Tornar a l'atles

Arólas (calle den)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 1 · pàgs. 100–102

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Va prendre el nom del cognom Arólas, que és de família catalana. Travessa del carrer de la Boqueria al de Ferran VII, i antigament es va anomenar primer d'en Spereneu i després d'en Mayans.

Llegir l’original en castellà

Tomó el nombre del apellido Arólas, que es de familia catalana. Atraviesa de la calle de la Boquevía á la de Femando VII, y antiguamente se llamó primero den Spereneu y después den Mayans.

És un carrer avui molt solitari i trist, que en altres temps devia ser-ho molt més encara.

Llegir l’original en castellà

Es una calle hoy muy solitaria y triste, que en otros tiempos debió serlo mucho más todavía.

El 1520 tenia sortida a aquest carrer per mig d'una reixa el jardí de la casa en què habitava el ciutadà Joan de Gualbes, conseller segon que va ser durant l'any consular de 1519 a 1520, i aquesta circumstància ens porta a la memòria un fet que hem llegit en manuscrits del nostre arxiu municipal, i mereix ser referit.

Llegir l’original en castellà

En i520 tenía salida á esta calle por medio de una reja el jardín de la casa en que habitaba el ciudadano Juan de Gualbes, conceller segundo que fué durante el año consular de i5i9 á 1520, y esta circunstancia nos trae á la memoria un hecho que hemos leído en manuscritos de nuestro archivo municipal, y merece ser referido.

■ D Juan de Gualbes tenia, quan era conseller, una filla formosa i arrogant de divuit anys, el nom de la qual els papers antics callen, però sobre la bellesa de la qual es desfan en elogis. Devia ser la noia una mica coqueta, qualitat que ha distingit les dones de tots els temps, ja que és fama que, gràcies a l'esmentada reixa, tenia freqüents i nocturnes entrevistes amb un gallard donzell, del nom i classe del qual la noia no estaria sens dubte ben informada.

Llegir l’original en castellà

■ D Tenía Juan de Gualbes, cuando era conceller, una hermosa y arrogante hija de diez y ocho años, cuyo nombre callan los papeles antiguos, pero acerca de cuya belleza se deshacen en elogios. Debía ser la niña algo coqueta, cualidad que ha distinguido á las mujeres de todos los tiempos, pues es fama que, gracias á la citada reja, tenía frecuentes y nocturnas entrevistas con un gallardo doncel, de cuyo nombre y clase no estaría sin duda la niña bien informada.

Una nit de juliol de 1520, a hora ja força avançada, penetraven al carrer, que aleshores no es denominava d'en Arólas, tres homes encaputxats, els quals, apropant-se a la reixa del jardí, començaren a forçar-la amb els instruments que a l'efecte havien portat preparats. El seu intent era obrir pas a la filla del conseller, que havia de fugir aquella nit amb el seu amant. Sens dubte degueren fer més soroll del que desitjaven per forçar la reixa, i això va fer que fossin descoberts, alarmant-se el veïnat, i començant a ressonar en els aires el terrible crit de Via fora lladres! Van aconseguir fugir cames ajudeu-me sense assolir el seu objecte; però no se li va ocultar certament a Joan de Gualbes, per notícies ja anteriorment adquirides, que més aparença tenien aquells desconeguts de lladres d'honor que de lladres de diners, per la qual cosa va decidir fer variar de domicili la seva filla, emportant-se-la a una casa murada que posseïa al veí poble de Sarrià.

Llegir l’original en castellà

Cierta noche de Julio de i520, á hora ya bastante adelantada, penetraban en la calle, que entonces no se denominaba den Arólas, tres hombres encubiertos, los cuales, acercándose á la reja del jardín, comenzaron á forzarla con los instrumentos que al efecto trajeran prevenidos. Su intento era abrir paso á la hija del conceller, que debía fugarse aquella noche con su amante. Hubieron sin duda de hacer más ruido del que deseaban para forzar la reja, y esto hizo que fuesen descubiertos, alarmándose la vecindad, y comenzando á resonar en los aires el terrible grito de ¡Via fora ¡ladres! Consiguieron poner pies en polvorosa sin lograr su objeto; pero no se le ocultó ciertamente á Juan de Gualbes, por noticias ya anteriormente adquiridas, que más apariencia tenían aquellos desconocidos de ladrones de honra que de ladrones de dinero, por lo cual decidió hacer variar de domicilio á su hija, llevándosela á una casa murada que poseía en el vecino pueblo de Sarria.

Menys segura encara va estar allà la noia, que no hi ha mai forrellats prou forts ni murs prou alts per guardar la dona que no sap ser amb la seva honestedat cadenat de la seva virtut, i amb el seu recat, mur de la seva honra. Va enginyar-se la captiva bellesa per fer saber al seu amant el lloc on la tenien en captiveri, i el 4 d'agost de 1520, enmig del dia i a la llum del sol, penetrava el gallard donzell a la casa mu-rada del conseller, al front d'una partida armada, emportant-se amb ell la bella i desapareixent amb ella.

Llegir l’original en castellà

Menos segura aún estuvo allí la niña, que no hay nunca cerrojos bastante fuertes ni muros bastante altos para guardar á la mujer que no sabe ser con su honestidad candado de su virtud, y con su recato, muro de su honra. Ingenióse la cautiva hermosura para hacer saber á su amante el sitio donde la tenían en cautiverio, y el 4 de Agosto de i520, en mitad del día y á la luz del sol, penetraba el gallardo doncel en la casa murada del conceller, al frente de una partida armada, llevándose consigo á la hermosa y desapareciendo con ella.

Fora de si l'irritat pare en tenir notícia del fet, va acudir al savi Consell de Cent per demanar-li justícia i venjança, manifestant-li com, al seu entendre, no podia ser altre el raptor de la seva filla que un donzell de noble llinatge, anomenat Gaspar Burgués de Sant Climent, jove de lleugera conducta que, tot i estar tonsurat i ser clergue, vestia com a cavaller i era generalment conegut pels seus fets de guerra i les seves entremaliadures d'amors. Per recel d'aquest jove s'havia vist obligat Gualbes a guardar la seva filla.

Llegir l’original en castellà

Fuera de sí el irritado padre al tener noticia del hecho, acudió al sabio Consejo de Ciento para pedirle justicia y venganza, manifestándole cómo, á su entender, no podía ser otro el raptor de su hija que un doncel de noble linaje, llamado Gaspar Burgués de Sant Climent, mozo de liviana conducta que, sin embargo de estar tonsurado y ser clérigo, vestía como caballero y era generalmente conocido por sus lances de guerra y sus travesuras de amores. Por recelo de este joven se había visto obligado Gualbes á guardar á su hija.

El Consell de Cent va prendre a pit la venjança de l'enutjat pare. Va manar pregonar el cap del raptor, oferint 300 florins a qui s'apoderés d'ell, i va disposar que sortís el veguer a la seva recerca amb 200 homes. El sometent no va trigar a trobar la solta parella. La filla de Gualbes va ser retornada a la seva família, sent enviada a un convent, on va passar la resta dels seus dies; pel que fa al de Sant Climent, va reclamar el privilegi de ser clergue i va haver de ser entregat al tribunal eclesiàstic.

Llegir l’original en castellà

El Consejo de Ciento tomó á pecho la venganza del enojado padre. Mandó pregonar la cabeza del raptor, ofreciendo 3oo florines á quien se apoderase de él, y dispuso que saliese el veguer en su busca con 200 hombres. No tardó en dar el somatén con la suelta pareja. La hija de Gualbes fué devuelta á su familia, siendo enviada á un convento, donde pasó el resto de sus días; en cuanto al de Sant Climent, reclamó el privilegio de ser clérigo y hubo de entregársele al tribunal eclesiástico.

No ens ha estat donat esbrinar què va ser del Sant Climent; però vista l'enèrgica actitud presa pel Consell, és de creure que degueren quedar satisfetes la moral i la vindicta públiques.

Llegir l’original en castellà

No nos ha sido dado averiguar lo que fué del Sant Climent; pero vista la enérgica actitud tomada por el Consejo, es de creer que hubieron de quedar satisfechas la moral y la vindicta públicas.

Fi de l’entrada original