De la de Cervantes es dirigeix a la de la Comtessa de Sobradiel.
Llegir l’original en castellà
De la de Cervantes dirige á la de la Condesa de Sobradiel.
Pren el seu nom de l'antic palau conegut vulgarment a Barcelona pel Palau o Palau menor, que en aquells llocs s'elevava i que hem vist desaparèixer fa només sis o set anys.
Llegir l’original en castellà
Toma su nombre del antiguo palacio conocido vulgarmente en Barcelona por el Palau ó Palacio menor, que en aquellos sitios se elevaba y que hemos visto desaparecer hace sólo seis ó siete años.
Per parlar d'aquest edifici, cedim la paraula al nostre amic i paisà D. Josep Puiggarí, que va escriure sobre ell el següent notable article, publicat a les columnes del Museo Universal:
Llegir l’original en castellà
Para hablar de este edificio, cedamos la palabra á nuestro amigo y paisano D. José Puiggarí, que escribió sobre él el siguiente notable artículo, publicado en las columnas del Museo Universal:
«EL PALAU O PALAU MENOR DE BARCELONA.
Llegir l’original en castellà
«EL PALAU Ó PALACIO MENOR DE BARCELONA.
» Ningú que conegui de més de deu anys l'antiga ciutat dels comtes, deixarà de recordar un senzill portal de grans dovelles, que envoltat de negres paredots en la cruïlla més (sombria i angosta del centre de la ciutat, donava entrada a un gran pati de forma oblonga en el sentit de la seva amplada, el para- ELS CARRERS DE BARCELONA 407
Llegir l’original en castellà
» Nadie que conozca de más de diez años la antigua ciudad de los condes, dejará de recordar un sencillo portal de anchas dovelas, que rodeado de negros paredones en la encrucijada más ( sombría y angosta del centro de la ciudad, daba entrada á un gran patio de forma oblonga en el sentido de su anchura, cuyo para- LAS CALLES DE BARCELONA 4O7
mentó Nord ostentava una humil capella ogival, mentre el fons i el costat oposat del Sud els ocupava, fent angle, un singular edifici d'apuntada arqueria en la seva planta, peristil i mirador corregut en el primer pis, finestres de totes formes en els superiors, i per remat, golfes, ràfecs, teuladets, cossos sortints i grans buits, en un dels quals es divisaven a prodigiosa altura unes lleugeríssimes cimbres amb modillons per a l'embigat, que no existia, ja fos vestigi d'alguna obra arruïnada, ja començament d'una altra no duta a terminació.
Llegir l’original en castellà
mentó Norte ostentaba una humilde capilla ojival, mientras el fondo y el lado opuesto del Sur los ocupaba, haciendo ángulo, un singular edificio de apuntada arquería en su planta, peristilo y mirador corrido en el primer piso, ventanas de todas hechuras en los superiores, y por remate, desvanes, aleros, tejadillos, cuerpos salientes y grandes huecos, en uno de los cuales divisábanse á prodigiosa altura unas ligerísimas cimbras con modillones para el envigado, que no existía, ya fuese vestigio de alguna obra arruinada, ya comienzo de otra no llevada á terminación.
»Aquesta rara fàbrica, on campaven els estils més diversos, des del massís torrelló semi-romà fins als capricis del renaixement i les extravagàncies xurrigueresques, era el que en un principi es va anomenar casa del Temple, després Palau o Palau menor dels reis, Palau de la Comtessa o de Na Margarida, i més endavant Palau del Governador i del Comanador major de Calatrava.
Llegir l’original en castellà
»Esta rara fábrica, donde campeaban los estilos más diversos, desde el macizo torreón semi- romano hasta los caprichos del renacimiento y las extravagancias churriguerescas, era el que en un principio se llamó casa del Temple, después Palau ó Palacio menor de los reyes, Palau de la Comptesa ó de Doña Margarita, y más adelante Palacio del Gobernador y del Comendador mayor de Calatrava.
» Cos heterogeni de diversos membres, conjunt d'agregacions de molts segles, si no oferia veritable mèrit, es recomanava per les seves formes pintoresques i pel seu històric caràcter i significació.
Llegir l’original en castellà
» Cuerpo heterogéneo de varios miembros, conjunto de agregaciones de muchos siglos, si no ofrecía verdadero mérito, recomendábase por sus formas pintorescas y por su histórico carácter y significación.
«Producte d'aquells bons temps en què la vida domèstica prevalia sobre la pública, a l'ombra de vulgars casetes que tancaven l'esmentat pati pel costat Est, mancava de façana exterior; en canvi, quanta grandesa i folgança s'anunciava en la seva interior negligència, quanta senzillesa i apacibilitat en la seva franca exhibició dels secrets de família, evidenciats amb plens detalls a les oficines, graners i cavallerisses dels baixos; a la font bullidora del mateix pati, destinada al consum particular de la casa; en l'arquejat peristil on arrencava una escala ampla i descoberta, conduint sense transició al corredor, so- 40S VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
«Producto de aquellos buenos tiempos en que la vida doméstica prevalecía sobre la pública, á la sombra de vulgares casuchos que cerraban dicho patio por el lado Este, carecía de fachada exterior; en cambio, ¡cuánta grandeza y holgura anunciábase en su interior negligencia, cuánta llaneza y apacibilidad en su franca exhibición de los secretos de familia, evidenciados con plenos detalles en las oficinas, graneros y caballerizas de los bajos; en la fuente bullidora del mismo patio, destinada al consumo particular de la casa; en el arqueado peristilo donde arrancaba una escalera anchurosa y descubierta, conduciendo sin transición al corredor, so- 40S VÍCTOR BALAGUER
sobre el qual tenien sortida moltes habitacions, així les sales dels donzells, com els quarts de les dames i el gran saló de cerimònies!
Llegir l’original en castellà
bre el cual tenían salida muchas habitaciones, así las salas de los donceles, como los cuartos de las damas y el gran salón de ceremonias!
»Quina interessant animació no oferiria aquell quadre, ja el consideréssim en la ruda i llunyana data de la seva ocupació pels templers; ja en el cavalleresc període en què servia de cort als sobirans aragonesos, o de retirat asil a les reines, comtesses, viudes; ja, en fi, quan sota el domini de cases il·lustres fou residència d'alts magistrats i serví potser de teatre a escenes molt sonades de la història local!
Llegir l’original en castellà
»¡Qué interesante animación no ofrecería aquel cuadro, ya le considerásemos en la ruda y lejana fecha de su ocupación por los templarios; ya en el caballeresco período en que servía de corte á los soberanos aragoneses, ó de retirado asilo á las reinas, condesas, viudas; ya, en fin, cuando bajo el dominio de casas ilustres fué residencia de altos magistrados y sirvió quizá de teatro á escenas muy sonadas de la historia local!
»A la vista d'uns detalls tan significatius, era impossible oblidar els records de l'antiguitat i no imaginar-se aquella plaça plena de servitud atrafegada, escuders, palafreners, munters, porters, joglars ambulants, captaires importuns, donzelles curioses i juganeres; mentre pels vestíbuls i galeries circulaven una altra classe de personatges, des del minyó imberbe i la dona de companyia melindrosa, fins a la noble matrona i l'encopetat senyorot, que, vestint robes luxoses, avançaven amb gravetat envoltats de nombrós seguici.
Llegir l’original en castellà
»A vista de unos detalles tan significativos, era imposible olvidar los recuerdos de la antigüedad y no imaginarse aquella plaza llena de atareada servidumbre, escuderos, palafreneros, monteros, porteros, juglares ambulantes, mendigos importunos, doncellas curiosas y retozonas; mientras por los vestíbulos y galerías circulaban otra clase de personajes, desde el imberbe menino y la remilgada dueña, hasta la noble matrona y el encopetado señorón, que, vistiendo lujosas ropas, avanzaban con gravedad rodeados de numeroso séquito.
»Quantes recepcions, ambaixades, actes solemnes, funeraris, expedicions guerreres, festes palatines, partides de camp i caça devien realitzar-se en aquells llocs, quan la importància del seu destí els feia, per dir-ho així, el centre cortesà de la ciutat, concorregut pel més granat de la noblesa i el més elevat en representació oficial!
Llegir l’original en castellà
»¡Qué de recepciones, embajadas, actos solemnes, funerarios, expediciones guerreras, fiestas palaciegas, partidas de campo y caza debieron de realizarse en aquellos lugares, cuando la importancia de su destino los hacía, por decirlo así, el centro cortesano de la ciudad, concurrido por lo más granado de la nobleza y lo más elevado en representación oficial!
»La bona situació del Palau, en un angle del primer recinte de Barcelona, sobre un turonet desocupat, ple de vergers per la seva falda oest, amb sortida a la campinya i al mar, deixa suposar que en els seus orígens tant seria lloc d'esbarjo com punt estratègic i de seguretat. Era, en efecte, presidi de l'antiga capital, a jutjar per unes torres albarranes que conserva-ba, semblants a altres del mur, dues d'elles situades al costat del passadís occidental, cap als terraplens de l'horta, formant un vistós grup que encara va arribar a admirar el curiós dels nostres dies. No era menys notable l'erigida al confí del mateix llenç a l'esquerra, sobre el voluminós cub de la qual descollava una altra torreta lleugeríssima amb aires de talaia, dominant la moreria, i que va poder molt bé servir de guaita o torre de senyals.
Llegir l’original en castellà
»La buena situación del Palau, en un ángulo del primer recinto de Barcelona, sobre un altillo despejado, lleno de verjeles por su falda Oeste, con salida á la campiña y al mar, deja suponer que en sus orígenes tanto sería lugar de recreo como punto estratégico y de seguridad. Era, en efecto, presidio de la antigua capital, á juzgar por unas torres albarranas que conservaba, semejantes á otras del muro, dos de ellas sitas junto al pasadizo occidental, hacia los terraplenes de la huerta, formando un vistoso grupo que todavía alcanzó á admirar el curioso de nuestros días. No era menos notable la erigida al confín del mismo lienzo á la izquierda, sobre cuyo voluminoso cubo descollaba otra torrecilla ligerísima con visos de atalaya, dominando la morilla, y que pudo muy bien servir de vigía ó torre de señales.
»La fortalesa primitiva fou encomanada o cedida als cavallers templers, que hi edificaren oratori i claustre; i per a major amplitud, el 23 d'abril de 1133 adquiriren de Ramon Bernat Masanet certs terrenys on aixecarien part de l'obra antiga, incloent-hi el saló quadrat, que fou sala capitular de l'ordre. A ells s'atribueix la idea de construir un gran temple, indicat per les aèries cimbres de què més amunt vam fer esment, en el treball del qual degué sorprendre'ls la seva forçada extinció a principis del segle XIII.
Llegir l’original en castellà
»La fortaleza primitiva fué encomendada ó cedida á los caballeros templarios, que edificaron en ella oratorio y claustro; y para mayor desahogo, á los 23 de Abril de n33 adquirieron de Ramón Bernardo Masanet ciertos terrenos donde levantarían parte de la obra antigua inclusiva del salón cuadrado, que fué sala capitular de la orden. A ellos se atribuye la idea de construir un gran templo, indicado por las aéreas cimbras de que arriba hicimos mérito, en cuyo trabajo debió de sorprenderles su forzada extinción á principios del siglo XIII.
»Als templers succeïren algun temps els santjoanistes; i com per conveni anterior a l'any 1328 l'edifici amb tots els seus accessoris passés al capítol de Vic, l'adquirí el 1370, a canvi dels llocs de Montmaneu i la Panadella, el rei D. Pere IV, a precs de la seva sogra i atret per la seva amenitat, amb l'ànim d'habilitar-lo per a residència d'estiu.
Llegir l’original en castellà
»A los templarios sucedieron algún tiempo los sanjuanistas; y como por convenio anterior al año i328 el edificio con todos sus accesorios pasase al cabildo de Vich, adquiriólo en 1370, á cambio de los lugares de Monmaneu y la Panadella, el rey D. Pedro IV, á ruego de su madre política y brindado de su amenidad, con ánimo de habilitarlo para residencia de verano.
Essent a la saó l'època més brillant de l'Edat Mitjana i la del major auge de la casa aragonesa, ja es pot jutjar quin llustre no es vessaria sobre el nou palau, destinat gairebé exclusivament a solaços i alegries!
Llegir l’original en castellà
» Siendo á la sazón la época más brillante de la Edad Media y la del mayor auge de la casa aragonesa, ya puede juzgarse ¡qué lustre no se derramaría sobre el nuevo palacio, destinado casi exclusivamente á solaces y regocijos!
Mansió favorita del plaer, un altre rei enamorat, D. Martí, el va considerar el més digne regal de noces per a la seva esposa Na Margarida de Prades. Des d'en-aleshores més dolça i grata si cap fou l'estada del Palau per als seus il·lustres habitants, ja multiplicant diversions durant l'esplendor del seu fast, ja procurant-se recolliment durant la seva trista viduïtat o respectable vellesa.
Llegir l’original en castellà
» Mansión favorita del placer, otro rey enamorado, D. Martín, lo consideró el más digno regalo de boda para su esposa Doña Margarita de Prades. Desde entonces más dulce y grata si cabe fué la estancia del Palau para sus ilustres moradores, ya multiplicando diversiones durante el esplendor de su fausto, ya procurándose recogimiento durante su triste viudez ó respetable ancianidad.
«Allí van viure i morir la Dona Leonor de Castella, madrastra del Cerimoniós, el 1374; el mateix rei el 1387, i la Dona Violant, vídua de D. Joan I, el 1431. Aquesta va morir a la hisenda de Bellesguart el dia 4 de juliol; però traslladada al Palau menor o Palau, va ser exposada en el seu gran saló durant alguns dies, sobre un llit i dosser de brocat negre, amb profusa lluminària, vestint cota folrada d'erminis, dalmàtica reial d'or i carmesí, amb pom, ceptre i corona. El saló estava penjat de riques teles, i contenia 10 altars, en els quals se celebrava sense interrupció; a més totes les comunitats i ordres religiosos d'un i altre sexe anaven matí i tarda amb creu alta a pregar i cantar responsos.— Abans de la cerimònia del funeral es va efectuar una altra molt tendra que va commoure profundament els circumstants: el cavaller mossèn Galceran de Sentmanat, camarlenc de la difunta, va alçar i mostrar els segells de plata amb què solien autoritzar-se les seves gràcies i provisions, i havent pronunciat algunes sentides frases, va esmicolar i va trencar aquests segells a martellades, en senyal que ja no podien servir més.
Llegir l’original en castellà
«Allí vivieron y murieron Doña Leonor de Castilla, madrastra del Ceremonioso, en 1374; el mismo rey en 1387, y Doña Violante, viuda de D. Juan I, en 1431. Esta falleció en la quinta de Bellesguart el día 4 de Julio; pero trasladada al Palacio menor ó Palau, fué expuesta en su gran salón durante algunos días, sobre un lecho y dosel de brocado negro, con profusa luminaria, vistiendo cota forrada de armiños, dalmática real de oro y carmesí, con pomo, cetro y corona. El salón estaba colgado de ricos paños, y contenía 10 altares, en los cuales se celebraba sin interrupción; además todas las comunidades y órdenes religiosas de uno y otro sexo iban mañana y tarde con cruz alta á orar y cantar responsos.— Antes de la ceremonia del entierro efectuóse otra muy tierna que conmovió hondamente á los circunstantes: el caballero mosén Galcerán de Sentmanat, camarlengo de la difunta, alzó y mostró los sellos de plata con que solían autorizarse sus gracias y provisiones, y habiendo pronunciado algunas sentidas frases, quebrantó y rompió dichos sellos á martillazos, en señal de que ya no podían servir más.
»Per al funeral, 12 notables a cavall, coberts de negres crespons, van anar de casa en casa convidant la gent principal; i arribada l'hora, es va posar en marxa l'acompanyament cap a la Seu, seguint la mateixa carrera de la processó del Corpus, encara que en sentit invers. Marxaven davant els enllumenadors costejats per autoritats i particulars, en nombre no curt, ja que només de la Municipalitat eren 80, havent-los del camarlenc Sentmanat, del castlà d'Amposta, de ELS CARRERS DE BARCELONA 4II
Llegir l’original en castellà
»Para el entierro, 12 notables á caballo, cubiertos de negros crespones, fueron de casa en casa invitando á la gente principal; y llegada la hora, púsose en marcha el acompañamiento hacia la Seo, siguiendo la misma carrera de la procesión del Corpus, aunque en sentido inverso. Marchaban delante los alumbradores costeados por autoridades y particulares, en número no corto, pues sólo de la Municipalidad eran 80, habiéndolos del camarlengo Sentmanat, del castellán de Amposta, de LAS CALLES DE BARCELONA 4II
la Dona Leonor de Cervelló, de l'arquebisbe, de la infanta de Castella, del rei de Navarra, de la senyora reina, del senyor rei, i especials del funeral. Seguien 13 creus parroquials i conventuals, la clerecia i religiosos de diferents ordres, el capítol catedral, el bisbe de Barcelona, oficiants, i després el fèretre portat per 36 individus, 18 a cada costat. Tancava la marxa l'acompanyament, que el constituïen els domèstics i familiars de la casa vestits de rigorós dol, els macers del Consell amb maces altes, els porters reials, els consellers i camarlencs alternats, portant gramalles i caputxes de bruneta, el porta-espasa de S. A. el senyor rei i el de Navarra que presidien el dol, els seus uixers, diversos prohoms, ambaixadors, prelats, el bisbe de Tarragona electe de Saragossa, el de Vic, el prebost de París, el castlà d'Amposta, el gran prior de Catalunya, etc., etc., i últimament, entre moltes altres dames, la Dona Sicília, assistida de la Dona Joana d'Urgell i la comtessa de Prades, les de Pallars i Soñarra, la Dona Sança Ximenis, la Dona Aldonça i la Dona Beatriu de Cervelló, la senyora de mossèn Berenguer de Vilaregut, etc.
Llegir l’original en castellà
Doña Leonor de Cervelló, del arzobispo, de la infanta de Castilla, del rey de Navarra, de la señora reina, del señor rey, y especiales del entierro. Seguían i3 cruces parroquiales y conventuales, la clerecía y religiosos de diferentes órdenes, el cabildo catedral, el obispo de Barcelona, oficiantes, y luego el féretro llevado por 36 individuos, íS á cada lado. Cerraba la marcha el acompañamiento, que lo constituían los domésticos y familiares de la casa vestidos de riguroso luto, los maceros del Consejo con mazas altas, los porteros reales, los concelleres y camarlengos alternados, llevando gramallas y capuces de bruneta, el porta-espada de S. A. el señor rey y el de Navarra que presidían el duelo, sus ugieres, varios proceres, embajadores, prelados, el obispo de Tarragona electo de Zaragoza, el de Vich, el preboste de París, el castellán de Amposta, el gran prior de Cataluña, etc., etc., y últimamente, entre otras muchas damas, Doña Sicilia, asistida de Doña Juana de Urgel y la condesa de Prades, las de Pallars y Soñarra, Doña Sancha Jiménez, Doña Aldonza y Doña Beatriz de Cervellón, la señora de mosén Berenguer de Vilaregut, etc.
»Els oficis es van celebrar amb imponent solemnitat, dient l'oració fúnebre el savi religiós mestre Felip de Malla, i estant col·locat el cadàver sota un gran cimbori tot de teles d'or per dins i per fora, on va quedar exposat alguns dies, durant els quals es van celebrar nous sufragis. Aquest funeral, afegeix candidament el dietari, va costar a la ciutat la suma de 199 lliures, 10 sous, un diner (2.134 rals).
Llegir l’original en castellà
»Los oficios se celebraron con imponente solemnidad, diciendo la oración fúnebre el sabio religioso maese Felipe de Malla, y estando colocado el cadáver bajo un gran cimborio todo de paños de oro por dentro y fuera, donde quedó expuesto algunos días, durante los cuales se celebraron nuevos sufragios. Este funeral, añade candidamente el dietario, costó á la ciudad la suma de 199 libras, 10 sueldos, un dinero (2.134 reales).
»La cerimònia que acabem de descriure fou una de les últimes pompes reials celebrades al Palau. Alguns anys endavant l'edifici es va alienar de la Corona, passant per liberalitat de D. Joan II, i en premi d'honorosos serveis, a D. Galceran de Requesens, go-vernador de Catalunya, en la família del qual va quedar vinculat, fins que per successius enllaços es va transmetre a les de Zúñiga, marquesos dels Vélez i de Vilafranca, i últimament als comtes de Sobradiel. No obstant això, sota els seus nous propietaris va tenir encara alguns dies d'esplendor: així, per exemple, en els de donya Estefania de Requesens, vídua de D. Joan de Zúñiga, va merèixer albergar durant tres dies el príncep D. Felip, que dirigint-se a Alemanya per ordre de l'emperador i venint de Montserrat, va estar aquí molt festejat amb balls i màscares, i entre altres coses el cardenal de Trento li va donar un sumptuós banquet, per al qual es van improvisar belles glorietes al centre del jardí.
Llegir l’original en castellà
»La ceremonia que acabamos de describir fué una de las últimas pompas reales celebradas en el Palau. Algunos años adelante el edificio se enajenó de la Corona, pasando por liberalidad de D. Juan II, y en premio de honrosos servicios, á D. Galcerán de Requesens, gobernador de Cataluña, en cuya familia quedó vinculado, hasta que por sucesivos entronques se transmitió á las de Zúñiga, marqueses de los Vélez y de Villafranca, y últimamente á los condes de Sobradiel. Sin embargo, bajo sus nuevos dueños tuvo aún algunos días de esplendor: así, por ejemplo, en los de Doña Estefanía de Requesens, viuda de D. Juan de Zúñiga, mereció albergar por tres días al príncipe D. Felipe, que dirigiéndose á Alemania de orden del emperador y viniendo de Montserrat, estuvo aquí muy festejado con bailes y máscaras, y entre otras cosas el cardenal de Trento le dio un suntuoso banquete, para el cual se improvisaron bellos cenadores en el centro del jardín.
» Mentre vivia Dona Jerònima d'Hostalric, esposa relicta de D. Lluís de Requesens, es va formar un inventari el novembre de 1579, segons el qual ja l'edifici constava de la mateixa planta i distribució que en la seva última data, a saber: a més del pati, font, escala, galeria, vestíbuls, gran saló, etc., una peça de rebuda o de visites que mirava a la terrassa de l'horta, una bonica capella gòtica i bany en la mateixa, saleta al costat del terraplè, diversos aposents interiors per a la família, patges, cambreres, hostes, etc.; als alts, guarda-roba, dormitoris, gabinet d'estudi i arxiu, rebost de confitures, etc.; als baixos, sinell o menjador general i les seves oficines corresponents, amassadora, celler, premses, botelleria especial de vi claret, cotxeres, cavallerisses, estables de les atzembles, cambrots per a esclaus berberiscos, coves, bugaderies, etc. L'ala meridional de la casa, que va pertànyer al marquès d'Eril, formava una altra secció, on tenien les seves habitacions, cuines i annexos les senyores i dones de servei, no menys que alguns domèstics i empleats, el capellà-tresorer, el majordom-administrador, els conserges, etc. Igualment, en la part del caseriu que ce-rrava el pati sobre el carrer, hi havia grandioses estances, entre elles la sala titulada de la xemeneia, la de patges, la de gentilhomes, els dormitoris d'aquests, i altres adjacències que seria llarg referir. Una secció de l'edifici donava al carrer o baixada dels Lleons, així dita per haver contingut en l'antic un corral de feres que també va ser dependència del Palau.
Llegir l’original en castellà
» Viviendo Doña Jerónima de Hostalrich, esposa relicta de D. Luis de Requesens, se formó un inventario en Noviembre de 1579, según el cual ya el edificio constaba de la misma planta y distribución que en su última fecha, á saber: además del patio, fuente, escalera, galería, vestíbulos, gran salón, etc., una pieza de recibo ó de visitas que miraba á la terraza de la huerta, una donosa capilla gótica y cuarto de baño en la misma, resala junto al terraplén, varios aposentos interiores para la familia, pajes, camareras, huéspedes, etc.; en los altos, guardarropía, dormitorios, gabinete de estudio y archivo, despensa de confituras, etc.; en los bajos, sinel ó comedor general y sus oficinas correspondientes, amasijo, bodega, lagares, botillería especial de vino clarete, cocheras, caballerizas, acemilería, chiribitiles para esclavos berberiscos, cuevas, lavaderos, etc. El ala meridional de la casa, que perteneció al marqués de Eril, formaba otra sección, donde tenían sus habitaciones, cocinas y anejos las señoras y mujeres de servicio, no menos que algunos domésticos y empleados, el capellán-tesorero, el mayordomo-administrador, los conserjes, etc. Igualmente, en la parte de caserío que cerraba el patio sobre la calle, había grandiosas estancias, entre ellas la sala titulada de la chimenea, la de pajes, la de gentiles-hombres, los dormitorios de éstos, y otras adyacencias que sería largo referir. Una sección del edificio daba á la calle ó bajada de los Leones, así dicha por haber contenido en lo antiguo un corral de fieras que también fué dependencia del Palau.
»Als angles extrems del pati, al Sud i al Nord, dos passadissos conduïen: un a la costereta que, circulant entre jardins i parres, anava a desembocar al carrer d'Escudilléis, i un altre, per un vell arc i reduït vestíbul, al portell que donava comunicació cap al carrer de Gegants i la solitària baixada del Rece-Homo. Per allà va estar el claustre dels templers, segons es consigna en els títols d'unes cases veïnes, propietat d'Oragall i Bruniquet.
Llegir l’original en castellà
»En los ángulos extremos del patio, al Sur y al Norte, dos pasadizos conducían: uno á la costanilla que, circulando entre jardines y emparrados, iba á desembocar á la calle de Escudilléis, y otro, por un viejo arco y reducido zaguán, al portillo que daba comunicación hacia la calle de Gigantes y la solitaria bajada del Rece-Homo. Por allí estuvo el claustro de los templarios, según se consigna en los títulos de unas casas vecinas, propiedad de Oragall y Bruniquet.
»L'església, que encara subsisteix, ha tingut diverses reedificacions: bastant espaiosa per a capella, la seva obra actual pertany al gòtic degenerat del segle xvi; la volta és de carreus, esquinçada per una mesquina claraboia; l'altar ofereix bones pintures atribuïdes a Juli Romà, i en ell campeja la famosa estàtua de la Verge de la Victòria, que segons una tradició poc racional portava D. Joan d'Àustria, a la batalla de Lepant, a la proa de la seva capitana.
Llegir l’original en castellà
»La iglesia, que aún subsiste, ha tenido varias reedificaciones: bastante anchurosa para capilla, su obra actual pertenece al gótico degenerado del siglo xvi; la bóveda es de cantería, rasgada por un mezquino tragaluz; el altar ofrece buenas pinturas atribuidas á Julio Romano, y en él campea la famosa estatua de la Virgen de la Victoria, que según una tradición poco racional llevaba D. Juan de Austria, cuando la batalla de Lepantd, en la proa de su capitana.
»Què és ara de l'edifici reial, tan poètic en el seu conjunt com pintoresc en els seus detalls, i que vinculava en si sol una successió de fases històriques, cadascuna de les quals li va imprimir trets característics de la seva fesomia? Ai! L'especulació, que tot ho envaeix, ha aniquilat fredament aquesta relíquia venerable, com va aniquilar alhora les cases d'Aytona i Valladaura, les torres del Regomí i de Cavaleras, els convents de Sant Francesc i Santa Caterina, i tantes altres joies que formaven el noble blasó de l'antiga Barcelona.
Llegir l’original en castellà
»¿Qué es ahora del real edificio, tan poético en su conjunto como pintoresco en sus detalles, y que vinculaba en sí solo una sucesión de fases históricas, cada una de las cuales le imprimió rasgos característicos de su fisonomía? ¡Ay! La especulación, que todo lo invade, ha aniquilado fríamente esa reliquia venerable, como aniquiló á la vez las casas de Aytonay Valladaura, las torres del Regomí y de Cavaleras, los conventos de San Francisco y Santa Catalina, y tantas otras joyas que formaban el noble blasón de la antigua Barcelona.
i) Comprenem que el fabulós augment de població encareix els terrenys, i que les noves necessitats fan indispensable un nou ordre de coses; però potser seria difícil, amb millor voluntat de les parts interessades, que, mitjançant oportunes compensacions, aquestes restes úniques, tan singulars, tan significatives per a les poblacions que les han heretat, vinguessin a propietat de la nació, com succeeix en algunes estrangeres, deixant així garantida la seva viabilitat?
Llegir l’original en castellà
i) Comprendemos que el fabuloso aumento de población encarezca los terrenos, y que las nuevas necesidades hagan indispensable un nuevo orden de cosas; ¿pero acaso sería difícil, con mejor voluntad de las partes interesadas, que, mediante oportunas compensaciones, esos restos únicos, tan singulares, tan significativos para las poblaciones que los han heredado, vinieran á propiedad de la nación, como sucede en algunas extranjeras, dejando así garantida su viabilidad?
«Entusiastes per l'antic, lamentem la desaparició del Palau, fins i tot reconeixent que les arts li devien poc, i que el local per ell ocupat era molt vast i preciós, de manera que en el seu lloc s'han obert tres principals i bons carrers, amb 50 o més cases de rica i grandiosa planta.»
Llegir l’original en castellà
«Entusiastas por lo antiguo, lamentamos la desaparición del Palau, aun reconociendo que las artes le debían poco, y que el local por él ocupado era muy vasto y precioso, de modo que en su lugar se han abierto tres principales y buenas calles, con 5o ó más casas de rica y grandiosa planta.»
Fi de l’entrada original