L'entrada és per la de Sant Pere baixa, i la sortida per les Basses de Sant Pere.
Llegir l’original en castellà
La entrada es por la de San Pedro baja, y la salida por las Balsas de San Pedro.
Va donar nom a aquest carrer l'anomenada séquia comtal i reial, sobre l'origen de la qual existeixen dues opinions. Diuen uns que la primitiva construcció d'aquesta séquia es deu als romans, o si més no als comtes de Barcelona; però altres afirmen que diversos propietaris i terratinents, observant en època més propera a nosaltres que les escasses aigües superficials del riu Besòs no eren suficients per al reg, sent en molta major còpia les que corrien subterrànies amb motiu de la fluixedat de les arenes d'aquest riu, van decidir obrir una mina que les recollís i des de la qual poguessin després distribuir-se a les seves diferents propietats.
Llegir l’original en castellà
Dio nombre á esta calle la llamada acequia condal y real, sobre cuyo origen existen dos opiniones. Dicen unos que la primitiva construcción de esta acequia se debe á los romanos, ó por lo menos á los condes de Barcelona; pero otros afirman que varios propietarios y terratenientes, observando en época más cercana á nosotros que las escasas aguas superficiales del río Besos no eran suficientes para el riego, siendo en mucha mayor copia las que corrían subterráneas con motivo de la flojedad de las arenas de dicho río, decidieron abrir una mina que las recogiera y desde la cual pudieran luego distribuirse á sus diferentes propiedades.
Aquestes són les dues opinions. Els més autoritzats escriptors creuen que aquesta séquia és anterior a l'any 1237, en què la ciutat de Barcelona es proveïa de les soles aigües superficials del Besòs, el cabal del qual, no sent segur, va obligar el 1778 —regnant Carles III, i sent intendent d'aquesta província el baró de la Linde,— a construir una mina dins del llit del riu que travessa la seva major part, mina que creixents necessitats han fet perllongar el 1822, 1838 i 1839.
Llegir l’original en castellà
Estas son las dos opiniones. Los más autorizados escritores creen que esta acequia es anterior al año 1237, en que la ciudad de Barcelona se socorría de las solas aguas superficiales del Besos, cuyo caudal, no siendo seguro, obligó en 1778 — reinando Carlos III, y siendo intendente de esta provincia el barón de la Linde,— á construir una mina dentro del cauce del río que atraviesa su mayor parte, mina que crecientes necesidades han hecho prolongar en 1822, i838 y 1839.
La séquia comtal pren, doncs, el seu cabal del riu Besòs, dins del terme de Montcada, i proveeix generalment de més de dues moles d'aigua subterrània a la mencionada mina; mina que està, per altra banda, construïda amb tota la solidesa i primor de l'art.
Llegir l’original en castellà
La acequia condal toma, pues, su caudal del río Besos, dentro del término de Moneada, y surte por lo común de más de dos muelas de agua subterránea á la mencionada mina; mina que está, por lo demás, construida con toda la solidez y primor del arte.
Pel que fa a la séquia descoberta, continua formant diverses tortuositats, segons l'hi obliguen la disposició dels terrenys, corrent una extensió de més de 12.400 vares i fertilitzant amb el seu reg sobre 113.000 vares quadrades de terra. Entra després a Barcelona, discorre per sota del paviment de diversos carrers, com el del Rec Comtal, que té el seu nom; Balses de Sant Pere, plaça de Sant Agustí el Vell, carrers de Tantarantana, Blanqueria i Rec, i després d'haver travessat aquesta part de la ciutat, es divideix després en dos ramals, un que desaigua a l'andana del moll i un altre a la platja de Llevant, entre la Barceloneta i el fort de D. Carles.
Llegir l’original en castellà
Por lo que toca á la acequia descubierta, sigue formando varias tortuosidades, según á ello le obligan la disposición de los terrenos, corriendo una extensión de más de 12.400 varas y fertilizando con su riego sobre ii3.ooo varas cuadradas de tierra. Entra después en Barcelona, discurre por debajo del pavimento de varias calles, como la del Rech condaly que tiene su nombre; Balsas de San Pedro, plaza de San Agustín el Viejo, calles de Tantarantana, Blanquería y Rech, y después de haber atravesado esta parte de la ciudad, se divide luego en dos ramales, uno que desagua en el andén del muelle y otro en la playa de Levante, entre la Barceloneta y el fuerte de D. Carlos.
Tornant ara a la història d'aquesta séquia, con-vé dir que si no és tan antiga que es remunti a l'època romana, com alguns suposen, compta si més no més antiguitat de la que volen donar-li altres. Jeroni Pujades ens parla a la seva Crònica d'una greu contesa ocorreguda per causa d'aquesta séquia entre el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i Guillem Ramon de Montcada, pels anys de 1134.
Llegir l’original en castellà
Volviendo ahora á la historia de esta acequia, conviene decir que si no es tan antigua que se remonte á la época romana, como algunos suponen, cuenta por lo menos más antigüedad de la que quieren darle otros. Jerónimo Pujadas nos habla en su Crónica de una grave contienda ocurrida por causa de esta acequia entre el conde de Barcelona, Ramón Berenguer IV, y Guillen Ramón de Moneada, por los años de 1134.
Segons apareix d'un usatge de Barcelona, que comença Caqui am aquee, etc., els molins de la casa comtal, que estaven en el territori i dins del terme de Barcelona, rebien l'aigua del riu Besòs per conducte de la séquia de què parlem, des de temps molt remot. Pels volts de l'any 1134, el senescal de Catalunya, Guillem Ramon de Montcada, sota el castell del qual i més enllà de la vila de Montcada, segons diu la Crònica, tenia principi el conducte o séquia, es va queixar que prenent el comte de Barcelona l'aigua per als seus molins, li causava dany notable en els que ell tenia en aquell seu territori, perquè li venia a faltar en les basses on l'havia de tenir retinguda: així és que un dia va manar als seus vassalls, assistint-los el mateix senescal, que trenquessin la séquia i conducte que anava a la represa o remans, i va llevar l'aigua als molins del comte.
Llegir l’original en castellà
Según aparece de un usaje de Barcelona, que comienza Caqui am aquee, etc., los molinos de la casa condal, que estaban en el territorio y dentro del término de Barcelona, recibían el agua del río Besos por conducto de la acequia de que hablamos, desde tiempo muy remoto. Por los años de 11.34, e^ senescal de Cataluña, Guillen Ramón de Moneada, bajo cuyo castillo y allende de la villa de Moneada, según dice la Crónica, tenía principio el conducto ó acequia, se quejó de que tomando el conde de Barcelona el agua para sus molinos, le causaba daño notable en los que él tenía en aquel su territorio, porque le venía á faltar en las balsas donde la había de tener rebalsada: así es que un día mandó á sus vasallos, asistiéndoles el mismo senescal, que rompiesen la acequia y conducto que iba á la represa ó remanso, y quitó el agua á los molinos del conde.
Greu conflicte va provindre d'això. El comte va dictar sentència contra el Montcada pel seu atreviment, i Montcada va recórrer a les armes per sostenir el que creia el seu dret, pujant al mont de Sant Llorenç, que és a prop de Terrassa, i construint allí un fort i ben pertrexat castell, en el qual es va tancar amb alguns que el van seguir, i en la torre del qual va hissar orgullosament bandera contra el comte de Barcelona, començant a córrer les terres dels senyors addictes a aquest.
Llegir l’original en castellà
Grave conflicto provino de esto. El conde dictó sentencia contra el Moneada por su atrevimiento, y Moneada recurrió á las armas para sostener el que creía su derecho, subiéndose al monte de San Lorenzo, que está cerca de Tarrasa, y construyendo allí un fuerte y bien pertrechado castillo, en el cual se encerró con algunos que le siguieron, y en cuya torre levantó orgullosámente bandera contra el conde de Barcelona, empezando á correr las tierras de los señores adictos á éste.
Això va originar revoltes i guerres civils, que sens dubte havien de portar mals resultats per al de TOMO xxi 3 34 VÍCTOR BALAGUER
Llegir l’original en castellà
Origináronse de esto revueltas y guerras civiles, que hubieron de traer sin duda malos resultados para el de TOMO xxi 3 34 VÍCTOR BALAGUliR
Montcada, ja que se sap d'ell que va abandonar el Principat refugiant-se a Aragó. Fins després de passat un any no va tornar a entrar en gràcia del seu senyor el comte, qui li va tornar tots els béns que confiscat li havia, a condició de prendre l'aigua per als seus molins de Barcelona des d'on volgués i cada i quan fos del seu servei i gust.
Llegir l’original en castellà
Moneada, pues se sabe de él que abandonó el Principado refugiándose en Aragón. Hasta después de pasado un año no volvió á entrar en gracia de su señor el conde, quien le devolvió todos los bienes que confiscado le había, á condición de tomar el agua para sus molinos de Barcelona desde donde quisiera y cada y cuando fuese de su servicio y gusto.
I ja que d'aquesta séquia acabem de parlar, deixant amb l'última dada provada la seva antiguitat, diguem alguna cosa d'una altra séquia que havien projectat els nostres avantpassats; cosa a fe poc sabuda, molt curiosa i molt important per als annals en què es marquen els passos donats pel poble en el camí de la civilització i del progrés.
Llegir l’original en castellà
Y puesto que de esta acequia acabamos de hablar, dejando con el último dato probada su antigüedad, digamos algo de otra acequia que habían proyectado nuestros antepasados; cosa á fe poco sabida, muy curiosa y muy importante para los anales en que se marcan los pasos dados por el pueblo en el camino de la civilización y del progreso.
En temps de Felip II, i sent virrei del Principat el marquès de Tarifa, es va concebre per les corporacions populars de Barcelona la idea de construir una séquia o canal que, prenent a Martorell l'aigua del riu Llobregat, la conduís al pla de Barcelona per al reg, i també a la ciutat per a les fonts i neteja dels claveguerams o clavegueres que corren pels seus carrers. Encara que per part del govern del rei es va convenir en les moltes utilitats que oferia aquest projecte, no va poder de moment efectuar-se per haver-se cregut ser llavors de més urgència i importància l'obra de la muralla de mar, que ja havia començat a aixecar-se/
Llegir l’original en castellà
En tiempo de Felipe II, y siendo virrey del Principado el marqués de Tarifa, se concibió por las corporaciones populares de Barcelona la idea de construir una acequia ó canal que, tomando en Martorell el agua del río Llobregat, la condujese al llano de Barcelona para el riego, y también á la ciudad para las fuentes y limpia de los albañales ó cloacas que corren por sus calles. Aunque por parte del gobierno del rey se convino en las muchas utilidades que ofrecía este proyecto, no pudo al pronto efectuarse por haberse creído ser entonces de más urgencia é importancia la obra de la muralla de mar, que había ya comenzado á levantarse/
Van passar anys, i en els primers del regnat de Felip IV van tornar a instar els consistoris de Barcelona per portar endavant la seva idea. Si desastrosament per a aquest país no hagués començat ja llavors a arrelar el monopoli centralitzat!* de Madrid, l'obra s'hagués dut a terme. Veritat és que el govern de Felip IV es va declarar protector d'aquesta empresa, que va considerar com a útil i gran; però es va començar amb consultes, amb informes, amb dilacions, i l'única obra
Llegir l’original en castellà
Pasaron años, y en los primeros del reinado de Felipe IV volvieron á instar los consistorios de Barcelona para llevar adelante su idea. Si desastrosamente para este país no hubiese comenzado ya entonces á echar raíces el monopolio centralizado!* de Madrid, la obra se hubiera llevado á cabo. Verdad es que el gobierno de Felipe IV se declaró protector de esta empresa, que consideró como útil y grande; pero se comenzó con consultas, con informes, con dilaciones, y la única obra
i que es va fer de moment va ser la d'un voluminós expedient.
Llegir l’original en castellà
i que se hizo por el pronto fué la de un voluminoso expediente.
En 1633 va tornar a instar Barcelona perquè el projecte es portés a execució, i va tornar a obrir-se l'expedient, evacuant-se noves cites, nous informes, noves consultes, fins que va arribar la guerra amb França i els memorables esdeveniments de 1640 que van succeir a aquesta guerra i dels quals per espai d'alguns anys va ser teatre Catalunya. Va haver de quedar, doncs, abandonat el projecte; però s'ha de consignar el record per a honra i glòria dels nostres avantpassats i per a argument contra una centralització funesta.
Llegir l’original en castellà
En 1 633 volvió á instar Barcelona para que el proyecto se llevase á ejecución, y tornó á abrirse el expediente, evacuándose nuevas citas, nuevos informes, nuevas consultas, hasta que llegó la guerra con Francia y los memorables acontecimientos de 1640 que sucedieron á esta guerra y de los cuales por espacio de algunos años fué teatro Cataluña. Hubo de quedar, pues, abandonado el proyecto; pero debe consignarse el recuerdo para honra y gloria de nuestros antepasados y para argumento contra mía centralización funesta.
Fi de l’entrada original