Hi ha fins a quatre vies que porten aquest nom.
Llegir l’original en castellà
Hay hasta cuatro vías que llevan este nombre.
1 La Ciutadella ja no existeix. En els terrenys que abans ocupava s'estén avui un jardí d'esbarjo anomenat el Parc de Barcelona; i en els moments d'imprimir-se aquesta nova edició (Maig de 1888), s'aixequen en el lloc que ocupà la Ciutadella els edificis on s'obrirà l'Exposició universal.
Llegir l’original en castellà
1 La Ciudadela no existe ya. En los terrenos que antes ocupaba se extiende hoy un jardín de recreo llamado el Parque de Barcelona; y en los momentos de imprimirse esta nueva edición (Mayo de 1888), se levantan en el sitio que ocupó la Ciudadela los edificios donde va á abrirse la Exposición universal.
L'una és el carrer de Junqueras, que des del camp o des de l'eixample va a acabar a la plaça del mateix nom.
Llegir l’original en castellà
La una es la calle de Junqueras, que desde el campo ó desde el ensanche va á terminar en la plaza del mismo nombre.
L'altra és la del Torrent de Junqueras, que comença també al camp i acaba al mateix punt.
Llegir l’original en castellà
La otra es la del Torrente de Junqueras, que comienza también en el campo y termina en el mismo punto.
La tercera és la dels Arcs de Junqueras, que comença a la Riera de Sant Joan i desemboca a la plaça esmentada.
Llegir l’original en castellà
La tercera es la de los Arcos de Junqueras, que empieza en la Riera de San Juan y desemboca en la plaza citada.
I la quarta és la plaça mateixa d'aquest nom, en la qual acaben els tres expressats carrers, juntament amb el de Sant Francesc de Paula i la Condal.
Llegir l’original en castellà
Y la cuarta es la plaza misma de este nombre, en la cual concluyen las tres expresadas calles, junto con la de San Francisco de Paula y la Condal.
A propòsit de la plaça i carrers de què parlem, se'ns ofereix ocasió de traslladar una nota que es troba consignada entre les moltes altres notícies curioses del manuscrit de Bruniquer, en un dels capítols del qual es llegeix el següent, al peu de la lletra traduït:
Llegir l’original en castellà
A propósito de la plaza y calles de que hablamos, se nos ofrece ocasión de trasladar una nota que se halla consignada entre las muchas otras noticias curiosas del manuscrito de Bruniquer, en uno de cuyos capítulos se lee lo siguiente, al pie de la letra traducido:
«A 16 de Novembre de 1406, per deliberació del Consell de Cent, foren pagades 8 lliures 17 sous per l'empedrat del carrer, al davant de dues cases del carrer de Junqueras, perquè els amos de dites dues cases eren homes pobres.»
Llegir l’original en castellà
«A 16 Noviembre 1406, por deliberación del Consejo de Ciento, fueron pagadas 8 libras 17 sueldas por el empedrado de la calle, en frente de dos casas de la calle de Junqueras, porque los dueños de dichas dos casas eran hombres pobres.»
Dues coses ens revela aquesta nota: que és de molt antic estar empedrats els carrers de Barcelona, i que aquests empedrats es feien a costa dels veïns, ja que només per ser pobres els dos citats del carrer de les Jonqueres va determinar el Consell pagar el tros que corresponia al front de les seves cases.
Llegir l’original en castellà
Dos cosas nos revela esta nota: que es de muy antiguo estar empedradas las calles de Barcelona, y que estos empedrados se hacían á costa de los vecinos, pues sólo por ser pobres los dos citados de la calle de Junqueras determinó el Consejo pagar el trozo que correspondía al frente de sus casas.
Més tard fou ja atribució del Municipi la de fer empedrar els carrers, el qual hagué de valer-se per a això de certs arbitris, ja que el 1588 es troben unes ordenances relatives al que devien satisfer els carros, carretes i carrosses que transitessin per la ciutat, per a l'arranjament i recomposició dels empedrats. Aquestes ordenances les veiem confirmades amb data 16 de Gener de 1589; Però a 27 de Maig del mateix any les ve-iem suspeses, expressant-se que dits carruatges no devien pagar res d'ara endavant.
Llegir l’original en castellà
Más tarde fué ya atribución del Municipio la de hacer empedrar las calles, el cual hubo de valerse para ello de ciertos arbitrios, pues en i588 se hallan unas ordenanzas relativas á lo que debían satisfacer los carros, carretas y carrozas que transitasen por la ciudad, para el arreglo y recomposición de los empedrados. Estas ordenanzas las vemos confirmadas con fecha 16 de Enero de 1589; Pero á 27 de Mayo del mismo año las vemos suspendidas, expresándose que dichos carruajes no debían pagar nada en adelante.
Sabut és que avui existeix una rifa setmanal anomenada d'empedrats, amb el producte de la qual s'atén als mateixos, a la seva renovació i recomposició.
Llegir l’original en castellà
Sabido es que hoy existe una rifa semanal llamada de empedrados, con cuyo producto se atiende á los mismos, á su renovación y recomposición.
Estava en aquesta plaça el reial Monestir de dames comanadores del reial orde de Santiago, conegut per Santa Maria de Jonqueres.
Llegir l’original en castellà
Estaba en esta plaza el real Monasterio de señoras comendadoras de la real orden de Santiago, conocido por Santa María de Junqueras.
Es va fundar aquesta institució, protegida pel bisbe de Barcelona D. Berenguer de Palou, l'any 1214, en una amena vall que hi ha prop de la vila de Sabadell, anomenada Sant Vicenç de Jonqueres. Encara existeix allí, com a parròquia, l'església que fou del convent d'aquelles religioses, les quals s'establiren sota la regla de Sant Benet.
Llegir l’original en castellà
Fundóse esta institución, protegida por el obispo de Barcelona D. Berenguer de Palou, el año 1214, en un ameno valle que hay cerca de la villa de Sabadell, llamado San Vicente de Junqueras. Todavía existe allí, como parroquia, la iglesia que fué del convento de aquellas religiosas, las cuales se establecieron bajo la regla de San Benito.
Fou gran protectora d'aquestes monges donya Garsenda, vescomtessa de Bearn i senyora de Montcada i Castellví, i de la seva influència es van valer les religioses de Jonqueres perquè el bisbe de Barcelona els canviés, el març de 1233, l'institut de Sant Benet per la regla de la Fe i la Pau (Fidei et Pacis), amb la condició que el comanador o mestre de la mateixa, l'abadessa o priora i les monges, li prestessin canònica obediència a ell i als seus successors.
Llegir l’original en castellà
Fué gran protectora de estas monjas Doña Garsenda, vizcondesa de Bearn y señora de Moneada y Castellví, y de su influencia se valieron las religiosas de Junqueras para que el obispo de Barcelona les cambiase, en- Marzo de 1233, el instituto de San Benito en la regla de la Fe y Paz (Fidei et Pacis), con la condición de que el comendador ó maestre de la misma, la abadesa ó priora y las monjas, le prestasen canónica obediencia á él y á sus sucesores.
Habitaren les monges la deliciosa vall de què parlem fins al 1269, època en què es traslladaren a Barcelona, passant a allotjar-se en l'edifici que es va construir expressament per a elles al costat d'un torrent que portava les seves aigües a la Riera de Sant Joan, i que aleshores es denominà de Jonqueres, per ser aquest el títol amb què s'havia instituït la nova comunitat.
Llegir l’original en castellà
Habitaron las monjas el delicioso valle de que hablamos hasta 1269, en cuya época se trasladaron á Barcelona, pasando á hospedarse en el edificio que se construyó expresamente para ellas junto á un torrente que llevaba sus aguas á la Riera de San Juan, y que entonces se denominó de Junqueras, por ser éste el título con que se había instituido la nueva comunidad.
Més endavant, residint ja a Barcelona, van abandonar l'orde de Fe i Pau, com havien abandonat anteriorment la de Sant Benet; i tenint valiment per canviar d'institut, es van titular Comanadores de el reial i militar orde de Santiago. Els era permès a aquestes religioses per la seva regla sortir de la clausura sempre que volien, i fins i tot contraure matrimoni.
Llegir l’original en castellà
Más adelante, residiendo ya en Barcelona, abandonaron la orden de Fe y Paz, como habían abandonado anteriormente la de San Benito; y teniendo valimiento para cambiar de instituto, se titularon Comendadoras de la real y militar orden de Santiago. Les era permitido á estas religiosas por su regla salir de la clausura siempre que querían, y aun contraer matrimonio.
Quan a principis d'aquest segle s'apoderaren de Barcelona les tropes franceses, obligaren les comanadores a desocupar peremptòriament l'edifici, per establir-hi un Hospital militar. Passades aquelles circumstàncies tornaren les comanadores al seu convent; però després dels esdeveniments de 1835 es va donar a aquest edifici el mateix destí que li havien donat els francesos. Fins que el govern va concedir per a Hospital militar l'edifici que havia estat convent de Junqueras, els militars que resultaven malalts en les guarnicions de la plaça de Barcelona i els seus forts eren portats a l'Hospital civil.
Llegir l’original en castellà
Cuando á principios de este siglo se apoderaron de Barcelona las tropas francesas, obligaron á las comendadoras á desocupar perentoriamente el edificio, para establecer en él un Hospital militar. Pasadas aquellas circunstancias volvieron las comendadoras á su convento; pero después de los acontecimientos de i835 se dio á este edificio el mismo destino que le dieran los franceses. Hasta que el gobierno concedió para Hospital militar el edificio que había sido convento de Junqueras, los militares que resultaban enfermos en las guarniciones de la plaza de Barcelona y sus fuertes eran llevados al Hospital civil.
Part d'aquest edifici l'ha ocupat la Casa de correcció.
Llegir l’original en castellà
Parte de este edificio lo ha ocupado la Casa de corrección.
Encara que l'institut d'aquestes religioses ha estat suprimit des de fa anys, la seva església ha romàs oberta sempre al culte i a la pública devoció.
Llegir l’original en castellà
Aunque el instituto de estas religiosas ha sido suprimido desde hace años, su iglesia ha permanecido abierta siempre al culto y á la pública devoción.
És una altra de les esglésies gòtiques que recorden els segles xiii i xiv, amb un claustre bonic i elegant. Les pintures al fresc que hi ha al presbiteri són obra de Viladomat, del pinzell del qual són també dos quadres a l'oli que figuren batalles amb els moros. Es conserven en ella les tombes de donya Violant de Girona, donya Leonor de Pallars i donya Isabel de Rocaberti, priores o abadesses que foren d'aquell monestir.
Llegir l’original en castellà
Es otra de las iglesias góticas que recuerdan los siglos xiii y xiv, con un claustro hermoso y elegante. Las pinturas al fresco que hay en el presbiterio son obra de Viladomat, de cuyo pincel son también dos cuadros al óleo que figuran batallas con los moros. Se conservan en ella las tumbas de Doña Violante de Girona, Doña Leonor de Pallars y Doña Isabel de Rocaberti, prioras ó abadesas que fueron de aquel monasterio.
Al carrer dels Arcs de Junqueras viu D. Francisco Esteve i Sans, el qual posseeix un magnífic monetari, que es compon de les sèries colonial, romanes, espanyoles dels distints regnes cristians de la Península. Es distingeix aquest monetari per la col·locació particular que li ha donat el seu amo.
Llegir l’original en castellà
En la calle de los Arcos de Junqueras vive D. Francisco Esteve y Sans, el cual posee un magnífico monetario, que se compone de las series colonial, romanas, españolas de los distintos reinos cristianos de la Península. Distingüese este monetario por la colocación particular que le ha dado su dueño.
Fi de l’entrada original