Comença al de Còrsega i acabarà a la Barceloneta, travessant el terreny ocupat avui per la Ciutadella, i creuat pels carrers de Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Corts, Casp, Ausiàs March, Alí Bei, Vilanova, Pallars, Pujades, Llull, Manso, Gualdràs i Villena.
Llegir l’original en castellà
Comienza en la de Córcega y terminará en la Barceloneta, atravesando el terreno ocupado hoy por la Ciudadela, y cruzada por las calles de Rosellón, Provenza, Mallorca, Valencia, Aragón, Consejo de Ciento, Diputación, Cortes, Caspe, Ansias March, Alí-Bey, Vilanova, Pallas, Piijades, Liill, Manso, Gnaldrds y Villena.
Famós i cèlebre és el nom de Roger de Flor, i
Llegir l’original en castellà
Famoso y célebre es el nombre de Roger de Flor, y
no s'estranyarà, per cert, que es recordi la seva glòria batejant amb ell el d'un carrer.
Llegir l’original en castellà
no se extrañará, por cierto, que se recuerde su gloria bautizando con él el de una calle.
La història de Roger de Flor ompliria un volum; però nosaltres no farem aquí més que copiar el que, escrit a la lleugera, publicàrem un dia a les pàgines de la Revista de Catalunya, relativament a l'heroi de què es tracta, a Berenguer d'Entença, a Rocafort i als altres cabdills d'una expedició, que és una veritable epopeia.
Llegir l’original en castellà
La historia de Roger de Flor llenaría un volumen; pero nosotros no haremos aquí más que copiar lo que, escrito á la ligera, publicamos un día en las páginas de la Revista de Cataluña, relativamente al héroe de que se trata, á Berenguer de Entenza, á Rocafort y á los demás caudillos de una expedición, que es una verdadera epopeya.
EXPEDICIÓ DE CATALANS I ARAGONESOS A ORIENT.
Llegir l’original en castellà
EXPEDICIÓN DE CATALANES Y ARAGONESES Á ORIENTE.
«(On van aquestes gents? — A Grècia. — Com a pelegrins, potser, voldran visitar els camps de Salamina, els plans de Marató, el congost de les Termòpiles, i evocar-hi les ombres dels antics hel·lens? — No: poc els importa la glòria antiga, perquè tenen set de noves glòries i trepitjaran els sepulcres de Milcíades, Temístocles i Leònides, sense recordar tan sols els noms dels herois que allí es tanquen. — Llavors, a què van, doncs? — Van a socórrer, en nombre de 8.000 homes escassos, una nació que en algun dia va desbaratar sense auxili aliè els exèrcits més nombrosos que ha tingut el món, i volen abatre l'orgull del turc que la subjuga, perquè ja no és la Grècia heroica, sinó un poble degenerat, que toca a la seva ruïna per no recobrar-se sinó al cap de cinc segles ben complerts. Sense més seguretat que la que podrien tenir els herois fabulosos d'Ariosto, emprenen una empresa en el suport de la qual no han de comptar més que amb el seu valor audaç en demasia, o per dir-ho millor, massa temerari.»
Llegir l’original en castellà
<(¿Á dónde van esas gentes? — A Grecia. — ¿Como peregrinos, tal vez, querrán visitarlos campos de Salamina, los llanos de Maratón, el desfiladero de las Termopilas, y evocar en ellos las sombras de los antiguos helenos?— No: poco les importa la gloria antigua, porque tienen sed de nuevas glorias y pisarán los sepulcros de Milciades, Temístocles y Leónidas, sin recordar siquiera los nombres de los héroes que allí se encierran. — Entonces ¿á qué van, pues? — Van á socorrer en número de 8.000 hombres escasos á una nación que en algún día desbarató sin auxilio ajeno los ejércitos más numerosos que ha tenido el mundo, y quieren abatir el orgullo del turco que la sojuzga, porque ya no es la Grecia heroica, sino un pueblo degenerado, que toca á su ruina para no recobrarse sino al cabo de cinco siglos bien cumplidos. Sin más seguridad que la que podrían tener los héroes fabulosos de Ariosto, acometen una empresa en cuyo apoyo no deben contar más que con su valor audaz en demasía, ó por mejor decir sobrado temerario.»
» Aquestes són les belles frases amb què un malaguanyat
Llegir l’original en castellà
» Tales son las bellas frases con que un malogrado
TOM XXII 6 escriptor català encapçala la introducció al clàssic llibre escrit per D. Francisco de Moncada sobre l'expedició de catalans i aragonesos contra turcs i grecs.
Llegir l’original en castellà
TOMO XXII 6 escritor catalán i encabeza la introducción al clásico libro escrito por D. Francisco de Moneada sobre la expedición de catalanes y aragoneses contra turcos y griegos.
Acabada la guerra de Sicília, la pau va deixar sense feina alguns milers de catalans i aragonesos, gairebé tots almogàvers, que no podien acomodar-se fàcilment a l'oci i a la mandra. Tota aquella gent batalladora, mal avinguda amb la pau, que no oferia cap esdevenidor als seus desitjos bel·licosos, cobejosa de la guerra, que era el seu element natural, va començar a passejar al seu voltant mirades d'inquietud, buscant en el món un lloc sobre el qual poder descarregar com un núvol.
Llegir l’original en castellà
«Terminada la guerra de Sicilia, dejó sin empleo la paz á algunos miles de catalanes y aragoneses, casi todos almogávares, que no podían fácilmente acomodarse al ocio y á la holganza. Toda aquella gente batalladora, mal avenida con la paz, que no ofrecía ningún porvenir á sus belicosos deseos, codiciosa de la guerra, que era su natural elemento, comenzó á pasear en torno suyo miradas de inquietud, buscando en el mundo un sitio sobre que poder descargar como una nube.
»Un home aventurer i emprenedor, destinat a deixar de si llarga memòria, els procurà ocasió de satisfer els seus desitjos. Era un home en la flor de la seva edat, d'aspecte terrible, ràpid en els seus impulsos, ardent en les seves accions. Roger de Flor, tal era el seu nom, havia nascut a Bríndisi i era fill d'un dels més ardents partidaris de Conradí el Degollat. En la seva joventut s'havia fet templer; però el jove era massa entremaliat i turbulent per a frare, fins i tot per a frare guerrer, i se'l va veure el millor dia penjar, com qui diu, els seus hàbits, i abandonar el Temple per fer-se corsari.
Llegir l’original en castellà
»Un hombre aventurero y emprendedor, destinado á dejar de sí larga memoria, les procuró ocasión de satisfacer sus deseos. Era un hombre en la flor de su edad, de aspecto terrible, pronto en sus impulsos, ardiente en sus acciones. Roger de Flor, tal era su nombre, había nacido en Brindis y era hijo de uno de los más ardientes partidarios de Conradino el Degollado. En su mocedad se había hecho templario; pero era el joven demasiado travieso y turbulento para fraile, aun para fraile guerrero, y viósele el mejor día colgar, como quien dice, sus hábitos, y abandonar el Temple para hacerse corsario.
«Poques vegades s'haurà vist un capità corsari més galant ni més esplèndid. Amics o enemics, tots els que queien en el seu poder tenien salves les seves vides i naus, com no desdenyessin pagar-li un tribut amb què ajudar a sostenir a l'antic templer el seu faust i luxe, la seva generositat i boato. Roger de Flor era pirata per donar-se
Llegir l’original en castellà
«Pocas veces se habrá visto un capitán corsario más galán ni más espléndido. Amigos ó enemigos, todos los que caían en su poder tenían salvas sus vidas y naves, como no desdeñasen pagarle un tributo con que ayudar á sostener al antiguo templario su fausto y lujo, su generosidad y boato. Roger de Flor era pirata para darse
I D. Jaume Tió en la seva introducció a l'obra de Montcada. Les fonts principals per a tots els successos que aquí es refereixen estan en la crònica de Muntaner, en l'obra de Montcada i en els llibres dels historiadors grecs Pachymeres i Nicèfor Gregoras.
Llegir l’original en castellà
I D. Jaime Tió en su inlioducción á la obra de Moneada. Las fuentes principales para todos los sucesos que aquí se refieren están en la crónica de IMnnlaner, en la obra de Moneada y en los libros de los historiadoras griegos Pachymero y Nicéforo Gregoras.
vida de príncep. Amb els seus companys d'aventura es presentà al duc de Calàbria a oferir-li els seus serveis, que no acceptà; i dolgut amb aquest desaire, anà a brindar amb el seu auxili al rei D. Frederic de Sicília, que comprengué de seguida tot el partit que podia treure d'aquell home i dels seus intrèpids companys. Eminents foren els auxilis que prestà aleshores a la causa de Sicília, assolint, segons es diu, el títol de vicealmirall; però després de signada la pau, no només quedà sense ocupació, sinó precisat a absentar-se de Sicília, ja que el Papa volia apoderar-se de la seva persona per castigar-lo com a templari desertor.
Llegir l’original en castellà
vida de príncipe. Con sus compañeros de aventura presentóse al duque de Calabria á ofrecerle sus servicios, que no aceptó; y lastimado con este desaire, fué á brindar con su auxilio al rey D. Federico de Sicilia, que comprendió en seguida todo el partido que podía sacar de aquel hombre y de sus intrépidos compañeros. Eminentes fueron los auxilios que prestó entonces á la causa de Sicilia, alcanzando, según se dice, el título de vicealmirante; pero luego de firmada la paz, no sólo quedó sin ocupación, sino precisado á ausentarse de Sicilia, pues que el Papa quería apoderarse de su persona para castigarle como á templario desertor.
» Es conta que D. Frederic no volgué entregar Roger, com se li exigia, i que fins li indicà el mitjà de salvar-se dels seus enemics anant a combatre a terres llunyanes, per a la qual cosa li féu notar que l'Orient oferia aleshores magnífic teatre als seus desitjos de glòria, d'ambició i de riquesa. En efecte; l'imperi grec, apocat i feble, es veia aleshores envaït pels turcs, que ansiaven assentar els seus reials a la mateixa Constantinoble. Amb aquella invasió de bàrbars, l'emperador Andrònic sentia trontollar el seu tron i es veia a la vora d'un abisme. Roger de Flor aprofità aquesta conjuntura. Envià-li una ambaixada oferint-li els seus serveis i els dels 8.000 almogàvers, als quals la pau havia deixat sense ocupació, i Andrònic, a qui la necessitat havia obligat a servir-se d'auxiliars estrangers, aprofità aquesta ocasió com caiguda del cel, i envià missatgers proveïts amb les seves bulles d'or per prendre al seu servei Roger i els seus. Prometé honrar-lo a ell amb el títol i dignitat de megaduc i donar-li a més en matrimoni la seva neboda Maria, filla d'Azan; als qui anessin amb ell els oferí el sou més brillant i tot el que fos necessari per a la guerra, ja que no podia comptar amb els grecs que s'havien dispersat a Occident, buscant en l'esclavitud l'únic mitjà d'existència.
Llegir l’original en castellà
» Cuentan que D. Federico no quiso entregar á Roger, como se le exigía, y que hasta le indicó el medio de salvarse de sus enemigos yendo á combatir á lejanas tierras, para lo cual le hizo notar que el Oriente ofrecía entonces magnífico teatro á sus deseos de gloria, de ambición y de riqueza. En efecto; el imperio griego, apocado y débil, se veía entonces invadido por los turcos, que ansiaban sentar sus reales en la misma Constantinopla. Con aquella invasión de bárbaros, el emperador Andrónico sentía bambolear su trono y se veía al borde de un abismo. Roger de Flor aprovechó esta coyuntura. Envióle una embajada ofreciéndole sus servicios y el de los 8.000 almogávares, álos cuales la paz dejara sin ocupación, y Andrónico, á quien la necesidad había obligado á servirse de auxiliares extranjeros, aprovechó esta ocasión como llovida del cielo, y envió mensajeros provistos con sus bulas de oro para tomar á su servicio á Roger y á los suyos. Prometió honrarle á él con el título y dignidad de megaduqtie y darle á más en matrimonio su sobrina María, hija de Azán; á los que fuesen con él les ofreció el sueldo más brillante y todo lo que fuese necesario para la guerra, ya que no podía contar con los griegos que se habían dispersado en Occidente, buscando en la esclavitud el único medio de existencia.
«Vuit mil homes es van disposar a seguir Roger de Flor, a qui van elegir com a cabdill i general, tot i estar dividides les opinions entre ell, Berenguer d'Entença, Ferran Jiménez d'Arenós i Berenguer de Rocafort, que també van ser cabdills de les tropes expedicionàries. A més d'aquests cabdills, es van oferir a Roger i es van disposar a partir amb ell en qualitat de caps, Pere i Sanç de Ros (Aros i Oros segons alguns), Ferran Abones (altres l'anomenen Aunes), Corberan de Lehet (altres l'anomenen Corbolan d'Alet), Garcia de Bergua, Martí Logran, Garcia Palacín, Guillem de Siscar, Guillem Pérez de Caldés, Ferran Gómez, Ximeno d'Àlvaro i altres, entre ells Ramon Muntaner, que va ser el cronista de la jornada i que hi va prendre una part assenyalada.
Llegir l’original en castellà
«Ocho mil hombres se dispusieron á seguir á Roger de Flor, á quien eligieron por su caudillo y general, sin embargo de estar divididas las opiniones entre él, Berenguer de Entenza, Fernando Jiménez de Árenos y Berenguer de Rocafort, que fueron también caudillos de las tropas expedicionarias. A más de estos caudillos, ofreciéronse á Roger y se dispusieron á partir con él en calidad de jefes, Pedro y Sancho de Ros (Aros y Oros según alguno), Fernando Abones (otros le llaman Aunes), Corberán de Lehet (le llaman otros Corbolán de Alet), García de Bergua, Martín Logran, García Palacín, Guillen de Sisear, Guillen Pérez de Caldés, Fernán Gómez, Jimeno de Alvaro y otros, en su número Ramón Muntaner, que fué el cronista de la jornada y que tomó en ella señalada parte.
Tot es va disposar per a la marxa. El rei D. Frederic va armar deu galeres i dues grans naus de transport plenes de provisions i vitualles, i les va posar a disposició de Roger de Flor, que ja en tenia altres tantes. La flota expedicionària va partir de Messina fent vela cap a Constantinoble, on va arribar pel setembre de 1303. Berenguer d'Entença, a qui les cròniques presenten com un germà d'armes de Roger de Flor i diuen que hi estava íntimament unit, es va quedar a Sicília per aplegar noves tropes amb què anar a reforçar més endavant el cos principal manat per Roger. El mateix va fer Berenguer de Rocafort.
Llegir l’original en castellà
wTodo se dispuso para la marcha. El rey D. Federico-armó diez galeras y dos grandes naves de transporte llenas de provisiones y vituallas, y las puso á disposición de Roger de Flor, que contaba ya otras tantas. La flota expedicionaria partió de Mesina haciendo vela hacia Constantinopla, á donde llegó por Setiembre de i3o3. Berenguer de Entenza, á quien las crónicas presentan como un hermano de armas de Roger de Flor y dicen que estaba con él íntimamente unido, se quedó en Sicilia para juntar nuevas tropas con que ir á reforzar más adelante el cuerpo principal mandado por Roger. Lo propio hizo Berenguer de Rocafort.
Amb joia i agasall foren rebuts a Constantinoble els expedicionaris. La seva arribada fou una solemnitat per a l'imperi. És fama que no es cansava l'emperador d'admirar aquells homes torrats pel sol dels combats, amb el seu estrany vestit, el seu aguerrit continent, la seva militar desimboltura i el seu marcial des- ELS CARRERS DE BARCELONA S'
Llegir l’original en castellà
))Con júbilo y agasajo fueron recibidos en Constantinopla los expedicionarios. Su llegada fué una solemnidad para el imperio. Es fama que no se cansaba el emperador de admirar á aquellos hombres tostados por el sol de los combates, con su extraño traje, su aguerrido continente, su militar despejo y su marcial des- LAS CALLES DE BARCELONA S^
embaràs. Andrònic, en la seva compromesa situació i en la seva impotència per a resistir els turcs, mirava aquells guerrers com a quelcom més que uns aliats: com uns salvadors.
Llegir l’original en castellà
embarazo. Andrónico, en su comprometida situación y en su impotencia para resistir á los turcos, miraba á aquellos guerreros como á algo más que unos aliados: como unos salvadores.
La host fou acantonada al barri anomenat de Blanquernes, distribuint-se-li queviures i vi per via d'agasall, amb la paga de quatre mesos; però eren hostes tan inquiets i turbulents els almogàvers, que no trigaren a convertir Constantinoble en un teatre de sagnants escenes. El cas passà com segueix: els genovesos residents a Constantinoble per motiu del seu comerç van veure, pel que sembla amb desagrat, l'arribada dels almogàvers, i estaven disposats a manifestar-los d'una o altra manera la seva antipatia. Un genovès es va burlar cert dia de l'aspecte salvatge i el vestit descurat d'un almogàver; però com aquesta gent muntanyenca i terrible suportava poques bromes, l'ofès va venjar de seguida en l'ofensor el seu atreviment estenent-lo mort als seus peus. Immediatament es va generalitzar la baralla. Van córrer els genovesos cridant a les armes; van acudir els almogàvers llançant els seus salvatges crits de guerra, i el combat es va entaular, combat encarnissat que hauria tingut funestíssimes conseqüències, ja que anaven ja els almogàvers a passar a sac i foc el barri habitat pels genovesos, si ràpidament no hagués acudit Roger de Flor a calmar la còlera i a contenir l'ímpetu dels seus. Aquesta és la versió que fan del fet, com a més probable, Montcada i Romey, seguint en part Muntaner. Paquimeres diu que la baralla fou promoguda a causa d'haver demanat els genovesos a Roger la devolució de certa quantitat que li havien prestat a Sicília per proveir les despeses de l'empresa.
Llegir l’original en castellà
))Fué la hueste acuartelada en el barrio llamado de Blanquernas, distribuyéndosele víveres y vino por vía de agasajo, con la paga de cuatro meses; pero eran huéspedes tan inquietos y turbulentos los almogávares, que no tardaron en convertir á Constantinopla en un teatro de sangrientas escenas. Pasó el caso como sigue: los genoveses residentes en Constantinopla por motivo de su comercio vieron, al parecer con desagrado, la llegada de los almogávares, y estaban dispuestos á manifestarles de uno ú otro modo su antipatía. Un genovés hizo burla cierto día del salvaje aspecto y desañilado traje de un almogávar; pero como esta gente montaraz y terrible soportaba pocas chanzas, el ofendido vengó luego en el ofensor su atrevimiento tendiéndole muerto á sus plantas. Inmediatamente se generalizó la pelea. Corrieron los genoveses llamando á las armas; acudieron los almogávares lanzando sus salvajes gritos de guerra, y el combate se trabó, combate encarnizado que hubiera tenido funestísimas consecuencias, pues que iban ya los almogávares á pasar á saco y fuego el barrio habitado por los genoveses, si prontamente no hubiese acudido Roger de Flor á calmar la cólera y á contener el ímpetu de los suyos. Esta es la versión que hacen del hecho, como más probable. Moneada y Romey, siguiendo en parte á Muntaner. Pachymero diee que la reyerta fué promovida á causa de haber pedido los genoveses á Roger la devolución de cierta cantidad que le habían prestado en Sicilia para proveer á los gastos de la empresa.
L'emperador Andrònic no desitjava altra cosa que agasallar i honrar els seus nous aliats. A tenor dels tractes, Roger de Flor fou nomenat megaduc, que era la quarta dignitat de l'imperi de Bizanci, sent la primera la de sebastocràtor, la segona la de cèsar i la tercera la de protovestiari. Obtingué també la mà de Maria, neboda de l'emperador, filla de la germana d'aquest, Irene, i d'Azan, rei dels búlgars. Es diu que Maria era una hermosa i gentil donzella, que tenia només setze anys. Foren celebrades les noces amb gran cordialitat i algaravia, no venint a torbar-les més que el referit incident de genovesos i almogàvers.
Llegir l’original en castellà
»E1 emperador Andrónico no deseaba otra cosa que agasajar y honrar á sus nuevos aliados. Á tenor de los tratos, Roger de Flor fué nombrado megadtique, que era la cuarta dignidad del imperio de Bizancio, siendo la primera la de sebastocrator, la segunda la de césav y la tercera la de protovestiaro. Obtuvo también la mano de María, sobrina del emperador, hija de la hermana de éste, Irene, y de Azán, rey de los búlgaros. Se dice que era María una hermosa y gentil doncella, que tenía sólo diez y seis años. Fueron celebradas las bodas con gran cordialidad y algazara, no viniendo á turbarlas más que el referido lance de genoveses y almogávares.
Acabats els desposoris, Roger de Flor, unit ja a l'imperi grec pels llaços de la sang i pels de l'ambició, decidí sense pèrdua de temps començar la seva campanya contra els turcs. La necessitat de començar la guerra es feia sentir d'una manera apressant. Els turcs estaven superbs d'insolència i orgull, i feien ploure sobre l'imperi tota classe de calamitats. Fins a les portes mateixes de Constantinoble portaven les seves corregudes. Tot era dol, horror, consternació i espant en el pobre regne d'Andrònic. Mai no fosquejava sense que els bàrbars haguessin assetjat algun poble i l'haguessin entrat a sac, passant a ganivet a tots els qui queien a les seves mans. Un rastre de sang i foc anunciava el pas dels turcs a través de les fèrtils planes de l'imperi grec.
Llegir l’original en castellà
Terminados los desposorios, Roger de Flor, unido ya al imperio griego por los lazos de la sangre y por los de la ambición, decidió sin pérdida de tiempo comenzar su campaña contra los turcos. La necesidad de empezar la guerra se hacía sentir de una manera apremiante. Los turcos estaban soberbios de insolencia y orgullo, y hacían llover sobre el imperio toda clase de calamidades. Hasta las puertas mismas de Constantinopla llevaban sus correrías. Todo era luto, horror, consternación y espanto en el pobre reino de Andrónico. Jamás anochecía sin que los bárbaros hubiesen sitiado algún pueblo y lo hubiesen entrado á saco, pasando á cuchillo á cuantos caían en sus manos. Un rastro de sangre y fuego anunciaba el paso de los turcos á través de las feraces llanuras del imperio griego.
» Fugint la matança i l'extermini, els pagesos s'havien refugiat a les ciutats, omplint els carrers de rostres pàl·lids i cossos exànimes, agrupant-se en els habitatges massa estrets per contenir un augment tal de població. Aleshores, com si Déu no hagués enviat encara prou proves als súbdits d'Andrònic, els envià la fam i la pesta, i aquests dos terribles flagells caigueren com una pluja de foc sobre poblacions senceres. Els carrers estaven plens de cadàvers, els temples de gent, les cases de víctimes. Negres dies de dol corregueren aleshores per a l'imperi. Els bàrbars s'havien fet amos de les més fèrtils contrades i hi havien passat talant-les; les ciutats més populoses quedaven ermes i desertes; moltes poblacions havien estat lliurades a les flames i eren només un munt de runes. Tirans eren els turcs amb el país que conquerien. Feien dels homes els seus esclaus i de les dones les seves concubines. Només un braç de mar d'una llegua d'amplada els arribà a separar de Constantinoble. El dia que tinguessin naus, tirarien Andrònic del seu tron.
Llegir l’original en castellà
» Huyendo la matanza y el exterminio, los campesinos se habían refugiado en las ciudades, llenando las calles de rostros macilentos y cuerpos exánimes, agrupándose en las viviendas demasiado estrechas para contener un aumento tal de población. Entonces, como si Dios no hubiese aún enviado suficientes pruebas á los subditos de Andrónico, les mandó el hambre y la peste, y estos dos terribles azotes cayeron como una lluvia de fuego sobre poblaciones enteras. Las calles estaban llenas de cadáveres, los templos de gente, las casas de víctimas. Negros días de luto corrieron entonces para el imperio. Los bárbaros se habían hecho dueños de las más feraces campiñas y habían pasado por ellas talándolas; las ciudades más populosas quedaban yermas y desiertas; muchas poblaciones habían sido entregadas á las llamas y eran sólo un montón de escombros. Tiranos estaban los turcos con el país que conquistaban. Hacían de los hombres sus esclavos y de las mujeres sus concubinas. Sólo un brazo de mar de una legua de anchura les llegó á separar de Constantinopla. El día que tuviesen bajeles, echaban á Andró - nico de su solio.
)'Tal era l'apurada i extrema situació de l'imperi, quan l'animós Roger de Flor sortí de la capital al capdavant de la seva host, portant també amb si un cos de grecs manat per Marulli i un altre d'alans al comandament del seu cap George. L'almirall era l'aragonès Ferran Abones. Embarcà l'exèrcit en els navilis i galeres de la seva armada, i travessant el mar de Propòntida, anomenat avui de Màrmara, prengué terra la gent al cap d'Artaci, que Muntaner anomena Artaki, no lluny de les ruïnes de la famosa Cízic.
Llegir l’original en castellà
)'Tal era la apurada y extrema situación del imperio, cuando el animoso Roger de Flor salió de la capital al frente de su hueste, llevando también consigo un cuerpo de griegos mandado por Marulli y otro de alanos al mando de su jefe George. El almirante era el aragonés Fernando Abones. Embarcóse el ejército en los navios y galeras de su armada, y atravesando el mar de Prepóntida, llamado hoy de Mármara, tomó tierra la gente en el cabo de Artacio, que Muntaner llama Artaki, no lejos de las ruinas de la famosa Cizico.
))En arribar a Artaci, sabé Roger que els turcs estaven a prop i tenien el seu campament a dues llegües. S'afanyà a desembarcar la gent, i havent enviat a reconèixer el camp, esperà que fos fosc per millor dur a terme el seu pla. Volia caure sobre els enemics tan bon punt com fos de dia i aprofitar l'ocasió de trobar-los descuidats. Així succeí, i coronà la sort amb l'èxit més feliç l'audàcia del valent cabdill.
Llegir l’original en castellà
))A1 llegar á Artacio, supo Roger que los turcos estaban cerca y tenían su campamento ádos leguas. Dióse prisa á desembarcar la gente, y habiendo enviado á reconocer el campo, esperó á que anocheciera para mejor llevar á cabo su plan. Quería caer sobre los enemigos en cuanto amaneciese y aprovechar la ocasión de hallarles descuidados. Así sucedió, y coronó la suerte con el éxito más feliz la osadía del valiente caudillo.
Guiaven Roger de Flor i Marulli l'avantguarda, composta tota de cavalleria, portant només dos estendards, l'un amb les armes d'Andrònic i l'altre amb les de Roger. Seguia la infanteria en un sol esquadró, al comandament de Corbolan d'Alet, que era el se-nescal de l'exèrcit, i a l'ombra de dues banderes, una amb les armes del rei d'Aragó D. Jaume i l'altra amb les del de Sicília D. Frederic, ja que entre les condicions que per part dels catalans es proposaren a l'emperador — i cosa és digna de nota, — fou una de les primeres la que estiguessin en plena llibertat de portar per guia i per senyera els blasons dels seus respectius reis i països; perquè, com ha dit Moncada, volien que a on arribessin les seves armes, arribés la memòria i autoritat dels seus reis, i perquè les armes d'Aragó les tenien per invencibles.
Llegir l’original en castellà
«Guiaban Roger de Flor y Marulli la vanguardia, compuesta toda de caballería, llevando sólo dos estandartes, el uno con las armas de Andrónico y el otro con las de Roger. Seguía la infantería en un solo escuadrón, al mando de Corbolán de Alet, que era el senescal del ejército, y á la sombra de dos banderas, una con las armas del rey de Aragón D. Jaime y otra con las del de Sicilia D. Federico, ya que entre las condiciones que por parte de los catalanes se propusieron al emperador — y cosa es digna de nota, — fué una de las primeras la de que estuviesen en plena libertad de llevar por guía y por señera los blasones de sus respectivos reyes y países; porque, como ha dicho Moneada, querían que á donde llegasen sus armas, llegase la memoria y autoridad de sus reyes, y porque las armas de Aragón las tenían por invencibles.
wCom una tempesta caigueren els almogàvers sobre els desprevinguts turcs a l'albada, llançant els seus salvatges crits d'Aur! Aur! Desperta ferro! El ferro despertà, i també els turcs a tan estrany clamor; però estaven assetjats per totes bandes i no hi havia manera d'escapar. S'armaren a tota pressa, i es disposaren al combat; però la seva valenta resistència només serví per augmentar la glòria dels almogàvers. Les ascones d'aquests tingueren llarga feina. Aquella primera victòria fou completa: 3.000 genets i 2.000 infants de l'exèrcit turc quedaren al camp, i trencada i desbandada aquella host poques hores abans tan poderosa, havent deixat molts presoners i gran nombre de dones i nens en poder del vencedor.
Llegir l’original en castellà
wComo una tempestad cayeron los almogávares sobre los desprevenidos turcos al rasguear del alba, lanzando sus salvajes gritos de ¡Aur! ¡Aur! ¡Desperta ferro! El hierro despertó, y también los turcos á tan extraño clamoreo; pero estaban cercados por todas partes y no había medio de escapar. Armáronse á toda prisa, y dispusiéronse al combate; pero su valerosa resistencia sólo sirvió para aumentar la gloria de los almogávares. Las azconas de éstos tuvieron larga faena. Aquella primera victoria fué completa: 3.ooo jinetes y 2.000 infantes del ejército turco quedaron en el campo, y rota y desbandada aquella hueste pocas horas antes tan poderosa, habiendo dejado muchos prisioneros y gran número de mujeres y niños en poder del vencedor.
))Després del saqueig del campament turc, retornà el megaduc a Artaci, i posà en notícia de l'emperador tan esplèndida jornada, enviant a Constantinoble com a prova les galeres plenes d'esclaus de tots dos sexes, de riqueses i joies. Tot seguit, per haver entrat amb molt de rigor l'hivern, i d'acord i consell dels seus capitans, resolgué hivernar a Cízic, a on manà Andrònic que amb molta diligència es portessin per mar els queviures necessaris per a la host.
Llegir l’original en castellà
))Tras el saqueo del campamento turco, regresó el megaduque á Artacio, y puso en noticia del emperador tan espléndida jornada, enviando á Constantinopla como prueba las galeras preñadas de esclavos de ambos sexos, de riquezas y preseas. En seguida, por haber entrado con mucho rigor el invierno, y de acuerdo y consejo de sus capitanes, resolvió invernar en Cizico, á donde mandó Andrónico que con mucha diligencia se llevasen por mar los víveres necesarios para la hueste.
i a on anà a reunir-se amb el seu espòs la jove megaduquessa Maria, per amb les seves amoroses cures poder-li fer grats els sinsabors del campament.
Llegir l’original en castellà
y á donde fué á reunirse con su esposo la joven megaduquesa María, para con sus amorosos cuidados poderle hacer gratos los sinsabores del campamento.
))Pel que fa a l'almirall Ferran Abones, rebé l'ordre de portar a hivernar l'armada a l'illa de Quios, port segur i veí de les costes enemigues.
Llegir l’original en castellà
))Por lo que toca al almirante Fernando Abones, recibió la orden de llevar á invernar la armada á la isla de Chío, puerto seguro y vecino de las costas enemigas.
)>Per més que Muntaner intenti ocultar-ho, cal donar algun crèdit als historiadors grecs Nicèfor i Pachymeres, quan, si bé amb exageració de segur, ens pinten amb ombrívols colors l'estada dels nostres a Cízic. Ens parlen dels seus excessos, desordres i desenfrenament, i ens diuen que per no haver pogut reprimir-los amb la seva autoritat i consell, i per no haver volgut fer-se'n còmplice continuant a les seves files, va buscar ocasió d'apartar-se dels seus el bon cavaller Ferran Jiménez d'Arenós. El fet de la separació de Jiménez és exacte. Desavingut amb el megaduc Roger per la causa que li atribueixen els historiadors grecs, o per qualsevol altra, va abandonar els reals amb les seves gents i alguns més que el volgueren seguir, i es va fer a la mar amb les seves naus en direcció a Sicília; però, tanmateix, va aportar a Atenes i es va allistar al servei del duc d'aquest estat, fins que més endavant, com trobarem, noves ocurrències el van fer tornar a ajuntar-se amb els seus paisans.
Llegir l’original en castellà
)>Por más que Muntaner trate de ocultarlo, hay que dar algún crédito á los historiadores griegos Nicéforo y Pachymero, cuando, si bien con exageración de seguro, nos pintan con sombríos colores la estancia de los nuestros en Cizico. Habíannos de sus excesos, desórdenes y desenfreno, y dícennos que por no haber podido reprimirlos con su autoridad y consejo, y por no haber querido hacerse cómplice de ellos continuando en sus filas, buscó ocasión de apartarse de los suyos el buen caballero Fernando Jiménez de Árenos. El hecho de la separación de Jiménez es exacto. Desavenido con el megaduque Roger por la causa que le atribuyen los historiadores griegos, ó por otra cualquiera, abandonó los reales con sus gentes y algunos más que seguirle quisieron, é hízose al mar con sus naves en dirección á Sicilia; pero, sin embargo, aportó en Atenas y se alistó al servicio del duque de este estado, hasta que más adelante, como hallaremos, nuevas ocurrencias le hicieron volver á juntarse con sus paisanos.
»)La victòria assolida per Roger va produir un resultat fatal, i va ser que es posés sinistrament gelós el sebastocràtor Miquel, que no va poder veure amb bons ulls que al megaduc li hagués bastat arribar a Cízic per vèncer, quan ell havia anat abans allà amb una poderosa host només per patir una desfeta rere una altra. Aquesta VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
»)La victoria alcanzada por Roger produjo un fatal resultado, y fué el de encelarse siniestramente el sebastocrator Miguel, que no pudo ver con buenos ojos el que al megaduque le hubiese bastado llegar á Cizico para vencer, cuando él había ido antes allí con poderosa hueste sólo para sufrir un descalabro tras otro. Esta gO VÍCTOR BALAGUER
és, si més no, la causa a què atribueix Muntaner el mortal encon que des d'aleshores va abrigar al seu cor Kir Miquel, com l'anomena, contra Roger i la seva gent; encon que va haver de portar funestes conseqüències, encon que els historiadors bizantins atribueixen al mal tractament dels seus vassalls de Cízic per part dels catalans; sent, però, més probable en aquest punt l'opinió del cronista català per ser més lògica i vàlida.
Llegir l’original en castellà
es, al menos, la causa á que atribuye Muntaner el mortal encono que desde entonces abrigó en su corazón Kir Miguel, como le llama, contra Roger y su gente; encono que hubo de traer funestas consecuencias, encono que los historiadores bizantinos achacan al mal tratamiento de sus vasallos de Cizico por los catalanes; siendo, empero, más probable en este punto la opinión del cronista catalán por más lógica y valedera.
))En obrir-se el temps, pel mes de març de 1304, el megaduc i la seva esposa van passar a Constantinoble, i havent obtingut d'Andrònic els diners i les ordres que necessitava, va tornar Roger a reunir-se amb els seus, havent deixat Maria a la capital. Muntaner conta que al seu retorn a Cízic, el megaduc va satisfer als hostes que havien tingut fins aleshores soldats a casa tot el que havien gastat en mantenir-los, i no va voler que se'ls descomptés del seu sou. Els van quedar d'aquesta manera lliures els diners de les quatre pagues, que després se'ls van donar, i prenent Roger els seus llibres de les racions i comptes, on constaven les despeses excessives que els soldats havien fet, els va manar cremar a la plaça pública de Cízic, sent molt lloada per tots semblant liberalitat.
Llegir l’original en castellà
))En abriendo el tiempo, por el mes de Marzo de i3o4, el megaduque y su esposa pasaron á Constantinopla, y alcanzados de Andrónico el dinero y las órdenes que necesitaba, volvió Roger á reunirse con los suyos, habiendo dejado á María en la capital. Muntaner cuenta que á su regreso á Cizico, el megaduque satisfizo á los huéspedes que habían tenido hasta entonces soldados en casa todo lo que habían gastado en mantener á éstos, y no quiso que se les descontase de su sueldo. Quedóles de esta manera libre el dinero de las cuatro pagas, que luego se les dio, y tomando Roger sus libros de las raciones y cuentas, donde constaban los gastos excesivos que los soldados hicieran, los mandó quemar en la plaza pública de Cizico, siendo muy loada de todos semejante liberalidad.
«Tots estaven ja a punt per sortir a campanya i fixat el dia 9 d'abril per al de la marxa, quan va esclatar una sagnant discòrdia amb els alans, com havia esclatat a Constantinoble amb els genovesos. Almogàvers i alans van tenir un xoc en què van morir gran nombre dels últims, comptant-se entre els morts el fill del seu capità George. Roger, que no solament no va contenir aquella vegada els seus, sinó que fins i tot sembla que els va impulsar a la contesa, va voler amb diners aplacar George per la mort del seu fill; però George va menysprear els diners, i com diu amb bella frase Moncada, al greuge del fill mort s'hi va afegir l'afren- I
Llegir l’original en castellà
«Todos estaban ya prontos para salir á campaña y fijado el día 9 de Abril por el de la marcha, cuando estalló una sangrienta discordia con los alanos, como había estallado en Constantinopla con los genoveses. Almogávares y alanos tuvieron un choque en que murieron gran número de los últimos, contándose entre los muertos el hijo de su capitán George. Roger, que no solamente no contuvo aquella vez á los suyos, sino que hasta parecej que les impulsó á la contienda, quiso con dinero aplacar á George por la muerte de su hijo; pero George despreció el dinero, y como dice con bella frase Moneada, al agravio del hijo muerto se añadió la afren- I
ta de l'oferiment. Des d'aquell dia va tenir Roger un altre mortal enemic.
Llegir l’original en castellà
ta del ofrecimiento. Desde aquel día tuvo Roger otro mortal enemigo.
))Aquest succés va retardar fins a primers de Maig la partida de l'host. Va sortir per fi aquesta de Cízic per Anatòlia en nombre de 6.000 homes amb nom de catalans, 1.000 alans i les companyies de grecs al comandament de Marulli, però obeint tots a Roger com a principal i superior cabdill.
Llegir l’original en castellà
))Este suceso retardó hasta primeros de Mayo la partida de la hueste. Salió por fin ésta de Cizico para Anatolia en número de 6.000 hombres con nombre de catalanes, 1. 000 alanos y las compañías de griegos al mando de Marulli, pero obedeciendo todos á Roger como principal y superior caudillo.
» Ateses les condicions d'una ressenya d'aquesta classe, no és possible seguir pas a pas l'homèrica marxa d'aquell grapat d'homes. Es va internar Roger pel regne d'Anatòlia; va ocupar Germe i Geliana; va arribar a Filadèlfia, on va vèncer en renyida batalla un exèrcit turc de 12.000 infants i 8.000 genets; va fer una incursió per la part de Kulla; va entrar triomfant a Nicea; va alçar la seva bandera als torreons de la més gran de les Magnesies gregues; va passejar victoriós el país quallat de ciutats, on és fama que es trobaven les set esglésies cristianes de l'Apocalipsi; es va fer obrir les portes d'aquella famosíssima Efes de la Diana antiga; va travessar la comarca de Cària i tot aquell immens espai de províncies que estan entre Armènia i el mar Egeu, fent fugir davant seu com un grup de milans desbandats les hosts dels turcs, i va acabar, finalment, per despertar els adormits ecos del mont Taure amb els seus udols de guerra i els seus crits de victòria, ja que assenyaladíssima la va assolir la seva host a les faldes d'esmentat mont.
Llegir l’original en castellà
» Atendidas las condiciones de una reseña de esta clase, no es posible seguir paso á paso la homérica marcha de aquel puñado de hombres. Internóse Roger por el reino de Anatolia; ocupó á Germe y Geliana; llegó á Filadelfiia, donde venció en reñida batalla á un ejército turco de 12.000 infantes y 8.000 jinetes; hizo una correría por la parte de Kulla; entró triunfante en Nizea; alzó su bandera en los torreones de la mayor de las Magnesias griegas; paseó victorioso el país cuajado de ciudades, donde es fama que se hallaban las siete iglesias cristianas del Apocalipsis; hízose abrir las puertas de aquella famosísima Efeso de la Diana antigua; atravesó la comarca de Caria y todo aquel inmenso espacio de provincias que están entre la Armenia y el mar Egeo, haciendo huir ante él como un grupo de milanos desbandados las huestes de los turcos, y acabó, finalmente, por despertar los dormidos ecos del monte Tauro con sus alaridos de guerra y sus gritos de victoria, ya que señaladísima la alcanzó su hueste en las faldas de dicho monte.
És sorprenent una sèrie tan continuada de gestes, i no és estrany per això mateix que es devorin les pàgines que ens parlen d'aquesta expedició amb el mateix afany amb què es devoren les de la Ilíada. «Els exèrcits més grans de les croades, ha dit Ortiz de la Vega, no van fer el que llavors aquest grapat de catalans, que semblaven submergits en la vasta regió de l'Àsia. Cada g2 VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
))Es asombrosa tan continuada serie de hazañas, y no es extraño por lo mismo que se devoren las páginas que nos hablan de esta expedición con el mismo afán con que se devoran las de la Iliada. «Los más grandes ejércitos de las cruzadas, ha dicho Ortiz de la Vega, no hicieron lo que entonces ese puñado de catalanes, que parecían sumergidos en la vasta región del Asia. Cada g2 VÍCTOR BALAGUER
pas que donaven els catalans era sobre els enderrocs d'algun poble famós: el riu Hermes, la Lídia, l'antiga Sardes, Esmirna, Pèrgam, Tyrreum, Efes, Antioquia, Apamea, Colosses i altres ciutats, semblaven estremir-se en les seves ruïnes sentint que per allà anaven homes.»
Llegir l’original en castellà
paso que daban los catalanes era sobre los escombros de algún pueblo famoso: el río Hermes, la Lidia, la antigua Sardes, Esmirna, Pérgamo, Tyrreum, Efeso, Antioquía, Apamea, Colossus y otras ciudades, parecían estremecerse en sus ruinas sintiendo que por allí andaban hombres.»
»En una de les seves batalles contra els turcs va tenir Roger el desconsol de perdre un dels seus més valents companys, Corbolà d'Alet, que era senescal de l'exèrcit, i home a qui professava particular afecte i singular estimació. Va morir en el combat de Tyrreum o Tiria d'una fletxada al cap.
Llegir l’original en castellà
»En una de sus batallas contra los turcos tuvo Roger el desconsuelo de perder á uno de sus más valientes compañeros, á Corbolán de Alet, que era senescal del ejército, y hombre á quien profesaba particular cariño y. singular estimación. Murió en el combate de Tyrreum ó Tiria de un flechazo en la cabeza.
» A Efes es va incorporar a l'host Berenguer de Rocafort, que venia de Sicília manant un cos de 1.000 almogàvers i 200 genets. A la seva arribada a Constantinoble, l'emperador li va donar ordre d'anar a ajuntar-se amb Roger; va arribar a Quios en el moment en què l'almirall Abones s'anava a fer a la vela amb la seva armada per a Ania, i van arribar junts a aquesta ciutat, des d'on va enviar a participar la seva arribada a Roger. Aquest va comissionar Ramon Muntaner perquè anés a saludar el nouvingut. Muntaner, amb només 20 cavalls i alguna gent pràctica perquè el guiessin per camins extraviats, va travessar tota la comarca que s'estén entre Efes i Ania, havent d'obrir-se pas moltes vegades amb l'espasa, i va arribar finalment sa a aquesta última ciutat, d'on va regressar a Efes amb Rocafort i la seva host. Li va ser donat llavors a Berenguer de Rocafort l'ocupació de senescal, vacant per la mort de Corbolan d'Alet.
Llegir l’original en castellà
» En Éfeso se incorporó á la hueste Berenguer de Rocafort, que venía de Sicilia mandando un cuerpo de i.ooo almogávares y 200 jinetes, A su llegada á Constantinopla, el emperador le dio orden de ir á juntarse con Roger; llegó á Chío en el momento en que el almirante Abones se iba á hacer á la vela con su armada para Ania, y arribaron juntos á esta ciudad^ desde cuyo punto envió á participar su llegada á Roger. Este comisionó á Ramón JMuntaner para que fuese á saludar al recién llegado. Muntaner, con sólo 20 caballos y alguna gente práctica para que le guiasen por caminos extraviados, cruzó toda la comarca que se extiende entre Efeso y Ania, teniendo que abrirse paso muchas veces con la espada, y llegó por fin salvo á esta última ciudad, de donde regresó á Efeso con Rocafort y su hueste. Fuele dado entonces á Berenguer de Rocafort el empleo de senescal, vacante por la muerte de Corbolán de Alet.
))Vuit dies es van detenir els nostres al peu del mont Taure, i en el mateix lloc on el 15 d'Agost van vèncer 30.000 homes, 10.000 d'ells genets. Tan assenyalat va ser el triomf i tants els botins, que van ser pocs els vencedors per recollir la f
Llegir l’original en castellà
))Ocho días se detuvieron los nuestros al pie del monte Tauro, y en el mismo lugar donde el i5 de Agosto vencieron á 3o. 000 hombres, 10.000 de ellos jinetes. Tan señalado fué el triunfo y tantos los despojos, que fueron pocos los vencedores para recoger la f
presa. En embocar aquell temut desfilader que separa l'Anatòlia de l'Armènia, i al qual es dóna vulgarment el nom de Porta de Ferro, Roger es va aturar com recelós de seguir endavant i internar-se en un país desconegut, mancat de guies i gent pràctica en la terra. I com al mateix temps ja entrava amb rigor inusitat l'hivern, es va decidir a tornar amb el seu exèrcit a les províncies marítimes. En aquesta retirada diuen els historiadors bizantins que els nostres van fer més mal a les ciutats d'Àsia que els turcs enemics del nom cristià; i a això s'oposa Montcada que, si bé devien ser alguns els danys, no tant com aquells els encareixen. Fins i tot donant per cert tot el que es diu i suposa, no s'amengua la brillantor de les victòries; perquè, com ha dit l'autor citat, «quin exèrcit s'ha vist que donés exemple de moderació i temprança, i més el que cobra molt tard les seves pagues?»
Llegir l’original en castellà
presa. Al embocar aquel temido desfiladero que separa la Anatolia de la Armenia, y á que se da vulgarmente el nombre de Puerta de hiervo, detúvose Roger como receloso de seguir adelante é internarse en un país desconocido, falto de guías y gente práctica en la tierra. Y como al propio tiempo entraba ya con rigor desusado el invierno, se decidió á volver con su ejército á las provincias marítimas. En esta retirada dicen los historiadores bizantinos que los nuestros hicieron más daño en las ciudades de Asia, que los turcos enemigos del nombre cristiano; y á esto opone Moneada que, si bien debieron ser algunos los daños, no tanto como aquéllos los encarecen. Aun dando por cierto todo lo que se dice y supone, no se amengua el brillo de las victorias; porque, como ha dicho el autor citado, «¿qué ejército se ha visto que diese ejemplo de moderación y templanza, y más el que alcanza muy á tarde sus pagas?»
» Gloriós el nom de Roger, volà en ales de la fama, sent terror dels turcs i nunci de victòria; però com més creixia en els camps de batalla el valent cabdill, més envejosos i enemics es feia a la cort. Es diu que el mateix emperador Andrònic començà a retirar-li la seva confiança i a alimentar sospites, a les quals donaven pàbul amb les seves intrigues els genovesos de Constantinoble, el seu fill Miquel, i George, el general dels alans. Roger es trobava assetjant Magnèsia, que se li havia rebel·lat apoderant-se de la major part de les seves riqueses i tresor, quan li arribà un despatx d'Andrònic manant-li que, deixant el setge d'aquella ciutat, anés a ajuntar-se amb Miquel, el seu fill, per socórrer el príncep de Bulgària, cunyat de Roger, contra qui s'havia aixecat un oncle seu amenaçant-lo amb apoderar-se dels seus estats. Hi ha qui creu que aquest aixecament fou fingit per Andrònic, a fi de donar alguna raó aparent per treure els nostres d'Àsia.
Llegir l’original en castellà
» Glorioso el nombre deRoger, voló en alas de la fama, siendo terror de los turcos y nuncio de victoria; pero cuanto más crecía en los campos de batalla el valiente caudillo, más envidiosos y enemigos se iba haciendo en la corte. Dícese que el mismo emperador Andrónico empezó á retirarle su confianza y á alimentar sospechas, á las que daban pábulo con sus intrigas los genoveses de Constantinopla, su hijo Miguel , y George, el general de los alanos. Roger se hallaba sitiando á Magnesia, que se le había rebelado apoderándose de la mayor parte de sus riquezas y tesoro, cuando le llegó un despacho de Andrónico mandándole que, dejando el sitio de aquella ciudad, fuese á juntarse con Miguel, su hijo, para socorrer al príncipe de Bulgaria, cuñado de Roger, contra quien se había levantado un tío suyo amenazándole con apoderarse de sus estados. Hay quien cree que este levantamiento fué fingido por Andrónico, á fin de dar alguna razón aparente para sacar á los nuestros del Asia.
» Va embarcar l'exèrcit en les galeres i navilis de la seva armada, diu Moncada, i seguint l'ordre que tenien de l'emperador Andrònic, van travessar l'estret i van desembarcar tota la gent a Tràcia Quersonès, prenent com a plaça d'armes i principal cap dels seus allotjaments a Gal·lípoli, ciutat en aquell temps considerada la més principal de la província, posada gairebé a la boca de l'estret que mira al Nord. Allotjada l'host a Gal·lípoli, Roger va passar a Constantinoble amb quatre galeres i amb part de la infanteria més escollida per veure's amb l'emperador, de qui havia de rebre diners per a la paga general.
Llegir l’original en castellà
» Embarcóse el ejército en las galeras y navios de su armada, dice Moneada, y siguiendo el orden que tenian del emperador Andrónico, atravesaron el estrecho y desembarcaron toda la gente en Thracia Chersoneso, tomando por plaza de armas y principal cabeza de sus alojamientos á Galípoli, ciudad en aquel tiempo tenida por la más principal de la provincia, puesta casi á la boca del estrecho que mira al Norte. Alojada la hueste en Galípoli, Roger pasó á Constantinopla con cuatro galeras y con parte de la infantería más escogida á verse con el emperador, de quien debía recibir dinero para la paga general.
Mentre Roger de Flor perdia el temps a Constantinoble, sol·licitant en va els diners que no se li donaven, va arribar de Sicília Berenguer d'Entença amb 300 genets almogàvers. Roger es va alegrar molt de tenir el d'Entença en la seva companyia, ja que hi havia entre els dos estretes relacions d'amistat, i el primer confessava lleialment deure moltes obligacions al segon, ja que a ell era deutor del començament de la seva fortuna.
Llegir l’original en castellà
)) Mientras Roger de Flor perdía el tiempo en Constantinopla, solicitando en vano el dinero que no se le daba, llegó de Sicilia Berenguer de Entenza con 3oo jinetes almogávares. Holgóse mucho Roger de tener al de Entenza en su compañía, que había entre los dos estrechas relaciones de amistad, y confesaba lealmente el primero deber muchas obligaciones al segundo, ya que á él era deudor del comienzo de su fortuna.
Amb l'arribada de Berenguer d'Entença, i per ser qui era, de tan principal llinatge i alcurnia, es va acordar donar-li el títol i honors de megaduc, concedint-se els de cèsar a Roger de Flor. La nova distinció donada a aquest va produir una gran impressió en l'ànim dels seus enemics, que van creure descobrir en el cabdill d'Occident intencions d'acabar amb els Paleòlegs i expulsar-los del seu tron imperial.
Llegir l’original en castellà
»Con la llegada de Berenguer de Entenza, y por ser quien era, de tan principal linaje y alcurnia, se acordó darle el título y honores de megaduque, concediéndose los de cesar á Roger de Flor. La nueva distinción dada á éste produjo suma impresión en el ánimo de sus enemigos, que creyeron descubrir en el caudillo de Occidente intenciones de acabar con los Paleólogos y arrojarles de su silla imperial.
))Els almogàvers no van tardar a notar aquesta mala disposició d'ànim en els grecs. Una circumstància acabà de fer-los-ho comprendre tot. En rebre de l'emperador la paga convinguda i per tant de temps retardada, van trobar que s'havia alterat el valor de la moneda, de manera que de 24 parts, les 15 eren d'aliatge i només 9 d'or. Van rugir de còlera, però Roger va aconseguir calmar-los abandonant-los els seus propis tresors amb les joies de la seva esposa Maria perquè es cobressin. Roger de Flor estava irritat; Berenguer d'Entença va llançar al mar les seves insígnies de megaduc; els aliats estaven furiosos, i el tron dels Paleòlegs es va estremir al crit de còlera que va llançar tota aquella multitud amuntegada sota el penó de les barres de Catalunya i les àguiles de Sicília.
Llegir l’original en castellà
))Los almogávares no tardaron en notar esta mala disposición de ánimo en los griegos. Una circunstancia acabó de hacérselo comprender todo. Al recibir delemperador la paga convenida y por tanto tiempo retardada, hallaron que se había alterado el valor de la moneda, de suerte que de 24 partes, las i5 eran de liga y solo 9 de oro. Rugieron de cólera, pero logró calmarles Roger abandonándoles sus propios tesoros con las joyas de su esposa María para que se cobrasen. Roger de Flor estaba irritado; Berenguer de Entenza arrojó al mar sus insignias de megaduque; los aliados estaban furiosos, y el trono de los Paleólogos se estremeció al grito de cólera que lanzó toda aquella multitud apiñada bajo el pendón de las barras de Cataluña y las águilas de Sicilia.
))La insolència dels soldats, l'enveja dels grecs, la instància del fill van canviar l'amor i afició que Andrònic tenia a les nostres coses en odi mortal; i així es va determinar entre l'emperador i el seu fill donar aparent i honrosa satisfacció als catalans, i ocultament traçar la seva perdició i ruïna.» En aquestes paraules s'expressa Moncada parlant del concert que llavors es va fer. Aquest va ser donar l'emperador Andrònic les províncies d'Àsia en feu als rics-homes i cavallers catalans i aragonesos, amb obligació que sempre que fossin cridats i requerits per ell o pels seus successors, acudissin a servir-lo a la seva costa, i que l'emperador no estigués obligat a donar després de la conclusió d'aquest tracte sou a la gent de guerra: només els havia de socórrer cada any amb 30.000 escuts, i amb 120.000 modis de blat, donant-los els diners de les pagues endarrerides fins al dia d'aquest concert.
Llegir l’original en castellà
))La insolencia de los soldados, la envidia de los griegos, la instancia del hijo trocó el amor y afición que Andrónico tenía á nuestras cosas en mortal aborrecimiento; y así se determinó entre el emperador y su hijo dar aparente y honrosa satisfacción á los catalanes, y ocultamente trazar su perdición y ruina.» En estas palabras se expresa Moneada hablando del concierto que entonces se verificó. Este fué dar el emperador Andrónico las provincias del Asia en feudo álos ricos-hombres y caballeros catalanes y aragoneses, con obligación de que siempre que fuesen llamados y requeridos por él ó por sus sucesores, acudiesen á servirle á su costa, y que el emperador no estuviese obligado á dar después de la conclusión de este trato sueldo á la gente de guerra: sólo les había de socorrer cada un año con 3o. 000 escudos, y con 120.000 modios de trigo, dándoles el dinero de las pagas corridas hasta el día de este concierto.
» Amb aquest tracte, diu Moncada, les nostres coses van quedar, pel que sembla, en suma grandesa, perquè els catalans es van veure senyors de totes les províncies d'Àsia, tant per donar-les-hi l'emperador en pagament dels seus serveis, com perquè les van guanyar amb les armes i van alliberar de la ser- 96 VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
» Con este trato, dice Moneada, quedaron nuestras cosas, al parecer, en suma grandeza^ porque los catalanes se vieron señores ds todas las provincias de Asia, así por dárselas el emperador en pago de sus servicios, como porque las ganaron con las armas y libraron de la ser- 96 vfCTOR BALAGUER
•vitud dels turcs; títols que qualsevol d'ells era prou per a donar-los el dret i senyoria de totes elles. Aquesta fou una de les coses més assenyalades d'aquesta expedició, i que més pot il·lustrar la nació catalana i aragonesa; ja que quan els romans, vençut Mitridates, van guanyar l'Àsia, van assolir una de les majors glòries, i el que el valor de tants famosos capitans i exèrcits va conquerir en molts anys, ho van adquirir els nostres en menys de dos, i si amb enganys i traïcions no els haguessin aturat la fortuna, haurien quedat absoluts senyors i prínceps d'Àsia, i potser, si s'haguessin conservat, haurien aturat els turcs en els seus principis, i no se'ls hauria donat lloc a dilatar ni engrandir els límits immensos de l'imperi que posseeixen.
Llegir l’original en castellà
•vidumbre de los turcos; títulos que cualquiera de ellos era bastante á darles el derecho y señorío de todas ellas. Esta fué una de las cosas más señaladas de esta expedición, y que más puede ilustrar la nación catalana y aragonesa; pues cuando los romanos, vencido Mitrídates, ganaron el Asia, alcanzaron una de las mayores glorias, y lo que el valor de tantos famosos capitanes y ejércitos conquistó en muchos años, lo adquirieron los nuestros en menos de dos, y si con engaños y traiciones no les atajaran su fortuna, quedaran absolutos señores y príncipes del Asia, y quizá si se conservaran detuvieran los turcos en sus principios, y no se les diera lugar á dilatar ni engrandecer los límites inmensos del imperio que poseen.
» Mentre que per aquest temps anaven els catalans plens d'esperança, encara que sempre una mica recelosos, va arribar l'època de partir de Grècia per continuar la guerra, i va decidir Roger anar a veure's amb Miquel Paleòleg, per donar-li raó del que s'havia tractat amb el seu pare en matèria de guerra. Els caps i cabdills de la host van procurar dissuadir-lo d'aquell viatge, tement algun funest resultat i recelant de la doble cara i mala fe de Miquel. La seva esposa Maria que, com a educada al palau imperial, coneixia bé a fons les perfídies cortesanes, va procurar també amb súpliques i llàgrimes dissuadir-lo d'aquella temerària empresa; però Roger ho va desatendre tot, i portat pel seu fatal destí va passar a Adrianòpolis, on era Kyr Miquel.
Llegir l’original en castellà
» Mientras que por este tiempo andaban los catalanes llenos de esperanza, aunque siempre algo recelosos, llegó la época de partir de Grecia para continuar la guerra, y decidió Roger ir á verse con Miguel Paleólogo, para darle razón de lo que se había tratado con su padre en materia de guerra. Los jefes y adalides de la hueste procuraron disuadirle de aquel viaje, temiendo algún funesto resultado y recelando de la doblez y mala fe de Miguel. Su esposa María que, como educada en el palacio imperial, conocía bien á fondo las perfidias cortesanas, procuró también con súplicas y lágrimas disuadirle de aquel temerario empeño; pero Roger lo desatendió todo, y llevado por su fatal destino pasó á Andrinópolis, donde estaba Kyr Miguel.
» Va quedar a Gal·lípoli per capità i comandant de la host Berenguer d'Entença, i per senescal Berenguer de Rocafort, i va marxar Roger amb 300 cavalls i 1.000 infants, segons Muntaner; amb 200 genets, segons Nicèfor, i solament amb 150 homes escollits, si s'ha de creure a Pachymeres. Quant a Maria, acomiadant-se d'aquell espòs a qui ja no havia de tornar a veure mai més, no va voler quedar-se a Gal·lípoli, i va passar a Constantinoble acompanyada de quatre galeres al comandament de l'almirall Abones. Segons l'historiador grec Pachymeres, Roger va arribar a Adrianòpolis el 28 de Març de 1305, però difereixen en aquesta data altres historiadors.
Llegir l’original en castellà
» Quedó en Galípoli por capitán y comandante de la hueste Berenguer de Entenza, y por senescal Berenguer de Rocafort, y marchó Roger con 3oo caballos y i.ooo infantes, según Muntaner; con 200 jinetes, según Nicéfóro, y solamente con i5o hombres escogidos, si se ha de creer á Pachymero. En cuanto á María, despidiéndose de aquel esposo á quien ya no debía volver á ver jamás, no quiso quedarse en Galípoli, y pasó á Constantinopla acompañada de cuatro galeras al mando del almirante Abones. Según el historiador griego Pachymero, Roger llegó á Andrinópolis el 28 de Marzo de i3o5, pero difieren en esta fecha otros historiadores.
«Rebut pel pèrfid Miquel amb la major distinció i mostres del més acendrat afecte, va allunyar Roger qualsevol sospita que pogués abrigar en el seu ànim, i després d'haver romàs confiadament alguns dies a Adrianòpolis, va acceptar una invitació a la qual el van convidar Kyr Miquel i la seva esposa. Alegre i tranquil·lament menjava amb ells el Cèsar en una habitació del seu palau, quan de sobte, obrint-se de bat a bat les portes, van donar pas a una munió d'alans capitanejats per George, que es van llançar sobre Roger, i després de moltes ferides, li van tallar el cap a presència de Miquel i de la seva dona, i sense que aquests tractessin de destorbar aquell crim de traïció i d'hospitalitat.
Llegir l’original en castellà
«Recibido por el pérfido Miguel con la mayor distinción y muestras del más acendrado cariño, alejó Roger cualquiera sospecha que pudiera abrigar en su ánimo, y después de haber permanecido confiadameate algunos días en Andrinópolis, aceptó un convite ai que le invitaron Kyr Miguel y su esposa. Alegre y tranquilamente comía con ellos el cesar en una habitación de su palacio, cuando de pronto, abriéndose de par en par las puertas, dieron paso á una turba de alanos capitaneados por George, que se lanzaron sobre Roger, y después de muchas heridas, le cortaron la cabeza á presencia de Miguel y de su mujer, y sin que éstos trataran de estorbar aquel crimen de traición y de hospitalidad.
))Aquesta és la relació de la mort de Roger de Flor, feta per Muntaner, i acceptada per Moncada, que afegeix alguns detalls. Varien, tanmateix, en les seves versions els historiadors bizantins.
Llegir l’original en castellà
))Esta es la relación de la muerte de Roger de Flor, hecha por Muntaner, y aceptada por Moneada, que añade algunos detalles. Varían, sin embargo, en sus versiones los historiadores bizantinos.
«Nicèfor és molt succint: diu que Roger va ser mort davant del palau imperial, al costat d'alguns que l'acompanyaven, pels soldats de Miquel. Pachymeres és més detallat: explica que els alans estaven furiosament previnguts contra Roger pel seu general George, el fill del qual havia estat mort a Cízic per ordre d'aquell, i buscaven una ocasió per venjar el seu cap. «La van trobar, afegeix el citat historiador, en el moment d'entrar Roger sol a l'aposent de l'emperadriu, després d'haver deixat fora les seves guardes. Quan travessava el llindar de la porta, George el va travessar amb la seva espasa, com si volgués anar a buscar en el seu cos la sang del seu fill injustament vessada. A l'ins-
Llegir l’original en castellà
«Nicéforo es muy sucinto: dice que Roger fué muerto delante del palacio imperial, junto con algunos que le acompañaban, por los soldados de Miguel. Pachymero es más detallado: explica que los alanos estaban furiosamente prevenidos contra Roger por su general George, cuyo hijo había sido muerto en Cizico por orden de aquél, y buscaban una ocasión para vengar á su jefe. «Halláronla, añade el citado historiador, en el momento de entrar Roger solo en el aposento de la emperatriz, después de haber dejado fuera sus guardias. Cuando atravesaba el umbral de la puerta, George le pasó con su espada, como si quisiera ir á buscar en su cuerpo la sangre de su hijo injustamente derramada. Al ins-
tant va caure mort aquell bàrbar injust i insolent, però ardent i intrèpid.» Pachymeres tracta d'excusar Miquel, i diu amb grans protestes que no va tenir participació alguna en aquell crim, comès només pels alans en nom d'una venjança personal.
Llegir l’original en castellà
tante cayó muerto aquel bárbaro injusto é insolente, pero ardiente é intrépido.» Pachymero trata de excusar á Miguel, y dice con grandes protestas que no tuvo participación alguna en aquel crimen, cometido sólo por los alanos en aras de una venganza personal.
»La mort de Roger va ser com un senyal d'extermini. Tots els almogàvers que hi havia a Adrianòpolis van ser sorpresos i passats a ganivet, salvant-se només tres que van fer una resistència desesperada i heroica. Muntaner ens ha conservat els noms d'aquests tres herois, que van ser Ramon Alquier, de Castelló d'Empúries; Guillem de Tous i Berenguer de Roudor, que era de les ribes del Llobregat. Els de Constantinoble van imitar els d'Adrianòpolis, matant tots els catalans i aragonesos que hi havia, i pereixent entre ells Ferran Abones, l'almirall, i tres ambaixadors que havia enviat Berenguer d'Entença a Constantinoble per demanar el que se'ls devia, anomenats Roderic Pérez de Santa Creu, Arnau de Montcortès i Ferrer de Torrelles. Les aldees van seguir l'exemple de les ciutats. Durant una porció de dies tot va ser matança i sang; els grecs es van convertir en tigres carnissers envers els seus aliats, a qui per estar desprevinguts van poder gairebé assassinar a cor que vols.
Llegir l’original en castellà
»La muerte de Roger fué como una señal de exterminio. Todos los almogávares que había en Andrinopolis fueron sorprendidos y pasados á cuchillo, salvándose sólo tres que hicieron una resistencia desesperada y heroica. Muntaner nos ha conservado los nombres de estos tres héroes, que fueron Ramón Alquier, de Castellón de Ampurias; Guillen de Tous y Berenguer de Roudor, que era de las orillas del Llobregat. Los de Constantinopla imitaron á los de Andrinópolis, matando á todos los catalanes y aragoneses que allí había, y pereciendo entre ellos Fernando Abones, el almirante, y tres embajadores que había enviado Berenguer de Entenza á Constantinopla para pedir lo que se les debía, llamados Rodrigo Pérez de Santa Cruz, Arnaldo de Montcortés y Ferrer de Torrellas. Las aldeas siguieron el ejemplo de las ciudades. Durante una porción de días todo fué matanza y sangre; los griegos se convirtieron en tigres carniceros para con sus aliados, á quienes por estar desprevenidos pudieron casi asesinar á mansalva.
»Però, en canvi, qui seria capaç de pintar el que va succeir a Gal·lípoli, encara que Muntaner ho calli, quan el cos principal de la host va veure arribar un grapat dels seus germans escapats a la matança i va saber la sort que havia correspost a l'infortunat Roger de Flor?... El dolor els va exaltar, els va cegar la còlera, els va arrabassar el desig de represàlies. Es van escampar pels carrers com una bandada de tigres fugitius dels boscos; i donant clamors espantosos, exhalant crits de ràbia i de venjança, rugint d'ira i desesperació, van degollar nens, dones, joves i vells, i van passar a ganivet tot el que portava el nom grec a Gal·lípoli i els seus voltants. Tot seguit, embriagats per aquella orgia de sang, es van arremolinar furiosos al costat de la casa en què vivia Berenguer d'Entença, i li van demanar a crits marxar contra Constantinoble i venjar Roger.
Llegir l’original en castellà
»Pero, en cambio, ¿quién sería capaz de pintar loque sucedió en Galípoli, aunque Muntaner lo calle, cuando el cuerpo principal de la hueste vio llegar á un puñado de sus hermanos escapados á la matanza y supo la suerte que había cabido al infortunado Roger de Flor?.... El dolor les exaltó, les cegó la cólera, les arrebató el deseo de represalias. Esparciéronse por las calles como una bandada de tigres fugitivos de los bosques; y dando clamores espantosos, exhalando gritos de rabia y de venganza, rugiendo de ira y desesperación, degollaron á niños, á mujeres, á jóvenes y á viejos, y pasaron á cuchillo á todo cuanto llevaba el nombre griego en Galípoli y sus alrededores. En seguida, embriagados por aquella orgía de sangre, arremolináronse furiosos junto á la casa en que moraba Berenguer de Entenza, y le pidieron á gritos marchar contra Constantinopla y vengar á Roger.
))Una mica devia calmar l'agitació febril dels nostres en veure que l'enemic, amb gran cop de gent, es va acostar a Gal·lípoli, posant-se gairebé sobre les seves muralles. Andrònic i Miquel, tement, naturalment, que els nostres no intentessin alguna incursió, van aplegar fins al nombre de 30.000 infants i 14.000 cavalls entre les tres nacions de turcoples, alans i grecs, i van enviar a posar setge a Gal·lípoli. Els catalans i aragonesos van fortificar la plaça, que tenien lliure per la part de mar; i celebrat consell de capitans, es va resoldre enviar a Constantinoble una ambaixada, amb l'encàrrec de dir a l'emperador que es separaven i apartaven del seu servei, acusant-lo d'haver faltat a la fe jurada i reptant-lo perquè cent a cent, o deu a deu, conforme a l'ús d'aquells temps, combatessin en satisfacció del seu greuge i de la mort afrentosa donada a traïció a Roger de Flor i als seus.
Llegir l’original en castellà
))Algo debió calmay la agitación febril de los nuestros el ver que el enemigo, con gran golpe de gente, se acercó á Galípoli, poniéndose casi sobre sus murallas. Andrónico y Miguel, temiendo, naturalmente, que los nuestros no intentasen alguna correría, allegaron hasta el número de 3o.ooo infantes y 14.000 caballos entre las tres naciones de turcoples, alanos y griegos, y enviaron á poner sitio á Galípoli. Los catalanes y aragoneses fortificaron la plaza, que tenían libre por la parte de mar; y celebrado consejo de capitanes, se resolvió enviar á Constantinopla una embajada, con encargo de decir al emperador que se separaban y apartaban de su servicio, acusándole de haber faltado á la fe jurada y retándole á fin de que ciento á ciento, ó diez á diez, conforme al uso de aquellos tiempos, combatiesen en satisfacción de su agravio y de la muerte afrentosa dada alevosamente á Roger de Flor y á los suyos.
«Van ser nomenats ambaixadors un cavaller català anomenat Siscar; un cabdill, el nom del qual era Pere López; dos caps almogàvers i dos còmitres, els quals van sortir en una barca de vint rems que no va trigar a arribar a Constantinoble. Un cop allà, el català Siscar, cap de l'ambaixada, va complir el seu encàrrec: va reptar l'emperador; el va acusar de bastardia i de manca de fe, i va pregonar que deu contra deu i cent contra cent estaven llestos els almogàvers a provar que malvada i a traïció s'havia fet assassinar a Roger; que Andrònic havia disposat incursions contra la host-100 VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
«Fueron nombrados embajadores un caballero catalán llamado Sisear; un adalid, cuyo nombre era Pedro López; dos jefes almogávares y dos cómitres, los cuales salieron en una barca de veinte remos que no tardó en llegar á Constantinopla. Una vez allí, el catalán Sisear, cabeza de la embajada, cumplió su encargo: retó al emperador; le acusó de bastardía y de falta de fe, y pregonó que diez contra diez y ciento contra ciento estaban prontos los almogávares á projíar que malvada y alevosamente se había hecho asesinar á Roger; que Andrónico había dispuesto correrías contra la hueslOO VÍCTOR BALAGUER
sense previ desafiament, i que, per tot el dit, des d'aquell dia es desentenien de la seva persona.
Llegir l’original en castellà
te sin previo desafío, y que, por todo lo dicho, desde aquel día se desatendían de su persona.
wAquest gosat i valent repte d'un grapat d'homes a tot un imperi, va fer profunda sensació a Constantinoble. Devia, segurament, semblar heroic aquell valor a tota prova, i l'abnegació admirable, sobretot, amb què sis homes sols es feien portadors d'aquest repte i es presentaven enmig dels seus enemics, arriscant tots els perills, disposats a morir si convenia. Així, malauradament, va succeir. Com podien esperar alliberar-se els sis audaços ambaixadors, quan encara formiguejaven les mans dels assassins; quan encara bullien en els seus pits la sanya i la còlera; quan ben es podria dir que ja, a força de beure sang de catalans i aragonesos, els més tímids s'havien tornat lleons, succeint el que amb aquell rei de les balades escoceses que tots volien matar, perquè sabien que només el fet de tragar una gota de la seva sang donava valor etern al cor covard i convertia en tigre el xai?
Llegir l’original en castellà
wEste osado y valiente reto de un puñado de hombres á todo un imperio, hizo profunda sensación en Constantinopla. Debió, seguramente, parecer heroico aquel valor á toda prueba, y la abnegación admirable, sobre todo, con que seis hombres solos se hacían portadores de este reto y se presentaban en medio de sus enemigos, arrostrando todos los peligros, dispuestos á morir si convenía. Así, desgraciadamente, sucedió. ¿Cómo podían esperar librarse los seis audaces emibajadores, cuando aún hormigueaban las manos de los asesinos; cuando aún hervían en sus pechos la saña y la cólera; cuando bien pudiera decirse que ya, á fuerza de beber sangre de catalanes y aragoneses, los más tímidos se habían tornado leones, sucediendo lo que con aquel rey de las baladas escocesas que todos querían matar, porque sabían que sólo el tragar una gota de su sangre daba valor eterno al corazón cobarde y convertía en tigre al cordero?
«Acabada la seva missió, els ambaixadors, demanant que se'ls donés seguretat per al seu retorn a Gal·lípoli, van partir acompanyats d'un comissari imperial, i hi ha encara qui diu que d'una escorta; però arribats al poble de Rodosto, per ordre del mateix comissari que els acompanyava van ser presos i esquarterats com a vils animals en les carnisseries públiques del lloc.
Llegir l’original en castellà
«Terminada su misión, los embajadores, pidiendo que se les diese seguridad para su regreso á Galípoli, partieron acompañados de un comisario imperial, y hay aun quien dice que de una escolta; pero llegados al pueblo de Rodosto, por orden del mismo comisario que les acompañaba fueron presos y descuartizados como viles animales en las carnicerías públicas del lugar.
))Es diu que en aquell intermig van tenir notícia els de Gal·lípoli que navegava per aquells mars, amb 10 galeres del rei de Sicília, D. Sanç, fill natural de Pere el Gran i germà, per consegüent, de D. Frederic. Berenguer d'Entença i els altres capitans van enviar tot seguit a suplicar-li que fos a Gal·lípoli a prendre'ls els homenatges i juraments de fidelitat pel rei de Sicília. Va acudir D. Sanç, i se'l va rebre amb goig ELS CARRERS DE BARCELONA 101
Llegir l’original en castellà
))Se dice que en aquel intermedio tuvieron noticia los de Galípoli de que navegaba por aquellos mares, con lo galeras del rey de Sicilia, D. Sancho, hijo natural de Pedro el Grande y hermano, por consiguiente, de Don Federico. Berenguer de Entenza y los demás capitanes enviaron luego á suplicarle que fuese á Galípoli á tomarles los homenajes y juramentos de fidelidad por el rey de Sicilia. Acudió D. Sancho, y se le recibió con júbilo LAS CALLES DE BARCELONA lOT
i grans demostracions d'alegria. Va rebre el jurament de fidelitat en nom del rei D. Frederic un cavaller de la seva casa, que es deia Garcia López de Lobera i seguia les banderes de Berenguer d'Entença, i juntament el van elegir per ambaixador al rei junt amb Ramon de Copons i Ramon Marquet, que Moncada creu fill de l'almirall d'aquest nom que va figurar en l'època de D. Pere. Els ambaixadors portaven l'encàrrec de donar llarga relació a D. Frederic de l'estat en què es trobaven els de Gal·lípoli, demanant-li que els auxiliés, ja que en això s'interessava l'augment i grandesa de la seva casa, ja que li obrien aquella porta per ocupar l'imperi d'orient.
Llegir l’original en castellà
y grandes demostraciones de alegría. Recibió el juramento de fidelidad en nombre del rey D. Federico un caballero de su casa, que se llamaba Garci López de Lobera y seguía las banderas de Berenguer de Entenza, y juntamente le eligieron por su embajador al rey junto con Ramón de Copons y Ramón Marquet, que Moneada cree hijo del almirante de este nombre que figuró en la época de D. Pedro. Los embajadores llevaban encargo de dar larga relación á D. Federico del estado en que se hallaban los de Galípoli, pidiéndole que les auxiliase, pues en ello se interesaba el aumento y grandeza de su casa, ya que le abrían aquella puerta para ocupar el imperio de oriente.
«Quan aquests enviats van partir, D. Sanç va oferir seguir i acompanyar Berenguer d'Entença en la jornada que tenia disposada; però ja sigui per preocupar-lo els seus propis intents, o per desconfiar de l'èxit dels seus compatricis, aviat es va desavenir amb els caps. Se'l va reconvenir llavors i se li va recordar el compromís de la seva paraula; però va contestar que hi havia pau entre Andrònic i Frederic, i que sense expressa ordre d'aquest no havia d'ocupar les seves galeres en dany d'un príncep amic.
Llegir l’original en castellà
«Cuando estos enviados partieron, D. Sancho ofreció seguir y acompañar á Berenguer de Entenza en la jornada que tenía dispuesta; pero ya fuese por preocuparle sus propios intentos, ó por desconfiar del éxito de sus compatricios, pronto se desavino con los jefes. Se le reconvino entonces y se le recordó el empeño de su palabra; pero contestó que había paces entre Andrónico y Federico, y que sin expresa orden de éste no había de ocupar sus galeras en daño de un príncipe amigo.
))D. Sanç va partir, doncs, i Berenguer d'Entença es va disposar a obrir la campanya. Va embarcar en 5 galeres, 2 llenys de rems i 16 barques, 800 infants i 50 cavalls, i va sortir de Gal·lípoli, deixant en aquesta ciutat per governador de la mateixa a Ramon Muntaner, i per cap superior de la host a Berenguer de Rocafort.
Llegir l’original en castellà
))D. Sancho partió, pues, y Berenguer de Entenza se dispuso á abrir la campaña. Embarcó en 5 galeras, 2 leños de remos y i6 barcos, 800 infantes y 5o caballos, y salió de Galípoli, dejando en esta ciudad por gobernador de ella á Ramón Muntaner, y por jefe superior de la hueste á Berenguer de Rocafort.
» Com que la jornada que acometia Berenguer d'Entença no era per cobdícia, sinó per venjança, se'l va veure tallar les aigües amb les tallants proes de la seva petita flota i arribar a l'illa de Màrmara, la Propòntida dels antics, per convertir-la en un toll de sang, on es van reflectir les flames dels seus pobles incendiats. Amb la mateixa promptitud i rigor va tornar Berenguer sobre la costa.
Llegir l’original en castellà
» Como la jornada que acometía Berenguer de Enten - za no era por codicia, sino por venganza, viósele cortar las aguas con las tajantes proas de su pequeña flota y llegar á la isla de Mármara, la Prepóntida de los antiguos, para convertirla en un charco de sangre, donde se reflejaron las llamas de sus pueblos incendiados. Con la misma presteza y rigor volvió Berenguer sobre la costa.
i després d'haver apresat algunes naus va acometre la important i rica ciutat d'Heraclea, entrant-la a viva força amb poca pèrdua dels seus. Heraclea va ser passada a sac, a ganivet i a foc. Era una terrible i desesperada venjança la que prenien catalans i aragonesos.
Llegir l’original en castellà
y después de haber apresado algunas naves acometió á la importante y rica ciudad de Heráclea, entrándola aviva fuerza con poca pérdida de los suyos. Heráclea fué pasada á saco, á cuchillo y á fuego. Era una terrible y desesperada venganza la que tomaban catalanes y aragoneses.
» Va tenir Andrònic avís de la pèrdua d'Heraclea, quan jutjava els catalans fugitius i camí de Sicília, i va enviar a corre-cuita, amb la major host que va poder reunir, al seu fill Calo Joan, a fi d'aturar els danys que Berenguer d'Entença feia en aquella costa, que anomenaven els grecs de Natura.
Llegir l’original en castellà
»Tuvo Andrónico aviso de la pérdida de Heráclea, cuando juzgaba á los catalanes fugitivo's y camino de Sicilia, y envió apresuradamente, con la mayor hueste que pudo reunirse, á su hijo Calo Juan, á fin de atajar los daños que Berenguer de Entenza hacía en aquella costa, que llamaban los griegos de Natura.
» Al costat del Pont Regi, diu Moncada, va saber Berenguer que Calo Joan venia, i el nombre i la qualitat de les seves forces; i encara que en el primer es va jutjar per molt inferior, en el segon li va semblar que avantatjava al seu enemic, i així va resoldre de treure la seva gent a terra i rebre a Calo Joan, que avisat també per corredors, com Berenguer amb la seva gent, havia posat el peu a terra, va apressar el camí tement que no es retiressin, perquè ningú pogués creure que rics i plens de botí volguessin els nostres aventurar-se no sent forçats. Van arribar amb igual ànim a envestir-se els esquadrons, i en breu espai es va mostrar clarament que el valor és el que dóna les victòries, i no la multitud; perquè els nostres van quedar victoriosos sent pocs, i els grecs desfets i degollats sent molts. Calo Joan va escapar amb vida i va arribar a Constantinoble destrossat.
Llegir l’original en castellà
» Junto á Puente Regia^ dice Moneada, supo Berenguer que Calo Juan venía, y el número y calidad de sus fuerzas; y aunque en lo primero se juzgó por muy inferior, en lo segundo le pareció que aventajaba á su enemigo, y así resolvió de echar su gente en tierra y recibir á Calo Juan, que avisado también por corredores, cómo Berenguer con su gente, había puesto el pie en tierra, apresuró el camino temiendo que no se retirasen, porque nadie pudiera creer que ricos y llenos de despojos quisieran los nuestros aventurarse no siendo forzados. Llegaron con igual ánimo á embestirse los escuadrones, y en breve espacio se mostró claramente que el valor es el que da las victorias, y no la multitud; porque los nuestros quedaron victoriosos siendo pocos, y los grieges rotos y degollados siendo muchos. Calo Juan escapó con vida y llegó á Constantinopla destrozado.
))Amb ell va entrar el terror a la ciutat. Andrònic va donar ordre perquè a tota pressa s'armés el veïnat, tement veure aparèixer d'un moment a un altre a les portes de Constantinoble a Berenguer d'Entença, que deixava un rastre de sang al seu camí, vorejat per poblacions lliurades a les flames; a Berenguer d'Entença, que passava com un núvol prenyat de sang i foc per sobre camps i ciutats.
Llegir l’original en castellà
))Con él entró el terror en la ciudad. Andrónico dio orden para que á toda prisa se armase el vecindario, temiendo ver aparecer de un momento á otro á las puertas de Constantinopla á Berenguer de Entenza, que dejaba un reguero de sangre en su camino, orillado por poblaciones entregadas á las llamas; á Berenguer de Entenza, que pasaba como una nube preñada de sangre y fuego por sobre campos y ciudades.
Ja tot estava disposat per seguir endavant; ja amb tan feliç començament i en ales de la victòria havien resolt els nostres d'atacar els vaixells que estaven ancorats als ports i riberes de Constantinoble i cremar les seves drassanes, quan va entrar a la Propòntida o mar de Màrmara una esquadra genovesa, que hi ha qui diu que portava l'ordre secreta de venjar la derrota patida pels seus poc temps abans a Constantinoble a mans dels catalans. La componien 18 galeres i la manava Odoardo de Oria.
Llegir l’original en castellà
)>Ya todo estaba dispuesto para seguir adelante; ya con tan feliz comienzo y en alas de la victoria habían resuelto los nuestros acometer los buques que estaban surtos en los puertos y riberas de Constantinopla y quemar sus atarazanas, cuando entró en la Prepóntida ó mar de Mármora una escuadra genovesa, que hay quien dice llevaba la orden secreta de vengar la rota sufrida por los suyos poco tiempo antes en Constantinopla á manos de los catalanes. Componíanla i8 galeras y mandábala Odoardo de Oria.
«Els genovesos s'acostaren als nostres com de pau, i el seu almirall convidà a menjar a Berenguer d'Entença, que acceptà el convit i passà a la galera capitana genovesa, sense la menor ombra de recel i sense ni tan sols somiar que el d'Oria pogués faltar a la fe d'hoste i de cavaller. Tanmateix, així que Oria tingué Berenguer a la seva galera, manà detenir-lo i així mateix els que anaven amb ell, alhora que donava ordre per envoltar i atacar les cinc galeres catalanes. Més que un atac, fou una sorpresa. Com podien els descuidats tripulants imaginar tal deslleialtat i perfídia?
Llegir l’original en castellà
«Acercáronse los genoveses á los nuestros como de paz, y su almirante convidó á comer á Berenguer de Entenza, que aceptó el convite y pasó á la galera capitana genovesa, sin la menor sombra de recelo y sin ni siquiera soñar en que pudiese el de Oria faltar á la fe de huésped y de caballero. Sin embargo, luego que Oria tuvo á Berenguer en su galera, mandóle prender y asimismo á los que con él iban, á tiempo que daba orden para envolver y atacar las cinco galeras catalanas. Más que un ataque, fué una sorpresa. ¿Cómo podían los descuidados tripulantes imaginar tal deslealtad y perfidia?
»No obstant això, l'almirall genovès amb les seves 18 naus i tripulacions infinitament superiors en nombre, va trobar a les cinc galeres catalanes una resistència desesperada. Va ser precís que morissin 200 genovesos abans d'apoderar-se de quatre de les galeres. La cinquena va ser la que més va donar que fer. La manava el català Berenguer de Villamarí. Es va defensar amb una energia i un valor admirables, amb un tesó i una resistència heroiques, sola contra les 18 galeres enemigues que la combatien per tot arreu, i després de morir en la lluita 300 genovesos, van haver de sucumbir tots els que formaven la tripulació de la nostra galera un a un, amb el seu valerós capità al davant, fins a no quedar ningú sobre la coberta que pogués tirar una ascona o empunyar una espasa, perquè aconseguissin apoderar-se d'ella les gents genoveses.
Llegir l’original en castellà
»Sin embargo, el almirante genovés con sus i8 naves y tripulaciones infinitamente superiores en número, halló en las cinco galeras catalanas una resistencia desesperada. Fué preciso que murieran 200 genoveses antes de apoderarse de cuatro de las galeras. La quinta fué la que más dio que hacer. Mandábala el catalán Berenguer de Villamarí. Defendióse con una energía y un valor admirables, con un tesón y una resistencia heroicas, sola contra las 18 galeras enemigas que la combatían por todos lados, y después de perecer en la lucha 3oo genoveses, tuvieron que sucumbir todos los que formaban la tripulación de nuestra galera uno á uno, con su bizarro capitán al frente, hasta no quedar nadie sobre el puente que pudiera arrojar una azcona ó empuñar una espada, para que lograsen apoderarse de ella las gentes genovesas.
»Aquesta és la versió que fa del fet Muntaner i que accepten amb poques variants Moncada, Romey, Ortiz de la Vega i altres historiadors. Pachymeres ho explica de manera diferent. En primer lloc, aquest autor, segons la traducció de Cousin i reproducció de Buchón, col·loca el fet al maig de 1307, i es desprèn del seu relat que els genovesos, d'acord amb l'emperador, van atacar en lluita oberta els catalans, que van haver de sucumbir al nombre, rendint-se Berenguer d'Entença al general de la host enemiga, apoderant-se els genovesos de totes les nostres galeres, excepte una que es va salvar.
Llegir l’original en castellà
»Esta es la versión que hace del hecho Muntaner y que aceptan con pocas variantes Moneada, Romey, Ortiz de la Vega y otros historiadores. Pachymero lo cuenta de distinto modo. En primer lugar, este autor, según la traducción de Cousín y reproducción de Buchón, coloca el hecho en Mayo de iSoy, y se desprende de su relato que los genoveses, de acuerdo con el emperador, atacaron en lid abierta á los catalanes, que hubieron de sucumbir al número, rindiéndose Berenguer de Entenza al general de la hueste enemiga, apoderándose los genoveses de todas nuestras galeras, excepto una que se salvó.
»Quina d'aquestes dues versions és l'exacta, no li és possible a l'autor d'aquestes línies esbrinar-ho.
Llegir l’original en castellà
»Cuál de estas dos versiones es la exacta, no le es posible al autor de estas líneas averiguarlo.
wDesprés d'haver estat fet presoner pels genovesos, Berenguer va ser portat a Trebisonda, on ells tenien factoria. L'emperador Andrònic va oferir donar-los 25.000 escuts si li entregaven el seu presoner; però ells es van negar. També van negar el rescat als catalans de Gal·lípoli, que van enviar en una fragata a Ramon Muntaner amb l'encàrrec de demanar a Odoardo d'Oria que els donés la persona de Berenguer mitjançant una certa quantitat. Tot va ser inútil. El noble presoner va ser portat a Gènova.
Llegir l’original en castellà
wDespués de haber sido hecho prisionero por los genoveses, Berenguer fué llevado á Trebisonda, donde ellos tenían factoría. El emperador Andrónico ofreció darles 25.ooo escudos si le entregaban su prisionero; pero ellos se negaron. También negaron el rescate á los catalanes de Galípoli, que enviaron en una fragata á Ramón Muntaner con encargo de pedir á Odoardo de Oria que les diese la persona de Berenguer mediante cierta cantidad. Todo fué inútil. El noble prisionero fué llevado á Genova.
» Després de la pèrdua de Berenguer d'Entença i de la seva host, víctimes de la traïció genovesa, segons sembla, van quedar els nostres reduïts a només 1.200 infants i 200 cavalls, força a la veritat tan insignificant, que semblava increïble que pogués resistir per mol- ELS CARRERS DE BARCELONA 105
Llegir l’original en castellà
» Después de la pérdida de Berenguer de Entenza y de su hueste, víctimas de la traición genovesa, según parece, quedaron los nuestros reducidos á solos 1.200 infantes y 200 caballos, fuerza á la verdad tan insignificante, que parecía increíble pudiese resistir por mu- LAS CALLES DE BARCELONA IO5
t temps a les hosts de l'imperi. No obstant això, no es van desanimar per això, i decidint en consell de capitans que valia més morir amb honor que viure sense ell, es va donar ordre de barrenar i enfonsar les galeres i vaixells que hi havia al port, noble i heroica acció que més tard va tenir potser present Hernán Cortés en manar que fossin lliurades les seves naus a les flames. Tallada així la retirada per mar, ja no els quedava efectivament altre recurs que vèncer o morir.
Llegir l’original en castellà
cho tiempo á las huestes del imperio. Sin embargo, no se desalentaron por esto, y decidiendo en consejo de capitanes que valía más morir con honra que vivir sin ella, se dio orden de barrenar y echar á pique las galeras y barcos que había en el puerto, noble y heroica acción que más tarde tuvo quizá presente Hernán Cortés al mandar que fuesen entregadas sus naves á las llamas. Cortada así la retirada por mar, ya no les quedaba efectivamente otro recurso que vencer ó morir.
Berenguer de Rocafort va ser elegit com a cabdill principal d'aquell grapat d'herois: se li van donar 12 consellers pel parer dels quals es governés; es va manar gravar un segell per als despatxos i patents amb la imatge de Sant Jordi i el lema: Segell de l'host dels francs que regnen a Tràcia i Macedònia, no posant-hi nom de catalans, per ser el de francs més universal i el que indistintament es donava a tots els llatins a l'imperi grec, i es van fer quatre banderes, amb les armes d'Aragó i de Sicília les dues primeres, i amb les imatges de Sant Pere i de Sant Jordi les dues restants.
Llegir l’original en castellà
oBerenguer de Rocafort fué elegido por caudillo principal de aquel puñado de héroes: diéronsele 12 consejeros por cuyo parecer se gobernase; se mandó grabar un sello para los despachos y patentes con la imagen de San Jorge y ellQma. Sello de la hueste de los francos que reinan en T vacia y Macedonia, no poniendo en él nombre de catalanes, por ser el de francos más universal y el que indistintamente se daba á todos los latinos en el imperio griego, y se hicieron cuatro banderas, con las armas de Aragón y de Sicilia las dos primeras, y con las imágenes de San Pedro y de San Jorge las dos restantes.
»Mentrestant, l'exèrcit grec, creient ja. que n'hi havia prou només amb presentar-se per a desbaratar aquella petita host, va avançar contra Gal·lípoli. Berenguer de Rocafort va sortir al capdavant del seu grapat d'herois contra l'enemic, i va assolir una esplèndida victòria. Si haguéssim de creure a Muntaner, la crònica del qual té de vegades totes les traces d'un llibre de cavalleries, aquesta batalla hagués estat per als catalans i aragonesos no només un dels seus millors triomfs, sinó també un dels més grans que mai va veure el món: 20.000 infants i 6.000 genets van morir a mans dels nostres, segons aquell cronista, sense haver aquests tingut més pèrdua que la d'un cavaller i dos peons. El fet no és I06 VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
»En el ínterin, el ejército griego, creyendo ya. que bastaba sólo presentarse para desbaratar aquella pequeña hueste, avanzó contra Galípoli. Berenguer de Rocafort salió al frente de su puñado de héroes contra el enemigo, y alcanzó una espléndida victoria. Si hubiésemos de creer á Muntaner, cuya crónica tiene á veces todas las trazas de un libro de caballería, esta batalla hubiera sido para los catalanes y aragoneses no sólo uno de sus mejores triunfos, sino también uno de los mayores que jamás vio el mundo: 20.000 infantes y 6.000 jinetes perecieron á manos de los nuestros, según aquel cronista, sin haber éstos tenido más pérdida que la de un caballero y dos peones. El hecho no es I06 VÍCTOR BALAGUER
creïble, i menys contat per Muntaner, com no ho és tampoc el que només tinguessin els grecs la pèrdua de 200 homes, al dir de Pachymeres. Els resultats proven que la victòria fou important: ni tant com l'exagera Muntaner, ni tan poc com l'empetiteix Pachymeres.
Llegir l’original en castellà
creíble, y menos contado por Muntaner, como no lo es tampoco el de que sólo tuviesen los griegos la pérdida de 200 hombres, al decir de Pachymero. Los resultados prueban que la victoria fué importante: ni tanto como la exagera Muntaner, ni tan poco como la empequeñece Pachymero.
))El fill de l'emperador, Kyr Miquel, va aplegar en breu temps un altre exèrcit, que aquesta vegada pujava a 100.000 infants i 17.000 cavalls, manada l'avantguarda pel propi Miquel. Els catalans no van esperar que arribés a ells el centre, sinó que fent una marxa ràpida, es van llançar sobre l'avantguarda enemiga, que estava acampada prop de la ciutat d'Apros, provant novament que el valor, millor que el nombre, és l'àrbitre de les batalles. Els va costar, no obstant això, aquesta victòria molt més feina que l'anterior. La cavalleria de Tràcia i Macedònia va sostenir per llarg temps l'honor de la refrega, impedint avançar als nostres; i el mateix emperador jove va fer esforços sobrehumans per evitar l'afronta d'una derrota, arribant fins al punt de lluitar cos a cos amb un mariner català anomenat Berenguer, que el va ferir al rostre després d'haver-li mort el cavall i fet trossos l'escut amb la seva maça.
Llegir l’original en castellà
))E1 hijo del emperador, Kyr Miguel, allegó en breve tiempo otro ejército, que esta vez ascendía á loo.ooo infantes y 17.000 caballos, mandada la vanguardia por el propio Miguel. Los catalanes no esperaron á que llegase á ellos el centro, sino que haciendo una marcha rápida, se arrojaron sobre la vanguardia enemiga, que estaba acampada cerca de la ciudad de Apros, probando nuevamente que el valor, mejor que el número, es el arbitro de las batallas. Costóles, sin embargo, esta victoria mucho más trabajo que la anterior. La caballería de Tracia y Macedonia sostuvo por largo rato el honor de la refriega, impidiendo avanzar á los nuestros; y el mismo emperador joven hizo esfuerzos sobrehumanos para evitar la afrenta de una derrota, llegando hasta el punto de luchar cuerpo á cuerpo con un marino catalán llamado Berenguer, que le hirió en el rostro después de haberle muerto el caballo y héchole pedazos el escudo con su maza.
wEls grecs van fugir de nou davant aquells homes, a qui semblava protegir el cel, i els almogàvers, que sorpresos per la nit van acampar al lloc de la batalla, van poder veure a les matinades de l'endemà com de considerable havia estat la seva victòria pel nombre de cadàvers que sembraven el camp. Nicèfor afirma que ja per aquesta època els turcs havien format aliança amb els catalans, vist que aquests havien tornat les seves armes contra els grecs, i diu que a la batalla d'Apros va lluitar sota les nostres banderes un cos de turcs. La vencedora host es va apo- ELS CARRERS DE BARCELONA IO7
Llegir l’original en castellà
wLos griegos huyeron de nuevo ante aquellos hombres, á quienes parecía proteger el cielo, y los almogávares, que sorprendidos por la noche acamparon en el sitio de la batalla, pudieron ver á los matutinos albores del siguiente día cuan considerable había sido su victoria por el número de cadáveres que sembraban el campo. Nicéforo afirma que ya por este tiempo los turcos habían formado alianza con los catalanes, visto que éstos habían vuelto sus armas contra los griegos, y dice que en la batalla de Apros peleó bajo nuestras banderas un cuerpo de turcos. La vencedora hueste se apo- LAS CALLES DE BARCELONA IO7
deró fàcilment de la ciutat d'Apros l'endemà del triomf.
Llegir l’original en castellà
deró fácilmente de la ciudad de Apros al día siguiente del triunfo.
» Diuen les històries que després d'aquest triomf van quedar tan aterrats els grecs i tan amos del país els nostres, que discorrien per totes les províncies a llur arbitri, talant, saquejant, venjant-se, portant el terror en el seu nom i la mort en el seu aspecte. Però el que es va elegir pels catalans per a teatre de sagnants represàlies va ser el poble de Rodosto, on els seus ambaixadors, amb el valerós Siscar al capdavant, havien estat víctimes de la traïció i mala fe, sucumbint inhumanament esquarterats. Van entrar en aquesta població per escalada i la van ocupar sense resistència, però no va bastar això a contenir la seva crueltat. Tal devia ser i tan terrible i mortal la seva venjança, que tinc llegit en Moncada que de resultes d'això, encara molt temps després, la maledicció més enèrgica que en aquells països es podia tirar contra un enemic, era la d'exclamar: Així la venjança [dels catalans caigui sobre el seu cap,
Llegir l’original en castellà
» Dicen las historias que después de este triunfo quedaron tan aterrados los griegos y tan dueños del país los nuestros, que discurrían por todas las provincias á su arbitrio, talando, saqueando, vengándose, llevando el terror en su nombre y la muerte en su aspecto. Pero el que se eligió por los catalanes para teatro de sangrientas represalias fué el pueblo de Rodosto, donde sus embajadores, con el bizarro Sisear al frente, habían sido víctimas de la traición y mala fe, sucumbiendo inhumanamente despedazados. Entraron en esta población por escalada y ocupáronla sin resistencia, pero no bastó esto á contener su crueldad. Tal debió ser ella y tan terrible y mortal su venganza, que tengo leído en Moneada que de resultas de esto, aun mucho tiempo después, la maldición más enérgica que en aquellos países arrojarse podía contra un enemigo, érala de exclamar: Así la venganza de [los catalanes caiga sobre su cabeza,
wMentre eren tan rumorosament venjades les víctimes de Rodosto i entraven els catalans a Pàcia, ciutat veïna, guanyada amb la mateixa facilitat i amb igual rigor tractada, tenia lloc a Adrianòpolis un fet, la certesa del qual no pot posar-se en dubte quan ho explica el grec Pachymeres a impulsos de la seva admiració. Heus aquí les seves pròpies paraules:
Llegir l’original en castellà
wAíientras eran tan ruidosamente vengadas las víctimas de Rodosto y entraban los catalanes en Paccia, ciudad vecina, ganada con la misma facilidad y con igual rigor tratada, tenía lugar en Andrinópolis un hecho, cuya certeza no puede ponerse en duda cuando lo cuenta el griego Pachymero á impulsos de su admiración. He aquí sus propias palabras:
«Seixanta catalans havien quedat presoners a Adrianòpolis quan el cèsar Roger de Flor va ser assassinat en aquesta ciutat. Havent, doncs, arribat a notícia dels presoners el rumor de la derrota del jove emperador a Apros, van conspirar per aconseguir la seva llibertat; i havent trencat les seves cadenes van pujar dalt de tot de la torre, des d'on van emprendre a pedregades contra els habitants d'Adrianòpolis, que en tenir notícia del succeït es van arremolinar al costat de la torre per to- I08 VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
«Sesenta catalanes habían quedado prisioneros en Andrinópolis cuando el cesar Roger de Flor fué asesinado en esta ciudad. Habiendo, pues, llegado á noticia de los prisioneros el rumor de la derrota del joven emperador en Apros, conspiraron para conseguir su libertad; y habiendo roto sus cadenas subieron á lo alto de la torre, desde donde emprendieron á pedradas contra los habitantes de Andrinópolis, que al tener noticia de lo sucedido se arremolinaron junto á la torre para to- I08 VÍCTOR BALAGUER
mar-la. Van ser inútils quants esforços van intentar fer els presos, i si bé alguns es van lliurar, altres van preferir morir abans que tornar a caure en mans dels seus enemics. Els veïns d'Adrianòpolis, units als soldats de la guarnició, veient que no podien entrar a la torre per la desesperada resistència que els oposaven els catalans, van decidir lliurar-la a les flames; però tota la violència del foc no va ser suficient a acovardir els defensors. Primerament van intentar apagar l'incendi, i quan van veure que els era impossible, es van abraçar uns a altres donant-se l'últim adéu; es van fortificar fent el senyal de la creu, i es van tirar despullats enmig de les flames. Dos germans, però que ho eren encara més de cor que de cos, abraçant-se estretament, es van precipitar a un temps mateix des del punt més elevat, morint de la caiguda. Abans, però, de tirar-se, van veure un jove company seu que estava suspès davant el precipici i l'incendi, i que més aviat semblava disposat a sotmetre's a una deshonrosa esclavitud que a patir tan cruel gènere de mort. El van tirar ells al foc, i van creure així salvar-lo perdent-lo. Heus aquí la cruel extremitat a què la seva desesperació els va portar.»
Llegir l’original en castellà
marla. Fueron inútiles cuantos esfuerzos trataron de hacer los presos, y si bien algunos se entregaron, otros prefirieron morir antes que volver á caer en manos de sus enemigos. Los vecinos de Andrinópolis, unidos á los soldados de la guarnición, viendo que no podían entrar en la torre por la desesperada resistencia que les oponían los catalanes, decidieron entregarla á las llamas; pero toda la violencia del fuego no fué bastante á acobardar á los defensores. Primeramente trataron de apagar el incendio, y cuando vieron que les era imposible, se abrazaron unos á otros dándose el último adiós; fortificáronse haciendo la señal de la cruz, y se arrojaron desnudos en medio de las llamas. Dos hermanos, pero que lo eran aún más de corazón que de cuerpo, abrazándose estrechamente, se precipitaron á un tiempo mismo desde el punto más elevado, muriendo de la caída. Antes, empero, de arrojarse, vieron á un joven compañero suyo que estaba suspenso ante el precipicio y el incendio, y que más bien parecía dispuesto á someterse á una deshonrosa esclavitud que á sufrir tan cruel género de muerte. Arrojáronle ellos al fuego, y creyeron así salvarle perdiéndole. He aquí la cruel extremidad á que su desesperación les llevó.»
))Mentre així anaven els catalans victoriosos, sent tal el poder que tenien que es pensava ja en acostar-se a Constantinoble, va arribar a Gal·lípoli amb alguna gent de reforç aquell Ferran Jiménez d'Arenós, un dels més principals capitans aragonesos que van formar part de la primera expedició, i que pel que s'ha dit en un altre lloc s'havia apartat de l'host, anant a oferir els seus serveis al duc d'Atenes. Ferran Jiménez, que acudia amb una galera i 80 homes en auxili dels seus companys, va ser rebut amb goig i se li va donar de seguida a manar un cos, amb el qual va fer veritables proeses.
Llegir l’original en castellà
))En tanto que así andaban los catalanes victoriosos, siendo tal el poder que tenían que se pensaba ya en acercarse á Constantinopla, llegó á Galípoli con alguna gente de refuerzo aquel Fernando Jiménez de Árenos, uno de los más principales capitanes aragoneses que formaron parte déla primera expedición, y que por lo referido en otro lugar se había apartado 'de la hueste, 3^endo á ofrecer sus servicios al duque de Atenas. Fernán Jiménez, que acudía con una galera y 8o hombres en socorro de sus compañeros, fué recibido con júbilo y diósele en seguida á mandar un cuerpo, con el cual hizo verdaderas proezas.
Va aplegar 300 infants i 60 cavalls, i amb ells es va endinsar terra endins, portant el terror fins a les portes mateixes de Constantinoble, des dels murs de la qual es diu que l'emperador Andrònic va veure com passava a sac i foc els voltants de la ciutat i pobles de les rodalies. Ben és veritat que va marxar contra ell una forta divisió de l'enemic; però la va escometre i vèncer, malgrat ser en major nombre. Triomfant i carregat de botí, va anar a ajuntar-se amb Rocafort a Paccia, on aquest últim acabava d'arribar després d'haver recorregut la terra fins a Ròdope.
Llegir l’original en castellà
» Juntó 3oo infantes y 6o caballos, y con ellos se entró tierra adentro, llevando el terror hasta las puertas mismas de Constantinopla, desde cuyos muros se cuenta que el emperador Andrónico vio cómo pasaba á saco y fuego los alrededores de la ciudad y pueblos de las cercanías. Bien es verdad que marchó contra él una fuerte división del enemigo; pero la acometió y venció, sin embargo de ser en mayor número. Triunfante y cargado de botín, fué á juntarse con Rocafort en Paccia, á donde el último acababa de llegar después de haber corrido la tierra hasta Rodope.
» Mal s'avenia Jiménez d'Arenós amb el caràcter despòtic i dominant de Rocafort. Així és que, per trobar ocasió propícia per apartar-se del seu costat i no haver de sotmetre's a qui per noblesa de sang era inferior, va intentar amb alguns del seu partit la conquesta de Madyto (que altres anomenen Mòdic), i això amb tan poca gent, que els seus mateixos companys ho tenien per temeritat i bogeria. Tanmateix, no per això va desistir el cavaller aragonès, i l'èxit va coronar els seus esforços. La ciutat de Madyto, amb el seu fort castell, va caure en el seu poder per assalt i sorpresa, segons Muntaner; per capitulació i vençuts els assetjats per la fam, segons Pachymeres. Sembla que el setge de la plaça va durar vuit mesos. Després de guanyada, Jiménez d'Arenós hi va deixar el seu presidi, i la host catalano-aragonesa es va dividir en tres cossos, guarnicionant quatre places sota el comandament de tres respectius caps. La divisió de Rocafort va ocupar Rodosto i Pàcia (que altres anomenen Pànido); la de Jiménez d'Arenós, Madyto, i Ramon Muntaner, amb menys gent, i més fidel, de segur, com a soldat valent que com a cronista historiador, es va quedar governant la ciutat de Gal·lípoli.
Llegir l’original en castellà
»Mal se avenía Jiménez de Árenos con el carácter despótico y dominante de Rocafort. Así es que, para hallar ocasión propicia de apartarse dé su lado y no tener que someterse á quien por nobleza de sangre era su inferior, intentó con algunos de su partido la conquista de Madyto (que otros llaman Módico), y esto con tan poca gente, que sus mismos compañeros lo tenían á temeridad y locura. Sin embargo, no por ello desistió el caballero aragonés, y el éxito vino á coronar sus esfuerzos. La ciudad de Madyto, con su fuerte castillo, cayó en su poder por asalto y sorpresa, según Muntaner; por capitulación y vencidos los sitiados por el hambre, según Pachymero. Parece que el sitio de la plaza duró ocho meses. Luego de ganada, Jiménez de Arenós^jó en ella su presidio, y la hueste catalana-aragonesa se dividió en tres cuerpos, guarnicionando cuatro plazas bajo el mando de tres respectivos jefes. La división de Rocafort ocupó á Rodosto y Paccia (que otros llaman Pánido); la de Jiménez de Árenos, Madyto, y Ramón Muntaner, con menos gente, y más fiel, de seguro, como soldado valiente que como cronista historiador, se quedó gobernando la ciudad de Galípoli.
Durant algun temps van ser el flagell i el terror d'aquelles províncies, tenint subjectes els seus naturals, no VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
» Algún tiempo pasaron siendo el azote y terror de aquellas provincias, teniendo sujetos á sus naturales, no VÍCTOR BALAGUER
fins que Rocafort i Jiménez van tornar a unir-se, projectant una expedició a l'interior de Tràcia. La van dur a terme; van passejar triomfants el país, marcant les seves empremtes els pobles incendiats i negats en sang, i van tornar carregats de riquíssims espolis, amb quatre galeres que abans els havien pertangut per ser les que van prendre els grecs a Constantinoble quan la mort de Ferran Abones, i que van trobar Jiménez i Rocafort al port de Stenayre (altres anomenen Estanyara), poble a la ribera del mar de Pont, que va ser guanyat a viva força pels nostres. Amb aquestes quatre galeres, plenes de joies i presoners, van passar els dos cabdills pel canal de Constantinoble, creuant així en triomf a la vista de l'aterrada capital.
Llegir l’original en castellà
hasta que Rocafort y Jiménez volvieron á unirse, proyectando una expedición al interior de Tracia. Lleváronla á cabo; pasearon triunfantes el país, marcando sus huellas los pueblos incendiados y anegados en sangre, y dieron la vuelta cargados de riquísimos despojos, con cuatro galeras qile antes les habían pertenecido por ser las que tomaron los griegos en Constantinopla cuando la muerte de Fernando Abones, y que hallaron Jiménez y Rocafort en el puerto de Stenayre (otros llaman Estañara), pueblo á la ribera del mar de Ponto, que fué ganado á viva fuerza por los nuestros. Con estas cuatro galeras, henchidas de joyas y prisioneros, pasaron los dos caudillos por el canal de Constantinopla, cruzando así en triunfo á la vista de la aterrada capital.
))Mentre això succeïa, un cavaller principal de Salònica, anomenat Jordi de Cristòpolis, que passava amb 80 cavalls a Constantinoble, va creure ser una bona ocasió d'intentar un cop de mà contra Gal·lípoli, per tenir notícia que estava amb poca gent guarnida. Va errar, però, l'intent, que en va tenir notícia Muntaner i va frustrar el seu pla, sortint contra ell i embestint-lo. Només 14 genets manava el cronista-soldat, al dir seu, i li van bastar per tancar contra els 80 de Cristòpolis i fer-lo retrocedir amb pèrdua de 36 dels seus, morts o presoners. El mateix vencedor ens explica aquesta victòria; i doncs no hi ha altre testimoni que el seu, com ell la refereix la repeteixen tots.
Llegir l’original en castellà
))En tanto que esto sucedía, un caballero principal de Salónica, llamado Jorge de Cristópolis, que pasaba con 8o caballos á Constantinopla, creyó ser buena ocasión de intentar un golpe de mano contra Galípoli, por tener noticia que- estaba con poca gente guarnecida. Erró, empero, el intento, que tuvo de él noticia Muntaner y frustró su plan, saliendo'contra él y embistiéndole. Sólo 14 jinetes mandaba el cronista-soldado, al decir suyo, y bastáronle para cerrar contra los 80 de Cristópolis y hacerle retroceder con pérdida de 36 de los suyos, muertos ó prisioneros. El mismo vencedoi^nos cuenta esta victoria; y pues no hay otro testigo que el suyo, como él la refiere la repiten todos.
» Havent tornat ja Rocafort i Jiménez de la seva venturosa excursió, van saber que els alans, és a dir, els que més havien contribuït a la mort de Roger de Flor, tornaven a les seves terres cansats dels treballs i fatigues de la guerra. Va semblar als nostres que no era bé que en pau i tranquil·litat tornessin els qui tanta sang dels seus companys havien fet vessar,
Llegir l’original en castellà
» Habiendo regresado ya Rocafort y Jiménez de su venturosa excursión, supieron que los alanos, es decir, los que más habían contribuido á la muerte de Roger de Flor, se volvían á sus tierras cansados de los trabajos y fatigas de la guerra. Parecióles á los nuestros que no era bien que en paz y tranquilidad se volviesen quienes tanta sangre de sus compañeros habían hecho de-
i van decidir sortir-los a l'encontre. Hi va haver consell de capitans a Pàcia, i es va resoldre reunir totes les forces per a aquesta jornada, desemparant Pàcia, Rodosto i Madyto, i quedant a Gal·lípoli les dones i tresors amb només una guarnició de 200 infants i 20 cavalls, al comandament i govern de Muntaner, a qui es va oferir un cinquè del terç de la presa i un altre per a la seva gent. Més de 2.000 dones es van tancar a Gal·lípoli, i per això diu Muntaner a la seva crònica: Romanguí mal acompanyat d'hòmens i ben acompanyat de fembres.
Llegir l’original en castellà
rramar, y decidieron salirles al encuentro. Hubo consejo de capitanes en Paccia, y se resolvió reunir todas las fuerzas para esta jornada, desamparando Paccia, Rodosto y Madyto, y quedando en Galípoli las mujeres y tesoros con sola una guarnición de 200 infantes y 20 caballos, al mando y gobierno de Muntaner, á quien se ofreció un quinto del tercio de la presa y otro para su gente. Más de 2.000 mujeres se encerraron en Galípoli, y por esto dice Muntaner en su crónica: Roinangui mal acompanyat de liomcns y hcn acompanyat de femhres.
» Jordi, cap dels alans i matador de Roger de Flor, portava 6.000 infants, 3.000 cavalls i una multitud de nens i dones, i estava a dotze jornades de distància. Els catalans van fer unes marxes ràpides, i van descobrir l'enemic abans que passés el mont Hemo. Els historiadors diuen que el combat va ser terrible i espantós, desastrosa la batalla. Van oferir una resistència desesperada els alans, que lluitaven per defensar les seves dones, els seus fills i les riqueses que havien adquirit al servei de l'imperi. D'altra cosa, però, no els va servir el valor i l'esforç que de fer més gloriosa la seva derrota. La mortaldat que van fer els nostres en els enemics va ser molta; el botí que van recollir immens. Dels primers que van perir a mans dels almogàvers va ser Jordi, en la mort del qual van venjar així la del seu valent cabdill Roger.
Llegir l’original en castellà
»George, jefe de los alanos y matador de Roger de Flor, llevaba 6.000 infantes, 3. 000 caballos y una multitud de niños y mujeres, y estaba á doce jornadas de distancia. Los catalanes hicieron unas rápidas marchas, y descubrieron al enemigo antes de que pasase el monte Hemo. Los historiadores dicen que el combate fué terrible y espantoso, desastrosa la batalla. Ofrecieron una resistencia desesperada los alanos, que peleaban por defender sus mujeres, sus hijos y las riquezas que habían adquirido en servicio del imperio. De otra cosa, empero, no les sirvieron el valor y el esfuerzo que de hacer más gloriosa su derrota. La mortandad que hicieron los nuestros en los enemigos fué mucha; el botín que recogieron inmenso. De los primeros que perecieron á manos de los almogávares fué George, en cuya, muerte vengaron asi la de su valeroso caudillo Roger.
És de referir un fet que tingué lloc en aquesta jornada, i que com a notable conten les històries. En veure la batalla perduda i ja les armes catalanes propietàries del camp, un jove i valent massageta, que s'havia batut bizarrament, corregué presurós a les tendes que començaven ja a saquejar els nostres, i traient d'una d'elles una dona tan jove com hermosa, esposa seva o estimada, la col·locà sobre un cavall i ell en un altre, prenent el camí del mont. Tres almogàvers, que es deien Guillem Bellver, Arnau Miró i Berenguer Ventayola, van tirar a córrer darrere dels fugitius, moguts per la bellesa meravellosa d'aquella dona. El mesageta, per escapar dels qui el seguien, esperonava amb la punta del seu alfange el cavall de la seva dona, animant-lo al mateix temps amb veus; però no van tardar la calor i la fatiga a rendir el pobre animal, que es va deixar caure amb la seva preciosa càrrega. Ja era impossible escapar. Ben bé podria haver-ho fet el mesageta, abandonant la bella a la seva sort; però lluny d'això es va acostar a la dona, amb qui es va abraçar estretament i amorosament, acomiadant-se d'ella amb llàgrimes i besades, i tot seguit, fent dos passos enrere, va brandir l'alfange i li va tallar d'una ganivetada el cap. També aleshores encara podria haver escapat, però no satisfeia ja la seva fuga a la seva passió d'amant: calia disputar el cadàver com havia tractat de salvar el cos. Al peu del cadàver va esperar els tres agressors, i amb l'alfange tenyit en la sang de la bella li va llevar el braç i la vida a Guillem Bellver, el primer que es va acostar, girant-se tot seguit contra Miró i Ventayola, amb els quals va lluitar desesperadament, donant i rebent ganivetades al costat del cadàver de la seva estimada, fins que va caure sobre el mateix dessagnat i exhalant l'últim alè.
Llegir l’original en castellà
))De referir es un hecho que tuvo lugar en esta jornada, y que como notable cuentan las historias. Al ver la batalla perdida y dueñas ya del campo las armas catalanas, 'un joven y valiente mesageta, que se había batido bizarramente, corrió presuroso á las tiendas que comenzaban ya á saquear los nuestros, y sacando de una de ellas á una mujer tan joven como hermosa, esposa suya ó querida, la colocó sobre un caballo y él en otro, tomando el camino del monte. Tres almogávares, que se llamaban Guillen Bellver, Arnau Miró y Berenguer Ventayola, echaron á correr tras de los fugitivos, movidos de la hermosura maravillosa de aquella mujer. El mesageta, para escapar de los que le seguían, espoleaba con la punta de su alfanje el caballo de su mujer, animándole al propio tiempo con voces; pero no tardaron el calor y la fatiga en rendir al pobre animal, que se dejó caer con su preciosa carga. Era ya imposible escapar. Bien hubiera podido hacerlo el mesageta, abandonando á la hermosa á su suerte; pero lejos de esto se acercó á la mujer, con quien se abrazó estrecha y amorosamente, despidiéndose de ella con lágrimas y besos, y en seguida, haciéndose dos pasos atrás, blandió el alfanje y cortóle de una cuchillada la cabeza. También entonces hubiera aún podido escapar, pero no satisfacía ya su fuga á su pasión de amante: era preciso disputar el cadáver como había tratado de salvar el cuerpo. Al pie del cadáver esperó á los tres agresores, y con el alfanje teñido en la sangre de la hermosa quitó el brazo y la vida á Guillen Bellver, el primero que se acercó, revolviendo en seguida sobre Miró y Ventayola, con quienes luchó desesperadamente, dando y recibiendo cuchilladas cabe el cadáver de su amada, hasta que cayó sobre el mismo desangrado y exhalando el último aliento.
))Mentre es consagrava aquella famosa jornada als manes i memòria de Roger de Flor, Gal·lípoli, la ciutat que Muntaner s'havia encarregat de defensar amb una host de dones, es veia atacada per una armada de genovesos, que a això es van llançar moguts per les promeses d'Andrònic i del seu fill Miquel. Els genovesos, al comandament de Spínola, van desembarcar i van fer un assalt a la plaça, però infructuosament, ja que van trobar brava i tenaç resistència. Muntaner guar- ELS CARRERS DE BARCELONA 113
Llegir l’original en castellà
))En tanto que se consagraba aquella famosa jornada á los manes y memoria de Roger de Flor, Galípoli, la ciudad que Muntaner se había encargado de defender con una hueste de mujeres, se veía atacada por una armada de genoveses, que á ello se lanzaron- movidos de las promesas de Andrónico y de su hijo Miguel. Los genoveses, al mando de Spínola, desembarcaron y dieron un asalto á la plaza, pero infructuosamente, pues que hallaron brava y tenaz resistencia. Muntaner guar- LAS CALLES DE BARCELONA II3
nia les muralles de Gal·lípoli amb les seves 2.000 dones, a les quals va donar armadures i a cada 10, com a cap, un mercader català, i amb la poca gent d'armes de què podia disposar va fer diverses sortides, obtenint un èxit felicíssim. Com a valent soldat i com a bon capità es va portar en aquell tràngol Muntaner. Spínola i els seus van haver de reembarcar-se més que de pressa, deixant alfombrats de cadàvers els voltants de la plaça, i perdent en la refrega un dels seus més famosos capitans, anomenat Antoni Bocanegra, que no va voler rendir-se a Muntaner, el qual l'instava per això, desitjós de no haver d'acabar amb un valent.
Llegir l’original en castellà
necio las murallas de Galípoli con sus 2.000 mujeres, á las cuales dio armaduras y á cada 10 por cabo un mercader catalán, y con la poca gente de armas de que podía disponer hizo varias salidas, obteniendo un éxito felicísimo. Como bravo soldado y como buen capitán se portó en aquel lance Muntaner. Spínola y los suyos tuvieron que reembarcarse más que de prisa, dejando alfombrados de cadáveres los alrededores de la plaza, y perdiendo en la refriega á uno de sus más famosos capitanes, llamado Antonio Bocanegra, que no quiso rendirse á Muntaner, el cual le instaba para ello, deseoso de no tener que acabar con un valiente.
» La defensa de Gal·lípoli és una bella pàgina d'aquella epopeia amb què s'enriqueix la nostra història, deguda al valor heroic d'un grapat d'homes, que si tals fets haguessin acomès en època de remota antiguitat, s'haguessin relegat a les meravelles de la faula, o s'hagués fet passar als seus autors per semideus.
Llegir l’original en castellà
»La defensa de Galípoli es una bella página de aquella epope3^a con que se enriquece nuestra historia, debida al valor heroico de un puñado de hombres, que si tales hechos hubiesen acometido en época de remota antigüedad, se hubieran relegado á las maravillas de la fábula, ó se hubiera hecho pasar á sus autores por semidioses.
» L'expedició de Llevant és la nostra Ilíada. Només que encara li falta el seu Homer.
Llegir l’original en castellà
»La expedición de Levante es nuestra Iliada. Sólo que aún le falta su Homero.
» Amb tan repetides victòries i tan continuades gestes, la fama dels catalans va créixer extraordinàriament, i no és d'estranyar que acudissin tots a servir sota les seves banderes, i que turcs i turcoples s'afanyessin a allistar-se com a aliats de la host per participar de la seva glòria i del seu profit. Fins a arribar a aquest punt no parlen els nostres autors d'haver-se unit a les nostres banderes els turcs i després els turcoples, que estaven al servei dels grecs, si bé els autors d'aquesta última nació, com ja s'ha fet observar, volen que això hagués succeït abans.
Llegir l’original en castellà
»Con tan repetidas victorias y tan continuadas hazañas, la fama de los catalanes creció extraordinariamente, y no es de extrañar que acudiesen todos á servir bajo sus banderas, y que turcos y turcoples se apresurasen á alistarse como aliados de la hueste para participar de su gloria y de su provecho. Hasta llegar á este punto no hablan nuestros autores de haberse unido á nuestras banderas los turcos y luego los turcoples, que estaban al servicio de los griegos, si bien los autores de esta última nación, como ya se ha hecho observar, quieren que esto hubiese sucedido antes.
» Un altre reforç va tenir aleshores la host: va ser el que
Llegir l’original en castellà
»Otro refuerzo tuvo por entonces la hueste: fué el que
TOM XXII 8 li va portar Berenguer d'Entença, lliure ja de la seva presó, gràcies a la intervenció generosa del monarca aragonès D. Jaume II. Berenguer d'Entença, tot just havent trencat els seus grillons, no va pensar en res més que en facilitar socors als catalans de Gal·lípoli i tornar a compartir amb ells la seva glòria i els seus perills; i havent fracassat diversos dels seus projectes i veient irrealitzables de moment les seves esperances, es va venir a Catalunya; va vendre part del seu patrimoni; va ajuntar 5oo homes, gent tota de valor i decidida, i va partir per portar aquest reforç als seus companys i germans de Gal·lípoli.
Llegir l’original en castellà
TOMO XXII 8 le trajo Berenguer de Entenza, libre ya de su prisión, gracias á la intervención generosa del monarca aragonés D. Jaime II. Berenguer de Entenza, luego que hubo roto sus hierros, no pensó en otra cosa que en facilitar socorros á los catalanes de Galípoli y volver á compartir con ellos su gloria y sus peligros; y habiendo fracasado varios de sus proyectos y viendo irrealizables por el pronto sus esperanzas, se vino á Cataluña; vendió parte de su hacienda; juntó 5oo hombres, gente toda de valor y decidida, y partió á llevar este refuerzo á sus compañeros y hermanos de Galípoli.
)) Així que a aquest punt va arribar, va voler posar-se al capdavant de la host com a superior cabdill i continuar l'acompliment del càrrec que tenia abans que els genovesos el prenguessin; però en la seva absència, amb les seves victòries havia crescut Rocafort en ambició, i li va contestar que allà no hi havia per a ell més comandament que el de la gent que portava amb si. Hi va haver amb aquest motiu grans divisions en els ànims, i es van establir la desunió i la discòrdia en la host, quedant dividida en dos bàndols, un dels quals tenia per cap a Berenguer de Rocafort, i un altre a Berenguer d'Entença, havent-se sotmès a aquest darrer Jiménez d'Arenós i Ramon Muntaner, per jutjar-lo com a ric-home de major autoritat que Rocafort, simple cavaller.
Llegir l’original en castellà
))Así que á este punto llegó, quiso ponerse al frente de la hueste como superior caudillo y continuar el desempeño del cargo que tenía antes de que los genoveses le prendieran; pero en su ausencia, con sus victorias había crecido Rocafort en ambición, y le contestó que allí no había para él más mando que el de la gente que traía consigo. Flubo con este motivo grandes divisiones en los ánimos, y estableciéronse la desunión y la discordia en la hueste, quedando dividida en dos bandos, uno de los cuales tenía por jefe á Berenguer de Rocafort, y otro á Berenguer de Entenza, habiéndose sometido á este último Jiménez de Árenos y Ramón Muntaner, por juzgarle como rico-hombre de mayor autoridad que Rocafort, simple caballero.
» Per les concòrdies que es van fer, mediant Ramon Muntaner, que es va prendre molta pena i feina per a la conciliació, va semblar quedar tot en pau de moment, si bé els recels, l'enemistat i l'odi d'ambdós bàndols feien presagiar un pròxim trencament. Berenguer d'Entença amb la seva divisió va anar a posar setge a Megarix, i Rocafort amb la seva, de la qual formaven part turcs i turcoples, va assetjar la plaça d'Ainé (que altres anomenen Nona), distant 60 milles de Gal·lípoli i 30 de Megarix.
Llegir l’original en castellà
»Por los conciertos que se hicieron, mediando Ramón Muntaner, que se tomó mucha pena y trabajo para la conciliación, pareció quedar todo en paz por el pronto, si bien los recelos, la enemistad y el odio de entrambos bandos hacían presagiar un próximo rompimiento. Berenguer de Entenza con su -división fué á poner sitio á Megarix, y Rocafort con la suya, de la que formaban parte turcos 3^ turcoples, se puso sobre la plaza de Ainé (que otros llaman Nona), distante 60 millas de Galípoli y 3o de Megarix.
» En tal estat les coses, va arribar a Gal·lípoli amb quatre galeres l'infant D. Ferran, fill del rei de Mallorca, a qui el seu cosí el rei de Sicília D. Frederic enviava a aquelles terres com a lloctinent seu, perquè en el seu nom manés aquella gent i dirigís aquella conquesta. En arribar D. Ferran a Gal·lípoli va ser reconegut com a cap superior i lloctinent del rei de Sicília per la parcialitat d'Entença i Jiménez d'Arenós. Rocafort es va veure contrariat en els seus plans i projectes; però va buscar en la seva ment els mitjans d'acabar amb aquell obstacle poderós, i va trobar per a això enginyosa traça.
Llegir l’original en castellà
»En tal estado las cosas, llegó á Galípoli con cuatro galeras el infante D. Fernando, hijo del rey de Mallorca, á quien su primo el rey de Sicilia D. Federico enviaba á aquellas tierras como lugarteniente suyo, para que en su nombre mandase aquella gente y dirigiese aquella conquista. Al llegar D. Fernando á Galípoli fué reconocido como jefe superior y lugarteniente del rey de Sicilia por la parcialidad de Entenza y Jiménez de Árenos. Rocafort se vio contrariado en sus planes y proyectos; pero buscó en su mente los medios de acabar con aquel obstáculo poderoso, y halló para ello ingeniosa traza.
»Rocafort no ignorava la cavalleresca lleialtat de Don Ferran al seu cosí el rei de Sicília, i sabia també que els tractes fets amb aquest li impedien governar a Romania d'una altra manera que com a lloctinent del monarca sicilià. Decidit a valer-se d'això, va aconseguir persuadir els caps i principals capitans del seu bàndol que per als progressos de les seves conquestes els seria molt més avantatjós tenir entre ells un rei que els governés i dirigís i mirés com a pròpies les terres que es guanyessin, que no pas dependre d'un monarca com el de Sicília, el qual, per estar tan distant, ni veuria les accions dels que es distingissin per recompensar-les, ni procuraria promptes ajudes a immediates necessitats, ni miraria, finalment, aquelles possessions, per estar tan llunyanes, amb el zel, la sol·licitud i la cura que aquell que les considerés com el seu únic o principal patrimoni. Els caps i cabdills van caure a la xarxa que l'astut Rocafort els tendia; i com que aquest els va proposar que elegissin, a conseqüència de les seves idees, per rei a D. Ferran, van determinar aclamar-lo i li van oferir la corona. D. Ferran es va negar a admetre, no volent faltar ni un punt a la confiança que en ell havia dipositat el seu cosí i als compromisos amb aquest con- Il6 VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
»No ignoraba Rocafort la caballeresca lealtad de Don Fernando á su primo el rey de Sicilia, y sabía también que los tratos hechos con éste le impedían gobernar en Romanía de otro modo que como lugarteniente del monarca siciliano. Decidido á valerse de esto, logró persuadir á los jefes y principales capitanes de su bando que para los progresos de sus conquistas les sería mucho más ventajoso tener entre ellos un rey que les gobernase y dirigiese y mirase como propias las tierras que se ganasen, que no depender de un monarca como el de Sicilia, el cual, por estar tan distante, ni vería las acciones de los que se señalasen para recompensarlas, ni procuraría prontos socorros á inmediatas necesidades, ni miraría, finalmente, aquellas posesiones, por estar tan lejanas^ con el celo, solicitud y cuidado que aquél que las considerase como su único ó principal patrimonio. Los jefes y adalides cayeron en la red que el astuto Rocafort les tendía; y como éste les propuso que eligiesen, á consecuencia de sus ideas, por rey. áD. Fernando, determinaron aclamarle y le ofrecieron la corona. D. Fernando se negó á admitir, no queriendo faltar ni un punto á la confianza que en él había depositado su primo y á los compromisos con éste con- Il6 VÍCTOR BALAGUER
tret. Ja ho sabia Rocafort i amb això comptava. Va saber llavors manejar tan bé el negoci, que el seu bàndol, disgustat en gran part i esperant que al capdavall es resoldria a acceptar el ceptre, va refusar donar el bastó de comandament a l'infant, que ja s'hagués tornat a Sicília, si les pregàries i instàncies d'Entenza i de Jiménez no l'haguessin detingut.
Llegir l’original en castellà
traídos. Ya lo sabía Rocafort y con ello contaba. Supo entonces manejar tan bien el negocio, que su bando, disgustado en gran parte y esperando que al fin se resolvería á aceptar el cetro, rehusó dar el bastón de mando al infante, que se hubiera vuelto ya á Sicilia, si los ruegos é instancias de Entenza y de Jiménez no le hubiesen detenido.
»A tot això, ja havien caigut en poder dels nostres les poblacions de Megarix i Ainé; però se sentia al camp gran manca de vitualles per estar tot talat i destruït deu jornades al voltant de Gal·lípoli. Hi va haver amb aquest motiu consell de capitans, i es va resoldre abandonar aquella terra per dirigir-se a prendre possessió del regne de Salònica, decidint-se pel moment a acometre i prendre la ciutat de Cristòpol, posada als confins de Tràcia i Macedònia, ciutat que tenia l'entrada de les dues províncies fàcil, la retirada segura i les ajudes de mar expedites. Es va ordenar que Ramon Muntaner, amb 24 veles de què constava l'armada, portés les dones, nens i vells per mar a la ciutat de Cristòpol, després d'haver arrasat el castell de Gal·lípoli, el de Madytos i els altres de què érem allà amos. Pel que fa a la host, i per evitar en el camí els perills de la unió de tots dos bàndols, es va decidir que la gent de Rocafort, composta gairebé tota d'almogàvers, turcs i turcoples, marxaria una jornada davant, de manera que al camp que hagués abandonat al matí arribaria a la tarda Entenza amb els seus. D'aquesta última divisió formaven part l'infant D. Fernando i Jiménez d'Arenos.
Llegir l’original en castellà
»A todo esto, habían ya caído en poder de los nuestros las poblaciones de Megarix y Ainé; pero sentíase en el campo gran falta de vituallas por estar todo talado y destruido diez jornadas alrededor de Galípoli. Hubo con este motivo consejo de capitanes, y se resolvió abandonar aquella tierra para dirigirse á tomar posesión del reino de Salónica, decidiéndose por el pronto á acometer y tomar la ciudad de Cristopol, puesta en los confines de Tracia y Macedonia, ciudad que tenía la entrada de las dos provincias fácil, la retirada segura y los socorros de mar expeditos. Se ordenó que Ramón Muntaner, con 24 velas de que constaba la armada, llevase las mujeres, niños y viejos por mar á la ciudad de Cristopol, después de haber arrasado el castillo de Galípoli, el de Madytos y los demás de que éramos allí dueños. Por lo que toca á la hueste, y para evitar en el camino los peligros de la unión de ambos bandos, se decidió que la gente de Rocafort, compuesta casi toda de almogávares, turcos y turcoples, marcharía una jornada delante, de modo que al campo que hubiese abandonado por la mañana llegaría por la tarde Entenza con los su3^os. De esta última división formaban parte el infante D. Fernando y Jiménez de Árenos.
))Així van travessar una llarga extensió del país, i ja es trobaven a dues jornades de Cristòpol, quan va esdevenir un matí que, per haver-se retardat l'host de Rocafort i haver-se llevat molt d'hora la d'Entença a causa de les calorades, les dues divisions es van trobar.
Llegir l’original en castellà
))Así atravesaron una larga extensión del país, y se hallaban ya á dos jornadas de Cristopol, cuando acaeció una mañana que, por haberse retrasado la hueste de Rocafort y haber madrugado mucho la de Entenza á causa de los calores, las dos divisiones se encontraron.
Els de Rocafort es van creure hostigats i perseguits, i una veu maliciosa va cridar de sobte entre ells: — «A les armes! a les armes! que aquí hi ha la gent d'Entenza i de Jiménez que ve a matar-nos. » No va caler més. Aquest crit, repetit de fila en fila, exaspera els ànims. Les dues hosts es precipiten una sobre l'altra. Ve Berenguer d'Entenza sense armadura i amb només una azcona montera a la mà per a sossegar i posar pau entre els combatents; però en veure'l, es van tirar sobre ell Gilabert de Rocafort i Dalmau de Sant Martí, germà i oncle de Berenguer, i el travessen amb les seves llances al mateix temps que dels seus llavis sortien aquestes paraules: — «Què ve a ser això, amics?»
Llegir l’original en castellà
Los de Rocafort se creyeron hostigados y perseguidos, y una voz maliciosa gritó de súbito entre ellos: — «¡A las armas! ¡á las armas! que aquí está la gente de Entenza y de Jiménez que viene á matarnos. » No hubo menester más. Este grito, repetido de fila en fila, exaspera los ánimos. Las dos huestes se precipitan una sobre otra. Acude Berenguer de Entenza sin armadura y con sólo una azcona montera en la mano para sosegar y poner paz entre los combatientes; pero al verle, se arrojaron sobre él Gilberto de Rocafort y Dalmau de San Martín, hermano y tío de Berenguer, y le atraviesan con sus lanzas á tiempo que de sus labios salían estas palabras: — «¿Qué viene á ser eso, amigos?»
») Es va trabar llavors un combat encarnissat sobre el cadàver d'Entenza; combat que només va poder calmar l'autoritat de l'infant D. Fernando, presentant-se al camp armat de totes armes i amb la seva maça a la mà. Van quedar morts al camp 150 cavallers i 500 infants, la major part de les companyies de Berenguer d'Entenza i Jiménez d'Arenos. Va ser aquesta desgraciada refrega el fi de tots aquells odis i desavinences.
Llegir l’original en castellà
») Trabóse entonces un combate encarnizado sobre el cadáver de Entenza; combate que sólo pudo calmar la autoridad del infante D. Fernando, presentándose en el campo armado de todas armas y con su maza en la mano. Quedaron muertos en el campo i5o jinetes y 5oo infantes, la mayor parte de las compañías de Berenguer de Entenza y Jiménez de Árenos. Fué esta desgraciada refriega el fin de todos aquellos odios y desavenencias.
))Així va morir traïdorament i alevosament Berenguer d'Entença, arrogant i noble figura d'aquella cavalleresca expedició. Berenguer, d'il·lustre i preclara nissaga, de merescuda fama pels seus heroics serveis a Catalunya i a Sicília, d'ànim alçat a altes empreses, era, a dir dels historiadors, animós i valent enmig dels majors perills, fort en els treballs, constant en les determinacions, sofert en l'adversitat, i estimat per les seves altes virtuts de prínceps naturals i estranys.
Llegir l’original en castellà
))Así murió traidora y alevosamente Berenguer de Entenza, arrogante y noble figura de aquella caballeresca expedición. Berenguer, de ilustre y preclara alcurnia, de merecida fama por sus hazañosos servicios en Cataluña y en Sicilia, de ánimo levantado á altas empresas, era, al decir de los historiadores, animoso y valiente en medio de los mayores peligros, fuerte en los trabajos, constante en ías determinaciones, sufrido en la adversidad, y estimado por sus altas virtudes de príncipes naturales y extraños.
«Fernan Jiménez d'Arenos, tement igual sort que el seu desgraciat company, va abandonar el camp de batalla quan va veure l'estrall que feien en els del seu bàndol els de Rocafort, i dirigint-se al lloc més proper Il8 VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
«Fernán Jiménez de Árenos, temiendo igual suerte que su desgraciado compañero, abandonó el campo de batalla cuando vio el estrago que hacían en los de su bando los de Rocafort, y dirigiéndose al lugar más próximo Il8 VÍCTOR BALAGUER
es va lliurar en mans dels grecs, sent molt ben rebut per Andrònic, que el va casar amb la seva neta Teodora, elevant-lo a la dignitat de megaduc de l'imperi. Pachymero explica que Jiménez va arribar a caure en mans de Rocafort durant la refrega, i que va poder escapar-se de la seva presó passant-se llavors als grecs, amb els quals, segons aquest autor, estava en connivència des de molt abans, ja que estava concertat que entraria al servei de l'emperador abans de l'arribada de Berenguer d'Entença, variant només de resolució quan aquest il·lustre cabdill va desembarcar a Gal·lípoli. «Disgustat també l'infant D. Ferran amb la mort de Berenguer d'Entença, abraçat amb el cadàver del qual es diu que va vessar abundants llàgrimes, va decidir abandonar el camp, després d'haver tornat a requerir a Rocafort que el reconegués com a lloctinent del rei D. Frederic i haver-se negat a això aquell capità. Van encertar a presentar-se llavors, no lluny del camp on havia tingut lloc la refrega, les quatre galeres amb què l'infant havia anat a Gal·lípoli, manades pels cavallers Dalmau Serrà i Jaume Despalau, de Barcelona, i s'hi va embarcar, navegant cap a l'illa de Tars, i deixant Rocafort absolut senyor i amo de tot.
Llegir l’original en castellà
se entregó en manos de los griegos, siendo muy bien recibido por Andrónico, que le casó con su nieta Teodora, elevándole á la dignidad de megaduque del imperio. Pachymero cuenta que Jiménez llegó á caer en manos de Rocafort durante la refriega, y que pudo escaparse de su prisión pasándose entonces á los griegos, con los cuales, según dicho autor, estaba en inteligencia desde mucho antes, ya que estaba concertado que entraría al servicio del emperador antes de la llegada de Berenguer de Entenza, variando sólo de resolución cuando este ilustre caudillo desembarcó en Galípoli. , «Disgustado también el infante D. Fernando con la muerte de Berenguer de Entenza, abrazado con cuyo cadáver se dice que derramó abundantes lágrimas, decidió abandonar el campo, después de haber vuelto á requerir á Rocafort que le reconociese como lugarteniente del rey D. Federico y haberse negado áello aquel capitán. Acertaron á presentarse entonces, no lejos del campo donde había tenido lugar la refriega, las cuatro galeras con que el infante había ido á Galípoli, mandadas por los caballeros Dalmau Serrán y Jaime Despalau, de Barcelona, y se embarcó en ellas, navegando la vuelta de la isla de Tarso, y dejando á Rocafort absoluto señor y dueño de todo.
))A Tars es va trobar l'infant amb D. Ramon Muntaner, a qui va explicar el cas, i qui, irritat i gelós al seu torn de Rocafort, va decidir també abandonar la companyia i tornar a Sicília amb D. Fernando. Muntaner va prendre aquesta resolució amb molt de gust, ha dit Moncada, perquè ja estava ric i temia Rocafort, encara que fos el seu amic. Abans, però, de partir, el cronista-soldat va anar al camp de Rocafort a donar compte i raó als capitans del que se li havia encarregat, que era la major part de les seves hisendes, i totes les seves dones i fills.
Llegir l’original en castellà
))En Tarso se encontró el infante con D. Ramón Muntaner, á quien contó el caso, y quien, irritado y celoso á su vez de Rocafort, decidió también abandonar la compañía y volverse á Sicilia con D. Fernando. Muntaner tomó esta resolución con mucho gusto, ha dicho Moneada, porque estaba ya rico y temía á Rocafort, aunque era su amigo. Antes, empero, de partir, el cronista-soldado fuese al campo de Rocafort á dar cuenta y razón á los capitanes de lo que se le había encargado, que era la mayor parte de sus haciendas, y todas sus mujeres é hijos.
«Reunit consell general així que va arribar Muntaner, aquest va fer lliurament dels llibres i del segell de l'exèrcit, i va aconseguir que es donés seguretat a les dones, fills i hisendes dels del bàndol de Berenguer d'Entença i Fernan Jiménez d'Arenos, perquè se'ls deixés en llibertat d'anar amb el que era seu allà on els convingués. A tots els que no van voler quedar-se amb Rocafort ni anar a reunir-se amb Jiménez, se'ls van facilitar barques armades que els van conduir a Negrepont. Muntaner, que, segons sembla, era realment molt estimat, sent universalment volgut pel seu caràcter bondadós i conciliador, va ser instat a quedar-se, fent-se-li magnífiques ofertes; però ja estava resolt a partir i ho va efectuar, anant a reunir-se amb D. Ferran, que prosseguia esperant-lo a Tars.
Llegir l’original en castellà
«Reunido consejo general así que llegó Muntaner, hizo éste entrega de los libros y del sello del ejército, y consiguió que se diese seguro á las mujeres, hijos y haciendas de los del bando de Berenguer de Entenza y Fernán Jiménez de Árenos, para que se les dejase en libertad de ir con lo suyo á donde les acomodara. A todos los que no quisieron quedarse con Rocafort ni ir á reunirse con Jiménez, se les facilitaron barcas armadas que les condujeron á Negroponto. Muntaner, á quien parece que realmente se estimaba mucho, siendo universalmente querido por su carácter bondadoso y conciliador, fué instado á quedarse, haciéndosele magníficas ofertas; pero estaba ya resuelto á partir y lo efectuó, yendo á reunirse con D. Fernando, que proseguía esperándole en Tarso.
Però D. Ferran era jove, diu Muntaner en la seva crònica, i és dolent anar amb prínceps joves i de sang generosa, que enlloc veuen perills, i prenen per covardia la prudència. Va voler aturar-se a Negrepont, on a l'anada havia estat molt festejat, i s'hi va trobar amb una flota veneciana, en la qual anava el cavaller francès Tebaldo de Cipoy, encarregat, segons sembla, d'anar a proposar a l'host catalana que reconegués per monarca a aquell Carles de Valois, que primerament havia pres el títol de rei d'Aragó en nom del Papa, després el de rei de Sicília, i que aspirava aleshores a ser emperador de Constantinoble, aconseguint només ser únicament el rei del vent, com diu Muntaner. Amb prou feines va posar l'infant Don Ferran peu a terra, quan les 10 galeres venecianes van caure sobre les de l'infant i el baixell de Muntaner, que van saquejar, apoderant-se de les moltes riqueses que portava i matant 40 homes de la tripulació que van voler defensar-se. Pel que fa a l'infant, Muntaner i els altres que amb ells havien desembarcatquedaren presos, sent enviat el primer amb vuit cavallers i quatre escuders a la ciutat d'Atenes, el senyor de la qual el va manar captiu i amb moltes guardes a Tebes.
Llegir l’original en castellà
»Pero D. Fernando era joven, dice Muntaner en su crónica, y es malo ir con príncipes jóvenes y de sangre generosa, que en ninguna parte ven peligros, y toman por cobardía la prudencia. Quiso detenerse en Negroponto, donde á la ida había sido muy festejado, y encontróse allí con una flota veneciana, en la cual iba el caballero francés Tebaldo de Cipoy, encargado, según parece, de ir á proponer á la hueste catalana que reconociese por monarca á aquel Carlos de Valois, que primeramente había tomado el título de rey de Aragón en nombre del Papa, después el de rey de Sicilia, y que aspiraba entonces á ser emperador de Constantinopla, consiguiendo sólo ser únicamente el rey del viento, como dice Muntaner. Apenas hubo puesto el infante Don Fernando pie en tierra, cuando las lo galeras venecianas dieron sobre las del infante y el bajel de Muntaner, que saquearon, apoderándose de las muchas riquezas que llevaba y matando 40 hombres de la tripulación que quisieron defenderse. Por lo que toca al infante, Muntaner y los demás que con ellos habían desembarcado, quedaron presos, siendo enviado el primero con ocho caballeros y cuatro escuderos á la ciudad de Atenas, cuyo señor le mandó cautivo y con muchas guardas á Te has.»
Fi de l’entrada original