Tornar a l'atles

Valldonsella (calle de)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 3 · pàgs. 270–275

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Condueix del de Tallers al de Ronda,

Llegir l’original en castellà

Conduce de la de Tallers á la de Ronda,

Primitivament es va denominar den Company, després de Natzaret, i per fi va prendre el nom que encara porta per perpetuar el del monestir que hi havia extramurs de la ciutat de religioses cistercenques o de Sant Bernat.

Llegir l’original en castellà

Primitivamente se denominó den Company, después de Natzaret, y por fin tomó el nombre que todavía lleva para perpetuar el del monasterio que había extramuros de la ciudad de religiosas cistercienses ó de San Bernardo.

L'establiment d'aquestes religioses data de molt antic a Catalunya. Pels anys de 1230 existia ja un monestir d'aquest orde distant dues hores de Barcelona, al lloc de Vallvidrera i lloc anomenat Valldonsella. S'ignora a punt fix l'època de la seva fundació.

Llegir l’original en castellà

El establecimiento de estas religiosas data de muy antiguo en Cataluña. Por los años de i23o existía ya un monasterio de esta orden distante dos horas de Barcelona, en el lugar de Vallvidrera y sitio llamado Valldonsella. Ignórase á punto fijo la época de su fundación.

Segons sembla, no trobant molt convenient el bisbe de Barcelona D. Berenguer de Palou que les religioses moressin en despoblat, va disposar que abandonessin el seu antic habitatge i es traslladessin a un altre convent extramurs de la ciutat, fora la porta de Sant Antoni, que en memòria de l'anterior va conservar sempre el títol de Valldonsella.

Llegir l’original en castellà

Según parece, no encontrando muy conveniente el obispo de Barcelona D. Berenguer de Palou que las religiosas moraran en despoblado, dispuso que abandonaran su antigua vivienda y se trasladasen á otro convento extramuros de la ciudad, fuera la puerta de San Antonio^ que en memoria del anterior conservó siempre el título de Valldonsella.

A la cel·la prioral d'aquest convent va morir el 31 de maig de 1410 el rei d'Aragó, comte de Barcelona, D. Martí l'Humà, i en aquella mateixa cel·la, al costat del seu llit de mort, van passar totes aquelles escenes i drames de misterioses intrigues que van precedir als grans esdeveniments que van donar per resultat el famós Parlament de Casp.

Llegir l’original en castellà

En la celda prioral de este convento falleció á 3i de Mayo de 1410 el rey de Aragón, conde de Barcelona, D. Martín el Htunano, y en aquella misma celda, junto á su lecho de muerte, pasaron todas aquellas escenas y dramas de misteriosas intrigas que precedieron á los grandes acontecimientos que dieron por resultado el famoso Parlamento de Caspe.

El cadàver de D. Martí va ser dipositat a l'altar major de la santa església catedral, i traslladat el 1460 al monestir de Poblet pel seu abat D. Miquel Delgado, juntament amb el de Donya Violant, tercera esposa de D. Joan I d'Aragó.

Llegir l’original en castellà

El cadáver de D. Martín fué depositado en el altar mayor de la santa iglesia catedral, y trasladado en 1460 al monasterio de Poblet por su abad D. Miguel Delgado, junto con el de Doña Violante, tercera esposa de D. Juan 1 de Aragón.

Era antic costum, sempre o gairebé sempre rígi-dament observada, que quan els reis venien per primera vegada a Barcelona, abans de fer la seva entrada pública i abans de prestar solemnement el jurament a les llibertats i constitucions del país, s'aposentaven un o més dies al convent de Valldonsella, on rebien a les autoritats i corporacions, mentre es feien els preparatius per a la seva entrada, jurament i proclamació.

Llegir l’original en castellà

Era antigua costumbre, siempre ó casi siempre rígidamente observada, que cuando los reyes venían por vez primera á Barcelona, antes de hacer su entrada pública y antes de prestar solemnemente el juramento á las libertades y constituciones del país, se aposentaban uno ó más días en el convento de Valldonsella, donde recibían á las autoridades y corporaciones, ínterin se hacían los preparativos para su entrada, juramento y proclamación.

Entre les persones il·lustres que en el retir del claustre de Valldonsella van trobar un abric contra les tempestes de la vida, cal citar a Margarida de Prades. Era una noble i bonica jove, a qui D. Martí l'Humà, en els últims anys de la seva vida, va escollir per esposa, posant-la al tron, amb l'esperança de tenir en ella successió.

Llegir l’original en castellà

Entre las personas ilustres que en el retiro del claustro de Valldonsella hallaron un abrigo contra las tempestades de la vida, hay que citar á Margarita de Prades. Era una noble y hermosa joven, á quien D. Martín el Humano, en los últimos años de su vida, escogió para esposa, sentándola en el trono, con la esperanza de tener en ella sucesión.

L'únic fill home que D. Martí tingués en un matrimoni anterior havia mort, i bé comprenia ell que, a la seva mort, grans trastorns seguirien per a la Corona d'Aragó, per falta de successor directe de la casa regnant.

Llegir l’original en castellà

El único hijo varón que D. Martín tuviera en un matrimonio anterior había fallecido, y bien comprendía él que, á su muerte, grandes trastornos se seguirían para la Corona de Aragón, por falta de sucesor directo de la casa reinante.

Se li va aconsellar al monarca que escollís una jove, la qual pogués donar al regne esperances de successió, i la bella Margarida de Prades va pujar llavors a compartir el tron i el tàlem del malalt monarca.

Llegir l’original en castellà

Se le aconsejó al monarca que escogiese una joven, la cual pudiese dar al reino esperanzas de sucesión, y la bella Margarita de Prades subió entonces á compartir el trono y el tálamo del enfermo monarca.

La cerimònia del casament es va efectuar a la masia o palau de Bell Sguart, que avui ja no existeix, ni més ni menys que el monestir de Valldonsella que ha donat lloc a aquestes línies.

Llegir l’original en castellà

La ceremonia del casamiento se efectuó en la quinta ó palacio de Bell Sgiiart, que hoy ya no existe, ni más ni menos que el monasterio de Valldonsella que ha dado lugar á estas líneas.

Era Bell Sguart un lloc reial dels comtes de Barcelona, situat a l'extrem del nostre poble veí de Sant Gervasi, al peu del Tibidabo i al principi del sender que puja a Collserola. Encara es veuen en aquest lloc alguns robustos paredots i algunes ruïnes que es creu que són d'aquell antic edifici. Bell Sguart són dues paraules catalanes que signifiquen bella vista. Efec-vament, el palau de Bella Vista era digne del seu nom, ja que des de dalt dels seus murs es podia gaudir d'un agradable panorama.

Llegir l’original en castellà

Era Bell Sguart un sitio real de los condes de Barcelona, situado al extremo de nuestro vecino pueblo de San Gervasio, al pie del Tibi Dabo y al principio del sendero que sube á Collcerola. Todavía se ven en este lugar algunos robustos paredones y algunas ruinas que se cree son de aquel antiguo edificio. Bell Sguart son dos palabras catalanas que significan bella vista. Efectivamente, el palacio de Bella Vista era digno de su nombre, pues desde lo alto de sus muros podía disfrutarse de un agradable panorama.

A la capella d'aquest palau de lleure va ser on es va celebrar la nit del 17 de setembre de 1409 l'enllaç del rei D. Martí amb l'agraciada Margarida de Prades, filla de D. Pere, comte de Prades, i de Donya Joana de Cabrera, descendent de la mateixa casa reial d'Aragó, en la qual s'havia criat i educat al costat de la difunta reina Donya Maria de Luna.

Llegir l’original en castellà

En la capilla de este palacio de recreo fué donde se celebró la noche del 17 de Setiembre de 1409 el enlace del rey D. Martín con la agraciada Margarita de Prades, hija de D. Pedro, conde de Prades, y de Doña Juana de Cabrera, descendiente de la misma casa real de Aragón, en la que se había criado y educado al lado de la difunta reina Doña María de Luna.

Va donar la benedicció el papa Benet XIII, aquell home de tan inflexible fermesa, aquell home que tant havia de fer parlar de si en el món, i que en aquell moment reconeixien com a Papa legítim, en lluita amb el consagrat a Roma, els estats de la Corona d'Aragó. Van assistir a la cerimònia diversos il·lustres personatges, i va dir la missa de les velacions el famós orador Sant Vicenç Ferrer, que més tard havia de ser l'ànima del Parlament de Casp.

Llegir l’original en castellà

Dio la bendición el papa Benedicto XIII, aquel hombre de tan inquebrantable firmeza, aquel hombre que tanto había de hacer hablar de él en el mundo, y que á la sazón reconocían como Papa legítimo, en lucha con el consagrado en Roma, los estados de la Corona de Aragón. Asistieron á la ceremonia varios ilustres personajes, y dijo la misa de las velaciones el famoso orador San Vicente Ferrer, que más tarde había de ser el alma del Parlamento de Caspe.

Què era el que impulsava la jove i bella Margarida a donar la seva mà a un home que ja tenia un peu al sepulcre, que podia ser el seu avi, i al qual una malaltia estranya havia comunicat en tot el seu cos una inflor monstruosa i repugnant?

Llegir l’original en castellà

¿Qué era lo que impelía á la joven y bella Margarita á dar su mano á un hombre que tenía ya un pie en el sepulcro, que podía ser su abuelo, y al cual una enfermedad extraña había comunicado en todo su cuerpo una hinchazón monstruosa y repugnante?

Era l'ambició? Era que la brillantor de la corona havia enlluernat la jove? Era que anava a l'altar, com a víctima, conduïda per l'ambició de la seva família?

Llegir l’original en castellà

¿Era la ambición? ¿Era que el brillo de la corona había deslumhrado á la joven? ¿Era que iba al altar, tomo víctima, conducida por la ambición de su familia?

Misteris i arcans són aquests que no és donat penetrar.

Llegir l’original en castellà

Misterios y arcanos son éstos que no es dado penetrar.

El cert és que, abans de casar-se amb el rei, la jove Margarida havia tingut amors amb un cavaller català anomenat D. Joan de Vilaregut; i malgrat això, o encegada per l'ambició, o arrossegada per la família, o víctima d'intrigues misterioses, no va tenir objecció a enllaçar la seva sort a la del monarca malaltís.

Llegir l’original en castellà

Lo cierto es que, antes de casarse con el rey, la joven Margarita había tenido amores con un caballero catalán llamado D. Juan de Vilaregut; y á pesar de esto, ó cegada por la ambición, ó arrastrada por la familia, ó víctima de intrigas misteriosas, no tuvo reparo en enlazar su suerte á la del enfermizo monarca.

ELS CARRERS DE BARCELONA 273

Llegir l’original en castellà

LAS CALLFS DE BARCELONA 273

Una espècie de fatalitat pesava aleshores sobre la casa regnant. El tàlem reial va continuar estèril, i Margarida va haver de passar per una llarga sèrie de degradants humiliacions. Lorenzo Valla ens explica a la seva Crònica tots els ridículs i repugnants recursos de què van haver de valer-se aleshores, inútilment i en va, per aconseguir que el monarca pogués tenir successió en la bonica companya que la intriga, el sacrifici o l'ambició li havia donat. I tals coses ens diu Valla, que, encara que les explica en llatí, i en llatí podríem aquí copiar-les, ni tan sols escrites en aquella llengua ens atrevim a traslladar-les a aquestes pàgines.

Llegir l’original en castellà

Una especie de fatalidad pesaba entonces sobre la casa reinante. El tálamo real continuó estéril, y Margarita tuvo que pasar por una larga serie de degradantes humillaciones. Lorenzo Valla nos cuenta en su Crónica todos los ridículos y repugnantes recursos de que hubieron entonces de valerse, inútilmente y en vano, para alcanzar que el monarca pudiese tener sucesión en la linda compañera que la intriga, el sacrificio ó la ambición le había dado. Y tales cosas nos dice Valla, que, aun cuando las cuenta en latín, y en latín pudiéramos aquí copiarlas, ni siquiera escritas en aque* Ha lengua nos atrevemos á trasladarlas á estas páginas.

Margarida va sortir sempre verge del tàlem nupcial, i en arribar la seva viduïtat, que va ser ben aviat, es va retirar al monestir de Valldonsella; però el recolliment que havia anat a buscar a la solitud del claustre no va impedir que en el seu cor es despertés el record dels seus antics amors.

Llegir l’original en castellà

Margarita salió siempre virgen del tálamo nupcial, y al llegar su viudez, que fué bien pronto, se retiró al monasterio de Valldonsella; pero el recogimiento que había ido á buscar en la soledad del claustro no impidió que en su corazón se despertase el recuerdo de sus antiguos amores.

Sense que la història ho expliqui —perquè la història no explica aquestes coses,— Margarida va tornar a veure el seu antic amant D. Joan de Vilaregut, i, segons sembla, es degué casar amb ell secretament, naixent d'aquest enllaç un fill, que va ser sigil·losament encomanat a l'abat del monestir de Santes Creus. Per cura de l'abat, es va educar el jove en hàbit laical, canviant-li el nom propi per un altre desconegut, i arribant a edat competent, el va persuadir que prengués l'hàbit cistercenc en aquell monestir, com de fet el va vestir, professant en mans del mateix abat, «no per devoció, sinó per temor, ignorant de la qualitat dels seus pares i.»

Llegir l’original en castellà

Sin que la historia lo explique — porque la historia no explica estas cosas, — Margarita volvió á ver á su antiguo amante D. Juan de Vilaregut, y, según parece, hubo de casarse con él secretamente, naciendo de este enlace un hijo, que fué sigilosamente encomendado al abad del monasterio de Santas Cruces. Por cuidado del abad, se educó al joven en hábito laical, mudándole el nombre propio en otro desconocido, y llegando á edad competente, le persuadió que tomase el hábito cisterciense en aquel monasterio, como de hecho lo vistió, profesando en manos del mismo abad, «no por devoción, sino por temor, ignorante de la calidad de sus padres i.»

Quan l'abat, en la seva última malaltia, es reco-

Llegir l’original en castellà

Cuando el abad, en su última enfermedad, se reco-

1 Són les mateixes paraules que usa el cronista Finestres, l'únic que fa menció del fet que ens ocupa.

Llegir l’original en castellà

1 Son las mismas palabras que usa el cronista Finestres, el único que hace mención del hecho que nos ocupa.

TOM XXII 18 negué prop de la mort, va declarar el secret del seu naixement a D. Joan Jeroni de Vilaregut, que així es deia el jove; i certificat aquest de la qualitat dels seus pares, estimant per invàlida la seva professió monàstica feta per temor, va deixar l'hàbit, i sortint-se de la religió va contraure matrimoni.

Llegir l’original en castellà

TOMO XXII 18 noció cercano á la muerte, declaró el secreto de su nacimiento á D. Juan Jerónimo de Vilaregut, que así se llamaba el joven; y certificado éste de la calidad de sus padres, estimando por inválida su profesión monástica hecha por temor, dejó el hábito, y saliéndose de la religión contrajo matrimonio.

Tornem ara a la història del monestir, de la qual ens ha allunyat el curiós i poc conegut episodi que acabem de referir.

Llegir l’original en castellà

Volvamos ahora á la historia del monasterio, de la cual nos ha alejado el curioso y poco conocido episodio que acabamos de referir.

Durant la guerra de Catalunya en el regnat de Felip IV, va patir Barcelona un estret setge, del qual diverses vegades ja s'ha fet esment en aquesta obra. Els estralls d'aquest setge van fer que es ressentissin molts edificis, i en particular el monestir de Nostra Senyora de Valldonsella, que va ser totalment destruït. Acabades aquelles circumstàncies, trobant-se sense asil les religioses, van implorar la compassió aliena perquè se'ls concedís un sostre on acollir-se, i per espai de molts anys van viure unes a la casa de D. Josep de Margarit, immediata al convent de Santa Caterina, i altres a les dels seus parents respectius.

Llegir l’original en castellà

Durante la guerra de Cataluña en el reinado de Felipe IV, sufrió Barcelona un apretado sitio, del cual varias veces ya se ha hecho mención en esta obra. Los estragos de este sitio hicieron que se resintieran muchos edificios, y en particular el monasterio de Nuestra Señora de Valldonsella, que fué totalmente destruido. Terminadas aquellas circunstancias, hallándose sin asilo las religiosas, imploraron la compasión ajena para que se les concediese un techo donde acogerse, y por espacio de muchos años vivieron unas en la casa de D. José de Margarit, iumediata al convento de Santa Catalina, y otras en las de sus deudos respectivos.

Al setembre de 1670, l'abat de Poblet els va cedir l'església i priorat de Natzaret intramurs, del qual van prendre possessió, havent passat d'antuvi els monjos Bernards, que allí moraven, al costat del convent de Sant Josep, de carmelites descalços, a la Rambla, on van construir una capella o oratori.

Llegir l’original en castellà

En Setiembre de 1670, el abad de Poblet les cedió la iglesia y priorato de Nazaret intramuros , del cual tomaron posesión, habiendo pasado de antemano los monjes Bernardos, que allí moraban, al lado del convento de San José, de carmelitas descalzos, en la Rambla, donde construyeron una capilla ú oratorio.

El monestir de Natzaret va canviar aleshores el seu nom pel de Valldonsella amb què ara se'l coneix; i encara que era de més vastes proporcions que l'actual, la seva situació corresponia al mateix punt que aquest ocupa, a saber al carrer anomenat de la Verge.

Llegir l’original en castellà

El monasterio de Nazaret trocó entonces su nombre por el de Valldonsella con que ahora se le conoce; y aunque era de más vastas proporciones que el actual, su situación correspondía al mismo punto que éste ocupa, á saber en la calle llamada de la Virgen.

Quan, a principis d'aquest segle, es van apoderar de Barcelona les tropes de Napoleó, van demolir aquest edifici que, per estar enganxat a la muralla, estorbava a la seva ELS CARRERS DE BARCELONA 275

Llegir l’original en castellà

Cuando, á principios de este siglo, se apoderaron de Barcelona las tropas de Napoleón, demolieron este edificio que, por estar pegado á la muralla, estorbaba á su LAS CALLES Dt BARCELONA 275

defensa; però va tornar a reedificar-se el 1826, encara que aixecant-lo una mica separat del mur.

Llegir l’original en castellà

defensa; pero volvió. á reedificarse en 1826, aunque levantándole algo separado del muro.

Les monges bernardes el van evacuar el 1835, a causa dels esdeveniments d'aquell any; però a finals de 1846 en van tornar algunes.

Llegir l’original en castellà

Las monjas Bernardas lo evacuaron en 1835, á causa de los acontecimientos de aquel año; pero á últimos de 1846 volvieron á él algunas.

Fi de l’entrada original