Una altra de les de l'eixample. Desemboca a la plaça de Catalunya.
Llegir l’original en castellà
Otra de las del ensanche. Desemboca en la plaza de Cataluña.
Han existit dos Fontanella, cèlebres els dos en la nostra història política i literària, i per memòria d'ambdós fou posat el seu nom a aquest carrer.
Llegir l’original en castellà
Han existido dos Fontanclla, célebres los dos en nuestra historia política y literaria, y para memoria de entrambos fué puesto su nombre á esta calle.
Joan Pere Fontanella era al segle XVII ciutadà de Barcelona i jurisconsult famós. Va escriure diverses obres sobre dret i va adquirir gran i merescuda fama, sent consultat diverses vegades pels consellers i enviat per ells a Madrid en compliment d'una àrdua i delicada comissió que va complir plenament. Però la vida política d'aquest il·lustre ciutadà no va començar fins al 1640.
Llegir l’original en castellà
Juan Pedro Fontanclla era en el siglo xvn ciudadano de Barcelona y jurisconsulto famoso. Escribió varias obras sobre derecho y adquirió grande y merecida fama, siendo consultado varias veces por los concelleres y enviado por ellos á Madrid en desempeño de una ardua y delicada comisión que llenó cumplidamente. Pero la vida política de este ilustre ciudadano no comenzó hasta 1640.
Havia estat aquest any, com ja sabem, el de la revolució del dia del Corpus, el de la mort del virrei comte de Santa Coloma i el de la revolta dels catalans en favor de les seves llibertats. S'acostava el marquès dels Vélez al capdavant d'un poderós exèrcit contra Barcelona, quan el 30 de novembre de 1640, dia de Sant Andreu, que era el de l'elecció dels consellers, va ser elegit conseller en cap Joan Pere Fontanella, «ciutadà honrat de Barcelona, conegut al món per la seva erudició i per les seves obres aclamades dels més insignes lletrats d'Europa», segons diu el seu contemporani Gaspar Sala 1. Apurades eren les circumstàncies; però amb empenta i decisió es va posar el savi jurisconsult al capdavant del govern polític de la ciutat, i d'acord amb el diputat i president de la Diputació catalana, Pau Claris, va imprimir direcció a les coses públiques, va organitzar la resistència de la ciutat, va encauçar la revolució que havia esclatat, i va saber dominar amb ànim serè i elevat patriotisme les crisis polítiques que se succeïen.
Llegir l’original en castellà
Había sido este año, como ya sabemos, el de la revolución del día del Corpus, el de la muerte del virrey conde de Santa Coloma y el de la sublevación de los catalanes en favor de sus libertades. Acercábase el marqués de los Vélez al frente de poderoso ejército contra Barcelona, cuando el 3o de Noviembre de 1640, día de San Andrés, que era el de la elección de los concelleres, salió electo conceller en cap Juan Pedro Fontanella, «ciudadano honrado de Barcelona, conocido en el mundo por su erudición y por sus obras aclamadas de los más insignes letrados de Europa,» según dice su contemporáneo Gaspar Sala 1. Apuradas eran las circunstancias; pero con brío y decisión se puso el sabio jurisconsulto al frente del gobierno político de la ciudad, y de acuerdo con el diputado y presidente de la Diputación catalana, Pablo Claris, imprimió dirección á las cosas públicas, organizó la resistencia de la ciudad, encauzó la revolución que había estallado, y supo dominar con ánimo sereno y levantado patriotismo las crisis políticas que se sucedían.
Les tropes castellanes de Felip IV, comandades pel marquès de los Vélez, es van posar a la vista de Barcelona, i aleshores aquesta ciutat es va afanyar a reunir la Junta de Braços. En una sessió memorable, presidida per Pau Claris, i en la qual va intervenir molt principalment el conseller en cap, es va prendre l'heroica resolució de declarar trencat el pacte que lligava Felip IV amb el po-
Llegir l’original en castellà
Las tropas castellanas de Felipe IV, mandadas por el de los Vélez, se pusieron á la vista de Barcelona, y entonces esta ciudad se apresuró á reunir junta de Brazos. En una sesión memorable, presidida por Pablo Claris, y en la cual intervino muy principalmente el conceller en cap, se tomó la heroica resolución de declarar roto el pacto que ligaba á Felipe IV con el pue-
1 Epítom dels principis i progressos de les guerres de Catalunya, cap. XI.
Llegir l’original en castellà
1 Epítome de los principios y progresos de las guerras de Cataluña, cap. XI.
TOM XXI 3 ble català, i declarant-se vacant el tron de comte de Barcelona, es va aclamar per rei Lluís XIII de França. Molt va contribuir a aquesta decisió, amb el seu poderós talent i la seva lògica, el conseller Fontanella.
Llegir l’original en castellà
TOMO XXI 3 blo catalán, y declarándose vacante el trono de conde de Barcelona, se aclamó por rey á Luis XIII de Francia. Mucho contribuyó á esta decisión, con su poderoso talento y su lógica, el conceller Fontanella.
Feta l'aclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona, es va donar part en el govern de les armes i en les direccions de les mateixes als francesos, nomenant-se una junta superior suprema, composta de tres persones: el diputat militar D. Francesc de Tamarit, el conseller en cap de Barcelona Joan Pere Fontanella, i el general francès M. Plessis Besanzon. Aquesta junta va acabar d'organitzar la resistència de Barcelona, davant els murs de la qual es va estavellar l'arrogància enemiga, patint el marquès dels Vélez un gran descalabre en la batalla de Montjuïc succeïda el 26 de gener de 1641. Cèlebre jornada va ser aquesta; i tan completament van triomfar en ella els catalans, que, desorganitzades i trencades les hosts del marquès dels Vélez, van haver d'emprendre una vergonyosa retirada i abandonar el setge de la ciutat, a temps precisament que pels carrers d'aquesta eren jubilosament passejades 13 banderes castellanes, les quals es portaven al palau de la Diputació per ser penjades als seus balcons en posició invertida, com a humiliació de les armes enemigues.
Llegir l’original en castellà
Hecha la aclamación de Luis XIII como conde de Barcelona, dióse parte en el gobierno de las armas y en las direcciones de las mismas á los franceses, nombrándose una junta superior suprema, compuesta de tres personas: el diputado militar D. Francisco de Tamarit, el conceller en cap de Barcelona Juan Pedro Fontanella, y el general francés M. Plessis Besanzon. Esta junta acabó de organizar la resistencia de Barcelona, ante cuyos muros se estrelló la arrogancia enemiga, sufriendo el marqués de los Vélez grande descalabro en la batalla de Montjuich sucedida el 26 de Enero de 1641. Célebre jornada fué ésta; y tan por completo triunfaron en ella los catalanes, que, desorganizadas y rotas las huestes del marqués de los Vélez, hubieron de emprender vergonzosa retirada y abandonar el sitio de la ciudad, á tiempo precisamente que por las calles de ésta eran jubilosamente paseadas i3 banderas castellanas, las cuales se llevaban al palacio de la Diputación para ser colgadas en sus balcones en posición invertida, como en humillación de las armas enemigas.
Aquella mateixa tarda, dues o tres hores després de la victòria, Joan Pere Fontanella i els consellers de la ciutat rebien en solemne audiència un ambaixador del nou rei de Portugal, D. Ignasi Mascarenhas, que havia arribat per mar a Barcelona aquell matí, pocs moments abans de començar el sagnant combat que amb tanta glòria havia d'acabar per la causa catalana. Al discurs que va fer l'ambaixador portuguès quan va entregar les seves credencials al conseller en cap, va contestar Fontanella amb un altre en llatí, molt elegant i hàbilment polític.
Llegir l’original en castellà
Aquella misma tarde, dos ó tres horas después de la victoria, Juan Pedro Fontanella y los concelleres de la ciudad recibían en solemne audiencia á un embajador del nuevo rey de Portugal, D. Ignacio Mascarenhas, que había llegado por mar á Barcelona aquella mañana, pocos momentos antes de comenzar el sangriento combate que con tanta gloria debía terminar para la causa catalana. Al discurso que hizo el embajador portugués cuando entregó sus credenciales al conceller en cap, contestó Fontanella con otro en latín, muy elegante y hábilmente político.
Triomfant per ara la causa de les llibertats catalanes, Joan Pere Fontanella va continuar prestant-li immensos serveis com a conseller en cap fins al 30 de novembre de 1641, en què el va succeir en el seu càrrec el ciutadà Galceran Nebot. I van ser tant més importants aquests serveis, en tant que, amb la mort de Pau Claris, ànima d'aquella revolució, aquesta es va trobar sense el primer dels seus més eficaços agents, el primer dels seus més profunds inspiradors i el primer dels seus més importants elements.
Llegir l’original en castellà
Triunfante por de pronto la causa de las libertades catalanas, Juan Pedro Fontanclla continuó prestándole inmensos servicios como conceller en cap hasta 3o de Noviembre de 1641, en que le sucedió en su cargo el ciudadano Galcerán Nebot. Y fueron tanto más importantes estos servicios, en cuanto, con la muerte de Pablo Claris, alma de aquella revolución, ésta se encontró sin el primero de sus más eficaces agentes, el primero de sus más profundos inspiradores y el primero de sus más importantes elementos.
Per complet es va lliurar llavors Fontanella a la causa de la pàtria, seguint les petjades de Claris, i tractant d'encaminar la revolució triomfant per la senda que amb el seu impuls havia obert l'il·lustre difunt. En deixar de ser conseller, en despullar-se de la porpra barcelonina, va ser nomenat regent de l'Audiència; però això només va servir perquè amb més zel i més afany continués la seva obra. Tot el que en ell hi havia d'activitat, de força intel·ligent, de popularitat i de vida, tot ho va consagrar a la defensa de les llibertats pàtries i de la revolució que la caracteritzava. Poques vegades ha tingut una causa més lleial defensor ni més calorós adalil. Això li va valer l'odi dels castellans, els historiadors dels quals el calumnien, contribuint amb les seves doloses apreciacions a fer que els nostres mateixos hagin estat modernament una mica injustos amb aquell varó eminent. En les poques dades que d'ell dona Torres Amat al seu Diccionari d'escriptors catalans, diu que «va ser molt estimat de tots i tenia gran fama de savi»; però afegeix que «es va acalorar molt enmig dels disturbis polítics que agitaven llavors Catalunya.» Torres Amat es limita a dir això, amb la qual cosa sembla que es fa un càrrec a Fontanella pel seu patriotisme; però el P. Caresmar, en el molt poc que d'ell diu, és encara més injust. Consigna que no hi va haver ningú en el seu temps que li excedís en saviesa; però afegeix que «se li va atribuir molta part de la resistència i obstinació dels catalans en les revoltes d'aquells temps, caient després per això en major abatiment i menyspreu.» Això últim no és exacte. En abatiment i menyspreu dels castellans podia caure si de cas Fontanella; però no dels catalans, que constantment van veure i admirar en ell un varó de talent superior i d'ànim elevat.
Llegir l’original en castellà
Por completo se entregó entonces Fontanclla á la causa de la patria, siguiendo las huellas de Claris, y tratando de encaminar la revolución triunfante por la senda que con su empuje había abierto el ilustre difunto. Al dejar de ser conceller, al despojarse de la púrpura barcelonesa, fué nombrado regente de la Audiencia; pero esto sólo sirvió para que con más celo y más ahinco continuara su obra. Todo cuanto en él había de actividad, de fuerza inteligente, de popularidad y de vida, todo lo consagró á la defensa de las libertades patrias y de la revolución que la caracterizaba. Pocas veces ha tenido una causa más leal defensor ni más caluroso adalid. Esto le valió el odio de los castellanos, cuyos historiadores le calumnian, contribuyendo con sus dolosas apreciaciones á que los nuestros mismos hayan sido modernamente algo injustos con aquel varón eminente. En los pocos datos que de él da Torres Amat en su Diccionario de escritores catalanes, dice que «fué muy estimado de todos y tenía gran fama de sabio;» pero añade que «se acaloró mucho en medio de los disturbios políticos que agitaban entonces á Cataluña.» Torres Amat se limita á decir esto, con lo cual parece que se hace un cargo á Fontanclla por su patriotismo; pero el P. Caresmar, en lo muy poco que de él dice, está todavía más injusto. Consigna que no hubo ninguno en su tiempo que le excediese en sabiduría; pero añade que «se le atribuyó mucha parte de la resistencia y obstinación de los catalanes en las revueltas de aquellos tiempos, cayendo después por esto en mayor abatimiento y desprecio.» Esto último no es exacto. En abatimiento y desprecio de los castellanos podía caer si acaso Fontanella; pero no de los catalanes, que constantemente vieron y admiraron en él un varón de talento superior y de ánimo levantado.
Les circumstàncies polítiques van seguir el seu curs, i emparada per França, el monarca de la qual va acceptar el tron comtal de Barcelona, Catalunya va començar, després de la batalla de Montjuïc, aquella desastrosa guerra seva amb Castella, vulgarment coneguda com la guerra dels Segadors. El 1644 el mateix Felip IV va sortir de Madrid per posar-se al capdavant de l'exèrcit que havia enviat per sotmetre Catalunya i estava aleshores assetjant Lleida. Abans d'arribar el rei al camp que tenia el seu exèrcit sobre dita ciutat, va manar expedir un edicte, datat el 5 d'abril de 1644 a Saragossa, pel qual prometia als catalans oblidar el passat, mantenir-los en les seves hisendes, privilegis, usatges, furs, pragmàtiques, capítols de cort, lleis i constitucions, i oferia a tots el perdó general, exceptuant Don Josep Margarit, el Dr. Fontanella, D. Josep Rocabruna i D. Francesc Vergós. Tal era l'odi que a Fontanella tenia Castella, i de tal manera mirava en ell el pensament i el cap d'aquella revolució liberal, que, com es veu, va ser el segon dels únics quatre catalans als quals no es volia concedir perdó.
Llegir l’original en castellà
Las circunstancias políticas fueron siguiendo su curso, y amparada por la Francia, cuyo monarca aceptó el trono condal de Barcelona, Cataluña comenzó, después de la batalla de Montjuich, aquélla su desastrosa guerra con Castilla, vulgarmente conocida por la guerra de los segadores. En 1644 el mismo Felipe IV salió de Madrid para ponerse al frente del ejército que había enviado para sujetar á Cataluña y estaba á la sazón sitiando á Lérida. Antes de llegar el rey al campo que tenía su ejército sobre dicha ciudad, mandó expedir un edicto, fechado á 5 de Abril de 1644 en Zaragoza, por el cual prometía á los catalanes olvidar lo pasado, mantenerles en sus haciendas, privilegios, usajes, fueros, pragmáticas, capítulos de corte, leyes y constituciones, y ofrecía á todos el perdón general, exceptuando á Don José Margarit, al Dr. Fontanella, D. José Rocabruna y D. Francisco Vergós. Tal era el odio que á Fontanella tenía Castilla, y de tal modo miraba en él el pensamiento y la cabeza de aquella revolución liberal, que, como se ve, fué el segundo de los únicos cuatro catalanes á quienes no se quería conceder perdón.
Mentre durava la guerra, amb triomfs i revessos per ambdues parts, a instàncies de les potències europees interessades en la pau d'Espanya es van obrir a Münster conferències i negociacions per entaular dita pau; i com que, per informar el plenipotenciari de França sobre els drets, usos i lleis de Catalunya, es va demanar a aquest país un home docte i entès, la Diputació va elegir el Dr. Joan Pere Fontanella, regent que era llavors de l'Audiència de Barcelona. Això va ser a finals de 1644.
Llegir l’original en castellà
Mientras duraba la guerra, con triunfos y reveses por ambas partes, á instancia de las potencias europeas interesadas en la paz de España se abrieron en Munster conferencias y negociaciones para entablar dicha paz; y como para informar al plenipotenciario de Francia sobre los derechos, usos y leyes de Cataluña, se pidiera á este país un hombre docto y entendido, la Diputación eligió al Dr. Juan Pedro Fontanella, regente que era entonces de la Audiencia de Barcelona. Esto fué á fines de 1644.
Va partir immediatament Fontanella per a Münster. Ignorem el que allà va fer i quina classe de serveis va poder prestar al país, que devien ser importants, en aquelles conferències. Només hem pogut esbrinar que, continuant aquestes encara el 1646, havent sol·licitat Fontanella regressar a Catalunya amb gran afany, i havent demanat la reina regent de França que fos enviat un altre en el seu lloc, la Diputació catalana va elegir per a aquest càrrec el Dr. D. Francesc Martí i Viladamor, jurisconsult i lletrat distingit, autor de diverses importants obres escrites i publicades en defensa de les llibertats pàtries, i un altre dels entusiastes adalils de la causa que sostenia Catalunya.
Llegir l’original en castellà
Partió inmediatamente Fontanella para Munster. Ignoramos lo que allí hizo y qué clase de servicios pudo prestar al país, que debieron ser importantes, en aquellas conferencias. Sólo hemos podido averiguar que, continuando éstas aún en 1646, habiendo solicitado Fontanella regresar á Cataluña con grande empeño, y habiendo pedido la reina regente de Francia que fuese enviado otro en su lugar, la Diputación catalana eligió para este cargo al Dr. D. Francisco Martí y Viladamor, jurisconsulto y letrado distinguido, autor de varias importantes obras escritas y publicadas en defensa de las libertades patrias, y otro de los entusiastas adalides de la causa que sostenía Cataluña.
Prosseguia encara la guerra el 1650, i ferma i constant es mantenia Catalunya en el que van donar en anomenar la seva rebel·lió les cortesanes plomes de venuts escriptors. França, sota el protectorat de la qual s'havia posat aquesta nació, es portava malament amb ella. Ni l'auxiliava com devia, ni li enviava els auxilis que eren necessaris, ni el seu suport era tan desinteressat com devia ser, ni els francesos que aquí venien amb comandament complien conforme al que expressament s'havia pactat i estipulat en l'època en què eren diputat president Pau Claris i conseller en cap Joan Pere Fontanella. En vista d'aquest trencament de pactes, d'aquesta falta d'auxilis i de les circumstàncies afligides que s'estaven travessant, els dos consistoris, el de la Diputació i el de la ciutat, van enviar d'ambaixador a França el regent Fontanella el novembre de 1650.
Llegir l’original en castellà
Proseguía aún la guerra en i65o, y firme y constante se mantenía Cataluña en lo que dieron en llamar su rebelión las cortesanas plumas de vendidos escritores. Francia, bajo cuyo protectorado se pusiera esta nación, se portaba mal con ella. Ni la auxiliaba como debía, ni la enviaba los socorros que eran necesarios, ni su apoyo era tan desinteresado como debía ser, ni los franceses que aquí venían con mando cumplían conforme á lo que expresamente se había pactado y estipulado en la época en que eran diputado presidente Pablo Claris y conceller en cap Juan Pedro Fontanella. En vista de este quebrantamiento de pactos, de esta falta de auxilios y de las circunstancias aflictivas que se estaban atravesando, los dos consistorios, el de la Diputación y el de la ciudad, enviaron de embajador á Francia al regente Fontanella en Noviembre de i65o.
Poc va poder aconseguir l'ambaixador català, segons sembla, i no sabem si va arribar a regressar a aquest país, complerta la seva missió, ja que als pocs mesos de la seva partida Barcelona quedava assetjada per les armes castellanes, començant un altre d'aquells diversos, prolongats i heroics setges que en diverses èpoques ha hagut de sostenir aquesta ciutat il·lustre. Barcelona va prolongar la seva defensa fins a octubre de 1652, entregant-se per fi a Don Joan d'Àustria, general de les tropes castellanes, per honrosa capitulació, en la qual es consignava deixar intactes les constitucions i llibertats del país.
Llegir l’original en castellà
Poco pudo conseguir el embajador catalán, según parece, y no sabemos si llegó á regresar á este país, cumplida su misión, pues á los pocos meses de su partida Barcelona quedaba sitiada por las armas castellanas, comenzando otro de aquellos varios, prolongados y heroicos sitios que en diversas épocas ha tenido que sostener esta ciudad ilustre. Barcelona prolongó su defensa hasta Octubre de 1652, entregándose por fin á Don Juan de Austria, general de las tropas castellanas, por honrosa capitulación, en la cual se consignaba dejar salvas las constituciones y libertades del país.
Ja res més hem pogut esbrinar relativament al regent Fontanella; i serveixin aquestes poques dades per a un altre autor que, amb més fortuna, pugui esbossar la seva biografia. Només sabem que va tenir dos fills.
Llegir l’original en castellà
Ya nada más hemos podido averiguar relativamente al regente Fontanella; y sirvan estos pocos datos para otro autor que, con más fortuna, pueda bosquejar su biografía. Sólo sabemos que tuvo dos hijos.
El primer, Josep Fontanella, va prendre també gran part en els moviments de Catalunya, mereixent pels seus serveis que el monarca francès li donés un títol de vescomte el 1649. Va estar a Barcelona durant el seu setge fins als últims moments, i després va emigrar a França, on aquell rei el va nomenar el 1660 president del Consell de Perpinyà.
Llegir l’original en castellà
El primero, José Fontanella, tomó también gran parte en los movimientos de Cataluña, mereciendo por sus servicios que el monarca francés le diese un título de vizconde en 1649. Estuvo en Barcelona durante su sitio hasta los últimos momentos, y después emigró á Francia, donde aquel rey le nombró en 1660 presidente del Consejo de Perpiñán.
El segon, Francesc Fontanella, va abraçar amb decisió la causa del seu pare i germà, i segons el que s'ha pogut deduir dels seus poemes, el 1652 es va trobar al setge de Barcelona, i després, com a partidari dels disturbis que en aquella època van agitar la nostra Catalunya, va haver d'emigrar a França, on va residir alguns anys. Torres Amat diu que va morir frare llec en el convent de Santa Caterina de Barcelona. També diu que existeix un volum de poemes manuscrits d'aquest autor a la Biblioteca episcopal. Que el volum existia en temps de Torres Amat no hi ha el menor dubte; però no hem sabut trobar-lo, malgrat haver-lo buscat amb afany en aquella Biblioteca.
Llegir l’original en castellà
El segundo, Francisco Fontanella, abrazó con decisión la causa de su padre y hermano, y según lo que ha podido deducirse de sus poesías, en i652 se halló en el sitio de Barcelona, y después, como partidario de los disturbios que en aquella época agitaron á nuestra Cataluña, tuvo que emigrar á Francia, donde residió algunos años. Torres Amat dice que murió fraile lego en el convento de Santa Catalina de Barcelona. También dice que existe un tomo de poesías manuscritas de este autor en la Biblioteca episcopal. Que el volumen existía en tiempo de Torres Amat no cabe la menor duda; pero no hemos sabido dar con él, sin embargo de haberlo buscado ahincadamente en aquella Biblioteca.
Era Fontanella poeta d'imaginació i de sen-timent, i seva és la famosa tragicomèdia pastoral d'Amor, fermesa i porfia, que erròniament atribueix Amat a un Josep Fontaner i Martell. També va escriure una obreta a la memòria de l'eminent patrici Pau Claris.
Llegir l’original en castellà
Era Fontanella poeta de imaginación y de sentimiento, y suya es la famosa tragicomedia pastoral de Amor, firmeza y porfía, que equivocadamente atribuye Amat á un José Fontaner y Martell. También escribió una obrita á la memoria del eminente patricio Pablo Claris.
Fi de l’entrada original