Tornar a l'atles

Tragí (calle del)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 3 · pàgs. 227–239

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

La seva entrada és a la d'Avell i la seva sortida a la plaça de Santa Caterina,

Llegir l’original en castellà

■Su entrada está en la de Avelld y su salida en la plaza de Santa Catalina,

Existeix o existia almenys en aquest carrer una casa, on es conservava tradició d'haver-hi habitat aquella estranya dona de novel·lesca vida i costums virils, coneguda en històries, comèdies i romanços per la Monja Alferes.

Llegir l’original en castellà

Existe ó existía al menos en esta calle una casa, donde se conservaba tradición de haber habitado en ella aquella extraña mujer de novelesca vida y costumbres varoniles, conocida en historias, comedias y romances por la Monja Alférez.

No falta qui hagi posat en dubte l'existència d'aquesta dona, espècie de virago aventurera, la vida de la qual va posar en comèdia el cèlebre Montalván amb el títol de la Monja Alferes; però cal donar crèdit al fet, si no en tot, en gran part, després de la publicació de la història de la seva vida i aventures escrita per ella mateixa, que el 1830 va donar a llum a París D. Joaquín María de Ferrer, acompanyant-la de proves i documents.

Llegir l’original en castellà

No falta quien haya puesto en duda la existencia de esta mujer, especie de marimacho aventurero, cuya vida puso en comedia el célebre Montalván con el título de la Monja Alférez; pero hay que dar crédito al hecho, si no en todo, en gran parte, después de la publicación de la historia de su vida y aventuras escrita por ella misma, que en i83o dio á luz en París D. Joaquín María de Ferrer, acompañándola de pruebas y documentos.

La història d'aquesta dona estranya és rara i meravellosa, que més sembla novel·la que altra cosa, i que sobrepassa, en realitat, tot el que pot somiar la febro-sa imaginació d'un novel·lista. En ella la realitat excedeix la ficció.

Llegir l’original en castellà

Es la de esa extraña mujer una historia rara y maravillosa, que más parece novela que otra cosa, y que sobrepuja, en realidad, á todo lo que puede soñar la calenturienta imaginación de un novelista. En ella la realidad excede á la ficción.

Res més original, en efecte, ni més extraordinari, que veure una dona portar vida d'home; passar de la vida solitària i tranquil·la d'un claustre al tumult de les ciutats i al estrèpit de les batalles; mostrar-se forta, valenta i fins i tot ferotge com els companys de les seves expedicions aventureres; conservar-se pura entre els vicis i excessos de la seva professió; guardar, amb el seu secret, la més austera continença, i fins i tot arribar a fingir impossibles amors per representar millor la seva viril ficció.

Llegir l’original en castellà

Nada más original, en efecto, ni más extraordinario, que ver á una mujer llevar vida de hombre; pasar de la vida solitaria y tranquila de un claustro al tumulto de las ciudades y al estruendo de las batallas; mostrarse fuerte, valiente y hasta feroz como los compañeros de sus expediciones aventureras; conservarse pura entre los vicios y excesos de su profesión; guardar, con su secreto, la más austera continencia, y hasta llegar á fingir imposibles amores para representar mejor su varonil ficción.

Es dona a si mateixa en les seves memòries el nom de Catalina de Erauso; però sembla cert, amb la comprovació de certes dates i documents, que aquest és un nom fingit, i que per ocultar el seu veritable, va prendre aquest nom d'una persona del seu país natal, a la qual coneixia. Pel que fa a la seva pròpia existència, com ha dit el cèlebre escriptor Louis Viardot — que també s'ha ocupat d'aquest assumpte, — no pot posar-se en dubte, igual que els esdeveniments de la seva vida. La Monja Alferes va ser molt coneguda i cèlebre en el seu temps, fins al punt que fins i tot en vida va poder assistir a la representació de les seves aventures al teatre. Diverses memòries i cronistes en fan menció, i consta a més que al seu retorn d'Amèrica va ser presentada a la cort i va rebre una pensió de 800 escuts. S'ha conservat el seu retrat pintat a Sevilla, quan tenia cinquanta-dos anys, pel cèlebre Pacheco, mestre de Velázquez, el retrat del qual, que porta el nom i l'edat de l'heroïna, es trobava en poder de D. Joaquín María de Ferrer, editor de la seva història. Per fi, a Barcelona hi ha tradició que ella va habitar la casa a què hem al·ludit, quan, com veurem, va venir a embarcar-se per a Itàlia; notícia que nosaltres mateixos de- ELS CARRERS DE BARCELONA 22g

Llegir l’original en castellà

Se da á sí misma en sus memorias el nombre de Catalina de Erauso; pero parece cierto, con la comprobación de ciertas fechas y documentos, que éste es un nombre fingido, y que para ocultar el suyo verdadero, tomó este nombre de una persona de su país natal, á la cual conocía. En cuanto á su propia existencia, como ha dicho el célebre escritor Luis Viardot — que también se ha ocupado de este asunto, — no puede ponerse en duda, lo propio que los acontecimientos de su vida. La Mpnja Alférez fué muy conocida y célebre en su tiempo, hasta el punto de que aun en vida pudo asistir á la representación de sus aventuras en el teatro. Varias memorias y cronistas hacen mención de ella, y consta además que á su regreso de América fué presentada en la corte y recibió una pensión de 800 escudos. Se ha conservado su retrato pintado en Sevilla, cuando tenía cincuenta y dos años, por el célebre Pacheco, maestro de Velázquez, cuyo retrato, que lleva el nombre y la edad de la heroína, se hallaba en poder de D. Joaquín María de Ferrer, editor de su historia. Por fin, en Barcelona hay tradición de haber ella habitado la casa á que hemos aludido, cuando, como veremos, vino á embarcarse para Italia; noticia que nosotros mismo? de- LAS CALLES DE BARCELONA 22g

vem a un ancià amic de la nostra família, a qui diverses vegades ho vam sentir explicar en la nostra infància, i que ho havia sentit explicar als seus pares.

Llegir l’original en castellà

hemos á un anciano amigo de nuestra familia, á quien varias veces se lo oímos referir en nuestra infancia, y que se lo había oído contar á sus padres.

Catalina de Erauso, segons ella mateixa refereix, va néixer l'any 1585 a Sant Sebastià de Guipúscoa, sent filla del capità D. Miguel de Erauso i de Dna. María Pérez de Garragala i Arce, habitants en aquella ciutat. La van tenir els seus pares a casa fins a l'edat de quatre anys, en companyia dels seus altres germans i germanes; però el 1589 la van posar al convent de monges dominiques de Sant Sebastià el Vell, del qual era priora la seva tia Dna. Úrsula d'Unza i Sarrasti, cosina germana de la seva mare.

Llegir l’original en castellà

Catalina de Erauso, según ella misma refiere, nació el año 1 585 en San Sebastián de Guipúzcoa, siendo hija del capitán D. Miguel de Erauso y de Doña María Pérez de Garragala y Arce, habitantes en aquella ciudad. Tuviéronla sus padres en casa hasta la edad de cuatro años, en compañía de sus demás hermanos y hermanas; pero en iSSg la pusieron en el convento de monjas dominicas de San Sebastián el Viejo, del cual era priora su tía Doña Úrsula de Unza y Sarrasti, prima hermana de su madre.

Va ser educada al convent fins a l'edat de quinze anys, època en què va començar a pensar-se en la seva professió, fent-li començar el seu any de noviciat; però al final d'aquest any, i abans de concloure el seu noviciat, va tenir una baralla amb una religiosa professa anomenada Catalina d'Aliri, arribant, segons sembla, a maltractar-se de paraules i obra. Aquesta circumstància va ser la que va fer néixer en la nostra heroïna la primera idea d'abandonar el convent.

Llegir l’original en castellà

Fué educada en el convento hasta la edad de quince años, en cuya época comenzó á pensarse en su profesión, haciéndola comenzar su año de noviciado; pero al fin de este año, y antes de concluir su noviciado, tuvo una reyerta con una religiosa profesa llamada Catalina de Aliri, llegando, según parece, á maltratarse de palabras y obra. Esta circunstancia fué la que hizo nacer en nuestra heroína la primera idea de abandonar el convento.

La nit del 18 de Març de 1600, vigília de Sant Josep, la comunitat s'havia llevat a mitjanit per a les matines, i Catalina va entrar al cor, on va trobar la seva tia agenollada i resant. Aquesta va cridar la seva neboda i li va donar la clau de la seva cel·la perquè li anés a buscar el breviari. Va anar Catalina a fer el mandat, va obrir la cel·la i va veure les claus del convent penjades d'un clau. Va deixar la cel·la oberta i es va tornar al cor per donar a la seva tia la clau i el breviari. Quan les religioses van ser totes al cor i van haver començat les matines amb la solemnitat acostumada, Catalina, que havia trobat l'ocasió de realitzar el seu boig projecte, es va acostar a la seva tia i li va demanar permís per re-tirar-se, pretextant que es trobava indisposada. Assolit, va sortir del cor amb la seva llàntia i va anar tot seguit a la cel·la de la seva tia, d'on es va emportar unes tisores, fil, agulles, algunes monedes que va trobar a mà i les claus del convent. Tot seguit, obrint i tornant a tancar les portes, va sortir al carrer, que mai havia vist ni trepitjat, sense saber quina direcció podia prendre.

Llegir l’original en castellà

En la noche del i8 de Marzo de 1600, víspera de San José, la comunidad se había levantado á media noche para los maitines, y Catalina entró en el coro, donde halló á su tía arrodillada y rezando. Esta llamó á su sobrina y le dio la llave de su celda para que fuese á buscarle el breviario. Fué Catalina á hacer el mandato, abrió la celda y vio las llaves del convento colgadas de un clavo. Dejó la celda abierta y volvióse al coro para dar á su tía la llave y el breviario. Cuando las religiosas estuvieron todas en el coro y hubieron empezado los maitines con la solemnidad acostumbrada, Catalina, que había hallado la ocasión de realizar su loco proyecto, se acercó á su tía y le pidió permiso para retirarse^ pretextando que se hallaba indispuesta. Conseguido, se salió del coro con su lámpara y fuese en seguida á la celda de su tía, de donde se llevó unas tijeras, hilo, agujas, algunas monedas que hallo á mano y las llaves del convento. En seguida, abriendo y volviendo á cerrar las puertas, se salió á la calle, que jamás había visto ni pisado, sin saber qué dirección podía tomar.

Va deixar a la porta del convent el seu escapulari, i prenent a la ventura el primer camí, va anar a parar a un bosc de castanyers fora de la ciutat, darrere del convent. Allà es va quedar de moment, i allà va passar tres dies tallant, cosint i arreglant-se el seu hàbit, amb el qual es va fer un vestit complet d'home. Es va vestir aquest vestit, es va tallar els cabells, i a la tercera nit es va posar en camí sense saber cap a on es dirigia. Així va arribar a Vitòria, distant 20 llegües de Sant Sebastià, a peu, rendida de fatiga i de fam, ja que a penes havia menjat pel camí.

Llegir l’original en castellà

Dejó á la puerta del convento su escapulario, y tomando á la ventura el primer camino, fué á parar á un bosque de castaños' fuera de la ciudad, detrás del convento. Allí se quedó por el pronto, y allí pasó tres días cortando, cosiendo y arreglándose su hábito, con el cual se hizo un traje completo de hombre. Vistióse este traje, cortóse los cabellos, y á la tercera noche se puso en camino sin saber á dónde se dirigía. Así llegó á Vitoria, distante 20 leguas de San Sebastián, á pie, rendida de fatiga y de hambre, pues apenas había comido en el camino.

A Vitòria, la jove fugitiva va entrar a servir a casa d'un mestre que la maltractava, escapant-se un dia i emportant-se-li alguns diners, amb els quals va poder arribar a Valladolid.

Llegir l’original en castellà

En Vitoria, la joven fugitiva entró á servir en casa de un maestro que la maltrataba, escapándose un día y llevándosele algún dinero, con el cual pudo llegar á Valladolid.

Allí va entrar com a patge a casa d'un secretari del rei, D. Juan de Eliáquez, on va romandre set mesos, fent-se anomenar Francisco Loyola; però un dia va veure entrar a la casa el seu propi pare el capità Miguel de Erauso, que anava a visitar D. Juan "per a explicar-li precisament la fuga de la seva filla i demanar-li el suport de la seva autoritat a fi de fer més actives recerques en la seva cerca. Catalina va sentir la conversa, va pujar a la seva habitació, va fer la seva maleta i va anar a dormir en una fonda, on es trobava un traginer que l'endemà marxava a Bilbao. Es va arreglar amb ell, i van partir de Valladolid a l'alba, sense que la nostra heroïna ELS CARRERS DE BARCELONA 23 I

Llegir l’original en castellà

Allí entró como paje en casa de un secretario del re}', D. Juan de Eliáquez, donde permaneció siete meses, haciéndose llamar Francisco Loyola; pero un día vio entrar en la casa á su propio padre el capitán Miguel de Erauso, que iba á visitar á D. Juan "para contarle precisamente la fuga de su hija y pedirle el apoyo de su autoridad al objeto de hacer más activas pesquisas en su busca. Catalina oyó la conversación, se subió á su cuarto, hizo su maleta y fué á dormir en una posada, donde se hallaba un arriero que al día siguiente marchaba á Bilbao. Arreglóse con él, 3^ partieron de Valladolid al amanecer, sin que nuestra heroína LAS CALLES DE BARCELONA 23 I

sabés ni on anar ni què fer, sinó, conforme ella mateixa diu, deixar-se portar pel vent com una ploma.

Llegir l’original en castellà

supiese ni á dónde ir ni qué hacer, sino, conforme ella misma dice, dejarse llevar del viento como una pluma.

A Bilbao va ferir d'una pedrada un noi que es burlava d'ella, i va ser condemnada a un mes de presó. Més tard va entrar, també com a patge, al servei d'un cavaller de Santiago a Estella, fins que finalment el va abandonar, tenint llavors l'audàcia de tornar a Sant Sebastià i anar a sentir missa al propi convent del qual havia fugit, on va veure la seva mare i les seves germanes. De Sant Sebastià se'n va anar a Pasajes, i allà es va embarcar per a Sanlúcar l'any 1603, partint amb la flota de D. Luis Fajardo, i en classe de grumet, en una galeota comandada precisament per un cosí de la seva mare, el capità Esteban Eguiño.

Llegir l’original en castellà

En Bilbao hirió de una pedrada á un muchacho que se burlaba de ella, y fué condenada á un mes de cárcel. Más tarde entró, también como paje, al servicio de un caballero de Santiago en Estella, hasta que por fin le abandonó, teniendo entonces la audacia de volverse á San Sebastián é ir á oir misa en el propio convento del cual se fugara, donde vio á su madre y á sus hermanas. De San Sebastián se fué á Pasajes, y allí se embarcó para Sanlúcar el año i6o3, partiendo con la flota de D. Luis Fajardo, y en clase de grumete, en una galeota mandada precisamente por un primo de su madre, el capitán Esteban Eguiño.

Després d'haver combatut a Araya, d'on l'almirall espanyol va fer fora els holandesos, Catalina va seguir el seu oncle a Cartagena i a San Salvador. En el moment de partir per a Espanya, li va robar 500 pesos — ja que sembla que Catalina era aficionada als béns del proïsme i no s'afligia per aquests pecadets, — i va fugir a terra, on no va trigar a ser el factòtum d'un ric negociant anomenat D. Juan de Urquiza. Mentre regentava una botiga o magatzem d'aquest a la vila de Sana, li va succeir una aventura que va fer esclatar el seu caràcter violent i venjatiu, llançant-la a les aventures d'una vida soldadesca que ja no havia d'abandonar.

Llegir l’original en castellà

Después de haber combatido en Araya, de donde el almirante español arrojó á los holandeses, Catalina siguió á su tío á Cartagena y á San Salvador. En el mo mentó de partir para España, le robó 5oo pesos — pues parece que Catalina era aficionada á los bienes del prójimo y no se apesadumbraba por estos pecadillos, — }' huyó á tierra, donde no tardó en ser el factótum de un rico negociante llamado D. Juan de Urquiza. Mientras que regentaba una tienda ó almacén de éste en la villa de Sana, sucedióle una aventura que hizo estallar su carácter violento y vengativo, arrojándola en las aventuras de una vida soldadesca que ya no debía abandonar.

Es trobava cert dia festiu al teatre, ocupant un seient que havia comprat, segons ella mateixa refereix, quan un tal Reyes va anar a situar-se davant, d'una manera que li impedí la vista. Va demanar-li Catalina que es retirés una mica; però ell va contestar d'una manera impertinent i van tenir paraules, dient-li Reyes que se n'anés o que, altrament, li donaria una ganivetada. Catalina no portava cap arma a sobre i va prendre la prudent resolució de marxar.

Llegir l’original en castellà

Se hallaba cierto día festivo en el teatro, ocupando un asiento que había comprado, según ella misma refiere, cuando un llamado Reyes fué á situarse delante, de una manera que le impedía la vista. Pidióle Catali na que se retirase un poco; pero contestóle él de una manera impertinente y se trabaron de palabras, diciéndole Reyes que se fuese ó que, de lo contrario, le daría una cuchillada. Catalina no llevaba ningún arma encima y tomó la prudente resolución de marcharse.

L'endemà, mentre que ella, o millor dit, mentre que ell es trobava venent a la seva botiga, Reyes va passar i va tornar a passar per davant de la seva porta com per insultar-la. En adonar-se'n Catalina, va tancar la seva botiga; va agafar un ganivet i tot seguit una espasa, que va ser la primera que es va cenyir, i se'n va anar a trobar Reyes, a qui va trobar passejant davant de l'església.

Llegir l’original en castellà

Al día siguiente, mientras que ella, ó mejor dicho, mientras que él se hallaba vendiendo en su tienda, Reyes pasó y volvió á pasar por delante de su puerta como ])ara insultarle. Al repararlo Catalina, cerró su tienda; lomó un cuchillo y en seguida una espada, que fué la primera que se ciñó, yéndose al encuentro de Reyes, á quien halló paseándose delante de la iglesia.

— Ei, Sr. Reyes! — li va cridar.

Llegir l’original en castellà

— ¡Eh, Sr. Reyes! — le gritó.

Es va girar l'interpel·lat, i llavors ella li va dir:

Llegir l’original en castellà

Volvióse el interpelado, y entonces ella le dijo:

— Heus aquí aquell a qui volíeu acoltellar.

Llegir l’original en castellà

— He aquí aquél á quien queríais acuchillar.

I sense donar-li temps per a res, amb el ganivet que portava a la mà li va fer una profunda ferida.

Llegir l’original en castellà

Y sin darle tiempo para nada, con el cuchillo que llevaba en la mano le hizo una profunda herida.

Un amic de Reyes, que amb ell estava passejant, va treure l'espasa i es va dirigir contra Catalina, que a la vegada va treure la seva, ferint-lo en un costat. En veure caure el seu adversari, Catalina es va refugiar a la veïna església; però darrere d'ella va entrar el corregidor D. Mendo de Quiñones, que la va treure arrossegant, i la va conduir a la presó, on se li van posar grillons i manilles, tancant-la en un calabós.

Llegir l’original en castellà

Un amigo de Re3^es, que con él estaba paseando, tiró de la espada y se dirigió contra Catalina, que á la vez sacó la suya, hiriéndole en un costado. Al ver caer á su adversario, Catalina se refugió en la vecina iglesia; pero tras de ella entró el corregidor D. Mendo de Quiñones, que la sacó arrastrando, y condújola á la cárcel, donde se le pusieron grillos y esposas, encerrándola en un calabozo.

No va trigar, tanmateix, a sortir de presó per la sol·licitud del bisbe, que la va fer restituir a l'església, d'on només violant les immunitats eclesiàstiques se l'havia arrencat. El seu amo va arreglar després el negoci amb diners; però ben aviat Catalina va haver d'abandonar el seu servei, perquè, segons diu, una dama a qui aquest festejava s'havia enamorat d'ella.

Llegir l’original en castellà

No tardó, sin embargo, en salir de prisión por la solicitud del obispo, que la hizo restituir á la iglesia, de donde sólo violando las inmunidades eclesiásticas se la había arrancado. Su amo arregló luego el negocio con dinero; pero bien pronto Catalina hubo de abandonar su servicio, porque, según dice, una damaá quien aquél cortejaba se había enamorado de ella.

Es dirigí aleshores a Trujillo, on un nou duel amb el mateix Reyes i el seu amic, a qui aquesta segona vegada va matar de debò, la va obligar a marxar cap a Lima. Allà, després d'haver servit alguns mesos a un negociant, que la va despatxar perquè feia la cort a la seva filla, Catalina es va allistar, sota el nom d'Alonso Díaz Ramírez, a la companyia del capità Gonzalo Rodríguez, que partia cap a la Concepción de Xile. En aque- A la població, i a casa del governador, va trobar el seu germà el capità Miguel de Erauso, el qual, en saber, no el seu nom, que ella li va ocultar, sinó el seu país, li va fer diverses preguntes sobre la seva mare, el seu pare i la seva petita germana Catalina, la religiosa. El capità la va prendre com a assistent i la va guardar tres anys amb ell. Al cap d'aquest temps, i a conseqüència d'una baralla provocada per gelosia del seu germà, Catalina va ser enviada al port de Paicabi, extrema frontera del país conquerit als salvatges.

Llegir l’original en castellà

Dirigióse entonces á Trujillo, donde un nuevo duelo con el mismo Reyes y su amigo, á quien esta segunda vez mató de veras, la obligó á partir para Lima. Allí, después de haber servido algunos meses á un negociante, que la despachó porque hacía la corte á su hija, Catalina se enganchó, bajo el nombre de Alonso Díaz Ramírez, en la compañía del capitán Gonzalo Rodríguez, que partía para la Concepción de Chile. En aque- Ha población, y en casa del gobernador, halló á su hermano el capitán Miguel de Erauso, el cual, al saber, no su nombre, que ella le ocultó, sino su país, le hizo diversas preguntas sobre su madre, su padre y su pequeña hermana Catalina, la religiosa. Tomóla el capitán por su asistente y la guardó tres años con él. Al cabo de este tiempo, y á consecuencia de una reyerta provocada por celos de su hermano, Catalina fué enviada al puerto de Paicabi, extrema frontera del país conquistado á los salvajes.

Allà, cada dia era necessari entrar en combat. Una vegada els enemics van aconseguir guanyar una acció, matant molta gent, entre d'altres l'alferes de la companyia de Catalina, emportant-se la bandera. Catalina, amb dos soldats companys seus, va tenir llavors la gosadia de perseguir els enemics per recobrar la bandera. Els dos soldats van caure morts, i ella mateixa va rebre dues ferides; però va arrencar la bandera de mans del cacic, i va tornar amb ella al camp. Aquesta acció li va valer, quan va estar curada, ser nomenada alferes, donant-li a guardar la bandera mateixa que amb tant de valor havia sabut arrencar als enemics.

Llegir l’original en castellà

Allí, cada día era necesario entraren combate. Una vez los enemigos consiguieron ganar una acción, matando mucha gente, entre otros el alférez de la compañía de Catalina, llevándose la bandera. Catalina, con dos soldados compañeros suyos, cometió entonces el arrojo de perseguir á los enemigos para recobrar la bandera. Los dos soldados cayeron muertos, y ella misma recibió dos heridas; pero arrancó la bandera de manos del cacique, y volvióse con ella al campo. Esta acción le valió, cuando estuvo curada, ser nombrada alférez, dándole á guardar la bandera misma que con tanto valor había sabido arrancar á los enemigos.

No seguirem a la Monja Alferes en el curs de les seves campanyes, durant els cinc anys que van seguir al seu nomenament d'oficial. Direm només que va prendre part en la batalla de Purén, on va morir el seu capità, i que llavors va manar en diverses accions la companyia, no havent estat nomenada per al càrrec que va exercir algun temps perquè, havent derrocat en un combat i fet presoner amb les seves pròpies mans un cacic molt anomenat, el va manar penjar d'un arbre, en lloc d'enviar-lo al governador, que el volia tenir viu.

Llegir l’original en castellà

No seguiremos á la Monja Alférez en el curso de sus campañas, durante los cinco años que se siguieron á su nombramiento de oficial. Diremos sólo que tomó parte en la batalla de Purén, donde fué muerto su capitán, y que entonces mandó en varias acciones la compañía, no habiendo sido nombrada para el empleo que sirvió algún tiempo porque, habiendo derribado en un combate y hecho prisionero con sus propias manos á un cacique muy nombrado, le mandó colgar de un árbol, en vez de enviarlo al gobernador, que lo quería tener vivo.

De retorn a la Concepción, i entregada a l'ociositat de la vida de guarnició, va tenir en una casa de joc una querella amb un dels seus camarades, a qui va matar, fent el mateix amb un auditor de la cancelleria que volia arrestar-la. Es va emparar, com havia fet un altre cop en igual circumstància, del sagrat d'una església, on va haver d'estar tancada diversos mesos, i d'on la va obligar a escapar-se una aventura més terrible i espantosa encara.

Llegir l’original en castellà

De regreso á la Concepción, y entregada á la ociosidad de la vida de guarnición, tuvo en una casa de juego una querella con uno de sus camaradas, á quien mató, haciendo lo propio con un auditor de la cancillería que quería arrestarle. Amparóse, como había hecho otra vez en igual circunstancia, del sagrado de una iglesia, donde hubo de estarse encerrada varios meses, y de donde la obligó á escaparse una aventura más terrible y espantosa todavía.

Un dia la Monja Alferes va rebre la visita del seu amic l'oficial D. Juan de Silva, que li va dir haver-se trabat de paraules amb D. Francisco de Rojas, amb qui havia quedat desafiat per aquella nit a les onze. Cadascú havia de presentar-se al camp amb el seu respectiu padrí, i D. Juan havia pensat per a això en Catalina. Aquesta va acceptar.

Llegir l’original en castellà

ün día la Monja Alférez recibió la visita de su amigo el oficial D. Juan de Silva, que le dijo haberse trabado de palabras con D. Francisco de Rojas, con quien había quedado desafiado para aquella noche á las once. Cada uno debía presentarse en el campo con su respectivo padrino, y D. Juan había pensado para esto en Catalina. Esta aceptó.

Quan va haver sonat l'Àngelus, la Monja Alferes va sortir del convent i se'n va anar a casa del seu amic D. Juan de Silva. Van sopar i van estar en conversa fins a les deu, hora en què van agafar les seves espases i capes, dirigint-se al lloc de la cita.

Llegir l’original en castellà

Cuando hubo sonado el Ángelus, la Monja Alférez salió del convento y se fué á casa de su amigo D. Juan de Silva. Cenaron y estuvieron en conversación hasta las diez, á cuya hora tomaron sus espadas y capas, dirigiéndose al lugar de la cita.

La foscor era tan gran, que no es veia res. A l'hora convinguda van arribar els altres dos, i un d'ells, que per la seva veu es va reconèixer ser D. Francisco de Rojas, va cridar:

Llegir l’original en castellà

La oscuridad era tan grande, que no se veía nada. A la hora convenida llegaron los otros dos, y uno de ellos, que por su voz se reconoció ser D. Francisco de Rojas, gritó:

— D. Juan de Silva!

Llegir l’original en castellà

— ¡D. Juan de Silva!

— Aquí sóc, — contestà l'interpel·lat.

Llegir l’original en castellà

— Aquí estoy, — contestó el interpelado.

I ambdós van treure l'espasa, mentre que els dos silenciosos padrins romanien tranquils i apartats.

Llegir l’original en castellà

Y ambos tiraron de la espada, en tanto que los dos silenciosos padrinos permanecían tranquilos y apartados.

Es creuaren els ferros, i ben aviat es va adonar la Catalina que el seu amic D. Juan estava ferit. Llavors va desembeinar la seva espasa i es va posar al seu costat, acudint l'altre padrí a posar-se al costat de D. Francisco. Es van batre així llarga estona, sempre en silenci dos a dos, fins que van caure D. Francisco i D. Juan. Malgrat això, els dos padrins van continuar batent-se; però la Catalina va ferir l'altre d'una estocada a la mamella es-querra, segons es va veure després, travessant-li un doble jubó de búfal, i va caure dient:

Llegir l’original en castellà

Cruzáronse los hierros, y bien pronto se apercibió Catalina de que su amigo D. Juan estaba herido. Desnudó entonces su espada y se puso á su lado, acudiendo el otro padrino á ponerse al lado de D. Francisco. Batiéronse así largo rato, siempre en silencio dos á dos, hasta que cayeron D. Francisco y D. Juan. Sin embargo de esto, los dos padrinos continuaron batiéndose; pero Catalina hirió al otro de una estocada en la tetilla izquierda, según se vio después, atravesándole un doble jubón de búfalo, y cayo diciendo:

— Ai, traïdor! m'has mort.

Llegir l’original en castellà

— ¡Ah, traidor! me has muerto.

No havent-lo reconegut Catalina en la veu, li va preguntar qui era.

Llegir l’original en castellà

No habiéndole reconocido Catalina en la voz, le preguntó que quién era.

— El capità Miguel de Erauso, — va contestar el ferit.

Llegir l’original en castellà

— El capitán Miguel de Erauso, — contestó el herido.

La Monja Alferes va quedar muda d'estupor.

Llegir l’original en castellà

La Monja Alférez quedó muda de estupor.

El capità demanava a grans crits confessió, i el mateix feien els altres. Catalina va córrer a Sant Francesc, i va enviar dos religiosos que els van confessar a tots. Els dos primers van expirar aviat, i el capità va ser portat al palau del governador, de qui era el secretari. Volia beure una mica de vi; però havent-se negat el metge a donar-li'l, li va dir:

Llegir l’original en castellà

El capitán pedía á grandes gritos confesión, y lo propio hacían los otros. Catalina fuese corriendo á San Francisco, y envió á dos religiosos que los confesaron á todos. Los dos primeros espiraron pronto, y el capitán fué llevado al palacio del gobernador, de quien era el secretario. Quería beber un poco de vino; pero habiéndose negado el médico á dárselo, le dijo:

— Sou més cruel amb mi que l'alferes Díaz.

Llegir l’original en castellà

— Sois más cruel para mi que el alférez Díaz.

I va expirar pocs moments després.

Llegir l’original en castellà

Y espiró pocos momentos después.

El governador, amb la intenció resolta d'apoderar-se de l'alferes Díaz, es va dirigir al convent amb la seva guàrdia i fins i tot hi va penetrar; però els frares es van mantenir ferms i enèrgics a favor de les seves immunitats, i el governador va haver d'abandonar el seu projecte.

Llegir l’original en castellà

El gobernador, con la intención resuelta de apode - rarse del alférez Díaz, se dirigió al convento con su guardia y hasta penetró en él; pero los frailes se mantuvieron firmes y enérgicos en favor de sus inmunidades, y el gobernador hubo de abandonar su proyecto.

Encara va romandre algun temps en aquell asil Catalina, ja que finalment, amb l'ajuda del seu amic D. Juan Ponce de León, que li va donar un cavall i armes, va trobar la manera un dia de sortir de la Concepción i va partir per a Tucumán. Explica que llavors va patir grans fatigues i treballs durant el camí, juntament amb dos soldats desertors que l'acompanyaven, i explica que la fam i la set els van assetjar de tal manera, que es van veure obligats a menjar els seus cavalls. Els dos soldats van morir rendits per tanta misèria, i Catalina va ser trobada expirant al peu d'un arbre pels criats d'una criolla, a casa de la qual la van portar. En ella va estar alguns mesos; però diu que la va haver d'abandonar perquè la criolla volia casar-la amb una filla seva.

Llegir l’original en castellà

Aún permaneció algún tiempo en aquel asilo Catalina, pues por fin, con el auxilio de su amigo D. Juan Ponce de León, que le dio un caballo y armas, halló medio un día de salirse de la Concepción y partió para Tucumán. Cuenta que entonces sufrió grandes fatigas y trabajos durante el camino, junto con dos soldados desertores que la acompañaban, y explica que el hambre y la sed les acosaron de tal manera, que se vieron precisados á comer sus caballos. Los dos soldados murieron rendidos por tanta miseria, y Catalina fué encontrada espirante al pie de un árbol por los criados de una criolla, á cuya casa la llevaron. En ella estuvo algunos meses; pero dice que la hubo de abandonar porque quería la criolla casarla con una hija su37a.

De Tucumán va passar al Potosí, i allà, després de diverses aventures, va tornar a entrar al servei, formant part d'una famosa expedició contra els indis Chancas. Arribada a la població de la Plata, es va comprometre en una baralla, i després, havent mort en duel un negociant, va fugir a Piscombamba, on un nou crim comès en la persona d'un portuguès la va fer condemnar a mort. Anava ja Catalina a ser portada al suplici, quan un exprés que va arribar del governador de la Plata demanant la causa, la va salvar per aquella vegada.

Llegir l’original en castellà

De Tucumán pasó al Potosí, y allí, después de varias aventuras, volvió á entrar en el servicio, formando parte de una famosa expedición contra los indios Chancas. Llegada á la población de la Plata, se comprometió en una reyerta, y luego, habiendo muerto en duelo á un negociante, se fugó á Piscombamba, donde un nuevo crimen cometido en la persona de un portugués la hizo condenar á muerte. Iba ya Catalina á ser llevada al suplicio, cuando un expreso que llegó del gobernador de la Plata pidiendo la causa, la salvó por aquella vez.

Romàntiques i novelesques aventures li van succeir a la Plata, a la Paz, a Cusco i a Lima. Llargues serien de contar. Va anar a parar finalment a Guamanga, i en aquesta vila va tenir lloc el desenllaç del meravellós drama que representava la Monja Alferes des de la seva sortida del convent de Sant Sebastià. Perseguida sempre per la justícia de Cusco, que havia enviat per tot arreu requisitòries contra l'alferes Alonso Díaz Ramírez, anava a partir amb un amic, quan es va ensopegar al carrer amb dos agutzils.

Llegir l’original en castellà

Románticas y novelescas aventuras le sucedieron en la Plata, en Paz, en Cusco y en Lima, Largas serían de contar. Fué á parar por fin á Guamanga, y en esta villa tuvo lugar el desenlace del maravilloso drama que representaba la Monja Alférez desde su salida del convento de San Sebastián. Perseguida siempre por la justicia de Cusco, que había enviado por todas partes requisitorias contra el alférez Alonso Díaz Ramírez, iba á partir con un amigo, cuando se tropezó en la calle con dos alguaciles.

— Qui viu? — van cridar aquests.

Llegir l’original en castellà

— ¿Quién vive? — gritaron éstos.

Catalina va respondre només:

Llegir l’original en castellà

Catalina respondió sólo:

— Amic.

Llegir l’original en castellà

— Amigo.

— El vostre nom? — van preguntar tot seguit els agutzils.

Llegir l’original en castellà

— ¿Vuestro nombre? — preguntaron en seguida los alguaciles.

I llavors se li va ocórrer contestar a la Monja Alferes:

Llegir l’original en castellà

Y entonces se le ocurrió contestar á la Monja Alférez:

— El dimoni.

Llegir l’original en castellà

—El diablo.

Els agutzils van avançar per apoderar-se de la seva persona, i Catalina els va rebre espasa en mà, movent amb això gran soroll. Van començar els ministrils a donar grans crits demanant socors a la justícia; va acudir gent, i amb aquesta i amb altres agutzils el corregidor, que estava a la saó a casa del bisbe. Catalina va disparar un tret de pistola fent caure un agutzil, amb la qual cosa va créixer el tumult. Tenia al seu costat un amic basc i altres compatriotes que la sostenien. El corregidor cridava que matessin l'alferes, i els trets se succeïen d'un costat a un altre.

Llegir l’original en castellà

Los alguaciles avanzaron para apoderarse de su persona, y Catalina les recibió espada en mano, moviéndose con esto gran ruido. Comenzaron los ministriles á dar grandes gritos pidiendo socorro á la justicia; acudió gente, y con ésta y con otros alguaciles el corregidor, que estaba á la sazón en casa del obispo. Catalina disparó un pistoletazo derribando á un alguacil, con lo cual se acrecentó el tumulto. Tenía á su lado á un amigo vizcaíno y á otros compatriotas que la sostenían. El corregidor gritaba que matasen al alférez, y los tiros se sucedían de un lado para otro.

En això va aparèixer el bisbe amb criats que portaven torxes; va cessar per un moment la baralla, i el prelat, dirigint-se a Catalina, li va dir:

Llegir l’original en castellà

En esto apareció el obispo con criados que llevaban antorchas; cesó por un momento la reyerta, y el prelado, dirigiéndose á Catalina, le dijo:

— Senyor alferes, rendiu-me les armes, i us dono la meva paraula de salvar-vos.

Llegir l’original en castellà

— Señor alférez, rendidme las armas, y os doy mi palabra de salvaros.

— Senyor il·lustríssim — va contestar Catalina, — a l'església besaré els peus de la vostra reverència.

Llegir l’original en castellà

— Señor ilustrísimo — contestó Catalina, — en la iglesia besaré los pies de vuestra reverencia.

En aquell moment, quatre criats del corregidor van atacar rudament la Monja Alferes, que va fer caure un, però que no podia ja continuar sostenint-se contra tants enemics alhora. El bisbe li va prendre la mà, li va treure les armes i la va introduir al seu palau.

Llegir l’original en castellà

En aquel momento, cuatro criados del corregidor atacaron rudamente á la Monja Alférez, que derribó á uno, pero que no podía ya continuar sosteniéndose contra tantos enemigos á un tiempo. El obispo le tomó de la mano, le quitó sus armas y la introdujo en su palacio.

L'endemà al matí, el prelat la va fer conduir a la seva presència i li va preguntar qui era, de quin país, de quina família i, finalment, la història de tota la seva vida. Li va parlar d'una manera tan dolça i persuasiva, donant-li bons consells i tractant d'encaminar-la per bon camí, que Catalina, oblidant la seva resolució, es va tirar als seus peus i li va confessar que era una dona, dient-li com s'havia escapat del convent, amb tota la resta de la seva peregrina història.

Llegir l’original en castellà

Al día siguiente por la mañana, el prelado la hizo conducir á su presencia y le preguntó quién era, de qué país, de qué familia y, por fin, la historia de toda su vida. Le habló de una manera tan dulce y persuasiva, dándole buenos consejos y tratando de encaminarla por buen sendero, que Catalina, olvidando su resolución, se arrojó á sus pies y le confesó que era una mujer, diciéndole cómo se había escapado del convento, con todo lo demás de su peregrina historia.

Aquí és on pròpiament acaba la vida de la Monja Alferes, que va rebre llavors aquest nom per no abandonar-lo ja mai més. El bisbe de Guamanga, que era llavors Fr. Agustín de Carvajal, la va fer entrar al convent de Santa Clara, després d'haver-la fet inspeccionar per diverses matrones, les quals van assegurar sota jurament que era verge intacta com el dia del seu naixement.

Llegir l’original en castellà

Aquí es donde propiamente termina la vida de la Monja Alférez, que recibió entonces este nombre para no abandonarle ya jamás. El obispo de Guamanga, que era entonces Fr. Agustín de Carvajal, la hizo entrar en el convento de Santa Clara, después de haberla hecho inspeccionar por varias matronas, las cuales aseguraron bajo juramento que era virgen intacta como ef día de su nacimiento.

Cinc mesos després, a la mort d'aquell prelat, Catalina va ser enviada a buscar per l'arquebisbe de Lima, on la seva presència va excitar una curiositat general. Va entrar al convent de la Santíssima Trinitat i allà va romandre dos anys i mig, fins que van arribar els documents que s'havien demanat a Europa, amb els quals va constar que, efectivament, mai havia estat monja professa. Llavors va partir per a Espanya, travessant tot el continent americà, a fi d'embarcar-se a Cartagena.

Llegir l’original en castellà

Cinco meses después, á la muerte de aquel prelado, Catalina fué enviada á buscar por el arzobispo de Lima, donde su presencia excitó una curiosidad general. J-^ntró en el convento de la Santísima Trinidad y allí permaneció dos años y medio, hasta que llegaron los documentos que se habían pedido á Europa, con los cuales constó que, efectivamente, jamás había sido monja profesa. Entonces partió para España, atravesando todo el continente americano, á fin de embarcarse en Cartagena.

Va desembarcar a Cadis, vestida d'home i amb el seu uniforme d'alferes; va passar a Sevilla i d'allà a Madrid, on va ser presentada al rei, obtenint del Consell d'Índies una pensió de 800 escuts.

Llegir l’original en castellà

Desembarcó en Cádiz, vestida de hombre y con su uniforme de alférez; pasó á Sevilla y de allí á Madrid, donde fué presentada al rey, obteniendo del Consejo de Indias una pensión de 800 escudos.

D'allà, arrossegada sempre pel seu caràcter novel·lesc i esperit aventurer, va partir per a Barcelona, on va romandre algun temps esperant l'ocasió d'embarcar-se per a Itàlia.

Llegir l’original en castellà

De allí, arrastrada siempre por su carácter novelesco y espíritu aventurero, partió para Barcelona, donde permaneció algún tiempo esperando la ocasión de embarcarse para Italia.

Ja hem dit que la Monja Alferes ha deixat record tradicional de la seva estada a Barcelona. Anava vestida d'home, amb el seu uniforme, i la gent s'agolpava per veure-la.

Llegir l’original en castellà

Ya hemos dicho que la Monja Alférez ha dejado recuerdo tradicional de su estancia en Barcelona. Iba vestida de hombre, con su uniforme, y la gente se agolpaba para verla.

Va partir per fi de la nostra capital i es va dirigir a Gènova, Roma i Nàpols. La seva relació s'atura bruscament en arribar a l'última ciutat esmentada, al mes de juliol de 1626. L'únic que se'n sap és que després va tornar a Espanya, embarcant-se al poc temps per a Mèxic, on va morir probablement, sense saber-se ni l'època ni les circumstàncies de la seva mort.

Llegir l’original en castellà

Partió por fin de nuestra capital y se dirigió á Genova, Roma y Ñapóles. Su relación se para bruscamente al llegar á la última ciudad nombrada, en el mes de Julio de 1626. Lo único que de ella se sabe es que después volvió á España, embarcándose al poco tiempo para Méjico, donde murió probablemente, sin saberse ni la época ni las circunstancias de su muerte.

La història d'aquesta dona singular, ha dit un dels seus biògrafs, que ella explica amb gran aire de veritat i que justifiquen d'altra banda documents incontestables, és per més d'un títol curiosa i digna de memòria. El cert és que quan es considera el seu naixement, la seva primera educació, les seves novelesques aventures, el vigor del seu temperament, la ferocitat dels seus costums i fins i tot la castedat tan ben guardada enmig de tants vicis i excessos, no pot menys de dir-se que la Monja Alferes és una de les més estranyes monstruositats de l'espècie humana.

Llegir l’original en castellà

La historia de esta mujer singular, ha dicho uno de sus biógrafos, que ella cuenta con gran aire de verdad y que justifican por otra parte documentos incontestables, es por más de un título curiosa 3^ digna de memoria. Lo cierto es que cuando se considera su nacimiento, su primera educación, sus novelescas aventuras, el vigor de su temperamento, la ferocidad de sus costumbres y hasta la castidad tan bien guardada en medio de tantos vicios y excesos, no puede menos de decirse que la Monja Alférez es una de las más extrañas monstruosidades de la especie humana.

Fi de l’entrada original