Tornar a l'atles

Gloria (arco de la)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 2 · pàgs. 49–54

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Obre pas del carrer de la Tapineria al de Graciamat.

Llegir l’original en castellà

Abre paso de la calle de la Tapinería á la de Graciamat.

Antigament es deia d'en Moncada, nom de família catalana, i després va prendre el d'en Meca, un altre cognom català de família distingida.

Llegir l’original en castellà

Antiguamente se llamaba den Monéate, nombre de familia catalana, y después tomó el den Meca, otro apellido catalán de familia distinguida.

Pels anys de 1697 era diputat del Braç militar D. Josep de Meca i de Cassador, qui va tenir ocasió de tom xxi 4 prestar grans serveis al país amb motiu del setge que aquell any va patir Barcelona, havent caigut presoner dels francesos.

Llegir l’original en castellà

Por los años de 1697 era diputado del Brazo militar D. José de Meca y de Cassador, quien tuvo ocasión de tomo xxi 4 prestar grandes servicios al país con motivo del sitio que aquel año sufrió Barcelona, habiendo caído prisionero de los franceses.

Diguem alguna cosa d'aquest succés, ja que se'ns ofereix ocasió.

Llegir l’original en castellà

Digamos algo de este suceso, pues se nos ofrece ocasión.

Regnava a Espanya Carles II, o per millor dir regnava l'hipòcrita confessor d'aquest monarca, i corria l'any 1697. Lluís XIV, anhelós d'eixamplar els seus dominis, sense fre i sense límits per a la seva ambició i egoisme, havia ja introduït a Catalunya un exèrcit que s'havia apoderat de Camprodon, demolint les seves fortificacions; que havia entrat a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses; que havia pres per assalt la Seu d'Urgell, i que havia obligat a capitular Roses, a Palamós i a Girona, a aquesta mateixa Girona que poc més d'un segle més tard havia de meravellar el món amb la seva resistència als mateixos fills de Sant Lluís. Totes aquestes successives victòries, juntament amb la batalla del Ter, guanyada també pels francesos; la presa de Castellfollit i d'Hostalric, i el bombardeig de Barcelona per l'esquadra de l'almirall D'Estrées, que s'havia presentat sobtadament al port, es van efectuar des de 1689 fins a 1697.

Llegir l’original en castellà

Reinaba en España Carlos II, ó por mejor decir reinaba el hipócrita confesor de este monarca, y corría el año 1697. Luis XIV, anheloso de ensanchar sus dominios, sin freno y sin límites para su ambición y egoísmo, había ya introducido en Cataluña un ejército que se había apoderado de Camprodón, demoliendo sus fortificaciones; que había entrado en Ripoll y San Juan de las Abadesas; que había tomado por asalto la Seo de Urgel, y que había obligado á capitular á Rosas, á Palamós y á Gero»a, á esa misma Gerona que poco más de un siglo más tarde debía admirar al mundo con su resistencia á los mismos hijos de San Luis. Todas estas sucesivas victorias, junto con la batalla del Ter, ganada también por los franceses; la toma de Castellfollit y de Hostalrich, y el bombardeo de Barcelona por la escuadra del almirante D'Estrées, que se había presentado repentinamente en el puerto, se efectuaron desde 1689 hasta 1697.

A tal estat havia arribat Espanya. La cort de Madrid era impotent per resistir l'empenta de les armes de Lluís; el rei que ocupava el tron era incapaç, dèbil i supersticiós; les influències que l'envoltaven eren de capellans, frares i inquisidors, i un traïdor, o si més no un que va ser acusat de tal, era tinent i capità general de Catalunya.

Llegir l’original en castellà

A tal estado había llegado España. La corte de Madrid era impotente para resistir el empuje de las armas de Luis; el rey que ocupaba el trono era incapaz, débil y supersticioso; las influencias que le rodeaban eran de curas, frailes é inquisidores, y un traidor, ó á lo menos uno que fué tachado de tal, era lugarteniente y capitán general de Cataluña.

El duc de Vendôme, general en cap de l'exèrcit francès, va rebre ordre d'avançar fins a Barcelona i emprendre la seva conquesta, i el 4 de juny de 1697 acampava a Montcada al front de 20.000 infants i 5.000 cavalls, mentre que per segona vegada arribava a la vista de la ciutat l'esquadra de l'almirall D'Estrées, composta de 14 navilis, 30 galeres, 3 balandres i 80 embarcacions menors.

Llegir l’original en castellà

El duque de Vendóme, general en jefe del ejército francés, recibió orden de adelantar hasta Barcelona y emprender su conquista, y el 4 de Junio de 1697 acampaba en Moneada al frente de 20.000 infantes y 5. 000 caballos, mientras que segunda vez llegaba á la vista de la ciudad la escuadra del almirante D'Estrées, compuesta de 14 navios, 3o galeras, 3 balandras y 8o embarcaciones menores.

En veure Vendôme a Montcada, el capità general de Catalunya, D. Francisco Antonio Fernández Velasco i Tovar, va reunir el gruix de les seves tropes i va sortir amb elles de Barcelona en direcció a Martorell, com retirant-se de l'enemic i abandonant la ciutat a les conseqüències d'un atac.

Llegir l’original en castellà

Al ver á Vendóme en Moneada, el capitán general de Cataluña, D. Francisco Antonio Fernández Velasco y Tovar, reunió el grueso de sus tropas y se salió con ellas de Barcelona en dirección á Martorell, como retirándose del enemigo y abandonando la ciudad á las consecuencias de un ataque.

Els consellers van quedar gairebé reduïts als seus propis recursos i van decidir formar la Coronela, cèlebre milícia ciutadana el coronel de la qual era sempre, invariablement, un conseller de Barcelona.

Llegir l’original en castellà

Los concelleres quedaron casi reducidos á sus propios recursos y decidieron formar la Coronela, célebre milicia ciudadana cuyo coronel era siempre, invariablemente, un conceller de Barcelona.

Els enemics van emprendre el setge i van començar a batre la plaça, la qual es va animar una mica amb una carta de D. Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar, en la qual els deia haver fet ajuntar un gruix de sometents i les companyies aixecades per la Diputació; que s'havia traslladat a Vilafranca del Penedès, i que amb aquesta gent i la seva acudiria des de Martorell en auxili de la ciutat quan ho necessités.

Llegir l’original en castellà

Los enemigos emprendieron el sitio y empezaron á batir la plaza, la cual se alentó un tanto con una carta de D. Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, en la cual les decía haber hecho juntar un grueso de somatenes y las compañías levantadas por la Diputación; que se había trasladado á Villafranca del Panadas, y que con esta gente y la suya acudiría desde Martorell en socorro de la ciudad cuando lo necesitase.

Admirablement es va defensar Barcelona amb els seus propis recursos, mentre el capità general D. Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar continuava tranquil·lament a Martorell veient com Barcelona era bombardejada dia i nit, veient com obrien bretxa en ella, veient com a cada moment anava fent-se més angoixosa la situació de la capital, i esperant amb ànim serè i ferma convicció que arribés l'instant de necessitar auxili per acudir a donar-lo.

Llegir l’original en castellà

Admirablemente se defendió Barcelona con sus propios recursos, ínterin el capitán general D. Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar continuaba tranquilamente en Martorell viendo cómo Barcelona era bombardeada día y noche, viendo cómo abrían brecha en ella, viendo cómo á cada momento iba haciéndose más congojosa la situación de la capital, y esperando con ánimo sereno y firme convicción que llegase el instante de necesitar socorro para acudir á dárselo.

Un dia els denodats defensors de la ciutat heroica, juntament amb els sometents dels pobles immediats, van aconseguir una esplèndida victòria, arribant a sembrar el desordre i la confusió en el campament francès, i l'endemà d'aquest fet d'armes, D. Fran-cisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar es va aventurar a entrar a Barcelona (era el 13 de juliol) i va convocar a consell els principals caps de la guarnició, repetint-los que els seus desitjos eren els d'auxiliar la ciutat i obligar l'enemic a alçar el setge. Els consellers li van demanar que per Déu apressés aquell auxili tan promès, no fos que arribés quan ja no es necessités.

Llegir l’original en castellà

Un día los denodados defensores de la ciudad heroica, junto con los somatenes de los pueblos inmediatos, consiguieron una espléndida victoria, llegando á sembrar el desorden y la confusión en el campamento francés, y al día siguiente de este hecho de armas, D. Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar se aventuró á entrar en Barcelona (era el i3 de Julio) y convocó á consejo á los principales jefes de la guarnición, repitiéndoles que sus deseos eran los de socorrer la ciudad y obligar al enemigo á alzar el cerco. Los concelleres le pidieron que por Dios apresurase aquel socorro tan prometido, no fuese á llegar cuando ya no se necesitara.

Velasco va romandre poques hores a Barcelona i va tornar a sortir en direcció a Sant Feliu del Llobregat; però no havia arribat a aquest punt quan les tropes franceses van atacar tan fortament i concertadament les tropes castellanes acantonades al pla del Llobregat, que van fer en elles gran estrall: les van obligar a emprendre la retirada, i les haurien passat totes a ganivet si no hagués intervingut el valor i els esforços dels coronels de cavalleria Pingarrón i Telli, que amb els seus terços van sostenir l'empenta de l'enemic, donant temps als seus per passar desbandats i en vergonyosa fugida el Llobregat.

Llegir l’original en castellà

Velasco permaneció pocas horas en Barcelona y volvióse á salir con dirección á San Felío del Llobregat; pero no había llegado á este punto cuando las tropas francesas atacaron tan recia y concertadamente á las tropas castellanas acantonadas en el llano del Llobregat, que hicieron en ellas grande estrago: las obligaron á emprender la retirada, y hubiéranlas pasado todas á cuchillo á no mediar el valor y los esfuerzos de los coroneles de caballería Pingarrón y Telli, que con sus tercios sostuvieron el empuje del enemigo, dando tiempo á los suyos para pasar desbandados y en vergonzosa fuga el Llobregat.

En aquesta trista jornada de Sant Feliu hi va haver un gran nombre de morts i ferits entre els nostres, sent un dels últims el comte de Santa Coloma. Els francesos ens van fer molts presoners, i entre altres al citat diputat del Braç militar D. José Meca i de Cassador, que anava amb el virrei per encarregar-se d'aixecar sometents.

Llegir l’original en castellà

En esta triste jornada de San Felío hubo un gran número de muertos y heridos entre los nuestros, siendo uno de los últimos el conde de Santa Coloma. Los franceses nos hicieron muchos prisioneros, y entre otros al citado diputado del Brazo militar D. José Meca y de Cassador, que iba con el virrey para cuidar de levantar somatenes.

Els francesos van entrar a Sant Feliu i el van saquejar, sembrant als seus carrers i cases la mort, la desolació i la ruïna, i apoderant-se del bastó de comandament de Velasco, que estava guarnit de diamants de gran valor, i d'un cofre que contenia 880.000 reals.

Llegir l’original en castellà

Los franceses entraron en San Felío y lo saquearon, sembrando en sus calles y casas la muerte, la desolación y la ruina, y apoderándose del bastón de mando de Velasco, que estaba guarnecido de diamantes de gran valor, y de un cofre que contenía 880.000 reales.

A la derrota de l'exèrcit de Velasco i al saqueig de Sant Feliu va seguir el dels pobles de Cornellà, l'Hospitalet, Sant Joan Despí i Esplugues. Els francesos van caure com un torrent desbordat sobre aquella rica i magnífica planura de la marina, destruint-ho i talant-ho tot.

Llegir l’original en castellà

A la rota del ejército de Velasco y al saqueo de San Felío siguióse el de los pueblos de Cornelia, Hospitalet, San Juan Despí y Esplugas. Los franceses cayeron como un torrente desbordado sobre aquella rica y magnífica llanura de la marina, destruyéndolo y talándolo todo.

Pel que fa a Velasco encara va tenir ànim suficient, no considerant-se segur a Martorell, on va fugir des de Sant Feliu, per passar el seu quarter general a Esparreguera, disposat sens dubte a enfilar-se a les escarpades muntanyes de Montserrat al menor moviment de les tropes enemigues.

Llegir l’original en castellà

Por lo que toca á Velasco aún tuvo ánimo bastante, no considerándose seguro en Martorell, á donde huyó desde San Felío, para pasar su cuartel general á Esparraguera, dispuesto sin duda á encaramarse en las enriscadas cumbres de Montserrat al menor movimiento de las tropas enemigas.

Els francesos van continuar batent Barcelona i estrenyent el setge de tal manera, que l'esforçada ciutat va arribar a veure's, sembrada de ruïnes, delmats els seus habitants, en el tràngol més difícil. De nou van escriure llavors a Velasco perquè acudís a socórrer-la, i després de traçar una trista pintura de la seva angoixosa situació i de fer-li veure que poques hores més podia la ciutat sostenir-se dreta, se li deia: «Bé que potser V. E. creurà que encara no ha arribat el moment d'acudir en el seu auxili.»

Llegir l’original en castellà

Los franceses continuaron batiendo á Barcelona y estrechando el cerco de tal modo, que la esforzada ciudad llegó á verse, sembrada de ruinas, diezmados sus habitantes, en el trance más apurado. De nuevo escribieron entonces á Velasco para que acudiese á socorrerla, y después de trazar una triste pintura de su angustiosa situación y de hacerle ver que pocas horas más podía la ciudad sostenerse en pie, se le decía: «A bien que quizá V. E. creerá que todavía no ha llegado el momento de acudir en su socorro.»

Per fi, després de mes i mig d'una notable resistència i d'haver apurat el patiment, Barcelona va caure, però per mitjà d'una de les més honroses i més brillants capitulacions que es poden donar, i que cal dir que honren tant al vencedor com al vençut. I encara ens afanyem a consignar que Barcelona va capitular perquè s'hi va entestar la guarnició: els consellers i ciutadans no haurien capitulat. Així consta en la història.

Llegir l’original en castellà

Por fin, después de mes y medio de una notable resistencia y de haber apurado el sufrimiento, Barcelona cayó, pero por medio de una de las más honrosas y más brillantes capitulaciones que pueden darse, y que es preciso decir que honran tanto al vencedor como al vencido. Y aun nos apresuramos á consignar que Barcelona capituló porque en ello se empeñó la guarnición: los concelleres y ciudadanos no hubieran capitulado. Así consta en la historia.

Permeteu-nos una reflexió final per concloure aquest trist episodi dels nostres annals.

Llegir l’original en castellà

Permítasenos una reflexión final para concluir este triste episodio de nuestros anales.

Tres anys després d'aquest succés moria l'infeliç Carles II i pujava al tron el nét de Lluís XIV, Felip V, que tan combatut havia de ser pels catalans, que no podien oblidar el setge de Barcelona. Així que va començar a dominar la influència francesa a la cort de Madrid, erigint-se Lluís XIV des de París en àrbitre dels destins d'Espanya, va tornar a ocupar el seu lloc de virrei, tinent i capità general del Principat de Catalunya el Sr. D. Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar, el mateix que el 1697 havia fugit de Barcelona en arribar els francesos, el mateix que s'havia deixat sorprendre a Sant Feliu del Llobregat, el mateix que amb la seva imperícia, el seu descuit o qualsevol altra causa havia posat a les mans dels francesos la capital del Principat.

Llegir l’original en castellà

Tres años después de este suceso moría el infeliz Carlos II y subía al trono el nieto de Luis XIV, Felipe V, que tan combatido había de ser por los catalanes, quienes no podían olvidar el sitio de Barcelona. Así que empezó á dominar la influencia francesa en la corte de Madrid, erigiéndose Luis XIV desde París en arbitro de los destinos de España, volvió á ocupar su puesto de virrey, lugarteniente y capitán general del Principado de Cataluña el Sr. D. Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, el mismo que en 1697 había huido de Barcelona al llegar los franceses, el mismo que se había dejado sorprender en San Felío del Llobregat, el mismo que con su impericia, su descuido ó cualquiera otra causa había puesto en manos de los franceses la capital del Principado.

Fi de l’entrada original