Tornar a l'atles

Fivaller (calle den)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 2 · pàgs. 17–28

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Obre pas del de Santa Clara al de Brocaters.

Llegir l’original en castellà

Abre paso de la de Santa Clara á la de Brocaters.

Va prendre aquest nom per ser propietària de les seves cases la família d'aquest cognom. És família antiga a Catalunya i el seu cognom cèlebre i popular, sobretot després del fet heroic que va immortalitzar el 1415 un insigne baró d'aquesta casa.

Llegir l’original en castellà

Tomó este nombre por ser propietaria de 'sus casas la familia de este apellido. Es familia antigua en Cataluña y su apellido célebre y popular, sobre todo después del hecho heroico que inmortalizó en 141 5 á un insigne varón de esta casa.

El 1284 es troba ja figurant com a conseller cinquè de Barcelona un Ramon Fivaller, de professió canviador, i des d'aleshores, repetidament i a cada pas, es topa amb individus d'aquesta família a la llista dels consellers barcelonins. Un altre Ramon Fivaller, o potser el mateix, torna a ser conseller cinquè el 1294 i el 1297; un Ramon Pere Fivaller ho és segon el 1303 i quart el 1310; un Jaume Fivaller ho és cinquè el 1359, quart el 1362 i segon el 1366; un Ramon Fivaller ho és quart el 1396, i per fi apareix ja com a conseller cinquè el 1406 el Joan Fivaller del qual ens ocuparem amb un cert deteniment.

Llegir l’original en castellà

En 1284 se halla ya figurando como conceller quinto de Barcelona á un Ramón Fivaller, de profesión cambiador, y desde entonces, repetidamente y á cada paso, se tropieza con individuos de esta familia en la lista de los concelleres barceloneses. Otro Ramón Fivaller, ó quizá el mismo, vuelve á ser conceller quinto en 1294 y en 1297; un Ramón Pedro Fivaller lo es segundo en i3o3 y cuarto en i3io; un Jaime Fivaller lo es quinto en 1359, cuarto en i3Ó2 y segundo en i366; un Ramón Fivaller lo es cuarto en 1396, y por fin aparece ya como conceller quinto en 1406 el Juan Fivaller del cual vamos á ocuparnos con alguna detención.

Joan Fiveller va ser conseller per primera vegada en el tom xxi 2 18 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

Fué Juan Fivaller conceller por vez primera en el tomo xxi 2 l8 VÍCTOR BALAGUER

any que acabem de citar, i va tornar després a ser-ho per segona vegada en l'any consular de 1411 a 1412. En aquesta època ja va tenir ocasió de distingir-se i de destacar per les seves altes qualitats i per les nobles dots del seu caràcter.

Llegir l’original en castellà

año que acabamos de citar, y volvió luego á serlo por segunda vez en el año consular de 141 1 á 1412. En esta época tuvo ya ocasión de distinguirse y de descollar por sus altas prendas y por las nobles dotes de su carácter.

Eren precisament aquelles molt crítiques circumstàncies per a Catalunya i per a la Corona d'Aragó. El dia 31 de maig de 1410 havia mort a Barcelona el rei D. Martí l'Humà, sense fills legítims. Aquell monarca, últim descendent de la línia varonil dels comtes de Barcelona, baixava al sepulcre deixant al seu darrere una sagnant estela de conflictes i calamitats per als seus regnes. Al voltant del seu llit de mort s'agitaven els pretendents a la corona, i va morir dient que fos donat el seu tron a qui de justícia pertanyés.

Llegir l’original en castellà

Eran precisamente aquéllas muy críticas circunstancias para Cataluña y para la Corona de Aragón. El día 3i de Mayo de 1410 había muerto en Barcelona el rey D. Martín el Humano, sin hijos legítimos. Aquel monarca, último descendiente de la línea varonil de los condes de Barcelona, bajaba al sepulcro dejando tras de sí una sangrienta estela de conflictos y calamidades para sus reinos. En torno á su lecho de muerte se agitaban los pretendientes á la corona, y murió diciendo que fuese dado su trono á quien de justicia perteneciese.

Per duríssimes proves va haver de travessar aleshores el Principat, i es van donar alts exemples de patriotisme. Una junta nomenada per les Corts abans de dissoldre's, i composta del governador de Catalunya D. Guerau Alemany de Cervelló, dels consellers de Barcelona i de 12 individus més, va convocar tot el Principat perquè enviés els seus diputats a un Parlament general, començant així aquelles memorables discussions que dos anys més tard havien d'acabar al Parlament de Casp.

Llegir l’original en castellà

Por durísimas pruebas hubo de atravesar entonces el Principado, y diéronse altos ejemplos de patriotismo. Una junta nombrada por las Cortes antes de disolverse, y compuesta del gobernador de Cataluña D. Guerao Alemany de Cervelló, de los concelleres de Barcelona y de 12 individuos más, convocó á todo el Principado para que enviase sus diputados á un Parlamento general, comenzando así aquellas memorables discusiones que dos años más tarde debían terminar en el Parlamento de Caspe.

Durant aquells dos anys d'interregne, i mentre miraven de posar-se d'acord els Parlaments de Catalunya, Aragó i València per donar en nom de la voluntat nacional la corona vacant al que tingués més dret, es van moure moltes intrigues, es van agitar moltes passions, van sobrevenir alguns disturbis, i la impaciència dels pretendents, o dels seus partidaris almenys, va estar a punt de produir grans conflictes al regne. Per fortuna, l'autoritat del Parlament va saber fer-se respectar i va poder mantenir a ratlla la im- ELS CARRERS DE BARCELONA

Llegir l’original en castellà

Durante aquellos dos años de interregno, y mientras trataban de ponerse de acuerdo los Parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia para dar en nombre de la voluntad nacional la corona vacante al que tuviese más derecho, moviéronse muchas intrigas, agitáronse muchas pasiones, sobrevinieron algunos disturbios, y la impaciencia de los pretendientes, ó de sus partidarios al menos, estuvo á pique de producir grandes conflictos en el reino. Por fortuna, la autoridad del Parlamento supo hacerse respetar y pudo mantenerse á raya la im- LAS CALLES DE BARCELONA lg

paciència dels uns, la supèrbia dels altres, les passions de la majoria i la intranquil·litat de tots. Quin gran exemple el que llavors van donar els regnes de la Corona d'Aragó! Les armes van cedir a les toges, segons la cèlebre frase de l'orador romà, i es va presenciar llavors el sublim espectacle de veure com s'acallava el rumor de les conteses, la veu dels partits, el clamor de les masses, el crit de les passions i el xoc de les armes davant nou homes, elegits tres per cada Parlament de la corona; nou homes sortits d'entre les files del poble, que anaven a donar un tron en nom de la voluntat nacional.

Llegir l’original en castellà

paciencia de los unos, la soberbia de los otros, las pasiones de los más y la intranquilidad de todos. ¡Grande ejemplo el que entonces dieron los reinos de la Corona de Aragón! Las armas cedieron á las togas, según la célebre frase del orador romano, y presencióse entonces el sublime espectáculo de ver cómo se acallaba el rumor de las contiendas, la voz de los partidos, el clamoreo de las masas, el grito de las pasiones y el cboque de las armas ante nueve hombres, elegidos tres por cada Parlamento de la corona; nueve hombres salidos de entre las filas del pueblo, que iban á dar un trono en nombre de la voluntad nacional.

Abans del nomenament dels nou jutges de Casp, quan més abocat semblava el regne a disturbis, quan més ennuvolat i negre es presentava l'horitzó polític, van sortir elegits consellers de la ciutat de Barcelona Francesc Marquet, Guillem Pere Bussot, Joan Fiveller, Francesc de Corominas i Galceran de Gualbes. En moments crítics i en circumstàncies greus apareixien aquests cinc ciutadans a l'escena política. La situació era crítica, sobretot a Catalunya, ja que acabava d'envair el seu territori una força estrangera, al comandament d'Arnau de Santa Coloma, amb ànim d'apoderar-se de la baronia de Martorell.

Llegir l’original en castellà

Antes del nombramiento de los nueve jueces de Caspe, cuando más abocado parecía el reino á disturbios, cuando más encapotado y negro se presentaba el horizonte político, salieron elegidos concelleres de la ciudad de Barcelona Francisco Marquet, Guillermo Pedro Bussot, Juan FiveUler, Francisco de Corominas y Galcerán de Gualbes. En momentos críticos y en circunstancias graves aparecían estos cinco ciudadanos en la escena política. La situación era crítica, sobre todo en Cataluña, pues acababa de invadir su territorio una fuerza extranjera, al mando de Arnaldo de Santa Coloma, con ánimo de apoderarse de la baronía de Martorell.

La casa de Foix tenia pretensions a aquesta baronia. A la mort de D. Joan I, anomenat l'Amador de la gentilesa, i en succeir-lo al tron el seu germà D. Martí, es va declarar pretendent el comte Mateu de Foix, com a marit de la infanta Dona Joana, filla gran del difunt monarca. En l'acte de demostrar les seves pretensions i de voler recolzar-les amb les armes, li va ser embargada la baronia de Martorell, que li pertanyia, i donada en custòdia a la ciutat de Barcelona, que va posar un castlà i guàrdies al castell de Castellví de Rosanes. Això succeïa l'any 1396. Més tard, regnant ja sense obstacle D. Martí l'Humà, es va concertar amb el comte de Foix, quedant per al primer, o sigui per a la corona, Martorell amb tota la seva baronia i el castell de Rosanes, i per a l'últim el vescomtat de Castellbó.

Llegir l’original en castellà

La casa de Foix tenía pretensiones á esta baronía. A la muerte de D. Juan I, llamado el Amador de la gentileza, y al sucederle en el trono su hermano D. Martín, so declaró pretendiente al mismo el conde Mateo de Foix, como marido de la infanta Doña Juana, hija mayor del difunto monarca. En el acto de demostrar sus pretensiones y de querer apoyarlas con las armas, le fué embargada la baronía de Martorell, que le pertenecía, y dada en custodia á la ciudad de Barcelona, que puso castellano y guardias en el castillo de Castellví de Rosanes. Esto sucedía el año i3g6. Más tarde, reinando ya sin obstáculo D. Martín el Humano, se concertó con el conde de Foix, quedando para el primero, ó sea para la corona, Martorell con toda su baronía y el castillo de Rosanes, y para el último el vizcondado de Castellbó.

Però, amb la mort de Martí l'Humà i amb motiu de l'interregne que va seguir, el comte de Foix va trobar ocasió propícia per recobrar la seva antiga baronia de Martorell, i va fer que entrés a Catalunya Arnau de Santa Coloma al capdavant d'algunes companyies de gent de guerra de França per aconseguir el seu objectiu. El de Santa Coloma va dur a terme complidament la idea del comte de Foix. Es va introduir al Principat amb la seva gent, va travessar el país arribant fins a Martorell, i va tornar a declarar aquesta baronia propietat del seu senyor el comte de Foix, apoderant-se a viva força del castell de Rosanes, immediat a la vila. Això va tenir lloc a mitjans de desembre de 1411, quan acabaven de ser elegits consellers de Barcelona els cinc més amunt citats.

Llegir l’original en castellà

Pero, con la muerte de Martín el Humano y con motivo del interregno que se siguió, hubo de hallar el conde de Foix ocasión propicia para recobrar su antigua baronía de Martorell, é hizo que entrara en Cataluña Arnaldo de Santa Coloma al frente de algunas compañías de gente de guerra de Francia para lograr su objeto. El de Santa Coloma llevó á cabo cumplidamente la idea del conde de Foix. Se introdujo en el Principado con su gente, atravesó el país llegando hasta Martorell, y volvió á declarar esta baronía propiedad de su señor el conde de Foix, apoderándose á viva fuerza del castillo de Rosanes, inmediato ala villa. Tuvo esto lugar á mediados de Diciembre de 141 1, cuando acá-" baban de ser elegidos concelleres de Barcelona los cinco más arriba citados.

Va indignar-se naturalment la ciutat de Barcelona en saber que havia penetrat gent estrangera a Catalunya i que a les torres de Castellví de Rosanes tremolava el pendó de Foix. A l'acte els consellers van reunir el Consell de trenta, que era el que cuidava de les coses pertanyents a sometents i guerra, i es va decidir venjar l'ultratge inferit a la terra, armant gent per combatre dit castell, i cobrat que fos derrocar-lo fins a no deixar pedra sobre pedra. Es va acordar també que sortís la milícia ciutadana i la seva bandera, portant al capdavant el conseller cinquè Galceran de Gualbes, i aquest de companys i assessors al conseller tercer Joan Fivaller i altres prohoms per a Martorell, on es va convocar a noves gents de la terra, i es va apressar a fortificar dita vila per tenir notícia que tractaven d'entrar altres companyies d'estrangers, les quals acudien en ajut dels del castell de Rosanes per ajudar-los a infestar tota la baronia de Martorell. En tot això va intervenir Joan Fivaller, donant proves reconegudes del seu caràcter inflexible i justicier, i diverses vegades, segons consta en els llibres de deliberacions i dietaris, va passar a Barcelona a conferenciar amb el Consell dels trenta o Trentena de guerra, per al millor èxit de l'empresa.

Llegir l’original en castellà

Indignóse naturalmente la ciudad de Barcelona al saber que había penetrado gente extranjera en Cataluña y que en las torres de Castellví de Rosanes tremolaba el pendón de Foix. En el acto reunieron los concelleres el Consejo de treinta, que era el que cuidaba de las cosas pertenecientes á somatenes y guerra, y se decidió vengar el ultraje inferido á la tierra, armando gente para combatir dicho castillo, y cobrado que fuese derrocarle hasta no dejar piedra sobre piedra. Se acordó también que saliese la milicia ciudadana y su bandera, llevando al frente el conceller quinto Galcerán de Gualbes, y éste de compañeros y asesores al conceller tercero Juan Fivaller y otros medios prohombres para Martorell, donde se convocó á nuevas gentes de la tierra, apresurándose á fortificar dicha villa por tener noticia que trataban de entrar otras compañías de extranjeros, las cuales acudían en socorro de los del castillo de Rosanes para ayudarles á infestar toda la baronía de Martorell. En todo esto medió Juan Fivaller, dando reconocidas pruebas de su carácter inflexible y justiciero, y varias veces, según consta en los libros de deliberaciones y dietarios, pasó á Barcelona á conferenciar con el Consejo de los treinta ó Treintena de guerra, para el mejor logro de la empresa.

Acabada la fortificació de Martorell, fets tots els preparatius i ja amb gent suficient, Galceran de Gualbes i Joan Fivaller van posar setge al castell de Rosanes, del qual es van apoderar per assalt el 30 de gener de 1412.

Llegir l’original en castellà

Terminada la fortificación de Martorell, hechos todos los aprestos y ya con gente bastante, Galcerán de Gualbes y Juan Fivaller pusieron cerco al castillo de Rosanes, del cual se apoderaron por asalto el 3o de Enero de 1412.

Sotmès el castell, no es va dur a terme l'amenaça o la resolució presa pels trenta de no deixar pedra sobre pedra, ja que en la Rúbrica de Bruniquer hem trobat que la ciutat hi va posar un castlà i guàrdies, quedant-se amb la baronia, segons es desprèn d'un plet molt sorollós que hi va haver el 1499 entre la ciutat i Requesens de Soler sobre la recuperació que aquest, fundat sens dubte en drets anteriors als del comte de Foix, pretenia del castell de Castellví de Rosanes i baronia de Martorell amb les seves rendes, sent així que, diu Bruniquer, això pertanyia a la ciutat per les grans despeses que antigament havia fet per cobrar-lo de certs gascons que el tenien ocupat.

Llegir l’original en castellà

Sujeto el castillo, no se llevó á cabo la amenaza ó la resolución tomada por los treinta de no dejar piedra sobre piedra, pues en la Rúbrica de Bruniquer hemos hallado que la ciudad puso en él un castellano y guardas, quedándose con la baronía, según se desprende de un pleito muy ruidoso que hubo en 1499 entre la ciudad y Requesens de Soler sobre la recuperación que éste, fundado sin duda en derechos anteriores á los del conde de Foix, pretendía del castillo de Castellví de Rosanes y baronía de Martorell con sus rentas, siendo así que, dice Bruniquer, esto pertenecía d la ciudad por los grandes gastos que antiguamente había hecho para cobrarlo de ciertos gascones que lo tenían ocupado.

Ja sabem com va acabar l'interregne de què s'acaba de parlar. Nou diputats del poble, reunits a Casp, van donar la corona a Ferran d'Antequera, i hi va haver per cert gran disgust a Catalunya, que era, en la seva generalitat, favorable al comte d'Urgell, D. Jaume, anomenat després el Desgraciat, a qui es reconeixia amb més dret i millors títols al tron. No obstant això, la voluntat nacional havia dictat el seu veredicte, i Catalunya va obeir. Només el comte d'Urgell es va atrevir a pronunciar-se, amb les armes a la mà, contra la sentència que el despullava de la corona dels seus avantpassats, i va ser desgraciada víctima dels seus briosos impulsos.

Llegir l’original en castellà

Ya sabemos cómo terminó el interregno de que se acaba de hablar. Nueve diputados del pueblo, reunidos en Caspe, dieron la corona á Fernando el de Antequera, y hubo de ello por cierto gran disgusto en Cataluña, que era, en su generalidad, favorable al conde de Urgel, D. Jaime, llamado después el Desdichado, á quien se reconocía con mayor derecho y mejores títulos al trono. Sin embargo, la voluntad nacional había fallado, y Cataluña obedeció. Sólo el conde de Urgel se atrevió á pronunciarse, con las armas en la mano, contra el fallo que le despojaba de la corona de sus mayores, y fué desgraciada víctima de sus briosos impulsos.

Era encara magistrat municipal de Barcelona el nostre Joan Fivaller, quan els nou jutges de Casp van donar la seva sentència, i va haver de valer-se llavors de tota l'autoritat que li donaven la seva representació i el seu nom per impedir que esclatés el descontentament general i per fer que imperessin la veu del deure i el deure del patriotisme. Però si alguns van poder creure llavors que Joan Fivaller era massa addicte a Ferran d'Antequera i al castellanisme que amb ell penetrava a la Corona d'Aragó, ben aviat una ocasió propícia va posar de manifest que per al conseller barceloní no hi havia més amor, ni més culte, ni més llei que la pàtria i els sagrats drets de la república.

Llegir l’original en castellà

Era todavía magistrado municipal de Barcelona nuestro Juan Fivaller, cuando los nueve jueces de Caspe dieron su sentencia, y hubo de valerse entonces de toda la autoridad que le daban su representación y su nombre para impedir que estallase el descontento general y para hacer que imperasen la voz del deber y el deber del patriotismo. Pero si algunos pudieron creer entonces que era Juan Fivaller demasiado adicto á Fernando el de Antequera y al castellanismo que con él penetraba en la Corona de Aragón, bien pronto una ocasión propicia puso de manifiesto que para el conceller barcelonés no había más amor, ni más culto, ni más ley que la patria y los sagrados derechos de la república.

Va ser això el 1415. Elegit de nou conseller en aquest any, Joan Fivaller figurava com a segon, sent el primer Marc Turell, el tercer Arnau Destorrent i quart i cinquè Galceran Carbó i Joan Bussot. Don Ferran d'Antequera acabava d'arribar a Barcelona, on no era certament molt estimat, quan va succeir el succés que en tan alt lloc havia de posar Fivaller. Ja en altres obres hem referit aquest succés, i per això prendrem avui prestada la relació a un altre autor, el Sr. Pí, que ho explica amb notable exactitud:

Llegir l’original en castellà

Fué esto en 141.5. Elegido de nuevo conceller en este año, Juan Fivaller figuraba como segundo, siendo el primero Marcos Turell, el tercero Arnaldo Destorrent y cuarto y quinto Galcerán Carbó y Juan Bussot. Don Fernando el de Antequera acababa de llegar á Barcelona, donde no era ciertamente muy querido, cuando acaeció el suceso que en tan alto lugar había de poner á Fivaller. Ya en otras obras hemos referido este suceso, y por esto tomaremos hoy prestada la relación á otro autor, el Sr. Pí, que lo cuenta con notable exactitud:

»L'any 1415 va passar un dia al mercat de Barcelona el reboster del rei D. Ferran I a fer la corresponent provisió de carn per a S. M.; i com que en l'acte de pagar-la es resistís a satisfer el vectigal o tribut que la ciutat havia imposat sobre el seu consum, es va moure un fort aldarull entre el comprador i el carnisser, qui va ser obligat per un alguatzir a entregar la carn sense rebre la contribució prefixada, de la qual les lleis del país no exceptuaven el mateix monarca. S'irrità el poble en veure conculcats d'aquesta manera els seus drets, i acudí queixós al govern municipal, el seu constant defensor, demanant la satisfacció del greuge. Reunit el savi Consell dels cent jurats, posà a madura deliberació aquell espinós negoci, en què la dignitat reial pugnava amb la sobirania popular, i resolgué que el conseller primer, acompanyat de 12 prohoms de tots els estaments, es presentés al rei i li donés notícia de la falta que al mercat havien comès els seus criats, amb trencament de les prerrogatives de la ciutat i descrèdit de la rectitud reial. Exercia aleshores el càrrec de conseller en cap Marc Turell; i ara temés, no sense fundat motiu, l'enuig del sobirà, ara se sentís efectivament mancat de salut, és cert que s'excusà de la comissió que el Consell municipal confià al seu zel, al·legant que es trobava malalt. Entrava, doncs, en defecte seu a substituir-lo el conseller segon, anomenat Joan Fivaller, tan hàbil polític com zelós defensor dels furs de la seva pàtria, qui, encara que no desconegué els perills de què estava envoltada la seva missió important, no volgué per això declinar de la greu obligació que els seus conciutadans li imposaven. Prometé, per consegüent, parlar al rei en nom de Barcelona. Consternada devia estar aleshores la ciutat, i ben temible seria l'acompliment d'aquell encàrrec, quan els dietaris de l'època refereixen que el poble es posà sobre les armes, es tancaren les portes de totes les cases, i Fivaller manà tancar també les de la seva, féu testament, i rebé els sagraments, després de la qual cosa s'acomiadà de la seva esposa i filles, que estaven negades en amarguíssim plor. Sortí el conseller al carrer amb gramalla i gorra negres en senyal de dol, precedit d'un verguer amb la maça coberta d'un drap negre, acompanyat de 12 escuders i seguit d'un patge que li portava la cua, tots els quals anaven vestits amb vestit negre com el del seu amo. Caminant per carrers atestats d'una immensa gentada, va arribar el magistrat al palau, no sense rebre en el trànsit evidents senyals de l'afecte del poble, i fermes promeses de venjar-lo si tal vegada li esdevenia algun dany en aquell tràngol. En una de les primeres sales del palau el magistrat va deixar, segons costum, la seva comitiva, i avançant-se ell a les peces interiors, en arribar a l'habitació del monarca va trucar a la porta. El porter, entreobrint-la, li va preguntar potser amb certa malícia: «Sou Joan Fivaller?» a la qual cosa aquest va contestar amb noble dignitat: «Soc un conseller de la ciutat de Barcelona.» El porter va insistir: «Sou Joan Fivaller?» i aquest va repetir: «Soc un conseller de la ciutat de Barcelona.» «Responeu al que us pregunto, va afegir el porter, perquè m'ha manat S. A. que no permetés l'entrada sinó a Fivaller.» «Deixeu-me entrar o no, va replicar aquest: a la vostra mà està; conseller soc, i venint aquí en nom de tots, res aprofita que pregunteu el meu.» El porter va donar part del que passava a D. Ferran, qui va exclamar: «Deixa'l entrar, que ja amb la seva pertinàcia diu que és Fivaller, i per les seves paraules pots col·legir com de malament s'ha de portar amb mi.» Va arribar el conseller a la presència del rei, i es va inclinar humilment a besar-li la mà. Llavors el monarca va deixar anar el seu enuig reprimit, dient-li en resum: Que li causava meravella tanta submissió, sent així que ell i els seus col·legues volien tractar-lo no com a rei, sinó com un mer súbdit, forçant-lo a satisfer el tribut; que estranyava en gran manera poguessin obligar-lo a tal servitud; que com no s'avergonyien d'intentar reduir-lo a ser el seu tributari, subjectant al seu ofici l'imperi i jurisdicció sobirana; que era cosa monstruosa que el rei pagués tribut als seus vassalls; que no sol·licitava franquesa pel que fa als diners, encara que amb raó pogués demanar-la, sinó que volia que es tingués més respecte a l'alta dignitat del tron; que la contesa no versava precisament sobre interessos, ja que, altrament, ofensa seria per al govern de la ciutat declarar-se per tan exigu motiu enemic del monarca, i que, fins i tot si fos cert que hagués de sotmetre's al pagament del vectigal, ells havien d'exceptuar-lo de la llei, en gràcia dels beneficis que el seu govern havia produït al país. Amb atenta oïda va estar escoltant Joan Fivaller totes aquestes raons, en les quals el rei va esplaiar llargament el seu disgust; i manifestant després el degut acatament a l'augusta persona, va contestar al seu discurs poc més o menys amb les reflexions següents: Que S. A. no hauria oblidat que, a imitació dels seus predecessors, havia promès amb solemne jurament conservar els privilegis de Barcelona i no consentir que cap d'ells fos trepitjat; que els impostos i altres drets semblants pertanyien a la república i no al sobirà, i que amb aquesta condició l'havien aclamat rei, i ell els havia admès com a vassalls; que ells sabrien en totes ocasions sacrificar la seva vida pels furs de la ciutat; que morir per ella seria el seu millor ornament i renom; que els seus compatricis no els celebrarien menys que els atenesos i romans als qui sucumbien pel bé de la república; que assolirien el premi que Déu concedeix als màrtirs, perquè martiri hi havia certament en morir per la causa de la veritat i la justícia i per la felicitat de la pàtria, i, finalment, que l'amonestava a no faltar a la consideració de què Barcelona era mereixedora, ja que els seus actes incorrerien en una reprovació universal. Un cop Fivaller va haver donat fi a les seves paraules, va entrar per ordre de D. Ferran en un aposent contí-guo, on va estendre instintivament la vista al voltant com buscant el dogal, l'instrument o la persona que havia de donar-li la mort. Mentrestant el rei va cridar a consulta D. Guerau de Cervelló, D. Guillem Ramon de Montcada, D. Bernat de Cabrera i altres cavallers principals i molt prudents; i tots li van aconsellar que per a la tranquil·litat pública, i fins i tot per al major decor de la corona, convenia que es dignés accedir a la demanda de la ciutat, la qual no naixia d'animositat contra ell, ni de l'indigne intent de rebaixar la seva justa preponderància, sinó del zel exemplar amb què mirava per la conservació dels seus privilegis, gràcies i immunitats. Convençut el monarca, o potser cedint només a la força de les circumstàncies, va manar tornar a la seva presència el conseller, i el va acomiadar expressant que per a ell quedava aquella vegada la victòria, encara que el dissuadia d'esperar que li portés gran profit. Va sortir Joan Fivaller del palau reial acompanyat de Cervelló i Montcada, els quals es van encarregar de satisfer l'impost; i mentre travessava per entre la prodigiosa munió que de totes parts acudia per veure'l, rebia les mostres més significatives de l'apreci dels seus conciutadans, que a impulsos del seu viu entusiasme el seguien clamant: «Visca el conseller Joan Fivaller, defensor dels drets de la pàtria!» El desenllaç definitiu d'aquest assumpte va ser molt divers del que a primera vista pogués imaginar-se, ja que havent partit per a Castella el rei D. Ferran I, va emmalaltir de la pesta a Igualada, a la qual notícia Fivaller va volar a aquella vila en representació de Barcelona, segons era costum en semblants casos, acompanyat de metges i cirurgians, i portant amb si gran i selecta còpia de medicaments per a l'alleujament del monarca. No era ja llavors el recte conseller que es presentava al sobirà a demanda del compliment dels furs barcelonins, sinó l'humil criat que s'acostava al llit reial per minorar amb la seva sol·licitud les dolències que afligien l'augusta persona. Tan inflexible com va saber mostrar-se en el primer cas, perquè així ho exigien els drets dels seus conciutadans, va aparèixer humil i dòcil en el segon, en què, prescindint de les consideracions polítiques, havia de donar oïdes solament a la santa veu de la humanitat que sortia del més profund del seu pit. La grandesa vessava en el de Fivaller; i va ser tanta la diligència amb què va procurar, encara que sense fruit, el restabliment de D. Ferran; tants els serveis de tot gènere que aquest va rebre del recte magistrat, que el va nomenar el seu executor testamentari, encarregant sol·lícitament al seu primogènit D. Alfons que el tingués sempre en molta estima. L'infeliç monarca va exhalar el seu últim sospir en braços d'aquell coratjós conseller, de qui potser pocs dies abans no esperava sinó greuges i humiliació.»)

Llegir l’original en castellà

»En el año de 141 5 pasó un día al mercado de Barcelona el despensero del rey D. Fernando I á hacer la correspondiente provisión de carne para S. M.; y como en el acto de pagarla se resistiese á satisfacer el vectigal ó tributo que la ciudad había impuesto sobre su consumo, movióse un recio alboroto entre el comprador y el cortante, quien fué obligado por un alguacil á entregar la carne sin recibir la contribución prefijada, de la cual las leyes del país no exceptuaban al mismo monarca. Airóse el pueblo con ver conculcados de esta suerte sus derechos, y acudió quejoso al gobierno municipal, su constante defensor, demandando la satisfacción del agravio. Reunido el sabio Concejo de los cien jurados, puso á madura deliberación aquel espinoso negocio, en que la dignidad real pugnaba con la soberanía popular, y resolvió que el conceller primero, acompañado de 12 prohombres de todos los estamentos, se presentase al rey y le diese noticia de la falta que en el mercado habían cometido sus criados, con quebranto de las prerrogativas de la ciudad y descrédito de la rectitud real. Desempeñaba á la sazón el cargo de conceller en cap Marcos Turell; y ora temiese, no sin fundado motivo, el enojo del soberano, ora se sintiese con efecto falto de salud, es lo cierto que se excusó de la comisión que el Concejo municipal confió á su celo, alegando que se hallaba enfermo. Entraba, pues, en defecto suyo á hacer sus veces el conceller segundo, llamado Juan Fivaller, tan hábil político como celoso defensor de los fueros de su patria, quien, aunque no desconoció los peligros de que estaba rodeada su misión importante, no quiso por esto declinar de la grave obligación que sus conciudadanos le imponían. Prometió, por consiguiente, hablar al rey en nombre de Barcelona. Consternada andaría á la sazón la ciudad, y harto temible sería el desempeño de aquel encargo, cuando los dietarios de la época refieren que el pueblo se puso sobre las armas, se cerraron las puertas de todas las casas, y Fivaller mandó cerrar también las de la suya, hizo testamento, y recibió los sacramentos, después de lo cual despidióse de su esposa é hijas, que estaban anegadas en amarguísimo llanto. Salió el conceller á la calle con gramalla y gorra negras en señal de luto, precedido de un verguero con la maza cubierta de un paño negro, acompañado de 12 escuderos y seguido de un paje que le llevaba la falda, todos los cuales iban vestidos con traje negro como el de su dueño. Caminando por calles atestadas de un inmenso gentío, llegó el magistrado al palacio, no sin recibir en el tránsito evidentes señales del afecto del pueblo, y firmes promesas de vengarle si tal vez le avenía algún daño en aquel trance. En una de las primeras salas del palacio el magistrado dejó, según costumbre, á su comitiva, y adelantándose él á las piezas interiores, al llegar al aposento del monarca llamó á la puerta. El portero , entreabriéndola, le preguntó quizás con cierta malicia: «¿Sois Juan Fivaller?» á lo cual éste contestó con noble dignidad: « Soy un conceller de la ciudad de Barcelona. » El portero insistió: «¿Sois Juan Fivaller?)) y éste repitió: «Soy un conceller de la ciudad de Barcelona.» «Responded á lo que os pregunto, añadió el portero, porque me ha mandado S. A. que no permitiese la entrada sino á Fivaller.)) «Dejadme entrar ó no, repuso éste: en vuestra mano está; conceller soy, y viniendo aquí en nombre de todos, nada aprovecha que preguntéis el mío.» El portero dio parte de lo que pasaba á D. Fernando, quien exclamó: «Déjale entrar, que ya con su pertinacia dice que es Fivaller, y por sus palabras puedes colegir cuan malamente se ha de portar conmigo. » Llegó el conceller á la presencia del rey, é inclinóse humildemente á besarle la mano. Entonces el monarca soltó su reprimido enojo, diciéndole en resumen: Que le causaba maravilla tanta sumisión, siendo así que él y sus colegas querían tratarle no como rey, sino como un mero subdito, forzándole á satisfacer el tributo; que extrañaba en gran manera pudiesen obligarle á tal servidumbre; que cómo no se avergonzaban de intentar reducirle á ser su tributario, sujetando á su oficio el imperio y jurisdicción soberana; que era cosa monstruosa que el rey pagase pecho á sus vasallos; que no solicitaba franqueza tocante al dinero, aunque con razón podía pedirla, sino que quería que se tuviese mayor respeto á la alta dignidad del trono; que la contienda no versaba precisamente sobre intereses, pues de lo contrario afrenta fuera para el gobierno de la ciudad el declararse por tan exiguo motivo enemigo del monarca, y que aun cuando fuese cierto que debiese de someterse al pago del vectigal, ellos debían exceptuarle de la ley, en gracia de los beneficios que su gobierno había producido al país. Con atento oído estuvo escuchando Juan Fivallcr todas estas razones, en las cuales el rey explayó latamente su desagrado; y manifestando luego el debido acatamiento á la augusta persona, contestó á su discurso poco más ó menos con las reflexiones siguientes: Que S. A. no habría olvidado que, á imitación de sus predecesores, había prometido con solemne juramento conservar los privilegios de Barcelona y no consentir que ninguno de ellos fuese hollado; que los impuestos y otros derechos semejantes pertenecían á la república y no al soberano, y que con esta condición le habían aclamado rey, y él les había admitido como vasallos; que ellos sabrían en todas ocasiones sacrificar su vida por los fueros de la ciudad; que el morir por ésta sería su mejor ornamento y renombre; que sus compatricios no los celebrarían menos que los atenienses y romanos á los que sucumbían por el bien de la república; que alcanzarían el premio que Dios concede á los mártires, porque martirio había ciertamente en morir por la causa de la verdad y justicia y por la felicidad de la patria, y, finalmente, que le amonestaba no faltase á la consideración de que Barcelona era merecedora, por cuanto sus actos incurrirían en una reprobación universal. Ya que Fivallcr hubo dado fin á sus palabras, entró por orden de D. Fernando en un aposento contiguo, donde extendió instintivamente la vista en derredor como buscando el dogal, el instrumento ó la persona que había de darle la muerte. Entre tanto el rey llamó á consulta á D. Gerardo de Cervelló, D. Guillermo Ramón de Moneada, D. Bernardo de Cabrera y otros caballeros principales y asaz prudentes; y todos le aconsejaron que para la tranquilidad pública, y aun para el mayor decoro de la corona, convenía se dignase acceder á la demanda de la ciudad, la cual no nacía de animosidad contra él, ni del indigno intento de rebajar su justa preponderancia, sino del celo ejemplar con que miraba por la conservación de sus privilegios, gracias é inmunidades. Convencido el monarca, ó quizás cediendo sólo á la fuerza de las circunstancias, mandó volver á su presencia al conceller, y despidióle expresándole que para él quedaba aquella vez la victoria, aunque le disuadía de esperar que le trajese gran provecho. Salió Juan Fivaller del palacio real acompañado de Cervelló y Moneada, quienes se encargaron de satisfacer el impuesto; y mientras atravesaba por entre la prodigiosa muchedumbre que de todas partes acudía para verle, recibía las muestras más significativas del aprecio de sus conciudadanos, que á impulsos de su vivo entusiasmo seguíanle clamando: «¡Viva el conceller Juan Fivaller, defensor de los derechos de la patria!» El desenlace definitivo de este asunto fué muy diverso de lo que á primera vista pudiera imaginarse, pues habiendo partido para Castilla el rey D. Fernando I, enfermó de la peste en Igualada, á cuya noticia Fivaller voló á aquella villa en representación de Barcelona, según era costumbre en semejantes casos, acompañado de médicos y cirujanos, y llevando consigo grande y selecta copia de medicamentos para el alivio del monarca. No era ya entonces el recto conceller que se presentaba al soberano en demanda del cumplimiento de los fueros barceloneses, sino el humilde criado que se acercaba al regio lecho para minorar con su solicitud las dolencias que aquejaban á la augusta persona. Tan inflexible como supo mostrarse en el primer caso, porque así lo exigían los derechos de sus conciudadanos, apareció humilde y blando en el segundo, en que, prescindiendo de las consideraciones políticas, debía dar oídos solamente á la santa voz de la humanidad que salía de lo más profundo de su pecho. La grandeza rebosaba en el de Fivaller; y fué tanta la diligencia con que procuró, aunque sin fruto, el restablecimiento de D. Fernando; tantos los servicios de todo género que éste recibió del recto magistrado, que le nombró su ejecutor testamentario, encargando solícitamente á su primogénito D. Alfonso que le tuviese siempre en mucha estima. El infeliz monarca exhaló su postrimer suspiro en brazos de aquel denodado conceller, de quien tal vez pocos días antes no esperaba sino agravios y humillación.»)

Tal va ser l'acte de Fivaller, del qual diu un antic dietari: «Aquest Joan Fivaller fon lo mes fort y lo mes venturos orne, y fon lo qui Jen pagar lo dret de la carn al Senyor Rey D. Femando, que nol volia pagar, per lo que tingué moltas questions ab dit Senyor Rey. E dempres fou per ell molt honrat y fou gran senyor en lo Regne de Napols.n

Llegir l’original en castellà

Tal fué el acto de Fivaller, del cual dice un antiguo dietario: «Aquest Joan Fivaller fon lo mes fort y lo mes venturos orne, y fon lo qui Jen pagar lo dret de la carn al Senyor Rey D. Femando, que nol volia pagar, per lo que tingué moltas questions ab dit Senyor Rey. E dempres fou per ell molt honrat y fou gran senyor en lo Regne de Napols.n

Ignorem què se'n va fer, després, de Fivaller; però és segur de totes maneres que la munificència reial el va cobrir de favors, i que ell o un dels seus fills potser va passar amb el nou monarca D. Alfons a la conquesta de Nàpols, on en premi dels seus serveis va rebre títols i honors.

Llegir l’original en castellà

Ignoramos lo que fué después de Fivaller; pero es positivo de todos modos que la munificencia real le colmó de favores, y que él ó uno de sus hijos tal vez pasó con el nuevo monarca D. Alfonso á la conquista de Ñapóles, donde en premio de sus servicios recibió títulos y honores.

Avui a les portes de les nostres Cases consistorials s'alça l'estàtua de Joan Fivaller. És un tribut degut a la seva memòria i també a la d'aquells ínclits consellers que van saber sempre, en totes ocasions, mantenir incòlume el dret i l'autoritat del poble davant els poders arbitraris.

Llegir l’original en castellà

Hoy en las puertas de nuestras Casas consistoriales se alza la estatua de Juan Fivaller. Es un tributo debido á su memoria y también á la de aquellos ínclitos concelleres que supieron siempre, en todas ocasiones, mantener incólume el derecho y la autoridad del pueblo ante los poderes arbitrarios.

Fi de l’entrada original