Aquest carrer, l'antiga tortuositat del qual va desapareixent gràcies a la rectificació dels edificis, a mesura que aquests es reconstrueixen, és un dels més concorreguts de Barcelona, ja perquè comença a les anomenades quatre cantonades del Call i va a desembocar a la plaça de la Constitució, punts de gran afluència, ja també per existir-hi, des de temps immemorial, potser les millors botigues i magatzems de sederies i vestits de senyora que té Barcelona. La moda té en aquest carrer algun dels seus millors temples, i hi ha en ell modernes botigues que així criden l'atenció del transeünt pel seu luxe i elegància, com conviden al comprador per la riquesa i la bondat dels gèneres que expenen.
Llegir l’original en castellà
Esta calle, cuya antigua tortuosidad va desapareciendo gracias á la rectificación de los edificios, á medida que éstos se reconstruyen, es una de las más concurridas de Barcelona, ya porque comienza en las llamadas cuatro esquinas del Cali y va á desembocar en la plaza de la Constitución, puntos de grande afluencia, ya también por existir en ella, desde tiempo inmemorial, quizá las mejores tiendas y almacenes de sederías y trajes de señora que cuenta Barcelona. La moda tiene en esta calle alguno de sus mejores templos, y hay en ella modernas tiendas que así llaman la atención del transeúnte por su lujo y elegancia, como convidan al comprador por la riqueza y la bondad de los géneros que expenden.
Hi havia antigament en aquest carrer una de les principals entrades a l'aljama, sinagoga, call o barri dels jueus, els quals ocupaven tot l'espai que es tanca entre els carrers de Santa Eulàlia, Banys, Sant Honorat i Call. Aquest últim, que és el que ens ocupa, s'anomenava llavors call juich o call judaich, carrer dels jueus, perquè era on acostumaven a aixecar les seves botigues i a fer les seves fires i parades de gèneres, sota els murs del castell vescomtal que era davant de la jueria i ocupava la part dreta d'aquest carrer, és a dir, el terreny on avui s'aixeca l'illa de cases que estan entre el Call i el carrer de Ferran VII.
Llegir l’original en castellà
Había antiguamente en esta calle una de las principales entradas á la aljama, sinagoga, getho ó barrio de los judíos, quienes ocupaban todo el espacio que se encierra entre las calles de Santa Eulalia, Baños, San Honorato y Cali. Esta última, que es la que nos ocupa, se llamaba entonces cali juich ó cali judaich, calle de los judíos, porque era donde acostumbraban á levantar sus tiendas y á hacer sus ferias y paradas de géneros, bajo los muros del castillo vizcondal que estaba frente á la judería y ocupaba la parte derecha de esta calle, es decir, el terreno donde hoy se levanta la manzana de casas que están entre el Cali y la calle de Femando VII.
Alguns anys enrere existia encara alguna lleugera resta mural d'aquest superb edifici, molt sovint citat en la nostra història.
Llegir l’original en castellà
Algunos años atrás existía aún algún ligero resto mural de este soberbio edificio, muy á menudo citado en nuestra historia.
Monfar, en la seva crònica dels comtes d'Urgell, capítol XLVI, diu que quan el comte Borrell va reconquerir Barcelona del poder dels moros, va manar reedificar aquest castell, encomanant-lo a un cavaller de la seva casa anomenat Iñigo Bofill, que va cuidar de la seva fortificació, i que per això el comte, després, a 21 d'octubre de 989, li va donar moltes heretats i possessions procedents de diverses persones que havien mort a les guerres passades sense deixar fills ni descendents. Afegeix Monfar que en el seu temps durava encara aquest castell «al carrer que diuen la Call, diu, encara que molt derruït.» El cronista Monfar va morir el 1652.
Llegir l’original en castellà
Monfar, en su crónica de los condes de Urgel, capítulo XLVI, dice que cuando el conde Borrell reconquistó Barcelona del poder de los moros, mandó reedificar este castillo, encomendándole á un caballero de su casa llamado Iñigo Bofill, que cuidó de su fortificación, y que por esto el conde, después, á 21 de Octubre de 989, le dio muchas heredades y posesiones procedentes de diversas personas que habían muerto en las guerras pasadas sin dejar hijos ni descendientes. Añade Monfar que en su tiempo duraba aún este castillo «en la calle que llaman la Cali, dice, aunque muy derribado.» El cronista Monfar murió en i652.
Pujades dóna més detalls a la seva Crònica Catalana, cap. XXXIV del llibre XIV, on parlant dels vescomtes diu el següent: «Solien residir i tenir casa o palau al carrer major del Call al castell que anomenem d'Hèrcules, el qual per alguns edificis antics que va tenir es va venir a dir el Castell Vell. Solien estar-hi les presons reials. Així ho he sentit dir als meus pares que es van casar l'any 1569, i van morar en aquells dies i algun temps sota d'aquest castell vell a les cases de Gualbes de la Boqueria, al davant de les parets noves del monestir de la Trinitat; i que des d'aquella casa, per una senda subterrània o volta, passaven a aquest castell, i que s'hi trobaven algunes estances o aposents que encara duraven, amb molts senyals de presons que hi havia hagut en aquell ELS CARRERS DE BARCELONA 200,
Llegir l’original en castellà
Pujades da más detalles en su Crónica de Catalana, cap. XXXIV del lib. XIV, donde hablando de los vizcondes dice lo siguiente: «Solían residir y tener casa ó palacio en la calle mayor del Cali en el castillo que llamamos de Hércules, el cual por algunos edificios antiguos que tuvo se vino á decir el Castillo Viejo. Solían estar en él las cárceles reales. Así lo he oído decir á mis padres que casaron en el año 1569, y moraron en aquellos días y algún tiempo bajo de este castillo viejo en las casas de Gualbes de la Boquería, en frente de las paredes nuevas del monasterio de la Trinidad; y que desde aquella casa, por una senda subterránea ó bóveda, pasaban á este castillo, y que se hallaban en él algunas estancias ó aposentos que todavía duraban, con muchas señales de cárceles que había habido en aquel LAS CALLES DE BARCELONA 20O,
lloc. El doctor en dret Jaume Dalmau, ciutadà honrat de Barcelona, l'any 1559, celebrant Corts en aquesta ciutat el rei Felip II d'Aragó, va obtenir de Sa Majestat que per estar aquest castell arruïnat i no ser de profit al seu reial patrimoni, se li donés a cens; però va ser amb expressa clàusula i condició, que ni ell ni els que el succeïssin es poguessin anomenar en algun temps per aquest domini vescomtes de Barcelona. Per on clara i evidentment sembla, i amb molta raó es pot dir, que aquest castell era el vicecomtal i de possessió dels vescomtes. Va voler després aquest doctor l'any 1614 obrir la paret d'una gran torre per eixamplar la seva casa dins d'aquest castell i fer-ne de dues una, i van trobar dins enterrada gran multitud de cossos d'homes morts embolicats entre la terra i la pols. No sé si aquests cadàvers eren de gentils, moros o cristians; però sí que es jutjava i conjecturava que s'hauria derruït la volta de dalt per desgràcia, i que els hauria agafat a sota, morts i enterrats alhora. Quan això va esdevenir, només Déu ho sap.»
Llegir l’original en castellà
lugar. El doctor en derecho Jaime Dalmau, ciudadano honrado de Barcelona, en el año i55g, celebrando Cortes en esta ciudad el rey Felipe II de Aragón, alcanzó de S. M. que por estar este castillo arruinado y no ser de provecho á su real patrimonio, se le diese á censo; pero fué con expresa cláusula y condición, que ni ¿1 ni los que le sucedieren se pudiesen llamar en algún tiempo por este dominio vizcondes de Barcelona. Por donde clara y evidentemente parece, y con mucha razón se puede decir, que este castillo era el vicecomital y de posesión de los vizcondes. Quiso después este doctor en el año 1614 abrir la pared de una gran torre para ensanchar su casa dentro de este castillo y hacer de dos una, y hallaron dentro enterrados gran multitud de cuerpos de hombres muertos envueltos entre la tierra y el polvo. Xo sé si estos cadáveres eran de gentiles, moros ó cristianos; mas sí que se juzgaba y conjeturaba que se habría derribado la bóveda de arriba por desgracia, y que les habría cogido debajo, muerto y enterrado a un mismo tiempo. El cuándo esto aconteciese, sólo Dios lo sabe.»
Fins aquí Pujades. A les seves dades es pot afegir que mentre van estar en aquell castell les presons reials, les quals després van passar a l'arc que hi havia a la baixada de la Presó i avui es troben en el que fou convent del Seminari, van estar presos en elles diversos personatges il·lustres, entre ells el príncep de Salern Don Carles, fill de Carles d'Anjou o Carles de Sicília, el qual, havent caigut presoner de l'exèrcit de Pere el Gran a Sicília, va ser traslladat a aquesta capital, després d'haver-li salvat generosament la vida l'esposa de D. Pere.
Llegir l’original en castellà
Hasta aquí Pujades. A sus datos puede añadirse que mientras estuvieron en aquel castillo las cárceles reales, las cuales después pasaron al arco que había en la bajada de la Cárcel y hoy se hallan en el que fué convento del Seminario, estuvieron presos en ellas varios personajes ilustres, entre otros el príncipe de Salerno Don Carlos, hijo de Carlos de Anjou ó Carlos de Sicilia, el cual, habiendo caído prisionero del ejército de Pedro el Grande en Sicilia, fué trasladado á esta capital, después de haberle salvado generosamente la vida la esposa de D. Pedro.
Un altre dels presos en aquest castell va ser D. Jaume, fill de D. Jaume III el Desgraciat, rei de Mallorca. Va perdre aquest la vida i la corona en la batalla de Llucmajor, i
Llegir l’original en castellà
Otro de los presos en este castillo fué D. Jaime, hijo de D. Jaime III el Desdichado, rey de Mallorca. Perdió éste la vida y la corona en la batalla de Llucmayor, y
TOM XXI 14 el seu vencedor D. Pere IV el Cerimoniós o el del Punyalet es va emportar presoner el fill de la seva víctima, sepultant-lo als calabossos del castell que ens ocupa
Llegir l’original en castellà
TOMO XXI 14 su vencedor D. Pedro IV el Ceremonioso ó el del Pañal se trajo prisionero al hijo de su víctima, sepultándole en los calabozos del castillo que nos ocupa
Diverses temptatives es van fer perquè aquell desgraciat príncep recobrés la llibertat, però no es va aconseguir res més amb això sinó que el cruel D. Pere redoblés per al seu presoner els rigors del captiveri. Tenien cura de la guarda de l'infant diverses persones de confiança que es renovaven cada setmana; els guardes no s'apartaven d'ell ni un sol instant durant el dia, i a la nit se'l tancava en una gàbia de ferro on tenia el seu llit, dormint l'alcaid en el mateix aposent on hi havia la gàbia. Més de dotze anys va gemir en tan trist tancament el fill infeliç de la víctima de Llucmajor, fins que per fi els amics de la casa de Mallorca van tramar una conspiració per procurar-li la fuga, cosa que van aconseguir l'1 de maig de 1362, alliberant-se miraculosament el príncep i aconseguint arribar a Nàpols, on va ser acollit per la reina Joana I, que no va tardar a donar-li la seva mà.
Llegir l’original en castellà
Varias tentativas se hicieron para que aquel desgraciado príncipe recobrase la libertad, pero no se consiguió otra cosa con esto sino que el cruel D. Pedro redoblase para su prisionero los rigores del cautiverio. Tenían cargo de la guarda del infante diversas personas de confianza que se renovaban cada semana; los guardas no se apartaban de él un solo instante durante el día, y por la noche se le encerraba en una jaula de hierro donde tenía su cama, durmiendo el alcaide en el mismo aposento en que estaba la jaula. Más de doce años gimió en tan triste encierro el hijo infeliz de la víctima de Llucmayor, hasta que por fin los amigos de la casa de Mallorca tramaron una conspiración para procurarle la fuga, lo cual consiguieron el i.° de Mayo de i362, libertándose milagrosamente el príncipe y consiguiendo llegar á Ñapóles, donde fué acogido por la reina Juana I, que no tardó en darle su mano.
Bé serà advertir ara que aquest castell, al qual ja hem vist que Pujades anomena el Vell, no és sinó, per contra, el que les nostres cròniques anomenen el Nou. El Castell Vell era el Castrum vetus, en el qual va estar la cort o el tribunal del veguer, situat a la plaça del Blat i avui de l'Àngel, en començar l'anomenada baixada de la Presó. Ja d'ell no en queda vestigi algun, com tampoc del Nou, segons hem dit.
Llegir l’original en castellà
Bueno será advertir ahora que ese castillo, al cual ya hemos visto que Pujades llama el Viejo, no es sino, por lo contrario, el que nuestras crónicas llaman el Nuevo. El Castillo Viejo era el Castrum vetus, en el cual estuvo la corte ó el tribunal del veguer, situado en la plaza del Trigo y hoy del Ángel, al comenzar la llamada bajada de la Cárcel. Ya de él no existe vestigio alguno, como tampoco del Nuevo, según dejamos dicho.
Alguns creuen, amb fonament, que aquest castell era romà, havent estat renovat en temps del comte Borrell, segons la notícia de Monfar, i també potser en èpoques posteriors, venint d'aquí el fet de dir-li Nou. En els seus primers temps degué ocupar gran extensió i hagué de ser una gran fàbrica, ja que una de les seves torres estava al carrer de la Boqueria, i en ella s'hidiu la tradició que va estar presa la taumaturga barcelonina Santa Eulàlia. Entre els antiquaris historiadors, diu Bofarull, s'ha denominat sempre aquest castell torre de Cató, per creure's que, després de la
Llegir l’original en castellà
Creen algunos, con fundamento, que ese castillo era romano, habiendo sido renovado en tiempo del conde Borrell, según la noticia de Monfar, y también tal vez en épocas posteriores, viniendo de aquí el llamársele Nuevo. En sus primeros tiempos debió ocupar gran extensión y hubo de ser una gran fábrica, pues una de sus torres estaba en la calle de la Boqucría, y en ella aseira la tradición que estuvo presa la taumaturga barcelonesa Santa Eulalia. Entre los anticuarios historiadores, dice Bofarull , se ha denominado siempre este castillo torre de Catón, por creerse que, después de la
guerra dels lacetans, durant la qual va estar Marc Porci Cató a Barcelona, va voler aquest, aprofitant la pau, il·lustrar la ciutat amb edificis que recordessin el seu nom, sent un d'ells, i potser l'únic, el gran castell.
Llegir l’original en castellà
ierra de los lacetanos, durante la cual estuvo Marco Porcio Catón en Barcelona, quiso éste, aprovechando la paz. ilustrar la ciudad con edificios que recordaran su nombre, siendo uno de ellos, y acaso el único, el i:ran castillo.
la Rúbrica de Bruniquer es llegeix la dada següent: El 6 de juny de 1553 va caure el Castell Nou, prop del Call, i va enderrocar una casa que tenia al davant.» Un altre dels records que inspira el Call, és el d'un fet funestament cèlebre. Volem al·ludir a la matança dels jueus l'any 1391.
Llegir l’original en castellà
la Rúbrica de Bruniquer se lee el siguiente dato: El 6 de Junio de i553 se cayó el Castillo Nuevo, cerca el Cali, y derribó una casa que tenía en frente.» ro de los recuerdos que inspira el Cali, es el de un hecho funestamente célebre. Queremos aludir á la matanza de los judíos en i3gi.
El 9 d'agost d'aquest any es va moure gran tumult a Barcelona, i el poble va envair l'aljama, encegat per un fals zel religiós, lliurant-se a tota classe d'excessos. Les cases dels jueus van ser passades a sac, i molts d'aquells miserablement assassinats. Es van refugiar els infeliços hebreus al Castell Nou, abandonant les seves morades al furor i cobdícia de les turbes, però ni encara allà van tenir segur asil. El populatxo, esperonat pel fanatisme religiós que és el més cec dels fanatismes, va assaltar el castell, i només a duríssimes penes els jueus allí refugiats van poder salvar la vida a canvi del baptisme que es van afanyar a rebre.
Llegir l’original en castellà
El 9 de Agosto de dicho año movióse gran tumulto en Barcelona, y el pueblo invadió la aljama, cegado por un falso celo religioso, entregándose á toda clase de excesos. Las casas de los judíos fueron pasadas á saco, y muchos de aquéllos miserablemente asesinados. Refugiáronse los infelices hebreos en el Castillo Nuevo, abandonando sus moradas al furor y codicia de las turbas, pero ni aun allí tuvieron seguro asilo. El populacho, espoleado por el fanatismo religioso que es el más ciego de los fanatismos, asaltó el castillo, y sólo á duras penas los judíos allí refugiados pudieron salvar su vida en cambio del bautismo que se apresuraron á recibir.
Quan les autoritats populars van poder dominar el tumult i restablir l'ordre, 300 cadàvers atesti-
Llegir l’original en castellà
Cuando las autoridades populares pudieron dominar el tumulto y restablecer el orden, 3oo cadáveres atesti-
testimoniaven a l'aljama i al Castell Nou la ferocitat i ràbia del populatxo.
Llegir l’original en castellà
taban en la aljama y en el Castillo Nuevo la ferocidad y rabia del populacho.
Molts dels perturbadors van ser presos i rigorosament castigats, i per ordre del rei D. Joan es va manar retornar als israelites totes les franqueses, llibertats i privilegis de què anteriorment gaudien, exceptuant-los de tributs per tres anys, i entre ells del de proveir a la manutenció de la casa de feres de Barcelona, que corria per compte de l'aljama. No obstant això, des de 1392, que va ser quan es van dictar aquestes mesures, l'aljama o barri dels jueus va quedar oberta, amb comunicació per als cristians.
Llegir l’original en castellà
Muchos de los perturbadores fueron presos y rigorosamente castigados, y por orden del rey D. Juan se mandó devolver á los israelitas todas las franquezas, libertades y privilegios de que anteriormente gozaban, eximiéndoles de tributos por tres años, y entre ellos del de proveer á la manutención de la casa de fieras de Barcelona, que corría por cuenta de la aljama. Sin embargo, desde 1392, que fué cuando se dictaron estas medidas, la aljama ó barrio de los judíos quedó abierta, con comunicación para los cristianos.
L'aljama de Barcelona, que ocupava tot l'espai que s'ha dit, venia a formar un barri aïllat, tot i tenir contigües les propietats dels cristians, les cases de les quals els servien de murs. Tenia dues portes o entrades principals, una d'elles per l'arc que hi havia al davant del Castell Nou, anomenat posteriorment de Sant Ramon, i el seu enderrocament ha tingut lloc en aquests últims anys. Una altra de les seves entrades estava al carrer dels Banys, on avui existeix la baixada de Santa Eulàlia. Era un barri molt poblat, i el seu interior es veia creuat per diversos carrers, alguns dels quals han desaparegut ja del tot, quedant subsistents altres com el que avui es diu de Sant Domènec, i aleshores de la Sinagoga major o de les carnisseries, perquè en ell hi havia el temple principal de la religió judaica, i al seu extrem s'alçava la casa o botiga on es venia la carn. L'aljama barcelonina tenia altres edificis públics, com eren una segona sinagoga, menor que la principal, una escola, un alfòndec i un edifici destinat a llotja, on durant certs dies de fira es feia exposició de gèneres, permetent-se l'entrada als cristians per als efectes del comerç.
Llegir l’original en castellà
La aljama de Barcelona, que ocupaba todo el espacio que se ha dicho, venía á formar un barrio aislado, no obstante tener contiguas las propiedades de los cristianos, cuyas casas les servían de muros. Tenía dos puertas ó entradas principales, una de ellas por el arco que había en frente del Castillo Nuevo, llamado posteriormente de San Ramón, y cuyo derribo ha tenido lugar en estos últimos años. Otra de sus entradas estaba en la calle de los Baños, donde hoy existe la bajada de Santa Eulalia. Era un barrio muy poblado, y su interior se veía cruzado por varias calles, algunas de las cuales han desaparecido ya del todo, quedando subsistentes otras como la que hoy se llama de Santo Domingo, y entonces de la Sinagoga mayor ó de las carnicerías, porque en ella estaba el templo principal de la religión judaica, y á su extremo se alzaba la casa ó tienda en donde se vendía la carne. La aljama barcelonesa tenía otros edificios públicos, como eran una segunda sinagoga, menor que la principal, una escuela, una alhóndiga y un edificio destinado para lonja, en donde durante ciertos días de feria se hacía exposición de géneros, permitiéndose la entrada á los cristianos para los efectos del comercio.
Els jueus que habitaven en aquest barri eren rics, ja que un autor fa observar que quan el 5 de març de 1249, per disposició del rei D. Jaume I d'Aragó, el Consell General d'aquesta ciutat va nomenar comissionats per anar a Sicília a Marimón de Plegamans i a Bernat Aymerich, aquells van prestar a es-els 3.000 sous per a les despeses de la seva empresa, suma de consideració en aquella època.
Llegir l’original en castellà
Los judíos que en este barrio habitaban eran ricos, pues ya un autor hace observar que cuando en 5 de Marzo de 1249, por disposición del rey D. Jaime I de Aragón, el Consejo general de esta ciudad nombró comisionados para pasar á Sicilia á Marimón de Plegamans y á Bernardo Aymerich, aquéllos prestaron á éstos 3.000 sueldos para los gastos de su empresa, suma de consideración en aquella época.
Fi de l’entrada original