Aquest carrer es titulava abans de les Tàpies, i la raó de dir-se així estaria sens dubte en què amb prou feines hi ha cap casa, sobretot en els dos terços d'ella, ja que una de les seves voreres la ocupen gairebé per complet les tàpies del que va ser hort o jardí del palau de Ferrandina i en l'altra s'aixequen les parets de la veïna Casa de la Caritat.
Llegir l’original en castellà
Esta calle se titulaba antes de las Tapias, y la razón de llamarse así estaría sin duda en que apenas hay ninguna casa, sobre todo en los dos tercios de ella, pues una de sus aceras la ocupan casi por completo las tapias del que fué huerto ó jardín del palacio de Fernandina y en la otra se levantan las paredes de la vecina Casa de Caridad.
No sabem per quina causa va abandonar el seu nom antic per prendre el que avui porta, en el qual nosaltres creiem veure una corrupció de Fernandina. En aquest últim cas podria ser, o diminutiu de Fernanda, o, millor encara, record de la família i prosàpia del duc de Fernandina.
Llegir l’original en castellà
No sabemos por qué causa abandonó su nombre antiguo para tomar el que hoy lleva, en el cual nosotros creemos ver una corrupción de Fernandina. En este último caso podría ser, ó diminutivo de Fernanda, ó, mejor aún, recuerdo de la familia y prosapia del duque de Fernandina.
Això últim és el més natural i lògic, ja que el certés que encara es conserven en aquest carrer, i en la seva cantonada a la de Ponent, algunes restes de l'antic palau del duc de Ferrandina, aquell que va ser cèlebre campió en les guerres d'Itàlia; aquell que, segons es diu, va començar a usar els bigotis d'una certa manera, deixant el seu nom a la moda que s'ha perpetuat fins a nosaltres, i que encara avui no té altre nom que el de bigotis a la Ferrandina.
Llegir l’original en castellà
Esto último es lo más natural y lógico, pues lo cierto es que todavía se conservan en esta calle, y en su esquina á la de Poniente, algunos restos del antiguo palacio del duque de Fernandina, aquél que fué célebre campeón en las guerras de Italia; aquél que, según se dice, comenzó á usar los bigotes de cierta manera, dejando su nombre á la moda que se ha perpetuado hasta nosotros, y que aun hoy no tiene otro nombre que el de bigotes d la Fernandina.
Durant alguns anys, recentment, i encara creiem que en el dia, aquest palau ha estat fàbrica de productes químics. Pel que es veu, devia ser molt espaiós, i estava envoltat d'hortes i jardins, confinant aquests amb els del convent de religioses dominiques anomenat de Nostra Senyora dels Àngels. Se sap per tradició que en ell es donaven sumptuoses festes i saraus, als quals l'últim duc que el va habitar era molt aficionat. Encara es veuen avui algunes restes dels artesonats dels seus salons, i en una part del remat de l'edifici algunes de les finestretes o miradors de gust semigòtic, part sens dubte de la galeria amb què rematava.
Llegir l’original en castellà
Durante algunos años, recientemente, y aun creemos que en el día, este palacio ha sido fábrica de productos químicos. Por lo que se ve, debió ser muy espacioso, y estaba rodeado de huertas y jardines, confinando éstos con los del convento de religiosas dominicas llamado de Nuestra Señora de los Angeles. Sábese por tradición que en él se daban suntuosas fiestas y saraos, á los cuales el último duque que lo habitó era muy aficionado. Todavía se ven hoy algunos restos de los artesonados de sus salones, y en una parte del remate del edificio algunas de las ventanillas ó miradores de gusto semigótico, parte sin duda de la galería con que remataba.
Un membre d'aquesta família, D. García de Toledo, marquès de Vilafranca i duc de Ferrandina, era el 1640 general de les galeres d'Espanya, i, com el comte de Santa Coloma, es va atraure l'odi dels catalans, potser sense més culpa que la d'obeir les ordres de Madrid. En el motí que va tenir lloc el 12 de maig d'aquell any, quan van ser violentades pel poble les portes de la presó per alliberar els diputats i consellers que estaven presos, van córrer gran perill la seguretat i la vida del duc, qui va haver de refugiar-se a Drassanes amb el comte de Santa Coloma per lliurar-se de la ira popular.
Llegir l’original en castellà
Un miembro de esta familia, D. García de Toledo, marqués de Villafranca y duque de Fernandina, era en 1640 general de las galeras de España, y, como el conde de Santa Coloma, se atrajo el odio de los catalanes, quizá sin más culpa que la de obedecer las órdenes de Madrid. En el motín que tuvo lugar el 12 de Mayo de dicho año, cuando fueron violentadas por el pueblo las puertas de la cárcel para libertar á los diputados y consejeros que estaban presos, corrieron grande peligro la seguridad y la vida del duque, quien tuvo que refugiarse en Atarazanas con el conde de Santa Coloma para librarse de la ira popular.
Pocs dies després, ja no en el motí, sinó en la veritable sublevació del 7 de Juny, dia del Corpus, de la qual extensament s'ha parlat, el poble enfurismattí VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
Pocos días después, no ya en el motín, sino en la verdadera sublevación del 7 de Junio, día del Corpus, de la cual extensamente se ha hablado, el pueblo enfurecítí VÍCTOR BALAGUER
va saquejar i va incendiar les tres cases que el duc tenia a Barcelona, assassinant sense pietat quants servidors seus va poder tenir a les mans, succeint amb aquest motiu en el seu palau del carrer Ample un episodi singular i que mereix ser referit. Al penetrar els amotinats en aquesta casa, uns es van dirigir al jardí de la mateixa, on la gent suposava que hi havia la boca d'una mina o conducte subterrani que anava a desembocar al peu de la muralla del mar; mentre que altres, ocupant-se en recórrer les habitacions per tirar els mobles al carrer i fer amb ells una foguera, van topar amb un rellotge de rar artifici que representava un mico, el qual pel joc de diverses rodes que tenia a l'interior fingia certs gestos revolent els ulls i doblant enginyosament les mans. Absorta devia quedar la ignorant multitud en veure aquella estranya figura, i alguns, o supersticiosament créduls o maliciosament intencionats, es van posar a acusar el propietari d'aquella joia com a bruixot i fetiller. En major indignació i en major ira va esclatar llavors la munió, gran part de la qual va sortir de la casa en tumult amb el rellotge clavat a la punta d'una pica per passejar-lo pels carrers i portar-lo a la Inquisició com a mostra palpable que el marquès de Vilafranca era bruixot i tenia pacte amb el diable.
Llegir l’original en castellà
do saqueó y prendió fuego á las tres casas que el duque tenía en Barcelona, asesinando sin piedad á cuantos servidores suyos pudo haber á las manos, sucediendo con este motivo en su palacio de la calle Ancha un lance singular y que merece referirse. Al penetrar los amotinados en esa casa, unos se dirigieron al jardín de la misma, donde el vulgo suponía existir la boca de una mina ó conducto subterráneo que iba á desembocar al pie de la muralla del mar; mientras que otros, ocupándose en recorrer las habitaciones para arrojar los muebles á la calle y hacer con ellos una hoguera, toparon con un reloj de raro artificio que representaba un mono, el cual por el juego de varias ruedas que tenía en el interior fingía ciertos ademanes revolviendo los ojos y doblando ingeniosamente las manos. Absorta hubo de quedar la ignorante multitud al ver aquella extraña figura, y algunos, ó supersticiosamente crédulos ó maliciosamente intencionados, dieron en acusar al dueño de aquella alhaja como brujo y hechicero. En mayor indignación y en mayor ira estalló entonces la muchedumbre, gran parte de la cual se salió de la casa en tumulto con el reloj clavado en la punta de una pica para pasearlo por las calles y llevarlo á la Inquisición como muestra palpable de que el marqués de Villafranca era brujo y tenía pacto con el diablo.
Fi de l’entrada original