Tornar a l'atles

Consejo de Ciento (calle del)

Víctor Balaguer · 1888 · Volum 1 · pàgs. 345–349

Traducció automàtica al català de la transcripció OCR completa en castellà, encara sense revisar. Compara cada paràgraf amb el facsímil original en castellà.

Primera edició (1865) a Google Books
Detalls de la font

Las Calles de Barcelona · Edició de 1888. La citació de l’atles és una selecció editada per separat.

La vista de lectura uneix línies i frases entre pàgines i oculta el títol repetit i les capçaleres reconegudes. Conserva les notes. Consulta la vista per pàgines per veure la disposició de l’OCR original.

Forma part de l'eixample, i serà una de les més principals, creuant tota la ciutat des del carrer de la Marina fins al del Llobregat, veient-se tallada per molts carrers importants, com els de Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor, passeig de Sant Joan, Bailèn, Girona, Bruch, Llúria, Claris, passeig de Gràcia, rambla d'Isabel II, Balmes, Universitat, Aribau, Muntaner, Casanovas, Villarroel, Urgell, Borrell, Viladomat, Calàbria, Rocafort, Entença, Vilamarí, Llansà i Tarragona.

Llegir l’original en castellà

Forma parte del ensanche, y será una de las más principales, cruzando toda la ciudad desde la calle de la Marina hasta la del Llobregat, viéndose cortada por muchas calles importantes, como las de Cerdcña, Sicilia, Ñapóles, Roger de Flor, paseo de San Juan, Bailen, Gerona, Brnch, Latería, Claris, paseo de Gracia, rambla de Isabel II, Balines, Universidad, Aribau, Munta- 11er, Casanovas, Villarroel, Urgel, Borrell, Viladomal, Calabria, Rocafort, Entenza, Vilamarí, Llansa y Tarragona.

Heus aquí allò que, amb el títol d'El Consell de Cent, deia en el número del diari El Telégrafo, corresponent al 2 de Desembre de 1864, l'il·lustrat historiador D. Lluís Cutchet:

Llegir l’original en castellà

He aquí lo que, con el título de El Consejo de Ciento, decía en el número del periódico El Telégrafo, correspondiente al 2 de Diciembre de 1864, el ilustrado historiador D. Luis Cutchet:

«Ben sabut és que l'antic Consell de Cent, anomenat també Consell de cent jurats (regidors o edils com diríem ara), fou en tots temps, durant la seva llarga existència, el major timbre de glòria per a la ciutat de Barcelona. Aquell Consell era un Municipi, però amb tantes atribucions sobiranes, que en realitat venia a ser una espècie de Senat independent; per manera que la inscripció que encara es conserva tallada en el marbre, a l'entrada del saló de les grans sessions (Senatus Popultis-Que Barcinonensis), no era una ridícula paròdia de la cèlebre fórmula posada pels antics romans en les seves ensenyes, sinó que simbolitzava amb exactitud l'estat polític d'una població, els fills de la qual eren ben coneguts en el món pel lliure esperit de les seves institucions i per les seves altes empreses en el mar com en la terra. Hi havia a l'esforçada ciutat comtes o reis, no hi ha dubte; però eren en el fons els seus protectors molt més que els seus sobirans, i aquesta protecció la pagava Barcelona augmentant cada dia per espai de molts segles la glòria dels seus prínceps, els quals, mentre pertanyeren a la dinastia catalana, tingueren amor i respecte a Barcelona, variant ja molt sota aquest aspecte les coses quan començà Catalunya, pel seu mal, a ser governada per caps d'altra estirp.

Llegir l’original en castellà

«Bien sabido es que el antiguo Consejo de Ciento, llamado también Consejo de cien jurados (regidores ó concejales como diríamos ahora), fué en todos tiempos, durante su larga existencia, el mayor timbre de gloria para la ciudad de Barcelona. Aquel Consejo era un Municipio, pero con tantas atribuciones soberanas, que en realidad venía á ser una especie de Senado independiente; por manera que la inscripción que todavía se conserva entallada en el mármol, á la entrada del salón de las grandes sesiones (Senatus Popultis-Que Barcinonensis), no era una ridicula parodia de la célebre fórmula puesta por los antiguos romanos en sus enseñas, sino que simbolizaba con exactitud el estado político de una población, cuyos hijos eran bien conocidos en el mundo por el libre espíritu de sus instituciones y por sus altas empresas en el mar como en la tierra. Había en la esforzada ciudad condes ó reyes, no hay duda; pero eran en el fondo sus protectores mucho más que sus soberanos, y esa protección la pagaba Barcelona acrecentando cada día por espacio de muchos siglos la gloria de sus príncipes, los cuales, mientras pertenecieron á la dinastía catalana, tuvieron amor y respeto á Barcelona, variando ya mucho bajo este aspecto las cosas cuando principió Cataluña, por su mal, á ser gobernada por jefes de otra estirpe.

»El nombre de jurats, no obstant el nom de Consell de Cent, va variar segons els temps, i hi hagué èpoques, al principi, en què dit nombre pogué ser indefinit, a voluntat dels consellers; altres en què fou de 200; altres de 100, segons així succeí des de 1274 fins a 1387, en quin any es fixà en 120, fixant-se més endavant en 128 i després en 144, bé que conservant sempre la mateixa denominació de Consell de Cent; de manera que en les actes municipals d'aquelles edats es llegeix sovint: «El Consell de cent jurats, que és de cxxviii;» i també com segueix: «El Consell de cxxviii jurats, anomenat de C.,» etc.

Llegir l’original en castellà

»E1 número de jurados, no obstante el nombre de Concejo de Ciento, varió según los tiempos, y hubo épocas, al principio, en que dicho número pudo ser indefinido, á voluntad de los concelleres; otras en que fué de 200; otras de 100, según así sucedió desde 1274 hasta 1387, en cuyo año se fijó en 120, fijándose más adelante en 128 y después en 144, bien que conservando siempre la misma denominación de Concejo de Ciento; de suerte que en las actas municipales de aquellas edades se lee á menudo: «El Concejo de cien jurados, que es de cxxviii;» y también como sigue: «El Concejo de cxxviii jurados, llamado de C.,» etc.

»El Consell no es reunia en ple sinó en circumstàncies extraordinàries, quan s'havia de tractar d'algun assumpte realment important; però per al curs regular dels negocis només es reunia la quarta part dels membres, i alternant-se per trimestres, a fi que la càrrega fos per a tots igualment suportable: d'aquesta manera no hi havia més que un trimestre de servei veritablement actiu i onerós. A fi que acabat un trimestre poguessin més fàcilment els entrants assabentar-se dels negocis del Municipi, quedava una comissió dels sortints. Així és que en realitat el Consell estava dividit en quatre grans comissions, amb una subcomissió, rellevant-se alternativament en les seves tasques, i reunint-se totes en un cos, en l'històric saló, quan calia deliberar sobre algun greu assumpte imprevist, o s'havia de resoldre sobre algun acord transcendental de la comissió funcionant, per aprovar o rebutjar.

Llegir l’original en castellà

»E1 Concejo no se reunía en pleno sino en circunstancias extraordinarias, cuando debía tratarse de algún asunto realmente importante; pero para el curso regular de los negocios sólo se reunía la cuarta parte de los miembros, y turnando por trimestres, á fin de que la carga fuese para todos igualmente llevadera: de esta suerte no había más que un trimestre de servicio verdaderamente activo y oneroso. A fin de que terminado un trimestre pudieran más fácilmente los entrantes enterarse de los negocios del Municipio, quedaba una comisión de los salientes. Así es que en realidad el Concejo estaba dividido en cuatro grandes comisiones, con una sub-comisión, relevándose alternativamente en sus tareas, y reuniéndose todas en un cuerpo, en el histórico salón, cuando había que deliberar sobre algún grave asunto imprevisto, ó se tenía que resolver sobre algún acuerdo transcendental de la comisión funcionante, para aprobar ó rechazar.

» Quan es consideren les facultats d'aquell cos, el que s'elegia tots els anys, i es veu el que és ara la Municipalitat de Barcelona, en veritat que no pot un menys d'entregar-se a certes reflexions, poc favorables a la virilitat dels nostres temps, no obstant el molt que en aquests dies s'ha fet en defensa de la dignitat humana. No hi ha ara aquella perseverança en el sosteniment dels propis drets que constituïa principalment el distintiu dels nostres avantpassats, la fibra patriòtica dels quals no permetia mai cap classe de subterfugis, excessos ni trencaments de lleis per part del poder executiu. Aquells regidors eren la genuïna representació de la laboriosa i noble Barcelona, és a dir, d'una ciutat d'homes, i havien sabut adquirir tals drets, que el mateix Consell de Cent fins podia conèixer judicialment dels abusos que arribessin a cometre els consellers, als quals anomenaríem ara alcaldes, en l'exercici dels seus càrrecs.

Llegir l’original en castellà

» Cuando se consideran las facultades de aquel cuerpo, el que se elegía todos los años, y se ve lo que es ahora la Municipalidad de Barcelona, en verdad que no puede uno menos de entregarse á ciertas reflexiones, poco favorables á la virilidad de nuestros tiempos, no obstante lo mucho que en estos días se ha hecho en defensa de la dignidad humana. No hay ahora aquella perseverancia en el sostén de los propios derechos que constituía principalmente el distintivo de nuestros antepasados, cuya patriótica fibra no permitía jamás ninguna clase de subterfugios, demasías ni quebrantamientos de leyes por parte del poder ejecutivo. Aquellos concejales eran lagenuína representación de la laboriosa y noble Barcelona, es decir, de una ciudad de hombres, y habían sabido adquirir tales derechos, que el mismo Concejo de Ciento hasta podía conocer judicialmente de los abusos que llegaran á cometer los concelleres, á quienes llamaríamos ahora alcaldes, en el ejercicio de sus cargos.

»Els consellers foren quatre, cinc o sis, segons els temps, i des de l'any 1249 ja no els elegí la Corona, quedant, per consegüent, el Consell en cos veritablement popular. En ell estava representada la ciutat per tots els seus fills més distingits en lletres i en arts, prescindint de l'àmplia representació que allí tenien les altres professions, fins les més humils, perquè els antics barcelonins sempre tributaren al treball, de qualsevol índole que fos amb tal d'exercir-se honradament, els merescuts honors.

Llegir l’original en castellà

»Los concelleres fueron cuatro, cinco ó seis, según los tiempos, y desde el año 1249 no los eligió ya la Corona, quedando, por consiguiente, el Concejo en cuerpo verdaderamente popular. En él estaba representada la ciudad por todos sus hijos más distinguidos en letras y en artes, prescindiendo de la amplia representación que allí tenían las demás profesiones, hasta los más humildes, porque los antiguos barceloneses siempre tributaron al trabajo, de cualquiera índole que fuese con tal de ejercerse honradamente, los merecidos honores.

» Allí es guardaven les tradicions glorioses del país; allí els homes dels oficis aprenien dels seus companys que estaven en el Consell per dret d'instrucció, acompanyada de la deguda honradesa, que les persones constituïdes en dignitat que no comprenguin la transcendència dels nobles records, són poc a propòsit per representar degudament a un gran poble il·lustrat amb tot gènere de meritoris fets en la pau com en la guerra. Sense ser fanàtics de les passades institucions catalanes, bé pot assegurar-se que era molta la grandesa moral del savi Consell de Barcelona, com se solia anomenar; qualificatiu que a la veritat tenia ben merescut per l'elevada prudència i la lluminosa sensatesa que en els seus acords acostumava presidir. Aquells barons il·lustres, sense aparèixer mai aduladors amb monarques o potentats, bé que sempre molt respectuosos amb els reis de dret, no oblidaven que devien ser custodis fidels de tot el que pogués redundar en honra de la capital de Catalunya, i la pedra més insignificant en aparença, que pogués mostrar-se com a testimoni d'algun succés notable, era per ells tinguda com a sagrada relíquia: al mateix temps que administradors de la cosa pública, eren zelosos guardians del culte patri. No és, doncs, d'estranyar que en recordar certes negligències, o millor certes ignoràncies; en comparar èpoques amb èpoques, sense ser, no obstant, sistemàticament laudatores temporis acti, ens sentim posseïts de profunda malenconia, quan no d'un sentiment que no volem expressar en aquest moment.»

Llegir l’original en castellà

» Allí se guardaban las tradiciones gloriosas del país; allí los hombres de los oficios aprendían de sus compañeros que estaban en el Concejo por derecho de instrucción, acompañada de la debida honradez, que las personas constituidas en dignidad á quienes no se alcance la transcendencia de los nobles recuerdos, son poco á propósito para representar debidamente á un gran pueblo ilustrado con todo género de meritorios hechos en la paz como en la guerra. Sin ser fanáticos de las pasadas instituciones catalanas, bien puede asegurarse que era mucha la grandeza moral del sabio Concejo de Barcelona, como se le solía llamar; calificativo que á la verdad tenía bien merecido por la elevada prudencia y la luminosa sensatez que en sus acuerdos acostumbraba presidir. Aquellos varones ilustres, sin aparecer nunca aduladores con monarcas ó potentados, bien que siempre muy respetuosos con los reyes derecheros, no olvidaban que debían ser custodios fieles de todo cuanto pudiera redundar en honra de la capital de Cataluña, y la piedra más insignificante al parecer, que pudiera mostrarse como testimonio de algún suceso notable, era por ellos tenida como sagrada reliquia: al mismo tiempo que administradores de la cosa pública, eran celosos guardianes del patrio culto. No es, pues, de extrañar que al recordar ciertas negligencias, ó mejor ciertas ignorancias; al comparar épocas con épocas, sin ser, no obstante, sistemáticamente laudatores tcmporis acti, nos sintamos poseídos de profunda melancolía, cuando no de un sentimiento que no queremos expresar en este momento.»

Fi de l’entrada original