Ha estat aquesta, sobretot en temps més antics, un dels carrers més nomenats de Barcelona, per la circumstància d'haver-hi viscut abans els principals comerciants de la ciutat, conforme ja hem fet notar en un altre lloc d'aquesta obra.
Llegir l’original en castellà
Ha sido ésta, sobre todo en más antiguos tiempos, una de las calles más nombradas de Barcelona, por la circunstancia de haber vivido antes en ella los principales comerciantes de la ciudad, conforme ya hemos hecho notar en otro lugar de esta obra.
Durant el comtat de D. Ramon Berenguer IV, el recinte de Barcelona va rebre un augment considerable cap al punt on està situat aquest carrer. Com que no existien en aquell lloc més que uns grans arenyals, Guillem de Moncada, membre de la il·lustre família d'aquest nom, va demanar permís a la ciutat per edificar-hi algunes cases, i aquesta li va cedir en venda el terreny que havia demanat, segons així ho testifica l'escriptura rebuda en poder d'Arnaldo, escrivà de Barcelona, el 17 de juliol de 1153.
Llegir l’original en castellà
Durante el condado de D. Ramón Berenguer IV, el recinto de Barcelona recibió un aumento considerable hacia el punto donde está situada esta calle. Como no existían en aquel sitio más que unos grandes arenales, Guillermo de Moneada, miembro de la ilustre familia de este nombre, pidió permiso á la ciudad para edificar allí algunas casas, y aquélla le cedió en venta el terreno que había pedido, según así lo testifica la escritura recibida en poder de Arnaldo, escribano de Barcelona, el 17 de Julio de n53.
Guillem de Moncada va manar aleshores edificar en aquell punt un barri de cases, que va rebre de bon començament el nom de Vila Nova, i entre aquestes cases una grandiosa i magnífica que ell va passar a habitar amb la seva família. El carrer principal d'aquest barri, on hi havia la citada casa, va rebre el nom del seu fundador, i l'ha conservat sempre.
Llegir l’original en castellà
Guillermo de Moneada mandó entonces edificar en aquel punto un barrio de casas, que recibió por de pronto el nombre de Vila Nova, y entre estas casas una grandiosa y magnífica que él pasó á habitar con su familia. La calle principal de este barrio, en donde estaba la citada casa, recibió el nombre de su fundador, y lo ha conservado siempre.
Una antiga tradició indica que la casa de què acabem de parlar, construïda per Guillem de Moncada per a si i la seva família, ocupava el lloc de la gran que avui existeix davant de la que posseeix la família Dalmases. Van habitar aquesta casa durant molt de temps els descendents del nomenat Guillem; després hi va residir la Diputació dels Estaments de Catalunya, i, per fi, va passar a ser propietat dels genovesos, que hi van establir els seus Judices, sent incendiada a conseqüència de la commoció popular que hi va haver l'1 de novembre de 1624, i que un dietari català de l'època refereix en els termes següents:
Llegir l’original en castellà
Una antigua tradición indica que la casa de que acabamos de hablar, construida por Guillermo de Moneada para sí y su familia, ocupaba el lugar de la grande que hoy existe delante de la que posee la familia Dalmases. Habitaron esta casa durante mucho tiempo los descendientes del nombrado Guillermo; después residió en ella Ja Diputación de los Estamentos de Cataluña, y, por fin, pasó á ser propiedad de los genoveses, que en ella establecieron sus Jadices, siendo incendiada á consecuencia de la conmoción popular que hubo el i.° de Noviembre de 1624, y Que un dietario catalán de la época refiere en los siguientes términos:
En temps dels consellers mestre Joan Francesc Rosell, metge, micer Miquel Joan Magarola, Llnis de Foixd, militar, Francesc Nebot, mercader, elegits el dia de Sant Andreu de l'any 1623, fou l'avalot contra els genovesos el dia de Tots Sants primer de novembre de 1624. Fou posat foc a casa del Jutge en el carrer de Moncada, cosa que fou causada perquè dits Jutges genovesos havien fet un assentament amb el rei N. S. de fer alguns vaixells per l'armada reial a la vila d'Arenys, i després de fet, els anaven a armar a la illa de Mallorca, on s'havia embarcat l'escòria i tots els bandits de dites illes. Arribats al molí de la present ciutat, cada dia hi havia pendències, tant entre dits mallorquins i els de les galeres de Gènova que a les hores es trobaven al molí, com també amb els de la terra, i succeí que a la tarda estant al carrer de la Mercè dient vespres de morts, entra un dels mallorquins per la part del fossar, fugit de la pendència que havia tingut amb els genovesos, i en entrar el volgueren matar els qui el venien darrere. Es trobà a la porta per on entra un argenter i va voler tancar la porta per guardar-los, i els genovesos que el venien darrere veient que els impedia dita entrada, li van donar dues o tres estocades de què va morir immediatament. Això va aixecar tant gran crit contra els genovesos, que foren molt perseguits, i la gent se'n va anar al baluard del Vi i van començar a tirar algunes peces d'artilleria a les galeres que eren al molí. Van acudir immediatament els consellers, i no van ser prou per detenir-ho i les galeres van marxar del molí. El rei va prendre les seves informacions i va castigar algunes persones, i foren posats a galeres dos artillers de la ciutat perquè havien tirat a les galeres, per ser les que eren per compte del rei N. S.
Llegir l’original en castellà
En temps deis concellers mestre Joan Francisco Rosell, metje, micer Miguel Joan Magarola, Llnis de Foixd, militar, Francisco Nebot, mercader, elegits lo dia de Sant Andrea del any IÓ23, fon lo avalot contra los genovesos lo dia de tots los Sants primer de Noembre de 1624. Fouposat foch en casa del Jndice en lo carrer de Moneada, lo que fou causat perqué dits Judices genovesos habían fet un assiento ab lo rey N. S. de fer alguns vaixells per la armada real en la vila de Arenys, y despres de jets, los aliaren á armar á la illa de Mallorca, ahont se era embarcat la escoria y tots los bandits de ditas illas. Arribáis al molí de la present ciutat, cada dia hi habia pendencias, tant entre dits mallorqnins y los de las galeras de Genova que d les ores le trobavan en lo molí, com també ab los de la ierra, y snccehi que d la tarde estant en lo carrer de la Mercó dient vespres de morts, entra un deis mallorqnins per la part del fossar, fugit de la pendencia habia tingut ap genovesos, y al entrar lo volgueren matar los qui li venían derrera. Encontrds d la porta per ahont entra un argenter y volgué tancar la porta per guardarlos, y los genovesos que li venían derrera veent los impedia dita entrada, li pegaren dos ó tres estocadas de que morí encontinent. Assó alsd tant gran crit contra los genovesos, que foren molt persegicits, y la gent sen and al baluart del Vi y comensaren d tirar algunas pessas de artillería a las galeras que eran al molí. Acudiren encontinent los concellers, y no foren bastant per detenirho y las galeras marxaren del molí. Lo endona lo rey prengué sas informacions y castiga algunas personas, y foren posats a galeras dos artillers de la ciutat perqué habían tirat d las galeras, per ser las que eran per compte del rey N. S.
L'anterior relació la copiem d'un dietari manuscrit, molt curiós, sense nom d'autor, que posseeix, amb altres papers importants, el Sr. D. Joaquim Manuel de Moner al seu ja citat arxiu del poble de Fonz, província d'Osca.
Llegir l’original en castellà
La anterior relación la copiamos de un dietario manuscrito, muy curioso, sin nombre de autor, que posee, con otros papeles importantes, el Sr. D. Joaquín Manuel de Moner en su ya citado archivo del pueblo de Fonz, provincia de Huesca.
Hem citat la casa de Dalmases com a existent davant de la de Moncada en aquest carrer.
Llegir l’original en castellà
Hemos citado la casa de Dalmases como existente frente á la de Moneada en esta calle.
També aquesta casa guarda records que mereixen anotar-se.
Llegir l’original en castellà
También esta casa guarda recuerdos que merecen anotarse.
En primer lloc, s'hi va fundar el 1701 l'Acadèmia, anomenada al principi dels Desconfiats, i que després va canviar el seu nom pel de Bones Lletres, que encara conserva. Un dels seus principals fundadors va ser el literat català, propietari de la casa de què parlem, D. Pau Ignasi de Dalmases i Ros.
Llegir l’original en castellà
En primer lugar, en ella se fundó en 1701 la Academia, llamada al principio de los Desconfiados, y que después cambió su nombre en el de Buenas Letras, que todavía conserva. Uno de sus principales fundadores fué el literato catalán, dueño de la casa de que hablamos, D. Pablo Ignacio de Dalmases y Ros.
Poques notícies hem pogut recollir d'aquest home eminent.
Llegir l’original en castellà
Pocas noticias hemos podido recoger de este varón eminente.
Era historiador i poeta. A la mort de Carles II va escriure unes poesies, que són conegudes i es troben impreses amb el títol de Nenias reials.
Llegir l’original en castellà
Era historiador y poeta. A la muerte de Carlos II escribió unas poesías, que son conocidas y andan impresas con el título de Nenias reales.
Va ser el primer que va obtenir el nomenament de cronista de Catalunya, el qual li van donar les Corts celebrades a Barcelona els anys 1701 i 1702. Ja el 1564 s'havia acordat per les Corts de Barcelona, obertes per Felip II, crear dit ofici de cronista; però no consta qui el tingués abans de Dalmases.
Llegir l’original en castellà
Fué el primero que obtuvo el nombramiento de cronista de Cataluña, el cual le dieron las Cortes celebradas en Barcelona el año 1701 y 1702. Ya en 1564 se había acordado por las Cortes de Barcelona, abiertas por Felipe II, crear dicho oficio de cronista; pero no consta quién lo tuviera antes de Dalmases.
Va prendre aquest gran part en els esdeveniments polítics de la guerra de successió, i va abraçar amb tant d'entusiasme la causa dels catalans i de Carles III l'arxiduc, que el govern de Catalunya durant aquells successos el va enviar d'ambaixador a Anglaterra, premiant els seus serveis amb el títol de marquès de Dalmases.
Llegir l’original en castellà
Tomó éste gran parte en los acontecimientos políticos de la guerra de sucesión, y abrazó con tal empeño la causa de los catalanes y de Carlos III el archiduque, que el gobierno de Cataluña durante aquellos sucesos le envió de embajadora Inglaterra, premiando sus servicios con el título de marqués de Dalmases.
Va morir el 10 de juliol de 1918 [sic: 1718], deixant començada i fins i tot molt avançada una Història de Catalunya, el manuscrit de la qual s'ha perdut, i impresa una Descripció històrica sobre la pàtria de Pau Orosi.
Llegir l’original en castellà
Murió en 10 de Julio de 1918, dejando comenzada y hasta muy adelantada una Historia de Cataluña, cuyo manuscrito se ha perdido, é impresa una Descripción histórica sobre la patria de Paulo Orosio.
Serra i Postius, que en parla a les seves Finezas de los ángeles, va escriure a la seva mort aquest epitafi:
Llegir l’original en castellà
Serra y Postius, que habla de él en sus Finezas de los ángeles, escribió á su muerte este epitafio:
Aquí jau el cos d'un home famós que en quants volums formava, la seva fama en tants cossos animava. Docte, erudit, prudent, enginyós.
Llegir l’original en castellà
Yace aquí el cuerpo de un varón famoso Que en cuantos volúmenes formaba,] Su fama en tantos cuerpos animaba Docto, erudito, prudente, ingenioso.
Però el Fat cruel, sempre envejós A les glòries que ell enllaçava, De Cloto es valgué, qui, fera i brava, La vida li prengué, ¡tracte alevós!
Llegir l’original en castellà
Pero el Hado cruel, siempre envidioso A las glorias que ñel eslabonaba, De Cloto se valió, quien, fiera y brava, La vida le quitó, ¡trato alevoso!
En un pèlag de plany submergit Es troba en aquest dia el Principat, Car perd el seu cronista il·lustre.
Llegir l’original en castellà
En piélago de llanto sumergido Se halla en este día el Principado, Pues su cronista pierde esclarecido.
Però si el perd, espero que, il·lustrat, I en els seus escrits Fènix renascut, Espanya el veurà malgrat el Fat.
Llegir l’original en castellà
Mas si le pierde, espero que, ilustrado, Y en sus escritos Fénix renacido, España le verá á pesar del Hado.
A la casa de Dalmases, durant el setge que va patir Barcelona quan la guerra de successió, celebrava les seves sessions la Vint-i-quatrena de guerra. Tenia les seves juntes en un subterrani que estava construït a prova de bomba.
Llegir l’original en castellà
En la casa de Dalmases, durante el sitio que sufrió Barcelona cuando la guerra de sucesión, celebraba sus sesiones la Veinticuatrena de guerra. Tenía sus juntas en un subterráneo que estaba construido á prueba de bomba.
Parlant del carrer de Montcada, en el qual, diguem de passada, existeixen diversos edificis en què es noten preciosos records dels segles xvi i xvn, cal dir alguna cosa de la il·lustre família el nom de la qual porta.
Llegir l’original en castellà
Hablando de la calle de Moneada, en la cual-, sea dicho de paso, existen varios edificios en que se notan preciosos recuerdos de los siglos xvi y xvn, hay que decir algo de la ilustre familia cuyo nombre lleva.
Heus aquí, doncs, un breu estudi històric que tenim escrit sobre aquesta casa i el seu castell, situat als voltants de Barcelona:
Llegir l’original en castellà
He aquí, pues, un breve estudio histórico que tenemos escrito sobre esta casa y su castillo, situado en las cercanías de Barcelona:
Al arribar a la primera estació del ferrocarril que va de Barcelona a Saragossa, el viatger pot veure alçar-se a la seva esquerra sobre un turó les ruïnes d'un castell, l'antiga torre de l'homenatge del qual ha servit aquests últims anys de telègraf militar.
Llegir l’original en castellà
Al llegar á la primera estación del ferrocarril que va de Barcelona á Zaragoza, el viajero puede ver alzarse á su izquierda sobre un cerro las ruinas de un castillo, cuya antigua torre del homenaje ha servido estos últimos años de telégrafo militar.
Aquelles poques pedres, torrades pel sol de deu segles, que treuen el cap a l'alt del mont, ens recorden un passat il·lustre i un nom més il·lustre encara. Elles ens diuen que allà va estar el castell de Montcada, aquest castell famós i cèlebre en la història de Catalunya, del qual van ser senyors els orgullosos barons de Montcada, raça d'herois, dels qui bé es pot dir, com dels Cardona, que si no eren més que barons entre els reis, eren en canvi reis entre els barons.
Llegir l’original en castellà
Aquellas pocas piedras, tostadas por el sol de diez siglos, que asoman en lo alto del monte, nos recuerdan un pasado ilustre y un nombre más ilustre todavía. Ellas nos dicen que allí estuvo el castillo de Moneada, ese castillo famoso y célebre en la historia de Cataluña, del que fueron señores los orgullosos barones de Moneada, raza de héroes, de quienes bien se puede decir, como de los Cardonas, que si no eran más que barones entre los reyes, eran en cambio reyes entre los barones.
Qui no ha sentit parlar d'aquesta nobilíssima família? Quin fet d'armes notable, quina gran proesa, quina glo- I. ELS CARRERS DE BARCELONA 339
Llegir l’original en castellà
¿Quién no ha oído hablar de esa nobilísima familia? ¿Qué hecho de armas notable, qué gran hazaña, quéglo- I. AS CALLES DE BARCELONA 339
ria té Catalunya a la qual no vagi unit el nom de Montcada?
Llegir l’original en castellà
ria tiene Cataluña á la cual no vaya unido el nombre de Moneada?
Era hereditari en els Montcada el títol i l'ocupació de senescal de Catalunya, i no sembla sinó que servien
Llegir l’original en castellà
Era hereditario en los Moneadas el título y empleo de senescal de Cataluña, y no parece sino que servían
els comtes de Barcelona més com a aliats que com a vassalls, essent freqüents en la història les ocasions en què se'ls veu alçar pendons contra els comtes, els seus senyors, i lluitar obertament amb ells corrent les seves terres i negant-los plet homenatge.
Llegir l’original en castellà
¡os condes de Barcelona más como aliados que como vasallos, siendo frecuentes en la historia las ocasiones en que se les ve alzar pendones contra los condes sus señores, y luchar abiertamente con ellos corriendo sus tierras y negándoles pleito homenaje.
Sabut és que així la tradició com les cròniques donen començament a l'època de la reconquesta amb l'aparició de nou valents barons o capitans, els quals, sota el comandament d'Otger, van començar la gloriosa lluita contra els moros invasors del nostre país. Per tan heroica resolució van ser anomenats els barons de la fama, i entre aquests nou es trobava, figurant en les cròniques com el primer, Naufer, Napifer o Dapifer, que és de qui va tenir origen la casa de Montcada a Catalunya.
Llegir l’original en castellà
Sabido es que así la tradición como las crónicas dan comienzo á la época de la reconquista con la aparición de nueve estrenuos varones ó capitanes, los cuales, bajo el mando de Otger, principiaron la gloriosa lucha contra los moros invasores de nuestro país. Por tan heroica resolución fueron apellidados los varones de la fama, y entre estos nueve se hallaba, figurando en las crónicas como el primero, Naufer, Napifer ó Dapifer, que es de quien tuvo origen la casa de Moneada en Cataluña.
Els Montcada comencen, doncs, a figurar en el primer període de la nostra història, en la primera albada de la nostra independència. La seva raça és més antiga a Catalunya que la mateixa dels comtes de Barcelona. Dapifer és una arrogant i poètica figura dels temps de la reconquesta, i quan Otger va exhalar el seu últim sospir davant les muralles d'Empúries, va llegar a Dapifer la continuació de la seva patriòtica tasca i de la seva venjança. Va prendre Dapifer el comandament de l'exèrcit, i va anar, de gesta en gesta, de glòria en glòria, a clavar el pendó triomfant de la creu sobre els vençuts torreons d'Urgell. Havia de néixer encara el fundador a Catalunya de la casa dels comtes de Barcelona, quan ja estaven cansats els Montcada de conquerir ciutats i subjectar reis moros.
Llegir l’original en castellà
Los Moneadas comienzan, pues, á figurar en el primer período de nuestra historia, en el primer albor de nuestra independencia. Su raza es más antigua en Cataluña que la misma de los condes de Barcelona. Dapifer es una arrogante y poética figura de los tiempos de la reconquista, y cuando Otger exhaló su último suspiro ante las murallas de Ampurias, legó á Dapifer la continuación de su patriótica tarea y de su venganza. Tomó Dapifer el mando del ejército, y fué, de hazaña en hazaña, de gloria en gloria, á clavar el pendón triunfante de la cruz sobre los vencidos torreones de Urgel. Debía nacer aún el fundador en Cataluña de la casa de los condes de Barcelona, cuando estaban ya cansados los Moneadas de conquistar ciudades y sujetar reyes moros.
Sabem ja l'origen d'aquesta casa d'il·lustres baro-nes catalans: indaguem ara l'origen del seu nom. El cronista català Pujades trasllada dues opinions, sense admetre decididament cap d'elles.
Llegir l’original en castellà
Sabemos ya el origen de esta casa de ilustres barones catalanes: indaguemos ahora el de su nombre. El cronista catalán Pujades traslada dos opiniones, sin admitir decididamente ninguna de ellas.
Diu la primera que Dapifer tenia el seu campament en un dels penyals del Pirineu, i que, com era llavors costum, cada nit es tancava aquest campament per mitjà d'una cadena que servia de mur, empallissada o palissada entre els cristians competidors i els moros enemics. Se suposa que amb motiu d'aquesta cadena es va començar a anomenar aquell mont Montecaieno, i al senyor d'aquell campament el capità de Montecateno o Dapifer de Montecateno, el nom del qual, corrompent-se, es va transformar en Montcada amb el temps.
Llegir l’original en castellà
Dice la primera que Dapifer tenía su campamento en uno de los peñones del Pirineo, y que, como era entonces costumbre, cada noche se cerraba este campamento por medio de una cadena que servía de muro, empalizada ó palenque entre los cristianos competidores y los moros enemigos. Supónese que con motivo de esta cadena se comenzó á llamar á aquel monte Montecaieno, y al señor de aquel campamento el capitán de Montecateno ó Dapifer de Montecateno, cuyo nombre, corrompiéndose, se transformó en Moneada andando el tiempo.
L'altra opinió, que no es desvia gaire de la primera, assegura que Dapifer tenia el seu camp fortificat a la muntanya del Canigó, que en un altre temps era anomenada Canaco o Caco: d'això diuen que va venir l'anomenar-lo Dapifer de Montecaco o Montcaco, nom que gastant-se les lletres i alterant-se una mica es va convertir en Montcada.
Llegir l’original en castellà
La otra opinión, que no se desvía mucho de la primera, asegura que Dapifer tenía su campo fortificado en la montaña de Canigó, que en otro tiempo era llamada Canaco ó Caco: de esto diz que vino el llamarle Dapifer de Montecaco ó Montcaco, nombre que gastándose las letras y alterándose un tanto se convirtió en Moneada.
Quan la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós a principis del segle ix, un fill o nét de Dapifer, al capdavant d'un grapat de cristians, va prendre als moros una torre o talaia que tenia sobre el que després es va anomenar Coll de Montcada, i en aquell lloc va posar els fonaments del que havia de ser amb el temps fortíssim castell i inexpugnable ciutadella i.
Llegir l’original en castellà
Cuando la conquista de Barcelona por Ludovico Pío á principios del siglo ix, un hijo ó nieto de Dapifer, al frente de un puñado de cristianos, tomó á los moros una torre ó atalaya que tenía sobre el que luego se llamó Coll de Moneada, y en aquel sitio echó los cimientos del que hubo de ser con el tiempo fortísimo castillo é inexpugnable ciudadela i.
1 No falta qui cregui, i d'aquest parer és Zurita, que la casa de Montcada va prendre aquest nom i títol de la baronia de Montcada, en l'època de Ramon Berenguer el Gran. D. Josep Antoni Llobet i Vall-llosera, en una erudita Memòria sobre aquesta casa que va presentar a l'Acadèmia de Bones Lletres, creu que els Montcada van prendre el seu nom del mont i del castell, en lloc de donar-l'hi. És, al nostre parer, l'opinió més fonamentada.
Llegir l’original en castellà
1 No falta quien crea, y de este parecer es Zurita, que la casa de Moneada tomó este nombre y título de la baronía de Moneada, en la época de Ramón Berenguer el Grande. D. José Antonio Llobet y Vallosera, en una erudita Memoria sobre esta casa que presentó ala Academia de Buenas Letras, cree que los Moneadas tomaron su nombre del monte y del castillo, en lugar de dárselo. Es, á nuestro parecer, la opinión más fundada.
Des d'aleshores aquella fou la mansió senyorial dels Montcada, i allà, a la part alta d'aquest turó, que s'alça com un sentinella gegant als límits de les planes de Barcelona i del Vallès, començaren a niar les àguiles orgulloses de la noblesa catalana, començà a reproduir-se aquesta família, sempre turbulenta, sempre pendent, que havia d'enllaçar amb els reis i prínceps més poderosos de la terra, que havia de donar tan grans capitans a la seva pàtria, tants noms il·lustres a la història, tants herois al drama, i que havia de prestar assumpte als trobadors per a les seves romàntiques rondalles i peregrines llegendes.
Llegir l’original en castellà
Desde entonces fué aquélla la mansión señorial de los Moneadas, y allí, en lo alto de esa colina, que se alza como un centinela gigante en los límites de las llanuras de Barcelona y del Valles, comenzaron á ani- ;iiilas orgullosas de la nobleza catalana, comenzó á reproducirse esa familia, siempre turbulenta, pendiente siempre, que había de enlazar con los s y príncipes más poderosos de la tierra, que había de dar tan grandes capitanes á su patria, tantos nombres ilustres á la historia, tantos héroes al drama, y que había de prestar asunto á los trovadores para sus románticas consejas y peregrinas leyendas.
Corria l'any 985 de la nostra era, el 374 de l'hègira dels musulmans. Almanzor, el victoriós, l'invencible, el terror dels cristians, que tots aquests noms li donava la seva cort de poetes, va decidir un dia apoderar-se de la Marca Hispànica i subjectar la feresa dels braus catalans, que tant donaven que fer per cert a les armes dels musulmans. El 5 de maig d'aquest any va sortir de Còrdova al capdavant d'un exèrcit tan poderós, que sota els seus peus s'estremia la terra, i passant per Granada, Baza, Lorca, Múrcia, València, Tortosa i Tarragona, va recollir en totes aquestes ciutats noves tropes que va ajuntar a les seves, mentre la seva esquadra anava seguint per la costa amb rumb cap a Barcelona. Salvades les fronteres cristianes, va travessar el Llobregat pel pont romà de Martorell i, seguint l'antiga via romana, va entrar al Vallès a sang i foc i es va aturar al peu del Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès).
Llegir l’original en castellà
Corría el año 9S0 de nuestra era, el 374 de la hégira de los musulmanes. Almanzor, el victorioso, el invencible, el tenor de los cristianos, que todos estos nombres le daba su corte de poetas, decidió un día apoderarse de la Marca Hispánica y sujetar la fiereza de los bravos catalanes, que tanto daban que hacer por cierto á las armas de los muslimes. El 5 de Mayo de dicho año salió de Córdoba al frente de un ejército tan poderoso, que bajo sus pies se estremecía la tierra, y pasando por Granada, Baza, Lorca, Murcia, Valencia, Tortosa y Tarragona, recogió en todas estas ciudades nuevas tropas que juntó á las suyas, ínterin su escuadra iba siguiendo por la costa con rumbo hacia Barcelona. Salvadas las fronteras cristianas, atravesó el Llobregat por el puente romano de Martorell y, siguiendo la antigua vía romana, entró en el Valles á sangre y fuego y se detuvo al pie del C asir uní ocíavianum (San Cucufate del Valles).
El comte Borrell de Barcelona esperava l'exèrcit enemic a la plana de Matabous, al peu del castell de Montcada. La tradició diu que només 500 cavallers acompanyaven al comte, i que després de fer prodigis de valor van sucumbir tots, tallant-los els mo-ros els caps i llançant-los després per damunt dels murs de Barcelona. No obstant això, per bella i poètica que sigui aquesta tradició, la crítica històrica la rebutja. És fama que l'exèrcit manat pel comte Borrell va lluitar amb denodament i gallardia a la plana malaurada de Matabous; però no va voler Déu aquella vegada acudir en auxili dels que empunyaven les armes en el seu nom, i el comte, amb els pocs dels seus que van escapar a la derrota de l'exèrcit català, va haver de refugiar-se a Barcelona, la qual pocs dies després es veia obligat a abandonar, podent afortunadament evadir-se per mar sense ser notat de les armes enemigues. Veritat és que si el comte va abandonar per un instant Barcelona, va ser per tornar-hi pocs dies després, al capdavant d'un exèrcit de valents cavallers reunits a les altures de Manresa, i arrancar als moros la seva conquesta, de la qual amb prou feines van poder gaudir quatre mesos.
Llegir l’original en castellà
El conde Borrell de Barcelona esperaba al ejército enemigo en la llanura de Matabous, al pie del castillo de Moneada. La tradición dice que sólo 5oo caballeros acompañaban al conde, y que después de hacer prodigios de valor sucumbieron todos, cortándoles los moros las cabezas y arrojándolas luego por encima de los muros de Barcelona. Sin embargo, por bella y poética que sea esta tradición, la crítica histórica la rechaza. Es fama que el ejército mandado por el conde Borrell peleó con denuedo y bizarría en la llanura malhadada de Matabous; pero no quiso Dios aquella vez acudir en auxilio de los que empuñaban las armas en su nombre, y el conde, con los pocos de los suyos que escaparon á la derrota del ejército catalán, hubo de refugiarse en Barcelona, la cual pocos días después se veía obligado á abandonar, pudiendo afortunadamente evadirse por mar sin ser notado de las armas enemigas. Verdad es que si el conde abandonó por un instante á Barcelona, fué para volver sobre ella pocos días después, al frente de un ejército de valientes caballeros reunidos en las alturas de Manresa, y arrancar á los moros su conquista, de la que apenas pudieron gozar cuatro meses.
Durant aquesta curta, però terrible invasió dels musulmans, Catalunya tota va ser sotmesa a l'implacable vencedor. Només en dos castells va continuar tremolant victoriós el pendó de la creu. Un d'ells va ser el de Montcada, l'altre el de Cervelló.
Llegir l’original en castellà
Durante esta corta, pero terrible invasión de los muslimes, Cataluña toda fué sometida al implacable vencedor. Sólo en dos castillos continuó tremolando victorioso el pendón de la cruz. Uno de ellos fué el de Moneada, el otro el de Cervelló.
Mentre la plana de Barcelona apareixia devastada pel torrent assolador de la morisma; mentre la noble capital del Principat veia convertits els seus temples en mesquites i els palaus dels seus senyors en serralls; mentre l'àrab muetzí cridava a l'oració als creients, la campana de la capella de Montcada continuava cada dia cantant himnes de glòria a Maria, i als seus sons melancòlics es reunien cada nit al temple els catalans refugiats al castell, per implorar de Déu que socorrés als seus defensors, retornant la victòria a les armes catalanes. El castell de Montcada, sol, aïllat als voltants de Barcelona, va desafiar llavors tot el poder reunit de la mo-risma, com més tard havia de desafiar en dues diferents èpoques el poder dels francesos. Aquest castell guardarà sempre en les pàgines de la història, com a gran i molt gloriós record, el de no haver estat mai pres pels enemics de Catalunya en tantes i tan diverses sacsejades com ha experimentat aquest país.
Llegir l’original en castellà
Mientras la llanura de Barcelona aparecía devastada por el torrente asolador de la morisma; mientras la noble capital del Principado veía convertidos sus templos en mezquitas y los palacios de sus señores en serrallos; mientras el árabe muezín llamaba á la oración á los creyentes, la campana de la capilla de Moneada continuaba cada día cantando himnos de gloria á María, y á sus sones melancólicos se reunían cada noche en el templo los catalanes refugiados en el castillo, para implorar de Dios que socorriese á sus defensores, devolviendo la victoria á las armas catalanas. El castillo de Moneada, solo, aislado en los alrededores de Barcelona, desafió entonces todo el poder reunido de la morisma, como más tarde debía desafiar en dos distintas épocas el poder de los franceses. Este castillo guardará siempre en las páginas de la historia, como grande y muy glorioso recuerdo, el de no haber sido nunca toma- Jo por los enemigos de Cataluña en tantos y tan diversos sacudimientos como ha experimentado este país.
Continuem la història d'aquesta fortalesa.
Llegir l’original en castellà
Continuemos la historia de esta fortaleza.
Pels anys de 1134 el senescal D. Guillem Ramon de Montcada va manar destruir la séquia i aqüeducte que proporcionava l'aigua del Besòs als molins del comte de Barcelona, per ser en greu dany dels que ell tenia. Irritat el comte de Barcelona, D. Ramon Berenguer IV, va tractar de castigar l'audàcia del senescal però aquest es va atrinxerar al seu castell, fent fortificar també un que tenia al mont de Sant Llorenç, a prop de Terrassa, negant el vassallatge al seu senyor i declarant-se independent pel moment. Va haver, tanmateix, de cansar-se el de Montcada i va experimentar potser també alguns revessos, ja que de cop va abandonar el seu castell i el seu propòsit, refugiant-se a Aragó, on va poder prestar un assenyalat servei a Catalunya, negociant l'enllaç del comte Berenguer amb Dona Petronil·la i tornant completament a la gràcia del seu senyor.
Llegir l’original en castellà
Por los años de 1134 el senescal D. Guillen Ramón de Moneada mandó destruir la acequia y acueducto que proporcionaba el agua del Besos á los molinos del conde de Barcelona, por ser en grave daño de los que él tenía. Irritado el conde de Barcelona, D. Ramón Berenguer IV, trató de castigar la audacia del senescalpero éste se atrincheró en su castillo, haciendo fortificar también uno que tenía en el monte de San Lorenzo, cerca de Tarrasa, negando el vasallaje á su señor y declarándose independiente por el pronto. Hubo, sin embargo, de cansarse el de Moneada y experimentó quizá también algunos reveses, pues que de pronto abandonó su castillo y su empeño, refugiándose en Aragón, donde pudo prestar un señalado servicio á Cataluña, negociando el enlace del conde Berenguer con Doña Petronila y volviendo completamente á la gracia de su señor.
El rei més gran que ha tingut la Corona d'Aragó, l'Almansor dels cristians, l'home que semblava haver nascut per a tot subjugar-ho, per a conquistar-ho tot, el rei-heroi a les plantes del qual s'havien un dia de postrar submises les Balears, València i Múrcia, Jaume el Conqueridor, en una paraula, va intentar un dia apoderar-se del castell de Montcada, però en va. Per espai de tres mesos va resistir aquesta fortalesa al vencedor de Mallorca, veient-se aquest per fi obligat a cedir del seu afany i a aixecar el setge, ell, l'home que més tard amb el seu sol nom desbandava exèrcits.sencers i amb només desembeinar la seva espasa conqueria regnes.
Llegir l’original en castellà
El rey más grande que ha tenido la Corona de Aragón, el Almanzor de los cristianos, el hombre que parecía haber nacido para todo subyugarlo, para conquistarlo todo, el rey-héroe á cuyas plantas se habían un día de postrar sumisas las Baleares, Valencia y Murcia, 1). Jaime el Conquistado}', en una palabra, intentó un día apoderarse del castillo de Moneada, pero en vano. Por espacio de tres meses resistió esta fortaleza al vencedor de Mallorca, viéndose éste por fin obligado á ceder de su empeño y á levantar el. cerco, él, el hombre que más tarde con su solo nombre desbandaba ejércitos enteros y con solo desnudar su espada conquistaba reinos.
Va ser en 1243. D. Guillem Ramon de Montcada, senescal de Catalunya i vescomte del Bearn, va ajuntar un dia, com diu Zurita, molta gent dels seus parents i amics a Catalunya per entrar a córrer el comtat de Rosselló i fer guerra a les terres del comte D. Nunó Sanç, de qui pel que sembla tenia greuges a reclamar. Es va queixar al rei el comte de Rosselló, i D. Jaume, havent consell en Corts, va manar requerir a D. Guillem de Montcada perquè desistís de prosseguir la seva pretensió per aquella via, si no volia que li pesés. Era D. Guillem massa superb de raça per cedir al requeriment del monarca. El que aquest va aconseguir va ser només que aquell avancés el seu projecte.
Llegir l’original en castellà
Fué en 1243. D. Guillen Ramón de Moneada, senescal de Cataluña y vizconde del Bearn, ayuntó un día, como dice Zurita, mucha gente de sus parientes y amigos en Cataluña para entrar á correr el condado de Rosellón y hacer guerra en las tierras del conde D. Ñuño Sánchez, de quien al parecer tenía que reclamar agravios. Quejóse al rey el conde de Rosellón, y D. Jaime, habido consejo en Cortes, mandó requerir á D. Guillen de Moneada para que desistiese de proseguir su pretensión por aquella vía, si no quería que le pesara. Era D. Guillen demasiado soberbio de raza para ceder al requerimiento del monarca. Lo que éste consiguió fué sólo que aquél adelantase su proyecto.
Es va preocupar poc certament del que el rei manava, i a principis del 1243 va entrar al Rosselló amb els barons i cavallers del seu llinatge, talant la terra, prenent per combat de llança i escut el castell d'Alvari i apoderant-se de Perpinyà.
Llegir l’original en castellà
Curóse poco ciertamente de lo que el rey mandaba, y á principios del 1243 entró en el Rosellón con los barones y caballeros de su linaje, talando la tierra, tomando por combate de lanza y escudo el castillo de Alvari y apoderándose de Perpiñán.
El rei va sentir un gran enuig per la desobediència de D. Guillem, i declarant-lo rebel, va reunir tota la seva gent a Aragó i va caure sobre les terres del de Montcada i dels del seu llinatge i valedors, prenent-los 130 fortaleses entre torres, forts i castells d'homenatge. Tot seguit, començat ja el mes d'agost, va posar setge al castell de Cervelló, que, malgrat ser molt enriscat i fort, va ser guanyat en catorze dies, i es va córrer a posar setge al mateix castell de Montcada, en el qual ja era D. Guillem de tornada de la seva excursió a les terres de D. Nunó: 400 cavallers anaven amb el rei; 130 s'havien tancat al castell amb Don Guillem.
Llegir l’original en castellà
Grande enojo hubo el rey de la desobediencia del D. Guillen, y declarándole rebelde, reunió toda su gente en Aragón y cayó sobre las tierras del de Moneada y de los de su linaje y valedores, tomándoles i3o fortalezas entre torres, fuertes y castillos de homenaje. En seguida, comenzado ya el mes de Agosto, puso cerco al castillo de Cervelló, que, á pesar de ser muy enriscado y fuerte, fué ganado en catorce días, y corrióse á poner sitio al mismo castillo de Moneada, en el cual estaba ya D. Guillen de vuelta de su excursión á las tierras de D. Ñuño: 400 caballeros iban con el rey; i3o se habían encerrado en el castillo con Don Guillen.
Arribat a les portes de la fortalesa, D. Jaume va manar requerir al de Montcada perquè l'acollís en el seu castell; però va respondre, segons diuen les cròniques, «que de bona voluntat el rebria si l'hi demanés d'una altra manera; però vist que el rei havia fet tant de mal a la seva terra, i anava amb exèrcit contra ell, no estava obligat a entregar-li el castell.»
Llegir l’original en castellà
Llegado á las puertas de la fortaleza, D. Jaime mandó requerir al de Moneada para que le acogiese en su castillo; pero respondió, según dicen las crónicas, «que de buena voluntad lo recibiera si se lo demandara de otra manera; mas visto que el rey había hecho tanto daño en su tierra, é iba con ejército contra él, no era obligado de entregarle el castillo.»
En rebre aquesta contestació, D. Jaume formalitzà el setge, i s'explica que encara que era aleshores molt jove, ja que no tenia més enllà de catorze anys, manifestà en tot aquell setge grans coneixements militars, prenent disposicions molt encertades i acudint a tot el necessari; però això no impedí que en els assalts que donà a la fortalesa veiés sucumbir la flor de
Llegir l’original en castellà
Al recibir esta contestación, formalizó D. Jaime el cerco, y cuéntase que aunque era entonces muy mozo, pues no llevaba más allá de catorce años, manifestó en todo aquel sitio grandes conocimientos militares, tomando muy acertadas disposiciones y acudiendo á todo lo necesario; pero esto no impidió que en los asaltos que diera á la fortaleza viese sucumbir la flor de
s cavallers. Això, i el que, segons afirma Zurita, molts cavallers del mateix exèrcit del rei, a qui disgustava molt que rebessin mal D. Guillem de Montcada i els que amb ell estaven, proveïen de vitualles als assetjats, va descoratjar D. Jaume, el qual, veient que perdia el temps en aquella tossudesa, va manar per fi alçar el setge, tornant-se amb els seus a Aragó.
Llegir l’original en castellà
s caballeros. Esto, y el que, según sienta Zurita, muchos caballeros del mismo ejército del rey, á quienes desplacía mucho que recibiesen daño D. Guillen de Moneada y los que con él estaban, proveían de vituallas á los cercados, desalentó á D. Jaime, el cual, viendo que perdía el tiempo en aquella porfía, mandó por fin alzar el cerco, volviéndose con los suyos á Aragón.
Més tard es van arreglar els bàndols, va tornar a la gràcia del rei D. Guillem i el va servir lleial i valentament en diverses empreses, assenyaladament en la de Mallorca, on l'esperava gloriosa mort.
Llegir l’original en castellà
Más tarde arregláronse los bandos, volvió á la gracia del rey D. Guillen y sirvióle leal y valerosamente en varias empresas, señaladamente en la de Mallorca, donde le esperaba gloriosa muerte.
En temps de D. Pere el Gran, i quan el Papa per suposades queixes de D. Pere va donar el regne de la Corona d'Aragó a Carles de Valois, realitzant-se allò que a qui no ha guanyat regnes poc li costa donar-los, un nombrós exèrcit francès va voler venir a asseure al de Valois en aquell tron tan fàcilment donat. Poc s'esperaven el Papa i els francesos la lliçó severa que llavors va haver de donar-los Catalunya aixecant-se indignada i tirant del seu territori a aquell exèrcit i a aquell rei de nou encuny, a qui els catalans anomenaven per irrisió el rei del barret (lo rey del xapeu). No obstant això, abans que això succeís, conten les nos-cròniques que a l'entrada dels francesos, des dels Pirineus fins al castell de Montcada, van quedar ermes totes les comarques, trobant-se a penes un miserable llogaret en què onegés el pendó català. En el mateix Vallès només tres castells es van mantenir per D. Pere. Cal dir que un d'ells va ser el de Montcada?
Llegir l’original en castellà
En tiempo de D. Pedro el Grande, y cuando el Papa por supuestas quejas de D. Pedro dio el reino de la Corona de Aragón á Carlos de Valois, realizándose aquello de que á quien no ha ganado reinos poco le cuesta darlos, un numeroso ejército francés quiso venir á sentar al de Valois en aquel trono tan fácilmente dallo. Poco se esperaban el Papa y los franceses la lección severa que entonces hubo de darles Cataluña levantándose indignada y arrojando de su territorio á aquel ejército y á aquel rey de nuevo cuño, á quien los catalanes llamaban por irrisión el rey del chapeo (lo rey del xapeu). Sin embargo, antes que esto sucediera, cuentan núestras crónicas que á la entrada de los franceses, desde los Pirineos hasta el castillo de Moneada, quedaron desiertas todas las comarcas, hallándose á duras penas un miserable villorrio en que ondease el pendón catalán. En el mismo Valles sólo tres castillos se mantuvieron por D. Pedro. ¿Hay que decir que uno de ellos fué el de Moneada?
En temps de D. Joan II, aquest castell, que ja era de possessió i domini de la ciutat de Barcelona, va tremolar a la seva torre la bandera anomenada per certs cronistes de rebel·lió catalana, i que no era, tanmateix, sinó una bandera de lleialtat, amor i fidelitat a les institucions d'un país lliure: en la guerra de Catalunya contra Felip IV, o millor contra el seu privat el comte-duc, va romandre fidel aquesta fortalesa a la justa causa catalana, i per fi, quan el 1697 un exèrcit de Lluís XIV, rei de França, entrava per capitulació a Barcelona, després de setanta-tres dies de setge, el castell de Montcada, inexpugnable sempre, va continuar onejant el pendó nacional als ulls mateixos del francès, que no es va atrevir a pujar a aquelles altures.
Llegir l’original en castellà
En tiempo de D. Juan II, este castillo, que era ya de posesión y dominio de la ciudad de Barcelona, tremoló en su torre la bandera llamada por ciertos cronistas de rebelión catalana, y que no era, sin embargo, sino una bandera de lealtad, amor y fidelidad á las instituciones de un país libre: en la guerra de Cataluña contra Felipe IV, ó mejor contra su privado el condeduque, permaneció fiel esta fortaleza á la justa causa catalana, y por fin, cuando en 1697 un ejército de Luis XIV, rey de Francia, entraba por capitulación en Barcelona, después de setenta y tres días de sitio, el castillo de Moneada, inexpugnable siempre, continuó tremolando el pendón nacional á los ojos mismos del francés, que no se atrevió á subir á aquellas alturas.
En la guerra de successió, Montcada va seguir la sort de tota Catalunya, i en el nostre segle, en la guerra de la Independència, sabut és que les altures coronades per aquesta fortalesa eren niu dels braus sometents que molt sovint descendien al pla perseguint els francesos fins a les portes de Barcelona, de la qual per engany s'havien apoderat.
Llegir l’original en castellà
En la guerra de sucesión, Moneada siguió la suerte de toda Cataluña, y en nuestro siglo, en la guerra de la Independencia, sabido es que las alturas coronadas por esta fortaleza eran nido de los bravos somatenes que muy á menudo descendían al llano persiguiendo á los franceses hasta las puertas de Barcelona, de la cual por engaño se habían apoderado.
Tal és la història d'aquest castell.
Llegir l’original en castellà
Tal es la historia de este castillo.
I ara anem a dir alguna cosa dels Montcada, que no és just emmudir d'ells havent parlat tant del seu solar.
Llegir l’original en castellà
Y ahora vamos á decir algo de los Moneadas, que no es justo enmudecer de ellos habiendo hablado tanto de su solar.
La casa de Montcada tenia per escut d'armes set pans sobre camp de porpra. L'origen d'aquest blasó ens el refereix una tradició, que podrà no ser certa, però que és molt bella i que és tan poètica com pietosa.
Llegir l’original en castellà
La casa de Moneada tenía por escudo de armas siete panes sobre campo de púrpura. El origen de este blasón nos lo refiere una tradición, que podrá no ser cierta, pero que es muy bella y que es tan poética como piadosa.
Tocava ja a terme la conquesta de Mallorca, en què tant s'havia distingit la família de Montcada, morint dos d'aquesta casa en la primera refrega contra els moros insulars. D. Jaume ja s'havia apoderat valentament de la capital, i els pocs sarraïns que quedaven s'havien refugiat a les coves d'Artà, a les quals el monarca de la Corona d'Aragó havia posat estret setge. Dos dies feia ja que a penes tenia queviures el campament dels cristians, i sabedor Don Jaume que hi havia pa a la tenda de D. Hug de Montcada, es va dirigir a ella amb D. Nunó Sanç i més de cent cavallers.
Llegir l’original en castellà
Tocaba ya á su termino la conquista de Mallorca, en que tanto se había distinguido la familia de Moneada, muriendo dos de esta casa en la primera refriega contía los moros insulares. D. Jaime se había ya valerosamente apoderado de la capital, y los pocos sarracenos que quedaban habíanse refugiado en las cuevas de Arta, á las que el monarca de la Corona de Aragón pusiera estrecho sitio. Dos días hacía ya que apenas tenía víveres el campamento de los cristianos, y sabedor Don Jaime de que había pan en la tienda de D. Hugo de Moneada, dirigióse á ella con D. Ñuño Sánchez y más de cien caballeros.
En veure el de Montcada l'honor que mereixia del rei, es va aixecar precipitadament per rebre'l, i assabentat del motiu que allí havia guiat el monarca, conta la tradició que es va treure la capa de grana que portava posada i la va estendre a terra a manera de taula, col·locant sobre ella set pans sols que tenia, els quals va oferir cavallerosament al rei i a la seva comitiva, sent tant el miracle, diu la crònica, que d'aquells set pans van menjar fins a satisfer la seva fam D. Jaume i els seus cent cavallers. En memòria d'aquest fet van prendre els Montcada per armes set pans d'or en camp de grana, abandonant les armes de Baviera que es suposa havien usat fins aleshores per descendir d'aquells ducs.
Llegir l’original en castellà
Al ver el de Moneada la honra que merecía del rey, levantóse apresuradamente para recibirle, y enterado del motivo que allí guiara al monarca, cuenta la tradición que se quitó la capa de grana que llevaba puesta y la extendió en el suelo á guisa de mesa, colocando sobre ella siete panes solos que tenía, los cuales ofreció caballerosamente al rey y á su comitiva, siendo tanto el milagro, dice la crónica, que de aquellos siete panes comieron hasta satisfacer su hambre D. Jaime y sus cien caballeros. En memoria de este hecho tomaron los Moneadas por armas siete panes de oro en campo de grana, abandonando las armas de Baviera que se supone habían usado hasta entonces por descender de aquellos duques.
Aquesta és la tradició, que conto com me la conten.
Llegir l’original en castellà
Esta es la tradición, que como cuentan cuento.
Per altra banda, i tornant ara al nostre assumpte, la família dels Montcada ha figurat sempre amb glòria i amb honra sobrada en els annals de la història de Catalunya. Llarga i molt entretinguda tasca seria la de ressenyar les glòries totes d'aquesta raça: em conformaré amb citar alguns fets principals.
Llegir l’original en castellà
Por lo demás, y volviendo ahora á nuestro asunto, la familia de los Moneadas ha figurado siempre con gloria y con honra sobrada en los anales de la historia de Cataluña. Larga y muy entretenida tarea sería la de reseñar las glorias todas de esa raza: me contentaré con citar algunos hechos principales.
Deixem a un costat el capità Dapifer, tronc d'aquesta família, el primer baró de la «Fama», que va guanyar Urgell i va rendir tres cabdills moros; no parlem tampoc d'aquell Montcada que, segons una bellíssima rondalla, va muntar a la gropa del cavall de Sant Jordi, traslladant-se per l'aire des d'Antioquia a la plana d'Alcoraz i prenent part el mateix dia i a la mateixa hora en dues batalles, i donem a l'oblit la llegenda d'aquell altre Montcada que, ofès per l'arquebisbe de Tarragona, el va esperar al pas una nit i el va matar, fundant després un monestir en desgreuge del seu crim. Per peregrines que siguin aquestes tradicions, la història les rebutja, i la família de què parlem afortunadament no ha de recórrer a la faula per buscar dramàtics episodis i gestes cavalleresques realçades per la poesia de la glòria.
Llegir l’original en castellà
Dejemos á un lado al capitán Dapifer, tronco de esta familia, el primer barón de la «Fama,» que ganó á Urgel y rindió tres caudillos moros; no hablemos tampoco de aquel Moneada que, según una bellísima conseja., montó á la grupa del caballo de San Jorge, trasladándose por los aires desde Antioquía á la llanura de Alcoraz y tomando parte el mismo día y á la misma hora en dos batallas, y demos al olvido la leyenda de aquel otro Moneada que, ofendido por el arzobispo de Tarragona, esperóle al paso una noche y le mató, fundando luego un monasterio en desagravio de su crimen. Por peregrinas que sean estas tradiciones, la historia las rechaza, y la familia de que hablamos no tiene afortunadamente que recurrir á la fábula para buscar dramáticos episodios y hazañas caballerescas realzadas polla poesía de la gloria.
Cap expedició contra moros, cap empresa gran van emprendre els comtes de Barcelona, en què no contessin algun Montcada entre els seus més valents i atrevits capitans. Aquesta noble família, la glòria de la qual va enllaçada a totes les glòries d'aquells temps, figura per mitjà de dignes representants i il·lustres barons en l'expedició dels catalans a Andalusia a principis del segle xi, en la reconquesta de Barcelona pel comte Borrell, en l'expedició a les Balears portada a terme pel comte D. Ramon Berenguer III i en la presa de Lleida i en la de Fraga, efectuades pel comte D. Ramon Berenguer IV. En la conquesta de Tortosa va ser tant el que es va assenyalar un Montcada, que el comte li va donar en feu la tercera part de la ciutat pels seus serveis: a aquest mateix Montcada es va deure principalment la unió de Catalunya i Aragó, i mentre, més tard, un Montcada es casava amb una filla del rei de la Corona d'Aragó, D. Pere el Catòlic, un altre prenia per esposa a la vescomtessa del Bearn, emparentant així amb dues races de sobirans.
Llegir l’original en castellà
Ninguna expedición contra moros, ninguna empresa grande tomaron á su cargo los condes de Barcelona, en que no contasen á algún Moneada entre sus más valientes y atrevidos capitanes. Esta noble familia, cuya gloria va enlazada á todas las glorias de aquellos tiempos, figura por medio de dignos representantes é ilustres varones en la expedición de los catalanes á Andalucía á principios del siglo xi, en la reconquista de Barcelona por el conde Borrell, en la expedición á las Baleares llevada á cabo por el conde D. Ramón Berenguer III y en la toma de Lérida y en la de Fraga, efectuadas por el conde D. Ramón Berenguer IV. En la conquista de Tortosa fué tanto lo que se señaló un Moneada, que el conde le dio en feudo la tercera parte de la ciudad por sus servicios: á este mismo Moneada se debió principalmente la unión de Cataluña y Aragón, y mientras, más tarde, un Moneada se enlazaba con una hija del rey de la Corona de Aragón, D. Pedro el Católico, otro tomaba por esposa á la vizcondesa del Bearn, emparentando así con dos razas de soberanos.
Dos Montcada, anant en l'armada de D. Jaume, són els primers a prendre terra a Mallorca i els primers a regar amb la seva sang aquells camps, obrint pas amb la seva mort a les hosts del Conquistador; els Montcada, que han estat sempre senescals de Catalunya, passen a ser també procuradors generals d'Aragó; una dona de la seva família, Donya Constança, es casa amb el príncep D. Alfons, com més tard una altra, Donya Guillerma, s'ha de casar amb el príncep Don Pere, i com una altra, Donya Elisenda, ha de ser, amb el temps, dona de Jaume II, reina d'Aragó, i, mort el seu espòs, fundadora i primera abadessa del monestir de Pedralbes.
Llegir l’original en castellà
Dos 'Moneadas, yendo en la armada de D. Jaime, son los primeros en tomar tierra en Mallorca y los primeros en regar con su sangre aquellos campos, abriendo paso con su muerte á las huestes del Conquistador; los Moneadas, que han sido siempre senescales de Cataluña, pasan á ser también procuradores generales de Aragón; una hembra de su familia, Doña Constanza, se enlaza con el príncipe D. Alfonso, como más tarde otra, Doña Guillerma, se ha de enlazar con el príncipe Don Pedro, y como otra, Doña Elisenda, ha de ser, andando el tiempo, mujer de Jaime II, reina de Aragón, y, muerto su esposo, fundadora y primera abadesa del monasterio de Pedralves.
Un Montcada és gran almirall de la Corona aragonesa en temps de Pere IV, venç a Estepona una armada de moros, socorre els aragonesos i catalans a Sicília, i és cap de l'esquadra que marxa contra Mallorca i el seu rei D. Jaume; un altre és conestable del regne, i és a Sicília el cavaller defensor de la reina Donya Maria; un altre és governador general de Sardenya i Còrsega primer, de Mallorca després, i brilla igual en el camp de batalla, on és el primer heroi, que en els parlaments, on és el primer orador; un altre pren part en els bàndols d'Aragó abans del Parlament de Casp, i figura en les assemblees de Mequinensa i Tortosa; un altre llibera la reina Donya Blanca de Sicília assetjada al castell de Marqueto, socorre la reina Donya Joana de Nàpols, es distingeix en la guerra de Còrsega, i lluita valentament a Nàpols amb Sforza; un altre conquereix Alger; un altre defensa Puigcerdà; un altre és el capità de més fama del duc de Valentinois; un altre deixa fama eterna a Calàbria, del qual país és governador, i, per fi, un altre Hug de Montcada, al qual anomenen les cròniques el Neptú català, és virrei de Sicília, corre les costes de Berberia i s'apodera de Trípoli.
Llegir l’original en castellà
Un Moneada es grande almirante de la Corona aragonesa en tiempo de Pedro IV, vence en Estepona á una armada de moros, socorre á los aragoneses y catalanes en Sicilia, y es jefe de la escuadra que marcha contra Mallorca y su rey D. Jaime; otro es condestable del reino, y es en Sicilia el caballero defensor de la reina Doña María; otro es gobernador general de Cerdeña y Córcega primero, de Mallorca después, y brilla lo mismo en el campo de batalla, donde es el primer héroe, que en los parlamentos, donde es el primer orador; otro toma parte en los bandos de Aragón antes del Parlamento de Caspe, y figura en las asambleas de Mequinenza y Tortosa; otro libra á la reina Doña Blanca de Sicilia cercada en el castillo de Marqueto, socorre á la reina Doña Juana de Ñapóles, se señala en la guerra de Córcega, y pelea valerosísimamente en Ñapóles con Sforza; otro conquista á Argel; otro defiende á Puigcerdá; otro es el capitán de más fama del duque de Valentinois; otro deja fama eterna en Calabria, de cuyo país es gobernador, y, por fin, otro Hugo de Moneada, al que llaman las crónicas el Neptuno catalán, es virrey de Sicilia, corre las costas de Berbería y se apodera de Trípoli.
Tals han estat els barons més culminants d'aquesta raça. Podeu, doncs, acostar-vos amb respecte a les ruïnes d'aquest castell, i amb tota la religiosa unció de l'amor patri descobrir-vos i saludar aquestes poques pedres, única resta del solar d'una família que ha donat esplèndids dies de glòria al seu país.
Llegir l’original en castellà
Tales han sido los varones más culminantes de esta raza. Podéis, pues, acercaros con respeto á las ruinas de este castillo, y con toda la religiosa unción del amor patrio descubriros y saludar esas pocas piedras, único resto del solar de una familia que ha dado espléndidos días de gloria á su país.
Junt a les ruïnes d'aquest castell s'obre la boca d'una cova que, segons fama, baixa des de dalt del turó al pla, passa per sota del riu Besòs, i fregant els fonaments de Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià, s'obre pas entre unes roques prop del mar. No fa gaire que entre Barcelona i Montgat es mostrava un profund forat que es deia ser l'altra entrada o boca d'aquesta misteriosa caverna.
Llegir l’original en castellà
Junto á las ruinas de este castillo se abre la boca de una cueva que, según fama, baja desde lo alto de la colina al llano, pasa por debajo del río Besos, y rozando los cimientos de Santa Coloma de Gramanet y San Adrián, se abre paso por entre unas peñas cerca del mar. No hace mucho que entre Barcelona y Mongat se mostraba un profundo agujero que se decía ser la otra entrada ó boca de esa misteriosa caverna.
En diverses i distintes èpoques homes valerosos han intentat travessar aquest camí subterrani; però tots s'han acovardit abans d'entrar o a meitat del passatge. A la capella de Montcada es va conservar per molt de temps una certa tauleta en memòria de tres mossos que van decidir una vegada penetrar a la cova i que van haver de retrocedir, contant en sortir que els havien interceptat el pas visions i fantasmes que els van seguir picant-los els talons.
Llegir l’original en castellà
En varias y distintas épocas hombres valerosos han intentado atravesar ese camino subterráneo; pero todos se han arredrado antes de entrar ó á mitad del pasaje. En la capilla de Moneada se conservó por mucho tiempo cierta tablilla en memoria de tres mozos que decidieron una vez penetrar en la cueva y que hubieron de retroceder, contando al salir que les habían interceptado el paso visiones y fantasmas que les siguieron picándoles los talones.
El zelós cronista Jeroni Pujades, que va escriure la seva obra a mitjans del segle XVII, diu, parlant d'aquesta cova, haver-se trobat amb homes que havien entrat tan endins, que entenien haver passat més enllà del camí reial que va a la vila de Montcada, ja que li van dir que havien sentit retrunyir la volta quan els carros i les cavalleries passaven per sobre, però es van tornar per haver trobat aigua embassada que destil·lava la volta. Aquest mateix cronista va voler una vegada penetrar a la caverna, havent pujat al castell amb aquest objecte; però confessa, amb aquella ingènua senzillesa en ell característica, que va haver d'acovardir-se i desistir del que ELS CARRERS DE BARCELONA 35 I
Llegir l’original en castellà
El celoso cronista Jerónimo Pujades, que escribió su obra á mediados del siglo xvn, dice, hablando de esta cueva, haberse encontrado con hombres que habían entrado tan adentro, que entendían haber pasado más allá del camino real que va á la villa de Moneada, pues le dijeron que habían oído retumbar la bóveda cuando los carros y cabalgaduras pasaban por encima, pero se volvieron por haber hallado agua embalsada que destilaba la bóveda. Este mismo cronista quiso una vez penetrar en la caverna, habiendo subido al castillo con este objeto; pero confiesa, con aquella ingenua sencillez en él característica, que hubo de arredrarse y desistir del que LAS CALLES DE BARCELONA 35 I
anomena el seu temerari intent, primer per haver-li acudit a la memòria les moltes coses que sentia contar, i després per l'esglai que li va causar veure la seva entrada i precipici.
Llegir l’original en castellà
llama su temerario intento, primero por haberle acudido á la memoria las muchas cosas que oyera contar, y después por el asombro que le causó ver su entrada y precipicio.
Si efectivament, com es dona per cert, la cova d'aquest castell tenia comunicació amb el mar, ja aleshores és més fàcil comprendre que pogués per ella ser abastit, sent molt factible mantenir-se mentre que els altres es rendien i lliuraven als moros. Una comunicació subterrània d'aquesta classe és la que existia també en l'antic castell d'Ègara o de Terrassa.
Llegir l’original en castellà
Si efectivamente, como se da por cierto, la cueva de este castillo tenía comunicación con el mar, ya entonces es más fácil comprender que pudiera por ella ser abastecido, siendo muy factible mantenerse mientras que los demás se rendían y entregaban á los moros. Una comunicación subterránea de esta clase es la que existía también en el antiguo castillo de Egara ó de Tarrasa.
Segons Pujades, aquesta cova, que el vulgo continua creient habitada per espectres i fantasmes, es deia «cova de Na Guillerma,» senyora de la casa de Montcada i muller que fou de l'infant D. Pere d'Aragó; però no diu el cronista ni hem pogut esbrinar nosaltres el perquè de tal nom.
Llegir l’original en castellà
Según Pujades, esta cueva, que el vulgo continúa en creer habitada por espectros y fantasmas, se llamaba «cueva de Doña Guillerma,» señora de la casa de Moneada y mujer que fué del infante D. Pedro de Aragón; pero no dice el cronista ni hemos podido averiguar nosotros el por qué de tal nombre.
En una de les nostres freqüents excursions pels voltants de Barcelona, vam pujar cert dia a aquest castell, i els soldats del telègraf ens van dir que havien intentat penetrar a la cova i que havien caminat per ella com uns 200 passos; però que els havia obligat a tornar-se la falta que tenien de torxes i el fet que el camí era escabrós i desfet.
Llegir l’original en castellà
En una de nuestras frecuentes excursiones por los alrededores de Barcelona, subimos cierto día á este castillo, y los soldados del telégrafo nos dijeron que habían intentado penetrar en la cueva y que habían andado por ella como unos 200 pasos; pero que les obligara á volverse la falta que tenían de antorchas y lo escabroso y descompuesto del camino.
Fi de l’entrada original