Enllaça la del Comte de l'Assalt amb la de Trentaclaus. El seu nom és el de la família barcelonina de Guar-dia, que era propietària de gran part del terreny corresponent a aquest carrer.
Llegir l’original en castellà
Enlaza la del Conde del Asalto con la de Trentaclans. Su nombre es el de la familia barcelonesa de Guardia, que era propietaria de gran parte del terreno correspondiente á esta calle.
En ella vivia un oficial de l'exèrcit francès, en casa del qual van ser presos per delació d'aquell dos dels cinc patriotes ajusticiats a Barcelona el 3 de juny de 1809.
Llegir l’original en castellà
En ella vivía un oficial del ejército francés, en cuya casa fueron presos por delación de aquél dos de los cinco patriotas ajusticiados en Barcelona el 3 de Junio de 1S09.
Aprofitarem l'ocasió per referir aquest fet.
Llegir l’original en castellà
Aprovecharemos la ocasión para referir este hecho.
Sabut és que els francesos eren el 1809 amos de Barcelona, de la qual s'havien apoderat per sorpresa. Encara que en poder dels enemics la capital del Principat per espai de sis anys complets, no va cessar mai de fer els majors esforços per sostreure's de l'esclavitud. El R. P. D. Raimon Ferrer, en la seva Barcelona captiva, obra en la qual refereix els successos dia per dia, ens explica com es van formar diversos plans per realitzar aquell intent, amb intel·ligència sempre dels generals en cap de l'exèrcit espanyol que hi havia a Catalunya, els quals, per la seva banda, havien de cooperar a l'assoliment de tan important objecte. Al novembre i desembre de 1808 es van posar en execució amb acord del tinent general D. Joan Miquel de Vives, i al març de 1809 amb intel·ligència del d'igual graduació Don Teodor Reding. Tots dos, per la seva banda, van cooperar a les tan patriòtiques com arriscades conspiracions dels barcelonins, tramades amb coratge singular entre les mateixes baionetes enemigues; però en cap de les dites èpoques no es va assolir la llibertat de la capital.
Llegir l’original en castellà
Sabido es que los franceses eran en 1809 dueños de Barcelona, de la cual se habían apoderado por sorpresa. Aunque en poder de los enemigos la capital del Principado por espacio de seis años cumplidos, no cesó jamás de hacer los mayores esfuerzos para sustraerse de la esclavitud. El R. P. D. Raimundo Ferrer, en su Barcelona cautiva, obra en la cual refiere los sucesos día por día, nos cuenta cómo se formaron varios planes para realizar aquel intento, con inteligencia siempre de los generales en jefe del ejército español que había en Cataluña, los cuales, por- su parte, debían cooperar al logro de tan importante objeto. En Noviembre y Diciembre de 1S08 pusiéronse en ejecución con acuerdo del teniente general D. Juan Miguel de Vives, y en Marzo de 1809 con inteligencia del de igual graduación Don Teodoro Reding. Ambos, por su parte, cooperaron á las tan patrióticas como arriesgadas conspiraciones de los barceloneses, tramadas con arrojo singular entre las mismas bayonetas enemigas; pero en ninguna de dichas épocas se alcanzó la libertad de la capital.
Es va renovar la temptativa al maig de 1809 sota un pla més ampli, amb més importància, amb esperances d'èxit més fonamentades i fins i tot amb més risc i més coratge per part dels que hi van intervenir, i d'aquesta conspiració és de la que ens ocuparem.
Llegir l’original en castellà
Renovóse la tentativa en Mayo de 1809 bajo más vasto plan, con mayor importancia, con más fundadas esperanzas de éxito y hasta con más riesgo y más arrojo por parte de los que en ella mediaron, y de esta conspiración es de la que vamos á ocuparnos.
Desfets ja els plans que s'havien traçat al març últim, i suspesa la seva ulterior execució per la presència del general Saint-Cyr, i encara més pel seu exèrcit, que estava acampat des dels voltants d'aquesta capital fins al Vallès i tenia en expectació els barcelonins, aquests van tornar als seus projectes tan bon punt van veure aquell general i el seu exèrcit a Vic i voltants de Girona. Es va adoptar el pla de guanyar les fortaleses de Montjuïc, Drassanes i Ciutadella per mitjà d'intel·ligència amb alguns oficials, i es va crear una patriòtica Junta a l'efecte, la qual van constituir D. Josep Francesc Mornau, comissari de guerra honorari; D. Anastasi Jover, administrador subaltern de la reial loteria; D. Bruno Petrus, procurador; D. Antoni Bonet i Requesens, escrivà major de la Intendència; D. Pau Mora, fuster, i D. Josep Foixar. Tot Barcelona sabia l'existència d'aquesta Junta i qui eren els que la formaven; però ni el més lleu indici va arribar mai a oïdes de la sagaç i vigilant policia francesa.
Llegir l’original en castellà
Desvanecidos ya los planes que se habían trazado en Marzo último, y suspendida su ulterior ejecución por la presencia del general Saint- Cyr, y aún más por su ejército, que estaba acampado desde las cercanías de esta capital hasta el Valles y tenía en expectación á los barceloneses, volvieron éstos á sus proyectos luego que vieron á aquel general y á su ejército en Vich é inmediaciones de Gerona. Se adoptó el plan de ganar las fortalezas de Montjuich, Atarazanas y Ciudadela por medio de inteligencia con algunos oficiales, y se creó una patriótica Junta al efecto, la cual constituyeron D. José Francisco Mornau, comisario de guerra honororio; D. Anastasio Jover, administrador subalterno de la real lotería; D. Bruno Petrus, procurador; D. Antonio Bonet y Requesens, escribano mayor de la Intendencia; D. Pablo Mora, carpintero, y D. José Foixar. Todo Barcelona sabía la existencia de esta Junta y quiénes eran los que la formaban; pero ni el más leve indicio llegó jamás á oídos de la sagaz y vigilante policía francesa.
Mentre que per una banda Mornau i Jover s'entenien amb el capità M. Joseph Dottori, ajudant del castell de Montjuïc, oferint-li un milió de pesos forts si procurava l'entrada de les tropes espanyoles en aquella fortalesa, per l'altra D. Joan Massana i Don Salvador Aulet, d'acord amb el Dr. D. Joaquim Pou, rector que havia estat de la Ciutadella, i el pare D. Joan Gallifa, clergue regular teatini, procuraven guanyar també amb promeses i diners un capità del regiment 5è de línia italià, anomenat Provana, perquè els facilités el lliurament de Drassanes.
Llegir l’original en castellà
Mientras que por una parte Mornau y Jover se entendían con el capitán M. Joseph Dottori, ayudante del castillo de Montjuich, ofreciéndole un millón de pesos fuertes si procuraba la entrada de las tropas españolas en aquella fortaleza, por otra D. Juan Massana y Don Salvador Aulet, de acuerdo con el Dr. D. Joaquín Pou, cura párroco que había sido de la Ciudadela, y el padre D. Juan Gallifa, clérigo regular teatino, procuraban ganar también con promesas y dinero á un capitán del regimiento 5.° de línea italiano, llamado Provana, para que les facilitase la entrega de Atarazanas.
Al mateix temps es donaven disposicions per procurar armes. Diverses cases, entre elles la de Massana, estaven convertides secretament en tallers on es fabricaven bales, es feien cartutxos i es muntaven fusells. Altres ciutadans havien pres a càrrec seu introduir a la ciutat sabres, fusells i municions.
Llegir l’original en castellà
Al mismo tiempo se daban disposiciones para procurarse armas. Varias casas, entre ellas la dé Massana, estaban convertidas secretamente en talleres donde se fabricaban balas, se hacían cartuchos y se montaban fusiles. Otros ciudadanos habían tomado á su cargo el introducir en la ciudad sables, fusiles y municiones.
La conspiració havia d'esclatar el dia 11 de maig, dia de l'Ascensió, a les dotze de la nit, segons acord de la Junta amb D. Agustí Arnauda, comandant general de la línia del Llobregat, comissionat a l'efecte pel general en cap de l'exèrcit de Catalunya senyor marquès de Coupigny. En dit dia i a dita hora havien d'apoderar-se del castell de Montjuïc les tropes espanyoles, i tot seguit fer el senyal perquè esclatés la conspiració dins de Barcelona. La Junta es va afanyar, doncs, a donar les seves ordres i a comunicar les seves instruccions, sent d'advertir que eren 8.000 els que havien de contribuir armats a l'assoliment patriòtic que es proposaven.
Llegir l’original en castellà
La conspiración debía estallar el n de Mayo, día de la Ascensión, á las doce de la noche, según acuerdo de la Junta con D. Agustín Arnauda, comandante general de la línea del Llobregat, comisionado al efecto por el general en jefe del ejército de Cataluña señor marqués de Coupigny. En dicho día y á dicha hora debían apoderarse del castillo de Montjuich las tropas españolas, y en seguida hacer la señal para que reventase la conspiración dentro de Barcelona. La Junta se apresuró, pues, á dar sus órdenes y á comunicar sus instrucciones, siendo de advertir que eran 8.000 los que debían contribuir armados al logro patriótico que se proponían.
Vegem ara l'aspecte que en dit dia presentava Barcelona, perquè es pugui formar una idea del vast i del coratjós d'aquell pla.
Llegir l’original en castellà
Veamos ahora el aspecto que en dicho día presentaba Barcelona, para que se pueda formar una idea de lo vasto y lo arrojado de aquel plan.
Des del dia abans havien quedat donades per la Junta les disposicions necessàries, i ja en les primeres hores del matí s'havien introduït a la Catedral, entre feixos de sarments, 60 fusells, diverses pistoles i tres càrregues de vi, tot el qual havia de servir per als qui estaven destinats a pujar a la torre de dita església o estar en observació dins d'ella.
Llegir l’original en castellà
Desde la víspera quedaban dadas por la Junta las disposiciones necesarias, y ya en las primeras horas de la mañana se habían introducido en la Catedral, entre haces de sarmientos, 60 fusiles, varias pistolas y tres cargas de vino, todo lo cual debía servir para los que estaban destinados á subir á la torre de dicha iglesia ó estar en observación dentro de ella.
A l'hora de costum es va celebrar en totes les esglésies la festa de l'Ascensió, la qual es va fer en totes amb veritable sumptuositat, podent-se observar que aquell dia estaven els temples molt més concorreguts que d'ordinari en funcions d'aquesta classe. És que tots els compromesos en el pla que havia d'esclatar aquella nit, anaven amb religiosa unció a postrar-se al peu dels altars per demanar la seva sobirana protecció al Déu de la clemència i de la justícia.
Llegir l’original en castellà
A la hora de costumbre se celebró en todas las iglesias la fiesta de la Ascensión, lo cual se hizo en todas con verdadera suntuosidad, pudiéndose observar que aquel día estaban los templos mucho más concurridos que de ordinario en funciones de esta clase. Es que todos los comprometidos en el plan que debía estallar aquella noche, iban con religiosa unción á postrarse al pie de los altares para demandar su soberana protección al Dios de la clemencia y de la justicia.
Misteriosa activitat s'observava en totes les classes i a tot arreu; sorda agitació i desusat moviment es notava en tot, i, tanmateix, res va arribar a notar la sagaç i nombrosa policia que sostenien els francesos. En ple dia es van traslladar armes, des de la carrer Ample i de la Mercè, als de la Cendra, Riera Alta, a l'Hospital general de Santa Creu, de Sant Llàtzer i a altres punts. Part es portaven entre matalassos, part entre fardells de tamarisc, i a l'Hospital amb lliteres, amb aparença de portar malalts. La pólvora i els cartutxos, com de més fàcil transport, es portaven en grans cistelles amb roba a sobre, amb ficció d'anar a rentar-la, o bé amb altres fardellets per dissimular, sense comptar la multitud de paisans que a plecs els traslladaven sota els seus abrics.
Llegir l’original en castellà
Misteriosa actividad se observaba en todas las clases y en todas partes; sorda agitación y desusado movimiento se notaba en todo, y, sin embargo, nada llegó á notar la sagaz y numerosa policía que sostenían los franceses. En pleno día se trasladaron armas, desde la calle Ancha y de la Merced, á las de la Cendra, Riera Alta, al Hospital general de Santa Cruz, de San Lázaro y á otros puntos. Parte se llevaban entre colchones, parte entre fardos de tamarisco, y al Hospital con parihuelas, con apariencia de llevar enfermos. La pólvora y los cartuchos, como de más fácil transporte, se llevaban en grandes cestos con ropa encima, con ficción de ir á lavarla, ó bien con otros farditos para disimulo, sin contar la multitud de paisanos que á pliegos los trasladaban debajo de sus capotes.
Diverses dones es van ocupar també durant el dia en tan arriscada conducció, sent una d'aquestes heroïnes Doña Ramona de les Cases i d'Aloy, la qual anava d'un punt a un altre on es reunien els caps de la patriòtica conspiració, o on havien de reunir-se a la nit els iniciats, rebent i comunicant ordres, i portant a aquests punts, sota el braç o en el seu mocador, plecs de cartutxos i pólvora.
Llegir l’original en castellà
Varias mujeres se ocuparon también durante el día en tan arriesgada conducción, siendo una de estas heroínas Doña Ramona de las Casas y de Aloy, la cual iba de un punto á otro donde se reunían los jefes de la patriótica conspiración, ó donde debían reunirse por la noche los iniciados, recibiendo y comunicando órdenes, y llevando á estos puntos, bajo el brazo ó en su pañuelo, pliegos de cartuchos y pólvora.
Comunicades durant el dia totes les ordres, donades les instruccions, indicats els punts de reunió, repartides les armes i municions, vegem quin quadre oferia Barcelona abans de les dotze de la nit, que era l'hora indicada per donar el senyal al castell de Montjuïc. Grans eren en aparença la tranquil·litat i el silenci que a la ciutat regnaven, i fàcilment s'hagués pogut creure que tots els seus habitants es trobaven entregats al repòs. Tanmateix, tothom vetllava; tothom, menys els descuidats estrangers que de Barcelona eren amos, i que poc pensaven, per cert, que, en entregar-se en braços del descans aquella nit, potser anaven a dormir el seu somni etern.
Llegir l’original en castellà
Comunicadas durante el día todas las órdenes, dadas las instrucciones, indicados los puntos de reunión, repartidas las armas y municiones, veamos qué cuadro ofrecía Barcelona antes de las doce de la noche, que era la hora indicada para dar la señal al castillo de Montjuich. Grandes eran en apariencia la tranquilidad y el silencio que en la ciudad reinaban, y fácilmente se hubiera podido creer que todos sus habitantes se hallaban entregados al reposo. Sin embargo, todo el mundo velaba; todo el mundo, menos los descuidados extranjeros que de Barcelona eran dueños, y que poco pensaban, por cierto, que, al entregarse en brazos del descanso aquella noche, iban tal vez á dormir su sueño eterno.
Un dels punts més importants era l'Hospital general de Santa Creu, no tant per la seva proximitat a la porta de Sant Antoni, que havia de ser franquejada a les forces espanyoles de l'exterior, com per la sorpresa que havia de tenir lloc en aquell establiment sobre la guàrdia i els malalts i ferits francesos que en ell existien. Tot estava disposat i organitzat en dit Hospital, i la gent distribuïda secretament en catorze llocs per caure de cop, i a un senyal convingut, sobre les armes de la guàrdia i sobre els francesos de la mateixa, amb ordre de passar-los a ganivet si oferien resistència. El cap encarregat del lloc de l'Hospital era D. Joan Ofaril.
Llegir l’original en castellà
Uno de los puntos más importantes era el Hospital general de Santa Cruz, no tanto por su proximidad á la puerta de San Antonio, que había de ser franqueada á las fuerzas españolas del exterior, como por la sorpresa que debía tener lugar en aquel establecimiento sobre la guardia y los enfermos y heridos franceses que en él existían. Todo estaba dispuesto y organizado en dicho Hospital, y la gente distribuida secretamente en catorce puestos para caer de pronto, y á una señal convenida, sobre las armas de la guardia y sobre los franceses de la misma, con orden de pasarlos á cuchillo si ofrecían resistencia. El jefe encargado del puesto del Hospital era D. Juan Ofaril.
El col·legi de pares trinitaris calçats, situat al carrer que va de l'Hospital a l'església dels Àngels, estava disposat per a hospital de sang, comptant amb tot el que era necessari al seu objecte: substanciosos caldos, vins generosos, benes, llenços, etc., i els seus competents facultatius, així com també amb una partida de gent armada per a guàrdia i seguretat de l'hospital.
Llegir l’original en castellà
El colegio de padres trinitarios calzados, situado en la calle que va del Hospital á la iglesia de los Angeles, estaba dispuesto para hospital de sangre, contando con todo lo que era necesario á su objeto: sustanciosos caldos, vinos generosos, vendas, lienzos, etc., y sus competentes facultativos, así como también con una partida de gente armada para guardia y seguridad del hospital.
Al col·legi de pares agustins calçats, que estava al costat de la porta principal de la Casa de Misericòrdia, es trobaven reunits els vocals de la Junta directiva del moviment amb gent armada i disposada a acompanyar qualsevol dels vocals que hagués de traslladar-se a un altre punt, i amb servidors preparats per a traslladar les ordres i els comunicats.
Llegir l’original en castellà
En el colegio de padres agustinos calzados, que estaba al lado de la puerta principal de la Casa de Misericordia, se hallaban reunidos los vocales de la Junta directiva del movimiento con gente armada y dispuesta á acompañar á cualquiera de los vocales que hubiese de trasladarse á otro punto, y con servidores prontos á trasladar las órdenes y los partes.
La casa de Foixar, a la plaça del Padró, es trobava també habilitada per a hospital de sang, sota la direcció de D. Francisco Escola i amb els seus corresponents professors i practicants.
Llegir l’original en castellà
La casa de Foixar, en la plaza del Padró, se hallaba también habilitada para hospital de sangre, bajo la dirección de D. Francisco Escola y con sus correspondientes profesores y practicantes.
A l'Hospital de Sant Llàtzer es trobaven silenciosament reunits 500 homes, armats tots de fusell i sabre, amb dos tambors i els seus caps corresponents, sent comandants d'aquesta partida D. Pablo Mora i D. José Foixar. En aquest punt, i en ocasió d'haver-hi a les onze i mitja de la nit el vocal de la Junta D. Anastasio Jover, que recorria tots els punts, es va disparar casualment un fusell. Això va produir VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
En el Hospital de San Lázaro se hallaban silenciosamente reunidos 5oo hombres, armados todos de fusil y sable, con dos tambores y sus jefes correspondientes, siendo comandantes de esta partida D. Pablo Mora y D. José Foixar. En este punto, y en ocasión de hallarse en él á las once y media de la noche el vocal de la Junta D. Anastasio Jover, que iba recorriendo todos los puntos, se disparó casualmente un fusil. Esto produjo gO VÍCTOR BALAGUER
gran i natural alarma; però per fortuna aquell tret no va ser notat i no va tenir l'accident cap de les fatals conseqüències que podia haver tingut si l'hagués sentit alguna de les rondes franceses que com cada nit discorrien pels carrers.
Llegir l’original en castellà
grande y natural alarma; pero por fortuna aquel tiro no fué notado y no tuvo el accidente ninguna de las fatales consecuencias que podía haber tenido á escucharlo algunas de las rondas francesas que como todas las noches discurrían por las calles.
En una casa, molt immediata a la porta de Sant Antoni, romanien ocults els calafats i mariners que havien d'apoderar-se per sorpresa d'aquesta porta. Anaven tots armats amb punyals, amb destrals d'abordatge, i comptaven amb els instruments necessaris per fer caure el rastell i tot el que pogués servir-los d'entorpiment. El cap que manava aquesta partida tenia en el seu poder les claus de la porta, que amb altres d'or s'havien furtivament tret de l'aposent del capità de guàrdia; havien rebut l'ordre de passar a degolla la guàrdia, i havien de veure's instantàniament socorreguts pels que ocupaven el magatzem de cotxes del pintor D. José Mas Rubí.
Llegir l’original en castellà
En una casa, muy inmediata á la puerta de San Antonio, permanecían ocultos los calafates y marineros que debían apoderarse por sorpresa de dicha puerta. Iban todos armados con puñales, con hachas de abordaje, y contaban con los instrumentos necesarios para echar abajo el rastrillo y cuanto pudiese servirles de estorbo. El jefe que mandaba esta partida tenía en su poder las llaves de la puerta, que con otras de oro se habían furtivamente sacado del aposento del capitán de guardia; habían recibido la orden de pasar á degüello la guardia, y debían verse instantáneamente socorridos por los que ocupaban el almacén de coches del pintor D. José Mas Rubí.
Aquest magatzem, situat al carrer de la Riera Alta, era un dels centres principals de la conspiració. S'hi trobava una partida d'homes resolts, a les ordres de D. Salvador Aulet i D. José Rovira, amb instruccions per acudir en auxili dels citats mariners i ajudar-los a sorprendre i degollar la guàrdia de la porta, cuidant principalment d'assaltar i apoderar-se de la bateria que hi havia a la muralla de terra sobre la mateixa porta. El P. D. Juan Gallifa, religiós teatí, i el P. Fr. Antonio Morera, franciscà, estaven també aquella nit al citat magatzem encarregats d'avivar amb les seves exhortacions la flama patriòtica que cremava al pit dels allí reunits.
Llegir l’original en castellà
Era este almacén, situado en la calle de la Riera Alta, uno de los centros principales de la conspiración. En él se hallaba una partida de hombres resueltos, á las órdenes de D. Salvador Aulet y D. José Rovira, con instrucciones para acudir en auxilio de los citados marineros y ayudarles á sorprender y degollar la guardia de la puerta, cuidando principalmente de asaltar y apoderarse de la batería que había en la muralla de tierra sobre la misma puerta. El P. D. Juan Gallifa, religioso teatino, y el P. Fr. Antonio Morera, franciscano, estaban también aquella noche en el citado almacén encargados de avivar con sus exhortaciones la patriótica llama que ardía en el pecho de los allí reunidos.
La casa de l'hortolà Bonaventura, al carrer de les Concertes, prop de la muralla de terra i pròxima a la porta de Sant Antoni, guardava oculta una altra partida de paisans armats que allí estaven per a secundar el pla dels qui s'apoderessin de la guàrdia indicada, i impedir que aquesta fos auxiliada per les tropes de Drassanes.
Llegir l’original en castellà
La casa del hortelano Buenaventura, en la calle de las Concertas, cerca de la muralla de tierra y próxima á la puerta de San Antonio, guardaba oculta otra partida de paisanos armados que allí estaban para secundar el plan de los que se apoderasen de la guardia indicada, é impedir que ésta fuese auxiliada por las tropas de Atarazanas.
En aquest mateix carrer hi havia un altre hospital amb els seus llits, lliteres, benes, llençols, facultatius, etc.
Llegir l’original en castellà
En esta misma calle había otro hospital con sus camas, literas, vendas, lienzos, facultativos, etc.
Entre les Carmelites i l'Hospital de Sant Llàtzer hi havia una casa força àmplia que es va llogar per a magatzem, i en ell es tenien preparats, en gran abundància, pans, vins, aiguardents, licors, bescuits, etc., per a refresc de les tropes alliberadores que havien d'entrar per la porta de Sant Antoni.
Llegir l’original en castellà
Entre las Carmelitas y el Hospital de San Lázaro había una casa bastante capaz que se alquiló para almacén, y en él se tenían preparados, en grande abun- ' dancia, panes, vinos, aguardientes, licores, bizcochos, etc., para refresco de las tropas libertadoras que debían entrar por la puerta de San Antonio.
Més de 200 paisans armats, sota el comandament de D. Juan de Avila i Mendoza, van romandre amagats al convent de Sant Francesc d'Assís, i a càrrec seu estava l'escombrar amb repetides descàrregues des dels alts del convent el reducte de Drassanes, per impedir que els artillers posessin corrents els canons que miraven al mar i els assestessin contra la ciutat.
Llegir l’original en castellà
Más de 200 paisanos armados, bajo e¿ mando de D. Juan de Avila y Mendoza, permanecieron escondidos en el convento de San Francisco de Asís, y á su cargo estaba el barrer con repetidas descargas desde los altos del convento el reducto de Atarazanas, para impedir que los artilleros pusiesen corrientes los cañones que miraban al mar y los asestasen contra la ciudad.
Al carrer Nou de Sant Francesc, al costat d'un carreró sense sortida anomenat de Sant Antoni, esperaven ocults diversos decidits patriotes el moment del senyal per saltar la paret que tanca aquest carreró i donava llavors sobre els jardins de la casa de March de Reus, en la qual s'hostatjava el general Duhesme. Per tal d'evitar ser descoberts, s'havia cuidat d'enverinar un gos que aquest general tenia al jardí. Els conjurats havien de travessar-lo, escalar els balcons de la casa que un servidor comprat tindria oberts, i penetrar d'improvís al dormitori del general, a qui es confiava trobar al llit i descuidat.
Llegir l’original en castellà
En la calle Niceva de San Francisco, junto á un callejón sin salida llamado de San Antonio, esperaban ocultos varios decididos patriotas el momento de la señal para saltar la pared que cierra dicho callejón y daba entonces sobre los jardines de la casa de March de Reus, en la cual se hospedaba el general Duhesme. 'A fin de evitar el ser descubiertos, se había cuidado de envenenar un perro que dicho general tenía en el jardín. Los conjurados debían atravesar éste, escalar los balcones de la casa que un servidor comprado tendría abiertos, y penetrar de improviso en el dormitorio del general, á quien se confiaba hallar en cama y descuidado.
El convent de la Mercè servia de presó als soldats espanyols presoners de guerra, i estaven tots advertits perquè, en el moment donat, trenquessin les portes que els guardaven i es dirigissin a un pun-g2 VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
El convento de la Merced servía de cárcel á los soldados españoles prisioneros de guerra, y estaban todos advertidos para que, en el momento dado, rompiesen las puertas que les guardaban y se dirigiesen á un pung2 VÍCTOR BALAGUER
convingut, amb el sergent de Sòria D. José Navarro al capdavant.
Llegir l’original en castellà
to convenido, con el sargento de Soria D. José Navarro á la cabeza.
A la casa de D. Francisco Mornau, president de la Junta, sita al carrer Ample, hi havia una partida de 25 homes decidits. La seva missió era la de sorprendre la guàrdia que custodiava la porta de la veïna casa de Larrad, on estava allotjat el general Lechi.
Llegir l’original en castellà
En la casa de D. Francisco Mornau, presidente de la Junta, sita en la calle Ancha, había una partida de 25 hombres decididos. Su misión era la de sorprender la guardia que custodiaba la puerta de la vecina casa de Larrad, donde estaba alojado el general Lechi.
Prop de la Peixateria, al pont del Born, al de Biromba, a Sant Agustí Vell i darrere del Pastim, es trobaven ocultes nombroses partides de gent armada, amb ordre d'impedir amb viu foc de fuselleria, en sentir la campana tocant a sometent, que ningú entrés ni sortís de la Ciutadella, la qual, per altra banda, havia de ser al mateix temps batuda per l'esquadra anglesa ancorada a la vista de Barcelona.
Llegir l’original en castellà
Cerca de la Pescadería, en el puente del Born, en el de Biromba, en San Agustín Viejo y detrás del Pastim, se hallaban ocultas numerosas partidas de gente armada, con orden de impedir con vivo fuego de fusilería, al oir la campana tocando á somatén, que nadie entrase ni saliese de la Ciudadela, la cual, por otra parte, debía ser al mismo tiempo batida por la escuadra inglesa surta á la vista de Barcelona.
A les immediacions de la porta Nova estava apostada una altra partida nombrosa de paisans armats, els quals, sortint d'improvís del magatzem on romanien ocults, havien de tirar-se sobre la guàrdia d'aquella porta, obrint-la als de l'exterior.
Llegir l’original en castellà
En las inmediaciones de la puerta Nueva estaba apostada otra partida numerosa de paisanos armados, quienes, saliendo de improviso del almacén donde permanecían ocultos, debían echarse sobre la guardia de aquella puerta, abriéndola á los del exterior.
Des de la casa de pares agonitzants, on estaven amagats, havien de penetrar altres a la immediata habitació del corregidor, D. Miguel Uranx d'Amelin, i apoderar-se de la seva persona i família, que havia d'encarregar-se de protegir el sacerdot agonitzant D. Ramón Vila, cap d'aquest mateix grup.
Llegir l’original en castellà
Desde la casa de padres agonizantes, donde estaban escondidos, debían penetrar otros en la inmediata habitación del corregidor, D. Miguel Uranx d'Amelin, y apoderarse de su persona y familia, que debía encargarse de proteger el sacerdote agonizante D. Ramón Vila, jefe de este mismo grupo.
A l'espaiosa casa del marquès de Vilana, sita a la plaça de Santa Anna i habitada pel rector Dr. Don Joaquín Pou, tenia aquest zelós patriota una forta divisió de paisans armats, els quals havien d'assaltar la guàrdia de la porta de l'Àngel.
Llegir l’original en castellà
En la espaciosa casa del marqués de Vilana, sita en la plaza de Santa Ana y habitada por el cura Dr. Don Joaquín Pou, tenía este celoso patriota una fuerte división de paisanos armados, los cuales debían asaltar la guardia de la puerta del Ángel.
En el campanar de la Catedral s'havien introduït 103 paisans, que es van armar amb les armes introduïdes d'antuvi en aquella església. Era el seu cap D. Pau Virgili. Els francesos havien manat treure les seves llengües a les campanes perquè no es pogués tocar a sometent, s'havien incautat de les claus de la torre i fins i tot s'havia tapiat el pas d'aquesta; però tots aquests i altres obstacles va saber vèncer el patriotisme de l'arquitecte de la mateixa església D. Francisco Mestres. La gent disposada per al cas va poder penetrar a la torre, va poder posar batalls a les campanes per tal de tocar a sometent quan fos l'hora, i tenia preparats els coets amb què fer senyal a l'esquadra anglesa per obrir foc contra els forts de la plaça, i les tres banderes blanca, encarnada i groga per a altres senyals convingudes.
Llegir l’original en castellà
En el campanario de la Catedral se habían introducido io3 paisanos, que se armaron con las armas introducidas de antemano en aquella iglesia. Era su jefe D. Pablo Virgil. Los franceses habían mandado quitar sus lenguas á las campanas para que no pudiese tocarse á somatén, se habían incautado de las llaves de la torre y hasta se había tapiado el paso de ésta; pero todos éstos y otros obstáculos supo vencer el patriotismo del arquitecto de la misma iglesia D. Francisco Mestres. La gente dispuesta para el caso pudo penetrar en la torre, pudo poner badajos en las campanas á fin de tocar á somatén cuando fuese la hora, y tenía preparados los cohetes con que hacer señal á la escuadra inglesa para romper el fuego contra los fuertes de la plaza, y las tres banderas blanca, encarnada y amarilla para otras señas convenidas.
Prop d'algunes localitats i cruïlles esperaven altres grups amagats, per tal de detenir tots els oficials i soldats que deixessin el seu allotjament per acudir als seus quarters i impedir el trànsit a les patrulles que destaqués l'enemic. D. Salvador Oliva, amb gran força de gent, havia de situar-se a la plaça de Sant Jaume. A la plaça Nova, a la de Santa Anna i a altres punts estratègics es trobava també apostada gent d'armes amb experts capitans al seu cap. Les campanes de totes les esglésies havien de repetir el toc de sometent, que havia de començar la Tomasa de la Catedral; i per fi, tots els habitants de la ciutat, ja dins, ja fora de les seves cases, estaven disposats a coadjuvar de la manera que poguessin a la destrucció dels francesos, havent-se compromès molts a assassinar, cas de no rendir-se, els oficials que allotjats tenien a les seves cases.
Llegir l’original en castellà
Cerca de algunas localidades y encrucijadas aguardaban otros grupos escondidos, á fin de detener á cuantos oficiales y soldados dejasen su alojamiento para acudir á sus cuarteles é impedir el tránsito á las patrullas que destacase el enemigo. D. Salvador Oliva, con gran fuerza de gente, debía situarse en la plaza de San Jaime. En la plaza Nueva, en la de Santa Ana y en otros puntos estratégicos se hallaba también apostada gente de armas con expertos capitanes á su cabeza. Las campanas de todas las iglesias debían repetir el toque de somatén, que había de comenzar la Tomasa de la Catedral; y por fin, todos los habitantes de la ciudad, ya dentro, ya fuera de sus casas, estaban dispuestos á coadyuvar del modo que pudieran á la destrucción de los franceses, habiéndose comprometido muchos á asesinar, caso de no rendirse, á los oficiales que alojados tenían en sus casas.
Era, doncs, com es veu, la conspiració de tot un poble, en la qual tot el poble prenia part per alliberar-se del jou estranger. Milers de persones, homes, dones, nens, ancians, gent de totes classes i condicions entrava a la conspiració, i, tanmateix, no hi va haver un sol delator.
Llegir l’original en castellà
Era, pues, como se ve, la conspiración de todo un pueblo, en la que todo el pueblo tomaba parte para libertarse del yugo extranjero. Millares de personas, hombres, mujeres, niños, ancianos, gentes de todas clases y condiciones entraba en la conspiración, y, sin embargo, no hubo un solo delator.
Les patrulles franceses recorrien els carrers com de costum enmig d'un silenci que era aquella nit més imponent que el de les anteriors, per la mateixa raó que tots vetllaven, per la mateixa raó que darrere de cada porta tancada hi havia una mare que resava, una esposa o una amant que plorava, o un patriota que, amb l'oïda atenta al senyal, amb la mà esquerra sobre el cor per comprimir els seus batecs i amb la dreta empunyant l'arma salvadora, esperava el moment de llançar-se al carrer al crit sant d'Independència i pàtria.
Llegir l’original en castellà
Las patrullas francesas recorrían las calles como de costumbre en medio de un silencio que era aquella noche más imponente que el de las anteriores, por lo mismo que todos velaban, por lo mismo que tras de cada puerta cerrada había una madre que rezaba, una esposa ó una amante que lloraba, ó un patriota que, con el oído atento á la señal, con la mano izquierda sobre el corazón para comprimir sus latidos y con la diestra empuñando el arma salvadora, esperaba el momento de lanzarse á la calle al grito santo de Independencia y patria.
Van tocar les dotze de la nit, i el so de la seva primera martellada devia trobar ressò amb violent batec al cor de tots aquells patriotes. Els caps del moviment es van posar en observació, i van clavar els seus ulls, a través de les tenebres, al castell de Montjuïc, del qual havia de brollar la llum radiant anunciant a tot un poble que era arribada l'hora de recobrar la perduda llibertat. Va passar l'hora del senyal sense que aquest aparegués. El coet volador que, missatger aquella vegada de salvació i esperança, havia d'esquinçar els aires des de la torre del castell, no va brillar ni a les dotze, ni a la una, ni a les dues, ni a les tres de la matinada. Amb quina mortal impaciència i amb quin terrible sobresalt van passar aquelles tres hores els conspiradors!
Llegir l’original en castellà
Dieron las doce de la noche, y el sonido de su primer martillazo debió hallar eco con violento latido en el corazón de todos aquellos patriotas. Los jefes del movimiento se pusieron en observación, y clavaron sus ojos, á través de las tinieblas, en el castillo de Montjuich, del cual debía brotar la luz radiante anunciando á todo un pueblo que era llegada la hora de recobrar la perdida libertad. Pasó la hora de la señal sin que ésta pareciese. El volador cohete que, nuncio aquella vez de salvación y esperanza, debía rasgar los aires desde la torre del castillo, no brilló ni á las doce, ni á launa, ni á las dos, ni á las tres de la madrugada. ¡Con qué mortal impaciencia y con qué terrible sobresalto pasaron aquellas tres horas los conspiradores!
Perduda ja tota esperança de veure la senyal aquella nit; coneixent que per alguna causa imprevista havia fracassat per ara l'empresa, es va passar veloçment ordre a tots els punts perquè cadascú se'n fos dissimuladament a casa seva, amagant, com millor poguessin, les armes i municions. Al clarejar l'alba del dia 12 van sortir els conjurats de les guarides on havien passat la nit, dispersant-se en grups de dos i tres per no cridar l'atenció dels invasors: es van amagar les armes, part entre el fang dels horts, part en pous secs, part enterrades; els paisans, reunits al campanar de la Catedral, van despenjar amb llàgrimes de desesperació els batalls posats a les campanes, i en obrir-se les portes de la ciutat van fugir disfressats els més compromesos caps de la frustrada temptativa. Afortunadament res sabien encara els francesos del que havia passat, i les portes es van obrir a l'hora de costum sense prendre precaució alguna. No van tardar, tanmateix, a rastrejar alguna cosa.
Llegir l’original en castellà
Perdida ya. toda esperanza de ver la señal aquella noche; conociendo que por alguna causa imprevista había fracasado por el pronto la empresa, pasóse velozmente orden á todos los puntos para que cada uno se fuese disimuladamente á su casa, escondiéndose, como mejor pudiesen, las armas y municiones. Al rasguear el alba del día 12 salieron los conjurados de las guaridas donde habían pasado la noche, dispersándose en grupos de dos y tres para no llamar la atención de los invasores: escondiéronse las armas, parte entre el cieno de los huertos, parte en pozos secos, parte enterradas; los paisanos, reunidos en el campanario de la Catedral, descolgaron con lágrimas de desesperación los badajos puestos á las campanas, y al abrirse las puertas de la ciudad se fugaron disfrazados los más comprometidos jefes de la frustrada tentativa. Afortunadamente nada sabían aún los franceses de lo que había pasado, y las puertas se abrieron á la hora de costumbre sin tomar precaución alguna. No tardaron, sin embargo, en rastrear algo.
Diguem primer que mai no s'ha pogut trobar el veritable motiu pel qual va haver de malograr-se l'empresa, atribuint-se generalment a no haver-se acostat les tropes com estava convingut. Uns, diu un testimoni presencial cronista d'aquells successos, van tirar la culpa a un comandant; altres a un altre; aquests a la mala intel·ligència de les senyals; aquells a l'etiqueta en donar els parts: seria temeritat fallar sentència sense estar bé instruïts de les operacions que s'havien d'executar extramurs. El cert és que el pla va fracassar, malgrat els preparatius de Barcelona i malgrat que tots els pobles dels corregiments veïns a aquesta capital estaven aixecats en sometent per coadjuvar a l'empresa.
Llegir l’original en castellà
Digamos primero que jamás ha podido darse con el verdadero motivo porque hubo de malograrse la empresa, atribuyéndose generalmente á no haberse acercado las tropas como estaba convenido. Unos, dice un testigo presencial cronista de aquellos sucesos, echaron la culpa á un comandante; otros á otro; éstos á la mala inteligencia de las señas; aquéllos á la etiqueta en dar los partes: sería temeridad fallar sentencia sin estar bien instruidos de las operaciones que se habían de ejecutar extramuros. Lo cierto es que el plan fracasó, á pesar de los preparativos de Barcelona y á pesar de que todos los pueblos de los corregimientos vecinos á esta capital estaban levantados en somatén para coadyuvar á la empresa.
El moviment desacostumat que es va observar als pobles immediats; els avisos que a primera hora i amb referència al que havia passat en aquests pobles es van rebre a Barcelona; la proximitat de l'exèrcit enemic, i, per fi, alguns indicis d'alteració de l'ordre que van poder observar els francesos ja entrat el matí del 12, tot això va ser causa que aquests es posessin sobre les armes i es disparessin des de Drassanes les tres canonades, al senyal de les quals estava de bestreta previngut que tot paisà es retirés a casa seva.
Llegir l’original en castellà
El movimiento desusado que se observó en los pueblos inmediatos; los avisos que á primera hora y con referencia á lo acaecido en estos pueblos se recibieron en Barcelona; la proximidad del ejército enemigo, y, por fin, algunos indicios de alteración del orden que pudieron observar los franceses ya entrada la mañana del 12, todo ello fué causa de que éstos se pusieran sobre las armas y se disparasen desde Atarazanas los tres cañonazos, á cuya señal estaba de antemano prevenido que todo paisano se retirase á su casa.
La policia va acudir immediatament a registrar les principa-les esglésies i alguns establiments, i a tot arreu va trobar senyals evidents que alguna cosa s'havia intentat. Al campanar del Pi, del qual, com de tots, tenien les claus els francesos, es va trobar pa fresc, vi, formatge i algun altre objecte, la qual cosa era una convincent prova que hi havia tingut lloc una reunió de paisans. La convicció va pujar de punt en trobar posat el batall a la campana major, anomenada Antònia, de la qual s'havia tret i es guardava a la policia des que, per ordre del general francès, es van treure de totes les campanes de Barcelona.
Llegir l’original en castellà
Acudió en el acto la policía á registrar las principales iglesias y algunos establecimientos, y en todas partes halló señales evidentes de que algo se había intentado. En el campanario del Pino, del cual, como de todos, tenían las llaves los franceses, se halló pan fresco, vino, queso y algún otro objeto, lo cual era una convincente prueba de que había tenido allí lugar una reunión de paisanos. La convicción subió de punto al encontrar puesto el badajo á la campana mayor, llamada Antonia, de la cual se había quitado y se guardaba en la policía desde que, por orden del general francés, se quitaron á todas las campanas de Barcelona.
Això només va bastar perquè immediatament es donés ordre de detenir diversos subjectes, seglars i eclesiàstics, a tots aquells de qui es va poder témer alguna cosa o sospitar culpabilitat; però malgrat això, com que els presos res no declaraven, res potser no s'hagués sabut si un esdeveniment imprevist no hagués vingut a tirar alguna llum en aquell fosc caos.
Llegir l’original en castellà
Esto sólo bastó para que inmediatamente se diese orden de prender á varios sujetos, seglares y eclesiásticos, á todos aquéllos de quienes se pudo recelar algo ó sospechar culpabilidad; pero á pesar de esto, como los presos nada declaraban, nada quizá se hubiera sabido si un acontecimiento imprevisto no hubiese venido á arrojar alguna luz en aquel oscuro caos.
El diumenge 14 a la nit, a conseqüència d'un delator avís que havia donat el capità Provana, la policia es va ocultar a l'habitació d'aquest, que la tenia al carrer d'en Guàrdia. Pocs moments després arribaven els infeliços D. Joan Massana i D. Salvador Aulet, els quals, malgrat el mal resultat de l'empresa del dia 11, continuaven negociant amb aquell capità per al lliurament del fort de Drassanes. Totes les nits tenien a l'efecte reunions a la citada casa-hostalatge de Provana.
Llegir l’original en castellà
El domingo 14 por la noche, á consecuencia de un delator aviso que diera el capitán Provana, la policía se ocultó en la habitación de éste, que la tenía en la calle den Guardia. Pocos momentos después llegaban los infelices D. Juan Massana y D. Salvador Aulet, quienes, á pesar del malogro de la empresa del día 11, continuaban negociando con aquel capitán para la entrega del fuerte de Atarazanas. Todas las noches tenían al efecto reuniones en la citada casa-alojamiento de Provana.
La nit de què parlem, estant oculta la policia a la casa, el traïdor va fer renovar als dos incauts subjectes les proposicions que li tenien fetes, i intencionalment els va posar algunes dificultats sobre l'execució del pla perquè, amb aquest motiu, s'obrissin més aquells confiats patricis. Ho van fer així, caient en el llaç, i aleshores va penetrar de sobte a l'aposent la policia, que amagada darrere d'una porta havia escoltat la conversa. Massana i Aulet, lligats colze amb colze, van ser immediatament conduïts als calabossos de la Ciutadella.
Llegir l’original en castellà
La noche de que hablamos, estando oculta la policía en la casa, el traidor hizo renovar á los dos incautos sujetos las proposiciones que le tenían hechas, é intencionalmente hubo de ponerles algunas dificultades sobre la ejecución del plan para que, con este motivo, se franquearan más aquellos confiados patricios. Hiciéronlo así, cayendo en el lazo, y entonces penetró de pronto en el aposento la policía, que escondida tras de una puerta había escuchado la conversación. Massana y Aulet, atados codo con codo, fueron inmediatamente conducidos á los calabozos de la Ciudadela.
L'endemà, i gairebé a una mateixa hora, van ser reduïts a presó el Dr. Pou, el sergent Navarro i el P. Gallifa. Aquest acabava de celebrar missa a la seva església de Sant Gaietà, quan un alguatzil de l'Audiència se li va presentar per portar-lo a casa del regent Medinabeytia. (Vegeu plaça de la Constitució, on es parla d'aquest subjecte.)
Llegir l’original en castellà
Al día siguiente, y casi á una misma hora, fueron reducidos á prisión el Dr. Pou, el sargento Navarro y el P. Gallifa. Acababa éste de celebrar misa en su iglesia de San Cayetano, cuando un alguacil de la Audiencia se le presentó para llevarle á casa del regente Medinabeytia. (Véase plaza de la Constitución, donde se habla de este sujeto.)
— Com us dieu? — li va preguntar el regent en veure'l.
Llegir l’original en castellà
— ¿Cómo se llama usted? — le preguntó el regente al verle.
— Sóc el P. D. Joan Gallifa, — li va contestar el religiós.
Llegir l’original en castellà
— Soy el P. D. Juan Gallifa, — le contestó el religioso.
— No: vós no us dieu el P. Gallifa, sinó el pare assassí.
Llegir l’original en castellà
— No: usted no se llama el P. Gallifa, sino el padre asesino.
Es va desfer després en imprecacions; però el religiós li va contestar amb dignitat i enteresa.
Llegir l’original en castellà
Desatóse luego en imprecaciones; pero el religioso le contestó con dignidad y entereza.
— Ara alceu la veu — li digué l'afrancesat Medinabeytia; — però sereu conduït a la Ciutadella, i allà canviareu de to.
Llegir l’original en castellà
— Ahora levanta usted la voz — díjole el afrancesado Medinabeytia; — pero va usted á ser conducido á la Ciudadela, y allí cambiará de tono.
— Pot ser que no, — va contestar Gallifa.
Llegir l’original en castellà
— Puede ser que no, — contestó Gallifa.
— Així, doncs, vós tindreu la fortalesa i serenitat d'un Sòcrates? — li va dir llavors Medinabeytia en to burlaner.
Llegir l’original en castellà
— ¿Con que usted tendrá la fortaleza y serenidad 'de un Sócrates? — le dijo entonces Medinabeytia en tono burlón.
— Si més no, penso tenir-la d'un màrtir, — va contestar el teatí.
Llegir l’original en castellà
— A lo menos pienso tenerla de un mártir, — contestó el teatino.
El P. Gallifa fou conduït a la Ciutadella, en efecte, i de seguida començà el procés contra ell i els altres companys empresonats, mentre continuaven les recerques de la policia, que amb gran activitat registrava esglésies, convents, cases i magatzems, a la recerca d'armes i municions o d'altres objectes que poguessin obrir camí per descobrir la fracassada conspiració. Veritables dies de terror foren aquells per a tom xxi 7 gS VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
El P. Gallifa fué conducido á la Ciudadela, en efecto, y en seguida comenzó el proceso contra él y demás compañeros encarcelados, mientras continuaban las pesquisas de la policía, que con grande actividad registraba iglesias, conventos, casas y almacenes, en busca de armas y municiones ó de otros objetos que pudiesen abrir camino para descubrir la fracasada conspiración. Verdaderos días de terror fueron aquéllos para tomo xxi 7 gS VÍCTOR BALAGUER
Barcelona, doncs potser no existia una sola família que, més o menys directament, hagués deixat de prendre part en la temptativa. Per fortuna, enmig de tot, els francesos no van arribar a descobrir més que una part del pla i.
Llegir l’original en castellà
Barcelona, pues acaso no existía una sola familia que, más ó menos directamente, hubiese dejado de tomar parte en la tentativa. Por fortuna, en medio de todo, los franceses no llegaron á descubrir más que una parte del plan i.
El divendres 2 de juny va ser l'assenyalat per reunir-se a la Ciutadella el consell de guerra que havia de jutjar els acusats de conspiració. Eren aquests 18, i els seus noms els següents: D. Joan Massana, oficial de la consolidació de vals; D. Salvador Aulet, corredor de canvis; Dr. D. Joaquim Pou, rector de la Ciutadella; P. D. Joan Gallifa, clergue regular teatí; D. Josep Navarro, sergent del regiment infanteria de Sòria; D. Francesc Compte, porter de la casa Llotja; D. Salvador Vilanova, carreter; D. Joan Macià, fabricant de cartes; D. Domènec Aumatell, fuster; D. Josep Mas i Rubí, daurador; D. Jaume Vilanova, carreter; D. Magí Closas, ferrer; Fra Francesc Masramón, franciscà; Fra Gabriel Mallol, idem; Fra Miquel de Figueres, caputxí; Fra Marià de Montblanch, idem; P. D. Carles Calafell, prevere de l'oratori de Sant Felip Neri, i el P. D. Francesc Deop, idem.
Llegir l’original en castellà
El viernes 2 de Junio fué el señalado para reunirse en la Ciudadela el consejo de guerra que debía juzgará los acusados de conspiración. Eran éstos 18, y sus nombres los siguientes: D. Juan Massana, oficial de la consolidación de vales; D. Salvador Aulet, corredor de cambios; Dr. D. Joaquín Pou, cura párroco de la Ciudadela; P. D. Juan Gallifa, clérigo regular teatino; D. José Navarro, sargento del regimiento infantería de Soria; D. Francisco Compte, portero de la casa Lonja; D. Salvador Vilanova, carretero; D. Juan Maciá, fabricante de naipes; D. Domingo Aumatell, carpintero; D. José Mas y Rubí, dorador; D. Jaime Vilanova, carretero; D. Magín Closas, herrero; Fr. Francisco Masramón, franciscano; Fr. Gabriel Mallol, idem; Fray Miguel de Figueras, capuchino; Fr. Mariano de Montblanch, idem; P. D. Carlos Calafell, presbítero del oratorio de San Felipe Neri, y el P. D. Francisco Deop, idem.
Tots aquests subjectes estaven realment compromesos en la conspiració; però no van resultar proves contra tots pel sigil i patriòtica reserva que tots van saber guardar, i el veredicte dels jutges va ser per això el següent:
Llegir l’original en castellà
Todos estos sujetos estaban realmente comprometidos en la conspiración; pero no resultaron pruebas contra todos por el sigilo y patriótica reserva que todos supieron guardar, y el fallo de los jueces fué por lo mismo el siguiente:
1 Més afortunats van ser els que havien entès en el lliurament i sorpresa de Montjuïc, ja que no va arribar a descobrir-se res. L'ajudant d'aquell castell, Dottori, va saber guardar sigil·losament el secret, no sent culpa seva si la trama va deixar de tenir bon èxit, ja que és cert que va fer els senyals a la tropa espanyola que havia de pujar al castell, del qual va tenir oberta la poterna tota la nit i guanyats els sentinelles que es trobaven en aquella part de la fortalesa.
Llegir l’original en castellà
1 Más afortunados fueron los que habían entendido en la entrega y sorpresa de Montjuich, pues no llegó á descubrirse nada. El ayudante de aquel castillo, Dottori, supo guardar sigilosamente el secreto, no siendo culpa suya si la trama dejó de tener buen éxito, pues es positivo que hizo las señales á la tropa española que debía subir al castillo, del cual tuvo abierta la poterna toda la noche y ganados los centinelas que se hallaban en aquella parte de la fortaleza.
Els PP. Pou i Gallifa condemnats a pena de garrot. Massana, Aulet i Navarro sentenciats a morir a la forca.
Llegir l’original en castellà
Los PP. Pou y Gallifa condenados á pena de garrote. Massana, Aulet y Navarro sentenciados á morir en la horca.
Compte pres fins a la tranquil·litat d'Espanya. Vilanova, Macià i Aumatell presos fins a prendre més informacions.
Llegir l’original en castellà
Compte preso hasta la tranquilidad de España. Yilanova, Maciá y Aumatell presos hasta tomarse más informaciones.
Tots els altres posats l'endemà en llibertat. Mentre es notificava als cinc herois de la pàtria citats la trista sort que els esperava l'endemà, els seus defensors i altres persones visibles de la població acudien al general Duhesme per obtenir el seu perdó o aconseguir si més no la suspensió de la sentència, mentre s'impetrava la gràcia de l'emperador; però va ser un esforç và i no es va aconseguir. Mentrestant, altres patriotes s'entenien secretament amb el cap que manava la línia del Llobregat, combinant un pla de salvació per a Barcelona i per als sentenciats a mort, que tampoc no havia de tenir èxit.
Llegir l’original en castellà
Todos los demás puestos al día siguiente en libertad. En tanto que se notificaba á los cinco héroes de la patria citados la triste suerte que les aguardaba al día siguiente, sus defensores y otras personas visibles de la población acudían al general Duhesme para obtener su perdón ó alcanzar por lo menos la suspensión de la sentencia, mientras se impetraba la gracia del emperador; pero fué vano empeño y no se consiguió. Mientras tanto, otros patriotas se entendían secretamente con el jefe que mandaba la línea del Llobregat, combinando un plan de salvación para Barcelona y para los sentenciados á muerte, que tampoco había de tener éxito.
Mentre succeïa això per un costat, per l'altre es buscaven amb gran afany botxins que s'encarreguessin d'executar la sentència del consell de guerra. Ningú volia ser-ho. A falta d'ells, l'intrús regent Medinabeytia —de qui és precís confessar que amb ferotge acarnissament perseguia els patriotes— va manar fer proposicions al facinerós Tetus perquè s'avingués a exercir aquell horrible ofici. Tetus era un lladre de camí ral, un assassí vulgar i miserable, que s'havia acollit al sagrat de la Catedral i que allí vivia, valent-se del dret d'asil que llavors tenien certs llocs; i tanmateix, enmig de ser aquell home el que era, es va negar resoludament a acceptar el perdó i la vida que se li oferien a canvi de ser botxí dels cinc herois. Llavors va acudir Medinabeytia als presidiaris, als qui es va oferir la llibertat a canvi de ser botxins només per a aquella oca-sió. Molts van ser els que es van negar també. Només dos, per fortuna no catalans, anomenats Antoni Sánchez i Antoni Aznar, es van decidir a exercir aquell ofici per veure's lliures dels ferros que els oprimien i al pes dels quals estaven sentenciats a patir per tota la vida.
Llegir l’original en castellà
ínterin sucedía esto por un lado, por el otro se buscaban con grande afán verdugos que se encargasen de ejecutar la sentencia del consejo de guerra. Nadie quería serlo. A falta de ellos, el intruso regente Medinabeytia — de quien es preciso confesar que con feroz encarnizamiento perseguía á los patriotas, — mandó hacer proposiciones al facineroso Tetus para que se aviniese á desempeñar aquel horrible oficio. Tetus era un ladrón de camino real, un asesino vulgar y miserable, que se había acogido al sagrado de la Catedral y que allí vivía, valiéndose del derecho de asilo que entonces tenían ciertos lugares; y sin embargo, en medio de ser aquel hombre lo que era, negóse resueltamente á aceptar el perdón y la vida que se le ofrecían en cambio de ser verdugo de los cinco héroes. Entonces acudió Medinabeytia á los presidiarios, á quienes se brindó con la libertad á trueque de ser verdugos sólo para aquella ocasión. Muchos fueron los que se negaron también. Sólo dos, por fortuna no catalanes, llamados Antonio Sánchez y Antonio Aznar, se decidieron á ejercer aquel oficio por verse libres de los hierros que les oprimían y á cuyo peso estaban sentenciados á sufrir para toda su vida.
I aquí cal parlar d'un fet tan monstruosament horrible, que vacil·laríem a donar-li crèdit i a referir-lo, si no el trobéssim consignat en l'obra d'un autor contemporani, a qui deixem tota la responsabilitat. Diu, doncs, D. Jaime Rodoreda y de Gisbert, en un quadern imprès el 1813 a Mallorca amb el títol de Cuadro de horror, que el propi regent Medinabeytia es va encarregar d'ensinistrar els dos presidiaris esmentats en l'ofici de botxins. Els va cridar a una estança situada a la planta baixa de l'Audiència, i allà els va animar a l'assaig de la forca, donant-los regles, instruint-los i ensenyant-los la manera de pujar, de baixar i de posar el dogal. Diuen que a cada pas els nous botxins renunciaven, dient un d'ells: — Això és molt vil; — i que aviat acudia el regent a rebatre l'objecció dient:
Llegir l’original en castellà
Y aquí hay que hablar de un hecho tan monstruosamente horrible, que vacilaríamos en darle crédito y en referirle, si consignado no lo hallásemos en la obra de un autor contemporáneo, á quien dejamos toda la responsabilidad. Dice, pues, D. Jaime Rodoreda y de Gisbert, en un cuaderno impreso en 1813 en Mallorca con el título de Cuadro de horror, que el propio regente Medinabeytia tomó á su cargo el adiestrar á los dos citados presidiarios en el oficio de verdugos. Llamóles á un aposento situado en el cuarto bajo de la Audiencia, y allí les animó al ensayo de la horca, dándoles reglas, instruyéndoles y enseñándoles el modo de subir, de bajar y de poner el dogal. Diz que á cada paso renunciaban los nuevos verdugos, diciendo uno de ellos: — Esto es muy vil; — y que pronto acudía el regente al reparo diciendo:
— Res hi ha de vil; el que importa és menjar bé i viure bé. Veniu, nois, seguiu. Posa el dogal més alt, més baix, més llarg, més curt
Llegir l’original en castellà
— Nada hay vil; lo que importa es comer bien y vivir bien. Vamos, muchachos, seguid. Pon el dogal más alto, más bajo, más largo, más corto
I així va excedir la infàmia del mestre a la dels deixebles, i l'escena va durar fins a les deu d'aquella nit, hora en què Medinabeytia es va acomiadar d'ambdós presoners, jutjant haver-los deixat suficientment ensinistrats.
Llegir l’original en castellà
Y así excedió la infamia del maestro á la de los discípulos, durando la escena hasta las diez de aquella noche, á cuya hora Medinabeytia se despidió de ambos presidiarios, juzgando haberles dejado suficientemente amaestrados.
Tot just va clarejar el dia 3 de juny, el consternat veïnat de Barcelona va poder veure aixecats a l'Esplanada el patíbul cobert de baieta negra en què havien de trobar una fi gloriosa els preveres Pou i Gallifa, i la forca on els altres tres patriotes havien d'acabar els seus dies. A les tres de la tarda, una hora abans ELS CARRERS DE BARCELONA 10 I
Llegir l’original en castellà
Apenas amaneció el día 3 de Junio, el consternado vecindario de Barcelona pudo ver levantados en la Explanada el patíbulo cubierto de bayeta negra en que debían hallar glorioso fin los presbíteros Pou y Gallifa, y la horca en donde los otros tres patriotas habían de terminar sus días. A las tres de la tarde, una hora antes LAS CALLES DE BARCELONA 10 I
de la fixada per executar la sentència, van quedar tancades gairebé totes les botigues i les portes de les cases de Barcelona. Tots els habitants de la ciutat, moguts per la mateixa idea i obeint a un mateix sentiment, es van tancar a casa seva per lliurar-se al seu dolor i pregar fervorosament per aquells cinc homes a qui s'anava a treure la vida pel crim d'haver conspirat per donar la llibertat a la seva pàtria. Els carrers van quedar silenciosos i deserts, com si fossin els d'una ciutat de morts: només amb un so lúgubre ressonaven pel seu paviment les petjades de les nombroses patrulles que van destacar els francesos per vigilar la població. A l'Esplanada no va aparèixer ni un sol curiós: només hi havia en aquella vasta extensió de terreny les tropes que formaven el quadre, la cavalleria i l'artilleria amb les metxes enceses, la policia francesa, els quatre religiosos que exhortaven els sentenciats, les víctimes i els botxins.
Llegir l’original en castellà
de la fijada para ejecutar la sentencia, quedaron cerradas casi todas las tiendas y las puertas de las casas de Barcelona. Todos los habitantes de la ciudad, movidos pollina idea misma y obedeciendo á un mismo sentimiento, se encerraron en sus casas para entregarse á su dolor y orar fervorosamente por aquellos cinco hombres á quienes se iba á quitar la vida por el crimen de haber conspirado para dar la libertad á su patria. Las calles quedaron silenciosas y desiertas, como si fueran las de una ciudad de muertos: sólo con lúgubre sonido resonaban por su pavimento las pisadas de las numerosas patrullas que destacaron los franceses para vigilar la población. En la Explanada no apareció ni un solo curioso: lo había en aquella vasta extensión de terreno las tropas que formaban el cuadro, la caballería y la artillería con las mechas encendidas, la policía francesa, los cuatro religiosos que exhortaban álos sentenciados, las víctimas y los verdugos.
Va morir el primer el Dr. Pou amb religiosa serenitat i amb cristiana resignació. Després d'ell va pujar les enlutades escales del patíbul el P. Gallifa, qui, en el moment d'anar a entregar la seva ànima a Déu, va pronunciar un breu discurs, acabant amb aquestes paraules: Moro per la causa més justa que pugui donar-se: ho aconsellaria a tothom; moro per defensar la pàtria, la religió i Ferran VII Es va treure tot seguit el mantell per cobrir amb ell el cadàver del Dr. Pou que jeia als seus peus, li va resar un breu responso i va anar a asseure's en el fúnebre seient.
Llegir l’original en castellà
Murió el primero el Dr. Pou con religiosa serenidad y con cristiana resignación. Tras él subió las enlutadas gradas del patíbulo el P. Gallifa, quien, en el momento de ir á entregar su alma á Dios, pronunció un breve discurso, terminando con estas palabras: Muero por la causa mas justa que pueda darse: lo aconsejaría á todos; muero por defender la patria, la religión y d Femando VIL Quitóse en seguida el manteo para cubrir con él el cadáver del Dr. Pou que yacía á sus pies, rezóle un breve responso y fué á sentarse en el fúnebre sitial.
Després d'això, van pujar a la forca, un rere l'altre, primer Aulet, després Navarro i per fi Massana. Anava a ser ajusticiat aquest, seguint la sort dels seus companys, quan de sobte, enmig del pavorós silenci que allà regnava, interromput només pels plors dels sacerdots amb qui s'havien reconciliat les víctimes, va esquinçar els aires el profund i apagat, però es-tremolós so d'una campana que tocava a sometent. Els botxins van apressar l'execució de l'infeliç Massana, i aquest encara es debatia entre les angúnies de la mort, quan ja els francesos aterrats movien en totes direccions les forces que tenien previngudes per esbrinar la procedència d'aquell singular so.
Llegir l’original en castellà
Después de esto, subieron á la horca, uno tras otro, primero Aulet, luego Navarro y por fin Massana. Iba á ser ajusticiado éste, siguiendo la suerte de sus compañeros, cuando de pronto, en medio del pavoroso silencio que allí reinaba, interrumpido sólo por los sollozos de los sacerdotes con quienes se habían reconciliado las víctimas, rasgó los aires el hondo y apagado, pero estremecedor sonido de una campana que tocaba á somatén. Los verdugos apresuraron la ejecución del infeliz Massana, y aun éste se debatía entre las ansias de la muerte, cuando ya los franceses aterrados movían en todas direcciones las fuerzas que tenían prevenidas para averiguar la procedencia de aquel singular sonido.
Era que quatre ciutadans, impulsats d'ardent patriotisme i creient potser que al toc alarmant de sometent s'aixecarien les poblacions veïnes i acudirien les tropes espanyoles, havien aconseguit pujar al campanar de la Catedral, i estaven batent amb ferrats martells, en defecte del batall, la campana major anomenada Tomasa. Al propi temps, uns grups de paisans que es trobaven reunits amb armes en certes cases de la Riera Alta, es llançaren al carrer i descarregaren atropelladament les seves armes sobre alguns soldats francesos que passaven per ella, ferint-ne diversos i matant-ne dos davant del convent de monges caputxines. Sens dubte a aquests pocs, que a tan descabellada temptativa s'hi llançaren, no els havia arribat la contraordre de retirar-se a les seves cases quan es va haver de desistir de salvar els cinc patriotes amb l'auxili de les tropes espanyoles, conforme abans s'havia projectat.
Llegir l’original en castellà
Era que cuatro ciudadanos, impulsados de ardiente patriotismo y creyendo quizá que al toque alarmante de somatén se levantarían las poblaciones vecinas y acudirían las tropas españolas, habían logrado subir al campanario de la Catedral, y estaban batiendo con herrados martillos, en defecto del badajo, la campana mayor llamada Tomasa. Al propio tiempo, unos grupos de paisanos que se hallaban reunidos con armas en ciertas casas de la Riera Alta, se lanzaron á la calle y descargaron atropelladamente sus armas sobre algunos soldados franceses que pasaban por ella, hiriendo á varios y matando á dos frente al convento de monjas capuchinas. Sin duda á estos pocos, que á tan descabellada tentativa se arrojaron, no les había llegado la contraorden de retirarse á sus casas cuando se hubo de desistir de salvar á los cinco patriotas con el auxilio de las tropas españolas, conforme antes se había proyectado.
En pocs moments la Catedral es va veure envoltada de tropes. Alguns dels que havien tocat a sometent van aconseguir fugir abans d'arribar aquestes; però altres es van quedar dins, i els estava amagant el sagristà prevere D. José Coll quan els francesos van començar a colpejar una de les portes del temple. Fins que van estar amagats no va obrir Coll la porta, i en fer-ho va ser tirat a terra d'un cop de sabre per l'oficial comandant, que es va precipitar a l'església dient-li: Pritre de Satanàs, tu ets deis brigants.
Llegir l’original en castellà
En pocos momentos la Catedral se vio rodeada de tropas. Algunos de los que habían tocado á rebato consiguieron fugarse antes de llegar éstas; pero otros se quedaron dentro, y estaba ocultándolos el sacristán presbítero D. José Coll cuando los franceses empezaron á golpear una de las puertas del templo. Hasta que estuvieron escondidos no abrió Coll la puerta, y al hacerlo fué derribado de un sablazo por el oficial comandante, que se precipitó en la iglesia diciéndole: Pritre de Satanás, tú eres deis brigants.
Es va practicar a la capital un escrupolós registre, i a ningú es va trobar; però com que no quedava dubte que ELS CARRERS DE BARCELONA I03
Llegir l’original en castellà
Practicóse en la capital un escrupuloso registro, y á nadie se encontró; pero como no quedaba duda de que LAS CALLES DE BARCELONA I03
allí hi eren els que havien tocat a sometent, es va donar ordre a la policia i a una escorta suficient, de no abandonar aquells llocs, prosseguint el registre amb minuciós afany. Ni la nit del 3, ni durant tot el dia 4, ni per tot el dia 5, es va aconseguir descobrir el menor indici que donés peu per trobar els qui es buscava. Després de setanta-dues hores de registrar sense fruit els llocs més recòndits de la Catedral, ja es donava per vençuda i descoratjada la policia, quan al cap d'ella se li va ocórrer fer donar crits per tot l'àmbit del temple cridant: — Perdó perdó! Estan concedides les vides per ordre del general. Sortiu.
Llegir l’original en castellà
allí estaban los que habían tocado á somatén, dióse orden á la policía y á una escolta suficiente, de no abandonar aquellos lugares, prosiguiendo el registro con minucioso empeño. Ni en la noche del 3, ni durante todo el día 4, ni por todo el día 5, se consiguió descubrir el menor indicio que diese lugar para hallar á los que se buscaba. Después de setenta y dos horas de registrar sin fruto los lugares más recónditos de la Catedral, dábase ya por vencida y desalentada la policía, cuando al jefe de ella se le ocurrió hacer dar voces por todo el ámbito del templo gritando: — jPerdón perdón! Están concedidas las vidas de orden del general. Salid.
Com que aquests crits es van repetir per llarga estona i per tots els angles de l'església, van anar presentant-se, gairebé sense alè, tres paisans, els quals van sortir de sota les manxes de l'orgue. Allà, en el buit de tot just tres pams que forma el taulat sobre el qual descansen les manxes, havien romàs setanta-dues mortals hores sense menjar ni beure ni gosar gairebé respirar, abastats una de les vegades que va ser registrat aquell lloc per la punta del sabre d'un oficial, qui va creure tocar a la paret quan el seu acer es fixava en un botó de metall de la jaqueta d'un dels qui allí s'havien refugiat. Fàcil és considerar que pàl·lids i exànims que estarien, ja per aquella no interrompuda angoixa de mort, ja per la prolongada privació de tot aliment. Se'ls va donar alguns confortants, se'ls va ratificar la promesa del perdó i se'ls va portar presos a la Ciutadella, on van ser lliurats a una comissió militar.
Llegir l’original en castellà
Como estas voces se repitieron por largo rato y por todos los ángulos de la iglesia, fueron presentándose, casi sin aliento, tres paisanos, los cuales salieron de debajo de los fuelles del órgano. Allí, en el hueco de apenas tres palmos que forma el tablado sobre el cual descansan los fuelles, habían permanecido setenta y dos mortales horas sin comer ni beber ni atreverse apenas á respirar, alcanzados una de las veces que fué registrado aquel sitio por la punta del sable de un oficial, quien creyó tocar en la pared cuando su acero se fijaba en un botón de metal de la chaqueta de uno de los que allí se habían guarecido. Fácil es considerar lo pálidos y exánimes que estarían, ya por aquella no interrumpida angustia de muerte, ya por la prolongada privación de todo alimento. Dióseles algunos confortantes, se les ratificó la promesa del perdón y lleváronlos presos á la Ciudadela, donde fueron entregados á una comisión militar.
Els noms i oficis d'aquells tres patriotes eren Ramón Mas, fuster de ribera; Julián Portet, espardenyer, i Pedro Lastortas, serraller.
Llegir l’original en castellà
Los nombres y oficios de aquellos tres patriotas eran Ramón Mas, carpintero de ribera; Julián Portet, espartero, y Pedro Lastortas, cerrajero.
No obstant la promesa de perdó que se'ls va fer, van ser sentenciats a la pena de forca per la comi-ssió militar, executant-se la sentència el dimarts 27 de juny.
Llegir l’original en castellà
No obstante la promesa de perdón que se les hiciera, fueron sentenciados á la pena de horca por la comisión militar, ejecutándose la sentencia el martes 27 de Junio.
Per aquells mateixos dies eren també executats a Tarragona, per sentència del tribunal espanyol, els dos presidiaris Sánchez i Aznar, que havien servit de botxins per a les víctimes del 3 de juny. Presos a Martorell per les tropes espanyoles, havien estat portats a Tarragona i allí lliurats als tribunals.
Llegir l’original en castellà
Por aquellos mismos días eran también ejecutados en Tarragona, por sentencia del tribunal español, los dos presidiarios Sánchez y Aznar, que habían servido de verdugos para las víctimas del 3 de Junio. Presos en Martorell por las tropas españolas, habían sido llevados á Tarragona y allí entregados á los tribunales.
Fi de l’entrada original