Tornar a l'atles

Riera de San Juan (calle de la)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 3 · pàgs. 57–65

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Va de la de Gràciamart als Arcs de Junqueres.

Llegir l’original en castellà

Va de la de Graciamat á los Arcos de Junqueras.

Han existit en aquest carrer, i alguns existeixen encara, diversos edificis, sobre els quals hi ha alguna cosa a dir.

Llegir l’original en castellà

Han existido en esta calle, y algunos existen aún, varios edificios, acerca los cuales hay algo que decir.

En entrar en aquest carrer, a la dreta, on es veu un nou edifici que ocupa la cantonada dreta de les Magdalenes, número 41, es divisava fa pocs anys un altre de remota antiguitat, com ho acreditaven els seus paredons i la manera singular com es trobaven emmerletats. Era el palau anomenat de Valldaura, que en temps dels comtes de Barcelona estava fora de les muralles.

Llegir l’original en castellà

Al entrar en esta calle, á la derecha, donde se ve un nuevo edificio que ocupa la esquina derecha de las Magdalenas, número 41, divisábase hace pocos años otro de remota antigüedad, como lo acreditaban sus paredones y el modo singular como se hallaban almenados. Era el palacio llamado de Valldaura, que en tiempo de los condes de Barcelona estaba fuera de las murallas.

A més dels seus palaus urbans, tenien els comtes altres llocs d'esbarjo extramurs, com eren el castrum o castell del Port, situat al peu de Montjuïc; el palau de Bellesguard (Bella vista), les restes del qual es veuen encara a l'extrem del poble de Sant Gervasi, al peu del Tibidabo, i la casa de camp o palau de Valldaura, de la qual anem a ocupar-nos.

Llegir l’original en castellà

Á más de sus palacios urbanos, tenían los condes otros lugares de recreo extramuros, como eran el castrum ó castillo del Puerto, situado al pie de Montjuich; el palacio de Bell Sgiiart (Bella vista), cuyos restos se ven aún al extremo del pueblo de San Gervasio, al pie del Tibidabo, y la casa de campo ó palacio de Valldaura, de la cual vamos á ocuparnos.

Col·locat aquest palau en la vall que formaria la plana que mediava entre la petita muntanya del monestir de Sant Pere i la prominència que ocupava la ciutat antiga, dominant una espaiosa vall oberta i amena, la vegetació i l'aire apacible de la qual brindaven amb l'encant i salubritat de la mansió camperola, no és estrany que fos conegut pels naturals del país amb el nom de vall de l'aura, és a dir, Vall d'aura.

Llegir l’original en castellà

Colocado este palacio en el valle que formaría la llanura que mediaba entre la pequeña montaña del monasterio de San Pedro y la prominencia que ocupaba la ciudad antigua, dominando un espacioso valle despejado y ameno cuya vegetación y aire apacible brindaban con el encanto y salubridad de la mansión campesina, no es extraño que fuese conocido por los naturales del país con el nombre de valle del aura, es decir, Valí d''aura.

Res queda d'aquell regi edifici. Les restes que es veien fa alguns anys, abans de construir l'edifici modern que avui s'alça en aquell lloc, podien donar una aproximada idea de la seva antiga grandiositat, encara que fos la major part d'aquestes restes d'obres posteriors a l'època dels comtes.

Llegir l’original en castellà

Nada queda de aquel regio edificio. Los restos que se veían hace algunos años, antes de construir el edificio moderno que hoy se alza en aquel sitio, podían dar una aproximada idea de su antigua grandiosidad, aun cuando fuese la mayor parte de estos restos de obras posteriores á la época de los condes.

El palau, pel que es pot jutjar, estava fortificat, segons ho demostraven encara alguns dels seus merlets amb espitlleres per a la ballesteria, i ajudava a provar la seva remota antiguitat cert vestigi que, a més de la torre, s'ostentava en la paret de la dreta, penetrant al carrer de les Magdalenes: tal era una bonica i pura finestra bizantina, que seguia prestant servei de tal en la primera casa del carrer indicat. En la mateixa es conservava cert enreixat que donava sota d'una antiga escala i en ombrívol lloc, on es deia que havia estat tancat el penitent Fra Joan Garí.

Llegir l’original en castellà

El palacio, por lo que se puede juzgar, estaba fortificado, según lo demostraban aún algunas de sus almenas con aspilleras para la ballestería, y ayudaba á probar su remota antigüedad cierto vestigio que, además de la torre, se ostentaba en la pared de la derecha, penetrando en la calle de las Magdalenas: tal era una hermosa y pura ventana bizantina, que seguía prestando servicio de tal en la primera casa de la calle indicada. En la misma se conservaba cierto enrejado que daba debajo de una antigua escalera y en sombrío lugar, donde se decía que había estado encerrado el penitente Fr. Juan Garín.

De boca en boca va aquesta original tradició, que no deixa de tenir certa poesia i cert sabor que la fan agradable, encara que no sigui realment més que un conte.

Llegir l’original en castellà

De boca en boca anda esta original tradición, que no deja de tener cierta poesía y cierto sabor que la hacen agradable, aun cuando no sea realmente más que un cuento.

Vet aquí, en breu resum:

Llegir l’original en castellà

Hela aquí, en breve resumen:

Era Joan Garí, la nació i pares del qual s'ignoren, un ermità que a finals del segle ix feia aspra penitència en les soledats de la muntanya de Montserrat, en una cova situada en un alt prop de l'actual monestir. Per aquell temps, una filla de Guifré el Pilós anomenada Riquilda o Rechildis, i després Maria, d'edat de dotze anys, estava posseïda del dimoni, el qual, en les diverses vegades que se li va exorcisar, va dir que no sortiria del cos de la donzella sinó per manament de Garí, en la companyia del qual aquesta havia de romandre per espai de nou dies. La va conduir allí l'afligit pare; i havent-la lliurat del maligne esperit una fervorosa oració de l'anacoreta, la va deixar a la seva cova i va baixar al veí poble de Monistrol a esperar el terme previngut. Resolta tenia Satanàs la pèrdua de l'ermità i la jove: va encendre en el pit del primer un foc devorador mai sentit, que va enardir desitjos impurs, fins al punt d'abusar del car depòsit que a la seva cura li havia confiat el comte. La confusió, la vergonya, el temor van venir després de l'acció nefanda; l'àngel rèprobe va voler coronar la seva obra, i va armar la dreta del pecador amb l'arma mortífera que va posar sagnant fi a la vida de la infanta. Tot just l'anacoreta havia tirat l'últim grapat de terra sobre l'exànime cos en la tomba que li havia obert en el seu boig frenesí, imaginant que una simple capa de pols bastava a ocultar eternament el seu delicte als ulls dels homes, quan el Senyor, que vetllava per la seva salvació, li va inspirar tan profund i veraç penediment, que abandonant a l'instant el seu retir, famolenc, sedegós, negat en llàgrimes, va arribar a Roma, va besar compungit les plantes del Summe Pontífex i va confessar el seu pecat. El va absoldre d'ell el Pastor dels fidels, imposant-li la penitència que tornés a la seva cova a gates, nu, sense menjar altra cosa que herbes, ni mai aixecar el rostre al cel, i que anés d'aquesta manera fins a rebre l'avís del perdó del Jutge Suprem per boca d'un tendre nen que li manés aixecar-se. Així va tornar i va estar Garí en el seu retir el llarg període de set anys, fins que va ocórrer que, fent Guifré una batuda per Montserrat, els seus monters van trobar a la cova el penitent, i prenent-lo per una bèstia fera mai vista, tan demudat estava el seu semblant i tan cobert de pèl tot el seu cos, li van lligar una corda al coll, i presentat al comte com a singular raresa, el van conduir a Valldaura.

Llegir l’original en castellà

Era Juan Garín, cuya nación y padres se ignoran, un ermitaño que á últimos del siglo ix hacía áspera penitencia en las soledades de la montaña de Montserrat, en una cueva sita en un alto cerca del actual monasterio. Por aquel tiempo, una hija de Vifredo el Velloso llamada Riquildaó Rechildis, y después María, de edad de doce años, estaba poseída del demonio, el cual, en las varias veces que se le exorcisó, dijo que no saldría del cuerpo de la doncella sino por mandato de Garín, en cuya compañía debía ésta permanecer por espacio de nueve días. Condújola allá el afligido padre; y habiéndola librado del maligno espíritu una fervorosa oración del anacoreta, dejóla en su cueva y bajó al vecino pueblo de Monistrol á esperar el término prevenido. Resuelta tenía Satanás la pérdida del ermitaño y la joven: encendió en el pecho del primero un fuego devorador nunca sentido, que enardeció torpes deseos, hasta el punto de abusar del caro depósito que á su cuidado fiara el conde. La confusión, la vergüenza, el temor vinieron en pos de la acción nefanda; el ángel reprobo quiso coronar su obra, y armó la diestra del pecador con el arma mortífera que puso sangriento fin á la vida de la infanta. No bien el anacoreta había echado el último puñado de tierra sobre el exánime cuerpo en la tumba que le abriera en su loco frenesí, imaginando que una simple capa de polvo bastaba á ocultar eternamente su delito á los ojos de los hombres, cuando el Señor, que velaba por su salvación, inspiróle tan hondo y veraz arrepentimiento, que abandonando al instante su retiro, hambriento, sediento, anegado en lágrimas, llegó á Roma, besó compungido las plantas del Sumo Pontífice y confesó su pecado. Absolvióle de él el Pastor de los fieles, imponiéndole la penitencia de que volviese á su cueva á gatas, desnudo, sin comer otra cosa que yerbas, ni jamás levantar el rostro al cielo, y que anduviera de esta suerte hasta recibir el aviso del perdón del Juez Supremo por boca de un tierno niño que le mandara levantarse. Así volvió y estuve Garín en su retiro el largo período de siete años, hasta que ocurrió que, dando Vifredo una batida por Montserrat, sus monteros hallaron en la cueva al penitente, y tomándolo por una bestia fiera nunca vista, tan demudado estaba su semblante y tan cubierto de vello todo su cuerpo, atáronle una soga al cuello, y presentado al conde como singular rareza, lo condujeron á Valldaura.

Se celebrava cert dia al palau de Valldaura un esplèndid banquet en celebració d'haver tres mesos abans parit un fill la comtessa Winidilda; i per augment de la festa i del goig van pregar els cavallers i barons principals a Guifré que manés venir la fera que guardava sota l'escala del palau, ja que a tots els agradaria veure animal tan peregrí. Els va complaure el comte, i divertint-se ells amb el salvatge 6o VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

Celebrábase cierto día en el palacio de Valldaura un espléndido banquete en celebridad de haber tres meses antes parido un hijo la condesa Winidilda; y para aumento de la fiesta y regocijo rogaron los caballeros y barones principales á Vifredo que mandase venir la fiera que guardaba debajo de la escalera del palacio, pues todos gustarían de ver animal tan peregrino. Complacióles el conde, y divirtiéndose ellos con el salvaje á 6o VÍCTOR BALAGUER

a qui van donar a rosegar alguns ossos, l'infant Miró, nen de tres mesos, que estava en braços de la seva dida, li va dirigir de sobte aquestes paraules: — «Aixeca't, Joan Garí, que Déu ja t'ha perdonat.» Ho va fer així l'anacoreta, es va tirar als peus de Guifré, va declarar la veritat i va designar el lloc on estava enterrada Riquilda. Va marxar llavors el comte amb els seus i l'anacoreta a Montserrat, a fi de traslladar el cadàver de la seva filla a la Catedral d'aquesta ciutat; però inexplicable va ser l'astorament de tots quan en desenterrar-la la van trobar viva, excepte, diu Pujades, que en el coll es veia una ratlla com d'un fil de seda de grana que semblava assenyalar el lloc del ganivet quan va ser degollada.

Llegir l’original en castellà

quien dieron á roer algunos huesos, el infante Mirón, niño de tres meses, que estaba en brazos de su nodriza, le dirigió repentinamente estas palabras: — «Levántate, Juan Garín, que Dios ya te ha perdonado.» Hizolo así el ermitaño, arrojóse á los pies de Vifredo, declaró la verdad y designó el lugar donde estaba enterrada Riquilda. Marchó luego el conde con los suyos y el anacoreta á Montserrat, á fin de trasladar el cadáver de su hija á la Catedral de esta ciudad; pero inexplicable fué el asombro de todos cuando al desenterrarla la hallaron viva, salvo, dice Pujades, que en el cuello se admiraba una vía como de un hilo de seda de grana que parecía señalar el lugar del cuchillo cuando fué degollada.

Llavors la morta viva, diu la llegenda, va tornar als braços del seu pare; però ben aviat es va apartar d'ells per fundar un monestir de monges a la muntanya cèlebre de Catalunya.

Llegir l’original en castellà

Entonces la muerta viva, dice la leyenda, volvió á los brazos de su padre; pero bien pronto se apartó de ellos para fundar un monasterio de monjas en la montaña célebre de Cataluña.

Es guardaven en dit palau de Valldaura, com a record d'aquesta tradició, dues mal treballades estàtues de fusta, representant la una a la dida tenint en braços el nen, i l'altra a Garí amb el seu llarg i espès pèl, juntes les mans i alçant els ulls al cel en actitud de donar gràcies al Déu misericordiós per haver-lo perdonat. L'antiguitat d'aquestes figures és molt menys remota que la del fet que se suposa, encara que són molt antigues, i avui dia es guarden al museu d'antiguitats de Sant Joan, del qual es parlarà després.

Llegir l’original en castellà

Guardábanse en dicho palacio de Valldaura, como recuerdo de esta tradición, dos mal labradas estatuas de madera, representando la una á la nodriza teniendo en brazos al niño, y la otra á Garín con su largo y espeso vello, juntas las manos y alzando los ojos al cielo en actitud de dar gracias al Dios misericordioso por haberle perdonado. La antigüedad de dichas figuras es mucho menos remota que la del hecho que se supone, aun cuando son muy antiguas, y en el día se guardan en el museo de antigüedades de San Juan, del cual se hablará luego.

Per decret expedit en aquesta ciutat a 6 de les calendes de juliol de 1168, D. Alfons II d'Aragó va cedir el palau de Valldaura als pares Bernards del monestir de Santes Creus, els quals hi van establir la seva procuradoria i van edificar una capella en l'oratori.

Llegir l’original en castellà

Por decreto expedido en esta ciudad á 6 de las calendas de Julio de 1168, D. Alfonso II de Aragón cedió el palacio de Valldaura á los padres Bernardos del monasterio de Santas Cruces, quienes establecieron en él su procuradoría y edificaron una capilla en el oratorio.

Al extingir-se les ordres religioses, aquest palau va ser ELS CARRERS DE BARCELONA 61

Llegir l’original en castellà

Al extinguirse las órdenes religiosas, este palacio fué LAS CALLES DE BARCELONA 6l

alienat, i avui s'alça en el seu terreny una casa particular.

Llegir l’original en castellà

enajenado, y hoy se levanta en su terreno una casa particular.

Parlem ara de l'edifici que ha donat nom al carrer.

Llegir l’original en castellà

Hablemos ahora del edificio que ha dado nombre á la calle.

Amb aprovació del rei i beneplàcit del bisbe de Barcelona, els cavallers del reial i militar orde de Sant Joan de Jerusalem, avui de Malta, van fundar cap a l'any 1205 la seva casa o comanda amb la seva església, llavors extramurs de la ciutat per la part del Nord, en el qual lloc, segons la rodalia del monestir de Sant Pere de les Puelles, existia el 1215 l'anomenat Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que posteriorment van passar a ocupar els comanadors d'aquell orde.

Llegir l’original en castellà

Con aprobación del rey y beneplácito del obispo de Barcelona, los caballeros de la real y militar orden de San Juan de Jerusalén, hoy de Malta, fundaron hacia el año I205 su casa ó encomienda con su iglesia, entonces extramuros de la ciudad por la parte del Norte, en cuyo sitio, según la rodalía del monasterio de San Pedro de las Fuellas, existía en I2i5 el llamado Hospital de San Juan de JerusaUny que posteriormente pasaron á ocupar los comendadores de aquella orden.

Aquests mateixos, en compliment d'un acord de l'assemblea general celebrada a 11 de les calendes d'agost de 1250, van fundar així mateix el convent de religioses de Nostra Senyora de l'Alguaire, prop de Lleida; però el 1669, a causa de l'antiguitat que tenia l'edifici d'Alguaire i per proporcionar a les monges una estada més còmoda, el gran mestre va disposar que fossin traslladades a Barcelona, com ho van efectuar el 9 d'abril del propi any, cedint-se'ls el convent o casa de la Comanda, sita a la Riera de Sant Joan, on van residir fins a la supressió dels regulars, havent tornat a ell últimament.

Llegir l’original en castellà

Estos mismos, en cumplimiento de un acuerdo de la asamblea general celebrada á ii de las calendas de Agosto de i25o, fundaron asimismo el convento de religiosas de Nuestra Señora del Alguaire, cerca de Lérida; pero en 1669, á causa de la antigüedad que tenía el edificio de Alguaire y para proporcionar á las monjas una estancia más cómoda, el gran maestre dispuso que fuesen trasladadas á Barcelona, como lo efectuaron el 9 de Abril del propio año, cediéndoseles el convento ó casa de la Encomienda, sita en la Riera de San Juan, donde residieron hasta la supresión de los regulares, habiendo vuelto á él últimamente.

Res té de particular l'església del monestir, que està contigua. És d'una sola nau, i són de notar les pintures de l'altar major, així com un magnífic panteó de marbre de Venècia, on va ser enterrat el 1734 Fra D. Josep de Villalonga i Saportella, gran prior de l'orde a Catalunya, sobre el qual sepulcre està representat de cos sencer amb vestit de guerra.

Llegir l’original en castellà

Nada tiene de particular la iglesia del monasterio, que está contigua. Es de una sola nave, y son de notar las pinturas del altar mayor, asi como un magnífico panteón de mármol de Venecia, donde fué enterrado en 1734 Fr. D. José de Villalonga y Saportella, gran prior de la orden en Cataluña, sobre cuyo sepulcro está representado de cuerpo entero en traje de guerra.

També en aquesta església està sepultat, bé que s'ignora en quin punt, aquell independent i fidel diputat-català D. Pau Claris, zelós sostenidor de les llibertats pàtries, del qual hem fet esment en parlar del nou carrer que porta el seu nom.

Llegir l’original en castellà

También en esta iglesia está sepultado, bien que se ignora en qué punto, aquel independiente y fiel diputado catalán D. Pablo Claris, celoso sostenedor de las patrias libertades, del cual bemos becbo mención al hablar de la nueva calle que lleva su nombre.

El convent, després del 1835, va ser destinat a diversos usos, havent estat cedit finalment a l'Acadèmia de Bones Lletres i Societat Econòmica d'amics del país per celebrar-hi les seves sessions, així com també una Biblioteca pública i Museu. En el dia han tornat al convent les monges, i l'Acadèmia de Bones Lletres ha anat a refugiar-se en una sala de l'Ateneu català, mentre que la Societat d'amics del país ha trobat asil al segon pis del palau de la Diputació.

Llegir l’original en castellà

El convento, después de i835, fué destinado á varios usos, babiendo sido cedido por fin á la Academia de Buenas Letras y Sociedad Económica de amigos del país para celebrar sus sesiones, así como también una Biblioteca pública y Museo. En el día han vuelto á él las monjas, y la Academia de Buenas Letras ha ido á refugiarse en una sala del Ateneo catalán, mientras que la Sociedad de amigos del país ha encontrado asilo en el segundo piso del palacio de la Diputación.

Només queden al convent la Biblioteca provincial i universitària, i als seus baixos o planta baixa el Museu d'antiguitats.

Llegir l’original en castellà

Sólo quedan en el convento la Biblioteca provincial y universitaria, y en sus bajos ó plan terreno el Museo de antigüedades.

La Biblioteca és rica en 50.000 volums procedents la major part dels convents suprimits, i conté una infinitat de preciositats literàries en tots els rams, especialment en història i belles lletres, abundant, pel que fa a la primera, en antiguitats, viatges, cròniques i annals, i distingint-se pel que fa a belles lletres per reunir la major part d'autors clàssics de l'antiguitat i de l'època moderna, especialment les obres dels espanyols que tant van il·lustrar el segle d'August i el setzè. Es troba també un nombre suficient de diccionaris i gramàtiques de les llengües vives i mortes, sobretot un de deu idiomes, que contribueix considerablement a la riquesa literària d'aquest ram. Es troba també enriquida amb una porció de manuscrits en pergamí, relatius a diferents objectes dels segles xiii, xiv i xv, adornats molts d'ells amb dibuixos i colors de mèrit exquisit. Hi ha a més una recopilació de totes les edicions del segle xv, època preciosa, de la qual data el gir que van prendre les ciències i la civi-lització dels pobles amb la invenció de la impremta.

Llegir l’original en castellà

La Biblioteca es rica de So.ooo volúmenes procedentes la mayor parte de los conventos suprimidos, y contiene una infinidad de preciosidades literarias en todos ramos, especialmente en historia y bellas letras, abundando, por lo que toca á la primera, en antigüedades, viajes, crónicas y anales, y distinguiéndose en cuanto á bellas letras por reunir la mayor parte de autores clásicos de la antigüedad y de la época moderna, en especial las obras de los españoles que tanto ilustraron el siglo de Augusto y el decimosexto. Hállase también un número suficiente de diccionarios y gramáticas de las lenguas vivas y muertas, sobre todo uno de diez idiomas, que contribuye considerablemente á la riqueza literaria de este ramo. Se encuentra también enriquecida con una porción de manuscritos en vitela, relativos á diferentes objetos de los siglos xiii, xiv y XV, adornados muchos de ellos con dibujos y coloridos de mérito exquisito. Hay además una recopilación de todas las ediciones del siglo xv, época preciosa, de la cual data el giro que tomaron las ciencias y la civilización de los pueblos con la invención de la imprenta.

No hi ha dubte que la Biblioteca de la Universitat i província de Barcelona és una de les més precioses i riques d'Espanya. Consta el local que ocupa de 13 sales espaioses, clares i ben ventilades, cinc de les quals, que són les més grans i més regulars, s'estenen per tota la longitud del frontis de l'edifici.

Llegir l’original en castellà

No cabe poner en duda que la Biblioteca de la Universidad y provincia de Barcelona es una de las más preciosas y ricas de España. Consta el local que ocupa de i3 salas espaciosas, claras y bien ventiladas, cinco de las cuales, que son las mayores y más regulares, se extienden por toda la longitud del frontis del edificio

Pel que fa al Museu d'antiguitats, està a càrrec d'una comissió especial nomenada pel govern a fi de recollir totes les preciositats antigues que es troben a Barcelona i la resta de la província.

Llegir l’original en castellà

Por lo que toca al Museo de antigüedades, está á cargo de una comisión especial nombrada por el gobierno al objeto de recoger todas las preciosidades antiguas que se encuentran en Barcelona y resto de la provincia.

L'Acadèmia de Bones Lletres havia creat també per a igual objecte una altra comissió; però es van unir ambdues, i al seu zel es deu la importància i riquesa que dit establiment va adquirint dia a dia.

Llegir l’original en castellà

La Academia de Buenas Letras había creado también para igual objeto otra comisión; pero se unieron entrambas, y á su celo se debe la importancia y riqueza que dicho establecimiento va adquiriendo de día en día.

Tot i que són molts, i alguns molt notables i importants, els objectes recollits fins ara, no és aquest lloc apropiat per detallar-los. Només, perquè es pugui formar una senzilla idea de l'estat en què es troba el Museu, donarem una nota del nombre de peces o objectes que fins fa un o dos anys s'havien recollit.

Llegir l’original en castellà

Sin embargo de que son muchos, y algunos muy notables é importantes, los objetos recogidos hasta ahora, no es éste lugar á propósito para detallarlos. Sólo, para que se pueda formar una sencilla idea del estado en que se encuentra el Museo, daremos una nota del número de piezas ú objetos que hasta hace uno ó dos años se habían recogido.

Al claustre es troba el següent:

Llegir l’original en castellà

En el claustro se halla lo siguiente:

Trenta-una làpides romanes, una mole hebrea trobada a Montjuïc, 12 busts romans, 2 estàtues romanes o de construcció, 14 peces o fragments que pertanyen a diferents ordres, 24 peces entre capitells, escudets i relleus, en general petits i gòtics, uns trossos d'àmfora i 2 figures de fusta, representant Garí i la dida de Miró. Al costat de la línia de columnes del corredor de la dreta, al mateix claustre, es troben 14 peces, entre elles alguns escuts d'armes (del Renaixement cap avall), i diversos trossos de cornisa romana, etc.; i enganxades a la paret, 30 làpides sepulcrals i memorables, la major part gòtiques i les de-més de després del Renaixement. A l'estança interior que segueix al claustre es troben 29 sepulcres gòtics, entre els quals hi ha el bell de Sant Ramon de Penyafort; 3 sarcòfags romans i una planxa romana; la part superior o tapa d'un sepulcre, formada per una figura de frare, també de mida natural, sense cap, pertanyent al sepulcre de Sant Ramon; una madona de marbre amb el seu nen, sencera; 6 gàrgoles de pedra, figurant una un home amb un pal a la mà, l'altra un lleó i les altres àguiles de diferents formes i a caprici; una santa de pedra pintada, sobre un escut d'armes on hi ha un gos i un lleó coronat, sencera, i un sant àngel amb vestit talar, amb els braços trencats, de mida natural i amb dues figuretes, una sencera, al peu. A la cambreta interior de la dreta es troba un sepulcre gòtic, una làpida gòtica de sepulcre, una caixa de fusta d'una mòmia egípcia, 9 busts romans o de construcció romana, 6 sense cap; 8 caps romans, una columna i peu de pica romana, 10 medallons romans, una columneta i un capitell romà, un relleu gòtic, diversos trossos solts, romans, i una cadira incrustada de nacre. Finalment, al fosc corredor de l'esquerra es troba un ample escut de després del Renaixement, gairebé modern, i diversos trossos d'urnes, làpides, estàtues, relleus, capitells, etc.

Llegir l’original en castellà

Treinta y una lápidas romanas, una mole hebrea hallada en Montjuich, 12 bustos romanos, 2 estatuas romanas ó de construcción, 14 bultos ó fragmentos que pertenecen á diferentes órdenes, 24 bultos entre capiteles, escudetes y relieves, en general pequeños y góticos, unos trozos de ánfora y 2 figuras de madera, representando Garín y la nodriza de Mirón. Junto á la línea de columnas del corredor de la derecha, en el mismo claustro, se hallan 14 bultos, entre ellos algunos escudos de armas (del Renacimiento abajo), y varios trozos de cornisa romana, etc.; y pegadas á la pared, 3o lápidas sepulcrales y memorables, la mayor parte góticas y las demás de después del Renacimiento. En la estancia interior que sigue al claustro hállanse 29 sepulcros góticos, entre los que hay el hermoso de San Raimundo de Peñafort; 3 sarcófagos romanos y una plancha romana; la parte superior ó tapa de un sepulcro, formada por una figura de fraile, también de tamaño natural, sin cabeza, perteneciente al sepulcro de San Raimundo; una madona de mármol con su niño, entera; 6 gorgolas de piedra, figurando la una un hombre con un palo en la mano, la otra un león y las demás águilas de diferentes formas y á capricho; una santa de piedra pintada, sobre un escudo de armas donde hay un perro y un león coronado, entero, y un santo ángel con vestido talar, con los brazos rotos, de tamaño natural y con dos figuritas, la una entera, al pie. En el cuartillo interior de la derecha hállase un sepulcro gótico, una lápida gótica de sepulcro, una caja de madera de una momia egipcia, g bustos romanos ó de construcción romana, 6 sin cabeza; 8 cabezas romanas, una columna y pie de pila romana, 10 medallones romanos, una columnita y un capitel romano, un relieve gótico, varios trozos sueltos, romanos, y una embutida silla de nácar. Por último, en el oscuro corredor de la izquierda hállase un ancho escudo de después del Renacimiento, casi moderno, y varios trozos de urnas, lápidas, estatuas, relieves, capiteles, etc.

Al costat de la porta principal s'han encastat novament algunes restes, escuts i inscripcions, pertanyents als portals de la ciutat que es van conservar fins fa poc.

Llegir l’original en castellà

Junto á la puerta principal se han empotrado nuevamente algunos restos, escudos é inscripciones, pertenecientes á los portales de la ciudad que se conservaron hasta ahora poco.

Existeix també al carrer de què parlem l'església i convent de religioses de Sant Agustí, sota l'advocació de Santa Maria Magdalena.

Llegir l’original en castellà

Existe también en la calle de que hablamos la iglesia y convento de religiosas de San Agustín, bajo la advocación de Santa María Magdalena.

Cap classe d'adorn es veu a la façana de la església, com no sigui una senzillíssima ogiva a la porta principal, i una rosassa gòtica que, malgrat trobar-se davant la nau de l'església, no comunica llum a cap indret. Sobre la porta lateral es veu una figura amb hàbit de penitència.

Llegir l’original en castellà

Ninguna clase de adorno vse ve en la fachada de la iglesia, como no sea una sencillísima ojiva en la puerta principal, y un rosetón gótico que, á pesar de hallarse frente la nave de la iglesia, no comunica luz á ningún paraje. Sobre la puerta lateral se ve una figura con hábito de penitencia.

Res de particular ofereix l'interior del temple.

Llegir l’original en castellà

Nada de particular ofrece el interior del templo.

Hi ha així mateix en aquest carrer la petita església de Santa Marta, damunt la porta de la qual es veu, de pedra, la imatge de la santa. La forma d'aquest temple, tant interior com exterior; és força elegant; però res de particular ofereix per cridar l'atenció del viatger i de l'anticuari.

Llegir l’original en castellà

Hay asimismo en esta calle la pequeña iglesia de Santa Marta, encima de cuya puerta se ve, de piedra, la imagen de la santa. La forma de este templo, tanto interior como exterior; es bastante elegante; pero nada de particular ofrece para llamar la atención del viajero y del anticuario.

Ja només ens queda dir que al llarg d'aquest carrer passa la claveguera de què hem parlat, que molts suposen romana, per la qual pot transitar còmodament un genet muntat a cavall.

Llegir l’original en castellà

Ya sólo nos falta decir que á lo largo de esta calle pasa la cloaca de que hemos hablado, que muchos suponen romana, por la cual puede transitar cómodamente un jinete montado á caballo.

En una casa prop de Santa Marta i en alguns dels carrers més veïns, es conserven restes de vítors universitaris.

Llegir l’original en castellà

En una casa cerca de Santa Marta y en algunas de las calles más vecinas, se conservan restos de Víctores universitarios.

Fi de l’entrada original