Era de reconeguda necessitat que a Barcelona hi hagués un carrer el nom del qual commemorés les glòries tan brillantment assolides per Catalunya, així amb la seva marina mercant com amb la seva marina militar. Vam tenir, doncs, això en compte, i vam donar aquest nom a un dels carrers de l'eixample, que serà el que, arrencant del de Còrsega, anirà a parar fins al de V Hiena, al costat de la Barceloneta, travessant el terreny que avui ocupa la Ciutadella.
Llegir l’original en castellà
Era de reconocida necesidad que en Barcelona hubiese una calle cuyo nombre conmemorase las glorias tan brillantemente alcanzadas por Cataluña, así con su marina mercante como con su marina militar. Tuvimos, pues, esto en cuenta, y dimos este nombre á una de las calles del ensanche, que será la que, arrancando de la de Córcega, irá á parar hasta la de V Hiena, junto á la Barceloneta, atravesando el terreno que hoy ocupa la Ciudadela.
Partiran d'aquest carrer els de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Corts, Casp, Ausiàs March, Alí-Bei, Vilanova, Glòries, Pallars, Pujades, Llull, Manso i Gualdràs.
Llegir l’original en castellà
Partirán de esta calle las de Rosellón, Provenza, Mallorca, Valencia, Aragón, Consejo de Ciento, Diputación, Cortes, Caspe, Ansias March, Alí-Bey, Vilanova, Glorias, Pallas, Pujades, Lidl, Manso y Gualdrás.
La història de la marina a Catalunya està íntimament enllaçada a la del comerç. I així havia de ser na-turalment. La ventatjosa posició de Catalunya, a la vora del mar, amb una extensa costa, clima apacible i produccions abundants, li oferien un ampli camp perquè els seus habitants es dediquessin al tràfic, així per exportar el sobrant dels productes del seu sòl, com per portar de retorn aquells que trobaven als països a què dirigien les seves negociacions. Per a això devien comptar aviat amb el poderós agent de la marina, que si bé va poder ocupar-se amb preferència en la persecució dels corsaris sarraïns, no descuidava de cap manera els negocis mercantils, a l'ombra d'aquelles expedicions.
Llegir l’original en castellà
La historia de la marina en Cataluña está íntimamente enlazada á la del comercio. Y así debía ser naturalmente. La ventajosa posición de Cataluña, á la orilla del mar, con una extensa costa, clima apacible y producciones abundantes, ofrecíanla un ancho campo para que sus moradores se dedicasen al tráfico, así para exportar el sobrante de los productos de su suelo, como para traer de regreso aquéllos que encontraban en los países á que dirigían sus negociaciones. Para esto debieron contar bien pronto con el poderoso agente de la marina, que si bien pudo ocuparse con preferencia en la persecución de los corsarios sarracenos, no descuidaba en manera alguna los negocios mercantiles, á la ibra de aquellas expediciones.
És un fet esbrinat que al segle ix comptava ja Catalunya amb marina pròpia. Se sap que pels anys de 813, Armengaud o Armengol, comte d'Empúries, al capdavant d'una esquadra armada als seus propis estats, va sortir a trobar una altra de sarraïns i la va derrotar al canal de les illes Balears, després d'un sagnant combat, capturant vuit dels seus vaixells.
Llegir l’original en castellà
Es un hecho averiguado que en el siglo ix contaba ya Cataluña con marina propia. Se sabe que por los años de 8i3, Armengaudo ó Armengol, conde de Ampurias, al frente de una escuadra armada en sus propios estados, salió al encuentro de otra de sarracenos y la derrotó en el canal de las islas Baleares, después de un sangriento combate, apresando ocho de sus bajeles.
Des de la data esmentada fins a principis del segle xii no es troba cap altre fet notable de les armes navals de Catalunya; però es pot dir el pròsper estat en què durant aquell interval devia estar el comerç marítim per la llei publicada en els Usatges, que va donar al segle xi el comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, concedint el dret de protecció i salconduit a totes les naus que entraven i sortien del port de Barcelona i de la resta de Catalunya.
Llegir l’original en castellà
Desde la citada fecha hasta principios del siglo xn no se halla otro hecho notable de las armas navales de Cataluña; pero puede decirse el próspero estado en que durante aquel intermedio debió estar el comercio marítimo por la ley publicada en los Usajes, que dio en el siglo xi el conde de Barcelona, Ramón Berenguer II, concediendo el derecho de protección y salvo-conducto á todas las naves que entraban y salían del puerto de Barcelona y demás de Cataluña.
Aquesta llei protectora, després que els rigors del govern feudal havien estancat el tràfic, no podia menys que encoratjar eficaçment la navegació, i així va ser que va començar a estendre's d'una manera tan prodigiosa, que ja a principis del segle xiii s'havien fet comunes les expedicions a les costes de la Barbaria i Egipte, donant-se preferència als bucs catalans sobre els ex-trangers per fer el comerç amb aquells punts.
Llegir l’original en castellà
Esta ley protectora, después que los rigores del gobierno feudal tenían estacionado el tráfico, no podía menos de alentar eficazmente la navegación, y así fué que empezó á extenderse de una manera tan prodigiosa, que ya á principios del siglo xm se habían hecho comunes las expediciones á las costas de Berbería y Egipto, dándose preferencia á los buques catalanes sobre los extranjeros para hacer el comercio con aquellos puntos.
En progrés continu la marina mercant, va ser base i fonament de la marina militar, que va florir al costat d'aquella, l'una i l'altra cada cop amb més auge, cada cop amb més esplendor, cada cop amb més glòria, particularment sota el govern dels comtes de Barcelona, reis d'Aragó. Les expedicions, que al principi només tenien el caràcter de particulars, com a sostingudes per interessos domèstics, van passar a una altra escala més àmplia, i la història ens esmenta una extensa sèrie de formidables armaments per a empreses ultramarines, en totes les quals va tocar una bona part d'aprestos marítims a l'arsenal de Barcelona.
Llegir l’original en castellà
En progreso continuo la marina mercante, fué base y fundamento de la marina militar, que floreció al lado de aquélla, una y otra cada vez con más auge, cada vez con más esplendor, cada vez con mayor gloria, particularmente bajo el gobierno de los condes de Barcelona, reyes de Aragón. Las expediciones, que al principio sólo tenían el carácter de particulares, como sostenidas por intereses domésticos, pasaron á otra escala más amplia, y la historia nos menciona una extensa serie de formidables armamentos para empresas ultramarinas, en todas las cuales tocó una buena parte de aprestos marítimos al arsenal de Barcelona.
Va anar augmentant cada dia el nombre i la importància de les expedicions marítimes, l'esperit de conquesta es va anar apoderant dels reis d'Aragó perquè s'arrisquessin a emprendre empreses contra les nacions més poderoses del Mediterrani, i les armes catalano-aragoneses, sota el comandament dels seus propis monarques o de renomats capitans, van anar a clavar el victoriós pendó de les Barres a Mallorca, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols i altres punts.
Llegir l’original en castellà
Fué aumentando cada día el número y la importancia de las expediciones marítimas, el espíritu de conquista fué apoderándose de los reyes de Aragón para que se arriesgaran á acometer empresas contra las naciones más poderosas del Mediterráneo, y las armas catalano-aragonesas, al mando de sus propios monarcas ó de renombrados capitanes, fueron á clavar el victorioso pendón de las Barras en Mallorca, Sicilia, Córcega, Cerdeña, Ñapóles y otros puntos.
Aquests freqüents viatges per mar i aquestes contínues glorioses expedicions, van ser causa que cada dia s'augmentés el nombre i la cabuda de les embarcacions del Principat, fins al punt que el 1454 es construïen ja a Barcelona naus de 1.400 botes cadascuna, i a Sant Feliu de Guíxols de 1.500, capaces respectivament de 800 homes de tripulació.
Llegir l’original en castellà
Estos frecuentes viajes por mar y estas continuas gloriosas expediciones, fueron causa de que cada día se aumentase el número y la cabida de las embarcaciones del Principado, hasta el punto que en 1454 se construían ya en Barcelona naves de 1.400 botas cada una, y en San Feliu de Guixols de i.5oo, capaces respectivamente de 800 hombres de tripulación.
Arribada a tan considerable alçada als segles xiv i xv la marina de Catalunya, i afalagats els habitants d'aquest territori amb el lucre que les seves empreses els oferien, els habitants que, en èpoques no gaire remotes, s'havien vist precisats a sortir al mar només per defensar les seves costes dels atacs que els dirigien els àrabs de les Balears, familiaritzats després amb els riscos inherents a les expedicions marítimes, i amb bucs toscos i imperfectes primer, ben acabats i espaiosos després, es van dedicar a les empreses comercials amb tanta activitat i afany que, poc després d'haver aconseguit l'ocupació de Mallorca, van monopolitzar el tràfic de les Balears, fent-se senyors dels mars, des del cap Dénia fins a les boques del Roine, dominats fins aleshores pels pirates sarraïns, i per mitjà de noves conquestes van aconseguir trobar comunicació directa amb l'Àfrica, Àsia, l'Arxipèlag i la Itàlia.
Llegir l’original en castellà
Llegada á tan considerable altura en los siglos xiv y xv la marina de Cataluña, y halagados los habitantes de este territorio con el lucro que sus empresas les ofrecían, los moradores que, en épocas no muy remotas, se habían visto precisados á salir al mar sólo para defender sus costas de los ataques que les dirigían los árabes de las Baleares, familiarizados luego con los riesgos inherentes á las expediciones marítimas, y con buques toscos é imperfectos primero, bien acabados y espaciosos después, se dedicaron á las empresas comerciales con tanta actividad y empeño que, á poco de haber conseguido la ocupación de Mallorca, monopolizaron el tráfico de las Baleares, haciéndose señores de los mares, desde el cabo Denia hasta las bocas del Ródano, dominados hasta entonces por los piratas sarracenos, y por medio de nuevas conquistas lograron hallar directa comunicación con el África, Asia, el Archipiélago y la Italia.
Quan el Mediterrani estava infestat per multitud de pirates que, navegant en veleres embarcacions, acometien gosadament les mercants i feien freqüents desembarcaments a les costes per exercir la seva rapinya, es van instituir a Catalunya els Armaments de cors, ja que era impossible a les esquadres dedicar-se a perseguir els pirates, per trobar-se gairebé sempre ocupades en empreses militars.
Llegir l’original en castellà
Cuando el Mediterráneo estaba infestado por multitud de piratas que, navegando en veleras embarcaciones, acometían osadamente á las mercantes y hacían frecuentes desembarcos en las costas para ejercer su rapiña, se instituyeron en Cataluña los Armamentos de corso, ya que era imposible á las escuadras el dedicarse á perseguir á los piratas, por hallarse casi siempre ocupadas en empresas militares.
Aquests armaments de cors, que protegien la navegació i el comerç, creuant el mar en totes direccions i caçant sense treva els bucs pirates, eren especialment mantinguts per la Diputació o General de Catalunya.
Llegir l’original en castellà
Estos armamentos de corso, que protegían la navegación y el comercio, cruzando el mar en todas direcciones y dando caza sin tregua á los buques piratas, eran especialmente mantenidos por la Diputación ó General de Cataluña.
No hi ha cap exageració en dir que la marina catalana va arribar a ser la primera del món, i per demostrar-ho amb dades autèntiques i irrefutables s'han escrit diverses obres especials, entre les quals figuren i destaquen les Memòries històriques sobre la marina, comerç i arts de la ciutat de Barcelona, de l'immortal Capmany, i una altra obra que va deixar inèdita el malaguanyat Llobet i Vallosera i que s'està imprimint per veure la llum pública en el moment d'escriure aquestes línies.
Llegir l’original en castellà
Xo hay ninguna exageración en decir que la marina catalana llegó á ser la primera en el mundo, y para demostrarlo con datos auténticos é irrefutables se han escrito varias obras especiales, entre las cuales figuran y descuellan las Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la ciudad de Barcelona, del inmortal Capmany, y otra obra que dejó inédita el malogrado Llobet y Vallosera y que se está imprimiendo para ver la luz pública en el momento de escribirse estas líneas.
Altres autors, ocupant-se d'història general, han pagat també el seu tribut a la marina catalana, tan rica en glòries i en homes il·lustres. Així, per exemple, parlant Zurita dels catalans, diu que «era la gent més pràctica i exercitada en les guerres; tan esforçats i valents, que es fiaven les victòries més del seu valor que de les seves armes.» També, en referir les concessions sobre diversos punts concernents al bé públic que D. Pere III va fer a les Corts de 1284 a aquests naturals, s'expressa així: «I en això usà el rei de la gratificació que devia a la nació catalana, perquè mai príncep va ser millor servit dels seus súbdits que ho va ser el rei dels catalans en l'empresa de Sicília, i de les províncies de Calàbria i Pulla, i del Principat de Càpua, per mar i per terra, als quals principalment es deu la glòria de la conquesta d'aquell regne.»
Llegir l’original en castellà
Otros autores, ocupándose de historia general, han pagado también su tributo á la marina catalana, tan rica en glorias y en hombres ilustres. Así, por ejemplo, hablando Zurita de los catalanes, dice que «era la gente más práctica y ejercitada en las* guerras; tan esforzados y valientes, que fiaban las victorias más de su valor que de sus armas.» También, al referir las concesiones sobre varios puntos concernientes al bien público que D. Pedro III hizo en las Cortes de 1284 á estos naturales, se expresa así: «Y en esto usó el rey de la gratificación que debía á la nación catalana, porque nunca príncipe fué mejor servido de sus subditos que lo fué el rey de los catalanes en la empresa de Sicilia, y de las provincias de Calabria y Pulla, y del Principado de Capua, por mar y por tierra, á quienes principalmente se debe la gloria de la conquista de aquel reino.»
Un altre analista d'Aragó, Abarca, en la seva obra dedicada al rei D. Carles II, celebra l'antiga marina catalana en el següent passatge, que copiem íntegre:
Llegir l’original en castellà
Otro analista de Aragón, Abarca, en su obra dedicada al rey D. Carlos II, celebra la antigua marina catalana en el siguiente pasaje, que copiamos íntegro:
«I en aquestes expedicions i guerres d'Europa, Àfrica i Àsia (en què l'imperi romà d'Orient es va veure trepitjat i tributari dels soldats de D. Jaume i Don Fadrique), podrà el viu geni de V. M. formar o confirmar el seu elevat i propi concepte del que es deu discórrer i esperar del valor marítim d'aquestes nacions, i amb més abundància de la catalana (a la qual el mar és tan domèstic mestre), la destresa i fortalesa de la qual van posar a aquesta nobilíssima gent en el summe nom de les gestes marítimes i en l'honor del domini del Mediterrani, competit i conservat amb brillant ardor contra les esforçades i constants resistències de les nacions més bel·licoses i riques d'Europa i d'Àfrica; i només van perdre després aquesta possessió, perquè la van deixar o cansats ja de vèncer o pagats de la pau, que va poder gelar dos ardents segles de victòries de mar.»
Llegir l’original en castellà
«Y en estas expediciones y guerras de Europa, África y Asia (en que el imperio romano del Oriente se vio pisado y tributario de los soldados de D. Jaime y Don Fadrique), podrá el vivo genio de V. M. formar ó confirmar su elevado y propio concepto de lo que se debe discurrir y esperar del valor marítimo de estas naciones, y con más abundancia de la catalana (á la cual el mar es tan doméstico maestro), cuya destreza y fortaleza pusieron á esta nobilísima gente en el sumo nombre de las hazañas marítimas y en el honor del dominio del Mediterráneo, competido y conservado con brillante ardor contra las esforzadas y constantes resistencias de las naciones más belicosas y ricas de la Europa y del África; y sólo perdieron después esta posesión, porque la dejaron ó cansados ya de vencer ó pagados de la paz, que pudo helar dos ardientes siglos de victorias de mar.»
I cal advertir que no només els historiadors espanyols van escriure semblants encomis de la marina de Catalunya; ja que també els estrangers, i fins i tot aquells la nació dels quals estava en guerra amb la nostra, li van retre aquest tribut de justícia. Foglieta, analista de Gènova, confessa que Catalunya era al segle xiv digne rival d'aquella república en el comerç i navegació: i parlant de la flota que Barcelona va armar contra ella, i va posar a les ordres de Guillem de Cervelló, la qualifica d'ingens classis armata, dient que portava a bord prevalidas marítimas ac terrestres copias. Mateu Villani, historiador florentí de la mateixa època, narrant la memorable acció en què dues galeres catalanes van embestir i assaltar intrèpidament quatre i dos llenys de Lluís d'Anjou, rei de Nàpols, dins del port de Catània, anomena els fills de la nostra província homes valents i grans mestres en els combats de mar. Tristà Caracciolo, historiador del segle xv, en donar compte de l'elecció que la reina Joana de Nàpols va fer el 1416 de D. Alfons V d'Aragó per protector, defensor i hereu dels seus estats, declara explícitament que no podia anar més encertada, perquè era el príncep més poderós de quants solcaven el Mediterrani, ja que tenia tals soldats i remers, que no era possible trobar en cap país altres tan apercebuts contra l'enemic, tan perits en l'art naval i tan experimentats en les borrasques.
Llegir l’original en castellà
Y es de advertir que no sólo los historiadores españoles escribieron semejantes encomios de la marina de Cataluña; pues que también los extranjeros, y hasta aquéllos cuya nación estaba en guerra con la nuestra, le rindieron este tributo de justicia. Foglieta, analista de Genova, confiesa que Cataluña era en el siglo xiv digna rival de aquella república en el comercio y navegación: y hablando de la flota que Barcelona armó contra ella, y puso á las órdenes de Guillermo de Cervellón, la califica de ingens classis armata, diciendo que llevaba á bordo prevalidas marítimas ac terrestres copias. Mateo Yillani, historiador florentino de la misma época, contando la memorable acción en que dos galeras catalanas embistieron y asaltaron intrépidamente á cuatro y dos leños de Luis de Anjou, rey de Ñapóles, dentro del puerto de Catania, llama á los hijos de nuestra provincia hombres valientes y grandes maestros en los combates de mar. Tristán Caracciolo, historiador del siglo xv, al dar cuenta de la elección que la reina Juana de Ñapóles hizo en 1416 de D. Alfonso V de Aragón por protector, defensor y heredero de sus estados, declara explícitamente que no podía andar más acertada, porque era §1 príncipe más poderoso de cuantos surcaban el Mediterráneo, pues tenía tales soldados y remeros, que no era posible hallar en ningún país otros tan apercibidos contra el enemigo, tan peritos en el arte naval y tan experimentados en las borrascas.
Finalment, per no acumular cites i cites, portant-ne el nombre a un extrem desusat, acabarem aquest breu resum traslladant algunes consideracions que amb motiu d'un parangó entre catalans i genovesos fa l'erudit Capmany; en la seva obra, important, així per la gran quantitat de lluminoses dades tretes de diversos autors nacionals i estrangers, com per la de documents interessantíssims que va consultar en els arxius i va donar a la premsa amb ímprob i mai prou lloat treball, pot satisfer, segons ja hem dit, el curiós el seu anhel de conèixer la història de la marina catalana. «Tan acreditats i respectats, diu, eren aleshores aquests dos pobles, que tant més enemics van ser en aquell segle, com més els igualava el seu poder; bé que la superioritat va estar moltes vegades de part dels últims (catalans) en els enfrontaments més decisius, per on van adquirir encara majors avantatges sobre les altres nacions. Veritat és aquesta molt manifesta i notòria; ja que si la força de la marina de Catalunya, que formava aleshores el principal poder dels reis d'Aragó, no hagués assegurat a aquests prínceps el domini del Mediterrani per llarg temps, com s'haguessin pogut concloure tan gloriosament les conquestes de les dues Sicílies, Malta, Grècia, Còrsega i Sardenya, contra els immensos armaments de Nàpols, França, Gènova i Pisa, gairebé sempre col·ligades contra la casa reial d'Aragó? Com s'haguessin després pogut sostenir llargues i obstinades guerres contra doble nombre de forces enemigues, per defensar i conservar aquestes mateixes conquestes ultramarines, la disputada possessió de les quals va mantenir, els mars Egeu i Ligúric tenyits de sang humana per espai de gairebé dos segles? Podem, tanmateix, afirmar que tan assenyalats avantatges no es van deure al nombre i a la força solament, sinó també a una constant superioritat de perícia i valor, com a efectes saludables de la disciplina naval que els antics barcelonins havien establert amb lleis sàvies i severes.»
Llegir l’original en castellà
Finalmente, para no acumular citas y citas, llevando su número á un extremo desusado, terminaremos este breve resumen trasladando algunas consideraciones que con motivo de un parangón entre catalanes y genoveses hace el erudito Capmany; en cuya obra, importante, así por la gran copia de luminosos datos sacados de varios autores nacionales y extranjeros, como por la de documentos interesantísimos que consultó en los archivos y dio á la prensa con ímprobo y nunca bastante loado trabajo, puede satisfacer, según ya hemos dicho, el curioso su anhelo de conocer la historia de la marina catalana. «Tan acreditados y respetados, dice, eran entonces estos dos pueblos, que tanto más enemigos fueron en aquel siglo, cuanto más los igualaba su poder; bien que la superioridad estuvo muchas veces de parte de los últimos (catalanes) en los reencuentros más decisivos, por donde adquirieron aún mayores ventajas sobre las demás naciones. Verdad es ésta muy manifiesta y notoria; pues si la fuerza de la marina de Cataluña, que formaba entonces el principal poder de los reyes de Aragón, no hubiese asegurado á estos príncipes el dominio del Mediterráneo por largo tiempo, ¿cómo se hubieran podido concluir tan gloriosamente las conquistas de las dos Sicilias, Malta, Grecia, Córcega y Cerdeña, contra los inmensos armamentos de Ñapóles, Francia, Genova y Pisa, casi siempre coligadas contra la casa real de Aragón? ¿Cómo se habrían después podido sostener largas y obstinadas guerras contra doble número de fuerzas enemigas, para defender y conservar estas mismas conquistas ultramarinas, cuya disputada posesión mantuvo, á los mares Egeo y Ligústico teñidos de sangre humana por espacio de casi dos siglos? Podemos, sin embargo, afirmar que tan señaladas ventajas no se debieron al número y á la fuerza solamente, sino también á una constante superioridad de pericia y valor, como efectos saludables de la disciplina naval que los antiguos barceloneses habían establecido con leyes sabias y severas.»
Fi de l’entrada original