r\ * >r r £X LIBRIS WALTER MUIR WHITEHILL JÚNIOR DONAT PER SRA. W. M. WHITEHILL 1979 I Ti (^p\ ¿S* 1 •> *1 V. »* ¡r* rv, 7 *~*t sL i-75 L^ l. V. >7>§ V X W A *¿vj^T ^^*-^ * 4 #■ &H/TE H¡LL COLL. sr B • i L OBRES DE VÍCTOR BALAGUER De les Acadèmies Espanyola i de la Història ELS CARRERS DE BARCELONA EL 1865 (COMPLEMENT DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA) TOM II D'AQUESTA OBRA I XXI DE LA COL·LECCIÓ El producte íntegre d'aquesta obra es destina al sosteniment i foment de la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú MADRID IMPREMTA I FONDRIA DE M. TELLO IMPRESSOR DE CAMBRA DE S. M. Don Evaristo, 8 1888 OBRES DE VÍCTOR BALAGUER TOM XXI DE LA COL·LECCIÓ I SEGON DELS CARRERS DE BARCELONA (complement de la història de Catalunya) OBRES DE L'AUTOR PUBLICADES EN AQUESTA COL·LECCIÓ. Poesies catalanes. (El llibre de l'amor. — El llibre de la fe. — El llibre de la pàtria. — Eridànies. — Lluny de la meva terra. — Últimes poesies.) — Un tom, que forma l'I de la col·lecció, 6 pessetes. Tragèdies. Original català i traducció castellana. [La mort d'Aníbal. — Coriolà. — L'ombra de Cèsar. — La festa de Tibul. — La mort de Neró. — Safo. — La tragèdia de Llívia. — L'última hora de Cristòfor Colom. — Les esposalles de la morta. — El guant del degollat. — El comte de Foix. — Raig de lluna.) — Un tom (II de la col·lecció), 8 pessetes. Els Trobadors. La seva història literària i política. — Quatre toms (III, IV, V i VI de la col·lecció), 30 pessetes. Discursos acadèmics i memòries literàries. (Discursos i dictàmens llegits a les Acadèmies i als Jocs Florals. — La cort literària d'Alfons d'Aragó. — Un ministeri d'Instrucció pública. — Fundació de la Biblioteca de Vilanova i la Geltrú. — Cartes literàries. — El poeta Cabanyes. — Idees i apunts, etc., etc.) — Un tom (VII de la col·lecció), 7 pessetes 50 cèntims. El Monestir de Pedra. — Les llegendes de Montserrat.— Les coves de Montserrat. — Un tom (VIII de la col·lecció), 7 pessetes 50 cèntims. Història de Catalunya. — Toms primer a onzè d'aquesta obra, i IX a XIX de la col·lecció, a 10 pessetes cadascun, 110 pessetes. Els carrers de Barcelona. — Tom primer (XX de la col·lecció), 10 pessetes. (Aquesta col·lecció és propietat de l'autor.) VÍCTOR BALAGUER de les Reials Acadèmies Espanyola i de la Història ELS CARRERS DE BARCELONA EL 1865 (COMPLEMENT DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA) TOM SEGON MADRID IMPREMTA I FONDRIA DE MANUEL TELLO IMPRESSOR DE CAMBRA DE S. M. Don Evaristo, 8 1888 FABAR (carrer de l'hort d'en). És un carrer fins fa poc sense sortida que es troba a l'Alta de Sant Pere. D'on prové el seu nom està explicat pel nom mateix. Existia abans en ella un hort, i en formar-se carrer va prendre la denominació d'aquest hort, que sens dubte es deia Fabar (habar), per estar principalment el seu terreny sembrat o poblat de faves. Fins fa molt poc temps havia romàs sense sortida; però recentment a expenses dels veïns del carrer Alta de Sant Pere es va obrir l'extrem del que parlem, a conseqüència del qual aquells barris s'han posat en comunicació amb l'eixample i amb els carrers de Trafalgar i Ronda. FELIP NERI (carrer de Sant). Està situada en la de Sant Sever i condueix a la placeta que hi ha davant de l'edifici que va ser convent de Sant Felip Neri, de la congregació de sacerdots seculars de l'Oratori. Aquesta congregació de sacerdots, que reconeix per fundador a Sant Felip Neri, es va establir a Barcelona l'any 1673, quedant acabat el seu convent l'any 1677 en el lloc que avui ocupa. Des de 1836 a 1838 va servir aquest edifici per a les cate- 6 VÍCTOR BALAGUER dres de la Universitat literària, havent-se després destinat a oficines de l'Estat i a altres usos. Pel que fa a la seva església, va ser cedida per reial ordre als francesos residents en aquesta ciutat, els quals van prendre possessió d'ella el 1846. El bisbe de Barcelona té la facultat de nomenar, a proposta del govern francès, el capellà d'aquesta església. FENOSA (carrer de la). Només podem dir d'ella que antigament es deia den Ricart, cognom de família catalana, i després va prendre el nom de les Escoles novelles, a conseqüència sens dubte d'haver-se obert en ella alguna nova escola. Quan va prendre la seva denominació actual i d'on prové aquesta, és el que ignorem. S'obre aquest carrer en la de la Plateria per anar a acabar a la placeta dels Argenters. FERLANDINA (carrer d'en). Aquest carrer es titulava abans de les Tàpies, i la raó de dir-se així estaria sens dubte en què amb prou feines hi ha cap casa, sobretot en els dos terços d'ella, ja que una de les seves voreres la ocupen gairebé per complet les tàpies del que va ser hort o jardí del palau de Ferrandina i en l'altra s'aixequen les parets de la veïna Casa de la Caritat. No sabem per quina causa va abandonar el seu nom antic per prendre el que avui porta, en el qual nosaltres creiem veure una corrupció de Fernandina. En aquest últim cas podria ser, o diminutiu de Fernanda, o, millor encara, record de la família i prosàpia del duc de Fernandina. Això últim és el més natural i lògic, ja que el cert ELS CARRERS DE BARCELONA 7 és que encara es conserven en aquest carrer, i en la seva cantonada a la de Ponent, algunes restes de l'antic palau del duc de Ferrandina, aquell que va ser cèlebre campió en les guerres d'Itàlia; aquell que, segons es diu, va començar a usar els bigotis d'una certa manera, deixant el seu nom a la moda que s'ha perpetuat fins a nosaltres, i que encara avui no té altre nom que el de bigotis a la Ferrandina. Durant alguns anys, recentment, i encara creiem que en el dia, aquest palau ha estat fàbrica de productes químics. Pel que es veu, devia ser molt espaiós, i estava envoltat d'hortes i jardins, confinant aquests amb els del convent de religioses dominiques anomenat de Nostra Senyora dels Àngels. Se sap per tradició que en ell es donaven sumptuoses festes i saraus, als quals l'últim duc que el va habitar era molt aficionat. Encara es veuen avui algunes restes dels artesonats dels seus salons, i en una part del remat de l'edifici algunes de les finestretes o miradors de gust semigòtic, part sens dubte de la galeria amb què rematava. Un membre d'aquesta família, D. García de Toledo, marquès de Vilafranca i duc de Ferrandina, era el 1640 general de les galeres d'Espanya, i, com el comte de Santa Coloma, es va atraure l'odi dels catalans, potser sense més culpa que la d'obeir les ordres de Madrid. En el motí que va tenir lloc el 12 de maig d'aquell any, quan van ser violentades pel poble les portes de la presó per alliberar els diputats i consellers que estaven presos, van córrer gran perill la seguretat i la vida del duc, qui va haver de refugiar-se a Drassanes amb el comte de Santa Coloma per lliurar-se de la ira popular. Pocs dies després, ja no en el motí, sinó en la veritable sublevació del 7 de Juny, dia del Corpus, de la qual extensament s'ha parlat, el poble enfurismat tí VÍCTOR BALAGUER va saquejar i va incendiar les tres cases que el duc tenia a Barcelona, assassinant sense pietat quants servidors seus va poder tenir a les mans, succeint amb aquest motiu en el seu palau del carrer Ample un episodi singular i que mereix ser referit. Al penetrar els amotinats en aquesta casa, uns es van dirigir al jardí de la mateixa, on la gent suposava que hi havia la boca d'una mina o conducte subterrani que anava a desembocar al peu de la muralla del mar; mentre que altres, ocupant-se en recórrer les habitacions per tirar els mobles al carrer i fer amb ells una foguera, van topar amb un rellotge de rar artifici que representava un mico, el qual pel joc de diverses rodes que tenia a l'interior fingia certs gestos revolent els ulls i doblant enginyosament les mans. Absorta devia quedar la ignorant multitud en veure aquella estranya figura, i alguns, o supersticiosament créduls o maliciosament intencionats, es van posar a acusar el propietari d'aquella joia com a bruixot i fetiller. En major indignació i en major ira va esclatar llavors la munió, gran part de la qual va sortir de la casa en tumult amb el rellotge clavat a la punta d'una pica per passejar-lo pels carrers i portar-lo a la Inquisició com a mostra palpable que el marquès de Vilafranca era bruixot i tenia pacte amb el diable. FERRAN VII (carrer de). Molt podríem dir d'aquest carrer que és, indiscutiblement, un dels millors, més bells i més concorreguts de Barcelona. La seva situació cèntrica, la seva rectitud, la uniformitat i bon aspecte de les façanes de les seves cases i les seves moltes i luxoses botigues, la fan avui el punt de cita de l'elegància barcelonina. En certes nits d' ELS CARRERS DE BARCELONA 9 hivern, en què l'aire és massa fred per passejar per la Rambla, i sobretot en les nits de Carnestoltes, aquest carrer es converteix en un saló al qual acudeixen les famílies més distingides, les senyoretes més elegants, els cavallers més galants i els més curiosos d'ambdós sexes. És tant el gentiu que en certes nits envaeix aquest carrer, que arriba a ser impossible per ell el trànsit de carruatges i de persones atrafegades. Les moltes, riques i superbes botigues de sedes, quincalla, estampes, dolços, rellotgeries, sastreries, xocolateries, etc., que obren en ell els seus luxosos aparadors, augmenten el seu realç i atrauen la multitud, contribuint en molt a la seva concurrència i trànsit el fet d'estar enllaçat per mitjà de vies principals o secundàries amb els punts i llocs de més moviment i animació. És un carrer modern, que es va obrir aprofitant part d'alguns d'antics i a través d'altres, en temps de Ferran VII, donant-se per això el nom del monarca regnant; però llavors només arribava fins al lloc on avui divideix el d'Avinyó en dues meitats. Posteriorment, enderrocant part del convent de l'Ensenyança i illes de cases, se li va donar comunicació amb la Plaça de la Constitució o de Sant Jaume, i el tros que hi ha des del citat carrer d'Avinyó fins a la referida plaça, és anomenat vulgarment prolongació del de Ferran VII. En un extrem té la Rambla, en l'altre la plaça de la Constitució, i pels arcs del passatge Madoz comunica amb la Plaça Reial; indubtablement els tres punts avui més concorreguts de Barcelona. Durant l'època primera, en què el partit progressista va regir els destins de la nació, va ser anomenat aquest carrer Major del Duc de la Victòria; després dels esdeveniments de 1843 va tornar a recobrar el seu nom de Ferran VII; va prendre una altra vegada el 1854 el de Duc 10 VÍCTOR BALAGUER de la Victòria, i va recobrar finalment la seva primitiva denominació el 1856, conservant-la fins avui. El tros que correspon avui al front de l'església parroquial de Sant Jaume, vulgarment anomenada de la Trinitat, tenia antigament majors proporcions i presentava l'aspecte d'una plaça. Ho havia estat, en efecte. Es titulava Plaça Arenaria per suposar-se, amb fonament, que en aquell lloc i en el ocupat després per l'església i convent, van estar les Arenes o el Circ dels romans, que era on aquests celebraven les seves naumàquies, els jocs i combats dels seus gladiadors, les seves sagnants diversions de feres, les seves curses de cotxes i cavalls, etc. Anant el temps, i amb la successiva agrupació d'edificis, aquesta plaça es va anar estrenyent i va arribar a quedar reduïda al curt tros que hi ha entre els carrers d'Avinyó i Raurich. Llavors, segons sembla, hi havia una sinagoga que comunicava, al mateix temps que amb la Plaça Arenaria, amb el veí carrer d'en Sanahuja, avui anomenat del Remei. Destruïda aquesta sinagoga, es va edificar en el mateix lloc l'any 1394 una petita església sota l'advocació de la Santíssima Trinitat per als jueus conversos que moraven al barri immediat, i llavors va començar a prendre la plaça el nom de la Santíssima Trinitat. El 1492, quan els Reis Catòlics van expulsar d'Espanya els jueus, va ser l'església cedida a unes monges, que amb la seva abadessa van residir en certes cases immediates, fins que per fi, a instàncies del pare provincial Fra Hernando de la Higuera, va passar el 1520, a poder dels trinitaris calçats. Immediatament es va començar a construir el convent, i com que l'església era molt reduïda, no estenent-se més enllà de l'últim arc de la nau actual, es va demanar permís per a prolongar-la sobre el terreny del carrer dels ELS CARRERS DE BARCELONA II Calderers, que passava a l'esquena del temple. Es va concedir, i en efecte es va prolongar l'església, formant-se el creuer, el presbiteri, la capella del Santíssim i la sagristia sobre el terreny del citat carrer que es va tancar, i els extrems del qual existeixen encara, un a la dreta sense nom, i un altre a l'esquerra anomenat carrer del Beat Simó de Rojas, els quals condueixen a les portes laterals del santuari. Quan l'extinció de les ordres religioses el 1835, l'església de la Santíssima Trinitat va ser declarada parroquial de Sant Jaume Apòstol i el convent va servir per a diversos usos, oficines del govern, caserna de la guàrdia civil, alcaldia constitucional, etc., fins que va desaparèixer el 1851 per transformar-se en els edificis particulars que avui existeixen. A l'altar major d'aquesta església es conserva una obra de molt mèrit en escultura: el grup de la Santíssima Trinitat, degut al famós escultor català Pujol. Al presbiteri hi ha dos quadres de vastes dimensions pintats per Tramulles el fill. En entrar en aquest carrer, a mà dreta i a pocs passos, es troba el passatge Madoz, el qual obre pas a la Plaça Reial. Comença aquest passatge en el lloc mateix on un dia va estar la porta principal del convent de Santa Madrona, de religiosos caputxins, i després la del Teatre Nou, segons anem a veure. A mitjans del segle xvi, poc més o menys, el pare Fr. Ángel o Fr. Arcàngel d'Alarcón, oriünd de la noble família d'aquest nom al regne de Lleó, va partir per exercir una comissió que al seu zel i talents va recomanar per a la cort de Venècia el rei d'Espanya. Va prendre a Itàlia, després d'haver complert la seva missió, el hà- 12 VÍCTOR BALAGUER hàbit de l'ordre de caputxins, impel·lit pel gran afecte que sentí envers la mateixa. Precisament aleshores, veient que els caputxins s'estenien per tot arreu, els consellers de Barcelona van escriure al general Fr. Jerónimo de Monte-Flores demanant-li que es propagués el nou orde a la capital del Principat. Rebuda la carta pel general, sembla que va reservar el prendre resolució en el cas per al primer capítol general, que havia de ser l'any 1570. En aquest capítol es va llegir la carta dels consellers, i va ser acordada la propagació de l'orde a Barcelona. Es va elegir com a comissari general amb aquest objecte el pare Ángel d'Alarcón, el qual, prenent cinc companys de la província de Nàpols, es va partir amb ells per a Catalunya amb ànim de fundar província caputxina en ella, que va ser, pot dir-se, la mare de totes les altres d'Espanya. Els consellers, en saber que havien arribat els religiosos, els van enviar un cavaller i el guardià del convent de Jesús, que era dels menors observants, perquè els allotgessin, mentre es tractava de l'assumpte. Els va portar, en efecte, el guardià al seu convent, i van ser tractats amb tota atenció i agasallament. «El P. Ángel que, diu la crònica, desitjava posar els fonaments d'aquesta província i propagació d'Espanya sobre pedra ferma, jutjant que aquesta havia de ser la Verge Santíssima, abans de donar a Barcelona principi al negoci al qual anava, se'n va anar amb els seus companys a Montserrat.» Acabada la seva piadosa peregrinació, van tornar a la ciutat, on els consellers ja havien decidit donar-los la capella o ermita de Santa Madrona, situada a la falda de Montjuïc, perquè poguessin establir el seu convent; però els pares menors de l'observança, en- ELS CARRERS DE BARCELONA 13 carregats de l'administració d'aquesta capella, es van negar a cedir-la. Llavors el bisbe de Barcelona, que ho era D. Joan Dimas de Loris, va acomodar interinament els religiosos en una església de Sant Gervasi, distant dues milles de la ciutat, i allí van residir fins que, cedint per fi els observants la capella de Santa Madrona, s'hi van passar. Mentrestant se'ls havien unit ja molts religiosos amb no pocs entre ells de l'observança. Diu la crònica de la qual prenem aquests apunts, que el lloc de Santa Madrona era tan insalubre, que tot just van començar a habitar-lo, van caure malalts tots els religiosos al mateix temps, menys el que es deia Fr. Rafael de Nàpols. Feia, doncs, diligències Fr. Ángel d'Alarcón a fi de trobar un altre lloc més conduent per al cas, quan un cavaller barceloní anomenat Joan Terrés els va oferir terreny per construir un convent al poble de Sarrià, juntament amb una capella dedicada a Santa Eulàlia, en el lloc del qual és fama que s'alçava antigament la casa de camp dels pares de la verge i màrtir catalana. Fr. Ángel va comunicar el cas amb els consellers, i de comú acord, deixant la primera capella de Santa Madrona, es van passar els religiosos a la de Santa Eulàlia per edificar-hi nova església i convent, on es mostrava la primera creu que aquesta religió va plantar a Espanya. Al mateix temps que aquest, van decidir fundar el convent de Mont Calvari extramurs, al costat del barri de Gràcia, en el lloc conegut encara avui dia amb el nom de Caputxins vells. En 1580 ja estava conclòs, i el bisbe de Barcelona D. Dimas de Loris el va beneir l'11 de desembre. 14 VÍCTOR BALAGUER En el seu claustre va acabar els seus dies el P. Ángel d'Alarcón el 2 de gener de 1598. Corria l'any 1625 quan es va reedificar la capella de Santa Madrona i se'n va encarregar el culte als caputxins; però destruït l'edifici per les desgràcies del setge que va patir Barcelona el 1651, es va tornar a construir de nou, traslladant-hi el 1661 el cos de Santa Madrona, que deu anys abans s'havia extret amb motiu dels esdeveniments. Un altre setge més destructor i horrorós, el que van posar les tropes de D. Felip V, va reduir a runa no només l'església de Santa Madrona, sinó també el convent de Mont Calvari. Llavors, per indemnitzar els caputxins de tals pèrdues, els va donar el rei un lloc a la Rambla, on de seguida es va començar a edificar. Es va posar la primera pedra el 15 d'agost de 1718, a la qual cerimònia van assistir el comandant general de l'exèrcit i Principat marquès de Castel-Rodrigo, els ministres de la Reial Audiència, els administradors de la ciutat i els religiosos. En aquesta pedra hi havia diverses inscripcions i els escuts del rei, de Barcelona, del príncep Pío o marquès de Castel-Rodrigo, i de l'orde de caputxins. Només transcriurem una d'elles per a instrucció dels nostres lectors. Deia així: «Any de Crist 1718, dia de l'Assumpció de Nostra Senyora 15 d'agost, sent Summe Pontífex Climent XI i rei de les Espanyes Felip V l'Invicte, va posar la primera pedra per al nou temple i convent de Caputxins de Barcelona, en augment del diví culte i ornament de la ciutat, l'il·lustre Sr. D. Pere Copons i de Copons, canonge i ardiaca de la santa església catedral de Barcelona, i vicari general d'aquesta diòcesi, per l'il·lm. Sr. D. Die- ELS CARRERS DE BARCELONA 15 go d'Astorga y Céspedes, sent mestre provincial el R. P. Fr. Antoni d'Orlis i primer guardià de dit convent i el seu erector el R. P. Fr. Pere d'Arbós. Va quedar el convent acabat el 1723, i el 5 de juny del mateix any el va beneir amb tot el cerimonial del ritu el rector de Nostra Senyora del Pi, sent la tarda del mateix dia, amb assistència del Cos municipal, traslladat el Santíssim Sagrament des d'aquesta parròquia en el viril que l'emperadriu esposa del gran Carles V havia regalat a la mateixa. El 4 de juliol immediat van ser portades també al nou convent en lluïda processó les relíquies o cos de Santa Madrona, que ja els religiosos, com hem vist, posseïen a la capella de Montjuïc i havien interinament estat dipositades a la catedral. La porta principal d'aquest convent sortia al passeig anomenat de la Rambla, i allí era on cada dia es feia pels frares una repartició de sopa als pobres. Durant el govern constitucional de 1820 a 1824 va ser completament demolit; però en aquest últim citat any es va decidir edificar-lo de nou al mateix terreny, encara que donant-li forma diferent. Va posar la seva primera pedra el 23 d'agost el marquès de Campo Sagrado, capità general de l'exèrcit i Principat, concorrent a la cerimònia el bisbe de la diòcesi i el seu capítol, l'Ajuntament i els generals de les tropes franceses que en aquell temps feien guarnició a Barcelona. Conclosa la seva obra, la va beneir el 16 d'agost de 1829 el vigari general del bisbat. La porta principal d'aquest segon convent ja no donava a la Rambla, com la del primer, sinó que sortia al carrer de Ferran VII, al lloc on avui s'obre el passatge Madoz. El van abandonar els caputxins a conseqüència dels 16 VÍCTOR BALAGUER esdeveniments del 25 de juliol de 1835, i des d'aleshores va tenir diferents usos. Va servir primer d'habitatge per a pobres emigrats dels pobles de la província, a conseqüència de la guerra civil; va ser després Escola gratuïta de nenes pobres; va passar després a ser redacció, oficines i impremta del periòdic progressista El Constitucional; es va enderrocar més tard per edificar el teatre del qual ens ocuparem, i finalment va quedar al seu torn enderrocat aquest teatre per construir la plaça amb pòrtics denominada Reial, de la qual es parlarà al seu degut temps. El Teatre Nou o dels Caputxins, com l'anomenava la gent, es va construir el 1843 per una empresa particular, amb la sola garantia de poder-lo posseir tres anys, passant després a ser propietat del govern. Era capaç per a 1.600 persones, amb un escenari de 64 peus de latitud per altres tants de longitud, una platea ampla i espaiosa en forma de ferradura prolongada, tres pisos de llotges amb amfiteatre el primer, i un pis de galliner. Va funcionar aquest teatre fins al 1848, en què es va enderrocar per fer lloc a la plaça que avui existeix, havent-se presentat en ell per primera vegada en l'escena barcelonina l'eminent actor tràgic D. Carlos Latorre. FERRAN (carrer de Sant). És a la Barceloneta i s'hi penetra pel carrer Nacional. Se li va donar aquest nom en memòria del monarca de Castella Sant Ferran. FIGUERETA (carrer de la). És un carreró que es dirigeix del carrer del Pi al de Perot lo lladre, i que sens dubte va prendre aquest nom ELS CARRERS DE BARCELONA 17 d'alguna figuera que hi hauria en algun hort veí o en alguna casa immediata. FILATERES (carrer de les). Comença a la Bòria i acaba a la plaça de l'Oli. Ha tingut aquest carrer diversos noms. Primer el d'en Catllari; després el de les voltes d'en Soles o Soler; més tard el d'en Pere Roquer, i per fi el que avui porta. Li va donar aquest últim la circumstància de viure-hi les dones que s'ocupen de fer, compondre i armar les xarxes per a caça i pesca. A aquestes dones se les anomena en català filateres, és a dir, xarxaires o constructores de xarxes. FIVALLER (carrer d'en). Obre pas del de Santa Clara al de Brocaters. Va prendre aquest nom per ser propietària de les seves cases la família d'aquest cognom. És família antiga a Catalunya i el seu cognom cèlebre i popular, sobretot després del fet heroic que va immortalitzar el 1415 un insigne baró d'aquesta casa. El 1284 es troba ja figurant com a conseller cinquè de Barcelona un Ramon Fivaller, de professió canviador, i des d'aleshores, repetidament i a cada pas, es topa amb individus d'aquesta família a la llista dels consellers barcelonins. Un altre Ramon Fivaller, o potser el mateix, torna a ser conseller cinquè el 1294 i el 1297; un Ramon Pere Fivaller ho és segon el 1303 i quart el 1310; un Jaume Fivaller ho és cinquè el 1359, quart el 1362 i segon el 1366; un Ramon Fivaller ho és quart el 1396, i per fi apareix ja com a conseller cinquè el 1406 el Joan Fivaller del qual ens ocuparem amb un cert deteniment. Joan Fiveller va ser conseller per primera vegada en el tom xxi 2 18 VÍCTOR BALAGUER any que acabem de citar, i va tornar després a ser-ho per segona vegada en l'any consular de 1411 a 1412. En aquesta època ja va tenir ocasió de distingir-se i de destacar per les seves altes qualitats i per les nobles dots del seu caràcter. Eren precisament aquelles molt crítiques circumstàncies per a Catalunya i per a la Corona d'Aragó. El dia 31 de maig de 1410 havia mort a Barcelona el rei D. Martí l'Humà, sense fills legítims. Aquell monarca, últim descendent de la línia varonil dels comtes de Barcelona, baixava al sepulcre deixant al seu darrere una sagnant estela de conflictes i calamitats per als seus regnes. Al voltant del seu llit de mort s'agitaven els pretendents a la corona, i va morir dient que fos donat el seu tron a qui de justícia pertanyés. Per duríssimes proves va haver de travessar aleshores el Principat, i es van donar alts exemples de patriotisme. Una junta nomenada per les Corts abans de dissoldre's, i composta del governador de Catalunya D. Guerau Alemany de Cervelló, dels consellers de Barcelona i de 12 individus més, va convocar tot el Principat perquè enviés els seus diputats a un Parlament general, començant així aquelles memorables discussions que dos anys més tard havien d'acabar al Parlament de Casp. Durant aquells dos anys d'interregne, i mentre miraven de posar-se d'acord els Parlaments de Catalunya, Aragó i València per donar en nom de la voluntat nacional la corona vacant al que tingués més dret, es van moure moltes intrigues, es van agitar moltes passions, van sobrevenir alguns disturbis, i la impaciència dels pretendents, o dels seus partidaris almenys, va estar a punt de produir grans conflictes al regne. Per fortuna, l'autoritat del Parlament va saber fer-se respectar i va poder mantenir a ratlla la im- ELS CARRERS DE BARCELONA paciència dels uns, la supèrbia dels altres, les passions de la majoria i la intranquil·litat de tots. Quin gran exemple el que llavors van donar els regnes de la Corona d'Aragó! Les armes van cedir a les toges, segons la cèlebre frase de l'orador romà, i es va presenciar llavors el sublim espectacle de veure com s'acallava el rumor de les conteses, la veu dels partits, el clamor de les masses, el crit de les passions i el xoc de les armes davant nou homes, elegits tres per cada Parlament de la corona; nou homes sortits d'entre les files del poble, que anaven a donar un tron en nom de la voluntat nacional. Abans del nomenament dels nou jutges de Casp, quan més abocat semblava el regne a disturbis, quan més ennuvolat i negre es presentava l'horitzó polític, van sortir elegits consellers de la ciutat de Barcelona Francesc Marquet, Guillem Pere Bussot, Joan Fiveller, Francesc de Corominas i Galceran de Gualbes. En moments crítics i en circumstàncies greus apareixien aquests cinc ciutadans a l'escena política. La situació era crítica, sobretot a Catalunya, ja que acabava d'envair el seu territori una força estrangera, al comandament d'Arnau de Santa Coloma, amb ànim d'apoderar-se de la baronia de Martorell. La casa de Foix tenia pretensions a aquesta baronia. A la mort de D. Joan I, anomenat l'Amador de la gentilesa, i en succeir-lo al tron el seu germà D. Martí, es va declarar pretendent el comte Mateu de Foix, com a marit de la infanta Dona Joana, filla gran del difunt monarca. En l'acte de demostrar les seves pretensions i de voler recolzar-les amb les armes, li va ser embargada la baronia de Martorell, que li pertanyia, i donada en custòdia a la ciutat de Barcelona, que va posar un castlà i guàrdies al castell de Castellví de Rosanes. Això succeïa l'any 1396. Més tard, regnant ja sense 20 VÍCTOR BALAGUER obstacle D. Martí l'Humà, es va concertar amb el comte de Foix, quedant per al primer, o sigui per a la corona, Martorell amb tota la seva baronia i el castell de Rosanes, i per a l'últim el vescomtat de Castellbó. Però, amb la mort de Martí l'Humà i amb motiu de l'interregne que va seguir, el comte de Foix va trobar ocasió propícia per recobrar la seva antiga baronia de Martorell, i va fer que entrés a Catalunya Arnau de Santa Coloma al capdavant d'algunes companyies de gent de guerra de França per aconseguir el seu objectiu. El de Santa Coloma va dur a terme complidament la idea del comte de Foix. Es va introduir al Principat amb la seva gent, va travessar el país arribant fins a Martorell, i va tornar a declarar aquesta baronia propietat del seu senyor el comte de Foix, apoderant-se a viva força del castell de Rosanes, immediat a la vila. Això va tenir lloc a mitjans de desembre de 1411, quan acabaven de ser elegits consellers de Barcelona els cinc més amunt citats. Va indignar-se naturalment la ciutat de Barcelona en saber que havia penetrat gent estrangera a Catalunya i que a les torres de Castellví de Rosanes tremolava el pendó de Foix. A l'acte els consellers van reunir el Consell de trenta, que era el que cuidava de les coses pertanyents a sometents i guerra, i es va decidir venjar l'ultratge inferit a la terra, armant gent per combatre dit castell, i cobrat que fos derrocar-lo fins a no deixar pedra sobre pedra. Es va acordar també que sortís la milícia ciutadana i la seva bandera, portant al capdavant el conseller cinquè Galceran de Gualbes, i aquest de companys i assessors al conseller tercer Joan Fivaller i altres prohoms per a Martorell, on es va convocar a noves gents de la terra, i es va apressar a fortificar dita vila per tenir notícia que tractaven d'entrar altres companyies d'estrangers, ELS CARRERS DE BARCELONA 21 les quals acudien en ajut dels del castell de Rosanes per ajudar-los a infestar tota la baronia de Martorell. En tot això va intervenir Joan Fivaller, donant proves reconegudes del seu caràcter inflexible i justicier, i diverses vegades, segons consta en els llibres de deliberacions i dietaris, va passar a Barcelona a conferenciar amb el Consell dels trenta o Trentena de guerra, per al millor èxit de l'empresa. Acabada la fortificació de Martorell, fets tots els preparatius i ja amb gent suficient, Galceran de Gualbes i Joan Fivaller van posar setge al castell de Rosanes, del qual es van apoderar per assalt el 30 de gener de 1412. Sotmès el castell, no es va dur a terme l'amenaça o la resolució presa pels trenta de no deixar pedra sobre pedra, ja que en la Rúbrica de Bruniquer hem trobat que la ciutat hi va posar un castlà i guàrdies, quedant-se amb la baronia, segons es desprèn d'un plet molt sorollós que hi va haver el 1499 entre la ciutat i Requesens de Soler sobre la recuperació que aquest, fundat sens dubte en drets anteriors als del comte de Foix, pretenia del castell de Castellví de Rosanes i baronia de Martorell amb les seves rendes, sent així que, diu Bruniquer, això pertanyia a la ciutat per les grans despeses que antigament havia fet per cobrar-lo de certs gascons que el tenien ocupat. Ja sabem com va acabar l'interregne de què s'acaba de parlar. Nou diputats del poble, reunits a Casp, van donar la corona a Ferran d'Antequera, i hi va haver per cert gran disgust a Catalunya, que era, en la seva generalitat, favorable al comte d'Urgell, D. Jaume, anomenat després el Desgraciat, a qui es reconeixia amb més dret i millors títols al tron. No obstant això, la voluntat nacional havia dictat el seu veredicte, i Catalunya va obeir. Només el comte d'Urgell es va atrevir a 22 VÍCTOR BALAGUER pronunciar-se, amb les armes a la mà, contra la sentència que el despullava de la corona dels seus avantpassats, i va ser desgraciada víctima dels seus briosos impulsos. Era encara magistrat municipal de Barcelona el nostre Joan Fivaller, quan els nou jutges de Casp van donar la seva sentència, i va haver de valer-se llavors de tota l'autoritat que li donaven la seva representació i el seu nom per impedir que esclatés el descontentament general i per fer que imperessin la veu del deure i el deure del patriotisme. Però si alguns van poder creure llavors que Joan Fivaller era massa addicte a Ferran d'Antequera i al castellanisme que amb ell penetrava a la Corona d'Aragó, ben aviat una ocasió propícia va posar de manifest que per al conseller barceloní no hi havia més amor, ni més culte, ni més llei que la pàtria i els sagrats drets de la república. Va ser això el 1415. Elegit de nou conseller en aquest any, Joan Fivaller figurava com a segon, sent el primer Marc Turell, el tercer Arnau Destorrent i quart i cinquè Galceran Carbó i Joan Bussot. Don Ferran d'Antequera acabava d'arribar a Barcelona, on no era certament molt estimat, quan va succeir el succés que en tan alt lloc havia de posar Fivaller. Ja en altres obres hem referit aquest succés, i per això prendrem avui prestada la relació a un altre autor, el Sr. Pí, que ho explica amb notable exactitud: »L'any 1415 va passar un dia al mercat de Barcelona el reboster del rei D. Ferran I a fer la corresponent provisió de carn per a S. M.; i com que en l'acte de pagar-la es resistís a satisfer el vectigal o tribut que la ciutat havia imposat sobre el seu consum, es va moure un fort aldarull entre el comprador i el carnisser, qui va ser obligat per un alguatzir a entregar la carn sense rebre la contribució prefixada, ELS CARRERS DE BARCELONA 23 de la qual les lleis del país no exceptuaven el mateix monarca. S'irrità el poble en veure conculcats d'aquesta manera els seus drets, i acudí queixós al govern municipal, el seu constant defensor, demanant la satisfacció del greuge. Reunit el savi Consell dels cent jurats, posà a madura deliberació aquell espinós negoci, en què la dignitat reial pugnava amb la sobirania popular, i resolgué que el conseller primer, acompanyat de 12 prohoms de tots els estaments, es presentés al rei i li donés notícia de la falta que al mercat havien comès els seus criats, amb trencament de les prerrogatives de la ciutat i descrèdit de la rectitud reial. Exercia aleshores el càrrec de conseller en cap Marc Turell; i ara temés, no sense fundat motiu, l'enuig del sobirà, ara se sentís efectivament mancat de salut, és cert que s'excusà de la comissió que el Consell municipal confià al seu zel, al·legant que es trobava malalt. Entrava, doncs, en defecte seu a substituir-lo el conseller segon, anomenat Joan Fivaller, tan hàbil polític com zelós defensor dels furs de la seva pàtria, qui, encara que no desconegué els perills de què estava envoltada la seva missió important, no volgué per això declinar de la greu obligació que els seus conciutadans li imposaven. Prometé, per consegüent, parlar al rei en nom de Barcelona. Consternada devia estar aleshores la ciutat, i ben temible seria l'acompliment d'aquell encàrrec, quan els dietaris de l'època refereixen que el poble es posà sobre les armes, es tancaren les portes de totes les cases, i Fivaller manà tancar també les de la seva, féu testament, i rebé els sagraments, després de la qual cosa s'acomiadà de la seva esposa i filles, que estaven negades en amarguíssim plor. Sortí el conseller al carrer amb gramalla i gorra negres en senyal de dol, precedit d'un verguer amb la maça coberta d'un drap 24 VÍCTOR BALAGUER negre, acompanyat de 12 escuders i seguit d'un patge que li portava la cua, tots els quals anaven vestits amb vestit negre com el del seu amo. Caminant per carrers atestats d'una immensa gentada, va arribar el magistrat al palau, no sense rebre en el trànsit evidents senyals de l'afecte del poble, i fermes promeses de venjar-lo si tal vegada li esdevenia algun dany en aquell tràngol. En una de les primeres sales del palau el magistrat va deixar, segons costum, la seva comitiva, i avançant-se ell a les peces interiors, en arribar a l'habitació del monarca va trucar a la porta. El porter, entreobrint-la, li va preguntar potser amb certa malícia: «Sou Joan Fivaller?» a la qual cosa aquest va contestar amb noble dignitat: «Soc un conseller de la ciutat de Barcelona.» El porter va insistir: «Sou Joan Fivaller?» i aquest va repetir: «Soc un conseller de la ciutat de Barcelona.» «Responeu al que us pregunto, va afegir el porter, perquè m'ha manat S. A. que no permetés l'entrada sinó a Fivaller.» «Deixeu-me entrar o no, va replicar aquest: a la vostra mà està; conseller soc, i venint aquí en nom de tots, res aprofita que pregunteu el meu.» El porter va donar part del que passava a D. Ferran, qui va exclamar: «Deixa'l entrar, que ja amb la seva pertinàcia diu que és Fivaller, i per les seves paraules pots col·legir com de malament s'ha de portar amb mi.» Va arribar el conseller a la presència del rei, i es va inclinar humilment a besar-li la mà. Llavors el monarca va deixar anar el seu enuig reprimit, dient-li en resum: Que li causava meravella tanta submissió, sent així que ell i els seus col·legues volien tractar-lo no com a rei, sinó com un mer súbdit, forçant-lo a satisfer el tribut; que estranyava en gran manera poguessin obligar-lo a tal servitud; que com no s'avergonyien d'intentar reduir-lo a ser el seu tributari, subjectant al seu ofici l'imperi i jurisdicció sobirana; que era cosa ELS CARRERS DE BARCELONA 25 monstruosa que el rei pagués tribut als seus vassalls; que no sol·licitava franquesa pel que fa als diners, encara que amb raó pogués demanar-la, sinó que volia que es tingués més respecte a l'alta dignitat del tron; que la contesa no versava precisament sobre interessos, ja que, altrament, ofensa seria per al govern de la ciutat declarar-se per tan exigu motiu enemic del monarca, i que, fins i tot si fos cert que hagués de sotmetre's al pagament del vectigal, ells havien d'exceptuar-lo de la llei, en gràcia dels beneficis que el seu govern havia produït al país. Amb atenta oïda va estar escoltant Joan Fivaller totes aquestes raons, en les quals el rei va esplaiar llargament el seu disgust; i manifestant després el degut acatament a l'augusta persona, va contestar al seu discurs poc més o menys amb les reflexions següents: Que S. A. no hauria oblidat que, a imitació dels seus predecessors, havia promès amb solemne jurament conservar els privilegis de Barcelona i no consentir que cap d'ells fos trepitjat; que els impostos i altres drets semblants pertanyien a la república i no al sobirà, i que amb aquesta condició l'havien aclamat rei, i ell els havia admès com a vassalls; que ells sabrien en totes ocasions sacrificar la seva vida pels furs de la ciutat; que morir per ella seria el seu millor ornament i renom; que els seus compatricis no els celebrarien menys que els atenesos i romans als qui sucumbien pel bé de la república; que assolirien el premi que Déu concedeix als màrtirs, perquè martiri hi havia certament en morir per la causa de la veritat i la justícia i per la felicitat de la pàtria, i, finalment, que l'amonestava a no faltar a la consideració de què Barcelona era mereixedora, ja que els seus actes incorrerien en una reprovació universal. Un cop Fivaller va haver donat fi a les seves paraules, va entrar per ordre de D. Ferran en un aposent contí- 25 VÍCTOR BALAGUER guo, on va estendre instintivament la vista al voltant com buscant el dogal, l'instrument o la persona que havia de donar-li la mort. Mentrestant el rei va cridar a consulta D. Guerau de Cervelló, D. Guillem Ramon de Montcada, D. Bernat de Cabrera i altres cavallers principals i molt prudents; i tots li van aconsellar que per a la tranquil·litat pública, i fins i tot per al major decor de la corona, convenia que es dignés accedir a la demanda de la ciutat, la qual no naixia d'animositat contra ell, ni de l'indigne intent de rebaixar la seva justa preponderància, sinó del zel exemplar amb què mirava per la conservació dels seus privilegis, gràcies i immunitats. Convençut el monarca, o potser cedint només a la força de les circumstàncies, va manar tornar a la seva presència el conseller, i el va acomiadar expressant que per a ell quedava aquella vegada la victòria, encara que el dissuadia d'esperar que li portés gran profit. Va sortir Joan Fivaller del palau reial acompanyat de Cervelló i Montcada, els quals es van encarregar de satisfer l'impost; i mentre travessava per entre la prodigiosa munió que de totes parts acudia per veure'l, rebia les mostres més significatives de l'apreci dels seus conciutadans, que a impulsos del seu viu entusiasme el seguien clamant: «Visca el conseller Joan Fivaller, defensor dels drets de la pàtria!» El desenllaç definitiu d'aquest assumpte va ser molt divers del que a primera vista pogués imaginar-se, ja que havent partit per a Castella el rei D. Ferran I, va emmalaltir de la pesta a Igualada, a la qual notícia Fivaller va volar a aquella vila en representació de Barcelona, segons era costum en semblants casos, acompanyat de metges i cirurgians, i portant amb si gran i selecta còpia de medicaments per a l'alleujament del monarca. No era ja llavors el recte conseller que es presentava al sobirà a demanda del compliment dels furs ELS CARRERS DE BARCELONA 27 barcelonins, sinó l'humil criat que s'acostava al llit reial per minorar amb la seva sol·licitud les dolències que afligien l'augusta persona. Tan inflexible com va saber mostrar-se en el primer cas, perquè així ho exigien els drets dels seus conciutadans, va aparèixer humil i dòcil en el segon, en què, prescindint de les consideracions polítiques, havia de donar oïdes solament a la santa veu de la humanitat que sortia del més profund del seu pit. La grandesa vessava en el de Fivaller; i va ser tanta la diligència amb què va procurar, encara que sense fruit, el restabliment de D. Ferran; tants els serveis de tot gènere que aquest va rebre del recte magistrat, que el va nomenar el seu executor testamentari, encarregant sol·lícitament al seu primogènit D. Alfons que el tingués sempre en molta estima. L'infeliç monarca va exhalar el seu últim sospir en braços d'aquell coratjós conseller, de qui potser pocs dies abans no esperava sinó greuges i humiliació.») Tal va ser l'acte de Fivaller, del qual diu un antic dietari: «Aquest Joan Fivaller fon lo mes fort y lo mes venturos orne, y fon lo qui Jen pagar lo dret de la carn al Senyor Rey D. Femando, que nol volia pagar, per lo que tingué moltas questions ab dit Senyor Rey. E dempres fou per ell molt honrat y fou gran senyor en lo Regne de Napols.n Ignorem què se'n va fer, després, de Fivaller; però és segur de totes maneres que la munificència reial el va cobrir de favors, i que ell o un dels seus fills potser va passar amb el nou monarca D. Alfons a la conquesta de Nàpols, on en premi dels seus serveis va rebre títols i honors. Avui a les portes de les nostres Cases consistorials s'alça l'estàtua de Joan Fivaller. És un tribut degut a la seva memòria i també a la d'aquells ínclits consellers que van saber sempre, en totes ocasions, 28 VÍCTOR BALAGUER mantenir incòlume el dret i l'autoritat del poble davant els poders arbitraris. FLASSADERS (carrer dels). És a dir, carrer dels flassaders, per habitar-hi des de temps immemorial els que es dediquen a la venda de mantes, flassades i altres robes de llana, anomenats flassaders en idioma català. Tenien gremi aquests industrials des de 1331, a la qual època sembla que es remunten les seves primeres ordenances. Es deia antigament aquest carrer d'en Bonanat Sabater per tenir-hi cases la família dels Sabater, una de les més antigues i no de les menys cèlebres a Catalunya. Anava annex a aquesta família el marquesat de Capmany. Va del carrer d'Assaonadors a la plaça del Born, i hi ha la Casa de la moneda, de la qual es parla en fer-ho del carrer de la Seca. FLOR (carrer de la). S'obre al carrer de la Canuda i no té sortida. Hi ha una altra titulada de la Flor del lliri, que, començant al dels Corders, va a desembocar a la plaça d'Isabel II, vulgarment anomenada de Santa Caterina. FLORIDABLANCA (carrer de). És un dels de l'eixample. Parteix del carrer de la Ronda en direcció a Montjuïc, travessat pels de Muntaner, Casanovas, Villarroel, Urgell, Borrell, Viladomat, Calàbria, Rocafort, Entença, Vilamarí i Llança. Queixant-se el Sr. Pí i Arimón en el seu Diccionari de carrers i places de Barcelona, que només té el defecte ELS CARRERS DE BARCELONA 20, de ser molt concret, ja que, si no fos així, hagués fet inútil la present obra, de certs noms estrafolaris i ridículs posats a alguns carrers, exclama: «Noms de preclares famílies, de fets i institucions cèlebres conserva la història de Barcelona, que prou mereixen els honors que se'ls dediqui un carrer per a eterna memòria i exemple de les generacions presents i futures. Fer-ho així vindria a ser un mitjà senzill i indirecte de popularitzar els coneixements històrics, i de despertar en cert mode l'afició d'alguns a aquells estudis. Consignem aquí aquesta idea, referint-nos en general a tots els carrers que de nou s'obrin d'ara endavant.» Tenint en compte aquest consell, i compartint les mateixes idees, quan es va tractar de batejar els carrers de la nova Barcelona, l'autor d'aquesta obra va enviar a l'Ajuntament una llarga llista de noms, relatius tots a fets històrics del Principat, i va tenir la sort que la gran majoria d'ells fossin acceptats per donar nom als nous carrers, excepte alguns pocs que per raons especials, dignes de tota consideració i respecte, van ser substituïts pel Cos municipal amb els de Floridablanca, Sepúlveda, Enna, Campo Sagrado, Pelayo, Vergara, Ronda, Trafalgar i altres. Estan perfectament aplicats aquests noms, substituïts als que per a aquests carrers havia donat l'autor; però atès que l'ocasió ho porta, bé serà prevenir futures crítiques dient que quan l'autor d'aquestes línies es va encarregar de posar noms a tots els carrers de l'eixample, va concebre el pla que tots fossin acomodats a fets, glòries i institucions pertanyents a la història de Catalunya, a fi de formar un conjunt general, històric i harmònic. Va ser exposat el pla a un dels senyors regidors que formaven la comissió de l'Ajuntament encarregada de donar dictamen, 30 VÍCTOR BALAGUER i va merèixer per complet l'aprovació d'aquell il·lustrat individu del Cos municipal. No va ser culpa seva, ni molt menys de l'autor d'aquestes línies, si el pla va deixar de realitzar-se complet a causa de no haver estat aprovats tots els noms. De totes maneres, si bé ara necessàriament ha degut quedar incompleta la idea que es proposava l'autor d'aquesta obra, ja que del conjunt de tots els noms n'hagués aquella ressaltat clara i evident, tanmateix, el pla concebut pot conèixer-se bastant pels noms que han estat respectats als carrers de l'eixample; noms que ens permetrem reunir aquí en algunes agrupacions perquè el lector pugui fer-se càrrec en part del pensament que va presidir la seva elecció. Així, per exemple, l'antiga Corona d'Aragó, el seu poder i la seva importància, estan representats pels noms dels carrers que porten els d'aquells estats i nacions que la formaven, unes per llaç federal, altres per annexió o per conquesta: Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Rosselló, Provença, Sicília, Nàpols, Calàbria, Còrsega i Sardenya. Els orígens de la pàtria catalana estan recordats pel carrer que porta el nom dels comtes d'Urgell; i el que porta el de Villena recorda, alhora que a un literat il·lustre, a l'últim descendent de la família que es va asseure al tron de la Corona d'Aragó. Porten a la memòria les glòries populars i cíviques de la nacionalitat catalana i les seves lliures institucions les que tenen els noms de Corts, Parlament, Diputació, Consell de Cent. Recorden els seus cèlebres magistrats i els seus grans homes polítics les que guarden els noms de Pau Claris, el diputat eclesiàstic; Tamarit, el diputat militar; Casanova, l'últim ELS CARRERS DE BARCELONA 31 conseller; Fontanella, el gran jurisconsult. Commemoren les seves glòries literàries i científiques les que ostenten els noms d'Ausiàs March, el poeta valencià; Ramon Llull, el poeta mallorquí; Aribau, el modern poeta català; Muntaner i Pujades, els cronistes; Vilanova, el gran filòsof antic; Balmes, el gran filòsof modern; Alí Bey, el viatger il·lustre; Viladomat, l'eminent pintor. Consignen les seves glòries militars les que recorden els noms de Borrell, el comte que va consolidar la seva independència; de Pallars, el valent capità que tant va lluitar per les llibertats pàtries; de Roger de Flor, Entença i Rocafort, cabdills famosos de la cèlebre expedició a Orient; Villarroel, l'heroic defensor de Barcelona el 1714; i per fi, desperten el record de les seves glòries marítimes les que porten inscrits els noms dels cèlebres almiralls Roger de Llúria, Conrad de Llança i Bernat de Vilamarí. Pel que fa a les glòries de la Catalunya moderna, recordades estan pels noms del Bruch, teatre de la humiliació de les àguiles franceses; Girona i Tarragona, les ciutats que aquí van saber millor i més heroicament resistir als estrangers invasors; Manso, el més famós cabdill de la guerra de la Independència, i Guad-Ras o Vad-Ras, la darrera batalla d'Àfrica, on tan immarcescible glòria van adquirir els voluntaris catalans. Només resta ara dir que hi ha altres tres carrers, amb els noms dels quals s'ha retut el degut tribut al Comerç, a la Marina i a la Indústria de Barcelona; tres branques importants de les quals sempre, des d'èpoques remotes, s'han mostrat orgullosos els catalans, deguent-los altes i memorables glòries, no menys honorables per cert que les assolides als camps de batalla. Si s'haguessin inclòs els deu o dotze noms més que 32 VÍCTOR BALAGUER van haver de suprimir-se per causes que no són d'aquest lloc, el lector hagués pogut jutjar de com el pla que ens havíem proposat era complet, i de com s'havia procurat no oblidar cap representació gloriosa per deixar ben dibuixada la fesomia històricopolítica de Catalunya. FONDET (carrer d'en). És un carrer sense sortida que hi ha al del Consolat. A jutjar pel den, és a dir, d'En que acompanya el seu nom, sembla aquest cognom de família; però pot interpretar-se per fondalada o clot petit, que és el que significa fondet. FONOLLAR (carrer d'en). Es dirigeix del carrer de la Claveguera al dels Carders. És cognom de coneguda família catalana: el dels comtes de Fonollar. Ha existit fins a aquests últims anys, en una casa d'aquest carrer, una capelleta exterior dedicada a Sant Sever, amb motiu, segons tradició, d'haver treballat aquell sant en la seva joventut en dita casa com a teixidor de lli. FONTANELLA (carrer de). Una altra de les de l'eixample. Desemboca a la plaça de Catalunya. Han existit dos Fontanella, cèlebres els dos en la nostra història política i literària, i per memòria d'ambdós fou posat el seu nom a aquest carrer. Joan Pere Fontanella era al segle XVII ciutadà de Barcelona i jurisconsult famós. Va escriure diverses obres sobre dret i va adquirir gran i merescuda fama, ELS CARRERS DE BARCELONA 33 sent consultat diverses vegades pels consellers i enviat per ells a Madrid en compliment d'una àrdua i delicada comissió que va complir plenament. Però la vida política d'aquest il·lustre ciutadà no va començar fins al 1640. Havia estat aquest any, com ja sabem, el de la revolució del dia del Corpus, el de la mort del virrei comte de Santa Coloma i el de la revolta dels catalans en favor de les seves llibertats. S'acostava el marquès dels Vélez al capdavant d'un poderós exèrcit contra Barcelona, quan el 30 de novembre de 1640, dia de Sant Andreu, que era el de l'elecció dels consellers, va ser elegit conseller en cap Joan Pere Fontanella, «ciutadà honrat de Barcelona, conegut al món per la seva erudició i per les seves obres aclamades dels més insignes lletrats d'Europa», segons diu el seu contemporani Gaspar Sala 1. Apurades eren les circumstàncies; però amb empenta i decisió es va posar el savi jurisconsult al capdavant del govern polític de la ciutat, i d'acord amb el diputat i president de la Diputació catalana, Pau Claris, va imprimir direcció a les coses públiques, va organitzar la resistència de la ciutat, va encauçar la revolució que havia esclatat, i va saber dominar amb ànim serè i elevat patriotisme les crisis polítiques que se succeïen. Les tropes castellanes de Felip IV, comandades pel marquès de los Vélez, es van posar a la vista de Barcelona, i aleshores aquesta ciutat es va afanyar a reunir la Junta de Braços. En una sessió memorable, presidida per Pau Claris, i en la qual va intervenir molt principalment el conseller en cap, es va prendre l'heroica resolució de declarar trencat el pacte que lligava Felip IV amb el po- 1 Epítom dels principis i progressos de les guerres de Catalunya, cap. XI. TOM XXI 3 34 VÍCTOR BALAGUER ble català, i declarant-se vacant el tron de comte de Barcelona, es va aclamar per rei Lluís XIII de França. Molt va contribuir a aquesta decisió, amb el seu poderós talent i la seva lògica, el conseller Fontanella. Feta l'aclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona, es va donar part en el govern de les armes i en les direccions de les mateixes als francesos, nomenant-se una junta superior suprema, composta de tres persones: el diputat militar D. Francesc de Tamarit, el conseller en cap de Barcelona Joan Pere Fontanella, i el general francès M. Plessis Besanzon. Aquesta junta va acabar d'organitzar la resistència de Barcelona, davant els murs de la qual es va estavellar l'arrogància enemiga, patint el marquès dels Vélez un gran descalabre en la batalla de Montjuïc succeïda el 26 de gener de 1641. Cèlebre jornada va ser aquesta; i tan completament van triomfar en ella els catalans, que, desorganitzades i trencades les hosts del marquès dels Vélez, van haver d'emprendre una vergonyosa retirada i abandonar el setge de la ciutat, a temps precisament que pels carrers d'aquesta eren jubilosament passejades 13 banderes castellanes, les quals es portaven al palau de la Diputació per ser penjades als seus balcons en posició invertida, com a humiliació de les armes enemigues. Aquella mateixa tarda, dues o tres hores després de la victòria, Joan Pere Fontanella i els consellers de la ciutat rebien en solemne audiència un ambaixador del nou rei de Portugal, D. Ignasi Mascarenhas, que havia arribat per mar a Barcelona aquell matí, pocs moments abans de començar el sagnant combat que amb tanta glòria havia d'acabar per la causa catalana. Al discurs que va fer l'ambaixador portuguès quan va entregar les seves credencials al conseller en cap, va contestar Fontanella amb un altre en llatí, molt elegant i hàbilment polític. ELS CARRERS DE BARCELONA 35 Triomfant per ara la causa de les llibertats catalanes, Joan Pere Fontanella va continuar prestant-li immensos serveis com a conseller en cap fins al 30 de novembre de 1641, en què el va succeir en el seu càrrec el ciutadà Galceran Nebot. I van ser tant més importants aquests serveis, en tant que, amb la mort de Pau Claris, ànima d'aquella revolució, aquesta es va trobar sense el primer dels seus més eficaços agents, el primer dels seus més profunds inspiradors i el primer dels seus més importants elements. Per complet es va lliurar llavors Fontanella a la causa de la pàtria, seguint les petjades de Claris, i tractant d'encaminar la revolució triomfant per la senda que amb el seu impuls havia obert l'il·lustre difunt. En deixar de ser conseller, en despullar-se de la porpra barcelonina, va ser nomenat regent de l'Audiència; però això només va servir perquè amb més zel i més afany continués la seva obra. Tot el que en ell hi havia d'activitat, de força intel·ligent, de popularitat i de vida, tot ho va consagrar a la defensa de les llibertats pàtries i de la revolució que la caracteritzava. Poques vegades ha tingut una causa més lleial defensor ni més calorós adalil. Això li va valer l'odi dels castellans, els historiadors dels quals el calumnien, contribuint amb les seves doloses apreciacions a fer que els nostres mateixos hagin estat modernament una mica injustos amb aquell varó eminent. En les poques dades que d'ell dona Torres Amat al seu Diccionari d'escriptors catalans, diu que «va ser molt estimat de tots i tenia gran fama de savi»; però afegeix que «es va acalorar molt enmig dels disturbis polítics que agitaven llavors Catalunya.» Torres Amat es limita a dir això, amb la qual cosa sembla que es fa un càrrec a Fontanella pel seu patriotisme; però el P. Caresmar, en el molt poc que d'ell diu, és encara més injust. Consigna que no hi va haver ningú en el seu 36 VÍCTOR BALAGUER temps que li excedís en saviesa; però afegeix que «se li va atribuir molta part de la resistència i obstinació dels catalans en les revoltes d'aquells temps, caient després per això en major abatiment i menyspreu.» Això últim no és exacte. En abatiment i menyspreu dels castellans podia caure si de cas Fontanella; però no dels catalans, que constantment van veure i admirar en ell un varó de talent superior i d'ànim elevat. Les circumstàncies polítiques van seguir el seu curs, i emparada per França, el monarca de la qual va acceptar el tron comtal de Barcelona, Catalunya va començar, després de la batalla de Montjuïc, aquella desastrosa guerra seva amb Castella, vulgarment coneguda com la guerra dels Segadors. El 1644 el mateix Felip IV va sortir de Madrid per posar-se al capdavant de l'exèrcit que havia enviat per sotmetre Catalunya i estava aleshores assetjant Lleida. Abans d'arribar el rei al camp que tenia el seu exèrcit sobre dita ciutat, va manar expedir un edicte, datat el 5 d'abril de 1644 a Saragossa, pel qual prometia als catalans oblidar el passat, mantenir-los en les seves hisendes, privilegis, usatges, furs, pragmàtiques, capítols de cort, lleis i constitucions, i oferia a tots el perdó general, exceptuant Don Josep Margarit, el Dr. Fontanella, D. Josep Rocabruna i D. Francesc Vergós. Tal era l'odi que a Fontanella tenia Castella, i de tal manera mirava en ell el pensament i el cap d'aquella revolució liberal, que, com es veu, va ser el segon dels únics quatre catalans als quals no es volia concedir perdó. Mentre durava la guerra, amb triomfs i revessos per ambdues parts, a instàncies de les potències europees interessades en la pau d'Espanya es van obrir a Münster conferències i negociacions per entaular dita pau; i com que, per informar el plenipotenciari de França ELS CARRERS DE BARCELONA 37 sobre els drets, usos i lleis de Catalunya, es va demanar a aquest país un home docte i entès, la Diputació va elegir el Dr. Joan Pere Fontanella, regent que era llavors de l'Audiència de Barcelona. Això va ser a finals de 1644. Va partir immediatament Fontanella per a Münster. Ignorem el que allà va fer i quina classe de serveis va poder prestar al país, que devien ser importants, en aquelles conferències. Només hem pogut esbrinar que, continuant aquestes encara el 1646, havent sol·licitat Fontanella regressar a Catalunya amb gran afany, i havent demanat la reina regent de França que fos enviat un altre en el seu lloc, la Diputació catalana va elegir per a aquest càrrec el Dr. D. Francesc Martí i Viladamor, jurisconsult i lletrat distingit, autor de diverses importants obres escrites i publicades en defensa de les llibertats pàtries, i un altre dels entusiastes adalils de la causa que sostenia Catalunya. Prosseguia encara la guerra el 1650, i ferma i constant es mantenia Catalunya en el que van donar en anomenar la seva rebel·lió les cortesanes plomes de venuts escriptors. França, sota el protectorat de la qual s'havia posat aquesta nació, es portava malament amb ella. Ni l'auxiliava com devia, ni li enviava els auxilis que eren necessaris, ni el seu suport era tan desinteressat com devia ser, ni els francesos que aquí venien amb comandament complien conforme al que expressament s'havia pactat i estipulat en l'època en què eren diputat president Pau Claris i conseller en cap Joan Pere Fontanella. En vista d'aquest trencament de pactes, d'aquesta falta d'auxilis i de les circumstàncies afligides que s'estaven travessant, els dos consistoris, el de la Diputació i el de la ciutat, van enviar d'ambaixador a França el regent Fontanella el novembre de 1650. Poc va poder aconseguir l'ambaixador català, segons 38 VÍCTOR BALAGUER sembla, i no sabem si va arribar a regressar a aquest país, complerta la seva missió, ja que als pocs mesos de la seva partida Barcelona quedava assetjada per les armes castellanes, començant un altre d'aquells diversos, prolongats i heroics setges que en diverses èpoques ha hagut de sostenir aquesta ciutat il·lustre. Barcelona va prolongar la seva defensa fins a octubre de 1652, entregant-se per fi a Don Joan d'Àustria, general de les tropes castellanes, per honrosa capitulació, en la qual es consignava deixar intactes les constitucions i llibertats del país. Ja res més hem pogut esbrinar relativament al regent Fontanella; i serveixin aquestes poques dades per a un altre autor que, amb més fortuna, pugui esbossar la seva biografia. Només sabem que va tenir dos fills. El primer, Josep Fontanella, va prendre també gran part en els moviments de Catalunya, mereixent pels seus serveis que el monarca francès li donés un títol de vescomte el 1649. Va estar a Barcelona durant el seu setge fins als últims moments, i després va emigrar a França, on aquell rei el va nomenar el 1660 president del Consell de Perpinyà. El segon, Francesc Fontanella, va abraçar amb decisió la causa del seu pare i germà, i segons el que s'ha pogut deduir dels seus poemes, el 1652 es va trobar al setge de Barcelona, i després, com a partidari dels disturbis que en aquella època van agitar la nostra Catalunya, va haver d'emigrar a França, on va residir alguns anys. Torres Amat diu que va morir frare llec en el convent de Santa Caterina de Barcelona. També diu que existeix un volum de poemes manuscrits d'aquest autor a la Biblioteca episcopal. Que el volum existia en temps de Torres Amat no hi ha el menor dubte; però no hem sabut trobar-lo, malgrat haver-lo buscat amb afany en aquella Biblioteca. Era Fontanella poeta d'imaginació i de sen- ELS CARRERS DE BARCELONA 39 timent, i seva és la famosa tragicomèdia pastoral d'Amor, fermesa i porfia, que erròniament atribueix Amat a un Josep Fontaner i Martell. També va escriure una obreta a la memòria de l'eminent patrici Pau Claris. FORM ATGERIA (carrer de la). Que equival a dir carrer de la Formatgera, sens dubte perquè abans hi hauria alguna casa o establiment on es farien formatges. És un carreró sense sortida a l'Esparteria. FORN DE LA FONDA (carrer del). Un altre carreró sense sortida al carrer de Tarros, a l'extrem del qual hi havia un forn que pertanyia a certa fonda de renom. D'aquí va provenir el seu nom. Abans hi havia molts carrers a la nostra ciutat que prenien nom d'algun forn (forn), com els del forn cremat, del forn d'en Dufort, del forn dels Arcs, del forn dels cotoners, del forn d'en Viladecols, etc. Gairebé tots han desaparegut ja o han canviat de nom. FOSSAR DE LES MORERES (carrer del). Es titula així el semicercle que forma el carrer que envolta l'illa de cases sota el pont que del Palau reial conduïa a la tribuna de l'església de Santa Maria. Es diu aquest lloc fossar, és a dir, cementiri, perquè abans de donar-se l'ordre d'establir cementiris generals, solia tenir cada parròquia un adjunt a la mateixa, i en aquest lloc es trobava el de Santa Maria. 40 VÍCTOR BALAGUER FRANCESC D'ASSÍS (carrer de Sant). Obre pas de la Bòria a la plaça de l'Oli. Antigament hi havia en aquest lloc un carrer o plaça anomenada de Marimon, per ser aquesta família propietària de cases en ella; però el 1762 es va concedir llicència a Pau Font i altres per tancar-la, quedant només obert el carrer al qual es va donar el nom de Sant Francesc d'Assís en memòria de la vinguda d'aquell sant a Barcelona. FRANCESC DE PAULA (carrer de Sant). Existeixen dos amb aquest nom: un que des del carrer més Alt de Sant Pere va a acabar a la plaça de Junqueres, i un altre a la Barceloneta, que arrenca del de Sant Carles per acabar a la platja. Es va anomenar la primera antigament d'en Melicol i després d'en Rosset. FRENERIA (carrer de la). Té la seva entrada a la Llibreteria i la seva sortida a la dels Comtes de Barcelona. Ocupaven aquest carrer, i d'això provingué el seu nom, els freners o fabricants de frens i altres peces de guarnició, l'ofici dels quals hagué de ser dels primers que s'ordenaren en forma gremial, ja que així es dedueix del catàleg dels artífexs que el 1257 compongueren l'ordre de menestrals en el primer Consell municipal. Vivien també en aquest carrer, o si més no molt a les seves immediacions, els guadamacilers, l'ofici dels quals era el que comprenia l'art de daurar i estampar els cuirs, dels quals la moda dels segles passats treia un gran servei per cobrir les parets de les estrades i ELS CARRERS DE BARCELONA 41 per a cortines, coixins i altres usos. Els guadamacilers estaven ja constituïts en gremi el 1316. Durant un llarg període va ser indústria famosa la dels guadamacils, sent tan estimats aquests al nostre país i tant a l'estranger, que el rei Joan II va enviar al de França un regal que, entre altres objectes, contenia alguns cuirs de guadamecís o guadamacils. Segons es veu pel preàmbul dels nous estatuts que es van donar a aquest gremi el 1539, aquesta indústria tenia llavors gran increment per estar en la seva major força el gust dels guadamacils per a adorn dels temples i de les cases particulars. Un autor de finals del segle XVII explica el guadamacil en aquests termes: «Es fan de pells i cuirs de carners i ovelles. Són vestits de plata i or, que és el betum amb què els fan, i estesos i penjats adornen molt i embelleixen una peça o sala, i són de poca costa, encara que ja pels rics domassos que s'usen han caigut; però va ser molt bona invenció en el seu temps per la varietat de labor i matisos amb què delectaven la vista.» FREIXURES (carrer de les). Parteix de la Baixa de Sant Pere i conclou a la plaça d'Isabel II. Se li va donar abusivament el ridícul nom que porta, per haver-s'hi venut durant molts anys els pulmons o lleus, que a això equival el català freixures, de les bèsties que es mataven per a l'abastament de la ciutat. Primitivament es va denominar de la torre d'en Ripoll; després va prendre el nom d'en Rovira, i després el d'en Queralt. 42 VÍCTOR BALAGUER FRUTA (carrer de la). De la Fruta en castellà. Travessa del de Sant Honorat al de Sant Domènec. No hi trobem res a dir. FONT DE SANT MIQUEL (carrer de la). Partint del de la Ciutat enllaça, amb la baixada de Sant Miquel, i va prendre el seu nom de la font que hi ha. FUSTERIA (carrer de la). És la que va del carrer Ample a la plaça de Sant Sebastià o dels Encants, Es diu que en la seva primera època es va anomenar del Sarrahí o dels Sarrahins (del sarraí o dels sarraïns). Pujades, a la seva Crònica de Catalunya, ens explica l'origen d'aquest nom, dient-nos que quan Lluís el Pietós va recobrar Barcelona arrencant-la al poder dels moros, va donar permís a un cabdill sarraí perquè amb diversos dels seus s'aposentés als arrabals de la ciutat, mentre es comprometessin a no fer armes contra els cristians. Assentint a això els sarraïns, es van quedar a habitar aquest país, fixant-se en un barri que estava extramurs, al costat de la platja, i que per aquesta raó va ser denominat dels Sarrahins. Possible és que això fos així; però s'ha de tenir en compte que el terreny sobre el qual estan assentats avui el carrer que ens ocupa i els 5 immediats, es trobava encara inundat per les aigües del mar en temps de Lluís. La platja ocupava el que avui és carrer Ample i la drassana es trobava en el que avui és carrer del Regomir. En temps dels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer ELS CARRERS DE BARCELONA 43 i Berenguer Ramon, germans i corregnants, època molt posterior a la de Lluís, es va fer una escriptura per a partició de diversos alous entre ambdós germans, i en aquesta escriptura es parla d'uns edificis qui sunt subtus Regiunir, ubi fuerunt factcz naves. Podria ser, tanmateix, que els sarraïns a què al·ludeix Pujades s'establissin per les immediacions de la drassana vella, i que el primer carrer que s'obrís, després de retirades les aigües, prengués el nom dels que van habitar-hi a prop. Quan la platja del mar era al lloc que avui ocupa la plaça de Sant Sebastià, al costat dels arcs dels Encants, i la drassana es trobava també per aquelles immediacions, el carrer de què parlem va ser poblat pels fusters de ribera, que hi van establir els seus tallers. Llavors va ser quan, per aquest motiu, va prendre el nom de Carpintería, o en català Fusteria, el qual ha conservat des d'aleshores ençà. G GATIELLAS (carrer d'en). Existeixen dos carrers d'aquest nom, que és visiblement el d'una família catalana propietària de terrenys en aquell punt. L'un va del carrer de Llàstics a la plaça de Marquilles. L'altre comença al dels Metges i acaba al primer d'en Gatuellas. GENERAL (jardí del). És un jardí públic, situat a l'entrada del Passeig nou o de Sant Joan, i deu el nom que porta a haver 44 VÍCTOR BALAGUER estat construït el 1816, per sol·licitud i sota els auspicis de D. Francesc de Castaños, duc de Bailen, que era llavors capità general del Principat. El 1840 va ser objecte d'importants millores amb motiu de la vinguda a aquesta ciutat de la reina Doña Isabel II. Encara que massa reduït per al que és Barcelona, es troba molt ben distribuït en diferents carrers formant diversos dibuixos, i és un lloc amè i delectable. La porta principal és de marbre blanc, d'ordre toscà, i apareix coronada per un medalló col·locat entre dues gerres, amb l'escut d'armes de Barcelona. Al mig del jardí hi ha un brollador circular amb una sirena de marbre blanc al centre, i en altres tres brolladors de menor diàmetre, col·locats a poca distància, descansen sobre els seus corresponents pedestals estàtues també de marbre blanc que representen Ceres, la Medicina i la Fidelitat. Un altre brollador semicircular forma una muntanya, sobre la qual s'aixeca una estàtua de Flora. Al fons del jardí hi ha un estany quadrilong de 30 vares de llarg per 40 d'ample, amb un brollador al mig, en el qual neden cignes, ànecs i altres aus aquàtiques. Al costat seu descansen sobre pedestals quatre busts de marbre blanc que representen la Modèstia, el Dolor, la Soledat i la senzillesa. Espargides pel jardí hi ha diverses gàbies d'ocells amb aus de tota classe, molt rares algunes i altres de remots climes 1. GIRONA (carrer de). Formarà part de l'eixample. Està al mig dels carrers del Bruc i de Bailen; comença al de Còrsega; 1 Ja avui no existeix aquest jardí (1888). ELS CARRERS DE BARCELONA 45 conclou al de Ronda, i és travessat pels de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Corts, Casp i Ausiàs March. Se li va donar aquest nom en honra i glòria de la immortal ciutat de Girona. Cèlebre és aquesta ciutat invicta en els annals històrics de Catalunya, i va pujar de punt la seva fama en aquest segle amb el setge admirable que va sostenir contra els francesos, conquerint-se llavors el renom d'immortal, que ja, tanmateix, tenia ben merescut per altes proeses anteriors. JERONI (carrer de Sant). Té la seva entrada al de Sant Pau i la seva sortida al de Sant Martí, i no hem trobat cosa particular a dir d'ell. GIGANTS (carrer dels). Passa del de Templaris a la baixada de Sant Miquel. Antigament es va anomenar de la Comtessa per la seva proximitat al palau de la comtessa, del qual més endavant parlarem. Va prendre després el nom del Governador per haver habitat en dit palau durant certa època el governador de Catalunya; però li va donar la gent el nom que avui porta perquè en una de les seves cases, notable certament per la seva porta de més que mitjana alçada, es guardaven les figures anomenades gegants de la ciutat que precedeixen a les processons del Corpus i es treuen a passejar pels carrers en les festes i alegries públiques, amb gran contentament dels nens i gent del poble. «No sé explicar, diu l'autor del Guia Cicerone, senyor Bofarull, si el nom de Gegants que porta aquest carrer revela l'antiguitat d'un costum obscur, o ho deu a una pura casualitat: ho dic perquè en l'últi- 46 VÍCTOR BALAGUER ma casa, a la dreta, que havia estat de propietat de l'Ajuntament, anomenada vulgarment casa dels gegants, enderrocada fa poc, era on es guardaven tancades les colossals figures que precedeixen a les processons del Corpus. Explicaré el meu dubte: si de molts segles han habitat dita casa els gegants, donant nom al carrer, llavors el costum és més remot del que sembla; però si el costum, com es creu generalment, no passa més amunt de dos segles, ¿com s'explica la casualitat d'haver tingut dita casa, fins ara, una porta de desmesurada i gegantina alçada, i ser en la forma i en el color de les seves pedres potser de més de quatre segles?» Creiem nosaltres molt lògic el dubte del Sr. Bofarull; però creiem també que el costum dels gegantons és més antic del que sembla, i que bé podria ser que la casa que existia en aquest carrer anomenat dels Gegants es construís ad hoc, és a dir, amb habitació a propòsit per albergar aquests alts personatges. En les ressenyes que es van fer de l'entrada en aquesta ciutat de Felip II de Castella l'any 1564, es llegeix que el gremi dels cordellers portava el seu gegant, que els paraires i adobers portaven un lleó i la mulassa, i que els cotoners anaven amb els seus cavalls cotoners. En la descripció que fa el P. Rebullosa de les grans festes amb què Barcelona va celebrar la canonització de Sant Ramon de Penyafort l'any 1601, es llegeix, parlant de la processó: «Anava primer de tot, per alegrar la festa i fer lloc pels carrers, una dansa de 12 cavallits genets cotoners, i entre ells molts com dimonis disparant perpètuament coets tronadors de les seves maces. Després d'aquests anaven dos gegants, marit i muller, en xanques, fent graciosos gests, descoberts els rostres, ELS CARRERS DE BARCELONA 47 amb grans llances a les mans, i vestits de robes molt llargues de seda; després dos grans dracs escopint flames de foc i disparant terribles coetades per la boca, acompanyats també de molts dimonis amb cascavells a les cames i maces per al mateix efecte que els altres; i per remat un gran gegant de diferent talla que els altres, armat amb grans planxes i corasses, i amb el seu elmet, tot daurat, i ballant els cascavells amb molta gràcia al so d'una flauta i tamborí que li anava davant; i darrere seu els atabals de cavall amb la llibrea de la ciu - tat, i amb la mateixa molts trompetes a peu i de tres en tres. » Aquestes dades, i el parlar els seus autors en elles dels gants amb la senzillesa que s'usa en parlar d'una cosa coneguda i gens nova, demostra que era aquest un costum ja antic i potser immemorial en aquella època. Des de llavors, a cada pas es troben testimonis escrits de la sortida dels gegants amb motiu de diversions públiques o processons del Corpus. Existeixen avui a Barcelona diversos gegantons que apareixen els dies de festa popular, i molt especialment, com a cosa de rúbrica, en l'octava del Corpus. Els de la ciutat, que té al seu càrrec l'Ajuntament, són dues figures de 16 a 18 peus d'elevació, que abans apareixien constantment vestides de reis moros, però el vestit dels quals acostuma ara a variar cada any. Després va començar l'ús de vestir la geganta amb vestit modern, i durant alguns anys la pubilla, que així és anomenada per la gent aquesta figura, treia les modes del pentinat i del tall de vestit, en el que s'invertia una quantitat no de les menors entre les que figuraven en els comptes municipals. Hi ha després els gegants de la parròquia de Santa Maria, que són d'igual altura als de la ciutat, i els 48 VÍCTOR BALAGUER de la parròquia del Pi, l'elevació dels quals no passa de deu peus. GINEBRA (carrer de). Està a la Barceloneta i arrenca del carrer Nacional, per acabar en el lloc on s'aixeca la fàbrica del gas. Com són molt freqüents i han estat sempre continuades les relacions comercials d'aquesta plaça amb la de Ginebra, per això sens dubte es va donar semblant nom a aquest carrer. GIGNÁS (carrer d'en). Primerament es va dir den Boada i després den Guillan Ñas o den Gim Ñas, noms propis ambdós. Amb el temps s'ha anat alterant el vocable, i així com de Guillem Ñas es va fer Gim Ñas, de Gim Ñas s'ha anat fent Gignás. És un carrer estret i molt llarg que va des del dels Escudellers fins al de Canvis Nous. GIL (carrer de Sant). La seva entrada és al de Sant Vicenç i es comunica amb l'eixample. G1NJOL (carrer del). És a dir, carrer de la Azufaifa o del Jinjol, que també té aquest mateix nom en castellà. Ignorem a propòsit de què es va poder donar semblant nom a aquest carrer, havent només d'advertir que abans existia un altre que es titulava del Ginjoler, és a dir, del Azufaifo o del Jinjolero, i és el conegut avui per Xuclà. ELS CARRERS DE BARCELONA 49 És el del Ginjol un carreró que s'obre a la plaça del Teatre i passa per darrere de la casa de Correus. Abans no tenia sortida. Avui la té perquè s'hi obre la porta d'una casa de banys, pel pati de la qual es pot passar al carrer Nou de Sant Francesc. Antigament es deia del Palamall, sens dubte perquè hi hauria la casa d'aquest joc públic, molt en ús llavors en aquest país, com ara ho és el de la pilota a les províncies Bascongades. GIRAL PELLISSER (carrer d'en). Cosa que equival a dir de Giralt el pelleter. Així almenys ho interpretem nosaltres. Un fabricant de pells anomenat així viuria en aquest carrer i li deixaria el seu nom. La seva entrada és en el de Carders, i la seva sortida a la plaça-mercat d'Isabel II. GÍRITI (carrer d'en). Alguns diuen amb més propietat, potser, de Gírati; i si no és cognom, cosa que no creiem, vol dir carrer de Gira't, una altra de tantes denominacions vulgars com s'han posat a molts carrers. Comença en el de la Plateria i acaba en el de Gruny. GLÒRIA (arc de la). Obre pas del carrer de la Tapineria al de Graciamat. Antigament es deia d'en Moncada, nom de família catalana, i després va prendre el d'en Meca, un altre cognom català de família distingida. Pels anys de 1697 era diputat del Braç militar D. Josep de Meca i de Cassador, qui va tenir ocasió de tom xxi 4 50 VÍCTOR BALAGUER prestar grans serveis al país amb motiu del setge que aquell any va patir Barcelona, havent caigut presoner dels francesos. Diguem alguna cosa d'aquest succés, ja que se'ns ofereix ocasió. Regnava a Espanya Carles II, o per millor dir regnava l'hipòcrita confessor d'aquest monarca, i corria l'any 1697. Lluís XIV, anhelós d'eixamplar els seus dominis, sense fre i sense límits per a la seva ambició i egoisme, havia ja introduït a Catalunya un exèrcit que s'havia apoderat de Camprodon, demolint les seves fortificacions; que havia entrat a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses; que havia pres per assalt la Seu d'Urgell, i que havia obligat a capitular Roses, a Palamós i a Girona, a aquesta mateixa Girona que poc més d'un segle més tard havia de meravellar el món amb la seva resistència als mateixos fills de Sant Lluís. Totes aquestes successives victòries, juntament amb la batalla del Ter, guanyada també pels francesos; la presa de Castellfollit i d'Hostalric, i el bombardeig de Barcelona per l'esquadra de l'almirall D'Estrées, que s'havia presentat sobtadament al port, es van efectuar des de 1689 fins a 1697. A tal estat havia arribat Espanya. La cort de Madrid era impotent per resistir l'empenta de les armes de Lluís; el rei que ocupava el tron era incapaç, dèbil i supersticiós; les influències que l'envoltaven eren de capellans, frares i inquisidors, i un traïdor, o si més no un que va ser acusat de tal, era tinent i capità general de Catalunya. El duc de Vendôme, general en cap de l'exèrcit francès, va rebre ordre d'avançar fins a Barcelona i emprendre la seva conquesta, i el 4 de juny de 1697 acampava a Montcada al front de 20.000 infants i 5.000 cavalls, mentre que per segona vegada arribava a la vista de ELS CARRERS DE BARCELONA 5 1 la ciutat l'esquadra de l'almirall D'Estrées, composta de 14 navilis, 30 galeres, 3 balandres i 80 embarcacions menors. En veure Vendôme a Montcada, el capità general de Catalunya, D. Francisco Antonio Fernández Velasco i Tovar, va reunir el gruix de les seves tropes i va sortir amb elles de Barcelona en direcció a Martorell, com retirant-se de l'enemic i abandonant la ciutat a les conseqüències d'un atac. Els consellers van quedar gairebé reduïts als seus propis recursos i van decidir formar la Coronela, cèlebre milícia ciutadana el coronel de la qual era sempre, invariablement, un conseller de Barcelona. Els enemics van emprendre el setge i van començar a batre la plaça, la qual es va animar una mica amb una carta de D. Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar, en la qual els deia haver fet ajuntar un gruix de sometents i les companyies aixecades per la Diputació; que s'havia traslladat a Vilafranca del Penedès, i que amb aquesta gent i la seva acudiria des de Martorell en auxili de la ciutat quan ho necessités. Admirablement es va defensar Barcelona amb els seus propis recursos, mentre el capità general D. Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar continuava tranquil·lament a Martorell veient com Barcelona era bombardejada dia i nit, veient com obrien bretxa en ella, veient com a cada moment anava fent-se més angoixosa la situació de la capital, i esperant amb ànim serè i ferma convicció que arribés l'instant de necessitar auxili per acudir a donar-lo. Un dia els denodats defensors de la ciutat heroica, juntament amb els sometents dels pobles immediats, van aconseguir una esplèndida victòria, arribant a sembrar el desordre i la confusió en el campament francès, i l'endemà d'aquest fet d'armes, D. Fran- 52 VÍCTOR BALAGUER cisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar es va aventurar a entrar a Barcelona (era el 13 de juliol) i va convocar a consell els principals caps de la guarnició, repetint-los que els seus desitjos eren els d'auxiliar la ciutat i obligar l'enemic a alçar el setge. Els consellers li van demanar que per Déu apressés aquell auxili tan promès, no fos que arribés quan ja no es necessités. Velasco va romandre poques hores a Barcelona i va tornar a sortir en direcció a Sant Feliu del Llobregat; però no havia arribat a aquest punt quan les tropes franceses van atacar tan fortament i concertadament les tropes castellanes acantonades al pla del Llobregat, que van fer en elles gran estrall: les van obligar a emprendre la retirada, i les haurien passat totes a ganivet si no hagués intervingut el valor i els esforços dels coronels de cavalleria Pingarrón i Telli, que amb els seus terços van sostenir l'empenta de l'enemic, donant temps als seus per passar desbandats i en vergonyosa fugida el Llobregat. En aquesta trista jornada de Sant Feliu hi va haver un gran nombre de morts i ferits entre els nostres, sent un dels últims el comte de Santa Coloma. Els francesos ens van fer molts presoners, i entre altres al citat diputat del Braç militar D. José Meca i de Cassador, que anava amb el virrei per encarregar-se d'aixecar sometents. Els francesos van entrar a Sant Feliu i el van saquejar, sembrant als seus carrers i cases la mort, la desolació i la ruïna, i apoderant-se del bastó de comandament de Velasco, que estava guarnit de diamants de gran valor, i d'un cofre que contenia 880.000 reals. A la derrota de l'exèrcit de Velasco i al saqueig de Sant Feliu va seguir el dels pobles de Cornellà, l'Hospitalet, Sant Joan Despí i Esplugues. Els francesos van caure com un torrent desbordat sobre aquella rica i magnífica ELS CARRERS DE BARCELONA 53 planura de la marina, destruint-ho i talant-ho tot. Pel que fa a Velasco encara va tenir ànim suficient, no considerant-se segur a Martorell, on va fugir des de Sant Feliu, per passar el seu quarter general a Esparreguera, disposat sens dubte a enfilar-se a les escarpades muntanyes de Montserrat al menor moviment de les tropes enemigues. Els francesos van continuar batent Barcelona i estrenyent el setge de tal manera, que l'esforçada ciutat va arribar a veure's, sembrada de ruïnes, delmats els seus habitants, en el tràngol més difícil. De nou van escriure llavors a Velasco perquè acudís a socórrer-la, i després de traçar una trista pintura de la seva angoixosa situació i de fer-li veure que poques hores més podia la ciutat sostenir-se dreta, se li deia: «Bé que potser V. E. creurà que encara no ha arribat el moment d'acudir en el seu auxili.» Per fi, després de mes i mig d'una notable resistència i d'haver apurat el patiment, Barcelona va caure, però per mitjà d'una de les més honroses i més brillants capitulacions que es poden donar, i que cal dir que honren tant al vencedor com al vençut. I encara ens afanyem a consignar que Barcelona va capitular perquè s'hi va entestar la guarnició: els consellers i ciutadans no haurien capitulat. Així consta en la història. Permeteu-nos una reflexió final per concloure aquest trist episodi dels nostres annals. Tres anys després d'aquest succés moria l'infeliç Carles II i pujava al tron el nét de Lluís XIV, Felip V, que tan combatut havia de ser pels catalans, que no podien oblidar el setge de Barcelona. Així que va començar a dominar la influència francesa a la cort de Madrid, erigint-se Lluís XIV des de París en àrbitre dels destins d'Espanya, va tornar a ocupar el seu 54 VÍCTOR BALAGUER lloc de virrei, tinent i capità general del Principat de Catalunya el Sr. D. Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar, el mateix que el 1697 havia fugit de Barcelona en arribar els francesos, el mateix que s'havia deixat sorprendre a Sant Feliu del Llobregat, el mateix que amb la seva imperícia, el seu descuit o qualsevol altra causa havia posat a les mans dels francesos la capital del Principat. GLÒRIES (plaça de les). Segons està traçat en el plànol d'eixample de Barcelona, en les immediacions de la ciutadella i al costat del passeig de Sant Joan, haurà d'existir una plaça-jardí, a la qual vam posar el nom de plaça de les Glòries Catalanes. Està pensat aixecar en ella un monument dedicat a les glòries cíviques i militars de Catalunya. Aniran a concloure en ella els carrers de Ronda, Trafalgar, passeig de Sant Joan, Marina, Sardenya, Sicília, Nàpols i Roger de Flor. També ha d'acabar en aquest punt el nou carrer que s'ha projectat posteriorment a l'aprovació del pla de l'eixample, i que es dirà de la Ribera, el qual ha de creuar diagonalment el lloc on avui s'aixeca la Ciutadella. GOVERNADOR (carrer del). S'obre al d'en Ripoll per anar a acabar a la plaça de Santa Anna, i després d'haver-se titulat primer d'en Garrober i després del Forn cremat, va prendre el nom que avui porta encara en memòria de l'ofici o càrrec del governador general de Catalunya. Antigament el primogènit del monarca era tinent general nat; però quan el rei havia d'absentar-se, i no hi havia primogènit o era aquest de menor edat, es conferia aquest càrrec suprem a les reines. En ELS CARRERS DE BARCELONA 5$ defecte de tots dos es va crear l'ofici de procurador general, i el 1340 va ser creat per D. Pere el Cerimoniós el càrrec de governador general. Aquesta autoritat va conservar llargs anys aquest nom, fins que, formada ja la monarquia espanyola per l'enllaç de les dues corones d'Aragó i Castella, es van substituir a Catalunya els virreis o tinents generals. L'ofici de governador general de Catalunya només es proveïa en individus de la família reial o en personatges molt il·lustres del Principat. GOMBAU (carrer d'en). Va del de Fonollar al de Giralt Pellisser. És vulgarment anomenada de la Mare de Déu de la Parra, i hem llegit en un dietari, que al segle xvii era coneguda pel poble amb el nom de carrer de les Bruixes, a causa d'haver-hi habitat unes infelices dones, mare i filla, que foren sentenciades com a bruixes per la Inquisició. Recordem amb aquest motiu que no fa gaire temps, gràcies a la condescendència d'un amic, se'ns va proporcionar ocasió de fullejar un curiosíssim procés que l'any 1619 es va formar a la vila de Terrassa a unes infelices dones, o miserablement seduïdes o crèdulament supersticioses, acusades de bruixeria i d'haver celebrat pacte amb el dimoni. Sota molts conceptes és notable aquest procés, del qual donarem un lleuger extracte als lectors. Consta d'actes que al maig del citat any 1619 foren preses per ordre del batlle de Terrassa diverses dones, acusades de bruixeria, anomenades Margarita Tafanera, Juana de Toy, Juana Sabina, Micaela Casanovas (a) Esclopera, Eulalia Totxa i Guillerma Font (a) Miramunda. 56 VÍCTOR BALAGUER En les primeres declaracions preses als testimonis acusadors i delators, es llegeixen coses summament originals, les quals revelen l'estúpida candidesa de certs homes d'aquell temps. En una declaració que dona el propi germà de Margarita Tafanera, assegura ser aquesta veritable bruixa, afegint que des de molt temps el tenia encisat a ell i a la seva dona per un malefici a fi que no tingués fills i poguessin passar així els seus béns a la dita Margarita. En una altra declaració donada per Antonio Ubres es diu que les citades dones es reunien els dijous a la nit en un lloc solitari prop de Terrassa, al peu d'una casa anomenada la Quadra den Palet; que allí, sota un pi, les esperava el diable assegut en una cadira, vestit de vellut; que una rere l'altra s'acostaven al diable per fer-li acatament i homenatge i li besaven la mà; que després Satanàs començava a tocar una flauta i totes les dones, sense ser mestresses de si mateixes, es lliuraven a un ball desenfrenat, el qual acabava amb un escàs sopar que els servia el mateix diable, lliurant-se després tots junts als escàndols d'una orgia abominable. També en la mateixa declaració i en altres s'acusa les dones citades d'haver assassinat alguna criatura, d'haver encisat diverses persones causant-los la mort, d'haver fet que la calamarsa destruís diverses collites i d'altres crims i malifetes. Després d'aquestes declaracions ve la de Juan Font, pregoner de la vila de Sellent, el qual, segons de la seva pròpia confessió es desprèn, viatjava d'ofici pel Principat de Catalunya per reconèixer i descobrir les dones que eren bruixes. Font assegura haver reconegut, en presència del senyor batlle i consellers de Terrassa, les citades Margarita Tafanera i Juana de Toy, en el muscle esquerre de les quals, després de rentat amb ELS CARRERS DE BARCELONA 57 aigua beneïda, diu haver trobat el senyal amb què el diable marcava les bruixes. María Tafanera, en la seva declaració, confessa ser bruixa. Diu que li va ensenyar l'ofici una francesa anomenada Juana Ferrés; que diverses vegades es va reunir a casa d'aquesta amb Juana Toy; que es fregaven amb un cert ungüent sota les aixelles i en altres parts del cos, i que tot seguit sortien cavalcant per una finestra i eren portades pels aires al punt on les esperava el dimoni; que aquest es trobava comunament sota un pi, en forma d'un gentil jove vestit d'escarlata; que tocava la flauta; que després es posaven a ballar, i que acabaven per lliurar-se a una immunda orgia, els detalls de la qual refereix d'una manera repugnant. En arribar el torn a Juana de Toy, preguntada pel seu nom i altres coses, contesta ser francesa, del poble d'Aux, germana de Juan de la Boquerie; nega ser bruixa, i diu no conèixer Margarita Tafanera ni les altres dones. Tancant-se Juana de Toy en una negativa completa, es va manar sentenciar-la a la tortura per fer-la confessar, i no es pot llegir sense estremiments d'horror l'acte pel qual es dóna compte d'haver-se complert en aquella dona la sentència de tortura. Comença així: «El divendres 28 de juny de 1616, constituïts personalment l'honorable Montserrat Ullastrell, per la S. C. i R. Majestat batlle de la vila i terme de Terrassa, i el magnífic Miquel Gilavert en quiscun dret doctor i ciutadà de Barcelona, assessor de dit honorable batlle i jutge de la present causa, i Bartomeu Quelles, procurador fiscal de la cort de l'honorable batlle i Mossèn Hernando Martínez cirurgià, juntament amb mi Pere Cornell, notari públic de la vila de Terrassa i servent de la cort del dit honorable batlle, i del present procés, juntament amb els ministres, per a fer la tortura davall escrita dins d'una sala gran construïda 58 VÍCTOR BALAGUER da dins del Castell o Palau de Terrassa anomenada sala gran, en el qual Castell o Palau estan construïdes les presons Reals, en la qual sala sobre una taula hi havia pa, vi, llum, foc i altres coses necessàries per la dita tortura, fou portada la dita Joana de Toy, la qual asseguda sobre del banc en presència dels temors com dels altres aparells de la dita tortura, per el dit magnífic Jutge fou manat als ministres que despullessin a la dita Joana, i despullada, fou per el dit honorable batlle exhortada en aquesta forma, etc. » Exhortada a que confessés la veritat davant aquells terribles aparells de tortura, Juana va contestar que no sabia res del que se li preguntava, i llavors continua així l'acte: «Immediatament després del manament del dit magnífic Jutge, la dita Joana de Toy fou posada en el banc al torment dit del Potro, i lligada amb els braços per darrere pels dits ministres, i fou altra vegada exhortada pel dit magnífic Jutge que digués la veritat, i aquesta negant, fou manat als ministres que estiressin les cordes, i la dita Joana de Toy va començar a cridar dient: «He Senyor, he » Senyor, Senyor, perdona'm, ai pobra, ai Mare de 9 Déu, ajuda'm Mare de Déu, Mare de Déu, ai, ai, ai, no, ai senyors ja ho diré, ja ho diré, traeu-me d'aquí, Mare )>de Déu. » I immediatament fou manat afluixar les cordes, » Llavors Juana ho confessa tot i confirma la declaració de Margarita Tafanera, afegint que li va ensenyar l'ofici de bruixa una francesa anomenada Peyrona, que vivia a Martorell *, amb moltes altres coses que no havia dit Margarita referents a la mort d'una criatura i algunes altres malifetes. Hem trobat notícia d'aquesta Peyrona en unes notes que té l' il·lustrat escriptor català D. José Subirana, segons les quals dita Peyrona, reconeguda per bruixa, va anar a parar a Centelles, on va morir. ELS CARRERS DE BARCELONA 59 Com que Margarita nega el dit per Juana, recau per a ella sentència de torment. En anar a ser torturada, és requerida perquè confessi; però diu no saber res més del que ha dit, i a la segona exhortació del jutge contesta: «Morir-me que ben donaren compte a Déu.» La relació del torment de Margarita és horrorosa. Per tres o quatre vegades és aplicada al torment i per altres tantes la'n retiren, sense poder arrencar-li una paraula de confessió. El notari anota i apunta els crits donats durant la tortura, els ai-ai, les invocacions a Déu i a la Verge. Llegint aquesta acta, sembla que se senten els laments i que es veu patir aquella infeliç. El procés conté les altres diligències i declaracions amb altres actes de torment patit per alguna de les altres acusades, fins a recaure la sentència, segons la qual Margarita Tafanera, Eulalia Totxa, Juana Sabina, Guillerma Font i Micaela Casanovas foren penjades públicament el 27 d'Octubre de 1619 al lloc de Terrassa anomenat La pedra blanca. Quant a Juana de Toy, no consta el que va ser d'ella. GRÀCIA (passeig de). El malíssim estat dels camins, o millor torrents, que conduïen al que abans s'anomenava barri i després fou vila de Gràcia, va suggerir la idea de formar aquest còmode i agradable passeig, el qual es va encarregar de dur a terme una Junta expressament nomenada sota la presidència del capità general. Es va començar l'obra el 1821; però abans d'acabar aquell any, la penúria consegüent a la invasió de la febre groga va haver de paralitzar les obres. Recobrada una mica la ciutat dels estralls d'aquella terrible epidèmia, es van emprendre de nou els treballs el 1822; però aviat van tornar 60 VÍCTOR BALAGUER a paralitzar-se, fins que definitivament van continuar el 1824, sent capità general el senyor marquès de Campo Sagrado, amb l'objecte de proporcionar feina a molts jornalers que la penúria del temps tenia desocupats, obrint-se una subscripció i excogitant-se altres mitjans per reunir alguns fons. Es va donar principi al passeig, com era necessari, terraplenant tot el camí fondo i trencat que allí existia, i netejant el terreny de les antigues ruïnes de l'arrabal dit de Jesús i de l'església i convent de pares franciscans d'aquest nom, que fou demolit en temps de la guerra de la Independència. El 17 de març de 1825, amb els donatius voluntaris i altres arbitris proporcionats per dit marquès i pels seus successors, s'havien demolit 500 vares cúbiques de parets i fonaments antics; es van construir 869 de maçoneria i de fang, i es va terraplenar el terra per a l'albereda en una distància de 1.800 vares de llarg per 50 d'ample. Per a la continuació de l'obra i pagament dels terrenys ocupats, S. M. va concedir l'arbitri de 20 reals per cada cap de bestiar porcí que entrés a la ciutat per espai de tres anys, gràcia que fou prorrogada per altres dos més. Va quedar, per fi, acabat aquest passeig, que començava a la carrera de circumval·lació de la plaça, davant del baluard de la porta de l'Àngel, i finalitza a l'entrada del carrer Major de la vila de Gràcia. Constava llavors de cinc carrers espaiosos: el central tenia 15 vares d'ample, i els dos immediats que servien per als cotxes, un per a la ida i un altre per a la tornada, 7 vares i mitja cadascun, i els dos restants una més: aquests carrers es trobaven guarnits de 6 fileres de bells arbres, que componien el nombre de 1.918 amb els seus corresponents reguerons en cadascuna. Avui ha patit alguna reforma, ja que només té tres ELS CARRERS DE BARCELONA 6 I carrers: el del centre, que és ample i espaiós, per als cotxes, i un a cada costat per a la gent de peu. Al centre d'aquest passeig hi ha un elegant sortidor al·legòric al camp. Quinze plumes d'aigua concedides per al seu reg per l'Ajuntament de Barcelona van començar a córrer el 24 de maig de 1827. Amb aquesta funció, que va presidir el capità general, es va inaugurar aquest passeig, que és el més bell de Barcelona, i avui, sens dubte, el més concorregut, sent, particularment els dies de festa, el centre i el punt de cita de l'elegància barcelonina. L'any 1853 s'hi va introduir la millora de l'enllumenat per gas, que subministren les fàbriques de Barcelona i Gràcia per al tros comprès en el terme respectiu de les dues poblacions. Amb l'eixample, aquest passeig està destinat a ser el millor i més concorregut carrer de Barcelona. A ambdós costats s'hi aixequen avui superbes cases, algunes notables per l'originalitat i luxe de les seves façanes, i hi desembocaran els carrers més principals de la nova ciutat. Ja de fa alguns anys aquest passeig era molt concorregut, sobretot des de la inauguració del Tívoli, dels Camps Elisis i de diversos altres jardins i punts de diversió i recreació oberts en ell per a gaudi del públic. D'aquests jardins, alguns, en tot o en part, ja han desaparegut, i els altres estan a punt de desaparèixer per donar lloc a la construcció de cases i carrers. No serà, doncs, del tot inútil, per donar una idea als lectors, i sobretot a aquells que no hagin viscut els temps de què parlem, copiar diversos paràgrafs d'unes revistes de salons que, sota un pseudònim femení, escrivíem a les pàgines del Diario de Barcelona en els nostres primers temps literaris i en els de gran auge i prosperitat per als 62 VÍCTOR BALAGUER Camps Elisis i el Tívoli. Aquestes revistes, totes elles de circumstàncies i escrites sota la impressió del moment, donaran una idea del que era el passeig de Gràcia i de l'entusiasme amb què es va rebre la inauguració dels Camps Elisis, centre i punt de cita de la bona societat i de l'elegància en les nits d'estiu. (De la Revista de salones publicada en el «Diario de Barcelona» el diumenge 22 de juliol de 1851.) «El Tívoli! Aquest nom ressona des de dijous amb lloança en totes les boques. »I és que dijous va inaugurar les seves reunions setmanals nocturnes aquest bell verger col·locat com un fermall de brillants en el camp que forma l'esplendorós mantell de la reina de Catalunya. »Una gentada immensa omplia el passeig de Gràcia, i els jardins del Tívoli donaven delitosa hospitalitat a les més seductores belleses dels nostres salons. »La nit era bonica, deliciosament bonica. Les estrelles centellejaven perdudes en el poètic i vaporós azur de l'horitzó, i escampats entre el fullatge xiuxiuejant es balancejaven com flors de foc els pintats fanalets de capricioses formes i suaus colors, tancant cadascun una llum brillant al seu si, com cada cor de bella guarda una il·lusió d'amor. Abans de llegir aquestes revistes, que avui semblaran estranyes i fins i tot cursis, valent-me d'una paraula ja vulgar, tingueu en compte l'època en què s'escrivien, i, sobretot, l'edat de l'autor. Sota el títol de Salones, i amb el pseudònim de Julia, les publicava l'autor, amb gran èxit aleshores, al Diario de Barcelona. Foren de les primeres, si no les primeres, que d'aquest gènere van aparèixer a Espanya. Avui podran semblar ridícules, i no està lluny l'autor de creure-ho així; però les conserva el 1888 perquè tenen el color local d'aquella època i contribueixen a traçar el quadre del que era Barcelona el 1850. Avui el passeig de Gràcia és un carrer bonic i superb, i en res s'assembla al que era aleshores. ELS CARRERS DE BARCELONA 6$ «Grups d'alegres belleses discorrien entre els arbres dels jardins com les pintades papallones voletegen al voltant de les flors, i les branques s'inclinaven semblant saludar amigues a totes aquelles belleses, hostes dels salons de Barcelona, que no vacil·laven a abandonar les estances il·luminades pel gas i per la cera per anar a passejar pels boscos amens i embalsamats a la tèbia claredat d'una plàcida i estival nit, a l'opac resplendor dels fanals venecians i al so de l'harmonia que, en capricioses onades, llançava a l'espai una orquestra amagada entre les branques. «Mentre uns recorrien els jardins aspirant la fresca brisa nocturna que s'estavellava amorosa als seus fronts i els perfums de les flors que brollaven com brollen en un saló núvols d'encens dels daurats brasers, altres, en un terraplè i sota un toldo que els servia de volta, es lliuraven al dolç plaer de la dansa. »Era un bonic i poètic espectacle el d'aquell sostre d'estrelles, travessat per la via làctia, cobrint aquella catifa de flors solcada per bandades de belleses. »Va ser una festa la del Tívoli destinada a deixar grat record.» (De la Revista publicada el 25 d'agost de 1852.) «Les festes nocturnes del Tívoli troben ressò. El passeig de Gràcia s'anima com obeint la vareta màgica d'una bruixa. S'improvisen jardins i brollen vergers com per encantament. Llocs hi ha que ahir eren un camp ple d'herba, i avui són un deliciós lloc d'esbarjo amb arbres, amb fullatge, amb verdor, amb flors. »Ja no és només el Tívoli. El Criadero, la font de 64 VÍCTOR BALAGUER Jesús, el jardí de la Ninfa, tots es converteixen en vergers, tots improvisen festes nocturnes, tots brinden amb boscos perfumats, amb nodrides orquestres, amb seductores danses, amb fanals de colors, amb nits venecianes, amb bulla i escàndol. »El passeig de Gràcia, un dia tan desert i desanimat; el passeig de Gràcia, al qual anaven només a plorar els seus records a les hores de sol alguns vells i a parlar dels seus amors en caure les ombres de la nit algunes parelles extraviades, avui és el punt de més concurrència, el lloc de més animació. La moda l'ha escollit, l'elegància l'ha acceptat, i allí ha anat a instal·lar-se la societat barcelonina. La Rambla i la Muralla de mar estan de dol. El passeig de Gràcia triomfa, i no sembla que el seu triomf hagi de ser efímer, sinó molt durador per contra. El dia que aquest cinturó de pedra que ens oprimeix i es diu muralla, caigui, per no tornar-se a aixecar, aquell dia el passeig de Gràcia no té ja rivals. » (De la Revista publicada el 12 d'abril de 1853.) «Tota Barcelona es va traslladar diumenge als Camps Elisis, la inauguració dels quals havia de tenir lloc. »Ja tenim un altre jardí a les portes de la nostra bella ciutat; ja tenim un altre lloc de solàs i d'esbarjo a pocs passos de les nostres vetustes i ciclòpies muralles; ja tenim un altre llaç de flors i de verdor, una altra garlanda de vegetació que ens uneix amb Gràcia, l'esvelta vila que no per haver-se emancipat de la nostra tutela reconeix menys ni és menys addicta a la seva mare. »Somriu ja la primavera, i al seu primer encantador somriure, com una nova flor dels nostres camps, ha brollat, seductor de promeses i ple d'esperances, el jardí dels Camps Elisis. «Salutem-lo, amigues meves, amb el riure als llavis ELS CARRERS DE BARCELONA 6$ i el goig al cor; saludem-lo com a l'herald que se'ns presenta a anunciar-nos una era de felicitat i ventura; saludem-lo, en fi, per ser el lloc encantador que es dibuixa ara en el nostre esdevenidor, el lloc que no tardarà a convidar-nos a anar a gaudir en el seu si nits d'honest esbarjo, nits de deliciosa dansa, de plàcida ventura, de màgiques il·lusions i de daurats somnis. «Malauradament encara li falten als Camps Elisis la brillant vestidura de vegetació i les gales del fullatge; però no tardaran a tenir-les, amigues meves. Deixeu que creixin i s'alcin ufanosos aquells arbres que sol·liciten el bes del sol primaveral com un nen anhela les carícies de la seva amorosa mare; deixeu que aquelles acàcies en flor mostrin els seus perfumats ramells; deixeu que aquelles gledítsies capricioses estenguin les seves branques carregades de fulles brodades, que aquells plàtans orgullosos balancegin el seu plomall al buf afalagador de la brisa matinal, que aquells salzes plorosos inclinin sobre les murmurants aigües de l'estany el seu desmaiat fullatge; deixeu que el terra s'encatifi de flors, que les enfiladisses cobreixin les glorietes, que les hederes pugin entre les gegantines estàtues dels estanys, que els lliris treguin el seu cast front entre les aigües en què eternament es banyen, i llavors els Camps Elisis acabaran per ser l'orgull dels catalans i l'admiració dels estrangers. »Però tornem a la seva inauguració. »L'aristocràcia del bon to es va aglomerar diumenge a les seves portes i va passejar els seus jardins, apressant-se a ocupar a l'hora assenyalada el vast saló que no té rival en establiments d'aquesta classe, per assistir al concert promès. Aquest saló, destinat a balls i concerts, està col·locat al centre del jardí. S'hi entra per un pòrtic en forma de vestíbul, als costats del qual hi ha dos tomo xxi 5 66 VÍCTOR BALAGUER sales destinades per a guarda-roba, i en una peça intermèdia a aquest i al saló es veu una escala de cargol amb ull per pujar a la galeria del saló i al terrat que correspon sobre el del vestíbul formant un cos avançat. »El saló està brillantment pintat per M. Félix Cagé, tan conegut ja del públic barceloní per les seves belles decoracions del gran teatre del Liceu; i si geni i art ha demostrat en aquestes, art i geni ha demostrat també en el saló, fonda i cafè dels Camps Elisis. «Veritat és que la idea de l'arquitecte ha subministrat mitjans al pintor de lluir els seus talents; la pintura i l'arquitectura han marxat en aquesta obra perfectament d'acord, apareixent als ulls de l'observador com dues germanes. Il·luminat el saló a través d'una sèrie de transparents que ocupen tota la part superior, això és, tota l'elevació de la galeria, produeix un efecte màgic que no ha pogut menys de sorprendre i embadalir el públic. Aquesta idea ha estat nova entre nosaltres, i mereix per la seva oportunitat, per la seva originalitat i pel seu bon èxit el major elogi. S'ha fet desaparèixer el cos opac d'una paret, substituint-la amb teles primorosament pintades interposades entre l'espectador i la llum, que contribueixen a donar al conjunt major grandiositat de la que realment existeix. »El sostre, pintat amb tints suaus i grats a la vista, representa al seu centre una decoració arquitectònica composta d'arcs sobre columnes aparellades, per les clarianes de les quals es descobreix un cel pur i serè, sota el qual, nedant en una atmosfera de llum, es veu revolotejar una porció de genis sostenint garlandes de flors. En els extrems del sostre hi ha grups de figures que representen la música i el ball. »La decoració del saló és senzillíssima, tan senzilla ELS CARRERS DE BARCELONA 67 com gràcil, i contribueixen a la seva bellesa 24 esveltes columnes que sostenen la galeria, i altres tantes que a la galeria sostenen la coberta. •A la part posterior del saló existeixen les peces de tocador que no estan enterament concloses, motiu pel qual no es van obrir al públic. »L'autor d'aquesta obra, com també de les altres diverses amb què s'enorgulleixen els Camps Elisis, és D. José Oriol Mestres, entès arquitecte a qui infinites altres obres han donat ja el segell que mereixia la seva bona reputació. »En aquest saló va tenir lloc el concert, que va deixar completament satisfet el nombrós públic. "Conclòs, la concurrència es va escampar pels jardins, agrupant-se sobretot al costat de les muntanyes russes, que no havien cessat d'estar en moviment, emportant-se per aquell dia la palma entre tots els jocs i recreacions que ofereixen els jardins. »Tot ha estat atès, res s'ha descuidat per posar aquest establiment al nivell dels més avançats de l'estranger. La direcció pot estar satisfeta; ha aconseguit el seu objecte, i ho ha aconseguit fent a Barcelona el regal d'una obra que pot i deu ser un dels seus motius d'orgull. »Els dos edificis de la fonda i del cafè s'eleven enfront l'un de l'altre. L'edifici de la fonda està envoltat d'un terrat des del qual es gaudeix la més bella perspectiva. Al cafè s'admira en el seu paviment el marbre artificial del Sr. Rossi, que produeix el millor i més bell efecte. » Darrere del cafè hi ha un agrupat conjunt de pavellons als quals s'ha tingut el bon gust de donar a cadascun el nom d'una flor. Així és que hi ha el pavelló de la rosa, el de la violeta, el del tulipà, etc. » A la dreta del gran saló s'aixeca un pavelló 68 VÍCTOR BALAGUER de fusta, espècie de casa rústica de bon efecte, en el qual existeixen aquesta mena de billars amb què l'elegància francesa ens ha regalat, en els quals es juga amb la baldufa. «Immediat a aquest pavelló hi ha el tir de pistola ordinari, el de pistola sorda i el de carrabina. »En sortir d'aquest edifici, el curiós no pot menys de fer parada i aturar-se un moment a contemplar el gran estany on cauen les aigües per una cascada capriciosa que corona l'estàtua de Flora. Més enllà hi ha la bàscula, els tirs de ballesta i el gronxador, i més lluny, a l'altra banda de les muntanyes russes, els cavalls del Tio Viu i altres objectes de diversió i lleure. «Davant de les muntanyes russes s'ofereix a la vista un llac creuat per un pont. Del si de les aigües surt Neptú, i una barca està preparada per rebre els qui vulguin solcar les manses i inofensives onades. «Venen a fer més curiós el panorama i més poètics els detalls, algunes cabanes disseminades pels carrers i places. »Aneu, doncs, als Camps Elisis, amigues meves: és poètica i grata l'hospitalitat que se us ofereix; són dolces les hores que allí transcorren. «Belles nits, deliciosos dies de plaer i d'esbarjo ens esperen en aquest recinte, i la felicitat surt a rebre els viatgers als seus llindars per acompanyar-los somrient a recórrer els jardins i a deixar-los reposar en el seu si.» (De la Revista del 23 de Juny de 1853.) «A LA MEVA AMIGA ROSA. «Abans de partir per a aquesta teva bella casa de camp, que està oculta com un niu en el si dels boscos, em ELS CARRERS DE BARCELONA 69 vas fer prometre que t'escriuria i que et donaria compte del ball dels Camps Elisis. «Compliré la meva paraula; però, t'adverteixo, et parlaré poc del ball perquè amb prou feines vaig entrar al saló. Vaig preferir passejar pels jardins respirant l'aire fresc i perfumat, prestant la meva oïda als dolços murmuris de les flors i del fullatge, brindant el meu cor a les sensacions que inspiren el camp, la nit i la solitud. »Tu ho saps bé. No se m'ofereix tan sovint una ocasió propícia per abandonar Barcelona i sortir al camp. Cal, doncs, aprofitar-la el dia que es presenti, i aprofitar-la amb egoisme, amb avidesa, amb usura. »Tota ciutat és un formiguer d'intrigues i de passions mesquines: la discòrdia, l'enveja, l'odi tenen segur un tron en cada saló. Per fugir d'això no hi ha com refugiar-se al camp. Allí es respira un aire suau i pur, i sembla que l'ànima, sentint aspiracions desconegudes, s'eleva en braços d'espirituals goigs cap a l'infinit, com l'ocell que, des del si d'un bosc, esberlant l'espai, vola cap al cel. »Al camp, i en trobar-nos cara a cara amb la natura que desplega orgullosa el seu luxe de verdor, sembla que ens desprenem de les nostres passions terrestres i que abandonem les nostres idees raquítiques i mesquines, com un home pobre a qui una herència ha enriquit de cop, i que, en entrar al palau on passarà els seus dies, llença la seva vestidura de draps i es despulla de la seva capa feta bocins. Com són diferents de les de la ciutat les impressions que s'experimenten al camp! Són emocions pures com el silenci, rialleres com el cel, grans com la immensitat! 70 VÍCTOR BALAGUER »Tu podràs jutjar-ho ara, amiga meva; tu podràs convèncer-te que no m'enganyo. »Però anem a la festa nocturna i veritablement veneciana dels Camps Elisis. »Ja des de lluny els Camps Elisis oferien un aspecte seductor; ja des de lluny es presentaven a la vista com una d'aquestes màgiques i enlluernadores decoracions de panorama que veiem a través del cristall òptic. Destacant-se d'entre les ombres es veien infinitat de llums de colors que apareixien per entre ombrívoles masses de verdura com bandades de lluents cuques de llum posades sobre un camp; per entre aquestes llums apareixien, ja en grups, ja aïllades i solitàries, altres blanques i lluents: eren les llums del gas. S'haurien dit estrelles caigudes del cel a grapats. «Sorgint d'entre un caos de verdor, massa colossal i informe, es veia la decoració fantàstica de les muntanyes russes, els contorns de les quals dibuixaven sobre el negre fons de l'espai els llums de gas i els de colors perfectament combinats i distribuïts. Abans que es comprengués que aquests llums formaven el dibuix de la muntanya als flancs de la qual estaven adherits, s'haguessin pogut prendre per un grapat de globus de foc oscil·lant en l'aire i llançats a l'espai. »Però el que apareixia estrany, enlluernador, atractiu, fantàstic, era el vast saló pels transparents del qual filtrava la llum i en el si del qual vivia l'harmonia, palau de cristall que s'assemblava al somiador Elflan de les fades que diuen existir a la vora de llacs blaus i tranquils, entre vergers deliciosos i florestes perfumades verges d'humanes petjades. »Tan màgica era la il·lusió, que jo temia veure desaparèixer de cop aquell palau, evaporant-se com el fum, al contacte de l'encantada vareta d'un invisible bruixot. ELS CARRERS DE BARCELONA 71 »La nit, d'altra banda, era deliciosament bella. Ràfegues de pura i perfumada brisa venien a refrescar els fronts calentorosos dels qui es lliuraven amb ardor al plaer de la dansa; el cel mostrava la seva gràcil corba, el seu blau tacat d'estrelles, la seva pàl·lida lluna, aquesta un dia misteriosa deïtat dels druides. »Els cotxes acudien un rere l'altre a dipositar belles i elegants dones a la porta dels Camps Elisis, i la multitud s'escampava pels salons i jardins. «Bella va ser la nit, amiga meva, bella. Prenyada d'il·lusions, plena de goigs, donant realitats, oferint promeses i repartint esperances. Les parelles s'agitaven en aquest bell saló que no té rival, i el creuaven en totes direccions fuetejades pel fuet de l'orquestra. »El cop d'ull des de la galeria era fascinador; però jo, com t'he dit abans, vaig preferir recórrer els jardins i extasiar-me amb les meravelles de la natura. »Una vasta tenda de campanya s'elevava al centre de la plaça, a la qual comuniquen els tres edificis del saló, del cafè i del restaurant. El centre d'aquesta tenda era ocupat per un cercle en el qual brotaven infinitat de flors. »Te'n recordes de diversos carrers vorejats de gerres que posen en comunicació la plaça amb les muntanyes russes? No esperis veure mai cosa més pintoresca. En cada gerra apareixia una flor i en el si de cada flor s'alimentava una llum. »Els parterres, les gespes, les catifes de molsa i d'herba es veien també sembrades de flors il·luminades els vius colors de les quals es destacaven sobre un fons de verdor negrenca. Allí es veia una rosa escarolada que semblava orgullosa de la seva bellesa; més enllà, d'entre un grup d'heliotropis, brotava un cactus gegantí; 72 VÍCTOR BALAGUER allí un clavell alçava el seu coronat front; més ací una flor capritxosa mostrava els seus contorns enginyosos; de cada arbre penjava un globus de colors com una fruita de foc, i tot això guardant cada flor una llum en el seu si com guarda l'esperança cada jove cor. »T'asseguro que estaven els Elisis convertits en un edèn, en una d'aquelles encantades mansions que han fet familiars a la nostra imaginació els contes àrabs de Xerazade. Les fonts brollaven aigua en abundància; els sortidors llançaven els seus capriciosos dolls; les granotes, ocultes entre els verns i les boves, murmuraven els seus monòtons cants; els cotxes, amb un soroll sord i prolongat, se succeïen un darrere l'altre pels ràpids pendents de la muntanya, creuant ràpids a través de les opaques llums com a vehicles conductors de fantasmes; la lluna tremolava en les aigües dels estanys, que convertia en llacs de plata fosa; la brisa feia balancejar els arbres que es movien amb un suau murmuri, i, per fi, omplien l'espai els dolços ecos de la música, al compàs de la qual ballaven al saló les rialleres i galants parelles. »Oh! per què estaves lluny de mi en aquells moments d'expansió i felicitat? Una a una t'hagués jo anat comunicant les impressions de la meva ànima, i haguessis llegit en el meu cor com en un llibre obert. »Creu-me, t'has perdut una nit deliciosa. De mi puc dir-te que vaig haver de fer-me violència per arrencar-me d'aquella estada i per no esperar allí els primers raigs de l'aurora. »Els Camps Elisis han inaugurat les seves festes nocturnes de la manera més brillant. Els records que ha deixat aquest primer ball són la millor garantia per al segon, que rialler s'avança per recollir l'herència del primer. ELS CARRERS DE BARCELONA 73 »Vine aviat, amiga meva, vine, i juntes anirem llavors a una d'aquestes festes nocturnes; juntes passejarem pels enarenats carrers d'aquells vergers, d'on broten flors, llums, perfums i poesia.» (De la Revista del 3 de Juliol de 1853.) («Alegres creuen i rialleres les setmanes coronades de flors, vestides de festa. » El nostre cel és blau i la nostra vida és bella. »Tot respira ara, tot viu. Els boscos estan plens de fullatge, el fullatge ple de murmuris i els murmuris plens de perfums, i els perfums són dolços i grats com esperances recobrades. »Cada tarda, quan els raigs del sol acaben de traspassar l'amfiteatre de les nostres muntanyes, que són les veritables i havien de ser úniques muralles de la ciutat dels comtes, la porta d'Isabel II obre pas a la multitud que es dirigeix al camp i. »El passeig de Gràcia es veu envaït per una gentada immensa. Un dia aquestes muralles que avui ens oprimeixen cauran al crit de l'opinió pública, cada vegada més pronunciada contra elles; un dia es nivel·laran aquests fangosos fossats i desapareixeran aquests robustos baluards que només ens representen idees de força i tirania. Llavors el passeig de Gràcia, unit a la nostra Rambla, serà un magnífic i superb carrer que res tindrà a envejar als renomenats bulevards de París. El Criadero, el Tívoli, els Camps Elisis, obren a l'elegant multitud barcelonina els seus jardins i els seus vergers. Les hores transcorren sobtades i fugaces. La tar- 1 Tingues present que quan l'autor escrivia aquestes dominicals revistes de salons, encara estaven dempeus les muralles. La porta o portell d'Isabel II estava situada a l'extrem de la Rambla, al costat de la torre anomenada de Canaletes, de la qual encara es veien algunes restes el 1865. 74 VÍCTOR BALAGUER de passa com un bufit. Hi ha tant a veure i tant a admirar! »)Els Camps Elisis en particular s'emporten la palma. Què és el que us vaig dir, amigues meves, en el meu primer article sobre aquests jardins? Espereu una mica, us vaig dir, i tot creixerà com per encantament, i del terra brollaran flors i de les flors perfums. »Així ha succeït. Ja les pèrgoles estan cobertes de rosers o passionàries, ja els brancals vesteixen un luxe opulent de vegetació, ja els desmais deixen caure el seu desmaiat ramatge al costat dels estanys, ja les dàlies s'eleven flexibles i esveltes, ja els arbres de tota espècie alcen les seves copes i deixen anar a l'aire les seves cabelleres perfumades. Els Camps Elisis s'han tornat un lloc de delícies, i aquest lloc és el punt de cita del bon to. »Bella època per a la societat directora dels Camps! Travessin altres els mars per anar a recollir l'or que llancen de les seves entranyes les mines de Califòrnia. Els individus de la societat dels Camps Elisis han sabut trobar la seva Califòrnia a les portes de Barcelona. Feliços i ditxosos! El present i el futur se'ls ofereix a ells de color d'or. »Una particularitat tenen els Camps Elisis, i és que han absorbit la vida dels nostres salons, i és que han deixat vidus i orfes els nostres passejos, i és que han sabut atraure llagoters a tota la nostra societat. Allà passen ara les tardes i les nits totes les famílies conegudes, i la placeta que ocupa el centre de les muntanyes russes s'ha convertit en una soirée, en una tertúlia, en un saló. Cada dia és segur que s'hi troben les elegants, les belles, i que allà passen l'estona en conversa íntima, veient com es llancen pels pendents de la muntanya els voladors cotxes, aixecant-se de tant en tant per anar a donar ELS CARRERS DE BARCELONA 75 un passeig i treure el cap al Tio Viu, al gronxador rus o a la baldufa holandesa, i tornant-se després al seu lloc com papallones que, després d'haver jugat pel verger, tornen als seus nius d'amor i de ventura. »L'altra nit es va anunciar als Camps una soirée musical. Infinita va ser la gent que hi va acudir. La música militar va omplir l'aire amb els seus marcials accents, i les belles van aplaudir com si en la seva vida haguessin sentit músiques militars. Tal era l'encant de novetat que tenia. L'èxit que va obtenir aquesta soirée a l'aire lliure haurà animat els socis a repetir-la amb freqüència. Segurs poden estar que tindran un ple, com es diu vulgarment, cada vegada que l'anunciïn. «Els Camps Elisis li han entrat a la nostra societat per l'ull dret. Ja tenen feta la seva fortuna, si és veritat l'axioma que la fortuna és el crèdit.» (De la Revista del 10 de Juliol de 1853.) «A UNA BELLA DESCONEGUDA. «Perquè jo he de suposar que és vostè bella, senyora meva. »M'ha escrit vostè una carta summament galant, a la qual dec una contestació. »Vol vostè que parlem dels Camps Elisis? «Parlem, doncs, senyora meva. »És conversa, d'altra banda, que ara fa el gasto en salons i en tertúlies, i no es pot anar a cap punt que no se senti parlar d'ells. Estan decididament de moda i travessen un període de voga. Aquests jardins deliciosos, lloc encantat que ofereix un estatge a la bellesa, de la manera que un lliri d'or el palau del seu calze a la papallona, tenen mil elements per atraure i seduir, i després, senyora meva, cada dia es fan més bells i s'adornen amb nous ali- j6 VÍCTOR BALAGUER cients, com una dona jove i fresca que cada dia troba nous secrets en el seu gust i en el seu tocador per avivar l'adoració que postrats li presten els seus extàtics amants. Al caure la tarda, quan el sol embolicat en un riquíssim mantell d'escarlata envia els seus últims raigs a jugar amb les puntes dels nostres vells campanars, les belles abandonen en tropell la ciutat i creuen alegres i gojoses el bonic passeig de Gràcia. «Decididament fa ja molta calor perquè puguem ballar als nostres salons, amuntegats allà com formigues, sota la llum de les bugies i al feble so d'un piano. L'estació reclama soirées; però soirées al camp, a l'aire lliure, a la llum dels estels i dels fanals de gas, aquestes altres estrelles de la terra, i al so marcial de les músiques militars. Sí, salut a les soirées d'estiu tan brillantment inaugurades aquest any! En lloc de l'atmosfera pesada i mefítica dels nostres salons hermèticament tancats, es despleguen davant nostre els enarenats carrers dels jardins, i les dones s'agrupen sota una pintoresca tenda de campanya respirant l'aroma de les flors, passejant la seva mirada per l'espai que descobreix la seva blavosa extensió, i sentint refrescat el seu front per l'alè embalsamat de la brisa que xiuxiueja feble a les seves orelles com l'eco llunyà d'una cançó d'amors. »Sí, té vostè raó, senyora meva: en aquestes soirées familiars i en aquestes nocturnes festes venecianes dels Camps Elisis la il·lusió vetlla i la poesia parla. «Coneix vostè res més fantàstic que el descens per les muntanyes russes en una d'aquestes nits en què els jardins estan pintorescament il·luminats amb llums de colors? Ha sentit vostè mai impressió més estranya i ha tingut vostè mai il·lusió més grata? »En primer lloc, ja des de dalt de les muntanyes, ELS CARRERS DE BARCELONA 77 des d'aquell pavelló que s'eleva com una pagoda en el si de la vegetació, la mirada s'estén atònita i absorta per tots aquells jardins, en els quals sembla moure's un exèrcit de brillants lluernes. Es puja al cotxe; aquest rep el seu impuls dels oficiosos servidors, i el viatger es veu llançat de sobte a l'espai amb una rapidesa increïble, i aleshores la respiració sembla que falta, l'ànima sembla que se'n va, i en el moment del descens, moment inconcebible, rar, vertiginós, diabòlic, infinitat d'impressions s'amunteguen en tropell a la imaginació, i tot aquell món de llums de colors dansa fantàsticament davant dels ulls extraviats, i no sembla sinó que ens precipitem a l'abisme per entre llengües de foc, com un dia degué precipitar-se l'àngel de l'Empiri per entre ràfegues flamígeres que il·luminaven el seu descens. • I el passeig pel llac? no ha provat vostè alguna vegada a solcar les adormides aigües en una d'aquestes mateixes nits venecianes? La il·lusió és completa. Si el llac fos un canal — com hauria de ser — que travessés en tota la seva extensió els Camps Elisis, i es pogués solcar en una gòndola empavesada i adornada amb fanals de colors, i es pogués aturar al peu del saló pujant unes marmòries escales que baixessin a enfonsar-se en les tranquil·les aigües, llavors sí que ens creuríem verament transportats a Venècia, i creuríem que la nostra gòndola s'aturava al peu d'un d'aquests palaus encantats a punt d'obrir-nos els seus tresors i les seves meravelles. »Però encara que això no és així, la il·lusió, tanmateix, sap mentir-ho molt bé, i la il·lusió té tants visos de realitat als Camps Elisis! »Però tornem-nos al llac. Que deliciós, senyora meva, és per ell un passeig nocturn! La impressió és enterament distinta de la que s'experimenta en el des- 78 VÍCTOR BALAGUER cens de la muntanya. És una mica més tranquil·la, més grata, més suau, més dolça. Els llums es reflecteixen en les aigües, i la polida superfície del llac sembla una catifa de colors. Els rems s'enfonsen en el mòbil element que reflecteix els colors de l'iris, i en sortir degotant es diria que degoten perles. Jo recordo que vaig provar a assotar i castigar les aigües amb el rem. Semblava llavors que, com aquelles nenes dels contes àrabs, remenia amb una pala munts de robins i brillants. El passeig pel llac no té més contra que el ser curt. Es gaudeix tant en certs moments d'expansió, que un voldria prolongar-los fins a l'infinit. »Mentre els Camps estan sempre plens i poblats de gent, el passeig de Gràcia no està menys concorregut. »Ja era hora que vingués aquest passeig a reclamar la seva protecció al bon to barceloní, que el tenia indignament oblidat. És un bonic passeig, frondosa albereda que, com un llaç de verdor, uneix Barcelona amb aquesta vila fresca i riallera, adolescent tot just, que se'ns ha emancipat bulliciosa, en un dia d'oblit i d'indolència per part de la capital del Principat. Per sort, la seva emancipació no és durable. Dia arribarà en què, com el fill pròdig, tornarà humil i confosa, i reclamarà llavors per favor a l'orgullosa Barcelona que li permeti tornar a recolzar el seu fatigat front al seu si maternal, demanant-li alhora que oculti els seus draps sota un mantell de pedreria. El passeig de Gràcia posseeix també al·licients que en va es buscarien en un altre. La gent no ha d'estar apinyada ni empènyer-se per falta de límits; a cada moment es veuen creuar cotxes que porten en el seu si belles dames o elegants cavallers — elegància i bellesa que, sigui dit de passada, formen un estrany contrast amb les bruses i el poc endreç de la major part ELS CARRERS DE BARCELONA 79 dels cotxers, — i a cada instant es topa amb jardins que brinden al repòs i al descans. »Veig, senyora meva, que el meu article s'ha anat allargant, i que encara no he parlat del que vostè m'encarrega a propòsit dels Camps Elisis. «Perdoni’m. Reconec la meva falta i l’esmenaré. En efecte, senyora meva, m’he entretingut a parlar de flors, d’arbres, de brises, d’il·lusions i de foteses, quan vostè en la seva galant carta em convidava a ocupar-me d’un assumpte greu, d’una cosa seriosa; quan vostè em convidava a cridar l’atenció sobre causes de veritable importància. »Com he pogut perdre així el meu temps tan inútilment, senyora? «Què vol! Les dones som xerraires per naturalesa i potser també per coqueteria. Ens plau parlar encara que no sigui més que per passar l'estona, i quan estem en el nostre element, les paraules se succeeixen les unes a les altres als nostres llavis amb la mateixa rapidesa que les impressions al nostre cor. A més, els homes s'ocupen tantes vegades de tantes coses serioses que són inútils, que no m'estranya que alguna vegada arribin a trobar útils les nostres converses sobre foteses. Oh! un dia he de parlar, senyora meva, d'aquestes coses que els homes anomenen coses serioses i greus. Què vol que li digui! Hi ha coses serioses i greus en els homes per les quals ells s'afanyen, s'apressen i es maten, i per les quals no donaria jo, senyora meva, ni tan sols el clavell o la rosa que es marceix entre els cabells d'una jove en una nit de ball. »Veu? Es convenç ara del que som?.... Ja una altra vegada s'ha esquitllat la meva ploma, oblidant la seva recomanació de vostè i l'assumpte principal que l'ha mogut a escriure'm. 80 VÍCTOR BALAGUER «Anem, doncs, a l'assumpte »Però ai, senyora meva! observo que ja és tard. Per què parlar ara d'un assumpte seriós a les meves lectores, si estaran ja cansades de la meva xerrada? »Deixem-ho per a un altre dia. Vol vostè, senyora? »Sí, val més: vostè quedarà més complaguda, les meves lectores més satisfetes i jo més alegre, ja que tindré ocasió per escriure-li a vostè una nova epístola.» Aquestes pàgines, arrencades a les revistes de salons que escrivíem en aquella època, podran donar una idea aproximada de la moda i la boga que gaudien el passeig de Gràcia i els seus jardins en aquells temps. Onze anys han passat ja, i els llocs de què parlem han sofert moltes i belles transformacions. El 1854, després de la revolució d'aquell any, van caure les muralles de Barcelona, devent-se no poca part d'aquesta gran millora al zel i activitat de D. Pascual Madoz, governador civil en aquell temps. Amb l'enderrocament de les muralles va arribar una nova època d'esplendor per al passeig de Gràcia. Nous i deliciosos jardins es van obrir en ell, distingint-se, entre tots, els d'Euterpe, on van assentar els seus reials els cors del popular Clavé. Per molt de temps Euterpe va robar la seva glòria als Camps Elisis. La societat barcelonina acudia amb ànsia a poblar aquells jardins per sentir els inspirats cants i els bells cors de Clavé. Més tard Euterpe va desaparèixer, i aquests cors es van traslladar als Camps Elisis, on s'allotgen encara, i on va tenir lloc el gran festival de 1862. Es va obrir també el jardí de les Delícies, on van fer algunes soirées els cors orfeònics sota la direcció de l'intel·ligent Tolosa, el seu fundador i propagador. ELS CARRERS DE BARCELONA 8l Altres jardins i llocs d'esbarjo es van obrir al passeig de Gràcia, en els quals s'han donat representacions líriques i dramàtiques. Avui existeixen al passeig de què parlem els Camps Elisis, on està allotjada la societat d'Euterpe, el Prado Català, el teatre de Varietats, el Tivoli, el teatre de la Sarsuela, el Recreo i el Criadero. A poc a poc tot anirà desapareixent, i en el seu lloc s'estan construint, segons queda dit, superbs edificis, que faran d'aquest lloc el carrer més important, més bell i més concorregut de la nova Barcelona i. GRACIAMAT (carrer den). Part de la Riera de Sant Joan per anar a desembocar a la plaça de l'Oli. Rep el nom d'una família propietària de terrenys en aquells llocs. GRALLA (arc den). És un carreró sense sortida que s'obre al carrer de la Canuda. El seu nom és el de la família de Gralla, molt coneguda a Catalunya, i de la qual tindrem ocasió de parlar en arribar al carrer de la Portaferrisa. Antigament hi va haver un poeta molt distingit d'aquest cognom. Es deia Martí Gralla, i al Cançoner de París hi ha diverses belles composicions seves. 1 I tot ha desaparegut, en efecte. La Barcelona de 1865, quan va aparèixer per primera vegada aquesta obra, gairebé en res s'assembla ja a la Barcelona de 1888, que és quan veu la llum pública aquesta segona edició. TOM XXI 6 82 VÍCTOR BALAGUER GROCH (carrer d'en). També sembla ser aquest nom de família. És un carreró que va del de Gignàs al del Correu Vell. GRUNY (carrer den). Altres diuen Gruñí. És un carrer que va de la Plateria a la dels Banys Vells. Antigament s'anomenava d'en Girona, i no fa molts anys hi havia en ella una casa en el portal de la qual, per la part interior, es veia una pedra amb una cinta gravada, i escrites en ella les següents paraules franceses: Peine pourjoie. És la bella i melancòlica divisa de Don Pere de Portugal, príncep tan valent com desgraciat i tan desgraciat com digne de millor sort, conegut en la història com el conestable de Portugal. Catalunya li va oferir un tron en una època cèlebre de la nostra història, i la seva divisa Peine pour joie, que equival en castellà a pena por alegría, o més pròpiament a sufrir para gozar, es conserva encara avui gravada en diversos edificis de Barcelona. Diguem alguna cosa, encara que sigui amb brevetat suma, del que tenia per divisa aquesta bella frase. Un dia Catalunya, prenent pel seu compte la defensa de la raó i de la justícia, i al mateix temps, com en totes les seves grans manifestacions, la defensa de les seves llibertats vulnerades, s'havia aixecat en favor dels drets del príncep Carles de Viana, reconegut per les Corts com a successor del regne. Crua guerra feia a l'infortunat príncep la seva madrastra, l'altanera i implacable Dona Joana Enríquez, els pèrfids consells de la qual seguia el rei D. Joan II, pare del de Viana. De ELS CARRERS DE BARCELONA 83 prompte faleix D. Carles a Barcelona, i, segons totes les aparences, mor enverinat (V. carrer del príncep de Viana). Furiosa Catalunya, s'alça com un sol home, desconeix el que per haver estat un mal pare ha de ser un mal rei, declara vacant el seu tron, i després d'haver-se posat sota la protecció del rei de Castella, que no l'accepta, ofereix el tron a D. Pere, conestable de Portugal. D. Pere era fill del duc de Coimbra, fill segon del rei de Portugal, que havia casat amb Dona Isabel, filla gran de D. Jaume d'Urgell el Dissortat, aspirant a la corona en el cèlebre Parlament de Casp, i sense disputa el que més dret tenia a ella. . El descendent de la casa d'Urgell va ser, doncs, cridat pels catalans a ocupar el tron en què s'hagués hagut de seure el seu avi matern, i arribant a Barcelona el gener de 1464, va prestar el degut jurament a les constitucions i llibertats del país, i va prendre el títol de D. Pere V, rei d'Aragó i de Sicília i comte de Barcelona. Desgraciadament va continuar lluint per aquell príncep la mala estrella que havia brillat sobre la casa d'Urgell en els seus últims temps. En la batalla de Prats de Rei va perdre les seves millors tropes i els seus més braus capitans, i, confús i desanimat, va fer en va importants esforços per reanimar el valor dels seus i donar el triomf a la seva causa. Regnà a Catalunya dos anys i mig, i trobant-se a Granollers, a on havia passat per a procurar-se socors d'armes i de gent, emmalaltí de la malaltia que el conduí al sepulcre, tenint-se per molt cert, segons Zurita, que li foren donades herbes verinoses. Morí el 29 de juny de 1466, en una modesta habitació de la casa d'un veí d'aquella vila, anomenat Juan de Montbuy. El seu cos fou portat a Barcelona, i enterrat amb 84 VÍCTOR BALAGUER reial pompa a l'església de Santa Maria del Mar. Potser no hagués estat tan cruel la seva sort si hagués manifestat més suport a les institucions liberals dels catalans, de les quals no va ser certament molt bon guardador. GUALDRÁS (carrer de). Ha de formar part de l'eixample, i, segons el plànol aixecat, és un dels que s'han d'obrir en el lloc on avui s'eleva la Ciutadella. Gualdràs és el nom vulgar amb què és coneguda la famosa batalla de Vad-Ras, que es va donar a Àfrica al Març de 1860. Es van distingir notablement en aquesta batalla els voluntaris catalans i el general D. Joan Prim que, com és sabut, va ser un dels herois de més justa fama i de més merescuda glòria en les jornades d'Àfrica, aconseguint-la sobretot en la batalla dels Castillejos, per la qual li van donar títol de marquès. En el més fort d'aquesta batalla va rebre Prim l'ordre d'apoderar-se de l'aduà d'Amsal, i ho va fer amb aquell indomable valor i aquella admirable sang freda que tots coneixen en ell. Hi va haver un moment en què, trobant-se a cavall sobre una eminència, es va oferir per blanc a les bales enemigues que passaven xiulant pel seu costat. Prim estava impàvid. Se li va acostar llavors un cap i va manifestar que era una imprudència la que cometia, i li va demanar en nom de tots que es retirés a un lloc on pogués estar menys exposat. — No hi ha perill — va contestar Prim. — Les bales vénen totes amb sobre i cap sobre no va dirigit a mi. GUARDIA (carrer d'en). Enllaça la del Comte de l'Assalt amb la de Trentaclaus. El seu nom és el de la família barcelonina de Guar- Els carrers de Barcelona 85 dia, que era propietària de gran part del terreny corresponent a aquest carrer. En ella vivia un oficial de l'exèrcit francès, en casa del qual van ser presos per delació d'aquell dos dels cinc patriotes ajusticiats a Barcelona el 3 de juny de 1809. Aprofitarem l'ocasió per referir aquest fet. Sabut és que els francesos eren el 1809 amos de Barcelona, de la qual s'havien apoderat per sorpresa. Encara que en poder dels enemics la capital del Principat per espai de sis anys complets, no va cessar mai de fer els majors esforços per sostreure's de l'esclavitud. El R. P. D. Raimon Ferrer, en la seva Barcelona captiva, obra en la qual refereix els successos dia per dia, ens explica com es van formar diversos plans per realitzar aquell intent, amb intel·ligència sempre dels generals en cap de l'exèrcit espanyol que hi havia a Catalunya, els quals, per la seva banda, havien de cooperar a l'assoliment de tan important objecte. Al novembre i desembre de 1808 es van posar en execució amb acord del tinent general D. Joan Miquel de Vives, i al març de 1809 amb intel·ligència del d'igual graduació Don Teodor Reding. Tots dos, per la seva banda, van cooperar a les tan patriòtiques com arriscades conspiracions dels barcelonins, tramades amb coratge singular entre les mateixes baionetes enemigues; però en cap de les dites èpoques no es va assolir la llibertat de la capital. Es va renovar la temptativa al maig de 1809 sota un pla més ampli, amb més importància, amb esperances d'èxit més fonamentades i fins i tot amb més risc i més coratge per part dels que hi van intervenir, i d'aquesta conspiració és de la que ens ocuparem. Desfets ja els plans que s'havien traçat al març últim, i suspesa la seva ulterior execució per la presència del general Saint-Cyr, i encara més pel seu 86 VÍCTOR BALAGUER exèrcit, que estava acampat des dels voltants d'aquesta capital fins al Vallès i tenia en expectació els barcelonins, aquests van tornar als seus projectes tan bon punt van veure aquell general i el seu exèrcit a Vic i voltants de Girona. Es va adoptar el pla de guanyar les fortaleses de Montjuïc, Drassanes i Ciutadella per mitjà d'intel·ligència amb alguns oficials, i es va crear una patriòtica Junta a l'efecte, la qual van constituir D. Josep Francesc Mornau, comissari de guerra honorari; D. Anastasi Jover, administrador subaltern de la reial loteria; D. Bruno Petrus, procurador; D. Antoni Bonet i Requesens, escrivà major de la Intendència; D. Pau Mora, fuster, i D. Josep Foixar. Tot Barcelona sabia l'existència d'aquesta Junta i qui eren els que la formaven; però ni el més lleu indici va arribar mai a oïdes de la sagaç i vigilant policia francesa. Mentre que per una banda Mornau i Jover s'entenien amb el capità M. Joseph Dottori, ajudant del castell de Montjuïc, oferint-li un milió de pesos forts si procurava l'entrada de les tropes espanyoles en aquella fortalesa, per l'altra D. Joan Massana i Don Salvador Aulet, d'acord amb el Dr. D. Joaquim Pou, rector que havia estat de la Ciutadella, i el pare D. Joan Gallifa, clergue regular teatini, procuraven guanyar també amb promeses i diners un capità del regiment 5è de línia italià, anomenat Provana, perquè els facilités el lliurament de Drassanes. Al mateix temps es donaven disposicions per procurar armes. Diverses cases, entre elles la de Massana, estaven convertides secretament en tallers on es fabricaven bales, es feien cartutxos i es muntaven fusells. Altres ciutadans havien pres a càrrec seu introduir a la ciutat sabres, fusells i municions. La conspiració havia d'esclatar el dia 11 de maig, dia de ELS CARRERS DE BARCELONA 87 l'Ascensió, a les dotze de la nit, segons acord de la Junta amb D. Agustí Arnauda, comandant general de la línia del Llobregat, comissionat a l'efecte pel general en cap de l'exèrcit de Catalunya senyor marquès de Coupigny. En dit dia i a dita hora havien d'apoderar-se del castell de Montjuïc les tropes espanyoles, i tot seguit fer el senyal perquè esclatés la conspiració dins de Barcelona. La Junta es va afanyar, doncs, a donar les seves ordres i a comunicar les seves instruccions, sent d'advertir que eren 8.000 els que havien de contribuir armats a l'assoliment patriòtic que es proposaven. Vegem ara l'aspecte que en dit dia presentava Barcelona, perquè es pugui formar una idea del vast i del coratjós d'aquell pla. Des del dia abans havien quedat donades per la Junta les disposicions necessàries, i ja en les primeres hores del matí s'havien introduït a la Catedral, entre feixos de sarments, 60 fusells, diverses pistoles i tres càrregues de vi, tot el qual havia de servir per als qui estaven destinats a pujar a la torre de dita església o estar en observació dins d'ella. A l'hora de costum es va celebrar en totes les esglésies la festa de l'Ascensió, la qual es va fer en totes amb veritable sumptuositat, podent-se observar que aquell dia estaven els temples molt més concorreguts que d'ordinari en funcions d'aquesta classe. És que tots els compromesos en el pla que havia d'esclatar aquella nit, anaven amb religiosa unció a postrar-se al peu dels altars per demanar la seva sobirana protecció al Déu de la clemència i de la justícia. Misteriosa activitat s'observava en totes les classes i a tot arreu; sorda agitació i desusat moviment es notava en tot, i, tanmateix, res va arribar a notar la sagaç i nombrosa policia que sostenien els francesos. En ple dia es van traslladar armes, des de la 88 VÍCTOR BALAGUER carrer Ample i de la Mercè, als de la Cendra, Riera Alta, a l'Hospital general de Santa Creu, de Sant Llàtzer i a altres punts. Part es portaven entre matalassos, part entre fardells de tamarisc, i a l'Hospital amb lliteres, amb aparença de portar malalts. La pólvora i els cartutxos, com de més fàcil transport, es portaven en grans cistelles amb roba a sobre, amb ficció d'anar a rentar-la, o bé amb altres fardellets per dissimular, sense comptar la multitud de paisans que a plecs els traslladaven sota els seus abrics. Diverses dones es van ocupar també durant el dia en tan arriscada conducció, sent una d'aquestes heroïnes Doña Ramona de les Cases i d'Aloy, la qual anava d'un punt a un altre on es reunien els caps de la patriòtica conspiració, o on havien de reunir-se a la nit els iniciats, rebent i comunicant ordres, i portant a aquests punts, sota el braç o en el seu mocador, plecs de cartutxos i pólvora. Comunicades durant el dia totes les ordres, donades les instruccions, indicats els punts de reunió, repartides les armes i municions, vegem quin quadre oferia Barcelona abans de les dotze de la nit, que era l'hora indicada per donar el senyal al castell de Montjuïc. Grans eren en aparença la tranquil·litat i el silenci que a la ciutat regnaven, i fàcilment s'hagués pogut creure que tots els seus habitants es trobaven entregats al repòs. Tanmateix, tothom vetllava; tothom, menys els descuidats estrangers que de Barcelona eren amos, i que poc pensaven, per cert, que, en entregar-se en braços del descans aquella nit, potser anaven a dormir el seu somni etern. Un dels punts més importants era l'Hospital general de Santa Creu, no tant per la seva proximitat a la porta de Sant Antoni, que havia de ser franquejada a les forces espanyoles de l'exterior, com per la sorpresa ELS CARRERS DE BARCELONA 89 que havia de tenir lloc en aquell establiment sobre la guàrdia i els malalts i ferits francesos que en ell existien. Tot estava disposat i organitzat en dit Hospital, i la gent distribuïda secretament en catorze llocs per caure de cop, i a un senyal convingut, sobre les armes de la guàrdia i sobre els francesos de la mateixa, amb ordre de passar-los a ganivet si oferien resistència. El cap encarregat del lloc de l'Hospital era D. Joan Ofaril. El col·legi de pares trinitaris calçats, situat al carrer que va de l'Hospital a l'església dels Àngels, estava disposat per a hospital de sang, comptant amb tot el que era necessari al seu objecte: substanciosos caldos, vins generosos, benes, llenços, etc., i els seus competents facultatius, així com també amb una partida de gent armada per a guàrdia i seguretat de l'hospital. Al col·legi de pares agustins calçats, que estava al costat de la porta principal de la Casa de Misericòrdia, es trobaven reunits els vocals de la Junta directiva del moviment amb gent armada i disposada a acompanyar qualsevol dels vocals que hagués de traslladar-se a un altre punt, i amb servidors preparats per a traslladar les ordres i els comunicats. La casa de Foixar, a la plaça del Padró, es trobava també habilitada per a hospital de sang, sota la direcció de D. Francisco Escola i amb els seus corresponents professors i practicants. A l'Hospital de Sant Llàtzer es trobaven silenciosament reunits 500 homes, armats tots de fusell i sabre, amb dos tambors i els seus caps corresponents, sent comandants d'aquesta partida D. Pablo Mora i D. José Foixar. En aquest punt, i en ocasió d'haver-hi a les onze i mitja de la nit el vocal de la Junta D. Anastasio Jover, que recorria tots els punts, es va disparar casualment un fusell. Això va produir VÍCTOR BALAGUER gran i natural alarma; però per fortuna aquell tret no va ser notat i no va tenir l'accident cap de les fatals conseqüències que podia haver tingut si l'hagués sentit alguna de les rondes franceses que com cada nit discorrien pels carrers. En una casa, molt immediata a la porta de Sant Antoni, romanien ocults els calafats i mariners que havien d'apoderar-se per sorpresa d'aquesta porta. Anaven tots armats amb punyals, amb destrals d'abordatge, i comptaven amb els instruments necessaris per fer caure el rastell i tot el que pogués servir-los d'entorpiment. El cap que manava aquesta partida tenia en el seu poder les claus de la porta, que amb altres d'or s'havien furtivament tret de l'aposent del capità de guàrdia; havien rebut l'ordre de passar a degolla la guàrdia, i havien de veure's instantàniament socorreguts pels que ocupaven el magatzem de cotxes del pintor D. José Mas Rubí. Aquest magatzem, situat al carrer de la Riera Alta, era un dels centres principals de la conspiració. S'hi trobava una partida d'homes resolts, a les ordres de D. Salvador Aulet i D. José Rovira, amb instruccions per acudir en auxili dels citats mariners i ajudar-los a sorprendre i degollar la guàrdia de la porta, cuidant principalment d'assaltar i apoderar-se de la bateria que hi havia a la muralla de terra sobre la mateixa porta. El P. D. Juan Gallifa, religiós teatí, i el P. Fr. Antonio Morera, franciscà, estaven també aquella nit al citat magatzem encarregats d'avivar amb les seves exhortacions la flama patriòtica que cremava al pit dels allí reunits. La casa de l'hortolà Bonaventura, al carrer de les Concertes, prop de la muralla de terra i pròxima a la porta de Sant Antoni, guardava oculta una altra partida de paisans armats que allí estaven per a secundar ELS CARRERS DE BARCELONA 91 el pla dels qui s'apoderessin de la guàrdia indicada, i impedir que aquesta fos auxiliada per les tropes de Drassanes. En aquest mateix carrer hi havia un altre hospital amb els seus llits, lliteres, benes, llençols, facultatius, etc. Entre les Carmelites i l'Hospital de Sant Llàtzer hi havia una casa força àmplia que es va llogar per a magatzem, i en ell es tenien preparats, en gran abundància, pans, vins, aiguardents, licors, bescuits, etc., per a refresc de les tropes alliberadores que havien d'entrar per la porta de Sant Antoni. Més de 200 paisans armats, sota el comandament de D. Juan de Avila i Mendoza, van romandre amagats al convent de Sant Francesc d'Assís, i a càrrec seu estava l'escombrar amb repetides descàrregues des dels alts del convent el reducte de Drassanes, per impedir que els artillers posessin corrents els canons que miraven al mar i els assestessin contra la ciutat. Al carrer Nou de Sant Francesc, al costat d'un carreró sense sortida anomenat de Sant Antoni, esperaven ocults diversos decidits patriotes el moment del senyal per saltar la paret que tanca aquest carreró i donava llavors sobre els jardins de la casa de March de Reus, en la qual s'hostatjava el general Duhesme. Per tal d'evitar ser descoberts, s'havia cuidat d'enverinar un gos que aquest general tenia al jardí. Els conjurats havien de travessar-lo, escalar els balcons de la casa que un servidor comprat tindria oberts, i penetrar d'improvís al dormitori del general, a qui es confiava trobar al llit i descuidat. El convent de la Mercè servia de presó als soldats espanyols presoners de guerra, i estaven tots advertits perquè, en el moment donat, trenquessin les portes que els guardaven i es dirigissin a un pun- g2 VÍCTOR BALAGUER convingut, amb el sergent de Sòria D. José Navarro al capdavant. A la casa de D. Francisco Mornau, president de la Junta, sita al carrer Ample, hi havia una partida de 25 homes decidits. La seva missió era la de sorprendre la guàrdia que custodiava la porta de la veïna casa de Larrad, on estava allotjat el general Lechi. Prop de la Peixateria, al pont del Born, al de Biromba, a Sant Agustí Vell i darrere del Pastim, es trobaven ocultes nombroses partides de gent armada, amb ordre d'impedir amb viu foc de fuselleria, en sentir la campana tocant a sometent, que ningú entrés ni sortís de la Ciutadella, la qual, per altra banda, havia de ser al mateix temps batuda per l'esquadra anglesa ancorada a la vista de Barcelona. A les immediacions de la porta Nova estava apostada una altra partida nombrosa de paisans armats, els quals, sortint d'improvís del magatzem on romanien ocults, havien de tirar-se sobre la guàrdia d'aquella porta, obrint-la als de l'exterior. Des de la casa de pares agonitzants, on estaven amagats, havien de penetrar altres a la immediata habitació del corregidor, D. Miguel Uranx d'Amelin, i apoderar-se de la seva persona i família, que havia d'encarregar-se de protegir el sacerdot agonitzant D. Ramón Vila, cap d'aquest mateix grup. A l'espaiosa casa del marquès de Vilana, sita a la plaça de Santa Anna i habitada pel rector Dr. Don Joaquín Pou, tenia aquest zelós patriota una forta divisió de paisans armats, els quals havien d'assaltar la guàrdia de la porta de l'Àngel. En el campanar de la Catedral s'havien introduït 103 paisans, que es van armar amb les armes introduïdes d'antuvi en aquella església. Era el seu cap D. Pau Virgili. Els francesos havien manat treure ELS CARRERS DE BARCELONA 93 les seves llengües a les campanes perquè no es pogués tocar a sometent, s'havien incautat de les claus de la torre i fins i tot s'havia tapiat el pas d'aquesta; però tots aquests i altres obstacles va saber vèncer el patriotisme de l'arquitecte de la mateixa església D. Francisco Mestres. La gent disposada per al cas va poder penetrar a la torre, va poder posar batalls a les campanes per tal de tocar a sometent quan fos l'hora, i tenia preparats els coets amb què fer senyal a l'esquadra anglesa per obrir foc contra els forts de la plaça, i les tres banderes blanca, encarnada i groga per a altres senyals convingudes. Prop d'algunes localitats i cruïlles esperaven altres grups amagats, per tal de detenir tots els oficials i soldats que deixessin el seu allotjament per acudir als seus quarters i impedir el trànsit a les patrulles que destaqués l'enemic. D. Salvador Oliva, amb gran força de gent, havia de situar-se a la plaça de Sant Jaume. A la plaça Nova, a la de Santa Anna i a altres punts estratègics es trobava també apostada gent d'armes amb experts capitans al seu cap. Les campanes de totes les esglésies havien de repetir el toc de sometent, que havia de començar la Tomasa de la Catedral; i per fi, tots els habitants de la ciutat, ja dins, ja fora de les seves cases, estaven disposats a coadjuvar de la manera que poguessin a la destrucció dels francesos, havent-se compromès molts a assassinar, cas de no rendir-se, els oficials que allotjats tenien a les seves cases. Era, doncs, com es veu, la conspiració de tot un poble, en la qual tot el poble prenia part per alliberar-se del jou estranger. Milers de persones, homes, dones, nens, ancians, gent de totes classes i condicions entrava a la conspiració, i, tanmateix, no hi va haver un sol delator. gj. VÍCTOR BALAGUER Les patrulles franceses recorrien els carrers com de costum enmig d'un silenci que era aquella nit més imponent que el de les anteriors, per la mateixa raó que tots vetllaven, per la mateixa raó que darrere de cada porta tancada hi havia una mare que resava, una esposa o una amant que plorava, o un patriota que, amb l'oïda atenta al senyal, amb la mà esquerra sobre el cor per comprimir els seus batecs i amb la dreta empunyant l'arma salvadora, esperava el moment de llançar-se al carrer al crit sant d'Independència i pàtria. Van tocar les dotze de la nit, i el so de la seva primera martellada devia trobar ressò amb violent batec al cor de tots aquells patriotes. Els caps del moviment es van posar en observació, i van clavar els seus ulls, a través de les tenebres, al castell de Montjuïc, del qual havia de brollar la llum radiant anunciant a tot un poble que era arribada l'hora de recobrar la perduda llibertat. Va passar l'hora del senyal sense que aquest aparegués. El coet volador que, missatger aquella vegada de salvació i esperança, havia d'esquinçar els aires des de la torre del castell, no va brillar ni a les dotze, ni a la una, ni a les dues, ni a les tres de la matinada. Amb quina mortal impaciència i amb quin terrible sobresalt van passar aquelles tres hores els conspiradors! Perduda ja tota esperança de veure la senyal aquella nit; coneixent que per alguna causa imprevista havia fracassat per ara l'empresa, es va passar veloçment ordre a tots els punts perquè cadascú se'n fos dissimuladament a casa seva, amagant, com millor poguessin, les armes i municions. Al clarejar l'alba del dia 12 van sortir els conjurats de les guarides on havien passat la nit, dispersant-se en grups de dos i tres per no cridar l'atenció dels invasors: es van amagar les armes, part entre el fang dels ELS CARRERS DE BARCELONA 95 horts, part en pous secs, part enterrades; els paisans, reunits al campanar de la Catedral, van despenjar amb llàgrimes de desesperació els batalls posats a les campanes, i en obrir-se les portes de la ciutat van fugir disfressats els més compromesos caps de la frustrada temptativa. Afortunadament res sabien encara els francesos del que havia passat, i les portes es van obrir a l'hora de costum sense prendre precaució alguna. No van tardar, tanmateix, a rastrejar alguna cosa. Diguem primer que mai no s'ha pogut trobar el veritable motiu pel qual va haver de malograr-se l'empresa, atribuint-se generalment a no haver-se acostat les tropes com estava convingut. Uns, diu un testimoni presencial cronista d'aquells successos, van tirar la culpa a un comandant; altres a un altre; aquests a la mala intel·ligència de les senyals; aquells a l'etiqueta en donar els parts: seria temeritat fallar sentència sense estar bé instruïts de les operacions que s'havien d'executar extramurs. El cert és que el pla va fracassar, malgrat els preparatius de Barcelona i malgrat que tots els pobles dels corregiments veïns a aquesta capital estaven aixecats en sometent per coadjuvar a l'empresa. El moviment desacostumat que es va observar als pobles immediats; els avisos que a primera hora i amb referència al que havia passat en aquests pobles es van rebre a Barcelona; la proximitat de l'exèrcit enemic, i, per fi, alguns indicis d'alteració de l'ordre que van poder observar els francesos ja entrat el matí del 12, tot això va ser causa que aquests es posessin sobre les armes i es disparessin des de Drassanes les tres canonades, al senyal de les quals estava de bestreta previngut que tot paisà es retirés a casa seva. La policia va acudir immediatament a registrar les principa- 96 VÍCTOR BALAGUER les esglésies i alguns establiments, i a tot arreu va trobar senyals evidents que alguna cosa s'havia intentat. Al campanar del Pi, del qual, com de tots, tenien les claus els francesos, es va trobar pa fresc, vi, formatge i algun altre objecte, la qual cosa era una convincent prova que hi havia tingut lloc una reunió de paisans. La convicció va pujar de punt en trobar posat el batall a la campana major, anomenada Antònia, de la qual s'havia tret i es guardava a la policia des que, per ordre del general francès, es van treure de totes les campanes de Barcelona. Això només va bastar perquè immediatament es donés ordre de detenir diversos subjectes, seglars i eclesiàstics, a tots aquells de qui es va poder témer alguna cosa o sospitar culpabilitat; però malgrat això, com que els presos res no declaraven, res potser no s'hagués sabut si un esdeveniment imprevist no hagués vingut a tirar alguna llum en aquell fosc caos. El diumenge 14 a la nit, a conseqüència d'un delator avís que havia donat el capità Provana, la policia es va ocultar a l'habitació d'aquest, que la tenia al carrer d'en Guàrdia. Pocs moments després arribaven els infeliços D. Joan Massana i D. Salvador Aulet, els quals, malgrat el mal resultat de l'empresa del dia 11, continuaven negociant amb aquell capità per al lliurament del fort de Drassanes. Totes les nits tenien a l'efecte reunions a la citada casa-hostalatge de Provana. La nit de què parlem, estant oculta la policia a la casa, el traïdor va fer renovar als dos incauts subjectes les proposicions que li tenien fetes, i intencionalment els va posar algunes dificultats sobre l'execució del pla perquè, amb aquest motiu, s'obrissin més aquells confiats patricis. Ho van fer així, caient en el llaç, i aleshores va penetrar de sobte a l'aposent la policia, que amagada darrere d'una ELS CARRERS DE BARCELONA 97 porta havia escoltat la conversa. Massana i Aulet, lligats colze amb colze, van ser immediatament conduïts als calabossos de la Ciutadella. L'endemà, i gairebé a una mateixa hora, van ser reduïts a presó el Dr. Pou, el sergent Navarro i el P. Gallifa. Aquest acabava de celebrar missa a la seva església de Sant Gaietà, quan un alguatzil de l'Audiència se li va presentar per portar-lo a casa del regent Medinabeytia. (Vegeu plaça de la Constitució, on es parla d'aquest subjecte.) — Com us dieu? — li va preguntar el regent en veure'l. — Sóc el P. D. Joan Gallifa, — li va contestar el religiós. — No: vós no us dieu el P. Gallifa, sinó el pare assassí. Es va desfer després en imprecacions; però el religiós li va contestar amb dignitat i enteresa. — Ara alceu la veu — li digué l'afrancesat Medinabeytia; — però sereu conduït a la Ciutadella, i allà canviareu de to. — Pot ser que no, — va contestar Gallifa. — Així, doncs, vós tindreu la fortalesa i serenitat d'un Sòcrates? — li va dir llavors Medinabeytia en to burlaner. — Si més no, penso tenir-la d'un màrtir, — va contestar el teatí. El P. Gallifa fou conduït a la Ciutadella, en efecte, i de seguida començà el procés contra ell i els altres companys empresonats, mentre continuaven les recerques de la policia, que amb gran activitat registrava esglésies, convents, cases i magatzems, a la recerca d'armes i municions o d'altres objectes que poguessin obrir camí per descobrir la fracassada conspiració. Veritables dies de terror foren aquells per a tom xxi 7 gS VÍCTOR BALAGUER Barcelona, doncs potser no existia una sola família que, més o menys directament, hagués deixat de prendre part en la temptativa. Per fortuna, enmig de tot, els francesos no van arribar a descobrir més que una part del pla i. El divendres 2 de juny va ser l'assenyalat per reunir-se a la Ciutadella el consell de guerra que havia de jutjar els acusats de conspiració. Eren aquests 18, i els seus noms els següents: D. Joan Massana, oficial de la consolidació de vals; D. Salvador Aulet, corredor de canvis; Dr. D. Joaquim Pou, rector de la Ciutadella; P. D. Joan Gallifa, clergue regular teatí; D. Josep Navarro, sergent del regiment infanteria de Sòria; D. Francesc Compte, porter de la casa Llotja; D. Salvador Vilanova, carreter; D. Joan Macià, fabricant de cartes; D. Domènec Aumatell, fuster; D. Josep Mas i Rubí, daurador; D. Jaume Vilanova, carreter; D. Magí Closas, ferrer; Fra Francesc Masramón, franciscà; Fra Gabriel Mallol, idem; Fra Miquel de Figueres, caputxí; Fra Marià de Montblanch, idem; P. D. Carles Calafell, prevere de l'oratori de Sant Felip Neri, i el P. D. Francesc Deop, idem. Tots aquests subjectes estaven realment compromesos en la conspiració; però no van resultar proves contra tots pel sigil i patriòtica reserva que tots van saber guardar, i el veredicte dels jutges va ser per això el següent: 1 Més afortunats van ser els que havien entès en el lliurament i sorpresa de Montjuïc, ja que no va arribar a descobrir-se res. L'ajudant d'aquell castell, Dottori, va saber guardar sigil·losament el secret, no sent culpa seva si la trama va deixar de tenir bon èxit, ja que és cert que va fer els senyals a la tropa espanyola que havia de pujar al castell, del qual va tenir oberta la poterna tota la nit i guanyats els sentinelles que es trobaven en aquella part de la fortalesa. ELS CARRERS DE BARCELONA 99 Els PP. Pou i Gallifa condemnats a pena de garrot. Massana, Aulet i Navarro sentenciats a morir a la forca. Compte pres fins a la tranquil·litat d'Espanya. Vilanova, Macià i Aumatell presos fins a prendre més informacions. Tots els altres posats l'endemà en llibertat. Mentre es notificava als cinc herois de la pàtria citats la trista sort que els esperava l'endemà, els seus defensors i altres persones visibles de la població acudien al general Duhesme per obtenir el seu perdó o aconseguir si més no la suspensió de la sentència, mentre s'impetrava la gràcia de l'emperador; però va ser un esforç và i no es va aconseguir. Mentrestant, altres patriotes s'entenien secretament amb el cap que manava la línia del Llobregat, combinant un pla de salvació per a Barcelona i per als sentenciats a mort, que tampoc no havia de tenir èxit. Mentre succeïa això per un costat, per l'altre es buscaven amb gran afany botxins que s'encarreguessin d'executar la sentència del consell de guerra. Ningú volia ser-ho. A falta d'ells, l'intrús regent Medinabeytia —de qui és precís confessar que amb ferotge acarnissament perseguia els patriotes— va manar fer proposicions al facinerós Tetus perquè s'avingués a exercir aquell horrible ofici. Tetus era un lladre de camí ral, un assassí vulgar i miserable, que s'havia acollit al sagrat de la Catedral i que allí vivia, valent-se del dret d'asil que llavors tenien certs llocs; i tanmateix, enmig de ser aquell home el que era, es va negar resoludament a acceptar el perdó i la vida que se li oferien a canvi de ser botxí dels cinc herois. Llavors va acudir Medinabeytia als presidiaris, als qui es va oferir la llibertat a canvi de ser botxins només per a aquella oca- 100 VÍCTOR BALAGUER sió. Molts van ser els que es van negar també. Només dos, per fortuna no catalans, anomenats Antoni Sánchez i Antoni Aznar, es van decidir a exercir aquell ofici per veure's lliures dels ferros que els oprimien i al pes dels quals estaven sentenciats a patir per tota la vida. I aquí cal parlar d'un fet tan monstruosament horrible, que vacil·laríem a donar-li crèdit i a referir-lo, si no el trobéssim consignat en l'obra d'un autor contemporani, a qui deixem tota la responsabilitat. Diu, doncs, D. Jaime Rodoreda y de Gisbert, en un quadern imprès el 1813 a Mallorca amb el títol de Cuadro de horror, que el propi regent Medinabeytia es va encarregar d'ensinistrar els dos presidiaris esmentats en l'ofici de botxins. Els va cridar a una estança situada a la planta baixa de l'Audiència, i allà els va animar a l'assaig de la forca, donant-los regles, instruint-los i ensenyant-los la manera de pujar, de baixar i de posar el dogal. Diuen que a cada pas els nous botxins renunciaven, dient un d'ells: — Això és molt vil; — i que aviat acudia el regent a rebatre l'objecció dient: — Res hi ha de vil; el que importa és menjar bé i viure bé. Veniu, nois, seguiu. Posa el dogal més alt, més baix, més llarg, més curt I així va excedir la infàmia del mestre a la dels deixebles, i l'escena va durar fins a les deu d'aquella nit, hora en què Medinabeytia es va acomiadar d'ambdós presoners, jutjant haver-los deixat suficientment ensinistrats. Tot just va clarejar el dia 3 de juny, el consternat veïnat de Barcelona va poder veure aixecats a l'Esplanada el patíbul cobert de baieta negra en què havien de trobar una fi gloriosa els preveres Pou i Gallifa, i la forca on els altres tres patriotes havien d'acabar els seus dies. A les tres de la tarda, una hora abans ELS CARRERS DE BARCELONA 10 I de la fixada per executar la sentència, van quedar tancades gairebé totes les botigues i les portes de les cases de Barcelona. Tots els habitants de la ciutat, moguts per la mateixa idea i obeint a un mateix sentiment, es van tancar a casa seva per lliurar-se al seu dolor i pregar fervorosament per aquells cinc homes a qui s'anava a treure la vida pel crim d'haver conspirat per donar la llibertat a la seva pàtria. Els carrers van quedar silenciosos i deserts, com si fossin els d'una ciutat de morts: només amb un so lúgubre ressonaven pel seu paviment les petjades de les nombroses patrulles que van destacar els francesos per vigilar la població. A l'Esplanada no va aparèixer ni un sol curiós: només hi havia en aquella vasta extensió de terreny les tropes que formaven el quadre, la cavalleria i l'artilleria amb les metxes enceses, la policia francesa, els quatre religiosos que exhortaven els sentenciats, les víctimes i els botxins. Va morir el primer el Dr. Pou amb religiosa serenitat i amb cristiana resignació. Després d'ell va pujar les enlutades escales del patíbul el P. Gallifa, qui, en el moment d'anar a entregar la seva ànima a Déu, va pronunciar un breu discurs, acabant amb aquestes paraules: Moro per la causa més justa que pugui donar-se: ho aconsellaria a tothom; moro per defensar la pàtria, la religió i Ferran VII Es va treure tot seguit el mantell per cobrir amb ell el cadàver del Dr. Pou que jeia als seus peus, li va resar un breu responso i va anar a asseure's en el fúnebre seient. Després d'això, van pujar a la forca, un rere l'altre, primer Aulet, després Navarro i per fi Massana. Anava a ser ajusticiat aquest, seguint la sort dels seus companys, quan de sobte, enmig del pavorós silenci que allà regnava, interromput només pels plors dels sacerdots amb qui s'havien reconciliat les víctimes, va esquinçar els aires el profund i apagat, però es- 102 VÍCTOR BALAGUER tremolós so d'una campana que tocava a sometent. Els botxins van apressar l'execució de l'infeliç Massana, i aquest encara es debatia entre les angúnies de la mort, quan ja els francesos aterrats movien en totes direccions les forces que tenien previngudes per esbrinar la procedència d'aquell singular so. Era que quatre ciutadans, impulsats d'ardent patriotisme i creient potser que al toc alarmant de sometent s'aixecarien les poblacions veïnes i acudirien les tropes espanyoles, havien aconseguit pujar al campanar de la Catedral, i estaven batent amb ferrats martells, en defecte del batall, la campana major anomenada Tomasa. Al propi temps, uns grups de paisans que es trobaven reunits amb armes en certes cases de la Riera Alta, es llançaren al carrer i descarregaren atropelladament les seves armes sobre alguns soldats francesos que passaven per ella, ferint-ne diversos i matant-ne dos davant del convent de monges caputxines. Sens dubte a aquests pocs, que a tan descabellada temptativa s'hi llançaren, no els havia arribat la contraordre de retirar-se a les seves cases quan es va haver de desistir de salvar els cinc patriotes amb l'auxili de les tropes espanyoles, conforme abans s'havia projectat. En pocs moments la Catedral es va veure envoltada de tropes. Alguns dels que havien tocat a sometent van aconseguir fugir abans d'arribar aquestes; però altres es van quedar dins, i els estava amagant el sagristà prevere D. José Coll quan els francesos van començar a colpejar una de les portes del temple. Fins que van estar amagats no va obrir Coll la porta, i en fer-ho va ser tirat a terra d'un cop de sabre per l'oficial comandant, que es va precipitar a l'església dient-li: Pritre de Satanàs, tu ets deis brigants. Es va practicar a la capital un escrupolós registre, i a ningú es va trobar; però com que no quedava dubte que ELS CARRERS DE BARCELONA I03 allí hi eren els que havien tocat a sometent, es va donar ordre a la policia i a una escorta suficient, de no abandonar aquells llocs, prosseguint el registre amb minuciós afany. Ni la nit del 3, ni durant tot el dia 4, ni per tot el dia 5, es va aconseguir descobrir el menor indici que donés peu per trobar els qui es buscava. Després de setanta-dues hores de registrar sense fruit els llocs més recòndits de la Catedral, ja es donava per vençuda i descoratjada la policia, quan al cap d'ella se li va ocórrer fer donar crits per tot l'àmbit del temple cridant: — Perdó perdó! Estan concedides les vides per ordre del general. Sortiu. Com que aquests crits es van repetir per llarga estona i per tots els angles de l'església, van anar presentant-se, gairebé sense alè, tres paisans, els quals van sortir de sota les manxes de l'orgue. Allà, en el buit de tot just tres pams que forma el taulat sobre el qual descansen les manxes, havien romàs setanta-dues mortals hores sense menjar ni beure ni gosar gairebé respirar, abastats una de les vegades que va ser registrat aquell lloc per la punta del sabre d'un oficial, qui va creure tocar a la paret quan el seu acer es fixava en un botó de metall de la jaqueta d'un dels qui allí s'havien refugiat. Fàcil és considerar que pàl·lids i exànims que estarien, ja per aquella no interrompuda angoixa de mort, ja per la prolongada privació de tot aliment. Se'ls va donar alguns confortants, se'ls va ratificar la promesa del perdó i se'ls va portar presos a la Ciutadella, on van ser lliurats a una comissió militar. Els noms i oficis d'aquells tres patriotes eren Ramón Mas, fuster de ribera; Julián Portet, espardenyer, i Pedro Lastortas, serraller. No obstant la promesa de perdó que se'ls va fer, van ser sentenciats a la pena de forca per la comi- 104 VÍCTOR BALAGUER ssió militar, executant-se la sentència el dimarts 27 de juny. Per aquells mateixos dies eren també executats a Tarragona, per sentència del tribunal espanyol, els dos presidiaris Sánchez i Aznar, que havien servit de botxins per a les víctimes del 3 de juny. Presos a Martorell per les tropes espanyoles, havien estat portats a Tarragona i allí lliurats als tribunals. H HABANA (Carrer de la). Està a la Barceloneta, i començant pel del Cementiri pren la direcció de la platja. Sabut és que l'Havana és una de les poblacions lligades amb la nostra per mitjà de relacions comercials més íntimes. A l'Havana hi ha moltes cases de comerç catalanes o dirigides per catalans, i en ella viuen no poques famílies oriündes del nostre país. D'aquí va provenir el donar semblant nom a aquest carrer. HÈRCULES (Carrer de). Comença pel de la Ciutat i va a desembocar a la plaça de Sant Just. Mancava antigament aquest carrer de nom especial, i se'l denominava de Darrere Sant Just; però fa pocs anys va haver de rectificar-se a causa de la restauració, o per millor dir reedificació de la casa de Comuns Dipòsits que ocupa gran part d'aquest carrer, i llavors se li va donar el nom d'Hèrcules, personatge a ELS CARRERS DE BARCELONA 105 qui erròniament s'atribuïa la fundació de Barcelona. En aquest carrer, quan es deia de Darrere de Sant Just, va néixer el famós Capmany el 24 de novembre de 1742. (V. carrer Capmany.) Es troba en ell la caserneta on es reuneixen els individus del cos de bombers, que es va crear abans de 1843, el qual està sota la dependència de la Societat d'Assegurances mútues contra incendis, creada el 1835. Pot dir-se que el fundador del cos de bombers és el conegut arquitecte D. Antoni Rovira i Trías, ja que va ser el seu primer cap i qui la va organitzar i reglamentar. HONORAT (Carrer de Sant). Travessa des del de Sant Sever a la plaça de la Constitució. Va néixer en aquest carrer el 1568 el cèlebre cronista català Jeroni Pujades, de qui es parlarà en fer-ho del carrer d'aquest nom. Si cal donar crèdit a antigues i per altra banda molt fundades tradicions, el ciutadà barceloní Jaume Fivaller, ascendent de l'il·lustre magistrat que de tan justa celebritat gaudeix en els annals d'aquesta capital, va descobrir un dia, trobant-se de caça, una deu d'aigua pura i excel·lent al mont de Collcerola. Va participar el seu descobriment als magistrats populars, i a proposta seva es va tractar d'utilitzar aquelles aigües conduint-les a Barcelona, emprenent-se al punt els treballs. Succeïa això el 1355, i el 4 de juliol de 1356 començava a brollar l'aigua de la primera font que creiem va tenir aquesta ciutat, anomenada font de Sant Honorat, i aixecada al carrer que conserva avui encara aquest nom. Es deia font de Sant Honorat per haver al seu capdamunt una imatge d'aquest sant, tallada 106 VÍCTOR BALAGUER en pedra del país. Aquesta circumstància és la que va donar nom al carrer. En temps més moderns la font va ser traslladada a la veïna plaça de Sant Jaume; però la imatge del sant es va quedar al carrer, passant a ocupar una fornícula oberta a la façana d'una casa immediata. Més tard va desaparèixer també la font de la citada plaça, i últimament, en reconstruir-se la casa en què hi havia la imatge del sant, va desaparèixer aquesta així mateix. Durant molt de temps, i encara segueix el costum, el poble ha anomenat aquest carrer dels Mossos, perquè en ell tenien la seva caserneta els mossos d'esquadra. Viu en aquest carrer el conegut procurador D. Jaume de Puiguriguer, el qual, com a persona intel·ligent, aficionada a recollir i guardar antiguitats, posseeix diversos objectes notables, i entre altres coses una col·lecció completa (única sens dubte) de segells de tots els Ajuntaments de les quatre províncies de Catalunya, que amb bastants d'altres pobles que no constitueixen Ajuntament, sinó que són agregats, formen un total de prop de 1.300 segells. HOSPITAL (Carrer de l'). És un altre dels carrers que hi ha a Barcelona, de més trànsit i de més animació, i enllaça la plaça del Padró amb la de la Boqueria. Antigament el lloc ocupat avui per ell era conegut per Riera de Valldoncella, a causa de discórrer per aquell punt, anant a desembocar a la Rambla, les aigües que baixant de la part de Sarrià passaven immediates al llavors famós i després derruït monestir de Valldoncella, situat extramurs. Quan més endavant, donant una altra direcció a les aigües o encanalant-les per un conducte subterrani, co- ELS CARRERS DE BARCELONA IO7 va començar a tenir forma de carrer i a aixecar-se cases en aquest lloc, va prendre el nom de Carrer de les Cadenes, sens dubte per les cadenes o barres de ferro que existirien en el seu extrem abans d'aixecar el nou recinte de muralles, i per consegüent la porta de Sant Antoni. Però ben aviat el poble va canviar aquest nom per un altre, donant-li el de carrer de la Pica d'en Colom. Provenia això del fet que la família de Colom, molt coneguda a Barcelona, va edificar en aquell lloc una porció de cases, en una de les quals hi havia una gran tassa, pica o piló que servia d'abeurador i estava proveït amb l'aigua sobrant d'una font. Aquestes mateixes cases van ser cedides el 1229 pel seu propietari el canonge Colom perquè en elles s'establís un hospital, que durant molts anys es va anomenar Hospital den Colom, i llavors va anar prenent paulatinament aquest carrer el nom que ha conservat fins avui. Prop de dos segles més tard, el 1401, el Consell de Cent va acordar reunir en un de sol, espaiós i capaç, tots els hospitals existents aleshores a Barcelona, tres dels quals estaven a càrrec del capítol de canonges, dos al del Municipi i un al de la parròquia de Santa Eulàlia del Camp, prenent aquest hospital el nom de General de Santa Creu i aixecant-se de nova planta en el lloc on hi havia l'antic de Colom, amb agregació d'alguns solars immediats, situats en el que era aleshores raval de la ciutat. L'acord del Consell va tenir immediata resolució, ja que consta per una làpida que la fàbrica de l'Hospital General de Santa Creu es va inaugurar el 17 d'abril d'aquell mateix any de 1401, posant la primera pedra el rei Don Martí l'Humà. El 1638 un incendi va reduir a cendres gran part de l'edifici; però tot just s'havia passat un any quan IOS VÍCTOR BALAGUER quedava reedificat gràcies a la filantropia barcelonina. A més de l'Hospital i la seva església, hi ha altres edificis en aquest carrer, dels quals, ni que sigui summàriament, s'ha de fer esment. Té en ell la seva façana principal l'església de Sant Agustí, de la qual s'ha fet ja esment al carrer d'aquell nom. Hi ha el beateri de Sant Agustí, que va ser fundat el 1678 per Sor Maria Agustina Almerá. És de reduïdes proporcions; té una capelleta, i pot dir-se que el seu exterior en res es diferencia de les cases veïnes. Com que les seves beates no guarden clausura, solen sortir sempre que a això es veuen precisades, i es dediquen especialment a l'ensenyament de nenes. També hi ha el convent de religioses carmelites calçades, que fou fundat el 1649. La seva església, quedà conclosa el 1674; però amenaçant ruïna per la flaquesa dels seus fonaments, que s'havien assentat sobre el terreny sorrenc d'una rambla que allí es trobava, causada per les aigües de la Riera d'en Prim, confluent en aquell punt amb la de Valldoncella, fou enderrocada el 1830, aixecant-se de seguida l'actual. Actualment existeixen així mateix en aquest carrer dos teatres. El primer és l'anomenat de l'Odeón. El rètol que hi ha damunt de la porta i els dos fanals de gas que es veuen als seus costats, són els únics indicis que poden indicar al viatger que en aquell edifici hi ha un teatre capaç per a 800 persones. El saló d'espectacles es troba al segon pis, i el lloc on es troba fou fins a 1835 biblioteca de religiosos agustins calçats, del qual convent formava part. El teatre es va inaugurar el 1850 i ELS CARRERS DE BARCELONA IOO, últimament s'ha restaurat, prenent posteriorment el nom de Teatre Català, per representar-se molt sovint en ell obres dramàtiques catalanes. L'altre a què hem fet referència, i que es troba algunes cases més amunt, és el teatre Romea, que data només del 1863, havent-se habilitat per a ell el local d'una casa particular que havia estat primer Casino d'artesans i després Tertúlia progressista. Quan es va inaugurar aquest teatre hi havia la idea de donar-li el nom de D. Jaume el Conqueridor, i per obrir-lo amb aquesta denominació es va demanar permís; però després se li va donar el del cèlebre actor espanyol D. Julián Romea. HOSTAL DE MANRESA (Carrer de l'). Com si diguéssim de la Fonda de Manresa, perquè en ella es trobava una posada o fonda d'aquest nom. És un carrer sense sortida, obert al de la Plateria. Va tenir primerament el nom d'en Tripó, que devia ser un propietari molt cabalós i amo de moltes cases en diferents carrers, ja que es troba que diverses d'aquestes han portat antigament aquell nom. Després es denominà den Jordi Ras, segons es troba en una nota d'acords del Municipi que així diu: A 27 de Setembrc de 1710 concediren llicència á Joseph Vilarubia y al Dr. Joseph Vilarnbia, pbre. pare y fill, de fer y construir un pont en lo dngol de llnrs cases, situades al carrer den Palau que mira al carrer den Jordi Ras, vulgarment dit del Hostal de Manresa. HOSTAL DEL SOL (carrer del). Parteix del carrer Ample per anar a acabar a la plaça dels Traginers. Antigament s'anomenava deis Farrenys, i canvià el seu 110 VÍCTOR BALAGUER nom pel que continua duent avui, a causa d'una fonda cèlebre, titulada Hostal o Mesó del Sol, que en ella existia. En aquest mesó s'hostatjà el cèlebre Cagliostro quan va ser a Barcelona. Tothom sap qui era aquell home famós, majorment després que li han acabat de popularitzar les Memòries d'un metge, d'Alexandre Dumas; però el que molts no saben potser és que aquell cèlebre charlatà, conegut per Josep Balsamo, o millor pel comte Alexandre de Cagliostro, va estar dues vegades diferents a Barcelona, on va donar molt que parlar. Les dues vegades que Josep Balsamo va venir a Barcelona, ho va fer en companyia de la seva bonica Lorenza Feliciani. En un llibre rar que hem tingut ocasió de fullejar, es donen curiosos detalls sobre aquest personatge, heroi principal d'una de les més notables produccions de Dumas. La primera vegada que Cagliostro i Lorenza van ser a Barcelona, hi van romandre més de mig any, hostatjant-se a l'esmentat Hostal del Sol, on es tractaven com a prínceps, amb molt de luxe i molta ostentació. Devia ser això pels volts de 1779. «Faltant-los al capdavall els diners per mantenir-se, diu l'obra citada, va instruir el Balsamo a la Lorenza que anés a confessar-se a una església veïna a la seva fonda, pertanyent a uns religiosos, i que li suposés al confessor que tots dos havien contret un matrimoni clandestí, i que per falta d'oportunes remeses es trobaven en necessitat. Lorenza va seguir la instrucció, i el confessor la va creure i li va subministrar alguna encara que curta suma de diners, i l'endemà li va enviar un regal, i passant després a visitar-la, va saludar a tots dos amb el títol d'Excel·lència. Mentrestant, el zel del bon religiós català els va posar en alguna consternació, perquè, entrant en sospita ELS CARRERS DE BARCELONA III d'ells, els va demanar la partida de matrimoni, la qual no portaven amb si.» El llibre parla a continuació dels artificis de què es van valer per sortir d'aquell mal pas, i fa el retrat de Lorenza Feliciani dient que era «de poca edat, de mitjana estatura, color blanc, rodona de cara, de bella compostura, ulls brillants, airosa, d'un port i fesomia dolça, agradable i afalagadora.» Després de curioses aventures passades a Barcelona, els dos personatges van marxar per fi a Madrid, en companyia, segons sembla, d'un il·lustre viatger, que l'esmentada obra es guarda bé de nomenar. De Madrid van passar a Cadis, després a Lisboa, més tard a Londres, i finalment a París, on ell va començar a prendre el títol de comte de Cagliostro i ella el de comtessa Serafina Feliciani de Cagliostro. Tots dos personatges van fer gran soroll a la capital de França, i, per fi, després de moltes peripècies i aventures, de molts incidents i viatges, el destí els va portar una altra vegada a la nostra Barcelona, on es van presentar amb aparatós tren, meravellant i sobrepassant en luxe a tota la societat de la nostra capital. També llavors van succeir a Barcelona diverses aventures al comte, a la comtessa i a un elegant jove que els acompanyava i es deia germà d'ella. Poc van romandre aquella segona vegada a la nostra ciutat, on Balsamo va vendre a un ric senyor català un superb cotxe que havia portat de França, i van passar a València, Alacant i Cadis, en el qual punt es van embarcar per a Londres, continuant la seva vida sorollosa i aventurera. 112 VÍCTOR BALAGUER I IGNASI (carrer de Sant). És una que travessa des de la Bovia a la de Cotoners. Primerament s'anomenà d'en Simó Febrer i després del Forn dels Cotoners; però canvià el seu nom per l'actual amb motiu del que es dirà. Sabut és que Ignasi de Loiola, el cèlebre fundador de la Companyia de Jesús, després d'haver servit a la seva pàtria com a soldat en el setge de Pamplona, va venir a Catalunya i va vetllar les seves armes a l'església de Montserrat, demanant a la Verge de les muntanyes el suport del cel per seguir amb fe la nova senda en què anava a penetrar. De Montserrat va passar a Manresa, i després d'haver romàs per llarg temps com a penitent en una cova que avui és objecte de veneració i respecte, es va traslladar a Barcelona, on es va embarcar a principis de 1523. Sembla que durant la seva estada en aquesta població va viure en una casa d'aquest carrer, per la qual cosa la ciutat, després de la seva canonització, la va denominar així en obsequi al sant, i donant aleshores a l'oblit els seus antics noms. INDÚSTRIA (carrer de la). Formarà part de l'eixample i seguirà en línia paral·lela a la del Comerç. Era de justícia que es consagrés un record a la indústria catalana, i per aquesta raó, quan el Municipi ens va fer l'honor de consultar-nos sobre els noms que havien de donar-se als carrers de l'eixample, vam posar el de la Indústria al carrer que amb el Co- ELS CARRERS DE BARCELONA 113 merç s'han d'enllaçar amb la de la Marina per mitjà de la de la Ribera. En tots temps, ja des de molt antic, Barcelona s'ha distingit i s'ha conquerit justa celebritat per la seva indústria. En l'època dels romans, segons testimonis escrits en pedra, un col·legi d'artífexs barcelonins erigia un monument en honor de la deessa Minerva. En l'època dels comtes de Barcelona, les indústries particulars florien de tal manera i proporcionaven tanta comoditat, tanta riquesa i tal independència en el caràcter i en la manera de viure als qui s'hi dedicaven, que va haver de ser aquesta causa no poca part a què el comte D. Ramon Berenguer IV donés aquella seva famosa Chartae Universitatis atorgada a les ciutats, viles i llocs dels seus dominis, per la qual restituïa la llibertat als seus veïns, esborrant tota senyal de servitud, i sent el gran pas per a la creació dels comuns o municipis. A les arts i a la indústria, al treball i a la laboriositat, deuen, doncs, els catalans el que aquí a penes fos conegut el feudalisme, i el que, a l'ombra d'una beneficiosa llibertat, poguessin desenvolupar-se, en progressiva escala, el geni, el mèrit i l'activitat constant dels fills d'aquest país. Quan els comtes-reis, la indústria va assolir el seu període àlgid d'esplendor i floriment. Aquí estan, per dir-nos-ho, aquelles cèlebres ordenances gremials. Cadascuna d'elles ens dóna patent mostra de l'estat florint en què es trobava el gremi. Les corts, els municipis, els reis, cadascun per la seva part, tendien a protegir amb sàvia previsió i amb pròdiga mà les arts i la indústria, coneixent que en elles estava el germen de progrés d'aquest poble i el secret de la viril enteresa dels fills d'aquesta terra, als qui l'amor al treball ha donat sempre la natural indepen- TOM XXI 8 114 VÍCTOR BALAGUER dència per manifestar, alta i francament, el seu amor a la pàtria i el seu amor a la llibertat. Un autor, al qual per cert no es pot retreure provincialisme, com s'ha donat en anomenar el mòbil que ens inspira a escriure de les nostres glòries, ha dit amb encertat judici: «L'exercici d'una professió, encara que fos mecànica, donava dret a l'obtenció dels càrrecs municipals, tant més apetibles com estaven agraciats amb amplis privilegis i regalies, que revestien els representants del poble amb l'autoritat i elevat concepte indispensables per al sosteniment de les institucions lliures. Essent, doncs, la pràctica d'un ofici com un esglaó per a pujar als primers càrrecs de la república, i exigint-se d'altra banda a la noblesa que per a arribar-hi deposés temporàriament els furs de tal i es confongués amb els individus de l'estat pla, les classes menestrals gaudien d'una representació i honor tan insignes, que no ha d'estranyar-se que es mostressin orgulloses en extrem de la seva posició social, no estimant menys la seva inscripció en les matrícules gremials que els fillsdalgo els il·lustres timbres de la seva casa pairal. Encara en la del gremi dels sabaters s'admiren els retrats de dos magistrats municipals pertanyents al mateix, posats a les parets de la sala de juntes, a manera de models a què havien d'arreglar la seva conducta els individus de l'associació. L'honradesa i laboriositat, que no l'alta nissaga i els títols, s'asseien als escons del Consistori, i vestien la gramalla del conseller. Aquesta distinció, que dels individus es comunicava a les famílies, va engendrar, sens dubte, el prestigi que a Barcelona era inherent a la classe general d'artesans, en tot anivellada amb les altres, i va donar també marge al costum escrupolós i amb perseverança seguit d'escriure els magistrats al costat dels seus noms l'art ELS CARRERS DE BARCELONA 115 mecànic que conreaven. En quin catàleg de consellers, qualsevol que sigui de la seva època, s'omet aquesta qualitat principal? En quina làpida notem la seva falta? Vet aquí per què fins i tot en els actes més trivials d'aquells dies s'adverteix el desig de presentar-se a la societat cadascú, no ja direm el governant, sinó fins a l'últim súbdit, ostentant i fent-se un mèrit de l'ofici a què consagrava les seves tasques. Cent memòries que ens ho revelen tenim a la vista. Els paviments dels antics santuaris i claustres d'aquesta ciutat estan socavats per sepultures pròpies, la major part de menestrals. Què es llegeix en els seus epitafis, què s'adverteix en les lloses que les tanquen? Un, per exemple, diu: Vas de N. sabater y deis seus, i té al mig esculpida una sabata; un altre: Vas de N. veler y deis seus, amb una llançadora; Vas de N. fusier, amb una serra; Vas de N. inev, amb un xapí; Vas de N. ferrer, amb una enclusa; Vas de X. flequer, amb una pala: sempre sota el nom del difunt la marca o mostra del seu respectiu ofici, en senyal de tenir-lo en tanta estima i orgull els seus descendents, com els seus blasons de torres, serps i armadures les famílies dels nobles i cavallers que jeuen en les tombes contigües. Quan va acabar la guerra de successió, les arts i la indústria, que ja abans començaven a estar abatudes, van decaure del tot. No és d'estranyar que així succeís. Per viure necessiten respirar l'aire de la llibertat. Una mica es van reposar durant l'època de Carles III; però aviat van tornar a decaure, i ja no va tornar a començar per a elles una nova era de floriment fins que van arribar en aquest segle els albors de l'època constitucional. Els anys que acaben de transcórrer han vist la indústria catalana a gran altura, i no és culpa seva si no ha assolit tota la brillantor i tot l'esplendor Il6 VÍCTOR BALAGUER que de segur obtindria amb institucions més lliures i amb lleis més protectores. INFERN (carrer de). És a dir, de l'Infern. Travessa de la de Ripoll a la Riera de Sant Joan. Entre els contes de vella i populars rondalles de Catalunya existeix una tradició, que anem a relatar pel que de novel·lesca i poètica té, i per referir-se també al carrer que ens ocupem. Ja aquesta rondalla es troba relatada en una obra manuscrita de l'autor valencià D. Gaspar Antist, el títol del qual és: Memories de coses senyalades que se han seguit en la ciutat de Valencia y regne d'Aragó, obra que es conservava inèdita en un convent de València, i el volum del qual haurà desaparegut, com tants altres, per a desgràcia de les lletres. En l'any de gràcia de 1603, essent virrei de Catalunya el Sr. D. Hèctor Pignatelli, duc de Montelè, succeí que vivia a la vila de Tordera, del vescomtat de Bas, un pagès anomenat Pere Boter. Feia molt de temps que aquest bon home, en vida encara del seu pare, havia contret un deute que, segons ell mateix assegurava, va poder satisfer en el termini assenyalat, per a la qual cosa es van cancel·lar les fiances que presentés. Els seus creditors però, o fent desaparèixer la cancel·lació o per altres mitjans d'iniquitat, van aconseguir un auto d'execució contra l'atabalat pagès, qui, veient embargats els seus pocs béns i renovat el deute que es trobava satisfet ja, i propers a morir en la misèria la seva dona i els seus fills, va suplicar que se li concedissin deu dies de termini, mentre es traslladava al veí lloc de Cruañes, amb objecte de cobrar algunes quantitats que se li devien i poder així parar el cop terrible que amenaçava destruir els seus escassos ELS CARRERS DE BARCELONA 117 béns de fortuna. Concedit aquest termini, va emprendre immediatament el seu camí l'infeliç Boter, deixant la seva família en la més desoladora aflicció i desconsol. Anava trist i pensatiu, donant-se ja a Déu, ja al diable, ja enviant a Barrabàs els seus creditors i els seus jutges, quan en arribar a una vereda estreta i solitària li va sortir a l'encontre un gentil jove, molt ben plantat i cavaller en un corser, portant-ne un altre que el seguia com un podenc. Tot just van arribar a la vista l'un de l'altre, va saludar el jove a Boter, que, abismat en les seves amargues reflexions, no va contestar al cortès viatger. — Bon dia — li va cridar una altra vegada el jove. — Déu el guardi — va contestar llavors el pagès. I sense afegir més paraula va prosseguir el seu camí. — Bon dia — li va tornar a cridar el del cavall seguint-lo sempre. — Deixeu-me en pau — va contestar Boter sense aturar-se. — Us veig trist i afligit, i vinc a consolar-vos — va replicar llavors el jove. — Moltes gràcies, però no necessito consol de ningú. I el pagès va seguir el seu camí, sense que per això l'abandonés el tenaç viatger, qui va tornar a renovar-li la seva oferta. Tanta insistència va cridar per fi seriosament l'atenció del bon Boter, el qual parant-se tot seguit, va contemplar el seu interlocutor i no va poder menys de respondre-li: — Són tan grans les meves desgràcies, que només Déu pot remeiar-les. — No us espanteu, amic — li va contestar el jove. — De vegades, quan més terribles són les calamitats, més prompt i més eficaç és el remei. Serviu-vos respondre'm, i potser jo trobaré mitjà de donar-vos-lo. Anem a veure, a on aneu? — A Cruañes. — Doncs també aquest és el meu camí i vaig a acompanyar- Il8 VÍCTOR BALAGUER vos. Tingueu confiança en mi i conteu-me la vostra desventura. Tornà el pagès a mirar amb algun recel el seu acompanyant; però, concebent una esperança remota, es va decidir a satisfer la seva curiositat. —Senyor jove —li va dir—, sàpiga vostra mercè que jo em dic Pere Boter, natural de la vila de Tordera, fill de Pau Boter, pagès com jo, i com mitjançant Déu ho seran els meus fills. Fa alguns anys que, experimentant-se molta carestia, el meu pare, que estigui en glòria, i jo vam prendre prestada una certa quantitat de diners, que el meu propi pare ja va satisfer abans de la seva mort. Vint anys han passat, i ara em demanen una altra vegada aquella quantitat, havent-me embargat els meus béns mentre no la satisfaci. Per aquesta raó vaig a Cruañes, on espero recollir alguns diners. Durant aquesta trista relació caminava a peu el pagès, i amb prou feines podia avançar a causa de com era d'escabrosa la senda, la qual cada vegada anava sent més pedregosa i es feia més difícil. Llavors va observar que el cavall que de recanvi portava el jove se li avançava i es detenia al seu costat, gairebé estenent-se als seus peus, com convidant-lo a que el muntés. — Ja ho veieu — li va dir el desconegut; — fins el meu cavall se us acosta com per dir-vos que tingueu confiança en mi. Digueu-me, doncs — va prosseguir, — com es deia el notari que va fer la cancel·lació? — Gaspar Bastons, d'Hostalric. I en seguida li va referir punt per punt tot el que havia passat en aquell desgraciat negoci. Mentre estaven conversant van arribar ambdós viatgers a les ribes d'un estany conegut per Estany de Sils, que s'estén entre Tordera i Cruañes. El camí, però, es presentava cada vegada més difícil, i aleshores el cavall solt es va acostar al pagès, estenent-se com abans perquè ELS CARRERS DE BARCELONA 1 19 el muntés. A la vista de tanta tenacitat del brut i de les instàncies de l'amo, ja no va dubtar Boter a aprofitar aquella conjuntura, i va cavalcar en l'animal amb permís del jove. Van continuar així un bon tros el seu camí, fins que, després d'alguns moments de silenci, va dir el desconegut al pagès: — M'heu relatat les vostres desventures, i compadit d'elles vaig a presentar-vos al notari Bastons. — Però, senyor, si el bon home va morir fa ja alguns anys. — No importa. Jo faré que pugueu parlar-li. Agafeu-vos bé, perquè correrem molt de pressa. — Com, senyor! Doncs a on anem? — A casa meva, a l'infern. — Déu meu! — va exclamar l'espantat Boter. I no va tenir temps de dir res més ni de fer el menor gest per descavalcar, perquè, de sobte, ambdós cavalls amb els seus genets es van precipitar a l'estany de Sils; van fendre veloçment les seves tranquil·les aigües, deixant al darrere amples petjades d'escuma; i mentre es veien embolicats en una boira opaca i un aire fètid, van travessar rius, muntanyes i les soledats del mar fins a albirar la boca d'una profundíssima i fosca cova, per la qual van penetrar de seguida. Els cavalls van deixar de córrer, i el pagès, invocant amb tota la seva ànima l'àngel de la guarda, va sentir amb terror udols estranys, soroll de cascades subterrànies, va veure llums misterioses i errants, i va distingir uns ulls que se li clavaven i el seguien allà on mirés. Finalment, ell i el seu acompanyant van penetrar en una gran plana on hi havia un llac les onades del qual eren de foc, i per entre les flames del qual saltaven fantasmes informes que ja es percebien entre la resplendor rogenca d'aquell immens cràter, ja desapareixien entre les columnes d'un fum espès i d'un color 120 VÍCTOR BALAGUER particular. A la vista de tan horrible espectacle, Boter, aterrit, va preguntar al seu acompanyant: — Qui m'ha portat aquí? O jo somio, o això és l'infern. — Sí — li va contestar el diable conductor. — Estàs a l'infern. I digues, coneixeries tu el notari si te'l posés davant? — Jo ho crec — va contestar Boter. En aquell moment es va sentir una espantosa detonació que va retumbar pels antres d'aquelles cavernes, i el pagès va veure sortir un confús tropell de diables apinyats, premsats i confusos conduint l'ànima de Jaume Villamor, que portava a les mans un procés que havia falsificat per enganyar un home; però que havent-se descobert el van empresonar, tornant a sortir lliure amb fiança poc després, morint als pocs dies, precisament quan Boter emprenia el seu camí. Darrere l'ànima de Villamor va veure el pagès amb espant les ànimes d'altres, coneguts uns, altres d'elevada posició, o per la seva noblesa o pels alts càrrecs que havien exercit a Catalunya. A cada una d'aquestes visions llançava un crit de terror, fins que per fi va veure arribar l'ànima de Gaspar Bastons, a qui una veu aspra com el rugit d'un lleó va preguntar si coneixia aquell pagès. — Tant el conec — va contestar el notari, — que per ell estic a l'infern. — Jesús! — va exclamar Boter. I aquesta exclamació va fer udolar horrorosament aquella multitud de diables que es van estremir en escoltar aquest nom sagrat. Després van colpejar Bastons, el van tenallar i torturar perquè descobrís el lloc en què es trobava amagat l'auto de cancel·lació la pèrdua del qual causava la desgràcia de Boter, i llavors el miserable condemnat va respondre que ELS CARRERS DE BARCELONA 121 el trobarien a casa seva d'Hostalric, al terra d'un armari que hi havia, sota el setè maó, on l'havia amagat per enemistat que amb el pare de Boter havia tingut. Acabat això, el pagès es va girar amb gran inquietud cap al diable el seu acompanyant, i li va dir: — Ja estic satisfet. Traieu-me ara d'aquí. — Això sí que no ho faré — va contestar el diable, — perquè ni vull ni puc. — Ensenyeu-me almenys el camí per sortir. — Tampoc. — Jesús em valgui! — va exclamar llavors Boter. I a l'instant se li va aparèixer un personatge vestit de pelegrí, i entregant a Boter el bordó que li servia de bàcul, li va dir: — Segueix-me. Immediatament se li van enfosquir els ulls, va cessar el soroll al seu voltant i un aire més apacible va banyar el seu front. Moments després, sentint rumor de veus humanes, va obrir els ulls i es va trobar en un carrer d'una gran ciutat. Pel seu costat anava i venia gent que ni tan sols reparava en ell, i acostant-se el pagès a un transeünt, li va preguntar: — Em faríeu el favor de dir-me en quin lloc sóc? El transeünt, que pel que semblava anava una mica de pressa i preocupat, creient que Boter li preguntava quin carrer era aquell, li va contestar: — Aquest és el carrer de l'Infern. Efectivament, el pagès, sense poder-se adonar del que li havia succeït, acabava d'aparèixer a Barcelona i al carrer de l'Infern. L'endemà va regressar a la seva vila de Tordera, i va donar avís a l'autoritat del lloc en què estava amagat el paper de Bastons, el descobriment del qual va sorprendre a tothom. Boter llavors no va tenir inconvenient a dir 122 VÍCTOR BALAGUER el que havia vist i li havia passat, citant els noms de les persones les ànimes de les quals habitaven a l'infern. Aquesta revelació li va costar veure's tancat a la Inquisició, d'on va sortir lliure al poc temps, i va viure després dos anys, però trist, meditabund i solitari. Uns deien que estava embruixat i altres que estava boig. Tal és la relació del succés. I si, lector, diguessis ser conte, Com m'ho van contar t'ho conto. ISABEL II (carrer de). És el carrer arbrat que condueix des del peu de la Muralla del mar fins a la plaça de Palau. No fa molts anys encara que dita muralla es perllongava per tota l'extensió que ocupa aquest carrer, arribant fins a la mateixa plaça; però es va acordar l'enderroc del tros de què parlem per embelliment d'aquella part de la ciutat, i llavors es va traçar aquest carrer, aixecant-se en una de les seves voreres la magnífica illa de cases que va manar construir l'adinerat propietari Xifré. L'altra vorera l'ocupen les façanes laterals de Sant Sebastià i la Llotja i. En una habitació de la casa de Xifré viu el Sr. Don Manuel Vidal, qui posseeix un preciós monetari, compost de totes les sèries que tenen relació amb la història d'Espanya. Es distingeix principalment aquest monetari pel nombre d'exemplars, la seva raresa i conservació, especialment en les sèries goda i catalana. Posseeix a més dit senyor una selecta biblioteca 1 Avui (1888) ja no existeix la Muralla del mar, que en els temps de la joventut de l'autor era el passeig de la societat barcelonina. El lloc en què s'aixecava la muralla l'ocupa avui un bonic passeig anomenat de Colom. ELS CARRERS DE BARCELONA I 23 i una col·lecció escollida d'objectes d'art i arqueològics, així com una preciosa col·lecció sigil·logràfica. ISABEL II (plaça de). Hi desembocan els carrers de la Palma de Santa Catalina, Sant Silvestre, Semoleres, Flor de lliri, Sant Jacint, Giralt Pellicer, Gombau, Tragí i Freixures. És coneguda aquesta plaça entre el poble per mercat de Santa Caterina, a conseqüència del fet que en ella s'aixecava el fastuós convent de religiosos de l'orde de predicadors, primera de les mendicants, conegut per convent de Santa Caterina, enderrocat el qual es va obrir la plaça que avui existeix dedicant-la a mercat, conforme veurem. Diguem alguna cosa primer del que era el convent. Es pot dir que el va fundar el cèlebre bisbe Berenguer de Palou, de qui ja s'ha parlat diverses vegades en aquesta obra. Sacerdot i soldat alhora, els pobles no tenien cap més dolç ni més benèfic pastor; els moros no tenien cap més terrible ni més decidit enemic. Al seu pas per Bolonya de retorn de la cort pontifícia, a on l'havien cridat importants assumptes, es va apassionar pel zel apostòlic dels germans predicadors, i simpatitzant amb la noble idea de Sant Domènec, va voler que la seva pàtria fos una de les primeres a adoptar-la. Així, doncs, va aconseguir que alguns religiosos el seguissin, i, arribats a Barcelona, el prelat els va proporcionar per establir el seu convent una certa extensió de terreny propi de Pere Gruny i unes vuit o deu casetes al costat del Call dels jueus, en la que avui és carrer de Sant Domènec.^ Tot això va succeir el 1219. És tradició que al mateix carrer i a les mateixes cases va estar Sant Domènec al seu pas per Barcelona de retorn a Itàlia. (V. carrer de Marlet.) 124 VÍCTOR BALAGUER Feia tot just tres anys que els pares dominics s'havien establert a la cort dels comtes, quan el que havia de ser més tard Sant Ramon de Penyafort, natural del castell d'aquest nom a Catalunya prop de Vilafranca, canonge i ardiaca fins aleshores de la Catedral, va prendre l'hàbit de la religió de Sant Domènec a la indicada residència a tocar del Call, el dia de Divendres Sant de 1122 [sic: 1222]. Poc després de la presa d'hàbit d'aquest il·lustre català, honra i glòria de la religió dominica, els monjos, veient-se molt estrets en el seu monestir i bastant amb prou feines la seva estretor per als individus de l'ordre, impedint-los admetre altres membres, van aconseguir que la Municipalitat els cedís unes cases per construir nou convent en el lloc on s'elevava una capella consagrada a Santa Caterina, verge i màrtir. El 1252 el temple ja estava gairebé conclòs; però mancats els religiosos de diners per acabar l'obra amb tanta sumptuositat començada, van recórrer al rei En Jaume el Conqueridor, que es va obligar a donar-li fi pel que fa a les parets, sostre, finestres, vitralls i tot el que faltava, obligant-se a donar el necessari dels primers diners que li arribarien de Tunis o de Sicília o de qualsevol altra part. A més, va concedir per a remat de la fàbrica un dret imposat sobre les mercaderies que es descarregaven al port de Barcelona. Ja també el 1223 el mateix rei havia atorgat a l'orde el privilegi d'extreure de la séquia comtal tota l'aigua necessària per al consum de la casa i el reg de l'hort veí, i per fi, per demostrar l'afecte amb què mirava l'orde, va donar prematurament el títol de reial al convent que s'elevava i que havia de ser el primer de dominics de la província. L'obra ja estava conclosa el 1262. I si tant va deure el convent de Santa Caterina al ELS CARRERS DE BARCELONA 125 bisbe Palou i al rei D. Jaume, no degué menys a Don Berenguer de Moncada, ciutadà de Barcelona, el qual, per la gran afició que tenia als religiosos, els va construir el dormitori i les cel·les, i quan va morir va deixar per acabar la fàbrica tan gran quantitat de diners, que amb ella es va fer el claustre, refectori, infermeria, hospici i cuina. Més encara: va manar que a la seva costa es fes a l'església del convent la capella de Santa Maria Magdalena, i en ella un sepulcre on se'l va traslladar des de Sevilla, punt en què va morir el 13 de novembre de 1628. Descansava a l'església de Santa Caterina, juntament amb la seva esposa Dna. Blanca de Moncada. En honor i memòria seva, els religiosos deien una missa tots els divendres de l'any. Homes cèlebres compta en els seus annals aquest convent. Els anirem citant per l'ordre que ho fa Diago, un dels seus cronistes. En primer lloc el beat Fra Pere Cendra, conseller de D. Jaume el Conqueridor i prior de Santa Caterina. Es compten diversos miracles que s'atribueixen a aquest servent de Déu. Havent el 1598 obert la seva tomba i tret els seus ossos, van acudir a adorar-los a l'església del convent el rei d'Espanya D. Felip III, la seva esposa Dna. Margarida d'Àustria, la seva germana la infanta Dna. Isabel Clara Eugènia d'Àustria i l'arxiduc d'Àustria Albert, tots en aquell moment a Barcelona. Figura entre els religiosos notables d'aquest convent Fra Pere de Centelles, qui va prendre l'hàbit de Sant Domènec sent bisbe de Barcelona pels anys de 1244. Digne és també d'honrosa memòria Fra Berenguer de Castellbisbal, prior un dia del mateix convent i que passà a l'illa de Mallorca quan el rei D. Jaume 126 VÍCTOR BALAGUER va partir amb el seu exèrcit a conquerir-la. Al retorn de l'illa fou elegit bisbe de Girona i fundà en aquella ciutat el convent de dominics. Fill va ser també de Santa Caterina, ja que en aquest convent va prendre l'hàbit, Fra Bernat de Muro, bisbe de Vic. A la seva mort va ser enterrat a l'església i a la capella de Santa Anna. Va morir el 1264. Per aquesta època vivia encara Fra Arnau de Sagarra, natural del territori de Barcelona, home notable, il·lustre en opinió i fama, que havia après teologia de qui l'havia après Sant Tomàs d'Aquino, és a dir, d'Albert el Gran. Era Fra Arnau provincial de tota Espanya i confessor de D. Jaume I, el qual se'l va emportar amb ell a la conquesta del regne de Múrcia. Un cas refereixen les cròniques, al qual hem de donar lloc en aquest lloc per curiós, deixant-les a elles mateixes que ens el relatin amb la seva característica senzillesa. «Ja essent el rei a Oriola, van arribar dos almogavers de Lorca a mitjanit i li van donar avís que els moros enviaven auxili a la ciutat de Múrcia, i que anaven 800 genets que portaven 2.000 bèsties de càrrega carregades, i 2.000 peons ben armats que els seguien i que havien passat per Lorca a la posta de sol. Va partir de seguida el rei, i passat ja el riu Segura va arribar a l'alba a una alqueria que està al camí per on els moros havien de passar, entre la ciutat de Múrcia i la muntanya, al camí de Cartagena al costat d'un turó, on solien enterrar els reis moros de Múrcia. En aquest lloc va manar ordenar les seves hosts de manera que els infants els seus fills estiguessin a l'avantguarda i ell a la rereguarda, amb ànim que aquell dia no només s'havia de lluitar amb els genets i gent que anava al socors, sinó també amb els que estaven en defensa de la ciutat, que era molta i molt escollida gent.» ELS CARRERS DE BARCELONA 1 27 Advertir això i el risc que en tot s'oferia va ser part perquè el rei sortís de la rereguarda per animar els infants i dir-los que s'acordessin de qui eren fills, i que com a tals fessin el que devien. Perquè al qui allí no ho mostrés amb esforç i valentia, mai el tindria per tal. Aquesta pròpia consideració del risc de la batalla va fer també que abans de presentar-la cridés Fra Arnau per confessar-se amb ell. Estava aleshores el rei mal ferit dels amors tan sabuts de Dna. Berenguera Alfonso, que era filla de l'infant D. Alfons, senyor de Molina i Mesa, oncle del rei de Castella. Posat, doncs, de genolls als peus de Fra Arnau, li va dir les següents paraules, segons el mateix rei les va revelar després a alguns: — Ningú està net de pecat. El tinc jo també, i és el del fet de Dna. Berenguera, encara que confio que per ell no donaré en la venjança de l'Omnipotent ni periré en la batalla, ja que des d'ara proposo d'estar amb ella sense pecat com el marit habita amb la seva dona. El misericordiós Déu sap que el meu propòsit en la conquesta d'aquest regne de Múrcia és reduir-lo a Crist i fer que aquí sigui conegut i reverenciat, i que el risc en què em poso és per engrandir el seu sant nom. I així per aquesta vegada aixecarà la mà de prendre venjança del meu pecat. Va demanar dit això l'absolució, i no volent-la donar el prudent confessor sense que tingués propòsit d'apartar-se de la dama, va dir el rei: — Jo entro a la batalla amb propòsit de viure sense pecat mortal i de servir a Déu per un camí o per un altre. No va voler Fra Arnau absoldre'l per semblar-li que no tenia el que es requeria. Es va afligir el rei per això, i afligit li va dir: 128 VÍCTOR BALAGUER — Doneu-me si més no la vostra benedicció, ja que no m'absoleu. La hi va donar Fra Arnau, trencant-se-li les entranyes de compassió, i pregant a grans crits per ell al Senyor que en tan diversos encontres de guerra el guardés. I Déu va voler que, manant després el rei tocar les trompetes, i desplegar les banderes, i sortir ordenades les files, i atacar els enemics, ells es van posar en fugida al primer encontre, desfent el camí fet i tornant al lloc d'on havien sortit. Hem volgut explicar aquest cas per fer veure l'influx i la superioritat de què gaudien els frares respecte als reis i sobirans de la terra. Fra Arnau va morir el 2 de Novembre de 1269. Un dels més preclars fills d'aquest convent, i potser el millor, va ser sens discussió el justament famós Ramon de Penyafort. Descendent d'una noble família catalana, va ser catedràtic de lògica a Barcelona als vint anys i va passar tot seguit a Bolonya amb objecte de dedicar-se a l'estudi de la teologia. Allí el va trobar el bisbe D. Berenguer de Palou i el va instar perquè tornés a Barcelona, on se'l va nomenar immediatament canonge i paborde de la Catedral, funcions que va exercir fins al dia de prendre l'hàbit de Sant Domènec, segons hem vist ja. No referirem tots els esdeveniments de la seva vida, rica en virtuts i en miracles; només citarem de passada alguns fets que ens serviran per delinear la fesomia d'aquest sant home, una de les glòries i celebritats catalanes. L'1 d'agost de 1223 se li apareixia la Verge i li deia com era la voluntat de Déu que s'instituís un orde per a redempció de captius. La mateixa visió tenien D. Jaume I i Sant Pere Nolasc. Juntament aleshores amb ells Sant Ramon, va apressar la forma- ELS CARRERS DE BARCELONA 129, ció del cèlebre orde de la Mercè, i ell mateix va vestir l'hàbit a Pere Nolasc. Pels anys 1233 renunciava Sant Ramon l'arquebisbat de Tarragona, i també el de Braga, que amb afany volia que acceptés el papa Gregori IX. No desitjava el nostre sant càrrecs ni distincions. Li bastava la seva vida tranquil·la i retirada al claustre del seu convent de Barcelona. No obstant això, va ser nomenat general de l'orde, càrrec que va haver d'admetre malgrat les seves reiterades negatives; però no va trigar a dimitir-lo per tornar al seu retir i solitud. Reis i papes es van esmerar a afavorir Ramon, a demanar els seus consells al sant català, la fama del qual de saber i de virtut omplia tot el món. Cosa sabuda és també el zel que va demostrar durant tota la seva vida per la conversió dels infidels a la fe de Crist, i de com va procurar que hi hagués estudis d'hebreu i àrab a Tunis i a Múrcia, perquè, aprenent aquestes llengües les missions, poguessin més fàcilment els religiosos predicar als infidels. A ell es deu així mateix que Sant Tomàs d'Aquino compongués el seu llibre contra els gentils, refutant i destruint els seus principals errors. Deixem de contar, per sabut de tots, el conte meravellós del seu viatge de Mallorca a Barcelona sobre la capa negra de l'orde que estesa sobre l'aigua li va servir de vaixell, i passem també altres miracles que es refereixen i se li atribueixen, tot per provar la santedat de la seva vida sota tots punts exemplar. Va morir el 1275 a una edat molt avançada, i va ser canonitzat per Climent VIII el 1601. El seu túmul era a la capella del seu nom a l'església del convent de Barcelona i eren innombrables els miracles que es contaven crèdulament esdevinguts tom XXI g I3O VÍCTOR BALAGUER per intercessió de Sant Ramon després de mort. La terra que hi havia al costat del sepulcre creia el poble que tenia particular virtut per obrar miracles, curar malalties, remeiar mals i assolir beneficis; així és que molts en portaven contínuament amb si, altres la menjaven, altres se la bevien barrejada amb aigua. Un autor religiós diu que en tres-cents anys s'havia tret d'aquell petit lloc una quantitat tan gran de terra o pols per curar diferents malalties, que si s'ajuntava no cabria en grans profunditats i abismes 1. D'aquesta terra meravellosa i en la virtut de la qual es creia cegament, va dir Leonardo: Hi ha en aquest penyal fort Altra virtut amagada, Que a la pols estèril converteix En instrument de vida De despulles de la mort. Veniu a veure una mina, L'espantosa virtut de la qual Del que a la mort inclina Produeix vida i salut Amb medicina general. Tot ho canvia i converteix Sense que l'instruesqui aquesta sort Cap de les estrelles; Que més virtut que hi ha en elles Hi ha en aquest penyal fort. Quan la canonització de Sant Ramon o Sant Raimon de Penyafort el 1601, hi hagué tan grans i solemnes festes a Barcelona, que encara d'elles viu memòria tradicional, i amb la seva relació va omplir el P. Rebullosa un volum de 500 pàgines. En descriure dit 1 El sepulcre de què aquí es parla, força deteriorat, es troba avui al Museu de l'Acadèmia de Bones Lletres en els claustres de Sant Joan. ELS CARRERS DE BARCELONA I3I autor la famosa processó que tingué lloc amb aquest motiu, fa una detallada pintura del luxe i riquesa dels tabernacles en què eren portades les imatges de Sant Ramon i de Santa Caterina, pintura que per la curiositat transcrivim a continuació. Diu així: El tabernacle en què anava el gloriós Sant Ramon era de factura quadrada i de meravellosa arquitectura, amb quatre belles columnes rodones posades a les quatre cantonades i amb les estriadures de molts llistons. D'aquestes columnes partien quatre arcs sobre els quals s'assentaven les cornises, de les quals partien sis arcs que al mig feien un graciós cimbori. Estava tot aquest tabernacle vestit de tafetà blau i teleta de blau i plata, amb les bases i capitells de les columnes de teleta d'or encarnat i blau, entorxades amb unes cintes blaves i de color de palla amb passamans d'or, a més que en l'entorxat de les bases hi havia unes perles de cristall, i entre perla i perla un gra d'or de la mateixa mida, i en el dels capitells unes cintes de plata amb cadenes d'or. Les columnes estaven cobertes d'ullets d'or, de cristall, d'ambre i de camafeus guarnits d'or i entorxades amb cadenes de plata, i els llistons de les seves estriadures coberts de teleta verda i or, entorxats amb cintes de plata. A les pestanyes de la cornisa i arquitrau feia una bella perspectiva un gran i ric passamans d'or, i pel fris feien gracioses ones unes cadenes d'or i plata amb molts botons d'or i ambre esmaltats, amb moltes flors de teles d'or i sedes de colors en els espais; una rica venera d'or a cada cantonada, i al mig d'ella un gran fermall amb molts diamants, robins i perles; i damunt de la cornisa al front del tabernacle hi havia una creu de Sant Jaume de més de mig pam, feta de do- I32 VÍCTOR BALAGUER bletes i guarnida d'or. Sobre cada una de les quatre portes hi havia un gran i bell ram de les flors que ara deia amb molts joiels i penjolls d'or, i en particular uns dracs amb molts diamants i robins que sembla que pujaven pel ram, posat tot amb tal concert que feien estranyes labors. Els arcs del cimbori estaven vestits de tafetans de color de palla, verds i blaus, entorxats amb sartes de molt gruixudes boles de plata i puntes d'or, amb cintes de blau, plata i or per aquest ordre, que enmig de dos entorxats de boles de plata, n'hi havia un de puntes d'or amb un ramet de curioses flors de seda entre punta i punta, i en el més alt es rematava el cimbori amb un curiós ram de les mateixes flors. Per la part de dins estava en cada capitell de les columnes un Agnus Dei riquíssimament brodat; i sobre el cap del sant penjava del cimbori, agafada d'unes cadenes d'or molt gruixudes, una corona de cristall riquíssimament guarnida de moltes peces d'or: el gruix dels quatre arcs de les portes estava cobert d'unes cintes d'or de martell, que baixaven cenyint el tabernacle, i corresponent als passamans d'or que estaven en les pestanyes de la cornisa i arquitrau; i finalment, la peanya del tabernacle estava guarnida de vellut verd, riquíssimament brodat. Anava el gloriós Sant Ramon dins d'aquest tabernacle amb els seus hàbits de tafetà, amb la vora de l'escapulari coberta d'una cadena d'ambre, riquíssimament guarnida d'or. La capa de tafetà negre estava sembrada i gairebé coberta d'unes flors com triangles, i altres com estrelles i d'altra forma, les quals totes eren de puntes i traus d'or, amb moltes i molt gruixudes perles; i davant, per tota la vora d'ella, una guarnició ampla com la mà, feta de dos ordres de molt riques perles, omplint el buit del mig unes puntes de ELS CARRERS DE BARCELONA 133 or que feien unes com ones i l'espai d'elles cinc dotzenes d'uns molt rics ullets i puntes d'or, que feien la mateixa labor que a la capa, i al voltant d'ella una cinta i un collaret d'or de gran preu i valor, fets cinta i collaret d'unes peces molt riques de diamants interpolades amb altres de molt gruixudes perles amb un fermall molt gran i amb molts diamants de gran preu; i la guarnició de la capa feta de dos dobles d'una cadena d'ambre guarnida d'or. Portava una diadema al cap molt rica feta d'unes esses d'ullets d'or amb tres perles grosses cadascuna; fent bells i resplendents raigs en ella uns riquíssims ullets d'or amb maragdes, i repartint aquests raigs dues veneres de vidre guarnides d'or, i dos penjolls d'or. A la punta del raig que venia a donar sobre el cap del sant hi havia una molt rica creu de diamants, i una mica sota d'ella una peça d'inestimable preu, que és una Santa Helena de més de mig pam d'alçada d'or massís, tota sembrada de molt rics diamants, amb la seva creu a la mà més alta que ella, i feta de diamants molt més rics que els altres. A la mà dreta portava el sant la seva clau lligada a una rica cadena d'or de més de 400 escuts de preu, i el llibre de la mà esquerra cobert d'ullets d'or i de maragdes; els cordons per registres eren d'or de martell, i la rosa d'ells feta de set molt belles maragdes. » Entre els altres tabernacles era el primer el de Santa Caterina, màrtir, que venia molt bonica sobre una peanya amb insígnies reials, corona reial al cap, una palma amb la seva roda de navalles a la mà esquerra, i a la dreta una espasa desembeinada, amb la punta sobre la boca de l'emperador Maxenci, que estava sota els seus peus; portava un tocat ric a la moda, com a dama, amb la seva arandela i ric coll, i sobre el tocat la 134 VÍCTOR BALAGUER corona reial feta de peces i penjolls d'or amb molts diamants, maragdes i robins; una ploma amb un topazi fi de molt valor, i al voltant de la corona sembrades moltes perles gruixudes com cigrons, fent gracioses ones. La saia de vellut lleonat clar, fons d'or, brodada de canutell, i sembrada per tot de joies i puntes molt riques, a més de moltes dotzenes d'ullets, cadascun amb tres perles, que juntament amb moltes altres, i molt gruixudes, i unes sartes de comptes de grans d'or i granats, feien gracioses ones per tota ella. Portava un collaret tirat a l'esquena, que venia a fer una punta triangular fins a prop de la cintura, fet de riquíssimes peces d'or, i en elles molts diamants, robins i maragdes i perles de gran valor; una cadena entorxada, que li queia del coll als pits, amb moltes i molt gruixudes perles, i la cinta de peces molt riques. Les mànigues i el gipó eren de tela rica amb moltes pedres fines i perles sembrades, i unes puntes molt riques, i sobre cadascuna, assentada amb artifici, una peça d'or, i un ullet de cristall guarnit d'or, que feia molt bonic. Als canells, els seus braçalets d'ambre guarnits d'or; els dits amb moltes anelles de riquíssims diamants. A la mà esquerra portava una riquíssima roda feta de braçalets de diamants, maragdes i perles, amb molts penjolls d'or en el seu contorn, posats a manera de navalles, i amb ella una palma de molt valor, entorxada amb gruixudes cadenes d'or, fetes les fulles de molt rics ullets amb perles; i a la dreta una espasa desembeinada, el pom de la qual era tot d'or i cobert de diamants i altres pedres fines, i la corona imperial de Maxenci composta de riques cadenes d'or. Segueix Sant Ramon de Penyafort en la llista dels varons il·lustres del convent, Fra Pere de Sant Ponç, que va florir pels mateixos anys que el sant, i que no ELS CARRERS DE BARCELONA 135 és altre que aquell de qui conten les tradicions que, estant una nit a l'església de Santa Caterina de Barcelona, en companyia d'alguns religiosos grans, va veure els cels oberts i una llum molt clara que d'ells baixava, no volent significar la llum altra cosa, segons els seus propis comentaris, que la Inquisició, que venia a il·luminar les tenebres de l'heretgia amb els seus brillants fulgors. Citarem també, entre els fills famosos del monestir, Fra Arnau Lluís, anomenat el pare dels pobres, que és certament un honrós títol; Fra Ferrer d'Abella, bisbe de Barcelona; Fra Jofre, descendent de la il·lustre família de Blanes, deixeble de Sant Vicent Ferrer, que va merèixer per la seva eloqüència que els reis i papes concedissin favors i indulgències als qui a sentir anessin els seus sermons; Fra Joan de Casanova, natural de Barcelona i creat cardenal per premi a les seves virtuts; Fra Fèlix Fajadelli, confessor del rei d'Aragó; Fra Gabriel Cassasages, que va ser el que va sostenir la disputa pública contra els franciscans a Roma sobre la sang de Crist, del qual assumpte ja hem tractat; Fra Arnau de Belvis, gran escriptor i consumat teòleg, i, per fi, Fra Jaume Rebullosa, escriptor notable, infatigable i fecund. Els annals de Santa Caterina ens diuen que s'han celebrat en aquest convent cinc capítols generals de l'orde, dinou provincials i quatre congregacions. Posseïa el temple diverses imatges i pintures de mèrit, entre les quals sobresortien una de Nostra Senyora del Rosari, treballada en marbre blanc per Tomàs Orsolino, que sembla havia regalat Sant Pius V, i avui es venera a l'església de l'Hospital de Santa Marta; un quadre que representava la vinguda de l'Esperit Sant, pintura del català D. Antoni Viladomat; dos grans 136 VÍCTOR BALAGUER quadres als costats del presbiteri, un de Sant Domènec de Guzmán, fundador de l'orde, i un altre de Santa Caterina, verge i màrtir, titular del convent i església, i, finalment, un altre quadre a la sagristia que representava la divina Mare tenint el nen Jesús a la falda, i que era reputat com una de les millors obres del Ticià. Preciós era el temple, amb la seva arquitectura d'estil gòtic, amb la seva sola nau i amb la seva grandiositat, que corria parella amb les millors i més reconegudes fàbriques del seu gènere. Preciós era també el seu claustre, elegant mostra del gust i puresa de l'art gòtic, acabat a principis del segle xiv i sense rival a Barcelona. El seu paviment estava ple de tombes, igual que d'urnes sepulcrals les parets. Jeien en elles les restes de persones distingides, de personatges i nobles ciutadans, respectats un dia per les seves virtuts, valor, il·lustració o noblesa. Es notaven en particular tres sepulcres gòtics, en què jeien les despulles de tres persones reials. En un d'ells, adornat amb prodigalitat de labors, descansava el cos del primogènit d'un comte d'Empúries, infant d'Aragó, que moriria de tendra edat, segons les dimensions de l'urna i l'estàtua amb vestit infantil que es veia estesa sobre la tapa. Les altres dues urnes mostraven una figura ben esculpida de mida natural cadascuna, representant dues dames amb corona al cap. Descansaven allí la senyora Maria Álvarez, esposa del comte d'Empúries, i la senyora Blanca, filles naturals les dues del rei Jaume II d'Aragó. Sobre la segona capella immediata a la sagristia, es llançava a l'aire l'esvelt i airós campanar. Era senzill, però del més vistós efecte. Rematava en figura piramidal, i a les seves arestes es veien col·locats ELS CARRERS DE BARCELONA 137 uns tascons de pedra en forma de conills que, a més del seu bell aspecte, podien molt bé fer de graons per a pujar al cim. «Que profundament, exclama Piferrer, devia ressonar a les entranyes de l'edifici el primer cop que va fer caure la pedra del capdamunt del punxegut, lleuger i sonor campanar!» El convent de Santa Caterina va ser un dels que les turbes van lliurar a les flames durant la nit fatídica del 27 de juliol de 1835. El foc s'havia aturat a mig camí de la seva tasca, com si es negués a concloure amb la joia artística respectada durant segles. Els homes, més decidits que el voraç element, van decidir dur a terme la seva ruïna. Aquell monument, tresor de l'art, va desaparèixer sota l'aixada del jornaler. Avui, el que era convent, és una bonica plaça mercat. Per mitjà d'una Reial ordre del 30 de juliol de 1844, es va concedir a l'Ajuntament de Barcelona el terreny que ocupaven l'església i convent de Santa Caterina, verge i màrtir, amb l'objecte de formar-hi una plaça de mercat, que per aquest motiu es va denominar d'Isabel II. Va posar la seva primera pedra el 10 d'octubre el cap superior polític, com a president del Cos municipal, concorrent al solemne acte diverses corporacions i persones distingides. Juntament amb la indicada pedra es van col·locar també l'acta de la cerimònia, algunes monedes i una medalla de les que la Diputació provincial havia manat encunyar en celebració i commemoració del retorn a Espanya de la reina mare Doña María Cristina. La nova plaça de mercat va ser inaugurada el 15 d'agost de 1848. Forma el cos principal d'aquest edifici un gran rectangle amb dues espaioses portes corresponents entre si en cadascun 138 VÍCTOR BALAGUER dels costats majors, i una en els menors. Distribuït l'interior en naus i un passatge que les posa en comunicació unes amb altres, i als costats del qual s'obren multitud de botigues per a la venda de diferents articles, constitueix sens dubte el primer mercat de Barcelona per la comoditat que ofereix tant a venedors com a compradors. ISERX (arc den). És el carrer que creua des del de Basea a la placeta del mateix nom. Antigament s'anomenava den Marlés, i tant la seva primera com la seva actual denominació és en record de famílies que tenien en ella propietats. J JACINT (carrer de Sant). No trobem res més a dir d'aquest carrer, sinó que arrenca del de Corders per anar a desembocar a la plaça d'Isabel II. JAUME I D'ARAGÓ (carrer de). Aquest carrer, que comença a la plaça de la Constitució o de Sant Jaume i acaba a la de l'Àngel, es va obrir amb la doble intenció d'una millora urbana i d'una idea política. Com a millora urbana, es va fer un carrer bonic, amb cases altes i superbes, amb botigues luxoses i amb molt d'avantatge per al trànsit i la comoditat del públic. Com a intenció política, es va tenir la idea de facilitar l'entrada a la plaça de Sant Jaume, punt que acos- ELS CARRERS DE BARCELONA 139 tumava a servir de baluard en les commocions populars. Amb l'obertura del carrer de Jaume I i la prolongació del de Ferran VII, va perdre la plaça de la Constitució la seva importància estratègica. Quan es va obrir el carrer que ens ocupa, van desaparèixer altres i van quedar tallades algunes que travessaven el lloc avui travessat per aquest. Entre les desaparegudes cal comptar la den Fhallcr, dels Cofrers, den Xivinell i de les Molas, que tots aquests noms va tenir successivament una mateixa, i la placeta de les Cois o de les Coles, que corresponia al punt de terminació de l'avui carrer de Jaume I, i en la qual desembocaven les de l'Àguila, Trompetes i baixada de la Llet. També a l'extrem d'aquest carrer, per la plaça de l'Àngel, hi havia, abans de fer-se l'obertura, la casa del gremi dels Mercers o venedors al detall, el patró del qual era Sant Julià. Pel que fa a la desapareguda placeta de les Coles, importa dir alguna cosa d'una tradició històrica que recordava la seva existència. Diuen les antigues cròniques del nostre país que, abans d'haver-hi sobirania independent, era comte governador, nomenat pel rei franc, el cavaller Guifré d'Arria o de Rià. Anant un dia aquest amb el seu petit fill Guifré des del Puche o Podi de Santa Maria a un altre lloc de França, fou assassinat per un altre cavaller anomenat Salomó, el qual no va trigar a ocupar el lloc de comte-governador d'aquest país. S'assegura que el nen Guifré, testimoni de la mort del seu pare, va jurar sobre el cadàver d'aquest que no s'havia de tallar els cabells ni les barbes fins a haver aconseguit venjar el seu assassinat amb la mort del matador. Van passar anys i més anys sense que Guifré oblidés el seu jurament de venjança, fins que per fi se li va presentar l'ocasió de complir-lo. I40 VÍCTOR BALAGUER Guifré, a qui anomenaven el Vellós o el Pelut (Jofre '1 pelos en català) a causa de la seva llarga cabellera i desmesurada barba, es va concertar amb altres cavallers amics del seu difunt pare, i amb ells va sortir un dia de casa de la seva mare la comtessa Almira, disposat a matar l'assassí del seu pare onsevulla que el trobés. «Es va mostrar d'aquesta manera el gallard jove a tots els de la ciutat, diu el cronista Pujades, i fins al mateix Salomó, a qui va trobar sota el castell de la plaça anomenada de les Coles, que conforme sembla per antigues escriptures, era aquella placeta frontera de la plaça del Rei i al costat de la baixada del Forn de Busoto, a l'altre costat del carrer de la Dagneria o ganiveteria. Aquest castell va ser un temps la casa dels Lalls, d'aquella generosa estirp que va produir la mare de Lluís de Boxadors, generosa i antiga família que avui l'habita. Trobat que va haver el comte Guifré a Salomó en aquesta plaça, tan aviat com el va trobar, va posar mà a la seva espasa, i amb ella el va ferir tan fort, que tot seguit va caure a terra.» Sobre el mateix cadàver del comte Salomó va ser proclamat Guifré el Vellós comte de Barcelona, sent el primer sobirà independent que va tenir aquest país, i datant d'aquell dia la nacionalitat catalana. Consignat aquest record, diguem alguna cosa ara del nom que porta el modern carrer que ens ocupa. Es va tenir en obrir-lo el bon encert de donar-li el de Jaume I d'Aragó, en memòria d'aquell cèlebre D. Jaume el Conqueridor, que és sense disputa el més popular i més conegut dels nostres reis. És una de les nostres grans figures històriques la de D. Jaume, i malament es pot traçar la seva història en poques línies, quan savis barons han necessitat volums per escriure-la. Els seus títols principals a la fama de què justament l'ha revestit la posteritat, estan en les seves conquestes de Mallorca, Valèn- ELS CARRERS DE BARCELONA I4I cia i Múrcia; en la seva creació dels consellers i Consell de Cent de Barcelona; en les 30 o més batalles que va guanyar als moros; en el crèdit que amb el seu govern i el seu valor va saber donar al regne; en els seus tractats de pau i guerra amb diverses nacions, i, entre moltes altres coses, en els llibres que va deixar compostos, ja que, com Juli Cèsar, tant manejava la ploma com l'espasa. Credor es va fer a la pública gratitud l'Ajuntament que va posar el seu nom a aquest carrer, i el que va manar aixecar la seva estàtua a les portes de les Cases consistorials. Viu en aquest carrer D. Jaume Pujol, que posseeix una riquíssima col·lecció de gravats i llibres catalans. JAUME GIRALT (carrer de). Segons sembla, s'anomenava antigament de Jaume Gerart, la qual cosa podria fer creure que s'hagués corromput el seu antic nom, mudant-se en el que avui porta, i que se li va posar sens dubte en memòria d'algun propietari de terrenys en aquell lloc. Creua des del carrer de Carders al carrer Baix de Sant Pere. En una casa d'aquest carrer va estar ocult el general D. Ignacio Gurrea, en certa ocasió en què se'l buscava amb gran afany, potser per afusellar-lo per les seves conegudes idees liberals. Gràcies a l'asil que se li va prestar en aquesta casa, i certament per una família que fins aquell dia li era desconeguda, el general va poder escapar als seus perseguidors i sortir embarcat al cap de pocs dies en un vaixell estranger, ancorat aleshores al nostre port. Per una estranya coincidència, la mateixa casa que va prestar asil al general Gurrea l'havia prestat tam- 1^2 VÍCTOR BALAGUER bé al general Torrijos, quan encara no havia assolit aquest grau superior, en una certa difícil situació de la seva agitada vida. No farem menció d'aquesta circumstància; però aprofitarem la que se'ns ofereix per donar uns lleugers apunts biogràfics d'aquest il·lustre cabdill de la llibertat, víctima desgraciada de les seves nobles aspiracions i arriscat valor. Va ser el general D. José María de Torrijos home d'heroic temple, ànima resolta i generosa, d'aquestes que no passen sobre la terra sense deixar rastre de grandesa o de llàgrimes. Va néixer a la vila de Madrid el 20 de març de 1791. Protegit per Carles IV i ajudat grandement pel seu coratge, pels seus instints i per l'avantatge que portava als més dels seus companys en els estudis militars, va pujar i va brillar d'una manera extraordinària en la carrera de les armes. Va ser nomenat capità del regiment d'Ultonia a una edat molt primerenca, i d'allà endavant la seva vida va caminar enllaçada amb les atzaroses vicissituds de la seva època. El memorable dia Dos de Maig de 1808 va prendre part activa en la resistència: va ser fet presoner i anava a ser afusellat. Li va salvar la vida un ajudant del duc de Berg, Borrelli, a qui ell mateix havia alliberat aquell matí del furor popular. No seguirem pas a pas la gloriosa carrera dels seus fets militars. N'hi ha prou de dir que en les innumerables accions de guerra en què va prendre part, va donar eminents proves d'intrepidesa i encert; que va ser ferit greument en dues d'aquelles, i que, sense més protecció que els seus alts i continus mereixements, va arribar al grau de coronel als vint-i-dos anys d'edat, al de brigadier als vint-i-quatre, i vuit anys més tard al de mariscal de camp, després d'haver donat, en la persecució de les faccions que es van alçar de 1820 a 1822, nous i assenyalats testimonis del seu valor i la seva perícia. Tal va arribar a ser en aquell període la seva ELS CARRERS DE BARCELONA 143 activitat, que en menys de quatre mesos va assetjar i va prendre Cervera i va sostenir contra les faccions trenta-nou accions de guerra. El 1823 va ser nomenat ministre de la Guerra; però els desastrosos vaivens polítics d'aquella època li van impedir prendre possessió del seu càrrec. Derrocat el govern constitucional, es va refugiar Torrijos a França. D'allà es va traslladar en breu a Anglaterra, on va passar molts anys d'emigració. El sossec de la seva nova vida va portar naturalment el seu ànim actiu i laboriós al cultiu de les lletres. Va escriure i traduir alguns llibres militars i històrics, i no poques vegades va buscar en la poesia solàs i esbarjo, com ja anteriorment ho havia fet, quan pels seus principis liberals va estar pres en els calabossos de la Inquisició de Múrcia. Però la poesia era per a ell mer lleure, i no vocació veritable. Els seus versos pateixen de manca d'inspiració i d'espontaneïtat; són generalment laboriosos i poc eufònics. Vivint forçosament en terra estrangera, el seu pensament i el seu cor es giraven sense parar cap a la seva pàtria estimada i als seus somnis de llibertat. La revolució de 1830 va venir a engrandir el seu ànim i les seves esperances, fent-li jutjar proper el moment oportú per entrar al territori espanyol i posar en armes la nació contra el govern absolut del rei. Després d'una curta residència a Gibraltar, va acometre la seva temerària empresa, amb un grapat de gent valerosa, a les costes de Màlaga. Tots coneixen el desenllaç, sagnant i dolorós (1831). Torrijos, al·lucinat per la seva sana intenció i pel fervor dels seus propòsits, no va tenir en compte potestats constituïdes, i va ser víctima de la seva inconsiderada confiança. Afusellat pocs dies després del seu desembarcament, va rebre la mort 144 VÍCTOR BALAGUER Amb imponent calma, Com si coronés La seva augusta sien immarcesible palma; és a dir, amb la serenitat pròpia del seu alt temple, i amb l'energia que infonen en tals ànimes les passions polítiques. Els poetes van cantar el seu lamentable final, i va ser considerat, segons el llenguatge d'aquell temps, com un màrtir de la llibertat. JERUSALEM (carrer de). És un dels que creuen des del del Carme al de l'Hospital, Primerament es va dir d'en Porta, per ser de segur el cognom d'alguna família que en aquell lloc tindria propietats; però va canviar aquest nom pel que avui porta a causa d'haver-s'hi establert el convent de religioses de l'orde de Santa Clara, anomenat de Nostra Senyora de Jerusalem, que encara existeix. Segons tradició històrica, pels volts de 1462 una dona anomenada Rafaela Pagés, natural de Sarrià, va anar en devota peregrinació a visitar el Sant Sepulcre del Senyor a Jerusalem, i al seu retorn va passar per Roma, on va obtenir del Summe Pontífex, que era aleshores Pius II, llicència i facultat per fundar a Barcelona un monestir de monges sota l'advocació de Santa Maria de Jerusalem. Havent arribat poc després a aquesta ciutat amb una companya seva, italiana, que es va associar a aquest pietós pensament, va aconseguir que se li cedís el terreny en què avui es troba edificat el convent, havent d'advertir que abans hi havia existit un altre de religioses dominiques en el mateix punt. i Amb motiu dels esdeveniments de 1835, les monges van evacuar l'edifici, que durant aquell període va servir primer de caserna del batalló de milícia anomenat ELS CARRERS DE BARCELONA I 45 de la blusa, després del d'artilleria, i, per últim, del de la guàrdia civil; però el 1846 van tornar les religioses a la seva antiga residència, on romanen encara. JOSEP (plaça de Sant). És una altra de les places-mercats de Barcelona, i està situada a la Rambla. Omplien abans el seu espai l'església de Sant Josep i convent de religiosos carmelites descalços, l'edifici del qual datava de 1590. Hi havia en aquest convent des de feia molts anys una excel·lent foneria de caràcters d'impremta, a càrrec dels mateixos religiosos i per ells dirigida, a la qual havia concedit Carles IV el títol de Fàbrica Reial l'any 1800. Havent patit aquest edifici gran dany amb l'incendi del 25 de juliol de 1835, va ser enderrocat per substituir-lo per una plaça-mercat porticada, que feia molta falta en aquells barris, i, en efecte, el dia 19 de març de 1840 va posar la primera pedra de la plaça el cap superior polític en acte públic i solemne, a presència de les altres autoritats de Barcelona i corporacions populars. Van sorgir no poques dificultats i obstacles abans que es pogués realitzar el projecte; però, finalment, a força d'anys i constància, s'ha aconseguit dur a terme tan excel·lent millora, quedant oberta al públic la que es diu avui plaça-mercat de Sant Josep, i desapareixent amb aquest motiu els barracons de la peixateria i els llocs de verdures, fruites, etc., que enlletgien tot el costat esquerre d'aquell tros de Rambla. Hi ha també a la Barceloneta un carrer que es titula de Sant Josep, i que va des del de Ginebra a enllaçar amb el de Sant Ferran. tomo xxi 10 146 VÍCTOR BALAGUER JOAN (passeig de Sant). El 1799, amb motiu de la guerra marítima que tenia lloc aleshores amb Anglaterra, es van paralitzar de tal manera el comerç i la indústria, que Barcelona va haver de presenciar l'aflictiu espectacle d'un sense fi de famílies reduïdes a la indigència per efecte d'aquella completa paralització. Aquesta calamitat, tanmateix, va donar motiu que s'exercissin molts actes benèfics, i que autoritats, corporacions i particulars, s'afanyessin tots a unir els seus esforços per combatre el mal. Es va crear aleshores una Junta de caritat sota la presidència del duc D. Agustí de Lancaster, capità general del Principat, i entre els arbitris que va excogitar aquesta Junta per socórrer les classes necessitades, en va ser un el de proporcionar-los feina, transformant en un amè passeig el terreny erm, i generalment fangós, que s'estenia des de l'esplanada de la Ciutadella fins a les cases del carrer anomenat de la Bora del Rec. Aquesta filantròpica mira va fer que es portés a terme una obra de gran importància i millora per a Barcelona. El passeig de Sant Joan, al qual el poble s'ha entestat a anomenar Passeig Nou, comença a l'extrem oriental de la plaça de la Duana, davant del Jardí del General; té 700 vares de llarg per 60 d'ample, i va a acabar al punt on abans s'alçava la cortina de muralla en què s'obria la Porta Nova. Són bells els seus carrers d'arbres, i en la central, que és la més espaiosa, s'alcen dos dolls a intervals equidistants dels extrems, representant un a un Tritó en actitud de domar un cavall marí, i un altre una Nereida cavalcant en un dofí. Als extrems del passeig hi ha altres dos dolls a manera d'obelis- ELS CARRERS DE BARCELONA 147 cs rústics, un amb un Hèrcules i l'altre amb la deessa Aretusa. En el de l'Hèrcules ressalta un medalló de marbre blanc amb els busts en baix relleu dels re- s Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa, en el temps dels quals es va construir, i sota del medalló es veu una làpida també de marbre amb aquesta inscripció commemorativa: «El duc de Lancaster, capità general de Catalunya, zelós de la subsistència dels seus compatricis i súbdits necessitats, als quals va deixar sense feina la guerra marítima de l'any 1796, va aconseguir, no sense fatiga, que no els faltés el jornal, ocupant-los en les obres d'aquest passeig, fruit de la beneficència dels benestants naturals. Els caps successors van continuar tan benèfica idea. I conclòs al Setembre de 1802, va ser honrat amb la freqüent concurrència dels reis i prínceps, nostres senyors, i de la seva família reial, que van trobar delícia en aquest monument de la beneficència. El capità general comte de Santa Clara va manar escriure aquesta digna memòria, perquè sigui perpètua a la seva pàtria.» Està destinat aquest passeig a tenir gran importància si es realitza l'eixample de Barcelona, tal com està projectat, i, si per consegüent, s'enderroca la Ciutadella, conforme amb insistència demana l'opinió pública. Aleshores el passeig de Sant Joan, partint del peu de la Barceloneta, travessarà en tota la seva extensió la vella i la nova Barcelona, anant a parar als límits de la mateixa, i veient-se creuat pels carrers de Villena, Gualdràs, Manso, Llull, Pujades, Pallars, Glòries, Vilanova, Alí-Bei, Ausiàs March, Casp, Corts, Diputació, Consell de Cent, Aragó, València, Mallorca, Provença, Rosselló i Còrsega. En el lloc que avui ocupen la Ciutadella, l'Esplanada i el passeig de Sant Joan, s'aixecava un dia, i dóna 148 VÍCTOR BALAGUER pena recordar-ho, un espaiós barri anomenat de la Ribera, que era gairebé el més bonic, poblat i concorregut de la ciutat. Segons les memòries que ens queden, constava de més de 2.500 cases, 50 carrers, 5 places, 2 hospitals, 3 convents i 2 parròquies, i hi vivien còmodament de 8 a 10.000 ànimes. Entre els carrers hi havia alguns d'espaiosos i notables per la bellesa dels seus edificis, com l'anomenat dels Horts o dels Huertos, per existir-hi diverses cases amb amens jardins poblats d'arbres fruiters i de delicioses florestes, i com l'anomenat del Cònsol, perquè hi tenia un palau el cònsol d'Holanda amb vastos parcs i jardins, molt reputats a causa dels capritxosos jocs d'aigua artificials i les precioses estàtues que els adornaven. Entre les places era famosa l'anomenada del Pla den Lluy, que era de grans dimensions, la més gran potser de Barcelona. Els hospitals eren el de Sant Esperit, de pobres cecs i mutilats, amb la seva capella oberta al culte, i el de Santa Marta, amb una bona església. Quant als convents, eren: el grandiós de Sant Agustí, de religiosos calçats, del qual ja hem parlat, i part dels claustres del qual ja hem dit que existeixen encara en l'edifici que avui serveix per a caserna d'artilleria; el de pares clergues regulars menors, que estava al costat de la plaça del Born, plaça de la qual queden encara dos terços, segons hem fet constar en parlar d'ella, i, per fi, el monestir de monges de Santa Clara, del qual diu l'analista Diago que els seus claustres eren els més grans i millors, la nau de la seva església alta i espaiosa, i que dels seus elevats miradors es gaudia d'una extensa i bellíssima vista sobre el mar i la campinya. Se suposa per alguns que ELS CARRERS DE BARCELONA 149 l'elevada i superba torre de la Ciutadella és la mateixa que tenia aquest monestir de Santa Clara per a campanar. Finalment, les dues parròquies de què s'ha parlat eren la de Santa Maria del Mar, encara existent avui dia, i la desapareguda de Santa Eulàlia de Mèrida o del Camp, l'església de la qual existia pels voltants de la Porta Nova i pel mateix lloc aproximadament on avui acaba el passeig de Sant Joan. En la molta escassetat de notícies que es tenen pel que fa al desaparegut barri de la Ribera, són importants quantes dades es puguin aportar, i precisament l'autor d'aquestes línies es troba en situació de poder donar-ne algunes de noves i molt curioses. Deu això a la casualitat, o millor encara als llaços de bona amistat que l'uneixen avui a certa distingida família. El Sr. D. Joaquim Manuel de Moner, descendent d'una família il·lustre, alguns membres de la qual han figurat amb glòria a Catalunya, posseeix i custodia a la seva casa de Fonz, poble de la província d'Osca, un important arxiu de família, entre els papers del qual hem trobat no pocs, molt curiosos i fins avui desconeguts, que es refereixen a la desaparició del barri de la Ribera i edificació de la Ciutadella. La condescendència del senyor de Moner i la seva il·lustració ens han permès que registréssim el seu arxiu, i gràcies a aquesta circumstància, ens trobem afortunadament en el cas de poder donar les noves i curioses notícies a què ens hem referit. Diversos són els documents que trobem en aquest arxiu particular, relatius a l'assumpte de què aquí es tracta, i entre ells els següents: 1.° Un estat de les cases que, d'ordre de l'Excel·lentíssim senyor tinent general D. Pròsper de Verboom, enginyer general d'Espanya, van taxar i valorar 150 VÍCTOR BALAGUER els pèrits per a això nomenats, a saber: Manuel de Sanclemente, mestre major de les obres del rei en aquesta plaça; Jaume Millas, mestre paleta, i Josep Puch, mestre fuster, per part de S. M.; i Domingo Gras, mestre fuster, i Joseph Jalí, mestre paleta, per la dels administradors de la ciutat de Barcelona, des del dia 29 de juliol de 1715 fins al 15 d'agost del dit any, ambdós dies inclosos. S'avaluen en aquest estat 30 cases del carrer de la Llarda, 23 del de Santa Marta, 21 del de Santa Clara, 9 del de la Fusina, 19 del de l'Esperit Sant, 3 del Pla de Lluy, 8 del carrer dels Horts, 23 del de Camaroca, altres 13 del Pla de Lluy, 7 del carrer del Donaire, 7 de la Ribera enfront del mar, 21 del de Jolivert i 7 del de Bell-lloch. Importa el tot de l'estat 1.882 canes de longitud, 915 de latitud, 3.049 de parets de cases inhabitables, que no es van valorar, i 105.865 lliures d'Ardits, moneda de Catalunya, líquid valor de només els edificis de les cases habitables, per quedar ja descomptat el despullament que se'ls permetia aprofitar als seus amos i no haver-se estimat el terreny o terra d'elles, com apareix de les individuals partides que el componen. 2.° Un estat de les hortes que, d'ordre de l'Excel·lentíssim Sr. D. Josep Pròsper de Verboom, enginyer general d'Espanya, van valorar i taxar els pèrits per a això nomenats, a saber: Pau Garau i Cristòfol Seguí, hortolans de la ciutat de Barcelona, el primer destinat per part de S. M., i el segon per la dels administradors de dita ciutat, des del dia 16 fins al 29 d'agost de 1715, ambdós dies inclosos. S'avaluen en aquest estat 29 hortes, important el tot 51.710 canes quadrades i 41 pams, que fan 25 mujades de terra, 2 quartes, i 3 canes i 9 pams, a les quals corresponen 1.532 lliures, 2 sous i 5 diners ELS CARRERS DE BARCELONA 151 d'arrendament, al respecte de 60 lliures que es consideren pel d'una mujada, i pel mateix a raó de 4 lliures d'arrendament per 100 de principalitat. Valen les referides hortes 38.303 lliures i 5 diners d'ardits, moneda d'aquest Principat, com individualment apareix de les partides expressades. 3.0 Un altre estat de les cases que, d'ordre de l'Excel·lentíssim Sr. D. Jorge Próspero de Verboon, enginyer general d'Espanya, van taxar i valorar els perits nomenats per a això, a saber: Manuel Sant Clemente, mestre major de les obres del rei en aquesta plaça, i José Puch, mestre fuster, per part de S. M.; i per la dels administradors de la ciutat de Barcelona, José Jalí, mestre d'obres, i Domingo Gras, mestre fuster, des del dia 20 d'abril de 1716, fins al 24 de juliol del mateix any. En aquest estat s'avaluen 5 cases de la part de la Ribera davant del mar, 8 del carrer de Bell-lloch, 13 del d'en Roldó, 5 del Pla d'en Lluy, 30 del carrer de Bonayre, 15 del del Joch de la pilota, una del dels Dies feiners, altres 9 del Pla d'en Lluy, 5 del carrer d'Arboleda, 20 del d'en Xucles, 5 del d'en Mico, 19 del de la Bella, 16 del d'en Camaroca, 8 del de les Triperies, 14 del de Juan Grech, altres 4 del Pla d'en Lluy, 26 del d'en Oliver, 24 del de Na Rodés, 14 del dels Jutges, 23 del de Jaume Negre, 36 del de Canals, 7 del de Corredors, 6 del de Tiradors, 56 del de Llansana, 21 del de Corretger, 19 d'un carrer sense nom que anava del Pla d'en Lluy al Born, 16 de la plaça del Born, 29 del carrer de la Vidrieria, 17 del de la Peixateria, 13 del d'en Palet, 15 del de les Mal-lligades, 13 del d'en Gruanyes, 18 del del Pou, 26 del d'en Caldés, 14 del de Sant Antoni, 8 del d'en Lladó, 11 del de Montserrat, 2 del d'en Dusay, 17 del de Flassaders, 3 del del Sabateret i 13 del de Tantarantán. 152 VÍCTOR BALAGUER Importa el tot de l'estat un milió 235.141 lliures d'ardits, moneda de Catalunya, líquid valor de només els edificis de les cases habitables, per quedar ja descomptat el despull que se'ls permet aprofitar als seus amos i no haver-se estimat el terreny o sòl d'elles, com apareix de les individuals partides que el componen. Cal advertir que en aquests estats consten els noms i cognoms dels amos a qui pertanyien les cases que es van demolir per a la construcció de la Ciutadella, amb distinció dels carrers on estaven situades; i de bon grat continuaríem aquí aquests noms i cognoms pel que a molts podria interessar, si no teméssim omplir massa espai i distreure'ns de l'objecte principal. D'aquests papers i documents consta també que els carrers i places del barri de la Ribera eren els següents: Carrers. Arboleda (de la). Antoni (de Sant). Benlloch (den). Bon Aire (de). Bella (de la). Cama Roca (den). Cañáis (de les). Corredors (deis). Corretger (den). Gruanyes (den). Calders (den). Clara (de Santa). Capella (de la). Dies feiners (deis). Esperit Sant (del). Esparteria (de la). Flassaders (deis), i- usina (de la). Guixer (den). Hort del cònsol (del). Horts (deis). Joan Grec (den). Jaume Negre (den). Joc de la pilota (del), Julibert (del). Jutges (deis). Llansana (de). Liado (den). Llarda (de la). Marta (de Santa). Mico (den). Mal -Hígadas (de les). Montserrat (de). Muset (den). Na Rodés (de). Nederó (den). ELS CARRERS DE BARCELONA 1 53 Oliver [den). Triperies (de les). Pallent (den). Tripó (den). Pescateria (de la). Veatres (dels). Poli (del). Vidrieria (de la). Rahims (deis). Vilarasa [den). Roldó 'Jen . Vermell. Sabateret (den). Xucles (den). Tatarantán (de). Xich. Tiradors deis). Places. Agustí (de Sant). Clara (de Santa). Born (part de l'actual). Lluy (Pia de). Blanquería (de la). Vilano va (den). Tota aquesta bellíssima part de Barcelona és la que va manar demolir Felip V per elevar en el seu lloc l'odiada Ciutadella. Sempre Barcelona recordarà això amb dolor; sempre amb horror ho consignarà la història. La capital del Principat s'havia alçat en massa, moguda com per un ressort, en favor de les seves llibertats desateses i dels drets de la casa d'Àustria, contra el que els catalans anomenaven duc d'Anjou i que es va asseure al tron d'Espanya amb el nom de Felip V. Barcelona va caure el setembre de 1714, després d'una heroica i desesperada resistència, després d'haver-la hagut de guanyar el vencedor carrer a carrer, casa a casa, pam a pam. La primera idea que va tenir Felip V en veure's amo de la ciutat i, per consegüent, en sentir-se ferm al tron, va ser la d'arrasar Barcelona i sembrar de sal el seu recinte; però els seus consellers li van fer comprendre que no hi havia necessitat de destruir una població tan rica i poderosa, ja que n'hi hauria prou per al seu objectiu deixar-hi un monument que, alhora que un record de la seva reial indignació, fos un mitjà preventiu de destrucció contra la ciutat el dia que tornés a agitar-se turbulenta. Felip V, net de 154 VÍCTOR BALAGUER Lluís XIV, va recordar llavors que a París hi havia la Bastilla, i va decidir que Barcelona tingués també la seva Bastilla. La idea dels consellers del rei no era nova. Ja el comte-duc d'Olivares, privat de Felip IV, havia tingut la mateixa quan la revolució de Barcelona el 1640. S'havia pensat llavors en elevar en el centre mateix de la ciutat una fortalesa inexpugnable per al virrei; però els catalans, encara que vençuts, van ser vencedors en aquella memorable guerra, ja que van salvar incòlumes les seves llibertats, una de les quals era no tenir fortaleses a Barcelona, ni més gent armada en ella que la milícia ciutadana, quan convenia a la salut de la pàtria. El que no va poder Felip IV, ho va poder Felip V. Amo aquest de Barcelona, va voler tractar-la com a ciutat conquerida, va voler tenir-la sota la boca dels seus canons, va voler tenir a la mà el mitjà de fer ploure sobre ella el ferro, el plom i el foc sempre que novament intentés moure's. A aquest efecte, va idear per una banda deixar ben fortificat el castell de Montjuïc, que va trobar ja en disposició de ser bona bateria contra Barcelona, i va concebre la idea de formar-ne dues més en altres punts, una a la Ribera i una altra a prop de les Drassanes, per d'aquesta manera tenir la població tancada entre tres formidables fortaleses, que poguessin arrasar-la, combinant els seus focs a un senyal donat. El que de moment va quedar decretat va ser l'erecció de la Ciutadella. Aquesta s'havia de construir, segons una Reial ordre de l'1 de juny de 1715, al baluard anomenat de Llevant, des del qual, avançant-se fins a la Porta Nova, comprendria tot el terreny on es trobava el Pla d'en Lluy; el convent de Santa Clara, des del carrer de Fusina fins al de Jansana, i des del dels Molins ELS CARRERS DE BARCELONA 155 de vent fins a la plaça de Leucata. Tal va ser la demarcació que va assenyalar el general enginyer flamenc, al servei d'Espanya, D. Próspero de Verboon, autor del pla. Llavors els propietaris de les cases destinades a desaparèixer, les corporacions, molts particulars influents, tots els habitants de Barcelona, en una paraula, van acudir al rei elevant-li vives i sentides representacions perquè no es destruís aquell barri, gala de la ciutat comtal, en el qual moltíssimes famílies tenien les seves propietats, mirant en el gaudi legítim de les mateixes assegurada la seva subsistència i el futur dels seus fills. Tot va ser inútil. A principis de setembre de l'any citat, el governador i capità general de Catalunya, marquès de Castel-Rodrigo, va manar a tots els habitants d'aquella part de la ciutat que desocupessin les seves cases, i va ordenar el derrocament d'aquestes fins al carrer de Caldos i fins a Sant Agustí, al costat del Rec, permetent, tanmateix, que els amos s'aprofitessin de les despulles, que cadascú feia avaluar abans de destruir, i cedint terreny en les anomenades hortes de Sant Pau, a l'altre extrem de la ciutat, perquè allí poguessin edificar de nou sota el canó de Montjuïc. Així va començar el derrocament per fer la plaça i les altres fortificacions de la Ciutadella, sense que poguessin impedir-ho el plor de tantes famílies com llavors van quedar sense allotjament, ni el clamor de la ciutat sencera, molts dels habitants de la qual, rics pocs dies abans, quedaven per aquest acte reduïts a trista mendicitat. «De tot se'ls va despullar en un dia», ha dit un escriptor, «i aquest acte pinta amb els colors més vius i veraços la dura llei de conquesta que pesava llavors sobre Barcelona.» Però encara no va parar en això. No n'hi havia prou certament d'haver destruït el barri més bonic de la ciutat, ni I56 VÍCTOR BALAGUER tampoc n'hi havia prou d'elevar la dominant fortalesa sobre les ruïnes de tants béns particulars. Calia més luxe de crueltat encara, més ostentació de despotisme, i es va forçar els habitants de Barcelona a anar a ocupar-se en els treballs de construcció de la Ciutadella, obligant-los a abandonar les tasques amb què guanyaven el seu diari sustent i el de les seves famílies. Es va obligar aquells homes, pel crim inaudit d'haver defensat les seves llibertats, a forjar les seves cadenes d'opressió amb les mans mateixes que havien sostingut fins a l'últim moment l'acer salvador dels lliures. A finals del mateix setembre, D. Próspero de Verboon va publicar un ban pel qual, sota pena de mort, es prohibia als fusters i paletes dedicar-se a les seves diàries tasques a la ciutat, obligant-los a allistar-se en les brigades que es formaven per a les obres de la Ciutadella, on només eren retribuïts amb un escàs i insuficient jornal. Donat aquest ban, van començar a obrir-se els fonaments, a fer-se les parets de l'esplanada i de l'estrada coberta i a elevar-se els baluards de terra que miraven a la ciutat. I no va parar aquí tampoc. El 3 d'octubre es va fixar un altre ban pel qual es manava, sota penes severíssimes, a tots els habitants de Barcelona que concorreguessin amb les seves cavalleries, carros, etc., a treballar en les obres de la Ciutadella; i poc després una altra ordre del capità general feia extensiu aquest mandat a totes les poblacions de Catalunya, a les quals s'ordenava enviar treballadors a Barcelona per donar major impuls a l'obra. Era tant més exigent i tirànic el mandat pel fet que a cada població se li fixava el nombre de treballadors que havia de procurar, amb les circumstàncies següents: 1a Era incumbència dels operaris portar amb si i del seu compte atzembles, aixades, pics, espor- ELS CARRERS DE BARCELONA I 57 tes, serons i altres estris i eines. 2a Només s'assignava a cadascun el míser jornal de cinc sous catalans (una mica més de dos rals), amb la precisió d'haver de fer les cavalleries 40 viatges diaris de transport. 3a El que no fes amb la seva cavalleria els 40 viatges d'ordenança, perdia el seu jornal per complet. A finals de desembre estava ja bastant avançada l'obra; però suposant necessària la destrucció d'altres edificis per a l'esplanada i perquè aquests no dominessin els baluards que miraven a la ciutat, es va dur immediatament a terme aquella nova destrucció, que va consistir a enderrocar 200 cases més del barri de la Ribera; i com que hi va haver necessitat d'anar fent successivament altres enderrocaments d'edificis per causes semblants, va acabar per desaparèixer tot aquell magnífic barri, sent llavors quan es va destruir gran part de la plaça del Born, la qual va quedar reduïda a les dimensions que avui té, i part també d'altres carrers veïns que es perllongaven per l'interior del barri destruït, tot amb l'objecte que l'esplanada arribés fins a les immediacions del lloc ocupat avui pel Palau Reial 1. 1 El Sr Pí i Alimón diu que «la indemnització per l'enderrocament de les cases, efectuat per a l'aixecament de la Ciutadella, va determinar-se que es fes cedint terreny del que avui ocupa la Barceloneta, la qual cosa no va tenir efecte fins a l'any 1753, en què es va procedir a la formació d'aquest nou barri. Es van adjudicar aleshores a alguna gent de mar fins a 321 solars, i les cases que en ells havien de construir-se quedaven per reial concessió perpètuament exemptes de censos i laudemis i enterament en lliure i franc alou, i lliures també del pagament de la contribució del reial cadastre. Als propietaris d'algunes cases de més estima se'ls va indemnitzar amb els terrenys lliures de les hortes del Monestir de Sant Pau, del que va resultar la terminació del carrer d'aquest nom. Altres van ser indemnitzats amb l'admissió del valor de les seves propietats destruïdes en pagament de llances i mitjanes anates; algun I58 VÍCTOR BALAGUER L'1 de març de 1716 es va poder ja fer, amb gran solemnitat i concurrència de les autoritats, la cerimònia de col·locar la primera pedra del Bastió del Rei, que mira i amenaça la ciutat, i l'1 de maig de 1718, aixecats ja els altres bastions de la nova fortalesa, va ser nomenat governador de la Ciutadella qui havia estat el seu director D. Pròsper de Verboon. Pel que fa als treballs que faltaven, se'ls va donar amb premura l'última mà, quedant per fi acabat tot al novembre del mateix 1718. Per aquells mateixos temps s'havia delineat, tractant d'aixecar-la simultàniament, una altra nova Ciutadella als voltants de les Drassanes. La nova fortalesa havia d'ocupar l'espai del convent de Santa Mònica; part de la muralla vella o del segon recinte de Barcelona, que existia encara a la Rambla, davant d'aquell, i gairebé tota la vasta horta de l'avui derruït convent de Sant Francesc d'Assís. Aquesta obra va quedar per aleshores en projecte; però ja s'ha encarregat de dur-la a terme en la nostra època el militarisme modern, convertint en una veritable fortalesa el local de les Drassanes. amb la gràcia d'una regidoria perpètua de la ciutat, i els convents amb la cessió d'algun edifici de la Corona o la promesa d'una renda anual per construir-ne un de nou.» Cal afegir al que diu el Sr. Pí, que nosaltres hem tingut ocasió de veure una relació individual, feta ja el 30 de setembre de 1735, de les barraques i altres habitacions existents a la marina, situades i compreses entre el moll d'aquesta plaça i la casa de la Quarantena, en què es distingeixen els gèneres de materials de què es trobaven construïdes, amb declaració dels seus propietaris que tenien llicència per haver-les fabricat en els expressats paratges. El número de barraques que constaven en aquesta relació entre les de palla, pedres, fusta, etc., era el de 715, i sent la data de la relació del 1735, demostra que abans del 1753 ja estava ocupat el terreny en què en aquest any va començar a aixecar-se la Barceloneta. ELS CARRERS DE BARCELONA 159 Ja hem vist quin va ser l'origen de la Ciutadella. Si haguéssim de fer ara la història d'aquesta fortalesa en el segle i mig que porta tot just d'estar aixecada, necessitaríem un volum. Però, encara que sigui molt a la lleugera i de pressa, no es pot prescindir de relatar en una obra d'aquesta classe alguns dels seus més culminants episodis. Això és, doncs, el que anem a fer, havent de consignar per de moment i d'antemà que no sembla sinó que l'obra de ruïna, a la qual deu aquesta Ciutadella el seu ésser, li hagi imposat la funesta missió de continuar sent fidel al seu origen per produir obres de ruïnes tan sols. Si són memòries de dol i sang les que pel seu origen recorda, de memòries de sang i dol es forma per desgràcia la seva història. Durant l'època en què van estar apoderats de Barcelona els francesos, a principis d'aquest segle, va ser la Ciutadella la seva veritable Bastilla. Van gemir als calabossos de la seva torre moltes víctimes, que no havien comès altre delicte que el de treballar per la llibertat de Barcelona i la independència de la pàtria, i ja hem vist com un dia es van obrir les seves portes per donar pas a Gallifa, Pou, Massana, Aulet i Navarro, que van ser portats al suplici per haver pres part en una conspiració per arrencar la ciutat de mans dels estrangers. Pels anys de 1817, conforme en un altre lloc veurem, va estar pres en aquesta fortalesa el tinent general D. Lluís Lacy. Heroic cabdill de la guerra de la Independència, va ser dels primers a protestar contra l'absolutisme, que, faltant als seus juraments i pactes, va voler entronitzar l'ingrat Ferran VII al seu retorn. En companyia de Milans del Bosch, Lacy va fer una temptativa a Catalunya per bolcar el sistema absolutista; però va caure en poder d'alguns destacaments enviats en la seva persecució, i va ser conduït a la Ciutadella de I ÓO VÍCTOR BALAGUER aquesta ciutat, enviant-lo després a Mallorca, on va ser afusellat. (V. carrer de Lacy.) La causa liberal va triomfar per fi el 1820, però va ser per poc temps, i a la tornada del sistema absolutista van començar de nou les més cruels persecucions contra els liberals. Els calabossos de la Ciutadella van acollir aleshores il·lustres víctimes. Un dels que allà van estar empresonats el 1824 va ser el general Messina. Anava a ser condemnat a mort, i proper estava a ser ficat en capella, quan va tenir ocasió d'apel·lar a la fuga, tirant-se per una finestra de la torre en què jeia presoner. En caure a terra l'atrevit oficial es va dislocar un peu; però fent-se superior al patiment, va poder arrossegar-se fins a la muralla, despenjar-se per ella i quedar amagat aquell mateix dia en una casa de la ciutat, d'on ja no va sortir sinó per embarcar-se amb direcció a l'estranger. El 1828 va ser nomenat capità general de Catalunya el tristament cèlebre comte d'Espanya. Funesta època a Barcelona la del comandament d'aquell home, a qui uns han anomenat el boig, altres el bàrbar, altres l'assassí, i tots amb veritat! Ja en altres obres ho hem dit: la ploma cau de la mà en tractar d'escriure el desgraciat període en què la infeliç Barcelona va estar sota el comandament de Carles d'Espanya. No es passava dia sense que les portes de la Ciutadella s'obrissin per rebre nous presos; sovint la veu fúnebre del canó anunciava al veïnat que noves víctimes penjaven de l'infame forca de l'Esplanada. El comte d'Espanya, obrant com a dèspota, i millor encara com a monstre, trobava gust en donar al poble espectacles freqüents d'aquesta classe, i semblava haver-se proposat exterminar fins a la llavor de la raça liberal, secundant-lo amb veritable fruïció en aquest punt la policia secreta, composta de pillos i gent facinerosa, a les ELS CARRERS DE BARCELONA l6l ordres del subdelegat D. José Víctor de Oñate i del fiscal D. Francisco de Paula Cantillón. Els primers que van morir víctimes d'aquests tres exterminadors van ser els tinents coronels D. José Ortega i D. Juan Antonio Caballero, amb altres 11 subjectes més, acusats de conspiradors liberals. Trets dels calabossos de la Ciutadella, on havien romàs presos i on el primer havia fet una temptativa per suïcidar-se, van ser afusellats el 19 de novembre de 1828, a les sis del matí. Els seus cadàvers van ser de seguida conduïts pels presidiats a l'Esplanada, per ser penjats de la forca i exposats al públic. Van seguir a aquesta altres execucions. Mentre va estar Carles d'Espanya al capdavant del Principat, el botxí va tenir constantment feina del seu ofici. La forca estava sempre dreta a l'Esplanada. Durant els anys 1829 i 1830, la consternació, el dol i el dolor van venir a allotjar-se a Barcelona. Rara era la família que no tingués un parent entre els presos de la Ciutadella, entre els deportats a l'Àfrica o entre les víctimes de l'Esplanada. Es complaïa Carles d'Espanya en dominar amb el terror, i a les pàgines de la seva història de Catalunya el seu nom viu envoltat d'una aurèola de sang. A centenars entraven els presos a la Ciutadella, a centenars eren deportats a les costes i presidis d'Àfrica, a dotzenes eren llançats a l'eternitat, segons expressió favorita del capità general. Bastava una sospita, una delació qualsevol, una simple enemistat per enviar un home a la Ciutadella, i feliç ell si d'ella sortia per anar a un presidi. El destí d'aquesta fortalesa en totes les èpoques ha estat el de ser consagrada a presó de les persones acusades de delictes purament polítics. Això ha fet que les masses populars de Barcelona la miressin amb horror. tomo xxi 11 l62 VÍCTOR BALAGUER El 1836, cremant la guerra civil entre els partidaris de Doña Isabel II i de D. Carles, va tenir lloc a Barcelona una terrible escena de represàlies de què va ser teatre la Ciutadella. Era el 4 de gener. L'exèrcit constitucional estava assetjant el fort que tenien els carlistes al santuari anomenat de Santa Maria del Hort, quan per un part oficial del general Mina es va saber que aquells, atropellant les lleis de la guerra, havien afusellat 33 presoners que tenien en el seu poder, anunciant que continuarien afusellant un presoner per cada bomba que es llancés contra el fort del Hort. Aquestes funestes notícies, unides a altres no menys desagradables, ja que mai no arriba sol un missatge de desgràcia, de tal manera van commoure i sobreexcitar el poble barceloní, que ben aviat es va veure que la seva indignació acabaria per demanar sagnants represàlies. Així va ser, en efecte. Poc abans de pondre's el sol es va poder ja conèixer que el moviment començava a prendre un caràcter alarmant, i es va començar a témer per la vida dels infeliços presoners carlistes, que estaven a les presons militars. Acabaven de tancar les ombres de la nit, quan van començar a recórrer els carrers grans masses de paisanatge marxant a tambor batent, dirigint-se cap a la Ciutadella als crits repetits de Visca la llibertat! Visca Isabel II! Volem els presos! Volem O'Donnell! Morin els facciosos! L'O'Donnell que demanava el poble era un cap superior carlí, que, fet presoner pels constitucionals prop d'Olot, havia estat portat a la Ciutadella de Barcelona. Era germà d'un cabdill de les tropes constitucionals, el que avui és capità general D. Leopoldo O'Donnell, duc de Tetuan. La torba va arribar a les portes de la Ciutadella, i arrambant escales als seus murs, va pujar sense gran dificultat i va penetrar al recinte de la fortalesa, havent oposat ELS CARRERS DE BARCELONA I 63 feble resistència a aquella escalada les tropes que guarnien la Ciutadella, afavoridores potser en el seu interior del projecte dels insurrectes. Es va precipitar el populatxo per les places i carrers de la Ciutadella, i a trets va trencar la turba la porta de la torre, obrint del mateix mode les dels calabossos on jeien els infeliços carlistes. Ningú va ser perdonat. Van morir els uns a trets, altres a baionetades, i tot seguit, amuntegant-se els cadàvers, els van tirar a una foguera formada amb la palla dels matalassos. O'Donnell va ser, segons sembla, l'únic presoner que, encara que sense armes, va tractar de resistir-se, abalançant-se contra els seus assassins tan bon punt aquests van posar el peu al seu calabós; però va caure amb el cos destrossat per diversos trets, i el seu cadàver, tirat per la muralla al fossat, va ser arrossegat amb una soga per diversos carrers de Barcelona, a la llum de les torxes i enmig de crits desordenats d'una turba ferotge i salvatge. En arribar a la Rambla la turba va encendre una foguera, i les restes d'aquell infeliç i valent militar van ser consumides per les flames i donades les cendres al vent. Tristíssim i horrible quadre de les nostres terribles lluites civils! Passem ara a una altra escena diferent. Estem a 1841. Ja havia acabat la guerra civil; la reina Cristina havia renunciat a la regència, absentant-se del regne; les Corts acabaven de nomenar regent, durant la minoria d'edat de Doña Isabel II, el duc de la Victòria D. Baldomero Espartero, i en començar el mes d'octubre de l'any citat s'aixecava contra el regent el general O'Donnell, apoderant-se de la Ciutadella de Pamplona, al mateix temps que era secundat aquest moviment en diversos punts de la Península per alguns generals addictes al partit moderat. Es tractava de fer pujar a aquest, derrocant el partit progressista. 164 VÍCTOR BALAGUER Alarmats els afectes a la situació, es van afanyar a constituir arreu les anomenades Juntes de vigilància, amb l'objecte de prevenir o desbaratar per tots els mitjans possibles l'execució dels plans que es projectava posar en obra. A Catalunya va fracassar el pla, ja que no hi ha cap dubte que també existia. L'autor d'aquestes línies té dades fonamentades per creure que havia de pronunciar-se la Ciutadella de Barcelona, en la guarnició de la qual els conjurats tenien intel·ligències, donant el mateix crit i alçant la mateixa bandera que O'Donnell a la Ciutadella de Pamplona. No obstant això, incidents encara avui desconeguts i successos particulars que no poden encara publicar-se, però dels quals sens dubte s'ocuparà algun dia la història, van fer avortar el projecte. Havia de posar-se al capdavant de la sublevació de Catalunya el general D. Manuel Pavía, que, amb excusa de prendre banys, es trobava a Caldes de Montbuy, d'on va desaparèixer sobtadament per anar a amagar-se, segons tenim motiu per creure, en una casa immediata al poble d'Esplugues, veí a Barcelona, punt en el qual va haver de passar algunes mortals hores d'agonia esperant l'instant de posar-se al capdavant del moviment. No són per ser comptades, ni de bon tros per ser publicades encara, les coses secretes que aleshores van succeir, i que per una rara casualitat van poder arribar a notícia de l'autor d'aquestes línies, que era en aquella època poc menys que un nen. Prou dir de moment que, si les notícies que l'autor té són verídiques, com fins al present no s'ha de dubtar, no va ser culpa del cabdill que havia de posar-se al capdavant de la sublevació que aquesta deixés d'esclatar. Potser no tots van estar com ell al seu lloc. El resultat fou que la Ciutadella de Barcelona no es va pronunciar, i molt va contribuir també a sufocar el moviment projectat l'enèrgica actitud que es van apres- ELS CARRERS DE BARCELONA 1 65 sar a prendre a la capital els progressistes. Tot i que aparentment no es va arribar a notar a Catalunya el menor indici de trastorn, es va creure necessari a Barcelona, a instància de la Diputació, l'Ajuntament i la Milícia Nacional, una Junta de vigilància amb el caràcter d'auxiliar de les autoritats, la qual no va deixar de prestar serveis molt útils a la causa del progrés en aquelles crítiques circumstàncies. Aquesta Junta va prendre el títol de Suprema, algun temps després d'haver marxat el que era aleshores capità general del Principat, D. Antonio Van-Halen, a Navarra, amb una força respectable per combatre els sublevats, deixant gairebé sense guarnició la ciutat. havia deixat de circular alguna cosa per Barcelona, relativament al pla que els moderats havien concebut, i alguna notícia hi va haver de tenir-se d'haver estat a punt de pronunciar-se la guarnició de la Ciutadella o part d'ella. Amb aquest motiu, a tothom se li va representar la idea del que hagués succeït si aquella fortalesa, després de pronunciada, hagués començat a llançar una pluja de foc i de metralla sobre la ciutat, per obligar-la a secundar el moviment. Temps feia que l'opinió pública estava declarada a Barcelona contra la Ciutadella, que només tristes records oferia a la memòria dels catalans, i amb motiu dels successos a què fem referència, va haver d'augmentar més i més l'expressió d'aquell sentiment. Per carrers i per places, en cafès i en cercles, va començar a fer-se pressió i atmosfera, i va anar prenent cos la idea del derrocament d'aquella ominosa fortalesa, padró d'ignomínia que el poble desitjava veure desaparèixer per glòria mateixa del regnat de Doña Isabel II, constitucional. Ja que el primer Borbó absolutista la va manar aixecar, just era que es derroqués en els primers anys del primer Borbó constitucional. I 66 VÍCTOR BALAGUER En aquelles circumstàncies li va ser precís al mariscal de camp Sr. Zabala, que s'havia encarregat de la capitania general durant l'absència de Van-Halen, enviar-li la resta de la guarnició; però abans de fer-ho li va semblar convenient convocar els comandants de la Milícia nacional per encarregar-los la custòdia de la ciutat i els seus forts, apel·lant als sentiments de lleialtat i cavallerositat que tal confiança demanava; i recelós que la Milícia volgués potser aprofitar aquella conjuntura per al derrocament de la Ciutadella, els va manifestar que aquest negoci estava sotmès a la resolució de les Corts, les quals el van acollir d'una manera que donava fundades esperances de bon èxit. Van prometre els comandants cooperar a les seves finalitats amb tota la força del seu ascendent i zel; però es van afanyar al mateix temps a manifestar-li la seva desconfiança de sortir bé amb això, en veure la sorprenent rapidesa amb què s'anava propagant la idea del derrocament. En efecte; mai cap idea va assolir en menys temps una popularitat més ràpida i immediata. La premsa liberal va començar a agitar aquella qüestió, declarant-se obertament partidària de l'enderroc; les corporacions populars van manifestar estar d'acord amb aquest pensament; les columnes del diari El Constitucional van publicar una valenta poesia de D. Antonio Ribot, poeta molt popular aleshores, favorable a la idea que estava en la ment de tots; van aparèixer en grans lletres llegendes de Abaix la Ciutadella! per cantonades, places i carrers, i molts patriotes ardents van començar a usar en els seus barrets i moltes dames a posar-se en els seus vestits unes cintes de colors nacionals amb la inscripció de Ciutadella o mort! El desig no podia ser més general ni més universalment expressat. Per a major conflicte de les autoritats, la Milícia nacional, que havia passat a guarnir aquella fortalesa ELS CARRERS DE BARCELONA 167 en absència de la tropa, va alçar, en posar-hi el peu, el crit unànime de 'Abaix la Ciutadella!' i aquest crit va ser repetit amb entusiasme per una gran multitud de jornalers que precisament acabaven de quedar sense feina. Es va declarar en sessió permanent la Junta de vigilància; es van reunir les autoritats i els comandants de Milícia, i va començar una discussió borrascosa, que de cap manera va poder calmar ni conduir per la senda que volia el cap superior polític Sr. Valdés. Mentrestant, els batallons cívics reclamaven, la multitud es presentava amenaçadora, i la guarnició de la Ciutadella declarava resoltament que no es deixaria rellevar fins a veure començat el derrocament, i que si aquest no era decretat aviat, ella mateixa hi donaria principi l'endemà, encara que les autoritats acordessin el contrari. En tal conflicte, la Junta de vigilància va donar a les dotze i mitja de la nit del 25 al 26 d'octubre de 1841 un decret, per mitjà del qual manifestava que, en la seva reunió amb la Diputació provincial, l'Ajuntament i els comandants de Milícia, s'havia resolt començar el derrocament de la Ciutadella per la demolició de la seva cortina interior, acte que s'efectuaria amb tota solemnitat a les nou del matí del dia següent. Només el capità general interí i el cap polític es van oposar a això, protestant de deixar d'assistir a l'acte, que va tenir lloc a l'hora anunciada. Efectivament, el 26 d'octubre a les nou del matí va sortir la comitiva de les Cases consistorials, dirigint-se a la Ciutadella com en cívica funció, presidint l'Ajuntament i la Junta, davant de la qual anava un batalló de la Milícia nacional i de les companyies de sapadors de la mateixa, i darrere un piquet de l'esquadró d'hússars i una extraordinària multitud. Al glacis es trobava formada la resta de la força urbana. Van pujar tot seguit les corporacions al ba- 168 VÍCTOR BALAGUER luart del Rei, que és el que mira a la plaça, i el coronel D. Juan Antonio de Llinás, degà de la Junta i diputat provincial, va dirigir al poble el discurs següent: «Ciutadans, amics, companys, conciutadans!» »Aquest fort, que es troba sota els nostres peus i que sota els mateixos s'enfonsarà, va ser construït per domar el noble i alçat clatell dels nostres valerosos avis. També ells, com nosaltres, sabien defensar les llibertats públiques. En aquest dia eternament memorable s'alcen els seus manes, juntament amb els de Lacy, d'Ortega, de cent patriotes catalans i d'altres cent que en aquesta Ciutadella van ser màrtirs; baten les seves ales; miren al firmament, i tornen contents i satisfets al sepulcre. «Ciutadans, jo tenia la noble ambició de veure un dia premiats els meus serveis i patiments per la santa causa de la llibertat; però la satisfacció que en aquest instant em correspon en dirigir-vos la paraula i en tocar-me derrocar la primera pedra de la Ciutadella de Barcelona, colma la meva ambició i excedeix les meves esperances. Ja em moriré content. Ciutadans, aquest triomf és una veritable conquesta. Victòria, doncs, per Catalunya! Victòria pels catalans! Victòria per Barcelona! » Tot seguit, agafant la bandera del primer batalló de Milícia nacional i agitant-la en l'aire, va prosseguir: «No descuidem però els objectes grats al nostre cor. Ciutadans: Visca la llibertat! Visca el poble sobirà! Visca la reina constitucional! Visca el duc de la Victòria, regent!» I immediatament va afegir, prenent un pic: «Ciutadans, en ocasions com la present, els nostres liberalíssims avis, els nostres venerables consellers, no deien més que: Comencem!» ELS CARRERS DE BARCELONA 169 I va fer saltar al fossat la primera pedra, començant a l'acte la seva obra de demolició les brigades d'operaris prèviament disposades. En tornar la comitiva a les Cases consistorials, tots els seus individus portaven a la mà, com a gloriós trofeu, una pedra arrencada de la fortalesa, en la qual va quedar el batalló de sapadors de Milícia amb el seu comandant D. Vicente Zulueta per prosseguir el derrocament, que va continuar amb activitat i perseverança durant aquells dies. El regent del regne i el ministeri van rebre amb profund disgust la notícia de l'esdevingut a Barcelona, i va haver de prendre's com un acte d'hostilitat al govern el que no s'havia fet per la Junta i corporacions populars més que en desgreuge dels principis constitucionals, cedint a un desig enèrgic i universalment expressat per l'opinió pública. El poder centralitzador no obrava aquesta vegada d'acord amb la província, i com que ja la intel·ligència que havia de regnar s'havia trencat per malaventura, va resultar d'aquest fatal desacord que, en retornar Van-Halen amb les tropes de la seva excursió a les províncies navarreses, la Junta li va impedir l'entrada a Barcelona, mitjançant comunicacions agres i fortes. Van-Halen va establir el seu quarter general a Martorell, d'on després va passar a Sarrià, i allí va rebre una comunicació per mitjà de la qual les corporacions populars de la capital li deien que estaven decidides a rebre'l com es presentés, pacífica o hostilment. Va contestar Van-Halen atribuint als promotors d'aquells esdeveniments la culpa que un exèrcit francès s'apropés a les fronteres, i que a Toló s'hagués fet a la vela una esquadra amb direcció a les costes de Catalunya. En això, un individu de la Junta va cridar el poble a les armes per mitjà d'una proclama, al crit I7O VÍCTOR BALAGUER màgic de «Abaix la Ciutadella o la mort!» i per contenir els seus efectes Van-Halen va publicar des del seu quarter general una altra al·locució, condemnant els que anomenava extraviaments de la Junta i abusos de la llibertat. El regent, duc de la Victòria, que a la saó es trobava a Saragossa, va aprovar la conducta del capità general de Catalunya i va desaprovar la de la Junta, publicant una Reial ordre de dissolució d'aquesta, sota les penes consegüents al delicte de rebel·lió. El conflicte va acabar amb una reunió general d'autoritats a Barcelona, davant la qual la Junta va dimitir el seu comandament, demanant els seus vocals passaport per a Anglaterra i entrant Van-Halen a Barcelona com en una ciutat enemiga, amb gran desplegament d'aparell militar, posant-se la plaça en estat de setge, i ordenant-se que la Ciutadella fos retornada al seu estat primitiu a costa dels mateixos que havien ordenat el seu enderrocament. També van ser dissolts l'Ajuntament i la Diputació provincial, desarmats tres batallons de Milícia i creat un consell de guerra per jutjar els autors d'aquells successos; i si bé, després de pocs dies de trobar-se la ciutat en estat excepcional, es pot dir que tot va ser reposat en l'anterior, també és cert que va tornar a aixecar-se la demolida cortina de la Ciutadella a costa de la població, i que els individus de la Junta i altres persones més o menys compromeses en aquells successos van haver d'emigrar a l'estranger, on va morir al cap de pocs anys el patriota Llinás. El 1843, Barcelona estava pronunciada a favor de la Junta central. Després dels successos que acabem de referir, seguí una sèrie d'esdeveniments polítics, el desenllaç dels quals fou l'aixecament contra el regent, duc de la Victòria. La Junta nomenada a Barcelona demanà ELS CARRERS DE BARCELONA 171 la convocatòria d'una Central en el seu programa, i el general Serrano, com a ministre universal, es comprometé a complir aquest programa. No obstant això, el ministeri López-Serrano, fill d'aquell pronunciament, no atengué al compromís contret per un dels seus individus, i tot seguit establert a Madrid, lluny d'obrar com a govern provisional amb l'encàrrec de consultar al país, començà a dictar mesures i lleis com a suprem, arrogant-se facultats que no tenia. En tal estat, Barcelona es pronuncià obertament a favor d'una Junta central, i la seva Junta prengué el títol de Suprema, retirant-se a la Ciutadella les poques tropes que hi havia a la ciutat, i creant-se en aquesta una situació veritablement revolucionària. Immediatament decidí el govern procedir contra Barcelona, i aquesta, invocant els seus antics i gloriosos records, es disposà a la defensa, preparant-se a sostenir fins a l'últim moment la bandera que havia hissat. No són per referir en aquest lloc els successos que seguiren, ja que únicament hem d'ocupar-nos ara d'un brillant alhora que sagnant episodi dels mateixos relatiu a la Ciutadella: només una cosa direm, i és que en aquella ocasió amics i enemics hagueren d'admirar l'entusiasme heroic amb què a Barcelona fou sostinguda la causa de la Junta central. Els centralistes barcelonins donaren notòries mostres que per les seves venes corria la sang il·lustre d'aquells seus gloriosos avantpassats, que tantes vegades, per oposar-se a les exigències centralitzadores de Madrid, havien sostingut fins a l'últim instant, amb les armes a la mà, els seus furs i llibertats. Des del dia 1 de setembre de 1843, Barcelona estava pronunciada, tenint per enemics els forts de Montjuïc i de la Ciutadella, disposats a aterrir-la amb 172 VÍCTOR CAI.AGUER el foc de les seves bateries, i només estava en poder dels pronunciats la fortalesa de les Drassanes. Cada dia anaven arribant noves tropes al camp davant de Barcelona, la qual fou bloquejada i després assetjada pel general D. Laureano Sanz, qui el dia 1 d'octubre començà a tractar amb tot rigor la ciutat pronunciada, manant que Montjuïc, la Ciutadella, el fort Pius i el de D. Carlos obrissin un viu foc de canó contra les Drassanes, el baluard de Migdia, el de Sant Pere, el de Sant Antoni, les altres bateries de la muralla i tots els punts que tenien fortificats els centralistes. Aquests al seu torn contestaren amb un horrorós foc d'artilleria, sostenint-se bravament, sols contra tota Espanya, fins a finals de novembre, en què capitularen amb honra i glòria. Però entre tots els episodis que durant aquella lluita memorable tingueren lloc, cap com el de l'assalt de la Ciutadella; empresa heroica, per ser gairebé impossible, que els arriscats centralistes dugueren a terme durant la nit del 6 al 7 d'octubre. Fou aquell un esdeveniment inesperat, imprevist, que se sabé portar a terme amb gran sigil i reserva, i que, de ser coronat d'un èxit feliç, hagués posat, de segur, en els majors conflictes a l'exèrcit bloquejador, i prolongat extraordinàriament la lluita amb immens avantatge per als centralistes. Arriscat era el projecte, temerari per ser inaudit, i en poc estigué que no triomfés per complet. L'havia concebut i el dirigí principalment el Sr. Bosch i Patzi, vicepresident que era de la Junta barcelonina, el qual havia de ser, per desgràcia, una de les víctimes en aquella nit terrible, però gloriosa, per als esforçats centralistes. El cos d'atac es componia de 400 a 500 homes, i el formaven la companyia solta de Milícia nacional voluntària d'operacions, al comandament del seu capi- ELS CARRERS DE BARCELONA I 73 tà D. Juan Muns i; l'anomenada de Salvaguardes de la Llibertat, i la del veí poble de Sant Martí de Provençals. Es disposà al mateix temps que un cos de 1.000 homes formés a la plaça de Palau, i que els terrats de les cases més immediates a la Ciutadella es coronessin de nacionals, mentre es posaven sobre les armes les altres forces de la guarnició de la plaça. Només alguns caps superiors sabien el motiu d'aquell desusat moviment i bèl·lic aparell. Els altres, particularment la tropa, estaven ignorants de tot i s'atribuïa a diferents causals. El pla atrevidíssim que es tractava de dur a terme era el següent: El cos d'atac, recolzat per un altre de reserva que se situaria a la Porta Nova, havia de sortir per aquesta, avançar fins al peu de les muralles de la Ciutadella en el major silenci, i protegit per les ombres de la nit, escalar-les pel costat que mirava cap a aquella Porta; precipitar-se dins la fortalesa, caure de sobte sobre la guàrdia d'aquell punt i dividir-se en dues parts, corrent una d'elles a apoderar-se de les guàrdies dels llocs circumveïns, i volant l'altra cap a la porta principal per tirar el pont llevadís i facilitar l'entrada als nacionals que esperaven a la plaça de Palau. De la celeritat en executar aquestes operacions; del sigil amb què s'havien de dur a terme; de 1 Aquesta companyia s'havia ofert voluntàriament a ser la primera en l'assalt, conforme es pot veure pel següent ofici enviat a la Junta: — ('Companyia solta de milicians nacionals veterans d'operacions. — Excm. Sr. — Ja que la pàtria necessita prendre per assalt l'ominós fort de la Ciutadella, la companyia que tenim l'honor de manar s'ofereix voluntàriament a ser la primera que es destini per a l'assalt del referit fort. Si la companyia obté aquesta honorífica distinció de la Junta suprema, res més plausible per a tots els seus individus.— Barcelona 6 d'octubre de 1843. — El capità, Juan Muns. — El tinent, Juan Miralles. — Els subtinents, Juan Verius, Gaspar Coll, José Climent.» 174 VÍCTOR BALAGUER l'imprevist i temerari de l'atac; del terror, confusió i sorpresa que no podrien sinó sobrecollir la descuidada i adormida guarnició de la Ciutadella, i, per fi, de l'atzar providencial que de vegades protegeix les grans i arriscades empreses, esperaven els centralistes el bon èxit de la seva temptativa. A diverses circumstàncies es degué el fracàs d'aquesta, entrant per molt en el fatal desenllaç que tingué el no haver estat possible reunir les forces fins a hora molt avançada de la nit del 6, en lloc d'haver-se efectuat a primera hora per a millor organització del pla i més oportuna comoditat per a donar i fer entendre les diverses ordres que havien de transmetre's als caps. Formades les dues divisions referides, i estant sobre les armes tota la guarnició, Bosch i Patzi es posà al capdavant de la columna d'atac, acompanyant-lo un altre vocal de la Junta suprema i un de la d'armament i defensa, i era prop de la una de la matinada quan s'obria sigil·losament la Porta Nova per donar pas a aquesta aguerrida divisió, que amb valerosa serenitat caminava a tan agosarada empresa. Al capdavant del cos de reserva, que estava a la plaça de Palau, havien quedat els vocals de la Junta Srs. D. Vicente Soler, D. Tomás Fábregas, D. Agustín Reverter, D. Vicente Zulueta i D. Antonio Rius i Rosell, mentre que el president, D. Rafael Degollada, i els altres vocals, D. Tomás María de Quintana, D. Miguel Tort, D. Antonio Benavent i D. José de Queralt s'havien constituït en sessió permanent, amb l'objecte de dictar les disposicions que podia reclamar el cas. Tots estigueren en els seus llocs durant aquella nit memorable, així el primer dels vocals de la Junta com l'últim dels individus de la Milícia, i tots llestos, amb abnegació admirable, a donar la seva vida per la pàtria. ELS CARRERS DE BARCELONA 1 75 Prop de tres hores feia ja que havia marxat el cos d'atac manat per Bosch i Patzi, i res se sabia d'ell. El senyal convingut per en cas d'èxit, que era el tret d'un coet, no es deixava veure, i el silenci més profund, interromput només de tant en tant pels alertes dels sentinelles, regnava als voltants de la Ciutadella i de la plaça. Tres hores de mortal angoixa foren aquelles per a la guarnició de Barcelona, que esperava, immòbils tots en els seus llocs, sense gosar a penes respirar perquè ni l'aire pogués portar als bloquejadors el sol eco d'un sospir. De sobte, les quatre de la matinada serien, sonaren diversos trets aïllats als quals seguí una confusa cridòria, començant gairebé a l'acte un viu foc de canó i fusilleria. Els braus centralistes acabaven de ser descoberts. Heus aquí el que havia passat. Bosch amb la seva columna havia salvat, enmig del major silenci i també de la major foscor, el tram que mediava entre la Porta Nova i la Ciutadella, arribant fins al glacis d'aquesta i saltant al fossat, sense que ningú se n'adonés. En estar els expedicionaris al peu dels murs, hi aplicaren les escales que prevenides portaven; però per desgràcia les trobaren curtes. Tractaren llavors d'aplicar-les a altres punts, i anant i venint a la recerca d'un lloc on la muralla tingués menys alçada, passaren al fossat les tres hores o bé prop d'elles, executant aquestes operacions i moviments amb el major silenci, sota els peus mateixos dels centinelles enemics, que res sentiren. Per fi determinaren donar l'assalt per la mitja lluna de la corderia en la primera poterna del fort, punt que trobaren més accessible; però sense veure entre les ombres de la nit que cometien l'error capital d'assaltar una fortificació aïllada que de poc podia servir-los després de guanyada, ja que, co- I76 VÍCTOR BALAGUER locats allí, quedaven exposats al foc enemic, sense resguard de cap classe, i es veien precisats a descendir una vegada més al fossat per escalar el recinte principal de la Ciutadella. Res d'això van veure o van conèixer, i aplicant les escales van enfilar-se a la muralla els més atrevits, trencant-se en això una escala, que va caure al fossat amb els qui l'ocupaven, del que va resultar quedar tots molt malparats i tres amb les cames trencades. Ni un gemec de dolor es va sentir. Tots van saber contenir els seus dolors i patiments. Més imprudents van ser els primers que van posar el peu a la muralla del revellí, que creien que era la de la Ciutadella, ja que considerant-se amos d'aquesta van començar a donar grans crits de "Visca la Junta central!" "Ja els tenim!" "Ja són nostres!" "Ànim, minyons!" ( "Ja els tenim!" "Ja són nostres!" "Ànim, nois!") Aquests crits van posar al descobert els centralistes, contribuint també a això l'alba que començava a esquinçar-se, i que va haver de presentar-se aquell dia per presenciar els horrors que van seguir. Un crit aterridor d'alarma va córrer per la muralla de la Ciutadella, i despertant sobresaltada la guarnició es va llançar a les armes, acudint veloçment al punt amenaçat el retén de la fortalesa i el batalló d'Amèrica, les forces dels quals van començar a fer un vivíssim foc de fusilleria contra els centralistes, mentre carregaven i apuntaven els artillers els seus canons. Es va entaular la lluita entre els agressors i les citades forces, el foc es va fer general i les bateries del Príncep i de D. Ferran van començar a escombrar els fossats, vomitant un huracà de metralla sobre els centralistes, que, impàvids i a pit descobert, esperaven la mort. Veient que eren inútils tots els esforços, els agressors es van retirar a la ciutat amb tot l'ordre possible, deixant els fossats plens de cadàvers i porta- ELS CARRERS DE BARCELONA 177 nt-se els ferits que els va ser possible, entre ells el seu cap Bosch i Patzi, que ho estava mortalment d'una bala de metralla, al costat. Mentrestant, els que es trobaven atrinxerats als terrats i darrere de les barricades, feien per la seva part un foc tan sostingut contra els de la Ciutadella, que els privaven d'obrar com ho haguessin fet en altre cas, protegint d'aquesta manera la retirada dels seus companys, que d'altra manera haguessin estat víctimes tots de la seva temerària audàcia. Tal va ser el resultat d'aquella aventurada empresa. Hi va haver valor i heroïsme només en intentar-la. La Junta va publicar el dia 7 una al·locució, donant, en nom de la pàtria, les gràcies a tots els que havien pres part en l'assalt de la Ciutadella. El 8 va morir Bosch i Patzi a conseqüència de la ferida rebuda en l'assalt, i el 10 es van celebrar amb tota solemnitat i pompa els seus funerals de cos present, sent després enterrat al so horríson dels canons de Montjuïc i de la Ciutadella, que aquell dia, més que cap altre, vomitaven torrents de foc i de metralla sobre la forta Barcelona. No es cregui que només en moments de revolució i de populars commocions s'ha pensat en l'enderroc de la Ciutadella. Amb grans instàncies se li ha demanat al govern en èpoques de completa pau i total tranquil·litat. Després que el 1854 van caure les muralles, cinturó de pedra que oprimia Barcelona, no permetent-li la respiració ni el desahog; després que es va haver concedit l'eixample d'aquesta capital, conforme s'està efectuant en el dia, van començar els barcelonins de totes classes, de totes condicions i categories a fixar les seves mirades en la Ciutadella, expressant el desig que desaparegués aquest ominós fort, trist panteó de records de sang i dol. tomo xxi 12 I~S VÍCTOR BALAGUER El 1862 es va crear una Junta de ciutadans, propietaris molts d'ells de terrenys immediats a la Ciutadella, amb l'únic i exclusiu objecte de gestionar activament a fi d'obtenir del govern, amb avantatges per a tots, l'immediat enderroc d'aquella fortalesa, per deixar expedit el terreny que ocupa i entregar-lo a la indústria privada, que el convertiria immediatament en un dels millors barris de Barcelona, com ho va ser ja en un altre temps, satisfent alhora les mil necessitats d'una població marítima i comercial, que van creixent i creixeran cada dia, i que difícilment poden satisfer-se amb tan avantatjoses condicions en cap altre punt de la ciutat, fins i tot eixamplada. Mentre aquesta Junta enviava comissionats a Madrid per gestionar prop del govern, la premsa barcelonina de totes opinions publicava notables articles, deguts a les plomes dels seus més principals redactors, tractant de provar els grans beneficis que reportaria Barcelona amb la desaparició de la Ciutadella, i fent observar que el mateix govern havia reconegut la seva conveniència en aprovar el pla d'eixample de l'enginyer Sr. D. Ildefons Cerdà, en el qual desapareixia aquella fortalesa. La premsa barcelonina es va esforçar aquells dies a demostrar: Que, considerada militarment, la Ciutadella no tenia ja raó de ser, ni com a fortalesa per innecessària, ni com a caserna de tropes per incapaç, ni com a dipòsit de pertrets de guerra per inútil. Que, en canvi, amb la seva desaparició, el govern, al pas que prestaria un gran servei a Barcelona, podria acudir folgadament a les despeses de casernes construïdes segons els avenços moderns, ja que la Ciutadella, amb els seus fossats i glacis, mesura més de 500.000 metres quadrats, que, estimats modestament, podrien produir amb excés 200.000.000 de reals. ELS CARRERS DE BARCELONA 179 Que la importància de l'antic barri de la Ribera, destruït per edificar la Ciutadella, indicava l'estima que haurien de tenir aquells terrenys, donada la seva proximitat al port. Que la falta cada dia major de magatzems per al comerç, i la situació d'aquells terrenys immediata a la Duana, a la Borsa i entre les tres estacions dels nostres principals ferrocarrils, atraurien allí un centre de població, com a centre de gran moviment comercial. Que, amb la demolició d'aquella fortalesa, es trauria de la vista de Barcelona un record que pesa dolorosament sobre el seu cor. Que se li facilitaria espai per edificar en el punt que més necessari li és, donades les seves condicions actuals. Que se sanejaria una zona que avui no reuneix condicions higièniques molt favorables. I, per fi, que s'obririen treballs on emprar bon nombre de jornalers durant les circumstàncies crítiques per les quals estava a la saó passant la indústria. Mentre repetidament s'ocupava la premsa d'aquest important assumpte i gestionava la comissió que havia passat a Madrid, la societat Orfeó barcelonès convidava al públic a una solemne funció disposada per commemorar el 26 d'octubre de 1862, dia en què es complien vint-i-un anys de l'ordre donada per la junta de vigilància de 1841 per a l'enderroc de la Ciutadella. En aquesta funció, a la qual van concórrer les autoritats, representacions de corporacions populars i un selecte concurs, els cors orfeònics van cantar el següent himne català, expressament escrit per a aquell acte per l'autor d'aquesta obra, i posat en música pel director de l'Orfeó Sr. Tolosa: I 8o VÍCTOR BALAGUER ABAIX LA CIUTADELA. Quin serà, oh Déu, aquell dia, De ventura sens igual, D'altres dies rica estela, En què al fi la Ciutadella La veurem arruïnar? ¡Abaix la Ciutadella! ¡Abaix, abaix, abaix! És un padró que n'alçaren per càstig dels catalans, quan en justa, santa guerra, les llibertats de la terra ne volgueren defensar. ¡Abaix la Ciutadella! ¡Abaix, abaix, abaix! És un monument d'oprobi, Que aixecaren els tirans Per exemple de victòria: Sos records no són de glòria, Sos records no són de sang. ¡Abaix la Ciutadella! ¡Abaix, abaix, abaix! De nit, a voltes, — quan ja la fosca Sobre la terra — lliscant-ne cau, Quan la tempesta — brama furiosa, I els vents xiulen — i brunz el llam, Sobre ses torres — la Ciutadella Gemecs escolta — i escolta planys. Són els ays de pobres mares, i els gemecs desconhortats de les víctimes sagnants que entre els llamps i les tempestes rodolen pels espais. ¡Abaix la Ciutadella! ¡Abaix, abaix, abaix! No hi ha castell a la terra Que ésser pugui més odiat, ELS CARRERS DE BARCELONA 181 Ni de més horrible glòria, Ni de més sagnant història. Ni més ignoble passat. ¡Abaix la Ciutadella! jAbaix, abaix, abaix! Quan arribi de sa ruïna Lo dia tan desitjat, I era prova manifesta Barcelona farà festa, Farà festa nacional. Senyors de la justícia. Lo poble català fa temps que us ho demana amb llàgrimes de sang: ¡Abaix la Ciutadella! ¡Abaix, abaix, abaix! Promptament es cantava aquest cor per les altres societats Quin serà, oh Déu, aquell dia de ventura sense igual, en què al fi veurem demolida la Ciutadella? Abaix la Ciutadella! Abaix, abaix, abaix! És un padró que van alçar per càstig dels catalans, quan en justa, santa guerra van voler defensar les llibertats de la pàtria. ¡Abaix la Ciutadella! etc. És un monument d'oprobi que van alçar els tirans com a exemple de victòria. No són de glòria els seus records, sinó de sang. ¡Abaix! etc. A vegades, de nit, quan les tenebres cauen lliscant sobre la terra; quan brama furiosa la tempesta, i xiulen els vents, i brilla el llamp, la Ciutadella sent sobre les seves torres gemecs i planys. Són els ais de pobres mares i els desconsoladors sanglots de víctimes sagnants, que roden pels espais entre llamps i huracans. Abaix! etc. No hi ha a la terra cap castell que més odiat sigui, ni de més horrible glòria, ni d'història més sagnant, ni de passat més innoble. Abaix la Ciutadella! etc. Quan arribi el tan desitjat dia de la seva ruïna, en prova de goig, Barcelona farà festa nacional. Senyors de la justícia, fa temps que amb llàgrimes de sang el poble català us diu: Abaix la Ciutadella! Abaix, abaix, abaix! I 82 VÍCTOR BALAGUER corals de Catalunya, i aviat es popularitzava, cantant-lo, per carrers i places, grups de joves treballadors en retirar-se de les seves quotidianes tasques. Pocs dies després, l'Ajuntament constitucional de Barcelona, fent-se ressò de l'opinió pública, i desitjant ser veritable intèrpret de desitjos tan unànimement expressats, celebrava una solemne sessió, en la qual s'acordava dirigir a S. M. la reina una sol·licitud en demanda de l'enderroc de la Ciutadella. Heus aquí aquest document, del qual, com dels altres que li segueixen, hem pogut per fortuna adquirir còpia: «Senyora: L'Ajuntament constitucional de Barcelona, a impulsos d'una necessitat imperiosa, ressò de la pública opinió i del comú desig, ve avui, com sempre respectuós, a exposar a V. M., en nom de tots els seus administrats, la més legítima i sentida de les seves constants aspiracions: l'enderroc de la Ciutadella. »No és aquesta ocasió oportuna de fer la història de l'aixecament d'aquest baluard, ni serà la Municipalitat qui, evocant records d'èpoques que van passar per no tornar, emeti reflexions en últim resultat conduents a demostrar la inutilitat i ineficàcia de la fortalesa sota l'aspecte polític, principal origen de la mateixa en els nostres temps, en què, consolidada feliçment la unió de totes les parts de la monarquia espanyola, no han estat els catalans, i assenyaladament els barcelonins, els que menys proves han donat de la seva sincera adhesió a la pàtria comuna, segellant amb els seus béns i amb la sang dels seus fills, en mil ocasions, la seva lleialtat al tron de Castella i a la gloriosa dinastia simbolitzada en l'augusta persona de V. M. »Quedant això així ben consignat, Senyora, i en la íntima persuasió que V. M. participarà de les seves conviccions pels repetits exemples que d'això té, l'Ajuntament encaminarà el seu propòsit a la de- ELS CARRERS DE BARCELONA 1 83 mostració així de la inutilitat de l'esmentat fort sota qualsevol aspecte que se'l consideri, ja amb relació a la defensa de la plaça i el seu port, ja, prescindint d'aquests objectes tan principals, si se'l vol conservar tan sols per a casernes i serveis inherents, atesa la manca que d'ells s'experimenta en aquesta població. »Si un dia, en l'endarreriment de les ciències militars, quan els coneixements en aquest com en els altres rams del saber humà no havien adquirit el desenvolupament degut a la civilització, i a l'impuls que no en va comunica a tot l'empremta del temps, va poder Barcelona ser considerada com a plaça forta i un altre dels baluards per a la defensa del país; i si a això tal vegada i a la necessitat sobretot de fer-la inaccessible a l'enemic per la part del mar, es degué, entre altres motius, l'erecció de la Ciutadella, avui que entre els enginyers i militars distingits es professen principis diametralment oposats, avui que en tesi general és gairebé axioma d'estratègia que no hi ha plaça inexpugnable, i en concret al cas present, que Barcelona, com a ciutat populosa, no reuneix tan sols cap condició per a la seva defensa, la Ciutadella, Senyora, no té raó de ser. •I no la té, perquè a això s'oposen de comú mil causes diferents. Per poc que es fixi l'atenció en el punt que ocupa aquella fortalesa, es veu de seguida el seu aïllament enmig d'un caseriu extern i pobladíssim, que envaeix per tots costats la seva zona militar, a impulsos d'una necessitat vehement que l'empeny cap a aquell costat com el més propi i natural per a l'assentament d'un gran poble alhora fabril i mercantil. Aquell fort, sol enmig de tants interessos el foment dels quals entorpeix i dificulta; privat del suport que abans li prestaven les ara enderrocades muralles, amb les quals enllaçava les seves cortines exteriors, formant part de tot un sistema 184 VÍCTOR BALAGUER de defensa; tancat també el seu costat Sud pel barri de la Barceloneta, les edificacions del qual han assolit en els nostres dies extens desenvolupament, ni pot protegir la ciutat ni resguardar el port d'un atac estranger, venint, per consegüent, a ser innecessari i fins perjudicial als seus mateixos defensors, tota vegada que tancat en un cercle, la circumferència del qual fossin els edificis d'una gran població; podent albergar lliurement un exèrcit nombrós, apte per hostigar, però a l'abric i distància dels focs de la plaça, no reuneix ni tan sols una sola de les condicions necessàries en els bons principis de la ciència militar per les quals es pugui cohonestar d'alguna manera la seva conservació. «Servirà si més no per a allotjament de les tropes que en la nostra població, tot i ser tan gran, no tenen casernes, i per a dipòsit de pertrets? Vana il·lusió, Senyora, dels qui així pensen. Encara que es prescindeixi de l'escàs nombre de soldats que còmodament hi troben cabuda, cosa que fa que la guarnició d'aquesta ciutat hagi de disseminar-se pels pobles del pla i altres més distants, mereix cridar l'atenció del Cos de Sanitat castrense la crescuda xifra de malalts que figura en l'estadística d'aquella guarnició comparada amb la dels altres quarters, i que sense pecar d'exagerats dona una quarta part més; alteració indubtablement deguda a les males condicions higièniques del fort, insalubre a totes llums a causa de la seva situació, si per un costat assotat pels vents dels seus quatre angles, per un altre envoltat de fossos, receptacle d'aigües estancades i fangoses, els fètids miasmes de les quals corrompen l'ambient. I així s'explica també, Senyora, com Barcelona, dotada d'excel·lent i envejable clima, bé que escombrada amb freqüència pel vent de Llevant, pateixi més que altres poblacions de febres intermitents i disenteries malignes, per ELS CARRERS DE BARCELONA 185 efecte de les emanacions del costat de la Ciutadella, que difonent-se per la ciutat contribueixen no poc al deteriorament de la salut pública. Sota el concepte sanitari, doncs, la Ciutadella tampoc mereix ser conservada. »Què s'oposa ja, Senyora, a la desaparició d'aquell fort, inútil per a la defensa, perjudicial a la guarnició i causa perenne de tants quebrants? Com s'explica que, enmig de la convicció unànime de la seva ineficàcia, romangui encara dempeus sense haver-se pensat encara seriosament en la manera de suplir-lo? Convenim, per descomptat, que caldrà pensar, que cal veure com podrà proporcionar-se allotjament al soldat, a la no escassa guarnició que necessita Barcelona, segons la seva importància i nombrosa població. En aquest punt comprenem i estem completament d'acord amb les poderoses consideracions d'ordre públic que militen perquè Barcelona tingui una guarnició adequada als alts interessos que ha d'escudar; però encara així és evident que la Ciutadella dista molt de complir aquest objecte. En l'estat actual de coses, prescindint del que s'ha manifestat abans, amb el canvi que ha experimentat la població una vegada sortida de l'antic recinte per escampar-se per la planúria primer i condensar-se després, gràcies a l'anhelat i decretat eixample; variades d'una manera tan radical la topografia de la ciutat i les seves circumstàncies estratègiques, cal, és indispensable posar en harmonia totes aquestes transformacions, i el sensefi d'interessos que elles han creat, construint grans quarters on més necessaris siguin, tant en benefici de la comoditat i higiene del soldat en temps de pau, com perquè serveixin de defensa i base d'operacions en èpoques de disturbis. Aquesta necessitat, ja avui sensible i cada dia més apressant, farà de tot punt innecessària la conservació de la Ciutadella. l86 VÍCTOR BALAGUER »Els obstacles econòmics que a aquesta ardent aspiració potser s'hi oposessin i al·leguessin, queden esvaïts fàcilment en reflexionar el benefici immens que reportaria a l'Estat la desaparició de la fàbrica i consegüent venda del dilatat terreny que ocupa. Segons dades exactes, mesura la superfície 563.707,375 metres quadrats, inclòs el glacis que envolta els fossos, muralles i baluards, els quals, avaluats al mòdic preu promig de 520 reals de billó per metre quadrat, donen un total de 293.127.835 reals de billó, conforme es desprèn dels plànols, estat de mesurament i memòria adjunts; i havent-se calculat que bastaria extreure de tan respectable suma la de 90.000.000 per a l'erecció de còmodes quarters i magnífics hospitals, que ja són una necessitat per al degut, folgat i salubre allotjament de la guarnició, i per a moltes altres atencions d'anàloga o semblant índole, com són l'establiment de parcs i altres dependències a l'alçada dels avenços de l'art de la guerra, com són coneguts a l'estranger, que col·locats a la línia del boulevard servirien a més d'alicient per impulsar les edificacions particulars, augmentant de retruc el valor dels locals en profit del ram d'Hisenda, que té allà magnífics terrenys, deixaria l'alienació de la Ciutadella i annexos un residu de més de 200 milions en benefici del tresor públic, per invertir-los de la manera que el govern mirés més avantatjosa al país o en utilitat exclusiva de les atencions del ministeri de la Guerra. » I si a tan concloents observacions afegim encara, Senyora, els molt rellevants avantatges que en concret a Barcelona produiria l'enderroc de la Ciutadella, la resolució d'aquest assumpte en el sentit que reclamen interessos de tanta importància no semblarà dubtosa. Abans de la seva erecció componien aquell espai i el poblaven els ELS CARRERS DE BARCELONA 1 87 barris més rics i florents, on es concentrava tota la vida artística i mercantil d'aquesta industriosa i animada capital. Allà tenien seu el comerç i la fabricació; allà aquestes branques, germanades amb la propietat i amb les classes més benestants que viuen de grans rendes, formaven un magnífic conjunt per l'excel·lent situació que ocupaven, causant l'admiració de propis i estranys. I és que allà, més que en cap altra part, està indicat per la mateixa naturalesa el desenvolupament dels elements que li va plaure donar al nostre sòl, i allà i només allà poden prosperar i florir, adquirint l'increment i puixança a què són cridats. Els envolta per una part rica i dilatada campinya, i besa el mar per una altra aquelles extenses i accessibles platges; a un costat d'elles s'ostenta el nostre port amb les condicions apetibles per oferir segur abric i ample recinte a tota classe d'embarcacions, tan bon punt rebi l'impuls de les millores de què és susceptible; i si avui Marsella amb menys avantatges i a costa de grans sacrificis, vencent obstacles naturals, ens disputa la primacia, gràcies a la decidida protecció i suport que li presta el govern del veí imperi, cobdiciós de fer-ne l'empori del poder mercantil de la França, i obre allà amplis mercats al comerç del món i crida a si els productes de les regions més apartades, el dia que desaparegui la Ciutadella, Barcelona amb majors títols li disputarà el seu poder, i digna émula i rival vencerà en tan noble i interessant lluita, perquè estan de la seva part tots els elements que la naturalesa va voler prodigar a un sòl per fer-lo pròsper i feliç. » Ignorar tals efectes seria tancar els ulls a la raó i a l'evidència. Marsella deu el seu increment als vastos ports que en menys de cinc anys hem vist en ella projectats i construïts, amb magnífiques I 88 VÍCTOR BALAGUER dàrsenes esglaonades al seu litoral. El mateix tard o d'hora succeirà amb la Barceloneta, la qual anirà dilatant-se a l'Est, tan bon punt l'obertura de l'istme de Suez faci sentir la seva gran influència sobre el món marítim i comercial, a la crida del qual no ha de respondre de les últimes Barcelona. I com serà possible que, quan el nostre port rebi el complement de les seves millores, ens disputi aquell la primacia, ni tan sols es presenti com el seu igual? Podrà el de Marsella tancar les seves boques al Nord i descartar-se del seu molest veí el golf de Lió? La nostra situació geogràfica ens permet la construcció de dàrsenes amb entrada al Sud, abrigades per les illes Balears, que tenim al front, i en un mar de condicions infinitament més pacífiques. »Tot, doncs, s'uneix, Senyora, i contribueix a fer que Barcelona adquireixi pel costat de la Ciutadella el desenvolupament i extensió que necessita per viure la vida mercantil, fabril i comercial amb què la Providència va dotar els seus habitants, afavorint-los amb un caràcter actiu, emprenedor i laboriós per excel·lència. Si abans del desitjat eixample, que la munificència de V. M. va atorgar a Barcelona, era cap al costat de l'Est, on la fabricació i la indústria en les seves diverses branques anaven a buscar la seva seu i l'espai on aixecar els seus vastos edificis, amb més raó ara, en què implícitament reconeguda pel govern de V. M. la conveniència de la desaparició de la Ciutadella, havent aprovat el pla d'eixample, on ve indicat i destinat a població l'extens espai de terreny que l'expressat fort abasta, si definitivament es decretava, es poblaria amb assombrosa rapidesa aquella zona, tornant a ser llavors el que abans havia estat, l'habitual residència de comerciants i naviers i de tots els industrials que a la seva ombra viuen; però amb ELS CARRERS DE BARCELONA 189 més increment, amb més amples mires, amb totes les condicions que en si porten els temps presents, i que els passats, amb iguals elements naturals, no podien donar, per mancar-los els descobriments moderns que han produït una revolució completa en la nostra manera de ser i d'obrar. Qui llavors seria capaç de predir el nostre destí? •>A assolir-lo, doncs; a refermar-lo després sota bases sòlides i estables es dirigeix aquest Cos municipal. Aculli V. M. amb la seva natural sol·licitud els fervents precs dels lleials barcelonins, dignant-se decretar la desaparició de la Ciutadella, i guardaran aquests entranyable reconeixement, etern i profund record del memorable regnat de la il·lustrada, de la bondadosa, de la magnànima donya Isabel II. «Barcelona 26 de Novembre de 1862. — Senyora: A L. R. P. de V. M.— Baltasar Fiol.— Clemente López.— Pedro Collaso. — Ildefonso Par. — Gil Bech. — Federico Ricart. — Luciano Parcet. — Miguel Safont. — Federico Maresch. — Severo Modolell. — Jorge Miralles. — Rafael Sabadell. — Narciso Ramírez. — Ignacio de Puig. — Jaime Serratacó. — Miguel Cornelias. — José Dulcet. — Antonio Michel. — Miguel Abelló. — José Matheu. — Benito Jordi. — Pascual Maymí. — Esteban Castell de Pons. — Joaquín Fontrodona. — Francisco Vilumara. — Gaudencio Masó. — Francisco de Asís Manent. — Ramón Damón. — Ramón Llosellas. — José Miguel. — Jaime Codina. — José María Ferrés, secretari.» Al rebre aquesta exposició, el govern l'envià a informe del Consell suprem de Guerra i Marina; però com que passava molt de temps sense que es rebés contestació, el juliol de 1863 el nou Ajuntament constitucional de Barcelona tornà a reproduir la petició d'enderrocament per mitjà d'aquesta altra instància: «Senyora: Aquest Ajuntament, que el 26 de Novem- Igo VÍCTOR BALAGUER bre de l'any últim tingué l'honor d'elevar a V. M. la reverent súplica que es digni decretar la desaparició de la Ciutadella d'aquesta plaça, s'atreveix avui a acudir de nou a les escales del vostre tron reproduint aquella petició, filla d'una necessitat cada dia més apressant i de les aspiracions legítimes i constants, alhora que justes, de tots els habitants de la populosa capital que representa. »En la referida exposició, aquest Cos municipal explica les poderoses raons que reclamen l'enderrocament d'una fortalesa que avui dia no té raó de ser, sigui quin sigui l'aspecte sota el qual se la consideri; posa de relleu els avantatges d'aquesta mesura per la gran influència que exerciria en el ràpid desenvolupament dels interessos materials d'aquesta ciutat eminentment industrial i mercantil, permetent la lliure edificació en l'extens espai que abasta aquest fort; evidencia també la necessitat que, variades radicalment, gràcies a l'eixample —en el qual es destina a població el citat espai de terreny—, la topografia de la ciutat i les seves circumstàncies estratègiques, es posin en harmonia totes les transformacions consegüents i el sens fi d'interessos creats per elles, amb la construcció de grans casernes per a allotjament de la tropa; esvaeix al mateix temps els obstacles econòmics que tal vegada poguessin oposar-se, pel benefici immens que l'Estat obtindria amb la venda del terreny que ocupa la fortalesa expressada, i addueix igualment extenses consideracions demostrant que la realització de l'esmentat projecte farà alhora de Barcelona un centre al qual aflueixin les riques artèries que formen la nostra florent agricultura, indústria i comerç, donant a aquest port la primacia entre els del Mediterrani quan rebi el complement de les seves millores. ELS CARRERS DE BARCELONA IQI •Inútil, doncs, fóra molestar la preciosa atenció de V. M. esforçant els motius d'indubtable conveniència general per al país i la localitat que fan precís l'enderrocament indicat, i els grans beneficis que d'ell han de reportar-se. Reconeguts són a més, per ser obvis, tant per la Direcció general d'enginyers com per les autoritats militars d'aquest districte. A l'alta saviesa de V. M. no s'ocultaran tampoc; i l'Ajuntament que subscriu, deutor ja a la inesgotable bondat de la seva magnànima Sobirana d'un homenatge de sincer i profund reconeixement pels repetits testimonis que ha rebut de la seva sol·licitud per tot allò que interessa a la prosperitat d'aquesta capital, abriga la grata esperança que es dignarà acollir benèvola els precs d'aquests habitants, exposats en l'anterior sol·licitud per l'òrgan de la Corporació signant, i ordenar en conseqüència la ràpida realització de tan importantíssima millora, amb la qual, a més dels rellevants avantatges que en concret produiria a Barcelona, podran cobrir-se totes les necessitats militars i fins i tot polítiques que avui imperfectíssimament satisfà la Ciutadella. «Barcelona 6 de Juliol de 1863. — Senyora: A L. R. P. de V. M. — Juan Madramany. — Baltasar Fiol. — Ildefonso Par. — Ignacio Girona. — Ramón Feixó. — Juan Calvell. — Jaime Serratacó. — Miguel Cornelias. — José Dulcet. — Miguel Abelló. — Antonio Michel. — José Matheu. — Benito Jordi. — Pascual Maymí.— Juan Gelabert. — Valentín Marín. —Francisco Vilumara. — Gaudencio Masó y Espejo. — José Miguel. — Jaime Codina. — Jaime Reventós. — José Montéis. — Fernando Puig. — Ambrosio Oliveras. — José Mestres y Abella. — Severo Modolell. — Juan Jaumandreu. — Juan Pía y Broquetas. — Ildefonso Cerda. — Vicente Genovart. — Francisco Barret. — José María Ferrés, secretari.»' ig2 VÍCTOR BALAGUEK Promptament acudí la Diputació provincial a prendre part en l'assumpte. En la sessió que celebrà aquell Cos el 7 de Juliol del mateix any, l'autor d'aquestes línies, aleshores diputat provincial, signà, juntament amb un dels seus digníssims companys de Corporació, la proposta següent: «Proposició. — Excmo. Sr. — Per notícies particulars rebudes de Madrid, han sabut els diputats que subscriuen l'empat esdevingut en la votació de l'enderrocament de la Ciutadella de Barcelona, per absència de tres generals, els Srs. Serrano, Infante i Makenna, que no pogueren assistir el dia de la junta, i que es creu eren favorables al desig dels catalans. Les mateixes notícies manifesten que la qüestió dista molt d'estar perduda, perquè els mateixos que votaren en contra convenen en la idea de l'enderrocament, si bé difereixen en l'època i en el mètode de verificar-lo; ja que uns creuen que s'ha d'enderrocar immediatament i construir casernes i casamates que amb avantatge la substitueixin, i altres volen primer l'edificació del que ha de substituir l'existència d'aquell fort. »Els diputats signants, sabedors que ambdós dictàmens aniran al ministeri de la Guerra, creuen que la Diputació no ha de mostrar-se impassible davant la notícia de l'empat, perquè el silenci seria funestament interpretat, no sols ara, sinó en temps venidors. » L'enderrocament de la Ciutadella ha arribat a ser una necessitat a Barcelona. L'opinió pública ho reclama. • Militarment, no té avui raó de ser, ja que està provat que avui dia i amb els avenços de guerra de poc o res podria servir: la desaparició de la Ciutadella contribuiria en gran part a la vida i esdevenidor de Barcelona, que s'estendria per aquell costat. Promptament veuríem alçar-se de nou aquell bell i deliciós barri anomenat de la Ribera, que les històries ens diuen ELS CARRERS DE BARCELONA I93 haver-hi existit, i del qual ens parlen com d'un lloc d'admiració i encant per als infinits estrangers a qui les relacions comercials portaven al nostre port. »>L'opinió pública, la vertadera opinió pública, s'ha declarat en distintes ocasions contra la Ciutadella, i avui la premsa catalana, sense distinció de matisos ni de colors, s'ha pronunciat a favor de l'enderrocament. La Diputació provincial podria influir molt si es decidís a ser en aquest cas intèrpret de l'opinió pública, i de segur que serviria la seva autoritzada veu per inclinar la voluntat del govern, que és, d'altra banda, prou favorable, segons informes fidedignes. »Per tant, els diputats que subscriuen preguen a V. E. es digni elevar una sentida exposició a S. M. la reina perquè tingui a bé ordenar l'enderrocament de la Ciutadella, amb què de segur mereixeria l'aplaudiment dels catalans tots. «Barcelona 7 de Juliol de 1863. — Tomás María de Quintana. — Víctor Balaguer. » La proposició fou aprovada per unanimitat, i en la seva conseqüència el Cos provincial dirigí a la reina la següent exposició, en sol·licitud del mateix que amb insistència demanava l'Ajuntament: «Senyora: Persuadida aquesta Diputació provincial que una cosa tan summament útil com és l'enderrocament de la Ciutadella de Barcelona, així que fos sol·licitada seria concedida, sense que pogués trobar ni tan sols ombra d'oposició en l'esfera governativa, no havia considerat necessari acudir a V. M. unint la seva veu a les moltes que estan clamant per l'enderrocament d'aquella.— Amb sorpresa, però, ha sabut aquest Cos provincial que sobre l'adopció de tan innegable millora hi ha alguna vacil·lació o dubte, i des de llavors la seva consciència, que sempre l'impulsa al compliment tom xxi 13 ig4 VÍCTOR BALAGUER del deure, li prescriu figurar entre el nombre dels sol·licitants. — En efecte, considerada la desaparició de la Ciutadella com a mesura de foment i desenvolupament per al veïnat i com una qüestió d'alt interès per a Barcelona i la província (perquè no admet dubte que el que robustix i enriquix les parts dona vida i benestar al tot que d'elles es compon), la Diputació obra en el cercle de les atribucions que li assenyala l'art. 55 de la llei orgànica de 8 de gener de 1845, particularment en el paràgraf 5è, dirigint la present exposició, encaminada a aconseguir de la saviesa del govern de V. M. una disposició que directament ha d'influir sobre l'administració econòmica de la província. — La Diputació no recordarà, perquè és massa vulgar i notori, com d'impotent és el referit fort per a la defensa d'aquesta plaça, des que la ciència de la guerra tant ha avançat en els atacs, i particularment des que es veu envoltat de tan crescut nombre d'edificis que s'aixequen en el terreny de l'eixample: només per a inclinar l'ànim de V. M. cap a una millora que per si sola faria memorable el més fecund regnat, oferix a l'augusta consideració de la reina, que justament es glorifica de protectora de tot allò gran i bell, l'atractiu quadre que presentaria la nova població amb els seus hàbits, activitat i tendències mercantils, industrials i marineres, i que portaria imprès el tipus i caràcter dels habitants del barri anomenat de la Ribera, el qual havia existit en el lloc que avui ocupa la Ciutadella, i per la seva bellesa era l'admiració i encant dels infinits estrangers a qui les relacions comercials portaven al port de Barcelona. — Prega, doncs, la Diputació a V. M. es digni acordar l'enderrocament de la Ciutadella, per ser una mesura reclamada per la utilitat general de la província i particular d'aquesta capital. — El cel guardi, Se- ELS CARRERS DE BARCELONA I95 senyora, per dilatats anys la vida de V. M. — Barcelona 14 de Juliol de 1863.— Senyora: A L. R. P. de V. M.— Segueixen Les firmes. Va acabar l'any 1863 sense que aquest negoci avancés; i per Març de 1864 tornà a insistir l'Ajuntament, enviant a Madrid aquesta nova exposició: «Senyora: L'Ajuntament constitucional de Barcelona, complint un dels més importants deures de la seva missió tutelar, representant els legítims interessos dels seus administrats, emparant-los i dirigint les seves constants i nobles aspiracions, es troba una altra vegada en el cas d'exposar-les respectuosament a V. M. recordant l'atent recurs que va tenir l'alta honra d'elevar-li el 26 de novembre de 1862 per a l'anhelat i ràpid enderrocament de la Ciutadella. — Aleshores com ara era fervent el desig dels lleials barcelonins per la desaparició d'aquest baluard, l'existència del qual, si algun dia fou cohonestada per consideracions polítiques i estratègiques més o menys fundades i valedores, avui manca d'explicació satisfactòria, havent-se aquelles enfonsat en el descrèdit que el temps i l'experiència porten sempre a les males causes. Ara, com aleshores, sentits i unànimes clamors s'aixequen de totes bandes i es dirigeixen al Cos municipal per a l'enderrocament d'aquest fort, que al seu ominós record afegeix grans perjudicis materials per a la ciutat comtal; i és impossible, Senyora, oblidar o romandre indiferent a les contínues reclamacions dels particulars, a les gestions d'altres corporacions respectables, a les repetides excitacions de la premsa, units tots i posseïts d'una sola tendència, que, essent tan legítima, atrau totes les simpaties i no es pot abandonar, sobretot sent l'iniciador el Cos que té l'honor de representar, i quan la bondat de la causa és tal que ha arrossegat sense esforç les convic- I96 VÍCTOR BALAGUER cions generals, i ha trobat en les esferes governatives i en els alts Cossos facultatius el suport i la protecció que no en va eren d'esperar de la il·lustrada vàlua dels seus dignes membres. — En tal estat l'assumpte, la seva resolució en el sentit reclamat, pels diversos interessos que afecta, no pot ser dubtós. Convenen en la nul·litat del fort sota el punt de vista estratègic la primera autoritat militar del Principat, la Direcció general d'enginyers, la Junta consultiva de guerra i totes les persones més o menys autoritzades que han hagut d'informar sobre aquest punt important; i són, d'altra banda, tan poderoses les altres consideracions invocades en suport de la millora proposada, que tampoc sobre les mateixes s'ha ofert divergència alguna. — Conformes, doncs, i units tants parers, una fundada i afalagadora esperança encoratja l'Ajuntament exponent per prometre's el més complet èxit de la demanda. La reclamen conjuntament els més raonats principis de conveniència local: sent tan evident la necessitat de donar expansió i desfogament als múltiples interessos en la mesura implicats, que qualsevol demora, la més lleu dilació a resoldre l'assumpte, és causa de grans perjudicis i entorpeix i dificulta l'engrandiment d'aquesta capital, comprometent una de les més transcendentals i glorioses mesures del savi regnat de V. M. — L'Ajuntament, en la seva recordada exposició, va presentar sota tots els seus prismes a l'il·lustrat criteri de V. M. els beneficiosos resultats de la gràcia que amb el major afany havia impetrat. En ella va demostrar, amb l'evidència que ofereixen els fets, amb el convenciment dimanat de la justícia, de la pretensió, la inutilitat de la fortalesa sota l'aspecte polític i d'ordre públic, la seva ineficàcia per tots els conceptes estratègics, la necessitat del seu enderrocament per donar expansió per aquella banda, la més indicada per la naturalesa i LAS CALLES DE BARCELONA 1 97 el més adequat, donada la manera de ser i d'existir en aquest poble essencialment fabril i mercantil, als elements de la seva indústria i del seu comerç, aixecant-hi diversos edificis industrials, còmodes i sanejades vivendes, i desenvolupant, si és possible, una platja extensa, desfogada i segura per a la navegació i el tràfic marítim.— Serà possible, Senyora, que segueixi per més temps l'actual estat de coses, i que la segona capital de la monarquia, tot i tenir vida pròpia, no pugui utilitzar-la, i hagi de resignar-se a veure languir el seu comerç, empetitir-se i desaparèixer la seva indústria, romandre inactiva i sense vol la seva marina? I tanmateix, tal és el futur que espera a Barcelona, si amb urgència no es resol aquesta qüestió en el sentit reclamat, ja que no és possible desconèixer que, si bé s'ha atorgat l'eixample per satisfer la imperiosa necessitat de donar sortida a una població exuberant, continguda en un estret recinte el seu assentament interior, donades les seves especials condicions, estava i segueix naturalment indicat cap al costat de l'Est, com ho demostra d'una manera ostensible el pausat increment del caseriu exterior pels altres punts. — A aquestes consideracions, de per si rellevants, afegirà sens dubte l'alta penetració de V. M. altres d'índole diferent, però no menys atendibles, producte d'una experiència altament dolorosa per al maternal cor de V. M., i que, fins i tot a risc de contristar el seu reial ànim, l'Ajuntament ha de tornar a posar en relleu, perquè el mal augmenta i no són els habitants d'aquesta ciutat els que menys senten els seus perniciosos efectes. És que la Ciutadella, Senyora, no té condicions higièniques, i la xifra de la mortalitat de les tropes que la guarneixen augmenta en una proporció espantosa. La situació del fort és deplorable, ja que si bé els vents el fuetegen en els seus quatre angles, per un altre el rodegen profunds fossats, receptacle d'aigües estancades— Ig8 VÍCTOR BALAGUER i fangoses, els fètids miasmes de les quals corrompen l'ambient. I així s'explica també com Barcelona, dotada d'excel·lent i envejable clima, bé que escombrada amb freqüència pel vent de Llevant, pateixi, més que altres poblacions, de febres intermitents i disenteries malignes, per efecte de les emanacions del costat de la Ciutadella, que, difonent-se per la ciutat, contribueixen no poc al deteriorament de la salut pública.— Aquesta exposició, record, com s'ha dit, de l'elevada el 26 de novembre de 1862 amb el mateix objecte, per efecte de la necessitat cada vegada més imperiosa que el motiva, relleva l'Ajuntament d'entrar en ulteriors consideracions sobre els avantatges materials i els pingües productes per al Tresor, que proporcionaria l'alienació del terreny que avui ocupa el combatut baluard. En aquell escrit es va demostrar amb abundant còpia de dades, amb la lògica irresistible dels guarismes, les crescudes utilitats que sota l'aspecte financer reportaria la Hisenda nacional, convertint en solars la vasta superfície avui inútilment i amb tant de dany ocupada; i per això mateix, per no molestar més la preciosa atenció de V. M., el Cos municipal reprodueix en aquest com en els altres punts aquell escrit, persuadit que per la seva importància i transcendència no haurà passat desapercebut al govern de V. M., que sabrà utilitzar sens dubte els immensos recursos que donaria a l'Erari públic la transformació d'aquell espai edificant-lo. — Fundat, doncs, en les rellevants observacions que precedeixen, l'Ajuntament de Barcelona a V. M. reverentment i sentidament suplica es digni resoldre, amb la urgència que tants interessos i necessitats demanden, el recurs que va tenir l'honor d'elevar-li en la data citada per a l'enderrocament de la Ciutadella. Gràcia que es promet aconseguir de la inesgotable munificència de V. M. — Barcelona 15 de Mar- ELS CARRERS DE BARCELONA I 99 ç de 1864.— Senyora: A L. R. P. de V. M.— Valentín Cabello.— Baltasar Fiol.— Miguel Abelló.— Jaime Serratacó.— Juan Calvell.— Francisco Gelabert.— Miguel Cornelias.— José Dulcet. — Antonio Michel. — Benito Jordi. —Joaquín Fontrodona. — Gaudencio Masó y Espejo.— Francisco Vilumara. — Ramón Damón. — Ramón Llosellas.— José Miquel.— José Montéis. — Jaime Revenios.— Ambrosio Oliveras. — Severo Modolell. — José Mestre y Abella. — Juan Pía y Broquetas.— Juan Jaumandreu. — Vicente Genovart. — José Matheu. — Jerónimo Torrabadella, secretari.» Per aquella mateixa època, la Diputació provincial es va veure precisada a enviar a Madrid una Comissió del seu si per gestionar diversos assumptes, tots d'alt interès per a la província, i li va ser principalment encarregat el de l'enderrocament de la Ciutadella. La Comissió, composta de tres diputats, un d'ells l'autor d'aquesta obra, va fer diversos passos amb aquest objectiu i va celebrar algunes conferències amb el ministre de la Guerra, que ho era aleshores el general Marchesi, i amb el president del Consell de ministres, D. Alejandro Mon, en mans del qual, per a record, va deixar la següent nota, en celebrar la seva última conferència: «Excm. Sr. President del Consell de ministres. — Els sotasignats, diputats provincials de Barcelona, com a representants i delegats d'aquella Diputació, tenen l'honor de manifestar a V. E. que una de les comissions que els ha confiat la Corporació popular de què formen part, ha estat la de recordar al govern de S. M. la utilitat i conveniència de l'enderrocament de la Ciutadella de Barcelona. — En sol·licitud d'això, la Diputació provincial va elevar una exposició a S. M. amb data 14 de juliol de 1863, recolzant la que poc abans havia enviat amb el mateix objecte el Municipi barceloní. — La conveniència de l'enderrocament de la 200 VÍCTOR BALAGUER Ciutadella és universalment reconeguda, ja sigui que es consideri la seva desaparició com a mesura de foment i desenvolupament per al veïnat, ja com a qüestió d'alt interès per a Barcelona i la seva província. Sota el punt de vista històric, res més gloriós per al regnat de la reina constitucional Isabel II que la desaparició d'un fort aixecat en càstig dels catalans, per haver defensat fins a l'últim moment la seva llibertat constitucional; sota el punt de vista militar, res més inútil que aquest fort, des del moment que han caigut les muralles que oprimien Barcelona i s'ha permès afortunadament el seu eixample; sota el punt de vista higiènic, Barcelona guanyaria en embelliment, en salubritat i en grandesa, tornant a aixecar-se en el lloc ocupat avui per la Ciutadella aquell preciós barri anomenat de la Ribera, de què parlen els historiadors com d'un centre ple d'animació industrial, mercantil i marinera. — Els diputats que subscriuen tenen l'honor de suplicar a V. E. que es digni inclinar l'ànim del govern de S. M. a establir com a principi el de l'enderrocament de la Ciutadella de Barcelona, podent-se nomenar, acceptat aquest principi, una Comissió en el si de la qual estiguin representades les autoritats i corporacions barcelonines, a fi que, sense aixecar mà, s'ocupi immediatament a formular un pla per proposar al govern de S. M. la manera de conciliar els desitjos i interessos del mateix govern i de la població, efectuant-se l'enderrocament al mateix temps que s'aixequin les casernes i forts que s'estimessin convenients per a seguretat i defensa de la plaça i allotjament de les tropes. Madrid 20 de març de 1864. — Víctor Balaguer, diputat per Barcelona. — Fernando Puig, diputat per Barcelona. — Francisco Romani i Puigdengolas, diputat per Igualada. ELS CARRERS DE BARCELONA 201 Pocs dies després d'haver tornat aquesta Comissió a Barcelona, es publicava una Reial ordre que establia com a principi el de l'enderrocament de la Ciutadella, conforme havien demanat els diputats representants del Cos provincial, i acceptant la idea també per ells proposada de formar-se una Junta; però manifestant que no s'havia de procedir a l'enderrocament fins que no estiguessin aixecats els quarters i forts per a defensa de la plaça i allotjament de la tropa. Per aquesta Reial ordre es manava als enginyers que immediatament passessin a aixecar els plànols d'aquests quarters. En tal estat es troba aquest negoci en el moment d'escriure aquestes línies. Ens trobem el 1866, i la fortalesa de Felip V s'alça encara, més dreta que mai, amb tot l'espantall dels seus baluards i troneres, ja que no dels seus canons i calabossos 1. carrer de Sant Joan. És un carrer de la Barceloneta que, arrencant de la Nacional, va a acabar a la platja. JUEUS (arc dels). És a dir, carrer de l'Arc dels jueus, la qual creua des de la de la Porta Nova fins a la de Cortines, Va prendre aquest nom d'haver existit en aquell punt un mercat o basar on els jueus venien els seus gèneres i tenien botigues o barraques de comerç. JUNQUERAS (plaça de). Hi ha fins a quatre vies que porten aquest nom. 1 La Ciutadella ja no existeix. En els terrenys que abans ocupava s'estén avui un jardí d'esbarjo anomenat el Parc de Barcelona; i en els moments d'imprimir-se aquesta nova edició (Maig de 1888), s'aixequen en el lloc que ocupà la Ciutadella els edificis on s'obrirà l'Exposició universal. 202 VÍCTOR BALAGUER L'una és el carrer de Junqueras, que des del camp o des de l'eixample va a acabar a la plaça del mateix nom. L'altra és la del Torrent de Junqueras, que comença també al camp i acaba al mateix punt. La tercera és la dels Arcs de Junqueras, que comença a la Riera de Sant Joan i desemboca a la plaça esmentada. I la quarta és la plaça mateixa d'aquest nom, en la qual acaben els tres expressats carrers, juntament amb el de Sant Francesc de Paula i la Condal. A propòsit de la plaça i carrers de què parlem, se'ns ofereix ocasió de traslladar una nota que es troba consignada entre les moltes altres notícies curioses del manuscrit de Bruniquer, en un dels capítols del qual es llegeix el següent, al peu de la lletra traduït: «A 16 de Novembre de 1406, per deliberació del Consell de Cent, foren pagades 8 lliures 17 sous per l'empedrat del carrer, al davant de dues cases del carrer de Junqueras, perquè els amos de dites dues cases eren homes pobres.» Dues coses ens revela aquesta nota: que és de molt antic estar empedrats els carrers de Barcelona, i que aquests empedrats es feien a costa dels veïns, ja que només per ser pobres els dos citats del carrer de les Jonqueres va determinar el Consell pagar el tros que corresponia al front de les seves cases. Més tard fou ja atribució del Municipi la de fer empedrar els carrers, el qual hagué de valer-se per a això de certs arbitris, ja que el 1588 es troben unes ordenances relatives al que devien satisfer els carros, carretes i carrosses que transitessin per la ciutat, per a l'arranjament i recomposició dels empedrats. Aquestes ordenances les veiem confirmades amb data 16 de Gener de 1589; Però a 27 de Maig del mateix any les ve- ELS CARRERS DE BARCELONA 203 iem suspeses, expressant-se que dits carruatges no devien pagar res d'ara endavant. Sabut és que avui existeix una rifa setmanal anomenada d'empedrats, amb el producte de la qual s'atén als mateixos, a la seva renovació i recomposició. Estava en aquesta plaça el reial Monestir de dames comanadores del reial orde de Santiago, conegut per Santa Maria de Jonqueres. Es va fundar aquesta institució, protegida pel bisbe de Barcelona D. Berenguer de Palou, l'any 1214, en una amena vall que hi ha prop de la vila de Sabadell, anomenada Sant Vicenç de Jonqueres. Encara existeix allí, com a parròquia, l'església que fou del convent d'aquelles religioses, les quals s'establiren sota la regla de Sant Benet. Fou gran protectora d'aquestes monges donya Garsenda, vescomtessa de Bearn i senyora de Montcada i Castellví, i de la seva influència es van valer les religioses de Jonqueres perquè el bisbe de Barcelona els canviés, el març de 1233, l'institut de Sant Benet per la regla de la Fe i la Pau (Fidei et Pacis), amb la condició que el comanador o mestre de la mateixa, l'abadessa o priora i les monges, li prestessin canònica obediència a ell i als seus successors. Habitaren les monges la deliciosa vall de què parlem fins al 1269, època en què es traslladaren a Barcelona, passant a allotjar-se en l'edifici que es va construir expressament per a elles al costat d'un torrent que portava les seves aigües a la Riera de Sant Joan, i que aleshores es denominà de Jonqueres, per ser aquest el títol amb què s'havia instituït la nova comunitat. Més endavant, residint ja a Barcelona, van abandonar l'orde de Fe i Pau, com havien abandonat anteriorment la de Sant Benet; i tenint valiment per canviar d'institut, es van titular Comanadores de 204 VÍCTOR BALAGUER el reial i militar orde de Santiago. Els era permès a aquestes religioses per la seva regla sortir de la clausura sempre que volien, i fins i tot contraure matrimoni. Quan a principis d'aquest segle s'apoderaren de Barcelona les tropes franceses, obligaren les comanadores a desocupar peremptòriament l'edifici, per establir-hi un Hospital militar. Passades aquelles circumstàncies tornaren les comanadores al seu convent; però després dels esdeveniments de 1835 es va donar a aquest edifici el mateix destí que li havien donat els francesos. Fins que el govern va concedir per a Hospital militar l'edifici que havia estat convent de Junqueras, els militars que resultaven malalts en les guarnicions de la plaça de Barcelona i els seus forts eren portats a l'Hospital civil. Part d'aquest edifici l'ha ocupat la Casa de correcció. Encara que l'institut d'aquestes religioses ha estat suprimit des de fa anys, la seva església ha romàs oberta sempre al culte i a la pública devoció. És una altra de les esglésies gòtiques que recorden els segles xiii i xiv, amb un claustre bonic i elegant. Les pintures al fresc que hi ha al presbiteri són obra de Viladomat, del pinzell del qual són també dos quadres a l'oli que figuren batalles amb els moros. Es conserven en ella les tombes de donya Violant de Girona, donya Leonor de Pallars i donya Isabel de Rocaberti, priores o abadesses que foren d'aquell monestir. Al carrer dels Arcs de Junqueras viu D. Francisco Esteve i Sans, el qual posseeix un magnífic monetari, que es compon de les sèries colonial, romanes, espanyoles dels distints regnes cristians de la Península. Es distingeix aquest monetari per la col·locació particular que li ha donat el seu amo. ELS CARRERS DE BARCELONA 205 JIPI (carrer den). O Jeupí, com és anomenada per altres. Sembla ser nom de família catalana, i és el carreró que des del carrer d'Abaixadors condueix a la plaça dels Arriers. JUSTO (plaça de Sant). Desemboquen en ella els carrers d'Hèrcules, Palma de Sant Just, Lledó, Escales de Cassador i Dagueria. Antigament existia en aquest lloc el cementiri de la parròquia, com succeïa amb altres esglésies, que el tenien a la seva mateixa porta, segons ja hem dit en parlar del Fossar de les Moreres. Existeix en aquesta plaça una font, de la qual diu Don Antonio de Bofarull en el seu Cicerone: «Corona la part superior d'aquesta font la figura d'un sant (que potser sigui Sant Just), així com pels costats destaquen uns escuts antics, quadrats, de la ciutat, i un astor amb una perdiu entre les grapes, el significat de tot el qual explica una curiosa nota que vaig trobar en un dietari, en parlar de Joan Fivaller, a qui està dedicada l'obra, per haver portat l'aigua a la ciutat, descobrint una font, en una partida de caça a què era molt aficionat. Aquestes són les paraules del referit dietari català: feu en elles obres molt notables, com posar les fonts en la ciutat, que com era caçador trobà la mare de aquelles, y axi posa la aigua en dita ciutat, y per aquella memoria v feren una font davant casa sua ab un estort tenint una perdiu de la clasa que fonch causa que trobà dita font o mare, la qual font es de Sant Just perqué tenia la casa de Joan Fivaller al costat de dita esglesia de Sant Just, y axi li feren davant de aquella dita font.)> Segons hem vist en parlar del carrer de Sant Ho- 206 VÍCTOR BALAGUER norat, el que va descobrir les aigües que es portaren a la ciutat fou Jaume Fivaller, ascendent de l'il·lustre conseller del mateix cognom, en temps de Ferran d'Antequera; i encara que el dietari a què es refereix l'autor del Cicerone l'anomeni Joan, pot ser una equivocació de nom. La font de la plaça de Sant Just es va construir pels volts de 1367, i fou renovada en els nostres temps, el 1831. Es troba en la plaça de què parlem la porta principal de l'església de Sant Just i Sant Pastor, església que per molts conceptes mereix la consignació d'un record en aquestes pàgines. Conta la tradició que, durant l'època del paganisme, existia en el lloc mateix ocupat avui per aquest temple el lloc on eren sacrificats els cristians. Les víctimes eren tirades a un clot profund o pou que hi havia al mig de la plaça, i es conta que els cristians s'obriren pas per un camí subterrani per arribar a dit pou i recollir els cadàvers dels seus germans màrtirs. Més endavant, segons es diu, es va excavar en les entranyes de la terra una capella subterrània, on els partidaris de la doctrina del Crist es reunien en el silenci de la nit i del misteri per celebrar els divins oficis, i donar al peu de l'ara santa honrosa sepultura als mutilats cossos d'aquells dels seus germans que eren sacrificats a la plaça, i tirats després els seus cadàvers al citat pou. El 1723 foren descobertes algunes restes d'aquestes catacumbes, i també en el nostre temps s'han fet excavacions per al seu descobriment; però només s'ha trobat un corredor o camí subterrani que, des de la sepultura dels vicaris perpetus, que es troba al centre de l'església, va a parar a la capella de l'Esperança, ELS CARRERS DE BARCELONA 207 situada al veí carrer de la Palma de Sant Just. Quan va arribar el dia en què la religió cristiana ja no hagué d'ocultar-se per celebrar els seus divins misteris, s'elevà en el lloc que havia servit per a suplici dels cristians una petita església sota el títol dels Sants Màrtirs, en memòria dels que allí vessaren la seva sang per la fe. Tan alt fou el nombre d'aquests que, segons es conta, molts anys després d'edificada l'església, havent anat alguns comissionats de Barcelona a Roma per demanar relíquies de sants màrtirs, el Summe Pontífex els digué: «Torneu, i dieu al vostre prelat que prengui terra de la vostra església, i, esprement-la, sortirà sang de màrtirs.» S'ignora a punt fix quan es va aixecar aquest temple. Uns diuen que el manà edificar Lluís el Piadós quan la reconquesta de Barcelona; però sembla evident que existia ja abans, i que Lluís només en fou el restaurador i protector. La tradició religiosa assegura que fou el primer que s'erigí dins del primitiu recinte de Barcelona. Als tres segles poc més o menys d'haver estat erigida dita església, es va enderrocar per construir-ne una altra més capaç, la qual cosa tingué lloc, segons sembla, pels anys de 1280; però poc hagué de romandre dempeus, ja que el 1344 fou demolida per aixecar una tercera, que és l'avui existent, començada el 1345, sota l'advocació dels sants màrtirs Just i Pastor. La fàbrica del temple actual és d'ordre gòtic, molt elegant, i consta d'una sola nau espaiosa i esvelta. El seu interior, que ha estat restaurat amb molt de gust fa pocs anys, està il·luminat per finestres allargades de vidres de colors. Per exterior o per façana té només una paret llisa, en el centre de la qual s'obre un elegant rosetó, cobert per una ogiva de fullatge i sostingut per dues columnetes. 208 VÍCTOR BALAGUER Els autors consignen que Lluís el Piadós, en apoderar-se de Barcelona, concedí a aquest temple diversos i notables privilegis, que foren després confirmats i ampliats per altres monarques posteriors. Entre aquests privilegis ressalten els tres següents: el de jurament per combat o batalla jutjada o judici de Déu; el de recepció de jurament dels jueus, quan aquest havia de servir per a la definitiva en un plet entre hebreus i cristians, i el de validació de testament en determinats casos. El primer consistia en el jurament que prestaven els combatents abans de començar el seu duel. Ambdós, posada la mà sobre els sants Evangelis davant l'altar de Sant Fèlix, juraven mantenir en el camp la veritat del que deien, sense valer-se de sortilegis, sense portar cap talismà ni més armes que les permeses, ni fer ús d'espases de virtut encantada o de constel·lació, com es deia a aquestes. El segon es reduïa a rebre jurament als jueus. Quan algun cristià es queixava que un jueu li hagués fet algun dany, frau o engany, i sobre això s'armava plet que s'hagués d'esbrinar o decidir per jurament del jueu, aquest havia de ser forçat a prestar-lo i excusar-se en el temple de Sant Just i Sant Pastor, davant del capellà o del seu vicari, i no a la cort o tribunal del veguer ni del batlle. A l'efecte, posava el jueu les mans sobre els preceptes del Decàleg en l'ara de l'altar de Sant Fèlix, i tenint una roda al coll era invitat pel capellà a tenor d'una fórmula aterridora, els fragments més notables de la qual anem a extractar, deixant-los en el seu antic idioma català, sense el qual perdrien molt de la seva formidable energia: «Jures, oh jueu, per aquell qui digué: jo soc, i no hi ha altre sense mi? Jures per aquell qui digué: jo soc i no hi ha altre sinó jo? Jures per aquell qui digué: jo soc Senyor Déu ELS CARRERS DE BARCELONA 200. teu qui trasqui de la terra d'Egipte, i de la casa de ser- vitut? Digues jur E per aquell qui dix, jo són Senyor Déu teu fort, i regeu, visitant la iniquitat dels pares en els fills en la tercera, en la quarta generació d'aquells qui avorriran mi, i fent misericòrdia a aquells qui estimen a mi sobre totes les coses, i guarden els meus manaments? Digues jur. I per aquell qui digué, no prenguis el nom del Senyor Déu teu en va, car no haurà per no culpable Nostre Senyor aquell qui haurà pres el nom de Nostre Senyor Déu seu en va? Digues jur. Jures per els cinc llibres de la Llei, i pel nom Sant, i gloriós, Helie, Assec, Hayae, Haliae, Huseyae? Digues jur I pel jurament sant, que Déu jura a Abraham en el mont Moria, i per la terra de promesa, i per Israel, o per la cadira honrada de Déu, i pels Àngels ministrants davant el Sant beneït, i per les rodes santes de les bèsties, estant cara a cara davant Déu, lloant Déu, i dient amb veus grans, Sant, Sant, Sant, Senyor Déu dels exèrcits, plens són els cels i la terra de la teva glòria? Digues, jur, que si saps veritat, i vols jurar-men- songa, que vinguin sobre tu totes aquestes maledicions, i et prenguin. Respon: Amen. Maleït seràs a la ciutat, i maleït al camp, maleït el teu graner, i maleïdes les relíquies teves. Respon amén. Sia el cel que és sobre teu de metall, i la terra que trepitges de ferro; que el nostre Senyor Déu plogui a la teva terra de pols, i del cel descendeixi sobre teu cendra, fins que siguis triturat, i que et lliuri el nostre Senyor ensopegant davant els teus enemics, per un camí aniràs contra ells, i per set fugiràs, i seràs escampat per tots els regnes de la terra. Respon: Amen. Que t'afecti el nostre Senyor amb pesta fins que et consumeixi de la terra, a la qual has entrat a posseir, que et colpeixi el nostre Senyor amb fretura, febre i fred, i amb calor, d'aire corromput, i de rovell, i et persegueixi, fins que pereixis. Respon: Amen. I sigui el teu cadàver en menjar a tom xxi 14 210 VÍCTOR BALAGUER totes les aus del cel, i a les bèsties de la terra, i no hi hagi cap que et cobreixi. Que et colpeixi el nostre Senyor amb bogeria, ceguesa, de fúria de pensament, i palpant al migdia, així com palpa el cec a les tenebres, i no endreçis els teus camins, i sempre la calúmnia et persegueixi, i sostinguis, i siguis oprimit de crueltat, i no tinguis qui et alliberi; mu- ller prenguis, i un altre dormi amb ella. Respon: Amen. Els fills i les filles teus siguin lliurats a un altre poble, veient els teus ulls, i defallint a la mirada d'aquells tot el dia, i no hi hagi fortalesa a la teva mà. Respon: Amen. Que et colpeixi el nostre Senyor amb un tumor molt dolent als genolls, i a les teves cuixes, així que guarir no puguis, de la planta del peu fins al cap. Respon: Amen. El Senyor et porti a tu, i a la teva dona, i a les teves filles, i als teus fills, a la gent que no coneixies tu, ni el teu pare, ni la teva mare, i serviràs aquí déus estranys de fusta, i de pedra, i seràs posat en oprobri, i en faula a tots els pobles, en els quals et introduirà allí el nostre Senyor. Respon: Amen. Fills engendraràs, i filles, i no els gaudiràs, perquè seran portats en captivi- tat. Serviràs a l'enemic teu, el qual el nostre Senyor enviarà, amb fam, i amb set, i amb fred, i amb nuesa, i amb tota la teva penúria, i posarà jou sobre el teu coll, fins que et trituri, i enviarà el nostre Senyor gent contra tu des de lluny, i de terres estranyes de la terra, amb semblança d'àguila volant amb ímpetu, de la qual la llengua entendre no puguis. Respon: Amen. Gent dolenta mengi el fruit del teu ventre, i les carns dels teus fills i de les teves filles. Siguin fets els teus fills orfes, i la teva dona vídua. Esborri el nostre Senyor Déu el teu nom del llibre dels vivents, i amb els justos no siguis escrit. Respon: Amen. Sigui escampada la teva sang com a fems, l'argent ni l'or teu no et lliuraran en el dia de la fúria del nostre Senyor; que et colpeixi el nostre Senyor amb totes les plagues així com va colpejar Faraó, i el seu poble, si saps veritat i jures falsament. Respon: Amen. Que et colpeixi el nostre Senyor així com va colpejar ELS CARRERS DE BARCELONA 211 Egipte amb sang, amb granotes, i amb mosquits, i amb mosques, i amb mortaldat de bèsties, i amb tumors, i amb butllofes, i amb calamarsa, i amb llagostes, i amb mortaldat dels teus primogènits; la maledicció que va maleir Josuè a Jericó vingui sobre tu, i sobre la teva casa, i sobre totes les coses que tens; la teva dona, i els teus fills mendiquin de porta en porta, i no hi hagi qui els consoli. Respon: Amen. En ira, i en fúria del Senyor Rei, i de tots aquells que et vegin, vinguis, i tots els teus amics se'n burlin; caiguis, i no hi hagi qui t'ajudi a aixecar-te; pobre i miserable moris, i no hi hagi qui t'enterri; si saps veritat i jures falsament, la teva ànima vagi a aquell lloc, on els cans els fems posen. Respon: Amen.» El tercer privilegi consistia, o per millor dir conté, ja que encara avui s'observa, en fer valer com a testament la darrera voluntat d'un moribund. Primerament aquest privilegi era només per als mariners o els que morien en alta mar. N'hi havia prou que, abans de sis mesos, l'escrivà de la nau o els testimonis es presentessin davant del capellà de Sant Just a jurar el que hagués manifestat el moribund en la seva agonia, i el que ells deien tenia tota la força i validesa de la llei, com si fos testament atorgat amb tots els requisits. El monarca de la Corona d'Aragó D. Pere III va fer extensiu aquest privilegi a tots els barcelonins, de qualsevol classe que fossin. Tenia molta fama el retaule que hi havia antigament a l'altar major d'aquesta església; però no es pot avui jutjar del seu mèrit per haver desaparegut en una renovació que es va fer en dit altar. Existeix un carrer que es diu de Darrere de Sant Just, perquè des del de la Ciutat condueix a una porta de la citada església. 212 VÍCTOR BALAGUER LACY (Carrer de). Creua des de la de Fresures a la d'Àlvarez. Se li va donar semblant nom en record del tinent general D. Lluís Lacy, que va ser un dels herois de la guerra de la Independència i una de les il·lustres víctimes de la causa liberal. Durant aquella guerra, i mentre Lacy va estar al capdavant de les tropes de Catalunya, va prestar serveis assenyalats a la pàtria. Va venir després Ferran VII, i amb ell l'absolutisme. Els liberals van fer esforços desesperats per canviar l'ordre de coses. El 1814 va fracassar una temptativa de Mina a Navarra; el 1815 una altra de Díaz Porlier a Galícia; el 1816 una altra de Richard a Madrid, i el 1817 una altra de Lacy a Catalunya. Lacy era entusiasta per la causa de la llibertat, i desesperançat en veure que eren inútils totes les temptatives que es feien per restaurar-la, afligit en veure l'estat d'Espanya l'endemà d'haver recobrat la seva independència, va resoldre abandonar-la a la seva sort i passar als Estats Units; però abans volia anar a Madrid a veure els seus parents i acomiadar-se d'ells i dels seus amics. Va trobar a Madrid els ànims exasperats, i va rebre les visites de diversos braus militars, els seus antics companys d'armes, els quals li van manifestar que ell havia de i podia ser l'home que per les seves dots, qualitats i prestigi en el poble i l'exèrcit, podia salvar Espanya de l'abis dolorós de misèries en què els absolutistes l'havien submergit a la tornada del rei. Lacy va acceptar el projecte. El seu generós cor va vibrar ELS CARRERS DE BARCELONA 213 d'entusiasme, i va jurar alliberar la seva pàtria o morir en la demanda. D'acord amb els seus amics va anar a Catalunya amb pretext de prendre banys a Caldetes, per concertar el necessari per a l'aixecament. La conspiració tenia moltes ramificacions a Espanya i fora d'ella, i el seu èxit semblava segur. El moviment havia de començar a Barcelona. Díaz Morales, llavors capità d'artilleria; Feliu, D. Joan Díaz i el coronel Llinàs estaven dins la ciutat al capdavant de l'empresa; però a l'hora crítica van ser venuts i delatats per dos dels conspiradors, anomenats D. Gaspar Nandín i Don Francisco Appenter, tinent el primer i subtinent el segon del regiment de Tarragona. Ja havien sortit de Mataró algunes companyies sublevades. Lacy i diversos caps les esperaven vestits d'uniforme, quan tot va ser descobert i van haver de pensar a posar-se a salvo. Díaz Morales, que va veure avortar el pla a la ciutat de Barcelona, sense saber que a Mataró havia tingut el mateix resultat, arriscant tota classe de perills, va córrer al camp carregat de proclames, que va repartir malgrat que tot havia fracassat, fins a trobar el general Lacy, per cert en la més crítica situació. Deia així aquesta proclama: Concòrdia i valor. » Espanyols: el jou infame que ens oprimia ha estat trencat. La nostra unió i els nostres esforços acaben de trencar-lo. La veu de la nació ressona ja per tot arreu proclamant els nostres drets. Recuperem-los, doncs, o morim amb heroïsme. Catalans: ningú més vexat que vosaltres per l'ominós pes del sistema despòtic que ens aclapara. Ningú tindrà part més gloriosa en el seu sacseig, i 214 VÍCTOR BALAGUER ningú gaudirà més directament dels seus favorables resultats. » Sis anys d'heroïsme, d'horrors i sofriments, només us van atreure per recompensa el complement de la vostra destrucció, que molt aviat s'havia de produir; però ha canviat ja la vostra sort. L'abolició de tot impost, d'estancs, de duanes interiors, de drets de portes i altres, són més vexatoris que a cap altra província, i el valencià, l'aragonès, el gallec, l'andalús, el murcià, el castellà que a aquesta hora aixeca el crit a favor de la Constitució, no agafa tants avantatges com vosaltres de la reunió de les nostres Amèriques, que des d'aquest moment s'ha efectuat. » Soldats: la misèria i l'abatiment, en què se us havia sepultat, ha desaparegut. Víctimes de la perfídia i després de la ingratitud, sis anys de privacions, glòries i treballs, només van servir per veure-us infeliços amb la vostra pàtria, només pel profit d'uns quants malvats. Pereixin, doncs, aquests, i gaudiu vosaltres les recompenses i el rang que us són deguts. L'augment de sous, la constitució militar i tots els establiments que us puguin engrandir, us asseguren una carrera digna de vosaltres, i els sacrificis que feu per consolidar la llibertat, us proporcionaran ascensos de glòria que ja no podríeu esperar mai. Un grau no serà l'únic premi de tots els que prenguin part activa en defensa dels interessos de la nació, i el comandament dels cossos honrarà a qualsevol que sàpiga posar-los en moviment, si caps infames volen paralitzar-los. Correm, doncs, a la glòria, sota l'heroi que tenim entre nosaltres, i segellem amb la nostra sang, si és precís, que els nostres vots són que Visca la Constitució, visca el rei volent-la, i visca el general Lacy.» ELS CARRERS DE BARCELONA 215 Rodejat Lacy dels seus amics el general Milans del Bosch, un altre dels cabdills de la guerra de la Independència a Catalunya, del tinent coronel Mancha, del comandant Quer i del capità Oliver, i seguits de les quatre companyies sublevades, es van resoldre a marxar sobre Mataró; però a l'ermita del Corredor, als crits de Visca el rei!, els soldats van abandonar els generals, que van haver de buscar la seva salvació en la fugida. Els primers que van ser agafats i conduïts a Barcelona amb bona escorta, van ser la dona del general Milans i el seu fill. Després van ser arrestats el tinent coronel Mancha i el capità Díaz Morales. Lacy va ser lliurat a la tropa per uns camperols. En el moment de ser detinguts, només un oficial anomenat Pérez, que va començar a córrer, va poder escapar, encara que tres dies després va ser pres a la frontera de França. Si hagués corregut, probablement Lacy hauria escapat; però li va semblar indigne d'un valent, i va esperar la seva sort amb la mà posada a l'empunyadura de l'espasa. Els camperols van voler agafar-lo; però el general va dir que passaria d'una estocada al que se li acostés, i que només a un militar lliuraria la seva espasa. Es van contenir els pagesos, i Lacy va anar a lliurar la seva espasa a l'ajudant Llausàs; però aquest li va dir amb llàgrimes als ulls: — El meu general, aquesta espasa està bé a les mans de V. E. Jo no la rebo. Lacy, no menys commogut, va tendir la mà a l'ajudant, i envoltat de soldats i somatents, es dirigí a Malgrat, on trobà el brigadier Llauder. Pel que fa al general Milans del Bosch, aconseguí refugiar-se a França. Era en aquell temps capità general de Catalunya Don 2l6 VÍCTOR BALAGUER Francesc Xavier Castaños, duc de Bailèn, el qual tingué per Lacy totes les consideracions possibles, i encara s'assegura que, desitjós de salvar-lo, escrigué al rei Ferran VII dient-li que, fossin quins fossin els seus errors, tingués presents els grans serveis que havia prestat aquell militar al tron i a la pàtria en la guerra de la Independència. El rei com a tota resposta li digué que procurés per tots els mitjans que l'ordre no s'alterés al Principat, i que no executés la sentència de Lacy, que encara no havia pronunciat el consell de guerra, sinó que li l'enviés, que ell resoldria. Va arribar a creure Castaños que això era per indultar-lo, si era condemnat a mort; però no va ser així, malauradament. Lacy havia estat tancat l'11 d'abril a la Ciutadella de Barcelona. Preveient la sort que l'esperava, molts patriotes militars i civils es proposaren salvar a tota costa el captiu general; però en aquella empresa, com en l'anterior, foren venuts per un sergent anomenat Escobar, sent el resultat la presó dels patriotes Sanz, Gaya, Dorca, els germans Mota i altres el nom dels quals no recorda la història. Aquest contratemps no desanimà els liberals catalans, els quals fraguaren un altre pla, que no tingué, tanmateix, millor èxit que els anteriors, i del qual sortí compromès el tinent coronel D. Magí Bas i Font. Les presons de Barcelona estaven atapeïdes de presos; les causes eren moltes, i malgrat això no s'espantaren els patriotes catalans. El coratjós Mota intentà el quart moviment per alliberar els presos, amotinant les classes treballadores; però ja era tard, perquè les autoritats havien pres tota mena de precaucions. El consell de guerra, reunit a la Ciutadella de Bar- ELS CARRERS DE BARCELONA 217 celona, condemnà Lacy a la pena de mort, i heus aquí en quins singularíssims termes confirmà el general Castaños la sentència: No resulta del procés que el tinent general Don Luis Lacy sigui el que formà la conspiració que ha produït aquesta causa, ni que pugui considerar-se com a cap d'ella; però trobant-lo amb indicis vehements d'haver tingut part en la conspiració, i haver-ne estat coneixedor, sense haver practicat diligència alguna per donar avís a l'autoritat més immediata, que pogués contribuir al seu remei, considero comprès el tinent general D. Luis Lacy en els articles 26 i 42, tít. 10, tractat 8è de les Reials ordenances; però considerant els seus distingits i ben notoris fets, particularment en aquest Principat, i amb aquest mateix exèrcit que formà, i seguint els paternals impulsos del nostre benigne sobirà, és el meu vot que el tinent general D. Luis Lacy sofreixi la pena de ser passat per les armes, deixant a l'arbitri el que l'execució sigui pública o privada, segons les ocurrències que poguessin sobrevenir i fer témer que s'alterés la tranquil·litat pública. — Javier Castaños.)) Al mateix temps s'expediren les ordres reservades que extractarem. «Reservadíssim. Amb data 7 de Juny em digué el senyor secretari d'Estat i del despatx de la Guerra el següent: — Molt reservat. En el cas que sigui sentenciat a pena capital el tinent general D. Luis Lacy, i que V. E. tingui molt fundat recel que pugui alterar-se la tranquil·litat pública de Barcelona si es verifiqués en ella l'execució, vol el rei nostre senyor que immediatament se li traslladi amb tota reserva i seguretat corresponent a l'illa de Mallorca per que sense procedir consulta pateixi el càstig a què se ha fet mereixedor pel seu execrable delicte.») 21 8 VÍCTOR BALAGUER Castaños hagué de demanar reservadament més explicacions; de Madrid se li contestà: «S. M. s'ha servit resoldre que es compleixi el manat. » Castaños posà llavors aquesta comunicació: He donat les disposicions necessàries perquè amb seguretat i sigil Lacy sigui embarcat aquesta nit. Els comandants dels vaixells porten les instruccions necessàries per als casos que puguin ocórrer en alta mar, i el coronel Algarra l'ordre terminant per escrit de disposar que Lacy sigui mort si tingués fundat recel que violentament s'intentés alliberar-lo. A les dotze de la nit del 30 de juny, Lacy fou embarcat a la polacra de guerra Carmen i conduït a Palma de Mallorca, amb instruccions per a l'autoritat d'aquella illa, que havia de conduir el general, tan aviat com i Causa criminal formada a la plaça de Barcelona contra D. Luis de Lacy: Madrid, impremta d'El Censor, núm. i.°, 1821. «Aquest llibre, diu Fernández de los Ríos, que consta de 369 pàgines, té en cadascuna un testimoni del sistema inic de judici que se seguia en temps de Ferran VII; per ella pot formar-se judici de si Castaños, que dictà la sentència, estava enterament exempt de complicitat en la conspiració, mentre no es desgracià; per ella, en fi, es ve en coneixement de l'estat polític del país en aquella època. ))Aquest Castaños era el mateix que havia dit el 1812 a les tropes que manava: «Acabeu de posar al cel per testimoni que observareu la Constitució política de la monarquia No oblideu que aquestes armes que la nació posa a les vostres mans no són només per alliberar-la dels seus enemics, sinó per protegir també les seves lleis i sostenir la Constitució de l'Estat Gloreu-vos de pertànyer a una nació que, enmig dels horrors d'una guerra d'extermini, sap donar al món el grandiós espectacle de recobrar la llibertat la mateixa de què en dies més feliços gaudiren els nostres majors Soldats: heu de mirar el dia d'avui com el més feliç de la vostra vida, i ratificar en els vostres cors el sagrat jurament de viure lliures o morir pel vostre país.» Proclama inserida a El Redactor, de Cadis, el divendres 13 de Juliol de 1812.» — Ángel Fernández de los Ríos: Estudi polític i biogràfic d'Olózaga, pàg. 83- ELS CARRERS DE BARCELONA 2IQ, arribés, al castell de Bellver, i afusellar-lo sense donar-li més que dues hores de temps, i així succeí: el 3 de Juliol arribà a Palma la polacra. Traslladat Lacy al castell de Bellver, fou afusellat en un dels baluards d'aquell castell, el dia 5 de juliol de 1817, a les quatre de la matinada. La vigília de la seva mort havia estat tancat en un aposent ocupat abans per l'il·lustre Jovellanos, on se li deixà mancar fins i tot del més precís i necessari. Aquell desgraçat general, defallit i exhaust, després d'haver demanat inútilment un tros de pa a la sentinella que el vigilava, escrigué amb un punxó o clau en un dels escudets que formen la faixa de la pintura: Assentat en aquest lloc, Lacy demanà pa a la sentinella, defallit de necessitat. Alguns anys més tard triomfava la causa liberal, i les restes de Lacy van ser portades a Barcelona amb gran ostentació i pompa, sent dipositades momentàniament a la capella de la Ciutadella, fins que s'aixequés un monument a la seva memòria. El monument no s'ha aixecat encara, i l'urna amb les restes d'aquell cèlebre cabdill es troba encara a la citada capella. LLANA (plaça de la). Hi van a parar els carrers de la Bòria, Pont de la Cadena, Candeles, Boquer, Corders i Semoleres, Era aquest lloc antigament el punt destinat per al mercat de la llana, i d'aquí el seu nom. Aquesta plaça recorda el cèlebre motí de 1773, anomenat vulgarment el rebombovi de les quintes. És sabut que, amb l'antic govern de Catalunya, el nostre país no tenia exèrcit permanent, sinó que tots els habitants estaven obligats a prendre les armes quan se'ls cridava, en defensa de la seva pàtria, dels seus 220 VÍCTOR BALAGUER llibertats o del seu príncep. Després de la guerra de successió i dels esdeveniments de 1714, donada nova planta de govern a Catalunya per Felip V, i posada aquesta província al nivell de les altres de la monarquia, es volgué imposar als seus naturals, com als de les altres, el deure d'anar a l'exèrcit, subjectant-los al sistema de reemplaços aleshores vigent. En fer-se per primera vegada aquesta innovació, era molt de témer un seriós conflicte, ja que era de presumir que difícilment es prestarien els catalans a la terrible contribució de sang. Reclamaren les autoritats quan arribà el cas, i pogueren aconseguir del govern que, en diverses quintes que se succeïren, fos exceptuada Catalunya, i principalment Barcelona, de la llei general que regia la resta d'Espanya sobre reemplaços. Fou permès a Barcelona eximir-se de la rigorositat del sorteig, i poder omplir amb substituts les places que li tocava remetre a l'exèrcit; però el 1773 quedaren desateses quantes reclamacions feu el Cos municipal, i disposà el govern que Catalunya aprestés el seu contingent d'homes per al reemplaç de l'exèrcit, extrets per sorteig, i quedant irrevocablement abandonat el sistema de substitució. Gran alarma i gran agitació es promogueren a Barcelona, i en arribar el 4 de Maig, dia designat per al sorteig, tot fou a la ciutat bullici, efervescència, inquietud i sobresalt. Es veié els mossos abandonar les seves cases i els seus tallers, corrent desordenadament pels carrers, per anar a reunir-se a la plaça de la Llana, on es congregà el grup principal per prendre acord. Uns eren d'opinió que s'abandonés la ciutat; altres creien que era millor emparar-se del sagrat dels temples; alguns proposaven apoderar-se dels campanars i tocar a somatent. La multitud de joves allí congregats acabà per no entendre's i per dividir- ELS CARRERS DE BARCELONA 221 se en dos o tres grans grups, partint cadascun amb direcció distinta i amb distint objecte. Alguns es dirigiren a les esglésies, acollint-se al seu sagrat, i creient-se així lliures d'entrar en sort. Un grup penetrà a la Catedral i començà a tocar a somatent amb la campana Honorata, la veu de la qual s'oïa des de tots els punts del pla de Barcelona. Un altre grup recorregué diversos carrers donant crits repetits de «Visca el rei! Fora quintes! Volem servir voluntàriament!» I per fi, el grup més nombrós es dirigí a la Porta Nova amb ànim de sortir de la ciutat. Però la porta estava tancada, com totes les altres de Barcelona, i començaren a donar els amotinats grans crits, mentre s'acostava una comissió dels mateixos al comandant de la guàrdia per suplicar-li que els fos oberta la porta. Allà és on tingué lloc el veritable conflicte. Uns guardes de duanes, creient-se amenaçats, dispararen els seus trabucs contra el pelotó de joves, matant-ne un i ferint-ne onze. Des de l'instant en què s'hagué vessat sang, cresqué l'alarma en la població, i hagués pogut tenir aquell moviment més fatals conseqüències, si les autoritats no s'haguessin afanyat a publicar un edicte dient que se suspenien totes les diligències de l'allistament, sense procedir a cap altra fins que informat el rei resolgués el més convenient al bé de la província i del seu servei. D'aquesta manera pogué calmar-se el tumult, i en arribar la nit es va aconseguir apaivagar alguns joves que encara estaven reunits al claustre de Santa Caterina, demanant justícia per la tropelia comesa contra ells a la Porta Nova. A conseqüència d'aquest aldarull, es va disposar per Reial ordre de 2 de juliol de 1773 que es fes immediatament trossos la campana de la Catedral anomenada Ho- 222 VÍCTOR BALAGUER norata, que era la del rellotge, i que en cap temps pogués substituir-se amb una altra: això per haver comès el greu crim de tocar a somatent el dia de la commoció i. * Acabarem aquesta lleugera notícia d'aquell aldarull, dient que des de llavors va seguir complint-se a Barcelona el reemplaçament de l'exèrcit per allistament voluntari, havent-se creat en distintes ocasions arbitris per a cu- 1 Fou dirigida aquesta Reial ordre al bisbe de Barcelona, que la traslladà tot seguit a l'Ajuntament, acompanyada d'un ofici. Són per cert curiosos ambdós documents. Diu així l'ofici del bisbe: «Quan vaig rebre la carta la còpia de la qual incloc, vaig suspendre de publicar-la, perquè la notícia que conté el reial disgust no augmentés el recent just sentiment que va portar a aquesta ciutat la commoció del dia 4 de maig, i vaig resoldre comunicar-la només a dos senyors regidors, perquè amb dissimulació, sense manifestar el motiu, disposessin que es baixés i desfés la campana de la torre del rellotge, en compliment de la Reial ordre. Però com que en aquesta es preveu que en cap temps se'n pugui posar una altra al seu lloc, vaig fer judici que no podia deixar de manifestar-ho a V. S. en una altra ocasió, perquè podria succeir, i és regular que succeís, que després de la meva mort i la dels dos senyors regidors, no tenint els qui governessin aquesta ciutat la menor notícia de la Reial ordre, pensessin a col·locar una altra campana a la torre del rellotge; cas en el qual, jutjant-los S. M. inobedients, quedarien exposats a un sever càstig. Així per prevenir-ho, com també per complir el que expressament em mana el rei, m'ha semblat que ja devia remetre a V. S. la còpia adjunta perquè V. S. i els seus successors la tinguin present, etc.» La Reial ordre estava concebuda en aquests termes: (Il·lm. Sr. — Assabentat el rei de l'ús que ha tingut en la commoció del dia 4 de maig la campana que va permetre fabricar amb el pretext de servir per al rellotge, reemplaçant l'antiga en el sometent que es va tocar en aquella ocasió, és el seu reial ànim, i fa a V. S. I. especial encàrrec, que disposi que de seguida es desfaci, sense que pugui ara ni en temps algun posar-se una altra, traient d'una vegada aquest padró que renova la memòria de semblants fets; i d'haver-ho executat vol S. M. que em doni V. S. I. l'avís corresponent, per passar-lo a la seva reial notícia. — Déu guardi a V. S. I. molts anys. Madrid 2 de juliol de 1778. — El comte de Riela. — Il·lm. Sr. Bisbe de Barcelona.» ELS CARRERS DE BARCELONA 223 cobrir les seves despeses, com si així contemporitzessin amb la justa aversió que els catalans tenen al sorteig. LANCÁSTER (carrer de). És una travessia que, partint del carrer del Comte de l'Assalt, conclou en el de Trentaclaus. Recorda el nom del duc de Lancáster, capità general de l'exèrcit i Principat de Catalunya, havent-se acordat denominar-la així perquè va començar a construir-se durant l'època del seu mandat. LLÚRIA (carrer de). Està a l'eixample; tindrà per laterals les de Claris i del Bruch; començarà en la de Còrsega, per anar a finalitzar en la de Ronda, i es veurà travessada per les del Ro- Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de cili, Diputació, Corts i Casp. Se li donà aquest nom en memòria de Roger de Llúria, el cèlebre marí, el famós almirall de la Corona d'Aragó. És una de les més altes i més legítimes celebritats de la nostra marina. Va florir en l'època de Pere el Gran. Era d'origen italià, però educat des de nen a la nostra cort i naturalitzat al nostre país. Són innombrables les batalles i combats en què fou vencedor, i per ell el penó de les gules barres va passejar triomfant sempre pels mars. Les seves principals jornades de glòria foren la batalla de Malta, la de Nàpols, la de Castellammare, on va fer presoner el príncep de Salern; la de San Gineto, la de Tolometa, la de Cap Orlando i la de Ponça. Quintana, que compta la seva vida entre les dels espanyols cèlebres, diu d'ell que «cap marí, cap guerrer l'ha superat abans ni des- 224 VÍCTOR BALAGUER en virtuts i qualitats militars, en glòria ni en fortuna. » Era senyor de l'illa de Gerbes o de les Gerbes, de la qual es va apoderar el 1284, situant les seves naus al canal que separa aquesta illa de la terra ferma, perquè els seus habitants no poguessin fugir ni ser socorreguts per les tribus veïnes; va desembarcar les seves tropes de nit, va caure de sobte sobre la població i la va lliurar al saqueig de la seva gent, fent fins a 2.000 captius entre homes i dones, que va portar a Sicília, i dels quals en va enviar alguns a Catalunya i a Mallorca. En una paraula, es va emportar un botí tan ric, que van quedar sobradament pagades les despeses d'armament i expedició de les galeres. Després d'algunes corregudes sobre les costes de Grècia i en les adjacents, Roger de Llúria va tornar a Gerbes, d'on va arrabassar més gent encara que la primera vegada; i tant va ser, que els moros de Gerbes es van presentar al seu senyor el rei de Tunis i li van dir: «Bé veus que no ens pots defensar contra el rei d'Aragó, i que, al contrari, per haver-te'ns mantingut fidels, amb la confiança que ens defensaries, hem estat envaïts dues vegades per l'almirall del rei d'Aragó, i hem perdut germans, pares, esposes i fills. Per això, senyor, digna't a absoldre'ns del nostre jurament, perquè puguem sotmetre'ns a la seva sobirania. D'aquesta manera viurem tranquils, i tu ens hauràs fet bé i mercè; al pas que, no sent així, has de comptar, senyor, que l'illa quedarà sense habitants.» El rei de Tunis va accedir al que se li demanava, i els va absoldre de la seva fe. Ells llavors van enviar ambaixadors al rei d'Aragó, i es van lliurar a ell i per ell a l'almirall. Aquest va tornar per tercera vegada a Gerbes, i es va aturar algun temps, manant aixecar un fort i magnífic castell, que encara roman dempeus per record de la glòria catalana. ELS CARRERS DE BARCELONA 225 Cridat més tard Roger de Llúria a Catalunya per defensar les seves costes contra l'expedició francesa de Felip l'Atrevit, va assolir nous llorers, i ornat amb ells va passar a Barcelona, on va rebre del rei Don Pere el Gran la investidura per a ell i els seus de l'illa de Gerbes, a més de diverses terres i castells al regne de València. SAFAREIG (carrer del). Està a la Barceloneta, i començant al carrer de Ginebra, va a acabar al de Sant Ferran. Com indica el seu nom, hi havia en aquest carrer un espaiós safareig públic, i d'aquí va provenir la seva denominació. LLÀTZER (carrer de Sant). Creua del del Carme al de l'Hospital. El nom d'aquest carrer prové sens dubte de la seva proximitat a l'Hospital de leprosos, anomenat de Sant Llàtzer, l'establiment del qual depèn de l'Hospital general de Santa Creu. Abans s'anomenava de Santa Margarida i vulgarment dels Xlasells (leprosos). S'ignora l'època de la seva fundació. És un edifici bastant capaç, que està aïllat, i dóna al carrer del Carme, per on té l'entrada; a la plaça del Padró, i als carrers de l'Hospital i Sant Llàtzer. Té aquest Hospital una capella pública per al culte de Sant Llàtzer, el seu titular. LEIALTAT (carrer de la). La seva entrada està en la de les Carretas i enllaça amb l'eixample. TOM XXI 15 2 26 VÍCTOR BALAGUER Hi havia abans en aquest carrer el convent de Sant Sever i Sant Carles Borromeu, vulgarment anomenat el Seminari, de sacerdots seculars de la congregació de la missió. S'havia començat l'obra d'aquest edifici el 1832 i tocava ja a la seva fi, quan van sobrevenir els successos de 1835. Es va suspendre llavors la seva obra, o per millor dir, es va continuar sota un nou pla, ja que el Municipi va sol·licitar i obtenir del govern aquest edifici per convertir-lo en presó pública. Es van fer al moment les obres necessàries, i el 1838 va poder ja tenir lloc la inauguració del nou establiment, sent traslladats a ell els presos, que malament i de mala manera es trobaven a les antigues presons, situades, conforme hem vist, en la que encara avui s'anomena baixada de la Presó. LLEÓ, LLEONA I LLEONS (carrers de). La del Lleó és la que es dirigeix de la de Ferlandina a la de Valldoncella; la de la Lleona, la que obre pas de la d'Avinyó a la dels Escudellers Blancs; i l'anomenada baixada dels Lleons era la que existia al costat d'una antiga casa de feres, pròpia de la ciutat, on és fama que aquesta solia tenir i fer criar diversos lleons. LEONOR (carrer de). Enllaça la del Lledó amb la de la Palma de Sant Just. Pertany aquest carrer als diversos que existeixen amb noms vulgars i insignificants, de l'abús dels quals ja ens hem lamentat diverses vegades en aquestes pàgines. LEPANTO (carrer de). Està a la Barceloneta i, partint del carrer del Cementiri, es dirigeix a sortir a la platja. Oportunament aplicat està el nom d'aquesta ca- ELS CARRERS DE BARCELONA 22 7 rrer. És un record de glòria. Ho és per a tots els espanyols en general, i molt especialment per als catalans, conforme direm. La famosa batalla naval de Lepanto va ser guanyada a l'octubre de 1571 per D. Joan d'Àustria, qui amb aquella victòria va contenir la invasió musulmana, va fer perdre a la marina turca tota la seva influència, i va assegurar definitivament el triomf de la creu sobre la mitja lluna. Els catalans van prendre una part molt principal en aquella jornada de glòria, i herois van ser en ella el general D. Lluís de Requesens, segon de D. Joan d'Àustria: D. Joan de Cardona, D. Miquel de Montcada, D. Pere Sagarriga i molts altres de la nostra terra, oficials com soldats. Se sap que només de la vila Sant Feliu de Guíxols, pàtria de braus mariners, van estar a Lepanto 80 oficials majors. Tant D. Joan d'Àustria com D. Lluís de Requesens van enviar a Barcelona alguns objectes, com a trofeus d'aquella memorable victòria, entre altres coses, diverses banderoles i flàmules turques. Es diu també que el Sant Crist que es venera a l'església Catedral, darrere del presbiteri, és el que portava el príncep a la proa de la seva galera capitana el dia de la batalla. Al monestir de Montserrat es conservaven així mateix, com a records de Lepanto enviats per Don Joan, el fanal de la galera capitana dels turcs i algunes banderoles. Part tan cabdal van prendre en aquell cèlebre combat naval els catalans, que el renombrat poeta Alonso d'Ercilla, en descriure'l en el cant XXIV del seu poema La Araucana, consagra aquesta octava al record de la nostra nació: I D. Joan, de la sang de Cardona, Exercint allí el seu vell ofici, Ofereix als perills la persona 228 VÍCTOR BALAGUER Donant del seu valor notable indici; I la fiera nació de Barcelona Fa en els enemics sacrifici, Portant fins als punys les espases Totes en sang bàrbara banyades.» Sabut és també que en aquesta batalla servia com a soldat el cèlebre Cervantes, a qui s'ha anomenat el manco de Lepanto, a conseqüència de la ferida que va rebre en el combat. També hi va ser el poeta valencià Cristóbal de Virués, autor del poema titulat Història de Montserrate. Virués era capità, havia servit de soldat a Itàlia i principalment al Milanesat. Se sap d'ell que va arribar a capità en premi de les seves gestes, i que va lluitar amb gran coratge a la batalla de Lepanto. LEÜGATA (plaça de). Gairebé es pot dir que aquesta plaça no existeix avui, ja que el lloc en què es trobava està ocupat actualment, part pel passeig que existeix davant de la Duana, i part per l'estació del ferrocarril del Nord, on hi havia abans els safareigs públics de l'Ajuntament. Era una plaça gran i espaiosa quan encara no existia la Ciutadella, i Barcelona es perllongava pel terreny ocupat avui per aquesta fortalesa. Relativament al nom que porta hi ha diverses versions, ja que uns l'anomenen d'Ocata o Locata, i altres de Cucata o Eticata. Hi ha qui diu que es deia de la Cucata, nom corromput d'Eucata, que era l'escola militar de la ciutat existent en aquell lloc; i encara que és molt versemblant l'origen d'aquest nom, no ho és menys tampoc el que li donen els que suposen que es deia de Lencata, en record de la presa de la plaça francesa ELS CARRERS DE BARCELONA 22Q aquest nom, duta a terme per les tropes espanyoles el 1636. De totes maneres, és un fet que en aquesta plaça, immediata a l'edifici on la ciutat tenia en dipòsit les seves armes, conforme veurem en parlar de la plaça del Palau, es trobava establerta l'escola militar, el tir nacional, com li diríem ara si estigués establert al nostre país, com hauria de ser i com exigiria justament el progrés i la pràctica de les llibertats polítiques. LLEVANT (carrer de). És la que va des de la de Castaños a la de la Marquesa, i com que es va obrir en direcció a Llevant, per aquesta raó se la va batejar així. LLIBRETERIA (carrer de la). Enllaça la baixada de la Presó amb la plaça de la Constitució o de Sant Jaume. Aquest carrer ha tingut tants noms com classes d'artistes o artesans que, al seu torn, hi han viscut amb preferència. Primerament es va dir dels Apotecaris; després dels Especiers; més tard dels Espasers, i per fi de la Calceteria o dels Calzeters (mitgers). Últimament va prendre el nom de Llibreteria, a causa dels molts llibreters que van passar a residir-hi. L'ofici de llibreters, que va arribar a ser un dels més florents de Barcelona, ja tenia aprovades les seves ordenances gremials el 1446, ja que consta que en aquest any el magistrat municipal li va assenyalar dos cònsols per a l'administració de la seva policia. 230 Víctor Balaguer LLEBRE (carrer de la). Travessa des de la d'Ahina a la dels Cecs. És un carreró del qual res a dir no hi trobem. LLADÓ (carrer den). És el que va de la baixada de Viladecols a la plaça de Sant Just. Antigament s'anomenava den Lletona, i s'ignora quan va canviar el seu nom pel que avui porta, que sembla ser propi d'alguna família catalana. En aquest carrer té establertes les seves oficines la Societat de socors i protecció de la classe obrera i jornalera. L'objecte d'aquesta associació és difondre la il·lustració entre la classe obrera i jornalera, a aquest efecte costeja dues sales d'asil o escoles de pàrvuls, i té també establertes escoles per a adults, en les quals s'ensenyen les primeres lletres, escriptura, aritmètica, gramàtica, dibuix lineal, de figura i d'ornat, i teoria i pràctica del teixit i dels colors. També té en ella el seu establiment la casa de germanes terciàries del Carme, que fou fundada el 1857. El seu institut és l'ensenyament dominical de les criades. En certes èpoques es donen en aquesta casa representacions d'episodis històrics de la Bíblia o de les vides dels sants, en un petit teatre que es va aixecar a propòsit. LLANSA (carrer de). Estarà a l'eixample, prop del barri que es diu d'Hostafrancs, entre els de Tarragona i Vilamarí, i, partint del de Còrsega, anirà a acabar al de Floridablanca, creuada pels de Sepúlveda, Corts, Dipu- ELS CARRERS DE BARCELONA 23 1 ació, Consell de Cent, Aragó i València, Mallorca, i el Rosselló. Se li va donar aquest nom per perpetuar la memòria de Conrad de Llansa, un altre marí cèlebre i al mateix temps eminent diplomàtic. Va prestar grans serveis a la Corona d'Aragó sota un i altre concepte, i flo- rí en els regnats de Pere el Gran i d'Alfons el Liberal, Enviat amb el comandament d'una flota a la conquesta de Tunis, es va apoderar d'aquesta ciutat i va guanyar la batalla d'Alabiba, sent conegut i reputat per altres brillants empreses marítimes. Era tan arriscat en el combat com prudent en el consell, mereixent que el rei D. Pere l'enviés d'ambaixador a Portugal i Don Alfons li confiés l'ambaixada d'Anglaterra. D. Pere particularment li feia molt de cas i el tenia en gran estima, havent-se'l emportat de company quan va passar a Bordeus amb motiu del duel que allí havia de tenir amb el d'Anjou. Conrad de Llansa estava casat amb una germana de Roger de Lauria. '.-^ LLASTICS (carrer d'). Sembla que també és nom propi el d'aquest carrer, el qual en temps antics es deia del Camp (del camp). Comença al de Sant Pere més Baix i acaba a la plaça de Marquilles. LLAUDER (carrer de). Es va dedicar aquest carrer a l'Excmo. Sr. D. Manuel Llauder, marquès de la Vall de Ribas, capità general d'aquest exèrcit i Principat, per haver-se promogut duran- 232 VÍCTOR BALAGUER t el seu comandament la realització del projecte d'eixample de la plaça de Palau. Llauder va ser el primer general que va tenir el comandament de Catalunya en inaugurar-se la nova època liberal, després del tristament cèlebre comte d'Espanya. El carrer que porta el seu nom creua des del d'Isabel II al de la Pau. LLOBREGAT (carrer del). Pertanyerà a l'eixample, i començarà a la de Còrsega per anar a concloure a la de Corts. Es trobarà en un extrem de la nova Barcelona, i d'ella partiran les de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent i Diputació: Es va donar a aquest carrer el nom del riu català que té més anomenada. Heus aquí el que, amb referència a aquest riu, dèiem en una obreta que fa anys vam publicar per a guia de ferrocarrils: «Heus aquí, aquest Llobregat tan famós en les nostres cròniques, citat per la història, cantat per la poesia, i que més d'una vegada ha anat rodant cap a la Mediterrània onades de sang d'herois. Vegeu creuar ràpides i veloces les seves aigües, com si tinguessin pressa d'arribar al mar, cansades ja de donar vida a tantes indústries i moviment a tantes màquines com al seu pas troben. » Llobregat, riu estimat de la meva pàtria, grat és el teu nom al cor del català entusiasta, com grates són al trobador les obagues de les teves ribes amenes. Després d'haver treballat per donar vida a la indústria i a l'agricultura, com nosaltres treballem per donar pa a la nostra família; després d'una vida passada gemegant de dolor, destrossades les teves aigües per les puntes de les roques o pels ferros de les màquines, et dirigeixes al mar, ELS CARRERS DE "BARCELONA 233 que és l'eternitat on acaba el curs dels rius, com nosaltres, després de patiments i penes i angoixes, ens dirigim a l'eternitat, que és el mar on acaben les seves tasques els mortals. »Els antics donaven a aquest riu el nom de Rubriís, per la molta terra vermella que arrossegava, devent-se a aquesta circumstància el fet que els poetes diguessin que portava arenes d'or. Després se'l va anomenar Llobregat a causa dels molts punts ombrívols i veritablement lúgubres de les seves ribes, ja que és fama que antigament creuava gran extensió de territori ple de malesa, fullatge i arbreda. La veritat és que a les seves ribes hi ha paisatges tan afalagadors com seductors, tan plens de poesia com de màgia i d'encant. Aquest riu neix a l'extrem N.E. del partit de Berga, brollant les seves nombroses fonts en una masia o granja anomenada Hospitalet, una mica més avall de la població de Castellar de Nuch. Es dirigeix al principi a l'O. i després baixa en direcció N.S. cap a Montserrat, al costat del qual famós mont passa. El seu curs és només de 39 llegües, i durant ell rep en el seu si 27, entre rius, rierols i rieres. Els dos rius més importants que se li uneixen són el Cardener, a Manresa, i el Noya, a Martorell. Passa per sota de 18 ponts, alguns dels quals són magnífics, com el de Monistrol, el de Molins de Rei i, sobretot, el famós pont del Diable, a Martorell. LLÚCIA (carrer de Santa). És la que des de la del Bisbe va a la plaça o pla de la Catedral. En aquest carrer, enfront de la capella de Santa Llúcia, es troba la casa anomenada de l'Ardiaconat, on per espai de molt de temps, i gràcies al zel d'un il·lustrat ar- 234 VÍCTOR BALAGUER diaca, es van conservar diverses antiguitats, algunes de les quals han passat ja a formar part de la col·lecció que posseeix l'Acadèmia de Bones Lletres. Entre aquestes antiguitats, era notable un sepulcre romà de marbre blanc amb magnífics baixos relleus representant la caça d'un lleó. LLULL (carrer de). Està destinat que es construeixi al lloc en què avui s'aixeca la Ciutadella. Partirà del carrer de la Marina per anar a acabar al passeig de Sant Joan, veient-se creuada horitzontalment pel de la Indústria, i lateralment pels de Sardenya, Sicília, Nàpols i Roger de Flor. Ramon Llull, a qui s'ha anomenat el doctor il·luminat, va néixer a Palma de Mallorca l'any 1235, sent els seus pares D. Ramon Llull i D. Isabel d'Erill, tots dos catalans. Va ser criat al palau del rei D. Jaume II de Mallorca, del qual va ser senescal, i va tenir una joventut tempestuosa i dissipada. Expliquen que, malgrat haver donat la seva mà a D. Blanca de Picany, es va enamorar perdudament d'una dama a la qual va perseguir amb les seves galanteries, portant la seva bogeria fins a l'extrem d'entrar un dia darrere seu a cavall al temple, cosa que va promoure gran indignació i escàndol. Es diu que la dama, per qui Llull a tan boges publicitats es lliurava, patia d'un càncer que li rosegava el pit, i s'afegeix que, sent honesta i compadint-se que tan autoritzat varó per ella vingués a tan escandalosos devanejos, el va citar un dia per reprendre la seva conducta i mostrar-li el seu pit fastigosament cancerat, a fi de curar-lo del seu amor. Des d'aquell moment Ramon Llull va ser un altre home. Va variar completament de vida i es va lliurar per en- ELS CARRERS DE BARCELONA 235 ter a la contemplació i a l'ascetisme. Va vendre el seu patrimoni, reservant només una porció per a la seva esposa i fills, i va partir per a una romeria a Montserrat i a Santiago de Galícia. Al retornar a la seva pàtria va vestir el sac de penitent, i es va retirar al mont Randa per dedicar-se sense descans a la meditació i a l'estudi. Allí, en la solitud del desert, va compondre alguns dels seus admirables llibres, i va abandonar el seu retir quan va ser cridat a fundar un col·legi de franciscans amb l'objecte que es dediquessin a l'idioma àrab. La seva idea culminant era la de fundar col·legis o monestirs de varons destinats a l'ensenyament dels idiomes orientals i la predicació de la fe catòlica a les nacions infidels. Constant en el seu propòsit, Llull va instar repetides vegades els reis i el Pontífex per a la fundació de semblants col·legis, i per fer propaganda de la seva idea va emprendre diversos viatges, anant a París, a Montpeller, a Gènova, a Roma i a altres punts, fent-se lloc en tots i mereixent que a tot arreu el reputessin com a home docte i com a varó eminent. Tres vegades va estar a Àfrica, corrent grans perills, per predicar l'Evangeli i argüir amb els doctors mahometans, i va ocupar trenta anys de la seva vida en viatges, súpliques i instàncies, sempre ensenyant en públic, sempre escrivint, sempre lluitant, sempre amb les seves idees fixes de fundar col·legis per a l'ensenyament dels idiomes orientals i de dur a terme la conquesta de Terra Santa. El 1314 va emprendre un nou viatge a Àfrica amb l'objecte de predicar i catequitzar; però feia tot just un any que en aquelles regions es trobava, quan un dia, amb motiu d'estar predicant la doctrina cristiana a les portes de la ciutat de Bujia, va ser insultat, apedregat i ferit mortalment. Uns mercaders cristians van recollir el seu cadàver i el van traslladar a Mallorca. 236 VÍCTOR BALAGUER Raimon Llull va deixar obres importantíssimes com a poeta i com a filòsof, sent la seva Art Magna una de les que més soroll han fet al món i més celebritat han adquirit. Les seves obres van ser ardentment combatudes pels dominics; però, en canvi, els lul·listes van formar escola, van obrir càtedres, van portar pel món la fama del seu mestre i van comptar entre els seus adeptes grans i il·lustres barons. LLUNA (carrer de la). És un carrer obert modernament i al qual es va donar aquest nom per no saber sens dubte com batejar-lo. Va des del del Peu de la Creu al de Ferlandina. M MADOZ (passatge de). Obre pas des del carrer de Ferran VII a la Plaça Reial. Ocupa el lloc on era l'entrada a l'església i convent de Caputxins, l'edifici del qual omplia tot l'àmbit del que és avui Plaça Reial. L'Excmo. Sr. D. Pascual Madoz, el nom del qual recorda aquest passatge, ha prestat grans i importants serveis a Catalunya i principalment a Barcelona. Noble partidari de les idees liberals, gran adalil del proteccionisme, al parlament, a la premsa, al govern, a tot arreu, ha defensat sempre amb elevat criteri, amb valor cívic i amb admirable abnegació les idees de llibertat constitucional, de progrés moral i intel·lectual i de decidida protecció a les arts i a la indústria. ELS CARRERS DE BARCELONA 237 En altres obres nostres hem parlat extensament de D. Pascual Madoz, amb el nom del qual ens ensopeguem avui per tot arreu al nostre país, i d'ell pensem parlar amb alguna detenció en els nostres Varons il·lustres de Catalunya, que encara que D. Pascual Madoz no és català d'origen, ho és en realitat si s'atén al fet que ha viscut molts anys a la nostra terra, que constantment ha estat diputat a Corts per una de les províncies catalanes, que l'uneixen a nosaltres llaços de família i d'amistat, i que ha estat el primer a merèixer en aquest segle l'alta distinció de ser nomenat fill adoptiu de Barcelona. Això últim ho testifica una llosa de marbre col·locada al consistori del Municipi barceloní, i es va fer mereixedor d'aquesta senyalada honra pels rellevants serveis que va prestar el 1854, durant l'època infausta del còlera. Acabava de declarar-se aquest a Barcelona, quan Madoz va ser nomenat governador civil. Menyspreant tot risc, fent-se superior al perill, renunciant al sou de governador i a tota recompensa, va acceptar el càrrec, i la capital del Principat ha volgut conservar en marbre i en bronze el record d'aquell trist període, pagant un just tribut a l'home benèfic que en aquelles circumstàncies aterradores va prestar tota classe de sacrificis. Madoz va ser el president de les Corts constituents de 1864, i només va abandonar aquest càrrec per acceptar el de ministre en els consells de la corona. MADRONA (carrer de Santa). Existeixen tres carrers d'aquest nom. L'una va des de la Rambla de Santa Mònica fins a la porta de les Drassanes que surt a les hortes de Sant Bertran. Se l'anomena vulgarment passeig de Santa Ma- 238 VÍCTOR BALAGUER drona, tot i que no té res de tal. Li ha donat aquest caràcter una doble línia d'arbres que s'estenen al llarg d'aquest carrer, amb la qual cosa al principi es va tractar de fer una prolongació de la Rambla. El seu nom de Santa Madrona el deu a la porta de les Drassanes que és al final del carrer, la qual porta sens dubte el va prendre de la seva proximitat al convent de caputxins de Santa Madrona, que estava, segons ja sabem, a la veïna muntanya de Montjuïc. L'altre carrer es diu Nova de Santa Madrona, i creua del de Trentaclaus al de Sant Bertran. En una antiga casa del mateix existia abans una capelleta amb una imatge d'aquella santa. Finalment, el tercer és a la Barceloneta, i des del del Cementiri es dirigeix a la platja. MAGDALENES (carrer de les). Travessa des del carrer de Ripoll a la Riera de Sant Joan. Ha tingut fins a cinc noms. Primerament va tenir el de Borradonà, nom de família sens dubte. Després va prendre el de l'Ermita, a causa d'una capelleta, espècie d'eremitori, que la pietat particular va establir en un vast hort l'entrada del qual donava a aquest carrer. Va passar més tard a tenir el de la Murtra, l'origen del qual ens és desconegut. El seu quart nom va ser el de les Penedides, és a dir, de les Penedides, i va provenir d'haver-se instituït al costat de l'esmentada capella una casa destinada al recolliment de les dones penedides. Aviat es va manifestar la intenció de fundar en aquesta casa una orde de religioses, i el 1365 el Consell de Cent va acordar contribuir, per a aquest objecte, a la fàbrica ELS CARRERS DE BARCELONA 239 d'un monestir. Consta que dita Corporació va donar, el 25 de novembre de 1365, 509 lliures catalanes per amor de Déu a l'esmentat efecte; però la fundació de l'orde no va tenir lloc fins al 1372, sent bisbe de Barcelona D. Pere de Planella. Els va donar a les noves religioses l'hàbit i regla de Sant Agustí el bisbe portuenc Guiu, cardenal legat de la Santa Seu, i el papa Climent VII va destinar a aquest convent unes monges canongesses de Sant Agustí, segons la regla i institució de Sant Rufus, que residien al terme de Terrassa i parròquia anomenada de Puig Barral, en una capella sota l'advocació de Santa Magdalena. Aquesta aplicació va ser confirmada el 1535 pel pontífex Pau III. D'aquí va provenir el cinquè nom que va prendre aquest carrer i que definitivament va guardar, per haver començat el poble a anomenar el nou establiment convent de les Magdalenes. L'edifici fa cantonada amb la Riera de Sant Joan, de la qual forma part; però l'església té la seva entrada principal al carrer que ens ocupa. Res de particular ofereix el temple. El convent té bons i espaiosos claustres, i es diu que guarda alguns quadres de mèrit. Durant l'època en què en van estar absents les monges, a causa dels referits successos de 1835, va servir per a les escoles gratuïtes que costeja la Junta de Dames, i també per a allotjament de famílies de militars pobres. MALCUINAT (carrer del). És a dir, del Mal cuinat, nom que no reconeix més origen que el d'haver-se'l aplicat el poble per qualsevol circumstància local o ridícula que ens és desconeguda. 24O VÍCTOR BALAGUER És un carreró que del Fossar de les Moreres va a la plaça del Palau. • Abans, però, va tenir tres noms: el de la Saboneria, el de l'Ase mort i el dels Sabaters, que va deixar per prendre el que avui porta. No creiem que la crònica tingui res més a contar d'aquest carrer, per sobre del qual corria un arc que servia de passadís de comunicació entre l'església de Santa Maria i el Palau Reial. MALLA (carrer den). Creua des de la Plateria a la plaça dels Argenters. Primerament va tenir el nom den Ferran i després el den Guillem Malla, famílies que van tenir-hi propietats. L'últim devia ser sens dubte un acabalat propietari de Barcelona i dels seus voltants, ja que diversos carrers van tenir antigament el seu nom. En la república de les lletres catalanes figura amb glòria un Felip de Malla, que vivia al segle XV. Era canonge i ardiaca del Penedès a la catedral de Barcelona, baró no menys il·lustre per la seva pietat que per la seva erudició. Abans de complir els vint anys va estar a París, on, amb general admiració, va ser professor de les sagrades lletres, havent estat nomenat més tard mestre d'arts i catedràtic de teologia a la mateixa ciutat. Quan va regressar a Barcelona es va ordenar de sacerdot, sent molt protegit pels reis Ferran d'Antequera i el seu fill Alfons el Savi, els dos regnats dels quals va il·lustrar. El primer d'aquells monarques el va enviar d'ambaixador a Anglaterra per tractar amb aquell rei els me- ELS CARRERS DE BARCELONA 24 I mitjans d'extingir el cisma i també de diversos assumptes polítics. El segon el va nomenar predicador seu; el va enviar juntament amb altres homes eminents de Catalunya al concili de Constança, on es va distingir notablement, i també d'ambaixador a Nàpols. A l'hora de morir va deixar diverses obres, entre elles una notable col·lecció de sermons, ja que es diu que va ser el més destacat predicador d'aquells temps, després de Sant Vicent Ferrer. MALLORCA (carrer de). Pertany a l'eixample de Barcelona i ha de creuar, segons el pla aprovat, des del de Marina al del Llobregat, veient-se creuat pels de Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor, Passeig de Sant Joan, Bailèn, Girona, Bruc, Llúria, Claris, Passeig de Gràcia, Rambla d'Isabel II, Balmes, Universitat, Aribau, Muntaner, Casanovas, Villarroel, Urgell, Borrell, Viladomat, Calàbria, Rocafort, Entença, Vilamarí, Llançà i Tarragona. Vam posar especial interès en donar aquest nom a un dels principals carrers de la nova Barcelona, per recordar un dels fets més notables i gloriosos de la història catalana. Ja Mallorca havia estat arrabassada als moros pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer, amb ajuda d'italians; però, tornada al poder dels seus primers habitants, li tocava conquerir-la definitivament al nostre D. Jaume el Conqueridor en una expedició pura i essencialment catalana. Jove era encara D. Jaume, gairebé nen, quan, trobant-se a Tarragona, va anar a dinar un dia juntament amb els principals senyors de la seva cort a casa d'un hàbil i cèlebre mariner anomenat Pere Martell. A l'hora dels postres la conversa es va fer general, i Martell va ser tom xxi 16 242 VÍCTOR BALAGUER interrogat sobre els seus viatges, i en particular sobre Mallorca, de la qual el geògraf àrab Abulfeda havia dit, amb aquell llenguatge peculiar als de la seva raça: «A Mallorca el colom li ha prestat el seu collar i el paó l'ha vestida amb el seu vestit de mil colors. No sembla sinó que les seves aigües són un vi reparador, i que les planes en què elles s'escampen li serveixen de copa.» El que Martell va explicar de les Balears, els detalls en què va entrar sobre la seva extensió, fertilitat i riquesa d'aquells països afortunats, era a propòsit per excitar l'ardor dels guerrers que l'escoltaven. Els seus valerosos cors es van inflamar a la idea d'una empresa que els prometia, a més de celestials recompenses, resultats immediats, i llavors tots els barons allà presents van demanar al seu jove rei que els conduís a una expedició que de tanta glòria els cobriria als ulls del món, «admirat de veure un príncep de vint anys conquerir un regne enmig de la mar.» Jaume no va ocultar la seva satisfacció en veure la noblesa avançar-se als seus vots més cars. — No serà culpa nostra si els vostres vots no es compleixen — va contestar. I les Corts catalanes van ser convocades a la capital del Principat per tractar de l'empresa. Els tres Braços, és a dir, la representació del clergat, de la noblesa i del poble, es van reunir poc temps després (desembre de 1228) a Barcelona. Pronunciat el discurs del tron; complertes les operacions preliminars; reunits separadament els Braços per deliberar, segons costum, va arribar el dia solemne, i el rei va ocupar el seu tron. Es creu que aquella sessió famosa, i per sempre memorable, va ser celebrada a la gran sala dels ambaixadors o tinell, convertida en els nostres dies en església de Santa Clara. ELS CARRERS DE BARCELONA 243 Van parlar, en representació de la noblesa, Guillem de Montcada, vescomte de Bearn; Nunó Sanç, comte del Rosselló, i Hug, comte d'Empúries; en representació del clergat, l'arquebisbe metropolità de Tarragona, Aspàrec de la Barca; el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou; el bisbe de Girona, l'abat de Sant Feliu de Guíxols i el paborde de Tarragona; en representació dels ciutadans i de les municipalitats, Pere Grony o Gruny, prohom de Barcelona, i els síndics o diputats de Tarragona i Tortosa. Tots van estar unànimes en oferir per a l'expedició homes, diners i naus. Quan tots van haver parlat i es va haver acordat la part que prendria cadascú en l'expedició, i la manera com es faria la repartició de les terres i béns conquerits, D. Jaume I, posant-se dempeus, va estendre la seva mà sobre el llibre sant dels Evangelis i va jurar solemnement observar els articles consignats en l'acta d'aquella sessió memorable, comprometent-se a conduir amb ell 200 cavallers i a estar l'1 de maig de 1229 al port de Salou, punt de l'embarcament dels expedicionaris. L'última sessió de les Corts que van decidir la conquesta de Mallorca, va tenir lloc, segons Bernat Desclot, el 24 de desembre, vigília de Nadal. A l'arribar la nit d'aquell dia, el rei, seguit de tota la seva cort, al par que de tots els diputats, es va dirigir, a la llum de les torxes, a l'església de la Santa Creu, catedral de Barcelona, on va romandre fins al dia següent. Després van començar les festes, els banquets, les lluminàries i les diversions de tota classe amb què la ciutat entusiasmada va celebrar l'anunci de la propera expedició. Acabat tot, els membres de les Corts es van aco- 244 VÍCTOR BALAGUER miadar del rei, i cadascú se'n va anar on el deure el cridava per a accelerar els preparatius. Així, doncs, l'expedició i conquesta de Mallorca, com es veu, va ser una empresa exclusivament catalana. Va ser concebuda a Tarragona; iniciada pels mariners i nobles catalans; votada pels representants dels pobles, viles i ciutats de Catalunya; celebrada amb grans festes per la capital del Principat, que es va entusiasmar al seu sol anunci, i portada a terme a expenses únicament dels catalans, gràcies a l'impost del Bovatge i als auxilis pecuniaris o personals que van proporcionar els prelats, barons i ciutadans. El mateix rei no va figurar en l'empresa sinó com el primer dels rics homes catalans, comprometent-se, al costat dels altres, a portar el seu contingent alçat als seus dominis; només que, com els seus dominis es trobaven en part a Aragó, va portar amb ell cavallers d'aquell regne. Si més tard els barons aragonesos es van associar a l'expedició, va ser en el seu nom personal, i no certament en virtut d'un acte polític i nacional com el del Parlament de Catalunya; i si també van prendre part cavallers francesos, alemanys i altres, va ser així mateix, sota el mateix títol individual, impulsats per l'amor de la glòria, per l'esperit de les aventures, pel desig de fer una obra agradable a Déu i per la cobdícia de la conquesta. No entrarem en més detalls sobre aquella gloriosa empresa de Mallorca, que és coneguda de tots i que, amb especials detalls, hem, per la nostra part, narrat en la Història de Catalunya i en altres obres que hem tingut ocasió d'escriure. Només direm que és una magnífica Odissea aquella que comença amb el banquet de Tarragona i segueix amb la reunió de les Corts catalanes, la presa de la creu pel rei, els preparatius de l'expedició, la reunió de la gent i de la flo- ELS CARRERS DE BARCELONA 245 ta a Salou, la partida dels croats, la tempesta durant la travessia, el desembarcament a les platges baleàriques, les primeres trobades, la batalla de Portopí, la mort dels dos Montcada, els seus funerals al campament, el setge de Mallorca, els consells de capitans, l'assalt de la ciutat i el repartiment de la conquesta. És un poema que està fet a la crònica del mateix rei D. Jaume i als llibres dels historiadors particulars. Només falta un Homer que el posi en vers. MAL NOM (carrer del). Del Mal nom, en castellà. Primitivament es titulà den Tifella, cognom de família, i potser l'origen d'haver canviat el seu antic nom pel que avui porta es deu a escàndols i deshonestedats que potser en alguna ocasió tingueren lloc en ella. Creua del carrer de Picalqués al del Carme. MANSO (carrer de). Un altre dels de l'eixample. Ha d'ocupar un lloc en el que avui s'aixeca la Ciutadella, i s'estendrà des del de Marina fins al Passeig de Sant Joan, veient-se creuat transversalment pels de Sardenya, Sicília, Nàpols i Roger de Flor, i diagonalment pel de la Ribera. Vam posar-li aquest nom en record del general Manso, famós cabdill de la guerra de la Independència, i que té, particularment per a nosaltres, el gloriós timbre d'haver conquerit la seva faixa de general i el seu títol de comte del Llobregat pels seus sols serveis en favor de la pàtria, ja que, com és sabut, va brotar d'entre la classe més fosca del poble. 246 VÍCTOR BALAGUER Quan el general Manso va morir, el 22 de Març de 1863, l'Eco de l'exèrcit i de l'armada va publicar d'ell la següent necrològica: «Manso i Sola (D. José), comte de Llobregat, gran creu de la reial i distingida ordre de Carles III, de les de Sant Hermenegild, d'Isabel la Catòlica, de la de Crist de Portugal, comanador de la de Sant Lluís de França, condecorat amb el tercer premi i pensió de la militar de Sant Ferran, senador del regne, gentilhome de cambra de S. M. amb exercici, tinent general d'exèrcit, que va néixer al poble de Borredà, província de Barcelona, el 26 de Setembre de 1785, ha mort a Madrid el 22 de l'actual. La vida militar de Manso comença amb les primeres desfetes que patiren els francesos a Catalunya, a mitjans de 1808: el primer fet d'armes que dirigí, manant una partida de 40 homes del sometent de Berga contra els invasors d'Espanya, fou de bon auguri per a l'empresa del seu patriotisme, perquè els francesos deixaren a les seves mans 34 presoners, per meitat corassers francesos i granaders italians, amb un carruatge i els criats del general Duhesme, que manava a Barcelona; els pobles veieren joiosos en aquest fet, que aquells terribles enemics, que semblaven invencibles, podien cedir a l'ímpetu del sublim patriotisme que animava els espanyols, quan tenia per sostenidors homes d'esforçat esperit i avantatjada constitució, com Manso, per lluitar sense armes, per venjar l'ultratge de la nació, amb els millors soldats d'Europa. Els altres successos que tingueren lloc en els mesos immediats, foren tots semblants al que hem indicat, amb la circumstància que a penes es podria citar un sol dia sense que es repetissin, i sense que el nostre Manso donés motiu perquè la seva importància i prestí- ELS CARRERS DE BARCELONA 247 gi anessin augmentant, al par que l'esperança i la confiança dels seus paisans, així com el terror dels seus enemics. L'any següent de 1809 es trobava ja al capdavant d'una força de 800 homes, i amb ells conservà constantment la posició de Vallirana, que amb freqüència era atacada pels francesos, havent fet fortificar els voltants del poble, com també les gorges immediates al pont de Molins de Rei, aconseguint des d'aquests punts rebutjar totes les escomeses de l'enemic, sempre molt superior en forces: el 21 de Juny desallotjà del poble del Boy 1.000 imperials que l'ocupaven amb dos canons, i el 27 els tancà a Martorell. De resultes dels brillants assajos de Manso en la carrera de les armes i del prestigi que assolí entre els seus paisans, pensaren les autoritats, que vetllaven per la independència de la pàtria, en augmentar considerablement la força del seu comandament; però mai no va voler aleshores l'avisat català manar més que 1.500 homes escollits, que jutjava suficients per a la guerra de muntanya i de mobilitat que feia, i que en el seu clar instint comprenia ser l'única convenient en aquelles circumstàncies. Durant els mesos de setembre i octubre ocupà el pont de Molins de Rei i Pallejà, durant aquest temps concorregué a diferents accions de guerra, en què el resultat coronava sempre amb feliç èxit les empreses en què prengué part. L'últim fet d'armes que manà, abans d'acabar l'any, fou en ocasió d'haver passat els francesos el riu Llobregat prop del Bog: Manso els atragué a una emboscada, i malgrat haver aconseguit salvar-se per la carretera la major part dels 600 cavalls que duien, els causà una derrota completa i gran nombre de morts, ferits i presoners. 248 VÍCTOR BALAGUER En 1810 fou destinat, pel mes de Gener, amb motiu de l'organització que anaven prenent els cossos militars, a la divisió del marquès de Campoverde, que li confià el comandament de l'avantguarda: en aquesta època foren molt nombroses les accions en què va mesurar les seves armes amb els imperials, que mai no aconseguien obtenir avantatge algun sobre la força que manava Manso. El general Suchet, que era un dels lloctenents més hàbils de Napoleó, cedí a un moviment de despit, indigne del seu caràcter, en publicar un ban imposant la pena de forca a Manso i les seves tropes, si arribaven a caure a les seves mans; però el resultat fou de poc profit, perquè en lloc d'aprehendre els patriotes espanyols, tenien aquests habitualment tancats a les fortaleses els seus contraris. La reputació de soldat valent i de cap expert de Manso fou tal des dels primers moments de la lluita amb els estrangers, que tota la joventut del pla de Barcelona i d'aquesta població acudia a seguir els seus pendons, sempre victoriosos, contra els invasors d'Espanya. Així pogué crear i organitzar el regiment de caçadors de Catalunya, anomenat després d'Hostalric, amb una oficialitat molt distingida, per ser joves d'instrucció i carrera, i tot enmig d'una activitat no interrompuda en les operacions militars i de continus encontres amb l'enemic. Amb aquest uniforme ha volgut vestir el seu cadàver, i no podia un soldat i un veritable espanyol dirigir la vista al fèretre de tan il·lustre veterà i contemplar aquests gloriosos arreus i el gloriós trofeu d'un sabre agafat als francesos, que usà tota la guerra de la Independència, sense experimentar una singular i profunda emoció. Però que no ens separi aquesta del nostre objecte de fer una lleugera ressenya dels dilatats serveis del general comte de Llobregat. Tota classe de mitjans van emprar els enemics per a ELS CARRERS DE BARCELONA 249 desfer-se de D. José Manso, ja cèlebre i temut amb aquest nom a totes les comarques de Catalunya; però el nostre heroi era lloat al mateix temps pels habitants del país en els seus cants populars, com a símbol de valor, de lleialtat i constància en sostenir els drets de S. M. i de la pàtria. La disposició topogràfica del pla de Barcelona, circumdat per un bell i nombrós caseriu, que li serveix de graderia, en forma d'amfiteatre, permeté més d'una vegada que les gestes personals de Manso portessin el certificat de milers d'ànimes que les presenciaven: allí es veié moltes vegades aquest guerrer de formes atlètiques embrancat en lluites personals, a les quals l'excitava el seu arrogant gest i el seu odi als francesos, amb tres i fins i tot amb cinc genets enemics, com els poetes de l'antiguitat han aconseguit fixar en la nostra ment els seus herois combatent cos a cos a la vista de nombrosos exèrcits. En una altra ocasió, i durant el mateix any de què venim tractant, aconseguí apoderar-se, al capdavant d'uns quants homes arriscats dels regiments de cavalleria de Numància, corassers i dragons, que voluntàriament l'acompanyaren, de les guàrdies entrant i sortint que els francesos tenien establertes a la Creu Coberta, que componien 100 homes protegits per un esquadró, a les portes de Barcelona, amb la circumstància d'haver sofert el foc d'artilleria de la plaça i del castell de Montjuïc, que per les encertades disposicions que prengué no li causà cap dany. El mateix any empresonà un altre destacament de 60 granaders, que sortiren a fer una descoberta de la plaça, i moltes vegades s'apoderà dels sentinelles de les portes. Així començava l'any 1811, sense que els francesos poguessin sortir al camp a Catalunya amb menys força que 3 o 4.000 homes, i sempre fustigats per les 250 VÍCTOR BALAGUER forces de Manso, contra la vida del qual es idearen diferents projectes en juntes dels generals de Barcelona, però tots feliçment sense èxit. El 19 de Gener atacà una columna que sortia de Barcelona, i obligant-la a formar el quadro a Sant Andreu de Palomar, la precisà a retirar-se a aquella capital amb pèrdua considerable, i el 28 sostingué un tossut combat en les immediacions de la plaça amb una brigada francesa i 100 cavalls, que a més duia artilleria, obligant-los a tancar-se a la plaça. El 19 de Març assistí a l'atac de Montjuïc, amb tot l'exèrcit de Catalunya, portant l'avantguarda, i arribà al fossat de la fortalesa, a on se'ls tirà la clau de la porta, per suposada connivència amb el governador; però com tot era una estratagema dels francesos, il·luminat sobtadament el glacis i els murs de la fortalesa, sortiren les guarnicions de Barcelona i del castell a atacar bruscament els espanyols, i només degué Manso la seva salvació a la seva serenitat i coratge personal, bé que hagué de quedar malparat de contusions, posant-lo els soldats en salvament, privat del sentit i amb la pèrdua de tota la dentadura. Recuperat, no obstant, al poc temps, continuà Manso la sèrie de les seves proeses, bé que limitades a menor escala les proporcions dels seus fets d'armes, perquè les victòries de Napoleó sobre el Danubi i la pau amb Àustria proporcionaren grans reforços a l'exèrcit francès, que arribà a ensenyorir-se de gairebé tota la Península. En els voltants de Tarragona, que al capdavall capitulà també, posant-se a salvament Manso després de la capitulació, realitzà un altre fet honorífic en una lluita amb 13 genets enemics, dels quals ell sol en féu rendir 11: tal era la portentosa força de què estava dotat, i tan extraordinària la destresa que havia adquirit en el maneig de les armes. ELS CARRERS DE BARCELONA 25 1 Per un moment es pogué dubtar del resultat de la gegant lluita que sostenia la nació espanyola contra l'agressió injusta de què fou objecte, i els caps de la insurrecció de Catalunya no trobaven altre mitjà que traslladar-se a les illes Balears o l'alt Aragó, com ho verificaren la major part; però Manso, sense desconfiar mai de l'èxit en l'empresa, si la sostenia un propòsit inquebrantable, continuà a Catalunya i es traslladà de nou al camp de Barcelona, teatre de les seves primeres gestes, continuant una guerra a mort amb els invasors, perquè la crueltat que empraren aquests amb els seus voluntaris exigia terribles represàlies. Innumerables foren els fets d'armes amb què assenyalà Manso la seva presència en els voltants de Barcelona, si bé obligat moltes vegades a aixoplugar-se a la serralada de Montserrat per la persecució de què era objecte; però triomfà la seva constància de tots els obstacles, i quan la guerra de Rússia permeté a les tropes espanyoles respirar més lliurement, no solament prengué Manso un desquit assenyalat, sinó que penetrà a França per Puigcerdà i ocasionà una diversió no poc oportuna per a les forces espanyoles. Els francesos havien establert una línia militar de comunicació entre Saragossa i Barcelona, fortificant Molins de Rei, Igualada, Cervera i Bellpuig, i l'exèrcit de Catalunya, recuperat una mica de les seves derrotes, va dirigir les seves mires a conquerir aquestes fortificacions, cosa que va aconseguir al final, prenent Manso la part principal en l'empresa, que va donar com a resultat aïllar els francesos a les primeres places i causar-los alguns milers de presoners: allí va figurar sempre Manso en el bloqueig i en els assalts que van patir els punts fortificats, mostrant sempre el valor heroic que reconeixia tot l'exèrcit. En la campanya de 1812 a 1813, que va ser l'última de 252 VÍCTOR BALAGUER la guerra, Manso figura com a cap de la segona brigada de la primera divisió del primer exèrcit, malgrat el seu constant afany de prestar grans serveis ocupant llocs subalterns. Els atacs arriscats i les sorpreses dels enemics eren el principal ressort de les seves empreses militars, i deixant de banda moltíssims combats regulars en què també va prendre sempre la millor part, assenyalarem els fets següents, consignats en el seu full de serveis, com tot el que hem referit. El 8 d'agost de 1812 va atacar a Sant Feliu de Llobregat un destacament de 200 granaders francesos, dels quals va fer presoners 105 i va matar els restants, penetrant en el recinte defensat per les fortificacions de Barcelona, Sant Pere Màrtir i Molins de Rei, i trobant-se una divisió enemiga de 5.000 francesos a Sarrià i l'Hospitalet, tot en el radi de menys de dues llegües. Entre el mateix Sant Feliu i el pont de Molins de Rei va atacar un destacament enemic de 400 homes, fent 169 presoners i morts els restants fins a l'últim. A Mataró va sorprendre enmig del dia, amb un batalló de caçadors de Catalunya i 500 homes del de Barcelona, fent una marxa ràpida des de Caldes a Irun, la columna enemiga, fent presoners 3 capitans i altres oficials i 40 individus de tropa, i apoderant-se de part d'un comboi que conduïen a França. El 7 d'Agost va atacar a Sant Sadurní un regiment italià de 900 places: el va derrotar completament, agafant 8 oficials i 397 presoners, i matant els restants, malgrat trobar-se les tropes de Suchet a Vilafranca, la Granada i Ordal. El 10 de Setembre va sorprendre un esquadró d'hússars i un batalló d'infanteria a Pallejà, agafant-los més de 100 cavalls i 47 presoners, matant els altres, trobant-se tot l'exèrcit de Suchet acampat a les immediacions. ELS CARRERS DE BARCELONA 253 El 27 de Novembre va atacar amb la brigada del seu comandament a 3.500 enemics i 200 cavalls, que estaven saquejant a Santa Eulàlia, i els va fer abandonar tot el botí, causant-los la pèrdua de 300 homes entre morts i ferits. En les operacions que van precedir al setge de Barcelona, va escarmentar els francesos sempre que sortien de la plaça; i quan es va formalitzar el setge va manar l'esquerra de la línia, tenint a les seves ordres de 6 a 8.000 homes, 300 cavalls i 7 peces d'artilleria. Rendida Barcelona i expulsats d'Espanya els francesos, va quedar Manso de governador de la Ciutadella i va obtenir el nomenament de brigadier, concedint-se-li la preuada recompensa del tercer premi de la creu de Sant Ferran, recentment instituïda, i la pensió de 10.000 reals anuals. La cura de la seva salut, deteriorada per la seva atzarosa vida durant l'època de la guerra, i el profund disgust amb què veia Manso els successos polítics, que portaven al cadafal i a la proscripció digníssims espanyols, el van fer buscar tenaçment un retir honrós en els destins més insignificants per espai de llargs anys. De mariscal de camp es trobava des de 1828, quan la reina governadora va voler utilitzar la seva fidelitat i els seus serveis i el va nomenar capità general de Castella la Vella l'any 1834, concedint-li l'ascens a tinent general; els seus grans serveis a la nació, el seu esperit conciliador i el seu coneixement i experiència dels homes, feien a Manso fàcil l'acompliment de tots els alts càrrecs; però, per què negar-ho? les discòrdies interiors mai van trobar en ell un instrument acerat d'odi i venjança, com altres que fingida o veritablement es presten a ser-ho, encara que, per aconseguir els fins d'ambicioses mires, arrosseguin el decor de la nació; així és que Manso, capità general de la major 254 VÍCTOR BALAGUER part de les províncies d'Espanya i senador del regne durant tants anys; que ha ocupat la regió superior de l'administració i de la carrera militar, ha viscut animat del mateix sentiment de sublim patriotisme que el va fer agafar les armes el 1808, refusant tota mena d'honor i distinció que portés el segell de les discòrdies domèstiques, que l'ambició sosté entre nosaltres, i no hi ha ni hi ha d'haver un sol espanyol que no pagui un tribut just a la seva memòria. L'únic defecte que es podia retreure al general Manso era l'amor a la seva pàtria, portat a tal extrem, que li esquinçaven l'ànima les desgràcies nacionals quan la guerra civil cremava als seus contorns, o quan els pensaments ambiciosos dels polítics torbaven la tranquil·litat pública. Fidel a aquest sentiment, ha romàs sempre estrany, en allò que li permetien la seva posició i caràcter oficial, a totes les intrigues interiors, satisfet, sens dubte, amb les glòries pures i immortals que va saber assolir durant les campanyes de la guerra de la Independència espanyola. Aquest general, que ha aixecat tan alt en la seva persona el caràcter de la professió militar, tal vegada no hauria pertangut a la carrera de les armes, de la qual l'apartaven les seves inclinacions habituals, sense la invasió de la Península per les tropes de Napoleó, quan la dignitat nacional va convertir en guerrers els homes més pacífics de la terra; però a pesar de no haver arribat a la suprema dignitat de la milícia, amb trenta anys de servei en la graduació inferior immediata i rellevants i gloriosos títols, exigeix la justícia que tributem a aquest home eminent i modest, tipus de l'honor militar i mirall de virtuts privades, el més sincer homenatge, i assenyalem la seva desaparició d'entre nosaltres, enmig del dolor de la seva família i el sentiment dels seus amics, com una desgràcia que ens priva de les últimes figu- ELS CARRERS DE BARCELONA 255 res, entre les més notables, de l'heroica lluita del poble espanyol per la Independència nacional.» MAR (muralla de). Arrenca des de la Rambla, al costat de les Drassanes, i segueix fins al començament del carrer-passeig d'Isabel II, amb un tros de prolongació que, passant per darrere de diverses illes de cases, va a acabar a la plaça de Palau i al lloc on, fa molt pocs anys encara, s'elevava la porta de Mar. És l'únic tros que queda de les muralles que cenyien Barcelona amb una faixa de pedra, i el seu enderrocament va poder finalment aconseguir-se el 1854, gràcies a la revolució política d'aquell any. Ha patit aquesta muralla des del segle xv, que és quan comencen a trobar-se memòries escrites d'ella, diferents vicissituds, canvis i reparacions. Moltes vegades s'ha hagut de destruir i reedificar de nou, a causa de ruïnes causades principalment per temporals, i a cada nova reedificació ha anat prenent un altre aspecte i rebent nova forma, segons els plans de fortificació aleshores dominants. Ja hem dit en un altre lloc d'aquesta obra que recordem haver-la vist arribar en la nostra infància aproximadament fins a meitat de la plaça de Palau. Si mal no recordem, la seva última reedificació o arranjament data de l'època en què el baró de Meer era capità general de Catalunya. Amb motiu d'haver-se suprimit aleshores el convent de franciscans que estava contigu a la muralla, aquella autoritat la va manar reedificar i igualar perquè pogués servir de grat esbarjo als barcelonins en les seves hores de passeig. Va procurar el baró que el duc de Medinaceli, que sostenia plet amb l'Amortització sobre la propietat del terreny que 256 VÍCTOR BALAGUER va ocupar l'expressat convent, li cedís una part d'ell per eixamplar la muralla, formar una bonica escala, un camí cobert militar, i al mateix temps un veritable passeig d'hivern. El duc va accedir, i porta el seu nom, segons hem tingut ocasió de veure, la plaça que es troba al peu de l'escala, plaça que es va eixamplar amb terreny del dit extingit convent. Més tard encara es van introduir en aquest passeig altres millores, entre elles les d'haver-se tret els seients de pedra que obstruïen el pas i haver-se anivellat tot el paviment de la muralla, sota la qual es van obrir diversos magatzems. Fa alguns anys, la muralla de Mar era un passeig concorregudíssim, i en ell es donaven cita el bon to i l'elegància barcelonina; però, a poc a poc, el passeig de Gràcia va anar atraient el concurs i emportant-se la palma 1. MARE DE DÉU (carrer de la). És a dir, de la Mare de Déu. Va del carrer de Bot al de la Canuda. Es va titular en lo antic de Comelles, nom de família, i li va donar el que avui té una capelleta amb la imatge de la Verge que en un dels seus cantons va existir fins fa poc. El convent que en aquest carrer forma cantonada amb el de la Canuda és el de Santa Teresa, del qual s'ha parlat ja en fer-ho del citat carrer. Existeix un altre carrer del mateix nom, que és el primer que hi ha a l'esquerra al carrer del Carme, entrant per la Rambla. Avui no té sortida, si bé abans la tenia a la Rambla; però es va tancar pels anys de 1681 amb motiu d'edificar-se, a l'angle que formava, la capella del Santíssim 1 No existeix ja avui la muralla. Al seu lloc hi ha el passeig de les palmeres, anomenat de Colom. ELS CARRERS DE BARCELONA 257 Sagrament de la contigua església de Sant Josep, ara ja enderrocada. MARGARIDA (carrer de Santa). Comença al de la Unió i del marquès de Barberà i acaba al de Sant Pau. Abans que s'obrís el carrer de la Unió, que ve al davant del del marquès de Barberà, tenia el de Santa Margarida, a l'obertura que avui obre aquell, una font que de vegades deixava de rajar, causa per la qual el públic l'anomenava font seca, aplicant-se vulgarment aquest nom així al carrer de Barberà com al de Santa Margarida. Avui dia la font pública és al carrer de la Unió. Antigament, quan les muralles de Barcelona no passaven de la línia de la Rambla; quan gairebé tot el que forma avui el districte quart de la capital era una vasta extensió d'horts i de camps, al lloc ocupat avui pel carrer de què parlem s'elevava una capella o ermita dedicada a Santa Margarida, que, segons sembla, estava sota la cura i vigilància dels monjos que residien en el proper monestir de Sant Pau. En el terreny d'aquesta capella i hort contigu es va construir després una illa de cases, que amb el temps va passar a ser propietat de la família Bosch, els descendents de la qual l'han posseït fins als nostres temps. Era propietat de dita família tota la línia de cases que formen la vorera dreta del carrer, i que avui pertany a diversos propietaris. L'ermita o capella de què hem parlat existia encara a finals del segle XVII, tot i que envoltada ja de cases i edificis, que la tenien com encastada entre ells, convertint-la en un lloc trist i lúgubre. Era aleshores un veritable lloc de penitència, i és fama que allí TOM XXI 17 258 VÍCTOR BALAGUER acabà miserablement els seus dies un personatge anomenat Raimon de Monfar, que havia tingut la tristíssima glòria de figurar en un procés cèlebre de Perpinyà; procés que va acabar enviant al cadafal una jove bonica de vint anys, pertanyent a una de les més grans famílies de la província del Rosselló. Contarem el fet. El dia 20 de Desembre de 1661 va ser trobat cadàver en una habitació de la seva pròpia casa de Perpinyà el noble D. Manuel de Sant Dionís, jove de família distingida, molt conegut per les seves aventures galants i pel tren i fastuositat de la seva casa. De l'examen del cadàver va resultar que tenia 52 ferides fetes amb un punyal, i a més una enorme ferida al cap amb enfonsament de crani, efectuada per un violent cop aplicat amb un martell. De les diligències fetes per la justícia va resultar que l'assassinat de Sant Dionís havia estat provocat per donya Teresa de C***, esposa de D. Francisco de Foix i de Bearn, descendent d'una branca de Foix i de Candale, que s'havia establert al Rosselló en l'època de Lluís XI, havent estat perpetrat el crim per D. Ramon de Monfar, monjo i capiscol de l'abadia d'Arles, el qual va fugir a Catalunya, el seu país, evitant d'aquesta manera el càstig al qual es faria mereixedor. Del procés que es va obrir amb aquest motiu no resulta quina va poder ser la causa de l'assassinat, i, per tant, els autors que han parlat del succés admeten la que en aquella època va donar la veu pública com a segura, o com a molt probable almenys. Segons la gent del poble, la jove dama de Bearn, que no comptava llavors més que vint anys, oblidada del seu decor i honestedat, havia tingut íntimes relacions amb Sant Dionís, la casa del qual estava al davant de la seva. El ELS CARRERS DE BARCELONA 259 caràcter violent de Sant Dionís sembla ressaltar del mateix procés, en el qual diversos testimonis acrediten que sempre tenia por de ser assassinat per un individu, al qual, segons ell mateix confessava, havia fet disparar un tret de pedrenyal, sense que s'aconseguís matar-lo. A més, sembla provat també que el monjo Monfar, que era jove i ben plantat, que només habitava al seu convent en les èpoques de les grans festes religioses, vivint la resta de l'any a Perpinyà, on, deixant el vestit eclesiàstic, vestia de seglar sempre molt ben plantat i elegant, es manifestava molt afectuós amb la dama de Bearn i estaven tots dos en termes de gran familiaritat. Això degué excitar la gelosia del de Sant Dionís, fins extrem que un dia va arribar a donar una bufetada a la seva dama, i el ressentiment de semblant ultratge és el que sembla que va portar Teresa de Bearn al punt de buscar un mitjà per a desfer-se del seu amant. També sembla que un altre motiu d'odi de la dama de Bearn contra Sant Dionís, va ser l'haver aconseguit aquest, amb amenaces de deshonrar-la divulgant la seva conducta, que accedís a un matrimoni entre una germana d'ell amb un germà d'ella. El resultat és que, després d'aquest himeneu i d'una temptativa d'enverinament intentat contra la seva cunyada i dues contra el propi Sant Dionís, aquest va ser assassinat una nit al seu mateix llit. Teresa de Bearn va ser presa, sent sotmesa al torment per no voler declarar. Consta en el procés que va suportar la tortura amb gran resignació, sense que pogués arrencar-se més paraules dels seus llavis que les que era innocent. Quant a Ramon de Monfar, va fugir a Catalunya quan va tenir notícia que anaven a detenir-lo. Teresa va ser condemnada a morir públicament en un 2Ó0 VÍCTOR BALAGUER cadafal. Com consta que havien tingut lloc algunes temptatives per alliberar dita dama, el dia de la seva execució, que va ser el 13 de maig de 1662, posterior al de la seva tortura, es van tancar les portes de la ciutat i es van posar les tropes en armes. Teresa va ser decapitada a la plaça de la Llotja; i quant al seu còmplice Ramon de Monfar, ja sabem com va acabar la seva vida, segons tradicionalment es conta. El 1664 es va publicar un fulletó en llengua catalana, anònim, el qual assegurava que Teresa de Bearn no era culpable del crim; però que per venjances de família i per altres causes hi havia hagut interès a fer-la aparèixer com a víctima i a ajusticiar-la. Això és tot el que se sap relativament a aquell cèlebre procés, que va donar molt que parlar i es va prestar realment a molts comentaris. MARIA ISABEL (plaça de la reina). Gairebé no té ni tan sols forma de plaça. És una placeta, o millor un espai situat al mig del carrer de Basea, al peu de la baixada del Caçador, i se li va donar aquest nom en obsequi a la reina donya Maria Isabel, esposa que va ser de Ferran VII, quan aquest va venir a Barcelona. El públic, tanmateix, no distingeix aquesta plaça, que generalment passa per ser un tros del carrer de Basea. MARIA (plaça de Santa). Hi desemboquen els carrers del Born, Plateria i Caputxes. S'eleva en aquesta plaça un magnífic temple de Santa Maria, considerat pels intel·ligents com la millor ELS CARRERS DE BARCELONA 2ÓI bellesa arquitectònica de l'estil gòtic, a Barcelona, després de la Catedral. La tradició assegura que, en els primers temps del cristianisme, la pietat dels fidels va erigir una ermita o capella en honor de la divina Mare, la qual cosa va tenir lloc a poca distància del primer recinte de les muralles de Barcelona, enmig d'una espaiosa platja i sobre les arenes de la mateixa, raó per la qual va ser anomenada església de la Verge Maria de les Arenes. Es diu, i s'assegura també, que el motiu d'haver-se erigit aquesta capella en aquell lloc tan poc a propòsit, va ser perquè en ell havia estat sepultat el cos de la màrtir i donzella Santa Eulàlia per Sant Fèlix i els seus parents. Erigida ja la capella, va venir a establir-se en ella una comunitat de monjos, presidida per Quirze de Toledo, que havia pres l'hàbit de Sant Agustí en el cèlebre monestir Agaliense de Sant Cosme i de Sant Damià, i va ser el primer abat de la capella, passant després a ser elegit i consagrat bisbe de Barcelona, la qual església va governar des del 655 al 665. L'any 713 van quedar amos els àrabs de Barcelona; però, conforme als pactes d'abans estipulats, la capella o basílica, que així sembla era anomenada llavors, va ser escrupolosament respectada. Això no obstant, abans de l'entrada dels àrabs els monjos van tenir cura d'ocultar el venerat cos de la verge proto-màrtir, així com altres relíquies, imatges i joies, pertanyent tot al culte diví. Amb la invasió àrab van desaparèixer els monjos agustins, encara que és fama que no per això van arribar a interrompre's les cerimònies religioses que se celebraven a la capella, i només van tornar quan l'exèrcit cristià va haver recuperat Barcelona. Si bé aleshores aquests monjos no van morar com abans a la mateixa ba- 262 VÍCTOR BALAGUER sílica, ja que van passar a ocupar un edifici que havia servit de temple pagà durant la dominació romana, i va ser convertit en l'església parroquial de Santa Eulàlia del Camp; però es van encarregar de tot el concernent a la capella de la Verge de les Arenes, que va prosseguir conservant el seu caràcter de parròquia. No creiem que es pugui fixar amb certesa l'època en què aquest santuari va canviar la seva denominació de la Verge Maria de les Arenes per la de Santa Maria del Mar; però hi ha qui assegura que, pels voltants de l'any 1000, el bisbe Aeci va fer grans reformes a la capella, que va reedificar en gran part, donant-li més caràcter de temple i més grandiositat, sent potser llavors quan per la seva proximitat al mar va començar a rebre de la gent el nom que avui porta. Va anar augmentant gradualment el veïnat d'aquella parròquia, i van creure els feligresos que era arribat el moment d'aixecar un temple més grandiós i capaç, conforme a les necessitats de la creixent feligresia i al bon nom d'una població tan rica i opulenta com era ja Barcelona. Van posar mans a l'obra en conseqüència, i va ser començada l'església al març de 1329, segons consta d'una inscripció que es llegeix, en català i en llatí, al costat de la porta lateral del Migdia, la qual inscripció diu traduïda al castellà: En nom de la Santíssima Trinitat i en honra de Santa Maria, va ser començada l'obra d'aquesta església el dia de Santa Maria de Març de l'any 1329, regnant Alfons, el que va conquerir el regne de Nàpols, per la gràcia de Déu rei d'Aragó. Aquest edifici, aixecat per la pietat i liberalitat dels mateixos parroquians, va patir el 1379 un incendi que, segons sembla, va reduir a cendres la sagristia, l'altar major, el cor i, en una paraula, gran part del temple; però no va trigar a ser edificat novament, ELS CARRERS DE BARCELONA 263 ja que consta que el 3 de novembre de 1383 es va posar amb gran solemnitat la darrera pedra de la clau de la volta, i que el dia de Santa Maria d'Agost de 1384 es va celebrar la primera missa al seu altar. Poques façanes hi haurà tan senzilles, i de tan bon gust alhora, com la del temple de Santa Maria, i és gran llàstima, a fe, que hagi quedat desconegut per a la posteritat el nom de l'artífex que va idear i va dur a terme tan preciosa obra. La portada ostenta una ogiva en degradació, amb infinitat d'airoses columnetes i arcs calats, i a sobre es descobreix un gran i preciós rosetó, per on rep la llum necessària la nau central, rematant als seus extrems per dues altes torres o campanars, la lleugeresa dels quals és realçada per multitud de finestretes i sis columnetes coronades d'una barana bonica pels seus calats. Hi ha a més en aquesta façana diverses estàtues de pedra i multitud de bells detalls. L'interior del temple correspon al seu exterior. Està dividida l'església en tres elevadíssimes naus, els arcs de les quals, que són en nombre de 19, sostenen 14 pilars, notables per com són d'alts i prims. Preciosa és també la porta de l'extrem oposat de l'església, darrere de l'absis, que surt a la plaça del Born, i són molt de notar infinitat de detalls que no anem particularitzant perquè farien molt extensa aquesta descripció. Santa Maria del Mar és una església que, com diu Capmany, ha de jutjar-se, no per les descripcions i relacions, sinó per la vista, això és, pels efectes que deixa en l'ànim de l'espectador. Hi ha en aquest temple diverses sepultures, i mereixen citar-se, per guardar restes de personatges cèlebres, la de l'ardiaca Bernat Lull, que va ser qui va posar la primera pedra del temple; la de Bernat de Gualbes, conseller de Barcelona el 1433, i la de D.* Pere, con- 264 VÍCTOR BALAGUER destable de Portugal, mestre d'Avis, aquell a qui els catalans, durant la memorable guerra contra Don Joan II, van proclamar per comte de Barcelona, morint a Granollers, l'any 1466, segons ja hem vist en un altre lloc d'aquesta mateixa obra. Entre les preciositats que Santa Maria del Mar conserva, s'han de citar: Cinc quadres de Viladomat, que representen alguns passatges de la Passió de Jesucrist. Un de Joan Arnau figurant Sant Pere. Una estàtua de Sant Aleix, obra de l'escultor Agustí Pujol, de Vilafranca. Una altra estàtua de la Verge amb el Senyor mort, de Miquel Sala, de Cardona. I quatre quadres de Tramulles, fill. Hi ha també diverses obres d'artistes contemporanis, entre elles dos quadres de D. Claudi Lorenzale. MARINA (carrer de la). Era de reconeguda necessitat que a Barcelona hi hagués un carrer el nom del qual commemorés les glòries tan brillantment assolides per Catalunya, així amb la seva marina mercant com amb la seva marina militar. Vam tenir, doncs, això en compte, i vam donar aquest nom a un dels carrers de l'eixample, que serà el que, arrencant del de Còrsega, anirà a parar fins al de V Hiena, al costat de la Barceloneta, travessant el terreny que avui ocupa la Ciutadella. Partiran d'aquest carrer els de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Corts, Casp, Ausiàs March, Alí-Bei, Vilanova, Glòries, Pallars, Pujades, Llull, Manso i Gualdràs. La història de la marina a Catalunya està íntimament enllaçada a la del comerç. I així havia de ser na- ELS CARRERS DE BARCELONA 265 turalment. La ventatjosa posició de Catalunya, a la vora del mar, amb una extensa costa, clima apacible i produccions abundants, li oferien un ampli camp perquè els seus habitants es dediquessin al tràfic, així per exportar el sobrant dels productes del seu sòl, com per portar de retorn aquells que trobaven als països a què dirigien les seves negociacions. Per a això devien comptar aviat amb el poderós agent de la marina, que si bé va poder ocupar-se amb preferència en la persecució dels corsaris sarraïns, no descuidava de cap manera els negocis mercantils, a l'ombra d'aquelles expedicions. És un fet esbrinat que al segle ix comptava ja Catalunya amb marina pròpia. Se sap que pels anys de 813, Armengaud o Armengol, comte d'Empúries, al capdavant d'una esquadra armada als seus propis estats, va sortir a trobar una altra de sarraïns i la va derrotar al canal de les illes Balears, després d'un sagnant combat, capturant vuit dels seus vaixells. Des de la data esmentada fins a principis del segle xii no es troba cap altre fet notable de les armes navals de Catalunya; però es pot dir el pròsper estat en què durant aquell interval devia estar el comerç marítim per la llei publicada en els Usatges, que va donar al segle xi el comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, concedint el dret de protecció i salconduit a totes les naus que entraven i sortien del port de Barcelona i de la resta de Catalunya. Aquesta llei protectora, després que els rigors del govern feudal havien estancat el tràfic, no podia menys que encoratjar eficaçment la navegació, i així va ser que va començar a estendre's d'una manera tan prodigiosa, que ja a principis del segle xiii s'havien fet comunes les expedicions a les costes de la Barbaria i Egipte, donant-se preferència als bucs catalans sobre els ex- 266 VÍCTOR BALAGUER trangers per fer el comerç amb aquells punts. En progrés continu la marina mercant, va ser base i fonament de la marina militar, que va florir al costat d'aquella, l'una i l'altra cada cop amb més auge, cada cop amb més esplendor, cada cop amb més glòria, particularment sota el govern dels comtes de Barcelona, reis d'Aragó. Les expedicions, que al principi només tenien el caràcter de particulars, com a sostingudes per interessos domèstics, van passar a una altra escala més àmplia, i la història ens esmenta una extensa sèrie de formidables armaments per a empreses ultramarines, en totes les quals va tocar una bona part d'aprestos marítims a l'arsenal de Barcelona. Va anar augmentant cada dia el nombre i la importància de les expedicions marítimes, l'esperit de conquesta es va anar apoderant dels reis d'Aragó perquè s'arrisquessin a emprendre empreses contra les nacions més poderoses del Mediterrani, i les armes catalano-aragoneses, sota el comandament dels seus propis monarques o de renomats capitans, van anar a clavar el victoriós pendó de les Barres a Mallorca, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols i altres punts. Aquests freqüents viatges per mar i aquestes contínues glorioses expedicions, van ser causa que cada dia s'augmentés el nombre i la cabuda de les embarcacions del Principat, fins al punt que el 1454 es construïen ja a Barcelona naus de 1.400 botes cadascuna, i a Sant Feliu de Guíxols de 1.500, capaces respectivament de 800 homes de tripulació. Arribada a tan considerable alçada als segles xiv i xv la marina de Catalunya, i afalagats els habitants d'aquest territori amb el lucre que les seves empreses els oferien, els habitants que, en èpoques no gaire remotes, s'havien vist precisats a sortir al mar només per defensar les seves costes dels atacs que els dirigien els ELS CARRERS DE BARCELONA 267 àrabs de les Balears, familiaritzats després amb els riscos inherents a les expedicions marítimes, i amb bucs toscos i imperfectes primer, ben acabats i espaiosos després, es van dedicar a les empreses comercials amb tanta activitat i afany que, poc després d'haver aconseguit l'ocupació de Mallorca, van monopolitzar el tràfic de les Balears, fent-se senyors dels mars, des del cap Dénia fins a les boques del Roine, dominats fins aleshores pels pirates sarraïns, i per mitjà de noves conquestes van aconseguir trobar comunicació directa amb l'Àfrica, Àsia, l'Arxipèlag i la Itàlia. Quan el Mediterrani estava infestat per multitud de pirates que, navegant en veleres embarcacions, acometien gosadament les mercants i feien freqüents desembarcaments a les costes per exercir la seva rapinya, es van instituir a Catalunya els Armaments de cors, ja que era impossible a les esquadres dedicar-se a perseguir els pirates, per trobar-se gairebé sempre ocupades en empreses militars. Aquests armaments de cors, que protegien la navegació i el comerç, creuant el mar en totes direccions i caçant sense treva els bucs pirates, eren especialment mantinguts per la Diputació o General de Catalunya. No hi ha cap exageració en dir que la marina catalana va arribar a ser la primera del món, i per demostrar-ho amb dades autèntiques i irrefutables s'han escrit diverses obres especials, entre les quals figuren i destaquen les Memòries històriques sobre la marina, comerç i arts de la ciutat de Barcelona, de l'immortal Capmany, i una altra obra que va deixar inèdita el malaguanyat Llobet i Vallosera i que s'està imprimint per veure la llum pública en el moment d'escriure aquestes línies. Altres autors, ocupant-se d'història general, han 268 VÍCTOR BALAGUER pagat també el seu tribut a la marina catalana, tan rica en glòries i en homes il·lustres. Així, per exemple, parlant Zurita dels catalans, diu que «era la gent més pràctica i exercitada en les guerres; tan esforçats i valents, que es fiaven les victòries més del seu valor que de les seves armes.» També, en referir les concessions sobre diversos punts concernents al bé públic que D. Pere III va fer a les Corts de 1284 a aquests naturals, s'expressa així: «I en això usà el rei de la gratificació que devia a la nació catalana, perquè mai príncep va ser millor servit dels seus súbdits que ho va ser el rei dels catalans en l'empresa de Sicília, i de les províncies de Calàbria i Pulla, i del Principat de Càpua, per mar i per terra, als quals principalment es deu la glòria de la conquesta d'aquell regne.» Un altre analista d'Aragó, Abarca, en la seva obra dedicada al rei D. Carles II, celebra l'antiga marina catalana en el següent passatge, que copiem íntegre: «I en aquestes expedicions i guerres d'Europa, Àfrica i Àsia (en què l'imperi romà d'Orient es va veure trepitjat i tributari dels soldats de D. Jaume i Don Fadrique), podrà el viu geni de V. M. formar o confirmar el seu elevat i propi concepte del que es deu discórrer i esperar del valor marítim d'aquestes nacions, i amb més abundància de la catalana (a la qual el mar és tan domèstic mestre), la destresa i fortalesa de la qual van posar a aquesta nobilíssima gent en el summe nom de les gestes marítimes i en l'honor del domini del Mediterrani, competit i conservat amb brillant ardor contra les esforçades i constants resistències de les nacions més bel·licoses i riques d'Europa i d'Àfrica; i només van perdre després aquesta possessió, perquè la van deixar o cansats ja de vèncer o pagats de la pau, que va poder gelar dos ardents segles de victòries de mar.» ELS CARRERS DE BARCELONA 269 I cal advertir que no només els historiadors espanyols van escriure semblants encomis de la marina de Catalunya; ja que també els estrangers, i fins i tot aquells la nació dels quals estava en guerra amb la nostra, li van retre aquest tribut de justícia. Foglieta, analista de Gènova, confessa que Catalunya era al segle xiv digne rival d'aquella república en el comerç i navegació: i parlant de la flota que Barcelona va armar contra ella, i va posar a les ordres de Guillem de Cervelló, la qualifica d'ingens classis armata, dient que portava a bord prevalidas marítimas ac terrestres copias. Mateu Villani, historiador florentí de la mateixa època, narrant la memorable acció en què dues galeres catalanes van embestir i assaltar intrèpidament quatre i dos llenys de Lluís d'Anjou, rei de Nàpols, dins del port de Catània, anomena els fills de la nostra província homes valents i grans mestres en els combats de mar. Tristà Caracciolo, historiador del segle xv, en donar compte de l'elecció que la reina Joana de Nàpols va fer el 1416 de D. Alfons V d'Aragó per protector, defensor i hereu dels seus estats, declara explícitament que no podia anar més encertada, perquè era el príncep més poderós de quants solcaven el Mediterrani, ja que tenia tals soldats i remers, que no era possible trobar en cap país altres tan apercebuts contra l'enemic, tan perits en l'art naval i tan experimentats en les borrasques. Finalment, per no acumular cites i cites, portant-ne el nombre a un extrem desusat, acabarem aquest breu resum traslladant algunes consideracions que amb motiu d'un parangó entre catalans i genovesos fa l'erudit Capmany; en la seva obra, important, així per la gran quantitat de lluminoses dades tretes de diversos autors nacionals i estrangers, com per la de documents interessantíssims que va consultar en 270 VÍCTOR BALAGUER els arxius i va donar a la premsa amb ímprob i mai prou lloat treball, pot satisfer, segons ja hem dit, el curiós el seu anhel de conèixer la història de la marina catalana. «Tan acreditats i respectats, diu, eren aleshores aquests dos pobles, que tant més enemics van ser en aquell segle, com més els igualava el seu poder; bé que la superioritat va estar moltes vegades de part dels últims (catalans) en els enfrontaments més decisius, per on van adquirir encara majors avantatges sobre les altres nacions. Veritat és aquesta molt manifesta i notòria; ja que si la força de la marina de Catalunya, que formava aleshores el principal poder dels reis d'Aragó, no hagués assegurat a aquests prínceps el domini del Mediterrani per llarg temps, com s'haguessin pogut concloure tan gloriosament les conquestes de les dues Sicílies, Malta, Grècia, Còrsega i Sardenya, contra els immensos armaments de Nàpols, França, Gènova i Pisa, gairebé sempre col·ligades contra la casa reial d'Aragó? Com s'haguessin després pogut sostenir llargues i obstinades guerres contra doble nombre de forces enemigues, per defensar i conservar aquestes mateixes conquestes ultramarines, la disputada possessió de les quals va mantenir, els mars Egeu i Ligúric tenyits de sang humana per espai de gairebé dos segles? Podem, tanmateix, afirmar que tan assenyalats avantatges no es van deure al nombre i a la força solament, sinó també a una constant superioritat de perícia i valor, com a efectes saludables de la disciplina naval que els antics barcelonins havien establert amb lleis sàvies i severes.» MARLET (carrer de). És la que va des de la de Sant Domènec a la de Sant Ramon. ELS CARRERS DE BARCELONA 27 1 Al reedificar-se la casa que forma cantonada en aquest carrer amb el de Sant Ramon, es van encastar a la paret, a l'esquerra de la porta, dues làpides, una d'un peu quadrat escrita amb caràcters hebreus, i una altra a sota amb la traducció següent d'aquella: El sant rabí Samuel Hasakeri. Mai no es ACABI la seva VIDA. ANY 692. Es va trobar amb altres restes del temps dels jueus en aquest indret sobre les ruïnes de la que va fundar Sant Domènec.— 1820. Aquesta llàpida moderna recorda la tradició que existia a Barcelona, respecte a creure que la casa on es va trobar la llàpida hebrea havia estat habitació de Sant Domènec, o almenys dels pares de la seva orde. El cert és que, anys enrere, s'ensenyava encara per aquells voltants un pou i una cuina, que es deia haver pertangut a la casa del sant. Relativament a això no podem afegir una sola paraula al que ja hem exposat en un altre lloc d'aquesta obra. No se sap res més sinó que el primer convent de l'orde de predicadors que va tenir la Corona d'Aragó es va fundar a Barcelona, a sol·licitud del bisbe Berenguer de Palou, en unes cases que va cedir a l'efecte el ciutadà Pere Gruny al carrer que es va dir després de Sant Domènec, o al costat d'ell. Poc després, ja sabem que l'orde de predicadors va passar a ocupar el cèlebre edifici conegut per Santa Caterina. MARQUÈS DE LA MINA (carrer del). Està a la Barceloneta. Té la seva entrada a la de Ginebra i va a acabar a la de Sant Ferran. Dit queda ja en un altre lloc d'aquesta obra que al marquès de la Mina, capità general de l'exèrcit i 272 VÍCTOR BALAGUER Principat de Catalunya, li és deguda la fundació de la Barceloneta. Es va complir, doncs, amb un acte de justícia donant el seu nom a un dels principals carrers de la població o barri, aixecat gràcies a la sol·licitud, suport i interès d'aquell personatge. MARQUESA (carrer de la). És la que va de la plaça de Palau a la d'Ocata o Leucata. Al eixamplar-se la plaça de Palau es va obrir entre altres aquest carrer, i en agraïment al que va contribuir a la realització de tal millora el marquès de Campo Sagrado, llavors capità general de Catalunya, va ser dedicada aquella a la seva esposa amb el nom de carrer de la Marquesa. MARQUET (carrer den). Des del carrer Ample es dirigeix al de Baix muralla, creuant el de la Mercè. Part d'aquest carrer tenia antigament el nom de Taverna cremada; però després, com l'altra meitat del mateix, va prendre el que avui porta, a conseqüència de tenir-hi la casa solar la família de Marquet, que és família cèlebre i distingida en els fastos consulars de Barcelona. Feliu de la Peña diu que «aquesta família barcelonina va donar més victòries als seus reis que va tenir homes en aquestes i les antigues centúries;» i encara que hi ha en dir això l'exageració de la hipèrbole, és sabut, tanmateix, que compta homes il·lustres, si bé en general, amb perdó sigui dit del cronista, més se'ls veu adornats amb el llorer cívic que amb el militar. En el catàleg dels consellers barcelonins es veu figurar un ELS CARRERS DE BARCELONA 273 Marquet a cada pas, i els nostres annals consignen que van tenir diverses vegades ocasió de prestar assenyalats serveis a la ciutat. És la de Marquet una família de ciutadans honrats de Barcelona, de la qual van sortir preclars homes, que van saber distingir-se, uns com a comerciants, altres com a mariners, altres com a representants del poble, com a bons fills de la pàtria tots. Segons ja hem vist en parlar de la plaça del duc de Medinaceli, hi ha en ella un monument elevat a la memòria d'un Galceran Marquet, que vivia a mitjans del segle xiv. Heus aquí totes les notícies que d'aquest il·lustre personatge s'han pogut recollir: Per uns documents que l'il·lustre Capmany va treure d'entre la pols i l'oblit, publicant-los en el seu tom de col·lecció diplomàtica, consta que el 1331 dotze ciutadans de Barcelona, armadors d'una coca de tres ponts, anomenada Sant Climent, van donar el comandament d'ella i van elegir per capità de la nau al seu company co-armador Galceran Marquet, ciutadà barceloní. Era «el de què parlem un buc de tres ponts; portava 500 homes de tripulació; tenia diversos castells falcats o guarnits de dalles des de la proa fins a la popa; ambdues bandes també falcades, igual que la cofa del pal major, i entre els seus estris militars es comptaven 3.166 dards nous, 40 llances llargues, 357 llances regulars, 4 dalles, 16 garfis per a l'abordatge, 300 ballestes, 68 adargues o pavesos, 49 cascs nous, 57 vells, 42 corasses noves, 43 gorgueres velles i 17 caixes de virots i fletxes, on es contenien 7.520 peces.» Devia tenir ja fama de mariner expert i intel·ligent Galceran Marquet, quan els seus socis no van vacil·lar en el tom xxi 18 274 VÍCTOR BALAGUER nombrar-lo capità d'aquesta gran coca, confiant-li els seus interessos i el comandament de tan nombrosa tripulació. No van quedar defraudats en les seves esperances. La nau Sant Climent va fer un creuer en cors des de finals del 1331 al 1332, capturant una galera de pisans i una altra coca genovesa manada per Conradí de Monella. El 1334 trobem el nostre Galceran Marquet figurant com a conseller quart de Barcelona, en ocasió de la qual va prendre el comandament d'11 galeres que va preparar la capital de Catalunya per assistir a l'armada amb què el rei d'Aragó Alfons IV feia la guerra als genovesos. S'ha dit que per aquest assenyalat servei el monarca li va concedir el títol i honors d'almirall de la Corona; i si bé això no es troba del tot demostrat, sembla estar-ho l'haver estat vicealmirall, ja que com a tal va figurar en altres expedicions marítimes. Fins hi ha qui assegura que ja tenia aquest segon càrrec anteriorment, ja que es diu que en qualitat de vicealmirall va estar en una expedició que contra els rebels de Sardenya havia dut a terme Guillem de Cervelló. És fama que també va ser Galceran Marquet vicealmirall en l'armada catalana que D. Pere IV va enviar pels anys de 1339, sota les ordres de l'almirall Gilabert de Cruïlles, en auxili del rei de Castella contra els marroquins. També se'l veu figurar com a vicealmirall en una altra esquadra de 20 galeres que es va fer a la vela des de Barcelona, sota les ordres de D. Pere de Montcada, amb el mateix objecte de prestar auxili al rei de Castella contra els marroquins. Va ser això el 1340. Per fi, ja d'ell no se sap positivament una altra dada sinó la que, quan D. Pere IV va passar a Mallorca, pels anys de 1343, per desposseir d'aquell regne D. Jaume, ocupava Galceran Marquet el seu lloc de vicealmirall en l'esquadra. ELS CARRERS DE BARCELONA 275 El motiu d'haver-se elevat un monument a Barcelona a aquest mariner, amb preferència a altres sens dubte de més celebritat, es deu probablement a dues circumstàncies: la d'haver manat com a conseller, a la usança romana, una esquadra barcelonina, i la d'haver d'elevar-se el monument al costat de la casa de la seva família. Per altra banda, hi ha altres Marquet cèlebres en la nostra història. En parlar del famós mariner Berenguer Mallol (Vegeu carrer d'aquest nom), ho vam fer de l'almirall Ramon Marquet, el seu company i germà en glòries. Zurita, en referir la victòria que va aconseguir l'infant D. Alfons el 1324 contra els de Càller, diu que «també es va assenyalar molt en el mar un altre cavaller català, Miquel Marquet, cosa que va ser en els d'aquesta nissaga tan ordinària com si fos per herència.» El 1391 un altre Galceran Marquet va ser elegit capità d'una de les dues naus que la Diputació i els consellers van manar preparar contra altres dues enemigues que feien el cors en les parts de Sicília, i seria sens dubte el mateix personatge el que, segons certs documents, apareix com a vicealmirall el 1393. Un altre vicealmirall del mateix nom i cognom (acàs també el mateix a què acabem de fer referència) manava l'armada contra els rebels de Sicília el 1398, i, per fi, el 1404 es troba citat un Galceran Marquet, que anava en una galera per l'apaivagament de Còrsega. MARTÍ (carrer de Sant). Comença a la Ricreta i acaba al carrer de la Cadena. Se li va posar el nom que porta, com a tantes altres 276 VÍCTOR BALAGUER de la mateixa classe, per devoció particular a aquell sant o per haver-hi capella dedicada al mateix. Carrer Major. És a la Barceloneta, i té la seva entrada pel carrer de Ginebra, estenent-se en direcció al mar. El seu mateix nom explica naturalment el perquè se li va posar. MIGDIA (carrer del). Un altre el nom del qual basta només per indicar el motiu que es va tenir en compte en posar-se. L'haver-se obert en direcció al Migdia va ser la causa d'això. Travessa del carrer de Trentaclaus al de Santa Madrona. En ella hi havia la porta que obria pas al vestuari del teatre del Circ barcelonès, devorat per un incendi fa pocs anys. MENDIZABAL (carrer de). Travessa del de l'Hospital al de Sant Pau. El terreny en què es troben avui aquest carrer i les seves cases estava ocupat en part pel convent de Sant Agustí, i en part també per un hort anomenat de Morlà, en el qual hi havia un safareig públic. Fa molt pocs anys, els propietaris d'aquests terrenys van demanar permís a l'Ajuntament per obrir un carrer, i després que els va ser concedit van posar mans a l'obra, fent-ho tot a expenses seves. Avui dia és un dels carrers més elegants de Barcelona, i guanyarà molt quan es reedifiquin les dues cases de les cantonades del carrer de l'Hospital, una de les quals és avui el teatre Romea. ELS CARRERS DE BARCELONA 277 En les cases de la vorera esquerra, immediates a Sant Agustí, es conserven restes del claustre del convent d'agustins. CARRER DELS MERCADERS. És a dir, dels mercaders, havent estat anomenada així per habitar-la molts mercaders o comerciants. La seva entrada és a la Bòria i la seva sortida a la plaça de les Beates, L'infant D. Pere, fill del rei D. Joan II d'Aragó, va tenir una filla anomenada Elionor, la qual es va casar amb D. Pere, rei de Xipre. Amb motiu d'aquest matrimoni va passar de Barcelona a aquell regne; però mort després el seu espòs, es va restituir a Barcelona, la seva pàtria, i va viure en aquest carrer, on va acabar els seus dies. Un dels diaris recòndits de l'arxiu municipal, en explicar la seva mort i enterrament, diu que el dissabte 26 de desembre de 1417 va morir la reina de Xipre a Barcelona, al carrer de Mercaders, i que van ser dipositades les seves restes a l'església de Sant Francesc d'Assís. En el seu enterrament anaven a peu darrere del fèretre tres reines, cobertes amb mantells els caps: D. Maria, esposa del monarca regnant; D. Violant, vídua del rei D. Jaume, i D. Margarida, del rei D. Martí; i en un altre manuscrit del mateix arxiu es llegeix que van concórrer a dit enterrament, a més de tot el clergat secular i regular de la ciutat, l'abadessa i religioses del monestir de Sant Pere de les Puelles i del de Valldoncella, i la priora i religioses del de Junqueres. A la casa senyalada amb el núm. 38 d'aquest carrer existeix el teatre anomenat de l'Olimp, que és elegant i bastant espaiós, amb tres pisos, dos d'ells amb llotges, i un tercer, que és galeria. Aquest teatre, adornat amb luxe i elegància i podent comptar 750 persones de cabuda, 278 VÍCTOR BALAGUER es va edificar el 1851, havent existit ja en el mateix local un altre de més modest. MERCÈ (carrer de la). Uneix la plaça del Duc de Medinaceli amb la de Sant Sebastià, Antigament es va dir de la Dressana vella i també den Ballester o dels Ballesters; però va prendre el nom que porta en edificar-se el convent de Nostra Senyora de la Mercè, situat en aquest carrer i plaça contigua. Conforme veurem després, aquest convent serveix avui de palau de la capitania general. MERCÈ (plaça de la). És l'espai que hi ha des del carrer Ample al de la Mercè, davant de l'església, avui parroquial de Sant Miquel. Vegeu, amb motiu d'aquest temple i convent, el que vam escriure fa alguns anys: I. ELS FUNDADORS. Barcelona es vanagloriarà eternament d'haver vist néixer, créixer i enfortir-se en el seu si la reial i militar orde de Nostra Senyora de la Mercè per a redempció de captius. És un dels bells i honrosos timbres que posseeix l'heroica capital del Principat. Res més sublim ni més sant que l'objecte de la milícia mercenària. Cavallers units per un llaç de fraternitat, nua- ELS CARRERS DE BARCELONA 279 ts per la religió, només pensen a trencar les cadenes als desventurats cristians que gemeguen en humides masmorres; ells són els que acudeixen sol·lícits per ocupar el lloc dels pobres captius; ells els que tenen per divisa Vincula me manent, les cadenes dels captius em pertanyen, la servitud és la meva herència; ells — com brillantment ha dit la trobairitz catalana D. Josefa Massanés de González, en un preciós poemeta sobre la institució de l'orde, Ells al pobre, al trist pelegrí, A l'apestat, al nàufrag infeliç, Al captiu en el seu miserable destí, Consolacions presten, que el Senyor beneeix. I parteixen en galeres remadores Que als rescats només dedicades, Or portant a les ciutats mores Tornen de fidels lliures recarregades. Ells equipen flotes i vaixells, I amb les braves hosts que aixeca El jove rei D. Jaume, contra infidels Parteixen també a la santa croada. I el bon Nolasco crea, apresta, encén La caritat cristiana amortida; Es veu el poder celeste en tot el que emprèn I la gràcia de Déu en la seva mirada. I per la seva fe i el seu amor, des de la glòria, La Reina dels àngels, propícia El llorer perenne de la victòria, Prepara per al rei i la seva milícia. Expliquem la història de l'orde; però expliquem al mateix temps la del seu fundador, que sense l'una no pot anar l'altra. Pere Nolasc, descendent d'una il·lustre família del Llenguadoc, va néixer l'any 1189 al país de Lauraguès i en un lloc anomenat le Mas des saintes Puelles, a una llegua de Castelnaudary. No fou sense misteri, diu enginyosament la Histo- 28o VÍCTOR BALAGUER ria de l'orde de la Mercè, que Nolasco nasqués el primer dia d'agost, consagrat a les cadenes de l'apòstol Sant Pere, i que se l'anomenés Pere en el sant baptisme que va rebre en una parròquia dedicada a Sant Pau. Déu va voler marcar per totes aquestes circumstàncies que Nolasco seria un dia carregat de cadenes pels turcs, com Sant Pere el seu patró ho fou per Herodes, i que seria la pedra fonamental de l'edifici espiritual d'una nova orde, en la qual, a exemple de Sant Pau, seria el captiu de Jesucrist per la grandesa i excés de la seva caritat. No hi falten autors, i entre ells Bernabé Monsalvo, que suposen Nolasco nascut a Barcelona; però és opinió equivocada, i provat està suficientment que el sant fou oriünd d'on hem deixat dit. Des de nen fou educat com a noble, i dedicat a la carrera de les armes, i havent perdut el seu pare a l'edat de quinze anys, va quedar sota la tutela de la seva mare, que hagués volgut casar-lo d'una manera convenient al seu llinatge; però va trobar un invencible obstacle en els sentiments del jove, que més pensava en les coses del cel que en les efímeres de la terra. No obstant això, el seu zel contra els albigesos el va impulsar a seguir les banderes de Simó, comte de Montfort, terrible general de la croada contra els albigesos. Va militar algun temps sota les banderes d'aquest comte, precisament quan Pere II d'Aragó va morir a la batalla de Muret. Com que el de Montfort, per causes que no són d'aquest lloc, tenia en el seu poder el fill del rei D. Pere, aquell que després havia de ser el famós Jaume el Conqueridor, Montfort li va donar per aio o preceptor Pere Nolasc, la rigidesa i severitat de costums del qual havia tingut ocasió d'admirar. Altres historiadors no parlen d'això i només mencionen que Pere Nolasco va saber captar-se per les seves pren- ELS CARRERS DE BARCELONA 28 I des l'estimació i la confiança del jove monarca, al qual va seguir a Barcelona quan va tornar als seus estats. Estant ja a Barcelona, Nolasco, inspirat per una idea noble, mogut pels dignes sentiments del seu cor altament compassiu, va pensar en els mitjans de què podia valer-se per redimir els captius presos en poder dels moros, i va persuadir molts rics i pieus cavallers a unir-se amb ell per formar una congregació o confraria anomenada de la Misericòrdia. Va aconseguir el seu objecte, i la naixent corporació va merèixer ser protegida pel rei i recolzada pels més nobles cavallers de la cort. En tal estat es trobaven les coses quan, diu la crònica, un Divendres Sant va veure Nolasco en somnis en l'atri d'un magnífic palau una olivera verda i frondosa carregada de fruits, i estant divertit mirant-la, van sortir del palau dos homes vells i venerables, que li van dir que venien enviats del seu rei a encarregar-li que cuidés d'aquell arbre, sense permetre que ningú el destrossés o maltractés. «Llavors va veure sortir dos homes ferotges i bàrbars, que van començar despietadament a esquinçar les seves branques i a tirar i trepitjar els seus fruits, pretenent arrencar l'olivera. Es va oposar Nolasco a la seva barbàrie, batallant amb ells per defensar l'olivera, i va reparar que, quantes més branques li treien, més bonica i frondosa reverdia, sortint de les seves arrels bells brots que, creixent imperceptiblement, omplien tot aquell espaiós atri. Des que Sant Pere Nolasc tingué aquesta visió, anava ansiós d'entendre-la, demanant a Déu que li la declarés, posant com sempre a Maria Santíssima per mitjancera, fins que arribà el primer dia del mes d'agost, en què se celebren les cadenes de Sant Pere i complia anys Sant Pere Nolasc; i estant aquella 282 VÍCTOR BALAGUER nit el sant en fervorosa oració, demanant a Déu que alliberés els captius de les cadenes dels moros, com havia alliberat el seu apòstol de les d'Herodes, va veure de sobte la Reina dels àngels amb gran majestat i glòria vestida d'un hàbit blanc, acompanyada de Sant Pere, Sant Jaume, patró d'Espanya, i els sants patrons de Barcelona, i li va declarar com era la voluntat del seu Fill i la seva que fundés una religió per redimir captius, amb obligació de quedar-se a presons si fos necessari, perquè quedessin lliures els que estiguessin en perill de faltar a la fe. » En aquests termes s'expressa la crònica. Ara bé; Pere Nolasco, joiosament sorprès, va voler consultar la visió amb Ramon de Penyafort, el seu confessor. Es va augmentar naturalment la seva sorpresa quan va saber, per boca d'aquest religiós, que havia tingut la mateixa visió, i que la Verge li havia encarregat enfortir-lo en el seu designi. No dubtant, doncs, que tal fos la voluntat de Déu, li va donar gràcies per haver-lo escollit per ser l'instrument d'aquest gran designi, i li va suplicar que apartés tots els obstacles que poguessin impedir la seva execució. Des d'aquell dia, tots dos religiosos no van pensar més que en el mitjà d'aconseguir la seva realització; però com era necessari el consentiment del rei i del bisbe, van anar primer a trobar D. Jaume, que els va escoltar amb alegria, i no podent contenir el goig que sentia de veure explicada la visió que ell mateix havia com ells tingut la mateixa nit, els va oferir contribuir a aquesta santa empresa per la seva autoritat i liberalitats, encarregant-se de parlar a D. Berenguer de Palou, bisbe en aquell temps de Barcelona. El bisbe trobà alguna dificultat en la fundació d'aquest orde, per haver, com ja sabem, prohibit per aquell temps el concili de Laterà que s'estable- ELS CARRERS DE BARCELONA 2S3 ís cap nova orde religiosa sense l'aprovació i consentiment de la Santa Seu; però preveient, no obstant això, la gran utilitat que d'això reportaria l'Església, va consentir i va creure que en tal ocasió es podria fer ús d'un indult que els papes Gregori VII i Urbà II havien concedit al rei D. Sanç per a ell i per als seus successors, en consideració als grans serveis que aquest príncep havia fet a l'Església, en virtut del qual indult podien erigir en tota l'extensió dels seus estats parròquies, confraries, monestirs i fins i tot ordes religioses, sense necessitat de consultar a la Santa Seu. Va quedar, doncs, decidit i fixat el proper dia de Sant Llorenç, 10 d'Agost de 1218, per a la instal·lació de l'orde. La institució va tenir lloc a la catedral de Barcelona, concorrent el bisbe D. Berenguer amb el seu capítol, els consellers de la ciutat, gran nombre d'abats, bisbes, prínceps, comtes, nobles, cavallers i tot el poble barceloní. Estant, doncs, reunit tan il·lustre concurs, assegut D. Jaume en el seu reial i majestuós tron davant l'altar major, i previngut tot el que s'havia de fer, va celebrar de pontifical el bisbe D. Berenguer de Palou i va predicar Sant Ramon de Penyafort, exaltant la misericòrdia de Maria Santíssima en relació a tot el llinatge humà, i particularment als pobres captius cristians que gemien sota la tirànica esclavitud mahometana, per a l'alleujament dels quals va manar que s'erigís un nou redemptor. Conclòs el panegíric, va baixar del púlpit, i prenent l'escapulari o militar toca blanca que estava preparada sobre una rica taula, la va lliurar al monarca, el qual i el bisbe la van prendre, vestint-la a Sant Pere Nolasco, és a dir, el rei i bisbe per la part anterior i Sant Ramon per la posterior, concorrent 284 VÍCTOR BALAGUER els tres a tan insigne investidura, a fi que fossin partícips en ella els estats pontifical, clerical, regi i secular. D. Jaume va donar llavors l'hàbit a Nolasco i a altres diverses persones, ja que va voler que fos orde militar, perquè hi entressin molts cavallers que eren de la congregació de la Misericòrdia i havien servit amb gran valor en les guerres passades. Els va concedir el bisbe per insígnia la creu blanca del capítol al pit, per haver-se fundat l'orde a la santa església, i el sobirà va col·locar sota d'ella l'escut de les seves armes. Als tres vots solemnes i substancials que tenen totes les religions, va afegir Pere Nolasco el quart de redimir captius i quedar per ells en ostatge, si la necessitat espiritual ho demanés; i per aquest vot que va deixar a l'orde, s'obligaven els seus fills a perdre la llibertat i exposar la vida perquè conservessin la fe els captius cristians que corressin risc de perdre-la. Catorze van ser els cavallers, tots de militar estirp, que aquell dia van vestir el sant hàbit. Sant Pere Nolasc el primer. Guillen de Bas, descendent dels antiquíssims vescomtes de Bas a Catalunya. Bernardo de Corbera, oriünd de la noble família d'aquest nom. Arnaldo de Carcassona, d'una distingida família de nobles catalans. Ramon de Montoliu, senyor del castell de Vespella. Ramon de Montcada, branca d'aquests mateixos catalans Montcada, dels quals descendien els reis de França. Pere Guillem de Cervelló, el cognom del qual és comptat entre els dels magnats de Catalunya. Domingo de Ossó, la família del qual havia figurat en la guerra contra els moros. ELS CARRERS DE BARCELONA 285 Ramon de Villestret, fill dels senyors del castell de Villestret, del qual van prendre el cognom. Guillen de Sant Julià, de llinatge antiquíssim a Catalunya. Hug de Mataplana, descendent d'un altre Hug de Mataplana, un dels nou barons de la fama en el temps de la conquesta de Catalunya. Bernardo de Scorna, de noble prosàpia. Ponce de Solanes, d'il·lustre llinatge. I per fi Ramon de Blanes, protomàrtir de la religió mercenària. Els que van prendre l'hàbit immediatament després dels citats, van ser no menys il·lustres en noblesa i títols. De militar estirp eren, en efecte, Pere Pasqual, Joan de Lercio, Bernat i Pere de Caldes, Bernat de Casóles, Ramon de Cassà, Arnald de Prats, Bernat de Tona, Pere de Castelló, Ferrari o de Girona i Pere d'Osea. II. ELS MERCENARIS. Bé ha dit un savi escriptor parlant d'aquesta orde: «Sant Pere Nolasco va ser el fundador, el rei d'Aragó el suport i Sant Ramon de Penyafort l'ànima. Així va ser en efecte. Un altre escriptor diu i afirma que alguns sacerdots van sol·licitar de Sant Pere Nolasc que els rebés, cosa que va fer per consell de Sant Ramon de Penyafort, el qual li va manifestar que la perfecció de l'estat religiós consistia en la unió inseparable dels exercicis de la vida activa i contemplativa, mirant una al servei de Déu i l'altra al del proïsme. Per això afegeix el mateix historiador que van ser sis sacerdots i set cavalle- 286 VÍCTOR BALAGUER ros els que van prendre l'hàbit de mans del rei Don Jaume. També vénen a suposar el mateix els analistes de l'orde. No obstant això, cal fer notar que no va ser enterament així. Al principi els individus de l'orde de la Mercè eren laics, ja que per exprés estatut havien de professar l'exercici de les armes. Posteriorment només Sant Pere Nolasco va voler que tingués sacerdots per al cor. Es governaven per un mestre o prior general militar amb jurisdicció sobre el temporal, i per un prior general religiós amb jurisdicció sobre l'espiritual. Però l'any 1317, a conseqüència d'un cert debat, va ser suprimida la dignitat de mestre o prior general militar, i els cavallers laics van quedar exclosos perpètuament del govern; de manera que, disgustats la majoria, van sortir de l'orde i es van passar a la de Montesa, que acabava de ser aprovada i confirmada per la Santa Seu. Des de llavors la religió mercenària es va governar sempre per un mestre o vicari general sacerdot, al qual el 25 de Febrer de 1699 Don Carles II va honrar amb el títol de gran d'Espanya de primera classe. Però no avancem fets i anem per parts. L'esmentat dia 10 d'Agost, i en el mateix acte iniciatiu de la religió, D. Jaume, segons pretenen els escriptors de l'orde, va dotar-la de la privativa de redempció en tota la Corona d'Aragó. Els mercenaris es van ocupar primer a rescatar alguns captius, sense sortir per això de les terres subjectes als prínceps cristians; però Sant Pere Nolasc els va manifestar que, per a la perfecció del seu orde, era precís anar als països d'infidels i alliberar els seus germans de la cruel servitud dels seus enemics, a risc de ELS CARRERS DE BARCELONA 287 romandre en canvi en el seu lloc, seguint el vot que havien fet al peu dels altars. No es tractava d'anar tots a la vegada, sinó de deputar un d'entre ells per a aquestes santes i heroiques empreses. Ell mateix fou escollit amb un altre per obrir als altres el camí d'un viatge tan perillós. Nolasco va partir, doncs, al regne de València, ocupat en aquell temps pels sarraïns, on lluny de trobar els ferros i les cadenes que anhelosament buscava, només va trobar estimació i respecte. Va alliberar de les masmorres tots els captius cristians, i havent fet també un viatge a Granada, va redimir en les dues expedicions 400 esclaus. Tan feliços principis donaren gran reputació a l'orde de la Mercè. Encara que el papa Honori III l'hagués aprovat de viva veu, Sant Pere Nolasc va jutjar oportú instar la confirmació, i per obtenir-la va emprar el crèdit de Sant Ramon, que anava a Roma cridat pel papa Gregori IX. Aquest sant va acceptar de bon grat la comissió, i trobant el Papa a Perusa, l'1 de desembre de 1229, li va presentar els germans Arnau d'Emmeric i Bernat de Corbera, que Sant Pere Nolasc havia enviat per sol·licitar la confirmació: el primer representava els cavallers i el segon els sacerdots de l'orde. Van obtenir el que desitjaven del sobirà Pontífex el 1230, i van tornar amb tan fausta nova a Catalunya. Augmentant-se l'orde de dia en dia i fent-la cada vegada més cèlebre les seves freqüents redempcions, unides a la vida exemplar dels religiosos, diversos cavallers de França, d'Alemanya i d'Anglaterra van abraçar aquest institut. Fins aleshores no havien viscut més que conforme a les regles i estatuts que els havien estat prescrits per Sant Ramon de Penyafort, que pot passar pel 288 VÍCTOR BALAGUER segon fundador de la Mercè. Així van seguir fins al 1235, any en què, desitjant unir a aquestes regles una de les aprovades per l'Església, Sant Pere Nolasc va enviar a Sant Ramon Nonat a Roma en qualitat de procurador general de l'orde, per obtenir una del papa Gregori IX, que va concedir al sant ambaixador la de Sant Agustí per una butlla datada el 8 de gener de 1235. En rebre Nolasc aquesta butlla, va manar passar a nova professió a tots els religiosos que es trobaven al convent de Barcelona, fent vot de guardar la regla de Sant Agustí, contentant-se amb fer saber als qui estaven dispersos en diverses províncies la confirmació autèntica de l'orde, i que havien d'observar la regla de Sant Agustí que els havia donat el Papa amb les constitucions prescrites per Sant Ramon de Penyafort. Però dos anys després va jutjar oportú reunir tots els religiosos a Barcelona per rebre la professió dels qui no l'havien renovat. Acabat aquest capítol general, Nolasc hagués desitjat continuar les seves caritatives funcions de redemptor; però com el monarca aragonès, després de la conquesta de Mallorca, havia portat les seves armes al regne de València, les hostilitats trencades d'una i altra part li van impedir seguir de moment amb els seus plans. D. Jaume, constant en protegir la milícia mercenària, que el va ajudar en les seves empreses militars i va prendre part en les seves glorioses jornades, va fundar diversos monestirs, entre ells el d'Úbeda, donant també a Nolasc, tot just havent guanyat València, una mesquita amb les cases immediates perquè construís un convent. Nolasc, després d'haver vist començar aquestes fundacions, va tornar a Barcelona; però no va estar gaire temps sense disposar-se a complir la seva missió de re- ELS CARRERS DE BARCELONA 289 dentor. Fins aleshores havia rescatat en diversos viatges a diversos captius que estaven en mans dels moros de la costa d'Espanya; però com havia estat per tot arreu tractat amb molt de respecte, i no buscava per contra més que el martiri, va creure que el trobaria a Àfrica. En efecte, els infidels d'aquest país van ser més severs que els d'Espanya; i com se l'acusés d'haver facilitat l'evasió d'alguns esclaus cristians, se'l va carregar de cadenes, se'l va fer comparèixer davant la justícia com a lladre; i com a seductor i autor de la fuga dels esclaus. El cadí o jutge, no trobant, tanmateix, prova contra ell, no es va atrevir a condemnar-lo; però el sant fundador de la Mercè, desitjant patir i tement que es tractés malament els altres captius amb aquest motiu, es va oferir a ser esclau en lloc dels fugitius. L'amo en qui va recaure, volent al mateix temps cobrar diners i venjar-se, va preferir retenir el religiós que acompanyava Nolasc, i va fingir voler enviar aquest a Espanya perquè li fes efectiva la suma que exigia. Va manar disposar, doncs, dues galeres, en una de les quals, que feia aigua per tot arreu, el va fer embarcar, amb ordre als mariners perquè en trobar-se en alta mar abandonessin la galera sense vela ni timó. Va ser executada aquesta ordre; però no amb l'èxit que pretenia el bàrbar, ja que, impel·lida pel vent, la galera va arribar a València, dipositant allí sa i estalvi Nolasc. Darrere les petjades del fundador marxaven intrèpids religiosos, entre els quals citarem només el pare Serapi, anglès, i Sant Ramon Nonat, català, de la noble família dels Cardona. El primer, enviat com a redemptor a Alger, procurà la llibertat a diversos esclaus, en ostatges dels quals es quedà; reanimà la fe vacil·lant d'altres, i fins i tot tom xxi 19 2QO VÍCTOR BALAGUER va convertir diversos mahometans. El cap moro el va fer apallissar i llançar en una profunda masmorra, condemnant-lo de seguida a una mort tan infamant com cruel, ja que l'heroi de la caritat va ser exposat nu a les burles del populatxo, després del que se'l va col·locar en dos fusts bastant separats entre si, el braç dret i el peu esquerre lligats a l'un i el braç esquerre i el peu dret lligats a l'altre, de manera que el seu cos, en aquesta posició violenta, formava com una creu. Finalment, els botxins, per multiplicar els seus dolors, van tallar el seu cos a trossos. Enmig d'aquests turments, Serapi no va deixar de beneir Déu i d'exhortar els captius a la paciència. Sant Ramon Nonat, enviat a Berberia, va obtenir dels habitants d'Alger la llibertat d'un gran nombre d'esclaus. Quan els seus fons es van haver esgotat, es va donar ell mateix en ostatge per al rescat d'aquells cristians la situació dels quals era més penosa i la fe dels quals corria majors riscos. El generós sacrifici de la seva llibertat no va fer més que irritar els musulmans, i el van tractar amb tanta inhumanitat, que haurien acabat per fer-lo morir entre les seves mans si la por de perdre la suma estipulada no hagués obligat el cadí a ordenar que se'l respectés. Va aprofitar el permís que se li donava per sortir per visitar i consolar els cristians, per obrir també els ulls a alguns jueus i a alguns musulmans, que van rebre el baptisme. El cap mahometà d'Alger, informat dels resultats del seu zel, el va condemnar a ser empalat; però els que estaven interessats en el pagament del rescat dels captius, dels quals s'havia quedat en ostatge, van obtenir una commutació de pena i va patir una cruel pallissa. Aquest suplici no va mitigar el seu ardor; creia no haver fet res mentre continués veient els seus germans en perill de perdre l'eternitat. ELS CARRERS DE BARCELONA 2QI «Encara que es donessin als pobres tresors immensos —deia amb Sant Crisòstom—, aquesta bona obra no guarda proporció amb la de l'home que contribueix a la salvació d'una ànima. Preferible és aquesta almoina a la distribució de 10.000 talents, i val més que el món sencer, per gran que es presenti als nostres ulls, perquè un home és més preciós que tot l'univers.») De nou, doncs, va tornar no només a exhortar els cristians, sinó també a instruir els infidels. Irritat per la seva perseverança, el cap musulmà el va fer assotar a la cantonada de tots els carrers de la ciutat; després d'haver-li foradat ambdós llavis amb l'ajuda d'un ferro roent, a la plaça pública, se li va tancar la boca amb un cadenat, que no s'obria més que cada tres dies per donar-li de menjar; el van carregar de cadenes i el van enfonsar en un calabós. Vuit mesos hi va romandre d'aquesta manera, i no en va sortir fins que els religiosos de la Mercè van arribar amb el rescat que enviava Sant Pere Nolasc. Va demanar aleshores que se li permetés viure enmig dels esclaus, que tenien una urgent necessitat d'auxili; però les ordres del seu general que el cridaven, el van obligar a partir cap a Espanya. En arribar a Barcelona es va trobar que l'havien nomenat cardenal: aquesta dignitat no va modificar ni els seus sentiments ni la seva manera de viure; va cobrir la seva porpra amb el vel de la seva humilitat. Retrocedim ara. Quan Nolasco va arribar a Barcelona, va dimitir el seu càrrec de redemptor, nom que, com creiem haver dit, es donava als que eren comissionats per anar entre els infidels a redimir captius. Es va procedir a nomenar-ne un altre en el seu lloc, i va ser elegit Guillen de Bas, que més tard havia de ser nomenat també general de l'orde, quan Nolasco va dimitir així mateix aquest càrrec 2g2 VÍCTOR BALAGUER per viure en el retir i en l'obediència com l'últim dels religiosos. Veient-se lliure el sant fundador, es va limitar als càrrecs més baixos i humiliants de la comunitat, encarregant-se voluntàriament de la distribució d'almoines a la porta del convent, perquè això li proporcionava ocasió de parlar amb els pobres i instruir-los. La fama de les seves virtuts es va estendre tant, que Sant Lluís, rei de França, li va enviar un ambaixador per dir-li que desitjava apassionadament veure'l i parlar-li. El sant va correspondre a aquesta invitació passant a la seva cort, i com que el rei meditava aleshores el seu viatge a Terra Santa, va proposar a Nolasco que l'acompanyés. Aquest va rebre una proposició semblant amb tanta més alegria per tal com va creure que seria una ocasió favorable per retirar de mans dels infidels un gran nombre de captius que tenien a les seves masmorres, i es va disposar per a aquest viatge malgrat la seva edat avançada i les seves xacres. El seu zel, tanmateix, va trobar un poderós obstacle en una malaltia que el va postrar al llit, de manera que totes les relacions que va tenir amb aquell sant rei només van consistir en una amistat pura i espiritual, que Sant Lluís va procurar sostenir amb cartes a Nolasco plenes d'afecte i de tendresa. Finalment, Sant Pere Nolasc, no podent resistir als seus mals, sucumbí i morí la nit de Nadal de 1256 a l'edat de seixanta-set anys. El 1628, una mica tard en veritat, fou canonitzat pel papa Urbà VIII. La mort de Sant Pere Nolasc no va reportar cap canvi en l'orde, ja que, segons hem dit, havent dimitit el seu govern el 1249, els mercenaris van elegir Guillen de Bas, que va començar les funcions del seu elevat càrrec visitant els convents de Perpinyà, de Montpeller, de Tolosa i de València. El rei de ELS CARRERS DE BARCELONA 293 Aragó donà a aquest mestre, per a ell i per als seus successors, el títol de baró d'Algar en el regne de València, amb vot deliberatiu en l'assemblea dels estats del regne. Es rescataren durant el seu govern 1.400 esclaus cristians. Va morir el 1260. Bernardo de San Román fou el tercer mestre general a qui ja trobem amb el suprem ofici del mestratge en l'esmentat any 1260. Havent aquest mestre observat que els convents tenien gairebé tots observances distintes, va fer recollir en un volum totes les ordenances que havien estat fixades en els capítols ge- nerals, i les manà observar en forma de constitucions per tots els convents perquè hi hagués uniformitat. El va succeir el 1266 Guillem de Bas, al qual per la igualtat del cognom molts historiadors van confondre amb el segon mestre. Pere d'Amer fou el cinquè mestre general, començant el seu govern el 1271 fins al 1301, en què morí. Arnaldo de Amer fou el seu successor, elegit en discòrdia, perquè havent mort l'immediat antecessor, es dividiren en la religió els dictàmens, i volent afavorir gran part d'ella a l'estat sacerdotal i l'altra part al laical, els parcials d'aquest, residents a València, no esperant convocatòria del prior general, convocaren per a nova elecció de mestre en el Reial convent de Nostra Senyora del Puig de València, de la qual cosa, assabentat el prior general Fr. Guillen de Isona, despatxà penal mandat al vicari de dita casa del Puig, a fi que aquest i els definidors no celebressin la nova elecció sense l'assistència del prior general. No obstant el referit mandat, procediren a elegir en el convent de València nou mestre, que fou Arnaldo de Amer, a vista de la qual cosa el prior general, Fra Guillen de Isona, convocant a capítol en el conven- 2g4 VÍCTOR BALAGUER de Barcelona, va fer una altra elecció de mestre en la persona de Fr. Pere Fórmica, prevere, la qual va ser protestada pels altres, que van acudir a la Santa Seu. Mentre es trobaven en això, va morir l'esmentat Fra Pere Fórmica el 25 de març de 1302, i resistint-se els seus partidaris a l'obediència del mestre general Amer, van passar a una nova elecció, a la qual va convocar el prior general Fr. Guillem d'Isona. Va ser elegit en aquesta el reverendíssim P. Fr. Ramon Albert, prevere; però de nou van protestar els partidaris d'Arnald d'Amer. El cisma introduït en l'orde amenaçava de durar molt i tenir potser funestes conseqüències; ho va tallar tot un manament reial manant posar en possessió a l'indicat Amer, el qual, així afavorit de Sa Majestat, va entrar a governar sense obstacle. A la seva mort va tornar a començar el cisma. Van elegir els preveres el mateix Albert i els laics Arnald Rosinyol. El papa Climent V va anul·lar l'elecció d'aquest últim dient que no era canònica; però, tot i així, el va establir comanador general de tot l'orde per una butlla del mes de febrer de 1308, que deia que no tindria més que una simple jurisdicció sobre el temporal de l'orde, i que després de la seva mort no s'elegiria més general que un prevere. Per la mateixa butlla va donar aquest Papa tota autoritat espiritual a Albert. Amb Rosinyol van concloure els mestres laics. Després de la seva mort el Papa va confirmar l'elecció d'un prevere, i per ofegar la divisió en l'orde va imposar silenci perpetu als cavallers, cosa que els va disgustar tant, que la major part van entrar a l'orde de Montesa, com hem dit. Els mercedaris van estar cinc anys sense cap sota el pontificat de Pius V, que, a instàncies de Felip II d'Espanya, va establir visitadors per a reformar els con- ELS CARRERS DE BARCELONA 295 vents de l'orde. Però mentre que aquest Pontífex feia expedir els breus a Roma, els religiosos van elegir el 1568 el P. Matías Papiol en un capítol que es va celebrar a Barcelona. No havent aquest general pogut obtenir del Papa la confirmació de la seva elecció, va morir de pena dos mesos després, a principis de 1569. Va prohibir el Papa als religiosos que procedissin a nova elecció, volent que no es portés a terme fins feta la visita pels religiosos de l'orde de Sant Domènec, que va nomenar comissaris apostòlics. Cinc anys van emprar en la visita de tots els convents de l'orde, després de la qual van convocar el capítol general a Guadalajara el 1574, on va ser elegit el P. Francesc Torres. Aquest orde s'havia estès més per Amèrica que per Europa; hi havia vuit províncies a Amèrica governades per dos vicaris generals sota l'obediència del general de tot l'orde. A Espanya hi havia quatre províncies: la d'Aragó, que comptava 34 convents; la de Castella, que en tenia 20 d'homes i 7 de dones, subjectes a la província, amb un altre a l'ordinari, i la de València, amb 15 de religiosos. Tres cardenals van sortir d'aquest orde: Sant Ramon Nonat, Joan de Llat i el cardenal de Salazar. També va tenir un gran nombre d'arquebisbes i bisbes i va donar a l'Església diversos sants. L'hàbit o vestit militar dels primitius cavallers de l'orde era blanc, en memòria d'haver-se aparegut la Verge amb vestit d'aquest color, i consistia en una túnica o camisa de llana, a manera de saio, curta, amb mànigues rodones i estretes, arribant les seves faldilles fins a mitja cama. Cingia aquest saio una gómela que des de la cintura baixava així mateix fins a la cama; subjectava el saio i la gómela, al voltant de la cintura, un talabard del qual penjava l'espasa, abraçant l'escapulari. 296 VÍCTOR BALAGUER S'hi afegia la capa o capotet a manera de ferreruelo, que portaven dins i fora del convent, i que en les funcions religioses substituïen amb un mantell talar pres a dalt amb cordons. El cap amb pèl fins a les temples, de manera que aquell no aconseguia més espai del que abraçava un casquet o solideo, amb què es cobrien, semblant al dels cavallers de Calatrava. Usaven el bigoti i barba rodona, i, segons els seus estatuts, només se'ls permetia tenir un cavall per muntar. Aquesta milícia va prestar grans serveis, i en van formar part cavallers de les més nobles i antiquíssimes famílies. Els sacerdots usaven sotana blanca amb escapulari i capa. III. REFORMA DE L'ORDE. El P. Alfons de Monroy, sent general de l'orde, va voler establir una reforma a finals del segle XVI, i va destinar set convents amb aquest objecte a la província de Castella, perquè els religiosos que desitgessin viure en una observança més estricta que la que es practicava en tot l'orde, poguessin dur-la a terme en els esmentats convents; però només els va concedir aquest permís a condició que no canviarien el vestit de l'orde i que estarien sempre subjectes a l'obediència dels seus superiors. Amb aquest permís el P. Joan Baptista González, que el general havia escollit per cap i director d'aquesta reforma, es va retirar a un dels convents de Castella i allà va establir la seva observança. Tanmateix, aviat es van cansar els subordinats del fervor d'aquest religiós, al qual van calumniar fins al punt ELS CARRERS DE BARCELONA 297 que el general el va desterrar a un monestir d'Astúries. El P. Joan Baptista no va perdre l'esperança de veure realitzats els seus ardents desitjos; i tenint ocasió de travar amistat amb la comtessa de Castellar, donya Beatriz Ramírez de Mendoza, li va comunicar el seu designi, que aquella dama va aprovar, prometent-li la seva protecció i oferint-se a fundar dos convents de la reforma a les seves terres. El general Monroy no va voler donar el seu consentiment per establir aquests dos convents, i vista la seva negativa, la comtessa es va dirigir al papa Climent VIII, que li va donar dos breus. Pel primer la dispensava d'un vot que tenia fet de fundar un convent de religiosos de l'orde de Sant Jeroni, i li permetia construir-ne dos per als religiosos de la Mercè; el segon breu autoritzava una congregació d'aquest mateix orde per als religiosos que desitgessin viure en l'estricta observança. Immediatament la comtessa va passar a fundar dos convents per als religiosos descalços mercedaris: l'un a poques llegües de Sevilla; l'altre no gaire lluny de Cadis. No obstant això, van trobar abans de la seva completa fundació greus obstacles. Els religiosos que van abraçar l'estricta observança van ser satiritzats i fins i tot perseguits pels primers mercedaris, que van fer néixer tota mena de dificultats perquè no portessin a terme el seu designi. De tot, no obstant això, van triomfar la constància del P. Joan i la decisió de protegir-los de la comtessa de Castellar, que els va fer construir un tercer convent veient que augmentaven els religiosos. En efecte, els mercedaris descalços van augmentar de tal manera, que el seu reformador va poder veure dotze convents establerts, dels quals els més principals eren els de 298 VÍCTOR BALAGUER Madrid, Salamanca i Alcalá d'Henares. Hi va haver monestirs de la reforma fins a Sicília, on, després de la mort del P. Joan Baptista, es va formar una província particular sota el nom de Sant Ramon, havent-se dividit els d'Espanya en dues províncies. El vestit d'aquests religiosos era semblant al dels carmelites descalços, només que la capa era més llarga. Portaven com els mercedaris l'escut d'armes d'Aragó sobre el seu escapulari, i les seves sandàlies eren com les dels caputxins. Pau V va aprovar la seva reforma el 1606. Gregori XV el 1621 els va separar enterament dels de la gran observança. També hi havia religioses d'aquesta reforma que es van establir a Sevilla el 1568 i que guardaven clausura, diferenciant-se en això de les que havien estat instituïdes el 1265. Efectivament, en aquest any dues dones il·lustres de la ciutat de Barcelona, vídues de dos nobles cavallers, veient-se sense fills, van determinar triomfar del món portant una vida enterament oposada a les seves màximes: es deien Isabel Berti i Eulàlia Peins. Se'ls van unir algunes joves que aspiraven al mateix gènere de vida i es van establir en una casa propera al convent de religiosos de la Mercè, escollint com a pare espiritual perquè les guiés a Fra Bernat de Corbera. Va ser la superiora d'aquesta comunitat la barcelonina Santa Maria del Socors, que va morir el 1281 i està enterrada a l'església de la Mercè, avui parròquia de Sant Miquel Arcàngel, on les seves restes són venerades pels fidels. Per la resta, tornant ara als primers i antics mercedaris, direm, amb un autor, que per molt que els sobirans fossin generosos i liberals amb l'orde, no van fer més que retribuir els grans ELS CARRERS DE BARCELONA 299 serveis que els religiosos d'ella van prestar a la seva pàtria complint allò prescrit en les seves marcials institucions. van acompanyar no només el seu pare i protector el rei En Jaume I en totes les seves conquestes, sinó que també i posteriorment van ser a les d'Úbeda i Sevilla; van anar a totes les expedicions dutes a terme pels comtes-reis d'Aragó; a la guerra contra els africans de les costes de Berbèria; van seguir Colom al nou món; i pel que la història ens revela, veiem que a Veracruz, Mèxic, Trujillo, Lima, Guatemala, Panamà, illa de Santo Domingo, Perú, Xile i Tucumán, van ser els pares mercedaris els primers missioners i civilitzadors apostòlics. La multitud de rescats que per ells s'aconseguien pot deduir-se de les dades següents: Roma presenta, en temps de Benet XIII, 370 captius redimits pels religiosos de la Mercè; França, d'una sola vegada, mostra 200 alliberats de l'esclavitud del Marroc; Espanya, des del segon segle de l'orde fins a principis de l'actual, compta 71.400, la major part rescatats del jou sarraí pels redemptors catalans, i els altres pels pares de les altres províncies del regne. Les notícies dels altres rescats es perden en aquells temps d'incúria. Abans de passar a parlar del convent, no podem menys, ja que és l'ocasió propícia, de parlar una mica sobre un gran i sorollós plet que van tenir mercedaris i trinitaris. Revolent llibres vells i pergamins plens de pols farà cosa de set mesos, buscant curiositats i dades per a la nostra història, ens va venir a les mans un manuscrit del segle passat en català, que, amb la nostra natural propensió a la lectura, vam començar a fullejar i de seguida a llegir sense ja deixar-lo de la mà. 300 VÍCTOR BALAGUER Per a nosaltres era aquell manuscrit un tresor. Es dedicava a parlar de l'orde mercedari, i no només donava detalls molt notables pel que fa a la seva història, sinó que citava moltes particularitats sobre el plet que hem dit, transcrivint els diversos memorials que d'una i altra banda es van elevar al rei, i les contestacions que van mediar entre un i altre orde. Prenem, doncs, del manuscrit el que ens va semblar més convenient per al nostre objecte, i heus aquí, abrigant l'esperança que ningú abans que nosaltres l'ha donat al públic. * Havent el pare mestre general de la Mercè suplicat al rei per un memorial que es dignés decretar i declarar que la religió de la Mercè era del seu reial patronat, tot seguit l'orde de la Trinitat, en representació de les seves dues famílies calçada i descalça, va presentar al rei un altre memorial, en què va manifestar que la Mercè abusava de la moderació trinitària amb la indicada pretensió; que la seva súplica mereixia només la reial indignació, i, en fi, que la petició del patronat era injusta, i havia de, per tant, ser rebutjada. D'això va provenir una guerra acarnissada, terrible, entre les dues religions; guerra que es va convertir en un odi continuat, amb escàndol de la religió i dels fidels. Els trinitaris van representar al rei perquè manés contenir en els seus límits l'orde de la Mercè. Heus aquí alguns paràgrafs perquè es vegi com s'expressaven en la seva representació: «L'orde de la Mercè ha tingut valor de posar a les mans de V. M. un memorial suplicant el reial patronat, només per obligar la Reial Hisenda al rescat dels seus; i abans un llibre amb la mateixa idea, escrit pel P. Fr. Manuel Mariano de Ribera, en què de fet i contra dret s'atribueix en el seu tribunal l'institut privatiu de redimir en tota la Corona d'Aragó, ELS CARRERS DE BARCELONA 301 tractant els redemptors trinitaris com a delinqüents per a aquell regne; on, segons declaració de la Mercè, ha d'estancar-se la pietat i arbitri dels fidels, de manera que entre les obres de misericòrdia sigui contraban per als altres la sisena de redimir el captiu. Assumpte en què pretén aquesta sagrada religió subordinar també la majestat, fent fur propi les regalies, que mai no abdica la sobirana regia independència en les gràcies que distribueix.» Continuaven per aquest estil manifestant les seves queixes els trinitaris, i concloïen dient que els pares de la Mercè eren molt rics i volien ser sols per a amuntonar encara més riqueses. A aquesta exposició, la Mercè contestà amb una altra que motivà una nova de la Trinitat, i així successivament. Les coses es van agreujar i es van agreujar tant, que els trinitaris es presentaren per fi al monarca i li digueren que la religió de la Mercè era intrusa i rea d'haver destruït i aniquilat la primitiva i primogènita, ja que havia falsejat els instituts i s'havia separat dels preceptes que els havia donat el seu sant fundador. Els mercedaris a això cridaren: «Calúmnia!» i entaularen una demanda criminal contra els trinitaris. Es publicaren fullets, se succeïren les representacions, prosseguiren les acusacions l'assumpte, en fi, passà per tots els graus de l'escàndol. El rei procurà posar pau entre ambdues parts, al cap i a la fi, amb sàvies disposicions; però només ho aconseguí en aparença. Els dos ordes semblaven haver-se jurat un odi a mort. És trist, és lamentable, és desconsolador trobar aquestes taques en la història dels qui només havien de pensar en pregar, en sacrificar-se, en redimir captius, en guanyar la glòria eterna pel camí de la penitència. ^02 VÍCTOR BALAGUER IV. L'EDIFICI I ELS SEUS RECORDS. Després de fundada la religió, el rei Jaume I, que tant zel havia mostrat en favor d'ella, va voler honrar-la donant-li regia hospitalitat en el seu palau, mentre es construïa un edifici a propòsit. Fou, doncs, la primera morada d'aquells religiosos nobles el mateix palau reial, del qual ocuparen la part que donava a l'anomenada baixada de la Canonja. Allà residí de moment la mercedària milícia, fins que, desitjant Nolasco la total abstracció de la sorollosa publicitat d'aquell lloc, aconseguí de Jaume que se'ls fabriqués una casa en un barri extramurs, al Migdia de la ciutat i a la vora del mar, lloc vulgarment conegut amb el nom de Vilanova de les Roquetes. El lloc on edificaren fou cedit als mercedaris pel seu legítim posseïdor Ramon de Plegamans, qui l'havia comprat a Guillem de Santiago pel preu de 40 morabetins; i no només donà als religiosos el terreny per edificar, sinó que també va aixecar a costa seva la casa i església que amb l'advocació de Santa Eulàlia fou hospital de captius, pobres malalts, pelegrins i altres persones necessitades, i vivenda dels religiosos que els cuidaven i socorrien. No es sap del cert en quina època quedà acabat l'edifici, en el mateix lloc en què ara es troba; però es creu per dates d'escriptures que ja eren allà els religiosos el 1230, així com una altra escriptura autèntica testifica que el 1234 ja estava erigit l'hospital de l'indicat Plegamans, al qual passava molt sovint Nolasco per a cuidar i visitar els malalts. Coneixent el rei D. Jaume el que d'aquesta institució ELS CARRERS DE BARCELONA 303 podia prometre's el món, va voler emparar-la tot el possible dotant-la amb moltes rendes del seu patrimoni reial i altres possessions i juros antics per al sosteniment dels religiosos; adornà la capella amb riquíssims ornaments i amb moltes relíquies i vasos d'or i plata per al culte diví; concedí, en una paraula, multitud de gràcies i privilegis. Encara més: en el convent que acabava de bastir-se es disposà per ordre seva una habitació per a ell, on algunes vegades residiren així mateix per pur lleure els monarques successors seus. En prova d'això un dels pares cronistes de la casa conta, com a testimoni de vista, que quan prengué l'hàbit l'any 1406, ocupava dita habitació la senyora Violant, vídua de Don Joan I. El zel dels caps de la religió, ajudat de la liberalitat dels monarques, que per descendir de Jaume I estimaven molt l'orde, procurà ajustar la disposició del convent a les necessitats dels temps. En l'estat en què es trobava en el moment de l'extinció dels ordes monàstics el 1835, el claustre era indiscutiblement la part més digna de ser examinada. La seva figura era quadrada: constava de dos pisos, l'inferior, amb columnes dòriques, i el superior, amb columnes dobles de l'ordre jònic, de marbre bru. Al centre hi havia un capriciós sortidor, també de marbre. La resta de l'edifici no oferia particularitat. Proscrits els frares, el primer ús d'aquest edifici fou com a quarter de la Milícia Nacional; de seguida fou dedicat a altres usos, fins que trobant-se de capità general del Principat l'Excm. Sr. D. Manuel Bretón, i coneixent la necessitat que tenia aquesta capital d'un palau per a la primera autoritat de Catalunya, proposà al govern l'esmentat edifici com el més a 304 VÍCTOR BALAGUER propòsit per a l'objecte, aconseguint que fos aprovat el seu pla. Tot seguit es van fer totes les obres indispensables per transformar el convent en palau, i fou des d'aleshores destinat per a morada del capità general. Diguem ara alguna cosa de l'església. Fins a l'any 1249 Sant Pere Nolasc i els religiosos es serviren per a la celebració dels divins oficis de l'oratori de l'hospital de Santa Eulàlia, la situació del qual corresponia al lloc que ara ocupa la capella de la Verge de la Soledat. En memòria d'això, la proto-màrtir barcelonina fou sempre titular del convent. En dit any obtingué Nolasc llicència del bisbe de la diòcesi per a erigir aquest oratori en església pública consagrada a Nostra Senyora de la Mercè i a Santa Eulàlia. No obstant, sent poca la seva capacitat en atenció al gran concurs de fidels, el mateix Jaume ajudà perquè es fundés un nou temple de gòtica arquitectura, fent-lo comunicar amb el convent per uns arcs semblants als que encara existeixen sobre el carrer de la Mercè i que ara comuniquen el palau del general amb les tribunes de l'església. Deu aquesta església notables concessions i privilegis gairebé a tots els monarques. El rei Jaume I la feu capella reial, donant als seus religiosos el títol dels seus reials capellans, la defensa dels quals i de dita reial capella encomanà al perpetu patrocini dels consellers de Barcelona. El rei Alfons, l'any 1290, eximí el convent i esglésies de certs drets reials. El 1292 Jaume II manà que les despeses de dita reial capella corressin a càrrec del seu reial tresor, concessió que amb el temps patí el seu eclipsi. ELS CARRERS DE BARCELONA 305 El 1343 Pere IV continuà afavorint-la, i amb el seu reial despatx de 1350, manifestà per ella la seva gran devoció. El seu fill Joan fou particular devot d'aquesta església, i ho prova que el 1381, en temps que s'edificaven els murs de la ciutat i no sabem quin edifici reial per a la qual fàbrica obligaven tots els paletes, manà que els que aleshores treballaven en la reparació de l'església de la Mercè no poguessin ser ocupats en altra cosa. El rei Martí l'any 1401 posà el temple sota la seva protecció i salvaguàrdia, «defenent-lo — diu una curiosa obreta impresa a finals del segle XVII que tenim a la vista, — en certes opressions, compadit de les llàgrimes dels seus religiosos capellans, que perseguits li oferiren les claus de dita reial casa i capella com a pare i patró seu.» Alfons el Savi el 1424 ajuntà i incorporà a la cambra angelical de Maria de la Mercè la reial capella del seu palau major de Barcelona amb totes les seves rendes, emoluments i drets. El mateix rei el 1441 feu declaració d'estar exempta dita cambra angelical i convent del disposat en un general decret donant per raó el ser el convent del seu patrocini reial. Felip III el 1612 feu pia donació a dita seva reial capella de les seves rendes d'Agramunt per espai de molts anys. També Felip IV el 1622 donà a la mateixa església una considerable quantitat. Així mateix fou en diverses èpoques deutora la capella a la liberalitat de les reines i prínceps de donatius d'estimables ornaments, joies d'or i plata i relíquies singulars. Suspenguem per un moment la història d'aquesta església, abans de veure-la prendre un nou aspecte, per al tom xxi 20 306 VÍCTOR BALAGUER relatar, si bé que breument, una curiosa cerimònia que tingué en ella lloc el 1696, i que provarà la religiositat, la fe i l'entusiasme dels nostres majors. Descrita molt circumstanciadament l'hem trobat en el manuscrit de què hem fet esment en l'anterior capítol, i li concedim un lloc en aquesta obra, perquè és potser la vegada primera que es trobarà impresa. Amb un res major celebrava només l'Església espanyola la miraculosa descensió de la Verge a Barcelona, havent-ho així concedit el papa Innocenci XI el 1679 a instància de Carles II, aleshores rei de la Península, quan el 22 de febrer de 1696 va decretar Innocenci XII que se celebrés, no només a Espanya, sinó a tota la universal Església, la festa de Nostra Senyora de la Mercè amb ritu doble de precepte. Aquesta notícia va arribar a Barcelona a principis de maig, i al primer avís els religiosos la van celebrar amb totes les possibles demostracions de joia, repic de campanes i molts focs i lluminàries per la nit, passant de seguida una súplica al Consell de Cent, en què se li donava notícia del decret de Sa Santedat i extensió del rés, concloent amb demanar que la ciutat es dignés fer aquelles demostracions que li semblessin proporcionades en acció de gràcies per tal favor. En aquell temps tota la nació estava afligida en veure que el seu monarca Carles II, al qual la història ha anomenat l'Embruixat, no tenia successió, i es preveien els mals que resultarien de morir el rei sense ella. El Consell de Cent de Barcelona era el primer a deplorar-ho, quan rebé la comunicació dels pares de la Mercè. Tot seguit es va reunir i, aprofitant l'ocasió, va decidir amb tota aquella senzilla bona fe i fons de ELS CARRERS DE BARCELONA 307 sincera creença que caracteritzava els nostres pares, presentar un memorial a la Verge demanant-li la desitjada successió del monarca. Creia el Consell que mai millor ni més oportú podia ser el moment que aquell en què s'anava a festejar la Sobirana del cel a causa de la notícia comunicada pels religiosos mercedaris. El 10 de maig de 1696 consta, doncs, en la deliberació del Consell, que aquest determinà: primer, celebrar un Te Deum a l'església del reial convent de la Mercè amb tota solemnitat; segon, que immediatament després del Te Deum es cantés l'himne Ave Maris Stella, suplicant a Maria Santíssima volgués intercedir amb la seva Divina Majestat per la desitjada successió al monarca; tercer, que per mà dels consellers es posés en la de Maria Santíssima un memorial amb aquesta petició; quart, que immediatament al dia de la festivitat fessin els consellers un novenari a la Verge, anant per nou dies consularment, i assistits de tots els oficials de la seva casa, banc i taula, a visitar el santuari i església de la Mercè, per implorar i suplicar a la Verge el bon despatx d'aquesta ventura, procurant que en tots els dies del novenari, per la reverenda comunitat de religiosos de dit convent, es cantés la lletania de la mare de Déu 1. L'endemà, en què, al so de trompetes i clarins, es feu pública aquesta deliberació per mitjà de pregons, la ciutat s'omplí d'alegria i goig. Arribà el dissabte 19, dia designat per a la cerimònia, i a la tarda aparegué l'església de la Mercè ricament adornada i pròdigament il·luminada. Es col·locà la 1 Aquesta deliberació l'hem traduïda al peu de la lletra del seu original en llengua catalana, igual que el memorial que s'insereix més avall. 308 VÍCTOR BALAGUER Verge sobre un riquíssim tron de plata que la ciutat li havia regalat. A les quatre de la tarda van partir els consellers de les cases de la ciutat, vestits consularment, amb els seus macers i greu acompanyament, i havent estat rebuts per la comunitat del convent a la porta de l'església, van pujar al presbiteri, on van ocupar el seu seient. Va arribar després el bisbe i poc després el marquès de Gastañaga, virrei i capità general del Principat, amb el Reial Consell, i asseguts tots, es va vestir la seva il·lustríssima de pontifical i va entonar el Te Deum laudamus, al qual van respondre els baluards veïns al convent amb una salva d'artilleria, i les trompetes i clarins, entre el qual estrèpit va continuar l'himne la comunitat acompanyat de la religiosa música. Acabat el Te Deum i entonat l'Ave Maris Stella, va arribar l'ocasió de posar a les mans de la Verge el memorial que a les seves portava preparat el conseller en cap. Va pujar aquest amb el bisbe i els consellers al cambril de Nostra Senyora, i arribant a la peça en què estava la santa imatge sobre el seu tron de plata, li van besar tots la mà, en la qual i en nom de la ciutat va posar el conseller en cap el memorial. Ara bé: si el lector sent desitjos de saber què expressava l'escrit, anem a posar-ho de manifest. És una obra notable per la seva característica senzillesa, i que revela alguna cosa dels costums patriarcals de la societat d'aleshores. Deia així: «Senyora: »A les vostres sagrades plantes, amb el major rendiment prostrada la ciutat de Barcelona, animosa amb les experiències de les vostres misericòrdies, que no refereix, per no ser capaç estil humà d'explicar-les, us suplica la major i de més universal importància. i ELS CARRERS DE BARCELONA 309 El nostre catòlic monarca Carles i la seva amantíssima reial esposa Mariana, reis i senyors nostres, en sis anys d'exemplaríssim matrimoni es troben sense la desitjada successió, i tota aquesta monarquia amb lleial impaciència desconsolada. » Vós, Senyora, que registreu l'íntim del nostre cor, i oïu millor a Barcelona el que calla que el que pronuncia, sabeu quant ens atormenta la dilació d'aquesta ventura. No tarda, si es mira el breu temps, vigorosa robustesa i poca edat dels reials esposos; però a la pública utilitat d'aquests regnes i al nostre lleial afecte i cordial amor sempre ha tardat i sempre tarda. •I doncs l'omnipotència, que del vostre preciosíssim Fill teniu sense reserva alguna comunicada, no es limita al poder de només concedir-nos aquesta felicitat, sinó que també arriba igualment al poder d'escurçar-la, escurceu-la. Fecundeu aquest reial matrimoni de successió tan eterna i nombrosa, com a filla de les vostres entranyes piadosíssimes i intercessió sobirana. » En dia que el rés de la vostra admirable descensió a aquesta ciutat de Barcelona s'ha concedit i estès a tota la cristiandat, no es negarà la vostra benignitat a un favor en què tota la cristiandat està interessada. » De la concessió i extensió d'aquest rés, en sou deutora a dos Innocencis, onzè i dotzè, vassalls que foren d'Espanya, i a la súplica i instància del rei nostre senyor i del senyor emperador. Gran és el crèdit que de la vostra indefectible gratitud té l'augustíssima casa, i en particular l'Àustria espanyola. Concediu-nos, doncs, sobirana Senyora de la Mercè, un príncep del nostre gran monarca; i la vostra sempre pròdiga clemència sigui aquesta vegada justificada retribució, que és fer lloança a la vostra pietat per ser més beneficiosa, considerar-vos més obligada.» En tals termes estava la súplica concebuda. ¡Ad- 310 VÍCTOR BALAGUER mirable i feliç temps aquell en què les passions dormien en el si de la creença i en què no es despertaven mai per irritar la tranquil·litat dels més càndids i patriarcals costums! L'endemà al matí, els tambors, trompetes, clarins i xeremies de la ciutat, distribuïdes davant de la porta principal de l'església i convent de la Mercè, van començar amb festiu goig a alegrar al poble que en nombrós concurs anava i venia a la Verge de la Mercè, la qual estava exposada en el seu ric tron, brillantment adornada i tenint a la mà dreta el memorial de la ciutat de Barcelona. Durant nou dies tot va ser goig i alegria. Es van cantar nadales al temple, es van succeir les cerimònies religioses, va retumbar diverses vegades la veu del canó celebrant la festivitat amb el seu bronc estrèpit, es van donar al vol les campanes en senyal de content, i es van assenyalar premis per a un certamen poètic al·lusiu a l'objecte i en el qual van ser coronats els millors autors d'una composició catalana, una castellana i una llatina. El premi primer, assenyalat a la poesia catalana, el va assolir una dama principal de Barcelona anomenada Eulàlia de Riusec. Tota la població tenia xifrades grans esperances en la súplica dels seus consellers. Malauradament, la Verge va haver de desestimar el memorial de la fidel Barcelona, ja que aquí hi ha la història per dir-nos tot el sagnant conflicte que es va originar d'haver mort el rei sense successió; aquí hi ha, sobretot, la mateixa Barcelona, que encara plora i plorarà eternament la pèrdua de les seves llibertats per haver-se alçat terrible i justiciera en favor dels seus drets i de les seves llibertats. Prosseguim ara en breu resum la història del temple fins als nostres dies. ELS CARRERS DE BARCELONA 311 Amb el pas dels temps, el concurs de fidels, cada vegada més nombrós i sol·lícit, i sobretot la mà dels segles, havia fet necessària una completa reparació o reedificació a l'església. En conseqüència, es va procedir a enderrocar-la per elevar-ne una altra més capaç i més bella. Es va declarar protector de l'obra el rei Carles III, aleshores regnant, i en el seu nom va posar la primera pedra del nou temple el capità general de Catalunya, marquès de la Mina, el 25 d'Abril de 1765. Va trigar deu anys a estar conclòs. És un bonic santuari d'una sola nau, en el qual bellíssim altar major es venera la imatge de la Verge de la Mercè, que es pretén ser la mateixa que Sant Pere Nolasc va exposar a la sol·licitud i amor dels fidels. No ens entretindrem a fer la descripció d'aquesta església. A principis d'aquest segle es va fundar en ella un petit conservatori de música, a imitació del tan celebrat del monestir de Montserrat. Es donava allotjament a un cert nombre de joves, independent de la comunitat, sota la direcció d'un religiós i amb subjecció a un reglament particular. Aquesta escolania va adquirir no poc crèdit i fama mentre va estar a càrrec del zelós P. Ferreras, religiós que ha deixat gran nom a Barcelona. La Verge de la Mercè gaudeix de gran veneració al país. En èpoques de grans calamitats, com pestes, setges, sequeres, etc., es treu en processó la imatge. L'última vegada que es va fer va ser durant la mortífera epidèmia de 1821. Després de 1835, l'església de Nostra Senyora de la Mercè va ser declarada parroquial de Sant Miquel Arcàngel, en substitució a la que serveix ara de capella de l'Ajuntament. 312 VÍCTOR BALAGUER A la Barceloneta hi ha també un carrer de la Mercè. Té la seva entrada pel de Sant Carles i està obert en direcció a la platja. METGES (carrer dels). És a dir, carrer dels Metges. Des de la Baixa de Sant Pere porta a la del Pont de la Figuereta. Existia antigament en aquest carrer una capella dedicada a Sant Cosme i a Sant Damià, metges; i com que en ella acostumaven en certes èpoques de l'any a celebrar-se cerimònies religioses a expenses dels professors de l'art de curar, d'aquí va provenir que es donés a aquest carrer el nom que encara conserva, abandonant l'antic, que era el den Barnet, nom de família propietària de terrenys en ella. MICO (carrer del). És un carreró que des d'un angle de la plaça de la Constitució va a parar a la de l'Ensenyança, creuant la plaça de Sant Miquel. S'obre en ella la porta principal de l'església de Sant Miquel, de la qual parlem a continuació. Ignorem quin origen reconeix el nom que porta aquest carreró. MIGUEL (plaça de Sant). Es troba entre els carrers del Mico i de la Font de Sant Miquel, davant la porta lateral de l'església d'aquest sant. L'espai ocupat avui per aquesta plaça constituïa el cementiri de la parròquia en temps antics, raó per la qual se l'anomenava Fossar de Sant Miquel. ELS CARRERS DE BARCELONA 313 Suposen els erudits que són diversos i distints els monuments que s'han aixecat al lloc que ocupa l'església de Sant Miquel Arcàngel, avui capella de l'Ajuntament. Direm de moment que existeix una tradició vul- gar, contada per Serra i Postius en les seves Finezas de los ángeles i per altres autors, la qual suposa que el temple actual va ser edificat pels àngels, els quals, encoratjats per un home de petita estatura i alegre rostre (el mateix Sant Miquel), que es va presentar al Congrés de la ciutat, van fabricar l'obra en poc temps, desapareixent tot seguit tots els operaris i deixant lliures de cura els parroquians que s'havien proposat costejar-la. Data aquesta tradició de mitjans del segle XII (1145 o 47), època en què, segons sembla, es va esfondrar un monument que allà s'alçava, i que uns creuen que era romà, mentre que altres asseguren que era una capella o temple anomenat ja de Sant Miquel. Que allà mateix, o en un lloc proper devia existir un temple dedicat a Sant Miquel, està fora de tot dubte. Pujades creu que la primitiva fàbrica pertanyia a l'any 38 de Jesucrist; però, a part aquesta opinió particular, les notícies més antigues que s'han pogut assolir són les que aquesta església existia ja l'any 963, ja que un document al·ludeix a ella com a sita in Barchinana. Està també esbrinat que el comte D. Ramon Berenguer I i la seva consort Doña Almodis van donar el temple de Sant Miquel Arcàngel al bisbe Guislabert, qui el 1053 el va cedir al capítol de la santa església. Aquest temple, que sens dubte s'havia edificat sobre restes d'un de romà, o que tal vegada era el mateix temple gentil habilitat per al culte cristià, fou el que es va desplomar el 1147, donant sens dubte lloc la ra- 314 VÍCTOR BALAGUER pidesa de la seva reedificació a que se suposés feta miraculosament. Al paviment del temple actual existeix un preciós mosaic de pedres blanques i blaves, que ha donat lloc a moltes opinions i a molts escrits. Recolzant-se en aquest mosaic, i també en dues làpides de problemàtica existència, diuen uns que hi va haver en aquest lloc un temple a Esculapi, altres a Hèrcules i altres a Neptú, havent d'advertir que creiem ser els que sostenen això últim els que més es fonamenten, ja que realment el que es veu en el destrossat mosaic són cavalls marins, dofins i tritons, objectes tots marítims i adequats a un monument erigit al déu de les aigües. Hi ha qui creu també que aquest mosaic no és romà, sinó imitat dels que ells feien; i hi ha per fi qui emet l'opinió que va deure pertànyer, no a un temple, sinó a un bany o banys públics durant la dominació dels romans a Barcelona. Res de particular, excepte el citat mosaic, ofereix l'interior de l'església de Sant Miquel; però és força notable la seva façana per l'original i elegant. Han de fixar-se també el viatger i el curiós en altres preciositats que tanca aquest temple. A l'altar de l'Assumpció hi ha una obra d'escultura en marbre, les figures de la qual són de mida natural i del bon temps de les arts, de bella forma i de bella expressió. Representa el triomf de la nostra Senyora, en alabastre, estant la Verge representada com a difunta i els Apòstols al voltant, de mig cos. Es creu que aquesta obra va ser portada d'Itàlia. És igualment notable l'estàtua d'un Sant Jeroni, col·locada a la paret a mà dreta del qui entra per la porta principal. A l'ara de l'altar major hi ha un altre tros de mosaic romà de diversos colors. ELS CARRERS DE BARCELONA 315 A la dreta del santuari, sota la tribuna que el 1598 es va construir per al Municipi barcelonès, es veu un quadre que formava part del gran retaule que decorava la paret del fons del saló de Cent de les Cases consistorials. Representa la Verge en un tron, amb diversos consellers agenollats als seus peus; a dreta i esquerra alguns sants, seguits de diversos músics i cantants, i al fons la ciutat antiga, amb el seu segon cercle de fortificació marcat. Va ser pintat aquest quadre per Lluís Dalmau l'any 1465. També hi ha dos quadres de Viladomat, representant l'un la Glòria i l'altre la Divina Pastora. Per fi, a la capella del Santíssim Sagrament s'observa un ric sepulcre de marbre, que guarda les restes del doctor en ambdós drets D. Jeroni de Coll, que va ser conseller i vicecanceller de D. Ferran el Catòlic i de l'emperador Carles V. El decoren dues columnes estriades a la meitat, una estàtua sobre l'urna i altres ornaments. Coll va manar cisellar per a si aquest sepulcre el 1536, a l'edat de seixanta-tres anys, segons es desprèn del seu epitafi. Es fama que, quan la guerra anomenada de successió, en l'època en què Barcelona estava assetjada per les armes del rei Felip V, quan ja més estrets es trobaven els barcelonins i en més extrems destrets es veien, diversos capitans es reuniren un dia en aquest temple. Allà, desembeinant les seves espases i col·locant la punta sobre un altar en què s'havia posat la imatge de Santa Eulàlia, juraren defensar Barcelona fins a vessar l'última gota de la seva sang. Diversos d'aquells capitans il·lustres, fidels al seu vot, el segellaren amb la seva vida a les muralles de la ciutat. 316 VÍCTOR BALAGUER MIGUEL (plaça de Sant). És la que hi ha entre la baixada del mateix nom i el carrer d'Avinyó. Data aquesta plaça de 1747. En 21 de Març d'aquest any acordà l'Ajuntament comprar una casa pertanyent a D. Francesc de Prats i Matas per fer una plaça a la baixada de Sant Miquel, i ja el 24 d'aquest mes de Març es troba al Manual d'autos del Municipi (fol. 47) l'acte de la venda. A 4 i 5 de Maig del mateix any es troba per fi en el citat llibre l'acte d'assentament d'enderrocar la casa, per la qual cosa és de creure que aviat quedà acabada la plaça. Una altra dada hem trobat també, i és el que el 23 de desembre del mateix 1747 fou resolt es paguessin 3 1 lliures a Francesc Font, escultor, per l'import d'una imatge de l'Anunciata, de pedra, que havia fet per col·locar a la cantonada de la nova plaça. MIGUEL (baixada de Sant). Es diu que antigament s'anomenava del Pou nou o pou nou, i que prengué el nom que avui porta per haver-se col·locat un quadre de la imatge de l'arcàngel Sant Miquel en una capelleta que es construí a la part superior de l'arc que es troba en la terminació d'aquesta baixada. Com a dada curiosa, podem consignar que en els llibres d'acord de l'Ajuntament es troba que a 14 d'Abril fou resolt que s'empedrés, el carrer de la baixada de Sant Miquel a compte dels seus veïns, pagant només l'Ajuntament les pedres de cant que es necessitaven per cobrir el canaló o claveguera. ELS CARRERS DE BARCELONA 317 Existeix en aquest carrer, fent cantonada amb el de G, una casa, que és una de les poques restes que Barcelona conserva en la classe d'edificis gòtics particulars, la grandesa dels quals revela el bon gust dels antics senyors, com diu un autor, i el bon estat de les arts, de què ha estat en tots temps centre aquesta culta capital. Aquest edifici, que fou palau dels comtes de Centelles, data del segle xiv. En els nostres temps l'ocupà per espai de molts anys la societat filharmònico-literària, espècie de casino del qual formaven part molts artistes, literats i joves distingits de la bona societat barcelonina. La Filharmònica tenia un elegant teatret i en ell es feien representacions líriques i dramàtiques, concerts vocals i instrumentals i acadèmies literàries. La circumstància d'haver nascut en una casa d'aquest carrer un personatge que figurà amb glòria en la guerra de successió, i que, tanmateix, és poc conegut de la posteritat, i la casualitat d'haver-nos pogut procurar còpia dels pocs documents que relatius a ell existeixen a l'arxiu de la seva família, ens proporcionen ocasió de poder donar alguns apunts biogràfics del comte de Sierra Nevada, anomenat el cavaller d'Isona, que és a qui al·ludim. Hem d'advertir que quantes dades i documents anem a adduir estan tots trets del notable arxiu que posseeix a Fonz D. Joaquim Manuel de Moner, descendent del citat comte de Sierra Nevada. Ja una altra vegada en aquesta obra, a propòsit de la Ciutadella, hem tingut ocasió de citar aquest arxiu, que posseeix papers i documents de la major importància. EL CAVALLER D'ISONA. A curtíssima distància de l'antiga vila d'Isona existeix una gran finca anomenada de Lloris, pertanyent 318 VÍCTOR BALAGUER a la família Moner. En terreny d'aquesta finca es troben moltes restes romanes, ja que és fama que allà s'alçava l'antiga ciutat romana d'Isona, i en el centre de la possessió hi ha un edifici on existeix un eco notabilíssim que repeteix perfectament les paraules que es pronuncien. Potser aquest eco pot haver contribuït a fer que el vulgus, crèdul sempre i supersticiós, hagi suposat que allà apareixen ànimes en pena, fantasmes o follets, donant això lloc a que es digui que aquella és la morada dels Encantats de Lloris. Totes aquestes rondalles d'encantats i fantasmes estan robustides per la crèdula tradició del país, la gent del qual suposa que tots els anys, el dia 1 de maig, apareix el cavaller d'Isona, aquell que tant es distingí en la guerra de successió, al capdavant d'una esquadra de soldats que emprenen aferrissat combat amb altres, apareguts al mateix temps. Es diu i s'assegura que uns anys, sempre per aquell mateix dia, es distingeixen visiblement dos exèrcits lluitant un contra l'altre, destacant-se del mig de tots la figura del cavaller d'Isona, i se senten el xoc de les armes, el galopar dels cavalls, el soroll del combat i els crits de victòria; mentre que altres anys només es veuen com a grans masses o grans flocs de lli o cànem blanc que s'acosten els uns als altres, barrejant-se i confonent-se. Tot això, al dir de la gent, té lloc en un gran pla immediat a la població, en el qual de vegades apareix també, passejant-se tranquil·lament amb la seva família, el cavaller d'Isona. Vegem ara qui fou aquest personatge, la vida del qual degué talment impressionar a la gent d'aquella comarca, quan s'ha arribat a l'extrem d'evocar-lo enmig d'aparicions meravelloses, envoltades de misteri i d'importància. ELS CARRERS DE BARCELONA 319 D. Francesc de Moner i de Miret, anomenat el cavaller d'Isona, per tenir la seva família el senyoriu d'aquest poble, nasqué a Barcelona a la casa pròpia dels seus pares, sita al carrer de Sant Miquel, el 20 de Gener de 1677. Només tenia uns vint-i-vuit anys quan començà aquella cèlebre guerra de successió, en què Catalunya s'alçà tota sencera a favor de les seves llibertats contra Felip V, primer dels Borbons a Espanya, aclamant per rei l'arxiduc d'Àustria. Aquest vingué a desembarcar a les platges de Barcelona amb gruixut exèrcit de les nacions aliades, i es titulà Carles III d'Espanya. D. Francesc de Moner fou dels primers a pronunciar-se a favor del nou príncep que es donaven els catalans, com consta d'un testimoniatge fet per notari públic a la vila d'Isona el 20 de febrer de 1760, justificant diversos testimonis d'edat avançada. Copiarem aquest acte, igual que altres documents relatius al personatge de què parlem i als successos en què prengué part, ja que tots aquests documents, desconeguts fins avui, poden ser útils per a la història d'aquella època memorable. Diu així el testimoniatge: Immediatament d'haver arribat l'any 1705 a aquesta província de Catalunya la reial persona de Carles III, amb tan vigorós afany i singular coratge emprengué D. Francesc de Moner i de Miret el reial servei de S. M., que mentre es mantingué i romangué en aquesta província, sacrificà tan de veres la seva persona i cabals a favor d'aquest senyor rei, que absolutament no ometé la menor diligència al·lusiva i concernent al major acompliment de S. M., manifestant-se tan liberalment propens i obedient a les moltes comissions que meresqué de S. M. fins que es 320 VÍCTOR BALAGUER rendí la ciutat de Barcelona, com ho acreditaren l'expedició i sorpresa del regiment de Lubín, a la vila de Benavarri; la del castell i Torreblanca, prop de la ciutat d'Urgell; els assortiments i corregudes en les expedicions de la ciutat de Cardona i vila de Tremp, els feliços progressos dels quals constituïren el dit senyor D. Francesc de Moner i la seva família en la precisió d'absentar-se de la vila d'Isona, la seva pàtria; en l'eminent risc de la seva vida i honor amb què les tropes enemigues amb singular dret el buscaven; i per últim, el 23 de desembre de 1713 en el conflicte de veure's presos els dos fills majors de quinze a disset anys a les ordres del mariscal de camp D. Josep Vallejo, qui, després de tenir-los en arrest a la ciutat de Solsona, fins a mitjans de febrer de 1714, per ordre de l'Excm. Sr. Duc de Pópuli, es traslladaren de la dita ciutat amb un nombrós cos de cavalleria al castell de Lleida, on romangueren tot el temps que durà el setge de la ciutat de Barcelona, amb motiu del qual s'ocasionaren al dit Moner inevitables i considerables despeses per a la decorosa manutenció dels dits fills en aquell castell, mitjançant les quals i de la decretada confiscació de tots els seus béns des de l'any 1714 fins al de 1725 es va endarrerir i patí gran perjudici la dita casa i família de Moner. Sabut és que el 1706 Carles III fou assetjat a Barcelona per les armes de Felip V, que es veieren obligades a aixecar el setge, abandonant després Catalunya en son de derrota. En aquesta ocasió Moner estigué a Barcelona al costat del monarca, i prestà grans serveis, segons es desprèn d'una carta que li dirigí el príncep Antoni de Leikestein, majordom i ministre de Carles III. Segons sembla, Moner no estava a la plaça quan començà el setge; però hi arribà a bord d'una fragata anglesa, juntament amb el príncep Enric ELS CARRERS DE BARCELONA 321 d'Hesse-Darmstadt, aconseguint burlar la vigilància de l'armada bloquejadora. Victorioses de moment les armes de Carles III i la causa dels catalans, Moner fou nomenat governador polític del marquesat de Pallars, segons es desprèn de diverses cartes i oficis que sota aquest títol li foren dirigides (i consten, com tots els altres documents, a l'arxiu que tenen avui els seus descendents a la vila de Fonz) per D. Josep de Moragas i Mas, general de batalla i governador de la plaça de ciutat i fronteres. Per aquell temps, Moner, sempre a punt per al combat, sempre disposat al perill, prengué part activa com un dels caps en l'atac i rendició del castell d'Areny. Per aquest i altres serveis fou agraciat el 1707 amb el títol de comte de Sierra de Nava o Sierra Nevada. Diu així l'ofici en què se li participà dit nomenament: «El rei nostre senyor (q. D. g.) ha estat servit de decorar a V. S. amb el títol de comte, atès el que s'ha guanyat en el seu reial servei, de què dono a V. l'avís i l'enhorabona. — Déu guardi a V. S. molts anys. — Palau i Desembre 3o de 1707. — Ramon de Vilano, Perlas. » Tanmateix, el títol no li fou expedit fins al 1711, ja que porta la data de l'1 de febrer d'aquest any, i en el document original s'expressa que, havent D. Francesc de Moner i de Miret prestat serveis especials a la causa de Carles III, amb exposició de la seva vida moltes vegades, singularment en l'expedició de Benavarri i a la comarca de Tremp, per això el rei li concedeix per a ell i els seus successors el títol de comte de Sierra Nevada o Sierra de Nava, prenent origen aquest nom del mont així anomenat, situat en una heretat del mateix tom xxi 21 322 VÍCTOR BALAGUER Moner, coneguda pel Mas Blanch, en el terme i veïnat de Freixanet, vicaria de Camprodon. El 1708 fou nomenat sergent major, títol que està concebut en aquests termes: «D. Carles, per la gràcia de Déu rei, etc. »Per quant, atès la lleial constància i singular zel que vos D. Francesc de Moner i de Miret heu manifestat a la meva reial persona, i a què en la vostra concorren les qualitats de valor i expedició militars, he vingut a concedir-vos (en virtut del present) el grau de sergent major d'infanteria amb totes les honres, gràcies, franqueses i immunitats que per dita raó us pertoca bé i complidament. — Donat a Barcelona a 5 de Gener de 1708. — Jo el Rei. — Ramon de Vilano, Perlas. » En aquella època Moner continuava de governador polític al marquesat de Pallars, i sostenia seguida correspondència amb els principals caps i senyors de la cort de Carles III, els quals el tractaven amb gran consideració i el tenien en molt alt concepte, segons es desprèn de les escasses cartes originals que els descendents de Moner han pogut salvar i conserven en el seu poder. Una d'aquelles cartes, signada per un dels millors caps de l'arxiduc, el comte León de Ullefeld, diu així: «Senyor comte D. Francesc de Moner. — Senyor meu: M'alegro infinit que V. S. hagi arribat a aquest indret en temps que els enemics fan punta per aquelles contrades, no dubtant que, sent la seva persona tan coneguda, els servirà d'ànim la seva presència, mentrestant arriben tropes destinades per a la seva oposició i resguard. — Besa les mans de V. S. — León de Ullefeld.)) Per traçar amb fidelitat la biografia del cavaller d'Isona, no hi ha més mitjà que anar fullejant les poques car- 1 ELS CARRERS DE BARCELONA 323 tes que de la seva correspondència oficial i particular es conserven, guardant l'ordre de dates. El 3 d'octubre de 1709 li escrivia, des del seu campament de Balaguer, el príncep langrave de Hesse, participant-li una victòria aconseguida pels exèrcits aliats, en els termes següents: «Senyor comte D. Francesc de Moner: «Faig la deguda estimació de les que vaig rebre de V. S. del 15 i 21 del passat i 1r d'aquest mes, celebrant la seva cabal salut; i havent vist en totes el vari moviment que em notifica haver fet l'enemic en aquelles contrades, m'alegro s'hagi reduït a retrocedir dels avançaments que havia començat, majorment facilitant-se amb això a les nostres tropes el penetrar més endins i ocupar una altra vegada el lloc de Graus; i pel que fa al que V. S. m'insinua de l'estrèpit d'artilleria que ha sentit, puc dir-li que no seria d'aquest camp, si bé avui es dispara i amb la fuselleria en salva real per celebrar la feliç victòria que han aconseguit els aliats en una batalla de Flandes, haguda sobre el camp i plana de Sant Genís, la qual alegre notícia dono a V. S. pareixent-me que la festejarà en el cor, estimant jo el bon zel i cura que té en la continuació de les que per aquí ocorren, a què sempre retribueix la meva gratitud amb un veritable afecte.» El 7 de juliol de 1711 el marquès de Rialp, secretari d'Estat de Carles III, li escrivia donant-li les gràcies en nom del rei per la cooperació que, deguda principalment a la seva cura, prestaven a la causa el país de la Conca de Tremp i poble de Vilamitjana. El mateix marquès de Rialp, per mitjà d'una altra carta datada a Barcelona el 6 de setembre del mateix 17 n, repetia al comte de Sierra Nevada les gràcies, en nom del rei, pels seus incansables desvetllaments i lleials serveis. 324 VÍCTOR BALAGUER En el mateix mes i any Carles III li va dirigir una carta manifestant-li que es veia en la dolorosa precisió de partir cap a Alemanya, i encarregant-li l'assistència, consol i servei immediat de la persona de la seva esposa la reina. Sabut és que aquesta princesa no va tardar gaire tampoc a partir, quedant llavors Catalunya sense tropes estrangeres, abandonada a les seves pròpies forces. Moner va pertànyer al nombre dels catalans que es van conservar fidels a la causa i bandera que havien abraçat. Va continuar guardant el lloc de governador del marquesat de Pallars, i tals serveis va haver de prestar en aquelles crítiques circumstàncies, que se li va enviar un ofici, datat a Barcelona el 24 de març de 1713, i signat pel Dr. Fr. Antoni de Solanell en nom del Consistori dels diputats del General de Catalunya, donant-li repetides gràcies per tot el que havia cooperat a la defensa de les llibertats pàtries i al triomf de la causa de Carles III. El 13 de juliol de 1713 el Dr. D. Josep Vilar, en nom del Consistori dels diputats, li va participar que, havent els Braços generals aconsellat al Consistori la continuació de la defensa per al manteniment de les llibertats i altres prerrogatives de Catalunya, li encarregava que no desistís del seu compromís i que mantingués la plaça de Castell Ciutat en la legítima obediència de l'emperador el rei Carles III. Per aquest document es veu que Moner era governador de l'esmentada plaça en aquella època, en el qual comandament devia succeir sens dubte al general Moragas, que abans el tenia. Existeixen també algunes cartes, fragments d'una correspondència que devia sostenir el comte de Sierra Nevada amb el general català que acabem de citar. ELS CARRERS DE BARCELONA 325 És curiosa, entre altres, una carta d'aquest Moragas dirigida a Moner, donant-li instruccions i detallant-li en part el pla que en aquella data tenia el general esmentat per fortificar els punts que indica, a les muntanyes del marquesat de Pallars; punts importantíssims i a propòsit, realment, per defensar-se d'un poderós exèrcit. Diu així la carta: «Senyor comte. — Molt senyor meu: Responc a la que rebo de V. S. del 7 del present, que m'arriba avui, amb dir que V. S. sense la menor pèrdua de temps, no admetent racions algunes de paisans, mani transportar tots els grans de la vall de Vilamur que V. S. m'avisa que es poden recollir, i quan no estiguessin trillats podrà disposar la més prompta providència, no fiant-se del temps ni de la gent, que temo seran el mateix que els de la vall d'Àneu, que a tots els miro del mateix geni; i suposat que V. S. sap la falta que tenim així i el que es gasta cada mes, que passen de 200 quarteres, és menester que no perdem temps a fer tota diligència, i en cas que V. S. reconegui que aquesta gent no vulgui executar el que V. S. els mani, m'ho avisarà de seguida, que passaré jo aquí i ho faré transportar de seguida. Sobre la remesa de la gent em remeto a la que vaig escriure ahir a V. S., que de Sarroca passaran allà 25 fusellers i els granaders; i tocant a la disposició de les guàrdies, l'avançada la manarà posar al pont de Llavorsí i l'altra a l'Hostal del Rei, i de nit els dos guàrdies es retiraran al barranc per on passa el camí que va a Montanartró, i allà fortificats es poden defensar d'un poderós exèrcit. Aquesta em sembla que és la disposició més convenient per assegurar aquesta terra i la de proveir aquesta plaça, que mentre la mantindré es conservarà tota la muntanya, per la qual cosa repeteixo les meves instàncies a 326 VÍCTOR BALAGUER V. S., a l'obediència de la qual quedo pregant a Déu que guardi V. S. molts anys. Urgel i 9 de setembre de 1713. — Besa les mans de V. S. S. S. S.— Moragas. En els papers i correspondències que del personatge que ens ocupa es conserven, no trobem ja res més que una carta del diputat militar D. Antoni Francesc Berenguer i Novell, escrita des de la Seu d'Urgell, en què li dóna ordre per dirigir-se a dita ciutat, amb el seu destacament, sense la menor dilació. Ignorats ens són els serveis que va poder prestar el comte de Sierra Nevada en defensa de la plaça, per a l'auxili de la qual el cridava el diputat militar. Ja entre els seus papers no trobem sinó l'original d'un bàndol que el general Moragas li va enviar per a la seva publicació, quan Barcelona es trobava rigorosament assetjada per les tropes de Felip V. És notable aquest bàndol per la seva característica energia i el reproduïm com a document històric. Nos D. Joseph de Moragas y Mas, general de batalla, coronel d'un regiment de cavalleria corassas, i comandant a les fronteres de Catalunya per la S. C. C. i R. majestat del rei nostre senyor (Q. D. G.) Havent experimentat les vexacions i hostilitats tiranes comeses per les tropes enemigues amb ànim de aconseguir l'extinció i anullament de tant nombrosos i exaltats privilegis i llibertats per nostres avantpassats amb la seva pròpia sang adquirits dels avantpassats senyors comtes de Barcelona, reis d'Aragó, de feliç record, havent procurat amb diferents mitjans acatar la nostra nació, i experimentar avui haver escampat diferents ordres a l'efecte de convocar-nos amb somatents generals per fer muralla de les nostres persones en els assalts de la nostra capital de Barcelona, així com per la defensa i conservació dels dits reals privilegis i exempcions i llibertats, i per defugir de tants execrables danys que dels ELS CARRERS DE BARCELONA 327 dits ordres es poden esperar: ordenem i manem al batlle i jurats del terme de Sant Boi, Sant Hipòlit, Torelló, Sant Pere, Sant Martí, Roda, l'Esquirol i demés pobles circumveïns, que, fent passar aquesta nostra ordre d'un a altre sense perdre un instant amb so de campana i crit de Via fora, sense cessar aquell, facin somatent general de 14 anys en amunt, sense exempció de persona, previnguts de tot gènere d'armes i munició, manteniment, per vuit dies, acudeixin a Sant Bartomeu del Grau, a l'efecte de fer l'ofensa i defensa que més convindrà al real servei i benefici de la pàtria, que de fer lo contrari (cosa que no es creu) seran saquejats, cremats i tractats com a enemics del rei N. S. i traïdors de nostra pàtria. Donat en el lloc de Matamala el 24 d'Agost de 1714. — Moragas. La circumstància de trobar-se l'original d'aquest bàndol de puny i lletra de Moragas, entre els papers del comte de Sierra Nevada, i la d'haver-li estat enviat perquè el fes publicar a so de trompeta, pot fer creure que el comte, amb alguna força, estava a les rodalies de Barcelona disposat a socórrer aquesta capital en els seus moments de dificultat. Queda ja dit en un altre lloc com va caure Barcelona, sense que pogués ser socorrida. Ja poques notícies més tenim de l'agosarat cavaller d'Isona. Només se sap per tradició de família que després del 1719 va estar pres al castell de Lleida, i consta que llavors se li va presentar un general de Felip V oferint-li les mateixes graduacions i honors que li havia donat l'arxiduc si volia servir al citat rei; però Moner, amb gran enteresa, va contestar que tenia un cor només i que d'ell ja n'havia disposat. Per ordre de les autoritats nomenades per Felip V al Principat van ser segrestats els seus béns i els de la seva esposa Doña Magdalena de Amorós, patint 328 VÍCTOR BALAGUER llavors grans vexacions i persecucions, no tornant a entrar en possessió de la seva hisenda fins després del tractat de Viena, que es va signar el 1725. El comte de Sierra Nevada, després d'haver casat en segones núpcies amb Doña Juana de Meca, va morir l'11 de març de 1730 a Montsonís, sent després traslladat el seu cadàver a la vila d'Isona i enterrat a la sepultura de la seva família. MIGUEL (arc de Sant). Encara hi ha un altre carrer amb el nom d'aquest sant. És la que, formant arc al seu principi, va des de la Plateria a la plaçoleta dels Argenters. Una capelleta amb la imatge de Sant Miquel, invocat com a patró pels veïns d'aquest carrer, és el que li va donar el seu nom actual. A la Barceloneta hi ha també un carrer amb aquest mateix nom, que parteix del de Ginebra. MIGUEL BOERA (carrer de). També es troba aquesta a la Barceloneta i té la seva entrada al carrer de Ginebra amb direcció al mar. Se li va donar aquest nom en record d'un cèlebre català, del qual ja hem dit alguna cosa en aquesta obra. (V. carrer de Santa Anna.) D. Miquel de Boera, que va ser general molt distingit, es va trobar a la batalla de Ravenna en temps de Ferran el Catòlic, sent nomenat general de les galeres d'Espanya per Carles V. Va assistir també a les conquestes de Trípoli, Bugia, Orà i Masalquivir. El seu sepulcre, que és obra notable, es troba, segons ja hem dit, a l'església de Santa Anna, darrere de ELS CARRERS DE BARCELONA 329 la pica d'aigua beneïda, i el seu epitafi està concebut en aquests termes: D. O. M. a l'il·lustre Miquel de Boera, cavaller daurat, que en la noble pugna de Ravenna va dirigir l'ordre, i que en les expugnacions de Trípoli, Bugia, Orà, Mazalquivir amb els seus soldats, al rei Ferran i a Felip, el seu gendre, havia prestat una esforçada tasca, després com a trierarca de galeres servint oficiosament a Carles V, emperador dels romans, va exercir durant algun temps el càrrec de conductor general de les trirrems hispanes, a Joana de Boero i de Soler, la seva piadosíssima esposa. MILL (carrer del). La paraula catalana mill equival a la castellana mijo o borona. Té la seva entrada a la plaça de l'Àngel i la seva sortida a la de la Princesa. Aquest carrer es perllongava abans molt més; però va ser en part destruït per obrir pas al carrer de la Princesa. Amb aquest motiu es va destruir una casa que hi havia en un racó d'aquest carrer, amb uns balcons adornats de l'any 1560, sobre un dels quals hi havia un globus que contenia aquesta llegenda: Dominus sit nobiscum. A finibus terra ad te clamavi. Consta que antigament va tenir primer el nom de la pellisseria, després de la pellisseria vella, i per fi el de la taverna del mill. Se li va donar aquest últim, com ell mateix ho indica, el d'una reconeguda taverna establerta en ella des de temps antics. MILANS (carrer de). Des del carrer d'Escudillers obre pas al carrer de Gignàs. És un carrer modern, ja que només data de 330 VÍCTOR BALAGUER alguns anys ençà, i com que es va obrir en terrenys de la família Milans, se li va posar el seu nom. Recorda també, tanmateix, aquest carrer el nom cèlebre en els fastos de la guerra de la Independència del general Milans del Bosch. Pocs homes han existit com aquest tan populars, pocs guerrillers tan audaços i tan afortunats alhora. És i serà sempre el general Milans del Bosch una glòria catalana. Fill del pintoresc poble de Sant Vicenç de Llavaneres, que és a la costa catalana de Llevant, empunyà les armes quan els francesos van envair aquest país a principis d'aquest segle, i d'ell pot dir-se amb tota propietat que va treure la seva faixa de general de la seva cartutxera de soldat. Les ribes del Besòs guarden gloriosos records de notables triomfs assolits pels nostres miquelets i sometents en la famosa guerra de la Independència, al comandament del brau Milans. Més d'una vegada aquest, al costat d'aquell riu, va humiliar l'orgull de les àguiles franceses. Les accions més notables de què parlen els nostres annals i que va presenciar el Besòs, són les següents: La primera va tenir lloc el 18 de setembre de 1808. Milans del Bosch, en aquella època coronel i comandant del campament de Sant Jeroni de la Murtra, va tenir notícia que a l'albada del citat dia havien passat a ocupar els francesos el poble de Santa Coloma, havent-se trobat tallats de cop per la crescuda avinguda del riu a les nou del matí. Va baixar, doncs, immediatament de les altures de Sant Jeroni, i es va llançar sobre els francesos, que eren en nombre de 100 infants i 30 cavalls; i malgrat el viu foc de canó i de metralla que se li feia des de la riba oposada, va atacar aquells amb tanta decisió que es van disper- ELS CARRERS DE BARCELONA 33 1 sar, i van morir ofegats molts d'ells al Besòs en intentar passar-lo nedant. Van voler els francesos venjar aquesta derrota el 22 del mateix mes atacant Milans a les seves altures de Santa Coloma i Sant Jeroni de la Murtra, però només van aconseguir proporcionar un nou llorer i una nova glòria al valent coronel català. A les sis del matí de l'indicat dia va ser atacat Milans del Bosch per cinc punts diferents pels francesos en nombre de 2.000 infants, 2.000 cavalls i 6 canons. Comandava aquesta força el general Lechi, qui, lluny d'aconseguir el seu objecte, es va veure obligat a retrocedir davant el valor indomable dels nostres miquelets, volant a guarir-se sota l'empara dels seus canons i cavalleria al costat del Besòs. Milans aleshores amb els seus miquelets va acometre l'empresa de desallotjar-los d'aquella posició, i menyspreant el canoneig, es va llançar sobre ells a sabre en mà, igual que el capità del terç de Manresa D. Segismon Pares, obligant-los a fugir atropelladament i en el major desordre, deixant el camp sembrat de morts i ferits, i precisant-los a tirar fusells i cartutxeres per anar més lleugers en la fugida. L'incansable Milans, volent al seu torn venjar-se de la temeritat dels francesos en atacar-lo, va disposar el dia 30 del mateix mes efectuar una d'aquelles atrevides sorpreses que tants llorers i tanta fama li van donar durant aquella memorable guerra. A fi, doncs, d'aconseguir el seu objectiu, va sortir del seu campament amb el sergent major i uns 600 miquelets, a les dotze de la nit del 29, dirigint-se a esquenes del camp que tenien els enemics a l'altra banda del Besòs, marxant per les platges del mar. Travessant de seguida aquell riu a la desembocadura, es va anar a col·locar en situació favorable al seu projecte. A les cinc del matí va atacar els francesos, ja que eren en gran nombre d'infanteria i cava- 332 VÍCTOR BALAGUER lleria, envestint-los els miquelets a la baioneta amb tanta intrepidesa i coratge, que amb prou feines se'ls va donar temps a reconèixer-se. El resultat d'aquesta heroica acció va ser apoderar-se Milans del campament francès del Besòs, al qual va manar posar foc, i causar a l'enemic 100 morts i gran nombre de ferits. Tal és la ressenya de les accions anomenades del Besòs. Tota la vida de Milans està plena d'accions de guerra d'aquesta classe. La seva serenitat i intrepidesa no reconeixien superior, i era un dels més hàbils caps de guerrillers que s'ha conegut. Conclosa la guerra de la Independència, va haver de patir Milans molt per les seves idees liberals, i diverses vegades va haver d'emigrar per no ser víctima sacrificada en les ares del govern absolut. MINA (carrer de). Un altre guerrer il·lustre de la guerra de la Independència i de l'època constitucional. Quan es trobava de capità general de Catalunya l'Exc. Sr. D. Francesc Espoz i Mina, va ser quan va començar a construir-se aquest carrer, que va des del de Santa Madrona al del Cid, i va acordar l'Ajuntament batejar-lo amb el nom d'aquell il·lustre capità. El nom de Mina sobreviurà també als temps moderns. Defensor acèrrim de la integritat i de la independència del seu país, paladí entusiasta de la llibertat de la seva pàtria, va figurar com el primer en el camp de batalla i en el consell. També va ser d'aquells a qui els va tocar patir emigracions, penalitats i disgustos sense fi per la causa de la llibertat. En els claustres de la catedral de Pamplona vam tenir ocasió de veure un dia un magnífic mausoleu en mar- ELS CARRERS DE BARCELONA 333 bre blanc, que, justa i degudament, han erigit els navarresos per guardar les cendres del seu paisà el general Mina. MIRALLERS (carrer dels). Des del dels Sombrerers arriba al dels Vigatans o Vigile tans. Es va anomenar primerament dels Tireters, o sigui dels agulleters, pels d'aquest ofici que en ella vivien. Va prendre després el nom de den Sentmanat, que és el d'una distingida família catalana, molts dels membres de la qual han figurat amb glòria en els períodes més brillants de la nostra història. Últimament va canviar el seu segon nom pel de Mirallers, que avui porta, pels molts d'aquest ofici (mirallers) que es van allotjar en ella. Cal notar en aquest carrer una casa que compta més de tres segles. MIRAMBELL (carrer den). Va del de Bòria al de la Princesa. El poble l'ha conegut per espai de molts anys amb el nom de carrer de l'hostal de la Boia, a causa d'existir-hi un hostal que sens dubte tindria aquell objecte per mostra. El nom que avui porta és de família catalana. MISSER FERRER (arc de). Del carrer de Ripoll va a parar al de la Riera de Sant Joan. Ja sabem que misser és un antic títol català que equival al castellà senyor. 334 VÍCTOR BALAGUER MOLAS (carrer de les). Es va anomenar en temps antics den Sarrià primer i den Sarrena després, noms de família catalana, i va prendre després, sense que sapiguem per què, el de les Molas. S'obre al de Condal i comunica amb l'eixample. Existia abans un altre carrer que tenia el mateix nom, després d'haver portat els de Cofrers, den Fivaller i den Xivillell; però va desaparèixer en obrir-se el de la Princesa. MONACH (carrer den). És el nom d'aquest carrer el d'una antiga família catalana. Creua del carrer Alt al Baix de Sant Pere. Per casualitat vam poder trobar, registrant papers de l'arxiu municipal, la dada següent que reproduïm pel que pugui servir. A 26 d'Agost de 1765 va ser resolt en sessió de l'Ajuntament tallar la cantonada de la casa que posseeix el marquès de Port Nou al carrer més baix de Sant Pere per la part del carreró vulgarment anomenat den Mònach. MONCADA (carrer de). Ha estat aquesta, sobretot en temps més antics, un dels carrers més nomenats de Barcelona, per la circumstància d'haver-hi viscut abans els principals comerciants de la ciutat, conforme ja hem fet notar en un altre lloc d'aquesta obra. Durant el comtat de D. Ramon Berenguer IV, el recinte de Barcelona va rebre un augment considerable cap al punt on està situat aquest carrer. Com que no existien en aquell lloc més que uns grans arenyals, ELS CARRERS DE BARCELONA 235 Guillem de Moncada, membre de la il·lustre família d'aquest nom, va demanar permís a la ciutat per edificar-hi algunes cases, i aquesta li va cedir en venda el terreny que havia demanat, segons així ho testifica l'escriptura rebuda en poder d'Arnaldo, escrivà de Barcelona, el 17 de juliol de 1153. Guillem de Moncada va manar aleshores edificar en aquell punt un barri de cases, que va rebre de bon començament el nom de Vila Nova, i entre aquestes cases una grandiosa i magnífica que ell va passar a habitar amb la seva família. El carrer principal d'aquest barri, on hi havia la citada casa, va rebre el nom del seu fundador, i l'ha conservat sempre. Una antiga tradició indica que la casa de què acabem de parlar, construïda per Guillem de Moncada per a si i la seva família, ocupava el lloc de la gran que avui existeix davant de la que posseeix la família Dalmases. Van habitar aquesta casa durant molt de temps els descendents del nomenat Guillem; després hi va residir la Diputació dels Estaments de Catalunya, i, per fi, va passar a ser propietat dels genovesos, que hi van establir els seus Judices, sent incendiada a conseqüència de la commoció popular que hi va haver l'1 de novembre de 1624, i que un dietari català de l'època refereix en els termes següents: En temps dels consellers mestre Joan Francesc Rosell, metge, micer Miquel Joan Magarola, Llnis de Foixd, militar, Francesc Nebot, mercader, elegits el dia de Sant Andreu de l'any 1623, fou l'avalot contra els genovesos el dia de Tots Sants primer de novembre de 1624. Fou posat foc a casa del Jutge en el carrer de Moncada, cosa que fou causada perquè dits Jutges genovesos havien fet un assentament amb el rei N. S. de fer alguns vaixells per l'armada reial a la vila d'Arenys, i després de fet, els anaven a armar a la illa de Mallorca, on s'havia embarcat 336 VÍCTOR BALAGUER l'escòria i tots els bandits de dites illes. Arribats al molí de la present ciutat, cada dia hi havia pendències, tant entre dits mallorquins i els de les galeres de Gènova que a les hores es trobaven al molí, com també amb els de la terra, i succeí que a la tarda estant al carrer de la Mercè dient vespres de morts, entra un dels mallorquins per la part del fossar, fugit de la pendència que havia tingut amb els genovesos, i en entrar el volgueren matar els qui el venien darrere. Es trobà a la porta per on entra un argenter i va voler tancar la porta per guardar-los, i els genovesos que el venien darrere veient que els impedia dita entrada, li van donar dues o tres estocades de què va morir immediatament. Això va aixecar tant gran crit contra els genovesos, que foren molt perseguits, i la gent se'n va anar al baluard del Vi i van començar a tirar algunes peces d'artilleria a les galeres que eren al molí. Van acudir immediatament els consellers, i no van ser prou per detenir-ho i les galeres van marxar del molí. El rei va prendre les seves informacions i va castigar algunes persones, i foren posats a galeres dos artillers de la ciutat perquè havien tirat a les galeres, per ser les que eren per compte del rei N. S. L'anterior relació la copiem d'un dietari manuscrit, molt curiós, sense nom d'autor, que posseeix, amb altres papers importants, el Sr. D. Joaquim Manuel de Moner al seu ja citat arxiu del poble de Fonz, província d'Osca. Hem citat la casa de Dalmases com a existent davant de la de Moncada en aquest carrer. També aquesta casa guarda records que mereixen anotar-se. En primer lloc, s'hi va fundar el 1701 l'Acadèmia, anomenada al principi dels Desconfiats, i que després va canviar el seu nom pel de Bones Lletres, que encara conserva. Un dels seus principals fundadors va ser ELS CARRERS DE BARCELONA 337 el literat català, propietari de la casa de què parlem, D. Pau Ignasi de Dalmases i Ros. Poques notícies hem pogut recollir d'aquest home eminent. Era historiador i poeta. A la mort de Carles II va escriure unes poesies, que són conegudes i es troben impreses amb el títol de Nenias reials. Va ser el primer que va obtenir el nomenament de cronista de Catalunya, el qual li van donar les Corts celebrades a Barcelona els anys 1701 i 1702. Ja el 1564 s'havia acordat per les Corts de Barcelona, obertes per Felip II, crear dit ofici de cronista; però no consta qui el tingués abans de Dalmases. Va prendre aquest gran part en els esdeveniments polítics de la guerra de successió, i va abraçar amb tant d'entusiasme la causa dels catalans i de Carles III l'arxiduc, que el govern de Catalunya durant aquells successos el va enviar d'ambaixador a Anglaterra, premiant els seus serveis amb el títol de marquès de Dalmases. Va morir el 10 de juliol de 1918 [sic: 1718], deixant començada i fins i tot molt avançada una Història de Catalunya, el manuscrit de la qual s'ha perdut, i impresa una Descripció històrica sobre la pàtria de Pau Orosi. Serra i Postius, que en parla a les seves Finezas de los ángeles, va escriure a la seva mort aquest epitafi: Aquí jau el cos d'un home famós que en quants volums formava, la seva fama en tants cossos animava. Docte, erudit, prudent, enginyós. Però el Fat cruel, sempre envejós A les glòries que ell enllaçava, De Cloto es valgué, qui, fera i brava, La vida li prengué, ¡tracte alevós! En un pèlag de plany submergit Es troba en aquest dia el Principat, Car perd el seu cronista il·lustre. VOLUM XXI 22 33>S VÍCTOR BALAGUER Però si el perd, espero que, il·lustrat, I en els seus escrits Fènix renascut, Espanya el veurà malgrat el Fat. A la casa de Dalmases, durant el setge que va patir Barcelona quan la guerra de successió, celebrava les seves sessions la Vint-i-quatrena de guerra. Tenia les seves juntes en un subterrani que estava construït a prova de bomba. Parlant del carrer de Montcada, en el qual, diguem de passada, existeixen diversos edificis en què es noten preciosos records dels segles xvi i xvn, cal dir alguna cosa de la il·lustre família el nom de la qual porta. Heus aquí, doncs, un breu estudi històric que tenim escrit sobre aquesta casa i el seu castell, situat als voltants de Barcelona: EL CASTELL I LA CASA DE MONTCADA. Al arribar a la primera estació del ferrocarril que va de Barcelona a Saragossa, el viatger pot veure alçar-se a la seva esquerra sobre un turó les ruïnes d'un castell, l'antiga torre de l'homenatge del qual ha servit aquests últims anys de telègraf militar. Aquelles poques pedres, torrades pel sol de deu segles, que treuen el cap a l'alt del mont, ens recorden un passat il·lustre i un nom més il·lustre encara. Elles ens diuen que allà va estar el castell de Montcada, aquest castell famós i cèlebre en la història de Catalunya, del qual van ser senyors els orgullosos barons de Montcada, raça d'herois, dels qui bé es pot dir, com dels Cardona, que si no eren més que barons entre els reis, eren en canvi reis entre els barons. Qui no ha sentit parlar d'aquesta nobilíssima família? Quin fet d'armes notable, quina gran proesa, quina glo- I. ELS CARRERS DE BARCELONA 339 ria té Catalunya a la qual no vagi unit el nom de Montcada? Era hereditari en els Montcada el títol i l'ocupació de senescal de Catalunya, i no sembla sinó que servien els comtes de Barcelona més com a aliats que com a vassalls, essent freqüents en la història les ocasions en què se'ls veu alçar pendons contra els comtes, els seus senyors, i lluitar obertament amb ells corrent les seves terres i negant-los plet homenatge. Sabut és que així la tradició com les cròniques donen començament a l'època de la reconquesta amb l'aparició de nou valents barons o capitans, els quals, sota el comandament d'Otger, van començar la gloriosa lluita contra els moros invasors del nostre país. Per tan heroica resolució van ser anomenats els barons de la fama, i entre aquests nou es trobava, figurant en les cròniques com el primer, Naufer, Napifer o Dapifer, que és de qui va tenir origen la casa de Montcada a Catalunya. Els Montcada comencen, doncs, a figurar en el primer període de la nostra història, en la primera albada de la nostra independència. La seva raça és més antiga a Catalunya que la mateixa dels comtes de Barcelona. Dapifer és una arrogant i poètica figura dels temps de la reconquesta, i quan Otger va exhalar el seu últim sospir davant les muralles d'Empúries, va llegar a Dapifer la continuació de la seva patriòtica tasca i de la seva venjança. Va prendre Dapifer el comandament de l'exèrcit, i va anar, de gesta en gesta, de glòria en glòria, a clavar el pendó triomfant de la creu sobre els vençuts torreons d'Urgell. Havia de néixer encara el fundador a Catalunya de la casa dels comtes de Barcelona, quan ja estaven cansats els Montcada de conquerir ciutats i subjectar reis moros. Sabem ja l'origen d'aquesta casa d'il·lustres baro- 34-0 VÍCTOR BALAGUER nes catalans: indaguem ara l'origen del seu nom. El cronista català Pujades trasllada dues opinions, sense admetre decididament cap d'elles. Diu la primera que Dapifer tenia el seu campament en un dels penyals del Pirineu, i que, com era llavors costum, cada nit es tancava aquest campament per mitjà d'una cadena que servia de mur, empallissada o palissada entre els cristians competidors i els moros enemics. Se suposa que amb motiu d'aquesta cadena es va començar a anomenar aquell mont Montecaieno, i al senyor d'aquell campament el capità de Montecateno o Dapifer de Montecateno, el nom del qual, corrompent-se, es va transformar en Montcada amb el temps. L'altra opinió, que no es desvia gaire de la primera, assegura que Dapifer tenia el seu camp fortificat a la muntanya del Canigó, que en un altre temps era anomenada Canaco o Caco: d'això diuen que va venir l'anomenar-lo Dapifer de Montecaco o Montcaco, nom que gastant-se les lletres i alterant-se una mica es va convertir en Montcada. Quan la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós a principis del segle ix, un fill o nét de Dapifer, al capdavant d'un grapat de cristians, va prendre als moros una torre o talaia que tenia sobre el que després es va anomenar Coll de Montcada, i en aquell lloc va posar els fonaments del que havia de ser amb el temps fortíssim castell i inexpugnable ciutadella i. 1 No falta qui cregui, i d'aquest parer és Zurita, que la casa de Montcada va prendre aquest nom i títol de la baronia de Montcada, en l'època de Ramon Berenguer el Gran. D. Josep Antoni Llobet i Vall-llosera, en una erudita Memòria sobre aquesta casa que va presentar a l'Acadèmia de Bones Lletres, creu que els Montcada van prendre el seu nom del mont i del castell, en lloc de donar-l'hi. És, al nostre parer, l'opinió més fonamentada. ELS CARRERS DE BARCELONA 341 Des d'aleshores aquella fou la mansió senyorial dels Montcada, i allà, a la part alta d'aquest turó, que s'alça com un sentinella gegant als límits de les planes de Barcelona i del Vallès, començaren a niar les àguiles orgulloses de la noblesa catalana, començà a reproduir-se aquesta família, sempre turbulenta, sempre pendent, que havia d'enllaçar amb els reis i prínceps més poderosos de la terra, que havia de donar tan grans capitans a la seva pàtria, tants noms il·lustres a la història, tants herois al drama, i que havia de prestar assumpte als trobadors per a les seves romàntiques rondalles i peregrines llegendes. Corria l'any 985 de la nostra era, el 374 de l'hègira dels musulmans. Almanzor, el victoriós, l'invencible, el terror dels cristians, que tots aquests noms li donava la seva cort de poetes, va decidir un dia apoderar-se de la Marca Hispànica i subjectar la feresa dels braus catalans, que tant donaven que fer per cert a les armes dels musulmans. El 5 de maig d'aquest any va sortir de Còrdova al capdavant d'un exèrcit tan poderós, que sota els seus peus s'estremia la terra, i passant per Granada, Baza, Lorca, Múrcia, València, Tortosa i Tarragona, va recollir en totes aquestes ciutats noves tropes que va ajuntar a les seves, mentre la seva esquadra anava seguint per la costa amb rumb cap a Barcelona. Salvades les fronteres cristianes, va travessar el Llobregat pel pont romà de Martorell i, seguint l'antiga via romana, va entrar al Vallès a sang i foc i es va aturar al peu del Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès). El comte Borrell de Barcelona esperava l'exèrcit enemic a la plana de Matabous, al peu del castell de Montcada. La tradició diu que només 500 cavallers acompanyaven al comte, i que després de fer prodigis de valor van sucumbir tots, tallant-los els mo- 342 VÍCTOR BALAGUER ros els caps i llançant-los després per damunt dels murs de Barcelona. No obstant això, per bella i poètica que sigui aquesta tradició, la crítica històrica la rebutja. És fama que l'exèrcit manat pel comte Borrell va lluitar amb denodament i gallardia a la plana malaurada de Matabous; però no va voler Déu aquella vegada acudir en auxili dels que empunyaven les armes en el seu nom, i el comte, amb els pocs dels seus que van escapar a la derrota de l'exèrcit català, va haver de refugiar-se a Barcelona, la qual pocs dies després es veia obligat a abandonar, podent afortunadament evadir-se per mar sense ser notat de les armes enemigues. Veritat és que si el comte va abandonar per un instant Barcelona, va ser per tornar-hi pocs dies després, al capdavant d'un exèrcit de valents cavallers reunits a les altures de Manresa, i arrancar als moros la seva conquesta, de la qual amb prou feines van poder gaudir quatre mesos. Durant aquesta curta, però terrible invasió dels musulmans, Catalunya tota va ser sotmesa a l'implacable vencedor. Només en dos castells va continuar tremolant victoriós el pendó de la creu. Un d'ells va ser el de Montcada, l'altre el de Cervelló. Mentre la plana de Barcelona apareixia devastada pel torrent assolador de la morisma; mentre la noble capital del Principat veia convertits els seus temples en mesquites i els palaus dels seus senyors en serralls; mentre l'àrab muetzí cridava a l'oració als creients, la campana de la capella de Montcada continuava cada dia cantant himnes de glòria a Maria, i als seus sons melancòlics es reunien cada nit al temple els catalans refugiats al castell, per implorar de Déu que socorrés als seus defensors, retornant la victòria a les armes catalanes. El castell de Montcada, sol, aïllat als voltants de Barcelona, va desafiar llavors tot el poder reunit de la mo- ELS CARRERS DE BARCELONA 343 risma, com més tard havia de desafiar en dues diferents èpoques el poder dels francesos. Aquest castell guardarà sempre en les pàgines de la història, com a gran i molt gloriós record, el de no haver estat mai pres pels enemics de Catalunya en tantes i tan diverses sacsejades com ha experimentat aquest país. Continuem la història d'aquesta fortalesa. Pels anys de 1134 el senescal D. Guillem Ramon de Montcada va manar destruir la séquia i aqüeducte que proporcionava l'aigua del Besòs als molins del comte de Barcelona, per ser en greu dany dels que ell tenia. Irritat el comte de Barcelona, D. Ramon Berenguer IV, va tractar de castigar l'audàcia del senescal però aquest es va atrinxerar al seu castell, fent fortificar també un que tenia al mont de Sant Llorenç, a prop de Terrassa, negant el vassallatge al seu senyor i declarant-se independent pel moment. Va haver, tanmateix, de cansar-se el de Montcada i va experimentar potser també alguns revessos, ja que de cop va abandonar el seu castell i el seu propòsit, refugiant-se a Aragó, on va poder prestar un assenyalat servei a Catalunya, negociant l'enllaç del comte Berenguer amb Dona Petronil·la i tornant completament a la gràcia del seu senyor. El rei més gran que ha tingut la Corona d'Aragó, l'Almansor dels cristians, l'home que semblava haver nascut per a tot subjugar-ho, per a conquistar-ho tot, el rei-heroi a les plantes del qual s'havien un dia de postrar submises les Balears, València i Múrcia, Jaume el Conqueridor, en una paraula, va intentar un dia apoderar-se del castell de Montcada, però en va. Per espai de tres mesos va resistir aquesta fortalesa al vencedor de Mallorca, veient-se aquest per fi obligat a cedir del seu afany i a aixecar el setge, ell, l'home que més tard amb el seu sol nom desbandava exèrcits. 344 VÍCTOR BALAGUER sencers i amb només desembeinar la seva espasa conqueria regnes. Va ser en 1243. D. Guillem Ramon de Montcada, senescal de Catalunya i vescomte del Bearn, va ajuntar un dia, com diu Zurita, molta gent dels seus parents i amics a Catalunya per entrar a córrer el comtat de Rosselló i fer guerra a les terres del comte D. Nunó Sanç, de qui pel que sembla tenia greuges a reclamar. Es va queixar al rei el comte de Rosselló, i D. Jaume, havent consell en Corts, va manar requerir a D. Guillem de Montcada perquè desistís de prosseguir la seva pretensió per aquella via, si no volia que li pesés. Era D. Guillem massa superb de raça per cedir al requeriment del monarca. El que aquest va aconseguir va ser només que aquell avancés el seu projecte. Es va preocupar poc certament del que el rei manava, i a principis del 1243 va entrar al Rosselló amb els barons i cavallers del seu llinatge, talant la terra, prenent per combat de llança i escut el castell d'Alvari i apoderant-se de Perpinyà. El rei va sentir un gran enuig per la desobediència de D. Guillem, i declarant-lo rebel, va reunir tota la seva gent a Aragó i va caure sobre les terres del de Montcada i dels del seu llinatge i valedors, prenent-los 130 fortaleses entre torres, forts i castells d'homenatge. Tot seguit, començat ja el mes d'agost, va posar setge al castell de Cervelló, que, malgrat ser molt enriscat i fort, va ser guanyat en catorze dies, i es va córrer a posar setge al mateix castell de Montcada, en el qual ja era D. Guillem de tornada de la seva excursió a les terres de D. Nunó: 400 cavallers anaven amb el rei; 130 s'havien tancat al castell amb Don Guillem. Arribat a les portes de la fortalesa, D. Jaume va manar requerir al de Montcada perquè l'acollís en el seu ELS CARRERS DE BARCELONA 345 castell; però va respondre, segons diuen les cròniques, «que de bona voluntat el rebria si l'hi demanés d'una altra manera; però vist que el rei havia fet tant de mal a la seva terra, i anava amb exèrcit contra ell, no estava obligat a entregar-li el castell.» En rebre aquesta contestació, D. Jaume formalitzà el setge, i s'explica que encara que era aleshores molt jove, ja que no tenia més enllà de catorze anys, manifestà en tot aquell setge grans coneixements militars, prenent disposicions molt encertades i acudint a tot el necessari; però això no impedí que en els assalts que donà a la fortalesa veiés sucumbir la flor de s cavallers. Això, i el que, segons afirma Zurita, molts cavallers del mateix exèrcit del rei, a qui disgustava molt que rebessin mal D. Guillem de Montcada i els que amb ell estaven, proveïen de vitualles als assetjats, va descoratjar D. Jaume, el qual, veient que perdia el temps en aquella tossudesa, va manar per fi alçar el setge, tornant-se amb els seus a Aragó. Més tard es van arreglar els bàndols, va tornar a la gràcia del rei D. Guillem i el va servir lleial i valentament en diverses empreses, assenyaladament en la de Mallorca, on l'esperava gloriosa mort. En temps de D. Pere el Gran, i quan el Papa per suposades queixes de D. Pere va donar el regne de la Corona d'Aragó a Carles de Valois, realitzant-se allò que a qui no ha guanyat regnes poc li costa donar-los, un nombrós exèrcit francès va voler venir a asseure al de Valois en aquell tron tan fàcilment donat. Poc s'esperaven el Papa i els francesos la lliçó severa que llavors va haver de donar-los Catalunya aixecant-se indignada i tirant del seu territori a aquell exèrcit i a aquell rei de nou encuny, a qui els catalans anomenaven per irrisió el rei del barret (lo rey del xapeu). No obstant això, abans que això succeís, conten les nos- 34° VÍCTOR BALAGUER cròniques que a l'entrada dels francesos, des dels Pirineus fins al castell de Montcada, van quedar ermes totes les comarques, trobant-se a penes un miserable llogaret en què onegés el pendó català. En el mateix Vallès només tres castells es van mantenir per D. Pere. Cal dir que un d'ells va ser el de Montcada? En temps de D. Joan II, aquest castell, que ja era de possessió i domini de la ciutat de Barcelona, va tremolar a la seva torre la bandera anomenada per certs cronistes de rebel·lió catalana, i que no era, tanmateix, sinó una bandera de lleialtat, amor i fidelitat a les institucions d'un país lliure: en la guerra de Catalunya contra Felip IV, o millor contra el seu privat el comte-duc, va romandre fidel aquesta fortalesa a la justa causa catalana, i per fi, quan el 1697 un exèrcit de Lluís XIV, rei de França, entrava per capitulació a Barcelona, després de setanta-tres dies de setge, el castell de Montcada, inexpugnable sempre, va continuar onejant el pendó nacional als ulls mateixos del francès, que no es va atrevir a pujar a aquelles altures. En la guerra de successió, Montcada va seguir la sort de tota Catalunya, i en el nostre segle, en la guerra de la Independència, sabut és que les altures coronades per aquesta fortalesa eren niu dels braus sometents que molt sovint descendien al pla perseguint els francesos fins a les portes de Barcelona, de la qual per engany s'havien apoderat. Tal és la història d'aquest castell. I ara anem a dir alguna cosa dels Montcada, que no és just emmudir d'ells havent parlat tant del seu solar. La casa de Montcada tenia per escut d'armes set pans sobre camp de porpra. L'origen d'aquest blasó ens el refereix una tradició, que podrà no ser certa, però ELS CARRERS DE BARCELONA 347 que és molt bella i que és tan poètica com pietosa. Tocava ja a terme la conquesta de Mallorca, en què tant s'havia distingit la família de Montcada, morint dos d'aquesta casa en la primera refrega contra els moros insulars. D. Jaume ja s'havia apoderat valentament de la capital, i els pocs sarraïns que quedaven s'havien refugiat a les coves d'Artà, a les quals el monarca de la Corona d'Aragó havia posat estret setge. Dos dies feia ja que a penes tenia queviures el campament dels cristians, i sabedor Don Jaume que hi havia pa a la tenda de D. Hug de Montcada, es va dirigir a ella amb D. Nunó Sanç i més de cent cavallers. En veure el de Montcada l'honor que mereixia del rei, es va aixecar precipitadament per rebre'l, i assabentat del motiu que allí havia guiat el monarca, conta la tradició que es va treure la capa de grana que portava posada i la va estendre a terra a manera de taula, col·locant sobre ella set pans sols que tenia, els quals va oferir cavallerosament al rei i a la seva comitiva, sent tant el miracle, diu la crònica, que d'aquells set pans van menjar fins a satisfer la seva fam D. Jaume i els seus cent cavallers. En memòria d'aquest fet van prendre els Montcada per armes set pans d'or en camp de grana, abandonant les armes de Baviera que es suposa havien usat fins aleshores per descendir d'aquells ducs. Aquesta és la tradició, que conto com me la conten. Per altra banda, i tornant ara al nostre assumpte, la família dels Montcada ha figurat sempre amb glòria i amb honra sobrada en els annals de la història de Catalunya. Llarga i molt entretinguda tasca seria la de ressenyar les glòries totes d'aquesta raça: em conformaré amb citar alguns fets principals. Deixem a un costat el capità Dapifer, tronc d'aquesta 348 VÍCTOR BALAGUER família, el primer baró de la «Fama», que va guanyar Urgell i va rendir tres cabdills moros; no parlem tampoc d'aquell Montcada que, segons una bellíssima rondalla, va muntar a la gropa del cavall de Sant Jordi, traslladant-se per l'aire des d'Antioquia a la plana d'Alcoraz i prenent part el mateix dia i a la mateixa hora en dues batalles, i donem a l'oblit la llegenda d'aquell altre Montcada que, ofès per l'arquebisbe de Tarragona, el va esperar al pas una nit i el va matar, fundant després un monestir en desgreuge del seu crim. Per peregrines que siguin aquestes tradicions, la història les rebutja, i la família de què parlem afortunadament no ha de recórrer a la faula per buscar dramàtics episodis i gestes cavalleresques realçades per la poesia de la glòria. Cap expedició contra moros, cap empresa gran van emprendre els comtes de Barcelona, en què no contessin algun Montcada entre els seus més valents i atrevits capitans. Aquesta noble família, la glòria de la qual va enllaçada a totes les glòries d'aquells temps, figura per mitjà de dignes representants i il·lustres barons en l'expedició dels catalans a Andalusia a principis del segle xi, en la reconquesta de Barcelona pel comte Borrell, en l'expedició a les Balears portada a terme pel comte D. Ramon Berenguer III i en la presa de Lleida i en la de Fraga, efectuades pel comte D. Ramon Berenguer IV. En la conquesta de Tortosa va ser tant el que es va assenyalar un Montcada, que el comte li va donar en feu la tercera part de la ciutat pels seus serveis: a aquest mateix Montcada es va deure principalment la unió de Catalunya i Aragó, i mentre, més tard, un Montcada es casava amb una filla del rei de la Corona d'Aragó, D. Pere el Catòlic, un altre prenia per esposa a la vescomtessa del Bearn, emparentant així amb dues races de sobirans. ELS CARRERS DE BARCELONA 349 Dos Montcada, anant en l'armada de D. Jaume, són els primers a prendre terra a Mallorca i els primers a regar amb la seva sang aquells camps, obrint pas amb la seva mort a les hosts del Conquistador; els Montcada, que han estat sempre senescals de Catalunya, passen a ser també procuradors generals d'Aragó; una dona de la seva família, Donya Constança, es casa amb el príncep D. Alfons, com més tard una altra, Donya Guillerma, s'ha de casar amb el príncep Don Pere, i com una altra, Donya Elisenda, ha de ser, amb el temps, dona de Jaume II, reina d'Aragó, i, mort el seu espòs, fundadora i primera abadessa del monestir de Pedralbes. Un Montcada és gran almirall de la Corona aragonesa en temps de Pere IV, venç a Estepona una armada de moros, socorre els aragonesos i catalans a Sicília, i és cap de l'esquadra que marxa contra Mallorca i el seu rei D. Jaume; un altre és conestable del regne, i és a Sicília el cavaller defensor de la reina Donya Maria; un altre és governador general de Sardenya i Còrsega primer, de Mallorca després, i brilla igual en el camp de batalla, on és el primer heroi, que en els parlaments, on és el primer orador; un altre pren part en els bàndols d'Aragó abans del Parlament de Casp, i figura en les assemblees de Mequinensa i Tortosa; un altre llibera la reina Donya Blanca de Sicília assetjada al castell de Marqueto, socorre la reina Donya Joana de Nàpols, es distingeix en la guerra de Còrsega, i lluita valentament a Nàpols amb Sforza; un altre conquereix Alger; un altre defensa Puigcerdà; un altre és el capità de més fama del duc de Valentinois; un altre deixa fama eterna a Calàbria, del qual país és governador, i, per fi, un altre Hug de Montcada, al qual anomenen les cròniques el Neptú català, és virrei de Sicília, corre les costes de Berberia i s'apodera de Trípoli. 350 VÍCTOR BALAGUER Tals han estat els barons més culminants d'aquesta raça. Podeu, doncs, acostar-vos amb respecte a les ruïnes d'aquest castell, i amb tota la religiosa unció de l'amor patri descobrir-vos i saludar aquestes poques pedres, única resta del solar d'una família que ha donat esplèndids dies de glòria al seu país. Junt a les ruïnes d'aquest castell s'obre la boca d'una cova que, segons fama, baixa des de dalt del turó al pla, passa per sota del riu Besòs, i fregant els fonaments de Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià, s'obre pas entre unes roques prop del mar. No fa gaire que entre Barcelona i Montgat es mostrava un profund forat que es deia ser l'altra entrada o boca d'aquesta misteriosa caverna. En diverses i distintes èpoques homes valerosos han intentat travessar aquest camí subterrani; però tots s'han acovardit abans d'entrar o a meitat del passatge. A la capella de Montcada es va conservar per molt de temps una certa tauleta en memòria de tres mossos que van decidir una vegada penetrar a la cova i que van haver de retrocedir, contant en sortir que els havien interceptat el pas visions i fantasmes que els van seguir picant-los els talons. El zelós cronista Jeroni Pujades, que va escriure la seva obra a mitjans del segle XVII, diu, parlant d'aquesta cova, haver-se trobat amb homes que havien entrat tan endins, que entenien haver passat més enllà del camí reial que va a la vila de Montcada, ja que li van dir que havien sentit retrunyir la volta quan els carros i les cavalleries passaven per sobre, però es van tornar per haver trobat aigua embassada que destil·lava la volta. Aquest mateix cronista va voler una vegada penetrar a la caverna, havent pujat al castell amb aquest objecte; però confessa, amb aquella ingènua senzillesa en ell característica, que va haver d'acovardir-se i desistir del que ELS CARRERS DE BARCELONA 35 I anomena el seu temerari intent, primer per haver-li acudit a la memòria les moltes coses que sentia contar, i després per l'esglai que li va causar veure la seva entrada i precipici. Si efectivament, com es dona per cert, la cova d'aquest castell tenia comunicació amb el mar, ja aleshores és més fàcil comprendre que pogués per ella ser abastit, sent molt factible mantenir-se mentre que els altres es rendien i lliuraven als moros. Una comunicació subterrània d'aquesta classe és la que existia també en l'antic castell d'Ègara o de Terrassa. Segons Pujades, aquesta cova, que el vulgo continua creient habitada per espectres i fantasmes, es deia «cova de Na Guillerma,» senyora de la casa de Montcada i muller que fou de l'infant D. Pere d'Aragó; però no diu el cronista ni hem pogut esbrinar nosaltres el perquè de tal nom. En una de les nostres freqüents excursions pels voltants de Barcelona, vam pujar cert dia a aquest castell, i els soldats del telègraf ens van dir que havien intentat penetrar a la cova i que havien caminat per ella com uns 200 passos; però que els havia obligat a tornar-se la falta que tenien de torxes i el fet que el camí era escabrós i desfet. MÒNICA (carrer de Santa). Anomenada així perquè està oberta al costat de l'església d'aquest nom, una de les parts laterals de la qual ocupa gairebé tota la vorera esquerra d'aquest carrer. Comença a la Rambla, anomenada també de Santa Mònica, i acaba al carrer de Montserrat, 352 VÍCTOR BALAGUER MONTJUÏC (carrer de). Existeixen tres carrers d'aquest nom. El primer, que és el que reconeix més antiguitat, s'obre al del Bisbe i no té sortida. Al seu extrem hi havia antigament el cementiri de la santa església Catedral. El segon comunica entre si el carrer Alt i el Baix de Sant Pere. El tercer està al del Carme, sense sortida. A les tres ha donat nom el cèlebre mont de Montjuïc o Monjuïc, com se li diu, que s'alça al costat de la nostra ciutat. Vegem la història d'aquesta muntanya, de la qual s'han arrencat una a una les pedres amb què s'ha anat edificant la població que s'estén indolent i descuidada als seus peus, de les entranyes de la qual ha nascut Barcelona, i que tanmateix està sempre amb les seves boques de bronze amenaçant la ciutat, a punt, com Saturn, de devorar la seva filla. És fama que en temps remots aquesta muntanya es va dir Mons Jovis, a causa d'haver elevat els gentils al seu cim un temple a Júpiter. Més tard va perdre aquest nom i va ser coneguda amb el de Mons judaicus, perquè, segons sembla, s'hi va establir el cementiri dels jueus, que en temps dels comtes de Barcelona habitaven un barri de la ciutat. Així, doncs, uns diuen que la paraula Monjuïc, o més pròpiament Montjuïc, deriva de Mons Jovis, mentre que altres li donen per origen el Mons Judaicus o Montjuïc, ja que en català antic el nom juich equivalia a l'adjectiu castellà judaico. De totes maneres, ambdós fets són certs, ja que no ELS CARRERS DE BARCELONA 353 hi ha dubte que en temps dels romans es va dir Mons Jovis pel seu temple a Jove, igual que un altre promontori a la vora del mateix Mediterrani es va dir Mons tncris (avui Port-vendres) pel seu temple a Venus; com no hi ha dubte tampoc, per la tradició i pels sepulcres amb làpides hebraiques allí trobats, que en l'època dels comtes va ser cementiri de jueus, coneixent-se vulgarment amb el nom de Fossar dels jueus. Abans del segle xv sembla que el castell es reduïa a una sola torre amb un ample recinte al voltant que formava una paret a l'alçada d'un home; però en canvi la muntanya estava més poblada que avui, ja que hi existien la parròquia de Sant Julià, l'església de Sant Fructuós, l'església de Santa Eulàlia, la de Sant Ferriol o Ferreol, l'ermita o capella de Nostra Senyora del Port i el convent de Santa Madrona, de frares menors primer, de servites després i de caputxins finalment. L'església de Santa Eulàlia era la més antiga de totes, ja que es vol suposar que existia ja a finals del segle vii, havent-la fundat Quirici o Quiric, bisbe de Barcelona, al lloc mateix on abans s'elevava un temple a Venus. Pel que fa al temple de Santa Madrona, se sap que existia ja a principis del segle xi, i explica la tradició que uns mercaders francesos, en tornar de Tessàlia a França amb les relíquies de Santa Madrona que venien de recollir, van patir una cruel tempesta, sent llançada la seva nau a les costes de Montjuïc, on no es va estavellar miraculosament. Van atribuir això a intenció celestial, van desembarcar, van fundar una església on dipositar les relíquies, i van partir. La capella de Nostra Senyora del Port va ser fundada el 1031 per Ermengarda, filla del comte Borrell. Al peu de la muntanya i a la vora del mar s'elevava tam- VOLUM XXI 23 354 VÍCTOR BALAGUER bé el castell, cèlebre a les nostres cròniques, conegut amb el nom de Castrum de Portu, el qual, segons diu Piferrer, estava assegut sobre la viva penya un tant elevada on acabava per allà la falda de Montjuïc, que després va cedir pas a un desembarassat camí destrossat per la pólvora. Aquesta fortalesa, que devia ser molt capaç i important, encara estava dempeus el 1609, quan Jeroni Pujades va escriure la seva Crònica, i encara diuen els ancians que es veien vestigis d'ella a principis d'aquest segle. La primera notícia que es té del castell del Port data del 1058, any en què Miró Geribert de Sant Martí en va fer donació al comte D. Ramon Berenguer I. Propietat ja dels comtes de Barcelona, el van escollir per a la seva residència durant la meitat de l'any del seu co-regnat els dos germans D. Ramon Berenguer Cap d'Estopes i D. Berenguer Ramon el Fratricida, els quals van convenir que l'un habitaria al palau des de vuit dies abans de Pentecosta fins a vuit abans de Nadal, i l'altre el restant mig any, i que cadascun, mentre esperaria el seu torn, tindria la possessió del castell del Port. En els temps més remots hi havia al cim de la muntanya una torre que es deia del Farell o de la guarda pel vigilant i guàrdia que constantment hi havia en ella, i pel far allí col·locat per a avís i guia dels navegants. Quan el port es va construir al lloc on avui es troba, el far va ser traslladat a un altre lloc i la torre de Montjuïc va quedar servint d'atalaya. Un dia els catalans, oprimits, vexats per l'orgullós privat d'insana supèrbia, de qui va dir un escriptor contemporani seu: A la mort sembla amb les seves lleis. Car pren regnes i destrueix reis; ELS CARRERS DE BARCELONA 355 un dia, repeteixo, els catalans es van aixecar indignats contra l'home que obria un abisme als peus del cec monarca. Les seves justes queixes van ser desateses, les seves esperances burlades, les seves reclamacions menyspreades; i d'opressió en opressió, de vexació en vexació, de tirania en tirania, es va obligar els catalans a negar l'obediència a Felip, posant-se sota l'empara de Lluís de França. Va cremar llavors en armes tot el Principat, i es va creure convenient fortificar el punt de Montjuïc, convertint la seva atalaya en un veritable baluard. No van tenir temps, tanmateix, de dur a terme el seu projecte, i fortificat malament i de mala manera el punt important de Montjuïc, abrigant-se en una torre i darrere d'una simple tapia de circumval·lació, van anar a ocupar aquell improvisat fort 500 homes dels gremis de mercaders de teles, sabaters, sastres, cordoners, taverners, teixidors de lli i pelleters, algunes companyies del terç de Santa Eulàlia, 200 miquelets de la costa i 300 soldats francesos. Mentrestant, el marquès de Vélez es va presentar davant Barcelona amb un exèrcit castellà de 14.000 infants i 4.000 cavalls, i va decidir apoderar-se de Montjuïc, destinant per a això el dia 26 de gener de 1641. En efecte, va tenir lloc la batalla i l'assalt; però malparats van quedar en aquella ocasió els castellans orgullosos, ja que van deixar la muntanya coberta de morts, i tots els seus esforços es van estavellar en aquelles tapies que defensaven homes resolts, desitjosos de morir per la llibertat i per Catalunya. La batalla de Montjuïc va obligar els castellans a abandonar el camp i a marxar, aixecant el setge que anaven a posar a Barcelona. Després d'aquesta època, més de mig segle més tard, es va tractar de disposar la fortificació de Montjuïc, com les altres de la plaça, d'acord amb les exigències 356 VÍCTOR BALAGUER de l'època i als avenços de l'art militar. El 1706 el comte Ulldefelt va posar la primera pedra del nou castell, havent estat aquest poc abans teatre d'altres terribles i sagnants escenes. Carles d'Àustria, a qui la gran aliança acabava de reconèixer com a successor a la Corona d'Espanya en lloc de Felip V, havia desembarcat amb el seu exèrcit entre Montgat i Badalona, i se li havien unit ja els sometents del pla i muntanyes de Vic, prestant-li obediència diverses poblacions del Principat i acudint a oferir-li la seva espasa gairebé tota la noblesa catalana. Carles apareixia als catalans com el defensor de les seves llibertats i constitucions, mentre que Felip, malgrat haver jurat guardar-les, començava a infringir-les. Entre un descendent de la casa d'Àustria, la casa de la qual per lo general havia respectat sempre les llibertats catalanes, i un descendent de la casa de Borbó, nova a Espanya i que representava el despotisme de Lluís XIV, els catalans no van vacil·lar. En presentar-se Carles a les platges de Montgat i Badalona, tota Catalunya va manifestar per ell les seves simpaties apressant-se a reconèixer-lo com a rei d'Espanya, mentre Barcelona, subjecta encara per les armes de Felip V, s'apressava a sacsejar el jou. El comte de Peterborough, general en cap de l'exèrcit de Carles III, per decidir el general Velasco, que mantenia encara Barcelona per Felip V, a abandonar la plaça, va prendre la resolució d'apoderar-se de Montjuïc. Va concertar el pla amb el príncep Jordi d'Hesse-Darmstadt, molt estimat pels catalans, entre els quals havia tingut comandament; i en efecte, l'assalt i presa de Montjuïc va ser acordat, duent-se a terme segons havien projectat, però amb gran pèrdua, i sobretot amb la molt sensible i cruel del príncep Darmstadt, a qui un casc de bomba va deixar cadàver a les portes mateixes del castell. ELS CARRERS DE BARCELONA 357 La pèrdua de Montjuïc va fer que Velasco capitulés i fes lliurament de Barcelona, que anhelava ja el moment de rebre als seus murs i jurar com a rei a Carles III. Encara havia de tornar a figurar aquesta fortalesa en la història d'aquella època. Efectivament, així que va saber Felip V el que havia passat a Barcelona, va determinar a tota costa apoderar-se d'aquesta important plaça, coneixent que el veritable rei d'Espanya seria el que fos amo de Barcelona; i posat d'acord amb Lluís XIV de França, el seu avi, que li va facilitar un exèrcit al comandament del mariscal comte de Tessé, va emprendre la campanya de Catalunya dirigint-se directament a la seva capital. Cal advertir que tot el país li era enemic. Ni a Aragó ni a Catalunya l'exèrcit francès-castellà trepitjava un pam de terreny amic. Va arribar, tanmateix, a Sans, i el 3 d'abril de 1706 el mariscal duc de Noailles, que havia entrat a Catalunya per l'Empordà, va atacar el fort de Montjuïc, defensat pel coronel català D. Jaume de Cordellas. Inútil va ser aquest atac, i els francesos van haver de retirar-se amb gran pèrdua; però el 15 del mateix mes van tornar una altra vegada a l'assalt, apoderant-se d'un baluard, i seguint en el seu afany, van aconseguir finalment el 25 fer-se completament amos del castell. Molta sang va haver de vessar-se d'una i altra part, ja que els assetjats van defensar el terreny pam a pam i amb tot l'heroisme digne d'aquell bon temps de la nostra història. Tanmateix, no per haver caigut Montjuïc es va desanimar Barcelona; ans al contrari, va redoblar els seus esforços. Cara a cara estaven els dos reis d'Espanya: Carles III a la ciutat assetjada, Felip V al camp assetjador. Semblava a aquest somriure-li llavors la fortuna; 358 VÍCTOR BALAGUER però encara brillava a l'horitzó l'estrella benefactora de les antigues glòries catalanes. El mariscal de Tessé va veure que de totes bandes acudien sometents en auxili de Barcelona, i coneixent que anava a quedar pres el seu exèrcit entre les forces de la ciutat i les de la muntanya, veient-se envoltat al pla i amb totes les seves comunicacions tallades, va decidir alçar el camp l'11 de maig, i va emprendre amb el seu rei Felip la retirada cap a Perpinyà, retirada que va tenir tots els aspectes d'una fugida i en la qual l'exèrcit francès-castellà va perdre més gent de la que hauria perdut en una batalla. Després d'això va ser quan es va determinar fortificar en tota regla Montjuïc, fent-ne un castell inexpugnable, i el 15 de novembre va posar el comte Ulldefelt, general al partit de la casa d'Àustria, la primera pedra de la nova fortalesa, segons ja s'ha dit. No està acabada encara la història d'aquest castell, del qual bé es pot dir que les seves pedres van ser barrejades amb sang d'herois. Al setembre de 1714, quan el duc de Berwick es va apoderar de Barcelona, Montjuïc es va lliurar per capitulació al general de les tropes de Felip V. Aquest monarca va donar immediatament disposició per acabar la fortificació del castell, continuant-se, en efecte, i donant-li l'última mà el comte de Roncali a finals del segle passat. Tal com està en el dia aquest castell, és realment inexpugnable. Veritable Ciutadella de Barcelona, és una viva amenaça contra aquesta, i només serà amo de la capital el qui comenci per ser-ho d'aquesta fortalesa. També en aquest segle té Montjuïc la seva història. Al febrer de 1808 les tropes franceses, sota el comandament del general Duhesme, van entrar per engany a Barcelona. Ningú ignora de quina manera, sota capa d'amistat, l'exèrcit de Napoleó es va anar apoderant de la capital ELS CARRERS DE BARCELONA 359 del Principat. Quan Duhesme va tenir allotjades les seves tropes a Barcelona, va voler apoderar-se de la Ciutadella i de Montjuïc, i el mateix dia que el general Lechi, sota pretext d'una visita al governador de la Ciutadella, feia entrar per sorpresa en aquesta les tropes franceses, un cos de tropes imperials, sota el comandament del coronel Floresti, pujava la muntanya de Montjuïc per fer-se amo del castell. Era en aquell moment governador de la fortalesa el brigadier Álvarez de Castro, el mateix que més tard s'havia de conquerir una glòria immortal defensant Girona, i es va negar a permetre l'entrada a Floresti, fins que no rebés per a això ordres del capità general del Principat, que ho era el comte d'Ezpeleta. Ni precs ni amenaces van poder influir en l'ànim del valent militar espanyol; però sabent Duhesme el que passava, va recórrer a Ezpeleta, qui, en vista de les ordres que tenia de la cort per rebre les tropes franceses i tractar-les millor que a les espanyoles, va enviar un comunicat a Álvarez ordenant-li que obrís les portes del castell als francesos. Es diu que, malgrat aquest manament, va estar llarg temps Álvarez dubtant si obeiria, cedint finalment a la llei inexorable de la disciplina militar. Així va ser com, per traïció, els francesos es van apoderar de la Ciutadella i de Montjuïc. Durant les ocurrències de Barcelona en aquests últims anys i durant les distintes commocions polítiques que han agitat Espanya tota, el castell de què parlem ha estat sempre l'espasa de Dàmocles pendent sense parar sobre la capital del Principat. Tanmateix, les seves amenaces han arribat més d'una vegada a realitzar-se, i el 1842 i el 1843 les bombes del castell van sembrar la mort i la destrucció en el si de la ciutat. Massa recents són encara aquells tristos su- 360 VÍCTOR BALAGUER cessos a la memòria de tots, perquè m'hi detingui a referir-los. Tal és la història d'aquesta fortalesa, que té encara altres tristos records, ja que ha estat presó en diferents èpoques de diversos personatges polítics, sense altre crim que el d'haver generalment aspirat a fer, per mitjans més o menys fonamentats, la felicitat de la seva pàtria. I ara que hem dit alguna cosa de la fortalesa, parlem de la muntanya, que és notable sota molts conceptes. Hi ha en ella moltíssimes produccions del regne mineral i vegetal, i totes de la millor qualitat. De les seves inesgotables pedreres s'exploten grans quantitats de pedra que, per raó de la seva duresa, permanència i facilitat amb què es treballa, s'empra com a material de construcció per a l'empedrat i escultura, havent-se format d'ella totes les muralles, temples i edificis de Barcelona, i una gran porció de cases en altres punts de Catalunya i fins i tot d'Andalusia. En aquesta muntanya es recull l'excel·lent blat, de tan crescut gra i superior qualitat, que és buscat amb afany per a la sembra de moltes comarques de Catalunya. En ella abunda igualment, en particular per la part de mar, aquella terra vermella tan pròpia per netejar els utensilis de cuina, que es diu en català terra d'escudelles. D'altra banda, és un mont ple de llocs d'esbarjo, ja que té diverses regalades fonts a les quals acudeix el poble, particularment els dies festius, a celebrar balls, menjars i berenars. Una d'elles és la font anomenada del Gat, una altra de la Satalia, una altra de Bona Vista i una altra la Font-Trobada. Totes elles estan en llocs pintorescos i en totes la mirada pot abraçar un deliciós panorama. ELS CARRERS DE BARCELONA 36 1 En la part més escarpada de la muntanya que cau sobre el mar hi ha un edifici que s'anomena Fonda de Visy que correspon per cert al seu nom. En un tall fet a la muntanya per treure'n les pedres de les obres del port i altres de construcció, es va habilitar recentment una formidable bateria coberta, per a defensa de la nostra badia. El seu artillat és de grans dimensions, i alhora que no pot ser batuda, la seva coberta posició, protegida pels focs del castell, fa que pugui batre impunement qualsevol esquadra enemiga. Es va fer aquesta obra en temps del general Dulce, i va ser ideada i dirigida pel coronel d'enginyers D. Francisco de Casanova. MONTSERRAT (carrer de). r ( ) més pròpiament de Nostra Senyora de Montse- Hi ha dos carrers amb aquesta denominació. L'un, que és el més antic, es diu Montserrat de la Peixateria, perquè parteix de l'esmentat punt immediat al passeig de Sant Joan. Hi havia abans en aquest carrer un arc anomenat de Sant Jaume per una imatge d'aquest sant que hi havia i que va desaparèixer en rectificar-se la línia de les cases que el formava, i, després, com que a la plaça de la Duana, davant del carrer del Bastió del Migdia, va existir fins a l'extinció dels instituts monàstics una capella de Nostra Senyora de Montserrat a la Procuradoria dels monjos benedictins del monestir d'aquella famosa muntanya, això va donar nom al carrer de què ens ocupem. L'altre de la mateixa denominació creua del de Trentaclaus al de Santa Madrona. En els seus principis tingué el nom de carrer del Baró 362 VÍCTOR BALAGUER de Vinre, perquè trobant-se aquest subjecte de tinent de rei a Barcelona, i ocupant el lloc de governador interí per defunció del titular D. Andrés Pérez de Herrasti, va promoure l'obertura d'aquest carrer, posant per mitjà d'ell en comunicació els de Santa Madrona i Trentaclaus. D'aquí va venir el donar-li el nom del seu fundador, nom al qual el 1823 es va substituir amb el de Nostra Senyora de Montserrat que avui conserva. Estava en aquest carrer el teatre del Circ Barcelonès, que es va construir per compte d'una empresa particular en el local que havia ocupat primer la casa de Kennett i després la impremta d'Oliveres i Gabarro. Era un teatre molt espaiós i capaç, d'elegant forma, l'autor i director del qual va ser el reputat arquitecte D. Antoni Rovira i Trías. Es va inaugurar la nit del 12 de gener de 1853 amb un ball de disfresses, i alguns anys més tard, per haver donat en ell una sèrie de funcions l'eminent tràgica italiana senyora Ristori, va prendre el nom de Teatre Ristori. Un incendi el va reduir a cendres fa tres anys. MONTALEGRE (carrer de). Antigament es deia den Company, nom de família. Té la seva entrada al de Valldoncella i la seva sortida a la plaça dels Àngels. En aquest carrer es troba l'edifici de la Casa de Caritat, establiment que honra Barcelona, fomentat per la beneficència i liberalitat dels barcelonins el 1799, després de la guerra amb els anglesos. En aquesta època, tal com ja hem dit en un altre lloc d'aquesta obra, es va obrir una subscripció per socórrer moltes famílies que havien quedat sumides en ELS CARRERS DE BARCELONA 363 la misèria, i tan grans quantitats es van recollir, que van haver de quedar en caixa, després de celebrar la pau, 15.000 lliures catalanes. Aquesta suma, juntament amb certa donació que va fer el rei Carles IV el 1803, va formar un fons suficient per a donar principi a l'obra suntuosa que després es va dur a terme. Té per objecte aquest establiment recollir tots els captaires, no només de la ciutat, sinó també del Principat i fins i tot forasters i estrangers, proporcionant-los, a més del seu necessari sustent i vestuari, educació, ocupació i fins i tot comoditat als que són grans i impedits. Per a això es col·loquen els joves d'aprenents en els oficis que trien, se'ls ensenya lectura, escriptura, gramàtica castellana, urbanitat, etc., i es tenen a la casa diversos establiments de filats, teixits, calçat i particularment una fàbrica d'agulles de cap i una altra de vaixella. Els fons de l'establiment consisteixen en l'almoina que li té assenyalada el govern, en el producte d'una loteria setmanal, en el d'una casa de banys, en el de les manufactures elaborades a la casa, en el de les almoines dels particulars i en el dels cotxes fúnebres. En creuar la porta que dona entrada a l'establiment, es troba un pati quadrat, els escuts episcopals del qual indiquen que des de 1593 fins a la supressió dels jesuïtes va servir de Seminari conciliar. Al centre d'aquest pati hi ha una font, i al llenç del front la capella pública de Nostra Senyora de Montalegre, titular del monestir de canongesses cartoixanes, dames principalíssimes de Catalunya, que s'hi va fundar el 1362. L'edifici modern, notablement eixamplat, no està encara conclòs, però ja presenta capacitat per allotjar bastant desembarassadament el gran nombre d'infeliços que per regla general conté. El seu 364 VÍCTOR BALAGUER L'obra és sòlida, les seves sales espaioses, clares i ben ventilades. Té dues esglésies, una per als individus de cada sexe, quatre patis grans per a desfogar-se, tallers, sales de labor, escoles, infermeries, refectoris, magatzems, rebosts i totes les altres peces precises en aquestes cases d'asil. Es divideix en dos departaments generals, segons els sexes. El d'homes comprèn els de totes les edats, des de la de cinc anys, amb quadres especials i separades per als nens, els fatus, tullits, decrèpits, etc.; un Departament correccional amb una sala d'espulgar, i una quadra per a la curació dels tinyosos. El departament de les dones està dividit d'una manera anàloga. MONTANYANS (carrer de). Creua des de la de Carden a la del Pont de la Figuereta. Va tenir primerament el nom den Llobet, que és de família, i després el den Campderà, que reconeix el mateix origen. S'ignora quan i per quin motiu va prendre el que avui porta. Sens dubte va ser en record de la família catalana Montanyà. És fama que pels anys de 1379 una bella dama catalana, anomenada Margarida de Montanyà, va anar a parar als estats del comte de Foix, sobirà del Bearn. La peregrina bellesa d'aquella dama la va fer la reina d'una cort de galants cavallers, entre els quals es comptava el mateix Gastó Febo, comte de Foix. Es diu que la dama va acollir favorablement les galanteries del sobirà, i ben aviat va deixar de ser secreta la intimitat que unia el comte amb la bella Margarida. És molt possible que aquesta dama catalana fos la mateixa que una certa Margarida de la qual es parla en antigues cròniques com a estimada de Gastó Febo. De totes maneres, quan nosaltres, fa tot just un any, ELS CARRERS DE BARCELONA 365 vam anar a fer un viatge pel Bearn, en visitar la torre anomenada de Montcada, a Orthez, prop de Pau, vam recollir una dramàtica alhora que trista tradició, en la qual figura una dama Margarida, si bé no gaire avantatjosament per cert. Era aquesta la mateixa Margarida de Montanyà que de Catalunya va passar al Bearn per regnar en el cor i en la voluntat d'aquell comte sobirà? És de creure que sí. Heus aquí, per altra banda, la tradició, tal com la vam escriure aleshores en el nostre llibre de viatge: LA TORRE DE MONCADA. I. Si algun dia us porta la casualitat a Orthez, l'antiga capital del Bearn, no deixareu segurament de visitar les ruïnes del seu cèlebre castell, el castell aquell que van manar edificar els vescomtes de la família de Moncada, quan, cridats per la revolució triomfant, van passar a fundar una nova dinastia a la comarca bearnesa. Allí veureu elevar-se, solitària i trista, única resta que de l'antic castell ha quedat dempeus, la torre encara anomenada de Moncada, en memòria d'aquella il·lustre família catalana. Deteniu-vos aleshores un moment al peu de la torre, i allí, en els mateixos llocs que van presenciar les escenes, demaneu a algun complaent narrador que us expliqui els terribles drames dels quals en diferents èpoques va ser teatre la torre de Moncada. De segur que el narrador, si està ben assabentat, us referirà el fet que anem també avui a explicar-vos. Pels anys de 1379 foren pactades paus, després d'una llarga i sagnant guerra entre el comte d'Armanyac i Gastó Febus, comte de Foix i sobirà del 366 VÍCTOR BALAGUER Bearn. Es va decidir per aquestes paus, entre altres coses, que Gastó, fill del monarca bearnès, es casaria amb la filla del comte d'Armanyac, coneguda per la seva bellesa i gràcia amb el renom de «la gaya Armagnagaise.» Les esposalles del jove Gastó i de la bella Beatriu es van efectuar el 4 d'abril d'aquell any 1379 al castell de Manciet; però el casament no s'havia d'efectuar mai. Una sagnant tomba seria el tàlem nupcial del bell donzell. Es va decidir que, abans de consumar-se el matrimoni, el jove Gastó aniria a visitar la seva mare Agnès de Navarra, la qual, separada del seu espòs Gastó Febus per coses que no són d'aquest lloc, habitava temps feia en els estats del seu germà el rei de Navarra, conegut per Carles el Dolent. El jove, que era un gallard jove de quinze a setze anys, va partir en efecte per Navarra. En mala hora va ser per a ell i per al país de Bearn. Se'l va acollir amb veritable afecte a la residència reial d'Olite, i allí va romandre alguns dies amb la seva mare, sense que les seves pregàries i instàncies poguessin aconseguir d'ella que tornés amb ell al Bearn. Agnès li va preguntar si el comte de Foix el seu pare li havia donat l'encàrrec de portar-la amb ell; però com que el jove va contestar que res li havia dit en aquest punt, Agnès no es va decidir a seguir-lo i va romandre a Olite. Tot seguit que la seva mare s'hagué acomiadat, el donzell va passar a Pamplona per saludar el seu oncle el rei de Navarra, qui el va acollir molt bé, el va fer romandre deu dies en la seva companyia, i després el va acomiadar omplint-lo de regals. Un dels regals que li va fer va ser la mort. En l'acte en què l'hereu del Bearn es disposava a posar-se en camí, Carles el Dolent el va cridar a part i, fent-lo entrar a la seva cambra, li va presentar una bossa plena de certes pólvores. ELS CARRERS DE BARCELONA 367 — Gastó, nebot meu — li va dir el rei —, fareu el que us diré, i per Déu viu us suplico que no us aparteu de les meves instruccions. Ja sabeu el gran i injust ressentiment que el vostre pare el comte de Foix guarda contra la vostra mare la meva germana, la qual cosa em desplau en gran manera i molt us ha de desplàure a vós també. Tanmateix, per posar les coses en bon punt i a fi que la vostra mare recobri l'afecte del seu espòs, prendreu un grapat d'aquestes pólvores i les posareu en un dels aliments que hagi de menjar el vostre pare. Tan aviat com els hagi provat, no pensarà en altra cosa més que a tornar a veure la seva esposa la vostra mare i a tenir-la al seu costat. Des d'aquell instant tornaran a estimar-se més que mai, no voldran separar-se mai, i això és precisament el que jo desitjo i desitgeu vós mateix de segur. Però una advertència he de fer-vos. Ningú al món ha de saber la virtut meravellosa d'aquestes pólvores i la seva existència en el vostre poder. Com algú us les vegi o sàpiga que les teniu, les pólvores perdran la seva virtut i grans i terribles mals cauran sobre vós. Guardeu sobre això un secret profund, i seguiu al peu de la lletra les meves instruccions. L'innocent jove, prenent per cert tot el que el seu oncle el rei de Navarra li va dir, va prometre fer el que se li demanava, i va tornar al castell d'Orthez, on va ensenyar al seu pare tots els regals que li havien fet, excepte la bossa de les pólvores meravelloses, sobre la qual es va guardar bé de dir la menor paraula. El jove príncep tenia per companys de joc Ivain i Gracià, dos fills bastards de Gastó Febus. Dormien junts a la mateixa cambra, s'estimaven com a germans i es vestien amb les mateixes robes. Gastó i Ivain eren tots dos de la mateixa edat i de la mateixa estatura. Un dia que estaven jugant i barallant-se des- 368 VÍCTOR BALAGUER dels seus llits, com joves, van canviar els seus gipons, de manera que el de Gastó, del qual penjava interiorment la bossa de les pólvores meravelloses, va anar a parar damunt el llit d'Ivain. Aquest va descobrir la bossa i va dir al seu germà: — Gastó, quina bossa és aquesta que porteu amagada al gipó sobre el vostre pit? La pregunta va disgustar sobremanera a Gastó, que va contestar a l'acte amb un gest brusc: — Res us importa a vós, Ivain; retorneu-me el meu gipó. Ivain l'hi va llançar i Gastó se'l va posar, el qual tot aquell dia el va passar pensatiu i cabisbaix. L'endemà Gastó es va incomodar amb el seu germà Ivain jugant a la pilota, i li va donar una bufetada. El jove es va irritar i va entrar plorant a la cambra del seu pare, a l'hora en què Gastó Febus acabava d'assistir al sacrifici de la missa. — Ivain, què és això? — li va preguntar el comte en veure el seu rostre plorós. — Mon senyor, Gastó m'ha pegat, i en veritat que més motius hi ha per pegar-li a ell que a mi. — Per què? — va preguntar el recelós comte. — Per la meva fe us asseguro, mon senyor, que des que ha tornat de Navarra porta sobre el seu pit una bossa plena de pólvores. No sé per a què serveix ni què vol fer amb elles; però ja m'ha dit una o dues vegades que abans de poc la seva mare haurà fet amb vós les paus i viureu més units que mai. — Oh! — va dir el comte; — calla, i que ningú sàpiga el que m'acabes de dir. — Així ho faré, — va contestar el jove. Des d'aquell moment, diu el cronista Froissart, que és qui va relatant el fet conforme nosaltres l'expliquem, des d'aquell moment el comte de Foix es ELS CARRERS DE BARCELONA 369 sentí inquiet i desassossegat; però dissimulà fins a trobar ocasió oportuna, que no tardà per cert a presentar-se-li. II. En arribar l'hora del dinar, el comte es va rentar les mans, com tenia per costum, i va entrar al menjador, asseient-se a la taula. El seu fill Gastó tenia l'encàrrec de presentar-li els plats; i així com es va acostar per posar-li davant el primer, el comte li va llançar una mirada i va veure com s'escapaven d'entre el seu gipó els penjolls de la bossa. La sang li va pujar al rostre. — Acosta't, Gastó — li va dir. — Vull dir-te alguna cosa a l'orella. Es va acostar al moment, i a l'acte Gastó Febus va agafar el seu gipó, que va descordar, tallant amb un ganivet els cordons de la bossa, la qual li va quedar a la mà. Tot seguit va dir: — Què hi ha en aquesta bossa? Sorprès el jove príncep i espantat, no va dir una paraula. Va posar-se pàl·lid i va començar a tremolar de tots els seus membres com un delinqüent. El comte de Foix va obrir la bossa, i estenent part d'aquelles pólvores sobre un tros de pa, el va donar a menjar a un dels seus llebrers, que allí es trobava estès als seus peus. Tan aviat com el gos va haver empassat el tros de pa, va fer alguns bots i va caure mort. En veure això el comte de Foix, no es va poder contenir: es va aixecar de la taula, i agafant la daga que penjava del seu cinturó, va fer el gest de llançar-la al seu fill, a qui hagués mort sense remei, si els cavallers i escuders que es trobaven presents no s'haguessin interposat, exclamant: — Gràcia per Déu, mon senyor! Informeu-vos abans de procedir contra el vostre fill. tomo xxi 24 370 VÍCTOR BALAGUER Les primeres paraules que el comte va dir, quan la seva còlera li va permetre parlar, van ser: — Oh traïdor Gastó! per tu i perquè fos major l'herència que devies recollir, he tingut guerra amb el rei de França, amb el d'Anglaterra, amb el d'Espanya, amb el de Navarra i amb el d'Aragó, i contra tots ells m'he defensat com a cavaller i com a bo. I ara tu em vols matar! Doncs bé, jo t'asseguro, fill desnaturalitzat, que moriràs a les meves mans. I dites aquestes paraules, es va llançar una altra vegada sobre el seu fill; però de nou es van interposar els presents, els quals, llançant-se als seus peus, exclamaven: — Oh mon senyor! Gràcia, gràcia per Déu! No mateu Gastó, ja que no teniu altre fill. Tanqueu-lo, informeu-vos abans de tot, ja que de segur que l'infeliç no sabria que les pólvores fossin enverinades. — Doncs bé — va dir el comte assossegant-se; — tanqueu-me'l en una torre, i amb la vostra vida em respondreu de la seva persona. Així es va fer, en efecte, i el desgraciat príncep va ser portat a la torre de Moncada. No es va limitar a aquesta mesura Gastó Febus. Va manar detenir tots els que servien al seu fill; però alguns es van salvar, sent d'entre aquests el bisbe de Lescar. Quinze dels presos van ser ajusticiats perquè no van voler revelar el complot que, segons el comte, devia existir. En seguida Gastó Febus va convocar els estats per fer pronunciar la sentència de mort del seu fill. Els diputats, atordits per aquesta horrible proposició, més clements que el pare, van acordar que no havia de morir el jove que, segons diu Froissart, era «l'esperança i el cor del país.» Davant la noble actitud del seu poble, el comte va haver de calmar una mica la seva còlera, i va resoldre llavors castigar el seu fill amb la presó per ELS CARRERS DE BARCELONA 371 espai de dos o tres mesos, enviant-lo tot seguit a viatjar dos o tres anys a fi que amb l'edat es corregís la que ell creia la seva mala índole. Va donar ordre, doncs, per retenir-lo presoner en una fosca habitació de la torre de Moncada. Deu dies va romandre allí el jove príncep bevent i menjant molt poc, malgrat que li portessin menjar abundant cada dia; però el jove el rebutjava, com si fos la seva intenció deixar-se morir de fam. El carceller es va presentar un dia al comte i li va dir: — Mon senyor, vinc a advertir-vos que el vostre fill es deixa morir de fam a la presó en què jeu. A penes ha menjat des que en ella ha entrat; passa tot el dia estès al llit, i he trobat intactes en un racó els menjars que li he portat aquests últims dies. En sentir això el comte es va encolerir, i sense dir res es va dirigir a la torre. Per desgràcia portava a la mà la daga que penjava sempre del seu cinturó. Es va manar obrir la porta de la presó, i acostant-se al seu fill, que continuava estès al llit, li va dir: — Ah, traïdor! Així que no vols menjar? Ja et faré jo que mengis a la força. I donant-li un cop al coll amb la mà en què portava la daga, li va girar l'esquena i va sortir de l'estança. Pocs moments després el jove Gastó era mort. En donar-li el seu pare el cop, l'havia ferit en una vena amb la punta de la seva daga. Quan Gastó Febus va saber que havia donat mort al seu fill, va començar a plorar i a desesperar-se. Aquell accident fatal sepultava en la tomba tota la seva raça, ja que ja no li quedaven sinó dos bastards, Ivain i Gracià, els quals no podien succeir-lo. Tot seguit va enviar a buscar el seu barber i es va fer afaitar, vestint-se de negre i enlutant el seu palau. El cadàver del jove príncep 372 VÍCTOR BALAGUER va ser portat, enmig de plors i sanglots, al convent dels frares menors d'Orthez, on va ser sepultat. Així expliquen el fet Froissart i gairebé tots els historiadors francesos; així resulta de les cròniques i tradicions del Bearn; però és just, no obstant això, advertir que Moret i altres historiadors navarresos neguen allò del verí atribuït a Carles el Dolent, el qual rei s'esforcen a rehabilitar. El que és cert en aquest punt és la mort del fill portada a terme pel pare. Els cronistes parlen molt de la desesperació de Gastó Febus i del seu penediment. Diuen que va creure veure la mà de Déu en aquesta desgràcia terrible, i que, quan més tard volia recordar aquells temps, deia: «Quan el Senyor estava irritat contra mi.» Un altre esdeveniment va contribuir també a martiritzar el cor del comte de Foix. Una dama de la cort, molt íntima amiga seva, Margarida, la conducta de la qual no tenia res d'irreprotxable, la qual vivia al mateix castell d'Orthez, va quedar extremadament afectada per la mort del pobre hereu dels estats de Bearn. Potser la terrible veu de la consciència acusava aquella dama de no ser del tot estranya a tan funest esdeveniment i a la conducta del pare amb el fill. Un dia, o per millor dir una nit, pocs dies després de la mort del jove Gastó, Margarida, que estava agenollada en el seu oratori, va creure sentir prop d'ella tres gemecs profunds i dolorosos, capaços d'esquinçar el cor més empedreït. De tal manera això va aterrir Margarida, que les seves dames la van trobar desmaiada al peu del reclinatori. Quan va tornar en si, va exclamar: — El fill del comte se m'ha presentat aquesta nit, l'he vist i l'he sentit; però en nom de Déu no digueu res a mon senyor Gastó. ELS CARRERS DE BARCELONA 373 A causa d'aquest esdeveniment, Margarida, sense voler veure ja més el comte de Foix, es va llançar als braços de la religió per demanar-li consol; però la seva impressió dolorosa no es va poder dissipar, i al poc temps lliurava la seva ànima al Creador. Aquesta és una de les diverses llegendes dramàtiques que s'expliquen a Orthez al viatger quan se li ensenyen les ruïnes del castell i la torre de Moncada. MONTE-SIÓ (carrer de). Des de la de les Magdalenes condueix a la plaça de Santa Anna. El tros d'aquest carrer des del d'Amargós fins al de les Magdalenes es deia antigament Volta del Eura. En altres temps hi va haver en ella una capella consagrada a Nostra Senyora de Montsió, a la qual es va dedicar també el convent immediat, que va ser erigit posteriorment. Després d'haver-se verificat això, unit l'esmentat carrer amb el de la Volta de l'Eura per formar dels dos un, va prendre el nom que té ara. En ella hi havia així mateix un altre carrer que comunicava amb l'arc d'Espolsa-sachs, i que, segons hem indicat abans, va ser tancat per les monges a qui els consellers de Barcelona van autoritzar per a això el 25 d'abril de 1556. MORERA (carrer de la). És un carreró que de la de l'Hospital va a la plaça-mercat de Sant Josep, vulgarment anomenada de la Boqueria, i només se sap d'ella que antigament va portar el nom de Rovira o Roviró. 374 VÍCTOR BALAGUER MOSQUES (carrer de les). Un altre carrer sense història i de nom vulgar. Es va anomenar primitivament den Rotxa, i després el poble va començar a donar-li el nom que avui porta i que li ha quedat en definitiva. Creua del carrer de Flassaders a la plaça de Montcada. MONTANER (carrer de). Estarà situada a l'eixample, i ha de córrer, col·lateral a la d'Aribau, des de la de Còrsega fins a la de Ronda, creuant per les de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació i Corts, Vam aconsellar a l'Exc. Ajuntament que li donés aquest nom, per contribuir a perpetuar amb un just tribut el del cèlebre cronista català Ramon Muntaner. Era aquest natural de la vila de Perelada, a l'Empordà, segons ho afirma ell mateix a la seva Crònica; va abandonar la seva població nativa, quan encara no tenia onze anys complerts; va estar en 32 batalles de mar i terra, i va escriure el llibre que l'ha fet famós a l'edat de seixanta anys, començant-lo el 15 de maig de 1330. L'obra de Muntaner va ser escrita en català, i la traducció del seu títol és la següent: «Crònica o descripció dels fets i gestes de l'ínclit rei Jaume I, rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i de Montpeller i de molts dels seus descendents, feta pel magnífic En Ramon Muntaner, qui va servir així al dit ínclit rei Jaume com als seus fills i descendents, trobant-se present als esdeveniments continguts en la present història.» ELS CARRERS DE BARCELONA 375 Molt celebrat per propis i per estranys és el llibre de Muntaner, notable efectivament sota cert punt de vista, i digne de consideració i d'estudi mirat literàriament. Pel que fa a la seva part històrica, encara que l'autor explica els esdeveniments amb una candidesa seductora i com a testimoni de vista, deixa molt a desitjar i no pot resistir a la crítica. Muntaner va figurar amb glòria com a militar, i va prendre part, com un dels capitans, en aquella èpica expedició d'almogàvers a Orient, la qual es narra a la seva Crònica d'una manera encantadora. Company de Roger de Flor, de Berenguer d'Entença i de Berenguer de Rocafort en aquelles memorables jornades, va prendre part en molts fets d'armes d'aquella empresa, distingint-se sobretot en el setge de Gal·lípoli; però es va veure obligat a abandonar la host expedicionària per les intrigues, querelles i rancors dels seus capitans. Havent tornat a Sicília, el rei d'aquella comarca, Frederic, li va donar el comandament d'una expedició a l'illa de Gerbes, que va portar a venturós terme com a home de valor i prudent capità. Va obtenir llavors el comandament i senyoria d'aquella illa, on va romandre tres anys, fins que va rebre l'encàrrec de conduir a Perpinyà un nen que acabava de tenir l'infant Ferran de Mallorca. De Perpinyà va passar Muntaner a València, on abans s'havia casat i aleshores es va establir. Va ser senyor de Xinella, vila d'aquell regne, i allí va compondre la seva Crònica i va donar principi a la família del seu nom. La Crònica de Muntaner té passatges molt celebrats, i alguns han arribat a ser clàssics en la història de la literatura catalana. Un d'aquests és aquell en què explica el succés esdevingut a una dona de Perelada, coneguda per la Mercadera, la qual va vèncer i va desarmar un 376 VÍCTOR BALAGUER cavaller francès, apoderant-se de la seva persona, armes i cavall. Aquest episodi va donar assumpte per fer un bonic quadre al jove pintor català Sr. Caba. N NACIONAL (carrer). És aquella que a la Barceloneta forma el front del moll i es troba al costat del port. No obstant haver estat Barcelona per espai de molts segles l'escala principal de les navegacions dels regnes d'Aragó i el primer departament de la marina reial, el port romania sense moll. Pels anys de 1438, arribant-se a conèixer la necessitat de fabricar un bon moll, Barcelona va enviar ambaixadors al rei Alfons V, que en aquell moment es trobava a Nàpols, per demanar-li permís per començar la fabricació d'un moll i port, tal com ho reclamava ja la florent indústria i comerç a Barcelona. Va atorgar permís el monarca, qui, per dur a terme l'empresa, va concedir al magistrat municipal la facultat d'imposar drets d'ancoratge així a les embarcacions nacionals com a les estrangeres. L'obra es va començar en aquell any mateix de 1438; però sens dubte va haver de suspendre's o abandonar-se, ja que veiem que definitivament es va tornar a començar, potser amb nou pla, pels anys de 1474, conforme ho testificava la làpida que fins avui s'havia conservat a la façana de l'antiga casa de Gralla. D'aquesta làpida hem parlat en fer-ho del carrer de Baix Muralla; però hem d'aprofitar aquesta ocasió per dir que ja no existeix en el lloc on fins ara ha- ELS CARRERS DE BARCELONA 377 havia romàs. Ha desaparegut recentment en ser renovada la dita casa. Tampoc aquella segona vegada es va arribar a rematar l'obra del port; ja que consta que, a finals del segle XVI, Barcelona no tenia encara port tancat amb moll, sinó platja, la cala de la qual gaudia d'un ancoratge bastant profund. Diu un cronista que es reconeixia, no obstant, una espècie de moll anomenat nou a la part de Llevant, i diversos pontons que donaven el seu servei; però el moll projectat, a mesura que aquest es va deteriorar, no es va dur a terme fins al 1696, per a la construcció del qual, afegeix el citat cronista, la ciutat va gastar la suma de 300.000 ducats en l'espai de quaranta anys. En aquesta data, segons es diu, tenia més de 600 peus de llarg i 40 d'ample, i el 1743 es va procedir a la seva prolongació, el treball de la qual va durar fins al 1754. El 1802 es va aprovar per reial ordre una altra prolongació, que havia de ser de 500 vares al Sud i 200 de martell a l'Oest-sud-oest; però descuidada l'obra durant la permanència dels francesos a Barcelona, no es va emprendre el veritable treball amb activitat fins al 1821, època en què es va aconseguir que el moll tingués 483 vares de prolongació sobre 40 d'amplada, entre les altures de 20 a 37 peus, inclosos els nou que té d'elevació sobre el nivell del mar i tres embarcadors. Reconeguda pel comerç la insuficiència d'aquest port, s'han començat nous treballs sota un pla més grandiós per construir un port millor i digne de la comercial Barcelona. NÀPOLS (carrer de). Un altre dels de l'eixample. Segons avui està ideada, haurà de partir de la de Còrsega per anar a acabar a la de Villena, veient-se creua- 378 VÍCTOR BALAGUER da per les de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Corts, Casp, Ansias Mavch, Alí-Bey, Vilanova, Pallars, Pujades, Llull, Manso i Gualdrés. Sabut és, i ho hem contat en un altre lloc d'aquesta obra, com Alfons V d'Aragó es va apoderar de la ciutat de Nàpols. En aquesta empresa gloriosa va prendre gran part amb les seves armades i la seva gent la ciutat de Barcelona, distingint-se principalment en ella un dels seus consellers. En memòria d'aquest succés s'ha donat semblant nom a aquest carrer. NAU (carrer de la). De la nau en castellà. Creua de la d'Abaixadors a la de Canvis nous. Antigament es va denominar de la taverna de les vídues. NEU (carrer de la). És a dir, de la Neu. En aquest carrer i en els dos del mateix nom que citarem després, es va vendre per espai de molts anys la neu per al refredament de les begudes i altres usos. Va fer aquesta circumstància que el poble els donés el nom que avui tenen, el qual va prevaler sobre el que portaven primitivament. El primer carrer, anomenat de la Neu, era conegut abans per den Aderó, nom de família. És el que des de la de Carders condueix a la d'Assaonadors. El segon del mateix títol s'anomenava abans den Boada, nom de família també. És a la de Gignàs i no té sortida. ELS CARRERS DE BARCELONA 379 El tercer carrer a què hem fet referència és el de les Neus. Avui ja no existeix. Va tenir primer el nom d'en Espernau. S'han construït en el lloc que ocupava part de les cases que avui formen el carrer de Ferran VII, ja que creuava aquella de la de Quintana a la d'Arólas. NOVA (plaça). Hi van a parar els carrers de la Palla, Bisbe, Corríbia, Bou, Arcs i Boters. A la Rúbrica de Bruniquer, manuscrit conservat al nostre arxiu municipal, capítol Carrers, consta que el 30 d'octubre de 1355 es van començar a enderrocar diverses cases que hi havia davant de la porta del palau episcopal per fer plaça, i que el dimarts 13 de desembre de 1356 es va començar a enderrocar també per a dita plaça la casa de Llorenç de Grau. Parla després dita Rúbrica de diverses compres de cases per eixample de la plaça de què parlem, fetes el 1357. Per abril de 1358 estava ja acabada i se l'anomenava Plaça Nova, constant de diversos altres documents que el 1382 existia en ella el pes de la palla, la qual cosa de segur donaria el nom al carrer immediat, que es diu de la Palla. Una gran part d'aquesta plaça està ocupada per una de les ales del palau episcopal. També es descobreixen en aquesta plaça restes d'antigues torres col·laterals que es veuen a l'extrem del carrer del Bisbe. Són les mateixes que servien de resguard a una de les portes de la ciutat, quan conservava el seu primitiu cercle de fortificació, i quan, per consegüent, eren fossos i camp la Plaça Nova i les seves avingudes. 380 VÍCTOR BALAGUER NOVA DE SANT FRANCESC (carrer). Té la seva entrada al Dormitori de Sant Francesc i va a concloure a la d'Escudellers. Es deia d'en Tripó quan la componien algunes cases de propietat particular de la persona que tenia aquell cognom, i que devia ser sens dubte un opulent propietari a la nostra ciutat. (V. carrer d'en Tripó.) A mitjans del segle XVII es construïren novament gairebé totes aquelles cases alhora, i potser es va canviar el nom antic d'aquest carrer per aquesta circumstància, o potser per distingir-lo millor del seu immediat, el del Dormitori de Sant Francesc. Existeix en aquest carrer una petita església que es diu de l'Esperit Sant, i l'interior de la qual, molt reduït, no ofereix res de particular. Es troba establerta en ella una confraria, que existia ja el 1433, per a socors dels pobres cecs i tullits impossibilitats per treballar. S'aixecava antigament aquesta capella al barri de la Ribera, que va ser demolit per aixecar l'actual Ciutadella. En substitució d'aquella es va erigir el 1735 la que ens ocupa, segons així ho dóna a entendre la xifra d'aquell any esculpida sobre la porta, enmig d'un escut esculpit en pedra, que figura una cistella amb tres sardines. Es diu ser aquest l'escut d'Antoni de Sartine, intendent que va ser de Barcelona, el qual va contribuir molt a l'erecció del santuari. La capella de l'Esperit Sant va servir durant algun temps de parròquia per als francesos residents en aquesta ciutat, fins que se'ls va cedir per al mateix efecte l'església de Sant Felip Neri. ELS CARRERS DE BARCELONA 381 O BISBE (carrer del). És la que enllaça la plaça de la Constitució amb la Nova, tenint al seu extrem les dues torres de què s'ha parlat quan ens hem ocupat de l'última. Primerament s'anomenà de la Diputació, perquè a ella donava aleshores la porta principal del palau de la Diputació o del General de Catalunya. Va anar perdent aquest nom després dels trasbalsos i successos de 1714, quan va ser abolit aquell il·lustre Cos, canviant-lo definitivament pel que avui té per trobar-se al seu extrem el palau episcopal. En els nostres temps, durant una de les curtes èpoques del govern progressista, es va canviar el nom d'aquest carrer pel de Zurbano, abans que s'obrís el que avui el porta, però no va trigar a tornar a recobrar el del Bisbe, A la sortida d'aquest carrer existia un arc, que fou enderrocat anys enrere, en el qual el 22 de setembre de 1614 començà a construir-se un balcó corresponent a l'arxidiaconat major de la Catedral, que fou costejat per la Diputació com a compensació d'aixecar el respirador de l'aigua que existeix al costat de l'antiga torre esquerra del punt d'unió d'aquest carrer amb la Plaça Nova, a fi que l'aigua pogués ascendir a la font de la casa de la dita Diputació. A aquesta li costà l'obra 400 lliures catalanes. Subsistí en el referit balcó, fins a l'enderrocament de l'arc, una capelleta amb una imatge de Nostra Senyora de Gràcia. Hem dit ja que a un extrem d'aquest carrer s'aixeca el palau episcopal. • 382 VÍCTOR BALAGUER Antigament el bisbe i els canonges de la catedral de Barcelona vivien en comunitat; però atès que l'estatge del primer, per ser molt reduït, no semblava prou propi a la seva alta dignitat, ni tampoc prou capaç per a residència de la seva cort i tribunals, el bisbe Adulfo, Adaulfo o Ataülf, que vivia en els primers temps de la reconquesta, va cedir a aquella església certes cases de la seva propietat particular perquè servissin de palau episcopal. Segons cert autor, aquestes cases estaven contigües al dels reis. S'ignora del tot el període durant el qual dites cases van ser destinades a l'objecte per al qual les va cedir aquell prelat; però s'assegura que pels volts de l'any 926 el palau del bisbe ja existia en el lloc que avui ocupa l'actual, si bé des d'aleshores ha sofert notables variacions i reedificacions. El 1271 va ser demolida una gran part de l'antic palau, a fi de proporcionar suficient espai a la catedral que s'anava a erigir; el 1505, per la molta antiguitat i estat ruïnós de l'edifici que ens ocupa, va manar reedificar-lo el bisbe D. Pere García; i anys més tard, el seu successor D. Joan Dimas Loris va disposar el seu eixample pel carrer de la Palla. Així va subsistir per espai de més de dos-cents anys, fins que a mitjans del segle passat, per trobar-se en gran deteriorament, el bisbe D. Josep Climent va haver d'ordenar la reedificació completa, des dels fonaments, dels llenços del pati principal i la recomposició dels dos restants. Segons un cronista barceloní, aquestes obres van costar unes 20.000 lliures catalanes. De totes aquestes èpoques queden records al palau, sent un dels més antics els arcs bizantins de la capella pública, i els més moderns els escuts d'armes de S. I. que hi ha a la façana de la Plaça Nova. Pocs records notables conserva l'edifici que ens ELS CARRERS DE BARCELONA 383 ocupa. Un d'ells és el d'haver mort en ell el 19 de gener de 1479 el rei D. Joan II, tan cèlebre en la nostra història pels trastorns a què va donar lloc per la seva conducta envers el seu infortunat fill el príncep de Viana. Tampoc crida aquest palau l'atenció de l'artista pel que fa a la seva arquitectura i ornaments, que res ofereixen de particular; però conté peces espaioses en les quals es troben establerts el tribunal eclesiàstic i les altres oficines, els departaments de les quals tenen tots la seva entrada pel pati central. A l'extrem de l'escala hi ha la capella pública, en la qual, segons hem dit ja, es conserven algunes restes bizantines del palau primitiu amb alguns quadres i retrats de bisbes. A mà dreta hi ha l'entrada a les habitacions de S. I., en les quals només hi ha notable el gran saló adornat amb diverses pintures al fresc de força mèrit. En el bufet particular dels prelats de Barcelona es conserva un preciós crucifix, regal del rei D. Carles III al bisbe Climent, que s'assegura ser el mateix que tenia el cardenal Cisneros al seu gabinet reservat. Al costat d'aquest despatx hi ha la capella privada, en la qual es veu un antic retaule amb el seu quadre. OBRADORS (carrer dels). Va des de la Nova de Sant Francesc a la d'Escudellers. Primerament es va anomenar den Nassaga, i després de la Verge Maria, perquè en ella hi havia una capella amb la imatge de la Verge, com era costum en molts carrers. Un cronista barceloní fa observar que estava antigament ocupat aquest carrer per una secció, si així es pot anomenar, del gremi de terrissaires, conforme és 384 VÍCTOR BALAGUER de presumir per la seva proximitat a la d'Escudellers o Ollers, que era també una altra secció o la principal del mateix, així com els gerrers, etc. Segons el mateix cronista, els obradors eren sens dubte escudellers o fabricants d'obra blanca. Un altre autor creu que el nom d'obradors prové de tenir en aquest carrer els seus tallers els terrissaires. OLAGUER (carrer de Sant). Comença al del Comte de l'Assalt i acaba al de Sant Pau. Aquest carrer, que, igual que el contigu de Sant Ramon, va ser obert entre els mesos d'agost i setembre de 1791, recorda el nom de Sant Oleguer o Olegari, que va ser bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Se sap que va néixer a la capital del Principat l'any 1060 i va morir el 6 de Març de 1136, conservant-se íntegre i incorrupte el seu cos a la catedral de Barcelona. Era escriptor selecte i cèlebre, però les guerres i disturbis dels temps en què va viure van fer que es perdessin molts escrits d'aquest sant prelat. Només es conserven i coneixen d'ell un sermó i tres cartes, una a Ramon, bisbe de Vic, sobre matèries eclesiàstiques, i dues al papa Innocenci II. S'han escrit diverses vides d'aquest sant, sent la que gaudeix de més fama la que va escriure el dominic pare Rebullosa. A la Barceloneta hi ha també un carrer que recorda el nom d'aquest prelat, una de les glòries, sense disputa, de l'Església catalana. OLÍ (plaça de l'). Hi desemboquen els carrers de Graciamaf, Tres voltes, Donzelles i Oli, ELS CARRERS DE BARCELONA 385 Se li va donar aquest nom per ser aquest el lloc que estava destinat per a la venda d'oli, oli en català. Relativament a aquesta plaça, hem trobat a l'arxiu de les Cases consistorials algunes notícies curioses, que reproduïm pel que puguin servir. En una nota, que traduïm literalment del català, es llegeix: «El dimarts 27 d'agost de 1652, per ordre dels consellers, es va desmuntar un cobert que hi havia a la plaça anomenada de l'Oli, davant de les cases que van ser de Tomàs Serra, llogador de mules, en un racó on hi havia una imatge del Salvador del món. Antigament, sota dit cobert, hi havia el lloc on es mesurava i venia l'oli en dita ciutat de Barcelona, el qual cobert va ser desfet per fer carbó amb destinació a la fàbrica de la moneda.» Devia la plaça de què parlem eixamplar-se el 1722, ja que consta en acords de l'Ajuntament que el 22 de setembre d'aquell any es va resoldre comprar a benefici del públic, i per a aquell objecte, part de la casa pròpia del fuster Pau Gras, constant que el 6 de juliol del mateix any se li van donar 200 lliures pel valor de la porció de casa que li va ser inutilitzada per a l'eixample de la plaça. OLLES (plaça de les). Està situada al costat dret del Palau reial, i desemboquen en ella els carrers de les Dames, Vidrieria, Tripó i Darrere Palau. El nom que porta devia rebre'l de la venda pública que d'aquests objectes es feia en ella. tomo xxi 25 •j 86 VÍCTOR BALAGUER OLMO (carrer de l'). És un altre dels que enllacen la de Treniaclaus amb la del Comte de l'Assalt. Se suposa derivar el seu nom d'un olm que es trobava en el lloc que ocupa el carrer i que va quedar subsistent fins a alguns anys després de la formació o obertura de la mateixa, la qual cosa va tenir efecte a mitjans del segle passat. ONOFRE (carrer de Sant). Comunica des del carrer de l'Oli amb el de la Bòria. Deu el seu nom a l'especial devoció dels seus veïns per aquell sant, del qual abans existia una imatge en certa capelleta oberta a l'arc. ORGUES (carrer dels). No té sortida, i la seva entrada és al carrer del Consolat. Ignorem de què pot provenir la seva denominació d'òrgans (órganos en castellà). ORIENT (carrer de). « Se sap que en l'antic portava el nom den Tomàs Canet, sens dubte algun propietari de terrenys d'aquell lloc o voltants. Travessa del carrer Ample al de Baix Muralla. ELS CARRERS DE BARCELONA 387 PAU (carrer de Sant). Posa en comunicació la plaça de la Boqueria amb l'eixample. Existeixen en aquest carrer tres edificis, sobre els quals cal cridar l'atenció. El primer, que fa cantonada amb la plaça de la Boqueria, és el teatre del Liceu, del qual ens hem ocupat ja. El segon, que la fa amb el carrer de Robador, és la Presó de dones, vulgarment anomenada la Casa Galera. Va ser aquest establiment projectat el 1699 per l'antiga Audiència de Barcelona i erigit el 1709. El registre d'entrades que existeix a l'arxiu de l'establiment que ens ocupa, comença el 2 de Febrer de 1710. Una reial cèdula donada per Felip V el 1718 va dictar algunes reformes en l'arranjament i administració interior de la casa, instituint una Junta governativa i econòmica, composta del regent de l'Audiència, president, i dels alcaldes més antics de la reial Sala del crim, vocals. En els nostres temps va tornar a patir una modificació el reglament, havent-se disposat pel regent del regne duc de la Victòria, el 8 de Maig de 1843, la creació d'una Junta protectora de la Presó de dones, formada del cap polític com a president, i de cinc vocals. Avui dia la seva inspecció està confiada a la Junta auxiliar de presons, sota la dependència del governador civil de la província. 388 Víctor balaguer Per a sosteniment de la casa es va establir el 1800 una fàbrica de filats, en el treball de la qual s'ocupaven les penades; però no sent suficient el seu producte, es va plantejar una altra més productiva, amb la qual cosa l'establiment és menys gravós a l'Erari. El tercer edifici, del qual hem parlat com a existent en aquest carrer, és el famós monestir de Sant Pau del Camp, La seva antiguitat es perd en la nit dels temps, ja que realment s'ignora l'època veritable en què es va erigir el primer edifici d'aquest notable monestir, anomenat Sant Pau del Camp per estar situada l'església fora els murs de la ciutat i enterament aïllada: Hi ha autors que acumulen dades per provar que ja existia aquest monestir al segle V. Altres no li concedeixen tanta antiguitat; però reconeixen que ja existia al 914, època en què se sap que els monjos van haver d'abandonar-lo per la seva inseguretat en aquells temps de contínues guerres, passant a fundar el de Santa Anna. Consta també que per aquells anys de 914 va ser el seu restaurador i protector el comte de Barcelona Guifré Borrell, fill de Guifré el Pelós. Els que creuen en la major antiguitat d'aquest monestir, diuen que, abans de la reconquesta de Barcelona per Lluís el Piadós, durant la dominació àrab, va ser habilitat l'edifici per a harem. No hi ha dubte que al 979 residien al monestir que ens ocupa monjos claustrals de Sant Benet, els quals es veurien segurament obligats a abandonar-lo en la terrible catàstrofe de la presa, saqueig i incendi d'aquesta ciutat per Almanzor, l'any 986. Per espai de més d'un segle va quedar llavors inhabitat, emprenent la seva reedificació el 1117 un ciutadà anomenat Guilbert Guitard i la seva esposa Rotladis. Van ser considerats ambdós, per aquesta raó, com ELS CARRERS DE BARCELONA 3S9 patrons o fundadors de la casa, i a la seva mort es van col·locar les seves restes mortals al claustre, en un sepulcre de pedra sostingut per dos lleons, amb tres escuts d'armes en relleu a la part superior, i un epitafi a la inferior que diu: Hic jaccnt monastcrii fundatores. El temple és bizantí de la segona època, i alguna cosa semblant al de Sant Pere de les Puelles. El claustre, tot i ser petit, és notable pels seus treballs i singularitat; els entesos jutgen que el caràcter general de la seva arquitectura és àrab, i que la poca elevació en l'obertura dels arcs té alguna cosa d'egipci. I aquesta poca elevació comunica un cert aire ombrívol al recinte, de les parets del qual es destaquen tants negres i humits sepulcres, que gairebé s'assembla a un d'aquells lúgubres llocs on els primitius cristians es reunien per contemplar els misteris de la fe sobre les tombes dels màrtirs. Els capitells de les seves petites columnes, que aparellades sostenen l'obra, criden l'atenció per la seva capritxosa escultura i per la diversitat de figures i rars objectes que grosserament representen. Amb raó s'ha dit que aquest monument és una de les joies més riques que posseeix la nostra pàtria, no perquè s'hi vegi delicadesa en els treballs, sumptuositat en el tot i grandesa en l'àmbit, sinó perquè és un tipus, una església pura bizantina de la segona època, un d'aquells santuaris dels quals amb prou feines queden vestigis al nostre sòl. No se sap l'època fixa en què els religiosos claustrals van venir a ocupar aquest monestir o a establir-hi el seu ordre; només es troba que, per disposició del pontífex Gregori XIII i del rei Felip I d'Aragó, els religiosos observants de Nostra Senyora de Montserrat van prendre possessió d'aquest monestir a mitjans 390 VÍCTOR BALAGUER d'octubre de 1578, deixant la casa que posseïen al carrer de la Portaferrissa, on moraven els religiosos que passaven a aquesta ciutat. Van romandre-hi fins a l'any 1593, en què el van permutar amb el de Sant Benet de Bages, amb el qual motiu els claustrals que hi vivien van passar a ocupar el de Sant Pau, on van residir fins als esmentats successos de juliol de 1835. Després d'aquests successos l'església va ser convertida en parròquia de Sant Pau, i el convent destinat posteriorment per a caserna d'infanteria. PACIÀ (carrer de Sant). Creua des de la de Carretas a la de la Riereta. Sant Pacià, home insigne per la seva santedat, doctrina i eloqüència, segons frase de Torres Amat, brilla entre els sants pares dels primers segles que il·lustraren l'Església amb els seus escrits. Va néixer a Barcelona; però es tenen poques o cap notícia seva fins que fou elegit bisbe d'aquesta església a mitjan segle IV, en el càrrec del qual va morir pels anys de 390 o 91, després d'haver governat l'església de Barcelona per espai de trenta. Va estar casat abans de ser bisbe, i va tenir un fill anomenat Dextre, del qual es tenen notícies com a cèlebre escriptor. Sant Jeroni, en la seva obra de Illustribus viris, fa grans elogis de Sant Pacià, al qual col·loca en la línia dels homes més il·lustres i assenyalats de la seva època. Carrer de la Palla. Des de la plaça del Beat Oriol condueix a la Nova. La tortuositat d'aquest carrer prové en gran part ELS CARRERS DE BARCELONA 391 de la línia tortuosa de la fortificació romana que hi acabava. Ha tingut els noms d'en Riuprimer i d'en Cuyrater o de la Cuyratera, i va prendre el que avui porta a conseqüència d'haver-se establert al seu extrem el pes de la palla, segons ja queda indicat en parlar de la plaça Nova Existeix en aquest carrer una església anomenada de Sant Sever, que era la d'un hospital fundat el 1412, i fins i tot abans segons alguns, només per tenir cura dels eclesiàstics malalts. Tapiada està des de 1835 la porta d'aquesta església, sobre la qual es llegeix aquesta inscripció: Hospita- Ic Saccrdotum Sancti Sevevi. — 1562. L'edifici que es veu al davant és el de Sant Felip Neri, que té la seva entrada pel carrer del mateix nom. PALAU (carrer de Darrere). Creua des de la plaça de les Olles fins a davant de la Duana, i està situada darrere del Palau reial. D'aquí el seu nom. PALAU (plaça del). Condueixen-hi els carrers d'Isabel II, Consolat, Canvis nous, Espasevia, Malcuinat, Marquesa, Castalios, Pau, Llauder i Duana. Va tenir aquesta plaça durant algun temps, en la nostra època, el nom de la Constitució, a causa d'haver-se posat en ella la làpida de la mateixa, que després es va col·locar definitivament a la de Sant Jaume. Seria certament altament interessant, si no haguéssim de perllongar massa aquesta obra, i poguéssim reunir certes dades que ens falten, fer la història de 392 VÍCTOR BALAGUER aquesta plaça, teatre de grans esdeveniments, de tràgics successos, de transcendentals revolucions, de festives i solemnes alegries. Es pot dir que en els records d'aquesta plaça i en els de la de Sant Jaume hi ha la història sencera de Barcelona. Tres edificis principals hi ha en aquesta plaça: el de la Llotja i el de la Duana, dels quals ja s'ha parlat, i el Palau reial, que li dóna nom. Comencem, doncs, per explicar la història d'aquest edifici i les seves vicissituds. Sabut és que el lloc ocupat avui per la plaça de què parlem era cobert antigament per les aigües del mar, que, en anar-se'n retirant, van deixar en aquell punt una ampla platja, on es desembarcaven els comestibles i gèneres, que allà mateix per regla general es posaven a la venda. Grans pèrdues s'ocasionaven, tanmateix, al comerç en trobar-se aquells efectes a la intempèrie, sense guarida que els preservés dels elements, i aquesta va ser la principal causa que va moure el Municipi català a construir un porxo baix, en el qual es recollien i guardaven de nit els comestibles i gèneres que no s'havien venut o transportat a la ciutat durant el dia. Aquest cobert, que va rebre el nom de Portal del Forment o sigui del blat, va ser començat el novembre de 1387 i conclòs el 1389. Així ho testifica una làpida que, en construir-se l'edifici actual del Palau, es va trobar a la paret del passadís que de la porta que mira a la Duana condueix al pati. La inscripció que en català es llegeix en dita làpida, diu així, fidelment traduïda al castellà: «Dimecres a 13 de novembre de l'any de la Nativitat del nostre Senyor 1387, regnant el molt alt senyor rei D. Joan, el primer any del seu regnat, va ser comen- ELS CARRERS DE BARCELONA 393 çat aquest porxo, a fi de tenir el blat cobert, i va ser conclòs el 12 d'agost de 1389.» Alguns anys més tard, l'edifici aixecat amb l'objecte que s'acaba d'indicar rebia un altre destí. Enderrocat i tornat a aixecar amb més grandiositat, o almenys reedificat amb grans millores el 1444, era convertit en Llotja del comerç de draps, sota el nom d'Ala o Halla deis draps. Se'l va destinar a aquest objecte, perquè el lloc en què es trobava era el més a propòsit per a les operacions de la venda, compra o embarcament dels draps, gràcies a la seva proximitat al port. La grandiositat de la seva fàbrica li va permetre també servir de Duana fins a construir-se la que va precedir a la que avui existeix. El 1514 o el 1517 el Municipi barceloní va acordar construir una sala d'armes, i a aquest fi es va disposar que fos habilitada per a dit objecte part de la Halla deis draps, aixecant-se a més un pis en el citat establiment amb sales espaioses, on poguessin custodiar-se les armes i altres estris. L'obra, començada en aquella data, va haver sens dubte de paralitzar-se per la penúria dels cabals municipals, ja que, segons un irrecusable monument, el 1553 el Consell de Cent va acordar la seva prosecució, fent públics al mateix temps i transmetent a la posteritat la seva resolució i els desitjos que els seus successors en els càrrecs consellers portessin a terme l'obra per ells continuada. Així consta d'una làpida que, quan es va fer en els nostres temps la darrera recomposició del Palau reial modern, es va trobar oculta sota el mirador en l'angle meridional. Heus aquí en quins termes s'expressa: En lo redreç de la Ciutat, dos lo darrer de juliol MDLIII, se determina que aquesta obra de gran embelliment i de major utilitat se prosseguís, exhortant als que vin- 394 VÍCTOR BALAGUER dran que procuren de acabarla ab tota per fecció. Y comenzas d prosseguir essent concellers los magnifichs M. Loys Dusay ciutadd, Ramón Marquet caballer, Misser Hiero - nim Sunyer ciutadd, Jaume de Casaf ranea mercader, Rafael Montar oís artista, y obrers M. Andreu Sacosta donzell y Thomas Guardia notari, en fany MDLIII.» Malgrat aquest acord i vot, encara es van passar alguns anys abans que acabés l'obra de la sala d'armes, la qual va començar a ser proveïda d'elles l'1 de juliol de 1598, segons es llegeix en la següent nota que copiem d'un dietari: nEn 1 5g7, essent concellers Miquel JoanPons caballer, Misser Felip Dimas Montaner, Misser Antón Illa, Francisco Cornelias y Gerom Talayera notari, fou comensada d fabricar y fomir de armas la sala de las armas sobre la casa de la Aduana, c comensd lo i.° de Juliol del any 1598.» Tot i així, la sala no va quedar totalment conclosa fins al 1608. Constava aquest edifici d'un pis baix o planta baixa on hi havia un dipòsit considerable de blat per a l'abastament de la ciutat en temps de carestia, i d'un pis alt amb quatre salons on es custodiaven armes per a 30.000 homes. Per manera que aquesta casa donava molt pròpia idea de la índole del govern català en aquells dies: a baix, els zelosos magistrats municipals acopiaven el cereal més indispensable a les necessitats del poble; a dalt, reunien les armes que en circumstàncies perilloses podien fer de cada ciutadà un soldat per a defensa de la república; aquí, la precaució contra el més terrible dels flagells, la fam; allà, els mitjans d'acudir a la salvació de la pàtria quan amenaçada es veiés per una guerra. Sota tal caràcter va seguir l'edifici fins que, després dels successos que es van originar amb la revolució ELS CARRERS DE BARCELONA 395 del 1640, el rei D. Felip IV, despullant la ciutat d'aquesta prerrogativa, es va apropiar la Sala d'armes com a palau reial per a l'allotjament dels virreis i capitans generals de Catalunya. El primer que va destruir l'obra de la Sala d'armes, començant l'habilitació de l'edifici per a palau, va ser el virrei senyor marquès de Castel-Rodrigo; i a propòsit d'això vam trobar cert dia la següent curiosa nota en un dietari particular que es troba a l'arxiu de D. Joaquim Manuel de Moner: *En 1662, essent conceller s Mestre Joan Marti met ge, Mestre Jordi Carreras metge, don Galceran de Cor deltas, Pere Pan Vives mercader y notar i, Marti Miró apotecari y Pan Dalmases peraire, pera teñir lo senyor virrey la sala de las armas, ha desfeta dita sala y posada aquella d modo de un palacio, prenent tambe las estancias de abaix, que la ciutat tenia per recollir sos grans y deis ciutadans y forasters que aportaban blat per vendrer, en la plassa del Blat, y per provisió de dita ciutat, y aixis ha rodat dita casa de balcons de ferro per fora que d la vista apar una ¿ran cosa y no es lo que apareix, la qual sala de armas fon comensada al primer de juliol de 1598. E aixi mateix ha manat derrocar la Torra Nova que estaba fabricada entre dita sala de armas y pescateria, que era per guarda del baluari de Mitjorn, que vuy no se hi coneix senyal de torre, iih que ha fet molt bona obra á la capella de Montserrat que dita torre si estava devant, y la des f erra ó pedra de dita torre se ha portat al molí per aliar garlo.» L'obra del nou palau no va quedar acabada fins al setembre de 1668, sent virrei el duc d'Osuna, com així ho testifica una làpida que es va col·locar a l'esquerra de la part principal, d'on va ser retirada en fer-se en els nostres temps la reparació última d'aquesta casa. Diu la inscripció: Palau que va fer i acabar l'Excm. Sr. Duc de 396 VÍCTOR BALAGUER Osuna, virrei i capità general del Principat de Catalunya i capità general de l'exèrcit el 1668. Li va donar principi l'Excmo. Sr. Marquès de Castel-Rodrigo, sent virrei i capità general d'aquest Principat, i en ambdós temps vicecanceller de la Corona d'Aragó l'Excmo. Sr. D. Cristóbal Crespi de Valdaura, de la Junta de govern.» En el mateix any de 1668, en què va ser acabada l'obra, es van fer al duc d'Osuna grans festes a la plaça davant del palau, amb motiu d'haver quedat aquest habilitat, si bé es va tractar d'ocultar l'objecte principal, dient que es feien per aniversari del rei. Això inspira amargues reflexions a l'autor anònim d'un dietari d'aquella època, que hem tingut ocasió de fullejar a l'arxiu de Moner de Fonz, ja altres vegades citat. No podem resistir el desig de copiar el passatge a què al·ludim: «Dissabte 3 de novembre de 1668, entre les vuit i les nou de la nit, torna a la present ciutat l'Excm. senyor duc d'Osuna virrei, la duquessa, filles i família, que feia dies que era a Arenys de Mar per fer passar a mar un vaixell molt gran, que s'havia fabricat allí per l'armada reial. Vingué per mar embarcat amb les tres galeres d'Espanya, que havien romàs aquí, i al desembarcar, el Baluard li féu salut amb bala, i se n'anà a posar al Palau nou. Li han fet tres dies diverses festes de cavalls i l'últim dia correguda de toros, en festeig de la mudada al dit Palau nou. Començaren dites festes el 6 de novembre, dia del gloriós bisbe Sant Sever, llançant veu que es feien per complir anys el rei N. S. que Déu guardi. »D'això apareix la present nota, dient per què a Catalunya hi ha un adagi molt vell que diu: Darrere la creu hi ha el diable, que ens mostra que totes aquestes aparences i diligències van encaminades a fer oblidar a la nació que allí era la Sala d'armes tant anomenada per totes les na- ELS CARRERS DE BARCELONA 397 cions per volem posar en lo vici de la ociositat, per ser la nació tant bel·licosa, i Den ralla que en altre temps no la necessitem nosaltres i els demés vassalls de Sa Majestat, perquè com es veu amb l'entrada que feren els francesos l'any 1639 als comtats de Rosselló, d'aquella sala sola es tragueren armes per armar a tota Catalunya i particularment tots els llocs marítims de les costes de la mar, i fou amb tanta promptitud que el francès no pogué passar un peu endavant, que sols pogué sostenir el que prengué a l'entrada, que feu amb la fúria francesa, i el rei nostre senyor tingué lloc per fer els grans socorros que envià per recobrar lo perdut juntament amb els que feu tota Catalunya. » Encara va patir l'edifici del qual parlem algunes modificacions i reformes. El 1700 el príncep d'Hesse-Darmstadt, virrei en aquell temps de Catalunya, manà afegir-li el pont que, travessant carrers, conduïa a la propera església de Santa Maria, amb l'objecte que els virreis poguessin sentir els divins oficis sense sortir del seu palau. Aquest pont, partint de l'angle occidental del palau, formava la volta del carrer de Malcuïnat; travessava el Fossar de les Moreres, el carrer de Santa Maria i la paret esquerra del temple, i sortia a la tribuna que encara hi subsisteix. Queden encara restes d'aquest pont als esmentats carrers. A finals del segle passat, el comte Roncali feu diverses reformes a l'interior de l'edifici. Des que va passar a habitar-lo el duc d'Osuna el 1668, segons hem vist, fixaren en ell la seva residència els virreis i capitans generals de l'exèrcit i Principat de Catalunya, fins a l'any 1846, en què declarat Palau Reial, se li donà la disposició més digna possible per rebre la reina Isabel II, en la seva segona vinguda a Barcelona. Amb tal objecte, es feren diferents obres a l'interior, reformant habitacions i deco- 398 VÍCTOR BALAGUER rant-les amb luxe, mentre que es donava a l'exterior, per mitjà de pintures i corresponents remats, l'aparença d'un edifici gòtic 1. Explicada ja la història del Palau, diguem alguna cosa de la de la plaça que rep el seu nom, per conèixer alguna cosa de les vicissituds i transformacions per les quals ha passat. Al principi devia ser força reduïda, per les memòries que es tenen, ja que la muralla de Mar arribava fins al que avui és el seu centre, obrint-se al peu de dita muralla la porta anomenada de Mar. Poc a poc fou rebent alguns eixamplaments parcials a mesura que s'aixecaven o reedificaven edificis, fins que el 1818, sent capità general l'Excmo. Sr. D. Francisco Javier Castaños, fou ideat el projecte de l'obra del seu total engrandiment. Es feu el pla; però no es va dur a efecte de seguida fins que el 1820, sent capità general l'Excel·lentíssim Sr. D. Pedro Villacampa, una comissió de l'Ajuntament, reunida amb una Junta denominada patriòtica, es proposà perpetuar la memòria del benemèrit ciutadà, general D. Luis Lacy, duent a terme l'eixamplament de la plaça de Palau i l'aixecament d'una columna entre les dues portes de Mar, que, segons el projecte, havien d'erigir-se en substitució de les antigues. Acudí dita comissió al citat general Villacampa, i aquest manà aixecar els plànols, remetent-los al govern, el qual aprovà el projecte, nomenant per a la seva realització al coronel D. José Massanés, autor del mateix 2. Es donà principi a l'obra el 1822, sent capi- 1 Avui ja no existeix aquest palau. Va ser destruït per un incendi, i en el seu lloc s'aixeca una bonica illa de cases. 2 Pare de la distingida poetessa catalana Doña Josefa Massanés de Gonzales. ELS CARRERS DE BARCELONA 399 tan general l'Excm. Sr. Marquès de Castell-dos-Rius, començant per l'enderrocament de les antigues portes, i formant una tanca i portes provisionals, tot la qual cosa es va costejar amb els donatius recaptats per la Junta patriòtica per perpetuar la memòria de Lacy. Hagué de quedar paralitzada l'obra per raó dels successos polítics de 1823; i perquè es vegi fins a quin extrem s'han portat a vegades les coses per passió política, el govern destinà aleshores aquell lloc, com en menyspreu, per a la venda dels porcs, manant pintar a la paret un gran rètol que deia: Plassa deis purchs (plaça dels porcs). El 1826, sent capità general l'Excm. Sr. Marquès de Campo-Sagrado, fou empresa per segona vegada l'obra, concretant-se de moment a la formació d'una nova illa de cases a l'esquena de la Duana, amb els seus magatzems col·laterals, i denominant els dos carrers del projecte l'un de Castaños i l'altre de la Marquesa, en obsequi el primer al general d'aquell nom i el segon a l'esposa de Campo-Sagrado. El producte en venda dels solars de dita illa i dels magatzems serví per costejar la nova forma donada al passeig de la Rambla, des de la plaça del Teatre fins al peu de la rampa de la muralla de Mar. Un any després va venir a aquesta ciutat el rei D. Ferran VII per aquietar el moviment polític de Catalunya, i en memòria d'aquest acte el capità general comte d'Espanya destinà la plaça de Palau a un nou objecte, erigint-hi un monument amb l'estàtua del monarca. Semblant estàtua, que estava en una actitud humiliant per a Barcelona, fou derrocada el 1835 pel furor popular. Havia estat erigida el 1831. El 1833 ja havia canviat la faç de les coses públiques, i era capità general D. Manuel Llauder, qui decidí per tercera vegada l'eixample de la plaça, presen- 400 VÍCTOR BALAGUER presentant a aquest efecte al govern superior un nou projecte, que fou aprovat per reial ordre de 30 de novembre de 1833. Es creà aleshores una anomenada Junta d'obres d'eixample de la plaça de Palau, i el 13 de febrer de 1834 es començaren els treballs per l'enderrocament de la muralla vella i els seus magatzems, al qual subseguí la construcció d'un altre mur i magatzems, sota la direcció exclusiva del cos d'enginyers. Aquestes i les altres obres que s'executaren fins a l'any 1843, foren costejades amb el producte de la venda dels solars de les quatre illes occidentals de la plaça, entre les quals corren els carrers d'Isabel II, Cristina, Llauder i Pau. Amb els mateixos fons es donà principi a la doble porta de Mar, aprovat que fou el seu projecte el 15 de gener de 1836, havent d'aixecar-se al mig de les dues portes, per la part de la plaça, un monument a la reina Doña Isabel II. Acabada la muralla i part de les portes el 1842, s'empotrà al parapet entre ambdues una làpida de marbre, sota l'escut reial, amb la següent inscripció: Any 1842. Regnant Doña Isabel II, i sent comandant general d'aquest districte l'Excmo. Sr. D. Antonio Van-Halen, comte de Peracamps, tinent general dels exèrcits nacionals, es va concloure aquesta obra, que dirigí el coronel del cos d'enginyers D. Francisco Huarte y Jáuregui. El 1844 el capità general, baró de Meer, tractà de remoure l'entorpiment i paràlisi en què jeien les obres de les portes de Mar per falta de recursos; i havent cridat novament a la Junta encarregada d'elles, i al seu autor i director el coronel D. José Massanés, posà en venda dos solars per a magatzems col·laterals a dites portes, amb el producte del qual es començà a treballar en la de sortida. ELS CARRERS DE BARCELONA 401 Posteriorment, havent acudit a la reina en sol·licitud que es dignés concedir-li un tros de terreny a l'extrem de la Barceloneta, entre les últimes cases d'aquesta població i el moll alt del port, amb objecte d'alienar-lo i invertir el seu producte en la construcció de les portes, li fou així atorgat amb reial ordre de 1r de juliol de 1844, i per tant es procedí a la venda d'aquest terreny, que adquirí pel preu de 40.000 duros la Diputació provincial per establir una drassana. Es formaren tot seguit les taules per a la subhasta de les obres que faltaven per a la conclusió de les portes de Mar i el seu monument, subhasta que, en junta presidida pel capità general D. Manuel Bretón el 5 de febrer de 1846, fou rematada a favor de D. José Forns pel preu de 35.000 duros, sense comprendre els treballs d'escultura i part ornamental, i havent de quedar tot acabat en l'espai de dos anys. L'obra avançà al principi, fent-se el més principal; però després tornà a quedar paralitzada, no havent d'acabar mai més, ja que alguns anys més tard es va acordar derrocar les portes i llenç de muralla, a fi de donar major grandiositat a la plaça i no tenir cap barrera que impedís la lliure comunicació i trànsit a totes hores de Barcelona amb la Barceloneta i port. En tal estat es troba avui dia. La plaça es prolonga pel costat de la Barceloneta, abraçant una gran extensió i no trobant cap obstacle la mirada. Al centre de la plaça que ens ocupa s'aixeca una font monumental, que es va acordar erigir, fa molt pocs anys, a la memòria de l'Excm. Sr. Marquès de Campo-Sagrado, D. Francisco de Quirós, capità general que fou del Principat de Catalunya, per ser a tom xxi 26 402 VÍCTOR BALAGUER es deu la traïda de les aigües potables de la mina de Montcada, el ric i abundant brollador del qual abasteix avui la ciutat. L'obra a la qual fem referència s'eleva del centre d'un estany de regulars dimensions, del pretil del qual ressalten vuit pedestals de proporcionades dimensions, que rematen amb una ornamentació de marbre blanc, i el tanca un enverjat de ferro fos de bones formes i proporcionat al seu objecte, que li serveix de tanca o clos, al mateix temps que a un petit espai destinat a jardí. Formen part de la base del primer cos quatre sàtirs coronats de flors, muntats en cavalls marins, que llancen abundants dolls d'aigua. En els buits intermedis del polígon i en les seves quatre cares principals s'aixequen altres tantes tasses de marbre blanc sostingudes per grups de genis, les quals tasses reben l'aigua de quatre caps al·legòrics que simbolitzen els torrents més cabalosos que aflueixen al riu Besòs, figurant les cares que es noten al voltant de les esmentades tasses els diversos rierols afluint al mateix riu que tant contribueixen a l'augment del seu corrent. Sobre l'expressat primer cos, i en angulacions diametralment oposades, hi ha col·locats quatre pedestals de forma quadrada, sobre els quals es recolzen assegudes igual nombre d'estàtues de marbre, en representació de les quatre províncies catalanes, a saber: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida, sostenint els seus respectius escuts; dites estàtues porten a les sienes les corones respectives, distingint-se així pel seu valor, ja guerrer, ja cívic, ja heroic, ja humanitari. En l'altra mà ostenten el signe comercial, industrial, marítim i agrícola amb què cada una de dites províncies es distingeix. Aquestes ELS CARRERS DE BARCELONA 403 estàtues es troben entrellaçades i unides amb festons de garlandes de les flors i fruits que produeixen els seus respectius països. A la base del tercer cos i a la cara principal s'exhibeix l'escut d'armes de la casa de Quirós, el timbre del qual fou el que feia servir el marquès de Campo-Sagrado, i al dau del pedestal, de forma poligonal, es llegeix la dedicatòria objecte de l'obra. Remata la font monumental amb l'estàtua d'un geni alat que marxa al front de la indústria, del comerç i de les arts, que tant enalteixen els laboriosos catalans, escampant lluminosos raigs de llum per mitjà de l'estrella que té a la mà dreta, la qual pot il·luminar-se per llums de gas. L'autor del projecte i obra d'aquest monument és el ja altres vegades citat arquitecte D. Francisco Daniel Molina, i l'estatuària i escultura foren executades pels germans Baratía. Hem dit ja que aquesta plaça ha estat en distintes ocasions teatre de grans festes i alegries públiques. Citarem-ne algunes. A més de la cursa de braus que es va fer en ella el 1668 per a obsequiar el duc d'Osuna, conforme queda dit, es van fer funcions d'igual classe el 13 i 14 de gener i l'1 de març de 1677, les quals es van repetir amb freqüència d'aleshores ençà. Amb motiu de les entrades de reis i en commemoració de certs aniversaris, han tingut freqüentment lloc en aquesta plaça grans mascarades, de moltes de les quals festes s'han fet especials descripcions en llibres o fullets expressament escrits. El 1755, a conseqüència d'haver-se aixecat la població de la Barceloneta i d'haver quedat conclòs i obert al públic el seu temple de Sant Miquel, van tenir 404 VÍCTOR BALAGUER lloc notables diversions i alegries, de tot això va esdevenir el centre la plaça de Palau. El dia 29 de setembre de l'esmentat any 1775 [sic: 1755] hi va haver festes en aquesta plaça, prenent-hi part 24 oficials, dividits en quatre quadrilles, dirigides les dues primeres per D. Carlos Colucio, coronel del regiment de cavalleria de Santiago, i les altres dues per D. Antonio Laveli, coronel de dragons de Mèrida. Per solemnitzar el mateix esdeveniment, la nit del 2 d'octubre del mateix any va tenir lloc amb gran sumptuositat una vistosa mascarada. S'havia ideat formar simbòlicament els quatre elements amb carros de triomf, i per remat un altre, superior als altres, en què presidís Hèrcules, suposat fundador de Barcelona, i tot es va ordenar per mitjà de nombroses i elegants quadrilles, representant la una l'element de la terra, una altra el de l'aire, una altra el del foc i una altra el de l'aigua. Darrere dels carros ricament adornats i dels personatges luxosament ataviats que representaven aquests elements, seguia un grup d'almogàvers, un altre d'amazones en recordança de les heroïnes de Tortosa, un altre en què figurava Otger amb els nou barons de la fama, i venia per fi el carro d'Hèrcules. La comitiva, il·luminada per nombroses torxes, va sortir del pati del convent de Sant Francesc, on s'havia ordenat, i passant pel carrer Ample, Fusteria i Encants, va arribar a la plaça de Palau. Allà, entre una immensa concurrència, es van fer diverses evolucions i es van executar airoses danses, amb gran contentament i aplaudiment de tots els espectadors. En els nostres temps, i a propòsit de diverses festivitats, s'han fet en aquesta plaça balls, jocs de l'anella, castells de foc, justes, concerts i serenates. ELS CARRERS DE BARCELONA 405 PADRÓ (plaça del). Terminen en ella els carrers del Carme, Sant Antoni :d, Botella i Hospital. Es diu plaça del Padró, o Padrón, per la piràmide que hi ha en ella, erigida en honor de la ínclita proto-màrtir barcelonina Santa Eulàlia. Abans es deia aquesta plaça del Padró de Sant Hipòlit, potser perquè, abans de l'avui existent, hi hauria un altre monument semblant dedicat a Sant Hipòlit. No obstant això, això no és més que una conjectura i no se'n té notícia alguna. La font monumental que avui existeix en aquesta plaça es va inaugurar solemnement l'any 1826; però cal tenir en compte que des del darrer terç del segle XVII ja existia en el lloc que ens ocupa un senzill obelisc dedicat a Santa Eulàlia. Quan es va resoldre abastir d'aigües la ciutat, obrint a l'efecte la nova mina de Montcada, es va acordar també habilitar aquell monument per a font pública, traslladant-lo des del centre al costat oriental de la plaça, i fent-hi les modificacions que requeria el nou ús a què se'l destinava, encara que conservant en la mesura que fos possible el pensament que havia presidit la seva construcció. Conclosos els treballs necessaris, es va deixar anar l'aigua en aquest dia amb una solemne funció a la qual van assistir totes les autoritats civils i militars i un numerosíssim concurs. El capità general marquès de Campo-Sagrado, principal promotor d'aquella millora; el governador de la plaça, i el comandant de les tropes franceses que en aquella època estaven de guarnició a la mateixa, es van acostar a la nova font, van obrir cadascun una aixeta, van provar l'aigua i la van donar a tastar a tots els circumstants. Les inscripcions 406 VÍCTOR BALAGUER nes que encara es llegeixen al monument ens expliquen la seva història i testifiquen l'any en què fou destinat per a l'ús que ara té. El Padró serveix també de plaça-mercat, i en un dels seus extrems s'aixeca l'església de Sant Maties de religioses jerònimes, que res de particular ofereix a l'estudi de l'art i a la curiositat del viatger. PALAU (carrer den). Aquest carrer, anomenat antigament Volta de Sant Esteve, condueix des de la Plateria a la de l'Hostal de Manresa. El seu nom és de família catalana. PALAU (carrer del). De la de Cervantes es dirigeix a la de la Comtessa de Sobradiel. Pren el seu nom de l'antic palau conegut vulgarment a Barcelona pel Palau o Palau menor, que en aquells llocs s'elevava i que hem vist desaparèixer fa només sis o set anys. Per parlar d'aquest edifici, cedim la paraula al nostre amic i paisà D. Josep Puiggarí, que va escriure sobre ell el següent notable article, publicat a les columnes del Museo Universal: «EL PALAU O PALAU MENOR DE BARCELONA. » Ningú que conegui de més de deu anys l'antiga ciutat dels comtes, deixarà de recordar un senzill portal de grans dovelles, que envoltat de negres paredots en la cruïlla més (sombria i angosta del centre de la ciutat, donava entrada a un gran pati de forma oblonga en el sentit de la seva amplada, el para- ELS CARRERS DE BARCELONA 407 mentó Nord ostentava una humil capella ogival, mentre el fons i el costat oposat del Sud els ocupava, fent angle, un singular edifici d'apuntada arqueria en la seva planta, peristil i mirador corregut en el primer pis, finestres de totes formes en els superiors, i per remat, golfes, ràfecs, teuladets, cossos sortints i grans buits, en un dels quals es divisaven a prodigiosa altura unes lleugeríssimes cimbres amb modillons per a l'embigat, que no existia, ja fos vestigi d'alguna obra arruïnada, ja començament d'una altra no duta a terminació. »Aquesta rara fàbrica, on campaven els estils més diversos, des del massís torrelló semi-romà fins als capricis del renaixement i les extravagàncies xurrigueresques, era el que en un principi es va anomenar casa del Temple, després Palau o Palau menor dels reis, Palau de la Comtessa o de Na Margarida, i més endavant Palau del Governador i del Comanador major de Calatrava. » Cos heterogeni de diversos membres, conjunt d'agregacions de molts segles, si no oferia veritable mèrit, es recomanava per les seves formes pintoresques i pel seu històric caràcter i significació. «Producte d'aquells bons temps en què la vida domèstica prevalia sobre la pública, a l'ombra de vulgars casetes que tancaven l'esmentat pati pel costat Est, mancava de façana exterior; en canvi, quanta grandesa i folgança s'anunciava en la seva interior negligència, quanta senzillesa i apacibilitat en la seva franca exhibició dels secrets de família, evidenciats amb plens detalls a les oficines, graners i cavallerisses dels baixos; a la font bullidora del mateix pati, destinada al consum particular de la casa; en l'arquejat peristil on arrencava una escala ampla i descoberta, conduint sense transició al corredor, so- 40S VÍCTOR BALAGUER sobre el qual tenien sortida moltes habitacions, així les sales dels donzells, com els quarts de les dames i el gran saló de cerimònies! »Quina interessant animació no oferiria aquell quadre, ja el consideréssim en la ruda i llunyana data de la seva ocupació pels templers; ja en el cavalleresc període en què servia de cort als sobirans aragonesos, o de retirat asil a les reines, comtesses, viudes; ja, en fi, quan sota el domini de cases il·lustres fou residència d'alts magistrats i serví potser de teatre a escenes molt sonades de la història local! »A la vista d'uns detalls tan significatius, era impossible oblidar els records de l'antiguitat i no imaginar-se aquella plaça plena de servitud atrafegada, escuders, palafreners, munters, porters, joglars ambulants, captaires importuns, donzelles curioses i juganeres; mentre pels vestíbuls i galeries circulaven una altra classe de personatges, des del minyó imberbe i la dona de companyia melindrosa, fins a la noble matrona i l'encopetat senyorot, que, vestint robes luxoses, avançaven amb gravetat envoltats de nombrós seguici. »Quantes recepcions, ambaixades, actes solemnes, funeraris, expedicions guerreres, festes palatines, partides de camp i caça devien realitzar-se en aquells llocs, quan la importància del seu destí els feia, per dir-ho així, el centre cortesà de la ciutat, concorregut pel més granat de la noblesa i el més elevat en representació oficial! »La bona situació del Palau, en un angle del primer recinte de Barcelona, sobre un turonet desocupat, ple de vergers per la seva falda oest, amb sortida a la campinya i al mar, deixa suposar que en els seus orígens tant seria lloc d'esbarjo com punt estratègic i de seguretat. Era, en efecte, presidi de l'antiga capital, a jutjar per unes torres albarranes que conserva- ELS CARRERS DE BARCELONA 409 ba, semblants a altres del mur, dues d'elles situades al costat del passadís occidental, cap als terraplens de l'horta, formant un vistós grup que encara va arribar a admirar el curiós dels nostres dies. No era menys notable l'erigida al confí del mateix llenç a l'esquerra, sobre el voluminós cub de la qual descollava una altra torreta lleugeríssima amb aires de talaia, dominant la moreria, i que va poder molt bé servir de guaita o torre de senyals. »La fortalesa primitiva fou encomanada o cedida als cavallers templers, que hi edificaren oratori i claustre; i per a major amplitud, el 23 d'abril de 1133 adquiriren de Ramon Bernat Masanet certs terrenys on aixecarien part de l'obra antiga, incloent-hi el saló quadrat, que fou sala capitular de l'ordre. A ells s'atribueix la idea de construir un gran temple, indicat per les aèries cimbres de què més amunt vam fer esment, en el treball del qual degué sorprendre'ls la seva forçada extinció a principis del segle XIII. »Als templers succeïren algun temps els santjoanistes; i com per conveni anterior a l'any 1328 l'edifici amb tots els seus accessoris passés al capítol de Vic, l'adquirí el 1370, a canvi dels llocs de Montmaneu i la Panadella, el rei D. Pere IV, a precs de la seva sogra i atret per la seva amenitat, amb l'ànim d'habilitar-lo per a residència d'estiu. Essent a la saó l'època més brillant de l'Edat Mitjana i la del major auge de la casa aragonesa, ja es pot jutjar quin llustre no es vessaria sobre el nou palau, destinat gairebé exclusivament a solaços i alegries! Mansió favorita del plaer, un altre rei enamorat, D. Martí, el va considerar el més digne regal de noces per a la seva esposa Na Margarida de Prades. Des d'en- 410 VÍCTOR BALAGUER aleshores més dolça i grata si cap fou l'estada del Palau per als seus il·lustres habitants, ja multiplicant diversions durant l'esplendor del seu fast, ja procurant-se recolliment durant la seva trista viduïtat o respectable vellesa. «Allí van viure i morir la Dona Leonor de Castella, madrastra del Cerimoniós, el 1374; el mateix rei el 1387, i la Dona Violant, vídua de D. Joan I, el 1431. Aquesta va morir a la hisenda de Bellesguart el dia 4 de juliol; però traslladada al Palau menor o Palau, va ser exposada en el seu gran saló durant alguns dies, sobre un llit i dosser de brocat negre, amb profusa lluminària, vestint cota folrada d'erminis, dalmàtica reial d'or i carmesí, amb pom, ceptre i corona. El saló estava penjat de riques teles, i contenia 10 altars, en els quals se celebrava sense interrupció; a més totes les comunitats i ordres religiosos d'un i altre sexe anaven matí i tarda amb creu alta a pregar i cantar responsos.— Abans de la cerimònia del funeral es va efectuar una altra molt tendra que va commoure profundament els circumstants: el cavaller mossèn Galceran de Sentmanat, camarlenc de la difunta, va alçar i mostrar els segells de plata amb què solien autoritzar-se les seves gràcies i provisions, i havent pronunciat algunes sentides frases, va esmicolar i va trencar aquests segells a martellades, en senyal que ja no podien servir més. »Per al funeral, 12 notables a cavall, coberts de negres crespons, van anar de casa en casa convidant la gent principal; i arribada l'hora, es va posar en marxa l'acompanyament cap a la Seu, seguint la mateixa carrera de la processó del Corpus, encara que en sentit invers. Marxaven davant els enllumenadors costejats per autoritats i particulars, en nombre no curt, ja que només de la Municipalitat eren 80, havent-los del camarlenc Sentmanat, del castlà d'Amposta, de ELS CARRERS DE BARCELONA 4II la Dona Leonor de Cervelló, de l'arquebisbe, de la infanta de Castella, del rei de Navarra, de la senyora reina, del senyor rei, i especials del funeral. Seguien 13 creus parroquials i conventuals, la clerecia i religiosos de diferents ordres, el capítol catedral, el bisbe de Barcelona, oficiants, i després el fèretre portat per 36 individus, 18 a cada costat. Tancava la marxa l'acompanyament, que el constituïen els domèstics i familiars de la casa vestits de rigorós dol, els macers del Consell amb maces altes, els porters reials, els consellers i camarlencs alternats, portant gramalles i caputxes de bruneta, el porta-espasa de S. A. el senyor rei i el de Navarra que presidien el dol, els seus uixers, diversos prohoms, ambaixadors, prelats, el bisbe de Tarragona electe de Saragossa, el de Vic, el prebost de París, el castlà d'Amposta, el gran prior de Catalunya, etc., etc., i últimament, entre moltes altres dames, la Dona Sicília, assistida de la Dona Joana d'Urgell i la comtessa de Prades, les de Pallars i Soñarra, la Dona Sança Ximenis, la Dona Aldonça i la Dona Beatriu de Cervelló, la senyora de mossèn Berenguer de Vilaregut, etc. »Els oficis es van celebrar amb imponent solemnitat, dient l'oració fúnebre el savi religiós mestre Felip de Malla, i estant col·locat el cadàver sota un gran cimbori tot de teles d'or per dins i per fora, on va quedar exposat alguns dies, durant els quals es van celebrar nous sufragis. Aquest funeral, afegeix candidament el dietari, va costar a la ciutat la suma de 199 lliures, 10 sous, un diner (2.134 rals). »La cerimònia que acabem de descriure fou una de les últimes pompes reials celebrades al Palau. Alguns anys endavant l'edifici es va alienar de la Corona, passant per liberalitat de D. Joan II, i en premi d'honorosos serveis, a D. Galceran de Requesens, go- 412 VÍCTOR BALAGUER vernador de Catalunya, en la família del qual va quedar vinculat, fins que per successius enllaços es va transmetre a les de Zúñiga, marquesos dels Vélez i de Vilafranca, i últimament als comtes de Sobradiel. No obstant això, sota els seus nous propietaris va tenir encara alguns dies d'esplendor: així, per exemple, en els de donya Estefania de Requesens, vídua de D. Joan de Zúñiga, va merèixer albergar durant tres dies el príncep D. Felip, que dirigint-se a Alemanya per ordre de l'emperador i venint de Montserrat, va estar aquí molt festejat amb balls i màscares, i entre altres coses el cardenal de Trento li va donar un sumptuós banquet, per al qual es van improvisar belles glorietes al centre del jardí. » Mentre vivia Dona Jerònima d'Hostalric, esposa relicta de D. Lluís de Requesens, es va formar un inventari el novembre de 1579, segons el qual ja l'edifici constava de la mateixa planta i distribució que en la seva última data, a saber: a més del pati, font, escala, galeria, vestíbuls, gran saló, etc., una peça de rebuda o de visites que mirava a la terrassa de l'horta, una bonica capella gòtica i bany en la mateixa, saleta al costat del terraplè, diversos aposents interiors per a la família, patges, cambreres, hostes, etc.; als alts, guarda-roba, dormitoris, gabinet d'estudi i arxiu, rebost de confitures, etc.; als baixos, sinell o menjador general i les seves oficines corresponents, amassadora, celler, premses, botelleria especial de vi claret, cotxeres, cavallerisses, estables de les atzembles, cambrots per a esclaus berberiscos, coves, bugaderies, etc. L'ala meridional de la casa, que va pertànyer al marquès d'Eril, formava una altra secció, on tenien les seves habitacions, cuines i annexos les senyores i dones de servei, no menys que alguns domèstics i empleats, el capellà-tresorer, el majordom-administrador, els conserges, etc. Igualment, en la part del caseriu que ce- ELS CARRERS DE BARCELONA 413 rrava el pati sobre el carrer, hi havia grandioses estances, entre elles la sala titulada de la xemeneia, la de patges, la de gentilhomes, els dormitoris d'aquests, i altres adjacències que seria llarg referir. Una secció de l'edifici donava al carrer o baixada dels Lleons, així dita per haver contingut en l'antic un corral de feres que també va ser dependència del Palau. »Als angles extrems del pati, al Sud i al Nord, dos passadissos conduïen: un a la costereta que, circulant entre jardins i parres, anava a desembocar al carrer d'Escudilléis, i un altre, per un vell arc i reduït vestíbul, al portell que donava comunicació cap al carrer de Gegants i la solitària baixada del Rece-Homo. Per allà va estar el claustre dels templers, segons es consigna en els títols d'unes cases veïnes, propietat d'Oragall i Bruniquet. »L'església, que encara subsisteix, ha tingut diverses reedificacions: bastant espaiosa per a capella, la seva obra actual pertany al gòtic degenerat del segle xvi; la volta és de carreus, esquinçada per una mesquina claraboia; l'altar ofereix bones pintures atribuïdes a Juli Romà, i en ell campeja la famosa estàtua de la Verge de la Victòria, que segons una tradició poc racional portava D. Joan d'Àustria, a la batalla de Lepant, a la proa de la seva capitana. »Què és ara de l'edifici reial, tan poètic en el seu conjunt com pintoresc en els seus detalls, i que vinculava en si sol una successió de fases històriques, cadascuna de les quals li va imprimir trets característics de la seva fesomia? Ai! L'especulació, que tot ho envaeix, ha aniquilat fredament aquesta relíquia venerable, com va aniquilar alhora les cases d'Aytona i Valladaura, les torres del Regomí i de Cavaleras, els convents de Sant Francesc i Santa Caterina, i tantes altres joies que formaven el noble blasó de l'antiga Barcelona. 414 VÍCTOR BALAGUER i) Comprenem que el fabulós augment de població encareix els terrenys, i que les noves necessitats fan indispensable un nou ordre de coses; però potser seria difícil, amb millor voluntat de les parts interessades, que, mitjançant oportunes compensacions, aquestes restes úniques, tan singulars, tan significatives per a les poblacions que les han heretat, vinguessin a propietat de la nació, com succeeix en algunes estrangeres, deixant així garantida la seva viabilitat? «Entusiastes per l'antic, lamentem la desaparició del Palau, fins i tot reconeixent que les arts li devien poc, i que el local per ell ocupat era molt vast i preciós, de manera que en el seu lloc s'han obert tres principals i bons carrers, amb 50 o més cases de rica i grandiosa planta.» PALMA DE SANT JUST (carrer de la). Condueix del carrer de la Cometa a la plaça de Sant Just. Hi ha en ella l'església de Nostra Senyora de l'Esperança, que només es distingeix d'una altra casa qualsevol per l'escut d'armes que hi ha damunt de la porta. Res notable ofereix l'interior d'aquesta petita església, composta d'una senzilla nau amb alguns retaules. La congregació al càrrec de la qual està confiada aquesta església va ser fundada el 1740. Sosté aquesta congregació un mont de pietat, l'objectiu principal del qual és prestar sobre joies d'or, plata, joies i robes de totes classes, des de 2 rals fins a 800, sense interès, i admetent només l'almoina que vulgui donar-se per a sosteniment de la Casa Retir. PALMA DE SANTA CATALINA (carrer de la). Condueix del carrer de Mercaders a la plaça d'Isabel II, anomenada vulgarment de Santa Caterina, que era ELS CARRERS DE BARCELONA 415 on s'elevava abans, segons queda dit, el grandiós convent d'aquest nom. PALLARS (carrer de). (Una altra de les que han de formar part de l'eixample, i que s'ha d'obrir al lloc on avui s'aixeca la Ciutadella. Des del carrer de la Marina anirà a desembocar al passeig de Sant Joan, veient-se creuada per les de Sardenya, Sicília, Nàpols i Roger de Flor. Portarà el nom d'una família coneguda i cèlebre en els fastos de Catalunya, i en posar-se es va tenir principalment en compte recordar la memòria d'Hug de Pallas, o millor Pallars, que tal és el veritable nom, general que va ser de la host catalana en la guerra que va sostenir el Principat de Catalunya contra el rei D. Joan II, guerra i època notables en la nostra història. (V. carrer del Príncep de Viana.J Hug de Pallars va ser un campió esforçat de la causa catalana, i quan aquesta va sucumbir, no es va donar ell per vençut encara. En l'emigració primer, venint després a sostenir-se amb alguna gent que va reunir als seus estats de Pallars, va lluitar fins a l'últim instant contra D. Joan II, a qui no va voler reconèixer mai com a rei, després que les Corts o Braços de Catalunya l'havien desposseït del tron. Encara no s'ha escrit la història biogràfica d'Hug de Pallars. Nosaltres ho hem intentat alguna vegada, però hem hagut de desistir d'ella per no haver-nos estat possible procurar-nos certes dades i antecedents que a algú altre li serà fàcil sens dubte. De segur s'escriurà algun dia, i llavors es podrà conèixer el varó recte, inflexible, independent, de conviccions profundes i de patriòtics sentiments. 41 6 VÍCTOR BALAGUER PANSAS (carrer de les). És a dir, de les Panses. Creua de la de Canvis vells a la dels Encants. Una altra cosa no trobem que dir-ne. PARADÍS (carrer del). Del Paraíso en castellà. Des de la plaça de la Constitució va a la de la Pietat. Les cases d'aquest carrer són habitades pels canonges de la Catedral. Al peu d'una casa que forma el revolt on aquest carrer gira, hi ha al terra una roda de molí que, segons tradició, va ser col·locada allà per assenyalar que era el punt més elevat de la ciutat, com així és en efecte. Aquesta casa tanca el primer monument romà que té Barcelona, ja que s'amaguen entre els soterranis, escales, golfes i altres peces de l'obra moderna sis colossals columnes, que devien haver format part d'algun grandiós edifici. Però, abans de parlar particularment d'elles, diguem alguna cosa que toca més al carrer en general. Pere Miquel Carbonell, recolzat en alguns antics documents, opina que en el lloc de què parlem hi va haver un verger o deliciós hort, alçat de terra, sobre les columnes que encara existeixen, per a regal i divertiment dels presidents o governadors de la ciutat, i que, per ser lloc de molta recreació i alegria, s'anomenava el Paradís, quedant-li així aquest nom al carrer. Pujades no pot acabar de persuadir-se que sobre l'edifici a què les dites columnes pertanyien, hi hagués jardí ni hort algun. ELS CARRERS DE BARCELONA 417 D. Pròsper de Bofarull, el cronista dels nostres temps, diu que podrà ser que aquest carrer hagi pres el seu nom dels jardins que se suposa hi va haver; però, afegeix, «l'expressió deis Percys que es llegeix en totes les escriptures antigues fa veure seria el nom d'un cert ofici, que potser fossin els pelaires.» Resulta, doncs, que el lloc de què parlem, abans de portar el seu actual nom, es va anomenar deis Pereys, segons Bofarull. Pí y Arimón, en dir que també es va denominar antigament de Percahis, diu, inclinant-se a l'opinió de Bofarull: «Es concep fàcilment el trànsit de Pereys a Paradis per la corrupció dels vocables a què és tan inclinada la gent; amb tot, queden dempeus dues preguntes força difícils de satisfer. Van viure efectivament en aquest carrer els esmentats artesans, com se sospita? És una mera corrupció de Paradis el nom Percahis, que també va portar aquest carrer, o va tenir llavors una significació que ignorem?» Per a nosaltres, per respectable que sigui l'opinió de D. Pròsper de Bofarull, el nom de Pereys no és el de paraire ni el de cap ofici semblant. Pereys, és a dir, pe-re-ys o pe-re-his, és el Paradis (Paraíso) del català modern. L'opinió del cronista Carbonell és la que, per consegüent, ens sembla més fonamentada. Anem ara a les columnes. Que formaren part d'un magnífic edifici, és cosa que no admet dubte. Tant a la casa on es troben, com a les del carrer oposat de la Llibreteria, treuen trossos de fusts, ocults en armaris i aposents humits; els capitells que no han estat fracturats donen, per sota de capes de calç, mostra de la seva existència; i per soterranis i per golfes, enfilant-se per escales de difícil accés i travessant corredors, es podien veure, abans de la reedificació d'una casa de la TOM XXI 27 418 VÍCTOR BALAGUER Llibreteria, trossos que explicaven la forma i l'extensió de l'edifici. Les columnes que queden a la casa del carrer del Paradís sostenien, segons sembla, un colossal arquitrau, formant angle recte a l'est. Les dites columnes són estriades i de treball rústic. El basament, format de grans carreus, presenta semblança amb la primitiva muralla de Barcelona. Les columnes es componen de 16 peces, d'un peu, set polzades i sis línies cadascuna, unides sense argamassa. La base venia a ser àtica. Els capitells tenen de tres a quatre peus, la base és d'un i l'arquitrau de dos. El color ombrívol, el gust i les proporcions i ornaments de les columnes demostren que són d'ordre dòric, els temples del qual diuen els antiquaris que eren els que solien dedicar-se a Hèrcules, malgrat que en els capitells es descobreix alguna cosa que pertany a corinti. Segons defineix Vitruvi, tals monuments eren dels anomenats Perípters hexàstils, i es podia deduir, en conseqüència, que l'edifici de què formaven part constaria de 23 columnes d'iguals proporcions. Són diverses les opinions que existeixen sobre l'origen o objecte d'aquest antic monument. Suposen uns que el va aixecar Hispan; altres diuen que va ser panteó d'Ataülf; hi ha qui el suposa alcàsser, i qui temple erigit en honor d'Hèrcules. En opinió d'uns, va ser un temple dedicat a Júpiter; en la d'altres, va ser suport d'un aqüeducte o decoració urbana; altres atribueixen la fabricació a Amílcar Barca o Barcino, que va fortificar el mont Tàber (lloc al cim del qual hi ha el carrer del Paradís), i fins i tot hi ha hagut, en fi, qui creu aixecades les columnes per Pere IV d'Aragó al segle XIV. Les opinions que apareixen més fundades són les d'aquells que suposen ser aquest monument pòrtic de ELS CARRERS DE BARCELONA 419 un temple dedicat a Hèrcules, i una de les raons que més indueixen a afirmar aquesta opinió és la de trobar-se aquest edifici al cim de la muntanya anomenada Taba-, el cim de la qual (que avui dia és també el punt més elevat de la ciutat) marca la roda de molí de què hem parlat abans. Els qui suposen aquest monument temple elevat a Júpiter, ignoraven, sens dubte, que el que hi havia a Barcelona elevat a aquella divinitat estava, segons tradició, al cim del Montjuïc (Mons Jovis). PAREDES (carrer de). És a la Barceloneta, i creua del de Ginebra al de Sant Ferran. Segons ja hem dit, quan es va aixecar la població o barri de la Barceloneta, el marquès de la Mina va confiar l'encàrrec de la seva execució al tinent coronel d'enginyers D. Francisco Paredes; i per honrar la memòria d'aquest, que va saber portar a terme la seva comesa amb gran encert i habilitat, es va donar el seu nom a un dels carrers. PARLAMENT (carrer del). Un altre dels de l'eixample. Està traçat a partir del de Ronda en direcció a les hortes de Sant Bertran. Se li ha posat aquest nom en record dels antics Parlaments de Catalunya, sobre el qual punt ens és precís dir alguna cosa, ja que llargament hem parlat de les Corts. El Parlament es diferenciava de les Corts: 1r. En què aquestes eren una assemblea ordinària, mentre que aquell era només una convocatòria accidental. 2n. En què les Corts tenien poder legislatiu i prenien al seu càrrec 420 VÍCTOR BALAGUER go l'arranjament dels negocis del país, mentre que el Parlament era només congregat en casos donats per tractar d'un assumpte urgent i perentori. 3r. En què les Corts havien de ser convocades pel rei, qui havia indispensablement de presidir-les, mentre que el Parlament podia ser convocat pel lloctinent o governador general de la província, si havia de demanar algun consell, fer alguna observació d'entitat o proposar algun dubte sobre assumptes concernents a la pública utilitat. En la manera de procedir, tanmateix, els Parlaments guardaven gran semblança en moltes coses amb les Corts. Es convocava per lletres citatòries els tres estaments o Braços i persones particulars d'ells, i es donava principi amb la proposició del rei i la resposta que donaven els Braços. En dos Parlaments, notable l'un i notabilíssim l'altre, ens interessa fixar només l'atenció dels nostres lectors. El primer de què ens ocuparem no hauria de dir-se pròpiament Parlament, per les causes i circumstàncies que el van precedir. La reina Maria, esposa d'Alfons V d'Aragó, va convocar el 1438 un Consell al seu palau de Barcelona, amb motiu d'una amenaça d'invasió francesa, i a fi d'excogitar mitjans per a la resistència i la defensa. Tots els convocats, de comú i unànime acord, van contestar: «Que en atenció al fet que els diputats per capítols de Corts no podien gastar, ni la senyora reina tenia facultat ni possibilitat de gastar per altres necessitats, que es fes convocació de Parlament.» Els diputats en particular van suplicar que això es fes per mitjans convenients, a saber: de manera que ELS CARRERS DE BARCELONA 42 I no quedessin contrariats els privilegis, constitucions i llibertats del país; i els consellers de Barcelona, sempre assenyats, sempre sensats, sempre sol·lícits i escrupolosos defensors de les prerrogatives del poble, van dir més, i fou que s'abstenien de donar el seu vot fins a haver reunit el Consell general de la ciutat, conforme era ús i pràctica. Es va celebrar, en efecte, Consell general en la forma acostumada, i escoltat el parer d'aquest, els consellers van contestar a l'arquebisbe de Saragossa —que per estar malalta la reina havia fet la proposició en el Consell—, que la ciutat dubtava que fos veritat que gent armada volgués entrar, i que no fos cosa ficta per a introduir parlament debaix d'aquell color, i que ells no donarien vot ni consell per a tal convocatòria, abans encautaven a sa reverència, que volgués veure amb quin poder podia la dita reina fer la dita convocatòria. I afegint també: que no era expedient que es fes parlament sense provisió de tants greuges com es pretenia que havien estat fets al dit Principat, i que per això, abans de totes les coses, es tractés de tots aquells. Malgrat aquesta resposta terminant, l'arquebisbe els va manar dir que proveïssin que se sobresegués en la convocació del Parlament; però per segona vegada els consellers, que quan es tractava de privilegis i prerrogatives de la ciutat tenien més fermesa i orgull que el mateix rei, per segona vegada, diem, li van contestar, que ni volien consentir ni dissentir a la dita convocació. No obstant això, es va fer la convocatòria i es van donar i prefixar quinze dies. Ens ha semblat que havíem de notar aquestes contestacions entre l'arquebisbe de Saragossa i els consellers de 1 Peguera: Pràctica, forma i estil de celebrar Corts. 422 VÍCTOR BALAGUER Barcelona, perquè els lectors es vagin fent càrrec de com de sensat i liberal era aquell famós Consell de Cent, que no en va va arribar a tenir una reputació europea de liberalisme i d'amor patri. Però anem a l'altre Parlament que va tenir lloc el 1412, i que per ordre de data hauríem d'haver citat abans que el que s'acaba d'esmentar. Ja n'hem parlat en fer-ho del carrer de Casp. Tothom ha sentit parlar del Parlament de Casp. Serem, doncs, molt breus en referir-nos a aquest fet, que ocupa, tanmateix, un lloc importantíssim en la història de Catalunya i en la història mateixa de les nacions. El 1412, després de la mort sense successió del rei D. Martí, el vicegerent governador de Catalunya va convocar Parlament per a Tortosa. Molt desassossegats anaven aleshores els ànims i molt turbulenta la noblesa del regne, i van decidir els diferents Parlaments d'Aragó i de València, juntament amb el de Catalunya, nomenar un tribunal suprem, compost de nou persones, tres per regne, el qual tribunal en inapel·lable fall triés el successor de Don Martí. Elegides van quedar en l'assemblea de Tortosa les tres persones que per part de Catalunya havien d'anar al Parlament central de Casp, en el qual tots els altres abdicaven els seus poders 1. No entrarem aquí a discutir si va ser o no encertada l'elecció del successor, ja que ja en un altre lloc tenim donada sobre tan important i debatut assumpte la nostra pobra opinió; però no podem menys de consignar, ja que l'ocasió es presenta, que raríssims exemples 1 Van ser per part de Catalunya l'arquebisbe de Tarragona i els Dres. Guillem de Vallseca i Bernat de Gualbes. ELS CARRERS DE BARCELONA 423 ofereix la història del món d'un fet com aquest. Els pretendents a la corona que ja havien empunyat les armes, els exèrcits militants, els ciutadans dividits en bàndols, els pobles disposats a la lluita, tots es van aturar de cop, i baixant uns les armes i ocultant altres els seus desitjos, tots es van inclinar respectuosos davant un Parlament, davant un Congrés popular, en el qual, per ser més popular, ni tan sols l'aristocràcia tenia representant, creat, per a què?.... per donar una corona. Acte bell i esplèndid de la sobirania d'una nació! Digna és de perpètua i eterna lloança la decisió presa en aquell temps, i de comú acord, per Aragó, València i Catalunya, a fi d'evitar discòrdies civils i vessament de sang. No és la força, es van dir els nostres avantpassats, sinó la justícia el que això ha de decidir; no és la guerra, sinó la discussió. Admirable i brillant raonament! Ja una altra vegada hem dit el següent, que repetim ara: Nou homes, sortits d'entre les files del poble, anaven a ser àrbitres sobirans del mateix poble, al futur del qual anaven a donar, en nom de Déu i de la justícia, la dinastia que en nom de la justícia i de Déu era demandada. El xoc de les armes, el rumor de les conteses, la veu dels partits, el clamor de les masses, el crit dels interessos, tot es va acallar per un moment; tot, al costat del món sencer, es va quedar en expectació, i les mirades del poble, prínceps, L'escriptor polític conegut D. Luis Cutchet té escrit un extens treball sobre El Parlamento de Caspe, treball en el qual es lliura a importants consideracions i del qual es dedueixen irrebatibles conseqüències per als que defensen la sobirania nacional. Crec que aviat es donarà a llum aquesta obra, i crec que el públic sabrà apreciar el seu mèrit. 424 VÍCTOR BALAGUER magnats i reis, es van fixar atònits en aquells nou homes, en aquella reduïda assemblea, composta només de sacerdots i lletrats, del si de la qual havia de brollar el decret d'invalidació d'una dinastia regnant, que havia de ser, tanmateix, tan forta i tan respectada com si l'hagués assegut al tron l'inapel·lable poder de congregats exèrcits, al resplendor enlluernador del sol de la victòria. Molts altres exemples hi ha per l'estil d'aquest, encara que en més reduïda esfera, en la història de Catalunya. No és estrany, doncs, que tals prodigis obri l'amor a la pàtria. Tot ho sacrificaven davant aquests sentiments els antics catalans. Un autor català ho va dir en moments de prova, en moments ben amargs, a fe, per a Catalunya: No pot ocórrer treball algú ni fatalitat, que no s'hagi de sofrir i tolerar per l'incomparable bé de la llibertat de la pàtria; perquè devent a la pàtria l'il·lustre crèdit i tots els béns que es gaudeixen, no pot haver-hi mal tan greu al sofriment, que no animi la paciència, encara que siguin molts els que contra tota raó tiren a destruir-la; perquè sols són prudents i savis els que, atenent a l'honra de sa nació, estimen més patir amb pocs per la conveniència de molts, que seguint l'opinió d'aquests, perdre el que és convenient a tots 1. PATONS (Carrer dels). Que és, en castellà, carrer dels Besos. No té sortida. Està al passeig de Sant Joan, i es titulava den Jaume Negre primer i després de la Fusina. Recorda aquest carrer els del desaparegut barri de la » 1 Despertador de Catalunya. ELS CARRERS DE BARCELONA 425 Ribera, del qual hem parlat en fer-ho del passeig de Sant Joan. PAU (Carrer de la). Va a desembocar a la plaça de Palau. Coneguda és la terrible guerra civil que ensangonà els nostres camps en pujar al tron la reina Isabel II, guerra fratricida que va acabar amb l'abraçada de Vergara. Per aquells temps s'estava obrint aquest carrer, al qual, en memòria i feliç recordació d'haver acabat la guerra civil, es va posar el nom de la Pau. PERE (Plaça de Sant). Aquesta plaça, a la qual condueixen els carrers Alta, Mitjana i Baixa de Sant Pere i el del Rec Comtal, és la que hi ha davant de l'església del mateix nom. Existia abans en ella el cementiri de la parròquia de Sant Pere de les Puelles, elevat alguns pams sobre el nivell del paviment dels carrers propers, i posat a la mateixa alçada del de l'església. S'hi pujava per una escala, que estava situada al lloc que avui ocupa la font pública. Pel costat del cementiri discorria el carrer de Sant Sadurní (Sant Sadurní), format per l'espai intermedi entre les parets d'aquell i les de la casa del davant de l'església. A principis d'aquest segle es va treure d'aquell lloc el cementiri, es va anivellar al pis dels carrers adjacents, i la plaça que va quedar va ser anomenada de Sant Pere. Fixa en aquesta plaça l'atenció del viatger la fàbrica del temple de Sant Pere de les Puelles, que allí s'aixeca. El lloc que ocupa l'edifici és el d'un petit 426 VÍCTOR BALAGUER turó, que s'aixecava en la plana on, l'any 801, Lluís el Piadós va acampar el seu exèrcit quan va venir a assetjar Barcelona, ocupada pels àrabs. Triomfant Lluís, amo ja de la ciutat, va manar erigir en el lloc de què parlem o als seus voltants una capella o església petita en honor de Sant Sadurní, bisbe de Tolosa, la imatge del qual es va conservar fins fa poc temps en un altar de Sant Pere, sota el cor de les monges. Es diu que va fer això en commemoració d'haver les seves tropes, durant el període del setge, construït en aquella eminència una mena de fortalesa o reducte, amb l'objecte principal de cobrir la retirada de l'exèrcit assetjador, si en algun atac dels moros es veia obligat a retrocedir. Se suposa que, gairebé al mateix temps, va fundar també, en el mateix lloc que ocupa l'actual, un monestir de monges de l'orde de Sant Benet, titulant-lo de Sant Pere de les Puelles, és a dir, de les donzelles o verges, dotant-lo amb molt de terreny al voltant, i en particular amb el comprès en l'espaiosa plana que des d'aquell edifici s'estenia fins a la llavors porta de Mar, que, com ja s'ha dit, es trobava a l'extrem de la que és avui baixada de la Presó. Això és el que diuen els antics cronistes i historiadors; però modernament D. Pròsper de Bofarull, fundat en documents autèntics, ha tractat de demostrar que a qui es deu la instal·lació del monestir de Sant Pere de les Puelles és al comte Sunyer, l'any 945, i no a Lluís el Piadós. De totes maneres, com que ja està ben demostrat que l'església de Sant Sadurní i el monestir de Sant Pere eren dos edificis diversos, malgrat que alguns els confonen, sembla evident que Lluís el Piadós va ser el fundador d'aquell temple, i Sunyer, més tard, el d'aquest monestir. ELS CARRERS DE BARCELONA 427 Quan l'any 985 o 986 els àrabs van tornar a apoderar-se de Barcelona, explica la tradició que les verges de Sant Pere, tement ser víctimes de la deshonestedat de la soldadesca, van resoldre amb ànim viril desfigurar-se els rostres, tallant-se els nassos. Van aconseguir el seu objecte, que va ser el de causar horror amb els seus rostres mutilats; però tanta ira va donar això als infidels, que les van passar a totes a ganivet, excepte algunes poques, entre elles l'abadessa Matruy o Matruina, a qui van portar captives a Mallorca. El temple va ser llavors incendiat i el convent destruït en gran part. Quan el comte Borrell va recobrar Barcelona, va manar reedificar el monestir, dotant-lo generosament, i va posar una germana seva d'abadessa. Durant el setge que l'any 1697 van posar a Barcelona els francesos, el monestir de Sant Pere, per trobar-se molt proper a la muralla, va ser en gran part destruït. Va poder, tanmateix, reparar-se, i des d'aleshores es pot dir que no ha patit cap altre deteriorament considerable. La fàbrica del temple és estranya i pesada, i tots els cronistes estan unànimes en dir que, encara que una altra prova no hi hagués de la seva antiguitat, prou l'assegurarien les quatre columnes que es veuen al punt d'intersecció de les dues naus; columnes que molts suposen amb fonament de l'època de Lluís el Piadós. En entrar al santuari, a mà dreta i a alguns pams de terra, s'observa un bonic sepulcre gòtic, graciós en el seu pla i detalls, amb una bella estàtua jacent, que té als peus un gos i a la mà un bàcul. Hi ha també dues figuretes que representen monges resant. Jeu allí l'abadessa Dona Elionor de Belvehí, que, segons diu l'epitafi, va morir el 22 d'agost de 1452. La pica baptismal, situada en una fonda capella, 428 VÍCTOR BALAGUER davant del sepulcre que acabem de mencionar, guarda un gloriós record, ja que en ella va ser batejat, el 27 de novembre de 1650, el taumaturg barceloní beat Josep Oriol. Ho recorda un quadre col·locat al costat d'aquesta pica, i que va regalar a l'església Dona Maria Teresa de Montoliu i Eril. El claustre és d'un caràcter bàrbar, amb tosques talles als capitells de les columnes, figures d'informes animals i fulles rares i desconegudes. Tant el claustre com el monestir serveixen avui de Presidi peninsular. L'església ha quedat oberta al culte i és parròquia. PERE (carrers de Sant). Hi ha tres d'aquest nom a Barcelona i un a la Barceloneta. La que s'anomena Alta de Sant Pere és la que condueix a la plaça de què acabem de parlar des dels arcs de Junqueres. Existeixen en aquest carrer diversos edificis, sobre els quals cal cridar l'atenció. L'un és el Presidi que, com hem dit, està al convent de Sant Pere. L'altre és el Col·legi de l'art major de la seda, al primer pis del qual hi ha la sala capitular dels col·legiats. La capella que hi ha adjacent és la de Sant Cristòfol, fundada l'any 1568 pel ciutadà Mateu Roig. No ofereix res de particular. L'altre edifici, per fi, és l'església de Sant Francesc de Paula, abans de religiosos mínims, avui parròquia. Fundat l'orde regular dels mínims per Sant Francesc de Paula, es va introduir a Barcelona pels ELS CARRERS DE BARCELONA 429 anys de 1670. És fama que els seus religiosos van habitar primer en una petita ermita al terme de Sant Bertran, al peu de Montjuïc; es van traslladar després a una casa que hi havia en un punt indeterminat del que és avui passeig de la Rambla; més tard es van establir en una capella situada fora de la Porta Nova, i, per fi, van passar a habitar unes cases que se'ls van cedir al carrer Alta de Sant Pere. Aquestes cases van desaparèixer l'any 1589, per aixecar-se en el seu lloc l'edifici que encara avui existeix. El santuari és d'una nau bastant espaiosa, amb creuer, que no té més profunditat que la de les capelles laterals. Exceptuant les parets, van haver de fer-se completament noves les voltes, els arcs i la cúpula, en raó d'haver-se incendiat l'any 1854. La restauració de l'església va ser feta a expenses dels feligresos. Adornaven abans el pis baix uns quadres grans que representaven els principals passatges de la vida de Sant Francesc de Paula, deguts als pinzells de Francesc Cuquet i Francesc Gasén, els quals, en extingir-se els ordes religiosos, van passar al museu de la casa Llotja. El carrer Baix de Sant Pere desemboca a la mateixa plaça, partint de la Riera de Sant Joan. Hi ha dues esglésies o capelles. La de Sant Felip Neri, de clergues regulars, ministres dels malalts, vulgarment anomenats Agonitzants, que va ser fundada l'any 1662, i la de Nostra Senyora de l'Ajuda. Heus aquí, segons explica un cronista, el que va donar origen a l'erecció d'aquesta capella. Una pagesa, que va venir a Barcelona carregada amb un feix de llenya, sentint que li acabaven les forces, el va tirar a terra per descansar al carrer esmentat; però 430 VÍCTOR BALAGUER en voler tornar-lo a carregar a les espatlles, no va poder amb el pes dels troncs, ni tan sols el van assolir alguns transeünts que van venir en el seu auxili. Deslligat el feix a impulsos de la curiositat, no va ser poca la sorpresa que va produir la troballa al seu interior d'una bonica imatge de la Verge Santíssima; però més que tots va quedar absorta la dona, que va afirmar saber positivament que ni ella ni cap altra persona l'havia posat. Van entendre que era voluntat de la Divina Senyora que se la venerés en aquell lloc; i els pietosos veïns, per complir-la, van manar obrir a la paret una capelleta, on va ser col·locada l'efígie. Aquest fet singular consta de la tradició i informació rebuda a la cúria eclesiàstica l'any 1616, i està descrit en un pergamí que es guarda a l'arxiu de l'actual santuari. Es va anomenar de Nostra Senyora de l'Ajuda, afegeix el cronista, des que va tenir lloc un altre succés portentós d'una afligida mare que, pregant amb abundants llàgrimes a la Mare Sobirana, representada per aquesta imatge, que li dispensés la gràcia de restituir-li un fill estimat que gemegava captiu a Àfrica, va experimentar la grata sorpresa que se li aparegués de sobte. En vista d'aquests i altres prodigis, es va augmentar la devoció del veïnat i fins i tot de la resta de Barcelona; de manera que en breu es va construir una bonica capella amb un bonic retaule. L'una i l'altre van ser reedificats l'any 1800 a expenses de la religiositat dels veïns, segons així diu una inscripció esculpida sobre la porta. La Mitjana de Sant Pere és la que partint de la de Montjuïc acaba també, com les dues anteriors, a la plaça esmentada. Hi ha, per fi, a la Barceloneta un altre carrer amb el ELS CARRERS DE BARCELONA 431 nom de Sant Pere, que creua des del de Ginebra al de Sant Ferran. PEIXOS (placeta dels). Dels peixos, en castellà. És conegut per aquest nom l'espai que hi ha des de l'extrem del carrer del Governador fins als dels carrers de Ripoll i Magdalena. Sembla que en aquest lloc va manar construir una gran casa cert individu de la noble família catalana dels Peix. Al segle passat encara es veia, a sobre de les finestres d'aquella, el seu escut d'armes esculpit en la pedra, en el qual hi havia dos peixos (peixos). D'aquí va provenir que la gent donés a aquesta placeta, sense nom llavors, el que porta avui. • PELAI (Carrer de). Està a l'eixample. Ha de conduir del carrer de la Ronda a la plaça de Catalunya. Recorda el seu nom el del cèlebre Pelai, fundador de la monarquia castellana, el del valent got que, als crits de llibertat i independència, va començar a desmuntar l'imperi dels moros. PERACAMPS (Carrer de). Del de Santa Madrona porta al del Cid. Durant la nostra guerra civil, entre les sagnants batalles que es van donar, va ser una d'elles la de Peracamps a Catalunya. La van guanyar les tropes constitucionals al comandament de D. Antoni Van-Halen, capità general llavors del Principat, contra les hostes carlistes. En 432 VÍCTOR BALAGUER aquesta jornada va ser ferit en un braç el general Van-Halen, premiat després amb el títol de comte de Peracamps. En record i commemoració d'aquesta batalla es va donar el nom al carrer de què parlem, obert per aquelles dates. PERDIU (Carrer de la). És un carreró sense sortida, que està al Baix de Sant Pere. Abans portava el nom de Volta de la Mare de Déu de l'Ajuda, per la seva immediació a la capella de Nostra Senyora de l'Ajuda, de la qual ja s'ha parlat. PEROT LO LLADRE (carrer d'en). És a dir, en castellà, carrer de Perico el ladrón. Va de la Portaferrissa a la de la Figuereta. Segons sembla, recorda aquest carrer el nom d'aquell famós bandoler Pere Rocha Guinarda, vulgarment anomenat Roque Guinart, del qual parla Cervantes en el seu Don Quixot, havent contribuït no poc a immortalitzar-lo. En la nostra Història de Catalunya hem parlat d'aquest cèlebre bandoler, que va pertànyer al bàndol dels Narros o Nyerros, i hem recollit allí totes les notícies sobre ell que ens va ser possible trobar en aquella ocasió. El cèlebre poeta Dr. Vicent Garcia, conegut com el rector de Vallfogona, li va dedicar un sonet en què l'anomena Lo més famós pillart del cristianisme. La tradició suposa que havia viscut per algun temps en aquest carrer, al qual va donar la gent per aquesta circumstància el nom de Perot lo lladre. ELS CARRERS DE BARCELONA 433 PEIXATERIA (carrer de la). Té la seva entrada per la de Donaire i va a acabar davant de la Duana. Com és fàcil de comprendre, el seu nom prové de la peixateria que es trobava al costat seu. A la Barceloneta hi ha un carrer que es denomina de Pescadors, tenint la seva entrada a la de Santa Bàrbara i la seva sortida a la platja. PETRITXOL (carrer de). De la Portaferrissa va a la plaça del Pi, En una casa d'aquest carrer hi havia abans una gran cara de pedra, que se suposava haver estat el senyal d'un prostíbul en aquell lloc. El nom que porta sembla ser propi d'alguna família. PETXINA (carrer de la). En castellà pechina o concha. Va tenir primerament el nom de Pons Bonanat, que va deixar per prendre el de la Figuera i després el que avui porta. És la que des de la de les Cabres va a la rambla de Sant Josep. PEU DE LA CREU (carrer del). És a dir, del peu de la creu. Anteriorment es va anomenar d'en Puig. Creua des de la dels Àngels a la de la Riera Alta. Es pot veure el que hem dit ja en parlar de la plaça dels Àngels. tomo xxi 28 434 VÍCTOR BALAGUER L'hort que fa cantonada amb el carrer de la Riera Alta és el convent de caputxines, conegut per Santa Margarida la Reial. Aprofitem l'ocasió que se'ns ofereix per a un record històric, amb motiu d'haver existit en aquest carrer un hort i una casa pertanyents a la família de Llar, compromesa en un succés tristament cèlebre en la història del Rosselló. Pels anys de 1674, ja el Rosselló, gràcies als tractats, havia estat cedit a França, i era, per consegüent, una província francesa. Amb un traç de ploma es va fer estranger tot un poble. En alguna de les nostres pobres poesies catalanes hem dit, al·ludint a aquesta circumstància: Francès és lo Rosselló, Terra un dia tota nostra, Que ab rius de sang catalana Fou regada tantes voltes. Lo que feren ab llur sang Que vessaren generosa Els nostres passats insignes, Ho desferen ab la ploma Aquells a qui un furt dona Lo comptat de Barcelona. El Rosselló estranger! Els ossos dels nostres pares devien moure's al fons de les seves tombes en ser signats els convenis. Estrangera quedava la terra en què s'havia bressat el bressol de Guifré el Pilós, gloriós fundador de la casa de Barcelona i insigne restaurador de la independència catalana!.... Estrangera la terra on estava la tomba d'aquell ciutadà il·lustre de Perpinyà, anomenat Joan Blancas en les històries, que un dia, abans que ser francès, va permetre que el seu fill fos degollat davant dels seus propis ulls, ELS CARRERS DE BARCELONA 435 renovant en més heroic grau encara la gesta de Guzmán el Bo! — El viu sentiment, l'intens dolor que degueren sentir els catalans rossellonesos en veure que la seva pàtria era cedida a l'estranger, va fer que alguns es comprometessin en una conspiració, que per a ells havia de tenir els més funestos resultats, amb l'objecte que el Rosselló tornés a Espanya. El focus del complot estava a Vilafranca, població ombrívola, però pintoresca, situada al peu dels Pirineus, enfonsada entre les muntanyes, a prop de la qual ens ha portat precisament la sort a escriure aquestes línies. Vilafranca del Rosselló té un color ombrívol i fúnebre, i no sembla sinó que contribueix a donar-l'hi el record de les ensangonades víctimes del succés que anem a relatar. És una vila que, amagada entre les gegantines masses de muntanyes que l'envolten, no es veu fins a arribar a les seves portes mateixes, encara que es percep de lluny el seu fort, construït a la vora del Tet, a mig camí d'un alt mont. Al flanc d'aquella de les muntanyes al peu de la qual s'estén Vilafranca, sobre la riba dreta del Tet, s'obre la negra boca d'una caverna, que figura en la història dels fets que ens ocupen. La família de Llar, noble i antiga casa catalana, tenia la seva morada a Vilafranca, i els seus individus eren els principals caps del complot. No fa molts dies, en el moment d'escriure aquestes línies, que en travessar Vilafranca, entrada la nit, un complaent company de viatge ens ensenyava la casa de Llar, teatre dels successos que hem començat a referir 1 Cal tenir en compte, per comprendre alguna al·lusió esquitxada en les pàgines d'aquesta obra, que l'autor la va escriure trobant-se emigrat a França per les seves idees liberals. 436 VÍCTOR BALAGUER Al mateix temps que en el silenci i el misteri es desenvolupava la vasta intriga del complot tramat per retornar el Rosselló a Espanya, una jove de l'esmentada casa, Inés de Llar, tenia secretes relacions amoroses amb un dels principals caps de l'exèrcit francès, de guarnició a Vilafranca. Tots els individus barons de la família de Llar, segons ja s'ha dit, estaven en el complot, els fils del qual semblava dirigir principalment el germà d'Inés, D. Francisco. La conspiració, hàbilment combinada i ben ordida, havia d'esclatar la nit del divendres al dissabte de la Setmana Santa (1674); però les vacil·lacions del governador de la plaça de Puigcerdà, amb el qual es comptava precisament, van fer que es retardés l'explosió fins a l'immediat dijous. Això va fer fracassar l'empresa. Dos dies abans del termini fatal, quatre dels principals conspiradors es trobaven reunits en l'aposent de D. Francesc de Llar, situat immediatament sota del de la seva germana. Aquesta va sentir, a través del mal unit fusteram que separava els dos pisos, certes paraules que la van sorprendre, fent que fixés la seva atenció. Va prestar, doncs, l'oïda, i no va trigar a descobrir que es tractava precisament de la vida del seu amant. Els conspiradors parlaven d'ell i convenien en matar-lo, si oferia la menor resistència quan anessin a apoderar-se de la seva persona a casa seva. Tremolant pel seu amant, Inés inconsideradament, sense calcular que perdia la seva família tota, va volar a informar-lo del que passava. Ja alguns vagues rumors i certs inusitats moviments havien fet que es comencés a tenir recels: la revelació de la jove va demostrar que el perill era imminent. Es va tractar, doncs, d'aprofitar el temps, i es van empresonar de sobte tots els que podien estar complicats. ELS CARRERS DE BARCELONA 437 L'arrest d'aquestes diverses persones va fer que la justícia no tardés a tenir tot el pla de la conspiració. Un oncle d'Inés, D. Manuel de Descatllar, va ser el primer que, cedint als dolors del torment, va fer revelacions completes, i es va saber tot. Durant la nit d'antemà assenyalada, 200 miquelets catalans havien d'ocultar-se a la gruta de Vilafranca, i l'endemà, molt de matí, alguns d'ells, portant les seves armes en feixos de palla posades sobre els seus caps, havien d'entrar a la població en obrir-se les portes. Arribats a casa d'un dels seus còmplices, aquests miquelets, empunyant les seves armes, s'haurien precipitat sobre la guàrdia d'un dels portals, del qual s'haurien apoderat secundats pels altres, i als seus primers trets els que s'havien quedat amagats a la caverna havien de penetrar a la població. Al mateix temps, estaven donades les oportunes ordres perquè arribessin diverses partides de paisans armats dels pobles immediats, mentre que un cos de tropes sortit de Puigcerdà i arribant pel camí del Capsir, havia de trobar-se al peu dels murs de Vilafranca al matí del dia prefixat. Per altra banda, estava combinat que el virrei de Catalunya, entrant al Vallespir per Morellàs, caigués de sobte sobre Illa, reunint-se allí les dues forces espanyoles per marxar cap a Perpinyà, on es tenien ja intel·ligències. D. Francesc de Llar, informat a temps del descobriment del complot, va fugir a Catalunya; però Don Carles de Llar, el seu pare, va ser arrestat amb tota la seva família i gran nombre de conspiradors, que gairebé tots van morir a mans del botxí. Els seus caps van ser col·locats dins d'una caixa de ferro, damunt de les portes de les places que tractaven de lliurar als espanyols, les quals places eren Vilafranca, Perpinyà i el 438 VÍCTOR BALAGUER fort dels Banys. Sota del cap del cònsol segon de Vilafranca, que també entrava en el complot, es va posar un cartell amb aquesta inscripció: Cònsol nec rege, nec patrice, nec sibi consulens constilti nec revelanti conspiratoris iustas iusto consilio sic luit panas, 1674. Havent-se anat allargant per espai de dos anys el procés de les diverses persones implicades en aquesta conspiració, va ser finalment concedida una amnistia per Lluís XIV, el 1676, a tots aquells contra qui no havia recaigut sentència, excepte tres individus, un d'ells sacerdot. Ja altres clergues havien estat executats, entre ells el rector de Forques. Quant a Inés, que mentre va durar el procés havia estat retinguda presonera en el convent de Dames enseignantes de Perpinyà, maltractada per l'opinió dels homes, deshonrada pel procediment i esquinçada pel dolor d'haver entregat al cadafal el cap del seu pare i al desterrament la seva mare i família, va anar a acabar els seus dies en la soledat d'un claustre. Tals són les notícies que de la conspiració de Vilafranca hem pogut recollir, havent-les extractat en gran part de les que ens dóna M. Henri en els seus estudis històrics sobre el Rosselló. El nostre Feliu de la Peña, igual que altres historiadors catalans, parlen molt poc d'aquest succés, que tant es presta per a un drama tràgic i que algun dia trobarà sens dubte el seu poeta. Nosaltres ens limitem per avui a donar aquest resum, després d'haver en anys anteriors esbossat sobre aquest assumpte una espècie de novel·la que vam titular Una corona d'espines. ELS CARRERS DE BARCELONA 439 Majors detalls hauríem pogut donar avui, si afortunadament haguéssim trobat el procés que es va formar el 1674, i que en va hem buscat als arxius de Perpinyà. Se'ns va dir, en fer aquestes indagacions, que el procés existia i que estava en poder de cert subjecte de Montpeller, de qui era propietat, i el qual pensava fer un treball històric. De totes maneres, és lamentable que documents oficials com aquest no estiguin als arxius públics a disposició dels qui vulguin consultar-los. PICALQUÉS (carrer de). Condueix del carrer del Carme al de Roig. Recorda un antic nom català. Al peu de la muntanya de Sant Pere Màrtir, a tocar del poble d'Esplugues, s'alçava antigament el castell de Picalqués, que, segons el plànol que hem vist, devia ser un famós castell. Avui el castell antic està convertit en una hermosa casa de camp, amb preciosos jardins, propietat del duc d'Almenara. Sobre la porta d'entrada de la casa moderna hem tingut ocasió de llegir diverses vegades la llegenda esculpida en pedra, Non sich scmper sed, que era pel que sembla la divisa dels antics senyors de Picalqués. PIETAT (carrer de la). Obre pas del del Bisbe al dels Comtes de Barcelona. Rodeja l'absis de la Catedral. Una de les portes del claustre d'aquesta es diu de la Pietat, per una imatge de Nostra Senyora d'aquesta invocació que es troba col·locada a la part superior de l'arc. Heus aquí el 440 VÍCTOR BALAGUER motiu de denominar-se així el carrer que passa per davant de la indicada porta. Carrer del Pi. Enllaça les places de la Cucurulla i Beat Oriol. Va prendre aquest nom, perquè anava a parar directament a la plaça on s'aixeca l'església del Pi. En els seus principis es va anomenar d'en Roca, que és nom de família. PI (plaça del). Es anomenada així per estar enfront de la porta major de l'església de Nostra Senyora del Pi. Van a acabar en ella els carrers de Petritxol, Riera del Pi i plaça del Beat Oriol. Existia antigament en meitat d'aquesta plaça un pi, del que deriva el seu nom, com també el de l'església de Nostra Senyora que allí es troba. El cronista Pujades ens dóna notícia d'això en cert passatge de la seva crònica, on al mateix temps impugna la idea que en temps remots hi hagués en aquest lloc un viver d'aquells arbres, segons se suposava. Diu així el cronista: «Si al costat de l'església hi hagué algun temps més d'un pi, la qualitat i temperament de la terra deuen haver canviat tant, que puc afirmar que en l'espai de setanta-sis anys de la meva edat he vist que encara que hagin posat per allà al voltant del pi gran alguns pinets o planter d'ells, o sembrat pinyons com se sol, i diligenciat per altres mitjans segons art d'agricultura que hi hagués altres pins en aquell curt espai de terra, mai ha pogut créixer ni viure altre que aquell que té tants i més anys que jo, ELS CARRERS DE BARCELONA 441 \ està plantat davant la porta major de dita església. »> Hi ha en aquesta plaça dues cases, de les quals és precís prendre nota. Una d'elles és la de la confraria o gremi dels revenedors, a la sala gremial de la qual es guarden, a més del bonic misteri o pas de la confraria, obra en gran part de Campeny, els quadres gòtics que formaven l'antic retaule de Sant Miquel, que la confraria té encara a l'església del Pi. Un dels dits quadres, que és de mèrit, representa a Jesucrist al Calvari entre els dos lladres i en l'acte de tornar la vista a aquests. Els altres tenen els assumptes següents: Sant Miquel humiliant al dimoni; Sant Miquel destronant a Nabuco; Sant Miquel apareixent-se al castell de Sant'Angelo. Hi ha també a la sala alguns altres quadres representant assumptes religiosos. L'altra casa de què hem parlat és la de la Congregació de la sang, i també en el seu saló es conserven alguns quadres de mèrit, encara que no tan antics com els que acaben de citar-se. Dit queda ja que en aquesta plaça té la seva porta principal l'església de Nostra Senyora del Pi. La data de la fundació d'aquest temple es perd en la foscor dels temps. Segons sembla, a finals del segle x existia ja en el mateix lloc de l'actual una església, que després devia ser enderrocada per erigir en el seu lloc la que avui s'aixeca. L'obra d'aquesta, que per falta de recursos o altres causes va durar llargs anys, només va quedar acabada el 1453, i en aquella època, el 17 de juny, consta la cerimònia de la seva consagració. 442 VÍCTOR BALAGUER L'església del Pi es compta com una de les belleses gòtiques que posseeix Barcelona, encara que no de primer ordre. La seva façana principal no correspon per cert a la resta de la fàbrica. És gran, però tosca, pesada, monòtona i incompleta, encara que té unió en el conjunt. Participa una mica del caràcter de la de Santa Maria: ogiva en degradació a la porta, nínxols, alguna escultura, agulles, una torre a cada costat i un bonic rosetó amb calats. El santuari és d'una sola nau, molt ampla, enlairada i desimbolta, com diu Piferrer. És, en efecte, majestuosa per la seva grandiositat, elegància i harmonia de les parts, i en ella es veu una obra sòlida sense ser pesada. Té finestres en ogiva, amb l'escultura que es veu en els altres temples de la seva classe. Aquesta església ha estat restaurada en l'any corrent de 1866, havent-se dut a terme la seva restauració amb general aplaudiment dels amants de les belles arts. Les vidrieres de colors que en ella s'han col·locat són les primeres, segons sembla, que s'han construït a Espanya per artistes espanyols. Han estat ideades pel Sr. Tenas; els personatges, dibuixats pel Sr. Padró, i els vidres, construïts pel Sr. Amigó. Per dos diversos noms és conegut el temple que ens ocupa, ja que si bé generalment se l'anomena Nostra Senyora del Pi, molts el coneixen per Nostra Senyora o Santa Maria dels Reis. Segons sembla, prové aquesta última denominació de l'assumpte de l'Adoració dels Reis, que representava el seu primer retaule, sota el qual símbol s'assegura haver-se fet la invocació. Entre les pintures que guarda el temple, és notable un bonic quadre figurant aquest assumpte, el qual sol col·locar-se a l'entrada de l'església quan se celebren les Quaranta Hores de fundació. ELS CARRERS DE BARCELONA 443 Pel que fa al nom de Nostra Senyora del Pi, que se li dóna comunament, és nascut de suposar la tradició que la Verge que s'ha venerat en aquesta església es va trobar en el tronc o cor d'un pi, per la qual cosa va ser plantat un d'aquests arbres davant la porta principal. Altres suposen que el pi no es va plantar allà perquè signifiqués el record indicat, sinó per simbolitzar la puresa de Maria, sempre constant com el verdor del pi, o com a exemple a l'enteniment humà, que ha d'elevar-se contínuament al cel. Bofarull (Antonio), en el seu Cicerone, diu haver pogut esbrinar que, en memòria d'aquesta tradició, es va plantar el 1568 un pi davant la porta de l'església, el qual es conservava encara el 1800, i era tan alt com els edificis; però va morir el 1802, diu, a conseqüència d'haver-li clavat una baioneta al tronc cert soldat d'un retén que es col·locava allà cada nit, aixoplugant-se sota l'arbre. En una capella d'aquesta església està enterrat el cèlebre pintor barceloní D. Antoni Viladomat. La porta posterior dóna sortida a una plaça, que es diu placeta del Pi, per distingir-la de l'altra, en la qual acaben els carrers d'Ahina i Llebre. PINTORS (carrer dels). Dels pintors. S'anomena així la petita arcada o pòrtic que forma un angle amb els dels Encants, a l'extrem d'aquests. PLATA (carrer de la). Del carrer Ample condueix al de Baix Muralla. El 1787 es va tractar que aquest carrer es perllongués fins a 444 VÍCTOR BALAGUER fins a la de Gignàs, i es va obligar amb aquest objecte a deixar aquell carreró que hi ha al carrer Ample, cantonada amb la casa de Mornau. Després es va abandonar aquesta idea i no ha tornat a reproduir-se. PLATERIA (carrer de la). Vulgarment anomenada de l'Argenteria, que és el significat català de plateria. Uneix la plaça de l'Àngel amb la de Santa Maria. Cinc noms diversos ha tingut successivament aquest carrer. Primerament es va anomenar de les Arenes i després de Mar, per haver estat construït extramurs, sobre l'arenal que les aigües descobrien en retirar-se, i per conduir a la platja. Quan a principis del segle xiv va quedar acabada a les arenes de la platja la famosa església de Santa Maria del Mar, va deixar el seu nom per prendre el del temple, al qual conduïa, i es va anomenar de Santa Maria. La circumstància d'haver anat més tard a ocupar-lo gairebé en la seva majoria els cordoners, va donar peu que la gent l'anomenés dels Passamaners. Van reemplaçar després a aquests els argenters, en castellà plateros, i es va denominar llavors de l'Argenteria, nom que és el que definitivament li ha quedat, havent també continuat habitant-hi molts argenters. Es diu que els primers d'aquest art que hi van habitar eren jueus dels que es dedicaven a batre or, fondre metall i altres tasques pròpies dels argenters. En un principi, per no alternar amb ells, molts barcelonins refusaven habitar en aquest carrer, donant per raó que aquells oficis no eren gaire decorosos, per als quals s'havia d'usar davantal, i que els argenters, és a dir, els jueus, els duien. Per fortuna, semblant preocupa- ELS CARRERS DE BARCELONA 445 ció durà pocs anys, i després es va veure habitat el carrer del Mar per hàbils artífexs, els treballs de plateria dels quals van ser l'admiració de moltes nacions, especialment en els segles XV i XVI. Es coneixen en aquest carrer dos notables monetaris particulars. Pertany l'un a D. Joan Armengol, i es compon de les sèries celtibera, romana i espanyola, i particularment d'aquesta última les monedes d'or i plata encunyades per la casa d'Àustria i de Borbó. L'altre monetari pertany a D. Cayetano Carreras y Aragó. Es compon de les sèries colonial, grega, ibèrica, romana, bizantina, aràbico-hispana i espanyola pròpiament dita de totes les èpoques i medalles. PLEGAMANS (carrer den). Condueix del d'Abaixadors al de Canvis nous. Primerament es va titular den Marimón, i van prendre origen els dos noms d'aquest carrer de les cases que en ell posseïa Marimón de Plegamans, de família il·lustre i descendent del noble català Dalmau de Plegamans, capità general que era el 1151 de les esquadres del comte de Barcelona i príncep d'Aragó D. Ramon Berenguer IV. Com a record d'aquesta família, traslladarem aquí un petit article que vam escriure amb ocasió d'haver visitat les restes d'un castell pertanyent a la mateixa. «EL CASTELL DE SANT MARSAL. »A mitja hora escassa del poble de Cerdanyola, torçant a la dreta així que s'ha passat l'església, es troba, dominant el pla, el castell vulgarment anomenat de Cerdanyola, però que, amb més propietat, es titula de Sant Marsal. 446 VÍCTOR BALAGUER »La planta d'aquest castell és un triangle, els costats del qual són muralles emmerletades i el vèrtex un torreó. Al voltant del castell circula un ample fossat, que és fama s'omplia d'aigua antigament, sent costum en la castellana d'aquesta fortalesa i en les seves dames passejar-se per ell en una barqueta. Així almenys ho explica la tradició, que vaig tenir jo mateix la sort de recollir dels frescos i rosats llavis d'una bonica dama, que em va donar amable hospitalitat i em va fer galantament els honors d'aquesta senyorial residència, un dia, fa ja alguns anys, que amb l'il·lustre escriptor D. Lluís Cutchet vaig anar a visitar aquest castell. » Entre el mur emmerletat i l'edifici hi ha un ample passadís, que per l'esquerra condueix a la casa dels masovers i per la dreta a una capella, l'interior de la qual no té de notable altra cosa sinó un retaule bizantí, i l'exterior del qual ostenta una bellíssima i ben cisellada creu gòtica, que jeu sobre la porta del santuari. »Per entrar al castell cal travessar el fossat, que ha estat terraplenat pel lloc mateix on abans existia el pont llevadís. La porta, que s'obre enfront del torreó, ostenta l'escut d'armes dels marquesos de Cerdanyola. Sobre la segona porta, que és la que dóna entrada a la casa per un vast pati, que seria el d'armes, es veuen restes d'una lladronera i dues finestres gòtiques. Al pati hi ha per admirar dues portetes gòtiques també. Aquest castell, perfectament conservat per altra banda, manca, tanmateix, d'aquell aspecte trist i ombrívol que ha de distingir els edificis d'aquesta classe. Li falta a la pedra aquell color venerable que li dóna el temps; en una paraula, no té poesia. Es coneix bé clarament que ha estat renovat i restaurat en diferents èpoques, una d'elles recentment. El seu interior conté sales amples i vastes habitacio- ELS CARRERS DE BARCELONA 447 nes. Les parets estan cobertes de retrats i quadres antics, destrossats en gran part per la humitat i el temps. Hi ha una sala anomenada «dels emperadors», en què es veuen els busts dels Cèsars romans. L'interior de la torre, que també ha patit renovacions, ja que sembla va servir un dia de presó, és fosc i ombrívol. »A dalt hi ha un terrat cobert, espècie de galeria, des del qual es domina gran part del Vallès, gaudint d'una agradable perspectiva i descobrint-se infinitat de pobles. »Pel que fa a la història d'aquest castell, no he pogut recollir altres notícies que les següents: »En 8 dels idus de juny de 1225, Guillem de Moncada va vendre a Ramon de Plegamans el senyoriu alodial, feudal i jurisdiccional del castell de Sant Marsal i el seu terme, juntament amb els homes i dones que en ell existien, els quals estaven subjectes a totes les exaccions, prestacions i juraments personals que s'acostumaven en aquells temps. »L'arquebisbe i el capítol de Tarragona van oposar dificultats a Ramon de Plegamans en l'exercici de dita jurisdicció, sota pretext que ells l'havien adquirit amb data anterior a la citada de 1225. Per transigir aquesta contesa, Sa Santedat va nomenar per jutge delegat seu, per dirimir aquesta qüestió i plet, el prior del reial monestir de Santes Creus, el qual va pronunciar una sentència arbitral el 9 de les calendes d'agost de 1240, declarant-se-hi que la meitat del castell i vila de Sant Marsal de Cerdanyola, amb els seus termes, drets i habitants, pertanyés a l'arquebisbe de Tarragona i capítol per dret propi i en franc alou, i que Ramon de Plegamans posseís l'altra meitat. L'11 de setembre de 1311 l'arquebisbe de Tarra- 448 VÍCTOR BALAGUER gona va vendre al monestir de Sant Cugat del Vallès el senyoriu feudal que li corresponia en el feu de Sant Marsal, la qual venda es va incorporar al benefici de Corpore-Christi. »El 8 de setembre de 1388 el rei D. Joan va concedir als habitants de Cerdanyola i de Sant Iscle el privilegi de ser carrer de Barcelona, contra la qual gràcia van acudir l'abat de Sant Cugat i Simó de Marimon, successor de la casa de Plegamans; i el 22 de gener de 1389 va ser revocada i anul·lada l'anterior gràcia per ser perjudicial als recurrents en la jurisdicció que tenien a Sant Marsal. »El viatger que creua per la via fèrria de Barcelona a Saragossa pot veure elevar-se, no lluny de l'estació, l'ombrívola massa del castell de Sant Marsal, dominant una gran extensió de boscos. És un monument que, en nom del passat i envoltat en el seu mantell de pedres ennegrides, treu el cap per veure creuar el tren que, en nom de la civilització i del progrés, ve a despertar amb el seu salvatge xiulet els adormits ecos de les seves voltes, i a dir-li que va concloure l'imperi de la tirania, de la força i del terror, per fer pas al de la raó, al de la justícia i al de la intel·ligència.» POLÍN YA (carrer den). Es troba a la Tapineria, davant de la baixada de la Canonja, sense sortida. Rep nom de família catalana. POM D'OR (carrer del). És a dir, del pom d'or. Primitivament es va dir d'en Aman Junqueras, i, segons ens ha estat donat d'esbrinar, sembla que en una ca- ELS CARRERS DE BARCELONA 449 casa construïda en aquest carrer per un ric negociant es va posar a la barana de l'escala un pom o esfera molt gran de metall lluent, que brillava com l'or. La gent va començar llavors a anomenar-lo el carrer del Pom d'or, i això va fer que perdés el seu primer nom per prendre aquest. Del d'Abaixadors condueix a la plaça dels Traginers. Viu en aquest carrer D. Artur Pedrals, el qual posseeix un monetari complet de sèries espanyoles, sent de notar entre elles la catalana. PONENT (carrer de). És un carrer l'obertura del qual, o millor dit, la seva prolongació és molt recent, havent-se efectuat el diumenge 18 de febrer del corrent any de 1866 amb la solemnitat que requeria la realització d'una millora tan important com per tant de temps esperada, ja que l'expedient previ per obrir-lo no ha durat més que nou anys. Heus aquí com s'expressava el diari La Corona, en el seu número corresponent al 19 de febrer d'aquest any, donant compte del succés: «A la una d'ahir tarda va tenir lloc l'anunciada cerimònia inaugural de l'obertura o prolongació del carrer de Ponent, per donar-li sortida fins al del Carme. » Repetidament hem indicat que aquesta millora és una de les que amb més urgència reclamava Barcelona, i la importància de la qual a ningú se li ocultava. »No són dos ni tres carrers els que sortiran beneficiats, sinó barris sencers molt poblats, que, per falta d'aquesta via de comunicació, es trobaven segregats del nucli principal de la població, amb marcada incomoditat dels seus habitants i greu perjudici dels propietaris. tomo xxi 29 45 O VÍCTOR BALAGUER »Això explica l'extraordinari goig amb què es van associar aquells veïns a la cerimònia d'ahir, penjant els seus balcons i finestres i omplint-se els carrers de numerosíssima concurrència. «L'Ajuntament, en corporació, precedit per la banda municipal i els macers, comprenent tota la importància de la millora, va voler donar amb la seva presència més relleu a l'acte. »>En un tablat prou ben decorat que es va improvisar a l'efecte, va celebrar, per dir-ho així, el Municipi sessió pública, llegint l'autorització per a l'obertura i procedint després l'alcalde corregidor a la demolició d'un tros de mur, en senyal de quedar començades les obres. »Els circumstants van celebrar amb una aclamació general la inauguració, retirant-se després l'Ajuntament. »A la tarda, la comissió de propietaris encarregada de gestionar la prolongació de l'esmentada, va celebrar amb un banquet, a la fonda d'Orient, la feliç encara que tardana terminació del seu comès, havent assistit a la taula, acceptant la galant invitació d'aquells, les autoritats, facultatius i altres persones que van concórrer oficialment a la cerimònia inaugural: el governador civil es va excusar per mitjà d'esquela a causa de les seves ocupacions, però en representació seva va figurar un oficial de les seves dependències. »En el banquet va regnar la més franca i cordial expansió, pronunciant-se entusiastes brindis, que va inaugurar l'alcalde corregidor, a la prosperitat de Barcelona en tots sentits. El senyor de Quevedo va aprofitar l'ocasió per a acomiadar-se dels barcelonins, el grat record dels quals, va dir, el seguirà a totes bandes. Amb igual galanteria se li va contestar, generalitzant els brindis a l'Ajuntament i a tots els que han contribuït »a la reali- ELS CARRERS DE BARCELONA 451 zació de la millora amb objecte de la festa. El servei de la taula esmeradíssim i digne de la reputació de l'acreditada fonda d'Orient. » Confiem, vistes les bones disposicions del Municipi i de la propietat, que molt aviat quedarà en condicions de circulació la nova via, podent el públic tocar pràcticament els resultats. »Les expropiacions a què s'ha de procedir són poques. Es redueixen a un petit tros de la part Nord del convent de Caputxines, i a quatre cases de la part del carrer del Carme, ja que el terreny restant entre aquestes i aquell consisteix en patis. » PONT DEN BIROMBA (carrer del). És anomenat així el pas que des del carrer del Rech, davant del del Sabateret, surt al de l'Esplanada, perquè abans d'edificar-se les cases sobre la séquia comtal, existia aquest pas de comunicació formant un pont. POxNT DEL BORN (carrer del). Es anomenat així, per la mateixa raó que l'anterior, el pas que condueix del Born a l'Esplanada, POXT DE LA PARRA (carrer del). Condueix del de Mercaders a la Riera de Sant Joan. Antigament es va anomenar den Pomar, que és nom de família, i, com els dos anteriors, prendria el nom que porta d'algun pas de pont. PORTADORES (carrer de les). Va del d'Agullers al del Consolat. En altres temps consta que es titulava deis Pavesos, ignorant-se a què es va deure el canvi de nom. 452 VÍCTOR BALAGUER POU DE LA CADENA (carrer del). Des del de la Barra de Ferro passa a la plaça de la Llana. Hi ha a Barcelona sis carrers que porten tots el mateix nom, distingint-se només per alguna circumstància característica afegida al nom, i això prové dels pous d'aigua potable que hi havia abans adossats a algunes de les seves cases. Els seus brocals estaven tancats amb tapes les claus de les quals tenien els veïns que anaven a proveir-se d'aigua en aquests pous. Així, doncs, a més del carrer del Pou de la cadena, existeixen : El del Pou de l'Estanc, que està darrere de Palau, sense sortida. El del Pou de l'Estany, que tampoc té sortida, i és així mateix darrere del Palau, havent portat anteriorment el nom deis Pallols. El del Pou de la Figuera, anomenat primer den Vernet i després de la Romaguera, que travessa del de Jaume Giralt al de Serra Xic. El del Pou de la Figuereta, que s'obre també en el mateix de Jaume Giralt, I el del Pou Dolç, que està, sense sortida, a la baixada de Sant Miquel. PRINCESA (carrer de la.) Aquest carrer va quedar obert en aquests últims anys, millorant notablement la ciutat. r S'obre a la plaça de l'Àngel i condueix en línia recta al Passeig Nou. Fou projectada en l'època en què era corregidor de Barcelona D. Santiago Luis Dupuy, i se li va posar aquest ELS CARRERS DE BARCELONA 453 nom en record de la infanta Doña Isabel, que era llavors princesa d'Astúries, ja que encara no havia nascut l'actual príncep Alfons. Amb gran cerimònia i amb gran solemnitat va ser inaugurada l'obertura d'aquest carrer el novembre de 1853. PRÍNCEP DE MAX V (carrer del). Creua de la de Sant Antoni Abat al carrer de la Riera Alta. Se li va posar el nom que porta per perpetuar la memòria de D. Carles, príncep de Viana, a favor del qual es va declarar Catalunya durant el període de les seves desavinences amb D. Joan II. A mitjans del segle xv ocupava el tron d'Aragó D. Alfons — IV a Catalunya i V a Aragó, — anomenat per uns el Savi i per altres el Magnànim. Aquest rei va ser el que va conquerir la ciutat i regne de Nàpols, quedant tan afecte a la seva conquesta que, amb gran disgust dels aragonesos i catalans, va voler d'aleshores endavant habitar la terra que fos teatre dels seus triomfs, traslladant-se a les ribes del Sorrento i deixant la lloctinència del regne d'Aragó a la seva esposa Doña Maria, primer, i després al seu germà D. Joan, infant d'Aragó, senyor de Lara i duc de Peñafiel i Montblanch, el qual havia casat en primeres núpcies amb Doña Blanca, filla gran i successora de Carles el Noble, rei de Navarra, i en segones amb Doña Joana Enríquez, filla d'un almirall de Castella. La reina Doña Blanca, propietària del regne de Navarra, i de la qual l'infant d'Aragó, D. Joan, no era sinó el rei consort, va morir el 1441, havent tingut del seu matrimoni tres fills: D. Carles, príncep de Viana; Doña Blanca, i Doña Elionor. Carles comptava 454 VÍCTOR BALAGUER ja més de vint anys quan va morir la seva mare, que en el seu testament el va deixar hereu universal en els estats de Navarra i Nemours, pregant-li, però, que no prengués el títol de rei fins a la mort del seu pare Don Joan. D'acord amb els desitjos i disposició testamentària de la seva mare, D. Carles en els seus despatxos es titulava només príncep de Viana, primogènit, hereu i lloctinent pel seu pare. Als tres anys del traspàs de la reina Doña Blanca, D. Joan de Navarra va casar amb Doña Joana Enríquez, filla de l'almirall de Castella D. Fadrique Enríquez, de la qual diuen els historiadors que era jove, dotada de singulars qualitats, però astuta, sagaz, artificiosa i altiva, «Fàcilment va captivar Doña Joana, diu un escriptor, el cor del seu espòs, i va prendre sobre ell un ascendent funest. Amb la seva ambició i desordenat afany per intervenir en el govern, encara que fos atropellant totes les consideracions, prest va donar a conèixer que no era sang reial la que corria per les seves venes; i en els negocis concernents a D. Carles de Viana, en l'arrogància, desafecte i duresa amb què va tractar aquest príncep, ben clarament va mostrar també que era madrastra.» Des de les seves segones núpcies va observar el rei una conducta diferent amb el seu fill, i en aquest matrimoni cal buscar l'origen dels mals que van ploure sobre Navarra i després sobre Aragó. D. Joan va enviar la seva esposa a Navarra amb títol de governadora, en companyia del príncep, sota un subtil pretext, i aquest va ser el senyal del trencament entre pare i fill. La il·legalitat del nomenament de Doña Juana i l'arrogància i desmesurat orgull d'aquesta, van exasperar els ànims dels navarresos, gelosos dels seus furs. El prín- ELS CARRERS DE BARCELONA 455 cep, cedint a l'influx dels seus irritats consellers, va recordar al seu pare els drets que, per herència i a tenor de les lleis fonamentals, li assistien per entrar en la sobirania del regne, a la qual cosa van afegir els navarresos que era inconvenient que se'ls enviés una dona estranya per manar-los, fent aquesta injúria al vertader i legítim hereu. D. Joan va desoir aquestes súpliques i protestes, i els navarresos, plens de còlera i coratge, van acudir a les armes, esclatant les hostilitats entre els partidaris del príncep de Viana, manats per aquest, i els de Don Joan, manats per ell mateix. La sort de les armes va ser contrària al príncep, el qual va quedar presoner del seu pare, sent posat després en llibertat a instàncies de les Corts d'Aragó, i passant finalment a Itàlia per posar-se sota l'empara del seu oncle, germà del seu pare, el rei D. Alfons V. D. Joan, cedint als mals consells de la seva esposa, va manar instruir un procés als seus fills el príncep de Viana i Doña Blanca per contumaços i rebels; però va haver de suspendre'l quan el seu germà el rei D. Alfons li va requerir formalment perquè posés a les seves mans la querella que tenia amb el seu fill, amenaçant-lo, de no ser així, amb privar-lo de la lloctinència dels estats aragonesos, que confiat li havia. Mentrestant, el príncep va arribar a Nàpols, sent acollit amb gran afecte per D. Alfons, el qual hagués sens dubte acabat per pacificar el regne de Navarra unint el fill amb el pare, si, desgraciadament, Déu no hagués tallat el fil de la seva vida el 27 de juny de 1458. El príncep va quedar, doncs, sense protector, exposat de nou al rancor del seu pare i a les ires de la seva madrastra. El tron d'Aragó, de Sicília i Sardenya va passar aleshores a D. Joan, que havia tingut en el seu segon matri- 45*5 VÍCTOR BALAGUER moni amb Dª Joana Enríquez un fill anomenat Ferran. El príncep de Viana, veritable rei de Navarra, havia de ser també el veritable hereu del tron d'Aragó; però Dª Joana, l'ambició descontrolada de la qual va augmentar amb l'esquer d'aquell nou ceptre, va voler atropellar tots els furs divins i humans, a fi que el legítim hereu no gaudís d'aquell bé que ella destinava ja per al seu fill Ferran. Tots els historiadors estan d'acord a dir que, després de la mort del seu oncle, el príncep de Viana hauria pogut apropiar-se del regne de Nàpols, per a la qual cosa li brindaven amb càlides instàncies els nobles d'aquell regne; però, magnànim i gran de cor, va rebutjar aquesta afalagadora oferta i va passar a Sicília. En aquest punt va haver de sostenir una altra lluita entre els nobles impulsos del seu cor i els desitjos d'aquells magnats. També allà li van oferir el tron i li van fer vives i repetides instàncies per coronar-lo rei de Sicília. També allà es va negar. En l'únic que es va ocupar va ser en fer tot el que és imaginable per mitjà de consellers i cartes per inclinar a la benevolència l'ànim del seu pare, que ja era rei d'Aragó, i manifestar per conducte de les Corts que una altra cosa no anhelava que veure l'autor dels seus dies i postrar-se als seus peus i obeir-lo. D. Joan, que veia amb disgust el seu fill a Sicília, que sabia quanta era en aquell país la seva popularitat i que temia que s'apropiés del regne, va aparentar mostrar-se molt satisfet amb els missatges, cartes i ambaixades de Carles, i li va dir que passés a Mallorca a esperar el final de la concòrdia. Va obeir el príncep, va abandonar Sicília i se'n va anar a Mallorca, la qual illa, al cap i a la fi, no va ser per a ell una altra cosa que una veritable presó, amb més o menys apa- ELS CARRERS DE BARCELONA 457 rences de llibertat. El príncep, tanmateix, va passar per tot i va consentir en tot el que el seu pare va voler. Va consentir a entregar al seu pare tota la part de Navarra ocupada pels seus partidaris, inclosa la plaça de Pamplona, i va consentir a no entrar a Navarra i a Sicília per no donar lloc a manifestacions d'entusiasme en ambdós regnes. A canvi, el rei li tornava la seva gràcia, amor i benedicció; el deixava en possessió del principat de Viana, i li permetia residir en qualsevol part del seu regne, excepte en els dos punts indicats. Signada a Barcelona la concòrdia el 26 de gener de 1460 pels dependents i ambaixadors d'una i altra part, el príncep es va embarcar a Mallorca i va venir a Barcelona, en ocasió en què el seu pare es trobava a Navarra. Carles de Viana va ser rebut poc menys que en triomf pels barcelonins, que miraven en ell l'hereu i successor del tron, encara que no estigués jurat. Això va irritar el rei. Es va indignar quan va saber els festejos que se li havien fet a Barcelona, i es va queixar amargament que el príncep hagués sortit de Palma sense el seu permís. Oficialment va fer saber el rei el seu disgust a la ciutat de Barcelona, i va ordenar que només es tractés Don Carles com a infant que no fos primogènit. «Això era ja, per part del rei, diu un judiciós escriptor, i sobretot després de la concòrdia, mostrar-se obertament en oposició amb les pràctiques i usos més vitals de la monarquia.» Es van reunir en això Corts d'aragonesos a Fraga, i el primer que van demanar al rei va ser que es jurés D. Carles com a príncep de Girona, primogènit i successor del tron d'Aragó. El rei, imbuït per la seva esposa, que tenia destinat aquest lloc per al seu fill Ferran, es va negar a aquesta demanda. 458 VÍCTOR BALAGüHK Es van reunir Corts de catalans a Lleida i van fer la mateixa petició, sent negada de la mateixa manera per D. Joan. Era realment posar-se en oberta pugna amb el país. En això, la reina Dª Joana, plorosa i desesperada, es va presentar al seu espòs i li va donar a entendre que el príncep de Viana conspirava contra ell, havent entrat en tractes secrets amb Castella per desposseir-lo del regne. Fàcilment va donar D. Joan crèdit a aquesta vil calúmnia, reconeguda com a tal per tots els historiadors, i convençut, o aparentant convèncer-se de la traïció del seu fill, li va enviar a dir que passés a Lleida a entrevistar-se amb ell. El príncep, la consciència del qual estava perfectament tranquil·la, va abandonar Barcelona i va passar a Lleida, on es trobava el seu pare amb motiu de les esmentades Corts. Va arribar D. Carles, i aquell pare, instrument d'una dona de malicioses intencions, el va manar reduir a presó. Va succeir això el 2 de desembre de 1460. El regne tot es va alarmar amb la inesperada nova de l'empresonament del príncep. Els representants del país per una banda, les ciutats per una altra, els prelats, els barons, els síndics, les municipalitats, tothom va acudir al rei en favor de D. Carles; però el rei no va voler doblegar-se ni a representacions, ni a instàncies, ni a súpliques, ni a ofertes i regals 1. El disgust va ser general en tots els estats de la Corona d'Aragó. A tot arreu s'esperava que una província, que una ciutat, que un poble, donés la veu d'alarma per seguir tots el moviment. 1 Els diputats catalans van arribar fins a demanar que els fos entregat el príncep, obligant-se a guardar-lo com si la cort general fos el seu carceller, i prometent satisfer al rei per aquesta gràcia la considerable suma de 100.000 florins, o sigui 2.043.697 reals. ELS CARRERS DE BARCELONA 459 No es va fer esperar. La va donar Catalunya, que, en això de sortir en defensa de la justícia i de la raó, ha estat en tots temps la primera. Barcelona va nomenar una comissió composta per un gran nombre de persones respectables, perquè en nom de Catalunya anés a demanar la llibertat del príncep. D. Joan va rebre malament i de mala manera l'ambaixada, i va acomiadar amb iracunda i orgullosa resposta els missatgers. Negar-se a aquella justa demanda dels pobles, era aplicar la metxa a una mina de pólvora. Catalunya es va aixecar com un sol home, i el rei va haver d'escapar de Lleida a corre-cuita, per evitar el furor del poble. El país sencer es va posar en armes, i en veure D. Joan el conflicte, i en veure's amenaçat de prop, i al crit de reprovació i d'anatema que va aixecar el Principat, va témer les conseqüències i va cedir. Va manar, doncs, posar en llibertat el príncep, que estava al castell de Morella, i, per a posar en bon lloc la reina, va aparentar donar-la-hi a precs d'aquesta. La mateixa reina, per a benquistar-se amb els catalans, va portar la seva hipocresia fins a l'extrem d'anar a buscar D. Carles a Morella a fi d'acompanyar-lo a Barcelona; però la Diputació de Catalunya i el Consell de Cent van enviar a dir-li que no s'atrevís a presentar-se a la capital, si no volia provocar les justes ires del poble. D. Carles va arribar, doncs, sol a Barcelona, on va entrar el 14 de març de 1461, sent rebut amb l'entusiasme que fàcilment es pot presumir. El príncep va prestar a la capital del Principat el jurament com a primogènit del regne, sent des d'aquell moment reconegut per hereu del tron, i començant des d'aquell acte a titular-se Carles, fill primogè- 460 VÍCTOR BALAGUER nit, legítim successor del regne de Navarra i governador general d'Aragó. La revolució catalana, que representava la llei, la raó, la justícia i la bona causa, havia triomfat. Malauradament, el seu triomf va ser curt. Als pocs mesos D. Carles exhalava el seu últim sospir, el 23 de setembre de 1461, a la sala major del palau reial de Barcelona, causant la seva mort inconsolable pena al regne tot, però en particular als catalans, dels qui era entranyablement estimat. Per l'opinió pública, i després per historiadors molt seriosos, es va atribuir la seva mort a un verí, recaient les sospites en la reina Dª Joana. La veritable revolució pot dir-se que va començar amb la mort del príncep. Catalunya, justament indignada per nous manejos del rei i noves intrigues de la reina, que no van vacil·lar a conculcar les venerables llibertats del Principat, es va aixecar contra el rei; i el 9 de juny de 1462 D. Joan II va ser proclamat per pregons públics enemic de la república, advertint que des d'aquell instant havia de ser tingut per persona privada i enemiga de la pàtria. Igual declaració pública es va fer respecte a Dª Joana Enríquez. Tot el que aleshores va succeir, tanmateix, no és d'aquest lloc, i per a això pot acudir-se a la història. PROCLAMACIÓ (carrer de la.) Està a la Barceloneta, tenint la seva entrada a la del Cementiri i la seva sortida en direcció al mar. PROVENÇA (carrer de). Una de les de l'Eixample. Anirà des de la de Marina a les del Llobregat, creuada per les de Sardenya, Sicília, ELS CARRERS DE BARCELONA 461 Nàpols i Roger de Flor, Passeig de Sant Joan, Bailèn, Girona, Bruc, Lauria, Claris, Passeig de Gràcia, Rambla d'Isabel II, Balmes, Universitat, Aribau, Muntaner, Casanovas, Villarroel, Urgell, Borrell, Viladomat, Calàbria, Rocafort, Entença, Vilamarí, Llansà i Tarragona. En aconsellar a l'Exc. Ajuntament que posés semblant nom a aquest carrer, vam tenir en compte recordar que un dia havia estat unida la Provença a Catalunya per un llaç fraternal, quan es va efectuar el casament de la seva comtessa Dolça o Dulcia amb el nostre comte de Barcelona D. Ramon Berenguer. La comtessa Dolça va venir al nostre país aleshores acompanyada de gran seguici de dames i cavallers, als quals es van cedir diversos terrenys prop de Barcelona perquè poguessin aixecar els seus habitatges i establir-se. Ho van fer així, i heus aquí l'origen de la veïna població de Sant Martí dels provensals, és a dir, dels provençals, en memòria dels que allà es van establir. També, per la seva part, Provença guarda un record de Barcelona. És una vila anomenada Barceloneta, fundada pels catalans que allà es van fixar. En la història de Provença figuren amb glòria els nostres comtes de Barcelona, que en diverses ocasions van haver de passar allà amb les seves armes per assegurar en el seu tron comtal a la dinastia catalana. Provença ha estat pàtria de grans poetes, i no pocs trobadors catalans van anar un dia allà a buscar inspiració per als seus cants i a conquerir llorers en les seves cèlebres Corts d'amor i Jocs florals. La tradició poètica i literària prossegueix viva en aquell país. Els felibres provençals, és a dir, els descendents d'aquells antics trobadors tan nomenats en cròniques i en històries, conserven avui el foc sagrat de Vesta en les seves ares, i el mateix culte a la poesia i a la literatura. 462 VÍCTOR BALAGUER Al capdavant de la plèiade de felibres provençals figuren avui Frederic Mistral, l'autor del celebrat poema Mireia; Josep Roumanille, Teodor Aubanel, Mathieu, Romieux i molts altres. Entre ells i els poetes catalans, que han donat nova vida a la llengua catalana amb els Jocs Florals, regna avui un veritable llaç d'amor i fraternitat, conservant-se així també la tradició de l'antiga fraternitat literària. Coneguda és de tots, i no reproduïm aquí, per la mateixa raó que d'ella s'han fet moltes edicions, la viril i magnífica poesia de Frederic Mistral Als trobadors de Catalunya. En una època recent, l'autor d'aquestes línies, i perdoni's la immodèstia de citar aquest record personal, va merèixer la més simpàtica i benèvola acollida dels poetes provençals, al seu pas per Provença. Va deure altes proves de consideració i amistat particularment a Mistral, a Aubanel, Roumanille, i a un artista de gran talent anomenat Grivolás, i no pot resistir al desig d'aprofitar aquesta ocasió que se li ofereix de pagar-los amb aquestes línies un públic record de consideració i un testimoni de sincera gratitud. Al partir de Provença, a on és molt possible que la sort el porti per segona vegada, ja que prop d'ella està escrivint avui aquestes pàgines, l'autor d'aquesta obra va enviar als felibres la següent composició catalana en record de les grates hores passades en la seva companyia: VISCA LA PROVENÇA! Cel hermós de la Provença, Dolsa terra dels amors, Lo record que jo m'emporto May se 'm borrarà del cor. Jo he vist Nimes y Marsella, Avinyó y Tarascó ELS CARRERS DE BARCELONA 463 No sé pas si n' hi ha de viles Mes belles en tot lo món. ¡Oh terra de promesa, Oh ben estimada Provença, Déu et guardi de tot mal! [Visca la Provença! ¡Visca En Mistral! Jo conech la flor i nata De tos trobadors galants, Aubanel y Roumanille, Romieux, Mathieu y Mistral; Perqué fa temps que mos llavis Aprenen á murmurar La llengua de ton país, De tos felibres los cants. ¡Oh terra de promesa, Oh ben estimada Provença, Déu et guardi de tot mal! ¡Visca la Provença! ¡Visca En Mistral! He vist les verdes planúries Que el Roine cabalós Va regant de nit i dia Amb ones de plata i or. He vist la font de Vaucluse, I els bosquets plens de flors Que de Laura i del Petrarca Em recorden els amors. ¡Oh terra de promesa, Oh ben estimada Provença, Déu et guardi de tot mal! ¡Visca la Provença! ¡Visca En Mistral! Terra la més regalada Que hi pugui haver en el món, Com la teva no hi ha, Provença, Cel més blau ni més formós; Ni brises més delitoses, Ni més perfumades flors, 464 VÍCTOR BALAGUER Ni més seductores nines, Ni més dolços trobadors. ¡Oh terra de promesa, Oh ben estimada Provença, Déu et guardi de tot mal! Visca Provença! Visca Mistral! És en ta terra estimada Cada camp un pom de flors, Un niu d'amors cada mas, Cada aucell un rossinyol. És abrasador i ardent Com el d'Àfrica el teu sol, I cada esguard de tes nines Tota una ratxa de foc. ¡Oh terra de promesa, Oh ben estimada Provença, Déu et guardi de tot mal! Visca Provença! Visca Mistral! I és el teu nom més dolç per mi, I el teu sol més estimat, Perquè tens records de glòria Per al poble català; • Que aquí vingueren un dia Nostres avis venerats, I germans llavors en foren Provençals i catalans. ¡Oh terra de promesa, Oh ben estimada Provença, Déu et guardi de tot mal! Visca Provença! Visca Mistral! I la teva comtessa Na Dolsa, Del dolç nom i bell esguard, Per donar al nostre comte El seu cor, el seu dot i la seva mà, Amb els seus cavallers i dames Va venir a les nostres llars. ELS CARRERS DE BARCELONA 465 ; Bé que se'n recorda encara Sant Martí dels Provençals! ¡Oh terra de promesa, Oh ben estimada Provença, Déu et guardi de tot mal] Visca Provença! Visca Mistral! Cel formós de la Provença, Dolça terra dels amors, El record que avui m'emporto No s'esborrarà del cor. He vist Nimes i Marsella, Avinyó i Tarascó. No sé pas si hi ha de viles Més belles en tot el món. ¡Oh terra de promesa, Oh ben estimada Provença, Déu et guardi de tot mal! Visca Provença! Visca Mistral! Avinyó 18 de juliol de 1866. PORTA FERRISSA (carrer de la). Va des de la Rambla a la plaça de la Cucurulla. Dit queda ja que la Rambla marca part de la muralla del segon recinte de Barcelona, la qual arrencava de l'actual bocacarrer de Santa Anna, on, fins fa pocs anys, es conservaven les dues torres de la porta. S'estenia el mur per tot el llarg de la Rambla fins a arribar a l'actual fort d'Atarazanes, obrint-se una altra porta en el que és avui carrer d'Escudelles, anomenada de Trentaclaus; una altra a la Boqueria, anomenada de Santa Eulàlia, i una altra que es denominava la Porta ferrissa, en el que avui és carrer d'aquest nom. Suposen alguns que en aquest portal es conservaven les portes aquelles de la ciutat d'Almeria, portades pel comte D. Ramon Berenguer com a símbol tom xxi 30 466 VÍCTOR BALAGUER de victòria, mentre que una altra opinió les col·loca a la porta de la Boqueria, conforme s'ha dit en parlar d'aquest carrer. De totes maneres, les portes que hi havia al lloc de què parlem, clavetejades de ferro o bronze, és el que va fer donar al portal la denominació de Porta ferrissa, que després es va estendre al carrer, ja que aquest es deia abans de la Cucurella o Cucurulla. Una senzilla façana en la qual es veu un relleu amb les muntanyes de Montserrat, sobre les roques de les quals està asseguda la Verge sostenint el nen Jesús, en un gest d'aquest de serrar els pics de la muntanya, indica el lloc que en aquest carrer ocupa la capella anomenada de Montserrat. Aquesta capella és propietat de la casa Magarola, el blasó de la qual es veu sota l'esmentat relleu, formant part d'ella. El seu interior no presenta res notable. La van erigir en 1459 els monjos del monestir de Montserrat, en virtut del privilegi que els va concedir D. Joan II permetent-los tenir jutge competent a Barcelona per administrar justícia en les causes dels seus vassalls, i assenyalant-los per territori les cases que el monestir posseïa al carrer de la Porta ferrissa. Després va passar aquesta capella a ser propietat dels pares Carmelites; després de D. Joan de Cardona, preceptor de Felip II, i per fi de la casa de Magarola, que encara la posseeix. En aquest carrer, davant del del Pi, i en el lloc que ocupa avui el del Duc de la Victòria i una bonica illa de cases, s'elevava el palau anomenat del marquès d'Aytona, antiga casa de Gralla i Desplà. Moltes descripcions s'han fet d'aquesta casa, que era realment magnífica, i que ha desaparegut fa pocs anys, desapareixent amb ella un dels més bells i més sumptuosos monuments de la Barcelona de l'Edat Mitjana. La família Gralla, propietària d'aquesta casa, ELS CARRERS DE BARCELONA 467 era una família de comerciants que va arribar a ser opulenta i a adquirir, segons sembla, títol de noblesa. L'any 1518, un mossèn Miquel Joan Gralla era mestre racioner de la cort del rei, i una filla seva, anomenada Lucrecia, la seva hereva, es va casar amb D. Francesc de Moncada, primer marquès d'Aytona, portant en dot, amb altres béns, la casa del carrer que ens ocupa. PORTA NOVA (carrer de la). Condueix de la plaça de Sant Agustí Vell al passeig de Sant Joan. Es va anomenar del portal Nou, perquè en efecte conduïa abans a la titulada Porta Nova, que estava situada a l'est de la ciutat, venint a acabar-hi el camí ral de França per la costa de Llevant, i els de la comarca del Vallès, pla de Vic i alta muntanya. Els trets de la Ciutadella dirigits a aquesta porta durant el setge de Barcelona el 1843 (quan la Junta Central) van destruir la bonica façana del seu pont llevadís, en què ressaltaven un gran escut reial i dos corpulents lleons esculpits tots en pedra del país. Va desaparèixer aquesta porta, com les altres, quan van ser enderrocades les muralles el 1854. En el lloc que ocupava s'està fent avui la prolongació del passeig de Sant Joan. PORTA DE L'ÀNGEL (carrer de la). Aquest carrer, que avui va de la plaça de Santa Anna a la de Catalunya, conduïa abans a una de les portes o portals de Barcelona anomenat de l'Àngel. Aquesta porta, la darrera renovació o reconstrucció de la qual datava del temps de Carles II, segons constava en una llegenda que es llegia a sobre, havia tingut abans altres noms. 468 VÍCTOR BALAGUER Primerament es va denominar dels Orbs, és a dir, dels Cecs, sense que sapiguem el per què de tal denominació. Després sembla que es va titular dels Orfes, i després, segons un autor, hi ha fundats motius per creure que es va anomenar de Santa Anna. El com i per què va prendre nom de l'Àngel ens ho explica una llegenda. El dia 5 d'abril de 1419 es dirigia cap a aquesta porta Vicent Ferrer, el famós predicador, venerat avui com a sant als altars. El seguia una immensa multitud, a la qual acabava de dirigir un d'aquells seus sermons que, segons es diu, tenien el privilegi d'entusiasmar el poble. És reputat, en efecte, Vicent Ferrer com el primer orador de la seva època, i coneguda és la seva gran influència i la seva gran oratòria, ja que a elles es van deure principalment l'acord i la sentència del Parlament de Casp. Si cal donar crèdit a la tradició, el dia de què parlem acabava el sant de fer un discurs demostrant que Barcelona era la ciutat que tenia millors costums i la millor regida, i assegurant que tals avantatges es devien a una secreta influència divina que vetllava sobre ella. Acabat el seu sermó, tornava a Barcelona acompanyat de gran gentiu, i anava a penetrar per la porta anomenada llavors dels Orfes o de Santa Anna, quan va veure sobre el portal la figura d'un jove bell vestit d'un metall resplendent i amb l'espasa a la mà, que, pel que sembla, estava de sentinella. Es conta piadosament que ho va veure també tot el concurs que seguia Vicent Ferrer, qui, dirigint-se al jove armat, li va preguntar qui era i què feia allà. — Sóc l'Àngel Custodi — va contestar el desconegut, — i guardo Barcelona per ordre del Senyor. ELS CARRERS DE BARCELONA 469 L'Àngel va desaparèixer dit això, i llavors Vicent Ferrer es va dirigir al poble, fent-li veure que aquell miracle era la demostració del que ell havia dit en el seu discurs relativament a la influència divina que vetllava sobre Barcelona. Ja des de llavors, i en memòria d'aquell fet, es va començar a anomenar aquella porta de l'Àngel, prenent oficialment aquest nom des que el 1466 el Consell de Cent va manar col·locar a sobre una imatge de l'Àngel Custodi. Va ser erigida després una capelleta sobre el mateix portal, en la qual es celebraven els divins oficis i a més una certa festa anual, i es va pintar posteriorment a la paret que hi havia entre la porta i la contra-muralla un quadre en el qual figurava l'entrada del sant, l'aparició de l'àngel i l'astorament del concurs. La porta de l'Àngel va ser construïda o renovada en temps de Carles II, segons hem dit, conforme ho manifestava la inscripció següent, posada a sobre, al peu de tres escuts, dels quals el del centre era el de les armes generals d'Espanya: D. O. M. Regnant el Senyor Don Carles II, rei de les Espanyes, Es va començar aquest baluard, sent virrei i capità general del Principat l'Excmo. Sr. Duc de Sessa. Es va acabar sent virrei i capità general d'aquest Principat i capità general d'aquest exèrcit l'Excm. Sr. Duc de Sant Germà, senyor de la vila de Lamedilla, comanador d'Ozenda, de l'Orde de Santiago, dels consells suprems de guerra d'Itàlia i del col·lateral del regne de Nàpols, governant aquesta ciutat el general d'artilleria D. Pere Esteve Castelló. 470 VÍCTOR BALAGUER Ara ja la porta de l'Àngel ha desaparegut, quedant-li només el nom al carrer. Aquest, amb l'enderrocament de l'antiga casa de Rocabruna que avui precisament s'està efectuant, rebrà l'amplada necessària acordada per l'Exc. Ajuntament. La línia de façana de la nova casa ha d'estar alguns metres més enrere que l'actual. Si la casa que també s'està avui enderrocant a la plaça de Santa Anna, davant del carrer dels Arcs, pren la línia de l'edifici modern que té al costat, guanyarà molt aquell concorregut lloc. Únicament faltarà que desaparegui el colze de l'esmentat carrer dels Arcs, i el que hi ha en entrar al de Cucurulla, perquè millori aquell lloc d'una manera molt notable i. PUJADES (carrer de). Forma part de l'eixample, i s'ha d'obrir en el lloc ocupat avui per la Ciutadella. Partint del carrer de la Marina, anirà a desembocar en el del passeig de Sant Joan, travessat verticalment pels de Sardenya, Sicília, Nàpols i Roger de Flor, i diagonalment pel de la Ribera. Li fou donat aquest nom en honor i record del cronista Dr. D. Jeroni Pujades, el qual va néixer a Barcelona l'any 1568. És Pujades un cronista de justa fama i merescut renom al nostre país, i amb la seva Crònica general de Catalunya va prestar un gran servei a la història i a les lletres pàtries. La primera part de la seva obra la va escriure en català; però la segona i la tercera, que arriben fins al 1162, en llengua castellana. 1 La reforma s'ha efectuat. ELS CARRERS DE BARCELONA 471 Tots els manuscrits del Dr. Pujades van quedar, a la seva mort, en poder de la seva dona i fills, fins que el cèlebre Pere de la Marca (després arquebisbe de París), havent vingut a manar a Catalunya a finals d'abril de 1644, en nom i com a visitador general o comissionat regi del rei de França Lluís XIV, romanent en aquest destí fins al 1651, va aconseguir amb els seus esforços extraordinaris que li fossin lliurats tots els papers i manuscrits del ja difunt Pujades, i se'ls va emportar a França juntament amb una altra multitud de preciosos còdexs que va treure dels arxius de Catalunya, havent-hi fundades sospites que es va emportar també alguns de l'arxiu general de la Corona d'Aragó. És evident que La Marca va enriquir les seves obres, singularment la titulada Marca hispànica, amb els preciosos documents que havia aplegat el laboriós Pujades, recorrent els arxius de Catalunya, del Rosselló i del Llenguadoc. A la mort de La Marca, el manuscrit de Pujades va passar a la biblioteca de l'arquebisbe de Rouen, de la qual va anar a parar a la reial biblioteca de París. Allà el va trobar el 1715 el bisbe de Girona D. Joan de Taberner, i en va treure una còpia que es va portar a Barcelona. Avui, afortunadament, i gràcies al zel d'uns bons patricis, la Crònica de Pujades es troba impresa i és a totes les biblioteques. És obra de la qual es poden treure importants notícies, malgrat la candidesa de l'autor en alguns passatges i la seva prolixitat en altres. Altres diverses obres va escriure Pujades, les quals no s'han conservat. Fou també poeta, i poeta guardonat. Per la ressenya que el P. Rebullosa va fer de les grans festes amb què va solemnitzar Barcelona la canonització de Sant Ramon de Penyafort, se sap que el nostre cronista va obtenir el pre- 472 VÍCTOR BALAGUER mi de poesia catalana en el certamen públic que aleshores va tenir lloc. Cal fer també esment, encara que sigui ràpid, del Dr. D. Miquel Pujades, pare del cronista de qui acabem de parlar. Era un cèlebre jurisconsult i va escriure algunes obres, entre elles un Tractat de les precedències dels reis d'Aragó contra els de França, en idioma català. Q QUINTANA (carrer de). Uneix el de Ferran VII amb el de la Boqueria. Sembla que antigament es deia den Viladalls, nom de família catalana, prenent amb el temps el que avui porta, que és així mateix de família del país. Són diversos els Quintana que han figurat gloriosament en la nostra història, distingint-se per les lletres o per les armes. Entre els primers recordem els següents: Joan Quintana, jurisconsult barceloní, de l'època del rei Jaume el Conqueridor, home molt savi i molt entès en lleis, autor d'alguna obra de dret. Jeroni Quintana, d'època més moderna, traductor d'algunes obres religioses llatines. Pau Quintana, conegut com a autor d'una oració llatina De laudibus justitiae, Fra Miquel Quintana, de l'orde de servites, doctor teòleg de la universitat de Barcelona i prior del seu ELS CARRERS DE BARCELONA 473 convent de Santa Madrona. Segons sembla, era un cèlebre predicador que vivia a principis del segle xvii. Fr. Agustí Quintana, de l'orde dels predicadors, autor d'obres religioses. Vivia a principis del segle passat. Durant l'època de les turbulències de Catalunya el 1640, va figurar molt un Quintana, diputat del Braç reial, home de gran enteresa i valor cívic, i entusiasta sostenidor de les llibertats catalanes. En una casa d'aquest carrer vivia el conseller de Barcelona Nicolau de Sant Joan, que ocupava aquell càrrec en l'època en què Barcelona i Catalunya tota es va declarar a favor de l'arxiduc d'Àustria contra Felip V. Era conseller l'any 1705. El va fer tristament cèlebre la seva tràgica mort, que en una altra de les nostres obres hem contat amb certs detalls, motiu pel qual no farem aquí més que citar el fet. En un d'aquells dies de freqüents turbulències que aleshores tenien lloc a Barcelona, com a pròpies d'èpoques febrils i agitades, una turba va pujar al campanar de la Catedral per tocar a sometent i alarmar el veïnat. El conseller en cap Francesc Nicolau de Sant Joan va volar en persona a la Seu i va pujar al campanar per reprendre els turbulents; però un d'ells el va abatre mort d'un tret de pistola. Molt sentida fou la mort del conseller, i amb ell va perdre un dels seus més decidits adalils la causa de l'arxiduc. FI DEL TOM SEGON DELS CARRERS DE BARCELONA I XXI DE LA COL·LECCIÓ. ÍNDEX. Pàgines. Fabar (carrer de l'hort den) 5 Felip Neri (carrer de Sant) 5 Fenosa (carrer de la) 6 Ferlandina ('carrer den) 6 Ferran Vil (carrer de) 8 Ferran (carrer de Sant) 16 Figuereta (carrer de la) 16 Filateres (carrer de les) 17 Fivaller (carrer d'en) 17 Flassaders (carrer dels) 28 Flor (carrer de la) 28 Floi idablanca (carrer de) 28 Fondet (carrer den) 32 Fonollar (carrer den) 32 Fontanella (carrer de) 32 Fo; matrería (carrer de la) 39 Forn de la Fonda (carrer del) 39 Fossar de les Moreres (carrer del) 39 Francesc d'Assís (carrer de Sant) 40 Fi ancisco de Paula (carrer de Sant) 40 Freneria (carrer de la) 40 Freixíiras (carrer de les) , 41 Fruita (carrer de la) 42 Font de Sant Miquel (carrer de la) , 42 Fusteria (carrer de la) 42 G Gatuellas (carrer den) 43 General (jardí del) , 43 Girona (carrer de) 44 Geroni (carrer de Sant) 45 476 ÍNDEX Pàgines. Gigantes (carrer dels) 45 Ginebra (carrer de) 48 Gignás (carrer den) 48 Gil (carrer de Sant) 48 Ginjol (carrer del) 48 Giral Pellisser (carrer den) 49 Gíriti (carrer den) 49 Glòria (arc de la) 49 Glòries (plaça de les) 54 Governador (carrer del) , 54 Gombau (carrer den) 55 Gràcia (passeig de) 59 Graciamat (carrer den) 8l Gralla (arc den) 81 Groch (carrer den) 82 Gruny (carrer den) 82 Gualdrás (carrer de) 84 Guàrdia (carrer den) 84 H Habana (carrer de la) 1 04 Hèrcules (carrer de) 1 04 Honorat (carrer de Sant). « 105 Hospital (carrer de l') 106 Hostal de Manresa (carrer de l') 109 Hostal del Sol (carrer del) ; . . 109 I Ignasi (carrer de Sant). 112 Indústria (carrer de la) 112 Infern (carrer de l') 116 Isabel II (carrer d') 122 Isabel II (plaça de) 123 Isern (arc d') 1 38 J Jacint (carrer de Sant) 1 38 Jaume I d'Aragó (carrer de) 138 Jaume Giralt (carrer de) 141 Jerusalem (carrer de) „ 1 44 Josep (plaça de Sant) 1 45 índex 477 Pàgines. Joan (passeig de Sant) 146 Joan (carrer de Sant) 201 Jueus (arc dels) 201 Junqueras (plaça de) 201 Jupi (carrer den) , 205 Just (plaça de Sant) 205 L Lacy (carrer de) 212 Llana (placeta de la) 219 Lancaster (carrer de) 223 Launa (carrer de) 223 Llavador (carrer del) 225 Llàtzer (carrer de Sant) 225 Leialtat (carrer de la) 225 Lleó, Lleona i Lleons (carrers de) 226 Leonor (carrer de) 226 Lepant (carrer de) 226 Leucata (plaça de) 228 Llevant (carrer de) 229 Llibreteria (carrer de la) 229 Liebre (carrer de la) 230 Lliado (carrer den) 230 Llansa (carrer de) 230 Llastichs (carrer den) 231 Llauder (carrer de) 231 Llobregat (carrer del).' 232 Lucía (carrer de Santa) 233 Lull (carrer de) 234 Lluna (carrer de la) 236 M Madoz (passatge de) 236 Madrona (carrer de Santa) 237 Magdalenes (carrer de les) 238 Malcuynat (carrer del) 239 Malla (carrer den) 240 Mallorca (carrer de) 241 Mal nom (carrer del) 245 Manso (carrer de). 245 Mar (muralla de) 255 473 ÍNDEX Pàgines. Mare de Déu (carrer de la) 256 Margarida (carrer de Santa). 257 Maria Isabel (plaça de la reina) 26o Maria (plaça de Santa) 26o Marina (carrer de la) 264 Marlet (carrer de) 270 Marquès de la Mina (carrer del) 2"! Marquesa (carrer de la) 272 Marquet (carrer den) 272 Martín (carrer de Sant) 275 Major (carrer) 276 Mediodía (carrer del) 276 Mendizábal (carrer de) 276 Mercaders (carrer dels) 277 Merced (carrer de la) 278 Merced (plaça de la) 278 Metges (carrer dels) 312 Mico (carrer del) 312 Miquel (plaça de Sant) 312 Miguel (placeta de Sant) 316 Miquel (baixada de Sant) 316 Miquel (arc de Sant) 328 Miguel Boera (carrer de) 328 Mili (carrer del) 329 Milans (carrer de) 329 Mina (carrer de) 332 Mirallers (carrer dels) 333 Mirambell (carrer d'en) 333 Misser Ferrer (arc de) 333 Molas (carrer de les) 334 Monach (carrer d'en) 334 Moncada (carrer de) 334 Mònica (carrer de Santa) 35 1 Montjuïc (carrer de) 352 Montserrat (carrer de) 361 Montalegre (carrer de) 362 Montanyans (carrer de) 364 Monte-Sión (carrer de) 373 Morera (carrer de la) 373 Moscas (carrer de les) 374 Montaner (carrer de) 37-1 índex 479 N Pàgines. Nacional (carrer) 37^ Ñapóles (carrer de) 377 Ñau (carrer de la) 378 Neu (carrer de la) 'A~¡H Nova (plaça) 379 Nova de Sant Francesc (carrer) 38o O Bisbe (carrer del) 38l Obradors (carrer dels) 383 Olaguer (carrer de Sant) 384 Oli (plaça de l') 384 Olles (plaça de les). 385 Olmo (carrer de l') 386 Onofre (carrer de Sant) 386 Organs (carrer dels) 386 Oriente (carrer d') 386 P Pau (carrer de Sant). 387 Paciano (carrer de Sant) 39o Paja (carrer de la , 390 Palau (carrer de Darrere) 39 1 Palau (plaça de) 391 Padró (plaça del) 405 Palau (carrer den) 406 Palau (carrer del) 406 Palma de Sant Just (carrer de la) 414 Palma de Santa Caterina (carrer de la) 414 Palláis (carrer de) 415 Pansas (carrer de les) 416 Paradís (carrer del) 416 Paredes (carrer de] 419 Parlament (carrer del) 419 Patons (carrer dels; 424 Pau (carrer de la) 425 Pere (plaça de Sant) 425 Pere (carrers de Sant) 428 Peixos (plaça dels) 431 ÍNDEX Pàgines. Pelai (carrer de) : 431 Peracamps (carrer de) 43 1 Perdiu (carrer de la) 432 Perot lo lladre (carrer den) 432 Peixateria (carrer de la) 433 Petritxol (carrer den) 433 Petxina (carrer de la) 433 Peu de la Creu (carrer del) 433 Picalqués (carrer de) 439 Pietat (carrer de la) 439 Pi (carrer del) , 440 Pi (plaça del) 440 Pintors (carrer dels) 443 Plata (carrer de la) 443 Plateria (carrer de la) 444 Plegamans (carrer d'en) 445 Polinyà (carrer d'en) 448 Pom d'or (carrer del) 448 Ponent (carrer de) 449 Pont d'en Biromba (carrer del) 451 Pont del Born (carrer del) 451 Pont de la Parra (carrer del) 451 Portadores (carrer de les) 45 1 Pou de la Cadena (carrer del) 452 Princesa (carrer de la) 452 Príncep de Viana (carrer del) 453 Proclamació (carrer de la) 460 Provença (carrer de) 460 Porta ferrissa (carrer de la) 465 Porta Nova (carrer de la) 467 Porta de l'Àngel (carrer de la) 167 Pujades (carrer de) , 470 Q Quintana (carrer de).. 472 Aquest volum es ven al preu de 10 pessetes. Les obres del Sr. Balaguer, que seguiran a aquesta, són: ELS MEUS RECORDS D'ITÀLIA (inèdita). Contes de ma terra. Memòries literàries. Estudis polítics. Discursos parlamentaris. OBRES DE L'AUTOR PUBLICADES EN AQUESTA COL·LECCIÓ. POESIES CATALANES (tom I de la col·lecció), 6 pessetes. TRAGÈDIES (original en vers català i traducció en prosa castellana) (tom II de la col·lecció), 8 pessetes. ELS TROBADORS (la seva història política i literària). Quatre toms (formant els III, IV, V i VI de la col·lecció), 30 pessetes. DISCURSOS ACADÈMICS I MEMÒRIES LITERÀRIES. Un tom (el VII de la col·lecció), 7 pessetes 50 cèntims. El Monasterio de Piedra.— Les llegendes del Montserrat. —Les Coves de Montserrat. Un tom (VIII de la col·lecció), 7 pessetes 50 cèntims. Història de Catalunya. Onze toms (formant del IX al XIX de la col·lecció), 110 pessetes. Els carrers de Barcelona (complement de la Història de Catalunya). Toms I i II (XX i XXI de la col·lecció), 20 pessetes. Totes aquestes obres es troben a casa de D. Fernando Fe, Carrera de San Jerónimo, 2, i a les principals llibreries de Madrid. Les comandes poden fer-se directament a l'autor. Institut Pontifical t>F MEDIAEVAL OIES To 5t Canadà VTT \ r^^ju 7~\ , w~vi M~