Tornar a l'atles

Gruny (calle den)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 2 · pàgs. 82–84

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Altres diuen Gruñí.

Llegir l’original en castellà

Otros dicen Gruñí.

És un carrer que va de la Plateria a la dels Banys Vells.

Llegir l’original en castellà

Es una calle que va de la Platería á la de los Baños Viejos.

Antigament s'anomenava d'en Girona, i no fa molts anys hi havia en ella una casa en el portal de la qual, per la part interior, es veia una pedra amb una cinta gravada, i escrites en ella les següents paraules franceses: Peine pourjoie. És la bella i melancòlica divisa de Don Pere de Portugal, príncep tan valent com desgraciat i tan desgraciat com digne de millor sort, conegut en la història com el conestable de Portugal. Catalunya li va oferir un tron en una època cèlebre de la nostra història, i la seva divisa Peine pour joie, que equival en castellà a pena por alegría, o més pròpiament a sufrir para gozar, es conserva encara avui gravada en diversos edificis de Barcelona.

Llegir l’original en castellà

Antiguamente se llamaba den Girona, y no hace muchos años había en ella una casa en cuyo portal, por la parte interior, se veía una piedra con una cinta grabada, y escritas en ella las siguientes palabras francesas: Peine pourjoie. Es la bella y melancólica divisa de Don Pedro de Portugal, príncipe tan valiente como desgraciado y tan desgraciado como digno de mejor suerte, conocido en la historia por el condestable de Portugal. Cataluña le ofreció un trono en cierta época célebre de nuestra historia, y su divisa Peine pour joie, que equivale en castellano á pena por alegría, ó más propiamente á sufrir para gozar, se conserva aún hoy grabada en varios edificios de Barcelona.

Diguem alguna cosa, encara que sigui amb brevetat suma, del que tenia per divisa aquesta bella frase.

Llegir l’original en castellà

Digamos algo, aunque sea con brevedad suma, del que tenía por divisa esta bella frase.

Un dia Catalunya, prenent pel seu compte la defensa de la raó i de la justícia, i al mateix temps, com en totes les seves grans manifestacions, la defensa de les seves llibertats vulnerades, s'havia aixecat en favor dels drets del príncep Carles de Viana, reconegut per les Corts com a successor del regne. Crua guerra feia a l'infortunat príncep la seva madrastra, l'altanera i implacable Dona Joana Enríquez, els pèrfids consells de la qual seguia el rei D. Joan II, pare del de Viana. De prompte faleix D. Carles a Barcelona, i, segons totes les aparences, mor enverinat (V. carrer del príncep de Viana). Furiosa Catalunya, s'alça com un sol home, desconeix el que per haver estat un mal pare ha de ser un mal rei, declara vacant el seu tron, i després d'haver-se posat sota la protecció del rei de Castella, que no l'accepta, ofereix el tron a D. Pere, conestable de Portugal.

Llegir l’original en castellà

Un día Cataluña, tomando por su cuenta la defensa de la razón y de la justicia, y al propio tiempo, como en todas sus grandes manifestaciones, la defensa de sus libertades vulneradas, se había levantado en favor de los derechos del príncipe Carlos de Viana, reconocido por las Cortes como sucesor del reino. Cruda guerra hacía al infortunado príncipe su madrastra, la altanera é implacable Doña Juana Enríquez, cuyos pérfidos consejos seguía el rey D. Juan II, padre del de Viana. De pronto fallece D. Carlos en Barcelona, y, según todas las apariencias, muere envenenado (V. calle del príncipe de Yiana). Furiosa Cataluña, se alza como un solo hombre, desconoce al que por haber sido un mal padre debe ser un mal rey, declara vacante su trono, y después de haberse puesto bajo la protección del rey de Castilla, que no la acepta, ofrece el trono á D. Pedro, c mdestable de Portugal.

D. Pere era fill del duc de Coimbra, fill segon del rei de Portugal, que havia casat amb Dona Isabel, filla gran de D. Jaume d'Urgell el Dissortat, aspirant a la corona en el cèlebre Parlament de Casp, i sense disputa el que més dret tenia a ella.

Llegir l’original en castellà

D. Pedro era hijo del duque de Coimbra, hijo segundo del rey de Portugal, que había casado con Doña Isabel, hija mayor de D. Jaime de Urgel el Desdichado, aspirante á la corona en el célebre Parlamento de Caspe, y sin disputa el que más derecho tenía á ella.

. El descendent de la casa d'Urgell va ser, doncs, cridat pels catalans a ocupar el tron en què s'hagués hagut de seure el seu avi matern, i arribant a Barcelona el gener de 1464, va prestar el degut jurament a les constitucions i llibertats del país, i va prendre el títol de D. Pere V, rei d'Aragó i de Sicília i comte de Barcelona.

Llegir l’original en castellà

. El descendiente de la casa de Urgel fué, pues, llamado por los catalanes á ocupar el trono en que debiera haberse sentado su abuelo materno, y llegando á rcelona en Enero de 1464, prestó el debido juramento á las constituciones y libertades del país, y tomó el título de D. Pedro V, rey de Aragón y de Sicilia y conde de Barcelona.

Desgraciadament va continuar lluint per aquell príncep la mala estrella que havia brillat sobre la casa d'Urgell en els seus últims temps. En la batalla de Prats de Rei va perdre les seves millors tropes i els seus més braus capitans, i, confús i desanimat, va fer en va importants esforços per reanimar el valor dels seus i donar el triomf a la seva causa.

Llegir l’original en castellà

Desgraciadamente continuó luciendo para aquel príncipe la mala estrella que había brillado sobre la casa de Urgel en sus últimos tiempos. En la batalla de Prats del Rey perdió sus mejores tropas y sus más bravos capitanes, y, confuso y desanimado, hizo en vano importantes esfuerzos para reanimar el valor de los suyos y dar el triunfo á su causa.

Regnà a Catalunya dos anys i mig, i trobant-se a Granollers, a on havia passat per a procurar-se socors d'armes i de gent, emmalaltí de la malaltia que el conduí al sepulcre, tenint-se per molt cert, segons Zurita, que li foren donades herbes verinoses. Morí el 29 de juny de 1466, en una modesta habitació de la casa d'un veí d'aquella vila, anomenat Juan de Montbuy. El seu cos fou portat a Barcelona, i enterrat amb reial pompa a l'església de Santa Maria del Mar. Potser no hagués estat tan cruel la seva sort si hagués manifestat més suport a les institucions liberals dels catalans, de les quals no va ser certament molt bon guardador.

Llegir l’original en castellà

Reinó en Cataluña dos años y medio, y hallándose en Granollers, á donde había pasado para procurarse socorro de armas y de gente, adoleció de la enfermedad que le condujo al sepulcro, teniéndose por muy cierto, según Zurita, que le fueron dadas yerbas. Murió el 29 de Junio de 1466, en una modesta habitación de la casa de un vecino de aquella villa, llamado Juan de Montbuy. Su cuerpo fué traído á Barcelona, y enterrado con regia pompa en la iglesia de Santa María del Mar. Quizá no hubiera sido tan cruel su suerte si hubiese manifestado más apoyo á las instituciones liberales de los catalanes, de las que no fué ciertamente muy buen guardador.

Fi de l’entrada original