O sia dels cotoners, els quals antigament, en ocupar aquest carrer, li van comunicar el nom del seu ofici. És aquest un altre dels que poden comptar l'antiguitat de la seva matrícula gremial des de mitjans del segle xiii, ja que es troben quatre individus del mateix inscrits en el catàleg dels artesans que van obtenir places nates en el primer Consell municipal de 1257. Pel que fa als estatuts més antics que es troben sobre el règim d'aquest ofici, daten del 1433.
Llegir l’original en castellà
O sea de los algodoneros, quienes antiguamente, al ocupar esta calle, le comunicaron el nombre de su oficie Es éste otro de los que pueden contar la antigüedad de su matrícula gremial desde mediados del siglo xni, pues que se encuentran cuatro individuos del mismo inscritos en el catálogo de los artesanos que obtuvieron plazas natas en el primer Consejo municipal de 1257. En cuanto á los estatutos más antiguos que se hallan sobre el régimen de este oficio, datan del 1433.
Segons adverteix Capmany, aquest ofici era un dels més útils a la marina i comerç, ja que beneficiava i preparava els materials per a les veles, de l'exercici del qual els reis havien rebut grans serveis per als armaments navals: així ho confessa D. Ferran el Catòlic en la seva reial cèdula de 1505, per la qual va confirmar les ordenances que acabava de publicar el Municipi barceloní per tal que ningú pogués posar obrador de cotoner ni vendre per major ni per menor cap mena de cotó, ni tampoc tenir-lo a la porta, sense haver abans estat tres anys d'aprenent amb mestre aprovat i haver pagat el seu contingent al muntepiu de la confraria.
Llegir l’original en castellà
Según advierte Capmany, este oficio era uno de los más útiles á la marina y comercio, pues beneficiaba y preparaba los materiales para las lonas, de cuyo ejercicio los reyes habían recibido grandes servicios para los armamentos navales: así lo confiesa D. Fernando el Católico en su real cédula de i5o5, por la cual confirmó las ordenanzas que acababa de publicar el Municipio barcelonés á fin de que nadie pudiese poner obrador de algodonero ni vender por mayor ni por menor ninguna suerte de algodón, ni tampoco tenerlo en su puerta, sin haber antes estado tres años de aprendiz con maestro aprobado y haber pagado su contingente al montepío de la cofradía.
Hi ha tradició que en aquest carrer, que va del de Mirambell al del Pont de la Cadena, va viure Sant Ignasi de Loiola, al retorn de la seva estada a Manresa i de la seva expedició a Montserrat.
Llegir l’original en castellà
Hay tradición de que en esta calle, que va de la de Mirambcll á la del Pon de la Cadena, vivió San Ignacio de Loyola, al regreso de su estancia en Manresa y de su expedición á Montserrat.
El carrer de Cotoners s'anomenava abans d'en Vilardell, nom de família catalana, cèlebre en particular per haver estat propietària d'una molt famosa espasa de què meravellosament es parla en cròniques, en contes i en llegendes. L'espasa de Vilardell va arribar a tenir gran anomenada, i anem a dir el que se'n conta.
Llegir l’original en castellà
La calle de Cotoners se llamaba antes den Vilardell, nombre de familia catalana, célebre en particular por haber sido propietaria de una muy famosa espada de que maravillosamente se habla en crónicas, en cuentos y en leyendas. La espada de Vilardell llegó á tener gran nombradla, y vamos á decir lo que se cuenta de ella.
Allà, en temps remots, en l'època a què es remunten les nebuloses llegendes i fantàstiques tradicions del nostre país, hi havia al lloc de Sant Celoni, segons vetustes cròniques narren, un drac o serp d'estranya grandesa i major ferocitat, que era el terror i la destrucció de tota aquella comarca. En va es va intentar perseguir-lo i matar-lo. Tots els esforços van ser vans, i molts van perdre la vida.
Llegir l’original en castellà
Allí, en tiempos remotos, en la época á que se remontan las nebulosas leyendas y fantásticas tradiciones de nuestro país, había en el lugar de San Celoni, según vetustas crónicas narran, un dragón ó serpiente de extraña grandeza y mayor ferocidad, que era el terror y la destrucción de toda aquella comarca. En vano se intentó perseguirle y matarle. Todos los esfuerzos fueron vanos, y muchos perdieron la vida.
Un dia, vigília de festa, Soler de Vilardell sortia de casa seva amb una espasa sota el braç, i es va trobar un pobre que li va demanar almoina. Per donar-li-la va tornar a pujar a casa seva, deixant, per menys destorb, l'espasa al llindar de la porta, i quan va baixar amb l'almoina no va trobar ni el pobre ni la seva espasa, sinó una altra de diferent al mateix lloc on havia deixat aquella. La va desembeinar, i reconeixent-la per bona, va donar un cop a un arbre que va trobar a mà, partint-lo com si fos una canya fràgil. Es va admirar de la bondat del seu tremp i va jutjar que miraculosament el cel l'hi havia donat per obrar algun fet meravellós; i com que es va recordar del ferotge drac que infestava la comarca, va creure que aquella espasa era la que l'havia de matar.
Llegir l’original en castellà
Cierto día, víspera de fiesta, salía de su casa Soler de Vilardell con una espada bajo el brazo, y encontróse á un pobre que le pidió limosna. Para dársela volvió á subir á su casa, dejando, para menos embarazo, la espada en el umbral de la puerta, y cuando bajó con la limosna ni halló al pobre ni su espada, sino otra diferente en el mismo lugar en que dejara aquélla. Desenvainóla, y reconociéndola por buena, dio un revés á un árbol que halló á mano, partiéndole como si fuera frágil caña. Admiróse de la bondad de su temple y juzgó que milagrosamente se la había dado el cielo para obrar algún hecho maravilloso; y como se acordase del fiero dragón que infestaba la comarca, creyó ser aquella espada la que había de darle muerte.
Així, doncs, aconsellat per alguns amics, i encomanant a Déu l'empresa, va sortir l'endemà de Sant Celoni amb ànim de donar mort al drac; i per assegurar-se de la bondat de la seva espasa, expliquen que va donar amb ella en una roca que va trobar al mig del camí i la va partir, roca que encara es veu avui al costat de la vila de Sant Celoni, sent tradició que el que falta d'ella va ser tallat amb l'espasa de Soler de Vilardell. Va prosseguir el seu camí molt satisfet amb la prova; va arribar al lloc on era el drac, i li va donar un cop d'espasa tan fort, que el va partir per la meitat deixant-lo mort. Orgullós de la victòria, va tornar on l'esperaven els seus, i alçant en senyal de triomf l'espasa com per mostrar-la, algunes gotes d'aquella verinosa sang del drac, en què estava tenyida la fulla, van caure pel seu braç dret, i el van inflar de tal manera que al cap de pocs dies va morir.
Llegir l’original en castellà
Así, pues, aconsejado de algunos amigos, y encomendando á Dios la empresa, salió al siguiente día de San Celoni con ánimo de dar muerte al dragón; y para asegurarse de la bondad de su espada, cuentan que dio con ella en una peña que halló en medio del camino y la partió, cuya peña se ve aún en el día junto á la villa de San Celoni, siendo tradición que lo que falta de ella fué cortado con la espada de Soler de Vilardell. Prosiguió éste su camino muy satisfecho con la prueba; llegó al sitio en que estaba el dragón, y le dio tan recia cuchillada, que le partió por en medio dejándole muerto. Ufano con la victoria, volvió donde le aguardaban los suyos, y alzando en señal de triunfo la espada como para mostrársela, algunas gotas de aquella venenosa sangre del dragón, en que estaba teñida la hoja, cayeron por su brazo derecho, y se lo hincharon de manera que dentro breves días murió.
Amb això, aquella espasa va esdevenir tan cèlebre que molts prínceps van manifestar el seu desig d'adquirir-la; però el seu amo mai va voler posar-la a preu, estimant-la com una cosa única i singular. El rei Pere, fill de Jaume el Conqueridor, sent infant, la va voler comprar, i donava per ella 400 sous barcelonesos de tern, de renda perpètua, al seu amo, la qual cosa per aquells temps era una fortuna. No obstant això, el propietari no la hi va voler vendre; ans al seu testament la va vincular entre els seus hereus, sent tan gelosos d'ella, que una vegada que la van prestar, la van fer assegurar per 700 morabatins i una altra vegada per 1.500.
Llegir l’original en castellà
Hubo de quedar con esto tan célebre aquella espada, que muchos príncipes manifestaron su deseo de adquirirla; pero jamás quiso su dueño ponerla á precio, estimándola como á cosa única y singular. El rey D. Pedro, hijo de Jaime el Conquistador, siendo infante, la quiso comprar, y daba por ella 400 sueldos barceloneses de terno, de renta perpetua, á su dueño, lo cual por aquellos tiempos era una fortuna. Sin embargo, el propietario no se la quiso vender; antes en su testamento la vinculó entre sus herederos, siendo tan celosos de ella, que una vez que la prestaron, hiciéronsela asegurar por 700 morabatines y otra vez por i.5oo
Amb el temps, però, l'espasa de Vilardell va anar a parar a mans dels reis de la Corona d'Aragó, que no havien deixat mai de sol·licitar-la, sent el primer a usar-la l'infant D. Alfons, fill de Jaume II el Just. Amb aquesta espasa l'infant va defensar la seva vida i va arremetre contra els enemics en la jornada de Luco-Cisterna, durant la conquesta de Sardenya.
Llegir l’original en castellà
Andando el tiempo, sin embargo, la espada de Vilardell fué á parar á manos de los reyes de la Corona de Aragón, que no habían dejado jamás de solicitarla, siendo el primero en usarla el infante D. Alfonso, hijo de Jaime II el Justo. [Con esta espada el infante defendió su vida y arremetió contra los enemigos en la jornada de Luco-Cisterna, cuando la conquista de Cerdeña.
Després d'ell la posseí el seu fill el rei D. Pere, qui 374 VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
Después de él la poseyó su hijo el rey D. Pedro, quien 374 VÍCTOR BAI.AGUER
l'apreciava tant, que en el seu testament, fet a 14 de maig de 1370, després d'haver manat vendre la seva recambra, n'exceptuà algunes joies precioses, sent una d'aquestes l'espasa de Vilardell.
Llegir l’original en castellà
la apreciaba tanto, que en su testamento, hecho á 14 de Mayo de 1370, después de haber mandado vender su recámara, exceptuó de ella algunas joyas preciosas, siendo una de éstas la espada de Vilardell.
El 1270 tingué lloc un duel o judici de Déu, com aleshores s'acostumava, entre Bernat de Centelles i Arnau de Cabrera, essent aquell el vencedor; però havent-se provat que Bernat de Centelles duia l'espasa de Vilardell i amb ella havia combatut, el rei D. Jaume I dictà sentència donant per nul el duel i per nul·la la victòria del Centelles, ja que, segons les lleis de cavalleria, quan un combatent duia armes meravelloses o de virtut, ni quedava vencedor, encara que ho fos, ni a l'adversari podia donar-se'l per vençut, ni el tal duel valia, quedant el vençut amb la mateixa honra i reputació que abans. Aquesta curiosa sentència es conserva a l'arxiu de la Corona d'Aragó.
Llegir l’original en castellà
En 1270 tuvo lugar un duelo ó juicio de Dios, como entonces se acostumbraba, entre Bernardo de Centellas y Arnaldo <^e Cabrera, siendo aquél el vencedor; pero habiéndose probado que Bernardo de Centellas llevaba la espada de Vilardell y con ella había combatido, el rey D. Jaime I dictó sentencia dando por nulo el duelo y por nula la victoria del Centellas, pues, según las leyes de caballería, cuando un combatiente llevaba armas maravillosas ó de virtud, ni quedaba vencedor, aunque lo fuera, ni al adversario podía dársele por vencido, ni el tal duelo valía, quedando el vencido con la misma honra y reputación que antes. Esta curiosa sentencia se conserva en el archivo de la Corona de Aragón.
Són molts els autors que parlen de l'espasa anomenada de Vilardell, donant per extens les notícies que en resum acabem de donar nosaltres.
Llegir l’original en castellà
Son muchos los autores que hablan de la espada llamada de Vilardell, dando por extenso las noticias que en resumen acabamos de dar nosotros.
Fi de l’entrada original