Tornar a l'atles

Manso (calle de)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 2 · pàgs. 245–255

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Un altre dels de l'eixample.

Llegir l’original en castellà

Otra de las del ensanche.

Ha d'ocupar un lloc en el que avui s'aixeca la Ciutadella, i s'estendrà des del de Marina fins al Passeig de Sant Joan, veient-se creuat transversalment pels de Sardenya, Sicília, Nàpols i Roger de Flor, i diagonalment pel de la Ribera.

Llegir l’original en castellà

Debe ocupar un sitio en el que hoy se levanta la Ciudadela, y se extenderá desde la de Marina hasta el Paseo de San Juan, viéndose cruzada transversalmente por las de Cerdeüa, Sicilia, Ñapóles y Roger de Flor, y diagonalmente por la de la Ribera.

Vam posar-li aquest nom en record del general Manso, famós cabdill de la guerra de la Independència, i que té, particularment per a nosaltres, el gloriós timbre d'haver conquerit la seva faixa de general i el seu títol de comte del Llobregat pels seus sols serveis en favor de la pàtria, ja que, com és sabut, va brotar d'entre la classe més fosca del poble.

Llegir l’original en castellà

Pusímosle este nombre en recuerdo del general Manso, famoso caudillo de la guerra de la Independencia, y que tiene, particularmente para nosotros, el glorioso timbre de haber conquistado su faja de general y su título de conde del Llobregat por sus solos servicios en favor de la patria, ya que, como es sabido, brotó de entre la clase más oscura del pueblo.

Quan el general Manso va morir, el 22 de Març de 1863, l'Eco de l'exèrcit i de l'armada va publicar d'ell la següent necrològica:

Llegir l’original en castellà

Cuando el general Manso murió, el 22 de Marzo de i863, el Eco del ejército y de la armada publicó de él la siguiente necrología:

«Manso i Sola (D. José), comte de Llobregat, gran creu de la reial i distingida ordre de Carles III, de les de Sant Hermenegild, d'Isabel la Catòlica, de la de Crist de Portugal, comanador de la de Sant Lluís de França, condecorat amb el tercer premi i pensió de la militar de Sant Ferran, senador del regne, gentilhome de cambra de S. M. amb exercici, tinent general d'exèrcit, que va néixer al poble de Borredà, província de Barcelona, el 26 de Setembre de 1785, ha mort a Madrid el 22 de l'actual.

Llegir l’original en castellà

«Manso y Sola (D. José), conde de Llobregat, gran cruz de la real y distinguida orden de Carlos III, de las de San Hermenegildo, de Isabel la Católica, de la de Cristo de Portugal, comendador de la de San Luis de Francia, condecorado con el tercer premio y pensión de la militar de San Fernando, senador del reino, gentilhombre de cámara de S. M. con ejercicio, teniente general de ejército, que nació en el pueblo de Borredá, provincia de Barcelona, el 26 de Setiembre de 1785, ha fallecido en Madrid el 22 del actual.

La vida militar de Manso comença amb les primeres desfetes que patiren els francesos a Catalunya, a mitjans de 1808: el primer fet d'armes que dirigí, manant una partida de 40 homes del sometent de Berga contra els invasors d'Espanya, fou de bon auguri per a l'empresa del seu patriotisme, perquè els francesos deixaren a les seves mans 34 presoners, per meitat corassers francesos i granaders italians, amb un carruatge i els criats del general Duhesme, que manava a Barcelona; els pobles veieren joiosos en aquest fet, que aquells terribles enemics, que semblaven invencibles, podien cedir a l'ímpetu del sublim patriotisme que animava els espanyols, quan tenia per sostenidors homes d'esforçat esperit i avantatjada constitució, com Manso, per lluitar sense armes, per venjar l'ultratge de la nació, amb els millors soldats d'Europa.

Llegir l’original en castellà

La vida militar de Manso empieza con los primeros descalabros que sufrieron los franceses en Cataluña, á mediados de 1808: el primer hecho de armas que dirigió, mandando una partida de 40 hombres del somatén de Berga contra los invasores de Españ'a, fué de buen agüero para el empeño de su patriotismo, porque los franceses dejaron en sus manos 34 prisioneros, por mitad coraceros franceses y granaderos italianos, con un carruaje y los criados del general Duhesme, que mandaba en Barcelona; los pueblos vieron alborozados en este hecho, que aquellos terribles enemigos, que parecían invencibles, podían ceder al ímpetu del sublime patriotismo que animaba á los españoles, cuando tenía por sostenedores á hombres de esforzado espíritu y aventajada constitución, como Manso, para luchar sin armas, por vengar el ultraje de la nación, con los mejores soldados de Europa.

Els altres successos que tingueren lloc en els mesos immediats, foren tots semblants al que hem indicat, amb la circumstància que a penes es podria citar un sol dia sense que es repetissin, i sense que el nostre Manso donés motiu perquè la seva importància i prestí-gi anessin augmentant, al par que l'esperança i la confiança dels seus paisans, així com el terror dels seus enemics.

Llegir l’original en castellà

Los demás sucesos que tuvieron lugar en los meses inmediatos, fueron todos semejantes al que hemos indicado, con la circunstancia de que apenas se podría citar un solo día sin que se repitiesen, y sin que nuestro Manso diera motivo para que su importancia y prestígio fueran aumentándose, al par que la esperanza y la confianza de sus paisanos, así como el terror de sus enemigos.

L'any següent de 1809 es trobava ja al capdavant d'una força de 800 homes, i amb ells conservà constantment la posició de Vallirana, que amb freqüència era atacada pels francesos, havent fet fortificar els voltants del poble, com també les gorges immediates al pont de Molins de Rei, aconseguint des d'aquests punts rebutjar totes les escomeses de l'enemic, sempre molt superior en forces: el 21 de Juny desallotjà del poble del Boy 1.000 imperials que l'ocupaven amb dos canons, i el 27 els tancà a Martorell.

Llegir l’original en castellà

El año siguiente de 1809 se hallaba ya al frente de una fuerza de 800 hombres, y con ellos conservó constantemente la posición de Vallirana, que con frecuencia era atacada por los franceses, habiendo hecho fortificar las cercanías del pueblo, como también las gargantas inmediatas al puente de Molíns de Rey, logrando desde estos puntos rechazar todas las acometidas del enemigo, siempre muy superior en fuerzas: el 21 de Junio desalojó del pueblo del Boy á 1.000 imperiales que lo ocupaban con dos cañones, y el 27 los encerró en Martorell.

De resultes dels brillants assajos de Manso en la carrera de les armes i del prestigi que assolí entre els seus paisans, pensaren les autoritats, que vetllaven per la independència de la pàtria, en augmentar considerablement la força del seu comandament; però mai no va voler aleshores l'avisat català manar més que 1.500 homes escollits, que jutjava suficients per a la guerra de muntanya i de mobilitat que feia, i que en el seu clar instint comprenia ser l'única convenient en aquelles circumstàncies.

Llegir l’original en castellà

De resultas de los brillantes ensayos de Manso en la carrera de las armas y del prestigio que alcanzaba entre sus paisanos, pensaron las autoridades, que velaban por la independencia de la patria, en aumentar considerablemente la fuerza de su mando; pero nunca quiso por entonces el avisado catalán mandar más que i.5oo hombres escogidos, que juzgaba suficientes para la guerra de montaña y de movilidad que hacía, y que en su claro instinto comprendía ser la única conveniente en aquellas circunstancias.

Durant els mesos de setembre i octubre ocupà el pont de Molins de Rei i Pallejà, durant aquest temps concorregué a diferents accions de guerra, en què el resultat coronava sempre amb feliç èxit les empreses en què prengué part. L'últim fet d'armes que manà, abans d'acabar l'any, fou en ocasió d'haver passat els francesos el riu Llobregat prop del Bog: Manso els atragué a una emboscada, i malgrat haver aconseguit salvar-se per la carretera la major part dels 600 cavalls que duien, els causà una derrota completa i gran nombre de morts, ferits i presoners.

Llegir l’original en castellà

Durante los meses de Setiembre y Octubre ocupó el puente de Molíns de Rey y Pallejá, en cuyo tiempo concurrió á diferentes acciones de guerra, en que el resultado coronaba siempre con feliz éxito las empresas en que tomó parte. El último hecho de armas que mandó, antes de terminar el año, fué en ocasión de haber pasado los franceses el río Llobregat cerca del Bog: Manso los atrajo á una emboscada, y á pesar de haber logrado salvarse por la carretera la mayor parte de los 600 caballos que llevaban, les causó una derrota completa y gran número de muertos, heridos y prisioneros.

En 1810 fou destinat, pel mes de Gener, amb motiu de l'organització que anaven prenent els cossos militars, a la divisió del marquès de Campoverde, que li confià el comandament de l'avantguarda: en aquesta època foren molt nombroses les accions en què va mesurar les seves armes amb els imperials, que mai no aconseguien obtenir avantatge algun sobre la força que manava Manso.

Llegir l’original en castellà

En 1810 fué destinado, por el mes de Enero, con motivo de la organización que iban tomando los cuerpos militares, á la división del marqués de Campoverde, que le confió el mando de la vanguardia: en esta época fueron muy numerosas las acciones en que midió sus armas con los imperiales, que jamás lograban obtener ventaja alguna sobre la fuerza que mandaba Manso.

El general Suchet, que era un dels lloctenents més hàbils de Napoleó, cedí a un moviment de despit, indigne del seu caràcter, en publicar un ban imposant la pena de forca a Manso i les seves tropes, si arribaven a caure a les seves mans; però el resultat fou de poc profit, perquè en lloc d'aprehendre els patriotes espanyols, tenien aquests habitualment tancats a les fortaleses els seus contraris. La reputació de soldat valent i de cap expert de Manso fou tal des dels primers moments de la lluita amb els estrangers, que tota la joventut del pla de Barcelona i d'aquesta població acudia a seguir els seus pendons, sempre victoriosos, contra els invasors d'Espanya. Així pogué crear i organitzar el regiment de caçadors de Catalunya, anomenat després d'Hostalric, amb una oficialitat molt distingida, per ser joves d'instrucció i carrera, i tot enmig d'una activitat no interrompuda en les operacions militars i de continus encontres amb l'enemic. Amb aquest uniforme ha volgut vestir el seu cadàver, i no podia un soldat i un veritable espanyol dirigir la vista al fèretre de tan il·lustre veterà i contemplar aquests gloriosos arreus i el gloriós trofeu d'un sabre agafat als francesos, que usà tota la guerra de la Independència, sense experimentar una singular i profunda emoció. Però que no ens separi aquesta del nostre objecte de fer una lleugera ressenya dels dilatats serveis del general comte de Llobregat.

Llegir l’original en castellà

El general Suchet, que era uno de los lugartenientes más hábiles de Napoleón, cedió á un movimiento de despecho, indigno de su carácter, al publicar un bando imponiendo la pena de horca á Manso y sus tropas, si llegaban á caer en sus manos; pero el resultado fué de poco provecho, porque en lugar de aprehender á los patriotas españoles, tenían éstos habitualmente encerrados en las fortalezas á sus contrarios. La reputación de soldado valiente y de jefe experto de Manso fué tal desde los primeros momentos de la lucha con los extranjeros, que toda la juventud del llano de Barcelona y de esta población acudía á seguir sus pendones, siempre victoriosos, contra los invasores de España. Así pudo crear y organizar el regimiento de cazadores de Cataluña, llamado después de Hostalrich, con una oficialidad muy distinguida, por ser jóvenes de instrucción y carrera, y todo en medio de una actividad no interrumpida en las operaciones militares y de continuos encuentros con el enemigo. Con este uniforme ha querido vestir su cadáver, y no podía un soldado y un verdadero español dirigir la vista al féretro de tan ilustre veterano y contemplar estos gloriosos arreos y el glorioso trofeo de un sable cogido á los franceses, que usó toda la guerra de la Independencia, sin experimentar una singular y profunda emoción. Pero que no nos separe ésta de nuestro objeto de hacer una ligera reseña de los dilatados servicios del general conde de Llobregat.

Tota classe de mitjans van emprar els enemics per a desfer-se de D. José Manso, ja cèlebre i temut amb aquest nom a totes les comarques de Catalunya; però el nostre heroi era lloat al mateix temps pels habitants del país en els seus cants populars, com a símbol de valor, de lleialtat i constància en sostenir els drets de S. M. i de la pàtria. La disposició topogràfica del pla de Barcelona, circumdat per un bell i nombrós caseriu, que li serveix de graderia, en forma d'amfiteatre, permeté més d'una vegada que les gestes personals de Manso portessin el certificat de milers d'ànimes que les presenciaven: allí es veié moltes vegades aquest guerrer de formes atlètiques embrancat en lluites personals, a les quals l'excitava el seu arrogant gest i el seu odi als francesos, amb tres i fins i tot amb cinc genets enemics, com els poetes de l'antiguitat han aconseguit fixar en la nostra ment els seus herois combatent cos a cos a la vista de nombrosos exèrcits.

Llegir l’original en castellà

Toda clase de medios emplearon los enemigos para deshacerse de D. José Manso, ya célebre y temido con este nombre en todas las comarcas de Cataluña; pero nuestro héroe era ensalzado al mismo tiempo por los habitantes del país en sus cantos populares, como símbolo de valor, de lealtad y constancia en sostener los derechos de S. M. y de la patria. La disposición topográfica del llano de Barcelona, circundado por un bello y numeroso caserío, que le sirve de gradería, en forma de anfiteatro, permitió más de una vez que las hazañas personales de Manso llevasen el certificado de miles de almas que las presenciaban: allí se vio muchas veces á este guerrero de formas atléticas empeñado en luchas personales, á las que le excitaba su arrogante ademán y su odio á los franceses, con tres y hasta con cinco jinetes enemigos, como los poetas de la antigüedad han logrado fijar en nuestra mente á sus héroes combatiendo cuerpo á cuerpo á la vista de numerosos ejércitos.

En una altra ocasió, i durant el mateix any de què venim tractant, aconseguí apoderar-se, al capdavant d'uns quants homes arriscats dels regiments de cavalleria de Numància, corassers i dragons, que voluntàriament l'acompanyaren, de les guàrdies entrant i sortint que els francesos tenien establertes a la Creu Coberta, que componien 100 homes protegits per un esquadró, a les portes de Barcelona, amb la circumstància d'haver sofert el foc d'artilleria de la plaça i del castell de Montjuïc, que per les encertades disposicions que prengué no li causà cap dany.

Llegir l’original en castellà

En otra ocasión, y durante el mismo año de que venimos tratando, consiguió apoderarse, al frente de unos cuantos hombres arrojados de los regimientos de caballería de Numancia, coraceros y dragones, que voluntariamente le acompañaron, de las guardias entrante y saliente que los franceses tenían establecidas en la Cruz Cubierta, que componían ioo hombres protegidos por un escuadrón, á las puertas de Barcelona, con la circunstancia de haber sufrido el fuego de artillería de la plaza y del castillo de Montjuich, que por las acertadas disposiciones que tomó no le causó daño alguno.

El mateix any empresonà un altre destacament de 60 granaders, que sortiren a fer una descoberta de la plaça, i moltes vegades s'apoderà dels sentinelles de les portes.

Llegir l’original en castellà

El mismo año aprisionó otro destacamento de 6o granaderos, que salieron á hacer una descubierta de la plaza, y muchas veces se apoderó de los centinelas de las puertas.

Així començava l'any 1811, sense que els francesos poguessin sortir al camp a Catalunya amb menys força que 3 o 4.000 homes, i sempre fustigats per les 250 VÍCTOR BALAGUER

Llegir l’original en castellà

Así principiaba el año de 1811, sin que los franceses pudieran salir al campo en Cataluña con menos fuerzaque 3 ó 4.000 hombres, y siempre hostigados por las 25O VÍCTOR BALAGUER

forces de Manso, contra la vida del qual es idearen diferents projectes en juntes dels generals de Barcelona, però tots feliçment sense èxit. El 19 de Gener atacà una columna que sortia de Barcelona, i obligant-la a formar el quadro a Sant Andreu de Palomar, la precisà a retirar-se a aquella capital amb pèrdua considerable, i el 28 sostingué un tossut combat en les immediacions de la plaça amb una brigada francesa i 100 cavalls, que a més duia artilleria, obligant-los a tancar-se a la plaça. El 19 de Març assistí a l'atac de Montjuïc, amb tot l'exèrcit de Catalunya, portant l'avantguarda, i arribà al fossat de la fortalesa, a on se'ls tirà la clau de la porta, per suposada connivència amb el governador; però com tot era una estratagema dels francesos, il·luminat sobtadament el glacis i els murs de la fortalesa, sortiren les guarnicions de Barcelona i del castell a atacar bruscament els espanyols, i només degué Manso la seva salvació a la seva serenitat i coratge personal, bé que hagué de quedar malparat de contusions, posant-lo els soldats en salvament, privat del sentit i amb la pèrdua de tota la dentadura.

Llegir l’original en castellà

fuerzas de Manso, contra cuya vida se idearon diferentes proyectos en juntas de los generales de Barcelona, pero todos felizmente sin éxito. El 19 de Enero atacó á una columna que salía de Barcelona, y obligándola á formar el cuadro en San Andrés de Palomar, la precisó á retirarse á aquella capital con pérdida considerable, y el 28 sostuvo un porfiado combate en las inmediaciones de la plaza con una brigada francesa y 100 caballos, que además llevaba artillería, obligándolos á encerrarse en la plaza. El 19 de Marzo asistió al ataque de Montjuich, con todo el ejército de Cataluña, llevando la vanguardia, y llegó al foso de la fortaleza, á donde se les arrojó la llave de la puerta, por supuesta connivencia con el gobernador; pero como todo era una estratagema de los franceses, iluminado repentinamente el glacis y los muros de la fortaleza, salieron las guarniciones de Barcelona y del castillo á atacar bruscamente á los españoles, y sólo debió Manso su salvación á su serenidad y arrojo personal, bien que hubo de quedar malparado de contusiones, poniéndole los soldados en salvo, privado del sentido y con la pérdida de toda la dentadura.

Recuperat, no obstant, al poc temps, continuà Manso la sèrie de les seves proeses, bé que limitades a menor escala les proporcions dels seus fets d'armes, perquè les victòries de Napoleó sobre el Danubi i la pau amb Àustria proporcionaren grans reforços a l'exèrcit francès, que arribà a ensenyorir-se de gairebé tota la Península. En els voltants de Tarragona, que al capdavall capitulà també, posant-se a salvament Manso després de la capitulació, realitzà un altre fet honorífic en una lluita amb 13 genets enemics, dels quals ell sol en féu rendir 11: tal era la portentosa força de què estava dotat, i tan extraordinària la destresa que havia adquirit en el maneig de les armes.

Llegir l’original en castellà

Recobrado, no obstante, al poco tiempo, continuó Manso la serie de sus proezas, bien que limitadas á menor escala las proporciones de sus hechos de armas, porque las victorias de Napoleón sobre el Danubio y la paz con Austria proporcionaron grandes refuerzos al ejército francés, que llegó á enseñorearse de casi toda la Península. En las inmediaciones de Tarragona, que al fin capituló también, poniéndose en salvo Manso después de la capitulación, realizó otro hecho honorífico en una lucha con i3 jinetes enemigos, de los que él solo rindió á 11: tal era la portentosa fuerza de que estaba dotado, y tan extraordinaria la destreza que había adquirido en el manejo de las armas.

Per un moment es pogué dubtar del resultat de la gegant lluita que sostenia la nació espanyola contra l'agressió injusta de què fou objecte, i els caps de la insurrecció de Catalunya no trobaven altre mitjà que traslladar-se a les illes Balears o l'alt Aragó, com ho verificaren la major part; però Manso, sense desconfiar mai de l'èxit en l'empresa, si la sostenia un propòsit inquebrantable, continuà a Catalunya i es traslladà de nou al camp de Barcelona, teatre de les seves primeres gestes, continuant una guerra a mort amb els invasors, perquè la crueltat que empraren aquests amb els seus voluntaris exigia terribles represàlies.

Llegir l’original en castellà

Por un momento pudo dudarse del resultado de la gigante lucha que sostenía la nación española contra la agresión injusta de que fué objeto, y los jefes de la insurrección de Cataluña no encontraban otro medio que trasladarse á las islas Baleares ó alto Aragón, como lo verificaron la mayor parte; pero Manso, sin desconfiar nunca del éxito en la empresa, si la sostenía un propósito inquebrantable, continuó en Cataluña y se trasladó de nuevo al campo de Barcelona, teatro de sus primeras hazañas, continuando una guerra á muerte con los invasores, porque la crueldad que emplearon éstos con sus voluntarios exigía terribles represalias.

Innumerables foren els fets d'armes amb què assenyalà Manso la seva presència en els voltants de Barcelona, si bé obligat moltes vegades a aixoplugar-se a la serralada de Montserrat per la persecució de què era objecte; però triomfà la seva constància de tots els obstacles, i quan la guerra de Rússia permeté a les tropes espanyoles respirar més lliurement, no solament prengué Manso un desquit assenyalat, sinó que penetrà a França per Puigcerdà i ocasionà una diversió no poc oportuna per a les forces espanyoles.

Llegir l’original en castellà

Innumerables fueron los hechos de armas con que señaló Manso su presencia en las inmediaciones de Barcelona, si bien obligado muchas veces á guarecerse en la cordillera de Montserrat por la persecución de que era objeto; pero triunfó su constancia de todos los obstáculos, y cuando la guerra de Rusia permitió á las tropas españolas respirar más libremente, no solamente tomó Manso un desquite señalado, sino que penetró en Francia por Puigcerdá y ocasionó una diversión no poco oportuna para las fuerzas españolas.

Els francesos havien establert una línia militar de comunicació entre Saragossa i Barcelona, fortificant Molins de Rei, Igualada, Cervera i Bellpuig, i l'exèrcit de Catalunya, recuperat una mica de les seves derrotes, va dirigir les seves mires a conquerir aquestes fortificacions, cosa que va aconseguir al final, prenent Manso la part principal en l'empresa, que va donar com a resultat aïllar els francesos a les primeres places i causar-los alguns milers de presoners: allí va figurar sempre Manso en el bloqueig i en els assalts que van patir els punts fortificats, mostrant sempre el valor heroic que reconeixia tot l'exèrcit.

Llegir l’original en castellà

Habían establecido los franceses una línea militar de comunicación entre Zaragoza y Barcelona, fortificando á Molíns de Rey, Igualada, Cervera y Bellpuig, y el ejército de Cataluña, recobrado un tanto de sus derrotas, dirigió sus miras á conquistar estas fortificaciones, lo que consiguió al fin, tomando Manso la parte principal en la empresa, que dio por resultado aislar á los franceses en las primeras plazas y causarles algunos miles de prisioneros: allí figuró siempre Manso en el bloqueo y en los asaltos que sufrieron los puntos fortificados, mostrando siempre el valor heroico que reconocía todo el ejército.

En la campanya de 1812 a 1813, que va ser l'última de la guerra, Manso figura com a cap de la segona brigada de la primera divisió del primer exèrcit, malgrat el seu constant afany de prestar grans serveis ocupant llocs subalterns. Els atacs arriscats i les sorpreses dels enemics eren el principal ressort de les seves empreses militars, i deixant de banda moltíssims combats regulars en què també va prendre sempre la millor part, assenyalarem els fets següents, consignats en el seu full de serveis, com tot el que hem referit. El 8 d'agost de 1812 va atacar a Sant Feliu de Llobregat un destacament de 200 granaders francesos, dels quals va fer presoners 105 i va matar els restants, penetrant en el recinte defensat per les fortificacions de Barcelona, Sant Pere Màrtir i Molins de Rei, i trobant-se una divisió enemiga de 5.000 francesos a Sarrià i l'Hospitalet, tot en el radi de menys de dues llegües. Entre el mateix Sant Feliu i el pont de Molins de Rei va atacar un destacament enemic de 400 homes, fent 169 presoners i morts els restants fins a l'últim. A Mataró va sorprendre enmig del dia, amb un batalló de caçadors de Catalunya i 500 homes del de Barcelona, fent una marxa ràpida des de Caldes a Irun, la columna enemiga, fent presoners 3 capitans i altres oficials i 40 individus de tropa, i apoderant-se de part d'un comboi que conduïen a França.

Llegir l’original en castellà

En la campaña de 1812 á i8i3, que fué la última de la guerra, figura Manso como jefe de la segunda brigada de la primera división del primer ejército, á pesar de su constante empeño de prestar grandes servicios ocupando puestos subalternos. Los ataques arriesgados y las sorpresas de los enemigos era el principal resorte de sus empresas militares, y dejando aparte muchísimos combates regulares en que también tomó siempre la mejor parte, señalaremos los hechos siguientes, consignados en su hoja de servicios, como todo lo que hemos referido. El 8 de Agosto de 18 12 atacó en San Feliu de Llobregat á un destacamento de 200 granaderos franceses, de los que hizo prisioneros 105 y mató á los restantes, penetrando en el recinto defendido por las fortificaciones de Barcelona, San Pedro Mártir y Molíns de Rey, y hallándose una división enemiga de 5.000 franceses en Sarria y Hospitalet, todo en el radio de menos de dos leguas. Entre el mismo San Feliu y el puente de Molíns de Rey atacó á un destacamento enemigo de 400 hombres, haciendo 169 prisioneros y muertos los restantes hasta el último. En Mataró sorprendió en medio del día, con un batallón de cazadores de Cataluña y 5oo hombres del de Barcelona, haciendo una marcha rápida desde Caldas á Irún, la columna enemiga, haciendo prisioneros 3 capitanes y otros oficiales y 40 individuos de tropa, y apoderándose de parte de un convoy que conducían á Francia.

El 7 d'Agost va atacar a Sant Sadurní un regiment italià de 900 places: el va derrotar completament, agafant 8 oficials i 397 presoners, i matant els restants, malgrat trobar-se les tropes de Suchet a Vilafranca, la Granada i Ordal. El 10 de Setembre va sorprendre un esquadró d'hússars i un batalló d'infanteria a Pallejà, agafant-los més de 100 cavalls i 47 presoners, matant els altres, trobant-se tot l'exèrcit de Suchet acampat a les immediacions.El 27 de Novembre va atacar amb la brigada del seu comandament a 3.500 enemics i 200 cavalls, que estaven saquejant a Santa Eulàlia, i els va fer abandonar tot el botí, causant-los la pèrdua de 300 homes entre morts i ferits.

Llegir l’original en castellà

El 7 de Agosto atacó en San Sadurní á un regimiento italiano de 900 plazas: lo derrotó completamente, cogiendo 8 oficiales y 397 prisioneros, y matando á los restantes, á pesar de hallarse las tropas de Suchet en Villafranca, la Granada y Ordat. El 10 de Setiembre sorprendió á un escuadrón de húsares y un batallón de infantería en Pallejá, cogiéndoles más de 100 caballos y 47 prisioneros, matando á los demás, hallándose todo el ejército de Suchet acampado en las inmediaciones. El 27 de Noviembre atacó con la brigada de su mando á 3.5oo enemigos y 200 caballos, que estaban saqueando en Santa Eulalia, y les hizo abandonar todo el botín, causándoles la pérdida de 3oo hombres entre muertos y heridos.

En les operacions que van precedir al setge de Barcelona, va escarmentar els francesos sempre que sortien de la plaça; i quan es va formalitzar el setge va manar l'esquerra de la línia, tenint a les seves ordres de 6 a 8.000 homes, 300 cavalls i 7 peces d'artilleria.

Llegir l’original en castellà

En las operaciones que precedieron al sitio de Barcelona, escarmentó á los franceses siempre que salían de la plaza; y cuando se formalizó el sitio mandó la izquierda de la línea, teniendo á sus órdenes de 6 á 8.000 hombres, 3oo caballos y 7 piezas de artillería.

Rendida Barcelona i expulsats d'Espanya els francesos, va quedar Manso de governador de la Ciutadella i va obtenir el nomenament de brigadier, concedint-se-li la preuada recompensa del tercer premi de la creu de Sant Ferran, recentment instituïda, i la pensió de 10.000 reals anuals.

Llegir l’original en castellà

Rendida Barcelona y expulsados de España los franceses, quedó Manso de gobernador de la Ciudadela y obtuvo el nombramiento de brigadier, concediéndosele la preciada recompensa del tercer premio de la cruz de San Fernando, recientemente instituida, y la pensión de 10.000 reales anuales.

La cura de la seva salut, deteriorada per la seva atzarosa vida durant l'època de la guerra, i el profund disgust amb què veia Manso els successos polítics, que portaven al cadafal i a la proscripció digníssims espanyols, el van fer buscar tenaçment un retir honrós en els destins més insignificants per espai de llargs anys. De mariscal de camp es trobava des de 1828, quan la reina governadora va voler utilitzar la seva fidelitat i els seus serveis i el va nomenar capità general de Castella la Vella l'any 1834, concedint-li l'ascens a tinent general; els seus grans serveis a la nació, el seu esperit conciliador i el seu coneixement i experiència dels homes, feien a Manso fàcil l'acompliment de tots els alts càrrecs; però, per què negar-ho? les discòrdies interiors mai van trobar en ell un instrument acerat d'odi i venjança, com altres que fingida o veritablement es presten a ser-ho, encara que, per aconseguir els fins d'ambicioses mires, arrosseguin el decor de la nació; així és que Manso, capità general de la major part de les províncies d'Espanya i senador del regne durant tants anys; que ha ocupat la regió superior de l'administració i de la carrera militar, ha viscut animat del mateix sentiment de sublim patriotisme que el va fer agafar les armes el 1808, refusant tota mena d'honor i distinció que portés el segell de les discòrdies domèstiques, que l'ambició sosté entre nosaltres, i no hi ha ni hi ha d'haver un sol espanyol que no pagui un tribut just a la seva memòria.

Llegir l’original en castellà

El cuidado de su salud, deteriorada por su azarosa vida durante la época de la guerra, y el profundo disgusto con que veía Manso los sucesos políticos, que llevaban al cadalso y á la proscripción á dignísimos españoles, le hicieron buscar tenazmente un retiro honroso en los destinos más insignificantes por espacio de largos años. De mariscal de campo se hallaba desde 1828, cuando la reina gobernadora quiso utilizar su fidelidad y sus servicios y le nombró capitán general de Castilla la Vieja el año 1834, concediéndole el ascenso á teniente general; sus grandes servicios á la nación, su espíritu conciliador y su conocimiento y experiencia de los hombres, hacían á Manso fácil el desempeño de todos los altos puestos; pero ¿á qué negarlo? las discordias interiores nunca encontraron en él un instrumento acerado de odio y venganza, como otros que fingida ó verdaderamente se prestan á serlo, aunque, por lograr los fines de ambiciosas miras, arrastren el decoro de la nación; así es que Manso, capitán general de la mayor parte de las provincias de España y senador del reino durante tantos años; que ha ocupado la región superior de la administración y de la carrera militar, ha vivido animado del mismo sentimiento de sublime patriotismo que le hizo empuñar las armas en 1808, rehusando toda clase de honra y distinción que llevase el sello de las discordias domésticas, que la ambición sostiene entre nosotros, y no hay ni debe haber un solo español que no pague un tributo justo á su memoria.

L'únic defecte que es podia retreure al general Manso era l'amor a la seva pàtria, portat a tal extrem, que li esquinçaven l'ànima les desgràcies nacionals quan la guerra civil cremava als seus contorns, o quan els pensaments ambiciosos dels polítics torbaven la tranquil·litat pública. Fidel a aquest sentiment, ha romàs sempre estrany, en allò que li permetien la seva posició i caràcter oficial, a totes les intrigues interiors, satisfet, sens dubte, amb les glòries pures i immortals que va saber assolir durant les campanyes de la guerra de la Independència espanyola.

Llegir l’original en castellà

El único defecto que podía achacarse al general Manso era el amor á su patria, llevado á tal extremo, que desgarraban su alma las desgracias nacionales cuando la guerra civil ardía en sus contornos, ó cuando turbaban la tranquilidad publícalos pensamientos ambiciosos de los políticos. Fiel á este sentimiento, ha permanecido siempre extraño, en cuanto lo permitían su posición y carácter oficial, á todas las intrigas interiores, satisfecho, sin duda, con las glorias puras é inmortales que supo alcanzar durante las campañas de la guerra de la Independencia española.

Aquest general, que ha aixecat tan alt en la seva persona el caràcter de la professió militar, tal vegada no hauria pertangut a la carrera de les armes, de la qual l'apartaven les seves inclinacions habituals, sense la invasió de la Península per les tropes de Napoleó, quan la dignitat nacional va convertir en guerrers els homes més pacífics de la terra; però a pesar de no haver arribat a la suprema dignitat de la milícia, amb trenta anys de servei en la graduació inferior immediata i rellevants i gloriosos títols, exigeix la justícia que tributem a aquest home eminent i modest, tipus de l'honor militar i mirall de virtuts privades, el més sincer homenatge, i assenyalem la seva desaparició d'entre nosaltres, enmig del dolor de la seva família i el sentiment dels seus amics, com una desgràcia que ens priva de les últimes figu-res, entre les més notables, de l'heroica lluita del poble espanyol per la Independència nacional.»

Llegir l’original en castellà

Este general, que ha levantado tan alto en su persona el carácter de la profesión militar, tal vez no hubiera pertenecido á la carrera de las armas, de la que le apartaban sus habituales inclinaciones, sin la invasión de la Península por las tropas de Napoleón, convirtiendo la dignidad nacional en guerreros á los hombres más pacíficos de la tierra; pero á pesar de no haber llegado á la suprema dignidad de la milicia, con treinta años de servicio en el empleo inferior inmediato y relevantes y gloriosos títulos, exige la justicia que tributemos á este varón eminente y modesto, tipo del honor militar y espejo de virtudes privadas, el más sincero homenaje, y señalemos su desaparición de entre nosotros, en medio del dolor de su familia y el sentimiento de sus amigos, como una desgracia que nos priva de las últimas figuras, entre las más notables, de la heroica lucha del pueblo español por la Independencia nacional.»

Fi de l’entrada original