Tornar a l'atles

Constitución (plaza de la)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 1 · pàgs. 310–345

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

És la que el poble coneix generalment per plaça de Sant Jaume, nom que abans duia.

Llegir l’original en castellà

Es la que el vulgo conoce generalmente por plaza de San Jaime, nombre que antes llevaba.

En surten els carrers del Mico, Ferran VII, Cali, Sant Honorat, Bisbe, Paradís, Llibreteria, Jaume I d'Aragó i Ciutat.

Llegir l’original en castellà

Parten de ella las calles del Mico, Femando VII, Cali, San Honorato, Obispo, Paradís, Libretería, Jaime I de Aragón y Ciudad.

Aquesta és la plaça més antiga de Barcelona, i també la més cèlebre. El seu anterior nom de Sant Jaume s'atribueix per una constant tradició que ha estat molt vàlida des dels primers temps del cristianisme, al fet d'haver-hi predicat l'Evangeli l'apòstol Sant Jaume, al qual s'erigí una església que fou enderrocada el 1823 per a l'eixample de la plaça. En ella es troben dos edificis molt notables, les Cases consistorials i el palau de la Diputació, dels quals ens ocuparem. Habilitada en els nostres temps per a plaça ELS CARRERS DE BARCELONA 3H

Llegir l’original en castellà

Es ésta la plaza más antigua de Barcelona, y también la más célebre. Su anterior nombre de San Jaime se atribuye por una constante tradición que ha andado muy válida desde los primeros tiempos del cristianismo, al hecho de haber predicado en ella el Evangelio el apóstol Santiago, al cual se erigió una iglesia que fué derribada en i823 para el ensanche de la plaza. En ella se hallan dos edificios muy notables, las Casas consistoriales y el palacio de la Diputación, de los que vamos á ocuparnos. Habilitada en nuestros tiempos para plaza LAS CALLES DE BARCELONA 3H

de la Constitució, fou col·locada la làpida d'aquesta a la façana del primer edifici.

Llegir l’original en castellà

de la Constitución, fue colocada la lápida de ésta en la fachada del primer edificio.

En els primers temps del Municipi no existia casa ni palau per als individus del Consell, els quals es van reunir primer al convent de dominics, després al de franciscans, i últimament en cases particulars, on tenien l'arxiu i la secretaria. Per això en una nota de la Rúbrica de Bruniquer, que es cus-

Llegir l’original en castellà

En los primeros tiempos del Municipio no existía casa ni palacio para los individuos del Consejo, quienes se reunieron primero en el convento de dominicos, luego en el de franciscanos, y últimamente en casas particulares, donde tenían el archivo y la secretaría. Por esto en una nota de la Rúbrica de Bruniquer, que se cus-

todia manuscrita a Casa la ciutat, es llegeix: «Abans que es comprés la casa on avui es té el Consell de Cent, que el tenien a Predicadors, llogaren cases o estances particulars per tenir les escriptures i coses que eren de la ciutat, com es veu a 5 dels idus de desembre de 1338 que foren pagades a Francesc Fivaller ciutadà, 10 lliures a compliment de les 20 lliures pel lloguer del porxo i sala o palau del seu alberg en el qual es tenia l'escrivania del racional.»

Llegir l’original en castellà

lia manuscrita en Casa la ciudad, se lee: «Ans ques compras la casa hont vuy se te lo Concell de Cent, quel tenían á Predicadors, logaren casas ó stansias particulars pera teñir las scriptures y coses que eran de la ciutit, com se veu á 5 deis idus de desembre de i338 que foren pagadas á Fransesch Fivaller ciutedá, 10 lliuras á cumpliment de las 20 lliuras per lo lloguer del porxo é sala ó palau del seu alberch en lo cual se tenía la scrivanía del racional.»

El 1369 els consellers, desitjant que el Consell tingués casa pròpia, van comprar la que posseïa el cavaller Simó de Robira contigua a la paret de l'església parroquial de Sant Jaume Apòstol, i manant-se enderrocar, es va aixecar de bell nou l'edifici o casa del Consell, que va quedar acabada, si no del tot en part, l'any 1373, doncs consta que en aquest any es va celebrar la primera sessió a la sala encara avui anomenada del Consell de Cent.

Llegir l’original en castellà

En 1369 los concelleres, deseando que el Consejo tuviese casa propia, compraron la que poseía el caballero Simón de Robira contigua á la pared de la iglesia parroquial de San Jaime Apóstol, y mandándose derribar, se levantó de pie el edificio ó casa del Consejo, que quedó terminada, si no en todo en parte, el año 1373, pues consta que en dicho año se celebró la primera sesión en la sala aún hoy llamada del Consejo de Ciento.

Poc existeix avui de l'antic edifici, ja que les renovacions modernes i les reformes que es van fer el 1823 han canviat per complet el caràcter i l'ordre del mateix; però per les restes que es conserven es pot arribar a conèixer com de bell, elegant i de pur estil era el nostre antic palau comunal.

Llegir l’original en castellà

Poco existe hoy del antiguo edificio, pues las renovaciones modernas y las reformas que se hicieron en 1823 han cambiado por completo el carácter y orden del mismo; pero por los restos que se conservan puede venirse en conocimiento de cuan bello, elegante y de puro estilo era nuestro antiguo palacio comunal.

S'hi entrava pel carrer de la Ciutat, on hi havia una placeta, segons s'ha dit en tractar d'aquest carrer i parlant de la façana antiga que encara exis-teix, estenent-se al llarg, per darrere de l'església de Sant Jaume, la qual ocupava part de la que és avui plaça de la Constitució i tot el terreny en què s'eleva l'edifici modern de les Cases consistorials, que avui té la seva entrada principal en aquesta plaça.

Llegir l’original en castellà

Entrábase en él por la calle de la Ciudad, donde había una plazuela, según se ha dicho al tratar de dicha calle y hablando de la fachada antigua que todavía existe, extendiéndose á su largo, por detrás de la iglesia de vSan Jaime, la cual ocupaba parte de la que es hoy plaza de la Constitución y todo el terreno en que se eleva el edificio moderno de las Casas consistoriales, que hoy tiene su entrada principal en esta plaza.

Les restes antigues mereixen ser visitades. De la façana ja s'ha parlat en fer-ho del carrer de la Ciutat. El famós saló del Consell de Cent ha estat restaurat, donant-se algun més eixample que no tenia en la primitiva obra. S'hi entra per una porta de marbre, bella i senzilla, decorada amb dues columnes jòniques que sostenen la seva cornisa, en el fris de la qual es distingeixen les lletres S. P. Q. B. Senatus Popuhts-Que Barcinonensis. Antigament estava adornat aquest saló amb tapissos, estàtues i quadres, i al voltant s'aixecaven els estrats i seients que ocupaven els membres del Consell. Quan, després de la guerra de successió en els primers anys del segle passat, van ser destruïdes les llibertats catalanes; quan van desaparèixer el Consell de Cent i la Diputació de Catalunya, que tan altes glòries i tan alts mèrits comptaven, es va donar ordre per treure tot el que hi havia al saló del Consell i pogués recordar els fets passats. Heus aquí la lacònica comunicació que amb aquest motiu es va passar al general encarregat del comandament de les tropes que van ocupar militarment Barcelona: «Havent entès el rei que a les cases de l'Ajuntament d'aquesta ciutat de Barcelona es conserven presentment en un gran saló alt la graderia i seients que usava el Consell de Cent, mana S. M. que V. E. faci tot seguit es treguin aquests seients antics, i es posi la sala en la forma en què estan les dels ajuntaments de les altres ciutats d'aquests regnes.»

Llegir l’original en castellà

Los restos antiguos merecen ser visitados. De la fachada ya se ha hablado al hacerlo de la calle de la Cuidad. El famoso salón del Consejo de Ciento ha sido restaurado, dándose algún más ensanche que no tenía en la primitiva obra. Entrase en él por una puerta de mármol, bella y sencilla, decorada con dos columnas jónicas que sostienen su cornisón, en cuyo friso se distinguen las letras S. P. Q. B. Senatus Popuhts-Que Barcinonensis. Antiguamente estaba adornado este salón con tapices, estatuas y cuadros, y alrededor se levantaban los estrados y asientos que ocupaban los miembros del Consejo. Cuando, después de la guerra de sucesión en los primeros años del siglo pasado, fueron destruidas las libertades catalanas; cuando desaparecieron el Consejo de Ciento y la Diputación de Cataluña, que tan altas glorias y tan altos merecimientos contaban, dióse orden para quitar todo lo que había en el salón del Consejo y pudiese recordar los pasados hechos. He aquí la lacónica comunicación que con este motivo se pasó al general encargado del mando de las tropas que ocuparon militarmente Barcelona: «Habiendo entendido el rey que en las casas del Ayuntamiento de esa ciudad de Barcelona se conservan presentamente en un gran salón alto el teatro y asientos que usaba el Consejo de Ciento, manda S. M. que V. E. haga luego se quiten estos asientos antiguos, y se ponga la sala en la forma en que están las de los ayuntamientos de las demás ciudades de estos reinos.»

Al centre de l'edifici es veu una part de l'antic pati del Consell; però només per alguns trossos poden ELS CARRERS DE BARCELONA 313

Llegir l’original en castellà

En el centro del edificio se ve una parte del antiguo patio del Consejo; pero sólo por algunos trozos pueden LAS CALLES DE BARCELONA 3I3

conèixer-se les galeries que al voltant seu s'aixecaven, les quals han estat destruïdes per a la construcció de les oficines modernes.

Llegir l’original en castellà

conocerse las galenas que en torno suyo se levantaban, las cuales han sido destruidas para la construcción de las oficinas modernas.

En el que abans es deia pati dels tarongers, i devia ser per cert un bellíssim pati, es conserva acuradament, allà traslladada per instància d'alguns amants de les glòries pàtries, la porta que abans obria pas a la sala del Trentenari, anomenada així per celebrar-hi les seves sessions el Consell menor de la ciutat, o sigui el Consell dels trenta-u. És una elegant i ben treballada porta amb busts de diversos consellers i medallons amb imatges de les virtuts.

Llegir l’original en castellà

En el que antes se llamaba patio de los naranjos, y debía ser por cierto un bellísimo patio, se conserva cuidadosamente, allí trasladada por instancia de algunos amantes de las glorías patrias, la puerta que antes abría paso á la sala del Trentauari, llamada así por celebrar en ella sus sesiones el Consejo menor de la ciudad, 6 sea el Consejo de los treinta y uno. Es una eleunte v bien labrada puerta con bustos de varios concelleres v medallones con imágenes de las virtudes.

Hi havia en aquest pati una porta de comunicació amb el veí temple de Sant Miquel, del qual ens ocuparem en parlar del carrer del Mico.

Llegir l’original en castellà

Había en este patio una puerta de comunicación con el vecino templo de San Miguel, del cual nos ocuparemos al hablar de la calle del Mico.

El pati dels tarongers és també notable perquè en ell es troben altres restes de l'antic edifici, comunicant amb dues peces que recentment han servit per als judicis de pau, en les quals es troben baixos relleus, cornises i columnes del millor gust, traçat tot per hàbil cisell.

Llegir l’original en castellà

El patio de los naranjos es también notable porque en el se hallan otros restos del antiguo edificio, comunicando con dos piezas que recientemente han servido para los juicios de paz, en las cuales se hallan bajos relieves, cornisas y columnas del mejor gusto, trazado todo por hábil cincel.

La fàbrica moderna no ofereix res de particular. Ocupa tota la part davantera de l'edifici, la façana del qual la forma un cos avançat en el qual s'obre la porta principal i un nínxol a cada costat amb dues estàtues colossals de marbre blanc, esculpides per Don José Bover, representant la de la dreta al rei Don Jaume I el Conqueridor i la de l'esquerra al conseller Joan Fivaller. D'ambdós ens ocuparem en els carrers que porten el seu nom. Al nivell del primer pis, comprenent tota l'amplada del cos avançat, quatre robustes columnes jòniques sostenen el cornisament del mateix ordre que és el general de la façana, i el seu basament forma un balcó corregut per a la reunió del cos municipal i altres autoritats en les pro- 3I4 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

La fábrica moderna no ofrece nada de particular. Ocupa toda la parte delantera del edificio, cuya fachada la forma un cuerpo avanzado en el que se abre la puerta principal y un nicho á cada lado con dos estatuas colosales de mármol blanco, esculpidas por Don José Bover, representando la de la derecha al rey Don Jaime I el Conquistador y la de la izquierda al conceller Juan Fiváller. De entrambos nos ocuparemos en las calles que llevan su nombre. Al nivel de primer alto, comprendiendo todo el ancho del cuerpo avanzado, cuatro robustas columnas jónicas sostienen el cornisamento del mismo orden que es el general de la fachada, y su basamento forma un balcón corrido para la reunión del cuerpo municipal y demás autoridades en las pro- 3I4 VÍCTOR BALAGUER

clamacions i festejos públics. Va dirigir aquesta obra l'arquitecte D. José Mas, i ha dirigit les reformes de l'interior de l'edifici i la de renovació del saló del Consell de Cent l'arquitecte D. Daniel Molina.

Llegir l’original en castellà

clamaciones y festejos públicos. Dirigió esta obra el arquitecto D. José Mas, y ha dirigido las reformas del interior del edificio y la de renovación del salón del Consejo de Ciento el arquitecto D. Daniel Molina.

El pis alt de les Cases consistorials és ocupat per l'arxiu municipal, on es conserven rics tresors per a la història pàtria i assenyaladament per a la del Municipi català.

Llegir l’original en castellà

El piso alto de las Casas consistoriales es ocupado por el archivo municipal, donde se conservan ricos tesoros para la historia patria y señaladamente para la del Municipio catalán.

L'altre edifici notable d'aquesta plaça és la casa o palau de la Diputació, un dels més bells i més importants de Barcelona. Era amb el nom antic de Casa del General, és a dir, de la Generalitat o del Comú, el punt on es reunien els representants dels tres Braços per compondre el primer cos polític en l'antiga constitució de la nació catalana. (V. carrer de la Diputació,)

Llegir l’original en castellà

El otro edificio notable de esta plaza es la casa ó palacio de la Diputación, uno de los más bellos y más importantes de Barcelona. Era con el nombre antiguo de Casa del General, es decir, de la Generalidad ó del Común, el punto donde se reunían los representantes de los tres Brazos para componer el primer cuerpo político en la antigua constitución de la nación catalana. (V. calle de la Diputación,)

Va ser construït aquest edifici en dues èpoques diferents, i com de l'obra antiga a la moderna va haver de transcórrer més de segle i mig, diversos són, per tant, el caràcter i el gust de cadascuna.

Llegir l’original en castellà

Fué construido este edificio en dos épocas distintas, y como de la obra antigua á la moderna hubo de transcurrir más de siglo y medio, diversos son, por lo mismo, el carácter y el gusto de cada una.

El primer edifici data del segle xiv i devia ser molt reduïda la seva planta, ja que se sap que a principis del segle xv es va eixamplar amb diverses cases contigües que es van adquirir i enderrocar per donar-li major extensió. La seva porta principal era llavors l'anomenada de Sant Jordi, al carrer que avui es denomina del Bisbe, la qual conserva encara la seva gràcil façana, admiració de tots els amants de les belles arts.

Llegir l’original en castellà

El primitivo edificio data del siglo xiv y debía ser muy reducida su planta, pues se sabe que á principios del siglo xv se ensanchó con varias casas contiguas que se adquirieron y derribaron para darle mayor extensión. Su puerta principal era entonces la llamada de San Jorge, en la calle que hoy se denomina del Obispo, la cual conserva aún su graciosa fachada, admiración de todos los amantes de las bellas artes.

En 1598 es va determinar donar encara major eixample al palau, i es va dur a terme la idea d'engrandir l'edifici per la part que dóna a la plaça de Sant Jaume. Va dirigir la nova obra l'arquitecte Pedro Blay, i ho va fer amb seny i encert, ja que va procurar conservar intactes les parts més precioses de l'antic edifici.

Llegir l’original en castellà

En 1598 se determinó dar todavía mayor ensanche al palacio, y llevóse á cabo la idea de engrandecer el edificio por la parte que da á la plaza de San Jaime. Dirigió la nueva obra el arquitecto Pedro Blay, y lo hizo con tino y acierto, pues procuró conservar intactas las partes más preciosas del antiguo edificio.

ELS CARRERS DE BARCELONA 315

Llegir l’original en castellà

Í.AS CALLES DE BARCELONA 315

Des d'aquesta renovació, la façana principal del palau està a la plaça de Sant Jaume o de la Constitució, i és una façana severa, bella i respirant grandesa. Al mig del balcó del centre es descobreix una capella, en la qual falta una estàtua de Sant Jordi, que aviat serà en ella col·locada.

Llegir l’original en castellà

Desde esta renovación, la fachada principal del palacio está en la plaza de San Jaime ó de la Constitución, y es una fachada severa, bella y respirando grandeza. En medio del balcón del centro se descubre una capilla, en la cual falta una estatua de San Jorge, que pronto será en ella colocada.

L'obra de Pedro Blay, és a dir, la reforma, comprèn des de la façana fins a l'arrencada de la gran escala que condueix a un pati on hi ha les dues portes de Sant Jordi i de Sant Honorat. Aquí és on comença l'edifici antic que està avui ocupat per l'Audiència, com el modern ho està per la Diputació provincial.

Llegir l’original en castellà

La obra de Pedro Blay, es decir, la reforma, comprende desde la fachada hasta el arranque de la grande escalera que conduce á un patio donde están las dos puertas de San Jorge y de San Honorato. Ahí es donde empieza el edificio antiguo que está hoy ocupado por la Audiencia, como el moderno lo está por la Diputación provincial.

A la part moderna es troba el famós saló anomenat de Sant Jordi, que és mirat com a fàbrica de mèrit pels intel·ligents. Grans records històrics té aquest saló, i en ell s'han efectuat actes solemnes i cèlebres. Anem a citar-ne alguns.

Llegir l’original en castellà

En la parte moderna se halla el famoso salón llamado de San Jorge, que es mirado como fábrica de mérito por los inteligentes. Grandes recuerdos históricos tiene este salón, y en él se han efectuado actos solemnes y célebres. Vamos á citar algunos de ellos.

En 1640 hi va haver la gran junta de Braços o reunió de les Corts sobiranes del país, i allà va sonar la tribunicia veu del diputat eclesiàstic D. Pau Claris, manifestant i provant que Catalunya havia de fer armes contra el rei Felip II [sic: Felip IV] de Castella, conculcador de les públiques llibertats. L'assemblea va aprovar la proposició del seu president Claris, i obertes van quedar les portes del temple de Janus.

Llegir l’original en castellà

En 1640 hubo allí la gran junta de Brazos ó reunión de las Cortes soberanas del país, y allí sonó la tribunicia voz del diputado eclesiástico D. Pablo Claris, manifestando y probando que Cataluña debía hacer armas contra el rey Felipe II de Castilla, conculcador de las públicas libertades. La asamblea aprobó la proposición de su presidente Claris, y abiertas quedaron las puertas del templo de Jano.

Pocs dies després, en el mateix lloc, es prenia la resolució solemne de declarar vacant el tron del comte de Barcelona, expulsant-ne Felip IV, i passant a proclamar un nou rei amb certs pactes i condicions. L'elegit fou Lluís XIII de França.

Llegir l’original en castellà

Pocos días después, en el mismo sitio, se tomaba la resolución solemne de declarar vacante el trono del conde de Barcelona, arrojando de él á Felipe IV, y pasando á proclamar un nuevo rey con ciertos pactos y condiciones. El elegido fué Luis XIII de Francia.

Un altre acte semblant tenia lloc en el mateix local el 1705. Reunides les Corts catalanes, s'hi presentà l'arxiduc Carles d'Àustria, antagonista del duc d'Anjou, que amb el nom de Felip V acabava de seure al tron d'Espanya. Les Corts, sentida l'explicació que va donar l'arxiduc i finalitzat el seu discurs, van reconèixer com millor el seu dret i el van proclamar amb el nom de Carles III, excloent i privant del tron a Felip de Borbó, duc d'Anjou. Van seguir després d'això molts anys d'aquella sagnant guerra anomenada de successió, la qual ja sabem, pel que s'ha dit anteriorment, que va acabar infaustament per als catalans. Va sucumbir la causa de la llibertat representada pels heroics defensors de Barcelona el 1714, i va triomfar la de l'absolutisme, quedant al tron d'Espanya la dinastia de Borbó.

Llegir l’original en castellà

Otro acto parecido tenía lugar en el mismo local en i;o5. Reunidas las Cortes catalanas, presentóse á ellas el archiduque Carlos de Austria, antagonista del duque de Anjou, que con el nombre de Felipe V acababa de sentarse en el trono de España. Las Cortes, oída la explicación que dio el archiduque y finalizado su discurso, reconocieron como mejor su derecho y le proclamaron con el nombre de Carlos III, excluyendo y privando del trono á Felipe de Borbón, duque de Anjou. Siguiéronse después de esto muchos años de aquella sangrienta guerra llamada de sucesión, la cual ya sabemos, por lo dicho anteriormente, que terminó infaustamente para los catalanes. Sucumbió la causa de la libertad representada por los heroicos defensores de Barcelona en 1714, y triunfó la del absolutismo, quedando en el trono de España la dinastía de Borbón.

Llavors el saló de Sant Jordi va ser teatre d'una altra escena, ben diferent de les anteriors certament. El dia 13 d'Abril de 1716, per ordre de Felip V, van ser convocades totes les autoritats de Barcelona en l'històric saló de què estem parlant, i allà, a la seva presència, per mà del botxí, van ser cremats tots els privilegis, llibertats i franquícies que, revalidats dels antics i amb altres nous, havia atorgat l'arxiduc Carles a la capital del Principat.

Llegir l’original en castellà

Entonces el salón de San Jorge fué teatro de otra escena, bien distinta de las anteriores por cierto. El día i3 de Abril de 1716, por orden de Felipe V, fueron convocadas todas las autoridades de Barcelona en el histórico salón de que estamos hablando, y allí, á su presencia, por mano del verdugo, fueron quemados todos los privilegios, libertades y franquicias que, revalidados de los antiguos y con otros nuevos, había otorgado el archiduque Carlos á la capital del Principado.

A l'efecte de conservar aquest històric saló i acabar amb les profanacions que en ell es cometen quan se celebren les quintes, la Diputació actual ha tingut la bona idea de convertir-lo en Museu provincial d'antiguitats i pintures. S'estan fent avui precisament les reparacions necessàries, i quedarà molt aviat tancat amb una reixa, habilitant-se un altre local per als actes del sorteig i reemplaçament de l'exèrcit, que avui dia continuen celebrant-se en ell per desgràcia. La Diputació, que ha observat el buit que d'un Museu provincial es nota al nostre país, ha decidit de moment habilitar a aquest efecte el saló de Sant Jordi, i a ell ha fet ja traslladar el magnífic mosaic que es va trobar en ser enderrocat el Palau. Aviat quedaran també cobertes les seves parets amb els diversos quadres de mèrit i altres objectes preciosos que la Diputació posseeix, i així s'haurà elevat un temple a les arts en l'antic consistori de les Corts catalanes, servint d'aquesta manera aquell venerable lloc per a millor, més digne i més adequat objecte.

Llegir l’original en castellà

Al efecto de conservar este histórico salón y acabar con las profanaciones que en él se cometen cuando se celebran las quintas, la Diputación actual ha tenido la buena idea de convertirlo en Museo provincial de antigüedades y pinturas. Se están haciendo hoy precisamente las reparaciones necesarias, y va á quedar muy pronto cerrado con una verja, habilitándose otro local para los actos del sorteo y reemplazo del ejército, que en el día continúan celebrándose en él por desgracia. La Diputación, que ha observado el vacío que de un Museo provincial se nota en nuestro país, ha decidido por de pronto habilitar á este efecto el salón de San Jorge, y á él ha hecho ya trasladar el magnífico mosaico que se encontró al ser derribado el Palau. Pronto quedarán también cubiertas sus paredes con los varios cuadros de mérito y otros objetos preciosos que la Diputación posee, y así se habrá elevado un templo á las artes en el antiguo consistorio de las Cortes catalanas, sirviendo de esta manera aquel venerando sitio para mejor, más digno y más adecuado objeto.

Passem ara a dir alguna cosa de l'edifici antic.

Llegir l’original en castellà

Tasemos ahora á decir algo del edificio antiguo.

Ja hem consignat que aquesta part del palau de la Diputació catalana fou cedida a l'Audiència, quan després de la caiguda de Barcelona el 1714 quedaren abolides les antigues llibertats i constitucions d'aquest país, desapareixent, per consegüent, el cos polític de la Diputació de Catalunya. Serveixen, doncs, avui per al tribunal de justícia, les seves oficines i dependències, les sales que serviren un dia per als diputats catalans.

Llegir l’original en castellà

(Hieda ya consignado que esta parte del palacio de la Diputación catalana filé cedido á la Audiencia, cuando después de la caída de Barcelona en 1714 quedaron abolidas las antiguas libertades y constituciones de este país, desapareciendo, por consiguiente, el cuerpo político de la Diputación de Cataluña. Sirven, pues, hoy para el tribunal de justicia, sus oficinas y dependencias, las salas que sirvieron un día para los diputados catalanes.

Gràcies a això, s'ha pogut conservar perfectament l'antic palau dels nostres prohoms, i és digne de ser visitat amb tota detenció i estudi. L'intel·ligent no pot menys de fixar-se admirat en l'elegant pati que es troba al centre de l'edifici, envoltat d'una esvelta galeria ogival, les airoses columnes de la qual són del millor efecte; en el jardí dels tarongers, amb la seva doble galeria d'ogives i les seves gracioses i originals gàrgoles; en la capella de Sant Jordi, situada al costat d'aquest pati, el frontis del qual és admirable per les seves primoroses labors i per les seves riques belleses, i en les espaioses sales que avui serveixen per al tribunal i per a les vistes de plets, notables principalment pels seus riquíssims enteixinats.

Llegir l’original en castellà

Gracias á esto, se ha podido conservar perfectamente el antiguo palacio de nuestros proceres, y es digno de ser visitado con toda detención y estudio. El inteligente no puede menos de fijarse admirado en el elegante patio que se halla en el centro del edificio, rodeado de una esbelta galería ojival, cuyas airosas columnas son del mejor efecto; en el jardín de los naranjos, con su doble galería de ojivas y sus graciosas y originales gárgolas; en la capilla de San Jorge, situada junto á este patio, cuyo frontis es admirable por sus primorosas labores y por sus ricas bellezas, y en las espaciosas salas que hoy sirven para el tribunal y para las vistas de pleitos, notables principalmente por sus riquísimos artesonados.

En una de les sales es veu una galeria de retrats a l'oli, no tots amb exactitud històrica, dels comtes de Barcelona i monarques que ha tingut Catalunya des d'Ataülf fins als nostres dies, seguint la línia aragonesa. Només hi ha els de tres reis visigots, el d' Ataülf, el de Wamba i el de Roderic, que fou l'últim rei d'aquella estirp. Després d'aquests segueixen Carlemany, Lluís el Pietós i Carles el Calb, monarques francs sota el protectorat dels quals els catalans van començar la reconquesta de la seva pàtria. Apareixen després alguns dels comtes feudataris, Guifré el Pilós, primer comte sobirà de Barcelona, i tot seguit els altres comtes sobirans fins a Ramon Berenguer IV el Sant, sota el govern del qual es va unir Catalunya i Aragó; després els monarques de la Corona d'Aragó fins a arribar a Ferran el Catòlic, que va unir els regnes d'Aragó i Castella, i, finalment, tots els reis d'Espanya des d'aquella unió fins a Isabel II.

Llegir l’original en castellà

En una de las salas se ve una galería de retratos al óleo, no todos por cierto con exactitud histórica, de los condes de Barcelona y monarcas que ha tenido Cataluña desde Ataúlfo hasta nuestros días, siguiendo la línea aragonesa. Sólo hay los de tres reyes visigodos, el de Ataúlfo, el de Wamba y el de Rodrigo, que fué el último rey de aquella estirpe. Tras de éstos siguen Carlomagno, Ludovico Pío y Carlos el Calvo, monarcas francos bajo cuyo protectorado comenzaron los catalanes la reconquista de su patria. Aparecen luego algunos de los condes feudatarios, Wifredo el Velloso, primer conde soberano de Barcelona, y en seguida los demás condes soberanos hasta Ramón Berenguer IV el Santo, bajo cuyo gobierno se unió Cataluña y Aragón; luego los monarcas de la Corona de Aragón hasta llegar á Fernando el Católico, que unió los reinos de Aragón y Castilla, y, por último, todos los reyes de España á datar de aquella unión hasta Isabel II.

Pel que fa a la capella de Sant Jordi, és molt reduïda, però molt bella. També té dues èpoques com l'edifici. L'actual es va construir a l'esquena de l'antiga, però respectant-la, que avui serveix d'entrada. Es conserven en aquesta capella rics tapissos antics, un magnífic frontal, diverses relíquies, un preciós missal i diversos ornaments de molt mèrit.

Llegir l’original en castellà

Por lo que toca á la capilla de San Jorge es muy reducida, pero muy bella. También tiene dos épocas como el edificio. La actual se construyó á espaldas de la antigua, pero respetando ésta que hoy sirve de entrada. Consérvanse en esta capilla ricos tapices antiguos, un magnífico frontal, varias reliquias, un precioso misal y varios ornamentos de mucho mérito.

Des de temps molt antics, Sant Jordi era patró de la Diputació o General de Catalunya. Moltes nacions i també molts prínceps han invocat aquest sant com a patró de les seves armes, però a la Corona d'Aragó se li retia a més un culte particular des del 1094, en què es va donar la batalla d'Alcoraz, guanyada pel rei D. Pere I, i en la qual se suposava haver vist Sant Jordi lluitar entre les files dels cristians.

Llegir l’original en castellà

Desde tiempos muy antiguos, San Jorge era patrón de la Diputación ó General de Cataluña. Muchas naciones y también muchos príncipes han invocado á este santo por patrón de sus armas, pero en la Corona de Aragón se le tributaba además un culto particular desde 1094 en que fué dada la batalla de Alcoraz, ganada por el rey D. Pedro I, y en la cual se suponía haberse visto á San Jorge pelear entre las filas de los cristianos.

La Diputació de Catalunya, un dels tres Braços o estaments de la qual era el militar, adoptà més endavant l'estendard de Sant Jordi (creu vermella en camp blanc), i invocà com a protector el dit sant, manant alçar en el seu palau la citada capella. La crida o crit de guerra dels cavallers catalans era també el de Sant Jordi, fivam, firam! (Sant Jordi, ferim, ferim!)

Llegir l’original en castellà

La Diputación de Cataluña, uno de cuyos tres Brazos ó estamentos era el militar, adoptó más adelante el estandarte de San Jorge (cruz roja en campo blanco), é invocó como protector á dicho santo, mandando alzar en su palacio la citada capilla. El apellido ó grito de guerra de los caballeros catalanes era también el de San Jordi, fivam, firam! (San Jorge, hiramos, hiramos!)

En la festivitat del sant patró s'acostumava cada any a fer una gran funció, celebrant-se un torneig o justa reial. Al matí tenia lloc a la capella un solemne ofici amb sermó, el qual s'encarregava a un dels millors oradors sagrats. De seguida venia la cerimònia de beneir les armes als paladins que havien de prendre part en la justa, els quals, un cop complert aquest requisit, passaven a un dels salons del palau on rebien les empreses de mans de les seves dames. A l'hora assenyalada la comitiva sortia del palau, acompanyada de ministrers, precedida per la Diputació i guiada per la seva bandera, i es traslladava al palenc; tenia lloc el torneig, que acostumava a ser al Born, i tornaven tots al palau de la Diputació, on les dames adjudicaven els premis als vencedors, acabant-se la festa amb una dansa a la nit en aquells salons, il·luminats.

Llegir l’original en castellà

En la festividad del santo patrón acostumbrábase cada año á hacer una gran función, celebrándose un torneo ó justa real. Por la mañana tenía lugar en la capilla un solemne oficio con sermón, el cual se encargaba á uno de los mejores oradores sagrados. En seguida venía la ceremonia de bendecir las armas á los paladines que debían tomar parte en la justa, los cuales, llenado este requisito, pasaban á uno de los salones del palacio donde recibían las empresas de manos de sus damas. Á la hora señalada la comitiva salía del palacio, acompañada de ministriles, precedida por la Diputación y guiada por su bandera, y se trasladaba al palenque; tenía lugar el torneo, que acostumbraba á ser en el Boro, y regresaban todos al palacio de la Diputación, donde las damas adjudicaban los premios á los vencederes, terminándose la fiesta con una danza por la noche en aquellos salones, iluminados.

Encara avui se celebra la festa de Sant Jordi, que és una de les tradicionals a Barcelona; però ja no és festa d'armes, sinó de flors. En dit dia es facilita al públic l'entrada als salons de la Diputació i de l'Audiència, i el pati de l'edifici, la plaça de la Constitució i el carrer del Bisbe estan plens de taules on es venen rams de flors a l'immens gentiu que desemboca per totes les avingudes de la plaça.

Llegir l’original en castellà

Todavía hoy se celebra la fiesta de San Jorge, que es una de las tradicionales en' Barcelona; pero ya no es fiesta de armas, sino de flores. En dicho día se facilita al público la entrada en los salones de la Diputación y de la Audiencia, y el patio del edificio, la plaza de la Constitución y la calle del Obispo están llenos de mesas donde se venden ramos de flores al inmenso gentío que desemboca por todas las avenidas de la plaza.

A principis del segle passat Barcelona va despertar un dia al festiu so de les campanes que esquinçaven amb veus alegres l'aire i al rumor del brogit i l'alegria que partien de tots els seus carrers.

Llegir l’original en castellà

A principios del siglo pasado Barcelona despertó un día al festivo son de las campanas que rasgaban con voces alegres el aire y al rumor del bullicio y algazara que partían de todas sus calles.

Eren dies de festa per a la capital dels comtes; eren festes que havien de ser el pròleg d'aquell sagnant drama que es va anomenar la guerra de successió.

Llegir l’original en castellà

Eran días de fiesta para la capital de los condes; eran fiestas que debían ser el prólogo de aquel sangriento drama que se llamó la guerra de sucesión.

Felip V, el primer dels Borbons, es dirigia a Barcelona, i aquesta es disposava a rebre'l amb pompa i obsequi. Aviat, però, aquesta ciutat s'havia d'alçar terrible a la veu de la campana cridant a Consell de Cent i llançar els seus fills i valents defensors contra les hosts d'aquell mateix Felip, mentre que milers de veus omplien els aires clamant: Via fora!

Llegir l’original en castellà

Felipe V, el primero de los Borbones, se dirigía á Barcelona, y ésta se disponía á recibirle con pompa y agasajo. Pronto, sin embargo, debía esta ciudad levantarse terrible á la voz de la campana llamando á Consejo de Ciento y arrojar á sus hijos y valientes defensores contra las huestes de aquel mismo Felipe, mientras que henchían los aires millares de voces clamando: ¡Vía fora!

Però això no ha de ser de la nostra incumbència en l'actualitat.

Llegir l’original en castellà

Pero no debe ser esto de nuestra incumbencia en la actualidad.

Oblidem que hi havia un volcà proper a esclatar. Tractem només de les festes i solemnitats amb què va ser rebut Felip V.

Llegir l’original en castellà

Olvidemos que había un volcán próximo á reventar. Tratemos sólo de las fiestas y solemnidades con que fué recibido Felipe V.

Difícil ens seria esmentar totes les particularitats i detalls dels festejos. Prou dir que el dia que el rei va fer la seva entrada, Barcelona es va vestir completament de gala. Les cases de la plaça del Padró, del carrer de l'Hospital i de la Rambla estaven totes adornades, i el Consell de Cent havia ofert diferents premis als propietaris que amb més gust i perfecció engalanessin les façanes dels seus edificis. Les cases que al carrer de l'Hospital van obtenir el premi, van ser la de D. Francisco Tovar i la de D. José Orta, sastre, que estava davant de l'església de l'Hospital.

Llegir l’original en castellà

Difícil nos sería mencionar todas las particularidades y detalles de los festejos. Basta decir que el día que efectuó el rey su entrada, Barcelona se vistió completamente de gala. Las casas de la plaza del Padró, de la calle del Hospital y de la Rambla estaban todas adornadas, y había el Consejo de Ciento ofrecido diferentes premios á los dueños que con más gusto y perfección engalanaran las fachadas de sus edificios. Las casas que en la calle del Hospital alcanzaron el premio, fueron la de D. Francisco Tovar y la de D. José Orta, sastre, que estaba delante de la iglesia del Hospital.

El gremi d'argenteria s'havia encarregat d'adornar i engalanar la piràmide del Padró, aconseguint-ho a satisfacció de tots.

Llegir l’original en castellà

El gremio de plateros se había encargado de adornar y engalanar la pirámide del Padró, consiguiéndolo á satisfacción de todos.

El gremi dels mercaders de llenç va prendre a càrrec seu construir una gran fàbrica davant del carrer de l'Hospital, al portal de la Boqueria. La ressenya impresa per ordre de la Diputació i el manuscrit que tenim a la vista, diuen que era una obra sumptuosa. Hi apareixien diversos quadres amb fets trets de la història catalana. Un quadre figurava a Joan Fivaller cuidant en la seva última malaltia a Ferran d'Antequera; un altre a Ramon, vescomte de Perellós, baixant al Purgatori, a on diu una tradició popular que va descendir, després de la desgraciada i ràpida mort de D. Joan I, per assegurar-se de la salvació de l'ànima del seu rei; un altre a Carles el Calb passant els quatre dits mullats en la generosa sang de Guifré per l'escut del comte de Barcelona; un altre al rei Don Alfons donant al conseller en cap de Barcelona les portes de la ciutat de Nàpols com a premi a l'esforç català en la presa d'aquesta ciutat; un altre a Joan Blancas llançant per damunt de les muralles de Perpinyà la fulla amb què havien els francesos d'immolar el fill del Guzmán de Catalunya; un altre, en fi, al comte de Barcelona Ramon Berenguer III el Gran, lluitant al palenc per l'honor i fama de l'emperadriu Matilde d'Alemanya.

Llegir l’original en castellà

El gremio de los mercaderes de lienzo tomó á su cargo construir una gran fábrica en frente de la calle del Hospital, en el portal de la Bocaría. La reseña impresa por orden de la Diputación y el manuscrito que tenemos á la vista, dicen que eran una obra suntuosa. Aparecían en ella varios cuadros con hechos sacados de la historia catalana. Un cuadro figuraba á Juan Fivaller cuidando en su última enfermedad á Fernando de Antequera; otro á Ramón, vizconde de Perellós, bajando al Purgatorio, á donde dice una tradición popular que descendió, después de la desgraciada y pronta muerte de D. Juan I, para asegurarse de la salvación del alma de su rey; otro á Carlos el Calvo pasando los cuatro dedos mojados en la generosa sangre de Wifredo por el escudo del conde de Barcelona; otro al rey Don Alfonso dando al conceller en cap de Barcelona las puertas de la ciudad de Ñapóles como premio al esfuerzo catalán en la toma de esta ciudad; otro á Juan Blancas arrojando por encima de las murallas de Perpiñán la cuchilla con que debían los franceses inmolar al hijo del Guzmán de Cataluña; otro, en fin, al conde de Barcelona Ramón Berenguer III el Grande, lidiando en el palenque por el honor y fama de la emperatriz Matilde de Alemania.

Altres tres gremis es van encarregar també d'adornar el portal del davant de la casa de les Comèdies, vulgarment dita dels Escudellers, i allí van aixecar una sumptuosa fàbrica.

Llegir l’original en castellà

Otros tres gremios se encargaron también de adornar el portal de en frente de la casa de las Comedias, vulgarmente llamada deis Escudillen, y allí levantaron una suntuosa fábrica.

Al remat de la Rambla, al costat de les Drassanes, els senyors diputats i oïdors del Principat van manar construir un superb i vistós arc de triomf. Les inscripcions de què aquest arc estava sembrat eren en llatí, català i castellà.

Llegir l’original en castellà

En el remate de la Rambla, junto á las Atarazanas, mandaron construir un soberbio y vistoso arco triunfal los señores diputados y oidores del Principado. Las inscripciones de que este arco estaba sembrado eran en latín, catalán y castellano.

La plaça de Fra-menors o Sant Francesc, ara Medinaceli, estava luxosament engalanada. Sabut és que era el lloc consagrat per la tradició i les lleis on la ciutat rebia el jurament dels seus reis. Un riquíssim solio es trobava disposat sobre un luxós tablat. Va pujar-hi Felip V acompanyat dels consellers, i a les mans del pare guardià de Sant Francesc, posada la dreta sobre els Sants Evangelis, va jurar complir els privilegis, furs i prerrogatives de l'excel·lentíssima ciutat de Barcelona.

Llegir l’original en castellà

La plaza de Fra-menors ó San Francisco, ahora Medinaceli, estaba lujosamente engalanada. Sabido es que era el sitio consagrado por la tradición y las leyes donde la ciudad recibía el juramento de sus reyes. Un riquísimo solio se hallaba dispuesto sobre un lujoso tablado. Subió á él Felipe V acompañado de los concelleres, y en manos del padre guardián de San Francisco, puesta la diestra sobre los Santos Evangelios, juró cumplir los privilegios, fueros y prerrogativas de la excelentísima ciudad de Barcelona.

Acabada la cerimònia, el rei va baixar del solio i va prosseguir el seu camí, trobant al pas altres arcs de triomf T0M0 xxi 21 i altres vistosos edificis la construcció dels quals anava a càrrec dels diversos gremis que comptava llavors Barcelona.

Llegir l’original en castellà

Terminada la ceremonia, el rey bajó del solio y prosiguió su camino, hallando al paso otros arcos de triun- T0M0 xxi 21 fo y otros vistosos edificios cuya erección corriera á cargo de los varios gremios que contaba entonces Barcelona.

Però entre la infinitat de festejos que durant molts dies van tenir lloc per celebrar l'entrada del rei i el seu enllaç amb Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, només és ocasió de descriure amb tots els seus detalls el torneig que va tenir lloc a la Sala Reial dels plets del palau de la Diputació a disposició i despesa del molt il·lustre i fidelíssim Consistori dels diputats i oïdors del Principat.

Llegir l’original en castellà

Pero entre la infinidad de festejos que por muchos días tuvieron lugar para celebrar la entrada del rey y su enlace con María Luisa Gabriela de Saboya, sólo es ocasión de describir con todos sus pormenores el torneo que tuvo lugar en la sala Real de los pleitos del palacio de la Diputación á disposición y gasto del muy ilustre y fidelísimo Consistorio de los diputados y oidores del Principado.

Per a aquest torneig a peu, que havia de tenir lloc davant SS. MM. i davant l'aristocràcia catalana, es van triar un mantenedor i vuit combatents, en memòria dels nou cèlebres barons de la fama que, segons les nostres cròniques, tan gloriosament van començar la reconquesta de Catalunya.

Llegir l’original en castellà

Para este torneo á pie, que debía tener lugar ante SS. MM. y ante la aristocracia catalana, se eligieron un mantenedor y ocho combatientes, en memoria de los nueve célebres varones de la fama que, según nuestras crónicas, tan gloriosamente comenzaron la reconquista de Cataluña.

Tot seguit es va formar un tribunal compost per sis dames, dues vídues, dues casades i dues donzelles. Eren les primeres, Doña Antonia de Magarola i de Senmanat i Doña Margarita Ramona i de Magarola; les segones, Doña Manuela de Bach i de Oms i Doña Ignacia de Magarola i de Amigant; i les últimes, Doña María de Clariana i Gualbes i Doña María de Farnés i de Marimón. Aquestes sis dames eren molt celebrades per les seves qualitats morals i per la seva singular bellesa. A aquest jurat del bell sexe s'hi va afegir com a consultor D. Francisco de Sayol i de Quarteroni, fill del cavaller D. Feliciano Sayol, que havia deixat memòria de ser la millor pica i llança de Catalunya, i es va nomenar secretari del tribunal a D. Raimundo de Codina i Ferreras.

Llegir l’original en castellà

En seguida se formó un tribunal compuesto de seis señoras, dos viudas, dos casadas y dos doncellas. Eran las primeras, Doña Antonia de Magarola y de Senmanat y Doña Margarita Ramona y de Magarola; las segundas, Doña Manuela de Bach y de Oms y Doña Ignacia de Magarola y de Amigant; y las últimas, Doña María de Clariana y Gualbes y Doña María de Farnés y de Marimón. Estas seis señoras eran muy celebradas por sus cualidades morales y por su singular hermosura. A este jurado del bello sexo se agregó como consulente D. Francisco de Sayol y de Quarteroni, hijo del caballero D. Feliciano Sayol, que había dejado memoria de ser la mejor pica y lanza de Cataluña, y se nombró secretario del tribunal á D. Raimundo de Codina y Ferreras.

La primera disposició del galant jurat va ser fixar els premis que s'havien de distribuir i redactar el codi de lleis que havia de regir.

Llegir l’original en castellà

La primera disposición del galante jurado fué fijar los premios que debían distribuirse y redactar el código de leyes que debía regir.

Els premis van quedar destinats als següents i de la manera que s'expressa:

Llegir l’original en castellà

Los premios quedaron destinados los siguientes y del modo que se expresa:

1. Per millor pica, un miramelindo compost de diamants amb una creu de l'Esperit Sant penjant.

Llegir l’original en castellà

1. Por mejor pica, un miramelindo compuesto de diamantes con una cruz del Santo Espíritu pendiente.

2. Per millor espasa, un miramelindo guarnit de robins i diamants amb una creu semblant.

Llegir l’original en castellà

2. Por mejor espada, un miramelindo guarnecido de rubíes y diamantes con semejante cruz.

3. Per més galant, una lamineta de porcellana amb les seves primoroses imatges de rics esmalts, amb els seus entorns i llaços de diamants.

Llegir l’original en castellà

3. Por más galán, una laminilla de porcelana con sus primorosas imágenes de ricos esmaltes, con sus entornos y lazos de diamantes.

4. Per millor invenció, una joia de diamants i robins i al seu centre un sudari.

Llegir l’original en castellà

4. Por mejor invención, una joya de diamantes y rubíes y en su centro un sudario.

5. El premi de la folla, una creu de diamants de molt fons.

Llegir l’original en castellà

5. El premio de la folla, una cruz de diamantes de mucho fondo.

Quant a les lleis, que van ser llegides al mantenedor i combatents i acceptades per tots, van ser les

Llegir l’original en castellà

En cuanto á las leyes, que fueron leídas al mantenedor y combatientes y aceptadas por todos, fueron las

següents

Llegir l’original en castellà

siguientes

LLEIS DEL TORNEIG A PEU.

Llegir l’original en castellà

LEVES DEL TORNEO A PIE.

i. Qualsevol que al temps d'entrada perdi la pica, no pot guanyar el premi.

Llegir l’original en castellà

i. Cualquiera' que al tiempo de entrada pierda la pica, no puede ganar el premio.

2. Que qualsevol que tercant la pica la tingui de forma que pugui arribar al palenc, encara que la trenqui, no vagi per trencada.

Llegir l’original en castellà

2. Que cualquiera que terceando la pica la tuviere de forma que pueda llegar al palenque, aunque la rompa, no vaya por rompida.

3. Que el que toqui al palenc abans de donar el bot de pica, no pugui guanyar premi.

Llegir l’original en castellà

3. Que el que tocare al palenque antes de dar el bote de pica, no pueda ganar premio .

4. Que qui trenqui la pica del guardabraç avall, no li valgui per trencada.

Llegir l’original en castellà

4. Que quien rompiere la pica del guardabrazo abajo, no le valga por rompida.

5. Que qualsevol que trenqui la pica enristrant-la abans de donar el bot, no li valgui per trencada.

Llegir l’original en castellà

5. Que cualquiera que rompa la pica enristrándola antes de dar el bote, no le valga por rompida.

6. Que siguin jutjades per millors piques les que es trenquin més altes i millors bots; que els jutges tinguin consideració al que amb més brío i aire les trenqui.

Llegir l’original en castellà

6. Que sean juzgadas por mejores picas las que se rompieren más altas y mejores botes; que los jueces tengan consideración al que con más brío y aire las rompa.

7. Que els jutges atenguin que si algú en posar mà a l'espasa s'embarassa, de forma que hi hagi me-ster l'ajuda del padrí, no pugui guanyar el premi d'espasa.

Llegir l’original en castellà

7. Que los jueces atiendan que si alguno al poner mano á la espada se embaraza, de forma que haya menester ayuda de padrino, no pueda ganar premio de espada.

8. Que qualsevol que perdi l'espasa per fluixedat pròpia, o que la faci caure al contrari, no pugui guanyar premi d'espasa.

Llegir l’original en castellà

8. Que cualquiera que pierda la espada por flojedad propia, ó que se la haga caer al contrario, no pueda ganar premio de espada.

9. Que el que toqui al palenc amb l'espasa de qualsevol manera, no pugui guanyar premi d'espasa.

Llegir l’original en castellà

9. Que el que tocare al palenque con la espada de cualquier manera, no pueda ganar premio de espada.

10. Que qualsevol que toqui al palenc amb la mà esquerra, abans de lluitar o lluitant, no pugui guanyar premi d'espasa.

Llegir l’original en castellà

10. Que cualquiera que tocare al palenque con la mano izquierda, antes de pelear ó peleando, no pueda ganar premio de espada.

11. Que siguin jutjats per millors cops d'espasa els que es donin més alts, més ferms, amb més prestesa i millor aire.

Llegir l’original en castellà

11. Que sean juzgados por mejores golpes de espada los que se dieren más altos, más firmes, con más presteza y mejor aire.

12. Que els que facin caure l'espasa a l'enemic o l'hi prenguin amb bot de pica o cop d'espasa, o li facin vessar sang de manera que no pugui tornejar, no puguin guanyar premi de pica, si ho hagués fet amb la pica, ni premi d'espasa, si ho hagués fet amb l'espasa, sinó en cas que el seu contrari hagués fet el mateix amb ell o amb un altre, perquè en aquest cas es jutja qui amb més aire, brío i gallardia ho haurà fet.

Llegir l’original en castellà

12. Que los que hicieren caer la espada al enemigo ó se la quitaren con bote de pica ó golpe de espada, ó le hicieren derramar sangre de manera que no pueda tornear, no puedan ganar premio de pica, si lo hubiere hecho con la pica, ni premio de espada, si lo hubiere hecho con la espada, sino en caso qué su contrario hubiera hecho lo mismo con él ó con otro, porque en este caso se juzga quien con más aire, brío y gallardía lo habrá hecho.

i3. Que si lluitant amb les espases no es poguessin departir, que els mestres de camp acudeixin de seguida, i que estiguin obligats els combatents a obeir les seves ordres.

Llegir l’original en castellà

i3. Que si peleando con las espadas no se pudieren departir, que los maestres de campo acudan luego, y que estén obligados los combatientes á obedecer sus órdenes.

14. Qualsevol que desarmés amb un cop de pica o amb un cop d'espasa el seu enemic, de manera que no es pugui reparar amb una agulleta de les comunes que s'acostumen a portar per a aquest efecte, si fos amb un cop de pica, li valgui per dues piques trencades, i si fos amb l'espasa, que els jutges tinguin consideració d'anteposar-lo a la igualtat dels altres.

Llegir l’original en castellà

14. Que cualquiera que desarmare con bote de pica ó con golpe de espada á su enemigo, de forma que. no se pueda reparar con una agujeta de las comunes que acostumbran á llevar para este efecto, si fuere con bote de pica, le valga por dos picas rompidas, y si fuere con la espada, que los jueces tengan consideración de anteponerlo á la igualdad de los demás.

i5. Qualsevol que doni més de tres cops de pica o menys, no pugui guanyar premi.

Llegir l’original en castellà

i5. Cualquiera que diere más de tres botes de pica ó menos, no pueda ganar premio.

16. Qualsevol que doni més o menys de cinc cops d'espasa, no pugui guanyar premi.

Llegir l’original en castellà

16. Que cualquiera que diere más ó menos de cinco golpes de espada, no pueda ganar premio.

Tals eren les lleis a què havien de subjectar-se els lluitadors.

Llegir l’original en castellà

Tales eran las leyes á que debían sujetarse los lidiadores.

Va arribar el dia i l'hora assenyalada.

Llegir l’original en castellà

Llegó el día y la hora señalada.

El destinat camp o circ era, segons hem dit ja, la sala Reial dels plets, en la qual gran capacitat es va reconèixer prou àmbit per formar i disposar els llocs necessaris per a la funció.

Llegir l’original en castellà

El destinado campo ó circo era, según hemos ya dicho, la sala Real de los pleitos, en cuya gran capacidad se reconoció bastante ámbito para formar y disponer los puestos necesarios para la función.

Es va formar per a SS. MM. una tribuna amb les seves gelosies molt clares, adornada amb rics cortinatges, i en ella un elevat solio.

Llegir l’original en castellà

Formóse para SS. MM. una tribuna con sus celosías muy claras, adornada con ricas colgaduras, y en ella un elevado solio.

A banda i banda apareixien altres dues tribunes: la de mà dreta era per a les dames i les altres senyores de la família de la reina, i la de l'altra part per als grans i els altres cavallers i cort de la família de S. M.

Llegir l’original en castellà

Á entrambos lados aparecían otras dos tribunas: la de mano derecha era para las damas y demás señoras de la familia de la reina, y la de la otra parte para los grandes y demás caballeros y corte de la familia deS. M.

Després, tot el saló es va envoltar de cadafals molt capaços i molt ben arranjats per al Reial Consell, excel·lentíssims senyors consellers, molt il·lustres i fidelíssims diputats i oïdors, persones convidades, i amb molta especialitat per a les senyores dames-jutges que estaven a la part dreta de la tribuna de Ses Majestats, al costat de la tanca, amb les seves cadires de vellut i amb la seva cortina de damasc carmesí amb franges d'or, i a la mateixa tribuna el consultant i secretari asseguts davant d'una taula amb estris d'escriure. Al peu de la tribuna hi havia el portador de la confraria de Sant Jordi, amb la seva cota de tafetà morat, portant distribuïdes al pit les cinc joies dels premis; al costat de la taula hi havia un cofre amb 50 dotzenes de parells de guants d'olor.

Llegir l’original en castellà

Rodeóse después todo el salón de tablados muy capaces y muy compuestos para el Real Consejo, excelentísimos señores concelleres, muy ilustres y fidelísimos diputados y oidores, personas convidadas, y con mucha especialidad para las señoras damas-jueces que estaban á la parte derecha de la tribuna de SS. MM., junto á la valla, con sus sillas de terciopelo y con su cortina de damasco carmesí con franjas de oro, y en la misma tri- . buna el consulente y secretario sentados ante una mesa con recado de escribir. Al pie de la tribuna estaba el andador de la cofradía de San Jorge, con su cota de tafetán morado, llevando distribuidas en el pecho las cinco joyas de los premios; junto á la mesa había un cofre con 5o docenas de pares de guantes de olor.

En el espaiós paviment que quedava en forma quadrada es va formar una tarima a un costat i a l'altre, i sobre ella una estrada composta d'una filera de cadires al costat dels cadafals i tres fileres iguals de coixins per a totes les dames que hi havien de concórrer, essent en tant nombre que passaven de 300.

Llegir l’original en castellà

En el espacioso pavimento que quedaba en forma cuadrada se formó una tarima á un lado y otro, y sobre ella un estrado compuesto de una hilera de sillas junto á los tablados y tres hileras iguales de almohadas para todas las damas que habían de concurrir, siendo en tanto número que pasaban de 3oo.

Es va fixar després al camp que quedava la tanca o tela per a la palestra, travessada al mig del saló, deixant lloc suficient a una i altra part per al pas. Es van repartir per totes les parets de la sala, amb ostentosa i proporcionada distribució, 800 espelmes de lliura i 100 torxes, i es va disposar un berenar o refrigeri amb què obsequiar SS. MM., amb tanta liberalitat i grandesa, que només en els dolços es van gastar 1.000 lliures.

Llegir l’original en castellà

Fijóse después en el campo que quedaba la valla ó tela para la palestra, atravesada en medio del salón, dejando lugar bastante á una y otra parte para el paso. Repartiéronse por todas las paredes de la sala, con ostentosa y proporcionada distribución, 800 velas de libra y 100 hachas, y se dispuso una merienda ó refresco con que agasajar á SS. MM., con tanta liberalidad y grandeza, que sólo en los dulces se gastaron 1.000 libras.

Brillant de llums i de belleses estava el saló. La festa va començar amb un sarau; van obrir el ball, al suau so de diversos i acordats instruments, la senyora Maria Teresa Dusay i Bru i el senyor Vicenç de Magarola i de Bach; però aviat va arribar l'hora del torneig, que van anunciar amb el seu estrèpit els tambors i amb els seus prolongats sons les marcials trompetes.

Llegir l’original en castellà

Brillante de luces y de hermosuras estaba el salón. La fiesta empezó con un sarao, rompiendo el baile, al suave son de varios y acordes instrumentos, Doña María Teresa Dusay y Bru y D. Vicente de Magarola y de Bach; pero pronto llegó la hora del torneo, que anunciaron con su estrépito los tambores y con sus prolongados sones las marciales trompetas.

Es va buidar el circ; tots es van retirar als seus respectius llocs, i les mirades es van fixar en la porta d'entrada, per on es veia aparèixer els mestres de camp.

Llegir l’original en castellà

Despejóse el circo; todos se retiraron á sus respectivos puestos, y las miras se fijaron en la puerta de entrada, por donde se veía asomar á los maestres del campo.

Sortiren a buidar la plaça, al greu estrèpit de quatre tambors i altres tants alegres pífans, adornats amb les seves cotes de damasc carmesí i blanc amb els seus franjons, els dos mestres de camp D. Joan de Llupià i d'Agulló, governador de Catalunya, i D. Bernat d'Aymerich i Cruïlles, vestits amb la gala i luxe que requeria la funció, amb els seus bastons i bandes colorades, divisa de la noble confraria de Sant Jordi.

Llegir l’original en castellà

Salieron á despejar la plaza, al grave estruendo de cuatro tambores y otros tantos alegres pífanos, adornados con sus cotas de damasco carmesí y blanco con sus franjones, los dos maestres de campo D. Juan de Llupiá y de Agulló, gobernador de Cataluña, y D. Bernardo de Aymerich y Cruilles, vestidos con la gala y lujo que requería la función, con sus bastones y bandas coloradas, divisa de la noble cofradía de San Jorge.

Darrere d'ells anaven tots els padrins dels combatents, de quatre en quatre, sent els últims els quatre padrins del mantenidor. Anaven tots ricament adornats d'extraordinàries gales, portant cadascun la divisa del combatent que apadrinava lligada al braç esquerre. Consistia aquesta en una rica cinta amb acabats d'or i plata del color de la gala del comba-tent, sent la dels quatre padrins del mantenidor de color camussa i plata.

Llegir l’original en castellà

En pos de ellos iban todos los padrinos de los combatientes, de cuatro en cuatro, siendo los últimos los cuatro padrinos del mantenedor. Iban todos ricamente adornados de extraordinarias galas, llevando cada uno la divisa del combatiente que apadrinaba atada en el brazo izquierdo. Consistía ésta en una rica cinta con remates de oro y plata del color de la gala del combatiente, siendo la de los cuatro padrinos del mantenedor de color anteado y plata.

Tancava la marxa el mantenidor, que ho era el molt il·lustre marquès de Rubí, armat de punta en blanc; portava oberta la visera amb la seva cimera o plomall d'ondulants plomes blanques; el seu mantell i túnica eren del color de la seva divisa; portava recolzada sobre el seu muscle una pica platejada; la seva rodella al braç esquerre, i en ella la targeta amb la seva empresa. Un patge amb una safata de plata subministrava als padrins l'empresa escrita sobre tafetà del color de la mateixa divisa, perquè la repartissin entre la lluïda concurrència que ocupava el saló.

Llegir l’original en castellà

Cerraba la marcha el mantenedor, que lo era el muy ilustre marqués de Rubí, armado de punta en blanco; llevaba abierta la visera con su cimera ó penacho de ondulantes plumas blancas; su manto y tonelete eran del color de su divisa; llevaba apoyada sobre su hombro una pica plateada; su adarga en el brazo izquierdo, y en ella la tarjeta con su empresa. Un paje con una fuente de plata suministraba á los padrinos la empresa escrita sobre tafetán del color de la misma divisa, para que la repartiesen entre el lucido concurso que ocupaba el salón.

Fetes les corresponents salutacions i cortesies; feta pel mantenidor la levada, batent la pica a terra, es va anar a ocupar el seu lloc a la plaça a la part dreta de la tribuna de SS. MM., amb els seus quatre padrins, que eren el molt il·lustre marquès de Coscojuela, Don Francesc Yuñent i Marimón, D. Francesc de Sayol i Quarteroni i D. Carles Fivaller i Torres.

Llegir l’original en castellà

Hechos los correspondientes saludos y cortesías; hecha por el mantenedor la levada, batiendo la pica al suelo, fuese á ocupar su sitio en la plaza á la parte derecha de la tribuna de SS. MM., con sus cuatro padrinos, que eran el muy ilustre marqués de Coscojuela, Don Francisco Yuñent y Marimón, D. Francisco de Sayol y Quarteroni y D. Carlos Fivaller y Torres.

El primer dels citats padrins va portar les armes i empresa del seu apadrinat a les senyores jutgesses perquè es dignessin reconèixer les unes i prendre nota de l'altra.

Llegir l’original en castellà

El primero de los citados padrinos llevó las armas y empresa de su apadrinado á las señoras jueces para que se dignasen reconocer las unas y tomar nota de la otra.

Consistia l'empresa del marquès de Rubí en dos sols summament units i coronats amb una reial diadema amb aquest lema: Ex utroque unum, gaudint per enginyós comentari aquesta lletra:

Llegir l’original en castellà

Consistía la empresa del marqués de Rubí en dos soles soberanamente unidos y coronados con una real diadema con este mote: Ex utroque unum, gozando por ingenioso comento esta letra:

Els va ajuntar la semblança, I unint-los l'amor Donen el màxim influx.

Llegir l’original en castellà

Juntólos la semejanza, Y uniéndolos el amor Dan el iníiujo mayor.

La idea del mantenidor va ser celebrar l'assumpte de la festa, és a dir, l'himeneu de SS. MM.

Llegir l’original en castellà

La idea del mantenedor fué celebrar el asunto de la fiesta, es decir, el himeneo de SS. MM.

Entrà com a primer combatent D. Francesc de Yuñent i de Vergós, tan airosament gallard com gallarda-ment airós, segons la ressenya a la qual demano prestats aquests apunts. L'acompanyaven els seus dos padrins Don Juan de Copons i de Falcó i D. José Amat de Planella i Despalau.

Llegir l’original en castellà

Entró por primer combatiente D. Francisco de Yuñent y de Vergós, tan airosamente bizarro como bizamímente airoso, según la reseña á la que pido prestados estos apuntes. Asociábanle sus dos padrinos Don Juan de Copons y de Falcó y D. José Amat de Plane- 11a y Despalau.

Armat va sortir de polides armes; coronava la seva celada una vistosa cimera, composta de belles plomes entreteixides amb altres de color gris perla; brillaven en el seu mantell i túnica el preciós esmalt del mateix color gris perla — que era el de la seva divisa, — entre transparents reflexos de preciosa plata; sostenia la seva mà dreta la platejada pica que brioseament reclinava sobre el muscle, i abraçava el seu braç esquerre la rodella amb l'empresa. Un altre patge en una safata subministrava l'empresa, impresa en tafetà del color de la divisa, als padrins perquè l'anessin repartint entre les dames.

Llegir l’original en castellà

Armado salió de bruñidas armas; coronaba su celada una vistosa cimera, compuesta de bellas plumas entretejidas con otras de color gridalín; brillaban en su manto y tonelete el precioso esmalte del mismo color gridalín — que era el de su divisa, — entre transparentes visos de preciosa plata; sostenía su mano derecha la plateada pica que briosamente reclinaba sobre el hombro, y embrazaba su brazo izquierdo la adarga con la empresa. Otro paje en una servilla suministraba la empresa, impresa en tafetán del color de la divisa, á los padrinos para que la fueran repartiendo entre las damas.

Era la seva empresa una flor de lis coronada amb una rica diadema, i envoltada per l'hàbit que el sereníssim duc de Savoia tenia per rei de Xipre; el lema era: Solo Cypre, i el seu enginyós comentari, amb més profunditat que síl·labes, es reduïa a aquesta lletra:

Llegir l’original en castellà

Era su empresa una flor de lis coronada con una rica diadema, y circuida del hábito que el serenísimo duque de Saboya tenía por rey de Chipre; el mote era: Solo Cypre, y su ingenioso comento, con más profundidad que sílabas, se reducía á esta letra:

La Xipriota bella deïtat Corona la meva majestat.

Llegir l’original en castellà

La Cipria hermosa deidad Corona mi majestad.

Era la intenció del paladí defensar i sostenir que només la reial princesa Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, per les seves sobiranes qualitats i singular bellesa, podia ser digna consort del rei Felip V, al·ludint a aquest concepte el comprendre la flor de lis coronada, cos principal de l'empresa, dins l'esfera de l'hàbit del rei de Xipre.

Llegir l’original en castellà

Era el intento del paladín defender y sostener que sólo la real princesa María Luisa Gabriela de Saboya, por sus soberanas prendas y singular belleza, podía ser digna consorte del rey Felipe V, aludiendo á este concepto el comprenderse la flor de lis coronada, cuerpo principal de la empresa, dentro la esfera del hábito del rey de Chipre.

Va fer el paladí la seva levada, batent a terra la pica i concloent amb els tres acataments davant el sòli de SS. MM. i davant la tribuna de les dames; es van reconèixer les seves armes i es va prendre nota de la seva empresa; tot seguit es van posar cara a cara el de Rubí i el de Yuñent;

Llegir l’original en castellà

Hizo el paladín su levada, batiendo al suelo la pica y concluyendo con los tres acatamientos ante el solio de SS. MM. y ante la tribuna de las damas; reconociéronse sus armas y tomóse nota de su empresa; en seguida pusiéronse frente á frente el de Rubí y el de Yuñent;

es van fer mútuament entre si la calada del repte, amb les mateixes piques platejades, i deixant-les després a les mans dels padrins, van rebre d'aquests les de combat amb els seus roquets de ferro i amb les seves puntes. Tan aviat com els combatents les van empunyar, fent vistosa ostentació del brio i del valor, van començar a batallar amb tres levades, trencant les tres piques entre si; i recollint els padrins els roquets després de trencades, per entregar-les a les senyores jutgesses, els hi anaven successivament administrant altres senceres, i a l'última, tirant-la amb garbo a terra, amb uniforme gallardia van posar els dos mà a l'espasa, i acostant-se a un paratge proporcionat es van donar amb airós brio cinc cops d'espasa a la part alta de les seves celades, arrencant nombrosos i nodrits aplaudiments que es van aixecar de tots els angles de la sala, mentre les dames agitaven a l'aire els seus mocadors i bandes de colors.

Llegir l’original en castellà

hicieron mutuamente entre sí la calada del reto, con las mismas picas plateadas, y dejándolas después en las manos de los padrinos, recibieron de éstos las de combate con sus roquetes de hierro y con sus puntas. Tan pronto como los combatientes las empuñaron, haciendo vistoso alarde del brío y del valor, empezaron á batallar con tres levadas, rompiendo las tres picas entre sí; y recogiendo los padrinos ios roquetes después de rotas, para entregarlas á las señoras jueces, lesiban sucesivamente administrando otras enteras, y á la última, echándola con garbo al suelo, con uniforme bizarría pusieron los dos mano á la espada, y acercándose á un paraje proporcionado se dieron con airoso brío cinco cuchilladas en lo alto de sus celadas, arrancando numerosos y nutridos aplausos que se levantaron de todos los ángulos de la sala, ínterin las damas agitaban al aire sus pañuelos y bandas de colores.

Entre el brogit de les aclamacions, es va retirar el mantenidor al seu lloc amb els seus padrins, i D. Francesc de Yuñent es va apartar a un costat de la sala, fent lloc als altres combatents.

Llegir l’original en castellà

Entre el bullicio de las aclamaciones, se retiró el mantenedor á su puesto con sus padrinos, y D. Francisco de Yuñent se apartó á un lado de la sala, haciendo lugar á los demás combatientes.

El segon paladí fou D. Antoni de Paguera i Aimerich, cavaller que devia gaudir sens dubte en aquell temps fama de molt galant i molt gallard, ja que el cronista l'anomena bell Adonis amb emulacions d'esforçat Mart. Eren els seus padrins D. Josep de Terré i Paguera i D. Francesc de Piñatelli i Aimerich. Armat anava també de totes armes; de plomes blanques i encarnades es componia l'airós plomall que es balancejava sobre la seva cimera; el seu mantell i tonelet lluïa els mateixos colors — que eren els de la seva divisa, — i la seva empresa, que els padrins repartien amb prodigalitat entre el concurs, era l'Amor embenat amb les seves ales, arc i fletxa a la mà dreta, al costat de la Fortuna, embenada també, trepitjant entre ambdós amb un peu una es-fera o globus, la Fortuna amb l'altre la seva mateixa roda: mediava entre ells un cor, que el sostenia l'Amor amb una mà per la seva part, i la Fortuna amb una altra per la seva, donant ànima a tan amorós i afortunat cos aquest lema: Amb la unió s'immortalitza, comentant-lo discretament sentenciosa aquesta lletra:

Llegir l’original en castellà

Fué el segundo paladín D. Antonio de Paguera y Aimerich, caballero que debía gozar sin duda en aquel tiempo fama de muy galán y muy gallardo, pues que el cronista le llama bello Adonis con emulaciones de esforzado Marte. Eran sus padrinos D. José de Terré y Paguera y D. Francisco de Piñatelli y Aimerich. Armado iba también de todas armas; de plumas blancas y encarnadas se componía el airoso penacho que se balanceaba sobre su cimera; su manto y tonelete lucía los mismos colores — que eran los de su divisa, — y su empresa, que los padrinos repartían con prodigalidad entre el concurso, era el Amor vendado con sus alas, arco y flecha en la mano derecha, al lado de la Fortuna, vendada también, pisando entre ambos con un pie una esfera ó globo, la Fortuna con el otro su misma rueda: mediaba entre ellos un corazón, que le sostenía el Amor con una mano por su parte, y la Fortuna con otra por la suya, dando alma á tan amoroso y afortunado cuerpo este mote: Con la unión se inmortaliza, comentándole discretamente sentenciosa esta letra:

De l'intuït vida ha de ser Només un cor Amb tan singular unió.

Llegir l’original en castellà

Del intuido vida ha de ser Solamente un corazón Con tan singular unión.

Després que van quedar complertes les cerimònies que a cada paladí devien renovar-se, van insinuar el combat els bèl·lics instruments, i el mantenidor i D. Antoni de Paguera van lluitar, donant sobrada prova un i altre de valor, d'esforç, d'intel·ligència i gallardia.

Llegir l’original en castellà

Después que quedaron cumplidas las ceremonias que á cada paladín debían renovarse, insinuaron el combate los bélicos instrumentos, y el mantenedor y D. Antonio de Paguera pelearon, dando sobrada prueba uno y otro de valor, de esfuerzo, de inteligencia y gallardía.

Va ser el tercer combatent D. Miquel Pons de Mendoza, cavaller de l'hàbit de Sant Joan. Tenia per padrins a D. Feliciano de Sayol i Quarteroni i a Don Josep de Ferran i Zarriera, cavallers del mateix hàbit. El color de la seva divisa, del seu mantell, túnica i plomall era l'or barrejat amb la plata; la seva pica era daurada, i la seva empresa, amb la qual donava que pensar a tots els discrets, era un mar el dilatat pèlag del qual, poblat només d'onades crespes, deixava engolit el discurs sense saber on prendre port, sent enigma més que explicació de la seva profunditat aquest lema: Nada (“res”, però també “neda”).

Llegir l’original en castellà

Fué el tercer combatiente D. Miguel Pons de Mendoza, caballero del hábito de San Juan. Tenía por padrinos á D. Feliciano de Sayol y Quarteroni y á Don José de Ferrán y Zarriera, caballeros del mismo hábito. El color de su divisa, de su manto, tonelete y penacho era el oro mezclado con la plata; su pica era dorada, y su empresa, con la que daba que discurrir á todos los discretos, era un mar cuyo dilatado piélago, poblado sólo de encrespadas olas, dejaba engolfado el discurso sin saber á dónde tomar puerto, siendo enigma más que explicación de su profundidad este mote: Nada.

Enigmàtica era, en efecte, aquesta empresa, i abans que nosaltres ja degué trobar-la així el cronista que en aquests apunts ens guia, ja que va respectar el seu misteri, contentant-se només amb indicar que potser volia l'empresa suposar que amb el reial enllaç nedava la monarquia espanyola en el dilatat golf del major poder.

Llegir l’original en castellà

Enigmática era, en efecto, esta empresa, y antes que nosotros hubo ya de encontrarla tal el cronista que en estos apuntes nos guía, pues que respetó su misterio, contentándose sólo con indicar que acaso quería la empresa suponer que con el real enlace nadaba la monarquía española en el dilatado golfo del mayor poder.

El mateix bon èxit que els seus predecessors va obtenir aquest nou paladí; els mateixos aplaudiments van coronar el combat.

Llegir l’original en castellà

El mismo buen éxito que sus predecesores obtuvo este nuevo paladín; los mismos aplausos coronaron el combate.

ELS CARRERS DE BARCELONA 33 I

Llegir l’original en castellà

LAS CALLES DE BARCELONA 33 I

Retirat al seu lloc el de Pons, van retrunyir per quarta vegada els clarins, i acompanyat dels seus padrins D. Miquel de Lentorn i Pinos i D. Joan de Pinos, es va presentar al palenc el molt il·lustre comte de Savallà, tan gallard i galant com ell sol, sent el mateix deixar-se veure que esclatar el concurs en aplaudiments al seu brio, coratge, desimboltura i natural gallardia. Groc i plata era el color de la seva divisa, i la seva empresa era una esfera o cercle, compost tot de moltes corones proporcionadament enllaçades les unes amb les altres, i en la del mig dues mans unides. El lema era: Amb la unió es perpetuen, i en aquests dos versos estava significada tota l'agudesa del concepte:

Llegir l’original en castellà

Retirado á su puesto el de Pons, retumbaron por cuarta vez los clarines, y acompañado de sus padrinos D. Miguel de Lentorn y Pinos y D. Juan de Pinos, se presentó en el palenque el muy ilustre conde de Zavellá, tan bizarro y galán como él solo, siendo lo mismo dejarse ver que romper el concurso en aplausos á su brío, denuedo, despejo y natural bizarría. Amarillo y plata era el color de su divisa, y su empresa era una esfera ó círculo, compuesto todo de muchas coronas proporcionadamente enlazadas unas con otras, y en la del medio dos manos unidas. El mote era: Con la unión se perpetúan, y en estos dos versos estaba significada toda la agudeza del concepto:

Oh! solquen d'aquesta unió assoliment feliç Diademes que aquesta unió immortalitzi.

Llegir l’original en castellà

¡Oh! surcan de esta unión logro felice Diademas que esta unión inmortalice.

El combat entre el comte de Zavellá i el mantenedor, després de complertes totes les formalitats i cerimònies, hagué sens dubte de deixar altament complagut el concurs, ja que el cronista el celebra amb els següents versos:

Llegir l’original en castellà

El combate entre el conde de Zavellá y el mantenedor, después de cumplidas todas las formalidades y ceremonias, hubo sin duda de dejar altamente complacido al concurso, pues que el cronista lo celebra con los siguientes versos:

D'aquests dos nobles alcides I de la seva destresa marcial, Quedà volant la fama, Però l'enveja per terra.

Llegir l’original en castellà

De estos dos nobles alcides Y de su marcial destreza, Quedó volando la fama, Pero la envidia por tierra.

El cinquè combatent fou el baró d'Orcau, a qui apadrinaven D. José de Agulló y Pinos i el marquès de Rupit. La seva divisa era blanca i blava, i la seva empresa, pintada a l'adarga que gallardament sostenia el seu braç esquerre, només consistia en un gran cor amb aquest lema: No luí menester más blasón, sent enginyós comentari de la seva profunditat aquest tercet:

Llegir l’original en castellà

Fué el quinto combatiente el barón de Orcau, á quien apadrinaban D. José de Agulló y Pinos y el marqués de Rupit. Su divisa era blanca y azul, y su empresa, pintada en la adarga que gallardamente sostenía su brazo izquierdo, sólo consistía en un gran corazón con este lema: No luí menester más blasón, siendo ingenioso comento de su profundidad este terceto:

Sent escut consagrat Al rei aquest cor, No ha menester més blasó.

Llegir l’original en castellà

Siendo escudo consagrado Al rey este corazón, No há menester más blasón.

Al baró d'Orcau, que va complir com a bo i valent, sostenint amb dignitat la seva reputació de gallard i galant, el va succeir, previ l'indispensable toc del clarí, D. Josep de Clariana i Gualbes, sobre el casc del qual onejava esvelt un plomall de plomes blanques i blaves, colors adoptats per a la seva divisa. Eren els seus padrins el molt il·lustre comte Darnius i D. Pere de Bach i de Cartellà. Pel que fa a la seva empresa, que tenia també els seus rivets d'enigmàtica, era un pescador amb canya i ham que estava pescant molt tranquil·lament a la vora del mar, llegint-se al peu: Encara amb esperança res.

Llegir l’original en castellà

Al barón de Orcau, que cumplió como bueno y valiente, sosteniendo con dignidad su reputación de bizarro y galán, sucedió, previo el indispensable toque del clarín, D. José de Clariana y Gualbes, sobre cuyo casco ondeaba esbelto un penacho de plumas blancas y azules, colores adoptados para su divisa. Eran sus padrinos el muy ilustre conde Darnius y D. Pedro de Bach y de Cartellá. En cuanto á su empresa, que tenía también sus ribetes de enigmática, era un pescador con caña y anzuelo que estaba pescando muy tranquilamente á orillas del mar, leyéndose al pie: Aun con esperanza nada.

Es revisaren les armes, es repartiren les empreses, es feren les levades i cortesies de llei, i lluitaren mantenidor i reptador amb tan bon encert, que la concurrència redoblà els seus aplaudiments i foren més que cap altra vegada estrepitoses les aclamacions.

Llegir l’original en castellà

Revisáronse las armas, repartiéronse las empresas, hiciéronse las levadas y cortesías de ley, y lucharon mantenedor y retador con tan buen acierto, que la concurrencia redobló sus aplausos y fueron más que ninguna vez estrepitosos los vítores

Per setena vegada el clarí va anunciar la presència d'un nou campió. Fou aquest el molt il·lustre comte de Robles, marquès de Vilanant, al qual apadrinaven el molt il·lustre comte de Centelles i D. Josep de Marimón i Corbera. Or i verd era el color de la seva divisa, i la seva empresa — que el patge distribuïa de la mateixa forma que els altres — un gran cor que llançava flames i que tancava dos cors més coronats per una diadema. El lema deia: En el meu hi són els dos, i canviant la lletra els efectes de l'aplicació en els d'enginyós eco, repetint els mateixos accents, deia:

Llegir l’original en castellà

Por sétima vez anunció el clarín la presencia de un nuevo campeón. Fué éste el muy ilustre conde de Robles, marqués de Vilanant, al que apadrinaban el muy ilustre conde de Centellas y D. José de Marimón y Corbera. Oro y verde era el color de su divisa, y su empresa— que el paje distribuía en la misma forma que los demás — un gran corazón que arrojaba llamas y que encerraba otros dos corazones coronados por una diadema. El mote decía: En el mío están los dos, y trocando la letra los efectos de la aplicación en los de ingenioso eco, repitiendo los mismos acentos, decía:

Si en el meu hi són els dos Amb tan feliç unió, És la meva empresa el cor.

Llegir l’original en castellà

Si en el mío están los dos Con tan feliz unión, Es mi empresa el corazón.

Va aparèixer per fi el darrer combatent, que era Don Antoni Armengol, baró de Rocafort, acompanyat dels seus padrins D. Manuel Llobet i Aluja i D. Fèlix de ELS CARRERS DE BARCELONA 333

Llegir l’original en castellà

Apareció por fin el postrer combatiente, que era Don Antonio Armengol, barón de Rocafort, acompañado de sus padrinos D. Manuel Llobet y Aluja y D. Félix de LAS CALLFS DE BARCELONA 333

Areny i Vilanova. Blanca i blava era també la seva divisa, i la seva empresa la millor de totes, segons el cronista, si bé no fou la que assolí el premi. Pintat duia a la seva adarga un bell jardí adornat de varietat de flors, amb una mà que collia entre totes la més bella. El mot deia: inter omnes pulchrior, i millor ho explicava encara aquesta lletra:

Llegir l’original en castellà

Areny y Vilanova. Blanca y azul era también su divisa, y su empresa la mejor de todas, según el cronista, si bien no fué la que alcanzó el premió. Pintado llevaba en su adarga un hermoso jardín adornado de variedad de flores, con una mano que cogía entre todas la más bella. El mote decía: ínter omncs pulchrior, y mejor lo explicaba aún esta letra:

Encara que pogués escollir, Sempre arribaria a triar La que vaig poder aconseguir.

Llegir l’original en castellà

Aunque pudiera escoger, Siempre llegara á elegir La que pude conseguir.

Aquesta empresa era un galant obsequi a la reina.

Llegir l’original en castellà

Esta empresa era un galante obsequio á la reina.

El combat del baró de Rocafort amb el mantenidor va complaure agradablement el concurs, que va saber premiar-los amb la mateixa generositat i llarguesa d'aplaudiments que pròdigament havia vessat sobre els altres paladins.

Llegir l’original en castellà

El combate del barón de Rocafort con el mantenedor complació agradablemente al concurso, que supo premiarles con la misma generosidad y largueza de aplausos que pródigamente había derramado sobre los demás paladines.

Mentre que s'asserenava tan alegre bullici d'elogis i lloances, van passar tres dels combatents a la part del mantenidor, i incorporant-se amb ell i posats en filera, van fer juntament amb altres quatre, dels que havien quedat en l'altra part de la tanca, l'última levada de la folla, trencant cadascú mútuament la pica amb el seu combatent. Tot seguit van agafar l'espasa, i acostant-se a la distància convenient, es van tirar els cinc talls de llei al grat rumor d'unànimes palmades.

Llegir l’original en castellà

Mientras que se sosegaba tan alborozado bullicio de encomios y alabanzas, pasaron tres de los combatientes á la parte del mantenedor, é incorporándose con él y puestos de hilera, hicieron junto con otros cuatro, de los que habían quedado en la otra parte de la valla, la última levada de la folla, rompiendo cada cual recíprocamente la pica con su combatiente. En seguida echaron mano á la espada, y acercándose á la distancia conveniente, se tiraron los cinco tajos de ley al grato rumor de unánimes palmadas.

Així va acabar el torneig, i li va arribar el torn llavors a la repartició de premis.

Llegir l’original en castellà

Así terminó el torneo, y llególe el turno entonces á la repartición de premios.

Per donar principi les dames al seu judici en la distribució d'aquests, van manar córrer les cortines, sent cridat a prendre part en la deliberació el seu secretari D. Ramon de Codina i el seu consultor D. Francesc de Sayol, decidint-se que el primer premi de millor pica es donés al marquès de Rubí, el segon de millor espasa a D. Josep de Clariana i Gualbes, el tercer de més galant al comte de Zavellá, el quart de millor invenció a D. Francesc de Yuñent, i el cinquè de la folla al baró d'Orcau.

Llegir l’original en castellà

Para dar principio las damas á su juicio en la distribución de éstos, mandaron correr las cortinas, siendo llamado á tomar parte en la deliberación su secretario D. Raimundo de Codina y su consulente D. Francisco de Sayol, decidiéndose que el primer premio de mejor pica se diese al marqués de Rubí, el segundo de mejor espada á D. José de Clariana y Gualbes, el tercero de más galán al conde de Zavellá, el cuarto de mejor invención á D. Francisco de Yuñent, y el quinto de la folla al barón de Orcau.

Cadascun d'aquests cavallers, en rebre el premi, el va presentar a una dama de la concurrència; va ser celebrat el triomf amb música i estrèpit, i va acabar la festa amb un esplèndid sarau als salons de la Diputació, sent agasallats tots els assistents amb un ostentós berenar de tot gènere de dolços i aigües gelades.

Llegir l’original en castellà

Cada uno de estos caballeros, al recibir el premio, lo presentó á una dama de la concurrencia; fué celebrado el triunfo con música y estruendo, y terminó la fiesta con un espléndido sarao en los salones de la Diputación, siendo agasajados todos los asistentes con una ostentosa merienda de todo género de dulces y aguas heladas.

Seria inacabable si haguéssim de donar només una idea de les festes i funcions que en diferents èpoques s'han celebrat als salons del palau que ens ocupa. Ho farem ja només d'una altra festa que va tenir lloc a la mateixa sala dels plets, pocs dies després de la que acabem de relatar, i també a presència de SS. MM. D. Felip V i Doña Maria Lluïsa Gabriela de Savoia.

Llegir l’original en castellà

Sería nunca acabar si hubiésemos de dar sólo una idea de las fiestas y funciones que en distintas épocas se han celebrado en los salones del palacio que nos ocupa. Lo haremos ya sólo de otra fiesta que tuvo lugar en la misma sala de los pleitos, pocos días después de la que acabamos de reseñar, y también á presencia de SS. MM. D. Felipe V y Doña María Lucía Gabriela de Saboya.

Una altra de les funcions amb què van tractar d'obsequiar els diputats barcelonins a la parella reial que la capital dels comtes albergava, va ser la festa de la momeria, diversió especialíssima i antiga que, segons el cronista que ens en fa una ressenya especificada, remunta a l'època dels gots, havent-se només acostumat a celebrar semblant festeig a Barcelona en ocasió de coronacions de reis, noces reials, naixements de prínceps, etc.

Llegir l’original en castellà

Otra de las funciones con que trataron de obsequiar los diputados barceloneses á la real pareja que la capital de los condes albergaba, fué la fiesta de la momería, diversión especialísima y antigua que, al decir del cronista que de ella nos traza una especificada reseña, remonta á la época de los godos, habiéndose sólo acostumbrado á celebrar semejante festejo en Barcelona en ocasión de coronaciones de reyes, reales bodas, nacimientos de príncipes, etc.

Diu el cronista que ens guia, que consisteix tan sobirà festeig — l'origen del qual ens sembla que pogués trobar-se en les festes gentils de Grècia i Roma — «en un ball de balls, ja que es compon enginyosament, afegeix, dels més primorosos, greus, nobles i bulliciosos que la destresa i habilitat dels més experts en aquesta entretinguda professió saben idear i compondre.»

Llegir l’original en castellà

Dice el cronista que nos guía, que consiste tan soberano festejo — cuyo origen nos parece que pudiera hallarse en las fiestas gentiles de Grecia y Roma — «en un baile de bailes, pues se compone ingeniosamente, añade, de los más primorosos, graves, nobles y bulliciosos que la destreza y habilidad de los más expertos en esta entretenida profesión saben idear y componer.»

Perquè la festa tingués tots els atractius i po-gués envoltar-se de tota la brillantor necessària, es van elegir per a la seva execució, com sempre havia estat costum, dotze dames de les que més figuraven en la societat pel seu nom i per la seva bellesa, les sis casades i les altres sis donzelles, amb altres tants cavallers pertanyents també a l'aristocràcia, sis casats i sis solters. Les parelles es van formar, doncs, amb els subjectes següents i en la manera i forma que a continuació s'expressa:

Llegir l’original en castellà

Para que el festejo tuviera todos los atractivos y pudiese rodearse de todo el brillo necesario, se eligieron para su ejecución, como siempre había sido costumbre, doce damas de las que más figuraban en la sociedad por su nombre y por su belleza, las seis casadas y las otras seis doncellas, con otros tantos caballeros pertenecientes también á la aristocracia, seis casados y seis solteros. Las parejas se formaron, pues, con los sujetos siguientes y en el modo y forma que á continuación se expresa:

Les senyores donzelles eren aquelles les parelles emmascarades (momos) de les quals eren els senyors

Llegir l’original en castellà

Las señoras doncellas eran Cuyos momos eran los señores

I u ia de Rearty de Xanimar D. Antoni de Oms i Santa Pau. Doña Petronila de Llupiá i Roger D. Salvador de Tamarit i Vila-

Llegir l’original en castellà

I u ia de Rearty de Xanimar D. Antonio de Oms y Santa Pau. Doña Petronila de Llupiá y Roger D. Salvador de Tamarit y Vila-

nova. Doña Cayetana d'Oms i de Za-

Llegir l’original en castellà

nova. Doña Cayetana de Oms y de Za-

rriera. El comte de Zavellá.

Llegir l’original en castellà

rriera. El conde de Zavellá.

. FranciscaDescatller i Bach El comte de Solterra. Na Francisca Meca i de Car- ( El governador de Catalunya Don

Llegir l’original en castellà

. anciscaDescatller y Bach El conde de Solterra. Doña Francisca Meca y de Car- ( El gobernador de Cataluña Don

dona. ) Joan de Llupià.

Llegir l’original en castellà

dona. ) Juan de Llupiá.

Na Eulàlia de Bournonville i / El comte de Robles, marquès d'Eril. | Vállanant.

Llegir l’original en castellà

Doña Eulalia de Bournonville y / El conde de Robles, marqués de Eril. | Vállanant.

Les senyores casades eren I els seus momos eren els senyors

Llegir l’original en castellà

Las señoras casadas eran Y sus momos eran los señores

La comtessa de Solterra. D. Antoni de Zarriera i de Ro-

Llegir l’original en castellà

La condesa de Solterra. D. Antonio de Zarriera y de Ro-

caberti. Doña Francisca de Marimón i de

Llegir l’original en castellà

caberti. Doña Francisca de Mariinón y de

Velasco. D. Miquel Pons de Mendoza.

Llegir l’original en castellà

Valasco. D. Miguel Pons de Mendoza.

Na Isabel de Llupià i de Ve- ( D. Francesc de Yuñent i de

Llegir l’original en castellà

Doña Isabel de Llupiá y de Ve- ( D . Francisco de Yuñent y de

lasco. (Vergós.

Llegir l’original en castellà

lasco. ( Vergós.

Na Maria de Rocabertí i Llupià El baró d'Orcau.

Llegir l’original en castellà

Doña María de Rocaberti y Llupiá El barón de Orcau.

La comtessa de Centelles. El marquès de Rubí. Na Mariana de Llupià i Gela-

Llegir l’original en castellà

La condesa de Centellas. El marqués de Rubí. Doña Mariana de Llupiá y Gela-

bert. D. Juan de Pinos.

Llegir l’original en castellà

bert. D. Juan de Pinos.

Les senyores donzelles i els seus momos van triar com a divisa els colors encarnat i plata; les casades i els seus cavallers els colors blau i plata.

Llegir l’original en castellà

Las señoras doncellas y sus momos eligieron como divisa los colores encarnado y plata; las casadas y sus caballeros los colores azul y plata.

Es va disposar el saló amb la mateixa brillantor i sumptuositat que el dia del torneig; va ser reservada per a SS. MM. la mateixa elegant tribuna, i en triple filera ocuparen els estrats les dames catalanes. Tan esplèndid cop de vista, tan magnífica perspectiva devia oferir el saló, que el cronista, usant el llenguatge gongorí de l'època, no vacil·la a dir que semblava que el riu de la plata s'havia vessat en diamants en aquella admirable parada de vives, nobles i bellíssimes joies.

Llegir l’original en castellà

Dispúsose el salón con el mismo lucimiento y suntuosidad que el día del torneo; fué reservada para SS. MM. la misma elegante tribuna, y en triple hilera ocuparon los estrados las damas catalanas. Tan espléndido golpe de vista, tan magnífica perspectiva debía ofrecer el salón, que el cronista, usando el gongórino lenguaje de la época, no vacila en decir que parecía que el río de la plata se había derramado en diamantes en aquella admirable parada de vivas, nobles y hermosísimas joyas.

Començà la música de diversos i acordats instruments a complimentar les orelles de tan brillant concurs, i no trigaren a aparèixer les momes i momos que, enlluernadors de gala, amb les seves torxes a la mà dreta, sortien a dansar la momeria.

Llegir l’original en castellà

Comenzó la música de varios y acordes instrumentos á agasajar los oídos de tan brillante concurso, y no tardaron en aparecer las momas y momos que, deslumbrantes de gala, con sus antorchas en la mano derecha, salían á danzar la momería.

Per l'angle de la part dreta de la tribuna de SS. MM. van sortir les sis senyores donzelles, i per l'altra part els sis cavallers casats que eren els seus momos; per l'angle de l'altre costat van sortir les sis senyores casades, i de l'extrem oposat els sis cavallers solters que eren els seus momos.

Llegir l’original en castellà

Por el ángulo de la parte derecha de la tribuna de SS. MM. salieron las seis señoras doncellas, y por la otra parte los seis caballeros casados que eran sus momos; por el ángulo del otro lado salieron las seis señoras casadas, y del extremo opuesto los seis caballeros solteros que eran sus momos.

Deixem ara parlar el cronista i fem plaça a la seva relació, respectant les seves frases i llenguatge:

Llegir l’original en castellà

Dejemos ahora hablar al cronista y hagamos plaza á su relación, respetando sus frases y lenguaje:

«Anaven, diu, les senyores donzelles adornades tan ricament i primorosament, que cadascuna semblava una bella deïtat, avantatjant en el seu lluïment i brio a les que va idolatrar la cega gentilitat. El seu vestit, honestament garbós, era a manera de brioses amazones. Es componia la seva gala de ric teixit de plata i carmesí, en el jubó i les mànigues del qual brillaven diferents línies de puntes de plata crespades al vent, amb el seu pitet tot de diamants, dels fons del qual centellejaven aguts reflexos. Les mànigues a la moda, amb els seus bollos i contramangues, tots hermosejats de crespades puntes melines, amb els seus punys de les mateixes i els seus rics guants. La basquinya, sobre el seu ric tall amb dues línies de puntes grans de plata, crespades al vent, senyorejava ricament greu. El mantell era de glasé brillant, guarnit de fines puntes blanques al vent; pres el portaven amb una rica joia de diamants sobre l'espatlla dreta, i, fent una airosa volta, venia a quedar presa la seva extremitat al costat esquerre amb una altra joia de diamants, amb un estoc de guarda-mà daurat, penjant d'una rica cinta.

Llegir l’original en castellà

«Iban, dice, las señoras doncellas adornadas tan rica y primorosamente, que cada cual parecía una bella deidad, aventajando en su lucimiento y bizarría á las que idolatró la ciega gentilidad. Su traje, honestamente garboso, era á modo de briosas amazonas. Componíase su gala de rico restaño de plata y encarnado, en cuyo justillo y mangas brillaban diferentes líneas de puntas de plata crespadas al aire, con su petillo todo de diamantes, de cuyos fondos centelleaban agudos reflejos. Las mangas á la moda, con sus bollos y contramangas, todos hermoseados de crespadas puntas melinas, con sus vueltas de las mismas y sus ricos guantes. La basquina, sobre su rico corte con dos líneas de puntas grandes de plata, crespadas al aire, señoreaba ricamente grave. El manto era de glasa brillante, guarnecido de finas puntas blancas al aire; prendido le llevaban con una rica joya de diamantes sobre el hombro derecho, y, dando una airosa vuelta, venía á quedar prendida su extremidad al lado izquierdo con otra joya de diamantes, con un estoque de guardamano dorado, pendiente de una rica cinta.

i) Coronava tan sobirà adorn un preciós tocat a la indiana, la composició del qual era un ric cercle amb labor de diamants, del qual pujaven belles plomes blanques i carmesí entreposades. Al mig del cercle brollava una assenyalada joia de diamants, de la qual penjava una bella perla fins a meitat del front. El daurat cabell que, emulant del sol els raigs, enriquia l'aire amb els seus brillants rínxols, compost a la moda, entre precioses cintes, deixava lloc perquè lluïssin les riques arracades de diamants que es desprenien de les seves orelles. Encobria l'admirable de la seva bellesa una negra mascareta.

Llegir l’original en castellà

i) Coronaba tan soberano adorno un precioso tocado á la indiana, cuya composición era un rico círculo con labores de diamantes, del cual subían bellas plumas blancas y encarnadas entrepuestas. En medio del círculo brotaba una señalada joya de diamantes, de la cual colgaba una bella perla hasta mitad de la frente. El dorado cabello que, emulando del sol los rayos, enriquecía al aire con sus brillantes rizos, compuesto á la moda, entre preciosas cintas, dejaba lugar para que relucieran los ricos sartillos de diamantes que se desprendían de sus orejas. Encubría lo admirable de su belleza una negra mascarilla.

-Les sis senyores casades anaven puntualment amb el mateix vestit, adorn i lluïment, i només es diferenciaven en el tall de la gala, que era de tisú esmaltat de blau amb relleus d'or, com també les plomes que coronaven la seva bellesa volaven entreposades blaves i blanques.

Llegir l’original en castellà

-Las seis señoras casadas iban puntualmente con el mismo traje, adorno y lucimiento, y sólo se diferenciaban en el corte de la gala, que era de tisú esmaltado de azul con relieves de oro, como también las plumas que coronaban su belleza volaban interpuestas azules y blancas.

»Els sis cavallers casats conformaven amb l'encarnat de les seves momes. El seu vestit era extraordinari, amb calça tirada, vestits de glasa brillant amb puntes de plata a l'aire. Les mànigues amb tres ordres de ventalls que anaven creixent proporcionadament cap a la mà amb la mateixa guarnició, amb els seus bonys molt voluminosos amb puntes a l'aire. Portaven també el seu tonelet amb els mateixos tres ordres de semblants ventalls. El mantell garbosament terciat des de l'espatlla dreta, on el subjectava una joia de diamants, fins a la cintura de la part esquerra, on una altra semblant joia recollia el seu remat, amb el seu ric espasí pendent de VOLUM xxi 22 un bridazú. La mitja del mateix color, amb la seva sabata blanca amb llaços de diamants. Coronava un tocat a la indiana de la mateixa forma que el de les senyores momes, amb la seva perla també al mig del front i la seva mascareta negra. El seu cabell uniformement tots a la moda, amb la seva torxa a la mà dreta.

Llegir l’original en castellà

»Los seis caballeros casados conformaban con el encarnado de sus momas. Su traje era extraordinario, con calza tirada, vestidos de glasa brillante con puntas de plata al aire. Las mangas con tres órdenes de abanillos que iban creciendo proporcionadamente hacia la mano con la misma guarnición, con sus bollos muy abultados con puntas al aire. Llevaban también su tonelete con los mismos tres órdenes de semejantes abanillos. El manto garbosamente terciado desde el hombro derecho, á donde le prendía una joya de diamantes, hasta la cintura de la parte izquierda, donde otra semejante joya recogía su remate, con su rico espadín pendiente de TOMO xxi 22 un bridazú. La media del mismo color, con su zapato blanco con lazos de diamantes. Coronaba un tocado á la indiana de la misma forma que el de las señoras momas, con su perla también en medio de la frente y su mascarilla negra. Su pelo uniformemente todos á la moda, con su antorcha en la mano derecha.

»Els sis cavallers solters anaven adornats amb el mateix vestit i gala, diferenciant-se només en el color, que, en correspondència de les sis senyores casades les seves momes, era blau i plata.»

Llegir l’original en castellà

»Los seis caballeros solteros iban adornados con el mismo traje y gala, diferenciándose sólo en el color, que, en correspondencia de las seis señoras casadas sus momas, era azul y plata.»

Es va avançar la lluïda comparsa, va saludar a SS. MM. i tot seguit van donar començament a la momeria, ballant les danses i balls en l'ordre que a continuació s'expressen, i que és el mateix amb què les marca la relació a la qual li demano prestat:

Llegir l’original en castellà

Adelantóse la lucida comparsa, saludó á SS. MM. y en seguida dieron comienzo á la momería, danzando las danzas y bailetes en el orden que á continuación se expresan, y que es el mismo con que las marca la relación á la cual se lo pido prestado:

i.° Momería entrada, que consisteix a formar un llaç, la dama per dins i el cavaller per fora.

Llegir l’original en castellà

i.° Momería entrada, que consiste en formar un lazo, la dama por de dentro y el caballero por de fuera.

2.0 Turdión mudanza, primer el cavaller i després la dama.

Llegir l’original en castellà

2.0 Turdión mudanza, primero el caballero y después la dama.

3.° Entremès de Bienquerida, canviant-se fent columna, que consisteix a formar dues línies iguals, prosseguint amb el mateix rumb fins a tornar cadascú al seu lloc.

Llegir l’original en castellà

3.° Entremés de Bienquerida, cambiándose haciendo coluna, que consiste en formar dos líneas iguales, prosiguiendo con el mismo rumbo hasta volver cada cual á su puesto.

4.0 Lucinda caragol de mitja travessa, fent una volta amb un ball de tres, fins a tornar al lloc.

Llegir l’original en castellà

4.0 Lucinda caracol de media traviesa, dando vuelta con un baile de tres, hasta volver al puesto.

5.° Entrada de xàcara, fent voltes per la sala de dos en dos, amb el seu ball que és l'entremès.

Llegir l’original en castellà

5.° Entrada de xácara, dando vueltas á la sala de dos en dos, con su bailete que es el entremés.

6.° Torneig tres vegades, i en la tercera la fuga, que és el canari.

Llegir l’original en castellà

6.° Torneo tres veces, y en la tercera la fuga, que es el canario.

7.0 Momería en la mateixa conformitat que la primera vegada.

Llegir l’original en castellà

7.0 Momería en la misma conformidad que 1# primera vez.

8.° Airosa catalana, canviant de posició, creuant-se després i tornant al seu lloc.

Llegir l’original en castellà

8.° Airosa catalana, cambiando depuestos, atravesándose después y volviéndose á su puesto.

g.° Arcs mudanza, el cavaller primer i després la dama amb canari.

Llegir l’original en castellà

g.° Arcos mudanza, el caballero primero y después la dama con canario.

io. Prado, amb travesses de quatre, rodant enllaçats de quatre en quatre, donant-se la mà.

Llegir l’original en castellà

io. Prado, con traviesas de á cuatro, rodando enlazados de cuatro en cuatro, dándose la mano.

ii. Momería entrellaçada de momos amb momes, i després de momes amb momos, fins a tornar al seu lloc.

Llegir l’original en castellà

ii. Momería entrelazada de momos con momas, y después de momas con momos, hasta volverse á su puesto.

12. Paradetes, ball que és travessa sencera, canviant de lloc.

Llegir l’original en castellà

12. Paradetas, bailete de traviesa entera, cambiándose de puestos.

i... Minuet, ball que consisteix a formar com un llaç al sarau, canviant de lloc, creuant-se.

Llegir l’original en castellà

i... Minuet, baile que consiste en formar como un lazo al sarao, cambiándose de puesto, atravesándose.

14. Miracle, que consisteix primer a formar columna, i després fent una volta momo amb moma, fent travessa i canviant de lloc, es repeteix fins a tornar al seu lloc.

Llegir l’original en castellà

14. Milagro, que consiste primero en formar coluna, y después dando una vuelta momo con moma, haciendo traviesa y cambiándose de puesto, se repite hasta volverse á su lugar.

1 5. Ball al so del gran duc, formant a manera de serp, entrellaçant-se un momo darrere una moma, tornant després al seu lloc..

Llegir l’original en castellà

1 5. Bailete al son del gran duque, formando á modo de sierpe, entrelazándose un momo tras una moma, volviéndose después á su puesto..

16. Canyes, que consisteix a dividir-se els momos de les momes, fent el gest de tirar-se les llums, a manera d'alcancies (boles de fang) o canyes, i això dues vegades, i la tercera tornant al lloc.

Llegir l’original en castellà

16. Cañas, que consiste en dividirse los momos de las momas, haciendo ademán de arrojarse las luces, á modo de alcancías ó cañas, y esto dos veces, y la tercera volviéndose al puesto.

17. Momería en la mateixa forma de l'entrada fins a concloure, amb el mateix acatament i cortesia amb què es va començar, retirant-se en la mateixa forma per les mateixes quatre cantonades per on havien entrat.

Llegir l’original en castellà

17. Momería en la misma forma de la entrada hasta concluir, con el mismo acatamiento y cortesías con que se empezó, retirándose en la misma forma por las mismas cuatro esquinas por donde habían entrado.

Dues hores va durar la diversió, i no van escassejar els aplaudiments. Altament complaguts van quedar els reis, i admirat i suspès el concurs, sent tan celebrada la festa, que la cort va arribar a proposar a S. M. que donés un decret pel qual constés que es reservava per a les persones reials la celebració de la momeria, de manera que només en presència de rei o reina es pogués d'aleshores endavant executar semblant dansa.

Llegir l’original en castellà

Dos horas duró la diversión, y no escasearon los aplausos. Altamente complacidos quedaron los reyes, y admirado y suspenso el concurso, siendo tan celebrada la fiesta, que la corte llegó á proponer á S. M. que diese un decreto por el cual constase que se reservaba para las personas reales la celebración de la momería, de forma que sólo en presencia de rey ó reina se pudiese de ahí en adelante ejecutar semejante danza.

Acreditant també la reina el molt que havia estat del seu gust el festeig de la momeria, per ordre seva la princesa dels Ursins va enviar a cridar al següent dia a les dames i cavallers que havien estat momes i momos, manifestant-los que seria molt del seu grat que aquella tarda fossin servint a SS. MM. fins al Reial monestir de Pedralbes perquè en ell tornessin a celebrar la festa.

Llegir l’original en castellà

Acreditando también la reina lo mucho que había sido de su gusto el festejo de la momería, de su orden la princesa de los Ursinos envió á llamar al siguiente día á las damas y caballeros que habían sido momas y momos, manifestándoles que sería muy de su agrado que aquella tarde fuesen sirviendo á SS. MM. hasta el Real monasterio de Pedralves para que en él volviesen á celebrar la fiesta.

Així es va fer en efecte, i la momeria va tornar a dansar-se en una de les sales de l'històric monestir català.

Llegir l’original en castellà

Así se hizo en efecto, y la momería volvió á danzarse en una de las salas del histórico monasterio catalán.

En un dels salons del palau de la Diputació va tenir també lloc un acte de gènere ben diferent per cert al de les funcions que acabem de descriure, i que mereix especial menció per referir-se a una època de generós i patriòtic entusiasme.

Llegir l’original en castellà

En uno de los salones del palacio de la Diputación tuvo también lugar un acto de género bien distinto por cierto al de las funciones que acabamos de describir, y que merece especial mención por referirse á una época de generoso y patriótico entusiasmo.

Era el diumenge 9 d'Abril de 1809, que després seria anomenat en la història el dia heroic de Barcelona.

Llegir l’original en castellà

Era el domingo 9 de Abril de 1809, que luego debía ser llamado en la historia el dia heroico de Barcelona.

La capital del Principat es trobava militarment ocupada pels francesos, que se n'havien apoderat per sorpresa i traïció, i gloriosament començada estava ja aquella famosa lluita, aquella admirable guerra de la Independència, homèrica epopeia de l'Espanya moderna. Barcelona tenia molts dels seus fills al camp i a la muntanya batent-se aferrissadament sota l'estendard de la causa nacional, mentre que aquells dels seus ciutadans a qui el deure, la família o la necessitat havien obligat a quedar-se a les seves llars, esperaven vigilants que se'ls oferís una ocasió propícia per rescatar, fins i tot a costa de la seva sang, la ciutat captiva.

Llegir l’original en castellà

La capital del Principado se hallaba militarmente ocupada por los franceses, que se habían apoderado de ella por sorpresa y traición, y gloriosamente comenzada estaba ya aquella famosa lucha, aquella admirable guerra de la Independencia, homérica epopeya de la España moderna. Barcelona tenía á muchos de sus hijos en el campo y en la montaña batiéndose denodadamente bajo el estandarte de la causa nacional, mientras que aquellos de sus ciudadanos á quienes el deber, la familia ó la necesidad habían obligado á quedarse en sus hogares, esperaban vigilantes que se les ofreciese una ocasión propicia para rescatar, aun á costa de su sangre, la ciudad cautiva.

Eren les set del matí del dia esmentat quan entrava per la Porta Nova gairebé tota la divisió francesa que estava acampada a Sant Andreu, situant-se sobre les armes a l'esplanada. Pocs moments després, els artillers amb metxes enceses es col·locaven al costat dels canons que havien tret de la Ciutadella. A les vuit del matí sortia de palau el general ELS CARRERS DE BARCELONA 34 I

Llegir l’original en castellà

Eran las siete de la mañana del citado día cuando entraba por la Puerta Nueva casi toda la división francesa que estaba acampada en San Andrés, situándose sobre las armas en la explanada. Pocos momentos después, los artilleros con mechas encendidas se colocaban al lado de los cañones que habían sacado de la Ciudadela. A las ocho de la mañana salía de palacio el general LAS CALLES DE BARCELONA 34 I

Saint-Cyr, i passant per entre les files dels soldats, anava a posar-se al seu front. Una gentada immensa, imponent pel silenci que guardava, omplia la plaça de Sant Jaume i els seus voltants. Nombroses patrulles d'infanteria i cavalleria rondaven pels carrers, apartant-se al seu pas el paisanatge amb cert desdeny i amb marcada gravetat. A les nou del matí es col·locava a la plaça de Sant Jaume un respectable cos d'infanteria francesa, amb un altre de cuirassers, i així l'un com l'altre destacaven contínuament patrulles que rondaven al voltant del palau de la Diputació, el qual tenien com encerclat. En el mateix interior del palau estaven també acampades dues companyies, posades sobre les armes, i mentrestant anaven creixent els grups, cada vegada més imponents, d'aquella callada multitud, a través de la qual difícilment es podien obrir pas les nombroses rondes de policia i de la força militar.

Llegir l’original en castellà

Saint-Cyr, y pasando por entre las filas de los soldados, iba á ponerse á su frente. Un gentío inmenso, imponente por el silencio que guardaba, llenaba la plaza de San Jaime y sus alrededores. Numerosas patrullas de infantería y caballería rondaban por las calles, apartándose á su paso el paisanaje con cierto desdén y con marcada gravedad. A las nueve de la mañana se colocaba en la plaza de San Jaime un respetable cuerpo de infantería francesa, con otro de coraceros, y así el uno como el otro destacaban continuamente patrullas que rondaban alrededor del palacio de la Diputación, el cual tenían como circuido. En el mismo interior del palacio estaban también acampadas dos compañías, puestas sobre las armas, y en tanto iban creciendo los grupos, cada vez más imponentes, de aquella callada multitud, á través de la cual difícilmente sé podían abrir pasaje las numerosas rondas de policía y de la fuerza militar.

Què succeïa a Barcelona perquè es desplegués aquell aparell de força? Què significava l'imponent aspecte d'aquella multitud, més terrible pel seu misteriós silenci del que ho hauria estat amb la seva sorollosa algarada? Què volien dir aquells semblants en els quals estava pintada l'ansietat, i aquells homes que en creuar-se s'estrenyien dissimuladament la mà, com un senyal d'esperança? Què anava, en fi, a passar en aquell antic palau dels prohoms catalans, al qual dirigien tots les seves ansioses mirades, com si volguessin penetrar amb la seva vista a través de les parets?

Llegir l’original en castellà

¿Qué sucedía en Barcelona para que se desplegara aquel aparato de fuerza? ¿Qué significaba el imponente aspecto de aquella muchedumbre, más terrible por su misterioso silencio de lo que lo hubiera sido con su ruidosa algazara? ¿Qué querían decir aquellos semblantes en los cuales estaba pintada la ansiedad, y aquellos hombres que al cruzarse se apretaban disimuladamente la mano, como una señal de esperanza? ¿Qué iba, en fin, á pasar en aquel antiguo palacio de los proceres catalanes, al cual dirigían todos sus ansiosas miradas, como si penetrar quisieran con su vista á través de las paredes?

Havia arribat el dia en què amb l'aparell de la força militar es volia fer prestar a les autoritats de Barcelona el jurament d'obediència al rei Josep Napoleó. El poble estava ansiós perquè circulava la notícia que molts anaven a negar-se resoludament a prestar-lo; i se sabia que els generals Vilalba i comte d'Ezpeleta havien contestat per escrit a la invitació rebuda per a ser a les deu del matí al palau de la Diputació, que no els era possible anar-hi i que no volien ni podien jurar a Napoleó.

Llegir l’original en castellà

Era llegado el día en que con el aparato de la fuerza militar se quería hacer prestar á las autoridades de Barcelona el juramento de obediencia al rey José Napoleón. El pueblo estaba ansioso porque circulaba la noticia de que muchos iban á negarse resueltamente á prestarlo; y se sabía que los generales Vilalbay conde de Ezpeleta habían contestado por escrito á la invitación recibida para estar á las diez de la mañana en el palacio de la Diputación, que no les era posible ir y que no querían ni podían jurar á Napoleón.

Des del matí havien aparegut fixats en diverses cantonades, al mateix pati de la Diputació i tirats pels carrers, diversos papers, uns impresos i altres pintats, que la policia francesa es va afanyar a recollir o arrencar. En uns es veia una campana com en l'acte de tocar a sometent, i a sota aquesta llegenda: Visca Ferran VII! Mori el pirata Napoleó! En altres hi havia pintat un cor que desprenia flames, i al centre deia: Visca Ferran VII, comte de Barcelona!

Llegir l’original en castellà

Desde por la mañana habían aparecido fijados en varias esquinas, en el mismo patio de la Diputación y tirados por las calles, varios papeles, impresos unos y pintados otros, que la policía francesa se diera prisa á recoger ó arrancar. En unos se veía una campana como en el acto de tocar á somatén, y debajo esta leyenda: ¡Viva. Femando VII! ¡Muera el pirata Napoleón! En otros estaba pintado un corazón despidiendo llamas, y en el centro decía: ¡Víctor Femando VII, conde de Barcelona!

A les nou del matí es van veure entrar a la Diputació, en vestit de cerimònia, però sense formar cos, els oïdors, regidors, caps de diverses branques de la Reial Hisenda, militars, notaris, escrivans, procuradors, alcaldes de barri, etc. A dos quarts de deu va arribar el capità general francès Duhesme, vestit de gran uniforme, i entrant al palau va passar a la sala de Sant Jordi, on va ocupar el centre del tribunal, col·locant-se al seu costat els que l'acompanyaven.

Llegir l’original en castellà

A las nueve de la mañana viéronse entrar en la Diputación, en traje de ceremonia, pero sin formar cuerpo, los oidores, regidores, jefes de varios ramos de la Real Hacienda, militares, notarios, escribanos, procuradores, alcaldes de barrio, etc. A las nueve y media llegó el capitán general francés Duhesme, vestido de gran uniforme, y entrando en el palacio pasó á la sala de San Jorge, donde ocupó el centro del tribunal, colocándose junto á él los que le acompañaban.

Es va obrir la sessió llegint Duhesme un discurs en francès, que tot seguit va llegir traduït al castellà el fiscal civil D. Joan de Madinabeytia, persona molt coneguda pel seu exagerat afrancesament, i acabat aquest acte es va anar cridant, un a un, els qui devien prestar jurament al nou rei d'Espanya. La fórmula que els llegia Duhesme era la següent: — «Jureu fidelitat i obediència a S. M. Josep Napoleó I, rei de les Espanyes, a les lleis i a la Constitució?»

Llegir l’original en castellà

Abrióse la sesión leyendo Duhesme un discurso en francés, que en seguida leyó traducido al español el fiscal civil D. Juan de Madinabeytia, persona muy conocida por su exagerado afrancesa? niento, y terminado este acto se fué llamando, uno á uno, álos que debían prestar juramento al nuevo rey de España. La fórmula que les leía Duhesme era la siguiente: — «¿Juráis fidelidad y obediencia á S. M. José Napoleón I, rey de las Españas, á las leyes y á la Constitución?»

El primer que es va avançar amb ànim serè i veu tranquil·la per refusar el jurament va ser D. Jaume Álvarez de Mendieta, oïdor degà, el qual va voler fundar la seva opinió en les raons que l'assistien, però no se li va permetre la paraula. A aquest van seguir els altres ministres, excepte dos que, amb veu feble i com avergonyits, van reconèixer Josep Napoleó. En arribar el torn a Madinabeytia, va exclamar amb marcat accent i en veu molt alta: — «Jo, per la meva religió, pel meu honor, per la meva consciència i pel bé de la meva pàtria, juro fidelitat i obediència a l'emperador el meu amo i al seu germà Josep Napoleó, rei d'Espanya i de les Índies, a les lleis i a la Constitució.» Un dels ministres havia dit abans que la seva religió, el seu honor i la seva consciència no li permetien prestar el jurament que se li exigia, i com aquestes paraules havien produït gran agitació i tumult, a elles va voler contestar marcadament Madinabeytia.

Llegir l’original en castellà

El primero que se avanzó con ánimo sereno y voz tranquila para rehusar el juramento fué D. Jaime Álvarez de Mendieta, oidor decano, el cual quiso fundar su opinión en las razones que le asistían, pero no se le permitió la palabra. A éste siguieron los demás ministros, excepto dos que, con voz débil y como avergonzados, reconocieron á José Napoleón. Al llegar el turno á Madinabeytia, exclamó con marcado acento y en voz muy alta: — «Yo, por mi religión, por mi honor, por mi conciencia y por el bien de mi patria, juro fidelidad y obediencia al emperador mi amo y á su hermano José Napoleón, rey de España y de las Indias, á las leyes y á la Constitución.» Uno de los ministros había dicho antes que su religión, su honor y su conciencia no le permitían prestar el juramento que se le exigía, y como estas palabras habían producido grande agitación y tumulto, á ellas quiso contestar marcadamente Madinabeytia.

Van ser cridats successivament els escrivans de cambra, un dels quals, D. Francesc Ribas, que, assegut al costat de Duhesme, els cridava, va dir al seu torn amb claredat i enteresa: — «No juro.» Darrere d'ells van venir els relators i després el Col·legi de procuradors de número, l'alcalde major, els priors del Col·legi de notaris públics, l'Ajuntament, el Tribunal de comerç, l'Estat major de la plaça i molts altres l'enumeració dels quals seria massa prolixa. Excepció feta de molt pocs, només es van sentir allà negatives al jurament, i entre les diverses contestacions que va donar cadascú en l'acte, mereixen recordar-se la del comptador principal de l'exèrcit i Principat, el qual va dir: — «Sí, juro reconèixer a Ferran VII com a rei de les Espanyes, per qui porto aquest uniforme; » i la d'un altre valent militar, el nom del qual s'ignora, el qual va dir: — «Juro fidelitat i obediència a Ferran VII, i juro vessar per ell fins a l'última gota de la meva sang.»

Llegir l’original en castellà

Fueron llamados sucesivamente los escribanos de cámara, uno de los cuales, D. Francisco Ribas, que, sentado al lado de Duhesme, les llamaba, dijo á su vez con claridad y entereza: — «No juro.» En pos de ellos vinieron los relatores y luego el Colegio de procuradores de número, el alcalde mayor, los priores del Colegio de notarios públicos, el Ayuntamiento, el Tribunal de comercio, el Estado mayor de la plaza y otros muchos cuya enumeración fuera por demás prolija. Excepción hecha de muy pocos, sólo se oyeron allí negativas al juramento, y entre las varias contestaciones que dio cada cual en el acto, merecen recordarse la del contador principal del ejército y Principado, el cual dijo: — «Sí, juro reconocer á Fernando VII por rey de las Españas, por quien llevo este uniforme; » y la de otro bravo militar, cuyo nombre se ignora, el cual dijo: — «Juro fidelidad y obediencia á Fernando VII, y juro derramar por él hasta la última gota de mi sangre.»

Acabat l'acte del jurament, i havent-se enviat una persona a consultar al mariscal Saint-Cyr, el general Duhesme va nomenar regent interí de l'Au-diència a D. Joan de Madinabeytia, perquè, amb els dos ministres únics que havien jurat, formessin provisionalment el tribunal. Tot seguit van ser reduïts a presó tots els que s'havien negat a jurar, i es va decidir enviar-los amb bona escorta al castell de Montjuïc.

Llegir l’original en castellà

Terminado el acto del juramento, y habiéndose enviado una persona á consultar al mariscal Saint-Cyr, el general Duhesme nombró regente interino de la Audiencia á D. Juan de Madinabeytia, para que, con los dos ministros únicos que habían jurado, formaran provisionalmente el tribunal. En seguida fueron reducidos á prisión todos los que se habían negado á jurar, y decidióse enviarles con buena escolta al castillo de Montjuich.

No va trigar a saber-se aquesta novetat i a circular semblant notícia entre la multitud que omplia les avingudes de la plaça de Sant Jaume, i van créixer en un moment l'ansietat i l'animació. Era la una i mitja quan l'escorta i els presos van començar a sortir del palau dels diputats, agolpant-se llavors tanta gent a la plaça i als seus voltants, que la tropa francesa havia d'obrir-se pas a culatades.

Llegir l’original en castellà

No tardó en saberse esta novedad y en circular semejante noticia por entre la muchedumbre que llenaba las avenidas de la plaza de San Jaime, y crecieron en un momento la ansiedad y la animación. Era la una y media cuando la escolta y los presos comenzaron á salir del palacio de los diputados, agolpándose entonces tanto gentío en la plaza y en sus inmediaciones, que la tropa francesa tenía que abrirse paso á culatazos.

Obria la marxa una partida de cavalleria, seguien alguns agents de policia, i darrere d'aquests, entre les files dels soldats, els meritoris presos marxant digna i tranquil·lament, i tancava l'acompanyament una partida de coracers. Els pòrtics de l'església de Sant Jaume, que encara aleshores estava dempeus, i els carrers del Call, Boqueria i Rambla, estaven atapeïts de gent que corria cuita-corrents a contemplar els serens semblants d'aquells homes a qui l'honor, la coherència i l'amor a la pàtria anava a convertir en màrtirs. Entre mal sufocades exclamacions d'admiració i d'entusiasme els va acompanyar la gentada fins a la porta de Santa Madrona, on va haver de quedar-se el poble a causa d'estar prohibit el trànsit per ella als paisans.

Llegir l’original en castellà

Abría la marcha una partida de caballería, seguían algunos agentes de policía, y en pos de éstos, entre las filas de los soldados, los meritorios presos marchando digna y tranquilamente, y cerraba el acompañamiento una partida de coraceros. Los pórticos de la iglesia de San Jaime, que aun entonces estaba en pie, y las calles del Cali, Boqueria y Rambla, estaban atestadas de gente que corría desalada á contemplar los serenos semblantes de aquellos hombres á quienes el honor, la consecuencia y el amor á la patria iba á convertir en mártires. Entre mal sofocadas exclamaciones de admiración y de entusiasmo acompañóles el gentío hasta la puerta de Santa Madrona, donde hubo de quedarse el pueblo á causa de estar prohibido el tránsito por ella á los paisanos.

Tals van ser els successos d'aquell dia memorable anomenat el dia heroic de Barcelona.

Llegir l’original en castellà

Tales fueron los sucesos de aquel día memorable llamado el día heroico de Barcelona.

Aquests i altres sacrificis va fer el generós poble espanyol en obsequi a un monarca com Ferran VII, que després li pagaria amb les més negres ingratituds.

Llegir l’original en castellà

Estos y otros sacrificios hizo el generoso pueblo español en obsequio á un monarca como Fernando VII, que debía después pagarle con las más negras ingratitudes.

En èpoques no gaire llunyanes, en els nostres temps, la plaça de la Constitució ha estat teatre de doloroses i terribles escenes. Era aleshores aquesta plaça punt més estratègic, ja que no s'havien encara obert els carrers de la Princesa i Ferran VII, que hi desemboquen avui. Durant el període anomenat de les bullangues de Barcelona, en l'època en què el poble lluitava per conquerir drets i llibertats que no li donaven, la plaça de la Constitució venia a ser el quarter general dels sublevats. En ella es va fer fort el poble més d'una vegada, aixecant barricades en totes les seves avingudes i resistint aferrissadament a les tropes, que diverses vegades van haver de lliurar veritables batalles per apoderar-se d'aquell lloc.

Llegir l’original en castellà

En épocas no muy lejanas, en nuestros tiempos, la plaza de la Constitución ha sido teatro de dolorosas y terribles escenas. Era entonces esta plaza punto más estratégico, pues no se habían aún abierto las calles de la Princesa y Fernando VII, que en ellas desembocan hoy. Durante el período llamado de las bullangas de Barcelona, en la época en que el pueblo pugnaba por conquistar derechos y libertades que no le daban, la plaza de la Constitución venía á ser el cuartel general de los sublevados. En ella se hizo fuerte el pueblo más de una vez, levantando barricadas en todas sus avenidas y resistiendo denodadamente á las tropas, que varias veces tuvieron que librar verdaderas batallas para apoderarse de aquel sitio.

Fi de l’entrada original