La seva entrada és pel carrer Fevlandida i la seva sortida pel del Peu de la Creu.
Llegir l’original en castellà
Su entrada es por la calle Fevlandida y su salida por la del Peu de la Creu.
Diu Pí i Arimón a la seva Barcelona antigua y moderna, que en sessió del 19 de gener de 1849 va decidir l'excel·lentíssim Ajuntament constitucional donar a aquest carrer el nom de D. Alfons IV per recordar a la posteritat l'honrosa part que va correspondre a aquest rei en la fundació de la universitat literària de Barcelona.
Llegir l’original en castellà
Dice Pí y Arimón en su Barcelona antigua y moderna, que en sesión de 19 de Enero de 1849 decidió el excelentísimo Ayuntamiento constitucional dar á esta calle el nombre de D. Alfonso IV para recordar á la posteridad la honrosa parte que cupo á éste rey en la fundación de la universidad literaria de Barcelona.
Si efectivament va ser aquesta la idea, i sembla realment que aquesta va ser, cal fer observar que el monarca el nom del qual es va donar a aquest carrer és l'Alfons V d'Aragó, IV de Catalunya, anomenat el Savi, i no l'AlfonsIV d'Aragó, només III a Catalunya, anomenat el Benigne, com alguns han cregut. És aquí d'oportunitat aquesta observació per esvair l'error d'aquells que, per dir-se aquest carrer d'Alfons IV, creuen que se li va donar aquest nom en record de l'Alfons IV d'Aragó, el Benigne, fill de Jaume II, el regnat del qual va durar des de 1327 a 1335. No va ser així, sinó en record de l'Alfons V d'Aragó, IV de Catalunya, el Savi, fill de Ferran d'Antequera, el regnat del qual va durar des de 1416 a 1458. Aquest va ser si més no, i no l'altre, el monarca que va prendre molt honrosa part en la fundació de la universitat de Barcelona, ja que seu és el privilegi datat a 3 de setembre de 1450 concedint al Consell de Barcelona la lliure i àmplia facultat de fundar i instituir una universitat o estudi general de totes les arts i facultats, així de gramàtica, retòrica, arts, dret canònic i civil, medicina i teologia, com de qualssevol altres ciències. D'aquest privilegi tindrem ocasió de parlar més endavant en tractar de la universitat, de la qual bé es pot dir que deu la seva fundació a aquest acte d'Alfons el Savi 1 .
Llegir l’original en castellà
Si efectivamente fué esta la idea, y parece realmente que ésta fué, es preciso hacer observar que el monarca cuyo nombre se dio á esta calle es el Alfonso V de Aragón, IV de Cataluña, llamado el Sabio, y no el Alfonso IV de Aragón, sólo III en Cataluña, llamado el Benigno, como algunos han creído. Es aquí de oportunidad esta observación para desvanecer el error de aquéllos que, por llamarse esta calle de Alfonso IV, creen que se le dio este nombre en recuerdo del Alfonso IV de Aragón, el Benigno, hijo de Jaime II, cuyo reinado duró desde 1Z2J á i335. No fué así, sino en recuerdo del Alfonso V de Aragón, IV de Cataluña, el Sabio, hijo de Fernando el de Antequera, cuyo reinado duró desde 141 6 á 1458. Éste fué á lo menos, y no el otro, el monarca que tomó muy honrosa parte en la fundación de la universidad de Barcelona, ya que suyo es el privilegio fechado á 3 de Setiembre de 1450 concediendo al Consejo de Barcelona la libre y amplia facultad de fundar é instituir una universidad ó estudio general de todas las artes y facultades, así de gramática, retórica, artes, derecho canónico y civil, medicina y teología, como de otras cualesquiera ciencias. Desemejante privilegio tendremos ocasión de hablar más adelante al tratar de la universidad, de la cual bien puede decirse que debe su fundación á este acto de Alfonso el Sabio 1 .
Gairebé tots els autors que han parlat d'aquest monarca l'eleven als núvols, i alguns l'aplaudeixen i encomien fins al punt de presentar-lo com a model de reis i mirall de glòries i de virtuts. Mereix que se li consigni un record.
Llegir l’original en castellà
Casi todos los autores que han hablado de este monarca lo elevan á las nubes, y algunos lo aplauden y encomian hasta el punto de presentarlo como modelo de reyes y dechado de glorias y de virtudes. Merece que se le consigne un recuerdo.
Vint-i-dos anys, poc més o menys, tenia Alfons quan, per mort del seu pare, va passar a asseure's al tron de la Corona d'Aragó. Al cenyir-se la diadema ja estava casat amb Doña María, germana del rei de Castella D. Joan II.
Llegir l’original en castellà
Veintidós años, poco más ó menos, tenía Alfonso cuando, por muerte de su padre, pasó á sentarse en el trono de la Corona de Aragón. Al ceñirse la diadema estaba ya casado con Doña María, hermana del rey de Castilla D. Juan II.
1 Aquest nom, el d'Alfons el Savi o d'Alfons el Magnànim com l'anomenen altres historiadors, s'hauria d'haver donat a aquest carrer, i no el d'Alfons IV, per no confondre'l amb l'Alfons IV el Benigne, el seu antecessor.
Llegir l’original en castellà
1 Este nombre, el de Alfonso el Sabio ó de Alfonso el Magnánimo como le llaman otros historiadores, debiera haberse dado á esta calle, y no el de Alfonso IV, para no confundirle con el Alfonso IV el Benigno, su antecesor.
Els primers actes del seu regnat van disgustar els catalans, els quals no van poder menys de manifestar el seu descontentament en veure'l seguir en tot l'errònia política del seu pare i en saber que havia disposat l'ordre i oficis de la seva casa, confiant tots els càrrecs i ocupacions a castellans. A aquest efecte va fer Catalunya vives instàncies i enèrgiques reclamacions, manifestant-se sobre tots defensor dels drets i de les llibertats del país el diputat per Barcelona Ramon Dezplá, varó insigne i el mateix que ja anteriorment, en unes Corts celebrades a Montblanc, es va aixecar a protestar contra certes paraules del rei D. Ferran injurioses per als catalans.
Llegir l’original en castellà
Los primeros actos de su reinado disgustaron á los catalanes, quienes no pudieron menos de manifestar su descontento al verle seguir en todo la errónea política de su padre y al saberse que había dispuesto el orden y oficios de su casa, confiando todos los cargos y empleos á castellanos. A este efecto hizo Cataluña vivas instancias y enérgicas reclamaciones, manifestándose sobre todos defensor de los derechos y de las libertades del país el diputado por Barcelona Ramón Dezplá, varón insigne y el mismo que ya anteriormente, en unas Cortes celebradas en Montblanch, se levantó á protestar contra ciertas palabras del rey D. Fernando injuriosas para los catalanes.
El monarca va acabar per cedir, i amb acord de les Corts, va disposar una expedició a Sardenya, cap on va partir personalment el 1420. L'illa de Sardenya, que estava sota el domini de la Corona d'Aragó, lluitava sempre per aixecar-se i escapar a aquell domini, incansable en els seus conats de sublevació, i Alfons va creure que era convenient passar-hi, seguint el noble exemple dels seus predecessors, per assegurar d'una vegada la seva pacificació i conquesta. Va efectuar amb glòria la seva empresa, i estava proper a acabar-la quan la reina Joana de Nàpols li va fer proposar per mitjà d'un missatge, que si acudia a ajudar-la contra el duc d'Anjou, l'adoptaria per fill nomenant-lo hereu dels seus estats.
Llegir l’original en castellà
Acabó el monarca por ceder, y con acuerdo de las Cortes, dispuso una expedición á Cerdeña, para donde partió personalmente en 1420. La isla de Cerdeña, que estaba bajo el dominio de la Corona de Aragón, pugnaba siempre por levantarse y escapar á aquel dominio, incansable en sus conatos de sublevación, y creyó Alfonso que era conveniente pasar á ella, siguiendo el noble ejemplo de sus predecesores, para asegurar de una vez su pacificación y conquista. Efectuó con gloria su empresa, y estaba próximo á terminarla cuando la reina Juana de Ñapóles le hizo proponer por medio de un mensaje, que si acudía á ayudarla contra el duque de Anjou, le adoptaría por hijo nombrándole heredero de sus estados.
Alfons va acceptar i va passar a Nàpols, on va ser rebut amb règia pompa, auxiliant victoriosament la reina Joana en les seves guerres amb el d'Anjou; però no va tardar a trencar amb aquella versàtil dona, que va revocar tot el que havia atorgat en favor del monarca aragonès, aliant-se amb el seu anteriorment mortal enemic el duc d'Anjou. Alfons llavors va prosseguir la guerra contra el duc i la reina Joana; però reclamat per venir a ELS CARRERS DE BARCELONA 6j
Llegir l’original en castellà
Aceptó Alfonso y pasó á Ñapóles, donde fué recibido con regia pompa, auxiliando victoriosamente á la reina Juana en sus guerras con el de Anjou; pero no tardó en romper con aquella versátil mujer, que revocó cuanto había otorgado en favor del monarca aragonés, aliándose con su anteriormente mortal enemigo el duque de Anjou. Alfonso entonces prosiguió la guerra contra el duque y la reina Juana; pero reclamado para venir á LAS CALLES DE BARCELONA 6j
Catalunya, va deixar de lloctinent a Nàpols el seu germà l'infant D. Pere, i es va venir per aquests països duent a terme, al seu pas, la presa i saqueig de Marsella, la qual cosa va ser una de les memorables empreses del seu regnat.
Llegir l’original en castellà
Cataluña, dejó de lugarteniente en Ñapóles á su hermano el infante D. Pedro, y se vino para estos países llevando á cabo, á su paso, la toma y saqueo de Marsella, lo cual fué una de las memorables empresas de su reinado.
De 1424 a 1431 els va passar el rei als seus estats, ficant-se potser més del que devia en les coses de Castella, declarant la guerra a aquesta nació, anant després en tractes i negociacions, activant la guerra d'Itàlia i sufocant una conspiració que contra ell es va tramar a Saragossa, per a la qual cosa va fer donar mort a diverses persones principals, entre elles l'arquebisbe d'aquella ciutat.
Llegir l’original en castellà
De 1424 á 1431 los pasó el rey en sus estados, mezclándose tal vez más de lo que debía en las cosas de Castilla, rompiendo la guerra con esta nación, andando luego en tratos y negociaciones, activando la guerra de Italia y sofocando una conspiración que contra él se fraguó en Zaragoza, para lo cual hizo dar muerte a varias personas principales, entre ellas el arzobispo de aquella ciudad.
El 1431 es va embarcar al port de Barcelona per Sicília, i aviat se'l va veure reaparèixer als estats de Nàpols, havent recobrat momentàniament les simpaties de la reina Joana. Les vicissituds de la guerra van fer caure Alfons presoner del duc de Milà, sent portat a aquesta capital, on va entrar com a presoner per sortir després com a amic i aliat d'aquell duc.
Llegir l’original en castellà
En 143 1 se embarcó en el puerto de Barcelona para Sicilia, y pronto se le vio reaparecer en los estados de Xápoles, habiendo recobrado momentáneamente las simpatías de la reina Juana. Las vicisitudes de la guerra hicieron caer á Alfonso prisionero del duque de Milán, siendo llevado á esta capital, en donde entró como prisionero para salir luego como amigo y aliado de aquel duque.
Tornat a la llibertat, va tornar una altra vegada als estats de Nàpols, on va aconseguir memorables victòries sobre les armes de Renat d'Anjou, acabant aquella campanya per apoderar-se de Nàpols, ciutat on va fer la seva entrada triomfal el 26 de febrer de 1443.
Llegir l’original en castellà
Devuelto á la libertad, regresó otra vez á los estados de Ñapóles donde consiguió memorables victorias sobre las armas de Renato de Anjou, acabando aquella campaña por apoderarse de Ñapóles, ciudad donde hizo su entrada triunfal el 26 de Febrero de 1443.
La bellesa d'aquell clima i d'aquell sòl i els dolços llaços de l'amor amb què li oferia la seva dama Donya Lucrecia d'Alanyó, van fer que Alfons no pensés ja més a retornar a aquest país, al capdavant del qual es trobava com a lloctinent l'oblidada esposa del monarca. En va va ser que les Corts insistissin al rei. No va voler abandonar el regne que havia conquerit, i allà va passar els anys que li quedaven de vida en guerres amb Gènova, Florència i Milà, i en tractats de pau i aliança, amb altres estats. No obstant això, en els seus moments difícils enviava a demanar reforços de gent, de vaixells, d'armes i de diners a Catalunya i a Aragó. Va succeir en 1451 que, no complint els florentins amb el tractat que havien fet, el monarca aragonès va trencar de nou amb ells i els va declarar la guerra. Per obrir la campanya va enviar a demanar recursos a Catalunya, però ja aquests pobles començaven a pensar, amb justa indignació, que D. Alfons només es recordava d'ells quan tenia necessitat de gent o de diners; que aquesta gent i aquests diners servien per conquerir països que, lluny de ser agregats a la Corona d'Aragó, eren convertits en domini particular d'un bastard, ja que era ja pública la resolució de D. Alfons de cedir el regne de Nàpols a un dels seus fills naturals; que feia ja prop de vint anys que D. Alfons no havia visitat aquests pobles; que hora era ja que Catalunya deixés de ser mirada només com un arsenal, i, per fi, que era molt cruel vessar tanta sang i gastar tant d'or perquè el rei es regalés en braços d'una dama, tenint abandonada la seva virtuosa consort, i per conquerir països destinats a no formar part de la Corona. Totes aquestes raons va haver de tenir en compte el Parlament de Catalunya per prendre la greu resolució de negar-se a oferir al rei cap suma, si abans no tornava a aquest Principat. L'exemple de Catalunya va ser seguit per Aragó.
Llegir l’original en castellà
La belleza de aquel clima y de aquel suelo y los dulces lazos del amor con que le brindaba su dama Doña Lucrecia de Alanyó, hicieron que Alfonso no pensase ya más en regresar á este país, al frente de cuyos destinos se hallaba como lugarteniente la olvidada esposa del monarca. En vano fué que las Cortes instasen al rey. No quiso abandonar el reino que había conquistado, y allí pasó los años que le quedaban de vida en guerras con Genova, Florencia y Milán, y en tratados de paz y alianza, con otros estados. Sin embargo, en sus apuros enviaba á pedir refuerzos de gente, de buques, de armas y de dinero á Cataluña y á Aragón. Sucedió en 145 1 que, no cumpliendo los florentinos con el tratado que habían hecho, el monarca aragonés rompió de nuevo con ellos y les declaró la guerra. Para abrir la campaña envió á pedir recursos á Cataluña, pero ya estos pueblos comenzaban á pensar, con justa indignación, que D. Alfonso sólo se acordaba de ellos cuando tenía necesidad de gente ó de dinero; que esa gente y ese dinero servían para conquistar países que, lejos de ser agregados á la Corona de Aragón, eran convertidos en dominio particular de un bastardo, pues era ya pública la resolución de D. Alfonso en ceder el reino de Ñapóles á uno de sus hijos naturales; que hacía ya cerca de veinte años que D. Alfonso no había visitado estos pueblos; que hora era ya de que Cataluña dejase de ser mirada sólo como un arsenal, y, por fin, que era muy cruel derramar tanta sangre y gastar tanto oro para que el rey se regalase en brazos de una dama, teniendo abandonada á su virtuosa consorte, y para conquistar países destinados á no formar parte de la Corona. Todas estas razones hubo de tener en cuenta el Parlamento de Cataluña para tomar la grave resolución de negarse á ofrecer al rey ninguna suma, como antes no regresara á este Principado. El ejemplo de Cataluña fué seguido por Aragón.
El rei no va venir, no obstant això. Va prosseguir a Nàpols, i en aquesta ciutat va morir el 27 de juny de 1458, passant el tron de la Corona d'Aragó al seu germà D. Joan per falta de fills legítims, i el de Nàpols al seu fill natural D. Ferran.
Llegir l’original en castellà
El rey no vino, sin embargo. Prosiguió en Ñapóles, y en esta ciudad murió el 27 de Junio de 1458, pasando el trono de la Corona de Aragón á su hermano D. Juan por falta de hijos legítimos, y el de Ñapóles á su hijo natural D. Fernando.
Fi de l’entrada original