La història darrere de l’atles

Com Víctor Balaguer va escriure la història de Catalunya als carrers de Barcelona

Cap al 1863, Barcelona s'escapava de les seves muralles. La quadrícula d'Ildefons Cerdà per a l'Eixample, l’ampliació de la ciutat, s'estenia pel pla, i s'hi aixecaven cases noves. Només hi havia un problema: cap dels seus carrers no tenia nom, només lletres i números en un plànol. Així que la ciutat va recórrer a un poeta.1

Aquell poeta era Víctor Balaguer, també historiador i cronista oficial de la ciutat, i va veure l'oportunitat d'escriure una història de Catalunya que la gent llegiria cada dia sense obrir cap llibre, en els noms de les cantonades dels seus carrers.2 El 19 de desembre de 1863, l'Ajuntament va aprovar una llista de noms, molts d'ells seus.3

Dos anys després, el 1865, va començar a publicar Las Calles de Barcelona («Els carrers de Barcelona»), on explicava les històries que hi ha darrere dels noms dels carrers de la ciutat, antics i nous.4

Quan els carrers de Barcelona no tenien nom

L’Ajuntament volia que els nous carrers portessin noms històrics, «per a ensenyament i record de la posteritat».3 Balaguer ja havia consolidat la seva reputació amb Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, la seva història anterior, en diversos volums, de Catalunya i la Corona d’Aragó, la unió de regnes i territoris a la qual pertanyia Catalunya. Ara l’Ajuntament el consultava sobre els noms dels nous carrers.4

El seu pla, escriuria més tard, era que els noms formessin «un conjunt general, històric i harmònic». Els regnes de l'antiga Corona es van convertir en Aragó, València, Mallorca i Sicília. Les institucions pròpies de Catalunya, del seu parlament al consell municipal de Barcelona, es van convertir en Corts, Diputació i Consell de Cent. Almiralls medievals, poetes antics i moderns, i Villarroel, que va defensar Barcelona el 1714, també van tenir carrers propis. Molts d'aquests noms continuen a les plaques dels carrers, i els barcelonins els fan servir cada dia, en adreces i indicacions, sovint sense conèixer les històries que hi ha darrere.2

Una història de Barcelona, carrer a carrer

Balaguer va escriure Las Calles de Barcelona per explorar la història de la ciutat amb més detall del que permetia la seva història general de Catalunya. Va prendre els noms dels carrers com a guia, recorrent tant la ciutat antiga com el nou Eixample. El seu editor, Salvador Manero, va presentar el llibre com un complement d’aquella obra anterior.4

El llibre també va permetre a Balaguer explicar en què s’havia apartat l’Ajuntament de la seva proposta de noms. Havia substituït algunes de les seves propostes per noms com Floridablanca, Trafalgar i Pelayo. Balaguer els va declarar «perfectament aplicats», i tot seguit va deixar clar que no era culpa seva que el seu pla hagués quedat incomplet.2

En la seva introducció, datada l’1 d’abril de 1865, Balaguer va portar el relat fins als temps convulsos que li va tocar viure. Amb Isabel II encara al tron, va anticipar canvis polítics:

«L’esperit altament liberal que regna en aquesta ciutat és una garantia que, quan arribin successos avui previstos per tothom, sabrà mantenir-se a l’altura del seu heroic passat.»

Víctor Balaguer · Las Calles de Barcelona · Introducció · Edició del 1888, tom I, pàg. 24

Els lectors rebien el nou llibre per entregues. Un prospecte de febrer de 1866 prometia quatre entregues setmanals, cadascuna amb vuit pàgines o una il·lustració. Balaguer, revelava, ja portava dos anys treballant en el projecte.4

No el va acabar a Barcelona. Balaguer era un dels dirigents dels liberals progressistes de Barcelona i formava part de la conspiració contra la reina Isabel II que acabaria destronant-la el setembre de 1868. La seva oposició al govern el va portar a l'exili polític a França, i allà va continuar escrivint.4 Una nota del llibre adverteix que algunes al·lusions només s'entenen sabent-ho.2 A Avinyó va signar una introducció als apèndixs el 31 de desembre de 1866. El 4 de gener de 1867 encara hi afegia material.4

Acabada, la primera edició va ocupar dos volums datats el 1865 i 1866: més de 1.300 pàgines, amb il·lustracions, apèndixs, un plànol desplegable i un diccionari de carrers de més de 500 entrades. Balaguer va entreteixir escrits anteriors amb material nou i va construir una història que anava des de la ciutat antiga fins a un Eixample encara en formació.4

El 1888, més de vint anys després, l’obra es va reeditar a Madrid dins les obres completes de Balaguer, amb el diccionari de carrers repartit en tres volums.4 El títol era ara Las Calles de Barcelona en 1865, amb un subtítol que la identificava com un complement de la seva història de Catalunya. La portada indicava també que tots els beneficis es destinarien al sosteniment de la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú.2

Tornar la vida a la visió de Balaguer

Més d’un segle i mig després, algú que viu a Barcelona va crear aquest atles en línia, gratuït i interactiu, i una versió moderna i traduïda de Las Calles de Barcelona, el llibre en què es basa. Tot el lloc web, des del mapa i els menús fins als relats i el llibre complet, està disponible en anglès, castellà o català.

L’atles abasta les 528 entrades dels índexs de carrers de l’edició del 1888, que inclouen carrers, places, passatges, passeigs i jardins.

Tria un carrer al mapa per llegir la seva història, consultar un fragment del text original de Balaguer i obrir la pàgina corresponent de l’edició del 1888. Molts relats inclouen també enllaços a la Viquipèdia per continuar llegint. Deixa que el botó 🔀 triï un lloc per començar.

El llibre complet

El llibre està disponible com una transcripció completa dels tres volums de l’edició del 1888, amb el text original en castellà i traduccions a l’anglès i al català. Recorre els relats dels carrers, la introducció històrica i els índexs, o descarrega un volum per llegir-lo sense connexió.

Balaguer va morir el 1901 i les seves obres fa temps que són de domini públic. Això ens permet compartir-les lliurement.

Recórrer el llibre complet

Abans d'explorar

Balaguer era un historiador romàntic, i escrivia com a tal: les seves llegendes i judicis pertanyen al segle XIX i el seu llibre de vegades cita altres autors. Tampoc no tots els noms eren seus. La Plaça de Catalunya ja es deia així entre els barcelonins; ell es va limitar a adoptar el nom. I no totes les propostes van arribar a ser carrers: les seves Glòries eren un jardí previst a prop de la Ciutadella, en un lloc diferent de l'actual Plaça de les Glòries, i mai no es va construir.

El mapa mostra la Barcelona d'avui. Les notes «Abans i ara» expliquen els carrers que han canviat de nom o de recorregut, i els cercles discontinus assenyalen la ubicació aproximada de projectes que mai no es van construir. Els fragments procedeixen de l'edició de 1888, amb la pàgina impresa, els salts de línia i els errors evidents de l'escaneig corregits i, en general, l'ortografia històrica. La transcripció completa no està del tot revisada i totes les traduccions, incloses les versions en castellà i català de les seccions editorials, són assistides per màquina: quan importi la redacció exacta, consulta el castellà i la pàgina escanejada.

Cada entrada parteix del llibre de Balaguer. Per precisar el seu paper en els noms de l'Eixample, també hem fet servir les actes municipals i l'estudi de l'historiador Ramon Grau i Fernández, publicat per l'arxiu històric municipal de Barcelona.4

Per seguir llegint

Dades del mapa: Col·laboradors d’OpenStreetMap. Retrat: Patrimoni VNG. Visió històrica de l’atles: Alfred Guesdon, Barcelona, 1856, domini públic.