Creua de la de Sant Antoni Abat al carrer de la Riera Alta.
Llegir l’original en castellà
Cruza de la de San Antonio Abad á la calle de la Riera Alta.
Se li va posar el nom que porta per perpetuar la memòria de D. Carles, príncep de Viana, a favor del qual es va declarar Catalunya durant el període de les seves desavinences amb D. Joan II.
Llegir l’original en castellà
Púsosele el nombre que lleva para perpetuar la memoria de D. Carlos, príncipe de Viana, á favor de quien se declaró Cataluña durante el periodo de sus desavenencias con D. Juan II.
A mitjans del segle xv ocupava el tron d'Aragó D. Alfons — IV a Catalunya i V a Aragó, — anomenat per uns el Savi i per altres el Magnànim. Aquest rei va ser el que va conquerir la ciutat i regne de Nàpols, quedant tan afecte a la seva conquesta que, amb gran disgust dels aragonesos i catalans, va voler d'aleshores endavant habitar la terra que fos teatre dels seus triomfs, traslladant-se a les ribes del Sorrento i deixant la lloctinència del regne d'Aragó a la seva esposa Doña Maria, primer, i després al seu germà D. Joan, infant d'Aragó, senyor de Lara i duc de Peñafiel i Montblanch, el qual havia casat en primeres núpcies amb Doña Blanca, filla gran i successora de Carles el Noble, rei de Navarra, i en segones amb Doña Joana Enríquez, filla d'un almirall de Castella.
Llegir l’original en castellà
A mediados del siglo xv ocupaba el trono de Aragón D. Alfonso — IV en Cataluña y V en Aragón, — -apellidado por unos el Sabio y por otros el Magnánimo. Este rey fué el que conquistó la ciudad y reino de Ñapóles, quedando tan afecto á su conquista que, con harto descontento de los aragoneses y catalanes, quiso en adelante habitar la tierra que fuera teatro de sus triunfos, trasladándose á las orillas del Sorrento y dejando la lugartenencia del reino de Aragón á su esposa Doña María, primero, y después á su hermano D. Juan, infante de Aragón, señor de Lara y duque de Peñafiel y Montblanch, el cual había casado en primeras nupcias con- Doña Blanca, hija mayor y sucesora de Carlos el Noble, rey de Navarra, y en segundas con Doña Juana Enríquez, hija de un almirante de Castilla.
La reina Doña Blanca, propietària del regne de Navarra, i de la qual l'infant d'Aragó, D. Joan, no era sinó el rei consort, va morir el 1441, havent tingut del seu matrimoni tres fills: D. Carles, príncep de Viana; Doña Blanca, i Doña Elionor. Carles comptavaja més de vint anys quan va morir la seva mare, que en el seu testament el va deixar hereu universal en els estats de Navarra i Nemours, pregant-li, però, que no prengués el títol de rei fins a la mort del seu pare Don Joan. D'acord amb els desitjos i disposició testamentària de la seva mare, D. Carles en els seus despatxos es titulava només príncep de Viana, primogènit, hereu i lloctinent pel seu pare.
Llegir l’original en castellà
La reina Doña Blanca, propietaria del reino de Navarra, y de la que el infante de Aragón, D. Juan, no era sino el rey consorte, murió en 1441, habiendo tenido de su matrimonio tres hijos: D. Carlos, príncipe de Viana; Doña Blanca, y Doña Leonor. Carlos contaba ya más de veinte años cuando murió su madre, que en su testamento le dejó heredero universal en los estados de Navarra y Nemours, rogándole, empero, no tomase el título de rey hasta la muerte de su padre Don Juan. De acuerdo con los deseos y disposición testamentaria de su madre, D. Carlos en sus despachos se titulaba sólo príncipe de Viana, primogénito, heredero y lugarteniente por su padre.
Als tres anys del traspàs de la reina Doña Blanca, D. Joan de Navarra va casar amb Doña Joana Enríquez, filla de l'almirall de Castella D. Fadrique Enríquez, de la qual diuen els historiadors que era jove, dotada de singulars qualitats, però astuta, sagaz, artificiosa i altiva,
Llegir l’original en castellà
Á los tres años del fallecimiento de la reina Doña Blanca, D. Juan de Navarra casó con Doña Juana Enríquez, hija del almirante de Castilla D. Fadrique Enríquez, de la que dicen los historiadores que era joven, dotada de singulares prendas, pero astuta, sagaz, artificiosa y altiva,
«Fàcilment va captivar Doña Joana, diu un escriptor, el cor del seu espòs, i va prendre sobre ell un ascendent funest. Amb la seva ambició i desordenat afany per intervenir en el govern, encara que fos atropellant totes les consideracions, prest va donar a conèixer que no era sang reial la que corria per les seves venes; i en els negocis concernents a D. Carles de Viana, en l'arrogància, desafecte i duresa amb què va tractar aquest príncep, ben clarament va mostrar també que era madrastra.»
Llegir l’original en castellà
«Fácilmente cautivó Doña Juana, dice un escritor, el corazón de su esposo, y tomó sobre él un ascendiente funesto. Con su ambición y desordenado afán por intervenir en el gobierno, mas que fuese atropellando todas las consideraciones, presto dio á conocer que no era sangre real la que corría por sus venas; y en los ne gocios concernientes á D. Carlos de Viana, en la arrogancia, desafecto y dureza con que trató á este príncipe, harto á las claras mostró también que era madrastra.»
Des de les seves segones núpcies va observar el rei una conducta diferent amb el seu fill, i en aquest matrimoni cal buscar l'origen dels mals que van ploure sobre Navarra i després sobre Aragó.
Llegir l’original en castellà
Desde sus segundas nupcias observó el rey una conducta distinta con su hijo, y en este matrimonio ha}' que buscar el origen de los males que llovieron sobre Navarra y después sobre Aragón.
D. Joan va enviar la seva esposa a Navarra amb títol de governadora, en companyia del príncep, sota un subtil pretext, i aquest va ser el senyal del trencament entre pare i fill.
Llegir l’original en castellà
D. Juan envió á su esposa á Navarra con título de gobernadora, en compañía del príncipe, bajo un sutil pretexto, y ésta fué la señal del rompimiento entre padre é hijo.
La il·legalitat del nomenament de Doña Juana i l'arrogància i desmesurat orgull d'aquesta, van exasperar els ànims dels navarresos, gelosos dels seus furs. El prín-cep, cedint a l'influx dels seus irritats consellers, va recordar al seu pare els drets que, per herència i a tenor de les lleis fonamentals, li assistien per entrar en la sobirania del regne, a la qual cosa van afegir els navarresos que era inconvenient que se'ls enviés una dona estranya per manar-los, fent aquesta injúria al vertader i legítim hereu.
Llegir l’original en castellà
La ilegalidad del nombramiento de Doña Juana y la arrogancia y desmedido orgullo de ésta, exasperaron los ánimos de los navarros, celosos de sus fueros. El príncipe, cediendo al influjo de sus irritados consejeros, recordó á su padre los derechos que, por herencia y á tenor de las leyes fundamentales, le asistían para entrar en la soberanía del reino, á lo cual añadieron los navarros que era inconveniente que se les enviase á una mujer extraña para mandarles, haciendo esta injuria al verdadero y legítimo heredero.
D. Joan va desoir aquestes súpliques i protestes, i els navarresos, plens de còlera i coratge, van acudir a les armes, esclatant les hostilitats entre els partidaris del príncep de Viana, manats per aquest, i els de Don Joan, manats per ell mateix. La sort de les armes va ser contrària al príncep, el qual va quedar presoner del seu pare, sent posat després en llibertat a instàncies de les Corts d'Aragó, i passant finalment a Itàlia per posar-se sota l'empara del seu oncle, germà del seu pare, el rei D. Alfons V.
Llegir l’original en castellà
D. Juan desoyó estas súplicas y protestas, y los navarros, llenos de cólera y brío, acudieron á las armas, rompiéndose las hostilidades entre los partidarios del príncipe de Viana, mandados por éste, y los de Don Juan, mandados por él mismo. La suerte de las armas fué contraria al príncipe, el cual quedó prisionero de su padre, siendo puesto luego en libertad á instancias de las Cortes de Aragón, y pasando por fin á Italia para ponerse bajo el amparo de su tío, hermano de su padre, el rey D. Alfonso V.
D. Joan, cedint als mals consells de la seva esposa, va manar instruir un procés als seus fills el príncep de Viana i Doña Blanca per contumaços i rebels; però va haver de suspendre'l quan el seu germà el rei D. Alfons li va requerir formalment perquè posés a les seves mans la querella que tenia amb el seu fill, amenaçant-lo, de no ser així, amb privar-lo de la lloctinència dels estats aragonesos, que confiat li havia.
Llegir l’original en castellà
D. Juan, cediendo á los malos consejos de su esposa, mandó instruir un proceso á sus hijos el príncipe de Viana y Doña Blanca por contumaces y rebeldes; pero hubo de suspenderle cuando su hermano el rey D. Alfonso le requirió formalmente para que pusiese en sus manos la querella que tenía con su hijo, amenazándole, de no ser así, con privarle de la lugartenencia de los estados aragoneses, que confiado le había.
Mentrestant, el príncep va arribar a Nàpols, sent acollit amb gran afecte per D. Alfons, el qual hagués sens dubte acabat per pacificar el regne de Navarra unint el fill amb el pare, si, desgraciadament, Déu no hagués tallat el fil de la seva vida el 27 de juny de 1458.
Llegir l’original en castellà
En el ínterin, el príncipe llegó á Ñapóles, siendo acogido con gran cariño por D. Alfonso, el cual hubiera sin duda acabado por pacificar el reino de Navarra uniendo al hijo con el padre, si, desgraciadamente, Dios no hubiese cortado el hilo de su vida el 27 de Junio de 1458.
El príncep va quedar, doncs, sense protector, exposat de nou al rancor del seu pare i a les ires de la seva madrastra.
Llegir l’original en castellà
El príncipe quedó, pues, sin protector, expuesto de nuevo al rencor de su padre y á las iras de su madrastra.
El tron d'Aragó, de Sicília i Sardenya va passar aleshores a D. Joan, que havia tingut en el seu segon matri-moni amb Dª Joana Enríquez un fill anomenat Ferran.
Llegir l’original en castellà
El trono de Aragón, de Sicilia y Cerdeña pasó entonces á D. Juan, que había tenido en su segundo matrimonio con Doña Juana Enríquez un hijo llamado Fernando.
El príncep de Viana, veritable rei de Navarra, havia de ser també el veritable hereu del tron d'Aragó; però Dª Joana, l'ambició descontrolada de la qual va augmentar amb l'esquer d'aquell nou ceptre, va voler atropellar tots els furs divins i humans, a fi que el legítim hereu no gaudís d'aquell bé que ella destinava ja per al seu fill Ferran.
Llegir l’original en castellà
El príncipe de Viana, verdadero rey de Navarra, debía ser también el verdadero heredero del trono de Aragón; pero Doña Juana, cuya ambición desatentada se aumentó con el cebo de aquel nuevo cetro, quiso atropellar todos los fueros divinos y humanos, á fin de que el legítimo heredero no gozase aquel bien que ella destinaba ya para su hijo Fernando.
Tots els historiadors estan d'acord a dir que, després de la mort del seu oncle, el príncep de Viana hauria pogut apropiar-se del regne de Nàpols, per a la qual cosa li brindaven amb càlides instàncies els nobles d'aquell regne; però, magnànim i gran de cor, va rebutjar aquesta afalagadora oferta i va passar a Sicília.
Llegir l’original en castellà
Todos los historiadores están de acuerdo en decir que, después de la muerte de su tío, el príncipe de Viana hubiera podido alzarse con el reino de Ñapóles, para lo cual le brindaban con calurosas instancias los nobles de aquel reino; pero, magnánimo y grande de corazón, rechazó esta halagüeña oferta y pasó á Sicilia.
En aquest punt va haver de sostenir una altra lluita entre els nobles impulsos del seu cor i els desitjos d'aquells magnats. També allà li van oferir el tron i li van fer vives i repetides instàncies per coronar-lo rei de Sicília. També allà es va negar.
Llegir l’original en castellà
En este punto tuvo que sostener otra lucha entre los nobles impulsos de su corazón y los deseos de aquellos magnates. También allí le ofrecieron el trono y le hicieron vivas y repetidas instancias para coronarle rey de Sicilia. También allí se negó.
En l'únic que es va ocupar va ser en fer tot el que és imaginable per mitjà de consellers i cartes per inclinar a la benevolència l'ànim del seu pare, que ja era rei d'Aragó, i manifestar per conducte de les Corts que una altra cosa no anhelava que veure l'autor dels seus dies i postrar-se als seus peus i obeir-lo.
Llegir l’original en castellà
En lo único que se ocupó fué en hacer todo lo imaginable por medio de consejeros y cartas para inclinar á la benevolencia el ánimo de su padre, que era ya rey de Aragón, y manifestar por conducto de las Cortes que otra cosa no ansiaba que ver al autor de sus días postrarse á sus pies y obedecerle.
D. Joan, que veia amb disgust el seu fill a Sicília, que sabia quanta era en aquell país la seva popularitat i que temia que s'apropiés del regne, va aparentar mostrar-se molt satisfet amb els missatges, cartes i ambaixades de Carles, i li va dir que passés a Mallorca a esperar el final de la concòrdia.
Llegir l’original en castellà
D. Juan, que veía con disgusto á su hijo en Sicilia, que sabía cuánta era en aquel país su popularidad y que temía que se alzase con el reino, aparentó mostrarse muy satisfecho con los mensajes, cartas y embajadas de Carlos, y le dijo que pasase á Mallorca á esperar el fin de la concordia.
Va obeir el príncep, va abandonar Sicília i se'n va anar a Mallorca, la qual illa, al cap i a la fi, no va ser per a ell una altra cosa que una veritable presó, amb més o menys apa-rences de llibertat. El príncep, tanmateix, va passar per tot i va consentir en tot el que el seu pare va voler. Va consentir a entregar al seu pare tota la part de Navarra ocupada pels seus partidaris, inclosa la plaça de Pamplona, i va consentir a no entrar a Navarra i a Sicília per no donar lloc a manifestacions d'entusiasme en ambdós regnes. A canvi, el rei li tornava la seva gràcia, amor i benedicció; el deixava en possessió del principat de Viana, i li permetia residir en qualsevol part del seu regne, excepte en els dos punts indicats.
Llegir l’original en castellà
Obedeció el príncipe, abandonó Sicilia y se fué á Mallorca, cuya isla, al fin y al cabo, no fué para él otra cosa que una verdadera prisión, con más ó menos apariendas de libertad. El príncipe, sin embargo, pasó por todo y vino en todo lo que su padre quiso. Consintió en entregar á su padre toda la parte de Navarra ocupada por sus parciales, inclusa la plaza de Pamplona, y consintió en no entrar en Navarra y en Sicilia para no dar lugar á manifestaciones de entusiasmo en ambos reinos. En cambio, el rey le volvía su gracia, amor y bendición; le dejaba en posesión del principado de Viana, y le permitía residir en cualquiera parte de su reino, excepto en los dos puntos indicados.
Signada a Barcelona la concòrdia el 26 de gener de 1460 pels dependents i ambaixadors d'una i altra part, el príncep es va embarcar a Mallorca i va venir a Barcelona, en ocasió en què el seu pare es trobava a Navarra.
Llegir l’original en castellà
Firmada en Barcelona la concordia el 26 de Enero de 1460 por los dependientes y embajadores de una y otra parte, el príncipe se embarcó en Mallorca y vínose á Barcelona, en ocasión en que su padre se hallaba en Navarra.
Carles de Viana va ser rebut poc menys que en triomf pels barcelonins, que miraven en ell l'hereu i successor del tron, encara que no estigués jurat. Això va irritar el rei. Es va indignar quan va saber els festejos que se li havien fet a Barcelona, i es va queixar amargament que el príncep hagués sortit de Palma sense el seu permís.
Llegir l’original en castellà
Carlos de Viana fué recibido poco menos que en triunfo por los barceloneses, que miraban en él al heredero y sucesor del trono, aun cuando no estuviese jurado. Esto irritó al rey. Indignóse cuando supo los festejos que se le hicieran en Barcelona, y quejóse amargamente de que el príncipe hubiese salido de Palma sin su permiso.
Oficialment va fer saber el rei el seu disgust a la ciutat de Barcelona, i va ordenar que només es tractés Don Carles com a infant que no fos primogènit.
Llegir l’original en castellà
Oficialmente hizo saber el rey su desagrado á la ciudad de Barcelona, y ordenó que sólo se tratase á Don Carlos como infante que no fuese primogénito.
«Això era ja, per part del rei, diu un judiciós escriptor, i sobretot després de la concòrdia, mostrar-se obertament en oposició amb les pràctiques i usos més vitals de la monarquia.»
Llegir l’original en castellà
«Esto era ya, departe del rey, dice un juicioso escritor, y sobre todo después de la concordia, mostrarse abiertamente en oposición con las prácticas y usos más vitales de la monarquía.»
Es van reunir en això Corts d'aragonesos a Fraga, i el primer que van demanar al rei va ser que es jurés D. Carles com a príncep de Girona, primogènit i successor del tron d'Aragó. El rei, imbuït per la seva esposa, que tenia destinat aquest lloc per al seu fill Ferran, es va negar a aquesta demanda.
Llegir l’original en castellà
Reuniéronse en esto Cortes de aragoneses en Fraga, y lo primero que pidieron al rey fué que se jurase á D. Carlos como príncipe de Gerona, primogénito y sucesor del trono de Aragón. El rey, imbuido por su esposa, que tenía destinado este puesto para su hijo Fernando, se negó á esta demanda.
Es van reunir Corts de catalans a Lleida i van fer la mateixa petició, sent negada de la mateixa manera per D. Joan.
Llegir l’original en castellà
Reuniéronse Cortes de catalanes en Lérida é hicieron la misma petición, siendo negada del mismo modo por D. Juan.
Era realment posar-se en oberta pugna amb el país.
Llegir l’original en castellà
Era realmente ponerse en abierta pugna con el país.
En això, la reina Dª Joana, plorosa i desesperada, es va presentar al seu espòs i li va donar a entendre que el príncep de Viana conspirava contra ell, havent entrat en tractes secrets amb Castella per desposseir-lo del regne. Fàcilment va donar D. Joan crèdit a aquesta vil calúmnia, reconeguda com a tal per tots els historiadors, i convençut, o aparentant convèncer-se de la traïció del seu fill, li va enviar a dir que passés a Lleida a entrevistar-se amb ell.
Llegir l’original en castellà
En esto, la reina Doña Juana, llorosa y desesperada, se presentó á su esposo y le dio á entender que el príncipe de Viana conspiraba contra él, habiendo entrado en tratos secretos con Castilla para desposeerle del reino. Fácilmente dio D. Juan crédito á esta torpe calumnia, reconocida como tal por los historiadores todos, y convencido, ó aparentando convencerse de la traición de su hijo, le envió á decir que pasara á Lérida á avistarse con él.
El príncep, la consciència del qual estava perfectament tranquil·la, va abandonar Barcelona i va passar a Lleida, on es trobava el seu pare amb motiu de les esmentades Corts.
Llegir l’original en castellà
El príncipe, cuya conciencia estaba perfectamente tranquila, abandonó Barcelona y pasó á Lérida, donde se hallaba su padre con motivo de las mencionadas Cortes.
Va arribar D. Carles, i aquell pare, instrument d'una dona de malicioses intencions, el va manar reduir a presó.
Llegir l’original en castellà
Llegó D. Carlos, y aquel padre, instrumento de una mujer de aviesas miras, le mandó reducir á prisión.
Va succeir això el 2 de desembre de 1460.
Llegir l’original en castellà
Sucedió esto el 2 de Diciembre de 1460.
El regne tot es va alarmar amb la inesperada nova de l'empresonament del príncep.
Llegir l’original en castellà
El reino todo se alarmó con la inesperada nueva del encarcelamiento del príncipe.
Els representants del país per una banda, les ciutats per una altra, els prelats, els barons, els síndics, les municipalitats, tothom va acudir al rei en favor de D. Carles; però el rei no va voler doblegar-se ni a representacions, ni a instàncies, ni a súpliques, ni a ofertes i regals 1.
Llegir l’original en castellà
Los representantes del país por un lado, las ciudades por otro, los prelados, los barones, los síndicos, las municipalidades, todo el mundo acudió al rey en favor de D. Carlos; pero el rey no quiso doblegarse ni á representaciones, ni á instancias, ni á súplicas, ni á ofertas y dádivas 1.
El disgust va ser general en tots els estats de la Corona d'Aragó. A tot arreu s'esperava que una província, que una ciutat, que un poble, donés la veu d'alarma per seguir tots el moviment.
Llegir l’original en castellà
El disgusto fué general en todos los estados de la Corona de Aragón. En todas partes se aguardaba que una provincia, que una ciudad, que un pueblo, diese la voz de alarma para seguir todos el movimiento.
1 Els diputats catalans van arribar fins a demanar que els fos entregat el príncep, obligant-se a guardar-lo com si la cort general fos el seu carceller, i prometent satisfer al rei per aquesta gràcia la considerable suma de 100.000 florins, o sigui 2.043.697 reals.
Llegir l’original en castellà
1 Los diputados catalanes llegaron hasta pedir que les fuere entregado el príncipe, obligándose á guardarle como si la corte general fuese su carcelero, y prometiendo satisfacer al rey por esta gracia la crecida suma de loo.ooo florines, ó sea 2.043.697 reales.
La va donar Catalunya, que, en això de sortir en defensa de la justícia i de la raó, ha estat en tots temps la primera.
Llegir l’original en castellà
Dióla Cataluña, que, en esto de salir en defensa de la justicia y de la razón, ha sido en todos tiempos la primera.
Barcelona va nomenar una comissió composta per un gran nombre de persones respectables, perquè en nom de Catalunya anés a demanar la llibertat del príncep. D. Joan va rebre malament i de mala manera l'ambaixada, i va acomiadar amb iracunda i orgullosa resposta els missatgers.
Llegir l’original en castellà
Barcelona nombró una comisión compuesta de un crecido número de personas respetables, para que en nombre de Cataluña fuese ápedir la libertad del príncipe. D. Juan recibió mal y de mala manera la embajada, y despidió con iracunda y orgullosa respuesta á los mensajeros.
Negar-se a aquella justa demanda dels pobles, era aplicar la metxa a una mina de pólvora.
Llegir l’original en castellà
Negarse á aquella justa demanda de los pueblos, era aplicar la mecha á una mina de pólvora.
Catalunya es va aixecar com un sol home, i el rei va haver d'escapar de Lleida a corre-cuita, per evitar el furor del poble.
Llegir l’original en castellà
Cataluña se levantó como un solo hombre, y el rey hubo de escapar de Lérida á uña de caballo, para evitar el furor del pueblo.
El país sencer es va posar en armes, i en veure D. Joan el conflicte, i en veure's amenaçat de prop, i al crit de reprovació i d'anatema que va aixecar el Principat, va témer les conseqüències i va cedir. Va manar, doncs, posar en llibertat el príncep, que estava al castell de Morella, i, per a posar en bon lloc la reina, va aparentar donar-la-hi a precs d'aquesta. La mateixa reina, per a benquistar-se amb els catalans, va portar la seva hipocresia fins a l'extrem d'anar a buscar D. Carles a Morella a fi d'acompanyar-lo a Barcelona; però la Diputació de Catalunya i el Consell de Cent van enviar a dir-li que no s'atrevís a presentar-se a la capital, si no volia provocar les justes ires del poble.
Llegir l’original en castellà
El país entero se puso en armas, y al ver D. Juan el conflicto, y al verse amenazado de cerca, y al grito de reprobación y de anatema que levantó el Principado, temió las consecuencias y cedió. Mandó, pues, poner en libertad al príncipe, que estaba en el castillo de Mordía, y, para poner en buen lugar á la reina, aparentó dársela á ruegos de ésta. La misma reina, para bienquistarse con los catalanes, llevó su hipocresía hasta el extremo de ir á buscar á D. Carlos á Morella á fin de acompañarlo á Barcelona; pero la Diputación de Cataluña y el Consejo de Ciento enviaron á decirle que no se atreviese á presentarse en la capital, si no quería provocar las justas iras del pueblo.
D. Carles va arribar, doncs, sol a Barcelona, on va entrar el 14 de març de 1461, sent rebut amb l'entusiasme que fàcilment es pot presumir.
Llegir l’original en castellà
D. Carlos llegó, pues, solo á Barcelona, en donde entró el 14 de Marzo de 1461, siendo recibido con el entusiasmo que fácilmente se puede presumir.
El príncep va prestar a la capital del Principat el jurament com a primogènit del regne, sent des d'aquell moment reconegut per hereu del tron, i començant des d'aquell acte a titular-se Carles, fill primogè-nit, legítim successor del regne de Navarra i governador general d'Aragó.
Llegir l’original en castellà
El príncipe prestó en la capital del Principado el juramento como primogénito del reino, siendo desde aquel momento reconocido por heredero del trono, y comenzando desde aquel acto á titularse Carlos, hijo primogénito, legítimo sucesor del reino de Navarra y gobernador general de Aragón.
La revolució catalana, que representava la llei, la raó, la justícia i la bona causa, havia triomfat.
Llegir l’original en castellà
La revolución catalana, que representaba la ley, la razón, la justicia y la buena causa, había triunfado.
Malauradament, el seu triomf va ser curt.
Llegir l’original en castellà
Desgraciadamente, su triunfo fué corto.
Als pocs mesos D. Carles exhalava el seu últim sospir, el 23 de setembre de 1461, a la sala major del palau reial de Barcelona, causant la seva mort inconsolable pena al regne tot, però en particular als catalans, dels qui era entranyablement estimat.
Llegir l’original en castellà
A los pocos meses D. Carlos exhalaba su último suspiro, el 23 de Setiembre de 1461, en la sala mayor del palacio real de Barcelona, causando su muerte inconsolable pena al reino todo, pero en particular á los catalanes, de quienes era entrañablemente querido.
Per l'opinió pública, i després per historiadors molt seriosos, es va atribuir la seva mort a un verí, recaient les sospites en la reina Dª Joana.
Llegir l’original en castellà
Por la opinión pública, y después por historiadores muy graves, se atribuyó su muerte á un veneno, recayendo las sospechas en la reina Doña Juana.
La veritable revolució pot dir-se que va començar amb la mort del príncep. Catalunya, justament indignada per nous manejos del rei i noves intrigues de la reina, que no van vacil·lar a conculcar les venerables llibertats del Principat, es va aixecar contra el rei; i el 9 de juny de 1462 D. Joan II va ser proclamat per pregons públics enemic de la república, advertint que des d'aquell instant havia de ser tingut per persona privada i enemiga de la pàtria. Igual declaració pública es va fer respecte a Dª Joana Enríquez.
Llegir l’original en castellà
La verdadera revolución puede decirse que empezó con la muerte del príncipe. Cataluña, justamente indignada por nuevos manejos del rey y nuevas intrigas de la reina, que no vacilaron en conculcar las venerandas libertades del Principado, se levantó contra el rey; y el 9 de Junio de 1462 D. Juan II fué proclamado por pregones públicos enemigo de la república, advirtiéndose que desde aquel instante debía ser tenido por persona privada y enemiga de la patria. Igual declaración pública se hizo con respecto á Doña Juana Enríquez.
Tot el que aleshores va succeir, tanmateix, no és d'aquest lloc, i per a això pot acudir-se a la història.
Llegir l’original en castellà
Todo lo que entonces sucedió, sin embargo, no es de este lugar, y para ello puede acudirse á la historia.
Fi de l’entrada original