Segons està traçat en el plànol, haurà d'anar a desembocar a la de Ronda.
Llegir l’original en castellà
Según está trazada en el plano, deberá ir á desembocar en la de Ronda.
Aconsellem a l'Excm. Ajuntament que li donés aquest nom en record del cèlebre diputat del Braç militar que tant va figurar en l'alçament de Catalunya de 1640. Tamarit és una de les més arrogants figures d'aquella època memorable. Hem parlat d'ell en diferents paratges d'aquesta mateixa obra i en altres, i per això mateix només reproduirem aquí el que amb referència a ell, i a cert succés en què va prendre part, vam escriure en una obreta lleugera i poc coneguda:
Llegir l’original en castellà
Aconsejamos al Excmo. Ayuntamiento que le diera este nombre en recuerdo del célebre diputado del Brazo militar que tanto figuró en el alzamiento de Cataluña de 1640. Tamarit es una de las más arrogantes figuras de aquella época memorable. Hemos hablado de él en distintos parajes de esta misma obra y en otras, y por lo mismo sólo reproduciremos aquí lo que con referencia á él, y á cierto suceso en que tomó parte, escribimos en una obrita ligera y poco conocida:
"Era l'època en què Catalunya estava en armes contra Felip IV. A la veu del bon patrici Pau Claris, que havia ressonat en totes les orelles com l'eco d'un clarí de batalla, els catalans havien acudit a les armes.
Llegir l’original en castellà
«Era la época en que Cataluña estaba en armas contra Felipe IV. Á la voz del buen patricio Pablo Claris, que había resonado en todos los oídos como el eco de un clarín de batalla, los catalanes habían acudido á las armas.
)>El marquès dels Vélez, general de les tropes del rei, havia traspassat el Coll de Balaguer, i després d'apoderar-se de Tarragona s'encaminava amb tot el seu exèrcit cap a Barcelona, focus i centre de la revolució. Barcelona va voler aturar el pas al triomfant general de Felip, i va triar per a això Martorell, la clau del Llobregat. La Diputació va treballar, doncs, incansablement en aixecar sometents, als quals es donava per punt de reunió aquesta vila, acudint amb summa brevetat, diu Meló, gent de Vic, de Manresa, de Ripoll, Granollers, Vallès, Hostalric, Mataró, etc., etc.
Llegir l’original en castellà
)>E1 marqués de los Vélez, general de las tropas del rey, había traspasado el Coll de Balaguer, y después de apoderarse de Tarragona se encaminaba con todo su ejército hacia Barcelona, foco y centro de la revolución. Barcelona quiso atajar el paso al triunfante general de Felipe, y eligió para ello Martorell, la llave del Llobregat. La Diputación trabajó, pues, incansablemente en levantar somatenes, á los cuales se daba por punto de reunión esta villa, acudiendo con suma brevedad, dice Meló, gente de Vich, de Manresa, de Ripoll, Granollers, Valles, Hostalrich, Mataró, etc., etc.
«Comprenent que Martorell devia ser el seu antemural i el seu baluard de defensa, Barcelona va fer tots els esforços que pot imaginar l'art de la guerra per conservar aquesta vila, a la qual va enviar el Dr. Ferran, oïdor eclesiàstic, que si era en efecte un ardent i entusiasta patrici, era en canvi un home de molt curts abasts en la ciència militar. A continuació de Ferran van anar terços aguerrits amb capitans experts, combois de queviures i municions, i en una paraula, tot el que podia ser necessari.
Llegir l’original en castellà
«Comprendiendo que Martorell debía ser su antemural y su baluarte de defensa, Barcelona hizo cuantos esfuerzos puede imaginar el arte de la guerra para conservar esta villa, á la cual envió al Dr. Ferrán, oidor eclesiástico, que si era en efecto un ardiente y entusiasta patricio, era en cambio un hombre de muy cortos alcances en la ciencia militar. En pos de Ferrán fueron tercios aguerridos con capitanes expertos, convoyes de víveres y municiones, y en una palabra, todo lo que podía ser necesario.
«Martorell va ser, doncs, fortificada i posada en estat de defensa, no deixant de ser estrany el cas, ja que aquesta vila era propietat del mateix marquès dels Vélez a qui es disposava a resistir amb tot acarnissament.
Llegir l’original en castellà
«Martorell fué, pues, fortificada y puesta en estado de defensa, no dejando de ser raro el caso, pues que esta villa era propiedad del mismo marqués de los Vélez á quien se disponía á resistir con todo encarnizamiento.
))L'exèrcit castellà va prosseguir avançant; es va apoderar de Vilafranca del Penedès, i va prendre per assalt, després d'una enèrgica resistència per part dels seus defensors, la població de Sant Sadurní d'Anoia. Cingit amb aquests llorers es va presentar el marquès davant Martorell, la seva pròpia vila, el govern militar de la qual acabava de ser encarregat al diputat D. Francesc Tamarit, el qual, per ser insuficient la guarnició, va demanar nous auxilis a Barcelona. Aquesta, que havia esgotat tots els seus recursos, i l'esperança de la qual consistia en defensar el pas de Martorell, jutjant ser aquella la veritable defensa i fortificació seva, va fer un esforç suprem, i en nom de la pàtria va cridar a les armes a tots els que se sentissin amb força per sostenir-ne una. Va ajuntar, doncs, en breu terme un terç de 3.000 homes; però la major part eren frares, capellans, vells i estudiants, els quals, amb més patriotisme que suficiència, s'havien presentat a empunyar una arma al crit suprem de la pàtria en perill.
Llegir l’original en castellà
))E1 ejército castellano prosiguió avanzando; se apoderó de Villafranca del Panadés, y tomó por asalto, después de una enérgica resistencia por parte de sus defensores, la población de San Sadurni de Noya. Ceñido con estos laureles se presentó el marqués ante Martorell, su propia villa, cuyo gobierno militar acababa de ser encargado al diputado D. Francisco Tamarit, el cual, por ser insuficiente la guarnición,, pidió nuevos socorros á Barcelona. Ésta, que había apurado todos sus recursos, y cuya esperanza consistía en defender el paso de Martorell, juzgando ser aquélla la verdadera defensa y fortificación suya, hizo un esfuerzo supremo, y en nombre de la patria llamó á las armas á todos los que se sintiesen con fuerza para sostener una. Juntó, pues, en breve término un tercio de 3.ooo hombres; pero la mayor parte eran frailes, curas, ancianos y estudiantes, los cuales, con más patriotismo que suficiencia, habíanse presentado á empuñar un arma al grito supremo de la patria en peligro.
))El marquès dels Vélez, per atacar a Martorell, va disposar que el seu exèrcit es dividís en dos, anant l'un a prendre la volta i a atacar per un costat a la vila, mentre que l'altre l'atacava també per l'altre, tancant-la així entre dos focs.
Llegir l’original en castellà
))E1 marqués de los Vélez, para atacar á Martorell, dispuso que su ejército se dividiese en dos, yendo el uno á tomar la vuelta y á atacar por un costado á la villa, mientras que el otro la atacaba también por el otro, encerrándola así entre dos fuegos.
»Disposat així tot, va avançar contra Martorell alhora que els assetjats van sentir amb gran assombrament les trompetes contràries per l'esquena. Dur va ser l'atac, però bé i valerosament sostingut, tenint lloc una lluita acarnissada, un combat a ultrança sense misericòrdia i sense quarter.
Llegir l’original en castellà
» Dispuesto así todo, avanzó contra Martorell á tiempo que los sitiados oyeron con gran asombro los clarines contrarios por la espalda. Duro fué el ataque, pero bien y valerosamente sostenido, teniendo lugar una lucha encarnizada, un combate á todo trance sin misericordia y sin cuartel.
«Tamarit va veure que tots els esforços que es fessin serien ELS CARRERS DE BARCELONA 203
Llegir l’original en castellà
«Tamarit vio que cuantos esfuerzos se hicieran serían LAS CALLES DE BARCELONA 2O3
inútils, i que allà hi anaven a morir sense fruit totes aquelles forces, esperança de la pàtria, que podien encara servir de molt a Barcelona. Va reunir, doncs, consell de capitans, i es va decidir emprendre la retirada a la capital. Coneixent l'enemic l'intent, es va oposar a això amb tots els seus recursos; però els terços catalans van burlar amb el seu valor tots els seus esforços, sostinguts d'altra banda pels que havien quedat a Martorell a parar l'empenta del gruix de l'exèrcit enemic, no vacil·lant en sacrificar-se gustosament en ares de la pàtria, ja que allà la millor esperança que tenien era la de morir combatent i matant.
Llegir l’original en castellà
inútiles, y que allí iban á perecer sin fruto todas aquellas fuerzas, esperanza de la patria, que podían aún servir de mucho á Barcelona. Reunió, pues, consejo de capitanes, y se decidió emprender la retirada á la capital. Conociendo el enemigo el intento, se opuso á ello con todos sus recursos; pero los tercios catalanes burlaron con su valor todos sus esfuerzos, sostenidos por otra parte por los que habían quedado en Martorell á parar el empuje del grueso del ejército enemigo, no vacilando . en sacrificarse gustosos en aras de la patria, pues que allí la mejor esperanza que tenían era la de morir combatiendo y matando.
»Finalment, Martorell va ser pres, i heus aquí com Meló, testimoni ocular, en fa la descripció: «Allí, »diu, es va satisfer la venjança d'uns per la resistència d'altres, com »si la defensa fos culpa; la fúria no perdonava »edat ni sexe: a tots els va igualar la crueltat en una mateixa »misèria. L'entrada a Martorell va costar la vida d'alguns »soldats i oficials, i entre ells la mort més sentida va ser la de D. José de Saravia, cavaller de l'hàbit »de Santiago, tinent de mestre de camp general i l'«home més pràctic en papers i despatx d'un exèrcit »que cap altre. Dels catalans van faltar més de 1.000 homes entre infants i cavalls lleugers. Per la »mateixa raó que el Vélez esperava d'aquell lloc més »obediència, va permetre que allí l'estrall fos major.»
Llegir l’original en castellà
»Fué, por fin, entrado Martorell, y he aquí cómo Meló, testigo ocular, hace la descripción: «Satisfízose allí, »dice, la venganza de unos de la resistencia de otros, co- »mo si fuese culpa la defensa; no^^dpnaba la furia á «edad ó sexo: á todos igualó la cvjHb en una misma «miseria. Costó la entrada en MarWBll la vida de algu- »)nos soldados y oficiales, y entre ellos fué más sentida ))la muerte de D. José de Saravia, caballero del hábito >)de Santiago, teniente de maestre de campo general y el «hombre más práctico en papeles y despacho de un ejér- «cito que otro ninguno. Faltaron de los catalanes más de • i.ooo hombres entre infantes y caballos ligeros. Por la «misma razón que el Vélez esperaba de aquel lugar más «obediencia, permitió que fuese allí mayor el estrago.»
Tal va ser l'atac de Martorell, víctima de la seva fidelitat a la causa catalana. El marquès dels Vélez es va aturar tot un dia en aquella propietat seva, com per plorar, diu Meló, les ruïnes del seu Martorell, i de seguida va seguir a Barcelona.
Llegir l’original en castellà
Tal fué el ataque de Martorell, víctima de su fidelidad á la causa catalana. El marqués de los Vélez se detuvo todo un día en aquélla su propiedad, como para llorar, dice Meló, las ruinas de su Martorell, y en seguida siguió á Barcelona.
Tanmateix, no va passar gaire temps sense que la mateixa vila veiés tornar, trencat, desbandat, fugitiu i malmès, aquell exèrcit puixant i aquell general orgullós, que pel mateix que esperava de Martorell més obediència, va permetre que fos allí major l'estrall. Tota la supèrbia del castellà havia caigut a les portes de Barcelona, destrossada la seva host pels valents defensors d'aquesta ciutat i del seu castell de Montjuïc.
Llegir l’original en castellà
Sin embargo, no se pasó mucho tiempo sin que la misma villa viese regresar, roto, desbandado, fugitivo y maltrecho, aquel ejército pujante y aquel general orgulloso, que por lo mismo que esperaba de Martorell más obediencia f permitió qtie fuese allí mayor el estrago. Toda la soberbia del castellano había caído á las puertas de Barcelona, destrozada su hueste por los valientes defensores de esta ciudad y de su castillo de Montjuich.
Fi de l’entrada original