Tornar a l'atles

Riera del Pino (calle de la)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 3 · pàgs. 54–57

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

De la plaça de la Boqueria condueix a la plaça del Pi.

Llegir l’original en castellà

De la plaza de la Boquería conduce á la plaza del Pino.

Per fer-se bé càrrec el lector del nom de Riera que porten els diversos carrers de què parlem, és oportú donar algunes explicacions, seguint els autors que, com Pí, han fet profunds estudis sobre Barcelona.

Llegir l’original en castellà

Para hacerse bien cargo el lector del nombre de Riera que llevan las varias calles de que hablamos, es oportuno dar algunas explicaciones, siguiendo á los autores que, como Pí, han hecho profundos estudios sobre Barcelona.

A pesar de tot el que des de l'origen de la nostra ciutat s'han anat elevant les terres que envoltaven el mont Tàber, encara es percep distintament en l'actualitat l'ascens al punt culminant, conforme hem tractat de notar en parlar del carrer del Paradís. Això s'observarà fàcilment només transitant per les baixades de la Presó, Cassador, Viladecols, Regomir, Pulan, Sant Miquel, Cali, etc. El turó en qüestió formava en l'antiguitat, com ara, un quadrilàter irregular, el costat major del qual es dirigeix de N.NO. a S.SE., partint del principi del carrer del Bisbe i termi-nant en l'arc de Sant Cristòfol, en la del Regomir, i mesura 536 vares, i el menor va de S.SO. a N.NE., és a saber, des del carrer del Cali fins a la plaça de l'Àngel i té 360 vares.

Llegir l’original en castellà

A pesar de lo mucho que desde el origen de nuestra ciudad se han ido elevando las tierras que circundaban el monte Taber, todavía se percibe distintamente en la actualidad el ascenso al punto culminante, conforme hemos tratado de notar al hablar de la calle del Paradís. Esto se observará fácilmente con sólo transitar por las bajadas de la Cárcel, Cassador, Viladccols, Regouiir, Pulan, San Miguel, Cali, etc. La colina en cuestión formaba en lo antiguo, como ahora, un cuadrilátero irregular, cuyo lado mayor se dirige de N.NO. á S.SE., partiendo del principio de la calle del Obispo y terminando en el arco de San Cristóbal, en la del Regomir, y mide 536 varas, y el menor va de S.SO. á N.NE., es á saber, desde la calle del Cali hasta la plaza del Angclf y tiene 36o varas.

Les aigües del Mediterrani, seguint una marxa inversa de les de l'Oceà, es van anar retirant a poc a poc d'aquestes platges, i van abandonar, per consegüent, els plans que envoltaven el Tàber. Aquest curs retrògrad va donar marge a la fundació dels pobles circumveïns en terres fins aleshores submergides, i al mateix s'ha d'atribuir el benefici de les contigües al turó que ens ocupa. Retirades les aigües, els terrenys van quedar convertits en pantans, els quals van ser assecats més tard per l'evaporació, per les arenes procedents del Besòs i Llobregat, arenes que encara ara exigeixen la contínua neteja del port, i per les arrossegades per les aigües pluvials que, descendint de les muntanyes barrejades amb terres aluminoses i altres, les van convertir després en fèrtils camps coberts d'una exuberant vegetació, pròpia per al pasturatge dels ramats. Un testimoni de l'exactitud d'aquest parer ens queda en els noms de dos carrers, un a cada costat de la ciutat, Boria i Bocana, ambdós corrupció del vocable català Boeria, corresponent al castellà Boyal, que s'aplica a les deveses o prats que són a propòsit o estan destinats en particular per al bestiar boví. Però ben aviat es va sentir la necessitat de reunir totes les aigües pluvials i donar-los una direcció precisa, ja que de cap manera podien convenir als primers habitants les repetides i devastadores inundacions. Per tant, aquelles van ser encaminades a dos torrents o cursos generals. Les que descendien del Tibidabo i Collserola i dels termes de Bellesguard i Sant Gervasi, entraven per on avui està situada la porta d'Isabel II, a la Rambla, formant la major ^

Llegir l’original en castellà

Las aguas del Mediterráneo, siguiendo una marcha inversa de las del Océano, fueron retirándose poco á poco de estas playas, y abandonaron, por consiguiente, los llanos que rodeaban el Tabey. Este curso retrógrado dio margen á la fundación de los pueblos circunvecinos en tierras hasta aquella sazón sumergidas, y al mismo debe atribuirse el beneficio de las contiguas á la colina que nos ocupa. Retiradas las aguas, los terrenos quedaron convertidos en pantanos, los cuales fueron secados más tarde por la evaporación, por las arenas procedentes del Besos y Llobregat, arenas que aun ahora exigen la continua limpia del puerto, y por las arrastradas por las aguas pluviales que, descendiendo de los montes mezcladas con tierras aluminosas y otras, las convirtieron luego en fértiles campos cubiertos de una lozana vegetación, propia para el pasto de los ganados. Un testimonio de la exactitud de este parecer nos queda en los nombres de dos calles, una á cada lado de la ciudad, Boria y Bocana, entrambos corrupción del vocablo catalán Boería, correspondiente al castellano Boyal, que se aplica á las dehesas ó prados que son á propósito ó están destinados en particular para el ganado vacuno. Mas en breve se sintió la necesidad de reunir todas las aguas pluviales y darles una dirección precisa, ya que por ningún estilo podían convenir á los primeros habitantes las repetidas y devastadoras inundaciones. Por lo tanto, aquéllas fueron encaminadas á dos torrentes ó cauces generales. Las que descendían del Tibidabo y CoUcerola y de los términos de Bellesguart y San Gervasio, entraban por donde hoy está situada la puerta de Isabel II, en la Rambla, formando la mayor ^

part de l'anomenada Riera de Malla o del Cogodell o Cagadell, la qual rebia les de la Riera del Pi, que ingressaven pel lloc on es trobava la porta de l'Àngel i seguien la plaça de Santa Anna. Desguassaven també a la Rambla les que venien de la part de Sarrià, que passaven immediates a l'antic i ja derruït monestir de Valldoncella, extramurs; arribaven a Barcelona i discorrien pels carrers de Sant Antoni i Hospital, construïts posteriorment sobre la nomenada Riera de Valldoncella. A aquesta s'agregaven primer les Rieres de Prim alta i baixa, i després la Riereta i la de Sant Pau. Les aigües despreses de Gràcia i Caputxins vells s'acumulaven en el torrent de l'Olla i s'introduïen en el Torrent de Junqueres i Riera de Sant Joan, ara carrers d'aquests noms. Més tard aquells dos llits o torrents van ser convertits en dos grans clavegueres. La de la Rambla, que encara subsisteix subterrània, s'estén des de la porta d'Isabel II fins a Drassanes, passant a prop dels teatres Liceu i de Santa Creu. Segons el parer de l'autor que en aquest moment seguim, no va ser construïda pels romans, en temps dels Escipions, com han afirmat escriptors antics i moderns que n'han parlat, sinó molt posteriorment, el 1364, pels mateixos naturals en alçar la muralla d'aquella part. Sigui com sigui, és admirable la magnificència de l'indicada obra, ja que està tota fabricada amb pedres de tall; i és tan alta i ampla, que es pot recórrer a cavall una gran part del seu tram. La segona pren origen al carrer de Junqueres, segueix la Riera de Sant Joan, carrer de Graciamat, plaça de l'Oli i carrer d'aquesta, de Mercaders, Bòria, plaça de la Llana, en el qual lloc, passant per sota de les cases intermèdies als carrers de Corders i Boquer, es dirigeix pel d'Assaonadors, fins a morir a la Sèquia Comtal, al Molí de la Sal.

Llegir l’original en castellà

parte de la llamada Riera de Malla ó del Cogodell ó Cagadell, la cual recibía las de la Riera del Pino, que ingresaban por el sitio donde se hallaba la puerta del Ángel y seguían la plaza de Santa Ana. Desaguaban también en la Ramblct las que venían de la parte de Sarria, que pasaban inmediatas al antiguo y ya derruido monasterio de Valldoncella, extramuros; llegaban á Barcelona y discurrían por las calles de San Antonio y Hospital, construidas posteriormente sobre la nombrada Riera de V alldoncella . Á ésta se agregaban primero las Rieras de Prini alta y baja, y después la Riereta y la de Safi Pablo. Las aguas desprendidas de Gracia y Caputxins vells se acumulaban en el torrente de la Olla y se introducían en el Torrente de Junqueras y Riera de San Juan, ahora calles de estos nombres. Más tarde aquellos dos cauces ó torrentes fueron convertidos en dos grandes cloacas. La de la Rambla, que todavía subsiste subterránea, se extiende desde la puerta de Isabel II hasta Atarazanas, pasando aproximada á los teatros Liceo y de Santa Cruz. Según el parecer del autor que en este momento seguimos, no fué construida por los romanos, en tiempo de los Escipiones, como han afirmado escritores antiguos y modernos que de ella han hablado, sino muy poste - riormente, en 1364, por los mismos naturales al levantar la muralla de aquella parte. Como quiera, es admirable la magnificencia de la indicada obra, pues está toda fabricada con piedras sillares; y es tan alta y ancha, que se puede recorrer á caballo una gran parte de su trecho. La segunda toma origen en la calle de Junqueras, sigue la Riera de San Juan, calle de Graciamat, plaza del OH y calle de ésta, de Mercaders, Borla, plaza de la Lana, en cuyo lugar, pasando por debajo de las casas intermedias á las calles de Corders y Boquer, se dirige por la de Assqhonadors, hasta morir en la Acequia Condal^ en el Molino de la sal.

Fi de l’entrada original