Tornar a l'atles

Sombrerers (calle dels)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 3 · pàgs. 178–198

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

És a dir, dels Sombrerers.

Llegir l’original en castellà

Es decir, de los Sombrereros.

De la Plateria va a la plaça de Montcada.

Llegir l’original en castellà

De la Platería va á la plaza de Moneada.

Gairebé tot aquest carrer va ser habitat llargs anys fins a principis d'aquest segle per sombrerers, el nom del qual va venir a prendre definitivament, abandonant el que abans portava.

Llegir l’original en castellà

Casi toda esta calle fué habitada largos años hasta principios de este siglo por sombrereros, cuyo nombre vino á tomar definitivamente, abandonando el que antes llevaba.

Per a la policia general de l'ofici de sombrerers no es van fer estatuts fins al 1545; però l'exercici de l'art s'ha de considerar establert a Barcelona des de principis del segle xiv o finals de l'anterior.

Llegir l’original en castellà

Para la policía general del oficio de sombrereros no se hicieron estatutos hasta i545; pero el ejercicio del arte debe considerarse establecido en Barcelona desde principios del siglo xiv ó fines del anterior.

Abans de dir-se com avui dia, aquest carrer va portar el nom de Roídos, que és de família, havent estat denominat primitivament d'Amalrich.

Llegir l’original en castellà

Antes de llamarse como hoy día, esta calle llevó el nombre den Roídos, que es de familia, habiendo sido denominada primitivamente de Amalrich.

Recordaria aquest nom d'Amalrich el d'aquell funestament cèlebre bisbe de Narbona, que tant va figurar en la croada contra els albigesos?

Llegir l’original en castellà

¿Recordaría este nombre de Amalrich el de aquel funestamente célebre obispo de Narbona, que tanto figuró en la cruzada contra los albigenses?

De totes maneres, això ens ofereix ocasió per, encara- ELS CARRERS DE DARCELONA IJg

Llegir l’original en castellà

De todos modos, esto nos ofrece ocasión para, aun- LAS CALLES DE DARCELONA IJg

que sigui molt summàriament, donar una idea als nostres lectors de qui va ser Amalrich i de qui van ser els albigesos, als quals hem fet al·lusió a les pàgines anteriors.

Llegir l’original en castellà

que sea muy someramente, dar una idea á nuestros lectores de quién fué Amalrich y de quiénes fueron los albigenses, á los cuales hemos hecho alusión en las páginas anteriores.

De moment hem de dir que Arnaldo d'Amalrich, segons Amat, era oriünd de la noble família dels vescomtes de Narbona. «A les actes de Poblet, afegeix, on es veu ser català, apareix prior el 1192, i després tot seguit abat del mateix monestir; va ser successivament dissetè abat del Cister i general de tota l'orde. Va assistir al concili del Laterà de 1215, va ser inquisidor a Llenguadoc contra els albigesos, i com a llegat del Papa va manar la croada que es va enviar contra aquells albigesos.»

Llegir l’original en castellà

Por de pronto debemos decir que Arnaldo de Arhalrich, según Amat, era oriundo de la noble familia de los vizcondes de Narbona. «En las actas de Poblet, añade, donde se ve ser catalán, aparece prior en 1192, y después en seguida abad del mismo monasterio; fué sucesivamente decimosétimo abad del Císter y general de toda la orden. Asistió al concilio Lateranense de I2i5, fué inquisidor en Languedoc contra los albigenses, y como legado del Papa mandó la cruzada que se envió contra aquellos albigenses.»

Ara bé, aquest Arnaldo d'Amalrich és el que les cròniques de Provença coneixen sota el nom d'Arnaud Amaury.

Llegir l’original en castellà

Ahora bien, este Arnaldo de Amalrich es el que las crónicas de Provenza conocen bajo el nombre de Arnaud Amaury.

I dit això, anem a la història.

Llegir l’original en castellà

Y dicho esto, vamos á la historia.

Cal començar per tenir en compte que, des de l'any 1078, diversos estats dels comtats de Provença, de Forcalquier, del Venassin, del vescomtat de Marsella, del principat d'Orange, del Delfinat, del ducat de Savoia, feus abans del regne d'Arles, aprofitant-se d'una excomunió llançada pel Papa contra l'emperador, van començar a llançar les primeres llavors de llibertat i a sacsejar el jou de l'esclavitud sota el qual estaven abans.

Llegir l’original en castellà

Hay que comenzar por tener en cuenta que, desde el año 1078, varios estados de los condados de Provenza, de Forcalquier, del Venassin, del vizcondado de Marsella, del principado de Orange, del Delfinado, del ducado de Saboya, feudos antes del reino de Arles, aprovechándose de una excomunión lanzada por el Papa contra el emperador, comenzaron á arrojar las primeras simientes de libertad y á sacudir el yugo de la esclavitud bajo el cual estaban antes.

Veritat és que les grans ciutats del Migdia mai van estar completament subjugades pel règim feudal. L'esperit de la llibertat, ofegat per la tirania, es va despertar al segle XII. No contents amb desempallegar-se del despotisme dels senyors, els pobles van acabar per adoptar en alguns llocs institucions més o menys republicanes. Marsella, Arles, i sobretot Avinyó, van ser les ciutats que es van posarl8o VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

Verdad es que las grandes ciudades del Mediodía jamás estuvieron completamente subyugadas por el régimen feudal. El espíritu de la libertad, ahogado por la tiranía, se despertó en el siglo xii. No contentos con desembarazarse del despotismo de los señores, los pueblos acabaron por adoptar en algunos lugares instituciones más ó menos republicanas. Marsella, Arles, y sobre todo Ajignón, fueron las ciudades que se pusiel8o VÍCTOR BALAGUER

al capdavant d'aquest moviment, que va arribar a ser una gran revolució; època memorable que per desgràcia ens és poc coneguda, per manca d'historiadors especials.

Llegir l’original en castellà

ron á la cabera de este movimiento, que llegó á ser una gran revolución; época memorable que por desgracia nos es poco conocida, falta de historiadores especiales.

En aquesta aspiració del Migdia a la llibertat i a la independència, cal buscar el secret d'aquella terrible guerra contra els albigesos; guerra que, per més que es vulgui dir el contrari, va tenir un caràcter polític molt pronunciat; guerra que no va ser altra cosa que una sagnant lluita de la civilització del Migdia amb la tirania del Nord.

Llegir l’original en castellà

En esa aspiración del Mediodía á la libertad y á la independencia, hay que buscar el secreto de aquella terrible guerra contra los albigenses; guerra que, por más que se quiera decir lo contrario, tuvo un carácter político muy pronunciado; guerra que no fué otra cosa que una sangrienta lucha de la civilización del Mediodía con la tiranía del Norte.

Per poder fer-se càrrec d'aquella època, és necessari comprendre bé l'esperit de la societat meridional abans i durant les croades contra els albigesos. Així és com es pot tenir una idea d'aquella guerra sanguinària, el desenllaç de la qual va ser la submissió definitiva de la raça visigoda per la nació franca i la ruïna de tota una civilització per aquella lliga poderosa que per espai de vint anys es va desencadenar contra la nacionalitat provençal, combatent-la amb les armes de la religió.

Llegir l’original en castellà

Para poder hacerse cargo de aquella época, es necesario comprender bien el espíritu de la sociedad meridional antes y durante las cruzadas contra los albigenses. Así es como puede tenerse una idea de aquella guerra sanguinaria, cuyo desenlace fué la sumisión definitiva de la raza visigoda por la nación franca y la ruina de toda una civilización por aquella liga poderosa que por espacio de veinte años se desencadenó contra la nacionalidad provenzal, combatiéndola con las armas de la religión.

Dos trets ben distints marquen aquella època. Hi ha, per de pronto, i no pot ni s'ha de negar, un principi religiós; però hi ha també un principi polític. L'expressió de tots dos sentiments es dibuixa clara, perfecta, ostensible. No dóna lloc a dubte per a qualsevol que es prengui la feina de fixar-s'hi.

Llegir l’original en castellà

Dos rasgos bien distintos marcan aquella época. Hay, por de pronto, y no puede ni debe negarse, un principio religioso; pero hay también un principio político. La expresión de ambos sentimientos se dibuja clara, perfecta, ostensible. No da lugar á duda para cualquiera que se tome el trabajo de fijarse.

Pel que fa al punt de vista religiós, ens n'abstindrem tant com ens sigui possible en aquesta breu ressenya: ja que si per una banda és matèria vidriosa i delicada, per l'altra no ens creiem amb la suficient competència per discutir semblants coses. Per tocar certs punts cal tenir competència i autoritat. A més, les lleis vigents al nostre país sobre impremta, que és forçós respectar, no deixen llibertat per abordar de front certes qüestions.

Llegir l’original en castellà

Tocante al punto de vista religioso, prescindiremos de él todo lo que nos sea posible en esta breve reseñia: pues si por un lado es materia vidriosa y delicada, poy otro no nos creemos con la suficiente competencia para discutir semejantes cosas. Para tocar ciertos puntos hay que tener competencia y autoridad. Á más, las leyes vigentes en nuestro país sobre imprenta, que es forzoso respetar, no dejan libertad para abordar de frente ciertas cuestiones.

ELS CARRERS DE BARCELONA lOI

Llegir l’original en castellà

LAS CALLES DE BARCELONA lOI

Farem, tanmateix, una confessió, ingènua i espontàniament. La il·lustració del poble, els seus costums, els seus hàbits, el seu esperit mateix, no consentien de segur que deixés d'imperar el catolicisme, font d'amor, de pau i de joia per a aquella societat. Havia de redundar en un gran bé i en una gran felicitat per al poble l'extirpació de l'heretgia naixent; però l'Església, que és tota unció, tota pau, tota dolçor, tota fraternitat, hauria pogut valer-se d'altres mitjans per aconseguir el seu objecte. Sobretot, la causa política havia de ser separada de la causa religiosa; sobretot, l'Església no hauria d'haver donat suport amb les armes poderoses de la religió a les armes iniques de la raça del Nord, perquè

Llegir l’original en castellà

Haremos, sin embargo, una confesión, ingenua y espontáneamente. La ilustración del pueblo, sus costumbres, sus hábitos, su espíritu mismo, no consentían de seguro que dejase de imperar el catolicismo, fuente de amor, de paz y de dicha para 'aquella sociedad. Había de redundar en un gran bien y en una gran felicidad para el pueblo la extirpación de la herejía naciente; pero la Iglesia, que es toda unción, toda paz, toda dulzura, toda fraternidad, pudiera haberse valido de otros medios para conseguir su objeto. Sobre todo, la causa política debía ser separada de la causa religiosa; sobre todo, la Iglesia no debiera haber apoyado con las armas poderosas de la religión las armas inicuas de la raza del Norte, porque

Mai, mai la llum va néixer al Nord.

Llegir l’original en castellà

Jamás, jamás la luz nació en el Norte.

Va ser en nom de Déu, en nom de l'Església, sobretot, que les nacions es van alçar compactes per marxar a aquella guerra d'extermini. Per això mateix, segons ja han fet observar altres autors, se la veu impregnada de l'esperit de venjança mesquina i fanàtica que distingia aleshores el clergat; la cavalleria de l'Edat Mitjana era bel·licosa i opressora, però no tenia la crueltat del raonament.

Llegir l’original en castellà

Fué en nombre de Dios, en nombre de la Iglesia, sobre todo, en el que las naciones se alzaron compactas para marchar á aquella guerra de exterminio. Por lo mismo, según ya han hecho observar otros autores, se la ve impregnada del espíritu de venganza mezquina y fanática que distinguía entonces al clero; la caballería de la Edad Media era belicosa 3^ opresora, pero no tenía la crueldad del raciocinio.

Dues races d'homes es van trobar cara a cara en aquella lluita sagnant: les enemistats, els odis, les repugnàncies que existien entre elles, i de què les cròniques ens donen expressiva idea, van contribuir no poc sens dubte als excessos que es cometien després de les batalles. Els provençals i els francesos no podien sofrir-se ni tolerar-se quan es trobaven en els tornejos, en els palaus, en les croades, que en va van voler agrupar-los a tots sota una mateixa bandera; ni els enllaços que es van efectuar entre les altes cases senyorials d'ambdues ribes del Loira, van poder extin- I 182 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

Dos razas de hombres se hallaron frente á frente en aquella lucha sangrienta: las enemistades, los odios, las repugnancias que existían entre ellas, y de que las crónicas nos dan expresiva idea, contribuyeron no poco sin duda á los excesos que se cometían después de las batallas. Los provenzales y los franceses no podían sufrirse ni tolerarse cuando se encontraban en los torneos, en los palacios, en las cruzadas, que en vano quisieron agruparles á todos bajo una misma bandera; ni los enlaces que se efectuaron entre las altas casas señoriales de ambas orillas del Loire, pudieron extin- I 182 VÍCTOR BALAGUER

gir del tot aquelles antigues i tradicionals antipaties.

Llegir l’original en castellà

guir del todo aquellas antiguas y tradicionales antipatías.

Encara avui mateix queda alguna cosa d'això, segons l'autor ha tingut ocasió de veure de prop, i sempre quedarà, mentre malauradament, així a França com a Espanya, el Nord vulgui imposar la seva llei.

Llegir l’original en castellà

Aun hoy mismo queda algo de ello, según el autor ha tenido ocasión de ver de cerca, y siempre quedará, mientras desgraciadamente, asi en Francia lo mismo que en España, el Norte quiera imponer su ley.

L'ambició, la cobdícia, la rapinya, diguem la paraula, van entrar per molt en la idea dels barons que es van afanyar a allistar-se sota les banderes de l'Església. Les belles i riques terres de Provença oferien una seductora presa als pobres cavallers del centre de França, que cremaven en desitjos de canviar les seves antigues torres mig derruïdes i els seus decrèpits castells per les immenses i opulentes castellanies del Migdia.

Llegir l’original en castellà

La ambición, la codicia, la rapiña, digamos la palabra, entraron por mucho en la idea de los barones que se apresuraron á alistarse bajo las banderas de la Iglesia. Las hermosas y ricas tierras de Provenza ofrecían una seductora presa á los pobres caballeros del centro de Francia, quienes ardían en deseos de cambiar sus antiguas torres medio derruidas y sus decrépitos castillos por las inmensas y opulentas castellanías del Mediodía.

No s'ha d'oblidar una cosa essencialíssima en la guerra de què parlem; guerra a la qual, repetim, s'ha volgut donar només un caràcter religiós, procurant separar hàbilment tot el molt que va tenir de política. Els historiadors cortesans del poder han ocultat sempre la meitat de les coses, si més no. Al costat de les violències del clergat, apareix una resistència organitzada contra ell, un principi d'emancipació intel·lectual. Nosaltres creiem sincerament, i no vacil·lem a afirmar, que si la reforma predicada pels albigesos va arribar a ser una causa nacional, es va deure sola i purament a la persecució d'odi i d'extermini predicada i portada a terme pel clergat.

Llegir l’original en castellà

No hay que olvidar una cosa esencialísima en la guerra de que hablamos; guerra á la cual, repetimos, se ha querido dar sólo un carácter religioso, procurando separar hábilmente todo lo mucho que tuvo de política. Los historiadores cortesanos del poder han ocultado siempre la mitad de las cosas por lo menos. Al lado de las violencias del clero, aparece una resistencia organizada contra él, un principio de emancipación intelectual. Nosotros creemos sinceramente, y no vacilamos en afirmar, que si la reforma predicada por los albigenses llegó á ser una causa nacional, se debió sola y puramente á la persecución de odio y de exterminio predicada y llevada á cabo por el clero.

Sempre, en totes les èpoques i en totes les coses del món, les mateixes causes han produït els mateixos efectes. Per sagrada que sigui una causa, si s'apel·la a la força, la força fa víctimes, les víctimes es converteixen en màrtirs, els màrtirs inspiren llàstima, la llàstima promou la reacció, i la reacció acaba per repel·lir la força amb la força. Sembla com que Déu ha volgut, amb la lògica indeclinable que hi ha en la raó de ser de les mateixes coses, posar un fre als homes que per la seva posició mateixa i per l'apassionat de la flaquesa humana podrien abusar de la santedat d'una causa, fent-la servir per a mires i interessos aliens a ella.

Llegir l’original en castellà

Siempre, en todas épocas y en todas las cosas del mundo, las mismas causas han producido los mismos efectos. Por sagrada que sea una causa, si se apela á la fuerza, la fuerza hace víctimas, las víctimas se convierten en mártires, los mártires inspiran lástima, la lástima promueve la reacción, y la reacción acaba por repeler la fuerza con la fuerza. Parece como que Dios ha querido, con la indeclinable lógica que está en la razón de ser de las mismas cosas, poner un freno á los hombres que por su posición misma y por lo apasionado de la flaqueza humana podrían abusar de la santidad de una causa, haciéndola servir á miras é intereses ajenos á ella.

No cal buscar altre origen a la causa que va fer que la reforma dels albigesos s'estengués com un reguer de pólvora inflamada per tot el Migdia, fent que aquest s'armés, més que per defensar aquella, per venjar les víctimes; més que per protegir l'heretgia, per defensar i conquerir la llibertat política; més que per sostenir la novetat d'una doctrina religiosa, per resistir a la invasió opressora i combatre en favor de la independència contra la tirania.

Llegir l’original en castellà

No hay que buscar otro origen á la causa que hizo que la reforma de los albigenses cundiera como un reguero de pólvora inflamada por todo el Mediodía, haciendo que éste se armara, más que para defender aquélla, para vengar las víctimas; más que para proteger la herejía, para defender y conquistar la libertad política; más que para sostener la novedad de una doctrina religiosa, para resistir á la invasión opresora y combatir en favor de la independencia contra la tiranía.

Si els senyors territorials van adoptar la reforma albigesa, va ser perquè els donava una independència que abans no tenien, alliberant-los de la subjecció al Papa; si els pobles de la llengua d'Oc la van adoptar, va ser perquè responia a les seves necessitats, perquè satisfeia les seves aspiracions, perquè els alliberava d'un clergat que s'oposava a les seves franquícies locals i als seus interessos materials. Així, doncs, les pretensions polítiques del clergat, en lloc de servir al seu triomf, van precipitar la marxa de les innovacions religioses.

Llegir l’original en castellà

Si los señores territoriales adoptaron la reforma albigense, fué porque ella les daba una independencia que antes no tenían, librándoles déla sujeción al Papa; si los pueblos de la lengua de Oc la adoptaron, fué porque respondía á sus necesidades, porque satisfacía á sus aspiraciones, porque les libertaba de un clero que se oponía á sus franquicias locales y á sus intereses materiales. Así, pues, las pretensiones políticas del clero, en lugar de servir á su triunfo, precipitaron la marcha de las innovaciones religiosas.

L'heretgia no era cosa nova al Llenguadoc, on des dels primers segles s'havia anat reproduint sota una o altra forma, amb un o altre nom, i sempre barrejada amb alguna cosa de sentiment polític, com a cosa natural al caràcter d'independència i de llibertat que ha dominat constantment al Migdia.

Llegir l’original en castellà

La herejía no era cosa nueva en el Languedoc, donde desde los primeros siglos se había ido reproduciendo bajo una ú otra forma, con uno ó con otro nombre, y siempre mezclada con algo de sentimiento político, como cosa natural al carácter de independencia y de libertad que ha dominado constantemente en el Mediodía.

Pels anys de 1147 va tornar a propagar-se de nou, i amb certa insistència, pul·lulant diverses sectes, que després van venir a confondre's totes sota el nom d'albigesos, pel fet que, segons sembla, va ser a Albi on van començar a fer-se les predicacions més fervoroses de la nova doctrina.

Llegir l’original en castellà

Por los años de 1147 volvió á propagarse de nuevo, y con cierta insistencia, pululando varias sectas, que luego vinieron á confundirse todas bajo el nombre de albigenses, debido á que, según parece, fué en Albi donde comenzaron á hacerse las predicaciones más fervorosas de la nueva doctrina.

Els albigesos predicaven singularment, valent-se d'això com d'una arma, contra el luxe i la impuresa dels prelats i clergues, els costums desordenats dels quals aleshores, en general, no deixaven efectivament de prestar abundant matèria als discursos dels innovadors. Pel que fa a la doctrina que proclamaven, ja s'ha dit el més pertinent al cas. Els heretges van arribar a ser tan nombrosos, que el 1178 Ramon V de Tolosa, catòlic ardent, veient la infinitat de nobles que havien abraçat les noves opinions, va escriure al rei de França perquè «l'ajudés a exterminar els enemics de Jesucrist.»

Llegir l’original en castellà

Los albigenses predicaban singularmente, valiéndose de ello como de un arma, contra el lujo y la impureza de los prelados y clérigos, cuyas costumbres desarregladas entonces, por lo general, no dejaban efectivamente de prestar abundante materia á los discursos de los innovadores. En cuanto á la doctrina que proclamaban, ya se ha dicho lo más pertinente al caso. Los herejes llegaron á ser tan numerosos, que en 1178 Raimundo V de Tolosa, católico ardiente, viendo la infinidad de nobles que habían abrazado las nuevas opiniones, escribió al rey de Francia para que «le ayudase á exterminar los enemigos de Jesucristo.»

El seu fill Ramon VI, que el va succeir el 1194, no va manifestar el mateix horror per les doctrines que l'Església havia condemnat, i es va sospitar aviat que les afavoria. L'exemple d'emancipació que la província aquella podia donar a l'univers catòlic, va ocupar vivament el pontífex Alexandre III, que va encarregar a diversos bisbes la predicació evangèlica al país. Poquíssim resultat va haver de donar aquesta missió; però no per això es va renunciar a l'esperança de domar l'heretgia. Tan aviat com la tiara va cenyir el front d'Innocenci III, aquell Papa de geni vast i audaç va comprendre el perill que amenaçava la supremacia romana, i va ordenar als prínceps, comtes i barons que assistissin als seus llegats, i als pobles que s'armessin contra els heretges.

Llegir l’original en castellà

Su hijo Raimundo VI, que le sucedió en 1194, no manifestó el mismo horror por las doctrinas que la Iglesia había condenado, y se sospechó bien pronto que las favorecía. El ejemplo de emancipación que la provincia aquella podía dar al universo católico, ocupó vivamente al pontífice Alejandro III, que encargó á varios obispos la predicación evangélica en el país. Poquísimo resultado hubo de dar esta misión; pero no por esto se renunció á la esperanza de domar la herejía. En cuanto la tiara hubo ceñido la frente de Inocencio III, aquel Papa de genio vasto y audaz comprendió el peligro que amenazaba á la supremacía romana, y ordenó á los príncipes, condes y barones que asistiesen á sus legados, y á los pueblos que se armasen contra los herejes.

Els albigesos, segons sembla, eren de costums evangèlics i purs, i atacaven a tot preu els principis de la disciplina romana i els abusos d'un poder insaciable. Potser per això les persecucions dirigides contra ells són les més implacables de què fa menció la història. Innocenci III, amb el seu esperit veritablement superior, va comprendre tot el perill que existia ELS CARRERS DE BARCELONA 185

Llegir l’original en castellà

Los albigenses, según parece, eran de costumbres evangélicas y puras, y atacaban á todo trance los principios de la disciplina romana y los abusos de un poder insaciable. Quizá por esto las persecuciones dirigidas contra ellos son las más implacables de que hace men- ^ ción la historia. Inocencio III, con su espíritu verdade- \amente superior, comprendió todo el peligro que exis- LAS CALLES DE BARCELONy\ 1 85

per al poder papal en deixar arrelar aquelles innovacions, en deixar desplegar les seves ales a la civilització del Migdia, i va decidir extirpar l'heretgia amb el ferro i amb la flama, enfonsar-la sota les ruïnes del poder que l'emparava.

Llegir l’original en castellà

tía para el poderío papal en dejar echar raíces á aquellas innovaciones, en dejar desplegar sus alas á la civilización del Mediodía, y decidió extirpar la herejía con el hierro y con la llama, hundirla hajo las ruinas del poder que la amparaba.

El 1198 ja havia enviat al Llenguadoc dos monjos del Cister, les predicacions dels quals van ser inútils. El 1203 en va enviar dos més, Raoul i Pere de Castelnau, amb el títol de llegats i amb amplis poders. Pere de Castelnau era una espècie de fanàtic sincer, violent i intransigent.

Llegir l’original en castellà

En 1 198 había enviado ya al Languedoc dos monjes del Cister, cuyas predicaciones fueron inútiles. En I203 envió á otros dos, Raoul y Pedro de Castelnau, con el título de legados y con amplios poderes. Pedro de Castelnau era una especie de fanático sincero, violento é intransigente.

Ambdós llegats no van obtenir dels magistrats de Tolosa ni dels oficials del comte més que promeses, i l'únic fruit de les seves amenaces va ser que els predicadors heterodoxos, en lloc de predicar a la llum del dia, celebressin les seves assemblees entre les ombres de la nit; però van donar informes contra una certa part del clergat, van depor o suspendre tots els bisbes sospitosos de connivència o de tebior, i els van reemplaçar per sacerdots de zel ardent i intransigent.

Llegir l’original en castellà

Ambos legados no obtuvieron de los magistrados de Tolosa ni de los oficiales del conde más que promesas, y el único fruto de sus amenazas fué que los predicadores heterodoxos, en lugar de predicar á la luz del día, celebraran sus asambleas entrcsitis sombras de la noche; pero dieron informes contra cierta parte del clero, depusieron ó suspendieron á todos los obispos sospechosos de connivencia ó de tibieza, y los reemplazaron por sacerdotes de celo ardiente é intransigente.

No va trigar el Papa a enviar-los de reforç el mateix abat del Cister, l'Arnaldo de Amalrich, el nom del qual, citat per incidència, ha donat lloc a aquesta relació. «Arnaldo de Amalrich, és l'historiador Henri Martin qui parla, era un d'aquests flagells de Déu que la

Llegir l’original en castellà

No tardó en enviarles el Papa por refuerzo el mismo abad del Cister, el Arnaldo de Amalrich, cuyo nombre citado por incidencia ha dado lugar á esta relación. «Arnaldo de Amalrich, es el historiador Enrique Martín quien habla, era uno de esos azotes de Dios que la

La Providència envia en les seves jornades de còlera Aquest

Llegir l’original en castellà

Providencia envía en sus jornadas de cólera Ese

home tenia, sota el seu hàbit de monjo, el geni destructor dels Genserics i dels Àtila.»

Llegir l’original en castellà

hombre tenía, bajo su hábito de monje, el genio destructor de los Gensericos y de los Atilas.»

Ben aviat se'ls va unir també un quart apòstol, que com ells s'havia fet monjo del Cister després d'haver estat per llarg temps trobador i d'haver-se fet cèlebre amb les seves cançons amoroses. Es deia Fulco o Foulquet. Els llegats van deposar el bisbe de Tolosa, i en el seu lloc van nomenar Foulquet.

Llegir l’original en castellà

Bien pronto se les unió también un cuarto apóstol, que como ellos se había hecho monje del Cister después de haber sido por largo tiempo trovador y de haberse hecho célebre con sus canciones amorosas. Se llamaba Fulco 6 Foulquet. Los legados depusieron al obispo de Tolosa, y en su lugar nombraron á Foulquet.

Van ser així mateix auxiliats per Sant Domènec, el qual va recórrer el país de la llengua d'Oc, com a predicador, abans d'imaginar i organitzar la institució que va fer cèlebre el seu nom. Domènec apareix als ulls de la posteritat atònita com un contrast estrany d'humilitat i de crueltat religiosa. «Quan es llegeix la vida d'aquest monjo cèlebre, ha dit un autor; quan s'estudien les seves obres, ens sembla estar perpetuament assistint a una d'aquestes sessions del tribunal de la fe on es condemnava bonament una víctima per la seva salvació, i on es tractava de provar-li que només per al seu bé i felicitat se l'enviava a la foguera.»

Llegir l’original en castellà

Fueron asimismo auxiliados por Santo Domingo, el cual recorrió el país de la lengua de Oc, como predicador, antes de imaginar y organizar la institución que hizo célebre su nombre. Domingo aparece á los ojos de la posteridad atónita como un contraste extraño de humildad y de crueldad religiosa. «Cuando se lee la vida de este monje célebre, ha dicho un autor; cuando se estudian sus obras, nos parece estar perpetuamente asistiendo á una de esas sesiones del tribunal de la fe donde se condenaba buenamente auna victima para su salvación, y donde se trataba de probarle que sólo para su bien y felicidad se la enviaba á la hoguera.»

Tots els esforços d'aquests llegats no van produir més que resultats lents i incerts. El violent mode de procedir de Foulquet, l'antic trobador, només va aconseguir fer-lo odiós a les seves ovelles. Els magistrats de Tolosa, els senyors dels castells i, sobretot, el comte, quan es veien vivament apremiats pels llegats, protestaven de la seva ortodoxia i prometien exterminar els dissidents; però no feien res. El comte manifestava evident repugnància a ser el perseguidor i el botxí dels seus súbdits.

Llegir l’original en castellà

Todos los esfuerzos de estos legados no produjeron más que resultados lentos é inciertos. El violento modo de proceder de Foulquet, el antiguo trovador, sólo consiguió hacerle odioso á sus ovejas. Los magistrados de Tolosa, los señores de los castillos y,sobre todo, el conde, cuando se veían vivamente apremiados por los legados, protestaban de su ortodoxia y prometían exterminar á los disidentes; pero no hacían nada. El conde manifestaba evidente repugnancia á ser el perseguidor y el verdugo de sus subditos.

Ramon es preparava aleshores per a una guerra. Pere de Castelnau li va requerir perquè oblidés la seva querella i s'ocupés només dels interessos de l'Església. El comte es va negar, i el llegat aleshores el va excomunicar, ratificant el Papa la sentència per mitjà d'una lletra apostòlica en què prodigava els càrrecs contra el comte.

Llegir l’original en castellà

Raimundo se preparaba entonces para una guerra. Pedro de Castelnau le requirió para que olvidase su querella y se ocupase sólo de los intereses de la Iglesia. El conde se negó, y el legado entonces le excomulgó, ratificando el Papa la sentencia por medio de una letra apostólica en que prodigaba los cargos contra el conde.

Va consentir per fi Ramon en fer la pau, però procurava guanyar temps. Llavors Pere de Castelnau va esclatar en imprecacions, i Ramon, exasperat, en amenaces. En aquells moments un oficial del comte, que es va trabar de paraules amb el llegat, el va travessar de part a part amb la seva espasa, deixant-lo cadàver.

Llegir l’original en castellà

Consintió por fin Raimundo en hacer la paz, pero procuraba ganar tiempo. Entonces Pedro de Castelnau estalló en imprecaciones, y Raimundo, exasperado, en amenazas. En aquellos momentos un oficial del conde, que se trabó de palabras con el legado, le atravesó de parte á parte con su espada, dejándole cadáver.

L'ocasió, llarg temps esperada, es presentà per fi: s'imputà a Ramon VI, malgrat les seves protes- ELS CARRERS DE BARCELONA I §7

Llegir l’original en castellà

La ocasión, largo tiempo esperada, se presentó por fin: se imputó á Raimundo VI, á pesar de sus protes- LAS CALLES DE BARCELONA I §7

tes, la responsabilitat del crim, i Innocenci III va resoldre fer predicar contra els heretges una croada en els mateixos termes i amb els mateixos mitjans que per a les grans expedicions contra els infidels. Ramon, excomunicat de nou, va ser per la seva ordre anatematitzat en totes les esglésies.

Llegir l’original en castellà

tas, la responsabilidad del crimen, é Inocencio III resolvió hacer predicar contra los herejes una cruzada en los mismos términos y con los mismos medios que para las grandes expediciones contra los infieles. Raimundo, excomulgado de nuevo, fué por su orden anatematizado en todas las iglesias.

«Som-hi, soldats de Crist!», venia a dir el Papa. «Extermineu la impietat per tots els mitjans que Déu us ha revelat. Esteneu ben lluny el vostre braç, i combatiu amb mà vigorosa els sectaris de l'heretgia, fent-los una guerra encara més ruda que als sarraïns, ja que són pitjors. Pel que fa al comte Ramon, encara que invoqui el nom de Déu i ofereixi donar satisfacció a Nos i a l'Església, no desistiu per això de fer pesar sobre ell el pes de l'opressió que per la seva conducta mereix. Expulseu-los, a ell i als seus partidaris, dels seus castells i terres, a fi que els catòlics ortodoxos puguin establir-se en tots els dominis dels heretges.»

Llegir l’original en castellà

¡Sus, soldados de Cristo! venía á decir el Papa. Exterminad la impiedad por todos los medios que Dios os ha revelado. Extended á lo lejos vuestro brazo, y combatid con mano vigorosa á los sectarios de la herejía, haciéndoles más ruda guerra aún que á los sarracenos, pues son peores. Por lo tocante al conde Raimundo, aun cuando invoque el nombre de Dios y ofrezca dar satisfacción á Nos y á la Iglesia, no desistáis por esto de hacer pesar sobre él el peso de la opresión que por su conducta merece. Arrojadles, á él y á sus fautores, de sus castillos y tierras, á fin de que los católicos ortodoxos puedan establecerse en todos los dominios de los herejes.

No era això predicar l'extermini?

Llegir l’original en castellà

¿No era esto predicar el exterminio?

A l'al·locució del Papa els oradors albigesos van contestar amb terribles sermons. Un d'ells, prenent com a text les paraules d'Ezequiel: Espasa, espasa, surt de la beina i templa els teus fils per matar, es va expressar amb aquestes fulminants paraules:

Llegir l’original en castellà

Á la alocución del Papa los oradores albigenses contestaron con terribles sermones. Uno de ellos, tomando por texto las palabras de Ezequiel: Espada, espada, sal de la vaina y templa tus filos para matar , se expresó con estas fulminantes palabras:

«La Santa Seu s'ha convertit en un centre d'infecció, en un lloc de prostitució. Els papes impius han fet de la casa de Jesucrist una caverna de lladres, d'on els tigres amb mitra i l'ànima de fang surten per devorar. El ferro i la flama és el que s'ha d'oposar a semblants miserables, les robes blanques dels quals, semblants als marbres de les tombes, no serveixen més que per ocultar podridura i infecció.

Llegir l’original en castellà

«La Santa Sede se ha convertido en un centro de infección, en un lugar de prostitución. Los papas impíos han hecho de la casa de Jesucristo una caverna de ladrones, de donde los tigres mitrados con el alma de cieno salen para devorar. El hierro y la llama es lo que debe oponerse á semejantes miserables^ cuyas blancas vestiduras, parecidas á los mármoles de las tumbas, no sirven más que para ocultar podredumbre é infección.

»Què més espereu ja per decidir-vos entre Jesucrist i Satanàs? Mireu els vostres botxins, mireu comavancen! Han abandonat ja les paraules meloses amb què volien adormir-vos, i han esquinçat ja el vel que els cobria. Sota els seus llavis hipòcrites es veuen les seves dents de tigre. Es divisen les seves urpes de voltors a través dels seus vestits de púrpura i de les seves capes sacerdotals. Aquestes columnes de l'infern són els homes de sang i de rapinya: els fills de Déu es coneixen pels seus sofriments. Allà on hi ha les víctimes i els màrtirs, allà hi ha els justos.

Llegir l’original en castellà

»¿Qué más esperáis ya para decidiros entre Jesucristo y Satanás? ¡Mirad á vuestros verdugos, miradles cómo avanzan! Han abandonado ya las palabras melosas con que querían adormeceros, y han rasgado ya el velo que les cubría. Bajo sus labios hipócritas se ven sus dientes de tigre. Se divisan sus garras de buitres á través de sus vestidos de púrpura y de sus capas sacerdotales. Esas columnas del infierno son los hombres de sangre y de rapiña: los hijos de Dios se conocen por sus sufrimientos. Allí donde están las víctimas y los mártires, allí están los justos.

«Ha arribat ja el moment en què el gra ha de ser separat de la palla. Siguem tots soldats, en el perill comú. Déu ho vol; Déu estarà amb nosaltres. Armem-nos, marxem i colpegem sense descans per tot arreu on hi hagi màrtirs a venjar i botxins a castigar.

Llegir l’original en castellà

«Llegado es ya el momento en que el grano debe ser separado de la paja. Seamos todos soldados, en el peligro común. Dios lo quiere; Dios estará con nosotros. Armémonos, marchemos é hiramos sin descanso por do quiera donde haya mártires que vengar y verdugos á quienes castigar.

» Espasa, .espasa, surt de la beina i templa el teu fil per matar. »

Llegir l’original en castellà

» Espada, .espada, sal de la vaina y templa tu filo para matar. »

No era això predicar la carnisseria i la venjança?

Llegir l’original en castellà

¿No era esto predicar la carnicería y la venganza?

Predicada la croada per l'Església, Felip August, al parlament de Villeneuve-le-Roy, va donar llicència als seus barons i els va permetre anar contra els heretges per secundar l'Església. Els barons francs es van afanyar a empunyar les armes. Els caps principals que van prendre la creu, van ser Eudes, duc de Borgonya; el comte de Nevers, el de Saint-Paul, el de Bar-sur-Seine, diversos arquebisbes i bisbes, altres cavallers, i el comte Simó de Montfort.

Llegir l’original en castellà

Predicada la cruzada por la Iglesia, Felipe Augusto, en el parlamento de Villeneuve-le-Roy, dio licencia á sus barones y les permitió ir contra los herejes para secundar á la Iglesia. Los barones francos se apresuraron á empuñar las armas. Los jefes principales que tomaron la cruz, fueron Eudo, duque de Borgoña; el conde de Nevers, el de Saint-Paul, el de Bar--sur-Seine, varios arzobispos y obispos, otros caballeros, y el conde Simón de Montfort.

El comte de Montfort, el nom del qual havia de fer-se per sempre cèlebre en la guerra contra els albigesos, havia estat un dels campions més audaços de la croada de 1201, havent seguit els francesos al setge de Zara. En l'atac de Constantinoble, Montfort es va separar dels croats i va passar al servei del rei d'Hongria, i després se'n va anar a Palestina, on va lluitar cinc anys contra els infidels. Va arribar a França, de re- ELS CARRERS DE BARCELONA 189

Llegir l’original en castellà

El conde de Montfort, cuyo nombre debía hacerse para siempre célebre en la guerra contra los albigenses, había sido uno de los campeones más audaces de la cruzada de 1201, habiendo seguido á los franceses al sitio de Zara. En el ataque de Constantinopla, Montfort se separó de los cruzados y pasó al servicio del rey de Hungría, y después se fué á Palestina, donde lidió cinco años contra los infieles. Llegó á Francia, de re- LAS CALLES PE BARCELONA 189

torn de la seva llarga peregrinació a Ultramar, sense haver pogut adquirir ni feu ni comtat, ja que totes les terres més riques de Palestina es trobaven aleshores en poder dels sarraïns. Es va afanyar, doncs, a acceptar un lloc de capità en la nova croada, que podia afegir a la seva petita baronia de Montfort d'Amaury, entre París i Chartres, les fèrtils campanyes de la Provença.

Llegir l’original en castellà

greso de su larga peregrinación á Ultramar, sin haber podido adquirir ni feudo ni condado, pues todas las más ricas tierras de la Palestina se hallaban entonces en poder de los sarracenos. Apresuróse, pues, á aceptar un puesto de capitán en la nueva cruzada, que podía añadir á su pequeña baronía de Montfort d'Amaury, entre París 3^ Chartres, las fértiles campiñas de la Provenza.

De tots els punts de França havien acudit cavallers per allistar-se sota les banderes de la creu i caure com voltors sobre la presa que els oferia el Migdia. Felip August va enviar 15.000 homes d'armes. Tots portaven creus als cascos per distingir-se dels croats d'Ultramar, que les portaven a les seves corasses.

Llegir l’original en castellà

De todos los puntos de Francia habían acudido caballeros para alistarse bajo las banderas de la cruz y caer como buitres sobre la presa que les ofrecía el Mediodía. Felipe Augusto envió i5.ooo hombres de armas. Todos llevaban cruces en los cascos para distinguirse de los cruzados de Ultramar, que las llevaban en sus corazas.

Quan el comte Ramon va saber el gran aixecament de gent que es feia a tota França contra ell, va començar a preparar els seus mitjans de defensa; però els seus intents bèl·lics no van durar gaire temps. A la vista d'aquells formidables preparatius dels francs, va perdre la serenitat, faltant-li l'alt esperit, la força moral i la decisió que haguessin pogut, o salvar-lo, o fer-lo sucumbir amb honor. Es va il·lusionar amb l'esperança que podria calmar els qui havien resolt la seva pèrdua i que d'antuvi es repartien els seus botins. Va negociar, va suplicar, es va humiliar de diverses maneres, va devorar mil afrentes, i els seus enemics es van aprofitar de la seva debilitat per treure-li un a un tots els seus recursos i per destruir els seus suports a fi d'anihilar-lo per complet.

Llegir l’original en castellà

Cuando el conde Raimundo supo el gran alzamiento de gente que se hacía en toda Francia contra él, comenzó á preparar sus medios de defensa; pero sus intentos belicosos no duraron mucho tiempo. A la vista de aquellos formidables preparativos de los francos, perdió la serenidad, faltándole el alto espíritu, la fuerza moral y la decisión que hubieran podido, ó salvarle, ó hacerle sucumbir con honra. Se lisonjeó con la esperanza de que podría calmar á los que habían resuelto su pérdida y que de antemano se repartían sus despojos. Negoció, suplicó, se humilló de diversas maneras, devoró mil afrentas, y sus enemigos se aprovecharon de su debilidad para quitarle uno á uno todos sus recursos y para destruir sus apoyos á fin de anonadarle por completo.

Miló, legat de la Santa Seu, el va requerir perquè comparegués davant un concili de bisbes reunit a València de Provença. Va accedir el comte, i en presència dels prelats i del poble reunits es va començar a deliberar.

Llegir l’original en castellà

Milón, legado de la Santa Sede, le requirió para comparecer ante un concilio de obispos reunido en Valencia de Provenza. Accedió el conde, y en presencia de los prelados y del pueblo reunidos se comenzó á deliberar.

Va prendre Miló la paraula i va dir:

Llegir l’original en castellà

Tomó Milón la palabra y dijo:

— Ramon, promets obeir fidelment les meves or- IgO VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

— Raimundo, ¿prometes obedecer fielmente mis ór- IgO VÍCTOR BALAGUER

dres? Vols posar a les meves mans, en penyora, set dels teus castells?

Llegir l’original en castellà

denes? ¿Quieres poner en mis manos, en prenda, siete de tus castillos?

— Sí, senyor legat, — va respondre el comte.

Llegir l’original en castellà

— Sí, señor legado, — respondió el conde.

Llavors Miló, dirigint-se als cònsols i magistrats d'Avinyó, Sant Geli, Nimes i altres poblacions, allà presents, els va preguntar:

Llegir l’original en castellà

Entonces Milón, dirigiéndose á los cónsules y magistrado de Avignón, Saint-Gilíes, Nimes y otras poblaciones, allí presentes, les preguntó:

— Esteu disposats a desobeir Ramon, si deixa de complir el que acaba de prometre?

Llegir l’original en castellà

— ¿Estáis dispuestos á desobedecer á Raimundo, si deja de cumplir lo que acaba de prometer?

Els ciutadans van contestar amb aclamacions, i el comte va llegir la fórmula del jurament.

Llegir l’original en castellà

Los ciudadanos contestaron con aclamaciones, y el conde leyó la fórmula del juramento.

«En el mes de Juny de l'any 1209, jo, Ramon, per la gràcia de Déu duc de Narbona, comte de Tolosa, marquès de Provença, em poso jo i els meus castells, a saber, Oppede, Montferrant, Beaumes, Mornás, Roquemaure, Fourges, Fanjaux, sota la misericòrdia de Déu i sota el poder absolut de l'Església romana, del Papa, i de vós, Sr. Miló, legat de la Santa Seu apostòlica, per servir de fiança amb motiu dels articles pels quals sóc excomunicat: confesso des d'ara mantenir aquests castells en poder de l'Església romana i del Papa, prometent confiar-los a qui vulgueu, i obligar, conforme ordeneu, els castellans i habitants al jurament de guardar-los exactament tot el temps que estaran en poder de l'Església, no obstant la fidelitat que em deuen.»

Llegir l’original en castellà

«En el mes de Junio del año 1209, yo, Raimundo, por la gracia de Dios duque de Narbona, conde de Tolosa, marqués de Provenza, me pongo yo y mis castillos, á saber, Oppede, Montferrant, Beaumes, Mornás, Roquemaure, Fourges, Fanjaux, bajo la misericordia de Dios y bajo el poder absoluto de la Iglesia romana, del Papa, y de vos, Sr. Milón, legado de la Santa Sede apostólica, para servir de caución con motivo de los artículos por los cuales soy excoimdgado: confieso desde ahora mantener estos castillos en poder de la Iglesia romana y del Papa, prometiendo confiarlos á quien vos queráis, y obligar, conforme ordenéis, á los castellanos y habitantes al juramento de guardarles exactamente todo el tiempo que estarán en poder de la Iglesia, no obstante la fidelidad que me deben.»

Després d'aquest jurament, el legat Miló va enviar a prendre possessió dels castells donats en garantia, i només llavors va ser admès el comte Ramon a l'absolució.

Llegir l’original en castellà

Después de este juramento, el legado Milón envió á tomar posesión de los castillos dados en garantía, y sólo entonces fué admitido el conde Raimundo á la absolución.

El 22 de Juny el legat, en companyia de molts bisbes, es va situar al vestíbul de l'església de Sant Geli, on s'havia aixecat un altar ple de relíquies. El comte Ramon va avançar cap al santuari. Anava nu fins a la cintura, i portava lligada al coll una corda, els dos caps de la qual sostenien dos bisbes ELS CARRERS DE BARCELONA I9I

Llegir l’original en castellà

El 22 de Junio el legado, en compañía de muchos obispos, se situó en el vestíbulo de la iglesia de Saint- Gilíes, donde se había levantado un altar lleno de reliquias. El conde Raimundo avanzó hacia el santuario. Iba desnudo hasta la cintura, y llevaba atada al cuello una cuerda, cuyos dos cabos sostenían dos obispos LAS CALLES DE BARCELONA I9I

com els d'una bèstia de càrrega. Llavors, prenent el comte la paraula, es va expressar així davant tota l'assemblea amb accent commogut:

Llegir l’original en castellà

como los de una bestia de carga. Entonces, tomando el conde la palabra, se expresó así ante toda la asamblea con acento conmovido:

«A l'any dotze del pontificat de mon senyor el papa Innocenci III, jo, Ramon, en presència de les santes relíquies, de l'Eucaristia i de la vera creu, juro obeir totes les ordres del Papa i les que vós em doneu, Sr. Miló, pel que fa a cadascun dels articles pels quals he estat excomunicat. Prometo donar explicacions de bona fe sobre tots els punts dels quals he estat acusat, i particularment sobre el que es diu de no haver jo mantingut el jurament que havia prestat d'expulsar els heretges i d'haver-los afavorit; sobre el que es diu d'haver jo sostingut bandes de merodejadors, mesnades o companyies de lladres, i confiat a jueus càrrecs públics; sobre el que es diu d'haver jo robat el domini de la Santa Església, fortificant els monestirs com a llocs de defensa, i expulsat de la seva seu el bisbe de Carpentras, al qual m'obligo a pagar una indemnització de 1.800 sous raymodins; sobre el que se sospita d'haver jo pres part en l'assassinat del legat de la Santa Seu, Pere de Castelnau; sobre el que es diu d'haver jo empresonat el bisbe de Vaison i haver-me apoderat del seu palau. Si falto al que dic, consento que els castells donats en garantia quedin propietat de l'Església, i que aleshores els meus súbdits siguin absolts del jurament de fidelitat.»

Llegir l’original en castellà

«En el año doce del pontificado de monseñor el papa Inocencio III, yo, Raimundo, en presencia de las santas reliquias, de la Eucaristía y de la veracruz, juro obedecer todas las órdenes del Papa y las que vos me deis, Sr. Milón, tocante á cada uno de los artículos por los cuales he sido excomulgado. Prometo dar explicaciones de buena fe sobre todos los puntos de que he sido acusado, y particularmente sobre lo que se dice de no haber yo mantenido el juramento que había prestado de expulsar á los herejes y de haberlos favorecido; sobre lo que se dice de haber yo sostenido bandas de merodeadores, ineinadas ó compañías de ladrones, y confiado á judíos empleos públicos; sobre lo que se dice de haber yo robado el dominio de la Santa Iglesia, fortificando los monasterios como sitios de defensa, y arrojado de su sede al obispo de Carpentrás, al cual me obligo á pagar una indemnización de 1.800 sueldos raymodines; sobre lo que se sospecha de haber yo tomado parte en el asesinato del legado de la Santa Sede, Pedro de Castelnau; sobre lo que se dice de haber hecho yo encarcelar al obispo de Vaison y haberme apoderado de su palacio. Si falto á lo que digo, consiento en que los castillos dados en garantía queden propiedad de la Iglesia, y que entonces mis subditos sean absueltos del juramento de fidelidad.»

Pronunciades aquestes paraules pel comte, el legat Miló es va expressar en aquests termes:

Llegir l’original en castellà

Pronunciadas estas palabras por el conde, el legado Milón se expresó en estos términos:

«Comte Ramon, jo et mano restablir el bisbe de Carpentras en tots els drets que té dins i fora de la seva diòcesi; restituir així mateix totes les propietats de l'església de Vaison, etc. I vós, Guillem de Baucio, príncep d'Orange, Gui-ig2 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

«Conde Raimundo, yo te mando restablecer al obispo de Carpentrás en todos los derechos que tiene dentro y fuera de su diócesis; restituir asimismo todas las propiedades de la iglesia de Vaison, etc Y vosotros, Guillermo de Baucio, príncipe de Orange, Guiig2 VÍCTOR BALAGUER

llerm d'Arnaud, Ramon d'Agout, Bertran de Laudún, Bernat d'Andusa, senyor d'Uzes i senyor de Lunel, aquí presents, presteu tots el mateix jurament?»

Llegir l’original en castellà

llermo de Arnaud, Raimundo de Agout, Beltrán de Laudún, Bernardo de Anduze, señor de üsez y señor de Lunel, aquí presentes, ¿prestáis todos el mismo juramento?»

I tots van contestar:

Llegir l’original en castellà

Y todos contestaron:

— Ho jurem.

Llegir l’original en castellà

— Lo juramos.

Llavors va començar la cerimònia de reconciliació. El legat va fer posar una estola, en lloc d'una corda, al coll del comte de Tolosa, i havent-la agafat pels dos caps, el va introduir al santuari assotant-lo amb unes disciplines. El comte tenia el rostre encès de vergonya. Per fi, el legat li va donar l'absolució. La multitud era tan gran a l'església, que va caldre fer sortir el comte Ramon, ple de sang, per un subterrani que sortia al camp, després d'haver passat davant del sepulcre de Pere de Castelnau com en expiació del crim del qual se l'acusava.

Llegir l’original en castellà

Entonces comenzó la ceremonia de reconciliación. El legado hizo poner una estola, en lugar de una cuerda, al cuello del conde de Tolosa, y habiéndola cogido por los dos cabos, le introdujo en el santuario azotándole con unas disciplinas. El conde tenía el rostro encendido de vergüenza. Por fin, el legado le dio la absolución. La muchedumbre era tan grande en la iglesia, que fué preciso hacer salir al conde Raimundo, lleno de sangre, por un subterráneo que salía al campo, después de haber pasado por delante del sepulcro de Pedro de Castelnau como en expiación del crimen de que se le acusaba.

El legat va reunir una assemblea l'endemà, i noves condicions van ser imposades al comte Ramon, qui va acceptar tot el que se li va exigir. Se li va fer prometre i jurar sobre els sants Evangelis que quan els prínceps francs arribessin als seus estats, els obeiria puntualment, tant pel que respectés la seva pròpia seguretat, com per les altres coses que jutgessin oportú recomanar-li per a la seva utilitat o per a la de tot l'exèrcit de Déu.

Llegir l’original en castellà

El legado reunió una asamblea al día siguiente, y nuevas condiciones fueron impuestas al conde Raimundo, quien aceptó cuanto se exigió de él. Hízosele prometer y jurar sobre los santos Evangelios que cuando los príncipes francos llegarían á sus estados, les obedecería puntualmente, tanto por lo que respectar pudiese á su propia seguridad, como por las demás cosas que juzgasen á propósito recomendarle para su utilidad ó para la de todo el ejército de Dios.

D'aquesta manera, el comte de Tolosa fins i tot es comprometia a prendre les armes contra els seus propis súbdits. «És de creure, diu un historiador provençal, que si tant es va humiliar va ser només per dissipar la tempesta i allunyar l'exèrcit amenaçador que avançava contra les poblacions del Migdia.»

Llegir l’original en castellà

De este modo, el conde de Tolosa hasta se comprometía á tomar las armas contra sus propios subditos. «Es de creer, dice un historiador provenzal, que si tanto se humilló fué sólo para disipar la tempestad y alejar el ejército amenazador que avanzaba contra las poblaciones del Mediodía.»

El vescomte de Besiers, de més resolució i més viril caràcter que el comte de Tolosa, no va voler cedir ELS CARRERS DR BARCELONA I 93

Llegir l’original en castellà

El vizconde de Beziers, de más resolución y más varonil carácter que el conde de Tolosa, no quiso ceder LAS CALLES DR BARCELONA I 93

ni prestar-se a aquelles humiliacions, i contra ell es va dirigir la ira dels qui es deien missatgers de Déu. Els habitants de les petites poblacions i de les cases de camp s'havien refugiat tots a Besiers, heretges o catòlics, ja que l'exèrcit dels croats era tan temible per a uns com per a altres. Els caps de la croada van enviar a la ciutat el mateix bisbe de Besiers, el qual va reunir els habitants a l'església catedral de Sant Nazari, i, representant-los el greu perill en què es trobaven, els va aconsellar que rendissin la ciutat al legat, posant a les seves mans els heretges que ell, bisbe, coneixia perfectament, i els noms dels quals havia posat per escrit. Tots unànimement es van negar.

Llegir l’original en castellà

ni prestarse á aquellas humillaciones, y contra él se dirigió la ira de los que se llamaban mensajeros de Dios. Los habitantes de las pequeñas poblaciones y de las casas de campo se habían todos refugiado en Beziers, herejes ó católicos, pues que el ejército de los cruzados era tan temible para unos como para otros. Los jefes de la cruzada enviaron á la ciudad al mismo obispo de Beziers, el cual reunió los habitantes en la iglesia catedral de San Nazario, y, representándoles el grave peligro en que se hallaban, les aconsejó que rindiesen la ciudad al legado, poniendo en sus manos á los herejes que él, obispo, conocía perfectamente, y cuyos nombres había puesto por escrito. Todos unánimemente se negaron.

— Venerable pare — li va dir un dels cònsols, — tots som cristians i al nostre voltant només veiem germans.

Llegir l’original en castellà

— Venerable padre — le dijo uno de los cónsules, — todos somos cristianos y en torno nuestro sólo vemos hermanos.

El bisbe se'n va anar amb aquesta resposta al camp, i els croats van deliberar sobre la classe de càstig que s'hauria d'imposar a la ciutat rebel. Va ser resolt l'extermini. Alguns cavallers van demanar gràcia en favor dels catòlics; però el legat Arnau d'Amaurich, abat del Cister, va decidir la qüestió dient:

Llegir l’original en castellà

El obispo se fué con esta respuesta al campo, y los cruzados deliberaron sobre la clase de castigo que debería imponerse á la ciudad rebelde. Fué resuelto el exterminio. Algunos caballeros pidieron gracia en favor de los católicos; pero el legado Arnaldo de Amalrich, abad del Císter, decidió la cuestión diciendo:

— Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus.

Llegir l’original en castellà

— Matadlos á todos, que Dios ya reconocerá los suyos.

Es van acostar els croats a la ciutat, i els de Besiers van sortir a trobar-los, amb més bravura certament que prudència. Van ser rebutjats, i els enemics van entrar rere ells a la ciutat.

Llegir l’original en castellà

Acercáronse los cruzados á la ciudad, y los de Beziers salieron á su encuentro, con más bravura ciertamente que prudencia. Fueron rechazados, y los enemigos entraron tras de ellos en la ciudad.

«Tots els que van poder, diu un cronista, es van retirar a l'església de la Magdalena. Els capellans (canonges) d'aquesta església van fer sonar les campanes fins que tothom va ser mort. Tots van ser passats a degolla, homes i dones, i ni un sol no es va salvar. Mai no s'ha vist ni sentit cosa semblant. Saquejada la TOMO XXII 13 ciutat, la van lliurar al foc i tot va ser devastat o cremat de manera que no va quedar ànima vivent. El cronista Aubri o Alberich de Troisfontaines pretén que els morts van ser 60.000, i d'ells 7.000 almenys a l'església de la Magdalena. El contemporani Bernat Isthier de Llemotges diu que només van ser 38.000. Arnaldo d'Amalric, en la seva carta donant compte de la victòria del Papa, confessa 20.000.»

Llegir l’original en castellà

«Todos los que pudieron, dice un cronista, se retiraron á la iglesia de la Magdalena. Los capelans (canónigos) de esta iglesia hicieron sonar las campanas hasta que todo el mundo hubo muerto. Todos fueron pasados á degüello, hombres y mujeres, y ni uno sólo se salvó. Jamás se ha visto ni oído cosa semejante. Saqueada la TOMO XXII 13 ciudad, la entregaron al fuego y todo fué devastado o quemado de manera que no quedó alma viviente. El cronista Aubri ó Alberich de Troisfontaines pretende que los muertos fueron 60.000, y de ellos 7.000 al menos en la iglesia de la Magdalena. El contemporáneo Bernardo Isthier de Limoges dice que sólo fueron 38. 000. Arnaldo de Amalrich, en su carta dando cuenta de la victoria del Papa, confiesa 20.000.»

Les poblacions es van exasperar llavors. Hi va haver un crit d'indignació general contra el domini dels homes de França. Narbona va haver de rendir-se i, per una traïció inconcebible del llegat, el vescomte de Besiers es va veure obligat a capitular a Carcassona. El 22 d'agost, Simó de Montfort es feia proclamar vescomte de Besiers i Carcassona, i Arnaldo d'Amalric arquebisbe i duc de Narbona.

Llegir l’original en castellà

Las poblaciones se exasperaron entonces. Hubo un grito de indignación general contra el dominio de los hombres de Francia. Narbona hubo de rendirse y, por una traición inconcebible del legado, el vizconde de Beziers se vio obligado á capitular en Carcasona. El 22 de Agosto, Simón de Montfort se hacía proclamar vizconde de Beziers y Carcasona, y Arnaldo de Amalrich arzobispo y duque de Narbona.

Ramon de Tolosa va veure llavors que encara estava més amenaçat que abans. Les exigències dels llegats van anar creixent, cada cop més imperioses i més dures. Ramon i els magistrats de Tolosa van rebre ordre de lliurar, amb cossos i béns, tots els sospitosos d'heretgia. Els magistrats van contestar noblement que no hi havia heretges a Tolosa. Llavors el llegat del Papa va excomunicar de nou el comte i va posar entredit a la ciutat.

Llegir l’original en castellà

Raimundo de Tolosa vio entonces que todavía estaba más amenazado que antes. Las exigencias de los legados fueron creciendo, cada vez más imperiosas y más duras. Raimundo y los magistrados de Tolosa recibieron orden de entregar, con cuerpos y bienes, todos los sospechosos de herejía. Los magistrados contestaron noblemente que no había herejes en Tolosa. Entonces el legado del Papa excomulgó de nuevo al conde y puso entredicho en la ciudad.

Es va humiliar de nou Ramon, va partir cap a Roma, va veure el Papa, va ser enviat davant un concili, i per tals afrentes va haver de passar, que la força del seu dolor li va retornar la seva perduda energia.

Llegir l’original en castellà

Humillóse de nuevo Raimundo, partió para Roma, vio al Papa, fué enviado ante un concilio, y por tales afrentas hubo de pasar, que la fuerza de su dolor le devolvió su perdida energía.

Però llavors va poder comptar amb l'auxili de D. Pere II anomenat el Catòlic, rei de la Corona d'Aragó. En la nostra Història de Catalunya hem referit ja tot el que toca al nostre príncep. Per això només direm aquí alguna cosa en dues línies.

Llegir l’original en castellà

Pero entonces pudo contar con el auxilio de D. Pedro 11 llamado el Católico, rey de la Corona de Aragón. En nuestra Historia de Cataluña hemos referido ya todo lo que toca á nuestro príncipe. Por esto sólo diremos aquí algo en dos líneas.

El rei d'Aragó va intervenir, però ni els llegats ni el Papa van voler escoltar-lo. Llavors va passar els Pirineus amb un exèrcit i es va unir al comte de Tolosa. Va tenir lloc la famosa batalla de Muret. En ella va morir D. Pere d'Aragó; en ella va sucumbir la causa de la nacionalitat meridional. Tots els castells i ciutats es van omplir de dol, perquè el patriotisme havia arribat al seu últim grau d'exaltació.

Llegir l’original en castellà

El rey de Aragón intervino, pero ni los legados ni el Papa quisieron escucharle. Entonces pasó los Pirineos con un ejército y se unió al conde de Tolosa. Tuvo lugar la famosa batalla de Muret. En ella murió D. Pedro de Aragón; en ella sucumbió la causa de la nacionalidad meridional. Todos Jos castillos y ciudades se llenaron de luto, porque el patriotismo había llegado á su último grado de exaltación.

L'Església va posar mà sobre les poblacions del comte. El bisbe de Foulquet va regressar a Tolosa, d'on havia estat expulsat, i Ramon, després d'haver abandonat el palau dels seus pares per ocupar la casa d'un ciutadà, va passar a Catalunya i a Aragó, d'on després va anar a Anglaterra i a Itàlia. Simó de Montfort va ser nomenat comte de Tolosa. El Nord triomfava.

Llegir l’original en castellà

La Iglesia puso mano sobre las poblaciones del conde. El obispo de Foulquet regresó á Tolosa, de donde había sido expulsado, y Raimundo, después de haber abandonado el palacio de sus padres para ocupar la casa de un ciudadano, pasó á Cataluña y á Aragón, de donde luego fué á Inglaterra y á Italia. Simón de Montfort fué nombrado conde de Tolosa. El Norte triunfaba.

La dominació de Montfort sobre el Llenguadoc semblava assegurada. Totes les grans ciutats reconeixien la seva bandera; els castells més forts obeïen als seus homes d'armes; una nova feudalitat posava sota la seva autoritat més de 150 cavallers; el comte Ramon i el seu fill s'havien vist obligats a abandonar el seu patrimoni; tot el clergat afavoria els nous posseïdors; es predicava l'obediència als francs com un dogma, i l'odi als comtes desterrats com un article de fe religiosa.

Llegir l’original en castellà

La dominación de Montfort sobre el Languedoc parecía asegurada. Todas las grandes ciudades reconocían su bandera; los castillos más fuertes obedecían á sus hombres de armas; una nueva feudalidad ponía bajo su autoridad á más de i¿o caballeros; el conde Raimundo y su hijo se habían visto obligados á abandonar su patrimonio; todo el clero favorecía á los nuevos poseedores; se predicaba la obediencia á los francos como un dogma, y el odio á los condes desterrados como un artículo de fe religiosa.

Contra tantes causes que afavorien als invasors del Migdia, creixia i es fortificava, tanmateix, aquest gran poder al qual res resisteix: l'opinió pública. Els francesos, amos per les armes, eren considerats com els opressors del país, com a injustos conqueridors que havien expulsat la família nacional dels comtes de Tolosa; les antipaties de raça es manifestaven en tota la seva força; el provençal només obeïa per força al seu superior d'origen franc, i sospirava sense cessar per la seva independència. Els capítols, jurats, ma-ig6 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

Contra tantas causas que favorecían á los invasores del Mediodía, crecía y se fortificaba, sin embargo, ese gran poder al cual nada resiste: la opinión publica. Los franceses, dueños por las armas, estaban considerados como los opresores del país, como injustos conquistadores que habían expulsado la familia nacional de los condes de Tolosa; las antipatías de raza se manifestaban en toda su fuerza; el provenzal sólo obedecía á la fuerza á su superior de origen franco, y suspiraba sin cesar por su independencia. Los capítulos, jurados, maig6 VÍCTOR BALAGUER

gistrats, municipals, els castlans que havien conservat els seus dominis, el poble tot, en una paraula, s'indignava contra aquella autoritat nova, oposada als seus costums i als seus hàbits.

Llegir l’original en castellà

gistrados, municipales, los castellanos que habían conservado sus dominios, el pueblo todo, en una palabra, se indignaba contra aquella autoridad nueva, opuesta á sus costumbres y á sus hábitos.

En aquestes circumstàncies, Ramon i el seu fill van partir de Gènova i van desembarcar a Marsella. Aquesta antiga ciutat no pertanyia aleshores a cap senyor i es governava per si pròpia. La república de Marsella va abraçar amb ardor i entusiasme la causa dels dos Ramons. El mateix va fer Avinyó. El comtat i marquesat de Provença tot sencer va prendre les armes, i va tornar a començar la guerra, que va durar prolongats anys, amb diverses alternatives i amb episodis veritablement èpics.

Llegir l’original en castellà

En estas circunstancias, Raimundo y su hijo partieron de Genova y fueron á desembarcar en Marsella. Esta antigua ciudad no pertenecía entonces á ningún señor y se gobernaba por sí propia. La república de Marsella abrazó con ardor y entusiasmo la causa de los dos Raimundos, Lo mismo hizo Avignon. El condado y marquesado de Provenza todo entero tomó las arm.as, y volvió de nuevo á comenzar la guerra, que duró prolongados años, con diversas alternativas y con episodios verdaderamente épicos.

La nacionalitat del Migdia va lluitar amb les armes de l'entusiasme i de la desesperació; però s'havia perdut al principi el moment més favorable. Els homes del Nord ja havien vist les belles i florents comarques del Migdia; ja havien posat un peu en elles, i no estaven disposats a abandonar la seva presa. Des de llavors fins avui, que segueix desgraciadament el mateix, el Nord, amb rars i marcats intervals, ha pesat sempre amb tota la seva càrrega de ferro i d'opressió sobre el Migdia.

Llegir l’original en castellà

La nacionalidad del Mediodía luchó con las armas del entusiasmo y de la desesperación; pero se había perdido al principio el momento más favorable. Los hombres del Norte habían ya visto las hermosas y florecientes comarcas del Mediodía; habían ya puesto un pie en ellas, y no estaban dispuestos á abandonar su presa. Desde entonces hasta hoy, que sigue desgraciadamente lo mismo, el Norte, con raros y marcados intervalos, ha pesado siempre con toda su carga de hierro y de opresión sobre el Mediodía.

Diguem ara, en conclusió, algunes paraules sobre Arnaldo d'Amalric, del qual ens hem hagut d'oblidar per seguir el curs de la relació.

Llegir l’original en castellà

Digamos ahora, en conclusión, algunas palabras sobre Arnaldo de Amalrich, del cual nos hemos tenido que olvidar para seguir el curso de la relación.

Després que va haver ocupat la seu de Narbona, Amalric va passar a Espanya i va prendre part en la cèlebre batalla de Las Navas de Tolosa, de la qual va escriure en llatí un relat o relació com a testimoni ocular.

Llegir l’original en castellà

Después que hubo ocupado la sede de Narbona, Amalrich pasó á España y tomó parte en la célebre batalla de las Navas de Tolosa, de la cual escribió en latín un relato ó relación como testigo ocular.

Conclosa aquella guerra i batuts els moros, Amalric va tornar a la seva diòcesi de Narbona, que va voler canviar en principat acudint per a això al Papa. Venia ja des del principi titulant-se duc i príncep de Nar- ELS CARRERS DE BARCELONA I97

Llegir l’original en castellà

Concluida aquella guerra }' batidos los moros, Amalrich volvió á su diócesis de Narbona, que quiso cambiar en principado acudiendo para ello al Papa. Venía ya desde el principio titulándose duque y príncipe de Nar- LAS CALLES DE BARCELONA I97

bona. Tanmateix, s'hi va oposar resoltament Simó de Montfort, i d'aquí van resultar grans rivalitats i profundes querelles entre els dos antics caps de la croada, units estretament quan es tractava d'anar contra els anomenats heretges, dividits per complet quan es va tractar de repartir-se els béns d'aquells heretges.

Llegir l’original en castellà

bona. Sin embargo, opúsose á ello resueltamente Simón de Montfürt, y de aquí resultaron grandes rivalidades y profundas querellas entre los dos antiguos jefes de la cruzada, unidos estrechamente cuando se trataba de ir contra los llamados herejes, divididos por completo cuando se trató de repartirse los bienes de aquellos herejes.

En aquesta ocasió, el soldat va triomfar sobre el prelat. En 1216, Simó de Montfort va rebre de mans del rei de França, Felip August, la investidura del ducat de Narbona, al mateix temps que la del comtat de Tolosa, i llavors Amalric, furiós i venjatiu, va abandonar el seu partit pel del desterrat comte de Tolosa. L'home que tant havia predicat contra els heretges; el que havia pronunciat en el setge de Besiers les terribles paraules de "Mateu-los a tots, que ja Déu coneixerà els seus"; el que havia, en nom de Déu i del Papa, excomunicat el comte de Tolosa, va acabar per servir la causa dels heretges, només perquè el triomf contra ells no li havia servit més que per fer-se príncep de l'Església, quan ell volia, a més d'aquest, un altre principat.

Llegir l’original en castellà

En esta ocasión, el soldado triunfó sobre el prelado. En 1 216, Simón de Montfort recibió de manos del rey de Francia, Felipe Augusto, la investidura del ducado de Narbona, al mismo tiempo que la del condado de Tolosa, y entonces Amalrich, furioso y vengativo, abandonó su partido por el del desterrado conde de Tolosa. El hombre que tanto había predicado contra los herejes; el que había pronunciado en el sitio de Beziers las terribles palabras de Matadlos d todos, que ya Dios conocerá á los suyos; el que había, en nombre de Dios y del Papa, excomulgado al conde de Tolosa, acabó por servir la causa de los herejes, sólo porque el triunfo contra ellos no le había servido más que para hacerse príncipe de la Iglesia, cuando él quería, á más de éste, otro principado.

Torres Amat ens diu que Amalric va morir el 1224, i que el seu cos va ser traslladat al Cister. El mateix Amat tanca les poques línies biogràfiques que consagra a Amalric dient:

Llegir l’original en castellà

Torres Amat nos dice que Amalrich murió en 1224, y que su cuerpo fué trasladado al Císter. El mismo Amat cierrra las pocas líneas biográficas que consagra á Amalrich diciendo:

"Alguns historiadors no han deixat de pintar-lo com molt amic de l'ostentació i mancat de mansuetud."

Llegir l’original en castellà

«Algunos historiadores no han dejado de pintarle como muy amigo de la ostentación y falto de mansedumbre.»

IQS VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

IqS VÍCTOR BALAGUER

T

Llegir l’original en castellà

T

Fi de l’entrada original