Es troba situada a l'eixample i ocupa des del Passeig de Gràcia fins al carrer de la Marina, creuada pels de Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor, Passeig de Sant Joan, Bailèn, Girona, Bruch, Lauria i Claris.
Llegir l’original en castellà
Se halla situada en el ensanche y ocupa desde el Paseo de Gracia hasta la calle de la Marina, cruzada por las de Cerdeña, Sicilia, Ñapóles, Roger de Flor, Paseo de San Juan, Bailen, Gerona, Bruch, Lamia y Claris.
Portarà aquest nom en memòria i lloa del cèlebre Parlament de Casp.
Llegir l’original en castellà
Llevará este nombre en memoria y loa del célebre Parlamento de Caspe.
El 1410 va morir a Barcelona el rei D. Martí l'Humà, acabant amb ell l'heroica i marcial casa dels comtes de Barcelona, que amb onze reis va ocupar el tron d'Aragó en el decurs de dos-cents setanta-tres anys, estenent les seves glòries i dilatant el seu domini per les tres parts del món llavors conegudes. No quedant fills legítims de D. Martí, es van veure en greu compromís els regnes de la Corona d'Aragó, ja que es van presentar diversos pretendents a la corona, disposats tots a recolzar amb la força de les armes el que cadascú creia el seu dret.
Llegir l’original en castellà
En 1410 murió en Barcelona el rey D. Martín el Humano, acabando con él la heroica y marcial casa de los condes de Barcelona, que con once reyes ocupó el trono de Aragón en el decurso de doscientos setenta y tres años, extendiendo sus glorias y dilatando su dominio por las tres partes del mundo entonces conocidas. No quedando hijos legítimos de D. Martín, viéronse en grave apuro los reinos de la Corona de Aragón, pues se presentaron varios pretendientes á la corona, dispuestos todos á apoyar con la fuerza de las armas el que cada uno creía su derecho.
Gran exemple de seny i de patriotisme va donar llavors el país. Les tres nacions confederades, Catalunya, Aragó i València, es van reunir cadascuna en parlament i van saber mantenir a ratlla els pretendents, evitant els funestos horrors d'una guerra civil i obligant a tots a respectar la voluntat nacional.
Llegir l’original en castellà
Grande ejemplo de cordura y de patriotismo dio entonces el país. Las tres naciones confederadas, Cataluña, Aragón y Valencia, se reunieron cada una en parlamento y supieron mantener á raya á los pretendientes, evitando los funestos horrores de una guerra civil y obligando á todos á respetar la voluntad nacional.
Després de madures deliberacions es va convenir, de comú acord, a nomenar tres diputats o compromissaris per cada nació, els quals, reunits a Casp, havien d'elegir d'entre els pretendents aquell que tingués millor dret i majors mèrits a la corona. Els elegits per formar el Parlament de Casp van ser, per part de Catalunya, D. Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona; Guillem de Vallseca i Bernat Gualbes, juristes cèlebres; per part d'Aragó, D. Domingo Ram, bisbe d'Osca i Jaca; Francés d'Aranda, que havia estat cavaller del consell del rei i aleshores es trobava retirat del món a la Cartoixa, i Berenguer de Bardají, distingit jurista; i per part de València, Bonifaci Ferrer, general de la Cartoixa; el seu germà el mestre i famós predicador Fra Vicent Ferrer, que avui és venerat com a sant als altars, i el lletrat Ginés de Rabassa.
Llegir l’original en castellà
Después de maduras deliberaciones se convino, de común acuerdo, en nombrar tres diputados ó compromisarios por cada nación, los cuales, reunidos en Caspc, debían elegir de entre los pretendientes al que tuviese mejor derecho y mayores méritos á la corona. Los elegidos para formar el Parlamento de Caspe fueron, por parte de Cataluña, D. Pedro de Zagarriga, arzobispo de Tarragona; Guillermo de Vallseca y Bernardo Gualbes, jurisconsultos célebres; por parte de Aragón, D. Domingo Ram, obispo de Huesca y Jaca; Francés de Aranda, que había sido caballero del consejo del rey y entonces se hallaba retirado del mundo en la Cartuja, y Berenguer de Bardají, distinguido jurisconsulto; y por parte de Valencia, Bonifacio Ferrer, general de la Cartuja; su hermano el maestro y famoso predicador Fr. Vicente Ferrer, que hoy es venerado como santo en los altares, y el letrado Ginés de Rabassa.
Es va veure llavors, i és exemple únic en la història del món, els poderosos pretendents al tron deposar les seves armes i presentar-se per mitjà dels seus advocats a fer valer els seus drets davant els nou elegits del poble, davant els nous jutges reunits a Casp, als quals les nacions confederades acabaven de donar el poder d'atorgar en nom del poble una corona.
Llegir l’original en castellà
Vióse entonces, y es ejemplo único en la historia del mundo, á los poderosos pretendientes al trono deponer sus armas y presentarse por medio de sus abogados á hacer valer sus derechos ante los nueve elegidos del pueblo, ante los nuevos jueces reunidos en Caspe, á quienes las naciones confederadas acababan de dar el poder de otorgar en nombre del pueblo una corona.
Eren els pretendents Jaume d'Aragó, comte d'Urgell; Alfons d'Aragó, duc de Gandia; Frederic d'Aragó, fill natural del rei Martí de Sicília, que era fill al seu torn del rei Martí el Humà; D. Ferran de Castella, comunament anomenat l'infant d'Antequera, i D. Lluís, comte d'Anjou.
Llegir l’original en castellà
Eran los pretendientes D. Jaime de Aragón, conde de Urgel; D. Alfonso de Aragón, duque de Gandía; D. Fadrique de Aragón, hijo natural del rey D. Martín de Sicilia, que era hijo á su vez del rey D. Martín el Humano; D. Fernando de Castilla, comunmente llamado el infante de Antequera, y D. Luis, conde de Anjou.
Aquell que d'entre aquests tenia més fonamentats drets al tron vacant era sens dubte el comte d'Urgell, que descendia per línia masculina dels reis d'Aragó, i a aquest donava suport l'opinió pública de Catalunya, en el seu favor gairebé unànimement pronunciada. No obstant això, no va ser a ell a qui es va donar la corona. Les gestions i les intrigues del papa Benet XIII de Luna, que va passar personalment a Casp per inclinar l'ànim dels jutges en favor de D. Ferran de Castella, i la política tortuosa i autoritat reconeguda de Fra Vicent Ferrer, a qui es tenia per sant i de qui es creia que rebia inspiracions celestes, van fer que la justícia es torcés en aquell memorable judici, quedant sense premi el de més dret.
Llegir l’original en castellà
Aquél que de entre éstos tenía más fundados derechos al trono vacante era sin disputa el conde de Urgel, que descendía por línea masculina de los reyes de Aragón, y á éste apoyaba la opinión pública de Cataluña, en su favor casi unánimemente pronunciada. Sin embargo, no fué á él á quien se dio la corona. Los manejos y las intrigas del papa Benedicto de Luna, que pasó personalmente á Caspe para inclinar el ánimo de los jueces en favor de D. Fernando de Castilla, y la política tortuosa y autoridad reconocida de Fr. Vicente Ferrer, á quien se tenía por santo y de quien se creía que recibía inspiraciones celestes, hicieron que la justicia se torciera en aquel memorable juicio, quedando sin premio el de más derecho.
Assabentats finalment els jutges de les raons dels pretendents, van resoldre arribar a l'arduíssim tràmit de la sentència, i encara que, ni per la seva facultat de teòleg ni pel càrrec que ocupava, Sant Vicent Ferrer havia de parlar el primer, era tant el respecte que tots tenien a la seva ciència, eloqüència i santedat, que, cedint el seu dret els set que el precedien, el van obligar a votar el primer, cosa que va fer donant el seu vot raonat en favor de l'infant D. Ferran de Castella. Altres cinc jutges, que van ser els tres d'Aragó, un de Catalunya i un de València, el van seguir, conformant-se amb ell sense al·legar més raons. El vot de l'arquebisbe de Tarragona va ser que el comte d'Urgell i el duc de Gandia tenien més dret a la corona, i que, com els dos es trobaven en igual grau, es podria elegir el més convenient. Guillem de Vallseca va dir que tenia per més útil entre els pretendents el comte d'Urgell; i finalment, el Dr. Pere Beltran, que havia substituït a Ginés de Rabassa, malalt, es va abstenir de votar dient-que, per haver entrat tard al Congrés, no havia tingut temps per assabentar-se de tants al·legats i escriptures com eren els que formaven aquell voluminós expedient.
Llegir l’original en castellà
Enterados por fin los jueces de las razones dé los pretendientes, resolvieron llegar al arduísimo trance de la sentencia, y aunque, ni por su facultad de teólogo ni por el puesto que ocupaba, San Vicente Ferrer debía hablar el primero, era tanto el respeto que todos tenían á su ciencia, elocuencia y santidad, que, cediendo su derecho los siete que le precedían, precisáronle á votar el primero, lo cual hizo dando su voto razonado en favor del infante D. Fernando de Castilla. Otros cinco jueces, que fueron los tres de Aragón, uno de Cataluña y otro de Valencia, le siguieron, conformándose con él sin alegar más razones. El voto del arzobispo de Tarragona fué que el conde de Urgel y el duque de Gandía tenían más derecho á la corona, y que, como los dos se hallaban en igual grado, podría elegirse el más conveniente. Guillen de Vallseca dijo que tenía por más útil entre los pretendientes al conde de Urgel; y finalmente, el Dr. Pedro Beltrán, que había sustituido á Ginés de Rabassa, enfermo, se abstuvo de votar diciendo que, por haber entrado tarde en el Congreso, no había tenido tiempo para enterarse de tantos alegatos y escrituras como eran los que formaban aquel voluminoso expediente.
D'aquesta manera va ser donada per uns homes de lletres aquella gran corona, formada, sostinguda i incrementada pel bel·licós estrèpit de les armes, sent potser aquest l'únic exemplar que de tal cas, en el vast teatre del món, ens presenten les històries en les repetides escenes dels segles. Es va executar aquesta gran i admirable obra al castell de Casp, guarnit per a la seguretat dels jutges per gent d'armes de les tres nacions, sent els seus capitans Albert Zatrilla, català; Martí Martínez de Marcilla, aragonès, i Pere Zapata, valencià, i estant encomanada la guàrdia i defensa del castell als alcaids Guillem Zaera, Domingo Lanaja i Ramon Fivaller, català el primer, aragonès el segon i valencià l'últim. Es va pronunciar la sentència el dia de Sant Joan l'any 1412; però es va mantenir secreta fins a fer la seva publicació amb la deguda formalitat, cosa que va tenir lloc el dia 28 del mateix mes, amb aparatosa solemnitat, a la porta de l'església de Casp, davant d'una immensa multitud. Va ser llegida la sentència per Fra Vicent Ferrer, qui va pronunciar al mateix temps un notable sermó encaminat a fer ressaltar les qualitats i virtuts del nou rei, elegit en nom del poble de la Corona d'Aragó.
Llegir l’original en castellà
En esta forma fué dada por unos hombres de letras aquella gran corona, formada, sostenida y acrecentada por el belicoso estruendo de las armas, siendo quizás este el único ejemplar que de tal caso, en el vasto teatro del mundo, nos presentan las historias en las repetidas escenas de los siglos. Ejecutóse esta grande y admirable obra en el castillo de Caspe, presidiado para la seguridad de los jueces por gente de armas de las tres naciones, siendo sus capitanes Alberto Zatrilla, catalán; Martín Martínez de Marcilla, aragonés, y Pedro Zapata, valenciano, y estando encomendada la guardia y defensa del castillo á los alcaides Guillen Zaera, Domingo Lanaja y Ramón Fivaller, catalán el primero, aragonés el segundo y valenciano el último. Pronuncióse la sentencia en el día de San Juan el año 1412; pero se mantuvo secreta hasta hacer su publicación con la debida formalidad, lo cual tuvo lugar el día 28 del mismo mes, con aparatosa solemnidad, á la puerta de la iglesia de Caspe, ante una inmensa multitud. Fué leída la sentencia por Fr. Vicente Ferrer, quien pronunció al mismo tiempo un notable sermón encaminado á hacer resaltar las prendas y virtudes del nuevo rey, elegido en nombre del pueblo de la Corona de Aragón.
Es va murmurar molt de la sentència, ja que eren en gran nombre els partidaris del comte d'Urgell per als quals semblava indubtable el triomf del seu candidat, i es va murmurar encara més per haver-se permès que fos Fra Vicent el primer a donar el seu vot, quan per cap concepte li corresponia. No obstant això, a alguns dels nostres majors i generalment a tots els historiadors antics els va semblar que això va ser disposició del cel per declarar que en aquell judici intervenia més la disposició del cel, que la raó, llei ni costum de les gents, i que no es fonamentava aquella declaració solament en lletres ni saviesa humana.
Llegir l’original en castellà
Murmuróse mucho de la sentencia, pues eran en gran número los partidarios del conde de Urgel para quienes parecía indudable el triunfo de su candidato, y murmuróse más todavía por haberse permitido que fuese Fr. Vicente el primero en dar su voto, cuando por ningún concepto le correspondía. Sin embargo, á algunos de nuestros mayores y generalmente á todos los historiadores antiguos les pareció que esto fué disposición del cielo para declarar que en aquel juicio intervenía más la disposición de lo alto, que la razón, ley ni costumbre de las gentes, y que no se fundaba aquella declaración solamente en letras ni sabiduría humana.
Tal fou el Parlament de Casp, i així fou com es va donar la corona d'aquests regnes a Ferran de Castella anomenat el d'Antequera.
Llegir l’original en castellà
Tal fué el Parlamento de Caspe, y así fué como se dio la corona de estos reinos á Fernando de Castilla llamado el de Antequera.
Fi de l’entrada original