Aquest carrer arrenca del carrer dels Templers per anar a morir al carrer dels Gegants.
Llegir l’original en castellà
Arranca esta calle de la de Templarios para ir á morir en la de Gignds.
El nom que porta és modern. Li'l va donar l'Ajuntament de 1835 en commemoració del primer rei visigot que va ocupar Barcelona i va establir la seva cort en aquesta ciutat.
Llegir l’original en castellà
El nombre que lleva es moderno. Se lo dio el Ayuntamiento de i835 en conmemoración del primer rey visigodo que ocupó á Barcelona y estableció su corte en esta ciudad.
Vet aquí les notícies que d'Ataülf es tenen: Quan va morir Alaric després d'haver-se apoderat de Roma, li va succeir en el comandament o soli dels gots el seu parent Ataülf, que estava perdudament enamorat de Placidia, germana de l'emperador romà Honori, a la qual havia fet presonera a Roma. Aviat l'esclava havia de fer esclau el seu vencedor. Per amor envers ella va concloure Ataülf un tractat d'aliança amb Honori, segons el qual aquest, amb la mà de Placidia, li feia cessió d'una part de la Gàl·lia narbonesa més enllà dels Pirineus i de la Tarraconense a aquesta banda. De tot s'hagués pogut el got vencedor apoderar per dret de conquesta, però va estimar més adquirir-ho com a penyora d'amor amb la mà de la seva estimada.
Llegir l’original en castellà
He aquí las noticias que de Ataúlfo se tienen: Cuando murió Alarico después de haberse apoderado de Roma, sucedióle en la jefatura ó solio de los godos su pariente Ataúlfo, que estaba perdidamente enamorado de Placidia, hermana del emperador romano Honorio, á la cual había hecho prisionera en Roma. Pronto la esclava debía hacer esclavo á su vencedor. Por amor hacia ella concluyó Ataúlfo un tratado de alianza con Honorio, según el cual éste, con la mano de Placidia, le hacía cesión de una parte de la Galia narbonense allende el Pirineo y de la Tarraconense á esta parte. De todo hubiera podido el godo vencedor apoderarse por derecho de conquista, pero estimó más adquirirlo como prenda de amor con la mano de su amada.
Conclòs aquest tractat, Ataülf va evacuar Itàlia, va trasmontar els Alps i va conduir els gots a la Gàl·lia narbonesa, a la capital de la qual, Narbona, es va casar amb Placidia, celebrant les seves noces a la usança romana. Acabades aquestes, va passar els Pirineus i es va venir a Barcelona, a la qual va convertir en cort i capital dels seus estats, començant aleshores a adquirir aquesta ciutat la importància de què ja no es despulla, i que va ser, per contra, augmentant dia a dia.
Llegir l’original en castellà
Concluido este tratado, Ataúlfo evacuó la Italia, trasmontó los Alpes y condujo á los godos á la Galia narbonense, en cuya capital, Narbona, se desposó con Placidia, celebrando sus bodas á la usanza romana. Terminadas éstas, pasó los Pirineos y se vino á Barcelona, á la cual convirtió en corte y capital de sus estados, comenzando entonces á adquirir esta ciudad la importancia de que ya no se despoja, y que fué, por el contrario, aumentando de día en día.
Poc després d'haver restablert Ataülf la seu del seu imperi a Barcelona, les legions de Constanci, general d'Honori, es van avançar contra la Gàl·lia narbonesa. Constanci, segons d'antigues històries es desprèn, havia estat amant correspost de Placidia i aspirava a la seva mà. Rival d'Ataülf, no va poder veure amb calma que la dona a qui tant havia estimat, de la qual estava encara bojament apassionat, passés als braços d'un altre espòs, que li la robava al seu amor i també a la seva ambició. Per això, encarregat del comandament de les tropes de la Gàl·lia, es va negar a acatar la voluntat d'Ataülf, segons Honori li ho imposés, i en lloc de retre homenatge al seu nou senyor, va aixecar pendons contra ell i li va declarar la guerra. La desitjava Constanci per dos motius, no només perquè veia amb disgust l'aliança d'Honori amb els assoladors de Roma, sinó també perquè esperava amb la victòria treure Placidia del poder del cabdill got.
Llegir l’original en castellà
Poco después de haber restablecido Ataúlfo la sede de su imperio en Barcelona, las legiones de Constancio, general de Honorio, se adelantaron contra la Galia narbonense. Constancio, según de antiguas historias se desprende, había sido amante correspondido de Placicia y aspiraba á su mano. Rival de Ataúlfo, no pudo ver con calma que la mujer á quien tanto había amado, de la cual estaba aún locamente apasionado, pasase á los brazos de otro esposo, que se la robaba á su amor y también á su ambición. Por esto, encargado del mando de las tropas de la Galia, se negó á acatar la voluntad de Ataúlfo, según Honorio se lo impusiera, y en vez de rendir homenaje á su nuevo señor, levantó pendones contra él y le declaró la guerra. Apetecíala Constancio por dos motivos, no sólo porque veía con disgusto la alianza de Honorio con los asoladores de Roma, sino también porque esperanzaba con la victoria sacar á Placidia del poder del caudillo godo.
Els desitjos de Constanci van quedar en part complerts. Els visigots, que així van ser anomenats els que en aquests nostres països es van establir, després de diverses batalles en què la sort de les armes els va ser contrària, van haver d'abandonar la Gàl·lia narbonesa i retirar-se a Catalunya, on es van agrupar al voltant del solio d'Ataülf.
Llegir l’original en castellà
Los deseos de Constancio quedaron en parte cumplidos. Los visigodos, que así fueron llamados los que en éstos nuestros países se establecieron, después de diversas batallas en que la suerte de las armas les fué contraria, tuvieron que abandonar la Galia narbonense y retirarse á Cataluña, donde se agruparon junto al solio de Ataúlfo.
Aquest, segons ja en una altra obra hem dit, pres en els llaços de l'amor que havia sabut inspirar-li Placidia, ni del seu regne es cuidava a penes ni dels seus propis assumptes. Un dia havia pogut viure per a la guerra: aleshores només vivia per a l'amor. Barcelona havia estat convertida per ell en un lloc d'encants i delícies, i en aquesta ciutat va donar a llum Placidia un nen, a qui Ataülf va posar nom romà, anomenant-lo Teodosi en memòria del pare de la seva esposa.
Llegir l’original en castellà
Este, según ya en otra obra hemos dicho, prendido en los lazos del amor que había sabido inspirarle Placidia, ni de su reino se cuidaba apenas ni de sus propios asuntos. Un día había podido vivir para la guerra: entonces sólo vivía para el amor. Barcelona había sido convertida por él en un lugar de encantos y delicias, y en esta ciudad dio á luz Placidia un niño, á quien Ataúlfo puso nombre romano, llamándole Teodosio en memoria del padre de su esposa.
Mentrestant, si el rei o cabdill vivia de l'amor, el poble, que no sabia i no podia viure més que de la guerra, va començar a murmurar contra la indolència i la molície que del seu cap s'havia apoderat. Els gots, gent indòmita i turbulent per naturalesa, estimaven molt les armes, amb les quals en temps passats s'havien fet respectar i témer. Així és que veient-se expulsats de Roma per un tractat, i de la Gàl·lia narbonesa per una derrota; veient-se reduïts a viure en un racó de Catalunya, ja que realment sembla que no eren amos més que de Barcelona fins als Pirineus, per la part de la costa, internant-se poc el seu domini; tenint fresca encara la memòria de les injúries i viva la
Llegir l’original en castellà
Mientras tanto, si el rey ó caudillo vivía del amor, el pueblo, que no sabía y no podía vivir más que de la guerra, comenzó á murmurar contra la indolencia y la molicie que de su jefe se había apoderado. Los godos, gente indómita y turbulenta por naturaleza, amaban mucho las armas, con las cuales en tiempos pasados se habían hecho respetar y temer. Así es que viéndose expelidos de Roma por un tratado, y de la Galia narbonense por una derrota; viéndose reducidos á vivir en un rincón de Cataluña, pues realmente parece que no eran dueños más que de Barcelona hasta el Pirineo, por la parte de la costa, internándose poco su dominio; teniendo fresca aún la memoria de las injurias y viva la
llaga del dolor, van començar a criticar el seu rei que havia abandonat Itàlia i perdut la Gàl·lia, sacrificant dos regnes a l'amor d'una dona.
Llegir l’original en castellà
llaga del dolor, dieron en criticar á su rey que había abandonado la Italia y perdido la Galia, sacrificando dos reinos al amor de una mujer.
D'aquestes murmuracions va venir a formar-se un partit contra Ataülf, al capdavant del qual, segons sembla, es va posar Sigèric, cabdill got, home audaç, resolt, violent, gran partidari de la guerra i enemic declarat dels romans. Es va tractar de treure la vida a l'indolent Ataülf, i es van valer, com a instrument, d'un nan o bufó de qui solia fer el cabdill got gran gràcia i burla per la seva minsa estatura. Vernulf, que així es deia el nan, va entrar en el pla dels conjurats, es va avenir a exercir el paper d'assassí, i un dia, aprofitant una oportuna ocasió, va cosir el rei a punyalades. Altres refereixen el fet de diverses maneres. Suposen uns que qui va manar matar Ataülf va ser el general Constanci per gelosia de Placidia i ambició de comandament; alguns diuen que el seu matador va ser el mateix Sigèric; altres, finalment, afirmen que va morir a mans d'un criat anomenat Dubbio o Dobbio, el primer amo del qual havia fet ajusticiar el cabdill got en temps anteriors.
Llegir l’original en castellà
De estas murmuraciones vino á formarse un partido contra Ataúlfo, al frente del cual, según parece, se puso Sigerico, caudillo godo, hombre audaz, resuelto, violento, gran partidario de la guerra y enemigo declarado de los romanos. Tratóse de quitar la vida al indolente Ataúlfo, y se valieron, como instrumento, de un enano 6 bufón de quien solía hacer el caudillo godo gran donaire y burla por su menguada estatura. Vernulfo, que así se llamaba el enano, entró en el plan de los conjurados, se avino á desempeñar el papel de asesino, y un día, aprovechando cierta oportuna ocasión, cosió al rey á puñaladas. Otros refieren el hecho de varias maneras. Suponen unos que quien mandó matar á Ataúlfo fué el general Constancio por celos de Placidia y ambición de mando; algunos dicen que su matador fué el mismo Sigerico; otros, finalmente, afirman que murió á manos de un criado llamado Dubbio ó Dobbio, cuyo primer amo había hecho ajusticiar el caudillo godo en tiempos anteriores.
De totes maneres, el cert és que Ataülf va morir assassinat a Barcelona, succeint-li en el poder Sigèric, el qual no va trigar gaire a caure víctima també d'un punyal assassí, com el seu antecessor.
Llegir l’original en castellà
De todos modos, lo cierto es que Ataúlfo murió asesinado en Barcelona, sucediéndole en el poder Sigerico, el cual no tardó mucho en caer víctima también de un puñal asesino, como su antecesor.
Fi de l’entrada original