Tornar a l'atles

Margarita (calle de Santa)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 2 · pàgs. 257–260

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Comença al de la Unió i del marquès de Barberà i acaba al de Sant Pau.

Llegir l’original en castellà

Comienza en la de la Unión y del marques de Barbará y termina en la de San Pablo.

Abans que s'obrís el carrer de la Unió, que ve al davant del del marquès de Barberà, tenia el de Santa Margarida, a l'obertura que avui obre aquell, una font que de vegades deixava de rajar, causa per la qual el públic l'anomenava font seca, aplicant-se vulgarment aquest nom així al carrer de Barberà com al de Santa Margarida.

Llegir l’original en castellà

Antes de que se abriese la calle de la Unión, que viene en frente de la del marqués de Barbara, tenía la de •uta Margarita, en el boquete que hoy abre aquélla, una fuente que á veces dejaba de manar, causa por la cual el público la llamaba font seca, aplicándose vulgarmente este nombre así á la calle de Barbará como á la de Santa Margarita.

Avui dia la font pública és al carrer de la Unió. Antigament, quan les muralles de Barcelona no passaven de la línia de la Rambla; quan gairebé tot el que forma avui el districte quart de la capital era una vasta extensió d'horts i de camps, al lloc ocupat avui pel carrer de què parlem s'elevava una capella o ermita dedicada a Santa Margarida, que, segons sembla, estava sota la cura i vigilància dels monjos que residien en el proper monestir de Sant Pau. En el terreny d'aquesta capella i hort contigu es va construir després una illa de cases, que amb el temps va passar a ser propietat de la família Bosch, els descendents de la qual l'han posseït fins als nostres temps. Era propietat de dita família tota la línia de cases que formen la vorera dreta del carrer, i que avui pertany a diversos propietaris.

Llegir l’original en castellà

Hoy día la fuente pública está en la calle de la Unión. Antiguamente, cuando las murallas de Barcelona no pasaban de la línea de la Rambla; cuando casi todo lo que forma hoy el distrito cuarto de la capital era una vasta extensión de huertos y de campos, en el sitio ocupado hoy por la calle de que hablamos se elevaba una capilla ó ermita dedicada á Santa Margarita, que, según parece, estaba bajo el cuidado y vigilancia de los monjes que residían en el próximo monasterio de San Pablo. En el terreno de esta capilla y huerto contiguo se construyó luego una manzana de casas, que andando el tiempo pasó á ser propiedad de la familia Bosch, cuyos descendientes la han poseído hasta nuestros tiempos. Era propiedad de dicha familia toda la línea de casas que forman la acera derecha de la calle, y que hoy pertenece á varios dueños.

L'ermita o capella de què hem parlat existia encara a finals del segle XVII, tot i que envoltada ja de cases i edificis, que la tenien com encastada entre ells, convertint-la en un lloc trist i lúgubre. Era aleshores un veritable lloc de penitència, i és fama que allí TOM XXI 17 acabà miserablement els seus dies un personatge anomenat Raimon de Monfar, que havia tingut la tristíssima glòria de figurar en un procés cèlebre de Perpinyà; procés que va acabar enviant al cadafal una jove bonica de vint anys, pertanyent a una de les més grans famílies de la província del Rosselló.

Llegir l’original en castellà

La ermita ó capilla de que hemos hablado existía aún á últimos del siglo xvn, aunque rodeada ya de casas y edificios, que la tenían como empotrada entre ellos, convirtiéndola en un sitio triste y lóbrego. Era entonces un verdadero lugar de penitencia, y es fama que allí tomo xxi 17 terminó miserablemente sus días un personaje llamado Raimundo de Monfar, que había tenido la tristísima gloria de figurar en un proceso célebre de Perpiñán; proceso que terminó por enviar al cadalso á una hermosa joven de veinte años, perteneciente á una de las más grandes familias de la provincia rosellonesa.

Contarem el fet.

Llegir l’original en castellà

Contaremos el hecho.

El dia 20 de Desembre de 1661 va ser trobat cadàver en una habitació de la seva pròpia casa de Perpinyà el noble D. Manuel de Sant Dionís, jove de família distingida, molt conegut per les seves aventures galants i pel tren i fastuositat de la seva casa. De l'examen del cadàver va resultar que tenia 52 ferides fetes amb un punyal, i a més una enorme ferida al cap amb enfonsament de crani, efectuada per un violent cop aplicat amb un martell.

Llegir l’original en castellà

El día 20 de Diciembre de 1661 fué hallado cadáver en una habitación de su propia casa de Perpiñán el noble D. Manuel de Sant Dionís, joven de familia distinguida, muy conocido por sus aventuras galantes y por el tren y fausto de su casa. Del examen del cadáver resultó que tenía 52 heridas hechas con un puñal, y á más una enorme herida en la cabeza con hundimiento de cráneo, efectuada por un violento golpe aplicado con un martillo.

De les diligències fetes per la justícia va resultar que l'assassinat de Sant Dionís havia estat provocat per donya Teresa de C***, esposa de D. Francisco de Foix i de Bearn, descendent d'una branca de Foix i de Candale, que s'havia establert al Rosselló en l'època de Lluís XI, havent estat perpetrat el crim per D. Ramon de Monfar, monjo i capiscol de l'abadia d'Arles, el qual va fugir a Catalunya, el seu país, evitant d'aquesta manera el càstig al qual es faria mereixedor.

Llegir l’original en castellà

De las diligencias hechas por la justicia resultó que el asesinato de Sant Dionís había sido provocado por Doña Teresa de C***, esposa de D. Francisco de Foix y de Bearn, descendiente de una rama de Foix y de Cándale, que se había establecido en el Rosellón cuando la época de Luis XI, habiendo sido perpetrado el crimen por D. Raimundo de Monfar, monje y capiscol de la abadía de Arles, el cual se fugó á Cataluña, su país, evitando de esta manera el castigo á que se hiciera merecedor.

Del procés que es va obrir amb aquest motiu no resulta quina va poder ser la causa de l'assassinat, i, per tant, els autors que han parlat del succés admeten la que en aquella època va donar la veu pública com a segura, o com a molt probable almenys.

Llegir l’original en castellà

Del proceso que se abrió con este motivo no resulta cuál pudo ser la causa del asesinato, y, por lo mismo, los autores que han hablado del suceso admiten la que en aquella época dio la voz pública como segura, ó como muy probable al menos.

Segons la gent del poble, la jove dama de Bearn, que no comptava llavors més que vint anys, oblidada del seu decor i honestedat, havia tingut íntimes relacions amb Sant Dionís, la casa del qual estava al davant de la seva. El caràcter violent de Sant Dionís sembla ressaltar del mateix procés, en el qual diversos testimonis acrediten que sempre tenia por de ser assassinat per un individu, al qual, segons ell mateix confessava, havia fet disparar un tret de pedrenyal, sense que s'aconseguís matar-lo. A més, sembla provat també que el monjo Monfar, que era jove i ben plantat, que només habitava al seu convent en les èpoques de les grans festes religioses, vivint la resta de l'any a Perpinyà, on, deixant el vestit eclesiàstic, vestia de seglar sempre molt ben plantat i elegant, es manifestava molt afectuós amb la dama de Bearn i estaven tots dos en termes de gran familiaritat.

Llegir l’original en castellà

Según el vulgo, la joven dama de Bearn, que no contaba entonces más que veinte años, olvidada de su decoro y honestidad, había tenido íntimas relaciones con Sant Dionís, cuya casa estaba en frente de la suya. El carácter violento de Sant Dionís parece resaltar del mismo proceso, en el cual varios testigos acreditan que tenía siempre miedo de ser asesinado por un individuo, al cual, según él mismo confesaba, había hecho disparar un tiro de pedreñal, sin que se consiguiese matarle. A más, parece probado también que el monje Monfar, que era joven y buen mozo, que sólo habitaba en su convento en las épocas de las grandes fiestas religiosas, viviendo lo restante del año en Perpiñán, donde, deponiendo el traje eclesiástico, vestía de seglar siempre muy apuesto v elegante, se manifestaba muy afectuoso con la dama de Bearn y estaban los dos bajo un pie de grande familiaridad.

Això degué excitar la gelosia del de Sant Dionís, fins

Llegir l’original en castellà

1 >ebi6 esto excitar los celos del de Sant Dionís, hasta

extrem que un dia va arribar a donar una bufetada a la seva dama, i el ressentiment de semblant ultratge és el que sembla que va portar Teresa de Bearn al punt de buscar un mitjà per a desfer-se del seu amant.

Llegir l’original en castellà

extremo que un día llegó á dar un bofetón á su dama, y el resentimiento de semejante ultraje es lo que parece llevó á Teresa de Bearn al punto de buscar un medio para deshacerse de su amante.

També sembla que un altre motiu d'odi de la dama de Bearn contra Sant Dionís, va ser l'haver aconseguit aquest, amb amenaces de deshonrar-la divulgant la seva conducta, que accedís a un matrimoni entre una germana d'ell amb un germà d'ella.

Llegir l’original en castellà

También parece que otro motivo de odio de la dama de Bearn contra Sant Dionís, fué el haber conseguido éste, con amenazas de deshonrarla divulgando su conducta, que accediese á un matrimonio entre una hermana de él con un hermano de ella.

El resultat és que, després d'aquest himeneu i d'una temptativa d'enverinament intentat contra la seva cunyada i dues contra el propi Sant Dionís, aquest va ser assassinat una nit al seu mateix llit.

Llegir l’original en castellà

El resultado es que, después de este himeneo y de una tentativa de envenenamiento intentado contra su cuñada y dos contra el propio Sant Dionís, éste fué asesinado una noche en su misma cama.

Teresa de Bearn va ser presa, sent sotmesa al torment per no voler declarar. Consta en el procés que va suportar la tortura amb gran resignació, sense que pogués arrencar-se més paraules dels seus llavis que les que era innocent.

Llegir l’original en castellà

Teresa de Bearn fué presa, siendo sometida al tormento por no querer declarar. Consta en el proceso que soportó la tortura con gran resignación, sin que pudiese arrancarse más palabras de sus labios que las de que era inocente.

Quant a Ramon de Monfar, va fugir a Catalunya quan va tenir notícia que anaven a detenir-lo.

Llegir l’original en castellà

En cuanto á Raimundo de Monfar, se fugó á Cataluña cuando tuvo noticia de que iban á prenderle.

Teresa va ser condemnada a morir públicament en un 2Ó0 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

Teresa fué condenada á morir públicamente en un 2Ó0 VÍCTOR BALAGUER

cadafal. Com consta que havien tingut lloc algunes temptatives per alliberar dita dama, el dia de la seva execució, que va ser el 13 de maig de 1662, posterior al de la seva tortura, es van tancar les portes de la ciutat i es van posar les tropes en armes. Teresa va ser decapitada a la plaça de la Llotja; i quant al seu còmplice Ramon de Monfar, ja sabem com va acabar la seva vida, segons tradicionalment es conta.

Llegir l’original en castellà

cadalso. Como consta que habían tenido lugar algunas tentativas para libertar á dicha dama, el día de su ejecución, que fué el i3 de Mayo de 1662, posterior al de su tortura, cerráronse las puertas de la ciudad y fueron puestas las tropas sobre las armas. Teresa fué decapitada en la plaza de la Lonja; y en cuanto á su cómplice Raimundo de Monfar, ya sabemos cómo terminó su vida, según tradicionalmente se refiere.

El 1664 es va publicar un fulletó en llengua catalana, anònim, el qual assegurava que Teresa de Bearn no era culpable del crim; però que per venjances de família i per altres causes hi havia hagut interès a fer-la aparèixer com a víctima i a ajusticiar-la.

Llegir l’original en castellà

En 1664 se publicó un folleto en lengua catalana, anónimo, el cual aseguraba que Teresa de Bearn no era culpable del crimen; pero que por venganzas de familia y por otras causas había habido empeño en hacerla aparecer como víctima y en ajusticiarla.

Això és tot el que se sap relativament a aquell cèlebre procés, que va donar molt que parlar i es va prestar realment a molts comentaris.

Llegir l’original en castellà

Esto es todo lo que se sabe relativamente á aquel célebre proceso, que dio mucho que hablar y se prestó realmente á muchos comentarios.

Fi de l’entrada original