Plaça de Sant Agustí vell (de Sant Agustí el vell) l'anomena el poble, per trobar-se al costat de les restes de l’antic convent de Sant Agustí, enderrocat en gran part el 1718 per a la formació del glacis de la Ciutadella, i per a diferenciar el convent antic del nou, erigit a l’altra banda de la ciutat.
Llegir l’original en castellà
Plaza de San Agnstí vell (de San Agustín el viejo) la llama el vulgo, por hallarse junto á los restos del antiguo convento de San Agustín, demolido en gran parte en 1718 para la formación del glacis de la Ciudadela, y á fin de diferenciar el convento antiguo del nuevo, erigido á la otra parte de la ciudad.
Parteixen d'aquesta plaça els carrers de la Porta Nova, Basses de Sant Pere, Serra Xich, Carders, Tantarantana i Tiradors.
Llegir l’original en castellà
Parten de esta plaza las calles de la Puerta Nueva, Balsas de San Pedro, Serra Xich, Carders, Tantarantana y Tiradors.
Antigament es denominava aquest lloc Pont den Capderd, per existir-hi un pont construït sobre la séquia comtal que per allí passa encara avui, tot i que per conducte subterrani. En aquella època s’alçava al costat d’aquest pont la casa comuna del pes que la municipalitat havia destinat per al reconeixement i segellat de les estofes de llana; casa a la qual tot teixidor tenia l’obligació de presentar els teixits acabats d’elaborar, per a reconèixer-los i posar-los el segell de cera quan sortien aprovats. Si aquests teixits eren rebutjats, s’hi aplicava una antiga llei barcelonina, la qual prescrivia que els teixits falsos de llana fossin cremats per la mà del botxí en quatre llocs públics de la ciutat, a saber: el Pont den Capderd, la plaça de Sant Jaume, la de la Llotja i la del Blat, avui anomenada de l’Àngel.
Llegir l’original en castellà
Antiguamente se denominaba este sitio Pont den Capderd, por existir en él un puente construido sobre la acequia condal que por allí pasa hoy todavía, aunque por conducto subterráneo. En aquella época se alzaba junto á este puente la casa común del peso que la municipalidad había destinado para el reconocimiento y sello de las estofas de lana; casa á la cual todo tejedor tenía obligación de presentar los paños acabados de elaborar, para reconocerles y ponerles el sello de cera cuando salían aprobados. Si dichos paños eran reprobados, sujetábanse á una antigua ley barcelonesa, la cual prescribía que los géneros falsos de lana fuesen quemados por mano del verdugo en cuatro puestos públicos de la ciudad, á saber: el Pont den Capderd, la plaza de San Jaime, la de la Lonja y la del Blat, hoy denominada del Ángel.
Entre els molts oficis que comptava Barcelona, segons ja s’ha dit, el més actiu, el més constant i com a privatiu seu fou el de l’art de la llana. Els anglesos mancaven de tota indústria, ha dit el senyor Pascual Madoz, quan aquesta ciutat ja tenia renom pels teixits de llana. Totes les disposicions governatives respiren la més decidida protecció a les arts, i molt particularment a aquesta branca d’indústria; però la més patriòtica i eficaç fou sens dubte l'expedida el 1443, manant que ningú no pogués batre teixits ni estofes de llana fabricats en altres països, imposant severes penes als patrons de les embarcacions que els portessin i no els denunciessin, i als drapers, sastres, calceters i abaixadors que compressin o venguessin, cosissin o abaixessin teixits dels països estrangers. Per a augment del crèdit nacional i utilitat comuna, els teixits havien de fabricar-se segons la classe de la llana, amb un determinat nombre de pues i ordits, i en els superfins es marcava la lletra B per tal que, essent coneguts com a barcelonins, mereguessin el preu que els corresponia en tots els mercats.
Llegir l’original en castellà
Entre los muchos oficios que contaba Barcelona, según ya se ha dicho, el más activo, el más constante y como privativo suyo fué el del arte de la lana. Los ingleses carecían de toda industria, ha dicho D. Pascual Madoz, cuando esta ciudad tenía ya renombre por tejidos de lana. Todas las disposiciones gubernativas respiran la más decidida protección á las artes, y muy particularmente á este ramo de industria; pero la más patriótica y eficaz fué seguramente la expedida en 1443, mandando que nadie pudiese batir paños ni estofas de lana fabricadas en otros países, imponiendo severas penas á los patrones de las embarcaciones que los trajesen y no los denunciasen, y á los traperos, sastres, calceteros y tundidores que comprasen ó vendiesen, cosiesen ó tundiesen paños de los países extranjeros. Para aumento del crédito nacional y utilidad común, los paños debían fabricarse según la clase de la lana, con determinado número de púas y urdiduras, y en los superfinos se marcaba la letra B para que, siendo conocidos por barceloneses, mereciesen el precio que les correspondía en todos los mercados.
Encara existeix en aquesta plaça gran part de l’edifici que fou morada dels religiosos agustins, i que era un dels convents més famosos de Barcelona per les seves grandioses proporcions i bellesa arquitectònica. El que en queda serveix avui d’emmagatzems i quarter dels cossos d’artilleria i enginyers.
Llegir l’original en castellà
Todavía existe en esta plaza gran parte del edificio que fué morada de los religiosos agustinos, y que era uno de los conventos más famosos de Barcelona por sus grandiosas proporciones y belleza arquitectónica. Lo que de él queda sirve hoy de almacenes y cuartel de los cuerpos de artillería é ingenieros.
Acabava de finalitzar-se l'obra d'aquest edifici als primers anys del segle XVIII, el 1718, després d'haver-se començat el 1349 i haver trigat més de tres segles a acabar-se, quan per al glacis de la Ciutadella, que s'estava aixecant, fou necessari enderrocar gran part d'aquella monumental fàbrica. En va interposar la comunitat poderoses influències per aturar el cop. L'obra de la Ciutadella era privilegiada per Felip V, que només així va deixar de fer arrasar Barcelona, com havia estat la seva primera intenció, en càstig del crim comès pels catalans defensant heroicament les seves llibertats i la seva ciutat estimada fins a l'últim extrem. Però, almenys, més feliços que altres propietaris d'edificis iniquament enderrocats, pogueren aconseguir els agustins calçats que se'ls designés un vast terreny entre els carrers de l'Hospital i de Sant Pau, i se'ls donés una considerable suma per comprar-lo i aixecar el nou edifici.
Llegir l’original en castellà
Acababa apenas de rematarse la obra de este edificio en los primeros años del siglo xvm, en 17 18, después de haberse comenzado en 1349 y haber tardado más de tres siglos en terminarse, cuando para el glacis de la Ciudadela, que se estaba levantando, fué preciso derribar gran parte de aquella monumental fábrica. En vano interpuso la comunidad poderosas influencias para detener el golpe. La obra de la Ciudadela era privilegiada para Felipe V, que sólo así dejó de hacer arrasar Barcelona, como había sido su primera intención, en castigo del crimen cometido por los catalanes defendiendo heroicamente sus libertades y su ciudad querida hasta el último extremo. Pero, á lo menos, más felices que otros propietarios de edificios inicuamente derribados, pudieron conseguir los agustinos calzados que se les designase un vasto terreno entre las calles del Hospital y de San Pablo, y se les diese una considerable suma para comprarlo y levantar el nuevo edificio.
Ja s'ha dit que aquest convent era un dels millors de Barcelona per la seva arquitectura i treballs: la seva església era molt notable, d'una sola nau, airosa i espaiosa, com les del Pi, Sant Just i altres d'aquells temps, i guardava algunes preciositats artístiques de gran mèrit, entre altres una Verge de l'Esperança, de marbre blanc, portada d'Itàlia; una taula bizantina en què estava pintada una altra Verge, i l'obra de la qual s'atribuïa a Sant Lluc, i una figura d'alabastre de Jesús al sepulcre.
Llegir l’original en castellà
Queda dicho que este convento era uno de los mejores de Barcelona por su arquitectura y labores: su iglesia era muy notable, de una sola nave, airosa y desahogada, como las del Pino, San Justo y otras de aquellos tiempos, y encerraba algunas preciosidades artísticas de gran mérito, entre otras una Virgen de la Esperanza, de mármol blanco, traída de Italia; una tabla bizantina en que estaba pintada otra Virgen, y cuya obra se atribuía á San Lucas, y un bulto alabastrino de Jesús en el sepulcro.
En l'antic convent de què estem parlant es allotjà un dia, en el seu pas per Barcelona, el cardenal Egidi, religiós dels ermitans de Sant Agustí, natural de Viterbo, i un dels homes més savis que tingué al seu costat el papa Lleó X.
Llegir l’original en castellà
En el antiguo convento de que estamos hablando se aposentó un día, á su paso por Barcelona, el cardenal Egidio, religioso de los ermitaños de San Agustín, natural de Viterbo, y uno de los hombres más sabios que tuvo á su lado el papa León X.
Amb data 7 de juny de 1518 va escriure des de Saragossa l'emperador Carles I una carta a la ciutat de Barcelona participant-li que el Sant Pare, per coses que convenien a l'estat de la fe catòlica, li enviava dit cardenal com a llegat seu, encarregant que en la seva entrada a Barcelona se li fessin tots els honors d'una rebuda honorífica, semblant als que en altres ocasions s'havien fet als llegats apostòlics. També deia que per visitar-lo, acompanyar-lo i proveir-lo de les coses que necessités en tots els seus senyorius, enviava el venerable Joan d'Albanell, xantre de la catedral, el seu capellà, i Galceran d'Albanell, gentilhome de la seva guàrdia.
Llegir l’original en castellà
Con fecha 7 de Junio de i5i8 escribió desde Zaragoza el emperador Carlos I una carta á la ciudad de Barcelona participándole que el Santo Padre, por cosas que cumplían al estado de la fe católica, le enviaba dicho cardenal como legado suyo, encargando que á su entrada en Barcelona se le hiciesen todos los honores de un honroso recibimiento, semejante á los que en otras ocasiones se habían hecho á los legados apostólicos. También decía que para visitarle, acompañarle y proveerle de las cosas que hubiese menester en todos sus señoríos, enviaba al venerable Juan de Albanell, chantre de la catedral, á su capellán, y á Galcerán de Albanell, gentil-hombre de su guarda.
Aquesta credencial, rubricada pel rei i refrendada pel seu secretari Albornoz, fou presentada pels esmentats enviats el 12 del mateix juny als consellers de Barcelona, els quals, no volent faltar a l'honor i reverència que fou costum observar en aquestes rebudes, van fer al punt registrar els llibres antics de cerimònies; però com des de l'any 1373 no havia passat per aquesta ciutat cap llegat cardenalici, i no es trobaven altres memòries que els haguessin fet alguns regals de dolços i altres coses de menjar i beure, van determinar, per respecte natural a l'emperador, rebre'l amb tot el ceremonial degut a S. M. Cesària, excepte el pal·li, que li van denegar, malgrat que ho pretenia el mestre de cerimònies de S. E.
Llegir l’original en castellà
Esta credencial, rubricada por el rey y refrendada por su secretario Albornoz, fué presentada por dichos enviados en 12 del mismo Junio á los concelleres de Barcelona, los cuales, no queriendo faltar al honor y reverencia que fué costumbre observar en dichos recibimientos, hicieron al punto registrar los libros antiguos de ceremonias; pero como desde el año 1373 no había pasado por esta ciudad legado alguno cardenal, y no se hallaban otras memorias que habérseles hecho algunos regalos de dulces y otras cosas de comer y beber, determinaron, por respetos naturales al emperador, recibirlo con todo el ceremonial debido á S. M. Cesárea, excepto el palio, que le negaron, sin embargo de que lo pretendía el maestro de ceremonias de S. E.
Entrà, doncs, el cardenal a Barcelona, sent rebut amb gran pompa i cerimònia, el dilluns 13 de juny de l'any citat, i aquell mateix dia, després de dinar, precedint avís, anaren tots els del Consell de la ciutat, amb els seus prohoms, a visitar el llegat apostòlic, que s'allotjà, segons ja s'ha dit, en el convent dels agustins. Després d'executat, van tornar a les cases consistorials per preparar el present, que se li envià en aquesta forma: anaven davant sis trompetes de la ciutat amb les seves sobrevestes, una perxa amb dos parells de galls dindis i quatre de capons, una altra de gallines, una altra de pollastres, una altra de moltons ja escorxats, una altra de cabrits, dos homes amb 12 torxes i 24 espelmes, un altre amb un cistell de sucre esponjat, una mula amb un seró ple d'oques i ànecs, dues cavalleries amb dues vedelles mortes, una càrrega de vi negre, una altra de vi claret, una altra de vi grec, mitja càrrega de malvasia i una altra mitja d'un altre vi generós que duien cinc cavalleries, i a més quatre càrregues d'ordi i civada que componien 24 quarteres.
Llegir l’original en castellà
Entró, pues, el cardenal en Barcelona, siendo recibido con gran pompa y ceremonia, el lunes i3 de Junio del año citado, y aquel mismo día, después de comer, precediendo recado, fueron todos los del Consejo de la ciudad, con sus prohombres, á visitar al legado apostólico, que se alojó, según queda ya dicho, en el convento de los agustinos. Después de ejecutado, se volvieron á las casas consistoriales para preparar el presente, que se le envió en esta forma: iban delante seis trompetas de la ciudad con sus sobrevestas, una percha con dos pares de pavos y cuatro de capones, otra de gallinas, otra de pollos, otra de carneros ya desollados, otra de cabritos, dos hombres con 12 hachas y 24 velas, otro con un canasto de azúcar esponjado, una muía con un serón lleno de gansos y ánades, dos caballerías con dos terneras muertas, una carga de vino tinto, otra de vino clarete, otra de vino griego, media carga de malvasíay otra media de otro vino generoso que conducían cinco caballerías, y además cuatro cargas de cebada y avena que componían 24 cuarteras.
Arribat que fou aquest present a la porta del convent, pujà el síndic de la ciutat, que el portava en nom d'aquesta, a oferir-lo al cardenal llegat, qui l'admeté amb molta afabilitat, quedant-se amb tot, excepte les cavalleries.
Llegir l’original en castellà
Llegado que hubo este presente á la puerta del convento, subió el síndico de la ciudad, que lo conducía en nombre de ésta, á ofrecerlo al cardenal legado, quien lo admitió con mucha afabilidad, quedándose con todo, á excepción de las caballerías.
Fi de l’entrada original