Tornar a l'atles

Merced (plaza de la)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 2 · pàgs. 278–312

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

És l'espai que hi ha des del carrer Ample al de la Mercè, davant de l'església, avui parroquial de Sant Miquel.

Llegir l’original en castellà

Es el espacio que media desde la calle Ancha á la de la Merced, delante de la iglesia, hoy parroquial de San Miguel.

Vegeu, amb motiu d'aquest temple i convent, el que vam escriure fa alguns anys:

Llegir l’original en castellà

Véase, con motivo de este templo y convento, lo que escribimos hace algunos años:

I.

Llegir l’original en castellà

I.

ELS FUNDADORS.

Llegir l’original en castellà

LOS FUNDADORES.

Barcelona es vanagloriarà eternament d'haver vist néixer, créixer i enfortir-se en el seu si la reial i militar orde de Nostra Senyora de la Mercè per a redempció de captius.

Llegir l’original en castellà

Barcelona se vanagloriará eternamente de haber visto nacer, crecer y robustecerse en su seno la real y militar orden de Nuestra Señora de la Merced para redención de cautivos.

És un dels bells i honrosos timbres que posseeix l'heroica capital del Principat.

Llegir l’original en castellà

Es uno de los bellos y honrosos timbres que posee la heroica capital del Principado.

Res més sublim ni més sant que l'objecte de la milícia mercenària.

Llegir l’original en castellà

Nada más sublime ni más santo que el objeto de la milicia mercenaria.

Cavallers units per un llaç de fraternitat, nua-ts per la religió, només pensen a trencar les cadenes als desventurats cristians que gemeguen en humides masmorres; ells són els que acudeixen sol·lícits per ocupar el lloc dels pobres captius; ells els que tenen per divisa Vincula me manent, les cadenes dels captius em pertanyen, la servitud és la meva herència; ells — com brillantment ha dit la trobairitz catalana D. Josefa Massanés de González, en un preciós poemeta sobre la institució de l'orde,

Llegir l’original en castellà

Caballeros unidos por un lazo de fraternidad, anudado por la religión, sólo piensan en romper las cadenas á los desventurados cristianos que gimen en húmedas mazmorras; ellos son los que acuden solícitos para ocupar el sitio de los pobres cautivos; ellos los que tienen por divisa Vincula me manent, las cadenas de los cautivos me pertenecen, la servidumbre es mi herencia; ellos — como brillantemente ha dicho la trovadora catalana Doña Josefa Massanés de González, en un precioso poemita sobre la institución de la orden,

Ells al pobre, al trist pelegrí, A l'apestat, al nàufrag infeliç, Al captiu en el seu miserable destí, Consolacions presten, que el Senyor beneeix.

Llegir l’original en castellà

Ellos al pobre, al triste peregrino, Al apestado, al náufrago infelice, Al cautivo en su mísero destmo, Consuelos prestan, que el Señor bendice.

I parteixen en galeres remadores Que als rescats només dedicades, Or portant a les ciutats mores Tornen de fidels lliures recarregades.

Llegir l’original en castellà

Y parten en galeras remadoras Que á los rescates sólo dedicadas, Oro llevando á las ciudades moras Vuelven de líeles libres recargadas.

Ells equipen flotes i vaixells,

Llegir l’original en castellà

Ellos equipan Motas y bajeles,

I amb les braves hosts que aixeca

Llegir l’original en castellà

Y con las bravas huestes que levanta

El jove rei D. Jaume, contra infidels Parteixen també a la santa croada.

Llegir l’original en castellà

El joven rey D. Jaime, en contra infieles Parten también á la cruzada santa.

I el bon Nolasco crea, apresta, encén La caritat cristiana amortida;

Llegir l’original en castellà

Y el buen Nolasco crea, apresta, enciende La caridad cristiana amortiguada;

Es veu el poder celeste en tot el que emprèn

Llegir l’original en castellà

Vese el poder celeste en cuanto emprende

I la gràcia de Déu en la seva mirada.

Llegir l’original en castellà

Y la gracia de Dios en su mirada.

I per la seva fe i el seu amor, des de la glòria, La Reina dels àngels, propícia

Llegir l’original en castellà

Y por su fe y su amor, desde la gloria, La Reina de los ángeles, propicia

El llorer perenne de la victòria, Prepara per al rei i la seva milícia.

Llegir l’original en castellà

El laurel perenal de la victoria, Prepara para el rey y su milicia.

Expliquem la història de l'orde; però expliquem al mateix temps la del seu fundador, que sense l'una no pot anar l'altra.

Llegir l’original en castellà

Contemos la historia de la orden; pero contemos al mismo tiempo la de su fundador, que sin la una no puede ir la otra.

Pere Nolasc, descendent d'una il·lustre família del Llenguadoc, va néixer l'any 1189 al país de Lauraguès i en un lloc anomenat le Mas des saintes Puelles, a una llegua de Castelnaudary.

Llegir l’original en castellà

Pedro Nolasco, descendiente de una ilustre familia del Languedoc, nació el año 1189 en el país de Lauraguais y en un lugar llamado le Mas des saintes Puelles, á una legua de Castelnaudary.

No fou sense misteri, diu enginyosament la Histo- 28o VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

No fué sin misterio, dice ingeniosamente la Histo- 28o VÍCTOR BALAGUER

ria de l'orde de la Mercè, que Nolasco nasqués el primer dia d'agost, consagrat a les cadenes de l'apòstol Sant Pere, i que se l'anomenés Pere en el sant baptisme que va rebre en una parròquia dedicada a Sant Pau. Déu va voler marcar per totes aquestes circumstàncies que Nolasco seria un dia carregat de cadenes pels turcs, com Sant Pere el seu patró ho fou per Herodes, i que seria la pedra fonamental de l'edifici espiritual d'una nova orde, en la qual, a exemple de Sant Pau, seria el captiu de Jesucrist per la grandesa i excés de la seva caritat.

Llegir l’original en castellà

ría de la orden de la Merced, que Nolasco naciera el primer día de Agosto, consagrado á las cadenas del apóstol San Pedro, y que se le llamara Pedro en el santo bautismo que recibió en una parroquia dedicada á San Pablo. Dios quiso marcar por todas estas circunstancias que Nolasco sería un día cargado de cadenas por los turcos, como San Pedro su patrón lo fué por Herodes, y que sería la piedra fundamental del edificio espiritual de una nueva orden, en la cual, á ejemplo de San Pablo, sería el cautivo de Jesucristo por la grandeza y exceso de su caridad.»

No hi falten autors, i entre ells Bernabé Monsalvo, que suposen Nolasco nascut a Barcelona; però és opinió equivocada, i provat està suficientment que el sant fou oriünd d'on hem deixat dit.

Llegir l’original en castellà

No faltan autores, y entre ellos Bernabé Monsalvo, que suponen á Nolasco nacido en Barcelona; pero es opinión equivocada, y probado está suficientemente que el santo fué oriundo de donde hemos dejado dicho.

Des de nen fou educat com a noble, i dedicat a la carrera de les armes, i havent perdut el seu pare a l'edat de quinze anys, va quedar sota la tutela de la seva mare, que hagués volgut casar-lo d'una manera convenient al seu llinatge; però va trobar un invencible obstacle en els sentiments del jove, que més pensava en les coses del cel que en les efímeres de la terra.

Llegir l’original en castellà

Desde niño fué educado como noble, y dedicado a la carrera de las armas, y habiendo perdido á su padre á la edad de quince años, quedó bajo la tutela de su madre, que hubiera querido casarle de una manera conveniente á su linaje; pero encontró un invencible obstáculo en los sentimientos del joven, que más pensaba en las cosas del cielo que en las efímeras de la tierra.

No obstant això, el seu zel contra els albigesos el va impulsar a seguir les banderes de Simó, comte de Montfort, terrible general de la croada contra els albigesos. Va militar algun temps sota les banderes d'aquest comte, precisament quan Pere II d'Aragó va morir a la batalla de Muret. Com que el de Montfort, per causes que no són d'aquest lloc, tenia en el seu poder el fill del rei D. Pere, aquell que després havia de ser el famós Jaume el Conqueridor, Montfort li va donar per aio o preceptor Pere Nolasc, la rigidesa i severitat de costums del qual havia tingut ocasió d'admirar.

Llegir l’original en castellà

Sin embargo, su celo contra los albigenses le impelió á seguir las banderas de Simón, conde de Montfort, terrible general de la cruzada contra los albigenses. Militó algún tiempo bajo las banderas de este conde, precisamente cuando Pedro II de Aragón murió en la batalla de Muret. Como el de Montfort, por causas que no son de este lugar, tenía en su poder al hijo del rey D. Pedro, aquél que luego había de ser el famoso Jaime el Conquistador, Montfort le dio por ayo ó preceptor á Pedro Nolasco, cuya rigidez y severidad de costumbres había tenido ocasión de admirar.

Altres historiadors no parlen d'això i només mencionen que Pere Nolasco va saber captar-se per les seves pren- ELS CARRERS DE BARCELONA 28 I

Llegir l’original en castellà

Otros historiadores no hablan de esto y sólo mencionan que Pedro Nolasco supo captarse por sus pren- LAS CALLES DE BARCELONA 28 I

des l'estimació i la confiança del jove monarca, al qual va seguir a Barcelona quan va tornar als seus estats.

Llegir l’original en castellà

das la estimación y confianza del joven monarca, al cual siguió á Barcelona cuando volvió á sus estados.

Estant ja a Barcelona, Nolasco, inspirat per una idea noble, mogut pels dignes sentiments del seu cor altament compassiu, va pensar en els mitjans de què podia valer-se per redimir els captius presos en poder dels moros, i va persuadir molts rics i pieus cavallers a unir-se amb ell per formar una congregació o confraria anomenada de la Misericòrdia. Va aconseguir el seu objecte, i la naixent corporació va merèixer ser protegida pel rei i recolzada pels més nobles cavallers de la cort.

Llegir l’original en castellà

Estando ya en Barcelona, Nolasco, inspirado por una idea noble, movido por los dignos sentimientos de su corazón altamente compasivo, pensó en los medios de que podía valerse para redimir á los cautivos presos en poder de los moros, y persuadió á muchos ricos y píos caballeros á que se uniesen con él para formar una congregación ó cofradía llamada de la Misericordia. Consiguió su objeto, y la naciente corporación mereció ser protegida por el rey y apoyada por los más nobles caballeros de la corte.

En tal estat es trobaven les coses quan, diu la crònica, un Divendres Sant va veure Nolasco en somnis en l'atri d'un magnífic palau una olivera verda i frondosa carregada de fruits, i estant divertit mirant-la, van sortir del palau dos homes vells i venerables, que li van dir que venien enviats del seu rei a encarregar-li que cuidés d'aquell arbre, sense permetre que ningú el destrossés o maltractés.

Llegir l’original en castellà

En tal estado se hallaban las cosas cuando, dice la crónica, un Viernes Santo vio Nolasco en sueños en el atrio de un magnífico palacio un olivo verde y frondoso cargado de frutos, y estando divertido mirándolo, salieron del palacio dos varones ancianos y venerables, que le dijeron venían enviados de su rey á encomendarle que cuidase de aquel árbol, sin permitir que alguno lo destrozase ó maltratase.

«Llavors va veure sortir dos homes ferotges i bàrbars, que van començar despietadament a esquinçar les seves branques i a tirar i trepitjar els seus fruits, pretenent arrencar l'olivera. Es va oposar Nolasco a la seva barbàrie, batallant amb ells per defensar l'olivera, i va reparar que, quantes més branques li treien, més bonica i frondosa reverdia, sortint de les seves arrels bells brots que, creixent imperceptiblement, omplien tot aquell espaiós atri.

Llegir l’original en castellà

«Luego vio salir dos hombres fieros y bárbaros, que empezaron despiadadamente á desgarrar sus ramas y arrojar y pisar sus frutos, pretendiendo arrancar la oliva. Opúsose Nolasco á su barbaridad, batallando con ellos para defender la oliva, y reparó que, cuantas más ramas le quitaban, más hermosa y frondosa reverdecía, saliendo de sus raíces hermosos pimpollos que, creciendo imperceptiblemente, llenaban todo aquel espacioso atrio.

Des que Sant Pere Nolasc tingué aquesta visió, anava ansiós d'entendre-la, demanant a Déu que li la declarés, posant com sempre a Maria Santíssima per mitjancera, fins que arribà el primer dia del mes d'agost, en què se celebren les cadenes de Sant Pere i complia anys Sant Pere Nolasc; i estant aquella nit el sant en fervorosa oració, demanant a Déu que alliberés els captius de les cadenes dels moros, com havia alliberat el seu apòstol de les d'Herodes, va veure de sobte la Reina dels àngels amb gran majestat i glòria vestida d'un hàbit blanc, acompanyada de Sant Pere, Sant Jaume, patró d'Espanya, i els sants patrons de Barcelona, i li va declarar com era la voluntat del seu Fill i la seva que fundés una religió per redimir captius, amb obligació de quedar-se a presons si fos necessari, perquè quedessin lliures els que estiguessin en perill de faltar a la fe. »

Llegir l’original en castellà

«Desde que tuvo San Pedro Nolasco esta visión, andaba ansioso de entenderla, pidiendo á Dios que se la declarase, poniendo como siempre á María Santísima por medianera, hasta que llegó el primer día del mes de Agosto, en que se celebran las cadenas de San Pedro y cumplía años San Pedro Nolasco; y estando aquella noche el santo en fervorosa oración, pidiendo á Dios que librase á los cautivos de las cadenas de los moros, como había librado á su apóstol de las de Herodes, vio de repente á la Reina de los ángeles con grande majestad y gloria vestida de un hábito blanco, acompañada de San Pedro, Santiago, patrón de España, y los santos patronos de Barcelona, y le declaró cómo era la voluntad de su Hijo y la suya que fundase una religión para redimir cautivos, con obligación de quedarse en prisiones si fuese necesario, porque quedasen libres los que estuvieren á peligro de faltar á la fe. »

En aquests termes s'expressa la crònica.

Llegir l’original en castellà

En tales términos se expresa la crónica.

Ara bé; Pere Nolasco, joiosament sorprès, va voler consultar la visió amb Ramon de Penyafort, el seu confessor. Es va augmentar naturalment la seva sorpresa quan va saber, per boca d'aquest religiós, que havia tingut la mateixa visió, i que la Verge li havia encarregat enfortir-lo en el seu designi. No dubtant, doncs, que tal fos la voluntat de Déu, li va donar gràcies per haver-lo escollit per ser l'instrument d'aquest gran designi, i li va suplicar que apartés tots els obstacles que poguessin impedir la seva execució.

Llegir l’original en castellà

Ahora bien; Pedro Nolasco, gozosamente sorprendido, quiso consultar la visión con Raimundo de Peñafort, su confesor. Aumentóse naturalmente su sorpresa cuando supo, por boca de este religioso, que había tenido la misma visión, y que la Virgen le había encargado fortalecerle en su designio. No dudando, pues, que tal fuese la voluntad de Dios, dióle gracias por haberle escogido para ser el instrumento de este gran designio, y suplicóle que apartara todos los obstáculos que pudieran impedir la ejecución.

Des d'aquell dia, tots dos religiosos no van pensar més que en el mitjà d'aconseguir la seva realització; però com era necessari el consentiment del rei i del bisbe, van anar primer a trobar D. Jaume, que els va escoltar amb alegria, i no podent contenir el goig que sentia de veure explicada la visió que ell mateix havia com ells tingut la mateixa nit, els va oferir contribuir a aquesta santa empresa per la seva autoritat i liberalitats, encarregant-se de parlar a D. Berenguer de Palou, bisbe en aquell temps de Barcelona.

Llegir l’original en castellà

Desde aquel día, entrambos religiosos no pensaron más que en el medio de conseguir su realización; pero como era preciso el consentimiento del rey y del obispo, fueron primero á encontrar á D. Jaime, que les oyó con alegría, y no pudiendo contener el gozo que sentía de verse explicada la visión que él mismo había como ellos tenido la misma noche, ofrecióles contribuir á esta santa empresa por su autoridad y liberalidades, encargándose de hablar á D. Berenguer de Palou, obispo en aquel entonces de Barcelona.

El bisbe trobà alguna dificultat en la fundació d'aquest orde, per haver, com ja sabem, prohibit per aquell temps el concili de Laterà que s'estable- ELS CARRERS DE BARCELONA 2S3

Llegir l’original en castellà

El obispo encontró alguna dificultad en la fundación de esta orden, por haber, como ya sabemos, prohibido por aquel tiempo el concilio de Letrán que se estable- LAS CALLES DE BARCELONA 2S3

ís cap nova orde religiosa sense l'aprovació i consentiment de la Santa Seu; però preveient, no obstant això, la gran utilitat que d'això reportaria l'Església, va consentir i va creure que en tal ocasió es podria fer ús d'un indult que els papes Gregori VII i Urbà II havien concedit al rei D. Sanç per a ell i per als seus successors, en consideració als grans serveis que aquest príncep havia fet a l'Església, en virtut del qual indult podien erigir en tota l'extensió dels seus estats parròquies, confraries, monestirs i fins i tot ordes religioses, sense necessitat de consultar a la Santa Seu.

Llegir l’original en castellà

ciera ninguna nueva orden religiosa sin la aprobación v consentimiento de la Santa Sede; pero previendo, no obstante, la grande utilidad que de ello reportaría la Iglesia, consintió y creyó que en tal ocasión se podría echar mano de un indulto que los papas Gregorio VII y Urbano II habían acordado al rey D. Sancho para él v para sus sucesores, en consideración á los grandes servicios que este príncipe hiciera á la Iglesia, en virtud de cuyo indulto podían erigir en toda la extensión de sus estados parroquias, cofradías, monasterios y hasta órdenes religiosas, sin necesidad de consultar á la Santa Sede.

Va quedar, doncs, decidit i fixat el proper dia de Sant Llorenç, 10 d'Agost de 1218, per a la instal·lació de l'orde.

Llegir l’original en castellà

Quedó, pues, decidido y fijado el próximo día de San Lorenzo, 10 de Agosto de 1218, para instalación de la orden.

La institució va tenir lloc a la catedral de Barcelona, concorrent el bisbe D. Berenguer amb el seu capítol, els consellers de la ciutat, gran nombre d'abats, bisbes, prínceps, comtes, nobles, cavallers i tot el poble barceloní.

Llegir l’original en castellà

La institución tuvo lugar en la catedral de Barcelona, concurriendo el obispo D. Berenguer con su cabildo, los concelleres de la ciudad, gran número de abades, obispos, príncipes, condes, nobles, caballeros y todo el pueblo barcelonés.

Estant, doncs, reunit tan il·lustre concurs, assegut D. Jaume en el seu reial i majestuós tron davant l'altar major, i previngut tot el que s'havia de fer, va celebrar de pontifical el bisbe D. Berenguer de Palou i va predicar Sant Ramon de Penyafort, exaltant la misericòrdia de Maria Santíssima en relació a tot el llinatge humà, i particularment als pobres captius cristians que gemien sota la tirànica esclavitud mahometana, per a l'alleujament dels quals va manar que s'erigís un nou redemptor. Conclòs el panegíric, va baixar del púlpit, i prenent l'escapulari o militar toca blanca que estava preparada sobre una rica taula, la va lliurar al monarca, el qual i el bisbe la van prendre, vestint-la a Sant Pere Nolasco, és a dir, el rei i bisbe per la part anterior i Sant Ramon per la posterior, concorrent els tres a tan insigne investidura, a fi que fossin partícips en ella els estats pontifical, clerical, regi i secular.

Llegir l’original en castellà

Estando, pues, reunido tan ilustre concurso, sentado D. Jaime en su real y majestuoso trono delante del altar mayor, y prevenido cuanto debía hacerse, celebró de pontifical el obispo D. Berenguer de Palou y predicó San Raimundo de Peñafort, exaltando la misericordia de María Santísima en orden á todo el linaje humano, y particularmente á los pobres cautivos cristianos que gemían bajo la tiránica mahometana esclavitud, para cuyo remedio mandó que se erigiese un nuevo redentor. Concluido el panegírico, bajó del pulpito, y tomando el escapulario ó militar toca blanca que estaba prevenida sobre una rica mesa, la entregó al monarca, el cual y el obispo la tomaron, vistiéndola á San Pedro Nolasco, esto es, el rey y obispo por la parte anterior y San Raimundo por la posterior, concurriendo los tres á tan insigne investidura, á fin de que fuesen partícipes en ella los estados pontifical, clerical, regio y secular.

D. Jaume va donar llavors l'hàbit a Nolasco i a altres diverses persones, ja que va voler que fos orde militar, perquè hi entressin molts cavallers que eren de la congregació de la Misericòrdia i havien servit amb gran valor en les guerres passades. Els va concedir el bisbe per insígnia la creu blanca del capítol al pit, per haver-se fundat l'orde a la santa església, i el sobirà va col·locar sota d'ella l'escut de les seves armes. Als tres vots solemnes i substancials que tenen totes les religions, va afegir Pere Nolasco el quart de redimir captius i quedar per ells en ostatge, si la necessitat espiritual ho demanés; i per aquest vot que va deixar a l'orde, s'obligaven els seus fills a perdre la llibertat i exposar la vida perquè conservessin la fe els captius cristians que corressin risc de perdre-la.

Llegir l’original en castellà

D. Jaime dio luego el hábito á Nolasco y á otras varias personas, pues quiso que fuese orden militar, para que entraran en ella muchos caballeros que eran de la congregación de la Misericordia y habían servido con gran valor en las guerras pasadas. Concedióles el obispo por insignia la cruz blanca del cabildo al pecho, por haberse fundado la orden en la santa iglesia, y el soberano colocó debajo de ella el escudo de sus armas. A los tres votos solemnes y sustanciales que tienen todas las religiones, añadió Pedro Nolasco el cuarto de redimir cautivos y quedar por ellos en rehenes, si la necesidad espiritual lo pidiese; y por este voto que dejó á la orden, obligábanse sus hijos á perder la libertad y exponer la vida porque conservasen la fe los cautivos cristianos que corriesen riesgo de perderla.

Catorze van ser els cavallers, tots de militar estirp, que aquell dia van vestir el sant hàbit.

Llegir l’original en castellà

Catorce fueron los caballeros, todos de militar estirpe, que aquel día vistieron el santo hábito.

Sant Pere Nolasc el primer.

Llegir l’original en castellà

San Pedro Nolasco el primero.

Guillen de Bas, descendent dels antiquíssims vescomtes de Bas a Catalunya.

Llegir l’original en castellà

Guillen de Bas, descendiente de los antiquísimos vizcondes de Bas en Cataluña.

Bernardo de Corbera, oriünd de la noble família d'aquest nom.

Llegir l’original en castellà

Bernardo de Corbera, oriundo de la noble familia de este nombre.

Arnaldo de Carcassona, d'una distingida família de nobles catalans.

Llegir l’original en castellà

Arnaldo de Carcasojia, de una distinguida familia de nobles catalanes.

Ramon de Montoliu, senyor del castell de Vespella.

Llegir l’original en castellà

Ramón de Montoliu, señor del castillo de Vespella.

Ramon de Montcada, branca d'aquests mateixos catalans Montcada, dels quals descendien els reis de França.

Llegir l’original en castellà

Ramón de Moneada, rama de estos mismos catalanes Moneadas, de los cuales descendían los reyes de Francia.

Pere Guillem de Cervelló, el cognom del qual és comptat entre els dels magnats de Catalunya.

Llegir l’original en castellà

Pedro Guillen de Cervelló, cuyo apellido es computado entre los de los magnates de Cataluña.

Domingo de Ossó, la família del qual havia figurat en la guerra contra els moros.

Llegir l’original en castellà

Domingo de Ossó, cuya familia había figurado en la guerra contra los moros.

Ramon de Villestret, fill dels senyors del castell de Villestret, del qual van prendre el cognom.

Llegir l’original en castellà

Ramón de Villestret, hijo de los señores del castillo de Villestret, del cual tomaron el apellido.

Guillen de Sant Julià, de llinatge antiquíssim a Catalunya.

Llegir l’original en castellà

Guillen de San Julián, de linaje antiquísimo en Cataluña.

Hug de Mataplana, descendent d'un altre Hug de Mataplana, un dels nou barons de la fama en el temps de la conquesta de Catalunya.

Llegir l’original en castellà

Hugo de Mataplana, descendiente de otro Hugo de Ni a tapian a, uno de los nueve varones de la fama en el tiempo de la conquista de Cataluña.

Bernardo de Scorna, de noble prosàpia.

Llegir l’original en castellà

Bernardo de Scorna, de noble prosapia.

Ponce de Solanes, d'il·lustre llinatge.

Llegir l’original en castellà

Ponce de Solanes, de ilustre cuna.

I per fi Ramon de Blanes, protomàrtir de la religió mercenària.

Llegir l’original en castellà

Y por fin Ramón de Blanes, proto-mártir de la religión mercenaria.

Els que van prendre l'hàbit immediatament després dels citats, van ser no menys il·lustres en noblesa i títols. De militar estirp eren, en efecte, Pere Pasqual, Joan de Lercio, Bernat i Pere de Caldes, Bernat de Casóles, Ramon de Cassà, Arnald de Prats, Bernat de Tona, Pere de Castelló, Ferrari o de Girona i Pere d'Osea.

Llegir l’original en castellà

Los que tomaron el hábito inmediatamente después de los citados, fueron no menos ilustres en nobleza y títulos. De militar estirpe eran, en efecto, Pedro Pascual, Juan de Lercio, Bernardo y Pedro de Caldés, Bernardo de Casóles, Raimundo de Cassá, Arnaldo de Prats, Bernardo de Tona, Pedro de Castelló, Ferrari o de Gerona y Pedro de Osea.

II.

Llegir l’original en castellà

II.

ELS MERCENARIS.

Llegir l’original en castellà

LOS MERCENARIOS.

Bé ha dit un savi escriptor parlant d'aquesta orde: «Sant Pere Nolasco va ser el fundador, el rei d'Aragó el suport i Sant Ramon de Penyafort l'ànima.

Llegir l’original en castellà

Bien ha dicho un sabio escritor hablando de esta orden: vSan Pedro Xolasco fué el fundador, el rey de Aragón el apoyo y San Raimundo de Peñafort el alma.

Així va ser en efecte.

Llegir l’original en castellà

Así fué en efecto.

Un altre escriptor diu i afirma que alguns sacerdots van sol·licitar de Sant Pere Nolasc que els rebés, cosa que va fer per consell de Sant Ramon de Penyafort, el qual li va manifestar que la perfecció de l'estat religiós consistia en la unió inseparable dels exercicis de la vida activa i contemplativa, mirant una al servei de Déu i l'altra al del proïsme. Per això afegeix el mateix historiador que van ser sis sacerdots i set cavalle-ros els que van prendre l'hàbit de mans del rei Don Jaume.

Llegir l’original en castellà

( >tro escritor dice y afirma que algunos sacerdotes solicitaron de San Pedro Nolasco que les recibiera, lo que hizo por consejo de San Raimundo de Peñafort, el cual le manifestó que la perfección del estado religioso consistía en la unión inseparable de los ejercicios de la vida activa y contemplativa, mirando una al servicio de Dios y la otra al del prójimo. Por esto añade el mismo historiador que fueron seis sacerdotes y siete caballeros los que tomaron el hábito de manos del rey Don Jaime.

També vénen a suposar el mateix els analistes de l'orde.

Llegir l’original en castellà

También vienen á suponer lo mismo los analistas de la orden.

No obstant això, cal fer notar que no va ser enterament així.

Llegir l’original en castellà

Sin embargo, es preciso hacer notar que no fué enteramente así.

Al principi els individus de l'orde de la Mercè eren laics, ja que per exprés estatut havien de professar l'exercici de les armes. Posteriorment només Sant Pere Nolasco va voler que tingués sacerdots per al cor.

Llegir l’original en castellà

Al principio los individuos de la orden de la Merced fueron laicos, pues por expreso estatuto debían profesar el ejercicio de las armas. Posteriormente sólo San Pedro Nolasco quiso que tuviese sacerdotes para el coro.

Es governaven per un mestre o prior general militar amb jurisdicció sobre el temporal, i per un prior general religiós amb jurisdicció sobre l'espiritual.

Llegir l’original en castellà

Gobernábanse por un maestre ó prior general militar con jurisdicción sobre lo temporal, y por un prior general religioso con jurisdicción sobre lo espiritual.

Però l'any 1317, a conseqüència d'un cert debat, va ser suprimida la dignitat de mestre o prior general militar, i els cavallers laics van quedar exclosos perpètuament del govern; de manera que, disgustats la majoria, van sortir de l'orde i es van passar a la de Montesa, que acabava de ser aprovada i confirmada per la Santa Seu. Des de llavors la religió mercenària es va governar sempre per un mestre o vicari general sacerdot, al qual el 25 de Febrer de 1699 Don Carles II va honrar amb el títol de gran d'Espanya de primera classe.

Llegir l’original en castellà

Pero en el año i3iy, á consecuencia de cierto debate, fué suprimida la dignidad de maestre ó prior general militar, y los caballeros laicos quedaron excluidos perpetuamente del gobierno; de suerte que, disgustados los más, se salieron de la orden y pasáronse á la de Montesa, que acababa de ser aprobada y confirmada por la Santa Sede. Desde entonces la religión mercenaria se gobernó siempre por un maestre ó vicario general sacerdote, al que en 25 de Febrero de 1699 Don Carlos II honró con el título de grande de España de primera clase.

Però no avancem fets i anem per parts.

Llegir l’original en castellà

Pero no adelantemos hechos y vamos por partes.

L'esmentat dia 10 d'Agost, i en el mateix acte iniciatiu de la religió, D. Jaume, segons pretenen els escriptors de l'orde, va dotar-la de la privativa de redempció en tota la Corona d'Aragó.

Llegir l’original en castellà

El citado día 10 de Agosto, y en el mismo acto iniciativo de la religión, D. Jaime, según pretenden los escritores de la orden, dotó á ésta de la privativa de redención en toda la Corona de Aragón.

Els mercenaris es van ocupar primer a rescatar alguns captius, sense sortir per això de les terres subjectes als prínceps cristians; però Sant Pere Nolasc els va manifestar que, per a la perfecció del seu orde, era precís anar als països d'infidels i alliberar els seus germans de la cruel servitud dels seus enemics, a risc de romandre en canvi en el seu lloc, seguint el vot que havien fet al peu dels altars. No es tractava d'anar tots a la vegada, sinó de deputar un d'entre ells per a aquestes santes i heroiques empreses. Ell mateix fou escollit amb un altre per obrir als altres el camí d'un viatge tan perillós.

Llegir l’original en castellà

Los mercenarios se ocuparon primero en rescatar algunos cautivos, sin salir por ello de las tierras sujetas á los príncipes cristianos; pero San Pedro Nolasco les manifestó que, para la perfección de su orden, era preciso ir á los países de infieles y librar á sus hermanos de la cruel servidumbre de sus enemigos, á pique de permanecer en cambio en su lugar, siguiendo el voto que habían hecho al pie de los altares. No se trataba de ir todos á la vez, sino de deputar uno de entre ellos para esas santas y heroicas empresas. Él mismo fué escogido con otro para abrir á los demás el camino de un tan peligroso viaje.

Nolasco va partir, doncs, al regne de València, ocupat en aquell temps pels sarraïns, on lluny de trobar els ferros i les cadenes que anhelosament buscava, només va trobar estimació i respecte. Va alliberar de les masmorres tots els captius cristians, i havent fet també un viatge a Granada, va redimir en les dues expedicions 400 esclaus.

Llegir l’original en castellà

Xolasco partió, pues, al reino de Valencia, ocupado á la sazón por los sarracenos, donde lejos de hallar los recios y las cadenas que ansiosamente buscaba, sólo encontró estimación y respeto. Libró de las mazmorras á todos los cautivos cristianos, y habiendo hecho también un viaje á Granada, redimió en las dos expediciones á 400 esclavos.

Tan feliços principis donaren gran reputació a l'orde de la Mercè. Encara que el papa Honori III l'hagués aprovat de viva veu, Sant Pere Nolasc va jutjar oportú instar la confirmació, i per obtenir-la va emprar el crèdit de Sant Ramon, que anava a Roma cridat pel papa Gregori IX. Aquest sant va acceptar de bon grat la comissió, i trobant el Papa a Perusa, l'1 de desembre de 1229, li va presentar els germans Arnau d'Emmeric i Bernat de Corbera, que Sant Pere Nolasc havia enviat per sol·licitar la confirmació: el primer representava els cavallers i el segon els sacerdots de l'orde. Van obtenir el que desitjaven del sobirà Pontífex el 1230, i van tornar amb tan fausta nova a Catalunya.

Llegir l’original en castellà

Tan felices principios dieron gran reputación á la orden de la Merced. Aun cuando el papa Honorio III la hubiese aprobado de viva voz, San Pedro Nolasco juzgó á propósito instar la confirmación, y para obtenerla empleó el crédito de San Raimundo, que iba á Roma llamado por el papa Gregorio IX. Este santo aceptó de buen grado la comisión, y encontrando al Papa en Perusa, el i.° de Diciempre de 1229, le presentó los hermanos Arnaldo de Aymeric y Bernardo de Corbera, que San Pedro Nolasco había enviado para solicitar la confirmación: el primero representaba á los caballeros y el segundo á los sacerdotes de la orden. Obtuvieron lo que deseaban del soberano Pontífice en i23o, y volvieron con tan fausta nueva á Cataluña.

Augmentant-se l'orde de dia en dia i fent-la cada vegada més cèlebre les seves freqüents redempcions, unides a la vida exemplar dels religiosos, diversos cavallers de França, d'Alemanya i d'Anglaterra van abraçar aquest institut.

Llegir l’original en castellà

Aumentándose la orden de día en día y haciéndola cada vez más célebre sus frecuentes redenciones, unidas á la vida ejemplar de los religiosos, varios caballeros de Francia, de Alemania y de Inglaterra abrazaron este instituto.

Fins aleshores no havien viscut més que conforme a les regles i estatuts que els havien estat prescrits per Sant Ramon de Penyafort, que pot passar pelsegon fundador de la Mercè. Així van seguir fins al 1235, any en què, desitjant unir a aquestes regles una de les aprovades per l'Església, Sant Pere Nolasc va enviar a Sant Ramon Nonat a Roma en qualitat de procurador general de l'orde, per obtenir una del papa Gregori IX, que va concedir al sant ambaixador la de Sant Agustí per una butlla datada el 8 de gener de 1235.

Llegir l’original en castellà

Hasta entonces no habían vivido más que conforme á las reglas y estatutos que les fueran prescritos por San Raimundo de Peñafort, que puede pasar por el segundo fundador de la Merced. Así siguieron hasta 1235, año en el que, deseando unir á esas reglas una de las aprobadas por la Iglesia, San Pedro Nolasco envió á San Ramón Nonat á Roma en cualidad de procurador general de la orden, para obtener una del papa Gregorio IX, que concedió al santo embajador la de San Agustín por una bula fechada en 8 de Enero de 1235.

En rebre Nolasc aquesta butlla, va manar passar a nova professió a tots els religiosos que es trobaven al convent de Barcelona, fent vot de guardar la regla de Sant Agustí, contentant-se amb fer saber als qui estaven dispersos en diverses províncies la confirmació autèntica de l'orde, i que havien d'observar la regla de Sant Agustí que els havia donat el Papa amb les constitucions prescrites per Sant Ramon de Penyafort.

Llegir l’original en castellà

Al recibir Nolasco esta bula, mandó pasar á nueva profesión á todos los religiosos que se encontraban en el convento de Barcelona, haciendo voto de guardar la regla de San Agustín, contentándose con hacer saber á los que estaban dispersos en varias provincias la confirmación auténtica de la orden, y que tenían que observar la regla de San Agustín que les había dado el Papa con las constituciones prescritas por San Raimundo de Peñafort.

Però dos anys després va jutjar oportú reunir tots els religiosos a Barcelona per rebre la professió dels qui no l'havien renovat.

Llegir l’original en castellà

Pero dos años después juzgó á propósito reunir todos los religiosos en Barcelona para recibir la profesión de los que no la habían renovado.

Acabat aquest capítol general, Nolasc hagués desitjat continuar les seves caritatives funcions de redemptor; però com el monarca aragonès, després de la conquesta de Mallorca, havia portat les seves armes al regne de València, les hostilitats trencades d'una i altra part li van impedir seguir de moment amb els seus plans.

Llegir l’original en castellà

Terminado este capítulo general, Nolasco hubiera deseado continuar sus caritativas funciones de redentor; pero como el monarca aragonés, después de la conquista de Mallorca, había llevado sus armas al reino de Valencia, las hostilidades rotas de una y otra parte le impidieron seguir por el pronto con sus planes.

D. Jaume, constant en protegir la milícia mercenària, que el va ajudar en les seves empreses militars i va prendre part en les seves glorioses jornades, va fundar diversos monestirs, entre ells el d'Úbeda, donant també a Nolasc, tot just havent guanyat València, una mesquita amb les cases immediates perquè construís un convent.

Llegir l’original en castellà

D. Jaime, constante en proteger á la milicia mercenaria, que le ayudó en sus empresas militares y tomó parte en sus gloriosas jornadas, fundó varios monasterios, entre ellos el de Ubeda, dando también á Nolasco, luego que hubo ganado á Valencia, una mezquita con las casas inmediatas para que construyera un convento.

Nolasc, després d'haver vist començar aquestes fundacions, va tornar a Barcelona; però no va estar gaire temps sense disposar-se a complir la seva missió de re-dentor. Fins aleshores havia rescatat en diversos viatges a diversos captius que estaven en mans dels moros de la costa d'Espanya; però com havia estat per tot arreu tractat amb molt de respecte, i no buscava per contra més que el martiri, va creure que el trobaria a Àfrica.

Llegir l’original en castellà

Nolasco, después de haber visto empezar estas fundaciones, volvió á Barcelona; pero no estuvo mucho tiempo sin disponerse á cumplir con su misión de redentor. Hasta entonces había rescatado en diversos viajes á varios cautivos que estaban entre manos de los moros de la costa de España; pero como había sido por todas partes tratado con mucho respeto, y no buscaba por el contrario más que el martirio, creyó que lo hallaría en África.

En efecte, els infidels d'aquest país van ser més severs que els d'Espanya; i com se l'acusés d'haver facilitat l'evasió d'alguns esclaus cristians, se'l va carregar de cadenes, se'l va fer comparèixer davant la justícia com a lladre; i com a seductor i autor de la fuga dels esclaus. El cadí o jutge, no trobant, tanmateix, prova contra ell, no es va atrevir a condemnar-lo; però el sant fundador de la Mercè, desitjant patir i tement que es tractés malament els altres captius amb aquest motiu, es va oferir a ser esclau en lloc dels fugitius. L'amo en qui va recaure, volent al mateix temps cobrar diners i venjar-se, va preferir retenir el religiós que acompanyava Nolasc, i va fingir voler enviar aquest a Espanya perquè li fes efectiva la suma que

Llegir l’original en castellà

En efecto, los infieles de este país fueron más severos que los de España; y como se le acusó de haber facilitado la evasión de algunos esclavos cristianos, se le cargó de cadenas, se le hizo comparecer ante la justicia como ladrón, y como seductor y autor de la fuga de los esclavos. El cadí ó juez, no hallando, sin embargo, prueba contra él, no se atrevió á condenarle; pero el santo fundador de la Merced, deseando sufrir y temiendo que se tratase mal á los otros cautivos con este motivo, se ofreció á ser esclavo en lugar de los fugitivos. El dueño en quien recayó, queriendo á un mismo tiempo cobrar dinero y vengarse, prefirió retener al religioso que acompañaba á Nolasco, y fingió querer enviar éste á España para que le hiciese efectiva la suma que

exigia.

Llegir l’original en castellà

exigía.

Va manar disposar, doncs, dues galeres, en una de les quals, que feia aigua per tot arreu, el va fer embarcar, amb ordre als mariners perquè en trobar-se en alta mar abandonessin la galera sense vela ni timó. Va ser executada aquesta ordre; però no amb l'èxit que pretenia el bàrbar, ja que, impel·lida pel vent, la galera va arribar a València, dipositant allí sa i estalvi Nolasc.

Llegir l’original en castellà

Mandó disponer, pues, dos galeras, en una de las cuales, que hacía agua por todos lados, le hizo embarcar, con orden á los marineros para que al hallarse en alta mar abandonasen la galera sin vela ni timón. Fué ejecutada esta orden; pero no con el éxito que pretendía el bárbaro, pues que, impelida por el viento, la galera llegó á Valencia, depositando allí sano y salvo á Nolasco.

Darrere les petjades del fundador marxaven intrèpids religiosos, entre els quals citarem només el pare Serapi, anglès, i Sant Ramon Nonat, català, de la noble família dels Cardona.

Llegir l’original en castellà

Tras las huellas del fundador marchaban intrépidos religiosos, entre los cuales citaremos sólo al padre Serapio, inglés, y á San Ramón Nonat, catalán, de la noble familia de los Cardonas.

El primer, enviat com a redemptor a Alger, procurà la llibertat a diversos esclaus, en ostatges dels quals es quedà; reanimà la fe vacil·lant d'altres, i fins i tot tom xxi 19 2QO VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

El primero, enviado como redentor á Argel, procuró la libertad á varios esclavos, en rehenes de los cuales se quedó; reanimó la fe vacilante de otros, y hasta contomo xxi 19 2QO VÍCTOR BALAGUER

va convertir diversos mahometans. El cap moro el va fer apallissar i llançar en una profunda masmorra, condemnant-lo de seguida a una mort tan infamant com cruel, ja que l'heroi de la caritat va ser exposat nu a les burles del populatxo, després del que se'l va col·locar en dos fusts bastant separats entre si, el braç dret i el peu esquerre lligats a l'un i el braç esquerre i el peu dret lligats a l'altre, de manera que el seu cos, en aquesta posició violenta, formava com una creu. Finalment, els botxins, per multiplicar els seus dolors, van tallar el seu cos a trossos. Enmig d'aquests turments, Serapi no va deixar de beneir Déu i d'exhortar els captius a la paciència.

Llegir l’original en castellà

virtió á varios mahometanos. El jefe moro le hizo dar de palos y arrojar en una profunda mazmorra, condenándole en seguida á una muerte tan infamante como cruel, pues el héroe de la caridad fué expuesto desnudo á las silbas del populacho, después de lo que se le colocó en dos maderos bastante separados entre sí, el brazo derecho y el pie izquierdo atados al uno y el brazo izquierdo y el pie derecho atados á otro, de manera que su cuerpo, en esta posición violenta, formaba como una cruz. En fin, los verdugos, para multiplicar sus dolores, cortaron su cuerpo en pedazos. En medio de estos tormentos, Serapio no cesó de bendecir á Dios y de exhortar á los cautivos á la paciencia.

Sant Ramon Nonat, enviat a Berberia, va obtenir dels habitants d'Alger la llibertat d'un gran nombre d'esclaus. Quan els seus fons es van haver esgotat, es va donar ell mateix en ostatge per al rescat d'aquells cristians la situació dels quals era més penosa i la fe dels quals corria majors riscos. El generós sacrifici de la seva llibertat no va fer més que irritar els musulmans, i el van tractar amb tanta inhumanitat, que haurien acabat per fer-lo morir entre les seves mans si la por de perdre la suma estipulada no hagués obligat el cadí a ordenar que se'l respectés. Va aprofitar el permís que se li donava per sortir per visitar i consolar els cristians, per obrir també els ulls a alguns jueus i a alguns musulmans, que van rebre el baptisme. El cap mahometà d'Alger, informat dels resultats del seu zel, el va condemnar a ser empalat; però els que estaven interessats en el pagament del rescat dels captius, dels quals s'havia quedat en ostatge, van obtenir una commutació de pena i va patir una cruel pallissa. Aquest suplici no va mitigar el seu ardor; creia no haver fet res mentre continués veient els seus germans en perill de perdre l'eternitat.

Llegir l’original en castellà

San Ramón Nonat, enviado á Berbería, obtuvo de los habitantes de Argel la libertad .de un gran número de esclavos. Cuando sus fondos se hubieron agotado, dióse él mismo en rehén* para rescate de aquellos cristianos cuya situación era más penosa y cuya fe corría mayores riesgos. El generoso sacrificio de su libertad no hizo más que irritar á los musulmanes, y tratáronle con tanta inhumanidad, que hubieran acabado por hacerle morir entre sus manos si el temor de perder la suma estipulada no hubiese obligado al cadí á ordenar que se le respetase. Aprovechóse del permiso que de salir se le daba para visitar y consolar á los cristianos, pnra abrir también los ojos á algunos judíos y á algunos musulmanes, que recibieron el bautismo. El jefe mahometano de Argel, informado de los resultados de su celo, le condenó á ser empalado; pero los que estaban interesados en el pago del rescate de los cautivos, de los cuales se había quedado en rehén, obtuvieron una conmutación de pena y sufrió una cruel paliza. Este suplicio no mitigó su ardor; creía no haber hecho nada mientras continuase viendo á sus hermanos en peligro de perder la eternidad.

ELS CARRERS DE BARCELONA 2QI

Llegir l’original en castellà

LAS CALLl-S DE BARCELONA 2QI

«Encara que es donessin als pobres tresors immensos —deia amb Sant Crisòstom—, aquesta bona obra no guarda proporció amb la de l'home que contribueix a la salvació d'una ànima. Preferible és aquesta almoina a la distribució de 10.000 talents, i val més que el món sencer, per gran que es presenti als nostres ulls, perquè un home és més preciós que tot l'univers.»)

Llegir l’original en castellà

«Aun cuando se diesen á los pobres tesoros inmensos— decía con San Crisóstomo, — esta buena obra no guarda proporción con la del hombre que contribuye á la salvación de un alma. Preferible es esta limosna á la distribución de 10.000 talentos, y vale más que el mundo entero, por grande que se presente á nuestros ojos, porque un hombre es más precioso que todo el universo.»)

De nou, doncs, va tornar no només a exhortar els cristians, sinó també a instruir els infidels. Irritat per la seva perseverança, el cap musulmà el va fer assotar a la cantonada de tots els carrers de la ciutat; després d'haver-li foradat ambdós llavis amb l'ajuda d'un ferro roent, a la plaça pública, se li va tancar la boca amb un cadenat, que no s'obria més que cada tres dies per donar-li de menjar; el van carregar de cadenes i el van enfonsar en un calabós.

Llegir l’original en castellà

De nuevo, pues, volvió no sólo á exhortar á los cristianos, sino también á instruir á los infieles. Irritado de su perseverancia, el jefe musulmán le mandó azotar en la esquina de todas las calles de la ciudad; después de haberle agujereado entrambos labios con auxilio de un hierro ardiente, en la plaza pública, se le cerró la boca con un candado, que no se abría más que cada tres días para darle de comer; cargáronle de cadenas y hundiéronle en un calabozo.

Vuit mesos hi va romandre d'aquesta manera, i no en va sortir fins que els religiosos de la Mercè van arribar amb el rescat que enviava Sant Pere Nolasc. Va demanar aleshores que se li permetés viure enmig dels esclaus, que tenien una urgent necessitat d'auxili; però les ordres del seu general que el cridaven, el van obligar a partir cap a Espanya. En arribar a Barcelona es va trobar que l'havien nomenat cardenal: aquesta dignitat no va modificar ni els seus sentiments ni la seva manera de viure; va cobrir la seva porpra amb el vel de la seva humilitat.

Llegir l’original en castellà

( >cho meses permaneció allí de esta manera, y no salió hasta que los religiosos de la Merced hubieron llegado con el rescate que enviaba San Pedro Nolasco. Pidió entonces que se le permitiera vivir en medio de los esclavos, que tenían una urgente necesidad de auxilio; pero las órdenes de su general que le llamaban, obligáronle á partir para España. Al llegar á Barcelona se encontró con que le habían nombrado cardenal: esta dignidad no modificó ni sus sentimientos ni su manera de vivir; cubrió su púrpura con el velo de su humildad.

Retrocedim ara.

Llegir l’original en castellà

Retrocedamos ahora.

Quan Nolasco va arribar a Barcelona, va dimitir el seu càrrec de redemptor, nom que, com creiem haver dit, es donava als que eren comissionats per anar entre els infidels a redimir captius. Es va procedir a nomenar-ne un altre en el seu lloc, i va ser elegit Guillen de Bas, que més tard havia de ser nomenat també general de l'orde, quan Nolasco va dimitir així mateix aquest càrrec 2g2 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

Cuando Nolasco hubo llegado á Barcelona, dimitió su empleo de redentor, nombre que, como creemos haber dicho, se daba á los que eran comisionados para ir entre los infieles á redimir cautivos. Procedióse á nombrar otro en su lugar, y fué elegido Guillen de Bas, que más tarde debía ser nombrado también general de la orden, cuando Nolasco dimitió asimismo este empleo pa- 2g2 VÍCTOR I3ALAGUER

per viure en el retir i en l'obediència com l'últim dels religiosos. Veient-se lliure el sant fundador, es va limitar als càrrecs més baixos i humiliants de la comunitat, encarregant-se voluntàriament de la distribució d'almoines a la porta del convent, perquè això li proporcionava ocasió de parlar amb els pobres i instruir-los.

Llegir l’original en castellà

ra vivir en el retiro y en la obediencia como el último de los religiosos. Viéndose libre el santo fundador, se limitó á los empleos más bajos y humillantes de la comunidad, encargándose voluntariamente de la distribución de limosnas á la puerta del convento, porque esto le proporcionaba ocasión de hablar con los pobres é instruirles.

La fama de les seves virtuts es va estendre tant, que Sant Lluís, rei de França, li va enviar un ambaixador per dir-li que desitjava apassionadament veure'l i parlar-li. El sant va correspondre a aquesta invitació passant a la seva cort, i com que el rei meditava aleshores el seu viatge a Terra Santa, va proposar a Nolasco que l'acompanyés. Aquest va rebre una proposició semblant amb tanta més alegria per tal com va creure que seria una ocasió favorable per retirar de mans dels infidels un gran nombre de captius que tenien a les seves masmorres, i es va disposar per a aquest viatge malgrat la seva edat avançada i les seves xacres. El seu zel, tanmateix, va trobar un poderós obstacle en una malaltia que el va postrar al llit, de manera que totes les relacions que va tenir amb aquell sant rei només van consistir en una amistat pura i espiritual, que Sant Lluís va procurar sostenir amb cartes a Nolasco plenes d'afecte i de tendresa.

Llegir l’original en castellà

La fama de sus virtudes se extendió tanto, que San Luis, rey de Francia, le envió un embajador para decirle que deseaba apasionadamente verle y hablarle. Correspondió el santo á esta invitación pasando á su corte, y como el rey meditaba entonces su viaje á la Tierra Santa, propuso á Nolasco el acompañarle. Recibió éste semejante proposición con tanta mayor alegría, cuanto que creyó ser una ocasión favorable para retirar de manos de los infieles un gran número de cautivos que tenían en sus mazmorras, y dispúsose para este viaje á pesar de su edad avanzada y de sus achaques. Su celo, sin embargo, halló un poderoso obstáculo en una enfermedad que le postró en cama, de manera que todas las relaciones que tuvo con aquel santo rey no consistieron más que en una amistad pura y espiritual, que San Luis procuró sostener con cartas á Nolasco llenas de afecto y de terneza.

Finalment, Sant Pere Nolasc, no podent resistir als seus mals, sucumbí i morí la nit de Nadal de 1256 a l'edat de seixanta-set anys.

Llegir l’original en castellà

Por fin, San Pedro Nolasco, no pudiendo resistir á sus males, sucumbió y murió la noche de Navidad de 1256 á la edad de sesenta y siete años.

El 1628, una mica tard en veritat, fou canonitzat pel papa Urbà VIII.

Llegir l’original en castellà

En 1628, algo tarde en verdad, fué canonizado por el papa Urbano VIII.

La mort de Sant Pere Nolasc no va reportar cap canvi en l'orde, ja que, segons hem dit, havent dimitit el seu govern el 1249, els mercenaris van elegir Guillen de Bas, que va començar les funcions del seu elevat càrrec visitant els convents de Perpinyà, de Montpeller, de Tolosa i de València. El rei de Aragó donà a aquest mestre, per a ell i per als seus successors, el títol de baró d'Algar en el regne de València, amb vot deliberatiu en l'assemblea dels estats del regne. Es rescataren durant el seu govern 1.400

Llegir l’original en castellà

La muerte de San Pedro Nolasco no reportó ningún cambio en la orden, pues que, según hemos dicho, habiendo en 1249 dimitido su gobierno, eligieron los mercenarios á Guillen de Bas, que comenzó las funciones de su elevado cargo visitando los conventos de Perpiñán, de Montpeller, de Tolosa y de Valencia. El rey de Aragón dio á este maestre, para él y para sus sucesores, el título de barón de Algar en el reino de Valencia, con voto deliberativo en la asamblea de los estados del reino. Rescatáronse durante su gobierno 1.400

esclaus cristians. Va morir el 1260.

Llegir l’original en castellà

iavos cristianos. Murió en 1260.

Bernardo de San Román fou el tercer mestre general a qui ja trobem amb el suprem ofici del mestratge en l'esmentat any 1260. Havent aquest mestre observat que els convents tenien gairebé tots observances distintes, va fer recollir en un volum totes les ordenances que havien estat fixades en els capítols ge-

Llegir l’original en castellà

Bernardo de San Román fue el tercer maestre general á quien encontramos ya con el supremo oficio del maestrazgo en dicho año 1260. Habiendo este maestre observado que los conventos tenían casi todos observancias distintas, hizo recoger en un volumen todas las ordenanzas que habían sido fijadas en los capítulos

nerals, i les manà observar en forma de constitucions per tots els convents perquè hi hagués uniformitat.

Llegir l’original en castellà

nerales, y las mandó observar en forma de constituciones por todos los conventos para que hubiese uniformidad.

El va succeir el 1266 Guillem de Bas, al qual per la igualtat del cognom molts historiadors van confondre amb el segon mestre.

Llegir l’original en castellà

Sucedióle en 1266 Guillen de Bas, al cual por la igualdad del apellido muchos historiadores confundieron con el segundo maestre.

Pere d'Amer fou el cinquè mestre general, començant el seu govern el 1271 fins al 1301, en què morí.

Llegir l’original en castellà

Pedro de Amer fué el quinto maestre general, empezando su gobierno en 1271 hasta i3oi, en que murió.

Arnaldo de Amer fou el seu successor, elegit en discòrdia, perquè havent mort l'immediat antecessor, es dividiren en la religió els dictàmens, i volent afavorir gran part d'ella a l'estat sacerdotal i l'altra part al laical, els parcials d'aquest, residents a València, no esperant convocatòria del prior general, convocaren per a nova elecció de mestre en el Reial convent de Nostra Senyora del Puig de València, de la qual cosa, assabentat el prior general Fr. Guillen de Isona, despatxà penal mandat al vicari de dita casa del Puig, a fi que aquest i els definidors no celebressin la nova elecció sense l'assistència del prior general. No obstant el referit mandat, procediren a elegir en el convent de València nou mestre, que fou Arnaldo de Amer, a vista de la qual cosa el prior general, Fra Guillen de Isona, convocant a capítol en el conven- 2g4 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

Arnaldo de Amer fué su sucesor, electo en discordia, porque habiendo muerto el inmediato antecesor, se dividieron en la religión los dictámenes, y queriendo favorecer gran parte de ella al estado sacerdotal y la otra parte al laical, los parciales de éste, residentes en Valencia, no aguardando convocatoria del prior general, convocaron para nueva elección de maestre en el Real convento de Nuestra Señora del Puig de Valencia, de lo que noticiado el prior general Fr. Guillen de Isona, despachó penal mandato al vicario de dicha casa del Puig, á fin de que éste y los definidores no celebrasen la nueva elección sin la asistencia del prior general. Xo obstante el referido mandato, procedieron á elegir en el convento de Valencia nuevo maestre, que fué Arnaldo de Amer, á vista de lo cual el prior general, Fray Guillen de Isona, convocando á capítulo en el conven- 2g4 VÍCTOR BALAGUER

de Barcelona, va fer una altra elecció de mestre en la persona de Fr. Pere Fórmica, prevere, la qual va ser protestada pels altres, que van acudir a la Santa Seu. Mentre es trobaven en això, va morir l'esmentat Fra Pere Fórmica el 25 de març de 1302, i resistint-se els seus partidaris a l'obediència del mestre general Amer, van passar a una nova elecció, a la qual va convocar el prior general Fr. Guillem d'Isona. Va ser elegit en aquesta el reverendíssim P. Fr. Ramon Albert, prevere; però de nou van protestar els partidaris d'Arnald d'Amer. El cisma introduït en l'orde amenaçava de durar molt i tenir potser funestes conseqüències; ho va tallar tot un manament reial manant posar en possessió a l'indicat Amer, el qual, així afavorit de Sa Majestat, va entrar a governar sense obstacle.

Llegir l’original en castellà

to de Barcelona, hizo otra elección de maestre en la persona de Fr. Pedro Fórmica, sacerdote, la cual fué protestada por los otros, que acudieron á la Santa Sede. Mientras se hallaban en esto, murió el dicho Fray Pedro Fórmica en 25 de Marzo de i302, y resistiéndose sus partidarios á la obediencia del maestre general Amer, pasaron á nueva elección, á la cual convocó el prior general Fr. Guillen de Isona. Fué electo en ésta el reverendísimo P. Fr. Ramón Albert, sacerdote; pero de nuevo protestaron los partidarios de Arnaldo de Amer. El cisma introducido en la orden amenazaba durar mucho y tener tal vez funestas consecuencias; cortólo todo un mandato real mandando poner en posesión al indicado Amer, el cual, así favorecido de S. M., entró á gobernar sin obstáculo.

A la seva mort va tornar a començar el cisma. Van elegir els preveres el mateix Albert i els laics Arnald Rosinyol. El papa Climent V va anul·lar l'elecció d'aquest últim dient que no era canònica; però, tot i així, el va establir comanador general de tot l'orde per una butlla del mes de febrer de 1308, que deia que no tindria més que una simple jurisdicció sobre el temporal de l'orde, i que després de la seva mort no s'elegiria més general que un prevere. Per la mateixa butlla va donar aquest Papa tota autoritat espiritual a Albert.

Llegir l’original en castellà

A su muerte volvió á comenzar el cisma. Eligieron los sacerdotes al mismo Albert y los laicos á Arnaldo Rosinyol. El papa Clemente V anuló la elección de este último diciendo no ser canónica; pero, sin embargo, le estableció comendador general de toda la orden por una bula del mes de Febrero de i3o8, que decía que no tendría más que una simple jurisdicción sobre lo temporal de la orden, y que después de su muerte no se elegiría más general que á un sacerdote. Por la misma bula dio este Papa toda autoridad espiritual á Albert.

Amb Rosinyol van concloure els mestres laics. Després de la seva mort el Papa va confirmar l'elecció d'un prevere, i per ofegar la divisió en l'orde va imposar silenci perpetu als cavallers, cosa que els va disgustar tant, que la major part van entrar a l'orde de Montesa, com hem dit.

Llegir l’original en castellà

Con Rosinyol concluyeron los maestres laicos. Después de su muerte el Papa confirmó la elección de un sacerdote, y para ahogar la división en la orden impuso silencio perpetuo á los caballeros, lo que les disgustó tanto, que la mayor parte entraron en la orden de Montesa, como hemos dicho.

Els mercedaris van estar cinc anys sense cap sota el pontificat de Pius V, que, a instàncies de Felip II d'Espanya, va establir visitadors per a reformar els con-vents de l'orde. Però mentre que aquest Pontífex feia expedir els breus a Roma, els religiosos van elegir el 1568 el P. Matías Papiol en un capítol que es va celebrar a Barcelona. No havent aquest general pogut obtenir del Papa la confirmació de la seva elecció, va morir de pena dos mesos després, a principis de 1569.

Llegir l’original en castellà

Los mercenarios estuvieron cinco años sin jefe bajo el pontificado de Pío V, que, á instancias de Felipe II de España, estableció visitadores para reformar los conventos de la orden. Pero mientras que este Pontífice hacía expedir los breves en Roma, los religiosos eligieron en l568 al P. Matías Papiol en un capítulo que se celebró en Barcelona. No habiendo este general podido obtener del Papa la confirmación de su elección, murió de pesar dos meses después, á principios de i56g.

Va prohibir el Papa als religiosos que procedissin a nova elecció, volent que no es portés a terme fins feta la visita pels religiosos de l'orde de Sant Domènec, que va nomenar comissaris apostòlics. Cinc anys van emprar en la visita de tots els convents de l'orde, després de la qual van convocar el capítol general a Guadalajara el 1574, on va ser elegit el P. Francesc Torres.

Llegir l’original en castellà

Prohibió el Papa á los religiosos que procedieran á nueva elección, queriendo que no se llevase ésta acabo hasta hecha la visita por los religiosos de la orden de Santo Domingo, que nombró como comisarios apostólicos. Cinco años emplearon en la visita de todos los conventos de la orden, después de la cual convocaron el capítulo general en Guadalajara en 1574, donde fué elegido el P. Francisco Torres.

Aquest orde s'havia estès més per Amèrica que per Europa; hi havia vuit províncies a Amèrica governades per dos vicaris generals sota l'obediència del general de tot l'orde. A Espanya hi havia quatre províncies: la d'Aragó, que comptava 34 convents; la de Castella, que en tenia 20 d'homes i 7 de dones, subjectes a la província, amb un altre a l'ordinari, i la de València, amb 15 de religiosos.

Llegir l’original en castellà

Esta orden se había extendido más por América que por Europa; había ocho provincias en América gobernadas por dos vicarios generales bajo la obediencia del general de toda la orden. En España había cuatro provincias: la de Aragón, que contaba 34 conventos; la de Castilla, que tenía 20 de hombres y 7 de mujeres, sujetos á la provincia, con otro al ordinario, y la de Valencia, con 1 5 de religiosos.

Tres cardenals van sortir d'aquest orde: Sant Ramon Nonat, Joan de Llat i el cardenal de Salazar. També va tenir un gran nombre d'arquebisbes i bisbes i va donar a l'Església diversos sants.

Llegir l’original en castellà

Tres cardenales salieron de esta orden: San Ramón Nonat, Juan de Lato y el cardenal de Salazar. También tuvo un gran número de arzobispos y obispos y dio á la Iglesia varios santos.

L'hàbit o vestit militar dels primitius cavallers de l'orde era blanc, en memòria d'haver-se aparegut la Verge amb vestit d'aquest color, i consistia en una túnica o camisa de llana, a manera de saio, curta, amb mànigues rodones i estretes, arribant les seves faldilles fins a mitja cama. Cingia aquest saio una gómela que des de la cintura baixava així mateix fins a la cama; subjectava el saio i la gómela, al voltant de la cintura, un talabard del qual penjava l'espasa, abraçant l'escapulari.

Llegir l’original en castellà

El hábito ó traje militar de los primitivos caballeros de la orden era blanco, en memoria de haberse aparecido la Virgen con traje de este color, y consistía en una túnica ó camisa de lana, á modo de sayo, corta, con mangas redondas y estrechas, llegando sus faldas hasta media pierna. Ceñía este sayo una gómela que de la cintura bajaba asimismo hasta la pierna; sujetaba el sayo y la gómela, alrededor de la cintura, un talabarte del que pendía la espada, abrazando el escapulario.

296 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

2g6 VÍCTOR BALAGUER

S'hi afegia la capa o capotet a manera de ferreruelo, que portaven dins i fora del convent, i que en les funcions religioses substituïen amb un mantell talar pres a dalt amb cordons. El cap amb pèl fins a les temples, de manera que aquell no aconseguia més espai del que abraçava un casquet o solideo, amb què es cobrien, semblant al dels cavallers de Calatrava. Usaven el bigoti i barba rodona, i, segons els seus estatuts, només se'ls permetia tenir un cavall per muntar.

Llegir l’original en castellà

Añadíase á esto la capa ó capotillo á manera de ferreruelo, que llevaban dentro y fuera del convento, y que en las funciones religiosas sustituían con un manto talar prendido arriba con cordones. La cabeza con pelo hasta las sienes, de forma que aquél no lograba mayor espacio del que abrazaba un casquete ó solideo, con que se cubrían, semejante al de los caballeros de Calatrava. Usaban el bigote y barba redonda, y, á tenor de sus estatutos, sólo se les permitía tener un caballo para montar.

Aquesta milícia va prestar grans serveis, i en van formar part cavallers de les més nobles i antiquíssimes famílies.

Llegir l’original en castellà

Esta milicia prestó grandes servicios, y formaron parte de ella caballeros de las más nobles y antiquísimas familias.

Els sacerdots usaven sotana blanca amb escapulari i capa.

Llegir l’original en castellà

Los sacerdotes usaban sotana blanca con escapulario y copa.

III.

Llegir l’original en castellà

III.

REFORMA DE L'ORDE.

Llegir l’original en castellà

REFORMA DE LA ORDEN.

El P. Alfons de Monroy, sent general de l'orde, va voler establir una reforma a finals del segle XVI, i va destinar set convents amb aquest objecte a la província de Castella, perquè els religiosos que desitgessin viure en una observança més estricta que la que es practicava en tot l'orde, poguessin dur-la a terme en els esmentats convents; però només els va concedir aquest permís a condició que no canviarien el vestit de l'orde i que estarien sempre subjectes a l'obediència dels seus superiors.

Llegir l’original en castellà

El P. Alfonso de Monroy, siendo general de la orden, quiso establecer una reforma á fines del siglo xvi, y destinó siete conventos con este objeto en la provincia de Castilla, á fin de que los religiosos que deseasen vivir en una más estrecha observancia que la que se practicaba en toda la orden, pudiesen llevarla á cabo en dichos conventos; pero sólo les concedió este permiso á condición que no cambiarían el traje de la orden y que estarían siempre sujetos á la obediencia de sus superiores.

Amb aquest permís el P. Joan Baptista González, que el general havia escollit per cap i director d'aquesta reforma, es va retirar a un dels convents de Castella i allà va establir la seva observança.

Llegir l’original en castellà

Con este permiso el P. Juan Bautista González, que el general había escogido para jefe y director de esta reforma, se retiró á uno de los conventos de Castilla y allí estableció su observancia.

Tanmateix, aviat es van cansar els subordinats del fervor d'aquest religiós, al qual van calumniar fins al puntque el general el va desterrar a un monestir d'Astúries.

Llegir l’original en castellà

Sin embargo, pronto se cansaron los subordinados del fervor de este religioso, al que calumniaron hasta el punlo de que el general le desterrase á un monasterio de Asturias.

El P. Joan Baptista no va perdre l'esperança de veure

Llegir l’original en castellà

No perdió el P. Juan Bautista la esperanza de ver

realitzats els seus ardents desitjos; i tenint ocasió de travar amistat amb la comtessa de Castellar, donya Beatriz Ramírez de Mendoza, li va comunicar el seu designi, que aquella dama va aprovar, prometent-li la seva protecció i oferint-se a fundar dos convents de la reforma a les seves terres.

Llegir l’original en castellà

ilizados sus ardientes deseos; y teniendo ocasión de trabar amistad con la condesa de Castellar, Doña Beatriz Ramírez de Mendoza, comunicóle su designio, que aquella dama aprobó, prometiéndole su protección y ofreciéndose á fundar dos conventos de la reforma en sus tierras.

El general Monroy no va voler donar el seu consentiment per establir aquests dos convents, i vista la seva negativa, la comtessa es va dirigir al papa Climent VIII, que li va donar dos breus. Pel primer la dispensava d'un vot que tenia fet de fundar un convent de religiosos de l'orde de Sant Jeroni, i li permetia construir-ne dos per als religiosos de la Mercè; el segon breu autoritzava una congregació d'aquest mateix orde per als religiosos que desitgessin viure en l'estricta observança.

Llegir l’original en castellà

El general Monroy no quiso dar su consentimiento para establecer estos dos conventos, y vista su negativa, la condesa se dirigió al papa Clemente VIII, que le rdó dos breves. Por el primero la dispensaba de un voto que tenía hecho de fundar un convento de religiosos de la orden de San Jerónimo, y le permitía construir dos para los religiosos de la Merced; el segundo breve autorizaba una congregación de esta misma orden para los religiosos que deseasen vivir en la estrecha observancia.

Immediatament la comtessa va passar a fundar dos convents per als religiosos descalços mercedaris: l'un a poques llegües de Sevilla; l'altre no gaire lluny de Cadis.

Llegir l’original en castellà

Inmediatamente pasó la condesa á fundar dos conventos para los religiosos descalzos mercenarios: el uno á pocas leguas de Sevilla; el otro no lejos de Cádiz.

No obstant això, van trobar abans de la seva completa fundació greus obstacles. Els religiosos que van abraçar l'estricta observança van ser satiritzats i fins i tot perseguits pels primers mercedaris, que van fer néixer tota mena de dificultats perquè no portessin a terme el seu designi.

Llegir l’original en castellà

Sin embargo, hallaron antes de su completa fundación graves obstáculos. Los religiosos que abrazaron la estrecha observancia fueron satirizados y hasta perseguidos por los primeros mercenarios, que hicieron nacer toda clase de dificultades para que no llevasen acabo su designio.

De tot, no obstant això, van triomfar la constància del P. Joan i la decisió de protegir-los de la comtessa de Castellar, que els va fer construir un tercer convent veient que augmentaven els religiosos.

Llegir l’original en castellà

De todo, sin embargo, triunfaron la constancia del P. Juan y la decisión en protegerles de la condesa de Castellar, que les hizo construir un tercer convento viendo que aumentaban los religiosos.

En efecte, els mercedaris descalços van augmentar de tal manera, que el seu reformador va poder veure dotze convents establerts, dels quals els més principals eren els de Madrid, Salamanca i Alcalá d'Henares. Hi va haver monestirs de la reforma fins a Sicília, on, després de la mort del P. Joan Baptista, es va formar una província particular sota el nom de Sant Ramon, havent-se dividit els d'Espanya en dues províncies.

Llegir l’original en castellà

En efecto, los mercenarios descalzos aumentaron de tal manera, que su reformador pudo ver doce conventos establecidos, de los que los más principales eran los de Madrid, Salamanca y Alcalá de Henares. Hubo monasterios de la reforma hasta en la Sicilia, donde, después déla muerte del P. Juan Bautista, se formó una provincia particular bajo el nombre de San Ramón, habiéndose dividido los de España en dos provincias.

El vestit d'aquests religiosos era semblant al dels carmelites descalços, només que la capa era més llarga. Portaven com els mercedaris l'escut d'armes d'Aragó sobre el seu escapulari, i les seves sandàlies eren com les dels caputxins.

Llegir l’original en castellà

El traje de estos religiosos era parecido al de los carmelitas descalzos, sólo que la capa era más larga. Llevaban como los mercenarios el escudo de armas de Aragón sobre su escapulario, y sus sandalias eran como las de los capuchinos.

Pau V va aprovar la seva reforma el 1606. Gregori XV el 1621 els va separar enterament dels de la gran observança.

Llegir l’original en castellà

Paulo V aprobó su reforma en 1606. Gregorio XV en 1 62 1 les separó enteramente de los de la gran observancia.

També hi havia religioses d'aquesta reforma que es van establir a Sevilla el 1568 i que guardaven clausura, diferenciant-se en això de les que havien estat instituïdes el 1265.

Llegir l’original en castellà

Había también religiosas de esta reiorma que se establecieron en Sevilla en i568 y que guardaban clausura, diferenciándose en esto de las que habían sido instituidas en 1265.

Efectivament, en aquest any dues dones il·lustres de la ciutat de Barcelona, vídues de dos nobles cavallers, veient-se sense fills, van determinar triomfar del món portant una vida enterament oposada a les seves màximes: es deien Isabel Berti i Eulàlia Peins. Se'ls van unir algunes joves que aspiraven al mateix gènere de vida i es van establir en una casa propera al convent de religiosos de la Mercè, escollint com a pare espiritual perquè les guiés a Fra Bernat de Corbera.

Llegir l’original en castellà

Efectivamente, en este año dos mujeres ilustres de la ciudad de Barcelona, viudas de dos nobles caballeros, viéndose sin hijos, determinaron triunfar del mundo llevando una vida enteramente opuesta á sus máximas: llamábanse Isabel Berti y Eulalia Peins. Uniéronseles algunas jóvenes que aspiraban al mismo género de vida y se establecieron en una casa cercana al convento de religiosos de la Merced, escogiendo como padre espiritual para que las guiase á Fr. Bernardo de Corbera.

Va ser la superiora d'aquesta comunitat la barcelonina Santa Maria del Socors, que va morir el 1281 i està enterrada a l'església de la Mercè, avui parròquia de Sant Miquel Arcàngel, on les seves restes són venerades pels fidels.

Llegir l’original en castellà

Fué la superiora de esta comunidad la barcelonesa Santa María del Socorro, que murió en 1281 y está enterrada en la iglesia de la Merced, hoy parroquia de San Miguel Arcángel, donde sus restos son venerados de los fieles.

Per la resta, tornant ara als primers i antics mercedaris, direm, amb un autor, que per molt que els sobirans fossin generosos i liberals amb l'orde, no van fer més que retribuir els grans serveis que els religiosos d'ella van prestar a la seva pàtria

Llegir l’original en castellà

Por lo demás, volviendo ahora á los primeros y antiguos mercenarios, diremos, con un autor, que por mucho que los soberanos anduviesen dadivosos y liberales con la orden, no hicieron más que retribuir los grandes servicios que los religiosos de ella prestaron á su patria

complint allò prescrit en les seves marcials institucions.

Llegir l’original en castellà

oliendo lo prescrito en sus marciales instituciones.

van acompanyar no només el seu pare i protector el rei En Jaume I en totes les seves conquestes, sinó que també i posteriorment van ser a les d'Úbeda i Sevilla; van anar a totes les expedicions dutes a terme pels comtes-reis d'Aragó; a la guerra contra els africans de les costes de Berbèria; van seguir Colom al nou món; i pel que la història ens revela, veiem que a Veracruz, Mèxic, Trujillo, Lima, Guatemala, Panamà, illa de Santo Domingo, Perú, Xile i Tucumán, van ser els pares mercedaris els primers missioners i civilitzadors apostòlics.

Llegir l’original en castellà

ompañaron no sólo á su padre y protector el rey Don Jaime I en todas sus conquistas, si que también y posteriormente estuvieron en las de Ubeda y Sevilla; fueron á todas las expediciones llevadas á cabo por los condes-reyes de Aragón; á la guerra contra los africanos de las costas de Berbería; siguieron á Colón al nuevo mundo; y por lo que la historia nos revela, vemos que en Veracruz, Méjico, Trujillo, Lima, Guatemala, Panamá, isla de Santo Domingo, Perú, Chile y Tucumán, fueron los padres mercenarios los primeros misioneros y civilizadores apostólicos.

La multitud de rescats que per ells s'aconseguien pot deduir-se de les dades següents: Roma presenta, en temps de Benet XIII, 370 captius redimits pels religiosos de la Mercè; França, d'una sola vegada, mostra 200 alliberats de l'esclavitud del Marroc; Espanya, des del segon segle de l'orde fins a principis de l'actual, compta 71.400, la major part rescatats del jou sarraí pels redemptors catalans, i els altres pels pares de les altres províncies del regne. Les notícies dels altres rescats es perden en aquells temps d'incúria.

Llegir l’original en castellà

La multitud de rescates que por ellos se conseguían puede deducirse de los datos siguientes: Roma presenta, en tiempo de Benedictino XIII, 370 cautivos redimidos por los religiosos de la Merced; Francia, de una sola vez, muestra 200 libertados de la esclavitud de Marruecos; España, desde el siglo 11 de la orden hasta principios del actual, cuenta 71.400, la mayor parte rescatados del yugo sarraceno por los redentores catalanes, y los demás por los padres de las otras provincias del reino. Las noticias de los otros rescates se pierden en aquellos tiempos de incuria.

Abans de passar a parlar del convent, no podem menys, ja que és l'ocasió propícia, de parlar una mica sobre un gran i sorollós plet que van tenir mercedaris i trinitaris.

Llegir l’original en castellà

Antes de pasar á hablar del convento, no podemos menos, puesto que es la ocasión propicia, de hablar algo sobre un grande y ruidoso pleito que tuvieron mercenarios y trinitarios.

Revolent llibres vells i pergamins plens de pols farà cosa de set mesos, buscant curiositats i dades per a la nostra història, ens va venir a les mans un manuscrit del segle passat en català, que, amb la nostra natural propensió a la lectura, vam començar a fullejar i de seguida a llegir sense ja deixar-lo de la mà.

Llegir l’original en castellà

Revolviendo libros viejos y pergaminos llenos de polvo hará como cosa de siete meses, en busca de curiosidades y datos para nuestra historia, nos vino á las manos un manuscrito del siglo pasado en catalán, que, con nuestra natural propensión á la lectura, empezamos á hojear y en seguida á leer sin ya soltarlo de la mano.

300 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

300 VÍCTOR BALAGüKR

Per a nosaltres era aquell manuscrit un tresor.

Llegir l’original en castellà

Para nosotros era aquel manuscrito un tesoro.

Es dedicava a parlar de l'orde mercedari, i no només donava detalls molt notables pel que fa a la seva història, sinó que citava moltes particularitats sobre el plet que hem dit, transcrivint els diversos memorials que d'una i altra banda es van elevar al rei, i les contestacions que van mediar entre un i altre orde.

Llegir l’original en castellà

Dedicábase á hablar de la orden mercenaria, y no sólo daba detalles muy notables tocante á su historia, sino que citaba muchas particularidades sobre el pleito que hemos dicho, transcribiendo los diversos memoriales que de una y otra parte se elevaron al rey, y las contestaciones que mediaron entre una y ctra orden.

Prenem, doncs, del manuscrit el que ens va semblar més convenient per al nostre objecte, i heus aquí, abrigant l'esperança que ningú abans que nosaltres l'ha donat al públic.

Llegir l’original en castellà

Tomamos, pues, del manuscrito lo que nos pareció más conducente para nuestro objeto, y helo aquí, abrigando la esperanza de que nadie antes que nosotros lo ha dado al público.

* Havent el pare mestre general de la Mercè suplicat al rei per un memorial que es dignés decretar i declarar que la religió de la Mercè era del seu reial patronat, tot seguit l'orde de la Trinitat, en representació de les seves dues famílies calçada i descalça, va presentar al rei un altre memorial, en què va manifestar que la Mercè abusava de la moderació trinitària amb la indicada pretensió; que la seva súplica mereixia només la reial indignació, i, en fi, que la petició del patronat era injusta, i havia de, per tant, ser rebutjada.

Llegir l’original en castellà

* Habiendo el padre maestro general de la Merced suplicado al rey por un memorial que se dignase decretar y declarar que la religión de la Merced era de su real patronato, en seguida la orden de la Trinidad, en representación de sus dos familias calzada y descalza, presentó al rey otro memorial, en que manifestó que la Merced abusaba de la moderación trinitaria con la indicada pretensión; que su súplica merecía sólo la real indignación, y, en fin, que la petición del patronato era injusta, y debía, por lo tanto, ser desechada.

D'això va provenir una guerra acarnissada, terrible, entre les dues religions; guerra que es va convertir en un odi continuat, amb escàndol de la religió i dels fidels.

Llegir l’original en castellà

De esto provino una guerra encarnizada, terrible, entre las dos religiones; guerra que se trocó en un odio continuado, con escándalo de la religión y de los fieles.

Els trinitaris van representar al rei perquè manés contenir en els seus límits l'orde de la Mercè. Heus aquí alguns paràgrafs perquè es vegi com s'expressaven en la seva representació:

Llegir l’original en castellà

Los trinitarios representaron al rey para que mandara contener en sus límites á la orden de la Merced. He ahí algunos párrafos para que se vea cómo se expresaban en su representación:

«L'orde de la Mercè ha tingut valor de posar a les mans de V. M. un memorial suplicant el reial patronat, només per obligar la Reial Hisenda al rescat dels seus; i abans un llibre amb la mateixa idea, escrit pel P. Fr. Manuel Mariano de Ribera, en què de fet i contra dret s'atribueix en el seu tribunal l'institut privatiu de redimir en tota la Corona d'Aragó, ELS CARRERS DE BARCELONA 301

Llegir l’original en castellà

«La orden de la Merced ha tenido valor de poner en manos de V. M. un memorial suplicando el real patronato, sólo para obligar la Real Racienda al rescate de los suyos; y antes un libro con la misma idea, escrito por el P. Fr. Manuel Mariano de Ribera, en que de hecho y contra derecho se atribuye en su tribunal el instituto privativo de redimir en toda la Corona de Aragón, LAS CALLES DE BARCELONA 3OI

tractant els redemptors trinitaris com a delinqüents per a aquell regne; on, segons declaració de la Mercè, ha d'estancar-se la pietat i arbitri dels fidels, de manera que entre les obres de misericòrdia sigui contraban per als altres la sisena de redimir el captiu. Assumpte en què pretén aquesta sagrada religió subordinar també la majestat, fent fur propi les regalies, que mai no abdica la sobirana regia independència en les gràcies que distribueix.»

Llegir l’original en castellà

tratando á los redentores trinitarios como delincuentes para aquel reino; en donde, según declaración de la Merced, debe estancarse la piedad y arbitrio de los fieles, de modo que entre las obras de misericordia sea contrabando para los otros la sexta de redimir al cautivo. Asunto en que pretende esta sagrada religión subordinar también la majestad, haciendo fuero propio las regalías, que nunca abdica la soberana regia independencia en las gracias que distribuye.»

Continuaven per aquest estil manifestant les seves queixes els trinitaris, i concloïen dient que els pares de la Mercè eren molt rics i volien ser sols per a amuntonar encara més riqueses.

Llegir l’original en castellà

Continuaban por este estilo manifestando sus quejas los trinitarios, y concluían diciendo que los padres de la Merced eran muy ricos y querían ser solos para amontonar aún más riquezas.

A aquesta exposició, la Mercè contestà amb una altra que motivà una nova de la Trinitat, i així successivament. Les coses es van agreujar i es van agreujar tant, que els trinitaris es presentaren per fi al monarca i li digueren que la religió de la Mercè era intrusa i rea d'haver destruït i aniquilat la primitiva i primogènita, ja que havia falsejat els instituts i s'havia separat dels preceptes que els havia donat el seu sant fundador.

Llegir l’original en castellà

A esta exposición, la Merced contestó con otra que motivó una nueva de la Trinidad, y así sucesivamente. Las cosas se agriaron y se agriaron tanto, que los trinitarios se presentaron por fin al monarca y le dijeron que la religión de la Merced era intrusa y rea de haber destruido y aniquilado á la primitiva y primogénita, pues que había falseado los institutos y se había separado de los preceptos que les diera su santo fundador.

Els mercedaris a això cridaren: «Calúmnia!» i entaularen una demanda criminal contra els trinitaris. Es publicaren fullets, se succeïren les representacions, prosseguiren les acusacions l'assumpte, en fi,

Llegir l’original en castellà

Los mercenarios á esto gritaron: «¡Calumnia!)) y entablaron una demanda criminal contra los trinitarios. Publicáronse folletos, sucediéronse las representaciones, prosiguieron las acusaciones el asunto, en fin,

passà per tots els graus de l'escàndol.

Llegir l’original en castellà

pasó por todos los grados del escándalo.

El rei procurà posar pau entre ambdues parts, al cap i a la fi, amb sàvies disposicions; però només ho aconseguí en aparença.

Llegir l’original en castellà

El rey procuró poner paz entre ambas partes, al cabo y al fin, con sabias disposiciones; pero sólo lo consiguió en apariencia.

Els dos ordes semblaven haver-se jurat un odi a mort.

Llegir l’original en castellà

Las dos órdenes parecían haberse jurado un odio á muerte.

És trist, és lamentable, és desconsolador trobar aquestes taques en la història dels qui només havien de pensar en pregar, en sacrificar-se, en redimir captius, en guanyar la glòria eterna pel camí de la penitència.

Llegir l’original en castellà

Es triste, es sensible, es desconsolador hallar estas manchas en la historia de los que sólo debían pensar en orar, en sacrificarse, en redimir cautivos, en ganar la gloria eterna por el camino de la penitencia.

IV.

Llegir l’original en castellà

IV.

L'EDIFICI I ELS SEUS RECORDS.

Llegir l’original en castellà

EL EDIFICIO Y SUS RECUERDOS.

Després de fundada la religió, el rei Jaume I, que tant zel havia mostrat en favor d'ella, va voler honrar-la donant-li regia hospitalitat en el seu palau, mentre es construïa un edifici a propòsit.

Llegir l’original en castellà

Luego de fundada la religión, el rey D. Jaime I, que tanto celo había mostrado en favor de ella, quiso honrarla dándole regia hospitalidad en su palacio, ínterin se construía un edificio á propósito.

Fou, doncs, la primera morada d'aquells religiosos nobles el mateix palau reial, del qual ocuparen la part que donava a l'anomenada baixada de la Canonja. Allà residí de moment la mercedària milícia, fins que, desitjant Nolasco la total abstracció de la sorollosa publicitat d'aquell lloc, aconseguí de Jaume que se'ls fabriqués una casa en un barri extramurs, al Migdia de la ciutat i a la vora del mar, lloc vulgarment conegut amb el nom de Vilanova de les Roquetes.

Llegir l’original en castellà

Fué, pues, la primera morada de aquellos religiosos nobles el mismo palacio real, del que ocuparon la parte que daba á la llamada bajada de la Canonja. Allí residió por el pronto la mercenaria milicia, hasta que, deseando Nolasco la total abstracción de la ruidosa publicidad de aquel lugar, consiguió de D. Jaime que se les fabricase una casa en un barrio extramuros, al Mediodía de la ciudad y á orilla del mar, sitio vulgarmente conocido con el nombre de Vilanova de las roquetas.

El lloc on edificaren fou cedit als mercedaris pel seu legítim posseïdor Ramon de Plegamans, qui l'havia comprat a Guillem de Santiago pel preu de 40 morabetins; i no només donà als religiosos el terreny per edificar, sinó que també va aixecar a costa seva la casa i església que amb l'advocació de Santa Eulàlia fou hospital de captius, pobres malalts, pelegrins i altres persones necessitades, i vivenda dels religiosos que els cuidaven i socorrien.

Llegir l’original en castellà

El sitio donde edificaron fué cedido á los mercenarios por su legítimo poseedor D. Ramón de Plegamans, quien le había comprado á D. Guillen de Santiago por el precio de 40 morabetines; y no sólo dio á los religiosos el terreno para edificar, si que también levantó á sus costas la casa é iglesia que con la advocación de Santa Eulalia fué hospital de cautivos, pobres enfermos, peregrinos y demás personas necesitadas, y vivienda de los religiosos que les cuidaban y socorrían.

No es sap del cert en quina època quedà acabat l'edifici, en el mateix lloc en què ara es troba; però es creu per dates d'escriptures que ja eren allà els religiosos el 1230, així com una altra escriptura autèntica testifica que el 1234 ja estava erigit l'hospital de l'indicat Plegamans, al qual passava molt sovint Nolasco per a cuidar i visitar els malalts.

Llegir l’original en castellà

No se sabe de positivo en qué época quedó terminado el edificio, en el mismo lugar en que ahora se halla; pero se cree por fechas de escrituras que estaban ya allí los religiosos en 123o, así como otra escritura auténtica atestigua que en 1234 estaba ya erecto el hospital del indicado Plegamans, al cual pasaba muy á menudo Nolasco para cuidar y visitar los enfermos.

Coneixent el rei D. Jaume el que d'aquesta institució ELS CARRERS DE BARCELONA 303

Llegir l’original en castellà

Conociendo el rey D. Jaime lo que de esta institución LAS CALLES DE BARCELONA 3O3

podia prometre's el món, va voler emparar-la tot el possible dotant-la amb moltes rendes del seu patrimoni reial i altres possessions i juros antics per al sosteniment dels religiosos; adornà la capella amb riquíssims ornaments i amb moltes relíquies i vasos d'or i plata per al culte diví; concedí, en una paraula, multitud de gràcies i privilegis.

Llegir l’original en castellà

podía prometerse el mundo, quiso ampararla todo lo posible dotándola con muchas rentas de su patrimonio real y otras posesiones y juros antiguos para sustento de los religiosos; adornó la capilla con riquísimos ornamentos y con muchas reliquias y vasos de oro y plata para el culto divino; concedió, en una palabra, multitud de gracias y privilegios.

Encara més: en el convent que acabava de bastir-se es disposà per ordre seva una habitació per a ell, on algunes vegades residiren així mateix per pur lleure els monarques successors seus. En prova d'això un dels pares cronistes de la casa conta, com a testimoni de vista, que quan prengué l'hàbit l'any 1406, ocupava dita habitació la senyora Violant, vídua de Don Joan I.

Llegir l’original en castellà

Aún más: en el convento que acababa de edificarse se dispuso por orden suya una habitación para él, donde algunas veces residieron asimismo por puro recreo los monarcas sus sucesores. En prueba de esto uno de los padres cronistas de la casa cuenta, como testigo de vista, que cuando tomó el hábito en el año 1406, ocupaba dicha habitación Doña Violante, viuda de Don Juan I.

El zel dels caps de la religió, ajudat de la liberalitat dels monarques, que per descendir de Jaume I estimaven molt l'orde, procurà ajustar la disposició del convent a les necessitats dels temps.

Llegir l’original en castellà

El celo de los jefes de la religión, ayudado de la liberalidad de los monarcas, que por descender de Don Jaime I estimaban mucho la orden, procuró ajustar la disposición del convento á las necesidades de los tiempos.

En l'estat en què es trobava en el moment de l'extinció dels ordes monàstics el 1835, el claustre era indiscutiblement la part més digna de ser examinada. La seva figura era quadrada: constava de dos pisos, l'inferior, amb columnes dòriques, i el superior, amb columnes dobles de l'ordre jònic, de marbre bru. Al centre hi havia un capriciós sortidor, també de marbre. La resta de l'edifici no oferia particularitat.

Llegir l’original en castellà

En el estado en que se hallaba cuando la extinción de las órdenes monásticas en i835, el claustro era sin disputa la parte más digna de ser examinada. Su figura era cuadrada: constaba de dos altos, el inferior, con columnas dóricas, y el superior, con columnas dobles del orden jónico, de mármol pardo. En el centro había un caprichoso surtidor, también de mármol. Lo demás del edificio no ofrecía particularidad.

Proscrits els frares, el primer ús d'aquest edifici fou com a quarter de la Milícia Nacional; de seguida fou dedicat a altres usos, fins que trobant-se de capità general del Principat l'Excm. Sr. D. Manuel Bretón, i coneixent la necessitat que tenia aquesta capital d'un palau per a la primera autoritat de Catalunya, proposà al govern l'esmentat edifici com el més a propòsit per a l'objecte, aconseguint que fos aprovat el seu pla.

Llegir l’original en castellà

Proscritos los frailes, lo primero para que sirvió este edificio fué para cuartel de Milicia nacional; en seguida fué dedicado á otros usos, hasta que hallándose de capitán general del Principado el Excmo. Sr. D. Manuel Bretón, y conociendo la necesidad que tenía esta capital de un palacio para la primera autoridad de Cataluña, propuso al gobierno dicho edificio como el más á propósito para 'el objeto, consiguiendo que fuese aprobado su plan.

Tot seguit es van fer totes les obres indispensables per transformar el convent en palau, i fou des d'aleshores destinat per a morada del capità general.

Llegir l’original en castellà

Púsose en seguida á hacer todas las obras indispensables, á transformar el convento en palacio, y fué desde entonces destinado para morada del capitán general.

Diguem ara alguna cosa de l'església.

Llegir l’original en castellà

Digamos ahora algo de la iglesia.

Fins a l'any 1249 Sant Pere Nolasc i els religiosos es serviren per a la celebració dels divins oficis de l'oratori de l'hospital de Santa Eulàlia, la situació del qual corresponia al lloc que ara ocupa la capella de la Verge de la Soledat. En memòria d'això, la proto-màrtir barcelonina fou sempre titular del convent. En dit any obtingué Nolasc llicència del bisbe de la diòcesi per a erigir aquest oratori en església pública consagrada a Nostra Senyora de la Mercè i a Santa Eulàlia.

Llegir l’original en castellà

Hasta el año 1249 San Pedro Nolasco y los religiosos se sirvieron para la celebración de los divinos oficios del oratorio del hospital de Santa Eulalia, cuya situación correspondía al lugar que ahora ocupa la capilla de la Virgen de la Soledad. En memoria de ello, la proto-mártir barcelonesa fué siempre titular del convento. En dicho año obtuvo Nolasco licencia del obispo de la diócesis para erigir este oratorio en iglesia pública consagrada á Nuestra Señora de la Merced y á Santa Eulalia.

No obstant, sent poca la seva capacitat en atenció al gran concurs de fidels, el mateix Jaume ajudà perquè es fundés un nou temple de gòtica arquitectura, fent-lo comunicar amb el convent per uns arcs semblants als que encara existeixen sobre el carrer de la Mercè i que ara comuniquen el palau del general amb les tribunes de l'església.

Llegir l’original en castellà

No obstante, siendo poca su capacidad en atención al gran concurso de fieles, el mismo D. Jaime ayudó para que se fundase un nuevo templo de gótica arquitectura, haciéndole comunicar con el convento por unos arcos semejantes á los que todavía existen sobre la calle de la Merced y que ahora comunican el palacio del general con las tribunas de la iglesia.

Deu aquesta església notables concessions i privilegis gairebé a tots els monarques.

Llegir l’original en castellà

Debe esta iglesia notables concesiones y privilegios casi á todos los monarcas.

El rei Jaume I la feu capella reial, donant als seus religiosos el títol dels seus reials capellans, la defensa dels quals i de dita reial capella encomanà al perpetu patrocini dels consellers de Barcelona.

Llegir l’original en castellà

El rey D. Jaime la hizo capilla real, dando á sus religiosos el título de sus regios capellanes, cuya defensa y de dicha real capilla encomendó al perpetuo patrocinio de los concelleres de Barcelona.

El rei Alfons, l'any 1290, eximí el convent i esglésies de certs drets reials.

Llegir l’original en castellà

El rey D. Alfonso, en el año de 1290, eximió al convento é iglesias de ciertos derechos reales.

El 1292 Jaume II manà que les despeses de dita reial capella corressin a càrrec del seu reial tresor, concessió que amb el temps patí el seu eclipsi.

Llegir l’original en castellà

En 1292 D. Jaime II mandó que los gastos de dicha real capilla corriesen á cuenta de su real tesorería, concesión que con el tiempo padeció su eclipse.

El 1343 Pere IV continuà afavorint-la, i amb el seu reial despatx de 1350, manifestà per ella la seva gran devoció.

Llegir l’original en castellà

En 1343 D. Pedro IV continuó favoreciéndola, y con su real despacho de i35o, manifestó por ella su gran devoción.

El seu fill Joan fou particular devot d'aquesta església, i ho prova que el 1381, en temps que s'edificaven els murs de la ciutat i no sabem quin edifici reial per a la qual fàbrica obligaven tots els paletes, manà que els que aleshores treballaven en la reparació de l'església de la Mercè no poguessin ser ocupats en altra cosa.

Llegir l’original en castellà

vSu hijo D. Juan fué particular devoto de esta iglesia, y lo prueba que en i38i, en tiempo que se edificaban los muros de la ciudad y no sabemos qué edificio real para cuya fábrica compelían á todos los albañiles, mandó que los que entonces trabajaban en la reparación de la iglesia de la Merced no pudiesen ser ocupados en otra cosa.

El rei Martí l'any 1401 posà el temple sota la seva protecció i salvaguàrdia, «defenent-lo — diu una curiosa obreta impresa a finals del segle XVII que tenim a la vista, — en certes opressions, compadit de les llàgrimes dels seus religiosos capellans, que perseguits li oferiren les claus de dita reial casa i capella com a pare i patró seu.»

Llegir l’original en castellà

El rey D. Martín en 1401 puso el templo bajo su protección y salvaguardia, «defendiéndole — dice una curiosa obrita impresa á últimos del siglo xvn que tenemos á la vista, — en ciertas opresiones, compasivo de las lágrimas de sus religiosos capellanes, que perseguidos le ofrecieron las llaves de dicha real casa y capilla como á padre y patrón suyo.»

Alfons el Savi el 1424 ajuntà i incorporà a la cambra angelical de Maria de la Mercè la reial capella del seu palau major de Barcelona amb totes les seves rendes, emoluments i drets. El mateix rei el 1441 feu declaració d'estar exempta dita cambra angelical i convent del disposat en un general decret donant per raó el ser el convent del seu patrocini reial.

Llegir l’original en castellà

D. Alfonso el Sabio en 1424 juntó é incorporó á la cámara angelical de María de la Merced la real capilla de su palacio mayor de Barcelona con todas sus rentas, emolumentos y derechos. El mismo rey en 1441 hizo declaración de estar exenta dicha cámara angelical y convento de lo dispuesto en un general decreto dando por razón el ser el convento de su patrocinio real.

Felip III el 1612 feu pia donació a dita seva reial capella de les seves rendes d'Agramunt per espai de molts anys.

Llegir l’original en castellà

D. Felipe III en 1612 hizo pía donación á dicha su real capilla de sus rentas de Agramonte por espacio de muchos años.

També Felip IV el 1622 donà a la mateixa església una considerable quantitat.

Llegir l’original en castellà

También D. Felipe IV en 1622 franqueó á la misma iglesia una considerable cantidad.

Així mateix fou en diverses èpoques deutora la capella a la liberalitat de les reines i prínceps de donatius d'estimables ornaments, joies d'or i plata i relíquies singulars.

Llegir l’original en castellà

Asimismo fué en varias épocas deudora la capilla á la liberalidad de las reinas y príncipes de dádivas de estimables ornamentos, alhajas de oro y plata y reliquias singulares.

Suspenguem per un moment la història d'aquesta església, abans de veure-la prendre un nou aspecte, per al tom xxi 20 relatar, si bé que breument, una curiosa cerimònia que tingué en ella lloc el 1696, i que provarà la religiositat, la fe i l'entusiasme dels nostres majors.

Llegir l’original en castellà

Suspendamos por un momento la historia de esta iglesia, antes de verla tomar un nuevo aspecto, para tomo xxi 20 relatar, si bien que brevemente, una curiosa ceremonia que tuvo en ella lugar en 1696, y que probará la religiosidad, la fe y el entusiasmo de nuestros mayores.

Descrita molt circumstanciadament l'hem trobat en el manuscrit de què hem fet esment en l'anterior capítol, i li concedim un lloc en aquesta obra, perquè és potser la vegada primera que es trobarà impresa.

Llegir l’original en castellà

Descrita muy circunstanciadamente la hemos hallado en el manuscrito de que hemos hecho mención en el anterior capítulo, y le concedemos un lugar en esta obra, porque es quizá la vez primera que se hallará impresa.

Amb un res major celebrava només l'Església espanyola la miraculosa descensió de la Verge a Barcelona, havent-ho així concedit el papa Innocenci XI el 1679 a instància de Carles II, aleshores rei de la Península, quan el 22 de febrer de 1696 va decretar Innocenci XII que se celebrés, no només a Espanya, sinó a tota la universal Església, la festa de Nostra Senyora de la Mercè amb ritu doble de precepte.

Llegir l’original en castellà

Con rezo mayor celebraba sólo la Iglesia española la milagrosa descensión de la Virgen en Barcelona, habiéndolo así concedido el papa Inocencio XI en 1679 á instancia de Carlos II, entonces rey de la Península, cuando á 22 de Febrero de 1696 decretó Inocencio XII que se celebrase, no sólo en España, sino en toda la universal Iglesia, la fiesta de Nuestra Señora de la Merced con rito doble de precepto.

Aquesta notícia va arribar a Barcelona a principis de maig, i al primer avís els religiosos la van celebrar amb totes les possibles demostracions de joia, repic de campanes i molts focs i lluminàries per la nit, passant de seguida una súplica al Consell de Cent, en què se li donava notícia del decret de Sa Santedat i extensió del rés, concloent amb demanar que la ciutat es dignés fer aquelles demostracions que li semblessin proporcionades en acció de gràcies per tal favor.

Llegir l’original en castellà

Llegó esta noticia á Barcelona á principios de Mayo, y al primer aviso la celebraron los religiosos con todas las posibles demostraciones de júbilo, repique de campanas y muchos fuegos y luminarias por la noche, pasando en seguida una súplica al Consejo de Ciento, en que se le daba noticia del decreto de Su Santidad y extensión del rezo, concluyendo con pedir que se sirviesela ciudad hacer aquellas demostraciones que le pareciesen proporcionadas en acción de gracias por tal favor.

En aquell temps tota la nació estava afligida en veure que el seu monarca Carles II, al qual la història ha anomenat l'Embruixat, no tenia successió, i es preveien els mals que resultarien de morir el rei sense ella. El Consell de Cent de Barcelona era el primer a deplorar-ho, quan rebé la comunicació dels pares de la Mercè.

Llegir l’original en castellà

En aquel entonces toda la nación estaba afligida al ver que su monarca Carlos II, al que la historia ha llamado el Hechizado, no tenía sucesión, y preveíanse los males que resultarían de morir el rey sin ella. El Consejo de Ciento de Barcelona era el primero en deplorarlo, cuando recibió la comunicación de los padres de la Merced.

Tot seguit es va reunir i, aprofitant l'ocasió, va decidir amb tota aquella senzilla bona fe i fons de sincera creença que caracteritzava els nostres pares, presentar un memorial a la Verge demanant-li la desitjada successió del monarca. Creia el Consell que mai millor ni més oportú podia ser el moment que aquell en què s'anava a festejar la Sobirana del cel a causa de la notícia comunicada pels religiosos mercedaris.

Llegir l’original en castellà

Acto continuo se reunió, y, aprovechando la ocasión, decidió con toda aquella sencilla buena fe y fondo de sincera creencia que caracterizaba á nuestros padres, presentar un memorial á la Virgen pidiéndola la deseada sucesión del monarca. Creyó el Consejo que nunca mejor ni más oportuno podía ser el momento que aquél en que se iba á festejar á la Soberana del cielo á causa de la noticia comunicada por los religiosos mercenarios.

El 10 de maig de 1696 consta, doncs, en la deliberació del Consell, que aquest determinà: primer, celebrar un Te Deum a l'església del reial convent de la Mercè amb tota solemnitat; segon, que immediatament després del Te Deum es cantés l'himne Ave Maris Stella, suplicant a Maria Santíssima volgués intercedir amb la seva Divina Majestat per la desitjada successió al monarca; tercer, que per mà dels consellers es posés en la de Maria Santíssima un memorial amb aquesta petició; quart, que immediatament al dia de la festivitat fessin els consellers un novenari a la Verge, anant per nou dies consularment, i assistits de tots els oficials de la seva casa, banc i taula, a visitar el santuari i església de la Mercè, per implorar i suplicar a la Verge el bon despatx d'aquesta ventura, procurant que en tots els dies del novenari, per la reverenda comunitat de religiosos de dit convent, es cantés la lletania de la mare de Déu 1.

Llegir l’original en castellà

En 10 de Mayo de 1696 consta, pues, en la deliberación del Consejo, que éste determinó: primero, celebrar un Te Deitm en la iglesia del real convento de la Merced con toda solemnidad; segundo, que inmediatamente del Te Dcum se cantase el himno Ave Maris Stclla, suplicando á María Santísima quisiera interceder con su Divina Majestad para la deseada sucesión al monarca; tercero, que por mano de los concelleres se pusiese en la de María Santísima un memorial con esta petición; cuarto, que inmediatamente al día de la festividad hiciesen los concelleres un novenario á la Virgen, yendo por nueve días consularmente, y asistidos de todos los oficiales de su casa, banco y tabla, á visitar el santuario é iglesia de la Merced, para implorar y suplicar á la Virgen el buen despacho de esta dicha, procurando que en todos los días del novenario, por la reverenda comunidad de religiosos de dicho convento, se cantara la letanía de la madre de Dios 1 .

L'endemà, en què, al so de trompetes i clarins, es feu pública aquesta deliberació per mitjà de pregons, la ciutat s'omplí d'alegria i goig.

Llegir l’original en castellà

Al día siguiente, en que, al son de trompetas y clarines, hízose pública esta deliberación por medio de pregones, la ciudad se llenó de alborozo y júbilo.

Arribà el dissabte 19, dia designat per a la cerimònia, i a la tarda aparegué l'església de la Mercè ricament adornada i pròdigament il·luminada. Es col·locà la

Llegir l’original en castellà

Llegó el sábado 19, día designado para la ceremonia, y por la tarde apareció la iglesia de la Merced ricamente adornada y pródigamente iluminada. Se colocó á la

1 Aquesta deliberació l'hem traduïda al peu de la lletra del seu original en llengua catalana, igual que el memorial que s'insereix més avall.

Llegir l’original en castellà

1 Esta deliberación la hemos traducido al pie de la letra de su original en lengua catalana, lo mismo que el memorial que se inserta más abajo.

Verge sobre un riquíssim tron de plata que la ciutat li havia regalat.

Llegir l’original en castellà

Virgen sobre un riquísimo trono de plata que la ciudad le había regalado.

A les quatre de la tarda van partir els consellers de les cases de la ciutat, vestits consularment, amb els seus macers i greu acompanyament, i havent estat rebuts per la comunitat del convent a la porta de l'església, van pujar al presbiteri, on van ocupar el seu seient. Va arribar després el bisbe i poc després el marquès de Gastañaga, virrei i capità general del Principat, amb el Reial Consell, i asseguts tots, es va vestir la seva il·lustríssima de pontifical i va entonar el Te Deum laudamus, al qual van respondre els baluards veïns al convent amb una salva d'artilleria, i les trompetes i clarins, entre el qual estrèpit va continuar l'himne la comunitat acompanyat de la religiosa música.

Llegir l’original en castellà

A las cuatro de la tarde partieron los concelleres de las casas de la ciudad, vestidos consularmente, con sus maceros y grave acompañamiento, y siendo recibidos por la comunidad del convento a la puerta de la iglesia, subieron al presbiterio, donde ocuparon su asiento. Llegó luego el obispo y poco después el marqués de Gastañaga, virrey y capitán general del Principado, con el Real Consejo, y sentados todos, se vistió su ilustrísima de pontifical y entonó el Te Deum laudamus, á que respondieron los baluartes vecinos al convento con una salva de artillería, y las trompetas y clarines, entre cuyo estruendo continuó el himno la comunidad acompañado de la religiosa música.

Acabat el Te Deum i entonat l'Ave Maris Stella, va arribar l'ocasió de posar a les mans de la Verge el memorial que a les seves portava preparat el conseller en cap. Va pujar aquest amb el bisbe i els consellers al cambril de Nostra Senyora, i arribant a la peça en què estava la santa imatge sobre el seu tron de plata, li van besar tots la mà, en la qual i en nom de la ciutat va posar el conseller en cap el memorial.

Llegir l’original en castellà

Acabado el Te Deum y entonado el Ave Maris Stella, llegó la ocasión de poner en las manos de la Virgen el memorial que en las suyas traía preparado el conceller en cap. Subió éste con el obispo y los concelleres al camarín de Nuestra Señora, y llegando á la pieza en que estaba la santa imagen sobre su trono de plata, besáronle todos la mano, en la cual y en nombre de la ciudad puso el conceller en cap el memorial.

Ara bé: si el lector sent desitjos de saber què expressava l'escrit, anem a posar-ho de manifest. És una obra notable per la seva característica senzillesa, i que revela alguna cosa dels costums patriarcals de la societat d'aleshores.

Llegir l’original en castellà

Ahora bien: si el lector siente deseos de saber lo que expresaba el escrito, vamos á ponérselo de manifiesto. Es una obra notable por su característica sencillez, y que revela algo de las costumbres patriarcales déla sociedad de entonces.

Deia així:

Llegir l’original en castellà

Decía así:

«Senyora:

Llegir l’original en castellà

«Señora:

»A les vostres sagrades plantes, amb el major rendiment prostrada la ciutat de Barcelona, animosa amb les experiències de les vostres misericòrdies, que no refereix, per no ser capaç estil humà d'explicar-les, us suplica la major i de més universal importància.

Llegir l’original en castellà

»A vuestras sagradas plantas, con el mayor rendimiento postrada la ciudad de Barcelona, animosa con las experiencias de vuestras misericordias, que no refiere, por no ser capaz estilo humano de explicarlas, os suplica la mayor y de más universal importancia.

i El nostre catòlic monarca Carles i la seva amantíssima reial esposa Mariana, reis i senyors nostres, en sis anys d'exemplaríssim matrimoni es troben sense la desitjada successió, i tota aquesta monarquia amb lleial impaciència desconsolada.

Llegir l’original en castellà

i Nuestro católico monarca Carlos y su amantísima real esposa Mariana, reyes y señores nuestros, en seis años de ejemplarísimo matrimonio se hallan sin la descada sucesión, y toda esta monarquía con leal impaciencia desconsolada.

» Vós, Senyora, que registreu l'íntim del nostre cor, i oïu millor a Barcelona el que calla que el que pronuncia, sabeu quant ens atormenta la dilació d'aquesta ventura. No tarda, si es mira el breu temps, vigorosa robustesa i poca edat dels reials esposos; però a la pública utilitat d'aquests regnes i al nostre lleial afecte i cordial amor sempre ha tardat i sempre tarda.

Llegir l’original en castellà

» Vos, Señora, que registráis lo íntimo de nuestro corazón, y oís mejor á Barcelona lo que calla que lo que pronuncia, sabéis cuánto nos atormenta la dilación de esta dicha. Xo tarda, si se mira el breve tiempo, vigorosa robustez y poca edad de los reales esposos; pero á la pública utilidad de estos reinos y á nuestro leal afecto y cordial amor siempre ha tardado y siempre tarda.

•I doncs l'omnipotència, que del vostre preciosíssim Fill teniu sense reserva alguna comunicada, no es limita al poder de només concedir-nos aquesta felicitat, sinó que també arriba igualment al poder d'escurçar-la, escurceu-la. Fecundeu aquest reial matrimoni de successió tan eterna i nombrosa, com a filla de les vostres entranyes piadosíssimes i intercessió sobirana.

Llegir l’original en castellà

•Y pues la omnipotencia, que de vuestro preciosísimo Hijo tenéis sin reserva alguna comunicada, no se limita al poder de sólo concedernos esta felicidad, sino que también llega igualmente al poder de abreviarla, abreviadla. Fecundad á este real matrimonio de sucesión tan eterna y numerosa, como hija de vuestras entrañas piadosísimas é intercesión soberana.

» En dia que el rés de la vostra admirable descensió a aquesta ciutat de Barcelona s'ha concedit i estès a tota la cristiandat, no es negarà la vostra benignitat a un favor en què tota la cristiandat està interessada.

Llegir l’original en castellà

»En día que el rezo de vuestra admirable descensión á esta ciudad de Barcelona se ha concedido y extendido á toda la cristiandad, no se negará vuestra benignidad á un favor en que toda la cristiandad está interesada.

» De la concessió i extensió d'aquest rés, en sou deutora a dos Innocencis, onzè i dotzè, vassalls que foren d'Espanya, i a la súplica i instància del rei nostre senyor i del senyor emperador. Gran és el crèdit que de la vostra indefectible gratitud té l'augustíssima casa, i en particular l'Àustria espanyola. Concediu-nos, doncs, sobirana Senyora de la Mercè, un príncep del nostre gran monarca; i la vostra sempre pròdiga clemència sigui aquesta vegada justificada retribució, que és fer lloança a la vostra pietat per ser més beneficiosa, considerar-vos més obligada.»

Llegir l’original en castellà

»De la concesión y extensión de este rezo, sois deudora á dos Inocencios, undécimo y duodécimo, vasallos que fueron de España, y á la súplica é instancia del rey nuestro señor y del señor emperador. Grande es el crédito que de vuestra indefectible gratitud tiene la augustísima casa, y en particular el Austria española. Concedednos, pues, soberana Señora de la Merced, un príncipe de nuestro gran monarca; y vuestra siempre pródiga clemencia sea esta vez justificada retribución, que es hacer lisonja á vuestra piedad para ser más beneficiosa, consideraros más obligada.»

En tals termes estava la súplica concebuda. ¡Ad-mirable i feliç temps aquell en què les passions dormien en el si de la creença i en què no es despertaven mai per irritar la tranquil·litat dels més càndids i patriarcals costums!

Llegir l’original en castellà

En tales términos estaba la súplica concebida. ¡Admirable y feliz tiempo aquél en que las pasiones dormían en el seno de la creencia y en que no se despertaban jamás para irritar la tranquilidad de las más Cándidas y patriarcales costumbres!

L'endemà al matí, els tambors, trompetes, clarins i xeremies de la ciutat, distribuïdes davant de la porta principal de l'església i convent de la Mercè, van començar amb festiu goig a alegrar al poble que en nombrós concurs anava i venia a la Verge de la Mercè, la qual estava exposada en el seu ric tron, brillantment adornada i tenint a la mà dreta el memorial de la ciutat de Barcelona.

Llegir l’original en castellà

Al día siguiente por la mañana, los tambores, trompetas, clarines y chirimías de la ciudad, distribuidas delante de la puerta principal de la iglesia y convento de la Merced, empezaron con festivo alborozo á alegrar al pueblo que en numeroso concurso iba y venía á la Virgen de la Merced, la cual estaba expuesta en su rico trono, brillantemente adornada y teniendo en la mano derecha el memorial de la ciudad de Barcelona.

Durant nou dies tot va ser goig i alegria. Es van cantar nadales al temple, es van succeir les cerimònies religioses, va retumbar diverses vegades la veu del canó celebrant la festivitat amb el seu bronc estrèpit, es van donar al vol les campanes en senyal de content, i es van assenyalar premis per a un certamen poètic al·lusiu a l'objecte i en el qual van ser coronats els millors autors d'una composició catalana, una castellana i una llatina.

Llegir l’original en castellà

Durante nueve días todo fué júbilo y alegría. Se cantaron villancicos en el templo, sucediéronse las ceremonias religiosas, retumbó varias veces la voz del cañón celebrando la festividad con su bronco estampido, diéronse al vuelo las campanas en señal de contento, y señaláronse premios para un certamen poético alusivo al objeto y en el que fueron coronados los mejores autores de una composición catalana, una castellana y otra latina.

El premi primer, assenyalat a la poesia catalana, el va assolir una dama principal de Barcelona anomenada Eulàlia de Riusec.

Llegir l’original en castellà

El premio primero, señalado á la poesía catalana, lo alcanzó una dama principal de Barcelona llamada Eulalia de Riusec.

Tota la població tenia xifrades grans esperances en la súplica dels seus consellers. Malauradament, la Verge va haver de desestimar el memorial de la fidel Barcelona, ja que aquí hi ha la història per dir-nos tot el sagnant conflicte que es va originar d'haver mort el rei sense successió; aquí hi ha, sobretot, la mateixa Barcelona, que encara plora i plorarà eternament la pèrdua de les seves llibertats per haver-se alçat terrible i justiciera en favor dels seus drets i de les seves llibertats.

Llegir l’original en castellà

Toda la población tenía cifradas grandes esperanzas en la súplica de sus concelleres. Desgraciadamente, la Virgen hubo de desestimar el memorial de la fiel Barcelona, pues que ahí está la historia para decirnos todo el sangriento conflicto que se originó de haber muerto el rey sin sucesión; ahí está, sobre todo, la misma Barcelona, que aún llora y llorará eternamente la pérdida de sus libertades por haberse alzado terrible yjusticiera en favor de sus derechos y de sus libertades.

Prosseguim ara en breu resum la història del temple fins als nostres dies.

Llegir l’original en castellà

Prosigamos ahora en breve resumen la historia del templo hasta nuestros días.

Amb el pas dels temps, el concurs de fidels, cada vegada més nombrós i sol·lícit, i sobretot la mà dels segles, havia fet necessària una completa reparació o reedificació a l'església. En conseqüència, es va procedir a enderrocar-la per elevar-ne una altra més capaç i més bella.

Llegir l’original en castellà

Con el andar de los tiempos, el concurso de fieles, cada vez más numeroso y solícito, y sobre todo la mano de los siglos, había hecho necesaria una completa reparación ó reedificación en la iglesia. En su consecuencia, se procedió á derribarla para elevar otra más capaz y más bella.

Es va declarar protector de l'obra el rei Carles III, aleshores regnant, i en el seu nom va posar la primera pedra del nou temple el capità general de Catalunya, marquès de la Mina, el 25 d'Abril de 1765.

Llegir l’original en castellà

Declaróse protector de la obra el rey Carlos III, entonces reinante, y en su nombre puso la primera piedra del nuevo templo el capitán general de Cataluña, marqués de la Mina, el 25 de Abril de 1765.

Va trigar deu anys a estar conclòs. És un bonic santuari d'una sola nau, en el qual bellíssim altar major es venera la imatge de la Verge de la Mercè, que es pretén ser la mateixa que Sant Pere Nolasc va exposar a la sol·licitud i amor dels fidels.

Llegir l’original en castellà

Tardó diez años en estar concluido. Es un hermoso santuario de una sola nave, en cuyo bellísimo altar mayor se venera la imagen de la Virgen de la Merced, que se pretende ser la misma que San Pedro Nolasco expuso á la solicitud y amor de los fieles.

No ens entretindrem a fer la descripció d'aquesta església.

Llegir l’original en castellà

No nos entretendremos en hacer la descripción de esta iglesia.

A principis d'aquest segle es va fundar en ella un petit conservatori de música, a imitació del tan celebrat del monestir de Montserrat. Es donava allotjament a un cert nombre de joves, independent de la comunitat, sota la direcció d'un religiós i amb subjecció a un reglament particular. Aquesta escolania va adquirir no poc crèdit i fama mentre va estar a càrrec del zelós P. Ferreras, religiós que ha deixat gran nom a Barcelona.

Llegir l’original en castellà

Á principios de este siglo fundóse en ella un pequeño conservatorio de música, á imitación del tan celebrado del monasterio de Monserrate. Dábase morada á un cierto número de jóvenes, independiente de la comunidad, bajo la dirección de un religioso y con sujeción á un reglamento particular. Esta escolaría adquirió no poco crédito y fama mientras estuvo á cargo del celoso P. Ferreras, religioso que ha dejado gran nombre en Barcelona.

La Verge de la Mercè gaudeix de gran veneració al país. En èpoques de grans calamitats, com pestes, setges, sequeres, etc., es treu en processó la imatge. L'última vegada que es va fer va ser durant la mortífera epidèmia de 1821.

Llegir l’original en castellà

La Virgen de la Merced goza de gran veneración en el país. En épocas de grandes calamidades, como pestes, sitios, sequías, etc., se saca en procesión la imagen. La última vez que se hizo fué durante la mortífera epidemia de 1821.

Després de 1835, l'església de Nostra Senyora de la Mercè va ser declarada parroquial de Sant Miquel Arcàngel, en substitució a la que serveix ara de capella de l'Ajuntament.

Llegir l’original en castellà

Después de i835, la iglesia de Nuestra Señora de la Merced fué declarada parroquial de San Miguel Arcángel, en sustitución á la que sirve ahora de capilla del Ayuntamiento.

A la Barceloneta hi ha també un carrer de la Mercè. Té la seva entrada pel de Sant Carles i està obert en direcció a la platja.

Llegir l’original en castellà

En la Barceloneta hay también una calle de la Merced. Tiene su entrada por la de San Carlos y está abierta en dirección á la playa.

Fi de l’entrada original