Tornar a l'atles

Antonio Abad (calle de San)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 1 · pàgs. 82–89

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Comença a la plaça del Padvó i acaba a la porta anomenada de Sant Antoni, que dóna sortida al camp.

Llegir l’original en castellà

Comienza en la plaza del Padvó y termina en la puerta llamada de San Antonio, que da salida al campo.

Existeix a l'extrem d'aquest carrer, contigu a la porta, el que un dia va ser convent de canonges regulars de Sant Antoni Abat, fundat el 1157 per D. Berenguer de Biancha, comanador de Cervera. Estava destinada principalment aquesta casa a hospital per a la curació del mal que es deia vulgarment de Sant Antoni, i va quedar extingida dita corporació en el regnat de Carles III per l'escassetat d'individus.

Llegir l’original en castellà

Existe al extremo de esta calle, contiguo ala puerta, el que un día fué convento de canónigos regulares de San Antonio Abad, fundado en 1157 por D. Berenguer de Biancha, comendador de Cervera. Estaba destinada principalmente esta casa á hospital para la curación del mal que se llamaba vulgarmente de San Antonio, y quedó extinguida dicha corporación en el reinado de Carlos III por la escasez de individuos.

Encara hi residien dos a la casa quan el 1815 es va fer reial donació de la mateixa als pares escolapis, amb l'obligació de pagar una pensió a aquests dos individus. Des d'aleshores aquest local fou destinat per a les Escoles Pies, on encara subsisteixen, quedant esta-blert des d'aquella data l'ensenyament gratuït que donen aquests pares.

Llegir l’original en castellà

Aún residían dos en la casa cuando en i8i5 se hizo real donación de la misma á los padres escolapios, con la obligación de pagar una pensión á dichos dos individuos. Desde entonces este local fué destinado para las Escuelas Pías, donde aún subsisten, quedando establecida desde aquella fecha la enseñanza gratuita que dan estos padres.

L'església d'aquest edifici, que no ofereix res de particular i notable, es diu com antigament de Sant Antoni, per estar dedicada a aquest sant.

Llegir l’original en castellà

La iglesia de este edificio, que nada ofrece de particular y notable, se llama como antiguamente de San Antonio, por estar dedicada á este santo.

Hi ha a Barcelona un costum singular, del qual s'ha de donar compte tractant-se de l'església de Sant Antoni Abat. El dia d'aquest sant concorren a aquesta església per a la benedicció de les cavalleries els gremis o confraries d'arriers i cotxers, vestits amb la major ostentació i precedits de les seves banderes i músiques, per a fer tres voltes pel carrer al voltant de l'església del sant, al que anomenen vulgarment els tres toms. Abans portaven penjades del braç o de la sella dels seus cavalls, enormes rosques anomenades tortells, d'una exquisida pasta. Avui s'ha perdut aquest costum, però en canvi els joves que passegen el carrer de Sant Antoni i també els altres de Barcelona, muntats en luxosos i enjaezats cavalls, acostumen a portar lligades al braç dret cintes de colors, regal i don de les seves promeses.

Llegir l’original en castellà

Hay en Barcelona una costumbre singular, de la cual debe darse cuenta tratándose de la iglesia de San Antonio Abad. El día de este santo concurren á esta iglesia para la bendición de las caballerías los gremios ó cofradías de arrieros y cocheros, vestidos con la mayor ostentación y precedidos de sus banderas y músicas, para dar tres vueltas por la calle alrededor de la iglesia del santo, á lo que llaman vulgarmente los tres toms. Antes llevaban colgadas del brazo ó del arzón de la silla de sus caballos, enormes roscas llamadas tortells, de una exquisita pasta. Hoy se ha perdido esta costumbre, pero en cambio los jóvenes que pasean la calle de San Antonio y también las demás de Barcelona, jinetes en lujosos y enjaezados caballos, acostumbran á llevar atadas al brazo derecho cintas de colores, regalo y don de sus novias.

La porta, de la qual s'ha parlat, que es troba al final d'aquest carrer i que no trigarà a desaparèixer per unir la ciutat antiga a la moderna, no és avui ombra del que va ser. És avui una senzilla porta provisional que es va alçar sobre les ruïnes de la derruïda en caure les muralles el 1854 per donar eixample a Barcelona. En temps antics, pel segle xvi, se'n va dir porta de Cardona, i després, en ser reedificada i convertida en una mena de fortalesa, es va titular de Sant Antoni.

Llegir l’original en castellà

La puerta, de la cual se ha hablado, que se halla al fin de esta calle y que no tardará en desaparecer para unir la ciudad antigua á la moderna, no es hoy sombra de lo que fué. Es hoy una sencilla puerta provisional que se alzó sobre las ruinas de la derribada al caer las murallas en 1854 para dar ensanche á Barcelona. En tiempos antiguos, por el siglo xvi, llamósela puerta de Cardona, y después, al ser reedificada y convertida en una especie de fortaleza, se tituló de San Antonio.

Diverses vegades fou enarborada en aquesta porta la cèlebre bandera de Santa Eulàlia, penó de guerra de la milícia ciutadana de Barcelona. S'enarborava, després de haver-ho estat a la casa de la ciutat, a la porta per la qual havia de sortir la host per anar contra els enemics de la terra o per venjar algun greuge inferit a Barcelona. Anem a donar una idea de les cerimònies que amb aquest motiu tenien lloc, extractant dels llibres i dietaris del nostre arxiu municipal la relació del que es va fer un dels cops que durant el segle xvi va ser portada a aquesta porta la citada famosa bandera.

Llegir l’original en castellà

Varias veces fué enarbolada en esta puerta-la célebre bandera de Santa Eulalia, pendón de guerra de la milicia ciudadana de Barcelona. Se enarbolaba, después de haberlo sido en la casa de la ciudad, en la puerta por la cual debía salir la hueste para ir contra los enemigos de la tierra ó para vengar algún agravio inferido á Barcelona. Vamos á dar una idea de las ceremonias que con este motivo tenían lugar, extractando de los libros y dietarios de nuestro archivo municipal la relación de lo que se hizo una de las veces que durante el siglo xvi fué llevada á esta puerta la citada famosa bandera.

A principis de l'any 1588 va haver de passar a Madrid a certa missió el conseller en cap de Barcelona, que ho era aleshores Galceran de Navel. Segons costum i antics privilegis, en totes les poblacions que va trobar al seu pas va entrar amb solemnitat, vestit amb la seva gramalla, portant davant els macers amb les seves maces alçades. En totes les ciutats se'l va rebre com a qui representava, tant a l'anada com a la tornada, menys a la de Tortosa. Els procuradors i Consell d'aquesta ciutat van fer intimar de la seva part al conseller quan es disposava a entrar-hi, que no s'atrevís de cap manera a fer-ho amb insígnies consulars i amb maces alçades, ja que terminantment els ho prohibien i no ho permetrien encara que haguessin d'apel·lar a la força.

Llegir l’original en castellà

A principios del año i588 hubo de pasar á Madrid á cierta misión el conceller en cap de Barcelona, que lo era entonces Galcerán de Navel. Según costumbre y antiguos privilegios, en cuantas poblaciones halló á su paso entró con solemnidad, vestido con su gramalla, llevando delante los maceroscon sus mazas levantadas. En todas las ciudades se le recibió como á quien representaba, tanto á la ida como á la vuelta, menos en la de Tortosa. Los procuradores y Consejo de dicha ciudad hicieron intimar de su parte al conceller cuando se disponía á entrar en ella, que no se atreviese en manera alguna á hacerlo con insignias consulares y con mazas levantadas, pues terminantemente se lo prohibían y no lo permitirían aunque hubiesen de apelar á la fuerza.

Galceran de Navel es va disposar aleshores a romandre en aquell lloc i a no passar endavant, mentre no pogués fer-ho amb els honors que li eren deguts com a conseller i ambaixador de Barcelona, despatxant un correu a la capital del Principat amb notícia del que passava. El 5 de Juliol va arribar el correu a aquesta ciutat, i convocat tot seguit Consell de Cent, va determinar aquest alçar la bandera de Santa Eulàlia perquè amb una host de 4.000 homes passés a Tortosa, a fi d'acompanyar al conseller en cap i fer-li tributar per aquella ciutat els honors deguts.

Llegir l’original en castellà

Galcerán de Navel se dispuso entonces á permanecer en aquel sitio y á no pasar adelante, ínterin no pudiese hacerlo con los honores que le eran debidos como conceller y embajador de Barcelona, despachando un correo á la capital del Principado con noticia de lo que pasaba. El 5 de Julio llegó el correo á esta ciudad, y convocado en seguida Consejo de Ciento, determinó éste alzar la bandera de Santa Eulalia para que con una hueste de 4.000 hombres pasase á Tortosa, á fin de acompañar al conceller en cap y hacerle tributar por aquella ciudad los honores debidos.

El dia 6 es va treure la bandera amb el cerimonial acostumat, deixant-la en una de les finestres de la casa de la ciutat. Es va encarregar una companyia de donar-li guàrdia; van quedar enceses grans fogueres d'il·luminació a la plaça tota la nit, i va romandre durant la mateixa a l'estança de la bandera el conseller segon Frederic Roig Soler, que feia les vegades de conseller en cap per l'absència de Navel.

Llegir l’original en castellà

El día C se sacó la bandera con el ceremonial acostumbrado, dejándola en una de las ventanas de la casa de la ciudad. Se encargó una compañía de darle guardia; quedaron encendidas grandes fogatas de iluminación en la plaza toda la noche, y permaneció durante la misma en la estancia de la bandera el conceller segundo Federico Roig Soler, que hacía las veces de conceller en cap por la ausencia de Navel.

El 7 de Juliol van arribar a la casa de la ciutat els cònsols, priors, prohoms i administradors dels estaments, oficis i gremis, i els va ser notificada pels consellers la deliberació de la ciutat, manifestant ells el nombre de gent que enviaria cada gremi per acompanyar a Tortosa la bandera. Aquell mateix dia es va decidir comissionar Sebastià Masselleres per passar a Tortosa amb ordre de requerir als de Tortosa que es donés pas i es tributessin els honors deguts a Galceran de Navel, sota pena de ser responsables de les desastroses conseqüències que anaven a ocasionar-se. Tot seguit van procedir els consellers a nomenar els caps i oficials de l'host ciutadana que havia de sortir a campanya amb la bandera, i van quedar elegits coronel i capità de tota l'host el conseller segon Frederic Roig Soler, alferes gonfanoner o abanderat Don Miquel Agulló, sergent major D. Galceran Armengol, i així els altres capitans de cavalleria, d'infanteria, d'artilleria, etc.

Llegir l’original en castellà

El 7 de Julio se llegaron á la casa de la ciudad los cónsules, priores, prohombres y administradores de los estamentos, oficios y gremios, y fuéles notificada por los concelleres la deliberación de la ciudad, manifestando ellos el número de gente que enviaría cada gremio para acompañar á Tortosa la bandera. Aquel mismo día se decidió comisionar á Sebastián Masselleres para pasar á Tortosa con orden de requerir á los de esta ciudad que se diese paso y se tributasen los honores debidos á Galcerán de Navel, so pena de ser responsables de las desastrosas consecuencias que iban á ocasionarse. En seguida procedieron los concelleres á nombrar á los jefes y oficiales de la hueste ciudadana que debía salir á campaña con la bandera, y quedaron elegidos coronel y capitán de toda la hueste el conceller segundo Federico Roig Soler, alférez gonfalonero ó abanderado Don Miguel Agulló, sargento mayor D. Galcerán Armengol, y así los demás capitanes de caballería, de infantería, de artillería, etc.

El 8 es va pregonar per carrers i places a so de trompetes que l'endemà seria traslladada la bandera de Santa Eulàlia, amb tot el cerimonial corresponent, a la porta de Sant Antoni, ja que d'ella havia de sortir molt pròximament a campanya amb l'host.

Llegir l’original en castellà

El 8 se pregonó por calles y plazas á son de trompetas que al día siguiente sería trasladada la bandera de Santa Eulalia, con todo el ceremonial correspondiente, á la puerta de San Antonio, puesto que de ella había de salir muy próximamente á campaña con la hueste.

El dissabte dia 9, reunits a primera hora de la seva tarda a la plaça i casa de la ciutat tots els que havien estat prèviament convocats, diputats i oïdors, con-sols de la mar, cavallers i nobles, persones distingides, procuradors i prohoms dels gremis, etc., etc., després d'una estrepitosa salva d'arcabusseria amb què va ser saludada la bandera, va començar a desfilar la comitiva partint de la plaça de Sant Jaume i passant pels carrers de la Bocareria i Hospital en línia recta a la porta de Sant Antoni, ja que segons en els llibres i ceremonials antics consta, sempre que es treia la bandera de la ciutat s'havia de portar pel camí més curt i recte al punt destinat.

Llegir l’original en castellà

El sábado día 9, reunidos á primera hora de su tarde en la plaza y casa de la ciudad todos los que habían sido previamente convocados, diputados y oidores, consules de la mar, caballeros y nobles, personas distinguidas, procuradores y prohombres de los gremios, etc., etc., después de una estrepitosa salva de arcabucería con que fué saludada la bandera, comenzó á desfilar la comitiva partiendo de la plaza de San Jaime y pasando por las calles de la Bocaría y Hospital en línea recta á la puerta de San Antonio, pues según en los libros y ceremoniales antiguos consta, siempre que se sacaba la bandera de la ciudad debía llevarse por el camino más corto y recto al punto destinado.

Rompia la marxa la companyia dels calceters, llibreters i altres, el capità dels quals era Josep de Bellafila, amb la seva bandera de camp, «en forma de soldats i gent de guerra,» segons diuen els dietaris.

Llegir l’original en castellà

Rompía la marcha la compañía de los calceteros, libreros y otros, cuyo capitán era José de Bellafila, con su bandera de campo, «en forma de soldados y gente de guerra,» según dicen los dietarios.

Seguien després els tres timbalers de la ciutat amb les seves sobrevestes de domàs i l'escut amb les armes de Barcelona al pit, i al darrere d'ells dues trompetes amb el mateix vestit.

Llegir l’original en castellà

Seguían después los tres timbaleros de la ciudad con sus sobrevestas de damasco y el escudo con las armas de Barcelona al pecho, y en pos de ellos dos trompetas con el mismo traje.

A continuació anaven les confraries o gremis amb els seus respectius penons de guerra, marxant per l'ordre següent: els carnissers, els fusters, els blanquers, els hortolans joves, la confraria de Santa Eulàlia, els traginers de mar, els paletes, els bastaixos (mossos de corda), els daguers, els mariners, els barquers, els pescadors, els vidriers i espardenyers, els revenedors, els carders, els manters, els boters, els matalassers, els taverners i hostalers, els pelleters, els hortolans, els vainers, els espasers i llancers, els cuirassers, els teixidors de llana, els passamaners, els barreters, els ropers, els calceters, els cotoners, els assaonadors de pells, els joves teixidors, els picapedrers, els rajolers, els ferrers de la Porta Nova, els forners i flequers, els joves sastres, els tapiners, els ferrers del Regomir, els sabaters, els adobers, els argenters i els sastres.

Llegir l’original en castellà

A continuación iban las cofradías ó gremios con sus respectivos pendones de guerra, marchando por el orden siguiente: los carniceros, los carpinteros, los blanqueros, los hortelanos jóvenes, la cofradía de Santa Eulalia, los trajineros de mar, los albañiles, los bastaixos (mozos de cordel), los dagueros, los marineros, los barqueros, los pescadores, los vidrieros y alpargateros, los revendedores, los carderos, los manteros, los toneleros, los colchoneros, los taberneros y hostaleros, los pellejeros, los hortelanos, los vayneros, los espaderos y lanceros, los coraceros, los tejedores de lana, los pasamaneros, los sombrereros, los roperos, los calceteros, los algodoneros, los zurradores de pieles, los jóvenes tejedores, los canteros, los ladrilleros, los herreros de la Puerta Nueva, los horneros y panaderos, los jóvenes sastres, los tapineros, los herreros del Regomir, los zapateros, los curtidores, los plateros y los sastres.

Darrere dels gremis anaven sis trompetes amb sobrevestes i banderes de domàs amb les armes de la ciutat; després dos atabals de guerra amb dos pifans, i tot seguit el gonfanoner o alferes, a cavall, portant la bandera de Santa Eulàlia. Anava D. Miquel d'Agulló armat en blanc, amb plomes al morrió i muntat en un cavall encubertat amb gualdrapes de tafetà carmesí i ribetejades de serrells d'or.

Llegir l’original en castellà

Detrás de los gremios iban seis trompetas con sobrevestas y banderas de damasco con las armas de la ciudad; luego dos atabales de guerra con dos pífanos, y en seguida el gonfalonero ó alférez, á caballo, llevando la bandera de Santa Eulalia. Iba D. Miguel de Agulló armado en blanco, con plumas en el morrión y jinete en un caballo encubertado con gualdrapas de tafetán carmesí y ribeteadas de flecos de oro.

Seguia després el cavall de guerra del conseller coronel, el qual anava encubertat de vellut carmesí amb serrells d'or i seda, ostentant al pit i a les natges els escuts de la ciutat brodats d'or i seda. Cavalcava en ell un patge d'aquest conseller, vestit també de vellut carmesí, cobert el cap amb un morrió daurat de molt gentil forma i portant a la mà un bastó de quatre pams rodó i daurat amb les armes de la ciutat, que era el bastó de la capitania. Voltaven el cavall i el patge diversos lacais del conseller molt gallards i ataviats.

Llegir l’original en castellà

Seguía después el caballo de guerra del concellercoronel, el cual iba encubertado de terciopelo carmesí con flecos de oro y seda, ostentando en el pecho y en las nalgas los escudos de la ciudad bordados de oro y seda. Cabalgaba en él un paje de dicho conceller, vestido también de terciopelo carmesí, cubierta la cabeza con un morrión dorado de muy gentil forma y llevando en la mano un bastón de cuatro palmos redondo y dorado con las armas de la ciudad, que era el bastón de la capitanía. Rodeaban al caballo y al paje varios lacayos del conceller muy apuestos y ataviados.

Marxaven després els dos verguers o porters dels cònsols de la Llotja, els dos dels diputats amb les seves maces i els de la ciutat.

Llegir l’original en castellà

Marchaban luego los dos vergueros ó porteros de los cónsules de la Lonja, los dos de los diputados con sus mazas y los de la ciudad.

Tot seguit el porter major de la Diputació i els dos verguers dels consellers, els tres en filera amb les seves maces altes.

Llegir l’original en castellà

En seguida el portero mayor de la Diputación y los dos vergueros de los concelleres, los tres en hilera con sus mazas altas.

Anava després el capità de l'host Roig Soler, conseller, vestit amb la seva gramalla de damasc carmesí, muntat en una mula que duia gualdrapa de vellut, portant a la seva dreta el conseller tercer Francesc Gomis, i a la seva esquerra el diputat militar Francesc Grimau. Seguien a aquests, tots a cavall i amb luxosos vestits de gala, els altres consellers, el diputat reial, els oïdors, el prior de Catalunya, els cònsols de la Llotja i molts nobles, cavallers, mercaders, artistes i menestrals.

Llegir l’original en castellà

Iba después el capitán de la hueste Roig Soler, con - celler, vestido con su gramalla de damasco carmesí, montado en una muía que llevaba gualdrapa de terciopelo, llevando á su derecha el conceller tercero Francisco Gomis, yásu izquierda el diputado militar Francisco Grimau. Seguían á éstos, todos á caballo y con lujosos trajes de gala, los demás concelleres, el diputado real, los oidores, el prior de Cataluña, los cónsules de la Lonja y muchos nobles, caballeros, mercaderes, artistas y menestrales.

Tancava finalment la marxa el Sr. D. Bernat de Pinós amb la seva companyia dels pelaires, tots armats en guerra amb la seva bandera de camp.

Llegir l’original en castellà

Cerraba por fin la marcha el Sr. D. Bernardo de Pinos con su compañía de los pelaires, todos armados en guerra con su bandera de campo.

Arribada amb aquest ordre i concert la comitiva a la porta de Sant Antoni, va descavalcar el conseller Roig Soler, i prenent la bandera de mans de D. Miquel d'Agulló, la va treure a una finestreta que hi havia entre les dues torres de la porta, posant-la sobre un dosser de seda allí preparat, sent saludada amb una gran salva d'arcabusseria pels gremis que havien anat a formar-se en línia de batalla fora de la porta, en el glacis.

Llegir l’original en castellà

Llegada con este orden y concierto la comitiva á la puerta de San Antonio, descabalgó el conceller Roig Soler, y tomando la bandera de manos de D. Miguel de Agulló, la sacó á una ventanita que estaba entre las dos torres de la puerta, poniéndola sobre un dosel de seda allí preparado, siendo saludada con una gran salva de arcabucería por los gremios que habían ido á formarse en línea de batalla fuera de la puerta, en el glacis.

La companyia dels pelaires, al comandament de D. Bernat de Pinós, que comptava 500 arcabussers, va quedar fent guàrdia a la bandera, i també es va acordar que allà s'havia de quedar el conseller-coronel, per a qui es van manar habilitar les estances de la fortalesa tan bé com es va saber i es va poder. Allà, en efecte, va romandre Roig Soler mentre hi va ser la bandera.

Llegir l’original en castellà

Quedó dando guardia á la bandera la compañía de los pelaires, al mando de D. Bernardo de Pinos, que contaba 5oq arcabuceros, y también se acordó que allí debía quedarse el conceller-coronel, para quien se mandaron habilitar las estancias de la fortaleza lo mejor que se supo y pudo. Allí, en efecto, permaneció Roig Soler mientras estuvo la bandera.

Pocs dies va estar, ja que no va tardar a saber-se que la ciutat de Tortosa havia cedit en les seves pretensions a conseqüència del requeriment que li fes la de Barcelona. En vista d'això, i obert pas al conseller Navel conforme es desitjava i era de raó i dret, es va acordar tornar la bandera a la casa de la ciutat suspenent la campanya, cosa que es va efectuar amb el mateix cerimonial, passant a buscar-la els gremis i autoritats populars a la porta de Sant Antoni amb idèntica gala i pomposa festa.

Llegir l’original en castellà

Pocos días estuvo, pues no tardó en saberse que la ciudad de Tortosa había cedido en sus pretensiones á consecuencia del requerimiento que le hiciera la de Barcelona. En su vista, y abierto paso al conceller Navel conforme se deseaba y era de razón y derecho, se acordó volver la bandera á la casa de la ciudad suspendiendo la campaña, lo cual se efectuó con el mismo ceremonial, pasando á buscarla los gremios y autoridades populares á la puerta de San Antonio con idéntica gala y pomposa fiesta.

Existeixen a més altres tres carrers del mateix nom que el de què aquí es tracta: el de Sant Antoni de Pàdua, que travessa des del de la Cadena al de Sant Jeroni; el vulgarment anomenat de Sant Antoni dels Sombrerers, l'entrada del qual és pel carrer dels Sombrerers, tenint la seva sortida al de Banys Vells, i el de Sant An-toni a seques, que partint de la nova de Sant Francesc no té sortida, esdevenint un atzucac, que és com en l'antiga llengua catalana s'anomenaven els carrers sense sortida.

Llegir l’original en castellà

Existen á más otras tres calles del mismo nombre que la de que aquí se trata: la de San Antonio de Padua, que atraviesa desde la de la Cadena á la de San Jerónimo; la vulgarmente llamada de San Antonio deis Sombrerers, cuya entrada es por la calle de los Sombrerers, teniendo su salida en la de Baños viejos, y la de San Antonio á secas, que partiendo de la nueva de San Francisco no tiene salida, viniendo á ser un azucach, que es como en la antigua lengua catalana se llamaban las calles sin salida.

Fi de l’entrada original