Obre pas del carrer de la Boqueria al de Ferran VII
Llegir l’original en castellà
Abre paso de la calle de la Boquería á la de Femando VIL
Antigament hi havia diversos carrers que duien aquest nom, i que després han anat canviant per altres, sent fins a cert punt natural aquesta repetició si s'atén al fet de ser Santa Eulàlia la patrona de Barcelona.
Llegir l’original en castellà
Antiguamente había varias calles que llevaban este nombre, y que luego han ido trocando por otros, siendo hasta cierto punto natural esta repetición si se atiende á ser Santa Eulalia la patrona de Barcelona.
És tradició antiga i constant a la nostra ciutat que precisament al lloc on avui s'aixeca l'arc de Santa Eulàlia va estar presa aquesta santa donzella, quan en aquell lloc, i ocupant una vasta extensió de terreny, s'aixecava el Castell nou o de Cató. (V. el Call.)
Llegir l’original en castellà
Es tradición antigua y constante en nuestra ciudad que precisamente en el sitio donde hoy se levanta el arco de Santa Eulalia estuvo presa esta santa doncella, cuando en aquel sitio, y ocupando una vasta extensión de terreno, se levantaba el Castillo nuevo ó de Catón. (V. el Cali.)
Allà, en els primers temps del cristianisme i quan va aparèixer en aquesta ciutat el procònsol Dacià, que era gran enemic i perseguidor dels cristians, vivia en una heretat prop de Barcelona, en companyia dels seus pares, una donzella de catorze anys, molt ho- ELS CARRERS DE BARCELONA 507
Llegir l’original en castellà
Allá, en los primeros tiempos del cristianismo y cuando apareció en esta ciudad el procónsul Daciano, que era grande enemigo y perseguidor de los cristianos, vivía en una heredad cerca de Barcelona, en compañía de sus padres, una doncella de catorce años, muy ho- LAS CALLES DE BARCELONA 5Ü7
nesta i molt formosa, que es deia Eulàlia. Era cristiana aquesta jove, i sentint-se un dia amb sant fervor i desig de martiri, va sortir secretament de la casa dels seus pares, situada en l'avui veí poble de Sarrià segons se suposa, i presentant-se davant Dacià, que estava assegut en el seu tribunal, va començar a apostrofar-lo severament, reprenent-lo per la tirania i crueltat que usava contra els fidels. Dacià es va admirar d'escoltar aquell anatema en boca de nena tan agraciada i viril, i li va preguntar qui era. — «Soc Eulàlia, serventa de Jesucrist, Rei dels reis i Senyor dels senyors,» — va contestar l'atrevida donzella.
Llegir l’original en castellà
nestay muy hermosa, que se llamaba Eulalia. Era cristiana esta joven, y sintiéndose un día con santo fervor y deseo de martirio, salió secretamente de la casa de sus padres, situada en el hoy vecino pueblo de Sarria según se supone, y presentándose ante Daciano, que estaba sentado en su tribunal, comenzó á apostrofarle severamente reprendiéndole por la tiranía y crueldad que usaba contra los fieles. Admiróse Daciano de oir aquel anatema en boca de niña tan agraciada y varonil, y preguntóle quién era. — «Soy Eulalia, sierva de Jesucristo, Rey de los reyes y Señor de los señores,» — contestó la osada doncella.
Dacià es va indignar en sentir aquesta resposta, i va manar que assotessin la nena. Amb santa resignació Eulàlia va patir el càstig, i encara que li van destrossar el cos, no li van trencar la fe. És fama que mentre l'assotaven, va girar cap al procònsol el seu semblant serè dient-li: — «No sento els turments, perquè Déu m'encoratja.»
Llegir l’original en castellà
Indignóse Daciano al oir esta respuesta, y mandó que se azotara á la niña. Con santa resignación sufrió Eulalia el castigo, y aunque destrozaron su cuerpo, no quebrantaron su fe. Es fama que mientras la azotaban, tornó hacia el procónsul su sereno semblante diciéndole: — «No siento los tormentos, porque Dios me alienta.»
Llavors Dacià va manar que la lliguessin a l'eculi i la turmentessin posant-li foc als peus i esquinçant-li les carns amb uns instruments usats en aquella època pels botxins, que consistien en una espècie de pintes com cardes, garfis o ungles de ferro. Valerosament va resistir també aquest turment la donzella cristiana, i abans que ella de patir, es van cansar els botxins de turmentar.
Llegir l’original en castellà
Mandó entonces Daciano que la ataran en el ecúleo y la atormentaran poniéndole fuego en los pies y desgarrando sus carnes con unos instrumentos usados en aquella época por los verdugos, que consistían en una especie de peines como cardas, garfios ó uñas de hierro. Varonilmente resistió también este tormento la cristiana doncella, y antes que ella de sufrir, se cansaron los verdugos de atormentar.
Després fou portada a la presó on l'esperaven nous suplicis que no havien de trencar el seu ànim, i per fi el procònsol va ordenar que la passegessin nua per la ciutat, per a confusió i vergonya seva i espant dels altres cristians, i fos després portada al darrer suplici.
Llegir l’original en castellà
Llevada fué luego á la cárcel donde le aguardaban nuevos suplicios que no habían de quebrantar su ánimo, y por fin ordenó el procónsul que la pasearan desnuda por la ciudad, para confusión y vergüenza suya y espanto de los demás cristianos, y fuese luego llevada al último suplicio.
Així es va complir. Eulàlia va morir a la creu el 12 de febrer de l'any 304, i en ella es va deixar el seu cos perquè fos pastura de les aus; però la seva família i amics 50S VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
Así se cumplió. Eulalia murió en la cruz el 12 de Febrero del año 304, y en ella se dejó su cuerpo para que fuese pasto de las aves; pero su familia y amigos 50S VÍCTOR BALAGUER
aconseguiren sostreure'l de nit, burlant o comprant la vigilància dels guàrdies, anant a ocultar-lo on havia de trobar-se més tard, segons en un altre lloc d'aquesta mateixa obra es diu.
Llegir l’original en castellà
lograron sustraerlo de noche, burlando ó comprando la vigilancia de los guardias, yendo á ocultarlo donde debía encontrarse más tarde, según en otro lugar de esta misma obra se dice.
Relatada ara en breu resum la història de la verge i màrtir Santa Eulàlia, cal dir alguna cosa del que explica la tradició relativament al lloc en què va estar presa, el qual se suposa ser el carrer de què estem parlant. Bastarà per a això traslladar el que diu Pujades en la seva Crònica:
Llegir l’original en castellà
Relatada ahora en breve resumen la historia de la virgen y mártir Santa Eulalia, hay que decir algo de lo que cuenta la tradición relativamente al sitio en que estuvo presa, el cual se supone ser la calle de que estamos hablando. Bastará para esto trasladar lo que dice Pujades en su Crónica:
«Per aclarir el que escriu Beuter, on diu que aquestes presons foren les mateixes en què estigué empresonada Santa Eulàlia, cal saber que els naturals d’aquesta ciutat, per tradició de pares a fills, diuen que aquelles presons eren les cases que avui trobem al carrer que anomenem de la Boqueria i antigament anomenaven de Santa Eulàlia, en la part que mira al carrer anomenat del Call i travessia dels Banys Nous: allà, en entrar, a mà esquerra, passant d’un carrer a l’altre, aquelles dues cases que comencen amb volta i passen del carrer de la Boqueria a la plaça de la Santíssima Trinitat. Eren aquestes cases més llargues que amples, i estaven aïllades, com sembla encara, i es veu clarament a qui les mira des de dalt del terrat. Des d’allà es veu com després s’han unit totes les cases del voltant; i jo he vist el carreró que passava entre aquestes cases i les inferiors, part del qual ocupa Antoni Bravo, tresorer de la Santa Croada, i l’altra part el Dr. Mestre Joan Gaspar de Prat, cavaller natural de la ciutat de Vic, domiciliat a Barcelona i senyor propietari de la casa que té la torre de l’estança on estigué empresonada la santa; el qual l’any 1609, amb certes obres que feu en aquella casa, acabà de tancar el carreró que l’aïllava. Era tota la obra d’aquestes cases dòrica, i tant les estances com els paviments eren de volta. La major prova que tenim que hi hagué presó és l’entrada per l’estança on es diu que estigué la santa.»
Llegir l’original en castellà
«Para declaración de lo que escribe Beuter, donde dice que estas cárceles fueron las mismas en que estuvo presa Santa Eulalia, se ha de saber que los naturales de esta ciudad por tradición de unos á otros, continuada de padres á hijos, dicen que aquellas cárceles eran las casas que hallamos hoy en la calle que nombramos de la Boqucría y antiguamente la nombraban de Santa Eulalia, en la parte que mira á la calle llamada del Cali, y travesía de los Baños nuevos: allí, al entrar, á mano izquierda, pasando de una calle á otra, aquellas dos casas que empiezan con bóveda y pasan de la calle de la Boqnevía á la plaza de la Santísima Trinidad. Eran estas casas más largas que anchas, y estaban aisladas, como parece aún, y se muestra claramente á quien las mira desde arriba del terrado. Desde allí se ve cómo después se han juntado todas las casas del contorno; y yo he visto el callejón que pasaba entre estas casas y las inferiores, parte del cual ocupa Antonio Bravo, tesorero de la Santa Cruzada, y la otra parte el Dr. Micer Juan Gaspar de Prat, caballero natural de la ciudad de Vich, domiciliado en Barcelona y señor propietario de la casa que tiene la torre de la estancia en que estuvo presa la santa; el cual en el año de 1609, con ciertas obras que ha hecho en aquella casa, ha acabado de cerrar la callejuela que la aislaba. Era toda la obra de estas casas dórica, y tanto las estancias de ella como los pavimentos eran de bóveda. El mayor indicio que tenemos de haber habido cárcel en ella, es la entrada por la estancia donde se dice que estuvo la santa.»
Aquestes línies de Pujades ens expliquen com estava en el seu temps el lloc del qual parlem, avui completament transformat.
Llegir l’original en castellà
Estas líneas de Pujades nos explican cómo estaba en su tiempo el sitio de que hablamos, hoy completamente variado.
Per ser Santa Eulàlia la patrona de Barcelona duia el seu nom la cèlebre bandera de la ciutat. I aprofitem aquesta ocasió per dir-ne alguna cosa, reproduint el que tenim escrit en una altra obra, amb afegitó d’alguns nous detalls que els nostres estudis ens han proporcionat.
Llegir l’original en castellà
Por ser Santa Eulalia la patrona de Barcelona llevaba su nombre la célebre bandera de la ciudad. Y aprovechamos esta ocasión para decir algo de ella, reproduciendo lo que tenemos escrito en otra obra, con añadidura de algunos nuevos pormenores que nuestros estudios nos han facilitado.
A l’arxiu de les Cases Consistorials de Barcelona existeix un quadre en el qual a vegades sol fixar amb estranyesa la mirada l’estranger que recorre per casualitat aquelles sales, i en el qual amb dolor fixa també la seva el qui sap i coneix la història d’aquell llenç. El quadre no té, tanmateix, res de particular: ben al contrari. El marc és de fusta ordinària, pintat a brochades d’un color de vermelló; i enganxat amb cola al tauler del fons, hi ha un tros de seda, únic vestigi de la famosa bandera de Santa Eulàlia. Si aquesta profanació es feu per salvar l’estendard de ser lliurat a les flames que devoraren el 1714 altres restes venerades, o fou altra la causa, no he pogut esbrinar-ho. El cert és que aquell retall de seda enganxat amb cola a un tauler corcat, és l’únic que ens queda d’aquella bandera invicta, gloriós estendard de la milícia ciutadana barcelonina, penó memorable que totes les vegades que sortí de la ciutat per anar a campanya, a la ciutat tornà amb honor sempre, sempre amb glòria.
Llegir l’original en castellà
En el archivo de las Casas consistoriales de Barcelona existe un cuadro en el cual á veces suele fijar con extrañeza su mirada el extranjero que recorre por casualidad aquellas salas, y en el que con dolor fija también la suya el que sabe y conoce la historia de aquel lienzo. El cuadro no tiene, sin embargo, nada de particular: muy al contrario. El marco es de madera ordinaria, pintado á brochazos de un color de bermellón; y pegado con cola á la tabla del fondo, hay un pedazo de seda, único resto de la famosa bandera de Santa Eulalia. Si esta profanación se cometió para salvar el estandarte de ser entregado á las llamas que devoraron en 1714 otros restos venerados, ó fué otra la causa, no lo he podido averiguar. Lo cierto es que aquel girón de seda pegado con cola á una tabla carcomida, es lo único que nos queda de aquella bandera invicta, glorioso lábaro de la milicia ciudadana barcelonesa, pendón memorable que todas cuantas veces salió de la ciudad para ir á campaña, á la ciudad volvió con honra siempre, siempre con gloria.
El tros de llenç que forma avui el quadre de vuit pams de llarg per quatre d’ample, seria sens dubte el fons de la bandera, la qual retallaren fins donar-li la forma quadrilonga que avui té, per adaptar-la al marc. És de seda, i, pintada a l’oli, presenta la imatge de Santa Eulàlia, sencera, amb la creu del seu martiri i la palma de la seva glòria. Als peus de la santa es veu el restant d’un rètol que existí en altre temps, quan era estendard, i del qual avui encara es distingeix i llegeix clarament la paraula vici. ¿Seria el lema de la bandera el cèlebre Veni, vidi, vici, de Juli Cèsar? Ben podria ser; però no hi ha dada als dietaris ni als altres llibres de l’arxiu que ho afirmi, si no és que es pren per tal el vici que es llegeix clarament al llenç, i que, no essent el Veni, vidi, vici, no encerto a saber què pugui ser. ¿No seria potser la llegenda In hoc signo vici? (Amb aquest signe vencí?)
Llegir l’original en castellà
El pedazo de lienzo que forma hoy el cuadro de ocho palmos de largo por cuatro de ancho, sería sin duda el fondo de la bandera, la cual recortaron hasta darle la forma cuadrilonga que hoy tiene, para acomodarla al marco. Es de seda, y, pintada al óleo, presenta la imagen de Santa Eulalia, de cuerpo entero, con la cruz de su martirio y la palma de su gloria. Al pie de la santa se ve el resto de un letrero que existió en otro tiempo, cuando era estandarte, y del que hoy aún se distingue y lee claramente la palabra vid. ¿Sería el lema déla bandera el célebre Veni, vidi, vici, de Julio César? Bien puede ser; pero no hay dato en los dietarios ni demás libros del archivo que lo afirme, como por tal no se tome el vici que se lee claramente en el lienzo, y que no siendo el Veni, vidi, vici, no atino lo que pueda ser. ¿A no ser que fuera la leyenda In hoc signo vici? (Con este signo vencí.)
A la catedral es conserva, en millor estat, una altra bandera anomenada de Santa Eulàlia, de damasc carmesí, amb la imatge de la màrtir barcelonina brodada en seda, i a un costat l’escut de la ciutat de Barcelona i a l’altre la creu de la catedral. Hi ha qui creu que aquesta bandera és la mateixa que onejava la ciutat en moments de guerra i de conflicte; però la seva legitimitat no em sembla tan provada com la d’aquella que, convertida en quadre, es guarda a l’arxiu. Potser la que hi ha a la catedral és una altra de tantes com se’n van fer, ja que en van ser més d’una, i potser tampoc ni una ni altra no és la de 1714, és a dir, l’última que es va onejar.
Llegir l’original en castellà
En la iglesia catedral se guarda, en mejor estado, otra bandera llamada de Santa Eulalia, de damasco carmesí, con la efigie de la mártir barcelonesa bordada en seda, y á un lado el escudo de la ciudad de Barcelona y al otro la cruz de la catedral. Hay quien cree ser esta bandera la misma que enarbolaba la ciudad en momentos de guerra y de conflicto; pero su legitimidad no me parece tan probada como la de aquélla que, convertida en cuadro, se guarda en el archivo. Quizá la que hay en la catedral es otra de tantas como se hicieron, pues fueron más de una, y acaso también ni una ni otra es la de 1714, es decir, la última que se enarboló.
Sigui com sigui, la història del cèlebre penó, estendard o bandera de la milícia ciutadana de Barcelona és la que ara em disposo a relatar.
Llegir l’original en castellà
De todos modos, la historia del célebre pendón, estandarte ó bandera de la milicia ciudadana de Barcelona es la que voy á referir.
Cal observar primerament que el nom de bandera de Santa Eulàlia és modern. En els temps antics se l’anomenava bandera de la ciutat. «És estil i costum molt antic de la ciutat de Barcelona (es diu als acordsdel Consell de Cent de principis del segle XVII), quan s’ha d’executar alguna sentència, o bé obtenir esmena per via de represàlies o d’una altra manera contra una persona particular, lloc o poble que hagi ofès, detingut els seus ciutadans o els béns d’aquests, penhorant-los per raó de deutes o d’una altra manera, treure la Bandera de la ciutat, i portant-la el veguer o el batlle, o aquell dels dos en la cort del qual es fa el procés, o altra persona, i sortir amb gent armada contra el tal ofensor d’aquesta ciutat, i d’això hi ha molts exemples antics, que per ser contra persones particulars, i per coses petites, i per conservar drets i prerrogatives, i no per haver d’expulsar enemics estrangers i exèrcits poderosos, no fan al cas, i així se’n deixen. Aquella Bandera, que en aquell temps anomenàvem de la ciutat, el poble l’anomena avui la Bandera de Santa Eulàlia, perquè en les ocasions últimes de les quals hi ha memòria en vam treure la que avui es porta en la processó del dia de Corpus, i així ja no se’n diu avui treure la Bandera de la ciutat, sinó la de Santa Eulàlia, per tenir-hi una imatge de la Santa.))
Llegir l’original en castellà
Ha de observarse primeramente que el nombre de bandera de Santa Eulalia es moderno. En los tiempos antiguos se la llama bandera déla ciutat. «Es estil y consuctut molt antiga de la ciutat de Barcelona (se dice en los acuerdos del Concejo de Ciento de principios del siglo xvn), quant se ha de executar alguna sentencia, 6 haber smena per via de represalias 6 altrament contra persona particular, loch ó poblé que haje ofés, detingut ciutadans seus ó bens de aquells, penyoranlos per raho de deudas ó altrament, traurer la Bandera de la ciutat, y portant aquella lo veguer ó batlle, ó aquell deis dos en la cort del cual se fa lo procés, ó altre persona, y eixir ab geni armada contra lo tal ofensor de la dita ciutat, y de asso hi lia mols exemplares antichs, que per esser contra personas particulars, y per coses poques, y per conservado de drets y prerogatives, y no per haber de expel-lir enemichs cstrangers, y poderosos exercits, no fant al propósit, y axi se deixan. A aquella Bandera, que en aquell temps anomenavem de la ciutat, lo vulgo anomena avuy la Bandera de Santa Eulalia, perso que en las ocasions últimas de que hi ha memoria traguerem la que vuy se porta en la professó del dia de Corpus, y aixíja no se din vuy traurer la Bandera de la ciutat, sino la de Santa Eulalia, per haber hi en aquella una imatge de la Santa.))
De la bandera de la ciutat comença a trobar-se’n notícia a mitjan segle XIII, i és fama que va sortir diverses vegades contra els enemics de la pau i la treva. Com seria llavors aquesta bandera se’n desconeix; però se sap amb certesa que no tenia la imatge de la santa, i hi ha motius per creure que era un estendard, a l’estil dels usats pels romans, amb la creu de Sant Jordi, i potser amb el S. P. Q. B. (Senatus PopulusQue Barcinonensis), lletres que encara avui figuren en diverses pedres velles de la nostra Casa de la Ciutat.
Llegir l’original en castellà
De la bandera de la ciudad comienza á hallarse noticia á mediados del siglo xm, y es fama que salió varias veces contra los enemigos de la paz y tregua, pau y treva. Cómo sería entonces esta bandera se ignora; pero se sabe positivamente que no tenía la imagen de la santa, y hay motivos para creer que era un estandarte, á estilo de los usados por los romanos, con la cruz de San Jorge, y quizá con el S. P. Q. B. (Senatus Populus-Que Barcinonensis), letras que aun hoy figuran en varias piedras viejas de nuestra casa de la ciudad.
La primera notícia positiva que es té de la sortida de la bandera va unida a un dels nostres records més gloriosos. La milícia ciutadana barcelonina va anar amb la bandera alçada al Coll de Panissars quan va tenir lloc la invasió de Felip l’Atrevit; i si allà va brillar amb glòria no cal dir-ho, ja que aquella és una de les èpoques heroiques de la nostra història.
Llegir l’original en castellà
La primera noticia positiva que se tiene de la salida de la bandera, va unida á uno de nuestros más gloriosos recuerdos. La milicia ciudadana barcelonesa fué con bandera alzada al Coll de Panisars cuando la invasión de Felipe el Atrevido; y si allí brilló gloriosa no hay que decirlo, pues es aquélla una de las épocas heroicas de nuestra historia.
En les memòries del segle XIV ja es troben més detalls i abunden més les dades. Fulletjant els dietaris, el llibre de deliberacions del Consell i la Rúbrica de Bruniquer, es veu que en aquest segle la bandera de la ciutat va sortir divuit vegades a campanya: el 1340 cridada pel rei, però només va arribar fins més enllà de Mataró; el 1352 contra el senyor d'Andorrells, el castell del qual va prendre i es va manar enderrocar, per haver injuriat a Micer Tersa, causídic d'aquesta ciutat; el 1356 contra Vic, per negar-se a rebre aquesta ciutat com a comte a Bernat de Cabrera; el mateix any de 1356 contra Bernat de Belloch i Berenguer de Samoguda, els castells dels quals van ser lliurats a les flames i arrasats per haver-se oposat els seus senyors a donar compliment a les constitucions de Catalunya; el 1360 contra els francesos i anglesos que havien entrat al Rosselló, i va arribar només fins a Girona, perquè els enemichs sen tornaven; el 1362 per anar a Vic i desposseir d'aquest comtat a Bernat de Cabrera; el 1367 contra el castell de Montsoriu, cridada pel rei; el 1369 per anar a certs pobles de la província de Tarragona i castigar-los per haver posat tributs a ciutadans barcelonins; el 1370 contra el senyor de Jafer, del Penedès, per haver pres una res d'un ramat dels carnissers de Barcelona que va creuar les seves terres; el 1375 per anar a castigar de nou alguns pobles del camp de Tarragona; el 1380 per anar a posar setge al castell de Querol, pronunciat en favor de Bernat de Cabrera; el 1382 contra el comte d'Empúries, a causa de la guerra que a aquest noble feia el rei; el 1383 contra Pere de Canet, que havia aixecat bandera d'insurrecció a Sant Celoni; el 1384 contra el comte d'Empúries novament; el 1388 contra francesos entrats al Rosselló; el 1391 con-contra Martorell, per negar-se aquesta vila a lliurar un delinqüent; el 1394 per posar en llibertat un ciutadà de Barcelona, detingut i pres injustament a la vila de Sant Celoni; el 1395 contra Riambau de Corbera, senyor de Fan, qui imposava al seu caprici tributs i gabel·les, i, finalment, per apoderar-se del castell i vila de Martorell i del de Castellví de Rosanes, que el 1396 havien abraçat la causa del comte de Foix.
Llegir l’original en castellà
En las memorias del siglo xiv se encuentran ya más detalles y abundan más los datos. Hojeando los dietarios, el libro de deliberaciones del Concejo y la Rúbrica de Bruniquer, se ve que en dicho siglo salió diez y ocho veces á campaña la bandera de la ciudad: en 1340 llamada por el rey, pero sólo llegó hasta más allá de Mataró; en i352 contra el señor de Andorrells, cuyo castillo tomó y se mandó derribar, por haber injuriado á Micer Tersa, causídico de esta ciudad; en i356 contra Vich, por negarse á recibir esta ciudad como conde á Bernardo de Cabrera; en el mismo año de 1356 contra Bernardo de Belloch y Berenguer de Samoguda, cuyos castillos fueron entregados á las llamas y arrasados por haberse opuesto sus señores á dar cumplimiento á las constituciones de Cataluña; en i36o contra los franceses é ingleses que habían entrado en Rosellón, y llegó sólo hasta Gerona, perqué los enemichs sen tornaven; en i362 para ir á Vich y despojar de este condado á Bernardo de Cabrera; en 1367 contra el castillo de Montsoriu, llamada por el rey; en i36g para ir á ciertos pueblos de la provincia de Tarragona y castigarles por haber puesto tributos á ciudadanos barceloneses; en 1370 contra el señor de Jafer, de Panadés, por haber tomado una res de un ganado de los carniceros de Barcelona que cruzó sus tierras; en 1375 para ir á castigar de nuevo algunos pueblos del campo de Tarragona; en i38o para ir á poner sitio al castillo de Querol, pronunciado en favor de Bernardo de Cabrera; en i382 contra el conde de Ampurias, á causa de la guerra que á este noble hacía el rey; en i383 contra Pedro de Canet, que había levantado bandera de insurrección en San Celoni; en 1384 contra el conde de Ampurias nuevamente; en i388 contra franceses entrados en el Rosellón; en i3gi contra Martorell, por negarse esta villa á entregar un delincuente; en 1 394 para poner en libertad á un ciudadano de Barcelona, detenido y preso injustamente en la villa de San Celoni; en i3g5 contra Riambaldo de Corbera, señor de Fan, quien imponía á su capricho tributos y gabelas, y, finalmente, para apoderarse del castillo y villa de Martorell y del de Castelví de Rosanes, que en i3g6 habían abrazado la causa del conde de Foix.
Durant aquest segle la bandera de la ciutat tingué per senyal o divisa la creu de Sant Jordi, vermella sobre camp blanc. No pot cabre cap dubte en això, ja que les ordinacions o ordenances que els consellers i Consell de cent jurats feren a 23 de novembre de 1390, per a casos de sometent i guerra, disposen terminantment que sia jet un penó larch ab senyal de Sant Jovdi, co es, la eren vermella, é lo camp blandi, que es senyal de la ciutat. En les mateixes ordenances es disposa que els gremis manin fer cadascun la seva bandera o penó, adoptant la divisa o senyal que millor els acomodi. Que sian jets per cascun de tots los officis de la ciutat sengles penons ab aquell senyal que cascun offici acordará 1.
Llegir l’original en castellà
Durante este siglo la bandera de la ciudad tuvo por señal ó divisa la cruz de San Jorge, colorada sobre campo blanco. No puede caber ninguna duda en esto, pues las ordinaciones ú ordenanzas que los concelleres y Consejo de cien jurados hicieron á 23 de Noviembre de i3go, para casos de somatén y guerra, disponen terminantemente que sia jet un penó larch ab senyal de Sant Jovdi, co es, la eren ver mella, é lo camp blandí, que es senyal de la ciutat. En las mismas ordenanzas se dispone que los gremios manden hacer cada uno su bandera ó pendón, adoptando la divisa ó señal que mejor les acomode. Que sian jets per cascun de tots los officis de la ciutat sengles penons ab aquell senyal que cascun offici acordará 1.
Ja en aquest segle XIV la cerimònia d’alçar la bandera i la proclamació del Princeps namque es feia amb tota solemnitat. L’usatge ‘del Princeps namque’, anomenat així per ser aquestes les dues primeres paraules del seu text, preveia que quan el príncep es trobava assetjat o tenia assetjats els enemics, o se sabia que un altre rei venia contra ell, i hagués cridat el país en el seu auxili, per mitjà de cartes o missatgers, o pels altres mitjans amb què avisar se solia, és a dir, per focs o almenares, tots els homes, cavallers o
Llegir l’original en castellà
Ya en este siglo xiv la ceremonia de alzar la bandera y la proclamación del Princeps namque se hacía con toda solemnidad. El usaje 'del Princeps namque, llamado así por ser éstas las dos primeras palabras de su texto, prevenía que cuando el príncipe se hallaba sitiado ó tenía sitiados á los enemigos, ó se tenía noticia que otro rey venía contra él, y hubiese llamado al país en su socorro, por medio de cartas ó enviados, ó por los otros medios con que avisar se solía, es decir, por fuegos ó almenaras, todos los hombres, caballeros ó
1 Arxiu de les Cases consistorials: Ordenacions generals. TOM XXI 33 peons que tinguessin edat suficient i aptitud per a lluitar, tan bon punt sentissin, veiessin o a la seva notícia arribés l'avís, haguessin d'acudir en el seu socors tan aviat com fos possible, advertint que qui deixés d'ajudar en tal ocasió al príncep perdia per sempre tot el que tingués i posseís.
Llegir l’original en castellà
1 Archivo de las Casas consistoriales: Ordinaciones generales. TOMO XXI 33 peones que tuviesen edad suficiente y aptitud para pelear, tan luego como oyeren, vieren ó á su noticia llegase el aviso, debiesen acudir en su socorro lo más pronto posible, advirtiendo que quien dejase de ayudar en tal ocasión al príncipe perdía para siempre cuanto tuviese y poseyese.
El veguer de Barcelona era comunament l'encarregat de posar en execució el Princeps namque i cridar al país. Era el veguer com un tinent o vicari del comte de Barcelona; estava considerat com el primer jutge civil, i el seu nomenament va ser reial des de la unió de Catalunya amb Aragó. El seu tribunal, anomenat cort del veguer, cort del veguer, curia vicarii, era el lloc on administrava justícia.
Llegir l’original en castellà
El veguer de Barcelona era comunmente el encargado de poner en ejecución el Princeps namque y llamar al país. Era el veguer como un teniente ó vicario del conde de Barcelona; estaba considerado como el primer juez civil, y su nombramiento fué real desde la unión de Cataluña con Aragón. Su tribunal, llamado corte del veguer, cort del veguer, curia vicarii, era el lugar donde administraba justicia.
Per proclamar el Princeps namque i aixecar el sometent, el veguer sortia amb la seva cort, o sigui els seus dependents, a recórrer les places públiques, i parant-se en totes, a la llum de matos o herbes, o torxes enceses que alguns homes del poble portaven a la mà, manava llegir l'esmentat usatge i tot seguit donava el crit de ¡Via fora o via fora! equivalent en castellà al de ¡Afuera o al campo! A aquest crit, la multitud contestava amb el mateix, afegint só metent, és a dir, ficant so, ficant soroll o propagant el rumor, doncs en aquell acte es tocaven a sometent, tocant a sometent, totes les campanes de la ciutat, públiques i particulars, fins als més diminuts esquilons o campanetes. Mentrestant, s'encenien al voltant de la ciutat grans fumasses si era de dia, i grans fogates si era de nit, senyals amb què s'avisava als pobles immediats, els quals efectuaven la mateixa cerimònia que els de Barcelona, enviant tot seguit a tots els homes que es trobaven en disposició de manejar una arma a engrossir les forces del sometent general.
Llegir l’original en castellà
Para proclamar el Princeps namque y levantar somatén, el veguer salía con su corte, ó sea sus dependientes, á recorrer las plazas públicas, y parándose en todas, á la luz de matas ó yerbas, ó teas encendidas que algunos hombres del pueblo llevaban en la mano, mandaba leer en alta voz el citado usaje y en seguida daba el grito de ¡Via fors ó vía fora! equivalente en castellano al de ¡Afuera ó al campo! A este grito, la multitud contestaba con el mismo, añadiendo só metent, es decir, metiendo sonido, metiendo ruido ó propagando el rumor, pues en aquel acto se echaban á vuelo, tocando á rebato, todas las campanas de la ciudad, públicas y particulares, hasta los más diminutos esquilones ó campanillas. Mientras tanto, se encendían alrededor de la ciudad grandes humaredas si era de día, y grandes fogatas si de noche, señales con que se avisaba á los pueblos inmediatos, los cuales efectuaban la misma ceremonia que los de Barcelona, enviando en seguida á todos los hombres que se hallaban en disposición de manejar un arma á engrosar las fuerzas del somatén general.
Algú ha suposat que acompanyava al veguer, en l'acte d'aixecar el sometent, un estendard amb les quatre barres, en el qual es llegia el Princeps namque; però no he vist tal cosa o no he sabut trobar-la en cap document autoritzat. El que feia el veguer, després d'aixecat el sometent i llegit en públic l'usatge, era enviar cartes a tots els barons, comtes, vescomtes i homes de paratge, perquè en el dia assenyalat acudissin amb les seves armes i els seus vassalls al punt que se'ls designava, sent aquest per lo comú la mateixa cort o tribunal del veguer.
Llegir l’original en castellà
Alguno ha supuesto que acompañaba al veguer, en el acto de levantar el somatén, un estandarte con las cuatro Barras, en el cual se leía el Princeps namque; pero no he visto tal cosa ó no he sabido hallarla en ningún documento autorizado. Lo que hacía el veguer, luego de alzado el somatén y leído en público el usaje, era enviar cartas á todos los barones, condes, vizcondes y hombres de paraje, para que en el día señalado acudiesen con sus armas y sus vasallos al punto que se les designaba, siendo éste por lo común la misma corte ó tribunal del veguer.
També, conclosa la cerimònia de la publicació, passava el veguer a Casa de la ciutat per posar-se d'acord amb els consellers, i tot seguit es treia la bandera de la ciutat, o dels ciutadans, de la sala del Consell dels trenta-sis, Trentanari, per ser col·locada en una finestra de la casa comunal o en la mateixa plaça de Sant Jaume, per mà del veguer, segons sembla, fent el mateix amb les seves banderes o estendards les confraries, i posant-los a la finestra o porta del local on celebraven les seves sessions. Per això diuen les ordenances citades: E com serà determinat sometent haver loch, é la bandera serà treta per Host vehinal é posada á la plassa del Blat, segons es acostumat, que aquell dia mateix los dits consellers fassen traurer ó posar lo dit Pendo dels ciutadans a la plassa de Sant Jaume, é los Consols dels Mercaders lo penó dels Mercaders de la Lotja, é tots los altres officis, cascun en la plassa, ó porta, ó loch hont per ells serà ordenat.
Llegir l’original en castellà
También, concluida la ceremonia de la publicación, pasaba el veguer á Casa de la ciudad para ponerse de acuerdo con los concelleres, y en seguida se sacaba la bandera de la ciudad, ó de los ciudadanos, de la sala del Consejo de los treinta y seis, Trentanari, para ser colocada en una ventana de la casa comunal ó en la misma plaza de San Jaime, por mano del veguer, según parece, haciendo lo propio con sus banderas ó estandartes las cofradías, y poniéndolos en la ventana ó puerta del local donde celebraban sus sesiones. Por esto dicen las ordinaciones citadas: E com será determinat sometent haber loch, é la bandera será treta per Host vehinal é posada á la plassa del Blat, segons es acostumat, que aqnell dia mateix los dits concellers fassen traurer ó posar lo dit Pendo dels ciutadans a la plassa de Sant Jaume, é los Consols dels Mercaders lo penó dels Mercaders d le Lotja, é tots los altres officis, cascun en la plassa, ó porta, ó loch hont per ells será ordenat.
Les mateixes ordenances marquen la manera i forma com havien d'anar els gremis amb les seves banderes acompanyant la de la ciutat, i acaben dient: Que no siguin haguts ni tinguts per ciutadans de Barcelona mai més d'ara endavant, ja mes d'aquí avant, tots els que per pretendre gaudir de privilegi de rei o per una altra qual- ra causa, es neguin a marxar amb l'host; el mateix que tots aquells que, sigui quina sigui la seva condició o jerarquia, DE qualque condició o stament sian, facin o donin en públic, o en secret, algun consell, favor o ajuda a aquells contra els quals s'hagi fet el procés de sometent.
Llegir l’original en castellà
Las mismas ordinaciones marcan el modo y forma como debían ir los gremios con sus banderas acompañando á la de la ciudad, y acaban diciendo: Que no sean habidos ni tenidos por ciudadanos de Barcelona nunca más en adelante, ja mes de aquí avant, todos los que por pretender disfrutar de privilegio de rey ó por otra cualquiera causa, se nieguen á marchar con la hueste; lo propio que cuantos, sea cual fuese su condición ó jerarquía, DE qualque condició ó stament sian, hagan ó den en público, ó en secreto, algíin consejo, favor ó ayuda d aquéllos contra los cuales se haya hecho el proceso de somatén.
Durant el segle xv la bandera prosseguí guardant el seu nom «de la ciutat,» i va sortir moltes vegades a campanya. Les principals queden ja citades en el decurs d'aquesta obra. Unes vegades la veiem partir en defensa de les fronteres, amenaçades pels francesos; altres per venjar greuges fets pels nobles insolents als ciutadans de Barcelona; altres per sostenir les constitucions i usatges del país; altres, en fi, per defensa i manteniment de les llibertats de la pàtria, com va succeir en les guerres de Catalunya contra el rei Don Joan II, quan aquest ab crida publica per la ciutat fon publicat per enemich de la térra, com diuen els dietaris.
Llegir l’original en castellà
Durante el siglo xv la bandera prosiguió guardando su nombre «de la ciudad,» y salió muchas veces á campaña. Las principales quedan ya citadas en el decurso de esta obra. Unas veces la vemos partir en defensa de las fronteras, amenazadas por los franceses; otras para vengar agravios hechos por los nobles insolentes á los ciudadanos de Barcelona; otras para sostener las constituciones y usajes del país; otras, en fin, para defensa y mantenimiento de las libertades de la patria, como sucedió en las guerras de Cataluña contra el rey Don Juan II, cuando éste ab crida publica per la ciutat fon publicat per enemich de la térra, como dicen los dietarios.
A principis del segle encara era el veguer qui tenia l'encàrrec de treure i aixecar la bandera, com es veu el 19 de juliol de 1429, del qual dia diu el dietari municipal: Aquest jom se crida per los lochs acostumats de la ciutat lo usatge «Princeps namque,» perso com se deya quel rey de Castilla ma armada volie entrar en Aragó hont lo senyor rey nostre era, é mentres la crida sefeya, tots los sags del veguer tenint en llurs mans sengles juichs de bruch encesos corrent amunt é valí, cridant altes veus, «Via f ora, Princeps namque.))
Llegir l’original en castellà
Á principios del siglo aún era el veguer quien tenía el encargo de sacar y alzar la bandera, como se ve en 19 de Julio de 1429, de cuyo día dice el dietario municipal: Aquest jom se crida per los lochs acostumats de la ciutat lo usatge «Princeps namque, » perso com se deya quel rey de Castilla ma armada volie entrar en Aragó hont lo senyor rey nostre era, é mentres la crida sefeya, tots los sags del veguer tenient en lurs mans sengles juichs de bruch enceses corrent amunt é valí, cridant altes veus, «Via f ora, Princeps namque.))
Tenim, doncs, que fins i tot les cerimònies eren les mateixes del segle anterior. Més endavant ja es troba que era a vegades el batlle, i no el veguer, qui treia la bandera, i per fi des de 1460, època de les turbulències de Catalunya, en endavant, veiem que els encarregats d'aquesta honra eren els mateixos consellers. De manera que, i és observació que mereix apuntar-se, ja que no dubto l'han de trobar justa tots aquells que coneguin una mica a fons la història de Catalunya; de manera que el fet que els consellers traguessin la bandera data de la primera època en què es van veure seriosament amenaçades les llibertats catalanes. Aleshores fou sens dubte quan els consellers, veritables i legítims representants del poble, van conèixer que no havien de cedir l'honor d'alçar la bandera del poble a cap representant de l'autoritat règia, sinó que eren ells mateixos, per contra, els qui, com a encarregats de la seva custòdia, havien d'alçar-la i lliurar-la a l'alferes nomenat per la ciutat. Des d'aquesta data també es veu que la bandera cobra nova importància, i se la veu envoltada de més aparell i ostentació en les seves sortides.
Llegir l’original en castellà
Tenemos, pues, que aun las ceremonias eran las mismas del siglo anterior. Más adelante ya se encuentra que era á veces el bayle, y no el veguer, quien sacaba la bandera, y por fin desde 1460, época de las turbaciones de Cataluña, en adelante, vemos que los encargados de esta honra eran los mismos concelleres. De modo que, y es observación que merece apuntarse, pues no dudo han de hallarla justa cuantos' conozcan un poco á fondo la historia de Cataluña; de modo que el sacar la bandera los concelleres data de la época primera en que se vieron amenazadas seriamente las libertades catalanas. Entonces fué sin duda cuando los concelleres, verdaderos y legítimos representantes del pueblo, conocieron que no debían ceder la honra de alzar la bandera del pueblo á ningún representante de la autoridad regia, sino que eran ellos mismos, por el contrario, quienes, como encargados de su custodia, debían alzarla y entregarla al alférez nombrado por la ciudad. Desde esta fecha también se ve cobrar nueva importancia á la bandera, y vésela rodeada de más aparato y ostentación en sus salidas.
Encara, tanmateix, portava el nom «de la ciutat,» i ostentava per divisa les armes de Barcelona. Fins al segle xvi no va prendre el nom de bandera de Santa Eulàlia, si bé fundadament hi ha motius per creure que ja d'abans, des dels seus primers temps potser, l'aspa o remat del penó era en realitat un bust de la màrtir barcelonina, treballat en plata. Sigui com sigui, el cert i positiu és que la bandera es deia de Santa Eulàlia encara abans de tenir la imatge de la santa pintada en els seus plecs, ja que diverses vegades en aquell segle els dietaris li donen dit nom, dient, tanmateix, que en el seu fons només hi havia per divisa les armes de la ciutat.
Llegir l’original en castellà
Aún, sin embargo, llevaba el nombre «de la ciudad,» y ostentaba por divisa las armas de Barcelona. Hasta el siglo xvi no tomó el nombre de bandera de Santa Eulalia, si bien fundadamente hay motivos para creer que ya de antes, desde sus primeros tiempos quizá, el aspa ó remate del pendón era en realidad un busto déla mártir barcelonesa, labrado en plata. Sea como fuese, lo cierto y positivo es que la bandera se llamaba de Santa Eulalia aun antes de tener la imagen de la santa pintada en sus pliegues, pues varias veces en aquel siglo los dietarios le dan dicho nombre, diciendo, sin embargo, que en su fondo sólo había por divisa las armas de la ciudad.
Únicament quatre vegades en el segle xvi trobo que s'aixequés la bandera. La primera el 1501, sortint contra una partida d'homes armats, la qual prop del riu Besòs s'havia apoderat d'un pres que el veguer conduïa a Barcelona; la segona el 1503, partint amb el rei D. Ferran el Catòlic contra els francesos que havien envaït el Rosselló; la tercera el 1588, quan va succeir el cas del conseller en cap, a qui Tortosa es negava a deixar passar amb insígnies consulars, i la quarta el 1597, també contra francesos.
Llegir l’original en castellà
Únicamente cuatro veces en el siglo xvi hallo que se alzase la bandera. La primera en 1501, saliendo contra una partida de hombres armados, lá cual junto al río Besos se había apoderado de un preso que el veguer conducía á Barcelona; la segunda en i5o3, partiendo con el rey D. Fernando el Católico contra los franceses que habían invadido el Rosellón; la tercera en i588, cuando sucedió el caso del conceller en cap, á quien Tortosa se negaba á dejar pasar con insignias consulares, y la cuarta en 1597, también contra franceses.
Però si poques vegades va sortir en aquest segle, tenim almenys detallades notícies de les cerimònies usades per treure-la. S'envoltava l'acte d'imponent pompa i aparatosa ostentació.
Llegir l’original en castellà
Pero si pocas veces salió en este siglo, tenemos al menos detalladas noticias de las ceremonias usadas para sacarla. Rodeábase el acto de imponente pompa y aparatosa ostentación.
Quan ocorria un succés greu, els consellers s'afanyaven a reunir el Consell de cent jurats, el qual era convocat a toc de campana, i algunes vegades pel pregoner. Reunit el Consell i acordat d'aixecar la bandera, es deixava als consellers l'encàrrec de tenir cura de tot amb el Consell anomenat dels trenta-sis, Trentanari, i el dels vint-i-quatre, Vint-i-quatrena de guerra, que era una junta de guerra. A toc de trompetes per carrers i places es publicava aleshores el sometent i es convidava la noblesa a acudir a la casa de la ciutat i trobar-se present a l'acte de treure la bandera, per portar la qual, a proposta dels consellers, la vint-i-quatrena nomenava el gonfanoner o alferes que havia d'encarregar-se'n.
Llegir l’original en castellà
En cuanto ocurría un suceso grave, apresurábanse los concelleres á reunir el Consejo de cien jurados, el cual era convocado á son de campana, y algunas veces por el pregonero. Reunido el Consejo y acordado levantar la bandera, se dejaba á los concelleres el encargo de cuidar de todo con el Consejo llamado de los treinta y seis, Trentauari, y el de los veinticuatro, Veinticuatrena de guerra, que era una junta de guerra. A son de trompetas por calles y plazas publicábase entonces el somatén y se invitaba á la nobleza á acudir á la casa de la ciudad y hallarse presente al acto de sacar la bandera, para llevar la cual, á propuesta de los concelleres, nombraba la veinticuatrena el ganfaloner ó alférez que debía encargarse de ella.
Quan totes les persones convidades estaven reunides, els consellers, amb les seves gramalles de grana, es dirigien a la sala del Trentanari, i el primer prenia la bandera que lliurava a quatre individus de la noblesa, els quals havien de portar-la enrotllada i estesa sobre les seves espatlles fins sota la finestra en què havia de col·locar-se. El conseller en cap marxava darrere amb la mà dreta posada en l'asta o remat, a fi de manifestar que era ell qui la treia. Seguien després els altres consellers, i precedien a la comitiva els ministrers, trompetes i timbals, tocant alternativament en demostració de festa i goig.
Llegir l’original en castellà
Cuando todas las personas invitadas estaban reunidas, los concelleres, con sus gramallas de grana, se dirigían á la sala del Trentanari, y el primero tomaba la bandera que entregaba á cuatro individuos de la nobleza, los cuales debían llevarla rollada y tendida sobre sus hombros hasta debajo de la ventana en que había de colocarse. El conceller en cap marchaba detrás con la mano derecha puesta en el asta ó remate, á fin de manifestar que era él quien la sacaba. Seguían luego los demás concelleres, y precedían á la comitiva los ministriles, trompetas y timbales, tocando alternativamente en demostración de fiesta y júbilo.
Així que eren sota la finestra on havia de quedar exposada la bandera els tres dies de costum, se la pujava per mitjà d'uns cordons de seda i or, tenint especial cura de no introduir-la a dins, perquè una vegada sortida de la casa, ja no podia tornar a entrar sinó deixant d'existir la causa del sometent. Aquesta cerimònia tenia lloc al so dels instruments guerrers. La finestra havia d'estar adornada amb un dosser i penjadures de vellut carmesí. Mentre estava enarborada la bandera, no podia abandonar-se un moment la seva custòdia. Li feien guàrdia constantment, rellevant-se per torn, les companyies de la Coronela; i un dels consellers, amb alguns individus de la noblesa, havia de vetllar al seu costat tant de dia com de nit. Durant aquesta quedaven enceses a la plaça almenys quatre graelles, i al voltant de la bandera hi havia gran profusió de torxes de cera.
Llegir l’original en castellà
Así que estaban debajo de la ventana donde había de quedar expuesta la bandera los tres días de costumbre, se la subía por medio de unos cordones de seda y oro, teniendo especial cuidado en no introducirla dentro, porque una vez salida de la casa, ya no podía volver á entrar sino dejando de existir la causa del somatén. Esta ceremonia tenía lugar al son de los instrumentos guerreros. La ventana debía estar adornada con un dosel y colgaduras de terciopelo carmesí. Mientras estaba enarbolada la bandera, no podía abandonarse un momento su custodia. Dábanle guardia constantemente, relevándose por turno, las compañías de la Coronela; y uno de los concelleres, con algunos individuos de la nobleza, debía velar junto á ella así de día como de noche. Durante ésta quedaban encendidas en la plaza lo menos cuatro gr aellas, y en torno de la bandera había gran profusión de hachas de cera.
Passats els tres dies, es traslladava la bandera amb gran i luxós acompanyament, portada per l'alferes nomenat, a la porta de la ciutat que estava en la direcció del camí que havia de seguir la seva host, i allí, amb les mateixes cerimònies, era enarborada a la torre fins al moment de sortir a campanya.
Llegir l’original en castellà
Pasados los tres días, se trasladaba la bandera con grande y lujoso acompañamiento, llevada por el alférez nombrado, á la puerta de la ciudad que estaba en la dirección del camino que había de seguir su hueste, y allí, con las mismas ceremonias, era enarbolada en la torre hasta el momento de salir á campaña..
La Coronela era el terç o host que formaven els gremis de Barcelona, cadascun dels quals tenia també el seu estendard, el qual s'enarborava en el seu respectiu local, acudint a allistar-se de seguida tots els individus de la confraria hàbils per a empunyar les armes.
Llegir l’original en castellà
La Coronela era el tercio ó hueste que formaban los gremios de Barcelona, cada uno de los cuales tenía también su estandarte, el cual se enarbolaba en su respectivo local, acudiendo á alistarse en seguida todos los individuos de la cofradía hábiles para empuñar las armas.
El cap de la Coronela era el conseller en cap, qui prenia aleshores el títol de coronel. Abans de sortir a campanya, se li nomenaven a aquest tres persones, que es deien Acompanyadors, i tenien obligació d'acompanyar, aconsellar i dirigir el conseller coronel, no podent abandonar-lo un sol instant mentre estava exercint el seu càrrec, sense haver rebut autorització del Consell de Cent.
Llegir l’original en castellà
El jefe de la Coronela era el conceller en cap, quien tomaba entonces el título de coronel. Antes de salir á campaña, nombrábansele á éste tres personas, que se llamaban Acompanyadors, y tenían obligación de acompañar, aconsejar y dirigir al conceller coronel, no pudiendo abandonarle un solo instante mientras estaba desempeñado su cargo, sin haber recibido autorización del Concejo de Ciento.
L'alferes o abanderat prestava jurament en ma-mans del conseller en cap i aquest en les mans del conseller segon. La fórmula del jurament era la següent:
Llegir l’original en castellà
El alférez ó abanderado prestaba juramento en manos del conceller en cap y éste en las manos del conceller segundo. La fórmula del juramento era la siguiente:
JURAMENT QUE PRESTA EL SENYOR CONSELLER EN CAP TRAMÈS A L'EXÈRCIT.
Llegir l’original en castellà
JURAMENT QUE PRESTAN LO SENYOR CONCELLER EN CAP TRAMES AL EXERCIT.
«Jura el conseller en cap, i fa homenatge en mà i poder del conseller II, en presència dels altres consellers, que s'haurà bé i lleialment en l'ofici de coronel de la present ciutat, i que de cap manera durant el temps que estarà en l'exèrcit de S. M., sense llicència del Consell de Cent jurats de dita ciutat, no s'absentarà d'aquell, i que observarà a la lletra el que amb instruccions se li ha ordenat, i per endavant se li ordenarà per dit Consell, o Vint-i-quatrena de guerra, tota altra cosa proposada.»
Llegir l’original en castellà
«Jure lo conceller en cap, y fa homenatge en ma y poder del conceller II, en presencia deis altres concellers, que se haurd be y leyalment en lo offici de coronell de la present ciutat, y que en alguna manera durant lo temps que estará en lo exercit de S. M., sens licencia del concell de C. jnrats de dita ciutat, no se absenterd de aquell,y que servará á la letre lo que ab instruccions se li ha ordenat, y per avant se li ordenará per dit Concell, ó Vintiquatrena de guerra, tota altre cosa proposada. »
JURAMENT QUE PRESTEN ELS ACOMPANYANTS DEL DIT
Llegir l’original en castellà
JURAMENT QUE PRESTAN LOS ACOMPANYADORS DE DIT
«Juren N. N. N. acompanyants i consultors del conseller en cap, i fan homenatge en mà i poder seus, les seves persones i béns obligats, que durant el temps del seu acompanyament no l'abandonaran, sinó és que tinguessin llicència del savi Consell de Cent, i li donaran consell com millor i raonablement pensaran convenir al benefici de la ciutat, i altrament es comportaran bé i lleialment en el seu ofici.»
Llegir l’original en castellà
«Juren N. N. N. acompanyadors y consultors del conceller en cap, y jan homenatge en ma y poder seus, ses persones é bens obligáis, que durant lo temps de son acompanyament nol desampararan, sino es que tingueren licencia del savi Consell de C, é li donaran consell com millor é rahonablement pensaran convenir al benefici de la ciutat, c altrement se hauran be y leyalment en son offici. »
Ja queda dit que la bandera, tan bon punt estava enarborada, tant a la Casa de la ciutat com a la torre de la porta, havia de ser custodiada per un dels consellers i una guàrdia de la Coronela. La primera guàrdia tenia el privilegi de donar-la la companyia de mercaders, que era la del magistrat de la Llotja i la primera de la Coronela. Després seguien per torn les altres.
Llegir l’original en castellà
Queda ya dicho que la bandera en cuanto estaba enarbolada, así en la Casa de la ciudad como en la torre de la puerta, debía ser custodiada por uno de los concelleres y una guardia de la Coronela. La primera guardia tenía el privilegio de darla la compañía de mercaderes, que era la del magistrado de la Lonja y la primera de la Coronela. Luego seguían por turno las demás.
La gent d'armes allistada per la ciutat es mantenia del sou assenyalat pel Consell de Cent; les les companyies de les altres poblacions que s'unien a la bandera, anaven a càrrec dels seus respectius municipis. Als primers els proporcionava també les armes la ciutat, per a la qual cosa les tenia dipositades durant les èpoques de pau en la seva cèlebre armeria, situada on avui s'aixeca el Palau Reial.
Llegir l’original en castellà
La gente de armas alistada por la ciudad se mantenía del sueldo señalado por el Concejo de Ciento; las compañías de las otras poblaciones que se unían á la bandera, iban á cargo de sus respectivos municipios. A los primeros les proporcionaba también las armas la ciudad, para lo cual las tenía depositadas durante las épocas de paz en su célebre armería, situada donde hoy se levanta el Palacio Real.
Al segle XVII va ser quan, segons es diu, per primera vegada es va manar pintar la imatge de la màrtir barcelonina a la bandera que ja, tanmateix, feia temps que s'anomenava de Santa Eulàlia. Es va donar aquesta ordre el 1640, quan la guerra dels Segadors. Es va manar fer, segons consta dels dietaris, una nova bandera de damasc carmesí, amb la figura de Santa Eulàlia al centre, a més de les armes de la ciutat i del Santíssim Sagrament, per fer veure que la guerra es feia així mateix en la seva divina defensa.
Llegir l’original en castellà
En el siglo xvn fué cuando, según se dice, por vez primera se mandó pintar la imagen de la mártir barcelonesa en la bandera que ya, sin embargo, venía llamándose tiempo hacía de Santa Eulalia. Dióse esta orden en 1640, cuando la guerra de los segadores. Mandóse ' hacer, según consta de los dietarios, una nueva bandera de damasco carmesí, con la figura de Santa Eulalia en el centro, á más de las armas de la ciudad y del Santísimo Sacramento, para hacer ver que la guerra se hacía asimismo en su divina defensa.
Tanmateix, consta que abans d'aquesta època ja existia un llenç amb la imatge de Santa Eulàlia, conforme ens explica el P. Rebullosa a la seva Relació de les festes de Sant Ramon. En parlar-nos de la cèlebre i ostentosa processó que amb aquell motiu va tenir lloc a Barcelona l'any 1601, diu:
Llegir l’original en castellà
Sin embargo, consta que antes de esta época existía ya un lienzo con la imagen de Santa Eulalia, conforme nos cuenta el P. Rebu llosa en su Relación de las fiestas de San Ramón. Al hablarnos de la célebre y ostentosa procesión que con aquel motivo tuvo lugar en Barcelona el año 1601, dice:
«Seguia el bedell de la catedral amb lloba de damasc morat, beca de vellut del mateix color i la seva rica massa de plata sobredaurada, i després d'ell la gran bandera de Santa Eulàlia, famosa pel seu valor i bellesa, i molt més sens dubte per la cerimònia que en semblants actes sol omplir-se. És de tafetà carmesí, amb flocadures i rapacejos d'or i seda del mateix color, i al camp, pintat a l'oli amb or i diversos colors de molt delicat pinzell, un curiós tabernacle, i en ell una bellíssima Santa Eulàlia, amb les armes de la ciutat sota els seus peus, i al cap de l'asta una imatge de la mateixa, feta de plata de martell. El qui la porta està revestit amb una alba blanca a l'antiga, que té serrells i guarnició a la vora d'una faixa de brocat vermell de tres alts, i a sobre la dalmàtica reial amb què fou coronat el rei D. Martí d'Aragó, sembrada d'escuts, amb les barres de Catalunya fetes de damasc carmesí en camp de brocat llis; al cap una corona de comte, de plata sobredaurada, i en ella una aspa de Santa Eulàlia del mateix sobre el front. Un cavaller en un bell cavall amb sella i estreps d'armar a l'antiga i encubertat amb paraments reials de vellut carmesí, tot brodat de molt rics escuts amb les armes dels reis d'Aragó i d'aquesta ciutat, representant en aquest vestit la forma i moda que els reis d'Aragó i comtes de Barcelona tenien quan entraven en alguna batalla. Quatre seglars porten el cavall del destre i li van al costat quatre clergues revestits amb sobrepellissos i macetes, vares llistades de colors i ventalls de palma en una mà, i en l'altra sengles cordons d'or i seda encarnada que contrapesen la bandera, com a coadjutors del que els porta. » Molt més podria dir-se; però bastaran aquestes indicacions per saber el que era, el que figurava i el que representava aquell estendard gloriós, làbarum dels nostres majors, que tantes vegades i amb tanta glòria va portar al combat les milícies ciutadanes, i en el qual els barcelonins veien i tenien el símbol de les seves pàtries llibertats.
Llegir l’original en castellà
«Seguíase el bedel de la catedral con loba de damasco morado, beca de terciopelo del mismo color y su rica maza de plata sobredorada, y tras él la gran bandera de Santa Eulalia, famosa por su valor y belleza, y mucho más sin duda por la ceremonia que en semejantes actos suele llenarse. Es de tafetán carmesí, con flocaduras y rapacejos de oro y seda del mismo color, y en el campo, pintado al óleo con oro y varios colores de muy delicado pincel, un curioso tabernáculo, y en él una hermosísima Santa Eulalia, con las armas de la ciudad bajo sus pies, y en el cabo del asta una imagen de la misma, hecha de plata de martillo. El que la lleva está revestido con un alba blanca á la antigua, que tiene frecos y guarnición en la cortapisa de una faja de brocado rojo de tres altos, y encima la dalmática real con que fué coronado el rey D. Martín de Aragón, sembrada de escudos, con las barras de Cataluña hechas de damasco carmesí en campo de brocado liso; en la cabeza un coronel de conde, de plata sobredorada, y en él un aspa de Santa Eulalia de lo mismo sobre la frente. Un caballero en un hermoso caballo con silla y estribos de armar á la antigua y encubertado con paramentos reales de terciopelo carmesí, todo bordado de muy ricos escudos con las armas de los reyes de Aragón y de esta ciudad, representando en este traje la forma y moda que los reyes de Aragón y condes de Barcelona tenían cuando entraban en alguna batalla. Cuatro seglares llevan el caballo del diestro y le van al lado cuatro clérigos revestidos con sobrepellices y macetas, varas listadas de colores y ventallos de palma en la una mano, y en la otra sendos cordones de oro y seda encarnada que contrapesan la bandera, como coadjutores del que los lleva. » Mucho más podría decirse; pero bastarán estas indicaciones para saber lo que era, lo que figuraba y lo que representaba aquel estandarte glorioso, lábaro de nuestros mayores, que tantas veces y con tanta gloria llevó al combate á las milicias ciudadanas, y en el cual los barceloneses veían y tenían el símbolo de sus patrias libertades.
Fi de l’entrada original