A mx-i^Q ^ l A .y N. % ^ í \ ^K^ -X M V £X LIBRIS WALTER MUIR WHITEHILL JÚNIOR DONAT PER SRA. W. M. WHITEHILL 1979 S V *C£r X \ ■%. t ^ /. 4 / ^ T/n¡ I c HíLL ■COLL. ^Of • OBRES DE VÍCTOR BALAGUER Membre numerari de les Acadèmies Espanyola i de la Història ELS CARRERS DE BARCELONA EL 1865 (COMPLEMENT DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA; TOM I D'AQUESTA OBRA I XX DE LA COL·LECCIÓ El producte íntegre d'aquesta obra es destina al sosteniment i foment de la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú MADRID IMPREMTA I FONDRIA DE M. TELLO IMPRESSOR DE CAMBRA DE S. M. Don Evaristo, 8 1888 OBRES DE VÍCTOR BALAGUER TOM XX DE LA COL·LECCIÓ I PRIMER DELS CARRERS DE BARCELONA (COMPLEMENT DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA) OBRES DE L'AUTOR PUBLICADES EN AQUESTA COL·LECCIÓ. Poesies catalanes. (El llibre de l'amor. — El llibre de la fe," — El llibre de la pàtria. — Eridànies. — Lluny de la meva terra. — Últimes poesies.) — Un tom, que forma l'I de la col·lecció, 6 pessetes. Tragèdies. Original català i traducció castellana. (La mort d'Anníbal. — Coriolà. — L'ombra de Cèsar. — La festa de Tibul. — La mort de Neró. — Safo. — La tragèdia de Llívia. — L'última hora de Cristòfor Colom. — Els esponsals de la morta. — El guant del degollat. — El comte de Foix. — Raig de lluna.) — Un tom (II de la col·lecció), 8 pessetes. Els Trobadors. La seva història literària i política. — Quatre toms (III, IV, V i VI de la col·lecció), 30 pessetes. Discursos acadèmics i memòries literàries. (Discursos i dictàmens llegits a les Acadèmies i als Jocs Florals. — La cort literària d'Alfons d'Aragó. — Un ministeri d'Instrucció pública. — Fundació de la Biblioteca de Vilanova i la Geltrú. — Cartes literàries. — El poeta Cabanyes. — Idees i apunts etc., etc.) — Un tom (VII de la col·lecció), 7 pessetes 50 cèntims. El Monestir de Pedra. — Les llegendes de Montserrat.— Les coves de Montserrat. — Un tom (VIII de la col·lecció), 7 pessetes 50 cèntims. Història de Catalunya. — Toms primer a onzè d'aquesta obra, i IX a XIX de la col·lecció, a 10 pessetes cadascun, 110 pessetes. (Aquesta col·lecció és propietat de l'autor.) VÍCTOR BALAGUER de les Reials Acadèmies Espanyola i de la Història ELS CARRERS . DE BARCELONA EL 1865 •~>* que ens agrupi per a la comuna i mútua felicitat.» » Aquest discurs, i sobretot aquest paràgraf del discurs del Sr. Valls, no podia menys d'impressionar a tots els qui el van sentir, ja que iniciava una gran idea, idea culminant, Excel·lentíssim Senyor, que torna avui a brollar galana, diguem-ho així, del sarcòfag de Capmany, en veure, com veiem, units els escuts de dos pobles, l'un industrial i l'altre agrícola, però ambdós mercantils; en veure, com veiem, enllaçats fraternalment els dos blasons que sobre aquesta tomba ens apareixen com a emblema de la unió del comerç, de l'agricultura i de la indústria. » El poble de Cadis, acomiadant les restes de Capmany amb abundants almoines als pobres, unia, generós i noble, a un dels actes més grats al cor del cristià, a un dels preceptes més sublims de la religió del Crucificat, a un acte de filantropia i de caritat, els noms, simpàtics avui per als pobres de Cadis, de Barcelona i de Capmany; i no és estrany que el Municipi gadità, enardit pel seu propi exemple, i posada la mà sobre l'urna en la qual, per a major timbre, es van incrustar els escuts units de l'antiga Favència i de la preclara Gades, di- 230 Víctor Balaguer gués amb entusiasme a l'Ajuntament de Barcelona el 10 de Juny de 1854: «Escrites estan amb caràcters indelebles en les pàgines de la nostra història els heroics fets que en «tots els segles han enaltit al poble barcelonès, i »el gadità aprofita gustós aquesta ocasió que se li »ha presentat d'unir per sempre i sobre la tomba »d'un benemèrit espanyol, els llorers i blasons de »ambdues ciutats en honra i prestigi dels seus Ajunta- »ments.» «Arribades les cendres a Barcelona el 17 de Juliol de 1854, va passar a buscar-les a bord del vapor Pelayo una Comissió de l'Excel·lentíssim Ajuntament, en una falua luxosament endolada, deixant-les dipositades a l'església de Sant Josep, veïna a la porta de la Pau, mentre es disposava traslladar-les amb tota solemnitat, com corresponia a la il·lustre ciutat que honrava i a la memòria il·lustre del qui es tractava d'honrar, al lloc designat per a esperar els honors del panteó. En aquell temps la Reial Acadèmia de Bones Lletres, de la qual en temps havia estat membre acadèmic Capmany, va tenir la bona idea d'aprofitar l'oportunitat de la translació d'aquestes restes per promoure i anunciar d'acord amb els seus estatuts el concurs d'aquell any, consagrant-lo a la glòria de l'insigne escriptor que tan dignament va pertànyer al seu si, i oferint un premi a l'autor del millor judici crític sobre les seves obres. »Aquest fou el certamen en el qual més tard sortia vencedor el Sr. D. Guillem Forteza, jove tan modest com apreciable, en aquell temps poc conegut encara, però que en semblant lluita va conquerir de sobte una plaça entre els nostres bons escriptors alhora que una butaca d'acadèmic, com l'havia conquerida un dia, en una lluita semblant, Rubio, l'inspirat i melancòlic trobador del Llobregat. ELS CARRERS DE BARCELONA 23 1 »Tot estava disposat per efectuar el juliol de 1854 la cerimònia que avui aquí ens reuneix, quan va venir a impedir-ho la revolució gloriosa d'aquell mateix mes. L'invisible viatger asiàtic, presentant-se inopinadament a sembrar el terror, el dol i la mort a la galana ciutat dels comtes, i els esdeveniments polítics que aleshores es van succeir, encadenant-se els uns als altres, i fins i tot escollint alguns d'ells per teatre de lamentables escenes a la mateixa Barcelona, van impedir a la Municipalitat pensar ni tan sols en la translació d'aquestes restes. »Tanmateix, l'Excm. Diputació provincial el 1855, amb un zel digne de tot elogi, va inaugurar, promoure i anunciar una subscripció per elevar un monument a Capmany, devent-se als seus nobles esforços que aquesta subscripció s'obrís al mateix temps a l'illa de Cuba, on sembla que va donar en l'acte un brillant resultat. Aquesta glòria ningú pot disputar-la a la digna Diputació d'aquella època. • Les restes continuaven, no obstant això, a l'església de Sant Josep, i la premsa barcelonina, que sempre s'ha distingit pel seu amor al país, va instar diverses vegades el Cos municipal perquè les arrenqués a l'oblit en què jeien. Les reclamacions de la premsa coincidien amb els oficis dirigits al primer alcalde constitucional pel vicepresident de l'Acadèmia de Bones Lletres D. Josep Antoni Llobet i Vallosera i per les caloroses instàncies de l'acadèmic D. Antoni de Bofarull, un dels escriptors més entusiastes per Capmany i per les glòries immortals del nostre país. »L'Ajuntament ja anava aleshores a celebrar la cerimònia, i ja s'havia redactat i estès el programa i cerimonial que consten a l'expedient, quan la Diputació va demanar al Consistori municipal que suspengués la realització del seu projecte, ja que esperava 232 VÍCTOR BALAGUER d'un moment a l'altre saber el resultat de la subscripció oberta a l'illa de Cuba, a fi que pogués coincidir la translació de les restes amb l'obertura del certamen per premiar el millor projecte de monument que es presentés. Nous esdeveniments polítics van venir a ofegar totes aquestes esperances, posant nous i per ara insuperables obstacles als desitjos de la Municipalitat. » Recentment va tornar a instar l'Acadèmia, va tornar a instar la premsa, i aleshores el M. I. senyor alcalde corregidor D. Ramon Figueras va prendre a càrrec seu la iniciativa en nom de V. E., cooperant amb escreix d'intel·ligència i d'activitat a l'assoliment dels seus desitjos l'il·lustre senyor tinent d'alcalde D. Miquel Biada, el cavaller síndic D. Pau Pélachs, i els senyors regidors D. Pere Boñigas, D. Jaume Jover Arnó, Don Manuel Llorens i Altet i D. Sever Modolell, nomenats per a entendre particularment en aquest assumpte. » La Comissió, en consignar aquests noms per a entregar-los a la pública gratitud, no pot menys de fer constar també el bon zel de què ha vist animats el senyor president i senyors regidors de la secció tercera, així com l'espontània i completa cooperació que ha trobat en tots i en cadascun dels senyors que dignament componen l'administració actual. » A V. E. deu Barcelona el dia d'avui, que serà inoblidable per a ella i per a tots els seus fills, com deu als Municipis de 1853 i 1854 la glòria de posseir les restes d'un dels seus més il·lustres ciutadans i benemèrits patricis. Tots els que avui componen el Cos municipal recordaran sempre amb orgull, molt legítim per cert, que a ells és deutora Barcelona d'una de les pàgines més belles dels seus annals literaris. ELS CARRERS DE BARCELONA 233 » Tal és, Excel·lentíssim Senyor, la història de la translació de les despulles mortals que aquí estem contemplant. »La Comissió, per la seva part, apressant-se a secundar els desitjos de V. E. i de les corporacions a les quals els seus individus pertanyen, ha fet, des del dia que va quedar nomenada, quants esforços eren necessaris per a correspondre dignament a la missió honorífica de què era deutora a V. E., i creu haver complert la seva comesa amb la major fidelitat i amb el zel i activitat possibles. »La Comissió no ha acabat però les seves tasques. Al contrari, es pot dir que ara les comença. Al seu càrrec queda el promoure, per tots els mitjans al seu abast, la subscripció iniciada ja per l'Excel·lentíssima Diputació, a fi d'elevar a Capmany un monument, mentre queden les seves respectables restes dipositades en aquestes Cases consistorials, que són per a Catalunya un llibre, a tots obert, on a cada pàgina es topa amb una de les grans glòries del nostre país. «Tot això deuen la posteritat i la pàtria agraïdes a Capmany, la vida del qual va ser un laboriosíssim exemple d'abnegació i de sacrificis, i que no content amb dedicar a la seva pàtria el seu braç com a militar i el seu talent i ploma com a pensador i publicista, va acabar per consagrar-li la seva vida, morint a Cadis, víctima de la pesta, per no apartar-se del santuari de les lleis a on l'havia enviat el vot dels seus compatricis. També els homes de lletres, també els diputats tenen, com els guerrers, els seus camps de batalla on morir lluitant com a bons fent front als seus adversaris. Capmany, morint a Cadis víctima del seu patriotisme, va morir al camp de l'honor. Qui pot negar-li el llorer dels que moren per la seva pàtria?.... 234 VÍCTOR BALAGUER »Dues causes grans va prendre a càrrec seu Capmany, i ambdues, per ser grans, devien pesar sobre les seves espatlles com el món sobre les d'Atles. »La vida de Capmany va ser només un prolongat martiri, i entregant-se en cos i ànima a un gran pensament, va emprendre, sota cert punt de vista com el vescomte de Chateaubriand a França, la tasca, summament àrdua i difícil, de dues restauracions alhora. La vida dels homes il·lustres té de particular de vegades que no és tota ella sinó el compliment d'una gran missió. Chateaubriand, per exemple, va dedicar la seva vida a la restauració del cristianisme i de la monarquia constitucional. Capmany la va consagrar per complet a la restauració de les glòries del seu país i de les lletres de la seva nació. »M'explicaré. » Capmany va néixer el 1742, és a dir, pocs anys després d'haver caigut Barcelona amb l'heroisme que tots saben i amb l'estrèpit el soroll del qual no s'apagarà mai, ja que la història s'ha encarregat de transmetre'l d'eco en eco fins a la més remota posteritat. Capmany va néixer, doncs — i cal tenir molt en compte aquesta circumstància per poder-lo jutjar, — quan encara el cor de les mares i dels consorts duia dol per la mort dels seus fills i marits, sepultats entre els enderrocs de les últimes trinxeres alçades pel patriotisme català. Capmany va néixer, repeteixo, quan acabava de morir, o per millor dir, quan acabava d'ocultar-se, que no havia mort, l'esperit català, i, sent encara nen, els seus ulls van poder fixar-se més d'una vegada en les parets acrivellades per la metralla del duc de Wervik, cabdill de les tropes que es van apoderar, sí, de Barcelona, però després d'una de les lluites més sagnants i d'una de les resistències més tenaços de què ens dóna notícia la història. ELS CARRERS DE BARCELONA 235 «Davant la desgràcia, que en aquella època de trista recordació pesava sobre Catalunya, el seu cor de nen devia brollar sang, i llavors, veient que les nostres antigues glòries anaven esvanint-se a poc a poc i ocultant-se a la vista de Catalunya convertida en una vasta plaça d'armes, va ser quan sens dubte va concebre ja la idea de tornar a atraure les memòries populars que a poc a poc anaven retirant-se al buf d'avieses pretensions, i va tractar d'exhumar, prestant un servei immens al seu país, no el geni, però sí la pràctica i el cerimonial de les antigues venerables institucions de la Corona d'Aragó. »Aquesta va ser la seva primera restauració, i a aquesta època literària de la seva vida pertanyen les Memòries històriques, la Pràctica de celebrar Corts, i les traduccions del Consolat de mar, de les Ordenances de les armades reials de la Corona d'Aragó, dels Antics tractats de pa- i aliances, etc., etc., obres que són, diguem-ho així, el joier de les glòries catalanes. «Quan Capmany va néixer, les lletres espanyoles, igual que les glòries catalanes, acabaven de rebre un cop dur. El bell i clàssic idioma castellà, tan rotund en els seus girs, tan magnífic en les seves frases, tan musical en els seus períodes i tan majestuós en la seva síntesi, semblava que anava a morir, com ofegat en els braços d'una cortesana, per la invasió d'una llengua estrangera que viciava els seus períodes destruint la seva robustesa i galanura. »Aquesta va ser la segona restauració empresa per Capmany, i a aquesta altra època literària de la seva vida pertanyen la Filosofia de l'eloqüència, el Teatre històric-crític, l'Art de traduir i les seves altres obres d'aquesta classe, que són com el Corpus juris de les lletres espanyoles. Fou, doncs, Capmany l'home, el geni de dos. 236 VÍCTOR BALAGUER restauracions, i de quina manera va complir la gran missió per a la qual sembla que el va destinar la Providència, digui-ho Catalunya, digui-ho Espanya tota. »Capmany no és només el preconitzador, sinó l'herald de la generació literària que avui s'agita i que ja compta amb no pocs noms plens de glòria, a alguns dels quals no hi ha dubte que el futur els reserva el bateig de la immortalitat. Ell va ser qui va iniciar, o almenys un dels que més van contribuir a iniciar aquesta nova era; sent molt de notar, Excm. Sr., que així com el cronista Feliu de la Peña va consagrar un dia tota la seva hisenda al renaixement del comerç i de la indústria, Capmany va dedicar tot el seu talent a la glorificació d'aquestes dues mateixes fonts de riquesa, que són, germanades amb les lletres, la vida de Catalunya. »Encara hi ha més, Excm. Sr.: Capmany fou fidel a la seva pàtria i al seu pensament fins a l'últim sospir, i en la seva vellesa, repeteixo, va voler unir l'exemple a la paraula, la pràctica al consell, prenent una part molt activa en la guerra de la Independència, i passant a Cadis a reunir-se amb aquells homes insignes que en nom de la civilització i de la llibertat arrencaven el vel amb què estaven embolicades les antigues tradicions i glòries constitucionals del poble espanyol. En el si d'aquelles Corts memorables és on va ressonar la primera veu de Capmany per proposar que cap diputat pogués sol·licitar ni admetre cap ocupació, gràcia ni condecoració; conseqüència molt lògica i conducta molt pròpia en l'home que, ple d'abnegació i desinterès, va dedicar vigílies, estudis i treballs a l'engrandiment de la seva pàtria, acabant la seva carrera literària amb la publicació del Centinela contra franceses, obra que sembla filla d'una imaginació febril de vint anys, i obra que gairebé arriba a fer mal per com n'està d'impregnada de patriotisme, com a vegades arriba a ma- ELS CARRERS DE BARCELONA 237 rejar un ram de flors per la gran força dels aromes que desprèn. » Acabaré, Excm. Sr. La Comissió, en encarregar-se ara de terminar la seva comesa, no només es fixarà en el monument que s'ha d'elevar a Capmany, sinó que meditarà molt detingudament i tindrà molt en compte la idea, iniciada ja per la Comissió que va precedir a aquesta, i per la premsa barcelonina el 1850 i el 1855, d'elevar un panteó a les nostres grans celebritats antigues i modernes. »Res diu tant en favor d'un poble, com el respecte que se li veu professar a la memòria dels seus homes il·lustres. 1 Un estranger preguntava un dia a la metròpoli dels Cèsars a un ciutadà romà: — Doncs què, és tan gran el vostre poble? — I el ciutadà per única resposta estenia el seu braç i assenyalava amb el dit la Via Àpia, dient-li: — Aneu a llegir la nostra història en els noms de les làpides sepulcrals. «Catalunya té també un gran passat, una gran història; però en va preguntem els qui avui vivim: on és la tomba de Pau Claris, el gran defensor dels nostres furs i privilegis? »A les portes d'aquestes Cases consistorials s'eleva, és veritat, l'estàtua de Joan Fivaller, exemple viu de patriotisme i d'abnegació, honor del Municipi català; però sap algú on reposen les seves venerables cendres? •Ens hem recordat de recollir de la profanada tomba de Santes Creus les restes per llarg temps insepultes de Roger de Lauria, el nostre gran rei dels mars, i és possible que no conservem ni tan sols convertit en pols al que li bastava amb la seva presència per convertir en pols les més puixants armades? »S'ha tractat d'elevar un monument sobre els 238 VÍCTOR BALAGUER despulles mortals de D. Ramon Berenguer el Gran, que estan a l'arxiu de la Corona d'Aragó, i que un il·lustre català, D. Pròsper de Bofarull, va poder afortunadament salvar de l'incendi que va devorar l'històric monestir de Ripoll? »No és vergonyós que siguem tan ingrats amb la memòria d'Ausiàs March, el nostre Petrarca, que ni tan sols hàgim dedicat una làpida de just homenatge al que era alhora poeta, privat i conseller d'aquell noble i famós príncep de Viana pel qual va sostenir tan crua guerra Catalunya? I Montaner? Què els contestem als estrangers que ens pregunten pel sepulcre de Montaner, el defensor de Gal·lípoli, l'historiador-soldat? »És just que tinguem oblidats en un racó de la parròquia de Vallfogona les restes del Quevedo català, del vencedor de les justes poètiques del Bon Retir? » I sense remuntar-nos a l'antiguitat, on són les restes dels que han estat recentment, en aquest segle mateix, lustre i esplendor de la seva mare pàtria? Alguns descansen lluny de les brises del seu país natal, com Altes i Gurena, el modestíssim sepulcre del qual jeu enfosquit entre els sumptuosos mausoleus que s'eleven al cementiri de Marsella; com Puigblanc, a qui guarden oblidat les nebuloses ribes del Tàmesi sota el lúgubre xiprer que va plantar al costat de la seva fossa una mà amiga. »D'altres com Salva, l'introductor de la vacuna a Catalunya; com Cibat, el que va introduir la física experimental; com Carbonell, el savi químic; com Ferrer i Subirana, el gran pensador; com Vicenç Cuyàs, el gran artista, amb prou feines se sap el lloc on són les seves restes, i les tombes de Cabanyes, el poeta-filòsof, i de Piferrer, el filòsof-poeta, jeuen confoses amb altres tombes, si per al cor cristià igualment ELS CARRERS DE BARCELONA 239 sagrades, per al cor entusiasta despullades completament de records. «Honrem la memòria d'aquests homes. Massa es confonen amb el vulgo dels vius quan viuen. Separeu-los del vulgo dels morts quan moren. »No es veu a una família aixecar sumptuosos mausoleus, magnífics panteons a la memòria d'aquells que els deixen grans cabals per herència? Per què la posteritat, per què la pàtria, que són les hereves, la família dels homes eminents, no els ha d'aixecar també a la memòria dels que els deixen grans cabals de riquesa amb les seves obres i la seva glòria? »És tant més gran un país quant més honra la memòria dels seus grans homes. Que l'exemple d'avui sigui fecund; i ja que estem en un lloc històric i tradicional; ja que ens trobem reunits en aquest Saló de Cent, on tot ens recorda les nostres passades glòries i grandeses, on es pot dir que es respira l'aire dels nostres bons temps antics, on fàcilment podem evocar la memòria d'aquells il·lustres consellers que, sota les seves roges honrades gramalles, sentien bategar els seus patriòtics cors; ja que estem davant d'aquesta urna funerària on jeuen les despulles mortals del que va ser per a Catalunya el Pau Claris de la guerra de la Independència; ja que en aquest recinte memorable reunida està, per mitjà de les seves corporacions més il·lustres, Barcelona tota, tota Catalunya, per a prestar en nom d'una posteritat agraïda un homenatge a Capmany, honrem millor la seva memòria, i que aquesta tomba, gloriosa perquè sobre ella han unit els seus llorers dos pobles grans, i perquè ella guarda el que queda del primer restaurador de les nostres glòries, que aquesta tomba ens inspiri la realització del nostre pensament. » Acabem de fer aquest dia més gran encara i més 24O VÍCTOR BALAGUER memorable; i si vàrem deure a Capmany viu la preconització de les nostres glòries, deguem a Capmany mort la fàcil realització d'elevar les quatre províncies catalanes un panteó als seus grans homes antics i moderns. » Imitem els bells exemples; contemplem-nos al mirall dels fets notables; i si existeix un país que ha elevat superb un monument, admiració de l'art, gravant orgullosament sobre el seu fris: Als grans homes la pàtria reconeguda, alcem també el nostre panteó inscrivint amb el mateix orgull, que bé podem, sobre la seva portada: » A LES GLÒRIES CATALANES LA GRATITUD DEL PAÍS.» L'urna contenint les restes de Capmany va quedar dipositada a les Cases consistorials, on avui es troba encara i d'on ja probablement no sortirà fins que pugui anar a ocupar el lloc d'honor que mereix en el panteó d'homes cèlebres catalans que l'Excma. Diputació provincial tracta d'elevar a l'antic i històric monestir de Montserrat 1. CAPUTXES (carrer de les). Aquest carrer, que va del d'Abaixadors al de Canvis Vells, s'anomenava antigament de Caputxers, perquè hi vivien i hi tenien les seves botigues i tallers els treballadors de caputxes. Els caputxers treballaven aquella peça de roba que servia d'abric a l'hivern a la classe baixa del poble, i s'anomenava gambeto, i també els marsellesos dels mariners. A una i a l'altra de totes dues peces acostumava a anar annex un caputx o caputxa. Això per allò relatiu a temps ja més moderns, 1 No ha arribat a realitzar-se aquesta idea. ELS CARRERS DE BARCELONA 24I ja que a l'Edat Mitjana hi havia una peça de vestir que es deia capuz o caputxa en català, i era molt semblant a les mucetes dels clergues, servint únicament per abrigar el cap i les espatlles i l'esquena fins a prop de la cintura. L'usaven indistintament nobles i plebeus, distingint-se només en ser la tela de millor o pitjor qualitat. Els que treballaven o venien aquesta peça es deien caputxers, i d'ells va prendre nom el carrer. CARABASSA (carrer de la). És un carrer força llarg, que creua de l'Ample al d'Escudellers. Existeix dubte de si aquest carrer és den Carabassa, la qual cosa indicaria record del cognom d'alguna família o del malnom d'algun individu, o de la carabassa, és a dir, de la carabassa. S'ignora el que ha pogut donar-li nom. A València hi ha un carrer que es diu igual que aquest, i segons l'il·lustrat cronista d'aquella ciutat D. Vicente Boix, va prendre tal nom per trobar-se establerts en ell diversos individus que es dedicaven a treballar certs tubs tornats a mà, afectant la figura d'unes carabasses, tancats amb una tapadora foradada. Servien de caixa per al tabac rapè, absorbint-se pels forats de la coberta. Es va fer tan general l'ús del rapè i tan gran el consum d'aquestes caixes, que es va arribar a formar gremi, o propi o agregat al de tornejadors. CARASSA (carrer de la). Va del de Vigatans al de la Barra de Ferro. Deu el seu nom aquest carrer a un monstruós cap de caça o cara de pedra que es veia encastat a la tomo xxi 16 242 VÍCTOR BALAGUER cantonada de la casa que dóna al carrer dels Banys vells i al de Vigatans. S'ignora què va poder ser o significar dita cara. PRESÓ (baixada de la). Del carrer de la Llibreteria va a desembocar a la plaça de l'Àngel. Ha estat coneguda antigament per diversos noms. Primerament es va dir del portal de Mar, perquè al peu de la baixada hi havia una de les portes de Barcelona, l'anomenada del Mar, sent llavors platja i camp tot el terreny que ocupen avui els poblats barris que s'alcen per aquella part. Defensaven aquesta porta dues torres octògones, que han desaparegut. Ja hem dit, en parlar de la plaça de l'Àngel, que una d'aquestes torres, la de la dreta, després d'haver estat apuntalada durant un llarg període amenaçant ruïna, es va ensorrar el 1715. Al lloc ocupat per aquesta torre es va fer després l'obra que ha existit fins als nostres temps, amb la qual es va eixamplar l'edifici de la presó, de què després es parlarà. La de l'esquerra va ser demolida el 1848 per aixecar la casa que forma cantonada amb el carrer de la Tapineria. Quan Barcelona es va anar eixamplant, el portal de Mar va passar a ser el de Santa Eulàlia a causa de l'estàtua d'aquesta santa que allí es va posar, i del qual hem parlat també en referir-nos a la plaça de l'Àngel. Llavors es va anomenar aquest carrer baixada del portal de Santa Eulàlia. Va prendre més tard el nom de davallada de la Cort (baixada de la Cort), per haver-s'hi establert la cort o tribunal del veguer. Funcionava aquest tribunal en el Castrum vetus o Castell Vell, que allí s'elevava, i que sembla que fou el veritable castell vescomtal o de ELS CARRERS DE BARCELONA 243 els vescomtes,- encara que indiqui el cronista Pujades que era aquest el Castell Nou. (V. Call.) El veguer era un magistrat del qual es troba ja notícia en la primera època dels comtes governadors, en temps de Ludovic el Pius i Carles el Calb. Jutjava les causes civils, relatives a objectes del fisc; però el seu poder es circumscrivia a les que no interessaven a la propietat ni a l'estat civil de les persones. En temps dels comtes sobirans aquests creaven un al qual infeudaven el Castell Vell, Castrum i en dit castell, que venia a ser el palau de l'antic pretori romà, instituïa el vescomte un tinent o vicari, que era el primer jutge civil, sent anomenat vulgarment el veguer, apel·lant-se el seu tribunal Curia vicaris, cort del veguer. La importància d'aquest magistrat va anar creixent amb el temps. En època ja més propera a nosaltres, eren el veguer, vicaries, i el batlle, bajulus, dos jutges reials ordinaris de Catalunya, amb molt idèntica jurisdicció, encara que una mica inferior la del segon, ja que solament tenia poder sobre certes persones i intervenia solament en certs assumptes exceptuats de les atribucions del primer. Cadascun tenia un districte particular, denominat respectivament vegueria i batllia, a la manera mateixa que de la creació dels oficis de subveguer i subbatlle van prendre origen la subdivisió de subvegueries i subbatllies. El veguer, com a representant del rei, administrava justícia en el civil i criminal als habitants del seu districte jurisdiccional, i gaudia de molts privilegis creats expressament per realçar la seva dignitat. Al palau o cort del veguer, i per consegüent al Castell Vell, foren traslladades amb el temps les presons reials de què hem parlat en fer-ho del Castell Nou, i aleshores el carrer prengué el nom de baixa- 244 VÍCTOR BALAGUER da de la Presó, que ha conservat fins avui i conserva encara, malgrat no estar-hi la presó pública, que fou traslladada el 1839 a un altre lloc. (V. carrer de la Lleialtat) CARDERS (carrer dels). Va de la plaça de Marcús a la de Sant Agustí el vell. Va prendre la seva denominació dels carders o fabricants de cardes per treballar la llana, els quals vivien allí. La paraula carda es deriva de cardenxes o cardutxos de què es formen les cardes, o espècie de raspall amb mànec que serveix per cardar la llana. Els carders o cardadors constituïen ja gremi des d'abans de 1372, ja que es troba que en aquest any es va estipular per reglament municipal que tots els anys es nomenessin per al seu govern i inspecció dos cònsols, un d'ells del gremi dels pelaires, els quals, juntament amb l'almotassà de la ciutat, havien de conèixer de totes les coses concernents a dit ofici. No en va diu Capmany que aquest ofici seria en altres temps dels més florents, quan va arribar a donar nom a un carrer. Es troba en aquest carrer l'església de Sant Cucufat, vulgarment anomenada Sant Cugat del Forn, o sigui Sant Cucufat del Forn, perquè es diu que en aquest lloc es va encendre la foguera a la qual es va manar tirar i de la qual va sortir il·lès el màrtir Cucufat. En memòria d'aquest miracle i en honor d'aquest sant, es va aixecar en aquest lloc un temple l'any 1023, sent el seu fundador el canonge de la catedral Guislabert, fill d'Udalard, vescomte de Barcelona. El temple primitiu va ser reedificat el 1287, i després demolit pels anys de 1626, patint la nova fà- ELS CARRERS DE BARCELONA 245 brica altres reedificacions i millores amb el temps, fins a quedar com es troba avui dia. La Sagrada Família que es veu pintada al retaule d'aquesta església és obra de Tramulles, fill. CARDONA (carrer de). Té la seva entrada pel carrer de Sant Vicenç i la seva sortida per la del Lleó. Pot denominar-se així aquest carrer per referència a la vila de Cardona, cèlebre en els nostres fastos històrics; però és més probable que recordi el nom de la família de Cardona, sota tants títols memorable en la història de Catalunya. És una de les cases més antigues i més il·lustres del Principat; estava enllaçada amb les famílies més principals, i a penes hi ha un fet notable en la nostra història antiga on no sobresurti la figura d'algun membre d'aquesta veritable raça d'herois. El duc de Cardona tenia a les Corts la presidència del Braç militar o noble, com l'arquebisbe de Tarragona tenia la del Braç eclesiàstic, i Barcelona la del Braç reial o popular. El duc de Cardona tenia a Catalunya una ciutat (Solsona), 30 viles, 25 castells, 2 llocs, més de 2.300 cases i 4 ports de mar. Al sepulcre d'un dels més cèlebres membres d'aquesta família, es llegien els següents versos: Aquell que aquesta tomba amaga, Per ser home de la seva llei, Entre els reis va ser comte I entre els comtes va ser rei. CARLES (carrer de Sant). Està a la Barceloneta, i surt del carrer Nacional per anar a acabar a la platja. 246 VÍCTOR BALAGUER CARME (carrer del). Va des de la Rambla a la plaça del Padró. Va donar nom a aquest carrer el convent anomenat del Carme, on estaven establerts els religiosos de l'orde de la Mare de Déu del Mont Carmel o de carmelites calçats, una de les quatre mendicants. Ni l'edifici ni l'església oferien res notable. Va quedar gairebé completament inutilitzat aquest convent amb l'incendi que va patir el 25 de juliol de 1835, i després es va reconstruir i reformar per tal que pogués servir per a la Universitat literària, que en ell es troba encara, esperant la terminació del magnífic edifici que per a ella s'està avui aixecant a l'eixample 1. Propi serà d'aquest moment traçar, ni que sigui només a grans trets, la història de la Universitat de Barcelona, que molt antiga la té certament i molt il·lustre. Consta que el 1310 els concellers, constants protectors de les ciències i les lletres, ja tenien establertes unes càtedres de lleis, regentades per savis doctors, entre els quals es nomenava el rector que els dirigís i vetllés pel bon ordre i règim dels estudis i de la instrucció. El 1402 el rei D. Martí l'Humà va donar a aquests estudis forma d'Universitat, establint també en ella el Col·legi de medicina i després el d'arts. Pels anys de 1430 se sap que la Universitat posseïa un edifici propi al lloc on avui s'aixeca la casa del marquès d'Ayerve al carrer de Ripoll, davant de l'arc anomenat de Micer Fevvcv. El Municipi 1 Està ja aixecat, i és un sumptuós edifici. Avui ja no existeix el Carme. Tingueu present que aquesta obra és Barcelona el 1865, època en què la va escriure l'autor. Les coses han variat molt des de llavors. ELS CARRERS DE BARCELONA 247 barceloní costejava totes les despeses, i sostenia els estudis amb dotació dels seus propis fons; però no va adquirir aquest establiment la seva última forma i extensió fins al 1450. En aquest any els consellers van elevar una súplica al rei D. Alfons V, el qual es trobava a la saó a Sicília, demanant-li que els concedís permís i autorització per a fundar aquesta Universitat, oferint per la seva part i amb els seus propis fons contribuir en tot el que fos necessari a la creació i estabilitat d'aquell establiment. Va accedir-hi D. Alfons V, va lliurar els reials privilegis, va atorgar el Papa la seva aprovació, i va començar la Universitat de Barcelona el seu període d'esplendor, no tardant a notar-se la necessitat d'aixecar per a ella un gran edifici amb totes les comoditats i capacitat possibles. Se'n va ocupar sense afluixar mà el Municipi, i a 18 d'octubre de 1536 es va posar la primera pedra de l'Estudi general a la part superior de la Rambla, immediata a la porta anomenada de Sant Sever, on hi havia el pes de la palla. Així va subsistir la Universitat o Estudi general de Barcelona, sense que en res cedís als millors d'Espanya, França i Itàlia, florent sempre pels distingits professors que va tenir, els quals des de la seva càtedra van sortir a ocupar les principals dignitats de la monarquia, i pels homes doctes que va produir en tot gènere de ciències, fins a setembre de 1714, en què, sotmesa la capital del Principat al rei Felip V, es va acordar la translació de la Universitat a Cervera. L'edifici es va destinar a quarter de tropa, i en els últims temps l'ocupava el cos d'artilleria, fins que el 1843 fou enderrocat amb l'objecte d'obrir la porta anomenada d'Isabel II, que al seu torn va desaparèixer el 1854 amb les muralles, per donar lloc a l'eixample de la ciutat. 248 VÍCTOR BALAGUER Pel que fa a la Universitat, va romandre a Cervera fins que durant el curt període de la revolució nacional del 1820 al 1823, van acordar les Corts que fos traslladada a Barcelona. En sucumbir les idees liberals va tornar a instal·lar-se a Cervera; però el 1836 es va manar que novament es fixés a Barcelona, on decididament es va establir, habilitant-se a l'efecte l'espaiós local de l'extingit convent del Carme, segons queda dit. Hi ha en aquest carrer diverses esglésies i convents de religioses: la de Nostra Senyora de Betlem, que fa cantonada a la Rambla, i de la qual es parlarà en el seu lloc corresponent; el convent de Jesús i Maria de religioses mínimes, que data del 1653, i el de Santa Margarida la Reial de religioses caputxines, anomenades filles de la Passió, que va fundar el 1599 la venerable mare Sor Àngela Margarida Serafina. Davant del convent del Carme es troba el Col·legi de medicina, el qual s'eleva dins del recinte de l'Hospital general de Santa Creu, on té les seves sales clíniques, mirant la seva portada a la casa de Convalescència. Res ofereix el Col·legi de medicina que cridi l'atenció en la seva part arquitectònica. En la seva portada es llegeix una inscripció llatina recordant que va ser el fundador d'aquest edifici el rei Carles III el 1762. L'interior és summament reduït i està mancat de moltes peces necessàries. Entre les que té són les més dignes d'atenció l'amfiteatre anatòmic i la sala de dissecció al pis baix, i la sala d'exàmens i la biblioteca al superior. A l'amfiteatre hi ha el bust en marbre del cèlebre professor català D. Pere Virgili, mort el 1776, i al peu del bust una inscripció llatina en el seu honor. Aquest distingit home, cirurgià de ELS CARRERS DE BARCELONA 249 cambra de Carles III, va ser qui va instar el monarca per a la creació d'aquest Col·legi, que es va erigir de bon principi amb el títol de Col·legi de cirurgia, i més endavant va prendre el de cirurgia mèdica. CARRETES (carrer de). Creua del carrer de la Cera al de Sant Pau. S'ignora què va poder fer-li donar el nom que porta. A Madrid existeix també un carrer anomenat de Ca-. i és fama que va prendre el seu nom del carrer o parapet de carretes que van formar en aquell camp els comuners arribats de Segòvia. CASAXOY V (carrer de). Una altra de les que formaran part de l'eixample. Començarà al carrer de Ronda per anar a acabar al de Còrsega, veient-se creuada pels de Floridablanca, Sepúlveda, Corts, Diputació, Consell de Cent, Ara- :, València, Mallorca, Provença i Rosselló. Portarà aquest nom en memòria de l'últim conseller en cap de Barcelona D. Rafael de Casanovas o Casanova. Elegit aquest il·lustre ciutadà el 1713, quan Barcelona estava assetjada per les tropes de Felip V, va donar grans proves de valor, d'abnegació i d'heroisme. Per dures proves i aflictives circumstàncies va haver de passar llavors la capital del Principat; però durant el prolongat setge que va patir, no es van desdir un sol instant el zel i la sol·licitud d'aquest patriota ciutadà. Després d'una lluita heroica, sostinguda amb heroic esforç en favor de les seves llibertats, Barcelona va caure l'11 de Setembre de 1714 llegant un memorable exemple a les generacions esdevenidores. El conseller Casanova va estar al seu lloc d'honor i de perill fins 250 VÍCTOR BALAGUER l'últim moment. Va acudir amb la milícia ciutadana a defensar la bretxa de la Porta Nova, i allà va caure greument ferit, sent retirat exànime del lloc del combat. Poques hores després les tropes del duc de Berwick entraven a Barcelona, convertida en una ciutat de morts, per esquinçar amb les seves ensangonades baionetes el codi de les seculars llibertats catalanes. CASA FORT (plaça de). Està situada al principi de la baixada de Viladecols i al final del carrer de Lledó. Va prendre el nom d'una gran casa que va edificar en ella la família Fort, molt coneguda a Barcelona en una altra època per ser la d'uns rics comerciants. CASPE (carrer de). Es troba situada a l'eixample i ocupa des del Passeig de Gràcia fins al carrer de la Marina, creuada pels de Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor, Passeig de Sant Joan, Bailèn, Girona, Bruch, Lauria i Claris. Portarà aquest nom en memòria i lloa del cèlebre Parlament de Casp. El 1410 va morir a Barcelona el rei D. Martí l'Humà, acabant amb ell l'heroica i marcial casa dels comtes de Barcelona, que amb onze reis va ocupar el tron d'Aragó en el decurs de dos-cents setanta-tres anys, estenent les seves glòries i dilatant el seu domini per les tres parts del món llavors conegudes. No quedant fills legítims de D. Martí, es van veure en greu compromís els regnes de la Corona d'Aragó, ja que es van presentar diversos pretendents a la corona, disposats tots a recolzar amb la força de les armes el que cadascú creia el seu dret. ELS CARRERS DE BARCELONA 251 Gran exemple de seny i de patriotisme va donar llavors el país. Les tres nacions confederades, Catalunya, Aragó i València, es van reunir cadascuna en parlament i van saber mantenir a ratlla els pretendents, evitant els funestos horrors d'una guerra civil i obligant a tots a respectar la voluntat nacional. Després de madures deliberacions es va convenir, de comú acord, a nomenar tres diputats o compromissaris per cada nació, els quals, reunits a Casp, havien d'elegir d'entre els pretendents aquell que tingués millor dret i majors mèrits a la corona. Els elegits per formar el Parlament de Casp van ser, per part de Catalunya, D. Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona; Guillem de Vallseca i Bernat Gualbes, juristes cèlebres; per part d'Aragó, D. Domingo Ram, bisbe d'Osca i Jaca; Francés d'Aranda, que havia estat cavaller del consell del rei i aleshores es trobava retirat del món a la Cartoixa, i Berenguer de Bardají, distingit jurista; i per part de València, Bonifaci Ferrer, general de la Cartoixa; el seu germà el mestre i famós predicador Fra Vicent Ferrer, que avui és venerat com a sant als altars, i el lletrat Ginés de Rabassa. Es va veure llavors, i és exemple únic en la història del món, els poderosos pretendents al tron deposar les seves armes i presentar-se per mitjà dels seus advocats a fer valer els seus drets davant els nou elegits del poble, davant els nous jutges reunits a Casp, als quals les nacions confederades acabaven de donar el poder d'atorgar en nom del poble una corona. Eren els pretendents Jaume d'Aragó, comte d'Urgell; Alfons d'Aragó, duc de Gandia; Frederic d'Aragó, fill natural del rei Martí de Sicília, que era fill al seu torn del rei Martí el 252 VÍCTOR BALAGUER Humà; D. Ferran de Castella, comunament anomenat l'infant d'Antequera, i D. Lluís, comte d'Anjou. Aquell que d'entre aquests tenia més fonamentats drets al tron vacant era sens dubte el comte d'Urgell, que descendia per línia masculina dels reis d'Aragó, i a aquest donava suport l'opinió pública de Catalunya, en el seu favor gairebé unànimement pronunciada. No obstant això, no va ser a ell a qui es va donar la corona. Les gestions i les intrigues del papa Benet XIII de Luna, que va passar personalment a Casp per inclinar l'ànim dels jutges en favor de D. Ferran de Castella, i la política tortuosa i autoritat reconeguda de Fra Vicent Ferrer, a qui es tenia per sant i de qui es creia que rebia inspiracions celestes, van fer que la justícia es torcés en aquell memorable judici, quedant sense premi el de més dret. Assabentats finalment els jutges de les raons dels pretendents, van resoldre arribar a l'arduíssim tràmit de la sentència, i encara que, ni per la seva facultat de teòleg ni pel càrrec que ocupava, Sant Vicent Ferrer havia de parlar el primer, era tant el respecte que tots tenien a la seva ciència, eloqüència i santedat, que, cedint el seu dret els set que el precedien, el van obligar a votar el primer, cosa que va fer donant el seu vot raonat en favor de l'infant D. Ferran de Castella. Altres cinc jutges, que van ser els tres d'Aragó, un de Catalunya i un de València, el van seguir, conformant-se amb ell sense al·legar més raons. El vot de l'arquebisbe de Tarragona va ser que el comte d'Urgell i el duc de Gandia tenien més dret a la corona, i que, com els dos es trobaven en igual grau, es podria elegir el més convenient. Guillem de Vallseca va dir que tenia per més útil entre els pretendents el comte d'Urgell; i finalment, el Dr. Pere Beltran, que havia substituït a Ginés de Rabassa, malalt, es va abstenir de votar dient- ELS CARRERS DE BARCELONA 253 que, per haver entrat tard al Congrés, no havia tingut temps per assabentar-se de tants al·legats i escriptures com eren els que formaven aquell voluminós expedient. D'aquesta manera va ser donada per uns homes de lletres aquella gran corona, formada, sostinguda i incrementada pel bel·licós estrèpit de les armes, sent potser aquest l'únic exemplar que de tal cas, en el vast teatre del món, ens presenten les històries en les repetides escenes dels segles. Es va executar aquesta gran i admirable obra al castell de Casp, guarnit per a la seguretat dels jutges per gent d'armes de les tres nacions, sent els seus capitans Albert Zatrilla, català; Martí Martínez de Marcilla, aragonès, i Pere Zapata, valencià, i estant encomanada la guàrdia i defensa del castell als alcaids Guillem Zaera, Domingo Lanaja i Ramon Fivaller, català el primer, aragonès el segon i valencià l'últim. Es va pronunciar la sentència el dia de Sant Joan l'any 1412; però es va mantenir secreta fins a fer la seva publicació amb la deguda formalitat, cosa que va tenir lloc el dia 28 del mateix mes, amb aparatosa solemnitat, a la porta de l'església de Casp, davant d'una immensa multitud. Va ser llegida la sentència per Fra Vicent Ferrer, qui va pronunciar al mateix temps un notable sermó encaminat a fer ressaltar les qualitats i virtuts del nou rei, elegit en nom del poble de la Corona d'Aragó. Es va murmurar molt de la sentència, ja que eren en gran nombre els partidaris del comte d'Urgell per als quals semblava indubtable el triomf del seu candidat, i es va murmurar encara més per haver-se permès que fos Fra Vicent el primer a donar el seu vot, quan per cap concepte li corresponia. No obstant això, a alguns dels nostres majors i generalment a tots els historiadors antics els va semblar que això va ser disposició del 2^4 VÍCTOR BALAGUER cel per declarar que en aquell judici intervenia més la disposició del cel, que la raó, llei ni costum de les gents, i que no es fonamentava aquella declaració solament en lletres ni saviesa humana. Tal fou el Parlament de Casp, i així fou com es va donar la corona d'aquests regnes a Ferran de Castella anomenat el d'Antequera. CASSADOR (baixada de). Té la seva entrada al carrer de Lledó i la seva sortida al de Basca. La casa, baixada, escales i placeta així anomenades, van rebre el seu nom de la noble família de Cassador, i és un error el que han comès alguns escriptors i també alguns documents oficials anomenant a aquesta baixada del Caçador. Segons refereixen autors moderns, es va perdre una memòria que d'aquesta família es conservava, quan a principis del segle passat es va verificar el derrocament d'una part de Barcelona per a la fàbrica de la Ciutadella. Al presbiteri de la capella de Sant Joan Baptista del convent de Sant Agustí, allí existent, es veien quatre làmines grans de bronze, en les quals estaven esculpits quatre retrats d'altres tants bisbes que va comptar la casa barcelonina de Cassador. Hi havia també sota els retrats una inscripció o epitafi que deia com tres dels esmentats bisbes estaven allí dipositats, havent estat elegit cardenal un d'ells. Les notícies que d'aquests il·lustres personatges hem pogut recollir són les següents: Guillem Cassador. Fou auditor de la Rota a Roma i bisbe de l'Alguer a Sardenya. Serví de secretari al papa Lleó X. Havia estat canonge de Vic, i, essent bisbe de l'Alguer, vingué dues vegades de legat o amba- ELS CARRERS DE BARCELONA 255 dor extraordinari de Juli II al rei catòlic D. Ferran. Va escriure diverses obres sobre punts de religió, i va morir a Roma l'any 1.527, i fou enterrat a l'església de Montserrat d'aquella ciutat. Jaume Cassador, germà de l'anterior, que va ser també canonge de Vic i bisbe després de Barcelona. Guillem Cassador, nebot dels anteriors. Va ser així mateix bisbe de Barcelona, i va assistir al Concili de Trento portant com a teòleg el savi canonge d'aquesta església Joan Vileta. El 1569 va ser president, en nom de l'arquebisbe de Tarragona cardenal D. Gaspar de Cervantes, del Concili que es va celebrar a la capital del Principat. Joan Cassador. Es sap que també va ser bisbe, encara que no hem sabut trobar de quin lloc. Era cosí de l'anterior, i va deixar escrites diverses obres. Al pati de l'antiga casa de Cassador hi havia un pou, el brocal artístic del qual fou traslladat per l'arquitecte D. Domingo Vidal, mogut per una lloable curiositat, a la seva pròpia casa al carrer del Torrent de Jun- ras. La seva figura és la d'un pedestal octògon solt, compost de disset peces de marbre blanc, a saber: vuit el sòcol, vuit el dau o fust i una la cornisa, que està adornada de senzilles i gracioses motllures. Quatre de les peces del fust tenen esculpits uns escuts d'armes perfectament iguals, que consisteixen en un oval travessat per tres barres inclinades cap a l'esquerra. Les quatre restants presenten en relleus quadres mitològics. En la primera una Venus dempeus sobre una petxina lleugerament coberta per l'aigua, té a la mà dreta un mirall en actitud de mirar-s'hi, i amb l'esquerra agafa la vora d'un ropatge que ve a acabar sobre la cintura. En la segona una matrona sosté una criatura que està na- 256 VÍCTOR BALAGUER dant: li posa la mà esquerra sobre l'esquena i amb la dreta li aguanta el cap, que la criatura alça sobre la superfície del líquid. En la tercera un Neptú pedestre, amb un dofí que juga als seus peus, empunya amb la dreta el trident, i agafa amb l'esquerra un vestit que, partint del braç dret, flota en angle sobre el seu cap. En la quarta un Geni de les aigües està assegut sobre un càntir que llança un gruixut raig: recolza la mà esquerra entre el maluc i un vestit, i mostra a la dreta un manyoc d'herba, estén la cama esquerra i doblega la dreta. Totes aquestes figures són, a judici dels intel·ligents, de belles i elegants proporcions: Venus, amb la planor i delicadesa de les seves formes i l'admirable flexibilitat del seu cos, recorda els clàssics models de l'escultura antiga; la musculatura de Neptú, hàbilment buidada, rivalitza amb els abultats i suaus teguments del Geni, que són d'una força sense igual. Amb tot això, s'ignora l'època a què pertanyen. CASTAÑOS (Carrer de). Té la seva entrada per la plaça de Palau i acaba a la de Leucata. L'Excmo. Sr. D. Francisco Javier Castaños, capità general d'aquest exèrcit i Principat, va ser qui va promoure, durant el seu mandat, l'eixample de la plaça de Palau, i en manifestació del seu agraïment a tan important millora, Barcelona li va dedicar aquest carrer. En un altre lloc d'aquesta obra, i a propòsit del carrer de Bailén, ja s'ha dit que per aquesta immortal jornada, en la qual manava Castaños al capdavant, va rebre el títol de duc de Bailén. Heus aquí ara alguns altres apunts biogràfics relatius a aquest distingit cabdill: El rei Carles III, per recompensar els preclars ELS CARRERS DE BARCELONA 257 mèrits del seu pare, va concedir a Castaños el grau de capità d'infanteria. Aquest despatx porta la data del 31 de juliol de 1768. El jove capità va fer els seus primers estudis al Reial Seminari de nobles de la cort. Quan el 1781, unides França i Espanya pel pacte de família, lluitaven per arrancar a Anglaterra el ceptre dels mars, poc temps després de rendir-se el castell de Sant Felip, a l'illa de Menorca, que defensaven els anglesos, va obtenir Castaños una prova honrosa de la confiança que inspirava al duc de Grillan, general en cap. Va ser, doncs, comissionat per arreglar amb el gabinet de Saint-James el bescanvi dels espanyols presoners. S'embarcà a aquest efecte amb direcció a Anglaterra; però en la travessia va succeir un succés que va posar la seva vida al caire del sepulcre. Una cama de moltó que es va servir a la taula del vaixell es trobava en estat de putrefacció, i havent menjat d'ella inadvertidament Castaños, va sentir al poc temps símptomes d'enverinament. Se li van aplicar amb promptitud els remeis oportuns per combatre l'influx d'aquell perniciós menjar; però encara que es va aconseguir salvar-li la vida, no es va poder aturar el vol d'una malaltia dolorosa que el va impossibilitar durant molts mesos de continuar en la seva noble carrera. Un cop iniciada la guerra amb la república francesa a conseqüència dels successos revolucionaris de 1792 a França, Castaños va passar a Pamplona ja com a coronel del regiment d'Àfrica, i el dia 23 de juny de 1793, en una de les diferents accions que van tenir lloc a Orduña, va donar una prova extraordinària de valor. Castaños es va veure de sobte en el fragor de la refrega abandonat i sol enmig dels enemics: un soldat de la república l'havia ferit d'un cop de sabre, i com si aquest cop fos el senyal de l'arremesa, es van preparar i estaven a punt de descarregar-se sobre ell centenars de «omo xxi 17 258 VÍCTOR BALAGUER armes mortals. — Pareu! va exclamar Castaños en francès amb veu de tro, avançant el braç i presentant els seus galons; respecteu un coronel! Això va bastar: les idees de subordinació i de respecte es van aglomerar en tropell a la ment d'aquells cent caps, que no s'adonaven de si era un cap o un enemic el que amb tanta força els parlava. Alguns instants de reflexió haguessin bastat sens dubte per destruir l'encant; però els granaders d'Àfrica, que havien vist desaparèixer el seu coronel, corren sobre els francesos, els ataquen ferotgement a la baioneta, es trava de part a part un combat a l'arma blanca, i cedint al capdavall els enemics davant el desesperat coratge dels nostres braus, fugen espantats i Castaños queda salvat miraculosament. Però no va ser aquesta l'única prova d'afecte que va merèixer als seus granaders. Brigadier ja, va ser nomenat per manar els reductes de Vera, i trobant-se a l'altura de Sant Marcial, defensant el reducte número 8, atacat per nombroses forces enemigues, va ser mortalment ferit per una bala de fusell que li va travessar el cap, entrant sota la part inferior de l'orella dreta i sortint per la part superior de l'esquerra. Aquella catàstrofe va descoratjar les tropes, que per atendre a la cura del seu cap van abandonar el reducte, i llavors va tenir lloc un fet que tant ennobleix els granaders d'Àfrica, com va provar els estrets vincles d'afecte que sempre van lligar aquell regiment amb el seu coronel Castaños. Jeia aquest gairebé sense vida entre els braços dels soldats, que anhelaven posar-lo fora de perill. El descens pel reducte era impracticable, ja que no hi havia cap sender capaç de contenir amb prou feines l'equilibri d'un home sense l'ajuda de les mans, quan per baixar el ferit des de la cúspide en una llitera, eren necessaris dos com a mínim. Tot ho va aplanar, però, el ELS CARRERS DE BARCELONA 259 amor dels granaders: estesos d'esquena sobre la pendent aspra i terrible, i formant de dalt a baix, des de l'altura fins a la falda del reducte, una forta columna sostinguda pel mutu suport dels peus, afirmats successivament a les espatlles, van alçar les mans per rebre i acomiadar successivament i acuradament el ferit, que lliurat als robustos braços dels primers granaders col·locats a la pendent, va anar lliscant pas a pas per aquell prolongat llit humà. Era aquell un acte que arrencava llàgrimes: la vida de Castaños penjava del més lleuger descuit dels granaders; una mera sacsejada, una tènue oscil·lació hagués bastat per extingir-la; tanmateix, els últims homes de la columna van entregar l'il·lustre cap sa i estalvi, tal com l'havien rebut dels primers. Col·locat llavors en una llitera, va ser transportat a Hernani. Castaños no va poder oblidar mai que devia la vida als intrèpids granaders d'Àfrica, i volent recompensar tan inapreciable servei per un acte públic tan durador com la seva vida, va vestir en tots temps des de llavors l'uniforme d'Àfrica, lluint sobre ell les seves honroses condecoracions. Llarga va ser la cura de Castaños, però al capdavall va triomfar de la mort. Tanmateix, els senyals d'aquella catàstrofe van romandre sempre indelebles en el duc de Bailén, el coll del qual apareixia vençut cap al costat esquerre, esguerrat per la influència d'òrgans tan violentament ferits. Promogut a mariscal de camp el 1795, va tornar a Madrid, on l'esperava una vida feliç i regalada enmig de l'abundància i dels plaers. Castaños era nebot del marquès d'Irlanda, home poderós i benvolgut en l'alta societat madrilenya. El va allotjar a casa seva, va posar a la seva disposició els tresors de les seves arques i el va presentar a les altes reunions. Estava aleshores sepa- 2 60 VÍCTOR BALAGUER rada la noblesa de la influència de la cort, en raó que la primera no portava el seu respecte, com volia l'última, a l'excés de considerar el seu favorit com els seus reis. El centre principal de què partien els trets de la noblesa era la casa de la comtessa de Benavente, que vivia aleshores a la costa de la Vega; s'anomenava per antonomàsia la Porta Otomana, perquè en els seus salons es reunia la societat més distingida, i es comentava i posava en ridícul la política del favorit. Allà va merèixer Castaños un lloc especial per l'oportunitat incisiva alhora que delicada amb què sabia donar calor als epigrames, que estaven a l'ordre del dia en aquella reunió. El crèdit de Castaños en aquest punt li va valer un momentani i injust desterrament a Badajoz per l'any de 1799. Tinent general el 1812 i comandant del camp de Gibraltar, Castaños es va guanyar la consideració de les autoritats angleses. El governador de la plaça, duc de Kent, pare de l'actual sobirana d'Anglaterra, va tenir la galanteria de convidar Castaños a revistar, com a general, les tropes de la guarnició. Castaños va acceptar el convit, i concorrent a cavall vestit de gala a la plaça de Gibraltar, va revistar aquells regiments, un dels quals estava manat pel príncep com a simple coronel. «General, li va dir el duc, aquí maneu com si estiguéssiu enmig del vostre exèrcit.» «Està bé, va contestar Castaños amb gravetat fingida; podrien desfilar tots per la porta de terra perquè els meus soldats entressin a prendre possessió de la plaça.» Aquella inesperada i oportuna resposta va provocar la hilaritat del príncep i dels caps, i transcendint a la població va ser justament aplaudida. L'escassetat de recursos que tan altament proclamà sempre l'honradesa innata del general Castaños, es va acréixer pels anys pròxims a 1820, quan sobre els ELS CARRERS DE BARCELONA 2ÓI passats endarreriments va patir la rebaixa del seu sou a 40.000 rals. Es va veure aleshores reduït a habitar una casa ben modesta a Madrid, sense acomiadar cap dels seus domèstics, i la infanta Donya Maria Lluïsa Carlota, apreciadora de les seves virtuts, va enviar al general d'una manera secreta i delicada la suma de 30.000 rals. Es conta d'ell que quan va entrar a Sevilla després de la immortal batalla de Bailén, va sortir a rebre'l una immensa multitud que l'aclamava amb entusiasme meridional. En aquells moments de goig universal, notant un dels amics del general que aquest, lluny de participar d'aquell ardent goig, es trobava trist i meditabund, es va acostar a ell i li va dir: «El meu general, com està vostè tan pensatiu, quan tot el món s'exhala en visques i aclamacions cap al seu alliberador?» Al que va contestar Castaños amb tanta gràcia com veritat: «Estic en Diumenge de Rams, i em recordo del meu Divendres Sant. » En efecte, el seu Divendres Sant va arribar amb la funesta batalla de Tudela. El duc de Bailén havia nascut accidentalment a Madrid; però la seva pàtria adoptiva era Barcelona, on va ser educat des de la seva infància. El seu pare, el retrat del qual existeix al saló de juntes de l'antiga Escola de nobles arts, era intendent general de l'exèrcit i marina, i al mateix temps administrador del Reial Patrimoni. Ell va ser el primer president de la Reial Junta de comerç de Barcelona, i durant la seva administració es va edificar la Casa Llotja i es van establir les escoles gratuïtes, que encara existeixen avui dia, i que han produït des de llavors tan distingit nombre d'alumnes. Barcelona recorda amb gust l'època del seu comandament com a capità general. Castaños ha estat el general que aquí ha deixat més grats records. Qui ha oblidat a Barcelona aquells temps en què el general Castaños fomentava tota classe d'empreses que pogué- 2 62 VÍCTOR BALAGUER sen ser beneficioses per als seus habitants, quan així les enlairades estances de les més il·lustres famílies com el més modest taller dels nostres menestrals, eren objecte de la seva particular predilecció, i penetrava amb la mateixa bondat, així en la casa d'un gran d'Espanya, com en la botiga d'un honrat sabater amb el qual departia, i a qui no s'avergonyia de dir amic seu? Així és que, quan es va tractar d'obrir el carrer de la Princesa, conforme en el seu lloc veurem, l'Ajuntament constitucional de Barcelona va concebre el projecte d'aixecar-hi un monument que llegués a la posteritat el record de l'afecte que els barcelonins professaven al seu antic capità general. Amb aquest objecte el Municipi barceloní li va dirigir, per conducte del seu president, el següent ofici, datat el 16 de juliol de 1852: «Excmo. Sr.: Els indelebles records que la ciutat de Barcelona conserva envers el seu il·lustrat i antic capità general, per la benèfica influència que va exercir durant el seu mandat paternal, i per les millores urbanes que va promoure i dur a terme, no podien quedar tancats als pits dels barcelonins sense que se'ls donés un caràcter de pública gratitud. »A aquest fi, doncs, l'Ajuntament, fidel intèrpret dels sentiments dels seus representats, va acordar per unanimitat a proposta del seu president, en la sessió del 13, que s'erigeixi un monument dedicat a perpetuar la grata memòria de l'Excmo. Sr. Duc de Bailen a Barcelona. »El que té l'honor de participar a V. E., esperant que aquesta resolució mereixerà l'acceptació de V. E., participant-li al mateix temps que s'han manat fer els dissenys i plànols per a l'execució de l'obra. — Déu, etc. — L'alcalde corregidor, Santiago Luis Dupuy.» ELS CARRERS DE BARCELONA 263 L'il·lustre duc, amb data del 31 del mateix mes, va contestar a l'Excmo. Ajuntament que acceptava amb viva emoció «l'espontània mostra de gratitud que volia tributar-li, » manifestant, amb les seves mateixes paraules, que en els pocs anys que li quedaven de vida no ometria cap mitjà compatible amb els seus desitjos per emprar-los en objectes de glòria i utilitat per a Barcelona. En el seu escrit, l'ancià general es complaïa a enumerar els càrrecs que exercí el seu senyor pare a la capital del Principat; i proper a baixar al sepulcre, es complaïa també a enumerar els primers passos de la seva joventut. Recordava amb goig que havia estat un dels primers deixebles de l'Acadèmia de nàutica de D. Sinibaldo Mas, i que encara que ja militar en aquella època — va començar la seva carrera nomenat capità el 31 de juliol de 1768, — feia els seus estudis a l'Acadèmia militar d'enginyers que estava establerta a Sant Agustí el vell i a la nit a les escoles públiques de dibuix obertes recentment a la Casa Llotja. Recordava també que quan el 1816 se li va concedir la capitania general de Catalunya, tenint presents els projectes concebuts pel seu adorat pare, va aconseguir dur a terme la grandiosa obra de la construcció del nostre moll, i elogiava el zel dels comerciants catalans que el van secundar en tan colossal empresa, invertint-se, diu, molts milions de reals en la realització d'una obra que serà objecte constant d'admiració, patentitzant als temps venidors els esforços de què són capaços els catalans. Castaños va baixar al sepulcre a Madrid el 24 de setembre de 1852, i a Barcelona, per ordre i compte del Municipi, se li van fer solemnes i magnífics funerals. 264 VÍCTOR BALAGUER CATALUNYA (plaça de). A la sortida de la Rambla, abans que aquesta enllaci amb la seva prolongació, i abans de penetrar en el passeig de Gràcia, existeix avui una vasta extensió de terreny que el públic ha donat en anomenar plaça i que les gasetilles dels periòdics i el poble han batejat amb el nom de plaça de Catalunya. En el plànol aprovat de l'enginyer D. Ildefons Cerda no existeix semblant plaça; però una i altra vegada, amb insistència i tenacitat, ha demanat la premsa periòdica que s'estableixi una plaça en aquell lloc, que era on el plànol de l'arquitecte D. Ildefons Rovira col·locava l'anomenat Fòrum d'Isabel II. La gran necessitat d'aquesta plaça, han dit els periòdics, la reconeixen el bon sentit de la població i quants informes s'han emès en l'expedient que s'ha format sobre el particular, sense per això voler prejutjar la qüestió de la propietat del terreny, ja que per a això existeixen les lleis d'expropiació i d'eixample, i a les autoritats correspon donar a cadascú el que és seu. Segons sembla, l'Ajuntament constitucional va atendre els clamors de la premsa i dels particulars que advocaven perquè no es privés Barcelona dels necessaris llocs d'esplai i comunicació que necessita, i a aquest efecte va acordar establir una plaça en el lloc de què parlem, passant a plantar-hi arbres i a traçar el dibuix d'un jardí al seu centre; però immediatament es va topar amb obstacles que haurien d'haver estat previstos. La propietat i possessió del terreny d'aquell lloc pertany a diversos particulars, que havien estat posats en possessió pels tribunals d'aquesta capital, confirmada en judici contradictori per sentència de S. E. el Tribunal Suprem de Justícia, inserida ELS CARRERS DE BARCELONA 265 a la Gaceta de l'1 de desembre de 1864. Havent l'Excmo. Ajuntament, segons es diu, sense la deguda autorització tret les fites que havien estat col·locades per ordre del jutge de primera instància i plantat allí arbres, es va acudir al senyor governador civil, qui ha disposat que es restablissin les fites, i que si l'Ajuntament vol fer una plaça, formi l'oportú expedient d'utilitat, proposant els mitjans d'expropiació. En tal estat es troba aquest assumpte en veure la llum pública aquesta obra. Tot indueix a creure que acabarà aquest lloc per ser la plaça de Catalunya que es reclama, i en -c cas serà una gran, vasta i espaiosa plaça, a la qual aniran a desembocar amb el temps els carrers de Fontanella, Pelai, Vergara, Ronda, Rambla i passeig de Gràcia. CATEDRAL (plaça de la). És anomenada vulgarment plaça de la Seu, i es troba situada davant la porta major de la santa església Catedral, desembocant-hi els carrers de Santa Llúcia, Corribia, Comtes de Barcelona i la baixada de la Canonja. La catedral és un dels monuments més notables que existeixen a Barcelona, i s'han fet d'ella minucioses i importants descripcions que ens relleven de fer-la nosaltres amb extensió. Sembla que existia ja en els primers segles de l'Església, potser també amb el nom de Santa Creu que ha conservat, encara que després de traslladades a ella les relíquies de Santa Eulàlia des del lloc en què es van trobar i que avui ocupa l'església de Santa Maria del Mar, es va anomenar de Santa Creu i Santa Eulàlia. Va ser reedificada per D. Ramon Berenguer I 266 VÍCTOR BALAGUER anomenat el Vell i la seva esposa la comtessa Dòna Almodis, les restes de les quals es conserven en dues urnes al costat de la porta de la sagristia. Va ser consagrada el 1058, i a finals del segle xiii va haver d'eixamplar-se per no correspondre la seva capacitat a la grandesa i nombre d'habitants a què la ciutat havia arribat amb els progressos del comerç i residència dels reis d'Aragó i dels magnats i nobles de la província. Va començar la seva fàbrica el 1298 segons l'estil gòtic que a principis d'aquell segle es va introduir: la part del tester fins al cor i una mica més va quedar conclosa el 1329, i el 1338 la capella subterrània o panteó en què es venera el cos de Santa Eulàlia, patrona principal de la ciutat. A l'any següent 1339 es van col·locar al panteó les relíquies de la santa màrtir, la translació de la qual es va fer amb tanta solemnitat, que potser no s'hagi vist major en funció devota, si més no per la concurrència de tants i tan elevats personatges. Entre aquests es comptaven dos reis (el d'Aragó, D. Pere IV el Cerimoniós i el de Mallorca, D. Jaume), tres reines (Dona Elisenda, vídua del rei Don Jaume II; Dona Maria, esposa del d'Aragó, i Dona Constança, esposa del de Mallorca), quatre prínceps, dues princeses, un cardenal, set bisbes, dotze abats mitrats i infinitat de magnats, nobles, ciutadans, eclesiàstics, etc. El temple es compon de tres naus, l'armadura de les quals sostenen vuit pilars i els deu de l'absis. A la meitat del santuari es veu el cor; davant d'aquest el presbiteri, i sota del presbiteri la capella de Santa Eulàlia, tot d'allò més bell i delicat. El conjunt de la capella de Santa Eulàlia, que està sota el presbiteri i a la qual es descendeix per una escalinata, és molt semblant al del sepulcre dels sants apòstols Sant Pere i Sant Pau de Roma. El co- ELS CARRERS DE BARCELONA 267 ro, que es troba al centre de la nau major, és digne d'admirar-se per la incalculable profusió de filigranes, figures i altres adorns que cobreixen les seves parets, cridant particularment l'atenció la primor de la silleria. Als respatllers de les butaques hi ha delicadament pintats els escuts d'armes dels cavallers que van assistir al primer i únic capítol general celebrat a Espanya de l'ordre del Toisó d'Or, el qual va presidir allà l'emperador Carles V el 5 de març de 1519. La majestat de l'interior de la nostra catedral està realçada per la bellesa artística d'algunes capelles, per les delicades labors del púlpit i pels primorosos detalls que fixen a tot arreu l'atenció del curiós. Entre les moltes capelles que es troben a les tres naus, són dignes d'observar-se la façana de marbre de la del trascor i la de Sant Oleguer o Olegari, gran i espaiosa, on es veu el sepulcre del sant, que és obra notable. És també bellíssim el claustre d'aquest cèlebre temple. El rodegen una sèrie d'esveltes columnites que contenen ogives precioses, les quals vénen a rematar en ben labrats capitells, adornats de centenars de figuretes que formen diversos i variats quadres històrics de l'Antic i Nou Testament; al voltant del claustre hi ha diverses capelles, algunes de les quals ostenten antiquíssims retaules i quadres de mèrit. La catedral és rica en sepulcres, distribuïts entre el seu claustre i capelles. A més dels de Santa Eulàlia i Sant Oleguer i els del comte de Barcelona D. Ramon Berenguer i la seva esposa Almodis, ja citats, hi ha molts altres de personatges cèlebres. A la capella de Sant Miquel, el del bisbe Berenguer de Palou, home actiu i resolt, caritatiu prelat i esforçat cavaller, que així empunyava el bàcul com manejava l'espasa, i que va prendre part en diverses cam- 268 VÍCTOR BALAGUER panyes de D. Jaume el Conqueridor, a qui va servir amb els seus consells, amb la seva ploma i amb el seu braç. Berenguer de Palou es va distingir particularment en el setge de Peníscola, a on va acudir amb 60 cavallers i molta gent de peu; en la conquesta de Mallorca, en la qual va prendre part al capdavant de 130 cavallers, i en la de Borriana i València, on va estar com a capità de seleccionades companyies. A la capella del Patrocini, el del bisbe Pons o Ponç de Gualba, que va morir el 1334. A la capella dels Innocents, el del bisbe Ramon Escales; en una altra capella el de Dòna Sança Ximenes de Cabrera, senyora de Novalles, i al claustre el del canonge Francesc Dezplà i el del famós bufó mosèn Borra. Espargits per les capelles hi ha llenços, frescos i pintures de Viladomat, Juncosa, Tramullas germans, i altres artistes cèlebres. Aquest temple també guarda moltes joies de gran valor i diverses preciositats, entre altres la imatge de Crist que D. Joan d'Àustria duia a la proa de la seva galera capitana el dia de la batalla de Lepant, i la cadira o tron de plata de D. Martí l'Humà. Un opulent banquer de la nostra ciutat, autoritzat pel govern, ha costejat els estudis que per a la i La làmina que donem representant l'interior de la catedral està treta d'una fotografia que va manar fer l'Excm. Ajuntament constitucional amb la vista del túmul que es va aixecar el dia que amb tota solemnitat i pompa, i per compte del Municipi, es van celebrar uns grans funerals per al sufragi de l'ànima del cèlebre publicista i home d'Estat D. Francisco Martínez de la Rosa. Es va fer aquesta funció religiosa per haver mort el Sr. Martínez de la Rosa sent president de les Corts. Es van treure molt poques còpies de la fotografia citada, i d'una d'elles s'ha pres la làmina que acompanya aquestes línies. [Nota de la primera edició.} ELS CARRERS DE BARCELONA 269 completa terminació de la nostra catedral ha fet amb mestria suma el conegut arquitecte D. José Oriol Mestres. CEMENTIRI (carrer del). Està a la Barceloneta, i ha pres aquest nom del cementiri general en la direcció del qual està traçada. Aquest cementiri, que serveix avui per a Barcelona, la Barceloneta i Gràcia, data de 1819, i a més d'un senzill monument que s'eleva en el centre, dedicat a les víctimes que el 1821 va arrabassar la febre groga, conté bellíssims panteons, notables alguns per la seva riquesa i els seus primors artístics. CENDRA (carrer de la). Antigament es deia rf^/s Cans, i té la seva entrada pel carrer de Sant Antoni Abat i la seva sortida per la Riera alta d'en Prim. En aquest carrer posseïa el 1594 un gran hort i una caseta d'esbarjo l'opulent banquer barceloní Joan Antoni Morell, i en aquesta possessió va donar a llum la seva esposa el 16 de febrer del citat any una nena robusta i agraciada, a la qual es va posar per nom Juliana. Aquesta nena estava destinada a ser amb el temps l'orgull dels seus pares, la glòria de la seva pàtria i l'astorament del seu segle. Quan Juliana Morell no tenia més que vuit anys, el seu pare va patir grans pèrdues en els seus interessos, i es va veure obligat a emigrar per haver-se-li sospitat còmplice en cert crim. A aquella edat Juliana mani- 1 Avui existeix ja un nou cementiri (necròpolis) a la muntanya , que encara viu, en el qual va publicar una sèrie de notabilíssims articles sobre diversos assumptes, que és gran llàstima que no s'hagin imprès col·leccionats en un volum. TOM XXI 20 306 VÍCTOR BALAGUER Patxot tenia un estil especial, que a cap altre autor conegut s'assemblava, i escrivia en un castellà tan correcte i tan castís, que un poeta català, molt conegut en els cercles literaris per les seves agudeses i excentricitats, solia dir d'ell: «Ortiz de la Vega té un castellà de bota de xarol i guant blanc.» El juny de 1859 Patxot va patir un terrible cop. Va perdre Enric, el segon dels seus fills, i heus aquí l'admirable carta amb què va comunicar aquesta sensible pèrdua a l'autor d'aquestes línies, que es trobava aleshores viatjant per Itàlia: «Sr. D. Víctor Balaguer. Gènova. ^Barcelona 23 de juny de 1859. «Amic de l'ànima: A penes he pogut passar els ulls per les vostres dues cartes de Marsella. Enric era també un amic meu, i s'ha absentat per molt de temps. Ja el vau conèixer. Mai m'havia donat cap sentiment ni jo a ell, i ara m'ha donat un en marxar. No plorem, perquè dirien que plorem per egoisme, ja que l'absent està, sense el menor dubte, millor que nosaltres. Dos minuts abans d'absentar-se estava assegut al seu costat, i somreia amb mi, i em deia que ja s'estava alleujant. I somrient em va dir que desitjava descansar una estona. Es va estirar al llit de costat dret, i va dir que no li anava bé. Es va girar de costat esquerre, i aquest va ser el seu últim moviment. Per a l'ànima, amic meu, no hi ha agonia més que en la vida. Només el cos la troba en això que anomenem mort. No sé si vaig errat en els meus conceptes o si converteixo en realitats els desitjos; però jo tremolava per si descobria en l'agonia una expressió de dolor, i no he vist en ella més que un efecte orgànic. Enric es va absentar dur- ELS CARRERS DE BARCELONA 307 dormint. Digueu-me, si ho sabeu, on haurà despertat. L'estic buscant i el tinc ficat al pit. Em diuen i aconsellen que faci un viatge, i el faré per l'alta Catalunya. Mentre vos recorrereu la Llombardia, el vostre amic anirà errant no sé per on, buscant el que està segur de no trobar enlloc. Us dono cita per al 15 d'agost a Puigcerdà, on meditarem un altre viatge i em contareu el que hagi passat en el vostre, ja que segons serà la meva correria dubto que fins aleshores sàpiga de vos. Amic meu, dispenseu-me el to d'aquesta carta, i estimeu-me com entranyablement us vol el vostre Fernando.» A l'autor d'aquesta obra no li va ser ja possible complir la cita que Patxot li donava. Ortiz de la Vega va ser arrencat de l'afecte de la seva família i amics el dia 3 d'agost de 1859, a la primerenca edat de quaranta-set anys. COMTES DE BARCELONA (carrer dels). És el que va des de la Freneria a la plaça de la Catedral. Abans portava el nom de carrer de la Inquisició, perquè en ell es trobava situat aquest terrible tribunal; però quan per fortuna va desaparèixer aquesta institució, se li va donar oportunament el que porta ara. Tenia en ella una de les seves entrades principals el palau reial antic dels comtes de Barcelona, del qual parlarem extensament en tractar de la Plaça del Rei. Va ser cedit aquest palau a la Inquisició, com veurem, i d'aquí el nom anterior d'aquest carrer. A meitat del mateix, davant d'una de les portes de la catedral, té una de les seves entrades l'església de les monges de Santa Clara, del qual convent i temple ens ocuparem també en arribar a la Plaça del Rei. Una mica més enllà hi ha l'arxiu de la Corona d'Aragó, el qual ocupa part de l'antic palau. 308 VÍCTOR BALAGUER És indiscutiblement aquest arxiu un dels més antics, complets i ordenats d'Europa. Es pot dir que deu el seu ésser al rei D. Pere IV el Cerimoniós, qui va expedir una pragmàtica manant que tots els diplomes, registres, papers de cancelleria, etc., es guardessin a l'arxiu reial custodiats per un escriba de la seva cancelleria, al qual tots els anys el protonotari i secretaris deguessin lliurar els registres conclosos, quedant a càrrec del susdit escriba fer els extractes i formar els índexs per a la ràpida troballa de qualsevol notícia que se li demanés. Els monarques successors de D. Pere van prosseguir dispensant la seva protecció a aquest arxiu, que ha arribat a ser amb el temps un riquíssim i abundant dipòsit diplomàtic. Antigament es denominava Archivus regius, arxiu reial, per comptar amb la protecció dels monarques i estar situat en el seu palau; però va començar a ser conegut pel nom que avui porta a mitjans del segle xvi quan Felip II va manar erigir l'arxiu de Simancas. El 1770 va ser traslladat aquest arxiu des del palau reial a la casa de l'antiga Diputació, assenyalant-se-li el lloc que avui ocupa la secretaria de l'Audiència; però el 1853 es va tornar a traslladar a l'antic palau dels comtes de Barcelona, on fins al present continua. Donarem una lleugera idea del que conté el reial i general arxiu de la Corona d'Aragó. La sala del pis principal conté tots els registres des del temps de Jaume I en endavant, el conjunt dels quals forma el número de 6.417 volums. En uns grans armaris es custodien, entre altres importants papers, tots els de l'interessant arxiu particular de l'antiga Diputació de Catalunya. La sala primera del segon pis conté les col·leccions de registres i escriptures soltes en pergamí, a ELS CARRERS DE BARCELONA 309 datar des del 12 de maig de 874 fins al 31 de maig de 1410. El número d'aquests registres és el de 844 i el de pergamins el de 17.333. La sala segona abraça des del 31 de maig de 1810 fins als nostres dies, custodiant 4.045 registres i 1.142 pergamins. Existeixen a més en aquestes sales una col·lecció de processos i causes cèlebres, entre ells els que es van formar als templers, a D. Jaume de Mallorca i al comte d'Urgell; molts manuscrits i còdexs que van ser de la Mercè; una gran col·lecció de cartes, i 800 butlles pontifícies. La sala tercera guarda molts papers del temps de la Guerra de la Independència. En el despatx de l'arxiu es troba l'urna que conté les restes del comte de Barcelona D. Ramon Berenguer III, salvades de l'incendi que va patir el monestir de Ripoll, i un armari amb una col·lecció de segells originals usats pels reis de la Corona d'Aragó en els seus diplomes. L'ordre i mètode que es nota actualment en aquest arxiu es deu principalment a l'antic arxiver D. Pròsper de Bofarull i Mascaró. Existeix també en una de les sales una petita biblioteca formada de les obres més importants, i als baixos de l'edifici una impremta i un taller d'enquadernació per a ús del mateix arxiu. L'arxiver té una part de l'edifici destinada per a la seva habitació, i aquí va morir, el 29 de desembre de 1859, el reputat historiador D. Pròsper de Bofarull, de qui hem de dir alguna cosa amb aquest motiu. El Sr. Bofarull va néixer a Barcelona el darrer dia d'agost de 1777; va estudiar jurisprudència a la universitat de Cervera i Osca, i després d'haver servit lleialment al govern en alguns càrrecs d'importàn- 310 VÍCTOR BALAGUER cia, fou nomenat arxiver de la Corona d'Aragó el 1814. Grans serveis va prestar en aquest destí a la literatura i a la història pàtries, no sent el menor per cert la publicació dels Comtes de Barcelona vindicats, obra de bona crítica històrica i de mèrit real i positiu, amb la qual es va conquistar un nom il·lustre i que no s'esborrarà fàcilment de la memòria de tots els qui estimin les glòries i tradicions de Catalunya. COMTESSA DE SOBRADIEL (carrer de la). Del carrer d'Escudellers va a parar al d'Ataülf. Va ser un dels que es van obrir quan es va enderrocar el Palau, del qual tindrem ocasió de parlar més endavant, i se li va donar aquest nom per galant record a la senyora comtessa de Sobradiel, que era propietària d'aquell cèlebre i antic edifici. CONSTITUCIÓ (plaça de la). És la que el poble coneix generalment per plaça de Sant Jaume, nom que abans duia. En surten els carrers del Mico, Ferran VII, Cali, Sant Honorat, Bisbe, Paradís, Llibreteria, Jaume I d'Aragó i Ciutat. Aquesta és la plaça més antiga de Barcelona, i també la més cèlebre. El seu anterior nom de Sant Jaume s'atribueix per una constant tradició que ha estat molt vàlida des dels primers temps del cristianisme, al fet d'haver-hi predicat l'Evangeli l'apòstol Sant Jaume, al qual s'erigí una església que fou enderrocada el 1823 per a l'eixample de la plaça. En ella es troben dos edificis molt notables, les Cases consistorials i el palau de la Diputació, dels quals ens ocuparem. Habilitada en els nostres temps per a plaça ELS CARRERS DE BARCELONA 3H de la Constitució, fou col·locada la làpida d'aquesta a la façana del primer edifici. En els primers temps del Municipi no existia casa ni palau per als individus del Consell, els quals es van reunir primer al convent de dominics, després al de franciscans, i últimament en cases particulars, on tenien l'arxiu i la secretaria. Per això en una nota de la Rúbrica de Bruniquer, que es cus- todia manuscrita a Casa la ciutat, es llegeix: «Abans que es comprés la casa on avui es té el Consell de Cent, que el tenien a Predicadors, llogaren cases o estances particulars per tenir les escriptures i coses que eren de la ciutat, com es veu a 5 dels idus de desembre de 1338 que foren pagades a Francesc Fivaller ciutadà, 10 lliures a compliment de les 20 lliures pel lloguer del porxo i sala o palau del seu alberg en el qual es tenia l'escrivania del racional.» El 1369 els consellers, desitjant que el Consell tingués casa pròpia, van comprar la que posseïa el cavaller Simó de Robira contigua a la paret de l'església parroquial de Sant Jaume Apòstol, i manant-se enderrocar, es va aixecar de bell nou l'edifici o casa del Consell, que va quedar acabada, si no del tot en part, l'any 1373, doncs consta que en aquest any es va celebrar la primera sessió a la sala encara avui anomenada del Consell de Cent. Poc existeix avui de l'antic edifici, ja que les renovacions modernes i les reformes que es van fer el 1823 han canviat per complet el caràcter i l'ordre del mateix; però per les restes que es conserven es pot arribar a conèixer com de bell, elegant i de pur estil era el nostre antic palau comunal. S'hi entrava pel carrer de la Ciutat, on hi havia una placeta, segons s'ha dit en tractar d'aquest carrer i parlant de la façana antiga que encara exis- 312 VÍCTOR BALAGUER teix, estenent-se al llarg, per darrere de l'església de Sant Jaume, la qual ocupava part de la que és avui plaça de la Constitució i tot el terreny en què s'eleva l'edifici modern de les Cases consistorials, que avui té la seva entrada principal en aquesta plaça. Les restes antigues mereixen ser visitades. De la façana ja s'ha parlat en fer-ho del carrer de la Ciutat. El famós saló del Consell de Cent ha estat restaurat, donant-se algun més eixample que no tenia en la primitiva obra. S'hi entra per una porta de marbre, bella i senzilla, decorada amb dues columnes jòniques que sostenen la seva cornisa, en el fris de la qual es distingeixen les lletres S. P. Q. B. Senatus Popuhts-Que Barcinonensis. Antigament estava adornat aquest saló amb tapissos, estàtues i quadres, i al voltant s'aixecaven els estrats i seients que ocupaven els membres del Consell. Quan, després de la guerra de successió en els primers anys del segle passat, van ser destruïdes les llibertats catalanes; quan van desaparèixer el Consell de Cent i la Diputació de Catalunya, que tan altes glòries i tan alts mèrits comptaven, es va donar ordre per treure tot el que hi havia al saló del Consell i pogués recordar els fets passats. Heus aquí la lacònica comunicació que amb aquest motiu es va passar al general encarregat del comandament de les tropes que van ocupar militarment Barcelona: «Havent entès el rei que a les cases de l'Ajuntament d'aquesta ciutat de Barcelona es conserven presentment en un gran saló alt la graderia i seients que usava el Consell de Cent, mana S. M. que V. E. faci tot seguit es treguin aquests seients antics, i es posi la sala en la forma en què estan les dels ajuntaments de les altres ciutats d'aquests regnes.» Al centre de l'edifici es veu una part de l'antic pati del Consell; però només per alguns trossos poden ELS CARRERS DE BARCELONA 313 conèixer-se les galeries que al voltant seu s'aixecaven, les quals han estat destruïdes per a la construcció de les oficines modernes. En el que abans es deia pati dels tarongers, i devia ser per cert un bellíssim pati, es conserva acuradament, allà traslladada per instància d'alguns amants de les glòries pàtries, la porta que abans obria pas a la sala del Trentenari, anomenada així per celebrar-hi les seves sessions el Consell menor de la ciutat, o sigui el Consell dels trenta-u. És una elegant i ben treballada porta amb busts de diversos consellers i medallons amb imatges de les virtuts. Hi havia en aquest pati una porta de comunicació amb el veí temple de Sant Miquel, del qual ens ocuparem en parlar del carrer del Mico. El pati dels tarongers és també notable perquè en ell es troben altres restes de l'antic edifici, comunicant amb dues peces que recentment han servit per als judicis de pau, en les quals es troben baixos relleus, cornises i columnes del millor gust, traçat tot per hàbil cisell. La fàbrica moderna no ofereix res de particular. Ocupa tota la part davantera de l'edifici, la façana del qual la forma un cos avançat en el qual s'obre la porta principal i un nínxol a cada costat amb dues estàtues colossals de marbre blanc, esculpides per Don José Bover, representant la de la dreta al rei Don Jaume I el Conqueridor i la de l'esquerra al conseller Joan Fivaller. D'ambdós ens ocuparem en els carrers que porten el seu nom. Al nivell del primer pis, comprenent tota l'amplada del cos avançat, quatre robustes columnes jòniques sostenen el cornisament del mateix ordre que és el general de la façana, i el seu basament forma un balcó corregut per a la reunió del cos municipal i altres autoritats en les pro- 3I4 VÍCTOR BALAGUER clamacions i festejos públics. Va dirigir aquesta obra l'arquitecte D. José Mas, i ha dirigit les reformes de l'interior de l'edifici i la de renovació del saló del Consell de Cent l'arquitecte D. Daniel Molina. El pis alt de les Cases consistorials és ocupat per l'arxiu municipal, on es conserven rics tresors per a la història pàtria i assenyaladament per a la del Municipi català. L'altre edifici notable d'aquesta plaça és la casa o palau de la Diputació, un dels més bells i més importants de Barcelona. Era amb el nom antic de Casa del General, és a dir, de la Generalitat o del Comú, el punt on es reunien els representants dels tres Braços per compondre el primer cos polític en l'antiga constitució de la nació catalana. (V. carrer de la Diputació,) Va ser construït aquest edifici en dues èpoques diferents, i com de l'obra antiga a la moderna va haver de transcórrer més de segle i mig, diversos són, per tant, el caràcter i el gust de cadascuna. El primer edifici data del segle xiv i devia ser molt reduïda la seva planta, ja que se sap que a principis del segle xv es va eixamplar amb diverses cases contigües que es van adquirir i enderrocar per donar-li major extensió. La seva porta principal era llavors l'anomenada de Sant Jordi, al carrer que avui es denomina del Bisbe, la qual conserva encara la seva gràcil façana, admiració de tots els amants de les belles arts. En 1598 es va determinar donar encara major eixample al palau, i es va dur a terme la idea d'engrandir l'edifici per la part que dóna a la plaça de Sant Jaume. Va dirigir la nova obra l'arquitecte Pedro Blay, i ho va fer amb seny i encert, ja que va procurar conservar intactes les parts més precioses de l'antic edifici. ELS CARRERS DE BARCELONA 315 Des d'aquesta renovació, la façana principal del palau està a la plaça de Sant Jaume o de la Constitució, i és una façana severa, bella i respirant grandesa. Al mig del balcó del centre es descobreix una capella, en la qual falta una estàtua de Sant Jordi, que aviat serà en ella col·locada. L'obra de Pedro Blay, és a dir, la reforma, comprèn des de la façana fins a l'arrencada de la gran escala que condueix a un pati on hi ha les dues portes de Sant Jordi i de Sant Honorat. Aquí és on comença l'edifici antic que està avui ocupat per l'Audiència, com el modern ho està per la Diputació provincial. A la part moderna es troba el famós saló anomenat de Sant Jordi, que és mirat com a fàbrica de mèrit pels intel·ligents. Grans records històrics té aquest saló, i en ell s'han efectuat actes solemnes i cèlebres. Anem a citar-ne alguns. En 1640 hi va haver la gran junta de Braços o reunió de les Corts sobiranes del país, i allà va sonar la tribunicia veu del diputat eclesiàstic D. Pau Claris, manifestant i provant que Catalunya havia de fer armes contra el rei Felip II [sic: Felip IV] de Castella, conculcador de les públiques llibertats. L'assemblea va aprovar la proposició del seu president Claris, i obertes van quedar les portes del temple de Janus. Pocs dies després, en el mateix lloc, es prenia la resolució solemne de declarar vacant el tron del comte de Barcelona, expulsant-ne Felip IV, i passant a proclamar un nou rei amb certs pactes i condicions. L'elegit fou Lluís XIII de França. Un altre acte semblant tenia lloc en el mateix local el 1705. Reunides les Corts catalanes, s'hi presentà l'arxiduc Carles d'Àustria, antagonista del duc d'Anjou, que amb el nom de Felip V acabava de 316 VÍCTOR BALAGUER seure al tron d'Espanya. Les Corts, sentida l'explicació que va donar l'arxiduc i finalitzat el seu discurs, van reconèixer com millor el seu dret i el van proclamar amb el nom de Carles III, excloent i privant del tron a Felip de Borbó, duc d'Anjou. Van seguir després d'això molts anys d'aquella sagnant guerra anomenada de successió, la qual ja sabem, pel que s'ha dit anteriorment, que va acabar infaustament per als catalans. Va sucumbir la causa de la llibertat representada pels heroics defensors de Barcelona el 1714, i va triomfar la de l'absolutisme, quedant al tron d'Espanya la dinastia de Borbó. Llavors el saló de Sant Jordi va ser teatre d'una altra escena, ben diferent de les anteriors certament. El dia 13 d'Abril de 1716, per ordre de Felip V, van ser convocades totes les autoritats de Barcelona en l'històric saló de què estem parlant, i allà, a la seva presència, per mà del botxí, van ser cremats tots els privilegis, llibertats i franquícies que, revalidats dels antics i amb altres nous, havia atorgat l'arxiduc Carles a la capital del Principat. A l'efecte de conservar aquest històric saló i acabar amb les profanacions que en ell es cometen quan se celebren les quintes, la Diputació actual ha tingut la bona idea de convertir-lo en Museu provincial d'antiguitats i pintures. S'estan fent avui precisament les reparacions necessàries, i quedarà molt aviat tancat amb una reixa, habilitant-se un altre local per als actes del sorteig i reemplaçament de l'exèrcit, que avui dia continuen celebrant-se en ell per desgràcia. La Diputació, que ha observat el buit que d'un Museu provincial es nota al nostre país, ha decidit de moment habilitar a aquest efecte el saló de Sant Jordi, i a ell ha fet ja traslladar el magnífic mosaic que es va trobar en ser enderrocat el Palau. Aviat ELS CARRERS DE BARCELONA 317 quedaran també cobertes les seves parets amb els diversos quadres de mèrit i altres objectes preciosos que la Diputació posseeix, i així s'haurà elevat un temple a les arts en l'antic consistori de les Corts catalanes, servint d'aquesta manera aquell venerable lloc per a millor, més digne i més adequat objecte. Passem ara a dir alguna cosa de l'edifici antic. Ja hem consignat que aquesta part del palau de la Diputació catalana fou cedida a l'Audiència, quan després de la caiguda de Barcelona el 1714 quedaren abolides les antigues llibertats i constitucions d'aquest país, desapareixent, per consegüent, el cos polític de la Diputació de Catalunya. Serveixen, doncs, avui per al tribunal de justícia, les seves oficines i dependències, les sales que serviren un dia per als diputats catalans. Gràcies a això, s'ha pogut conservar perfectament l'antic palau dels nostres prohoms, i és digne de ser visitat amb tota detenció i estudi. L'intel·ligent no pot menys de fixar-se admirat en l'elegant pati que es troba al centre de l'edifici, envoltat d'una esvelta galeria ogival, les airoses columnes de la qual són del millor efecte; en el jardí dels tarongers, amb la seva doble galeria d'ogives i les seves gracioses i originals gàrgoles; en la capella de Sant Jordi, situada al costat d'aquest pati, el frontis del qual és admirable per les seves primoroses labors i per les seves riques belleses, i en les espaioses sales que avui serveixen per al tribunal i per a les vistes de plets, notables principalment pels seus riquíssims enteixinats. En una de les sales es veu una galeria de retrats a l'oli, no tots amb exactitud històrica, dels comtes de Barcelona i monarques que ha tingut Catalunya des d'Ataülf fins als nostres dies, seguint la línia aragonesa. Només hi ha els de tres reis visigots, el d' 318 VÍCTOR BALAGUER Ataülf, el de Wamba i el de Roderic, que fou l'últim rei d'aquella estirp. Després d'aquests segueixen Carlemany, Lluís el Pietós i Carles el Calb, monarques francs sota el protectorat dels quals els catalans van començar la reconquesta de la seva pàtria. Apareixen després alguns dels comtes feudataris, Guifré el Pilós, primer comte sobirà de Barcelona, i tot seguit els altres comtes sobirans fins a Ramon Berenguer IV el Sant, sota el govern del qual es va unir Catalunya i Aragó; després els monarques de la Corona d'Aragó fins a arribar a Ferran el Catòlic, que va unir els regnes d'Aragó i Castella, i, finalment, tots els reis d'Espanya des d'aquella unió fins a Isabel II. Pel que fa a la capella de Sant Jordi, és molt reduïda, però molt bella. També té dues èpoques com l'edifici. L'actual es va construir a l'esquena de l'antiga, però respectant-la, que avui serveix d'entrada. Es conserven en aquesta capella rics tapissos antics, un magnífic frontal, diverses relíquies, un preciós missal i diversos ornaments de molt mèrit. Des de temps molt antics, Sant Jordi era patró de la Diputació o General de Catalunya. Moltes nacions i també molts prínceps han invocat aquest sant com a patró de les seves armes, però a la Corona d'Aragó se li retia a més un culte particular des del 1094, en què es va donar la batalla d'Alcoraz, guanyada pel rei D. Pere I, i en la qual se suposava haver vist Sant Jordi lluitar entre les files dels cristians. La Diputació de Catalunya, un dels tres Braços o estaments de la qual era el militar, adoptà més endavant l'estendard de Sant Jordi (creu vermella en camp blanc), i invocà com a protector el dit sant, manant alçar en el seu palau la citada capella. La crida o crit de guerra dels cavallers catalans era també el de Sant Jordi, fivam, firam! (Sant Jordi, ferim, ferim!) ELS CARRERS DE BARCELONA 3 10. En la festivitat del sant patró s'acostumava cada any a fer una gran funció, celebrant-se un torneig o justa reial. Al matí tenia lloc a la capella un solemne ofici amb sermó, el qual s'encarregava a un dels millors oradors sagrats. De seguida venia la cerimònia de beneir les armes als paladins que havien de prendre part en la justa, els quals, un cop complert aquest requisit, passaven a un dels salons del palau on rebien les empreses de mans de les seves dames. A l'hora assenyalada la comitiva sortia del palau, acompanyada de ministrers, precedida per la Diputació i guiada per la seva bandera, i es traslladava al palenc; tenia lloc el torneig, que acostumava a ser al Born, i tornaven tots al palau de la Diputació, on les dames adjudicaven els premis als vencedors, acabant-se la festa amb una dansa a la nit en aquells salons, il·luminats. Encara avui se celebra la festa de Sant Jordi, que és una de les tradicionals a Barcelona; però ja no és festa d'armes, sinó de flors. En dit dia es facilita al públic l'entrada als salons de la Diputació i de l'Audiència, i el pati de l'edifici, la plaça de la Constitució i el carrer del Bisbe estan plens de taules on es venen rams de flors a l'immens gentiu que desemboca per totes les avingudes de la plaça. A principis del segle passat Barcelona va despertar un dia al festiu so de les campanes que esquinçaven amb veus alegres l'aire i al rumor del brogit i l'alegria que partien de tots els seus carrers. Eren dies de festa per a la capital dels comtes; eren festes que havien de ser el pròleg d'aquell sagnant drama que es va anomenar la guerra de successió. Felip V, el primer dels Borbons, es dirigia a Barcelona, i aquesta es disposava a rebre'l amb pompa i 320 Víctor balaguer obsequi. Aviat, però, aquesta ciutat s'havia d'alçar terrible a la veu de la campana cridant a Consell de Cent i llançar els seus fills i valents defensors contra les hosts d'aquell mateix Felip, mentre que milers de veus omplien els aires clamant: Via fora! Però això no ha de ser de la nostra incumbència en l'actualitat. Oblidem que hi havia un volcà proper a esclatar. Tractem només de les festes i solemnitats amb què va ser rebut Felip V. Difícil ens seria esmentar totes les particularitats i detalls dels festejos. Prou dir que el dia que el rei va fer la seva entrada, Barcelona es va vestir completament de gala. Les cases de la plaça del Padró, del carrer de l'Hospital i de la Rambla estaven totes adornades, i el Consell de Cent havia ofert diferents premis als propietaris que amb més gust i perfecció engalanessin les façanes dels seus edificis. Les cases que al carrer de l'Hospital van obtenir el premi, van ser la de D. Francisco Tovar i la de D. José Orta, sastre, que estava davant de l'església de l'Hospital. El gremi d'argenteria s'havia encarregat d'adornar i engalanar la piràmide del Padró, aconseguint-ho a satisfacció de tots. El gremi dels mercaders de llenç va prendre a càrrec seu construir una gran fàbrica davant del carrer de l'Hospital, al portal de la Boqueria. La ressenya impresa per ordre de la Diputació i el manuscrit que tenim a la vista, diuen que era una obra sumptuosa. Hi apareixien diversos quadres amb fets trets de la història catalana. Un quadre figurava a Joan Fivaller cuidant en la seva última malaltia a Ferran d'Antequera; un altre a Ramon, vescomte de Perellós, baixant al Purgatori, a on diu una tradició popular ELS CARRERS DE BARCELONA 32 1 que va descendir, després de la desgraciada i ràpida mort de D. Joan I, per assegurar-se de la salvació de l'ànima del seu rei; un altre a Carles el Calb passant els quatre dits mullats en la generosa sang de Guifré per l'escut del comte de Barcelona; un altre al rei Don Alfons donant al conseller en cap de Barcelona les portes de la ciutat de Nàpols com a premi a l'esforç català en la presa d'aquesta ciutat; un altre a Joan Blancas llançant per damunt de les muralles de Perpinyà la fulla amb què havien els francesos d'immolar el fill del Guzmán de Catalunya; un altre, en fi, al comte de Barcelona Ramon Berenguer III el Gran, lluitant al palenc per l'honor i fama de l'emperadriu Matilde d'Alemanya. Altres tres gremis es van encarregar també d'adornar el portal del davant de la casa de les Comèdies, vulgarment dita dels Escudellers, i allí van aixecar una sumptuosa fàbrica. Al remat de la Rambla, al costat de les Drassanes, els senyors diputats i oïdors del Principat van manar construir un superb i vistós arc de triomf. Les inscripcions de què aquest arc estava sembrat eren en llatí, català i castellà. La plaça de Fra-menors o Sant Francesc, ara Medinaceli, estava luxosament engalanada. Sabut és que era el lloc consagrat per la tradició i les lleis on la ciutat rebia el jurament dels seus reis. Un riquíssim solio es trobava disposat sobre un luxós tablat. Va pujar-hi Felip V acompanyat dels consellers, i a les mans del pare guardià de Sant Francesc, posada la dreta sobre els Sants Evangelis, va jurar complir els privilegis, furs i prerrogatives de l'excel·lentíssima ciutat de Barcelona. Acabada la cerimònia, el rei va baixar del solio i va prosseguir el seu camí, trobant al pas altres arcs de triomf T0M0 xxi 21 322 VÍCTOR BALAGUER i altres vistosos edificis la construcció dels quals anava a càrrec dels diversos gremis que comptava llavors Barcelona. Però entre la infinitat de festejos que durant molts dies van tenir lloc per celebrar l'entrada del rei i el seu enllaç amb Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, només és ocasió de descriure amb tots els seus detalls el torneig que va tenir lloc a la Sala Reial dels plets del palau de la Diputació a disposició i despesa del molt il·lustre i fidelíssim Consistori dels diputats i oïdors del Principat. Per a aquest torneig a peu, que havia de tenir lloc davant SS. MM. i davant l'aristocràcia catalana, es van triar un mantenedor i vuit combatents, en memòria dels nou cèlebres barons de la fama que, segons les nostres cròniques, tan gloriosament van començar la reconquesta de Catalunya. Tot seguit es va formar un tribunal compost per sis dames, dues vídues, dues casades i dues donzelles. Eren les primeres, Doña Antonia de Magarola i de Senmanat i Doña Margarita Ramona i de Magarola; les segones, Doña Manuela de Bach i de Oms i Doña Ignacia de Magarola i de Amigant; i les últimes, Doña María de Clariana i Gualbes i Doña María de Farnés i de Marimón. Aquestes sis dames eren molt celebrades per les seves qualitats morals i per la seva singular bellesa. A aquest jurat del bell sexe s'hi va afegir com a consultor D. Francisco de Sayol i de Quarteroni, fill del cavaller D. Feliciano Sayol, que havia deixat memòria de ser la millor pica i llança de Catalunya, i es va nomenar secretari del tribunal a D. Raimundo de Codina i Ferreras. La primera disposició del galant jurat va ser fixar els premis que s'havien de distribuir i redactar el codi de lleis que havia de regir. ELS CARRERS DE BARCELONA 323 Els premis van quedar destinats als següents i de la manera que s'expressa: 1. Per millor pica, un miramelindo compost de diamants amb una creu de l'Esperit Sant penjant. 2. Per millor espasa, un miramelindo guarnit de robins i diamants amb una creu semblant. 3. Per més galant, una lamineta de porcellana amb les seves primoroses imatges de rics esmalts, amb els seus entorns i llaços de diamants. 4. Per millor invenció, una joia de diamants i robins i al seu centre un sudari. 5. El premi de la folla, una creu de diamants de molt fons. Quant a les lleis, que van ser llegides al mantenedor i combatents i acceptades per tots, van ser les següents LLEIS DEL TORNEIG A PEU. i. Qualsevol que al temps d'entrada perdi la pica, no pot guanyar el premi. 2. Que qualsevol que tercant la pica la tingui de forma que pugui arribar al palenc, encara que la trenqui, no vagi per trencada. 3. Que el que toqui al palenc abans de donar el bot de pica, no pugui guanyar premi. 4. Que qui trenqui la pica del guardabraç avall, no li valgui per trencada. 5. Que qualsevol que trenqui la pica enristrant-la abans de donar el bot, no li valgui per trencada. 6. Que siguin jutjades per millors piques les que es trenquin més altes i millors bots; que els jutges tinguin consideració al que amb més brío i aire les trenqui. 7. Que els jutges atenguin que si algú en posar mà a l'espasa s'embarassa, de forma que hi hagi me- 324 VÍCTOR BALAGUER ster l'ajuda del padrí, no pugui guanyar el premi d'espasa. 8. Que qualsevol que perdi l'espasa per fluixedat pròpia, o que la faci caure al contrari, no pugui guanyar premi d'espasa. 9. Que el que toqui al palenc amb l'espasa de qualsevol manera, no pugui guanyar premi d'espasa. 10. Que qualsevol que toqui al palenc amb la mà esquerra, abans de lluitar o lluitant, no pugui guanyar premi d'espasa. 11. Que siguin jutjats per millors cops d'espasa els que es donin més alts, més ferms, amb més prestesa i millor aire. 12. Que els que facin caure l'espasa a l'enemic o l'hi prenguin amb bot de pica o cop d'espasa, o li facin vessar sang de manera que no pugui tornejar, no puguin guanyar premi de pica, si ho hagués fet amb la pica, ni premi d'espasa, si ho hagués fet amb l'espasa, sinó en cas que el seu contrari hagués fet el mateix amb ell o amb un altre, perquè en aquest cas es jutja qui amb més aire, brío i gallardia ho haurà fet. i3. Que si lluitant amb les espases no es poguessin departir, que els mestres de camp acudeixin de seguida, i que estiguin obligats els combatents a obeir les seves ordres. 14. Qualsevol que desarmés amb un cop de pica o amb un cop d'espasa el seu enemic, de manera que no es pugui reparar amb una agulleta de les comunes que s'acostumen a portar per a aquest efecte, si fos amb un cop de pica, li valgui per dues piques trencades, i si fos amb l'espasa, que els jutges tinguin consideració d'anteposar-lo a la igualtat dels altres. i5. Qualsevol que doni més de tres cops de pica o menys, no pugui guanyar premi. ELS CARRERS DE BARCELONA 325 16. Qualsevol que doni més o menys de cinc cops d'espasa, no pugui guanyar premi. Tals eren les lleis a què havien de subjectar-se els lluitadors. Va arribar el dia i l'hora assenyalada. El destinat camp o circ era, segons hem dit ja, la sala Reial dels plets, en la qual gran capacitat es va reconèixer prou àmbit per formar i disposar els llocs necessaris per a la funció. Es va formar per a SS. MM. una tribuna amb les seves gelosies molt clares, adornada amb rics cortinatges, i en ella un elevat solio. A banda i banda apareixien altres dues tribunes: la de mà dreta era per a les dames i les altres senyores de la família de la reina, i la de l'altra part per als grans i els altres cavallers i cort de la família de S. M. Després, tot el saló es va envoltar de cadafals molt capaços i molt ben arranjats per al Reial Consell, excel·lentíssims senyors consellers, molt il·lustres i fidelíssims diputats i oïdors, persones convidades, i amb molta especialitat per a les senyores dames-jutges que estaven a la part dreta de la tribuna de Ses Majestats, al costat de la tanca, amb les seves cadires de vellut i amb la seva cortina de damasc carmesí amb franges d'or, i a la mateixa tribuna el consultant i secretari asseguts davant d'una taula amb estris d'escriure. Al peu de la tribuna hi havia el portador de la confraria de Sant Jordi, amb la seva cota de tafetà morat, portant distribuïdes al pit les cinc joies dels premis; al costat de la taula hi havia un cofre amb 50 dotzenes de parells de guants d'olor. En el espaiós paviment que quedava en forma quadrada es va formar una tarima a un costat i a l'altre, i sobre ella una estrada composta d'una filera de cadires al costat dels cadafals i tres fileres iguals de coixins per a 326 VÍCTOR BALAGUER totes les dames que hi havien de concórrer, essent en tant nombre que passaven de 300. Es va fixar després al camp que quedava la tanca o tela per a la palestra, travessada al mig del saló, deixant lloc suficient a una i altra part per al pas. Es van repartir per totes les parets de la sala, amb ostentosa i proporcionada distribució, 800 espelmes de lliura i 100 torxes, i es va disposar un berenar o refrigeri amb què obsequiar SS. MM., amb tanta liberalitat i grandesa, que només en els dolços es van gastar 1.000 lliures. Brillant de llums i de belleses estava el saló. La festa va començar amb un sarau; van obrir el ball, al suau so de diversos i acordats instruments, la senyora Maria Teresa Dusay i Bru i el senyor Vicenç de Magarola i de Bach; però aviat va arribar l'hora del torneig, que van anunciar amb el seu estrèpit els tambors i amb els seus prolongats sons les marcials trompetes. Es va buidar el circ; tots es van retirar als seus respectius llocs, i les mirades es van fixar en la porta d'entrada, per on es veia aparèixer els mestres de camp. Sortiren a buidar la plaça, al greu estrèpit de quatre tambors i altres tants alegres pífans, adornats amb les seves cotes de damasc carmesí i blanc amb els seus franjons, els dos mestres de camp D. Joan de Llupià i d'Agulló, governador de Catalunya, i D. Bernat d'Aymerich i Cruïlles, vestits amb la gala i luxe que requeria la funció, amb els seus bastons i bandes colorades, divisa de la noble confraria de Sant Jordi. Darrere d'ells anaven tots els padrins dels combatents, de quatre en quatre, sent els últims els quatre padrins del mantenidor. Anaven tots ricament adornats d'extraordinàries gales, portant cadascun la divisa del combatent que apadrinava lligada al braç esquerre. Consistia aquesta en una rica cinta amb acabats d'or i plata del color de la gala del comba- ELS CARRERS DE BARCELONA 327 tent, sent la dels quatre padrins del mantenidor de color camussa i plata. Tancava la marxa el mantenidor, que ho era el molt il·lustre marquès de Rubí, armat de punta en blanc; portava oberta la visera amb la seva cimera o plomall d'ondulants plomes blanques; el seu mantell i túnica eren del color de la seva divisa; portava recolzada sobre el seu muscle una pica platejada; la seva rodella al braç esquerre, i en ella la targeta amb la seva empresa. Un patge amb una safata de plata subministrava als padrins l'empresa escrita sobre tafetà del color de la mateixa divisa, perquè la repartissin entre la lluïda concurrència que ocupava el saló. Fetes les corresponents salutacions i cortesies; feta pel mantenidor la levada, batent la pica a terra, es va anar a ocupar el seu lloc a la plaça a la part dreta de la tribuna de SS. MM., amb els seus quatre padrins, que eren el molt il·lustre marquès de Coscojuela, Don Francesc Yuñent i Marimón, D. Francesc de Sayol i Quarteroni i D. Carles Fivaller i Torres. El primer dels citats padrins va portar les armes i empresa del seu apadrinat a les senyores jutgesses perquè es dignessin reconèixer les unes i prendre nota de l'altra. Consistia l'empresa del marquès de Rubí en dos sols summament units i coronats amb una reial diadema amb aquest lema: Ex utroque unum, gaudint per enginyós comentari aquesta lletra: Els va ajuntar la semblança, I unint-los l'amor Donen el màxim influx. La idea del mantenidor va ser celebrar l'assumpte de la festa, és a dir, l'himeneu de SS. MM. Entrà com a primer combatent D. Francesc de Yuñent i de Vergós, tan airosament gallard com gallarda- 328 VÍCTOR BALAGUER ment airós, segons la ressenya a la qual demano prestats aquests apunts. L'acompanyaven els seus dos padrins Don Juan de Copons i de Falcó i D. José Amat de Planella i Despalau. Armat va sortir de polides armes; coronava la seva celada una vistosa cimera, composta de belles plomes entreteixides amb altres de color gris perla; brillaven en el seu mantell i túnica el preciós esmalt del mateix color gris perla — que era el de la seva divisa, — entre transparents reflexos de preciosa plata; sostenia la seva mà dreta la platejada pica que brioseament reclinava sobre el muscle, i abraçava el seu braç esquerre la rodella amb l'empresa. Un altre patge en una safata subministrava l'empresa, impresa en tafetà del color de la divisa, als padrins perquè l'anessin repartint entre les dames. Era la seva empresa una flor de lis coronada amb una rica diadema, i envoltada per l'hàbit que el sereníssim duc de Savoia tenia per rei de Xipre; el lema era: Solo Cypre, i el seu enginyós comentari, amb més profunditat que síl·labes, es reduïa a aquesta lletra: La Xipriota bella deïtat Corona la meva majestat. Era la intenció del paladí defensar i sostenir que només la reial princesa Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, per les seves sobiranes qualitats i singular bellesa, podia ser digna consort del rei Felip V, al·ludint a aquest concepte el comprendre la flor de lis coronada, cos principal de l'empresa, dins l'esfera de l'hàbit del rei de Xipre. Va fer el paladí la seva levada, batent a terra la pica i concloent amb els tres acataments davant el sòli de SS. MM. i davant la tribuna de les dames; es van reconèixer les seves armes i es va prendre nota de la seva empresa; tot seguit es van posar cara a cara el de Rubí i el de Yuñent; ELS CARRERS DE BARCELONA 329 es van fer mútuament entre si la calada del repte, amb les mateixes piques platejades, i deixant-les després a les mans dels padrins, van rebre d'aquests les de combat amb els seus roquets de ferro i amb les seves puntes. Tan aviat com els combatents les van empunyar, fent vistosa ostentació del brio i del valor, van començar a batallar amb tres levades, trencant les tres piques entre si; i recollint els padrins els roquets després de trencades, per entregar-les a les senyores jutgesses, els hi anaven successivament administrant altres senceres, i a l'última, tirant-la amb garbo a terra, amb uniforme gallardia van posar els dos mà a l'espasa, i acostant-se a un paratge proporcionat es van donar amb airós brio cinc cops d'espasa a la part alta de les seves celades, arrencant nombrosos i nodrits aplaudiments que es van aixecar de tots els angles de la sala, mentre les dames agitaven a l'aire els seus mocadors i bandes de colors. Entre el brogit de les aclamacions, es va retirar el mantenidor al seu lloc amb els seus padrins, i D. Francesc de Yuñent es va apartar a un costat de la sala, fent lloc als altres combatents. El segon paladí fou D. Antoni de Paguera i Aimerich, cavaller que devia gaudir sens dubte en aquell temps fama de molt galant i molt gallard, ja que el cronista l'anomena bell Adonis amb emulacions d'esforçat Mart. Eren els seus padrins D. Josep de Terré i Paguera i D. Francesc de Piñatelli i Aimerich. Armat anava també de totes armes; de plomes blanques i encarnades es componia l'airós plomall que es balancejava sobre la seva cimera; el seu mantell i tonelet lluïa els mateixos colors — que eren els de la seva divisa, — i la seva empresa, que els padrins repartien amb prodigalitat entre el concurs, era l'Amor embenat amb les seves ales, arc i fletxa a la mà dreta, al costat de la Fortuna, embenada també, trepitjant entre ambdós amb un peu una es- 330 VÍCTOR BALAGUER fera o globus, la Fortuna amb l'altre la seva mateixa roda: mediava entre ells un cor, que el sostenia l'Amor amb una mà per la seva part, i la Fortuna amb una altra per la seva, donant ànima a tan amorós i afortunat cos aquest lema: Amb la unió s'immortalitza, comentant-lo discretament sentenciosa aquesta lletra: De l'intuït vida ha de ser Només un cor Amb tan singular unió. Després que van quedar complertes les cerimònies que a cada paladí devien renovar-se, van insinuar el combat els bèl·lics instruments, i el mantenidor i D. Antoni de Paguera van lluitar, donant sobrada prova un i altre de valor, d'esforç, d'intel·ligència i gallardia. Va ser el tercer combatent D. Miquel Pons de Mendoza, cavaller de l'hàbit de Sant Joan. Tenia per padrins a D. Feliciano de Sayol i Quarteroni i a Don Josep de Ferran i Zarriera, cavallers del mateix hàbit. El color de la seva divisa, del seu mantell, túnica i plomall era l'or barrejat amb la plata; la seva pica era daurada, i la seva empresa, amb la qual donava que pensar a tots els discrets, era un mar el dilatat pèlag del qual, poblat només d'onades crespes, deixava engolit el discurs sense saber on prendre port, sent enigma més que explicació de la seva profunditat aquest lema: Nada (“res”, però també “neda”). Enigmàtica era, en efecte, aquesta empresa, i abans que nosaltres ja degué trobar-la així el cronista que en aquests apunts ens guia, ja que va respectar el seu misteri, contentant-se només amb indicar que potser volia l'empresa suposar que amb el reial enllaç nedava la monarquia espanyola en el dilatat golf del major poder. El mateix bon èxit que els seus predecessors va obtenir aquest nou paladí; els mateixos aplaudiments van coronar el combat. ELS CARRERS DE BARCELONA 33 I Retirat al seu lloc el de Pons, van retrunyir per quarta vegada els clarins, i acompanyat dels seus padrins D. Miquel de Lentorn i Pinos i D. Joan de Pinos, es va presentar al palenc el molt il·lustre comte de Savallà, tan gallard i galant com ell sol, sent el mateix deixar-se veure que esclatar el concurs en aplaudiments al seu brio, coratge, desimboltura i natural gallardia. Groc i plata era el color de la seva divisa, i la seva empresa era una esfera o cercle, compost tot de moltes corones proporcionadament enllaçades les unes amb les altres, i en la del mig dues mans unides. El lema era: Amb la unió es perpetuen, i en aquests dos versos estava significada tota l'agudesa del concepte: Oh! solquen d'aquesta unió assoliment feliç Diademes que aquesta unió immortalitzi. El combat entre el comte de Zavellá i el mantenedor, després de complertes totes les formalitats i cerimònies, hagué sens dubte de deixar altament complagut el concurs, ja que el cronista el celebra amb els següents versos: D'aquests dos nobles alcides I de la seva destresa marcial, Quedà volant la fama, Però l'enveja per terra. El cinquè combatent fou el baró d'Orcau, a qui apadrinaven D. José de Agulló y Pinos i el marquès de Rupit. La seva divisa era blanca i blava, i la seva empresa, pintada a l'adarga que gallardament sostenia el seu braç esquerre, només consistia en un gran cor amb aquest lema: No luí menester más blasón, sent enginyós comentari de la seva profunditat aquest tercet: Sent escut consagrat Al rei aquest cor, No ha menester més blasó. 332 VÍCTOR BALAGUER Al baró d'Orcau, que va complir com a bo i valent, sostenint amb dignitat la seva reputació de gallard i galant, el va succeir, previ l'indispensable toc del clarí, D. Josep de Clariana i Gualbes, sobre el casc del qual onejava esvelt un plomall de plomes blanques i blaves, colors adoptats per a la seva divisa. Eren els seus padrins el molt il·lustre comte Darnius i D. Pere de Bach i de Cartellà. Pel que fa a la seva empresa, que tenia també els seus rivets d'enigmàtica, era un pescador amb canya i ham que estava pescant molt tranquil·lament a la vora del mar, llegint-se al peu: Encara amb esperança res. Es revisaren les armes, es repartiren les empreses, es feren les levades i cortesies de llei, i lluitaren mantenidor i reptador amb tan bon encert, que la concurrència redoblà els seus aplaudiments i foren més que cap altra vegada estrepitoses les aclamacions. Per setena vegada el clarí va anunciar la presència d'un nou campió. Fou aquest el molt il·lustre comte de Robles, marquès de Vilanant, al qual apadrinaven el molt il·lustre comte de Centelles i D. Josep de Marimón i Corbera. Or i verd era el color de la seva divisa, i la seva empresa — que el patge distribuïa de la mateixa forma que els altres — un gran cor que llançava flames i que tancava dos cors més coronats per una diadema. El lema deia: En el meu hi són els dos, i canviant la lletra els efectes de l'aplicació en els d'enginyós eco, repetint els mateixos accents, deia: Si en el meu hi són els dos Amb tan feliç unió, És la meva empresa el cor. Va aparèixer per fi el darrer combatent, que era Don Antoni Armengol, baró de Rocafort, acompanyat dels seus padrins D. Manuel Llobet i Aluja i D. Fèlix de ELS CARRERS DE BARCELONA 333 Areny i Vilanova. Blanca i blava era també la seva divisa, i la seva empresa la millor de totes, segons el cronista, si bé no fou la que assolí el premi. Pintat duia a la seva adarga un bell jardí adornat de varietat de flors, amb una mà que collia entre totes la més bella. El mot deia: inter omnes pulchrior, i millor ho explicava encara aquesta lletra: Encara que pogués escollir, Sempre arribaria a triar La que vaig poder aconseguir. Aquesta empresa era un galant obsequi a la reina. El combat del baró de Rocafort amb el mantenidor va complaure agradablement el concurs, que va saber premiar-los amb la mateixa generositat i llarguesa d'aplaudiments que pròdigament havia vessat sobre els altres paladins. Mentre que s'asserenava tan alegre bullici d'elogis i lloances, van passar tres dels combatents a la part del mantenidor, i incorporant-se amb ell i posats en filera, van fer juntament amb altres quatre, dels que havien quedat en l'altra part de la tanca, l'última levada de la folla, trencant cadascú mútuament la pica amb el seu combatent. Tot seguit van agafar l'espasa, i acostant-se a la distància convenient, es van tirar els cinc talls de llei al grat rumor d'unànimes palmades. Així va acabar el torneig, i li va arribar el torn llavors a la repartició de premis. Per donar principi les dames al seu judici en la distribució d'aquests, van manar córrer les cortines, sent cridat a prendre part en la deliberació el seu secretari D. Ramon de Codina i el seu consultor D. Francesc de Sayol, decidint-se que el primer premi de millor pica es donés al marquès de Rubí, el segon de millor 334 Víctor balaguer espasa a D. Josep de Clariana i Gualbes, el tercer de més galant al comte de Zavellá, el quart de millor invenció a D. Francesc de Yuñent, i el cinquè de la folla al baró d'Orcau. Cadascun d'aquests cavallers, en rebre el premi, el va presentar a una dama de la concurrència; va ser celebrat el triomf amb música i estrèpit, i va acabar la festa amb un esplèndid sarau als salons de la Diputació, sent agasallats tots els assistents amb un ostentós berenar de tot gènere de dolços i aigües gelades. Seria inacabable si haguéssim de donar només una idea de les festes i funcions que en diferents èpoques s'han celebrat als salons del palau que ens ocupa. Ho farem ja només d'una altra festa que va tenir lloc a la mateixa sala dels plets, pocs dies després de la que acabem de relatar, i també a presència de SS. MM. D. Felip V i Doña Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Una altra de les funcions amb què van tractar d'obsequiar els diputats barcelonins a la parella reial que la capital dels comtes albergava, va ser la festa de la momeria, diversió especialíssima i antiga que, segons el cronista que ens en fa una ressenya especificada, remunta a l'època dels gots, havent-se només acostumat a celebrar semblant festeig a Barcelona en ocasió de coronacions de reis, noces reials, naixements de prínceps, etc. Diu el cronista que ens guia, que consisteix tan sobirà festeig — l'origen del qual ens sembla que pogués trobar-se en les festes gentils de Grècia i Roma — «en un ball de balls, ja que es compon enginyosament, afegeix, dels més primorosos, greus, nobles i bulliciosos que la destresa i habilitat dels més experts en aquesta entretinguda professió saben idear i compondre.» Perquè la festa tingués tots els atractius i po- ELS CARRERS DE BARCELONA 335 gués envoltar-se de tota la brillantor necessària, es van elegir per a la seva execució, com sempre havia estat costum, dotze dames de les que més figuraven en la societat pel seu nom i per la seva bellesa, les sis casades i les altres sis donzelles, amb altres tants cavallers pertanyents també a l'aristocràcia, sis casats i sis solters. Les parelles es van formar, doncs, amb els subjectes següents i en la manera i forma que a continuació s'expressa: Les senyores donzelles eren aquelles les parelles emmascarades (momos) de les quals eren els senyors I u ia de Rearty de Xanimar D. Antoni de Oms i Santa Pau. Doña Petronila de Llupiá i Roger D. Salvador de Tamarit i Vila- nova. Doña Cayetana d'Oms i de Za- rriera. El comte de Zavellá. . FranciscaDescatller i Bach El comte de Solterra. Na Francisca Meca i de Car- ( El governador de Catalunya Don dona. ) Joan de Llupià. Na Eulàlia de Bournonville i / El comte de Robles, marquès d'Eril. | Vállanant. Les senyores casades eren I els seus momos eren els senyors La comtessa de Solterra. D. Antoni de Zarriera i de Ro- caberti. Doña Francisca de Marimón i de Velasco. D. Miquel Pons de Mendoza. Na Isabel de Llupià i de Ve- ( D. Francesc de Yuñent i de lasco. (Vergós. Na Maria de Rocabertí i Llupià El baró d'Orcau. La comtessa de Centelles. El marquès de Rubí. Na Mariana de Llupià i Gela- bert. D. Juan de Pinos. Les senyores donzelles i els seus momos van triar com a divisa els colors encarnat i plata; les casades i els seus cavallers els colors blau i plata. Es va disposar el saló amb la mateixa brillantor i sumptuositat que el dia del torneig; va ser reservada per a SS. MM. la mateixa elegant tribuna, i en triple filera 336 VÍCTOR BALAGUER ocuparen els estrats les dames catalanes. Tan esplèndid cop de vista, tan magnífica perspectiva devia oferir el saló, que el cronista, usant el llenguatge gongorí de l'època, no vacil·la a dir que semblava que el riu de la plata s'havia vessat en diamants en aquella admirable parada de vives, nobles i bellíssimes joies. Començà la música de diversos i acordats instruments a complimentar les orelles de tan brillant concurs, i no trigaren a aparèixer les momes i momos que, enlluernadors de gala, amb les seves torxes a la mà dreta, sortien a dansar la momeria. Per l'angle de la part dreta de la tribuna de SS. MM. van sortir les sis senyores donzelles, i per l'altra part els sis cavallers casats que eren els seus momos; per l'angle de l'altre costat van sortir les sis senyores casades, i de l'extrem oposat els sis cavallers solters que eren els seus momos. Deixem ara parlar el cronista i fem plaça a la seva relació, respectant les seves frases i llenguatge: «Anaven, diu, les senyores donzelles adornades tan ricament i primorosament, que cadascuna semblava una bella deïtat, avantatjant en el seu lluïment i brio a les que va idolatrar la cega gentilitat. El seu vestit, honestament garbós, era a manera de brioses amazones. Es componia la seva gala de ric teixit de plata i carmesí, en el jubó i les mànigues del qual brillaven diferents línies de puntes de plata crespades al vent, amb el seu pitet tot de diamants, dels fons del qual centellejaven aguts reflexos. Les mànigues a la moda, amb els seus bollos i contramangues, tots hermosejats de crespades puntes melines, amb els seus punys de les mateixes i els seus rics guants. La basquinya, sobre el seu ric tall amb dues línies de puntes grans de plata, crespades al vent, senyorejava ricament greu. El mantell era de glasé brillant, guarnit ELS CARRERS DE BARCELONA 337 de fines puntes blanques al vent; pres el portaven amb una rica joia de diamants sobre l'espatlla dreta, i, fent una airosa volta, venia a quedar presa la seva extremitat al costat esquerre amb una altra joia de diamants, amb un estoc de guarda-mà daurat, penjant d'una rica cinta. i) Coronava tan sobirà adorn un preciós tocat a la indiana, la composició del qual era un ric cercle amb labor de diamants, del qual pujaven belles plomes blanques i carmesí entreposades. Al mig del cercle brollava una assenyalada joia de diamants, de la qual penjava una bella perla fins a meitat del front. El daurat cabell que, emulant del sol els raigs, enriquia l'aire amb els seus brillants rínxols, compost a la moda, entre precioses cintes, deixava lloc perquè lluïssin les riques arracades de diamants que es desprenien de les seves orelles. Encobria l'admirable de la seva bellesa una negra mascareta. -Les sis senyores casades anaven puntualment amb el mateix vestit, adorn i lluïment, i només es diferenciaven en el tall de la gala, que era de tisú esmaltat de blau amb relleus d'or, com també les plomes que coronaven la seva bellesa volaven entreposades blaves i blanques. »Els sis cavallers casats conformaven amb l'encarnat de les seves momes. El seu vestit era extraordinari, amb calça tirada, vestits de glasa brillant amb puntes de plata a l'aire. Les mànigues amb tres ordres de ventalls que anaven creixent proporcionadament cap a la mà amb la mateixa guarnició, amb els seus bonys molt voluminosos amb puntes a l'aire. Portaven també el seu tonelet amb els mateixos tres ordres de semblants ventalls. El mantell garbosament terciat des de l'espatlla dreta, on el subjectava una joia de diamants, fins a la cintura de la part esquerra, on una altra semblant joia recollia el seu remat, amb el seu ric espasí pendent de VOLUM xxi 22 338 VÍCTOR BALAGUER un bridazú. La mitja del mateix color, amb la seva sabata blanca amb llaços de diamants. Coronava un tocat a la indiana de la mateixa forma que el de les senyores momes, amb la seva perla també al mig del front i la seva mascareta negra. El seu cabell uniformement tots a la moda, amb la seva torxa a la mà dreta. »Els sis cavallers solters anaven adornats amb el mateix vestit i gala, diferenciant-se només en el color, que, en correspondència de les sis senyores casades les seves momes, era blau i plata.» Es va avançar la lluïda comparsa, va saludar a SS. MM. i tot seguit van donar començament a la momeria, ballant les danses i balls en l'ordre que a continuació s'expressen, i que és el mateix amb què les marca la relació a la qual li demano prestat: i.° Momería entrada, que consisteix a formar un llaç, la dama per dins i el cavaller per fora. 2.0 Turdión mudanza, primer el cavaller i després la dama. 3.° Entremès de Bienquerida, canviant-se fent columna, que consisteix a formar dues línies iguals, prosseguint amb el mateix rumb fins a tornar cadascú al seu lloc. 4.0 Lucinda caragol de mitja travessa, fent una volta amb un ball de tres, fins a tornar al lloc. 5.° Entrada de xàcara, fent voltes per la sala de dos en dos, amb el seu ball que és l'entremès. 6.° Torneig tres vegades, i en la tercera la fuga, que és el canari. 7.0 Momería en la mateixa conformitat que la primera vegada. 8.° Airosa catalana, canviant de posició, creuant-se després i tornant al seu lloc. g.° Arcs mudanza, el cavaller primer i després la dama amb canari. ELS CARRERS DE BARCELONA 339 io. Prado, amb travesses de quatre, rodant enllaçats de quatre en quatre, donant-se la mà. ii. Momería entrellaçada de momos amb momes, i després de momes amb momos, fins a tornar al seu lloc. 12. Paradetes, ball que és travessa sencera, canviant de lloc. i... Minuet, ball que consisteix a formar com un llaç al sarau, canviant de lloc, creuant-se. 14. Miracle, que consisteix primer a formar columna, i després fent una volta momo amb moma, fent travessa i canviant de lloc, es repeteix fins a tornar al seu lloc. 1 5. Ball al so del gran duc, formant a manera de serp, entrellaçant-se un momo darrere una moma, tornant després al seu lloc.. 16. Canyes, que consisteix a dividir-se els momos de les momes, fent el gest de tirar-se les llums, a manera d'alcancies (boles de fang) o canyes, i això dues vegades, i la tercera tornant al lloc. 17. Momería en la mateixa forma de l'entrada fins a concloure, amb el mateix acatament i cortesia amb què es va començar, retirant-se en la mateixa forma per les mateixes quatre cantonades per on havien entrat. Dues hores va durar la diversió, i no van escassejar els aplaudiments. Altament complaguts van quedar els reis, i admirat i suspès el concurs, sent tan celebrada la festa, que la cort va arribar a proposar a S. M. que donés un decret pel qual constés que es reservava per a les persones reials la celebració de la momeria, de manera que només en presència de rei o reina es pogués d'aleshores endavant executar semblant dansa. Acreditant també la reina el molt que havia estat del seu gust el festeig de la momeria, per ordre seva la princesa dels Ursins va enviar a cridar al següent 340 VÍCTOR BALAGUER dia a les dames i cavallers que havien estat momes i momos, manifestant-los que seria molt del seu grat que aquella tarda fossin servint a SS. MM. fins al Reial monestir de Pedralbes perquè en ell tornessin a celebrar la festa. Així es va fer en efecte, i la momeria va tornar a dansar-se en una de les sales de l'històric monestir català. En un dels salons del palau de la Diputació va tenir també lloc un acte de gènere ben diferent per cert al de les funcions que acabem de descriure, i que mereix especial menció per referir-se a una època de generós i patriòtic entusiasme. Era el diumenge 9 d'Abril de 1809, que després seria anomenat en la història el dia heroic de Barcelona. La capital del Principat es trobava militarment ocupada pels francesos, que se n'havien apoderat per sorpresa i traïció, i gloriosament començada estava ja aquella famosa lluita, aquella admirable guerra de la Independència, homèrica epopeia de l'Espanya moderna. Barcelona tenia molts dels seus fills al camp i a la muntanya batent-se aferrissadament sota l'estendard de la causa nacional, mentre que aquells dels seus ciutadans a qui el deure, la família o la necessitat havien obligat a quedar-se a les seves llars, esperaven vigilants que se'ls oferís una ocasió propícia per rescatar, fins i tot a costa de la seva sang, la ciutat captiva. Eren les set del matí del dia esmentat quan entrava per la Porta Nova gairebé tota la divisió francesa que estava acampada a Sant Andreu, situant-se sobre les armes a l'esplanada. Pocs moments després, els artillers amb metxes enceses es col·locaven al costat dels canons que havien tret de la Ciutadella. A les vuit del matí sortia de palau el general ELS CARRERS DE BARCELONA 34 I Saint-Cyr, i passant per entre les files dels soldats, anava a posar-se al seu front. Una gentada immensa, imponent pel silenci que guardava, omplia la plaça de Sant Jaume i els seus voltants. Nombroses patrulles d'infanteria i cavalleria rondaven pels carrers, apartant-se al seu pas el paisanatge amb cert desdeny i amb marcada gravetat. A les nou del matí es col·locava a la plaça de Sant Jaume un respectable cos d'infanteria francesa, amb un altre de cuirassers, i així l'un com l'altre destacaven contínuament patrulles que rondaven al voltant del palau de la Diputació, el qual tenien com encerclat. En el mateix interior del palau estaven també acampades dues companyies, posades sobre les armes, i mentrestant anaven creixent els grups, cada vegada més imponents, d'aquella callada multitud, a través de la qual difícilment es podien obrir pas les nombroses rondes de policia i de la força militar. Què succeïa a Barcelona perquè es desplegués aquell aparell de força? Què significava l'imponent aspecte d'aquella multitud, més terrible pel seu misteriós silenci del que ho hauria estat amb la seva sorollosa algarada? Què volien dir aquells semblants en els quals estava pintada l'ansietat, i aquells homes que en creuar-se s'estrenyien dissimuladament la mà, com un senyal d'esperança? Què anava, en fi, a passar en aquell antic palau dels prohoms catalans, al qual dirigien tots les seves ansioses mirades, com si volguessin penetrar amb la seva vista a través de les parets? Havia arribat el dia en què amb l'aparell de la força militar es volia fer prestar a les autoritats de Barcelona el jurament d'obediència al rei Josep Napoleó. El poble estava ansiós perquè circulava la notícia que molts anaven a negar-se resoludament a prestar-lo; i se sabia que els generals Vilalba i comte d'Ezpeleta havien contestat per escrit a la invitació rebuda 342 VÍCTOR BALAGUER per a ser a les deu del matí al palau de la Diputació, que no els era possible anar-hi i que no volien ni podien jurar a Napoleó. Des del matí havien aparegut fixats en diverses cantonades, al mateix pati de la Diputació i tirats pels carrers, diversos papers, uns impresos i altres pintats, que la policia francesa es va afanyar a recollir o arrencar. En uns es veia una campana com en l'acte de tocar a sometent, i a sota aquesta llegenda: Visca Ferran VII! Mori el pirata Napoleó! En altres hi havia pintat un cor que desprenia flames, i al centre deia: Visca Ferran VII, comte de Barcelona! A les nou del matí es van veure entrar a la Diputació, en vestit de cerimònia, però sense formar cos, els oïdors, regidors, caps de diverses branques de la Reial Hisenda, militars, notaris, escrivans, procuradors, alcaldes de barri, etc. A dos quarts de deu va arribar el capità general francès Duhesme, vestit de gran uniforme, i entrant al palau va passar a la sala de Sant Jordi, on va ocupar el centre del tribunal, col·locant-se al seu costat els que l'acompanyaven. Es va obrir la sessió llegint Duhesme un discurs en francès, que tot seguit va llegir traduït al castellà el fiscal civil D. Joan de Madinabeytia, persona molt coneguda pel seu exagerat afrancesament, i acabat aquest acte es va anar cridant, un a un, els qui devien prestar jurament al nou rei d'Espanya. La fórmula que els llegia Duhesme era la següent: — «Jureu fidelitat i obediència a S. M. Josep Napoleó I, rei de les Espanyes, a les lleis i a la Constitució?» El primer que es va avançar amb ànim serè i veu tranquil·la per refusar el jurament va ser D. Jaume Álvarez de Mendieta, oïdor degà, el qual va voler fundar la seva opinió en les raons que l'assistien, però no se li ELS CARRERS DE BARCELONA 343 va permetre la paraula. A aquest van seguir els altres ministres, excepte dos que, amb veu feble i com avergonyits, van reconèixer Josep Napoleó. En arribar el torn a Madinabeytia, va exclamar amb marcat accent i en veu molt alta: — «Jo, per la meva religió, pel meu honor, per la meva consciència i pel bé de la meva pàtria, juro fidelitat i obediència a l'emperador el meu amo i al seu germà Josep Napoleó, rei d'Espanya i de les Índies, a les lleis i a la Constitució.» Un dels ministres havia dit abans que la seva religió, el seu honor i la seva consciència no li permetien prestar el jurament que se li exigia, i com aquestes paraules havien produït gran agitació i tumult, a elles va voler contestar marcadament Madinabeytia. Van ser cridats successivament els escrivans de cambra, un dels quals, D. Francesc Ribas, que, assegut al costat de Duhesme, els cridava, va dir al seu torn amb claredat i enteresa: — «No juro.» Darrere d'ells van venir els relators i després el Col·legi de procuradors de número, l'alcalde major, els priors del Col·legi de notaris públics, l'Ajuntament, el Tribunal de comerç, l'Estat major de la plaça i molts altres l'enumeració dels quals seria massa prolixa. Excepció feta de molt pocs, només es van sentir allà negatives al jurament, i entre les diverses contestacions que va donar cadascú en l'acte, mereixen recordar-se la del comptador principal de l'exèrcit i Principat, el qual va dir: — «Sí, juro reconèixer a Ferran VII com a rei de les Espanyes, per qui porto aquest uniforme; » i la d'un altre valent militar, el nom del qual s'ignora, el qual va dir: — «Juro fidelitat i obediència a Ferran VII, i juro vessar per ell fins a l'última gota de la meva sang.» Acabat l'acte del jurament, i havent-se enviat una persona a consultar al mariscal Saint-Cyr, el general Duhesme va nomenar regent interí de l'Au- 344 VÍCTOR BALAGUER diència a D. Joan de Madinabeytia, perquè, amb els dos ministres únics que havien jurat, formessin provisionalment el tribunal. Tot seguit van ser reduïts a presó tots els que s'havien negat a jurar, i es va decidir enviar-los amb bona escorta al castell de Montjuïc. No va trigar a saber-se aquesta novetat i a circular semblant notícia entre la multitud que omplia les avingudes de la plaça de Sant Jaume, i van créixer en un moment l'ansietat i l'animació. Era la una i mitja quan l'escorta i els presos van començar a sortir del palau dels diputats, agolpant-se llavors tanta gent a la plaça i als seus voltants, que la tropa francesa havia d'obrir-se pas a culatades. Obria la marxa una partida de cavalleria, seguien alguns agents de policia, i darrere d'aquests, entre les files dels soldats, els meritoris presos marxant digna i tranquil·lament, i tancava l'acompanyament una partida de coracers. Els pòrtics de l'església de Sant Jaume, que encara aleshores estava dempeus, i els carrers del Call, Boqueria i Rambla, estaven atapeïts de gent que corria cuita-corrents a contemplar els serens semblants d'aquells homes a qui l'honor, la coherència i l'amor a la pàtria anava a convertir en màrtirs. Entre mal sufocades exclamacions d'admiració i d'entusiasme els va acompanyar la gentada fins a la porta de Santa Madrona, on va haver de quedar-se el poble a causa d'estar prohibit el trànsit per ella als paisans. Tals van ser els successos d'aquell dia memorable anomenat el dia heroic de Barcelona. Aquests i altres sacrificis va fer el generós poble espanyol en obsequi a un monarca com Ferran VII, que després li pagaria amb les més negres ingratituds. ELS CARRERS DE BARCELONA 345 En èpoques no gaire llunyanes, en els nostres temps, la plaça de la Constitució ha estat teatre de doloroses i terribles escenes. Era aleshores aquesta plaça punt més estratègic, ja que no s'havien encara obert els carrers de la Princesa i Ferran VII, que hi desemboquen avui. Durant el període anomenat de les bullangues de Barcelona, en l'època en què el poble lluitava per conquerir drets i llibertats que no li donaven, la plaça de la Constitució venia a ser el quarter general dels sublevats. En ella es va fer fort el poble més d'una vegada, aixecant barricades en totes les seves avingudes i resistint aferrissadament a les tropes, que diverses vegades van haver de lliurar veritables batalles per apoderar-se d'aquell lloc. CONSELL DE CENT (carrer del). Forma part de l'eixample, i serà una de les més principals, creuant tota la ciutat des del carrer de la Marina fins al del Llobregat, veient-se tallada per molts carrers importants, com els de Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor, passeig de Sant Joan, Bailèn, Girona, Bruch, Llúria, Claris, passeig de Gràcia, rambla d'Isabel II, Balmes, Universitat, Aribau, Muntaner, Casanovas, Villarroel, Urgell, Borrell, Viladomat, Calàbria, Rocafort, Entença, Vilamarí, Llansà i Tarragona. Heus aquí allò que, amb el títol d'El Consell de Cent, deia en el número del diari El Telégrafo, corresponent al 2 de Desembre de 1864, l'il·lustrat historiador D. Lluís Cutchet: «Ben sabut és que l'antic Consell de Cent, anomenat també Consell de cent jurats (regidors o edils com diríem ara), fou en tots temps, durant la seva llarga existència, el major timbre de glòria 346 VÍCTOR BALAGUER per a la ciutat de Barcelona. Aquell Consell era un Municipi, però amb tantes atribucions sobiranes, que en realitat venia a ser una espècie de Senat independent; per manera que la inscripció que encara es conserva tallada en el marbre, a l'entrada del saló de les grans sessions (Senatus Popultis-Que Barcinonensis), no era una ridícula paròdia de la cèlebre fórmula posada pels antics romans en les seves ensenyes, sinó que simbolitzava amb exactitud l'estat polític d'una població, els fills de la qual eren ben coneguts en el món pel lliure esperit de les seves institucions i per les seves altes empreses en el mar com en la terra. Hi havia a l'esforçada ciutat comtes o reis, no hi ha dubte; però eren en el fons els seus protectors molt més que els seus sobirans, i aquesta protecció la pagava Barcelona augmentant cada dia per espai de molts segles la glòria dels seus prínceps, els quals, mentre pertanyeren a la dinastia catalana, tingueren amor i respecte a Barcelona, variant ja molt sota aquest aspecte les coses quan començà Catalunya, pel seu mal, a ser governada per caps d'altra estirp. »El nombre de jurats, no obstant el nom de Consell de Cent, va variar segons els temps, i hi hagué èpoques, al principi, en què dit nombre pogué ser indefinit, a voluntat dels consellers; altres en què fou de 200; altres de 100, segons així succeí des de 1274 fins a 1387, en quin any es fixà en 120, fixant-se més endavant en 128 i després en 144, bé que conservant sempre la mateixa denominació de Consell de Cent; de manera que en les actes municipals d'aquelles edats es llegeix sovint: «El Consell de cent jurats, que és de cxxviii;» i també com segueix: «El Consell de cxxviii jurats, anomenat de C.,» etc. »El Consell no es reunia en ple sinó en circumstàncies extraordinàries, quan s'havia de tractar d'algun ELS CARRERS DE BARCELONA 347 assumpte realment important; però per al curs regular dels negocis només es reunia la quarta part dels membres, i alternant-se per trimestres, a fi que la càrrega fos per a tots igualment suportable: d'aquesta manera no hi havia més que un trimestre de servei veritablement actiu i onerós. A fi que acabat un trimestre poguessin més fàcilment els entrants assabentar-se dels negocis del Municipi, quedava una comissió dels sortints. Així és que en realitat el Consell estava dividit en quatre grans comissions, amb una subcomissió, rellevant-se alternativament en les seves tasques, i reunint-se totes en un cos, en l'històric saló, quan calia deliberar sobre algun greu assumpte imprevist, o s'havia de resoldre sobre algun acord transcendental de la comissió funcionant, per aprovar o rebutjar. » Quan es consideren les facultats d'aquell cos, el que s'elegia tots els anys, i es veu el que és ara la Municipalitat de Barcelona, en veritat que no pot un menys d'entregar-se a certes reflexions, poc favorables a la virilitat dels nostres temps, no obstant el molt que en aquests dies s'ha fet en defensa de la dignitat humana. No hi ha ara aquella perseverança en el sosteniment dels propis drets que constituïa principalment el distintiu dels nostres avantpassats, la fibra patriòtica dels quals no permetia mai cap classe de subterfugis, excessos ni trencaments de lleis per part del poder executiu. Aquells regidors eren la genuïna representació de la laboriosa i noble Barcelona, és a dir, d'una ciutat d'homes, i havien sabut adquirir tals drets, que el mateix Consell de Cent fins podia conèixer judicialment dels abusos que arribessin a cometre els consellers, als quals anomenaríem ara alcaldes, en l'exercici dels seus càrrecs. 348 VÍCTOR BALAGUER »Els consellers foren quatre, cinc o sis, segons els temps, i des de l'any 1249 ja no els elegí la Corona, quedant, per consegüent, el Consell en cos veritablement popular. En ell estava representada la ciutat per tots els seus fills més distingits en lletres i en arts, prescindint de l'àmplia representació que allí tenien les altres professions, fins les més humils, perquè els antics barcelonins sempre tributaren al treball, de qualsevol índole que fos amb tal d'exercir-se honradament, els merescuts honors. » Allí es guardaven les tradicions glorioses del país; allí els homes dels oficis aprenien dels seus companys que estaven en el Consell per dret d'instrucció, acompanyada de la deguda honradesa, que les persones constituïdes en dignitat que no comprenguin la transcendència dels nobles records, són poc a propòsit per representar degudament a un gran poble il·lustrat amb tot gènere de meritoris fets en la pau com en la guerra. Sense ser fanàtics de les passades institucions catalanes, bé pot assegurar-se que era molta la grandesa moral del savi Consell de Barcelona, com se solia anomenar; qualificatiu que a la veritat tenia ben merescut per l'elevada prudència i la lluminosa sensatesa que en els seus acords acostumava presidir. Aquells barons il·lustres, sense aparèixer mai aduladors amb monarques o potentats, bé que sempre molt respectuosos amb els reis de dret, no oblidaven que devien ser custodis fidels de tot el que pogués redundar en honra de la capital de Catalunya, i la pedra més insignificant en aparença, que pogués mostrar-se com a testimoni d'algun succés notable, era per ells tinguda com a sagrada relíquia: al mateix temps que administradors de la cosa pública, eren zelosos guardians del culte patri. No és, doncs, d'estranyar que en recordar certes negligències, o millor ELS CARRERS DE BARCELONA 349 certes ignoràncies; en comparar èpoques amb èpoques, sense ser, no obstant, sistemàticament laudatores temporis acti, ens sentim posseïts de profunda malenconia, quan no d'un sentiment que no volem expressar en aquest moment.» CONSULAT (carrer del). És la que uneix la plaça de Palau amb la de Sant Sebastià. Aquest carrer no tenia nom, anomenant-se'l vulgarment els Encants, per trobar-se al costat dels arcs anomenats així, i l'Ajuntament li va donar el 1834 el de Consolat de Comerç, per trobar-se-hi la casa Llotja on actua aquest tribunal. Queden ja donades, en tractar del carrer del Comerç, algunes idees generals sobre l'antic comerç, al qual tants dies de glòria i esplendor deu Barcelona. Les relacions d'aquesta ciutat amb les primeres places mercantils feren conèixer des dels primers temps la necessitat de crear l'ofici de cònsol, o sigui una persona pública que estigués legalment autoritzada per protegir i afavorir la navegació i el comerç que la província feia en aquells paratges. Un privilegi donat a Barcelona a 17 de les calendes de Setembre de 1266 per D. Jaume I, concedí al Consell municipal la facultat de nomenar anualment cònsols a Síria i Egipte. En virtut del citat diploma, aquests empleats tenien autoritat per governar, constrènyer, castigar i sentir en judici, no sols als catalans, sinó als altres vassalls del rei que naveguessin per aquells països o residissin en ells, assistint-los igual potestat sobre les embarcacions i efectes pertanyents als nacionals. Els que no volien romandre per més temps d'un any a les parts ultramarines, 350 VÍCTOR BALAGUER tenien llicència de subdelegar un tinent o vicecònsol per tot el temps que els faltés complir, amb la mateixa jurisdicció que els seus principals, els quals únicament havien de respondre del bon acompliment del seu càrrec. Però al magistrat municipal li competia el dret de castigar al seu arbitri als cònsols i vicecònsols en les seves faltes i excessos; tots els quals, al temps de la seva elecció, estaven obligats a jurar davant d'aquell portar-se bé i lleialment en el seu ofici, en honor del rei i benefici de la ciutat, dels seus habitants i de tota la resta de Catalunya. Abans de la creació del Consolat tenia el comerç de Barcelona un jutjat compost de pràctics en aquest ram, que, amb autoritat reial, dirigien i decidien els seus negocis. En prova de l'antiguitat d'aquesta primera forma de junta consular, que deu considerar-se com l'esbós dels tribunals de comerç de la Corona d'Aragó, consta que el 1279 el rei D. Pere III concedí al cos dels comerciants de Barcelona la facultat d'elegir entre ells mateixos dos subjectes a pluralitat de vots per a procuradors jutges o administradors de la contractació, salvant sempre la jurisdicció de la potestat ordinària. La primera vegada que apareixen amb el títol de cònsols de mar és el 1301, però nomenats pels magistrats municipals, en les mans dels quals juraven bene et legaliter se habere in ipso consulatu, non inspecto honore, amore, vel timore alienjus: conduir-se en dit càrrec bé i legalment sense consideració d'honor, amor o temor de persona alguna. És, sota molts conceptes, digna de constar en la història la policia pública del comerç de Barcelona. Constituïa la Llotja de Mar un cos polític denominat Col·legi dels mercaders, presidit pels cònsols que formaven el tribunal mercantil. Es verificava l'ad- ELS CARRERS DE BARCELONA 35 1 admissió dels seus individus una vegada cada any, el dia que assenyalava el Cos municipal. A l'intent els cònsols reunien a la Llotja el Consell dels Vint, i els seus vocals presentaven la proposta dels candidats, els noms dels quals estaven inscrits de puny propi. Abans s'havia fet un diligent examen i averiguació de la puresa de sang, costums, tracte i altres circumstàncies dels dits pretendents; i no es passava endavant sense que els membres del Consell haguessin prestat jurament, en poder dels cònsols, d'observança de les lleis i estatuts en l'habilitació dels proposats. S'efectuava la votació per escrutini: cada aspirant havia d'obtenir 14 vots conformes. Es remetia testimoniatge de l'acte, tancat per mà del secretari del Consolat, als consellers i als 32 mercaders que eren del Consell de Cent, per qui, votat així mateix, el candidat havia de treure 22 vots: de manera que de 52 mercaders que prenien part en l'elecció, s'exigia que els 36 estiguessin conformes. En tal cas, el proposat era admès i inscrit en la matrícula o Col·legi dels mercaders, tenint des d'aleshores opció a tots els oficis del Consolat i del Consistori, i gaudint dels honors i preeminències de l'estament mercantil. És d'advertir que assistia a la Corona el dret de crear, per la seva pròpia autoritat, comerciants que gaudien d'iguals distincions. La classe dels mercaders formava l'anomenat Consell dels Vint, junta particular d'altres tants individus que, units amb els cònsols i els defenedors o defensors, regien el governatiu i econòmic de la Llotja del mar, havent pres origen aquest cos de la cèdula de D. Joan I de 22 d'Abril de 1394, per la qual concedí als cònsols facultat de congregar un consell de comerciants, amb l'assistència del qual podia imposar drets en les mercaderies i naus, i assenyalar 352 VÍCTOR BALAGUER derrames als mateixos mercaders, per a la conservació de la Llotja i el seu magistrat i per al bé públic del comerç. Era incumbència de la corporació mantenir-lo, defensar-lo i fomentar-lo; donar llicència per exercir-lo a naturals i estrangers; tenir cura de les gabeles, drets, represàlies i qualssevol altres imposicions, i conèixer dels greuges. Els membres del Consell dels Vint es treien del cos de comerciants matriculats, els noms dels quals estaven insaculats en dues càntares. S'inscrivien a la primera 38 candidats que havien de tenir quaranta anys complerts, i s'anomenaven vells, i a la segona 92 amb l'obligació de vint-i-cinc anys d'edat, i s'intitulaven joves. Els dos cònsols de la mar, en ser elegits, després d'haver anat en cerimoniosa cavalcada al Consistori a jurar els seus oficis en mans del batlle, funció a què els acompanyaven com a padrins alguns cavallers de la principal noblesa de Barcelona, passaven a la Llotja, i convocada junta general del Col·legi de mercaders per prendre possessió, feien l'obertura amb aquesta proposició o discurs d'estil: «Senyors: L'exercici del Consolat consisteix en dues coses: la una en administrar justícia en els fets i negocis mercantils i marítims, i l'altra en emparar, defensar i conservar els furs, llibertats i gràcies del mateix Consolat, governant, dirigint i defensant l'exercici de la contractació. I per quant nosaltres no podem aquestes coses fer ni exercir sense consell d'homes bons mercaders, per tant preguem a tots els aquí presents i també als absents, que sempre que els cridem per assessorar-nos, així en els fets judicials com extrajudicials, vulguin concórrer i intervenir, conforme ho han acostumat abans, a fi que en el temps del nostre govern, i en tots, pugui la justícia ser ben administrada en el Consolat mitjançant el seu ELS CARRERS DE BARCELONA 353 consell; les gràcies, llibertats i furs d'aquest, ben defensats, i la policia i foment de la contractació, ben regits i executats.» Els prohoms allí reunits responien d'aquesta manera per qui portava la veu: o Ens oferim a estar prompts, sempre que ens crideu, per intervenir en les juntes que es convoquin, ja sigui per als assumptes judicials, com per als extrajudicials.» S'ha dit ja que en aquest carrer hi ha l'edifici de la Llotja o del Consolat, com li diuen altres amb molta propietat. Havia pres tant de vol el comerç marítim de Barcelona a principis del segle xiv, que es va sentir la necessitat d'erigir una Llotja o casa de contractació on poguessin reunir-se els mercaders, corredors i homes de negocis. A aquest objecte, doncs, el 1339 el Cos municipal va comprar certes cases a la plaça anomenada dels Canvis, prop de la platja; però la fàbrica, per dificultats que degueren sorgir, no es va començar fins al 1383. Així i tot, és la primera Llotja que es va aixecar, ja que la de Perpinyà data del 1397, la de Mallorca del 1412 i la de València del 1498. Poc se sap de les proporcions i disposició interior i exterior de l'antic edifici; però se suposa fonamentadament que devia ser fàbrica grandiosa i bella, no tant pel crèdit i opulència del comerç barceloní en aquells temps, com pel magnífic saló de la Borsa que encara queda avui en el nou edifici. Després d'haver patit l'antic Consolat diverses reformes i reparacions, va començar a ressentir-se de les injúries del temps, i el 1772 la Junta de comerç va acordar demolir-lo i aixecar-ne un altre en el mateix lloc. Es va començar l'obra segons els plànols d'un francès; però com no agradés la seva construcció, es van demanar TOM xxi 23 354 VÍCTOR BALAGUER altres a l'arquitecte D. Joan Soler, català, encarregant-li que procurés conservar el preciós saló antic, cosa que va fer formant un projecte que va ser del gust i aprovació de la Junta, quedant per això encarregat de dur a terme l'obra. Forma aquest edifici un quadrilàter de 270 peus de llarg i 127 d'ample. Té quatre façanes: una principal que mira al reial Palau en l'espaiosa plaça d'aquest nom, una altra que dóna al carrer-passeig d'Isabel II, una altra al del Consolat i una altra al de Capmany. La seva façana principal que mira a la dita plaça, té en el primer tram un pòrtic de 43 peus de sortida, i de tota la seva amplada, amb cinc voltes vaïdes el·líptiques, sostingudes pels pilars de cinc arcs decorats amb deu columnes toscanes aïllades i aparellades i altres tantes pilastres del mateix ordre; aquests cinc arcs serveixen d'ingrés i es tanquen amb reixes de ferro. Aquest cos avançat acaba en una espaiosa terrassa envoltada d'una bona balustrada. El cos superior està decorat amb sis gruixudes columnes d'ordre jònic modern, que sostenen un colossal frontó, en el timpà del qual es veuen en un relleu de guix els bustos dels reis Carles IV i Maria Lluïsa, la seva esposa, col·locats allà en obsequi de la seva vinguda a aquesta ciutat el 1802. En el fris de la cornisa es llegeix en lletres daurades: CAROLO IV ET ALOYSIA REGNANTIBUS ANNO MDCCCII. El primer ordre té 27 peus d'alçada des de la planta baixa al primer pis, i els dos cossos alts 50 peus, compresa la balustrada que corona tot l'edifici. Per tant, la total elevació d'aquest és de 77 peus. La façana que dona al carrer o passeig d'Isabel II té dues portes sense adorns, però segueix l'encoixinat ELS CARRERS DE BARCELONA 355 que corre tot el pis inferior. Al timpà del frontó dues figures al·legòriques en relleu de guix sostenen l'escut d'armes de l'establiment amb el següent lema: TERRA DABIT MERCES, UNDAQUB DIVITIAS. En l'altra façana que correspon al carrer del Consolat s'obren també dues portes decorades amb sis columnes toscanes, les dues del centre aïllades i les quatre restants aparellades. I per últim, la façana que constitueix el costat esquerre del carrer de Capmany presenta dos hermosos pavellons en els angles, decorats en el pis alt per pilastres jòniques, com a igual altura ho estan les dues últimes descrites. Els balcons, ornats tots amb balustrada de marbre blanc; les motllures i cornises, contribueixen a realçar grandiosament la gentilesa de l'edifici i a donar-li aspecte monumental. S'entra per la porta principal a l'espaiós saló baix o de la Borsa, resta de la fàbrica antiga. Aconsegueix l'alçada del segon pis: mesura 116 peus de llarg i 65 d'ample; s'eleven en ell tres espaioses naus, dividides per quatre primes columnes a l'estil gòtic, aïllades, que sostenen sis arcs i una coberta primorosament enteixinada. Cenyix aquesta peça una galeria amb una bonica barana de ferro que augmenta la grandiositat de l'obra, la qual per la seva bellesa i delicats adorns captiva la mirada dels qui estimen les elegants produccions d'aquella florent època de la bona arquitectura. En aquest saló es reuneixen tots els dies no festius les classes mercantils per als seus negocis. És el sorollós teatre de la Borsa. Per les seves tres portes oposades a les d'ingrés, se surt al pati que forma un quadre de 66 peus de costat, envoltat de galeria, i enmig de cada llenç s'obre una porteta dòrica amb dues columnes. D'elles les dues 356 VÍCTOR BALAGUER laterals serveixen d'entrada; la primera del centre condueix a l'escala principal, i l'última està ocupada per una font. En cadascun dels angles hi ha un nínxol amb la seva estàtua de marbre blanc representant Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica. Les dues primeres, que alguns reputen de veritable gust àtic, van ser esculpides per D. Francesc Bover, i les segones per D. Manuel Oliver. Consisteix la font en un Neptú que recolza el peu sobre una roca marina, recolza en un timó el braç esquerre, té en aquesta mà el trident i amb la dreta empunya el ceptre. Jugueten als seus peus dos dofins llançant aigua per la boca en direcció obliqua i pel nas en dos dolls que es vessen en un estany ovalat, on es banyen dues nereides. La roca que serveix de pedestal com totes les figures, són de marbre blanc, havent estat treballat el Neptú per D. Nicolau Traver i les nereides per Don Antoni Sola. Apareix davant de la font l'espaiosa escala que puja al pis principal, amb set entrades i altres tants graons que van a donar al tram, dividit a una alçada mitjana en dos braços iguals que el cenyen, i es comuniquen al seu extrem superior per una galeria. En l'arrencada de la bonica balustrada de marbre blanc que la segueix tota, s'eleven dues figures de la mateixa classe de pedra representant el comerç i la indústria, obres totes dues de D. Salvador Gurri. A la part dreta del primer pis hi ha un altre espaiós i elevat saló, encara que molt més petit que el de baix, on regularment se celebren els exàmens públics de les escoles gratuïtes de la casa, i de vegades les exposicions dels productes de la indústria catalana. El decoren dignament diverses obres d'escultura en guix i marbre que honoren sobremanera els artistes ELS CARRERS DE BARCELONA 357 que les van executar, així com a la patriòtica corporació que allí les guarda perquè per elles puguin conèixer els estrangers l'estat de les nobles arts al sòl català. Ressalta entre elles el Laocoont i un almogàver de D. Damià Campeny, un Jàson i alguns altres treballs del Sr. Vilar. Hi ha darrere d'aquesta peça la Sala de sessions de la Junta de comerç, ricament adornada, amb unes fines cadires de luxe, i un costós dosser de vellut carmesí amb serrells i franges de finíssim or, sota el qual s'exhibeix el retrat de Doña Isabel II. Quatre estàtues de marbre blanc col·locades amb simetria representen a Himeneu, l'Amor conjugal, Paris i Diana; apareix entre les dues últimes la de Lucrècia en el moment de suïcidar-se, i completen el quadre primorosos gerros d'alabastre. Tot és obra del cèlebre escultor català Damià Campeny, una altra de les glòries artístiques catalanes. Conté a més el primer pis les sales del Tribunal de comerç i del d'avinences, amb les seves secretaries, la de la Junta, la Comptadoria, etc., etc. Una altra escala condueix des del pati de què hem parlat al segon pis de l'edifici, on es troba instal·lada l'Acadèmia de belles arts, de la qual depèn l'escola de les mateixes i en la qual cursen també els joves que es dediquen a la carrera de mestres d'obres, agrimensors, directors de camins veïnals, etc. Les classes de l'Escola de belles arts són espaioses, ben ventilades i clares. Existeixen en aquesta ciutat des de 1775, en què les va fundar la Junta de comerç, que tant va fer en favor del veritable progrés i il·lustració del poble, i van estar sota la seva jurisdicció fins a 1849, en què en va fer entrega al governador de la província i aquesta al president de l'Acadèmia de belles arts. Entre els nombrosos deixebles que han 35 S VÍCTOR BALAGUER concorregut a aquestes classes es compten alguns artistes cèlebres, els noms dels quals pronuncien amb respecte així els espanyols com els estrangers. En aquest pis hi ha diverses sales destinades a Museu de pintures, únic de caràcter públic que existeix a Barcelona. Conté obres de mèrit d'il·lustres pintors nacionals i estrangers, dels quals citarem alguns dels principals. D'Antonio Viladomat es conserven 25 quadres de Sant Francesc d'Assís que pertanyeren al convent de franciscans d'aquesta capital; de Vergara, l'àngel Sant Gabriel; de Mengs, el naixement de Jesús; de Francisco Tramullas, Sant Antoni Abat; de Guido de Reni, Cleòpatra morint de la mossegada de l'escurçó, David mostrant el cap de Goliat, Heròdies mostrant el de Sant Joan, i molts altres quadres de Murillo, Velázquez, Ribera, Correggio, Ticià i altres, alguns que es consideren de pintors de l'escola catalana i altres d'autors desconeguts. Hi ha a més diversos retrats antics, entre ells els dels directors que han tingut les escoles, una preciosa col·lecció de gravats a la secretaria de l'Acadèmia i diverses obres d'escultura. A la part superior de l'edifici hi ha l'antic Observatori, en el qual feien les seves observacions els catedràtics i alumnes de l'Escola de nàutica, quan aquesta es trobava a càrrec de la Junta de comerç en l'època en què formaven part de les classes que sostenia, les que avui constitueixen les de la carrera industrial, la d'agricultura, la de comerç i la de taquigrafia. Nobles i honrosos records guarda aquest edifici. En ell es va redactar el primer codi escrit de les lleis i consuetuds de comerç, que va servir per molt temps de norma i guia a totes les nacions. Amb raó ens hem de gloriar d'aquest fet els catalans, mirant per aquesta i altres causes l'edifici amb veneració. ELS CARRERS DE BARCELONA 359 A la capella de la Llotja es conservaven les restes mortals del cèlebre almirall D. Pere de Montcada, el qual va ser gran protector de la casa, deixant-li a la seva mort diverses mandes i llegats. Tots els reis que han vingut a Barcelona han visitat la Llotja i alguns han habitat en ella. El 1533 la ciutat va celebrar en aquest edifici un ball per obsequiar l'emperador Carles, a l'emperadriu, al príncep i a la cort. Luxosament adornada la casa, hi va haver amb aquest motiu gran festa de danses i van ballar molts cavallers i senyores principals. Diuen els dietaris que també va ballar l'emperadriu amb una dama que li portava recollida la falda, i que, deixant-la anar després, va prendre a aquella per la mà, ballant ambdues una alta i una baixa. Després, amb respectuoses cortesies, la dama li va besar la mà, va tornar a prendre la falda i es va asseure al seu lloc. Conclòs això, es va servir un esplèndid refrigeri, i fa notar la ressenya que la font del pati, en lloc d'aigua, tirava vi blanc. El 1708, per disposició del Cos municipal, es va habilitar a la Llotja una sala per donar representacions d'òpera en obsequi de l'arxiduc Carles d'Àustria, que els catalans havien proclamat per rei, i que havia establert la seva cort a Barcelona mentre durava la guerra de successió amb Felip V. El 24 de Desembre d'aquest any va tenir lloc la representació de la primera òpera, amb assistència de l'arxiduc i de les senyores de la seva cort, mostrant-se tots summament complaguts i agradats de l'espectacle. El 1822 es va obrir en aquest edifici, amb gran solemnitat, la primera Exposició dels productes de la indústria catalana. El 1826 la Junta de comerç va establir a les seves escoles de dibuix l'enllumenat per gas, primer experiment d'aquesta classe que es va fer a Espanya. 360 VÍCTOR BALAGUER El 1827 es va donar nova extensió a dita il·luminació, dirigida per l'il·lustrat químic D. Josep Roura, i verificant-se la prova davant dels reis D. Ferran VII i la seva esposa Dona Maria Josepa Amàlia. En els nostres temps s'han celebrat diversos actes públics, cerimònies i festes a la casa Llotja. Recordem, entre altres, diversos actes d'obertura d'Universitat, Acadèmies de belles arts i bones lletres, brillants concerts, grans balls d'etiqueta amb motiu de l'estada en aquesta ciutat de la reina D. Isabel II, la seva mare D. Maria Cristina i els ducs de Montpensier, i abans que s'hagués construït el Gran Teatre del Liceu, molts i luxosos balls de màscara, que eren el punt de cita de la bona societat i de l'elegància barcelonina. COPONS (carrer den). Es dirigeix des de la de Ripoll a la Riera de Sant Joan. Porta de segur aquest nom en record d'una família de Copons, una altra de les més distingides cases de Catalunya, la qual ha donat barons il·lustres a les armes, a les lletres i a la religió. No fa molts anys va morir, i per cert en situació ben infeliç després d'haver prestat grans serveis a la pàtria, el tinent general D. Francesc de Copons i Navia, comte de Tarifa, i descendent dels antics barons i senyors de Balsereny, a Catalunya. Aquest il·lustre cabdill de la guerra de la Independència tenia una brillant fulla de serveis militars, havent conquerit tots els seus graus des de cadet al camp de batalla, i havent pres part en les més cèlebres accions de guerra, entre elles la de Bailèn. El 1811 va defensar amb gran coratge i bravura la plaça de Tarifa, assetjada i atacada per una divisió fran- ELS CARRERS DE BARCELONA 361 cesa de 12.000 homes al comandament del general Leval, qui es va veure obligat a desistir de la seva empresa, després d'haver perdut més de 4.000 homes al peu dels murs de Tarifa. Copons era capità general de Catalunya quan Ferran VII va regressar del seu captiveri; però, al retorn d'aquest monarca, no va trigar a ser separat del comandament i confinat a Sigüenza. «La primera víctima sacrificada als bons i assenyalats serveis per la guerra de la Independència, als cinc dies d'entrar triomfant a la capital de Catalunya, va ser el general Copons, per haver tingut la fatal idea de creure que els juraments prestats sobre els Evangelis eren infrangibles.» Tals són les línies que amb justificada amargura es llegeixen al davant d'unes interessants Memòries dels anys de 1814 i 1820 al 24, escrites pel propi general Don Francesc de Copons, i donades recentment a llum pel seu fill, del mateix nom i cognom, en l'actualitat coronel de cavalleria. CÒRSEGA (carrer de). Una altra de l'eixample. Serà l'última d'aquest, per ser ja la més immediata a Gràcia, i d'ella han de partir les de Marina, Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor, passeig de Sant Joan, Bailèn, Girona, Bruch, Lauria, Claris, passeig de Gràcia, Rambla d'Isabel II, Balmes, Universitat, Aribau, Muntaner, Casanova, Villarroel, Urgell, Borrell, Viladomat, Calàbria, Rocafort, Entença, Vilamarí, Llansa, Tarragona i Llobregat. Se li donà aquest nom en record d'haver un dia dominat a Còrsega, amb alta glòria, les armes de la Corona d'Aragó, formant part aquella illa de les conquestes dutes a terme brillantment pels monarques d'estirp catalana. 362 VÍCTOR BALAGUER CORDERS (carrer dels). Creua, de la plaça de la Llana a la placeta de Bernat Marcús. És més vulgarment coneguda pel nom de Calderers, per allò que després es dirà. Va prendre el de Corders, o sigui cordellers en castellà, per ser els que habitaven aquest carrer. L'existència com a corporació gremial d'aquest ofici es remunta a principis del segle xiv, i el seu gremi comprenia els soguers de cànem i els espardenyers, aquests dos units des del 1682. Els cordellers van ser substituïts a poc a poc en les botigues d'aquest carrer pels calderers, i d'aquí que avui sigui més coneguda amb el nom de Calderers. Segons ens diu Capmany, els primers estatuts que es llegeixen sobre la policia de l'ofici de calderers, són de l'any 1395. En ells es tracta de la llei del coure i bondat de l'obra en els càntirs, calderes, galledes i altres artefactes, que havien de ser reconeguts per certa persona diputada per l'Ajuntament per posar-los la marca. Després, el 1446, es va promulgar un edicte municipal assenyalant els barris i paratges on únicament es podia exercir dit ofici per a la quietud pública. El 1456 va ser publicat un altre sobre l'observança de la referida demarcació. COROMINAS (carrer d'en). Aquest carrer, que per corrupció es diu de Colominas, té la seva entrada al de la Borla i la seva sortida al de Civader. Va prendre aquesta denominació de la família Corominas, que devia tenir allà terrenys i casa. Al segle xvi hi va haver un Bernardino Corominas, na- ELS CARRERS DE BARCELONA 363 tural sembla de la Seu d'Urgell, de qui es guarda memòria com a excel·lent jurisconsult i notable poeta, sense que ens hagi arribat cap de les seves obres. CORREU VELL (carrer del). Va de la plaça del Regomir a la baixada de Viladecols. Antigament es deia d'en Puiggener, nom de família, i després va prendre el de l'Estafeta, per haver-s'hi establert la primera estafeta o casa de correus que es té notícia que hi hagués a Barcelona. Després de molts anys, s'establí l'estafeta o correu a la plaça del Regomir, que per això va prendre entre la gent el nom de plaça del Correu, quedant-li a aquella el d'Estafeta Vella o Correu vell que encara conserva. Avui el correu es troba a la Rambla, i a la plaça del Regomir se la titula vulgarment del Correu vell. És molt antic a Barcelona l'important ram de correus. Se sap que en temps bastant remots, quan sortien els correus d'aquesta ciutat, en passar per davant de la capella de Nostra Senyora de la Guia o de Marcús, situada llavors extramurs, rebien la benedicció del rector encarregat del servei d'aquella. Es deia llavors generalment a Barcelona Estafeta al correu, i Estafetes als qui repartien les cartes. CORRETJER (carrer d'en). Es deia antigament d'en Abelló, i tant el seu nom anterior com el que porta actualment són de famílies catalanes. CORRIBIA (carrer de la). Antigament es deia dels Sellers per trobar-s'hi establerts els d'aquest ofici, i és més coneguda 364 VÍCTOR BALAGUER entre la gent per les Escales de la Seu, perquè, anant del carrer de la Tapineria a la plaça Nova, creua per davant de les escales de la catedral. L'església major o catedral es diu en català Seu o Seo (seu), derivant-se la paraula del verb antiquat seure, que significa asseure's. L'autor del Guía Cicerone de Barcelona diu ignorar l'etimologia de la paraula Corribia, que avui porta aquest carrer, i afegeix que l'única dada que pot al·legar relativa a l'antiguitat de tal nom és que en temps del rei D. Martí (15 d'agost de 1409) es deia Coharrubia, com ho prova una ordre de dit rei manant que l'hospici o casa de Joan de Sant Joan fos destruïda a fi que el referit carrer fos recte al palau major. Es troba situada en aquest carrer, davant les escales de la Seu o catedral, la casa del gremi de sabaters, que data del 1565, encara que va haver de ser renovada el 1740, segons es dedueix d'aquesta data inscrita en una gran planxa de coure amb una bota de muntar, que té al seu centre el balcó del primer pis. La sala d'aquesta casa, que era la de les reunions, conserva encara la graderia de fusta, o sigui els escons que ocupaven els confrares en les seves assemblees. Es guarda en aquesta sala el retrat del sabater Josep Torner, amb el vestit de conseller, per haver obtingut aquest càrrec el 1676, i un quadre gòtic, força notable, amb les tres imatges de Sant Abià, Sant Crispí i Sant Crispinà, patrons del gremi. Era sense disputa el gremi dels sabaters el més antic entre els oficis que van formar les primeres corporacions gremials de Barcelona. Existia ja l'any 1200, segons autèntics testimonis; però Capmany no va saber trobar reglaments concernents a la seva policia fins al 1311, en què el Cos municipal va publicar una orde- ELS CARRERS DE BARCELONA 365 nança sobre la manifestació que tot sabater havia de fer al comprador de l'espècie i qualitat de cuir que emprava en els calçats, si era cordovà, pell de cabra o ovella. El 1326 es va publicar una altra en la qual es prohibia vendre, comprar i calçar els diumenges ni altres festes de l'any. El 1394 va ser publicada una altra perquè els mestres i oficials de l'ofici i els de xapiners formessin units un mateix cos i una caixa comuna de confraria. També el 1406 es va dictar providència perquè els oficis de sabaters i xapiners poguessin tenir dos cònsols anuals, els quals poguessin reconèixer i visitar les botigues, amb atribucions per imposar penes als falsificadors d'artefactes o encobridors de materials adulterats. En el mateix carrer es troba una altra casa de confraria que se suposa haver pertangut a la de taverners. Va ser edificada el 1556 i restaurada el 1751. CORTES (carrer de les). Ha de ser un dels més principals de l'eixample, i per aquesta raó se li va posar aquest nom en record i perenne memòria de les antigues Corts de Catalunya, que tan alts exemples van donar, en tan distintes ocasions, d'abnegació, de patriotisme i de zel pels interessos del país. Creuarà aquest carrer la nova Barcelona en tota la seva extensió, des del de Marina fins al del Llobregat. Per tenir una idea — i només una idea molt lleu — del que eren les Corts catalanes, reproduirem part del que d'elles vam dir en la nostra obreta La llibertat constitucional: «El primer Congrés solemne de què hi ha memòria a Catalunya, es va reunir cap al final del segle xi. Aquesta assemblea va donar com a fruit aquell magnífic i tan justament 366 VÍCTOR BALAGUER encertadament elogiat codi dels Usatges, un dels més antics que es coneix complet a Occident i que va ser per espai de més de set segles la pedra fonamental de les constitucions catalanes. » Després d'aquesta assemblea, que va ser convocada i presidida pel comte de Barcelona D. Ramon Berenguer el Vell, van tenir lloc altres successivament, en les quals es van ampliar els Usatges i es van discutir altres lleis que anaven fent necessàries les circumstàncies de progrés i desenvolupament del país. »Les Corts al principi no tenien l'autoritat que més tard van assolir; però el 1228 Jaume I el Conqueridor va ser el primer rei que decididament es va avenir a entrar en una marxa més franca, partint realment el poder legislatiu amb la nació i reunint i convocant assemblees més nombroses i solemnes, establint-se que tenien dret a concórrer-hi els ciutadans i homes de vila i quantes persones eren per la seva posició social mereixedores de figurar en el Cos representatiu. »El 1283 es va fer un altre pas més. »Les Corts que aquest any es van celebrar van establir, de comú acord amb el rei D. Pere III el Gran, que les lleis de Catalunya fossin pactades i tinguessin força de contracte, és a dir, que el rei no pogués fer ni derogar cap sense concurs i autorització de les Corts. »Les dates citades són les més notables i les de més significació en quants estudis es pretenguin fer sobre el sistema representatiu o el règim constitucional dels catalans. D'aquestes dates han de partir totes les investigacions que sobre aquest punt es facin. »En els segles en què moltes nacions modernes només feien els seus primers passos en el camí de la civilitza- ELS CARRERS DE BARCELONA 367 ció i del progrés, buscant per imitar-les o copiar-les les lleis dels pobles més antics, Catalunya ja tenia un codi nacional de les seves lleis polítiques i civils, tan notable per la puresa, per l'elegància del seu estil i per la seva clara redacció, com per la profunda saviesa que tancaven les seves previsores i saludables disposicions. «Els nostres antics diputats professaven molt assenyadament el principi que per més que el govern d'una nació estigui en harmonia amb els costums i amb els interessos del poble, tanmateix, li ha de ser impossible llaurar la felicitat del país sense estar recolzat per tres grans institucions: la bona organització dels tribunals de justícia, l'esperit popular de les municipalitats i una bona administració. »A enfortir i a millorar aquests tres elements, acompanyant-los d'una sàvia, preveïdora i prudent descentralització, és a això que les Corts catalanes dedicaven els seus esforços. » Totes les millores, addicions, projectes i lleis es proposaven en el si de les Corts, i després de ser àmpliament discutides, eren aprovades i passades al segell de la sanció reial, sense la qual les lleis no eren vàlides, com tampoc ho eren les que promulgava el sobirà sense el previ examen i consegüent aprovació de l'assemblea. »Les Corts eren també les que tenien poder i facultat per concedir al monarca el permís d'exigir subsidis i contribucions; elles les que ordenaven se li donessin les tropes, els bucs o els diners que demanava. »El poder i influència d'aquest Cos legislatiu va arribar a ser tan alt, i tan respectat es va veure, que va ser l'admiració de les nacions estrangeres i va donar fama merescuda al nostre país, que era reconegut arreu com a terra clàssica de la lleialtat i del patriotisme. 368 VÍCTOR BALAGUER »Les Corts, llaç d'amor que unia el poble amb el rei, eren tan zeloses dels drets d'aquell com dels seus propis. Amb una sol·licitud que mai no va ser desmentida, vetllaven acuradament perquè ni en un bri fossin coartades les prerrogatives del tron; però també cuidaven que ni en un punt fossin menyscabats els drets del país. » Quan veia que el rei es rodejava de persones o tenia tractes amb subjectes que podien aconsellar-lo malament o entelar el llustre de la seva fama, es manifestava aquell Cos zelós guardador de l'honor reial, com va succeir a les Corts de 1388, les quals van requerir el rei, que ho era aleshores D. Joan I, perquè reformés el seu palau i hi fes fora diversos cortesans que amb els seus costums llicenciosos i manejos polítics comprometien el bon nom i reputació del monarca, particularment, segons el parlament, una dama anomenada Dona Carroza de Vilaregut, favorita de la reina. »Però si aquest exemple i altres que podria citar, proven que vetllaven per l'honor del rei, altres exemples ens ofereix la història que amb no menor sol·licitud vetllaven per l'honor del poble i del país. »Si alguna vegada, que poques van ser i escassíssimes en temps dels reis d'Aragó, el monarca trencava el seu solemne jurament de guardar i fer complir les lleis, les Corts, si no bastaven les respectuoses i repetides súpliques i manifestacions que feien per tornar al camí al príncep extraviat, no dubtaven llavors a posar-se al capdavant del país, aclamar-ne un altre com a comte de Barcelona i jurar-li fidelitat, "després que ell l'hagués jurat a les lleis i constitucions. «Cada vegada que el rei moria, el primogènit o successor es presentava a les Corts, i davant d'elles jurava solemnement com a comte de Barcelona «tenir i observar, fer tenir i observar les constitucions, estatu- ELS CARRERS DE BARCELONA 369 »tos, furs i privilegis de Catalunya i de cadascun »dels seus habitants en particular,» després de la qual cosa, i no abans, rebia d'elles el jurament de fidelitat. »Els diputats de les antigues Corts catalanes es poden presentar com a model i exemple de patriotisme, de lleialtat, d'amor al tron i al poble, de noblesa, de rectes intencions, de totes les virtuts, en una paraula, que són necessàries als legítims representants del país que, només per amor a ell, es presentaven als escons del Congrés a fer ressonar la seva autoritzada i desinteressada veu, que sonava influent i poderosa sota les voltes del palau de les nostres antigues lleis. »I en aquest punt el mateix eren els diputats que pertanyien a la noblesa, que els que pertanyien al poble, que els que eren membres del clergat. El clergat en particular, s'ha de dir en el seu obsequi, era a Catalunya el més zelós defensor de la llibertat i de la constitució. » Pobre, per altra banda, del diputat que no complia com a bo i lleial, o que es manifestava indiferent als interessos del país! Escarni dels seus conciutadans, blanc dels seus trets, es veia obligat a abandonar la ciutat l. »La Diputació, o General, veritable tribunal del país, era el centinella avançat d'aquest, i davant d'ella es residenciava qualsevol diputat que hagués faltat obertament als interessos sagrats que se li confiessin o hagués admès càrrecs. El país era inexorable envers un diputat traïdor o venut. Provat el suborn, se l'esborrava de la llista dels ciutadans honrats, i quedava inhabilitat per a tota classe d'ocupacions i distincions. Pitjor era això al nostre país que la pena capital. Si aquest costum hagués continuat 1 Gilabert: Calidades de Cataluña. TOMO XXI 24 370 VÍCTOR BALAGUER a Catalunya, més d'un diputat en aquests últims anys hagués estat potser residenciat davant el tribunal del país! »L'esperit català era eminent i essencialment liberal, i aquest esperit es nota així en totes les institucions de l'edat d'or de Catalunya. No eren només les Corts les que descol·laven pel seu lliure esperit: eren tots els tribunals, totes les corporacions, com en els capítols successius m'encarregaré de deixar provat. Més llibertat existia a Catalunya sent el govern monàrquic, que en la primera república del món. »Per això va dir amb molta raó Fr. Gabriel Agustín Rius el 1646 i: «Són més lliures, francs i privilegiats els pobles »de Catalunya que els que ho són de repúbliques, que és »a on sembla que està la llibertat i franquesa dels »pobles en majors amplades. Perquè no hi ha república »a on, sense treure a cadascú de la seva esfera, hi hagi les »preeminències i franqueses per a tots tan proporcio- »nalment iguals, com a Catalunya. En alguns els »nobles governen, i els plebeus són més subjectes que »si fossin esclaus. En altres, de les preeminències i »llocs honrosos estan els de la plebs exclosos. En «altres, les franqueses les gaudeixen només els nobles. I en »altres, per haver-se de subjectar en la llibertat de repúbliques, són tantes les imposicions que en algunes ocasions s'han de tirar sobre, que és un veritable captiveri i la llibertat només nom. Però a Catalunya »gaudeix de les llibertats, preeminències, honors i fran- »queses cadascú en el seu estat, sense que de les de més »estimació i lloc estigui exclòs el més plebeu de la »major, ni que per això minvi del seu estat el més no- »ble o s'envileixi la seva noblesa, ni s'hagin de carregar «de tributs els uns i els altres; i amb ser catalans són tan lli- 1 En la seva obra Cristal de la verdad y espejo de Cataluña. ELS CARRERS DE BARCELONA 371 »bres, que sembla que pel que fa al rei no els que- »da sinó el nom de subjectes.» CORTINES (carrer d'en). Des de les basses de Sant Pere va a parar a l'eixample. Antigament s'anomenava Carrer vermell, potser, per haver-hi algun o alguns edificis pintats de vermell, i el nom que avui porta és de família catalana. COTONERS (carrer dels). O sia dels cotoners, els quals antigament, en ocupar aquest carrer, li van comunicar el nom del seu ofici. És aquest un altre dels que poden comptar l'antiguitat de la seva matrícula gremial des de mitjans del segle xiii, ja que es troben quatre individus del mateix inscrits en el catàleg dels artesans que van obtenir places nates en el primer Consell municipal de 1257. Pel que fa als estatuts més antics que es troben sobre el règim d'aquest ofici, daten del 1433. Segons adverteix Capmany, aquest ofici era un dels més útils a la marina i comerç, ja que beneficiava i preparava els materials per a les veles, de l'exercici del qual els reis havien rebut grans serveis per als armaments navals: així ho confessa D. Ferran el Catòlic en la seva reial cèdula de 1505, per la qual va confirmar les ordenances que acabava de publicar el Municipi barceloní per tal que ningú pogués posar obrador de cotoner ni vendre per major ni per menor cap mena de cotó, ni tampoc tenir-lo a la porta, sense haver abans estat tres anys d'aprenent amb mestre aprovat i haver pagat el seu contingent al muntepiu de la confraria. 372 VÍCTOR BALAGUER Hi ha tradició que en aquest carrer, que va del de Mirambell al del Pont de la Cadena, va viure Sant Ignasi de Loiola, al retorn de la seva estada a Manresa i de la seva expedició a Montserrat. El carrer de Cotoners s'anomenava abans d'en Vilardell, nom de família catalana, cèlebre en particular per haver estat propietària d'una molt famosa espasa de què meravellosament es parla en cròniques, en contes i en llegendes. L'espasa de Vilardell va arribar a tenir gran anomenada, i anem a dir el que se'n conta. Allà, en temps remots, en l'època a què es remunten les nebuloses llegendes i fantàstiques tradicions del nostre país, hi havia al lloc de Sant Celoni, segons vetustes cròniques narren, un drac o serp d'estranya grandesa i major ferocitat, que era el terror i la destrucció de tota aquella comarca. En va es va intentar perseguir-lo i matar-lo. Tots els esforços van ser vans, i molts van perdre la vida. Un dia, vigília de festa, Soler de Vilardell sortia de casa seva amb una espasa sota el braç, i es va trobar un pobre que li va demanar almoina. Per donar-li-la va tornar a pujar a casa seva, deixant, per menys destorb, l'espasa al llindar de la porta, i quan va baixar amb l'almoina no va trobar ni el pobre ni la seva espasa, sinó una altra de diferent al mateix lloc on havia deixat aquella. La va desembeinar, i reconeixent-la per bona, va donar un cop a un arbre que va trobar a mà, partint-lo com si fos una canya fràgil. Es va admirar de la bondat del seu tremp i va jutjar que miraculosament el cel l'hi havia donat per obrar algun fet meravellós; i com que es va recordar del ferotge drac que infestava la comarca, va creure que aquella espasa era la que l'havia de matar. Així, doncs, aconsellat per alguns amics, i encomanant a Déu l'empresa, va sortir l'endemà de Sant ELS CARRERS DE BARCELONA 373 Celoni amb ànim de donar mort al drac; i per assegurar-se de la bondat de la seva espasa, expliquen que va donar amb ella en una roca que va trobar al mig del camí i la va partir, roca que encara es veu avui al costat de la vila de Sant Celoni, sent tradició que el que falta d'ella va ser tallat amb l'espasa de Soler de Vilardell. Va prosseguir el seu camí molt satisfet amb la prova; va arribar al lloc on era el drac, i li va donar un cop d'espasa tan fort, que el va partir per la meitat deixant-lo mort. Orgullós de la victòria, va tornar on l'esperaven els seus, i alçant en senyal de triomf l'espasa com per mostrar-la, algunes gotes d'aquella verinosa sang del drac, en què estava tenyida la fulla, van caure pel seu braç dret, i el van inflar de tal manera que al cap de pocs dies va morir. Amb això, aquella espasa va esdevenir tan cèlebre que molts prínceps van manifestar el seu desig d'adquirir-la; però el seu amo mai va voler posar-la a preu, estimant-la com una cosa única i singular. El rei Pere, fill de Jaume el Conqueridor, sent infant, la va voler comprar, i donava per ella 400 sous barcelonesos de tern, de renda perpètua, al seu amo, la qual cosa per aquells temps era una fortuna. No obstant això, el propietari no la hi va voler vendre; ans al seu testament la va vincular entre els seus hereus, sent tan gelosos d'ella, que una vegada que la van prestar, la van fer assegurar per 700 morabatins i una altra vegada per 1.500. Amb el temps, però, l'espasa de Vilardell va anar a parar a mans dels reis de la Corona d'Aragó, que no havien deixat mai de sol·licitar-la, sent el primer a usar-la l'infant D. Alfons, fill de Jaume II el Just. Amb aquesta espasa l'infant va defensar la seva vida i va arremetre contra els enemics en la jornada de Luco-Cisterna, durant la conquesta de Sardenya. Després d'ell la posseí el seu fill el rei D. Pere, qui 374 VÍCTOR BALAGUER l'apreciava tant, que en el seu testament, fet a 14 de maig de 1370, després d'haver manat vendre la seva recambra, n'exceptuà algunes joies precioses, sent una d'aquestes l'espasa de Vilardell. El 1270 tingué lloc un duel o judici de Déu, com aleshores s'acostumava, entre Bernat de Centelles i Arnau de Cabrera, essent aquell el vencedor; però havent-se provat que Bernat de Centelles duia l'espasa de Vilardell i amb ella havia combatut, el rei D. Jaume I dictà sentència donant per nul el duel i per nul·la la victòria del Centelles, ja que, segons les lleis de cavalleria, quan un combatent duia armes meravelloses o de virtut, ni quedava vencedor, encara que ho fos, ni a l'adversari podia donar-se'l per vençut, ni el tal duel valia, quedant el vençut amb la mateixa honra i reputació que abans. Aquesta curiosa sentència es conserva a l'arxiu de la Corona d'Aragó. Són molts els autors que parlen de l'espasa anomenada de Vilardell, donant per extens les notícies que en resum acabem de donar nosaltres. CREMAT GRAN (carrer del). S'hi entra pel de Montcada, anant a acabar al de Flassaders. A continuació d'aquesta hi ha un altre carrer que es titula del Cremat Xic, i antigament d'en Jaume des Fonts. Ignorem de què pugui provenir el nom d'aquests dos carrers, dels quals res tenim a explicar. CRISTINA (carrer de). És la que va del de la Pau a la plaça de Palau. Se li va posar aquest nom, en obrir-la, en obsequi a S. M. ELS CARRERS DE BARCELONA 375 Na Maria Cristina de Borbó, vídua de Ferran VII, regent del regne durant la minoria d'edat de la seva filla Na Isabel II. Quan el pronunciament o revolució de 1854, l'Ajuntament va canviar el nom d'aquest carrer pel de Dulce, en memòria d'haver estat aquest general un dels primers que es va pronunciar contra el govern immoral que regia en aquella època els destins de la nació. D. Domingo Dulce va ser en aquell moment nomenat capità general de Catalunya, conquerint-se moltes simpaties durant el seu comandament. Més tard el carrer va tornar a recobrar el nom de Cristina i avui es diu indistintament de Dulce o de istina. CRISTÒFOR (arc de Sant). Uneix el carrer de Jaume Giralt amb el de Fonollar. Antigament va tenir els noms de Carrer nou i Muntarol i Graciamat, cognoms catalans de famílies conegudes. Després, a causa d'una imatge de Sant Cristòfor que es veia en una capelleta de l'arc, va prendre el nom d'aquest sant. CUCURULLA (plaça de la). Desemboquen en ella els carrers del Pi, Boters, Porta ferrissa i Cucurulla. Com que abans de reconstruir-se les cases que avui s'hi alcen, venia a acabar aquesta plaça en punta, segons sembla, potser per aquesta raó li donaria la gent el nom de Cucurulla, que vol dir capirot. La paraula cucurulla s'aplica, generalment a Catalunya, al cucurutxo de cartró cobert de llenç negre que en 376 VÍCTOR BALAGUER les processons de Setmana Santa usen certs congregants i penitents. Es diu que abans es deia de la Figuera cucurella, i és probable que tingués el mateix nom el carrer immediat de la Porta ferrissa, ja que a la Rúbrica de Bruniquer hem trobat la següent nota, que correspon perfectament a dit carrer: «Al primer març 1465 se elegiren estimadors per avaluar una casa en lo carrer de la Cucurella que té entrada en lo carrer den Patritxol vers la iglesia del Pi pera derrocarla, á fi de que hi hagués pas de la iglesia del Pi al carrer de la Cucurella. » Aquestes línies poden indicar que aquesta plaça es diria Cucurella i no Cucurulla, i també podria ser per això que el dir-se avui així fos per corrupció de nom. CUCH (carrer del). És a dir, del cuc. Creua des de l'Alta a la Baixa de Sant Pere. Existeix en ella una capella dedicada a la Verge del Pilar de Saragossa, en memòria d'haver-se encomanat a ella els veïns del carrer durant una certa epidèmia que va regnar a Barcelona. Cap persona del veïnat va ser atacada de la malaltia regnant, i atribuint-se això a la devoció de la Verge del Pilar, se li va aixecar una modesta capella, que encara existeix. En parlar del beat Oriol, quan ho hem fet de la plaça del seu nom, hem dit que en arribar a aquest carrer donaríem més extenses notícies d'aquell pietós varó, per haver nascut en ell. Complirem la paraula. A l'entrada d'aquest carrer per la part de la de Sant Pere Baixa, es conservava encara fa deu o dotze anys ELS CARRERS DE BARCELONA 377 una caseta baixa, la segona de la dreta, que era d'antiquíssima aparença, i en el seu únic pis existia una finestra amb arcs de figura semi-gòtica. L'Ajuntament va manar enderrocar-la el 1854, per oferir perill el seu estat ruïnós, i en el lloc que ocupava s'ha aixecat un altre edifici de moderna aparença, sobre les portes del qual es troba gravada la següent inscripció: En 23 de Novembre de 1650, en el local que ocupa aquesta casa, reedificada, en [8a va néixer el beat Josep Oriol, model de santedat, glòria de Barcelona. Efectivament, a la casa enderrocada, i precisament en l'habitació que rebia llum per l'esmentada finestra, va néixer el 23 de novembre de 1650 el nen Josep, fill de Joan Oriol, mestre velluter, i de Gertrudis Buguñá, el qual va ser batejat a la parròquia de Sant Pere, passant al cap d'un any, i ocorreguda ja la defunció del seu pare, a habitar una casa al carrer dels Julians, que existia prop del Born; després, exercint el càrrec de preceptor dels fills de la noble família de Gisnerí, va habitar durant alguns anys a la placeta de la Dagueria, que ja avui no existeix, i en ser nomenat beneficiat de la parroquial del Pi, època en què va justificar la seva santedat amb repetides curacions i portentosos miracles, va viure a les golfes de la casa que existeix a l'extrem d'un carreró sense sortida del carrer de la Canuda, fins que, sentint-se ja malalt, va venir a acabar els seus dies a la vivenda del seu amic Llobet, que estava situada al carrer de la Dagueria, precisament en el lloc travessat avui pel carrer de Jaume I. Els principals fets de la seva vida exemplar es troben consignats en un compendi que d'ella es va publicar a la llibreria de Suriá i Burgada, de Barcelona, el 1790. Era avantatjada la seva afició a l'estudi, especialment en els pri- 37-3 VÍCTOR BALAGUER primers anys de la seva carrera literària, ja que consta que el 1674 va fer una brillant oposició a la càtedra d'hebreu d'aquesta Universitat de Barcelona, i el mateix any va prendre, amb gran lluïment, la borla de doctor en sagrada teologia. Va morir el 23 de Març de 1702, produint la notícia del seu traspàs la major consternació a Barcelona, i celebrant-se-li unes sumptuoses exèquies, recorrent els principals carrers de la ciutat el seguici fúnebre, del qual formaven part els individus de l'Acadèmia de Sant Tomàs, a la qual pertanyia el Beat; 12 patges del bisbe de Barcelona, i 12 lacais del virrei. El seu cos va ser sepultat a la capella de Sant Leopard, que és la que està situada a la dreta del presbiteri de l'església del Pi, veient-se encara resguardat amb una petita reixa de ferro el lloc en què va estar enterrat. Instruït el procés de beatificació, tasca que va durar molts anys, es van celebrar per solemnitzar-la sumptuoses festes que van tenir lloc a mitjans de 1807; festes de la sumptuositat de les quals parlen encara amb lloança els nostres avis. L'actual propietari de l'antiga casa del carrer d'en Cuch, D. Bernabé Espeso y Madriguera, persona molt coneguda i apreciada en els cercles barcelonins i redactor distingit que per espai de molts anys ha estat del Diario de Barcelona, en disposar l'enderrocament de la dita casa, procurà perpetuar la memòria del natalici que hi tingué lloc, disposant la col·locació en la novíssima façana de la inscripció que hem copiat més amunt; conservant acuradament una vista que féu treure de la dita caseta abans d'enderrocar-la, i disposant que els maons de l'habitació en què nasqué el Beat i les pedres que formaven la finestra de la mateixa es col·loquessin, mentre no s'erigeixi un oratori ELS CARRERS DE BARCELONA 379 públic o privat, en una petita capelleta, a l'interior de l'habitació. El Sr. Espeso es creia obligat a fer-ho així, com a deute de la seva especial devoció al Beat, tant major quant, a més de posseir la casa en què aquest home va néixer, recorda haver llegit en diversos documents, i sobretot en la vida que va escriure el pare Nadal, les següents línies: ((Es conserva encara »a ] Barcelona el seu llinatge i descendència per línia recta, » encara que no masculina, en la persona de Maria Teresa »Serra, consort de D. Fèlix Puig; i es manté també en una altra família de cognom Madriguera, podent, »per consegüent, ambdues famílies barcelonines vanagloriar-se amb veritat de trobar-se emparentades amb el i) beat Oriol.» A més del compendi de la vida d'aquest Beat de què hem fet esment, el 1808 es va publicar una en italià, que després va ser traduïda al castellà pel seu mateix autor l'abat D. Joan Francesc de Masdeu. L'edició castellana, impresa a Barcelona per la companyia de Jordi, Roca i Gaspar, és una de les de més luxe que aleshores es feien. L'enriqueix un gran nombre de làmines que van dibuixar els cèlebres artistes Flauger, Sola (D. Antoni), Vicent López (de València), Illa, Rodríguez i Planella, gravades per Ametller, Fabri, Gamborino, Stagnon i Coromina. — L'altra història, que consta de dos toms en 4t, la va escriure, en el difús estil que li era característic, però amb gran quantitat de dades, el P. D. Francesc Nadal, prevere de l'Oratori de Sant Felip Neri, i autor de moltes altres obres. La va imprimir en aquesta ciutat l'impressor D. Joan Ignasi Jordi l'any 1815. 3 So VÍCTOR BALAGUER D DAGUERIA (carrer de la). Comença a la Llibreteria i acaba a la plaça de Sant Just, veient-se avui aquest carrer tallat i dividit en dos per la nova de Jaume I que l'atravessa. Antigament es deia dels Cofrers, perquè en ella vivien els que feien cofres; després es va titular dels Drapers o millor la draperia, per haver passat a ocupar-la els fabricants de draps; i avui es titula de la Dagueria, que equival a ganiveteria, per haver reemplaçat a les botigues d'aquells les dels ganiveters. En temps antics vivien especialment en ella els constructors de dagues. Des de temps immemorial els ganiveters de Barcelona, coneguts amb el nom de dagueros, estaven agregats com a ofici de fabricants en ferro als serrallers del barri de Regomir; però el 12 de maig de 1512 el Consell municipal va dividir aquests dos oficis a instàncies dels mateixos ganiveters, i va donar facultat a aquests per formar la seva confraria sota la invocació de Sant Eloi, a l'església parroquial de Sant Just i Sant Pastor. Se sap que en una casa d'aquest carrer va morir el taumaturg barceloní beat Josep Oriol el 23 de març de 1702. DAMAS (carrer de les). És un carreró que va de l'Esparteria a la plaça de les Olles, No és en manera alguna de presumir que en tan ELS CARRERS DE BARCELONA 381 pobre carrer i en habitacions tan poc notables, hagin viscut mai senyores a qui es pogués donar el nom de dames, i més aviat és de creure que se li va posar aquesta denominació en sentit satíric, com probablement succeiria amb el nom de les Donzelles aplicat a un altre carrer del qual després es parlarà. DIPUTACIÓ (carrer de la). Serà una altra de les més principals de l'eixample, tenint per col·laterals les del Consell de Cent i de les Corts, abastant tota l'extensió de la nova Barcelona, des de la de Marina fins a la del Llobregat, i veient-se creuada per les de Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor, passeig de Sant Joan, Rambla d'Isabel II, Balmes, Universitat, Aribau, Muntaner, Casanovas, Villarroel, Urgell, Borrell, Viladomat, Calàbria, Rocafort, Entença, Vilamarí, Llansà i Tarragona. Antigament hi havia a Barcelona un carrer així titulat, i era el que avui es diu del Bisbe, ja que hi tenia la seva porta principal el palau de la Diputació General de Catalunya, que actualment la té a la plaça de la Constitució; però després dels trastorns i caiguda de Barcelona el 1774, va anar perdent a poc a poc el seu nom fins a canviar-lo definitivament pel que avui porta, per trobar-se al seu extrem el palau episcopal, conforme es veurà. Per aquesta causa, i per a record d'aquella insigne corporació política, l'Ajuntament constitucional va accedir als desitjos de l'autor d'aquestes línies, rehabilitant aquest nom per a una de les més principals vies de la nova Barcelona. Hem parlat del palau en tractar de la plaça de Sant Jaume: ens sigui permès ara dir alguna cosa dels diputats. 382 VÍCTOR BALAGUER La Diputació general, o millor el General de Catalunya, com se li deia, feia les vegades de Cos representatiu del Principat en l'interval d'unes a altres Corts de Catalunya, venint a ser en realitat el suprem magistrat al qual estaven confiades la unió i llibertat públiques. Al principi constava de vuit membres; però després es va reduir a sis i després a quatre, fins a quedar definitivament reduït a tres per disposició de les Corts de 1413, les quals, en fixar com a llei inviolable i constitucional que la Diputació hagués de compondre's només de tres individus, van manar que se'ls agregessin altres tants oïdors de comptes. També aleshores, i amb aquest motiu, es van dictar altres disposicions, com les que el càrrec de diputat fos triennal, havent de ser obtingut per un individu de cada Braç, de manera que tots tinguessin representació en aquell Cos, l'eclesiàstic, el militar, o sigui el dels cavallers, i el reial, o sigui el dels comuns i ciutadans. L'elecció dels diputats es va fer de diverses maneres, segons els temps i lleis vigents sobre el cas. Primerament els elegien les Corts; després es va fer de la manera següent: cadascun dels diputats i oïdors sortints nomenava sis persones, els noms de les quals s'escrivien en cèdules, les quals, posades en una bola de cera, eren llançades dins una vasija plena d'aigua, quedant electes diputats per al següent trienni els que es treien a la sort i per l'ordre en què això succeïa. Finalment, les Corts de 1493 van establir per a l'esdevenidor l'elecció de diputats per sorteig. Els diputats vestien gramalles encarnades com els consellers, dels quals es distingien per una venera amb medalla que portaven penjada del coll. En els acompanyaments i cerimònies públiques es servien de mules més que de cavalls, superbament guarni- ELS CARRERS DE BARCELONA 383 des, i duien al davant els seus porters i macers, com els edils o tribuns dels romans, per demostrar la gran autoritat del seu càrrec. La Diputació general de Catalunya no només governava a la ciutat superiorment, sinó que s'estenia a tot el que es dilataven les seves províncies, sent l'executora de les lleis i disposicions acordades a les Corts. Encarregada de l'observança de les primeres i del compliment de les segones, diu un escriptor, era el més segur garant de la llibertat, per aquest motiu exigia i rebia dels oficials i ministres reials el jurament d'observar i fer observar els usatges, constitucions i llibertats de Catalunya. La Diputació havia de residir a Barcelona; però podia traslladar-se a qualsevol ciutat o vila reial del Principat, si la seva trasllació a ella era jutjada d'urgent necessitat pels seus tres membres. Les seves atribucions i facultats se suspenien en reunir-se les Corts generals, i en quedar instal·lades aquestes es dipositaven sobre la taula presidencial les tres maces de plata de la Diputació, indicant-se amb aquest acte la cessació temporal d'aquell Cos. DOMINGO (carrer de Sant). Travessa del del Call a la de Sant Sever. Ja es recordarà el que hem dit en parlar del Call. Quan els jueus tenien allà el seu barri o aljama, aquest, que era un dels seus principals carrers, es deia de la Sinagoga major o de les Carnisseries. Desapareguda l'aljama pel funest esdeveniment ja relatat, aquest carrer va prendre el nom de Sant Domènec, que ja havia portat al segle xiv. Se suposa per tradició, que en aquest carrer o en els seus voltants va fundar Sant Domènec una casa quan 384 VÍCTOR BALAGUER va ser a Barcelona, prenent d'aquí el seu nom actual. (V. carrer de Marlet.) Sobre la finestra d'una casa que existeix en entrar, a l'esquerra, es llegeix aquesta inscripció en lletres romanes imitades: Lapis aurea signum hominis aurei est. DONCELLAS (carrer de les). Creua de la Tapineria a la plaça del Oli. És un carrer estret i solitari, del qual es pot dir el que amb referència al de les Dames s'ha dit. DORMITORI DE SANT FRANCESC (carrer del). Comença a la Rambla, al peu de la pujada a la muralla del mar, i acaba a la plaça del Duc de Medinaceli. Antigament es denominava del Moll Vell o del Muelle viejo, perquè en efecte estava al costat d'aquest; però va començar a canviar el seu nom pel que avui té, a causa de retirar-se a dormir en algunes casetes que hi havia diversos religiosos del convent de Sant Francesc, els quals, per no cabre en la primitiva fàbrica de dit convent, se n'anaven a aixoplugar de nit a les citades cases. Tota la vorera dreta d'aquest carrer, en la qual avui s'aixequen la Mestrança d'artilleria, la Casa del Crèdit Català i alguns bells edificis, estava ocupada pel magnífic convent que tenien en aquesta ciutat els religiosos observants de l'orde de Sant Francesc d'Assís. Cal dir alguna cosa d'ell, aprofitant aquesta ocasió, ja que ho mereixen les seves avui desaparegudes belleses artístiques, els seus avui oblidats records religiosos i històrics; i a aquest efecte, copiant-nos a nosaltres ELS CARRERS DE BARCELONA 385 mateixos, inserim a continuació el que vam escriure fa alguns anys: EL CONVENT DE SANT FRANCESC. I. LA PROFECIA. Un dia de l'any 1211 es va difondre sobtadament per Barcelona la veu que havia arribat a l'eremitori de Sant Cebrià, prop d'Horta, Francesc d'Assís, el pobre monjo que gaudia d'una fama universal, mentre esperava la seva mort per assolir una santedat eterna. A aquesta notícia, el poble va sortir en tropell de la ciutat, ansiós de veure i admirar el sant que travessava la Península per arribar fins al sepulcre de Santiago. Immediatament el Consell de Barcelona li va enviar diputats per convidar-lo a entrar a la ciutat honrant-la amb la seva presència. Va accedir el digne baró i va passar amb els seus companys a la cort dels comtes; però no permetent-li la seva excessiva humilitat admetre els favors i honors que li feien els nobles ciutadans, es va dirigir en línia recta a l'hospital de Sant Nicolau bisbe, situat en aquell temps extramurs, a la vora de la mar. En saber el Consell que l'hoste esperat es trobava a l'hospital, va anar immediatament en corporació a retre-li el seu homenatge i a demanar-li que prediqués als seus individus un breu sermó, ja que desitjaven, diu una crònica, sentir a la terra un home que miraven com vingut del cel. Va accedir també a això Francesc, i diuen que va concloure TOM XXI 25 386 VÍCTOR BALAGUER el seu discurs amb aquestes paraules, la responsabilitat de les quals deixem sencera a un cronista de l'orde, Fra Jaume Coll, que ens les refereix: «Amics meus, tingueu especial devoció a la gloriosa Verge que Déu us ha donat aquí, la meva senyora Santa Eulàlia, que en veritat us dic que Déu pels seus mèrits té en guarda aquesta ciutat, els murs de la qual, encara que tan avall i distants, vindran a tancar dins si mateixos aquesta capella. Sabeu que en aquest lloc hi haurà un notable monestir de frares del meu orde. Us ho encarrego i recomano per amor de Jesucrist.» També es llegien aquestes paraules en llengua catalana, com asseguren que les va dir el sant, en un gran i antiquíssim quadre que estava a la porteria del convent. Representava el llenç a Sant Francesc en un púlpit com predicant, i als magistrats de la ciutat oient atents, en forma consular, al voltant del púlpit. Acabat el sermó, és fama que el Consell, cristianament agraït, va correspondre a Francesc oferint-li aquell hospital perquè en ell edifiqués convent del seu orde. Va acceptar l'hoste l'oferta que se li feia de tan bon grat, i immediatament es va posar mans a l'obra. Tots els llibres i manuscrits que hem consultat ens diuen que Francesc va manar formar un petit claustre amb cel·les tan curtes, per correspondre a l'estretor del lloc i a la seva exemplar pobresa, que més semblaven sepultures per a cossos morts que habitacions per a vius. Sobre la porta d'una de les cel·letes sembla que es llegia aquesta inscripció: Cella fratris Francisci de Assissio. Aquesta cel·la, igual que les altres, fou enderrocada més endavant per formar dues belles capelles, i només se ELS CARRERS DE BARCELONA 387 va conservar, arribant fins als nostres dies, el claustre, tal com el va fer edificar el mateix patriarca. En breu va quedar conclosa la fàbrica del convent, per a la cura del qual, com també perquè es concedís l'hàbit als molts que el demanaven, va deixar el sant a dos dels seus companys, anomenats Fra Il·luminat i Fra Pere de Cede. La profecia de Francesc anava, doncs, a complir-se. No va tardar l'edifici a ser un opulent monestir, com anem a veure. No va tardar tampoc a quedar dins el mur de la ciutat, ja que en ser més endavant virrei de Catalunya el duc de Gandia, aquell que avui venera l'Església com Sant Francesc de Borja, va manar córrer una muralla tota la vora del mar, deixant amb aquesta disposició tancat l'hospital o convent. El 1232 consta, segons acte reial, que D. Jaume I va concedir al síndic apostòlic, guardià i religiosos de l'hospital i convent de Sant Nicolau, tot el terreny per franc alou fins a la vora del mar, contribuint al mateix temps amb grans sumes per a la nova fàbrica. Van contribuir així mateix el Comú de la ciutat i molts cavallers de la primera noblesa, com ho testificaven els escuts i armes que d'uns i altres es veien gravades, per a perpètua memòria, en diverses parts de l'església i convent. Quan en el nou edifici hi va haver habitació capaç i més adequada, van passar els religiosos del petit a habitar en el gran, però conservant el primer en la mateixa clausura, com es va conservar sempre pel que fa al claustret i les dues capelles, en memòria de ser obra del sant patriarca i haver honrat aquell lloc amb fer-lo la seva morada. Les nostres cròniques catalanes ignoren el dia i any en què efectuaren els religiosos el trànsit del convent pe- 388 VÍCTOR BALAGUER tit al gran i nou. El que però se sap per un rètol que hi havia posat en taulells al voltant d'una de les dues capelles del claustret, és que havent quedat aquell petit convent del tot derruït per una sortida furiosa del mar, esdevinguda al novembre de 1500, va tornar a reedificar la capella l'any 1600, fabricant una altra peça al costat d'aquesta i el claustret com estava abans, l'il·lustre Sr. D. Fra Adrià Maimó, de l'orde de Sant Joan de Jerusalem i gran prior que era de Catalunya, per la molta devoció que al sant patriarca tenia. Segons trobem en una crònica, aquest il·lustre senyor no només no es va conformar amb reedificar, sinó que va millorar la capella, fent treballar un bonic retaule que va manar daurar per posar al centre una pintura de mèrit de l'escola romana, representant a Sant Francesc en la forma que està en el seu sepulcre d'Assís. Tot el voltant d'aquesta capella es veia adornat amb taulells en els quals estaven pintades diverses escenes i miracles de la vida del seràfic patriarca. De la mateixa manera es trobava adornada una altra peça o capella contigua que va manar edificar l'esmentat personatge, i era creença comuna ser aquest el lloc del petit dormitori i cel·les que van quedar enderrocats. A un costat, al costat de la porta d'aquesta capella, es veia una llosa, i esculpit en ella un personatge armat. Una inscripció llatina recordava que era allà on s'havia manat enterrar el devot benfactor del convent, D. Fr. Adrià Maimó. Els pocs paràgrafs dedicats a aquesta capella ens han apartat una mica del curs natural de la nostra relació. Retrocedim, doncs, per seguir millor el fil. Asseguren les cròniques que l'any 1297, a 15 del mes de juliol, fou consagrada l'església del convent, juntament amb l'altar i capella de Sant Francesc que hi havia, pel bisbe de Tolosa, religiós de la ELS CARRERS DE BARCELONA 389 orde franciscà, Sant Lluís, fill primogènit del rei de Nàpols Carles II. El va assistir en la consagració de l'església i capella l'il·lustríssim Sr. D. Fr. Bernat Pelegrí, bisbe aleshores de Barcelona i religiós menor 1. Potser va voler aquest sant bisbe de Tolosa fer ell mateix la consagració, agraït al molt que va deure en ensenyament religiós als seus frares, particularment al venerable Fr. Pons o Toncio Carbonell, en els set anys que va estar a Barcelona presoner. Ja en aquella època el jove Lluís, desenganyat de les vanitats del món, havia demanat l'hàbit al guardià del convent de Barcelona, i no havent-se-li volgut concedir per la por dels seus pares, va fer vot solemne en la mateixa església d'entrar a la religió seràfica. Es guardava al temple, en un relicari gran, la mateixa capa pluvial amb què el sant va fer la consagració, i també en un altre relicari un dels seus dits. L'infant D. Joan, fill tercer del rei D. Jaume II, nebot de Sant Lluís, sent arquebisbe de Tarragona i patriarca d'Alexandria el 1326, va fer fabricar una capella a l'església del convent de què parlem, a honor i glòria del seu oncle Sant Lluís, bisbe, a qui ja havia canonitzat i escrit en el catàleg dels sants el papa Joan XII [sic: Joan XXII]. Era la capella que estava al costat de la porta de l'església, anomenada la porta de Sant Antoni. Amb el temps sembla que un devot de Santa Rosa de Viterbo va manar fabricar un bell retaule de la santa que en aquesta capella es va posar, i a la part alta d'aquest retaule es veia 1 Aquest Sant Lluís, bisbe de Tolosa, era nebot de Sant Lluís, rei de França, i fill de Carles d'Anjou, rei de Nàpols. Trobant-se presoner de guerra a Barcelona amb altres dos germans seus, el duc de Calàbria i el príncep de Salern, després d'una de les més cèlebres victòries de l'almirall Roger de Lauria, va prendre l'hàbit d'aquest orde, i en aquest convent va cursar els seus estudis. 390 VÍCTOR BALAGUER a Sant Lluís, bisbe de Tolosa, i també a l'altre Sant Lluís, rei de França. II. HONORS I PRIVILEGIS. Són tan curiosos, i alguns especialment notables, els privilegis i favors fets al convent de Sant Francesc, que no podem deixar de consagrar-los un capítol, traient-los de l'oblit en què potser caurien si no ens afanyéssim a recollir-los dels rosegats pergamins. Ja hem dit el que va deure en la seva fundació a Don Jaume el Conqueridor. Doncs bé: el seu fill D. Pere III va heretar la devoció del seu pare concedint reial privilegi el 27 de juny de 1277, en què es va oferir a tenir sota el seu reial empar i sobirana protecció al convent de Sant Francesc de Barcelona, recomanant fer el mateix a tots els reis seus descendents i successors en la Corona. El rei D. Joan I d'Aragó, fill de D. Pere IV, trobant-se a Barcelona, va despatxar reial privilegi a favor del convent; curiós privilegi a la veritat, ja que va manar que en cap casa veïna a dit monestir es poguessin obrir finestres de les quals fos possible registrar la clausura del convent i ser vistos en ella els religiosos. Així va ser que l'any 1396, Felip d'Otino, ciutadà de Barcelona, va pretendre obrir una finestra a la seva casa que corresponia a la plaça del convent; es van oposar els religiosos; van entaular-li plet fundats en el privilegi de D. Jaume, i arribant a notícia del monarca aleshores regnant, D. Martí, va despatxar a Barcelona un reial decret en què va manar suspendre la causa, amb perpetu silenci i prohibició sota ELS CARRERS DE BARCELONA 391 greus penes que no s'obrís la finestra, ni un altre mai intentés fer cosa semblant, declarant ser la seva convent de Sant Francesc privilegiada, i que en les cases situades en ella no es pogués obrir finestres amb perill de ser vistos en la seva clausura els religiosos. D. Pere IV d'Aragó va concedir així mateix un singular privilegi, ja que el 1340 i el 10 de desembre, trobant-se a Barcelona, va manar al seu batlle general que en tot el districte, des de les seves Reials Drassanes fins a la plaça del convent de Sant Francesc inclosa; des de les dites Drassanes fins a la porta d'Escudellers, i des d'aquesta fins a la cantonada del carrer, vulgarment anomenat dels Codols, incloent tot el carrer, es cuidés que els ministres de la seva justícia no permetessin que "en tot el sobredit districte i lloc habitessin dones de mala fama". Va renovar aquest privilegi el rei Felip III d'Espanya el 13 de juliol de 1599. També trobem en un manuscrit que, a instàncies dels frares franciscans de Barcelona, va donar el rei d'Aragó D. Martí aquell seu famós decret manant que tots els confissors de la casa reial fossin religiosos de l'orde de Sant Francesc i naturals d'alguna de les províncies de la Corona d'Aragó. L'esposa del rei d'Aragó D. Alfons el Savi va fundar a l'església d'aquest convent la confraria de Sant Nicolau, bisbe de Bari, titular de la indicada església. Aquesta confraria va arribar a ser una de les més cèlebres de Barcelona, on es va conservar fins fa pocs anys. Eren també especials i de la major honra les sancions que van establir per reial pragmàtica els monarques d'Aragó, i van observar sempre en tot o en part els successors de la Corona. Una era que els reis d'Aragó havien de fer el jurament solemne d'observar les lleis i furs de Catalunya, Sicília, Nàpols, Jerusalem, Sardenya, Còrsega i Mallorca, en mans del guar- 392 VÍCTOR BALAGUER dià de Sant Francesc de Barcelona, el dia de la seva entrada pública en dita ciutat. Una altra que les Corts generals del Principat amb assistència dels reis haguessin de celebrar-se precisament en el mateix convent. Així ho va fer Felip V el 1701, quan al principi del seu regnat va venir a celebrar Corts generals a Barcelona amb la presència dels tres estats eclesiàstic, militar i reial. Van establir també els reis d'Aragó, i es va observar fins a l'any 1715, que el guardià de Sant Francesc de Barcelona fos procurador dels presos en les reials presons, amb l'encàrrec d'assistir per si o per un altre religiós en el seu nom tots els dissabtes a la visita que feia la Reial Audiència als dits empresonats. També en les visites generals que tres vegades a l'any feien els reis per si mateixos, i en la seva absència els capitans generals, amb tota l'Audiència, assistia el guardià, predicant amb aquest objecte al Congrés sobre la misericòrdia que s'havia d'usar amb els pobres empresonats, i acabant el discurs per demanar la llibertat d'alguns, que se li concedia. El 1342 trobem que el convent va servir de morada als reis de Mallorca D. Jaume III i Na Constança, germana de D. Pere IV d'Aragó. Es va formar un gran i vast pont de fusta que, des del convent i aposent que estava previngut per a dits reis, entrés bon tros al mar, cobert per totes bandes de curioses i riques taules, amb les seves finestres a un i altre costat, perquè des de la galera en què venien embarcats els reis poguessin introduir-se per dit pont a l'edifici. Hi van estar dos dies, fins que va tornar el rei a Mallorca, quedant-se Na Constança amb el seu germà D. Pere al palau de Barcelona. Dos capítols generals de l'orde ens citen les crò- ELS CARRERS DE BARCELONA 393 níques com a celebrats en el convent de què es tracta. El primer es va tenir el 1313, sent summe pontífex Climent V i rei d'Aragó D. Jaume II el Just. Hi va quedar elegit general de tot l'orde seràfic Fr. Alexandre d'Alexandria, ministre provincial que era de la província de Gènova. El segon capítol general que es va celebrar va ser el 1357, sent pontífex Innocenci VI i rei d'Aragó D. Pere IV, el qual va costejar tota la despesa als capitulars amb règia munificència. Va ser aquest un dels més cèlebres capítols en atenció a haver assistit el mateix rei en persona, no sortint del convent a cap hora del dia fins que haguessin acabat tots els actes capitulars, que va voler presenciar i en els quals va prendre part com un simple religiós. Va sortir elegit en aquest capítol ministre general de l'orde el reverend P. Fr. Joan de Buchio, de la província d'Aquitània. També l'any 1344 el mateix rei D. Pere, en formar una junta dels subjectes més savis del seu regne per disputar i justificar les seves operacions contra el rei D. Jaume III de Mallorca, havia disposat que se celebrés en aquest mateix convent, com es va celebrar en efecte, nomenant per president del Congrés al reverend P. Fr. Arnau de Descallar, subjecte, al dir de les cròniques, de gran veneració per les seves moltes lletres, virtut i noblesa, i religiós del mateix claustre. III. LLUITES ESCOLÀSTIQUES. Si de complir tractem amb la idea que ens hem proposat, i si desitgem que ens quedi la satisfacció d'haver estat bons i veraços cronistes, cal que parlem de dues tan cèlebres com sorolloses qües- 394 VÍCTOR BALAGUER cions, amb el record de les quals es glorien els annals del convent de Sant Francesc. I gloriar-se'n poden, ja que, en batalla campal de palestra escolàstica, per dues vegades diferents van vèncer a la Inquisició els franciscans. Quedi'ls aquesta glòria, i quedi'ls per complet. Altres l'han disputat en va. Anem, doncs, al cas. El 17 del mes d'abril de 1351, dia de Divendres Sant, el reverend Fr. Francesc Batlle, guardià del convent de Sant Francesc, al parer teòleg molt cèlebre i de gran fama, va predicar a l'església de dit convent: «Que la sang de Crist nostre Redemptor vessada en la seva passió, mentre va estar separada del cos difunt en els tres dies de la seva mort, no va romandre unida a la divinitat, i per conseqüència no s'havia d'adorar amb culte de latria.» Va arribar la notícia del que el guardià de Sant Francesc havia predicat, al P. Fr. Nicolau Rossell, de la religió de Sant Domènec, inquisidor general aleshores en els regnes d'Aragó i Principat de Catalunya; i pareixent-li que aquella proposició era errònia, va pretendre amb l'autoritat d'inquisidor obligar el dit guardià a desdir-se. Però com el guardià era teòleg consumat i estava molt versat en els escrits del doctor de l'Església Sant Bonaventura, de Fr. Francesc Mayrons i Ricard de Mediavilla, que opinen el mateix, no va voler desdir-se, sinó romandre constant en defensar la seva proposició. Es va disputar la matèria. Van sortir els menors en defensa del seu guardià; van atacar els dominics als menors. La lluita va quedar oberta i va ser acarnissada; es van enviar uns a altres grossos in folio. ELS CARRERS DE BARCELONA 395 El Papa se'n va assabentar, ja que la qüestió es va fer general en el món cristià, i va expedir un breu perquè una i altra opinió, la dels menors, que era que la sang de Crist vessada en el temps de la seva passió no va estar el tridu de la seva mort unida a la divinitat, i la dels dominics, que afirmaven que va estar aquells tres dies a la divinitat unida, es poguessin defensar i disputar lliurement a les escoles. Largs anys va durar la contesa, i en l'ínterim va morir el causant de tota aquella lluita, el pare guardià del convent de Barcelona. Tot just havia tancat els ulls, quan va córrer la veu, i el que és més, es va afirmar per escrit, que el guardià havia estat condemnat com a heretge pel papa Climent VI, difunt també, i que l'havia obligat l'inquisidor general Fr. Nicolau Rossell, a la cúria i en presència del bisbe de Barcelona, a desdir-se i abjurar del seu error. Qui així ho assegurava era un inquisidor, un dominicà. Els franciscans van clamar contra aquesta calúmnia. La qüestió es va acarnissar, i gairebé va arribar a ratllar l'escàndol. Va continuar existint la lluita per un altre llarg espai, i potser s'anava a donar ja per acabada pels hereus d'aquells que la van començar, quan es va veure ficar-se de ple en ella, donant suport als menors, aquell que després havia de ser Sant Jaume de la Marca. També va trobar aquest, com el guardià del convent de Barcelona, un inquisidor general que li va voler fer abjurar de la dita proposició. Sant Jaume de la Marca es va mantenir ferm, i va aconseguir un permís del Papa per tenir a Roma públiques controvèrsies sobre l'assumpte. Es van tenir i van ser renyidíssimes. 396 VÍCTOR BALAGUER Mentrestant la calúmnia continuava pesant sobre el difunt Fr. Francesc Batlle, del qual continuaven dient en les seves obres els dominicans que per heretge havia estat condemnat. Sant Jaume de la Marca es va encarregar de la seva vindicació i de rehabilitar-lo davant la pública opinió. A la cúria romana estava registrat el procés que devia haver-se format secretament a Barcelona contra el guardià de Sant Francesc: es va esbrinar, es van comprovar tots els autos, es va veure que faltava la signatura del notari, que mancava d'altres circumstàncies legals; i ben pensat i meditat tot, va manifestar el sant el seu parer al Papa, qui per mitjà d'un solemne breu va declarar fals el tal procés i calúmnia tot el que fins aleshores sobre l'assumpte s'havia dit. Tot seguit, a conseqüència de les controvèrsies tingudes davant del consistori dels cardenals i dels homes més eminents que de tota Itàlia van ser convocats, presidits per Pius II, aquest va imposar perpetu silenci als dominicans sobre la qüestió. Els menors van quedar, doncs, triomfants, i lliures van sortir de mans dels inquisidors, que no va ser en veritat poca sort. No va ser menys cèlebre ni menys gloriosa tampoc l'altra contesa. El 3 de Desembre de 1407 un religiós franciscà, el nom del qual no hem pogut trobar, famós teòleg i orador de gran nom, va predicar sobre el misteri de la Concepció de la Verge. «Provà, diuen els annals, en el discurs del sermó, la gràcia original amb què fou concebuda la divina Reina, amb textos de la Sagrada Escriptura, autoritats de sants pares, i amb raons teologals tan eficaces, que no deixà lloc per al dubte en ordre a la veritat d'aquest gran misteri. Com en aquells temps hi havia ELS CARRERS DE BARCELONA 397 molts que seguien amb gran afany el partit de l'opinió menys pia, afegeixen els annals citats, i menys segura en aquest punt de la gràcia original de Maria, no va faltar qui es donés per ofès de les llums clares de la veritat amb què el religiós havia manifestat el candor de la gràcia original amb què l'omnipotent Déu va prevenir aquell instant primer de la seva concepció, perquè no quedés tacada amb la lletja taca de la culpa original la que des de l'eternitat havia elegit per Mare seva. Ofesos, doncs, alguns com del major greuge, van acudir amb les queixes a la Inquisició, fent càrrecs a l'orador de sospitós en la fe i escandalós sobre el punt que havia tocat.» Ara bé; posada en tal estat la qüestió, la notícia va arribar aviat a oïdes del rei D. Martí d'Aragó, que a Barcelona es trobava, i mediant en l'assumpte i avocant-se la causa, va impedir de bon començament a l'inquisidor general que procedís contra dit religiós pel que al seu tribunal s'havia declarat, i tot seguit va manar tenir un acte públic en què el frare actués i defensés la conclusió que Maria, Mare i Senyora nostra, havia estat concebuda en gràcia original. Va ser elegit pel mateix rei per a teatre de la palestra el temple de Sant Francesc, i va manar convocar a tots els teòlegs i homes més doctes i savis de Barcelona, així de les religions com d'altres estats, perquè, previnguts, cadascú proposés les raons que se li oferissin contra el punt de la Concepció Puríssima de la Verge, i que el religiós respongués a elles. Va arribar el dia assenyalat, que va ser el 20 d'Abril de 1408. Es va omplir el temple d'una concurrència tan docta com solemne, assistint també el rei amb tota la seva cort, i arribada l'hora del combat escolàstic, posat el religiós al mig d'aquell majestuós teatre, van començar 398 VÍCTOR BALAGUER per ordre, els que eren de contrari sentir a l'opinió pia, a proposar cadascú amb la major eficàcia les seves raons, als quals va satisfer amb gran enginy, subtilesa i dialèctica el fill de Sant Francesc, aconseguint l'èxit més sorollós i més merescut pel seu talent. Gran va ser el goig del monarca; tant, que per manifestar el molt que li complaïa aquella victòria, va manar l'endemà que es fes una corona de flors, i que posada al cap del religiós, acompanyat del principal de la seva cort i dels primers homes doctes que el dia abans havien assistit a la contesa, precedint a tots molts músics amb varietat de sonors instruments, anessin pels principals carrers de Barcelona, portant al mig com a vencedor al religiós i publicant la victòria que aconseguit havia. Es va fer com el rei va manar. El triomf va ser complet per al fill de Sant Francesc. IV. EL PELEGRÍ AL COSTAT DELS SEPULCRES. Entornada està la porta. Entrem. Hem travessat el claustre que mostra tota la puresa i esplendor del gènere gòtic; hem detingut un moment la nostra mirada en els 25 famosos quadres del cèlebre Viladomat que adornen les seves parets. Ja som al temple. És de nit; és l'hora del recolliment i de la solitud, de la meditació i del misteri. Els frares s'han anat lliscant un a un al llarg del presbiteri, després d'haver deixat sentir els seus monòtons cants; l'orgue ja no batega a impulsos de la ELS CARRERS DE BARCELONA 399 jadejant respiració dels seus metàl·lics tubs; els llums de plata pengen melancòlics a les capelles, deixant vagar a l'aire la seva oscil·lant llengüeta de foc; els morts descansen en pau en els seus sepulcres. Els morts! Anem a visitar les seves últimes morades; anem a pregar, a plorar, a recordar sobre cadascuna de les tombes. Qui ens servirà de guia? Qui pot dir-nos, sobre els que dormen sota el fred marbre l'eternitat del seu somni, el nom que han deixat al món, la pàgina que han il·lustrat en la història, la tradició que han llegat a les seves famílies? Al claustre ha passat al nostre costat un pelegrí: acaba de creuar el temple, perdent-se entre les ombres que s'agrupen sota la nau. Hoste assidu d'aquests llocs, ell serà el nostre guia. — Bon pelegrí, desitjaríem visitar un a un els sepulcres; però ens falta un guia. Si d'ells estàs assabentat, vols ser-ho nostre? — D'ells estic assabentat. Seré el vostre guia. — Quin sepulcre és aquest amb què ensopeguem el primer, pelegrí? — Aquest de marbre que està al costat de la sagristia, fix a la paret i sostingut per dos caps d'animals amb l'escut d'armes dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó? És d'un il·lustre missioner, el d'un infant que va prendre l'hàbit en aquest mateix convent. Mireu l'epitafi: Aquí jeu Fr. Joan d'Aragó, arquebisbe de Càller. La Bòsnia i la Croàcia van estar plenes un dia de la seva glòria; els pobles sortien a rebre'l amb palmes; els heretges es convertien a l'eloqüència de les seves paraules; les famílies el beneïen per les seves virtuts, els reis pels seus consells, els pobles per les seves almoines. Expliquen d'ell que, com el seu pare en religió Sant Francesc, veient 400 VÍCTOR BALAGUER que no arribava a convertir uns heretges, va manar encendre una foguera i va predicar entre les flames un sermó. Va ser després per les seves virtuts nomenat arquebisbe de Càller, i el seu nebot D. Pere IV d'Aragó el va fer el seu confessor en tornar al seu país. Mort el rei, i sent ja de gran edat l'infant, es va retirar a aquest convent, on va morir amb la calma d'una consciència tranquil·la i amb l'esperança dels justos. Entrem en aquesta capella. És la de Sant Nicolau. Veieu aquest senzill mausoleu? — Sí: qui dorm en ell? — Un rei d'Aragó: D. Alfons III, que va morir el 17 de Juny de 1291. Va ser fill de D. Pere el Gran i de Doña Constança, i nét del famós monarca que va merèixer ser anomenat el Conqueridor. Es trobava a Barcelona preparant el seu casament amb la infanta Doña Elionor, filla d'Eduard, rei d'Anglaterra, quan es va sentir ferit de la malaltia mortal que el va portar al sepulcre. Pobre monarca! Tenia només vint-i-quatre anys quan va haver de renunciar als seus somnis d'amor, d'ambició i de glòria! El seu llit nupcial va ser una tomba. Seguim endavant. El pelegrí ens va assenyalar una llosa. — Aquesta fou una reina. La història us deu haver ensenyat a estimar les seves virtuts. Es digué en el món Constança i fou esposa de Pere el Gran, essent filla de Manfred de Sicília el destronat i cosina de Corradí el degollat. Mare de tres reis i dues reines, suportà amb valor, amb altesa, amb majestat tots els dolors que Déu li envià quan era, en nom del seu marit, governadora de Sicília, després que aquest s'hagué apoderat d'aquell país que li pertanyia de dret, així que cessà el toc fúnebre que havia cridat per a les sagnants vespres. Ella fou qui donà una esquadra al fill del valor i de la sort, Roger de Llúria; ella ELS CARRERS DE BARCELONA 401 qui, contra un poble amotinat que demanava el seu cap, va concedir la llibertat al príncep de Salern; ella, en fi, qui, perdonant magnànimament i generosament als que van matar el seu pare, van degollar el seu cosí i van penjar els seus més fidels partidaris, es va fer admirar d'amics i enemics. Quan va morir el seu marit, quan proscrita va haver de sortir del mateix regne en què triomfant havia entrat un dia, Constança va venir a Barcelona, on va professar al convent de Santa Clara, sent-hi enterrada el 17 de juny de 1301, no lluny del sepulcre al qual havia baixat pocs anys abans el seu fill primogènit. Va ser una gran dona i una gran reina! Ens vam disposar a sortir de la capella. — Espereu — va dir el pelegrí. — Veieu aquest sumptuós sepulcre al costat de l'altar? Aquí va estar per espai de trenta-tres anys Alfons IV el Benigne, fins que, segons la seva última voluntat, va ser traslladat a l'església de frares menors de Lleida. No obstant això, no està buida aquesta tomba. En ella va ser sepultada, gairebé un segle després, la quarta dona de D. Pere el Cerimoniós. — Doña Sibil·la de Forcià la catalana, la filla d'un simple cavaller de l'Empordà? — Sí. Aquí està la que amb tota la majestat i tota l'altivesa del seu caràcter va lluitar amb Domingo Cerdán, el famós Justícia d'Aragó; aquí la mal aconsellada esposa que va tenir la debilitat d'influir en l'ànim del rei perquè privés al fill de la seva tercera dona, el veritable hereu de la corona, del dret que per la seva primogenitura li pertanyia. Déu li hagi perdonat els seus consells. Era mare del comte de Morella: què té d'estrany que obrés com a madrastra amb D. Joan? — Oblidem això: no la recordem com a esposa, sinó com a vídua. — Oh! — digué el pelegrí, — ben tristament pagà el seu tom xxt 26 402 VÍCTOR BALAGUER culpa la pobra reina! Ben tristament se li va fer apurar fins a les últimes gotes el calze! A les seves instàncies, D. Pere, enutjat pel casament del seu fill amb Violant, filla dels ducs de Bar, va privar el seu hereu de l'administració dels negocis, i amb públic pregó va manar que ningú li obeís ni el tingués pel seu primogènit. Heus aquí el que va fer com a esposa; vegem el que va ser com a vídua. Moribund estava el rei a Barcelona, afectat d'aquesta malaltia que els partidaris de D. Joan propalaven ser deguda a les bruixeries de la reina. Ja abans havien atemptat a la seva honestedat amb veus les més ofensives. L'havien proclamat primer adúltera, després bruixa, més tard homicida. Contra la voluntat del seu pare, Joan anava a ser nomenat rei així que tanqués els ulls el Cerimoniós. Era el dissabte 29 de desembre de 1386. Per consell del moribund D. Pere, Sibil·la, que tot ho devia témer de les ires de D. Joan, va sortir fugitiva del palau en companyia del seu germà D. Bernat de Forcià, el comte de Pallars i alguns fidels cavallers. El rei va quedar agonitzant. Crua era la nit i freda: plovisquejava, rugia el vent. A peu i embolicada en el seu mantell, Sibil·la va travessar els carrers i va sortir al camp. Es va estendre en breu per Barcelona la nova d'aquesta fugida; la gravetat de les circumstàncies va augmentar amb això; es va tenir gairebé al mateix temps notícia de la mort del rei, i propagant-se el rumor de boca en boca, passant pel sedàs de la malícia del bàndol contrari, es va arribar a dir que la reina, en abandonar D. Pere en la seva agonia, havia robat el seu palau emportant-se'n el de més preu. Nobles, consellers, prelats, guerrers, palatins, tots es van reunir acceleradament, i allí, al costat de la mateixa cambra on hi havia l'espòs, sense haver encara ELS CARRERS DE BARCELONA 403 hagut temps de refredar-se el seu cadàver, declararen que s'havia de perseguir l'esposa com a una malfactora. Es va donar l'ordre; la campana va llançar a l'aire el senyal, i el toc de sometent va retumbar de poble en poble. Perseguits els fugitius com uns miserables bandolers, en sentir sonar a les seves esquenes les veus dels seus perseguidors i passar per sobre dels seus caps l'eco de les campanes, es van tancar al castell de Sant Martí Sarroca; però assetjats per les tropes que després d'ells es van despatxar, van haver de demanar quarter i van ser conduïts a Barcelona. Malalt estava D. Joan a Girona; però tant va poder en ell la força de la seva ira que, sense consultar el perill que corria, es va posar en camí per a la ciutat desitjós de venjar-se de la reina. En arribar es va augmentar la seva malaltia a conseqüència de les fatigues del viatge i natural agitació del seu ànim: alguns dels seus metges van opinar que estava encisat, opinió deguda al suborn, a l'adulació o potser millor a la ignorància. Totes les veus van esclatar llavors en malediccions contra la infeliç Sibil·la, i agregant-se a això les declaracions de dos jueus que van dir havien pres part en els encanteris, sense consideració al seu sexe, a la seva posició, a la seva noblesa, al seu nom, la desgraciada reina va ser condemnada al torment. Va patir-ho amb resignació, amb valor, amb enteresa; però temorosa de ser sentenciada a mort, va fer entrega a D. Joan de tots els seus estats i béns. Aquest els va rebre i els va donar a la seva dona, na Violant; i aplacada la seva còlera algun tant amb aquesta cessió, i mediant l'autoritat d'un venerable prelat, va perdonar la vida de Sibil·la, del seu germà i del comte de Pallars, però va fer degollar a tots els que els havien acompanyat i seguit. Una miserable pensió que se li va assenyalar va bastar a la 404 VÍCTOR BALAGUER pobra reina per passar tranquil·la en el retir els últims anys de la seva vida, fins que a la seva mort, esdevinguda el 24 de novembre de 1406, es va donar descans etern a les seves restes en aquest sepulcre. Tal és la història. — Història ben trista certament, i exemple clar per provar que els desenganys i grandeses d'aquest món poden ser arrabassats en un instant com ploma que arrabassa entre les seves ales el vent impetuós. Seguim al pelegrí. — Per què passem de llarg per davant d'aquesta capella? — És la capella de Santa Isabel. Només hi ha dues tombes que semblen bessones. Les veieu per entre els ferros? Són les de dos fills de reis. En la una hi jeu Frederic, fill del primer Alfons, que va morir el 1320; en l'altra Pere, fill del rei D. Pere, que va morir el 1370. Arribeu-vos a aquesta altra capella. És la de Sant Esteve i ens hi hem d'aturar. — De qui és aquest bonic sepulcre de marbre? — De la reina d'Aragó Donya Maria, filla de Lusignan, el rei de Jerusalem i Xipre, i dona segona de D. Jaume el Just. Al costat d'ella va estar dipositat el cadàver del seu marit, aquell que va subjectar la Sardenya i va portar les seves armes fins a la frontera del regne de Granada; però no va estar molt de temps en aquest convent, ja que va ser traslladat al monestir de Santes Creus, on se li va esculpir un magnífic panteó, honra de l'art. — I aquesta llosa? — És la que recorda a la memòria dels catalans el nom de l'antepenúltim comte d'Urgell. En efecte, aquí jeu D. Jaume, que va ser fill dels reis D. Alfons IV d'Aragó i de Donya Teresa d'Entença i germà de D. Pere el Cerimoniós. També és la seva història tot un drama. Ja sabeu la famosa Unió que ELS CARRERS DE BARCELONA 405 a Aragó s'havia format per no admetre per successora de la corona la infanta, filla única del rei. D. Jaume es va fer partidari de la Unió, la va capitanejar i es va declarar aspirant a la corona. Des d'aquell moment Pere li va agafar un odi de mort. Celebrava Corts a Barcelona el Cerimoniós quan va tenir notícia de l'arribada de D. Jaume. Li va sortir a rebre i va disposar festes per solemnitzar la seva entrada. El comte d'Urgell va arribar dèbil, emmalaltit, sentint-se ferit d'una estranya dolença. Quan va veure el rei que, al capdavant de la seva cort, va anar a la seva trobada tendint-li els braços, el va mirar fixament i li va dir amb veu sorda: — Germà, crec que estic enverinat. El Cerimoniós es va posar pàl·lid; tanmateix, va procurar somriure. Van començar tot seguit les festes, però van haver de suspendre's perquè es va agreujar la dolença de D. Jaume. Va ser transportat a la seva posada, i l'endemà havia mort. — Oh! L'ambició a la corona, que van semblar heretar tots els comtes d'Urgell, va ser ben fatal a aquesta casa! — Aquí teniu l'exemple. Veieu aquesta altra tomba? Doncs bé; en ella jeu la infanta Donya Isabel, comtessa d'Urgell, filla del mateix rei D. Pere IV i de la desgraciada Sibil·la i germana de D. Martí, per la mort del qual havia de succeir al tron. Es va casar amb D. Jaume, nét de l'altre D. Jaume d'Urgell: el seu marit va aspirar a la corona quan la mort sense fills de D. Martí. Li acudia el dret, el recolzava la raó, el volia el poble. Tanmateix, els manejos de Sant Vicent Ferrer van aconseguir aquella estranya decisió del Parlament de Casp, i D. Ferran el d'Antequera va ser cridat al tron. Incitat per la seva mare Donya Margarida de Montserrat, que en el decurs d'aquells esdeveniments va donar mostres 406 VÍCTOR BALAGUER sobrades del seu ànim viril i ambiciós, s'oposà D. Jaume, a qui la història ha anomenat el desditxat comte, al nomenament del nou monarca, i apel·là a les armes. Va anar perdent les seves viles una a una, i reduït per fi a la ciutat de Balaguer, el seu últim baluard, va haver de lliurar-se després d'una obstinada resistència. Amb ell van acabar els comtes d'Urgell. Aquí teniu la làpida mortuòria que cobreix a l'última comtessa. Ara, veniu, seguiu-me. Travessem el cor i consagrem de passada una mirada a les tombes que guarden les restes de l'infant D. Ramon Berenguer, germà d'Alfons IV; de la infanta de Sicília, Donya Blanca; de la infanta Donya Joana, comtessa de Prades; de la comtessa de Mòdica, dona del famós D. Bernat de Cabrera; de l'il·lustre bisbe de Sogorb, Joan, i del bisbe de Barcelona, Fr. Bernat Pelegrí. Sí; vegem-les totes de passada, i detinguem-nos només davant d'aquest sepulcre que està al costat del presbiteri. — Preciós sepulcre! Una gran pedra de jaspi en què està esculpida l'efígie d'una monja amb el bàcul d'abadessa a la mà i al voltant un nom — El nom dels Montcada: aquí dorm el seu últim somni Na Violant de Montcada, abadessa del reial monestir de senyores de Pedralbes. Aquesta dama mostrà alè viril i tingué ocasió de desplegar tot el caràcter orgullós i resolt de la seva estirp. Des de la fundació del monestir de Pedralbes, les abadesses hi havien estat sempre vitalícies. Ho era pels anys de 1500 Na Violant, quan volent D. Ferran i el cardenal Cisneros introduir una reforma, tractaren que les monges elegissin una altra abadessa deposant la que tenien. A l'efecte, se'ls assenyalà per elegir en el seu lloc a Na Teresa Enríquez, religiosa d'un convent d'Andalusia. S'oposaren les monges; s'oposà sobre ELS CARRERS DE BARCELONA 407 tot Donya Violant, fundant-se aquesta en la injustícia que se li feia volent-la deposar sense justa causa, fundant-se aquelles en la novetat que imposar se'ls volia que fossin triennals les abadesses. Ofès el rei D. Ferran de l'oposició que es va fer a la noble Donya Teresa Enríquez, a qui es van negar a admetre, va enviar una filla natural que tenia monja en un convent de Castella, anomenada Donya Maria d'Aragó, amb diverses religioses d'altres monestirs i una del convent de Nostra Senyora de Jerusalem de Barcelona, prima del mateix rei D. Ferran i anomenada Donya Teresa de Cardona, amb ordre expressa que la seva filla fos elegida per superiora. Va protestar de la violència la descendent dels Moncada, i va apel·lar de la injustícia al Summe Pontífex. Va fer més: va sortir de la clausura, i acompanyada d'una sola monja, va partir cap a Roma, on va aconseguir del Sant Pare sentència per tornar a Pedralbes, i continuar mentre durés la seva vida en el càrrec d'abadessa. Va apel·lar el rei, i el plet es va fer sorollós; però mentrestant Donya Violant, que estava a Barcelona al palau del seu germà el marquès d'Aitona, va morir sobtadament, declarant en morir que desitjava ser enterrada al convent de Sant Francesc d'Assís. Complerta va quedar, com veieu, la seva postrera voluntat. Acostem-nos ara a l'altar major, i contempleu aquest riquíssim sepulcre de marbre. Tota aquesta pompa, tot aquest luxe de treballs i detalls, us indicarà que aquí jeu una persona que ha deixat un gran nom. I és veritat: es guarden aquí les restes de Donya Elionor, reina de Xipre. Llegiu el seu epitafi llatí 1, que així diu traduït: 1 Aquest epitafi el va compondre en molt correctes versos llatins D. Joan Ripoll, doctor en lleis i ciutadà de Barcelona. 408 VÍCTOR BALAGI A Déu òptim, màxim. Aquí jeu Elionor, reina de Xipre, branca de l'arbre reial d'Aragó. No hi va haver en el seu segle dona que en costums, mansuetud, bondat, honestedat, discreció i vida arreglada l'avantatgés. Va merèixer en la feble condició del seu femení sexe els elogis i lloances dels homes més il·lustres, ja que castigada i venjada l'alevosa i tirana mort del seu marit, va redimir el regne de Xipre per al seu fill de la vexació injusta amb què el seu oncle l'afligia amb guerres cruels. Ploreu, doncs, oh castes donzelles, la mort del vostre millor blasó. Ploreu, matrones i honestes vídues, i vosaltres, homes, afavoriu amb el vostre plor a la difunta. Va ser Elionor nova virago, perquè va ser dona d'ànim el més viril. Va ser terror i càstig per als dolents, única esperança per als bons, escut per als forts, asil per als caiguts, joios consol per als desconsolats, socors dolcíssim per als pobres, i la que per aquesta excelsa caritat i compassió es movia a dotar a les pobres donzelles i donar crescudes almoines per redimir als captius. D'aquí era impulsada a lliurar dels enganys que els orfes podien patir, i reparar els temples i cases de Déu, mantenint amb aquests heroics actes de virtut inviolable la seva devoció i pietat. És, doncs, de creure que la seva ànima està al cel, com el seu cadàver dins d'aquest marbre. Va morir, en fi, deslligant la mort el llaç de la seva vida, en el segon dia de la Pasqua del naixement de l'etern Rei l'any 1417. I ara que l'epitafi heu llegit, escolteu la seva història, que és tota una interessant i dramàtica relació. — Però abans, digueu, bon pelegrí, no va tenir aquesta reina per pare un home il·lustre, l'espòs il·lustre d'aquesta mateixa Joana de Foix, el nom de la qual hem vist gravat en passar, en una llosa? — Sí, al mateix que després d'haver enviudat va prendre ELS CARRERS DE BARCELONA 409 l'hàbit en aquest convent, al venerable Fr. Pere d'Aragó. — Conteu-nos la seva història. — Com vulgueu. Coneixerem primer el pare. De totes maneres, és just que li tributem un record. Com seria possible, estant al convent de Sant Francesc, oblidar el qui assenyalen les cròniques com un dels seus fills més il·lustres? — Comenceu, doncs. — Assegueu-vos a les graderies d'aquesta capella. La relació és llarga. I així va començar el pelegrí: V. GUERRER, POETA I FRARE. Història de l'infant D. Pere d'Aragó. Curiosa vida és per cert la seva. Va néixer a les graderies d'un tron, va habitar els salons d'un palau, va morir entre les austeritats d'un claustre. Va ser fill dels reis D. Jaume II el Just i Donya Blanca, general de les armades de Catalunya, procurador general d'Aragó i Catalunya, comte de Ribagorça, d'Empúries i de Prades, poeta elegantíssim, teòleg famós, bon justador i galant airós, i va acabar la seva vida sent frare. Tals són les diverses i variades fases que la seva vida ofereix. Nascut a Barcelona, la història el segueix pas a pas i troba que, des de la seva curta edat de dotze anys fins a la que tenia en prendre l'hàbit de menor, no hi hagué empresa militar dins i fora del seu regne, ja con- 410 VÍCTOR BALAGUER contra moros, ja contra els reis de Mallorca i de Castella, a què ell no assistís i en què no prengués part activa. Era, d'altra banda, el noi més gentil que hi havia en els dos països units, el més galant i una de les millors llances de la cavalleria. La gaia ciència el comptava entre els seus privilegiats adeptes. Les cròniques ens han conservat el record de l'ocasió en què es va donar a conèixer com a poeta. Va ser durant la coronació del seu germà D. Alfons III. Tenia aleshores vint-i-quatre anys, i amb 800 cavalls que manava va passar de Barcelona a Saragossa. En el banquet reial, ell fou qui va voler servir les viandes al seu germà fent l'ofici de majordom, i portant a tal grau la gallardia i galanteria, que totes les deu vegades que va servir el plat a taula va treure diferent vestit. El vestit que es treia, que era de tela d'or folrat d'erminis i ple de perles, el donava a un dels servidors. Acabat el dinar, es van treure les taules i es va disposar un ric cadafal, al mig del qual es va asseure el rei en el seu tron amb la seva corona d'or al cap i ceptre a la mà. Al seu costat, encara que una mica apartats, els arquebisbes, i als peus els rics-homes, cavallers i ciutadans. En tal disposició el concurs, es presentà un jove cantor de molt bonica veu, anomenat Romaset, i demanà permís al rei per a cantar una villanesca composta per l'infant D. Pere. El monarca hi va accedir, i Romaset va cantar una bella cançó escrita a propòsit per a aquell moment per l'infant, ja que contenia la declaració del que significaven les insígnies reials que havia rebut el rei. ELS CARRERS DE BARCELONA 4II La corona, deia, en ser rodona i no tenir principi ni fi, denotava Déu totpoderós que era sense principi ni fi, en el qual havia de tenir sempre el rei posat el seu enteniment, memòria i voluntat, i que per això se l'havien posat al cap, on aquestes tres potències tenen el seu seient. El ceptre, en ser vara dreta, denotava la justícia que sobre totes les coses li estava encomanada; justícia que havia d'executar amb tots igualment, castigant els delictes i premiant les virtuts. El pom, amb tenir-lo el rei a la mà, denotava que de la mateixa manera podia, com volgués, tenir a la mà tots els cors dels súbdits que Déu li havia encomanat, i així havia de procurar fer-ho mantenint-los en pau i justícia, no permetent que se'ls fes cap greuge. Conclòs, el mateix Romaset va cantar una altra trova composta igualment per l'esmentat infant en lloança del rei; i de seguida va entrar un altre joglar, anomenat Novevellet, el qual va recitar més de 700 versos que també D. Pere havia compost, i contenien l'ordre i manera que el rei havia de guardar en el govern i disposició de la seva casa i en la provisió de tots els seus oficials i ministres. L'anomenada de l'infant va augmentar amb això, i va créixer del tot quan, en la justa del dia següent, se'l va veure ser el vencedor i rebre el premi del triomf. Si bon poeta tenia la gaia ciència, amb bona llança podia comptar el rei. Però encara tenia aquest últim una altra cosa millor: tenia en ell un lleial i decidit germà, un fidel i pundonós vassall. Vet aquí, si no, el cas: Abans de ser coronat rei D. Alfons, en vida del seu pare D. Jaume II, fou enviat a l'illa de Sardenya amb una poderosa armada, deixant a Saragossa la seva muller 412 VÍCTOR BALAGUER Teresa d'Entença i als seus dos fills Pere i Jaume, dels quals el primer tenia tot just cinc anys. Vell i malaltís estava el rei D. Jaume, i mentre D. Alfons partia a Sardenya a la recerca d'aventures i perilloses batalles, es va moure una gran disputa als regnes sobre si l'infant D. Pere, germà de D. Alfons, havia d'heretar la corona en cas de morir aquest últim a Sardenya. El rei D. Jaume, que estimava molt el seu fill Pere, fou d'aquest parer, i aleshores el famós cavaller Don Jimén de Cornel va fer que gairebé tots els rics-homes i cavallers de la cort es declaressin per l'infant, amb preferència al fill de D. Alfons, el nen Pere. Ho va saber a temps la senyora Teresa d'Entença, i vestint-se de dol es va presentar a les habitacions de l'infant Pere. — Què és això, senyora? — va dir aquest en veure amb tal vestit la seva cunyada. — Per què aquestes robes de dol? Déu meu! Serà que el meu germà —El vostre germà i el meu marit, gràcies a Déu, lluita sa i bo contra els enemics. No és per ell per qui vesteixo dol. — Doncs per qui? — Pel meu fill de cinc anys, pel meu Pere. — Ha mort, senyora? — Tampoc és això. Viu, però l'han llançat del tron. — No ho entenc — Oïu-me — digué Na Teresa amb ànim viril, — oïu-me i responeu-me per la vostra fe de cavaller. Si D. Jaume mor, a qui pertany el tron? — Al vostre marit i el meu germà. — I si aquest morís també? — És clar que al vostre fill Pere. La d'Entença va respirar. ELS CARRERS DE BARCELONA 413 — Oh, gràcies, gràcies! Vós reconeixeu el seu dret: puc treure'm el meu dol. — Però m'explicareu —Us ho diré breument. El vostre pare, tots els rics-homes, us han designat per ocupar el tron en cas que mori a Sardenya el meu senyor espòs. — A mi! — A vós. D. Pere va somriure. — No temeu pel dret del vostre fill, senyora. D. Pere us l'assegura i us dóna la seva paraula de cavaller. Si el meu germà mor, el fill del meu germà és el que ha de regnar; i si m'ofereixen la corona, creieu-ho, la refusaré. — I si us obliguen a acceptar-la? — No em poden obligar. — Però, en fi, si us obliguessin? — Aleshores em retiraria a un claustre. Tal era D. Pere. Aquell mateix dia, després d'haver despatxat i acabat de tranquil·litzar a la senyora Teresa, anà a buscar el seu pare, anà a buscar els rics-homes, i d'ell i d'ells aconseguí que la corona fos assenyalada a qui pertanyia de dret. Les seves súpliques amb uns, amb altres les seves instàncies i les seves amenaces, aconseguiren que tots cedissin en el seu afany, i tingué el gust de veure reunir-se Corts a Saragossa per fer-se la proclamació. Ell fou dels primers a jurar al seu nebot; i després de pronunciades les sacres paraules, com un adulador cortesà li digués a l'oïda: — Aquest jurament us costa una corona, Li va contestar amb una dignitat heroica: — I què importa, si assegura la pau del regne? Feliçment, D. Alfons va tornar de la seva expedició, i ja s'ha dit el que va esdevenir quan la seva coronació. 414 VÍCTOR BALAGUER Volgué D. Alfons, en asseure's al tron, casar el seu germà amb la senyora Joana de Foix, germana del comte de Foix, en qui es trobaven a competència els mèrits de l'ànima amb les dots del cos. S'ajustaren els tractats, i el 1331 s'efectuà l'enllaç. Alfons tingué en el seu germà el millor guerrer del seu regne, i en cent glorioses empreses degué la victòria al seu consell i al seu braç. Mentrestant, la seva dona, la bella i virtuosa Dama Joana, li va donar successivament quatre fills: el primer es va dir D. Alfons i va ser comte de Ribagorça; el segon D. Joan i va ser comte de les Muntanyes de Prades; el tercer D. Jaume i va ser bisbe de Tortosa i arquebisbe de València; la seva quarta filla va ser Elionor, que amb el temps va ser reina de Xipre. Es trobava retirat a la seva baronia d'Entença, quan l'infant va perdre la seva esposa. Gran va ser el dolor que va sentir amb aquesta pèrdua, tan gran que els seus parents, els seus amics, els seus servidors van témer perdre'l a ell darrere d'ella. Des d'aquell moment la malenconia va començar a rosegar aquella noble ànima, la tristesa no l'abandonava un moment, l'amargor l'acompanyava sempre. Els negocis públics el reclamaven en va. Només un cop, un sol cop, se'l va veure tornar a presentar-se al teatre polític. Era el cas que es trobava avalotada Catalunya amb les sagnants baralles entre l'infant D. Ramon Berenguer, germà de D. Pere, i el vescomte de Rocabertí; la lluita amenaçava de perllongar-se; Catalunya anava a submergir-se en un llac de sang i d'horrors. Aquell va ser el moment que D. Pere va semblar escollir per presentar-se per última vegada a l'arena dels combats, i no va ser com a guerrer, va ser com a mediador. ELS CARRERS DE BARCELONA 415 El que no havia pogut contenir el rei, el que no havien aconseguit remeiar les Corts, ho va poder apaivagar D. Pere que, com a iris de pau i de bonança, es va presentar entre els dos bàndols, i a l'un i a l'altre va exigir comptes en nom de Déu de la sang que impíament vessaven. La seva mediació i la seva gran autoritat van bastar. A la seva veu, els combatents van dipositar les armes. Poc temps després, la cort, el regne, el poble, tots van sentir amb sorpresa circular la notícia que l'infant ja no pertanyia al món. En efecte, acabava de canviar l'espasa pel cilici, pel sac la cota de malla, pel retir d'una cel·la el bullici d'un palau. Què és el que va poder motivar en ell tan sobtada deter- minació? S'ignora. Les cròniques del convent de Sant Francesc han cregut trobar, tanmateix, la veritat en un somni que diuen haver tingut l'infant i que no dubten a anomenar miracle. Heus aquí el que diu una de les més autoritzades: «Entre les moltes nits, una va tenir l'infant tan plorós que vessava moltes llàgrimes i oferia a Déu els seus vots i els seus precs. Es trobava a l'oratori, i es va sentir assaltat d'un dolcíssim i profund somni. Havent-se adormit, li va semblar que s'omplia de llums celestials l'oratori, i que entrava per la porta el P. Fra Bernat Brun o Brú, de nació català, ministre provincial de la província, a qui l'infant coneixia molt, i aleshores es trobava al seu convent de Sant Francesc de Barcelona. Li semblava que arribant-se a ell el provincial li deia apressat: — Lleveu-vos, infant, i sortiu a rebre el vostre oncle Fra Lluís, que amb altres sants religiosos de la nostra orde ve a visitar-vos. 41 6 VÍCTOR BALAGUER »En les mateixes quietuds del misteriós somni, li va semblar a l'infant, que va sortir a la sala, que va veure el seu oncle Sant Lluís vestit de bisbe, amb la nombrosa comitiva de religiosos sants, i que agenollat li va anar a besar els peus i el sant li va donar els braços i un bes a la galta, que li va banyar en celestials dolçors el cor. «Entraren a l'oratori, i havent-li declarat el sant bisbe qui eren aquells que l'acompanyaven, li digué: — Nebot caríssim meu, jo vinc de part de Déu a confirmar-te en els teus bons desitjos i pensaments de sortir del món, perquè assoleixis amb encert els teus desenganys. A aquests de la meva comitiva i a mi ens va posar la seva misericòrdia en la possessió de la felicitat, que mires escrita amb raigs de llum eterna pel generós menyspreu que vam fer de les vanitats del món, per la pobresa evangèlica que professa l'ordre de Sant Francesc. Aquest és el camí que Déu et senyala per al cel. » Dit això, i donant-li segona vegada els braços amb el bes de pau, va desaparèixer aquesta celestial visió, deixant ple de glòries l'esperit del religiós infant.» Així refereixen el succés els cronistes de l'orde, afegint que l'endemà va manar cridar l'infant Fra Bernat Brú, i que arribat aquest al seu castell li va explicar el somni. Fra Bernat li va dir que en això estava clarament manifesta la voluntat de Déu; i tot seguit, passant a repartir els seus béns entre els seus fills, l'infant va prendre amb gran secret l'hàbit al convent de Barcelona. Sigui la del somni, que no ofereix certament totes les probabilitats; sigui qualsevol altra la causa, el cert és que el 1358 l'infant D. Pere entrava a formar part de la comunitat de Sant Francesc d'Assís de Barcelona. Si elogis va merèixer en el món, no menors els va merèixer en el claustre. ELS CARRERS DE BARCELONA 417 Digne i sant religiós, va començar la seva vida amb obres piadoses, i sota el púlpit, en el qual molt sovint es presentava, veia agrupar-se sol·lícita la gent, desitjosa d'oïr relliscar dels seus llavis les dolces regles de les santes veritats. Els reis en van fer gran cas, el consultaven, li demanaven el suport dels seus coneixements i consells, i el pobre franciscà va trepitjar més d'una vegada, per portar la pau i la calma a les agitades corts, les catifes dels palaus mateixos, en què un dia entrava vestit de ferro o de gales, i que aleshores el veien amb el seu modest hàbit i les seves humils sandàlies. El monjo del convent de Barcelona es va veure cridat a les més altes dignitats de l'Església; tot ho va refusar, tot ho va dimitir. Un hàbit i una cel·la li bastaven. En va els reis van voler obsequiar-lo; en va el Papa va tractar d'enaltir-lo amb títols eclesiàstics. — Un títol només em basta, — deia l'antic infant. — I aquest títol? — li van preguntar un dia. — És el de servent de Déu, — va contestar modestament. Quan va morir Gregori XI, tots saben el cisma que es va declarar a l'Església. Urbà i Climent es disputaven la tiara. Alemanya, Anglaterra, Hongria i Itàlia, menys la Dama Joana de Nàpols, es van declarar per Urbà. Climent va tenir al seu favor Espanya, França i Escòcia. Els franciscans tots es van posar del costat del primer, i Fra Pere d'Aragó va escriure una carta a Carles V de França i a altres prínceps, perquè obeïssin el veritable Pontífex i successor legítim de Sant Pere. Deia'ls en aquesta carta com li havia estat revelat per celeste visió que el papa Urbà VI havia estat canònicament elegit en el conclau de Roma, i que cauria la ira del cel sobre aquells que no volguessin respectar-lo com a vicari de Crist. tomo xxi 27 418 VÍCTOR BALAGUER Aquí és on els crèduls cronistes s'uneixen tots en cor per exalçar Fra Pere d'Aragó, fent notar la veritat de la seva revelació, ja que tots els reis, reines i prínceps que no van fer cas de la seva carta, van morir, diuen, de mala mort, o amb senyals terribles els va mostrar el cel les seves ires. Un dels més autoritzats cronistes s'expressa així: «La reina Joana de Nàpols, que fou la primera protectora del cisma, va tenir una mort tan desastrosa que la ploma s'horroritza en contar-la. Carles, rei de Nàpols, grollerament ingrat i bàrbarament enemic del papa Urbà, va morir violentament en una conspiració a Hongria. El rei Carles V de França va morir quinze dies després que va rebre i no va obeir la carta del seu oncle Fr. Pere. El rei D. Joan I de Castella va morir a Alcalá de Henares precipitat d'un cavall. El seu fill i successor D. Enric III va viure malaltís, deixant el nom del Malaltís, i va morir als vint-i-sis anys. El rei D. Joan I d'Aragó va morir violentament a la caça. Es va complir amb els reis l'amenaça, perquè no van admetre l'avís i les amonestacions del sant Fr. Pere.» Així parla un historiador de l'orde, creient cegament que tots aquests danys provenien de no haver seguit els consells del religiós infant. Li va arribar a Fra Pere l'hora de la seva mort trobant-se a Gandia. Va conèixer que els seus últims moments s'acostaven, i per això es va fer transportar a València, on va tenir la mort del just. Tenia llavors setanta-sis anys i vint-i-dos de frare. Va morir el 1380 i va ser enterrat al convent de Sant Francesc de València. Les seves restes estaven amb veneració, i en magnífic sepulcre, a la capella de la noble casa de Cardona, marquesos de Guadalest i almiralls d'Aragó. ELS CARRERS DE BARCELONA 419 Digna de respecte és la seva memòria, com dignes van ser de veneració les seves virtuts. Va viure en la religió tan pobre com si res no hagués posseït al món, i tan humil com si no hagués nascut tan noble. Va oblidar-se enterament del que havia estat, recordant-se només que era religiós de Sant Francesc per a l'observança de la regla, per a la penitència, per al bon exemple i per a la mortificació; va pacificar els reis i els regnes; va predicar a Xipre, a França i a Itàlia; no va tenir en l'orde cap càrrec, i vint-i-dos anys va romandre-hi obeint. Tal va ser Fra Pere d'Aragó. VI. ESPOSA, MARE I SANTA. Història de la Dama Elionor d'Aragó, reina de Xipre. Dos anys feia tot just que havia entrat en la religió l'infant D. Pere, deixant encomanada la seva filla Elionor al seu cosí germà el rei D. Pere IV, quan la jove es va veure sol·licitada pel rei de Xipre, que va demanar la seva mà per a l'hereu d'aquell tron. Conclosos els oficis de les ambaixades, i ajustades totes les coses amb la conclusió dels tractats, va partir Elionor de Barcelona amb gran acompanyament i amb tot el fast degut a la seva alta posició. Va arribar la donzella a Xipre, i a la seva capital Nicòsia va donar la mà al jove Pere, hereu de la corona de Xipre i Jerusalem. Bonica era Donya Elionor, bonica i d'una ànima que tancava com un santuari totes les virtuts. Va captivar per complet l'amor del príncep el seu marit, i va aconseguir amb la seva influència refrenar els ímpetus furio- 420 VÍCTOR BALAGUER sos del seu valent esperit de jove, fent-lo de geni afable, d'honestes costums, de generosos pensaments, estimat del seu pare, unit amb els seus germans i volgut de tots. Tan satisfet va quedar el rei de Xipre en veure contingudes les trapelleries a què abans sense discreció s'havia entregat el príncep, i de tal manera va quedar content del judici i prudència que mostrava, que, trobant-se carregat d'anys i fatigues, va passar voluntàriament a les seves temples la Corona de Xipre i Jerusalem. Des d'aquell moment, un odi a mort va quedar jurat a la reina Dama Elionor per D. Joan, el seu cunyat. Era que aquest abrigava esperances de cenyir la corona, vistos els desordres a què de continu s'entregava D. Pere i creient que arribaria a fer-se aborrible al seu pare; però en canviar l'afecte i les virtuts de la seva esposa tan completament el seu caràcter; en veure ja efectuada la cerimònia de la seva coronació, D. Joan va jurar un odi mortal a la dona que tan innocentment havia conspirat per esvair els seus ambiciosos castells en l'aire. En coronar-se rei D. Pere, va jurar aplicar totes les seves forces i sol·licitar els auxilis del Papa i dels prínceps cristians per treure de Terra Santa els turcs i jueus i restituir al si catòlic i possessió dels fidels aquells sants llocs que tant de temps havien estat en poder dels enemics. Tot seguit d'aquest jurament, el rei va armar cavallers els seus dos germans, i va donar a D. Joan el Principat de Galilea i a D. Jaume el de senescal de Xipre, sense conèixer que va ser el mateix que tenir-los més afavorits per fer-los més ingrats. Durant els primers anys del seu regnat els dos esposos van viure feliços, xifrant tota la seva joia en el fill que Déu acabava de donar-los, i al qual van anomenar Pe- ELS CARRERS DE BARCELONA 42 1 re, com al seu pare. Impulsat després pels consells de la seva esposa, va començar a idear el rei altes empreses: va armar 50 galeres i 12 fustes, amb algunes catalanes i altres de Rodes, i es va llançar d'improvís sobre la forta ciutat de Sertàlia, i fent-se amo d'ella, va prosseguir les conquestes per les ciutats de Caramània, de Monaguti, d'Escandeloro, espantant Egipte amb la presa d'Alexandria, on es va fer fort. Tot i que tots els seus capitans el persuadien que no tallés el fil de les seves victòries, sinó que continués les seves empreses, a D. Pere li va semblar més convenient per als seus alts designis anar a Avinyó, guanyar-se el rei de França, assegurar-se amb el seu parent el rei d'Aragó, conèixer el d'Anglaterra i proposar després al Papa la conquesta de Terra Santa, que era el compromís primer del seu valor, de la seva obligació i de la seva cristiandat. Mentrestant, tot i que el rei havia deixat en el govern de Xipre el seu germà el príncep D. Joan, la reina Elionor va prendre tan pel seu compte l'administració de justícia, que en res es va notar la falta del monarca, mereixent dignament que la diguessin Virago, diu un cronista, perquè en honor de la justícia va executar el que no hagués fet un ànim viril. I afegeix a continuació el mateix cronista, que és l'esmentat Jaume Coll: «Vivia llavors a la cort madama Joana, vídua, que, per les obligacions de la seva sang i les del seu difunt marit, havia de viure menys licenciosa i amb més honestedat. La reina Elionor es va proposar corregir-la i posar-la al convent de Santa Clara de Nicòsia. No va trobar aquesta infeliç altre mitjà de venjar-se de la santa reina que dir per la cort que el rei D. Pere la va deixar embarassada, i que, gelosa la reina, embolicava els seus gelos amb la bonica capa de la justícia. Afegia que la rei- 422 VÍCTOR BALAGUER na tenia tracte il·lícit amb el comte de Rocas, i que volia, com a astuta, mantenir-se sense sospites en allò que tan severament castigava.» Va resultar d'això que les veus propagades per madama Joana, com l'anomena el cronista, van fer el seu efecte, ajudant a donar-los crèdit el príncep D. Joan, que li havia agafat un odi mortal a la reina, i no va faltar llavors un cortesà, vil adulador del príncep, que va escriure al rei D. Pere, mostrant-se gelós del seu honor, referint-li tot el que corria a Nicòsia pel que fa a la conducta de la reina la seva esposa. El rei va rebre aquesta carta com un dard al mig del cor. Va abandonar les seves empreses, va sacrificar les seves esperances i va tornar immediatament cap a Xipre, presentant-se inopinadament a la cort. Leonor el va rebre amb llàgrimes de tendresa, i D. Pere va haver de dissimular rebent les seves abraçades, sense deixar entrellucar tot l'abisme de penes, tot el caos de confusions que portava al pit. Tot seguit, cridant els ministres de la seva corona, prudents i savis homes a la custòdia dels quals havia estat confiada la reina, els va donar a llegir la carta que havia rebut, i els va encarregar que breument s'informessin de tot el que passava, deixant al seu arbitri el que amb la reina s'havia d'executar. Els ministres van buscar, interrogar, registrar i es van convèncer de la falsedat de la carta. Van resoldre, doncs, asserenar l'ànim del rei amb raons, de manera que ni rastre de sospites pogués quedar en la seva imaginació de tan lleig delicte; protestar de l'honestedat de la reina amb la seva mateixa virtut, i condemnar a infame mort l'acusador alevós. Així es va fer tot. D. Pere va haver de quedar plenament satisfet, i el noble que amb tanta lleugeresa havia gosat contra l'honor de la reina, va ser portat al castell de Cerines, on se'l va deixar morir de fam i de set ELS CARRERS DE BARCELONA 423 en una fosca presó. Pel que fa a madama Joana, va ser desterrada de la cort. En quedar convençut el rei de la innocència de la seva amant esposa, tot li semblava poc per a rentar la sospita que momentàniament li havia fet concebre el dubte, i a força d'afecte es va fer tirà. Tirà, sí, cruel tirà. Els turments que el seu cor havia patit, els gelos rabiosos que havia experimentat, els dubtes horribles que havia acollit, tot va voler fer pagar amb escreix als qui en tenien la culpa, i el seu esperit es va banyar voluptuosament en els desitjos de la més terrible venjança. — Els nobles de Xipre — deia cruixint les dents, — han gosat contra el net honor de la meva esposa. Oh! voldria que aquests nobles tinguessin una sola gola, com dels romans ho desitjava Calígula, per a tallar tots els caps d'un sol cop. A tot això, la reina, la noble i virtuosa reina, ignorant de tot, romania a l'interior del seu palau, ocupada en l'educació del seu fill Pere, a qui des de nen guiava ja pel sender de la virtut, per on més tard volia encaminar els seus passos. Un rabiós esperit de venjança semblava haver-se apoderat del monarca: era un vertigen. Cec contra tots els nobles que havien atemptat contra l'honor de la seva esposa, a uns els desterrava, a altres els tancava en un castell, a alguns els manava decapitar en secret. Amb això va començar a circular la veu que el rei Don Pere atropellava la vida i l'honra dels nobles; que no estaven segures del seu caprici les seves filles i les seves dones; que a més d'estar dominat pel dictamen de la reina la seva esposa, l'havia revestit de les seves cruels venjances i atrocitats, i que era convenient al bé 424 VÍCTOR BALAGUER comú que el rei morís, perquè d'altra manera no podien viure ells. Ja es comprendrà qui tractava de fer córrer aquestes idees. Era, en efecte, D. Joan. Del seu palau, com un sant i senya, sortien totes les notícies que havien de propagar-se per la ciutat de boca en boca. Va córrer en aquest temps un altre rumor, reconeixent el mateix origen que els altres, i va ser que el rei organitzava un esplèndid i majestuós banquet al castell de la ciutat, on havien de concórrer tots els grans i poderosos del regne, i que en ell es tractava de degollar a les postres tots els convidats. Ningú va dubtar d'aquesta crueltat, potser perquè eren molts els que havien de témer. Així, doncs, tots els principals es van reunir en el silenci de la nit al palau del príncep de Galilea, i allà es va decidir donar mort al sobirà. Es va traçar el pla, es va escollir el moment i tot va quedar arreglat. Pocs dies després, els conspiradors penetraven armats al palau a l'hora de cort, i en obrir-se la porta del gabinet del rei perquè el patge li anunciés a tots els nobles reunits, aquests es van precipitar en tropell a la reial cambra, i caient junts sobre l'indefens D. Pere, li van donar tres estocades deixant-lo sense vida. Tan aviat com es va saber l'infausta i alevosa mort del rei, es va commoure contra els nobles la ciutat sencera; però el príncep D. Joan, que s'havia guanyat l'exèrcit, es va titular a l'acte governador del regne, i desplegant un imponent aparell militar, va fer que forçosament s'apaivaguessin els ànims. D. Joan, quan amb prou feines havia calmat el tumult que bullia, va intentar coronar-se, però no es va atrevir. Va témer la còlera del poble si allargava la mà ELS CARRERS DE BARCELONA 425 per a robar de les temples d'un nen la corona que a aquest pertanyia de dret. Va guardar, doncs, per a millor ocasió el seu desig, i no va voler desplegar en tot el seu vol l'ambició que el rosegava. Es va conformar amb el títol de governador de moment. Qui pot atrevir-se a descriure el quadre de desolació i d'amargor que, durant el seu govern, va presentar la història de la reina! Pobra dona! Pobra santa dona! Rodejada d'alguns fidels servidors, que es partien les hores per a no abandonar-la ni un sol instant, estava lliurada a una pena tan mortal com contínua, tement pel seu fill, pel tros de cor, al qual podien assassinar com havien fet amb el seu pare. Les hores passaven per a ella prenyades d'angoixa. Retirada al fons del seu palau, sense perdre de vista ni un instant el seu fill, creient a cada brunzit del vent, a cada porta que s'obria, a cada pas que s'acostava, que eren els botxins que venien per a apoderar-se de l'hereu del tron, la infeliç dona, la desgraciada reina comptava, per les llàgrimes que vessava, els moments de vida que passava. No obstant això, sense que la pobra Elionor en donés notícia, a tota Europa es va saber al moment la seva angoixosa posició, i en saber-la, el primer que va passar a Xipre va ser l'humil franciscà Fra Pere d'Aragó. En trobar-se en braços del seu pare, la reina es va creure salva. Tant havia pregat al cel, que el cel l'havia atès. Li va explicar els seus passats patiments, les seves hores d'insomni i d'amargor, els seus moments de plor i de desesperació; li va dir tot el segle de tortures que havia patit en tan curt temps. Fra Pere va admirar el seu valor heroic, la seva resignació 426 VÍCTOR BALAGUER constant, la seva abnegació sublim: la va enfortir, li va donar consells, li va donar esperances. En efecte, el partit de D. Joan anava debilitant-se entre els nobles i s'enfortia el de la reina. La tirania del príncep els era a tots insuportable; la resignació angèlica amb què Elionor acceptava els seus patiments els era a tots simpàtica. En això, els reis de diverses nacions van enviar ambaixadors i van interposar la seva autoritat en els assumptes de Xipre. El nen Pere, fill de l'assassinat monarca, havia complert catorze anys, i el moment havia arribat perquè cenyís les seves temples la diadema. D. Joan no va poder oposar-se; va haver de cedir. Es va celebrar la coronació del jove rei a Nicòsia, el 1371, amb gran aplaudiment i amb majestuosa pompa. Pocs dies després, el príncep D. Joan, que acabava de rebre l'ordre de desterrament, moria a mans d'una torba que es va precipitar al seu palau i li va donar estocades als crits repetits de «Mort al traïdor, al deslleial, al fratricida!» Quan totes les coses de Xipre van estar arreglades; quan va poder veure Elionor assegut al tron dels seus avis el fill estimat, per qui havia passat tants anys de desgarradores angoixes; quan l'havia enllaçat a la bonica Valentina, filla del duc de Milà, el va cridar un dia a la seva cambra i li va manifestar que havia arribat el moment de separar-se. — Separar-nos! — va dir el jove Pere; — doncs què, mare meva, us n'aneu? — Ai! sí. — Per què, mare? — El meu lloc ja no és al costat del tron. Demà parteixo. — I on aneu? — A Barcelona, a la meva estimada pàtria. ELS CARRERS DE BARCELONA 427 — I què hi fareu? — Vull entrar en un claustre. Retirada del món, al fons d'una cel·la com el meu pare, pregaré a Déu per tu, per mi, per la memòria del teu pare! Res no va bastar a dissuadir-la d'aquesta opinió. Pere va haver de deixar-la marxar. Arribada a Barcelona, perseverant la reina de Xipre en la seva resolució, va prendre l'hàbit i va passar els últims anys de la seva vida resant, dejunant, mortificant-se, desitjant guanyar el camí del cel per l'escala de la contemplació, de l'ascetisme i de la penitència. Quan va morir, va ser, ja ho sabem, enterrada al convent de Sant Francesc, on el vulgo deia que la seva tomba obrava miracles i. VII. ALTRES RECORDS. Ja hem parlat de les tombes. Altres records, dels quals hem de consignar memòria, tenia també el convent de Sant Francesc d'Assís. Va tenir els seus apòstols, els seus escriptors, els seus màrtirs, els seus prelats i personatges il·lustres. Ja hem citat Fra Joan d'Aragó, arquebisbe de Càller. En els mateixos punts que ell i en altres diferents, va predicar també les santes veritats Fra Berenguer d'Aragó i així mateix el seu parent Fra Guillem 1 Tenim notícia que el cadàver d'aquesta reina, el de Donya Sibil·la de Forcià, el d'Alfons III el Liberal i alguns altres, van ser salvats de la destrucció general, i aviat Barcelona deurà al zel de la seva Acadèmia de Bones Lletres veure'ls col·locats respectuosament a la catedral i en honroses sepultures.— (Nota de la primera edició.) 428 VÍCTOR BALAGUER d'Aragó, prínceps ambdós que prengueren l'hàbit en aquest convent. Entre els prelats i il·lustres personatges que com a fills seus cita en els seus annals el convent de Sant Francesc de Barcelona, hem d'esmentar en primer lloc Fra Bernat Pelegrí, bisbe que arribà a ser de Barcelona, i el mateix que assistí a Sant Lluís, bisbe de Tolosa, en la cerimònia de la consagració de l'església. Trobem després Fra Donat de Castelló, bisbe de Saona; Fra Joan Toló, bisbe d'Andreavi- 11a al Peloponès, el mateix que ungí rei de Sicília l'infant D. Lluís, fill de D. Pere II, quan ningú no gosava fer-ho per temor al papa Climent VI; Fra Nicolau Bonet, bisbe de Malta, fill de la noble família catalana dels Bonet; Fra Joan de Castelló, bisbe maronense a Còrsega; Fra Guillem de Prats, apòstol entre els tàrtars i arquebisbe de Càmbala; Fra Francesc Bastero, bisbe d'Osca, Jaca i Barbastre; Fra Miquel de Latràs, bisbe de Malta; Fra Guillem Albo, bisbe de la ciutat Niseriense; Fra Jaume de Vilanova, bisbe d'Ossolien a Sardenya; Fra Bernat Rubí, conegut amb el nom de Leonardo, bisbe del mateix lloc que l'anterior; Fra Francesc Fuster, bisbe de Natzaret a Palestina; Fra Gonzalv de Vallbona, bisbe de Granada; Fra Ferran d'Entença, de la noble família dels Entença, bisbe de Guadix, a Granada; Fra Joan Ximénez, confessor del comte d'Urgell D. Jaume el Dissortat, i el seu ambaixador i advocat al Parlament de Casp, bisbe de Malta; Fra Francesc Ximénez, bisbe d'Elna i patriarca de Jerusalem; Fra Joan de Mon-Negra, bisbe de Famagusta a Xipre, i Fra Francesc Vidal de Noya, bisbe de Cephaludium a Sicília. Entre els escriptors, es compta com a fills d'aquest con- ELS CARRERS DE BARCELONA 429 vent a Fra Ponç Carbonell, mestre a Barcelona de Sant Lluís, bisbe de Tolosa, varó insigne que florí pels volts de 1288; Fra Joan Bassols pels volts de 1313, anomenat per excel·lència el doctor ordenadíssim; Fra Antoni Andreu pels de 1320, que tingué per renom el doctor dolcíssim; Fra Joan Marbres pels de 1329, que fou anomenat el canònic per tan gran canonista com fou; Fra Guillem Rubí pels de 1333, deixeble del Dr. Escot; Fra Joan Quintana, prior de la Sorbona, pels mateixos anys; tot seguit a altres escriptors de menys fama, els noms dels quals, per no molestar l'atenció dels nostres lectors, passarem en silenci. Entre els màrtirs, fills d'aquest convent, se cita Fra Pere Arcañano i Fra Català. Predicaven contra els heretges a Llombardia i foren víctimes del seu zel apostòlic. Havent caigut en un parany que els heretges els tendiren, no volgueren abjurar com se'ls demanava: es mantingueren ferms en els seus principis cristians, i reberen una cruentíssima mort, després d'haver suportat amb resignació sublim tots els turments. Moriren l'any 1284. Pels volts de 1321 el castell de Monsilio, a França, presencià l'assassinat de dos barons eminents, Fra Pere Pascual i Fra Català Fabra, que havien estat enviats a buscar al convent de Barcelona per Fra Jaume Bernat, inquisidor general en els territoris d'Arles, Ais i Ambrun. Els dos franciscans, complint una missió, acabaven d'arribar al castell de Monsilio, i la mateixa nit de la seva arribada eren no només bàrbarament assassinats, sinó tallats els seus cossos en trossos, que fins a tal extrem arribà el furiós rancor dels seus acarnissats perseguidors. A Tartària moria també el 1372, màrtir de la seva fe i del seu zel, Fra Francesc Puig, i a Egipte, en aquelles 430 VÍCTOR BALAGUER planes ardents regades amb la copiosa sang de tants missioners franciscans, veien acabar els seus dies Fra Martí Català i Fra Gerard de Linares, guardià el primer el 1375 del convent de Betlem a la Terra Santa. Un altre màrtir ens citen els annals d'aquest convent, i just és que ens aturem a consagrar-li un record. Tant més ho mereix per tal com són poquíssims els cronistes que el citen, i no hi ha entre ells cap que entri a particularitzar els detalls de la seva mort. Nosaltres creiem ser els primers a fer-ho, ja que la casualitat ens ha proporcionat ocasió de veure i examinar alguns antics manuscrits que d'això tracten, extraient dades i notícies que hem unit a les que donen els annals. El 1260, poc més o menys, hi havia al convent de Barcelona un frare català anomenat Fra Jaume Puig, varó insigne i entusiasta que, desitjós de visitar els llocs sants de Jerusalem i desitjós també de servir la causa de la religió i de la humanitat, demanà permís als prelats de l'orde per passar a Palestina. Li fou concedit i partí. Un cop allà, va fer tant per la religió, exposà tantes vegades la seva vida predicant als infidels, com el seu pare de religió Sant Francesc, i arribà a gaudir tanta fama de virtut i santedat entre els religiosos que vivien als llocs de Jerusalem, que la notícia passà tot seguit als prelats de l'orde i l'elegiren custodi de la Terra Santa. Per aquella època un esclau comprat a les ribes de l'Oxus, un home decidit i resolut, un soldat de braç de ferro i cor d'acer, es rebel·là a Egipte contra el seu rei, i feu del seu cadàver un esglaó per pujar i usurpar el seu tron. Aquest home fou Bibars. Havia après als campaments i a les fac- ELS CARRERS DE BARCELONA 43 I cions el necessari per saber governar un poble bàrbar com ell; fou proclamat soldà, i tot seguit, fent renàixer el formidable poder de Saladí tan fatal per als croats, emprà totes les forces del nou imperi en fer la guerra més terrible i més acarnissada als francs. Fra Jaume Puig, comprenent els seus deures, els seus sants deures de sacerdot, corregué el primer amb Fra Jeremies de Licio als camps de batalla, als llocs de més perill per als cristians, exhortant els uns, donant valor als altres, inflamant en tots els cors el sagrat foc de l'entusiasme religiós. Mentrestant, Bibars penetrava a sang i foc a Natzaret; es deixava caure tot seguit sobre Cesarea, la població de la qual passava a degolla, i acampava a Arsouf convertit pels seus soldats en un munt de ruïnes. Acabades aquestes campanyes, Bibars feu una peregrinació a Jerusalem per invocar l'auxili de Mahoma, i tornà amb l'objectiu de posar setge a Sephet, fortalesa edificada a la muntanya més alta de Galilea i defensada pels cavallers templers. Allà es trobava Fra Jaume Puig quan arribà a assetjar la plaça el cap dels bàrbars amb nombrosa host. Després d'una resistència desesperada, els templers hagueren de capitular el 25 de juny de 1266. Faltant a tots els pactes i lleis, així que Bibars es va veure amo de la plaça i desarmats els cristians, els manà assegurar en presons, i per mitjà d'un dels seus capitans els envià a dir que aquella nit deliberessin i elegissin entre morir a l'arbitri de la desfermada fúria dels seus soldats, o rebre la dolça llibertat adoptant l'islamisme. Tan bàrbara com infame proposició atordí els pobres indefensos, i advertint el primer Fra Jaume Puig que els ànims vacil·laven i que la por conduïa 432 VÍCTOR BALAGUER a la indecisió, es llançà entre els captius amb un crucifix a la mà, els predicà amb tant de fervor i els persuadí amb tant de foc a la perseverança en la fe i al sacrifici de la vida, que unànimes tots estengueren la mà sobre el crucifix que el religiós català els presentava, i juraren vessar la sang de les seves venes abans que deixar la fe de Jesucrist. Bibars, que tot precisament ho estava escoltant, en veure que Fra Jaume Puig i el seu company Fra Jeremies de Licio sortien triomfants en les seves exhortacions i aconseguien dels cristians que preferissin el martiri a l'apostasia, obrí de sobte la porta i es precipità furiós amb els seus satèl·lits, cimitarra en mà, sobre els infeliços presoners. En veure'l, els cristians s'agruparen al costat dels dos confessors de Crist i caigueren tots de genolls demanant a Fra Jaume la benedicció. Aquest, dempeus, radiant, sublim, aixecà enlaire les seves mans, una de les quals empunyava el sant crucifix, i després de beneir-los a tots en nom del Senyor, començà a recitar amb veu clara i sonora un salm que anaren repetint els captius mentre els quedà un alè de vida, una gota de sang. Sense que aquell grup sant els mogués, sense que aquella sublim actitud que havien pres els cristians al costat dels dos venerables sacerdots els fes efecte, els bàrbars anaren repartint ganivetades a tort i a dret mentre quedà un sol captiu amb vida. Tots periren al tall de les cimitarres, tots menys dos. En efecte, per ordre de Bibars es respectà Fra Jaume Puig i Fra Jeremies de Licio. Era que els guardava per a un suplici major i més atroç, en gràcia d'haver estat ells qui havien induït els altres a perseverar en la fe de Crist. ELS CARRERS DE BARCELONA 433 Quan tot hagué conclòs, els dos sants religiosos caigueren de genolls sobre tolls de sang i entre els cossos mutilats dels seus companys. Pregaren pels difunts, i donaren gràcies a Déu d'haver permès que se'ls reservés els últims per ser més dolorós el seu martiri. Bibars s'avançà i els digué que els perdonaria si apostataven. Fra Jaume li contestà amb una mirada de pietat i un somriure de compassió. Aleshores el sultà va donar la terrible ordre que se'ls desollés vius, inhumana atrocitat que a la seva satisfacció van executar els botxins. Tan atroç martiri, tan agut dolor no van bastar a fer que emmudissin els dos nobles religiosos, ja que als mateixos que els destrossaven predicaven la fe del Crucificat esforçant-se per persuadir-los que deixessin la llei de Mahoma. Veient Bibars que ni tan sols d'aquesta manera apagava en ells el seu zel, manà que se'ls apallissés, espantosa ordre que els botxins compliren arrencant-los trossos de carn, ja que els pals ja no trobaven pell. En aquest suplici morí Fra Jeremies pronunciant el nom de Jesús com a darrera paraula. Pel que fa a Fra Jaume Puig, el valent franciscà de Catalunya, el va resistir amb admirable grandesa d'ànima, i fins i tot Bibars l'homicida va haver de donar una nova ordre perquè s'acabés amb ell decapitant-lo. Així es feu, sobre els amuntegats cadàvers dels seus companys. Tal fou la mort gloriosa i sublim de Fra Jaume Puig, el pobre frare que hem vist sortir del convent de Barcelona. No acabarem aquest capítol sense dedicar també un record a un altre sant i digne religiós sortit un dia del mateix convent d'aquesta ciutat per anar, com el ' TOMO XXI 28 434 VÍCTOR BALAGUER màrtir Puig, a predicar en terres llunyanes les precioses màximes de l'Evangeli. Fra Francesc de Barcelona, anomenat així per raó de la seva pàtria, caminava a peu i descalç el 1450 per aquelles abrasades planes que guien als llocs sants testimonis de la sublim passió de l'Home-Déu. Acabava de aturar-se al costat d'un arbre de pàl·lides i emmalaltides fulles per tal que el protegís dels raigs abrasadors del sol d'Agost, quan veié que se li acostava un altre religiós, vestint com ell l'hàbit de la caritat i la pobresa. — On aneu, germà? — digué a Fra Francesc el nouvingut així que estigueren junts i passats els primers i mutus compliments. — A Jerusalem, — contestà el franciscà català. — Com jo — contestà l'altre religiós. — Serà el vostre desig visitar els llocs sants? — Sí, per després, fortificada la meva fe — contestà Fra Francesc, — anar per tot arreu predicant la doctrina del Redemptor del món, ja que Déu ens ha dit: «Aneu a predicar l'Evangeli a totes les criatures, i si sou perseguits, penseu que jo també he estat perseguit.» — Em guia el mateix desig, germà. Si voleu, doncs, ja que és un mateix l'objectiu, junts resarem, junts predicarem i junts si convé morirem. — Em plau! — contestà Fra Francesc. — El vostre nom, germà. — Fra Griffon de Flandes. Des d'aquell moment els dos franciscans ja no es separaren més. Després d'haver resat al costat del sepulcre del Salvador, van partir continuant en el seu sant propòsit, van predicar en diversos punts la doctrina regeneradora de Crist, i no pocs infidels van deure a les seves paraules elo- ELS CARRERS DE BARCELONA 435 qüents que se'ls caigués la bena que cegava els seus ulls impedint-los veure la resplendent llum de la veritat. Tingueren llavors notícia que allà, a la part occidental de les muntanyes del Líban, des dels voltants de Beirut fins als de Trípoli, s'estenia una nació que es deia dels maronites. Aquests habitants conservaven el seu nom del famós Maró, el que visqué cap als anys 400 i que superà tots els solitaris del seu segle en l'assiduïtat per la pregària i per la penitència. Maró havia consagrat un temple al veritable Déu, no lluny del Nahr-Gadiska o riu sant que travessa per entre serralades de muntanyes, dalt de les roques punxegudes de les quals es tallaren un dia les seves cel·les penitents molts solitaris. Els maronites, nodrits en algun temps amb els preceptes i sanes màximes del que es pot considerar com el seu fundador, ja que els llegà el seu nom, havien sentit refredar-se la seva fe i havien vist perpetuar-se en el seu si els abusos amb el roçament i freqüent tracte de les nacions veïnes. A aquella comarca es cregueren cridats Fr. Francesc de Barcelona i Fr. Griffon de Flandes; aquell fou el país que elegiren en preferència per tornar a elevar enmig de les seves un dia santes roques el gloriós estendard de la creu. Els abusos introduïts en l'ús dels sagraments i en les cerimònies de les esglésies, fixaren l'atenció dels dos religiosos. Les seves predicacions tingueren el resultat que podien esperar de la rectitud de les seves intencions i la generositat del seu sacrifici: corregiren molts errors, reformaren els ritus, feren reparar les esglésies, donaren, en una paraula, nova faç a aquella cristiandat. La reforma no la dugueren però a terme sense obstacle. Ja fos que contrariés els sentiments, ja fos 436 VÍCTOR BALAGUER que perjudiqués els interessos del patriarca dels maronites, aquest s'hi oposà amb vigor i només cedí a l'evidència d'un miracle. El dia de l'Assumpció, en ocasió en què Griffon, assistit de Francesc, predicava a la tarda en presència del patriarca, obtingué, diuen, que Déu confirmés la veritat de la seva doctrina d'una manera manifesta, fent canviar de lloc la llum del sol; de manera que els raigs que penetraven per la finestra d'Occident s'introduïren de cop per la d'Orient. Aquest prodigi, que tingué lloc a la vista d'una immensa multitud, commogué de tal manera els maronites, que des d'aquell instant cregueren amb tota submissió el que els religiosos els deien i ensenyaven. Fr. Francesc de Barcelona i Fr. Griffon visqueren vint-i-cinc anys entre els maronites, gaudint d'una gran reputació de santedat i sent beneïts i estimats de tots. Molt deu el catolicisme a aquests dos intrèpids missioners. Tal és el record que hem dit que havíem de consagrar al fill de Barcelona i del seu convent de Sant Francesc. Altres coses podríem dir que ofereixen els annals franciscans; però ho jutgem d'inferior importància al que fins aquí s'ha dit i ho creiem, per tant, inútil. Tenint, doncs, ja completa notícia del convent, de la seva grandesa, de la seva fama, de la seva importància, dels seus records, passem a la seva destrucció. Per dir el que fou de tota aquella riquesa d'art gòtic, de tot aquell preciós estoig de joies religioses, de tot aquell panteó de records il·lustres, cal que contem tota la història, i la història completa, d'una sola, però terrible i espantosa i sagnant nit. La nit del 25 de Juliol de 1835. ELS CARRERS DE BARCELONA 437 L'autor d'aquestes línies era aleshores molt nen, però mai mentre visqui oblidarà els horrors d'aquella nit. És un record que està escrit amb caràcters de foc en la seva ment; és una nit que la consigna en pàgines de sang la història i. VIII. LA NIT DEL 25 DE JULIOL DE 1835. La ruïna i desaparició dels convents a Espanya tingué lloc de la manera que referiré, cenyint-me principalment a Catalunya, i sobretot a Barcelona, de la qual sagnant nit del 25 de Juliol de 1835 guardo avui, passats ja cinquanta anys, un record tan viu i persistent, que em sembla un succés de fa tres dies. Enmig dels vaivens de la meva agitada vida, mai no s'esborrà de la meva memòria la impressió que, nen encara, vaig rebre en aquella nit terrible. Puc contar aquells successos com si acabés de presenciar-los. És més: de tal manera vaig haver de sentir-los i amb tal consistència arrelaren en mi, que han arribat a esborrar de la meva memòria tots els altres records, fins i tot els més familiars i més íntims d'aquella època. No cal demanar-me dels meus primers anys més record que el d'aquella nit. Però abans de referir les seves escenes he de posar al corrent dels seus orígens i precedents el lector, traçant, encara que sigui a grans trets, un esbós històric indispensable perquè pugui comprendre com, per una fatal i encadenada sèrie d'esdeveniments, va venir a tenir Barcelona la inevitable i gran desgràcia de comptar en els seus annals la infausta nit del 25 de Juliol de 1835. 1 De l'obra de l'autor, Els frares i els seus convents. 438 VÍCTOR BALAGUER Heus aquí l'origen dels fets: Als generals governadors a Catalunya, Castaños i Campo-Sagrado, que havien governat discretament deixant al país els més grats records, succeí en 1828 el tristament cèlebre comte d'Espanya. Sota el seu ominós manament, cada dia la Ciutadella, com a monstre que mai no aconsegueix veure's satisfet, engolia les víctimes que li enviava el caprici del comte; i les famílies, inhumanament delmades, en va demanaven al cel que les lliurés d'aquell flagell sagnant que amb el comte d'Espanya havia caigut com una maledicció sobre la infeliç Barcelona. A la mort del rei Ferran VII, D. Manuel Llauder es presentà a substituir el comte d'Espanya. L'arribada de Llauder amb el caràcter de capità general de Catalunya, fou un esdeveniment que marca època en la història de Barcelona. Cap rebuda de poble no ha estat més entusiasta que la que hagué de fer-li; cap general no obtingué mai major aura popular; cap ciutadà no pot gloriar-se d'haver tingut com ell a la seva mà els destins de la pàtria. A l'entrada del nou general a Barcelona, Carles d'Espanya es retirà apedregat, xiulat, maleït. Fou un veritable miracle que escapés amb vida. En donar l'últim sospir Ferran VII, la nació tota es commogué. Havia arribat el moment de la crisi. La sedició de l'enganyat Bessieres i l'aixecament dels realistes de Catalunya en 1827, demostraven clarament que el partit antiliberal no volia que la prole de Ferran succeís al tron, i en morir el monarca, o s'havia de permetre que empunyés el ceptre el seu germà l'infant D. Carles, o era necessari cridar en suport de la tendra Isabel els que havien rebut el baptisme regenerador de les idees proclamades per l'heroi de les Cabezas de San Juan. ELS CARRERS DE BARCELONA 439 Ningú ignora l'entusiasme amb què els liberals abraçaren la causa de l'augusta nena que cenyí la corona; però ningú ignora tampoc l'efecte desconsolador que hagué de causar el manifest del ministeri Zea Bermúdez, anunciant que la vídua de Ferran, governadora del regne, no canviaria de sistema. Un crit de sorpresa va contestar al manifest. La consternació fou general a Espanya, i tots quants s'havien vist perseguits durant els últims nefastos deu anys i els que acabaven de comprometre's decidint-se per la reina, van creure veure ja suspesa sobre el seu coll la sagnant fulla de tants tirans com el comte d'Espanya. El general Llauder fou el primer que, amb l'ardor de bon patrici, s'atreví a aixecar la seva veu des del si de la ciutat mateixa on en altre temps també l'havien alçada en favor dels drets del poble els Fivaller, els Tamarit i tants altres il·lustres ciutadans. Efectivament; Llauder, el 25 de Desembre de 1833, elevava una exposició a la reina governadora, en què feia patents els mals que patia la nació, les seves necessitats i els seus desitjos, i declarava que el ministeri Zea comprometia la pau pública i minava el tron d'Isabel II, que era necessari afirmar sobre ciments liberals. Al mateix temps que prenia aquesta actitud, el general procedia al desarmament dels voluntaris realistes, i armant els d'Isabel, es procurava el suport dels patriotes catalans. L'opinió pública s'anà accentuant d'una manera molt significativa, i la reina governadora es decidí per fi a canviar el Ministeri i a variar de sistema, renunciant al govern absolut. Martínez de la Rosa va reemplaçar Zea i va presentar el seu Estatut, aquell Estatut que va envellir tan aviat, i que no obstant estar destinat, segons el discurs de la 440 VÍCTOR BALAGUER reina governadora en obrir les sessions de Corts, «a ser el fonament sobre el qual s'havia d'elevar majestuosament l'edifici social,» fou només una veritable i ràpida transició a un altre més necessari i més radical sistema. Pròdiga es mostrà la nació a les demandes del Ministeri. L'amor a la llibertat assolí a la caiguda del gabinet Zea Bermúdez un grau de sublim entusiasme; el país diposità la seva confiança absoluta en un Ministeri que deixà, tanmateix, força a desitjar. En encarregar-se de les seves carteres els qui componien el Consell presidit per Martínez de la Rosa, a penes hi havia a Espanya un facciós declarat; i, tanmateix, durant la seva administració augmentà amb tanta rapidesa el partit carlista, que de cop i volta es trobà Espanya amb un exèrcit formidable que assetjava i retia ciutats. Les banderes de Carles V es desplegaren al vent, i de totes bandes corrien voluntaris a engrossar les hosts rebels. El ministeri Martínez de la Rosa no sabé conèixer el perill, i no pogué per això evitar-lo. Romangué en una inacció completa, sord a les veus d'alguns prohoms, a les reclamacions de la premsa, i fins i tot a l'eco tremend de la campana que tocava a sometent en diversos pobles, anunciant les revoltes i aixecaments de Màlaga, de Saragossa i de la mateixa vila de Madrid. Molt havia esperat la nació de Martínez de la Rosa. Els seus triomfs a la tribuna, les seves declaracions a la premsa, els seus primers passos en la senda de l'emancipació nacional, les persecucions de què havia estat víctima per part del despotisme, tot havia fet creure que era la persona necessària per a la felicitat d'Espanya, i fou per això elevat a l'apogeu de la popularitat. ELS CARRERS DE BARCELONA 441 Aviat arribà el desengany. Les lentes i tardanes mesures del seu esperit de contemporització, comprometeren greument el futur del país. El primer ministre veié símptomes d'anarquia allà on no existia més que l'ardor del patriotisme; veié anuncis revolucionaris on no hi havia més que entusiasme constitucional, i tement una paròdia de la revolució francesa, no s'atreví a concedir tot el que la necessitat reclamava en nom de les exigències del segle, entestat a fer triomfar el seu absurd just mig, que consistia en una fusió de l'antic i del nou règim. Espanya no volia això: demanava reformes, reformes radicals i completes, tal com les hi havia fet esperar la rehabilitació de 1812 i 1820 en la persona de Martínez de la Rosa. El Ministeri hagué aleshores d'al·legar, per sostenir les seves errònies doctrines, que la nació no es trobava encara en estat de gaudir dels seus drets; paraules aventurades i imprudents que costaren la vida al Gabinet. A tot això Llauder havia estat nomenat ministre de la Guerra; però feia poc que era al Ministeri quan hagué de retirar-se davant el motí que costà la vida al general Canterac, tornant-se al seu comandament de Catalunya que s'havia reservat. Es tancaren les Corts; hi hagué a Madrid alguns desordres dirigits contra la persona del primer ministre, i aquest, al súmmum de la impopularitat, cedí el seu lloc al comte de Toreno. Mentrestant, les forces del pretendent havien anat engrossint: el mateix D. Carles es trobava ja entre els seus partidaris, i la jornada i victòria de les Amezcuas havien acabat d'esquinçar el vel, apareixent els carlins en tota la seva veritable importància. 442 VÍCTOR BALAGUER Llauder a Catalunya semblava voler seguir un sistema semblant al del Govern, i la seva popularitat antiga, ja molt minvada, anava decaient precipitadament. Mentre que amb la seva policia s'entestava a descobrir anarquistes i revolucionaris, conspiraven els carlins gairebé a la llum del dia, i s'anaven engrossint les files dels facciosos, els quals amb les seves correries i desordres tenien aterrades les comarques. Catalunya presentava un quadre desolador, i els honrats patricis veien un trist avenir. Era arribada l'hora de plorar per la pobra pàtria.. La guerra civil s'oferia en primer terme, i on vulgui que es fixaven els ulls només apareixien incendis, morts, alevosies, horrors i catàstrofes. La discòrdia recorria les files dels espanyols, i incitava el pare contra el fill, el germà contra el germà, l'amic contra l'amic. A tan trist espectacle, que afligits i preocupats tenia tothom, es va ajuntar la indignació nascuda d'un rumor que amb insistència va començar a córrer per tot arreu. S'assegurava, que, faltant a les santes lleis del sacerdoci, cada convent era un focus de rebel·lió, i que en el silenci i misteri dels claustres es tramaven sordes maquinacions contra el tron de la innocent Isabel. Se sabia que els frares, en general, no ocultaven els seus desitjos d'afavorir la causa del pretendent; es deia, i això era per desgràcia una trista veritat, que alguns havien abandonat els seus convents per anar a encoratjar amb la seva presència les hosts carlistes o per posar-se al seu cap, somiant amb una altra guerra de la Independència; es donaven detalls i pormenors de les conjures i assemblees misterioses celebrades en el fons dels monestirs; se citaven i s'assenyalaven amb el dit els religiosos que en veu alta i amb culpable gosadia gosaven negar el dret hereditari de la reina; s'arribava a dir, i ELS CARRERS DE BARCELONA 443 ja això era calúmnia de la passió excitada, que havien enverinat les aigües per acabar d'una vegada amb els liberals. Tot semblava unir-se per convertir les comunitats religioses en blanc de la ira del poble. Els caps fermentaven, els cors bullien, la passió cegava, els odis s'anaven avivant per instants. L'opinió pública estava unida i compacta en acusar els frares. En cadascun d'aquests es creia veure un carlí, i la indignació general anava cada vegada embravint-se, sobretot en considerar que les ordres monàstiques, temeràriament convertides en elements polítics, no podien ocultar el seu disgust i enuig. Aquest va ser el seu gran error. Donada la seva actitud, i també, forçós és dir-ho, la seva provocació, el xoc era inevitable. Així les coses, no podia tardar el conflicte. No hi va haver cap pla, cap conjuració, cap trama contra els frares; tanmateix, la seva ruïna estava decretada per la Providència. Els ànims es trobaven preparats per al combat. Tots esperaven instintivament un senyal que ningú va dir que s'havia de donar, però que tots sabien que es donaria. Saragossa va ser la primera a donar-la. La notícia de les seves sagnants escenes va córrer amb la rapidesa del llamp, agitant i commovent els ànims. La consternació de tots els bons patricis, l'exaltació i efervescència dels esperits havien arribat al súmmum, quan es va saber a Reus la nova que un destacament dels seus urbans, tornant de Gandesa, havia estat sorprès pels facciosos, els quals van fer perir miserablement el seu capità Montserrat i sis voluntaris, a un dels quals, pare de vuit fills, es va dir que havia ordenat crucificar-lo i treure els ulls un frare que anava amb els rebels. 444 VÍCTOR BALAGUER S'ignora el grau de certesa que va poder tenir aquest últim fet; fet, tanmateix, que es troba confirmat en tots els impresos de l'època, i que van garantir els veïns de Reus; però, fins i tot admetent exageració en la notícia, queda fora de tot dubte que va ser un frare qui va incitar els facciosos a llevar la vida als ja rendits i indefensos urbans. Aquesta notícia, corrent amb la rapidesa de les males noves, va fer esclatar la població en crits d'ira i de venjança. La metxa acabava de prendre en la pólvora. El poble de Reus, contagiat pel recent exemple de Saragossa, va trencar tots els dics en la seva desbordada còlera, va saltar la tanca de les lleis divines i humanes, i aquella mateixa nit veia la vila cremar en el seu recinte dos dels seus tres convents, al mateix temps que eren inhumanament assassinats quants frares queien en poder de la desenfrenada plebs. En rebre Llauder la comunicació que li participava aquest atemptat, va enviar a Colubí, governador de Tarragona, amplis poders per obrar conforme ho exigissin les circumstàncies; però el poble de Reus va tancar les seves portes i va negar l'entrada al governador, a qui, com que va dir que acudia per restablir l'ordre, se li va contestar amb un laconisme veritablement espartà que l'ordre ja estava restablert. L'assonada de Reus va produir per mala ventura el seu efecte, i va ser aquest tant més desgraciat per tal com, com a pregó a mal reprimides fúries, va circular la veu d'haver-se trobat en els convents dipòsits d'armes, uniformes, proclames i retrats del pretendent. Això va acabar d'encendre l'enuig popular. Justament alarmats els religiosos de Barcelona en veure la tempesta que els amenaçava a punt de caure sobre ells, es van acollir al general Llauder demanant-li la seva ELS CARRERS DE BARCELONA 445 protecció i manifestant-li els seus desitjos d'abandonar secretament les seves morades; però el general es va entestar a no consentir-ho. Fiat en la seva previsió i en les seves baionetes, els va dir: — Dormiu tranquils, bons pares. Aquí sóc jo. Ai! no, allà no hi era ell. Era la revolució la que allà hi era; era la còlera del poble, que poques vegades para sinó en sang. Si Llauder hagués meditat una mica; si la seva vanitat hagués fet lloc a la seva prudència; si hagués volgut fixar-se en la situació, en l'època, en el moment; si, per fi, hagués estat atent als símptomes visibles que es marcaven amb insistència i que tots, menys ell, veien, hagués convingut a considerar com el més assenyat i polític en aquells crítics instants, la separació dels religiosos i l'apartament de les seves morades. Això, que devia fer, va ser el que no va fer. Tenint cega confiança en el cap del Principat, els religiosos van seguir habitant els seus convents. Va arribar el 25 de Juliol. Des de feia algun temps es donaven a Barcelona corregudes de toros, i amb motiu de la celebració dels dies de la reina Cristina, els periòdics havien anunciat la setena funció per a la tarda del 25, dia festiu per ser el de Sant Jaume, patró d'Espanya. Els toros lidiats en la corrida anterior havien estat excel·lents, i la plaça estava plena; però va voler la mala sort que aquella tarda la funció fos dolenta, desagradant al públic. Aquest, amb aquella natural llibertat que se li concedeix, i de què algunes vegades abusa, en una corrida de toros, va començar a mostrar el seu disgust, i embriagant-se amb les veus, l'estrèpit, la confusió i el brogit, va llançar els ventalls a la plaça, darrere els ventalls les cadires, darrere les cadires els bancs, darrere els bancs les columnes de les llotges. 446 VÍCTOR BALAGUER Ben aviat el circ va presentar una escena difícil, quan no impossible de descriure. Hi va haver esvaniments de senyores, atropellaments, baralles, protestes, arravataments, i alguns espectadors es van llançar a la plaça per matar a bastonades l'últim toro, i també el pitjor de la lidia. En això, alguns nois van trencar les cordes que escudaven la contrabarrera, i lligant un tros a la cornamenta del toro, van començar a cridar que havia de ser arrossegat, per escarni, pels carrers de Barcelona. El pensament va ser acollit amb entusiasme, i ben aviat una munió nombrosa, amb estrèpit i cridòria, donant crits desaforats, va penetrar a la ciutat arrossegant la bèstia pels carrers. Tot just la gent sensata sortia a fer el seu passeig ordinari per la Rambla cap a dos quarts de vuit, quan ja va començar l'alarma; i es va veure una turba llançar algunes pedres a les finestres del convent dels Agustins calçats. La guàrdia del fort de les Drassanes va tancar el rastell i es va posar sobre les armes, perquè veia anar-se formant un grup nombrós a prop del convent dels Franciscans, que estava molt pròxim a la fortalesa. Preludi semblava tot d'una assonada. Tanmateix, ningú creia en tumult; la gent tímida es retirava a les seves cases; els curiosos discorrien per tot arreu; la munió de nois continuava arrossegant el toro al so de crits descompassats i incomprensibles, amb els quals es van començar a barrejar alguns de 'Morin els frares!' en passar davant del convent dels Franciscans. Davant de la seva porta principal es trobava la revoltada multitud, quan se li va acudir a un dir que es podria calar foc a les portes del convent per torrar el toro. Grans aclamacions van celebrar aquesta infeliç agudesa, i, en efecte, es va tractar d'incendiar les portes de l'edifici, a les quals ja s'havia aconseguit calar foc ELS CARRERS DE BARCELONA 447 foc, quan van acudir els veïns i van dissuadir la munió, que es va allunyar deixant-los en llibertat per contenir els progressos de l'incendi. Ja a tot això havia arribat la nit; una tranquil·la i dolça nit d'estiu. Qui, de tots els que la van presenciar, no recorda aquella lastimosa nit? Entre dos quarts de nou i les nou es van anar formant alguns grups a la plaça del Teatre i a la de la Boqueria; grups que anaven engrossint per moments i que en va intentaren dissoldre la guàrdia del Teatre i un piquet de soldats de cavalleria destacat de les Drassanes. Aconseguien només que s'apartessin d'un punt per reunir-se en un altre, podent-se conèixer que l'opinió estava pronunciada. Fàcil va ser llavors preveure la tempesta que avançava. Desencadenat anava el populatxo pels carrers de la ciutat vociferant davant les portes de diversos convents; i com que el capità general i el governador de la plaça es trobaven absents, l'infatigable tinent de Rei, senyor Ayerbe, recorria tots els punts, procurant en va distreure amb les seves exhortacions el perill, que a cada instant es feia més imminent. Els crits de 'Morin els frares!' van començar a fer-se més freqüents. Les veus que els donaven eren cada vegada més nombroses, i cada vegada també més fosques i ombrívoles. Es va veure de sobte agitar-se entre les masses alguns braços armats, mentre que altres brandaven flamígeres torxes que il·luminaven rostres pàl·lids de fúria, d'odi i de venjança. Les munions es van precipitar en torrent pels carrers, incitades per algunes dones que corrien per entre els grups com insanes fúries, solta a l'aire la cabellera despentinada, brandant en la seva contraïda dreta el punyal 44S VÍCTOR BALAGUER o la torxa, donant crits iracunds que eren secundats per rugits de la desenfrenada i frenètica multitud. Nit infausta va ser aquella, nit de ruïna; d'incendi i de sang! Va cremar el primer el convent dels Carmelites descalços anomenat de Sant Josep, que s'alçava a la Rambla de la Boqueria i en el lloc que avui és plaça-mercat. En veure els amotinats les flames que amb les seves serpentejants llengües llepaven les rogenques pedres allí col·locades pel segle xvi, van semblar cobrar nou alè per seguir en la seva idea destructora. Havia pujat de punt la seva audàcia amb el seu primer triomf. Trist triomf! La torxa incendiària corria pels carrers il·luminant els sinistres semblants de quants prenien part en aquella bacanal de sang. Es va precipitar la munió pel carrer del Carme i es va aturar davant la porta del convent dels Carmelites calçats, que no va tardar a llançar a l'aire el seu fumejant plomall de flames. Ja en això, una densa fumareda planava sobre el bell i grandiós edifici de Santa Caterina, que era presa del voraç incendi i que veia el seu claustre, joia de l'art gòtic, envaït per un tropell desalmat que corria cec de fúria rere fugitius i espantats religiosos. Els habitants del convent de Trinitaris descalços i del d'Agustins calçats, veien també al mateix temps torbada la seva habitual soledat per l'incendi, hoste inesperat i terrible que apareixia al so de la cridòria, de l'aplaudiment i de les riallades de la multitud. La capital del Principat era teatre d'espantoses escenes. Mentre que en un costat ressonaven els cops del mar- ELS CARRERS DE BARCELONA 449 tell que obria les reixes dels monestirs, en un altre se sentia l'estrèpit d'una volta que s'ensorrava; mentre que per un costat sonava la cridòria de la plebs anunciant la matança, per un altre els desventurats religiosos, fugint del ferro i del foc, s'escampaven en totes direccions buscant la salvació en la fuga. Lluny de minvar, l'enuig semblava avivar-se amb l'incendi dels cinc convents convertits en altres tantes ardents forges. On era l'home que havia dit als religiosos: dormiu tranquils, que jo vetllo? Anava la multitud a calar foc al convent de Caputxins i al de Trinitaris calçats; però desistí en veure que les flames haurien inevitablement fet presa en les cases immediates. Tampoc fou incendiat el dels Servites, per la veu que es va córrer que el cos d'artilleria tenia molt immediat el seu magatzem de pertrets. A les repetides instàncies i súpliques dels veïns, es va deure també que fos respectat el de la Mercè. Els incendiaris van passar de llarg, sense que els edificis rebessin més insult que el d'algunes pedres llançades a les seves portes i finestres. — Al Seminari! — havia cridat una veu ronca i ombrívola. — Al Seminari! — va repetir la turba. I tots es van llançar en tropell. Era el Seminari un majestuós edifici encara no acabat i que s'elevava en un extrem de la ciutat, on després es va habilitar la presó de l'Estat. Servia de morada als sacerdots seculars de la congregació de la missió. Donant crits desembocava la desordenada plebs pel carrer on s'alçava el convent, quan els primers que van avançar per consumar la seva obra de destruc- TOM XXI 29 450 VÍCTOR BALAGUER ció, van caure morts o ferits a la inesperada descàrrega de diversos trets de fusell. Davant aquell inopinat accident, la turba, la marxa de la qual fins aleshores ningú no havia detingut, va alçar amb sorpresa el cap, i va veure Va veure les finestres del Seminari coronades de religiosos que, fusell en mà, esperaven l'atac. El Seminari va ser respectat. Tots van girar l'esquena. Ben diferent escena tenia al mateix temps lloc al convent d'Agustins calçats. Em va tocar presenciar la part més tràgica des de la galeria de la meva casa, i amb tot l'horror que em va inspirar la referiré. Cal dir primer que el convent de Sant Agustí ocupava una vasta extensió de terreny entre el carrer de Sant Pau i el de l'Hospital, on tenia la seva façana. Als clamors del populatxo que rugia davant les seves portes incendiades, els infeliços frares, espantats i aterrats, van decidir apel·lar a la fuga; fuga difícil i perillosa atesa la situació de l'edifici, envoltat tot ell de cases els veïns de les quals podien ser addictes al moviment. Es van reunir tots els religiosos al refectori per deliberar, i es van exposar de pressa i atropelladament alguns parers. La cosa urgia; s'oïen els crits i es sentia la calor de les flames. De sobte van sonar terribles cops que van despertar tots els ecos del convent. Era que alguns homes del poble tiraven a terra una porta lateral, amb objecte de penetrar a l'edifici i assassinar els seus habitants. Els frares aleshores, sobrecollits de terror, es van desbandar pel convent, buscant manera de fugir o amagar-se. ELS CARRERS DE BARCELONA 45 1 Un grup es va refugiar a la biblioteca. Les finestres d'aquesta queien a un pati, a l'altre costat del qual s'elevava una casa particular. Una de les finestres de la biblioteca estava davant d'una altra que donava llum a l'escala de la casa del costat. Amb la ràpida lucidesa de pensament que en situacions apurades ocorre, un religiós va creure trobar en allò un mitjà de salvació, i ho va proposar als seus companys. Es tractava de posar una biga, un pal, una taula entre les dues finestres, i passar així del convent a l'escala de la casa. Aventurat era el mitjà, però l'ocasió no permetia el dubte. Un rere l'altre, divuit frares, genets sobre el pal, van travessar el pati a una alçada immensa del terra, passant amb ajut d'una fràgil taula per sobre d'un veritable abisme. Van arribar d'aquesta manera a l'escala; però, i allà? què fer? on fugir? on refugiar-se? Un veí de la casa, a qui havia semblat sentir rumor i veus confuses, va obrir la porta de la seva habitació per assegurar-se. Jutgeu del seu espant en veure divuit frares que van caure als seus peus, pàl·lids, espantats, creuant les mans. Res no li van dir, però tot ho va comprendre. Era un home honrat. Els va fer pujar al terrat en silenci, i els va obrir la porta d'unes golfes, on tots es van precipitar beneint el seu salvador. Allà van passar la nit aquells infeliços en mortal angoixa, en terrible congoixa, esperant a cada instant veure aparèixer els seus assassins. Afortunadament no va ser així, i van poder salvar-se l'endemà. Mentrestant, aquells dels seus companys que ha- 452 VÍCTOR BALAGUER havien buscat la salvació per un altre costat, es veien en més imminent perill i alguns acabaven de manera tràgica. A l'esquena del convent corria un carreró reservat per a ús de les dependències, i un mur separava aquest carreró dels jardins i horts de les cases immediates, en una de les quals vivia jo, nen de deu anys, amb la meva pobra mare, vídua, i dues criades. Amagat darrere un balcó de la galeria, i amb la meva curiositat de nen, vaig poder presenciar part de l'escena que referiré, mentre la meva pobra mare i les criades resaven, plenes de neguit, en una sala contigua. En abandonar els religiosos el refectori en completa fuga, alguns van intentar fugir pel carreró, refugiant-se al veïnat; però com que l'incendi, ja viu, els impedia travessar el claustre per assolir el carreró, van decidir baixar-hi des d'una de les finestres del primer pis, amb ajut d'una corda. Ho van fer així, en efecte. Un rere l'altre, set o vuit frares van anar despenjant-se enmig del silenci més gran, només torbat pels crits de la multitud, que pugnava per entrar al convent, ja presa de les flames. La nit era clara, i jo distingia perfectament, distingeixo encara avui, com aquells tristos frares s'anaven penjant de la corda, deixant-se lliscar per ella a poc a poc. La porta lateral que a cops de destral estaven enderrocant els incendiaris, va acabar per caure als seus repetits cops, i un grup d'homes amb armes va envair el convent. Els infeliços monjos, que sentien a prop els passos i veus dels seus assassins, s'afanyaven a fugir. La corda tallava les mans dels religiosos i estava plena de sang. Mentre que el darrer frare baixava, la corda es va trencar. El trist, caient des de bastant altura, es va dislocar ELS CARRERS DE BARCELONA 453 un braç. No obstant, ni un ai! va sortir dels seus llavis. Van sonar precisament en aquell moment repetits cops de picaporta i forts crits. Eren els incendiaris que, tement que els religiosos s'escapessin, trucaven a les cases contigües per impedir-ho. Els frares que es trobaven al carreró reunits en grup al costat del seu company ferit, es van desbandar en totes direccions a la proximitat d'aquell nou perill. Només un llec es va quedar al costat del caigut, i el va ajudar a posar-se dret i també a saltar una tàpia per arribar a un hort públic, anomenat de Morlà per ser aquest el nom del seu amo. En el moment en què els dos fugitius acabaven de saltar la tàpia, la porta de l'hort s'obria per a donar pas a diversos homes armats que anaven a apostar-se allí amb l'objectiu d'impedir la fuga dels frares. Els infeliços es van veure perduts. — Fuig, fuig i abandona'm, — va dir el ferit al llec. — Silenci! — contestà aquest. Es trobaven al costat d'una mena de cobert, sota el qual hi havia un vast safareig públic. El llec va fer arraulir el ferit al costat d'un dels bancs que sostenien el cobert; li va encarregar que reprimís els seus dolors, que suspengués fins i tot l'alè, i de seguida d'haver deixat allà el frare, no veient cap altre lloc on ocultar-se al seu torn, i creient sens dubte que l'entrada dels homes a l'hort seria momentània, es va submergir amb tota la cautela possible a l'aigua de l'aljub, traient només el cap, que va procurar emparar darrere d'un cistell allà abandonat i flotant. Tot i que la nit era bastant clara, va creure poder ocultar-se a les mirades. Per molta cura que posés, algun soroll degué 454 VÍCTOR BALAGUER sentir-se, tanmateix, ja que un dels nouvinguts va girar el cap. — Hola! — va dir, — sembla que en aquell safareig hi ha granotes. — Per què ho dius? — va preguntar un altre. — No ho sé; però se m'ha figurat sentir un soroll, i juraria que hi ha granotes i granotes amb hàbit, que és més. — Estarem a l'aguait. — Amb el fusell preparat. I, en efecte, va preparar l'arma homicida. Al cap d'uns instants va sonar el tret. — Què és això? — van preguntar els seus companys. — Ja ho deia jo. He vist treure un cap. — Anem a registrar l'aljub, — van dir alguns. — No. Serà més entretingut. Prepareu les vostres armes; fixeu-vos en aquell cistell, el veieu? que apareix surant, i si es mou alguna cosa al costat, dispararem alhora. Tots van preparar les seves armes i van fixar les seves àvides mirades en el safareig i en el punt indicat. Hi va haver un moment en què només va regnar un silenci sepulcral, silenci de mort. El llec, la posició del qual era violenta, devia moure el cap que tenia gairebé submergit en l'aigua. Tres o quatre trets van sonar alhora; es va sentir un gemec, l'aigua es va agitar, i una exclamació de triomf va sortir dels llavis dels assassins. — Hem donat en el blanc, — va cridar un. — Ja en té prou, — va dir un altre. En efecte, els bàrbars havien assassinat el pobre llec. — Què faràs allà? — va exclamar un veient un altre que pas a pas, com un rèptil, s'anava apropant al safareig, introduint-se sota el cobert. — M'ha semblat que alguna cosa es remenia per aquí amb els nostres trets,— va contestar un interpel·lat. ELS CARRERS DE BARCELONA 455 Tinc bon olfacte, i apostaria el meu cap que ronda per aquí algun altre frare. Se li van reunir els seus camarades, van registrar junts, i no van trigar a trobar el pobre agustí ferit, que, en veure's descobert, va fer un esforç per posar-se de genolls. Ja que no podia evitar els assassins, va voler almenys que el trobessin de genolls i resant. — Ja el tinc, — va cridar el primer que s'havia avançat, agafant el frare pel coll. Diferents veus van sonar aleshores. — Fereix-lo! — Mata'l! — Llancem aquest pocavergonya a l'aigua! — Cremem-lo viu! — No, millor és afusellar-lo! — Que ens digui primer on són els fanàtics companys seus. — Digues, frare! on s'han amagat els altres? El desgraciat no va contestar. De genolls entre aquell grup d'homes frenètics, el religiós, pàl·lid, però serè, continuava resant en veu baixa. — No vols parlar, frare? — va preguntar un. Tampoc va contestar l'agustí. Llavors un d'aquells infames, infames davant del cel i davant de la terra, es va avançar i li va donar amb la culata del fusell un terrible cop al cap. — Jesús, Déu meu! — va murmurar el religiós caient a terra. — Ah! No vols parlar, pocavergonya? — va cridar un altre d'aquells malvats amb veu ronca. — Doncs jo t'he de fer parlar, mal que et pesi. On són els altres, digues? I li va donar una baionetada al ventre, acompanyant la seva acció amb una blasfèmia. — Jesús, Déu meu!— repetí el trist dirigint els 456 VÍCTOR BALAGUER ulls al cel amb resignació sublim. — Jesús, Déu meu! — va murmurar de nou, ja amb veu apagada, en sentir la punta d'un sabre que li esquinçava les carns. I ja no va tornar a obrir els llavis. Llavors aquella miserable gent, llançada ja per tan fatals camins equivocats, es va acarnissar amb la víctima que expirant veia als seus peus. Altres episodis van tenir lloc durant aquella nit. A Santa Caterina, pres el convent per les flames, els pobres religiosos, atordits i fugint de la matança amb què els amenaçaven els crits furiosos que partien del claustre, on les turbes havien aconseguit penetrar, es van llançar tots junts per un corredor buscant la sortida d'un hort a l'esquena de la seva morada. Només un, prenent direcció contrària, es disposava a baixar per l'escala del claustre. — On aneu, pare? — li van cridar els altres. — Per allà us perdeu. — No; per aquí em salvo, — va dir el religiós seguint el seu camí. I va seguir endavant, mentre els seus germans es donaven a la fuga. Es va dirigir tranquil·lament a l'església, però en entrar el va enlluernar el viu resplendor de l'incendi. Part del temple era una foguera. El digne sacerdot que voluntari s'oferia al sacrifici, va arribar al peu d'un altar, on es va prosternar, oblidant-se de tot per no pensar més que en Déu, a qui fervent pregava pels seus germans, per ell, pels sacrílegs mateixos que gosaven profanar la santa morada. Estava orant, quan una horda indisciplinada va envair el temple donant crits i fent ressonar amb impies blasfèmies aquelles voltes, en què tantes vegades havien repercutit els cants religiosos, banyades per les onades- ELS CARRERS DE BARCELONA 457 de l'encens que fins a elles arribava brollant dels altars. Es va girar el religiós en sentir a prop la turba, i redreçant-se davant d'ella tan alt com era i alçant mans i braços al cel, com si anés a fulminar un anatema, — On aneu, assassins? — exclamà. — On dirigiu els passos, incendiaris? Aquí hi ha Déu! Abaixeu les armes! Abaixeu les torxes! Enrere els sacrílegs! Sublim d'expressió i admirable d'heroisme estava el sacerdot. Mereixia haver-se salvat. La multitud va passar per damunt del seu cadàver seguint la seva obra de destrucció. L'escena era molt diferent al convent de Franciscans, situat, com sabem, en l'avui anomenada plaça de Medinaceli, contigu a la muralla del mar. En arribar a oïdes dels franciscans els primers udols populars, en veure els primers resplendors de l'incendi que cremava les seves portes, els frares, que anaven a entrar al refectori per ser l'hora del sopar, es van arremolinar en tropell al costat del superior, pàl·lids, cadavèrics de terror i por. — No temeu — va dir el superior a la comunitat. — Ordre! Seguiu-me, i, sobretot, silenci! Tots van abaixar el cap i ningú no va obrir els llavis. El superior va començar a caminar, seguint-lo la comunitat en filera, muda, silenciosa, com si fos una processó de fantasmes. Van travessar el corredor, el pati, el claustre, diversos departaments. Van arribar a un lloc ombrívol, espècie de subterrani, i el superior va manar desembarassar l'entrada d'una cova. Un camí fosc, misteriós, estrany, es va presentar als ulls de la comunitat sorpresa. 45^ VÍCTOR BALAGUER El pare guardià va ser el primer a penetrar-hi. Tots el van seguir. Era una antiga claveguera romana, de gran capacitat. Per ella podia caminar un home sense inclinar-se, i conduïa per sota de la muralla, a la qual ja s'ha dit que estava enganxat el convent, fins a les roques que s'alcen a les ribes del mar. Van caminar una estona entre tenebres, però no van tardar a sortir a l'aire lliure, a la dolça i tènue claredat dels estels. En deixar la claveguera es van trobar a les roques. Les tranquil·les aigües del mar en bonança arribaven a besar els seus peus, gemegant amb melancòlic arrull com si ploressin el seu infortuni. De tant en tant l'aire portava a les seves orelles els clamors del populatxo que recorria els carrers de la capital. Els religiosos van lliscar al llarg de la muralla, i a la seva ombra van seguir el seu camí entre roques i en direcció al fort de les Drassanes, que es destacava no lluny avançant al mar la punta del seu baluard com la proa d'un monstruós vaixell. El centinella de la muralla es va sorprendre en veure aquella filera d'ombres o fantasmes que s'acostava. Es va inclinar sobre el mur i va cridar: — Qui va? — Els frares de Sant Francesc, — va contestar el superior amb veu feble. El centinella va cridar el caporal de guàrdia, a qui no va sorprendre menys veure aquell grup misteriós a la vora del mar i al peu de la muralla. — Diuen que són els frares de Sant Francesc, — va exclamar el centinella. — Però d'on dimonis vénen? — va preguntar el caporal. — Passeu avís al governador — digué en això des de ba- ELS CARRERS DE BARCELONA 459 ix el pare guardià, — i demaneu-li que ens faci acostar escales perquè hi pugem. El caporal va anar, en efecte, a donar coneixement del que ocorria al governador, qui va acudir tot seguit a la muralla, mogut per l'estranyesa del cas. Reconeguts els frares, que semblaven sortir del mar, ja que un altre camí no conduïa al fort per aquell costat, va manar el governador de les Drassanes acostar escales al mur, i els franciscans van pujar a la fortalesa, on tot va ser explicat i on van trobar refugi i protecció. Tota la nit van prosseguir les turbes recorrent els carrers de Barcelona sense que cap autoritat posés fre als seus desordres, penetrant en els claustres i habitacions dels convents assaltats, a la llum de l'incendi, mentre cruixien les bigues, mentre es desplomaven les voltes, mentre que columnes de fum es llançaven als aires. No hi va haver més víctimes que de deu o dotze religiosos, i prou van ser per desgràcia: es va aconseguir salvar els altres amb la generosa acollida que se'ls va poder donar a les cases on es van emparar, i els veïns de les quals van saber afrontar la ira del poble per posar-los en seguretat. Molts van ser els habitants de Barcelona, cal dir-ho en el seu obsequi, que van rivalitzar aquella nit en generositat i noblesa i van donar als infeliços fugitius una hospitalitat que podia costar ben cara certament als seus afavoridors. Just és consignar així mateix, la rectitud i la imparcialitat ho exigeixen, que no animava de cap manera els incendiaris l'esperança del pillatge, perquè gairebé tot el que no va ser devorat per les flames es va trobar intacte en els temples i en les cel·les. D'altra banda, cap convent de monges va patir el menor atac; cap clergue va rebre un insult; ni tampoc cap d'aquelles lletges malifetes, que ordinàriament 460 VÍCTOR BALAGUER acompanyen a semblants commocions nocturnes, va tenir lloc aquella nit; ans al contrari, moltes cases van romandre obertes, sense que ningú recelés ni temés els insults ni el saqueig. I ben cert que tot ho haguessin pogut, ja que Barcelona va estar, durant tota la nit, a completa mercè de les turbes, que lliures i sense cap obstacle recorrien els carrers. Amb el primer somriure de l'alba va cessar el tumult. Hom hauria dit que, espantats de la seva obra, havien corregut a amagar-se tots els que van prendre part en el desordre. La llum del dia, la llum clara del sol, que es presentava a il·luminar tants horrors, els enfonsava al fons de les seves miserables guarides, d'on només havien sortit, amb reprovació eterna dels segles, per a consumar la seva obra de sang, de foc i de sacrilegi. La catàstrofe d'aquella nit va ser reprovada per tots els homes d'honor, per tots els ciutadans, sense distinció de partits. Res, tanmateix, més fàcil d'evitar si els encarregats de l'ordre i de la vigilància pública haguessin accedit amb bon acord i previsió que els frares es retiressin a temps de les seves morades. A l'estat a què havien arribat les coses; donada la situació i la crisi per què travessava el país; tenint en compte les imperdonables imprudències de les ordres monàstiques en prendre ostensiblement un caràcter polític; considerant la culpable tenacitat del Govern en negar pas a les corrents liberals, úniques llavors salvadores; fixant-se en l'estat dels ànims, en les passions exacerbades, en la provocació que natural i lògicament resultava de les partides faccioses manades i dirigides per frares; atès tot això, repeteixo, la catàstrofe es veia venir, i criminal va ser no preveure-ho. Tot allò humà està subjecte per la Providència a una lògica inflexible. ELS CARRERS DE BARCELONA 46 I El partit liberal creia que les ordres monàstiques havien acabat la seva missió, i que, per tant, no tenien ja raó de ser. És més: creia, i creia bé, que en la crisi per què travessava Espanya eren un gran perill per a tots, i una amenaça per al tron i futura dinastia de la reina Isabel. Però no per això podrà mai culpar-se als partits liberals de l'incendi dels convents i matança dels frares. Obra van ser aquests successos d'homes il·lusos i mal aconsellats, que a cap partit polític pertanyien; obra van ser de l'escòria del poble; obra d'aquells éssers d'estranya naturalesa i anormals condicions, que en totes èpoques i en tots els països són matèria dúctil per al vici, apta per al crim i apropiada per a tot el que sigui maldat, escàndol o desordre. Per això aquella nit ho va ser de dol per a tots. Des de l'albada del dia següent els carrers es van poblar de gent que anava a visitar el teatre de les escenes nocturnes, i nombrosos piquets de tropa i Milícia nacional creuaven per tot arreu, enviats per l'autoritat, a recollir els frares que havien aconseguit trobar refugi a les cases particulars, o aconseguissin amagar-se en els seus propis convents. Els religiosos eren traslladats per la seva seguretat personal als forts de la plaça, però no sense rebre pel camí grollers insults del poble, al qual amb admirable tesó sabia mantenir a ratlla, impedint-li els desordres, la Milícia ciutadana, gran mantenedora en aquella ocasió de la causa de l'ordre. El tinent de Rei, D. Joaquim Ayerbe, va estar, sobretot, admirable. Anava a recollir en persona els frares, i, fent-los pujar al seu propi cotxe, els acompanyava a Montjuïc o a les Drassanes, afrontant les ires de la munió i imposant-se a ella amb la seva serenitat. Es van tancar les portes de la ciutat, sense permetre la 462 VÍCTOR BALAGUER entrada a la gent del camp, i per aquell dia es va limitar l'autoritat civil a manar que els amos de fàbriques i tallers no els tanquessin sota cap pretext. Les monges, previ el consentiment de l'autoritat eclesiàstica, van ser convidades a retirar-se del claustre, amb facultat per a allotjar-se a casa dels seus pares, parents o amics, i es van posar fortes guàrdies en tots els convents. L'endemà, 27, el comandant general de les armes i el governador civil, que en la tempestuosa nit de l'incendi van donar ostensibles mostres d'ànim desmaiat, van publicar una proclama en què pintaven la gravetat dels successos, i concloïa d'aquesta manera: «Disposicions fortes, enèrgiques, sense contemplació ni mirament a classes ni persones, se seguiran en breu, i la terrible espasa de la justícia caurà ràpidament sobre els caps dels conspiradors i els seus satèl·lits. Els malvats sucumbiran del mateix mode per el pes de la llei en un judici executiu que fallarà la comissió militar, d'acord amb les ordres vigents. En recordar-vos l'existència d'aquell tribunal d'excepció, és just advertir-vos que incorrereu en delicte subjecte al seu coneixement, si a les insinuacions de l'autoritat competent no es desallotja qualsevol grup que infongui recel a la mateixa. L'arrest seguirà a la infracció, el fall a la culpa, i les llàgrimes del penediment seran una tardana expiació del crim.» Va ser aquesta proclama l'anunci de l'arribada de Llauder. L'alarma va haver de ser llavors general. Els termes violents en què estava redactada la proclama; el voler culpar a Barcelona del que havia ocorregut, quan la veritable culpa estava en les autoritats, que res van fer per reprimir; les intencions que se suposaven en Llauder, tot va ser causa de general disgust. ELS CARRERS DE BARCELONA 463 I Barcelona, que no se sentia culpada, ja que no pertanyien al seu si ni a la seva família els homes que la nit del 25 van recórrer els seus carrers armats amb el punyal de l'assassí i la torxa de l'incendi; Barcelona, que era la primera a deplorar els successos, es va sentir ferida en la seva dignitat i en els seus nobles sentiments en veure que es tractava de castigar-la com si fos ella la culpable. Un crit unànime es va aixecar: el de Mori Llauder! mori el tirà! El general va entrar a la ciutat el 27, però en assabentar-se del que ocorria i en conèixer l'actitud del poble, es va tancar a la Ciutadella amb part de la tropa que portava, i a l'alba del dia següent, 28, va sortir cap a Mataró, desallotjant després el palau, del qual va fer treure tot el seu equipatge. Mentre que aquestes escenes tenien lloc a Barcelona, conseqüència de la nit del 25, en altres punts del Principat es secundava el moviment. Cremaven alhora el convent de Recoletos de Riudoms, el preciós monestir de Benedictins de Sant Cugat del Vallès, i el general Llauder i la seva comitiva feien parada a Montgat per contemplar el torrent de flames que s'escapava del de Sant Jeroni de la Murtra. Més tard, com si s'hagués donat per tot arreu l'implacable senyal d'extermini, devorava l'incendi el convent de Caputxins de Mataró; el de la mateixa ordre d'Arenys; un altre d'Igualada; el monestir de Scala Dei, que era el primer i més ric monestir de Cartoixans a Espanya; un altre del mateix orde, el de Mont-Alegre, col·locat com una àguila al cim d'una pintoresca muntanya, i ocorrien a Poblet les escenes descrites en els records d'aquest monestir. Mentrestant, l'agitació i l'alarma regnaven a Barcelona. El desordre tornava a presentar la seva negra cara. 464 VÍCTOR BALAGUER Es va donar una disposició justíssima i encertada, per la qual es prohibia a tota persona, fos de la classe que fos, penetrar en el recinte de cap convent de la capital sense exprés permís de l'autoritat competent; afegint que qui contravingués, encara que no n'extragués efecte algun d'aquests llocs, seria tractat com a atemptador a la propietat aliena. Terrible cadena de successos va seguir a la nit del 25. Barcelona estava sobre un volcà. Inquiets, agitats, febrosos van ser els dies que van mediar fins al 5 d'Agost. A les deu del matí d'aquest dia es va escampar amb la rapidesa del llamp la notícia que havia entrat el general Bassa, amb la seva columna d'operacions, portador de severes ordres de Llauder per a reprimir el moviment polític que s'iniciava, i escarmentar durament els que intentessin secundar-lo. En difondre's aquesta veu s'encenen els ànims, se senten a la Rambla crits subversius, acudeixen alguns patriotes a la plaça de Palau on era el general, recorren altres els quarters, fugen espantades les dones que anaven a les seves feines, desapareixen els curiosos, es tanquen precipitadament les portes de les cases i botigues, i, per fi, a les dotze del dia les Drassanes donen el senyal d'alarma amb una canonada, al qual respon amb el seu ronc estrèpit el canó de la Ciutadella. Lluny d'atemorir aquest senyal al poble, inflama per contra els ànims. Se sent per totes bandes el crit de «a les armes!» i el moviment és general. Es dirigeix la Milícia urbana a la plaça de Palau, tambor batent i banderes desplegades: avança la tropa que Bassa havia deixat a les portes de la ciutat i ocupa l'edifici de la Llotja, però no hostilitza el poble: comissions de l'Ajuntament, de la Diputació provincial, de la Milícia, persones respectables de totes ELS CARRERS DE BARCELONA 465 opinions, pugen a Palau per a pregar al general Bassa que faci dimissió del seu càrrec, que no anegui en sang i en plany la segona capital d'Espanya. El general resisteix, arriba a vacil·lar en certs moments, lluita per llarg temps entre els seus desitjos com a ciutadà i els seus deures com a militar; però triomfant, per últim, la veu d'aquests últims, exclama resoludament: ■ — O jo, o el poble. O jo, o el poble! Paraules fatals, temeràries, potser imprudents en aquella situació, però paraules dignes i pròpies d'un valent. La resposta de Bassa s'escampa amb rapidesa. A penes acaba de pronunciar la seva frase, quan ja el poble amotinat a la plaça se n'assabenta, i un crit unànime de milers de veus contesta al repte. Amb la celeritat del pensament una torba desaforada envaeix la veïna església de Santa Maria; escala una tribuna que comunicava per un pont, les restes del qual existeixen encara, amb el Palau del general; entra com un torrent a les habitacions; penetra al gabinet on es troba Bassa dictant ordres per començar la lluita, i un tret de pistola estén sense vida el cavallerós militar als peus dels seus assassins. El cadàver és llançat pel balcó a la plaça, arrossegat pels carrers, i, com si Barcelona s'hagués convertit en un poble de salvatges, cremat i consumit en una pira que es va formar amb els efectes i papers de la Delegació de policia. Tot això abans que l'exèrcit pogués tornar del seu estupor; tot això abans que ningú s'adonés del que estava passant; tot això abans que la Milícia urbana pogués, amb la seva mediació, reprimir aquell indigne i bàrbar atemptat. Els homes honrats de tots els partits lamen- TOM XXI 30 466 VÍCTOR BALAGUER taren aquell fatal succés, que va omplir de consternació el veïnat de la capital. Mentrestant el populatxo, desbandat per carrers i places, assaltava alhora les oficines dels comissaris de policia; prenia tot el que s'oferia a la vista; queien pels balcons de les oficines lligalls, i papers, i mobles, tot en revoltada confusió, i amb tot es feien fogueres, mentre que un altre grup a la plaça de Palau enderrocava l'estàtua de bronze de Ferran VII, que allí va manar col·locar al seu temps Carles d'Espanya, en actitud veritablement superba i amenaçadora per al poble. Desbordada la plebs, va perdre tot fre, i aquella nit una torba de malvats reduïa a cendres la fàbrica de vapor anomenada de Bonaplata. No és aquest el lloc adequat per referir tot el que llavors va ocórrer, ja que només em vaig proposar, amb motiu de la ruïna de Poblet, traçar a grans trets la història dels successos que van tenir lloc a Barcelona durant la infausta nit del 25 de juliol de 1835; successos que, com he dit, em va tocar presenciar en part, deixant-me tristes records que mai no s'han apartat ni s'apartaran de la meva memòria. Referits queden ja aquells successos, així com els que més immediatament els van seguir, podent-se dir que en ells van tenir origen. Només diré, en conclusió, que la Milícia i els bons ciutadans van saber unir-se per a llançar les torbes que tenien consternada Barcelona; que es va tractar d'organitzar el moviment; que se li va imprimir un caràcter polític, elevat i seriós; que es va nomenar una Junta auxiliar i consultiva que va reassumir tots els poders, i que aquesta Junta, amb sol·licitud i prudència, va cuidar de posar en seguretat els frares, va donar totes les disposicions que requerien les circumstàncies, i es va entendre amb Aragó i València per a for- ELS CARRERS DE BARCELONA 467 mar una confederació liberal que tingués per ègida, símbol i bandera, el tron constitucional de na Isabel II. La situació de Barcelona va ser llavors imponent i marca època en la seva història aquell període, que hagués estat molt més brillant i gallard si no hagués hagut de lamentar els dols i tristeses del seu començament. La crisi tota va concloure amb el nomenament del ministeri Mendizábal i amb l'arribada del famós Mina com a capità general del Principat i. DULCE (carrer de). S'anomena carrer nou de Dulce per a distingir-lo del de Cristina que, segons hem vist, va portar el nom d'aquest general per cert espai de temps. És el que va de la Riera Alta al de Ferlandina. Quan es va retornar el seu anterior nom de Cristina al que s'havia anomenat de Dulce, es va donar el nom d'aquest valent general al de què parlem, el qual es va encertar a obrir en aquella ocasió. DIFORT (carrer den). Comença al de Gignàs i acaba al de Jupí. Porta el nom d'una distingida família catalana. L'any 1150 hi havia un Ramon Dufort, el qual va ser capità de dues galeres que Berenguer Ramon de Montcada va fer construir a les seves despeses i després va regalar al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, quan aquest va passar a Provença per a sufocar el moviment revolucionari dels Bauçs. (V. baixada de Viladecols.) 1 De l'obra de l'autor, Les ruïnes de Poblet. 468 VÍCTOR BALAGUER Se sap que aquest carrer va tenir primerament el nom de Jaupí i després el d'Oliver, que és el d'una altra família catalana. Han existit diversos homes cèlebres d'aquest últim cognom, entre ells alguns escriptors i dos poetes antics. D'un d'aquests, Guillem Oliver, hi ha una obra en el cançoner que amb el títol de Jardinet de orats es guarda a la biblioteca pública d'aquesta capital. De l'altre, Francesc Oliver, es conserva una traducció catalana de la Dame sais mercy, d'Alain Chartier, en els cançoners de Saragossa i París. D'un altre Francesc Oliver es fa també menció en la nostra història, digne i virtuós varó, acèrrim defensor que va ser dels drets de Catalunya, abat del monestir de Poblet, i president de la Diputació, com a representant del Braç eclesiàstic, durant el trienni de 1596 a 99. Va adquirir Francesc Oliver gran renom com a diputat, i durant l'època del seu govern es van fer algunes reformes beneficioses per a les llibertats catalanes. Va ser també el que va promoure l'eixample del palau de la Diputació i va començar l'obra del mateix, no sense haver de vèncer grans i poderosos obstacles. Com a record seu i dels seus dos companys de Diputació, per haver ideat i començat aquesta obra, van disposar els diputats successors que al frontis d'aquest palau i a l'interior de la capella que es distingeix al balcó del centre s'ostentessin els busts dels tres diputats en l'època dels quals es va aixecar aquella grandiosa fàbrica. Així es va fer, i encara es poden veure avui en aquell lloc els busts de Francesc Oliver, del Braç eclesiàstic; Francesc de Tamarit, del Braç militar, i Jaume Riu, del Braç reial. També com a abat de Poblet va tenir ocasió de prestar importants serveis, distingint-se pel seu esperit ELS CARRERS DE BARCELONA 469 independent i reformador, pel seu clar talent i per les seves altes dots d'exemplars virtuts i de fermesa de caràcter, amb la qual cosa, si va saber conquistar-se moltes simpaties, va aconseguir també fer-se poderosos i terribles enemics. Durant el mandat d'aquest abat va succeir al monestir de Poblet un cèlebre episodi, al qual de segur no va poder ser aliè Oliver i que amb marcada intenció relaten alguns cronistes. Era l'any 1585. El rei Felip II, que havia arribat a Catalunya, es dirigia amb luxós acompanyament a visitar el famós monestir de Poblet, a l'abat del qual s'havia donat preventivament notícia de l'arribada del monarca. Malgrat això, en arribar el correu reial, que precedia la regia comitiva, al peu dels murs de Poblet, va trobar la porta tancada i els voltants del monestir plens de gent, admirada, com el mateix correu, d'aquella singular novetat. El correu, que només de pocs passos precedia el rei, es va apressar a trucar a la porta; però només es va obrir a les seves picades la reixa de la mateixa, apareixent-hi el rostre del germà porter, que va preguntar des de dins: — Qui truca? — Obriu de seguida, — va contestar el correu. — Afanyeu-vos, perquè el rei arriba darrere meu. — Quin rei? — va preguntar el porter. — El d'Espanya. — Aquí no coneixem aquest senyor rei. — Esteu boig? — va exclamar amb airat semblant el correu. — Obriu a Sa Majestat el rei d'Espanya Felip II. — Us dic i repeteixo — va insistir el monjo, — que aquí no coneixem el rei d'Espanya, i que no podem en aquesta ocasió albergar-lo per estar esperant el nostre sobirà. 470 VÍCTOR BALAGUER El correu va retrocedir, i va anar a explicar al rei el que passava, i és fama que Felip II li va dir: — Haguéssiu dit que anàveu en nom del comte de Barcelona i us haurien obert. Va tornar el correu de nou a la porta i, tornant a trucar, va cridar: — Obriu al comte de Barcelona! A aquest nom es van obrir de bat a bat les portes de Poblet i es va poder veure a l'atri l'abat Oliver, envoltat dels seus monjos, amb tota la grandesa i esplendor de la pompa religiosa, esperant el comte de Barcelona Felip II. Sens dubte va ser aquest episodi el que va donar motiu a l'escriptor Alvarado per dir erròniament que això mateix succeïa a Barcelona, quan a ella arribaven per primera vegada els reis. Diu així dit autor en el seu Arte de bien vivir, tom II, obra impresa el 1608: «Estant tancades les portes (de Barcelona), arriben alguns cavallers que van davant de S. M., i diuen als porters que obrin, els quals pregunten: «Qui és?» Responen que el rei d'Espanya. Truquen després els que venen al costat de S. M., els quals preguntats: «Qui truca?» responen que el comte de Barcelona; i al punt obren les portes i el reben amb molta pompa i grandesa.» DUC DE LA VICTÒRIA (carrer del). Es va obrir recentment, i travessa del de Canuda al de Portaferrissa. Se'l denomina carrer nou del duc de la Victòria per a distingir-lo del de Ferran VII, al qual diferents vegades s'ha tret aquest nom per a donar-li el de carrer major del duc de la Victòria, acabant sempre per retornar-li l'antic. ELS CARRERS DE BARCELONA 471 Aquests canvis continus de noms causen considerables perjudicis, particularment quan es tracta de les afrontacions dels edificis. Per aquesta raó es va fer molt bé en donar els noms de Dulce i duc de la Victòria a carrers nous, amb la qual cosa ja no és fàcil que a cada canvi de sistema polític, com succeïa abans, es canviïn els noms primitius de certs carrers. Se li va donar a aquesta el que porta en obsequi al general Espartero, una de les més grans figures militars de la nostra última guerra civil, i el que va tenir la fortuna d'acabar-la gloriosament amb l'abraçada de Vergara. DUC DE MEDINACELI (plaça del). Hi desemboquen els carrers del Dormitori i Nou de Sant Francesc, Ample, Mercè i Muralla de mar. En els seus temps primitius es deia plassa o platja de les Barques, perquè aquest lloc, no existint la muralla del mar, era continuació de la platja de Barcelona, extramurs, i un dels punts on es construïen i guardaven les barques de menor porte. Al costat d'aquest lloc, a principis del segle xiii, s'aixecava la casa del duc de Cardona, que era un grandiós palau amb vistes al mar i amb una capella sota l'advocació de Nostra Senyora de les Arenes, i a pocs passos existia un hospital amb la seva capella consagrada a Sant Nicolau de Bari per als pelegrins i viatgers pobres. En ell és on es va hostatjar, segons hem vist, Sant Francesc d'Assís a la seva arribada de Barcelona. Quan es va aixecar el convent de religiosos de l'orde d'aquest sant, menors observants, sent dedicada la seva església a Sant Nicolau de Bari, la plaça, a la qual donava la porta principal d'aquest temple, va perdre el seu nom anterior per a prendre el de Sant Nicolau o fra menors. 472 VÍCTOR BALAGUER Així ho hem trobat en una nota de la Rúbrica de Bruniquer, en què es dóna notícia d'uns sagnants fets ocorreguts en aquesta plaça, la qual nota diu així, literalment traduïda del català: «A 1r de Novembre de 1439, a la plaça de Sant Nicolau o fra menors, sortint de missa l'honorable En Gabriel Miquel, li van moure baralles alguns de Girona i el van matar, i es van prendre sis dels que tal van fer, i a la nit següent, per ordre de l'honorable governador, va ser ajusticiat En Terrades, cavaller de Girona, i penjats dos homes.» Com, malgrat estar dedicada l'església del convent de frares menors a Sant Nicolau de Bari, el públic l'anomenés abusivament de Sant Francesc d'Assís, la plaça va començar també a prendre entre el poble la denominació de Sant Francesc, perdent la de plaça de fra menors que comunament se li donava. En els nostres temps ha pres un altre nom. En demolir-se el grandiós convent de frares menors, del qual extensament ens hem ocupat en parlar del carrer del Dormitori de Sant Francesc, es va adoptar el pensament d'eixamplar i rectificar dita plaça, titulant-la del duc de Medinaceli perquè aquest senyor va cedir per a la seva realització gran part del terreny de la seva propietat. No obstant això, el poble la coneix també com a plaça de Galceran Marquet, per aixecar-se en ella una columna rostrada erigida per a perpetuar la memòria del conseller de Barcelona Galceran Marquet, que va ser nomenat general almirall de l'armada en temps d'Alfons el Magnànim, prestant com a marí i home públic importants serveis al seu país. L'Ajuntament constitucional de 1849 va acordar que es perpetués el nom d'aquest personatge erigint-li un monument públic al centre de la plaça del duc de Medinaceli, el qual, alhora que servís d'estímul a les ge- ELS CARRERS DE BARCELONA 473 generacions esdevenidores, servís per patentitzar els avenços de la indústria i de les arts. Es va alçar segons el projecte i sota la direcció de l'il·lustrat arquitecte D. Francisco Daniel Molina, traient-se a pública subhasta el 2 d'Abril de 1849, i quedant rematat a favor de la foneria catalana de D. Valentín Esparó. El diumenge 29 de Juny de 1851 es va inaugurar amb tota solemnitat i pompa, amb assistència de les autoritats, corporacions populars, etc. El monument consisteix en un gran estany de forma circular, tancat per un pretil de carreus treballats, procedent de les pedreres de Montjuïc. Al seu centre s'aixeca un cos de forma poligonal que serveix de base i suport a quatre sàtirs muntats en d'altres tants taurons de naturals proporcions i correcte dibuix, els quals, en actitud de sonar corns marins, llancen l'aigua en forma de font. S'eleva al seu centre un altre cos, també de pedra, sobre el qual jeu una columna rostrada, en el primer terç de la qual es veuen dissenyats en pronunciat relleu diversos atributs de la marina antiga, destacant-se les popes de dues galeres, que prenen la figura de les que en aquella època solcaven els nostres mars: de dites popes arrenquen dos grans fanals que poden il·luminar-se per mitjà del gas. Segueix el fust de la columna fins a l'arrencada del capitell compost d'objectes marítims, i sobre aquest s'aixeca un proporcionat sòcol, el qual sosté l'estàtua del cèlebre marí indicant amb la seva dextra el rumb que havia de seguir, i empunyant amb la seva esquerra l'espasa que porta cenyida. El seu vestit és el de malla, ostentant a més la capa i barret que usaven els consellers. Totes les parts components de l'obra, així estatuària com d'ornamentació, són de ferro fos. La seva elevació total des del pla de la plaça és de 18 metres, amb la circumstància especial que en el buit de la co- 474 VÍCTOR BALAGUER lumna es troba el distribuïdor de les aigües potables de 36 partícips. Segons sembla, la primera idea del Municipi i l'ordre que havia dictat en conseqüència, van ser per aixecar en aquest lloc una estàtua a Blasco de Garay; però havent-se provat la inexactitud amb què s'atribuïa a aquest l'aplicació del vapor a la navegació, es va decidir llavors consagrar el monument a un cèlebre marí català, sent elegit Galceran Marquet, qui reunia la doble circumstància d'haver estat, al mateix temps que un dels nostres herois del mar, un altre dels consellers barcelonins. No hi va haver potser tot l'encert que hagués estat de desitjar en l'elecció d'aquest personatge, ja que n'hi ha d'altres molt més grans i notables en la nostra història; però és molt d'aplaudir la idea del Cos municipal de donar l'exemple d'honrar aquells dels nostres majors, que van llegar a la seva pàtria una herència de glòria. De Galceran Marquet i d'altres individus cèlebres d'aquesta família i cognom parlarem en fer-ho del carrer den Marquet que porta el seu nom, i a dit punt remetem als lectors. Només ens limitarem aquí a consignar algunes singulars coincidències. Galceran Marquet va ser un dels ascendents dels comtes de Santa Coloma, la casa del qual, que era antigament la dels Marquet, s'aixeca encara a la plaça de què estem parlant.— Pels llibres i registres que es conserven en el derruït convent de frares menors, consta que el panteó del vicealmirall Marquet i de la seva família estava situat al cementiri de front de l'església, a poca diferència el mateix lloc en què avui s'aixeca el monument erigit a la seva memòria, i que el 1693 va ser destruït per una bomba, desapareixent les respectables restes que contenia. — Se sap també que la família de Marquet va ser zelosa protectora del convent de Sant Francesc, i ELS CARRERS DE BARCELONA 475 que a les seves despeses es va construir la part d'aquell magnífic temple que corresponia al presbiteri, trobant-se per aquesta causa esculpit l'escut de les seves armes en un dels rosetons de pedra que unien els mateixos arcs de la nau i que era precisament el de sobre de l'altar major. És, doncs, coincidència singularíssima, si és que no es va tenir en compte, que el monument erigit avui a Galceran Marquet s'aixequi en el mateix punt en què va estar el seu sepulcre, davant de la casa on potser va néixer i que després va servir de palau als seus successors els comtes de Santa Coloma, i al costat del lloc on estava l'església aixecada per la pietat de la seva família. De les antigues cases edificades en aquesta plaça, avui no existeix sinó la dels comtes de Santa Coloma, la qual ja ni tan sols a aquests pertany, doncs fa alguns anys va passar a ser propietat de l'opulent banquer D. Manuel Girona, que viu en ella i. Davant d'aquesta casa, i ocupant tot el frontis en què avui s'alça la bonica casa de Treserra i les altres contigües, estaven l'església i convent de Sant Francesc d'Assís, el qual s'estenia per tot el llarg del carrer del Dormitori fins a prop de les Drassanes. En el lloc que ocupa avui l'illa de cases, entre el carrer de la Mercè i Muralla del mar, hi havia abans un edifici baix, que servia de cotxera i cavallerisses per a la casa de Santa Coloma. El grandiós palau del duc de Cardona estava edificat en l'espai ocupat avui per la línia de cases que, seguint la del carrer Ample, va a concloure a la cantonada de la Nova de Sant Francesc. És molt citat aquest palau en les memòries i dietaris de la nostra ciutat. S'hi allotjaren en distintes ocasions diversos per- 1 Ja no existeix tampoc aquesta casa en aquest any de 1888, que és el de la segona edició d'aquest llibre. 476 VÍCTOR BALAGUER sonatges il·lustres i persones reials. Quan l'any 1626 va venir a Barcelona el rei Felip IV, es va allotjar a la casa del duc de Cardona, i com les Corts estaven congregades en el convent de Sant Francesc d'Assís, es va construir un pont que, partint del palau de Cardona, passava al costat de la paret de l'església i acabava en el terraplè de la muralla. Per aquest punt passava el rei al convent, i en una sala que en ell es va manar disposar donava sovint audiència, ja que li plaïa sobremanera la vista del mar. En un dels extrems del mateix es va fabricar també una còmoda escala des de la qual s'embarcaven les persones reials, com ho va verificar el 13 de Juny de 1630 la infanta Donya Maria d'Àustria, germana del rei, en partir cap a Alemanya a casar-se amb el d'Hongria. Es diu que va subsistir aquest pont setanta-quatre anys, fins al 1714, any en què, amb motiu de la guerra de successió i del setge de Barcelona, va ser derrocat per fer amb la seva fusta barraques a la muntanya de Montjuïc i mitges llunes a la muralla per als vivacs de la Coronela de la ciutat i altres tropes de la guarnició. Llarg seria per de més i enutjós el relat de les festes, cerimònies, diversions, actes públics, assonades i altres successos que en èpoques vàries han tingut lloc en aquesta plaça. Amb només aquest relat ompliríem un volum. Però entre tots els successos importants de què ha estat teatre aquest lloc, no s'ha d'oblidar que era en aquesta plaça on solien prestar els reis públicament el seu jurament la primera vegada de la seva entrada a Barcelona. Per referir com tenia lloc aquesta cerimònia, demanarem prestades algunes pàgines a autors que han escrit minuciósament sobre les coses de la nostra ciutat. Diu en la seva Guía Cicerone Bofarull: ELS CARRERS DE BARCELONA 477 «Tal costum s'observava ja des de molt de temps, doncs en jurar les constitucions i furs del país els reis d'Aragó en la seva entrada, solien fer-ho en paratges públics de la ciutat, practicant-ho així mateix en el seu palau i en la catedral; però el 29 de Març de 1344, com he indicat ja en una altra part, el rei D. Pere IV d'Aragó, a conseqüència de les seves qüestions i guerres amb el de Mallorca, al qual va destronar, va jurar per si i els seus successors, amb l'objecte sens dubte d'enrobustir més i més la unió dels seus regnes i terres, no retornar mai al destronat el seu regne de Mallorca ni dividir el comtat de Barcelona, volent que sempre romanguessin unides a Mallorca Rosselló i Cerdanya, i obligant els seus descendents al jurament d'observar tal unió i als naturals a exigir-ho dels seus reis, que devien prestar-lo com a comtes de Barcelona abans que aquells els prestessin fidelitat. A tal jurament s'hi va agregar més endavant el d'observança i permisió de certs drets admesos a la terra com el bovatge, etc., i així és que a la cerimònia de tal acte se'n deia, per les raons indicades, jurament com a comte o jurament dels costums, encara que el nom més conegut és el jurament per les illes. »Es veu, doncs, que especialment des del rei D. Pere IV endavant es va observar estrictament tal costum, i de manera que en cas de voler entrar el rei a la ciutat abans que se li rebés el jurament, només podia fer-ho d'incògnit o com a simple particular. El rei, en arribar, s'allotjava a Valldoncella, monestir de religioses extramurs, on normalment hi restava un dia, entrant l'endemà com a rei a la ciutat, però pel camí més curt i dirigint-se directament a la plaça de Fra menors, on era també pràctica que havia de verificar-se precisament l'acte, com en efecte ha estat així amb tots els reis menys 478 VÍCTOR BALAGUER en l'entrada del duc de Calàbria D. Joan, quan va venir a jurar pel seu pare el 23 d'Agost de 1567, que es va permetre a aquell per raons polítiques prestar el jurament al Born, a conseqüència d'haver-li permès així mateix que s'allotgés al carrer del Rech i no a Valldoncella, com s'acostumava. «Descriure tota la cerimònia d'entrada seria llarg d'explicar, doncs era tal la magnificència i esplendor que la ciutat mostrava en tals ocasions, que bé podia servir de norma Barcelona a les demés corts, per la gran etiqueta i pública ostentació que per tot arreu es notava; tal era la satisfacció i gust amb què totes les classes de què es componia aquesta famosa capital s'afanyaven per a festejar als seus reis. Em sembla, per lo mateix, que serà suficient la descripció del mode com es verificava la cerimònia i de l'aspecte que oferia la plaça, tal com s'adornava per a aquests actes, guiant-me en això per allò que en general he vist descrit de diverses entrades de reis. «Davant la casa o palau de Montcada, que era un dels edificis que més adornaven aquella part de Barcelona, s'aixecava un ample taulat cobert de riques catifes o draps de llana colorada, i tancat de treballades sedes colorades i blanques o grogues, el qual adorn es notava també en totes les parets de la plaça fins a una regular altura. Es col·locava sobre el taulat un dosser que era de brocat, a vegades amb cadira i altres vegades amb tous coixins, i a dreta i esquerra al peu d'aquell es col·locaven seients per a la comitiva: a la dreta s'asseien els nobles, ducs, marquesos, donzelles, etc., i a l'esquerra tots els que havien portat o havien de portar cordons del pal·li. Davant del taulat, en l'espai que quedava de la plaça, des d'aquell i a través d'aquesta, es col·locaven certes antenes o fustes clavades amb simetria, a fi que to- ELS CARRERS DE BARCELONA 479 totes les confraries amb els seus penons, els entremesos i passos al·legòrics de figures, els balls i les cavalcadures poguessin passar còmodament per davant del senyor rei i sense incomodar el concurs. Tal comitiva seguia l'ordre que explicaré, i es componia per regla general de les següents corporacions i persones. Anaven abans de tot els gremis pel seu ordre, portant cadascú el seu penó o bandera particular, i vestint els seus individus, en la major part d'aquells, vestits especials, els més bastant significatius de l'objecte principal de la professió a què es dedicaven els individus de cada gremi. A vegades anaven aquests també, a més dels vestits que portaven, amb treballs del seu ofici a les mans o col·locats a manera d'adorn, com els platers i mercaders de llanes, que portaven aquells sengles cadenes de plata i or, i aquests riques mantes amb les quals adornaven també molt superiorment el cavall del penonista; i a vegades es portaven així mateix certs objectes al·legòrics de l'ofici de l'individu a les mans, com per exemple garses i esparvers els sastres, i llances i espases els armers o espasers. Dels vestits que usaven els gremis, especialment en l'entrada i jurament de Carles V, només puc citar els següents: el dels pelaires, semblant al que usaven els comanadors de Sant Joan; el dels mercers, que consistia en gorres vermelles, cascavells a les cames i el cos cobert d'heura; els freners vestien capes de tela blanca brodades de plata i portaven amples barrets; els platers vestien així mateix vestits talars amb cua i mànigues de drap i capetes de vellut negre, i els forners capes blanques i gorres vermelles. Alternant amb les confraries, o al darrere, anaven a vegades els ministrers; després seguien els macers del Consell a cavall, i els cinc consellers a cavall també, portant al mig el rei, que normalment muntava en 480 VÍCTOR BALAGUER mula, al qual seguia el seu estendard reial i diversos patges. Alguns monarques, especialment els de la casa d'Àustria, van tenir el costum, a més, de fer-se precedir per un cavallerís que els portava l'espasa alta, i per diversos reis d'armes i atabals. »Després del rei seguien per regla general diversos cavallers, tant dels que arribaven com dels que havien sortit a rebre. Finalment, tancava la comitiva la guàrdia particular del senyor rei. »En arribar aquest a la plaça, després d'haver baixat, pujava a la tarima amb els consellers; es presentava després el guardià de Sant Francesc, o en el seu lloc de vegades un altre personatge eclesiàstic, amb la vera creu, els sants Evangelis o un missal, i seguit de diversos escolanets amb ciris encesos. Abans de jurar el rei descansava en el seu seient, i mentrestant anava passant tota la comitiva davant de la tarima; després es posaven drets els consellers sense treure's la chía o gorra; intimaven el jurament al rei; estenia la vera creu el guardià, i aquell, posant les mans sobre aquesta i el missal, jurava en alta veu i saludava tot seguit el seu poble. Després baixava de la tarima, i muntat de nou a cavall es col·locava sota un pal·li, del qual portaven cordons o borles un bon nombre de mercaders, comerciants, artistes, etc., i es dirigia a la Seu o catedral. «Verificada la cerimònia i marxada la comitiva, es desguarnia la plaça, regalant-se part dels ornaments a l'hospital de Santa Creu. » Entre els juraments les festes dels quals més s'han distingit per la seva solemnitat, es poden citar els següents: el que van fer els Reis Catòlics venint de Castella, o més aviat la reina Isabel, el 23 de juny de 1481. Va entrar la reina acompanyada del rei el seu espòs, portant a la dreta el Consell i a la seva esquerra el cardenal d'Espanya; anava muntada en una mula amb els seus co- ELS CARRERS DE BARCELONA 48 I coixins, i la precedien dues hacanees: s'assegueren rei i reina sobre coixins de brocat sense cadires, sota un dosser també de brocat, i al qual corresponien molt bé totes les penjadures de la plaça, que eren de ras. El que va verificar l'emperador Carles V el dia 15 de Febrer de 1519: precedien als consellers 17 trompetes, i a la comitiva en general un sens fi de soldats de diferents armes, flamencs i espanyols, els més de talla escollida. Anava el rei a cavall, portant una capa de brocat de color llis amb folres de tafetà, el cap cobert amb un lleu casquet cobre-orelles subjecte i un chapelet o gorreta negra de costat a sobre. Al rei el seguia com de costum el seu guió. El cadafal o tablat es trobava aquesta vegada cobert de drap vermell, sostenint un dosser de brocat amb cortines de ras, sota el qual hi havia una cadira daurada pròpia de la ciutat amb coixins de vellut verd, sobre una catifa de vellut carmesí. » El jurament de D. Joan II el 22 de novembre de 1458 fou també un dels més cèlebres; així com fou summament original per la seva novetat en aquells temps el segon jurament que va prestar la reina Isabel la Catòlica el 5 de novembre de 1481 com a tutora del seu fill D. Joan, al qual juraven igualment com a primogènit del regne.» I heus aquí ara com parla d'aquesta mateixa cerimònia Pi i Arimón a la seva Barcelona antiga i moderna: Barcelona solemnitzava l'august acte del jurament amb sinceres demostracions de respecte al monarca i d'alegria general. S'adornaven els edificis públics i particulars amb riques penjadures; se celebraven processons, jocs, danses, il·luminacions i altres festes, i els consellers, seguits dels prohoms dels col·legis i gremis, rebien i acompanyaven el rei amb la major magnificència i estricta observan- TOM XXI 31 482 VÍCTOR BALAGUER ça a un cerimonial, les formalitats del qual es fundaven en expressos privilegis. Per donar una idea d'aquesta famosa festa cívica, en què es mostraven equilibrades la sobirania reial i popular, i a fi de fer més amè l'assumpte, passem a referir la vinguda del gran Felip II de Castella. Prou es comprèn que aquesta narració ha de ser comuna en els punts principals a les del jurament dels altres reis, les quals només presenten lleus diferències entre si, segons els costums i circumstàncies particulars de les distintes èpoques. El dia 10 de gener de 1564 els consellers van rebre una carta de D. Felip, datada a Montsó el 28 de desembre anterior, en què els manifestava que havia resolt passar a Barcelona. Reunit el Consell de Cent, a qui els esmentats magistrats van participar l'avís, va acordar que es fes el rebiment amb la pompa que estimessin oportuna ells i altres 24 subjectes nomenats per posar-se junts al capdavant de la seva direcció. El dia 3 de febrer els consellers van saber que el rei havia arribat al monestir de Nostra Senyora de Montserrat; i d'acord amb els costums que en tals casos s'observaven, van elegir a Joan Salva, cavaller, i a Joan Lluís Lull, ciutadà, perquè es traslladessin immediatament allà a felicitar el monarca a nom de Barcelona, donar-li les gràcies perquè es dignava honorar-la amb la seva presència, i saber el dia que havia determinat passar al monestir de Valldoncella, extramurs, on solien aturar-se els reis abans de fer la seva solemne entrada a la ciutat. El 4 va arribar Don Felip a Molins de Rei. «Havent entre tant convidat els consellers a les autoritats i prohoms dels estaments per anar a saludar el monarca i besar-li la mà, a les dotze del dia 5 van partir de les Cases consistorials ordenats de la manera que a continuació s'expressa: anaven de- ELS CARRERS DE BARCELONA 483 davant els macers del Consolat de Mar i els de la Municipalitat, i seguien cavalcant el veguer, Jaume Joan Sapila, conseller en cap; Miquel de Vallseca, ciutadà; Miquel Sarrovira, conseller segon; Joan Salva, cavaller; el batlle; Joan Lluís Lull, ciutadà; Galceran Dusay, conseller tercer; Pere Antoni Colom, cavaller; Lluís Setantí, cònsol de la Llotja; Guillem Ramon Desvalls, ciutadà; Jaume Codina, conseller quart; Galceran Torrent, cavaller; Lluís Gibert, ciutadà; Jeroni Arles, cònsol de la Llotja; Francesc Joan, conseller cinquè; Galceran Lull, cavaller; Berenguer Sapila, ciutadà, i Francesc Casademunt. Passaren per la plaça de Sant Jaume, carrers del Call, Bocana i Hospital, per la porta de Sant Antoni, i arribaren a les immediacions del poble de Sants, a una arbreda on els consellers acostumaven a esperar el rei. El divisaren al cap de poca estona, i anant al seu encontre, els consellers el felicitaren i li besaren la mà sense desmuntar ni descobrir-se. També la hi besaren els altres individus de la comitiva. Conclosa aquesta cerimònia, l'acompanyament emprengué la marxa cap al monestir de Valldoncella. Anaven davant els veguers amb les maces baixes; a l'esquerra del rei el conseller en cap, i darrere la resta del seguici. Una salva de l'artilleria de la porta de Sant Antoni, a la qual respongué la de tota la plaça, vingué després a anunciar al veïnat que el rei passava per davant de la Creu Coberta. En arribar a Valldoncella, el conseller primer li pregà que els permetés retirar-se, ja que així era pràctica constant en tals ocasions, i el rei els acomiadà afectuosament manifestant-los que havia determinat entrar a la ciutat l'endemà. »A les vuit del matí els consellers van comissionar els mateixos Joan Salva i Joan Lluís Lull perquè es presentessin en aquell monestir a saber del mo- 484 VÍCTOR BALAGUER narca l'hora en què li plaïa verificar l'entrada. Havent-los assenyalat les dotze del migdia, van sortir a aquesta hora de la Casa Consistorial els consellers a cavall, amb un nombrós i brillant seguici, i passant pels carrers que el dia anterior, es van aturar fora de la porta de Sant Antoni, on van despatxar un correu al rei participant-li que quedaven esperant-lo. Vestien els consellers rica gramalla de vellut carmesí folrada de lama d'or, i gorra de vellut negre, que expressament s'havien construït per a aquest solemne festeig. A les dues de la tarda va arribar el rei amb lluït acompanyament de prínceps, magnats, titulats, distingits personatges espanyols i italians i la seva servitud. Cavalcava en un superb corser, i vestia túnica de vellut negre, capa de drap, botes de muntar i una gorra de tafetà negre amb una ploma blanca. Després d'haver-se desmuntat els de la comitiva de la ciutat i saludat el monarca, es va representar una escena al·legòrica, com s'usava sempre en cerimònies semblants, encara que variant, segons les ocasions, els seus personatges i circumstàncies. Es va obrir una porta postissa col·locada damunt de la de Sant Antoni, i es va presentar a la vista una grua artificial, símbol d'un príncep que es desvetlla per la felicitat dels seus súbdits, la qual, descendint fins on es trobava el monarca, va obrir el seu si i va donar sortida a una bonica nena que representava Santa Eulàlia, i a dos nens luxosament vestits d'àngel amb un ceptre a la destra, tots coronats de flors. Junts van cantar els següents versos: Te Philippum laudamus, Te Cives fui Dominum confitemur. Te Catholicum Cristianorum Regem máximum Universa Civitas veneratur. A tu la lloança, A tu l'honor, A tu el triomf i la victòria. ELS CARRERS DE BARCELONA 485 En això la nena que representava la santa protomàrtir, mostrant a la mà dreta dues claus daurades, que eren les de les portes de Barcelona, va dirigir al monarca la següent al·locució: Eulalia hoc nutrita solo ter summe Philippe, Felicem adventum, turba precatur idem. Te reducem accipio, clares sacra pignora Regni Carpe manu, praestat Barcino grata, fidem. Is debetur honor, Caelum testatur et Orbis, Protege commissum pace vel ense gregem. Colla psus numquam prudenter ab haeresis astu Eripimus, tecum religiosas eat. Després va lliurar les claus al rei. Aquest les va donar al conseller en cap, qui les va prendre besant-li respectuosament la mà. Es va enlairar la grua, i els tres personatges van cantar: Aquest és el dia que ha fet el Senyor; alegrem-nos-hi i gaudim-ne. »Tot seguit el conseller primer va lligar al fre del cavall del rei uns cordons de seda encarnada i groga que duien els prohoms dels estaments, això és, a la part dreta els ciutadans Benet Puigmartí, militar; Joan Lluís Lull, ciutadà; Jaume d'Aguilar, militar; Onofre Marimón, ciutadà; Guillem Guirzes, ciutadà, i el consultor militar Lluís Setantí, i els artistes Jaume Sastre i Pere Talavera, notaris de Barcelona; Joan Dot, notari reial; Pere Prexens, apotecari, i Esteve Quintana, cerer; a la part esquerra els mercaders Jeroni Arles, cònsol mercader; Francesc Pomet, Francesc Mir, Francesc Casademunt, Jaume Doms i Esteve Bonell, i els menestrals Miquel Boiges, plater; Francesc Isern, calceter; Pere Antich, adober; Bartomeu Pedramini, forner, i Bartomeu Ferrer, sabater. Al banc dret del fre es va posar el conseller en cap, i a l'esquerra Miquel de Vallseca, ciutadà. Es va col·locar el rei sota de 486 VÍCTOR BALAGUER un pal·li de brocat constituït a l'efecte, les vares del qual portaven respectivament, les de la dreta els consellers quart i segon i Joan Salvà, i les de l'esquerra els consellers cinquè i tercer i Enric Terré. Davant del monarca anaven a cavall el seu cavallerís major D. Antoni de Toledo, que li portava l'estoc, quatre reis d'armes i una música; darrere seguien els personatges de la cort i servitud. Amb aquest ordre entraren a la ciutat i discorregueren pels carrers de Sant Antoni i de l'Hospital, al costat de la porta d'aquest establiment estaven en dos cadafals els expòsits de la seva inclusa, per la Rambla fins a les Drassanes; i mentre passaven per un arc triomfal que la Diputació havia erigit a l'entrada del carrer del Dormitori de Sant Francesc, es va fer una salva d'arcabusseria i artilleria. A les cases de la carrera, així com generalment a les de tota la població, es veien belles penjadures i altres adorns. Caminava l'acompanyament amb pausa i majestat enmig de les aclamacions de la multitud que s'amuntegava per veure i saludar el rei. En arribar a la plaça de Sant Francesc, que era el lloc destinat per prestar per primera vegada el jurament, va baixar del cavall el monarca, i acompanyat dels consellers va pujar a un cadafal que s'havia aixecat davant de la casa de Montcada, amb riques penjadures vermelles, i al centre un dosser de brocat i un magnífic setial amb coixins de vellut carmesí amb franges d'or. Esperaven aquí tres religiosos del convent de Sant Nicolau de Bari, amb capa pluvial, un que portava la vera creu; un diaca i un sotsdiaca, i dos acòlits amb candelers i ciris 1 . Van pujar al cadafal i van col·locar la vera 1 El cerimonial prescrivia que sortissin del temple quan el rei estigués assegut; mas ells s'havien avançat per equivocació. ELS CARRERS DE BARCELONA 487 creu sobre un missal obert damunt d'un coixí, i agenollant-se el rei i posant la destra sobre la vera creu i el missal, va jurar per ella i pels sants Evangelis, segons la fórmula que es veurà més avall, guardar i observar les constitucions, privilegis, usos, costums i llibertats atorgades a Barcelona pels seus predecessors. «Fet això, els consellers van donar gràcies al monarca, li van besar la mà, i es van asseure en bancs al seu costat juntament amb els prohoms. L'artilleria de tots els forts va fer una altra salva, i després van passar en processó per davant del taulat els gremis i confraries de la ciutat, tots amb les seves banderes (menys el d'argenters, que en aquell moment no en tenia) i altres objectes, al·lusius alguns a les seves respectives arts i indústries. Els abaixadors de drap amb la Mulassa, els fusters, els adobers acompanyats d'uns salvatges i un lleó que feien pantomimes, la confraria de Sant Jaume, els faquins, els ganiveters, els garbelladors fent diversos jocs i tirant confits, els mariners, calafats i pescadors, que portaven una nau a tota vela, ben artillada que disparava coets; els revenedors, els cordillers amb el seu gegant, els tonellers, els matalassers, els mesoners, els pelleters, els hortolans, que mostraven un hort i executaven cert entremès fent llaurar uns ases; els tallants conduint un bou guarnit i muntat per un individu que portava la bandera del gremi; els espasers amb la imatge de Sant Pau, els teixidors de llana, els barreters, els mercers amb la representació de la casa de Sant Julià en uns boscos per on revolotejaven moltes aus, els calceters, els cotoners amb els Caballscotoners, els teixidors de lli, els paletes, els ferrers amb la víbria, els xapiners, els freners, els argenters i els sastres. Tot seguit es va fer una altra salva general. 488 VÍCTOR BALAGUER El rei baixà del cadafal enmig dels consellers, muntà a cavall i es posà sota el pal·li. La comitiva començà a caminar amb el mateix ordenament que abans pels carrers Ample, dels Canvis, del Born, de Montcada, plaça de la Capella de Marcús (on, com que ja queia la nit, els mestres i oficials dels gremis encengueren unes torxes preparades d'antuvi), carrer de Carden, plaça de la Llana, carrer de la Bòria i plaça de l'Àngel. En veure el monarca els presos que es trobaven a la presó pública, prorromperen en laments implorant perdó. Compadit aquell i convidat a exercir la més bella prerrogativa de la corona, féu alguna gràcia als que estaven encausats sense instància de part o per deutes. Prosseguí el seguici el seu camí pel carrer de la Calceteria (avui Llibreteria), plaça de Sant Jaume i carrer del Bisbe, fins al palau episcopal, on el rei es desmuntà, i fou rebut per l'arquebisbe de Tarragona, vestit de pontifical, acompanyat dels canonges i clerecia de la Santa Església, amb creu alta i la bandera de Santa Eulàlia. Es dirigiren després a la catedral, anant el monarca al costat del gremial i el conseller primer a la seva esquerra. En el tram de la graderia del temple hi havia una cadira coberta de lama d'or i el seu coixí, sobre el qual s'agenollà el rei i adorà la vera creu en mans de l'arquebisbe. Entrà immediatament al santuari, i passant per enmig del cor, arribà al presbiteri, adorà altra vegada la vera creu, i baixà després a orar a la capella de Santa Eulàlia. Concloses les cerimònies religioses, sortí de l'església, i muntant altra vegada a cavall, es dirigí amb el mateix acompanyament pel carrer del Bisbe, plaça de Sant Jaume, carrers de la Ciutat i Regomir, a la casa de l'arquebisbe de Tarragona, situada al carrer Ample, on havia d'hostatjar-se. En arribar a la porta acomiadà, segons costum, la comitiva dient amb to afable al conseller primer: «Cansa- ELS CARRERS DE BARCELONA 489 ts deuen estar els consellers: aneu-vos-en a descansar.» A la qual cosa va contestar reverentment aquell magistrat: «En coses que compleixen a Sa Majestat no hi ha cansament algun.» Llavors els consellers van deixar el pal·li, i van tornar amb tot el seguici a les Cases Consistorials. »El dia 20 del mateix mes la Municipalitat, el clergat catedral i parroquial, les ordres religioses i les confraries van celebrar una processó de gràcies, que va passar per davant de la casa de l'arquebisbe i pels principals carrers de la població. »El 1r de març següent, a les dues de la tarda, els consellers i prohoms, precedits dels seus macers, es van traslladar al palau per presenciar, en qualitat de síndics elegits pel Consell de Cent, el jurament que el rei havia de prestar o més aviat ratificar. Es va presentar aquest al punt acompanyat dels reis d'armes, del cavallerís major, cortesans i servei. Es va asseure en un magnífic silló al costat d'una taula on hi havia la vera creu i un missal obert; i agenollant-se després, i posant sobre ells la dreta, va fer el següent jurament: »Nos D. Felip, etc.) jurem per Nostre Senyor Jesucrist i pels quatre sants Evangelis, que toquem amb les nostres mans corporalment, tenir i observar, fer tenir i observar als prelats, religiosos, clergues, magnats, barons, rics-homes, nobles, cavallers, homes de paratge; a les ciutats, viles i llocs; a les universitats de totes elles; a tot el Principat i comtats, la carta de la venda del Bovatge, Herbatge i Terratge; tots els usatges de Barcelona, constitucions, estatuts, capítols i ordenacions, i actes de Corts generals de Catalunya; totes les llibertats i privilegis, gràcies i mercès fets i fetes, usos i costums del general com especialment atorgats i atorgades; la reunió dels regnes d'Ara- 490 VÍCTOR BALAGUER gó, de València i comtat de Barcelona; la dels regnes de Mallorca i illes a ells adjacents; dels comtats de Rosselló, de Cerdanya, de Conflent i de Vallespir; vescomtats d'Orlades i Carlades, amb dits regnes; la Constitució feta a les Corts celebrades pel rei Ferran II el 1503 al monestir de Sant Francesc d'Assís d'aquesta ciutat sobre la luició del censal de preu 220.000 lliures i de pensió anual 11.000 lliures, moneda barcelonina; servei prestat a dit monarca per les Corts generals per ell tingudes el 1493, al monestir de Santa Anna de la pròpia ciutat, i la confirmació de totes les Constitucions de Catalunya, així del rei D. Jaume com d'altres reis. »Acte continu, els estaments van estendre una escriptura de protesta i van prestar el jurament de fidelitat en la forma de costum; és a dir, els laics jurament i homenatge, i els eclesiàstics només aquell.» D'altres ben diferents escenes ha estat també teatre aquesta plaça. En ella es pot dir que va néixer la gran revolució de 1640. Els catalans, després d'haver fet immensos sacrificis de sang i diners per sostenir la guerra contra els francesos al Rosselló, es van veure injustament vexats pel govern de Felip IV, que es va mostrar sord als seus clamors, a les representacions de la seva Diputació i Consell de Cent, a les queixes i als laments de tots. Prou hem parlat en un altre lloc dels molts justíssims motius de queixa que tenien en aquella ocasió els catalans. Aquí només ens toca relatar el fet que té relació amb l'assumpte que es tracta. Era virrei o lloctinent general del Principat Don Dalmau o Dalmacio de Queralt, comte de Santa Coloma, subjecte abans molt estimat del poble, perquè se'l ELS CARRERS DE BARCELONA 49 I veia zelós del bé públic; però que, impulsat pel curs violent dels esdeveniments, i col·locat en terrible compromís entre el servei del rei i el que devia als seus compatriotes, va aconseguir alienar-se les simpaties d'aquests per tot el que va voler complir amb aquell, o millor amb el comte-duc d'Olivares, en aquell moment ministre omnipotent, ànima del govern i més rei a Espanya que el mateix monarca. De tal manera van anar encadenant-se els esdeveniments, que el comte de Santa Coloma, obeint ordres reservades, va manar detenir el diputat del Braç militar Francesc Tamarit, Francesc Joan de Vergós i Lleonard Serra, membres del Consell de Cent, i procedir contra el diputat del Braç eclesiàstic Pau Claris, per ser, va dir, homes inquiets i turbulents, extremadament entusiastes per la llibertat de la pàtria, i expressar-se, particularment l'últim, amb un fanatisme i ardor capaços d'excitar una commoció general. El poble va haver de prendre com a virtut el que mirava el comte de Santa Coloma com a crim; així és que el dia 12 de maig de 1640 es va amotinar demanant a crits la llibertat dels il·lustres presos, i creixent amb el tumult la gosadia, va penetrar furiosament a la presó, acabant per posar en llibertat els seus diputats i representants. Aquest motí va ser l'anunci de la terrible commoció que havia de tenir lloc als pocs dies. Va arribar el 7 de juny d'aquell any i amb ell el dia de Corpus. Com era costum antic en semblant dia, van entrar a la capital els segadors que venien a buscar feina del seu ofici. Es diu que aquell any van entrar en major nombre que els anteriors, i s'afegeix que molts només ho eren en el vestit. Ben clarament es va conèixer que allò a què havien vingut aquella vegada molts segadors reals o fingits, era a promoure aldarulls o a buscar pretext per a començar-los. Discorrien per la 492 VÍCTOR BALAGUER ciutat en nombrosos grups, i quan topaven amb un castellà, fos quina fos la seva dignitat, el miraven amb descortesia i mofa, amb evidents senyals de provocació i insult. Va succeir en això que un ministre inferior de justícia, en topar amb un grup al carrer Ample, va voler agafar un home, a qui va prendre per cert criminal perseguit de la justícia. Van sortir en defensa seva els que anaven en la seva companyia, i es va trabar una baralla que va prendre cert caràcter de gravetat, doncs en va resultar un ferit. Això va donar pretext a l'alarma que els aldarullers buscaven. Ben aviat la plaça de què ens ocupem es va veure invadida de gent, doncs com que en ella estava la casa del comte de Santa Coloma, allí va acudir amb més afany la multitud, desitjosa de protestar contra els actes del virrei per mitjà d'una pública i sorollosa manifestació. La guàrdia que hi havia a la casa del comte va voler dispersar els grups i va fer armes contra ells; però aquesta mesura va portar al màxim la irritació i el descontentament. La munió es va precipitar sobre la guàrdia que es va replegar, retirant-se al palau i tancant la porta, davant la qual van començar els sediciosos a reunir feixos de llenya a l'objecte de calar foc a la casa del virrei, prorrumpint en descompassats crits de Visca la llibertat! Visca Catalunya! Mort el mal govern! Ja acostaven la flama per calar foc als feixos de llenya i amb ells a l'edifici, quan es van obrir les portes del veí temple de Sant Francesc, apareixent en solemne processó els frares menors amb el Santíssim Sagrament. El poble va caure de genolls interrompent la seva obra de destrucció, i van encertar a presentar-se també en aquell moment els consellers i diputats, alguns dels quals van aconseguir emportar-se els grups cap a la Rambla, mentre que altres pene- ELS CARRERS DE BARCELONA 493 traven al palau del virrei, a qui van trobar disposat a retirar-se a les Drassanes. L'acompanyaren a aquesta fortalesa els diputats i li demanaren que s'embarqués, abandonant la ciutat i el comandament, com a únic remei possible als mals que es preveien. En efecte, ja la ira i la indignació del poble havien arribat al seu màxim. Sense fre els aldarullers, trencat el dic a la paciència, triomfant el tumult, Barcelona presentava un dolorós espectacle. Van ser assaltades les cases dels ministres i jutges reials, i morts desastrosament diversos castellans i altres que, sent catalans, eren d'aquest partit; el mateix palau del virrei va ser assaltat i posat a sac, i, com succeeix sempre, la munió, trobant valor en els seus mateixos excessos, gosadia en el seu mateix deliri i disculpa en l'embriaguesa del seu mateix entusiasme, va començar a prorrompre en grans veus de sanya i d'extermini contra el propi lloctinent comte de Santa Coloma. No va tardar a arribar a notícia d'aquest el saqueig del seu palau, i va poder clarament sentir els udols dels que demanant a grans veus la seva vida s'acostaven a les Drassanes. Així que, no creient-se segur en aquesta fortalesa, en va sortir per una obertura del baluard del Rei i va dirigir els seus vacil·lants passos per les roques de Sant Bertran, camí de Montjuïc, creient trobar un esquif que pogués traslladar-lo a bord de les galeres reials ancorades al port. No va permetre la seva malaventura que aquesta esperança es realitzés. Abatut per la calor, per l'angoixa i per la congoixa, va caure defallit al costat d'unes roques, on el van trobar els que cegament anaven a la seva recerca i li van acabar de prendre la poca vida que li quedava. No és d'aquest lloc referir el que va passar després de la mort del virrei comte de Santa Coloma. A les pàgines d'aquesta mateixa obra es relata la grandesa d'aque- 494 VÍCTOR BALAGUER lla revolució per part dels catalans; revolució en la qual apareix com a primera i més noble figura la del diputat D. Pau Claris, el nom del qual s'ha posat en just tribut a un dels carrers de la nova Barcelona. Viu en aquesta plaça el Sr. D. Joan Treserra, qui posseeix un museu, potser el més notable dels particulars de Barcelona, el qual conté magnífiques còpies dels principals quadres que hi ha als museus d'Europa. DUSAY (arc d'en). Té la seva entrada pel carrer de l'Esparteria i la seva sortida a la plaça del Born. Es va anomenar en temps antics arc de la senyora Duralla, i va prendre després el nom que avui porta per ser el d'una família catalana que tenia una casa i un hort en aquest punt. La família Dusay, oriünda de Banyoles segons sembla, compta amb diversos membres il·lustres, i a cada pas es topa amb aquest nom a les pàgines de la història. El 1325 un Simó Dusay era ambaixador extraordinari de Barcelona prop de la república de Gènova, segons es veu per una carta que a 11 de febrer d'aquell any li van escriure els magistrats municipals d'aquesta nostra ciutat, prevenint-lo que ja que els genovesos es resistien a complir les condicions de la composició i conveni recentment ajustats amb el rei d'Aragó, amb la ciutat i amb els agreujats barcelonins en algunes preses de naus, protestés, prengués testimoniatge de la infracció del tractat i es restituís des d'aquell punt a Barcelona. El 1513 un Galceran Dusay era cònsol de Catalunya a la ciutat de Nàpols. ELS CARRERS DE BARCELONA 495 També aquest cognom figura repetidament en les llistes dels consellers. El 1283 era conseller Guillem Pere Dusay; el 1285 va tornar a ser-ho; el 1296 ho va ser per tercera vegada. El 1301 ho era un altre del mateix nom i cognom. El 1311 ho era Barceló Dusay. El 1315, el 1319, el 1322, el 1325, el 1328, el 1331, el 1334, el 1341 i el 1347 trobem de conseller un Arnau Dusay o dos d'aquest mateix nom i cognom. Bernat Dusay ho va ser el 1324; Aimeric Dusay el 1349, 1353, 1355, 1358 i 1364; Ramon Dusay el 1395 i el 1399; Galceran Dusay el 1413, el 1417 i el 1421, i altres diversos d'aquest mateix cognom en èpoques més modernes. EGIPCÍAQUES (carrer de les). Creua del de l'Hospital al del Carme, i li va donar aquest nom el convent de religioses egipcíaques. Antigament es va titular de la Galera per estar situada en ella la penitenciaria de dones. ELENA (carrer de Santa). Comença a la Riereta i acaba al de la Cadena. ELISABETS (carrer de les). Aquest carrer, que uneix les places del Bon Succés i dels Àngels, pren el seu nom del convent d'Elisabets, que ocupa gran part d'una de les seves voreres. Vegeu el que diem en tractar de les esmentades places. 496 VÍCTOR BALAGUER Es va denominar primitivament de mossèn Borra per existir-hi una casa que pertanyia a aquest famós personatge i que va ser habitada per les monges de Santa Isabel, vulgarment anomenades Elisabets, des de la fundació del seu orde fins que van passar al convent d'aquell títol. Estan situades en aquest carrer les cases d'Infants orfes i de la Misericòrdia. La primera té per objecte acollir, mantenir i educar orfes de tots dos sexes d'edat de set i dotze anys, que no tinguin tutor ni curador. A la segona s'admeten nenes pobres, naturals de Barcelona, que no baixin de tres anys ni passin de deu. ENCANTS (arcs dels). Quan encara no existia el moll ni tampoc el llenç de muralla que avui tanca la plaça de Sant Sebastià, aquesta era una platja oberta amb una filera d'arcs i voltes, que es deien voltes o voltes del Guaita, és a dir, del Vigilant. Antigament, en tots els castells i cases senyorials hi havia un guaita o vigilant que, apostat a la torre talaia, tenia al seu càrrec el senyalar amb un toc de banya l'hora de l'alba i de la sortida del sol, així com l'avisar amb altres tocs quan s'acostava una comitiva o una partida de gent d'armes, etc. Ben podria ser que en aquests arcs hi hagués alguna torre o talaia on es col·loqués un centinella o guaita apostat per la ciutat o pel consolat per a donar avís de les armades i embarcacions que arribessin al port. Eren llavors, en aquest cas, el que avui és el vigia de Montjuïc. Quant al nom d'Encants que avui es dona a aquests arcs, degueren prendre'l quan van començar a ELS CARRERS DE BARCELONA 497 celebrar-se al carrer del Consolat, que és davant d'ells, els encants o subhastes de mobles, robes, utensilis, etc., conforme s'efectua en el dia. Encantar en català vol dir vendre en pública subhasta, i en aquest punt és on se celebra tots els dies senars de la setmana, segons ja hem esmentat, la fira d'objectes vells o de segona mà. Es conta que des d'una casa d'aquests arcs va presenciar el rei d'Aragó D. Pere el Cerimoniós el combat naval que al juny de 1359 es va trabar en el mateix port de Barcelona entre les armades catalana i castellana. Ardia el 1359 la guerra entre els dos Peres, el de Castella anomenat el Cruel i el d'Aragó conegut com el Cerimoniós, més vulgarment com el del Punyalet o sigui el del punyal, i que ben podria ser-ho també com el Cruel, potser amb més propietat que el castellà. El diumenge 9 de juny del citat any es va posar el rei D. Pere de Castella a la vista de Barcelona amb una esquadra nombrosa i imponent. Es trobaven només al port de la nostra ciutat 10 galeres ben armades i algunes naus, entre les quals destacava una de gran port, manades pels generals Bernat de Cabrera, comte d'Osona, i Hug, vescomte de Cardona. En divisar el rei d'Aragó l'esquadra enemiga, va manar posar en bon ordre la seva, disposant que la citada nau de gran port se situés dins de les Tasques, davant del convent de Sant Francesc d'Assís; s'estenguessin en línia les restants des d'aquest punt fins al lloc fronter al carrer del Regomir, i es muntessin quatre màquines anomenades brigoles de dues caixes per a defensar des de terra les embarcacions. Es va armar també al moment tota la ciutat, dividint-se la gent en companyies segons els seus oficis i gremis, enarborant cadascuna la seva bandera respectiva, i van entrar en tom xxi 32 498 VÍCTOR BALAGUER la plaça, procedents del Vallès, moltes altres companyies de ballesters capitanejades per renombrats cavallers. Si s'ha de donar crèdit al cronista castellà -López de Ayala-, a la nit els mariners de la nostra esquadra van tirar moltes àncores al mar davant de la línia de batalla, perquè quan els vaixells enemics intentessin acometre, s'enclavessin i detinguessin en elles; celada que va descobrir als de Castella un esclau que era a Barcelona i es va passar a l'enemic. No obstant això, al matí següent les naus castellanes van passar les Tasques, i van travar combat amb les nostres. Aferrissada va ser la lluita i heroics esforços es van fer pels nostres, que, com amb gallarda frase va dir Zurita, més temien l'afronta de no vèncer que el perill de ser vençuts. El combat va durar fins al vespre, moment en què l'esquadra castellana va haver de retirar-se vençuda, contribuint molt al triomf els ballesters de Barcelona i del Vallès que cobrien la llargada de la platja, causant amb la seva punteria encertada gran estrall entre els seus enemics. També va contribuir molt a decidir la victòria a favor dels barcelonins una bombarda posada al castell de proa de la nau més gran. Els seus trets, que van ser, sens dubte, la primera aplicació de l'artilleria a la marina, van fer tant d'estrall en una de les naus del rei de Castella, que li van endur els castells i l'arbre, ferint molta gent amb només dos trets que va disparar. L'armada castellana es va retirar vençuda i perseguida per la nostra. ENNA (carrer de). Ha de formar part de l'eixample. Començarà al de Ronda i està traçat en direcció a Montjuïc. ELS CARRERS DE BARCELONA 499 Se li va donar aquest nom en record del general Enna, el qual fa pocs anys va morir a l'illa de Cuba, complint amb el seu deure, quan va tenir lloc la temptativa de López per proclamar la independència d'aquella illa. ENSENYANÇA (carrer de l'). Després d'haver portat primerament el nom dels Torners a causa dels torners que l'habitaven, va prendre després el de la Municipalitat i per fi el que avui té, amb motiu de l'immediat convent de l'Ensenyança. La seva entrada és al Call i la seva sortida a la de la Pau; però s'ha de tenir present que aquest carrer va ser tallat pel mig quan es va obrir el que avui és prolongació del de Ferran VII. Havent-se disposat que vinguessin de França religioses de la Companyia de Maria per establir aquí el seu important institut, pels anys de 1645 el savi Consell de Cent va ajustar amb el ciutadà D. Josep Queralt que aquest cediria per fundar aquell establiment el palau de l'arquebisbe de Tarragona, el qual havia passat a ser de la seva propietat des de 1631. La Municipalitat es va comprometre a indemnitzar-lo amb dues cases que va comprar a l'efecte al carrer de la Portaferrissa. El 1650 van arribar de Besiers les monges fundadores, i mentre Queralt desocupava l'edifici, van ser provisionalment allotjades en una casa del carrer de la Cucundia. Per aquella època precisament van tenir lloc transcendentals esdeveniments polítics. Va sucumbir la causa dels defensors de les llibertats catalanes, iniciada amb la revolució de 1640, i molts dels que havien pres activa part en aquells successos es van veure obligats a emigrar, sent confiscats els seus béns. En aquest cas es va trobar el ciutadà D. Josep 500 VÍCTOR BALAGUER Queralt. Amb aquest motiu, i havent estat confiscat el palau arquebisbal com a propietat d'aquell, es va retardar per algun temps la instal·lació fins que, vençudes totes les dificultats, les monges van ser traslladades el 1655 a dit palau, on es va emprendre després la construcció del monestir i església, quedant aquesta acabada i beneïda el 28 d'abril de 1657. La religió de la Companyia de Maria va fer progressos a Barcelona, i en 1687 diverses germanes sortien cap a Tudela i altres punts d'Espanya a propagar aquesta institució. El seu monestir, titulat la Puríssima Concepció de Nostra Senyora, és conegut vulgarment com l'Ensenyança, a causa de la gratuïta instrucció que donen les monges a les nenes que es confien a la seva cura i sol·licitud. Per ser tal el seu institut, aquestes religioses no van seguir la sort de les altres després dels successos de 1835; van subsistir en el seu monestir cuidant de la instrucció de les seves educandes. Només van sortir-ne quan va ser necessari enderrocar part de l'edifici per a la prolongació del carrer de Ferran VII, i aleshores es van traslladar al monestir de Sant Pere de les Puelles primer, i després al de Nostra Senyora del Carme, tornant al seu anterior asil acabades aquelles obres i habilitada la part que els va quedar de l'antic local. ENTENÇA (carrer d'). Un altre carrer de l'eixample. Enllaçarà el de Tamarit amb el de Còrsega, sent creuat pels de Floridablanca, Sepúlveda, Corts, Diputació, Consell de Cent, Aragó, València, Mallorca, Provença i Rosselló. Berenguer d'Entença és un dels cabdills més cèlebres de l'expedició de catalans i aragonesos a Orient. Va prendre activa part en aquella empresa, que és ELS CARRERS DE BARCELONA 501 una de les glòries de la nostra història; va ser company inseparable de Roger de Flor, el seu venjador després, i va morir desgraciadament a mans d'un company seu, el de Rocafort, amb motiu de les lluites i discòrdies que dividien els expedicionaris. (V. els carrers de Roger de Flor i Rocafort.) ERASM (carrer de Sant). Té la seva entrada al carrer de Sant Vicenç i la seva sortida en direcció al camp. ESCUDILLERS (carrer dels). Comença al carrer Ample i va a acabar a la Rambla. És un dels carrers més concorreguts de Barcelona, i per desgràcia dels més estrets. Es deia antigament de Trentaclaus, perquè al seu extrem, avui corresponent a la plaça del Teatre, existia una altra de les portes de les muralles del segon recinte, denominada de Trentaclaus. Es va anomenar també aquest carrer, igual que un altre immediat que avui s'anomena dels Escudellers blanchs, carrer dels Ollers, el nom del qual és sinònim del que ara tenen, equivalent en castellà a alfareros (terrissaires). Allà vivien aquests abans d'eixamplar-se la ciutat per aquella part. Capmany assegura que l'ofici de terrisseria és un dels més antics de Barcelona, i no dels menys importants i útils, pel gran despatx que tenien les seves obres als països estrangers, i particularment a Itàlia, fins a mitjans del segle passat. L'època fixa de la corporació política dels terrissaires és difícil de determinar; però s'ha de suposar com a mínim de mitjans del segle xiii, perquè sota el nom d'Ollers 502 VÍCTOR BALAGUER consta que el seu Comú tenia dues places annexes al gran Consell municipal al temps de la seva erecció, que va ser el 1257. ESGRIMA (carrer de la). Va del carrer de Montcada al de Flassaders. Es va anomenar primitivament d'en Jaume Safont, sens dubte perquè una persona d'aquest nom tindria cases o terrenys en aquell lloc, i després, per haver-s'hi establert la primera escola d'esgrima que hi hagué modernament a Barcelona, va prendre el nom actual abandonant l'antic. ESPALTER (carrer d'). És la que enllaça la del Sadurní amb la de Sant Pau. També és nom de família el d'aquest carrer i recorda de segur, com tantes altres, el cognom d'alguna persona que en ella tindria terrenys i propietats. ESPARTERIA (carrer de la). En algun temps ocupaven exclusivament aquest carrer els que venien espart, és a dir, els esparters, i d'ells va prendre origen el nom que encara conserva. S'havia anomenat abans de la Fusteria vella (fusteria vella). ESPASERIA (carrer de la). Creua de la plaça de Santa Maria a la del Palau, i es titulava antigament de la Sabateria vella i dels Sabaters, o sigui de la Sabateria vella i dels Sabaters, per ser aquests els que en major nombre habitaven aquest carrer. Van ser després a residir-hi diversos espasers, i ELS CARRERS DE BARCELONA 503 va prendre llavors el nom d'Espaseria o Espaderia que encara conserva. Es troben memòries del gremi d'espasers que es remunten al 1390, encara que les primeres ordenances escrites que apareixen són del 1413. Des d'aquesta època endavant es troben altres diversos estatuts, tendint tots al règim econòmic i fabril d'aquest gremi. Els espasers gaudien a Barcelona de gran fama i el seu ofici era dels més florents. També gaudien de merescuda importància els altres artesans d'armes ofensives i defensives, ja des del segle xiii, continuant aquests oficis en progrés evident fins a l'època en què van quedar sense ús tals armes, com eren ballesters, llancers, fletxers, corassers, casqueters i altres, sent sempre aquesta ciutat el recurs general per a les municions de guerra. El 1292 els venecians van recórrer a Barcelona per proveir-se de ballestes i fins i tot d'espases i d'artesans de les mateixes, amb motiu de la guerra contra genovesos. El 1381 el rei Joan I de Castella, en els preparatius que feia per envair Portugal, va recórrer a Barcelona per mitjà d'un missatger, en sol·licitud que els seus magistrats li venguessin 1.000 caixes de saetes dels seus magatzems. Era llavors famosa i tenia gran i merescuda anomenada l'armeria pública que posseïa la ciutat per a la seva defensa i per a provisió de les expedicions de la corona. També després de la invenció de la pólvora, i sigui dit de passada, va tenir a les seves Drassanes la primera i més gran foneria, ja que consta que els primers canons de bronze de gran calibre que va manar fabricar Carles V per a la defensa de les places es van fer a Barcelona, i en la mateixa es van fondre després 12 enormes culebrines, treballant-se tot l'armament i vestuari de l'exèrcit que havia de manar el duc d'Alba al Rosselló l'any 1547. 504 VÍCTOR BALAGUER Carrer d'Espolsa-Sacs. Carrer de Sacude sacos, traduït lliurement el nom al castellà. És al carrer Comtal, i no té sortida des que el 1556 els consellers de Barcelona van autoritzar les monges de Montsió a tancar-la. Hem dit ja que abans que el convent actual fos ocupat per dites religioses, va servir per als frares agustins reformats, de l'orde de la Penitència de Jesucrist, institut molt auster, els quals per la pobresa del seu saial a manera de sac, van ser anomenats frares del sac. Es diu, doncs, que per ser aquest carreró el lloc on sacsejaven els seus sacs des de les finestres del convent, va rebre el nom d'Espolsa-sachs. Sembla que el seu veritable nom era de Frega-sachs, a jutjar per aquesta nota que es troba a la Rúbrica de Bruniquer: «A 10 d'Agost de 1548 se concedí llicència a Lluis Pomar i Joan Huguet de poder fer i fabricar una volta en dret del primer sostre en un carrero que no passa, ques diu den Frega-sachs, lo qual carrero antigament passava darrere lo monestir de les Monges de Mont-Sió, fent dita volta als cantons del carrer Condal. » ESQUIROL (carrer de l'). És a dir, de l'esquirol. Travessa del carrer de Vigatans al de Cotoners. ESTAMENTS (carrer dels). La seva entrada devia estar en la del Peu de la Creu i la seva sortida en la de la Ferlandina. Sabut és el que eren els Estaments, en memòria i honra dels quals es va donar semblant nom a aquest carrer, que avui porta un altre, segons veurem. ELS CARRERS DE BARCELONA 505 Els tres Estaments, més vulgarment anomenats els tres Braços, componien les Corts de Catalunya, i es titulaven Braços o Estaments eclesiàstic, militar i reial, constituint el primer el clergat, el segon els cavallers o orde eqüestre, i el tercer la Diputació dels Comuns o sigui el poble. L'anomenat Braç eclesiàstic tenia per president nat l'arquebisbe de Tarragona i es componia dels bisbes, dels abats i superiors dels monestirs que tenien capítol i posseïen senyories amb el mer i mixt imperi, dels síndics de certs capítols, del castlà d'Amposta, prior de Catalunya i comanadors de l'orde de Sant Joan. El Braç militar tenia per president nat el duc de Cardona i es componia dels comtes, vescomtes, marquesos, nobles i cavallers del país i dels plebeus o ciutadans nobles que posseïen terres jurisdiccionals. El Braç reial tenia per president el representant de la ciutat de Barcelona i es componia dels diputats o síndics de les ciutats, viles i pobles que tenien vot en Corts. Aquest Braç, a semblança dels dos anteriors, comprenia així mateix nobles i plebeus, i aquesta forma singular dels tres ordres o Braços, diu un autor modern; aquesta barreja o unió de nobles i plebeus en cadascun; aquesta intervenció, no només de les ciutats i viles, sinó també dels llocs i poblacions petites, eren molt raonables i legítimes, sobretot si s'atén al fet que no tenint els sobirans facultat de fer lleis a Catalunya, sinó en l'assemblea nacional i amb el consentiment de les Corts, i que els socors de tropes i diners que la província els donava havien de ser deliberats per elles, sembla tan just com indispensable que els que havien d'obeir les lleis i aprestar les contribucions personals i pecuniàries in- 506 VÍCTOR BALAGUER tervinguessin com a individus d'un poble lliure en les resolucions del cos legislatiu per si mateix o pels seus diputats. ESTRELLA (carrer de la). No trobem que dir més d'aquest carrer sinó que creua des del del Comte de l'Assalt al de les Tapias. ESTRUCH (carrer d'). S'obre a la Condal i es dirigeix a l'eixample. Com tantes altres, recorda aquest carrer el cognom d'una família catalana, que sens dubte tindria en ell cases o terrenys. EULÀLIA (arc de Santa). Obre pas del carrer de la Boqueria al de Ferran VII Antigament hi havia diversos carrers que duien aquest nom, i que després han anat canviant per altres, sent fins a cert punt natural aquesta repetició si s'atén al fet de ser Santa Eulàlia la patrona de Barcelona. És tradició antiga i constant a la nostra ciutat que precisament al lloc on avui s'aixeca l'arc de Santa Eulàlia va estar presa aquesta santa donzella, quan en aquell lloc, i ocupant una vasta extensió de terreny, s'aixecava el Castell nou o de Cató. (V. el Call.) Allà, en els primers temps del cristianisme i quan va aparèixer en aquesta ciutat el procònsol Dacià, que era gran enemic i perseguidor dels cristians, vivia en una heretat prop de Barcelona, en companyia dels seus pares, una donzella de catorze anys, molt ho- ELS CARRERS DE BARCELONA 507 nesta i molt formosa, que es deia Eulàlia. Era cristiana aquesta jove, i sentint-se un dia amb sant fervor i desig de martiri, va sortir secretament de la casa dels seus pares, situada en l'avui veí poble de Sarrià segons se suposa, i presentant-se davant Dacià, que estava assegut en el seu tribunal, va començar a apostrofar-lo severament, reprenent-lo per la tirania i crueltat que usava contra els fidels. Dacià es va admirar d'escoltar aquell anatema en boca de nena tan agraciada i viril, i li va preguntar qui era. — «Soc Eulàlia, serventa de Jesucrist, Rei dels reis i Senyor dels senyors,» — va contestar l'atrevida donzella. Dacià es va indignar en sentir aquesta resposta, i va manar que assotessin la nena. Amb santa resignació Eulàlia va patir el càstig, i encara que li van destrossar el cos, no li van trencar la fe. És fama que mentre l'assotaven, va girar cap al procònsol el seu semblant serè dient-li: — «No sento els turments, perquè Déu m'encoratja.» Llavors Dacià va manar que la lliguessin a l'eculi i la turmentessin posant-li foc als peus i esquinçant-li les carns amb uns instruments usats en aquella època pels botxins, que consistien en una espècie de pintes com cardes, garfis o ungles de ferro. Valerosament va resistir també aquest turment la donzella cristiana, i abans que ella de patir, es van cansar els botxins de turmentar. Després fou portada a la presó on l'esperaven nous suplicis que no havien de trencar el seu ànim, i per fi el procònsol va ordenar que la passegessin nua per la ciutat, per a confusió i vergonya seva i espant dels altres cristians, i fos després portada al darrer suplici. Així es va complir. Eulàlia va morir a la creu el 12 de febrer de l'any 304, i en ella es va deixar el seu cos perquè fos pastura de les aus; però la seva família i amics 50S VÍCTOR BALAGUER aconseguiren sostreure'l de nit, burlant o comprant la vigilància dels guàrdies, anant a ocultar-lo on havia de trobar-se més tard, segons en un altre lloc d'aquesta mateixa obra es diu. Relatada ara en breu resum la història de la verge i màrtir Santa Eulàlia, cal dir alguna cosa del que explica la tradició relativament al lloc en què va estar presa, el qual se suposa ser el carrer de què estem parlant. Bastarà per a això traslladar el que diu Pujades en la seva Crònica: «Per aclarir el que escriu Beuter, on diu que aquestes presons foren les mateixes en què estigué empresonada Santa Eulàlia, cal saber que els naturals d’aquesta ciutat, per tradició de pares a fills, diuen que aquelles presons eren les cases que avui trobem al carrer que anomenem de la Boqueria i antigament anomenaven de Santa Eulàlia, en la part que mira al carrer anomenat del Call i travessia dels Banys Nous: allà, en entrar, a mà esquerra, passant d’un carrer a l’altre, aquelles dues cases que comencen amb volta i passen del carrer de la Boqueria a la plaça de la Santíssima Trinitat. Eren aquestes cases més llargues que amples, i estaven aïllades, com sembla encara, i es veu clarament a qui les mira des de dalt del terrat. Des d’allà es veu com després s’han unit totes les cases del voltant; i jo he vist el carreró que passava entre aquestes cases i les inferiors, part del qual ocupa Antoni Bravo, tresorer de la Santa Croada, i l’altra part el Dr. Mestre Joan Gaspar de Prat, cavaller natural de la ciutat de Vic, domiciliat a Barcelona i senyor propietari de la casa que té la torre de l’estança on estigué empresonada la santa; el qual l’any 1609, amb certes obres que feu en aquella casa, acabà de tancar el carreró que l’aïllava. Era tota la ELS CARRERS DE BARCELONA 509 obra d’aquestes cases dòrica, i tant les estances com els paviments eren de volta. La major prova que tenim que hi hagué presó és l’entrada per l’estança on es diu que estigué la santa.» Aquestes línies de Pujades ens expliquen com estava en el seu temps el lloc del qual parlem, avui completament transformat. Per ser Santa Eulàlia la patrona de Barcelona duia el seu nom la cèlebre bandera de la ciutat. I aprofitem aquesta ocasió per dir-ne alguna cosa, reproduint el que tenim escrit en una altra obra, amb afegitó d’alguns nous detalls que els nostres estudis ens han proporcionat. A l’arxiu de les Cases Consistorials de Barcelona existeix un quadre en el qual a vegades sol fixar amb estranyesa la mirada l’estranger que recorre per casualitat aquelles sales, i en el qual amb dolor fixa també la seva el qui sap i coneix la història d’aquell llenç. El quadre no té, tanmateix, res de particular: ben al contrari. El marc és de fusta ordinària, pintat a brochades d’un color de vermelló; i enganxat amb cola al tauler del fons, hi ha un tros de seda, únic vestigi de la famosa bandera de Santa Eulàlia. Si aquesta profanació es feu per salvar l’estendard de ser lliurat a les flames que devoraren el 1714 altres restes venerades, o fou altra la causa, no he pogut esbrinar-ho. El cert és que aquell retall de seda enganxat amb cola a un tauler corcat, és l’únic que ens queda d’aquella bandera invicta, gloriós estendard de la milícia ciutadana barcelonina, penó memorable que totes les vegades que sortí de la ciutat per anar a campanya, a la ciutat tornà amb honor sempre, sempre amb glòria. El tros de llenç que forma avui el quadre de vuit 510 VÍCTOR BALAGUER pams de llarg per quatre d’ample, seria sens dubte el fons de la bandera, la qual retallaren fins donar-li la forma quadrilonga que avui té, per adaptar-la al marc. És de seda, i, pintada a l’oli, presenta la imatge de Santa Eulàlia, sencera, amb la creu del seu martiri i la palma de la seva glòria. Als peus de la santa es veu el restant d’un rètol que existí en altre temps, quan era estendard, i del qual avui encara es distingeix i llegeix clarament la paraula vici. ¿Seria el lema de la bandera el cèlebre Veni, vidi, vici, de Juli Cèsar? Ben podria ser; però no hi ha dada als dietaris ni als altres llibres de l’arxiu que ho afirmi, si no és que es pren per tal el vici que es llegeix clarament al llenç, i que, no essent el Veni, vidi, vici, no encerto a saber què pugui ser. ¿No seria potser la llegenda In hoc signo vici? (Amb aquest signe vencí?) A la catedral es conserva, en millor estat, una altra bandera anomenada de Santa Eulàlia, de damasc carmesí, amb la imatge de la màrtir barcelonina brodada en seda, i a un costat l’escut de la ciutat de Barcelona i a l’altre la creu de la catedral. Hi ha qui creu que aquesta bandera és la mateixa que onejava la ciutat en moments de guerra i de conflicte; però la seva legitimitat no em sembla tan provada com la d’aquella que, convertida en quadre, es guarda a l’arxiu. Potser la que hi ha a la catedral és una altra de tantes com se’n van fer, ja que en van ser més d’una, i potser tampoc ni una ni altra no és la de 1714, és a dir, l’última que es va onejar. Sigui com sigui, la història del cèlebre penó, estendard o bandera de la milícia ciutadana de Barcelona és la que ara em disposo a relatar. Cal observar primerament que el nom de bandera de Santa Eulàlia és modern. En els temps antics se l’anomenava bandera de la ciutat. «És estil i costum molt antic de la ciutat de Barcelona (es diu als acords ELS CARRERS DE BARCELONA 511 del Consell de Cent de principis del segle XVII), quan s’ha d’executar alguna sentència, o bé obtenir esmena per via de represàlies o d’una altra manera contra una persona particular, lloc o poble que hagi ofès, detingut els seus ciutadans o els béns d’aquests, penhorant-los per raó de deutes o d’una altra manera, treure la Bandera de la ciutat, i portant-la el veguer o el batlle, o aquell dels dos en la cort del qual es fa el procés, o altra persona, i sortir amb gent armada contra el tal ofensor d’aquesta ciutat, i d’això hi ha molts exemples antics, que per ser contra persones particulars, i per coses petites, i per conservar drets i prerrogatives, i no per haver d’expulsar enemics estrangers i exèrcits poderosos, no fan al cas, i així se’n deixen. Aquella Bandera, que en aquell temps anomenàvem de la ciutat, el poble l’anomena avui la Bandera de Santa Eulàlia, perquè en les ocasions últimes de les quals hi ha memòria en vam treure la que avui es porta en la processó del dia de Corpus, i així ja no se’n diu avui treure la Bandera de la ciutat, sinó la de Santa Eulàlia, per tenir-hi una imatge de la Santa.)) De la bandera de la ciutat comença a trobar-se’n notícia a mitjan segle XIII, i és fama que va sortir diverses vegades contra els enemics de la pau i la treva. Com seria llavors aquesta bandera se’n desconeix; però se sap amb certesa que no tenia la imatge de la santa, i hi ha motius per creure que era un estendard, a l’estil dels usats pels romans, amb la creu de Sant Jordi, i potser amb el S. P. Q. B. (Senatus PopulusQue Barcinonensis), lletres que encara avui figuren en diverses pedres velles de la nostra Casa de la Ciutat. La primera notícia positiva que es té de la sortida de la bandera va unida a un dels nostres records més gloriosos. La milícia ciutadana barcelonina va anar amb la bandera alçada al Coll de Panissars quan va tenir lloc la invasió de Felip l’Atrevit; i si allà va brillar amb glòria no cal 512 VÍCTOR BALAGUER dir-ho, ja que aquella és una de les èpoques heroiques de la nostra història. En les memòries del segle XIV ja es troben més detalls i abunden més les dades. Fulletjant els dietaris, el llibre de deliberacions del Consell i la Rúbrica de Bruniquer, es veu que en aquest segle la bandera de la ciutat va sortir divuit vegades a campanya: el 1340 cridada pel rei, però només va arribar fins més enllà de Mataró; el 1352 contra el senyor d'Andorrells, el castell del qual va prendre i es va manar enderrocar, per haver injuriat a Micer Tersa, causídic d'aquesta ciutat; el 1356 contra Vic, per negar-se a rebre aquesta ciutat com a comte a Bernat de Cabrera; el mateix any de 1356 contra Bernat de Belloch i Berenguer de Samoguda, els castells dels quals van ser lliurats a les flames i arrasats per haver-se oposat els seus senyors a donar compliment a les constitucions de Catalunya; el 1360 contra els francesos i anglesos que havien entrat al Rosselló, i va arribar només fins a Girona, perquè els enemichs sen tornaven; el 1362 per anar a Vic i desposseir d'aquest comtat a Bernat de Cabrera; el 1367 contra el castell de Montsoriu, cridada pel rei; el 1369 per anar a certs pobles de la província de Tarragona i castigar-los per haver posat tributs a ciutadans barcelonins; el 1370 contra el senyor de Jafer, del Penedès, per haver pres una res d'un ramat dels carnissers de Barcelona que va creuar les seves terres; el 1375 per anar a castigar de nou alguns pobles del camp de Tarragona; el 1380 per anar a posar setge al castell de Querol, pronunciat en favor de Bernat de Cabrera; el 1382 contra el comte d'Empúries, a causa de la guerra que a aquest noble feia el rei; el 1383 contra Pere de Canet, que havia aixecat bandera d'insurrecció a Sant Celoni; el 1384 contra el comte d'Empúries novament; el 1388 contra francesos entrats al Rosselló; el 1391 con- ELS CARRERS DE BARCELONA 513 contra Martorell, per negar-se aquesta vila a lliurar un delinqüent; el 1394 per posar en llibertat un ciutadà de Barcelona, detingut i pres injustament a la vila de Sant Celoni; el 1395 contra Riambau de Corbera, senyor de Fan, qui imposava al seu caprici tributs i gabel·les, i, finalment, per apoderar-se del castell i vila de Martorell i del de Castellví de Rosanes, que el 1396 havien abraçat la causa del comte de Foix. Durant aquest segle la bandera de la ciutat tingué per senyal o divisa la creu de Sant Jordi, vermella sobre camp blanc. No pot cabre cap dubte en això, ja que les ordinacions o ordenances que els consellers i Consell de cent jurats feren a 23 de novembre de 1390, per a casos de sometent i guerra, disposen terminantment que sia jet un penó larch ab senyal de Sant Jovdi, co es, la eren vermella, é lo camp blandi, que es senyal de la ciutat. En les mateixes ordenances es disposa que els gremis manin fer cadascun la seva bandera o penó, adoptant la divisa o senyal que millor els acomodi. Que sian jets per cascun de tots los officis de la ciutat sengles penons ab aquell senyal que cascun offici acordará 1. Ja en aquest segle XIV la cerimònia d’alçar la bandera i la proclamació del Princeps namque es feia amb tota solemnitat. L’usatge ‘del Princeps namque’, anomenat així per ser aquestes les dues primeres paraules del seu text, preveia que quan el príncep es trobava assetjat o tenia assetjats els enemics, o se sabia que un altre rei venia contra ell, i hagués cridat el país en el seu auxili, per mitjà de cartes o missatgers, o pels altres mitjans amb què avisar se solia, és a dir, per focs o almenares, tots els homes, cavallers o 1 Arxiu de les Cases consistorials: Ordenacions generals. TOM XXI 33 514 VÍCTOR BALAGUER peons que tinguessin edat suficient i aptitud per a lluitar, tan bon punt sentissin, veiessin o a la seva notícia arribés l'avís, haguessin d'acudir en el seu socors tan aviat com fos possible, advertint que qui deixés d'ajudar en tal ocasió al príncep perdia per sempre tot el que tingués i posseís. El veguer de Barcelona era comunament l'encarregat de posar en execució el Princeps namque i cridar al país. Era el veguer com un tinent o vicari del comte de Barcelona; estava considerat com el primer jutge civil, i el seu nomenament va ser reial des de la unió de Catalunya amb Aragó. El seu tribunal, anomenat cort del veguer, cort del veguer, curia vicarii, era el lloc on administrava justícia. Per proclamar el Princeps namque i aixecar el sometent, el veguer sortia amb la seva cort, o sigui els seus dependents, a recórrer les places públiques, i parant-se en totes, a la llum de matos o herbes, o torxes enceses que alguns homes del poble portaven a la mà, manava llegir l'esmentat usatge i tot seguit donava el crit de ¡Via fora o via fora! equivalent en castellà al de ¡Afuera o al campo! A aquest crit, la multitud contestava amb el mateix, afegint só metent, és a dir, ficant so, ficant soroll o propagant el rumor, doncs en aquell acte es tocaven a sometent, tocant a sometent, totes les campanes de la ciutat, públiques i particulars, fins als més diminuts esquilons o campanetes. Mentrestant, s'encenien al voltant de la ciutat grans fumasses si era de dia, i grans fogates si era de nit, senyals amb què s'avisava als pobles immediats, els quals efectuaven la mateixa cerimònia que els de Barcelona, enviant tot seguit a tots els homes que es trobaven en disposició de manejar una arma a engrossir les forces del sometent general. ELS CARRERS DE BARCELONA 515 Algú ha suposat que acompanyava al veguer, en l'acte d'aixecar el sometent, un estendard amb les quatre barres, en el qual es llegia el Princeps namque; però no he vist tal cosa o no he sabut trobar-la en cap document autoritzat. El que feia el veguer, després d'aixecat el sometent i llegit en públic l'usatge, era enviar cartes a tots els barons, comtes, vescomtes i homes de paratge, perquè en el dia assenyalat acudissin amb les seves armes i els seus vassalls al punt que se'ls designava, sent aquest per lo comú la mateixa cort o tribunal del veguer. També, conclosa la cerimònia de la publicació, passava el veguer a Casa de la ciutat per posar-se d'acord amb els consellers, i tot seguit es treia la bandera de la ciutat, o dels ciutadans, de la sala del Consell dels trenta-sis, Trentanari, per ser col·locada en una finestra de la casa comunal o en la mateixa plaça de Sant Jaume, per mà del veguer, segons sembla, fent el mateix amb les seves banderes o estendards les confraries, i posant-los a la finestra o porta del local on celebraven les seves sessions. Per això diuen les ordenances citades: E com serà determinat sometent haver loch, é la bandera serà treta per Host vehinal é posada á la plassa del Blat, segons es acostumat, que aquell dia mateix los dits consellers fassen traurer ó posar lo dit Pendo dels ciutadans a la plassa de Sant Jaume, é los Consols dels Mercaders lo penó dels Mercaders de la Lotja, é tots los altres officis, cascun en la plassa, ó porta, ó loch hont per ells serà ordenat. Les mateixes ordenances marquen la manera i forma com havien d'anar els gremis amb les seves banderes acompanyant la de la ciutat, i acaben dient: Que no siguin haguts ni tinguts per ciutadans de Barcelona mai més d'ara endavant, ja mes d'aquí avant, tots els que per pretendre gaudir de privilegi de rei o per una altra qual- 516 VÍCTÓR BALAGUER ra causa, es neguin a marxar amb l'host; el mateix que tots aquells que, sigui quina sigui la seva condició o jerarquia, DE qualque condició o stament sian, facin o donin en públic, o en secret, algun consell, favor o ajuda a aquells contra els quals s'hagi fet el procés de sometent. Durant el segle xv la bandera prosseguí guardant el seu nom «de la ciutat,» i va sortir moltes vegades a campanya. Les principals queden ja citades en el decurs d'aquesta obra. Unes vegades la veiem partir en defensa de les fronteres, amenaçades pels francesos; altres per venjar greuges fets pels nobles insolents als ciutadans de Barcelona; altres per sostenir les constitucions i usatges del país; altres, en fi, per defensa i manteniment de les llibertats de la pàtria, com va succeir en les guerres de Catalunya contra el rei Don Joan II, quan aquest ab crida publica per la ciutat fon publicat per enemich de la térra, com diuen els dietaris. A principis del segle encara era el veguer qui tenia l'encàrrec de treure i aixecar la bandera, com es veu el 19 de juliol de 1429, del qual dia diu el dietari municipal: Aquest jom se crida per los lochs acostumats de la ciutat lo usatge «Princeps namque,» perso com se deya quel rey de Castilla ma armada volie entrar en Aragó hont lo senyor rey nostre era, é mentres la crida sefeya, tots los sags del veguer tenint en llurs mans sengles juichs de bruch encesos corrent amunt é valí, cridant altes veus, «Via f ora, Princeps namque.)) Tenim, doncs, que fins i tot les cerimònies eren les mateixes del segle anterior. Més endavant ja es troba que era a vegades el batlle, i no el veguer, qui treia la bandera, i per fi des de 1460, època de les turbulències de Catalunya, en endavant, veiem que els encarregats d'aquesta honra eren els mateixos consellers. De manera que, i és observació que mereix apuntar-se, ja que no dubto ELS CARRERS DE BARCELONA 517 l'han de trobar justa tots aquells que coneguin una mica a fons la història de Catalunya; de manera que el fet que els consellers traguessin la bandera data de la primera època en què es van veure seriosament amenaçades les llibertats catalanes. Aleshores fou sens dubte quan els consellers, veritables i legítims representants del poble, van conèixer que no havien de cedir l'honor d'alçar la bandera del poble a cap representant de l'autoritat règia, sinó que eren ells mateixos, per contra, els qui, com a encarregats de la seva custòdia, havien d'alçar-la i lliurar-la a l'alferes nomenat per la ciutat. Des d'aquesta data també es veu que la bandera cobra nova importància, i se la veu envoltada de més aparell i ostentació en les seves sortides. Encara, tanmateix, portava el nom «de la ciutat,» i ostentava per divisa les armes de Barcelona. Fins al segle xvi no va prendre el nom de bandera de Santa Eulàlia, si bé fundadament hi ha motius per creure que ja d'abans, des dels seus primers temps potser, l'aspa o remat del penó era en realitat un bust de la màrtir barcelonina, treballat en plata. Sigui com sigui, el cert i positiu és que la bandera es deia de Santa Eulàlia encara abans de tenir la imatge de la santa pintada en els seus plecs, ja que diverses vegades en aquell segle els dietaris li donen dit nom, dient, tanmateix, que en el seu fons només hi havia per divisa les armes de la ciutat. Únicament quatre vegades en el segle xvi trobo que s'aixequés la bandera. La primera el 1501, sortint contra una partida d'homes armats, la qual prop del riu Besòs s'havia apoderat d'un pres que el veguer conduïa a Barcelona; la segona el 1503, partint amb el rei D. Ferran el Catòlic contra els francesos que havien envaït el Rosselló; la tercera el 1588, quan va succeir el cas del conseller en cap, a qui Tortosa 518 VÍCTÓR BALAGUER es negava a deixar passar amb insígnies consulars, i la quarta el 1597, també contra francesos. Però si poques vegades va sortir en aquest segle, tenim almenys detallades notícies de les cerimònies usades per treure-la. S'envoltava l'acte d'imponent pompa i aparatosa ostentació. Quan ocorria un succés greu, els consellers s'afanyaven a reunir el Consell de cent jurats, el qual era convocat a toc de campana, i algunes vegades pel pregoner. Reunit el Consell i acordat d'aixecar la bandera, es deixava als consellers l'encàrrec de tenir cura de tot amb el Consell anomenat dels trenta-sis, Trentanari, i el dels vint-i-quatre, Vint-i-quatrena de guerra, que era una junta de guerra. A toc de trompetes per carrers i places es publicava aleshores el sometent i es convidava la noblesa a acudir a la casa de la ciutat i trobar-se present a l'acte de treure la bandera, per portar la qual, a proposta dels consellers, la vint-i-quatrena nomenava el gonfanoner o alferes que havia d'encarregar-se'n. Quan totes les persones convidades estaven reunides, els consellers, amb les seves gramalles de grana, es dirigien a la sala del Trentanari, i el primer prenia la bandera que lliurava a quatre individus de la noblesa, els quals havien de portar-la enrotllada i estesa sobre les seves espatlles fins sota la finestra en què havia de col·locar-se. El conseller en cap marxava darrere amb la mà dreta posada en l'asta o remat, a fi de manifestar que era ell qui la treia. Seguien després els altres consellers, i precedien a la comitiva els ministrers, trompetes i timbals, tocant alternativament en demostració de festa i goig. Així que eren sota la finestra on havia de quedar exposada la bandera els tres dies de costum, se la pujava per mitjà d'uns cordons de seda i ELS CARRERS DE BARCELONA 519 or, tenint especial cura de no introduir-la a dins, perquè una vegada sortida de la casa, ja no podia tornar a entrar sinó deixant d'existir la causa del sometent. Aquesta cerimònia tenia lloc al so dels instruments guerrers. La finestra havia d'estar adornada amb un dosser i penjadures de vellut carmesí. Mentre estava enarborada la bandera, no podia abandonar-se un moment la seva custòdia. Li feien guàrdia constantment, rellevant-se per torn, les companyies de la Coronela; i un dels consellers, amb alguns individus de la noblesa, havia de vetllar al seu costat tant de dia com de nit. Durant aquesta quedaven enceses a la plaça almenys quatre graelles, i al voltant de la bandera hi havia gran profusió de torxes de cera. Passats els tres dies, es traslladava la bandera amb gran i luxós acompanyament, portada per l'alferes nomenat, a la porta de la ciutat que estava en la direcció del camí que havia de seguir la seva host, i allí, amb les mateixes cerimònies, era enarborada a la torre fins al moment de sortir a campanya. La Coronela era el terç o host que formaven els gremis de Barcelona, cadascun dels quals tenia també el seu estendard, el qual s'enarborava en el seu respectiu local, acudint a allistar-se de seguida tots els individus de la confraria hàbils per a empunyar les armes. El cap de la Coronela era el conseller en cap, qui prenia aleshores el títol de coronel. Abans de sortir a campanya, se li nomenaven a aquest tres persones, que es deien Acompanyadors, i tenien obligació d'acompanyar, aconsellar i dirigir el conseller coronel, no podent abandonar-lo un sol instant mentre estava exercint el seu càrrec, sense haver rebut autorització del Consell de Cent. L'alferes o abanderat prestava jurament en ma- 520 VÍCTOR BALAGUER mans del conseller en cap i aquest en les mans del conseller segon. La fórmula del jurament era la següent: JURAMENT QUE PRESTA EL SENYOR CONSELLER EN CAP TRAMÈS A L'EXÈRCIT. «Jura el conseller en cap, i fa homenatge en mà i poder del conseller II, en presència dels altres consellers, que s'haurà bé i lleialment en l'ofici de coronel de la present ciutat, i que de cap manera durant el temps que estarà en l'exèrcit de S. M., sense llicència del Consell de Cent jurats de dita ciutat, no s'absentarà d'aquell, i que observarà a la lletra el que amb instruccions se li ha ordenat, i per endavant se li ordenarà per dit Consell, o Vint-i-quatrena de guerra, tota altra cosa proposada.» JURAMENT QUE PRESTEN ELS ACOMPANYANTS DEL DIT CONSELLER. «Juren N. N. N. acompanyants i consultors del conseller en cap, i fan homenatge en mà i poder seus, les seves persones i béns obligats, que durant el temps del seu acompanyament no l'abandonaran, sinó és que tinguessin llicència del savi Consell de Cent, i li donaran consell com millor i raonablement pensaran convenir al benefici de la ciutat, i altrament es comportaran bé i lleialment en el seu ofici.» Ja queda dit que la bandera, tan bon punt estava enarborada, tant a la Casa de la ciutat com a la torre de la porta, havia de ser custodiada per un dels consellers i una guàrdia de la Coronela. La primera guàrdia tenia el privilegi de donar-la la companyia de mercaders, que era la del magistrat de la Llotja i la primera de la Coronela. Després seguien per torn les altres. La gent d'armes allistada per la ciutat es mantenia del sou assenyalat pel Consell de Cent; les ELS CARRERS DE BARCELONA 521 les companyies de les altres poblacions que s'unien a la bandera, anaven a càrrec dels seus respectius municipis. Als primers els proporcionava també les armes la ciutat, per a la qual cosa les tenia dipositades durant les èpoques de pau en la seva cèlebre armeria, situada on avui s'aixeca el Palau Reial. Al segle XVII va ser quan, segons es diu, per primera vegada es va manar pintar la imatge de la màrtir barcelonina a la bandera que ja, tanmateix, feia temps que s'anomenava de Santa Eulàlia. Es va donar aquesta ordre el 1640, quan la guerra dels Segadors. Es va manar fer, segons consta dels dietaris, una nova bandera de damasc carmesí, amb la figura de Santa Eulàlia al centre, a més de les armes de la ciutat i del Santíssim Sagrament, per fer veure que la guerra es feia així mateix en la seva divina defensa. Tanmateix, consta que abans d'aquesta època ja existia un llenç amb la imatge de Santa Eulàlia, conforme ens explica el P. Rebullosa a la seva Relació de les festes de Sant Ramon. En parlar-nos de la cèlebre i ostentosa processó que amb aquell motiu va tenir lloc a Barcelona l'any 1601, diu: «Seguia el bedell de la catedral amb lloba de damasc morat, beca de vellut del mateix color i la seva rica massa de plata sobredaurada, i després d'ell la gran bandera de Santa Eulàlia, famosa pel seu valor i bellesa, i molt més sens dubte per la cerimònia que en semblants actes sol omplir-se. És de tafetà carmesí, amb flocadures i rapacejos d'or i seda del mateix color, i al camp, pintat a l'oli amb or i diversos colors de molt delicat pinzell, un curiós tabernacle, i en ell una bellíssima Santa Eulàlia, amb les armes de la ciutat sota els seus peus, i al cap de l'asta una imatge de la mateixa, feta de plata de martell. El qui la porta està revestit amb una alba blanca a l'antiga, que té 522 VÍCTOR BALAGUER serrells i guarnició a la vora d'una faixa de brocat vermell de tres alts, i a sobre la dalmàtica reial amb què fou coronat el rei D. Martí d'Aragó, sembrada d'escuts, amb les barres de Catalunya fetes de damasc carmesí en camp de brocat llis; al cap una corona de comte, de plata sobredaurada, i en ella una aspa de Santa Eulàlia del mateix sobre el front. Un cavaller en un bell cavall amb sella i estreps d'armar a l'antiga i encubertat amb paraments reials de vellut carmesí, tot brodat de molt rics escuts amb les armes dels reis d'Aragó i d'aquesta ciutat, representant en aquest vestit la forma i moda que els reis d'Aragó i comtes de Barcelona tenien quan entraven en alguna batalla. Quatre seglars porten el cavall del destre i li van al costat quatre clergues revestits amb sobrepellissos i macetes, vares llistades de colors i ventalls de palma en una mà, i en l'altra sengles cordons d'or i seda encarnada que contrapesen la bandera, com a coadjutors del que els porta. » Molt més podria dir-se; però bastaran aquestes indicacions per saber el que era, el que figurava i el que representava aquell estendard gloriós, làbarum dels nostres majors, que tantes vegades i amb tanta glòria va portar al combat les milícies ciutadanes, i en el qual els barcelonins veien i tenien el símbol de les seves pàtries llibertats. EULÀLIA (baixada de Santa). Descendeix des del carrer de Sant Sever a la dels Banys Nous. Suposa la tradició que, quan el martiri de Santa Eulàlia, van tirar la cristiana donzella per aquest coster, ficada dins d'un barril ple d'instruments tallants. En memòria d'aquest fet hi ha a l'extrem del coster un quadre de la santa amb el barril al costat. ELS CARRERS DE BARCELONA 523 Al tirar a terra el 1852, per després reconstruir-la, una casa d'aquest carrer, es va trobar a profunditat de 16 pams un magnífic i ben conservat mosaic romà, del qual només s'hi descobrien tres franges, el centre del qual, potser digne de major admiració, s'amagava a la part elevada del terreny, passat el cantó que forma l'edifici. L'amo d'aquesta casa, en comptes de salvar i conservar aquesta preciositat romana, va assentar sobre l'indicat mosaic els fonaments del seu nou edifici, i al zel del conegut i intel·ligent arquitecte D. Elies Rogent es deuen només les úniques notícies que de tal preciositat existeixen, doncs, aprofitant els pocs moments que es va deixar exposada, va córrer a aixecar una còpia de la mateixa, la qual amb gran exactitud, encara que en menors proporcions, guarda encara en el seu poder. EURAS (carrer de les). No trobem més notícia d'aquest carrer, que des del de Raurich va a acabar al del Vidre, sinó que abans tenia per una de les seves voreres, en tot el llarg d'ella, les muralles d'uns vastos jardins de propietat particular; i com que es trobaven aquestes tanques cobertes i tapissades d'heura (eura), d'aquí va provenir la denominació que encara conserva avui, quan ja no existeixen rastre ni resta d'aquells superbs jardins, ja que com en tants altres punts de Barcelona s'ha dedicat el terreny a aixecar edificis. ESPLANADA (carrer de l'). Es titula així la línia de cases que hi ha al llarg del Passeig de Sant Joan, davant de l'anomenada Explanada. FI DEL TOM PRIMER DELS CARRERS DE BARCELONA I XX DE LA COL·LECCIÓ. ÍNDEX. Pàgines. INTRODUCCIÓ. — Notícia històrica de Barcelona 5 A Abaixadors (carrer dels) 27 Séquia (carrer de la) 31 Duana (plaça de la) 35 Agullers (carrer dels) ' 36 Aglà (carrer d') 41 Agustí (plaça de Sant) 41 Agustí (carrer de Sant) 45 Alba (carrer de l') 46 Aldana (carrer d') 47 Alí-Bey (carrer d') 48 Alfons IV (carrer d') 64 Alsina (carrer d') 69 Alvarez (carrer d') 69 Aliada (carrer de la) 72 Amàlia (carrer de l') 72 Amargos (carrer d') 73 Ana (carrer de Santa) 73 Ana (plaça de Santa) 74 Ampla (carrer) 76 Àngel (plaça de l') 77 Àngels (plaça dels) 81 Àngels (carrer dels) 82 Antoni Abat (carrer de Sant) 82 Aragó (carrer d') 89 Aray (carrer d') 95 Archs (carrer dels) 95 Arenas (carrer de les) 96 Argenters (plaça dels) 96 Aribau (carrer d') 97 Arlet (carrer d') 99 526 ÍNDEX Pàgines. Arólas (carrer d') 1 OO Arrepentides (carrer de les) 102 Arrieros (plaça dels) 103 Ases (carrer dels) 107 Assahonadors (carrer dels) 108 Ataülf (carrer d') 108 Ocells (carrer dels) 111 Ausias March (carrer d') 112 Aurora (carrer de l') lió Avellà (carrer d') ♦ 117 Avellana (carrer de l') 117 Ave-María (carrer de l') 1 1 7 Avino o Avinyó (carrer de) 117 Aymerich (carrer d') 1 1 8 B Bacardí (passatge de) 1 1 9 Bailèn (carrer de) 1 19 Sota Muralla (carrer de) 121 Balmes (carrer de) 122 Balses de Sant Pere (carrer de les) 1 27 Baluard del Migdia (carrer del) 1 27 Baluard (carrer del) l 29 Banquetes (carrer de les) 1 30 Banys Vells (carrer dels) 1 30 Banys Nous (carrer dels) 1 31 Barbarà (carrer del marquès de) 133 Bàrbara (carrer de Santa) 1 33 Barceló (carrer de) 1 34 Barra de Ferro (carrer de la) 1 38 Bartrolí (carrer d'en) 1 39 Basea (carrer de) 1 39 Basea (plaça de) 1 4 1 Beates (carrer de les) 143 Beates (plaça de les) 143 Beato Oriol (carrer del) 143 Beato Oriol (plaça del) 144 Beato Simón de Rojas (carrer del) 147 Beltrán (carrer de Sant) 147 Bellaíila (carrer de) 153 ÍNDEX 527 Pàgines. Berenguer Mallol (carrer de) 1 53 Berenguer el Vell (carrer de) 157 Bernardino (passatge de) 1 58 Blanqueria (carrer de la), 158 Boltres (carrer de) 158 Bomba (carrer de la) 1 59 Bonaire (carrer de) 1 59 Bon-Deu (carrer del) 159 Boquer (carrer de) 160 Boqueria (carrer de la) 1 60 Boqueria (plaça de la) 1 62 Boria (carrer de la) 172 Born (plaça del) i 74 Borrell (carrer de) 197 Bot (carrer d'en) ] 99 Botella (carrer d'en) 1 99 Boters (carrer dels) 199 Bou (carrer del), 199 Brocaters (carrer dels) 20O Brosoli (arc de). 200 Bruch (carrer del) 20 Buenaventura (carrer de Sant) 203 Bon Succés (plaça del) 203 Bufanalla (arc d'en) 204 Burges (carrer d'en) 204 c Cabras (carrer de les) 205 Cadena (carrer de la) • . . . . 205 Caldés (carrer de) 205 Calàbria (carrer de) 206 Cali (carrer del) 207 Callari (carrer de) 2 13 Canvis (carrer dels) 213 Camp Sant (carrer de) 216 Candelas (carrer de les) 21 6 Canonja (baixada de la) 2 1 6 Canuda (carrer de la) 217 Capellans (carrer dels) . . .• 220 Capella de Marcús (plaça de la) 220 528 ÍNDEX Pàgines. Capmany (carrer de) 221 Caputxes (carrer de les) 240 Carabassa (carrer de la) 241 Carassa (carrer de la) 241 Càrcer (baixada de la) 243 Carders (carrer dels) 244 Cardona (carrer de) 245 Carles (carrer de Sant) 245 Carme (carrer del) 246 Carretas (carrer de) 249 Casanova (carrer de) 249 Casa Fort (plaça de) 250 Caspe (carrer de) 250 Cassador (baixada de) 254 Castaños (carrer de) 256 Catalunya (plaça de) 264 Catedral (plaça de la) . 265 Cementiri (carrer del) 269 Cendra (carrer de la) 269 Cera (carrer de la) 272 Cerdeña (carrer de) 272 Cervelló (carrer den) . . . . * 273 Cervantes (carrer de) 275 Cid (carrer del) 275 Ciegos (carrer i placeta dels) 276 Cirera (carrer de la) 276 Cisne (carrer del) 277 Ciutat (carrer de la) 277 Civader (carrer d'en) 281 Clara (carrer de Santa) 281 Claris (carrer de) 281 Claveguera (carrer de la) 282 Clemente (carrer de Sant) 283 Còdols (carrer dels) 284 Colón (carrer de) 287 Cometa (carrer de la) 289 Comerç (carrer del) 289 Concelleres (carrer dels) 292 Concepció (carrer de la) 303 Concordia (carrer de la) 303 Condal (carrer) 303 ÍNDEX 529 Pàgines. Comte de l'Assalt (carrer del) 303 Comtes de Barcelona (carrer dels) 307 Condesa de Sobradiel (carrer de la) 3 10 Constitució (plaça de la) 310 Consell de Cent (carrer del) •. 345 Consolat (carrer del) 349 Copons (carrer den) 360 Còrsega (carrer de) 36 1 Corders (carrer dels) 362 Corominas (carrer den) 362 Correu Vell (carrer del) 363 Corretjer (carrer den) 363 Corribia (carrer de la) 363 Corts (carrer de les) 365 Cortinas (carrer den) 371 Cotoners (carrer dels) 37 1 Cremat Gran (carrer del) 374 Cristina (carrer de) 374 Cristòfol (arc de Sant) '375 Cucurulla (plaça de la) 375 Cuch (carrer del) 376 D Dagueria (carrer de la) 380 Dames (carrer de les) 380 Diputació (carrer de la) 381 Domingo (carrer de Sant) 383 Donzelles (carrer de les) 384 Dormitori de Sant Francesc (carrer del) 384 Dulce (carrer de) 467 Dufort (carrer den) 467 Duc de la Victòria (carrer del) 470 Duc de Medinaceli (plaça del) 47 1 Dusay (arc den) 494 E Egipcíaques (carrer de les) 494 Elena (carrer de Santa) 495 Elisabets (carrer de les) 495 530 ÍNDEX Pàgines. Encants (arcs dels) 496 Enna (carrer d') 498 Ensenyament (carrer de l') 499 Entença (carrer d') 500 Erasme (carrer de Sant) 501 Escudellers (carrer dels) 501 Esgrima (carrer de l') 502 Espalter (carrer d') 502 Esparteria (carrer de l') 502 Espaseria (carrer de l') 502 Espolsa-Sachs (carrer d') 504 Esquirol (carrer de l') 504 Estaments (carrer dels) 504 Estrella (carrer de l') 506 Estruch (carrer d') 506 Eulàlia (arc de Santa) 506 Eulàlia (baixada de Santa) 522 Euras (carrer de les) 523 Esplanada (carrer de l') ¿ 523 Aquest volum es ven al preu de 10 pessetes. Les obres del Sr. Balaguer, que seguiran a aquesta, són: Els meus records d'Itàlia (inèdita). Contes de la meva terra. Memòries literàries. Estudis polítics. Discursos parlamentaris. OBRES DE L'AUTOR PUBLICADES EN AQUESTA COL·LECCIÓ. Poesies CATALANES (tom I de la col·lecció), 6 pessetes. TRAGÈDIES (original en vers català i traducció en prosa castellana) (tom II de la col·lecció), 8 pessetes. ELS TROBADORS (la seva història política i literària). Quatre toms [formant els III, IV, V i VI de la col·lecció), 30 pessetes. Discursos acadèmics i memòries literàries. Un tom (el VII de la col·lecció), 7 pessetes 50 cèntims. El Monestir de Pedra.— Les llegendes de Montserrat.—Les Coves de Montserrat. Un tom (VIII de la col·lecció). 7 pessetes 50 cèntims. Història de Catalunya. Onze toms (formant del IX al XIX col·lecció), 110 pessetes. Els carrers de Barcelona. Tom I (XX de la col·lecció), 10 pessetes. Totes aquestes obres es troben a casa de D. Fernando Fe, Carrera de San Jerónimo, 2, i a les principals llibreries de Madrid. Les comandes poden fer-se directament a l'autor. Balaguer, Víctor, 1824-1901 Els carrers de Barcelona el 1R^5 Whitehill IMS vol. 1 * Fontif: institute Df. med; ^es , Canadà : ."**^*v