Tornar a l'atles

Montserrat (calle de)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 2 · pàgs. 361–362

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

r

Llegir l’original en castellà

r

( ) més pròpiament de Nostra Senyora de Montse-

Llegir l’original en castellà

( ) más propiamente de Nuestra Señora de Montse-

Hi ha dos carrers amb aquesta denominació.

Llegir l’original en castellà

Hay dos calles con esta denominación.

L'un, que és el més antic, es diu Montserrat de la Peixateria, perquè parteix de l'esmentat punt immediat al passeig de Sant Joan.

Llegir l’original en castellà

La una, que es la más antigua, se llama Montserrat de la Pescadería, porque parte de dicho punto inmediata al paseo de San Juan.

Hi havia abans en aquest carrer un arc anomenat de Sant Jaume per una imatge d'aquest sant que hi havia i que va desaparèixer en rectificar-se la línia de les cases que el formava, i, després, com que a la plaça de la Duana, davant del carrer del Bastió del Migdia, va existir fins a l'extinció dels instituts monàstics una capella de Nostra Senyora de Montserrat a la Procuradoria dels monjos benedictins del monestir d'aquella famosa muntanya, això va donar nom al carrer de què ens ocupem.

Llegir l’original en castellà

Había antes en esta calle un arco llamado de San Jaime por una imagen de este santo que en él había y que desapareció al rectificarse la línea de las casas que lo formaba, y, luego, como en la plaza de la Aduana, frente á la calle del Baluarte del Mediodía, existió hasta la extinción de los institutos monacales una capilla de Nuestra Señora de Montserrat en la Procuradoría de los monjes Benitos del monasterio de aquella famosa montaña, esto dio nombre á la calle de que nos ocupamos.

L'altre de la mateixa denominació creua del de Trentaclaus al de Santa Madrona.

Llegir l’original en castellà

La otra de la misma denominación cruza de la de Trcntaclaus á la de Santa Madrona.

En els seus principis tingué el nom de carrer del Baró de Vinre, perquè trobant-se aquest subjecte de tinent de rei a Barcelona, i ocupant el lloc de governador interí per defunció del titular D. Andrés Pérez de Herrasti, va promoure l'obertura d'aquest carrer, posant per mitjà d'ell en comunicació els de Santa Madrona i Trentaclaus. D'aquí va venir el donar-li el nom del seu fundador, nom al qual el 1823 es va substituir amb el de Nostra Senyora de Montserrat que avui conserva.

Llegir l’original en castellà

En sus principios tuvo el nombre de calle del Barón de Vinre, porque hallándose este sujeto de teniente de rey en Barcelona, y ocupando el puesto de gobernador interino por fallecimiento del propietario D. Andrés Pérez de Herrasti, promovió la abertura de dicha calle, poniendo por medio de ella en comunicación las de Santa Madrona y Trentaclaus. De ahí vino el dársele el nombre de su fundador, nombre á que en i823 se sustituyó con el de Nuestra Señora de Montserrat que hoy conserva.

Estava en aquest carrer el teatre del Circ Barcelonès, que es va construir per compte d'una empresa particular en el local que havia ocupat primer la casa de Kennett i després la impremta d'Oliveres i Gabarro. Era un teatre molt espaiós i capaç, d'elegant forma, l'autor i director del qual va ser el reputat arquitecte D. Antoni Rovira i Trías. Es va inaugurar la nit del 12 de gener de 1853 amb un ball de disfresses, i alguns anys més tard, per haver donat en ell una sèrie de funcions l'eminent tràgica italiana senyora Ristori, va prendre el nom de Teatre Ristori. Un incendi el va reduir a cendres fa tres anys.

Llegir l’original en castellà

Estaba en esta calle el teatro del Circo Barcelonés, que se construyó por cuenta de una empresa particular en el local que había ocupado primero la casa de Kennett y después la imprenta de Oliveres y Gabarro. Era un teatro muy espacioso y capaz, de elegante forma, cuyo autor y director fué el reputado arquitecto D. Antonio Rovira y Trías. Se inauguró la noche del 12 de Enero de 1853 con un baile de máscaras, y algunos años más tarde, por haber dado en él una serie de funciones la eminente trágica italiana señora Ristori, tomó el nombre de Teatro Ristori. Un incendio lo redujo á cenizas hace tres años.

Fi de l’entrada original