Creua des del de Capellans al de Ripoll.
Llegir l’original en castellà
Cruza desde la de Capellanes á la de Ripoll.
En una casa d'aquest carrer va viure per algun temps un famós pintor italià, que va haver d'emigrar del seu país en època en què els austríacs eren amos del regne Llombard-Vènet. El proscrit, en els seus ratos perduts, es va entretenir a pintar al fresc una de les sales de la casa, representant el Fòrum de Roma i l'escena del sacrifici de Curci, i al peu del seu quadre va escriure aquestes filosòfiques línies:
Llegir l’original en castellà
En una casa de esta calle vivió por algún tiempo un famoso pintor italiano, que hubo de emigrar de su país en época en que los austríacos eran dueños del reino Lombardo-Véneto. El proscrito, en sus ratos perdidos, se entretuvo en pintar al fresco una de las salas de la casa, 'representando el Foro de Roma y la escena del sacrificio de Curcio, y al pie de su cuadro escribió estas filosóficas líneas:
«Qui desitgi la glòria, ha d'esperar-se a trobar en el seu camí l'abisme obert de la mort. Aquest abisme no s'omple ni es colma amb terra; tampoc amb or: només s'omple amb si mateix: cal tirar-se-hi perquè es tanqui. Quan Roma naixent amenaçava de ser enfonsada per la boca de l'abisme inesperadament obert al Fòrum, Curci s'hi va tirar completament armat, i la sort va ser vençuda. No va gaudir del seu heroisme, però el premi del martiri és la fe que el demana. Sabia que la seva memòria, com una estàtua imperecedora, romandria dreta sobre la seva tomba. Roma, si hagués viscut, l'hagués sens dubte lapidat; quan va ser mort es va coronar la seva imatge de flors i llorer.»
Llegir l’original en castellà
«Quien desee la gloria, debe esperarse á hallar en su camino el abismo abierto de la muerte. Este abismo no se llena ni colma con tierra; tampoco con oro: sólo se colma consigo mismo: es preciso arrojarse á él para que se cierre. Cuando Roma naciente amenazaba ser hundida por la boca del abismo inopinadamente abierto en el. Foro, Curcio se arrojó á él completamente armado, y la suerte fué vencida. No disfrutó de su heroísmo, pero el premio del martirio es la fe que lo exige. Sabía que su memoria, como una estatua imperecedera, permanecería en pie sobre su tumba. Roma, si hubiese vivido, le hubiera sin duda lapidado; cuando fué muerto se coronó su imagen de flores y laurel.»
Avui ja no existeixen la llegenda, la pintura i creiem que tampoc la casa, ja que ha estat restaurada o reconstruïda.
Llegir l’original en castellà
Hoy no existen ya la leyenda, la pintura y creemos que tampoco la casa, pues ha sido restaurada ó reconstruida.
Fi de l’entrada original