Hi desemboquen els carrers del Dormitori i Nou de Sant Francesc, Ample, Mercè i Muralla de mar.
Llegir l’original en castellà
Desembocan en ella las calles del Dormitorio y Nueva de San Francisco, Ancha, Merced y Muralla de mar.
En els seus temps primitius es deia plassa o platja de les Barques, perquè aquest lloc, no existint la muralla del mar, era continuació de la platja de Barcelona, extramurs, i un dels punts on es construïen i guardaven les barques de menor porte.
Llegir l’original en castellà
En sus primitivos tiempos se llamaba plassa ó platja de las Barcas, porque este sitio, no existiendo la muralla del mar, era continuación de la playa de Barcelona, extramuros, y uno de los puntos donde se construían y guardaban las barcas de menor porte.
Al costat d'aquest lloc, a principis del segle xiii, s'aixecava la casa del duc de Cardona, que era un grandiós palau amb vistes al mar i amb una capella sota l'advocació de Nostra Senyora de les Arenes, i a pocs passos existia un hospital amb la seva capella consagrada a Sant Nicolau de Bari per als pelegrins i viatgers pobres. En ell és on es va hostatjar, segons hem vist, Sant Francesc d'Assís a la seva arribada de Barcelona.
Llegir l’original en castellà
Junto á este sitio, á principios del siglo xin, se levantaba la casa del duque de Cardona, que era un grandioso palacio con vistas al mar y con una capilla bajo la advocación de Nuestra Señora de las Arenas, y á pocos pasos existía un hospital con su capilla consagrada á San Nicolás de Bari para los peregrinos y viajeros pobres. En él es donde se hospedó, según hemos visto, San Francisco de Asís á su llegada de Barcelona.
Quan es va aixecar el convent de religiosos de l'orde d'aquest sant, menors observants, sent dedicada la seva església a Sant Nicolau de Bari, la plaça, a la qual donava la porta principal d'aquest temple, va perdre el seu nom anterior per a prendre el de Sant Nicolau o fra menors.
Llegir l’original en castellà
Cuando se levantó el convento de religiosos de la orden de este santo, menores observantes, siendo dedicada su iglesia á San Nicolás de Bari, la plaza, á la cual daba la puerta principal de dicho templo, perdió su nombre anterior para tomar el de San Nicolás ó fra menors.
Així ho hem trobat en una nota de la Rúbrica de Bruniquer, en què es dóna notícia d'uns sagnants fets ocorreguts en aquesta plaça, la qual nota diu així, literalment traduïda del català:
Llegir l’original en castellà
Así lo hemos hallado en una nota de la Rúbrica de Bruniquer, en que se da noticia de unos sangrientos hechos ocurridos en esta plaza, la cual nota dice así, literalmente traducida del catalán:
«A 1r de Novembre de 1439, a la plaça de Sant Nicolau o fra menors, sortint de missa l'honorable En Gabriel Miquel, li van moure baralles alguns de Girona i el van matar, i es van prendre sis dels que tal van fer, i a la nit següent, per ordre de l'honorable governador, va ser ajusticiat En Terrades, cavaller de Girona, i penjats dos homes.»
Llegir l’original en castellà
«A i.° de Noviembre de 1439, en la plaza de San Nicolás ó fra menors, saliendo de misa el honorable En Gabriel Miquel, le movieron riñas algunos de Gerona y lo mataron, y se prendió á seis de los que tal hicieron, y á la noche siguiente, por orden del honorable gobernador, fué ajusticiado En Terrades, caballero de Gerona, y ahorcados dos hombres.»
Com, malgrat estar dedicada l'església del convent de frares menors a Sant Nicolau de Bari, el públic l'anomenés abusivament de Sant Francesc d'Assís, la plaça va començar també a prendre entre el poble la denominació de Sant Francesc, perdent la de plaça de fra menors que comunament se li donava.
Llegir l’original en castellà
Como, á pesar de estar dedicada la iglesia del convento de frailes menores á San Nicolás de Bari, el público la llamase abusivamente de San Francisco de Asís, la plaza comenzó también á tomar entre el vulgo la denominación de San Francisco, perdiendo la de pía de fra menors que comunmente se le daba.
En els nostres temps ha pres un altre nom. En demolir-se el grandiós convent de frares menors, del qual extensament ens hem ocupat en parlar del carrer del Dormitori de Sant Francesc, es va adoptar el pensament d'eixamplar i rectificar dita plaça, titulant-la del duc de Medinaceli perquè aquest senyor va cedir per a la seva realització gran part del terreny de la seva propietat.
Llegir l’original en castellà
En nuestros tiempos ha tomado otro nombre. Al demolerse el grandioso convento de frailes menores, del cual extensamente nos hemos ocupado al hablar de la calle del Dormitorio de San Francisco, se adoptó el pensamiento de ensanchar y rectificar dicha plaza, titulándola del duque de Medinaceli porque este señor cedió para su realización gran parte del terreno de su propiedad.
No obstant això, el poble la coneix també com a plaça de Galceran Marquet, per aixecar-se en ella una columna rostrada erigida per a perpetuar la memòria del conseller de Barcelona Galceran Marquet, que va ser nomenat general almirall de l'armada en temps d'Alfons el Magnànim, prestant com a marí i home públic importants serveis al seu país. L'Ajuntament constitucional de 1849 va acordar que es perpetués el nom d'aquest personatge erigint-li un monument públic al centre de la plaça del duc de Medinaceli, el qual, alhora que servís d'estímul a les ge-generacions esdevenidores, servís per patentitzar els avenços de la indústria i de les arts. Es va alçar segons el projecte i sota la direcció de l'il·lustrat arquitecte D. Francisco Daniel Molina, traient-se a pública subhasta el 2 d'Abril de 1849, i quedant rematat a favor de la foneria catalana de D. Valentín Esparó. El diumenge 29 de Juny de 1851 es va inaugurar amb tota solemnitat i pompa, amb assistència de les autoritats, corporacions populars, etc.
Llegir l’original en castellà
Sin embargo, el vulgo la conoce también como plaza de Galceran Marquet, por levantarse en ella una columna rostrada erigida para perpetuar la memoria del conceller de Barcelona Galceran Marquet, que fué nombrado general almirante de la armada en tiempo de Alfonso el Magnánimo, prestando como marino y hombre público importantes servicios á su país. El Ayuntamiento constitucional de 1849 acordó que se perpetuase el nombre de este personaje erigiéndole un monumento público en el centro de la plaza del duque de Medinaceli, el cual, á la par que sirviese de estímulo á las generaciones venideras, sirviese para patentizar los adelantos de la industria y de las artes. Se levantó según el proyecto y bajo la dirección del ilustrado arquitecto D. Francisco Daniel Molina, sacándose á pública subasta el 2 de Abril de 1S49, y quedando rematado á favor de la fundición catalana de D. Valentín Esparó. El domingo 29 de Junio de i85i se inauguró con toda solemnidad y pompa, con asistencia de las autoridades, corporaciones populares, etc.
El monument consisteix en un gran estany de forma circular, tancat per un pretil de carreus treballats, procedent de les pedreres de Montjuïc. Al seu centre s'aixeca un cos de forma poligonal que serveix de base i suport a quatre sàtirs muntats en d'altres tants taurons de naturals proporcions i correcte dibuix, els quals, en actitud de sonar corns marins, llancen l'aigua en forma de font. S'eleva al seu centre un altre cos, també de pedra, sobre el qual jeu una columna rostrada, en el primer terç de la qual es veuen dissenyats en pronunciat relleu diversos atributs de la marina antiga, destacant-se les popes de dues galeres, que prenen la figura de les que en aquella època solcaven els nostres mars: de dites popes arrenquen dos grans fanals que poden il·luminar-se per mitjà del gas. Segueix el fust de la columna fins a l'arrencada del capitell compost d'objectes marítims, i sobre aquest s'aixeca un proporcionat sòcol, el qual sosté l'estàtua del cèlebre marí indicant amb la seva dextra el rumb que havia de seguir, i empunyant amb la seva esquerra l'espasa que porta cenyida. El seu vestit és el de malla, ostentant a més la capa i barret que usaven els consellers.
Llegir l’original en castellà
El monumento consiste en un gran estanque de forma circular, cerrado por un pretil de sillería labrada, procedente de las canteras de Montjuich. En su centro se levanta un cuerpo de forma poligonal que sirve de base y sostén á cuatro sátiros montados en otros tantos tiburones de naturales proporciones y correcto dibujo, los cuales, en ademán de sonar cuernos marinos, arrojan el agua en forma de surtidor. Elévase en su centro otro cuerpo, también de piedra, sobre el cual descansa una columna rostrada, en cuyo primer tercio se ven diseñados en pronunciado relieve varios atributos de la marina antigua, destacándose las popas de dos galeras, que toman la figura de las que en aquella época surcaban nuestros mares: de dichas popas arrancan dos grandes faroles que pueden iluminarse por medio del gas. Sigue el fuste de la columna hasta el arranque del capitel compuesto de objetos marítimos, y sobre éste se levanta un proporcionado zócalo, el cual sostiene la estatua del célebre marino indicando su diestra el rumbo que debía seguir, y empuñando con su izquierda la espada que lleva ceñida. Su traje es el de malla, ostentando además la capa y gorro que usaban los concelleres.
Totes les parts components de l'obra, així estatuària com d'ornamentació, són de ferro fos. La seva elevació total des del pla de la plaça és de 18 metres, amb la circumstància especial que en el buit de la co-lumna es troba el distribuïdor de les aigües potables de 36 partícips.
Llegir l’original en castellà
Todas las partes componentes de la obra, así estatuaria como de ornamentación, son de hierro fundido. Su elevación total desde el ras de la plaza es de 18 metros, con la circunstancia especial que en el hueco de la columna se halla el repartidor de las aguas potables de 36 partícipes.
Segons sembla, la primera idea del Municipi i l'ordre que havia dictat en conseqüència, van ser per aixecar en aquest lloc una estàtua a Blasco de Garay; però havent-se provat la inexactitud amb què s'atribuïa a aquest l'aplicació del vapor a la navegació, es va decidir llavors consagrar el monument a un cèlebre marí català, sent elegit Galceran Marquet, qui reunia la doble circumstància d'haver estat, al mateix temps que un dels nostres herois del mar, un altre dels consellers barcelonins. No hi va haver potser tot l'encert que hagués estat de desitjar en l'elecció d'aquest personatge, ja que n'hi ha d'altres molt més grans i notables en la nostra història; però és molt d'aplaudir la idea del Cos municipal de donar l'exemple d'honrar aquells dels nostres majors, que van llegar a la seva pàtria una herència de glòria.
Llegir l’original en castellà
Según parece, la primera idea del Municipio y la orden que había dictado en consecuencia, fueron para levantar en este sitio una estatua á Blasco de Garay; pero habiéndose probado la inexactitud con que se atribuía á éste la aplicación del vapor á la navegación, se decidió entonces consagrar el monumento á un célebre marino catalán, siendo elegido Galcerán Marquet, quien reunía la doble circunstancia de haber sido, al propio tiempo que uno de nuestros héroes del mar, otro de los concelleres barceloneses. No hubo acaso todo el acierto que hubiera sido de desear en la elección de este personaje, pues otros hay mucho más grandes y notables en nuestra historia; pero es muy de aplaudir la idea del Cuerpo municipal de dar el ejemplo de honrar á aquellos de nuestros mayores, que legaron á su patria una herencia de gloria.
De Galceran Marquet i d'altres individus cèlebres d'aquesta família i cognom parlarem en fer-ho del carrer den Marquet que porta el seu nom, i a dit punt remetem als lectors. Només ens limitarem aquí a consignar algunes singulars coincidències. Galceran Marquet va ser un dels ascendents dels comtes de Santa Coloma, la casa del qual, que era antigament la dels Marquet, s'aixeca encara a la plaça de què estem parlant.— Pels llibres i registres que es conserven en el derruït convent de frares menors, consta que el panteó del vicealmirall Marquet i de la seva família estava situat al cementiri de front de l'església, a poca diferència el mateix lloc en què avui s'aixeca el monument erigit a la seva memòria, i que el 1693 va ser destruït per una bomba, desapareixent les respectables restes que contenia. — Se sap també que la família de Marquet va ser zelosa protectora del convent de Sant Francesc, i que a les seves despeses es va construir la part d'aquell magnífic temple que corresponia al presbiteri, trobant-se per aquesta causa esculpit l'escut de les seves armes en un dels rosetons de pedra que unien els mateixos arcs de la nau i que era precisament el de sobre de l'altar major. És, doncs, coincidència singularíssima, si és que no es va tenir en compte, que el monument erigit avui a Galceran Marquet s'aixequi en el mateix punt en què va estar el seu sepulcre, davant de la casa on potser va néixer i que després va servir de palau als seus successors els comtes de Santa Coloma, i al costat del lloc on estava l'església aixecada per la pietat de la seva família.
Llegir l’original en castellà
De Galcerán Marquet y de otros individuos célebres de esta familia y apellido hablaremos al hacerlo de la calle den Marquet que lleva su nombre, y á dicho punto remitimos á los lectores. Sólo nos limitaremos aquí á consignar algunas singulares coincidencias. Galcerán Marquet fué uno de los ascendientes de los condes de Santa Coloma, cuya casa, que era antiguamente la de los Marquet, se eleva aún en la plaza de que estamos hablando.— Por los libros y registros que se conservan en el derruido convento de frailes menores, consta que el panteón del vicealmirante Marquet y de su familia estaba situado en el cementerio de frente de la iglesia, á poca diferencia el mismo sitio en que hoy se levanta el monumento erigido á su memoria, y que en 1693 fué destruido por una bomba, desapareciendo los respetables restos que contenía. — Se sabe también que la familia de Marquet fué celosa protectora del convento de San Francisco, y que á sus expensas se construyó la parte de aquel magnífico templo que correspondía al presbiterio, hallándose por esta causa esculpido el escudo de sus armas en uno de los rosetones de piedra que unían los mismos arcos de la nave y que era precisamente el de encima del altar mayor. Es, pues, coincidencia singularísima, si ya no se tuvo en cuenta, que el monumento erigido hoy á Galcerán Marquet se levante en el mismo punto en que estuvo su sepulcro, frente á la casa en donde quizá nació y que luego sirvió de palacio á sus sucesores los condes de Santa Coloma, y junto al sitio donde estaba la iglesia levantada por la piedad de su familia.
De les antigues cases edificades en aquesta plaça, avui no existeix sinó la dels comtes de Santa Coloma, la qual ja ni tan sols a aquests pertany, doncs fa alguns anys va passar a ser propietat de l'opulent banquer D. Manuel Girona, que viu en ella i.
Llegir l’original en castellà
De las antiguas casas edificadas en esta plaza, hoy no existe sino la de los condes de Santa Coloma, la cual ya ni siquiera á éstos pertenece, pues hace algunos años pasó á ser propiedad del opulento banquero D. Manuel Girona, que vive en ella i.
Davant d'aquesta casa, i ocupant tot el frontis en què avui s'alça la bonica casa de Treserra i les altres contigües, estaven l'església i convent de Sant Francesc d'Assís, el qual s'estenia per tot el llarg del carrer del Dormitori fins a prop de les Drassanes.
Llegir l’original en castellà
Frente á esta casa, y ocupando todo el frontis en que hoy se alza la hermosa casa de Treserra y demás contiguas, estaban la iglesia y convento de San Francisco de Asís, el cual se extendía por todo lo largo de la calle del Dormitorio hasta cerca de Atarazanas.
En el lloc que ocupa avui l'illa de cases, entre el carrer de la Mercè i Muralla del mar, hi havia abans un edifici baix, que servia de cotxera i cavallerisses per a la casa de Santa Coloma.
Llegir l’original en castellà
En el lugar que ocupa hoy la manzana de casas, entre la calle de la Merced y Muralla del mar, había antes un edificio bajo, que servía de cochera y caballerizas para la casa de Santa Coloma.
El grandiós palau del duc de Cardona estava edificat en l'espai ocupat avui per la línia de cases que, seguint la del carrer Ample, va a concloure a la cantonada de la Nova de Sant Francesc. És molt citat aquest palau en les memòries i dietaris de la nostra ciutat. S'hi allotjaren en distintes ocasions diversos per-
Llegir l’original en castellà
El grandioso palacio del duque de Cardona estaba edificado en el espacio ocupado hoy por la línea de casas que, siguiendo la de la calle Ancha, va á concluir en la esquina de la Nueva de San Francisco. Es muy citado este palacio en las memorias y dietarios de nuestra ciudad. Alojáronse en él en dististas ocasiones varios per-
1 Ja no existeix tampoc aquesta casa en aquest any de 1888, que és el de la segona edició d'aquest llibre.
Llegir l’original en castellà
1 Ya no existe tampoco esta casa en este año de 1888, que es el de la segunda edición de este libro.
sonatges il·lustres i persones reials. Quan l'any 1626 va venir a Barcelona el rei Felip IV, es va allotjar a la casa del duc de Cardona, i com les Corts estaven congregades en el convent de Sant Francesc d'Assís, es va construir un pont que, partint del palau de Cardona, passava al costat de la paret de l'església i acabava en el terraplè de la muralla. Per aquest punt passava el rei al convent, i en una sala que en ell es va manar disposar donava sovint audiència, ja que li plaïa sobremanera la vista del mar. En un dels extrems del mateix es va fabricar també una còmoda escala des de la qual s'embarcaven les persones reials, com ho va verificar el 13 de Juny de 1630 la infanta Donya Maria d'Àustria, germana del rei, en partir cap a Alemanya a casar-se amb el d'Hongria. Es diu que va subsistir aquest pont setanta-quatre anys, fins al 1714, any en què, amb motiu de la guerra de successió i del setge de Barcelona, va ser derrocat per fer amb la seva fusta barraques a la muntanya de Montjuïc i mitges llunes a la muralla per als vivacs de la Coronela de la ciutat i altres tropes de la guarnició.
Llegir l’original en castellà
sonajes ilustres y personas reales. Cuando en el año 1626 vino á Barcelona el rey Felipe IV, hospedóse en la casa del duque de Cardona, y como las Cortes estaban congregadas en el convento de San Francisco de Asís, construyóse un puente que, partiendo del palacio de Cardona, pasaba junto á la pared de la iglesia y terminaba en el terraplén de la muralla. Por este punto pasaba el rey al convento, y en una sala que en él se mandó disponer daba á menudo audiencia, pues le placía sobremanera la vista del mar. En uno de los extremos del mismo fabricóse también una cómoda escalera desde la cual se embarcaban las personas reales, como lo verificó el i3 de Junio de i63o la infanta Doña María de Austria, hermana del rey, al partir para Alemania á casarse con el de Hungría. Dícese que subsistió este puente setenta y cuatro años, hasta 17 14, en cuyo año, con motivo de la guerra de sucesión y del sitio de Barcelona, fué derribado para hacer con su madera barracas en la montaña de Montjuich y medias lunas en la muralla para los vivaques de la Coronela de la ciudad y demás tropas de la guarnición.
Llarg seria per de més i enutjós el relat de les festes, cerimònies, diversions, actes públics, assonades i altres successos que en èpoques vàries han tingut lloc en aquesta plaça. Amb només aquest relat ompliríem un volum.
Llegir l’original en castellà
Largo fuera por demás y enojoso el relato de las fiestas, ceremonias, diversiones, actos públicos, asonadas y otros sucesos que en épocas varias han tenido lugar en esta plaza. Con sólo este relato llenaríamos un volumen.
Però entre tots els successos importants de què ha estat teatre aquest lloc, no s'ha d'oblidar que era en aquesta plaça on solien prestar els reis públicament el seu jurament la primera vegada de la seva entrada a Barcelona. Per referir com tenia lloc aquesta cerimònia, demanarem prestades algunes pàgines a autors que han escrit minuciósament sobre les coses de la nostra ciutat. Diu en la seva Guía Cicerone Bofarull:
Llegir l’original en castellà
Pero entre todos los sucesos importantes de que ha sido teatro este sitio, no debe olvidarse que era en esta plaza donde solían prestar los reyes públicamente su juramento la primera vez de su entrada en Barcelona. Para referir cómo tenía lugar esta ceremonia, pediremos prestadas algunas páginas á autores que han escrito minuciosamente sobre las cosas de nuestra ciudad. Dice en su Guía Cicerone Bofarull:
«Tal costum s'observava ja des de molt de temps, doncs en jurar les constitucions i furs del país els reis d'Aragó en la seva entrada, solien fer-ho en paratges públics de la ciutat, practicant-ho així mateix en el seu palau i en la catedral; però el 29 de Març de 1344, com he indicat ja en una altra part, el rei D. Pere IV d'Aragó, a conseqüència de les seves qüestions i guerres amb el de Mallorca, al qual va destronar, va jurar per si i els seus successors, amb l'objecte sens dubte d'enrobustir més i més la unió dels seus regnes i terres, no retornar mai al destronat el seu regne de Mallorca ni dividir el comtat de Barcelona, volent que sempre romanguessin unides a Mallorca Rosselló i Cerdanya, i obligant els seus descendents al jurament d'observar tal unió i als naturals a exigir-ho dels seus reis, que devien prestar-lo com a comtes de Barcelona abans que aquells els prestessin fidelitat. A tal jurament s'hi va agregar més endavant el d'observança i permisió de certs drets admesos a la terra com el bovatge, etc., i així és que a la cerimònia de tal acte se'n deia, per les raons indicades, jurament com a comte o jurament dels costums, encara que el nom més conegut és el jurament per les illes.
Llegir l’original en castellà
«Tal costumbre se observaba ya desde mucho tiempo, pues al jurar las constituciones y fueros del país los reyes de Aragón en su entrada, solían hacerlo en parajes públicos de la ciudad, practicándolo asimismo en su palacio y en la catedral; mas en 29 de Marzo de 1344, como he indicado ya en otra parte, el rey D. Pedro IV de Aragón, ;i consecuencia de sus cuestiones y guerras con el de Mallorca, al que destronó, juró por sí y sus sucesores, con el objeto sin duda de enrobustecer más y más la unión de sus reinos y tierras, no devolver jamás al destronado su reino de Mallorca ni dividir el condado de Barcelona, queriendo que siempre permaneciesen unidas á Mallorca Rosellón y Cerdaña, y obligando á sus descendientes al juramento de observar tal unión y á los naturales á exigirlo de sus reyes, que debían prestarlo como condes de Barcelona antes que aquéllos les prestaran fidelidad. A tal juramento se agregó más adelante el de observancia y permisión de ciertos derechos admitidos en la tierra como el bovaje, etc., y así es que á la ceremonia de tal acto llamábasele, por las razones indicadas, juramento como conde ó juramento de las costumbres, aunque el nombre más conocido es el juramento por las islas.
»Es veu, doncs, que especialment des del rei D. Pere IV endavant es va observar estrictament tal costum, i de manera que en cas de voler entrar el rei a la ciutat abans que se li rebés el jurament, només podia fer-ho d'incògnit o com a simple particular. El rei, en arribar, s'allotjava a Valldoncella, monestir de religioses extramurs, on normalment hi restava un dia, entrant l'endemà com a rei a la ciutat, però pel camí més curt i dirigint-se directament a la plaça de Fra menors, on era també pràctica que havia de verificar-se precisament l'acte, com en efecte ha estat així amb tots els reis menys en l'entrada del duc de Calàbria D. Joan, quan va venir a jurar pel seu pare el 23 d'Agost de 1567, que es va permetre a aquell per raons polítiques prestar el jurament al Born, a conseqüència d'haver-li permès així mateix que s'allotgés al carrer del Rech i no a Valldoncella, com s'acostumava.
Llegir l’original en castellà
»Vese, pues, que especialmente desde el rey D. Pedro IV en adelante se observó estrictamente tal costumbre, y de modo que en caso de querer entrar el rey en la ciudad antes que se le recibiera el juramento, sólo podía hacerlo de incógnico ó como simple particular. El rey, al llegar, se hospedaba en Valldoncella, monasterio de religiosas extramuros, donde por lo regular permanecía un día, entrando el siguiente como rey en la ciudad, pero por el camino más corto y dirigiéndose directamente ala plaza de Fra menors, donde era también práctica que debía verificarse precisamente el acto, como en efecto ha sido así con todos los reyes menos en la entrada del duque de Calabria D. Juan, cuando vino á jurar por su padre en 23 de Agosto de i56y, que se permitió á aquél por miras políticas prestar el juramento en el Born, á consecuencia de haberle permitido asimismo que se alojara en la calle del Rech y no en Valldoncella, como se acostumbraba.
«Descriure tota la cerimònia d'entrada seria llarg d'explicar, doncs era tal la magnificència i esplendor que la ciutat mostrava en tals ocasions, que bé podia servir de norma Barcelona a les demés corts, per la gran etiqueta i pública ostentació que per tot arreu es notava; tal era la satisfacció i gust amb què totes les classes de què es componia aquesta famosa capital s'afanyaven per a festejar als seus reis. Em sembla, per lo mateix, que serà suficient la descripció del mode com es verificava la cerimònia i de l'aspecte que oferia la plaça, tal com s'adornava per a aquests actes, guiant-me en això per allò que en general he vist descrit de diverses entrades de reis.
Llegir l’original en castellà
«Describir toda la ceremonia de entrada sería largo de explicar, pues era tal la magnificencia y esplendidez que la ciudad mostraba en tales ocasiones, que bien podía servir de norma Barcelona á las demás cortes, por la grande etiqueta y pública ostentación que do quier se notaba; tal era la satisfacción y gusto con que todas las clases de que se componía esta famosa capital se afanaban para obsequiar á sus reyes. Me parece, por lo mismo, que será suficiente la descripción del modo como se verificaba la ceremonia y del aspecto que ofrecía la plaza, tal como se ataviaba para estos actos, guiándome en ello por lo que en general he visto descrito de diversas entradas de reyes.
«Davant la casa o palau de Montcada, que era un dels edificis que més adornaven aquella part de Barcelona, s'aixecava un ample taulat cobert de riques catifes o draps de llana colorada, i tancat de treballades sedes colorades i blanques o grogues, el qual adorn es notava també en totes les parets de la plaça fins a una regular altura. Es col·locava sobre el taulat un dosser que era de brocat, a vegades amb cadira i altres vegades amb tous coixins, i a dreta i esquerra al peu d'aquell es col·locaven seients per a la comitiva: a la dreta s'asseien els nobles, ducs, marquesos, donzelles, etc., i a l'esquerra tots els que havien portat o havien de portar cordons del pal·li. Davant del taulat, en l'espai que quedava de la plaça, des d'aquell i a través d'aquesta, es col·locaven certes antenes o fustes clavades amb simetria, a fi que to-totes les confraries amb els seus penons, els entremesos i passos al·legòrics de figures, els balls i les cavalcadures poguessin passar còmodament per davant del senyor rei i sense incomodar el concurs. Tal comitiva seguia l'ordre que explicaré, i es componia per regla general de les següents corporacions i persones. Anaven abans de tot els gremis pel seu ordre, portant cadascú el seu penó o bandera particular, i vestint els seus individus, en la major part d'aquells, vestits especials, els més bastant significatius de l'objecte principal de la professió a què es dedicaven els individus de cada gremi. A vegades anaven aquests també, a més dels vestits que portaven, amb treballs del seu ofici a les mans o col·locats a manera d'adorn, com els platers i mercaders de llanes, que portaven aquells sengles cadenes de plata i or, i aquests riques mantes amb les quals adornaven també molt superiorment el cavall del penonista; i a vegades es portaven així mateix certs objectes al·legòrics de l'ofici de l'individu a les mans, com per exemple garses i esparvers els sastres, i llances i espases els armers o espasers. Dels vestits que usaven els gremis, especialment en l'entrada i jurament de Carles V, només puc citar els següents: el dels pelaires, semblant al que usaven els comanadors de Sant Joan; el dels mercers, que consistia en gorres vermelles, cascavells a les cames i el cos cobert d'heura; els freners vestien capes de tela blanca brodades de plata i portaven amples barrets; els platers vestien així mateix vestits talars amb cua i mànigues de drap i capetes de vellut negre, i els forners capes blanques i gorres vermelles.
Llegir l’original en castellà
«Delante la casa ó palacio de Muncada, que era uno de los edificios que más adornaban aquella parte de Barcelona, levantábase un ancho tablado cubierto de ricas alfombras ó paños de lana colorada, y cercado de labradas sedas coloradas y blancas ó amarillas, cuyo adorno se notaba también en todas las paredes de la plaza hasta una regular altura. Colocábase sobre el tablado un dosel que era de brocado, á veces con silla y otras veces con blandos cojines, y á derecha é izquierda al pie de aquél colocábanse asientos para los de la comitiva: á la derecha sentábanse los nobles, duques, marqueses, doncellas, etc. , y á la izquierda todos los que habían llevado ó debían llevar cordones del palio. Delante del tablado, en el espacio que quedaba de la plaza, desde aquél y al través de ésta, colocábanse ciertas entenas ó maderas clavadas con simetría, á fin de que todas las cofradías con sus pendones, los entremeses y pasos alegóricos de figuras, los bailes y las cabalgaduras pudiesen pasar cómodamente por delante del señor rey y sin incomodar al concurso. Tal comitiva seguía el orden que explicaré, y componíase por lo regular de las siguientes corporaciones y personas. Iban ante todo los gremios por su orden, llevando cada cual su pendón ó bandera particular, y vistiendo sus individuos, en la mayor parte de aquéllos, trajes especiales, los más bastante significativos del objeto principal de la profesión á que se dedicaban los individuos de cada gremio. A veces iban éstos también, además de los trajes que llevaban, con trabajos de su oficio en las manos ó colocados á manera de adorno, como los plateros y mercaderes de lanas, que llevaban aquéllos sendas cadenas de plata y oro, y éstos ricas mantas con las cuales adornaban también muy superiormente el caballo del pendonista; y á veces llevábanse asimismo ciertos objetos alegóricos del oficio del individuo en las manos, como por ejemplo urracas y gavilanes los sastres, y lanzas y espadas los armeros ó espaderos. De los trajes que usaban los gremios, especialmente en la entrada y juramento de Carlos V, sólo puedo citar los siguientes: el de los pelaires, parecido al que usaban los comendadores de San Juan; el dé los merceros, que consistía en gorras coloradas, cascabeles en las piernas y el cuerpo cubierto de hiedra; los freneros vestían capas de tela blanca bordadas de plata y llevaban anchos sombreros; los plateros vestían asimismo trajes talares con cola y mangas de paño y capitas de terciopelo negro, y los horneros capas blancas y gorras coloradas.
Alternant amb les confraries, o al darrere, anaven a vegades els ministrers; després seguien els macers del Consell a cavall, i els cinc consellers a cavall també, portant al mig el rei, que normalment muntava en mula, al qual seguia el seu estendard reial i diversos patges. Alguns monarques, especialment els de la casa d'Àustria, van tenir el costum, a més, de fer-se precedir per un cavallerís que els portava l'espasa alta, i per diversos reis d'armes i atabals.
Llegir l’original en castellà
«Alternando con las cofradías, ó detrás, iban á veces los ministriles; luego seguían los maceros del Concejo á caballo, y los cinco concelleres á caballo también, llevando en medio al rey, que por lo común montaba en muía, al que seguía su guión real y varios pajes. Algunos monarcas, especialmente los de la casa de Austria, tuvieron la costumbre, además, de hacerse preceder por un caballerizo que les llevaba la espada alta, y por varios reyes de armas y atabales.
»Després del rei seguien per regla general diversos cavallers, tant dels que arribaven com dels que havien sortit a rebre. Finalment, tancava la comitiva la guàrdia particular del senyor rei.
Llegir l’original en castellà
»Tras del rey seguían por lo regular varios caballeros, tanto de los que llegaban como de los que habían salido á recibir. Por último, cerraba la comitiva la guardia particular del señor rey.
»En arribar aquest a la plaça, després d'haver baixat, pujava a la tarima amb els consellers; es presentava després el guardià de Sant Francesc, o en el seu lloc de vegades un altre personatge eclesiàstic, amb la vera creu, els sants Evangelis o un missal, i seguit de diversos escolanets amb ciris encesos. Abans de jurar el rei descansava en el seu seient, i mentrestant anava passant tota la comitiva davant de la tarima; després es posaven drets els consellers sense treure's la chía o gorra; intimaven el jurament al rei; estenia la vera creu el guardià, i aquell, posant les mans sobre aquesta i el missal, jurava en alta veu i saludava tot seguit el seu poble. Després baixava de la tarima, i muntat de nou a cavall es col·locava sota un pal·li, del qual portaven cordons o borles un bon nombre de mercaders, comerciants, artistes, etc., i es dirigia a la Seu o catedral.
Llegir l’original en castellà
»A1 llegar éste en la plaza, después de apeado, subía al tablado con los concelleres; presentábase luego el guardián de San Francisco, ó en su lugar á veces otro personaje eclesiástico, con la vera cruz, los santos Evangelios ó un misal, y seguido de varios monacillos con cirios encendidos. Antes de jurar el rey descansaba en su asiento, y entre tanto iba pasando toda la comitiva por delante del tablado; luego se ponían en pie los concelleres sin quitarse la chía ó gorra; intimaban el juramento al rey; extendía la vera cruz el guardián, y aquél, puestas las manos sobre ésta y el misal, juraba en alta voz y saludaba en seguida á su pueblo. Luego bajaba del tablado, y montado de nuevo á caballo colocábase debajo de un palio, del que llevaban cordones ó borlas un sinnúmero de mercaderes, comerciantes, artistas, etc., y se dirigía á la Seo ó catedral.
«Verificada la cerimònia i marxada la comitiva, es desguarnia la plaça, regalant-se part dels ornaments a l'hospital de Santa Creu.
Llegir l’original en castellà
«Verificada la ceremonia y marchada la comitiva, desguarnecíase la plaza, regalándose parte de los adornos al hospital de Santa Cruz.
» Entre els juraments les festes dels quals més s'han distingit per la seva solemnitat, es poden citar els següents: el que van fer els Reis Catòlics venint de Castella, o més aviat la reina Isabel, el 23 de juny de 1481. Va entrar la reina acompanyada del rei el seu espòs, portant a la dreta el Consell i a la seva esquerra el cardenal d'Espanya; anava muntada en una mula amb els seus co- ELS CARRERS DE BARCELONA 48 I
Llegir l’original en castellà
» Entre los juramentos cuyas fiestas más se han distinguido por su solemnidad, pueden citarse los siguientes: el que verificaron los Reyes Católicos viniendo de Castilla, ó más bien la reina Isabel, en 23 de Junio de 1481. Entró la reina acompañada del rey su esposo, llevando á la derecha el Concejo y á su izquierda el cardenal de España; iba montada en una muía con sus co- LAS CALLES DE BARCELONA 48 I
coixins, i la precedien dues hacanees: s'assegueren rei i reina sobre coixins de brocat sense cadires, sota un dosser també de brocat, i al qual corresponien molt bé totes les penjadures de la plaça, que eren de ras. El que va verificar l'emperador Carles V el dia 15 de Febrer de 1519: precedien als consellers 17 trompetes, i a la comitiva en general un sens fi de soldats de diferents armes, flamencs i espanyols, els més de talla escollida. Anava el rei a cavall, portant una capa de brocat de color llis amb folres de tafetà, el cap cobert amb un lleu casquet cobre-orelles subjecte i un chapelet o gorreta negra de costat a sobre. Al rei el seguia com de costum el seu guió. El cadafal o tablat es trobava aquesta vegada cobert de drap vermell, sostenint un dosser de brocat amb cortines de ras, sota el qual hi havia una cadira daurada pròpia de la ciutat amb coixins de vellut verd, sobre una catifa de vellut carmesí.
Llegir l’original en castellà
jines, y la precedían dos hacaneas: sentáronse rey y reina sobre cojines de brocado sin sillas, debajo de un dosel también de brocado, y al que correspondían muy bien todas las colgaduras de la plaza, que eran de raso. El que verificó el emperador Carlos V el día i5 de Febrero de i5ig: precedían á los concelleres 17 trompetas, y á la comitiva en general un sinnúmero de soldados de diferentes armas, flamencos y españoles, los más de talla escogida. Iba el rey á caballo, llevando una capa de brocado de color liso con forros de tafetán, la cabeza cubierta con un leve casquete cubre-orejas sujeto y un chapelete ó gorrita negra de lado encima. Al rey le seguía como de costumbre su guión. El catafalco ó tablado hallábase esta vez cubierto de paño colorado, sosteniendo un dosel de brocado con cortinas de raso, debajo del cual había una silla dorada propia de la ciudad con almohadones de terciopelo verde, sobre una alfombra de terciopelo carmesí.
» El jurament de D. Joan II el 22 de novembre de 1458 fou també un dels més cèlebres; així com fou summament original per la seva novetat en aquells temps el segon jurament que va prestar la reina Isabel la Catòlica el 5 de novembre de 1481 com a tutora del seu fill D. Joan, al qual juraven igualment com a primogènit del regne.»
Llegir l’original en castellà
» El juramento de D. Juan II en 22 de Noviembre de 1458 fué también uno de los más célebres; así como fué sumamente original por su novedad en aquellos tiempos el segundo juramento que prestó la reina Isabel la Católica en 5 de Noviembre de 1481 como tutora de su hijo D. Juan, al que juraban igualmente en primogénito del reino.»
I heus aquí ara com parla d'aquesta mateixa cerimònia Pi i Arimón a la seva Barcelona antiga i moderna:
Llegir l’original en castellà
Y he aquí ahora cómo habla de esta misma ceremonia Pí y Arimón en su Barcelona antigua y moderna:
Barcelona solemnitzava l'august acte del jurament amb sinceres demostracions de respecte al monarca i d'alegria general. S'adornaven els edificis públics i particulars amb riques penjadures; se celebraven processons, jocs, danses, il·luminacions i altres festes, i els consellers, seguits dels prohoms dels col·legis i gremis, rebien i acompanyaven el rei amb la major magnificència i estricta observan- TOM XXI 31 ça a un cerimonial, les formalitats del qual es fundaven en expressos privilegis. Per donar una idea d'aquesta famosa festa cívica, en què es mostraven equilibrades la sobirania reial i popular, i a fi de fer més amè l'assumpte, passem a referir la vinguda del gran Felip II de Castella. Prou es comprèn que aquesta narració ha de ser comuna en els punts principals a les del jurament dels altres reis, les quals només presenten lleus diferències entre si, segons els costums i circumstàncies particulars de les distintes èpoques.
Llegir l’original en castellà
» Solemnizaba Barcelona el augusto acto del juramento con sinceras demostraciones de respeto al monarca y de general regocijo. Adornábanse los edificios públicos y particulares con ricas colgaduras; celebrábanse procesiones, juegos, danzas, iluminaciones y otros festejos, y los concelleres, seguidos de los prohombres de los colegios y gremios, recibían y acompañaban al rey con la mayor magnificencia y estricta observantomo xxi 31 cia á un ceremonial, cuyas formalidades se fundaban en expresos privilegios. Para dar una idea de esta famosa fiesta cívica, en que se mostraban equilibradas la soberanía real y popular, y á fin de hacer más ameno el asunto, pasamos á referir la venida del gran Felipe II de Castilla. Harto se comprende que esta narración debe ser común en los puntos principales á las del juramento de los demás reyes, las cuales sólo presentan leves diferencias entre sí, según las costumbres y circunstancias particulares de las distintas épocas.
El dia 10 de gener de 1564 els consellers van rebre una carta de D. Felip, datada a Montsó el 28 de desembre anterior, en què els manifestava que havia resolt passar a Barcelona. Reunit el Consell de Cent, a qui els esmentats magistrats van participar l'avís, va acordar que es fes el rebiment amb la pompa que estimessin oportuna ells i altres 24 subjectes nomenats per posar-se junts al capdavant de la seva direcció. El dia 3 de febrer els consellers van saber que el rei havia arribat al monestir de Nostra Senyora de Montserrat; i d'acord amb els costums que en tals casos s'observaven, van elegir a Joan Salva, cavaller, i a Joan Lluís Lull, ciutadà, perquè es traslladessin immediatament allà a felicitar el monarca a nom de Barcelona, donar-li les gràcies perquè es dignava honorar-la amb la seva presència, i saber el dia que havia determinat passar al monestir de Valldoncella, extramurs, on solien aturar-se els reis abans de fer la seva solemne entrada a la ciutat. El 4 va arribar Don Felip a Molins de Rei.
Llegir l’original en castellà
»E1 día 10 de Enero de 1564 recibieron los concelleres una carta de D. Felipe, fecha en Monzón á 28 de Diciembre anterior, en que les manifestaba que había resuelto pasar á Barcelona. Reunido el Concejo de Ciento, á quien dichos magistrados participaron el aviso, acordó que se hiciese el recibimiento con la pompa que estimasen oportuna ellos y otros 24 sujetos nombrados para ponerse juntos al frente de su dirección. El día 3 de Febrero supieron los concelleres que el rey había llegado al monasterio de Nuestra Señora de Montserrat; y á tenor de las costumbres que en tales casos se observaban, eligieron á Juan Salva, caballero, y á Juan Luis Lull, ciudadano, para que se trasladasen inmediatamente allá á felicitar al monarca á nombre de Barcelona, darle las gracias porque se dignaba honrarla con su presencia, y saber el día que había determinado pasar al monasterio de Valldoncella, extramuros, donde solían detenerse los reyes antes de hacer su solemne entrada en la ciudad. El 4 llegó Don Felipe á Molíns de Rey.
«Havent entre tant convidat els consellers a les autoritats i prohoms dels estaments per anar a saludar el monarca i besar-li la mà, a les dotze del dia 5 van partir de les Cases consistorials ordenats de la manera que a continuació s'expressa: anaven de-davant els macers del Consolat de Mar i els de la Municipalitat, i seguien cavalcant el veguer, Jaume Joan Sapila, conseller en cap; Miquel de Vallseca, ciutadà; Miquel Sarrovira, conseller segon; Joan Salva, cavaller; el batlle; Joan Lluís Lull, ciutadà; Galceran Dusay, conseller tercer; Pere Antoni Colom, cavaller; Lluís Setantí, cònsol de la Llotja; Guillem Ramon Desvalls, ciutadà; Jaume Codina, conseller quart; Galceran Torrent, cavaller; Lluís Gibert, ciutadà; Jeroni Arles, cònsol de la Llotja; Francesc Joan, conseller cinquè; Galceran Lull, cavaller; Berenguer Sapila, ciutadà, i Francesc Casademunt. Passaren per la plaça de Sant Jaume, carrers del Call, Bocana i Hospital, per la porta de Sant Antoni, i arribaren a les immediacions del poble de Sants, a una arbreda on els consellers acostumaven a esperar el rei. El divisaren al cap de poca estona, i anant al seu encontre, els consellers el felicitaren i li besaren la mà sense desmuntar ni descobrir-se. També la hi besaren els altres individus de la comitiva. Conclosa aquesta cerimònia, l'acompanyament emprengué la marxa cap al monestir de Valldoncella. Anaven davant els veguers amb les maces baixes; a l'esquerra del rei el conseller en cap, i darrere la resta del seguici. Una salva de l'artilleria de la porta de Sant Antoni, a la qual respongué la de tota la plaça, vingué després a anunciar al veïnat que el rei passava per davant de la Creu Coberta. En arribar a Valldoncella, el conseller primer li pregà que els permetés retirar-se, ja que així era pràctica constant en tals ocasions, i el rei els acomiadà afectuosament manifestant-los que havia determinat entrar a la ciutat l'endemà.
Llegir l’original en castellà
«Habiendo entre tanto convidado los concelleres á las autoridades y prohombres de los estamentos para ir á saludar al monarca y besarle la mano, á las doce del día 5 partieron de las Casas consistoriales ordenados de la manera que á continuación se expresa: iban delante los maceros del Consulado del Mar y los de la Municipalidad, y seguían cabalgando el veguer, Jaime Juan Sapila, conceller en cap; Miguel de Vallseca, ciudadano; Miguel Sarrovira, conceller segundo; Juan Salva, caballero; el bayle; Juan Luis Lull, ciudadano; Galcerán Dusay, conceller tercero; Pedro Antonio Colom, caballero; Luis Setantí, cónsul de la Lonja; Guillermo Ramón Desvalls, ciudadano; Jaime Codina, conceller cuarto; Galcerán Torrent, caballero; Luis Gibert, ciudadano; Jerónimo Arles, cónsul de la Lonja; Francisco Joan, conceller quinto; Galcerán Lull, caballero; Berenguer Sapila, ciudadano, y Francisco Casademunt. Pasaron por la plaza de San Jaime, calles del Cali, Bocana y Hospital, por la puerta de San Antonio, y llegaron á las inmediaciones del pueblo de Sans, á una arboleda donde los concelleres acostumbraban aguardar al rey. Divisáronle al breve rato, y yendo á su encuentro, los concelleres le felicitaron y besaron la mano sin apearse ni descubrirse. También se la besaron los demás individuos de la comitiva. Concluida esta ceremonia, el acompañamiento emprendió la marcha hacia el monasterio de Valldoncella. Iban delante los vegueres con las mazas bajas; á la izquierda del rey el conceller en cap, y detrás el resto del cortejo. Una salva de la artillería de la puerta de San Antonio, á la que respondió la de toda la plaza, vino luego á anunciar al vecindario que el rey pasaba por delante de la Cruz Cubierta. Al llegar á Valldoncella, rogóle el conceller primero les permitiera retirarse, pues así era práctica constante en tales ocasiones, y el rey los despidió afectuosamente manifestándoles que había determinado entrar en la ciudad al día siguiente.
»A les vuit del matí els consellers van comissionar els mateixos Joan Salva i Joan Lluís Lull perquè es presentessin en aquell monestir a saber del mo-narca l'hora en què li plaïa verificar l'entrada. Havent-los assenyalat les dotze del migdia, van sortir a aquesta hora de la Casa Consistorial els consellers a cavall, amb un nombrós i brillant seguici, i passant pels carrers que el dia anterior, es van aturar fora de la porta de Sant Antoni, on van despatxar un correu al rei participant-li que quedaven esperant-lo. Vestien els consellers rica gramalla de vellut carmesí folrada de lama d'or, i gorra de vellut negre, que expressament s'havien construït per a aquest solemne festeig. A les dues de la tarda va arribar el rei amb lluït acompanyament de prínceps, magnats, titulats, distingits personatges espanyols i italians i la seva servitud. Cavalcava en un superb corser, i vestia túnica de vellut negre, capa de drap, botes de muntar i una gorra de tafetà negre amb una ploma blanca. Després d'haver-se desmuntat els de la comitiva de la ciutat i saludat el monarca, es va representar una escena al·legòrica, com s'usava sempre en cerimònies semblants, encara que variant, segons les ocasions, els seus personatges i circumstàncies. Es va obrir una porta postissa col·locada damunt de la de Sant Antoni, i es va presentar a la vista una grua artificial, símbol d'un príncep que es desvetlla per la felicitat dels seus súbdits, la qual, descendint fins on es trobava el monarca, va obrir el seu si i va donar sortida a una bonica nena que representava Santa Eulàlia, i a dos nens luxosament vestits d'àngel amb un ceptre a la destra, tots coronats de flors. Junts van cantar els següents versos:
Llegir l’original en castellà
»A las ocho de la mañana los concelleres comisionaron á los mismos Juan Salva y Juan Luis Lull para que se presentasen en aquel monasterio á saber del monarca la hora en que le placía verificar la entrada. Habiéndoles señalado las doce del día, salieron á esta hora de la Casa consistorial los concelleres á caballo, con un numeroso y brillante séquito, y pasando por las calles que el día anterior, detuviéronse fuera de la puerta de San Antonio, donde despacharon un correo al rey participándole que quedaban aguardándole. Vestían los concelleres rica gramalla de terciopelo carmesí forrada de lama de oro, y gorro de terciopelo negro, que de in - tentó se habían construido para este solemne festejo. A las dos de la tarde llegó el rey con lucido acompañamiento de príncipes, magnates, titulares, distinguidos personajes españoles é italianos y su servidumbre. Cabalgaba en un soberbio corcel, y vestía sayo de terciopelo negro, capa de paño, botas de montar y un gorro de tafetán negro con una pluma blanca. Después de haberse apeado los de la comitiva de la ciudad y saludado al monarca, se representó una escena alegórica, como se usaba siempre en ceremonias semejantes, aunque variando, según las ocasiones, sus personajes y circunstancias. Abrióse una puerta postiza colocada encima de la de San Antonio, y se presentó á la vista una grulla artificial, símbolo de un príncipe que se desvela por la felicidad de sus subditos, la cual, descendiendo hasta donde se hallaba el monarca, abrió su seno y dio salida á una linda niña que representaba á Santa Eulalia, y á dos niños lujosamente vestidos de ángel con un cetro en la diestra, todos coronados de flores. Juntos cantaron los siguientes versos:
Te Catholicum Cristianorum Regem máximum
Llegir l’original en castellà
Te Catholicum Cristianorum Regem máximum
En això la nena que representava la santa protomàrtir, mostrant a la mà dreta dues claus daurades, que eren les de les portes de Barcelona, va dirigir al monarca la següent al·locució:
Llegir l’original en castellà
En esto la niña que representaba á la santa protomártir, mostrando en la mano derecha dos llaves doradas, que eran las de las puertas de Barcelona, dirigió al monarca la siguiente alocución:
Eulalia hoc nutrita solo ter summe Philippe,
Llegir l’original en castellà
Eulalia hoc nutrita solo tcr summe P/iilippe,
Felicem adventum, turba precatur idem. Te reducem accipio, clares sacra pignora Regni
Llegir l’original en castellà
Feliccm adventum, turba precatur ídem. Te reducem accipio, clares sacra pignora Regni
Carpe manu, praestat Barcino grata, fidem. Is debetur honor, Caelum testatur et Orbis,
Llegir l’original en castellà
Carpe manu, prcestat Barcino grata, fidem. Is debetur honor, Coslum tcstatur et Orbis,
Protege commissum pace vel ense gregem. Colla psus numquam prudenter ab haeresis astu
Llegir l’original en castellà
Protege commissum pace vel ense gregem. Colla psus numquam prudenter ab hceresis astu
Després va lliurar les claus al rei. Aquest les va donar al conseller en cap, qui les va prendre besant-li respectuosament la mà. Es va enlairar la grua, i els tres personatges
Llegir l’original en castellà
Luego entregó las llaves al rey. Este las dio al conceller en cap, quien las tomó besándole respetuosamente la mano. Remontóse la grulla, y los tres personajes
Aquest és el dia que ha fet el Senyor; alegrem-nos-hi i gaudim-ne.
Llegir l’original en castellà
Heve dies, quam fecit Dominus, Exultemus, et leetemur in ea.
»Tot seguit el conseller primer va lligar al fre del cavall del rei uns cordons de seda encarnada i groga que duien els prohoms dels estaments, això és, a la part dreta els ciutadans Benet Puigmartí, militar; Joan Lluís Lull, ciutadà; Jaume d'Aguilar, militar; Onofre Marimón, ciutadà; Guillem Guirzes, ciutadà, i el consultor militar Lluís Setantí, i els artistes Jaume Sastre i Pere Talavera, notaris de Barcelona; Joan Dot, notari reial; Pere Prexens, apotecari, i Esteve Quintana, cerer; a la part esquerra els mercaders Jeroni Arles, cònsol mercader; Francesc Pomet, Francesc Mir, Francesc Casademunt, Jaume Doms i Esteve Bonell, i els menestrals Miquel Boiges, plater; Francesc Isern, calceter; Pere Antich, adober; Bartomeu Pedramini, forner, i Bartomeu Ferrer, sabater. Al banc dret del fre es va posar el conseller en cap, i a l'esquerra Miquel de Vallseca, ciutadà. Es va col·locar el rei sota de un pal·li de brocat constituït a l'efecte, les vares del qual portaven respectivament, les de la dreta els consellers quart i segon i Joan Salvà, i les de l'esquerra els consellers cinquè i tercer i Enric Terré. Davant del monarca anaven a cavall el seu cavallerís major D. Antoni de Toledo, que li portava l'estoc, quatre reis d'armes i una música; darrere seguien els personatges de la cort i servitud.
Llegir l’original en castellà
»En seguida el conceller primero ató al freno del caballo del rey unos cordones de seda encarnada y amarilla que llevaban los prohombres de los estamentos, esto es, á la parte derecha los ciudadanos Benito Puigmartí, militar; Juan Luis Lull, ciudadano; Jaime de Aguilar, militar; Onofre Marimón, ciudadano; Guillermo Guirzes, ciudadano, y el consultor militar Luis Setantí, y los artistas Jaime Sastre y Pedro Talavera, notarios de Barcelona; Juan Dot, notario real; Pedro Prexens, boticario, y Esteban Quintana, cerero; á la parte izquierda los mercaderes Jerónimo Arles, cónsul mercader; Francisco Pomet, Francisco Mir, Francisco Casademunt, Jaime Doms y Esteban Bonell, y los menestrales Miguel Boiges, platero; Francisco Isern, calcetero; Pedro Antich, curtidor; Bartolomé Pedramini, tahonero, y Bartolomé Ferrer, zapatero. Al banco derecho del freno se puso el conceller en cap, y al izquierdo Miguel de Vallseca, ciudadano. Colocóse el rey debajo de un palio de brocado constituido al efecto, cuyas varas llevaban respectivamente, las de la derecha los concelleres cuarto y segundo y Juan Salva, y las de la izquierda los concelleres quinto y tercero y Enrique Terré. Delante del monarca iban á caballo su caballerizo mayor D. Antonio de Toledo, que le llevaba el estoque, cuatro reyes de armas y una música; detrás seguían los personajes de la corte y servidumbre.
Amb aquest ordre entraren a la ciutat i discorregueren pels carrers de Sant Antoni i de l'Hospital, al costat de la porta d'aquest establiment estaven en dos cadafals els expòsits de la seva inclusa, per la Rambla fins a les Drassanes; i mentre passaven per un arc triomfal que la Diputació havia erigit a l'entrada del carrer del Dormitori de Sant Francesc, es va fer una salva d'arcabusseria i artilleria. A les cases de la carrera, així com generalment a les de tota la població, es veien belles penjadures i altres adorns. Caminava l'acompanyament amb pausa i majestat enmig de les aclamacions de la multitud que s'amuntegava per veure i saludar el rei.
Llegir l’original en castellà
»Con este orden entraron en la ciudad y discurrieron por las calles de San Antonio y del Hospital, junto á la puerta de cuyo establecimiento estaban en dos tablados los expósitos de su inclusa, por la Rambla hasta Atarazanas; y mientras pasaban por un arco triunfal que la Diputación había erigido á la entrada de la calle del Dormitorio de San Francisco , hízose una salva de arcabucería y artillería. En las casas de la carrera, bien así como generalmente en las de toda la población, veíanse bellas colgaduras y otros adornos. Caminaba el acompañamiento con pausa y majestad en medio de las aclamaciones de la muchedumbre que se agolpaba para ver y saludar al rey.
En arribar a la plaça de Sant Francesc, que era el lloc destinat per prestar per primera vegada el jurament, va baixar del cavall el monarca, i acompanyat dels consellers va pujar a un cadafal que s'havia aixecat davant de la casa de Montcada, amb riques penjadures vermelles, i al centre un dosser de brocat i un magnífic setial amb coixins de vellut carmesí amb franges d'or. Esperaven aquí tres religiosos del convent de Sant Nicolau de Bari, amb capa pluvial, un que portava la vera creu; un diaca i un sotsdiaca, i dos acòlits amb candelers i ciris 1 . Van pujar al cadafal i van col·locar la vera
Llegir l’original en castellà
» Al llegar á la plaza de San Francisco, que era el sitio destinado para prestar por primera vez el juramento, apeóse el monarca, y acompañado de los concelleres subió á un tablado que se había levantado delante de la casa de Moneada, con ricas colgaduras coloradas, y en el centro un dosel de brocado y un magnífico sitial con cojines de terciopelo carmesí con franjas de oro. Esperaban aquí tres religiosos del convento de San Nicolás de Barí, con capa pluvial, uno que llevaba la vera cruz; un diácono y un subdiácono, y dos acólitos con candeleros y cirios 1 . Subieron al tablado y colocaron la vera
1 El cerimonial prescrivia que sortissin del temple quan el rei estigués assegut; mas ells s'havien avançat per equivocació.
Llegir l’original en castellà
1 El ceremonial prescribía que saliesen del templo cuando el rey estuviese sentado; mas ellos e habían adelantado por equivocación.
creu sobre un missal obert damunt d'un coixí, i agenollant-se el rei i posant la destra sobre la vera creu i el missal, va jurar per ella i pels sants Evangelis, segons la fórmula que es veurà més avall, guardar i observar les constitucions, privilegis, usos, costums i llibertats atorgades a Barcelona pels seus predecessors.
Llegir l’original en castellà
cruz sobre un misal abierto encima de una almohada, y arrodillándose el rey y poniendo la diestra sobre la vera cruz y el misal, juró por ella y por los santos Evangelios, según la fórmula que se verá más abajo, guardar y observar las constituciones, privilegios, usos, costumbres y libertades otorgadas á Barcelona por sus predecesores.
«Fet això, els consellers van donar gràcies al monarca, li van besar la mà, i es van asseure en bancs al seu costat juntament amb els prohoms. L'artilleria de tots els forts va fer una altra salva, i després van passar en processó per davant del taulat els gremis i confraries de la ciutat, tots amb les seves banderes (menys el d'argenters, que en aquell moment no en tenia) i altres objectes, al·lusius alguns a les seves respectives arts i indústries. Els abaixadors de drap amb la Mulassa, els fusters, els adobers acompanyats d'uns salvatges i un lleó que feien pantomimes, la confraria de Sant Jaume, els faquins, els ganiveters, els garbelladors fent diversos jocs i tirant confits, els mariners, calafats i pescadors, que portaven una nau a tota vela, ben artillada que disparava coets; els revenedors, els cordillers amb el seu gegant, els tonellers, els matalassers, els mesoners, els pelleters, els hortolans, que mostraven un hort i executaven cert entremès fent llaurar uns ases; els tallants conduint un bou guarnit i muntat per un individu que portava la bandera del gremi; els espasers amb la imatge de Sant Pau, els teixidors de llana, els barreters, els mercers amb la representació de la casa de Sant Julià en uns boscos per on revolotejaven moltes aus, els calceters, els cotoners amb els Caballscotoners, els teixidors de lli, els paletes, els ferrers amb la víbria, els xapiners, els freners, els argenters i els sastres. Tot seguit es va fer una altra salva general.
Llegir l’original en castellà
«Hecho esto, los concelleres dieron gracias al monarca, le besaron la mano, y sentáronse en bancos á su lado junto con los prohombres. La artillería de todos los fuertes hizo otra salva, y luego pasaron en procesión por delante del tablado los gremios y cofradías de la ciudad, todos con sus banderas (menos el de plateros, que á la sazón no la tenía) y otros objetos, alusivos algunos á sus respectivas artes é industrias. Los tundidores de paño con la Mulassa, los carpinteros, los curtidores acompañados de unos salvajes y un león que iban haciendo pantomimas, la cofradía de San Jaime, los faquines, los cuchilleros, los aechadores haciendo varios juegos y aechando confites, los marineros, calafates y pescadores, que llevaban una nave á toda vela, bien artillada que disparaba cohetes; los revendedores, los sogueros con su gigante, los toneleros, los colchoneros, los mesoneros, los pellejeros, los hortelanos, que mostraban un huerto y ejecutaban cierto entremés haciendo arar á unos asnos; los cortantes conduciendo un buey enjaezado y montado por un individuo que llevaba la bandera del gremio; los espaderos con la imagen de San Pablo, los tejedores de lana, los sombrereros, los merceros con la representación de la casa de San Julián en unos bosques por donde revoloteaban muchas aves, los calceteros, los algodoneros con los Caballscotoners, los tejedores de lino, los albañiles, los herreros con la víbora, los chapineros, los freneros, los plateros y los sastres. En seguida se hizo otra salva general.
El rei baixà del cadafal enmig dels consellers, muntà a cavall i es posà sota el pal·li. La comitiva començà a caminar amb el mateix ordenament que abans pels carrers Ample, dels Canvis, del Born, de Montcada, plaça de la Capella de Marcús (on, com que ja queia la nit, els mestres i oficials dels gremis encengueren unes torxes preparades d'antuvi), carrer de Carden, plaça de la Llana, carrer de la Bòria i plaça de l'Àngel. En veure el monarca els presos que es trobaven a la presó pública, prorromperen en laments implorant perdó. Compadit aquell i convidat a exercir la més bella prerrogativa de la corona, féu alguna gràcia als que estaven encausats sense instància de part o per deutes. Prosseguí el seguici el seu camí pel carrer de la Calceteria (avui Llibreteria), plaça de Sant Jaume i carrer del Bisbe, fins al palau episcopal, on el rei es desmuntà, i fou rebut per l'arquebisbe de Tarragona, vestit de pontifical, acompanyat dels canonges i clerecia de la Santa Església, amb creu alta i la bandera de Santa Eulàlia. Es dirigiren després a la catedral, anant el monarca al costat del gremial i el conseller primer a la seva esquerra. En el tram de la graderia del temple hi havia una cadira coberta de lama d'or i el seu coixí, sobre el qual s'agenollà el rei i adorà la vera creu en mans de l'arquebisbe. Entrà immediatament al santuari, i passant per enmig del cor, arribà al presbiteri, adorà altra vegada la vera creu, i baixà després a orar a la capella de Santa Eulàlia. Concloses les cerimònies religioses, sortí de l'església, i muntant altra vegada a cavall, es dirigí amb el mateix acompanyament pel carrer del Bisbe, plaça de Sant Jaume, carrers de la Ciutat i Regomir, a la casa de l'arquebisbe de Tarragona, situada al carrer Ample, on havia d'hostatjar-se. En arribar a la porta acomiadà, segons costum, la comitiva dient amb to afable al conseller primer: «Cansa-ts deuen estar els consellers: aneu-vos-en a descansar.» A la qual cosa va contestar reverentment aquell magistrat: «En coses que compleixen a Sa Majestat no hi ha cansament algun.» Llavors els consellers van deixar el pal·li, i van tornar amb tot el seguici a les Cases Consistorials.
Llegir l’original en castellà
»E1 rey bajó del tablado en medio de los concelleres, montó á caballo y se puso debajo del palio. La comitiva echó á andar con el mismo ordenamiento que antes por las calles Ancha, de los Cambios, del Born, de Moneada, plaza de la Capilla de Marcús (donde por cerrar ya la noche los maestros y oficiales de los gremios encendieron unas hachas preparadas de antemano), calle de Carden, plaza de la Lana, calle de la Boria y plaza del Ángel. Al ver al monarca los presos que se hallaban en la cárcel pública, prorrumpieron en lastimeros gritos implorando perdón. Compadecido aquél é invitado á ejercer la más bella prerrogativa de la corona, hizo alguna gracia á los que estaban encausados sin instancia de parte ó por deudas. Prosiguió el cortejo su camino por la calle de la Calcetería (hoy Libretería), plaza de San Jaime y calle del Obispo, hasta el palacio episcopal, donde el rey se apeó, y fué recibido por el arzobispo de Tarragona, vestido de pontifical, acompañado de los canónigos y clerecía de la Santa Iglesia, con cruz alta y la bandera de Santa Eulalia. Dirigiéronse luego á la catedral, marchando el monarca al lado del gremial y el conceller primero á su izquierda. En el tramo de la gradería del templo había una silla cubierta de lama de oro y su almohadón, sobre el que se arrodilló el rey y adoró la vera cruz en manos del arzobispo. Entró inmediatamente en el santuario, y pasando por medio del coro, llegó al presbiterio, adoró otra vez la vera cruz, y bajó luego á orar á la capilla de Santa Eulalia. Concluidas las ceremonias religiosas, salió de la iglesia, y montando otra vez á caballo, se dirigió con el mismo acompañamiento por la calle del Obispo, plaza, de San Jaime, calles de la Ciudad y Regomir, ala casa del arzobispo de Tarragona, sita en la calle Ancha, donde debía hospedarse. Al llegar á la puerta despidió, según costumbre, á la comitiva diciendo con tono afable al conceller primero: «Cansados deben estar los concelleres: vayanse á descansar.» A lo que contestó reverentemente aquel magistrado: «En cosas que cumplen á Sa Magestat no hi ha cansament algún,* Entonces los concelleres dejaron el palio, y volvieron con todo el séquito á las Casas consistoriales.
»El dia 20 del mateix mes la Municipalitat, el clergat catedral i parroquial, les ordres religioses i les confraries van celebrar una processó de gràcies, que va passar per davant de la casa de l'arquebisbe i pels principals carrers de la població.
Llegir l’original en castellà
»E1 día 20 del mismo mes la Municipalidad, el clero catedral y parroquial, las órdenes religiosas y las cofradías celebraron una procesión de gracias, que pasó por delante de la casa del arzobispo y por las principales calles de la población.
»El 1r de març següent, a les dues de la tarda, els consellers i prohoms, precedits dels seus macers, es van traslladar al palau per presenciar, en qualitat de síndics elegits pel Consell de Cent, el jurament que el rei havia de prestar o més aviat ratificar. Es va presentar aquest al punt acompanyat dels reis d'armes, del cavallerís major, cortesans i servei. Es va asseure en un magnífic silló al costat d'una taula on hi havia la vera creu i un missal obert; i agenollant-se després, i posant sobre ells la dreta, va fer el següent jurament:
Llegir l’original en castellà
»E1 i.° de Marzo siguiente, á las dos de la tarde, los concelleres y prohombres, precedidos de sus maceros, se confirieron al palacio para presenciar, en calidad de síndicos elegidos por el Concejo de Ciento, el juramento que el rey debía prestar ó más bien ratificar. Presentóse éste al punto acompañado de los reyes de armas, del caballerizo mayor, cortesanos y servidumbre. Sentóse en un magnífico sillón junto á una mesa donde había la vera cruz y un misal abierto; y arrodillándose luego, y poniendo sobre ellos la diestra, hizo el siguiente juramento:
»Nos D. Felip, etc.) jurem per Nostre Senyor Jesucrist i pels quatre sants Evangelis, que toquem amb les nostres mans corporalment, tenir i observar, fer tenir i observar als prelats, religiosos, clergues, magnats, barons, rics-homes, nobles, cavallers, homes de paratge; a les ciutats, viles i llocs; a les universitats de totes elles; a tot el Principat i comtats, la carta de la venda del Bovatge, Herbatge i Terratge; tots els usatges de Barcelona, constitucions, estatuts, capítols i ordenacions, i actes de Corts generals de Catalunya; totes les llibertats i privilegis, gràcies i mercès fets i fetes, usos i costums del general com especialment atorgats i atorgades; la reunió dels regnes d'Ara-gó, de València i comtat de Barcelona; la dels regnes de Mallorca i illes a ells adjacents; dels comtats de Rosselló, de Cerdanya, de Conflent i de Vallespir; vescomtats d'Orlades i Carlades, amb dits regnes; la Constitució feta a les Corts celebrades pel rei Ferran II el 1503 al monestir de Sant Francesc d'Assís d'aquesta ciutat sobre la luició del censal de preu 220.000 lliures i de pensió anual 11.000 lliures, moneda barcelonina; servei prestat a dit monarca per les Corts generals per ell tingudes el 1493, al monestir de Santa Anna de la pròpia ciutat, i la confirmació de totes les Constitucions de Catalunya, així del rei D. Jaume com d'altres reis. »Acte continu, els estaments van estendre una escriptura de protesta i van prestar el jurament de fidelitat en la forma de costum; és a dir, els laics jurament i homenatge, i els eclesiàstics només aquell.»
Llegir l’original en castellà
»Nos D. Felipe, etc.) juramos por Nuestro Señor Jesucristo y por los cuatro santos Evangelios, que tocamos con nuestras manos corporalmente, tener y observar, hacer tener y observar á los prelados, religiosos, clérigos, magnates, barones, ricos-hombres, nobles, caballeros, hombres de paraje; á las ciudades, villas y lugares; á las universidades de todas ellas; á todo el Principado y condados, la carta de la venta del Bovaje, Herbaje y Terraje; todos los usajes de Barcelona, constituciones, estatutos, capítulos y ordenaciones, y actos de Cortes generales de Cataluña; todas las libertades y privilegios, gracias y mercedes hechos y hechas, usos y costumbres del general como especialmente otorgados y otorgadas; la reunión de los reinos de Aragón, de Valencia y condado de Barcelona; la de los reinos de Mallorca é islas á ellos adyacentes; de los condados de Rosellón, de Cerdaña, de Conflent y de Vallespir; vizcondados de Orlades y Carlades, con dichos reinos; la Constitución hecha en las Cortes celebradas por el rey Fernando II en i5o3 en el monasterio de San Francisco de Asís de esta ciudad sobre la luición del censal de precio 220.000 libras y de pensión anual 11.000 libras, moneda barcelonesa; servicio prestado á dicho monarca por las Cortes generales por él tenidas en 1493, en el monasterio de Santa Ana de la propia ciudad, y la confirmación de todas las Constituciones de Cataluña, así del rey D. Jaime como de otros reyes. »Acto continuo, los estamentos extendieron una escritura de protesta y prestaron el juramento de fidelidad en la forma de costumbre; esto es, los laicos juramento y homenaje, y los eclesiásticos sólo aquél.»
D'altres ben diferents escenes ha estat també teatre aquesta plaça. En ella es pot dir que va néixer la gran revolució de 1640.
Llegir l’original en castellà
De otras bien distintas escenas ha sido también teatro esta plaza. En ella puede decirse que nació la gran revolución de 1640.
Els catalans, després d'haver fet immensos sacrificis de sang i diners per sostenir la guerra contra els francesos al Rosselló, es van veure injustament vexats pel govern de Felip IV, que es va mostrar sord als seus clamors, a les representacions de la seva Diputació i Consell de Cent, a les queixes i als laments de tots. Prou hem parlat en un altre lloc dels molts justíssims motius de queixa que tenien en aquella ocasió els catalans. Aquí només ens toca relatar el fet que té relació amb l'assumpte que es tracta.
Llegir l’original en castellà
Los catalanes, después de haber hecho inmensos sacrificios de sangre y dinero para sostener la guerra contra los franceses en el Rosellón, se vieron injustamente vejados por el gobierno de Felipe IV, que se mostró sordo á sus clamores, á las representaciones de su Diputación y Concejo de Ciento, á las quejas y á los lamentos de todos. Bastante hemos hablado en otro lugar de los muchos justísimos motivos de queja que tenían en aquella ocasión los catalanes. Aquí sólo nos toca relatar el hecho que tiene relación con el asunto de que se trata.
Era virrei o lloctinent general del Principat Don Dalmau o Dalmacio de Queralt, comte de Santa Coloma, subjecte abans molt estimat del poble, perquè se'l ELS CARRERS DE BARCELONA 49 I
Llegir l’original en castellà
Era virrey ó lugarteniente general del Principado Don Dalmau ó Dalmacio de Queralt, conde de Santa Coloma, sujeto antes muy querido del pueblo, porque se le LAS CALLES DE BARCELONA 49 I
veia zelós del bé públic; però que, impulsat pel curs violent dels esdeveniments, i col·locat en terrible compromís entre el servei del rei i el que devia als seus compatriotes, va aconseguir alienar-se les simpaties d'aquests per tot el que va voler complir amb aquell, o millor amb el comte-duc d'Olivares, en aquell moment ministre omnipotent, ànima del govern i més rei a Espanya que el mateix monarca.
Llegir l’original en castellà
veía celoso del bien público; pero que, impulsado por el curso violento de los sucesos, y colocado en terrible aprieto entre el servicio del rey y lo que debía á sus compatriotas, consiguió enajenarse las simpatías de éstos por lo mucho que quiso cumplir con aquél, ó mejor con el conde-duque de Olivares, á la sazón ministro omnipotente, alma del gobierno y más rey en España que el mismo monarca.
De tal manera van anar encadenant-se els esdeveniments, que el comte de Santa Coloma, obeint ordres reservades, va manar detenir el diputat del Braç militar Francesc Tamarit, Francesc Joan de Vergós i Lleonard Serra, membres del Consell de Cent, i procedir contra el diputat del Braç eclesiàstic Pau Claris, per ser, va dir, homes inquiets i turbulents, extremadament entusiastes per la llibertat de la pàtria, i expressar-se, particularment l'últim, amb un fanatisme i ardor capaços d'excitar una commoció general. El poble va haver de prendre com a virtut el que mirava el comte de Santa Coloma com a crim; així és que el dia 12 de maig de 1640 es va amotinar demanant a crits la llibertat dels il·lustres presos, i creixent amb el tumult la gosadia, va penetrar furiosament a la presó, acabant per posar en llibertat els seus diputats i representants. Aquest motí va ser l'anunci de la terrible commoció que havia de tenir lloc als pocs dies.
Llegir l’original en castellà
De tal manera fueron encadenándose los sucesos, que el conde de Santa Coloma, obedeciendo órdenes reservadas, mandó prender al diputado del Brazo militar Francisco Tamarit, á Francisco Juan de Vergós y á Leonardo Serra, miembros del Concejo de Ciento, y proceder contra el diputado del Brazo eclesiástico Pablo Claris, por ser, dijo, hombres inquietos y turbulentos, extremadamente entusiastas por la libertad de la patria, y expresarse, particularmente el último, con un fanatismo y ardor capaces de excitar una conmoción general. Hubo de tomar el pueblo como virtud lo que miraba el conde de Santa Coloma como crimen; así es que el día 12 de Mayo de 1640 se amotinó pidiendo á voces la libertad de los ilustres presos, y creciendo con el tumulto la osadía, penetró furioso en la cárcel, acabando por poner en libertad á sus diputados y representantes. Este motín fué el anuncio de la terrible conmoción que debía tener lugar á los breves días.
Va arribar el 7 de juny d'aquell any i amb ell el dia de Corpus. Com era costum antic en semblant dia, van entrar a la capital els segadors que venien a buscar feina del seu ofici. Es diu que aquell any van entrar en major nombre que els anteriors, i s'afegeix que molts només ho eren en el vestit. Ben clarament es va conèixer que allò a què havien vingut aquella vegada molts segadors reals o fingits, era a promoure aldarulls o a buscar pretext per a començar-los. Discorrien per la ciutat en nombrosos grups, i quan topaven amb un castellà, fos quina fos la seva dignitat, el miraven amb descortesia i mofa, amb evidents senyals de provocació i insult.
Llegir l’original en castellà
Llegó el 7 de Junio de aquel año y con él el día de Corpus. Como era costumbre antigua en semejante día, entraron en la capital los segadores que venían á buscar faena de su oficio. Dícese que aquel año entraron en mayor número que los anteriores, y añádese que muchos sólo lo eran en el traje. Bien á las claras se conoció que á lo que habían venido aquella vez muchos segadores reales ó fingidos, era á promover alboroto ó á buscar pretexto para comenzarle. Discurrían por la ciudad en numerosos grupos, y cuando topaban con un castellano, fuese cual fuere su dignidad, mirábanle con descortesía y mofa, con evidentes señales de provocación é insulto.
Va succeir en això que un ministre inferior de justícia, en topar amb un grup al carrer Ample, va voler agafar un home, a qui va prendre per cert criminal perseguit de la justícia. Van sortir en defensa seva els que anaven en la seva companyia, i es va trabar una baralla que va prendre cert caràcter de gravetat, doncs en va resultar un ferit. Això va donar pretext a l'alarma que els aldarullers buscaven.
Llegir l’original en castellà
Sucedió en esto que un ministro inferior de justicia, al tropezar con un grupo en la calle Ancha, quiso echar mano á un hombre, á quien tomó por cierto criminal perseguido de la justicia. Salieron en defensa suya los que iban en su compañía, y trabóse una pendencia que tomó cierto carácter de gravedad, pues resultó un herido. Esto dio pretexto á la alarma que los alborotadores buscaban.
Ben aviat la plaça de què ens ocupem es va veure invadida de gent, doncs com que en ella estava la casa del comte de Santa Coloma, allí va acudir amb més afany la multitud, desitjosa de protestar contra els actes del virrei per mitjà d'una pública i sorollosa manifestació. La guàrdia que hi havia a la casa del comte va voler dispersar els grups i va fer armes contra ells; però aquesta mesura va portar al màxim la irritació i el descontentament. La munió es va precipitar sobre la guàrdia que es va replegar, retirant-se al palau i tancant la porta, davant la qual van començar els sediciosos a reunir feixos de llenya a l'objecte de calar foc a la casa del virrei, prorrumpint en descompassats crits de Visca la llibertat! Visca Catalunya! Mort el mal govern!
Llegir l’original en castellà
Pronto la plaza de que nos ocupamos se vio invadida de gente, pues como en ella estaba la casa del conde de Santa Coloma, allí acudió con más empeño la multitud, deseosa de protestar contra los actos del virrey por medio de una pública y ruidosa manifestación. La guardia que había en la casa del conde quiso dispersar los grupos é hizo armas contra ellos; pero esta medida llevó á lo sumo la irritación y el descontento. La muchedumbre se precipitó sobre la guardia que se replegó, retirándose al palacio y cerrando la puerta, ante la cual comenzaron los sediciosos á reunir haces de leña al objeto de prender fuego á la casa del virrey, prorrumpiendo en descompasados gritos de ¡Viva la libertad! ¡Viva Cataluña! ¡Muera el mal gobierno!
Ja acostaven la flama per calar foc als feixos de llenya i amb ells a l'edifici, quan es van obrir les portes del veí temple de Sant Francesc, apareixent en solemne processó els frares menors amb el Santíssim Sagrament. El poble va caure de genolls interrompent la seva obra de destrucció, i van encertar a presentar-se també en aquell moment els consellers i diputats, alguns dels quals van aconseguir emportar-se els grups cap a la Rambla, mentre que altres pene-traven al palau del virrei, a qui van trobar disposat a retirar-se a les Drassanes. L'acompanyaren a aquesta fortalesa els diputats i li demanaren que s'embarqués, abandonant la ciutat i el comandament, com a únic remei possible als mals que es preveien.
Llegir l’original en castellà
Acercaban ya la lumbre para prender fuego á las haces de leña y con ellas al edificio, cuando se abrieron las puertas del vecino templo de San Francisco, apareciendo en solemne procesión los frailes menores con el Santísimo Sacramento. El pueblo cayó de rodillas interrumpiendo su obra de destrucción, y acertaron á presentarse también en aquel momento los concelleres y diputados, algunos de los cuales consiguieron llevarse los grupos hacia la Rambla, mientras que otros penetraban en el palacio del virrey, á quien hallaron dispuesto á retirarse á Atarazanas. Acompañáronle á esta fortaleza los diputados y pidiéronle que se embarcase, abandonando la ciudad y el mando, como único remedio posible á los males que se preveían.
En efecte, ja la ira i la indignació del poble havien arribat al seu màxim. Sense fre els aldarullers, trencat el dic a la paciència, triomfant el tumult, Barcelona presentava un dolorós espectacle. Van ser assaltades les cases dels ministres i jutges reials, i morts desastrosament diversos castellans i altres que, sent catalans, eren d'aquest partit; el mateix palau del virrei va ser assaltat i posat a sac, i, com succeeix sempre, la munió, trobant valor en els seus mateixos excessos, gosadia en el seu mateix deliri i disculpa en l'embriaguesa del seu mateix entusiasme, va començar a prorrompre en grans veus de sanya i d'extermini contra el propi lloctinent comte de Santa Coloma.
Llegir l’original en castellà
En efecto, ya la ira y la indignación del pueblo habían llegado á su colmo. Sin freno los alborotadores, roto el dique á la paciencia, triunfante el tumulto, Barcelona presentaba un doloroso espectáculo. Fueron asaltadas las casas de los ministros y jaeces reales, y muertos desastradamente varios castellanos y otros que, siendo catalanes, eran de este partido; el mismo palacio del virrey fué allanado y puesto á saco, y, como sucede siempre, la muchedumbre, encontrando valor en sus mismos excesos, osadía en su mismo delirio y disculpa en la embriaguez de su mismo entusiasmo, comenzó á prorrumpir en grandes voces de saña y de exterminio contra el propio lugarteniente conde de Santa Coloma.
No va tardar a arribar a notícia d'aquest el saqueig del seu palau, i va poder clarament sentir els udols dels que demanant a grans veus la seva vida s'acostaven a les Drassanes. Així que, no creient-se segur en aquesta fortalesa, en va sortir per una obertura del baluard del Rei i va dirigir els seus vacil·lants passos per les roques de Sant Bertran, camí de Montjuïc, creient trobar un esquif que pogués traslladar-lo a bord de les galeres reials ancorades al port. No va permetre la seva malaventura que aquesta esperança es realitzés. Abatut per la calor, per l'angoixa i per la congoixa, va caure defallit al costat d'unes roques, on el van trobar els que cegament anaven a la seva recerca i li van acabar de prendre la poca vida que li quedava.
Llegir l’original en castellà
No tardó en llegar á noticia de éste el saqueo de su palacio, y pudo claramente oir los alaridos de los que pidiendo á grandes voces su vida se acercaban á la Atarazana. Así que, no creyéndose seguro en esta fortaleza, se salió de ella por una abertura del baluarte del Rey y dirigió sus vacilantes pasos por las rocas de San Beltrán, camino de Montjuich, creyendo hallar un esquife que pudiese trasladarle á bordo de las galeras reales ancladas en el puerto. No permitió su malaventura que esta esperanza se realizara. Abatido por el calor, por la angustia y por la congoja, cayó desfallecido junto á unas rocas, donde le hallaron los que ciegamente iban en su busca y le acabaron de quitar la poca vida que le quedaba.
No és d'aquest lloc referir el que va passar després de la mort del virrei comte de Santa Coloma. A les pàgines d'aquesta mateixa obra es relata la grandesa d'aque-lla revolució per part dels catalans; revolució en la qual apareix com a primera i més noble figura la del diputat D. Pau Claris, el nom del qual s'ha posat en just tribut a un dels carrers de la nova Barcelona.
Llegir l’original en castellà
No es de este lugar referir lo que paso después de la muerte del virrey conde de Santa Coloma. En las páginal de esta misma obra se relata la grandeza de aquelia revolución por parte de los catalanes; revolución en la cual aparece como primera y más noble figura la del diputado D. Pablo Claris, cuyo nombre se ha puesto en justo tributo á una de las calles de la nueva Barcelona.
Viu en aquesta plaça el Sr. D. Joan Treserra, qui posseeix un museu, potser el més notable dels particulars de Barcelona, el qual conté magnífiques còpies dels principals quadres que hi ha als museus d'Europa.
Llegir l’original en castellà
Vive en esta plaza el Sr. D. Juan Treserra, quien posee un museo, quizá el más notable de los particulares de Barcelona, el cual contiene magníficas copias de los principales cuadros que hay en los museos de Europa.
Fi de l’entrada original