Tornar a l'atles

Castaños (calle de)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 1 · pàgs. 256–264

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Té la seva entrada per la plaça de Palau i acaba a la de Leucata.

Llegir l’original en castellà

Tiene su entrada por la plaza de Palacio y termina en la de Leucata.

L'Excmo. Sr. D. Francisco Javier Castaños, capità general d'aquest exèrcit i Principat, va ser qui va promoure, durant el seu mandat, l'eixample de la plaça de Palau, i en manifestació del seu agraïment a tan important millora, Barcelona li va dedicar aquest carrer.

Llegir l’original en castellà

El Excmo. Sr. D. Francisco Javier Castaños, capitán general de este ejército y Principado, fué quien promovió, durante su mando, el ensanche de la plaza de Palacio, y en manifestación de su agradecimiento á tan importante mejora, Barcelona le dedicó esta calle.

En un altre lloc d'aquesta obra, i a propòsit del carrer de Bailén, ja s'ha dit que per aquesta immortal jornada, en la qual manava Castaños al capdavant, va rebre el títol de duc de Bailén. Heus aquí ara alguns altres apunts biogràfics relatius a aquest distingit cabdill:

Llegir l’original en castellà

En otro lugar de esta obra, y á propósito de la calle de Bailón, se ha dicho ya que por esta inmortal jornada, en la cual mandaba Castaños en jefe, recibió el tír tulo de duque de Bailen. He aquí ahora algunos otros apuntes biográficos relativos á este distinguido caudillo:

El rei Carles III, per recompensar els preclars mèrits del seu pare, va concedir a Castaños el grau de capità d'infanteria. Aquest despatx porta la data del 31 de juliol de 1768. El jove capità va fer els seus primers estudis al Reial Seminari de nobles de la cort.

Llegir l’original en castellà

El rey Carlos III, para recompensar los esclarecidos méritos de su padre, concedió á Castaños el empleo de capitán de infantería. Este despacho lleva la fecha de 3i de Julio de 1768. El joven capitán hizo sus primeros estudios en el Real Seminario de nobles de la corte.

Quan el 1781, unides França i Espanya pel pacte de família, lluitaven per arrancar a Anglaterra el ceptre dels mars, poc temps després de rendir-se el castell de Sant Felip, a l'illa de Menorca, que defensaven els anglesos, va obtenir Castaños una prova honrosa de la confiança que inspirava al duc de Grillan, general en cap. Va ser, doncs, comissionat per arreglar amb el gabinet de Saint-James el bescanvi dels espanyols presoners. S'embarcà a aquest efecte amb direcció a Anglaterra; però en la travessia va succeir un succés que va posar la seva vida al caire del sepulcre. Una cama de moltó que es va servir a la taula del vaixell es trobava en estat de putrefacció, i havent menjat d'ella inadvertidament Castaños, va sentir al poc temps símptomes d'enverinament. Se li van aplicar amb promptitud els remeis oportuns per combatre l'influx d'aquell perniciós menjar; però encara que es va aconseguir salvar-li la vida, no es va poder aturar el vol d'una malaltia dolorosa que el va impossibilitar durant molts mesos de continuar en la seva noble carrera.

Llegir l’original en castellà

Cuando en 1781, unidas Francia y España por el pacto de familia, pugnaban por arrancar á Inglaterra el cetro de los mares, poco tiempo después de rendirse el castillo de San Felipe, en la isla de Menorca, que defendieron los ingleses, obtuvo Castaños una prueba honrosa de la confianza que inspiraba al duque de Grillan, general en jefe. Fué, pues, comisionado para arreglar con el gabinete de Saint-James el canje de los españoles prisioneros. Embarcóse al efecto con dirección á Inglaterra; pero en la travesía acaeció un suceso que puso su vida al borde del sepulcro. Una pierna de carnero que se sirvió en la mesa del buque se hallaba en estado de putrefacción, y habiendo comido de ella inadvertidamente Castaños, sintió al poco rato síntomas de envenenamiento. Aplicáronsele con prontitud los remedios oportunos para combatir el influjo de aquel pernicioso manjar; pero aunque se logró salvarle la vida, no pudo detenerse el vuelo de una enfermedad dolorosa que le imposibilitó durante muchos meses de continuar en su noble carrera.

Un cop iniciada la guerra amb la república francesa a conseqüència dels successos revolucionaris de 1792 a França, Castaños va passar a Pamplona ja com a coronel del regiment d'Àfrica, i el dia 23 de juny de 1793, en una de les diferents accions que van tenir lloc a Orduña, va donar una prova extraordinària de valor. Castaños es va veure de sobte en el fragor de la refrega abandonat i sol enmig dels enemics: un soldat de la república l'havia ferit d'un cop de sabre, i com si aquest cop fos el senyal de l'arremesa, es van preparar i estaven a punt de descarregar-se sobre ell centenars de «omo xxi 17 armes mortals. — Pareu! va exclamar Castaños en francès amb veu de tro, avançant el braç i presentant els seus galons; respecteu un coronel! Això va bastar: les idees de subordinació i de respecte es van aglomerar en tropell a la ment d'aquells cent caps, que no s'adonaven de si era un cap o un enemic el que amb tanta força els parlava. Alguns instants de reflexió haguessin bastat sens dubte per destruir l'encant; però els granaders d'Àfrica, que havien vist desaparèixer el seu coronel, corren sobre els francesos, els ataquen ferotgement a la baioneta, es trava de part a part un combat a l'arma blanca, i cedint al capdavall els enemics davant el desesperat coratge dels nostres braus, fugen espantats i Castaños queda salvat miraculosament.

Llegir l’original en castellà

Empeñada la guerra con la república francesa á consecuencia de los sucesos revolucionarios de 1792 en Francia, pasó Castaños á Pamplona ya de coronel del regimiento de África, y el día 23 de Junio de 1793, en una de las diferentes acciones que tuvieron lugar en Ürduña, dio una prueba extraordinaria de valor. Castaños se vio de repente en el calor de la refriega abandonado y solo en medio de los enemigos: un soldado de la república le había herido de un sablazo, y como si este golpe fuera la señal de la arremetida, preparáronse y estaban á punto de descargarse sobre él centenares de ■»omo xxi 17 armas mortíferas. — ¡Deteneos! exclamó Castaños en francés con voz de trueno, adelantando el brazo y presentando sus galones; ¡respetad d un coronel! Esto bastó: las ideas de subordinación y de respeto aglomeráronse en tropel á la mente de aquellas cien cabezas, que no se daban cuenta de si era un jefe ó un enemigo el que con tal fuerza les hablaba. Algunos instantes de reflexión hubieran bastado sin duda para destruir el encanto; pero los granaderos de África, que habían visto desaparecer á su coronel, corren sobre los franceses, atácanlos ferozmente á la bayoneta, trábase de parte á parte un combate al arma blanca, y cejando al fin los enemigos ante el desesperado arrojo de nuestros bravos, huyen despavoridos y Castaños queda salvado milagrosamente.

Però no va ser aquesta l'única prova d'afecte que va merèixer als seus granaders. Brigadier ja, va ser nomenat per manar els reductes de Vera, i trobant-se a l'altura de Sant Marcial, defensant el reducte número 8, atacat per nombroses forces enemigues, va ser mortalment ferit per una bala de fusell que li va travessar el cap, entrant sota la part inferior de l'orella dreta i sortint per la part superior de l'esquerra. Aquella catàstrofe va descoratjar les tropes, que per atendre a la cura del seu cap van abandonar el reducte, i llavors va tenir lloc un fet que tant ennobleix els granaders d'Àfrica, com va provar els estrets vincles d'afecte que sempre van lligar aquell regiment amb el seu coronel Castaños. Jeia aquest gairebé sense vida entre els braços dels soldats, que anhelaven posar-lo fora de perill.

Llegir l’original en castellà

Pero no fué ésta la única prueba de cariño que mereció á sus granaderos. Brigadier ya, fué nombrado para mandar los reductos de Vera, y hallándose en la altura de San Marcial, defendiendo el reducto número 8, atacado por numerosas fuerzas enemigas, fué mortalmente herido de una bala de fusil que le atravesó la cabeza, entrando bajo la parte inferior de la oreja derecha y saliendo por la parte superior de la izquierda. Aquella catástrofe desalentó á las tropas, que por atender al cuidado de su jefe abandonaron el reducto, y entonces tuvo lugar un hecho que tanto ennoblece á los granaderos de África, como probó los estrechos vínculos de afecto que siempre ligaron á aquel regimiento con su coronel Castaños. Yacía éste casi sin vida entre los brazos de los soldados, que anhelaban ponerle en salvo.

El descens pel reducte era impracticable, ja que no hi havia cap sender capaç de contenir amb prou feines l'equilibri d'un home sense l'ajuda de les mans, quan per baixar el ferit des de la cúspide en una llitera, eren necessaris dos com a mínim. Tot ho va aplanar, però, el amor dels granaders: estesos d'esquena sobre la pendent aspra i terrible, i formant de dalt a baix, des de l'altura fins a la falda del reducte, una forta columna sostinguda pel mutu suport dels peus, afirmats successivament a les espatlles, van alçar les mans per rebre i acomiadar successivament i acuradament el ferit, que lliurat als robustos braços dels primers granaders col·locats a la pendent, va anar lliscant pas a pas per aquell prolongat llit humà.

Llegir l’original en castellà

El descenso por el reducto era impracticable, pues no había vereda capaz de contener apenas el equilibrio de un hombre sin ayuda de las manos, cuando para bajar al herido desde la cúspide en una camilla, eran necesarios dos por lo menos. Todo lo allanó, sin embargo, el amor de los granaderos: tendidos de espaldas sobre la áspera y terrible pendiente, y formando de alto abajo, desde la altura á la falda del reducto, una fuerte columna sostenida por el mutuo apoyo de los pies, afirmados sucesivamente en los hombros, alzaron las manos para recibir y despedir sucesiva y cuidadosamente al herido, que entregado á los robustos brazos de los primeros granaderos colocados en la pendiente, fué deslizándose paso á paso por aquel prolongado lecho humano.

Era aquell un acte que arrencava llàgrimes: la vida de Castaños penjava del més lleuger descuit dels granaders; una mera sacsejada, una tènue oscil·lació hagués bastat per extingir-la; tanmateix, els últims homes de la columna van entregar l'il·lustre cap sa i estalvi, tal com l'havien rebut dels primers. Col·locat llavors en una llitera, va ser transportat a Hernani. Castaños no va poder oblidar mai que devia la vida als intrèpids granaders d'Àfrica, i volent recompensar tan inapreciable servei per un acte públic tan durador com la seva vida, va vestir en tots temps des de llavors l'uniforme d'Àfrica, lluint sobre ell les seves honroses condecoracions.

Llegir l’original en castellà

Era aquél un acto que arrancaba lágrimas: la vida de Castaños pendía del más ligero descuido de los granaderos; una mera sacudida, una tenue oscilación hubiese bastado para extinguirla; sin embargo, los últimos hombres de la columna entregaron al ilustre jefe salvo, cual lo habían recibido de los primeros. Colocado entonces en una camilla, fué transportado á Hernani. Castaños no pudo olvidar nunca que debía la vida á los denodados granaderos de África, y queriendo recompensar tan inapreciable servicio por un acto público tan duradero como su vida, vistió en todos tiempos desde entonces el uniforme de África, luciendo sobre él sus honrosas condecoraciones.

Llarga va ser la cura de Castaños, però al capdavall va triomfar de la mort. Tanmateix, els senyals d'aquella catàstrofe van romandre sempre indelebles en el duc de Bailén, el coll del qual apareixia vençut cap al costat esquerre, esguerrat per la influència d'òrgans tan violentament ferits.

Llegir l’original en castellà

Larga fué la cura de Castaños, pero al fin triunfó de la muerte. Sin embargo, las señales de aquella catástrofe permanecieron siempre indelebles en el duque de Bailen, cuyo cuello aparecía vencido hacia el lado izquierdo, lisiado por la influencia de órganos tan violentamente heridos.

Promogut a mariscal de camp el 1795, va tornar a Madrid, on l'esperava una vida feliç i regalada enmig de l'abundància i dels plaers. Castaños era nebot del marquès d'Irlanda, home poderós i benvolgut en l'alta societat madrilenya. El va allotjar a casa seva, va posar a la seva disposició els tresors de les seves arques i el va presentar a les altes reunions. Estava aleshores sepa-rada la noblesa de la influència de la cort, en raó que la primera no portava el seu respecte, com volia l'última, a l'excés de considerar el seu favorit com els seus reis. El centre principal de què partien els trets de la noblesa era la casa de la comtessa de Benavente, que vivia aleshores a la costa de la Vega; s'anomenava per antonomàsia la Porta Otomana, perquè en els seus salons es reunia la societat més distingida, i es comentava i posava en ridícul la política del favorit. Allà va merèixer Castaños un lloc especial per l'oportunitat incisiva alhora que delicada amb què sabia donar calor als epigrames, que estaven a l'ordre del dia en aquella reunió. El crèdit de Castaños en aquest punt li va valer un momentani i injust desterrament a Badajoz per l'any

Llegir l’original en castellà

Promovido á mariscal de campo en ijg5, regresó á Madrid, donde le esperaba una vida feliz y regalada en medio de la abundancia y de los placeres. Castaños era sobrino del marqués de Irlanda, hombre poderoso y bien quisto en la alta sociedad madrileña. Le alojó en su casa, puso á su disposición los tesoros de sus arcas y le presentó en las altas reuniones. Estaba á la sazón separada la nobleza de la influencia de la corte, en razón á que la primera no llevaba su respeto, como quería la última, al exceso de considerar á su favorito como á sus reyes. El centro principal de que partían los tiros de la nobleza era la casa de la condesa de Benavente, que vivía á la sazón en la cuesta de la Vega; llamábase por antonomasia la Puerta Otomana, porque en sus salones se reunía la sociedad más distinguida, y se comentaba y ponía en ridículo la política del favorito. Allí mereció Castaños un puesto especial por la oportunidad incisiva al par que delicada con que sabía dar calor á los epigramas, que estaban á la orden del día en aquella reunión. El crédito de Castaños en este punto le valió un momentáneo é injusto destierro á Badajoz por el año

de 1799.

Llegir l’original en castellà

de 1799.

Tinent general el 1812 i comandant del camp de Gibraltar, Castaños es va guanyar la consideració de les autoritats angleses. El governador de la plaça, duc de Kent, pare de l'actual sobirana d'Anglaterra, va tenir la galanteria de convidar Castaños a revistar, com a general, les tropes de la guarnició. Castaños va acceptar el convit, i concorrent a cavall vestit de gala a la plaça de Gibraltar, va revistar aquells regiments, un dels quals estava manat pel príncep com a simple coronel. «General, li va dir el duc, aquí maneu com si estiguéssiu enmig del vostre exèrcit.» «Està bé, va contestar Castaños amb gravetat fingida; podrien desfilar tots per la porta de terra perquè els meus soldats entressin a prendre possessió de la plaça.» Aquella inesperada i oportuna resposta va provocar la hilaritat del príncep i dels caps, i transcendint a la població va ser justament aplaudida.

Llegir l’original en castellà

Teniente general en 1812 y comandante del campo de Gibraltar, se captó Castaños la consideración de las autoridades inglesas. El gobernador de la plaza, duque de Kent, padre de la actual soberana de Inglaterra, tuvo la galantería de invitar á Castaños á que como general revistase las tropas de la guarnición. Castaños aceptó el convite, y concurriendo á caballo vestido de gala á la plaza de Gibraltar, revistó aquellos regimientos, uno de los cuales estaba mandado por el príncipe como simple coronel. «General, le dijo el duque, aquí mandáis como si estuvierais en medio de vuestro ejército.» «Está bien, contestó Castaños con gravedad fingida; podrían desfilar todos por la puerta de tierra para que mis soldados entrasen á tomar posesión de la plaza.» Aquella inesperada y oportuna respuesta provocó la hilaridad del príncipe y de los jefes, y transcendiendo á la población fué justamente aplaudida.

L'escassetat de recursos que tan altament proclamà sempre l'honradesa innata del general Castaños, es va acréixer pels anys pròxims a 1820, quan sobre els ELS CARRERS DE BARCELONA 2ÓI

Llegir l’original en castellà

La escasez de recursos que tan altamente proclamó siempre la honradez innata del general Castaños, se acreció por los años próximos á 1820, cuando sobre los LAS CALLES DE BARCELONA 2ÓI

passats endarreriments va patir la rebaixa del seu sou a 40.000 rals. Es va veure aleshores reduït a habitar una casa ben modesta a Madrid, sense acomiadar cap dels seus domèstics, i la infanta Donya Maria Lluïsa Carlota, apreciadora de les seves virtuts, va enviar al general d'una manera secreta i delicada la suma de 30.000 rals.

Llegir l’original en castellà

pasados atrasos sufrió la rebaja de su sueldo á 40.000 reales. Vióse entonces reducido á habitar una casa harto modesta en Madrid, sin despedir á ninguno de sus domésticos, y la infanta Doña María Luisa Carlota, apreciadora de sus virtudes, envió al general de un modo secreto y delicado la suma de 3o. 000 reales.

Es conta d'ell que quan va entrar a Sevilla després de la immortal batalla de Bailén, va sortir a rebre'l una immensa multitud que l'aclamava amb entusiasme meridional. En aquells moments de goig universal, notant un dels amics del general que aquest, lluny de participar d'aquell ardent goig, es trobava trist i meditabund, es va acostar a ell i li va dir: «El meu general, com està vostè tan pensatiu, quan tot el món s'exhala en visques i aclamacions cap al seu alliberador?» Al que va contestar Castaños amb tanta gràcia com veritat: «Estic en Diumenge de Rams, i em recordo del meu Divendres Sant. » En efecte, el seu Divendres Sant va arribar amb la funesta batalla de Tudela.

Llegir l’original en castellà

Se cuenta de él que cuando entró en Sevilla después de la inmortal batalla de Bailen, salió á recibirle una inmensa multitud que le aclamaba con entusiasmo meridional. En aquellos momentos de júbilo universal, notando uno de los amigos del general que éste, lejos de participar de aquel ardiente regocijo, se hallaba triste y meditabundo, se acercó á él y le dijo: «Mi general, >mo está usted tan pensativo, cuando todo el mundo se exhala en vítores y aclamaciones hacia su libertador?» A lo que contestó Castaños con tanta gracia como verdad: «Estoy en el Domingo de Ramos, y me acuerdo de mi Viernes Santo. » En efecto, su Viernes Santo llegó con la funesta batalla de Tudela.

El duc de Bailén havia nascut accidentalment a Madrid; però la seva pàtria adoptiva era Barcelona, on va ser educat des de la seva infància. El seu pare, el retrat del qual existeix al saló de juntes de l'antiga Escola de nobles arts, era intendent general de l'exèrcit i marina, i al mateix temps administrador del Reial Patrimoni. Ell va ser el primer president de la Reial Junta de comerç de Barcelona, i durant la seva administració es va edificar la Casa Llotja i es van establir les escoles gratuïtes, que encara existeixen avui dia, i que han produït des de llavors tan distingit nombre d'alumnes.

Llegir l’original en castellà

El duque de Bailen había nacido accidentalmente en Madrid; pero su patria adoptiva era Barcelona, en donde fué educado desde su niñez. Su padre, cuyo retrato existe en el salón de juntas de la antigua Escuela de nobles artes, era intendente general del ejército y marina, y al propio tiempo administrador del Real Patrimonio. Él fué el primer presidente de la Real Junta de comercio de Barcelona, y durante su administración se edificó la Casa Lonja y se establecieron las escuelas gratuitas, que aún existen en el día, y que han producido desde entonces tan distinguido número de alumnos.

Barcelona recorda amb gust l'època del seu comandament com a capità general. Castaños ha estat el general que aquí ha deixat més grats records. Qui ha oblidat a Barcelona aquells temps en què el general Castaños fomentava tota classe d'empreses que pogué-sen ser beneficioses per als seus habitants, quan així les enlairades estances de les més il·lustres famílies com el més modest taller dels nostres menestrals, eren objecte de la seva particular predilecció, i penetrava amb la mateixa bondat, així en la casa d'un gran d'Espanya, com en la botiga d'un honrat sabater amb el qual departia, i a qui no s'avergonyia de dir amic seu?

Llegir l’original en castellà

Barcelona recuerda con gusto la época de su mando como capitán general. Castaños ha sido el general que aquí ha dejado más gratos recuerdos. ¿Quién ha olvidado en Barcelona aquellos tiempos en que el general Castaños fomentaba toda clase de empresas que pudiesen ser beneficiosas para sus habitantes, cuando así las encumbradas estancias de las más ilustres familias como el más modesto taller de nuestros menestrales, eran objeto de su particular predilección, y penetraba con la misma bondad, así en la casa de un grande de España, como en la tienda de un honrado zapatero con el cual departía, y á quien no se avergonzaba de llamar su amigo?

Així és que, quan es va tractar d'obrir el carrer de la Princesa, conforme en el seu lloc veurem, l'Ajuntament constitucional de Barcelona va concebre el projecte d'aixecar-hi un monument que llegués a la posteritat el record de l'afecte que els barcelonins professaven al seu antic capità general. Amb aquest objecte el Municipi barceloní li va dirigir, per conducte del seu president, el següent ofici, datat el 16 de juliol de 1852:

Llegir l’original en castellà

Así es que, cuando se trató de abrir la calle de la Princesa, conforme en su lugar veremos, el Ayuntamiento constitucional de Barcelona concibió el proyecto de levantar en ella un monumento que legara á la posteridad el recuerdo del cariño que los barceloneses profesaban á su antiguo capitán general. Con este objeto el Municipio barcelonés le dirigió, por conducto de su presidente, el siguiente oficio, fechado á 16 de Julio de i852:

«Excmo. Sr.: Els indelebles records que la ciutat de Barcelona conserva envers el seu il·lustrat i antic capità general, per la benèfica influència que va exercir durant el seu mandat paternal, i per les millores urbanes que va promoure i dur a terme, no podien quedar tancats als pits dels barcelonins sense que se'ls donés un caràcter de pública gratitud.

Llegir l’original en castellà

«Excmo. Sr.: Los indelebles recuerdos que la ciudad de Barcelona conserva hacia su ilustrado y antiguo capitán general, por la benéfica influencia que ejerció durante su mando paternal, y por las mejoras urbanas que promovió y llevó á cabo, no podían quedar encerrados en los pechos de los barceloneses sin que se les diera un carácter de pública gratitud.

»A aquest fi, doncs, l'Ajuntament, fidel intèrpret dels sentiments dels seus representats, va acordar per unanimitat a proposta del seu president, en la sessió del 13, que s'erigeixi un monument dedicat a perpetuar la grata memòria de l'Excmo. Sr. Duc de Bailen a Barcelona.

Llegir l’original en castellà

»A este fin, pues, el Ayuntamiento, fiel intérprete de los sentimientos de sus representados, acordó por unanimidad á propuesta de su presidente, en la sesión del i3, que se erija un monumento dedicado á perpetuar la grata memoria del Excmo. Sr. Duque de Bailen en Barcelona.

»El que té l'honor de participar a V. E., esperant que aquesta resolució mereixerà l'acceptació de V. E., participant-li al mateix temps que s'han manat fer els dissenys i plànols per a l'execució de l'obra. — Déu, etc. — L'alcalde corregidor, Santiago Luis Dupuy.»

Llegir l’original en castellà

»Lo que tiene el honor de participar á V. E., esperando que esta resolución merecerá la aceptación de V. E., participándole al mismo tiempo que se han mandado hacer los diseños y planos para la ejecución de la obra. — Dios, etc. — El alcalde corregidor, Santiago Luis Dupuy.»

L'il·lustre duc, amb data del 31 del mateix mes, va contestar a l'Excmo. Ajuntament que acceptava amb viva emoció «l'espontània mostra de gratitud que volia tributar-li, » manifestant, amb les seves mateixes paraules, que en els pocs anys que li quedaven de vida no ometria cap mitjà compatible amb els seus desitjos per emprar-los en objectes de glòria i utilitat per a Barcelona.

Llegir l’original en castellà

El ilustre duque, con fecha de 3i del propio mes, contestó al Excmo. Ayuntamiento que aceptaba con viva emoción «la espontánea muestra de gratitud que quería tributársele, » manifestando, son sus mismas palabras, que en los pocos años que le quedaban de vida no omitiría medio compatible con sus deseos para emplearlos en objetos de gloria y utilidad para Barcelona.

En el seu escrit, l'ancià general es complaïa a enumerar els càrrecs que exercí el seu senyor pare a la capital del Principat; i proper a baixar al sepulcre, es complaïa també a enumerar els primers passos de la seva joventut. Recordava amb goig que havia estat un dels primers deixebles de l'Acadèmia de nàutica de D. Sinibaldo Mas, i que encara que ja militar en aquella època — va començar la seva carrera nomenat capità el 31 de juliol de 1768, — feia els seus estudis a l'Acadèmia militar d'enginyers que estava establerta a Sant Agustí el vell i a la nit a les escoles públiques de dibuix obertes recentment a la Casa Llotja.

Llegir l’original en castellà

En su escrito, el anciano general se complacía en enumerar los cargos que ejerciera su señor padre en la capital del Principado; y próximo á descender al sepulcro, se complacía también en enumerar los primeros pasos de su juventud. Recordaba con júbilo que había sido uno de los primeros discípulos de la Academia de náutica de D. Sinibaldo Mas, y que aunque ya militar en aquella época — empezó su carrera nombrado capitán en 3 1 de Julio de 1768, — hacía sus estudios en la Academia militar de ingenieros que estaba establecida en San Agustín el viejo y por la noche en las escuelas públicas de dibujo abiertas recientemente en la Casa Lonja.

Recordava també que quan el 1816 se li va concedir la capitania general de Catalunya, tenint presents els projectes concebuts pel seu adorat pare, va aconseguir dur a terme la grandiosa obra de la construcció del nostre moll, i elogiava el zel dels comerciants catalans que el van secundar en tan colossal empresa, invertint-se, diu, molts milions de reals en la realització d'una obra que serà objecte constant d'admiració, patentitzant als temps venidors els esforços de què són capaços els catalans.

Llegir l’original en castellà

Recordaba también que cuando en 1816 se le concedió la capitanía general de Cataluña, teniendo presentes los proyectos concebidos por su adorado padre, logró llevar á cabo la grandiosa obra de la construcción de nuestro muelle, y elogiaba el celo de los comerciantes catalanes que le secundaron en tan colosal empresa, invirtiéndose, dice, muchos millones de reales en la realización de una obra que será objeto constante de admiración, patentizando á los tiempos venideros los esfuerzos de que son capaces los catalanes.

Castaños va baixar al sepulcre a Madrid el 24 de setembre de 1852, i a Barcelona, per ordre i compte del Municipi, se li van fer solemnes i magnífics funerals.

Llegir l’original en castellà

Castaños bajó al sepulcro en Madrid el 24 de Setiembre de i852, y en Barcelona, por orden y cuenta del Municipio, se le hicieron solemnes y magníficos funerales.

Fi de l’entrada original