S'hi entra pel carrer Ample i va a sortir al dels Escudellers.
Llegir l’original en castellà
Se entra en ella por la calle Ancha y va á salir á la de Escudillers.
Còdol en català és pedra, o millor encara, palet. Per consegüent, aquest carrer és el de les pedres o el dels palets. Millor hauria estat anomenar-lo de Santa Pau, ja que en ell tenia solars i la seva casa principal la família de Santa Pau, molt coneguda en l'antiga història del nostre país pels preclars barons que l'han il·lustrat. /
Llegir l’original en castellà
Codal en catalán es piedra, ó mejor aún, canto. Por consiguiente, esta calle es la de las piedras ó de los cantos. Mejor hubiera sido llamarla de Santa Pau, ya que en ella tenía solares y su casa principal la familia de Santa Pau, muy conocida en la antigua historia de nuestro país por los preclaros varones que la han ilustrado. /
Figura principalment entre ells un Pons o Ponce de Santa Pau, de qui és aquí oportú dir alguna cosa, recollint totes les notícies seves que existeixen.
Llegir l’original en castellà
Figura principalmente entre ellos un Pons ó Ponce de Santa Pau, de quien es aquí oportuno decir algo, recogiendo cuantas noticias suyas existen.
La primera vegada que amb ell s'ensopega en la història és el 1345, regnant a la Corona d'Aragó Pere el Cerimoniós. La França estava aleshores en lluita oberta amb l'Anglaterra, i servia al rei d'aquest últim país el català Ponç de Santa Pau, sota les banderes angleses, i tan terrible flagell va ser dels francesos, que el rei de França va enviar una ambaixada a Pere d'Aragó el Cerimoniós, manifestant-se disposat a trencar amb ell les seves relacions de pau si continuava Santa Pau servint la causa del monarca anglès. D. Pere, amb l'assentiment del qual és de presumir que obrava Santa Pau, va enviar aleshores a buscar-lo, i l'aventurer català es va avenir a retornar a la seva pàtria amb la seva gent, desapareixent així la causa que motivés la demanda del rei de França.
Llegir l’original en castellà
La primera vez que con él se tropieza en la historia es en 1345, reinando en la Corona de Aragón Pedro el Ceremonioso. La Francia estaba entonces en lucha abierta con la Inglaterra, y servía al rey de este último país el catalán Ponce de Santa Pau, bajo las banderas inglesas, y tan terrible azote fué de los franceses, que el rey de Francia envió una embajada á Pedro de Aragón el Ceremonioso, manifestándose dispuesto á romper con él sus relaciones de paz si continuaba Santa Pau sirviendo la causa del monarca inglés. D. Pedro, con cuyo asentimiento es de presumir que obraba Santa Pau, envió entonces á buscar á éste, y el aventurero catalán se avino á regresar á su patria con su gente, desapareciendo así la causa que motivara la demanda del rey de Francia.
Quan la famosa guerra de la Unió i quan aquelles terribles lluites civils que van ensangonar els camps d'Aragó i de València, Ponce de Santa Pau es va posar de part del rei, i aquest li va confiar el comandament d'una host perquè s'oposés el 1345 a les correries de Berenguer de Vilaregut i Pere Zapata, cabdills t de la Unió, els quals, secundats per l'infant Don Ferran i la reina vídua Doña Elionor, tenien des de Requena en contínua alarma els pobles immediats
Llegir l’original en castellà
Cuando la famosa guerra de la Unión y cuando aquellas terribles luchas civiles que ensangrentaron los campos de Aragón y de Valencia, Ponce de Santa Pau se puso de parte del rey, y éste le confió el mando de una hueste para que se opusiera en 1345 á las correrías de Berenguer de Vilaregut y Pedro Zapata, caudillos t de la Unión, los cuales, secundados por el infante Don Fernando y la reina viuda Doña Leonor, tenían desde Requena en continua alarma á los pueblos inmediatos
València. Ponç de Santa Pau serví aleshores amb gran lleialtat i gran esforç els interessos del rei.
Llegir l’original en castellà
Valencia. Ponce de Santa Pan sirvió entonces con grande lealtad y grande esfuerzo los intereses del rey.
Agraït aquest als seus serveis, el va nomenar el 1351 general de l'host i armada que es va decidir enviar contra els genovesos. El rei D. Pere acabava de fer aliança amb els venecians i grecs per declarar la guerra a Gènova, i, declarada aquesta, no pensant-se ja sinó en els preparatius de portar-la prompta i enèrgicament a terme, es va manar armar de seguida als ports de la Corona una esquadra de 30 o més galeres, per a l'aprestament de la qual va oferir la nació catalana 100.000 lliures, a més dels vaixells. Aquest armament, el general del qual era Ponç de Santa Pau i el consell del qual componien cinc pràctics mariners barcelonins, Francesc Finestres, Ferrer de Manresa, Guillem Morell, Andreu Olivella i Andreu Boscà, es va fer a la vela des de Barcelona pel mes de setembre de 1357, portant per al comandament de les tres divisions de què constava als tres vicealmiralls Bonanat Descoll, de Catalunya, Bernat Ripoll, de València, i Roderic Sant-Martí, de Mallorca.
Llegir l’original en castellà
Agradecido éste á sus servicios, le nombró en i35i general de la hueste y armada que se decidió enviar contra los genoveses. El re}' D. Pedro acababa de hacer alianza con los venecianos y griegos para declarar la guerra á Genova, y, declarada ésta, no pensándose ya sino en los preparativos de llevarla pronta y enérgicamente á cabo, mandóse armar desde luego en los puertos de la Corona una escuadra de 3o ó más galeras, para cuyo apresto ofreció la nación catalana 100.000 libras, á más de los buques. Este armamento, cuyo general era Ponce de Santa Pau y cuyo consejo componían cinco prácticos marinos barceloneses, Francisco Finestres, Ferrer de Manresa, Guillermo Morell, Andrés Olivella y Andrés Boscá, se hizo á la vela desde Barcelona por el mes de Setiembre de 1357, llevando para el mando de las tres divisiones de que constaba á los tres vicealmirantes Bonanat Descoll, de Cataluña, Bernardo Ripoll, de Valencia, y Rodrigo Sant-Martí, de Mallorca.
Aquestes forces navals es van ajuntar a Sicília amb l'esquadra de Venècia composta de 34 galeres i la imperial grega, que la componien només nou, i des de Messina es van dirigir a Negrepont en demanda de l'armada genovesa, que constava de 66 galeres. La batalla es va entaular al mar de Màrmara, a la vista de Constantinoble, entrant en línia de combat per la nostra part 24 galeres catalanes, les 34 venecianes i les nou gregues, que pel que sembla van prestar molt poc servei.
Llegir l’original en castellà
Estas fuerzas navales se juntaron en Sicilia con la escuadra de Venecia compuesta de 34 galeras y la imperial griega, que la componían sólo nueve, y desde Mesina se dirigieron á Negroponto en demanda de la armada genovesa, que constaba de 66 galeras. La batalla se trabó en el mar de Mármara, á la vista de Constantinopla, entrando en línea de combate por nuestra parte 24 galeras catalanas, las 34 venecianas y las nueve griegas, que al parecer prestaron muy poco servicio.
La batalla va començar la tarda del 13 de febrer de 1352, i va durar fins a la matinada del dia següent, i va ser una de les més assenyalades que hi ha hagut al mar. Encara que els aliats van fer heroics esforços i van aconseguir desbaratar repetides vegades l'esquadra enemiga, el vent i el temporal, que se'ls van declarar contraris, en un mar estret que no s'estenia més enllà de tres milles de costa a costa, van ser causa que moltes de les seves galeres naufraguessin i que no poguessin assolir la victòria. Com a seva van voler comptar-la els genovesos per haver quedat amos del mar retirant-se els aliats; però en tal cas van haver de comprar-la molt cara, ja que van morir set o vuit dels seus per cada persona de compte que van perdre els catalans i valencians; i per això, si bé es van honrar sempre i van gloriar d'haver lluitat sols contra tan poderoses forces, el dolor que els van causar tan greus pèrdues no els va permetre mai celebrar com solien el triomf. Jordi Stella, historiador genovès d'aquella època, diu que la notícia d'aquella victòria es va rebre com la d'una derrota i que va causar a la seva pàtria gran tristesa, no havent-se vist mai, com era costum en altres victòries, celebrar aniversari per semblant triomf, ni presentar l'ofrena al temple.
Llegir l’original en castellà
Comenzó la batalla por la tarde del i3 de Febrero de i352, durando hasta el amanecer del día siguiente, y fué una de las más señaladas que ha habido en el mar. Aunque los aliados hicieron heroicos esfuerzos y lograron desbaratar repetidas veces la escuadra enemiga, el viento y el temporal, que se les declararon contrarios, en un mar estrecho que no se extendía más allá de tres millas de costa á costa, fueron causa de que muchas de sus galeras fuesen á dar al través y de que no pudiesen alcanzar la victoria. Como suya quisieron contarla los genoveses por haber quedado dueños del mar retirándose los aliados; pero en tal caso hubieron de comprarla muy cara, pues murieron siete ú ocho de los suyos por cada persona de cuenta que perdieron los catalanes y valencianos; y por esto, si bien se honraron siempre y gloriaron de haber peleado solos contra tan poderosas fuerzas, el dolor que les causaron tan graves pérdidas no les permitió nunca celebrar como solían el triunfo. Jorge Stella, historiador genovés de aquella época, dice que la noticia de aquella victoria se recibió como la de una derrota y que causó en su patria gran tristeza, no habiéndose visto jamás, como era costumbre en otras victorias, celebrarse aniversario por semejante triunfo, ni presentar la ofrenda al templo.
Lluitant com a bo va morir en la refrega el vicealmirall valencià Bernat Ripoll, i a conseqüència de les ferides que van rebre, van tardar poc a morir l'almirall venecià Giustiniani i el català Ponç de Santa Pau, aquest últim a Constantinoble a primers del mes de març. Santa Pau es va portar animosament en la batalla, i fins a l'últim moment no va abandonar el seu lloc. Es va quedar a Constantinoble a restablir-se de les seves ferides, però eren tan greus que va morir de les seves conseqüències. Una galera, al comandament de Ramon de Sant Vicenç, es va encarregar de portar el seu cadàver a Catalunya, però va caure en poder de genovesos quan feia rumb per les nostres costes.
Llegir l’original en castellà
Peleando como bueno murió en la refriega el vicealmirante valenciano Bernardo Ripoll, y a consecuencia de las heridas que recibieron, tardaron poco en fallecer el almirante veneciano Giustiniani y el catalán Ponce de Santa Pau, este último en Constantinopla á primeros del mes de Marzo. Santa Pau se portó animosamente en la batalla, y hasta el último momento no abandonó su puesto. Quedóse en Constantinopla á restablecer de sus heridas, pero eran tan graves que murió de sus resultas. Una galera, al mando de Ramón de Sant Vicens, se encargó de traer su cadáver á Cataluña, pero cayó en poder de genoveses cuando hacía rumbo para nuestras costas.
Tals són les notícies que de Ponç de Santa Pau ens queden.
Llegir l’original en castellà
Tales son las noticias que de Ponce de Santa Pau nos quedan.
Fi de l’entrada original