Tornar a l'atles

Rey (plaza del)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 3 · pàgs. 39–53

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Es troba situada entre la baixada de la Presó i l'església i exconvent de Santa Clara, i s'hi entra pels carrers de Santa Clara i Brocaters i la baixada de la Presó,

Llegir l’original en castellà

Se halla situada entre la bajada de la Cárcel y la iglesia y ex-convento de Santa Clara, y se entra en ella por las calles de Santa Clara y Brocaters y la bajada de la Cárcel,

Es anomenada del Rei des de molt antic, perquè hi havia en ella el palau dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó, edifici que va servir últimament per a convent de monges clarisses, l'església de les quals subsisteix encara.

Llegir l’original en castellà

Es llamada del Rey desde muy antiguo, porque había en ella el palacio de los condes de Barcelona y reyes de Aragón, edificio que sirvió últimamente para convento de monjas clarisas, cuya iglesia subsiste aún.

Per evocar els records d'aquesta plaça, comencem per parlar del palau antic.

Llegir l’original en castellà

Para evocar los recuerdos de esta plaza, comencemos por hablar del palacio antiguo.

Existia en el punt avui ocupat per l'església de Santa Clara i capella de Santa Àgata, des d'on s'estenia al lloc en què després es va alçar l'edifici de la Inquisició, i cap a l'actual carrer de la Tapineria. Se suposa fundadament que el seu origen remunta al temps d'Ataülf, primer rei dels visigots a Espanya, qui, a parer d'alguns, va manar aixecar la seva primera fàbrica quan a principis del segle V va elegir Barcelona per a la seva cort.

Llegir l’original en castellà

Existía en el punto hoy ocupado por la iglesia de Santa Clara y capilla de Santa Águeda, desde donde se extendía al lugar en que luego se alzó el edificio de la Inquisición, y hacia la actual calle de la Tapinería. Supónese fundadamente que su origen remonta al tiempo de Ataúlfo, primer rey de los visigodos en España, quien, en sentir de algunos, mandó levantar su primera fábrica cuando á principios del siglo v eligió á Barcelona para su corte.

Va passar després a ser palau dels comtes de Barcelona, i estava en aquell moment adherit a un dels seus angles, per la part de la baixada de la Canonja, l'hospital titulat de Santa Creu i Santa Eulàlia, erigit, com ja sabem, per la pietat cristiana d'un cavaller anomenat Guitard.

Llegir l’original en castellà

Pasó luego á ser palacio de los condes de Barcelona, y estaba á la sazón adherido á uno de sus ángulos, por la parte de la bajada de la Canonja, el hospital titulado de Santa Cruz y Santa Eidalia, erigido, como ya sabemos, por la piedad cristiana de un caballero llamado Guitardo.

Es deia aquest palau Major per ser el principal que habitaven els comtes-reis, i en raó d'haver-ne d'altres secundaris, tant en el recinte de la ciutat com extramurs. També era el més antic. En una real provisió de D. Joan I, data del 27 de gener de 1387, es diu: Nostri antiquioris palatii Barcinonce; en un despatx del mateix rei, del 4 de febrer de 1396, i en un altre de D. Martí, del 20 de març de 1405, s'hi troba escrit: Nostri majoris palatii civitatis BaixinoncB,

Llegir l’original en castellà

Llamábase este palacio Mayor por ser el principal que habitaban los condes-reyes, y en razón de haber otros secundarios, tanto en el recinto de la ciudad como extramuros. También era el más antiguo. En una real provisión de D. Juan I, fecha á 27 de Enero de 1387, se dice: Nostri antiqíiioris palatii Barcinonce; en un despacho del mismo rey, de 4 de Febrero de i3g6, y en otro de D. Martín, de 20 de Marzo de 1405, se halla escrito: Nostri majoris paíatii civitatis BaixinoncB,

La seva entrada principal es trobava a la plaça del Rei, entre la de la capella reial i la sala anomenada del Tinell o Ambaixadors, a la part superior de la graderia, per la qual es puja avui a l'església de Santa Clara. Els seus jardins s'estenien pel terreny, en el qual es van aixecar posteriorment les cases de la plaça de l'Oli i part del carrer de la Bòria, i era porta de sortida a ells un arc que encara es veu al carrer de la Tapineria, servint avui d'habitació i taller a una sabateria. Encara es distingeixen en aquest arc dos escuts amb les armes reials. Sobre ell hi havia un mirador que dominava l'espaiós pla que s'estén a les portes de la ciutat comtal.

Llegir l’original en castellà

Su entrada principal se hallaba en la plaza del Rey, entre la de la capilla real y la sala llamada del Tinell ó Embajadores, en la parte superior de la gradería, por la que se sube hoy á la iglesia de Santa Clara. Sus jardines se extendían por el terreno, en el que se levantaron posteriormente las casas de la plaza del OH y parte de la calle de la Boria, y era puerta de salida á ellos un arco que aún se ve en la calle de la Tapinena, sirviendo hoy de habitación y taller á una zapatería. Todavía se distinguen en este arco dos escudos con las armas reales. Sobre él había un mirador que dominaba el espacioso llano que se extiende á las puertas de la ciudad condal.

L'edifici que ens ocupa reunia totes les circumstàncies que en aquells temps podien fer grata als monarques la seva estada en ell; i si es considera a més la seva posició en un dels punts més alts de la ciutat, en la cimera del mont Taber, i la robustesa mural de gran part de la seva paret exterior, que era la muralla del primer recinte, així semblava per dins un sumptuós palau, com per fora un fort castell.

Llegir l’original en castellà

El edificio que nos ocupa reunía las circunstancias todas que en aquellos tiempos podían hacer grata á los monarcas su estancia en él; y si se considera además su' posición en uno de los puntos más altos de la ciudad, en la cumbre del monte Taber, y la robustez mural de gran parte de su pared exterior, que era la muralla del primer recinto, así parecía por dentro un suntuoso palacio, como por fuera fuerte castillo.

La part més antiga del palau primitiu, que és la que ja ha desaparegut, formava un cos gairebé quadrat amb pati al centre i claustre al seu voltant.

Llegir l’original en castellà

La parte más antigua del primitivo palacio, que es la que ha desaparecido ya, formaba un cuerpo casi cuadrado con patio en el centro y claustro á su alrededor.

La galeria que avui serveix de campanar era un mirador, des del qual els comtes-reis podien passejar la seva mirada sobre la vasta extensió del mar i la plana.

Llegir l’original en castellà

La galería que hoy sirve de campanario era un mirador, desde el cual los condes-reyes podían pasear su mirada sobre la vasta extensión del mar y la llanura.

Hem citat la sala del Tinell. En ella era on els monarques celebraven els seus actes i funcions reials, on juraven les constitucions i llibertats del poble, on rebien les ambaixades d'altres nacions, on reunien les seves assemblees, on es casaven i on, finalment, se'ls col·locava de cos present, i ELS CARRERS DE BARCELONA 4I

Llegir l’original en castellà

Hemos citado la sala del Tinell. En ella era donde los monarcas celebraban sus actos y funciones reales, donde juraban las constituciones y libertades del pueblo, donde recibían las embajadas de otras naciones, donde reunían sus asambleas, donde se casaban y donde, finalmente, se les colocaba de cuerpo presente, y LAS CALLES DE BARCELONA 4I

per espai de nou dies, després de morts i amb la més gran pompa i aparat fúnebre. Segons se suposa per autoritzats escriptors, quan, més tard, part del palau comtal va ser destinat per a habitació del virrei de Catalunya i oficines de l'antic Consell criminal del Principat, la gran sala del Tinell o d'Ambaixadors es va cedir als escrivans d'aquest Consell, que es reunien cada dia en ella i en determinada hora per tractar els seus negocis, per la qual raó va començar a anomenar-se vulgarment dita sala del Gorgoll o Borboll, a conseqüència del continu murmuri que en ella es percebia. Avui el Tinell o Borboll, es digui com es digui, és l'església de religioses benedictines de Santa Clara, de què després parlarem.

Llegir l’original en castellà

por espacio de nueve días, después de muertos y con la mayor pompa y aparato fúnebres. Según se supone por autorizados escritores, cuando, más tarde, parte del palacio condal fué destinado para habitación del virrey de Cataluña y oficinas del antiguo Consejo criminal del Principado, la gran sala del Tineil ó de Embajadores cedióse á los escribanos de dicho Consejo, que se reunían cada día en ella y en determinada hora para tratar sus negocios, por cuya razón comenzó á llamarse vulgarmente dicha sala del Gorgoll ó Borboll, á consecuencia del continuo murmullo que en ella se percibía. Hoy el Tineil ó Borboll, llámesele como quiera, es la iglesia de religiosas benedictinas de Santa Clara, de que luego hablaremos.

Per un pont de pedra derruït en els nostres dies, que feia comunicar aquest palau amb l'església Catedral pel costat dret de la porta de la mateixa anomenada de Sant Ibo, passava la família reial a una tribuna del temple per sentir els divins oficis. El capítol havia permès la seva construcció al rei D. Martí a causa de les malalties que l'afectaven, i malgrat tenir el palau la seva magnífica capella amb el títol de Santa Maria, que encara existeix ara amb el de Santa Àgata, i de la qual després ens ocuparem també.

Llegir l’original en castellà

Por un puente de piedra derribado en nuestros días, que hacía comunicar este palacio con la iglesia Catedral por el lado derecho de la puerta de la misma llamada de San Ibo, pasaba la familia real á una tribuna del templo para oir los divinos oficios. El cabildo había permitido su construcción al rey D. Martín á causa de las dolencias que le aquejaban, y á pesar de tener el palacio su magnífica capilla con el título de Santa María, que aún existe ahora con el de Santa Águeda, y de la cual luego nos ocuparemos también.

A instàncies de Sant Ramon de Penyafort, va ser el palau major, o una part d'ell almenys, cedit pel rei D. Jaume als inquisidors, que podien habitar-lo durant l'absència del rei, és a dir, quan aquest marxava a alguna conquesta; però, en temps dels Reis Catòlics, unit ja Aragó amb Castella, es va cedir l'edifici enterament al ja aleshores constituït tribunal de la Inquisició, el qual va fixar en ell la seva residència, deixant, tanmateix, una part per a arxiu reial i una altra per al mestre racional. Aquesta cessió va haver de limitar-se posteriorment, ja que ja pel privilegi de D. Joan II podien habitar-hi les religioses del monestir de Pedralbes, en cas o sospita de guerra; i en un altre reial privilegi de confirmació, expedit a la vila de Montsó el 23 de desembre de 1552, es llegeix que podien dites monges en els referits casos entrar a Barcelona i morar al palau que elegissin, advertint que si donaven la preferència al major, l'inquisidor general havia de sortir d'ell, sota gravíssimes penes i la multa de 1.000 florins d'or d'Aragó, si els posava impediment.

Llegir l’original en castellà

A instancias de San Raimundo de Penyafort, fué el palacio mayor, ó una parte de él al menos, cedido por el rey D. Jaime á los inquisidorCvS, que podían habitarlo durante la ausencia del rey, es decir, cuando éste marchaba á alguna conquista; mas, en tiempo de los Reyes Católicos, unido ya Aragón con Castilla, cedióse el edificio enteramente al ya entonces constituido tribunal de la Inquisición, el cual fijó en él su residencia, dejando, sin embargo, una parte para archivo real y otra para el maestre racional. Esta cesión hubo de limitarse posteriormente, pues ya por el privilegio de D. Juan II podían habitar en él las religiosas del monasterio de Pedralbes, en caso ó sospecha de guerra; y en otro real privilegio de confirmación, expedido en la villa de Monzón en 23 de Diciembre de i552, se lee que podían dichas monjas en los referidos casos entrar en Barcelona y morar en el palacio que eligieran, advirtiendo que si daban la preferencia al mayor, el inquisidor general debía salir de él, bajo gravísimas penas y la multa de i.ooo florines de oro de Aragón^ si les ponía impedimento.

El 1545 es va arranjar una part del palau perquè s'hi pogués establir l'Audiència amb dues sales; i el 1549 es va disposar també una habitació per al virrei i altres peces per a oficines i arxiu, per haver-se deliberat així a les Corts de Montsó d'aquell any; manant-se també que el lloctinent general i els ministres de l'Audiència s'ajuntessin i tinguessin en ell el seu consell civil i criminal, i haguessin d'habitar-lo els escrivans, porters i agutzils del tribunal. Per a aquesta ampliació, els diputats de Catalunya van comprar les cases immediates a la sala gran, on actuaven els escrivans, sota la qual i en els aposents, fins al carrer anomenat avui de Santa Clara, va tenir el mestre racional el seu tribunal i dependències.

Llegir l’original en castellà

En 1545 se arregló una parte del palacio para que en él pudiera establecerse la Audiencia con dos salas; y en 1549 se dispuso también una habitación para el virrey y otras piezas para oficinas y archivo, por haberse deliberado así en las Cortes de Monzón de aquel año; mandándose también que el lugarteniente general y los ministros de la Audiencia se juntasen y tuviesen en él su consejo civil y criminal, y debiesen habitarlo los escribanos, porteros y alguaciles del tribunal. Para esta ampliación, los diputados de Cataluña compraron las casas inmediatas á la sala grande, donde actuaban los escribanos, debajo de la cual y en los aposentos, hasta la calle llamada hoy de Santa Clara, tuvo el maestre racional su tribunal y dependencias.

En compliment del capítol 18 de les Corts celebrades a Montsó l'any 1585, per a la conservació dels processos civils i criminals, en una peça situada sobre les dues referides sales de l'Audiència es va establir l'arxiu reial, que és el que actualment es titula de la Corona d'Aragó. Aquest arxiu va ser traslladat el 1766 a l'edifici que aleshores era de la reial Audiència i abans havia estat palau de la Diputació catalana. Avui, segons ja s'ha dit en parlar del carrer dels Comtes de Barcelona, aquest arxiu ha tornat a l'antic palau reial, per a la qual cosa es va habilitar una part de l'edifici fa pocs anys.

Llegir l’original en castellà

En cumplimiento del capítulo 18 de las Cortes celebradas en Monzón el año i585, para la conservación de los procesos civiles y criminales, en una pieza situada sobre las dos referidas salas de la Audiencia se estableció el archivo real, que es el que actualmente se titula de la Corona de Aragón. Este archivo fué trasladado en 1766 al edificio que entonces era de la real Audiencia y antes había sido palacio de la Diputación catalana. Hoy» según ya se ha dicho al hablar de la calle de los Condes de Barcelona, este archivo ha vuelto al antiguo palacio real, para lo que se habilitó una parte del edificio hace pocos años.

L'any 1656 els virreis van deixar aquesta casa per fixar la seva residència a la sala d'armes de la ciutat habilitada a l'efecte per a palau. (V. plaça de Palau.)

Llegir l’original en castellà

En el año i656 los virreyes dejaron esta casa para fijar su residencia en la sala de armas de la ciudad habilitada al efecto para palacio. (V. plaza de Palacio.)

El 1716 el rei va cedir el que ens ocupa per a monestir de les monges clarisses, en indemnització d'haver-se enderrocat el que tenien en aixecar-se la Ciutadella. Les religioses van prendre possessió d'ell el 29 de juliol de 1789, després d'haver-se traslladat la reial Audiència a la casa de la Diputació.

Llegir l’original en castellà

En 1716 el rey cedió el que nos ocupa para monasterio de las monjas clarisas, en indemnización de haberse demolido el que tenían al levantarse la Ciudadela. Las religiosas tomaron posesión de él en 29 de Julio de 1789, después de haberse trasladado la real Audiencia á la casa de la Diputación.

Per reial decret de 22 d'octubre de 1789 es va concedir una de les sales del mateix edifici a l'Acadèmia de medicina i cirurgia, que durant molts anys va celebrar en ella les seves sessions, fins que va venir a perdre-la el 1820, el dia en què va ser envaït el local que ocupava el tribunal de la Inquisició. L'una i l'altra van ser en gran part derruïdes el 1828, per haver el reial patrimoni alienat el terreny a favor de diversos particulars, que van edificar les cases que donen al carrer de la Tapineria i a la baixada de la Canonja.

Llegir l’original en castellà

Por real decreto de 22 de Octubre de 1789 'se concedió una de las salas del mismo edificio á la Academia de medicina y cirugía, que durante muchos años celebró en ella sus sesiones, hasta que vino á perderla en 1820, el día en que fué invadido el local que ocupaba el tribunal de la Inquisición. Una y otro fueron en gran parte derribados en 1828, por haber el real patrimonio enajenado el terreno á favor de varios particulares, que edificaron las casas que dan á la calle de la Tapineria y á la bajada de la Canonja.

Sense perjudici de tornar a ocupar-nos d'aquest palau per evocar alguns records històrics que el seu sol aspecte porta a la memòria, diguem alguna cosa de les dues capelles que avui existeixen en ell.

Llegir l’original en castellà

Sin perjuicio de volver á ocuparnos de este palacio para evocar algunos recuerdos históricos que su solo aspecto trae á la memoria, digamos algo de las dos capillas que hoy existen en él.

Santa Clara, que era abadessa del monestir de Sant Damià de la ciutat d'Assís de la província d'Úmbria a Itàlia, va enviar a Barcelona les seves dues nebodes Sor Inés Peranda i Sor Clara d'Assís per fundar un altre de la mateixa regla, que era la de Sant Francesc. Es conta que les dues religioses van venir per mar en una barqueta sense veles, rems ni timó, i que van aportar a l'arenal que està cap a la part de l'actual Ciutadella.

Llegir l’original en castellà

Santa Clara, que era abadesa del monasterio de San Damián de la ciudad de Asís de la provincia de Umbría en Italia, envió á Barcelona á sus dos sobrinas Sor Inés Peranda y Sor Clara de Asís para fundar otro de la misma regla, que era la de San Francisco. Cuéntase que las dos religiosas vinieron por mar en un barquichuelo sin velas, remos ni timón, y que aportaron en el arenal que está hacia la parte de la actual Ciudadela.

Atretes per la novetat i caràcter miraculós del succés, va acudir molta gent a aquell lloc, i havent anat també el bisbe de Barcelona D. Berenguer de Palou, les dues monges li van manifestar l'objecte que les conduïa. El prelat els va assenyalar llavors per a la seva estada una antiga capella i ermitori consagrat a Sant Antoni Abat, que per aquells temps es trobava a la part oriental de la porta de Mar; però ben aviat aquell local va ser insuficient. Cada dia augmentava el nombre de les verges que es retiraven a aquell sagrat asil per dedicar-se a les pietoses tasques del seu institut; i coneixent el bisbe que era ja d'absoluta necessitat donar-los edifici més capaç i còmode, va emprendre fer edificar un a les seves despeses i amb almoines públiques, a 4 de les calendes d'abril de 1233.

Llegir l’original en castellà

Llamadas por la novedad y carácter milagroso del suceso, acudieron muchas gentes á aquel sitio, y habiendo ido también el obispo de Barcelona D. Berenguer de Palou, las dos monjas le manifestaron el objeto que las conducía. El prelado les señaló entonces para su estancia una antigua capilla y eremitorio consagrado á San Antonio Abad, que por aquellos tiempos se hallaba á la parte oriental de la puerta de Mar; pero bien pronto aquel local fué insuficiente. Cada día aumentaba el número de las vírgenes que se retiraban á aquel sagrado asilo para dedicarse á las piadosas tareas de su instituto; y conociendo el obispo que era ya de absoluta necesidad darles edificio más capaz y cómodo, emprendió hacer edificar uno á sus expensas y con limosnas públicas, á 4 de las calendas de Abril de 1233.

D. Jaume I d'Aragó, veient que continuava augmentant cada dia el nombre de les religioses, els va fer donació de molt terreny al voltant de l'edifici, i fins i tot va manar aixecar el 1249 un convent molt més capaç i sumptuós, del qual formava part, segons sentir d'alguns, l'actual torre de la Ciutadella, que suposen era el seu campanar.

Llegir l’original en castellà

D. Jaime I de Aragón, viendo que continuaba aumentando cada día el número de las religiosas, les hizo donación de mucho terreno alrededor del edificio, y hasta mandó levantar en 1249 ^^ convento mucho más capaz y suntuoso, del cual formaba parte, según sentir de algunos, la actual torre de la Cindadela, que suponen era su campanario.

Catorze religioses del monestir de Santa Clara van passar al de Pedralbes, que el 1325 havia fundat Elisenda de Montcada, quarta esposa del rei D. Jaume II d'Aragó, i al qual, mort aquest, es va retirar també ella mateixa el 2 de novembre de 1327.

Llegir l’original en castellà

Catorce religiosas del monasterio de Santa Clara pasaron al de Pedralbes, que en i325 había fundado Doña Elisenda de Moneada, cuarta esposa del rey D. Jaime II de Aragón, y al cual, muerto éste, se retiró también ella misma en 2 de Noviembre de 1327.

S'ignora a punt fix quan van deixar la seva antiga regla de Sant Francesc d'Assís les monges de Santa Clara, per entrar en la de Sant Benet; però l'autor a qui hem consultat per als anteriors apunts suposa que va ser per l'any 1515.

Llegir l’original en castellà

Se ignora á punto ñjo cuándo dejaron su antigua regla de San Francisco de Asís las monjas de Santa Clara, para entrar en la de San Benito; pero el autor á quien hemos consultado para los anteriores apuntes supone que fué por el año i5i5.

Assetjada Barcelona el 1713 pels exèrcits del rei D. Felip V, les religioses van haver d'evacuar el monestir a causa de la seva proximitat a la muralla, sent aquell edifici un dels que més va patir els estralls del setge, a causa d'una bretxa que es va obrir al costat d'ell; de manera que quan la plaça va sucumbir, gairebé no era sinó un munt d'enderrocs. Van quedar, tanmateix, en peu algunes capelles, i encara que les monges desitjaven traslladar-se a la seva antiga residència, el govern els ho va prohibir per estar comprès l'edifici en l'espaiosa àrea dels que havien d'enderrocar-se per aixecar la Ciutadella.

Llegir l’original en castellà

Sitiada Barcelona en 17 13 por los ejércitos del rey D. Felipe V, las religiosas hubieron de evacuar el monasterio á causa de su proximidad á la muralla, siendo aquel edificio uno de los que más sufrió los estragos del cerco, á causa de una brecha que se abrió junto á él; de suerte que cuando la plaza sucumbió, casi no era sino un montón de escombros. Quedaron, sin embargo, en pie algunas capillas, y aunque las monjas deseaban trasladarse á su antigua residencia, el gobierno se lo prohibió por estar comprendido el edificio en la espaciosa área de los que debían demolerse para levantar la Cindadela.

Les religioses van elevar llavors diverses instàncies perquè se'ls concedís un altre convent on recollir-se, fins que, per fi, el 1716 el monarca els va cedir l'antic palau reial, del qual van prendre possessió el 9 d'abril de 1718. Establerta la clausura, i havent-se retirat a ella el 9 de juliol següent, el rei, a precs seus, els va cedir també la seva antiga sala d'ambaixadors anomenada de Borboll, en la qual van fer construir l'església, que va ser beneïda el 21 de març de 1724.

Llegir l’original en castellà

Las religiosas elevaron entonces varias instancias para que se les concediera otro convento donde recogerse, hasta que, por fin, en 1716 el monarca les cedió el antiguo palacio real, del que tomaron posesión en 9 de Abril de 1718. Establecida la clausura, y habiéndose retirado á ella en 9 de Julio inmediato, el rey, á su ruego, les cedió también su antigua sala de embajadores apellidada de Borholl, en la que hicieron construir la iglesia, que fué bendecida el 21 de Marzo de 1724.

L'antepenúltima capella en la part de l'Evangeli està dedicada a Nostra Senyora de les Mercès, com a record històric d'haver tingut lloc en aquest edifici l'aparició de la Santíssima Verge al rei D. Jaume el Conqueridor, que l'habitava el 2 d'agost de 1218. Sota l'ara del retaule d'aquesta capella hi ha les relíquies de Sant Benet màrtir, portades de les catacumbes de Roma.

Llegir l’original en castellà

La antepenúltima capilla en la parte del Evangelio está dedicada á Nuestra Señora de las Mercedes, como recuerdo histórico de haber tenido lugar en este edificio la aparición de la Santísima Virgen al rey D. Jaime el Conquistador i que lo habitaba en 2 de Agosto de 1218. Debajo del ara del retablo de esta capilla hay las reliquias de San Benito mártir, traídas de las catacumbas de Roma.

En una de les tribunes corregudes més immediates al presbiteri, en la part de l'Epístola, hi ha custodiades les fundadores Sor Inés i Sor Clara, els cossos de les quals es conserven encara incorruptes i poden veure's per una reixa que hi ha a la tribuna de la música.

Llegir l’original en castellà

En una de las tribunas corridas más inmediatas al presbiterio, en la parte de la Epístola, hay custodiadas las fundadoras Sor Inés y Sor Clara, cuyos cuerpos se conservan todavía incorruptos y pueden verse por una reja que hay en la tribuna de la música.

Després de l'any 1835, el convent es va destinar successivament per a diversos usos, encara que el temple va continuar sempre obert. Avui tornen a estar establertes en ell les religioses, que patrocinen l'ensenyament gratuït de nenes.

Llegir l’original en castellà

Después del año i835, el convento se destinó sucesivamente para varios usos, aun cuando el templo continuó siempre abierto. Hoy vuelven á estar establecidas en él las religiosas, que patrocinan la enseñanza gratuita de niñas.

En un racó de la plaça del Rei es veu ara, silen-ciosa i solitària, l'antiga capella reial, anomenada vulgarment de Santa Àgata. És una de les restes més elegants dels principis del gènere gòtic, i es distingeix, sobretot, pel seu esvelt campanar, que remata en forma de corona comtal.

Llegir l’original en castellà

En un rincón de la plaza del Rey se ve ahora, silenciosa y solitaria, la antigua capilla real, llamada vulgarmente de Santa Águeda. Es uno de los restos más elegantes de los principios del género gótico, y se distingue, sobre todo, por su esbelto campanario, que remata en forma de corona condal.

El 1844, compresa aquesta capella en la llei de desamortització, va haver de vendre's en pública subhasta; però l'Acadèmia de Belles Lletres va acudir a temps, fent valer raons històriques perquè fos exceptuada dels béns que havien de vendre's. En la sol·licitud que amb aquest motiu va presentar a l'Excmo. Ajuntament, es llegia la següent descripció de la capella que ens ocupa:

Llegir l’original en castellà

En 1844, comprendida esta capilla en la ley de desamortización, debió venderse en pública subasta; pero la Academia de Bellas Letras acudió á tiempo, haciendo valer razones históricas para que fuese exceptuada de los bienes que debían venderse. En la solicitud que con este motivo presentó al Excmo. Ayuntamiento, se leía la siguiente descripción de la capilla que nos ocupa:

«Consta d'una nau elegantíssima en el gènere gòtic, les esveltes arcades de la qual sostenen una coberta enteixinada i embellida amb les armes de la casa comtal de Guifré. Les seves dues parets laterals estan perforades per dues estretes escales, que vénen a obrir-se davant del presbiteri. El seu campanar, a més d'airós, té finestres geminades partides per una prima columna, i el remat dentellat amb una petita creu en cada dentelló, la qual cosa li dóna certa semblança de diadema. Com a capella reial, formava part del palau dels antics comtes de Barcelona i reis d'Aragó. La reina i les dames baixaven a la nau per una de les escales esmentades, i el rei i els cavallers per l'altra, al pas que la reial família junta ho feia per la porta que s'obria a l'extrem sota la tribuna. La fàbrica actual és de principis del segle xiii, bé que ja abans hi va haver allí mateix capella. Entre les persones principals que en ella van rebre el baptisme, es compta el rei D. Alfons el Cast, que va néixer en aquest reial palau el 4 d'abril de 1152. Va ser la cerimònia molt concorreguda i festejada, ja que el nounat satisfeia en aquella època crítica les esperances d'Aragó i Catalunya, les possessions de les quals va unir i va transmetre unides als seus descen-dents. La pica de marbre blanc en què es va subministrar el baptisme a molts dels nostres comtes, reis i prínceps es va traslladar a la parròquia de Santa Anna, en la qual es conserva.»

Llegir l’original en castellà

«Consta de una nave elegantísima en el género gótico, cuyas esbeltas arcadas sostienen una techumbre artesonada y embellecida con las armas de la casa condal de Vifredo. Sus dos paredes laterales están taladradas por dos estrechas escaleras, que vienen á abrirse delante del presbiterio. Su campanario, á más de airoso, tiene ventanas ajimeces partidas por una delgada columna, y el remate dentellado con una pequeña cruz en cada dentellón, lo cual le da cierta semejanza de diadema. Como capilla real, formaba parte del palacio de los antiguos condes de Barcelona y reyes de Aragón. La reina y las damas bajaban á la nave por una de las escaleras mencionadas, y el rey y los caballeros por la otra, al paso que la real familia junta lo verificaba por la puerta que se abría en el extremo debajo de la tribuna. La fábrica actual es de principios del siglo xiii, bien que ya antes hubo allí mismo capilla. Entre las personas principales que en ella recibieron el bautismo, se cuenta el rey D. Alfonso el Casto, que nació en este real palacio á 4 de Abril de ii52. Fué la ceremonia muy concurrida y festejada, pues el recién nacido colmaba en aquella época crítica las esperanzas de Aragón y Cataluña, cuyas posesiones unió y transmitió unidas á sus deseendientes. La pila de mármol blanco en que se suministró el bautismo á muchos de nuestros condes, reyes y príncipes trasladóse á la parroquia de Santa Ana, en la cual se conserva.»

Entre altres dels records d'aquesta capella, hi ha el d'haver-se fundat en ella dues ordres militars: la de Montesa el 1319 pel rei D. Jaume II, i la de Sant Jordi d'Alfama per D. Pere d'Aragó el Catòlic.

Llegir l’original en castellà

Entre otros de los recuerdos de esta capilla, hay el de haberse fundado en ella dos órdenes militares: la de Montesa en iSiq por el rey D. Jaime II, y la de San Jorge de Alfama por D. Pedro de Aragón el Católico.

En la nostra època, la capella reial ha estat destinada a diversos objectes, havent servit d'impremta per a un diari, de teatre, de magatzem de fustes, i últimament de taller dels distingits escultors catalans Srs. Vallmitjana germans. La comissió de monuments es va encarregar per fi de la seva restauració, que va ser confiada al zel intel·ligent de l'arquitecte D. Elies Rogent.

Llegir l’original en castellà

En nuestra época, la capilla real ha sido destinada á varios objetos, habiendo servido de imprenta para un periódico, de teatro, de almacén de maderas, y últimamente de taller de los distinguidos escultores catalanes Sres. Vallmitjana hermanos. La comisión de monumentos se encargó por fin de su restauración, que fué confiada al celo inteligente del arquitecto D. Elias Rogent.

En el moment en què aquestes línies s'escriuen s'ignora encara si aquesta capella, acabada la seva completa restauració, s'obrirà al culte com pretenen uns, o es destinarà per a panteó d'homes cèlebres catalans com voldrien altres.

Llegir l’original en castellà

En el momento en que estas líneas se escriben ignórase aún si esta capilla, terminada su completa restauración, se abrirá al culto como pretenden unos, ó se destinará para panteón de hombres célebres catalanes como quisieran otros.

Parlem ara dels records del palau.

Llegir l’original en castellà

Hablemos ahora de los recuerdos del palacio.

Són tants, que escrivint la història d'aquest edifici s'escriuria naturalment la de Barcelona i dels seus comtes. Ens limitarem, doncs, a evocar només una certa classe de records.

Llegir l’original en castellà

Son tantos, que escribiendo la historia de este edificio se escribiría naturalmente la de Barcelona y de sus condes. Nos limitaremos, pues, á evocar sólo cierta clase de recuerdos.

La sala d'ambaixadors, o sigui el Tinell, ha estat en diverses èpoques teatre d'imponents cerimònies i d'esplèndids actes.

Llegir l’original en castellà

La sala de embajadores, ó sea el Tinell, ha sido en diversas épocas teatro de imponentes ceremonias y de espléndidos actos.

En ella han tingut lloc alguns juraments cèlebres: el que va prestar el 29 de març de 1344 el rei Pere IV el Cerimoniós per a si i els seus successors, davant de totes les autoritats així municipals com reials de la ciutat, tenint per principal objecte no restituir mai els estats del rei de Mallorca ni dividir el comtat, de manera que haguessin d'estar sempre units a Aragó i a Catalunya, Mallorca, Rosselló i Cerdanya.

Llegir l’original en castellà

En ella han tenido lugar algunos juramentos célebres: el que prestó en 29 de Marzo de 1344 el rey Don Pedro IV el Ceremonioso para sí y sus sucesores, delante de todas las autoridades así municipales como reales de la ciudad, teniendo por principal objeto no restituir jamás los estados del rey de Mallorca ni dividir el condado, de manera que hubiesen de estar siempre unidos á Aragón y á Cataluña, Mallorca, Rosellón y Cerdaña.

El que va prestar el novembre de 1472 el rei Joan II, perdonant no només les persones i béns dels vassalls que amb tanta justícia s'havien declarat contra ell, sinó també fins i tot les mateixes actes del govern que, durant la guerra, havia imperat a Barcelona. Es conta que el rei va anar a aquest jurament en carruatge triomfal tirat per quatre cavalls blancs, i assegut a la cadira de plata que serveix de peu a la custòdia de la Seu, venint de Pedralbes, que va ser on va signar aquella capitulació, segons la qual Joan, sent vencedor, va entrar a Barcelona com a vençut.

Llegir l’original en castellà

El que prestó en Noviembre de 1472 el rey Don Juan II, perdonando no sólo las personas y bienes de los vasallos que con tanta justicia se habían declarado contra él, sino también hasta las mismas actas del gobierno que, durante la guerra, había imperado en Barcelona. Cuéntase que el rey fué á este juramento en carro triunfal tirado por cuatro caballos blancos, y sentado en la silla de plata que sirve de pie á la custodia de la Seo, viniendo de Pedralbes, que fué donde firmó aquella capitulación, según la cual D, Juan, siendo vencedor, entró en Barcelona como vencido.

El que el 17 de desembre de 1461 va prestar Ferran com a primogènit d'Aragó, per mort de Carles, i el que més tard va prestar com a rei el 1479.

Llegir l’original en castellà

El que en 17 de Diciembre de 1461 verificó D. Fernando como primogénito de Aragón, por muerte de D. Carlos, y el que más tarde prestó como rey en 1479.

El que el 1464 va prestar el condestable de Portugal, prenent els títols de rei d'Aragó i Sicília i comte de Barcelona.

Llegir l’original en castellà

El que en 1464 prestó el condestable de Portugal, tomando los títulos de rey de Aragón y Sicilia y conde de Barcelona.

Segons refereix l'autor del Cicerone de Barcelona, la cerimònia es feia al palau de la manera següent: es col·locava la cort a banda i banda del tron, i al centre de la sala hi havia tots els cavallers de la ciutat, precedits pels consellers, als quals prestava jurament el rei, assegut al seu tribunal o cadira reial, vestit amb una roba talar i col·locada la seva espasa entre les cames, de manera que l'empunyadura de la creu vingués a l'alçada del pit.

Llegir l’original en castellà

Según refiere el autor del Cicerone de Barcelona, la ceremonia se hacía en palacio del modo siguiente: se colocaba la corte á ambos lados del trono, y en el centro de la sala había todos los caballeros de la ciudad, precedidos por los concelleres, á quienes prestaba juramento el rey, sentado en su tribunal ó silla real, vestido con una ropa talar y colocada su espada entre piernas, de modo que la empuñadura de la cruz viniese á la altura del pecho.

En aquest palau va rebre un dia el rei Pere IV el cap de Bernat de Cabrera, el seu primer ministre i conseller, a qui havia fet degollar públicament a Saragossa. El cap va venir dins d'una caixa i va ser enviat per la reina.

Llegir l’original en castellà

En este palacio recibió un día el rey D. Pedro IV la cabeza de Bernardo de Cabrera, su primer ministro y consejero, á quien había hecho degollar públicamente en Zaragoza. La cabeza vino dentro de una caja y fué enviada por la reina.

Entre les ambaixades que els comtes-reis van rebre al Tinell hi ha particular memòria de la que va ser enviada de Granada el 1492 als Reis Catòlics. Els ambaixadors eren Mahoma Balexcar, Lussa Mora, Auleasti i Algudix. Ferran i Isabel els van rebre envoltats de la seva cort, amb luxe i esplendor, i desplegant gran fast i magnificència.

Llegir l’original en castellà

Entre las embajadas que los condes-reyes recibieron en el Tinclly hay particular memoria de la que fué enviada de Granada en 1492 á los Reyes Católicos. Los embajadores eran Mahoma Balexcar , Lussa Mora, Auleasti y Algudix. D. Fernando y Doña Isabel les recibieron rodeados de su corte, con lujo y esplendidez, y desplegando grande fausto y magnificencia.

També en el propi lloc van rebre els mateixos Reis Catòlics Cristòfor Colom quan, de retorn de la seva primera expedició a Amèrica, va venir a oferir-los un nou món.

Llegir l’original en castellà

También en el propio sitio recibieron los mismos Reyes Católicos á Cristóbal Colón cuando, de regreso de su primera expedición á América, vino á ofrecerles un nuevo mundo.

En aquest palau va morir, el 23 de setembre de 1461, el malaguanyat Carles, príncep de Viana, de qui a grans trets hem contat ja les tristes aventures. El cos del príncep, tan estimat pels catalans, va ser embalsamat; el van vestir amb un gipó de damasc carmesí, un birret violat i un ropó de vellut negre, sense oblidar la seva espasa, que també van tancar al taüt, col·locant-lo després al Tinell, que va estar adornat amb gran luxe, i en el qual van cantar contínuament, col·locats al voltant del fèretre, tots els frares de la Mercè. L'enterrament del príncep de Viana va ser una cosa notable i que ha deixat un record imborrable en les pàgines de la història. Fins i tot les monges van sortir de la seva clausura per veure'l, i acompanyaven el fèretre pels carrers de Barcelona més de 15.000 persones.

Llegir l’original en castellà

En este palacio falleció, el 23 de Setiembre de 1461, el malogrado D. Carlos, príncipe de Viana, de quien á grandes rasgos hemos contado ya las tristes aventuras. El cuerpo del príncipe, tan querido de los catalanes, fué embalsamado; vistiéronle un jubón de damasco carmesí, un birrete violado y un ropón de terciopelo negro, sin olvidar su espada, que también encerraron en el ataúd, colocándole luego en el Tinell, que estuvo adornado con gran lujo, y en el que cantaron continuamente, colocados en rededor del féretro, todos los frailes de la Merced. El entierro del príncipe de Viana fué una cosa notable y que ha dejado imborrable recuerdo en las páginas de la historia. Hasta las monjas salieron de su clausura para verle, y acompañaban al féretro por las calles de Barcelona más de i5.ooo personas.

El dia 7 de desembre de 1492 va tenir lloc a les escales del palau de què parlem un succés del qual és oportú aquí fer memòria.

Llegir l’original en castellà

El día 7 de Diciembre de 1492 tuvo lugar en las escaleras del palacio de que hablamos un suceso del cual es oportuno aquí hacer memoria.

Feia dos mesos que havien arribat a Barcelona els Reis Catòlics Ferran d'Aragó i Isabel de Castella. Subsistia encara per aquell temps el lloable costum que un dia a la setmana, que era generalment el divendres, el rei exercia una de les més belles prerrogatives de la Corona: la de concórrer a un lloc públic per administrar justícia al seu poble,

Llegir l’original en castellà

Hacía dos meses que habían llegado á Barcelona los Reyes Católicos D. Fernando de Aragón y Doña Isabel de Castilla. Subsistía aún por aquel tiempo la loable costumbre de que un día á la semana, que era por lo común el viernes, el rey ejercía una de las más bellas prerrogativas de la Corona: la de concurrir á un sitio público para administrar justicia á su pueblo,

TOM XXII 4 atendre a les necessitats dels ciutadans, proveir sobre les seves demandes i fallar en les seves querelles.

Llegir l’original en castellà

TOMO XXII 4 atender á las necesidades de los ciudadanos, proveer sobre sus demandas y fallar en sus querellas.

Seguint aquesta pràctica, Ferran havia passat tot el matí amb els jutges en l'audiència pública, que la tenia al palau, i acabada aquesta, sortia de la sala acompanyat de molts cavallers i personatges principals, discutint amb alguns del seu Consell i oficials de justícia com podien posar-se en pau certs bàndols que per aleshores tenien revoltat el Principat, quan un home, que es trobava amagat darrere la porta de la capella reial, es va presentar de cop en un gest frenètic davant la comitiva règia; es va obrir ràpidament pas entre ella, i acostant-se al rei, li va donar furiosament a la gola amb un ganivet que a la mà portava. La sang va començar a brollar en abundància de la ferida, i el rei va trontollar i fins i tot hi ha qui assegura que va caure a terra. Es diu que, en el moment de ferir, l'assassí va cridar: Retorna'm la corona, que és meva!

Llegir l’original en castellà

Siguiendo esta práctica, D. Fernando había pasado toda la mañana con los jueces en la audiencia pública, que la tenía en palacio, y concluida ésta, salía de la sala acompañado de muchos caballeros y personajes principales, discurriendo con algunos de su Consejo y oficiales de justicia cómo podían ponerse en paz ciertos bandos que por entonces tenían revuelto el Principado, cuando un hombre, que se hallaba escondido detrás de la puerta de la capilla real, aparecióse de pronto en ademán frenético ante la comitiva regia; abrióse rápidamente paso por entre ella, y acercándose al rey, dióle furiosamente en la garganta con un cuchillo que en la mano llevaba. La sangre comenzó á brotar en abundancia de la herida, y el rey bamboleó y hasta hay quien asegura que cayó al suelo. Dícese que, en el momento de herir, el asesino gritó: ¡Devuélveme la corona, que es mía!

Tots els qui es trobaven al voltant del monarca, es van precipitar sobre l'agressor, del qual es van apoderar Alfons d'Hoyos i altres, i l'haguessin cosit a punyalades si el rei no hagués cridat que s'aturessin. Malgrat aquest mandat, va rebre tres estocades.

Llegir l’original en castellà

Todos cuantos se hallaban en torno del monarca, se precipitaron sobre el agresor, del cual se apoderaron Alfonso de Hoyos y otros, y le hubieran cosido á puñaladas si el rey no hubiese gritado que se detuviesen. A pe^ar de este mandato, recibió tres estocadas.

L'assassí era un pagès anomenat Joan, del poble de Cañamás, dels coneguts al país per pagesos de remença. Gairebé tots els autors estan d'acord en dir que era un boig, alguns diuen escapat de l'hospital, que tenia la mania de creure's rei.

Llegir l’original en castellà

El asesino era un labrador llamado Juan, del pueblo de Cañamás, de los conocidos en el país por pagesos de remenea. Casi todos los autores están contextes en decir que era un loco, algunos dicen escapado del hospital, que tenía la manía de creerse rey.

Es va divulgar al punt la notícia del succés, i Barcelona sencera es va enfurismar i volia prendre venjança en el seu autor com en els qui amb molt danyós intent l'haguessin potser incitat; de manera que el rei va poder ben bé convèncer-se de la lleialtat del poble, i que aquell acte infame no era efecte de maquinació contra ell dirigida.

Llegir l’original en castellà

Divulgóse al punto la noticia del suceso, y Barcelona entera se enfureció y quería tomar venganza en su autor como en los que con dañadísimo intento le hubiesen acaso incitado; por manera que el rey pudo bien convencerse de la lealtad del pueblo, y de que aquel acto infame no era efecto de maquinación contra él dirigida.

ELS CARRERS DE BARCELONA 51

Llegir l’original en castellà

LAS CALLES DE BARCELONA 5l

Ferran, embenada la ferida amb un mocador, va acabar de pujar fins al final de l'escalinata, des d'on hi ha qui diu que es va girar cap al poble per dir que perdonava l'assassí. Malgrat tot no va poder contenir-se el monarca, a qui sens dubte se li va representar en aquell moment tot l'entusiasme que el poble de Barcelona havia tingut un dia pel seu germà el príncep de Viana, i es conta que dirigint-se al conseller en cap Pere Bussot, que anava a la seva dreta, li va dir com en to de retret:

Llegir l’original en castellà

D. Fernando, vendada la herida con un pañuelo, acabó de subir hasta el extremo de la escalinata, desde donde hay quien dice que se volvió hacia el pueblo para decir que perdonaba al asesino. A pesar de todo no pudo contenerse el monarca, á quien sin duda se le representó en aquel momento todo el entusiasmo que el pueblo de Barcelona tuviera 'un día por sü hermano el príncipe de Viana, y cuéntase que dirigiéndose al conceller en cap Pedro Bussot, que iba á su derecha, le dijo como en tono de reproche:

— Ja veus el que em donen en aquesta terra en venir a visitar-la.

Llegir l’original en castellà

— Ya ves lo que me dan en esta tierra al venir á visitarla.

Gran contestació va donar a aquestes paraules el conseller.

Llegir l’original en castellà

Grande contestación dio á estas palabras el conceller.

— Senyor — li va contestar, — el que en aquesta terra donen els bojos, ho donen en aquella d'on veniu els assenyats, els infants reials, els germans.

Llegir l’original en castellà

— Señor — le contestó, — lo que en esta tierra dan los locos, danlo en aquélla de que venís los cuerdos, los infantes reales, los hermanos.

Al·ludia Bussot al fratricidi comès en Pere el Cruel pel seu germà el comte de Trastàmara.

Llegir l’original en castellà

Aludía Bussot al fratricidio cometido en Pedro el Cruel por su hermano el conde de Trastamara.

El rei va penetrar al palau, continuant afablement la seva conversa amb el conseller i altres circumstants, i va cavalcar poc després per la ciutat per esvair els temors que tenien desassossegades les gents.

Llegir l’original en castellà

El rey penetró en palacio, continuando afablemente su conversación con el conceller y demás circunstan - tes, y cabalgó á poco por la ciudad para desvanecer los temores que traían desasosegadas á las gentes.

El 13 immediat va ser ajusticiat l'assassí, i això contradiu evidentment el relat que es fa, així pel que fa al perdó del rei com al seu estat d'alienació. No sembla probable ni l'un ni l'altre. El suplici a què el reu va ser condemnat és horrible, i fa espant només la lectura del fet. Heus aquí com es refereix breument el succés en un manuscrit que vam tenir ocasió de fullejar a l'arxiu Moner de Fonz, del qual ja s'ha parlat altres vegades en el curs d'aquesta obra:

Llegir l’original en castellà

El i3 inmediato fué ajusticiado el asesino, y esto contradice evidentemente el relato que se hace, así acerca del perdón del rey como de su estado de enajenamiento. No parece probable ni lo uno ni lo otro. El suplicio á que el reo fué condenado es horrible, y da espanto sólo la lectura del hecho. He aquí cómo se refiere brevemente el suceso en un manuscrito que tuvimos ocasión de hojear en el archivo Moner de Fonz, del cual ya se ha hablado otras veces en el curso de esta obra:

A 7 de desembre de 1492 succeí en la present ciutat un cas molt desastrat, que fou una ganivetada que el rei Don Fernando rebé baixant de la sala del Palau Reial on ha' havia tingut audiència, la qual li pegà Joan Canyamars, home foll natural de la vila de Canyamars prop de Mataró, del que després, no obstant que el dit senyor rei l'havia perdonat, se li féu la sentència següent, ço és que el posaren en una carreta amarrat en un pal i a la plaça del Blat Vell li llevaren un puny i al Born l'altre, i aquí morí. A la plaça de Sant Jaume li llevaren el nas, un ull i una cama. A la plaça Nova una cuixa. A la plaça de Santa Anna l'altra cama i cuixa, i el dugueren pel carrer de Sant Pere del Portal Nou, i pel camí l'esquarteraren, i fora el Portal Nou fou posat foc a la carreta i de tot fet cendra.

Llegir l’original en castellà

nA 7 de Decembre 1492 succehi en la present cititat tin cas molt desadrat, que fon ima coltellada que lo rey Don Fernando rebé baixant de la sala del Palau Real hont ha' bia tingut audiencia, la cual li pega Joan Canyarnds, lióme f olí natural de la vila de Cangamds prop de Mataró, del que despres, no obstant que lo dit senyor rey lo habia perdonatf sen feíi la sentencia següent, go es que lo posaren en un carreta amarrat en un pal y d la plassa del Blat vell li llevaren un puny y al Born lo altre, y aquí morí. A la plassa de Sant Jaume li llevaren lo ñas, un ull y una cama. A la plassa Nova una cuxa. A la plassa de Santa Ana la altre cama y cuxa, y lo dugueren per lo carrer de Sant Pere del Portal Nou, y per lo canií lo escorteraren, y fora lo Portal Nou fou posat foch al carreta y de tot fet sendra. »

Pel que fa al rei, degué quedar molt complagut, segons sembla, de les simpaties que llavors va rebre del poble de Barcelona. En una carta escrita de puny i lletra per la reina Isabel al seu confessor Fra Ferran de Talavera, que es trobava aleshores a Granada, es donen amb referència a la ferida del monarca els següents curiosos detalls:

Llegir l’original en castellà

Por lo que toca al rey, hubo de quedar muy complacido, según parece, de las simpatías que entonces recibió del pueblo de Barcelona. En una carta escrita de puño propio por la reina Isabel á su confesor Fr. Fernando de Talayera, que se hallaba á la sazón en Granada, se dan con referencia á la herida del monarca los siguientes curiosos detalles:

« Va ser la ferida tan gran, segons diu el doctor

Llegir l’original en castellà

« Fué la herida tan grande, según dice el doctor

Guadalupe, que jo no vaig tenir cor per a veure-la tan llarga i tan fonda, que de fonda entrava quatre dits, i de llarga, cosa que em tremola el cor en dir-ho, que a qualsevol espantaria la seva grandesa, quant més en qui era. Però Déu ho va fer amb tanta misericòrdia, que sembla que es va mesurar el lloc per on podia ser sense perill, i va salvar totes les cordes i l'os del clatell, i tot el perillós. De manera que de seguida es va veure que no era perillosa; però després de la rampa i la por de la sang, ens va posar en perill: i al setè dia va venir tal accident, del qual també us vaig escriure jo ja sense angoixa, però crec que molt atabalada de no dormir. I després al setè dia va venir tal accident de febre, i de tal manera, que aquest va ser el major tràngol de tots els que vam passar, i això va durar un dia i una nit: de que no diré jo el que va dir Sant Gregori en l'ofici de Dissabte Sant; mas que fou nit de l'infern; que creieu, pare, que mai tal fou vist en tota la gent ni en tots aquests dies, que ni els oficials feien els seus oficis, ni persona parlava una amb altra: tots en romeries i en processons i almoines; i més pressa de confessar que mai fou en Setmana Santa; i tot això sense amonestació de ningú. Les esglésies i monestirs de continu sense cessar de nit i de dia, 10 i 12 clergues i frares resant: no es pot dir el que passava. Va voler Déu per la seva bondat haver misericòrdia de tots: de manera que quan Herrera va partir que portava una altra carta meva, ja Sa Senyoria estava molt bo, com ell haurà dit, i després ençà ho està sempre (moltes gràcies i lloances al nostre Senyor): de manera que ja ell s'aixeca i camina aquí fora, i demà, plaent a Déu, cavalcarà per la ciutat a una altra casa on ens mudem. Ha estat tant el plaer de veure'l aixecat, quanta fou la tristesa: de manera que a tots ens ha ressuscitat.

Llegir l’original en castellà

Guadalupe, que yo no tuve corazón para verla tan larga y tan honda, que de honda entraba cuatro dedos, y de larga, cosa que me tiembla el corazón en decirlo, que en quien quiera espantara su grandeza, cuanto más en quien era. Mas hízolo Dios con tanta misericordia, que parece se midió el lugar por donde podía ser sin peligro, y salvó todas las cuerdas y el hueso de la nuca, y todo lo peligroso. De manera que luego se vio que no era peligrosa; mas después de la calambra y el temor de la sangre, nos puso en peligro: y al seteno día vino tal accidente, de que también os escribí yo ya sin congoxa, mas creo que muy desatinada de no dormir. Y después al seteno día vino tal accidente de calentura, y de tal manera, que ésta fué la mayor afrenta de todas las que pasamos, y esto duró un día y una noche: de que no diré yo lo que dijo San Gregorio en el oficio de Sábado Santo; mas que fué noche del infierno; que creed, padre, que nunca tal fué visto en toda la gente ni en todos estos días, que ni los oficiales hacían sus oficios, ni persona hablaba una con otra: todos en romerías y en procesiones y limosnas; y más prisa de confesar que nunca fué en Semana Santa; y todo esto sin amonestación de nadie. Las iglesias y monasterios de continuo sin cesar de noche y de día, lo y 12 clérigos y frayles rezando: no se puede decir lo que pasaba. Quiso Dios por su bondad aver misericordia de todos: de manera que cuando Herrera partió que llevaba otra carta mía, ya Su Señoría estaba muy bueno, como él avrá dicho, y después acá lo está siempre (muchas gracias y loores á nuestro Señor): de manera que ya él se levanta y anda acá fuera, y mañana, placiendo á Dios, cavalgará por la ciudad á otra casa donde nos mudamos. Ha sido tanto el placer de verle levantado, cuanta fué la tristeza: de manera que á todos nos ha resucitado »

Pel que fa a la plaça del Rei, poc hi ha a dir. Durant algun temps es van fer en ella les execucions públiques, i també en ella va celebrar la Inquisició alguns autos de fe.

Llegir l’original en castellà

Por lo que toca á la plaza del Rey^ poco hay que decir. Durante algún tiempo se hicieron en ella las ejecuciones públicas, y también en ella celebró la Inquisición algunos autos de fe.

Avui s'eleva en el seu centre una font monumental, que més té forma de panteó que d'una altra cosa.

Llegir l’original en castellà

Hoy se eleva en su centro una fuente monumental, que más tiene forma de panteón que de otra cosa.

Fi de l’entrada original