Diversos noms ha tingut aquesta plaça, a la qual conflueixen els carrers de la Plateria, Princesa, Bo-ria, Tapineria, baixada de la Presó, Jaume I i B asea.
Llegir l’original en castellà
Varios nombres ha tenido esta plaza, á la cual confluyen las calles de la Platería, Princesa, Boría, Tapinería , bajada de la Cárcel, Jaime I y B asea.
Es va anomenar primerament deis Corretjers, la denominació del qual es deu als corretgers que devien existir en bastant nombre en aquest punt, i que es dedicaven en altres temps a treballar en el que actualment els guarnicioners, sobretot després de la introducció dels cotxes. Els cotxes es van introduir a Espanya en el regnat de Carles I, però el 1577 van ser prohibits per ser l'ús dels carruatges vici infernal, segons les memòries i escriptors del temps. A mitjans del segle xvi ja estaven introduïts els cotxes a les capitals de la Corona d'Aragó, i llavors devien prendre major importància els corretgers, que alhora treballaven també les selles de muntar.
Llegir l’original en castellà
Se llamó primeramente deis Corretjers, cuya denominación se debe á los correeros que debieron existir en bastante número en este punto, y que se dedicaban en otros tiempos á trabajar en lo que actualmente los guarnicioneros, sobre todo después de la introducción de los coches. Los coches se introdujeron en España en el reinado de Carlos I, pero en 1577 fueron prohibidos por ser el uso de los carruajes vicio infernal, según las memorias y escritores del tiempo. A mediados del siglo xvi estaban ya introducidos los coches en las capitales de la Corona de Aragón, y entonces debieron tomar mayor importancia los correeros, que á la vez trabajaban también las sillas de montar.
Es creu que el primer cotxe que es va veure a Barcelona va ser el 1559. Van efectuar la seva entrada en aquest any el virrei i lloctinent D. García de Toledo i la seva esposa donya Victòria Colonna, que portaven un carro tot daurat de dins i de fora a la italiana, tirat per quatre cavalls amb guarnicions de vellut.
Llegir l’original en castellà
Se cree que el primer coche que se vio en Barcelona fué en i559. Efectuaron su entrada en dicho año el virrey y lugarteniente D. García de Toledo y su esposa Doña Victoria Colonna, quienes traían un carro tot danrat de dins y de Jora a la italiana, tirado por cuatro caballos con guarniciones de terciopelo.
Es va denominar així mateix aquesta plaça del Blat, o sigui del Blat, per ser en ella principalment on es venia aquest cereal; i deis Cabrits, perquè era el lloc de venda dels cabrits i xais en les vigílies de Pasqua.
Llegir l’original en castellà
Denominóse asimismo esta plaza del Blat, ó sea del Trigo, por ser en ella principalmente donde se vendía este cereal; y deis Cabrits, porque era el sitio de venta de los cabritos y corderos en las vísperas de Pascua.
El seu nom actual de l'Àngel fa referència a un miracle que el poble, sempre crèdul i donat al meravellós, suposa esdevingut en aquest punt.
Llegir l’original en castellà
Su nombre actual del Ángel hace referencia á un milagro que el vulgo, siempre crédulo y dado á lo maravilloso, supone acaecido en este punto.
Es conta que pels anys de 878, en temps del bisbe Frondoí, van ser trobades les despulles mortals de la verge proto-màrtir Santa Eulàlia sota l'altar major de la primitiva església de Santa Maria del Mar. Es va acordar la seva translació, la qual es va fer amb gran festa i devota pompa; però en passar la comitiva pel lloc que és avui plaça de l'Àngel i aleshores era camp, ELS CARRERS DE BARCELONA 79
Llegir l’original en castellà
Refiérese que por los años de 878, en tiempo del obispo Frondoino, fueron hallados los despojos mortales de la virgen proto-mártir Santa Eulalia debajo del altar mayor de la primitiva iglesia de Santa María del Mar. Acordóse su traslación, lo cual se hizo con gran fiesta y devota pompa; pero al pasar la comitiva por el sitio que es hoy plaza del Ángel y entonces era campo, LAS CALLKS DE BARCELONA 79
es va fer immòbil l'urna i tan ferma, que els que la portaven no la van poder moure. En tal lloc van haver de deixar-la fins al dia següent, i quan de nou van acudir els magnats, els prelats i el poble al lloc de l'ocurrència per decidir si es farien nous esforços per emportar-se el cos sant o se li aixecaria en aquell punt una capella, es va veure aparèixer en els aires el Sant Àngel de la Guarda, que va creuar ràpidament l'espai assenyalant amb el dit la veïna porta de Barcelona, com indicant que ja podia ser portada l'urna al seu destí.
Llegir l’original en castellà
hízose inmóvil la urna y tan firme, que los que la llevaban no la pudieron mover. En tal lugar hubieron de dejarla hasta el día siguiente, y cuando de nuevo acudieron los magnates, los prelados y el pueblo al sitio de la ocurrencia para decidir si se harían nuevos esfuerzos para llevarse el cuerpo santo ó se le alzaría en aquel punto una capilla, vióse aparecer en los aires el Santo Ángel de la Guarda, que cruzó rápidamente el espacio señalando con el dedo la vecina puerta de Barcelona, como indicando que ya podía ser llevada la urna á su destino.
En memòria d'aquest prodigi es va col·locar una imatge de la proto-màrtir, patrona de Barcelona, sobre l'arc de la porta de la ciutat que es trobava aleshores allà, ocupant el punt on avui acaba la Baixada de la Presó, i que va ser anomenada més tard per aquesta circumstància Porta de Santa Eulàlia.
Llegir l’original en castellà
En memoria de este prodigio se colocó una imagen de la proto-mártir, patrona de Barcelona, sobre el arco de la puerta de la ciudad que se hallaba entonces allí, ocupando el punto donde hoy termina la bajada de la Cárcel, y que fué llamada más tarde por esta circunstancia Puerta de Santa Eulalia.
Segles més tard, el 1618, quan ja la ciutat s'havia eixamplat per aquell punt i aquell lloc havia deixat de ser camp per ser plaça deis Corretjers o del Blat, es va manar erigir al centre de la mateixa, com a record de la tradició, un obelisc de marbres blaus i blancs, en la cúspide del qual es va posar una figura de bronze daurada representant un àngel en actitud d'assenyalar amb la mà esquerra la porta de Barcelona, sobre la qual apareixia l'estàtua de Santa Eulàlia, i amb la dreta el terra, o sigui el lloc on Déu havia obrat el miracle. Circuïa el monument un enverjat de ferro, i en els quatre costats del pedestal es llegien altres tantes inscripcions llatines que referien el fet.
Llegir l’original en castellà
Siglos más tarde, en 1618, cuando ya la ciudad se hubo ensanchado por aquel punto y aquel sitio había dejado de ser campo para ser plaza deis Corretjers ó del Blat, mandóse erigir en el centro de la misma, como recuerdo de la tradición, un obelisco de mármoles azules y blancos, en cuya cúspide se puso una figura de bronce sobredorado representando á un ángel en actitud de señalar con la mano izquierda la puerta de Barcelona, sobre la cual aparecía la estatua de Santa Eulalia, y con la derecha el suelo, ó sea el lugar donde Dios había obrado el milagro. Circuía el monumento un enverjado de hierro, y en los cuatro lados del pedestal se leían otras tantas inscripciones latinas que referían el hecho.
La porta de Santa Eulàlia s'obria entre dues torres: l'una que ha existit fins fa molt poc temps, en què ha estat enderrocada, com la resta de l'edifici, per construir les cases que avui s'hi alcen, i la altra que formava part del castell anomenat Castrum vetas i ocupava la part dreta del portal. Aquesta torre, de la secular antiguitat de la qual ens parlen els cronistes, alguns dels quals diuen que comptava tres mil anys, es va ensorrar a finals de l'any 1714, trencada, més que per la seva respectable vellesa, pels estralls que en ella va ocasionar el bombardeig de les tropes de Felip V durant el setge memorable d'aquell any. Amb la seva caiguda va esclafar aquesta torre diverses cases dels seus voltants i va destruir en gran part l'obelisc citat, que es va reparar el 1747; però va ser completament demolit el 1853, com també l'arc de la porta que servia aleshores de presó i la seva colossal imatge. Es va reedificar després l'arc i llavors es va posar una altra estàtua petita de Santa Eulàlia en un angle; però tot ha desaparegut en aquests últims anys, quedant només subsistent la figura de l'àngel, la qual es va col·locar a la cantonada que forma la plaça amb la Baixada de la Presó, a meitat de l'alçada de l'edifici,
Llegir l’original en castellà
La puerta de Santa Eulalia se abría entre dos torres: la una que ha existido hasta hace muy poco tiempo, en que ha sido derribada, como lo restante del edificio, para construir las casas que hoy se alzan allí, y la otra que formaba parte del castillo llamado Castrum vetas y ocupaba la parte derecha del portal. Esta torre, de cuya secular antigüedad nos hablan los cronistas, algunos de los cuales dicen que contaba tres mil años, se desplomó á últimos del año 1714, quebrantada, más que por su respetable vejez, por los estragos que en ella ocasionó el bombardeo de las tropas de Felipe V durante el sitio memorable de aquel año. Con su caída aplastó esta torre varias casas de sus alrededores y destruyó en gran parte el obelisco citado, que se reparó en 1747; pero fué completamente demolido en i853, como también el arco de la puerta que servía á la sazón de cárcel y su colosal imagen. Se reedificó luego el arco y entonces se puso otra estatua pequeña de Santa Eulalia en un ángulo; pero todo ha desaparecido en estos últimos años, quedando sólo subsistente la figura del ángel, la cual se colocó en la esquina que forma la plaza con la bajada de la Cárcel, á mitad de la altura del edificio,
Explicat ja l'origen del seu nom, anem a un altre record d'aquesta plaça.
Llegir l’original en castellà
Explicado ya el origen de su nombre, vamos á otro recuerdo de esta plaza.
Quan lluïa per a Catalunya el sol de les seves llibertats forals, en aquest lloc s'acostumava a convocar el sometent, sempre que la pàtria o les seves institucions venerandes estaven en perill. Tots els homes de la ciutat, aptes per al servei de les armes, havien de reunir-se a la plaça del Blat o de l'Àngel immediatament després de la proclamació del sometent.
Llegir l’original en castellà
Cuando lucía para Cataluña el sol de sus libertades forales, en este sitio se acostumbraba á convocar el somatén, siempre que estaban la patria ó sus instituciones venerandas en peligro. Todos los hombres de la ciudad, aptos para el servicio de las armas, debían reunirse en la plaza del Blat ó del Angely inmediatamente después de la proclamación del somatén.
La paraula sometent procedeix de so metent, sonum mit*tendo, fent soroll.
Llegir l’original en castellà
La palabra somatén procede de so metent, sonum mit* tendo, metiendo ruido.
El Consell de Cent, quan ho creia necessari, convocava a sometent, i això es feia sortint el veguer a recórrer les places públiques més principals, acompanyat dels seus dependents, que anaven agitant per ELS CARRERS DE BARCELONA Si
Llegir l’original en castellà
El Consejo de Ciento, cuando lo creía necesario, convocaba a somatén, y esto se hacía saliendo el veguer á recorrer las plazas públicas más principales, acompañado de sus dependientes, que iban agitando por LAS CALLES DE BARCELONA Si
l'aire manats d'herbes o mates enceses. Parant-se el veguer en cada plaça, manava llegir l'usatge conegut per Princeps namque, que era la crida a tots els súbdits per acudir en auxili del seu príncep, i acabada la lectura donava el crit de ¡Via fova! és a dir, ¡Fora, al camp, al carrer! contestant a aquest crit la multitud amb el de ¡Somaten! Al mateix temps sonaven les campanes tocant a sometent, s'encenien fogueres al voltant de la ciutat, tots els gremis treien les seves banderes, i el Consell manava hissar la cèlebre de Santa Eulàlia, la qual cosa es feia amb vistosa cerimònia, conforme en un altre lloc tindrem ocasió de dir.
Llegir l’original en castellà
el aire manojos de yerbas ó matas encendidas. Parándose el veguer en cada plaza, mandaba leer el usaje conocido por Princeps namque, que era el llamamiento á todos los subditos para acudir en auxilio de su príncipe, y terminada la lectura daba el grito de ¡Via f ova! es decir, ¡Afuera, al campo, ala calle! contestando á este grito la muchedumbre con el de ¡Somaten! Al mismo tiempo sonaban las campanas tocando á rebato, se encendían hogueras en torno de la ciudad, todos los gremios sacaban sus banderas, y el Consejo mandaba enarbolar la célebre de Santa Eulalia, lo cual se hacía con vistosa ceremonia, conforme en otro lugar tendremos ocasión de decir.
Efectuada aquesta cerimònia i reunida la gent a la plaça de l'Àngel, es distribuïen armes als qui no les tenien, s'agregaven als seus gremis els qui d'ells eren, es dividien en companyies i cadascú marxava al lloc que li era designat.
Llegir l’original en castellà
Efectuada esta ceremonia y reunida la gente en la plaza del Ángel, distribuíanse armas á los que no las tenían, agregábanse á sus gremios los que de ellos eran, dividíanse en compañías y cada uno marchaba al puesto que le era designado.
Fi de l’entrada original