant-los tots amb quatre plomes d'aigua més de les que abans tenien, i donant-los respiradors per a l'absorció contínua, per mitjà del corrent d'aire, dels gasos mefítics i mals olors; cosa que és molt útil sempre, però més convenient en aquest teatre, que per falta d'espai té molt estrets els corredors, i això era causa que abans hi hagués en ells una pudor insufrible. No era menys perjudicial la falta de ventilació, que ELS CARRERS DE BARCELONA 223 en les nits de gran afluència feia elevar-se la temperatura als pisos alts a 27 graus, no podent renovar-se l'aire més que per uns finestrals estrets oberts al sostre, o bé pel costat que dóna al carrer de l'Arc del Teatre, rebent-lo fred directament en sortir als corredors. Tals condicions no podien menys de ser altament nocives per a la salut; però fins ara s'havia topat, per remeiar-les, amb la dificultat del poc espai i de trobar-se el teatre en gran part envoltat d'altres edificis contigus. Tanmateix, s'ha aconseguit donar-li suficient ventilació, permetent la circulació i renovació constant de l'aire, i mantenint a la sala una temperatura relativament baixa i igual, fins i tot en temps de calor. Aquesta important millora, com algunes altres, es deu a la iniciativa i direcció del zelós regidor Don Joan Jaumandreu, al càrrec del qual han estat, com a administrador delegat de l'Ajuntament, les noves obres executades. És enginyós el mitjà proposat per aquest senyor i realitzat segons les seves instruccions, encara que no es pugui dir que sigui invenció seva. L'aparell ventilador és una xemeneia de fusta, de molts metres d'altura, que surt a la teulada de l'edifici, i acaba en una montera de ferro amb obertures girades cap avall per evitar que hi penetrin les pluges. Aquesta xemeneia és a la gran golfa que serveix de taller per a la pintura de telons, i cau justament sobre el rosetó calat que hi ha al centre del sostre de la sala d'espectacles, d'on abans penjava el llum. Com que el ventilador s'ha d'adaptar al rosetó, estant fix, necessàriament havia d'inutilitzar el taller, ocupant el seu centre. Per evitar-ho, s'ha ideat el següent: La caixa de fusta de la xemeneia queda bastant alta perquè es pugui treballar desembarassadament al taller, i té- 224 VÍCTOR BALAGUER adherida una gran màniga de lona, amb bastidors o marcs de fusta, que es plega cap amunt com un fuell, per mitjà d'un manubri i d'un senzill mecanisme. De dia roman la màniga suspesa; de nit o durant les funcions, es baixa i s'adapta, a terra, al voltant del rosetó. La manera com funciona és coneguda a les fàbriques i als vaixells, on s'usen mànigues de ventilació. L'aire enrarit per la calor de les persones i de les llums i viciat per la respiració pesa menys que l'aire fred i pur; naturalment ascendeix, i trobant obert el conducte del ventilador, s'hi precipita, i s'escapa amb tanta més força com més afavoreix la corrent la longitud del mateix conducte. Mentrestant s'opera un buit a la sala, i ve immediatament a omplir-lo l'aire exterior, penetrant per l'escenari i per tots els intersticis de les portes de la platea, llotges i corredors; però d'una manera gradual i insensible. Després de col·locat el ventilador central, per via d'assaig, i no sense haver hagut de vèncer dificultats que sempre oposa l'esperit de rutina, s'han posat vuit més petits al voltant del sostre: quatre al fons de la cazuela, al davant de l'escenari, i quatre més als costats. L'efecte seria complet i podria graduar-se a voluntat, si als soterranis es col·loquessin uns tubs amb sortida al carrer, i a l'entarimat de la sala unes vàlvules disposades de manera que poguessin tancar-se completament quan convingués. Amb el sol aparell del centre, es va observar que la calor, al quart pis, descendia de 27 a 21 graus: avui, amb els altres ventiladors, la temperatura és menor i més agradable en aquelles altures, que en la platea i en les llotges principals. ELS CARRERS DE BARCELONA 225 TEMPLERS (carrer dels). Condueix de la dels Gegants a la de la Ciutat. Quan els templers moraven al Palau o Palau menor que estava contigu, part de les seves habitacions corresponien a aquest carrer, del qual va emanar el seu nom. Encara es veuen algunes d'aquelles cases que no han estat reedificades, molt fàcils de conèixer, no només pel seu aspecte exterior, bastant diferent del de les modernes, sinó també perquè damunt de l'arc de les seves portes es llegeix gravat a la pedra el nom d'algun sant. En unes cases d'aquest carrer, els propietaris de les quals eren uns tals Aragell, Rius i Bruniquet, hi havia uns claustres que sembla eren força notables, i van desaparèixer en la restauració dels edificis. El contigu palau conegut com el Palau de la comtessa i que avui ja no existeix (V. carrer del Palau), havia pertangut al principi a l'orde del Temple. Un Ramon Bernat de Massanet va cedir el 1133 el terreny al citat orde, amb l'objecte que es fabriquessin edificis i un palau. Dels templers va passar l'edifici als cavallers de Sant Joan, d'aquests al capítol de Vic i d'aquest al rei. Al segle xv el rei D. Martí el va donar a la seva esposa Dna. Margarida de Prades, i d'això va provenir l'anomenar-se Palau de la comtessa. TELMO (carrer de Sant). És a la Barceloneta, i començant a la de Santa Bàrbara va a sortir al mar. Sabut és que Sant Telm és el patró dels mariners. Antigament, el dia d'aquest sant, el carrer d'aquest nom s'adornava amb flors, garlandes i domassos, TOM xxn 15 2 26 VÍCTOR BALAGUER i els mariners celebraven amb gran ostentació i escàndol la festa del seu patró. TIGRE (carrer del). Què hi ha a dir d'aquest carrer sinó que de la del Lleó condueix ara a l'eixample? Probablement se li va donar el nom del Tigre per la raó poderosa d'anomenar-se del Lleó el seu veí, o potser per trobar-se immediat al de la Paloma. Al qui va donar aquests noms li agradarien els contrastos, o potser voldria fer tot un barri els carrers del qual portessin noms d'animals. És un gust com qualsevol altre. TIRADORS (carrer dels). Comença al passeig de Sant Joan i acaba a la plaça de Sant Agustí el Vell. Era vulgarment denominada del Pastim, perquè en demolir-se gairebé enterament per a l'erecció de la Ciutadella l'antic convent de Sant Agustí el Vell, va quedar en un dels seus angles un espai que amb part de l'església es va emprar en construcció de forns per coure el pa de munició, obra que es va començar el 9 de Setembre de 1783. Aquell local va ser anomenat en idioma del país Pastim, i per passar molt a prop d'ell aquest carrer, va rebre abusivament el seu nom. Fent cantonada amb aquest carrer i el passeig de Sant Joan hi ha l'escorxador de porcs, el terreny del qual formava abans part del citat convent de Sant Agustí el Vell. TOMILLO (carrer del). És a la d'Atàulf i no té sortida. Fou així batejada sens dubte per algú que seria afi- ELS CARRERS DE BARCELONA 227 cionat a plantes i a flors, com ho seria a animals el qui va batejar els carrers del Tigre, del Lleó, etc. TOXEL (carrer del). Està al carrer Ample i no té sortida. Ignorem a quina circumstància deu el nom que porta. TORMENTA (carrer de la). Es troba a la Barceloneta, amb entrada pel del Cementiri i sortida a la platja. TRAGÍ (carrer del). La seva entrada és a la d'Avell i la seva sortida a la plaça de Santa Caterina, Existeix o existia almenys en aquest carrer una casa, on es conservava tradició d'haver-hi habitat aquella estranya dona de novel·lesca vida i costums virils, coneguda en històries, comèdies i romanços per la Monja Alferes. No falta qui hagi posat en dubte l'existència d'aquesta dona, espècie de virago aventurera, la vida de la qual va posar en comèdia el cèlebre Montalván amb el títol de la Monja Alferes; però cal donar crèdit al fet, si no en tot, en gran part, després de la publicació de la història de la seva vida i aventures escrita per ella mateixa, que el 1830 va donar a llum a París D. Joaquín María de Ferrer, acompanyant-la de proves i documents. La història d'aquesta dona estranya és rara i meravellosa, que més sembla novel·la que altra cosa, i que sobrepassa, en realitat, tot el que pot somiar la febro- 228 VÍCTOR BALAGUER sa imaginació d'un novel·lista. En ella la realitat excedeix la ficció. Res més original, en efecte, ni més extraordinari, que veure una dona portar vida d'home; passar de la vida solitària i tranquil·la d'un claustre al tumult de les ciutats i al estrèpit de les batalles; mostrar-se forta, valenta i fins i tot ferotge com els companys de les seves expedicions aventureres; conservar-se pura entre els vicis i excessos de la seva professió; guardar, amb el seu secret, la més austera continença, i fins i tot arribar a fingir impossibles amors per representar millor la seva viril ficció. Es dona a si mateixa en les seves memòries el nom de Catalina de Erauso; però sembla cert, amb la comprovació de certes dates i documents, que aquest és un nom fingit, i que per ocultar el seu veritable, va prendre aquest nom d'una persona del seu país natal, a la qual coneixia. Pel que fa a la seva pròpia existència, com ha dit el cèlebre escriptor Louis Viardot — que també s'ha ocupat d'aquest assumpte, — no pot posar-se en dubte, igual que els esdeveniments de la seva vida. La Monja Alferes va ser molt coneguda i cèlebre en el seu temps, fins al punt que fins i tot en vida va poder assistir a la representació de les seves aventures al teatre. Diverses memòries i cronistes en fan menció, i consta a més que al seu retorn d'Amèrica va ser presentada a la cort i va rebre una pensió de 800 escuts. S'ha conservat el seu retrat pintat a Sevilla, quan tenia cinquanta-dos anys, pel cèlebre Pacheco, mestre de Velázquez, el retrat del qual, que porta el nom i l'edat de l'heroïna, es trobava en poder de D. Joaquín María de Ferrer, editor de la seva història. Per fi, a Barcelona hi ha tradició que ella va habitar la casa a què hem al·ludit, quan, com veurem, va venir a embarcar-se per a Itàlia; notícia que nosaltres mateixos de- ELS CARRERS DE BARCELONA 22g vem a un ancià amic de la nostra família, a qui diverses vegades ho vam sentir explicar en la nostra infància, i que ho havia sentit explicar als seus pares. Catalina de Erauso, segons ella mateixa refereix, va néixer l'any 1585 a Sant Sebastià de Guipúscoa, sent filla del capità D. Miguel de Erauso i de Dna. María Pérez de Garragala i Arce, habitants en aquella ciutat. La van tenir els seus pares a casa fins a l'edat de quatre anys, en companyia dels seus altres germans i germanes; però el 1589 la van posar al convent de monges dominiques de Sant Sebastià el Vell, del qual era priora la seva tia Dna. Úrsula d'Unza i Sarrasti, cosina germana de la seva mare. Va ser educada al convent fins a l'edat de quinze anys, època en què va començar a pensar-se en la seva professió, fent-li començar el seu any de noviciat; però al final d'aquest any, i abans de concloure el seu noviciat, va tenir una baralla amb una religiosa professa anomenada Catalina d'Aliri, arribant, segons sembla, a maltractar-se de paraules i obra. Aquesta circumstància va ser la que va fer néixer en la nostra heroïna la primera idea d'abandonar el convent. La nit del 18 de Març de 1600, vigília de Sant Josep, la comunitat s'havia llevat a mitjanit per a les matines, i Catalina va entrar al cor, on va trobar la seva tia agenollada i resant. Aquesta va cridar la seva neboda i li va donar la clau de la seva cel·la perquè li anés a buscar el breviari. Va anar Catalina a fer el mandat, va obrir la cel·la i va veure les claus del convent penjades d'un clau. Va deixar la cel·la oberta i es va tornar al cor per donar a la seva tia la clau i el breviari. Quan les religioses van ser totes al cor i van haver començat les matines amb la solemnitat acostumada, Catalina, que havia trobat l'ocasió de realitzar el seu boig projecte, es va acostar a la seva tia i li va demanar permís per re- 230 VÍCTOR BALAGUER tirar-se, pretextant que es trobava indisposada. Assolit, va sortir del cor amb la seva llàntia i va anar tot seguit a la cel·la de la seva tia, d'on es va emportar unes tisores, fil, agulles, algunes monedes que va trobar a mà i les claus del convent. Tot seguit, obrint i tornant a tancar les portes, va sortir al carrer, que mai havia vist ni trepitjat, sense saber quina direcció podia prendre. Va deixar a la porta del convent el seu escapulari, i prenent a la ventura el primer camí, va anar a parar a un bosc de castanyers fora de la ciutat, darrere del convent. Allà es va quedar de moment, i allà va passar tres dies tallant, cosint i arreglant-se el seu hàbit, amb el qual es va fer un vestit complet d'home. Es va vestir aquest vestit, es va tallar els cabells, i a la tercera nit es va posar en camí sense saber cap a on es dirigia. Així va arribar a Vitòria, distant 20 llegües de Sant Sebastià, a peu, rendida de fatiga i de fam, ja que a penes havia menjat pel camí. A Vitòria, la jove fugitiva va entrar a servir a casa d'un mestre que la maltractava, escapant-se un dia i emportant-se-li alguns diners, amb els quals va poder arribar a Valladolid. Allí va entrar com a patge a casa d'un secretari del rei, D. Juan de Eliáquez, on va romandre set mesos, fent-se anomenar Francisco Loyola; però un dia va veure entrar a la casa el seu propi pare el capità Miguel de Erauso, que anava a visitar D. Juan "per a explicar-li precisament la fuga de la seva filla i demanar-li el suport de la seva autoritat a fi de fer més actives recerques en la seva cerca. Catalina va sentir la conversa, va pujar a la seva habitació, va fer la seva maleta i va anar a dormir en una fonda, on es trobava un traginer que l'endemà marxava a Bilbao. Es va arreglar amb ell, i van partir de Valladolid a l'alba, sense que la nostra heroïna ELS CARRERS DE BARCELONA 23 I sabés ni on anar ni què fer, sinó, conforme ella mateixa diu, deixar-se portar pel vent com una ploma. A Bilbao va ferir d'una pedrada un noi que es burlava d'ella, i va ser condemnada a un mes de presó. Més tard va entrar, també com a patge, al servei d'un cavaller de Santiago a Estella, fins que finalment el va abandonar, tenint llavors l'audàcia de tornar a Sant Sebastià i anar a sentir missa al propi convent del qual havia fugit, on va veure la seva mare i les seves germanes. De Sant Sebastià se'n va anar a Pasajes, i allà es va embarcar per a Sanlúcar l'any 1603, partint amb la flota de D. Luis Fajardo, i en classe de grumet, en una galeota comandada precisament per un cosí de la seva mare, el capità Esteban Eguiño. Després d'haver combatut a Araya, d'on l'almirall espanyol va fer fora els holandesos, Catalina va seguir el seu oncle a Cartagena i a San Salvador. En el moment de partir per a Espanya, li va robar 500 pesos — ja que sembla que Catalina era aficionada als béns del proïsme i no s'afligia per aquests pecadets, — i va fugir a terra, on no va trigar a ser el factòtum d'un ric negociant anomenat D. Juan de Urquiza. Mentre regentava una botiga o magatzem d'aquest a la vila de Sana, li va succeir una aventura que va fer esclatar el seu caràcter violent i venjatiu, llançant-la a les aventures d'una vida soldadesca que ja no havia d'abandonar. Es trobava cert dia festiu al teatre, ocupant un seient que havia comprat, segons ella mateixa refereix, quan un tal Reyes va anar a situar-se davant, d'una manera que li impedí la vista. Va demanar-li Catalina que es retirés una mica; però ell va contestar d'una manera impertinent i van tenir paraules, dient-li Reyes que se n'anés o que, altrament, li donaria una ganivetada. Catalina no portava cap arma a sobre i va prendre la prudent resolució de marxar. 232 VÍCTOR BALAGUER L'endemà, mentre que ella, o millor dit, mentre que ell es trobava venent a la seva botiga, Reyes va passar i va tornar a passar per davant de la seva porta com per insultar-la. En adonar-se'n Catalina, va tancar la seva botiga; va agafar un ganivet i tot seguit una espasa, que va ser la primera que es va cenyir, i se'n va anar a trobar Reyes, a qui va trobar passejant davant de l'església. — Ei, Sr. Reyes! — li va cridar. Es va girar l'interpel·lat, i llavors ella li va dir: — Heus aquí aquell a qui volíeu acoltellar. I sense donar-li temps per a res, amb el ganivet que portava a la mà li va fer una profunda ferida. Un amic de Reyes, que amb ell estava passejant, va treure l'espasa i es va dirigir contra Catalina, que a la vegada va treure la seva, ferint-lo en un costat. En veure caure el seu adversari, Catalina es va refugiar a la veïna església; però darrere d'ella va entrar el corregidor D. Mendo de Quiñones, que la va treure arrossegant, i la va conduir a la presó, on se li van posar grillons i manilles, tancant-la en un calabós. No va trigar, tanmateix, a sortir de presó per la sol·licitud del bisbe, que la va fer restituir a l'església, d'on només violant les immunitats eclesiàstiques se l'havia arrencat. El seu amo va arreglar després el negoci amb diners; però ben aviat Catalina va haver d'abandonar el seu servei, perquè, segons diu, una dama a qui aquest festejava s'havia enamorat d'ella. Es dirigí aleshores a Trujillo, on un nou duel amb el mateix Reyes i el seu amic, a qui aquesta segona vegada va matar de debò, la va obligar a marxar cap a Lima. Allà, després d'haver servit alguns mesos a un negociant, que la va despatxar perquè feia la cort a la seva filla, Catalina es va allistar, sota el nom d'Alonso Díaz Ramírez, a la companyia del capità Gonzalo Rodríguez, que partia cap a la Concepción de Xile. En aque- ELS CARRERS DE BARCELONA 233 A la població, i a casa del governador, va trobar el seu germà el capità Miguel de Erauso, el qual, en saber, no el seu nom, que ella li va ocultar, sinó el seu país, li va fer diverses preguntes sobre la seva mare, el seu pare i la seva petita germana Catalina, la religiosa. El capità la va prendre com a assistent i la va guardar tres anys amb ell. Al cap d'aquest temps, i a conseqüència d'una baralla provocada per gelosia del seu germà, Catalina va ser enviada al port de Paicabi, extrema frontera del país conquerit als salvatges. Allà, cada dia era necessari entrar en combat. Una vegada els enemics van aconseguir guanyar una acció, matant molta gent, entre d'altres l'alferes de la companyia de Catalina, emportant-se la bandera. Catalina, amb dos soldats companys seus, va tenir llavors la gosadia de perseguir els enemics per recobrar la bandera. Els dos soldats van caure morts, i ella mateixa va rebre dues ferides; però va arrencar la bandera de mans del cacic, i va tornar amb ella al camp. Aquesta acció li va valer, quan va estar curada, ser nomenada alferes, donant-li a guardar la bandera mateixa que amb tant de valor havia sabut arrencar als enemics. No seguirem a la Monja Alferes en el curs de les seves campanyes, durant els cinc anys que van seguir al seu nomenament d'oficial. Direm només que va prendre part en la batalla de Purén, on va morir el seu capità, i que llavors va manar en diverses accions la companyia, no havent estat nomenada per al càrrec que va exercir algun temps perquè, havent derrocat en un combat i fet presoner amb les seves pròpies mans un cacic molt anomenat, el va manar penjar d'un arbre, en lloc d'enviar-lo al governador, que el volia tenir viu. De retorn a la Concepción, i entregada a l'ociositat de la vida de guarnició, va tenir en una casa de joc una querella amb un dels seus camarades, a qui va matar, 234 VÍCTOR BALAGUER fent el mateix amb un auditor de la cancelleria que volia arrestar-la. Es va emparar, com havia fet un altre cop en igual circumstància, del sagrat d'una església, on va haver d'estar tancada diversos mesos, i d'on la va obligar a escapar-se una aventura més terrible i espantosa encara. Un dia la Monja Alferes va rebre la visita del seu amic l'oficial D. Juan de Silva, que li va dir haver-se trabat de paraules amb D. Francisco de Rojas, amb qui havia quedat desafiat per aquella nit a les onze. Cadascú havia de presentar-se al camp amb el seu respectiu padrí, i D. Juan havia pensat per a això en Catalina. Aquesta va acceptar. Quan va haver sonat l'Àngelus, la Monja Alferes va sortir del convent i se'n va anar a casa del seu amic D. Juan de Silva. Van sopar i van estar en conversa fins a les deu, hora en què van agafar les seves espases i capes, dirigint-se al lloc de la cita. La foscor era tan gran, que no es veia res. A l'hora convinguda van arribar els altres dos, i un d'ells, que per la seva veu es va reconèixer ser D. Francisco de Rojas, va cridar: — D. Juan de Silva! — Aquí sóc, — contestà l'interpel·lat. I ambdós van treure l'espasa, mentre que els dos silenciosos padrins romanien tranquils i apartats. Es creuaren els ferros, i ben aviat es va adonar la Catalina que el seu amic D. Juan estava ferit. Llavors va desembeinar la seva espasa i es va posar al seu costat, acudint l'altre padrí a posar-se al costat de D. Francisco. Es van batre així llarga estona, sempre en silenci dos a dos, fins que van caure D. Francisco i D. Juan. Malgrat això, els dos padrins van continuar batent-se; però la Catalina va ferir l'altre d'una estocada a la mamella es- ELS CARRERS DE BARCELONA 235 querra, segons es va veure després, travessant-li un doble jubó de búfal, i va caure dient: — Ai, traïdor! m'has mort. No havent-lo reconegut Catalina en la veu, li va preguntar qui era. — El capità Miguel de Erauso, — va contestar el ferit. La Monja Alferes va quedar muda d'estupor. El capità demanava a grans crits confessió, i el mateix feien els altres. Catalina va córrer a Sant Francesc, i va enviar dos religiosos que els van confessar a tots. Els dos primers van expirar aviat, i el capità va ser portat al palau del governador, de qui era el secretari. Volia beure una mica de vi; però havent-se negat el metge a donar-li'l, li va dir: — Sou més cruel amb mi que l'alferes Díaz. I va expirar pocs moments després. El governador, amb la intenció resolta d'apoderar-se de l'alferes Díaz, es va dirigir al convent amb la seva guàrdia i fins i tot hi va penetrar; però els frares es van mantenir ferms i enèrgics a favor de les seves immunitats, i el governador va haver d'abandonar el seu projecte. Encara va romandre algun temps en aquell asil Catalina, ja que finalment, amb l'ajuda del seu amic D. Juan Ponce de León, que li va donar un cavall i armes, va trobar la manera un dia de sortir de la Concepción i va partir per a Tucumán. Explica que llavors va patir grans fatigues i treballs durant el camí, juntament amb dos soldats desertors que l'acompanyaven, i explica que la fam i la set els van assetjar de tal manera, que es van veure obligats a menjar els seus cavalls. Els dos soldats van morir rendits per tanta misèria, i Catalina va ser trobada expirant al peu d'un arbre pels criats d'una criolla, a casa de la qual la van portar. En ella va estar alguns mesos; però diu que la va haver d'abandonar perquè la criolla volia casar-la amb una filla seva. 236 VÍCTOR BALAGUER De Tucumán va passar al Potosí, i allà, després de diverses aventures, va tornar a entrar al servei, formant part d'una famosa expedició contra els indis Chancas. Arribada a la població de la Plata, es va comprometre en una baralla, i després, havent mort en duel un negociant, va fugir a Piscombamba, on un nou crim comès en la persona d'un portuguès la va fer condemnar a mort. Anava ja Catalina a ser portada al suplici, quan un exprés que va arribar del governador de la Plata demanant la causa, la va salvar per aquella vegada. Romàntiques i novelesques aventures li van succeir a la Plata, a la Paz, a Cusco i a Lima. Llargues serien de contar. Va anar a parar finalment a Guamanga, i en aquesta vila va tenir lloc el desenllaç del meravellós drama que representava la Monja Alferes des de la seva sortida del convent de Sant Sebastià. Perseguida sempre per la justícia de Cusco, que havia enviat per tot arreu requisitòries contra l'alferes Alonso Díaz Ramírez, anava a partir amb un amic, quan es va ensopegar al carrer amb dos agutzils. — Qui viu? — van cridar aquests. Catalina va respondre només: — Amic. — El vostre nom? — van preguntar tot seguit els agutzils. I llavors se li va ocórrer contestar a la Monja Alferes: — El dimoni. Els agutzils van avançar per apoderar-se de la seva persona, i Catalina els va rebre espasa en mà, movent amb això gran soroll. Van començar els ministrils a donar grans crits demanant socors a la justícia; va acudir gent, i amb aquesta i amb altres agutzils el corregidor, que estava a la saó a casa del bisbe. Catalina ELS CARRERS DE BARCELONA 237 va disparar un tret de pistola fent caure un agutzil, amb la qual cosa va créixer el tumult. Tenia al seu costat un amic basc i altres compatriotes que la sostenien. El corregidor cridava que matessin l'alferes, i els trets se succeïen d'un costat a un altre. En això va aparèixer el bisbe amb criats que portaven torxes; va cessar per un moment la baralla, i el prelat, dirigint-se a Catalina, li va dir: — Senyor alferes, rendiu-me les armes, i us dono la meva paraula de salvar-vos. — Senyor il·lustríssim — va contestar Catalina, — a l'església besaré els peus de la vostra reverència. En aquell moment, quatre criats del corregidor van atacar rudament la Monja Alferes, que va fer caure un, però que no podia ja continuar sostenint-se contra tants enemics alhora. El bisbe li va prendre la mà, li va treure les armes i la va introduir al seu palau. L'endemà al matí, el prelat la va fer conduir a la seva presència i li va preguntar qui era, de quin país, de quina família i, finalment, la història de tota la seva vida. Li va parlar d'una manera tan dolça i persuasiva, donant-li bons consells i tractant d'encaminar-la per bon camí, que Catalina, oblidant la seva resolució, es va tirar als seus peus i li va confessar que era una dona, dient-li com s'havia escapat del convent, amb tota la resta de la seva peregrina història. Aquí és on pròpiament acaba la vida de la Monja Alferes, que va rebre llavors aquest nom per no abandonar-lo ja mai més. El bisbe de Guamanga, que era llavors Fr. Agustín de Carvajal, la va fer entrar al convent de Santa Clara, després d'haver-la fet inspeccionar per diverses matrones, les quals van assegurar sota jurament que era verge intacta com el dia del seu naixement. 238 VÍCTOR BALAGUER Cinc mesos després, a la mort d'aquell prelat, Catalina va ser enviada a buscar per l'arquebisbe de Lima, on la seva presència va excitar una curiositat general. Va entrar al convent de la Santíssima Trinitat i allà va romandre dos anys i mig, fins que van arribar els documents que s'havien demanat a Europa, amb els quals va constar que, efectivament, mai havia estat monja professa. Llavors va partir per a Espanya, travessant tot el continent americà, a fi d'embarcar-se a Cartagena. Va desembarcar a Cadis, vestida d'home i amb el seu uniforme d'alferes; va passar a Sevilla i d'allà a Madrid, on va ser presentada al rei, obtenint del Consell d'Índies una pensió de 800 escuts. D'allà, arrossegada sempre pel seu caràcter novel·lesc i esperit aventurer, va partir per a Barcelona, on va romandre algun temps esperant l'ocasió d'embarcar-se per a Itàlia. Ja hem dit que la Monja Alferes ha deixat record tradicional de la seva estada a Barcelona. Anava vestida d'home, amb el seu uniforme, i la gent s'agolpava per veure-la. Va partir per fi de la nostra capital i es va dirigir a Gènova, Roma i Nàpols. La seva relació s'atura bruscament en arribar a l'última ciutat esmentada, al mes de juliol de 1626. L'únic que se'n sap és que després va tornar a Espanya, embarcant-se al poc temps per a Mèxic, on va morir probablement, sense saber-se ni l'època ni les circumstàncies de la seva mort. La història d'aquesta dona singular, ha dit un dels seus biògrafs, que ella explica amb gran aire de veritat i que justifiquen d'altra banda documents incontestables, és per més d'un títol curiosa i digna de memòria. El cert és que quan es considera el seu naixement, la seva primera educació, les seves novelesques aventures, el ELS CARRERS DE BARCELONA 239 vigor del seu temperament, la ferocitat dels seus costums i fins i tot la castedat tan ben guardada enmig de tants vicis i excessos, no pot menys de dir-se que la Monja Alferes és una de les més estranyes monstruositats de l'espècie humana. TRAFALGAR (carrer de). És un altre dels oberts recentment amb motiu de l'eixample de la ciutat. Conduirà de la de Fontanellas a la de Junquera', El Municipi barceloní va voler donar a aquest carrer el nom d'aquell cèlebre combat naval, que va ser en veritat una derrota, però una derrota gloriosíssima per a les armes i la marina espanyoles. En recordar aquella famosa batalla, la victòria de la qual van haver de comprar els anglesos amb la sang del seu renombrat almirall Nelson, ens ve naturalment a la memòria la popular oda amb què Quintana, el modern príncep dels lírics castellans, ha recordat aquell fet en versos que seran immortals. No podem resistir el desig de copiar aquí aquesta oda, tan plena de patriòtics arravataments i de líriques belleses: AL COMBAT DE TRAFALGAR. No dóna amb fàcil mà El destí als herois i nacions Glòria i poder: la triomfadora Roma, Aquella a l'imperi de la qual Es va rendir en silenciosa servitud Obedient i postrat un hemisferi, Quantes vegades va gemegar trencada i vençuda Abans d'alçar-se a tan excelsa cimera! Mireu-la davant Aníbal sostenir-se a penes: Sang itàlica inunda les arenes Del Ticino, Trèbia i Trasimè undós; I les mares romanes, 240 VÍCTOR HALAGÜliR Com infaust estel i espantós, Veuen acostar-se el vencedor de Canes. Qui el va fer fora d'allà? Qui cap al soli Que Dido va fundar un temps, sacsejava El núvol que amenaçava al Capitoli? Qui amb funest estrall Als camps de Zama el ceptre trenca Amb quines lleis va donar al mar la gran Cartago? La constància: ella sola és l'escut On el ganivet agut L'adversitat esmussa; ella converteix En delit el dolor, la ruïna en glòria; Ella fixa el dubtós remolí De la fortuna, i mana la victòria: Per al poble magnànim no hi ha sort. Oh Espanya! Oh pàtria! El dol que et cobreix Mostri en tan greu afany la teva amarga pena; Però espera també, i amb sublime Front, de vil abatiment aliena, L'alta Gades contempla i els seus murs Besats per les onades, Que espantades encara i enrogides S'estenen allà per les sonores platges, Cantant les gestes espanyoles. Es va alçar el bretó en el superb alcàsser Que corona el seu indòmit navili, I ufà amb la seva glòria i poder, «Són allà, va exclamar; gireu els ulls. Companys, allà: nous botins Ja la vostra invicta mà Aconseguirà en els febles pins Que Espanya apresta a la seva defensa en va. Lliure d'esclavitud no sigui ningú; Fills som nosaltres de Neptú, I ells gosen solcar l'Oceà? Recordeu Abukir: només un moment Arribar, vèncer i devorar-lo sigui! Doneu-me aquest triomf, i de llorer cenyit Que l'opulent Tàmesi em vegi.^) Va dir; i estén la vela: ells el segueixen ELS CARRERS DE BARCELONA 24I Obrint el mar amb les seves nadants proes Del vent i de les onades vencedores; Mentre que ferm l'espanyol els mira, I menyspreant la seva arrogància fiera, El noble pit palpitant d'ira, Amb impàvid front els espera. Ira justa! Ardor sant! Aquests cruels, Sota les ales de la pau segurs. Són els que la nostra sang van vessar Per vil cobdícia, a l'amistat perjurs; Aquests són els que a perpètua tirania Van condemnar el mar, els que van agermanar Del poder la insolència i la supèrbia Amb la rapacitat i la traïdoria; Aquests La nit amb el seu negre mantell Embolcalla el món, ombres espantoses Al voltant dels pals vagant. Estralls, mort anuncien, i acreixen La pavorosa expectació; el dia Obre el camp al furor, i l'horrend Mart Amb clamors de guerra omple l'esfera I aixeca en els aires el seu estendard. Respon a aquest senyal el buit bronze, Amb mortal estampida l'eco trona, I pel mar, bramant, s'ho enduu, fins a les costes d'Àfrica ressona. Volen, mogudes de rancor, les naus a trobar-se amb naus; menys violentes el pol austral desprèn serres de gel, que amb la seva mola immensa i ressonant per les fàcils ones llisquen, I a l'audaç navegant espanten: Ni amb estrèpit igual torben el cel Les negres tempestes. Quan per Bòreas i Euro embravides, A la seva furiosa guerra i dur encontre Fan de l'orbe estremir-se el centre. Tres vegades ferotge l'insular s'avança, Creient en la seva puixança Rompre de la nostra esquadra el fort mur; TOM XXII 16 242 VÍCTOR BALAGUER Tres vegades rebutjat Per l'hispà esforç, ja dubtosa Ve la victòria que esperà segur. Qui pintarà el seu despit i la seva ràbia Quan aquell pavelló, abans tan ferotge, Mirà invencible el pavelló d'Espanya? No hi ha saber, no hi ha valor; només ja es fia La seva fortuna al poder: dobla les seves naus I les redobla, en desigual baralla, De popa a proa: en un costat i l'altre Cada navili espanyol De mil llamps i mil és combatut; I ell, amb igual alè Que rep la mort, així l'envia. No; si cent veus jo, si llengües cent Em donés el cel, a numerar bastaria Les ínclites gestes d'aquell dia: El fum al sol les hi robava aleshores; Però la fama les dirà en la seva trompa. Les arts en els seus marbres i bronzes. Arriba el moment, en fi; la mort estén La seva mà horrible i pàl·lida, i assenyala Grans víctimes: el valent Alcedo, Castaños, Moyua, intrèpids pereixen: Vosaltres dos també, honor etern De Bètica i Guipúscoa! Ah, si el destí Sabés perdonar! Com aplacar-lo L'olivera no va bastar que va unir Minerva Als llorers de Mart al vostre front? Què a la vostra il·lustre indagadora ment Va poder ocultar el món o els estels? De les vostres sàvies petjades Plens estan d'Amèrica els mars. Les Cíclades ho estan; vídua la pàtria De tants herois que enlutada plora. Demana al seu cor llàgrimes noves Que pel vostre acerb final vessi ara. Ah! Visquéssiu tots dos! I en lloc de plor, del dolorós cant 1 D. Dionisio Alcalá Galiano i D. Cosme Churruca. ELS CARRERS DE BARCELONA 243 Que el meu fúnebre accent avui us consagra. Podria jo contraposar el pit Al cop atroç i rebre la ferida: Donaria a la pàtria així la meva inútil vida, I visquéssiu tots dos! I ella orgullosa Amb la vostra llum i esperit valent, A l'ardu futur faria front, De llamps coronada i victoriosa. No, però, sense venjança i sense estrall, Generós esquadró, allí caigueres; També brollant a rius La sang anglesa inunda els seus navilis; També Albión espantada Els monts de cadàvers contempla. Horrible pes a la seva armada supèrbia; També Nelson allà Terrible ombra. No esperis, no, quan la meva veu et nomena Que vil insulti el teu darrer sospir; Anglès t'avorrí, i heroi t'admiro. Oh cop! Oh sort! El Tàmesi espera De les naus captives El confús tropell, i ja en idea Gaudeix l'aplaudiment i els sonors visques Que al vencedor se li donen. Oh sort! El port Només el veurà entrar pàl·lid i inert; Exemple gran a l'arrogància humana. Digne holocaust a l'aflicció hispana. Així el furor de Mart impulsa el braç de la parca, i sega vides sense fi: llançat per la ràbia S'escampa el foc voraç, les taules cremen, Un volcà encès és cada vaixell; per l'aire vague S'alça i retomba l'horrible esclat, I els sepulta al mar. Hi ha més estralls? Sí; que el cel, ominós a tal tossudesa, Mana als aquilons inclements Separar els ferotges combatents I en borrascosa nit enfonsar el dia. Ho mana: ells cruels, 244 VÍCTOR BALAGUER Assotant les ones amb les seves ales, S'aboquen als miserables navilis. Al nou assalt, al sense igual combat Defalleix el pal tremolós i s'abat; Es trenca l'armadura, l'Oceà Pel trencat entrepont entra bramant, I moribund l'espanyol exclama: «Ah! Pereixeria jo, però lluitant.» En tan atroç conflicte, Allà en els núvols el gloriós front Treien els forts campions, Que armats del trident i de l'acer Al pavelló iber Van fer humiliar-se les nacions. Lauria i Tovar es veien. Avilés i Bazán, que, saludant Als herois d'Hespèria que morien, «Veniu entre nosaltres, els deien; Veniu entre els braus que vau imitar. Ja el premi formós del valor vau guanyar; Ja al vostre exemple de constància armada, Espanya, concitant els seus guerrers. Magnànima s'apresta a noves lides; Torneu la vista a la ciutat d'Alcides: Gravina, Escaño, i Álava, i Cisneros, I cent més allà hi són, ferma columna, Dolça esperança al nostre solar: Veniu, voleu al cel, I sigueu astres d'esforç i de fortuna.» (1805.) TRENTACLAUS (carrer de). S'obre al costat del Teatre Principal, i de la Rambla condueix a l'eixample. Primerament es va titular aquest carrer de Gaspar, perquè un propietari d'aquest cognom va ser qui va edificar-hi les primeres cases; però amb el temps, ignorant nosaltres per quina circumstància, si no és la que més ELS CARRERS DE BARCELONA 245 així com s'indica a continuació, va canviar el seu nom pel de o den Trentaclaus, que així pot ser cognom de família com significar el que expressa aquest nom partit en dos, és a dir, trenta claus (trenta claus de clavar i també trenta claus de pany). Mala reputació ha tingut, i segueix tenint aquest carrer, des de temps immemorial, perquè és sabut que en ell — i principalment en altres temps més que ara, — acostumaven a viure les dones mundanes. Va arribar a fer-se tristament cèlebre aquest carrer per aquesta circumstància, fins a passar a proverbi, de manera que es deia, i encara es diu, quan es vol rebaixar una dona posant-la entre la xusma de les dones dissoltes: És una donzella del carrer de Trentaclaus. Per treure-li aquesta trista celebritat, i a instàncies de molts honrats veïns d'ell, l'Ajuntament va canviar el seu nom pel de carrer de l'Arc del Teatre i per l'arc contigu al Teatre Principal que es troba a la seva entrada. Però el nou nom no ha fet fortuna. El públic, obstinat sempre en aquesta classe de coses, s'ha entestat a no conèixer-lo més que pel seu nom anterior. Ningú a penes coneix a Barcelona el carrer de l'Arc del Teatre, mentre que el de Trentaclaus és ben conegut i anomenat. En parlar del d'Escudellers, hem indicat que antigament es va anomenar de Trentaclaus a conseqüència de trobar-se en ell una altra de les portes de la muralla del segon recinte, denominada d'aquella manera. Provindria el nom d'estar clavat i adornat el portal amb grans claus. Podria ser molt bé que el carrer del qual ara ens ocupem, per trobar-se davant del d'Escudillers i per consegüent de l'antiga porta o portal, prengués el nom que aquella va abandonar. Ens sembla que és l'origen més versemblant que es pot donar al seu nom. 246 VÍCTOR BALAGUER TRES LLITS (carrer dels). És a dir, dels tres llits. Aquest carrer, que abans comunicava del carrer d'Escudellers Blancs amb el del Vidre, avui surt del primer per anar a desembocar a la plaça Reial, que, en construir-se, va prendre gran part del terreny abans ocupat pel del Vidre. Primitivament es va anomenar dels Còdols, o sigui de les Pedres; però amb el temps va prendre la denominació que avui conserva encara. De què prové aquest nom? El voler esbrinar el seu origen ha donat lloc a una polèmica entre dos escriptors catalans, coneguts ambdós i reputats pels seus estudis històrics, els senyors D. Antoni de Bofarull, autor de la Guia Cicerone de Barcelona, i D. Andreu Avel·lí Pí i Arimón, autor de Barcelona antiga i moderna. Sense ànim algun de terciar nosaltres en aquesta polèmica, només consignarem el que l'un i l'altre de tots dos escriptors diu en suport de la seva opinió respectiva. Bofarull, en la seva primera edició de la Guia, recordant els bordells o lupanars públics, que antigament tenia Barcelona com moltes altres ciutats de Llevant, i la institució de la qual protegia llavors el govern per una mira higiènica i favorable als bons costums de la ciutat, va dir: «Un dels bordells que es coneixia era al carrer anomenat llavors de Viladalls que, segons confrontació, devia ser el carrer dels Tres Llits (tres llits, nom prou significatiu). Formava el bordell cantonada amb el carrer de Na Guindar, que seria el tros que va des del de Raurich al d'Escudillers, i confrontava per una altra banda amb el dels Vidriers (Vidre).» ELS CARRERS DE BARCELONA 247 Pí i Arimón, en la seva Barcelona antiga i moderna, va contestar a aquestes línies dient: «Certament va existir en altre temps un bordell al carrer anomenat llavors de Viladalls; però aquest era el que avui dia es coneix pel nom del Vidre, i no el dels Tres Llits, que aleshores es denominava dels Còdols. Així, doncs, per més significatiu que sembli el seu nom, i per més que la seva proximitat al carrer del Vidre pugui fer-ho sospitar, no cap concedir que hi hagués en dita època l'esmentada casa pública al carrer dels Tres Llits. Aquest nom deriva, pel que sembla, d'una circumstància molt diferent. Es diu que en una de les seves cases, que seria sens dubte la d'alguna de les seves cantonades, hi havia tres llits en tres aposents diferents, cadascun dels quals pertanyia a una parròquia diversa de les altres, a saber: un a la del Pi, un altre a la de Sant Jaume i un altre a la de Sant Miquel. Aquesta particularitat, que no era rara en l'antiga demarcació de les parròquies, i de la qual es podrien afegir exemples d'una casa del carrer d'Escudillers i d'una altra del carrer de la Riera de Sant Joan, va induir la gent a anomenar la que ens ocupa dels Tres Llits, donant a l'oblit la seva denominació primitiva.» Aquestes línies van ser contestades per Bofarull en la seva segona edició de la Guia Cicerone, amb la nota següent: «L'autor del Barcelona antigua y moderna nega que el carrer de Viladalls, amb el seu bordell, pugui haver estat el dels Tres Llits; i rebutjant el significatiu que em va poder semblar aquest nom, renta la taca que la meva notícia imposés a aquella, dient: que s'anomenaria dels Tres Llits, perquè en una de les seves cases, que seria sens dubte la d'alguna de les seves cantonades, hi havia tres llits en tres aposents diferents, cadascun dels quals pertanyia a una parròquia diversa de les altres, etc. 248 VÍCTOR BALAGUER «Recordi primer dit senyor que, en indicar l'equivalència dels dos carrers, no va ser de manera absoluta sinó com a càlcul probable o deducció, tan fort, en tot cas, com l'etimologia de les tres parròquies, ja que si l'apliqués el crític amb seguretat (com hauria pogut ser en altres punts de Barcelona, més propis que aquest), no empraria el es diu i sens dubte. ))Pel que fa al significat del nom, li recordaré també que més d'una vegada, com ell ho haurà vist, s'empra com a sinònim de bordells o lupanars la paraula jaços, que és com si diguéssim llits, que en català, en terme menys vulgar, es diu encara llits, i així res no tindria d'estrany que amb Tres Llits, o tres llits, es volgués indicar un bordell amb tres jaços; si bé en aquesta part és lliure cadascú d'interpretar al seu mode, mentre insisteixo en el mateix parer de trobar significatiu el nom de Tres Llits, com ho són per a mi els d'altres carrers veïns a aquest, a saber: el de la Lleona (potser lenona o alcavota), el de Na Quintar i el de l'anomenada abans de Na Peyrotona, noms ambdós de dones, l'ofici de les quals potser no fos molt desconegut als qui habitaven prop del bordell de Viladalls. »Pel que fa a confrontacions, per acreditar que aquest carrer pogués ser el dels Tres Llits, he de manifestar: que en escriptures de compravenda de cases que donen a l'actual carrer del Vidre i al d'Escudillers blanchs (autoritzades pel notari J. F. Verneda el 1702), he vist esmentar el carrer de Na Quintar o Guindar com a sinònim dels Escudillers blancs, i després dels indicats límits el següent: « ab occidente in qua parte est dicta exita sive hortus aun dicto vico de Viladalls prope dictnin vicum del vidre » I si es calcula, és la primer carrer que tenen dites cases, cap a Occident, la dels Tres Llits; a més de que seria fora de cos- ELS CARRERS DE BARCELONA 249 tum fer confrontar un edifici amb un carrer que estigui a l'altra banda d'un intermedi, com era el del Vidre, a suposar que el de Viladalls estigués més enllà d'aquest; amb aquesta dada tan certa no ha de sorprendre l'admissió per part meva de l'equivalència dels dos carrers. «Però per obrar amb la franquesa digna d'escriptors, i lluny d'obstinar-me a fer triomfar la meva raó, després d'investigar prou en escriptures i fogatges, declararé: que el nom de Viladalls, encara que s'apliqués a un carrer, era el d'un bordell, com es pot acreditar; i fins i tot donat el cas que aquest fos més cap al mur, podria succeir molt bé, com succeeix en molts altres carrers de Barcelona, que un portés el nom d'un objecte, tot i tenir-lo una mica apartat; o més aviat, i és el més probable, que el dels Tres Llits fos continuació de l'altre, com ho era el de Quiniana al del Vidre, i s'anomenaven indistintament, ja que no pot dubtar-se que en tal punt de la ciutat és on hi ha hagut més variació i confusió de noms; cosa que es veu en les abans esmentades escriptures i en les de les cases que va posseir al segle passat un tal Joli i Garrigó, en les quals el d'Escudillers blancs o Ollers se suposa en tres punts diferents, i es fa igual o sinònim tan aviat del de Na Quintar, com del del Vidre i fins i tot del de Còdols; al pas que no s'esmenten ja altres que han existit per allà, com la referida de Na Peyrotona, la de Redat, la del Pont nou, la de Calderers i altres que se citen en documents anteriors de tres segles, relatius a llocs de prostitució. «Finalment, citaré, encara que ho sento, com a última prova, un original document, pel qual no s'aclareix l'existència del bordell al carrer dels Tres Llits; però, en canvi, prova que tot aquell barri era un focus d'escàndols i totes les seves cases altres tants lupanars, i és una confirmació feta pel rei Joan II de 250 VÍCTOR BALAGUER la facultat donada als habitants, (en vicis deis Vedries e den Raurich et in illis etiam duobus vicis qiii ingrcssum suiíni hahent in vico pr edicto deis Vedries et egressiun ad victmi del Pont non,)) pel rei Pere IV el 1390, perquè no permetin que hi hagi prostitutes al barri, i en tal cas puguin apoderar-se dels seus mobles i altres objectes i llençar-los al carrer; la qual confirmació es fa per evitar de nou el mal que s'havia fet major, ja que llavors les males femelles no només habitaven a les seves cases, sinó que a més s'albergaven a les dels particulars; cosa que expressa amb aquestes paraules: a Aliqíii paiici ab honesta condicione dif formes sutunf oventes inhibi Ínter ditm sive continué incolatnni ad gulosa pabida in domos siias meretrices publicas invitant et receptan ac eis cediint ut inhibi veneris scenosa solada contractentur , alii vero habitaciones et hospicia propria aliis meretricibiis non ita publicis licet eanmifedi ei contimiati actus non miiltiim distent a pretensis avidi vilis liicri sepe condncere non verentíír,9 etc. »Seria una gran casualitat que, tan deshonrades com estaven els dos carrers referits de Raurich i del Vidre, quedés cabalment salva i il·lesa la dels Tres Llits que comunicava amb tots dos; a més a més, que un dels altres dos que s'anomenen, i que tenien la seva entrada en l'últim citat, qui dubta que havia de ser el que ha estat objecte d'aquestes explicacions? »Aquesta nota s'ha fixat purament com a defensa, malgrat no estar fonamentada en dades la correcció del crític.» Amb motiu dels carrers de què s'acaba de parlar i de la polèmica de què s'acaba de donar notícia, ens sembla ocasió oportuna per donar algunes notícies curioses sobre els antics bordells i llocs de prostitució. ELS CARRERS DE BARCELONA 25 I Barcelona, com moltes ciutats importants, els tenia públics, protegits pel govern. Eren coneguts, tolerats i, més que tolerats, protegits, des d'abans de 1400. A aquestes cases públiques se les denominava comunament Burdells i entre la gent Bon-lloch. Les prostitutes eren anomenades avols fembres, dones errades, dones de partit o fembres bordalleres. Diverses disposicions es troben sobre aquestes dones i aquests llocs. El 1446 es troba un edicte manant que dites dones quedin tancades als seus bordells els dies de Setmana Santa, guardades pels caps de guaita. El 1452 el rei D. Alfons V va concedir privilegi a un anomenat Simó Sala perquè pogués establir de nou un bordell o lupanar públic al carrer anomenat del Canyet i a les cases de la seva propietat, que d'antic servien ja ad usum meretricale, facultant-lo perquè pogués tancar el carrer que formaria l'edifici amb portes als extrems, i prevenint-lo que deixés aquestes obertes a l'hora de costum perquè les dones poguessin entrar amb tota cautela. A la Rúbrica de Bruniquer, tom II, pàg. 247, es troba una nota que així diu traduïda al castellà: «A 26 de juliol i a 6 d'octubre de 1452 els propietaris de les cases del carrer del Bordell demanaven rescabalament de danys i perjudicis pels que se'ls havien causat tancant el portal que sortia a la muralla de la Rambla.)) El 1458 es va concedir també privilegi a un anomenat Joan de Santa Fe perquè pogués obrir un bordell públic al costat del portal de la Drassana o de Trentaclaus, al lloc situat entre mur i mur, A mitjans del segle xvi existien diversos bordells en aquesta ciutat. 252 VÍCTOR BALAGUER Es té notícia, entre altres, del ja citat existent al carrer de Viladalls, del que hi havia al de Trentaclaus, d'un altre que estava al carrer anomenat Volta d'en Torra, i d'un situat al costat de la Baixada de Canaletes i que es va manar traslladar a un altre punt pel fet d'haver-se decidit aixecar-hi l'edifici de la nova Universitat. «A 22 de gener de 1569 en Trentanari — diu Bruniquer, — se presenta suplicado de Dona Hieronima Tiurell demanant esmena dels danys perquè la ciutat havia mudat la casa pública de les dones errades que estava a la Rambla en altre lloc, per causa del nou Estudi general.» En alguns països se senyalaven tals establiments amb un prepuci gravat sobre la porta, la qual cosa tenia origen en els costums romans. Nosaltres mateixos hem vist a les Arenes o amfiteatre romà de Nimes senyalat amb un Príap el lloc que estava reservat en els espectacles per a les cortesanes. Però no sembla que semblant signe s'hagués mai usat en els bordells de la nostra ciutat, els quals, al dir d'alguns, es coneixien només per una exòtica cara que a vegades volia ser de Medusa i altres d'home, en la qual es distingia una expressió, si no voluptuosa, almenys bàquica i de forma monstruosa. Encara existeix alguna d'aquestes cares en certs carrers. Cal consignar també una altra dada, i era el costum que s'observava amb les dones públiques o dones bordelleres a Setmana Santa. Durant aquesta setmana, l'autoritat les manava tancar al convent de les Egipcíaques, d'on no sortien fins a Pasqua. En semblant reclusió romanien durant tota aquella setmana, sota la cura i vigilància del seu cap de guaita o guaita (cap de vigilància), que era el cap del bordell, a qui abonava per això el Municipi la suma de 7 lliures, 11 sous barcelonins. Al segle xviii les dones mundanes es presenta- ELS CARRERS DE BARCELONA 253 ban descaradament, ostentant gran luxe en el vestir, la qual cosa va fer que es publiquessin diverses disposicions encaminades a posar fre als seus excessos. Fr. Antoni Arbiol, en una obra que va publicar el 1726 amb el títol d'Estrados de la lujuria, deia parlant del vestit de les dones públiques: «No reprenem els honestos i decents adorns, sinó els vestits indecents, escandalosos i profans que usen algunes dones perdudes d'aquest segle maligne, amb que perden les ànimes i abrasen el món. Veiem a cada pas pels carrers unes dones indecents i deshonestes, i tan escandalosament vestides, que són la ruïna del poble cristià. Aquestes maleïdes i diabòliques dones, amb les seves cues i sabates de taló i de punta, que semblen els peus amb què pinten l'enemic, i amb els seus escandalosos adorns, arrosseguen a l'infern innombrables. Amb la provocativa nuesa dels seus pits, mostrant el coll, la gola, les espatlles, l'esquena i els braços, es fan mestres d'indecència i de lascívia. La cua llarga, la basquina curta, el cap aixecat, s'assemblen a les verinoses serps. Per a completar aquestes dades, només ens falta donar a conèixer als nostres lectors les interessants notícies que ens ha facilitat el nostre estimat amic, el cèlebre cronista de València D. Vicente Boix. Aquestes notícies es refereixen a les cases públiques i dones bordeleres de València; però com aleshores València i Barcelona eren dues ciutats germanes, regides per idèntiques lleis i costums, formant ambdues part de la nacionalitat coneguda per la Corona d’Aragó, és fàcil de comprendre quina poca diferència hi hauria entre els costums valencians i els barcelonins, tocant a l’assumpte de què ens ocupem. Diu així Boix en els apunts que ens ha facilitat: «BoRDELLET DELS NEGRES (carrer del). — Anomenaven 254 VÍCTOR BALAGUER així un barri situat darrere de la Universitat i del col·legi de Sant Tomàs. Amb aquest nom el designa una providència de l'Almotacén de 26 d'abril de 1659, i en una altra de 21 de febrer de 1628. També es denomina d'aquesta manera en una escriptura davant Crispín Pérez de 20 de juliol de 1628; en una altra davant Antonio Juan Sagrera de 13 de febrer de 1559, i en una altra davant Miguel de Fuentes de 26 de febrer de 1660. Aquest barri ha estat per molts temps i encara ara objecte constant de suspicàcia, tant pel nom com perquè generalment s'hi allotgen dones de vida poc exemplar. Per a aquestes va existir el barri cèlebre del Partit, situat a la part oposada de la capital, i, per consegüent, res tenia en comú amb la famosa mancebia el barri anomenat el Bordellet. Amb la finalitat d'evitar escàndols es va manar ja el 21 d'agost de 1564 tapiar un carreró, que anava des del carrer de l'Hospital de pobres estudiants fins al de Robiols, al costat de la casa del marquès de Mirasol. L'ordre diu així: «Un carreró que està a la parròquia de Sant Andreu al mig del carrer que va de l'Estudi general a la casa de la Soletat antiga, on antigament s'acostumava a jugar a la Rigla, que solia ser de mossèn Lluís Carbonell, quondam Cavaller, per on es va avui a la placeta vul- garment dita del Trabuquet enfronta la eixida del dit carreró que dona a la plaça del Trabuquet amb ca- »)ses de Juan Bas i amb la dita placeta del Trabuquet. »Per això proveeixen per al benefici comú que dit carrer »sia tancat a una part i l'altra.» Partit (El). — Hem arribat al fi al coneixement de la cèlebre Mancebia de València, de la qual m'he ocupat en diferents obres, i sobretot en El encubierto de Valencia, on he donat detalls curiosos sobre la seva organització. Concretant, emperò, les notícies a la topografia d'aquest barri, tan notable en altres tem- ELS CARRERS DE BARCELONA 255 ps, és d'advertir que constituïa una pobla, separada de la ciutat, denominant-la del Partit o de les dones del Partit (Partit), segons el llenguatge de Cervantes, admès també en la llengua italiana, com ho indica Silvestre de Rovigo, comentant Juvenal (sàtira 2a, ver. 66): «La diffcrcnza ira il vestir delle viairone, c qucllo dellc dunne dapariito.» Comprenia el Partit (o Lupanar) tot el territori que es va anomenar la Pobla i després Pobla Vella, segons consta per escriptura davant Juan José Just el 22 d'octubre de 1596, i una altra davant Pedro Juan Gasull Solórzano el 14 de maig de 1633, per la qual va comprar el convent del Carme d'aquesta ciutat un tros d'hort, en el qual existien encara moltes casetes de les que havien servit per a tan indecent comerç, i les esmenta aquesta escriptura com «asiias et positas in parrochia Sanctcc Crucis, olim et aniiquitus divce Catherince martyris in partita nunciipatci tempore antiquo La Pobla Vella in Liipanario pra^sentis civitatis, in vicoque majori ipsins Ltipanarii, lentas stib directo Dominio, etc.» — «Situades i posades en la parroquial de Santa Creu, abans de molt antic de Santa Caterina màrtir, en el territori anomenat en temps antic La Pobla Vella, en el Lupanar de la present ciutat i en el carrer Major del mateix Lupanar, tingudes al domini directe, etc.» Una escriptura davant Basilio Rambla l'11 de maig de 1676 i un privilegi de Joan II de 1453, l'anomenen Lupanar o casa pública, «doco público vocato vidgariter La Pobla, sive Líípenar,» Una altra escriptura davant Martín Esparnuy el 10 de maig de 1666 l'anomena la Pobla Nova, sent per consegüent el més antic el de Pobla, com ho expressa una deliberació de 7 de les calendes de desembre de 1340. • De vegades es denominava també el Bordellet, perquè així es deia la persona que va deixar la primera casa, amb l'objecte de tancar en un punt totes les dones desgraciades que rodessin en el fang del vici, evitant 256 VÍCTOR BALAGUER la seva presència en diferents punts de la capital. Des de llavors, i seguint els costums de Roma imperial, s'havia d'escriure damunt de la porta de la caseta el nom de la jove que l'habitava, com es desprèn que feien els romans, seguint els comentaristes de l'Ase d'Or d'Apuleu. Per evitar sinistres interpretacions, cal afegir que hi va haver a València diferents persones notables del cognom Bordell, com es troben en documents oficials de 1383, 1389 i 1350; i tanmateix, ha servit aquest nom per indicar aquests llocs immunds de la corrupció, oblidant-se la malícia de la primera denominació del Partit. Quan la comunitat del Carme va comprar el terreny de què s'ha parlat, ja no existia realment el Lupanar; però malgrat això es manaren demolir les últimes casetes, obrint un espaiós hort que, amb el que es va anomenar de Torralba, constituïen gairebé tot el Lupanar. La primera possessió que comprà el citat convent pertanyia a una dona anomenada Maria Auget o Auchet, cap de les altres que en aquella època poblaven el Lupanar; però que després es va retirar, fent oblidar els seus extraviaments amb una vida exemplar. «S'ha fet creure vulgarment que Sant Vicent Ferrer, ja que no podia tallar el mal, el va perseguir fins a cert punt; i això és una calúmnia, que rebutgen les notícies oficials. Molt abans del naixement del sant, i pels anys 1350, existia ja el Lupanar, ja que en la citada deliberació de 7 de desembre d'aquest any se l'anomena el Bordell, imposant penes pecuniàries i de fuetades a les dones perdudes que es trobessin fora del Partit, segons s'havia manat el 25 de novembre de 1340. No es cregui per això que era fàcil i a totes hores expedit l'ingrés a la Mancebia de València, ni que a tota classe de persones se'ls permetia l'entrada. En primer lloc, tot el recinte de la Mancebia estava tancat ELS CARRERS DE BARCELONA 257 per una paret elevada, que no era possible escalar fàcilment, i la seva vigilància corresponia immediatament a la jurisdicció del Justícia criminal, i a més es feia responsable a un encarregat del barri anomenat Rei Arlot, els deures del qual consistien a presidir les dones pecadrius i portar-les i concertar-les els homes i exigir tribut i penes d'aquelles. Cap dona podia entrar a la Mancebia sense el permís previ del Justícia i coneixement de causa, i amb aprovació del marit, si era casada, o dels pares o tutors, si era soltera, havent de fer constar a més que havia complert ja vint anys, com ho expressa una deliberació del Consell general de 24 de juliol de 1565. »A l'anar-se'n el sol es tancava el barri, verificant abans un escrupolós reconeixement, per saber si quedaven dins persones estranyes. Anualment, i sempre que les circumstàncies ho exigien, eren reconegudes totes les dones del Partit pels metges i cirurgians, segons ho prova una deliberació de 7 de juny de 1577 i una altra de 26 de gener de 1595, en la qual consta que totes les setmanes es verificava aquest reconeixement, abonant a Juan Bautista Sandoval 24 lliures anuals per aquesta feina facultativa. » Des del Dimecres Sant al Dissabte Sant i en algunes festivitats de la Mare de Déu es conduïa a totes les mancebes al convent de «les Repenedides» o de Sant Gregori, i també a la confraria dels tallants a la plaça de Pellicers, o a l'ermita de Santa Llúcia, a fi d'amonestar-les i conduir-les al bon camí. La seva manutenció anava a càrrec de la ciutat, com en altres ho prova una deliberació de 15 de febrer de 1659, «Es distingien també per un vestit particular, i així es va manar en una ordenació de 1424 que la ramera no anés per la ciutat amb mantell o altre abric, ni hi hagi tantpoc fos o presumisca anar per la ciutat, sens la dita TOMO XXII 17 258 VÍCTOR BALAGUER tovallola, ni gos vestir-se, ni portar cap vestidura adornada al voltant després de baix, o altres pells o cendal, etc. Segons una constitució sinodal del Sr. Ayala, cap podia romandre més de dos anys a la Mancebia. Per un privilegi de 16 de juny de 1469 va manar el rei D. Joan que les dones del Partit acompanyessin en la processó fúnebre en què la confraria dels Innocents o dels Desemparats portava els ossos dels ajusticiats, el dia de Sant Maties, com es va dir en una altra part, tenint per objecte moure l'ànim d'aquelles desgraciades amb un espectacle tan trist com imponent. Si alguna es casava, la ciutat solia pagar-li 10 lliures per ajudar al dot, com s'expressa en una deliberació de 1660, concedint la citada quantitat a un francès anomenat Manuel de Cerla, per haver-se casat amb María de Mendoza, dona de cadira, segons l'expressió de l'acta. En temps de pesta solia destinar-se aquest barri per a lloc de convalescència, com va succeir el 1647; i es va tancar per sempre el 1677, de manera que el 1681 es trobava destruït ja aquest barri, ja que es va disposar aixecar allí el magatzem o dipòsit de pólvora.» TRES VOLTES (carrer de les). Condueix de la Tapineria a la plaça del Oli. Ignorem a què deu l'origen el nom singular de les tres voltes que porta aquest carrer. Al lloc que avui ocupa i pels seus voltants existia abans una plaça que es deia de Déu (de Déu). En aquesta plaça tenia la seva casa i en ella habitava un escriptor català, que no és per cert molt conegut; però del qual hem de dir alguna cosa, aprofitant aquesta ocasió que se'ns ofereix. Amb això pagarem un just tribut a l'oblidada memòria d'un dels més no- ;.ELS CARRERS DE BARCELONA 259 bles i entusiastes adalids que va tenir el 1640 la causa de les llibertats catalanes. Pretenem parlar de D. Francisco Martí i Viladamor, sobre el qual només hem pogut recollir les dades següents: Va néixer el 30 d'agost de 1616 a la vila de Puigcerdà, capital de la Cerdanya, i a la sola edat d'un any va ser portat pels seus pares a Barcelona, on es va educar, fent tots els seus estudis en aquella insigne universitat. Es va distingir notablement sent estudiant, i va guanyar llorer en diversos certàmens literaris. Als disset anys va rebre el grau de doctor en lleis, i tot just tenia vint-i-quatre anys quan va esclatar la revolució de 1640, a la veu solemne i inspirada de Pau Claris, Martí es va afanyar a abraçar la bandera aixecada per Catalunya, i va escriure diverses i importants obres en defensa del Principat i de la seva noble causa, algunes de les quals obres li van donar gran reputació de literat i d'erudit. Els seus títols com a advocat, els seus mèrits com a escriptor, els seus serveis com a home polític, el van fer creditor que se li confiés el càrrec d'advocat fiscal de la Batllia general de Catalunya, en el qual acompliment va tenir ocasió de fer brillar els seus talents i dots especials. La seva reputació va arribar a consolidar-se de tal manera, que quan el 1646 va haver de ser reemplaçat en les conferències de Münster el representant de Catalunya, que ho era aleshores el famós regent Fontanella (vegeu el carrer d'aquest nom), Martí va ser elegit per reemplaçar aquell savi eminent en la seva diplomàtica i delicada missió. Mentre van durar les turbacions de Catalunya, sempre fidel a la causa que havia abraçat, i de la qual era un dels més fervents apòstols, Martí va exercir 260 VÍCTOR BALAGUER diversos càrrecs i comissions que li va confiar el govern del Principat, havent estat enviat més d'un cop a París en ambaixada de Catalunya, prop del govern del rei de França, monarca aleshores proclamat comte de Barcelona, segons és sabut. Quan va caure Catalunya, tot just aquesta va haver tornat a reconèixer Felip IV de Castella, Martí va haver d'emigrar del seu país, com tants altres nobles talents d'aquella època, i es va establir a Perpinyà, en la qual audiència li va donar un lloc eminent el govern francès. Moltes són les obres que va escriure i publicar Martí, i entre elles cal recordar almenys les següents: El veritable àngel de llum. Avisos del castellà fingit. Notícia universal de Catalunya. Aquesta obra és potser la més important de Martí, i d'ella vam fer honrosa menció i fins i tot una anàlisi a les pàgines de la nostra Història de Catalunya. Quan l'estava treballant, va sortir la Proclamació catòlica de Gaspar Sala, i va haver llavors de treure moltíssimes coses de la seva per evitar repeticions. Es va imprimir a Barcelona sense nom d'autor i només amb unes inicials que eren un veritable enigma, ja que deien B. D. A. V. Y. M. F. D. N. P. D. N. Començant a llegir aquestes inicials per la vuitena, i seguint de dreta a esquerra, diu: Doctor Francisco Martí y Viladamor, advocat de Barcelona, i tornant a les quatre finals, natural de Puigcerdà. Catalunya a França, Castella sense Catalunya i França contra Castella. Aquesta obra, escrita ja quan el monarca francès havia estat proclamat comte de Barcelona, està dedicada al cardenal Richelieu. Política veritable, regiment cert d'una bona república. Triomfs de l'amor, glòria de l'afecte i festes de la lleialtat veritable. ELS CARRERS DE BARCELONA 261 Presidi inexpugnable del Principat de Catalunya. Aquesta obra va ser escrita en llatí, i havent-la remès l'autor a París, la reina regent en la minoria d'edat de Lluís XIV va escriure al Consell de Cent que la fes imprimir i fins i tot traduir al castellà, cosa que es va encarregar al mateix autor. Es va imprimir a Barcelona l'obra llatina l'any 1654; però hi ha també una altra impressió feta a Viena, capital d'Àustria, de la qual es conservava un exemplar a la biblioteca de carmelites descalços de Barcelona. Defensa de l'autoritat reial en les persones eclesiàstiques de Catalunya sobre el fet de tres capitulars de la santa catedral de Barcelona. Temes de la bogeria i embaucs de la malícia, impugnats per la veritat autenticada. En aquesta obra l'autor consigna els seus títols, que eren del Consell de SM als seus consells d'estat i privat, el seu cronista reial i advocat fiscal patrimonial de la Batllia general de Catalunya. La va escriure com a resposta jurídica i veritable a l'al·legació contrària publicada pel Dr. Cisteller a Barcelona. El pare mestre Francisco de San Agustín Macedo, franciscà portuguès, parlant d'aquesta obra, va dir: «En ella campen l'agut de l'enginy de Martí, el greu del seu judici, el galant del seu discurs, el discret del seu dir, la contundència de la seva raó. No he vist millor rebutjada calúmnia, ni més ajustada defensa, ni veritat més ben provada. Als dits de Martí per allò escrit deu la seva pàtria no menys glòria que als del famós autor de les armes del seu escut.» Tenia anunciada també una altra obra que no creiem arribés a publicar, titulada Mirall de catalans. Són totes les notícies que hem pogut recollir relatives a un escriptor en qui, si realment es troben grans defectes de difusió i gongorisme, deguts més que a ell a la seva època, cal reconèixer un 262 VÍCTOR BALAGUER gran fons de sana raó, un criteri superior, una erudició vasta i sobretot un patriotisme pur, no desmentit mai un sol moment durant la seva vida, que va acabar en l'ostracisme. TRIANGLE (carrer del). És un carrer del qual tot el que podem dir queda dit amb consignar el seu nom, i afegir que des del de Corretjer comunica amb el del Rech. TRINITAT (plaça de la). Es pot molt bé dir que no existeix ja aquesta plaça. Només la gent s'ha entestat a continuar donant aquest nom a l'espai que es troba davant de l'església que va ser del convent de la Trinitat. A l'ésser regularitzat el carrer de Ferran VII, en anar-se eixamplant i a mesura que s'han enderrocat les antigues cases per construir les modernes, aquesta plaça ha desaparegut per complet, confonent-se amb l'esmentat carrer de Ferran VII, TRIPÓ (carrer den). És darrere del Palau Reial i no té sortida. Abans es deia den Salcet, nom propi. Devia ser antigament un passatge o carrer particular, ja que segons consta en els acords de l'Ajuntament de 1757, en dit any hi havia una reixa de fusta que tancava el carrer. TROMPETES (carrer de les). N'hi ha dos d'aquest nom. L'un, partint del carrer Ample, va a acabar al ELS CARRERS DE BARCELONA 263 del Consolat; l'altre condueix del de Jaume I a la Baixada de la Presó. Aquest carrer ens proporciona ocasió de parlar d'un altre escriptor de l'època mateixa de Martí, a qui acabem de citar, i de les seves mateixes idees. Fra Gaspar Sala i Berart era de la religió de Sant Agustí. Havia estudiat filosofia i teologia a Barcelona: el 1628 havia estat nomenat lector, i el 1635 el convent de Barcelona l'adoptava per fill. Era famós predicador i profund teòleg, de la qual facultat rebé el grau de doctor per la universitat de Barcelona el 1639, essent nomenat el 1641 catedràtic perpetu de la mateixa facultat. Com tants altres barons preclars d'aquella època, va abraçar la causa de les llibertats catalanes el 1640, posant-se al costat del seu amic el canonge i diputat Pau Claris, i el govern català el va nomenar llavors abat de Sant Cugat del Vallès. Amb motiu dels esdeveniments i trasbalsos d'aquells temps, va fer molts viatges i va patir moltes persecucions. Era un dels primers oradors sagrats del seu temps, i va prestar des del púlpit amb els seus sermons grans serveis a la causa catalana. Es diu que la multitud acudia en tropell a sentir-lo, i que se l'admirava per la seva particular eloqüència, la seva energia en el dir, la seva convicció política i el seu elevat esperit. Quan Catalunya va sucumbir, havent-se retirat d'ella els francesos, i tornant a reconèixer el rei Felip IV de Castella, el P. Sala se'n va anar a Perpinyà; però a conseqüència de la Pau dels Pirineus, feta pels dos reis el 1660, es va restituir a la seva abadia de Sant Cugat del Vallès el 1662, morint el 1670. El P. Sala va escriure i publicar diverses obres en llatí, en català, en castellà i francès. 264 VÍCTOR BALAGUER Govern polític de la ciutat de Barcelona per sustentar els pobres i evitar els vagabunds. Aquesta obra la va escriure en català. Epitome dels principis i progressos de les guerres de Catalunya en els anys 1640 i 1641. Aquesta obra està dedicada a explicar els esdeveniments que van precedir el moviment de Catalunya i els que van tenir lloc en aquells dos anys. Arriba fins a la famosa batalla de Montjuïc i retirada de les tropes castellanes, que amb el marquès dels Vélez havien vingut a assetjar Barcelona. Proclamació catòlica. Aquesta és, sens cap dubte, la més notable i important de les seves obres. Per ella principalment el nom de Sala ha passat a la posteritat. És un llarg, extens, raonat i jurídic memorial elevat pels consellers de Barcelona a Felip IV, donant-li raó dels greuges que patia Catalunya, de les queixes dels pobles, de les injúries que havien hagut de patir les tropes, dels perjudicis que els causava el mal govern del comte-duc d'Olivares, dels atropellaments que s'havien fet a les llibertats i als privilegis dels catalans. Aquest memorial, que forma un volum, el va escriure Sala per encàrrec dels consellers, enviant-se al rei i publicant-se només, naturalment, amb la signatura del magistrat català; però no per això ha quedat desconegut el nom del seu autor. La Proclamació catòlica està escrita amb molt de talent i erudició, i hi ha en ella passatges d'una energia admirable. Va ser impresa per primera vegada el 1640, i després se'n van fer diverses edicions. Llàgrimes catalanes a l'enterrament i exèquies de l'il·lustre diputat eclesiàstic de Catalunya Pau Claris. És el panegíric o oració fúnebre que va predicar Sala el dia que es van celebrar amb gran pompa i ostentació els funerals del diputat Claris. Aquest panegíric, dedicat per l'autor al cardenal Richelieu, poderós ministre de ELS CARRERS DE BARCELONA 265 Lluís XIII, aleshores comte de Barcelona, es va publicar per ordre dels diputats i oïdors del Principat, acompanyat del retrat de Claris. Sermó de Sant Jordi. És el que Sala va predicar a la capella d'aquest sant el dia de la seva festivitat de l'any 1641, en presència dels diputats i autoritats de Catalunya. L'heroi francès, o idea del gran capità i elogi d'Enric de Lorena, comte d'Harcourt, governador de Catalunya pel rei de França. Aquesta obra la va publicar Sala en francès; però és només el traductor i refundidor de la mateixa, ja que abans s'havia publicat en el nostre idioma a Barcelona. De la divisió geogràfica dels regnes d'Espanya i França. Aquesta obreta va ser escrita per encàrrec especial del bisbe d'Orange, a qui el rei de França havia enviat per designar els límits entre aquell regne i el nostre. Armonía geographica Hispanice. No va arribar a publicar-se, ja que, segons diu el seu propi autor, la va perdre en els seus viatges i persecucions, amb molts altres manuscrits de càtedra, púlpits i història. Segons sembla, Sala conciliava en aquesta obra els quatre prínceps de la geografia, Mela, Estrabó, Ptolemeu, Plini i a altres, pel que fa a les ciutats, muntanyes i rius de la Península, i fins i tot respecte a les coses més notables de cada regió d'ella. 266 VÍCTOR BALAGUER U UNIÓ (carrer de la). Està a la Rambla de Caputxins i condueix al carrer del marquès de Barberà. És un carrer modern, que es va obrir fa només alguns anys, derrocant per a això el convent de monges penedides, que amb el seu edifici i horts ocupava gran part del terreny en què avui està l'emplaçament del carrer. Avui és un dels més concorreguts de la ciutat i una de les principals vies que desemboquen a la Rambla. Amb la seva obertura es va prestar un gran servei a tots els barris veïns al de Barberà i es va embellir molt la població. Rarament ens haurà succeït el passar per aquest carrer sense recordar-nos del sagnant episodi que en ell va tenir lloc fa pocs anys, a la porta de la casa que hi ha al costat de l'anomenada Font seca. Vivia en aquella casa una família ben coneguda en els cercles i societat de Barcelona, per pertànyer a l'aristocràcia tant el marit com la muller. Un dia aquesta, que tenia una bonica i simpàtica figura, baixava l'escala de casa seva, adornada amb totes les seves gales, per anar al teatre, quan es va presentar a la seva vista un militar de superior graduació que, segons es va dir després, havia tingut relacions amb ella o la perseguia amb el seu amor. Poques paraules degueren passar, sens dubte, entre la dama i l'oficial, ja que als pocs moments de la seva trobada, el militar la tendia morta als seus peus d'una punyalada. L'oficial va ser pres i condemnat a mort; però al ELS CARRERS DE BARCELONA 267 estar en capella per ser conduït l'endemà al suplici, va trobar la manera de proporcionar-se un verí. Quan el van anar a buscar per portar-lo al patíbul, el van trobar mort. Tanmateix, mort i tot, el van conduir al lloc del seu suplici, i la immensa multitud que s'havia agrupat a l'esplanada va poder presenciar l'horrible espectacle de donar garrot a un cadàver. Podríem allargar-nos més sobre aquest drama, que va cridar molt l'atenció de Barcelona en aquells moments; però no ens sembla prudent ni delicat. Prou al nostre objecte consignar el fet, sense entrar en detalls, ja que aquestes línies podrien renovar les ferides, que encara no deuen estar cicatritzades, obertes en el cor de famílies respectables sota molts conceptes. UNIVERSITAT (plaça de la). La nova Universitat de Barcelona, és a dir, el majestuós edifici que per a ella s'està aixecant, es troba situat al carrer de la Ronda. Hem donat ja una idea del que serà aquell monument en parlar del citat carrer, i a la seva pàgina remetem als lectors. Quan es va aixecar i aprovar el pla de l'eixample de Barcelona, aquesta plaça no estava marcada. Només recentment s'ha aconseguit fer una variació en el pla perquè davant de la Universitat hi pogués haver una plaça. A ella aniran a parar, segons sembla, a més dels carrers que de l'antiga Barcelona hi conduiran, els de Balmes i Aribau i el de la Ronda, URGELL (carrer dels comtes d'). És així mateix un altre de l'eixample. Es perllongarà des del carrer de Còrsega fins als de l' 268 VÍCTOR BALAGUER antiga ciutat, travessada pels de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació i Corts, En els rètols provisionals que s'han posat per l'Excmo. Ajuntament per indicar els nous carrers, s'ha assenyalat el de què parlem com a carrer d'Urgell, quan hauria de ser dels comtes d'Urgell. Tal va ser, almenys, la idea de l'autor en aconsellar aquest nom al Municipi, i en aquest sentit el va acceptar aquella popular corporació. Considerem que era just consignar aquest record i pagar aquest tribut a la memòria d'aquells cèlebres comtes d'Urgell, que d'una manera tan brillant figuren a les pàgines de la nostra història. De bona gana desitjaríem posar aquí una extensa notícia d'aquella casa; però ens ho impedeix la manca de dades en què ens trobem en escriure aquestes línies, i el lluny que pel moment estem de les fonts on poguéssim trobar-les. Algun dia ens serà potser permès omplir aquest buit, que avui forçosament ens veiem obligats a deixar, amb la històrica relació que teníem ideat escriure en tractar d'aquest punt. Per altra banda, qui desitgi trobar extenses notícies sobre els comtes d'Urgell, que durant molt de temps van ser de par amb els de Barcelona, pot acudir a la Crònica de Monfar. Diego de Monfar y Sors, natural de Barcelona i arxiver reial que creiem que fou de la Corona d'Aragó, va escriure a mitjans del segle xvii, i durant les turbulències de Catalunya, la Historia de los condes de Urgel, que s'ha conservat manuscrita fins als nostres temps, devent-se la seva publicació al zel de l'il·lustrat arxiver D. Próspero de Bofarull. En aquesta obra, Monfar abraça la història d'aquells nobles barons, des del fundador de la casa, aquell Armengol, anomenat el de Ma- ELS CARRERS DE BARCELONA 26g llorca per haver desfet amb la seva esquadra la dels moros mallorquins, fins a D. Jaume, conegut en els nostres annals pel Dissortat, últim comte d'Urgell, que es va defensar fins a l'últim extrem a la ciutat de Balaguer contra les armes vencedores del monarca elegit pel Parlament de Casp. V VALÈNCIA (carrer de). Forma part de l'eixample. És un dels que han de travessar en tota la seva extensió la nova Barcelona. Anirà des del carrer de la Marina al del Llobregat, tenint per laterals el de Mallorca i el d'Aragó, i veient-se creuat pels de Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor, passeig de Sant Joan, Bailèn, Bruc, Llúria, Claris, passeig de Gràcia, Rambla d'Isabel II, Balmes, Universitat, Aribau, Muntaner, Casanova, Villarroel, Urgell, Borrell, Viladomat, Calàbria, Rocafort, Entença, Vilamarí, Llansà i Tarragona. No era possible que en donar nom als carrers de l'eixample pogués ser oblidada València, la ciutat reconquerida als moros per D. Jaume el Conqueridor i repoblada principalment per catalans. La història de València, des de la seva reconquesta, forma part de la general de la Corona d'Aragó, i sabut és amb quina riquesa de glòria i d'esplendor figura la noble València en els annals de la Corona. Era just que Barcelona pagués a València el tribut d'un generós record, consignant el seu nom en un carrer, juntament amb els de Mallorca i Aragó, regnes tots que amb Catalunya formaven la Corona. 270 VÍCTOR BALAGUER VALLDONZELLA (carrer de). Condueix del de Tallers al de Ronda, Primitivament es va denominar den Company, després de Natzaret, i per fi va prendre el nom que encara porta per perpetuar el del monestir que hi havia extramurs de la ciutat de religioses cistercenques o de Sant Bernat. L'establiment d'aquestes religioses data de molt antic a Catalunya. Pels anys de 1230 existia ja un monestir d'aquest orde distant dues hores de Barcelona, al lloc de Vallvidrera i lloc anomenat Valldonsella. S'ignora a punt fix l'època de la seva fundació. Segons sembla, no trobant molt convenient el bisbe de Barcelona D. Berenguer de Palou que les religioses moressin en despoblat, va disposar que abandonessin el seu antic habitatge i es traslladessin a un altre convent extramurs de la ciutat, fora la porta de Sant Antoni, que en memòria de l'anterior va conservar sempre el títol de Valldonsella. A la cel·la prioral d'aquest convent va morir el 31 de maig de 1410 el rei d'Aragó, comte de Barcelona, D. Martí l'Humà, i en aquella mateixa cel·la, al costat del seu llit de mort, van passar totes aquelles escenes i drames de misterioses intrigues que van precedir als grans esdeveniments que van donar per resultat el famós Parlament de Casp. El cadàver de D. Martí va ser dipositat a l'altar major de la santa església catedral, i traslladat el 1460 al monestir de Poblet pel seu abat D. Miquel Delgado, juntament amb el de Donya Violant, tercera esposa de D. Joan I d'Aragó. Era antic costum, sempre o gairebé sempre rígi- ELS CARRERS DE BARCELONA 271 dament observada, que quan els reis venien per primera vegada a Barcelona, abans de fer la seva entrada pública i abans de prestar solemnement el jurament a les llibertats i constitucions del país, s'aposentaven un o més dies al convent de Valldonsella, on rebien a les autoritats i corporacions, mentre es feien els preparatius per a la seva entrada, jurament i proclamació. Entre les persones il·lustres que en el retir del claustre de Valldonsella van trobar un abric contra les tempestes de la vida, cal citar a Margarida de Prades. Era una noble i bonica jove, a qui D. Martí l'Humà, en els últims anys de la seva vida, va escollir per esposa, posant-la al tron, amb l'esperança de tenir en ella successió. L'únic fill home que D. Martí tingués en un matrimoni anterior havia mort, i bé comprenia ell que, a la seva mort, grans trastorns seguirien per a la Corona d'Aragó, per falta de successor directe de la casa regnant. Se li va aconsellar al monarca que escollís una jove, la qual pogués donar al regne esperances de successió, i la bella Margarida de Prades va pujar llavors a compartir el tron i el tàlem del malalt monarca. La cerimònia del casament es va efectuar a la masia o palau de Bell Sguart, que avui ja no existeix, ni més ni menys que el monestir de Valldonsella que ha donat lloc a aquestes línies. Era Bell Sguart un lloc reial dels comtes de Barcelona, situat a l'extrem del nostre poble veí de Sant Gervasi, al peu del Tibidabo i al principi del sender que puja a Collserola. Encara es veuen en aquest lloc alguns robustos paredots i algunes ruïnes que es creu que són d'aquell antic edifici. Bell Sguart són dues paraules catalanes que signifiquen bella vista. Efec- 272 VÍCTOR BALAGUER vament, el palau de Bella Vista era digne del seu nom, ja que des de dalt dels seus murs es podia gaudir d'un agradable panorama. A la capella d'aquest palau de lleure va ser on es va celebrar la nit del 17 de setembre de 1409 l'enllaç del rei D. Martí amb l'agraciada Margarida de Prades, filla de D. Pere, comte de Prades, i de Donya Joana de Cabrera, descendent de la mateixa casa reial d'Aragó, en la qual s'havia criat i educat al costat de la difunta reina Donya Maria de Luna. Va donar la benedicció el papa Benet XIII, aquell home de tan inflexible fermesa, aquell home que tant havia de fer parlar de si en el món, i que en aquell moment reconeixien com a Papa legítim, en lluita amb el consagrat a Roma, els estats de la Corona d'Aragó. Van assistir a la cerimònia diversos il·lustres personatges, i va dir la missa de les velacions el famós orador Sant Vicenç Ferrer, que més tard havia de ser l'ànima del Parlament de Casp. Què era el que impulsava la jove i bella Margarida a donar la seva mà a un home que ja tenia un peu al sepulcre, que podia ser el seu avi, i al qual una malaltia estranya havia comunicat en tot el seu cos una inflor monstruosa i repugnant? Era l'ambició? Era que la brillantor de la corona havia enlluernat la jove? Era que anava a l'altar, com a víctima, conduïda per l'ambició de la seva família? Misteris i arcans són aquests que no és donat penetrar. El cert és que, abans de casar-se amb el rei, la jove Margarida havia tingut amors amb un cavaller català anomenat D. Joan de Vilaregut; i malgrat això, o encegada per l'ambició, o arrossegada per la família, o víctima d'intrigues misterioses, no va tenir objecció a enllaçar la seva sort a la del monarca malaltís. ELS CARRERS DE BARCELONA 273 Una espècie de fatalitat pesava aleshores sobre la casa regnant. El tàlem reial va continuar estèril, i Margarida va haver de passar per una llarga sèrie de degradants humiliacions. Lorenzo Valla ens explica a la seva Crònica tots els ridículs i repugnants recursos de què van haver de valer-se aleshores, inútilment i en va, per aconseguir que el monarca pogués tenir successió en la bonica companya que la intriga, el sacrifici o l'ambició li havia donat. I tals coses ens diu Valla, que, encara que les explica en llatí, i en llatí podríem aquí copiar-les, ni tan sols escrites en aquella llengua ens atrevim a traslladar-les a aquestes pàgines. Margarida va sortir sempre verge del tàlem nupcial, i en arribar la seva viduïtat, que va ser ben aviat, es va retirar al monestir de Valldonsella; però el recolliment que havia anat a buscar a la solitud del claustre no va impedir que en el seu cor es despertés el record dels seus antics amors. Sense que la història ho expliqui —perquè la història no explica aquestes coses,— Margarida va tornar a veure el seu antic amant D. Joan de Vilaregut, i, segons sembla, es degué casar amb ell secretament, naixent d'aquest enllaç un fill, que va ser sigil·losament encomanat a l'abat del monestir de Santes Creus. Per cura de l'abat, es va educar el jove en hàbit laical, canviant-li el nom propi per un altre desconegut, i arribant a edat competent, el va persuadir que prengués l'hàbit cistercenc en aquell monestir, com de fet el va vestir, professant en mans del mateix abat, «no per devoció, sinó per temor, ignorant de la qualitat dels seus pares i.» Quan l'abat, en la seva última malaltia, es reco- 1 Són les mateixes paraules que usa el cronista Finestres, l'únic que fa menció del fet que ens ocupa. TOM XXII 18 274 VÍCTOR BALAGUER negué prop de la mort, va declarar el secret del seu naixement a D. Joan Jeroni de Vilaregut, que així es deia el jove; i certificat aquest de la qualitat dels seus pares, estimant per invàlida la seva professió monàstica feta per temor, va deixar l'hàbit, i sortint-se de la religió va contraure matrimoni. Tornem ara a la història del monestir, de la qual ens ha allunyat el curiós i poc conegut episodi que acabem de referir. Durant la guerra de Catalunya en el regnat de Felip IV, va patir Barcelona un estret setge, del qual diverses vegades ja s'ha fet esment en aquesta obra. Els estralls d'aquest setge van fer que es ressentissin molts edificis, i en particular el monestir de Nostra Senyora de Valldonsella, que va ser totalment destruït. Acabades aquelles circumstàncies, trobant-se sense asil les religioses, van implorar la compassió aliena perquè se'ls concedís un sostre on acollir-se, i per espai de molts anys van viure unes a la casa de D. Josep de Margarit, immediata al convent de Santa Caterina, i altres a les dels seus parents respectius. Al setembre de 1670, l'abat de Poblet els va cedir l'església i priorat de Natzaret intramurs, del qual van prendre possessió, havent passat d'antuvi els monjos Bernards, que allí moraven, al costat del convent de Sant Josep, de carmelites descalços, a la Rambla, on van construir una capella o oratori. El monestir de Natzaret va canviar aleshores el seu nom pel de Valldonsella amb què ara se'l coneix; i encara que era de més vastes proporcions que l'actual, la seva situació corresponia al mateix punt que aquest ocupa, a saber al carrer anomenat de la Verge. Quan, a principis d'aquest segle, es van apoderar de Barcelona les tropes de Napoleó, van demolir aquest edifici que, per estar enganxat a la muralla, estorbava a la seva ELS CARRERS DE BARCELONA 275 defensa; però va tornar a reedificar-se el 1826, encara que aixecant-lo una mica separat del mur. Les monges bernardes el van evacuar el 1835, a causa dels esdeveniments d'aquell any; però a finals de 1846 en van tornar algunes. VERGARA (carrer de). Forma part de l'eixample de Barcelona, i, segons estava disposat, ha de connectar el de Pelai amb el passeig de Gràcia. Aquest carrer recorda un esdeveniment grat a tots els qui senten bategar un cor espanyol. La guerra civil que va començar en asseure's al tron la reina que avui l'ocupa, tenia dividits els espanyols; però, després de set anys de prolongada i fratricida lluita, el general Espartero, duc de la Victòria, la va acabar amb l'abraçada de Vergara. Als camps de Bergara, i al front de tots dos exèrcits, el general carlista Maroto i el general isabelí Espartero es van donar aquell cèlebre abraç, que retornava la pau a les famílies, la vida a la indústria, a l'agricultura i al comerç, la felicitat a la nació. En memòria de la terminació d'aquella terrible i sagnant guerra civil, el sol record de la qual ens fa estremir d'horror als qui n'hem estat testimonis, es va donar semblant nom a aquest carrer. VERMELL (carrer de). Condueix del de Carders al d'Assaonadors. Portava abans el nom de Rovira. Una família d'aquest cognom hi tenia una casa i un hort, on hi havia un safareig públic, i d'aquí provindria que, primerament i entre la gent, es 276 VÍCTOR BALAGUER la denominés carrer de l'hort den Rovira, passant després a titular-se només den Rovira i canviant després aquest nom pel que avui té, sense que ens hagi estat possible esbrinar la causa o l'origen del canvi. En la família de Rovira, a la qual hem al·ludit, hi va haver un escriptor català, a mitjans del segle xvii, del qual es tenen per cert escasses notícies. Es deia Gabriel Rovira, era doctor en ambdós drets, i al final de la seva vida es va fer eclesiàstic. Sembla que era poeta d'algun mèrit i tenia diverses composicions escrites en català, que es van perdre sens dubte o que almenys han romàs desconegudes. Va prendre part en els esdeveniments polítics de 1640 i va haver d'emigrar, tornant a la seva pàtria després del tractat de la Pau dels Pirineus, i sent aleshores quan es va fer eclesiàstic. Ignorem si és aquest Gabriel Rovira, o un altre del mateix nom i cognom, el que cita Torres Amat com a traductor d'una gramàtica llatina. VERÒNICA (plaça de la). Es troba situada a meitat del carrer d'Avinyó, i hi van els d'Aray, Cervantes i Ecce-Homo. Segons sembla, aquesta plaça va tenir en altre temps el nom de Camprodón, com a record d'una família catalana. En la trista època que va passar Barcelona governada pel general comte d'Espanya, les excentricitats del qual, les seves rareses, la seva tirania són de tots els contemporanis ben conegudes, aquesta plaça va ser testimoni d'un auto de fe que es va fer amb una selecta i nombrosa biblioteca. Sabut és ja qui era el comte d'Espanya, ja que a les pàgines d'aquesta obra en parlem llargament. Cert dia va rebre avís confidencial que a casa ELS CARRERS DE BARCELONA 277 / d'una coneguda família hi havia una biblioteca on, entre altres obres, hi havia les de Voltaire, de Rousseau i d'altres filòsofs. El general es va presentar de sobte a la citada casa, acompanyat dels seus inseparables mossos d'esquadra, i es va fer conduir a la biblioteca. El propietari d'ella era un doctor en medicina, bastant conegut per la seva il·lustració i coneixements especials en l'art de curar, el qual, no sense costosos esforços, havia reunit una excel·lent biblioteca, composta d'escollits llibres de reconeguts autors, així en ciències com en literatura, com en filosofia, com en religió. El general, enmig del terror que la seva sola presència inspirava a la família, va examinar detingudament els llibres sense obrir els llavis; i quan es va haver assabentat suficientment, va donar ordre de traslladar-los a la veïna plaça de la Verònica i fer una gran foguera amb tots ells. No va deixar a la casa més llibre que un Kempis, Imitació de Jesucrist. Tots els altres van ser irremissiblement condemnats a les flames, sense fer distinció alguna, sense reservar ni tan sols al savi facultatiu els llibres del seu art per a estudi i consulta. Més de 2.000 volums van ser portats a la plaça de què parlem, i allà se'n va fer amb ells un gran foc. El general, sempre envoltat dels seus mossos d'esquadra, va romandre allà fins que tot va estar reduït a cendres. La casa on existia aquesta biblioteca pertanyia a una família parenta de la de l'autor d'aquestes línies, que cent vegades ha sentit explicar aquest episodi. VERTRALLANS (carrer de). Travessa del de la Canuda al de Santa Anna. Sembla que el nom d'aquest carrer recorda el d'alguna família particular. 278 VÍCTOR BALAGUER No fa molts anys vivia en una casa d'aquest carrer un home original i rar, conegut per les seves excentricitats. Havia fet emblanquinar el seu quart, i amb un llapis o carbó escrivia a les seves parets els pensaments que li ocorrien, ja propis, ja trets d'autors antics. Aquelles parets eren un àlbum grandiós, on es llegien les extravagàncies més rares al costat de pensaments profunds i sentenciosos. Tot un llenç de paret, com una pàgina especial, estava destinat a inserir proverbis orientals, als quals la persona de què parlem es mostrava singularment aficionada. VIDAL (carrer de). Va de la Tapineria al de Filateres. Va tenir primer el nom de Bocarte que, igual que el que després va prendre i encara conserva, és nom particular de família. Quant al de Vidal, és nom molt conegut en els annals de la nostra història, singularment en els annals literaris, ja que recorda el de Ramon Vidal de Besalú, a qui s'atribueix la fundació del consistori del Gai Saber a Tolosa, i una obra amb el títol de L'art de trobar, o millor i més pròpiament La dreita manera de trovar. Els Jocs Florals, que amb tota pompa i solemnitat se celebren avui a Barcelona cada any, reconeixen el seu origen en els que va instituir Vidal de Besalú a Tolosa, si cal donar crèdit a l'infant d'Aragó D. Enric de Villena, qui, en el llibre que va escriure del Gai Saber i va dirigir al marquès de Santillana, diu: «El consistori del Gai Saber es va formar a França, a la ciutat de Tolosa, per Ramon Vidal de Besalú.» ELS CARRERS DE BARCELONA 279 Diguem alguna cosa, si més no molt breument, ja que l'ocasió ens afavoreix, dels Jocs Florals o dels seus orígens almenys. A principis del segle xiv, el 1323, es va formar a Tolosa una associació literària que va prendre el nom de la Gaia companyia dels set trobadors de Tolosa i mantenidors del gay saber. Els membres d'aquesta societat es reunien, ja en un jardí situat al barri dels Agustins, ja en una casa veïna al mateix, a la qual donaven el nom de palau del noble consistori. Al mes de novembre, el dimarts que va seguir a la festa de Tots Sants, van enviar a tots els països de la llengua d'oc una carta en vers obrint un concurs o oposicions de poesia, el premi de la qual havia de ser una violeta d'or fi. L'1 de Maig de l'any següent, un gran nombre de poetes es va presentar a Tolosa per disputar el premi. Aquell primer dia va ser consagrat per sencer a la lectura de les poesies presentades; el segon dia els trobadors-mantenidors van deliberar, després d'haver sentit la missa, i el tercer dia van pronunciar la seva sentència davant els capítols o magistrats municipals de la ciutat. Mestre Arnau Vidal de Castelnaudary (lloc veí a Tolosa), va obtenir la violeta. Els capítols, admirats del nombre de forasters que aquesta cerimònia havia atret a la ciutat, van decidir que cada any es faria igual festa, costeant el premi amb fons de la ciutat. Els anys següents, els fundadors van prendre la qualificació de mantenidors; van nomenar un canceller i un bedell, i van redactar els seus estatuts. El Consell municipal va votar fons per a nous premis, l'englantina i la calèndula (1356), i va concedir al consistori del gai saber l'autorització de celebrar les seves sessions a la Casa de la ciutat. Tal celebritat va adquirir aleshores aquesta institució, 28o VÍCTOR BALAGUER que a finals d'aquell mateix segle va ser admesa a Barcelona, sota els auspicis i protecció del comte-rei D. Joan I, aquell a qui les nostres cròniques anomenen l'amant de la gentilesa. Els certàmens poètics van continuar gairebé sense interrupció a Tolosa durant els segles xiv i xv, i els poetes coronats per la societat del gay saber obtenien els títols de doctors i batxillers. Aquests títols van ser reemplaçats pel de mestre. El 1444 el Parlament va introduir oficialment a Tolosa la llengua francesa, i la major part de les composicions premiades, a partir d'aleshores, van ser compostes en llengua d'oil; però, tanmateix, cada any, fins al 1694, es protestava a Tolosa el primer i tercer dia de maig contra una dominació intel·lectual, que només a penes es suportava. Cap a finals del segle xv, una noble i rica dama, Clemència Isaura, va acabar de consolidar l'obra dels mantenidors, consagrant diverses rendes per sostenir aquesta institució. És tan poc coneguda la història d'aquesta dona cèlebre, que ha donat lloc a les més contradictòries faules. La miren uns com una descendient dels comtes de Tolosa i fundadora dels Jocs Florals; altres neguen rotundament la seva existència. Segons l'opinió del Dr. Noulet, per exemple, el nom de Clemència és un simple vocable sota el qual els trobadors invocaven la Verge Maria, com a patrona dels Jocs Florals. Tanmateix, sembla provat per documents autèntics que la dama Clemència era filla de L. Albaron de Laudun, senyor de Montfriu, Montfaucon, Lers, Meynes i Rochefort. Durant el segle xvi, la societat dels Jocs Florals va continuar distribuint els seus premis, excepte en els anys assenyalats per calamitats públiques. Durant al- ELS CARRERS DE BARCELONA 28 I gun temps els premis eren donats a l'església, on tenia lloc la festa. El 1694 fou erigida en acadèmia, però conservà les seves antigues usances i antics records. Les rendes que llegà Clemència Isaura contribueixen encara avui mateix a les despeses de la cerimònia anual. Després d'haver suspès les seves sessions des del 1790 al 1806, va tornar a reprendre-les en aquest últim any i no s'han tornat a interrompre fins ara. El nombre de mantenidors, fixat a 36 primerament, és de 40 després d'un edicte donat el 1725. L'acadèmia dóna el títol de mestres en Jocs Florals als concursants que han obtingut tres premis de prosa o vers. Els mestres tenen seient reservat en les grans cerimònies, al costat dels mantenidors. Cada any ofereix l'acadèmia set flors: l'Amarant, la Violeta, la Calèndula, la. Prímula, el Lliri, el Clavell i l'Englantina. L'Amarant d'or val 400 francs, i a aquesta flor només tenen opció les odes. La Violeta de plata val 250 francs, i està destinada a una composició que no excedeixi de 200 o 300 versos, a una epístola o a un discurs en vers. La Calèndula de plata val 200 francs. És el premi de l'ègloga o de l'idil·li, de l'elegia i de la balada. La Prímula de plata val 100 francs. És el premi de la faula o de l'apòleg. El Lliri de plata, que val 600 francs, està destinat a un sonet en honor de la Verge o a un himne al mateix assumpte. L'Englantina d'or, que val 450 francs, és el premi d'un discurs en prosa sobre l'assumpte donat per endavant per l'Acadèmia. La distribució dels premis té lloc cada any el 3 de Maig al gran saló anomenat dels Il·lustres de Tolosa, perquè a les seves parets hi ha els bustos i re- 282 VÍCTOR BALAGUER trats dels homes cèlebres nascuts a la ciutat. La sessió comença amb l'elogi de Clemència Isaura. Tot seguit el secretari dóna compte del resultat del concurs. Una diputació de mantenidors es dirigeix processionalment a l'església de la Daurada, on hi ha el sepulcre de Clemència Isaura. Des de primera hora del matí del dia de la festa s'hi han dipositat les flors. El rector de la parròquia les beneeix i les lliura als comissionats de l'acadèmia, que retornen al Capitoli (així s'anomena la Casa de la ciutat), passant pel carrer que es denomina de Clemència Isaura. Arribats al Capitoli, continua la sessió: es proclamen els vencedors; se'ls convida a llegir les seves obres, i la sessió acaba amb la indicació dels premis i assumpte del discurs per a l'any següent. Hem cregut oportú donar aquestes lleugeres notícies dels Jocs Florals que se celebren cada any a Tolosa, i ben bé podríem aquí donar-ne algunes sobre els de Barcelona; però guardem això per a un altre lloc i ocasió més propícia. vidrieria (carrer de la). Uneix la plaça del Born amb la de les Olles. Antigament s'anomenava de la Formatgeria, per estar-hi el punt especialment assenyalat als qui venien formatges. Després va prendre el nom que continua portant, per haver estat ocupada per alguns vidriers que hi van establir les seves botigues i magatzems. A mitjans del segle XV vivia en aquest carrer una dama de singular bellesa, que va donar lloc a un terrible drama i a una sagnant catàstrofe. Ens és desconegut ELS CARRERS DE BARCELONA 283 el nom d'aquesta dama. Només sabem que, quan la pesta del 1457, vivia al carrer de què parlem, on va morir el seu marit. Aleshores ella va abandonar la seva casa i la ciutat, i la seva partida va donar lloc al succés que referirem, traient les notes de documents conservats al nostre arxiu municipal. UN SEGREST AL SEGLE XV. A finals del 1457, la pesta s'havia encès d'una manera cruel a Barcelona. La mortalitat era gran; anava en augment cada dia el flagell, i tots fugien de la ciutat apestada, que ben aviat va quedar convertida en un hospital d'infortunis i en un teatre de misèries. Un dia, el divendres 14 d'octubre, que va ser un dels més crus, un home va penetrar a la capital cap a les deu del matí, i dirigint-se a la Casa de la ciutat i a la cort del veguer, va començar a fer davant d'elles grans crits de «Via fora, sometent!» Els seus crits ressonaven d'una manera lúgubre a la ciutat gairebé deserta. Mai al crit tradicional de via fora havien romàs sords els catalans. Es va formar ben aviat un grup al voltant d'aquell home, i aquest va explicar la causa per què donava semblants veus. La nit anterior havia penetrat al poble de Caldes de Montbuy el noble D. Pere de Castellvell al capdavant d'una partida, composta de 30 o 40 homes a peu i 10 o 12 cavalls, emportant-se per força una bella dama, jove i vídua, filla del notari del Consell En Bertran Esplugues, i esposa que havia estat de l'honorable ciutadà En Joan Romeu. A la mort del seu marit, que havia estat víctima de la pesta a Barcelona, la dama en qüestió s'havia retirat a la vila de Caldes, fugint del flagell, i també de la persecució 284 VÍCTOR BALAGUER del noble Castellvell, que perdudament enamorat d'ella, i esclau d'una passió a prova de rebutjos, buscava ocasions de satisfer el seu criminal amor. Tranquil·la es creia la bella vídua a Caldes de Montbuy, quan la nit del dijous 13 d'octubre, amb l'engany de lliurar-li un missatge del seu pare, van poder fer-la sortir de la casa en què s'havia refugiat, caient a les mans del seu perseguidor Castellvell. En tenir notícia del fet, els consellers van enviar precipitadament un correu perquè s'assabentés de la veritat, i al seu retorn, quan ja no va poder quedar dubte del desafur pel senyor de Castellvell comès, van passar a reunir els individus del Consell de Cent i els prohoms que es trobaven aleshores a Barcelona. En aquesta sessió es va acordar treure la bandera de Santa Eulàlia, cridar a somatent i procedir contra D. Pere de Castellvell, com a culpable d'haver atentat a l'honor d'una dama i haver ultratjat la família d'un ciutadà barceloní. Es van transmetre a l'efecte les oportunes ordres al veguer, que era l'encarregat de la proclamació del sometent, i el diumenge 16 d'octubre es va treure a la finestra de les Cases consistorials la bandera de Santa Eulàlia, amb reduït cerimonial per causa de la pesta, on va estar fins al 22 del mateix mes, dia en què va ser traslladada a la Porta Nova. El mateix dia o l'endemà va sortir l'host ciutadana amb la bandera i el veguer en direcció a Sant Celoni, on s'havia refugiat el de Castellvell, i va haver-hi necessitat de posar setge al castell en què aquest senyor s'havia fet fort. Se li va intimar en nom de la ciutat de Barcelona que lliurés i tornés la bella jove que indignament havia arrencat dels braços de la seva desconsolada família; però amb brio i audàcia dignes de millor causa ELS CARRERS DE BARCELONA 285 es va negar a fer-ho Castellvell, manifestant que abans el trobarien mort que no pas el rendirien viu. Ens falten detalls per apreciar el que després d'aquesta resposta va passar. Només hem pogut rastrejar que el de Castellvell es va defensar com un lleó acorralat, al capdavant dels 40 o 50 homes que tenia a les seves ordres immediates, efectuant diverses vigoroses sortides, una de les quals li va haver de ser fatal, ja que va morir en el combat. Mort Castellvell, el castell i la bella vídua van caure en poder del sometent barceloní. Segons veiem pels dietaris de l'arxiu municipal, el 3 de novembre ja era de retorn a Barcelona la bandera, amb la qual va arribar també la bella i afligida jove, causa innocent d'aquell tràgic drama. Per a les altres notícies que podríem donar relatives a aquest assumpte, n'hi haurà prou de copiar, traduint-lo del català al peu de la lletra, el que, amb referència als dos dies després d'haver arribat la bandera, diu el dietari del nostre arxiu municipal: «IV de novembre. En dit dia el cos de Castellvell va ser portat de Sant Celoni, mort, en la caixa amb què l'havien enterrat, i el veguer de Barcelona, per al procés del sometent, el va fer desenterrar i exposar fora de la Porta Nova, prop la capella, al mig de la carretera, entre aquesta i la casa dels guardes d'aquesta Porta. »V de novembre. En aquest dia, el cos de dit Castellvell, a les quatre de la tarda, va ser sepultat a la Seu.» VIDRE (carrer del). Aquest carrer, que abans seguia sense interrupció des del de Ferran VII al dels Escudellers, avui es troba tallat en dos trossos per la plaça Reial que, en cons- 286 VÍCTOR BALAGUER truir-se, va haver de prendre part del terreny per ella ocupat. Així, doncs, el primer tros va del carrer de Ferran VII a la plaça Reial, i el segon d'aquesta al carrer d'Escudillers. Ha estat coneguda en l'antiguitat amb altres noms: primer es va titular den Quintana, o potser de la Quintana; després va prendre la denominació den Viladalls; després va passar a anomenar-se del Forn del vidre. Aquest últim nom indica clarament el motiu de titular-se d'aquesta manera. Hi havia en aquest carrer un forn destinat a coure el vidre, i el vulgus començaria a donar-li aquesta denominació, que després per abreviatura quedaria reduïda a la sola paraula vidre. Vegeu el que s'ha dit amb referència a aquest carrer en parlar del dels Tres Llits. VICENÇ (carrer de l'arc de Sant). Va del de Montcada al de la Seca. A l'arc que existia en aquest carrer hi havia una capelleta amb una imatge de Sant Vicenç, i d'aquí va provenir el seu nom. Hi ha un altre carrer, anomenat així mateix de Sant Vicenç, que del de Ferlandina condueix a la Riera alta den Prim, VICTÒRIA (carrer de la). Creua del de Sant Pere alta a la mitjana del mateix nom. Era, segons sembla, un esbarzerar el lloc en què es van començar a edificar les cases d'aquest carrer, que es va anomenar llavors per això de les Romagueres, com si diguéssim dels Esbarzers. Hi ha record que s'hi va erigir una capella ELS CARRERS DE BARCELONA 287 sota l'advocació de Nostra Senyora de la Victòria, i d'això va haver de dimanar sens dubte el canvi de nom que va patir el carrer, el qual es va deure anomenar de Nostra Senyora de la Victòria, abreviant-se amb el temps. GUIFRÉ (carrer de). És el que des del de Ponent comunica amb el de la Lima. Quan es va obrir aquest carrer en els nostres temps, va tenir l'Excm. Ajuntament la bona idea de donar-li el nom de Guifré anomenat el Pilós, primer comte de Barcelona. Hem parlat llargament d'aquest personatge a les pàgines d'aquesta obra i a les de la nostra Història de Catalunya, havent procurat provar en aquesta última com s'equivoquen aquells que sostenen l'opinió d'haver estat Guifré comte feudatari i no sobirà. És la de Guifré una de les figures més poètiques de la nostra història, i de les que, per la seva especialitat i colorit, més es presten a la llegenda i al drama. VIGATANS (carrer dels). De la Plateria condueix al de la Carassa, Antigament es va anomenar den Armengau, i després va canviar aquest nom pel que avui porta. Els Vigatans o Viguetans són els fills de la ciutat de Vic o de la seva plana. Quan a principis del segle xviii va començar la guerra de successió, que tan sagnant havia de ser i tan duradora, els del pla o de la plana de Vic van ser els primers a aixecar pendó per l'arxiduc Carles d'Àustria, a qui es mirava com el sostenidor de les 288 VÍCTOR BALAGUER llibertats catalanes. Nombroses partides de Vigatans, manades per caps entusiastes i decidits, alguns dels quals havien d'assolir gran renom, van baixar a les platges de Barcelona, on havia desembarcat l'arxiduc amb l'exèrcit aliat, i van ser els primers catalans que el van proclamar com Carles III, comte de Barcelona i rei d'Espanya. D'aquí va provenir que els partidaris del rei Carles prenguessin el nom de Vigatans amb què els coneix la història, per haver estat els primers a proclamar-lo. Quan Carles va entrar a Barcelona, amb ell van entrar els Vigatans, i potser llavors va prendre el seu nom el carrer de què parlem, per la circumstància d'haver-s'hi allotjat els seus caps. Sostenidors fidels van ser els de Vic de la causa que havien proclamat, grans serveis van prestar aleshores i grans sacrificis van fer; però no és aquesta per cert la menor de les glòries d'aquella antiquíssima ciutat, que en té de molt altes i molt nobles, sentint en l'ànima per la nostra part que la falta de dades amb què escrivim al present ens impedeixi estendre'ns en aquest punt com haguéssim volgut i desitjat. VILADALLS (carrer de). És un carrer sense sortida que es troba al de Gignàs. Amb el mateix nom de Viladalls, que potser seria el d'alguna família catalana molt rica o molt coneguda, eren coneguts antigament diversos carrers de Barcelona. A més del carrer de què parlem, portaven aquest nom- I Recordeu-vos del ja indicat, és a dir: que la segona part d'aquesta obra la va escriure l'autor en l'emigració, enviant pel correu l'original a l'editor D. Salvador Mañero, i no podent corregir ni tan sols les proves. ELS CARRERS DE BARCELONA 289 bre els que després es van anomenar respectivament dels Lleons, de Quintana i del Vidre. VILADECOLS (baixada de). Va del carrer de Lledó al del Correu vell. Primitivament es va titular de la Drassana per estar als seus voltants la drassana o astiller. Hi ha memòria que Berenguer Ramon de Montcada, ciutadà de Barcelona, va fer construir a les seves expenses dues galeres a la drassana o astiller de què acabem de parlar, i després que van estar acabades, va nomenar per capità d'elles a Ramon Dufort el 13 d'agost de 1150, regalant-les a D. Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d'Aragó, per al servei de l'expedició a Arles de França, que disposava amb la intenció d'assossegar els nous moviments dels Bauçes en aquell any, i d'allà passar a Narbona contra el vescomte de Trencavell, que es titulava senyor de Besiers i Carcassona. Quan la drassana va ser traslladada a un altre punt, aquest carrer va prendre el nom de Drassana vella, que després va canviar pel de -baixada de Vilatorta; titulant-se després del forn de Viladecols, per existir-hi un forn d'aquest nom. VILADOMAT (carrer de). Formarà part de l'eixample. Ha d'anar del de Còrsega al d'Enna, creuat pels de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Corts, Sepúlveda, Floridablanca i Tamarit. Al aconsellar a l'Excm. Ajuntament que donés semblant nom a aquest carrer, vam tenir la idea de recordar el del cèlebre pintor català D. Antoni Vilado- TOM XXII i 290 VÍCTOR BALAGUER mat, el sepulcre del qual es troba a l'església de Santa Maria del Pi, segons hem vist en parlar d'aquest temple. És Viladomat un dels pintors catalans que ha deixat més nom. Existeixen d'ell molts quadres, tots o gairebé tots d'assumptes religiosos. Al claustre de l'antic convent de Sant Francesc hi havia 25 llenços d'aquest pintor, representant diversos actes de la vida de Sant Francesc d'Assís. Van poder afortunadament salvar-se de la destrucció general, i la Junta de Comerç els va fer col·locar en una de les sales de la Casa Llotja, formant avui part del Museu de pintures que té l'Acadèmia de Belles Arts. Els entesos celebren aquests quadres pel seu bon to de color, arreglada composició, i sobretot naturalitat, que és la qualitat que més els distingeix, sent d'admirar que sempre es conservi la fesomia del sant, marcant únicament en cadascun les mudances produïdes per l'edat. Al quadre que representa el baptisme del sant hi ha una figura que es diu ser el retrat de Viladomat, i d'ella va treure la idea un jove escultor per fer amb molt de talent el bust d'aquest artista, que va adquirir i té als seus salons l'Excm. Diputació provincial de Barcelona. VILANOVA (carrer de). Un altre carrer de l'eixample, que ha de conduir des del de Marina al de Ronda, creuat pels de Sardenya, Sicília, Nàpols i Roger de Flor. Se li ha donat aquest nom en memòria d'Arnald de Vilanova, natural de la població així anomenada, cèlebre metge i gran filòsof, que va florir a finals del segle XIII i principis del XIV. Es va dedicar a l'estudi de les llengües i de les ciències; i després d'haver viatjat per diversos països per- ELS CARRERS DE BARCELONA 291 feccionar-se en elles, es va establir a París, on es va ocupar de la medicina, filosofia i astrologia. Va estar molt de temps a París i a Montpeller, dedicat enterament a les ciències i al descobriment dels secrets de la naturalesa, en tant grau que, com diu Campegio a la seva vida, ningú els havia penetrat tan profundament com ell. Va viatjar per Europa, i va veure i observar els costums de moltes ciutats, sempre amb el desig d'aprendre. Així va recórrer la Itàlia, França, Espanya i la Grècia. El seu estil és admirable i singular. Cuidava sempre d'explicar clarament les coses, perquè gairebé mai va poder tornar a llegir el que ell havia escrit. Després d'haver ensenyat a França amb gran aplaudiment, va tornar a la seva pàtria, i l'any 1285, en què va morir el rei D. Pere el Gran, exercia la medicina a Barcelona, a on va ser enviat a buscar per assistir a la darrera malaltia del rei, que va morir a Vilafranca del Penedès. El 1309 es trobava a Avinyó. El rei D. Jaume II l'havia enviat d'ambaixador al papa Climent V, per tractar sobre el regne de Jerusalem. Les seves obres li van valer gran reputació, però li van comportar també moltes persecucions. La universitat de París va condemnar el seu ensenyament, i la Inquisició va dictar ordre de presó contra ell, obligant-lo això a refugiar-se a Sicília, sota la protecció del rei Frederic, per tal de no haver de respondre de les seves doctrines als inquisidors. El 1313, havent-lo enviat el rei de Sicília d'ambaixador a Climent V per tractar de diversos assumptes, va naufragar a la costa de Gènova. Pasqual Just i altres diuen que es va poder retirar el seu cadàver de les onades, portant-lo a enterrar a Gènova, d'on suposa Farello que va ser després traslladat al lloc de Monte Albano, a Sicília. 292 VÍCTOR BALAGUER Després de la seva mort, Climent V va posar una encíclica a tots els bisbes, avisant-los de la mort d'Arnald i manant-los buscar sota censura un llibre, que el filòsof havia promès al Papa, titulat De re medica, i que, trobada aquesta obra, fos lliurada a un clergue anomenat Oliver, que tenia pel Summe Pontífex l'encàrrec de recollir-la. Arnald de Vilanova va escriure moltes obres sobre medicina, filosofia, política, astrologia, etc., i les va escriure amb una enèrgica claredat, com avui, en què tant es blasona de liberalisme i tolerància, no es permetria el mateix a cap autor. Veritat és que Arnald, el savi profund de la seva època, el conseller dels reis, l'inspirador de la doctrina que després havia de popularitzar Ramon Llull, vivia en els florits temps de la nacionalitat catalana; i en aquells temps la glòria de Catalunya estava en proporció a la llibertat que els seus habitants gaudien. Desconegudes ens són moltes obres d'aquest savi filòsof, que gaudeix de gran reputació, i gran servei prestaria a les lletres la corporació o el particular que disposés una edició d'elles, recollint-les de les diverses biblioteques per on estan escampades. VILAMARÍ (carrer de). També un altre carrer de l'eixample. Des del de Còrsega s'estendrà fins al de Floridablanca, creuat pels de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Corts i Sepúlveda, Se li ha donat aquest nom com un record pagat a la memòria del cèlebre almirall Vilamarí, la glòria del qual viurà eterna en les pàgines de la nostra història. Vilamarí, amb Roger de Lauria, Conrad de Llança, ELS CARRERS DE BARCELONA 293 Marquet, Santa Pau i tants altres, forma la plèiade d'aquells famosos mariners, herois del mar, que amb els seus esforços i bravura van fer de la Corona d'Aragó la primera nació marítima del seu temps. L'almirall Vilamarí va ser sepultat al monestir de Montserrat, on encara es pot veure la seva tomba, salvada afortunadament, encara que no les seves restes per desgràcia, de les destruccions de la mà dels homes, més terrible i més vandàlica que la mà del temps. Sobre el seu sepulcre es va posar com a epitafi aquesta magnífica frase: Vixit ut semper viveret, VILLENA (carrer de). Un altre carrer de l'eixample així mateix, que està marcat al lloc que avui ocupa la Ciutadella, i que, naturalment, no s'obrirà fins que arribi per als catalans el feliç dia en què sigui enderrocada aquella fortalesa de negres i horribles records. Amb D. Enric d'Aragó, marquès de Villena, en record del qual s'ha donat semblant nom a aquest carrer, es va extingir la línia masculina dels comtes de Barcelona des de Guifré el Pilós. El marquès de Villena és una de les glòries de les lletres espanyoles, i el seu nom ha arribat fins a nosaltres envoltat d'aquella aurèola de misteri que li han prestat les diverses llegendes i els diversos escrits en què s'ha parlat d'ell. Era de clar talent, de subtil enginy i tenia vastos coneixements, havent-se dedicat principalment a l'estudi de les llengües, de la filosofia natural, de les matemàtiques i de l'astrologia; i com que en el seu temps (finals del segle XIV i principis del XV) aquestes cièn- 294 VÍCTOR BALAGUER cies no només no eren cultivades a Castella, sinó que vulgarment es creia que només podien saber-se amb intervenció d'algun esperit diabòlic, el van tenir per mag, per nigromàntic, per bruixot, transcendint aquesta fama als primers personatges de la cort, que van aconseguir així desacreditar-lo amb el rei D. Joan II el seu nebot, no obstant ser aquest poeta eminent i parent seu. El marquès de Villena va venir a Barcelona, al començament del segle XV, acompanyant el seu oncle l'infant D. Ferran d'Antequera, a qui els jutges de Casp acabaven de donar la corona d'aquests regnes, i que va ser el Don Ferran conegut en la història per l'Honest. Floria llavors en aquell segle, amb general aplaudiment, la poesia provençal-catalana, anomenada gaia ciència, de la qual s'havia fundat a Barcelona una acadèmia, a usança de la de Tolosa, en temps del rei D. Joan I; però aquesta acadèmia, igual que el cultiu de la poesia, havien patit gran decadència amb les alteracions ocasionades per la mort de D. Martí l'Humà, El marquès de Villena va emprendre, en trobar-se a Barcelona, la restauració de l'acadèmia del gai saber, i a ell va deure la poesia catalana nous dies de glòria i d'esplendor. Mentre l'il·lustre descendent de la casa reial d'Aragó i Barcelona va romandre a la capital del Principat, se celebraven constantment certàmens del que avui anomenem Jocs Florals, festes esplèndides de la poesia i de les lletres. Per malaventura, manquem de notícies i dades per poder escriure amb detalls la història de les lletres en aquell brillant període de renaixement. Només ha arribat a la nostra notícia que eren certàmens autoritzadíssims, que es tenien en una sala ricament adornada; que acostumava a assistir-hi el rei, i que presidia el mar- ELS CARRERS DE BARCELONA 295 quès de Villena, el qual ocupava una mena de tron, asseguts al seu costat els mantenedors i en seients més inferiors els poetes o trobadors que havien de llegir les seves composicions. La poesia que els jutges o mantenedors reputaven per més excel·lent era la sola que es podia recitar en públic, sent el seu autor premiat amb la flor d'or. Eren aquestes acadèmies celebrades amb gran solemnitat i pompa, i d'elles va fer esment un poeta d'aquell temps, que cita Torres Amat, amb aquests versos: I quan Don Enric de Villena Amb Don Ferran va venir A la insigne Barcino, El Apol·lini gremi De la seva fecunda i elegant vena Va il·lustrar amb aplaudiments i amb premi, On el rei presidia En tron per a honor de la poesia; I de la gaia ciència Va escriure la seva eloqüència Mostrant l'erudita Còpia de les seves notícies i primors, On va xifrar les flors En el subtil tractat De l'Art de trobar titulat. D. Enric de Villena, després de grans infortunis patits per la política del seu temps i també per amargures domèstiques, es va retirar al seu senyoriu d'Iniesta, únic lloc que li va quedar de la seva passada grandesa i poder, dedicant-se allí i consagrant-se per complet a l'estudi de les ciències. Va escriure moltes obres, de les quals poques ens queden certament. Al cap de vint anys d'aquesta vida retirada, trobant-se una ocasió a Madrid, va morir de cinquanta anys de la seva edat el 15 de desembre de 1434, pobre i sense successió legítima. 296 VÍCTOR BALAGUER Hernando Gómez, metge del rei D. Joan, escrivint al seu amic el poeta Juan de Mena, diu que D. Enric «era savi del que als altres complia, i res no va saber del que li complia a ell. » Afegeix després en la mateixa epístola que van portar al rei dues carretes carregades de llibres que aquell va deixar, i que el rei, com se sospitava que eren llibres màgics i de males arts, va manar portar-los a la posada del religiós Fra Lope de Barrientos. «I Fra Lope —afegeix l'epístola de Hernando Gómez,— que més es cura d'anar del príncep, que de ser revisor de nigromàncies, va fer cremar més de 100 llibres, que no els va veure ell més que el rei del Marroc, ni més els entén que el deà de Ciudad-Rodrigo, car són molts els que en aquest temps es fan doctes fent els altres insipients i mags, i pitjor és que es fan beats, fent a altres nigromants.» El poeta Juan de Mena, a qui anava dirigida l'anterior epístola, va consagrar aquests versos a la mort i memòria de l'il·lustre marquès: Aquell que tu veus estar contemplant En el moviment de tantes estrelles La força, la ordre, l'obra d'aquelles Que mesura els cursos de com i de quan; I va tenir notícia filosofant Del mouedor i els moguts Del foc, de llamps, de so, de trons I va saber les causes del món vetllant. Va perdre els seus llibres sense ser coneguts, I com en exèquies li van ser tot seguit Uns ficats a l'àvid foc I altres sense ordre no ben repartits: Certament a Atenes els llibres ungits Que de Protàgores es van reprovar, Amb cerimònia major es van cremar Quan al senat li van ser llegits. Aquell clar pare, aquella dolça font, Aquell que en el Càstal munt ressona. ELS CARRERS DE BARCELONA 297 És Don Enric senyor de Villena, Honra d'Espanya i del segle present. Oh ínclit savi, autor molt sabent! Una altra i encara una altra vegada jo ploro, Perquè Castella va perdre tal tresor No conegut davant la gent. VILLARROEL (Carrer de). Pertany també a l'eixample. Del de Còrsega ha d'anar a enllaçar amb el de Floridablanca, creuat pels de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Corts i Sepúlveda. D. Antoni de Villarroel va ser el cap de les armes que van defensar Barcelona durant l'heroic i memorable setge que aquesta ciutat va sostenir el 1713 i 1714 contra les tropes castellano-franceses de Felip V. Primerament havia format part Villarroel de l'exèrcit de Felip en els primers anys de la guerra de successió; però després va abraçar la causa de Carles l'arxiduc, havent vingut a parar a Barcelona, on, pel seu títol i ocupació de general, va prendre el comandament, quan la capital del Principat es va veure assetjada per les armes borbòniques. Totes les notícies que es tenen d'aquella època, tots els records, tots els diaris i històries parlen del valor, de la sang freda, de la fortalesa i constància amb què Villarroel va defensar la ciutat, últim baluard llavors de les llibertats pàtries. En l'assalt general donat pel duc de Berwick, Villarroel va caure ferit, igual que l'heroic conseller Casanova; i es creu que més tard, restablert de les seves ferides, va ser desterrat del regne, anant com tants altres defensors d'aquella heroica i desgraciada causa a morir en sòl estranger. 298 VÍCTOR BALAGUER VERGE (Carrer de la). No té sortida i és al carrer de Valldonsella. A l'extrem del carrer hi ha el convent de Valldonsella, del qual s'ha parlat en fer-ho del carrer d'aquest nom. VISTA ALEGRE (Carrer de). Condueix del de la Riereta al de Carretas, i res de particular trobem que poder-ne referir. X XUCLÀ (Carrer del). Condueix del del Bon Succés al del Carme. Sembla que primitivament es va anomenar del Ginjoler, passant després a prendre la denominació que avui porta. S'ha cregut per alguns que el nom d'aquest carrer al·ludia al joglar Mossèn Borra, el sepulcre del qual es troba al claustre de la nostra catedral. Que el nom de Xuclà, amb què avui es titula, és una corrupció de Juglar o Jutglar, no hi ha cap dubte, ja que amb ambdues denominacions l'hem trobat escrita en documents antics; però que pugui al·ludir al joglar Mossèn Borra, hem de posar-ho en dubte, ja que ja es deia així abans de l'època del citat Borra. En efecte, Bofarull a la seva Guia Cicerone ens diu que a 16 d'octubre de 1387, molts anys abans de néixer el ELS CARRERS DE BARCELONA 299 Mossèn Borra, va fer donació el rei D. Joan I al cambrer reial Joan de Pla o Dezplà, en recompensa dels seus serveis, d'unes cases que van ser de certa dona anomenada Na Bujetas, segona esposa del carnisser Pons Aranyó, al carrer del Juglar, in vico vocato den Juglar. Aquesta dada, que demostra com no pot al·ludir a Mossèn Borra, prova l'antiguitat que té respecte a aquest carrer el nom de Juglar, corromput avui en el de Xuclà. Altres dades podem afegir-hi nosaltres en corroboració del mateix. En els dietaris de la Casa de la ciutat es llegeixen aquestes línies: «A 15 de Març 1442, Narcís Spania feu venda als consellers a obs del carrer novament fet vers la Rambla i comença al carrer on és la torre de Mossèn Borra i del carrer den Juglar i dret ix a la Rambla vers lo portal de Santa Anna. Ven una part de sa casa per preu de II lliures.» També en els acords de l'Ajuntament del 14 de juliol de 1746, fol. 130, consta que foren cedides al pare rector i col·legi de Betlem 130 llambordes per a l'empedrat del conducte del veí carrer d'en Jutglar. Ens inclinem a creure que aquest nom recorda el d'alguna família catalana d'aquest cognom. Existeix avui en aquest carrer un convent o casa de retir, fundat per la Congregació de Nostra Senyora de l'Esperança el 1710. Primerament va estar situada aquesta casa al carrer den Robador; però el 1770 es va traslladar a la que avui ocupa en aquest carrer, que era un edifici construït per a noviciat de jesuïtes. L'objecte de la seva fundació és donar acollida a les dones de vida llicenciosa que desitgen apartar-se del mal camí emprès i expiar les seves culpes per mitjà de 300 VÍCTOR BALAGUER la penitència. L'escassetat de rendes no permet sostenir més que a 23 acollides, les quals es dediquen a rentar, cosir i planxar, amb el qual treball, amb les almoines que recull la Congregació en les funcions que celebra i amb el producte líquid que rendeix el Montepío de Nostra Senyora de l'Esperança, unit tot a les curtes rendes de la casa, es mantenen les acollides. Aquestes no professen vot algun, i per això mateix queden lliures per contraure matrimoni o per vestir l'hàbit en el convent de Penedides. A l'interior d'aquest edifici hi ha una capella dedicada a Santa Maria Magdalena. Viu en aquest mateix carrer el conegut propietari D. Sebastià Antón Pascual, que ha estat diputat a Corts en diverses legislatures, el qual posseeix un magnífic museu de pintures, compost de 300 o més quadres. Va tenir el Sr. Pascual la bona idea i el bon gust de fer construir expressament per al museu una espaiosa sala de forma rectangular de 70 peus de llarg per 15 d'ample i 16 d'alt, amb les seves corresponents claraboies perquè puguin tenir la seva llum corresponent els quadres. Tots els més cèlebres pintors de l'escola espanyola hi són representats, així com molts de les escoles italiana, flamenca, holandesa, alemanya i francesa. ELS CARRERS DE BARCELONA 301 Z ZURBANO (carrer de). Condueix del d'Escudellers a la plaça Reial. El nom d'aquest carrer recorda el d'un general ben conegut per cert i famós en els tristos episodis moderns de la nostra història contemporània. Era Zurbano un home valent, d'esforçat esperit, d'idees liberals, i addicte del tot al general Espartero, duc de la Victòria, sota les ordres del qual havia combatut. En una època de trista recordació, Zurbano es va aixecar en favor de la causa de la llibertat contra un govern opressor; però agafat amb les armes a la mà va ser sentenciat a mort i afusellat. Oh! La pena de mort! És possible que els cristians, després del suplici de Jesucrist, conservin encara la pena de mort en les seves lleis? LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR (tradicions, cants, històries, llegendes) D'aquesta obreta s'han publicat diverses edicions. Es va escriure per al Diario de Barcelona, on va veure per primera vegada la llum pública. La segona edició va aparèixer en el fulletó del periòdic La Corona de Aragón. El periòdic El Conceller va publicar per fulletó la tercera, amb algunes variacions i amb el títol d'Amor a la pàtria. Amb aquest mateix títol la va publicar a Barcelona, formant un tom de 200 pàgines, l'editor D. Jaume Jepús, l'any 1858. Va formar part després d'una sèrie de novel·les de l'autor, publicada per l'editor D. Salvador Mañero, amb el títol de Cuentos de mi tierra. Torna avui a recobrar el seu primer títol en donar-li lloc en aquesta col·lecció general d'obres de l'autor. ■* PREFACI. A D. VICENT BOIX, CRONISTA DE VALÈNCIA. La nostra pàtria no deu només els seus llorers a les armes i a la política constitucional. La literatura i la poesia poden presentar-se orgullosament, sense temor de ser rebutjades, a recollir la seva part en el botí de glòria. També les lletres van tenir a Catalunya la seva edat d'or; i si el nostre estendard de les gules barres es va fer retre homenatge per Còrsega, per Calàbria, per Sicília, per l'Orient i per Grècia, la nostra literatura popular va escalar una tribuna al peu de la qual es van agrupar a escoltar-la les nacions mateixes que han marxat al capdavant de la civilització europea. La Provença, el comtat de Barcelona, el regne de València i el d'Aragó han estat el país clàssic dels trobadors que, per espai de molt més de dos segles, van exercir amb els seus cants una influència poderosa sobre l'Europa cristiana. Les principals nacions tenien, no hi ha dubte, els seus cants de guerra; però dels trobadors provençals va ser de qui van aprendre els seus cants d'amor. La Provença podria molt bé dir a Europa el que va contestar un dia Zacaries Werner a Mad. de Stael, que li va preguntar qui era: — Jo, senyora, sóc el catedràtic de l'amor. Bella és la història de la poesia provençal des del TOM XXII 20 3o6 VÍCTOR BALAGUER segle XI fins al xv, que és quan al so de les postreres vibracions d'una lira moribunda van esquinçar l'aire amb els seus dolorosos càntics els últims trobadors. Bella és la història d'aquelles corts d'amor tan celebrades, tribunal d'encants i atractius, en què els jutges eren maques i belles dames, i les sentències de les quals no arrencaven mai llàgrimes ni sospirs. Va saber la poesia provençal inspirar-se primer en les guerres que aleshores agitaven el món, va treure els seus dramàtics i cavallerescos episodis de les lluites heroiques que sostenien l'Occident amb l'Orient, i per això en la seva època primitiva va cantar la guerra més aviat que l'amor. Per fi es va fer hoste dels castells, va ser recollida a la llar domèstica, li van donar seient al seu costat i als seus peus les més nobles i maques castellanes, i llavors va deixar de cantar tan sovint la guerra, per amb més freqüència cantar l'amor, aquest amor cavalleresc, platònic les més de les vegades i sotmès sempre a deures positius, fixats d'antemà per un codi obligatori al qual no es podia faltar sota pena de ser l'infractor llençat com un feló de tots els castells. Bella i bonica època aquella! La poesia primitiva, la poesia provençal, que, segons alguns, era més popular, més rica de galania i espontaneïtat que aquests altres cants dels trobadors arribats fins a nosaltres, havia quedat abandonada entre les masses com una dona perduda, mentre que la seva filla, la nova esposa dels trobadors, sortia galana d'entre les tenebres, com Julieta de la seva tomba, vestida de blanc i coronada de roses, i començava a recórrer les corts del Migdia i se n'anava cantant de castell en castell, de llogaret en llogaret repartint flors i somriures. Acompanyaven arreu els trobadors la brillantor, l'esplendor, el poder i la riquesa. Les dones els col· LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 307 maven de favors i els prínceps de dons. Elionor de Normandia distingia Bernat de Ventadorn entre tots els cavallers de la seva cort i pagava les seves troves amb tendres mirades. — Pere Vidal, que, en ales del seu esperit aventurer es va donar a córrer el món, es va enllaçar amb una princesa grega i va arribar a prendre el títol d'emperador, portant les seves pretensions a l'imperi d'Occident.— Elena de Plantaganet, la germana d'aquell ferotge Ricard a qui anomenaven les cròniques Cor de Lleó, reconeixia públicament com a cavaller seu, donant-li dret a vestir els seus colors, a Bertran de Born. — Arnau de Vidal conquerí amb un cant a la Verge la primera violeta d'or que van donar en premi els set trobadors de Tolosa, i aquesta violeta, com un talismà irresistible, li obria les portes del favor, les d'una cambra reial i les del cor d'una reina. — Jaume el Conqueridor donava seient a la seva taula i llit a la seva pròpia cambra a Pere Cardinal. — Dante ha col·locat en el seu paradís i entre els elegits a Folquet de Marsella; — i Petrarca, que no és sinó, miri's com es vulgui, un dels últims trobadors, marxava al Capitoli coronat de llorer i portat en triomf, mentre que Ausiàs March era el conseller, el privat i l'amic d'aquell infeliç príncep de Viana a qui Catalunya va estimar com un fill, va celebrar com un heroi i va honrar en la seva mort com un sant. Els trobadors anaven de ciutat en ciutat i de castell en castell cantant l'amor i la guerra, festejant les dames i senyors amb els seus contes i balades, i moltes vegades també sembrant idees i nocions de govern i política amb les seves sàtires i sirventesos. Alguns portaven un joglar que cantava les troves i cançons que ells componien; però altres anaven sols, amb la seva lira penjada a l'esquena, tan pobres de bossa com rics de cor i d'il·lusions. 308 VÍCTOR BALAGUER Durant l'hivern el castell feudal romania sol i aïllat en la seva altura, envoltat de núvols que formaven com una altra fortificació al voltant del seu cinturó de torres, merlets i muralles. Res de tornejos ni de fets de guerra durant la freda estació; cap il·lustre hoste anava a habitar les sales destinades als estrangers; cap pelegrí aplicava els llavis a la banya d'avís que penjava d'una cadena al costat del pont llevadís. El castell veia només lliscar, un rere l'altre, pausats i lents, llargs dies monòtons de tristes i interminables nits que alegrava només el joc dels daus. Però arribava per fi el bon temps; la castellana agafava la primera violeta al parc; les orenetes creuaven alegres l'aire tornant als seus nius com heralds de la primavera; el sol estenia el seu mantell d'or sobre la natura, fecundant-la amb el seu ardent bes de foc, i els núvols, el regnat dels quals havia acabat, es retiraven a habitar els pics més recòndits de les muntanyes, proscrits i desterrats d'aquest cel pur del qual momentàniament s'ensenyorejaven. Amb la tornada de les orenetes i amb el regnat de les flors, el castell esperava el retorn del trobador. Brillava el sol de maig, i el trobador començava a enfilar-se per l'escarpada costa que conduïa al castell, després d'haver enviat al poble o a la ciutat immediates els seus joglars perquè recitessin els seus antics cants a la congregada multitud. Aquella mateixa nit la castellana, les donzelles, els barons, els escuders, tots es reunien a la gran sala d'armes per escoltar el poema que el trobador havia compost durant l'hivern. El poeta es col·locava al mig de l'assemblea. No llegia, sinó que recitava o declamava, i quan la seva narració ho exigia cantava per intervals acompanyant-se de l'arpa o de la morisca guitarra. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 3O9 El seu poema havia estat compost de vegades per ordre del senyor del castell que li havia prestat la crònica en la qual estava continguda la tradició o assumpte que li encarregava poetitzar. Llavors figuraven en la narració els avantpassats del cavaller feudal, i les seves figures eren delineades amb valents i robustos trets d'imaginació, que arrencaven exclamacions de goig als cavallers i llàgrimes de tendresa a les dames. Altres vegades elegia ell mateix els seus assumptes, segons l'afició que demostraven tenir els seus oients als fets d'amor o als de guerra, i llavors, escollint sempre amb particularitat arguments trets de les tradicions de la seva pàtria, cantava ja les gestes homèriques d'Otger i els nou barons de la fama, ja els amors de Guifré el Pilós amb la princesa de Flandes, ja la fantàstica llegenda de les muntanyes del Canigó, ja la ida a Alemanya de Ramon Berenguer III per oferir-se com a campió de l'emperadriu Matilde, ja la meravellosa història de l'espasa de Sant Martí amb la qual un comte va matar el ferotge drac que terroritzada tenia la comarca, ja el rapte de la germana de Ramon Berenguer IV per un amant i entusiasta donzell, ja les conquestes de Mallorca i València pel Conqueridor Jaume I, ja les arrencades amoroses de Pere el Catòlic, ja les aparicions de Sant Jordi en les batalles més cèlebres, ja, en fi, les lluites dels senyors feudals i la història dels seus bàndols. Els seus cants, les seves troves, les seves llegendes, els seus lais i sirventesos arrencaven sovint entusiastes aplaudiments al concurs, i no era estrany aleshores veure els barons alçar-se entusiasmats, i mentre que l'un llançava l'or a grapats a la gorra del trobador, un altre li feia donació d'un cavall luxosament enjaezat amb un servidor per cuidar-lo, i un altre li regalava preciosos vestits quallats de pedreria, i un altre brillants armes de 31 o VÍCTOR BALAGUER bon tremp i de gran preu. Però el do que el trobador més estimava, el regal per a ell més desitjat i més apreciat, era el que al seu torn li feien les dames que atentes l'havien escoltat i el cor de les quals havia fet bategar amb els seus amants cants. Una el feia posar de genolls davant seu i passava al seu coll una rica cadena; una altra li donava un fermall d'or; una altra li prometia brodar una banda o un mocador; una altra es treia, per fer més estimat el do, un grapat de perles que brillaven al seu tocat preses a la ret d'or que subjectava els seus cabells; una altra, en fi, es contentava amb donar-li a besar una blanca mà que el trobador retenia tot el més temps possible entre les seves, o abaixava ruborosa el seu cast front, i permetia, segons l'ús francès, que el trobador hi imprimís els seus llavis. Així passava la seva primavera i així anava recorrent els castells el trobador: a tots arribava despertant amb la seva presència l'alegria i el goig; de tots partia deixant empremtes d'inoblidables records. I El segle XV havia entrat en el seu últim terç. Joan II el Gran, el Job de la nostra pàtria, l'Hèrcules d'Aragó —que tots aquests renoms li ha donat la història—, acabava d'exhalar l'últim sospir al seu palau de Barcelona, a l'edat de vuitanta-dos anys, després d'haver regnat vint anys a Aragó i cinquanta-tres a Navarra. El seu fill Ferran, que es trobava aleshores a Trujillo amb la seva esposa Isabel, reina de Castella, es va afanyar a partir cap a Saragossa i Barcelona, amb l'objectiu de prestar en ambdues capitals el solemne jurament als furs d'Aragó i a les constitucions de Catalunya, sense el qual no podia ser reconegut pel primer país citat com el seu rei ni pel segon com el seu comte. Catalunya no s'havia encara recuperat de les cruels ferides amb què va veure esquinçat el seu generós si per la guerra fratricida que va seguir a la mort del príncep de Viana. Sis anys feia que molts membres de les principals famílies catalanes, perseguits pels seus contraris amb l'odi i acarnissament amb què haguessin pogut ser-ho els més declarats enemics de la pàtria, anaven errants i proscrits, sense llar, sense asil, confiscades les seves hisendes, posat preu als seus caps. En va Joan II, en entrar a Barcelona a principis de 1474, "més com a vençut que com a vencedor, pro- 312 VÍCTOR BALAGUER meté confirmar els privilegis del Principat i concedir un ampli i general perdó. Si va complir satisfactòriament amb el primer, no així amb el segon. Van ser exceptuats del perdó diversos il·lustres cabdills, membres gairebé tots de la noblesa catalana, i entre ells el valent i arriscat comte de Pallars, ànima de la sublevació, cap del partit contrari a Joan II, home de cor d'or, però de voluntat de bronze, que anava recte al seu fi, sense mai torçar-se en el seu camí, com cregués sant i bo el fi a què es dirigia. El comte de Pallars és per desgràcia un personatge poc conegut del qual la història ha volgut esborrar el record amb una acusació capital. Se li ha retret d'haver estat rebel i ingrat amb el seu rei, se l'ha pintat amb lletjos i denigrants colors, i se l'ha presentat com el capità d'una torba d'aventurers i bandolers. Doncs bé, totes les faltes del comte de Pallars es redueixen a haver servit i estimat el príncep Carles de Viana, i a haver consagrat la seva vida tota a defensar tan justa causa. La causa del príncep era aleshores la causa de la llibertat. Hem cregut necessari escriure les línies que antecedeixen sobre aquest personatge, ja que, si bé en segon terme, figurarà en el treball que hem començat. Just és que els nostres lectors sàpiguen a què atenir-se respecte a ell; just és que, ja que la història l'ha jutjat, sàpiguen que nosaltres distem molt d'estar d'acord amb l'opinió de la història. I encara més: estem en la persuasió, i en dir això no creiem aventurar-nos, que és la història qui d'ell opina malament, jutjant de les seves virtuts per les seves opinions polítiques. Anem però al nostre assumpte. Mentre que el comte de Pallars va estar en el poder, el va seguir constantment, sense separar-se mai de la seva per- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 313 sona, un jove entusiasta anomenat Odó de Vallirana, que havia estat patge de la comtessa la seva esposa i que en la mansió senyorial dels Pallars havia pogut aprendre el que eren honor, lleialtat i fidelitat. Mai va tenir el comte més addicte servidor. Encara era aquella l'època dels grans trets i de les grans virtuts; encara l'Edat Mitjana no havia anat a exhalar el seu últim sospir en el si de la molícia i el fast de les corrompudes corts occidentals; encara els homes eren de ferro, com l'edat en què vivien, i encara el sol de la cavalleria, proper a desaparèixer en el seu ocas, projectava sobre el món els raigs enrogits del seu postrer resplendor. Els reis i prínceps comptaven amb una noblesa que s'agrupava sol·lícita al costat del seu tron en el moment del perill i que regava pròdiga amb la seva sang els camps de batalla, a on acudia guerrera, alçant els seus pendons en defensa del dret i de la bona causa. Al seu torn, la noblesa comptava amb servidors de categoria inferior, però no de fidelitat inferior, llestos a morir besant la senyera victoriosa del seu senyor o a suïcidar-se resolts sobre el seu sepulcre, com aquells guàrdies del romà Sertori que van tenir per traïció el sobreviure un sol dia al seu cabdill. Odó de Vallirana era un d'aquests. Havia heretat dels seus pares aquesta voluntat d'obediència passiva, aquesta ceguesa d'adhesió sense límits, aquesta resolució immutable de fidelitat a tota prova que en certes ocasions converteix un home en un heroi, fent d'ell un Brutus o un Escèvola. Odó havia nascut a la mansió dels Pallars, i des de la seva edat més tendra havia estat agregat al servei de la comtessa, que no va tardar a distingir-lo entre els seus companys fent d'ell el seu patge favorit. En els dies de cerimònia, Odó era qui anava darrere de la seva senyora portant 314 VÍCTOR BALAGUER enrotllada al braç la cua del seu vestit de brocat; en els banquets i festins, Odó era el coper de les dames i l'únic que tenia el privilegi d'omplir la copa de cisellada plata en què bevia la seva senyora; en els dies de caça, Odó era qui portava al puny, subjecte amb una cadena d'or i cobert el cap per una caputxa de grana, el falcó favorit de la bella comtessa. I es prestava a tot el jove patge amb tan bona voluntat i amb tan sincer orgull, que la seva bella protectora no va tardar a estimar-lo com a un germà menor, permetent que una dolça i casta intimitat omplís l'espai que separava el vassall del senyor. Des d'aquell moment, el jove Odó va deixar de ser el patge per convertir-se en el deixeble de la seva senyora. La comtessa de Pallars, com la major part de les dames d'aquella època, estava profundament versada en les ciències, coneixia a fons la història del seu país, i era entusiasta per la literatura dels trobadors provençals. Havia format part d'una cort d'amor que pocs anys abans havia tingut lloc a València, i havia amb la seva bonica mà cenyit la gorra de trobador amb la cigarra d'or al popular Ausias March. Amb tan amable mestre el deixeble no va tardar a fer progressos. Odó, amb els seus cabells rossos que enroscats baixaven a descansar sobre les seves espatlles, amb els seus ulls blaus i plens de carinyosa expressió clavats sense pestanyejar en la seva senyora, amb la seva fesomia intel·ligent i de trets virils, passava llargues hores als peus de la comtessa, recolzats els seus braços a la seva falda, i oient amb marcada atenció les balades, els contes, les cròniques, les llegendes que aquella li relatava. Odó tenia una veu dolça i simpàtica, que semblava a vegades sortir de la gola d'una dona, a jutjar pel seu timbre argentat; però que no perdia per això, quan convenia. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 3I5 aquell accent robust i fins i tot bronc que s'exhala d'un dilatat pit viril; posseïa a més una imaginació de foc on bullien peregrines idees, com l'or fos en un candent fornall, i estava per fi dotat d'una fesomia mòbil on qualsevol expressió trobava trets disposats a retratar-la amb una veritable riquesa de detalls. La comtessa, aprofitant aquestes circumstàncies, va voler, després d'haver convertit el patge en deixeble, convertir el deixeble en trobador. No li va ser difícil. El menor dels seus desitjos hauria obligat a fer impossibles a Odó per aconseguir-ho. El jove es va transformar a la sola voluntat de la comtessa, com s'hagués animat una estàtua a l'alè d'un nou Pigmalió. Ja no va ser llavors el patge qui va passar les nits oient la seva senyora, de genolls als seus peus, recolzats els braços a la seva falda i fixos els ulls en els seus ulls; va ser, per contra, la comtessa qui, mol·lement recolzada en un butacó, recolzant al palmell de la mà el ters front, deixant vagar distrets els seus ulls per les motllures del ric artesonat de la seva estança, va passar les nits oient contar poètiques llegendes o murmurar amoroses cançons al seu entusiasta trobador, Un dia el clarí, cridant a la guerra, va anar a interrompre aquella dolça intimitat. Catalunya es disposava a donar suport als drets de Carles, príncep de Viana, qui havia trobat una hiena en la seva madrastra Joana Enríquez, i una inconcebible antipatia en el seu pare Joan II. El comte de Pallars va ser un dels primers a llançar-se al combat. — Odó — va dir llavors la comtessa al seu trobador, — la teva mà no ha de bescanviar la lira per l'espasa. El meu senyor i espòs marxa a la guerra i necessita un cor addicte que vetlli per ell al seu costat. 3l6 VÍCTOR BALAGUER La comtessa no dubtava a allunyar el patge. Potser la noble senyora començava a veure amb espant la intimitat que la unia amb Odó. Aquest no va replicar: va arraconar la seva lira i es va vestir l'arnès. La seva benefactora volia que deixés de ser trobador per ser soldat; i com que Odó trobava molt natural i molt en ordre qualsevol capritx de la comtessa, fins i tot el més extravagant i impossible, es va conformar i es va fer soldat. La comtessa va brodar una senyera perquè servís de pendó al terç que el comte portava a la guerra, i aquest pendó va ser confiat al nostre jove heroi, que el va rebre amb orgull i amb goig de mans de la bella castellana. — Ja saps el que se't lliura amb aquest estendard, Odó de Vallirana — li va dir la comtessa en confiar-lo a les seves mans. — Aquest pendó és la glòria; però per a tu pot ser la mort. Si algun dia arriba a la meva notícia que aquest pendó s'ha rendit — Us arribarà al mateix temps la notícia que jo he mort — va dir el jove interrompent la comtessa.— Em feu dipositari de l'honor dels Pallars. Gràcies, senyora. Ningú no gosarà tocar aquest pendó mentre jo visqui. La comtessa, que havia estat compresa, va tendir la seva mà al trobador, qui es va inclinar per imprimir-hi els seus llavis. Aquell mateix dia va partir el comte amb els seus per a Barcelona, que alegre celebrava l'arribada del príncep de Viana. No cal dir com es va comportar Odó de Vallirana. Quan es té un pit ric d'aquesta saba de joventut que al mateix temps que nodreix devora; quan en aquest pit hi ha una abnegació sense límits i una fe decidida en l'esdevenidor, l'home és impotent per a comportar-se i LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 317 d'una manera contrària als seus instints, als seus naturals desitjos, als seus innats sentiments. El cor arrossega darrere seu la voluntat. El comte de Pallars tingué en Odó un decidit servidor i un amic resolt. És que l'antic patge de la seva esposa era una d'aquestes naturaleses excepcionals, una d'aquestes criatures escollides i privilegiades que semblen haver nascut per casualitat en un món que no és el seu i que es troben estrangeres entre els homes, com estrangeres es troben en el nostre clima aquestes pintoresques plantes orientals que veiem a vegades créixer amb sorpresa en els nostres jardins entre una vegetació per a elles estranya i desconeguda. Odó de Vallirana era la personificació del valor, de l'honor, de la lleialtat, de l'abnegació, de totes aquestes brillants qualitats, en fi, que realcen certs homes, elevant-los sobre la gent vulgar. Va complir Odó amb el que havia promès a la comtessa. Mentre la seva mà lleial va empunyar l'estendard dels Pallars, aquest va assotar l'aire amb orgull, nunci de victòria per als terços catalans congregats a combatre sota els seus plecs. Mai no va decaure l'ànim de l'antic trobador, mai no va flaquejar la seva mà en la baralla, mai no va abrigar el seu cor ni una ombra de temor, ni tan sols en aquella sagnant batalla de Calaf, en què el comte de Pallars va quedar presoner amb els vescomtes de Rocaberti i Roda i amb altres il·lustres capitans, honra del sòl català. La notícia de la presó del comte va ser fatal per a la seva esposa, que va morir de dolor com una tòrtora ferida. En rebre Odó la nova d'aquesta mort, va confiar l'estendard a un capità de terços, es va dirigir a la casa senyorial on havia mort la seva noble i estimada senyora, es va agenollar sobre la seva tomba per resar per la seva ànima, i complerta aquesta pietosa peregrinació, va passar a Aragó, 3l8 VÍCTOR HALAGUEK on es va presentar a l'exèrcit enemic demanant amb instància ser tancat al mateix calabós en què gemia el comte de Pallars. Se li va concedir el que demanava, i el voluntari presoner va ser tancat amb el comte. Anava a partir la seva desgràcia com havia partit el seu favor. Va acabar de desaparèixer aleshores la línia divisòria que separava en categoria Odó del de Pallars. L'infortuni i el dolor els van fer germans. Una presó de més de tres anys va minar la seva salut i forces físiques, sense minvar les rellevants qualitats morals que adornaven aquells dos cors selectes. Va lluir per fi per als dos alhora el sol esplèndid de la llibertat, i ambdós aleshores, de comú acord, van córrer a Barcelona decidits a emprar les forces que els quedaven en defensa de les llibertats catalanes, que s'havien refugiat a la capital del Principat com en una ara santa, com en un baluard inexpugnable. El comte de Pallars, el nom del qual era una bandera, es va posar al capdavant del moviment. Però ja havia sonat en el quadrant etern dels segles l'hora fatal de destrucció i extermini per a la causa catalana. Joan II va posar estret setge a la capital del Principat, i tots saben com va sucumbir llavors Barcelona; tots saben que D. Joan, sent vencedor, va entrar com vençut en una ciutat que, malgrat ser vençuda, el va rebre amb la majestat i orgull de vencedora. El comte de Pallars fou un dels nobles cabdills que quedaren exceptuats del perdó reial. Per això mateix hagué d'escapar, i es va posar preu al seu cap com al d'un miserable bandoler. Odó no el va abandonar tampoc en la seva nova adversitat. El va seguir fins a deixar-lo en lloc segur, i només llavors es va separar d'ell per anar a habitar a les ribes del Segre una caseta deliciosa, en la qual confiava morir tranquil·lament. i LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 3I9 Tal és, en resum, la història dels nostres dos primers personatges durant els onze anys que va durar la guerra que valentament va sostenir Catalunya contra Don Joan II. Més de sis anys havien ja transcorregut des de la rendició de Barcelona, que va ser l'últim capítol de la història d'aquella guerra. Joan II havia estat cridat per Déu davant el seu sant tribunal per donar compte dels actes que havien assenyalat la seva vida, i Ferran, per a qui guardava la història el renom de Catòlic, s'afanyava, com hem dit, a passar a Saragossa i a Barcelona per jurar les seves llibertats i ser en canvi jurat pels dos caps de nació tan poderosa, com a descendent i hereu d'aquells Jaumes i Peres que un dia van omplir el món amb els ecos de la seva fama. Corria el mes de Març de 1479. La natura, com succeeix sempre quan coneix que s'aproxima el seu alegre promès el sol de la primavera, començava a engalanar-se amb tots els seus luxosos abillaments, amb totes les seves riques joies i esplendoroses gales. No gaire lluny de la ciutat de Balaguer, que tan brillantment ha figurat en la nostra antiga història, i a les ribes del Segre, d'aquest riu històric també que en la seva cisellada làmina de plata va reflectir un dia les tendes de Juli Cèsar i les armes de Pompeu, s'alçava una petita caseta d'un sol pis, amb el seu teulat rematant en punta i amb les seves parets blanques com la neu mateixa; de tal manera que, vista de lluny, qualsevol l'hagués presa per un colom arraulit que bevia tranquil·lament i despreocupadament de les pures aigües del riu. Allà era on s'havia retirat a viure Odó de Vallirana; Odó, el patge primer, el trobador després, el 320 VÍCTOR BALAGUER abanderat tot seguit i, per fi, l'amic i el germà del comte de Pallars. Odó vivia allà pacíficament, retirat del món, lluny del remolí de la vida, cuidant-se només dels seus estudis, sortint cada matí a herboritzar pels prats, i emprant les nits a escriure — com havia fet un dia Montaner, com havia fet Jaume el Conqueridor i Pere el Cerimoniós, com havia fet també el mateix infeliç Carles de Viana, — una crònica dels esdeveniments contemporanis. Ningú no anava a visitar-lo mai en aquell retir, ni veia gairebé altra figura humana que la d'una bona dona de la ciutat veïna que anava constantment tres vegades a la setmana a omplir el seu rebost amb les provisions per al seu aliment necessàries. Odó vivia, doncs, en una solitud completa, absoluta, major encara que la dels anacoretes que havien anat a bastir la seva pobra vivenda als cims capriciosos i gairebé inaccessibles del venerat Montserrat. Era a la caiguda de la tarda. L'antic favorit de la comtessa de Pallars acabava d'entrar a casa seva i es disposava a donar compte del frugal menjar, que esperava sobre una taula de pi els honors de l'estómac. La tranquil·litat major regnava en aquella humil morada. El riu lliscava pel llit de sorra les seves manses aigües sense fer més soroll que aquell monòton i acompassat murmuri que és en els rius com un sospir de satisfacció quan tot està en calma, però que molt bé saben bescanviar en rugit de còlera quan la tempesta els llança desfermats fora del seu curs. Ni el menor buf d'aire agitava els arbres, i els melancòlics plorons que creixien a la vora deixaven tristament caure les seves llargues branques immòbils i indolents que besava en passar l'aigua del corrent. Odó LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 32 1 sentia joguinejar els ocells sobre el sostre de la seva caseta: folgaven alegres piant amorosament, abans d'anar a buscar el seu asil als veïns arbres i recolzar-se als seus frescos llits de verdura sota peregrins dossers de fulles. La calma i tranquil·litat de la natura s'avenien amb les de què gaudia el pit de l'antic patge de la casa de Pallars. Va llançar un sospir de satisfacció dilatant-se el pit, com si volgués donar gràcies a Déu que li permetia viure en el si d'aquella natura plena de simpàtiques i expressives harmonies que corresponien als sentiments purs del seu cor; va somriure mirant al cel, i es va apartar de la finestra a la qual s'havia abocat, dirigint-se cap a la taula on l'esperava el seu frugal menjar. Anava a portar el primer bocí als seus llavis, quan un fort cop aplicat a la porta el va fer estremir i deixar anar el que havia agafat la seva mà. — És estrany! — va murmurar. — Aquí ningú no s'acosta mai. Al primer cop va succeir un altre, i després un altre, un altre i un altre i un altre. Els cops començaven a sovintejar amb tal rapidesa, que bé indicaven la pressa que tenia el qui els donava. Odó es va dirigir cap a la porta arrufant el nas i maleint interiorment l'importú. TT— Qui és? — va preguntar amb accent en què es traslluïa visiblement el seu mal humor. — Obre, Odó, obre aviat! — va exclamar des de fora una veu el timbre de la qual va cridar en alt grau l'atenció del propietari de la caseta. Es va afanyar aquest a obrir els panys. — Déu meu! — murmurava mentre executava aquesta operació;— aquella veu, aquella veu, Déu meu! La porta va quedar per fi oberta i un home es pre- TOMO XXII 21 322 VÍCTOR BALAGUER cipità a l'interior. Portava un barret d'ales amples que li cobria en part el rostre i per sota del qual s'escapaven alguns flocs de cabells grisos. Un capotó de drap groller amb mànigues, semblant al que feien servir els mariners i que li queia fins als panxells, ocultava tot el seu cos, vestit amb un vestit negre en gran part gastat i en diversos punts trencat del tot, cosa que no indicava certament l'opulència ni el benestar del seu posseïdor. El rostre del desconegut era el que hi havia en ell més digne d'atenció. Era un home jove encara, ja que no havia passat encara els límits fixats a l'edat madura; però les seves faccions oferien empremtes d'amargs dolors i de cruels quebrants. Les arrugues, aquests misteriosos signes que Déu ha imprès en els semblants, solcaven el del desconegut en totes direccions; la seva barba i bigoti eren del tot grisos; els seus ulls centellejaven com els d'un jove de divuit anys, mostrant que encara cremava el foc de les passions en el seu cor; un somriure burlaner i que semblava tenir alguna cosa d'escèptic, vivia constantment als seus llavis; però tot i això, tots els trets de la seva fesomia admiraven per la seva noblesa i majestat. Es coneixia que en aquell home no hi podia haver ni tan sols l'ombra d'un mal pensament. La nit no havia tancat encara, i hi havia, per consegüent, prou llum per poder fer totes aquestes observacions; però Odó no les va fer amb la minuciositat que nosaltres. Al contrari, li va bastar el primer cop d'ull per reconèixer l'hoste que tan de sobte li arribava. Va llançar una exclamació d'admiració; va fer dos passos enrere, i inclinant-se amb respecte va exclamar: — El senyor comte de Pallars! — El mateix, Odó; però t'aconsello que si em vols bé no pronunciïs tan alt un nom que podria LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 323 conduir-te directament a la forca. Això és el que jo dono en pagament als qui em presten un asil: la mort. — Senyor, vos aquí! — Jo, ja ho veus, jo mateix en cos i ànima; jo, que vinc a demanar al meu antic servidor un tros de pa per acostar a uns llavis que no l'han provat fa dos dies. Odó es va estremir. — Com — va dir, — no heu menjat en dos dies?.... — Sí, he menjat algunes fruites, algunes arrels i algunes herbes res més. — Però — Tanca la porta i parlarem després. Odó es va afanyar, en efecte, a tancar la porta, i tot seguit, precedint el seu antic senyor per mostrar-li el camí, el va introduir a la sala on pocs moments abans hem vist l'amo de la casa disposar-se tranquil·lament a donar compte dels escassos menjars que es veien sobre la taula. Un cop el comte va haver satisfet la seva fam amb els diversos menjars que sol·lícitament es va afanyar a posar Odó davant seu, va arribar naturalment el moment de les explicacions. L'antic general dels exèrcits catalans va explicar llavors al seu lleial servidor com havia abandonat el país estranger on havia trobat un asil hospitalari, impel·lit per aquest afany insaciable que té el proscrit de trepitjar la terra i veure el cel de la seva pàtria. El comte de Pallars havia volgut, abans de morir, tornar a veure el sòl dels seus majors, visitar la tomba de la seva esposa i dels seus pares, recórrer, per més que fos pobre i famolenc, els llocs testimonis dels seus fets d'armes, aquells llocs mateixos que en una altra època havia recorregut al capdavant d'hostes vencedores que agitaven el penó de la triomfant independència. I 324 VÍCTOR BALAGUER Déu sap si això li és grat i dolç a un cor patriota! Déu sap si li és car tornar a la seva pàtria aquell que menja el pa amarg sempre de la proscripció només per haver estimat massa el seu país!.... El vaixell en què anava el comte va ser saquejat per uns pirates berberiscos; el poc que posseïa va passar a poder dels seus lladres, i el comte va arribar pobre, sol, sense recursos de cap classe, a un país on ja no tenia amics, parents, vassalls ni fortuna. En va es va presentar a les portes de diverses mansions senyorials habitades per nobles poderosos que un dia s'inclinaven davant seu com a esclaus. Ningú no va voler conèixer l'home sobre el cap del qual havia llançat la llei la seva més terrible sentència. El van fer fora de totes bandes i, encara més, el van insultar. El comte de Pallars va haver de fugir de poble en poble, errant pels boscos i muntanyes. Se li donava caça com a una fera. El noble cabdill va tenir cent vegades la intenció d'estavellar-se contra una roca o de tirar-se al fons d'un riu; però el va sostenir l'esperança que abrigava de poder ser útil encara a la seva pàtria, a la mateixa pàtria que tan malament rebia i recompensava el qui havia suportat per ella tota classe de penalitats i privacions. Va escoltar Odó la història de totes aquestes desventures, amb els ulls plens de llàgrimes. — I què fareu ara? — va preguntar. — Errar per les muntanyes i selves com he fet fins ara; viure del que Déu em depari, i esperar així que arribi la meva última hora. El dia que la senti venir, m'embolcallaré en el meu capotó, recolzaré el meu cap sobre la primera pedra que trobi a mà per servir-me de coixí i entregaré la meva ànima al Senyor. Odó va plegar les mans en sentir això i va alçar al cel uns ulls plens d'expressiva angoixa, com si tractés de demanar LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 325 compte a Déu del que feia patir aquell pobre desterrat. — Però és impossible que algun dels vostres antics amics deixi de prestar-vos el seu suport. — Els pobres no tenen amics. — Senyor — Oh! sí, ja sé que puc comptar amb tu; tu tens un d'aquests lleials cors catalans que no es dobleguen, que no es corrompen i que no obliden; però tu no pots fer res per mi. Massa has fet ja avui donant-me un asil a casa teva i atenuant la fam que em devorava. Només per això ja has incorregut en la pena capital. — I tornaré a incórrer, senyor, perquè no penso ja apartar-me del vostre costat. — Com! — Us seguiré com segueix el gos fidel al seu amo. Vull compartir la vostra fam i la vostra misèria. Però no, no serà així. Jo sóc jove i robust, puc treballar, puc mantenir-vos. — Així que vols, doncs, que el comte de Pallars, el teu antic senyor, visqui de les teves almoines? No, mil vegades no! Prefereixo morir de fam. — Senyor — No he tractat d'ofendre't amb les meves paraules. És l'orgull de la meva raça el que parla per la meva boca. Tu, que comprens aquest orgull, l'has d'aprovar. Hi va haver un moment de silenci entre aquells dos homes. El comte havia inclinat el cap i meditava. La veu d'Odó va tallar de cop el fil de les seves reflexions. — Per què no passeu a Itàlia, senyor?.... S'obrirà una nova campanya. Es necessitaran cabdills esforçats, generals aguerrits i avesats ja a les fatigues de la guerra. 326 VÍCTOR BALAGUER —Diverses vegades hi he pensat; però el comte de Pallars no pot passar a Itàlia sol com un miserable aventurer: necessitaria per a això aixecar una companyia a les meves costes i presentar-me al capdavant d'un grapat d'homes aguerrits que poguessin ser guàrdia d'honor de la meva persona i del meu penó. Això em faria respectar, em donaria autoritat i m'obriria pas; però això exigeix com a mínim una despesa de mil florins d'or. És un somni!.... — Mil florins d'or! — va murmurar Odó. — Molts diners és, en efecte. I es va callar, alçant la mirada al sostre com per buscar una altra idea millor que poder inspirar al comte. Amb aquest moviment de cap, els seus ulls van ensopegar amb un llaüt que penjava de la paret al costat d'una espasa. Era un bonic llaüt de cedre olorós que li havia regalat un dia la difunta comtessa. Una idea va creuar ràpida per la ment d'Odó, el semblant del qual es va il·luminar radiant. Anava a comunicar-la al seu senyor, i s'obrien ja per a això els seus llavis quan van sonar sobtadament tres cops donats amb força a la porta de la caseta. Odó es va sobresaltar i es va posar pàl·lid com un cadàver. — No t'alarmis — li va dir aleshores el comte de Pallars. — Havia oblidat dir-te que esperava un missatger a qui vaig fer que donessin cita per avui a casa teva. Ves a obrir-li i introdueix-lo sense por, encara que reconeguis en ell el meu major enemic. Odó es va inclinar i va sortir de la sala, no tardant a aparèixer de nou, seguit d'un personatge que vestia un vestit complet de cavaller. El nouvingut i el comte de Pallars es van saludar cerimoniosament. — Benvingut sigueu, Rodrigo de Rebolledo. — I vós ben trobat, senyor comte. Reparant estic LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 327 en com us han envellit tant els patiments. — Però no m'han envellit més que el rostre. El cor és el mateix. El de Rebolledo no va contestar a això. Va girar només el cap per mirar Odó com si la seva presència l'importunés. —Desitjaríeu potser parlar-me sense testimonis? —digué el comte—. Ja estem sols. L'home que aquí veieu, tractant-se de coses que em concerneixen, és cec, sord i mut. Odó es va inclinar davant aquest elogi del seu senyor. — Aleshores— digué el de Rebolledo, — puc parlar sense inconvenient? — Sense cap inconvenient. — Doncs bé, comte. Vaig al tema. — Us estic escoltant. — He vingut a veure-us en nom del rei i per mandat seu. — Ja m'ho figurava. Prosseguiu. — D. Ferran, en pujar al tron, desitja que desaparegui tota empremta dels odis que van agitar el regnat del seu august pare. Aquest va tenir a bé excloure-us del perdó que va concedir a tots els que havien pres les armes contra ell i va confiscar els vostres béns. D. Ferran us els retorna, i aquí teniu el seu perdó. Va dir això el de Rebolledo traient del seu pit un rotllo segellat amb les armes reials i allargant-lo al comte. Aquest el va rebutjar suaument amb la seva mà dreta. — Com és això, comte? Refuseu el perdó? — El refuso. — I els vostres béns? — No els vull. — Comte! 1 Aquesta circumstància és rigorosament històrica. 328 VÍCTOR BALAGUER — Què voleu, Rebolledo! Prefereixo morir-me de fam, prefereixo prosseguir la meva vida errant de captaire. No vull deure a la generositat del fill el que em va robar la injustícia del pare. — Però, comte, esteu en el vostre seny? — Gran és l'orgull dels Pallars i gran és l'amor que tinc a la meva pàtria! — Però D. Ferran ha manifestat també el seu amor a les institucions catalanes. Ha jurat els furs i privilegis tots del Principat, i amb el seu regnat comença una era de pau, de concòrdia, de conciliació. — D. Ferran jura avui les nostres llibertats i ahir, tanmateix, les va atacar. Recordeu la funesta jornada de Calaf. Qui estava al capdavant de l'exèrcit que combatia contra nosaltres? D. Ferran. Per qui es van trepitjar i violar els drets del príncep de Viana? Per D. Ferran. — Comte! — Teniu raó — va dir el de Pallars; — no us he de parlar així a vós, el seu privat i el seu favorit. No parlem més, per consegüent, i quedem-nos com abans. — Rebutgeu, doncs, el perdó? — El refuso. — Quina contestació donaré aleshores al rei? — Digueu-li que el comte de Pallars li dóna les gràcies, però que és molt orgullós i molt independent i que no vol el que no li fa falta. — Penseu-ho bé, comte. — Ho tinc ben pensat. Rebolledo. — Per última vegada: rebutgeu? — Per última vegada, refuso. — Hem acabat, doncs. Comte, que us guardi Déu! — Ell us guiï! LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 329 I els dos nobles es van separar sense adreçar-se més paraula. Quan Odó, que havia anat a acompanyar Rodrigo de Rebolledo i a tancar la porta de la casa, va tornar a entrar a l'estança, va trobar el comte de Pallars amb el colze recolzat a la taula, el front recolzat a la mà i meditant profundament. Es va quedar dempeus davant d'ell contemplant-lo sense dir res. El comte va advertir la seva presència al cap d'una estona, va aixecar el cap aleshores, es va passar la mà pel front com per dissipar amb aquell senzill moviment els pensaments que l'afectaven, i va dir a Odó: — Vaig fer bé, no és veritat? Odó abrigava les mateixes idees que el seu senyor. Va ser, doncs, amb plena consciència i amb sencera aprovació que li va dir: — Vau fer bé. — Serà un tirà com el seu pare — va afegir el comte com parlant amb si mateix; — i després, ens ha fet esclaus de Castella. No pensem més en això. I aixecant-se va fer alguns passos per dominar la seva agitació. — Senyor — li va dir en això Odó avançant-se, — m'heu dit que amb mil florins podríeu aixecar una companyia i passar amb ella a Itàlia. — És veritat. — Doncs bé, d'aquí a dos mesos us portaré la quantitat necessària i marxarem. — Tens tu mil florins d'or? — Els tindré d'aquí a dos mesos. — Com? — Despenjant aquell llaüt que veieu penjat i que un dia em va regalar la vostra esposa i la meva senyora, i anant-me amb ell a recórrer ciutats i castells per explicar a qui vulgui sentir la història del meu país. 330 VÍCTOR BALAGUER — Odó, això és un somni. — Jo ho canviaré en realitat. Deixeu-me que torni a ser trobador. Potser seré l'últim que canti en aquest clàssic país de la llibertat. Encara hi ha pits nobles i generosos: el trobador trobarà acollida on vulgui que es presenti, serà festejat i obsequiat, s'escoltaran els seus cants, i ningú no li negarà una peça d'or per a la seva bossa. Senyor, l'ombra de la vostra difunta esposa m'inspira, sento la seva veu que mana deixeu que el destí es compleixi. — Està bé. Prova, generós jove, prova el que projectes, i jo mentrestant — Vós no us allunyareu d'aquí. Ningú no vindrà a buscar-vos a aquest lloc, perquè ningú no us sospitarà en ell, i rebreu el vostre menjar de mà de la dona mateixa que a mi m'ha portat fins avui. Senyor, deixeu-me fer. Déu m'empara; Ell farà que vibrin sonores les cordes del meu llaüt i que es reuneixi la multitud per sentir els meus cants. Quan hagi reunit els diners suficients vindré a buscar-vos, i aleshores partirem per sempre de Catalunya, vós, l'últim cabdill de la seva independència, i jo, l'últim cantant de les seves glòries. El comte no va contestar. Va trencar només el silenci al cap d'una estona per preguntar: — Quan partiràs? — Demà a l'albada. El comte va obrir els seus braços en els quals es va tirar Odó. Llarg temps van romandre els dos en aquella postura, abraçats i plorant. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 33 1 11. L'endemà, quan el sol va començar a balancejar a l'horitzó el seu globus de foc, Odó ja estava lluny de la seva caseta. Caminava modestament, amb el seu llaüt a l'esquena, sense que el precedís cap d'aquests joglars de què es feien acompanyar els trobadors de renom, i sense que el seu vestit revelés en ell més que un obscur fill del poble. Bullia en la seva imaginació el foc de l'entusiasme, il·luminava el seu front la llum sacra del geni, vivia al seu pit la fe en l'esdevenidor. Per a què necessitava més? Això li bastava per no ser pobre. Els primers raigs del sol van anar a eixugar les llàgrimes que tremolaven encara a les seves parpelles; llàgrimes generoses i nobles, abocades a impulsos de nobles sentiments. En separar-se del comte de Pallars, que per a ell ho era tot; en abandonar aquella caseta on havia passat moments tan purs i feliços, el seu cor es va trencar de dolor i els seus ulls es van humitejar. Odó hauria estat un infame si no hagués plorat. Els homes, fins i tot els més forts, tenen de vegades necessitat de vessar llàgrimes, com tenen necessitat certes flors d'exhalar perfums. Què altra cosa són les llàgrimes sinó els perfums dels sentiments? Lentament anava caminant Odó, sentint xiular els senzills aucells que amb harmoniós cor saludaven el naixent dia, i pensava travessar, sense aturar-se-hi, la ciutat de Balaguer. Tanmateix, com vulgarment diem ara, va fer els seus comptes sense l'hostessa. L'aparició d'un trobador en una època en què amb prou feines se'n veia cap per haver anat tots desapareixent, era 332 VÍCTOR BALAGUER un esdeveniment notable. El trobador havia estat sempre el favorit del poble, que el reclamava amb el mateix afany que el feudal castell, que seguia els seus passos, que s'agrupava al seu voltant pendent de la seva veu, i que escoltava amb atenció profunda les seves llegendes i narracions històriques. Odó, en entrar a la ciutat, es va trobar envoltat d'infinita gent, i tots van començar a instar-lo perquè cantés una cobla o expliqués una bella tradició. Odó no va poder, o millor no va voler negar-se. El sentiment popular, l'amor al poble eren innats en ell. Es trobava en el seu element millor i més a gust envoltat de plebeus i tenint per teulada la volta celeste, que en un palau davant de luxosos cortesans i sota un ric artesonat. Odó sabia que una de les més grans missions del trobador era la d'instruir el poble; la de despertar en ell, per mitjà de cants històrics, els nobles sentiments de glòria, d'entusiasme i de nacionalitat. — Bé està, amics meus — els va dir. — Agrupeu-vos tots al meu voltant i presteu-me atenció. De seguida es va quedar un instant parat i com reflexionant. — Quedin — es va dir per a si, — quedin les cobles i els amors per a les dames. Al poble cal parlar-li de valor, de glòria, de guerra. Ja cantaré als castells quan arribi; estic ara a la plaça i em toca només narrar. Tan bon punt va haver pensat així, va arrimar a un costat el seu llaüt, es va descobrir, va apartar els cabells que queien sobre el seu front, va redreçar altiva el seu cap, i va començar d'aquesta manera amb veu vibrant i robusta, amb aquesta veu simpàtica i plena, que és també un do concedit a certs homes: LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 333 ELS DOS MONCADA. (1227.) Què són aquelles galeres que creuen ràpides el mar, obrint amples solcs en la seva blavosa làmina i rodejant-se d'un cinturó d'escuma com d'un cenyidor de plata?.... Quines són aquestes naus que a l'albada d'un bell dia han sortit del port de Salou llançant-se resoltes al mar i esquinçant l'aigua, com esquinçant l'aire es llança a l'espai un grapat d'orenetes? Són les naus que componen l'armada guerrera de D. Jaume He dit D. Jaume, poble. D. Jaume I, D. Jaume el Conqueridor, el Gran, l'Heroi, el Gegant. Descobriu-vos tots, honoreu el seu nom, respecteu el seu record. El seu sol nom és un monument, poble. Sí, era l'armada de D. Jaume que marxava a la conquesta de Mallorca. El gran rei estava ansiós de llançar els infidels de l'illa, i de guanyar per a honra de la cristiandat els baluards en què onejava la morisca ensenya. L'acompanyaven les seves millors llances i els seus més cabals cavallers. Aragó i Catalunya havien proporcionat per a l'empresa la flor de la seva noblesa, com el camp dóna al seu amo la flor del seu blat. Havia la flota arribat a Santa Ponça, desembarcant tots els bons cavallers sense que n'hi hagués prou a impedir-ho el crescut nombre d'infidels que van baixar a la riba. Ramon de Montcada, encarregat de protegir el desembarc, havia estat el primer a posar el peu en terra ferma. 334 VÍCTOR BALAGUER Van acampar com els va ser possible aquella nit, i l'endemà els primers albors van trobar ja en moviment tot el camp creuat. Van acudir els magnats al pavelló reial; es van celebrar els divins oficis, i tot seguit D. Berenguer de Palou, el bisbe de Barcelona, que amb una mà empunyava el bàcul i amb l'altra l'espasa, va fer a tots una plàtica que va commoure profundament els cors i va acabar d'inspirar-los l'entusiasme. Oïu el que els va dir: — Barons — va exclamar, — no és aquesta causa nostra, sinó de Déu. No ens envia aquí un rei perible de la terra, sinó el Rei dels cels, el Rei del món. És el seu dit el que ens guia, és la seva veu la que ens impulsa, és la seva voluntat la que ens mou, és Ell, Ell sol qui ens mana. Ànim, doncs, per Déu, barons i cavallers! Ànim, que amb el nostre bon i natural senyor anem, i Déu, superior a ell i a nosaltres, ajudar-nos ha, ja que la causa és seva! Un crit unànime de fervor i entusiasme va acollir el bèl·lic raonament del marcial prelat. Tot seguit, i enmig del més religiós silenci, es va acostar a l'altar D. Guillem de Montcada, que no havia combregat amb els altres en marxar de Catalunya, i ho va fer aleshores vessant llàgrimes de tendresa, com si una veu secreta li advertís ja el seu destí i el mogués a rebre el Sagrament i a preparar-se per a la batalla amb una trista alegria. Es va tractar immediatament de qui manaria l'avantguarda, i es va decidir que fossin els Montcada. Bons i lleials cavallers! Sempre anaven ells davant quan es tractava de marxar a l'enemic; sempre eren les seves espases les que primer brillaven a la llum del sol quan es tractava de provar la lleialtat o el valor! Dos eren els Montcada, dos: D. Guillem i D. Ra- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 335 món. Cadascun valia per un exèrcit. On ells eren hi era la glòria. No tenia D. Jaume cavallers més cabals ni més braus. Els Montcada es van posar al capdavant dels seus terços i van partir acompanyats d'Hug d'Empúries i dels Templers. No va tardar a arribar a oïdes del rei, que s'havia quedat a la seva tenda en companyia del cavaller de Rocafort, l'estrèpit del combat. — Santa Maria! —exclamava D. Jaume,—ajuda els nostres, que cert han vingut a les mans! Us explicaré el que passava. Així que l'avantguarda havia avançat, va rebre la notícia que el rei de Mallorca havia tret l'exèrcit de les seves tendes, i deixant-hi una bona escorta, s'avançava per un altre camí amb el principal de les seves hosts. Els Montcada dividiren aleshores en dues les seves escasses forces. Una meitat, al comandament d'Hug d'Empúries i del Mestre del Temple, es dirigí a les tendes, mentre que l'altra meitat, a les ordres dels dos Montcada, que s'havien reservat per a si el major perill, esperà els moros a peu ferm. No van tardar aquests a arribar i va començar el més fort i cru combat. El d'Empúries i el Maestre van entrar a viva força a les tendes i se'n van apoderar; però no va ser tan propícia la sort amb les armes dels Montcada. Tres vegades van desallotjar la morisma d'un turó que havien ocupat, i tres vegades els sarraïns van tornar a apoderar-se'n. Curt era el nombre dels cristians, i cap senyal es veia que de Santa Ponça els arribés socors. En tan apurat trance, i estant ja una mica desordenada la gent, varen reunir els Montcada tots els cavallers i es varen col·locar al seu davant. 336 VÍCTOR BALAGUER — Endavant i donem-hi! —va dir D. Ramon. — Endavant i quedem-nos-hi morts o vius! —va dir D. Guillem. — Endavant! —cridaren tots. I endavant van anar, i tan endavant van passar, que van trencar aquella vegada decididament els batallons enemics. Però la mort esperava inexorable i acarnissada els més valents en el si mateix de la victòria. És la victòria la galana promesa dels herois; però una promesa cruel i terrible, ja que amb les seves carícies ofega moltes vegades entre els seus braços els seus confiats amants. Acorralats els Montcada com lleons per una gran munió de moros, com lleons varen lluitar; però lluitant moriren. Periren al seu costat Hug Des- far, Hug de Mataplana i altres vuit il·lustres cavallers. La jornada va quedar pels nostres; però, ai! ben cara la van comprar. Quan D. Jaume va arribar al lloc del combat seguit del bisbe de Barcelona, es va posar a plorar com un nen. Oh! Bons cavallers devien ser aquells, la mort dels quals mereixia ser plorada de reis com D. Jaume! Al descobrir els cossos inanimats ja d'aquells dos valents, varen esclafir tots els de la comitiva, nobles i plebeus, en grans plors i vives exclamacions de dolor. Ja els Montcada no eren només plorats del rei, sinó també de l'exèrcit i del poble. D. Jaume va reprimir llavors el seu propi plor, i va dir: — Barons: aquests cavallers que aquí veieu morts han perit al servei de Déu i nostre. Si ens fos possible recobrar-los de manera que poguéssim tornar-los a la vida, tant donaríem del nostre i de les nostres terres per tal que Déu ens atorgués aquesta gràcia, que de segur per bojos ens prendrien quan LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 337 sabessin el que oferíem. Han mort en defensa d'una causa santa; s'han portat com qui eren, i ens han guanyat la primera batalla en aquesta terra. Déu els doni la seva recompensa! Aquesta va ser l'oració fúnebre pronunciada per un rei com D. Jaume sobre els cadàvers dels Montcada, dels dos valents cavallers que foren els primers a regar amb la seva sang la terra de Mallorca. Honra i respecte a la seva memòria! Glòria immortal al seu record!.... Poble, quan vulguis educar els teus fills amb idees de noblesa, de generositat, de valor i de fidalguia; quan vulguis presentar-los un gran exemple de cavallers addictes al seu Déu, a la seva pàtria i al seu rei, conta'ls la història dels dos Montcada. Varen viure sacrificant-se pel seu país, varen morir per honrar-lo! Hagi-los donat Déu la seva recompensa en l'altra vida, com nosaltres en aquesta hem honrat els seus noms, fent-los un símbol de lleialtat i de glòria!.... El trobador va acabar de parlar i va semblar submergir-se en una profunda meditació. El poble va respectar amb el seu el seu silenci, i va romandre immòbil i callat com si esperés que d'aquells llavis sortís una nova narració històrica. Bé va fer el poble en esperar. El trobador va tornar a aixecar el cap, la flama que vivia als seus ulls es va animar, es varen pronunciar els trets de la seva fesomia i es varen desprendre dels seus llavis aquestes paraules, que varen ser oïdes i recollides enmig del major silenci: — Poble, tu estimes la guerra, la glòria i la pàtria. Aquestes són les tres nobles passions que dormen al fons del teu pit. Doncs bé: sent una altra llegenda de pàtria, de glòria i de guerra; sent-la amb atenció, i si el meu TOMO XXII 22 338 VÍCTOR BALAGUER relat fa vibrar en el teu cor una d'aquestes cordes sensibles i ignorades, que amb el seu dolç so interrompen el lleuger somni de l'entusiasme, premia només amb el teu somriure al trobador, i aquest recollirà el somriure amb la mateixa voluntat amb què recolliria una perla que trobés perduda als seus peus. I el trobador, després d'haver-se entregat de nou a una breu meditació, va començar així, donant a la seva veu un to diferent: LA SANG DE GUIFRÉ. (873.) No, cal desenganyar-se: no hi ha mort més bella que la de morir al camp de batalla, de cara a l'enemic, a l'ombra del penó que la pàtria ha donat a guardar als seus soldats, llançant en morir un crit d'indignació contra els opressors i els tirans. Així és com es mor amb glòria, així és com moren els herois, així és com moren els homes. No val més això que agonitzar hores o dies sencers sobre un reduït llit, ofegant-se entre quatre parets, sense veure el sol, sense respirar l'aire lliure, sense sentir al voltant seu l'estrèpit de la batalla, sense poder girar els ulls moribunds per abraçar amb la darrera mirada l'estendard de la pàtria? Els que moren sobre el camp conquereixen una glòria immortal. Tot un exèrcit assisteix als seus funerals, i la trompeta guerrera sona el cant d'adéu sobre la seva tomba. Feliços els que cauen tenint les seves ferides totes al pit! Així era com pensava Guifré; Guifré, el de la llarga i poblada barba negra; Guifré, el que en- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 339 fonsà un dia la seva espasa al pit de Salomó per venjar la mort del seu pare. Guifré era un home de guerra. Mai es despullava de la seva cota de malla, i dormia sempre amb la mà al puny de l'espasa. Un matí —escolteu bé això els qui m'esteu escoltant,—un matí el sol, en entrar a l'estança del comte, el va trobar trist i abatut. Havia passat la nit revolcant-se inquiet pel seu llit, com si estigués sobre un llit d'espines. Els seus cortesans, els seus capitans, els seus cabdills varen observar que el seu front estava baix i inclinat, sent així que era home Guifré que sempre el portava dret i amb orgull. A més, els ulls del comte estaven fixos en el seu escut, un escut d'or sense timbre ni quarters — Què serà? Què té el comte? Quin estrany capficament és el seu?.... Com és que no separa els ulls del seu escut? Per què li falten avui brillantor a la mirada, i paraules als llavis, i animació al rostre? Així era com es parlaven uns a altres en veu baixa els capitans. De sobte, un rumor va arribar a oïdes de tots. El causava un missatger, al pit del qual lluïa un escut amb les armes imperials. El nouvingut es va obrir pas fins a Guifré; es va inclinar profundament per acatar-lo i honrar-lo, i li va presentar un pergamí enrotllat i segellat amb el gran segell de cera de l'Imperi. Guifré el va obrir i va llegir. Era un missatge de Carles el Calb. A mesura que ell se n'assabentava, el seu rostre es va anar animant. Quan va concloure la lectura, els seus ulls centellejaven com dues brases. — Senyors —va exclamar amb veu tronant,—l'emperador em crida en el seu auxili, i em convida a la guerra contra els normands. Anirem, capitans, anirem tots sense faltar-ne un sol, anirem alegres i somrients com 34 o VÍCTOR BALAGUER aniríem a un festí. No és, per ventura, la guerra el banquet dels braus? Oh! Em devora ja la impaciència i voldria partir amb més prestesa de la que mostra el cavall quan se sent ferit per l'esperó, amb més rapidesa que la que posa la fletxa en separar-se de l'arc. Aneu a vestir les vostres malles, a buscar les vostres llances, a embraçar els vostres escuts i a empunyar les vostres espases. El sol que ara ens il·lumina ens ha de trobar molt lluny ja d'aquí, quan baixi avui al seu ocàs. Aneu, doncs, a disposar-vos, capitans. Jo, que ho estic sempre, aniré a esperar-vos a la capella on vull pregar al Senyor que protegeixi la glòria de les nostres armes. Així va ser com els va parlar Guifré. Les seves paraules van comunicar a tots el foc de l'entusiasme, i sense dilació va partir cadascú a buscar les seves armes i a donar ordre de marxa als seus soldats. El comte va agafar el seu escut amb la mà dreta i es va dirigir amb passos lents a la capella del seu palau. Va doblegar ambdós genolls davant la imatge santa de Crist a la creu, i li va dirigir una breu i senzilla pregària, que va acabar amb aquestes paraules: — Senyor Déu dels exèrcits, tu que llegeixes en el meu interior, perquè res no hi ha per a tu secret, saps que al meu pit no hi ha alegria ni pau, com no hi ha armes ni blasó al meu escut. Sigui'm permès llegar als meus fills i al meu poble un blasó que els guiï a la victòria, unes armes que puguin gravar en el seu penó perquè sota els seus plecs s'agrupin les files dels seus exèrcits vencedors, i moriré content si tal aconsegueixo. Senyor, el meu Déu, tu vas salvar un món amb la teva sang: permet-me que jo vessi la meva com sigui per a glòria futura de la meva pàtria. Conclosa la seva oració, es va aixecar Guifré, va agafar entre les seves mans el seu escut i va murmurar: LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 34 1 — Oh, el que és aquesta vegada Déu no permetrà que tornis de la campanya verge de blasons! L'exèrcit català va marxar aquell mateix dia de Barcelona. Deixem-lo que marxi i correm al campament de Carles el Calb per veure'l arribar Déu meu! No veieu? No oïu?.... S'ha trabat ja la batalla. Francs i normands estan cara a cara, espasa en mà. Eternitat de Déu, quina cridòria quina confusió quin estrèpit!.... Els homes cauen com branques de l'arbre que esporga l'hortolà!.... Quina carnisseria!.... quanta sang! No es veu més que ferro. La plana és un bosc de cascos, de llances i d'espases. Tots es porten valerossament: ningú no fa un pas enrere, ningú no torna l'esquena; si algú deixa caure l'espasa, és per a gitar-se al llit de porpra de la seva sang. Bé! Bé!.... això és ser homes! — Però, ai! l'exèrcit franc comença a cedir. Els normands avancen avancen avancen! Els seus banderes onegen orgulloses en l'aire, i els seus enemics retrocedeixen davant d'elles com davant un signe d'indisputable victòria. Vergonya i oprobi! Carles, Carles, noble emperador, nét de Carlemany, on ets?.... Vola a posar-te al capdavant dels teus homes d'armes, i si no pots mostrar-los com es venç, ensenya'ls almenys com es mor!.... La confusió creix; la batalla torna a començar; els normands, que ja llançaven crits de victòria, han emmudit de sobte. S'han trobat en el seu camí amb un obstacle, amb un dic que ha detingut el torrent de la seva fúria, amb un mur de ferro en el qual s'han anat a estavellar com les onades en les roques que s'alcen a la platja. Aquest mur de ferro el formen les tropes de Guifré, que amb elles ha arribat a temps per canviar l'as- 342 VÍCTOR BALAGUER pecte de la batalla. Als normands és a qui toca retrocedir. Els ballesters catalans fan una destrucció terrible en les seves files. Cadascuna de les seves fletxes va recta al cor d'un normand. Pel que fa als capitans, cadascun és un heroi. Però a qui cal veure és a Guifré; a Guifré, que maneja la seva espasa com un gegant la seva maça: van els homes caient un darrere l'altre als seus peus, i va amuntegant cadàvers com un segador espigues. Fa prodigis com tots els seus. Els normands han de cedir i retirar-se. Una traïdora sageta creua xiulant l'aire i va a clavar-se al costat del comte. Guifré cau ferit, però la batalla s'ha guanyat. La derrota ha estat completa per als normands. Pregunta Carles el Calb el nom de l'aliat que tan de sobte ha aparegut en el combat com a iris salvador, i en saber que és el seu feudatari comte de Barcelona, corre veloç a la seva tenda. Troba Guifré estès al llit on els seus servidors acaben de dipositar-lo per despullar-lo de les seves armes. La sang brolla abundant de la seva ferida. Al capçal del seu llit hi ha el seu escut sense armes ni quarters. L'emperador li ceny el coll amb els seus braços. — Tu has estat el vencedor en aquesta jornada — li diu. — Et dec la victòria, i a la teva victòria dec conservar el meu imperi. Demana'm el que vulguis: tot el que em demanis t'ho he de donar, que poca recompensa serà sempre per a un servei tan gran. — Senyor — li contesta aleshores Guifré, — gustós he vessat per vós la meva sang; però si digne em creieu per això d'alguna honra, mireu aquest escut sense blasó. Traceu-me en el seu camp d'or unes armes que pugui donar al meu poble per pendó i emblema de victòria. — Més he de fer encara, noble Guifré. Des d'avui en endavant és la meva voluntat que Barcelona t'acati i LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 343 rendi homenatge com al seu comte i sobirà. Lliure quedes del feu amb què em servies, que no és just que sigui el meu vassall qui ha afiançat a les meves sienes la corona de Carlemany. I ara, comte, ja que pròdiga has vessat la teva sang per servir-me, sigui la teva mateixa sang el blasó que lleguis als teus descendents. I aplicant els seus quatre dits a la ferida de Guifré, els va tenyir amb la seva sang, passant-los després de dalt a baix per l'escut d'or, en el qual van quedar marcades quatre línies o barres vermelles. — Comte — va afegir, — aquestes seran d'avui en endavant les teves armes i les del teu poble. Guifré, en sentir això, es va apoderar de la mà de Carles i la va besar plorant de gratitud. Tal va ser l'origen de les gules barres catalanes. Barcelona les deu a la sang del seu primer comte independent. El noble i vencedor guerrer va sanar aviat de la seva ferida i va tornar triomfant al seu país, tremolant ja el seu exèrcit el gloriós estendard de les quatre barres. Va concloure de parlar Odó, i el poble va mostrar amb crits, amb aplaudiments i amb goig el gust amb què l'havia sentit. El trobador va intentar defugir les felicitacions, i recollint la seva gorra i el seu llaüt, es disposava a marxar sense demanar res als qui amb repetides proves d'aprovació l'havien escoltat; però, tanmateix, el poble no el va deixar marxar sense abocar a les seves mans una abundant ofrena. Va acceptar Odó les monedes que no demanava, i acomiadant-se dels seus oients va sortir de Balaguer prenent el camí de Lleida. 344 VÍCTOR BALAGUER III. La nit ja havia baixat a visitar la terra i a estendre per ella el seu acompanyament d'ombres, quan Odó va arribar a Benavent on, envoltat d'unes poques i miserables cases, s'alçava un vast edifici, una d'aquestes cases senyorials, meitat palau i meitat fortalesa, com tantes es veien encara al segle xv. Era una propietat dels comtes de Rocaberti, i va voler la casualitat que en ella habités un dels membres d'aquesta il·lustre família, en companyia de la seva esposa i de les seves dues filles, belles i agraciades joves a les plantes de les quals queien sospirant d'amor els donzells i davant les quals inclinaven les seves llances els més reputats cavallers. Odó va anar a trucar a la porta d'aquesta casa. L'hospitalitat ha estat en totes èpoques un do generalment escampat entre els catalans, però més que mai estava aleshores desenvolupat. El monjo, el pelegrí, el pobre, el viatger, i en particular el trobador, estaven segurs de ser acollits en qualsevol casa, fos quina fos l'hora a què es presentessin. Els senyors d'aquella època complien amb l'hospitalitat com amb un deure. Odó va ser admirablement rebut des del moment que va anunciar el senescal que era un trobador qui demanava hospitalitat. El senyor del castell el va acollir amb amabilitat i galanteria, la castellana amb un somriure graciós, i les joves senyoretes donant mostres de goig i alegria. El trobador arribava cansat, i es va donar ordre perquè immediatament se li servissin uns refrescos. Un patge es va presentar a oferir saboroses fruites i dolços rics, i els amos del castell estaven tan contents de tenir LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 345 per hoste al trobador, que les dues joves es van afanyar a servir-lo com haurien fet amb un hoste il·lustre, escanciant-li una, l'Emma, el vi en la seva llaurada copa de plata, i allargant-li l'altra, la Violant, per partir el pa i les fruites, el ganivet amb mànec d'or que era costum en les dames d'aquell temps portar penjat del cinturó, penjant d'una cadena de plata. Va agrair el trobador tanta cortesia amb expressions que partien del seu cor, altament afalagadores per a les dues joves dames. Aquestes, veient llavors en ell un cortès i complit galant, van redoblar els seus obsequis, i van començar a fer-li una infinitat de preguntes a les quals va satisfer Odó amb tot el grat i voluntat que es podia desitjar. Ben aviat es va travar entre els tres una dolça i simpàtica intimitat, tant, que al cap d'unes hores eren els millors amics del món i no semblava sinó que eren antics coneguts. La castellana, desitjosa de complaure les seves filles, que tan contentes es mostraven amb la societat del seu hoste, va fer prometre a aquest que passaria alguns dies al castell. Odó va cedir a les seves instàncies, com també a les del senyor de Rocaberti que va unir les seves súpliques a les de la seva esposa; i després que va haver accedit, es va decidir per consell d'Emma que l'endemà partís un escuder amb la comissió d'invitar tots els senyors veïns perquè juntament amb les seves famílies passessin al castell, on tindria lloc d'aquí a quatre dies una assemblea a fi de poder sentir i jutjar el trobador Odó de Vallirana. Aquest es va oferir a tenir meditades per al dia designat diverses troves i balades a fi d'entretenir agradablement la concurrència que acudís a la cita. Emma i Violant van batre gojoses les seves palmes, i van donar gràcies al trobador que amb la seva arribada i amabi- 346 VÍCTOR BALAGUER litat els procurava ocasió de passar alegrement alguns dies, cosa que no els succeïa sovint des que habitaven a Benavent. — Ja que estem posant a prova la vostra cortesia — va dir Emma, — permeteu-me que abusem. Hauríeu de començar ja recitant-nos o cantant-nos alguna cosa. — Com vulgueu — va contestar Odó. — Jo sóc, per contra, qui desitja ser-vos agradable, i lluny d'abusar, m'honoreu amb la vostra demanda. Disposeu de mi. Què preferiu? Una relació o un cant? — Una llegenda, una d'aquestes llegendes interessants i commovedores com diuen que sabeu cantar els trobadors — va exclamar Violant. — No, germana, no — va dir Emma, — millor serà, una trova, una d'aquestes dolces i melancòliques troves que arriben a l'ànima. — Una llegenda, Odó. — Odó, una trova. — Quedareu ambdues satisfetes en els vostres desitjos, nobles dames. Cantaré la trova. Recitaré després la llegenda. I prenent la lira va començar a recórrer les cordes amb els seus àgils i hàbils dits. Odó era un perfecte tocador de lira, i sota la pressió intel·ligent dels seus dits, les cordes desprenien sons meravellosos, veus harmòniques i melòdiques que sàviament es combinaven i formaven un agradable i màgic conjunt. El trobador, abans de lluir el seu mèrit en la improvisació i en el cant, va mostrar la seva habilitat en la lira, executant-hi una fantasia plena de trets originals i impregnada d'una tristesa i una tendresa que deliciosament arrobaven l'ànima. Després d'aquest singular concert de notes que van embolicar les dames en un núvol d'harmonia, Odó va deixar sentir la seva dolça i simpàtica veu, i així va començar la seva trova dirigint-se a Emma: LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 347 LA PROMESA DEL CROAT. TROVA. Cantaré una trova que improvisaré només per a vós — i al cel prego que us sigui grata, — ja que l'heroïna del meu cant es diu com vós, senyora; sí, com vós, senyora. Roger el croat tornava de Terra Santa, a on havia anat amb Armengol d'Urgell, per combatre com a soldat de Crist. La galera que el portava al seu si va arribar feliçment a Barcelona, i així que Roger va trepitjar la platja, va córrer a buscar la seva estimada, que es deia Emma, sí, que es deia Emma. Va ensopegar pel camí amb un patge en el pit del qual brillava l'escut d'armes de la família de la seva estimada. «Patge, bon patge, així Déu et doni ventura i et premiï amb el seu amor la dama a la qual eleves els teus pensaments, com em diguis on és la meva promesa Emma.» — «Senyor cavaller croat, vuit dies fa que Emma està casada, sí, casada.» «Li van dir un dia que vós havíeu mort combatent entre els defensors de la fe, i sense pietat a la seva desesperació i a les seves llàgrimes, la van arrossegar al peu de l'altar on la van enllaçar al senyor de Cervelló, sí, al senyor de Cervelló. »Si voleu saber on habita, pugeu per la riba esquerra del Llobregat, i després d'una jornada de marxa trobareu un castell sobre la porta del qual veureu esculpides a la pedra les armes de Cervelló. Aquella és la presó on Emma gemega i plora, sí, on Emma gemega i plora.» El croat, amb la desesperació a l'ànima, va cos- 348 VÍCTOR BALAGUER tejant el riu que rega la plana on s'eleva la ciutat comtal. Així com el riu degota perles, el seu cor degota sang. Quan va arribar al castell de Cervelló ja era de nit, sí, ja era de nit. Una finestra sola estava il·luminada, i el cor li va dir a Roger que era aquella finestra la de l'estança d'Emma. S'hi va acostar al peu del mur, i alçant melancòlica la seva veu va lliurar a la brisa de la nit el seu cant perquè li'l portés a la seva estimada, sí, perquè li'l portés a la seva estimada. «Senyora meva, senyora dels meus pensaments i del meu amor, amant i fidel com sempre torna als vostres peus el cavaller croat. Ha combatut com a noble i honrat, cent vegades la seva espasa s'ha tenyit en la sang dels infidels, ha assolit llorers mil en les batalles, i tot per vós, senyora; sí, tot per vós, senyora. »No el deixeu gemegar sol i oblidat al peu de la vostra finestra; no deixeu que el seu pit es trenqui a trossos davant el dolor, com es fa estelles la llança en xocar contra un escut. Recordeu les vostres promeses, sí, recordeu les vostres promeses.» Va sentir Emma el cant del croat, i el seu cor es va inundar d'alegria; però el va sentir també el senyor de Cervelló, i el seu cor va esclatar de còlera. «Senyora, digueu-me, si us plau, qui és aquest home, sí, qui és aquest home? » «És l'home a qui he estimat, a qui estimo, a qui estimaré sempre. És Roger el croat. Jo era la seva promesa abans que la violència i la força m'arrossegessin als vostres braços. Cent vegades li he jurat amor i fidelitat perquè el meu cor és seu, sí, el meu cor és seu.» «Senyora, les vostres paraules són la vostra sentència. Acabeu de trucar a la porta del vostre sepulcre i aquest LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 349 s'obre per a rebre-us. Adéu, Emma; molt us estimo, però primer és la meva honra, sí, primer és la meva honra. A l'ordre del senyor de Cervelló tres homes van penetrar a l'estança. Emma va demanar als seus botxins que li concedissin un moment per encomanar-se a Maria, la Mare de Déu. Quan va haver resat, els tres homes la van agafar en braços, i per una finestra la van tirar al riu, sí, la van tirar al riu. Emma es va enfonsar en l'aigua; però immediatament va tornar a pujar a la superfície sobrenadant com un cos lleuger. Havia invocat a Maria, la Mare de Déu, perquè l'ajudés en la seva desventura, sí, en la seva desventura. «Maria, Verge pura i sense màcula, allibera'm d'aquest perill. Et prometo entrar en un convent; cobrir-me amb el blanc vel de les verges del Senyor, i adorar mentre visqui el teu sant nom, sí, el teu sant nom.» Tan aviat com Emma va parlar així, Maria la Mare de Déu, envoltada d'una aurèola de llum i caminant per damunt de l'aigua sobre terra ferma, es va acostar a l'estimada del croat i la va arrencar del corrent que ja l'arrossegava, sí, que ja l'arrossegava. Emma va complir la seva promesa i es va dirigir tot seguit a trucar a la porta |d'un convent. Trucava quan se li va oferir als seus ulls Roger el croat. «Emma meva! Senyora del meu cor!» — «Enrere, enrere, cavaller croat. Em trobeu al llindar del temple. Seré l'esposa de Déu, sí, l'esposa de Déu.» «Emma, si tu has de ser l'esposa de Déu, jo tornaré a Palestina per tornar a ser soldat de Crist, sí, soldat de Crist. » La porta del convent es va obrir i es va tancar rere Emma. El croat va marxar a morir a Terra Santa, sí, a Terra Santa. 350 VÍCTOR BALAGUER Aquesta trova, de tan senzilles formes, però de tan dramàtic assumpte, va ser cantada per Odó amb un accent summament tendre i melangiós. Els ulls de les dames es van omplir de llàgrimes més d'una vegada, i aquest era el triomf millor a què podia aspirar el trobador. Emma es va treure del coll una cinta brodada en or en la qual portava encastat un diamant, adorn que estava molt en ús entre les dames del segle xv, i allargant-li-la a Odó, li va dir: — Si existeix en algun racó del món una dama a qui consagreu els vostres secrets pensaments, serviu-vos d'oferir-li aquest do com un modest record d'Emma de Rocaberti. El trobador no podia rebutjar un regal amb tanta delicadesa ofert. Es va inclinar, balbucejant algunes expressions d'agraïment, i el va acceptar. — I la meva llegenda? — va dir llavors Violant. — A ella vaig ara; però no serà llegenda, sinó història. — Tant millor. — És la història d'una intriga que va tenir lloc a la cort d'una reina, que també es deia com vós, senyora. — Violant! — Sí, Violant, l'esposa de Joan I l'Amador de la gentilesa. — Que em plau! Amb molt de gust l'escoltaré. — M'atreveixo a creure que us ha d'interessar, encara que és una mica llarga. — Oh! Quina importància si té interès l'assumpte! — Moltíssim. — Comenceu llavors, que estic escoltant. — Presteu-me, doncs, la vostra atenció, senyores. Va dir el trobador, i va començar la seva narració. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 35 1 IV. LA VIOLETA D'OR. (1338 [sic: 1388].) No ha existit mai cort més brillant ni més esplèndida que la de Joan I d'Aragó. Barcelona, el 1338 [sic: 1388], s'havia convertit en un lloc d'encants i delícies, i era per als cabdills de l'exèrcit català el que va ser un dia Càpua per als generals cartaginesos. Els dies i les nits es passaven alegrement entre saraus i festes. Tot era música, lluminàries, diversions i corts d'amor. El rei D. Joan i la seva bonica i agraciada esposa Dona Violant eren els primers a donar l'exemple del luxe, de l'esplendor i de la galanteria, i la cort es llançava bulliciosa rere les petjades dels seus joves sobirans pel camí del plaer i de la ventura. Els millors i més reputats trobadors de Provença, Catalunya, Aragó, València i Mallorca, havien acceptat la generosa hospitalitat amb què els oferia el monarca aragonès; les belles més nomenades del regne i les filles de les famílies més il·lustres havien anat a ocupar un lloc al seguici de la gentil Violant, i els cavallers més famosos pel seu nom i les seves gestes s'havien agrupat al costat del tron de D. Joan. Universal era el crèdit que gaudia llavors la cort aragonesa, i els reis estrangers hi tenien la mirada fixa, alguns amb afecte, els més amb enveja. D. Joan acollia agradablement a tots els que anaven a demanar-li un asil, i donava al seu palau de Bell Sguart, situat als afores de Barcelona, brillants banquets i festins a la multitud de cortesans 352 VÍCTOR BALAGUER que s'aplegava al seu voltant. Mentrestant la reina, amb la seva favorita Dona Carroza de Vilaregut, gallarda dama a qui tenia un afecte fraternal, organitzava certàmens de poesia i corts d'amor que acostumava ella mateixa a presidir, rebent els guardonats el premi de la seva pròpia mà. Acabo de citar Dona Carroza de Vilaregut i diré d'ella algunes paraules, encara que no fos més que per pagar un tribut a la seva celebritat. Aquesta dama era després de la reina la primera persona de la cort. Tothom li retia homenatge i l'acatava, perquè conegut era l'influx que tenia en l'ànim de la seva sobirana, la qual res feia sense consultar-ho abans amb la de Vilaregut i sense que aquesta hagués donat la seva aprovació. La natura havia estat pròdiga amb ella dotant-la d'excel·lents dots físics; i com si ja des del bressol l'hagués destinat per a favorita i germana de la que havia de ser reina d'Aragó, li va donar certa semblança amb aquesta, semblança que no va contribuir poc, per cert, a adquirir-li les simpaties de Dona Violant i a formar el nus de la intimitat que va enllaçar per molt de temps les dues dames. Era Dona Carroza de la mateixa estatura que la reina, amb les seves mateixes formes rodanxines, el seu mateix cos, la seva mateixa blanca i fina mà, els seus mateixos ulls negres i el seu mateix cabell castany. En el que sí que es diferenciava d'ella era en el rostre i en l'expressió. La reina tenia una fesomia de trets més suaus, més delicats, més purs, que respiraven una dolçor sense igual i una bondat simpàtica; mentre que els trets de la de Vilaregut eren pronunciats, marcats sobremanera, revelant certa desimboltura viril i un fons inexhaurible de picardia i de malícia. No obstant aquesta capital diferència, eren ambdues molt semblants, sent les dues, per airoses, gentils i ga- \ LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 353 llardes, les primeres belleses de la cort. De tal manera havien conegut les dames l'innegable avantatge que sobre totes tenien, que com un tribut a la seva bellesa i al mateix temps com una deferència a l'amistat que enllaçava els seus dos cors, les havien anomenat amb el nom de dues de les flors que en els certàmens es donaven per premi als trobadors. Així, doncs, a Dona Violant se la coneixia per la Violeta d'or i a la de Vilaregut per la Calèndula de plata. Recorrien una tarda els magnífics jardins del palau de Bell Sguart diversos joves senyors de la cort, entre els quals es trobaven Pere de Fenollet, el vescomte de Perellós i Roda, Ramon de Senmanat, Berenguer d'Oms, i Ponç, vescomte d'Evol. Aquest últim era un dels trobadors més nomenats de l'època, i havia el dia anterior guanyat en un certamen el primer premi de la violeta d'or que, segons costum, li havia estat adjudicat per mans de la reina. Per celebrar aquest triomf i obsequiar el vencedor, diversos dels seus amics l'havien convidat a un banquet que va tenir lloc en el mateix Bell Sguart i en les habitacions de D. Ramon, vescomte de Perellós, a qui el seu càrrec de camarlenc major i la seva qualitat de privat del rei li donaven dret a habitar al palau. Després de menjar, els convidats havien baixat als jardins, que recorrien alegrement entretinguts en saborosa plàtica. — Ja podeu preparar-vos, vescomte — li deia Pere de Fenollet al d'Evol, — la vostra violeta d'or ha d'anar a parar a mans d'una de les belles de la cort. No hi ha remei: és una conjuració en forma. — A totes les veuria jo als meus peus demanant-me-la fins i tot amb llàgrimes, i a totes els la negaria — va contestar el d'Evol. — Oh! oh! — van cridar tots. TOM XXII 23 354 VÍCTOR BALAGUER — No hi ha més, senyors. És una resolució que tinc presa, un vot que tinc fet. — Què és això? De què es tracta? — va exclamar llavors el de Perellós, que s'havia allunyat per uns instants dels seus companys. — Es tracta del següent — va dir Pere de Fenollet. — Ja sabeu que és costum entre els trobadors que aquell que guanya la violeta d'or l'ofereixi a la dama dels seus pensaments, qui l'ostenta triomfant al seu si, i es presenta adornada amb ella en la primera festa que la cort celebra després del certamen. Ara bé: ningú sap qui és la dama que té encadenats els pensaments del vencedor d'ahir. El vescomte no vesteix els colors de cap dama; no ret homenatge, ostensiblement almenys, a cap bellesa de la cort, i aquesta és la raó per la qual diverses senyores han tramat una conspiració contra ell, jurant cadascuna en particular que, no més tard de tres dies, en la festa que es prepara al palau de Barcelona, es presentarà als ulls de tots ostentant al seu pit la violeta d'or guanyada pel vescomte. És ja una lliça, una qüestió d'honor entre les diverses dames que han fet aquest jurament. L'amor propi de cadascuna està interessat a sortir triomfant, i no ho dubteu, senyors, per més que afirmi el contrari el nostre amic Ponç, d'aquí a tres dies veurem el premi que ahir va conquerir, a la mà d'una de les belles de la cort. Què diable! el cor del vescomte no és de pedra ni de marbre, i per força ha de rendir-se davant d'una de les belleses que li posaran setge. — I què diu a això el nostre amic el d'Evol? — va preguntar Ramon de Perellós. — Dic que seré en aquest punt més insensible que una roca i que totes les seduccions del món no bastaran a arrencar-me el meu premi. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 355 — Doncs és una tenacitat que no comprenc — va dir Fenollet. — Trobador i insensible! És cosa estranya! — Deixeu-lo — va afegir Ramon de Perellós, — avui mateix el veureu caure. Aquesta nit, amb assentiment del nostre senyor rei, tindrà lloc aquí mateix, en aquest palau, l'assaig de la festa que es disposa per d'aquí a tres dies. Totes les dames de la cort recorreran els salons coberta la cara amb una mascareta de diferent color perquè puguin elles conèixer-se entre si, sense que tal aconsegueixin els cavallers. Aquesta circumstància donarà més valor a les nostres belleses i els permetrà ser més gosades. Us anuncio per aquesta nit, senyors, la derrota del vescomte. — Oh! de segur, de segur — va dir el de Fenollet: — ja sabia jo que el pla havia de començar a posar-se en obra aquesta nit a favor de les mascaretes, i aprofitant la llibertat i desimboltura que això donarà a les dames. — Permeteu-me que jo no sigui del vostre parer, senyors — va exclamar Ramon de Senmanat. — Jo aposto a favor del vescomte: no sucumbirà. — Com! — van exclamar tots girant-se a mirar el de Senmanat. — Tot bon cavaller — va prosseguir aquest, — no ha de tenir al seu cor més que la imatge d'una sola dama, així com no presta homenatge més que a un rei ni ret culte més que a un Déu. — És molt cert, — va dir Berenguer d'Oms. — Ja es veu que sí — va afegir Fenollet; — però a què condueix això? — Condueix a dir-vos — va contestar el de Senmanat, — que el cor del vescomte ja està ocupat per una dama, i que aquesta no pot ser reemplaçada per una altra que, fos qui fos, no seria tan digna. Ponç d'Evol, en sentir això, va fixar una mirada escrutadora en Senmanat; però va guardar silenci. 356 VÍCTOR BALAGUER — Doncs llavors — va dir el de Perellós, — per què no ofereix la seva violeta d'or a la dama que ocupa el seu cor? — I qui us ha dit que pugui ell oferir-la i ella admetre-la? — Vinga, Senmanat — va exclamar Berenguer d'Oms, — no ens vingueu amb enigmes. Digueu-nos clarament qui és la dama en qüestió. — Jo no sé altra cosa — va contestar Senmanat, — sinó el que per allà es diu. — I què es diu? — va preguntar amb impaciència el d'Evol, decidint-se per fi a parlar. — Es diu que esteu perdudament enamorat de la reina. — De la reina! — van exclamar tots els altres. — No ho creieu, senyors — es va afanyar a dir Ponç al mateix temps que s'esforçava per dissimular l'alteració que va descompondre el seu rostre, — no ho creieu: és una calúmnia, és una infàmia. Jo estimo la reina com a la meva sobirana, amb l'amor lleial d'un bon vassall i res més. Qui altra cosa digui falta a la veritat. Qui llavors faltava a la veritat era ell mateix. Ponç d'Evol, al contrari del que assegurava, se sentia devorat per un amor insensat que li rosegava l'ànima. La bellesa de la reina havia fet en ell una notable impressió, i hagués donat gustós la meitat dels dies que de vida li quedaven per poder caure als peus de Dona Violant i sentir de llavis seus una sola paraula d'esperança. La seva passió, per violenta que fos, estava comprimida pel respecte de la majestat reial, però havia arribat a ser tan excessiva, i a falta dels seus llavis havien parlat tant els seus ulls, que el seu amor va ser endevinat fàcilment per molts senyors de la cort. La calor i arravatament amb què el d'Evol es va afanyar a LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 357 negar el que digués Senmanat, va fer comprendre als altres que no seria prudent continuar la conversa sobre aquell punt; així és que Berenguer d'Oms va exclamar de sobte, a fi de donar-li un gir diferent: — El senyor camarleng major, per l'ofici que té a la cort i per la privança de què gaudeix, deu saber el color que cada dama haurà elegit per a la seva mascareta, i si no fos indiscreció preguntar-li — Verdaderament és una indiscreció — contestà Ramon de Perellós somrient. — Jo no puc vendre un secret d'Estat. — Tanmateix — digué el de Fenollet, — nosaltres som la mateixa sensatesa i el mateix seny. Confieu-nos part d'aquest secret. Serà com si l'enterréssiu en un pou. — Ens creieu capaços de faltar a la confiança que dipositeu en nosaltres? — afegí el de Senmanat. — Doncs bé, ja que us hi entesteu, us diré el poc que sé. No tinc memòria per retenir en la meva imaginació tots els colors i només en recordo alguns. — Vegem. — La de Cardona durà mascareta negra; la de Montcada, groga; la de Cruilles, encarnada; la de Pallars, verda; la de Vilaregut, blava i blanca, i la reina, blanca només. No recordo més de moment, francament. — Voldria que fos ja de nit, — digué el de Fenollet fregant-se les mans de content. — El rei ha baixat al jardí, senyors — exclamà Berenguer d'Oms; — mireu-lo allí baix amb alguns cavallers. — Anem a reunir-nos amb ell — digué el de Perellós; — però sobretot, senyors, discreció sobre el que us he dit. — No patiu, — li contestaren tots. 358 VÍCTOR BALAGUER I prengueren per un carrer d'arbres que travessava els jardins i que conduïa al punt on havien vist el rei. Ponç d'Evol agafà del braç a Perellós i el detingué, deixant que els altres s'avancessin. — Perellós — li digué, — voldria que em concedíssiu un moment. — Vostre sóc, vescomte. — Us contaré una aventura que m'ha succeït, i vós podreu ajudar-me a posar-la en clar. I Ponç d'Evol, després d'haver-se assegurat que ningú podia sentir-los, enllaçà el seu braç amb el de Perellós i començà d'aquesta manera: — Aquest matí — digué el vescomte, — en el moment en què sortia de la meva hostatgeria per anar a reunir-me amb vosaltres, he ensopegat amb una duenya que s'ha acostat a mi amagant el rostre amb el seu mantell. — Galant trobador i cavaller galant — m'ha dit, — feliç sou i afortunat, car hi ha una dama bonica com un sol, que mor per vós d'amors. — Duenya — li he contestat, — mal ha fet aquesta dama fixant en mi els seus ulls, quan hi ha a la cort tan galants cavallers més que jo dignes d'obtenir la mirada d'una bonica. — Tan modest sou — m'ha dit aleshores la duenya, — com bon trobador i bona espasa. — I digueu-me, duenya, — he afegit jo per posar fre a les seves enutjoses lloances,— seria indiscreció preguntar-vos el nom de la dama que us envia? — La meva senyora — m'ha respost, — té el nom d'una flor que és com ella bonica. — I es diu? — Violeta d'or. — Violeta d'or us ha dit, vescomte? — interrompé el de Perellós. — Ho recordeu bé? — Perfectament. — Violeta d'or! — repetí el de Perellós com si li costés convèncer-se. En efecte, hi ha a la cort una da- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 359 ma que així es diu, o per millor dir, a qui així anomenen; però està en lloc tan alt, que seria fins i tot un sacrilegi sospitar d'ella. — Teniu raó, vescomte: és impossible sospitar d'aquesta dama que dieu. Per sort, potser sortirem de dubtes, si us digneu sentir el final de la meva aventura. — Ah! Així doncs, no s'acabà aquí? — No. La duenya ha afegit tot seguit aquestes notables paraules; feu-vos bé càrrec, vescomte. — La discreció — m'ha dit, — és una perla que habita al fons dels cors nobles. Sigueu discret sobretot, cavaller; la vostra sort futura depèn que no s'escapi la menor paraula dels vostres llavis, i noteu que la més mínima indiscreció podria costar-vos la vida. — Dimoni! — interrompé de nou Perellós. — Això us ha dit? — Això m'ha dit. I encara hi ha més. M'ha allargat un paper que he encertat a agafar maquinalment, i m'ha dit marxant: — Violeta d'or us estima. Ja sabeu què vol dir això. El seu amor és la glòria; el seu menyspreu o el seu desamor la mort. No falteu aquesta nit al palau de Bell Sguard, i una hora després de començada la festa, cuideu de passejar-vos pel carrer de til·lers que hi ha a l'extrem del jardí. — I després? — preguntà Perellós, que havia pres viu interès en la relació d'aquella aventura. — Després res més. La duenya se n'ha anat deixant un paper a les meves mans, i ha desaparegut abans que jo tornés en mi de la sorpresa. — I aquest paper? — Aquí està — digué el vescomte traient-ne un del pit.— Conté uns versos enigmàtics que us llegiré. Diuen així. 360 VÍCTOR BALAGUER I Ponç desdoblegà el paper i llegí aquests versos: Violeta d'or, al meu si Vine a buscar l'amor. Massa temps solitari Ha estat el meu cor, I massa vegades el verí He apurat del dolor. Quan, digues, Violeta d'or, Et veuré al meu si jo? — Clar és el sentit d'aquests versos — digué el de Perellós així que hagué acabat el vescomte la seva lectura; — i dic que si no els comprenguéssiu, mereixeríeu que se us digués el més inepte dels trobadors. Us demanen amb ells el vostre premi d'ahir, la sortosa violeta d'or. A veure, voleu mostrar-me aquest paper? Potser coneixeré la lletra — Anava a demanar-vos que l'examinéssiu. Preneu. I el vescomte posà el paper en mans de Perellós. Amb prou feines l'hagué aquest pres i fixat en ell una sola mirada, quan s'estremí i llançà una exclamació de sorpresa. — Cels! — Què és això? Què hi ha? — preguntà el vescomte. — És impossible!.... Impossible!.... — digué el de Perellós parlant amb si mateix; — i, tanmateix, no hi ha dubte! És de la seva mà! — Heu conegut la lletra? — Oh! sí. — I de qui és? — D'ella. — Però de quina ella? El de Perellós s'acostà a l'orella del vescomte i murmurà amb veu baixíssima i misteriosa, com si temés fins a ser sentit per l'aire: — De la reina. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 361 Ponç va empal·lidir. Va tornar a agafar el paper; se'l va guardar una altra vegada al pit, i estrenyent expressivament la mà de Perellós, es va apartar a grans passos d'aquell lloc sense dir ni una sola paraula. Ramon de Perellós va romandre una estona contemplant com s'allunyava el seu amic. — Déu meu! — murmurà quan l'hagué perdut de vista. — És això possible?... La reina fins avui tan assenyada, tan virtuosa!... Ella a qui el rei estima amb tant deliri! No pot ser, m'hauré equivocat, serà una lletra molt semblant que m'haurà enganyat, sí, això serà, oh! jo ho esbrinaré! I serenant-se i procurant esborrar fins a la menor empremta d'emoció del seu rostre, se'n va anar ràpidament a reunir-se amb el rei que ja tornava a palau, després d'haver fet un passeig pels jardins. No va trigar a arribar la nit, i per consegüent no va trigar a començar la festa, amb tanta impaciència esperada pels galants cavallers de la cort. Els salons es van omplir de dames elegant i capriciosament vestides, amb el rostre cobert per una mascareta de ras, de vellut o de damasc. No n'hi havia dues que portessin l'antifaç del mateix color, i era l'espectacle més grat que pugui donar-se el de tants i tan bells ulls espurnejant a través de mascaretes de tan diversos colors. Aquella era una diversió desconeguda encara a la cort de Joan I, i els cavallers la van acollir amb entusiasme. Les dames, per a millor encobrir-se, no només havien fet ús de la mascareta per a velar el seu rostre, sinó que fins i tot havien vestit vestits rars i capriciosos, que van contribuir a fer-les completament desconegudes, fins i tot als ulls mateixos dels seus germans, dels seus esposos o dels seus galants. Allò era una confusió, un laberint, un enigma vivent per a tot cavaller que, com el de Perellós, 362 VÍCTOR BALAGUER no tingués la clau per desxifrar-lo. En efecte, ja sabem que el camarlenc major del rei coneixia les dames pel color de les seves mascaretes, ja que sabia el que cadascuna havia triat. Molt abans de l'hora fixada per la duenya, el vescomte d'Evol, el cor del qual bategava descompassat com el d'un donzell enamorat de quinze anys que acudeix a la seva primera cita d'amor, va baixar al jardí que recorrien algunes dames i no pocs cavallers, i es va dirigir cap al designat passeig de til·lers. La nit era hermosa: amb un petó d'amor la brisa acaronava el fullatge, i la lluna brillava majestuosament a l'horitzó, envoltada de la seva rica cort d'estrelles. Ponç d'Evol es passejava pel passeig de til·lers, inquiet, angoixós, girant-se a cada xiuxiueig del vent i a cada murmuri dels arbres. No va esperar gaire temps. Pocs instants després d'haver transcorregut l'hora citada, una dama va entrar al passeig de til·lers, avançant-se resoludament cap al vescomte. Li cobria el rostre una mascareta blanca. — Oh! — va murmurar Ponç sense poder fer que dels seus llavis s'escapés res més que aquesta senzilla exclamació. — Soc violeta d'or, — va dir la dama acostant-se al d'Evol, i prenent el braç que aquest ni tan sols s'atrevia a oferir-li: tal era en aquell instant la seva emoció. La parella es va allunyar. Un home va sortir d'entre uns arbustos immediats, on havia estat amagat i d'on va poder presenciar aquella trobada. Era Ramon de Perellós, que havia vist la mascareta blanca que velava el rostre de la reina. — Sí, sí — es va dir el servidor del rei sacsejant tristament el cap i amb els ulls fixos en la parella que s'allunyava, — ja no em queda dubte: és la reina. En aquell moment també un alegre grup de jo- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 363 ves cortesans penetrava al passeig de til·lers, trobant-se cara a cara amb Ponç d'Evol i la seva companya. Formaven part d'aquest grup Berenguer d'Oms i Ramon de Senmanat. Els dos van llançar un crit de sorpresa. — Senmanat — digué-li Berenguer d'Oms agafant el seu braç, — no és blanca la mascareta que, segons ens ha dit aquesta tarda Perellós, ha de dur la? — — Sí, sí, — contestà el de Senmanat sense deixar-lo concloure. — Doncs aleshores la dama que Ponç d'Evol porta del braç — És la reina. — La reina! —exclamaren sorpresos tots els cortesans, per a cap dels quals era un secret la passió del d'Evol. — L'han coneguda com jo —es digué a si mateix Ramon de Perellós, que acabava de reunir-se amb el grup—. Ja està perduda, deshonrada als ulls de la cort. Com salvar el seu honor? Déu meu, com salvar-lo? Mentrestant la parella s'havia anat allunyant. Ponç d'Evol es trobava tan commogut i tan impressionat, que no sabia parlar. Era per a ell un somni el que li succeïa, i no podia sinó creure's joguina de la més encantadora de les il·lusions. La dama de la mascareta blanca va haver de ser la primera a trencar el silenci. — No mereixo que em dirigiu la paraula, cavaller?.... És potser costum vostre la de romandre mut al costat d'una dama, com si estiguéssiu al costat d'una estàtua? — No, senyora —va contestar tímidament el trobador: — somio, i temo si parlo trencar l'encant del meu somni. — I és dolç el vostre somni? 364 VÍCTOR BALAGUER — Dolç és i trist alhora, com ho és la il·lusió d'un amor que res no espera. — Llavors estimeu? — Estimo com estimem els trobadors: amb un amor pur, desinteressat, lleial; amb una passió profunda, sí, però exempta d'egoisme i d'interessades mires; estimo sabent que mai podré posseir l'objecte estimat i sense desitjar tampoc la seva possessió; estimo, en fi, com s'estima la flor que des de la planta ens envia els seus aromes, com s'estima el sol que amb la seva llum ens il·lumina, encara que amb el seu foc ens devori. Si en aquell moment el vescomte hagués mirat la seva companya, hagués vist brillar els seus ulls com brases a través de l'antifaç. — Sabeu que el que esteu dient, vescomte —va dir la de la mascareta blanca, — no és a la veritat molt galant per escollir per confident una dama? — I per què no, senyora? qui us diu que no sigueu vós mateixa la dama a qui fa temps consagro jo en secret els meus pensaments?.... Oh! no us enutgeu, senyora —es va afanyar a dir el d'Evol, veient que la seva companya feia un moviment que ell interpretà al seu mode:— el meu amor és tan pur que a cap dama pot ofendre, per elevada que sigui la seva categoria. A qui ofèn la casta adoració d'una ànima que no és sinó un núvol d'encens que s'eleva vaporós fins a les plantes de l'objecte estimat? El meu amor és tot puresa, tot respecte, potser també tota idealitat. El seu principal encant consisteix en la seva il·lusió; cap llaç mundà el lliga, cap mal pensament l'enverina: és una passió a la qual tot un abisme aparta d'aquelles altres passions raquítiques i interessades que atabalen el cor vulgar de certs homes. Jo seria certament el més feliç dels mortals el dia que la dona, a qui ret el meu cor tan entusiasta culte, em digués: LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 365 T'estimo! Però també és cert que en sentir desprendre's de la seva boca aquestes dues soles paraules, fugiria lluny d'ella i me n'aniria a ocultar en un racó del món la meva felicitat i la meva ventura, a soles amb la meva joia i la meva il·lusió. Jo sóc així: estimo d'una manera estranya; però estimo com ningú estima, estimo millor que els altres i estic content. La desconeguda no contestà. Prosseguiren caminant un altre llarg tros en silenci. La dama, però, no estava exempta d'emoció, ja que el seu braç tremolava de tant en tant fent tremolar també el del seu company. — Vescomte —va dir per fi de cop la dama variant ràpidament de conversa i trencant el gaudi d'aquell significatiu silenci, — diverses dames de la cort es disputen el premi que vau guanyar ahir al certamen. Seria indiscreció preguntar-vos a qui penseu oferir-lo? En quin pit voleu veure'l brillar? — La meva violeta d'or, senyora —va contestar resoltament el trobador, — només pot ser d'una altra violeta d'or. — De manera que si jo us la demanés —M'afanyaria a donar-vos-la. Només que -Què? — Només que ja sabeu, senyora, que la violeta guanyada pel trobador és una penyora d'amors en poder d'una dama. — Sí, ja ho sé —va dir la dama després d'haver reflexionat un instant, — ja sé que és un llaç d'amor que uneix dos cors; ja sé que és una declaració que l'un fa i que l'altre accepta. — I bé, ja que això sabeu —va exclamar Ponç d'Evol que, per una d'aquelles sobtades reaccions a què estan tan propensos els temperaments nerviosos, era ja tan audaç i atrevit com tímid i confús estava poc abans, — digueu, me la demaneu ara? 366 Víctor Balaguer La dama titubejà, i digué sense contestar a la seva pregunta: — Demà, en caure les ombres, trobeu-vos al costat de la porta principal del temple de Santa Maria. Una duenya us anirà a buscar i us portarà a un lloc on podrem parlar amb més seguretat que aquí. Aquesta nit estic tremolant. Pot ser notada la meva absència als salons, i per a mi la menor sospita és la deshonra. I dient així, la dama deixà el braç del seu cavaller. — Us en aneu ja? —va preguntar aquest amb una veu impregnada de malenconia. — Cal. Que Déu us guardi, cavaller. — Amb vós vagi, senyora. La de la mascareta blanca estengué la mà a Ponç, i aquest amb passió, però amb respecte, hi imprimí un ardent bes. La dama s'estremí tota com al contacte d'un botó de foc. Aquella dona estimava de cor! — Fins demà, doncs, —va dir ella. — Fins demà, —va contestar ell. La dama, que ja havia fet alguns passos per retirar-se, tornà enrere i li digué en veu baixa: — I no oblideu portar-me la vostra violeta d'or. L'accepto. Digué, i fugí lleugera com una cérvola perseguida. Aviat havia desaparegut a través dels arbres. En l'instant en què la desconeguda estava a punt de pujar l'escalinata que conduïa al palau, trobà al peu d'ella Ramon de Perellós, que s'inclinà profundament, fent-li una cortesana reverència. Sorpresa la dama, portà la mà al rostre per assegurar-se que estava cobert per la mascareta, i apressà el pas sense contestar al respectuós salut del camarlenc del rei. Ramon de Perellós abandonava en aquell moment els salons, ple d'ira en convèncer-se que ja era conversa de tota la cort el que ell més temia i més LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 367 deplorava. La imprudència comesa per ell aquella tarda revelant el color de les mascaretes, havia compromès la reina. En efecte, Ramon de Senmanat i els seus amics havien escampat la veu que la reina anava del braç amb Ponç d'Evol pel més apartat i solitari dels jardins; i com que l'amor entusiasta i delirant del vescomte era conegut per la majoria dels cortesans, la murmuració, que en totes èpoques ha estat el verí de les corts, esclatà joiosa en veure que podia acarnissar-se a plaer en una persona de tan elevada categoria com l'agraciada reina d'Aragó. No es parlà d'altra cosa durant tota aquella nit; i quan es tornà a veure als salons la dama de la mascareta blanca, tot foren somriures irònics, tot reticències, tot mirades i comentaris. Els cortesans estaven en el seu element podent murmurar, i cal confessar que ho feien amb tant de gust i goig, com si en lloc d'un pecat hagués estat una virtut. El de Perellós estava desesperat, i amb tanta més raó quant que ell es creia, i ho era en efecte, la causa de tot fins a cert punt. Perellós era un home lleial entre els més lleials, ple de generosos sentiments, amb un amor tan immens envers el seu rei, que arribava a ratllar en adoració. Bé ho demostrà així quan la desgraciada mort del seu sobirà, i sabut és a què aleshores s'exposà i què aleshores féu per convèncer-se que no penava l'ànima del seu venerat D. Joan I. El remordiment el rosegava; la seva conscièn- I fíLlevat de l'amor del seu rei, el seu gran privat i camarlenc major D. Ramon, vescomte de Perellós i Roda, volent saber l'estat en què es trobava l'ànima del seu senyor per la seva lamentable mort, passà a Hibèrnia i entrà al Purgatori, on en el llibre que escriví de l'estat de l'altra vida, afirma que la va veure i que estava en camí de salvació.» (Feliu de la Peña. Anals de Catalunya.) 368 VÍCTOR BALAGUER cia el culpava, i a més era per a ell el sentiment major el de veure l'honra del seu sobirà revolcada pel fang. Després de Déu, el rei. Aquesta era la seva divisa, la divisa que portava gravada a les seves armes i al seu cor. Com, doncs, podia veure tranquil·lament aquell succés l'home que estimava l'honra del seu sobirà en més que la seva pròpia l'home que hagués preferit morir mil vegades abans que veure aparèixer un somriure irònic als llavis dels cortesans en parlar de D. Joan? Entregat es trobava a aquestes reflexions i meditant el que devia fer, quan una mà caigué sobre el seu muscle, al mateix temps que la veu de Ponç d'Evol li deia: — Amic meu, sóc el més feliç dels mortals. — Què dieu! —exclamà el de Perellós estremint-se. — La reina ha acceptat la meva violeta d'or. — Déu meu! — I ja sabeu què vol dir això. — Però — Estic boig de joia. Envegeu la meva sort, Perellós, envegeu-la com la del més feliç dels homes: demà la tornaré a veure. — Demà! — M'ha donat una nova cita. Li he promès que en caure les ombres seria a — No vull saber-ho —va dir el de Perellós, interrompent-lo. — Com! — Guardeu el vostre secret, vescomte. Jo sóc massa amant del meu rei; no puc en aquest punt dominar el meu cor, i podria vendre-us. Adéu! I el de Perellós es apartà deixant Ponç d'Evol astorat i murmurant: LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 369 — Si s'ha tornat boig aquest home! El que Perellós acabava de dir fou el que succeí. Era, com en efecte ho havia dit, massa amant del seu rei per, en assumptes que pertanyien a la seva honra, poder reprimir l'impuls del seu cor. Perellós parlà. Aquella mateixa nit D. Joan sabé tot el que passava. — És impossible, Perellós —li digué el rei tot just hagué sentit la seva relació. — Les teves orelles t'han enganyat, els teus ulls et mentiren. La reina Dona Violant ret un culte incessant a la virtut, com el reto jo a l'honor i com el retes tu a la lleialtat. — Tanmateix, senyor, jo he llegit els seus versos, jo l'he vista del braç de Ponç d'Evol, jo sé que li ha donat una cita per demà, i que ha acceptat la seva violeta d'or, cosa que és el mateix que acceptar el seu amor. D. Joan va romandre entregat per un moment a les seves reflexions. — Tot ho esbrinarem — va dir al cap d'un instant,— i ai d'ella si em ven i si em falla! Dit això va agafar un xiulet de plata treballada que figurava un lleó, i el va acostar als seus llavis. Al xiulit va comparèixer un escuder. — Que vingui a l'instant Bernat de Vilaregut — va dir el rei. — L'escuder es va inclinar i va marxar. Bernat de Vilaregut era el germà de Dona Carroza de Vilaregut; i així com aquesta era la favorita de la reina, ell era el confident del rei. Les ordres que va donar el rei a Bernat de Vilaregut van ser tan breus com decisives. Li va explicar, ja que per a ell tampoc tenia secrets, tot el que havia sabut de boca de Ramon de Perellós, i li va encarregar que fes vigilar Ponç d'Evol, seguint-lo en tots els seus passos i donant-li immediatament avís de qualsevol acció sospitosa. El de Vilaregut va prometre fer-ho així, i es va retirar per donar les ordres a l'efecte necessàries. TOM XXII 24 370 VÍCTOR BALAGUER Des d'aquell moment el vescomte d'Evol va tenir un home que constantment li seguia els passos i espiava fins als seus menors gestos i moviments. L'endemà, i a l'hora en què la tarda començava a embolcallar-se amb el seu mantell d'ombres, Ponç es va dirigir a l'església de Santa Maria i es va quedar dret arrimat a la porta principal. El trobador va començar a submergir-se en el mar de les seves reflexions, i estava en el millor dels seus daurats somnis, quan va veure sortir del temple la mateixa duenya que li havia portat el primer missatge. Va passar pel seu costat sense aturar-se, amb la major indiferència pel que semblava, dient-li en passar: — Seguiu-me, però amb cautela. Ponç va obeir. Va anar a certa distància seguint la seva misteriosa guia, sense observar que ell era al seu torn seguit per un home emboçat en una capa curta bruna, que no el perdia de vista. Van travessar així, un darrere l'altre, diversos carrers, fins a arribar al palau reial o Palatiy que era on residia aleshores el monarca aragonès amb la seva esposa i família. Van fer la volta als murs que comunicaven a l'edifici un aire complet de fortalesa, i la duenya es va aturar davant d'una porteta secreta. Abans de decidir-se a obrir-la amb una clau que va treure de la seva butxaca, la bona dona va mirar a totes bandes, tan lluny com va arribar la seva vista; però no va veure absolutament res. L'home misteriós de la capa curta bruna ja havia desaparegut o estava ocult entre les ombres, i només Ponç d'Evol era el que allí romania a poca distància, esperant un senyal de la seva guia per avançar-se. La duenya va obrir per fi la porta, i el vescomte s'hi va introduir comprimint amb la mà dreta el cor, que bategava inquiet i neguitós. Van travessar dos o tres corredors baixos; van creuar diverses estances semisubterrànies, il·luminades per LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 371 llums de ferro fixades als seus murs; van pujar una escala de cargol, i després d'haver travessat una galeria, la duenya va aixecar el tapís que queia sobre la porta d'una habitació, dient-li a Ponç: — Entreu. Ponç va entrar i es va trobar en una estança ricament endreçada amb tot l'esplendor i luxe de l'època. Les parets estaven vestides amb rics tapissos, que queien fins a terra; el pis cobert de toves catifes; els mobles eren de la major riquesa i del millor gust, i al mig de l'habitació s'alçava un trípode daurat, de forma oriental, del qual s'exhalaven agradables perfums que deliciosament embalsamaven l'estança. Al fons d'aquesta, davant de la porta per on acabava d'entrar, va veure Ponç una altra porta tancada, i anava amb més atenció a examinar el lloc on es trobava a favor de la suau claredat que desprenien unes llums enceses dins de globus de vidre pintat, quan els seus ulls van topar amb una dona que estava asseguda a un costat, apareixent com la deessa d'aquell lloc encantat. Anava vestida amb un vestit blanc adamascat, de grans flors; uns cordons cenyien la seva cintura i li queien per davant rematant en gruixudes borles fines; una cota de vellut negre brodada d'or dibuixava el seu gentil cos; un collaret de precioses perles s'enroscava al seu coll, i una mascareta blanca velava el seu rostre. Ponç no es va estranyar de la màscara. Estava molt en ordre amb les seves idees, i va comprendre la delicadesa i fins i tot la puresa de pensament d'aquella dona que no volia, potser a cara descoberta, confessar a un home el secret del seu cor. El vescomte, en el més íntim de la seva ànima, va donar gràcies a Déu que li hagués inspirat semblant idea: se sentia d'aquesta manera més lliure per poder dir-li el que pensava. 372 VÍCTOR BALAGUER Al revés del que havia succeït la nit anterior, la dama va ser llavors la que va romandre muda com una estàtua, i Ponç qui va trencar el silenci. — Senyora — va dir el trobador doblegant davant d'ella un genoll i començant a parlar amb aquest accent dolç i simpàtic que es té sempre quan es parla amb el cor; — senyora, una vida sense amor és com un dia sense sol, com un jardí sense flors i com una flor sense aromes. Jo estimo, i per consegüent en la meva vida hi ha sol, flors i aroma. Senyora, potser sóc egoista; però la veritat és que vull continuar estimant i sentint-me feliç, i per això és que vinc a entregar-vos aquesta violeta que us heu dignat acceptar, i a acomiadar-me de vós. Parlant així, el vescomte va presentar la violeta d'or a la tapada, que la va acceptar maquinalment gairebé. — A acomiadar-vos? — va balbucejar. — Sí, senyora: me'n vaig. És necessari. Demà sortiré d'aquesta cort, i d'aquí a tres dies dels estats d'Aragó. Heu acceptat aquesta flor sabent el seu significat. Jo no necessito més, i massa sé que el meu deure és ara el de partir per no tornar a veure-us. Seria indigne del vostre amor si així no ho fes. Els nostres cors s'han entès, i ambdós saben que hi ha entre nosaltres dos una barrera que a mi em prohibeixen vèncer el respecte i la castedat del meu amor, que a vós us impedeixen salvar la dignitat i la virtut. Si jo romangués aquí, viuria contínuament en el turment; estant lluny de vós viuré en un cel de records. Vós no podeu ser meva, perquè sou ja d'un altre; i encara que lliure fóssiu, jo no podria ser llavors vostre, perquè em seria sempre impossible pujar fins a vós. Els nostres cors són dos bessons que ha desunit i separat la voluntat de Déu. Que es compleixi aquesta en tot. Jo sóc el primer a sortir a l'encontre dels vostres desitjos; sóc el primer a resignar-me. Si així no ho fes— LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 373 ra, no us estimaria com cal estimar, amb l'amor de l'ànima; i ja que us estimo, em resigno, i ja que em resigno, marxo. Aquest discurs del vescomte va commoure profundament la dama tapada. S'haguessin pogut sentir els batecs del seu cor i s'haguessin vist encendre els seus ulls com dues flames. Va portar la mà al pit com per ofegar els seus violents batecs; i fent un moviment com si es decidís a executar de cop una resolució sobtada, va exclamar amb veu tremolosa, encara que amb ferm propòsit: — Vescomte d'Evol, sou, i ho proclamaria a la faç del món sencer, el cavaller més noble i més honrat que mai va calçar esperó d'or! Doncs bé: franquesa per franquesa, noblesa per noblesa. Vós m'heu obert el vostre cor; jo us obriré el meu. Sabeu-ho, i sabeu-ho aviat, perquè ja em pesa la consciència: jo Però la dama no va poder continuar. L'hi va impedir un rumor precipitat de passos. Gairebé al mateix temps la duenya es va precipitar a l'estança. — Senyora — va exclamar, — el rei es dirigeix aquí amb Bernat de Vilaregut i un altre cavaller. La dama va llançar un crit d'angoixa; va pal·lidir horriblement sota la seva màscara, i hagués caigut si hagués estat dreta: tal va ser l'efecte terrible que en ella van causar aquelles paraules. — Emporteu-vos el vescomte pel mateix camí per on heu vingut, — digué a la duenya amb veu feble. — No pot ser: venen per la galeria. — Déu meu! Estem perduts! — va exclamar la dama torçant desesperadament els braços. — Ja són aquí, — va murmurar la duenya plena de terror. — Oculteu-vos aviat, en qualsevol lloc, darrere d'aquests mateixos tapissos, i deixeu-me a mi, — va exclamar Ponç de 374 VÍCTOR BALAGUER Evol, que havia a la proximitat del perill recobrat el seu natural valor. — Però — Res, deixeu-me a mi. Ja me les compondré. Afanyeu-vos! La dama i la seva duenya acabaven a penes de desaparèixer darrere dels tapissos, quan es va aixecar el de la porta per donar pas al rei, a qui seguien Ramon de Perellós i Bernat de Vilaregut. El primer que va veure el rei en entrar va ser Ponç d'Evol, que es trobava dret al mig de l'estança, amb la gorra a la mà i guardant una respectuosa actitud. — Què feu aquí, al gabinet de la reina? — va exclamar D. Joan amb els punys tancats i amb els ulls brotant foc. Ponç d'Evol no es va trasbalsar, ni tan sols en saber en quin lloc es trobava. Afortunadament no el va abandonar la seva presència d'ànim. — Senyor — va contestar saludant profundament i doblegant un genoll, — havia vingut amb l'objecte de demanar a S. A. l'honor que em permetés dedicar-li un poema que he compost. El rei no va contestar més que llançant-li una insultant mirada de menyspreu i mesurant-lo de dalt a baix amb la vista. — On és la reina? — va preguntar sense dirigir-se a ningú i passejant la seva mirada per l'habitació. Ningú no li va contestar. — On és la reina? — va tornar a cridar D. Joan. — Senyor — digué aleshores el d'Evol —, jo estava esperant — No et dirigeixo la paraula, — va exclamar el rei interrompent-lo bruscament i tornant a passejar la seva mirada per l'estança. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 375 Res no va veure que pogués despertar els seus recels. No semblava haver-hi a la cambra el menor racó on li fos fàcil a algú ocultar-se. Els ulls del rei es van clavar a la porta que ja en entrar havia atret les mirades del d'Evol. — Allà s'haurà refugiat — va exclamar D. Joan. — Afortunadament és una estança que no té més sortida que aquesta. Millor. L'ocell estarà a la gàbia. Es va dirigir violentament cap a la porta i la va empènyer amb fúria. Estava tancada per dins. La còlera cremava el rei. Va fer dos passos enrere i va donar a la porta una terrible puntada de peu, capaç de desengonçar-la si no fossin tan fermes les seves frontisses. — A veure — va cridar D. Joan, — enderroqueu-me aquesta porta. A corre-cuita! — Senyor — es va atrevir a dir Bernat de Vilaregut, — és l'habitació de S. A., i nosaltres, els seus indignes servidors, no hauríem gairebé — Bernat de Vilaregut! — va exclamar frenètic el monarca, a qui cegava la ira, — enderroqueu-me aviat aquesta porta si no voleu que mani jo enderrocar el vostre cap. El de Vilaregut no va dir res més. Es va inclinar respectuosament, i estirant del punyal que portava al cinturó es va disposar a introduir-lo en el pany per fer-lo saltar. No va haver, tanmateix, de prendre's aquest treball. Així que el punyal entrava en el pany, la porta es va obrir de bat a bat, i la reina Dona Violant va aparèixer al llindar de l'estança. En el rostre de la reina hi havia pintats el desconcert i la sorpresa; però molt més gran fou l'alteració que descompongué el rostre de Ponç d'Evol en veure-la aparèixer per on menys podia esperar-se. Va tornar de seguida els ulls cap al racó en què s'havia amagat la 376 VÍCTOR BALAGUER dama de la mascareta blanca, i va observar que el tapís es movia. — ALLÀ hi és encara — es va dir el vescomte. — Llavors no era ella. I va tornar el cap per clavar de nou en la reina la seva absorta i estúpida mirada. Llavors va ser quan va fer una altra observació. Les dues dames, perquè ja no es podia dubtar que fossin dues, portaven diferents vestits. El de la dama de la mascareta era blanc amb cotilla de vellut negre brodada en or, mentre que el de la reina era blau i rosa amb cotilla de damasc adornada de pells d'ermini. Ponç d'Evol va pal·lidir i va haver d'allargar la mà buscant un suport per no caure. Va comprendre que havia estat infamament burlat; va comprendre que alguna dama de la cort, assabentada del seu boig amor per la reina, havia volgut divertir-se amb la seva passió o aprofitar-se d'ella ocupant el lloc de la Dona Violant. Els seus ulls van llançar llampecs de còlera, i va portar la mà crispada al pit com si hagués volgut amb les seves pròpies ungles arrencar-se aquell cor que tan torpement li havia servit sense conèixer l'engany. I, tanmateix, no arribava a comprendre com podia haver tingut lloc aquella substitució. Ell havia rebut uns versos de la reina, de la seva pròpia mà, i la dama amb qui havia parlat era la de la mascareta blanca, color escollit per la Dona Violant per a la seva disfressa. Això no obstant, no era menys cert que Ponç d'Evol es trobava en la ridícula posició d'un home burlat en el seu amor, en les seves esperances, en el seu deliri. La desesperació rosegava la seva ànima en aquell moment; es va considerar ja el riota de la cort, i la seva primera idea va ser la de tirar-se cap al racó on estava oculta l'altra dama i arrossegar-la als peus de la reina. Totes aquestes reflexions van ser fetes pel vescomte LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 377 molt ràpidament, i per conseqüència en molt menys temps del que jo he trigat a explicar-ho. La reina, en veure el seu espòs i tres cavallers, va preguntar admirada: — Què és això?.... Què succeeix?.... Per què aquest soroll i aquests cops? On és la dama que havia de vetllar el meu somni? — Ah! Així doncs, estàveu dormint, senyora? — va preguntar el rei irònicament. — Ja sabeu que aquesta és l'hora en què tinc per costum descansar una estona, — va contestar encara més sorpresa la Dona Violant. El rostre del rei canviava de colors i de matisos: tan aviat estava purpuri com pàl·lid. Els seus llavis es contraien a impulsos de la violenta emoció que l'agitava; els seus ulls desprenien foc. — I què feia vetllant a la vostra porta el vescomte Ponç d'Evol? — va preguntar el rei. — El vescomte! I la reina va tornar cap a Ponç uns ulls en què una altra cosa no es llegia que l'expressió del més innocent assombrament. — L'heu enviat potser a buscar — va prosseguir el rei, les paraules del qual millor que sàtira vessaven verí, — perquè us cantés una de les seves cobles d'amor al so de les quals poder adormir-vos? — Jo! — va exclamar la Dona Violant cada vegada més absorta, cada vegada comprenent menys i fixant tan aviat la seva vista en el rostre airat del seu espòs com en el pàl·lid semblant del d'Evol, — us he enviat jo a buscar, vescomte? — Deixem-nos de fingiments, senyora, — va exclamar el rei de cop. — Tot ho sé. — Tot ho sabeu! I què és el que sabeu, senyor?— va preguntar la Dona Violant redreçant el front. 378 VÍCTOR BALAGUER Durant aquest animat diàleg, Ponç d'Evol havia tingut temps de refer-se i de reflexionar detingudament sobre el que passava. Va comprendre que al cap i a la fi hauria d'acabar per descobrir-se aquell embolic i aquella trama; va comprendre que ell era qui havia de ser de totes maneres la víctima expiatòria, apareixent per la seva credulitat com a blanc del sarcasme i de la ironia cortesana, i va decidir accelerar el desenllaç amb aquella cavalleresca abnegació amb què les ànimes nobles suporten tant el ridícul com el turment. Podia amb una sola paraula calmar l'enuig del rei i treure la reina d'aquella situació tan incomprensible per a ella, fent-la reaparèixer pura i virtuosa als ulls de tots. No va vacil·lar, doncs, i llançant-se als peus de la senyora Violant i contestant pel rei a la seva pregunta, va exclamar: — Senyora, el que Sa Altesa sap és que una dama, valent-se imprudentment del vostre nom, m'ha atret a aquest lloc per a fer burla potser demà amb les seves amigues de la meva credulitat i inexperiència; el que Sa Altesa sap és que aquesta dama ha gosat enviar-me aquest paper en el qual qualsevol hauria cregut veure la vostra lletra — va dir això el vescomte traient del seu pit els versos que havia rebut de mans de la duenya i entregant-los a la reina; — el que Sa Altesa sap, en fi, és que aquesta dama, que ha pres el vostre nom i vestit ahir i avui la vostra disfressa, és allà, amagada darrere d'aquells tapissos, sense que el seu cor l'hagi impel·lit a presentar-se veient que sospites injurioses acusaven la seva reina i veient la ridícula posició en què havia col·locat un cavaller. En sentir aquestes paraules i en veure el lloc que el vescomte indicava, Ramon de Perellós fou el primer a precipitar-se, i aixecant els tapissos va descobrir la duenya i la dama, el rostre de la qual encara estava cobert per la mascareta LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 379 blanca. Perellós va agafar de la mà la desconeguda i la va portar, sense cap resistència per part seva, fins al centre de l'estança. Després d'un moment de silenci, el rei, tornant del seu assombrament, va exclamar: — Senyora, sigueu qui sigueu, digneu-vos descobrir el rostre. La dama no va contestar. Ans bé va portar la mà a la seva màscara prement-la convulsivament contra el seu rostre i va inclinar el seu confús i avergonyit front. D. Joan, que estava ansiós de deslligar aquella intriga, va tornar a dir aixecant la seva veu airada: — Traieu-vos la màscara, senyora. El rei us ho mana. Tampoc va contestar la dama. La Dona Violant va ser la que va acudir en el seu auxili. La reina no sabia encara el que havia passat ni ho comprenia més que confusament; però tanmateix va conèixer qui era la dama tapada, i va dir al seu reial espòs: — Senyor, si aquesta dama és culpable, no permeteu que s'avergonyeixi davant de tants testimonis. Segura estic que no tindrà inconvenient en descobrir-se a vós, però a vós només, i en dir-vos ingènuament el que hagi passat. D. Joan es va girar llavors cap als seus cavallers, que obedients a la seva insinuació van saludar profundament i van sortir de l'estança. Així que la porta es va haver tancat darrere d'ells, la dama va caure de genolls i es va arrencar la màscara, descobrint un rostre plorós i pàl·lid. Era la Dona Carroza de Vilaregut. Va tenir lloc llavors entre aquells tres personatges una viva i animada escena. La Dona Carroza de Vilaregut, encara que tremolosa i turbada, va donar quantes explicacions van ser necessàries i va satisfer per complet al rei, dissipant fins a la menor ombra de dubte que pogués albergar el seu cor contra la innocent Dona Violant. 380 VÍCTOR BALAGUER Feia ja molt de temps que la Dona Carroza, els costums de la qual no eren certament els més purs, i la reputació de la qual havia de fer front a molts càrrecs severs, estimava apassionadament el vescomte d'Evol, qui, arrossegat al seu torn per l'amor que omplia la seva ànima, ni tan sols havia mai fixat els ulls en aquella dona que es va valer de mil recursos femenins per atreure'l i uncir-lo al seu triomfant carro. Desesperada la de Vilaregut en veure pagat el seu amor amb tanta indiferència; sabedora de la causa que produïa aquesta última, i coneixent també per altra banda la conspiració tramada entre diverses dames per aconseguir la violeta d'or guanyada pel vescomte, es va llançar a dir en un cercle de dames de la cort que ningú sinó ella obtindria aquella flor, perquè ningú sinó ella era estimada del d'Evol. Interessats ja d'aquesta manera en la lluita el seu amor propi al mateix temps que el seu cor, la favorita de la reina, valent-se de la seva semblança amb aquesta, no va vacil·lar a nuar els fils d'una perversa intriga, el desenllaç de la qual esperava que seria per cert ben diferent del que fou. La de Vilaregut, l'orgull de la qual no tenia límits, va creure que interessaria a Ponç d'Evol, i que aquest, en descobrir l'engany, cauria senzillament als seus peus, perdonant-li l'astúcia en gràcia de la violència del seu amor. Na Carroza tenia en el seu poder uns versos escrits feia algun temps per la reina, que desitjant fer figurar en un diàleg poètic a ella i a la seva favorita, havia pres per assumpte de la seva obra una conversa entre la violeta d'or i la calèndula de plata, noms amb els quals eren designades elles dues pels cortesans. Aquesta composició poètica no estava més que començada, i d'ella no havia escrit la reina més que els pocs versos de què va fer ús la de Vilaregut per a LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 381 enviar al trobador. La Dona Violant en l'assaig de la festa havia de portar el rostre cobert amb una mascareta blanca; la seva favorita la va convidar a canviar amb ella d'antifaç, i la reina no va veure en fer-ho el menor inconvenient. Així va tenir lloc aquella intriga, en el llaç de la qual tan candidament s'havia deixat atrapar l'entusiasta Ponç d'Evol. La de Vilaregut posseïa per complet l'afecte de la Dona Violant que fàcilment la va perdonar, i al perdó de la reina no va trigar a seguir-se el perdó del rei; però per secreta que es volgués tenir l'aventura, no va deixar de traslluir-se. El mateix Ramon de Perellós, amb la seva lleialtat proverbial, cada vegada que sentia acusar la reina pel passat amb el d'Evol, sortia en la seva defensa i explicava la intriga de la dama, que mai no nomenava, però que ben aviat es va saber ser la favorita. Això, unit als càrrecs terribles que es feien a la de Vilaregut sobre els seus costums licenciosos i sobre els assumptes particulars i manejos interiors de palau, va fer que les Corts reunides a Montsó aquell mateix any de 1338 [sic: 1388] requerissin al rei perquè reformés el seu palau i tragués d'ell a la favorita de la seva esposa. Una de les queixes que van donar les Corts va ser que comprometia el bon nom, honor i reputació de la reina, al·ludint amb això a l'aventura de la violeta d'or. Es van assenyalar en aquesta empresa més principalment Catalunya i Mallorca, i també diversos senyors, que fins i tot van arribar a armar-se i armar les seves gents per donar suport a les seves queixes. El rei, instat per la seva esposa, que estimava amb decidit i fraternal afecte la de Vilaregut, va donar al principi mostres d'oposar-se amb vigor a semblants demandes, i això va amenaçar el regne amb guerres civils; però al fi el seu geni tou el va reduir a complaure en tot a les Corts. 382 VÍCTOR BALAGUER La Dona Carroza de Vilaregut va ser desterrada del regne. Pel que fa a Ponç d'Evol, mai més se'l va tornar a veure ni se'n va saber res. La mateixa nit del desenllaç de la seva aventura va partir dels estats d'Aragó, i es creu que va anar a allistar-se com a simple soldat aventurer, i amb un altre nom, sota les banderes d'algun d'aquells reis estrangers que sostenien aleshores entre si crues i sagnants guerres. V. La narració d'Odó de Vallirana va complaure en extrem a les dues dames, però més que a ningú a aquella a qui havia estat dedicada. Violant, en efecte, va donar repetides mostres de goig i alegria, manifestant el plaer i l'interès amb què havia sentit la relació romanesca del trobador. Era gran moda aleshores entre les dames — i ho va ser durant tot aquell segle — l'ús d'uns rics cinturons quallats d'or i pedreries guarnides de cascavells de plata. Violant portava un d'aquesta classe i es va apressar a llevar-se'l per allargar-lo al trobador. — Guardeu aquest cinturó en memòria meva — li va dir. — Heu acceptat de la meva germana un regal per a la dama dels vostres pensaments: no podeu negar-vos a acceptar el que us ofereixo per a ús vostre. Odó acceptà el cinyell, i per honrar la dama que l'hi regalava es va afanyar a cenyir-se'l a la cintura, subjectant-se la túnica de colors que apareixia sota el seu gavany encarnat de mànigues amples flotants. Era ja molt entrada la nit. Distretes les dames amb la interessant narració del trobador, no havien sentit lliscar les hores, i en va la campana del LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 383 castell de Benavent ja havia deixat sentir els seus sons convidant tots els seus habitants a reunir-se al menjador per al sopar. Encara per aquells temps era costum que els senyors mengessin junt amb els servents, si bé que en taula a part. La taula del castellà, a la qual no s'asseien més que els individus de la seva família i els hostes als quals volia honrar amb tal distinció, s'elevava normalment al fons del menjador, sobre una estrada o entarimat, al peu del qual s'estenien, formant generalment un cercle, les taules a què s'asseien els escuders, patges i servents. Aquest antic costum era puntualment observat al castell de Benavent. El senyor de Rocaberti va voler que el trobador s'assegués a la seva taula; i abans de començar el sopar, va fer omplir d'espirituós vi el corn de plata en què solia beure, per ser una herència de família, i va bescanviar amb Odó el brindis de benvinguda i d'hospitalitat, com hagués pogut fer amb l'hoste més il·lustre. Conclòs el sopar, el majordom va rebre l'encàrrec d'acompanyar Odó a l'estança que se li havia preparat, i el trobador va prendre possessió d'una cambra que se li havia adornat les finestres de la qual donaven als jardins, als quals podia baixar sempre que volgués per una escala particular que hi descendia des de la seva habitació. Molt tard es va gitar Odó aquella nit. Va passar llarga estona meditant i pensant els arguments i assumptes que amb preferència havia d'escollir per a la propera assemblea, i encara abans de gitar-se es va agenollar per de tot cor donar gràcies a Déu que tan evidentment protegia els seus secrets designis. Els tres dies que mediaven fins a l'assenyalat passaren com un sospir, i encara cantà Odó a les dues joves 384 VÍCTOR BALAGUER dames algunes troves d'amors que agradablement entretingueren per les nits els seus ocis i tasques. El matí del quart dia ja van començar a arribar els convidats, que van continuar presentant-se durant tota la jornada. El castell, per rebre dignament els seus hostes, va prendre un aire de festa, i l'amabilitat i cortesia dels seus amos el va convertir en un lloc d'encants i delícies. Al vespre, hora designada per donar començament als cants del trobador, el saló principal de Benavent estava ple de belles dames i nobles cavallers, i a les antesales bullia una multitud de patges amb els seus airosos i variats vestits, les seves túniques o gonelles vistosament brodades, els seus petos de grana o de vellut on ostentaven l'escut dels seus senyors, les seves calces de tires o ratlles de colors i les seves sabates de llargues i retorçades puntes. Quant als vestits de les dames, participaven d'aquesta fluctuació i d'aquesta barreja de bon gust, caprici i extravagància que acompanyà sempre la moda femenina durant el segle xv. Algunes duien per tocat el turbant adornat d'un plomall blanc que s'usava a França; altres el birret de grana amb un llarg vel del mateix color que en gràcil ondulació passava del seu muscle esquerre al dret on el sostenia un fermall d'or; la major part usaven riques sobrevestes la llarga cua de les quals subjectaven al seu cinturó de cascavells, tenint així bona cura de deixar descobert en part el magnífic vestit de brocat que duien a sota i en el qual moltes lluïen l'escut de les seves armes o les seves divises particulars. Pel que fa al vestit dels homes, guardava més uniformitat i poc variava entre si. Alguns duien vestits de vellut folrats de pells que els arribaven fins a terra; altres rics gipons de mànigues amples, i no faltava tampoc algun que, fent mostres LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 383 d'afeminació, es presentà ataviat amb el collaret de plata daurada enriquit de perles o coralls que els almivarats joves del segle aquell no vacil·laren en adoptar, segons expliquen les cròniques. La concurrència, per altra banda, era brillant, no sols en vestits, sinó també en noms i en prosàpies. Hi havia allí membres de diverses de les més il·lustres famílies catalanes, i dames que per la seva bellesa i el seu llinatge eren citades i famoses entre les més cèlebres. El trobador saludà tan il·lustre com escollida assemblea, i donà principi als seus treballs poètics amb la següent balada: WINIDILDA I WIFREDO. (871.) Us explicaré, nobles dames, la història d'un amor; us relataré, il·lustres cavallers, la història d'una venjança. Mai hi hagué amor més fidel ni més exemplar venjança. Allà, pels vergers de la comarca de Flandes, lliures i solts com dues tortoltes que han abandonat el niu, vagaven la bella Winidilda i l'enamorat Guifré. Ella filla dels comtes de Flandes, neboda de l'emperador de França; ell fill de Wifredo d'Arria, comte governador de Barcelona, assassinat vilment pels criats del comte Salomó. Semblaven haver nascut l'un per a l'altre. L'amor inundava d'alegria els seus tendres cors, com un sol primaveral inunda de llum els camps. Quanta és la ditxa d'aquell que estima i és estimat! Guifré caminava en silenci i pensatiu al costat de Winidilda; els seus ulls apagats es velaven sota la negra TOM XXII 25 386 VÍCTOR BALAGUER franja de les seves parpelles; el seu rostre estava cobert per un vel de dolça malenconia. — Què tens, estimat meu? — li preguntà Winidilda. — Quin pesar t'entristeix i ennuvola la brillantor dels teus bells ulls? — Un pensament s'ha clavat al meu cor com una espina. — Llavors no penses en el nostre amor. — No; penso en la meva venjança. Venjança ha dit, sí. I en sortir aquesta paraula dels seus llavis, el seu rostre s'ha encès, dels seus ulls ha brollat un raig salvatge, la seva mà ha tremolat i ha buscat inquieta al cinyell el puny de l'espasa. — Winidilda — digué Wifredo aturant-se, — l'ombra ensangonada del meu pare es presenta sense cessar davant els meus ulls i em mostra la seva ferida que a torrents desprèn la sang. Què he de fer? — Venjar-lo! — digué Winidilda. — Venjar-lo, sí — afegí la noble i viril donzella. — Per al fill que no vengi el seu pare, no hi ha al món repòs, felicitat, amor ni vida; per al fill que no vengi el seu pare, el sol no té llum i les dones no tenen amor. — Bé digueres, Winidilda. Hora és ja que busqui la meva espasa el camí que condueix al pit deslleial de l'assassí. Bé digueres; per al fill que no ha venjat el seu pare, l'hora de l'amor no pot sonar fins que soni l'hora de la venjança. ((Juro solemnement que la malla no abandonarà els meus membres fatigats, que al meu pit no penetrarà una esperança d'amor, que no m'he de rapar els cabells, els cabells ni la barba, fins que hagi vist exànime als meus peus l'assassí del meu pare.» Des d'aquell dia ja no tornaren a parlar-se d'amor Winidilda i Wifredo. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 387 Des d'aquell dia trenta vegades només havia nascut el sol per il·luminar la bandera dels comtes de Flandes, hissada com un plomall a la torre de l'homenatge, quan el jove català partí del castell. Anava vestit de pelegrí; però sota el seu sac lluïa la cota de malla, al seu costat penjava l'espasa i al seu cinyell assomava el puny de la daga. Llarg i penós fou el seu viatge, però amb valor i resignació sabé sofrir-ho tot. Un matí, en esquinçar-se el vel dens que entre els seus ombrívols plecs oculta l'aurora, els purpurins raigs d'un sol radiant feriren a la seva vista les torres de Barcelona, que esveltes es dibuixaven sobre el mantell blau de l'horitzó. — És la meva pàtria — es digué el jove pelegrí, — és la meva ciutat volguda, la ciutat per la qual lluità el meu pare vessant generós la seva sang en les seves lluites amb les hostes sarraïnes. I Wifredo s'agenollà; besà amb fervor el terra, i donà gràcies a Déu en el lloc mateix on els seus ulls havien per primera vegada descobert la bonica Barcelona. En entrar a la ciutat llançà lluny de si el seu vestit de pelegrí. — Escolti'm qui vulgui — cridà: — «Jo sóc Wifredo, fill de Wifredo d'Arria, el comte governador de Barcelona. L'assassinà sense misericòrdia Salomó i he vingut a venjar la seva mort.» Així cridava discorrent per la ciutat. Arribà al palau on residia Salomó, i els guardes li negaren l'entrada. — Que surti aquest covard! Digueu-li que aquí hi ha Wifredo, que ve a venjar la mort del seu pare. Radiant el rostre d'alegria, ple de goig el cor, una dona es precipità amb els braços oberts cap a l'arrogant jove. 388 VÍCTOR BALAGUER — Gràcies siguin donades al Senyor que me l'envia. Wifredo, fill del meu cor, jo sóc Almira, l'esposa del teu pare: jo sóc la teva mare. — Enrere, enrere, senyora, no us conec. Jo no tinc mare, jo no tinc estimada fins que hagi mort el comte Salomó. Per al fill que no ha venjat el seu pare no existeixen l'afecte de la mare ni l'amor de l'esposa. Salomó sortí del seu palau envoltat dels seus cortesans, i es disposava a muntar a cavall per anar a passejar la ciutat. — Espera, espera, traïdor comte. Jo sóc Wifredo, i Déu ha armat el meu braç per a venjar el meu pare. — Qui és aquest boig? — cridà Salomó posant-se pàl·lid. — Guàrdies, aparteu-lo. — No serà sense que primer hagi tenyit la meva espasa en la teva traïdora sang. Com un vilà obrares; et mato com a un vilà. Digué i el travessà amb la seva espasa. — Ara veniu, Almira, mare meva, veniu als meus braços. Us reconec ja. Abraceu el vostre fill, el vostre Wifredo, i abraçar-lo podeu ja sense vergonya, que el vostre espòs i el meu pare està venjat. Wifredo fou proclamat comte en lloc del traïdor Salomó. Winidilda, la seva estimada, corregué sol·lícita als seus braços, i el Déu dels exèrcits i de les misericòrdies beneí el seu himeneu. — Guifré, Guifré meu, mai m'has semblat tan bell, mai he vist els teus ulls desprendre flames tan abrasadores. Oh, vine als meus braços! Deliro de plaer sent la teva estimada, m'estremeixo d'orgull en ser la teva esposa. Què et falta ja, estimat meu? No ets feliç? — Sí; però alguna cosa em falta encara, Winidilda. — Què desitges, doncs? — Ai, allò que he d'assolir encara que a costa sigui de LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 389 la meva sang: un blasó per les meves armes i unes armes per la meva pàtria! Ressonava encara el murmuri de l'aprovació amb què havia estat sentit el primer cant del trobador, i es parlaven unes a altres les dames i entre si els cavallers, lloant el dolç i simpàtic accent, els distingits modals, l'entusiasme i bon dir d'Odó, quan aquest tornà a alçar la veu, i el més expressiu silenci tornà a regnar immediatament en l'assemblea. Obedint a un d'aquests singulars capricis tan freqüents a ànimes com la seva, el trobador elegí per assumpte del seu segon cant el d'una tradició popular molt coneguda en aquella època. EL NÚVI DE LA MORTA i. «Adéu, demà parteixo! Adéu, tresor meu! El rei i Sicília reclamen el suport de la meva espasa. Tots els bons catalans, tots els bons cavallers, hem de partir allí per agrupar-nos al costat del pendó de les barres, i clavar-lo victoriós a les muralles de les ciutats que conquerim, per amb elles fer un collaret de perles amb què adornar la nostra mare pàtria. Adéu, demà parteixo! Adéu, tresor meu! »Ni un instant deixaré d'estimar-te. Què importa l'absència quan dues ànimes estan fermament enllaçades, dos cors estretament units? No: abans el sol negarà la seva llum a la terra, abans els estels s'esborraran del firmament, abans els peixos aniran a córrer pels 1 Existeix un romanç castellà escrit al mateix assumpte, que comença amb els següents versos: La ciutat de Barcelona és molt noble i molt antiga: Allí hi havia un cavaller, el qual Don Joan es deia. 3gO VÍCTOR BALAGUER boscos i prats, abans s'uniran el sol i la lluna discorrent junts per la volta blavosa, que el teu amor abandoni el meu cor i el teu record s'aparti de la meva ment. No: ni un instant deixaré d'estimar-te. )>El meu amor es fortifica amb les penes. Així com aquestes palmeres que més fortes són com més les assoten la pluja i la calamarsa, així el meu amor, Verge dels Mataplanes, és més ferm com més el fereixen els dolors i pesars. El meu cor és un temple i en ell hi ha un altar que t'està consagrat. Les tempestes més violentes, els huracans més desencadenats no bastarien a arrencar-lo d'allí. Verge meva, el meu amor es fortifica amb les penes. »)No esperis que de tu m'oblidi. Si quan em trobi jo absent ve un dolç zèfir a acariciar amorosament el teu front, pensa que està format dels sospirs i besos que jo t'enviï. Cada dia, amb el fresc ambient del matí, amb la brisa que xiuxiuejant i lleu passi pel meu costat, jo t'enviaré els meus enamorats sospirs i els meus castos besos, que aniran a voletejar amants al costat de casa teva, esperant que saltis del llit i els obris la finestra per rebre'ls. Oh, no, no esperis que de tu m'oblidi.» Així cantà D. Joan al peu de la finestra on, amb el cor ferit, l'escoltà la bella Eulàlia de Mataplana. Tot just havia expirat en l'espai l'última nota del seu cant, quan un llaç de rosa es desprengué de la finestra i anà a caure a les mans del bon cavaller, que de les seves mans el portà als seus llavis i dels seus llavis al seu pit. D. Joan partí. Les galeres, solcant amb les seves tallants proes la làmina de plata dels mars, l'arrossegaren lluny de Barcelona i de la seva estimada. Anava a bescanviar les delícies de l'amor i la quietud del seu retir pel xoc de les armes i l'estrèpit de les batalles. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 391 Bé, D. Joan, bé! Has estimat com un bon cavaller i ets fidel a l'objecte del teu amor. Lluita i combat ara com un bon fill, sent fidel a la teva pàtria i a la bandera dels teus pares. Desembaïna l'espasa, D. Joan, i sigui a les teves mans un llamp de la guerra. Valor, valor! Catalunya et contempla! Passà un mes, i un altre mes, i un altre, i un altre. Fins a dos anys. D. Joan tornà cenyit el seu front de llorers. Sicília l'havia vist lluitar com un heroi. Li havia guanyat al rei sis batalles, dues ciutats i tres fortaleses. Bé per D. Joan! Festegi-lo la seva pàtria, lloïn-lo els trobadors, brindin-li el seu amor les belles. I ha estat tan bon soldat com fidel amant. Bé ho havia dit: mai el record d'Eulàlia es va apartar de la seva ment, mai el seu amor es va allunyar del seu cor. Tornà tan enamorat com enamorat havia partit. Feliç la que compta amb una ànima semblant en el seu amador! Tornà en ales de la ditxa i del desig a la casa de la seva estimada. Una donzella vestida de dol sortí a rebre'l, — Què és això, Déu meu; què indica aquest fúnebre color en els teus vestits? — D. Joan, per vos Eulàlia de Mataplana perdé la vida. Contra la seva voluntat la casaren fa dos dies els seus pares, l'arrossegaren per força a l'altar, la uniren a l'home que no estimava, i ahir morí de desesperació i angoixa. Pàl·lid ha quedat D. Joan com un espectre, el gel de la mort ha penetrat en el seu cor: s'aparta de la casa on va viure la seva estimada, i amb vacil·lants passos s'encamina al temple. Un religiós surt de l'església i li diu el cavaller: — Senyor sacerdot, així Déu us doni ventura i us ompli de béns com em digueu en quina tomba han enterrat Eulàlia de Mataplana. El sacerdot li va assenyalar una de les capelles en la qual 392 VÍCTOR BALAGUER centre hi havia un taüt amb sis ciris encesos al voltant. — Mireu allà el seu taüt. Encara no l'han baixat a la mansió sepulcral. El cor de D. Joan batega amb una violència inusitada, i més pàl·lid que el cadàver que va a visitar, s'acosta a la tomba on reposa la seva estimada. El temple està solitari, l'ocasió és propícia. El cavaller estira el punyal que sobresurt del seu cinyell, l'introdueix a les juntures del taüt, i fa saltar la tapa amb un soroll sinistre, que repeteixen espantats els ecos de les voltes. Descobert queda el cadàver i reflecteixen en el seu rostre les llums moribundes dels ciris grocs. Quina bellesa! Es diria que més que morta està adormida. Rosats estan els seus llavis, lànguidament tancats els seus ulls, semblen tenir un suau color les seves galtes, i es creuria que la sang circula encara lliurement per les seves venes. — La meva vida, estimada del meu cor, ídol meu! — exclama amb apassionat accent el cavaller. — Aquí em tens ja, desperta! Obre els teus ulls per mirar-me, obre els teus braços perquè jo em precipiti en ells. Jo no puc creure en la teva mort, cor meu, cor meu! Desplega per pietat els teus llavis, parla'm per la Verge Santa del Remei, si no vols que aquí mateix, al temple, i al peu del teu sepulcre em clavi sacrílegament el punyal. Jo sóc, jo sóc el teu estimat! Parla'm, cor meu! Misericòrdia de Déu! Acaba tot just de pronunciar el cavaller aquestes paraules, i la morta es mou, la morta obre els ulls, la morta s'incorpora, la morta estén els braços, la morta parla. — On ets, estimat meu? — digué la morta. — Aquí sóc, aquí, al teu costat! — exclama D. Joan LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 393 ajudant-la a sortir del taüt. — Oh! Bé deia jo que no era morta, ja que encara jo era viu. Santa Verge del Remei, gràcies; gràcies, sobirana Mare del Déu de les misericòrdies! Surten del temple els dos amants. Allà han quedat cremant els ciris al costat d'un taüt buit. Eulàlia i D. Joan es troben pel camí amb l'espòs, que des del dia anterior es creia vidu. — D. Joan, D. Joan — exclama l'admirat marit, — per la Reina dels cels que em diguis qui és aquesta dama que del teu braç portes! Si no fos que la meva és morta, juraria que era la meva. — Teva va ser ahir, senyor; però avui és meva. Tu la vas donar a la tomba i la tomba me l'ha donada a mi. Déu et guardi! I sense dir més, prossegueix el seu camí deixant absort el marit, que mai més va saber d'Eulàlia ni de D. Joan. Alguns cavallers dels que formaven part de l'assemblea demanaren al trobador un cant guerrer. Odó s'afanyà a complaure'ls. Immediatament arrencà un preludi de sons rars, estranys, discordants; la seva veu prengué un to inspirat, la seva fesomia cobrà una certa animació Així s'expressà el trobador: CANT DE GUERRA DELS ALMOGÀVERS. Via fora, guerrers almogàvers! Via fora, homes lliures! La guerra s'avança cap a nosaltres conduïda de la mà per la nostra promesa la victòria. l / Via Fora! crit de sometent dels antics catalans. 394 VÍCTOR BALAGUER Sortim a rebre-les i a donar-los el petó de benvinguda. Desperta, ferro! i. Vestim la nostra cota de malla, calcem les nostres avarques de cuir, cenyim el nostre front amb el casc punxegut, enrotllem al nostre cos la fèrria cadena de la nostra azcona, adornem el nostre cinturó amb el punyal amb què hem de matar els nostres enemics i amb la bossa de l'esca amb què hem d'incendiar les seves cases, posem-nos a l'espatlla el sarró en què hem de recollir el botí 2 i endavant, per Déu! A foc i sang! A foc i sang, cabdill 3: ja els has sentit. Ja que abandonem el Muradal, no hi hem de tornar sinó saciats de vessar sang, cansats de destrossa i de matança, fatigats d'amuntegar carn humana per a pastura dels voltors, socarrats a força d'escalfar-nos a les fogueres que encenguem amb les ciutats i viles que trobem al nostre pas. Els esperits venjadors ens conviden. Desperteu, habitants del Muradal 4. A la batalla! a la batalla! Via fora, guerrers almogàvers! Via fora, homes lliures! La guerra s'avança cap a nosaltres conduïda de la mà per la nostra promesa la victòria. Sortim a rebre-les i a donar-los el bes de benvinguda. Desperta, ferro! Res de perdó, adalid, ja ho saps, res de mise- 1 Desperta, ferro! (Desperta, ferro!), crit de guerra dels almogàvers. 2 Tal era el vestit d'armes que usaven els almogàvers. L'atzcona era la seva arma favorita, per dir-ho així, característica. 3 Adalid, el mateix que cap, cabdill o capità. Aquest nom deriva, segons la majoria d'escriptors, de la veu àrab dalil. 4 Segons Descot, servien de quarter general als almogàvers els grans boscos i muntanyes que hi ha davant els ports de Muradal, lloc confinant aleshores amb la frontera dels moros. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 395 ricordia. L'almogàver no dóna quarter, ja que ell ni el demana ni el vol. Foc! extermini! sang! La tempesta res perdona quan esclata iracunda i colèrica a la muntanya. Nosaltres som la tempesta. El riu desbordat res respecta quan s'escampa rugint pels camps. Nosaltres som el riu desbordat. Els almogàvers en la batalla no coneixen la clemència ni la pietat, com l'home en l'embriaguesa no coneix el discurs ni la cordura. En anar a la guerra ens arrenquem el cor i en el seu lloc hi col·loquem una azcona. Som insensibles com el ferro. Insensibles som com el ferro. En veure'ns partir del Muradal, en sentir el nostre crit de guerra, els corbs s'alegren, baten joiosament les seves negres ales, i ens segueixen en bandades per devorar, carnissers, la presa que mai deixem de donar-los. La guerra rugeix com el mar en còlera, i el seu rugit és més grat a les nostres oïdes que per a l'amant enamorat el so de la campana que el crida a casament. Guerra! guerra! Porta'ns a la guerra, cabdill! Les nostres azcones s'agiten, els corbs esperen. Via fora, guerrers almogàvers! Via fora, homes lliures! La guerra s'avança cap a nosaltres conduïda de la mà per la nostra promesa la victòria. Sortim a rebre-les i a donar-los el bes de benvinguda. Desperta, ferro! Azcona, estimada meva, alegra't! Així parla tot bon almogàver quan branda la seva arma. Tu ets el meu amor, la meva ditxa i el meu consol. Ets com jo de ferro, i m'ets fidel i addicta com a l'home l'esperança: em segueixes arreu i arreu m'acompanyes. Em dormo als teus braços, i desperto tenint-te al meu costat. Azcona, premiaré la teva lleialtat: et faig la meva esposa, i celebrarem la nostra boda. Sí, a celebrar anem el nostre casament. La batalla serà el nostre festí i bressolaran el nostre amor els crits de 396 VÍCTOR BALAGUER guerra dels combatents com si fossin cants que entonessin els trobadors en la nostra lloança. Et donaré a beure la sang que brolli de les ferides dels nostres enemics; et donaré a picar els cranis dels nostres contraris; et formaré, per a regal de noces, un monument de cadàvers; incendiaré el primer poble que trobem perquè sigui la torxa del nostre himeneu, i en comptes de donar-te una corona de roses, et cenyiré amb una corona de glòria. Azcona, esposa meva, alegra't! Via fora, guerrers almogàvers! Via fora, homes lliures! La guerra s'avança cap a nosaltres conduïda de la mà per la nostra promesa la victòria. Sortim a rebre-les i a donar-los el bes de benvinguda. Desperta, ferro! Endavant! endavant! Correm a la batalla fent salts d'alegria com els poltres salvatges al desert. Llancem-nos sobre els nostres enemics, com descarrega el núvol a la mar. Que corri a torrents la seva sang, i si cal morir, morim com homes. Què importa la vida? La vida és dona i com a tal inconstant. El dia que se li antulla ens abandona i busca una altra llar i altres carícies. Que ningú faci un pas enrere! Que ningú faci un pas enrere, almogàvers; davant nostre hi ha la glòria, darrere nostre la deshonra. Vergonya i oprobri al qui fugi! Honor i glòria al qui avança! Els enemics tremolen de veure els nostres rostres ferotges. Valor i a ells! Penetrem a través de les seves files com el segador a un camp d'espigues, i destruïm-los i desbandem-los com palles que escampa el vent. Via fora, guerrers almogàvers! Via fora, homes lliures! La guerra s'avança cap a nosaltres conduïda de la mà per la nostra promesa la victòria. Sortim a rebre-les i a donar-los el bes de benvinguda. Desperta, ferro! LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 397 Si els anteriors cants del trobador havien estat escoltats amb plaer, aquest ho fou amb entusiasme. Gran impressió produí en la concurrència. El colorit salvatge, la brillantor cavalleresca i l'esperit guerrer que Odó havia sabut comunicar al seu cant, van commoure tots els seus oients d'una manera per a ell summament afalagadora. Dames i cavallers s'afanyaren a felicitar-lo, i ell, per correspondre als seus elogis i obsequis, es va oferir a contar un episodi històric tan curiós com interessant, començant d'aquesta manera: EL JUDICI DE DÉU. (1118.) Al caure d'una tarda d'estiu, un joglar que acabava d'entrar a Barcelona per una de les portes que s'obrien cap a Ponent, penetrà a la plaça contigua al palau comtal. Tot indicava en ell que era estranger: el seu aire, el seu vestit, l'escut d'armes que portava brodat al pit, i les mirades que amb estranyesa dirigia a tot arreu. El dia havia estat calorós, i el joglar, que sens dubte arribava de lluny, semblava fatigat. Va seure a descansar en un banc de pedra que hi havia al costat d'una de les finestres baixes del palau. Poc va trigar a atraure l'atenció dels transeünts. Alguns cavallers es van parar al seu costat i li van dirigir amb curiositat diverses preguntes, a les quals va satisfer el joglar en idioma provençal, que era aleshores conegut a totes les corts. — Fatigat estàs, joglar! — Estic rendit, nobles cavallers. — El teu vestit està cobert de pols. — És que la meva jornada ha estat llarga. — De quin país ets? 39^ VÍCTOR BALAGUER — D'Alemanya. — Quina causa et porta a Barcelona? — Una causa santa. — Com és això? —Us ho diré, nobles senyors. Jo soc el servidor més humil de l'emperadriu Matilde, filla del rei d'Anglaterra i esposa d'Enric V d'Alemanya. La meva noble senyora suporta amb resignació avui, enfonsada en la nit d'una presó, les penes que amb una vil acusació i una afrontosa calúmnia han llançat sobre el seu cap dos senyors de la seva cort tan poderosos com indignes. D'adúltera s'han atrevit a acusar-la per fins tortuosos i malvats; d'adúltera a ella, tan pura com l'oració d'un nen i tan casta com l'estrella del matí! El seu espòs ha donat crèdit a l'asserció d'aquells vils i felons cortesans, i la pobra víctima, per fugir el càstig immediat de la seva ira, ja que a infamant mort l'havia condemnat, ha apel·lat al judici de Déu, confiada en el Ser Suprem, que mai desampara la innocència. L'emperador ha suspès el llamp de la seva còlera, i ha donat de termini un any i un dia. Si en tot aquest espai no es presenta a Colònia un campió disposat amb llança i espasa a presentar-se al camp i a sostenir la innocència de l'emperadriu, en lluita oberta amb els seus dos acusadors que adúltera la proclamen, la meva pobra senyora Matilde morirà en una foguera. Mentre ella gemega a la presó esperant l'hora fatal del termini, jo, el seu fosc vassall i el seu fidel servidor, vaig errant pel món, visitant una rere l'altra les corts i procurant, a la veu de la innocència en perill, encendre el foc sacre de l'entusiasme en els cors nobles. Tots els meus esforços han estat vans fins avui; encara no ha trobat el seu campió la bona causa. Aquí he vingut, per fi, perquè m'han dit que aquí era una ciutat opulenta i bella, on un exèrcit— LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 399 d'herois descansa a l'ombra dels llorers que ha fet brotar per a dosser dels seus fronts el millor dels prínceps. Doncs bé, nobles senyors, ja que aquí he vingut, creieu que també hagi estat en va? No hi haurà entre tants valents un campió que a lluitar es decideixi per la innocència? Haurà el pobre joglar de tornar a la seva terra i dir a l'afligida emperadriu: Déu ha apartat de vós la seva mirada, senyora; no hi ha en tot el món de la cavalleria ni un sol cavaller que per la innocència oprimida i per l'honor ultratjat d'una dama, es resolgui a embraçar un escut i a empunyar una llança! Així va parlar el missatger, i és fama que en concloure el seu llarg raonament va tornar a totes bandes uns ulls plens de llàgrimes. — I quan acaba el termini, joglar? — li va preguntar un cavaller. — Dos mesos falten i un dia. Alguns dels cavallers que es trobaven presents, entendrits per la història de les penes de tan noble dama, haguessin volgut oferir-se per ser els seus campions; però els ho impedien a cadascun els seus assumptes particulars i els espantava el llarg viatge que en tal cas haguessin hagut d'emprendre. Van consolar el joglar dient-li que no faltaria a Barcelona qui es compadís de la seva senyora i es disposés a lluitar per ella, però tots es van allunyar deixant-lo sol. — Ai! — va murmurar el pobre joglar seguint-los amb els ulls: — tots em diuen: Espera! però ningú m'ha dit encara: Compta amb mi! La meva pobra senyora morirà a la foguera. Acabava de pronunciar aquestes paraules amb trist i dolorós accent, quan va veure caure als seus peus un guant de malla que li va ser llançat des de la finestra immediata del palau per un cavaller que es va abocar i des- 400 VÍCTOR BALAGUER aparèixer tot seguit. El joglar va llançar una exclamació de goig, va recollir el guant, que va ser per a ell una dolça esperança ploguda del cel, i es va dirigir a les portes de palau per entrar a informar-se del cavaller a qui aquella penyora pertanyia. Els guàrdies li van impedir el pas, i encara que va romandre al llindar fins molt entrada la nit mostrant el guant a tots els cavallers que de la regia morada sortien, res va poder esbrinar i va haver de marxar a buscar posada abans que l'avançat de l'hora li ho fes impossible. L'endemà partia de Barcelona, emportant-se amb si el guant, penyora d'un cavaller desconegut. Mentrestant, l'emperadriu Matilde continuava ocupant un calabós de la presó de Colònia. Bella era Matilde, bella i bonica. Els trets de la seva fesomia tenien una puresa sense igual, el seu blanc cutis semblava haver robat el seu mat color a la perla, suau i dolça era l'expressió dels seus grans ulls blaus, i la seva sedosa cabellera rossa formava com una daurada aurèola al voltant del seu front majestuós. El cel l'havia feta tan bella com desgraciada. El seu espòs, el noble emperador d'Alemanya, era d'un caràcter irascible i gelós, i va creure fàcilment la vergonyosa faula que li van explicar dos senyors de la seva cort que havien jurat perdre la seva sobirana. Rodolfo de Walheim i Ricardo de Ninkréc, joves impetuosos, de passions desordenades i de costums deshonests, s'havien atrevit a posar els seus ulls en la bella Matilde, que rebutjà amb orgull els seus galants obsequis i els presentà l'escut de la seva virtut per a blanc de les seves mires innobles. Veient-se menyspreats i expulsats de la presència d'aquella dona en qui havien somiat per a còmplice de les seves passions, Ricardo i Rodolfo, amb aquest odi mesquí de les ànimes baixes, decidiren venjar-se d'una manera exemplar. Fàcil els W 'mÁ LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 4OI va ser enganyar l'emperador i despertar la viva però adormida còlera dels seus gelos. Li van explicar una faula que van saber teixir amb totes les aparences de la versemblança, i Matilde va ser condemnada a morir com a adúltera en una foguera. Les seves protestes d'innocència, el seu plor de desesperació, la seva bellesa i atractiu, l'amor que encara inspirava al seu espòs, tot va ser inútil. Enric, encegat pels gelos i assedegat de venjança, tenia un cor més dur que el pit de la seva corassa. Veient-se la infeliç abandonada, sense recursos, propera a morir, va apel·lar al judici de Déu. Les lleis de l'època li donaven dret a fer-ho i no podia negar-se aquest suprem i últim recurs a un acusat. Ricard i Rodolf van ser declarats mantenidors del duel, i es va donar de temps a l'emperadriu un any i un dia perquè busqués un campió que per la seva causa es decidís a lluitar, havent de ser el que es presentés cavaller i de noble llinatge. Llavors va ser quan va partir el joglar de l'emperadriu, únic servidor que lleial i adepte es va mantenir a la seva senyora en els seus amargs dies de prova. Va lluir l'aurora del dia designat per al combat; va brillar aquell sol que en baixar al seu ocàs devia potser emportar-se l'últim sospir de la infeliç Matilde. S'havia alçat el palenc en una plana immediata a les portes de Colònia. Era un espai quadrangular, envoltat de barreres i empal·lisades, en un dels extrems del qual s'obria la porta per la qual havia de presentar-se el campió. A un costat hi havia les tendes dels dos mantenidors, sobre les quals onejava com un graciós plomall el penó amb els seus colors i les seves armes. Al fons, davant de la porta esmentada, es veia la pira que havia de devorar la pobra acusada, si el cel no li enviava un defensor abans que el sol d'aquell TOM XXII 26 402 VÍCTOR BALAGUER dia s'enfonsés a Occident. Al costat de la pira hi havia el lloc reservat per a Matilde, i al costat de Matilde s'alçava el cadafal amb seients disposats per als jutges del torneig al voltant d'un soli destinat per al mateix emperador. Tota la resta del terreny sobrant havia estat abandonat a la cort i al poble. Es va tenir només cura d'aixecar una graderia al lloc destinat als cavallers i persones principals perquè poguessin estar separats dels plebeus i vilans. Des de l'alba bullia ja la multitud al voltant del palenc, i mitja hora després de néixer el sol, es va presentar l'acusada envoltada d'una guàrdia d'homes d'armes i seguida dels botxins que havien de calar foc a la pira. Anaven al darrere els jutges, presidits per l'emperador; marxaven a continuació els dos cavallers mantenidors, armats de punta en blanc, i genets en briosos cavalls guarnits, i tancava la marxa una guàrdia d'honor. Tots van anar a ocupar els seus llocs respectius: els jutges i el sobirà es van col·locar als seus seients; els guàrdies es van estendre al llarg del palenc; els heralds van entrar a la lliça; els mantenidors van penetrar a les seves tendes, deixant els seus escuts a la porta com en senyal del repte, i la dissortada Matilde es va deixar caure de genolls al costat de la pira, portant les mans al rostre per ocultar el carmí de la seva vergonya i la flaquesa de les seves llàgrimes. Havia passat un any; havia ja clarejat l'últim dia del termini, i el joglar no havia tornat. Potser havia perit i amb ell l'esperança d'un campió, ja que a Alemanya no hi havia cap cavaller que s'atrevís a arriscar l'enuig de l'emperador lluitant per la seva esposa. Pobra i desgraciada Matilde! Sonaren les trompetes anunciant que anava a començar la funció: un herald, col·locant-se al mig de l'arena, i de la forma acostumada, pregonà que el palen- L LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 4O3 que quedava obert i franc per a tothom que havent estat armat cavaller i sent de llinatge noble volgués mesurar les seves armes amb els dos mantenidors disposats a sostenir que l'emperadriu Matilde era adúltera i indigne d'ocupar el seu lloc al tàlem imperial. — Presenti's qui es trobi disposat a sostenir el contrari — va concloure dient l'herald; — combati amb armes iguals, i Déu pronunciarà el seu judici ajudant la bona causa. Així que l'herald va haver conclòs la seva relació, es va dirigir a l'acusada, i en nom dels jutges va començar a fer-li les preguntes de fórmula. — Acusada, persistiu a protestar de la vostra innocència? Matilde va alçar el cap; va tirar cap enrere els seus cabells rossos, i fixant en l'herald una mirada plena de majestat i dolçor, — Persisteixo i a Déu prenc per testimoni — va exclamar. — Sóc innocent: ho dic en alta veu ara, com ho diré entre les angoixes de la mort i mentre em quedi un bri de vida. — Acusada — va repetir l'herald, — heu trobat un cavaller que per la vostra causa combati en camp igual, i en garantia del combat us hagi deixat una penyora per donar als jutges i mantenidors?.... — Sí, — va exclamar una veu darrere de l'emperadriu. Era la veu del joglar que arribava precisament en aquell instant. Matilde va alçar els ulls al cel en senyal de gratitud, i va creuar amb fervor les mans. El joglar es va avançar i va estendre un guant de cavaller a l'herald, que es va encaminar tot seguit cap als jutges per entregar-los la penyora. — Joglar — exclamà l'emperadriu, — qui és el bon cavaller que en pro de la meva innocència s'ha decidit a 404 VÍCTOR BALAGUER enristrar la llança i empunyar l'espasa?.... Oh, digues-me el seu nom perquè per ell pregui al cel demanant-li que beneeixi el generós campió de la innocència! — Ignoro qui és, senyora, — va contestar el joglar. I va explicar a l'emperadriu la manera estranya com aquell guant havia arribat a les seves mans. — Déu meu — va murmurar Matilde així que el seu missatger havia acabat de relatar l'aventura, — fes que no falti aquest pietós cavaller desconegut! — No faltarà, senyora, jo en responc — va dir amb calor el joglar,— que en aquesta terra de lleialtat que anomenen Catalunya, cap mà llança un guant de repte que després no empunyi l'espasa per recobrar-lo. L'emperadriu sense contestar va abaixar el cap i va creuar les mans sobre el pit. El seu fidel servidor va conèixer pel moviment dels seus llavis que resava, i es va fer enrere per no pertorbar-la en la seva devoció. En aquell moment, les trompetes dels acusadors i mantenidors del judici, qui havien rebut el guant, van esquinçar sonores els aires en orgullós repte, fent estremir els àmbits del palenc. Cap clarí va contestar al desafiament. Van lliscar les hores, i fins i tot el sol va arribar a la meitat de la seva carrera sense que en ajut de Matilde acudís un defensor. La multitud començava a desconfiar; el temps passava; la mateixa emperadriu ja havia tornat diverses vegades uns ulls plens d'amarg desconsol cap al joglar, i finalment, cansat ja l'emperador, va manar que per última vegada sonessin les trompetes del camp. Afortunadament, aquesta vegada no va ser en va. Vibrava encara balancejant-se en l'aire l'eco de les provocadores trompes, quan va respondre l'aguda veu d'un clarí, i obrint-se la tanca va saltar a l'arena, genet en un negre cavall de raça àrab, un arrogant cavaller luxosament armat de punta en blanc. Cap divisa LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 405 ni blasó ostentava el seu escut, i un negre plomall flotava sobre el seu casc. En veure el defensor que Déu enviava; en veure la gallardia i arrogància amb què manejava el cavall i vestia l'armadura, la multitud, que sentia secretes simpaties per l'emperadriu, va acollir el nouvingut amb un afalagador murmuri d'aprovació. El desconegut va travessar el palenc al trot; es va dirigir al cadafal, i es va parar davant dels jutges, als quals va saludar baixant la seva llança. — Jutges i cavallers — els va dir, — un cavaller desconegut ve a demanar-vos camp, ja que lluitar vol en defensa de l'emperadriu Matilde contra els seus bastards calumniadors. He vingut sol, que encara que són dos els mantenidors, lluitaré primer amb l'un i després havent vençut amb l'altre, o amb els dos alhora, si tal és la vostra voluntat, jutges del duel; que acostumat estic a no apurar-me per tan poc, ja que no són molt a fe dos mals cavallers per a un perfecte paladí. — Arrogant campió — li va dir l'emperador Enric,— aixeca, si et plau, la visera i descobreix el teu nom, que són de gran llinatge els dos mantenidors i precís és per mesurar-te amb ells que sapiguem si és noble la teva alcúrnia i si has estat armat cavaller. — Enric d'Alemanya — va contestar el desconegut, — ni el meu nom he de descobrir ni el meu rostre; però n'hi ha prou que sàpigues que pel que fa a cavaller ho sóc com el millor i més bo de la cristiandat, i en punt a llinatge ni al teu mateix cedeix. Això dic i això fio, i qui dubtar gosi de la meva paraula, baixi al camp a trencar amb mi un parell de llances. L'emperador no va contestar. Qui tan alt parlava i amb tant d'orgull, no podia menys que ser de noble estirp. Se li va concedir la venia per al combat sense ja tractar de saber-se el seu nom, i el desconegut es va dirigir 406 VÍCTOR BALAGUER aleshores cap a l'acusada, amb qui va tenir una breu conversa. Va aixecar davant d'ella la visera, i li va dir el seu nom, però fent-la prometre que guardaria el secret fins a veure el resultat del duel. Tot seguit es va dirigir cap a les tendes dels mantenidors i va ferir els seus escuts amb el ferro de la llança, segons era costum, per designar que el combat havia de ser a mort. Havien decidit els jutges que el campió lluitaria primer amb un dels mantenedors i després amb l'altre, si del primer encontre sortia vencedor. Es va llançar furiós al camp Rodolfo de Walheim, i va partir llança en ristre contra el desconegut. Els dos cavallers es van trobar enmig de la seva carrera amb un soroll semblant al xoc de dues masses de ferro, i a aquest primer encontre va rodar ja mal ferit per l'arena el cavaller alemany; tant que abans que el vencedor hagués tingut temps de baixar del cavall per fer-lo confessar vençut, ja el caigut havia llançat la seva ànima negra per la boca de la ferida. Entre els bravos i aplaudiments de la multitud es va tornar el campió al seu lloc per començar amb el segon; però aquest, acovardit per la mort del seu company, sobrecollit per un pànic terror, — en què entrava potser per molt la veu de la seva consciència, — en lloc d'acudir on l'incògnit esperava, va volar als peus de l'emperador, i allà postrat va confessar la seva alevosia, acusant-se de calúmnia i disculpant l'emperadriu. Enric, des que tal va sentir, va tenir d'això no poca satisfacció i goig, i es va posar dempeus per comunicar la nova de la innocència de la seva esposa al poble congregat. Es va veure aleshores la multitud esclatar en crits d'alegria i d'entusiasme; i com és en el poble tan terrible el goig com la còlera, va saltar al palenc arrossegant-ho tot, va destruir la pira i va escampar les feixes de llenya. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 4O7 nya, va agafar l'acusador i li va donar una mort inhumana, encara que fins a cert punt merescuda, i de seguida va buscar el vencedor per portar-lo en triomf. Però ja era tard. Aprofitant la primera confusió del tumult, el campió, sense revelar la seva identitat, havia desaparegut. Pel que fa a l'emperadriu, va ser portada amb gran pompa a palau, on la va rebre en els seus braços l'emperador, que amb llàgrimes li va demanar perdó de la injúria que li havia fet donant crèdit a la maldat i a la calúmnia. Es van donar ordres a l'instant perquè tot fossin festes i alegries a Colònia; però li pesava molt a l'emperador que no assistís a elles el desconegut campió a la valentia del qual es devia tot, i li pesava més encara ignorar el seu nom i classe. — Sapigueu-ho, doncs — va dir llavors Matilde: — el generós cavaller que de llunyanes terres ha vingut sense conèixer-nos a vos ni a mi, el valent campió que a Vós us ha salvat l'honor i a mi l'honor i la vida, és Ramon Berenguer III, comte sobirà de Barcelona 1. 1 Es fama que quan l'emperador va saber qui era el cavaller incògnit que havia sortit vencedor del duel, va dir a la seva esposa que es partís tot seguit a Barcelona per donar-li les gràcies i convidar-lo a passar novament a Colònia on se l'honraria com era degut i just. Va agradar això a l'emperadriu, i en efecte, va venir cap a les nostres terres amb galana i lluïda companyia de grans, prelats, senyors, dames i cavallers. En saber el comte que Matilde venia a honrar aquesta ciutat, va ordenar grans festejos per obsequiar-la, com es veurà en les línies que de la crònica de Pujades transcriurem. «Pensà fer-li, diu aquesta crònica, una notable rebuda, i fou que ordenà grans aparells de manteniment, i diversitat d'aus i vedelles, i tot gènere de coses de menjar costoses en gran abundància; i moltes sorts de vins, i vasos per al servei, i músiques de diverses maneres. I així ordenà el que s'havia de fer. Se n'anà a Girona a rebre-les molt acompanyat de cavallers i rics homes ben abillats. I quan, fet l'acatament degut i bona rebuda- 4Ó8 VÍCTOR BALAGUER VIL En això la nit ja s'anava avançant i era molt tard. Odó estava fatigat, i tot i que la concurrència no s'hauria cansat mai de sentir-lo, tots van conèixer que no havien d'abusar més de la seva condescendència i que era hora de permetre-li retirar-se perquè pogués lliurar-se al repòs i al descans. En anar a abandonar la sala, una jove i bonica dama li va sortir a l'encontre. Era la senyora de Portella, i li va parlar així: — El meu castell es troba en aquestes immediacions, a la vora de la Noguera. El meu noble espòs tindria a honra rebre en ell i oferir l'hospitalitat al cantor de les nos- to, van venir a Barcelona, van trobar que des del castell de Montcada fins a la porta de la ciutat de Barcelona, que es diu de Santa Eulàlia, prop de la plaça anomenada del Blat, per espai de dotze milles estava tot el camí ple de taules, unes prop de les altres. Tenien en si pa molt blanc ben pastat, i cuit amb abundància, i faisans, perdius, capons, gallines, colomins, paons i altres aus moltes, com són ansarons, ànecs, tudons, grues, tórtores i semblants: moltes maneres de potatges, menjar blanc, arròs, fideus, farina, miraust, ginestada i semblants coses. Moltes sorts de fruites molt bones, i fruites de paella, i confitures de sucre. Per altra banda moltes empanades de vedella, i molts plats de vaca amb molts ganivets posats allà a les taules, i carn de moltó amb cecina, i rostes de cansalada: molt bons vins, i moltes sorts d'ells, com els sol haver molt bons a Catalunya, amb gots plens d'aigua de cisterna, posats allà al costat d'ells, perquè qui volgués, de quants amb l'emperadriu venien, que cadascú mengés el que bé li semblés: estant a cada taula els que calien per servir. Es van meravellar els alemanys veient aquella magnificència, i va quedar d'allà el refrà que es va dir de la taula de Barcelona (taula de Barcelona és cosa bona), quan una taula és molt abastada i ben proveïda.» LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 4O9 tres glòries catalanes. Si m'oferiu anar a fer-nos una visita passat demà, tindré cura de reunir una concurrència escollida que pugui dignament lloar els vostres cants, apreciar el vostre mèrit i premiar els vostres esforços. — Accepteu, Odó — li van dir les dues joves dames de Benavent que acompanyaven la senyora de Portella. — Accepto, senyora — va dir el trobador inclinant-se, — que serà per a mi molt assenyalat honor haver merescut la invitació i l'hospitalitat de la casa de Portella. Poca era en efecte la distància que mediava entre els dos castells. L'endemà a la tarda Odó va partir de Benavent en companyia dels senyors que tan generosament l'havien hostatjat, i junts van arribar a Portella en caure les ombres. Amablement van ser rebuts i agasallats, i el trobador va poder convèncer-se de amb quin gust havia estat sentit i quant s'havia estès ja el seu nom, en veure l'endemà acudir en tropell els senyors veïns per de nou passar el vespre distrets agradablement amb els seus cants d'amors i les seves històriques llegendes. Com havia dit la senyora de Portella, la concurrència va ser escollida. Les dames, sobretot, abundaven més que a Benavent. No va poder Odó reprimir llavors un moviment natural d'orgull. Qui en el seu lloc no l'hagués tingut? Va donar mentalment gràcies al Senyor que tan brillant començament donava a la seva expedició; es va encomanar de nou a Ell demanant-li que no el deixés sense inspiració aquella nit, i va principiar les seves tasques del vespre amb el següent curiós i verídic episodi, que és, sota cert punt de vista, un dels fets més notables de les nostres catalanes cròniques: 4IO VÍCTOR BALAGUER LA NIT DE MIREVAL. (1207.) En 1207, època en què va tenir lloc el curiós episodi que vaig a tenir l'honor de narrar, belles dames i nobles cavallers, regnava al nostre país Don Pere I de Catalunya i II d'Aragó. Jove era encara el monarca, ja que no comptava més enllà de vint-i-vuit anys, i feia ja, tanmateix, cinc poc més o menys que s'havia enllaçat amb Maria de Montpeller, qui li va portar en dot aquesta rica senyoria. Era D. Pere d'un caràcter decidit, enèrgic, prompt, arravatat i susceptible; però galant amb les dames i amic de festes, diversions i devaneigs. Per raons d'Estat, que no per inclinació, havia donat la seva mà a Maria de Montpeller i l'havia asseguda al seu tron, i això que no era una dama maltractada per la natura, que mancés absolutament de bellesa i gràcia. No era, tanmateix, la seva bellesa d'aquelles que aconseguissin captivar el rei i encisar-lo. A més, Maria de Montpeller havia estat casada en secret amb el comte de Comenge, encara que aviat s'havia anul·lat aquest matrimoni en raó a haver-se descobert que el comte estava al mateix temps casat amb altres dues. Això, que no va saber el rei fins després del seu enllaç, el va irritar i ofendre sobremanera, fent-lo des d'aquell instant mirar amb desafecció i fins amb odi la seva esposa. Tan aviat va estar D. Pere casat com penedit, i tot va ser en ell llavors buscar pretextos i ocasions per apartar-se i allunyar-se del costat de la seva companya, que va prosseguir vivint a Montpeller trista, retirada i sola. Cinc anys va romandre sense veure a penes al rei, que LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 4II fugia d'ella i que fins i tot va emprendre un viatge a Roma per suplicar al Papa que anul·lés el seu matrimoni, cosa que no va poder aconseguir, malgrat la prodigalitat que va mostrar amb el Summe Pontífex, fent-se el seu tributari i cedint-li el patronat de les seves esglésies. Els esdeveniments van portar, tanmateix, Don Pere a Montpeller el 1207; però no per això es va reunir amb la seva esposa. Dona Maria habitava el proper castell de Mireval, i el rei es va quedar a la ciutat sense manifestar desitjos de veure-la i sense ni tan sols preguntar per ella: fins a tal punt havia arribat a ser-li indiferent. Semblant conducta era dolorosa per als seus vassalls tots que sospiraven sense cessar per un successor al tron i que temien veure morir el rei sense descendència, sent llavors Aragó i Catalunya palenc de drets estrangers que recolzant-se en les armes vindrien a reclamar tan envejable tron. Aquestes raons, malgrat la seva força, no convencien el rei, que continuava inflexible. Podia més en ell l'odi que havia cobrat a la reina, que el natural desig de deixar als seus regnes un hereu i successor. Pere, de Fluvià, noble cavaller català i cambrer de D. Pere, era un dels que més es distingien per la seva adhesió a la reina, sent, pot dir-se, al costat del monarca, l'eco i representant dels justos desitjos de noblesa i poble. Però tots els generosos esforços del bon servidor s'havien estavellat en el caràcter indomable del rei. Amb motiu de la seva arribada a Montpeller, el de Fluvià va tornar a repetir les seves instàncies; però D. Pere va tancar els seus llavis, donant-li ordre que mai gosés tornar a parlar de l'assumpte si no volia veure's desterrat de palau i dels estats de la corona. El de Fluvià va obeir, però prometent-se interiorment aprofitar la primera ocasió que se li oferís per tornar a la càrrega, que poc li importava al 412 VÍCTOR BALAGUER digne cavaller l'enuig del rei i el desterrament amb què l'havia amenaçat, si aconseguia reunir els dos esposos donant un dia de glòria i de felicitat a la seva pàtria. A la sazó Montpeller cremava en festes. Els ciutadans, desitjosos de mostrar el seu contentament, obsequiaven al rei amb diversions i festejos diaris, sent una de les diversions que més es repetien, per haver-se granment aficionat a ella D. Pere, la del joc de l'arc o de l'ocell. Consistia aquest joc en tirar a una figura d'ocell col·locada sobre un pal, i en fer-la caure a fletxades. El cavaller vencedor era proclamat el rei de l'ocell. Assistia una tarda D. Pere a aquest joc, i divertit es trobava aplaudint i elogiant els tirs que més s'acostaven a la diana, quan es van clavar els seus ulls en una dama enlluernadora de bellesa que confosa es trobava entre un grup d'altres dames. Ja tot va desaparèixer llavors per a ell, ocell, joc i arquers; ja una altra cosa no va veure que aquella radiant i peregrina bellesa que acabava d'obrir profunda ferida en el seu versàtil pit. Es va girar cap al cavaller que tenia al seu costat, que resultà ser Pere de Fluvià. — Qui és aquella dama? — li va preguntar assenyalant-la. El cambrer ho ignorava. Va haver de preguntar-ho al seu torn i li van dir que era Constança de Balbe, vídua del senyor d'aquest nom, que vivia en un castell situat a una llegua escassa de Montpeller. Va tornar el de Fluvià al rei per donar-li aquestes notícies. — Per la meva vida que és bonica! — va exclamar D. Pere devorant-la amb el foc dels seus ulls. — Mai vaig veure tan peregrina bellesa ni tan seductores gràcies. Així Déu ens salvi com donaria qualsevol dels meus senyorius per posseir-la! LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 413 — Bonica és, en efecte, aquesta noble dama; però qui sap si a la seva bellesa exterior correspon la seva bellesa interior: vull dir, si l'ànima és digna del cos. En canvi, jo conec una altra dama que podrà no igualar a aquesta en bellesa, però a qui la Providència ha dotat de totes les virtuts imaginables. La reina Dona Maria — El diable carregui amb tu i amb la reina Dona Maria! — va interrompre D. Pere, als ulls del qual es va encendre una guspira d'ira. — Dit te ho tinc ja que no em parlis d'aquest punt si no vols ofendre'm. Per espantar l'ombra de disgust que havia baixat a enfosquir el seu front, el rei va tornar de nou els ulls cap a la dama que havia captivat el seu cor, i va passar llarga estona contemplant la seva bellesa plena d'encisadors atractius. El joc de l'ocell va concloure sense que Don Pere es dignés tot just a fixar-hi l'atenció, embadalit com el tenia la bellesa de Constança. Quan es van apartar d'aquell lloc i havia desaparegut la dama als ulls atents del monarca enamorat, aquest va exhalar un sospir, i va dir al seu cambrer amb accent entre airat i afectuós: — Pere de Fluvià, recordant-me una altra vegada l'assumpte del qual t'havia prohibit parlar, has incorregut en la meva desgràcia i t'has fet creditor de la pena de desterrament que t'havia imposat. Pots, tanmateix, merèixer el meu perdó i conquerir el meu favor, si per la teva mediació aconsegueixo una entrevista amb Constança de Balbe. Ja que una dama t'ha perdut, que una altra et salvi. Disposa-ho com vulguis i val-te dels mitjans que vulguis, però jo he de veure Constança i Constança ha de ser meva. Al llindar de la cambra d'aquesta dama deixaré el teu perdó, Pere de Fluvià, perquè el recullis tan bon punt hagi entrat jo. En va va voler replicar el noble cavaller. El rei li 414 VÍCTOR BALAGUER va tancar la boca acomiadant-lo. Confús i avergonyit es va quedar el bon Fluvià en veure's encarregat de tan gran missió i d'ambaixada semblant; però el caprici del rei era una ordre sense rèplica, i home era D. Pere que sabia complir el que una vegada digués, encara que li costés el tron. Afortunadament, i quan més apurat es veia, una sobtada i salvadora idea va acudir en el seu auxili. Es va donar una palmada al front; una expressió de goig va animar el seu rostre, i va volar tot seguit a posar en pràctica el pensament que li havia ocorregut i que va acceptar com a inspiració divina. Mentrestant, el rei va arribar al seu palau i es va tancar a la seva cambra per pensar amb tota tranquil·litat i a soles en aquella encantadora dona que de sobte s'havia ofert a les seves ardents mirades, abocant-li al pit per conducte dels seus ulls el dolç verí de l'amor. Inquiet i agitat va passar la nit. El seu somni li va reproduir la imatge seductora que l'havia embadalit; i la febre de la seva sobtada, però violenta passió, el va despertar cinc vegades per fer-lo exhalar perduts i angoixats sospirs. Una de les primeres persones que va entrar a la seva cambra l'endemà, va ser el seu cambrer Pere de Fluvià. El rei es va precipitar cap a ell, i li va preguntar anhelant: — L'has vist? — Senyor!.... — va murmurar el cambrer a qui va sorprendre aquella precipitació. — L'has vist, sí, ja que d'una altra manera no t'hauries atrevit a presentar-te davant meu. — Doncs bé, sí, senyor, l'he vista. El pit del monarca es va dilatar de goig, i un sospir de satisfacció el va alleujar del pes que l'oprimia. Ja que el seu cambrer havia vist la dama, segur estava del seu triomf. D. Pere tenia massa confiança en el seu alt poder i en les seves qualitats personals, !J LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 415 per creure que pogués resistir-li una simple vassalla d'un dels seus senyorius. — I bé! — va dir el rei deixant vagar pels seus llavis un lleuger somriure. — Senyor — va contestar el de Fluvià, — la dama està a punt de rebre-us, però posa condicions. — Pel sant del meu nom! I quines condicions són aquestes? M'agradaria saber-les. — Veureu, senyor. En primer lloc, la vostra primera entrevista serà de nit. — Quan? — es va afanyar a preguntar D. Pere. — Avui mateix, si us sembla. — Que em plau. — La dama habita al seu propi castell a una llegua a penes de Montpeller. Desitja que sigueu vós qui vagi a visitar-la i no ella qui a buscar-vos vingui. — Res més just. — Com que no vol donar escàndol i com que ha de cuidar la seva honra, desitja que aneu com a amant, no com a rei. Us rebrà, doncs, en secret. — Perfectament. — A l'hora que convinguem us arribareu al castell, penetrareu per un lloc on hi ha el mur una mica arruïnat, i — I? — va dir el rei veient que el de Fluvià es detenia indecís. — I haureu d'escalar la finestra de la seva cambra, senyor. La dama no us pot rebre d'altra manera. Tindria en aquest cas que confiar en una de les seves donzelles o en algun dels seus criats, i no s'atreveix a exposar la seva honra a tan dura prova. — I fa bé, per Déu! Prefereixo escalar la seva finestra — va exclamar D. Pere, al caràcter arriscat i emprenedor del qual agradaven les aventures plenes de misteri i no exemptes de cert perill. 41 6 VÍCTOR BALAGUER — Per fi — va dir Pere de Fluvià. — Encara hi ha més? — És l'última, però precisa condició que s'atreveix a imposar-vos. La cambra ha d'estar a les fosques, a fi que les ombres amaguin en el seu si la vergonya de la bella. La foscor, ja ho comprendreu, senyor, és necessària a la dama, perquè pugui ocultar el rubor del seu tan aviat venciment. El rei va titubejar un moment abans de contestar i cedir a aquest últim desig, però per fi va dir: — Sigui en bona hora, sigui tot com ella vol. No és just que es negui l'aparença d'una capitulació honrosa a la dama que es rendeix a discreció. Corre a veure-la de nou, Pere de Fluvià, i digues-li que ens hem avingut a tot i que el nostre cor batega de goig i d'impaciència esperant l'afortunat instant en què ens sigui donat tirar-nos als seus peus. — I quina és, senyor, l'hora d'aquesta nit que escolliu per a la cita? — Les deu, si Constança hi està d'acord. — Està bé, senyor. Llarga estona feia ja que les ombres havien baixat a visitar la terra, quan dos cavallers, que semblaven acuradament amagats, van sortir de Montpeller muntats en dos excel·lents cavalls. Anava embolicat un dels genets en una ampla capa de grana, signe característic de distinció, i l'altre en un mantell blau folrat de pells. Caminaven en silenci per camins extraviats, i seguint el de la capa encarnada al del mantell blau, que era aparentment el guia. Malgrat la profunda foscor de la nit i la desigualtat del terreny, no van trigar, gràcies als seus bons cavalls, a arribar al punt on es dirigien. Era aquest un edifici emmurallat amb tots els honors LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 417 de castell, que alçava les seves gegants torres i robustos murs entre les denses ombres. — Ja hem arribat, senyor, — va dir el del mantell blau, que no era altre que Pere de Fluvià. — Busquem llavors el lloc per on he d'introduir-me — va contestar el rei baixant del cavall. Van lligar els cavalls al nusós tronc d'una alzina i van començar a fer la volta a l'edifici seguint el mur. Aviat van ensopegar amb la bretxa designada. La van salvar tots dos, no sense alguna dificultat a causa de les pedres amuntegades i del seu estat ruïnós, i seguint el carreró del mur i creuant el pati d'armes, van arribar al peu de la finestra, que permetia fàcilment escalar una reixa sota d'ella. Allà es va acomiadar D. Pere del seu confident, a qui va encarregar que estigués amb els cavalls al peu de la bretxa tan bon punt comencés a clarejar. Tot seguit es va cenyir la seva capa de grana a manera de bandolera; la va lligar perquè no li servís de molèstia, i va grimpar decidit per la paret, com si en la seva vida s'hagués ocupat d'altra cosa. Va empènyer la finestra, que fàcilment es va obrir al primer impuls, i quan va treure el cap a l'interior per orientar-se en la profunda foscor en què l'estança estava submergida, va sentir una suau, però agitada i tremolosa mà que buscava la seva per ajudar-lo a entrar. El temerari i arriscat D. Pere va besar la mà que se li tendia i va acceptar el seu suport. El cambrer Fluvià, que era a baix esperant, es va allunyar tan bon punt la finestra es va haver tancat darrere del seu senyor. Era encara de nit; però no podia trigar a anunciar-se amb els primers llampecs de la seva pàl·lida llum el crepuscle matutí, quan D. Pere, que s'havia adormit en el si de la seva estimada, es va despertar sobresaltat al rumor d'uns passos que semblaven acostar-se a l'es- TOMO XXII 27 4lS VÍCTOR B ALAGUE R tància. Es va incorporar al llit; però abans que tingués temps per agafar l'espasa que havia deixat al capçal, la porta de la cambra es va obrir de cop, i a la viva resplendor d'una llum extraordinària que es va escampar per l'habitació, va veure entrar el primer Pere de Fluvià, el seu cambrer, després del qual seguien per ordre, amb ciris i rosaris a les mans, els cònsols de Montpeller, 12 dels ciutadans més coneguts i reputats, diversos senyors de la seva cort, 12 matrones, 12 donzelles, 12 escrivans, un vicari, dos canonges i quatre religiosos. Al principi, es va creure el rei joguina d'un somni veient passar davant els seus ulls aquella estranya i silenciosa processó; però no va trigar a recobrar-se en veure que tots doblaven el genoll demanant perdó pel seu desacatament, i sobretot en sentir la veu de Pere de Fluvià que, dirigint-se als escrivans, els manava aixecar acte de com s'havia trobat el rei en braços de la seva esposa, a fi que en cas que la reina donés a llum un fill, fos tingut i mirat com a legítim successor del tron. Va tornar llavors D. Pere els ulls cap a la que havia estat la seva companya, i entre la neu dels llençols i el rubor de la vergonya va veure aparèixer el rostre de Maria de Montpeller. La trama havia estat hàbilment ordida per Pere de Fluvià en unió amb diversos cavallers ancians i ciutadans honrats, els quals s'havien encarregat de convèncer la reina perquè es prestés a ser còmplice de la intriga. Així, doncs, el cambrer, en lloc de portar el seu senyor al castell de Balbe, residència de Constança, el va conduir al castell de Mireval, residència de Maria de Montpeller; i tan bon punt es va haver separat d'ell, va anar a reunir-se amb els seus companys passant amb ells la nit en oració. També van estar obertes tota la nit les esglésies i en vetlla els sacerdots, en- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 4I9 tregats a rogatives i pregàries, per ordre expressa dels cònsols. El rei va passar la broma, va dissimular el seu enuig i la seva ira, i fent de la necessitat virtut, va mostrar rostre afable als prelats i ciutadans, va semblar quedar molt satisfet d'aquell engany que no va dubtar a anomenar feliç, i fins i tot va portar la seva complaença fins al punt d'anar de Mireval a Montpeller a cavall amb la reina a la gropa, cosa que va entusiasmar el poble, el qual, encantat de la bona entesa que semblava regnar entre els dos esposos, va donar mil mostres de goig i d'alegria al voltant del palafre que a l'un i a l'altre els portava i. 1 El record d'aquesta entrada del rei a Montpeller amb la reina a la gropa, s'ha perpetuat fins als nostres dies per mitjà d'una dansa popular anomenada del chevalet, que deu el seu origen al fet esmentat, i que l'autor d'aquesta obra ha tingut ocasió de veure, per haver volgut la casualitat que es trobés a Montpeller a temps que celebrava aquesta ciutat una de les seves anuals festivitats. El que el poble va fer llavors ballant al voltant del cavall, sense més objecte ni designi que manifestar la seva alegria, es va prosseguir en temps del rei D. Jaume, de qui tothom estava convençut que devia el seu naixement a la nit que precedí l'entrada del seu pare a Montpeller. Els habitants, per manifestar-li com de car els era aquest record, van omplir de palla la pell d'un cavall que van portar al veí punt de Latres, on es trobava el rei, i es van entregar en la seva presència a les mateixes demostracions de goig que en un altre temps al camí de Mireval. Ja fos que la diversió complagués a D. Jaume, ja que els habitants de Montpeller la prenguessin amb gust, el cert és que des d'aleshores van perpetuar el seu ús. El chevalet, que només havia estat inventat al segle XIII per a una ocasió particular, va ser continuat després per a diversió del poble, i aquest avui no té completa cap festivitat si d'ella no en forma part el chevalet. Per altra banda, heus aquí en què consisteix aquesta dansa: Un home àgil, estranyament i capritxosament vestit, passa el seu cos a través d'un petit cavall de cartró ple de llaços i cintes, i l'obliga a fer tota mena d'evolucions al so dels tamborils i gralles, enmig d'un cercle format per una tropa de dansaires, vestits generalment de blanc i amb barrets adornats de cintes i plomes. Un altre ballarí, amb les cames plenes de cascavells i a la mà un pandero, 420 VÍCTOR BALAGUER No obstant això, l'endemà va partir D. Pere cap a Catalunya. Als nou mesos la reina va donar a llum un fill. No cal dir l'alegria del poble i la de la mateixa noblesa, que veia assegurada per fi la successió al tron. Dona Maria, per donar un nom al fill que acabava de néixer-li, va seguir el curiós costum que tenia la casa reial de Constantinoble, de la qual descendia: va manar encendre dotze ciris iguals, a cadascun dels quals va posar el nom d'un apòstol: el que més tardés a apagar-se havia de ser el que donés nom al nounat. Va ser l'última que es va extingir la de Sant Jaume, i Jaume es va anomenar el fruit d'aquella misteriosa nit de Mireval, sent amb el temps aquell temut Jaume I, gegant aragonès, guerrer, croat català, que va fer onejar l'ensenya gloriosa de la creu a les musulmanes torres de Mallorca, València i Múrcia, adquirint glòria suficient per fer rica d'ella a tota una nació per una eternitat de segles. Va agradar sobremanera a la concurrència aquesta senzilla tradició, que tan al viu pintava la ingenuïtat de costums dels seus avantpassats. Odó va rebre noves felicitacions, i ben cert que les mereixia; que el trobador, a part dels seus talents com a narrador i poeta, tenia una veu simpàticament dolça, a la qual prestava fa com que dóna de menjar al cavall que s'inclina cap al pandero que se li presenta. Però de cop es gira i comença una de coces amb el de la pandereta, que aquest evita corrent d'un costat a l'altre, sense que deixi de perseguir-lo el cavall, mentre que els altres dansaires formen al voltant d'ells diferents passos de dansa, agitant en senyal d'alegria les seves banderoles. Tots aquests jocs i moviments han de ser executats amb gràcia i a compàs. El chevalet es va ballar al palau del Louvre davant Lluís XV, quan les festes que van tenir lloc pel restabliment d'aquest príncep. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 42 1 el seu sentiment els tons més grats i més propis de la situació que referia. L'assemblea no es va conformar ja aquesta vegada només amb felicitacions. Odó va començar a rebre els dons que pròdiga i generosament es van afanyar a oferir-li els nobles cavallers i les belles dames, que de grat van buidar les seves bosses a la del trobador. Tal era aleshores el costum, i no s'avergonyia el trobador de rebre el que amb bona voluntat se li oferia, fos major o menor el donatiu. Després d'una bona estona de lleure i de descans passat en les delícies de la conversa, que no va ser certament el menys agradable de la vetllada, Odó va cantar a les dames algunes amoroses troves, a les quals no donem aquí lloc, ja que el nostre propòsit és el de consignar principalment, en la mesura que ens sigui possible, els cants del trobador que tinguin referència a la història, llegendes o tradicions de la nostra volguda pàtria. VIII. Complaguts va deixar Odó i satisfets tots els qui el van sentir. Les seves troves i les seves narracions tenien cert caràcter de novetat que va agradar a la concurrència; i com que es va saber guanyar les simpaties de tots els cors, va rebre abundants dons i generoses ofrenes que el van omplir de plaer i orgull. La vetllada havia estat tan grata i s'havia escolat tan alegrement, que els amos de Portella van instar el trobador perquè s'aprofités de l'hospitalitat de la seva residència, romanent alguns dies més en la seva companyia, a fi de tornar a passar una altra nit com aquella tan plena de goigs i encants. 42 2 VÍCTOR BALAGUER Odó no va poder, tanmateix, acceptar aquesta generosa oferta. Ja havia resolt partir i continuar la seva peregrinació: li interessava aprofitar el temps per recórrer tots els llocs que en el seu itinerari s'havia projectat. Es va acomiadar, doncs, de tan amables senyors, als quals va deixar un grat record, i en somriure l'alba del dia següent es va posar alegrement en camí amb direcció a Lleida. Formosos i purs són els matins d'Abril! Quanta dolçor i quanta poesia contenen! El sol, vestint-ho tot amb la seva peregrina túnica d'or, fa brillar als ulls absorts del viatger rics camps esmaltats, preciosos turons plens de verdor, extenses planes els colors de les quals envegen l'òpal i l'esmeralda, sota una volta blava que no és sinó la catifa estesa als peus d'aquell Déu, la mà del qual té encadenats els llamps i les tempestes i d'una de les seves ordres depenen els destins més alts de l'univers. La brisa pura i fresca del matí jugava amorosa amb els arbres que a les seves carícies lliuraven les seves perfumades cabelleres; la natura, com una verge gandula i descuidada que es desperta, mostrava els secrets de les seves meravelles i dels seus encants; els ocells piulaven alegrement entre els seus palaus de verdor, i el sol estenia els seus raigs per tot aquell món que cada matí el saluda elevant-li un harmoniós cor de gràcies i lloances. Odó, que al principi caminava distret amb els seus propis pensaments, va començar a estendre la vista al voltant i a prendre part a poc a poc en les harmonies de la creació. Els perfums de les flors que fins a ell arribaven amb el seu alè embalsamat, la brisa que refrescava el seu front com si en ella posés els seus llavis un àngel invisible, els rossinyols que alçaven el seu cant d'amor com si el saludessin al pas, tot el va anar embargant paulatinament i fent prendre un nou gir als seus LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 423 idees. El seu cor es va obrir joiós per rebre aquella poesia, plena de misteriosa i tendra dolçor, com obre la flor el seu calze per donar a libar la mel del seu si a la brunzent abella. El primer moviment de l'home quan és feliç o quan admira algun dels encants de la creació, és girar el cap buscant un ésser que comparteixi la seva joia i el seu entusiasme. En un d'aquests moments el cor sent una necessitat imperiosa i absoluta de dir a algú: — Com sóc feliç! Oh, què bonic és això! Odó va girar el cap, però no va trobar ningú al seu costat; i per una d'aquestes ràpides i incomprensibles transicions que fan esclatar a vegades de dolor el cor humà en l'instant del seu més suprem goig, una llàgrima abrasadora va aparèixer als seus ulls i va solcar les seves galtes. Va pensar aleshores que estava sol al món, enterament sol, sense una mare a qui estimar, sense una dona que vetllés afectuosa al seu costat, sense una germana a qui estrènyer contra el seu pit, sense ningú amb qui compartir els seus pesars o els seus goigs. Impulsat per l'agulló enverinat d'aquesta idea, el trobador va abandonar el camí que seguia i va començar a internar-se a través dels camps, buscant un lloc que guardés més relació amb els dolorosos pensaments que en aquell instant l'embargaven. Va creuar sense direcció fixa part d'un bosc que va trobar al seu pas, i va arribar a un lloc on un rierol lliscava les seves aigües remorejants passant entre dos roures vells, al peu dels quals la desigualtat del terreny el feia trencar-se sobtadament obligant-lo a caure estimbat sobre el dur llit d'unes roques que el partien en fils de plata. A propòsit era el lloc per a aquell en el pit del qual habitava la negra malenconia. Odó es va asseure al peu d'un dels roures; va passejar al voltant la seva mirada vaga, i fixant-la després en el rierol que corria als seus peus, va prendre 424 VÍCTOR BALAGUER la seva lira, i amb acompanyament d'una tendra i lànguida harmonia, va lliurar a l'aire aquests tristíssims planys: CANT DEL TROBADOR. La meva vida és aquest rierol. Les seves aigües bullidores Es trenquen a la roca Gemegant de dolor. Els meus dies i les meves nits S'estimben violents, Trencant-se a la roca D'agut torcebraç. Què importa que hi hagi flors I encants i dolçors, I màgiques florestes Que mai no vaig conèixer; Què importa que hi hagi goigs, I glòries i belleses. Si res, ai!, al món S'ha fet per a mi?.... La meva herència és el plor: Gemecs i sospirs, Tristesa i desgràcies Em bressolen sense cessar. Amb llàgrimes els meus ulls Es nodreixen tot el dia, I mordo la cadena De indòmit pesar. Jamai, ai! al meu front . Que arruguen els dolors, Una dona estimada Els seus llavis va recolzar. Jamai, ai! al seu pit, On niuen els amors. Abrasadora, ardent. El meu front va recolzar. I en canvi, és la meva desgràcia Tan crua i tan horrible, Que sense tenir amors A tots canto amor; LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 425 Que amor, i joia, i glòria, I encants, i ventures, Li demana tot el món Al pobre trobador. Fugiu, fugiu, visions, Fantasmes pelegrins. Imatges somrients Que evoca la il·lusió; Que a força de penars, De llàgrimes i penes, Jo tinc ja insensible I sec el cor. Les flors més ufanes S'agosten si les toco; No torna a néixer herba Allà on poso el peu. Jamai va tocar la meva mà La mà d'un amic; Jamai d'una bellesa Tendreses vaig escoltar. Sóc orfe d'amors. Potser al costat del meu bressol La seva dansa els dimonis Van ballar infernal. Rodant vaig com penyal Del mont arrencat: Presideix els meus destins L'estrella més fatal. El dia que la mort Amb la seva falç impia Li talli presurosa El fil al meu existir, Ni llàgrimes ni flors Tindrà la meva sepultura, Perquè he viscut sol I sol he de morir. Odó no hagués acabat certament aquí la seva trova, si un soroll de branques no l'hagués interromput. 426 VÍCTOR BALAGUER Va girar el cap per esbrinar la causa d'aquell rumor, i els seus ulls van topar amb una dama ben plantada i gallarda que acabava d'obrir-se pas per entre el brancatge. Estranya fou aquella aparició per a Odó de Vallirana, i sorprès i absort es quedà com si hagués vist comparèixer la nimfa de les selves evocada pels planyívols ecos de la seva cantiga. La dama que acabava d'oferir-se a la seva vista semblava de rang superior, i anava vestida amb l'elegància que usaven les dones de condició per als seus vestits de caça. La cua de la seva llarga faldilla verda es doblava graciosament sobre si mateixa, subjecta per un dels seus caps al brodat cinturó que delineava el seu cos; un petit corn de caça amb incrustacions penjava d'una bonica banda carmesí que baixava del seu muscle dret; un ganivet corbat i llarg guardat en una beina de plata treballada brillava sobre la seva faldilla, penjat d'uns cordons d'or; la seva mà dreta portava calçat el guant de caça, i sobre el seu puny descansava un bonic gerfalc cobert el cap amb una caputxa de dos colors, que semblaven ser els de la seva propietària, i lligat per una pota al seu dit petit amb una primorosa cadena de plata; finalment, mostrava al cap, els cabells del qual estaven trenats amb sartes de perles, a l'oriental, aquell original barret carmesí, conegut amb el nom de birret, del qual partien dues airoses plomes blanques que graciosament s'encorvaven fins a besar el muscle dret de la dama. Per la resta, aquesta ja no era cap nena; però era, sí, una dona agraciada, en el rostre de la qual hi havia pintades la resolució i la noblesa: la seva pell, encara que fina i suau, no tenia aquella brillantor femenina que ven l'assiduïtat, les cures i l'afait; les seves faccions eren pronunciades; els seus trets característics; les seves negres, és- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 427 celles arquejades i espesses, juntament amb la mirada penetrant i indagadora que llançaven els seus grans ulls ametllats i bells sota unes parpelles enriquides amb llargues i luxoses pestanyes, comunicaven a la seva fisonomia un aire seductorament viril. Tot era en ella entusiasme, fortalesa i gràcia. Si la seva mà hagués empunyat l'arc en lloc del gerfalc, i de les seves espatlles hagués penjat el buirac en comptes del corn, qualsevol, en trobar-la allà entre les selves, l'hauria presa per Diana la caçadora. — Trobador — va dir aquesta dama dirigint-se a Odó, que en veure-la havia interromput el seu cant, — tristes i doloroses són les teves cançons, i a jutjar per la que t'acabo d'escoltar, profund pesar deu rosegar la teva ànima. Ets fill del dolor; la tristesa enfosqueix el teu front, i el cuc rosegador de l'amargor et menja lentament el cor. Trobador, som germans. Odó va sentir a l'ànima que altres oïdes que les seves haguessin escoltat els amargs planys que només havia cantat per donar un moment d'expansió al seu ànim angoixat. En contestar, doncs, a la dama, la seva veu va prendre un marcat to de disgust. — I qui sou vós, noble senyora, que així us proclameu germana del primer que trobeu al vostre pas? Aquestes paraules eren un insult. Odó se'n va penedir de seguida, d'haver-les proferit. La desconeguda, en sentir-les, va fer tres o quatre passos cap a Odó, i aquest va veure encendre's als seus ulls el raig de la còlera. Les faccions de la dama es van contraure com haguessin pogut fer-ho les d'un home, i la seva dreta, encara que embarassada per l'ocell, va fer un moviment com si anés a empunyar el ganivet de muntanya. Aquest viril arravatament no va durar més que un moment; però va ser un moment sublim que va bastar per descobrir a Odó els misteris d'aquella ànima extraordinària de dona. 428 VÍCTOR BALAGUER — Et perdono, trobador — va dir la dama amb majestat i deixant errar pels seus llavis una ombra de somriure, — et perdono perquè alguna consideració s'ha de guardar als qui pateixen. Malauradament, no ignoro que l'amargor i el dolor tenen de vegades paraules més agudes que la punta del millor acer. Trobador, dóna'm la mà i fem-nos amics. I amb cavalleresc tarannà la dama va deixar el seu gerfalc en la branca d'un arbre i va tendir la seva mà enguantada a Odó, que la va estrènyer entre les seves. — No estranyeu la meva franquesa ni les meves bravates marcials — va prosseguir la dama. — Jo vaig néixer per home més aviat que per dona, i hagués vestit l'armadura i cenyit el casc amb més gust que aquestes faldilles i aquests tocats que revelen la debilitat del nostre sexe. Vaig obrir per primera vegada els ulls en un camp de batalla, on em va donar a llum la meva mare sobre un munt d'armadures i despulles; la caça, ja que no ha pogut ser la guerra, ha estat la meva passió favorita, i he sospirat sempre per l'estrèpit i l'harmonia dels combats. La meva educació ha estat purament militar. Sé disparar una ballesta com el millor dels ballesters reials, i algunes vegades he vençut en el maneig de l'espasa a nobles i arrogants cavallers. Oblida, doncs, que sóc dona i tracta'm com un home. Aquell llenguatge admirava al trobador, que se sentia embadalit i atret per la dona que davant els seus ulls tenia. — M'agrada la vostra franquesa, senyora, us ho confesso — li va dir; — i si al principi un moment d'obcecació que no va estar a la meva mà reprimir, va poder haver-me merescut el vostre disgust, ara, que una secreta simpatia m'empeny cap a vós, us demano humilment perdó i us suplico que oblideu les nècies paraules que han sortit dels meus llavis. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 429 — No t'he dit ja que estaves perdonat? Jo sóc prompta i arravatada en totes les meves coses. Afortunadament, tinc un cor lleial que m'ensenya a conèixer els homes. Des que he sentit la teva veu i el teu cant m'has estat simpàtic, i per això la teva falta ha obtingut fàcilment un perdó que ja havia pronunciat el meu pit. Si no hagués estat així, el meu enuig no hagués reparat en fer-te víctima de la teva imprudència. Ja em coneixeràs més a fons, ja que vindràs amb mi a Lleida a casa del meu germà Artal de Mur. — Artal de Mur. Jo conec aquest nom. Els Mur són parents de la família Pallars. — Com que en descendim. Al 1076 el comte de Pallars va dividir en morir entre els tres fills que tenia els seus rics estats. El primer es va encarregar dels de Pallars, el segon dels de Talarn i el tercer dels de Mur. — Sí, sí, ja recordo; ja sé qui sou, senyora. La meva difunta protectora la comtessa de Pallars, de qui vaig ser patge, em va parlar diverses vegades d'una parenta seva, dona d'ànim esforçat, resolta, decidida, que en les nostres lluites amb el rei D. Joan havia diverses vegades empunyat les armes, i que a la mort del seu espòs D. Ramon de Rocabruna es va quedar al capdavant d'una tropa de cavalleria, continuant la guerra amb valent enconament i com hagués pogut fer un dels nostres més experts caps. Vós deviu ser Isabel de Mur. — Sí, sóc Isabel de Mur; sóc aquesta dona desgraciada a qui li ha tocat veure morir al camp de batalla dos dels seus germans, el seu espòs i el seu fill únic; sóc Isabel de Mur, la que per venjar-los em vaig posar al capdavant d'una tropa escollida i resolta, fent córrer a rius la sang dels enemics dels nostres furs; sóc Isabel de Mur, la que vaig llançar el crit de guerra de la nostra família i vaig tremolar vencedora la senyera dels Rocabruna. 430 VÍCTOR BALAGUER — Oh! deixeu-me que us contempli, senyora, i que us lliuri l'humil homenatge de la meva admiració. Plau al trobador que ha combatut també per la seva pàtria i que plora avui les seves desventures, quedant-li només el consol de contar la seva passada glòria; plau haver-se trobat amb l'heroïna catalana que en temps venidors ha d'inspirar més d'una trova i més d'una balada als nostres cantors. Isabel de Mur a penes va escoltar aquestes paraules entusiastes i sinceres d'Odó. Des que acabava de parlar, havia quedat submergida en una profunda meditació, com entregada als records dolorosos que havia evocat. Odó va veure la tristesa estendre les seves negres ales sobre el front d'aquella heroica dona, i anava a retirar-se alguns passos per respectar els seus pensaments, quan Isabel, de cop, va aixecar el cap, la va sacsejar com un lleó la seva melena, i li va dir anant-se a asseure a la vora mateixa del rierol: — Dóna'm la teva lira, trobador. Quan la fel d'amargs records comença gota a gota a caure al meu cor, només el cant pot dissipar els meus penars. Presta'm la teva lira; et cantaré una guerrera trova, les úniques a les quals donen pas els meus llavis. Jo no conec els cants d'amor: només sé cants de guerra. Odó es va apressar a complaure-la i li va tendir el llaüt. Isabel va cantar així: EL CAVALLER SALVATGE. (1324O Sometent! Sometent! — La campana del poble batega apressada a la seva gàbia de pedra, com batega desesperat el cor en contemplar l'agonia d'una mare. Qui ha manat tocar les campanes a vol? Qui LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 43 1 a la VEU del bronze sant congrega el poble a la plaça? Qui? El cavaller salvatge. Gombaldo de Mur és de ferro com el seu pitre i espaldar: al seu casc oneja una ploma més negra que l'ala d'un corb; al seu blasó està pintat un cavaller acabant a un altre amb la daga de misericòrdia i amb aquest lema: Ni dono quarter ni en vull; als cops de la seva llança han caigut sis barons, quatre comtes i un príncep; ha vençut un lleó ofegant-lo entre els seus braços d'atleta i guardant la seva pell perquè li servís de llit als campaments. Aquest és el cavaller salvatge. Ja s'ha reunit el poble. Així li va parlar Gombaldo de Mur: — «A les armes, vassalls meus! El senyor rei vol conquerir Sardenya i ens dóna el seu primogènit, el príncep Alfons, perquè sigui el nostre cap. A les armes! El pendó de les barres oneja ja en totes les fortaleses dels nobles barons, i la campana tocant a somatent envia la seva veu de poble en poble i de campanar en campanar. A les armes! Us guiarà a la victòria el cavaller salvatge.» Ja les galeres naveguen pel mar, ràpides com monstres de cent potes. Les estimades costes catalanes han desaparegut als ulls dels bons fills que van a vèncer o a morir per la seva pàtria. El sol il·lumina tota aquella multitud d'herois que va a posar-se com un núvol i a esclatar com una tempesta sobre el sòl de Sardenya. Esperen dies de glòria, jornades d'entusiasme i un tresor de gestes a l'exèrcit aragonès-català. Rica, per Déu!, serà la collita de llorers i, ja us ho adverteixo, no serà certament qui menys en reculli el cavaller salvatge. Vila d'Esglésies, Déu te guardi! Ets la primera fortalesa amb què al pas ha ensopegat el nostre exèrcit, i just és que siguis la primera a admetre sobre la teva torre de l'homenatge, triomfant i gloriós plomall, el penó 432 VÍCTOR BALAGUER que Guifré llegà a la pàtria amb la seva sang. En va coronen els pisans els teus forts murs; en va la pesta amb el seu cruel flagell delma les files dels nostres valents: el mateix príncep Alfons et posa setge i t'humilia. Que Déu et guardi, Vila d'Esglésies: ja ets nostra. Els catalans s'han portat, i prodigis ha fet de valor el cavaller salvatge. La pèrdua de Vila d'Esglésies és el primer anell d'una cadena de victòries per a les nostres armes. Els pisans retrocedeixen, i la jornada gloriosa de Luco-Cisterna fa famós i terrible el nom del príncep Alfons. El cel protegeix el penó de les barres, i la fortuna li somriu com una esposa fidel. Glòria al Déu i Senyor de les altures! Lloem l'Ésser Suprem, la misericòrdia del qual és infinita! Sardenya és nostra i en tots els punts de l'illa tremola la senyera de l'exèrcit vencedor. Celebreu el vostre triomf, guerrers! Canteu la seva glòria, trobadors! Brilli en el teu rostre el somriure i envaina l'ensangonat acer, oh tu, Gombaldo de Mur, el cavaller salvatge! Saciat està de vessar sang, fart de matança i de destrossa. No ha tingut pietat ni misericòrdia per a ningú, que el soroll del combat l'embriaga com el vi més dolç i més saborós de la costa catalana. Els enemics que han caigut als seus peus han mort més aviat d'espant al raig de les seves mirades, que a les ferides obertes per la seva espasa de dos talls que maneja com un jonc. Bé s'ha portat el cavaller salvatge. Gènova, la constant rival, l'eterna enemiga de Catalunya, mou les seves esquadres i acudeix en auxili de la ja sotmesa Sardenya. Amb un seguici de 150 cavalls i un lluït reforç de tropa, el general Ramon de Peralta es fa a la mar sense més que dues galeres catalanes. Confia en els qui formen la seva comitiva: tots en la passada lluita han guanyat timbres gloriosos, lau- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 433 rels immarcescibles; tots compten brillants fets d'armes. També va entre ells el cavaller salvatge. Disset galeres i tres llenys genovesos cauen sobre la nau del de Peralta, que resisteix amb valor el primer atac i rebutja els seus enemics. Segona i tercera vegada, amb la resolució que els inspira el seu extraordinari avantatge, carreguen contra ella, i segona i tercera vegada són rebutjats. Brillant, magnífic combat! Veniu a aprendre aquí els valents i els herois! Contempleu l'empenta i l'entusiasme català; vegeu com es lluita, com es combat, com es mor! Admireu, sobretot, aquest indomable Gombaldo de Mur, aquest home de bronze, el cavaller salvatge. Gaspar d'Oria, l'almirall genovès, meravellat de tant d'heroisme, demana conferenciar amb el de Peralta. Així contestà aquest; escolteu-lo bé: — «Altres raons no he d'escoltar que les de les armes: feu vosaltres el que pugueu i nosaltres el que devem.» Una altra veu ressona rere la seva. — «I a més, conferenciar amb un Oria és una deshonra, que un Oria va ser qui va vendre com un vilà i un covard Berenguer d'Entença.» Així ha dit el cavaller salvatge. De nou s'entaula el combat amb horrible estrèpit. Els genovesos, com gossos rabiosos al voltant d'un bou assalten per tot arreu la galera catalana i procuren incendiar-la amb dards llançadissos. No hi ha manera de vèncer-la i cara paguen la seva gosadia. Els herois han enfonsat dues galeres i han posat 300 homes fora de combat. La nit, que s'acosta, obliga els enemics a retirar-se escarmentats i confusos. De la nostra part, en tan gloriosa com desigual acció, no hi ha hagut més que 40 ferits i un sol mort; però, ai!, aquest mort és el cavaller salvatge. Ploreu, donzelles catalanes! Vesteixi de dol el vostre cor, nobles guerrers! Arrossegueu per terra les ban- TOM XXII 28 434 VÍCTOR BALAGUER deroles de les vostres llances, i orni una ploma negra el vostre casc en mostra de tristesa i de dolor. Campanes del senyoriu de Mur, esquinceu l'aire amb els vostres planyívols laments, amb les vostres veus angoixades, que aniran a despertar els ecos que dormen en els veïns monts. L'heroi entre els herois ja no existeix. Ha mort, com moren els Mur, al camp de batalla, cobert de ferides, i de cara a l'enemic, el cavaller salvatge i. IX. Quan Isabel va acabar el seu cant, Odó s'hi va acostar per felicitar-la; però la dama va interrompre els seus galants compliments acostant-se als llavis el corn que penjava de la seva espatlla, i fent estremir el bosc amb un vigorós toc d'avís i crida. Tot seguit es va dirigir a buscar el seu cavall, que havia lligat al tronc d'un arbre proper, i quan va tornar al lloc on es trobava el trobador, van començar a presentar-se per tot arreu els palafreners i servidors de la casa de Mur que anaven vagant pel bosc buscant la seva senyora. Isabel va encarregar que es donés un cavall a Odó de Vallirana, i la comitiva es va posar immediatament en marxa prenent el camí de Lleida. La casa de Mur es va obrir hospitalària per al trobador que allí va trobar, com deia un proverbi d'aquell temps, bon vi, bons mossos i bon llit. Va ser presentat per la mateixa Isabel a l'ancià Artal, a qui no li va pesar la visita en atenció al fet que passava la I Diverses cròniques refereixen amb minuciosos detalls aquesta acció i la mort del cavaller salvatge. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 435 vida aïllat, sense més companyia que la seva germana, i devorat sempre per la tristesa i la malenconia. A la tarda, després de dinar, el trobador va ser introduït en una vasta sala que anomenaven d'armes, a causa de la infinitat d'armadures i trofeus que adornaven les parets, juntament amb alguns retrats de família. Isabel i el seu germà estaven asseguts en dues amples butaques plenes de talles, al costat d'una llar de foc en què, malgrat la benignitat de l'estació, cremava un muntonet de llenya. Davant d'ells hi havia un tamboret en el qual es va asseure Odó, convidat pel senyor de Mur. — Ja que ets professor en la gaia ciència — li va dir aquest últim, — dóna'ns una prova de la teva habilitat. Odó va demanar que s'indiqués l'assumpte o objecte sobre el qual es desitjava que cantés. — No volem troves, balades ni planys, Odó — va dir Isabel. — El meu germà és massa vell per deixar-se seduir per amoroses o galants cançons, i jo tinc un cor massa viril perquè puguin agradar-me altres cants que els de guerra. Millor seria que ens relataressis algun fet històric i important; que et constituïssis per un moment en un llibre les pàgines del qual poguéssim fullejar al nostre gust. T'agrada així? — M'agrada tot el que a vós us agradi, noble dama. — Recorda llavors algun passatge de la nostra història i relata'l com millor sàpigues. — Trieu-lo vós mateixa. — Escull, doncs, entre la presa de Balaguer per Ferran d'Antequera i la conquesta de Nàpols per Alfons V. — De les dues puc ocupar-me; però començaré per la primera, ja que m'imagino que és un assumpte grat per a vós, encara que sigui de dolorosos records. 4^5 VÍCTOR BALAGUER — Bé has dit, Odó, i has encertat el meu desig. Balaguer va ser l'últim baluard on onejava el pendó de la legitimitat, l'últim asil que va tenir la nostra independència. Prou mals han vingut per al país d'aquell dia de desgràcia en què el pendó d'Urgell va ser abatut davant l'estendard del castellà Ferran. Sí, relata'ns aquella trista pàgina de la nostra història; explica'ns com va sucumbir el dret en el seu últim combat. Artal de Mur abundava en les mateixes idees que la seva germana, i li va agradar l'assumpte per aquesta escollit. Es va reclinà, doncs, en la seva butaca amb tota comoditat, disposat a prestar la màxima atenció al relat històric del trobador. JAUME D'URGELL EL DISSORTAT. (1413.) El dia 31 de maig de 1410, a l'edat de cinquanta-dos anys, exhalava el darrer sospir al convent de Valldoncella, aleshores extramurs de Barcelona, el rei D. Martí el Bo i l'Humà. No deixava legítim successor que pogués ocupar el tron a la seva mort, i fou la seva última voluntat que heretés qui tingués millor dret. Amb ell acabà la militar i heroica raça d'aquells sobirans comtes de Barcelona, que per espai de prop de tres segles van regir els destins d'Aragó, adquirint honor i fama impereixedores i fent que el sol il·luminés sempre vencedor el penó de les barres a les tres parts del món. Gran confusió i aldarull va causar la mort de Don Martí, i immediatament es van presentar diversos pretendents al tron, que van tractar de fer valer els seus drets desplegant banderes i fent-se recolzar per les armes. Terrible va ser per als tres països units el període LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 437 de dinou mesos que van transcórrer des de la mort del rei fins que es va decidir, amb unànime aplaudiment, nomenar una junta de nou persones, que s'assabentessin dels drets i raons que al·legava cadascun dels pretendents i posessin la corona al cap d'aquell que millor dret tingués. Tal va ser el famós Parlament de Casp. Tres diputats per cada país van formar aquest Parlament, a qui es va donar un termini de dos mesos per deliberar i decidir-se i. Es van reunir els nou diputats al castell de Casp, es va instruir el procés dels prínceps sol·licitants, es van ponderar i discutir amb maduresa les raons al·legades pels seus advocats, i es va decidir finalment que la corona pertanyia a D. Ferran de Castella, anomenat el d'Antequera. El comte d'Urgell, que era, tanmateix, aquell a qui de dret tocava per descendir en línia recta masculina dels antics comtes de Barcelona, no va tenir més que els vots de dos diputats catalans. Tots els altres, excepte el d'un diputat valencià que es va abstenir de votar, van ser per a D. Ferran. Aquesta resolució va deixar descontenta una gran part del regne, i en particular Catalunya; però ningú no va replicar, perquè era el vot dels jutges que s'havien nomenat amb facultat de fer rei. Havia, doncs, d'acceptar-se el que ells donaven. Igual que els altres pretendents, Jaume d'Urgell, encara que ressentit i descontent, va manar retirar 1 Les persones nomenades van ser, per part d'Aragó, D. Domingo Ram, bisbe d'Osca i Jaca; Francés d'Aranda i Berenguer de Bardají; per Catalunya, D. Pere Sagarriga, arquebisbe de Tarragona; Guillem de Vallseca i Bernat de Gualbes; i per València, Bonifaci Ferrer, general de la Cartoixa; el seu germà el mestre Fra Vicent Ferrer, que avui venera l'Església com a sant, i Ginés de Rabassa, a qui va succeir després el Dr. Pere Beltrà. 438 VÍCTOR BALAGUER Les seves tropes i passà a Balaguer, cort dels seus estats. Per dolorós que li fos, acatà la voluntat del Parlament. Arribà a Balaguer capcot i de mal humor, envoltat d'una luxosa comitiva, i baixà del cavall a la porta del seu alcàsser. La seva mare l'esperava al llindar. D. Jaume es dirigí cap a ella amb els braços oberts com per abraçar-la contra el seu pit i alleujar en el seu pit la pena que li oprimia el seu; però la seva mare, amb no poca estranyesa del comte, es feu alguns passos enrere arrufant les celles i estenent la seva mà com per rebutjar el filial moviment de D. Jaume. — Què és això, mare i senyora? — exclamà el comte. — Per què està ennuvolat el vostre front i contrau irat enuig el vostre rostre? Per què rebutgeu el fill que amorós torna als vostres braços ansiós de dipositar en el si matern les seves penes i quebrants? — En efecte — digué la varonil anciana, — jo tenia un fill, però l'he perdut. Vegeu si no, cavaller, les robes de dol que em vesteixen. — Senyora! — murmurà inquiet i astorat el comte veient veritablement que la seva mare vestia un rigorós vestit de dol i tement que el seu cap no hagués sofert algun quebrantament, — torneu en vós, mireu-me, jo sóc Jaume d'Urgell, sóc el vostre fill. — No: m'enganyeu. Encara que la seva forma hàgiu pres i el seu aspecte, vós no sou el meu fill. Jaume d'Urgell partí a la recerca d'una corona que per dret diví li pertanyia, i amb la corona hagués tornat o en la demanda hagués mort. — Mare i senyora, poseu-vos al meu lloc. Què podia fer? Havia de llançar sobre el regne el flagell d'una guerra civil?.... El Parlament de Casp ha fallat En sentir aquestes paraules l'anciana comtessa es redreçà tan alta com era, i l'interrompé dient amb arravatament: LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 439 — El Parlament de Casp! I qui t'ha dit a tu que acceptessis la seva sentència? Qui t'ha dit que podien uns homes de lletres qüestionar sobre el resolt per Déu en la seva sobirana justícia? El Parlament ha decidit I bé! ara falta que decideixin les armes. El teu il·lustre pare, si es trobés al teu lloc, hagués dit: o rei o res. Jo et dic el mateix, Jaume d'Urgell. La seva veu és la que et parla per la meva boca, el seu esperit és el que t'ha d'animar. Tens un partit fidel i addicte, Catalunya t'estima i et vol, el dret et pertany, Déu et protegeix Apel·la a les armes, i es faci la santa voluntat del cel. Fill, o rei o res. El comte abaixà el cap sobre el pit i callà. En aquell moment arribà la seva esposa conduint de la mà una de les seves filles menors, que en veure el seu pare s'hi llançà. D. Jaume l'abraçà amb tendresa apassionada. — Quan no per tu, pels teus fills has de fer-ho, Jaume d'Urgell — exclamà aleshores l'anciana comtessa assenyalant la nena que el comte tenia entre els braços. — Un dia vindrien a demanar-te estretament compte de les teves accions i reclamar-te aquesta corona que menysprees. Vols millor reduir-te a prestar vassallatge i obediència al que injustament i per la sola voluntat d'uns homes de lletres ha guanyat el regne? Cap això en el teu dret, en la teva sang? Pots, sense que la consciència et remordi, admetre per rei a qui hagués d'haver-te admès a tu? — Si tal creus, en bona hora sigui. Compleixi's el teu desig, però compleix-lo sol: la teva mare i els teus fills aniran a buscar un asil en país estranger, que no volen trepitjar com a vassalls la terra en què devien ser senyors. L'esposa del comte, a qui animaven els mateixos sentiments que a la seva mare, s'acostà a D. Jaume, i fixant en ell els seus ulls plens de passió li digué: — Vostra mare té raó, senyor: o rei o res. 440 VÍCTOR BALAGUER Combateu pel vostre dret, i si el cel no us presta la seva ajuda, sucumbiu com a home, després d'haver complert amb el vostre deure. El comte aleshores, prenent una d'aquelles resolucions decisives tan pròpies dels caràcters enèrgics, alçà els ulls al cel i exclamà: — Senyor, en tu diposito la confiança i a les teves mans poso la meva sort. Tot seguit, girant-se cap a la seva mare i esposa, — Faci's com voleu — els digué. — Tremolaré el meu pendó, reuniré al meu voltant tants com em siguin addictes i marxaré al combat. Déu m'ajudarà. O rei o res! Així que hagué pronunciat aquestes paraules, la seva mare, radiant d'alegria, li obrí els braços, i ell abraçà afectuosament entre els seus la seva mare i la seva esposa. Aquella mateixa nit començà D. Jaume a disposar-ho tot, i foren enviats missatgers als seus amics i partidaris perquè es prepararen a sostenir amb les armes el dret de la casa d'Urgell. D. Antoni de Luna, amic particular i decidit partidari del comte, passà a Bordeus amb l'objecte de reclutar gent, i mentrestant sol·lícits agents recorrien l'Aragó i Catalunya tractant de moure els ànims, d'afirmar en les seves conviccions els apassionats i de decidir els indiferents en favor del comte. No tardà a esclatar el moviment. Una partida d'homes resolts s'apoderà del castell de Montearagon, i els caps d'un avalot popular proclamaren a Saragossa per rei a D. Jaume, si bé el governador de la ciutat aconseguí tot seguit apagar aquesta espurna. Al poc temps D. Antoni de Luna, amb la gent que havia ajuntat a França, entrà a Aragó per les seves muntanyes i posà setge a Jaca, sense que aconseguís apoderar-se d' LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 441 aquesta important plaça, no obstant els seus reiterats esforços. El comte havia sortit de Balaguer al capdavant d'un exèrcit compost en la seva major part de francesos i catalans, i es dirigí a Aragó per apoderar-se de Jaca, unint les seves forces amb les de D. Antoni de Luna. Sortí frustrat el seu intent, i la desgràcia, que havia de ser d'aleshores ençà la seva inseparable i eterna companya, feu que les seves tropes patissin una sagnant derrota a Alcolea de Cinca. Fou tan assenyalada victòria la dels seus contraris, que el comte, coneixent que era ja impossible mantenir-se en campanya, prengué el perillós partit de tancar-se amb tota la seva família a Balaguer. No deixà el rei D. Ferran d'aprofitar aquesta ocasió per acabar amb tan poderós enemic, i volà amb les seves tropes a assetjar-lo a la ratonera en què ell mateix s'havia tancat. A primers d'Agost de 1413 començà aquell famós setge que no devia concloure sinó al cap de tres mesos, i després d'haver apurat tots els seus recursos de valor i desesperació els denodats defensors de Balaguer. Es troba aquesta ciutat assentada a les ribes del Segre, i es veia aleshores senyora i reina d'una vega pobladíssima d'hortes i jardins amb delicioses arbredes que suaument acariciaven els aires. A la part oriental de la ciutat s'alçava la sumptuosa obra del seu alcàsser, i la cenyia un ric cinturó de muralles fortificades a trams per robustos i forts torreons. L'exèrcit de D. Ferran, després d'haver-se apoderat de Menàrguens, destruí al seu plaer la fèrtil vega i assentà les seves tendes al voltant de la ciutat, estrenyent-la amb estret setge. Bizarrament es defensà Balaguer en aquells tres mesos, i bé combaté D. Jaume pel seu dret fins a l'últim instant. Memorable serà sempre el record d'aquest setge, i la crònica, la tra- 442 VÍCTOR BALAGUER dició i la història el conservaran eternament, perquè és un timbre gloriós per a la noble ciutat i un monument d'honor per a la infeliç casa d'Urgell. Anà a reforçar l'exèrcit assetjador, molt acompanyat de barons i cavallers, D. Alfons, duc de Gandia, que havia estat competidor de D. Ferran en les seves pretensions al tron, i que de contrari passà a ser aleshores el seu aliat, servint-lo bé i honradament en aquella guerra. El duc fou qui tingué un dels primers xocs amb els assetjats, rebent d'aquests una cruel i severa lliçó. Passaren els primers dies del setge sense cosa digna de notar; però començaren després a armar-se màquines i trabucs i s'aixecaren contra les torres del mur forts castells, per a la construcció dels quals prengueren els molts arbres de gran magnitud que hi havia a les veïnes arbredes. S'inventà i es recorregué a tot allò que pogués ofendre la ciutat i els seus lleials defensors. Es conta que hi hagué en aquest setge màquines de tan estrany artifici que llançaven pedres de 34 arroves, sense que trobessin mitjà de reparar els assetjats el dany que produïen. Quan es tingué corrent tot aquest aparell d'artilleria fou quan es començà a batre aquell insigne baluard de la lleialtat amb tota la força, ímpetu i tossuderia de les bateries, menyspreant els combats d'escaramusses i baralles. Al contrari els de Balaguer: encara que tenien moltes llombardes i tirs i molt bona ballesteria, preferien sortir, valents, fora dels murs i acometre per diverses parts com a gent destra i desesperada, molestant cada dia els assetjadors amb rebats i aconseguint sobre ells assenyalades victòries. Tanmateix, no van trigar a fatigar-se d'aquest sistema de defensa, ja que ells eren sempre els mateixos en les seves feines i treballs, mentre que els del camp LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 443 podien rellevar-se. D. Jaume començà aleshores a sentir els amargs i crus disgustos de la deserció, sent el primer que obrí el camí un seu favorit anomenat Menant de Favars, capità d'aventurers, a qui donà una crescuda quantitat de diners perquè anés a buscar la gent que pogués i tornés amb ella a socórrer la plaça. Favars no tornà ni amb gent ni amb diners. Diversos foren els desenganys que va patir el comte per aquest estil. Li tocà veure els seus més íntims i cars amics, als quals havia omplert d'honors i favors, anar-se separant un a un del seu costat, abandonant-lo a la seva sort o desventura. Veié així passar al bàndol contrari D. Artal d'Alagó, que era un dels més grans cavallers que tenia amb si; a D. Joan Ximénez d'Embún, que era un dels seus primers capitans; a Martí López de Lanuza, que era un dels seus favorits, i a Joan de Sesé, que era un dels seus consellers. Trista cosa és per cert per a un home veure's així abandonat de tots els seus en una època d'adversitat, com es veu despullat un arbre de les seves llustroses fulles en l'estació de l'hivern! I mentrestant, el comte no rebia socors de cap punt i el setge seguia amb crueltat, vigor i tossuderia. La ciutat es veia batuda alhora per diferents mortíferes màquines de guerra que feien gran estrall en els seus murs, cases i habitants. Es diu, i es refereix com a cosa assenyalada, que per la part del camí de Lleida s'alçà un castell de fusta molt alt, on es posaren algunes quadrilles de ballesters, que feien tant de mal, que ningú, sense ser ferit o mort, podia treure el cap per les torres i merlets. Per la part del pont, que era on acampava el duc de Gandia, s'armà també una màquina, a la qual es donà el nom de Cabrit, i llançava pedres tals, que allà on 444 VÍCTOR BALAGUER queien trencaven les bigues més gruixudes i enfonsaven el pis. En una paraula: de tal manera eren combatuts i turmentats els de Balaguer, que el comte resolgué rendir-se, no per ell — que ell hagués mort amb valor entre els enderrocs, — sinó pels infeliços que s'agrupaven al seu costat, lleials fins a l'extrem i decidits a morir víctimes del seu deure. Un exèrcit numerosíssim l'assetjava; tot el que de mortífer, malèvol i ofensiu pot inventar la guerra s'havia posat en planta per combatre'l, i això no obstant, per espai de tres mesos havia resistit amb decisió i amb heroïsme: així, doncs, sense recança podia entregar-se, que salva estava la seva honra, i guanyava tanta glòria vençut com guanyar hagués pogut vencedor. Qui podia fer més que ell en tan greu tràngol? D. Jaume sucumbí com sucumbeix el lleó quan, fatigat, acorralat i ferit, es deixa agafar pels caçadors, als quals abans hagués fet fugir tan sols amb un rugit. L'últim dia d'Octubre d'aquell mateix any les portes de Balaguer s'obriren de bat a bat davant D. Ferran, a qui rendí el comte la seva espasa, no perquè el reconegués millor que ell, sinó perquè més que ell havia estat afortunat. I és veritat: sabut és que no són sempre els millors aquells a qui protegeix la fortuna. El dissortat comte d'Urgell creia, però, que es rendia al mateix temps que a un rei a un cavaller. Ben poc va mostrar ser-ho D. Ferran amb el comte i amb els que havien abraçat el seu partit. A la major part d'aquests se'ls van confiscar els béns, sense que es publiqués un general oblit del passat, com tot el regne esperava i volia, i a aquell se'l va condemnar cruelment a perpetu empresonament, perdonant-se-li la vida gairebé per irrisió, ja que li van donar un fosc calabós per sepulcre. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 445 Semblava que el rei es delectava a martiritzar-lo i se satisfeia a humiliar aquell competidor a qui tal vegada en la seva consciència reconeixia per veritable successor del regne. S'acarnissà en ell cruelment. El mateix fa el tigre amb la presa. El comte va ser portat a Castella, a l'alcàsser de Madrid, passant-lo per Saragossa enmig del dia i a so de trompetes, burla i crueltat inaudites. Així és que els saragossans van poder veure, enmig dels seus carrers, el comte tirant-se del cavall en què el portaven demanant a crits que el matessin, tenint per menys dura una mort prompta que aquella humiliació sense exemple i després un empresonament sense terme. De Madrid el van passar al castell de Castro Taraf i d'aquest al de Xàtiva, on va acabar tristament la seva vida, sol, abandonat de tot el món, deu anys després de mort Don Ferran i al cap de vint que gemia vagant de presó en presó, sense haver tornat mai a respirar l'aire pur i vivificant de la llibertat. Tal és, senyora, la història de D. Jaume el Dissortat; tal és el relat de la presa de Balaguer. Si amb gust l'heu sentit de la boca d'aquest pobre trobador, pagueu-li el seu treball vessant una llàgrima a la memòria de l'heroi d'Urgell i a la pèrdua d'aquest nom i casa que amb D. Jaume es van extingir. El seu airat vencedor no va perdonar ni tan sols el nom. Confiscats van ser tots els béns de la casa d'Urgell; units a la corona els seus estats; es va esborrar el seu nom del catàleg de la noblesa com s'hagués pogut fer amb el d'un assassí o el del botxí. Afortunadament, la ira del tirà res no va poder contra la història, que reservarà sempre una pàgina per lloar els de la casa d'Urgell, ni contra els trobadors, que 1 Paraules de la Crònica aragonesa de l'Anònim. 446 VÍCTOR BALAGUER guardaran sempre el seu millor cant per eternitzar la glòria i l'heroisme de D. Jaume el Dissortat, Així que Odó va acabar el seu relat, va regnar per molt de temps el silenci a la sala. Els dos germans de Mur l'havien escoltat amb interès i sense interrompre'l, i al final de la relació una llàgrima li va solcar les galtes a Isabel. No va ser fingida aquesta sensibilitat, que no sabia fingir Isabel. Aquella dona de virils arrencades i de cor d'home creia, en efecte, que la decadència de Catalunya provenia d'haver-se assegut un rei castellà al tron d'Aragó, menyspreant els legítims drets de la casa d'Urgell. Com, doncs, en sentir la història desgraciada de l'últim comte, podia deixar de pagar al seu record el tribut d'una llàgrima? Així ho va fer, i els seus ulls van dir el que van callar els seus llavis. El silenci hagués durat molt més temps, ja que Isabel, submergida en les seves meditacions, no feia cap senyal d'interrompre'l; però el seu germà va prendre la paraula per dir-li al trobador que emprengués el relat del segon assumpte que li havia proposat. Odó va obeir a l'instant i va contar d'aquesta manera la interessant història de la conquesta de Nàpols. LA CONQUESTA DE NÀPOLS. (1442.) Per tercera vegada D. Alfons el Magnànim havia posat setge a la bella ciutat de Nàpols, constant objecte dels seus plans i vetlles en la sagnant i encarnissada LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 447 guerra que sostenia contra el duc d'Anjou, els drets del qual a aquell regne havien de cedir davant els de D. Alfons, per més que el Papa en nom de l'Església s'hagués posat de la seva part. Nàpols ja havia estat assetjada, assaltada i vençuda el 1423 per les tropes aragoneses i catalanes que van obrar prodigis de valor en aquella conquesta. La sort de la guerra, però, la va retornar al duc d'Anjou, i tot i que el 1438 es va tornar a presentar D. Alfons davant els seus murs, van ser aleshores inútils els esforços que va fer per apoderar-se'n. Va haver d'aixecar el setge després d'haver vist morir el seu germà l'infant D. Pere, brau cavaller, i amb ell una porció de nobles i valents capitans. L'any 1442, que va néixer ja veient l'exèrcit català i aragonès acampat de nou al peu de les muralles de Nàpols, havia de ser més favorable per a les armes de D. Alfons i estava destinat a no concloure sense veure onejar triomfant el penó de les barres a les torres orgulloses de la reina del Sorrento. El setge ja estava força avançat, i cada dia era més rigorós i estret. D. Alfons havia decidit no retrocedir aquella vegada, i apoderar-se a tota costa de l'anhelada ciutat que per dues vegades diferents se li havia escapat de les mans, com fuig una dona ingrata dels braços de l'amant menyspreat que en va ha volgut omplir-la de dons i favors. Com que al capdavant de la guarnició hi havia el mateix duc d'Anjou, Nàpols es resistia denodadament, amb el valor de la desesperació i amb la desesperació de l'últim recurs. El regne estava ja gairebé enterament en poder de D. Alfons; el cap es trobava, doncs, separat dels membres, però no obstant això, els napolitans, que estimaven amb la major tendresa el duc Renat d'Anjou, s'havien valerosament determinat a morir 448 Víctor Balaguer entre ruïnes abans que abandonar-lo en aquell últim greu tràngol. Es va mantenir Nàpols un llarg temps; però també va ser pels auxilis de queviures i municions de guerra que entraven per mar els genovesos, aquests constants rivals dels catalans. No obstant això, va arribar a l'armada del nostre rei un gran reforç de naus que sol·lícita li havia enviat Barcelona, i llavors va quedar la plaça tan estretament assetjada per mar com per terra, burlats en els seus desitjos els astuts genovesos, i la ciutat en la major i més horrible misèria. Es conta que prop de 30.000 persones van morir pel cruel i devastador flagell de la fam; però ni tan sols en tan apurat cas es va debilitar l'esforç dels que van quedar vius. Tan obstinada estava Nàpols a sostenir-se a tota costa, com obstinat a prendre-la a tota costa estava el rei D. Alfons. Tal es trobaven les coses a finals de Maig d'aquell any. Era una nit pacífica i pura, una d'aquelles peregrines nits de Maig, com només es gaudeixen a Itàlia, al costat dels vergers que acaroneixen suaument les aromàtiques brises de Sorrento. El silenci fúnebre de la nit no era interromput més que pel crit d'alerta que es donaven uns a altres els sentinelles de la ciutat i els del campament. Retirat al fons d'una rica tenda i estès en un llit de ploma cobert de costoses pells de tigre, es trobava el rei D. Alfons dormint plàcidament en braços de la seva bella amant Dona Lucrecia d'Alanyó, l'orgullosa bellesa que acariciava sense cessar la idea d'asseure's al tron d'Aragó, traient-ne la reina Dona Maria de Castella, que no tenia fills. En el millor del seu somni estava D. Alfons, quan un inusual rumor de veus va arribar a les seves orelles fent-lo LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 449 despertar sobresaltat i incorporar-se al llit. Què podia pertorbar a aquella hora de la nit el silenci que imperava al campament? Què significaven aquells crits, aquelles veus confuses, aquell rumor que arribava a les seves orelles? Desitjós d'esbrinar què succeïa, va saltar del llit deslligant-se gairebé a viva força dels braços de l'alarmada Lucrecia, que amorosament el retenien; es va abrigar amb alguna roba, i agafant el seu formidable martell, que va ser la primera arma que va trobar a mà, es va dirigir a la porta de la tenda, al llindar de la qual devia vetllar el cavaller de guàrdia. Aquest no es trobava al seu lloc, ni tampoc els soldats estratiotes que formaven ordinàriament la guàrdia del rei i. Tots s'havien retirat a uns cent passos de la tenda com per no pertorbar el repòs de D. Alfons, i estaven agrupats al costat de dos pagesos que lluitaven a braç partit per forçar el pas. No obstant això, era difícil que dos homes sols i sense armes poguessin travessar per entre aquell grup de soldats; i es veien ja a punt de sucumbir, quan va sonar la veu del rei dominant el tumult. — Què és això? Què passa aquí? — va cridar D. Alfons. A aquesta veu, de tots tan coneguda, com per encantament va cessar l'enrenou. Tothom es va girar ràpidament cap a la tenda; els estratiotes es van inclinar; les armes que estaven aixecades es van abaixar, i fins i tot els dos paisans, que sens dubte eren causa del motí i que tan decidits semblaven a passar atropellant-ho tot, es van quedar immòbils i fixos. 1 Els homes d'armes anomenats estratiotes eren els que tenien les llances de certa forma amb la seva empunyadura o nansa i acometien en ristre. Per a això tenien a la cuirassa un petit ferro on encaixava el cap de la nansa de la llança fent força al pit. TOM XXII 29 450 VÍCTOR BALAGUER — On és el capità de guàrdia? — va afegir el rei. L'aragonès Pere Martínez va sortir d'entre el grup en què es trobava confós i es va avançar fins a Don Alfons. — Ets tu el capità de guàrdia aquesta nit? — Sí, senyor, — va contestar inclinant-se Martínez. — Per què no estaves al teu lloc? — M'havia avançat per esbrinar el que succeïa. Dos homes desconeguts han entaulat una baralla amb diversos soldats que, respectant el son de V. A., els negaven el pas fins a la tenda reial. Malgrat l'intempestiu de l'hora, aquests dos homes s'havien entestat a arribar fins a V. A., i volien aconseguir-ho a viva força. En això ha estat quan m'he avançat per fer-los prendre. — Malament vas fer, Pere Martínez. Hauries d'haver-me fet avisar. — Senyor, V. A. estava dormint. — Un rei, i més encara un rei en campanya, no dorm mai més que d'un ull i ha d'estar a punt per parlar amb qualsevol que el sol·liciti. Cal aprofitar els moments i no deixar res per més tard. A vegades un avís confidencial és una victòria, i el retard d'un quart d'hora una derrota. — Senyor, demano perdó a V. A. — Perdonat estàs; però tingues-ho entès per a una altra ocasió. Quan algú, sigui qui sigui, gran o petit, noble o vilà, vulgui parlar-me a una hora intempestiva i sense respecte al meu son o a les meves ocupacions, és perquè té alguna cosa important a comunicar-me. En aquests casos jo no dormo mai. I ara digues: qui són aquests homes? — No sé d'ells sinó que acaben d'abandonar la plaça passant-se a les nostres banderes. — Més motiu aleshores per a cridar-me quan han I LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 45 1 sol·licitat parlar-me. Qui sap a què vénen aquests homes! — Potser amb mals fins, senyor. — Sapiguem-ho. Digues-los que s'avancin. El capità es va fer enrere i a un senyal seu es van avançar els dos desconeguts, que van caure de genolls davant D. Alfons. Va manar-los aixecar i els va examinar amb atenció, clavant-hi una profunda i investigadora mirada. Els dos eren encara joves: en els seus rostres estaven pintats els patiments de la fam i de la misèria; els seus vestits esquinçats per molts llocs i les seves mans ensangonades, com si per arribar al campament haguessin hagut d'arrossegar-se per terra o caminar entre espines i bardisses. Satisfet del seu examen, el rei els va preguntar senzillament: — Qui sou? El que semblava més gran en edat va prendre la paraula. — Som germans: escultors ambdós i també mestres d'obra a Nàpols. Jo em dic Angelo i el meu germà Gaetano. — Per què heu abandonat la ciutat? — Perquè desitjàvem parlar a V. A. — Què teniu a dir-me? * — Només V. A. pot sentir-nos. D. Alfons va fer senyal al capità Martínez perquè es retirés alguns passos més. — Parleu, — va dir a Angelo quan ja les seves paraules no podien arribar a altres oïdes. Angelo es va assegurar que en efecte de ningú més que del rei podia ser sentit, i acostant-se encara més a ell, li va dir en veu baixa: — Senyor, voleu que demà mateix es trobi Nàpols al vostre poder? 452 VÍCTOR BALAGUER Sorprès D. Alfons, va clavar la seva aguda mirada en l'home que semblant proposició li feia. Angelo va sostenir amb serenitat l'examen. Ni tan sols va abaixar els ulls. — Tens tu el mitjà de fer-me amo de la plaça? — li va preguntar el rei. — El tinc. — Vegem com. — Molt fàcilment. Heu sentit explicar mai que fa nou segles el gran Belisari es va apoderar de Nàpols, introduint-se amb les seves tropes per un subterrani aqüeducte? — Una mica recordo que m'ho han contat. — Doncs bé: jo conec aquest camí. És un conducte que subministra les aigües d'una font a una porció de veïns de Nàpols, guiant-la cap a diferents pous. Si voleu, la ciutat és vostra. — Explica't. — Donareu ordre a 200 homes escollits i resolts que segueixin els meus passos; el meu germà es quedarà com a ostatge al campament; nosaltres penetrarem per l'aqüeducte, i a favor d'un dels pous ens introduirem a la ciutat, sent-nos fàcil a causa de la sorpresa apoderar-nos d'alguna porta, que obrirem tot seguit per donar pas a les vostres tropes. Així que hàgim arribat a lloc apte per entrar a la plaça, comunicarem avís al campament de boca en boca pel mateix aqüeducte, per a la qual cosa haurà de quedar gent apostada a proporcionades distàncies. Quant a V. A., ha d'estar a punt amb les seves tropes a fi d'avançar al primer senyal. — No és dolent el pla, i accepto. Digues ara les condicions, doncs suposo que no entregaràs el teu secret per simple amor a la meva persona. — És veritat. Si venc als meus compatriotes i al meu pa- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 453 tria és perquè anhelo una gran recompensa, — va dir Angelo, els ulls del qual es van encendre amb torva brillantor. — Fixa la suma que pretens. — No vull diners, senyor. Això es deixa per als traïdors vulgars. — Vols, doncs, títols, honors, distincions? — Tampoc. Això es deixa per als traïdors ambiciosos. — Què és doncs el que desitges? — Desitjo que quan us hàgiu apoderat del duc d'Anjou el feu condemnar a mort, i en aquest cas reclamo el privilegi de ser el seu botxí. D. Alfons va fer un pas enrere en sentir aquestes paraules pronunciades amb la major sang freda i amb tota la fermesa d'un caràcter resolt. — Tant odies, doncs, a aquest home? — És un odi a mort, — va contestar Angelo amb un somriure estrany. — I de què prové aquest odi? — Senyor, és el meu secret. D. Alfons va romandre silenciós uns instants. Tot seguit va dir: — Molt bé. Vés ara a descansar i demà acabarem de fixar el nostre pla. En això va cridar al capità Pere Martínez; li va donar ordre que tingués cura de proporcionar còmode allotjament als dos germans, i va entrar a la seva tenda, on inquieta i desassossegada l'esperava la seva no romana Lucrècia. El rei va tenir diverses conferències amb els dos germans escultors; es va convèncer que no els guiava, en particular a Angelo, més que un projecte de venjança particular contra el d'Anjou, i es va decidir per fi a emprendre aquella tan àrdua com tenebrosa empresa, elegint per posar-la en execució la nit de l'1 al 2 de juny. A l'efecte, va escollir 200 homes entre catalans 454 VÍCTOR BALAGUER i aragonesos, els que més esforçats, valerosos i resolts li van semblar, i els va donar per cap el capità Pere Martínez, que va reclamar del rei tan perillosa honra. Al capvespre del dia designat, portant per cap el capità dels estratiotes i per únic guia Angelo — el seu germà havia quedat d'ostatge al campament,— van partir els 200 expedicionaris, disposats a sepultar-se a les entranyes de la terra per després brollar d'ella com a venjadors fantasmes sota els mateixos peus dels seus enemics. D. Alfons, que ho esperava tot d'aquell arriscat pla, els havia comunicat les instruccions necessàries, i els havia promès que al primer senyal que ells fessin des de la ciutat, es llançaria a l'assalt amb les seves tropes per aprofitar el propici primer moment de terror dels assetjats. Amb plaer caminaven, doncs, a tan atrevida empresa, segurs que es cobririen de glòria i serien envejats després per tots els individus de l'exèrcit. Els expedicionaris s'havien proveït, per consell d'Angelo, de tot el que va semblar necessari al seu intent. A més de portar gran provisió de destrals, uns anaven carregats d'escales; altres de pics, palanques i instruments propis per trencar muralles; alguns de sarrons amb queviures, i tots armats fins a les dents, com se sol dir. Era ja completament de nit quan van arribar al costat del pou d'un cert hort, situat a una milla de les muralles. Angelo els va manar que es detinguessin, i aferrant amb tota seguretat una corda que tenia 27 colzes de llarga, es va pujar al brocal del pou i va encarregar que el seguissin. A l'acte es va despenjar per la corda i va desaparèixer a l'abisme. Pere Martínez va ser el primer a seguir-lo, i al darrere del capità van baixar sense vacil·lar els soldats. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 455 El pou només tenia un dit d'aigua, i en un dels seus angles es veia un enorme esvoranc, que era una de les misterioses entrades que donaven pas a l'aqüeducte subterrani. Angelo va encendre una torxa i va penetrar sense vacil·lar per allà. El conducte, per on aleshores passava poquíssima aigua, era prou alt perquè un home pogués passar dret sense violentar-se absolutament. Angelo, darrere del qual seguia sempre el capità Martínez, disposat a enviar-lo a l'infern d'una punyalada si els portava a caure en un parany, Angelo va recomanar a tots el màxim silenci i el menys soroll possible, i va anar avançant sense vacil·lar entre les tortuositats del camí subterrani que anava descendint molt suaument. Poc van trigar a arribar a una mena de placeta quadrada, tallant-la una galeria amb volta. Allà ja era més abundant l'aigua que corria, i des de llavors els animosos expedicionaris ja no van marxar sinó amb els peus ficats a l'aigua, circumstància molt incòmoda i que els embarassava no poc. No va abandonar Angelo el branc que anava seguint, com a pràctic en aquell profund laberint; i travessant la plaça van arribar tots, al cap d'un terç de llegua, fins als mateixos fonaments de la muralla de Nàpols, on es van trobar al principi impossibilitats de seguir la seva marxa, i no impossibilitats així com així, sinó d'una manera completa, amb un obstacle prou difícil de vèncer. Els tancava el pas la muralla, en la qual només hi havia un forat, i aquest tan estret, que l'aigua ho omplia tot. A més, la gran fortalesa i espessor del mateix mur deixaven poques esperances que poguessin trencar-lo per obrir-se pas, si més no en el curtíssim temps que tenien per poder acabar la seva expedició en aque- 456 VÍCTOR BALAGUER lla nit, ja que abans de clarejar l'alba propera Don Alfons esperaria al peu de les muralles el seu senyal d'avís a fi de començar l'assalt. Davant aquest imprevist obstacle no va defallir l'ànim dels nocturns aventurers, ans bé el seu extraordinari esforç va vèncer aquesta dificultat amb la brevetat possible, i aviat van haver obert un forat suficient al pas de dos homes. Angelo i Martínez van passar els primers, i va dir aquell a aquest: — Ja som a la ciutat. Nàpols és nostra. I a la llum de les torxes li va mostrar una veritable cruïlla de canals en què es distribuïa l'aigua i que partien en totes direccions. Entre aquests canals l'escultor va escollir aquell que li va semblar que anava al pou més immediat, i va emprendre de nou la marxa per l'estret i fosc camí que s'obria davant els seus passos. Feia una estona que marxaven, quan Angelo es va aturar de cop estrenyent el braç de Martínez, que anava al seu costat. Tots es van aturar amb un lleuger estremiment, que no van poder contenir ni els més valents. Un soroll inusitat i estrany acabava d'arribar a les expertes oïdes del mestre d'obres. El rumor va arribar fins a Angelo quan encertava a passar per davant de la boca d'un nou canal que s'obria a la seva esquerra internant-se per la ciutat, mentre que els expedicionaris anaven seguint en línia recta el seu camí. — Què succeeix? — va dir en veu baixa el capità, que res no havia sentit. Angelo com a única contestació va portar el dit als llavis i va inclinar el cos per escoltar millor. El va imitar Pere Martínez. Va ser aquell un instant solemne. Hi havia allà 200 homes amuntegats com formigues en aquella angostura, i no se sentia ningú ni tan sols respirar. De sobte un nou soroll, com el que podia fer LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 457 una porció de pedres caient i rodant sobre un tauler, va retumbar per les subterrànies voltes, estremint aquells homes, la llarga fila dels quals va ondular tota a impuls d'aquell moviment, com una onada al mar quan ensopega amb un banc de sorra. L'estrèpit es va repetir unes vegades més a prop, altres més lluny. El capità va manar preparar les armes. — Què pot ser això? — va preguntar Martínez al seu company. — Em perdo en conjectures. — Potser ens han descobert i vénen al nostre encontre! — És impossible. Si els assetjats haguessin com nosaltres descendit a aquestes profunditats, marxarien en silenci fins a trobar-nos. — És veritat. — A més, no és aquest soroll de passos, d'armes ni de veus. — Oïu?.... Ha sonat de nou. — Se sent tan lluny — va dir Angelo, — que només l'eco arriba fins aquí i no pot per tant encertar-se en la causa que el produeix. — Hauríem d'esbrinar-ho abans de seguir endavant. — Teniu raó, capità. Jo ho faré. — Vós! — Espereu-me un moment aquí amb els vostres. Aviat seré de tornada. — Us segueixo també. Angelo va mirar Martínez amb un somriure burlaner. — Desconfieu de mi? — li va preguntar. — No, però — Teniu por que us hagi preparat un parany, tendit una emboscada? Neci sou, capità. No m'hagués jo exposat a tant pel simple plaer de destruir 200 homes. Quin avantatge resultaria amb tan pobra gesta 458 VÍCTOR BALAGUER a mi o als meus? Seguiu-me, doncs, si voleu; però encarregueu als vostres que guardin un silenci sepulcral fins al nostre retorn, i que no s'inquietin si tardem una mica. — No caldrà dir-los això — va dir el capità. — Jo em quedo amb ells a esperar-vos. Confesso que he dubtat de vós un instant; però ja no tinc cap desconfiança. Sou un home honrat, i amb això n'hi ha prou. Aneu, Angelo, que aquí us espero. Angelo estrengué la mà al capità i partí pel canal que s'obria a la seva esquerra, sense llum, a cegues i amb la màxima precaució. Va trigar molt a tornar, i mentre va ser absent es va sentir el soroll dues vegades més, sense que després tornés a repetir-se més. Pere Martínez, malgrat l'advertència feta per l'escultor, començava a impacientar-se per la seva tardança, quan el rostre pàl·lid i alterat d'Angelo es va destacar d'entre les ombres. — Què hi ha? — exclamà el capità alarmat davant aquella fisonomia demudada. — Ho he esbrinat. , — Què era? — Voleu saber-ho? — Digueu aviat. — És un nou obstacle, i un obstacle tal que impossibilita del tot el nostre projecte. — Expliqueu-vos, per Déu! — Hem estat venuts. — Maledicció! — Els de la ciutat estan sens cap dubte al corrent del nostre pla i saben que s'efectua o es prepara una expedició subterrània, ja que estan carregant de pedres les tapes de fusta dels pous per tal que sigui impossible aixecar-les. D'aquí prové el soroll que fins a nosaltres ha arribat. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 459 — Esteu cert? — I tant. Ho he endevinat, i és com si ho hagués vist, ja que he anat a col·locar-me sota un dels pous mateixos que estaven tapiant. — I què fem ara? Angelo va romandre un moment meditabund. — Prosseguir — digué. — No podem ja retrocedir sense deshonra; i val més morir ofegats en aquests subterranis que tornar a presentar-nos davant del rei derrotats per miserables incidents. Potser no tots els pous estiguin tapiats. Endavant! — Endavant, doncs, i que el cel ens protegeixi! I endavant van passar, arribant sense obstacle major fins a un pou que comunicava amb l'habitació d'un pobre sastre anomenat Citelo, que vivia al costat de la porta de Santa Sofia. Però per pujar a aquesta casa van haver de vèncer noves dificultats, sent la primera el fet de baixar a la profunditat del pou per recolzar-se al seu fons, i pujar des d'allà a la part superior; no obstant això, la que jutjaven més gran era el fet que no descobrien el cel per la boca del pou, suposant-lo, per consegüent, tapat i carregat de grosses pedres, que encara que aconseguissin remoure-les, havia de ser per al seu major perill, ja que els havien de caure a sobre a ells mateixos. Afortunadament, el pou aquell, encara que tapat de la mateixa forma que els altres per manament del duc d'Anjou — a qui en efecte havia revelat un confident el secret de l'expedició, — havia quedat sense carregar de pedres, operació que es va deixar per a l'endemà, no jutjant-la aquella nit indispensable. Així, doncs, Angelo i Martínez, pujant els primers, van poder retirar fàcilment la seva tapa de fusta, i traient el cap es van assegurar que ningú no els espiava. La casa semblava estar sola i inhabitada. No se sentia ningú. 460 VÍCTOR BALAGUER Veient els dos aventurers que podien sortir sense perill, van saltar a terra i la van besar amb fervor, com no havien de fer menys els que sortien de les seves entranyes a respirar l'aire lliure i pur d'una nit primaveral. Així que van arribar a port de salvació, la seva primera diligència va ser registrar tota la casa, on només van trobar dues dones dormint, i sense incomodar-les en el seu repòs van tornar al pou, assegurant-hi algunes escales perquè poguessin pujar fàcilment els que encara estaven sepultats en aquell abisme. Quaranta homes com a molt haurien sortit fora, quan a la mestressa de la casa la va despertar el mal olor que del pou partia, per remoure tants peus el fang del seu fons. Va cridar la seva filla, que era l'altra dona que dormint van trobar els que van fer el registre de la casa; es van vestir ambdues a corre-cuita, i van baixar fins al pou, on en veure tan inesperats hostes, va començar la mare a donar terribles crits. Afortunadament, les amenaces i promeses van poder contenir-la abans que del seu enrenou resultés alarma, contribuint no poc a calmar-la les instàncies de la seva filla, que va tenir seny i discreció per persuadir la seva mare que no s'oposés a la fortuna que se li havia entrat a casa. Mentre això allà succeïa, el rei Alfons es trobava desassossegat i impacient per no tenir cap notícia dels expedicionaris. Començava ja a aclarir, i no arribava cap senyal ni avís al campament. Els aventurers s'havien oblidat de dirigir per l'aqüeducte notícia de l'estat en què es trobaven, i el monarca aragonès, ple de mortal angoixa i amb violents recels de la seva pèrdua per algun imprevist accident, va voler fer l'última prova donant un assalt a les muralles, a fi de veure si això els posaria en moviment. Així que va haver del tot clarejat, van sonar les caixes i clarins, el militar estrèpit dels quals tant embadaleix els LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 46 1 soldats, i catalans i aragonesos es van llançar decidits a l'assalt, acostant escales al mur. El rei esperava que els seus 200 homes, si ja eren dins de la ciutat, aprofitarien aquesta ocasió per escampar-se pels carrers cridant victòria! Però els encanyats, que encara es trobaven en petit nombre fora del pou i treballaven a anar traient els restants, no es van atrevir, fins a efectuar-ho del tot, a deixar-se veure a la ciutat. D. Alfons, veient que ningú acudia en el seu auxili, va haver de retirar-se, resignat ja a la pèrdua dels seus atrevits expedicionaris. Tot seguit que es va apaivagar el rumor de l'assalt, va arribar el sastre Cítelo a casa seva, a la qual es retirava, desitjós de descansar de les fatigues d'una nit de guàrdia, i va trucar amb precipitació a la porta; però com que es resistien a obrir-li, va començar a esvalotar el barri. No van voler els de dins matar-lo per no pagar tan malament l'asil generós que devien a la seva dona i a la seva filla, i van resoldre per tant obrir-li la porta, obligant-lo així que estigués dins a callar de grat o per força. Tanmateix, no van saber fer-ho tan bé ni amb tanta cautela que Cítelo no pogués fugir espantat així que va veure la seva casa plena d'homes armats, no parant de córrer fins a Castel Novo, on va referir al duc d'Anjou el fatal encontre d'aquells desagradables hostes. Renat, que després de l'assalt encara no s'havia despullat de les seves armes, va sortir amb prestesa al capdavant de la seva guàrdia i altres tropes a reconèixer la casa; però abans que hi arribés, ja Pere Martínez i Angelo, veient-se en imminent compromís, havien sortit a buscar un lloc més còmode per a la seva defensa, deixant encara part dels seus al fons del pou. Així, doncs, sortint amb precipitació, van assaltar i prendre per sorpresa la torre de Santa Sofia, que estava sobre la porta del mateix nom, 462 VÍCTOR BALAGUER perquè forçar la porta era aleshores una obra molt superior a les seves forces. Un cop amos de la torre, van intentar resistir-se a tota costa, morint abans que rendir-se. Poc va trigar a arribar el d'Anjou, manant batre la torre amb tot rigor i força. Desesperada va ser la lluita. Els soldats de D. Alfons, que no podien esperar quarter, i l'amor propi dels quals, ferit pel fracàs de la seva empresa, els posava furiosos, es van defensar bizarrament, amb un valor sense igual, amb un heroisme digne de millor sort. El que moria queia matant. Si les forces enemigues no haguessin estat tan superiors en nombre, haurien resistit per llarg temps; però es van veure llavors obligats a cedir i es van deixar acoltellar abans de lliurar-se, satisfets d'haver-se portat com millor no podrien altres en iguals circumstàncies. Angelo, l'autor del projecte, el guia dels expedicionaris, el que no volia més recompensa que matar per les seves pròpies mans el duc d'Anjou, va ser un dels valents que allà van morir. Els seus ulls es van tancar abans que les seves mans deixessin d'empunyar l'arma mortífera; va morir sense haver aconseguit el premi de la seva gesta, sense haver aconseguit satisfer el desig de venjança que cremava en el seu cor. El seu secret va morir amb ell. I així és la veritat, nobles Artal i Isabel de Mur. Per més que l'interrogueu, el trobador no podrà dir-vos la causa d'aquell odi que va induir Angelo, en tan malaurat dia per a ell, a vendre la seva pàtria per dur a terme un particular anhel de venjança. Ningú sabia el seu secret, que la sort de la guerra va donar tan de sobte a guardar al sepulcre. El seu germà Gaetano va desaparèixer del campament de D. Alfons, així que va tenir notícia de la mort d'Angelo, i precisament perquè el seu secret va quedar a tots desconegut, el nom d'aquells dos joves no ha estat conservat per la història LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 463 més que com el nom ple d'oprobi de dos vulgars i vils traïdors. De totes maneres, i tornant al nostre propòsit, tot i que l'empresa va fracassar, la presa i defensa de la torre pels expedicionaris nocturns no va deixar de produir un efecte favorable, sent causa de la pèrdua de la ciutat. Mentre que contra la torre, on tan obstinadament es defensava un grapat d'homes, acudia la major part de les forces de Nàpols, el rei D. Alfons va tenir ocasió de passar amb les seves a la porta de Sant Genaro, la qual havien desamparat 300 soldats que s'hi trobaven de guàrdia, pel terror que els va causar en aquella confusió la falsa veu escampada per la ciutat que ja el monarca aragonès estava dins d'ella amb el seu exèrcit. Galceran Destorrens, conseller de Barcelona, que servia al rei en aquella guerra amb un terç de valents catalans, gent resolta, va atacar vigorosament aquesta porta, i acostant escales al mur va pujar decidit amb els seus soldats, que escampant-se precipitadament pels carrers van començar a donar grans crits de «Victòria per Aragó! Nàpols és nostra!» Aprofitant Galceran Destorrens aquell primer moviment de terror que va trastornar els assetjats, va obrir la porta de Sant Genaro a l'exèrcit de D. Alfons, que va penetrar dividit en tres divisions, manades pels tres il·lustres caps d'elles D. Lope Jiménez de Urrea, D. Ramon Boíl i Don Jimén Pérez de Corella. Quan el duc d'Anjou abandonant la torre de Santa Sofia va acudir amb tota la seva gent cap a la porta de Sant Genaro, ja era inútil. La ciutat era de D. Alfons. Coneixent llavors el d'Anjou com d'impossible era la defensa, va haver de retirar-se a tota pressa a Castel Nuovo, d'on va passar després a embarcar-se en una galera genovesa que el va portar lluny del seu perdut regne. 464 VÍCTOR BALAGUER Així va ser com el magnànim Alfons es va fer amo d'una de les més grans, més belles i més riques ciutats del món, fent brillar en tan gloriosa empresa, al costat del seu valor, la seva clemència, ja que immediatament que es va veure vencedor va manar cessar el saqueig amb pena de la vida, i ell mateix, posat al capdavant d'un brillant esquadró de cavallers, va anar recorrent els diferents barris d'aquella vasta població per impedir els excessos dels seus soldats. Aquesta jornada, memorable en les nostres cròniques, va ser assolida per Alfons el dia 2 de Juny de 1442. X. Diversos dies va romandre Odó a casa dels senyors de Mur, sent afalagat i obsequiat de manera extraordinària pels dos germans, als quals va tenir encara ocasió de relatar algunes anècdotes històriques que li van demanar. Durant la seva permanència en aquella casa, va tenir freqüents converses amb Isabel i va acabar d'apreciar en tot el seu valor el caràcter dolç alhora que resolt, tendre al mateix temps que enèrgic d'aquella dona, tipus particular, barreja agradable de sentiments virils i afeccions femenines. A més, Isabel simpatitzava estretament amb el trobador per raó de les seves opinions polítiques, que eren en tots dos les mateixes. Tots dos creien que la Corona d'Aragó marxava a passos de gegant cap a la seva decadència des que el Parlament de Casp, o per millor dir, des que Sant Vicent Ferrer, que va ser l'ànima d'aquella junta, havia posat al tron Ferran de Castella; tots dos deploraven amargament la ruïna ine- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 465 vitable i propera de la seva pàtria, sense fer-se il·lusions amb l'engrandiment, auge i glòria d'Alfons el Magnànim, ja que no creien que els seus successors fossin homes capaços de conservar el que aquell havia guanyat; els dos, en fi, havien combatut pels drets del poble, per la causa de la llibertat i de la independència, contra l'opressor D. Joan II. Mentre Odó va ser a Lleida, va ocupar dues nits en improvisar i cantar algunes populars cobles davant d'una reunió de ciutadans que s'havien congregat expressament per sentir-lo. Odó, com a veritable trobador, amb el mateix entusiasme contava una tradició als salons aristocràtics d'un palau, que cantava una cobla al racó d'una pobra i fosca cabana; i fins i tot, fins a cert punt, més satisfacció sentia en difondre els assumptes històrics i tradicionals entre el poble, ja que es figurava fer amb això —i en efecte ho feia— un veritable bé al seu país. Entre els diversos contes i les diverses cançons amb què el trobador va entretenir agradablement aquelles dues nits el seu auditori, citarem dos cants populars i molt coneguts, i que no van ser per cert els que menys aplaudiments i felicitacions li van valer. ELS ESTUDIANTS DE TOLOSA i. A la ciutat de Tolosa, Tolosa la bella, habiten tres estudiants germans a qui envegen els homes i idolatren les dones. Van sortir una tarda, tarda bonica, de passeig pel camp, a respirar l'aire fresc sota la verda arbreda que s'alça a les vores del riu. Es troben amb tres dames, dames gentils, que dis- 1 Imitació i en alguns passatges traducció de la coneguda poesia catalana del mateix títol. TOM XXII 30 466 VÍCTOR BALAGUER corren alegres entre els arbres com pardalets buscant el niu. Dient-los van amors, amors i facècies, els tres gallards estudiants la trista història dels quals us explico. Diu l'un a la seva dama: «Dama honesta, si em vols per marit, tres dies et seré constant.» Diu l'altre a la seva bellesa: «Bellesa estimada, si vols ser la meva estimada, et donaré més joies i gales que pot tenir una reina.» Diu l'altre a la seva senyora: «Senyora meva, si m'heu d'estimar, estimeu-me aviat, que la constància en el meu cor és un ocell volant.» Les tres dames són nobles, nobles i honestes, i juren per qui són venjar en els estudiants tal greuge i tal descortesia. Ja han parlat al senyor jutge, jutge inhumà, que mana empresonar els germans i els sepulta a la tomba d'una presó. Presos estan els pobres, pobres mossos, i el menor es tira dels cabells, s'arrenca les barbes, es desespera i es lamenta. — «No ploris, germà, germà estimat, que el nostre germà gran és a França servint el duc de Rohan. » Quan sàpiga que entre barrots, barrots infames, aquí ens tenen, vindrà corrent a matar el jutge i tots els seus escrivans.» Des d'una finestra, finestra enreixada, el senyor jutge que els ha sentit així els diu: «Callau, callau, presos, que ja us en trauran d'aquí.» A les quatre de la tarda, tarda fatal, els van traient de la presó per portar-los a ajusticiar. Jinet a cavall, cavall negre, acaba d'arribar el seu germà gran, el que era a França servint el duc de Rohan. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 467 — «Digueu-me la fondista, fondista de Barrabàs, a on va tanta gent? Què signifiquen aquest soroll i aquest aparat marcial?» — «És que ha sonat l'hora, hora terrible, en què s'han de penjar tres pobrets estudiants per haver estat massa galants.» — «Per Jesús viu que calleu, que calleu la fondista, que els tres són els meus germans i els vinc a cercar.» Els seus ulls brillen, brillen com raigs; baixa del cavall negre, puja al cavall blanc, i tant corre, que amb els cascos del seu corser arrenca foc de les pedres. Desembeina l'espasa, l'espasa venjadora, i furiós es precipita com el torrent des de dalt de la muntanya. Arriba al peu de la forca, forca maleïda, quan els seus germans acaben de fer el seu últim badall i. Vessant llàgrimes, llàgrimes de fel, fa un petó al front a cadascun dels cadàvers, dient: «Déu us perdoni, germans!» «Adéu, ciutat de Tolosa, Tolosa la bella; bé de mi te'n recordaràs quan t'hagi entrat a foc i sang. »En sang del senyor jutge, jutge inic, jo em rentaré les mans, i han de nedar els meus cavalls en la sang de les teves donzelles. » Adéu, ciutat de Tolosa, Tolosa la bella; aviat lluirà terrible i espantós el tremend dia de la venjança.» I Aquesta idea en castellà està molt lluny de tenir l'expressió enèrgica i terrible que en l'idioma català, en el qual diu: Quan fou al peu de la Forca Ja'n sentí el darrer badall. 468 VÍCTOR BALAGUER LA TOMBA AL RIU 2. Us explicaré la història de dos amants, belles ànimes entusiastes, a qui somreien la joia i la ventura, davant de qui s'obria un esdevenidor ple de goigs i d'encants; però ai! la desgràcia els va embolcallar un dia amb el seu mantell de llàgrimes, dolors i amargors, i els amants jauen sepultats en el fons del riu. Heu assistit mai, amb el cor ple de plaer, a l'espectacle esplèndid d'un matí de maig, formós, serè, clar, ple d'amor, de poesia, d'encants i delícies? Quina meravella rient! Quina magnificència superba! Però ai! A vegades succeeix que un vel de dol es corre sobre el cel, els núvols s'agrupen, el dia s'enfosqueix, els arbres ploren, els rius es desborden, i horrisona la tempesta es proclama senyora de l'espai. Tal fou la vida de Blancafort. Joies, ventures i gaudis, cobert tot de sobte per un vel de dol. Una tarda brodava amb or una banda, i quan li faltaven fils hi posava cabells seus, que de la seva cabellera a l'or no hi havia gran distància. Era aquella banda una penyora d'amor que destinava al seu estimat; però ai! el seu pare va entrar a l'estança, greu el posat, arrufat el rostre, i en veure la seva faç ombrívola, dels seus dits va deixar anar l'agulla i dels seus ulls una llàgrima. La Blancafort té una torre per morada, una torre que banya els seus peus al riu, trista com un remordiment, ombrívola com una nit sense lluna, negra com ànima en pena. La donzella treu el cap per la finestra, sospira, plora, crida amb veus de desesperació al seu 2 L'assumpte d'aquesta cobla està pres, com el de l'anterior, d'una cançó catalana. Ambdues les publica D. Manuel Milà en el seu Romancerillo catalán. i LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 469 amant; però, ai! el seu amant no arriba i ella està condemnada a no sortir d'allí fins que entregui la seva mà a l'odiat baró a qui l'havia ofert el seu pare. La nit protegeix l'amant. El foc del cor brolla pels seus ulls, la sang bull a les seves venes, el desig de salvar la seva estimada l'anima, l'esperança de viure tota una vida d'amor en els seus braços el sedueix, i esperonant el cavall el llança al riu perquè el travessi nedant; però ai! creuen ràfegues de propera tempesta i el cel està negre com el cor d'un assassí. «Desperta, estimada meva, desperta! El teu amant és qui és aquí, el teu cavaller. Una escala de seda baixa de la teva finestra, i al peu hi ha el meu cavall que ens espera. Vina, amor de la meva vida: com una ploma et portaré als meus braços.» Blancafort ha abandonat ja la torre, i tímida com el colom palpita als braços del cavaller, d'amor defallint i de ventura; però, ai! els núvols s'han obert, l'aigua cau a torrents, el riu baixa desbordat. Amants, amants infeliços, la joia no es va fer per a vosaltres. La mort ferotge amb somriure d'hiena us estén a meitat del camí els braços per ofegar-vos en ells. Somrieu, afronteu el perill, llanceu-vos a través de la borrasca, forjeu-vos il·lusions de joia i quimèriques esperances de salvació; però, ai! el rugit de la tempesta serà l'únic cant del vostre casament, el llamp la torxa del vostre himeneu i el riu el vostre tàlem nupcial. Res no tem el cavaller portant als braços la seva estimada. El perill major és poc per a la seva ànima gran. Què li importen les fúries dels elements, si estreny contra el seu cor, com un talismà de ventura, la vida de la seva vida? El cavall es llança generós; però, ai! el riu baixa amb ímpetu, arrossegant arbres, fus- 470 VÍCTOR BALAGUER tes i pedres. El cavall s'enfonsa fatigat; els amants s'estrenyen en un últim i tendre abraç, i les onades passen per damunt dels seus cossos. Ai! el riu és la tomba de la parella enamorada. La permanència d'Odó a Lleida es va perllongant insensiblement. Els seus desitjos eren de prosseguir la ruta que s'havia traçat; però existia alguna cosa superior a la seva mateixa voluntat, i aquest alguna cosa era una força secreta i incomprensible que el retenia. S'hagués dit que estava encadenat al costat d'Isabel. Profunda impressió havia causat en el nostre heroi el caràcter guerrer alhora que dolç d'aquella simpàtica bellesa, i s'hagués donat per molt content de passar al costat d'ella, en muda i contemplativa adoració, els dies que li quedessin de vida. No obstant això, va fer un esforç sobre si mateix, va apel·lar a la seva força de voluntat, va cridar en la seva ajuda la reflexió, filla del seu pundonor, i una tarda va anunciar la seva partida per l'endemà. Va creure llavors —dolces il·lusions d'una ànima enamorada!— llegir en els ulls d'Isabel una vaga expressió de sentiment i dolor sobtats, i això li va ser més grat que el millor dels seus triomfs. Una paraula sola que llavors hagués pronunciat aquella dona estimada, l'hagués fet caure boig d'amor i felicitat als seus peus, fent-li oblidar fins i tot la santedat de l'objecte que es proposava recorrent ciutats, llogarets i castells. Afortunadament, aquesta paraula no va sortir dels llavis d'Isabel, que va guardar en el més íntim del seu cor el sentiment que li pogués causar l'anunci de la partida d'Odó. Només va contestar per demanar a aquest que, ja que marxava l'endemà, accedís a cantar aque- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 47I lla nit algunes troves, a tal efecte convidaria diverses dames amigues seves que li havien manifestat desitjos de sentir el trobador. El menor dels desitjos d'Isabel era una ordre per al nostre Odó. La vetllada es va passar, doncs, agradablement, i les dames que van concórrer, joves i belles gairebé totes, van escoltar amb gust els cants del trobador, que van versar sobre històries i llegendes d'amors. XL De Lleida, on va romandre alguns dies festejat, estimat i pròdigament recompensat, Odó va passar a Bell-lloc, i tan a bon temps va arribar, que bé es pot dir que enlloc va ser com allà acollit amb tant d'entusiasme i alegria. És que va encertar a arribar el mateix dia que en la senyorial morada de Bell-lloc tenien lloc les noces d'una de les filles d'aquella casa amb l'intrèpid marí Guillem d'Anglesola. L'aparició d'un trobador en moments tan faustos i en ocasió tan propícia, no podia menys que donar relleu a la festa que es preparava. Odó es va trobar allí amb un auditori tan nombrós com escollit, compost de belles i amables dames, de nobles i reputats cavallers, llestos tots a sentir amb gust els seus cants i a obrir el seu cor a les emocions que en ells despertessin els comentaris de glorioses tradicions i velles històries. — Ja res no falta a la felicitat d'aquest dia, que ha de ser d'etern record — va dir el d'Anglesola agafant per la mà Odó i presentant-lo a la seva bella desposada Margarida de Belloch: — gentils dames han vingut a honrar-nos amb la seva presència; cavallers d'il·lustre pro- 472 VÍCTOR BALAGUER sapia s'han ofert a tornejar, cobdiciosos de l'aplaudiment de les belles; els vassalls alegraran la jornada amb els seus jocs i les seves danses, i per a cabal complement, aquí arriba un trobador que farà ressonar aquestes voltes amb els seus cants entusiastes. — Benvingut sigui a la mansió dels Belloch — va contestar la Margarida amb una graciosa salutació i un somriure encara més graciós. — Ja altres vegades s'han sentit en aquesta mateixa sala les càntigues inspirades dels trobadors, que segurs estaven, en arribar aquí, de trobar franca hospitalitat i atent auditori. Els meus nobles avantpassats tenien a honra protegir els dignes i savis professors del gai saber: nosaltres, els seus humils descendents, hem de tenir en estima si més no el que ells tenien a honra. Odó va donar les gràcies amb cortesia expressiva, es va inclinar i es va perdre entre els convidats, en els grups dels quals va trobar diversos dels senyors que pocs dies abans l'havien escoltat a Benavent. La cerimònia d'aquell casament havia atret una considerable concurrència. Immens era el gentiu que ocupava els voltants del castell, havent-hi acudit gent fins dels llocs més llunyans, no només per assistir a la festa que es preparava, sinó també per gaudir i participar dels donatius que era de creure que es farien al poble, atesa la liberalitat i esplendor dels Belloch i dels Anglesola. Molts eren també a l'interior els convidats particulars, distingint-se una porció de donzells, que així es deien els fills dels cavallers de l'esperó daurat "^f i no pocs joves mariners, germans 1 Tal era, en efecte, el nom que es donava a Catalunya i València, mentre no eren armats cavallers, als fills d'aquests. Diu un Tractat de noblesa que tots els fills dels cavallers catalans d'esperó daurat tenien obligació d'armar-se cavallers abans de complir LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 473 d'armes d'Anglesola, que amb ell havien combatut a les ordres del famós almirall Vilamari en aquelles cèlebres expedicions marítimes que tant de crèdit van donar a l'últim any del regnat de D. Joan II. Com que es va tractar de solemnitzar el casament amb un dia de goig i d'entusiasme, s'havia disposat una festa de la qual, encara que sigui incidentalment, ens ocuparem, encara que no sigui del nostre propòsit. Al costat del castell i en una esplanada la més pròpia per al cas, es va preparar la tela i estacada amb el catafalç per als jutges i el tron destinat per a la reina de la bellesa, que ho era de dret aquell dia la jove desposada Margarida de Belloch, ja que per festejar-la es feia. Gairebé tots els convidats prenien a la festa part més o menys directa, segons l'ofici que s'havien encarregat d'omplir. Quan va arribar l'hora, la multitud va anar ocupant les galeries, mentre que la comitiva sortint del castell feia una volta per fora de l'estacada al so de les trompetes, les caixes i els pifans. Entraren primer a la plaça els mantenidors, armats amb armes de torneig. Les seves calces i tonelets eren de tela d'or, plata i blau, per ser els seus colors blau, blanc i groc. Tots usaven cadena d'or i mitges encarnades, dos senyals innegables i inequívocs per mostrar que eren cavallers. Portaven les cimeres de plomes dels mateixos colors que ressaltaven en el seu vestit; anaven amb els seus padrins al davant, i els seguia l'andador portador de la safata en què es veien els premis que s'havien de repartir als més destres. Tancaven la els trenta anys, sota pena de ser tractats com a plebeus. També estava expressament previngut que cap fill de cavaller no s'assegués a menjar a la taula del seu pare abans de ser armat o d'haver rebut el cíngol militar. 474 VÍCTOR BALAGUER marxa dos joves patges amb les banderes de les cases d'Anglesola i de Belloch, que es van col·locar al catafalç dels jutges. Els mantenidors es van presentar a aquests últims, i van ser immediatament a recollir-se a les seves tendes, després d'haver manat penjar d'una columna que s'alçava a l'entrada de la plaça una rodella amb un cartell en què donaven raó de la festa i, callant els seus noms, desafiaven els aventurers. Llavors es va sentir per l'altre costat de la plaça un gran estrèpit d'atabals i trompetes i es va veure entrar quatre mestres de camp, genets en briosos cavalls, que amb un lluït acompanyament de cavallers escortaven la reina de la bellesa, que es va dirigir al seu tron. Margarida de Belloch estava bellíssima, i realçava la seva bellesa l'estrany i capritxós vestit que portava. Era una roba d'una factura particular, escotada i molt curta, amb mànigues de mitja punta de ras de carmesí, folrades de tela de plata. Sembrada es veia tota aquesta roba de traus de perles i adorns d'or molt ric. Portava una gorguera de gasa i plata que li cobria només el pit, mostrant el coll descobert i ple de collarets d'or i pedres; els cabells solts, encara que en trenes, li penjaven per les espatlles i esquenes com uns cabdells d'or, completant el seu pentinat una senzilla corona que cenyia el seu blanc front, i unes plomes que ondulants s'inclinaven baixant fins a acaronar les seves nues espatlles. Sota la seva roba carmesí portava una faldilla de plata curta fins al genoll, i sota d'aquesta una altra blava que li arribava als peus, totes molt ricament guarnides. Els mestres de camp anaven amb cotes blaves, bandes encarnades, gorres amb plomes dels mateixos colors, duent penjades de rics talabards aquelles espases que es deien de falç per la seva forma semblant a la d'aquest instrument, i amb les quals donaven els ca- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 475 vallers el cop a l'altibaix, buscant el cap del contrari. Les seves mans empunyaven els bastons daurats, insígnia del seu ofici en aquell acte. Pel que fa als seus cavalls, els portaven amb guarnicions a la francesa, pitrals de cascavells, frens i estreps daurats. Ara, pel que fa als altres cavallers, que eren en gran nombre, estaven dividits en seccions, amb els seus corresponents caps de quadrilla, que ho eren els cavallers que ells mateixos s'havien elegit. Cada quadrilla usava diferents colors, diferenciant-se particularment en els adorns i guarniments dels seus cavalls. Després de saludar la reina de la bellesa, els jutges i les dames, la comitiva va fer un passeig per la plaça, i va sortir per deixar que entrés una quadrilla de caçadors, que es van presentar vestits d'una manera uniforme i amb molta elegància, sobresortint en els seus vestits els colors lleonat i plata. Formaven aquesta quadrilla 16 monters a peu i sis a cavall, els de a peu amb venables i canyes per caçar llebres; els de a cavall amb falcons i gerfalcs al puny, i tots amb bocines penjades en bandolera. Anaven a més d'aquests, caçadors proveïts de fures, mussols i agrons, i de traïlla llebrers, gossos de caça i podencs, portant a les seves xarxes moltes aus i animals vius per poder deixar anar a la plaça, com conills, llebres, perdius, coloms, tórtores i pardals en molta quantitat. Aquesta era la quadrilla que havia de començar la festa. En arribar a un punt de la plaça, i a un senyal convingut d'antuvi, tots van aplicar les botzines als llavis i van deixar sentir un d'aquests vigorosos tocs de caça, com tants estaven acostumats a sentir les muntanyes i les selves en aquells temps, estranys i salvatges halalis que feien saltar de goig els llebrers i estremir en el fons dels seus ignorats asils els innocents animals, hostes tranquils dels boscos. En se- 476 VÍCTOR BALAGUER seguida van tirar la caça, van deixar anar els gossos i els falcons, i es van escampar en diferents direccions per la plaça, lluint la seva habilitat, destresa i coneixements, i fent una caça molt graciosa; espectacle que va haver d'agradar sobremanera a les dames, a jutjar pel molt que el van celebrar i pels aplaudiments amb què, pròdigues alhora que justes, recompensaven el caçador que més destre apareixia o més hàbil es mostrava. Acabada aquesta diversió, que va durar llarga estona entretenint agradablement els espectadors d'ambdós sexes, van tornar a entrar els cavallers, passant a les seves curses de dos en dos, amb llances, parelles i iguals, corrent una a pèl i l'altra a repèl, segons clàssica expressió de l'època; després va començar el lloc dels bridons a fer els seus tornejos al galop uns rere els altres, donant la volta a la plaça; després es va fer el joc de les alcancíes, fugint uns, atacant altres; i per fi els cavallers errants van prendre les seves llances en riste i les van córrer a un estafermo, acabat això, el lloc dels bridons va trencar llances a terra. Tots aquests exercicis van entretenir no menys agradablement les dames i la concurrència, donant lloc a alguns cavallers per lluir el seu garbo i gentilesa, la seva mestria en l'equitació i el seu coneixement en el maneig de les armes. Més d'una vegada les belleses que els contemplaven van esclatar en exclamacions i en aplaudiments, espoleant els seus ja animosos brius amb veus de triomf i amb crits de guerra; que les dames d'aquells temps, menys tímides que les de la nostra època i educades d'una manera més viril, s'entusiasmaven amb semblants espectacles guerrers i prenien en ells una part molt directa. Acabat aquest simulacre militar, es va armar en un moment una valla per tornejar a peu davant de la tenda dels mantenedors, els quals van sortir amb els seus pí- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 477 fanos, caixes i padrins al davant, a defensar el contingut del cartell. Es van desmuntar tots els cavallers errants, i trets els esperons van quedar a punt per a lluitar. Van tornejar tots aleshores amb els mantenedors a tres bots de pica i cinc cops de llança, quedant uns i altres sumament airosos i lluïts, i posant veritablement en conflicte els jutges per a distribuir els premis. Tampoc en aquest tercer espectacle van poder guardar silenci les dames, ja que sense disputa assistien a l'acte millor de la festa. Van onejar les seves bandes i mocadors, van llançar les mateixes exclamacions triomfals, i van fer ploure els seus aplaudiments sobre el cavaller que millor manejava la pica o l'espasa, celebrant un bot en els uns i en els altres una finta o un molinet. Va acabar amb aquest exercici el torneig, i els jutges van passar a distribuir els premis, que Margarida de Belloch amb les seves pròpies mans va donar als cavallers que millor els havien merescut, Odó, que aquesta curiosa festa va presenciar des d'un lloc privilegiat, es va unir a la comitiva quan aquesta es va retirar al castell, i va assistir, també en lloc preferent, al banquet esplèndid que es va donar als convidats, servint-los menjars delicats, viandes saboroses, apetitoses fruites, tot en abundància, i selectes vins catalans, que aleshores, amb més justícia de la que se'ls fa ara, eren celebrats per tot el món. Havia arribat mentrestant l'hora prefixada en tots els festins de cerimònia perquè la copa de plata de l'amo de la casa recorregués les files dels convidats. La va omplir el coper d'un vi exquisit, i la va presentar, doblegant un genoll, a Margarida de Belloch, que aixecant-se amb un graciós gest va brindar per tots els concurrents i va mullar tot seguit els seus llavis en el dolç licor. Immediatament va començar la copa a fer la volta a 478 VÍCTOR BALAGUER la rodona; es van animar els semblants; van espurnejar els ulls; es van deslligar les llengües, mudes o comedides fins aleshores; es van desencadenar, bé es pot dir així, els torrents de l'alegria, i l'assemblea va presentar un veritable aspecte de tumult. Tots parlaven alhora i pocs s'entenien. Uns departien d'amors i de lluites, altres de justes i de torneigs, alguns explicaven aventures i proeses, diversos referien escenes de pura galanteria, i mentrestant la copa no deixava de circular, aturant-se només a les mans d'aquell a qui arribava el precís moment que li era necessari per apurar el seu contingut. Una veu es va deixar sentir de cop. — Entre nosaltres hi ha un trobador, i la seva lira roman muda i els seus llavis encara no s'han obert. Aixeca't, cantant inspirat. Brilli als teus ulls el foc de l'entusiasme; desperta les dormides veus de la lira; que aquestes voltes repeteixin estremides els teus cants, i que els nostres pits s'enardesquin en sentir dels teus llavis l'elogi dels nostres avis guerrers. Infinita quantitat de cavallers van donar suport al que acabava de dir Anglesola, que va ser qui així va parlar. La mateixa heroïna de la festa es va girar cap a Odó i li va demanar un cant. El trobador va agafar la seva lira; va ocupar un seient des del qual pogués ser per tots sentit, i al grat so del seu melangiós instrument es va posar a cantar amb veu bastant feble al principi, si bé després es va anar gradualment exaltant, no tardant gaire a arribar a un punt tal d'animació, que va començar a passejar ferotgement els seus ulls per l'estança, captivant l'atenció dels seus oients, més que amb el seu cant, amb els seus inspirats gestos i arrogant continent. Heus aquí el que va cantar. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 479 ELS BARONS DE LA FAMA. (734.) Presteu-me la vostra atenció, belles dames; escolteu-me tots, nobles cavallers, i vós en particular, hermosa senyora, aquella en el front verge de la qual ha estampat avui l'himeneu el seu càndid petó d'amors. El trobador cantarà, i encara que no consagrarà el seu cant a les glòries de la vostra família, us brindarà, tanmateix, amb un record d'aquesta altra família que us estén amant els seus braços i us acull, blanca coloma, en un niu d'amor i de ventura. I no creieu que perquè el trobador deixi de cantar els vostres, tinguin menys mèrit o menys glòria. No, senyora: il·lustre és la vostra família i brilla entre les primeres; Catalunya no pot oblidar els Belloch, i en cada pàgina de la història del nostre país, senyora, hi ha inscrit el nom d'un dels vostres avantpassats. Quin cronista, senyora, quin trobador o quin simple joglar no coneix Gispert de Belloch, el que va venir a Barcelona amb el vellós Guifré, el que el va seguir en totes les seves campanyes amb el seu fill Guillem, prestant-li tots dos el tribut del seu braç, de la seva espasa, de la seva sang i de la seva vida? Oh raça de lleialtat, de noblesa, d'heroisme per patrimoni! Gairebé tots els Belloch han mort al camp de batalla, embolicats en el sudari de la seva pròpia armadura, sent portats a la tomba sobre els escuts dels seus germans d'armes. No evocaré avui amb el meu cant les ombres preades d'aquests dignes cavallers, que és a tu a qui em dirigeixo, noble Guillem d'Anglesola; a tu, descendent d'un dels barons de la fama i hereu del seu nom. El teu bressol és tan noble que corre a la par amb el dels prín- 480 • VÍCTOR BALAGUER cips, el teu nom és familiar a les cròniques i estimat pels trobadors. Alça orgullosa el front i escolta el cantor que la teva atenció demanda. En el silenci de la nit i en la soledat de les muntanyes pirinenques que eleven les seves crestes punxegudes com si amb elles tractessin de foradar el cel, s'ha sentit el so d'una trompa guerrera i s'han vist nou homes lliscar com ombres entre els arbres. Nou cavallers són que es reuniran a la tenda d'Otger, el de la maça d'armes, el del castell de Cataló, el governador d'Aquitània. Déu us guardi, paladins de la fe, guerrers de la creu! El cel us ha destinat per a l'alta empresa de fer fora els infidels d'aquesta florent comarca que ha de dir-se Catalunya; el cel us ha elegit per donar llibertat als qui gemeguen i per passejar triomfant el penó de la independència, clavant-lo com un talismà sagrat a la torre més alta d'inexpugnables castells. Déu et guardi a tu el primer, Otger Cataló, que has de donar nom amb el teu al país que conqueris 1. Déu et guardi a tu, Dapifer de Montcada, branca il·lustre dels comtes palatins ducs de Baviera, que a tres reis moros has de rendir als teus peus i conqueridor d'Urgell has de proclamar-te. Déu et guardi a tu, Galceran de Pinós, noble i august com el nom de la ciutat que va ser el teu bressol 2, i a vosaltres, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Guillem de Cervelló, Pere Alemany, Gispert de Ribelles, Roger d'Erill, i a tu, 1 Tal era, en efecte, l'opinió més vàlida aleshores. La història s'ha encarregat posteriorment de destruir-la. 2 Era fill de la ciutat d'Augusta a Alemanya. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 481 per fi, Ramon d'Anglesola, cavaller il·lustre, fundador d'una raça de gegants i tronc d'una família d'herois. Aquests són els nou cavallers que es reuneixen en el silenci de la nit amb Otger, i juren solemnement per les seves espases en creu seguir-lo al combat, lluitar per la fe, combatre sense descans fins a alliberar la comarca dels moros. — «Guerra sense treva a l'infidel! Venjança i guerra!» criden els arriscats paladins, i els ecos de les muntanyes, despertant sobtadament del seu letàrgic somni, envien a les valls la seva veu cavernosa que repeteix amb terrible accent: «Venjança i guerra!» Tremeu, infidels! Prosterneu-vos, impius, i acateu la misericòrdia del Senyor! Els nou barons de la fama us cauran a sobre com el núvol que esclata i tala els camps amb la seva destructora calamarsa. Enrere! Enrere! Els vostres exèrcits desapareixeran com columna de fum que dissipa el vent; els vostres penons de guerra seran trofeus sobre els quals s'elevarà entre una aurèola de glòria l'estendard sant de la creu. Gràcies als esforços d'Otger, aviat s'ha format un exèrcit imponent que es divideix en tres cossos, manats cadascun per tres capitans. Montcada, Pinós i Mataplana es posen al capdavant del primer; Cervera, Cervelló i Alemany manen el segon; Anglesola, Ribelles i Erill són els caps del tercer. Otger Cataló s'ha quedat com a capità o general de tota la divisió. Acompanyats de Déu, ferms en la seva fe, confiats en la seva bona causa, aquells dignes guerrers penetren per les riberes del Garona; creuen les valls d'Aran, i presenten batalla als moros que en prodigiosa multitud s'avancen a rebre'ls. Misericòrdia de Déu! TOM XXII 31 482 VÍCTOR BALAGUER dies de dol i de sang! jornades de matança i extermini! Lluiten com tigres carnívors no hi ha pietat, no hi ha quarter no hi ha clemència! Sentiu? Sentiu?.... Els clarins i atabals deixen sentir les seves marxes guerreres i toquen sense parar l'atac; els moros llancen els seus udols salvatges; les armes es xoquen amb un estrèpit que inflama els valents; infidels i cristians es precipiten els uns contra els altres i lluiten cos a cos, home a home. El sol veu reproduir-se el seu lluminós globus en cent tolls de sang. Endavant, fills de la fe!.... Valor i resolució!.... Vengeu la cristiandat trepitjada per aquesta tropa de gossos famolencs que han caigut com una plaga de verinoses llagostes sobre la Marca d'Espanya 1. Extermineu aquesta multitud de voluptuosos tirans que han robat a les mares les seves filles per fer-les les seves concubines, i als pares els seus fills per convertir-los en eunucs dels seus serralls!.... Endavant, defensors de la creu, barons de més fama!.... Què importa que sigueu menys? No lluita Déu amb vosaltres? No va matar David Goliat? Endavant per l'amor del Crucificat!.... Que no quedin enrere sinó els cadàvers! Davant vostre hi ha la immortalitat i la glòria; darrere la infàmia i la deshonra!.... Jornades d'honor i glòria, el trobador batega de goig i d'entusiasme quan us canta. El sol que llueix ja il·lumina un terra lliure. Guerrers il·lustres, barons, fills mimats de la fama, entoneu l'himne de victòria sobre el camp sembrat de botí, i els instruments de guerra amb els seus bèlics accents acompanyin 1 Marca. El mateix que comarca o territori. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 483 els vostres cors de ventura! Soneu, trompetes i atabals!.... Ben t'has portat, Otger Cataló! Amb la teva mà tacada de sang d'infidels eixuga la suor copiosa que del teu rostre raja. La victòria és nostra. Els moros han fugit aterrats deixant-te amo d'aquelles riques valls d'Aran, de Pallars, de Capcir i de Cerdanya. Descansa ja de les teves marcials fatigues i deixa en repòs aquesta maça d'armes que has manejat com un gegant, triturant amb ella els cranis de cent enemics. Dóna treva tu també al fatigat braç, Ramon d'Anglesola. Estira't sobre aquesta pell de lleó* que has guardat com a trofeu de la vencedora lluita que vas sostenir un dia amb el rei de les selves. Dorm tranquil i deixa quieta al teu costat aquesta enorme espasa de dos talls, que només un braç hercúli com el teu pot manejar amb la facilitat d'un jonc. Tals proeses has dut a terme, el d'Anglesola, que la teva mateixa amant, la fama, se n'admira. Descanseu també vosaltres, Montcada, Erill, Ribelles, Alemany, Cervera, Cervelló, Pinós i Mataplana. Baixi el son a inclinar les vostres parpelles, mentre de peu al costat de les vostres tendes queden en vetlla els trobadors per cantar-vos, així que us desvetlleu, l'himne sant de la llibertat. Nobles cavallers que m'escolteu, models d'honor i glòria i miralls de lleialtat van ser els barons als quals Catalunya agraïda ha anomenat de la fama. El seu nom no jaurà mai en l'oblit, ja que van ser els primers restauradors que va tenir el nostre país, i mai la pàtria és ingrata amb els seus bons fills. Van ser un flagell per a la morisma mentre van viure a les fortaleses que es van construir, com les àguiles els seus nius, 484 VÍCTOR BALAGUER en el cim dels penyals. Plens d'ardor guerrer, van lluitar mentre van tenir forces, mentre els va quedar un àtom de vida. Van viure per la pàtria i per ella van morir. Seguiu el seu exemple, cavallers. Si voleu que els homes us respectin i els amics us acatin, sigueu lliures; si voleu que les belles us aplaudin i els enemics us temin, sigueu valents; si voleu que la fama us pregoni i la glòria us somrigui, sigueu nobles; si voleu que Déu us protegeixi i Sant Jordi, patró de la cavalleria, us empari, sigueu fidels; si voleu, en fi, que la història us recordi, els trobadors us cantin i la pàtria us beneeixi, sigueu fills lleials, llestos a lluitar i a morir per la vostra mare pàtria. Tal fou el cant del trobador, cant que va produir gran sensació en aquella assemblea guerrera composta de cavallers tan entusiastes pel plaer com per les batalles, i dotats d'una excel·lent i viva imaginació que, com la corda d'una lira, responia a l'instant en sentir-se ferida pel bard. Tots van aplaudir Odó, i fins i tot hi va haver alguns que es van llançar a abraçar-lo. Un vell mariner, que havia envellit en els combats, va abocar a la copa cisellada el ric vi que devien els convidats a l'hospitalitat, i la va enviar a Odó per un patge, dient-li: — Apura aquesta copa, trobador, en honor dels herois que has cantat; i si després vols recordar la glòria dels nostres antics mariners i lloar les seves marítimes proeses i militars empreses, juro que he de cenyir el teu coll amb aquesta grossa cadena d'or que va posar sobre el meu pit el gran Vilamari l'endemà d'haver rendit la ciutat de Noli. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 485 Va dir, i traient-se la seva cadena la va deixar sobre la taula. — No m'inspiraria el teu or si no fos gran en si mateix l'assumpte que em proposes — va contestar Odó apurant la copa. — Et dono, tanmateix, les gràcies pel teu bon desig, i te les dono sobretot perquè ofereixes al trobador un argument simpàtic per als seus cants. Et complauré. I els seus dits van començar a recórrer les cordes de la seva lira, que durant molt de temps van deixar escapar una harmònica multitud de grats sons, enmig del silenci sepulcral en què jeia l'assemblea esperant que el trobador alcés la seva veu. El nou cant d'aquest no es va fer esperar gaire. ELS HEROIS DEL MAR. Doneu a les meves mans tremoloses la lira dels bards. Despengeu-la del salze melangiós, de les branques del qual la va deixar penjada el darrer trobador que va cantar la llibertat i la independència. Doneu-me-la! Vull cantar. Bull en la meva ment, com un foc abrasador, la inspiració poètica. Veniu, rodegeu-me tots. Des del seu trípode sagrat la pitonissa esquinça el vel de l'esdevenidor, i els seus ulls absorts llegeixen les misterioses pàgines del llibre del futur. Jo veig clarament el passat, i res no s'amaga a la meva mirada escrutadora. Atenció. Us contaré la història de més de dos segles; us diré com d'il·lustre ha estat el passat d'aquesta marina catalana que encara guarda dies gloriosos per a la seva pàtria. Salut, herois del mar! Preclares ombres, aixequeu-vos del sepulcre a la meva veu, i embolicades en els vostres sudaris veniu a creuar davant els meus ulls absorts. Herois el nom dels quals és un monument més imperible i etern que el marbre i el granit, sortiu de la tomba en què jeieu i, tal com heu estat, oferiu-vos a la meva 486 VÍCTOR BALAGUER vista. Vull conèixer-vos, vull parlar-vos, vull tocar aquestes mans que han empunyat l'espasa, i besar aquesta espasa vencedora que ha donat regnes i comarques a la Corona d'Aragó. Sonin els accents de la meva lira a les vostres oïdes com la veu de la trompeta final. Aixequeu-vos, ombres! Us invoco, us saludo, us canto! Com si fossin un estol de gavines a les aigües, es gronxen, es balancegen a la mar les naus que han de partir a una cristiana expedició. Venturós tu, poble de Sant Feliu de Guíxols, que ets el bressol d'aquesta arrogant marina catalana que ha de dominar un dia els mars, fent-se respectar del món tot! Del teu port surt la primera esquadra que no tardarà a ser seguida per una sèrie d'armades vencedores. L'estendard de Pisa flota al costat del del comte de Barcelona, invicte general de l'expedició 1. Santa Croada! A arrencar va als moros aquestes illes Balears, niu i guarida dels pirates berberiscos, i a clavar el penó de la creu sobre les mesquites on insolent oneja l'estendard d'un fals profeta. Mallorca ha caigut, i encara que no han tardat a recobrar-la les armes dels infidels, no tardarà tampoc l'època en què per sempre quedi sota el domini català. Guarda Déu aquesta rica flor que ha nascut del si dels mars perquè un rei gegant l'engasti a la seva rica diadema. Almeria i Tortosa cauen en poder de Berenguer IV, que ha aliat amb la de Gènova la seva esquadra, única vegada que el món ha de contemplar unides aquestes dues potències marítimes, la rivalitat incansable de les quals i la guerra exterminadora de les quals farà que els mars rodin onades de sang algun dia. Alegreu-vos i canteu l'himne de victòria! Tenint 1 Ramon Berenguer III el Gran LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 487 per pilot a Pere Martell, el marí consumat; per director a Ramon de Plegamans, el capità afortunat, i per cap a Jaume I, el rei conqueridor, una esquadra surt del port de Salou, i li basta només presentar-se perquè Mallorca s'humili davant la creu i inclini de nou i per sempre l'orgullosa cervic a les plantes de l'agosarat català. I aquesta altra armada que alguns anys més tard surt del mateix port de Salou, on va? Qui la mana?.... La mana Guillem de Montgrí, l'arquebisbe de Tarragona, el sacerdot soldat, el que amb una mà empunya el bàcul pastoral, mentre que amb l'altra maneja la tallant espasa. Va a conquerir Eivissa, i, com Mallorca, Eivissa es postra davant el guerrer arquebisbe. Fugiu, fugiu, africans marins! Per què veniu a socórrer València, si ja no hi ha remei humà per a ella? Escrit està que ha de caure en poder d'aquest Jaume el Conqueridor, davant el nom del qual els moros dobleguen els genolls. Què signifiquen, rei de Tunis, aquestes dotze galeres i aquestes sis zabres enviades contra l'esquadra catalana que als assetjadors protegeix? El valor dels nostres marins destrossarà la teva armada, com fer-ho pogués l'huracà, i començaran els teus a respectar i témer el nom de Catalunya. Ramon Marquet, ciutadà barceloní, almirall de D. Jaume; tu, en els descendents del qual has de perpetuar la glòria marítima que durant dos segles escoltarà el nom de la teva família, no t'afanyis a dur a terme aquesta expedició a Terra Santa, que, ja no el valor dels contraris, el rigor dels elements desbandarà les naus i et llançarà airat contra les costes inhòspites de Sardenya. Guarda el teu coratge, el teu braó, la teva valentia per a aquesta empresa gloriosa contra Ceuta, en què la fortalesa morisca, enmig de les flames que l'envoltin com un mantell de porpra, ha de demanar per- 488 VÍCTOR BALAGUER dó, oblit i clemència a la brava marineria catalana. Qui ets tu que et presentes a reclamar un lloc en els meus cants? Ah! Et conec malgrat el teu rostre mutilat i les teves ferides que rajen sang. Tu ets Conrat de Llança, estranger d'origen, però català de cor. Salut, Conrat! 1 Ets una de les figures cavalleresques amb més delicadesa dibuixades en la nostra història. Endavant, fill adoptiu de Catalunya! L'Àfrica t'espera i ample és el camp que obre a les teves empreses. Segueix-lo en les seves expedicions, musa generosa del bard, i explica'ns les seves gestes. Amb només deu galeres surt de Barcelona, i tanmateix passeja vencedor i invencible pels mars el penó de Catalunya. Penetra a Tunis, destrona el seu rei Miraboab, cenyeix amb la corona àrab les temples d'un altre príncep, imposa un tribut perpetu en favor dels reis d'Aragó, obliga aquell regne a admetre cònsols catalans, recorre la Berberia assolant-la, aterra la ja vençuda Ceuta, i torna a Catalunya carregat de glòria, d'honor i de despulles. Heu sentit? La veu pausada i lenta d'una campana ha esquinçat els aires. És una campana que toca a vespres. A la veu del bronze sant, que és el senyal de la revolució, una armada nombrosa, conduïda per Ramon Marquet i Berenguer Mallol, barcelonins marins, s'avança esquinçant les aigües fins a Sicília, portant a bord un exèrcit d'aquests llamps de la guerra que es diuen almogàvers. Pere d'Aragó el Gran, als ulls de l'Europa absorta, es ceny la corona I Conrad de Lianza o de Lanza era, en efecte, estranger. La reina Donya Constança, filla de Manfred de Sicília i esposa de Pere III el Gran, el va portar a Barcelona entre els seus patges. Conrad es va educar i perfeccionar a Barcelona. Els cronistes el consideren com un dels millors marins del seu temps, i Muntaner diu d'ell que era el que millor parlava l'idioma català. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 489 de Manfred; i per saludar el rei que Sicília acaba de proclamar amb entusiasme, alliberant-se del tirànic jou de Carles d'Anjou, Pere de Queralt, l'almirall barceloní, conquereix llorers immarcescibles al golf de Nicotera, i entra victoriós a Messina arrossegant amb les seves vencedores galeres 130 naus enemigues. Aixeca't, Neptú de la corona aragonesa. El teu torn ha arribat ja. Aixeca't, invicte Roger de Lauria. La teva ànima fiera sospira pels combats, anheles el fragor de les batalles, i només vius quan esquinces amb la teva galera invencible les crestes escumoses de les onades que vénen a prestar-te el tribut dels seus murmurants cants. Roger, la tempesta et coneix, et respecta i t'obre pas; el mar s'adorm a la teva veu com un llebrer submís; la fortuna jeu als teus peus com un lleó encadenat, i crides sempre que vols a la victòria perquè vingui com a patge d'honor a resguardar amb un dosser el teu front. Mireu-lo! Ningú més intrèpid, ningú més valent, ningú tampoc més ferotge. Malta presencia un dels seus primers triomfs quan Guillem Corner, l'almirall enemic, mor després d'haver vist derrotada la seva esquadra. L'armada napolitana reconeix la superioritat de Roger a les aigües de Sorrento. Roger avança en la carrera de la glòria, dels triomfs, de la immortalitat. Sembra el terror, la mort i la desolació a les costes de Calàbria; el port de Sant Nicolau li obeeix; la ciutat de Policastro es rendeix, i Nàpols el mira amb terror a les seves portes. Davant de Castellammare posa en fuga vergonyosa una esquadra doble que la seva, apoderant-se del príncep de Tàrent; manté dominada la Calàbria; atura en la seva marxa triomfadora, fent-la fins i tot retrocedir desbandada, l'orgullosa armada francesa que subjectar intentava a Catalunya; torna a Nàpols, que s'estremeix en 490 VÍCTOR BALAGUER veure'l, i li deixa a les seves mans el príncep Carles; assetja i redueix Gaeta; sembra el terror a les costes de Provença, apoderant-se d'Aix, la seva capital; envia a Barcelona, com una ofrena a la ciutat comtal, els molts vaixells que ha apresat a les costes provençals, i tanca les seves campanyes amb una brillant expedició a Síria, fent que cent ciutats rendides onegin a les seves muralles el dominador estendard de les barres. I mentre Roger duu a terme aquesta homèrica sèrie de gestes i conquestes, Berenguer de Vilaregut fa tremolar Brindisi, aterra la Morea, penetra a Corfú, que lliura a sac, i destrueix tota la marina de les costes de la Pulla; Berenguer d'Entença senyoreja la Morea, l'Esclavònia i Corfú, i Bernat de Sarrià corre les costes de Nàpols, rendeix les illes de Capri i Procida, pren i saqueja la ciutat d'Asturo, i aterra al seu pas les costes de Sorrento i Pisano. L'imperi de l'Arxipèlag està ja assegurat a la Corona d'Aragó, i una esquadra que porta al seu si una host d'intrèpids i decidits almogàvers, corre a dipositar als peus del tron dels Paleòlegs els cabdills catalans que han de fer tremolar als seus fonaments el soli grec, anant a dictar lleis a la mateixa Atenes, fent que emudeixi la lira melodiosa d'Homer davant els accents de la lira provençal. Decidits marins es llancen després a la conquesta de Sardenya. Un altre Marquet, un Belloch i Bernat de Boxadors, manen les armades expedicionàries. Sardenya es postra davant Aragó, i Pisa cedeix al valor català abandonant-li aquells mars. I què diré de les empreses contra Gènova, aquesta orgullosa rival que per fi va haver de pagar un tribut a la glòria catalana?.... Catalunya, pàtria meva invicta, senyora has estat a la mar, i les nacions totes t'han respectat i acatat com la primera. Els llorers més LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 491 immarcescibles orlen les teves temples comtals, i comptes amb exèrcits d'herois i de capitans que han elevat molt alta la teva fama i han passejat triomfant arreu el teu penó. Gènova ha conegut la darrera el teu poder, i la seva glòria secular s'ha estavellat davant la teva. Tu has domat el seu orgull i marcit els seus llorers. Catalunya no oblidarà mai els Cervelló, els Marquet, els Moncada, els Santapau, els Ripoll, els Descoll, els Cabrera, els Centelles, els Fenollet, els Sinisterra i tants altres guardians del seu honor i fama, que han fet cèlebre i temut el seu nom a Constantinoble, a Gènova, a Venècia, a Sardenya i a Sicília. Herois catalans de la mar, el trobador en el seu cant ha tractat de consagrar-vos un record: no canta les vostres gestes, perquè és pobra una simple cobla per a lloar-vos com es deu. Si he remogut gosat les vostres cendres, ha estat per a lloar-vos en la llengua harmoniosa dels bards davant una assemblea il·lustre. Herois marítims, quan vosaltres existíeu, la meva pàtria era la primera del món. El penó de les barres era rei i senyor dels mars; tremolaven les nacions només de sentir el nom de Catalunya, i ni un peix podia travessar les aigües que gravat no portés a la seva esquena escatosa l'escut d'Aragó. Encara el ceptre dels mars ens pertany, encara l'empunyem amb ferma i robusta mà, encara existeix un Vilamari digne descendent d'aquells gloriosos almiralls. Marins que m'escolteu, sosteniu la fama de la nostra pàtria. Que tremoli el turc; que ens respecti el cristià, i que entre els llamps esplèndids d'un sol d'esperança, s'elevi, sempre vencedor i sempre lliure, l'estendard que per a nosaltres va conquerir Guifré amb la seva sang. 492 VÍCTOR BALAGUER Quan Odó va haver conclòs, l'ancià marí es va aixecar entusiasmat. — Per la Verge de Montserrat, patrona del meu vaixell, que teva i ben teva és la cadena d'or. Recull-la, trobador, i guarda-la en memòria meva. Acabat aquest incident, la conversa va tornar a fer-se general; i encara que es va pregar a Odó que cantés de nou alguna guerrera cobla, es va excusar i només va contar una amorosa llegenda que li van demanar les dames. PONÇ DE CERVERA. (II47-) «No hi ha amor com l'amor que em devora l'ànima. Ni de dia repòs ni dormo de nit. Aborreixo els combats, que eren abans la meva glòria; detesto els militars jocs, que eren la meva única felicitat. Passaria els dies sencers sense moure'm del peu de la seva finestra, com un gos lligat a una cadena. L'adoro amb deliri, comte, amb idolatria, amb desesperació. Abans que perdre-la preferiria que a mossegades m'arranqués un tigre les entranyes. Si voleu la meva salvació eterna, comte; si en alguna cosa estimeu la meva espasa, que útil us pot ser en les vostres properes empreses; si no voleu que el meu pit destrossat per les fúries m'empenyi a un crim, doneu-me en matrimoni la vostra germana. He de fer-la tan feliç i tan benaurada, que la reina major de la terra envegi la seva sort. » Així va parlar Ponç de Cervera, senyor de Castellfollit, al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. El comte el va mirar amb les celles arrufades, sorprès per tal petició; va arronsar les espatlles sense contestar, com si hagués sentit la proposta d'un boig, i va passar de llarg seguit dels seus cavallers i cortesans, amb els quals es dirigia a la capella per pregar i demanar a Déu que LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 493 protegís les seves armes en l'empresa que contra l'àrab Tortosa projectava. La ira va espetegar als ulls de Ponç de Cervera, i la seva mà convulsa va buscar el pom del seu punyal entre els plecs del mantell. La reflexió va venir aviat afortunadament a ofegar en ell tan insensat rampell. Aquella mateixa nit un cavall creuava a escape la plana de Barcelona, portant la doble càrrega d'una amant parella. Mahalta, la germana del comte Ramon Berenguer, no havia dubtat a fugir amb l'home a qui sobre tots estimava i de qui havia jurat ser en vida i en mort companyera. — Estimada meva — deia Ponç de Cervera estrenyent deliriós a Mahalta contra el seu pit, — estimada del meu cor, ja res ens pot separar. Meva ets ja. Et defensaré contra el poder del món sencer. I la bella jove, reclinant el seu cap al si del guerrer per ocultar el pudor que el seu front enrogia, contestava en veu baixa, molt baixa: — Sí, teva, teva sóc, estimat meu! — La nit protegeix la nostra fuga — deia Ponç de Cervera, — i Déu ha hissat en l'atzur del cel el pavelló de la lluna perquè torxa sigui del nostre cast himeneu. Aviat serem als meus dominis, a recer de qualsevol persecució que contra nosaltres intentin. Ja res ens pot separar, penyora volguda. La meva esposa ets davant Déu, meva davant el cel i davant la terra. I la bella jove, cenyint amb els seus braços de neu el coll de l'amant cavaller, en veu baixa, molt baixa, murmurava: — Teva, sí, teva sóc, estimat meu. Han passat dies, dies i mesos. Tortosa eleva encara a les seves torres la morisca ensenya, mentre que al peu de les seves muralles els cavallers catalans s'agrupen sota el temut pendó de les Barres. 494 VÍCTOR BALAGUER Ramon Berenguer l'invencible ha jurat de treure els moros d'aquella plaça, guanyant-la per la cristiandat, adquirint-la per a Catalunya i dominant-la per a glòria eterna de les seves armes. Encarnissades refregues, sagnants combats, brillants fets d'armes van tenir lloc durant aquell setge memorable. No us faré, senyores meves i belles dames, la història d'aquelles jornades que van donar fama imperible a les hostes catalanes. Bastarà dir-vos que els assetjats van oposar una resistència desesperada i van lluitar amb una obstinació gairebé temerària; però no menor era l'ardiment dels catalans ni menys temerària la valentia que mostraven en els seus atacs. Tortosa lluitava desesperadament en favor dels moros; però va arribar per a aquesta el dia fatal, i va brillar al cel el sol de l'últim dia de Desembre de 1147. El nou any en començar ja havia de veure flotar a les subjugades almenes el pendó vencedor del comte barceloní. En el postrer i sagnant assalt que va patir la ciutat, l'exèrcit tot va poder notar un cavaller desconegut que, cobert d'una negra armadura, armat de totes armes i arribat en començar la refrega, feia prodigis de valor sense donar pau a l'espasa ni descans al braç. Havia pujat el primer a la muralla formant-se una escala amb cadàvers d'enemics, i havia aconseguit clavar una de les banderes de les barres que guiaven els terços catalans en una de les almenes de la Zuda. Al peu d'aquest merlet, defensor acèrrim del penó català, era on el desconegut cavaller s'havia portat més brillantment, defensant-se contra els diversos grups de moros que es llançaven sobre ell com sobre una presa. Hi hagué un instant en què arribà a trobar-se sol per haver caigut morts o malferits a LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 495 els seus costats els valents que fins a aquell lloc el van seguir. No per això va defallir el valor de l'incògnit. Va semblar multiplicar-se; va donar admirables proves de coratge i valentia, i s'hauria pogut creure que un geni invisible protegia la seva vida apartant els cops que li eren assestats. L'exèrcit tot va fixar en ell un moment les seves mirades, i el comte Ramon Berenguer va donar ordre a alguns decidits cavallers perquè correguessin a auxiliar-lo, salvant-lo a tota costa i a tot preu. Quan aquests van arribar, el van trobar gairebé amo del camp de batalla; els moros havien caigut com espigues als seus peus, i els que van romandre vius encara estaven paralitzats pel terror i l'astorament que tan indomable coratge els causava. Els nouvinguts en auxili del campió de la comtal senyera, van aprofitar aquell moment de terror dels enemics, i es van precipitar sobre ells com un torrent que s'emporta tot el que troba al pas. Aquell incident va decidir la jornada. L'incògnit, al capdavant d'un grapat d'herois, va ser el primer a penetrar a la ciutat, obrint camí a l'host catalana, que va poder precipitar-se rere les seves petjades. En veure's amo de Tortosa, el comte de Barcelona va voler conèixer el cavaller que tant i tan bizarrament s'havia distingit. El van portar a la seva presència, no sense que hagués intentat resistir-se com si temés aquella entrevista, i així que va ser a la tenda comtal va pregar Ramon Berenguer que li alcés la visera. Va titubejar el desconegut, però es va decidir per fi i es va treure el casc al mateix temps que es llançava als peus del comte. L'il·lustre capità català es va fer violentament enrere deixant escapar un signe visible de desgrat. Acabava de reconèixer Ponç de Cervera, senyor de Castellfollit, el raptor de la seva germana Mahalta. 496 VÍCTOR BALAGUER Però el comte, reprimit i dominat el primer moviment de còlera, no va tardar a deixar-se dominar pel seu bon i pel seu sant cor. S'acostà, doncs, a Ponç de Cervera, que esperava de genolls, confús i humil, la sentència del seu senyor i príncep, i aixecant-lo li va dir: — Aixeca't, heroi d'aquesta jornada, que no és bé que estigui als peus de cristià qui avui ha fet caure tants infidels als seus. Aixeca't, Ponç de Cervera. Si el bressol no et va fer el meu igual, el valor, que és el segon bressol dels homes, et fa el meu germà. Ponç de Cervera es va aixecar i el comte el va estrènyer en els seus braços. Aquesta va ser la llegenda que el trobador va explicar, donant fi amb ella als seus exercicis literaris a Belloch, malgrat que encara va romandre al castell durant tot el dia següent. Quan va arribar el moment de la seva marxa, la liberalitat de Guillem d'Anglesola el va omplir de dons i d'obsequis, i Odó va poder partir amb la memòria d'un triomf més i amb el seu cabal extraordinàriament augmentat. De Belloch el trobador es va dirigir a Bellpuig, on no trigarem a trobar-lo i a assistir a l'inesperat encontre que allà va tenir. XII. Distret i preocupat amb les seves reflexions anava el nostre heroi seguint el seu camí, quan el tornem a trobar a prop ja de Bellpuig. Alguna cosa estranya i desconeguda passava en ell. No era el LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 497 mateix home que abans, i en l'espai d'alguns dies havia sofert una completa transformació. Odó de Vallirana s'ocupava una mica menys de l'art per pensar una mica més en l'amor. L'amor, sí. El seu cor, que un dia havia bategat a impulsos d'una tendra amistat i d'una dolça simpatia al costat de la seva protectora la comtessa de Pallars, obeïa aleshores a aquest sentiment absolut i tirà que regna només sobre esclaus. En un home com Odó, de delicades aspiracions, de nobles sentiments, d'intel·ligència superior, l'amor havia de fer estralls. Així va ser. Mai en tan pocs dies s'ha desenvolupat en una ànima una passió més ardent i profunda. L'amor, en fer presa en aquell cor gairebé verge, s'hi va acarnissar amb violència. Amb més goigs no beu el vampir la sang de la seva víctima; amb més plaer el voltor del Caucas no devorà les entranyes de Prometeu. Un nom assomava als llavis d'Odó cada vegada que anava a parlar; una imatge estava constantment gravada en la seva ànima. El nom d'Isabel de Mur, la imatge de l'arrogant caçadora que s'havia presentat al costat del rierol del bosc a interrompre el seu cant. Odó estava veritable i cegament apassionat. Capcot i meditabund anava seguint el seu camí, fixa la seva idea en la imatge que li somreia a l'interior, quan el galop d'un cavall el va arrencar sobtadament de les seves reflexions. Va girar el cap i va veure acostar-se un cavaller. Era un dels hostes de Belloch. En veure Odó, el genet va moderar el pas del seu cavall per poder marxar tranquil·lament al seu costat. Bescanviada una salutació cortès, el nouvingut va preguntar al trobador: — A on us dirigiu? — A Bellpuig. — Avui dia no hi habiten més que dos nens amb el seu TOM XXII 32 498 VÍCTOR BALAGUER tutor. Pobre auditori trobareu per als vostres cants. — No importa. Al trobador li basta que se li concedeixi hospitalitat. — Se m'acut una cosa. Digueu, us interessa arribar avui mateix a Bellpuig? — No. Jo mai tinc pressa per arribar a un punt. Vaig on la mà de Déu em condueix. — Doncs aleshores, voleu venir amb mi? — Per què no! — Diversos cavallers ens hem donat cita en un punt d'aquestes rodalies per començar una cacera demà a l'alba. Veniu: passareu la nit en la nostra companyia, i ens alegrareu amb els vostres cants. — Anem-hi. I en efecte; els dos, deixant després el camí que seguien, van començar a creuar camps i boscos en direcció al punt de cita dels caçadors. A les dues hores van arribar al espaiós clar d'una selva on s'alçava una tenda de campanya, al voltant de la qual regnava la major animació. Una porció de patges, escuders i servidors poblaven aquell lloc, uns netejant les armes, altres els cavalls, altres exclusivament dedicats als preparatius del menjar, altres, en fi, cuidant dels gossos i dels falcons, que n'hi havia en gran nombre. El cavaller que servia de guia a Odó el va fer travessar per entre tota aquella multitud i el va introduir a la tenda on estaven reunits alguns cavallers. Va ser rebut el trobador com a qualsevol lloc li havia succeït fins aleshores: amb plaer i amb aplaudiment. — Benvingut, trobador — va dir un dels circumstants.— Tu eres el que ens faltaves per acabar de completar les delícies de la nit que passarem al cor d'aquesta selva. No van trigar a arribar altres caçadors. La reunió LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 499 va començar a ser la més alegre i bulliciosa de què pot tenir-se idea. Havien ja començat les ombres a descendir a la terra, quan va quedar disposada la taula del banquet a l'interior de la tenda, il·luminada aquesta per una porció de teies que donaven, a dir veritat, més fum que llum. Es van asseure tots a taula i la conversa es va fer general. La guerra i l'amor, les dues grans qüestions d'aquella època, van donar llarg aliment a la conversa. — Senyors — va dir de sobte un jove cavaller. — No sabeu? Ramon de Cabrera, el que va morir fa dos anys a les guerres d'Itàlia, s'ha aparegut una d'aquestes últimes nits a la seva promesa. Molts dels concurrents van deixar anar la riallada en sentir això. — Com m'ho han dit ho dic, — va exclamar el que amb les seves paraules havia motivat tal hilaritat. — Necieses del vulgo, — va dir una veu. — A poc a poc, senyors — va interrompre el jove Gispert de Tamarit, que es comptava entre el nombre dels presents. — Jo no sé, ni saber vull el que hi hagi en això de cert; però en la meva família existeix la tradició d'un aparegut que es va presentar a la seva promesa, i encara es diu que l'ombra del meu avantpassat creua sempre de nit les solitàries galeries del meu castell. — Jo sé aquesta tradició de la vostra família, senyor de Tamarit — va dir el trobador. — És l'assumpte d'una interessant balada composta fa ja molt de temps per un trobador germànic que va recórrer les muntanyes del nostre país. — Canta-la, doncs, — van cridar a un temps diversos. — Sí, canta-la, ja que dius saber-la, — va dir el de Tamarit. El trobador no es va fer pregar. ¿00 VÍCTOR BALAGUER ADALBERT L'APAREGUT i. — (I Dulcía, Dulcía, dona a qui adoro fa ja tants anys, dona per qui tant he patit i he penat tant, tu has decidit la meva pèrdua, l'has decidida sense pietat. ))Dulcía, Dulcía, Adalbert de Tamarit, que tant t'ha estimat, que reina t'ha proclamat en cent tornejos, morirà d'amor per tu i baixarà a habitar ben aviat la lòbrega mansió dels sepulcres. »No tens cor. Dulcía, no el tens. Ets insensible com l'estàtua de marbre que posaran sobre la meva tomba; ets impia i sacrílega com el cavaller que no compleix el que en rebre les seves armes va jurar al peu dels altars. » Alegra't, Dulcía, la dona que contra el meu pit palpitant he abraçat tantes vegades. Demà al matí, davant l'altar, entregaràs la teva mà d'esposa i la teva fe de dona a Galceran de Cruilles. Digues, m'hi convides a les teves noces?») — «Adalbert, Adalbert, amargues són les teves paraules, ai! tan amargues com la voluntat inexorable dels astres que dels meus designis es burlen i el nostre amor sincer condemnen. » Adalbert, Adalbert, llança lluny de tu aquest dolor ombrívol, com ho faries amb una fletxa enverinada que s'hagués clavat a la teva armadura sense arribar al cos. Hi ha tantes dones al món! Déu ens separa a nosaltres. » Domina't, Adalbert. Ja que a tants enemics has vençut, venç-te avui a tu mateix, imposa silenci al teu cor, subjecta el teu desig calenturós com subjectes 1 Imitació d'una balada alemanya. I LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 501 amb mà de ferro al teu cavall impacient, i, tranquil i serè, vine a assistir a les meves noces.» — «Hi aniré, jo t'ho juro, Dulcía; hi aniré, encara que ja haguessin tocat per mi les campanes del monestir de benedictins que va fundar el meu pare; hi aniré i he de ballar amb tu. Bona nit. Dulcía, Fins demà!!!» — «Bona nit. Fins demà.» Al marxar Dulcía, la finestra s'ha tancat grinyolant sobre els seus gons amb un gemec lúgubre com el que pogués llançar una ànima en pena. Adalbert roman immòbil alguns moments i tot seguit desapareix. El sol amb els seus fulgents raigs dissipa les tenebres. Tot és joia i alegria en la naturalesa. Canten els ocells, canten els arbres balancejant-se, i canten les campanes que obren les seves boques de pedra i ensenyen la seva llengua de metall des del gòtic campanar. La multitud s'agrupa a la porta de l'església, d'on surt un brillant seguici. Entre un grup de cavallers vestits amb luxosos vestits apareix Galceran de Cruilles donant la mà a Dulcía. Ja són esposos. La benedicció de Déu ha caigut sobre els seus fronts inclinats unint els seus cors. El poble acompanya els nuvis fins a casa seva saludant-los amb entusiastes víctors, als quals responen els escuders de Galceran llançant a la multitud monedes a grapats. Aviat comença al palau la festa de noces, festa pomposa com totes les d'aquella bona edat. A la cerimònia religiosa ha succeït el torneig, al torneig el festí, i al festí, quan ja les ombres han tornat a cobrir la terra, la dansa. Els convidats s'agrupen i escullen les seves parelles, a les quals acompanyen fins al centre de la sala, il·luminada per un exèrcit de llums. Dulcía brilla com una rosa i sent amb plaer les 502 VÍCTOR BALAGUER paraules tendres i amants que Galceran murmura a les seves orelles. Mentrestant la sala bull plena de brogit i agitació com el mar mogut pel fuet de la tempesta. — «Estima meva, per què es claven les teves mirades en aquell racó de la sala?» Així pregunta a la seva Dulcía l'enamorat espòs. — «Galceran, no veus allà un cavaller amb un mantell negre?» — El marit respon somrient: «No, és una ombra.» Serà una ombra, pot ser, però és si de cas una ombra que lentament i sense soroll s'acosta a Dulcía. Es diria un mort que camina. La bella núvia s'estremeix, empal·lideix i deixa caure el cap sobre l'espatlla del marit. Adalbert de Tamarit és dempeus davant d'ella. Adalbert allarga la mà a Dulcía i l'arrossega a la dansa. Dulcía s'ha estremit de nou al contacte d'aquella mà freda com la d'una estàtua de marbre. — «Adalbert, per què heu vingut?» va murmurar Dulcía. — «Doncs què. Dulcía, no em vau convidar a les vostres noces? contesta Adalbert. Us vaig dir que vindria i aquí sóc. » La música sona i es disposen a ballar les parelles. — «Adalbert, fredes estan les teves mans com el gel.» — «Dulcía, més freda tens tu el cor.» — «Per què has vingut, Adalbert?» — «Per què em vas convidar, Dulcía?» I segueix la música tocant i les parelles ballant. — «Adalbert, no sé per què, però em fas por.» — «I tu, Dulcía, m'inspires compassió.» — «En nom de Déu retira't.» — «En nom de Déu he vingut.»— «Trencats estan els nostres llaços.» — «Només Déu pot trencar un jurament.» — «A què has vingut aquí?» — «A buscar-te.» I segueix tocant la música i ballant les parelles. — «Adalbert, vés-te'n ja, deixa'm.» — «Em vas dir que LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 503 vingués i he vingut.») — <'Què vols de mi?» — «Que em segueixis.» — «On vols portar-me?» — «A la meva mansió.»— «I en quina mansió habites tu?» — «En la dels sepulcres.» — «Poder de Déu! tu no ets Adalbert.»— «Sí, sóc Adalbert, a qui el teu marit ha mort aquest matí en duel.» I Dulcía llança un ai, un ai de terror i angoixa que es perd entre el soroll de la música que sona i entre el rumor de les parelles que ballen. El ball es suspèn perquè Dulcía ha caigut a terra. Tots es precipiten, l'aixequen i la troben cadàver. El cavaller que ballava amb ella ha desaparegut. Ja la música no sona i han acabat els balls. Amb la seva balada d'Adalbert l'aparegut, Odó va llançar de ple tots els seus oients en una conversa sobre morts i fantasmes. Durant una llarga estona no es va parlar d'altra cosa, i va acabar per demanar al trobador una altra composició del mateix gènere que la que acabava de fer-los sentir. Feia ja una estona que estava pensant Odó en un assumpte. — Senyors — va dir, — heu sentit parlar de les ca- -ces nocturnes del comte Arnaldo? — No en veritat, — van contestar dues o tres veus. — Jo he compost una balada sobre tan fantàstic assumpte; però si us sembla la precediré d'algunes notícies històriques que serviran per fer-vos-la comprendre millor. — Us escoltem atentament. — El monestir de Sant Joan de les Abadesses, anomenat així no perquè totes les religioses fossin superiors, sinó perquè totes eren nobles i d'alt rang, fou fundat pel comte Guifré el Pelós, essent 504 VÍCTOR BALAGUER la seva primera abadessa una filla del mateix comte anomenada Emmon, que va morir pels anys de 944. A la virtuosa Emmon va succeir una altra superiora que no s'anomena, i a aquesta Adalaiza, dona de singular bellesa i de llicenciosos costums, que no van millorar certament l'hàbit que va vestir i la santa regla de la casa que va triar falsament per penitència. Adalaiza amb el seu exemple va introduir la dissipació i l'escàndol entre aquelles tendres colomes del Senyor que veien cada nit la seva superiora rebre enamorada el comte Arnaldo, arrogant cavaller i audaç galant, el qual s'introduïa nocturnament al monestir per un conducte subterrani que des del camí que condueix des de Puigcerdà a Ribes guiava fins al claustre del religiós asil. L'escandalosa dissipació d'aquelles religioses va durar fins a l'any 1017, època en què a instàncies de Bernat Tallaferro, comte de Besalú, va expedir Benet VIII la butlla d'extinció del monestir, cridant a Roma la seva superiora i condemnant-la en rebel·lia 1. Aquestes són les notícies històriques de què volia 1 D. Manuel Mila, en les seves Observacions sobre la poesia popular i en un Romancillo català que segueix a la seva obra, trasllada una rara i fantàstica cançó catalana sobre el comte Arnaldo, i parlant d'aquesta cançó diu entre altres coses: «Poques tradicions es conserven a Catalunya tan vives i localitzades com les del comte Arnau, l'habitació del qual encara es mostra, donant-se per tal una casa anomenada ara de Pernal o de Parnau, situada entre Ripoll i Candevano. A unes tres hores de distància de la muntanya de Mongrony, superada per una capella on hi ha un gran quadre en què es veu retratat el comte enmig de flames. A aquesta cima s'hi puja per unes grades, cadascuna de les quals va costar al comte una regular quantitat (una mesura) de blat, i prop de les quals hi ha una cima on a vegades apareix el mateix personatge, a guisa del Ferotge caçador, amb un gran seguici de gossos. Al corral del monestir de Ripoll es donava una almoina instituïda per la família d'Arnau, i que rebien els pobres sense poder contestar Déu li pagui.» LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 505 fer precedir el meu cant. I ara que ja us he dit la història, anem a la balada. Tots es van disposar a sentir el trobador amb la més viva atenció i la major curiositat. Mai potser no havia tingut Odó oients més sol·licits. EL COMTE ARNALDO. A les dotze de la nit, quan la lluna brilla a l'horitzó, el bon comte Arnaldo s'aixeca de la seva tomba. Gira al voltant els ulls espantat d'estar sol, i aplica als seus llavis el corn de caça que en bandolera penja de les seves espatlles. Immediatament, com sortits de les entranyes de la terra, apareixen i s'agrupen al seu costat els escuders, els monters i els servidors. Aquests últims condueixen amb traïlla una porció d'excel·lents gossos. — Així m'agrada — diu el comte Arnaldo. — Prestos al meu clam, atents al meu mandat. Porteu-me el meu cavall i feu estremir els ecos de les muntanyes immediates amb el concert de les vostres ronques cornetes. El comte Arnaldo munta a cavall. — ¡Sus! ¡sus! No hi ha plaer com el de la caça. ¡Halali! ¡halali! No hi ha joia més gran. ¡Endavant, cavall meu, endavant! Deixa enrere en la teva ràpida carrera els arbres i muntanyes. — Endavant fins que el meu cos caigui a trossos pel camí. La caça és un plaer regi. Endavant! Que tremoli la terra al meu pas i al dels meus! Udoleu, gossos! Pateu, cavalls! Crideu, monters! Toqueu, cornetes! Els caçadors es precipiten com un huracà, amb el comte al capdavant. Els camps, els boscos, els turons i les muntanyes, veuen passar amb sorpresa a tots aquells homes en desbocada carrera. 506 VÍCTOR BALAGUER És una carrera boja, insensata, vertiginosa, infernal. No corren, volen; no semblen homes, sinó dimonis. Creuen com el llamp i ho trepitgen tot com el desbordat torrent que baixa de la muntanya. Al seu pas han trobat un ancià pelegrí que anava en romeria a la Verge de Montserrat. Caçadors, cavalls i gossos han passat sobre ell destrossant-lo i deixant-lo cadàver al camí. Un escuder ha volgut socórrer-lo; però el comte Arnaldo li ho impedeix. — Tragui'l l'infern — diu, — i a tu amb ell si l'auxilies. Qui no li manava fer-se a un costat per obrir-nos pas? La comitiva prossegueix la seva carrera infernal. Una pobra noia que travessava el camí fuig espantada davant d'aquell remolí que s'acosta, i corre a refugiar-se al peu d'una creu de fusta que s'alça a un costat de la senda. Els cavalls dels caçadors s'encabriten furiosos en passar davant de la creu; el desordre s'introdueix a les files; els cascs de l'alatzà del comte fereixen al front de la noia, que roda als peus dels cavalls. La comitiva passa per sobre del seu cos com ha passat per sobre del de l'ancià que anava en romeria a Montserrat. Mentrestant el comte crida: — ¡Sus! ¡sus! ¡Halalí! ¡halalí! ¡Bona serà la caça! Passen pel costat d'un castell. El comte Arnaldo s'atura i tots amb ell. — Espereu aquí un instant: vull visitar la meva vídua, a qui no he vist fa temps.— I Arnaldo penetra al castell. — Què feu aquí tan sola i trista, esposa meva? — No estic sola, comte Arnaldo, que Déu i la Verge Maria són amb mi. — Voleu deixar-me veure les meves filles perquè pugui estampar un petó al seu front? LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 507 — No, que el vostre petó les cremaria, comte Arnaldo. Flames us surten dels ulls i boca. Bé es coneix que habiteu a l'infern. — Esposa, desvetlleu els vostres criats perquè donin menjar al meu cavall. — El vostre cavall només menja ànimes condemnades, comte Arnaldo. — No voleu deixar-me besar al front les meves filles? — No, que el vostre bes quedaria imprès eternament en ell com un segell infamant. — Doncs llavors per comiat, esposa meva, donem-nos les mans. — No, que me les cremaríeu també, comte Arnaldo. Aneu-vos-en aviat d'aquí abans que us trobin a faltar els dimonis i vinguin a buscar-vos. Ja ha tornat la comitiva a començar la seva desbocada carrera. Udolen els gossos, i sonen les botzines, i criden els caçadors. — ¡Sus! ¡sus! ¡Halalí! ¡halalí! ¡La caça serà bona! Passen pel costat de la boca d'una cova. El comte Arnaldo es deté i tots amb ell. — Espereu aquí un moment. Aniré a buscar la meva Adalaiza, a qui no he vist fa temps. I Arnaldo penetra a la cova. Hi ha un cavall negre preparat. Adalaiza munta en ell i cavalca al costat del comte. Es precipiten furiosos al capdavant dels seus. La lluna brilla i enllumena la fantàstica carrera. ¡Sus! ¡sus! ¡Halalí! ¡halalí! ¡La caça serà bona! Un cérvol creua saltant rierols i barrancs. És tan lleuger que es diria que té ales. El comte Arnaldo brandeix el seu ganivet de caça i acosta el corn als seus llavis, omplint l'aire amb roncs sons. Es precipiten els gossos i darrere d'ells el comte i Adalaiza. Arnaldo aquissa els seus gossos amb la veu, amb el corn i amb el fuet. El cérvol desapareix de cop com empassat per la terra. La canilla furiosa, en veure que se li escapa la presa, es llança sobre el comte Arnaldo i Adalaiza. Fugen 508 VÍCTOR BALAGUER els dos a tot galop dels seus cavalls, i darrere d'ells es llancen els gossos com llops famolencs. És una lluita desesperada. Van guanyant els gossos rabiosos tot el terreny que perden els cavalls. Ja estan al costat d'aquests i els mosseguen les cames. Els cavalls cauen precipitant els seus genets. En veure segura la seva presa, la colla de gossos llança un udol salvatge com el crit de triomf de tots els dimonis de l'infern. El comte Arnaldo i Adalaiza lluiten en va contra els gossos. Contra els gossos, que rodolen els ulls encesos i obren la seva boca ensangonada. Donant udols espantosos es tiren a ells com feres i comencen a destrossar-los. Sagnant és el seu festí. Els arrosseguen vius pel bosc i el sembren amb els seus membres palpitants. Horrible és el martiri d'Adalaiza i d'Arnaldo, més horrible que el de l'infern amb el seu foc i les seves tenalles. Els gossos no deixen la seva presa fins que els han destrossat del tot, confonent i escampant sagnants despulles. La sang barrejada de les dues víctimes forma un rierol en què van a beure els gossos. Tal és la caça nocturna del comte Arnaldo; caça que es renova cada nit a les dotze, quan brilla la lluna al cel. Tal és el martiri que pateixen pels seus crims el comte Arnaldo i l'abadessa Adalaiza. — Magnífic — va dir el de Tamarit així que el trobador va haver acabat, — i només per aquest cant mereix Odó els nostres aplaudiments i els nostres dons; però, si us sembla, senyors, deixem-nos ja de morts, fantasmes i apareguts, i evoquem l'alegria i l'entusiasme que en aquest moment ens falta amb troves de guerra o d'amors. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 509 La proposició va ser acceptada, i després d'haver corregut la copa a la rodona brindant cada cavaller per la dama dels seus pensaments, es van tornar tots cap al trobador, que es disposava a fer-los sentir un cant d'un gènere diferent. MARGARIDA LA ROSSA. En aquell temps, prop de Montblanc, hi havia una font que naixia en un bosquet i feia lliscar juganera les seves aigües a través d'una verda prada, anant a morir, o a ocultar-se si més no, en un espès bosc de matolls i bardisses. Tal és la imatge de la vida. Després de la infància, que és la verda prada, venen la joventut i la vellesa, que són els matolls i les bardisses. Al costat de la font s'alçava un salze que es cobria amb la seva verda cabellera, fregada al pas per les murmurants aigües; i sota aquest salze anava a asseure's cada dia Margarida la rossa a l'hora en què les flors es disposen a obrir els seus calzes i a embalsamar l'aire amb els seus perfums. Margarida, força és que ho digui, nobles cavallers, no anava a asseure's sota el salze per simple amor a la natura, ni tampoc amb l'objecte de beure de les aigües de la font. No, perquè a l'hora en què les flors nocturnes es disposen a obrir els seus calzes, el seu amic Guillem es dirigia al salze a la recerca de Margarida. El seu amic Guillem, el bastard de Cabrera, la millor llança i la millor espasa del país. Totes les nits s'entretenien els dos amics en passejar a la vora del rierol i en agafar les flors blaves i grogues que creixien al costat de la font; flors que l'amic Guillem besava una a una formant un ramellet, ^10 VÍCTOR BALAGUER i ramellet que Margarida es posava galantment al si. Oh dolça amistat! pur i càndid amor! Mai potser sota el cel on es troba Déu s'havien estimat dos cors amb més tendresa i amb més casta passió! Margarida, en arribar un vespre al salze on ja Guillem l'estava esperant, li va dir: — Estimat meu, jura'm que m'estimaràs fins que deixin de córrer les aigües d'aquesta font. I a això va respondre Guillem: — Mai, mentre corrin les aigües d'aquesta font, mai deixaré jo d'estimar Margarida la rossa. Va jurar una i dues i tres vegades; però, tanmateix, una nit es va trobar sola Margarida sota el salze. Mentre esperava el seu amic, es va entretenir en agafar floretes blaves; però en veure que Guillem no arribava, va llençar amb despit les flors a la font, que murmurava llavors planyívolament com si plorés. L'endemà Margarida va arribar al salze una mica més d'hora i se'n va anar una mica més tard. També va estar sola. Els rossinyols cantaven malenconiosament entre els arbres. La font no va cessar de plorar mentre al costat d'ella va romandre la rossa Margarida. Va tornar de nou l'endemà abans que tanqués la nit, i tremolant de por i de fred va romandre sota el salze fins que els primers raigs del sol van anar a enlluernar els seus ulls prenyats de llàgrimes. Vuit nits seguides va anar Margarida al lloc de la cita i vuit nits seguides va esperar en va. — Tot està conclòs — es va dir llavors, — tot està conclòs. I eixugant les llàgrimes que s'agolpaven als seus bells ulls, es va dirigir a trucar a la porta d'un monestir on moraven càndides colomes del Senyor. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 511 I mentrestant, què feia Guillem, el bastard de Cabrera? Què feia, que no anava al salze per abraçar l'enamorada Margarida? Guillem havia partit a Tamarit per prendre part en un torneig, i allà havia vist una hermosa dama, peregrina bellesa d'ulls negres ametllats, als peus de la qual havia caigut fascinat i sospirant d'amor. Oh! Guillem, Guillem, cor infidel, Margarida t'espera sota el salze que creix a la vora de la font, els seus bells ulls vessen llàgrimes d'amargor, els seus llavis s'entreobren per donar pas als sospirs de la desesperació, i tu mentrestant caus als peus d'una bellesa profanada! Molt de temps va passar, molt; però un dia, tanmateix, el bastard de Cabrera, que dormia pacíficament, va veure en somnis Margarida prenent el vel de religiosa. Va saltar del llit, va demanar les seves armes i cavall i es va dirigir al salze que creixia al costat de la font. — «Margarida, Margarida, on ets? La font segueix corrent, i heus aquí arribada l'hora en què els ocells es refugien als seus nius i en què les flors nocturnes es disposen a obrir els seus calzes. Digues, Margarida, on ets? ))Si una fascinació passatgera em va apartar un instant dels teus braços, avui torno més enamorat que mai a jurar-te amor etern i eterna fidelitat. » Margarida, Margarida, demà tornaré a la font, i si no hi ets al costat m'acomiadaré del salze que va contemplar un dia els nostres càndids amors, m'acomiadaré de les floretes blaves que creixen a la vora del rierol, tallaré un bastó al bosc i me n'aniré a morir a la Terra Santa.» Això va dir Guillem, i a la nit següent, quan va tornar a la font, la lluna platejava amb els seus pàl·lids raigs les branques del salze agitades per la nocturna brisa. 512 VÍCTOR BALAGUER Els rossinyols cantaven amagats al bosc, però tan trist i malenconiosament, que no semblava sinó que era el seu un cant de mort. En arribar Guillem al peu del salze, es va estremir i es va dur la mà al cor. Acabava de veure una religiosa estesa sobre l'herba amb el cap recolzat a la pedra de la font. — Margarida! Margarida! — va cridar caient de genolls, i l'eco dels boscos tristament va respondre: — Margarida! Margarida! La va aixecar Guillem en els seus braços amb espant i amb amor. — «Adéu, Guillem — li va dir llavors ella. — Des que estic al convent pregant a Déu, m'he anat sentint morir a poc a poc. » Morta estic, amic meu, i si el meu cor batega encara, és perquè palpita al costat del teu, que no m'ha deixat d'estimar en el fons. ))Un favor vull demanar-te. Enterra'm aquí. No vull tornar al monestir, on el cor es petrifica i els ulls s'abrasen a força de plorar. Enterra'm aquí. Guillem, aquí, a la vora de la font, perquè senti jo com gemeguen impulsades pel vent les branques del salze testimoni del nostre amor i de la nostra ditxa. «Durant els bells matins del mes de maig, mentre cantarà el rossinyol les seves tendres troves al bosc, jo me'n recordaré que m'has estimat i et perdonaré que per un instant m'hagis oblidat. » Quan va concloure de parlar. Guillem es va tirar dels cabells, va esquinçar les seves vestidures i va exclamar amb desesperació: — Ai! ai! la meva bella Margarida ha mort. La lluna inundava el salze i la font amb la seva dolça i trista claredat. Guillem va agafar la seva estimada en braços i LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 513 li va dir paraules tendres i afectuoses, creient sempre que anava a contestar-li. Ai! Margarida ja no el podia sentir. Que bella estava encara, tot i que l'alè de la vida no animava aquella cara pàl·lida i aquells ulls tancats! Guillem va passar tota la nit resant per l'ànima de la seva bella Margarida, tan aviat de genolls al costat del seu cos inanimat, tan aviat estrenyent-lo contra el seu cor. Al néixer el dia va obrir plorant una fossa. Quan n'hagué profunditzat prou la fossa, la va alfombrar d'herba brillant de rosada. Sobre aquest llit funeral va col·locar Margarida; i per última vegada li va besar la mà, i per última vegada va acostar els seus llavis al seu front depositant un bes cast i tendre en ell. Sobre Margarida va tirar totes les flors silvestres que va poder agafar a la vora del rierol, al bosc i a la prada. Sobre les flors va tirar la terra, terra regada amb les seves llàgrimes. Tot seguit es va allunyar lentament, i mai més se'n va saber d'ell a la comarca. Durant els bells matins del mes de maig, mentre canta el rossinyol les seves tendres troves al bosc, Margarida al fons de la seva fossa recorda l'amor del seu Guillem. I pot veure llavors com s'estremeixen les flors blaves que sembren la seva tomba sempre verda. Si aneu un dia a Montblanc, nobles cavallers, i us arribeu al salze, atureu-vos a meditar al costat de la fossa de Margarida que allí dorm el seu son etern al rumor de l'aigua de la font, rumor grat i dolç al cor enamorat. TOM XXII 33 514 VÍCTOR BALAGUER XIII. Encara els va cantar Odó algunes cobles més, i no haguessin tan fàcilment abandonat el gaudi d'aquells deliciosos moments, si no haguessin tots conegut l'absoluta necessitat que tenien de lliurar-se al repòs per tal d'estar aptes l'endemà per a les fatigues de la caça. El primer somriure de l'alba els va trobar llestos a tots. Els cavallers es van dirigir al bosc, i Odó va emprendre el seu camí cap a Bellpuig, a on va arribar a les poques hores de marxa. Bé sabia el trobador que no habitaven a Bellpuig més que dos nens amb el seu ancià preceptor; però no per això va voler passar de llarg, fidel a l'itinerari que s'havia traçat. Bé va fer en això, i motius va tenir després de felicitar-se. L'esperava allí una grata sorpresa. En efecte, la primera persona amb qui van ensopegar les mirades d'Odó així que un vell servidor l'hagué introduït a l'antiga mansió dels Bellpuig, va ser Isabel de Mur. — 'Vós aquí, senyora, — va dir sorprès el trobador. — Jo mateixa, Odó, i per cert que us estava ja esperant. El cor del trobador bategava amb violència. No hem d'estranyar-nos-en nosaltres els que sabem quins eren els pensaments secrets d'aquell home i com d'ardentment una passió tan sobtada com profunda s'havia apoderat de la seva ànima. Aquella trobada casual, aquell accident degut pura i simplement a l'atzar, li va semblar a Odó un fet providencial. Déu, que no ignorava el seu amor, el protegia evidentment quan- LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 515 enmig del seu camí tornava a col·locar l'objecte de la seva acendrada adoració. Així que va haver tornat en si de la seva primera sorpresa, el nostre heroi va dirigir la paraula a Isabel amb veu poc segura i que bé clarament revelava la seva emoció. — M'esperàveu, dieu? Qui, doncs, us va dir que em dirigia a Bellpuig? — Vós mateix. No us recordeu que a casa meva vau traçar l'itinerari que havíeu de seguir i que aquesta morada es trobava en el vostre camí? Aquesta contestació va deixar glaçat el trobador. No esperava aquella resposta, pronunciada per Isabel en el to de la més completa indiferència. Els amants sempre veuen visions, i el seu desbocat pensament trenca barreres i límits, creient-ho tot fàcil, creient que els esdeveniments se succeeixen només a la manera dels seus desitjos! Tots els enamorats s'assemblen en aquest punt. Odó, que a penes coneixia aquella dona, de la qual, tanmateix, tan profundament s'havia apassionat; Odó, que no havia dirigit a Isabel altres paraules que les de pura galanteria; que mai li havia parlat, ni a això s'hagués atrevit, del seu boig amor; Odó, tanmateix, en preguntar-li: — Qui us va dir que em dirigia a Bellpuig? — esperava de bona fe i com la cosa més natural del món que Isabel contestaria: — El meu cor. Pobre boig! Pobre visionari! Pobre ànima càndida! Així és que les paraules d'Isabel el van deixar fred com un desengany. Tal succeeix als homes que viuen d'il·lusions. Isabel va haver de comprendre que alguna cosa li passava a Odó i va clavar en el seu rostre una indagadora mirada, una d'aquelles mirades d'estranya i irresistible fixesa, com només les posseeixen en el món les dones i les àguiles. Odó es callava, i ella va ser per això la que va trencar el silenci. 516 VÍCTOR BALAGUER — Benvingut sigui l'errant trobador a aquesta residència — va dir. — En nom dels seus joves amos, jo us ofereixo la més cordial hospitalitat. I dient això va assenyalar a dos nens de dotze anys l'un i de catorze l'altre poc més o menys, en qui encara no havia reparat el nostre heroi. Els va saludar el trobador. — Dos nens són — va prosseguir, — que els seus pares em van deixar encomanats, i als quals em complau educar i formar segons les meves idees. Acostumo a venir molt sovint a Bellpuig per passar dies sencers amb ells. La vostra arribada, Odó, serà feliç per a aquests nens, ja que els relatareu, com vós sabeu fer-ho, algun dels brillants episodis de la nostra història, ja que afortunadament no hem d'anar a buscar en les estrangeres miralls de virtut, d'honor, de lleialtat i de valor on fer que es contempli la nostra joventut. L'afalagava a Odó la idea de romandre alguns dies allí al costat d'Isabel, i es va afanyar a acceptar per això la proposició. — Us cedeixo el meu lloc mentre aquí romangueu, que ha de ser el més temps possible — va dir Isabel. — Vós sereu el seu mestre. En efecte: des d'aquell mateix instant va quedar l'antic patge de la comtessa de Pallars instal·lat en les seves noves funcions, i aquella mateixa tarda va començar a exercir el seu ministeri amb la relació que va fer a Isabel i als dos joves Bellpuig d'un dels fets notables de la nostra història. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 517 LA CONQUESTA DE SARDENYA. (1323) En totes èpoques han ocupat la cadira comtal de Catalunya i el regi tron d'Aragó varons de prestigi i fama, dignes que es transmetin els seus fets a la posteritat lloats per la ploma del cronista, cantats per l'arpa del trobador. En totes èpoques el nostre país ha tingut herois, i amb els herois glòries, i amb les glòries timbres impereceders que ha gravat el geni de la llibertat i de la independència en les pàgines d'una de les més riques històries de la terra. Presteu-me atenció i m'oireu narrar la història de la conquesta de Sardenya que, per gran que sigui, no és sinó una sola de les brillants epopeies que han assolit per a la nostra pàtria la més justa immortalitat. Al lluir el sol del dia 30 de Maig de 1323, va il·luminar amb els seus daurats raigs més de 300 naus que abandonaven les aigües de Port-Fangos. Era l'armada expedicionària que partia per a la conquesta de la Sardenya. Aragó, Catalunya, València i Mallorca, havien totes contribuït a la gloriosa expedició amb el seu or, amb la seva indústria i amb els seus fills; i era tant l'entusiasme per l'empresa, que es van haver d'acomiadar més de 20.000 homes, els quals es van tornar tristos a les seves cases, per no tenir cabuda en les embarcacions. Era general de l'expedició el príncep D. Alfons, que no havia de tardar a pujar al tron. El seu pare el rei D. Jaume II el Just ^ en acomiadar-se d'ell al port i en entregar-li l'antic estendard que els comtes de Barcelona havien portat en les seves guerres, li va parlar d'aquesta manera: — «Fill, us entrego la bandera nostra antiga del 5l8 VÍCTOR BALAGUER Principat de Catalunya, la qual té un singular privilegi que cal guardar bé; privilegi no falsificat ni improvisat, sinó pur, net, sense falsificació, segellat amb segell d'or, i és el que mai en cap camp la nostra bandera reial ha hagut de retrocedir ni confessar-se vençuda. Tal és el privilegi que us demano de ben guardar. «Torneu-me'l, fill meu, sencer i bo com us el dono. Porteu per a aquesta empresa la representació de la majestat de la nostra casa i la glòria dels nostres progenitors, la seva honra i la memòria de les seves gestes i victòries us encarrego també i encomano. Així, doncs, us demano per al meu consol i el del país que a la seva imitació en els combats sigueu sempre vós el primer que escometi, i sempre amb el propòsit ferm de vèncer o morir.» I aquestes últimes paraules de Vèncer o morir, D. Jaume les va repetir tres vegades al seu fill com per gravar-les en la seva memòria, i perquè mai oblidés tan honrada lliçó. No la va oblidar certament el jove D. Alfons. Animosament va partir i decidit el dia citat, guardador de l'estandard i de la glòria d'Aragó. Va creuar el mar la poderosa armada portant en el seu si els cavallers del regne més assenyalats pel seu esforç i noblesa, els mariners catalans més anomenats i famosos i la princesa D. Teresa d'Entença, que com a bona esposa va voler compartir amb el seu estimat D. Alfons els perills i les glòries de l'empresa. Tretze dies va trigar a arribar al seu destí, a causa d'algun contratemps que va experimentar; però el dia 13 de Juny va arribar tota l'esquadra a Palma de Sols, població anomenada així per estar edificada sobre les ruïnes d'un lloc molt famós, conegut antigament amb el nom de Sulci, colònia que va ser dels guerrers cartaginesos. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 5I9 Immediatament es presentaren a reconèixer i a jurar com a senyor seu el rei D. Jaume i com a successor seu l'infant D. Alfons, Hug, el jutge d'Arborea, i diversos senyors principals d'aquella illa, passant-se, conclosa aquesta cerimònia, a celebrar consell de capitans. Quedà decidit que el gruix de l'exèrcit, amb D. Alfons al capdavant, es dirigiria a posar setge a Vila d'Esglésies, que era la principal fortalesa que tenien els pisans, mentre que un terç de tropes aniria a ajudar el vescomte de Rocabertí, que ja era sobre Càller i que començava a tenir en molta dificultat aquest castell. Els pisans eren aleshores els amos de la major part de l'illa i havien fet grans preparatius per oposar una resistència desesperada. El governador de Vila d'Esglésies havia jurat que la plaça no s'entregaria sinó reduïda a cendres i sepultada la guarnició sota les seves ruïnes. Va asseure el príncep el seu camp davant la vila i li va donar el primer assalt el dia 6 de Juliol, sent rebutjat amb notable pèrdua. Va ser en aquest combat molt malferit un dels principals i més valents cavallers catalans, Hug de Santapau. El jutge d'Arborea amb la seva gent auxiliava als nostres en aquell setge, i van passar també al campament a prestar homenatge al príncep pels castells i llocs que a Sardenya tenien els Oria, els Malespina i els Spinola, fent el mateix els de la ciutat de Sacer, a la qual va enviar D. Alfons per governador al cavaller Guillem Moliner, que va ser rebut amb demostracions afectuoses de tots els ciutadans. D'aquesta manera va quedar reduïda a l'obediència, acatant a la nació aragonesa tota la part de Sardenya que estava en poder dels genovesos, mantenint-se només ferms i rebels els llocs que reconeixien al senyoriu de Pisa. Mentrestant, prosseguia el setge de Vila d'Esglésies, 520 VÍCTOR BALAGUER i encara que D. Alfons va intentar contra ella el 20 de Juliol un segon i sagnant assalt, no va poder apoderar-se i va comprendre que eren precisos més temps i més paciència per rendir la plaça. Es va decidir, doncs, a estrènyer-la amb afany i a batre-la per fam. Dur i rigorós va ser el noviciat de l'escola militar que allí va tenir el nostre esforçat príncep. No només va resistir la vila amb obstinació i amb afany, fatigant als nostres i tenint-los en contínua vetlla, sinó que el cruel flagell de la pesta va anar a encendre en el camp assetjador el més terrible contagi. Més de la meitat de la gent va morir i l'altra meitat va arribar a trepitjar els llindars de la mort. Va ser tan terrible la mortalitat, que no hi havia qui fes les guàrdies ni qui enterrés els morts. Van sucumbir els cavallers més principals, els guerrers més valents; van morir gairebé totes les dames de la princesa, i ni aquesta ni el príncep van escapar al contagi. D. Alfons, en particular, el va patir amb el rigor més fort; però no per això va voler seguir el parer dels seus metges, que li aconsellaven partir del campament per alguns dies. No va voler abandonar un sol moment als seus ni desistir de la seva empresa. Ni tan sols en el moment més fort de la seva malaltia va deixar d'armar-se cap dia i sortir a visitar els treballs del setge, i als que el retreien per això d'imprudent i temerari, responia sempre amb heroica constància: — Amics, vèncer o morir, que així m'ho va encomanar el meu pare. Noble esforç, resolució heroica, valent exemple que no va contribuir poc certament a sostenir l'ànim d'aquella feble tropa de malalts i moribunds perquè pogués amb èxit resistir les contínues i furioses sortides dels assetjats! Mentre que l'exèrcit assetjador languidia posant- i LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 52 1 a dura prova la seva constància i esforç davant els murs de Vila d'Esglésies, Francesc de Carroz, l'almirall català encarregat de protegir per mar el setge del castell de Caller, duia a terme una curta, però venturosa expedició. Se li havien unit Ramon de Peralta i Bernat de Cabrera amb les seves companyies i amb alguns almogàvers, i passà amb ells al port d'Ullastre, on entrà vencedora l'armada, rendint el seu castell. D'allí passaren a Terranova, on, encara que guanyaren una torre, no aconseguiren la plaça; devastaren tota aquella costa de Sardenya; aterroritzaren la de Còrsega, la qual recorregueren victoriosos, i carregats de botí regressaren al port de Canelles a temps per impedir que desembarqués gent i queviures una armada que acabava d'arribar de Pisa. Cada vegada era més gran l'obstinació que posava el príncep a prendre Vila d'Esglésies, que es defensava amb veritable heroisme. L'exèrcit assetjador havia quedat reduït a la meitat; però si flaquejava en nombre, no així en valor ni en esforç. D. Alfons va ser el primer a compartir amb els seus soldats la fam, la misèria, les fatigues i malalties, i amb tan brillant exemple i tan brau general, ni tan sols van pensar els nostres que pogués aixecar-se el camp. Advertit mentrestant el rei D. Jaume de l'estat del seu exèrcit a Sardenya, li envià aviat socors fent que de Barcelona partís Guillem d'Aulomar amb algunes naus i amb 1.300 catalans. Amb aquest auxili D. Alfons estrenyé el setge, i hagués ja al principi assolit el seu intent si malauradament l'armada dels pisans no hagués aconseguit algun avantatge sorprenent al port de Canelles els nostres, apoderant-se d'alguns bucs i cremant-ne d'altres que estaven carregats de queviures per a l'exèrcit. Major encara hagués estat el dany sense el valor de Ramon de Senma- 522 VÍCTOR BALAGUER nat, governador de Gociano, que carregà contra els enemics obligant-los a partir precipitadament, abandonant l'empresa de conquerir la plaça. L'obstinada defensa de Vila d'Esglésies arribà a reduir la resta de la seva guarnició a vius esquelets; i quan ja hagueren esgotat tots els seus recursos, quan ja no tingueren ni tan sols animals dels més immunds amb què alimentar-se, capitularen la seva entrega a principis de Gener de 1324 si abans del 13 de Febrer no eren socorreguts. Amb aquesta nova apressà Pisa la partida de la seva armada, que es componia de 52 galeres; però encara que arribà abans del dia designat, fou tard ja per a socors de la plaça. La guarnició havia hagut de rendir-se feia sis dies, impel·lida per la fam. Poc va romandre el vencedor D. Alfons a Vila d'Esglésies. Deixà allà la seva esposa amb la guarnició corresponent, i partí amb la resta de l'exèrcit a unir-se amb el que es trobava al setge de Caller. En això, els pisans que anaven manats pel comte Manfredo de Donoratico tragueren la seva gent a terra amenaçant de dirigir-se en socors dels assetjats a Caller; però l'animós príncep s'afanyà a tallar-los el pas per obligar-los a la batalla, com si el nombre de la seva gent hagués estat tan superior que per precisar-los hagués necessitat d'aquella diligència, essent així que només tenia 2.000 infants entre almogàvers i servents, 400 homes d'armes i 150 cavalls lleugers, i d'aquests els més flacs i sense forces, com a convalescents del fatal contagi que havia destruït la resta de l'exèrcit, mentre que els enemics comptaven amb 6.000 infants i 2.200 cavalls. Els camps de Luco Cisterna van ser el teatre de la batalla. Allà va ser on la nostra nació va assolir un altre d'aquests timbres gloriosos que brillen esplèndids en la seva his- í LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 523 tòria; allà on el nostre pendó aconseguí un altre d'aquests magnífics triomfs que passen a la posteritat embolicats entre una aurèola de glòria. La jornada de Luco Cisterna és un dels grans fets d'armes dels nostres bons temps. Mandava la nostra avantguarda un famós varó de Catalunya, D. Guillem d'Anglesola, i el príncep amb el seu estendard s'havia quedat de cap de la rereguarda. A l'avistar-se els dos exèrcits s'envestiren amb gran valor i braó; però el primer xoc dels enemics fou tan furiós, que donaren a terra amb tots els estendards dels nostres rics homes, excepte el de D. Guillem de Cervelló. Per reparar aquest desordre, es llançà a la lluita el príncep amb la seva rereguarda, i el combat començà amb nova fúria i amb nou esforç. D. Alfons es trobava sempre amb els més avançats, complint així el consell que de vèncer o morir li havia donat el seu pare, i succeí en això que l'estendard reial anà a parar a mans dels enemics per haver caigut del cavall D. Juan Jiménez de Urrea, que era el cavaller que el portava. En veure això el príncep, s'embraveí de tal manera que s'endinsà cec per l'espessor dels esquadrons enemics, on a impuls del seu esforçat valor aconseguí el seu intent de recobrar el penó, però amb tan eminent risc de la seva vida, que els contraris li mataren el cavall, ferint-lo en una templa i oprimint-lo amb el més obstinat afany. L'audàcia del príncep burlà tots els seus esforços. Amb l'estendard sota els seus peus i amb l'espasa a la mà es defensà de tots, fins que fou socorregut pels cavallers de la seva guàrdia Urrea, Aibar, Vizcarra i Bernat de Boxadós, que es desmuntà del cavall per donar-li'l a D. Alfons, el qual en recompensa li confià l'estendard reial, a tanta costa i amb tan heroic esforç recobrat. 24 VÍCTOR BALAGUER No parà aquí. Tot just es veié el príncep a cavall, quan sense reparar en la molta sang que brollava de la seva ferida tancà amb la seva gent contra el nombrós esquadró dels cavallers enemics, endinsant-lo tant de nou el seu ardor i la seva gosadia, que de nou quedà tallat enmig dels contraris. Aquest incident decidí en favor dels nostres la victòria, perquè els esforços que feren per entrar a socórrer-lo posaren en tal confusió els enemics i els desordenaren de tal manera, que no podent reorganitzar-se es donaren precipitadament a la fuga, deixant el camp sembrat de cadàvers i emportant-se el seu general Manfredo, ferit mortalment per mà del nostre valent D. Alfons. Tots els que pogueren escapar amb vida es refugiaren a Caller, on morí al poc temps Manfredo de Donoratico. El príncep donà gràcies amb tot el seu exèrcit al Senyor per tan assenyalada i decisiva victòria, i manà alçar una capella, a invocació de Sant Jordi, en el mateix lloc on li mataren el cavall i estigué en tant d'apret. Animat l'almirall Carroz en rebre la nova d'aquesta victòria, envestí amb les seves galeres les enemigues i vengé bizarrament el desastre de Canelles, dispersant l'armada i apoderant-se de tots els bucs i vaixells carregats de queviures. Mentrestant ja D. Alfons amb els seus vencedors soldats s'havia adreçat a activar el setge de Caller, la qual plaça es trobava reforçada per tots els fugitius de la batalla; i per apurar-los més i abatre les seves esperances, feu construir, immediat al de Caller, un gran castell que anomenà de Bonayre (bon aire). El setge fou aleshores emprès amb vigor i constància. No tardà en augmentar-se l'exèrcit assetjador amb l'arribada de 18 galeres que havien partit de Barcelona al comandament de Pere de Belloch i Miquel Marquet, dos LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 525 mariners molt experts i cèlebres d'aquells temps. Una nova victòria va acabar de consolidar la fama i el crèdit del nostre exèrcit. Havia sortit un gran destacament de cavalleria de Vila d'Esglésies escortant la princesa, que passava a Monreal. L'atacaren decidits els enemics amb ànim d'apoderar-se de Na Teresa d'Entença; però Bernat de Centelles i Guillem de Namontaguda, caps del destacament, van combatre amb tant de valor, que van aconseguir la victòria, si bé van trobar la mort al camp. Es va salvar la princesa, encara que a costa de les vides dels seus dos valents servidors. Caller tingué per fi que capitular, pactant que tant aquesta plaça com les viles d'Estampax i Vilanova es donessin en feu a la senyoria de Pisa per tal que les posseís sota l'obediència del regne d'Aragó, mitjançant el tribut de 1.000 lliures anuals i renunciant els seus drets a la resta de les illes de Còrsega i Sardenya. Així fou com s'ajustà la pau, quedant d'aquesta manera vassalla de la nostra corona aquella formidable república de Pisa que era la més poderosa i opulenta del seu temps. El 18 de Juliol de 1324 pogué ja embarcar-se el príncep D. Alfons a Bonayre i passar a Barcelona, on l'esperava un tron, deixant tranquil·la i obedient Sardenya sota l'empar i guàrdia del pendó de les gules Barres. Veritat és que no tardaren per comunitat d'interessos en unir-se genovesos i pisans, fins aleshores enemics, i en commoure els sards contra els seus conqueridors; però trobaren vigilants els que creien sorprendre, i en lloc d'aconseguir el seu objecte llauraren la seva pèrdua. L'almirall català Carroz posà en dispersió i fuga l'armada de Gaspardo d'Oria prenent-li set 26 VÍCTOR BALAGUER galeres. Ramon de Peralta vencé al mateix Oria en un altre encontre, i després d'haver pres per assalt el castell d'Estampax juntament amb Carroz, passà a posar setge a Caller, en la qual plaça no tardà en onejar el pavelló aragonès. El fruit d'aquestes victòries fou, tanmateix, retardat pels mateixos caps del nostre exèrcit, que pararen el curs de la fortuna, quan més favorables se'ls mostrava, amb els seus bàndols i dissensions, provinents de la gelosia que produí en Carroz el fet que es donés a Ramon de Peralta el comandament de l'illa, quan ell havia treballat tant en la seva defensa. Aquests bàndols arribaren per desgràcia a tant, que ambdós partits vingueren a les mans, tenint lloc una furiosa batalla entre els de Carroz i de Peralta. Hi hagué una infinitat de morts per una i altra part, i hagués produït tan infeliç rivalitat la pèrdua de tota l'illa, si el rei, sabedor del que passava, no s'hagués afanyat a despullar ambdós del seu comandament, enviant a Bernat de Boxadós per almirall i a Felip de Boil per governador i capità general. Amb l'arribada d'aquests nous caps s'aquietaren les discòrdies, es rendiren els sublevats de l'illa, i en virtut de la pau ajustada amb el rei, els pisans reberen en feu algunes viles apartades del mar on no els fos fàcil alterar-se. Tal és en resum la història de la conquesta de Sardenya, conquesta que no deixa de ser una de les pàgines més brillants dels nostres gloriosos annals. La relació històrica de la conquesta de Sardenya no fou l'única que oïren de boca del trobador els habitants del castell. Durant els dies que va romandre a Bellpuig tingué ocasió de recordar i contar alguns de LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 527 els fets que més glòria han donat a Catalunya, i que eternament han quedat consignats en els annals de la seva història. Odó, com a bon català i com a bon trobador, evocava amb gust els records del passat, majorment podent-ho fer amb records que eren un tresor de proeses, amb records brillants que honraven la nostra noble i cavalleresca pàtria. Però no eren, tanmateix, els que a això consagrava els moments més feliços del nostre entusiasta heroi. Aprofitant la delícia d'aquestes pures nits primaverals que tan comunes són al nostre país, Odó feia llargs i extensos passejos amb Isabel, i la seva ànima s'embriagava aleshores d'emocions i nedava el seu esperit en un mar de venturosos goigs. L'amor, que ja estava desenvolupat en el seu cor com sabem, adquirí aleshores una nova força. Aquests instants són el veritable tresor de l'existència en homes com el nostre Odó, l'ànima càndida del qual dóna a desgranar totes les seves il·lusions a la impressió fugitiva del moment, així com la flor dóna a aspirar els seus perfums a la brisa lleugera que passa. Cada dia, a cada hora, a cada instant, anava descobrint una nova perfecció en Isabel, com un home que camina per un país desconegut i a cada pas troba nous objectes que l'encanten i sedueixen. Mentre això succeïa amb l'un, Isabel estava molt lluny de romandre indiferent i apàtica. Sentia impressions fins aquell instant desconegudes en ella, i és que l'amor s'esmunyia en el seu cor com un raig de sol en una cambra fosca. Una tendra simpatia la unia ja al trobador, i entre persones de diferent sexe poc triga la simpatia a fer lloc a un altre sentiment més dolç i consolador. Isabel va arribar a estimar Odó sense confessar-s'ho a si mateixa; però el va estimar amb aquest amor 528 VÍCTOR BALAGUER que no és ni buscat ni motivat, que no és ni la gratitud ni la compassió, ni encara aquest sentiment profund que obliga a apreciar i a retre homenatge al mèrit: el va estimar obeint a un secret instint, a una vaga esperança, a una absoluta necessitat; el va estimar, en fi, no amb l'arrencada impetuosa d'un primer amor, sinó amb la tendra calma d'un afecte fraternal. Una tarda en què tot era tranquil·litat i repòs, en què la llum suau del crepuscle envoltava els objectes, en què la brisa perfumada agitant lleugerament les copes dels arbres anava a esquinçar-se murmurant a les muralles del castell, Isabel i Odó asseguts a la plataforma d'una torre deixaven vagar les seves errants mirades per l'espai, i semblaven els dos tan absorts en les seves respectives meditacions, que s'hagués pogut dir que l'un ignorava la presència de l'altre. No era així, tanmateix, i el silenci que entre ells regnava era més eloqüent que la més íntima conversa. Molt de temps feia ja que no s'havien adreçat la paraula. El trobador va agafar la seva lira, va deixar sentir un preludi dolç i suau, i la seva veu es va elevar de cop enmig de la calma nocturna que regnava. TROVA. Sóc català. Al nom sant de la pàtria el meu cor batega d'entusiasme. Sóc trobador. Al sol nom de la meva estimada la sang circula per les meves venes com foc. No busqueu un país millor. Catalunya és la pàtria dels valents, dels bons i dels herois. Fills il·lustres ha tingut que ufans han passejat la seva ensenya per l'orbe, fent de les muntanyes més elevades pedestal per a la seva bandera i dels mars més llunyans mirall per a LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 529 les seves armes; gestes compta que un dia seran lloades amb orgull i repetides amb aplaudiment. Coneixo una dona catalana. No n'hi ha cap altra de més arrogant figura ni de més viril cor. Als seus llavis jeu el somriure, als seus ulls habita el foc, al seu pit viu l'entusiasme patri. Qualsevol que a aquesta dona coneix, es postra davant d'ella de genolls. Entre aquesta dona i la seva pàtria es divideix el cor del trobador. D'ambdues és la seva vida i a ambdues adora. A l'una consagra el seu braç, a l'altra la seva ànima. Si Catalunya, com el lleó que es desperta, eriça un dia la seva melena de muntanyes i llança el seu rugit de guerra, el trobador com a bon fill es trobarà prest a empunyar l'espasa i a deixar la seva vida vagabunda i errant pel marcial enrenou dels campaments i dels combats. Si la dona a qui adora torna cap a ell els seus ulls lànguids i li llança una d'aquelles mirades que valen un imperi, el trobador caurà als seus peus boig d'amor i de ventura. Soc català. Al nom sant de la pàtria el meu cor batega d'entusiasme. Al sol nom de la meva estimada la sang circula per les meves venes com foc. Lleials fills de Catalunya, aquí em teniu, al vostre costat, sota els plecs d'aquest estendard gloriós que respecten els reis més grans i acaten les nacions més poderoses. Doneu-me una espasa. També sé jo lluitar, també sé batre'm encara puc vèncer, i encara, sobretot, puc morir com un bo i com un honrat. Amants afortunats, robeu-li un moment a la vostra joia per acudir a auxiliar-me en la meva desventura. No hi ha home més desgraciat que jo. Un amor sense esperança m'abrasa l'ànima; sense esperança, sí, que la dona a qui adoro ni torna cap a mi els seus ulls, ni els seus llavis s'obren per deixar caure una d'aquelles paraules TOMO XXII 34 530 VÍCTOR BALAGUER que són la vida dels que com jo estimen en silenci i en silenci pateixen. Sóc català. Al nom sant de la pàtria el meu cor batega d'entusiasme. Al sol nom de la meva estimada la sang corre per les meves venes com foc. En acabar aquesta troba, Odó va mirar Isabel. Bella estava en aquell moment, bella i arrogant. La llum crepuscular la envoltava com amb un mantell i va aparèixer als ulls de l'entusiasta i enamorat trobador com la Niobe antiga. Li va semblar a Odó que als ulls d'Isabel s'havia encès un raig de tendresa que comunicava al seu bell rostre un to sentimental, en ella fins aleshores desconegut. Era l'hora del crepuscle, l'hora de la poesia. La naturalesa tota semblava adormir-se lànguidament i peresosament, com si arbres, plantes i flors, cedint a la voluptuositat d'aquella hora, es banyessin en les onades d'opalada llum que el crepuscle feia rodar pel buit. Era l'hora de l'amor. Odó, com obeint a una veu interior, va abaixar el seu front, els seus dits van fer estremir les cordes de la lira, i els seus llavis van murmurar el següent càntic: L'HORA DEL CREPUSCLE. El sol se'n va, La nit el seu caputxó Estén ja Beneïda del crepuscle la llum! Com és de bonica, dona, La llum crepuscular! Les ombres en caure La vall envolten ja. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 531 ¡Beneïda tu siguis, oh llum de candor! En veure't, de l'ànima s'allunya el dolor. Jo adoro postrat el teu blanc cendal, Que embolicada en els seus plecs, gemegant d'amor, La imatge jo veig d'un ésser ideal. Però ai! que amb el seu encant Em mata aquesta il·lusió. Horrible la tristesa M'oprimeix el cor, I em clava a l'ànima Les seves ungles de lleó. El sol se'n va, La nit el seu caputxó Estén ja Beneïda del crepuscle la llum! Jo vull de l'amor La boja insensatesa. La febre del dolor Que és febre de plaer. Jo vull en els seus ulls els meus clavar; Jo vull als seus llavis els meus llavis unir; El seu ésser en el meu jo vull fondre; Jo vull, dement, que a força d'estimar, Un dia als seus braços em vegin morir. Però, ai! que les passions Que esclaten en volcà, Les fulles són de l'arbre Que arrossega l'huracà. D'on venen veiem Qui sap on van! El sol se'n va, La nit el seu caputxó Estén ja Beneïda del crepuscle la llum! Hi ha records d'amor Que arriben amb la teva llum, Misteris de dolor Que només saps tu. Tu has vist el seu plor el meu pit esquinçar; Tu saps que adoro, tu saps qui és ro2 VÍCTOR BALAGUER L'àngel que va saber abrasar el meu pit... Cent vegades vas venir a banyar el meu front Quan agonitzava d'amor als seus peus. Però, ai! que m'enverina La teva nítida il·lusió Mas ai! que amb les teves llums Augmentes la meva passió. Els teus raigs són de foc, I és foc el cor. El sol se'n va, La nit el seu caputxó Estén ja ¡Beneïda l'ombra que mata la llum! La lira se li va escapar de les mans a Odó, que va inclinar el front com per ocultar el rubor amb què l'havia encès el seu passatger arravatament. Isabel guardà silenci per uns instants; però fou la primera a trencar-lo, i dirigint-se al trobador li digué aquestes paraules amb veu que ben a les clares traïa la seva emoció: — Voleu quedar-vos aquí per sempre, Odó?.... Aquests dos nens que m'han estat confiats necessiten algú que els dirigeixi, algú que els guiï. Vós podeu ser el seu company i el seu mestre. Quedeu-vos. — No pot ser, senyora — va contestar Odó. — Hi ha quelcom superior a la voluntat dels homes: el destí. El meu em crida a un altre punt, i ja he comès una falta romanent aquí més temps del que tenia projectat. Aleshores el trobador va obrir el seu cor a Isabel i li va confiar el seu secret. Li va dir que anava de castell en castell i de poble en poble només per reunir la quantitat de diners que necessitava el comte de Pallars per tal de dur a terme el seu viatge a Itàlia. La Isabel el va deixar acabar sense interrompre'l. LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 533 — Teniu un cor noble — li va dir quan va haver acabat. — Afortunadament per a vosaltres dos, la Providència m'ha col·locat a la meitat del vostre camí. Torneu al lloc on heu deixat el comte. Seguint anirà els vostres passos un missatger encarregat d'oferir al de Pallars en el meu nom tot l'or que necessita per a dur a terme la seva empresa. Correu, no perdeu temps, disposeu-ho tot, i d'avui en vint dies una galera esperarà al port de Salou el comte i el seu noble i digne trobador. Per a aquest dia us cito. A Salou tornarem a veure'ns. I sense afegir més paraula, Isabel va abandonar la plataforma de la torre, deixant absort i extàtic el trobador. XIV. Imponderable va ser el goig del bon comte de Pallars quan va estrènyer de nou entre els seus braços Odó; a Odó, que tornava alegre i satisfet i amb el seu objectiu aconseguit molt més aviat del que desitjava, gràcies a la franca liberalitat d'Isabel de Mur. Comptant, doncs, amb tots els recursos necessaris, el comte va passar immediatament a l'allistament dels seus homes de guerra per a l'expedició, prenent però les degudes precaucions a fi que el major secret envolgués els seus plans. Als quinze dies tot estava a punt, i el de Pallars es va decidir a marxar a Salou, on devia estar la galera promesa per Isabel. El dia abans d'abandonar per sempre aquella caseta vora el Segre, en què tan venturoses hores l'havien agradablement sorprès enmig del seu aïllament i els seus estudis, Odó va agafar la seva lira, i seguint la riba del riu es va dirigir a un punt no gaire llunyà al 534 VÍCTOR BALAGUER qual havia acostumat d'anar moltes vegades per a entregar-se a les seves meditacions, enmig d'una natura gairebé verge que allí desplegava tota la pompa dels seus selvàtics encants. Va grimpar a una roca que s'alçava envoltada de pintorescos àlbers i plena de robusta vegetació; es va asseure deixant penjar els seus peus sobre el riu que al peu de la roca lliscava, i fixant la seva vista en les murmuradores aigües que fugien gemegant de dolor com si d'ell s'acomiadessin, el trobador va alçar la seva veu i va deixar sentir el seu melancòlic cant. ÚLTIMA TROVA. Adéu, Segre, adéu! Deixaré la meva pàtria, partiré, recorreré amb el cor entristit les comarques pintoresques d'un país, bell sí, però que, ai!, no és el país meu. Segre, murmurant riu el nom del qual va unit a les glòries de la meva pàtria, al teu costat he nascut, al teu costat he viscut, al teu costat desitjava que s'obrís la meva fossa funerària. El destí no ho vol així i la Providència m'empeny a un altre punt. Fill del dolor, començaré una vida errant i vagabunda, i per última vegada pulsen els meus dits les cordes de la sonora lira, acompanyat de la qual he cantat la grandesa de Catalunya. Catalunya, estimada pàtria meva, perla preuada, joia la més rica que adornes la corona comtal dels nostres reis; Catalunya, feliç i lliure amb els teus comtes, temuda i vencedora amb els teus reis, sàvia i respectada amb les teves Corts i els teus consellers; Catalunya, mur inexpugnable de fermesa i lleialtat, escut dels reis i temple de les lleis; Catalunya, escolta plàcida l'últim cant que et consagra, ribes LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 535 del teu riu estimat, el trobador que a deixar va la lira per a agafar l'espasa. Qui com tu? Matrona arrogant, t'has erigit amb tota la sobirania de la majestat i has passejat la teva mirada triomfadora per sobre dels fronts humiliats de cent pobles que als teus peus demanaven misericòrdia. Sí, qui com tu? Els teus comtes et van fer gran, els teus reis magnànima, i els teus fills et van alçar sobre un pedestal gloriós perquè et veiés el món sencer, com alçaven els gots els seus reis sobre un escut perquè pogués contemplar-los el poble congregat. Amb palmes i llorers és teixida la corona que cenyixes a les teves temples. Les galeres dels teus nobles fills van creuar un dia l'esquena d'aquest mar en la làmina brunyida del qual reflecteix les seves torres i monuments la capital del teu comtat. Bell passat el teu! Als raigs esplèndids d'un sol de glòria veus agrupar-se al costat del respectat pendó de les barres una cohort heroica de reis i un tropell immortal de braus cavallers. Els uns et conquereixen regnes, els altres ciutats; tots lluiten per la glòria, tots et reten el tribut del seu valor, i tu vas apuntant les seves gestes, com va una dama recollint perles per fer-se una diadema. Catalunya, pàtria estimada, ai! tan gran has estat, que la víbora de la gelosia i la serp de l'enveja xiulen als teus peus. Catalunya, pàtria estimada, l'estranger et cobeja i Castella ha desitjat la teva aliança per poder-te estrènyer entre els seus pèrfids braços. No creguis, no, en les carícies i en els afalacs d'aquella que amb fals amor i amb torçades finalitats t'estén els seus braços. No t'adormis al seu si, pàtria estimada, ni deixis que els cants d'aquesta sirena penetrin a les teves oïdes per aletargar-te. 53^ VÍCTOR BALAGUER No et despullis de la teva corassa, no deixis les teves armes, no abandonis l'espasa. La que avui es conforma amb ser la teva aliada, voldrà un dia ser la teva senyora, pàtria meva, i la que avui admira i respecta les teves lleis, voldrà un dia imposar-te les seves, oprimint-te tirana amb les seves cadenes. No, no, ferma, lliure, independent roman sempre. Tu et sobres i et bastes per a la teva glòria. La teva llibertat és la sentinella de la teva ditxa; la teva independència l'escut de la teva grandesa. Sigues lliure, pàtria meva, i seràs feliç. Aquest és el desig del teu últim trobador, aquest el vot que el seu cor fa per la teva felicitat. Segre, gloriós riu de la meva pàtria, guarda al teu si la lira de l'últim bard independent, i a la teva riba no la llancis fins que, trencats els llaços amb què es vol oprimir a Catalunya, es presenti un dia a recollir-la un trobador lliure de la meva pàtria lliure. I en pronunciar l'última paraula del seu cant, Odó va llançar al riu la lira que les aigües van sepultar en el seu si. L'endemà el comte i Odó partien cap a Salou. Segons havia dit Isabel, una galera els esperava tripulada amb tots els homes que s'havien allistat per a l'expedició. En posar el peu al vaixell, Odó va trobar Isabel de Mur. — Us havia donat cita per al port de Salou — va dir la noble matrona, — i ja veieu que compleixo la meva paraula. Més faig encara, ja que us acompanyo. El rostre del trobador es va il·luminar amb un raig d'esperança. — Com! Vós, senyora!.... — Sí, jo. Seré la vostra companya en l'expedició. Abandono la meva pàtria esclava, i parteixo amb els dos únics I LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR 537 homes lliures de Catalunya: amb l'últim capità i amb l'últim trobador de la seva independència. Odó es va apoderar de la mà que Isabel li tendia, i hi va imprimir un ardent bes. Ni una paraula més es van dir de moment. L'endemà i a la llum dels primers raigs del sol, el comte de Pallars, Isabel de Mur i Odó de Vallirana des de la popa de la galera contemplaven amb els ulls humits de llàgrimes les costes de Catalunya, que començaven ja a confondre's en l'horitzó. FI DEL TOM III DELS CARRERS DE BARCELONA I XXII DE LA COL·LECCIÓ. I ? 1 Índex. ELS CARRERS DE BARCELONA. R Pàgines. Rafael (carrer de Sant) 5 Rambla (carrer o passeig de la) 5 Rambla de Santa Mònica 7 Rambla dels Caputxins 18 Rambla de Sant Josep 19 Rambla dels Estudis 20 Rambla de Canaletes 23 Rambla d'Isabel II 23 Ramelleres (carrer de les) 23 Ramon (arc o carrer de l'Arc de Sant) 24 Raurich (carrer d'en) 24 Reial (plaça) 26 Rech (carrer del) 29 Rellotge (passatge del) 30 Regomir (plaça del) 31 Regomir (baixada del) 33 Remedi (carrer de l'Arc del) 37 Requesens (carrer de) 37 Rei (plaça del) 39 Riera alta d'en Prim (carrer de la) • 53 Riera baixa d'en Prim (carrer de la) 54 Riera del Pi (carrer de la) 54 Riera de Sant Joan (carrer de la) 57 Riereta (carrer de la) 65 Ripoll (carrer d'en) 78 Robador (carrer d'en) 79 Roca (carrer d'en) 79 Rocafort (carrer de) 80 Roger de Flor (carrer de) ► 80 540 ÍNDEX Pàgines. Roig (carrer d'en) 120 Rosa (carrer de la) 121 Rosari (carrer del) 121 Rosselló (carrer del) 122 Ronda (carrer de) 127 Rosich (carrer d'en) 133 Rull (carrer d'en) 133 S " Sabateret (carrer del) 133 Sach (carrer del) 134 Sadurní (carrer d'en) 134 Sagristans (carrer dels) 135 Sal (carrer de la) 136 Salabardenya (carrer de l'Arc d'en), 136 Salvadors (carrer dels), 136 Sant Crist (carrer de l'Arc del) 138 Sant Crist (carrer del) 139 Sant Climent (carrer de), 140 Sant Sebastià (plaça de), 140 Seca (carrer de la), 144 Sellent (carrer d'en), 149 Semoleres (carrer de les), 149 Sepúlveda (carrer de), 150 Serra (carrer d'en), 150 Sant Sever (carrer de), 150 Sevilla (carrer de), 152 Sicília (carrer de), 153 Sider (carrer de), 153 Sant Silvestre (carrer de), 154 Simó Oller (carrer de), 154 Sirés (carrer de l'Arc d'en), 177 Sitjas (carrer de les), 177 Ombra (carrer de l'), 178 Sombrerers (carrer dels), 178 T Tallers (carrer dels), 198 Tamborets (carrer de l'Arc dels) 200 Tauíarit (carrer de), 200 ÍNDEX 541 Pàgines. Tantarantana (carrer de), 204 Tarragona (carrer de), 204 Tapias (carrer de les), 205 Tapineria (carrer de la), 205 Tarascó (carrer de), 206 Taronjeta (carrer de la), 211 Tarros (carrer d'en), 211 Taxer (carrer de l'Arc d'en), 211 Teatre (plaça del), 212 Templers (carrer dels), 225 Telino (carrer de Sant) 225 Tigre (carrer del), 226 Tiradors (carrer dels), 226 Tomillo (carrer del), 226 Tonell (carrer del), 227 Tormenta (carrer de la), 227 Tragí (carrer del), 227 Trafalgar (carrer de), 239 Trentaclaus (carrer de), 244 Tres Llits (carrer dels) 246 Tres Voltes (carrer de les), 258 Triangle (carrer del), 262 Trinitat (plaça de la), 262 Tripó (carrer d'en), 262 Trompetes (carrer de les), 262 u Unió (carrer de la), 266 Universitat (plaça de la), 267 Urgell (carrer dels comtes d'), 267 V València (carrer de), 269 Valldonsella (carrer de), 270 Vergara (carrer de), 275 Vermell (carrer de), 275 Verònica (plaça de la), 276 Vertrallans (carrer de), 277 Vidal (carrer de), 278 Vidrieria (carrer de la), 282 542 índex Pàgines. Vidre (carrer del), .. .. 285 Sant Vicenç (carrer de l'Arc de), 286 Victòria (carrer de la), 286 Vifredo (carrer de), • 287 Vigatans (carrer de), 287 Viladalls (carrer d'en), 288 Viladecols (baixada de), 289 Viladomat (carrer de) 289 Vilanova (carrer de) 290 Vilaniarí (carrer de) 292 Villena (carrer de) 293 Villarroel (carrer de) 297 Verge (carrer de la) , 298 Vista Alegre (carrer de) 298 X Xuclá (carrer del) » 298 z Zurbano (carrer de) 301 LA PRIMAVERA DE L'ÚLTIM TROBADOR. Prefaci. — A D. Vicent Boix, cronista de València 305 1 311 II 331 Els dos Montcada. 333 La sang de Wifredo 338 m 344 La promesa del croat 347 IV. — La violeta d'or 351 V 382 Winidilda i Wifredo 385 El nuvi de la morta 389 Cant de guerra dels almogavers 393 El judici de Déu 397 Vil 408 La nit de Mireval 410 ÍNDEX 543 ^ . Pàgines. VIII .• 421 El cavaller salvatge 430 IX 434 Jaume d'Urgell el Dissortat 436 La conquesta de Nàpols 446 X 464 Els estudiants de Tolosa 465 La tomba al riu 468 XI 471 Els barons de la fama , . . ., 479 Els herois del mar 485 Ponce de Cervera 492 XII 496 Adalbert l'Aparegut 500 El comte Arnaldo 505 Margarida la Rossa 509 XIII 514 La conquesta de Sardenya 517 Trova 528 XIV 533 Última trova 534 í. > Balaguer^ Víctor ^ 1824-190] Els carrers de Barcelona el 1865 Whitehill IMS vol. 3 PONTIFICAL INSTITUTE OF MEDIAEVAL STUDIES 5 9 QUF. EN'5 PARK ToRONTo 5, Ganada r frrj^if^r^-'j^^^^L'-^js.' IT"'^