Tornar a l'atles

Regomir (plaza del)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 3 · pàgs. 31–33

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Encara el poble l'anomena del Correu Vell per haver-hi estat durant cert temps la Casa de Correus.

Llegir l’original en castellà

Todavía el vulgo la llama del Corren vell (Correo viejo) por haber estado en ella durante cierto tiempo la Casa de correos.

Els carrers que aflueixen a aquesta plaça són els de la Cometa, Ciutat, Triomf i Regomir.

Llegir l’original en castellà

Las calles que afluyen á esta plaza son las de la Cometa, Ciudad, Triunfo y Regomir.

Diuen la tradició i les cròniques que, quan Lluís el Piadós, l'any 804, es va apoderar de Barcelona, expulsant-ne els moros, va fer presoner el cap de les forces que guarnien la ciutat, anomenat per les cròniques rei Gamir.

Llegir l’original en castellà

Dicen la tradición y las crónicas que, cuando Ludovico Pío, el año 804, se apoderó de Barcelona, arrojando de ella á los moros, hizo prisionero al jefe de los fuerzas que guarnecían la ciudad, llamado por las crónicas rey Gamir.

Segons asseveren uns, el titulat rei Gamir va ser tancat en un castell que se suposa haver existit al començar la baixada del Regomir, mentre que els seus antics vassalls ocupaven un barri o carrer especial, que per aquesta circumstància es va anomenar dels Sarrahins, apartat enterament de la resta de la població. (Vegeu el que sobre això diem en tractar del carrer de la Fusteria.)

Llegir l’original en castellà

Según asientan unos, el titulado rey Gamir fué encerrado en un castillo que se supone haber existido al comenzar la bajada del Regomir, mientras que sus antiguos vasallos ocupaban un barrio ó calle especial, que por esta circunstancia se llamó deis Sarrahins, apartado enteramente del resto de la población. (Véase lo que sobre esto decimos al tratar de la calle de la Fiistería.)

Manescal, en el sermó del rei D. Jaume, i Francisco Calza, en la seva Catalunya, no fan menció del castell que, diuen, era palau del rei Gamir, sinó de les cases en què, després de reconquerida Barcelona, li va permetre viure Lluís el Piadós; cases situades aleshores, segons el dictamen de Calza, fora dels seus murs, i dins d'ells segons Manescal. Tanmateix, ambdós escriptors convenen que aquest carrer fou per això anomenat del Re- <^omir, del rei Gamir.

Llegir l’original en castellà

Manescal, en el sermón del rey D. Jaime, y Francisco Calza, en su Cataluña, no hacen mención del castillo que, dicen, era palacio del rey Gamir, sino de las casas en que, después de reconquistada Barcelona, le permitió vivir Ludovico Pío; casas sitas entonces, según el dictamen de Calza, fuera de sus muros, y dentro de ellos según Manescal. Sin embargo, ambos á dos escritores convienen en que esta calle fué por ello llamada del Re- <^omir, del rey Gamir.

Diago el denomina del Regumir.

Llegir l’original en castellà

Diago la denomina del Regumir.

Pujades el nomena com els primers. «En el llibre primer de les Antiguitats de l'arxiu de la Catedral de Barcelona, diu aquest cronista, es troba commemoració d'aquesta força o castell del Regomir; que en raó de l'habitació del rei Gamir, per tradició antiquada ens queda el nom del rei en tot aquell veïnat i carrer anomenat del Regomir, com qui diu del rei Gomir. I dins dels murs de la ciutat vella, abans d'arribar al mur antic i arc, sota del qual està la capella del sant màrtir Cristòfol, en una cantonada surt cap a fora sobre el carrer un colós o cap d'un home que anomenen del rei Gamir. »

Llegir l’original en castellà

Pujades la nombra como los primeros. «En el libro primero de las Antigüedades del archivo de la Catedral de Barcelona, dice este cronista, se halla conmemoración de esta fuerza ó castillo del Regomir; que en razón de la habitación del rey Gamir, por tradición anticuada nos queda el nombre del rey en toda aquella vecindad y calle llamada del Regomir, como quien dice del rey Gomir. Y dentro de los muros de la ciudad vieja, antes de llegar al muro antiguo y arco, bajo del cual está la capilla del santo mártir Cristóbal, en cierta esquina sale hacia fuera sobre la calle un coloso ó cabeza de un hombre que llaman del rey Gamir. »

Impugna aquests escrits Pere Marca en la seva Marca hispànica i pretén que aquest carrer no va prendre el seu nom del rei Gamir, sinó d'un governador de la província Tarraconense, que va manar abans de la conquesta dels àrabs, això és, en temps del visigot Wamba.

Llegir l’original en castellà

Impugna estos escritos Pedro Marca en su Marca hispánica y pretendiendo que esta calle no tomó su nombre del rey Gamir, sino de un gobernador de la provincia Tarraconense, que mandó antes de la conquista de los árabes, esto es, en tiempo del visigodo Wamba.

A aquesta opinió s'adhereix Pi, manifestant que li sembla més raonable que la d'aquells autors, per quant no se sap que hi hagués mai a Barcelona rei moro algun, i per consegüent el tal Gamir, sobre l'existència del qual es volen aferrar els parers anteriors.

Llegir l’original en castellà

A esta opinión se adhiere Pi, manifestando parecerle más razonable que la de aquellos autores, por cuanto no se sabe que hubiese jamás en Barcelona rey moro alguno, y por consiguiente el tal Gamir, sobre cuya existencia se quieren afianzar los pareceres antecedentes.

Efectivament, no hi ha notícia de cap nom de Gamir, ni menys de cap rei, en la història de Barcelona. Gamir deu ser una corrupció del nom d'algun cap moro, en corrompre els quals no anaven certament molt escassos els nostres antics cronistes.

Llegir l’original en castellà

Efectivamente, no hay noticia de ningún nombre de Gamir, ni menos de ningún rey, en la historia de Barcelona. Gamir debe ser una corrupción del nombre de algún jefe moro, en corromper los cuales no andaban por cierto muy escasos nuestros antiguos cronistas.

Actualment, a l'entrada d'una casa nova de la vorera esquerra del carrer de la Ciutat, que fa cantonada amb el de la Cometa, es veu encastat a la paret el colós o cap que esmenta Pujades, i sota d'ell una inscripció tallada en marbre blanc, que diu així:

Llegir l’original en castellà

Actualmente, en la entrada de una casa nueva de la acera izquierda de la calle de la Ciudad^ que forma esquina con la de la Cometa, se ve empotrado en la pared el coloso ó cabeza que menciona Pujades, y debajo de él una inscripción entallada en mármol blanco, que dice así:

1 I «Cap traslladat a aquesta nova casa el 1844, de la cantonada de la demolida, en què estava, per a permanència de l'antiguitat que ofereix, recordant, segons tradició, la del cap de les tropes mores que ocupaven aquesta ciutat a la seva entrada en ella del rei Lluís el Piadós.))

Llegir l’original en castellà

1 I «Cabeza trasladada d esta nueva casa en 1844, de la esquina de la demolida, en que estaba, para permanencia de la antigüedad que ofrece, recordando, segíui tradicióny la del jefe de las tropas moras que ocupaban esta ciudad á su entrada en ella del rey Ludovico Pío.))

Sobre aquest cap i el que representa, els autors estan en desacord. Si bé hi ha qui creu que és d'un àrab, altres diuen que més aviat sembla ser d'un franc o català. De totes maneres, no s'ha pogut esbrinar la raó de trobar-se aquest cap a la cantonada del carrer. És digne d'elogi el zel del propietari de la casa en conservar aquesta antigalla, ja que potser a la seva conservació es deurà algun dia l'esbrinament del fet 1.

Llegir l’original en castellà

Sobre esta cabeza y lo que representa andan discordes los autores. Si bien hay quien cree que es de un árabe, otros dicen que más parece ser de un franco ó catalán. De todas maneras, no ha podido averiguarse la razón de estar dicha cabeza en la esquina de la calle. Digno es de alabanza el celo del propietario de la casa en conservar dicha antigualla, pues acaso á su conservación se deba algún día la averiguación del hecho 1.

Fi de l’entrada original