Tornar a l'atles

Montjuich (calle de)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 2 · pàgs. 352–361

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Existeixen tres carrers d'aquest nom.

Llegir l’original en castellà

Existen tres calles de este nombre.

El primer, que és el que reconeix més antiguitat, s'obre al del Bisbe i no té sortida. Al seu extrem hi havia antigament el cementiri de la santa església Catedral.

Llegir l’original en castellà

La primera, que es la que reconoce más antigüedad, se abre en la del Obispo y no tiene salida. A su extremo había antiguamente el cementerio de la santa iglesia Catedral.

El segon comunica entre si el carrer Alt i el Baix de Sant Pere.

Llegir l’original en castellà

La segunda comunica entre sí la Alta y la Baja de San Pedro.

El tercer està al del Carme, sense sortida.

Llegir l’original en castellà

La tercera está en la del Carmen, sin salida.

A les tres ha donat nom el cèlebre mont de Montjuïc o Monjuïc, com se li diu, que s'alça al costat de la nostra ciutat.

Llegir l’original en castellà

A las tres ha dado nombre el célebre monte de Montjuich ó Monjuich, como se le llama, que se alza junto á nuestra ciudad.

Vegem la història d'aquesta muntanya, de la qual s'han arrencat una a una les pedres amb què s'ha anat edificant la població que s'estén indolent i descuidada als seus peus, de les entranyes de la qual ha nascut Barcelona, i que tanmateix està sempre amb les seves boques de bronze amenaçant la ciutat, a punt, com Saturn, de devorar la seva filla.

Llegir l’original en castellà

Veamos la historia de este monte, del que se han arrancado una á una las piedras con que se ha ido edificando la población que se tiende indolente y descuidada á sus pies, de cuyas entrañas ha nacido Barcelona, y que sin embargo está siempre con sus bocas de bronce amenazando á la ciudad, pronto, como Saturno, á devorar á su hija.

És fama que en temps remots aquesta muntanya es va dir Mons Jovis, a causa d'haver elevat els gentils al seu cim un temple a Júpiter. Més tard va perdre aquest nom i va ser coneguda amb el de Mons judaicus, perquè, segons sembla, s'hi va establir el cementiri dels jueus, que en temps dels comtes de Barcelona habitaven un barri de la ciutat. Així, doncs, uns diuen que la paraula Monjuïc, o més pròpiament Montjuïc, deriva de Mons Jovis, mentre que altres li donen per origen el Mons Judaicus o Montjuïc, ja que en català antic el nom juich equivalia a l'adjectiu castellà judaico.

Llegir l’original en castellà

Es fama que en tiempos remotos esta montaña se llamó Mons Jovis, á causa de haber elevado los gentiles en su cumbre un templo á Júpiter. Más tarde perdió este nombre y fué conocida con el de Mons jiídaicus, porque, según parece, se estableció en ella el cementerio de los judíos, que en tiempo de los condes de Barcelona habitaban un barrio de la ciudad. Así, pues, unos dicen que la palabra Monjuich, ó más propiamente Montjuich, dimana de Mons Jovis, mientras que otros le dan por origen el Mons Jndaicus ó Montjuich, pues que en catalán antiguo el nombre juich equivalía al adjetivo castellano judaico.

De totes maneres, ambdós fets són certs, ja que no hi ha dubte que en temps dels romans es va dir Mons Jovis pel seu temple a Jove, igual que un altre promontori a la vora del mateix Mediterrani es va dir Mons

Llegir l’original en castellà

De todos modos, ambos hechos son ciertos, pues no cabe duda que en tiempo de los romanos se llamó Mons Jovis por su templo á Jove, al igual que otro promontorio á orillas del mismo Mediterráneo se llamó Mons

tncris (avui Port-vendres) pel seu temple a Venus; com no hi ha dubte tampoc, per la tradició i pels sepulcres amb làpides hebraiques allí trobats, que en l'època dels comtes va ser cementiri de jueus, coneixent-se vulgarment amb el nom de Fossar dels jueus.

Llegir l’original en castellà

tncris (hoy Port-vendres) por su templo á Venus; como no cabe duda tampoco, por la tradición y por los sepulcros con lápidas hebraicas allí encontrados, que en la época de los condes fué cementerio de judíos, conociéndose vulgarmente con el nombre de Fossar deis jueus.

Abans del segle xv sembla que el castell es reduïa a una sola torre amb un ample recinte al voltant que formava una paret a l'alçada d'un home; però en canvi la muntanya estava més poblada que avui, ja que hi existien la parròquia de Sant Julià, l'església de Sant Fructuós, l'església de Santa Eulàlia, la de Sant Ferriol o Ferreol, l'ermita o capella de Nostra Senyora del Port i el convent de Santa Madrona, de frares menors primer, de servites després i de caputxins finalment.

Llegir l’original en castellà

Antes del siglo xv parece que el castillo se reducía á una sola torre con un ancho cerco en derredor que formaba una pared á la altura de un hombre; pero en cambio la montaña estaba más poblada que hoy, pues existían en ella la parroquia de San Julián, la iglesia de San Fructuoso, la iglesia de Santa Eulalia, la de San Ferriol ó Ferreol, la ermita ó capilla de Nuestra Señora del Puerto y el convento de Santa Madrona, de frailes menores primero, de servitas luego y de capuchinos por fin.

L'església de Santa Eulàlia era la més antiga de totes, ja que es vol suposar que existia ja a finals del segle vii, havent-la fundat Quirici o Quiric, bisbe de Barcelona, al lloc mateix on abans s'elevava un temple a Venus. Pel que fa al temple de Santa Madrona, se sap que existia ja a principis del segle xi, i explica la tradició que uns mercaders francesos, en tornar de Tessàlia a França amb les relíquies de Santa Madrona que venien de recollir, van patir una cruel tempesta, sent llançada la seva nau a les costes de Montjuïc, on no es va estavellar miraculosament. Van atribuir això a intenció celestial, van desembarcar, van fundar una església on dipositar les relíquies, i van partir.

Llegir l’original en castellà

La iglesia de Santa Eulalia era la más antigua de todas, pues se quiere suponer que existía ya á últimos del siglo vil, habiéndola fundado Quiricio ó Quirico, obispo de Barcelona, en el sitio mismo donde antes se elevaba un templo á Venus. Por lo que toca al templo de Santa Madrona, se sabe que existía ya á principios del siglo xi, y cuenta la tradición que unos mercaderes franceses, al regresar de Tesalia á Francia con las reliquias de vSanta Madrona que venían de recoger, sufrieron una cruel tempestad, siendo arrojada su nave á las costas de Montjuich, donde no se estrelló milagrosamente. Achacaron esto á intención celeste, desembarcaron, fundaron una iglesia en que depositaron las reliquias, y partieron.

La capella de Nostra Senyora del Port va ser fundada el 1031 per Ermengarda, filla del comte Borrell.

Llegir l’original en castellà

La capilla de Nuestra Señora del Puerto fué fundada en io3i por Ermengarda, hija del conde Borrell.

Al peu de la muntanya i a la vora del mar s'elevava tam- VOLUM XXI 23 bé el castell, cèlebre a les nostres cròniques, conegut amb el nom de Castrum de Portu, el qual, segons diu Piferrer, estava assegut sobre la viva penya un tant elevada on acabava per allà la falda de Montjuïc, que després va cedir pas a un desembarassat camí destrossat per la pólvora. Aquesta fortalesa, que devia ser molt capaç i important, encara estava dempeus el 1609, quan Jeroni Pujades va escriure la seva Crònica, i encara diuen els ancians que es veien vestigis d'ella a principis d'aquest segle.

Llegir l’original en castellà

Al pie de la montaña y junto al mar se elevaba tamtomo xxi 23 bien el castillo, célebre en nuestras crónicas, conocido con el nombre de Castrum de Portu, el cual, según dice Piferrer, estaba sentado sobre la viva peña un tanto levantada en que remataba por allí la falda de Montjuich, que después cedió paso á un desembarazado camino destrozado por la pólvora. Esta fortaleza, que debió de ser muy capaz é importante, estaba aún en pie en 1609, cuando Jerónimo Pujades escribió su Crónica, y aun dicen los ancianos que se veían vestigios de ella á principios de este siglo.

La primera notícia que es té del castell del Port data del 1058, any en què Miró Geribert de Sant Martí en va fer donació al comte D. Ramon Berenguer I. Propietat ja dels comtes de Barcelona, el van escollir per a la seva residència durant la meitat de l'any del seu co-regnat els dos germans D. Ramon Berenguer Cap d'Estopes i D. Berenguer Ramon el Fratricida, els quals van convenir que l'un habitaria al palau des de vuit dies abans de Pentecosta fins a vuit abans de Nadal, i l'altre el restant mig any, i que cadascun, mentre esperaria el seu torn, tindria la possessió del castell del Port.

Llegir l’original en castellà

La primera noticia que se tiene del castillo del Puerto data de io58, en cuyo año Mirón Geriberto de San Martín hizo donación de él al conde D. Ramón Berenguer I. Propiedad ya de los condes de Barcelona, escogiéronle para su morada durante la mitad del año de su conreinado los dos hermanos D. Ramón Berenguer Cap de estopes y D. Berenguer Ramón el Fratricida, quienes convinieron en que el uno habitaría en palacio desde ocho días antes de Pentecostés hasta ocho antes de Navidad, y el otro el restante medio año, y que cada cual, mientras aguardaría su turno, tendría la posesión del castillo del Puerto.

En els temps més remots hi havia al cim de la muntanya una torre que es deia del Farell o de la guarda pel vigilant i guàrdia que constantment hi havia en ella, i pel far allí col·locat per a avís i guia dels navegants. Quan el port es va construir al lloc on avui es troba, el far va ser traslladat a un altre lloc i la torre de Montjuïc va quedar servint d'atalaya.

Llegir l’original en castellà

En los tiempos más remotos había en la cumbre de la montaña una torre que se llamaba del Farell ó de la guarda por el vigilante y guardia que constantemente existía en ella, y por el faro allí colocado para aviso y guía de los navegantes. Cuando el puerto se construyó en el sitio donde hoy se halla, el faro fué trasladado á otro sitio y quedó la torre de Montjuich sirviendo de atalaya.

Un dia els catalans, oprimits, vexats per l'orgullós privat d'insana supèrbia, de qui va dir un escriptor contemporani seu:

Llegir l’original en castellà

Un día los catalanes, oprimidos, vejados por el orgulloso privado de insana soberbia, de quien dijo un escritor contemporáneo suyo:

A la mort sembla amb les seves lleis. Car pren regnes i destrueix reis;

Llegir l’original en castellà

A la muerte parece con sus leyes. Pues quita reinos y destruye reyes;

un dia, repeteixo, els catalans es van aixecar indignats contra l'home que obria un abisme als peus del cec monarca. Les seves justes queixes van ser desateses, les seves esperances burlades, les seves reclamacions menyspreades; i d'opressió en opressió, de vexació en vexació, de tirania en tirania, es va obligar els catalans a negar l'obediència a Felip, posant-se sota l'empara de Lluís de França. Va cremar llavors en armes tot el Principat, i es va creure convenient fortificar el punt de Montjuïc, convertint la seva atalaya en un veritable baluard.

Llegir l’original en castellà

un día, repito, los catalanes se levantaron indignados contra el hombre que abría un abismo á las plantas del ciego monarca. Sus justas quejas fueron desatendidas, sus esperanzas burladas, sus reclamaciones despreciadas; y de opresión en opresión, de vejamen en vejamen, de tiranía en tiranía, obligóse á los catalanes á negar la obediencia á Felipe, poniéndose bajo el amparo de Luis de Francia. Ardió entonces en armas todo el Principado, y se creyó conveniente fortificar el punto de Montjuich, convirtiendo su atalaya en un verdadero baluarte.

No van tenir temps, tanmateix, de dur a terme el seu projecte, i fortificat malament i de mala manera el punt important de Montjuïc, abrigant-se en una torre i darrere d'una simple tapia de circumval·lació, van anar a ocupar aquell improvisat fort 500 homes dels gremis de mercaders de teles, sabaters, sastres, cordoners, taverners, teixidors de lli i pelleters, algunes companyies del terç de Santa Eulàlia, 200 miquelets de la costa i 300 soldats francesos.

Llegir l’original en castellà

No tuvieron tiempo, sin embargo, de llevar á cabo su proyecto, y fortificado mal y de mala manera el. punto importante de Montjuich, abrigándose en una torre y tras de una simple tapia de circunvalación, fueron á ocupar aquel improvisado fuerte 5oo hombres de los gremios de mercaderes de lienzos, zapateros, sastres, cordoneros, taberneros, tejedores de lino y pellejeros, algunas compañías del tercio de Santa Eulalia, 200 migueletes de la costa y 3oo soldados franceses.

Mentrestant, el marquès de Vélez es va presentar davant Barcelona amb un exèrcit castellà de 14.000 infants i 4.000 cavalls, i va decidir apoderar-se de Montjuïc, destinant per a això el dia 26 de gener de 1641. En efecte, va tenir lloc la batalla i l'assalt; però malparats van quedar en aquella ocasió els castellans orgullosos, ja que van deixar la muntanya coberta de morts, i tots els seus esforços es van estavellar en aquelles tapies que defensaven homes resolts, desitjosos de morir per la llibertat i per Catalunya. La batalla de Montjuïc va obligar els castellans a abandonar el camp i a marxar, aixecant el setge que anaven a posar a Barcelona.

Llegir l’original en castellà

Mientras tanto, el marqués de Vélez se presentó ante Barcelona con un ejército castellano de 14.000 infantes y 4.000 caballos, y decidió apoderarse de Montjuich, destinando para ello el día 26 de Enero de 1641. En efecto, tuvo lugar la batalla y el asalto; pero malparado quedó en aquella ocasión el castellano orgullo, pues dejaron la montaña cubierta de muertos, y todos sus esfuerzos se estrellaron en aquellas tapias que defendían hombres resueltos, ganosos de morir por la libertad y por Cataluña. La batalla de Montjuich obligó á los castellanos á abandonar el campo y á partir, levantando el sitio que iban á poner á Barcelona.

Després d'aquesta època, més de mig segle més tard, es va tractar de disposar la fortificació de Montjuïc, com les altres de la plaça, d'acord amb les exigències de l'època i als avenços de l'art militar. El 1706 el comte Ulldefelt va posar la primera pedra del nou castell, havent estat aquest poc abans teatre d'altres terribles i sagnants escenes.

Llegir l’original en castellà

Después de esta época, más de medio siglo más tarde, se trató de disponer la fortificación de Montjuich, como las otras de la plaza, con arreglo á las exigencias de la época y á los adelantos del arte militar. En 1706 el conde Ulldefelt puso la primera piedra del nuevo castillo, habiendo sido éste poco antes teatro de otras terribles y sangrientas escenas.

Carles d'Àustria, a qui la gran aliança acabava de reconèixer com a successor a la Corona d'Espanya en lloc de Felip V, havia desembarcat amb el seu exèrcit entre Montgat i Badalona, i se li havien unit ja els sometents del pla i muntanyes de Vic, prestant-li obediència diverses poblacions del Principat i acudint a oferir-li la seva espasa gairebé tota la noblesa catalana. Carles apareixia als catalans com el defensor de les seves llibertats i constitucions, mentre que Felip, malgrat haver jurat guardar-les, començava a infringir-les. Entre un descendent de la casa d'Àustria, la casa de la qual per lo general havia respectat sempre les llibertats catalanes, i un descendent de la casa de Borbó, nova a Espanya i que representava el despotisme de Lluís XIV, els catalans no van vacil·lar. En presentar-se Carles a les platges de Montgat i Badalona, tota Catalunya va manifestar per ell les seves simpaties apressant-se a reconèixer-lo com a rei d'Espanya, mentre Barcelona, subjecta encara per les armes de Felip V, s'apressava a sacsejar el jou.

Llegir l’original en castellà

Carlos de Austria, á quien la grande alianza acababa de reconocer por el sucesor á la Corona de España en lugar de Felipe V, había desembarcado con su ejército entre Mongat y Badalona, y se le habían unido ya los somatenes del llano y montañas de Vich, prestándole obediencia varias poblaciones del Principado y acudiendo á ofrecerle su espada casi toda la nobleza catalana. Carlos aparecía á los catalanes como el defensor de sus libertades y constituciones, mientras que Felipe, á pesar de haber jurado guardarlas, empezaba á quebrantarlas. Entre un descendiente de la casa de Austria, cuya casa por lo general había respetado siempre las libertades catalanas, y un descendiente de la casa de Borbón, nueva en España y que representaba el despotismo de Luis XIV, los catalanes no vacilaron. Al presentarse Carlos en las playas de Mongat y Badalona, toda Cataluña manifestó por él sus simpatías apresurándose á reconocerle por rey de España, ínterin Barcelona, sujeta aún por las armas de Felipe V, se apresuraba á sacudir el yugo.

El comte de Peterborough, general en cap de l'exèrcit de Carles III, per decidir el general Velasco, que mantenia encara Barcelona per Felip V, a abandonar la plaça, va prendre la resolució d'apoderar-se de Montjuïc. Va concertar el pla amb el príncep Jordi d'Hesse-Darmstadt, molt estimat pels catalans, entre els quals havia tingut comandament; i en efecte, l'assalt i presa de Montjuïc va ser acordat, duent-se a terme segons havien projectat, però amb gran pèrdua, i sobretot amb la molt sensible i cruel del príncep Darmstadt, a qui un casc de bomba va deixar cadàver a les portes mateixes del castell.

Llegir l’original en castellà

El conde de Peterboroug, general en jefe del ejército de Carlos III, para decidir al general Velasco, que mantenía aún Barcelona por Felipe V, á abandonar la plaza, tomó la resolución de apoderarse de Montjuich. Concertó el plan con el príncipe Jorge de Hesse-Darmstad, muy querido de los catalanes, entre los que había tenido mando; y en efecto, el asalto y toma de Montjuich fué acordado, llevándose á cabo según habían proyectado, pero con gran pérdida, y sobretodo con la muy sensible y cruel del príncipe Darmstad, á quien un casco de bomba dejó cadáver á las puertas mismas del castillo.

La pèrdua de Montjuïc va fer que Velasco capitulés i fes lliurament de Barcelona, que anhelava ja el moment de rebre als seus murs i jurar com a rei a Carles III.

Llegir l’original en castellà

La pérdida de Montjuich hizo que Velasco capitulase é hiciese entrega de Barcelona, que anhelaba ya el momento de recibir en sus muros y jurar por su rey á Carlos 111.

Encara havia de tornar a figurar aquesta fortalesa en la història d'aquella època.

Llegir l’original en castellà

Aún tenía que volver á figurar esta fortaleza en la historia de aquella época.

Efectivament, així que va saber Felip V el que havia passat a Barcelona, va determinar a tota costa apoderar-se d'aquesta important plaça, coneixent que el veritable rei d'Espanya seria el que fos amo de Barcelona; i posat d'acord amb Lluís XIV de França, el seu avi, que li va facilitar un exèrcit al comandament del mariscal comte de Tessé, va emprendre la campanya de Catalunya dirigint-se directament a la seva capital. Cal advertir que tot el país li era enemic. Ni a Aragó ni a Catalunya l'exèrcit francès-castellà trepitjava un pam de terreny

Llegir l’original en castellà

Efectivamente, así que supo Felipe V lo acaecido en Barcelona, determinó á toda costa apoderarse de esta importante plaza, conociendo que el verdadero rey de España sería el que fuese dueño de Barcelona; y puesto deacuerdo con Luis XIV de Francia, su abuelo, que le facilitó un ejército al mando del mariscal conde de Tessé, emprendió la campaña de Cataluña dirigiéndose directamente á su capital. Es de advertir que todo el país le era enemigo. Ni en Aragón ni en Cataluña el ejército francés-castellano pisaba un palmo de terreno

amic.

Llegir l’original en castellà

amigo.

Va arribar, tanmateix, a Sans, i el 3 d'abril de 1706 el mariscal duc de Noailles, que havia entrat a Catalunya per l'Empordà, va atacar el fort de Montjuïc, defensat pel coronel català D. Jaume de Cordellas. Inútil va ser aquest atac, i els francesos van haver de retirar-se amb gran pèrdua; però el 15 del mateix mes van tornar una altra vegada a l'assalt, apoderant-se d'un baluard, i seguint en el seu afany, van aconseguir finalment el 25 fer-se completament amos del castell. Molta sang va haver de vessar-se d'una i altra part, ja que els assetjats van defensar el terreny pam a pam i amb tot l'heroisme digne d'aquell bon temps de la nostra història.

Llegir l’original en castellà

Llegó, sin embargo, á Sans, y el 3 de Abril de 1706 el mariscal duque de Noailles, que había entrado en Cataluña por el Ampurdán, atacó el fuerte de Montjuich, defendido por el coronel catalán D. Jaime de Cordellas. Inútil fué este ataque, y los franceses hubieron de retirarse con gran pérdida; pero el i5 del mismo mes volvieron otra vez al asalto, apoderándose de un baluarte, y siguiendo en su empeño, lograron por fin el 25 hacerse completamente dueños del castillo. Mucha sangre hubo de derramarse de una y de otra parte, pues los sitiados defendieron el terreno palmo á palmo y con todo el heroísmo digno de aquel buen tiempo de nuestra historia.

Tanmateix, no per haver caigut Montjuïc es va desanimar Barcelona; ans al contrari, va redoblar els seus esforços. Cara a cara estaven els dos reis d'Espanya: Carles III a la ciutat assetjada, Felip V al camp assetjador. Semblava a aquest somriure-li llavors la fortuna;

Llegir l’original en castellà

Sin embargo, no por haber caído Montjuich se desalentó Barcelona; antes al contrario redobló sus esfuerzos. Frente á frente estaban los dos reyes de España: Carlos III en la ciudad sitiada, Felipe V en el campo sitiador. Parecía á éste sonreirle entonces la fortuna;

però encara brillava a l'horitzó l'estrella benefactora de les antigues glòries catalanes. El mariscal de Tessé va veure que de totes bandes acudien sometents en auxili de Barcelona, i coneixent que anava a quedar pres el seu exèrcit entre les forces de la ciutat i les de la muntanya, veient-se envoltat al pla i amb totes les seves comunicacions tallades, va decidir alçar el camp l'11 de maig, i va emprendre amb el seu rei Felip la retirada cap a Perpinyà, retirada que va tenir tots els aspectes d'una fugida i en la qual l'exèrcit francès-castellà va perdre més gent de la que hauria perdut en una batalla.

Llegir l’original en castellà

pero todavía brillaba en el horizonte la estrella bienhechora de las antiguas glorias catalanas. El mariscal de Tessé vio que de todas partes acudían somatenes en auxilio de Barcelona, y conociendo que iba á quedar preso su ejército entre las fuerzas de la ciudad y las de la montaña, viéndose circuido en el llano y con todas sus comunicaciones cortadas, decidió alzar el campo el 11 de Mayo, y emprendió con su rey Felipe la retirada hacia Perpiñán, retirada que tuvo todos los visos de una fuga y en la que el ejército francés-castellano perdió más gente de la que hubiera perdido en una batalla.

Després d'això va ser quan es va determinar fortificar en tota regla Montjuïc, fent-ne un castell inexpugnable, i el 15 de novembre va posar el comte Ulldefelt, general al partit de la casa d'Àustria, la primera pedra de la nova fortalesa, segons ja s'ha dit.

Llegir l’original en castellà

Después de esto fué cuando se determinó fortificaren toda regla á Montjuich, haciéndole un castillo inexpugnable, y el i5 de Noviembre puso el conde Ulldefelt, general al partido de la casa de Austria, la primera piedra de la nueva fortaleza, según ya se ha dicho.

No està acabada encara la història d'aquest castell, del qual bé es pot dir que les seves pedres van ser barrejades amb sang d'herois.

Llegir l’original en castellà

No está terminada aún la historia de este castillo, del que bien puede decirse que sus piedras fueron amasadas con sangre de héroes.

Al setembre de 1714, quan el duc de Berwick es va apoderar de Barcelona, Montjuïc es va lliurar per capitulació al general de les tropes de Felip V.

Llegir l’original en castellà

En Setiembre de 1714, cuando el duque de Berwick se apoderó de Barcelona, Montjuich se entregó por capitulación al general de las tropas de Felipe V.

Aquest monarca va donar immediatament disposició per acabar la fortificació del castell, continuant-se, en efecte, i donant-li l'última mà el comte de Roncali a finals del segle passat.

Llegir l’original en castellà

Este monarca dio inmediatamente disposición para terminar la fortificación del castillo, continuándose, en efecto, y dándole la última mano el conde de Roncali á fines del siglo pasado.

Tal com està en el dia aquest castell, és realment inexpugnable. Veritable Ciutadella de Barcelona, és una viva amenaça contra aquesta, i només serà amo de la capital el qui comenci per ser-ho d'aquesta fortalesa.

Llegir l’original en castellà

Tal como está en el día este castillo, es realmente inexpugnable. Verdadera Ciudadela de Barcelona, es una viviente amenaza contra ésta, y sólo será dueño de la capital el que empiece por serlo de esta fortaleza.

També en aquest segle té Montjuïc la seva història.

Llegir l’original en castellà

También en este siglo tiene Montjuich su historia.

Al febrer de 1808 les tropes franceses, sota el comandament del general Duhesme, van entrar per engany a Barcelona. Ningú ignora de quina manera, sota capa d'amistat, l'exèrcit de Napoleó es va anar apoderant de la capital del Principat. Quan Duhesme va tenir allotjades les seves tropes a Barcelona, va voler apoderar-se de la Ciutadella i de Montjuïc, i el mateix dia que el general Lechi, sota pretext d'una visita al governador de la Ciutadella, feia entrar per sorpresa en aquesta les tropes franceses, un cos de tropes imperials, sota el comandament del coronel Floresti, pujava la muntanya de Montjuïc per fer-se amo del castell.

Llegir l’original en castellà

En Febrero de 1808 las tropas francesas, al mando del general Duhesme, entraron por engaño en Barcelona. Nadie ignora de qué manera, bajo capa de amistad, el ejército de Napoleón fué apoderándose de la capital del Principado. Cuando Duhesme tuvo alojadas sus tropas en Barcelona, quiso apoderarse de la Ciudadela y de Montjuich, y el mismo día que el general Lechi, so color de una visita al gobernador de la Ciudadela, hacía entrar por sorpresa en ésta las tropas francesas, un cuerpo de tropas imperiales, al mando del coronel Floresti, subía la montaña de Montjuich para hacerse dueño del castillo.

Era en aquell moment governador de la fortalesa el brigadier Álvarez de Castro, el mateix que més tard s'havia de conquerir una glòria immortal defensant Girona, i es va negar a permetre l'entrada a Floresti, fins que no rebés per a això ordres del capità general del Principat, que ho era el comte d'Ezpeleta. Ni precs ni amenaces van poder influir en l'ànim del valent militar espanyol; però sabent Duhesme el que passava, va recórrer a Ezpeleta, qui, en vista de les ordres que tenia de la cort per rebre les tropes franceses i tractar-les millor que a les espanyoles, va enviar un comunicat a Álvarez ordenant-li que obrís les portes del castell als francesos. Es diu que, malgrat aquest manament, va estar llarg temps Álvarez dubtant si obeiria, cedint finalment a la llei inexorable de la disciplina militar.

Llegir l’original en castellà

Era á la sazón gobernador de la fortaleza el brigadier Álvarez de Castro, el mismo que más tarde debía conquistarse una gloria inmortal defendiendo á Gerona, y se negó á permitir la entrada á Floresti, ínterin no recibiere para ello órdenes del capitán general del Principado, que lo era el conde de Ezpeleta. Ni ruegos ni amenazas pudieron influir en el ánimo del bizarro militar español; pero sabedor Duhesme de lo que pasaba, recurrió á Ezpeleta, quien, en vista de las órdenes que tenía de la corte para recibir á las tropas francesas y tratarlas mejor que á las españolas, envió un parte á Alvarez ordenándole que abriese las puertas del castillo á los franceses. Cuéntase que, á pesar de este mandato, estuvo largo tiempo Álvarez dudando si obedecería, cediendo finalmente á la ley inexorable de la disciplina militar.

Així va ser com, per traïció, els francesos es van apoderar de la Ciutadella i de Montjuïc.

Llegir l’original en castellà

Así fué como, por traición, los franceses se apoderaron de la Ciudadela y de Montjuich.

Durant les ocurrències de Barcelona en aquests últims anys i durant les distintes commocions polítiques que han agitat Espanya tota, el castell de què parlem ha estat sempre l'espasa de Dàmocles pendent sense parar sobre la capital del Principat. Tanmateix, les seves amenaces han arribat més d'una vegada a realitzar-se, i el 1842 i el 1843 les bombes del castell van sembrar la mort i la destrucció en el si de la ciutat. Massa recents són encara aquells tristos su- 360 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

Durante las ocurrencias de Barcelona en estos últimos años y durante las distintas conmociones políticas que han agitado á España toda, el castillo de que hablamos ha sido siempre la espada de Damocles pendiente sin cesar sobre la capital del Principado. Sin embargo, sus amenazas han llegado más de una vez á realizarse, y en 1842 y en 1843 las bombas del castillo sembraron la muerte y la destrucción en el seno de la ciudad. Demasiado recientes están aún aquellos tristes su- 360 VÍCTOR BALAGUKR

cessos a la memòria de tots, perquè m'hi detingui a referir-los.

Llegir l’original en castellà

cesos á la memoria de todos, para que me detenga á referirlos.

Tal és la història d'aquesta fortalesa, que té encara altres tristos records, ja que ha estat presó en diferents èpoques de diversos personatges polítics, sense altre crim que el d'haver generalment aspirat a fer, per mitjans més o menys fonamentats, la felicitat de la seva pàtria.

Llegir l’original en castellà

Tal es la historia de esta fortaleza, que tiene aún otros tristes recuerdos, pues ha sido prisión en distintas épocas de varios personajes políticos, sin otro crimen que el de haber generalmente aspirado anacer, por medios más ó menos fundados, la felicidad de su patria.

I ara que hem dit alguna cosa de la fortalesa, parlem de la muntanya, que és notable sota molts conceptes.

Llegir l’original en castellà

Y ahora que hemos dicho algo de la fortaleza, hablemos de la montaña, que es notable bajo muchos conceptos.

Hi ha en ella moltíssimes produccions del regne mineral i vegetal, i totes de la millor qualitat.

Llegir l’original en castellà

Son en ella muchísimas las producciones del reino mineral y vegetal, y todas de la mejor calidad.

De les seves inesgotables pedreres s'exploten grans quantitats de pedra que, per raó de la seva duresa, permanència i facilitat amb què es treballa, s'empra com a material de construcció per a l'empedrat i escultura, havent-se format d'ella totes les muralles, temples i edificis de Barcelona, i una gran porció de cases en altres punts de Catalunya i fins i tot d'Andalusia.

Llegir l’original en castellà

De sus inagotables canteras se explotan grandes cantidades de piedra que, por razón de su dureza, permanencia y facilidad con que se trabaja, se emplea como material de construcción para el empedrado y escultura, habiéndose formado de ella todas las murallas, templos y edificios de Barcelona, y una gran porción de casas en otros puntos de Cataluña y hasta de Andalucía.

En aquesta muntanya es recull l'excel·lent blat, de tan crescut gra i superior qualitat, que és buscat amb afany per a la sembra de moltes comarques de Catalunya.

Llegir l’original en castellà

En esta montaña se recoge el excelente trigo, de tan crecido grano y superior calidad, que es buscado con afán para la sementera de muchas comarcas de Cataluña.

En ella abunda igualment, en particular per la part de mar, aquella terra vermella tan pròpia per netejar els utensilis de cuina, que es diu en català terra d'escudelles.

Llegir l’original en castellà

En ella abunda igualmente, en particular por la parte de mar, aquella tierra colorada tan propia para limpiar los utensilios de cocina, que se llama en catalán térra de escudellas.

D'altra banda, és un mont ple de llocs d'esbarjo, ja que té diverses regalades fonts a les quals acudeix el poble, particularment els dies festius, a celebrar balls, menjars i berenars. Una d'elles és la font anomenada del Gat, una altra de la Satalia, una altra de Bona Vista i una altra la Font-Trobada. Totes elles estan en llocs pintorescos i en totes la mirada pot abraçar un deliciós panorama.

Llegir l’original en castellà

Por otra parte, es un monte lleno de sitios de recreo, pues tiene varias regaladas fuentes á las cuales acude el pueblo, particularmente los días festivos, á celebrar bailes, comidas y meriendas. Una de ellas es la fuente llamada del Gato, otra de la Satalía, otra de Buena Vista y otra la Font-Trobada. Todas ellas están en sitios pintorescos y en todas la mirada puede abrazar un delicioso panorama.

En la part més escarpada de la muntanya que cau sobre el mar hi ha un edifici que s'anomena Fonda de Visy que correspon per cert al seu nom.

Llegir l’original en castellà

En la parte más escarpada de la montaña que cae •sobre el mar hay un edificio que se titula Fonda de Visy que corresponde por cierto á su nombre.

En un tall fet a la muntanya per treure'n les pedres de les obres del port i altres de construcció, es va habilitar recentment una formidable bateria coberta, per a defensa de la nostra badia. El seu artillat és de grans dimensions, i alhora que no pot ser batuda, la seva coberta posició, protegida pels focs del castell, fa que pugui batre impunement qualsevol esquadra enemiga. Es va fer aquesta obra en temps del general Dulce, i va ser ideada i dirigida pel coronel d'enginyers D. Francisco de Casanova.

Llegir l’original en castellà

En un corte hecho al monte para sacar de él las piedras de las obras del puerto y otras de construcción, se habilitó recientemente una formidable batería cubierta, para defensa de nuestra bahía. Su artillado es de grandes dimensiones, y al paso que no puede ser batida, su cubierta posición, protegida por los fuegos del castillo, hace que pueda batir impunemente cualquier escuadra enemiga. Se hizo esta obra en tiempo del general Dulce, y fué ideada y dirigida por el coronel de ingenieros D. Francisco de Casanova.

Fi de l’entrada original