Tornar a l'atles

Pablo (calle de San)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 2 · pàgs. 387–390

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Posa en comunicació la plaça de la Boqueria amb l'eixample.

Llegir l’original en castellà

Pone en comunicación la plaza de la Boquería con el ensanche.

Existeixen en aquest carrer tres edificis, sobre els quals cal cridar l'atenció.

Llegir l’original en castellà

Existen en esta calle tres edificios, sobre los cuales hay que llamar la atención.

El primer, que fa cantonada amb la plaça de la Boqueria, és el teatre del Liceu, del qual ens hem ocupat ja.

Llegir l’original en castellà

El primero, que forma esquina con la plaza de la Boquería, es el teatro del Liceo, del cual nos hemos ocupado ya.

El segon, que la fa amb el carrer de Robador, és la Presó de dones, vulgarment anomenada la Casa Galera.

Llegir l’original en castellà

El segundo, que la forma con la calle de Robador, es la Penitenciaría de mujeres, vulgarmente llamada la Casa Galera.

Va ser aquest establiment projectat el 1699 per l'antiga Audiència de Barcelona i erigit el 1709. El registre d'entrades que existeix a l'arxiu de l'establiment que ens ocupa, comença el 2 de Febrer de 1710.

Llegir l’original en castellà

Fué este establecimiento proyectado en 1699 por la antigua Audiencia de Barcelona y erigido en 1709. El registro de entradas que existe en el archivo del establecimiento que nos ocupa, principia el 2 de Febrero de 1710.

Una reial cèdula donada per Felip V el 1718 va dictar algunes reformes en l'arranjament i administració interior de la casa, instituint una Junta governativa i econòmica, composta del regent de l'Audiència, president, i dels alcaldes més antics de la reial Sala del crim, vocals.

Llegir l’original en castellà

Una real cédula dada por Felipe V en 1718 dictó algunas reformas en el arreglo y administración interior de la casa, instituyendo una Junta gubernativa y económica, compuesta del regente de la Audiencia, presidente, y de los alcaldes más antiguos de la real Sala del crimen, vocales.

En els nostres temps va tornar a patir una modificació el reglament, havent-se disposat pel regent del regne duc de la Victòria, el 8 de Maig de 1843, la creació d'una Junta protectora de la Presó de dones, formada del cap polític com a president, i de cinc vocals. Avui dia la seva inspecció està confiada a la Junta auxiliar de presons, sota la dependència del governador civil de la província.

Llegir l’original en castellà

En nuestros tiempos volvió á sufrir una modificación el reglamento, habiéndose dispuesto por el regente del reino duque de la Victoria, en 8 de Mayo de 1843, la creación de una Junta protectora de la Penitenciaría de mujeres, formada del jefe político como presidente, y de cinco vocales. Hoy día su inspección está confiada á la Junta auxiliar de cárceles, bajo la dependencia del gobernador civil de la provincia.

Per a sosteniment de la casa es va establir el 1800 una fàbrica de filats, en el treball de la qual s'ocupaven les penades; però no sent suficient el seu producte, es va plantejar una altra més productiva, amb la qual cosa l'establiment és menys gravós a l'Erari.

Llegir l’original en castellà

Para sostén de la casa establecióse en 1800 una fábrica de hilados, en cuyo trabajo se ocupaban las penadas; mas no siendo suficiente su producto, planteóse otra más productiva, con lo cual el establecimiento es menos gravoso al Erario.

El tercer edifici, del qual hem parlat com a existent en aquest carrer, és el famós monestir de Sant Pau del Camp,

Llegir l’original en castellà

El tercer edificio, del cual hemos hablado como existente en esta calle, es el famoso monasterio de San Pablo del Campo,

La seva antiguitat es perd en la nit dels temps, ja que realment s'ignora l'època veritable en què es va erigir el primer edifici d'aquest notable monestir, anomenat Sant Pau del Camp per estar situada l'església fora els murs de la ciutat i enterament aïllada:

Llegir l’original en castellà

Su antigüedad se pierde en la noche de los tiempos, pues que realmente se ignora la época verdadera en que se erigió el primer edificio de este notable monasterio, llamado San Pablo del Campo por estar situada la iglesia fuera los muros de la ciudad y enteramente aislada:

Hi ha autors que acumulen dades per provar que ja existia aquest monestir al segle V. Altres no li concedeixen tanta antiguitat; però reconeixen que ja existia al 914, època en què se sap que els monjos van haver d'abandonar-lo per la seva inseguretat en aquells temps de contínues guerres, passant a fundar el de Santa Anna. Consta també que per aquells anys de 914 va ser el seu restaurador i protector el comte de Barcelona Guifré Borrell, fill de Guifré el Pelós.

Llegir l’original en castellà

Hay autores que acumulan datos para probar que existía ya este monasterio en el siglo v. Otros no le conceden tanta antigüedad; pero reconocen que existía ya en 914, en cuya época se sabe que los monjes hubieron de abandonarle por su inseguridad en aquellos tiempos de continuas guerras, pasando á fundar el de Santa Ana. Consta también que por aquellos años de 914 fué su restaurador y protector el conde de Barcelona Vifredo Borrell, hijo de Vifredo el Velloso.

Els que creuen en la major antiguitat d'aquest monestir, diuen que, abans de la reconquesta de Barcelona per Lluís el Piadós, durant la dominació àrab, va ser habilitat l'edifici per a harem.

Llegir l’original en castellà

Los que creen en la mayor antigüedad de este monasterio, dicen que, antes de la reconquista de Barcelona por Ludovico Pío, durante la dominación árabe, fué habilitado el edificio para harem.

No hi ha dubte que al 979 residien al monestir que ens ocupa monjos claustrals de Sant Benet, els quals es veurien segurament obligats a abandonar-lo en la terrible catàstrofe de la presa, saqueig i incendi d'aquesta ciutat per Almanzor, l'any 986.

Llegir l’original en castellà

No queda duda que en 979 residían en el monasterio que nos ocupa monjes claustrales de San Benito, los cuales se verían seguramente obligados á abandonarlo en la terrible catástrofe de la toma, saqueo é incendio de esta ciudad por Almanzor, en el año 986.

Per espai de més d'un segle va quedar llavors inhabitat, emprenent la seva reedificació el 1117 un ciutadà anomenat Guilbert Guitard i la seva esposa Rotladis. Van ser considerats ambdós, per aquesta raó, com ELS CARRERS DE BARCELONA 3S9

Llegir l’original en castellà

Por espacio de más de un siglo quedó entonces inhabitado, emprendiendo su reedificación en 1117 un ciudadano llamado Guilberto Guitardo y su esposa Rotladis. Fueron considerados ambos, por esta razón, como LAS CALLES DE BARCELONA 3S9

patrons o fundadors de la casa, i a la seva mort es van col·locar les seves restes mortals al claustre, en un sepulcre de pedra sostingut per dos lleons, amb tres escuts d'armes en relleu a la part superior, i un epitafi a la inferior que diu:

Llegir l’original en castellà

patrones 6 fundadores de la casa, y á su muerte se colocaron sus restos mortales en el claustro, en un sepulcro de piedra sostenido por dos leones, con tres escudos de armas en relieve en la parte superior, y un epitafio en la inferior que dice:

Hic jaccnt monastcrii fundatores.

Llegir l’original en castellà

Hic jaccnt monastcrii fundatores.

El temple és bizantí de la segona època, i alguna cosa semblant al de Sant Pere de les Puelles. El claustre, tot i ser petit, és notable pels seus treballs i singularitat; els entesos jutgen que el caràcter general de la seva arquitectura és àrab, i que la poca elevació en l'obertura dels arcs té alguna cosa d'egipci. I aquesta poca elevació comunica un cert aire ombrívol al recinte, de les parets del qual es destaquen tants negres i humits sepulcres, que gairebé s'assembla a un d'aquells lúgubres llocs on els primitius cristians es reunien per contemplar els misteris de la fe sobre les tombes dels màrtirs. Els capitells de les seves petites columnes, que aparellades sostenen l'obra, criden l'atenció per la seva capritxosa escultura i per la diversitat de figures i rars objectes que grosserament representen. Amb raó s'ha dit que aquest monument és una de les joies més riques que posseeix la nostra pàtria, no perquè s'hi vegi delicadesa en els treballs, sumptuositat en el tot i grandesa en l'àmbit, sinó perquè és un tipus, una església pura bizantina de la segona època, un d'aquells santuaris dels quals amb prou feines queden vestigis al nostre sòl.

Llegir l’original en castellà

El templo es bizantino de la segunda época, y algo parecido al de San Pedro de las Puellas. El claustro, aunque pequeño, es notable por sus labores y singularidad; los inteligentes juzgan que el carácter general de su arquitectura es árabe, y que la poca elevación en la abertura de los arcos tiene algo de egipcio. Y esta poca elevación comunica cierto aire sombrío al recinto, de cuyas paredes se destacan tantos negros y húmedos sepulcros, que casi se asemeja á uno de aquellos lóbregos lugares donde los primitivos cristianos se reunían para contemplar los misterios de la fe sobre las tumbas de los mártires. Los capiteles de sus pequeñas columnas, que apareadas sostienen la obra, llaman la atención por su caprichosa escultura y por la diversidad de figuras y raros objetos que groseramente representan. Con razón se ha dicho que este monumento es una de las más ricas joyas que posee nuestra patria, no porque se vea en él delicadeza en las labores, suntuosidad en el todo y grandeza en el ámbito, sino porque es un tipo, una iglesia pura bizantina de la segunda época, uno de aquellos santuarios de que apenas quedan vestigios en nuestro suelo.

No se sap l'època fixa en què els religiosos claustrals van venir a ocupar aquest monestir o a establir-hi el seu ordre; només es troba que, per disposició del pontífex Gregori XIII i del rei Felip I d'Aragó, els religiosos observants de Nostra Senyora de Montserrat van prendre possessió d'aquest monestir a mitjans 390 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

No se sabe la época fija en que los religiosos claustrales vinieron á ocupar este monasterio ó á establecer en él su orden; sólo se halla que, por disposición del pontífice Gregorio XIII y del rey Felipe I de Aragón, los religiosos observantes de Nuestra Señora de Montserrat tomaron posesión de este monasterio á mediados 39ü VÍCTOR BALAGUER

d'octubre de 1578, deixant la casa que posseïen al carrer de la Portaferrissa, on moraven els religiosos que passaven a aquesta ciutat. Van romandre-hi fins a l'any 1593, en què el van permutar amb el de Sant Benet de Bages, amb el qual motiu els claustrals que hi vivien van passar a ocupar el de Sant Pau, on van residir fins als esmentats successos de juliol de 1835.

Llegir l’original en castellà

de Octubre de 1578, dejando la casa que poseían en la calle de la Puerta ferrisa, donde moraban los religiosos que pasaban á esta ciudad. Permanecieron en él hasta el año 1593, en que lo permutaron con el de San Benito de Bages, con cuyo motivo los claustrales que allí vivían pasaron á ocupar el de San Pablo, donde residieron hasta los referidos sucesos de Julio de i835.

Després d'aquests successos l'església va ser convertida en parròquia de Sant Pau, i el convent destinat posteriorment per a caserna d'infanteria.

Llegir l’original en castellà

Después de estos sucesos la iglesia fué convertida en parroquia de San Pablo, y el convento destinado posteriormente para cuartel de infantería.

Fi de l’entrada original